The Old Testament of the Holy Bible

Gènesi 1

1.1 En el principi, Déu va crear el cel i la terra. 1.2 La terra era caòtica i desolada, les te­nebres cobrien la superfície de l’abis­me i l’esperit de Déu planava per da­munt les aigües. 1.3 I Déu digué: “Que hi hagi llum”; i hi hagué llum. 1.4 Déu veié que la llum era bona, i va separar la llum de les tenebres. 1.5 A la llum, Déu la va anomenar “dia”, i a les tenebres, les anomenà “nit”. Hi hagué un vespre i vingué un matí, i es complí el primer dia. 1.6 Déu digué: “Que hi hagi un firma­ment entre les aigües que mantingui separa­des les unes de les altres.” I fou així. 1.7 I Déu va fer aquest firmament que separa les aigües que hi ha sota el firmament de les aigües que hi ha al damunt; 1.8 i, a aquest firmament, Déu l’anomenà “cel”. Hi hagué un vespre i vingué un matí, i es complí el segon dia. 1.9 Déu digué: “Que les aigües de sota el cel s’acumulin en un mateix lloc i apa­regui la massa sòlida.” I fou així. 1.10 I Déu, a la massa sòlida, l’anomenà “terra”; i al cúmul de les aigües, “mar”. I Déu veié que això era bo. 1.11 Déu digué: “Que la terra produeixi vegetació: herbei que doni llavors a la terra i arbres fruiters que portin fruits segons la seva espècie.” I fou així. 1.12 La terra va produir la vegetació: her­bes que granen, segons la seva espècie, i arbres que donen fruits amb la seva llavor, segons la seva espècie. I Déu veié que això era bo. 1.13 Hi hagué un vespre i vingué un matí, i es complí el tercer dia. 1.14 Déu digué: “Que hi hagi lluminàries en l’espai del cel que separin el dia de la nit i que serveixin per a indicar les festivitats, els dies i els anys, 1.15 i des del cel facin de llumeners per a fer claror damunt la terra.” I fou així. 1.16 Déu va fer, doncs, els dos grans llu­meners: el més gran perquè regís el dia i el més petit perquè regís la nit, i les estrelles. 1.17 Déu els va situar a l’espai celeste perquè fessin llum sobre la terra, 1.18 perquè dominessin en el dia i en la nit i separessin la llum i la foscor. I Déu veié que això era bo. 1.19 Hi hagué un vespre i vingué un matí, i es complí el quart dia. 1.20 Déu digué: “Que les aigües pro­dueixin éssers vivents i hi hagi aus que volin per damunt la terra, en l’espai obert del cel.” I fou així. 1.21 I Déu va crear els grans monstres marins, i tots els animals que es mouen, que les aigües van produir segons cada espècie, i tots els animals voladors, se­gons cada espècie. I Déu veié que això era bo. 1.22 Déu els beneí dient-los: “Creixeu i reproduïu-vos i ompliu les aigües dels mars; i que els animals que volen es multipliquin sobre la terra.” 1.23 Hi hagué un vespre i vingué un matí, i es complí el cinquè dia. 1.24 Déu digué: “Que la terra produeixi éssers vivents segons la seva espècie: ani­­mals domèstics, rèptils i animals sal­vatges, segons cada espècies.” I fou així. 1.25 Déu, doncs, va fer els animals ferés­tecs, segons cada espècie, i els domès­tics, segons la seva mena, i tots els ani­mals que s’arrosseguen sobre la terra. I Déu veié que això era bo. 1.26 Déu digué: “Fem l’home a la nostra imatge, semblant a nosaltres, i que tingui domini sobre els peixos del mar, sobre les aus del cel, sobre els animals domèstics i salvatges i sobre tots els ani­­mals que s’arrosseguen damunt la terra.” 1.27 I Déu va crear l’home a la seva imat­ge, a la semblança de Déu el va crear; creà l’home i la dona. 1.28 I Déu els beneí i els digué: “Creixeu i reproduïu-vos; ompliu la terra i sot­meteu-la; domineu sobre els peixos del mar, sobre les aus del cel i sobre tots els animals que es mouen damunt la terra.” 1.29 Déu digué: “Mireu, us he donat totes les herbes que granen, existents a la terra, i tota mena d'arbres fruiters que duen la seva llavor, perquè us serveixin d’aliment. 1.30 I a tots els animals terrestres, i a totes les aus del cel i a tots els animals que s’arrosseguen damunt la terra, els dono tota mena d’herba verda perquè els serveixi d’aliment.” I fou així. 1.31 I Déu veié que tot el que havia fet era bo. Hi hagué un vespre i vingué un matí, i es complí el sisè dia.

Gènesi 2

2.1 Així es van fer el cel i la terra amb tot el que contenen, 2.2 i al setè dia Déu va acabar la tasca que havia emprès i va reposar, aquell dia setè, de tota l’obra que havia creat. 2.3 I Déu va beneir el dia setè i el santificà, perquè fou en ell que Déu va reposar de tota l’obra creadora que havia efectuat. 2.4 Així foren els orígens del cel i la terra quan van ser creats, el dia que el Déu Etern va crear la terra i el cel, 2.5 i a la terra encara no hi havia cap arbust campestre, ni havia brotat cap herba al camp, perquè el Déu Etern encara no havia fet ploure damunt la terra i tampoc no hi havia cap home per a conrear el camp, 2.6 sinó que de la terra pujava un vapor que humitejava tota la superfície del terreny. 2.7 Llavors el Déu Etern va formar l’home amb la pols del terreny i li insuflà a les narius un alè de vida, i l’home esdevingué un ésser vivent. 2.8 Després el Déu Etern va plantar un jardí a l’Edèn, cap a l’orient, i hi va posar l’home que havia format. 2.9 El Déu Etern va fer que de la terra naixessin tota mena d’arbres agradables de mirar i bons per a menjar; i al bell mig, l’arbre de la vida i l’arbre del coneixement del bé i del mal. 2.10 De l’Edèn sortia un riu per regar el jardí, i d’allí es repartia en quatre braços. 2.11 El primer s’anomena Fison i envolta tot el país d’Havilà, on hi ha l’or. 2.12 L’or d’aquella terra és del bo; també s’hi troba la resina olorosa i la pedra d’ònix. 2.13 El nom del segon riu és Guibon i envolta tot el país de Cuix. 2.14 El nom del tercer riu és Tigris i corre a l’orient d’Assíria. El quart és l’Eufrates. 2.15 El Déu Etern prengué, doncs, l’home i el posà al jardí de l’Edèn a fi que el conreés i en tingués cura. 2.16 I el Déu Etern va fer a l’home aquesta advertència: “De tots els arbres del jardí, en pots menjar, 2.17 però de l’arbre del coneixement del bé i del mal, no en mengessis pas, perquè si un dia en menges, estigues segur que moriràs.” 2.18 Després, el Déu Etern digué: “No és bo que l’home estigui sol. Li faré una ajuda convenient.” 2.19 El Déu Etern va formar de la terra tots els animals feréstecs i totes les aus del cel, i els emmenà davant l’home per veure com els anomenaria, perquè tal com l’home anomenés cada animal, aquell fora el seu nom. 2.20 I Adam va posar nom a tot el bestiar, i a les aus del cel i a tots els animals feréstecs; però per a ell no va trobar una companyia adient. 2.21 Llavors el Déu Etern va fer caure l’home en un son profund, i mentre dormia prengué una de les seves costelles i tancà la carn al seu lloc. 2.22 I de la costella que havia tret de l’home, el Déu Etern en va fer una dona i la dugué a l’home. 2.23 Llavors l’home digué: “Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn. Aquesta s’anomenarà ‘dona’, perquè ha estat presa de l’home. 2.24 Per això l’home deixarà el pare i la mare i s’unirà a la seva muller i seran una sola carn.” 2.25 I tots dos, l’home i la dona, anaven despullats i no se n’avergonyien.

Gènesi 3

3.1 Però la serp era el més astut de tots els animals feréstecs que el Déu Etern havia fet, i digué a la dona: “¿De debò que Déu us ha dit que no mengeu de cap dels arbres del jardí?” 3.2 La dona va contestar a la serp: “Del fruit dels arbres del jardí, sí que en mengem; 3.3 però del fruit de l’arbre que hi ha al mig del jardí, Déu ha dit: No en mengeu ni el toqueu, perquè morireu.” 3.4 La serp va contestar a la dona: “I ca! No morireu pas! 3.5 Prou sap Déu que el dia que en mengeu se us obriran els ulls i sereu com déus, coneixedors del bé i el mal.” 3.6 La dona, veient que l’arbre era bo per a menjar, que era agradable a la vista i excel·lent per a aconseguir coneixement, prengué del seu fruit i en va menjar, i també en va donar al seu home i en van menjar tots dos. 3.7 Llavors a tots dos se’ls van obrir els ulls, i s’adonaren que anaven nus; i es van fer uns davantals cosint fulles de figuera. 3.8 Després van sentir la remor del Déu Etern caminant pel jardí a l’oreig del dia, i l’home i la dona es van amagar de la presència del Déu Etern entre els arbres del jardí. 3.9 Però el Déu Etern va cridar l’home, dient-li: “On ets?” 3.10 Ell va contestar: “He sentit la teva remor pel jardí i m’ha agafat por, perquè vaig nu; per això m’he amagat.” 3.11 Ell preguntà: “Qui te n’ha fet adonar, que anaves nu? Que has menjat de l’arbre de què et vaig dir que no mengessis?” 3.12 L’home respongué: “La dona que em vas donar de companya me n’ha dut de l’arbre, i jo n’he menjat.” 3.13 I el Déu Etern digué a la dona: “Què has fet?” La dona respongué: “La serp m’ha enganyat, i n’he menjat.” 3.14 Llavors el Déu Etern digué a la serp: “Per haver fet això, seràs maleïda entre totes les bèsties i entre tots els animals feréstecs; sobre el teu ventre caminaràs, i menjaràs pols tots els dies de la teva vida. 3.15 Faré que hi hagi enemistat entre tu i la dona, i entre la teva descendència i la seva descendència; aquesta t’aixafarà el cap i tu li atacaràs el taló.” 3.16 A la dona, li digué: “Faré que sigui fort el teu patiment en els embarassos, i tindràs els fills amb dolor. Et sentiràs atreta pel teu home, i ell et dominarà.” 3.17 I a l’home li digué: “Per haver escoltat el que la teva dona et proposava, i haver menjat de l’arbre que t’havia prohibit quan et vaig dir ‘D’aquest, no en mengis’, la terra serà maleïda per culpa teva, i hauràs de treure’n el teu aliment amb fatigues tots els dies de la teva vida; 3.18 et produirà espines i cards, i hauràs de menjar plantes del camp; 3.19 menjaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra, que és d’on vas ser tret; perquè ets pols, i a la pols tornaràs.” 3.20 L’home va posar a la seva dona el nom d’Eva (vivent), perquè ella era la mare de tots els vivents. 3.21 Llavors el Déu Etern va fer unes túniques de pell per a l’home i la dona, i els va vestir. 3.22 I el Déu Etern digué: “Heus aquí que l’home ha esdevingut com un de nosaltres, pel que fa al coneixement del bé i del mal; ara, doncs, que no allargui la mà i n’agafi també de l’arbre de la vida, que si en menja viurà per sempre.” 3.23 Després el Déu Etern el féu marxar del jardí de l’Edèn perquè anés a conrear la terra d’on havia estat tret. 3.24 Quan va haver expulsat l’home, va posar a l’orient del jardí de l’Edèn uns querubins i una espasa flamejant per impedir el camí a l’arbre de la vida.

Gènesi 4

4.1 L’ home es va unir amb Eva, la seva dona, la qual concebé i infantà Caín i digué: “Per voluntat del Senyor, he obtingut un home.” 4.2 Després infantà Abel, el seu germà. I Abel va ser ramader d’ovelles; i Caín, llaurador. 4.3 Succeí que, un temps després, Caín va portar al Senyor una ofrena dels fruits de la terra. 4.4 I Abel també li va dur una ofrena dels primers nascuts del seu ramat, els més grassos; i el Senyor es va complaure en Abel i la seva ofrena, 4.5 però no es va complaure en Caín i la seva. Caín es va disgustar tant que duia la tristor a la cara. 4.6 I el Senyor digué a Caín: “Per què t’has enfadat i vas amb el semblant abatut? 4.7 Si et comportes com cal, no podràs alçar-lo? Si no obres bé, el pecat és a l’aguait, a la teva porta, desitjant atrapar-te; però tu l’has de dominar.” 4.8 Més tard, Caín digué al seu germà Abel: “Anem al camp.” I, quan eren al camp, Caín es llençà contra el seu germà Abel i el va matar. 4.9 Llavors el Senyor digué a Caín: “On és el teu germà Abel?” Ell va contestar: “No ho sé. Que potser sóc el guardià del meu germà, jo?” 4.10 Ell li digué: “Què has fet! La veu de la sang del teu germà clama a mi des del camp. 4.11 Ara, doncs, maleït seràs de la terra que ha obert la boca per rebre de les teves mans la sang del teu germà. 4.12 Quan conreïs la terra, ja no seguirà donant-te el seu fruit. Fugitiu i errant aniràs per la terra.” 4.13 I Caín contestà al Senyor: “El meu càstig és massa gran per a poder-lo suportar. 4.14 Avui em foragites d’aquest terreny i viuré absent de la teva presència, fugitiu i errant pel món, i succeirà que qualsevol que em trobi em matarà.” 4.15 El Senyor li contestà: “No serà així. Si algú mata Caín, ho pagarà set vegades.” I el Senyor va posar un senyal a Caín perquè no fos mort per qualsevol que el trobés. 4.16 Caín s’allunyà de la presència del Senyor i es va establir al país de Nod, a l’est de l’Edèn. 4.17 Caín es va unir amb la seva dona, que concebé i infantà Hanoc. I construí una població i li posà el nom del seu fill, Hanoc. 4.18 A Hanoc, li nasqué Irad; Irad engendrà Mehuiael; Mehuiael engendrà Metuixael, i Metuixael engendrà Lèmec. 4.19 Lèmec prengué dues dones: la primera es deia Adà i la segona Sil·là. 4.20 Adà infantà Jabal, que va ser pare dels qui habiten en tendes i tenen ramats. 4.21 El nom del seu germà era Jubal, que fou el pare dels qui toquen la cítara i el flabiol. 4.22 I Sil·là també tingué un fill, Tubal-Caín, forjador de tota mena d’eines de coure i de ferro. I la germana de Tubal-Caín era Naamà. 4.23 I Lèmec digué a les seves dones: “Adà i Sil·là, escolteu la meva veu; dones de Lèmec, pareu atenció al que dic: Un home he mort, perquè em va ferir; i un jove, perquè em va pegar. 4.24 Perquè Caín ha de ser venjat set vegades, però Lèmec, setanta-set.” 4.25 Adam es tornà a unir amb la seva dona, i ella tingué un fill que va anomenar Set (concedir), perquè digué: “Déu m’ha concedit un altre descendent en lloc d’Abel, que fou mort per Caín.” 4.26 I a Set també li nasqué un fill, que va anomenar Enoix. Llavors es començà d’invocar el nom del Déu Etern.

Gènesi 5

5.1 Aquest és el registre genealògic d’Adam. El dia que Déu va crear l’home, el va fer a semblança seva. 5.2 Els va crear home i dona, els va beneir i, el dia de la seva creació, els va anomenar Adam, que vol dir “ésser humà.” 5.3 Adam tenia cent trenta anys quan engendrà un fill semblant a ell, a la seva imatge, i l’anomenà Set. 5.4 I el temps que visqué Adam, després d’engendrar Set, foren vuit-cents anys, i va engendrar fills i filles. 5.5 En total, Adam va arribar a viure nou-cents trenta anys; i va morir. 5.6 A l’edat de cent cinc anys, Set engendrà Enoix. 5.7 I després d’engendrar Enoix, Set visqué vuit-cents set anys, i va engendrar fills i filles. 5.8 En total, Set va arribar a viure nou-cents dotze anys; i va morir. 5.9 A l’edat de noranta anys, Enoix engendrà Quenan. 5.10 I després d’engendrar Quenan, Enoix visqué vuit-cents quinze anys, i va engendrar fills i filles. 5.11 En total, Enoix va arribar a viure nou-cents cinc anys; i va morir. 5.12 A l’edat de setanta anys, Quenan engendrà Mahalalel. 5.13 I després d’engendrar Mahalalel, Quenan visqué vuit-cents quaranta anys, i va engendrar fills i filles. 5.14 En total, Quenan va arribar a viure nou-cents deu anys; i va morir. 5.15 A l’edat de seixanta-cinc anys, Mahalalel engendrà Jèred. 5.16 I després d’engendrar Jèred, Mahalalel visqué vuit-cents trenta anys, i va engendrar fills i filles. 5.17 En total, Mahalalel va arribar a viure vuit-cents noranta-cinc anys; i va morir. 5.18 A l’edat de cent seixanta-dos anys, Jèred engendrà Henoc. 5.19 I després d’engendrar Henoc, Jèred visqué vuit-cents anys, i va engendrar fills i filles. 5.20 En total, Jèred va arribar a viure nou-cents seixanta-dos anys; i va morir. 5.21 A l’edat de seixanta-cinc anys, Henoc engendrà Matusalem. 5.22 I després d’engendrar Matusalem, Henoc va caminar amb Déu tres-cents anys, i va engendrar fills i filles. 5.23 En total, Henoc va arribar a viure tres-cents seixanta-cinc anys. 5.24 Henoc, doncs, va caminar amb Déu i desaparegué, perquè Déu se’l va endur. 5.25 A l’edat de cent vuitanta-set anys, Matusalem engendrà Lèmec. 5.26 I després d’engendrar Lèmec, Matusalem visqué set-cents vuitanta-dos anys, i va engendrar fills i filles. 5.27 En total, Matusalem va arribar a viure nou-cents seixanta-nou anys; i va morir. 5.28 A l’edat de cent vuitanta-dos anys, Lèmec engendrà un fill. 5.29 El va anomenar Noè (consol), perquè deia: “Aquest ens consolarà del nostre treball i de la fatiga de les nostres mans des que hem de cultivar aquesta terra que el Senyor va maleir.” 5.30 I després d’engendrar Noè, Lèmec visqué cinc-cents noranta-cinc anys, i va engendrar fills i filles. 5.31 En total, Lèmec va arribar a viure set-cents setanta-set anys; i va morir. 5.32 A l’edat de cinc-cents anys, Noè engendrà Sem, Cam i Jàfet.

Gènesi 6

6.1 Succeí que, quan els homes es van anar multiplicant sobre la terra i els van néixer filles, 6.2 els fills de Déu, veient que les filles dels homes eren agradables, van triar les que van voler i les prengueren per mullers. 6.3 I el Senyor digué: “El meu esperit no restarà indefinidament en els humans, perquè són carn; que la seva vida sigui de cent vint anys.” 6.4 En aquella època, i també després, hi havia gegants a la terra, perquè quan els fills de Déu es van unir amb les filles dels homes van engendrar fills, que van ser els herois de l’antiguitat, homes ben famosos. 6.5 El Senyor veié que la maldat dels homes anava creixent per tota la terra, i que la inclinació dels seus pensaments més íntims era contínuament per al mal. 6.6 Al Senyor li va saber greu d’haver fet els homes a la terra, i li va doldre dintre seu. 6.7 I digué: “Exterminaré de damunt la terra els homes que he creat: des dels humans fins a les bèsties, els rèptils i les aus del cel; perquè ara em dol d’haver-los fet.” 6.8 No obstant, Noè obtingué la benevolència del Senyor. 6.9 Aquesta és la història de Noè: Noè era un home just i honrat entre els d’aquella generació; va caminar sempre amb Déu. 6.10 Noè engendrà tres fills: Sem, Cam i Jàfet. 11 Davant Déu, la terra s’havia corromput; i el món s’havia omplert de violències. 6.12 Déu va mirar la terra i la veié corrompuda, perquè tothom es comportava perversament pertot arreu. 6.13 I Déu digué a Noè: “He decidit suprimir la humanitat, perquè la terra és plena de violències per culpa d’ells, i els vull exterminar de la terra. 6.14 Construeix-te una arca de fusta de xiprer. A l’arca fes-hi unes estances i calafateja-la amb brea per dins i per fora. 6.15 L’has de fer així: cent cinquanta metres de llargada, vint-i-cinc d’amplada i quinze d’alçada. 6.16 Li faràs una coberta, que deixaràs mig metre més amunt. Posaràs la porta de l’arca a un costat; i fes-hi un pis inferior, un segon i un tercer. 6.17 Llavors, jo faré venir el diluvi sobre la terra a fi d’exterminar de sota la capa del cel tot allò que té alè de vida. Tot el que hi ha a la terra s’extingirà. 6.18 Però jo establiré amb tu el meu pacte: entraràs a l’arca tu i els teus fills, la teva muller i les mullers dels teus fills. 6.19 I de tots els éssers vivents, de tota carn, en faràs entrar a l’arca una parella perquè sobrevisquin amb tu. Hauran de ser mascle i femella. 6.20 De cada espècie d’aus, de cada espècie de bèsties, de cada espècie de rèptils de la terra, en faràs entrar dos de cada espècie perquè sobrevisquin amb tu. 6.21 I tu procura’t tota mena d’aliments i amb bona provisió, perquè us serveixi de sosteniment a tu i a ells.” 6.22 Així ho va fer Noè, complint puntualment tot el que Déu li va manar.

Gènesi 7

7.1 El Senyor digué a Noè: “Entra amb tota la teva família a l’arca, perquè he observat que, d’entre aquesta generació, tu tens amb mi un comportament recte. 7.2 De tots els animals purs, en prendràs set parelles, el mascle amb la seva femella; i dues de cada animal que no és pur, el mascle amb la seva femella. 7.3 Igualment, de les aus del cel, set parelles; el mascle amb la seva femella, a fi que l’espècie pugui sobreviure damunt la terra. 7.4 Perquè d’aquí a set dies faré ploure sobre la terra durant quaranta dies i quaranta nits, i esborraré de la superfície de la terra tots els éssers que he creat.” 7.5 I Noè va complir tot el que el Senyor li havia manat. 7.6 Noè tenia sis-cents anys quan el diluvi vingué sobre la terra. 7.7 Noè, amb els seus fills, la seva muller i les mullers dels seus fills, es va refugiar a l’arca quan vingueren les aigües del diluvi. 7.8 Dels animals purs i dels animals que no són purs, de les aus i de tot el que repta per terra, 7.9 de dos en dos, un mascle i una femella van entrar amb Noè a l’arca, tal com Déu li havia manat. 7.10 I, al cap de set dies, les aigües del diluvi vingueren sobre la terra. 7.11 L’any sis-cents de la vida de Noè, el dia disset del segon mes, en aquell dia precís es rebentaren totes les fonts del gran abisme i les rescloses del cel es van obrir; 7.12 i l’aiguat va descarregar damunt la terra durant quaranta dies i quaranta nits. 7.13 Aquell mateix dia, Noè va entrar a l’arca amb els seus fills, Sem, Cam i Jàfet, juntament amb la seva muller i les mullers dels seus fills; 7.14 i amb ells hi van entrar també els animals de cada espècie, les bèsties de cada espècie, els rèptils de tota mena que s’arrosseguen sobre la terra i les aus de cada espècie: tot allò que té ales i vola. 7.15 Van entrar a l’arca, amb Noè, una parella de tot allò que té alè de vida, 7.16 i els que anaven entrant eren un mascle i una femella, tal com Déu li havia manat. I el Senyor va tancar la porta darrere d’ell. 7.17 Durant quaranta dies hi hagué el diluvi damunt la terra, i les aigües van anar creixent i van alçar l’arca elevant-la per damunt la terra. 7.18 El nivell de les aigües va anar augmentant cada cop més fins a créixer per damunt la terra, mentre l’arca surava a la superfície de les aigües. 7.19 Les aigües van créixer molt i molt sobre la terra, fins que cobriren totes les muntanyes més altes que hi ha sota el cel; 7.20 i encara van créixer set metres més per damunt les muntanyes. 7.21 I tota carn que es movia sobre la terra va morir: tant les aus com el bestiar com els animals feréstecs i tots els rèptils que s’arrosseguen per terra; i tot ésser humà. 7.22 Tot el que tenia alè de vida a les seves narius, tot el que existia a la terra ferma, va morir. 7.23 Tot ésser vivent de la terra va ser exterminat; des dels homes fins a les bèsties, els rèptils i les aus del cel, tot va ser eliminat de la terra, només hi van restar Noè i els qui eren amb ell a l’arca. 7.24 La inundació de les aigües damunt la terra va durar cent cinquanta dies.

Gènesi 8

8.1 Després Déu va pensar en Noè i en tots els animals domèstics i salvatges que estaven amb ell a l’arca, i va fer passar un vent sobre la terra i les aigües començaren a baixar. 8.2 Les fonts de l’abisme i les rescloses del cel es van tancar, i s’aturaren les pluges del cel. 8.3 I el nivell de les aigües que cobrien la terra començà a baixar, de mica en mica es van anar retirant i al cap de cent cinquanta dies ja havien minvat del tot. 8.4 El dia disset del mes setè l’arca quedà varada sobre les muntanyes d’Ararat. 8.5 Les aigües van seguir baixant lentament, i el primer dia del mes desè aparegueren els cims de les muntanyes. 8.6 Al cap de quaranta dies, Noè obrí la finestra que havia fet a l’arca 8.7 i va deixar anar el corb, que s’estigué anant i venint perquè calia esperar que s’eixuguessin les aigües que cobrien la terra. 8.8 Després Noè deixà anar el colom per comprovar si ja havien minvat les aigües a la terra. 8.9 Però el colom no va trobar cap lloc on posar les potes, i retornà a l’arca, perquè les aigües encara cobrien la superfície de la terra; i ell allargà la mà i, agafant-lo, el féu entrar a l’arca. 8.10 Encara esperà set dies més, i féu sortir altre cop el colom a fora de l’arca. 8.11 El colom va tornar cap al tard, i heus aquí que duia al bec una fulla tendra d’olivera. Així va saber Noè que el nivell de les aigües havia minvat a la terra. 8.12 Encara esperà set dies més, i va deixar anar el colom, que ja no va tornar. 8.13 Va ser el primer dia del primer mes de l’any sis-cents u de la vida de Noè, que les aigües de la superfície terrestre es van eixugar. Noè va alçar la coberta de l’arca i comprovà que la superfície de la terra era seca. 8.14 El dia vint-i-set del segon mes la terra va quedar seca del tot. 8.15 Aleshores Déu va parlar amb Noè i li digué: 8.16 “Surt de l’arca, amb la teva muller i els teus fills i les seves mullers, 8.17 i tots els animals de tota espècie que són amb tu: les aus, el bestiar i els rèptils que s’arrosseguen per terra; treu-los fora, a fi que s’escampin arreu, es reprodueixin i es multipliquin sobre la terra.” 8.18 Noè, doncs, va sortir amb els seus fills, juntament amb la seva muller i les mullers dels seus fills. 8.19 També van sortir de l’arca tots els animals de cada espècie, els rèptils i les aus; tot allò que es mou damunt la terra. 8.20 Noè va aixecar un altar al Déu Etern i, seleccionant d’entre tots els animals purs i de totes les aus, li va oferir holocaustos. 8.21 El Senyor va sentir l’olor suau i dintre el seu cor es digué: “No tornaré mai més a maleir la terra per culpa de l’home, perquè les inclinacions del cor humà són dolentes des de la infantesa, ni tornaré a castigar mai més tots els ésser vivents com he fet. 8.22 Mentre duri la terra no cessaran mai la sembra i la sega, el fred i la calor, l’estiu i l’hivern.”

Gènesi 9

9.1 Déu va beneir Noè i els seus fills, i els digué: “Procreeu, augmenteu i ompliu la terra. 9.2 Tots els animals de la terra, totes les aus del cel, tots els animals que s’arrosseguen per terra i tots els peixos del mar s’espantaran de vosaltres i us tindran temor; els poso a les vostres mans. 9.3 Tot allò que es mou i té vida us servirà d’aliment; tot us ho dono, com us vaig donar els vegetals. 9.4 Però la carn amb la seva vida, és a dir, amb la seva sang, no la menjareu. 9.5 Us asseguro que demanaré compte de la sang de cada un de vosaltres, en demanaré compte a tot animal i a tot humà; la vida de l’home, la reclamaré de qualsevol germà seu. 9.6 Qui vessi la sang de l’home, per l’home serà vessada la seva sang, perquè Déu va fer l’home a imatge seva. 9.7 Per tant, vosaltres, procreeu i augmenteu; escampeu-vos per la terra i domineu-la.” 9.8 Déu va parlar amb Noè i els seus fills i els digué: 9.9 “Mireu, jo estableixo la meva aliança amb vosaltres i amb els vostres descendents, 9.10 i amb tota ànima vivent que és amb vosaltres: amb les aus, amb les bèsties i amb tot animal feréstec; amb tot allò que ha sortit de l’arca, amb totes les criatures de la terra. 9.11 Amb tots vosaltres estableixo la meva aliança: mai més no tornaran a ser exterminades les criatures per les aigües del diluvi, ni hi haurà mai més un diluvi per a destruir la terra.” 9.12 A més, Déu digué: “Aquest és el signe de l’aliança que jo estableixo amb vosaltres i amb tots els éssers vivents que us envolten, per les generacions perpètues: 9.13 Poso el meu arc als núvols perquè serveixi de senyal de l’aliança entre jo i la terra. 9.14 Quan jo cobreixi de núvols la terra, i l’arc aparegui entre els núvols, 9.15 tindré present l’aliança que hi ha entre jo i vosaltres i tota criatura vivent, i no hi haurà mai més un diluvi per a exterminar totes les criatures. 9.16 Quan l’arc aparegui en els núvols, jo el veuré i em recordaré de l’aliança perpètua que hi ha entre Déu i tota criatura vivent, tota carn que existeix a la terra.” 9.17 I Déu digué a Noè: “Aquest és el signe de l’aliança que estableixo amb totes les criatures que hi ha a la terra.” 9.18 Els fills de Noè que van sortir de l’arca foren Sem, Cam i Jàfet. Cam és el pare de Canaan. 9.19 Aquests tres foren els fills de Noè, i a partir d’ells fou poblada la terra. 9.20 Noè, que va ser el primer agricultor, plantà una vinya. 9.21 Va beure vi i s’embriagà, i es va posar a jeure despullat al mig de la seva tenda. 9.22 Cam, el pare de Canaan, veié la nuesa del seu pare i, en ser a fora, ho va explicar als seus dos germans. 9.23 Llavors, Sem i Jàfet prengueren un mantell, se’l van posar a les espatlles i, caminant a reculons, van cobrir la nuesa del seu pare. Com que duien la cara mirant en sentit contrari, no van veure la nuesa del seu pare. 9.24 Quan Noè despertà de la seva embriaguesa i va saber el que havia fet el seu fill petit, 9.25 va dir: “Maleït sigui Canaan! Que esdevingui esclau dels esclaus dels seus germans!” 9.26 I afegí: “Beneït sigui el Senyor, el Déu de Sem, i que Canaan sigui el seu esclau! 9.27 Que Déu doni prosperitat a Jàfet, que habiti a les tendes de Sem, que Canaan sigui l’esclau d’ambdós!” 9.28 Després del diluvi, Noè encara va viure tres-cents cinquanta anys. 9.29 En total, els dies de Noè van ser nou-cents cinquanta anys; i va morir.

Gènesi 10

10.1 Aquesta és la descendència dels fills de Noè: Sem, Cam i Jàfet, amb els fills que els nasqueren després del diluvi: 10.2 Fills de Jàfet: Gómer, Magog, Madai, Javan, Tubal, Móixec i Tiràs. 10.3 Fills de Gómer: Aixquenaz, Rifat i Togarmà. 10.4 Fills de Javan: Elixà, Tarsís, els quetites i la gent de Rodes. 10.5 A partir d’aquests, es van dispersar per les regions marítimes de les nacions, pels respectius territoris, cadascun segons la seva llengua i segons el seu clan. 10.6 Fills de Cam: Cuix, Misraim, Put i Canaan. 10.7 Fills de Cuix: Sebà, Havilà, Sabtà, Ramà i Sabtecà. Fills de Ramà: Sabà i Dedan. 10.8 Cuix engendrà Nimrod, que fou el primer cabdill de la terra. 10.9 Era un caçador valent afavorit pel Senyor. D’aquí ve la dita: “Com Nimrod, caçador valent afavorit pel Senyor.” 10.10 La seva dominació va començar amb Babel, Èrec, Acad i Calan, en terres de Xinar. 10.11 D’aquelles terres, es va estendre cap a Assur, on va edificar Nínive, Rehobot-Ir, Quèlah, 10.12 i també Ressen, entre Nínive i Quèlah, que és la capital. 10.13 Misraim va engendrar els de Lud, d’Anam, de Lehab, de Naftúah, 10.14 de Patrós, de Caslúah i de Caftor, d’on van sortir els filisteus. 10.15 Canaan va engendrar Sidó, el seu primogènit, i Het, 10.16 que fou l’avantpassat dels jebuseus, els amorreus, els guirgaixites, 10.17 els hivites, els arquites, els sinites, 10.18 els arvadites, els semarites i els hamatites. Després, les famílies dels cananeus es van dispersar. 10.19 La frontera dels cananeus anava des de Sidó, anant cap a Guerar, fins a Gaza; i tombant cap a Sodoma, Gomorra, Admà i Seboïm, fins a Leixa. 10.20 Aquests van ser els fills de Cam, segons els seus clans i les seves llengües, als seus territoris i a les respectives nacions. 10.21 A Sem també li nasqueren fills; fou el pare de tots els fills d’Èber i el germà gran de Jàfet. 10.22 Fills de Sem: Elam, Assíria, Arfaxad, Lud i Aram. 10.23 Fills d’Aram: Us, Hul, Guèter i Maix. 10.24 Arfaxad engendrà Xelàh, i Xelàh engendrà Éber. 10.25 A Éber li nasqueren dos fills: el nom del primer era Pèleg, perquè durant la seva època hi hagué una divisió a la terra; el seu germà s’anomenava Joctan. 10.26 Joctan va engendrar Almodad, Xèlef, Hassàrmavet, Jèrah, 10.27 Adoram, Uzal, Diclà, 10.28 Obal, Abimael, Saba, 10.29 Ofir, Havilà i Jobab. Tots aquests són fills de Joctan. 10.30 El seu territori comprenia des de Meixà, anant cap a Sefar, a la muntanya oriental. 10.31 Aquests foren els fills de Sem segons els seus clans i llengües, pels seus territoris i respectives nacions. 10.32 Aquest és el llinatge dels fills de Noè, segons el seu origen i les seves nacions. I d’ells es van dispersar els pobles per la terra després del diluvi.

Gènesi 11

11.1 Tota la terra feia servir un mateix llenguatge i tenia una sola parla. 11.2 Quan es van desplaçar des de l’orient, van trobar una plana al país de Xinar i s’hi van establir. 11.3 Llavors van dir entre ells: “Anem a fer maons i a coure’ls al foc.” Així el maó els va servir de pedra, i l’asfalt, de morter. 11.4 Després digueren: “Anem a edificar-nos una ciutat i una torre que tingui un pinacle fins al cel, i fem-nos un nom propi a fi que no ens disgreguem per tota la terra.” 11.5 I el Senyor Déu va baixar a veure la ciutat i la torre que els homes edificaven. 11.6 I digué el Senyor: “Heus aquí que tots ells formen un sol poble i tenen un mateix llenguatge. Si segueixen amb el que fan ja no hi haurà res que els impedeixi de dur a terme tot el que es proposin. 11.7 Anem, i allí mateix confonguem el seu llenguatge a fi que no es puguin entendre entre ells.” 11.8 Així, des d’aquell punt, el Senyor els va dispersar per tota l’extensió de la terra i van deixar de construir la ciutat. 11.9 D’aquí ve que s’anomeni Babel, perquè allà el Senyor Déu va confondre el llenguatge de tots els homes, i d’allà els dispersà per tota la superfície de la terra. 11.10 Aquests són els descendents de Sem: a l’edat de cent anys, Sem va engendrar Arfaxad, dos anys després del diluvi. 11.11 Sem va viure, després d’engendrar Arfaxad, cinc-cents anys, i engendrà fills i filles. 11.12 A l’edat de trenta-cinc anys, Arfaxad engendrà Xèlah. 11.13 Després d’engendrar Xèlah, Arfaxad visqué quatre-cents tres anys, i engendrà fills i filles. 11.14 A l’edat de trenta anys, Xèlah engendrà Èber. 11.15 Després d’engendrar Èber, Xèlah visqué quatre-cents tres anys, i engendrà fills i filles. 11.16 A l’edat de trenta-quatre anys, Èber engendrà Pèleg. 11.17 Després d’engendrar Pèleg, Èber visqué quatre-cents trenta anys, i engendrà fills i filles. 11.18 A l’edat de trenta anys, Pèleg engendrà Reú. 11.19 Després d’engendrar Reú, Pèleg visqué dos-cents nou anys, i engendrà fills i filles. 11.20 A l’edat de trenta-dos anys, Reú engendrà Serug. 11.21 Després d’engendrar Serug, Reú visqué dos-cents set anys, i engendrà fills i filles. 11.22 A l’edat de trenta anys, Serug engendrà Nahor. 11.23 Després d’engendrar Nahor, Serug visqué dos-cents anys, i engendrà fills i filles. 11.24 A l’edat de vint-i-nou anys, Nahor engendrà Tèrah. 11.25 Després d’engendrar Tèrah, Nahor visqué cent dinou anys, i engendrà fills i filles. 11.26 A l’edat de setanta anys, Tèrah engendrà Abram, Nahor i Aran. 11.27 Aquesta és la descendència de Tèrah: Tèrah engendrà Abram, Nahor i Aran. Aran engendrà Lot. 11.28 Aran va morir en vida del seu pare Tèrah, a la seva terra natal, a Ur dels caldeus. 11.29 Abram i Nahor prengueren muller: la dona d’Abram es deia Sarai; la dona de Nahor es deia Mildà, filla d’Aran i germana d’Iscà. 11.30 Sarai era estèril, no tenia fills. 11.31 Tèrah prengué el seu fill Abram, el seu nét Lot, fill d’Aran, i la seva nora Sarai, esposa del seu fill Abram, i tots junts van sortir d’Ur dels caldeus per dirigir-se cap a la terra de Canaan. Però, quan van ser a Haran van decidir de quedar-se allà. 11.32 I el temps que visqué Tèrah foren dos-cents cinc anys; i va morir a Haran.

Gènesi 12

12.1 El Senyor digué a Abram: “Vés-te’n de la teva terra, de la teva família i de la casa del teu pare cap al lloc que et mostraré. 12.2 De tu en faré un gran poble, et beneiré, engrandiré el teu nom i esdevindràs una benedicció. 12.3 Beneiré els qui et beneeixin i maleiré els qui et maleeixin; i en tu seran beneïdes totes les nacions de la terra.” 12.4 Abram va marxar, tal com el Senyor li havia manat, i amb ell hi va anar Lot. Quan Abram va sortir d’Haran tenia setanta-cinc anys. 12.5 Abram prengué la seva esposa Sarai, el seu nebot Lot, amb tota la hisenda que havia aplegat i el personal que havia adquirit a Haran, i van marxar per anar a la terra de Canaan, i allà van fer cap. 12.6 Abram va travessar el país fins al santuari de Siquem, a l’Alzina de Moré. En aquell temps els cananeus ocupaven el país. 12.7 El Senyor s'aparegué a Abram i li digué: “A la teva descendència donaré aquesta terra.” I allà mateix va construir un altar al Déu Etern que se li havia aparegut. 12.8 D’aquell paratge es traslladà a la muntanya, a l’orient de Betel, i hi va plantar les seves tendes; entre Betel, a l’occident, i Ai, a l’orient. En aquell lloc, va alçar un altar al Déu Etern i va invocar el seu nom. 12.9 Després, Abram anà avançant, fent acampades, en direcció al Nègueb. 12.10 Esdevingué una època de fam al país i Abram va baixar cap a l’Egipte, amb intenció de quedar-s’hi, perquè la fam era aclaparadora en aquella terra. 12.11 Quan ja eren a punt d’entrar a l’Egipte, digué a Sarai, la seva muller: “Vet aquí que tu ets una dona de molt bon veure, 12.12 i quan els egipcis et vegin, diran: ‘És la seva muller’; i em mataran a mi, i a tu et deixaran viva. 12.13 Per tant, digues que ets la meva germana, i així, per la deferència que et tindran, em tractaran bé i gràcies a tu podré conservar la vida.” 12.14 I així va ser. Quan Abram va entrar a l’Egipte, els egipcis s’adonaren que la dona era molt bonica. 12.15 Uns oficials del faraó la van veure i en feren grans elogis davant d’ell, de manera que la dona fou conduïda a la casa del faraó. 12.16 Aquest va tractar Abram amb deferència per causa d’ella, i així obtingué ovelles, vaques, ases, esclaus i esclaves, someres i camells. 12.17 Però el Senyor va atacar el faraó i la seva família amb greus plagues, per causa de Sarai, la muller d’Abram. 12.18 Llavors el faraó féu venir Abram i li digué: “Què és això que has fet amb mi? Per què no em vas dir que era la teva muller? 12.19 Per què vas dir: ‘És la meva germana’, fent que jo la prengués per muller? Mira, aquí tens ara la teva muller: agafa-la i vés-te’n!” 12.20 I el faraó li va disposar una escorta que el dugués a fora, amb la seva muller i amb tot el que posseïa.

Gènesi 13

13.1 Abram va pujar de l’Egipte cap el Nègueb, amb la seva muller i tot el que posseïa, i amb Lot, que l’acompanyava. 13.2 Abram s’havia fet molt ric, tant en ramats com en plata i or. 13.3 Avançant i fent acampades, va caminar des del Nègueb fins a Betel, cap al paratge on al principi havia plantat la seva tenda, entre Betel i Ai, 13.4 al mateix lloc on temps enrere havia alçat un altar i havia invocat el nom del Déu Etern. 13.5 I Lot, que l’acompanyava, també tenia moltes ovelles, vaques i tendes. 13.6 Però no hi havia prou terra perquè poguessin estar junts, ja que la hisenda se’ls havia fet massa gran per a conviure plegats. 13.7 Hi hagué baralles entre els pastors dels ramats d’Abram i els de Lot. A més, en aquell temps, els cananeus i els perizites compartien la terra. 13.8 Abram, doncs, digué a Lot: “Que no hi hagi discòrdia entre tu i jo, ni entre els meus pastors i els teus, perquè som parents. 13.9 No tens tota la terra davant teu? Separa’t de mi. Si vas cap a l’esquerra, jo aniré cap a la dreta; i si vas cap a la dreta, jo aniré cap a l’esquerra.” 13.10 Llavors Lot va alçar els ulls i veié la plana fèrtil del Jordà, tota de regadiu fins a Sóar, com un jardí de Déu, semblant a l’Egipte. (Això era abans que el Senyor destruís Sodoma i Gomorra.) 13.11 Lot va triar tota la plana del Jordà, i marxà cap a l’orient; així es van separar l’un de l’altre. 13.12 Abram s’establí a Canaan, i Lot a les poblacions de la plana, i plantà les seves tendes fins a Sodoma. 13.13 La gent de Sodoma era molt perversa i pecadora envers el Senyor. 13.14 El Senyor digué a Abram, després que Lot se n’hagué separat: “Alça els ulls i fes una mirada des del lloc on ets cap al nord, el sud, l’est i l’oest, 13.15 perquè, tota la terra que veus, te la donaré a tu i a la teva descendència per sempre. 13.16 Faré que la teva descendència sigui com la pols de la terra; i si algú pot comptar-ne els grans de pols, també podrà comptar els teus descendents. 13.17 Alça’t, camina per aquesta terra, tot al seu llarg i ample, perquè te la donaré a tu.” 13.18 Abram alçà el campament i vingué a establir-se a les Alzines de Mambré, que és a Hebron, i allí va erigir un altar al Déu Etern.

Gènesi 14

14.1 Succeí, a l’època d’Amrafel, rei de Xinar; d’Arioc, rei d’Elassar; de Quedorlaómer, rei d’Elam; i de Tidel, rei de Goïm, 14.2 que aquests van fer la guerra a Bera, rei de Sodoma; a Birxà, rei de Gomorra; a Xinab, rei d’Admà; a Xeméver, rei de Seboiïm; i al rei de Bela, és a dir, de Sóar. 14.3 Tots aquests es van concentrar a la vall de Sidim (que ara és la Mar Morta). 14.4 Van estar sotmesos a Quedorlaómer durant dotze anys, però l’any tretzè es van rebel•lar. 14.5 L’any catorzè, Quedorlaómer i els reis que li feien costat vingueren i van derrotar els rafaïtes a Aixterot-Carnaim, el zuzites a Am, els emites a la plana de Quiriataim, 14.6 i els horites a les seves muntanyes de Seïr, fins a Elparan, tocant al desert. 14.7 De tornada van arribar a Enmixpat (que ara és Cadeix), conquerint tot el territori dels amalequites i el dels amorreus, que habitaven Hassasson-Tamar. 14.8 Llavors van sortir el rei de Sodoma, el de Gomorra, el d’Adamà, el de Seboïm i el de Bela (això és, Sóar), i van presentar batalla, a la vall de Sidim, 14.9 contra Quedorlaómer, rei d’Elam, Tidal, rei de Goïm, Amrafel, rei de Xinar, i Arioc, rei d’Elassar: quatre reis contra cinc. 14.10 Com que la vall de Sidim era plena de pous de betum, quan els reis de Sodoma i Gomorra emprengueren la fugida hi van caure dins, mentre els restants fugien a la muntanya. 14.11 Els vencedors van saquejar totes les hisendes de Sodoma i Gomorra, amb totes les vitualles, i se n’anaren. 14.12 També van agafar Lot, el nebot d’Abram, i tots els seus béns, perquè ell habitava a Sodoma. 14.13 Un que va escapar va anar a fer-ho saber a Abram, l’hebreu, que s’estava a les Alzines de Mambré, l’amorreu, germà d’Eixcol i d’Aner, que eren aliats d’Abram. 14.14 Així que Abram s'assabentà que havien fet presoner el seu nebot, va mobilitzar la tropa de gent nascuda a casa seva, en nombre de tres-cents divuit, i els perseguí fins a Dan. 14.15 En ser de nit, els va atacar amb els seus homes, derrotant-los i perseguint-los fins a Hobà, que és al nord de Damasc. 14.16 Va recuperar tots els béns i també el seu nebot Lot, amb tota la seva hisenda, així com les dones i la gent. 14.17 Quan tornava de batre Quedorlaómer i els seus reis aliats, li va sortir a l’encontre el rei de Sodoma a la vall de Xavé (que és la vall del Rei). 14.18 Llavors Melquisedec, rei de Salem, que era sacerdot del Déu Altíssim, va treure pa i vi 14.19 i pronuncià aquesta benedicció: “Beneït sigui Abram pel Déu Altíssim, creador del cel i de la terra; 14.20 i beneït sigui el Déu Altíssim que t’ha posat a les mans els teus enemics.” I Abram li va donar el delme de tot. 14.21 Llavors el rei de Sodoma digué a Abram: “Dóna’m les persones i queda’t amb la hisenda.” 14.22 Però Abram va contestar al rei de Sodoma: “He alçat la meva mà davant el Senyor, el Déu Altíssim, creador del cel i de la terra, 14.23 prometent que des d’un fil fins a la corretja d’una sandàlia, res no t’haig d’acceptar del que és teu, perquè mai no puguis dir: ‘Jo he fet ric Abram’. 14.24 No vull res per a mi, només el que han menjat els joves i el que correspon als homes que han vingut amb mi: Aner, Eixcol i Mambré; que ells prenguin la seva part.”

Gènesi 15

15.1 Després d’aquests fets, el Senyor es dirigí a Abram en una visió i li digué: “No temis, Abram: Jo sóc per a tu un escut; la teva recompensa serà molt gran.” 15.2 Abram va contestar: “Senyor, Déu Etern, què em pots donar, si me’n vaig sense fills i l’hereu de la meva casa és Elièzer, aquest de Damasc?” 15.3 I afegí: “Heus aquí que no m’has donat descendència, i un servent de casa meva serà el meu hereu.” 15.4 Llavors li fou adreçada la paraula del Senyor, que li digué: “No serà aquest el teu hereu, sinó que serà un que sortirà de les teves entranyes.” 15.5 I fent-lo sortir a fora, li digué: “Ara guaita al cel i compta les estrelles, si és que pots comptar-les.” I afegí: “Així serà la teva descendència.” 15.6 Abram va creure en el Senyor, i li ho fou comptat per a justícia. 15.7 A més, li digué: “Jo sóc el Déu Etern, que t’he fet sortir d’Ur de Caldea per donar-te aquesta terra en propietat.” 15.8 Ell respongué: “Senyor, Déu Etern, com sabré que serà meva?” 15.9 El Senyor li digué: “Porta’m una vedella de tres anys, una cabra de tres anys, un moltó de tres anys, una tórtora i un colomí.” 15.10 Ell els hi dugué i, partint-los pel mig, va posar cada meitat al davant de l’altra; en canvi, les aus, no les va partir. 15.11 Les aus rapinyaires es van abatre damunt dels cadàvers, però Abram les va foragitar. 15.12 I succeí que, quan el sol era a punt de pondre’s, a Abram li sobrevingué un son profund, i es sobresaltà enmig d’una gran foscúria. 15.13 El Senyor li digué: “Has de saber que els teus descendents seran forasters en terra estranya, on els esclavitzaran i els oprimiran durant quatre-cents anys. 15.14 Però també que jo jutjaré la nació que els haurà esclavitzat, i després en sortiran amb molts béns. 15.15 Pel que fa a tu, et reuniràs amb els teus pares en pau i seràs sepultat després d’una feliç vellesa. 15.16 Després, a la quarta generació, tornaran aquí, perquè la iniquitat dels amorreus encara no ha arribat al màxim.” 15.17 I s’esdevingué que, quan el sol s’hagué post, es va estendre una densa tenebra, i un forn fumejant i una torxa flamejant van passar antre els animals partits. 15.18 Aquell dia, el Senyor va concloure una aliança amb Abram, i li digué: “A la teva descendència he donat aquesta terra, des del riu d’Egipte fins al gran riu, l’Eufrates; 15.19 la terra dels quenites, dels quenazites, dels cadmonites, 15.20 dels hitites, dels perizites, dels rafaïtes, 15.21 dels amorreus, dels cananeus, dels guirgaixites i dels jebuseus.

Gènesi 16

16.1 Sarai, la muller d’Abram, no li donava fills. Però tenia una esclava egípcia anomenada Agar. 16.2 I Sarai digué a Abram: ‘Mira, el Senyor m’ha privat d’engendrar. Vés ara amb la meva esclava; potser per mitjà d’ella tindré fills.” I Abram va seguir el seu consell. 16.3 Sarai, la muller d’Abram, va prendre la seva esclava egípcia Agar i la va cedir, per esposa, al seu marit, quan ja feia deu anys que Abram residia al país de Canaan. 16.4 Abram va anar amb Agar, que va quedar embarassada. I així que s’adonà que havia concebut, mirava la seva mestressa amb menyspreu. 16.5 I Sarai digué a Abram: “Que el meu ultratge recaigui damunt teu! Jo mateixa he posat la meva esclava als teus braços, i ara que es veu embarassada em menysprea. Que el Senyor judiqui entre tu i jo.” 16.6 Abram respongué a Sarai: “Mira, tens la teva esclava al teu abast, fes amb ella el que et sembli bé.” Llavors Sarai començà a maltractar-la, fins que va fugir del seu costat. 16.7 L’àngel del Senyor la va trobar al desert, prop d’un doll d’aigua, la font del camí de Xur, 16.8 i li digué: “Agar, esclava de Sarai, d'on véns i on vas?” Ella respongué: “Fujo de la presència de la meva mestressa Sarai.” 16.9 I l’àngel li digué: “Torna amb la teva mestressa i humilia’t davant seu.” 16.10 A més, l’àngel del Senyor li digué: “Multiplicaré tant la teva descendència que, pel seu gran nombre, no es podrà comptar.” 16.11 I encara hi afegí: “Mira, tu has concebut i tindràs un fill, i l’anomenaràs Ismael, perquè el Senyor ha escoltat la teva aflicció. 16.12 Serà com un ase salvatge. La seva mà contra tothom, i la mà de tothom contra ell; i habitarà enfront de tots els seus germans.” 16.13 Agar invocà el Senyor, que li havia parlat, afirmant: “Tu ets el Déu que veu”, perquè es deia: “No he vist aquí aquell que em veu?” 16.14 És per això que el pou s’anomena ‘Pou de Lahai-Roí’. Es troba entre Cadeix i Bèred. 16.15 Agar va donar un fill a Abram, i aquest li va posar el nom d’Ismael. 16.16 L’edat d’Abram era de vuitanta-sis anys quan Agar infantà Ismael.

Gènesi 17

17.1 Quan Abram tenia noranta-nou anys, se li va aparèixer el Senyor i li digué: “Jo sóc el Déu Totpoderós, camina tenint-me present i sigues irreprotxable. 17.2 Jo establiré el meu pacte entre jo i tu, i et multiplicaré abundosament.” 17.3 Abram es va prosternar, i Déu li va parlar així: 17.4 “Aquesta és la meva aliança amb tu: seràs pare d’una munió de pobles. 17.5 Ja no t’anomenaràs més Abram, sinó que el teu nom serà Abraham, perquè t’he constituït pare d’una multitud de pobles. 17.6 Et faré fecund en gran manera, et convertiré en moltes nacions, i de tu sortiran reis. 17.7 Confirmaré la meva aliança entre jo i tu, i els teus descendents, en les successives generacions. Una aliança eterna: jo seré el teu Déu i el de la teva descendència. 17.8 Jo et donaré, a tu i a la teva posteritat, la terra que trepitges com a pelegrí. Tot el país de Canaan, en propietat perpètua; i seré el vostre Déu.” 17.9 Déu digué encara a Abraham: “Per la teva part, guardaràs la meva aliança, tu i la teva posteritat, en les successives generacions. 17.10 Aquesta és la meva aliança entre jo i vosaltres, que haureu d’observar tu i la teva descendència: tots els homes hauran de ser circumcidats. 17.11 Circumcidareu la carn del vostre prepuci, i això serà el senyal de l’aliança entre jo i vosaltres. 17.12 En totes les generacions successives, tots els vostres infants mascles hauran de ser circumcidats quan tinguin vuit dies, tant el que hagi nascut a casa teva com el que hagi estat comprat a qualsevol dels forasters que no són del teu llinatge. 17.13 Sens falta seran circumcidats, tant el nascut a casa teva com el comprat amb el teu diner; així la meva aliança quedarà marcada en la vostra carn com una aliança perpètua. 17.14 L’home a qui no s’hagi circumcidat la carn del prepuci, serà esborrat d’entre el seu poble: ha violat la meva aliança.” 17.15 Déu digué també a Abraham: “A la teva muller, ja no li diràs més Sarai, sinó que el seu nom serà Sara. 17.16 Jo la beneiré i d’ella també et donaré un fill; sí, jo la beneiré i serà mare de nacions i de reis.” 17.17 Abraham es va prosternar i es posà a riure, tot pensant dintre seu: “Així que a un home de cent anys encara li naixerà un fill? I Sara, una dona de noranta anys, infantarà?” 17.18 I dirigint-se a Déu, digué: “Si almenys Ismael pogués viure en la teva presència!” 17.19 Déu respongué: “Sí, però Sara, la teva muller, et donarà un fill, i l’anomenaràs Isaac. Jo establiré la meva aliança amb ell, una aliança eterna, i amb la seva descendència després d’ell. 17.20 Pel que fa a Ismael, també t’he escoltat: Mira, el beneiré, el faré fecund i el multiplicaré en gran manera. Engendrarà dotze prínceps, i faré d’ell un gran poble. 17.21 Però la meva aliança l’establiré amb Isaac, el fill que t’infantarà Sara l’any vinent per aquest temps.” 17.22 Després de parlar amb ell, Déu, enlairant-se, s’allunyà d’Abraham. 17.23 Llavors Abraham prengué el seu fill Ismael, amb tots els qui havien nascut a casa seva, tots els qui havia comprat amb el seu diner, tots els homes d’entre la seva gent, i aquell mateix dia els circumcidà, tal com Déu li havia manat. 17.24 Abraham tenia noranta-nou anys quan circumcidà la carn del seu prepuci. 17.25 I el seu fill Ismael tenia tretze anys quan fou circumcidat. 17.26 Foren circumcidats el mateix dia Abraham i el seu fill Ismael. 17.27 I tots els homes, els nascuts a casa seva i els d’ascendència estrangera comprats amb diner, foren circumcidats juntament amb ell.

Gènesi 18

18.1 El Senyor s’aparegué a Abraham en les Alzines de Mambré, mentre estava assegut a l’entrada de la tenda, a l’hora més calorosa del dia. 18.2 Alçà els ulls i heus aquí que tres homes s’havien aturat al seu davant. Així que els veié, va anar corrents al seu encontre, des de l’entrada de la tenda, i es prosternà; 18.3 i digué: “Senyor meu, si he trobat gràcia als teus ulls, et prego que no passis de llarg del teu servent. 18.4 De seguida tindreu una mica d’aigua per rentar-vos els peus, i després podreu reposar sota l’arbre. 18.5 Us portaré un tros de pa perquè us conforteu. En acabar, podreu seguir camí, que per això heu passat prop del vostre servent.” Ells li van dir: “Fes tal com has dit.” 18.6 Abraham anà de presa cap a la tenda, a cercar Sara, i li digué: “Cuita! Prepara tres mesures de flor de farina, pasta-la i fes unes coques.” 18.7 Tot seguit va anar de pressa cap al ramat, va triar un vedell tendre i gras i el va donar al mosso, que es va afanyar a rostir-lo. 18.8 Després prengué mató, llet i el vedell ja preparat i els ho va servir, i es va quedar dret, sota l’arbre, mentre ells menjaven. 18.9 Llavors li van preguntar: “I Sara, la teva muller, on és?” Respongué: “A la tenda.” 18.10 I un dels hostes digué: “Tornaré a veure’t sens falta l’any vinent per aquest temps, i la teva dona ja tindrà un fill.” Sara estava escoltant a l’entrada de la tenda, darrere seu. 18.11 Abraham i Sara ja eren grans, d’edat avançada, i a Sara ja li havia cessat el que és propi de les dones; 18.12 per això Sara va riure per dintre seu, tot dient-se: “¿Un cop he arribat a la vellesa hi haurà plaer per a mi si, a més, també el meu marit és vell?” 18.13 Però el Senyor digué a Abraham: “Per què ha rigut Sara, tot dient-se ‘Ara, a les meves velleses, infantaré jo?’ 18.14 És que hi ha alguna cosa massa difícil per al Senyor? L’any vinent, al temps indicat, tornaré a veure’t, i Sara ja tindrà un fill.” 18.15 Sara ho va desmentir: “No he rigut pas”, perquè va agafar por. Però ell respongué: “I tant que has rigut.” 18.16 Els homes es van aixecar i s’encaminaren cap a Sodoma. Abraham els acompanyà per acomiadar-los. 18.17 El Senyor es preguntava: “¿Haig d’amagar a Abraham el que penso fer, 18.18 atès que ha d’esdevenir un poble gran i fort, i en ell han de ser beneïdes totes les nacions de la terra? 18.19 De fet, jo m’he fixat en ell perquè mani als seus fills i als seus descendents que guardin el camí del Senyor, practicant la justícia i el dret, a fi que el Senyor faci venir sobre Abraham allò que li ha promès.” 18.20 El Senyor, doncs, decidí: “Ja que el clam contra Sodoma i Gomorra és gran i el seu pecat gravíssim, 18.21 baixaré a veure si el seu comportament és tal com denuncia el clam que m’ha arribat; i així ho sabré.” 18.22 Llavors els homes se’n van anar d’allí i es van dirigir cap a Sodoma, mentre Abraham es quedava plantat davant el Senyor. 18.23 Abraham s’apropà i li digué: “De debò que vols destruir el just amb el pecador? 18.24 Potser hi haurà una cinquantena de justos dins la població. De debò que els vol exterminar? No perdonaries la població, per consideració a la cinquantena de justos que hi ha? 18.25 Que sigui lluny de tu un comportament semblant, de fer morir el just i el pecador i que l’innocent sigui tractat com el culpable. Que sigui lluny de tot això! ¿El jutge de tota la terra no farà justícia?” 18.26 El Senyor respongué: “Si dins la ciutat de Sodoma hi trobo cinquanta justos, perdonaré tota la població en consideració a ells.” 18.27 Abraham, però, tornà a dir: “Certament, sóc massa atrevit de parlar al meu Senyor, jo que sóc pols i cendra. 18.28 Però, potser als cinquanta justos n’hi manquin cinc; ¿per aquests cinc destruiràs tota la població?” Li respongué: “Si n’hi trobo quaranta-cinc, no la destruiré.” 18.29 Abraham encara va insistir: “Potser només n’hi haurà quaranta.” Li respongué el Senyor: “En consideració a aquests quaranta, no ho faré.” 18.30 Abraham va seguir dient: “Que el meu Senyor no s’enfadi si continuo parlant; potser només n’hi haurà trenta.” Contestà el Senyor: “No ho faré, si n’hi trobo trenta.” 18.31 Abraham tornà a insistir: “Certament, sóc massa atrevit de parlar al meu Senyor. Potser només n’hi haurà vint.” Li respongué: “En consideració a aquests vint, no la destruiré.” 18.32 Abraham encara hi va tornar: “Que el meu Senyor no s’enfadi si parlo ara per darrera vegada. Potser només n’hi haurà deu.” Li respongué el Senyor: “No la destruiré en consideració a aquests deu.” 18.33 Després de parlar amb Abraham, el Senyor se n’anà; i Abraham se’n tornà a casa seva.

Gènesi 19

19.1 Cap al tard, els dos àngels van arribar a Sodoma, i Lot s’estava assegut al portal de la ciutat. Tan bon punt els veié, es va alçar per anar a rebre’ls, i, inclinant el rostre a terra, 19.2 digué: “Si us plau, senyors meus, desvieu-vos del vostre camí i veniu a casa dels vostre servidor a passar-hi la nit i rentar-vos els peus. I demà al matí, quan us lleveu, podreu continuar el vostre camí.” Ells van contestar: “No, pensem passar la nit a la plaça.” 19.3 Però Lot va insistir tant que van accedir a anar amb ell i van entrar a casa seva. Els va preparar un bon àpat, va coure pa sense llevat, i van menjar. 19.4 Però encara no s’havien retirat a descansar que els habitants de la ciutat, els sodomites, tant joves com vells, tota la població sense excepció, van assetjar la casa 19.5 i van començar a cridar Lot i li deien: “On són els homes que aquest vespre han vingut a casa teva? Treu-nos-els, que volem jeure amb ells.” 19.6 Llavors, Lot va sortir fins a l’entrada, va tancar la porta darrere seu, i els digué: 19.7 “Si us plau, germans, no cometeu aquesta maldat! 19.8 Mireu, a casa tinc dues filles que encara no han conegut home. Us les trauré i feu amb elles el que us sembli; però no feu res a aquests homes, que per això s’han posat a l’ombra del meu sostre.” 19.9 Però ells van contestar: “Fora d’aquí! Aquest ha vingut aquí a viure com a foraster i ens vol fer de jutge! Ara et farem més mal a tu que no pas a ells!” Aleshores van forcejar amb Lot, l’empenyeren fort i es van acostar a la porta amb intenció d’esbotzar-la. 19.10 Però els dos homes van treure el braç, estiraren Lot cap a dins de la casa i van tancar la porta. 19.11 I a aquella gent que quedaren al portal de la casa els van colpir de ceguesa, des del més petit fins al més gran, de manera que els fou impossible de trobar la porta. 19.12 Llavors digueren a Lot: “Qui més hi tens, aquí? Treu d’aquest lloc els gendres, els fills i les filles, i tots els que tinguis a la ciutat, 19.13 perquè l’anem a destruir. El clam contra ella és tan gran davant el Senyor, que ens ha enviat a destruir-la.” 19.14 Lot va anar a parlar amb els seus futurs gendres, els qui s’havien de casar amb les seves filles, i els digué: “Alceu-vos i sortiu d’aquest lloc, que el Senyor es proposa destruir la ciutat.” Però ells van pensar que era un exagerat. 19.15 A trenc d’alba, els àngels apressaven Lot: “Alça’t i pren la teva muller i les teves dues filles que tens aquí, si no vols ser arrossegat en el càstig de la ciutat.” 19.16 Com que ell s’entretenia, per la bondat del Senyor, els àngels el van agafar de la mà, junt amb la seva dona i les seves dues filles, i els van fer sortir fora de la població. 19.17 Mentre els conduïen cap a fora, un d’ells digué: “Fuig, per la teva vida! No miris cap enrere ni t’aturis enlloc de la plana. Escapa cap a la muntanya. Fuig, o seràs exterminat.” 19.18 Lot els digué: “No, senyors meus. 19.19 Ja que el teu servent ha trobat gràcia als teus ulls, i m’has mostrat la teva gran misericòrdia en salvar-me la vida, adona’t que jo no puc escapar-me a la muntanya sense que m’atrapi la dissort i mori. 19.20 Mira, aquí a prop hi ha aquesta petita ciutat on refugiar-me. És ben poc important. Fugiré allí i salvaré la vida.” 19.21 Ell li respongué: “Bé, també això t’ho concediré; no destruiré la ciutat de què em parles. 19.22 Fes via, escapa-hi, que no puc fer res fins que hi hagis arribat.” Per això aquella ciutat s’anomena Sóar (petita). 19.23 El sol ja era a l’horitzó quan Lot arribava a Sóar. 19.24 Llavors, el Senyor va fer ploure del cel sofre i foc sobre Sodoma i Gomorra. 19.25 I va destruir aquelles ciutats i tota la plana, amb tots els habitants i la vegetació de la terra. 19.26 Però la muller de Lot va mirar enrere i es convertí en una columna de sal. 19.27 Abraham es va aixecar de matinada i anà a l’indret on havia estat davant el Senyor. 19.28 Va donar una mirada cap a Sodoma i Gomorra i tota la plana, i heus aquí que veié com de la terra pujava una fumarada semblant a la d’un forn. 19.29 Així va ser, en destruir les ciutats de la plana, Déu tingué present Abraham i féu sortir Lot d’enmig del desastre que va arrasar les ciutats on habitava. 19.30 Lot va pujar des de Sóar per establir-se a la muntanya amb les seves dues filles, perquè tenia por de quedar-se a la ciutat. I es van instal•lar en una cova. 19.31 La filla gran va dir a la petita: “El pare ja és vell, i en aquesta terra no hi ha cap home que es pugui unir amb nosaltres com es fa a tot arreu. 19.32 Vine, li farem veure vi i jaurem amb ell; així conservarem la seva descendència.” 19.33 Aquella mateixa nit li van fer beure vi fins a emborratxar-lo, i la gran va jeure amb el seu pare, sense que ell s’adonés de quan va anar a jeure ni de quan es va aixecar. 19.34 L’endemà, la gran digué a la petita: “Mira, anit jo vaig jeure amb el pare; tornem a fer-li beure vi aquesta nit, i vés tu a jeure amb ell; així conservarem la seva descendència.” 19.35 També aquella nit van fer beure vi al seu pare fins a emborratxar-lo, i la petita va anar-hi a jeure, sense que ell s’adonés de quan hi va anar ni de quan es va llevar. 19.36 Les dues filles de Lot van concebre del seu pare. 19.37 La gran va tenir un fill, i l’anomenà Moab. Aquest és el pare dels actuals moabites. 19.38 També la petita va tenir un fill, i l’anomenà Benammí. Aquest és el pare dels actuals ammonites.

Gènesi 20

20.1 Abraham es va traslladar a la regió del Nègueb, s’instal·là entre Cadeix i Xur, i va anar a viure a Guerar. 20.2 Com que Abraham deia de la seva dona Sara: “És la meva germana”, Abimèlec, rei de Guerar, la féu anar a buscar i se la va quedar. 20.3 Però, durant la nit, Déu es presentà a Abimèlec en un somni i li digué: “Ets home mort a causa de la dona que has pres, perquè és casada.” 20.4 Abimèlec, que encara no s’hi havia ajuntat, va respondre: “Senyor meu, és que també vols destruir la gent innocent? 20.5 ¿No em va dir Abraham: ‘És la meva germana’, i ella també afirmà: ‘És el meu germà’? Ha estat amb tota la senzillesa del meu cor i amb tota la innocència de les meves mans que jo he fet això.” 20.6 Enmig del somni, Déu li digué: “També jo sé que has actuat de bona fe, i fins jo mateix he evitat que pequessis contra mi; per això no he deixat que la toquessis. 20.7 Ara, doncs, torna la muller d’aquest home, que és un profeta, i ell pregarà per tu perquè visquis. Però, si no la tornes, tingues per cert que moriràs, tu i tots els teus.” 20.8 Abimèlec es llevà de bon matí, va cridar els seus servents i els va explicar tot el fet. I els homes van quedar molt atemorits. 20.9 Després, Abimèlec va cridar Abraham i li digué: “Què és el que has fet amb nosaltres? En què t’he ofès perquè fessis recaure damunt meu i damunt el meu regne una falta tan greu? Tu has fet amb mi una acció que no havies d’haver fet.” 20.10 Abimèlec digué encara a Abraham: “Quin pensament t’ha dut a fer això?” 20.11 I Abraham respongué: “Jo vaig pensar que segurament en aquest lloc no hi havia cap temor de Déu, i que em matarien a causa de la meva dona. 20.12 A més, és veritat que és germana meva, filla del meu pare, si bé no ho és de la meva mare. I esdevingué la meva muller. 20.13 Per això, quan Déu em va fer vagar lluny de la casa paterna, li vaig dir, a ella: “M’has de fer aquest favor: a qualsevol lloc on arribem, diràs de mi: “És el meu germà.” 20.14 Llavors Abimèlec va agafar ovelles i vaques, servents i esclaves, i els va donar a Abraham; i li va tornar Sara, la seva muller. 20.15 I li digué: “Aquí tens davant teu el meu país; pots establir-te allà on et sembli bé.” 20.16 I a Sara li digué: “Mira, he donat al teu germà mil peces de plata, que seran com una reparació per a tu i els qui són amb tu; i així quedaràs justificada.” 20.17 Abraham va pregar Déu, i Déu va guarir Abimèlec, la seva muller i les seves concubines, de manera que poguessin tenir fills; 20.18 perquè el Senyor havia tancat tota matriu a la casa d’Abimèlec a causa de Sara, la muller d’Abraham.

Gènesi 21

21.1 El Senyor va visitar Sara, tal com havia dit, i va complir en ella tot allò que havia promès. 21.2 Sara va concebre i infantà un fill per a Abraham, a les seves velleses, en el termini predit per Déu. 21.3 Abraham va anomenar Isaac el fill que Sara va infantar, 21.4 i el circumcidà quan complia vuit dies, tal com Déu li havia manat. 21.5 Abraham tenia l’edat de cent anys quan va néixer el seu fill Isaac. 21.6 Sara digué: ‘Déu m’ha fet riure; i tothom qui ho sàpiga riurà amb mi.” 21.7 I afegí: “Qui li havia de dir a Abraham que Sara alletaria fills? Doncs bé, li ha donat un fill a les seves velleses.” 21.8 L’infant anava creixent, i el dia que el van desmamar Abraham va fer un gran banquet. 21.9 Sara va observar que el fill que l’egípcia Agar havia donat a Abraham jugava amb el seu fill Isaac, 21.10 i digué a Abraham: “Fes fora aquesta criada i el seu fill, que el fill d’aquesta criada no ha de compartir l’herència amb el meu fill Isaac. 21.11 Això va doldre molt a Abraham, ja que es tractava del seu fill. 21.12 Però Déu li va dir: “No et sàpiga greu pel noi ni per la teva criada. Fes cas de tot el que et diu Sara, perquè encara que en Isaac et serà perpetuada la teva descendència, 21.13 també del fill de la criada en faré una gran nació, perquè és descendència teva.” 21.14 Abraham es llevà de matinada, prengué pa i un bot d’aigua que donà a Agar, li va posar el nen a les espatlles i la va acomiadar. Ella va marxar i vagava pel desert de Beerxeba. 21.15 Quan es va esgotar l’aigua del bot, va deixar el nen sota un matoll 21.16 i se n’anà a seure al davant, a una distància d’un tret d’arc, mentre es deia: “No vull veure morir el nen.” I així, asseguda, es posà a plorar molt fort. 21.17 Déu va escoltar la veu del noi, i l’àngel de Déu, del cel estant, va cridar Agar i li digué: “Què tens, Agar? No tinguis por, que Déu ha escoltat la veu del noi allà on és. 21.18 Alça’t, pren l’infant i porta’l de la mà, perquè jo, d’ell, n’haig de fer una gran nació.” 21.19 Llavors Déu li obrí els ulls i veié un pou amb aigua; hi va anar i va omplir el bot i va donar de beure al noi. 21.20 Déu feia costat al noi, que va anar creixent i vivia al desert i arribà a ser tirador d’arc. 21.21 Residia al desert de Paran, i la seva mare li va buscar una dona del país d’Egipte. 21.22 Succeí per aquell temps que Abimèlec, acompanyat de Picol, el capità del seu exèrcit, digué a Abraham: “Déu és amb tu en tot el que tu emprens. 21.23 Ara, doncs, jura’m per Déu, aquí mateix, que no em trairàs, ni a mi ni al meu fill, ni a la meva descendència, sinó que amb la mateixa benvolença amb què jo t’he tractat, així et portaràs amb mi i amb la terra on t’hem acollit com a foraster.” 21.24 I Abraham respongué: “T’ho juro.” 21.25 Abraham, però, es va queixar a Abimèlec amb motiu d’un pou que li havien pres els seus servents. 21.26 Abimèlec va respondre: “No sé pas qui ha fet això. Tampoc tu no m’ho havies dit, ni jo no n’he sabut res fins ara mateix.” 21.27 Llavors Abraham prengué ovelles i vaques i les donà a Abimèlec, i tots dos van concloure un pacte. 21.28 Però Abraham havia separat set ovelles del ramat. 21.29 Abimèlec va preguntar a Abraham: “Què signifiquen aquestes set ovelles que has tret a part?” 21.30 Ell digué: “Aquestes set ovelles les acceptaràs de part meva com a prova que jo he excavat aquest pou.” 21.31 Per això, aquell lloc s’anomena Beerxeba, perquè allà van fer un jurament. 21.32 Van concloure, doncs, un pacte a Beerxeba, i Abimèlec i Picol, el capità del seu exèrcit, es van alçar i van retornar a la terra dels filisteus. 21.33 Abraham va plantar un tamariu a Beerxeba i va invocar allí el nom del Senyor, el Déu Etern. 21.34 I Abraham va viure com a foraster al país dels filisteus durant molt de temps.

Gènesi 22

22.1 Després d’aquests fets, succeí que Déu va provar Abraham i el cridà: “Abraham!” I ell respongué: “Aquí em tens!” 22.2 I li digué: “Pren el teu fill, Isaac, el teu únic que tant estimes, i vés a la terra de Morià i ofereix-lo en holocaust dalt d’una muntanya que jo t’indicaré.” 22.3 Abraham es llevà de matinada, va ensellar l’ase i prengué amb ell dos dels seus servents i el seu fill Isaac. Va estellar la llenya per a l’holocaust, i emprengué la marxa cap al lloc que Déu li havia manat. 22.4 El tercer dia, Abraham va alçar els ulls i veié el lloc de lluny. 22.5 Llavors digué als seus mossos: “Quedeu-vos aquí amb l’ase, mentre jo i el noi anem allà; farem l’adoració i tornarem aquí, amb vosaltres.” 22.6 Abraham va agafar la llenya de l’holocaust i la carregà sobre el seu fill Isaac, prengué en la seva mà el foc i el ganivet, i van marxar tots dos junts. 22.7 Isaac digué al seu pare: “Pare meu.” Respongué : “Què hi ha, fill meu?” I li diu: “Aquí hi ha el foc i la llenya, però, on és l’anyell per a l’holocaust?” 22.8 Abraham va respondre: “Déu ens proveirà l’anyell per a l’holocaust, fill meu.” I van seguir caminant plegats. 22.9 Quan van arribar al lloc que Déu li havia indicat, Abraham va erigir un altar i va disposar la llenya, va lligar el seu fill Isaac i el va posar sobre l’altar, damunt la llenya. 22.10 Abraham allargà la mà i agafà el ganivet per degollar el seu fill. 22.11 Llavors l’àngel del Senyor, del cel estant, el va cridar: “Abraham! Abraham!” Ell respongué: “Sóc aquí.” 22.12 L’àngel digué: “No alcis la teva mà contra el noi, ni li facis res! Ara sé que reverencies Déu, ja que no m’has negat el teu fill, l’únic que tens.” 22.13 Abraham va alçar els ulls i veié un xai, un poc més enllà, que estava travat per les banyes en un matoll. Ell hi va anar, agafà el xai i el va oferir en holocaust en lloc del seu fill. 22.14 Abraham va anomenar aquell lloc ‘el Senyor és provident’; per això avui se sol dir: “A la muntanya, el Senyor proveirà.” 22.15 Per segona vegada, l’àngel del Senyor, del cel estant, va cridar Abraham 22.16 i li digué: “Ja que has fet això i no m’has refusat el teu únic fill, juro per mi mateix, promesa del Senyor, 22.17 que t’ompliré de benediccions i multiplicaré la teva descendència com les estrelles del cel i com la sorra de la platja. La teva descendència conquerirà la porta dels seus enemics; 22.18 i per ella seran beneïdes totes les nacions de la terra, perquè has escoltat la meva veu.” 22.19 Abraham va tornar al costat dels seus mossos i es van encaminar tots plegats cap a Beerxeba. I es va quedar allí. 22.20 Temps després d’aquests fets, Abraham va rebre aquesta notícia: “També Milcà ha donat fills al teu germà Nahor: 22.21 Us, el seu primogènit, Buz, germà seu, Quemuel, pare d’Aram, 22.22 Quèssed, Hazó, Pildaix, Idlaf i Betuel.” 22.23 Betuel fou el pare de Rebeca. Aquests vuit són els fills que Milcà va donar a Nahor, germà d’Abraham. 22.24 La seva concubina, anomenada Reüma, va infantar Tèbah, Gàham, Tàhaix i Maacà.

Gènesi 23

23.1 Sara visqué cent vint-i-set anys; aquesta fou la seva edat. 23.2 Sara va morir a Quiriat-Arbà, és a dir, Hebron, al país de Canaan. I Abraham va anar a fer el dol per Sara i a plorar-la. 23.3 Després va deixar el lloc del seu mort i dirigint-se als hitites els parlà d’aquesta manera: 23.4 “Sóc un foraster que resideix entre vosaltres. Doneu-me una propietat sepulcral en el vostre territori perquè pugui retirar i sepultar el meu mort.” 23.5 Els hitites van contestar a Abraham: 23.6 “Escolta’ns, senyor meu. Tu ets un príncep de Déu entre nosaltres; enterra el teu mort en la més selecta de les nostres sepultures. Ningú de nosaltres no gosarà negar-te el seu sepulcre perquè hi enterris el teu mort.” 23.7 Abraham es va alçar i s’inclinà reverentment davant els ciutadans hitites, 23.8 i els va dir: “Si permeteu que jo retiri el meu mort i l’enterri, escolteu-me i intercediu a favor meu davant d’Efron, el fill de Sóhar, 23.9 a fi que em cedeixi la cova de Macpelà, que és seva, la que es troba a l’extrem del seu terreny. Que me la cedeixi pel seu valor exacte com a propietat sepulcral entre vosaltres.” 23.10 I Efron, l’hitita, seia entre els seus conciutadans i va contestar a Abraham, de manera que ho poguessin sentir els hitites i tots els qui es trobaven a la porta de la ciutat: 23.11 “No, senyor meu. Escolta’m: Et cedeixo el camp i et dono la cova que hi ha. Davant els meus conciutadans et faig aquesta donació. Pots enterrar-hi el teu mort.” 23.12 Abraham s’inclinà reverentment altre cop davant la gent del país 23.13 i es dirigí a Efron, en presència de tota la població, i li digué: “Fes el favor d’escoltar-me. Et pago el que val el camp; accepta-m’ho i enterraré el meu mort.” 23.14 Efron contestà a Abraham: 23.15 “Senyor meu, escolta’m. Un terreny que val quatre-cents sicles de plata, quina importància pot tenir entre tu i jo? Enterra, doncs, el teu mort.” 23.16 Abraham s’hi avingué i, davant del poble hitita, va pesar, per a Efron, la plata que aquest havia dit: quatre-cents sicles de plata usual al comerç. 23.17 Així, el camp d’Efron que és a Macpelà, davant de Mambré, tant el camp com la cova que hi ha, amb tots els arbres que encerclen el terreny, 23.18 esdevingueren propietat d’Abraham a la vista dels hitites i de tots els qui es trobaven a la porta de la ciutat. 23.19 Tot seguit, Abraham va sepultar la seva muller Sara a la cova del camp de Macpelà, davant de Mambré, és a dir, Hebron, a la terra de Canaan. 23.20 D’aquesta manera, el camp i la cova van passar dels hitites a Abraham com a propietat sepulcral.

Gènesi 24

24.1 Abraham era ja un home vell i carregat d’anys, i el Senyor l’havia beneït en tot. 24.2 Abraham digué al seu servent més antic de la casa i administrador de les seves propietats: “Posa’m la mà sota la cuixa, 24.3 que et vull fer jurament pel Senyor Etern, Déu del cel i de la terra, que no cercaràs per al meu fill una dona d’entre les filles dels cananeus, amb els quals convisc, 24.4 sinó que aniràs a la meva terra i a la meva parentela, i triaràs una dona per al meu fill Isaac.” 24.5 I el servent li digué: “Però si la dona no em volgués seguir fins a aquest país, ¿hauré de fer tornar el teu fill a la terra de la qual vas sortir?” 24.6 Abraham li respongué: “Te’n guardaràs prou, de dur allà el meu fill! 24.7 El Senyor Etern, Déu del cel, que em va treure de la casa del meu pare i de la terra de la meva parentela, i que em va parlar i em va fer el jurament: ‘A la teva descendència donaré aquesta terra, ell enviarà el seu àngel davant teu i triaràs d’allí una dona per al meu fill.’ 24.8 I si la dona no et volgués seguir, quedaràs dispensat del compromís d’aquest jurament que ara em fas. Però de cap manera no duràs el meu fill allà.” 24.9 Llavors, el servent va posar la mà sota la cuixa del seu amo Abraham i li prestà jurament sobre aquest afer. 24.10 El servent va triar deu camells del ramat del seu amo i va marxar, portant amb ell el bo i millor de les pertinences d’Abraham, i es va dirigir cap a Aram-Naharaim, a la ciutat de Nahor. 24.11 A les afores de la població, vora el pou, va fer agenollar els camells, al capvespre, a l’hora que surten les dones que van a buscar aigua. 24.12 I digué: “Senyor, Déu del meu amo Abraham, fes que jo avui pugui reeixir, i afavoreix el meu amo Abraham. 24.13 M’estaré aquí, a la vora del pou, mentre les noies de la població surten a pouar aigua. 24.14 De manera que la noia a qui diré: ‘Decanta la gerra perquè begui’, i ella em respongui: ‘Beu, i també abeuraré els teus camells’, aquesta serà la que tens designada per al teu servent Isaac, i en això sabré que afavoreixes el meu amo.” 24.15 I succeí que encara no havia acabat de parlar que Rebeca sortia amb la gerra a l’espatlla. Era la mateixa que li havia nascut a Betuel, el fill de Milcà, que era la muller de Nahor, germà d’Abraham. 24.16 La noia era de molt bona presència, donzella, que no havia conegut encara cap home. Va baixar a la font, va omplir la gerra i va tornar a pujar. 24.17 El servent va cuitar d’anar al seu encontre, i li digué: “Si et plau, deixa’m beure una mica d’aigua de la teva gerra.” 24.18 Ella va contestar: “Beu, senyor meu.” I tot seguit va baixar la gerra al seu braç i li donà de beure. 24.19 En acabar de servir-lo, li digué: “Vaig a pouar-ne també per als teus camells, fins que s’hagin ben abeurat.” 24.20 A l’instant va buidar la gerra a l’abeurador i va anar de pressa al pou altre cop a pouar, i va treure aigua per a tots els camells. 24.21 Mentrestant, l’home l’observava en silenci, fins a estar segur de si el Senyor afavoria la seva missió o no. 24.22 Quan els camells van acabar de beure, l’home va treure una arracada d’or, que pesava mig sicle, i dos braçalets, per als seus braços, que pesaven deu sicles d’or, 24.23 i li digué: “De qui ets filla? Digues: A casa del teu pare, hi ha lloc perquè nosaltres hi puguem passar la nit? 24.24 Ella li respongué: “Jo sóc filla de Betuel, el fill que Milcà infantà a Nahor.” 24.25 I hi afegí: “També tenim força palla i farratge, i prou lloc per a passar la nit.” 24.26 Llavors l’home es va prosternar i va adorar el Senyor 24.27 tot dient: “Beneït sigui el Senyor, el Déu del meu amo Abraham, que no ha escatimat la seva benvolença i la seva fidelitat al meu amo. El Senyor m’ha encaminat fins a la casa dels germans del meu amo.” 24.28 La noia es va afanyar a dur la notícia d’aquestes coses a casa de la seva mare. 24.29 Rebeca tenia un germà que es deia Laban. Aquest va córrer a trobar l’home a les afores, vora la font, 24.30 perquè havia vist l’arracada i els braçalets als braços de la seva germana i havia sentit les paraules de Rebeca quan deia: “Això m’ha dit aquell home.” Així, doncs, va anar a trobar l’home que estava prop dels camells, vora la font, 24.31 i li digué: “Vine, beneït del Senyor. Per què t’has de quedar a fora, si jo tinc preparada la casa i hi ha prou lloc per als camells?” 24.32 L’home va entrar a la casa i van descarregar els camells i els van fornir de palla i farratge, i d’aigua perquè ell i els homes que l’acompanyaven es rentessin els peus. 24.33 Després els van servir el menjar, però ell digué: “No menjaré fins que hagi dit el que haig de dir.” Li respongué: “Parla, doncs.” 24.34 Ell digué: “Jo sóc servent d’Abraham. 24.35 El Senyor ha beneït abundosament el meu amo i ha arribat a ser molt ric: l’ha proveït de ramats d’ovelles i de vaques, plata i or, servents i serventes, camells i ases. 24.36 I Sara, la muller del meu amo, quan ja era molt gran li van infantar un fill, al qual ha deixat tot el que té. 24.37 El meu amo m’ha fet prometre sota jurament: ‘No cercaràs per al meu fill una dona d’entre les filles dels cananeus, al país dels quals habito, 24.38 sinó que aniràs a la casa del meu pare, a la meva parentela, i triaràs una dona per al meu fill.’ 24.39 Jo vaig dir al meu amo: ‘Potser la dona no voldrà venir amb mi.’ 24.40 Ell em va respondre: ‘El Senyor, en presència del qual jo camino, enviarà el seu àngel amb tu i farà prosperar el teu afer, a fi que triïs per al meu fill una dona que sigui de la meva família i de la casa del meu pare. 24.41 Quan arribis a la meva família, llavors quedaràs lliure del jurament. I si no te la volen concedir, també quedaràs lliure del jurament.’ 24.42 De manera que avui, quan he arribat a la font, he dit: ‘Senyor Etern, Déu del meu amo Abraham, si és la teva voluntat de fer prosperar el camí que he emprès, 24.43 m’estaré aquí a la vora la font, i sigui que la noia a la qual diré: ‘Deixa’m beure una mica d’aigua de la teva gerra’, 24.44 i em contesti: ‘Beu tu, i també abeuraré els teus camells’, serà la dona que el Senyor té destinada per al fill del meu amo. 24.45 Encara no havia acabat de parlar interiorment, que s’ha presentat Rebeca amb la gerra a l’espatlla, ha baixat a la font i n’ha tret aigua. Jo li he dit: ‘Et prego que em deixis beure.’ 24.46 De seguida ha baixat la gerra de damunt seu, bo i dient-me: ‘Beu tu, i abeuraré també els teus camells.’ He begut i ella ha abeurat també els camells. 24.47 Jo li he preguntat: ‘De qui ets filla?’ I ella m’ha dit: ‘Sóc filla de Betuel, el fill de Nahor que Milcà li va infantar.’ Llavors li he posat aquesta arracada al nas i aquests braçalets als braços, 24.48 i postrant-me he adorat el Senyor, i he beneït el Senyor Etern, el Déu del meu amo Abraham, que m’ha conduït pel bon camí fins a triar la filla del germà del meu amo per al seu fill. 24.49 Ara, doncs, si voleu ser benvolents i lleials amb el meu amo, digueu-m’ho; si no és així feu-m’ho saber també, perquè jo pugui saber cap a on girar-me.” 24.50 Laban i Betuel van contestar: “Aquest afer prové del Senyor; nosaltres no podem dir-te si està bé o malament. 24.51 Mira, aquí present tens Rebeca: pren-la i vés; que ella sigui la muller del fill del teu amo, tal com el Senyor ha decidit.” 24.52 Així que el servent d’Abraham va sentir les seves paraules, es prosternà a terra adorant el Senyor. 24.53 Després el servent va treure joies de plata i d’or i vestits, que va donar a Rebeca. També va obsequiar amb rics presents el seu germà i la seva mare. 24.54 Ell i els homes que l’acompanyaven van menjar i van passar la nit allí. L’endemà al matí, quan es van llevar, ell va dir: “Permeteu-me que torni on és el meu amo.” 24.55 Però el germà i la mare de la noia van dir-li: “Deixa que ella es quedi un temps amb nosaltres, potser deu dies, i després ja marxarà.” 24.56 Ell, però, va contestar: “No m’entretingueu. Ja que el Senyor ha dut a bon terme el meu afer, deixeu-me tornar a casa del meu amo.” 24.57 Ells van dir: “Cridem la noia i vegem que ens diu ella.” 24.58 Van fer venir Rebeca i li van preguntar: “Vols anar amb aquest home?” I ella va contestar: “Hi aniré.” 24.59 Llavors van acomiadar la seva germana Rebeca amb la seva dida, el servent d’Abraham i els seus homes. 24.60 I van beneir Rebeca amb aquestes paraules: “Oh, germana nostra, que siguis mare de milers de miríades, i la teva descendència conquereixi la porta dels teus enemics.” 24.61 Rebeca i les seves serventes es van alçar, van muntar dalt els camells i van seguir l’home. Així fou com el servent va prendre Rebeca i va marxar d’allí. 24.62 Mentrestant, Isaac, que habitava a la terra del Nègueb, havia anat al desert del pou de Lahai-Roí, 24.63 i cap a mitja tarda va sortir al camp per meditar, i heus aquí que, aixecant la vista, veié que venien uns camells. 24.64 Al mateix temps, Rebeca va alçar els ulls i veié Isaac. Desmuntant del camell 24.65 va preguntar al servent: “Qui és aquell home que ve caminant pel camp al nostre encontre?” Respongué el servent: “És el meu amo.” Llavors ella es va tapar la cara amb un vel. 24.66 El servent va explicar a Isaac tot el que havia fet. 24.67 Isaac va fer entrar Rebeca a la tenda de la seva mare Sara, la prengué i ella esdevingué la seva muller, i la va estimar molt. Així es va consolar de la pèrdua de la seva mare.

Gènesi 25

25.1 Abraham va tornar a prendre una altra dona que es deia Queturà. 25.2 Aquesta li va infantar Zimran, Jocxan, Medan, Madian, Ixbac i Xúah. 25.3 Jocxan engendrà Saba i Dedan. Els fills de Dedan foren els aixurites, els letuixites i els leümmites. 25.4 Els fills de Madian: Efà, Éfer, Hanoc, Abidà i Eldaà. Tots aquests són fills de Queturà. 25.5 I Abraham va deixar tot el que posseïa a Isaac; 25.6 però als fills de les seves concubines els va donar presents, mentre encara vivia, i els allunyà del seu fill Isaac, en direcció a llevant, al país de l’orient. 25.7 Aquests foren els dies que Abraham visqué: cent setanta-cinc anys. 25.8 Va expirar i morí en bona vellesa, ancià i ple de dies, i es va unir al seu poble. 25.9 Els seus fills Isaac i Ismael el van sepultar a la cova de Macpelà, al camp d’Efron, el fill de Sóhar, l’hitita, que es troba davant de Mambré, 25.10 el camp que Abraham havia comprat als hitites. Allà van ser sepultats Abraham i la seva dona Sara. 25.11 Després de la mort d’Abraham, Déu va beneir el seu fill Isaac, que es va establir prop del pou de Lahai-Roí. 25.12 Aquests són els descendents d’Ismael, el fill d’Abraham, que li va infantar l’egípcia Agar, la serventa de Sara. 25.13 I aquests els seus noms per ordre de naixença: el primogènit d’Ismael, Nebaiot; el segueixen Quedar, Adbeel, Mibsam, 25.14 Mixmà, Dumà, Masà, 25.15 Hadad, Temà, Jetur, Nafix i Quedma. 25.16 Aquests són els fills d’Ismael i aquests són els seus noms, segons les seves poblacions i els seus campaments: dotze caps per a les corresponents tribus. 25.17 I aquests foren els anys de la vida d’Ismael: cent trenta-set anys. Després expirà, va morir i es va unir al seu poble. 25.18 Ells van habitar des d’Havilà fins a Xur, que s’escau davant l’Egipte, en direcció a Aixur, situant-se davant de tots els seus germans. 25.19 Aquesta és la història d’Isaac, el fill d’Abraham: Abraham va engendrar Isaac. 25.20 Tenia Isaac quaranta anys quan prengué per muller Rebeca, la filla de Betuel, l’arameu de Padan-Aram, i germana de Laban, l’arameu. 25.21 Isaac va pregar el Senyor per la seva dona, perquè era estèril, i el Senyor el va escoltar, i la seva dona, Rebeca, va concebre. 25.22 Però dintre el seu ventre els fills s’entretopaven. Ella pensava: “Si ha de ser així, per què a mi em passa això?” Llavors se n’anà a consultar el Senyor. 25.23 I el Senyor li va respondre: “Dues nacions hi ha en el teu ventre, i dos pobles de les teves entranyes seran separats; l’un serà més fort que l’altre, i el més gran servirà el més petit.” 25.24 Quan es van complir els dies de l’infantament, va resultar que duia bessons al ventre. 25.25 El primer va sortir roig tot ell, pelut com una samarra, i el van anomenar Esaú. 25.26 Tot seguit va sortir el seu germà, amb la mà agafada al taló d’Esaú, i el van anomenar Jacob. Isaac tenia seixanta anys quan van néixer. 25.27 Els nois van créixer, i Esaú esdevingué un caçador expert, un home muntanyenc, mentre que Jacob era un home tranquil, que s’estava al campament. 25.28 Isaac tenia preferència per Esaú, perquè li agradava la caça, i Rebeca s’estimava més Jacob. 25.29 Una vegada Jacob estava guisant un menjar quan tornava Esaú del camp tot fatigat. 25.30 I Esaú digué a Jacob: “Deixa’m menjar d’això vermell que tens aquí, que estic esgotat.” (D’aquí ve que li diuen Edom, que vol dir roig.) 25.31 Jacob li fa: “Ven-me ara mateix la teva primogenitura.” 25.32 Respongué Esaú: “Defalleixo; de què em servirà la primogenitura?” 25.33 Jacob seguí: “Jura-m’ho ara mateix.” Ell va fer el jurament, venent la primogenitura a Jacob. 25.34 Llavors Jacob va donar a Esaú pa i estofat de llenties. Ell va menjar, va beure, es va aixecar i se n’anà. Així va menysprear Esaú la primogenitura.

Gènesi 26

26.1 Hi hagué una fam al país –a més de la primera que hi hagué en temps d’Abraham–, i Isaac se n’anà a Guerar a trobar Abimèlec, el rei dels filisteus. 26.2 El Senyor se li aparegué i li digué: “No baixis a l’Egipte; queda’t a la terra que jo t’indicaré; 26.3 fes estada temporal en aquest país, i jo seré amb tu i et beneiré; ja que a tu i a la teva descendència donaré totes aquestes terres, i mantindré el compromís que vaig jurar al teu pare Abraham. 26.4 Multiplicaré la teva posteritat com les estrelles del cel i donaré a la teva descendència totes aquestes terres, i per la teva posteritat seran beneïdes totes les nacions de la terra; 26.5 perquè Abraham va obeir la meva veu i va guardar els meus preceptes, els meus manaments, els meus estatuts i les meves lleis.” 26.6 Així, doncs, Isaac es va establir a Guerar. 26.7 Com que els homes del lloc li feien preguntes sobre la seva dona, va dir: “És la meva germana”, perquè tenia por de dir: “És la meva dona”, no fos cas que el matessin per causa de la seva dona, ja que era molt bonica. 26.8 Quan ja feia una bona temporada que era allí, succeí que Abimèlec, el rei dels filisteus, una vegada que guaitava per la finestra veié que Isaac feia festes a Rebeca, la seva dona. 26.9 Abimèlec féu venir Isaac i li digué: “Vet aquí que ella és realment la teva dona! Per què has estat dient: “És la meva germana?” Isaac li contestà: “És que jo em deia: No sigui que jo mori per causa d’ella.” 26.10 Abimèlec insistí: “T’adones del que has fet amb nosaltres? De poc ha anat que algú del poble no dormís amb la teva dona i, llavors, ens hauries carregat una culpa damunt nostre.” 26.11 Aleshores Abimèlec va donar l’ordre a tot el poble: “Aquell qui toqui aquest home o la seva muller, serà mort sense remei.” 26.12 Isaac va fer la sembra en aquella terra i la collita aquell any va ser del cent per u. El Senyor el beneïa, 26.13 i l’home s’enriquia i prosperava cada cop més, fins a arribar a ser un gran hisendat. 26.14 Tenia ramats d’ovelles i ramats de bous i un gran nombre de servents; de manera que fou l’enveja dels filisteus. 26.15 Tots els pous que els servents del seu pare havien cavat en vida d’Abraham havien estat cegats i omplerts amb terra pels filisteus. 26.16 S’esdevingué que Abimèlec va dir a Isaac: “Millor que te’n vagis del nostre costat, perquè t’has fet més poderós que nosaltres.” 26.17 Isaac, doncs, va partir d’allà, va acampar a la vall de Guerar i s’hi va quedar. 26.18 Llavors Isaac va tornar a cavar els pous que havien excavat en vida del seu pare Abraham i que, després de mort, els filisteus havien cegat, i els va anomenar amb els mateixos noms que el seu pare els havia donat. 26.19 Els servents d’Isaac es van posar a cavar a la plana i van trobar allí una deu d’aigua viva. 26.20 Aleshores els pastors de Guerar van començar a discutir amb els pastors d’Isaac dient-los: “L’aigua és nostra.” Ell li posà el nom d’Éssec (que vol dir baralla), per la discussió que hi hagué. 26.21 Van excavar un altre pou, i també van discutir per causa d’ell; per això li donà el nom de Sitnà (que vol dir discussió). 26.22 Llavors es va allunyar d’allí i va excavar un altre pou, i ja no van discutir més per aquest. L’anomenà Rehobot (que vol dir espaiós), i digué: “Ara sí que el Senyor ens ha donat camp lliure i prosperarem en aquesta terra.” 26.23 D’allí es va endinsar cap a Beerxeba. 26.24 Aquella nit se li aparegué el Senyor i li digué: “Jo sóc el Déu del teu pare Abraham. No tinguis cap temença, que jo sóc amb tu: et beneiré i multiplicaré la teva descendència per amor d’Abraham, el meu servent.” 26.25 Allí va construir un altar i va invocar el nom del Senyor Etern; i va plantar-hi les tendes, i els servents d’Isaac van cavar allí un pou. 26.26 Llavors Abimèlec vingué a trobar-lo des de Guerar, acompanyat del seu amic Ahuzat i de Picol, el capità de la seva tropa. 26.27 Isaac els digué: “Vosaltres, que em detesteu i em vau fer fora de casa vostra, per què veniu ara a trobar-me?” 26.28 Contestaren: “Hem vist clarament que el Senyor és amb tu, i hem pensat: “Cal que hi hagi un jurament mutu, entre tu i nosaltres, i que establim un pacte amb tu: 26.29 Tu no ens faràs cap mal, com tampoc nosaltres no t’hem tocat, ans al contrari, només t’hem fet bé i et vam acomiadar en pau. Tu ara ets un home beneït del Senyor.” 26.30 Llavors els preparà un banquet i van menjar i beure. 26.31 Es van llevar de matinada i es van fer un jurament mutu. Isaac els va acomiadar, i ells se n’anaren en pau de casa seva. 26.32 Aquell mateix dia, els servents d’Isaac van venir a informar-lo del pou que havien cavat, dient-li: “Hem trobat aigua.” 26.33 Ell l’anomenà Xibà; d’on ve el nom de la població de Beerxeba, fins al dia d’avui. 26.34 Quan Esaú tenia quaranta anys, prengué per muller Jehudit, filla de Beerí, l’hitita, i Basmat, filla d’Elon, l’hitita. 26.35 Aquestes van ser un entristiment d’esperit per a Isaac i Rebeca.

Gènesi 27

27.1 Succeí que quan Isaac s’havia fet vell, i els ulls se li havien afeblit fins al punt que ja no hi veia, féu venir Esaú, el seu fill gran, i li digué: “Fill meu”, i ell contestà: “Sóc aquí”. 27.2 “Mira, jo ja sóc vell i no sé quan moriré. 27.3 Per tant, pren ara les teves armes, el buirac i el teu arc, vés al camp i caça’m alguna peça, 27.4 i fes-me’n un guisat dels que a mi m’agraden i porta-me’l perquè en mengi i la meva ànima et beneeixi abans no em mori.” 27.5 Mentre Isaac parlava al seu fill Esaú, Rebeca estava escoltant. Esaú se n’anà al camp a caçar una peça per al seu pare. 27.6 Llavors Rebeca digué al seu fill Jacob: “Mira, acabo de sentir el teu pare que parlava amb el teu germà Esaú i li deia: 27.7 ‘Porta’m caça i fes-me’n un guisat perquè en mengi i et beneeixi davant el Senyor abans no em mori.’ 27.8 Ara, doncs, fill meu, escolta’m i fes el que et dic. 27.9 Vés al ramat i porta’m dos cabridets dels millors, que jo en faré un guisat per al teu pare, dels que a ell li agraden; 27.10 i tu et presentaràs al teu pare perquè en mengi i, així, et beneeixi a tu abans de morir.” 27.11 Jacob replicà a la seva mare Rebeca: “Però si el meu germà Esaú és un home pelut i jo sóc de pell fina! 27.12 Potser el meu pare em palparà i quedaré als seus ulls com un falsari, i m’hauré buscat una maledicció en comptes d’una benedicció.” 27.13 Però la seva mare li respongué: “Que caigui damunt meu la teva maledicció, fill meu! Tu escolta’m, només, i vés a buscar-me’ls.” 27.14 Jacob va anar a buscar-los i els dugué a la seva mare, i ella va preparar un guisat al gust del seu pare. 27.15 Després Rebeca prengué els vestits del seu fill gran, Esaú, els millors que guardava a la casa, i els va posar a Jacob, el seu fill petit; 27.16 i va cobrir-li les mans i la part fina del coll amb la pell dels cabridets. 27.17 Llavors va posar a les mans de Jacob, el seu fill, el menjar i el pa que havia preparat. 27.18 Ell va anar a trobar el seu pare i li digué: “Pare meu”, i ell respongué: “Sóc aquí. Qui ets, fill meu?” 27.19 Jacob contestà al seu pare: “Sóc Esaú, el teu primogènit. He fet el que m’has dit. Au, alça’t, seu i menja de la meva caça, a fi que em beneeixi la teva ànima.” 27.20 Isaac digué al seu fill: “Que aviat l’has trobada, fill meu.” Ell contestà: “El Senyor, el teu Déu, m’ha afavorit.” 27.21 Isaac digué a Jacob: “Fes el favor d’acostar-te que et vull palpar, fill meu, a veure si ets de debò el meu fill Esaú o no.” 27.22 Jacob es va acostar al seu pare Isaac i ell, palpant-lo, digué: “La veu és de Jacob, però les mans, prou són les mans d’Esaú.” 27.23 I no el va reconèixer perquè les seves mans eren peludes com les del seu germà Esaú, i així es disposà a beneir-lo. 27.24 Encara li digué: “De debò ets el meu fill Esaú?” respongué: “Jo mateix sóc.” 27.25 Llavors digué: “Serveix-me, fill meu, que menjaré de la caça i així et beneirà la meva ànima.” El va servir i ell va menjar; li dugué vi i ell va beure. 27.26 El seu pare Isaac li digué: “Acosta’t, fill meu, i besa’m.” 27.27 Ell s’hi acostà i el besà, i en sentir l’olor dels seus vestits, el beneí dient-li: “Mira, l’olor del meu fill és com la flaire d’un camp que el Senyor ha beneït. 27.28 Que Déu et doni la rosada del cel i la ufanor de la terra, abundor de blat i de most. 27.29 Que els pobles et serveixin i les nacions es prosternin davant teu. Que siguis amo dels teus germans i es sotmetin a tu els fills de la teva mare. Qui et maleeixi, maleït sigui; i qui et beneeixi, beneït sigui!” 27.30 Així que Isaac acabava de beneir Jacob, i just quan havia sortit Jacob de la presència del seu pare Isaac, arribava Esaú de la cacera. 27.31 També ell va preparar un guisat suculent i el presentà al seu pare i li digué: “Que el meu pare s’aixequi i mengi de la caça del seu fill, perquè em beneeixi.” 27.32 El seu pare Isaac li diu: “Qui ets tu?” I ell va respondre: “Sóc el teu fill Esaú, el teu primogènit.” 27.33 Llavors Isaac, envaït per l’estupor, preguntà: “Qui és, doncs, aquell que ha caçat una peça i me l’ha portada? De tota ella n’he menjat abans que tu arribessis i l’he beneït, i beneït quedarà!” 27.34 Tan bon punt Esaú va sentir les paraules del seu pare, tot esfereït, va deixar anar un crit fort i li digué: “Beneeix-me a mi també, pare meu!” 27.35 Però ell li respongué: “El teu germà ha vingut amb engany i t’ha pres la benedicció.” 27.36 Esaú exclamà: “Amb raó li diuen Jacob, ja que per dues vegades m’ha suplantat: m’ha pres la primogenitura, i heus aquí que ara em pren la benedicció!” I hi afegí: “No has guardat cap benedicció per a mi?” 27.37 Isaac va contestar a Esaú: “Mira, l’he constituït senyor teu; tots els seus germans, els he posats sota el seu domini; i també li he concedit el gra i el most. Vist això, què puc fer per tu, fill meu?” 27.38 Esaú digué al seu pare: “¿No tens més que una sola benedicció, pare meu? Beneeix-me a mi també, pare meu!” I Esaú esclatà en plors. 27.39 Llavors el seu pare Isaac li digué per resposta: “Heus aquí que viuràs lluny de l’ufanor de la terra i de la rosada que baixa del cel. 27.40 Viuràs de la teva espasa i serviràs al teu germà. Però, a mesura que te n’alliberis, et trauràs el seu jou del teu coll.” 27.41 Esaú va agafar odi contra Jacob a causa de la benedicció amb què el seu pare l’havia beneït, i dintre seu es deia: “Els dies del dol pel meu pare ja s’acosten, llavors mataré el meu germà Jacob.” 27.42 Però Rebeca s’assabentà de les paraules del seu fill gran, Esaú, i fent venir el seu fill petit, Jacob, li digué: “Mira, el teu germà Esaú vol venjar-se de tu matant-te. 27.43 Ara, doncs, fill meu, escolta el que et dic: alça’t i fuig a Canaan, on és el meu germà Laban, 27.44 i estigues amb ell un temps, fins que la còlera del teu germà s’hagi calmat, 27.45 fins que la rancúnia del teu germà s’hagi apartat de tu i hagi oblidat el que li has fet. Llavors jo et faré venir a buscar i et faré venir aquí. Per què us haig de perdre els dos en un sol dia?” 27.46 Rebeca digué a Isaac: “Estic fastiguejada de la vida a causa de les dones hitites. Si Jacob es casava amb una hitita com les que hi ha en aquesta terra, no voldria pas seguir vivint.”

Gènesi 28

28.1 Llavors Isaac va cridar Jacob, el va beneir i li féu aquesta advertència: “No prenguis muller d’entre les filles de Canaan. 28.2 Alça’t, vés a Padan-Aram, a casa de Betuel, el pare de la teva mare, i pren muller allí, entre les filles de Laban, el germà de la teva mare. 28.3 Que el Déu Totpoderós et beneeixi i et faci fructificar i multiplicar a fi que esdevinguis una munió de pobles. 28.4 Que et concedeixi la benedicció d’Abraham, a tu i a la teva descendència, perquè et facis amo de la terra dels teus pelegrinatges, que Déu va donar a Abraham.” 28.5 Així acomiadà Isaac a Jacob, i aquest va marxar a Padan-Aram, a casa de Laban, el fill de Betuel, l’arameu, el germà de Rebeca, la mare de Jacob i Esaú. 28.6 En veure Esaú que Isaac havia beneït Jacob i l’havia enviat a Padan-Aram perquè triés muller allí, i que en beneir-lo li havia manat: “No prenguis muller d’entre les filles de Canaan”, 28.7 i que Jacob obeint el seu pare i la seva mare se n’havia anat a Padan-Aram, 28.8 va comprendre que les dones de Canaan eren mal vistes pel seu pare Isaac. 28.9 Llavors Esaú va anar a trobar Ismael i prengué per muller Mahalat, filla d’Ismael, el fill d’Abraham, i germana de Nebaiot, tot i que ja tenia altres dones. 28.10 Jacob va sortir de Beerxeba i es va dirigir cap a Haran. 28.11 En arribar en un lloc adequat, es disposà a fer-hi nit perquè el sol ja s’havia post. Va agafar una de les pedres d’allà i se la va posar de capçal i es posà a dormir allí mateix. 28.12 I tingué un somni: Heus aquí que hi havia una escala apuntalada a terra i el cim de la qual tocava al cel; i uns àngels de Déu hi baixaven i pujaven. 28.13 Déu, el Senyor, estava dret al seu cim i li deia: “Jo sóc el Senyor, el Déu del teu pare Abraham, i el Déu d’Isaac. La terra on dorms te la donaré a tu i a la teva descendència. 28.14 La teva descendència serà nombrosa com la pols de la terra; i t’estendràs cap a ponent i cap a llevant, cap al nord i cap al migdia; i en tu i en la teva descendència seran beneïts tots els llinatges de la terra. 28.15 Jo sóc amb tu i et guardaré vagis on vagis i et tornaré en aquesta terra; no et deixaré pas sense haver complert el que t’he promès.” 28.16 Jacob es desvetllà del seu somni i digué: “Evidentment, el Senyor és en aquest lloc, i jo no ho sabia.” 28.17 I, corprès de por, digué: “Que n’és de temible aquest lloc! No és altra cosa que la casa de Déu i la porta del cel.” 28.18 De bon matí, així que es va llevar, Jacob va agafar la pedra que li havia fet de capçal, la va dreçar com un pilar i, damunt d’ella, hi va vessar la unció. 28.19 Al lloc aquell li va posar el nom de Betel (casa de Déu), si bé el nom que anteriorment tenia la població era el de Luz. 28.20 Jacob va fer una prometença i digué: “Si Déu és amb mi i em guarda en el camí que he emprès, si em dóna pa per a menjar i roba per a cobrir-me 28.21 i em fa tornar sa i estalvi a la casa del meu pare, el Senyor serà el meu Déu; 28.22 i aquesta pedra que he dreçat com a pilar serà casa de Déu, i et tributaré el delme de tot allò que tu em donis.”

Gènesi 29

29.1 Jacob es va alçar i es va dirigir cap a la terra dels fills de l’Orient. 29.2 Va mirar i veié que al mig del camp hi havia un pou i tres ramats d’ovelles que jeien vora d’ell, perquè els ramats hi abeuraven, i damunt la boca del pou hi havia una llosa grossa. 29.3 Allà era on es reunien tots els ramats, llavors feien girar la llosa que tapava la boca del pou i abeuraven els ramats, i tornaven a posar la llosa al seu lloc, damunt la boca del pou. 29.4 Jacob els va preguntar: “Germans, d’on sou?” Ells van contestar: “Som d’Haran.” 29.5 Els digué: “Que coneixeu Laban, el fill de Nahor?” Respongueren: “Sí que el coneixem.” 29.6 Els preguntà: “Està bé?” Li contestaren: “Sí; precisament ara arriba la seva filla Raquel amb les ovelles.” 29.7 Ell va comentar: “El dia encara és llarg; no és pas hora d’aplegar el bestiar, podeu abeurar els ramats i tornar a pasturar.” 29.8 Van contestar: “No podem fins que s’hagin aplegat tots els ramats. Llavors giraran la llosa de damunt la boca del pou i abeurarem les ovelles.” 29.9 Encara estava parlant amb ells quan arribava Raquel amb les ovelles del seu pare; perquè ella n’era la pastora. 29.10 Així que Jacob veié Raquel, la filla de Laban, el germà de la seva mare, amb les ovelles de Laban, el seu oncle, s’hi va atansar i va remoure la llosa que tapava la boca del pou i abeurà les ovelles de Laban, el germà de la seva mare. 29.11 Jacob va besar Raquel i esclatà en un plor desfet. 29.12 Jacob féu saber a Raquel que ell era parent del seu pare i fill de Rebeca, i ella va anar corrents a comunicar-ho al seu pare. 29.13 Tan bon punt Laban va sentir que es tractava de Jacob, el fill de la seva germana, va córrer a trobar-lo, i abraçant-lo el besava, i el féu entrar a casa seva. Llavors Jacob va explicar a Laban tot el que havia passat. 29.14 I Laban li digué: “És ben cert que tu ets dels meus ossos i de la meva carn.” I Jacob es va quedar amb ell un mes sencer. 29.15 Laban digué a Jacob: “Perquè ets parent meu m’has de servir de franc? Indica’m quin salari vols.” 29.16 Ara bé, Laban tenia dues filles, la gran, que es deia Lia, i la petita, que es deia Raquel. 29.17 Lia tenia una mirada trista, en canvi Raquel era d’aspecte formós i bonica de cara. 29.18 Com que Jacob estava enamorat de Raquel, va contestar: “Et serviré set anys per Raquel, la teva filla petita.” 29.19 Laban digué: “Millor és que te la doni a tu que no pas que la doni a un altre. Queda’t amb mi.” 29.20 I així Jacob va servir per Raquel durant set anys, que li van semblar uns quants dies, de tant que l’estimava. 29.21 Llavors Jacob va dir a Laban: “Dóna’m la meva dona, que m’ajuntaré amb ella; perquè el meu termini ja s’ha complert.” 29.22 Llavors Laban va convidar tota la gent del lloc i va fer un banquet. 29.23 I, en arribar al vespre, prengué la seva filla Lia i la dugué a Jacob, que es va unir amb ella. 29.24 Laban va donar la seva serventa Zilpà per criada a la seva filla Lia. 29.25 En arribar el matí, heus aquí que veié que era Lia! I va dir a Laban: “Què és això que m’has fet? No t’he servit per Raquel? Per què, doncs, m’has enganyat?” 29.26 Laban va contestar: “A la nostra terra no és costum de casar la petita abans que la gran. 29.27 Acaba aquesta setmana de noces, i et donarem també l’altra a canvi del treball que faràs encara uns altres set anys més.” 29.28 Jacob ho va fer així; va complir aquella setmana de noces i Laban li va donar per muller la seva filla Raquel. 29.29 Laban va donar la seva serventa Bilhà per criada a la seva filla Raquel. 29.30 I Jacob es va unir també amb Raquel, i va estimar Raquel més que Lia, i va treballar a casa el seu oncle encara set anys més. 29.31 Veient el Senyor que Lia era marginada, la féu fecunda, mentre que Raquel era estèril. 29.32 Lia va concebre i infantà un fill, que va anomenar Rubèn, perquè deia: “El Senyor ha vist la meva aflicció: ara sí que m’estimarà el meu marit.” 29.33 Altre cop va concebre i infantà un fill; i digué: “El Senyor ha sabut que era menyspreada i per això m’ha donat també aquest.” I l’anomenà Simeó. 29.34 Una vegada més va concebre i infantà un fill; i digué: “Ara sí, aquest cop el meu marit s’unirà més a mi, perquè li he donat tres fills.” Per això l’anomenà Leví. 29.35 Va tornar a concebre i infantà un fill; i digué: “Aquesta vegada donaré lloança al Senyor.” I l’anomenà Judà. Llavors va deixar de tenir fills.

Gènesi 30

30.1 Quan Raquel veié que ella no podia donar fills a Jacob, es va sentir gelosa de la seva germana i digué a Jacob: “Dóna’m fills; si no, em moro!” 30.2 Jacob es va enfurismar contra Raquel i li digué: “Que potser sóc Déu, jo, que t’ha negat la maternitat?” 30.3 Ella respongué: “Aquí tens la meva serventa Bilhà; ajuntant-hi, i ella infantarà sobre els meus genolls, i així també jo tindré fills d’ella.” 30.4 Així li va cedir la seva serventa Bilhà, i Jacob es va ajuntar amb ella. 30.5 Bilhà va concebre i va donar un fill a Jacob. 30.6 I Raquel va dir: “Déu m’ha fet justícia, ha escoltat la meva veu i també m’ha donat un fill.” Per això l’anomenà Dan. 30.7 Bilhà, la serventa de Raquel, va concebre de nou i va infantar un segon fill a Jacob. 30.8 I Raquel va dir: “He sostingut una lluita sobrehumana amb la meva germana, i l’he vençuda.” Per això l’anomenà Neftalí. 30.9 Però quan Lia s’adonà que la seva maternitat s’havia acabat, prengué la seva serventa Zilpà i la va cedir per dona a Jacob. 30.10 Zilpà, la serventa de Lia, va infantar un fill a Jacob. 30.11 I Lia digué: “Quina bona sort!” I l’anomenà Gad. 30.12 Zilpà, la serventa de Lia, va infantar el segon fill a Jacob. 30.13 I Lia digué: “Que feliç que sóc. Ara les dones em diran venturosa.” I l’anomenà Aser. 30.14 Succeí que Rubèn, al temps de la sega del blat, va sortir al camp i va trobar mandràgores i les portà a la seva mare Lia. I Raquel va dir a Lia: “Dóna’m d’aquestes mandràgores del teu fill.” 30.15 Però ella li va dir: “¿No en tens prou d’haver-me pres el meu marit, que encara em vols prendre les mandràgores del meu fill?” Raquel li digué: “D’acord: que aquesta nit dormi amb tu a canvi de les mandràgores del teu fill.” 30.16 Al capvespre, quan Jacob tornava del camp, Lia li va sortir a l’encontre i li va dir: “Has de venir amb mi perquè t’he aconseguit a canvi d’unes mandràgores del meu fill.” I Jacob va dormir amb ella aquella nit. 30.17 Déu va escoltar Lia, que va concebre i va donar un cinquè fill a Jacob. 30.18 I Lia digué: “Déu m’ha recompensat pel fet d’haver cedit la meva serventa al meu marit.” I el va anomenar Issacar. 30.19 Lia, altra vegada va concebre i va donar un sisè fill a Jacob. 30.20 Lia digué: “Déu m’ha obsequiat amb un bon dot; aquesta vegada el meu marit viurà amb mi, perquè li he donat sis fills.” I l’anomenà Zabuló. 30.21 Després va infantar una filla, i li va posar el nom de Dina. 30.22 Llavors Déu es va recordar de Raquel, la va escoltar i li restablí la maternitat; 30.23 ella va concebre i va tenir un fill; i digué: “Déu ha esborrat el meu deshonor.” 30.24 I l’anomenà Josep, tot dient: “El Senyor encara m’afegirà un altre fill més.” 30.25 Quan Raquel hagué infantat Josep, Jacob digué a Laban: “Deixa que me’n vagi a casa meva, a la meva terra. 30.26 Dóna’m les meves dones, per les quals jo t’he servit, i els meus fills, a fi que jo me’n pugui anar; perquè tu saps prou bé amb quant de treball t’he servit.” 30.27 Laban li va contestar: “Sigues comprensiu amb mi! Prou m’he adonat que el Senyor m’ha beneït per causa teva.” 30.28 I hi afegí: “ Indica’m el salari que vols i te’l pagaré.” 30.29 Jacob respongué: “Tu saps com t’he servit i el que ha arribat a ser el teu ramat gràcies a mi, 30.30 ja que el que tenies abans de venir jo era ben poca cosa, mentre que ara ha crescut extraordinàriament, i el Senyor t’ha beneït amb la meva estada. Ara, doncs, quan podré fer abast per a casa meva?” 30.31 Laban digué: “Què t’haig de donar?” Jacob respongué: “No cal que em donis res. Farem això: tornaré a pasturar i a tenir cura del teu ramat. 30.32 Avui passaré pel mig del teu ramat i en separaré tots els animals clapats i tacats; tot cap de bestiar negre d’entre les ovelles i, d’entre les cabres, totes les clapades i tacades; aquest esdevindrà el meu salari. 30.33 Així, més endavant, quan vinguis a veure el que he guanyat, tindràs prova de la meva honestedat; perquè tot allò que jo tingui que no sigui clapat o tacat entre les cabres, o bé negre entre les ovelles, serà que ho he robat.” 30.34 Laban digué: “Està bé; que sigui tal com tu dius.” 30.35 I aquell mateix dia va separar tots els bocs ratllats, totes les cabres tacades, de tot cap que tingués color blanc; i d’entre les ovelles tot cap que tingués color negre, i ho va confiar als seus fills, 30.36 interposant una distància de tres jornades entre ell i Jacob. I Jacob es va quedar pasturant la resta del bestiar de Laban. 30.37 Llavors Jacob prengué vergues tendres d'àlber, d’ametller i de plàtan, i les escorxà, deixant al descobert la part blanca de les vergues. 30.38 Després va clavar les vergues així escorxades als canalons on el bestiar anava a abeurar-se, just davant el bestiar. Les bèsties entraven en zel quan hi anaven a beure, 30.39 i com que s’acoblaven davant les vergues parien cries ratllades, clapades i tacades. 30.40 Després, Jacob destriava els anyells i les ovelles ratllades i negres del ramat de Laban. Així es va fer uns ramats propis que no barrejava amb els de Laban. 30.41 A més, quan el bestiar robust entrava en zel, Jacob posava les vergues als abeuradors, davant els ulls del bestiar, perquè s’acoblessin entre les vergues; 30.42 però quan es tractava de bestiar dèbil no les hi posava, de manera que tot el bestiar feble anava per a Laban i tot el bestiar vigorós era per a Jacob. 30.43 D’aquesta manera Jacob es va enriquir molt: va arribar a tenir nombrosos ramats, criades i servents, camells i ases.

Gènesi 31

31.1 Jacob es va assabentar que els fills de Laban anaven dient: “Jacob s’ha apoderat de tot el que era del nostre pare, i amb el que era del nostre pare s’ha fet tota aquesta fortuna.” 31.2 Jacob també va observar Laban i s’adonà que ja no li feia la mateixa cara d’abans. 31.3 Llavors el Senyor digué a Jacob: “Torna-te’n a la terra dels teus pares, amb la teva parentela, que jo seré amb tu.” 31.4 Jacob va cridar Raquel i Lia al camp, on era el seu ramat, 31.5 i els digué: “Estic veient que el vostre pare ja no em fa la mateixa cara que abans em feia; però el Déu del meu pare ha estat amb mi. 31.6 Vosaltres sabeu que jo he servit el vostre pare amb totes les meves forces. 31.7 i ell, en canvi, m’ha enganyat i m’ha canviat deu vegades la paga; però Déu no li ha permès que em fes mal. 31.8 Si deia: ‘Les clapades seran la teva paga’, totes les ovelles parien cries clapades. Si deia: ‘Les ratllades seran la teva paga’, totes les ovelles les parien ratllades. 31.9 D’aquesta manera Déu ha pres el bestiar del vostre pare i me l’ha donat a mi. 31.10 Succeí que, pel temps que les bèsties entren en zel, vaig alçar els ulls i vaig veure en un somni que els bocs que muntaven les ovelles eren ratllats, tacats i clapats. 31.11 L’àngel del Senyor em va dir en aquell somni: ‘Jacob’. I jo vaig contestar: ‘Sóc aquí’. 31.12 Digué: ‘Alça la vista i guaita: tots els bocs que munten les ovelles són ratllats, tacats i clapats; perquè jo he vist tot el que Laban t’està fent. 31.13 Jo sóc el Déu de Betel, on vas ungir el pilar i em vas fer una prometença. Ara, aixeca’t, surt d’aquesta terra i torna-te’n a la terra on vas néixer’.” 31.14 Raquel i Lia van contestar: “Que potser tenim encara part o heretatge a la casa del nostre pare? 31.15 ¿No ens ha tingut com a estranyes, ja que ens ha venut i s’ha engolit el nostre dot? 31.16 Així, doncs, tota la riquesa que Déu ha pres al nostre pare és ben nostra i dels nostres fills. Fes ara tot el que Déu t’ha manat.” 31.17 Llavors Jacob es va alçar, féu muntar els seus fills i les seves dones dalt dels camells 31.18 i va posar en marxa tots els seus ramats amb tots els béns que havia aplegat, el bestiar fruit dels seus guanys que havia adquirit a Padan-Aram, per tornar a casa del seu pare Isaac, a la terra de Canaan. 31.19 Aprofitant que Laban havia anat a esquilar el seu bestiar, Raquel va robar els ídols familiars que tenia el seu pare. 31.20 Jacob va fugir d’amagat de Laban, sense fer-li saber que se n’anava. 31.21 Així va fugir Jacob amb tot el que era seu, i travessant el riu prengué la direcció de la muntanya de Galaad. 31.22 Al cap de tres dies van donar a Laban la notícia que Jacob havia fugit. 31.23 Llavors prengué amb ell els seus parents i li va anar al darrere durant set dies, fins que el va aconseguir a la muntanya de Galaad. 31.24 Però a la nit Déu vingué a Laban, l’arameu, en un somni i li digué: “Guarda’t de reptar Jacob; ni bé ni malament.” 31.25 Laban havia aconseguit Jacob, que tenia plantada la tenda en un mont; i Laban va acampar a la muntanya de Galaad. 31.26 Laban digué a Jacob: “Què has fet? Per què has traït la meva confiança i t’has endut les meves filles com si fossin un botí de guerra? 31.27 Per què has fugit d’amagat i ocultant-te de mi? Per què no m’has avisat, a fi que jo et pogués acomiadar amb festes i cants, al so de panderetes i cítares? 31.28 Ni tan sols m’has permès de besar els meus néts i les meves filles! T’has comportat ben bé com un eixelebrat, amb el que has fet! 31.29 Ara tinc el dret de tornar-vos el mal a vosaltres, però el Déu del vostre pare em va parlar anit i em digué: “Guarda’t de reptar Jacob; ni bé ni malament.” 31.30 Però, si te n’has anat perquè enyoraves la casa del teu pare, per què vas furtar-me els meus déus familiars?” 31.31 Jacob va contestar a Laban: “Tenia por; perquè em pensava que tu em prendries les teves filles per la força. 31.32 Però aquell a qui trobis els teus déus, que no visqui! En presència dels nostres parents, revisa si tinc alguna cosa teva i emporta-te-la.” Jacob ignorava que era Raquel qui els havia pres. 31.33 Laban va entrar a la tenda de Jacob, a la de Lia i a la de les dues criades, i no va trobar res. Sortint de la tenda de Lia, va entrar a la tenda de Raquel. 31.34 Però Raquel havia agafat els ídols, els havia ficat sota el guarniment del camell i s’hi havia assegut al damunt. Laban va escorcollar tota la tenda, però no els va trobar. 31.35 I ella va dir al seu pare: “Que no hi hagi enuig en la mirada del meu senyor si no em puc alçar davant la seva presència, perquè tinc el que solen tenir les dones.” I va seguir buscant per tota la tenda i no va trobar els ídols. 31.36 Llavors Jacob, molt enfurismat, va recriminar Laban, i l'interpel·lava dient-li: “Quin és el meu crim? Quin pecat he comès perquè em persegueixis tant? 31.37 Has escorcollat totes les meves coses i, quantes n’has trobades que fossin de casa teva? Posa-ho aquí, davant dels meus parents i els teus, i que ells judiquin entre nosaltres dos. 31.38 En els vint anys que t’he servit, les teves ovelles i les teves cabres no han tingut mai un mal part, i no he menjat mai cap xai del teu ramat. 31.39 De bèstia mal ferida, no te n’he portada mai cap; jo mateix la restituïa. A mi em feies responsable, tant si em robaven de dia com si em robaven de nit. 31.40 Em passava que, de dia, la calor em consumia, i de nit, el fred; la son em fugia dels ulls. 31.41 Així ho he passat durant vint anys a casa teva; catorze anys t’he servit per les teves dues filles, i sis anys pel teu ramat; i tu has canviat el meu salari deu vegades. 31.42 Si el Déu del meu pare, el Déu d’Abraham i Terror d’Isaac, no hagués estat a favor meu, ben segur que ara m’aviaries amb les mans buides. Déu ha vist la meva aflicció i la fatiga de les meves mans, i anit t’ha reprès.” 31.43 Llavors Laban va respondre a Jacob i li digué: “Aquestes dones són filles meves i aquests nois són els meus fills, els ramats són els meus ramats, i tot això que veus és meu. Pel que fa a les meves filles, què puc fer avui per elles o pels fills que han infantat? 31.44 Ara vine, tu i jo establirem un pacte que serveixi de testimoni entre tots dos.” 31.45 Llavors Jacob prengué una pedra i la dreçà com un pilar. 31.46 I digué als seus parents: “Aplegueu pedres.” Van aplegar pedres i van fer una fita i van menjar-hi a sobre. 31.47 Laban li posà el nom de Jegar-Sahaduta, i Jacob l’anomenà Galed. 31.48 Laban va dir: “Des d’avui, aquesta fita serà un testimoni entre jo i tu.” Per això li diuen Galed (testimoni); 31.49 però també li diuen Mispà (vigilància), perquè digué: “Que el Senyor ens vigili a tots dos, quan siguem lluny l’un de l’altre. 31.50 Si maltractaves les meves filles, o prenies altres dones a més d’elles, encara que no hi ha cap testimoni amb nosaltres, fixa’t que és Déu qui fa de testimoni entre jo i tu.” 31.51 A més, Laban digué a Jacob: “Mira aquesta fita i mira aquest pilar que he erigit entre jo i tu. 31.52 Aquesta fita i aquest pilar fan de testimoni que jo no passaré més enllà, ni tu no passaràs ençà d’aquesta fita i d’aquest pilar cap a mi amb males intencions. 31.53 Que el Déu d’Abraham i el Déu de Nahor arbitrin entre nosaltres; el Déu dels nostres pares.” Llavors Jacob va jurar pel Terror del seu pare Isaac. 31.54 I va oferir un sacrifici a la muntanya i convidà els seus parents a menjar. Tots ells van participar-hi, i van passar la nit a la muntanya. 31.55 L’endemà, Laban es va llevar de bon matí, va besar els seus fills i les seves filles, els donà la benedicció i emprengué el camí de tornada a casa seva.

Gènesi 32

32.1 Jacob va seguir el seu camí, i uns àngels de Déu van sortir a rebre’l. 32.2 En veure’ls, digué Jacob: “Aquest és el campament de Déu!” I va anomenar aquell indret Mahanaim. 32.3 Després Jacob va enviar missatgers davant seu a trobar Esaú, el seu germà, a la terra de Seïr, a l’estepa d’Edom. 32.4 I els donà aquest encàrrec: “Digueu això al meu senyor Esaú: Així diu el teu servent Jacob: Vaig anar a viure amb Laban i m’hi he estat fins ara. 32.5 Disposo de bous i ases, ramats d’ovelles i cabres, servents i serventes; i ho faig saber al meu senyor a fi de trobar gràcia davant teu.” 32.6 Quan els missatgers van tornar, digueren a Jacob: “Hem anat a trobar el teu germà Esaú, i ell ve ara al teu encontre amb quatre-cents homes.” 32.7 Jacob va quedar colpit de por i d’angoixa. Llavors va separar en dos campaments la gent que duia, els ramats, els bous i els camells; 32.8 perquè pensava: “Si Esaú arriba al primer campament i el destrossa, l’altre es podrà salvar.” 32.9 I Jacob va clamar: “Oh, Déu del meu pare Abraham; oh, Déu del meu pare Isaac; oh, Senyor Etern que em vas dir: Torna a la teva terra, amb la teva parentela, i jo t’afavoriré; 32.10 sóc indigne de tantes mercès i de tanta fidelitat com has tingut envers el teu servent. Jo he passat aquest Jordà sense res més que el meu bastó, i ara tinc dos campaments per vetllar. 32.11 Guarda’m de la mà del meu germà, de la mà d’Esaú, perquè li tinc por; no sigui que vingui i em faci mal a mi, i a la mare amb els fills. 32.12 Tu em vas dir: T’ompliré de favors i faré la teva descendència com la sorra de la platja, que per ser tanta no pot ser comptada.” 32.13 Jacob va passar aquella nit allí mateix. Després, d’allò que tenia al seu abast, va preparar un present per al seu germà Esaú: 32.14 dues-centes cabres i vint bocs, dues-centes ovelles i vint moltons, 32.15 trenta camelles de cria amb els seus petits, quaranta vaques i deu toros, vint someres i deu pollins. 32.16 En va fer ramats separats i els va confiar als seus servents i els digué: “Aneu davant meu deixant un espai entre ramat i ramat.” 32.17 Al primer li va dir: “Quan el meu germà Esaú et trobi i et pregunti: A qui serveixes? On vas? De qui és això que portes?, 32.18 contestaràs: És del teu servent Jacob, és un present que envia al meu senyor. Precisament ell ve darrere nostre.” 32.19 Igualment va ordenar al segon, al tercer i a tots els altres que menaven els ramats, dient-los: “Això mateix direu a Esaú quan el trobeu, 32.20 i repetireu: Precisament el teu servent Jacob ve darrere nostre.” Perquè es deia: “Amb l’obsequi que va davant meu el calmaré; després m’hi presentaré, i potser així em farà bona cara.” 32.21 Va fer que els presents s’avancessin, però ell es va quedar aquella nit al campament. 32.22 A la nit, es va llevar, prengué les seves dues mullers, les dues serventes i els onze fills, i va passar el gual del Jaboc. 32.23 Els conduí i els féu passar el rierol juntament amb tot el que era seu, 32.24 però Jacob es va quedar tot sol. Llavors un home va lluitar amb ell fins a trenc d’alba. 32.25 Veient que no el podia vèncer, mentre lluitava va tocar l’articulació de la cuixa de Jacob, que es va desllorigar. 32.26 Aquell home li digué: “Deixa’m anar, que ja apunta l’alba.” Jacob li contestà: “No et deixaré fins que m’hagis beneït.” 32.27 L’altre li preguntà: “Com et dius?” Respongué: “Jacob.” 32.28 Li digué: “Doncs, d’ara endavant ja no et diràs més Jacob, sinó Israel, perquè has lluitat amb Déu i amb els homes i has vençut.” 32.29 Llavors Jacob li va dir: “Si et plau, digues-me el teu nom.” Li va contestar: “Per què em preguntes el meu nom?” I allí mateix el va beneir. 32.30 Jacob va anomenar aquell lloc Penuel, perquè pensava: “He vist Déu cara a cara i encara sóc viu.” 32.31 El sol ja sortia quan passava més enllà de Penuel, i anava coix a causa de la cuixa ferida. 32.32 Per això, encara avui, els israelites no mengen el nervi ciàtic que es troba a l’articulació de la cuixa, per haver estat Jacob tocat en aquest nervi.

Gènesi 33

33.1 Jacob va alçar la vista, i en veu- re que venia Esaú amb quatre-cents homes, va distribuir els fills entre Lia, Raquel i les dues serventes. 33.2 Va situar al davant les serventes amb els seus fills, al darrere Lia amb els seus fills, i en últim lloc Raquel i Josep. 33.3 Ell passà davant de tots i s’inclinà a terra set vegades fins que va arribar davant del seu germà. 33.4 Llavors Esaú es va avançar a trobar-lo, se li llançà al coll, i el va abraçar i besar; i es van posar a plorar. 33.5 Quan va alçar els ulls i veié les dones i els nens, va preguntar: “Qui són aquests que vénen amb tu?” Jacob va contestar: “Són els fills que Déu ha concedit al teu servent.” 33.6 Llavors les serventes amb els seus fills s’hi van acostar i li van fer reverència. 33.7 A continuació s’hi va acostar Lia i els seus fills, i li van fer reverència. després s’hi van acostar Josep i Raquel, i li van fer el mateix. 33.8 Esaú li preguntà: “Què és tot aquell campament que he trobat?” Respongué: “És per trobar gràcia als ulls del meu senyor.” 33.9 Esaú replicà: “Estic molt ben servit, germà meu; queda’t amb el que és teu.” 33.10 Però Jacob va insistir: “De cap manera! Et prego que, si he trobat gràcia als teus ulls, em facis el favor d’acceptar el present de la meva mà; perquè l’expressió del teu rostre l’he vista com qui veu el rostre de Déu, i t’has mostrat tan amable. 33.11 Et prego que acceptis el present que se t’ha ofert, ja que Déu m’ha afavorit i tinc de tot.” Tant va insistir que Esaú va acceptar. 33.12 I li digué: “Anem, posem-nos en camí. Jo aniré davant teu.” 33.13 Però Jacob respongué: “El meu senyor ja sap que els nens són petits, i que haig de vigilar les ovelles i les vaques que alleten. Si les cansàvem, només que fos un dia, tot el bestiar podria morir. 33.14 Que el meu senyor passi al davant del seu servent, i jo aniré pausadament conduint el ramat que porto al davant i al pas dels nens, fins que arribem a casa del meu senyor, a Seïr.” 33.15 Esaú proposà: “Deixa’m que posi al teu servei homes dels que m’acompanyen.” Respongué Jacob: “Això no cal. Tan sols que als ulls del meu senyor hi trobi confiança.” 33.16 Aquell mateix dia, Esaú va refer el seu camí cap a Seïr, 33.17 i Jacob es dirigí cap a Sucot, on es va construir una casa i va fer cabanes per al seu bestiar. Per això aquell lloc l’anomenen Sucot (barraca). 33.18 Així Jacob va arribar feliçment a la població de Siquem, en territori cananeu, venint de Padan-Aram, i va acampar davant la població. 33.19 Va comprar als fills d’Hamor, el pare de Siquem, per cent peces de plata, el tros de terra on havia plantat la seva tenda, 33.20 i va construir-hi un altar que va anomenar “El Elohe Israel” (Déu és el Déu d’Israel).

Gènesi 34

34.1 Dina, la filla que Lia va infantar a Jacob, va sortir per anar a veure les noies del país. 34.2 Siquem, el fill d’Hamor, el príncep hivita d’aquella regió, la veié i la va raptar, va jeure amb ella i la va violar. 34.3 Però va quedar encisat per Dina, la filla de Jacob, i enamorat de la noia volia guanyar-li el cor. 34.4 Llavors Siquem va dir al seu pare Hamor: “Aconsegueix-me aquesta noia per muller.” 34.5 Jacob es va assabentar que havia violat la seva filla Dina; però, com que els seus fills eren al camp pasturant el bestiar, va callar fins que van tornar. 34.6 Hamor, el pare de Siquem, va anar a trobar Jacob per parlar-li. 34.7 Quan els fills de Jacob van tornar del camp i es van assabentar del que havia passat, es van enfurismar per la infàmia que Siquem havia comès contra Israel jaient amb la filla de Jacob. Allò no es podia tolerar de cap manera! 34.8 Hamor va parlar amb ells i els digué: “El meu fill Siquem està enamorat de la vostra filla; permeteu que s’hi casi. 34.9 Emparenteu amb nosaltres: concediu-nos les vostres filles i nosaltres us concedirem les nostres. 34.10 Així habitareu amb nosaltres i tindreu la terra franca davant vostre; establiu-vos-hi, circuleu-hi lliurement i adquiriu-hi propietats.” 34.11 Siquem digué també al pare i als germans d’ella: “Que trobi gràcia als vostres ulls, i el que em digueu jo ho faré. 34.12 Podeu augmentar-me el dot i els presents tant com vulgueu, que us pagaré el que em digueu; però concediu-me la noia per muller.” 34.13 Els fills de Jacob van respondre a Siquem i al seu pare Hamor amb engany, perquè havia deshonrat la seva germana Dina, 34.14 dient-los: “No podem fer tal cosa, donar la nostra germana a un home incircumcís, perquè seria una deshonra per a nosaltres. 34.15 Només us donarem el nostre consentiment a condició que us feu com nosaltres, circumcidant tots els vostres mascles. 34.16 Llavors us donarem les nostres filles i prendrem les vostres filles, ens quedarem amb vosaltres i formarem un sol poble. 34.17 Però si no ens voleu escoltar i no us circumcideu, prendrem la nostra filla i ens n’anirem.” 34.18 La seva proposta va semblar bé a Hamor i a Siquem, el seu fill. 34.19 El jove no va trigar gens a complir el tracte, perquè estimava molt la filla de Jacob. Ell era el més distingit de la casa del seu pare. 34.20 Hamor i el seu fill Siquem van anar al portal de la ciutat i van parlar a tots els seus conciutadans, dient-los: 34.21 “Aquests homes són gent de pau; que es quedin al país i hi circulin lliurement, ja que la terra és prou espaiosa davant seu. Nosaltres prendrem les seves filles per mullers i els donarem les nostres. 34.22 Però aquesta gent només consentiran a quedar-se amb nosaltres per formar un sol poble si tots els nostres mascles es circumciden, com ells són circumcidats. 34.23 Els seus ramats, els seus béns i tot el seu bestiar, no acabarà sent nostre? Arribem a un acord amb ells i es quedaran entre nosaltres.” 34.24 Tots els ciutadans majors d’edat van escoltar Hamor i el seu fill Siquem, i tots els homes majors d’edat foren circumcidats. 34.25 Llavors, al tercer dia, quan ells estaven al fort del dolor, dos fills de Jacob, Simeó i Leví, germans de Dina, van agafar cada un la seva espasa, van entrar a la població sense perill i van matar tots els homes. 34.26 També van passar a fil d’espasa Hamor i el seu fill Siquem, i prengueren Dina de casa de Siquem i se n’anaren. 34.27 Els fills de Jacob van passar sobre els morts i van saquejar la població, perquè havien deshonrat la seva germana. 34.28 Es van apoderar dels seus ramats, les seves vaques i els seus ases; de tot el que hi havia a la població i al camp. 34.29 Es van apoderar de tota la seva hisenda, se’n van endur tota la mainada amb totes les dones, i van prendre tot el que hi havia a les cases. 34.30 Però Jacob digué a Simeó i Leví: “Ara m’heu compromès fent-me odiós als habitants d’aquest país, els cananeus i els perizites, i jo disposo de pocs homes. Ells s’uniran contra mi, em venceran i seré exterminat, jo i la meva família.” 34.31 Ells van replicar: “¿És que havia de tractar la nostra germana com si fos una prostituta?”

Gènesi 35

35.1 Déu digué a Jacob: “Alça’t, puja a Betel i queda’t-hi. Edifica-hi un altar al Déu que se’t va aparèixer quan fugies de la presència del teu germà Esaú.” 35.2 Jacob digué a la seva família i a tots els qui anaven amb ell: “Traieu els déus forasters que teniu en poder vostre, purifiqueu-vos i canvieu-vos de roba, 3 i ens alçarem i pujarem a Betel, i allí hi aixecaré un altar al Déu que m’ha respost en el dia de l’aflicció i que m’ha afavorit en el camí que he fet.” 35.4 Ells van donar a Jacob tots els déus forasters que tenien i les arracades que duien a les orelles, i Jacob ho va enterrar sota l’alzina que hi ha prop de Siquem. 35.5 Així que van marxar un terror diví caigué damunt les poblacions de l’entorn, i ningú no va perseguir la tribu de Jacob. 35.6 Jacob va arribar a Luz, que es troba en territori cananeu (actualment Betel), amb tota la gent que l’acompanyava, 35.7 i allí va construir un altar que va anomenar “El-Betel”, perquè Déu se li havia aparegut quan fugia de la presència del seu germà. 35.8 Deborà, la dida de Rebeca, va morir i fou enterrada dessota de Betel, sota l’alzina, i ell l’anomenà “l’Alzina dels plors”. 35.9 Déu s’aparegué altre cop a Jacob, a la tornada de Padan-Aram, i el va beneir. 35.10 Déu li digué: “Tu et dius Jacob, però d’ara endavant ja no et diràs més Jacob, sinó que el teu nom serà Israel.” Així li va posar el nom d’Israel. 35.11 A més, Déu li digué: “Jo sóc el Déu Omnipotent. Sigues fecund i multiplica’t. De tu naixerà una nació, un aplec de pobles; dels teus lloms en sortiran reis. 35.12 La terra que he donat a Abraham i a Isaac te la dono a tu, i també la donaré a la nissaga que vindrà després de tu.” 35.13 I Déu es va separar del seu costat en aquell lloc on li havia parlat. 35.14 Jacob va alçar un pilar a l’indret on li havia parlat, un monument de pedra, i al damunt hi va fer una libació vessant-hi oli. 35.15 Jacob va anomenar Betel el lloc aquell on Déu li havia parlat. 35.16 Van partir de Betel, i quan faltava encara una tirada de camí per a arribar a Efrata, Raquel va anar de part amb molta dificultat. 35.17 Succeí que, en el moment més difícil del part, la llevadora li digué: “Anima’t, que tens un altre fill.” 35.18 Ella, en els últims sospirs, abans de morir, l’anomenà Benoní; però el seu pare li va posar el nom de Benjamí. 35.19 Raquel va morir i fou enterrada al camí d’Efrata (actualment Betlem). 35.20 Jacob va alçar un pilar sobre la seva tomba: és el monument sepulcral de Raquel, que encara existeix avui. 35.21 Israel va alçar el campament i va acampar més enllà de la torre d’Éder. 35.22 Durant l’estada d’Israel en aquella contrada, succeí que Rubèn va anar a jeure amb Bilhà, la concubina del seu pare, i Israel ho va saber i es va enfadar molt. Els fills de Jacob van ser dotze: 35.23 Fills de Lia: Rubèn, el primogènit de Jacob; i Simeó, Leví, Judà, Issacar i Zabuló. 35.24 Fills de Raquel: Josep i Benjamí. 35.25 Fills de Bilhà, la serventa de Raquel: Dan i Neftalí. 35.26 Fills de Zilpà, la serventa de Lia: Gad i Aser. Aquests són els fills de Jacob que li van néixer a Padan-Aram. 35.27 Jacob va arribar a casa del seu pare Isaac, a Mambré, prop de Quiriat-Arbà, que ara es diu Hebron, on havien viscut Abraham i Isaac. 35.28 Isaac visqué cent vuitanta anys. 35.29 Isaac va morir ancià i ple de dies, i es va reunir amb el seu poble. Els seus fills Esaú i Jacob el van sepultar.

Gènesi 36

36.1 Aquesta és la nissaga d’Esaú, altrament dit Edom. 36.2 Esaú havia triat les seves mullers d’entre les filles de Canaan: Adà, la filla d’Elcon, l’hitita; Oholibamà, la filla d’Anà, filla de Sibon, l’hivita; 36.3 Basmat, la filla d’Ismael i germana de Nebaiot. 36.4 El fill que Adà va infantar a Esaú va ser Elifaz; Basmat va infantar Reuel; 36.5 Oholibamà va infantar Jenix, Jalam i Córah. Aquests són els fills que li nasqueren a Esaú mentre visqué en territori de Canaan. 36.6 Esaú prengué les seves mullers, els seus fills i les seves filles, tota la gent de casa seva, el seu ramat i tot el seu bestiar, amb tots els béns que havia aconseguit en el país de Canaan, i se’n va anar cap a una altra regió, lluny del seu germà Jacob, 36.7 ja que la hisenda d’ambdós era massa gran perquè poguessin estar junts, i el pasturatge que recorrien no els podia mantenir a causa dels seus grans ramats. 36.8 Així, Esaú es va establir a la serralada de Seïr. Esaú també és conegut com Edom. 36.9 Aquests són els descendents d’Esaú, pare d’Edom, a la serralada de Seïr, 36.10 i aquests són els noms dels seus fills: Elifaz, fill d’Adà, i Reuel, fill de Basmat. 36.11 Els fills d’Elifaz foren: Teman, Omar, Sefó, Gatam i Quenaz. 36.12 Timnà era concubina d’Elifaz, el fill d’Esaú, i va infantar Amalec. Aquests són els nascuts d’Adà, la muller d’Esaú. 36.13 I aquests són els fills de Reuel: Nàhat, Zèrah, Xammà i Mizà. Aquests són els nascuts de Basmat, la muller d’Esaú. 36.14 Aquests són els nascuts d’Oholibamà, la muller d’Esaú, que era filla d’Anà, filla de Sibon, i que ella va infantar per a Esaú: Jeuix, Jalam i Córah. 36.15 Aquests són els caps de la tribu dels fills d’Esaú: Dels fills d’Elifaz, primogènit d’Esaú: el cap Teman, el cap Omar, el cap Sefó, el cap Quenaz, 36.16 el cap Córah, el cap Gatam, el cap Amalec. Aquests foren els caps d’Elifaz al territori d’Edom, i nascuts d’Adà. 36.17 Aquests són els fills de Reuel, el fill d’Esaú: el cap Nàhat, el cap Zèrah, el cap Xammà, el cap Mizà. Aquests foren els caps de Reuel al territori d’Edom, i nascuts de Basmat, la muller d’Esaú. 36.18 Aquests són els nascuts d’Oholibamà, la muller d’Esaú: el cap Jeuix, el cap Jalam, el cap Córah. Aquests foren els caps d’Oholibamà, la muller d’Esaú, i que era filla d’Anà. 36.19 Aquests són els fills d’Esaú, i aquests són els seus caps de tribu, els d’Edom. 36.20 Aquests són els fills de Seïr, l’horita, que habitaven aquella terra: Lotan, Xobal, Sibon, Anà, 36.21 Dixon, Ésser i Dixan. Aquests foren els caps dels horites, els fills de Seïr, al país d’Edom. 36.22 Els fills de Lotan foren: Horí i Heman. La germana de Lotan fou Timnà. 36.23 Aquests foren els fills de Xoval: Alvan, Manàhat, Ebal, Xefó i Onam. 36.24 I aquests els fills de Sibon: Aià i Anà. Aquest Anà va ser el qui va trobar fonts d’aigua al desert mentre pasturava els ases del seu pare Sibon. 36.25 Aquests foren els fills d’Anà: Dixon i Oholibamà, la filla. 36.26 Aquests foren els fills de Dixon: Hemdan, Eixban, Itran i Queran. 36.27 Aquests foren els fills d’Ésser: Bilhan, Zaavan i Acan. 36.28 Aquests foren els fills de Dixan: Us i Aran. 36.29 Aquests foren els caps de tribu dels horites: el cap Lotan, el cap Xobal, el cap Sibon, el cap Anà, 36.30 el cap Dixon, el cap Ésser i el cap Dixan. Aquests foren els caps dels horites, segons les seves tribus, al territori de Seïr. 36.31 Aquests foren els reis que van regnar al país d’Edom, abans que regnés un rei dels fills d’Israel. 36.32 A Edom va regnar Bela, el fill de Beor. La seva ciutat es deia Dinhaba. 36.33 Un cop mort Bela, va regnar al seu lloc Jobab, fill de Zérah, de Bosrà. 36.34 Un cop mort Jobab, va regnar al seu lloc Huixam, de la terra dels temanites. 36.35 Un cop mort Huixam, va regnar al seu lloc Adad, fill de Bedad, el mateix que va derrotar els madianites a l’estepa de Moab. La seva ciutat es deia Avit. 36.36 Un cop mort Adad, va regnar al seu lloc Samlà, de Masrecà. 36.37 Un cop mort Samlà, va regnar al seu lloc Xaül, de Rehovot-Anahar. 36.38 Un cop mort Xaül, va regnar al seu lloc Baal-Hanan, el fill d’Acbor. 36.39 Un cop mort Baal-Hanan, va regnar al seu lloc Adar. La seva ciutat es deia Paú. La seva muller s’anomenava Mehetabel, filla de Matred, que era fill de Mesahab. 36.40 Aquests foren els noms dels caps de tribu d’Esaú, segons les seves famílies i els seus territoris, pels seus noms: el cap Timnà, el cap Alvà, el cap Jetet, 36.41 el cap Oholibamà, el cap Elà, el cap Pinon, 36.42 el cap Quenaz, el cap Teman, el cap Mibsar, 36.43 el cap Magdiel, el cap Iram. Aquests són els caps de tribu d’Edom, segons el seu lloc de residència, en els territoris que ocupen. Esaú va ser el pare dels edomites.

Gènesi 37

37.1 Jacob es va establir a la terra on el seu pare havia sojornat, al país de Canaan. 37.2 Aquesta és la història de la família de Jacob. Quan Josep tenia disset anys, pasturava les ovelles amb els seus germans, els fills de Bilhà i de Zilpà, les dones del seu pare. I Josep va assabentar el seu pare de la mala fama que ells tenien. 37.3 Israel tenia un afecte més gran per Josep que no pas per tots els altres germans, perquè era el fill de les seves velleses. Li havia fet una túnica llarga amb mànigues. 37.4 Els seus germans s’adonaven que el seu pare tenia predilecció envers ell, més que per cap altre dels seus fills, i el van avorrir tant que es féu impossible el tracte pacífic entre ells. 37.5 Una vegada, Josep va tenir un somni i el va contar als seus germans, i això féu que encara l’odiessin més. 37.6 Els digué: “Escolteu el somni que he tingut: 37.7 Estàvem en ple camp lligant les garbes i, tot d’una, la meva garba es va aixecar i es va quedar dreta, mentre que les vostres garbes, fent un cercle al seu voltant, s’inclinaven davant la meva.” 37.8 Els seus germans li van respondre: “Que potser vols regnar sobre nosaltres i ens vol sotmetre?” I el seu odi va créixer encara més a causa dels seus somnis i de les seves paraules. 37.9 Encara va tenir un altre somni, que també va contar als seus germans: “He tingut un altre somni: succeïa que el sol, la lluna i onze estrelles s’inclinaven davant meu.” 37.10 Ho va explicar al seu pare i als seus germans, i el seu pare el va renyar i li digué: “Quina mena de somni és aquest que has tingut? És que jo, la teva mare i els teus germans hem de venir a prostrar-nos als teus peus?” 37.11 Els seus germans estaven dominats per l’enveja, però el seu pare reflexionava sobre aquest cas. 37.12 Els seus germans havien anat a Siquem a pasturar les ovelles del seu pare, 37.13 i Israel digué a Josep: “¿No són els teus germans a Siquem, pasturant els ramats? Doncs, prepara’t que t’hi enviaré.” Ell va contestar: “Ja estic a punt.” 37.14 Li manà: “Vés a veure si estan bé els teus germans i el bestiar i porta-me’n notícies.” Així l’envià des de la vall d’Hebron, i es dirigí a Siquem. 37.15 Quan anava desorientat pel camp, un home el va trobar i li preguntà: “Què busques?” 37.16 Li respongué: “Busco els meus germans; digues-me si saps per on pasturen.” 37.17 L’home li va dir: “Són fora d’aquí, però jo els vaig sentir dir: Anem cap a Dotan.” Josep va anar a cercar els seus germans i els va trobar a Dotan. 37.18 Ells, de lluny estant, el van veure, i abans que se’ls apropés més, van conspirar contra ell per matar-lo, 37.19 i es deien entre ells: “Mireu, aquí ve el somniador. 37.20 Som-hi, anem a matar-lo i llencem-lo a qualsevol d’aquest pous, i després direm que una bèstia ferotge l’ha devorat. Així veurem com acaben els seus somnis!” 37.21 Però Rubèn, que ho va sentir, el va lliurar de les seves mans tot dient: “Matar-lo, no!” 37.22 Rubèn els digué: “No vesseu sang! Llenceu-lo en aquella cisterna del desert, però no li poseu la mà al damunt!” Volia lliurar-lo de les seves mans per tornar-lo al seu pare. 37.23 I succeí que quan Josep va arribar on eren els seus germans, ells el despullaren de la seva túnica, la túnica llarga amb mànigues que duia; 37.24 el van agafar i el van llençar a la cisterna. Era una cisterna buida, sense aigua. 37.25 Després van seure a menjar. En aquestes, van alçar la vista i veieren una caravana d’ismaelites que venien de Galaad amb els seus camells carregats d’espècies, bàlsam i mirra, que duien cap a l’Egipte. 37.26 Llavors Judà digué als seus germans: “Què en traurem de matar el nostre germà i ocultar la seva mort? 37.27 Anem i venguem-lo a aquests ismaelites i no li posem la mà al damunt, perquè és germà nostre i de la mateixa carn.” I els seus germans hi van estar d’acord. 37.28 De manera que, mentre els marxants s’acostaven, ells van treure Josep de la cisterna, alçant-lo, el van vendre als ismaelites per vint peces de plata, i aquells se’l van endur cap a l’Egipte. 37.29 Quan Rubèn va tornar a la cisterna, es trobà que Josep ja no hi era. Llavors, es va esquinçar els vestits, 37.30 i encarant-se amb els seus germans els digué: “El noi no hi és; i ara, què faré jo?” 37.31 Aleshores prengueren la túnica de Josep, degollaren un cabrit i van tenyir la túnica amb la sang; 37.32 i van enviar aquella túnica llarga amb mànigues al seu pare amb aquest encàrrec: “Hem trobat això; examina si és la túnica del teu fill o no.” 37.33 Ell la va reconèixer i digué: “És la túnica del meu fill. Alguna bèstia ferotge l’ha devorat! Josep ha estat espedaçat!” 37.34 Jacob va esquinçar-se els vestits, es va cenyir els lloms amb un sac i va fer dol pel seu fill durant molts dies. 37.35 Tots els seus fills i les seves filles vingueren a consolar-lo, però ell no volia ser consolat i deia: “Seguiré endolat fins que baixi al sepulcre amb el meu fill.” Així el va plorar el seu pare. 37.36 Els marxants, en ser a l’Egipte, el van vendre a Putifar, oficial del faraó i capità de la guàrdia.

Gènesi 38

38.1 Per aquell temps, Judà es va separar dels seus germans i es va fer amic d’un home d’Adul·lam que es deia Hirà. 38.2 Allí Judà va veure la filla d’un home cananeu que es deia Xua. S’hi va casar i es va unir amb ella, 38.3 que va concebre i va infantar un fill, i ell li va posar el nom d’Er. 38.4 Va tornar a concebre i va infantar un fill, i li posà el nom d’Onan. 38.5 Una vegada més va infantar un fill, i el va anomenar Xelà. Ella es trobava a Quesib quan el va tenir. 38.6 Judà va prendre esposa per al seu primogènit Er, una dona que es deia Tamar. 38.7 Però Er, el primogènit de Judà, fou dolent als ulls del Senyor, i el Senyor el va fer morir. 38.8 Llavors Judà va dir a Onan: “Uneix-te amb la dona del teu germà i compleix amb ella el deure de cunyat i dóna una posteritat al teu germà.” 38.9 Onan, però, com que sabia que la descendència no seria reconeguda com a seva, cada cop que s’unia amb la seva cunyada vessava a terra per evitar que el seu germà tingués hereus. 38.10 Això que feia va ser dolent als ulls del Senyor, i també el féu morir. 38.11 Llavors Judà digué a la seva nora Tamar: “Queda’t a casa del teu pare com a viuda fins que el meu fill Xelà es faci gran.” Perquè pensava: “No fos cas que aquest també morís com els seus germans.” Així Tamar va marxar i es va instal•lar a casa del seu pare. 38.12 Bastant temps després va morir la filla de Xua, la muller de Judà, i un cop acomplert el dol, Judà va pujar a Timnà, on eren els esquiladors de les ovelles, acompanyat del seu amic Hirà, l’adullamita. 38.13 Van fer-ho saber a Tamar dient-li: “Mira, el teu sogre puja a Timnà a l’esquilada de les ovelles.” 38.14 Ella es va treure els vestits de viuda que duia, es va cobrir amb el vel i, així dissimulada, va anar a asseure’s a l’entrada d’Enaim, que és sobre el camí de Timnà. Perquè veia que Xelà ja era adult i no havia estat donada a ell per muller. 38.15 Quan Judà la va veure la prengué per una prostituta, ja que duia la cara tapada, 38.16 i desviant-se del camí s’hi va acostar i li digué: “Deixa’m que vagi amb tu.” No sabia que era la seva nora. Ella digué: “I què em donaràs per venir amb mi?” 38.17 Li diu: “T’enviaré un cabrit del ramat.” Respon: “Bé, mentre deixis alguna penyora fins que me l’enviïs.” 38.18 Ell digué: “Quina penyora puc donar-te?” Ella contestà: “El teu segell, el teu cordó i el bastó que tens a la mà.” Ell li ho va donar i va jeure amb ella, i va concebre d’ell. 38.19 Després ella es va alçar i se n’anà, es tragué el vell i es va tornar a vestir amb la roba de viuda. 38.20 Judà va enviar el cabrit per mitjà del seu amic adul·lamita amb l’encàrrec de recuperar les penyores de mans de la dona, però aquell no la va poder trobar. 38.21 I preguntant a la gent del seu lloc deia: “On és aquella prostituta que era a Enaim, prop del camí?” Però ells van dir: “Aquí no hi ha hagut mai cap prostituta.” 38.22 Llavors va tornar on era Judà i li digué: “No l’he trobada; i fins i tot la gent del lloc diuen que no hi hagut mai cap prostituta allí.” 38.23 Judà digué: “Que quedi per a ella, o serem vilipendiats. Consti que he enviat aquest cabrit i que tu no l’has trobada.” 38.24 Cosa de tres mesos després van informar Judà: “Tamar, la teva nora, s’ha prostituït, i fins està embarassada de la seva fornicació.” Judà digué: “Traieu-la fora, i que sigui cremada.” 38.25 Però quan ja se l’enduien, va fer que diguessin al seu sogre: “De l’home a qui pertanyen aquestes coses és de qui estic embarassada. Examina de qui són aquest segell, aquests cordons i aquest bastó.” 38.26 Judà els va reconèixer i digué: “Ella ha estat més justa que no pas jo, perquè no l’he casada amb el meu fill Xelà.” I mai més no va tenir relacions amb ella. 38.27 Quan va arribar el moment del part, va resultar que duia dos bessons al ventre. 38.28 Durant el part, un d’ells va treure la mà, i la llevadora, agafant-la, hi lligà un fil vermell tot dient: “Aquest ha sortit primer.” 38.29 Però aquest va retirar la mà, i fou el seu germà qui va sortir. Ella digué: “Com t’has obert pas!” I el van anomenar Peres. 38.30 Després va néixer el seu germà, el que duia el fil vermell a la mà, i el van anomenar Zèrah.

Gènesi 39

39.1 Josep havia estat endut a l’Egipte, i un oficial del faraó i capità de la guàrdia, que es deia Putifar, el va comprar als ismaelites que l’havien portat allà. 39.2 El Senyor protegia Josep, de manera que va arribar a ser un home afortunat mentre estava a casa del seu amo, l’egipci. 39.3 El seu amo s’adonà que el Senyor era amb ell, i que tot allò que emprenia el Senyor ho feia reeixir a les seves mans. 39.4 Per això Josep va trobar gràcia als seus ulls i va entrar al seu servei, i el seu amo el va posar d’administrador de casa seva i li va confiar tot allò que li pertanyia. 39.5 I succeí que, des del moment que ell es féu càrrec de casa seva i de la seva hisenda, el Senyor va beneir la casa de l’egipci en atenció a Josep, de manera que la benedicció del Senyor abastava tot el que posseïa, a la casa i al camp. 39.6 D’aquesta manera confiava tota la seva hisenda en mans de Josep, i, amb ell al davant, ja no es va ocupar personalment de res més, llevat dels aliments que prenia. Josep era de molt bon veure i de bona presència. 39.7 Després d’aquests fets, succeí que la muller del seu amo va posar els ulls en Josep i li digué: “Vine a jeure amb mi.” 39.8 Però ell no ho va voler, i digué a la muller del seu amo: “Mira, el meu amo no em controla res del que té a la casa, i m’ha fet responsable de tot el que té. 39.9 En aquesta casa ningú no és més que jo; res no hi ha que em sigui prohibit, llevat únicament de tu mateixa, perquè ets la seva muller. Com podria fer una maldat tan gran i pecar contra Déu?” 39.10 I encara que ella insistia dia rere dia intentant convèncer Josep perquè jagués amb ella i estigués al seu costat, ell no va consentir-hi mai. 39.11 Un dia, quan ell va entrar a la casa per fer la seva feina, i coincidint que no hi havia cap servent dins la casa, 39.12 ella el va agafar pel vestit tot dient-li: “Jeu aquí amb mi.” Però ell, deixant-li el vestit a les mans, s’escapolí i fugí cap a fora. 39.13 Llavors ella, veient que s’havia quedat amb el vestit a les mans i ell havia fugit cap a fora, 39.14 es va posar a cridar els servents de la casa i els digué: “Mireu, ens ha portat un hebreu perquè es burli de nosaltres. Se m’ha acostat volent jeure amb mi, però jo he cridat fort, 39.15 i quan m’ha sentit que cridava ha fugit i se n’ha anat cap a fora, deixant el seu vestit al meu costat.” 39.16 Ella va guardar el vestit al seu costat fins que l’amo va tornar a casa, 39.17 i llavors li contà el mateix dient-li: “L’esclau hebreu que ens vas portar ha vingut on jo era per ultratjar-me, 39.18 però quan jo he alçat la veu i he cridat auxili ha deixat el seu vestit vora meu i ha fugit cap a fora.” 39.19 Quan l’amo va sentir les paraules amb què la seva muller el recriminava: “Com m’ha pogut fer això el teu esclau?”, es va enfurismar de mala manera. 39.20 Llavors l’amo de Josep el va agafar i el va ficar a la presó, al lloc on els presos del rei eren tancats. Així fou internat a la presó. 39.21 Tot i així, el Senyor afavoria Josep i el cobria amb la seva bondat, i li va concedir gràcia als ulls del cap de la presó; 39.22 de manera que el cap de la presó va posar sota les ordres de Josep tots els detinguts que hi havia a l’establiment, i tot el que allí es feia era sota les seves ordres. 39.23 El responsable de la presó no s’havia de preocupar de res d’allò que era a les seves mans, perquè el Senyor era amb ell i feia reeixir tot el que emprenia.

Gènesi 40

40.1 Després d’aquests fets, succeí que el coper i el flequer del rei d’Egipte van cometre una falta contra el seu amo. 40.2 El faraó es va enutjar amb els seus dos oficials, el coper major i el flequer major, 40.3 i va fer que fossin arrestats a la casa del cap dels guardes, a la presó on Josep estava pres. 40.4 El cap dels guardes va designar Josep com a encarregat del lloc on ells eren perquè els atengués durant el temps que estiguessin presos. 40.5 Succeí que, el coper i el flequer del rei d’Egipte, tots dos, mentre estaven detinguts a la presó, en una mateixa nit van tenir cada un d’ells un somni, i cada somni tenia el seu propi sentit. 40.6 Al matí, quan Josep va anar a veure’ls, va notar que estaven preocupats. 40.7 Llavors va preguntar als oficials del faraó que estaven detinguts amb ell a casa del seu amo: “Per què feu mala cara avui?” 40.8 Ells li van contestar: “Hem tingut un somni, i no trobem ningú que ens l’expliqui.” Josep els digué: “No és Déu qui dóna les interpretacions? Conteu-m’ho, doncs, a mi.” 40.9 Llavors el coper major va explicar a Josep el seu somni així: “Vet aquí que en el meu somni tenia un cep davant meu, 40.10 i en el cep hi havia tres sarments, i així que brotava floria i donava raïms ja madurs. 40.11 Jo tenia a la mà la copa del faraó, i prenent els raïms els exprimia dins la copa del faraó, i posava la copa a la seva mà.” 40.12 Josep li digué: “Aquí tens l’explicació: els tres sarments signifiquen tres dies. 40.13 D’aquí a tres dies, el faraó et farà alçar el cap, et restituirà en el teu càrrec, i tu posaràs la copa del faraó a la seva mà, igual com feies abans, quan eres el seu coper. 40.14 Quan et vagi tot bé, tingues la bondat de recordar-te de mi, i fes-me el favor de recomanar-me al faraó, i així em faràs sortir d’aquesta casa. 40.15 Perquè, de fet, em van raptar de la terra dels hebreus, i aquí tampoc no he fet res perquè em tanquin en aquesta presó.” 40.16 El flequer major s’adonà que era una bona interpretació i digué a Josep: “Heus aquí també el meu somni: jo duia damunt del cap tres paneres de pa blanc. 40.17 A la panera de dalt hi havia tota mena de pastes de les que acostuma a menjar el faraó, però els ocells se les estaven menjant de la panera que duia al meu cap.” 40.18 Josep li digué: “Aquí tens l’explicació: les tres paneres signifiquen tres dies. 40.19 D’aquí a tres dies, el faraó farà alçar el teu cap de damunt teu, et penjarà dalt d’un arbre i els ocells es menjaran la teva carn de damunt teu.” 40.20 I succeí que al tercer dia, que era l’aniversari del faraó, aquest va fer un convit a tots els seus funcionaris, i davant dels seus servidors va alçar el cap del coper major i del flequer major. 40.21 Al coper major el va restituir en el seu càrrec, i aquest va posar la copa a la mà del faraó; 40.22 però al flequer major el va penjar, tal com Josep els ho havia interpretat. 40.23 Però el coper major no es va recordar més de Josep, i el va oblidar.

Gènesi 41

41.1 Succeí que, al cap de dos anys, el faraó va tenir un somni en el qual es trobava dret a la vora del riu. 41.2 En aquestes que del riu pujaven set vaques de molt bon aspecte i bones carns que es van posar a pasturar entre els joncs. 41.3 Però, darrere d’elles, set altres vaques, d’aspecte desagradable i magres de carns, pujaven del riu i es posaven davant les altres vaques a la vora del riu. 41.4 I les vaques d’aspecte desagradable i magres de carns devoraven les set vaques de bon aspecte i bones de carns. Llavors el faraó es va despertar. 41.5 Va tornar a adormir-se i tingué un altre somni: hi havia set espigues que pujaven d’una mateixa tija, atapeïdes i plenes; 41.6 però unes altres set espigues, esquifides i ressecades pel vent de llevant, brotaven darrere d’aquelles. 41.7 I les espigues esquifides i ressecades devoraven les atapeïdes i plenes. Llavors el faraó es va despertar, i comprengué que era un somni. 41.8 Va resultar que, al matí, es trobava contorbat d’esperit i va fer cridar tots els intèrprets de somnis i tots els mags que hi havia a l’Egipte, i els va explicar el que havia somniat, però no hi hagué ningú que en pogués donar una interpretació. 41.9 Aleshores el coper major va parlar al faraó i li digué: “Avui em ve a la memòria el meu mal comportament. 41.10 El faraó s’havia enutjat amb els seus servidors i m’havia arrestat a la casa del cap dels guardes, a mi i al flequer major. 41.11 Una nit, ell i jo vam tenir cada un somni, i cada somni tenia el seu propi sentit. 41.12 Allí, amb nosaltres, hi havia un xicot hebreu que feia d’assistent del cap dels guardes. Li vam explicar els nostres somnis i ell ens els va interpretar, donant a cada un el seu significat concret. 41.13 Tal com ho va interpretar, així va succeir: a mi el faraó em va restituir en el meu càrrec, i a ell el va penjar.” 41.14 Llavors el faraó va enviar a buscar Josep, i el van treure de seguida de la presó. Es va afaitar i es va canviar de roba i comparegué davant el faraó. 41.15 El faraó digué a Josep: “He tingut un somni i no hi ha ningú que el pugui interpretar; però he sentit dir de tu que només escoltant-lo ja el pots interpretar.” 41.16 Josep va contestar al faraó: “No depèn de mi; és Déu qui donarà al faraó una resposta adient.” 41.17 Llavors el faraó explicà a Josep: “En el meu somni, em trobava dret a la vora del riu. 41.18 En aquestes que set vaques de molt bon aspecte i bones carns van pujar del riu i es van posar a pasturar entre els joncs. 41.19 Però darrere d’elles van pujar set altres vaques, miserables, d’aspecte desagradable i magres de carns, com mai no n’he vistes de tan lletges en tota la terra d’Egipte. 41.20 Les vaques magres i lletges devoraven les set primeres vaques, les grasses. 41.21 Un cop dins el seu ventre, no es notava gens que hi fossin, perquè el seu aspecte seguia tan lleig com abans. Llavors em vaig despertar. 41.22 Altra volta vaig veure, en un somni, set espigues atapeïdes i boniques que pujaven d’una mateixa tija. 41.23 Però unes altres set espigues seques, esquifides i ressecades pel vent de llevant, brotaven darrere d’elles. 41.24 I les espigues esquifides devoraven les set espigues ufanes. Ho he explicat als mags, però no n’hi ha cap que m’ho sàpiga interpretar.” 41.25 Llavors Josep va contestar al faraó: “El somni del faraó és un de sol: Déu fa saber al faraó el que es proposa fer. 41.26 Les set vaques boniques signifiquen set anys, i les espigues ufanoses signifiques set anys: es tracta d’un sol somni. 41.27 Les set vaques magres i lletges que pujaven darrere d’aquelles signifiquen set anys, igual com les set espigues esquifides i ressecades; vol dir que hi haurà set anys de fam. 41.28 Tal com he dit al faraó, Déu li ha fet saber el que es proposa fer. 41.29 Vénen set anys d’una gran abundor per a tota la terra d’Egipte, 41.30 però després d’ells sobrevindran set anys de fam, tanta que els set anys d’abundor al regne d’Egipte seran oblidats, perquè la fam consumirà el país. 41.31 De l’anterior abundància, no en quedarà al país ni el record, perquè la misèria que la seguirà serà duríssima. 41.32 El fet que el somni s’hagi repetit dues vegades al faraó, vol dir que el cas és ben decidit per part de Déu, i que Déu no trigarà a complir-lo. 41.33 Ara, doncs, convé que el faraó busqui un home capacitat i assenyat, i que el posi com a regidor del país egipci. 41.34 Que el faraó procedeixi a situar intendents per tot el territori i que cobri la cinquena part al país d’Egipte durant els set anys d’abundor. 41.35 Així ells aplegaran tots els queviures d’aquests anys bons que vénen i emmagatzemaran el blat a disposició del faraó a les poblacions i el guardaran. 41.36 Aquestes provisions serviran de reserves per al país durant els set anys de fam que vindran sobre la terra d’Egipte, i el país no serà consumit per la fam.” 41.37 El consell va plaure al faraó i a tots els seus ministres, 41.38 i el faraó digué als seus ministres: “Que potser trobarem un altre home com aquest, que tingui en ell l’esperit de Déu?” 41.39 Llavors el faraó digué a Josep: “Atès que Déu t’ha fet conèixer tot això, és que no hi ha ningú tan intel·ligent i assenyat com tu. 41.40 De manera que tu dirigiràs la meva casa i tot el meu poble obeirà les teves ordres; només en el tron seré jo més gran que tu.” 41.41 A més, el faraó digué a Josep: “Mira, t’investeixo com a regent de tot el país d’Egipte.” 41.42 El faraó es tragué el segell de la seva mà i el va posar a la mà de Josep, el féu vestir amb roba de lli fi i li va posar el collar d’or al coll. 41.43 El féu muntar a la segona carrossa que tenia, i davant seu cridaven: “Atenció!” Així el constituí regent de tot el país d’Egipte. 41.44 El faraó digué a Josep: “Jo, el faraó, declaro: Sense el teu permís, ningú no aixecarà la mà o el peu en tot el país d’Egipte.” 41.45 El faraó imposà a Josep el nom de Safenat-Panèah i li donà per muller Assenat, la filla de Potifera, sacerdot d’On. I així va sortir Josep al front del país egipci. 41.46 Josep tenia trenta anys quan va comparèixer davant el faraó, rei de l’Egipte, i va deixar la cort per recórrer tot el país. 41.47 Durant set anys d’abundor, la terra va produir grans collites, 41.48 i ell va fer provisió de tots els queviures dels set anys en què hi hagué abundor al país d’Egipte i va aplegar en cada població les collites dels camps del voltant, emmagatzemant-hi els queviures. 41.49 Josep va recollir el blat com la sorra de la mar; una tal quantitat que fins hagueren de renunciar de fer-ne el compte, perquè no es podia mesurar. 41.50 Abans que sobrevinguessin els anys de la fam, nasqueren a Josep dos fills que li va infantar Assenat, la filla de Potifera, el sacerdot d’On. 41.51 Josep va posar el nom de Manassès al primogènit, perquè deia: “Déu m’ha fet oblidar totes les meves angúnies i fins la meva casa paterna.” 41.52 Al segon, li va posar de nom Efraïm, perquè deia: “Déu m’ha fet fecund a la terra de la meva dissort.” 41.53 Els set anys d’abundor que hi hagué a l’Egipte es van acabar, 41.54 i van començar a venir els set anys de fam que va predir Josep. La fam s’estengué per tots els pobles, mentre que en tot el país d’Egipte no hi mancava el pa. 41.55 La fam també va arribar al país d’Egipte, i el poble reclamava a crits els aliments al faraó. Llavors el faraó digué a tots els egipcis: “Aneu a Josep i feu tot el que us digui.” 41.56 La fam es va estendre arreu de la terra. Aleshores Josep va obrir tots els graners i va posar el blat a l’abast de tots els egipcis, perquè la fam s’havia agreujat per tota la terra d’Egipte. 41.57 També d’arreu del món venien a l’Egipte a comprar blat a Josep, perquè la fam s’agreujava per tots els països.

Gènesi 42

42.1 Quan Jacob va saber que hi ha- via blat a l’Egipte, digué als seus fills: “Què feu parats? 42.2 He sabut que hi ha blat a l’Egipte. Baixeu allà, doncs, i compreu gra per a nosaltres, a fi que puguem viure i no ens morim.” 42.3 Llavors els deu germans de Josep van baixar a l’Egipte per proveir-se de blat. 42.4 Però Jacob no va deixar que Benjamí, el germà de Josep, anés amb els seus germans, perquè es deia: “No vull que li passi cap desgràcia.” 42.5 Els fills d’Israel van anar a proveir-se de blat juntament amb d’altres que feien el mateix camí, ja que al país de Canaan hi havia fam. 42.6 Josep era qui tenia l’autoritat en tot el país, i ell era el responsable de subministrar a la gent de tot arreu. Els germans de Josep van arribar i es van inclinar davant d’ell de cara a terra. 42.7 Josep, tan bon punt tingué els seus germans al davant, els va reconèixer, però va fer com que no els coneixia, i dirigint-se a ells amb aspresa digué: “D’on veniu?” Ells van respondre: “De la terra de Canaan, per comprar queviures.” 42.8 De manera que Josep va reconèixer els seus germans, però ells no el reconegueren. 42.9 Josep es va recordar d’aquells somnis que va tenir referents a ells, i els digué: “Vosaltres sou espies que heu vingut a veure els punts febles del país!” 42.10 Van contestar: “No, senyor meu, sinó que aquests servents teus han vingut a comprar queviures. 42.11 Tots nosaltres som fills d’un mateix pare, i som gent de bé; aquests servents teus no són espies.” 42.12 Els digué: “I ca! Heu vingut per esbrinar quins punts febles hi ha al país!” 42.13 Van replicar: “Aquests servents teus som dotze germans, fills d’un mateix pare, a la terra de Canaan, per bé que el petit actualment està amb el nostre pare i l’altre no és viu.” 42.14 Però Josep va insistir: “És tal com us ho he dit: Sou uns espies! 42.15 Amb això sereu provats. Per la vida del faraó que no sortireu d’aquí fins que el vostre germà petit s’hagi presentat aquí. 42.16 Envieu un de vosaltres a buscar el vostre germà; mentrestant, vosaltres quedareu retinguts. Així seran comprovades les vostres paraules i es veurà si heu dit la veritat. Que si no, per la vida del faraó que sou uns espies!” 42.17 I els va posar sota custòdia tres dies. 42.18 El tercer dia, Josep els digué: “Feu el que us diré i viureu, que jo sóc temorós de Déu. 42.19 Si sou gent de bé, un dels vostres germans es quedarà retingut a la presó mentre els altres germans aneu a portar el gra per treure de la fam les vostres famílies. 42.20 Després porteu-me el vostre germà petit; així veurem que heu dit la veritat i no morireu.” 42.21 Entre ells van comentar: “A fe que som castigats per causa del nostre germà; perquè vèiem l’angoixa de la seva ànima quan ens suplicava i no el van escoltar. Per això ens trobem en aquesta aflicció.” 42.22 Rubèn els digué: “No us deia jo que no pequéssiu contra el noi, i no em vau fer cas? Vet aquí que ara la seva sang ens és reclamada.” 42.23 Ells no sabien que Josep els entenia, perquè amb ells feia servir un intèrpret. 42.24 Llavors es va apartar d’ells i es va posar a plorar. Després va tornar on eren ells i els digué que d’entre ells prenia Simeó, i davant dels seus ulls el va fer lligar. 42.25 Josep va manar que omplissin de gra els seus sacs, que tornessin el diner de cada un al seu sac i que els donessin provisions per al camí. I així es va fer. 42.26 Ells van carregar el gra damunt dels ases i se’n van anar. 42.27 En ser a la fonda, un d’ells va obrir el sac per donar gra al seu ase i veié el diner a la boca del sac. 42.28 I digué als seus germans: “M’han tornat el diner, mireu-lo al meu sac.” El cor els va fer un salt, i tremolant comentaven entre ells: “Què és això que Déu ha fet amb nosaltres?” 42.29 Així que van arribar a casa del seu pare Jacob, a la terra de Canaan, li van explicar tot allò que els havia passat i digueren: 42.30 “L’home que és senyor del país ens va parlar asprament i ens va prendre per espies del terreny. 42.31 Nosaltres, però, li vam dir: Som gent de bé i no pas espies. 42.32 Som dotze germans, fills d’un mateix pare; un ja no és viu, i el petit actualment està amb el nostre pare a la terra de Canaan. 42.33 Llavors, aquell home senyor del país ens va dir: “En això coneixeré si sou gent de bé: deixeu amb mi un dels vostres germans, i vosaltres proveïu-vos de gra per treure de la fam les vostres famílies i marxeu. 42.34 Però porteu-me el vostre germà petit i sabré que no sou espies, sinó que sou gent de bé. Llavors us tornaré el vostre germà i podreu comerciar pel país.” 42.35 Succeí que, quan es van posar a buidar els sacs, es van trobar que cadascun tenia la seva bossa de diners dins els sac. Quan veieren les seves bosses de diners, ells i el seu pare van agafar por. 42.36 El seu pare Jacob els digué: “Vosaltres em defraudeu: Josep no hi és, Simeó tampoc, i ara us voleu endur Benjamí! Tot es gira contra meu!” 42.37 Llavors Rubèn digué al seu pare: “Pots fer morir els meus dos fills si no te’l torno! Confia-me’l, que jo te’l tornaré.” 42.38 Però ell replicà: “No baixarà el meu fill amb vosaltres; el seu germà és mort, i ha quedat ell tot sol. Si li passava res durant el viatge que emprendreu, faríeu baixar amb pena la meva vellesa al sepulcre.”

Gènesi 43

43.1 La fam seguia sent greu a la terra. 43.2 Per això, quan acabaren de consumir tot el gra que havien portat de l’Egipte, el seu pare els digué: “Torneu-hi i compreu alguns queviures per a nosaltres.” 43.3 Judà li respongué: “Ben clar ens va dir aquell home: No veureu el meu rostre, si el vostre germà no ve amb vosaltres. 43.4 Si et sembla bé enviar el nostre germà amb nosaltres, baixarem a comprar-te queviures. 43.5 Però si no el deixes venir, no hi baixarem, perquè aquell home ens va dir: “No veureu el meu rostre, si el vostre germà no ve amb vosaltres.” 43.6 Israel digué: “Per què m’heu hagut de perjudicar dient a aquell home que teníeu un altre germà?” 43.7 Respongueren: “Aquell home va ser molt insistent interessant-se per nosaltres i la nostra família, i ens preguntà: Encara és viu el vostre pare? Teniu algun altre germà? Nosaltres ens vam limitar a respondre-li d’acord amb les seves preguntes. ¿Podíem endevinar que ens diria: Feu baixar el vostre germà?” 43.8 Aleshores Judà va dir al seu pare Israel: “Deixa venir el noi amb mi; ens prepararem i marxarem. Així podrem sobreviure i no morirem, ni nosaltres ni tu ni la nostra mainada. 43.9 Jo responc d’ell. A mi em reclamaràs comptes si no te’l porto. Si no te’l presento seré culpable davant teu per sempre més. 43.10 Que si no ens haguéssim entretingut tant, a hores d’ara ja hauríem fet dos viatges.” 43.11 El seu pare Israel els digué: “Si és així, feu-ho. Preneu en els vostres sacs els productes més excel•lents de la terra i porteu a aquell home un obsequi: un poc de bàlsam, un poc de mel, espècies i mirra, nous i ametlles. 43.12 Emporteu-vos també doble quantitat de plata i torneu personalment la que us van retornar a la boca dels sacs, per si es tractava d’un error. 43.13 Preneu, doncs, el vostre germà i marxeu, aneu a trobar aquell home. 43.14 Que el Déu Totpoderós us faci trobar bondat davant d’ell i que us lliuri l’altre germà i Benjamí. I jo, si haig de quedar sense fills, hi quedaré.” 43.15 Els homes van prendre aquell present, doble quantitat de plata i Benjamí i, posant-se en marxa, van baixar a l’Egipte i es van presentar davant Josep. 43.16 Quan Josep veié que amb ells hi anava Benjamí, digué al seu majordom: “Porta aquests homes a casa i mata i prepara algun cap de bestiar, perquè aquests homes dinaran amb mi aquest migdia.” 43.17 El majordom va fer el que Josep li havia manat, i va acompanyar ell mateix els homes fins a la casa de Josep. 43.18 Els homes, però, van agafar por quan veieren que els portaven a la casa de Josep, i van comentar: “És per allò d’aquell diner que ens van reintegrar posant-lo dins els nostres sacs la primera vegada, que ens porten aquí. Ens volen atacar i sotmetre’ns per prendre’ns com a esclaus, juntament amb el que hi ha als nostres ases.” 43.19 Quan van ser al portal de la casa, es van acostar al majordom i li van dir: 43.20 “Ai, senyor meu; vam baixar una primera vegada a comprar queviures, 43.21 i succeí que, en arribar a la fonda, vam obrir els sacs, i heus aquí que el diner de cadascun era a la boca del sac, la quantitat exacta del nostre diner, que hem tornat amb nosaltres. 43.22 També hem portat més diner per comprar queviures. Ignorem qui va posar el nostre diner dins els nostres sacs.” 43.23 Respongué: “Estigueu tranquils, no us inquieteu. El vostre Déu, el Déu del vostre pare, deu haver posat un tresor dins els vostres sacs; jo ja vaig rebre la vostra plata.” Llavors va fer sortir Simeó. 43.24 El majordom féu entrar els homes a la casa de Josep, els donà aigua i es van rentar els peus, i va treure farratge per als ases. 43.25 Ells van preparar l’obsequi per quan vingués Josep al migdia, perquè havien sentit que dinarien allà. 43.26 Així que Josep va entrar a la casa, li van donar l’obsequi que havien dut, mentre s’inclinaven fins a terra. 43.27 Ell els va preguntar com estaven, i després digué: “¿Està bé el vostre pare, aquell ancià de qui em vau parlar? Encara viu?” 43.28 Van contestar: “La pau és amb el teu servent. El nostre pare encara és viu.” I es van inclinar reverentment. 43.29 Alçant els ulls veié Benjamí, el seu germà, fill de la seva mare, i va preguntar: “És aquest el vostre germà petit, de qui em vau parlar?” I li digué: “Que Déu et beneeixi, fill meu!” 43.30 L’emoció de veure el seu germà commovia el cor de Josep, i fent via, perquè se li negaven els ulls, es va tancar a la seva cambra i es va posar a plorar. 43.31 Després de rentar-se la cara va sortir i, procurant contenir-se, va dir: “Serviu el dinar.” 43.32 El servei el van fer a part; a ell, en un lloc; a ells, en un cantó; i als egipcis que acostumaven a menjar amb ell, en un altre cantó, perquè els egipcis no poden menjar amb els hebreus; per ells, això és un sacrilegi. 43.33 Va fer que seguessin davant seu per ordre d’edat, del més gran al més petit, i els homes es miraven els uns als altres estranyats. 43.34 Ell va fer que els repartissin racions de la seva pròpia taula, però la ració de Benjamí sempre era cinc vegades més grossa que la dels altres. Ells van beure i es van alegrar en la seva companyia.

Gènesi 44

44.1 Josep va manar al qui dirigia la seva casa: “Omple els sacs d’aquests homes amb queviures, tants com en puguin dur, i posa el diner de cadascun a la boca del seu sac. 44.2 I la meva copa, la copa de plata, la poses a la boca del sac del més jove, junt amb els diners del seu gra.” I així ho va fer, tal com li havia manat Josep. 44.3 L’endemà, a trenc d’alba, van ser acomiadats aquells homes amb la seva caravana. 44.4 Ells van sortir de la ciutat, i quan encara no eren gaire lluny, Josep digué al seu majordom: “Alça’t, vés corrents darrere aquells homes, i quan els atrapis els dius: Per què meu tornat mal per bé? 44.5 ¿No és aquesta la copa en què beu el meu senyor i amb la qual fa les seves prediccions? Us heu portat indignament, amb el que heu fet!” 44.6 Ell els va aconseguir i els digué aquelles paraules, 44.7 però ells li respongueren: “Per què parla així el meu senyor? Sigui lluny dels teus servents un tal comportament! 44.8 Fixa’t que la plata que van trobar a la boca dels nostres sacs te l’hem tornada des de la terra de Canaan; com, ara, havíem de robar or o plata de la casa del teu senyor? 44.9 Aquell dels teus servents a qui se li trobi, que sigui mort, i fins i tot tots nosaltres ens farem esclaus del teu senyor.” 44.10 Ell contestà: “Bé, que sigui tal com dieu. Aquell a qui es trobi serà el meu esclau, però els altres sereu disculpats.” 44.11 Ells es van afanyar a baixar els seus sacs a terra i cadascú va obrir el seu. 44.12 El majordom es va posar a escorcollar, començant pel més gran i acabant pel més petit, i la copa aparegué en el sac de Benjamí. 44.13 Llavors, ells es van esquinçar els vestits, i carregant cadascú el seu ase se’n tornaren a la ciutat. 44.14 Judà i els seus germans van entrar a casa de Josep, que encara era allí, i es van prostrar cara a terra davant d’ell. 44.15 Josep els digué: “Què és això que heu fet? ¿No heu pensat que un home com jo indefectiblement ho endevinaria?” 44.16 Respongué Judà: “Què podem dir al meu senyor? Com ho podem explicar i justificar-nos? Déu ha fet evident el pecat dels teus servents. Aquí ens tens, com esclaus del meu senyor, tant nosaltres com aquell en poder del qual ha estat trobada la copa.” 44.17 Però ell replicà: “Lluny de mi obrar d’aquesta manera! L’home en poder del qual ha estat trobada la copa serà el meu esclau, però vosaltres pugeu en pau a casa del vostre pare.” 44.18 Llavors Judà es va atansar i digué: “Senyor meu, el teu servent et dirà ara unes paraules en privat, i que el meu senyor no s’enutgi amb el teu servent, perquè tu ets com el mateix faraó. 44.19 El meu senyor va preguntar als seus servents: Teniu pare o algun germà més? 44.20 I nosaltres vam contestar al meu senyor: Tenim un pare que ja és vell i un fill de les seves velleses, el petit. El germà d’ell va morir, i de la seva mare només li ha quedat aquest, i el seu pare se l’estima molt. 44.21 I tu vas dir als teus servents: Feu-me’l baixar, que els meus ulls el puguin veure. 44.22 I vam dir al meu senyor: El noi no pot deixar el seu pare; si el deixava, es moriria. 44.23 Però tu vas dir als teus servents: Si el vostre germà petit no baixa amb vosaltres, no tornareu a veure el meu rostre. 44.24 De tornada a casa del meu pare, el teu servent, li vam comunicar les paraules del meu senyor. 44.25 Després, quan el nostre pare digué: Torneu a comprar-nos alguns queviures, 44.26 li vam contestar: No hi podem baixar. Si el nostre germà petit ve amb nosaltres, hi baixarem. No podem veure aquell home si el nostre germà petit no ve amb nosaltres. 44.27 Llavors el nostre pare, el teu servent, ens digué: Prou sabeu que la meva muller me’n va infantar dos; 44.28 l’un se’m va perdre i vaig dir: Segurament ha estat espedaçat, i ja no l’he vist més. 44.29 I si us emporteu també aquest del meu costat i li passa alguna desgràcia, fareu baixar en pena la meva vellesa al sepulcre. 44.30 Si ara, doncs, torno a casa del meu pare, el teu servent, sense portar el noi amb nosaltres, com que la seva vida està tan lligada a la vida del noi, 44.31 quan s’adoni que el noi no hi és es morirà. I els teus servents hauran fet davallar en pena al sepulcre la vellesa del nostre pare, el teu servent. 44.32 El cas és que el teu servent es va responsabilitzar del noi davant el meu pare i li digué: Si no te’l porto, per sempre més en seré culpable davant del meu pare. 44.33 Ara, doncs, permet que el teu servent es quedi en lloc del noi com a esclau del meu senyor i que el noi pugui tornar amb els seus germans. 44.34 Perquè, com puc tornar a casa del meu pare si no ve el noi amb mi? Que no hagi de veure la desgràcia que li sobrevindria al meu pare!”

Gènesi 45

45.1 Josep ja no es podia contenir més en presència de tots els seus servidors i va cridar: “Feu sortir tothom del meu davant!” Així no va quedar ningú amb ell quan es va donar a conèixer als seus germans. 45.2 Llavors va esclatar en plors tan forts que els van sentir tot el personal egipci i fins van arribar a la casa del faraó. 45.3 Josep digué als seus germans: “Jo sóc Josep. Encara és viu el meu pare?” Però els seus germans no podien respondre-li res, perquè havien quedat espaordits davant seu. 45.4 Josep digué als seus germans: “Apropeu-vos cap a mi.” Quan s’hi van acostar, els digué altre cop: “Jo sóc el vostre germà Josep, que vau vendre als egipcis. 45.5 Ara bé, que no us dolgui ni us sàpiga greu d’haver-me venut aquí, perquè Déu m’ha fet passar davant vostre per salvar vides. 45.6 Ja fa dos anys que la fam impera a la terra, i encara en queden uns altres cinc en què no hi haurà conreu ni sega. 45.7 Déu va enviar-me davant vostre per assegurar-vos la posteritat a la terra i salvar-vos la vida en vistes a un gran alliberament. 45.8 Per tant, va ser Déu qui em va enviar en aquest lloc, i no pas vosaltres. Ell m’ha convertit en Gran Visir al servei del faraó, en senyor de la seva casa i en governador de tot el país d’Egipte. 45.9 Ara, aneu de seguida on és el meu pare i digueu-li: Això diu el teu fill Josep: Déu m’ha convertit en amo de tot l’Egipte. Baixa al meu costat i no triguis, 45.10 que viuràs a la terra de Goixen i estaràs a prop meu, tant tu com els teus fills, els teus néts, les teves ovelles, les teves vaques i tot el que tens. 45.11 Jo et mantindré aquí, perquè encara queden cinc anys de fam, no fos cas que quedéssiu en la misèria tu i la teva família, amb tot el que tens. 45.12 Vosaltres podeu comprovar amb els vostres ulls, i també el meu germà Benjamí amb els seus, que és la meva boca la que us ho diu. 45.13 Expliqueu al meu pare quina és la meva autoritat a l’Egipte i tot el que heu pogut veure. Afanyeu-vos i feu baixar aquí el meu pare.” 45.14 I abraçant-se al coll del seu germà Benjamí es va posar a plorar, i Benjamí, abraçat al seu coll, també plorava. 45.15 També va besar tots els seus germans, tot plorant mentre els abraçava. Després d’això, els seus germans ja van gosar parlar amb ell. 45.16 Per la residència del faraó va córrer la notícia: “Han vingut els germans de Josep.” Al faraó i als seus ministres els va alegrar la notícia, 45.17 i el faraó digué a Josep: “Digues als teus germans: Feu això: carregueu les vostres bèsties i marxeu, aneu a la terra de Canaan, 45.18 preneu el vostre pare i les vostres famílies i veniu aquí amb mi, que jo us posaré a l’abast la millor terra d’Egipte i podreu nodrir-vos amb l’abundor del país. 45.19 I tu autoritza això: Agafeu del país d’Egipte carros per a la vostra mainada i per a les dones, preneu el vostre pare i veniu. 45.20 No us sàpiga greu per les vostres possessions, perquè la millor terra de l’Egipte serà per a vosaltres.” 45.21 Així ho van fer els fills d’Israel. Josep els proporcionà carros, sota l’ordre del faraó, i provisions per al camí. 45.22 A cada un d’ells li va donar vestits de mudar; però a Benjamí li va donar tres-centes peces de plata i cinc vestits de mudar. 45.23 Al seu pare li va enviar deu ases carregats del bo i millor d’Egipte, i deu someres carregades de blat, pa i provisions per al seu viatge. 45.24 Va acomiadar els seus germans, i quan se n’anaven els digué: “No discutiu pel camí.” 45.25 Així, doncs, ells van pujar de l’Egipte i van arribar a la terra de Canaan, a casa del seu pare Jacob, 45.26 i li van anunciar: “Josep encara és viu, i resulta que és el governador de tot el país d’Egipte.” Però ell interiorment estava indecís, perquè no se’ls creia. 45.27 Llavors li van repetir totes les paraules que Josep els havia dit. I veient els carros que Josep enviava per endur-se’l es va revifar l’esperit de Jacob. 45.28 Israel va exclamar: “És suficient. El meu fill Josep encara és viu. Hi aniré i el podré veure abans de morir.”

Gènesi 46

46.1 Israel va marxar amb tot el que tenia i va fer cap a Beerxeba, on va oferir sacrificis al Déu del seu pare Isaac. 46.2 Déu va parlar a Israel, en una visió nocturna, i li digué: “Jacob! Jacob!” I ell respongué: “Sóc aquí.” 46.3 I li digué: “Jo sóc Déu, el Déu del teu pare; no tinguis por de baixar a l’Egipte, que allà faré de tu una gran nació. 46.4 Baixaré amb tu a l’Egipte i d’allí també et faré pujar, i Josep et podrà tancar els ulls.” 46.5 Jacob va partir de Beerxeba; i els fills d’Israel van prendre Jacob, el seu pare, la mainada i les dones en els carros que el faraó havia enviat per traslladar-lo. 46.6 També van endur-se el bestiar i tots els béns que havien adquirit a la terra de Canaan. Jacob va anar a l’Egipte, i amb ell tota la seva descendència. 46.7 S’endugué amb ell a l’Egipte els seus fills i els seus néts, les seves filles i les seves nétes, i tota la seva descendència. 46.8 Aquests són els noms dels fills d’Israel que van marxar a l’Egipte, Jacob i els seus fills: Rubèn, el primogènit de Jacob, 46.9 i els fills de Rubèn: Hanoc, Pal•lú, Hesron i Carmí. 46.10 Els fills de Simeó: Jemuel, Jamín, Ohad, Jaquín, Sóhar i Xaül, fill de la cananea. 46.11 Els fills de Leví: Guerxon, Quehat i Merarí. 46.12 Els fills de Judà: Er, Onan, Xelà, Peres i Zèrah. Però Er i Onan ja havien mort a la terra de Canaan. I el fills de Peres eren: Hesron i Hamul. 46.13 Els fills d’Issacar: Tolà, Puvà, Job i Ximron. 46.14 Els fills de Zabuló: Sèred, Elon i Jahleel. 46.15 Aquests són els fills de Lia, muller de Jacob, que li va infantar a Padan-Aram, i també la seva filla Dina. El total del seus fills i de les seves filles era de trenta-tres persones. 46.16 Els fills de Gad: Sefon, Haguí, Xuní, Esbon, Erí, Arodí i Arelí. 46.17 Els fills d’Aser: Imnà, Ixvà, Ixví, Berià i la seva germana Sèrah. Els fills de Berià: Hèber i Malquiel. 46.18 Aquests són els fills de Zilpà, la que Laban va donar a la seva filla Lia i que va infantar per a Jacob: setze persones. 46.19 Els fills de Raquel, la muller de Jacob: Josep i Benjamí. 46.20 A Josep li van néixer en terra egípcia: Manassès i Efraïm, que li va infantar Assenat, la filla de Potifera, el sacerdot d’On. 46.21 Els fills de Benjamí: Bela, Bèquer, Aixbel, Guerà, Naaman, Ehí, Roix, Mupim, Hupim i Ard. 46.22 Aquests són els fills de Raquel que nasqueren a Jacob. En total, catorze persones. 46.23 El fill de Dan fou Huixim. 46.24 Els fills de Neftalí: Jahseel, Guní, Jésser i Xil•lem. 46.25 Aquests són els fills de Bilhà, la que Laban va donar a la seva filla Raquel i aquella va infantar a Jacob; en total, aquestes set persones. 46.26 Totes les persones que van entrar amb Jacob a l’Egipte, nascudes d’ell, descomptant les dones dels fills de Jacob, van ser en total seixanta-sis. 46.27 Els fills de Josep, que li naixeren a l’Egipte, van ser dos. El total de les persones de la casa de Jacob que van entrar a l’Egipte van ser setanta. 46.28 Jacob va enviar Judà davant seu a trobar Josep, per fer que es trobessin amb ell a Goixen; i van fer cap a aquella terra. 46.29 Josep, llavors, va fer enganxar el seu carruatge i se’n pujà a Goixen, a l’encontre del seu pare Jacob. En trobar-se al seu davant, se li llançà al coll i, abraçat amb ell, plorà una llarga estona. 46.30 Israel va dir a Josep: “Ara ja em puc morir, perquè he vist el teu rostre i he vist que encara ets viu!” 46.31 Josep va advertir als seus germans i a la família del seu pare: “Jo pujaré i li donaré la notícia al faraó i li diré: ‘Els meus germans i la família del meu pare, que estaven a la terra de Canaan, han vingut a mi. 46.32 Ells són ramaders, pasturen ovelles i tenen bestiar; han portat les ovelles i els bous i tot el que tenen.’ 46.33 De manera que, quan el faraó us cridi i pregunti quin ofici teniu, 46.34 contesteu-li: ‘Els teus servents som pastors des que érem vailets, igual que els nostres pares.’ Així podreu quedar-vos a viure a la terra de Goixen.” És que per als egipcis és una impuresa la convivència amb els pastors d’ovelles.

Gènesi 47

47.1 Josep va anar a comunicar-ho al faraó i li digué: “El meu pare i els meus germans, amb les seves ovelles i el seu bestiar, amb tot el que tenien, han vingut de la terra de Canaan i ja són a la terra de Goixen.” 47.2 Llavors va presentar al faraó cinc dels seus germans, que havia triat d’entre ells, 47.3 i el faraó va preguntar als seus germans: “Quin ofici teniu?” Respongueren: “Els teus servents som pastors d’ovelles, igual com ho van ser els nostres avantpassats.” 47.4 I hi van afegir: “Hem vingut a viure una temporada en aquesta terra, ja que manca el pasturatge per als ramats que tenen els teus servents. La fam a la terra de Canaan és molt greu, per això et demanem que deixis viure els teus servents a la terra de Goixen.” 47.5 El faraó es va dirigir a Josep i li digué: “El teu pare i els teus germans han vingut a tu, 47.6 i la terra d’Egipte està a la teva disposició; instal·la’ls en la millor part del territori. Que s’estiguin a la regió de Goixen, i si trobes que entre ells hi ha homes experts, posa’ls de majorals dels meus propis ramats.” 47.7 Josep també va fer venir el seu pare Jacob i el va presentar al faraó, i després que Jacob hagué complimentat amb la benedicció el faraó, 47.8 aquest digué a Jacob: “Quants anys tens?” 47.9 Jacob respongué al faraó: “El temps de la meva peregrinació ha estat de cent trenta anys; pocs i dolents han estat els anys de la meva vida, i no han arribat als anys de vida dels meus pares, en el temps de la seva peregrinació.” 47.10 Jacob va donar la benedicció de comiat al faraó i va sortir de la seva presència. 47.11 Josep va establir el seu pare i els seus germans assignant-los terrenys en territori egipci, en la més bona de les contrades, al territori de Ramsès, tal com ho havia manat el faraó. 47.12 Josep va proveir de queviures el seu pare i els seus germans i tota la família paterna, segons el nombre d’infants. 47.13 Ja no hi havia blat enlloc del país; la fam era molt greu i tant a l’Egipte com a Canaan defallien a causa de la fam. 47.14 Josep va anar aplegant tot el diner que hi havia a l’Egipte i a Canaan, a canvi del gra que li compraven, i aquest diner l’ingressava a l’erari reial. 47.15 Quan el diner s’hagué acabat al país d’Egipte i a la terra de Canaan, tota la gent d’Egipte va anar a Josep dient: “Dóna’ns blat. ¿És que haurem de morir davant teu perquè se’ns ha acabat el diner?” 47.16 Josep els digué: “Porteu-me el vostre bestiar i us en vendré a canvi del bestiar, ja que no teniu més diner.” 47.17 Van portar el seu bestiar a Josep, i ell els donà blat a canvi de cavalls, ovelles, vaques i ases. Així, durant tot aquell any, els proveí de blat a canvi del seu bestiar. 47.18 En finalitzar aquell any, van acudir a ell l’any següent dient-li: “No podem pas amagar al meu senyor que, havent-se esgotat el diner i estant el bestiar en mans del meu senyor, ja no ens queda res a disposició del meu senyor, llevat de les nostres persones i les nostres terres. 47.19 ¿És que haurem de sucumbir, nosaltres i les nostres terres, davant la teva mirada indiferent? Compra’ns a nosaltres amb la nostra terra a canvi de blat, i serem esclaus del faraó nosaltres i la nostra terra. Però dóna’ns llavor per a sembrar, així podrem sobreviure sense morir, i la terra no es tornarà un ermot.” 47.20 D’aquesta manera Josep es va apropiar de totes les terres d’Egipte per al faraó, perquè els egipcis van vendre cadascú el seu camp, a causa de la fam que patien; i així les terres van esdevenir propietat del faraó, 47.21 i el poble el va fer traslladar a les ciutats, de l’un a l’altre límit de les fronteres d’Egipte. 47.22 Únicament no va poder apropiar-se de les terres dels sacerdots, perquè el faraó havia decretat un racionament per als sacerdots i podien sostenir-se amb el racionament que els concedí; per això no van vendre la seva terra. 47.23 Després, Josep digué al poble: “Mireu, avui us he comprat a vosaltres i les vostres terres per al faraó. Aquí teniu llavor; sembreu, doncs, la terra. 47.24 I quan arribi la collita, en donareu una cinquena part al faraó, i les altres quatre seran per a vosaltres, per a la sembra del camp, per al vostre sosteniment i el dels vostres familiars, i per a alimentar la vostra mainada.” 47.25 Van contestar: “Ens has donat la vida! Que el meu senyor ens sigui benèvol i serem esclaus del faraó.” 47.26 Josep va decretar aquesta llei, que encara és vigent en el dia d’avui: La cinquena part de la terra d’Egipte serà per al faraó. Solament les terres dels sacerdots no van ser del faraó. 47.27 Els israelites es van establir al país d’Egipte, a la regió de Goixen, i van adquirir-hi propietats, van prosperar i es van multiplicar molt. 47.28 Jacob visqué disset anys a la terra d’Egipte, i el temps de la seva vida va ser de cent quaranta-set anys. 47.29 Com que l’edat d’Israel ja tocava la seva fi, va cridar el seu fill Josep i li digué: “Si he trobat gràcia als teus ulls, posa la mà sota la meva cuixa i siguis amable i lleial amb mi; i no m’enterris a l’Egipte, 47.30 sinó que, quan vagi a descansar amb els meus avantpassats, em trauràs d’Egipte i m’enterraràs al seu sepulcre.” I ell digué: “Faré el que tu dius.” 47.31 Insistí: “Jura-m’ho!” I li ho va jurar. Llavors Israel es va deixar caure sobre la capçalera del llit.

Gènesi 48

48.1 Poc temps després van dir a Josep: “Mira, el teu pare està malalt.” Llavors prengué amb ell els seus dos fills Manassès i Efraïm; 48.2 i Jacob fou avisat dient-li: “Aquí hi ha el teu fill Josep que ve a veure’t.” Israel, fent un esforç, es va asseure al llit. 48.3 Israel digué a Josep: “El Déu Omnipotent se’m va aparèixer a Luz, a la terra de Canaan, i em va beneir; 48.4 i em digué: Jo et faré fecund i et multiplicaré, et convertiré en una munió de pobles i donaré aquesta terra a la teva nissaga, després de tu, en propietat perpètua. 48.5 Ara bé, els teus dos fills Manassès i Efraïm, que et van néixer al país d’Egipte abans que jo vingués a tu, que esdevinguin meus, com ho són Rubèn i Simeó. 48.6 Pel que fa a la descendència que has tingut després d’ells, que siguin teus, i en relació a la seva herència seran comptats amb el nom dels seus germans. 48.7 Quan jo tornava de Padan, la teva mare Raquel va morir pel camí als meus braços, a la terra de Canaan, quan faltava poc per a arribar a Efrata, i la vaig sepultar allà mateix, en el camí d’Efrata, que ara es diu Betlem.” 48.8 Llavors Israel es va fixar en els fills de Josep i va preguntar: “Qui són aquests?” 48.9 Josep va respondre al seu pare: “Són els meus fills, els que Déu m’ha donat en aquest lloc.” Li digué: “Acosta-me’ls, que els beneiré.” 48.10 Israel tenia els ulls entelats per l’edat i ja no hi veia gaire. Així, doncs, els hi va acostar i ell els va besar i els va abraçar. 48.11 Israel va dir a Josep: “No em pensava pas tornar-te a veure, i vet aquí que Déu m’ha concedit de veure fins i tot la teva descendència.” 48.12 Josep els tragué de la falda de Jacob i es prosternà davant d’ell. 48.13 Josep els prengué tots dos, Efraïm a la seva dreta, corresponent a l’esquerra d’Israel, i Manassès a la seva esquerra, corresponent a la dreta d’Israel, i els hi acostà. 48.14 Israel va estendre la mà dreta i la va posar sobre el cap d’Efraïm, tot i que era el petit, i la mà esquerra la va posar sobre el cap de Manassès encreuant les seves mans, tot i que era el primogènit. 48.15 I beneí Josep dient-li: “El Déu davant el qual van caminar els meus pares Abraham i Isaac, el Déu que m’ha pasturat tota la meva vida fins al dia d’avui, 48.16 l’àngel que m’ha deslliurat de tot mal, beneeixi aquests nois, i que en ells sigui invocat el meu nom i el nom dels meus pares Abraham i Isaac, i que es multipliquin abundosament en la terra.” 48.17 Quan Josep s’adonà que el seu pare havia posat la mà dreta sobre el cap d’Efraïm, no ho trobà correcte. Llavors prengué la mà del seu pare per passar-la del cap d’Efraïm al cap de Manassès. 48.18 Josep digué al seu pare: “Així no, pare meu, que és el primogènit; posa la teva dreta sobre el seu cap.” 48.19 Però el seu pare s’hi va negar: “Ja ho sé, fill meu, ja ho sé. Aquest també arribarà a ser un poble, i també ell serà gran. Però el seu germà petit esdevindrà més gran que ell, i la seva descendència arribarà a ser una munió de nacions.” 48.20 I aquell dia els beneí així: “Israel es valdrà de tu per beneir dient: Que Déu et faci com Efraïm i Manassès.” D’aquesta manera va posar Efraïm per davant de Manassès. 48.21 Després Israel va dir a Josep: “Mira, jo aviat em moriré, però Déu serà amb vosaltres i us farà tornar a la terra dels vostres pares. 48.22 I jo et dono a tu una porció més que als teus germans, aquella que vaig arrabassar a l’amorreu amb la meva espasa i el meu arc.”

Gènesi 49

49.1 Jacob va cridar els seus fills i els digué: “Aplegueu-vos, i us anunciaré el que succeirà amb vosaltres en els temps futurs. 49.2 Ajunteu-vos i escolteu, fills de Jacob, escolteu Israel, el vostre pare. 49.3 Rubèn, tu ets el meu primogènit, la meva vigoria i les primícies de la meva força, el primer en dignitat, el principal en autoritat. 49.4 Impetuós com les aigües, però no seràs el preeminent, perquè et vas ficar al llit del teu pare; llavors et vas degradar, pujant a la meva estrada. 49.5 Simeó i Leví són parions, instruments de violència les seves espases. 49.6 En la seva conxorxa no hi entris, ànima meva! Amb la seva companyia no t’hi ajuntis, honra meva! Perquè quan estaven irats van matar homes, i quan estaven contents van mutilar toros. 49.7 Maleïda la seva ira tant impetuosa i el seu furor tan cruel! Els escamparé de Jacob, els dispersaré d’Israel. 49.8 Judà, tu seràs lloat pels teus germans, posaràs la teva mà al clatell dels teus enemics, els fills del teu pare s’inclinaran davant teu. 49.9 Judà, ets com un cadell de lleó tornant de la caça, fill meu. S’ajup, s’ajoca com un lleó, com una lleona; qui el farà alçar? 49.10 El ceptre no s’apartarà mai de Judà, ni la vara de regidor d’entre els seus peus, fins que vingui aquell a qui correspon, el qui els pobles obeiran; 49.11 el qui lliga al cep el seu pollí, i a la parra el fill de la seva somera; renta amb vi el seu vestit i amb sang de raïm la seva roba; 49.12 el qui té els ulls més foscos que el vi, i les dents blanques de tanta llet. 49.13 Zabuló habitarà a la riba del mar i serà refugi de les naus, i la seva frontera arribarà a Sidó. 49.14 Issacar és un ase fort que s’ajaça entre dos estables. 49.15 Veient que el descans era cosa bona, que el país era agradable, ofereix l’espatlla a la càrrega i es resigna al tribut servil. 49.16 Dan jutjarà el seu propi poble com una més de les tribus d’Israel. 49.17 Dan serà com una serp a la vora del camí, un escurçó prop del viarany, que mossega la pota del cavall; fa caure el genet d’esquena. 49.18 Senyor, en la teva salvació confio! 49.19 A Gad l’assalten els bandolers, però ell atacarà la reraguarda. 49.20 D’Aser vindrà el seu pa substanciós, i ell fornirà delícies de reis. 49.21 Neftalí és una cérvola lleugera, que pronuncia dites gracioses. 49.22 Josep, planta fèrtil, una planta que fructifica vora la font, que estén les branques per damunt del mur. 49.23 El turmenten, el fereixen, l’ataquen els guerrers; 49.24 però el seu arc es manté ferm, amb agilitat i força a les seves mans, gràcies a la mà del poderós de Jacob, gràcies al nom del Pastor, la Roca d’Israel. 49.25 Gràcies al Déu del teu pare, que et fa costat, el Déu totpoderós que et beneeix amb les benediccions de dalt del cel, amb les benediccions del fons de l’abisme, amb les benediccions de mamelles i matrius. 49.26 Les benediccions del teu pare, que sobrepassen les benediccions de les muntanyes seculars, fins els confins de les collades eternes, reposin sobre el cap de Josep, damunt la testa de l’escollit d’entre els seus germans. 49.27 Benjamí, llop rapaç, al matí devora una presa i al vespre en reparteix les despulles.” 49.28 Aquestes són totes les tribus d’Israel, dotze en total, i això és el que el seu pare els digué, quan els donà la seva benedicció, beneint cada un d’ells segons la benedicció que els corresponia. 49.29 Després els va donar aquest encàrrec: “Jo vaig a reunir-me amb el meu poble; enterreu-me amb el meu pare, a la cova que hi ha al camp d’Efron, l’hitita, 49.30 la cova del camp de Macpelà, que és davant de Mambré; a la terra de Canaan, el camp que Abraham va comprar a Efron, l’hitita, com a propietat sepulcral. 49.31 Allí van enterrar Abraham i Sara, la seva muller; allí van enterrar Isaac i Rebeca, la seva muller; allí vaig enterrar Lia. 49.32 La compra del camp i la cova que hi ha en ell es va concertar amb els hitites.” 49.33 Quan Jacob va acabar de fer les recomanacions als seus fills, va replegar els seus peus al llit; i expirà i es reuní amb el seu poble.

Gènesi 50

50.1 Llavors Josep es va abocar damunt la cara del seu pare, el va cobrir de llàgrimes i l’omplí de petons. 50.2 Després, Josep va encarregar als metges que tenia al seu servei que embalsamessin el seu pare; i els metges van embalsamar Israel. 50.3 Hi van emprar quaranta dies, que és el temps que cal esmerçar en els embalsamaments. I els egipcis el van plorar durant setanta dies. 50.4 Un cop acomplerts els dies de dol, Josep va parlar als domèstics del faraó i els digué: “Si he trobat gràcia als vostres ulls, feu arribar aquestes paraules al faraó: 50.5 El meu pare em va fer jurar dient-me: “Aviat em moriré; enterra’m al sepulcre que em vaig excavar a la terra de Canaan. Ara, doncs, deixa que pugi a enterrar el meu pare, i ja tornaré.” 50.6 El faraó va contestar: “Vés i enterra el teu pare, tal com et va fer jurar.” 50.7 Josep va pujar a enterrar el seu pare, i amb ell van pujar tots els servents del faraó, els ancians de la seva cort i els ancians del país d’Egipte; 50.8 i tota la família de Josep, els seus germans i la família del seu pare. Només van deixar a la terra de Goixen la mainada, les ovelles i les vaques. 50.9 També el van acompanyar amb carros i genets, formant un seguici força gran. 50.10 Així que van arribar a l’era d’Aatad, que és a l’altra banda del Jordà, allà li van fer el dol amb una gran i solemne lamentació, i Josep va guardar dol pel seu pare durant set dies. 50.11 Els cananeus, que habitaven el país, quan veieren el dol de l’era d’Aatad, digueren: “Que n’és de compungit el dol dels egipcis!” Per això van anomenar aquell lloc, situat a l’altra banda del Jordà, Abel-Misraim (prat i dol dels egipcis). 50.12 D’aquesta manera els seus fills van complir el que els havia manat. 50.13 El dugueren a la terra de Canaan i el sepultaren a la cova del camp de Macpelà, que Abraham havia comprat a Efron, l’hitita, com a propietat sepulcral, al davant de Mambré. 50.14 Després d’enterrar el seu pare, Josep va tornar a l’Egipte amb els seus germans i tots els qui havien pujat amb ell. 50.15 Els germans de Josep, veient que el seu pare era mort, van pensar: “Vegem si ara Josep ens guarda rancúnia i ens retorna tot el mal que li vam fer.” 50.16 De manera que van fer dir a Josep: “El teu pare, abans de morir, va deixar aquest encàrrec: 50.17 Parleu així a Josep: Et prego que perdonis el crim dels teus germans i el seu pecat, ja que es van portar malament amb tu. Perdona, doncs, el pecat dels servents del Déu del teu pare.” I Josep plorava mentre li donaven l’encàrrec. 50.18 Llavors els seus germans hi van anar personalment i, llançant-se als seus peus, li van dir: “Aquí ens tens com a esclaus teus!” 50.19 Però Josep els va dir: “No tingueu por. És que em puc posar jo al lloc de Déu? 50.20 És cert que vosaltres vau maquinar un mal contra mi, però Déu ho va preveure per al bé, a fi que es complís el fet d’avui: preservar un poble nombrós. 50.21 No us preocupeu, doncs, perquè jo us mantindré a vosaltres i les vostres famílies.” Així els va consolar, parlant-los afectuosament. 50.22 Josep va habitar al país d’Egipte amb la família del seu pare, i visqué cent deu anys. 50.23 I Josep va aconseguir de veure els fills d’Efraïm fins a la tercera generació. Fins els fills de Maquir, el fill de Manassès, van néixer a la falda de Josep. 50.24 Finalment, Josep va dir als seus germans: “Jo em moriré aviat, però tingueu per segur que Déu us visitarà i us farà pujar d’aquest país a la terra que va prometre a Abraham, Isaac i Jacob.” 50.25 Després va fer jurar als fills d’Israel: “És segur que Déu us ajudarà, llavors us endureu d’aquí els meus ossos.” 50.26 Josep va morir a l’edat de cent deu anys; el van embalsamar i el van dipositar en un sarcòfag, a l’Egipte.

Èxode 1

1.1 Aquests són els noms dels fills d’Israel que van entrar amb Jacob a l’Egipte, cadascun amb la seva família: 1.2 Rubèn, Simeó, Leví i Judà; 1.3 Issacar, Zabuló i Benjamí; 1.4 Dan i Neftalí, Gad i Aser. 1.5 El total de persones descendents directes de Jacob era de setanta. I Josep ja estava instal•lat a l’Egipte. 1.6 Després, Josep va morir, així com tots els seus germans i tota aquella generació. 1.7 Però la nissaga d’Israel va ser prolífica i es van multiplicar abundosament fins a arribar a ser nombrosos i omplir el país. 1.8 Un nou rei, que no havia conegut Josep, va arribar al poder. 1.9 I va dir al seu poble: “Mireu, els fills d’Israel formen un poble més nombrós i més fort que nosaltres. 1.10 Cal, doncs, que tinguem precaució amb ells, no sigui que creixin massa i que, si s’esdevé una guerra, es puguin aliar també amb els nostres enemics, combatin contra nosaltres i fugin del país”. 1.11 Llavors van imposar al poble d’Israel encarregats d’esclaus a fi de sotmetre’l amb càrregues feixugues. Així van edificar els emplaçaments de reserves de Pitom i Ramsès per al faraó. 1.12 No obstant, com més l’oprimien, més creixia i es multiplicava, fins al punt que els egipcis els temien. 1.13 Els egipcis van imposar una dura servitud als israelites, 1.14 i els van amargar la vida amb les feixugues càrregues de preparar el fang i fer maons, a més de tota mena de feina del camp. 1.15 Llavors el rei d’Egipte va donar ordres a les llevadores dels hebreus, a la primera d’elles, de nom Xifrà, i a la segona, que es deia Puà, i els digué: 1.16 “Quan assistiu les dones hebrees en llurs parts, pareu atenció al sexe del nadó; si és un noi, feu-lo morir, i si és una noia, que visqui.” 1.17 Però les llevadores temien Déu i no van complir el que els havia manat el rei d’Egipte, sinó que van deixar viure els nens. 1.18 Llavors el rei d’Egipte féu comparèixer les llevadores i els preguntà: “Per què actueu així i deixeu amb vida els nens?” 1.19 Les llevadores van contestar al faraó: “Perquè les hebrees no són com les dones egípcies, sinó que són fortes, i abans que arribi la llevadora, ja han infantat.” 1.20 Déu va protegir les llevadores i el poble es va multiplicar i es va fer molt fort. 1.21 A més, a les llevadores, per haver temut Déu, els concedí una família pròspera. 1.22 Llavors el faraó va dictar una ordre general: “Tots els nois que neixin als hebreus, tireu-los al riu; però deixeu viure totes les noies.”

Èxode 2

2.1 Hi hagué un home de la tribu de Leví que s’havia casat amb una dona de la mateixa tribu. 2.2 Ella va concebre i va tenir un fill; i veient que era bufó, el tingué amagat durant tres mesos. 2.3 Però com que ja no el podia amagar per més temps, va agafar una cistella de papir, la va calafatejar amb betum i pega, va posar-hi el nen a dins i la deixà entre els joncs, a la vora del riu. 2.4 Mentrestant, la germana del nen, d’un tros lluny, s’estava a l’aguait per veure què li passaria. 2.5 La filla del faraó va baixar a banyar-se al riu i, mentre les seves serventes es passejaven per la riba, va veure la cistella entre els joncs i va fer que una de les serventes l’agafés. 2.6 Quan la va obrir, va veure el nen, i el nen es va posar a plorar. Digué, plena de compassió. “Aquest és un nen dels hebreus.” 2.7 Llavors la seva germana va dir a la filla del faraó: “¿Vols que vagi a buscar-te una dida, d’entre les hebrees, perquè et criï aquest nen?” 2.8 “Vés-hi” –digué la filla del faraó. I la noia va anar a buscar la mare del petit. 2.9 I la filla del faraó li va dir: “Emporta’t aquest menut i cria’l per mi, i jo et passaré el teu salari.” La dona prengué el nen i el va criar. 2.10 Quan el nen ja va ser gran, el portà a la filla del faraó, i ella se’l va afillar i li va posar el nom de Moisès, perquè deia: “L’he tret de les aigües.” 2.11 Per aquell temps, quan Moisès ja era gran, succeí que va anar on eren els seus germans, els fills d’Israel, i es va adonar del treball feixuc que feien, i veié que un egipci pegava un hebreu, un dels seus germans. 2.12 Llavors, Moisès va mirar al seu voltant i, veient que no hi havia ningú, va matar l’egipci i el va colgar sota la sorra. 2.13 L’endemà va tornar a sortir, i es va trobar amb dos hebreus que s’estaven barallant. Dirigint-se a l’agressor, li digué: “Per què pegues el teu company?” 2.14 Li contestà: “Qui t’ha posat per cap i jutge de nosaltres? ¿Que potser penses matar-me a mi, tal com vas matar l’egipci?” Llavors Moisès va agafar por, i pensava: “Segurament que ja se sap el fet.” 2.15 El faraó es va assabentar d’aquell fet i buscava Moisès per matar-lo; però ell va fugir de davant del faraó i es dirigí cap a la terra de Madian; i quan va arribar prop d’un pou, s’hi va aturar. 2.16 El sacerdot de Madian tenia set filles. Aquestes van arribar, van pouar, i van omplir les piles per abeurar les ovelles del seu pare. 2.17 Llavors es van presentar els pastors i les van fer fora. Però Moisès es va alçar i les va defensar, i va abeurar les seves ovelles. 2.18 En ser de tornada on era el seu pare Reuel, aquest els va preguntar: “Com és que avui torneu tan aviat?” 2.19 Van contestar: “És que un egipci ens ha defensat de la mà d’uns pastors, i fins ha pouat per a nosaltres i ha abeurat les ovelles.” 2.20 Preguntà a les seves filles: “I on és ara? Per què l’heu deixat allí? Convideu-lo a menjar.” 2.21 Moisès va acceptar de quedar-se amb aquell home, el qual va concedir la seva filla Siporà a Moisès. 2.22 Aquesta va infantar un fill, i ell li va posar el nom de Guerxom, perquè va dir: “Sóc foraster en terra estrangera.” 2.23 Succeí que, en aquells anys, va morir el rei d’Egipte. I els fills d’Israel, gemegant sota l’esclavitud, clamaven; i el seu clam, des del fons de la seva opressió, va pujar a Déu. 2.24 Déu va escoltar el seu clam, i es recordà del pacte que havia fet amb Abraham, Isaac i Jacob. 2.25 I Déu va mirar els fills d’Israel i comprengué la seva situació.

Èxode 3

3.1 Moisès era pastor dels ramats del seu sogre, Jetró, sacerdot de Madian. Una vegada que va guiar el seu ramat cap a l’interior del desert, va arribar a la muntanya de Déu, l’Horeb, 3.2 i l’àngel del Senyor se li aparegué en una flama de foc enmig d’una bardissa. Va mirar i veié que la bardissa cremava sense consumir-se. 3.3 Moisès es digué: “Em desviaré per contemplar aquest estrany espectacle, a veure com és que la bardissa no es consumeix.” 3.4 Quan el Senyor veié que es desviava per mirar, el va cridar d’enmig de la bardissa, dient-li: “Moisès, Moisès!” Ell va contestar: “Sóc aquí.” 3.5 Va dir Déu: “No t’acostis aquí. Descalça’t, que el lloc que trepitges és terra santa.” 3.6 I declarà: “Jo sóc el Déu del teu pare, el Déu d’Abraham, el Déu d’Isaac i el Déu de Jacob.” Llavors Moisès es va tapar el rostre, perquè tenia por de mirar Déu. 3.7 El Senyor digué: “He pogut veure l’angoixa del meu poble, que és a l’Egipte, i he sentit el clam que li provoquen els seus opressors i estic al corrent dels seus sofriments. 3.8 Per tant, he baixat per alliberar-los de l’opressió dels egipcis i fer-los pujar d’aquell país cap a una terra bona i espaiosa, una terra que regalima llet i mel, al territori del cananeu, de l’hitita, del perizita, de l’hivita i del jebuseu. 3.9 Ara, doncs, que el clam dels fills d’Israel ha arribat fins a mi i he pogut veure el mal tracte amb què els egipcis els oprimeixen, 3.10 vés, jo t’envio al faraó perquè facis sortir el meu poble, els fills d’Israel, d’Egipte.” 3.11 Però Moisès digué a Déu: “Qui sóc jo per anar a trobar el faraó i fer sortir els fills d’Israel de l’Egipte?” 3.12 Déu digué: “Jo seré amb tu i aquest serà el senyal que sóc jo qui t’ha enviat: quan hagis tret el poble de l’Egipte, donareu culte a Déu dalt d’aquesta muntanya.” 3.13 Moisès va contestar a Déu: “Heus aquí que jo vaig a trobar els fills d’Israel i els dic: ‘El Déu dels vostres pares m’ha enviat a vosaltres.’ I quan em preguntin quin és el seu nom, què els respondré?” 3.14 I Déu digué a Moisès: “JO SÓC EL QUI SÓC.” I hi afegí: “Així diràs als fills d’Israel: JO SÓC m’ha enviat a vosaltres.” 3.15 Déu va continuar dient a Moisès: “Així diràs als fills d’Israel: El Senyor, el Déu dels vostres pares, el Déu d’Abraham, el Déu d’Isaac i el Déu de Jacob, m’ha enviat a vosaltres. Aquest és el meu nom etern, per ell seré invocat de generació en generació.” 3.16 “Vés, reuneix els ancians d’Israel i digues-los: El Déu Etern, el Déu dels vostres pares, el Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, se m’ha presentat i m’ha dit: Jo us he visitat i he vist com us maltracten a l’Egipte. 3.17 Per això he dit: Us trauré de l’opressió d’Egipte cap al territori del cananeu, de l’hitita, de l’amorreu, del perizita, de l’hivita i del jebuseu, una terra que regalima llet i mel. 3.18 Ells escoltaran el que els diguis. Llavors tu i els ancians d’Israel anireu a presentar-vos al rei d’Egipte i li direu: El Senyor Etern, el Déu dels hebreus, se’ns ha manifestat. Ara, doncs, dóna’ns permís per a anar a tres jornades de camí dins el desert, perquè puguem oferir sacrificis al Senyor Etern, el nostre Déu. 3.19 Jo sé prou que el rei d’Egipte no us deixarà marxar, si no és per una mà poderosa. 3.20 Però jo estendré la meva mà i feriré l’Egipte amb tota mena de prodigis que faré enmig d’ells, i després d’això us deixarà marxar. 3.21 Faré que aquest poble trobi simpatia entre els egipcis, de manera que, quan marxeu, no us n’anireu amb les mans buides. 3.22 Cada dona demanarà a la seva veïna i a la qui s’hostatgi a casa seva objectes de plata i d’or i vestits. Els posareu als vostres fills i a les vostres filles, i així despullareu els egipcis.”

Èxode 4

4.1 Moisès va contestar: “¿I si no em creuen ni volen fer cas del que els dic, sinó que em responen: A tu no se t’ha aparegut el Senyor?” 4.2 El Senyor li preguntà: “Què és això que tens a la mà?” Ell digué: “Una vara”. 4.3 Li diu: “Llança-la a terra.” Ell la llançà a terra, i es va tornar una serp; i Moisès fugia d’ella. 4.4 Aleshores el Senyor digué a Moisès: “Allarga la mà i agafa-la per la cua.” Va estendre la mà, la va agafar i, en tenir-la a la mà, se li convertí altre cop en una vara. 4.5 “Això perquè creguin que se t’ha presentat el Senyor, el Déu dels teus pares, el Déu d’Abraham, el Déu d’Isaac i el Déu de Jacob.” 4.6 A més, el Senyor li va dir: “Fica’t la mà al pit.” Ell es va ficar la mà al pit i, quan la va treure, aparegué leprosa, blanca com la neu. 4.7 Aleshores Déu digué: “Torna a ficar-te la mà al pit.” Ell va tornar a ficar-se la mà al pit, i quan la va treure, vet aquí que estava tan sana com la resta del seu cos. 4.8 “Així, doncs, si no et creuen ni fan cas del primer senyal, faran cas del segon. 4.9 I si no creuen aquests dos senyals ni escolten la teva veu, prendràs aigua del riu i l’escamparàs per terra, i l’aigua que hauràs pres del riu es convertirà en sang sobre la terra.” 4.10 Moisès va dir al Senyor: “Oh, Senyor; jo no he estat home de paraula fàcil, ni abans ni ara, ni tampoc des que tu has parlat amb el teu servent, sinó que tinc dificultat de parlar i expressar-me.” 4.11 El Senyor li replicà: “Qui ha donat la boca a l’home? Qui el fa mut o sord, que hi vegi o cec? No sóc jo el Déu Etern? 4.12 Doncs, vés, que jo estaré a la teva boca i t’ensenyaré el que has de dir.” 4.13 I Moisès digué: “Oh, Senyor, fes venir un altre per a enviar-l’hi.” 4.14 Llavors el Senyor es va enfadar amb Moisès i li digué: “¿No tens el teu germà Aaron, el levita? Jo sé que ell sap parlar bé. I vet aquí que ara precisament ve a trobar-te. Quan et vegi se li omplirà el cor d’alegria. 4.15 Tu li parlaràs i li posaràs les paraules a la boca; i jo estaré a la teva boca i a la seva i us ensenyaré el que heu de fer. 4.16 Ell parlarà per tu al poble, ell et farà de boca, i tu li faràs de Déu. 4.17 Porta també aquesta vara a la mà, perquè amb ella has de fer els senyals.” 4.18 Moisès va marxar i es va dirigir a casa del seu sogre, Jetró, i li digué: “Deixa que me’n vagi i torni amb els meus germans d’Egipte per veure si encara són vius.” I Jetró digué a Moisès: “Vés en pau!” 4.19 I quan encara era a Madian, el Senyor va dir a Moisès: “Vés, torna a l’Egipte, que ja són morts tots els qui et volien prendre la vida.” 4.20 Moisès va prendre la seva dona i el seu fill, els va muntar damunt d’un ase i es va encaminar cap a l’Egipte. També va prendre la vara de Déu a la mà. 4.21 El Senyor també digué a Moisès: “Quan siguis a l’Egipte, mira de fer davant del faraó tots els prodigis que t’he donat poder de fer; per bé que jo enduriré el seu cor i no deixarà marxar el poble. 4.22 Llavors diràs al faraó: Això diu el Senyor: Israel és el meu fill, el meu primogènit. 4.23 T’he demanat: Deixa sortir el meu fill perquè em doni culte, però tu has refusat de deixar-lo sortir; per això, doncs, jo mataré el teu fill primogènit.” 4.24 Succeí que durant el viatge, quan eren al lloc de descans, el Senyor li va sortir a l’encontre amb intenció de matar-lo. 4.25 Llavors Siporà va agafar un tallant de pedra i va tallar el prepuci del seu fill i amb ell li va tocar els peus tot dient: “Ben cert que tu ets per a mi un espòs de sang.” 4.26 I el Senyor el va deixar. Ella digué “espòs de sang” per causa de la circumcisió. 4.27 El Senyor va dir a Aaron: “Vés cap al desert, a l’encontre de Moisès.” Ell va marxar i el va trobar a la muntanya de Déu, i el va saludar amb un bes. 4.28 Moisès va explicar a Aaron tot el que el Senyor li havia comunicat i tots els senyals que li havia manat de fer. 4.29 Després Moisès i Aaron se’n van anar i van aplegar tots els ancians dels fills d’Israel; 4.30 i Aaron els va contar tot el que el Senyor havia dit a Moisès, i aquest va mostrar els prodigis davant de tot el poble. 4.31 El poble va creure i, en sentir que el Senyor havia visitat els fills d’Israel i havia vist la seva aflicció, es van prosternar en adoració.

Èxode 5

5.1 Després Moisès i Aaron van anar a dir al faraó: “Així ha dit el Senyor Etern, el Déu d’Israel: Deixa sortir el meu poble perquè em celebri una festa solemne al desert.” 5.2 Però el faraó va replicar: “Qui és aquest Senyor Etern perquè jo hagi d’obeir la seva veu i deixar marxar Israel? No conec el Senyor Etern, ni tampoc no deixaré marxar Israel!” 5.3 Ells van dir: “El Déu dels hebreus ens ha vingut a trobar; deixa’ns anar a tres jornades de camí dins el desert perquè puguem fer sacrificis al Senyor Etern, el nostre Déu; altrament, ens pot fer morir per la pesta o l’espasa.” 5.4 Però el rei d’Egipte va contestar: “Moisès i Aaron, per què distraieu la gent de la seva tasca? Aneu a la vostra feina!” 5.5 Encara hi afegí: “Ara que hi ha tanta gent a la regió voleu que interrompin la feina!” 5.6 Aquell mateix dia, el faraó va donar als caps de colla del poble i als vigilants egipcis aquesta ordre: 5.7 “No proporcioneu més palla a la gent, com fins ara, per a fabricar maons. Que vagin ells mateixos a buscar la palla que necessitin. 5.8 Tot i així, exigiu-los la mateixa quantitat de maons que feien fins ara, sense rebaixar-ne ni una mica; perquè són uns dropos. És per això que van reclamant: Volem anar a fer sacrificis al nostre Déu. 5.9 Feu que s’incrementi el treball sobre aquests homes perquè estiguin ben ocupats i així no facin cas de discursos mentiders.” 5.10 Llavors els caps de colla del poble i els vigilants van anar a parlar a la gent i els digueren: “Això diu el faraó: no us donaré ja més palla. 5.11 Aneu vosaltres a buscar-vos-la allà on en pugueu trobar. Això, però, no rebaixarà la tasca que teniu fixada.” 5.12 Llavors tot el poble es va escampar arreu del país d’Egipte a cercar rostoll per a emprar-lo en lloc de palla. 5.13 Els vigilants els apressaven dient: “Enllestiu la vostra feina, la tasca de cada jornada, con quan teníeu palla.” 5.14 I els caps de colla israelites, que els vigilants del faraó havien posat sobre ells, foren bastonejats i els deien: “Per què des de fa dos dies no acompliu la vostra quota de maons com abans?” 5.15 Els caps de colla del poble israelita van anar a queixar-se al faraó: “Per què tractes així els teus servents? 5.16 No se’ns proporciona palla, als teus servents, i, a sobre, se’ns exigeix: Feu maons! I els teus servents són castigats com si en tinguessin la culpa!” 5.17 Ell respongué: “Dropos, més que dropos! És per això que aneu dient: Volem anar a oferir sacrificis al Senyor Déu. 5.18 Au!, aneu a treballar, i no penseu que us donarem palla. Tot i així haureu d’acomplir la quota de maons fixada.” 5.19 Els caps de colla del poble israelita es veieren en un gran compromís quan els van dir: “No es rebaixarà gens la vostra quota diària de maons.” 5.20 Per això, quan es van trobar amb Moisès i Aaron, que estaven esperant que sortissin de l’audiència del faraó, 5.21 els van dir: “Que el Senyor us examini i us jutgi per haver-nos fet odiosos als ulls del faraó i als dels seus consellers i haver-los posat a la mà l’espasa que ens ha de matar.” 5.22 Llavors Moisès es va girar vers el Senyor i digué: “Senyor meu, per què maltractes aquest poble? Per això m’has enviat? 5.23 Perquè des que em vaig presentar al faraó per parlar-li en nom teu, ell ha vingut fent mal a aquest poble, i no has fet res per alliberar-lo.”

Èxode 6

6.1 El Senyor va contestar a Moisès: “Ara veuràs el que faré amb el faraó; perquè mitjançant la força els haurà d’alliberar, i mitjançant la força els expulsarà del seu territori.” 6.2 Déu va parlar a Moisès i li va dir: “Jo sóc el Senyor. 6.3 Jo em vaig aparèixer a Abraham, a Isaac i a Jacob com a Déu-Totpoderós, però no m’hi vaig revelar amb el meu nom de Senyor. 6.4 També vaig establir amb ells el meu pacte de donar-los la terra de Canaan, la terra de les seves peregrinacions, on havien sojornat com uns forasters. 6.5 I ara he sentit el clam dels fills d’Israel, reduïts a l’esclavatge pels egipcis, i m’he recordat del meu pacte. 6.6 Per tant, digues als fills d’Israel: Jo sóc el Senyor Etern; jo us trauré del treball feixuc dels egipcis, us deslliuraré de la servitud i us redimiré amb braç estès i severs judicis. 6.7 Jo us adoptaré com a poble meu i jo seré el vostre Déu; i sabreu que jo sóc el Senyor, el vostre Déu, que us treu de l’opressió dels egipcis. 6.8 Després us conduiré a la terra que vaig jurar que donaria a Abraham, a Isaac i a Jacob, i us la donaré en propietat. Jo, el Senyor Etern!” 6.9 Moisès va dir tot això als fills d’Israel, però ells no li van fer cas, perquè estaven desmoralitzats i aclaparats per l’opressió. 6.10 Llavors el Senyor va dir a Moisès: 6.11 “Vés i digues al faraó, el rei d’Egipte, que deixi sortir els fills d’Israel fora dels seus dominis.” 6.12 Moisès, però, va respondre al Senyor: “Si els fills d’Israel no m’han volgut escoltar, com m’escoltarà el faraó, a mi, que em costa parlar?” 6.13 Llavors el Senyor va parlar a Moisès i Aaron, i els va donar ordres per als fills d’Israel i per al faraó, el rei d’Egipte, per fer sortir del territori egipci els fills d’Israel. 6.14 Aquests són els caps de família, segons la línia paterna: Els fills de Rubèn, el primogènit d’Israel: Hanoc, Pal•lú, Hesron i Carmí; tal és la descendència de Rubèn. 6.15 Fills de Simeó: Jemuel, Jamín, Óhad, Jaquín, Sóhar i Xaül, el fill de la cananea; tal és la descendència de Simeó. 6.16 Aquests són els noms dels fills de Leví, segons les seves descendències: Guerxon, Quehat i Merarí. Els anys de vida de Leví foren cent trenta-set. 6.17 Els fills de Guerxon, seguint l’ordre de famílies: Libní i Ximí. 6.18 Els fills de Quehat: Amram, Ishar, Hebron i Uziel. Els anys de vida de Quehat foren cent trenta-tres. 6.19 Els fills de Merarí: Mahlí i Muixí. Aquesta és la descendència de Leví per ordre de famílies. 6.20 Amram prengué per muller la seva tia paterna, i ella li va infantar Aaron i Moisès. Els anys de vida d’Amram foren cent trenta-set. 6.21 Els fills d’Ishar foren: Corè, Nèfeg i Zicrí; 6.22 i els fills d’Uziel: Mixael, Elsafan i Sitrí. 6.23 Aaron prengué per muller Elixeba, la filla d’Amminadab, germana de Nahxon, i ella li va infantar Nadab i Abihú, Eleazar i Itamar. 6.24 I els fills de Corè: Assir, Elcanà i Abiassaf. Aquests són els descendents dels coreïtes. 6.25 I Eleazar, fill d’Aaron, prengué per muller una de les filles de Putiel, que li va infantar Pinhàs. Aquests són els caps de família dels levites, seguint l’ordre de parentiu. 6.26 Aquests són, doncs, aquell Moisès i aquell Aaron als quals el Senyor va dir: “Traieu els fills d’Israel de la terra d’Egipte agrupant-los per esquadrons.” 6.27 Ells van ser els qui van parlar al faraó, el rei d’Egipte, per fer-ne sortir els fills d’Israel. Aquests són Moisès i Aaron. 6.28 El dia que el Senyor va parlar amb Moisès, quan era a l’Egipte, 6.29 li va dir això: “Jo sóc el Déu Etern; digues al faraó, el rei d’Egipte, tot el que jo et digui.” 6.30 Però Moisès va contestar davant del Senyor: “Però, si em costa de parlar, com pot ser que el faraó m’escolti?”

Èxode 7

7.1 El Senyor digué a Moisès: “Mira, t’he fet com un déu per al faraó, i el teu germà Aaron serà el teu profeta. 7.2 Tu diràs tot el que jo el mani, i el teu germà Aaron ho repetirà al faraó, perquè deixi marxar del seu territori els fills d’Israel. 7.3 Però jo enduriré el cor del faraó i multiplicaré els meus senyals i els meus prodigis al país d’Egipte. 7.4 El faraó no us escoltarà, però jo descarregaré la meva mà sobre l’Egipte i faré sortir del país els meus esquadrons, el meu poble, els fills d’Israel, per mitjà de grans càstigs per als egipcis. 7.5 Llavors sabran que jo sóc el Déu Etern, quan estengui la mà sobre l’Egipte i arrenqui d’enmig d’ells els fills d’Israel.” 7.6 Moisès i Aaron van fer el que el Senyor els havia manat que fessin. 7.7 L’edat de Moisès era de vuitanta anys, i la d’Aaron de vuitanta-tres, quan van parlar al faraó. 7.8 El Senyor va dir a Moisès i a Aaron: 7.9 “Si el faraó us demana que feu un prodigi, digues a Aaron: Agafa el teu bastó i llança’l davant el faraó, i es convertirà en una serp.” 7.10 Moisès i Aaron es van presentar al faraó i van fer tal com el Senyor els havia manat. Aaron va llançar el seu bastó davant el faraó i els seus consellers, i es va tornar una serp. 7.11 El faraó va cridar els seus savis i fetillers i també ells, els mags egipcis, van fer el mateix amb els seus encanteris. 7.12 Cadascun va llançar el seu bastó, que es van convertir en serps. Però el bastó d’Aaron va devorar els bastons d’ells. 7.13 El cor del faraó es va endurir i no va voler fer-los cas, tal com havia dit el Senyor. 7.14 Llavors el Senyor digué a Moisès: “El cor del faraó és obstinat i es nega a deixar sortir el meu poble. 7.15 Presenta’t al faraó pel matí, quan acostuma a sortir de les aigües, i espera’l a la vora del riu, portant a la mà el bastó que es va convertir en serp, 7.16 i li dius: El Senyor Etern, el Déu dels hebreus, em va enviar a tu per dir-te: Deixa sortir el meu poble perquè em doni culte al desert; i tu fins ara no n’has fet cas. 7.17 Així diu el Senyor: Això et convencerà que jo sóc el Déu Etern; amb la vara que jo tinc a la mà, donaré un cop a las aigües del riu i es convertiran en sang. 7.18 Els peixos del riu moriran, i el riu es tornarà pestilent, i els egipcis no podran beure aigua del riu.” 7.19 Després el Senyor digué a Moisès: “Digues a Aaron: Pren el bastó i, estenent la mà, fes una passada sobre les aigües d’Egipte, damunt els rius, damunt els canals, damunt els estanys i damunt tots els dipòsits d’aigua perquè es converteixin en sang, i sang hi hagi en tot el territori egipci, fins i tot en els bocois de fusta i els recipients de pedra.” 7.20 Moisès i Aaron van fer tal com el Senyor els havia manat: Aaron va alçar la vara i va donar un cop a l’aigua del riu, davant el faraó i els seus consellers, i totes les aigües del riu es van convertir en sang. 7.21 Els peixos del riu van morir, el riu es tornà pestilent i els egipcis no en podien beure. D’aquesta manera l’Egipte s’omplí de sang. 7.22 Però els mags d’Egipte van fer el mateix amb els seus encanteris, i el cor del faraó es va obstinar i no els va escoltar, tal com havia dit el Senyor. 7.23 El faraó va donar mitja volta i es va retirar a casa seva sense donar cap importància a l’afer. 7.24 Mentrestant, tots els egipcis hagueren de cavar pous pels voltants del riu buscant aigua potable, perquè les aigües del riu no es podien beure. 7.25 Van passar set dies després que el Senyor va colpejar el riu.

Èxode 8

8.1 Llavors el Senyor va dir Moisès: “Presenta’t al faraó i digues-li: Això diu el Senyor Etern: Deixa marxar el meu poble perquè em doni culte. 8.2 Si no el deixes marxar, infestaré de granotes tot el teu país. 8.3 El riu criarà granotes que pujaran i es ficaran a casa teva, al teu dormitori i al teu llit, a casa dels teus consellers i entre la població, als teus forns i a les teves pasteres. 8.4 Les granotes s’abocaran sobre teu, sobre els teus consellers i sobre la gent del poble.” 8.5 El Senyor va ordenar a Moisès: “Digues a Aaron: Estén la teva mà amb el teu bastó, sobre els canals, els rius i els estanys, i fes pujar les granotes sobre la terra d’Egipte.” 8.6 Aaron va estendre la mà sobre les aigües d’Egipte, i les granotes van pujar fins a cobrir la terra d’Egipte. 8.7 Però els mags van fer el mateix amb els seus encanteris, fent pujar granotes sobre la terra d’Egipte. 8.8 El faraó va cridar Moisès i Aaron i els digué: “Demaneu al Senyor que tregui de damunt meu i del meu poble les granotes i deixaré que el poble se’n vagi a oferir-li sacrificis.” 8.9 Moisès va contestar al faraó: “Digues quan vols que pregui per tu, pels teus consellers i pel teu poble, a fi que les granotes s’allunyin de tu i de les teves cases, de manera que només en quedin al riu.” 8.10 El faraó va dir: “Demà mateix!” Moisès contestà: “Serà com has dit, per tal que sàpigues que no hi ha ningú com el Senyor Etern, el nostre Déu. 8.11 Les granotes s’allunyaran de tu i de les teves cases, dels teus consellers i del teu poble, i només en quedaran al riu.” 8.12 Quan Moisès i Aaron van sortir de l’audiència del faraó, Moisès va invocar el Senyor per l’afer de les granotes que havia enviat al faraó, 8.13 i el Senyor va fer el que Moisès li demanava: les granotes de les cases, de les masies i dels camps es van morir, 8.14 i les van apilar a munts, empudegant tot l’Egipte. 8.15 Però quan el faraó veié que el mal s’havia apaivagat, es va entossudir i no els va voler escoltar, tal com el Senyor havia dit. 8.16 El Senyor va dir a Moisès: “Digues a Aaron: Estén el teu bastó i colpeja la pols de la terra, que es convertirà en polls per tot el país d’Egipte. 8.17 Així ho van fer. Aaron estengué la mà amb el seu bastó i colpejà la pols de la terra, i la pols de tot l’Egipte es va convertir en polls que atacaven els homes i les bèsties. 8.18 Els mags van intentar de fer el mateix amb els seus encanteris per a fer sortir polls, però no ho van aconseguir. I els polls cobrien homes i animals. 8.19 Llavors els mags digueren al faraó: “Aquí hi ha el dit de Déu!” Però el faraó es va obstinar i no va voler escoltar-los, tal com el Senyor havia dit. 8.20 El Senyor digué a Moisès: “Lleva’t de bon matí, presenta’t al faraó quan vagi a les aigües, i digues-li: Així ha dit el Senyor: Deixa sortir el meu poble perquè em doni culte. 8.21 Si no deixes marxar el meu poble, enviaré tàvecs contra tu, contra els teus consellers, contra el teu poble i contra la teva casa, de tal manera que tant la casa dels egipcis com la terra on ells estiguin s’omplirà de tàvecs. 8.22 Tanmateix, aquell dia faré una excepció amb la terra de Goixen, on habita el meu poble, i allà no hi haurà tàvecs, a fi que sàpigues que jo, el Senyor, sóc present en el país. 8.23 Faré aquesta separació entre el meu poble i el teu; demà serà aquest senyal.” 8.24 El Senyor ho va fer així, i un gran eixam de tàvecs va envair la casa del faraó i les cases dels seus consellers, i per tot el territori d’Egipte la terra va quedar devastada per causa dels tàvecs. 8.25 Llavors el faraó va cridar Moisès i Aaron i els digué: “Aneu a oferir sacrificis al vostre Déu, però dintre del territori.” 8.26 Moisès va contestar: “No convé que ho fem així, perquè els sacrificis que nosaltres oferim al Senyor Etern, el nostre Déu, són animals que els egipcis consideren sagrats; i si sacrifiquem davant els ulls dels egipcis el que és sagrat per a ells, no ens apedregaran? 8.27 Anirem tres jornades de camí dins el desert i allà farem sacrificis al Senyor Etern, el nostre Déu, tal com ens ha manat.” 8.28 El faraó contestà: “Us deixaré marxar cap al desert perquè pugueu oferir sacrificis al Senyor Etern, el vostre Déu, però no us allunyeu massa. I pregueu per mi.” 8.29 Moisès digué: “Tant bon punt hagi sortit de la teva presència pregaré el Senyor, i els tàvecs es retiraran del faraó i dels seus consellers, i de tot el poble, demà mateix. Però que el faraó no ens torni a enganyar, impedint que el poble vagi a oferir sacrificis al Senyor.” 8.30 Moisès va sortir de la presència del faraó i va pregar el Senyor. 8.31 I el Senyor va fer el que Moisès demanava: va treure els tàvecs de damunt del faraó i dels seus ministres, i del seu poble, fins que no en va quedar ni un. 8.32 Però també aquesta vegada el faraó es va endurir de cor i no va deixar sortir el poble.

Èxode 9

9.1 El Senyor digué a Moisès: “Vés a trobar el faraó i digues-li: Això diu el Senyor, el Déu dels hebreus: Deixa marxar el meu poble perquè em pugui donar culte. 9.2 Si tu no els deixes marxar, i encara els retens per la força, 9.3 la mà del Senyor Etern caurà sobre el bestiar que tens al camp, els cavalls, els ases, els camells, els bous i les ovelles, amb una plaga gravíssima. 9.4 Però el Senyor farà una excepció entre el bestiar d’Israel i el bestiar dels egipcis, de manera que no morirà res del que pertany als fills d’Israel.” 9.5 I el Senyor va fixar aquest termini: “Demà, el Senyor farà això al país.” 9.6 I efectivament, el Senyor, l’endemà, va fer això: tot el bestiar dels egipcis va morir, mentre que del bestiar dels fills d’Israel ni un sol cap no en va morir. 9.7 El faraó ho va fer esbrinar i van trobar que ni un sol cap del bestiar dels israelites no havia mort. Tot i així, el cor del faraó es va endurir i no va deixar marxar el poble. 9.8 El Senyor digué a Moisès i a Aaron: “Preneu uns bons grapats de sutge del forn i que Moisès l’escampi enlaire davant del faraó. 9.9 I es convertirà en un polsim que s’escamparà per tota la terra d’Egipte i provocarà en les persones i les bèsties uns grans que s’obriran en úlceres, arreu del país d’Egipte.” 9.10 Ells prengueren sutge del forn i Moisès, situant-se davant del faraó, el va llançar cap al cel, i es van produir erupcions ulceroses tant en homes com en bèsties. 9.11 Ni els mags no pogueren restar davant Moisès, a causa de les úlceres, perquè els mags tenien les mateixes erupcions que tots els egipcis. 9.12 Però el Senyor va endurir el cor del faraó, de manera que no els va escoltar, tal com el Senyor havia dit. 9.13 El Senyor digué a Moisès: “Lleva’t de bon matí, presenta’t al faraó i digues-li: Això ordena al Senyor, el Déu dels hebreus: Deixa sortir el meu poble perquè em doni culte. 9.14 Perquè aquesta vegada enviaré tots els meus flagells contra la teva persona i contra els teus consellers i contra el teu poble, perquè sàpigues que no hi ha ningú com jo sobre tota la terra. 9.15 Que si hagués estès la meva mà per ferir-te a tu i al teu poble amb la pesta, ja hauries desaparegut de la terra; 9.16 però t’he deixat amb vida per mostrar-te el meu poder i perquè el meu nom sigui reconegut arreu de la terra. 9.17 ¿Encara t’oposes contra el meu poble, no deixant-lo sortir? 9.18 Doncs, demà, cap a aquesta hora, faré ploure una pedregada tant forta com no n’hi ha hagut d’altra en tota la història d’Egipte d’ençà que fou establert fins al present. 9.19 Ara, doncs, fes resguardar el teu bestiar i tot el que tens al camp, perquè la granissada caurà sobre tots els homes i tot el bestiar que es trobin al camp sense haver-se aixoplugat sota cobert, i moriran.” 9.20 Alguns dels consellers del faraó, que van témer l’advertència del Senyor, van fer que els seus homes i el bestiar es refugiessin a les cases; 9.21 però n’hi hagué d’altres que no van fer cas de l’advertència del Senyor i van deixar els homes i el bestiar al camp. 9.22 El Senyor digué a Moisès: “Alça la teva mà cap al cel, i que caigui una pedregada en tot el territori egipci, sobre els homes, sobre el bestiar i sobre tota mena de plantes que hi hagi al país d’Egipte.” 9.23 Moisès va alçar la vara enlaire i el Senyor abocà trons i granís i llamps que queien a terra. El Senyor va fer caure la pedregada sobre el país d’Egipte, 9.24 i fou una pedregada barrejada amb llamps tan forta con mai no n’hi havia hagut altra com aquella al país d’Egipte d’ençà que era nació. 9.25 La pedregada va afectar arreu del país egipci tot el que hi havia al camp, la gent i el bestiar; tota l’herba fou esbocinada i tots els arbres trossejats. 9.26 Només la regió de Goixen, on estaven els fills d’Israel, es va lliurar de la pedregada. 9.27 Llavors el faraó feu cridar Moisès i Aaron i els digué: “He pecat altre cop. El Senyor és just; jo i el meu poble som culpables. 9.28 Pregueu el Senyor, perquè ja n’hi ha massa de trons i de pedra. Ja us deixaré marxar, no us retindré més.” 9.29 Moisès li va contestar: “Així que hagi sortit de la ciutat alçaré les mans vers el Senyor; pararan els trons i la pedra deixarà de caure, a fi que sàpigues que la terra és del Senyor Etern. 9.30 Tanmateix, sé prou bé que ni tu ni els teus consellers encara no teniu temor del Senyor-Déu.” 9.31 La destrossa va afectar el lli i l’ordi, perquè l’ordi ja era espigat i el lli ja havia florit; 9.32 en canvi, el blat i l’espelta no van ser abatuts, perquè són més tardans. 9.33 Quan Moisès va deixar el faraó, va sortir de la ciutat, va alçar les mans al Senyor i els trons i la pedra van cessar i va parar de ploure sobre la terra. 9.34 Però quan el faraó veié que la pluja, els trons i la pedra havien cessat, va tornar a pecar, i endurí el seu cor i el dels seus consellers. 9.35 El cor del faraó es va obstinar, i no va deixar sortir els fills d’Israel, tal com el Senyor havia predit per mitjà de Moisès.

Èxode 10

10.1 El Senyor digué a Moisès: “Vés a trobar el faraó, perquè jo he endurit el seu cor i el dels seus consellers a fi de manifestar aquests senyals meus davant d’ells. 10.2 Així podràs contar als teus fills i als teus néts com he castigat l’Egipte i els prodigis que he obrat enmig d’ells, i sabreu que jo sóc el Senyor Etern.” 10.3 Moisès i Aaron van anar a trobar el faraó i li digueren: “Això diu el Senyor Etern, el Déu dels hebreus: Fins quan et resistiràs a humiliar-te davant meu? Deixa sortir el meu poble perquè em doni culte. 10.4 Si et negues a deixar sortir el meu poble, mira, demà mateix faré entrar la llagosta dintre dels teus dominis, 10.5 i cobrirà tota la superfície del país fins a tal punt que el terra no serà visible, i rosegarà la resta del que s’ha salvat, el que queda de les pedregades, i devorarà tots els arbres que creixen en els vostres camps; 10.6 omplirà les teves cases, les dels teus consellers i les de tots els egipcis, com mai no veieren els teus pares, ni els pares dels teus pares, des del dia que es van establir al país fins al dia d’avui.” Després es van retirar de la presència del faraó. 10.7 Llavors els consellers van dir al faraó: “Fins quan aquest ha de ser un entrebanc per a nosaltres? Deixa marxar aquesta gent i que vagin a servir el Senyor, el seu Déu. Que no t’adones encara que l’Egipte s’està arruïnant?” 10.8 Van fer tornar Moisès i Aaron a la presència del faraó, i aquest els digué: “Aneu a donar culte al Senyor, el vostre Déu. Quins són els que hi aniran?” 10.9 Moisès digué: “Hi anirem amb els nostres joves, amb els nostres ancians; amb els nostres fills i amb les nostres filles; amb els nostres ramats i amb les nostres vaques, perquè per a nosaltres és una festa solemne al Senyor Etern.” 10.10 El faraó contestà: “Tan cert sigui que el Senyor és amb vosaltres com que jo us deixo marxar amb les vostres famílies! Mireu com les vostres males intencions salten a la vista. 10.11 No es farà pas com dieu. Aneu-hi vosaltres, els adults, i doneu culte al Senyor, ja que és això el que demanàveu.” I els van fer fora de l’audiència del faraó. 10.12 Llavors el Senyor digué a Moisès: “Estén la teva mà sobre el territori egipci i crida la llagosta, que pugi sobre la terra d’Egipte i devori tota l’herba del país, tot el que es va salvar de la pedregada.” 10.13 I Moisès va fer una passada amb la seva vara sobre la terra d’Egipte i el Senyor va fer bufar sobre el país el vent de llevant, tot aquell dia i tota la nit. L’endemà, el vent de llevant va portar la llagosta. 10.14 Les llagostes van anar pujant per tot el territori egipci i es van anar estenent per totes les contrades d’Egipte. Una munió tan gran com mai no n’hi havia hagut de semblant, ni mai més no n’hi haurà. 10.15 De tal manera cobrien la terra, que la superfície es veia ennegrida. Van rosegar totes les plantes de la terra i totes les fruites dels arbres que havien quedat de la pedregada; no va quedar res de verd, ni a les plantes del camp ni als arbres, enlloc del territori de l’Egipte. 10.16 El faraó va cridar immediatament Moisès i Aaron i els digué: “He pecat contra el Senyor, el vostre Déu, i contra vosaltres. 10.17 Ara, doncs, perdoneu un cop més el meu pecat i pregueu el Senyor, el vostre Déu, que retiri de mi almenys aquesta destrucció.” 10.18 Moisès va sortir de la presència del faraó i va pregar al Senyor. 10.19 Llavors el Senyor va canviar el vent de llevant en un vent de ponent molt fort que s’emportà les llagostes i les llençà al Mar Roig o de les Canyes. No va quedar ni una llagosta en tot el territori d’Egipte. 10.20 Però el Senyor va entossudir el cor del faraó, i aquest no va deixar marxar els fills d’Israel. 10.21 El Senyor digué a Moisès: “Estén la teva mà cap al cel, i que hi hagi tenebres sobre tota la terra d’Egipte, una foscor que es pugui palpar.” 10.22 Moisès estengué la seva mà cap al cel, i es produí una gran foscúria per tota la terra d’Egipte durant tres dies. 10.23 L’un no veia l’altre i ningú no va poder moure’s del seu lloc durant tres dies, mentre que els fills d’Israel tenien claror on vivien. 10.24 Llavors el faraó va cridar Moisès i digué: “Aneu i doneu culte al Senyor; que es quedin només les ovelles i els bous. Les vostres famílies poden marxar també amb vosaltres.” 10.25 Però Moisès va contestar: “També ens subministraràs víctimes per als sacrificis i holocaustos que hem d’oferir al Senyor, el nostre Déu. 10.26 I el nostre bestiar també ha de venir amb nosaltres; ni una peülla no en pot quedar aquí, perquè hem de triar-ne alguns per al servei del Senyor, el nostre Déu. Ni tan sols nosaltres sabem encara què hem d’oferir al Senyor, fins que serem allí.” 10.27 Però el Senyor va endurir el cor del faraó, de manera que no va voler deixar-los marxar. 10.28 El faraó li digué: “Vés-te’n del meu davant! I no gosis tornar a veure el meu rostre; perquè el dia que tornis a veure el meu rostre, moriràs!” 10.29 Moisès replicà: “Tu ho has dit: no tornaré a veure el teu rostre.”

Èxode 11

11.1 El Senyor digué a Moisès: “En- cara enviaré una altra plaga sobre el faraó i sobre els egipcis. Després d’això us deixarà marxar d’aquí, i quan us deixi sortir definitivament, ell mateix us expulsarà d’aquí per la força. 11.2 Digues al poble, en privat, que cada home demani al seu veí, i cada dona a la seva veïna, objectes de plata i d’or.” 11.3 El Senyor va fer que el poble caigués en gràcia als egipcis. El mateix Moisès era molt important al país d’Egipte, als ulls dels consellers i als ulls del poble. 11.4 Moisès va anunciar: “Això diu el Senyor: a mitjanit jo passaré a través de l’Egipte, 11.5 i moriran tots els primogènits del país egipci, des del primogènit del faraó, que seu al seu tron, fins al primogènit de l’esclava que seu darrere el molí, i tot primogènit del bestiar. 11.6 I s’alçarà per tot el país d’Egipte un plany tan gran com mai no n’hi ha hagut de semblant ni mai més no n’hi haurà. 11.7 Mentre que, entre els fills d’Israel, ni tan sols un gos bordarà contra cap home ni contra cap bèstia, a fi que sàpigues que el Senyor fa diferència entre l’Egipte i Israel. 11.8 I tots aquests consellers que tens vindran a mi i es postraran davant meu i diran: Vés-te’n, tu, amb tot el poble que et segueix. I després d’això marxaré.” Dit això, va sortir tot indignat de l’audiència del faraó. 11.9 El Senyor havia dit a Moisès: “El faraó no us escoltarà, a fi que es multipliquin els meus prodigis al país d’Egipte.” 11.10 Moisès i Aaron havien fet tots aquests prodigis davant el faraó; però el Senyor enduria el cor del faraó, que no permetia que els fills d’Israel sortissin dels seus dominis.

Èxode 12

12.1 El Senyor va parlar així a Moi- sès i Aaron al país d’Egipte: 12.2 “Aquest mes serà per a vosaltres el començ dels mesos, el primer dels mesos de l’any. 12.3 Parleu a tota la comunitat d’Israel i digueu-los: El deu d’aquest mes, cadascun de vosaltres es procurarà un anyell per família, un cap per cada casa. 12.4 Si una família és massa petita per a consumir un anyell, que el prengui amb el veí més pròxim a casa seva, segons sigui el nombre de persones i segons sigui el que cada un pot menjar. 12.5 L’anyell ha de ser sense cap tara, mascle i de primer any. Podeu triar-lo d’entre les ovelles o les cabres. 12.6 El tindreu guardat fins al dia catorze d’aquest mes; llavors, a la caiguda de la tarda, tota la comunitat d’Israel el degollaran. 12.7 Després prendreu part de la sang i n’untareu els dos brancals de la llinda de les cases on el menjareu. 12.8 La carn la menjareu aquella mateixa nit; l’haureu de menjar rostida a la brasa, amb pans àzims i herbes amargues. 12.9 No en menjareu cap part crua, bullida o guisada, sinó rostida a la brasa, amb el cap, les potes i les entranyes. 12.10 No en deixareu gens per a l’endemà; i el que en sobri al matí, ho cremareu al foc. 12.11 L’haureu de menjar així: amb la cintura cenyida, els peus calçats i el bastó a la mà. El menjareu de pressa. És la Pasqua del Senyor. 12.12 Perquè aquesta nit jo passaré per la terra d’Egipte i feriré tots els primogènits del país, tant si és home com bèstia; i en tots els déus de l’Egipte executaré condemnes. Jo, el Senyor Etern! 12.13 La sang us servirà de senyal a les cases on estigueu; jo veuré la sang i passaré de llarg, de manera que entre vosaltres no hi haurà flagell destructor quan jo doni el cop contra el país d’Egipte. 12.14 Aquest serà un dia memorable per a vosaltres, i el celebrareu com una festa del Senyor durant les successives generacions; el celebrareu com una institució perpètua.” 12.15 “Durant set dies menjareu pans àzims. Des del primer dia traureu de casa vostra el llevat, perquè aquell qui des del primer dia fins al setè hagi menjat pa fermentat serà exterminat d’entre el poble d’Israel. 12.16 El dia primer tindreu una assemblea santa, i el dia setè, també. Durant aquests dies no es farà cap treball, fora del necessari per a preparar el menjar de cadascú; això és l’única cosa que podreu fer. 12.17 Guardareu, doncs, la festa dels Àzims, perquè en aquest dia concret vaig fer sortir els vostres esquadrons de la terra d’Egipte; i observareu aquest dia, durant les successives generacions, com una institució perpètua. 12.18 El mes primer menjareu pans àzims des de la tarda del dia catorze fins al vespre del dia vint-i-un. 12.19 Que no hi hagi gens de llevat a casa vostra, durant aquests set dies, perquè aquell qui mengi qualsevol cosa fermentada, tant si és foraster com si és nadiu, serà exterminat de la comunitat d’Israel. 12.20 No menjareu res que sigui fermentat; en qualsevol lloc que habiteu menjareu pans àzims.” 12.21 Llavors Moisès va reunir tots els ancians d’Israel i els digué: “Trieu un cap de bestiar i preneu-lo, segons les vostres famílies, i sacrifiqueu la Pasqua. 12.22 Preneu també un manat d’hisop, suqueu-lo en la sang recollida al gibrell, i pinteu la llinda i els dos brancals de la porta amb la sang del gibrell. I que ningú de vosaltres no surti de la porta de casa seva fins al matí. 12.23 I quan el Senyor passi ferint els egipcis, veurà la sang a la llinda i als dos brancals i, aquella porta, la passarà de llarg i no deixarà que el destructor entri a casa vostra per ferir. 12.24 Aquesta disposició la guardareu a perpetuïtat, com un precepte per a tu i per als teus fills. 12.25 Així, quan us haureu instal·lat a la terra que el Senyor us donarà, tal com ha promès, també observareu aquest precepte. 12.26 I quan els vostres fills us preguntin: Quin significat té per a vosaltres aquesta cerimònia?, 12.27 respondreu: Aquest és el sacrifici de la Pasqua del Senyor, que va passar de llarg per les cases dels fills d’Israel, a l’Egipte, quan anava ferint els egipcis i en va excloure les nostres cases.” En acabar, el poble es prosternà i va adorar. 12.28 Després, els fills d’Israel se’n van anar i van obeir. I van complir el que el Senyor havia manat a Moisès i a Aaron. 12.29 Succeí que, cap a mitjanit, el Senyor va ferir tots els primogènits del país d’Egipte, des del primogènit del faraó, que seia al tron, fins al primogènit del captiu que era al calabós, així com tots els primogènits de les bèsties. 12.30 Aquella nit es va llevar el faraó, tots els seus consellers i tots el egipcis, i es va alçar un gran plany per tot l’Egipte, perquè no hi havia cap casa que no tingués un mort. 12.31 Aleshores, en plena nit, el faraó féu cridar Moisès i Aaron, i els digué: “Alceu-vos i sortiu d’entre el meu poble, vosaltres i els fills d’Israel, i aneu a donar culte al Senyor, tal com heu demanat. 12.32 Endueu-vos també les vostres ovelles i les vostres vaques, tal com heu demanat. Marxeu, i beneïu-me a mi també.” 12.33 Els egipcis empenyien el poble, apressant-los a fi que sortissin ben aviat del país, perquè es deien: “Encara morirem tots!” 12.34 I el poble va agafar la pasta abans que fermentés, i embolicaren les pasteres amb els seus mantells i se les van carregar a les espatlles. 12.35 Els fills d’Israel, seguint les instruccions de Moisès, havien demanat als egipcis objectes de plata i d’or i vestits. 12.36 El Senyor va fer que el poble caigués en gràcia als egipcis i els ho van donar. Així van espoliar els egipcis. 12.37 Els fills d’Israel van marxar de Ramsès cap a Sucot en nombre d’uns sis-cents mil homes a peu, sense comptar les criatures. 12.38 Amb ells va marxar també una multitud de gent de tota mena i grans ramats d’ovelles i de vaques. 12.39 I, de la pasta que s’havien endut d’Egipte, van coure coques àzimes, ja que no havia tingut temps de fermentar. Quan van ser expulsats d’Egipte, no podien entretenir-se i no van preparar provisions per al viatge. 12.40 El temps que els fills d’Israel van estar a l’Egipte fou de quatre-cents trenta anys. 12.41 El mateix dia que es complien els quatre-cents trenta anys coincidí exactament amb la data de sortida dels esquadrons del Senyor del territori egipci. 12.42 Aquesta és nit de vetlla solemne al Senyor Etern, per haver-los tret de la terra d’Egipte: és aquella nit del Senyor, de solemne observança per a tots els fills d’Israel en totes les seves generacions. 12.43 El Senyor digué a Moisès i a Aaron: “Aquestes són les normes sobre la Pasqua: cap estranger no en podrà menjar. 12.44 Però tot esclau adquirit amb diner, quan l’hagis circumcidat, sí que en podrà menjar. 12.45 El foraster resident o temporer no en menjarà. 12.46 S’ha de menjar dins de la mateixa casa; no traureu fora de la casa gens de carn, ni li trencareu cap os. 12.47 La celebrarà tota la comunitat d’Israel. 12.48 Si algun foraster resident amb tu vol celebrar la Pasqua del Senyor, haurà de circumcidar tots els homes de casa seva, i aleshores podrà acostar-se a celebrar-la, ja que serà com un nascut al país; però cap incircumcís no en podrà menjar. 12.49 La llei serà igual per al nadiu que per al foraster que habita entre vosaltres.” 12.50 Així ho van fer tots els fills d’Israel. Ho van complir tal com el Senyor havia manat a Moisès i a Aaron. 12.51 I fou en aquell mateix dia que el Senyor va fer sortir els fills d’Israel del país d’Egipte agrupats en colles.

Èxode 13

13.1 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 13.2 “Em consagraràs tot primogènit, tot primer nascut d’entre els fills d’Israel, tant si és home com si és bèstia, perquè és meu.” 13.3 Moisès digué al poble: “Recordeu-vos d’aquest dia en què heu sortit de l’Egipte, de la casa de servitud, ja que ha estat amb la seva poderosa mà que el Senyor us ha tret d’aquí; aquest dia no menjareu pa fermentat. 13.4 En aquest dia del mes d’abib, vosaltres sortiu d’Egipte. 13.5 I serà que, quan el Senyor t’hagi introduït a la terra del cananeu, de l’hitita, de l’amorreu, de l’hivita i del jebuseu, que va jurar als teus pares que els donaria, terra que regalima llet i mel, observareu aquesta celebració en aquest mes. 13.6 Durant set dies menjaràs pa àzim, i el dia setè serà festa solemne en honor del Senyor. 13.7 Menjaràs pans àzims durant els set dies, i no s’ha de veure pa fermentat a casa teva ni llevat en tot el teu territori. 13.8 I en aquella diada explicaràs al teu fill: Això és a causa del que va fer el Senyor per mi quan vaig sortir de l’Egipte. 13.9 I et serà com un senyal damunt la mà i com a remembrança entre els ulls, a fi que la llei del Senyor estigui en la teva boca, ja que el Senyor t’ha fet sortir d’Egipte amb la força de la seva mà. 13.10 I guardaràs aquest precepte en la data precisa, any rere any.” 13.11 “Quan el Senyor t’haurà dut a la terra del cananeu, tal com ho va jurar a tu i als teus pares, i te l’hagi lliurada, 13.12 llavors dedicaràs al Senyor tot el primer que obre el si matern. També tot el primer nascut de part de les teves bèsties, si és mascle, pertany al Senyor. 13.13 Però tot primer nascut dels ases el redimiràs amb un anyell; i si no el redimeixes, el desnucaràs. També redimiràs tot primogènit entre els teus fills. 13.14 I serà que quan el teu fill, el dia de demà, et pregunti: Què significa això?, li diràs: Amb mà forta el Senyor ens va treure de l’Egipte, la casa de les nostres servituds. 13.15 Succeí que, quan el faraó va refusar de deixar-nos marxar, el Senyor va fer morir tots els primogènits del territori egipci, des dels primogènits dels homes fins als primogènits de les bèsties. Per això redimeixo tot primogènit dels meus fills. 13.16 Això serà com un senyal damunt la teva mà i com a remembrança entre els teus ulls, ja que el Senyor t’ha fet sortir d’Egipte amb la força de la seva mà.” 13.17 Quan el faraó va deixar sortir el poble, Déu no el va guiar pel camí de la terra dels filisteus, tot i que era més directe, perquè Déu es deia: “No fos cas que, davant els atacs, el poble se’n desdigui i prefereixi tornar a l’Egipte.” 13.18 Déu, doncs, va fer que el poble donés la volta pel camí del desert en direcció al Mar Roig. Els fills d’Israel van anar pujant en formació des de la terra d’Egipte. 13.19 I Moisès s’endugué els ossos de Josep, perquè aquest havia fet jurar als fills d’Israel: “És segur que Déu us ajudarà, llavors us endureu d’aquí els meus ossos.” 13.20 Van partir de Sucot i van acampar a Etam, a la vora del desert. 13.21 El Senyor caminava davant seu, de dia en una columna de núvols, per mostrar-los el camí, i de nit en una columna de foc, per il·luminar-los, perquè poguessin caminar tant de dia com de nit. 13.22 Mai no va apartar de davant del poble la columna de núvols durant el dia ni la columna de foc durant la nit.

Èxode 14

14.1 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 14.2 “Ordena als fills d’Israel que se’n tornin i acampin davant de Piahirot, entre Migdol i el mar, enfront de Baal-Sefon. Acampareu just al seu davant, arran de mar. 14.3 Perquè el faraó, pel que fa als fills d’Israel, pensarà: Van perduts pel país, i el desert els barra el pas. 14.4 I jo tornaré obstinat el cor del faraó, de manera que us perseguirà; però jo manifestaré la meva glòria a costa del faraó i de tot el seu exèrcit, i sabran els egipcis que jo sóc el Senyor Etern.” I ells així ho van fer. 14.5 Quan van anunciar al faraó que el poble d’Israel havia fugit, el cor del faraó i el dels seus consellers es va girar contra ells, i digueren: “Què hem fet, deixant que els fills d’Israel escapessin del nostre servei?” 14.6 Llavors va fer enganxar el seu carro i s’endugué les seves tropes. 14.7 Prengué sis-cents carros, escollits d’entre tots els carros d’Egipte, i hi féu muntar en cada un els guerrers corresponents. 14.8 El Senyor va endurir el cor del faraó, rei d’Egipte, de manera que van anar a perseguir els fills d’Israel mentre aquests sortien per la mà poderosa del Senyor. 14.9 Els egipcis els perseguiren amb tota la cavalleria, els carros del faraó, amb la seva gent i el seu exèrcit; i els van aconseguir quan eren acampats arran de mar, davant de Piahirot, enfront de Baal-Sefon. 14.10 Quan el faraó ja s’apropava, els fills d’Israel van alçar els ulls i veieren que els egipcis els venien perseguint. Llavors els va entrar el pànic i van començar a clamar al Senyor. 14.11 I deien a Moisès: “¿És que no hi havia tombes a l’Egipte, que ens has dut a morir al desert? Per què has fet això amb nosaltres, fent-nos sortir d’Egipte? 14.12 ¿No t’ho vam advertir a l’Egipte, quan et dèiem: Deixa’ns estar, estem bé servint els egipcis? Perquè més ens valia servir els egipcis que no pas morir al desert.” 14.13 Moisès va contestar al poble: “No tingueu por i manteniu-vos ferms, que ja veureu com el Senyor us salvarà en aquest dia, perquè els egipcis que avui esteu veient, ja no els tornareu a veure mai més. 14.14 El Senyor lluitarà per vosaltres, mentre vosaltres resteu tranquils.” 14.15 El Senyor digué a Moisès: “Per què segueixes clamant a mi? Mana als fills d’Israel que es posin en marxa! 14.16 I tu, alça la teva vara i estén la mà sobre el mar i divideix-lo en dues parts, a fi que els fills d’Israel puguin passar entremig del mar a peu eixut. 14.17 Que jo enduriré el cor dels egipcis perquè els persegueixin, i em cobriré de glòria contra el faraó i tot el seu exèrcit, els seus carros i els seus conductors. 14.18 Així sabran els egipcis que jo sóc el Senyor Etern, quan m’hagi cobert de glòria contra el faraó, els seus carros i els seus conductors.” 14.19 L’Àngel del Senyor, que anava al davant de l’exèrcit d’Israel, es va situar al darrere. També es va situar al darrere la columna de núvols que anava davant d’ells; 14.20 així es va interposar entre les tropes egípcies i les d’Israel. El núvol era de foscor per als egipcis però de claredat en la nit per als israelites, de manera que no es van poder acostar l’un a l’altre en tota la nit. 14.21 Moisès va estendre la mà sobre el mar, i el Senyor, mitjançant un vent de llevant molt fort que va durar tota la nit i que va deixar el mar eixut i les aigües dividides, va fer que el mar s’enretirés. 14.22 Els fills d’Israel van entrar al mig del mar, per la part eixuta, mentre les aigües formaven muralla a dreta i a esquerra. 14.23 Els egipcis es van llançar a perseguir-los, i van entrar darrere seu al mig del mar; tota la cavalleria del faraó i els carros amb els seus conductors. 14.24 A la vetlla del matí, el Senyor, a través de la columna de foc i de núvols, va guaitar el campament dels egipcis i va sembrar la confusió en l’exèrcit egipci. 14.25 Els va encallar les rodes dels carros, fent la seva marxa molt dificultosa. Llavors els egipcis van dir: “Fugim de davant d’Israel, perquè el Senyor lluita a favor d’ells, contra els egipcis!” 14.26 El Senyor digué a Moisès: “Estén la teva mà sobre el mar i les aigües tornaran sobre els egipcis, sobre els seus carros i sobre la seva gent.” 14.27 Moisès estengué la seva mà sobre el mar i, a punta d’alba, el mar va tornar al seu lloc normal; i els egipcis, intentant fugir, topaven amb ell. Així el Senyor va negar els egipcis enmig del mar, 14.28 perquè quan les aigües revengueren, van colgar els carros i la seva gent i tot l’exèrcit del faraó que havia entrat dins el mar perseguint-los. No en va quedar ni un. 14.29 Però els fills d’Israel van passar pel mig del mar, a peu eixut, mentre les aigües els feien de muralla a dreta i a esquerra. 14.30 Així aquell dia el Senyor va salvar Israel de les mans dels egipcis; i Israel contemplà els egipcis morts a la riba del mar. 14.31 I veient Israel la poderosa força que el Senyor havia emprat contra els egipcis, va reverenciar el Senyor i va creure en el Senyor i en Moisès, el seu servent.

Èxode 15

15.1 Llavors Moisès i els fills d’Israel es van posar a cantar aquest càntic al Senyor Etern: Cantaré al Senyor, perquè s’ha cobert de glòria; ha llençat al mar els cavalls i els cavallers. 15.2 La meva fortalesa i el motiu del meu cant és el Senyor. Ell ha estat la meva salvació: aquest és el meu Déu, i jo el lloaré; Déu del meu pare, i jo l’exalçaré. 15.3 El Senyor és un gran guerrer, el seu nom és “el Senyor-Etern”. 15.4 Els carros del faraó, amb el seu exèrcit, els ha llençat al mar, el bo i el millor dels seus guerrers, els ha enfonsat al Mar Roig. 15.5 Les profunditats els han cobert, han davallat als abismes com una pedra. 15.6 La teva dreta, Senyor, magnífica en potència; la teva dreta, Senyor, ha esclafat l’enemic. 15.7 Amb la teva immensa majestat, abats els adversaris; desfermes el teu furor i els consumeixes com fullaraca. 15.8 Amb la fúria del teu buf, s’han apilat les aigües, les onades s’han alçat com un mur; al mig del mar, s’ha quallat l’aigua dels abismes. 15.9 L’adversari deia: “Els perseguiré, els atraparé, repartiré les seves despulles, amb ells sadollaré la meva ànima; desembeinaré l’espasa, la meva mà els exterminarà.” 15.10 Has fet bufar el teu vent, els ha engolit el mar; s’han enfonsat com el plom, en les turbulentes aigües. 15.11 Qui és com tu, Senyor, entre els déus? Qui és com tu, gloriós en santedat, terrible en prodigis, autor de meravelles? 15.12 Has estès la mà i la terra els ha engolit. 15.13 Amb la teva misericòrdia has conduït el poble que vas redimir, amb el teu poder l’has guiat al teu santuari. 15.14 Els pobles, en sentir-ho, s’esglaiaran, la por dominarà els habitants de Filistea. 15.15 Llavors els prínceps d’Edom tremolaran, s’angoixaran els caps de Moab, quedaran esmaperduts tots els habitants de Canaan. 15.16 Damunt d’ells caurà el pànic i el terror, per la grandesa del teu braç emmudiran com estàtues, fins que passi el teu poble, Senyor, el poble que tu has adquirit. 15.17 El faràs entrar i l’instal·laràs a la muntanya de la teva heretat, al lloc que has preparat, Senyor, com a residència teva; al santuari, Senyor, que les teves mans han preparat. 15.18 El Senyor Etern regnarà per sempre més. 15.19 Quan els cavalls del faraó i els seus carros amb els seus conductors van entrar dins el mar, el Senyor féu tornar les aigües del mar damunt d’ells, mentre que els fills d’Israel havien passat a peu eixut pel mig del mar. 15.20 I Maria, la profetessa, germana d’Aaron, prengué a la mà el tamborí i totes les dones van sortir darrere seu amb tamborins i tot dansant, 15.21 mentre Maria els cantava la tornada: “Canteu al Senyor, que s’ha cobert de glòria, ha llençat al mar els cavalls i els cavallers.” 15.22 Moisès féu partir els fills d’Israel del Mar Roig en direcció al desert de Xur, per on van estar caminant durant tres dies sense trobar aigua. 15.23 Van fer cap a Marà, però no van poder beure l’aigua de Marà perquè era amarga. Per això a aquell lloc li diuen Marà (amargor). 15.24 El poble va començar a murmurar contra Moisès i deien: “Què beurem?” 15.25 Llavors Moisès va invocar el Senyor, i el Senyor li va indicar un tronc, i Moisès el va tirar a l’aigua, i l’aigua es va tornar dolça. Allí el Senyor va donar al poble un estatut normatiu, i el va posar a prova, 15.26 dient-li: “Si escoltes atentament la veu del Senyor, el teu Déu, i fas allò que és recte als seus ulls, i fas cas dels seus manaments i observes tots els seus estatuts, no faré caure damunt teu cap dels flagells que he fet caure damunt els egipcis; perquè jo sóc el Senyor, el teu guaridor.” 15.27 Desprès van anar a Elim, on hi ha dotze deus d’aigua i setanta palmeres, i van acampar allí, vora les aigües.

Èxode 16

16.1 Alçant el campament d’Elim, tota la congregació dels fills d’Israel va arribar al desert de Sin, entre Elim i el Sinaí, el dia quinzè del mes segon, després d’haver sortit de la terra d’Egipte. 16.2 Llavors, tota la congregació dels fills d’Israel va començar a murmurar contra Moisès i Aaron, al desert. 16.3 Els fills d’Israel els deien: “Tant de bo haguéssim mort a mans del Senyor al país d’Egipte, quan sèiem vora les olles de carn, quan menjàvem pa en abundor. Ens heu dut en aquest desert per matar de fam tota aquesta generació.” 16.4 El Senyor digué a Moisès: “Mira, us faré ploure pa del cel per a vosaltres, i el poble sortirà a recollir cada dia la ració diària; així el posaré a prova per veure si segueix les meves instruccions o no. 16.5 Però, el dia sisè, quan preparin el que s’han d’endur, haurà de ser el doble del que apleguen cada dia.” 16.6 Moisès i Aaron van dir a tots els fills d’Israel: “Al capvespre sabreu que ha estat el Senyor qui us ha tret del país d’Egipte, 16.7 i a la matinada veureu la glòria del Senyor; perquè, nosaltres, què som perquè hàgiu de murmurar en contra nostre?” 16.8 Moisès hi afegí: “El Senyor us donarà aquest vespre carn per a menjar, i al matí pa fins a atipar-vos, perquè ha sentit les murmuracions amb què l’heu blasmat; perquè, nosaltres, què som? No són pas contra nosaltres, les vostres murmuracions, sinó contra el Senyor.” 16.9 I Moisès digué a Aaron: “Digues a tota la congregació dels fills d’Israel: Presenteu-vos davant del Senyor, perquè ell ha sentit les vostres murmuracions.” 16.10 I succeí que, mentre Aaron estava parlant a tota la congregació dels fills d’Israel, es van girar vers el desert, i la glòria del Senyor aparegué dins el núvol. 16.11 Llavors el Senyor va parlar a Moisès d’aquesta manera: 16.12 “He sentit les murmuracions dels fills d’Israel. Vés a dir-los: Al capvespre menjareu carn i al matí us atipareu de pa. Així sabreu que jo sóc el Senyor Etern, el vostre Déu.” 16.13 Aquell capvespre van pujar les guatlles, que cobriren el campament, i l’endemà al matí hi havia una capa rosada al voltant del campament. 16.14 I quan la capa de rosada es va esvair, damunt la superfície del desert hi havia una cosa menuda, granulada, semblant al gebre, sobre la terra. 16.15 En veure-ho, els fills d’Israel es deien els uns als altres: “Què es això?”, perquè no sabien què era. I Moisès els digué: “Aquest és el pa que el Senyor us dóna per aliment. 16.16 Això és el que el Senyor ha manat: “Que cadascú n’aplegui just el que hagi de menjar, un gómor per cap, segons el nombre de persones que siguin; cadascú en prendrà segons els qui conviuen en la seva tenda.” 16.17 Els fills d’Israel així ho van fer; uns n’aplegaren molt i altres menys. 16.18 I quan ho van mesurar amb el gómor, ni els qui van aplegar molt no en tenien massa, ni els qui en van aplegar menys van quedar curts; cadascú n’havia aplegat just per a les seves necessitats. 16.19 Moisès també els digué: “Que ningú no en guardi gens per a l’endemà.” 16.20 Però no van escoltar Moisès, i alguns en van guardar per a l’endemà; però es va omplir de cucs i es va podrir. Llavors Moisès es va indignar contra ells. 16.21 Tots els matins, cadascú n’aplegava el que havia de menester, perquè, així que el sol començava a escalfar, es fonia. 16.22 El dia sisè en van aplegar doble ració, dos gómors per cap, i els principals de la congregació van anar a informar-ne Moisès; 16.23 però ell els digué: “Aixó és el que el Senyor ha manat: Demà és dissabte, un dia de repòs consagrat al Senyor; coeu el que hàgiu de coure i bulliu el que hàgiu de bullir, i el que sobri guardeu-ho com a reserva per a demà.” 16.24 Ells ho van guardar per a l’endemà, tal com Moisès havia manat, i no es va podrir ni s’hi van ficar els cucs. 16.25 Llavors Moisès digué: “Mengeu-ne avui, que avui és el dissabte del Senyor, i en tal dia no en trobareu al camp. 16.26 Durant sis dies en podreu aplegar, però el dia setè, el dissabte, no n’hi haurà.” 16.27 Amb tot, el dia setè, alguns del poble van sortir a buscar-ne, però no en van trobar. 16.28 El Senyor digué a Moisès: “Fins quan refusareu de guardar els meus manaments i les meves lleis? 16.29 Mireu que el Senyor us ha donat el dissabte; és per això que el dia sisè us dóna pa per a dos dies. Que cadascú resti en el seu lloc; que ningú no es mogui de casa seva el dia setè.” 16.30 I el poble va reposar el dia setè. 16.31 La casa d’Israel va anomenar mannà allò que recollien, i era com llavors de coriandre, blanc i amb gust com de pastís de mel. 16.32 Moisès digué: “Això és el que el Senyor ha manat: Ompliu-ne un gómor i conserveu-lo per als vostres descendents, a fi que vegin el pa que us he fet menjar al desert, quan us vaig treure de la terra d’Egipte.” 16.33 I Moisès digué a Aaron: “Pren una gerra i fica-hi un gómor ple de mannà, i posa-la davant del Senyor, a fi de conservar-lo per als vostres descendents.” 16.34 Aaron va ficar dins la gerra un gómor ple de mannà i la va posar davant el Testimoniatge perquè es conservés. 16.35 Els fills d’Israel van menjar el mannà durant quaranta anys, fins que van arribar en una terra habitada. Es van estar alimentant de mannà fins que van arribar a la frontera del país de Canaan. 16.36 El gómor és una desena part de l’efà.

Èxode 17

17.1 Tota la congregació dels fills d’Israel va partir del desert de Sin, seguint les etapes que el Senyor havia manat, i van acampar a Refidim, però no hi havia aigua perquè la gent pogués beure. 17.2 Llavors el poble va presentar reclamacions a Moisès dient-li: “Dóna’ns aigua per a beure.” Moisès els respongué: “Per què em feu reclamacions a mi? Per què tempteu el Senyor?” 17.3 Però el poble, que patia set en aquell lloc, va murmurar contra Moisès i deia: “Per això ens has fet sortir d’Egipte? ¿Per fer-nos morir de set, a nosaltres, els nostres fills i el nostre bestiar?” 17.4 Llavors Moisès va implorar al Senyor: “Què puc fer amb aquest poble? No falta gaire perquè m’apedreguin.” 17.5 I el Senyor respongué a Moisès: “Posa’t davant del poble acompanyat d’alguns dels ancians dels fills d’Israel, amb la vara amb què vas tocar el riu a la mà, i vés, 17.6 que jo estaré allí davant teu, sobre la roca, a l’Horeb; donaràs un cop a la roca i en brollarà aigua perquè el poble pugui beure.” Moisès ho va fer així, a la vista dels ancians d’Israel. 17.7 Al lloc aquell se li va posar el nom de Massà i Meribà, a causa de la discussió dels fills d’Israel i perquè havien temptat el Senyor tot dient: “El Senyor, és o no entre nosaltres?” 17.8 Després vingué Amalec a Refidim i va combatre contra Israel. 17.9 I Moisès digué a Josuè: “Escull alguns homes dels nostres i surt a lluitar contra Amalec. Demà jo estaré dempeus al cim del turó, amb la vara de Déu a la meva mà.” 17.10 Josuè va fer tal com Moisès li havia manat, i va lluitar contra Amalec. Mentrestant, Moisès, Aaron i Hur van pujar al cim del turó. 17.11 I succeïa que, mentre Moisès tenia la mà alçada, Israel guanyava; però, quan l’abaixava, guanyava Amalec. 17.12 I com que les mans de Moisès es cansaven, van agafar una pedra i la hi van posar a sota, i ell hi va seure al damunt, mentre Aaron i Hur li aguantaven les mans, un a cada costat; i així van mantenir fermes les seves mans fins a la posta del sol. 17.13 Josuè va derrotar Amalec i la seva gent a cops d’espasa. 17.14 El Senyor digué a Moisès: “Escriu això en un llibre perquè serveixi de memorial, i fes saber a Josuè que jo esborraré completament la memòria d’Amalec de sota la capa del cel.” 17.15 Moisès va erigir un altar i li va posar el nom de “El Senyor és la meva bandera”, 17.16 i digué: “Ja que ha alçat la mà contra el tron del Senyor, la guerra del Senyor continuarà contra Amalec de generació en generació.”

Èxode 18

18.1 Jetró, sacerdot de Madian, sogre de Moisès, es va assabentar de tot el que Déu havia fet per Moisès i per Israel, el seu poble, i de com el Senyor havia tret Israel d’Egipte. 18.2 Jetró, el sogre de Moisès, prengué Siporà, la muller de Moisès, després de ser repudiada, 18.3 i els seus dos fills; el primer es deia Guerxom, perquè havia dit: “Sóc un foraster en terra estrangera”; 18.4 i l’altre es deia Elièzer, perquè: “El Déu del meu pare és el meu ajut i m’ha alliberat de l’espasa del faraó.” 18.5 Jetró, doncs, sogre de Moisès, anà a trobar-lo amb els fills i la dona d’aquest, al desert on havia acampat, a la muntanya de Déu, 18.6 i va fer dir a Moisès: “Jo, el teu sogre Jetró, et vinc a veure amb la teva muller i els seus dos fills.” 18.7 Moisès va sortir a rebre el seu sogre i li féu una reverència, el besà, i després d’interessar-se mútuament per la seva salut van entrar a la tenda. 18.8 Moisès va explicar al seu sogre tot el que el Senyor havia fet al faraó i als egipcis en favor d’Israel, tots els sofriments que havien suportat pel camí i com el Senyor els havia protegit. 18.9 Jetró es va alegrar molt de tot el bé que el Senyor havia fet a Israel alliberant-lo del poder dels egipcis, 18.10 i digué: “Beneït sigui el Senyor, que us ha alliberat del poder dels egipcis i del poder del faraó, que ha alliberat el poble de la subjecció al poder dels egipcis. 18.11 Ara entenc que el Senyor Etern és més gran que tots els déus, perquè justament en allò que es van mostrar més altius fou més alt que ells.” 18.12 I Jetró, el sogre de Moisès, oferí a Déu un holocaust i sacrificis, i Aaron i tots els ancians d’Israel van entrar a menjar el pa amb el sogre de Moisès a la presència de Déu. 18.13 L’endemà, Moisès es va asseure per administrar justícia al poble, i la gent s’estigué dreta al voltant de Moisès des del matí fins al vespre. 18.14 El sogre de Moisès, observant tot el que ell feia pel poble, digué: “Per què fas això amb la gent? Per què presideixes tu sol, i tota la gent ha d’estar dempeus al teu voltant des del matí fins al vespre?” 18.15 Moisès respongué al seu sogre: “És que la gent acudeix a mi per consultar Déu. 18.16 Sempre que tenen algun plet, vénen a mi; i jo judico entre l’un i l’altre, i els faig present els preceptes de Déu i les seves lleis.” 18.17 El sogre de Moisès li digué: “No és cosa gaire bona això que tu fas. 18.18 Acabaràs esgotat tu i també aquesta gent que t’envolta, perquè la feina és massa pesada per a tu i no podràs dur-la a terme tot sol. 18.19 Escolta, doncs, el que et dic; vull donar-te un consell i que Déu sigui amb tu. Dedica’t personalment al poble davant Déu per a presentar les seves causes a Déu. 18.20 Explica’ls els preceptes i les lleis, i orienta’ls en el camí que han de seguir i les obres que han de practicar. 18.21 Però selecciona d’entre el poble gent capacitada, homes reverents amb Déu, persones de confiança, insubornables, i posa’ls de capdavanters del poble, per caps de miler, caps de centena, caps de cinquantena i caps de desena, 18.22 a fi que, en tot moment, ells puguin jutjar els plets del poble; així totes les qüestions greus te les presentaran a tu i totes les causes lleus les jutjaran ells mateixos. D’aquesta manera et treus càrrega del damunt, fent que la comparteixin amb tu. 18.23 Si ho fas així, i Déu et mana, llavors podràs resistir-ho, i tota aquesta gent tornarà en pau a casa seva.” 18.24 Moisès va escoltar el consell del seu sogre i va fer tot el que li havia indicat. 18.25 Va escollir homes capacitats d’entre tot Israel i els va posar de caps del poble: caps de miler, caps de centena, caps de cinquantena i caps de desena. 18.26 Aquests judicaven el poble en tot moment; les causes difícils, les duien a Moisès, i les causes menors, les jutjaven ells mateixos. 18.27 Després Moisès acomiadà el seu sogre, i aquest se’n tornà a la seva terra.

Èxode 19

19.1 Al tercer mes d’haver sortit els fills d’Israel d’Egipte, justament el primer dia, van arribar al desert del Sinaí. 19.2 Havent partit de Refidim, van entrar al desert del Sinaí i van acampar-hi; allí, davant de la muntanya, s’estigué acampat Israel. 19.3 Moisès va pujar cap a Déu, i el Senyor el cridà des de la muntanya i li digué: “Així parlaràs a la casa de Jacob i anunciaràs als fills d’Israel: 19.4 Vosaltres heu pogut veure el que he fet amb els egipcis i com us he dut damunt ales d’àguila i us he introduït a mi. 19.5 Ara, doncs, si obeïu atentament la meva veu i guardeu la meva aliança, sereu per a mi la meva propietat preuada entre totes els pobles, ja que tota la terra és meva. 19.6 Sereu per a mi un reialme de sacerdots i una nació santa. Aquestes són les paraules que trametràs als fills d’Israel.” 19.7 Moisès va anar a convocar tots els ancians d’Israel i davant d’ells va exposar totes les paraules que el Senyor li havia encomanat. 19.8 Llavors tot el poble unànimement va respondre: “Farem tot el que el Senyor ha manat.” I Moisès va dur al Senyor la resposta del poble. 19.9 El Senyor digué a Moisès: “Jo vindré a trobar-te dins un núvol espès, a fi que el poble em pugui sentir quan parli amb tu, i que per sempre més et cregui.” I Moisès va transmetre al Senyor la resposta del poble. 19.10 El Senyor digué a Moisès: “Torna on és el poble i santifica’ls avui i demà; i que es rentin els vestits. 19.11 Que estiguin preparats per al tercer dia, perquè el tercer dia el Senyor baixarà, a la vista de tot el poble, sobre la muntanya del Sinaí. 19.12 Posaràs límits al poble, tot al voltant, i els indicaràs: “Guardeu-vos de pujar a la muntanya i fins de tocar el seu peu. Aquell qui toqui la muntanya morirà sense remei. 19.13 Però que ningú no li posi la mà al damunt; serà apedregat o travessat amb fletxes. Tant si és home com si és bèstia, no ha de quedar viu. Quan soni el toc de corn allargat, ells podran pujar a la muntanya.” 19.14 Llavors Moisès va baixar de la muntanya cap a on era el poble, el va purificar i ells van rentar-se els vestits. 19.15 I advertí al poble: “Estigueu preparats per al tercer dia, i absteniu-vos de la dona.” 19.16 El tercer dia, a trenc d’alba, hi hagué un esclat de trons i llamps i un núvol espès damunt de la muntanya, amb un fort retruny de trompeta; i tot el poble que era al campament tremolava. 19.17 Moisès va fer sortir la gent del campament, a l’encontre de Déu, i es van deturar al peu de la muntanya. 19.18 La muntanya del Sinaí fumejava tota ella, perquè el Senyor hi havia baixat en forma de foc. El fum pujava com el d’un forn i tota la muntanya tremolava. 19.19 El toc de la trompeta anava retrunyint cada cop més fort; Moisès parlava i Déu li responia amb veu de tro. 19.20 El Senyor havia baixat a la muntanya del Sinaí, al cim de la muntanya; i el Senyor va cridar Moisès al cim de la muntanya i Moisès hi va pujar. 19.21 El Senyor digué a Moisès: “Baixa i amonesta el poble, no sigui que traspassi els límits per venir a contemplar el Senyor i molts d’ells caiguin morts. 19.22 Fins i tot els sacerdots que s’acosten al Senyor han de santificar-se perquè el Senyor no els envesteixi.” 19.23 Moisès respongué al Senyor: “El poble no podrà pujar a la muntanya del Sinaí perquè tu ens ho has prohibit i has dit: Senyala un límit al voltant de la muntanya i declara’l sagrat.” 19.24 El Senyor li respongué: “Vés, baixa, i després puja amb Aaron. Però els sacerdots i el poble que no traspassin els límits per pujar cap al Senyor, no sigui que faci un estrall entre ells.” 19.25 Moisès va baixar al poble i els ho comunicà.

Èxode 20

20.1 Déu va parlar i digué totes aquestes paraules: 20.2 “Jo sóc el Senyor Etern, el teu Déu, que t’he fet sortir de la terra d’Egipte, de la casa de servitud. 20.3 No tindràs altres déus davant meu. 20.4 No et faràs escultura ni cap imatge del que hi ha dalt del cel, ni del que hi ha a baix a la terra, ni del que hi ha a les aigües de sota de la terra. 20.5 No et prosternaràs davant seu ni els prestaràs culte, perquè jo, el Senyor Etern, sóc el teu Déu, un Déu gelós, que castigo la iniquitat dels pares en els fills, fins a la tercera i la quarta generació d’aquells qui m’odien; 20.6 però mantinc la misericòrdia per a mil generacions amb aquells qui m’estimen i guarden els meus manaments. 20.7 No prendràs en fals el nom del Senyor Etern, el teu Déu; perquè el Senyor no tindrà per innocent el qui pren el seu nom en fals. 20.8 Tingues present que has de santificar el dia del dissabte. 20.9 Sis dies treballaràs per a dur a terme tota la teva feina, 20.10 però el dia setè és de descans, dedicat al Senyor, el teu Déu. No facis cap feina; ni tu, ni el teu fill, ni la teva filla, ni el teu servent, ni la teva criada, ni el teu animal de càrrega, ni el foraster resident als teus dominis. 20.11 Perquè el Senyor en sis dies va fer el cel i la terra, el mar i tot el que s’hi mou, i va descansar el dia setè. Per això el Senyor va beneir el dissabte i el va consagrar. 20.12 Honra el pare i la mare, a fi que els teus dies siguin perllongats damunt la terra que el Senyor, el teu Déu, et dóna. 20.13 No mataràs. 20.14 No cometràs adulteri. 20.15 No robaràs. 20.16 No alçaràs fals testimoni contra el teu proïsme. 20.17 No cobejaràs la casa del teu proïsme, ni cobejaràs la muller del teu proïsme, ni el seu servent, ni la seva criada, ni el seu bou, ni el seu ase, ni res del que pertany al teu proïsme.” 20.18 Tot el poble fou testimoni dels trons, els llamps, el retruny de la trompeta i la muntanya que fumejava, però la gent, espaordida, es mantenia allunyada. 20.19 Per això van dir a Moisès: “Parla tu amb nosaltres, que podrem entendre’t, però que no parli Déu amb nosaltres, no fos cas que moríssim.” 20.20 Moisès respongué al poble: “No tingueu por, que Déu ha vingut per provar-vos i perquè el seu temor el tingueu sempre present i no pequeu.” 20.21 El poble es mantenia a distància, mentre Moisès s’acostava a la fosca nuvolada on era Déu. 20.22 El Senyor digué a Moisès: “Així diràs als fills d’Israel: Vosaltres heu vist que des del cel he parlat amb vosaltres. 20.23 No fareu al meu costat déus de plata o déus d’or, no us els fabriqueu. 20.24 Em faràs un altar de terra i damunt d’ell m’oferiràs els teus holocaustos i les teves ofrenes de pau, dels teus ramats d’ovelles i del bestiar. En tot lloc on deixi jo record del meu nom, vindré a tu i et beneiré. 20.25 I si em vols aixecar un altar de pedra, no l’edificaràs de pedres tallades, perquè en fer servir la teva eina damunt d’elles queden profanades. 20.26 Tampoc no pujaràs al meu altar per una graonada, a fi que no es descobreixi la teva nuesa al seu damunt.

Èxode 21

21.1 Aquestes són les lleis que posaràs davant seu: 21.2 Quan compris un esclau hebreu, et servirà sis anys, però l’any setè podrà marxar lliure i de franc. 21.3 Si hagués entrat tot sol, tot sol sortirà; si era casat, la seva dona sortirà amb ell. 21.4 Si el seu amo li hagués donat muller, i ella li hagués infantat fills o filles, la muller i els seus fills seran del seu amo, i ell sortirà sol. 21.5 Però si l’esclau deia amb insistència: “Jo estimo el meu amo, la meva muller i els meus fills, renuncio a la llibertat”, 21.6 llavors el seu amo el durà davant Déu i, fent-lo acostar a la porta o al seu muntant, li foradarà l’orella amb un punxó, i quedarà al seu servei per sempre més. 21.7 Si algú ven la seva filla per esclava, ella no sortirà de l’esclavatge com en surten els esclaus. 21.8 Si desplau al seu amo i aquest no l’elegeix per dona seva, permetrà que sigui redimida: no podrà vendre-la a gent estrangera, després d’haver-la defraudat. 21.9 Si la destina al seu fill, la tractarà segons el dret de les filles. 21.10 En cas de prendre una altra dona més, no privarà la primera de l’aliment, del vestit ni del dret conjugal. 21.11 Però si no li proporciona aquestes tres coses, ella podrà anar-se’n de franc, sense rescat. 21.12 Qui fereixi un home causant-li la mort serà sentenciat a mort. 21.13 Però si no ha estat premeditat, sinó que Déu l’ha deixat caure a les seves mans, ja t’indicaré un lloc on pugui refugiar-se. 21.14 En canvi, si algú posa un parany contra el seu proïsme i el mata traïdorament, fins del meu propi altar l’arrancareu perquè sigui mort. 21.15 Qui pegui el pare o la mare serà sentenciat a mort. 21.16 Qui rapti una persona, tant si l’ha venuda com si encara és al seu poder, serà sentenciat a mort. 21.17 Qui maleeixi el pare o la mare serà sentenciat a mort. 21.18 Si uns homes es barallen i l’un fereix el seu company amb una pedra, o li dóna un cop de puny, sense matar-lo, però que l’obliga a fer llit, 21.19 si aquest es lleva i pot caminar a fora amb el bastó, el qui l’ha ferit serà exculpat, però li haurà de pagar el temps perdut i sufragar la curació completa. 21.20 Si algú fereix amb un bastó el seu servent o la seva serventa, i moren a les seves mans, hauran de ser venjats sens falta; 21.21 però si sobreviuen un o dos dies, no seran venjats, perquè eren de la seva propietat. 21.22 Si uns homes, mentre es barallen, donen un cop a una dona embarassada, provocant-li l’avortament, sense cap altre perjudici, es pagarà la indemnització que reclami el marit de la dona segons estipulin els jutges; 21.23 però, si en resulta algun dany, pagarà vida per vida, 21.24 ull per ull, dent per dent, mà per mà, peu per peu, 21.25 cremada per cremada, ferida per ferida, cop per cop. 21.26 Si algú colpeja l’ull del seu servent o de la seva serventa i els deixa bornis, els donarà la llibertat en compensació del seu ull. 21.27 Si algú fa saltar una dent del seu servent o de la seva serventa, li donarà la llibertat en compensació de la dent. 21.28 Si un toro envesteix un home o una dona i els causa la mort, serà apedregat sense remei. La seva carn no serà menjada, i l’amo del toro absolt. 21.29 Però si el toro ja envestia la gent des de temps enrere, i això havia estat notificat al seu amo sense que aquest prengués cap precaució, en cas que el toro mati un home o una dona, serà apedregat, i també el seu amo serà sentenciat a mort. 21.30 Si se li imposa un preu de rescat, pagarà en rescat de la seva vida tot el que li sigui exigit. 21.31 Tant si ha envestit un noi com si ha envestit una noia, se li aplicarà aquesta mateixa norma. 21.32 Si el toro envesteix un servent o una serventa, es pagaran trenta sicles de plata a l’amo d’ells, i el toro serà apedregat. 21.33 Si algú deixa obert un pou, o bé en cava un i no el tapa, i hi cau un bou o un ase, 21.34 el propietari del pou pagarà a l’amo dels animals el seu preu en diner, i la bèstia morta serà seva. 21.35 Si el toro d’algú envesteix el toro d’un altre i li causa la mort, vendran el toro viu i es partiran els diners, i també es partiran el toro mort. 21.36 Però si ja era sabut que el toro tenia tendència a envestir des de feia temps, i el seu amo no en feia cas, pagarà toro per toro, però la bèstia morta serà seva.

Èxode 22

22.1 Si algú roba un bou o una ovella i els degolla o els ven, pagarà cinc bous pel bou i quatre ovelles per l’ovella. 22.2 Si el lladre, atrapat en el moment de l’assalt, és ferit i es mor, no hi haurà venjança de sang per a ell; 22.3 però si el sol ja ha sortit, tindrà dret a venjança de sang. La compensació es obligatòria; si el lladre no té res, serà venut pel seu robatori. 22.4 Si allò que ha robat, sigui bou, ase o ovella, és trobat viu en el seu poder, en rescabalarà el doble. 22.5 Si algú engega el seu bestiar perquè pasturi pel camp o per la vinya, i el seu bestiar pastura en la propietat d’un altre, haurà de compensar el dany amb el bo i millor del seu propi camp o de la seva pròpia vinya. 22.6 Si algú fa un foc, i s’encenen més argelagues i es propaga cremant les garbes o el blat del camp o el sembrat, qui hagi començat el foc serà obligat a compensar el valor que s’hagi cremat. 22.7 Si algú confia a un altre diners o objectes de valor perquè els guardi, i li són robats de la pròpia casa, si el lladre és atrapat, en rescabalarà el doble. 22.8 I si el lladre no és descobert, l’amo de la casa es presentarà davant Déu per veure si no ha ficat la mà en el que era del seu veí. 22.9 En tota aquesta qüestió d’apropiació indeguda, sobre un bou, un ase, una ovella, un vestit o qualsevol cosa extraviada que un reclami afirmant que allò és seu, la qüestió d’ambdós serà presentada davant Déu; aquell qui Déu declari culpable restituirà el doble al seu company. 22.10 Si un confia a un altre la custòdia d’un ase, un bou, una ovella o qualsevol altre animal, i es mor o es lesiona, o és robat sense que ningú ho vegi, 22.11 s’interposarà entre ambdós jurament pel Senyor que no ha ficat la mà en allò que era propietat del seu proïsme; el propietari ho acceptarà i no hi haurà càrrec de restitució. 22.12 Tanmateix, si el robatori hagués estat comès davant seu, haurà de compensar el propietari. 22.13 Si hagués estat destrossat per una fera, que porti com a prova les despulles i no haurà de rescabalar-ne res. 22.14 Si algú manlleva una bèstia al seu veí i es lesiona o es mor mentre el seu amo no hi és, haurà d’indemnitzar-lo; 22.15 però si el seu amo hi era present, no hi haurà indemnització. Si era llogada, la indemnització queda inclosa en el lloguer. 22.16 Si algú sedueix una donzella que encara no està promesa i jeu amb ella, haurà de pagar el dot i s’haurà de casar amb ella. 22.17 Si el pare no la hi vol concedir de cap manera, abonarà tants de diners com sigui el dot de les donzelles. 22.18 No deixaràs que cap fetillera visqui. 22.19 Tot el qui copuli amb una bèstia haurà de morir. 22.20 Aquell qui ofereixi sacrificis a altres déus, en comptes d’oferir-los únicament al Senyor Etern, serà exterminat. 22.21 No oprimiràs ni maltractaràs el foraster; perquè vosaltres vau ser forasters a la terra d’Egipte. 22.22 No afligireu cap viuda ni cap orfe. 22.23 Si els afligiu i clamen a mi, no em faré el sord al seu clam, 22.24 s’encendrà la meva ira i us mataré amb l’espasa, i les vostres dones quedaran viudes i els vostres fills, orfes. 22.25 Si prestes diners a gent del meu poble, al pobre que conviu amb tu, no et portis amb ell com un usurer, no li exigiràs interessos. 22.26 Si prens en penyora el mantell del teu proïsme, així que es pongui el sol l’hi tornaràs; 22.27 perquè és el seu únic abric, és el que cobreix el seu cos. Amb què dormiria? Llavors, si clama a mi l’escoltaré, perquè sóc ple d’amor. 22.28 No ofenguis mai Déu, ni vituperis qui governa el teu poble. 22.29 No diferiràs l’ofrena de les teves collites ni del teu cup. El primogènit dels teus fills me l’oferiràs a mi. 22.30 Igualment faràs amb el teu bestiar i amb les teves ovelles: set dies restarà amb la seva mare, i el vuitè dia me l’oferiràs. 22.31 Heu de ser homes consagrats a mi. No menjareu la carn que ha estat destrossada al camp; llenceu-la als gossos.

Èxode 23

23.1 No faràs córrer rumors falsos, ni et concertaràs amb els dolents per a testificar falsament. 23.2 No segueixis els qui són més per fer malifetes, ni testifiquis en una causa decantant-te per la majoria contra tot dret; 23.3 com tampoc no has de ser parcial a favor del desvalgut. 23.4 Si trobes el bou o l’ase del teu enemic que s’hagi extraviat, l’hi portaràs. 23.5 Si veus caigut sota el pes de la càrrega l’ase d’aquell qui t’odia, no el desemparis, ajuda l’amo a aixecar-lo. 23.6 No falsejaràs els drets del desvalgut en el seu procés. 23.7 Allunya’t de causes fraudulentes. No faràs morir l’innocent i el just, perquè no absoldré el culpable, 23.8 No acceptaràs cap suborn, perquè el suborn encega els clarividents i capgira el testimoni dels honestos. 23.9 No oprimiràs el foraster; que vosaltres ja sabeu el que és ser foraster, perquè en vau ser a la terra d’Egipte. 23.10 Durant sis anys sembraràs la teva terra i en colliràs els fruits; 23.11 però el setè la deixaràs estar en repòs, a fi que els pobres del teu país se n’alimentin i el que ells deixin s’ho mengin els animals del camp. Igualment faràs amb la teva vinya i el teu oliverar. 23.12 Durant sis dies faràs la teva feina i el setè descansaràs, a fi que el teu bou i el teu ase puguin reposar, i perquè el fill de la teva serventa i el foraster tinguin un respir. 23.13 Compliu tot el que us he manat i no invoqueu el nom d’altres déus; ni tan sols no els esmenteu. 23.14 Tres vegades l’any em celebraràs una festa. 23.15 Guardaràs la festa dels Àzims: durant set dies menjaràs pa àzim, com t’he manat, en el temps indicat del mes d’abib, perquè fou en aquest mes que vau sortir d’Egipte, i que ningú no vingui davant meu amb les mans buides. 23.16 D’igual manera la festa de la Sega, de les primícies del teu treball, del que hauràs sembrat al camp. Igualment com la festa de la Collita, en acabar l’any, quan recullis del camp els fruits del teu treball. 23.17 Tres vegades l’any es presentaran tots els homes davant el Senyor, el Déu Etern. 23.18 No oferiràs la sang del meu sacrifici amb pa fermentat ni guardaràs el greix de la meva festa fins a l’endemà. 23.19 Portaràs a la casa del Senyor, el teu Déu, el bo i millor de les primícies de la teva terra. No couràs el cabrit amb la llet de la seva mare. 23.20 Mira, jo enviaré un àngel davant teu perquè et guardi pel camí i t’introdueixi al lloc que t’he preparat. 23.21 Davant d’ell, porta’t bé i escolta la seva veu. No li siguis rebel, que no perdonarà les vostres transgressions, ja que el meu Nom és en ell. 23.22 En canvi, si escoltes amatent la seva veu i fas tot el que jo digui, els teus enemics seran els meus enemics, i els teus contraris, els meus contraris. 23.23 El meu àngel anirà davant teu i et farà entrar a la terra dels amorreus, els hitites, els perizites, els cananeus, els hivites i els jebuseus, i jo els exterminaré. 23.24 No adoraràs els seus déus ni els serviràs, ni imitaràs la seva conducta; sinó que els destruiràs per complet i esmicolaràs les seves esteles. 23.25 Donareu culte al Senyor Etern, el vostre Déu, i ell beneirà el vostre pa i la vostra aigua. Allunyaré de tu les malalties, 23.26 i no hi haurà a la teva terra cap dona que avorti ni que sigui estèril, i deixaré que el nombre dels teus dies es compleixi. 23.27 Faré anar el meu terror davant teu i ompliré de consternació tots els pobles per on passaràs, i faré girar cua als teus enemics davant teu. 23.28 Enviaré tàvecs davant teu, perquè fugin de la teva presència els hivites, els cananeus i els hitites. 23.29 No els expulsaré de davant teu en un sol any, a fi que la terra no esdevingui un erm i es multipliquin contra tu les feres del camp. 23.30 Els faré marxar de davant teu a poc a poc, fins que hagis crescut i puguis apoderar-te de la terra. 23.31 Fixaré els teus límits des del mar Roig fins al mar dels filisteus (el Mediterrani), i des del desert fins al Riu (l’Eufrates), ja que posaré a les teves mans els habitants del país perquè els expulsis de davant teu. 23.32 No facis cap pacte amb ells ni amb els seus déus. 23.33 No deixaràs que habitin en la teva terra, no fos cas que et fessin pecar contra mi, donant culte als seus déus; això seria un parany per a tu.”

Èxode 24

24.1 Després digué a Moisès: “Puja cap al Senyor, tu, Aaron, Nadab, Abihú i setanta d’entre els ancians d’Israel, i adorareu des de lluny. 24.2 Només Moisès tot sol s’acostarà al Senyor; i ells que no s’acostin, i el poble que no el segueixi.” 24.3 Llavors Moisès va anar a explicar al poble totes les paraules del Senyor i totes les decisions, i el poble en pes va respondre a una veu: “Complirem tot el que el Senyor ha dit.” 24.4 Moisès va escriure totes les paraules del Senyor i, llevant-se de matinada, va aixecar un altar al peu de la muntanya i dotze columnes per les dotze tribus d’Israel. 24.5 Després hi féu anar uns joves dels fills d’Israel perquè oferissin holocaustos i immolessin vedells al Senyor com a sacrificis de pau. 24.6 Moisès prengué la meitat de la sang i la va posar en uns gibrells, i l’altra meitat la va espargir damunt l’altar. 24.7 Prengué el Llibre de l’Aliança, el va llegir al poble i ells digueren: “Tot el que ha dit el Senyor ho complirem, i obeirem.” 24.8 Llavors Moisès prengué la sang, la va espargir sobre el poble i digué: “Heus aquí la sang de l’Aliança que el Senyor ha fet amb vosaltres, per mitjà de totes aquestes paraules.” 24.9 Moisès hi va pujar amb Aaron, Nadab, Abihú i setanta dels ancians d’Israel, 24.10 i veieren el Déu d’Israel. Sota els seus peus hi havia com un enrajolat de safir, tan clar com el mateix cel. 24.11 Però no va estendre la mà contra els ancians d’Israel, i van poder veure Déu, i van menjar i van beure. 24.12 El Senyor digué a Moisès: “Puja cap a mi a la muntanya i espera’t allà, que et donaré unes taules de pedra amb la Llei i els manaments que hi tinc escrits per a instruir-los.” 24.13 Moisès es va alçar, amb el seu ajudant Josuè, i va pujar a la muntanya de Déu. 24.14 Als ancians els havia dit: “Espereu-nos aquí fins que tornem. Aquí teniu Aaron i Hur; qui tingui alguna qüestió, que s’adreci a ells.” 24.15 Moisès va pujar a la muntanya i el núvol la va cobrir. 24.16 I la glòria del Senyor es va situar damunt la muntanya del Sinaí, i el núvol la tingué coberta durant sis dies. El setè dia, Déu va cridar Moisès d’enmig del núvol. 24.17 L’aspecte de la glòria del Senyor era, als ulls dels fills d’Israel, com un foc abrandat al cim de la muntanya. 24.18 Moisès va entrar dins el núvol i va pujar a la muntanya. I s’hi estigué quaranta dies i quaranta nits.

Èxode 25

25.1 El Senyor va parlar així a Moisès: 25.2 “Digues als fills d’Israel que recullin una ofrena per a mi. De tothom a qui mogui el cor, en prendreu la meva ofrena. 25.3 Aquesta és l’ofrena que podreu acceptar: or, plata i bronze; 25.4 teles de porpra roges o carmesí, lli fi i pèl de cabra; 25.5 pells vermelles de be, cuiro i fusta d’acàcia; 25.6 oli per al llum, essències per a l’oli de la unció i per a l’encens aromàtic; 25.7 pedres d’ònix, pedres d’encast per a l’efod i per al pectoral; 25.8 i em faran un santuari perquè pugui habitar enmig d’ells. 25.9 D’acord amb tot el que jo et mostraré, referent al model del tabernacle i al disseny del seus atuells, així ho faràs. 25.10 Faràs una arca de fusta d’acàcia, de dues colzades i mitja de llargària, una colzada i mitja d’amplària i una colzada i mitja d’alçària. 25.11 La recobriràs d’or pur per dins i per fora, i pel damunt l’adornaràs amb una motllura d’or. 25.12 Fondràs quatre argolles d’or que posaràs als seus quatre peus, això és, dues argolles a l’un costat i dues argolles a l’altre. 25.13 També faràs barres de fusta d’acàcia i les recobriràs d’or; 25.14 i passaràs les barres per les argolles, als costats de l’arca, per a transportar-la. 25.15 Les barres es quedaran dins les argolles i no es trauran d’allà. 25.16 Dins l’arca, hi dipositaràs el Testimoni que després et donaré. 25.17 Faràs un propiciatori d’or pur, de dues colzades i mitja de llargària i d’una colzada i mitja d’amplària. 25.18 A més, faràs dos querubins d’or amartellat, als dos extrems del propiciatori. 25.19 Faràs un querubí a l’un extrem i un altre querubí a l’altre extrem. Els querubins dels dos extrems formaran un tot amb el propiciatori. 25.20 Els querubins tindran les ales esteses enlaire cobrint el propiciatori, amb la cara girada vers al propiciatori. 25.21 Situaràs el propiciatori sobre la part superior de l’arca, i a dins hi posaràs el Testimoni que et donaré. 25.22 Allí em trobaré amb tu; i de dalt del propiciatori, entre els dos querubins que tapen l’Arca del Testimoni, et comunicaré tot allò que hagi de manar-te sobre els fills d’Israel. 25.23 També faràs una taula de fusta d’acàcia, de dues colzades de llargària, una colzada d’amplària i una colzada i mitja d’alçària. 25.24 La recobriràs d’or pur i l’envoltaràs d’una motllura d’or. 25.25 Li faràs també una franja d’un pam tot al voltant i una motllura d’or al voltant de la franja. 25.26 Li faràs quatre argolles d’or i situaràs les argolles als quatre angles que corresponen a les seves quatre potes. 25.27 Les argolles estaran tocant a la franja, per a passar-hi les barres i transportar la taula. 25.28 Les barres, les faràs de fusta d’acàcia i les recobriràs d’or, i amb elles es transportarà la taula. 25.29 Fabricaràs els plats, les culleres, les gerres i les tasses per a les libacions; els hauràs de fer d’or pur. 25.30 I sobre la taula posaràs el Pa de la Proposició perpètuament davant meu. 25.31 Faràs també un lampadari d’or pur; el faràs amartellat, amb el peu i la canya; copes, calzes i pètals formaran amb ell una sola peça. 25.32 Dels seus costats sortiran sis braços: tres braços per l’un cantó i tres per l’altre. 25.33 El primer braç tindrà tres calzes en forma de flor d’ametller, amb pom i flor. Igualment, el segon braç tindrà tres calzes en forma de flor d’ametller, amb pom i flor; i així mateix els sis braços que sortiran del lampadari. 25.34 El tronc tindrà quatre calzes, també en forma de flor d’ametller, amb poms i flors: 25.35 un pom sota els dos braços que sortiran del lampadari, un pom sota els dos altres i un pom sota els dos braços restants; així amb els sis braços que sortiran del lampadari. 25.36 Els poms i els braços formaran un sol cos, tot ell serà d’or pur amartellat. 25.37 Li faràs set gresols i els penjaràs de manera que il·luminin a l’altra banda, de cara. 25.38 Els mocallums i els platets seran d’or pur. 25.39 Per a fer el lampadari amb tots els accessoris, empraràs un talent d’or pur. 25.40 Para compte de fer-lo d’acord amb el model que se t’ha mostrat a la muntanya.

Èxode 26

26.1 Faràs el Tabernacle amb deu tapissos de torçal de lli, de teixit morat, porpra i escarlata, i hi brodaràs artísticament uns querubins. 26.2 La llargària de cada tapís serà de vint-i-vuit colzades, i l’amplària, de quatre colzades; tots els tapissos tindran la mateixa mida. 26.3 Cinc dels tapissos seran cosits l’un a l’altre, i de la mateixa manera seran units els altres cinc. 26.4 Faràs unes baguetes de tela morada al voraviu del primer conjunt, a l’extrem on s’ha d’enllaçar, i el mateix faràs al voraviu del segon conjunt, a l’extrem on s’ha d’enllaçar. 26.5 Posaràs cinquanta baguetes al primer conjunt i cinquanta baguetes a l’extrem del segon conjunt, al cantó on s’ha d’enllaçar, contraposant les unes a les altres. 26.6 Després faràs cinquanta gafets d’or i ajuntaràs els tapissos l’un amb l’altre mitjançant els gafets, de forma que el Tabernacle tingui un sol caient. 26.7 Faràs també tapissos de pèl de cabra per al cobertor de damunt el Tabernacle. En faràs onze peces. 26.8 Cada peça tindrà trenta colzades de llargada i quatre colzades d’amplada; totes les peces tindran la mateixa mida. 26.9 Ajuntaràs cinc tapissos d’una part i sis d’una altra, i doblaràs la sisena peça sobre el davant de la tenda. 26.10 Faràs cinquanta baguetes al voraviu d’una de les peces, a l’extrem on s’ha d’enllaçar, i cinquanta baguetes al voraviu de la segona peça, on s’ha d’enllaçar. 26.11 Faràs cinquanta gafets de bronze i cordaràs els gafets amb les baguetes, a fi que el Tabernacle quedi enllaçat i esdevingui un sol habitatge. 26.12 Com que les peces de la tenda són més amples, faràs que la meitat sobrant de la peça pengi, pel darrere del Tabernacle, 26.13 una colzada per cada cantó. S’estendrà en ambdós costats del Tabernacle, a l’un i l’altre cantó, per cobrir-lo. 26.14 També faràs, per al Tabernacle, una coberta de pells de be tenyides de vermell, i al damunt una altra coberta de pells fines. 26.15 Per al Tabernacle faràs taulons de fusta d’acàcia, que posaràs drets. 26.16 Cada tauló tindrà deu colzades de llargada i una colzada i mitja d’amplada, 26.17 Cada tauló tindrà dos espigons que encaixin l’un amb l’altre. Fes el mateix amb tots els taulons del Tabernacle. 26.18 Disposaràs així els taulons per al Tabernacle: vint taulons per la banda del Nègueb, cap al sud; 26.19 i posaràs quaranta bases de plata sota els vint taulons, dues bases sota cada tauló pels dos espigons, i dues bases sota cada un dels altres taulons pels dos espigons. 26.20 Igualment per a l’altra banda del Tabernacle, la que mira al nord, vint taulons, 26.21 amb les seves quaranta bases de plata: dues bases sota cada tauló. 26.22 A la banda del darrere del Tabernacle, la que mira a occident, hi disposaràs sis taulons. 26.23 I per als angles del fons del Tabernacle, faràs dos taulons 26.24 de manera que puguin unir-se per la part inferior i encaixar perfectament per la part superior, a l’alçada de la primera anella. Així serà per als dos taulons destinats als dos angles. 26.25 Seran vuit taulons amb les seves bases de plata, això és, setze bases: dues bases sota cada tauló. 26.26 Faràs també cinc travessers de fusta d’acàcia per als taulons de l’un costat del Tabernacle, 26.27 cinc travessers per als taulons de l’altre costat i cinc travessers per als taulons de la part posterior del Tabernacle, la que mira a occident. 26.28 El travesser mitger passarà a mitja alçada dels taulons, de l’un extrem a l’altre. 26.29 Recobriràs d’or els taulons. També faràs d’or les seves anelles, on s’encaixaran els travessers, que recobriràs d’or. 26.30 Construiràs el Tabernacle d’acord amb el model que se t’ha mostrat a la muntanya. 26.31 Faràs un vel de teixit morat, porpra, escarlata, i torçal de lli, i hi brodaràs artísticament uns querubins. 26.32 El penjaràs de quatre columnes d’acàcia recobertes d’or, amb els ganxos d’or i damunt quatre bases de plata. 26.33 Penjaràs el vel sota els gafets, i allí, dins el vel, duràs l’Arca del Testimoni. Així el vel us farà de separació entre el Lloc Sant i el Lloc Santíssim. 26.34 Posaràs el propiciatori sobre l’Arca del Testimoni, al Lloc Santíssim. 26.35 Situaràs la taula fora del vel i el lampadari al davant de la taula, al costat meridional del Tabernacle, però la taula la posaràs al costat nord. 26.36 Faràs una cortina per a l’entrada del Tabernacle, de teixit morat, porpra, escarlata i torçal de lli, brodada artísticament. 26.37 Per a la cortina faràs cinc columnes d’acàcia i les recobriràs d’or, amb els ganxos d’or; i per a les columnes fondràs cinc bases de bronze.

Èxode 27

27.1 L’altar el faràs de fusta d’acàcia, de cinc colzades de llargada i cinc colzades d’amplada; serà quadrat i tindrà tres colzades d’alçada. 27.2 Als seus quatre cantons hi faràs corns, formant tot una sola peça, que recobriràs de bronze. 27.3 Hi faràs els corresponents gibrells per a recollir la cendra, les pales, els vasos, les forquetes i els brasers; tots els atuells els faràs de bronze. 27.4 També un enreixat de bronze en forma de xarxa, i sobre la xarxa quatre anelles de bronze als quatre cantons. 27.5 La xarxa la posaràs sota la cornisa inferior de l’altar, de manera que arribi fins a la meitat de l’altar. 27.6 Per a l’altar faràs unes barres, unes vergues de fusta d’acàcia recobertes de bronze. 27.7 Passaràs les barres per les anelles d’ambdós costats de l’altar, per quan s’hagi de transportar. 27.8 L’altar el faràs de planxes de fusta i quedarà buit, tal com se t’ha mostrat a la muntanya. 27.9 Confeccionaràs també l’atri del Tabernacle. Per la banda del Nègueb, cara a migdia, l’atri tindrà cortines de torçal de lli, d’una llargària de cent colzades per un dels costats. 27.10 Hi haurà vint columnes, amb vint bases de bronze. Els ganxos de les columnes i les anelles seran de plata. 27.11 Igualment, en el costat nord, en tota la seva llargada, hi haurà cortines de cent colzades, amb vint columnes i vint bases de bronze. Els ganxos de les columnes i les anelles seran de plata. 27.12 Tot a l’ample de l’atri, pel costat d’occident, hi haurà cortines de cinquanta colzades, amb deu columnes i amb les deu bases corresponents. 27.13 L’amplària de l’atri pel costat de l’est, a l’orient, serà de cinquanta colzades. 27.14 Hi haurà quinze colzades de cortines per l’un costat, amb tres columnes i tres bases. 27.15 Per l’altre costat hi haurà quinze colzades de cortines, amb tres columnes i tres bases. 27.16 La porta de l’atri tindrà un tapís de vint colzades de teixit morat, porpra, escarlata i torçal de lli, amb brodat artístic. Hi haurà quatre columnes amb quatre bases. 27.17 Totes les columnes que voregen l’atri tindran anelles de plata, amb ganxos de plata i bases de bronze. 27.18 L’atri tindrà cent colzades de llargada, cinquanta d’amplada per ambdós costats, i cinc colzades d’alçada de cortinatges de torçal de lli. Les bases seran de bronze. 27.19 Tots els estris del Tabernacle per a tots els serveis, totes les seves estaques i totes les estaques de l’atri seran de bronze. 27.20 Manaràs als fills d’Israel que et procurin oli pur d’oliva premsada per a l’enllumenat, a fi d’alimentar contínuament els gresols. 27.21 Aaron i els seus fills el disposaran a la tenda de l’oracle, fora del vel que oculta el Testimoni, davant del Senyor, des del vespre fins al matí. Serà un estatut perpetu per a totes les generacions dels fills d’Israel.

Èxode 28

28.1 I tu, d’entre els fills d’Israel, fes que estiguin al teu costat el teu germà Aaron amb els seus fills Nadab, Abihú, Eleazar i Itamar, perquè siguin els meus sacerdots. 28.2 Faràs vestidures sagrades, d’honor i ornament, per al teu germà Aaron. 28.3 Parlaràs amb tots els artesans experts, als quals he dotat de coneixements, a fi que confeccionin les vestidures d’Aaron per a consagrar-lo com a sacerdot meu. 28.4 Aquestes són les vestidures que hauran de confeccionar: el pectoral, l’efod, el mantell, la túnica brodada, la mitra i la faixa. Faran, doncs, vestidures sagrades per al teu germà Aaron i també per als seus fills, perquè em facin de sacerdots. 28.5 Hi empraran fil d’or, fibres de porpra, morada i escarlata, i torçal de lli. 28.6 L’efod el faran brodat artísticament amb fil d’or, morat, porpra, escarlata i torçal de lli. 28.7 Tindrà dues muscleres que es fixaran als seus dos extrems per a subjectar-lo. 28.8 El llaç que tindrà al damunt l’efod, per a subjectar-lo, serà brodat de la mateixa manera, formant un conjunt, amb fil morat, porpra, escarlata i or, i de torçal de lli. 28.9 Prendràs dues pedres d’ònix i hi gravaràs els noms dels fills d’Israel: 28.10 sis dels seus noms en una pedra i sis en l’altra, seguint l’ordre de naixement. 28.11 A l’estil del gravador de pedres, amb gravats com de segell, faràs gravar aquelles dues pedres amb els noms dels fills d’Israel; encastades amb incrustacions d’or. 28.12 I les posaràs damunt les muscleres de l’efod; serà un record a favor dels fills d’Israel, perquè Aaron portarà els seus noms damunt les dues muscleres a la presència del Senyor com a recordatori. 28.13 Faràs muntures de filigranes amb or, 28.14 i dues cadenetes d’or pur, trenades en forma de cordó, que fixaràs a les muntures. 28.15 Faràs el pectoral del judici artísticament treballat, igual que l’efod: amb fil morat, porpra, escarlata i or, i torçal de lli. 28.16 Serà quadrat i doble, d’un pam de llargada i un pam d’amplada. 28.17 El cobriràs de pedreria muntada en quatre rengles de pedres: en el primer rengle, una sarda, un topazi i una maragda; 28.18 en el segon rengle, un robí, un safir i un jaspi; 28.19 en el tercer rengle, un jacint, una àgata i una ametista; 28.20 en el quart rengle, un crisòlit, un ònix i un beril·le. Muntades en filigranes d’or. 28.21 El nombre de pedres correspondrà al dels fills d’Israel: dotze, d’acord amb els seus noms. Seran gravades com els segells, cada una amb el seu nom, segons les dotze tribus. 28.22 Per al pectoral, faràs cadenetes d’or pur, trenades en forma de cordó; 28.23 i dues anelles d’or que fixaràs als seus dos extrems. 28.24 Fixaràs els dos cordons d’or a les dues anelles, als extrems del pectoral; 28.25 uniràs els dos extrems dels dos cordons a les dues muntures i els fixaràs a la part davantera de les muscleres de l’efod. 28.26 Faràs dues anelles d’or, que situaràs als dos extrems del pectoral, a la vora que hi ha al revers de l’efod, per la banda de dins. 28.27 També faràs dues anelles d’or, que situaràs a les dues muscleres de l’efod, a la part inferior, pel davant, tocant a la seva juntura per damunt el llaç de l’efod. 28.28 Lligaran el pectoral, mitjançant les seves anelles, a les anelles de l’efod amb un cordó morat, a fi que quedi situat damunt el llaç de l’efod i no se’n pugui desprendre. 28.29 Així Aaron portarà sobre el seu cor els noms dels fills d’Israel en el pectoral del judici quan entri al Lloc Sant, en memorial continu a la presència del Senyor. 28.30 Dins del pectoral del judici hi posaràs l’Urim i el Tummim, a fi que estiguin sobre el cor d’Aaron sempre que entri a la presència del Senyor; i perquè Aaron porti la causa dels fills d’Israel sobre el seu cor a la presència del Senyor contínuament. 28.31 Teixiràs el mantell de l’efod, tot ell morat. 28.32 Al centre hi haurà una obertura per a passar-hi el cap; l’obertura portarà tot al voltant un voraviu teixit com el coll d’una cota, a fi que no s’esquinci. 28.33 Sobre el voraviu inferior hi brodaràs magranes de color morat, porpra i escarlata, i entremig hi posaràs campanetes d’or, tot al seu voltant: 28.34 una campaneta d’or i una magrana, una campaneta d’or i una magrana, tot al voltant del voraviu inferior. 28.35 Aaron el durà posat sempre que oficiï; així se sentirà el seu dringar quan entri al Lloc Sant, a la presència del Senyor, i quan en surti; així no morirà. 28.36 Faràs una placa d’or pur i hi gravaràs una inscripció com els entallats de segell: “Consagrat al Senyor”, 28.37 i la subjectaràs a una cinta morada, de forma que quedi fixa sobre la part frontal de la mitra. Ha de situar-se al davant. 28.38 Quedarà sobre el front d’Aaron, perquè així ell carregarà amb les faltes que els fills d’Israel cometin en les coses santes i quan consagrin totes les seves santes ofrenes. Estarà contínuament sobre el seu front, a fi que puguin trobar benevolència davant el Senyor. 28.39 Teixiràs la túnica amb lli, i faràs també amb lli la mitra i la faixa, brodada artísticament. 28.40 També faràs túniques per als fills d’Aaron. I faixes i tiares que els donin dignitat i honor. 28.41 Amb això faràs vestir el teu germà Aaron i els seus fills; i els ungiràs i els consagraràs perquè siguin els meus sacerdots. 28.42 Els faràs també uns pantalons de lli que cobreixin la seva nuesa, que vagin des dels lloms fins a les cuixes. 28.43 Aaron i els seus fills els portaran quan entrin al Tabernacle de la Reunió, o quan s’acostin a l’Altar per oficiar al Lloc Sant, per evitar que caiguin en culpa i hagin de morir. Aquest és un decret a perpetuïtat per a ell i la seva descendència.

Èxode 29

29.1 Això és el que has de fer amb ells a fi de consagrar-los perquè seguin els meus sacerdots: Pren un vedell jove i dos moltons sense defecte, 29.2 pa àzim i coques sense llevat pastades amb oli, i pastes sense llevat untades amb oli. Ho faràs amb flor de farina de blat. 29.3 Ho posaràs en una panera, i ho presentaràs juntament amb el vedell i els dos moltons. 29.4 Faràs que es presentin Aaron i els seus fills a l’entrada del Tabernacle de la Reunió i els rentaràs amb aigua. 29.5 Després prendràs les vestidures i vestiràs Aaron amb la túnica, el mantell, l’efod i el pectoral, que cenyiràs amb la cinta de l’efod. 29.6 Al cap li posaràs la mitra, i sobre la mitra hi col·locaràs la diadema santa. 29.7 Llavors prendràs l’oli de la unció i, vessant-lo sobre el seu cap, l’ungiràs. 29.8 Després faràs venir els seus fills i els vestiràs amb les túniques; 29.9 cenyiràs Aaron i els seus fills amb les faixes, i els enrotllaràs les mitres, i quedarà establert per a ells un sacerdoci perpetu. Així investiràs Aaron i els seus fills. 29.10 Faràs acostar el vedell davant el Tabernacle de la Reunió, i Aaron i els seus fills posaran les mans sobre el cap del vedell. 29.11 Després degollaràs el vedell a la presència del Senyor, a l’entrada del Tabernacle de Reunió. 29.12 Prendràs sang del vedell i amb el teu dit untaràs els corns de l’altar, i tota la sang sobrera la vessaràs al peu de l’altar. 29.13 Prendràs tot el greix que cobreix els intestins, el lòbul del fetge i els dos ronyons, amb el greix que els cobreix, i ho cremaràs a l’altar. 29.14 Però la carn del vedell, amb la pell i la femta, la cremaràs fora del campament: és un sacrifici pel pecat. 29.15 Després prendràs un dels moltons i Aaron i els seus fills posaran les mans sobre el cap del moltó. 29.16 Tot seguit degollaràs el moltó, prendràs la seva sang i l’escamparàs sobre l’altar, tot al seu voltant. 29.17 Després esquarteraràs el moltó, i quan hagis rentat les seves entranyes i les seves potes, les posaràs damunt els quarters i el cap, 29.18 i cremaràs tot el moltó a l’altar. És un holocaust per al Senyor, un perfum suau, una ofrena encesa per al Senyor. 29.19 Després prendràs l’altre moltó, i Aaron i els seus fills posaran les mans sobre el cap del moltó. 29.20 Tot seguit degollaràs el moltó, prendràs part de la seva sang i n’untaràs el lòbul de l’orella dreta d’Aaron, el lòbul de l’orella dreta dels seus fills, el polze de la mà dreta i el dit gros del peu dret; i la sang sobrera l’escamparàs sobre l’altar, tot al seu voltant. 29.21 Després prendràs sang de damunt l’altar i oli de la unció i ho espargiràs sobre Aaron i els seus vestits, i sobre els seus fills i els seus vestits. Així quedarà consagrat ell i els seus fills, i tots els seus vestits. 29.22 Del moltó, en prendràs el greix, la cua, el greix que cobreix els intestins, el lòbul del fetge i els dos ronyons, amb el greix que els cobreix, i la cuixa dreta, perquè és un moltó de consagracions. 29.23 De la panera d’àzims que estarà a la presència del Senyor, prendràs un panet, una coca de pa oliat i una pasta, 29.24 i tot el conjunt el posaràs a les mans d’Aaron i dels seus fills, i ho gronxaràs com a ofrena bransolejada davant del Senyor. 29.25 Tot seguit els ho retiraràs de les mans i ho cremaràs a l’altar, damunt l’holocaust. És un perfum suau per al Senyor, una ofrena encesa per al Senyor. 29.26 Prendràs també el pit del moltó de les consagracions corresponent a Aaron i el gronxaràs com a ofrena bransolejada davant el Senyor: serà la teva porció. 29.27 Així consagraràs el pit de l’ofrena bransolejada i la cuixa de l’ofrena alçada, tot el que ha estat gronxat i alçat del moltó de les consagracions i que correspon a Aaron i als seus fills; 29.28 i seran d’Aaron i els seus fills, com a porció legal perpètua, de part dels fills d’Israel, ja que és una ofrena alçada. I en els sacrificis d’acció de gràcies dels fills d’Israel hi haurà ofrena alçada de part seva en honor al Senyor. 29.29 Les vestidures sagrades que són d’Aaron passaran als seus fills després d’ell, a fi que vestits amb elles rebin la unció i la consagració. 29.30 Durant set dies les vestirà aquell dels seus fills que l’hagi de succeir en el sacerdoci, quan entri al Tabernacle de la Reunió per a oficiar en el Lloc Sant. 29.31 Prendràs el moltó de les consagracions i couràs la seva carn en un lloc sant. 29.32 Aaron i els seus fills menjaran la carn del moltó i el pa de la panera a l’entrada del Tabernacle de la Reunió. 29.33 Així menjaran tot allò que haurà servit per a la seva expiació, quan van ser investits i consagrats; però cap estrany no en podrà menjar, perquè són coses sagrades. 29.34 I si d’aquella carn de les consagracions, o d’aquell pa, en sobrava fins l’endemà, consumiràs al foc totes les sobres; ningú no en pot menjar, perquè són coses sagrades. 29.35 Això, doncs, és el que has de fer amb Aaron i els seus fills, tal com t’ho he manat. La seva consagració durarà set dies, 29.36 i cada dia oferiràs un vedell en expiació, com a sacrifici pel pecat; i purificaràs del pecat l’altar quan en facis l’expiació; després l’has d’ungir per a consagrar-lo. 29.37 Durant set dies faràs l’expiació per l’altar i el consagraràs. L’altar esdevindrà cosa santíssima; tot el que toqui l’altar quedarà santificat. 29.38 Això és el que oferiràs sobre l’altar: dos anyells d’un any, cada dia, perpètuament. 29.39 Oferiràs un anyell al matí i un altre al capvespre. 29.40 Amb el primer anyell, oferiràs una desena part d’un efà de flor de farina (tres quilos) pastada amb la quarta part d’un hin d’oli verge (un litre), i, com a libació, una quarta part d’un hin de vi. 29.41 L’altre anyell, l’oferiràs al capvespre, amb la mateixa oblació vegetal del matí i amb la mateixa libació, com a perfum suau. És una ofrena encesa per al Senyor, 29.42 en holocaust perpetu per a les vostres generacions, a l’entrada del Tabernacle de la Reunió, a la presència del Senyor, on vindré a vosaltres per parlar amb tu. 29.43 En aquell lloc em trobaré amb els fills d’Israel, i serà santificat amb la meva glòria. 29.44 Santificaré el Tabernacle de la Reunió i l’altar, i santificaré Aaron i els seus fills perquè siguin els meus sacerdots. 29.45 Habitaré enmig dels fills d’Israel i seré el seu Déu. 29.46 Així sabran que jo, el Senyor, sóc el seu Déu, que els vaig treure de la terra d’Egipte per tal d’habitar enmig d’ells. Jo, el Senyor Etern, sóc el seu Déu.

Èxode 30

30.1 Faràs també un altar per a cremar-hi encens. El faràs de fusta d’acàcia. 30.2 Tindrà una colzada de llargada, una colzada d’amplada, és a dir, quadrat, i dues colzades d’alçada. Els corns formaran un sol cos amb ell. 30.3 El recobriràs d’or pur, tant la part superior com els costats i els corns. Al voltant li faràs una motllura d’or. 30.4 Sota la motllura hi posaràs dues anelles d’or, adaptades als dos costats, que serviran per a passar-hi les barres per a transportar-lo. 30.5 Les barres les faràs de fusta d’acàcia i les recobriràs d’or. 30.6 El situaràs davant del vel que cobreix l’Arca del Testimoni, enfront del propiciatori que cobreix el Testimoni, on jo em trobaré amb tu. 30.7 Aaron hi cremarà al damunt encens aromàtic; ho farà cada matí, quan prepari les llànties, 30.8 i també en cremarà al capvespre, quan les alimenti. Serà l’encens perpetu, davant el Senyor, per totes les vostres generacions. 30.9 No oferireu damunt d’ell cap encens profà, ni holocaust, ni oblació, ni hi vessareu cap libació. 30.10 Un cop l’any, Aaron farà l’expiació sobre els corns d’aquest altar, amb la sang del sacrifici pel pecat. Una vegada l’any en farà l’expiació damunt d’ell durant totes les generacions. És cosa santa, consagrada al Senyor.” 30.11 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 30.12 “Quan facis el compte dels fills d’Israel, per tenir un cens d’aquells que han de ser empadronats, cada un dels empadronats pagarà al Senyor el rescat de la pròpia vida, a fi que no caigui damunt seu cap flagell per haver estat comptats. 30.13 Tothom qui passi el cens haurà de donar mig sicle (uns 5 g. de plata), segons el pes del sicle del santuari, que és de vint gueràs. Aquest mig sicle serà el tribut al Senyor. 30.14 Tots els qui siguin inscrits en el cens, de vint anys d’edat en amunt, pagaran el tribut al Senyor. 30.15 El ric no donarà més, ni el pobre no donarà menys del mig sicle, quan paguin l’impost al Senyor com a rescat de la pròpia vida. 30.16 Prendràs el diner del rescat dels fills d’Israel i el destinaràs al servei del Tabernacle de la Reunió, i serà per als fills d’Israel com una constatació, davant el Senyor, del rescat de les seves vides.” 30.17 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 30.18 “Faràs una pila de bronze, amb un suport també de bronze, per a les ablucions. La situaràs entre el Tabernacle de la Reunió i l’altar, i l’ompliràs d’aigua, 30.19 i Aaron i els seus fills s’hi rentaran les mans i els peus. 30.20 Quan vagin a entrar al Tabernacle de la Reunió, es rentaran amb l’aigua, perquè no morin; igual com quan s’acostin a l’altar per oficiar o presentar al Senyor les ofrenes enceses. 30.21 Es rentaran les mans i els peus, i no moriran. Això serà un estatut perpetu per a ells i els seus descendents, durant totes les generacions.” 30.22 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 30.23 “Tu proveeix-te de les espècies aromàtiques més fines: cinc-cents sicles d’essència de mirra; de canyella aromàtica, la meitat d’això, que són dos-cents cinquanta; i de canya aromàtica, també dos-cents cinquanta sicles; 30.24 de càssia, cinc-cents, segons el pes del sicle del santuari; i un hin d’oli d’oliva. 30.25 Amb això prepararàs l’oli de la unció santa, un ungüent aromàtic com obra d’expert perfumista. Serà l’oli per a la unció santa. 30.26 Amb ell ungiràs el Tabernacle de la Reunió i l’Arca del Testimoni, 30.27 la taula amb tots els seus utensilis, el lampadari amb tots els seus utensilis, l’altar de l’encens, 30.28 l’altar de l’holocaust amb tots els seus utensilis, i la pila amb el seu suport. 30.29 Així els consagraràs i seran molt sagrats: tot el que els toqui quedarà santificat. 30.30 Ungiràs també Aaron i els seus fills, i els santificaràs perquè siguin els meus sacerdots. 30.31 I als fills d’Israel els manaràs això: Aquest serà l’oli de la unció santa per a totes les generacions. 30.32 No serà vessat sobre cap cos humà, ni en fareu cap més d’igual o de semblant composició: és sant i per sant l’heu de tenir. 30.33 Qui n’elabori un de semblant, o que en posi sobre un profà, serà extirpat del seu poble.” 30.34 El Senyor digué a Moisès: “Procura’t aquestes espècies aromàtiques: reïna, ungla d’olor i gàlban, aromes i encens pur, en parts iguals. 30.35 Amb això faràs l’encens aromàtic, com una obra d’expert perfumista; una mixtura amb sal, pura i santa. 30.36 En polvoritzaràs una part i la posaràs davant del Testimoni, dintre el Tabernacle de la Reunió, on jo vindré a trobar-me amb tu. Cal que ho tingueu com a cosa molt santa. 30.37 I pel que fa a la composició d’aquest encens que has de fer, no en fabricareu cap per al vostre ús personal. El tindreu com a cosa santa reservada al Senyor. 30.38 Qui n’elabori un de semblant per gaudir del seu perfum, serà extirpat d’entre el seu poble.”

Èxode 31

31.1 El Senyor va parlar a Moisès i digué: 31.2 “Mira, he escollit Bessalel, fill d’Uri, fill d’Hur, de la tribu de Judà, 31.3 i l’he omplert de l’Esperit de Déu, en habilitat, en coneixement i en saber en tota mena de treballs: 31.4 per a idear projectes, per a treballar l’or, la plata i el bronze; 31.5 per a cisellar pedres d’encast, per a entallar la fusta i per a tota artesania. 31.6 Mira, jo li he ajuntat Oholiab, fill d’Ahissamac, de la tribu de Dan; i, a més, he infós habilitat en el cor de tots els artesans a fi que duguin a terme tot el que t’he manat: 31.7 el Tabernacle de la Reunió, l’arca del testimoni, el propiciatori que hi haurà al seu damunt i tots els utensilis del Tabernacle, 31.8 la taula amb el seu utillatge, el lampadari d’or pur amb tots els seus accessoris, l’altar de l’encens, 31.9 l’altar de l’holocaust amb tots els seus utensilis, la pila amb el seu suport, 31.10 les vestidures de cerimònia, les vestidures sagrades del sacerdot Aaron i les vestidures dels seus fills per al ministeri sacerdotal, 31.11 l’oli de la unció i l’encens aromàtic per al santuari. Ells ho faran tal com t’ho he manat.” 31.12 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 31.13 “Parla tu als fills d’Israel i digues-los: Cal que guardeu els meus dissabtes, perquè això és un senyal entre jo i vosaltres, per a totes les vostres generacions, a fi que se sàpiga que jo, el Senyor Etern, sóc qui us santifica. 31.14 Heu de guardar, doncs, el dissabte, perquè és sant per a vosaltres. Aquell qui el profani morirà sense remei; qualsevol que faci cap treball en dissabte serà extirpat d’entre el seu poble. 31.15 Sis dies seran de treball, però el setè dia és dissabte de repòs consagrat al Senyor: qui faci cap treball en dissabte, serà mort sense remei. 31.16 Ells fills d’Israel observaran el descans del dissabte durant totes les seves generacions, com a pacte perpetu. 31.17 És un senyal permanent entre jo i els fills d’Israel, ja que el Senyor en sis dies va fer el cel i la terra, i el setè dia va acabar i reposà.” 31.18 Quan el Senyor hagué acabat de parlar amb Moisès, a la muntanya del Sinaí, li va donar les Taules del Testimoni, dues taules de pedra escrites amb el dit de Déu.

Èxode 32

32.1 El poble, veient que Moisès trigava a baixar de la muntanya, es va reunir al voltant d’Aaron i li digué: “Vinga, fes-nos un déu que vagi davant nostre, que d’aquest Moisès, l’home que ens va fer pujar del país d’Egipte, no sabem què se n’ha fet.” 32.2 Aaron els va respondre: “Recolliu les arracades d’or que duen a les orelles les vostres dones, els vostres fills i les vostres filles, i porteu-me-les.” 32.3 Llavors, tot el poble es va treure les arracades d’or de les orelles i les dugueren a Aaron. 32.4 Ell va acceptar el que li donaven i va emmotllar un vedell de fosa i li donà forma amb el cisell. Llavors ells digueren: “Aquest és el teu déu, Israel, que t’ha fet pujar de la terra d’Egipte.” 32.5 Veient això, Aaron, va construir un altar davant seu i va proclamar: “Demà farem festa en honor del Senyor Etern.” 32.6 L’endemà es van llevar de matinada i oferiren holocaustos i presentaren sacrificis de pau. Després, el poble s’assegué a menjar i beure i es lliurà a la diversió. 32.7 Llavors, el Senyor digué a Moisès: “Vés, baixa, perquè el teu poble, que vas treure de la terra d’Egipte, s’ha corromput. 32.8 Ben aviat s’han apartat del camí que jo els havia prescrit; s’han fabricat un vedell de fosa, l’han adorat i li han ofert sacrificis i han declarat: Aquest és el teu déu, Israel, que t’ha fet pujar de la terra d’Egipte.” 32.9 A més, el Senyor digué a Moisès: “M’he fixat en aquesta gent i m’adono que és un poble tossut i rebel al jou. 32.10 Deixa’m ara que la meva còlera s’encengui contra ells i els extermini. Però de tu en faré una gran nació.” 32.11 Llavors Moisès va intercedir davant el Senyor, el seu Déu, dient: “Per què, Senyor, s’ha d’encendre la teva còlera contra el teu poble, el que tu mateix vas fer sortir de la terra d’Egipte amb gran poder i mà forta? 32.12 Per què han de poder dir els egipcis: Els ha tret amb males intencions per poder-los destruir en les muntanyes i esborrar-los de la superfície de la terra? Abandona la teva ira i renuncia a fer mal al teu poble. 32.13 Recorda’t d’Abraham, d’Isaac i d’Israel, els teus servents, als quals vas jurar per tu mateix: Multiplicaré la vostra descendència com les estrelles del cel, i tota aquesta terra que he promès la donaré a la vostra descendència; i ells la posseiran per sempre més.” 32.14 Llavors el Senyor va renunciar a desfermar el mal que havia dit que faria al seu poble. 32.15 Moisès es va girar i va començar a baixar de la muntanya duent a les mans les dues taules del Testimoni, escrites per les dues cares; duien escrits per l’una i l’altra cara. 32.16 Les taules eren obra de Déu, i l’escriptura era escriptura de Déu, gravada sobre les taules. 32.17 Quan Josuè va sentir el soroll que feia el poble amb la seva cridòria, digué a Moisès: “Crits de guerra al campament!” 32.18 Respongué Moisès: “No és brogit de crits de victòria, ni és brogit de planys de derrota; brogits de cants és el que sento.” 32.19 Succeí que, en ser a prop del campament, veié el vedell i les danses; llavors, la còlera de Moisès es va encendre i, llençant les taules que duia a les mans, les esbocinà al peu de la muntanya. 32.20 Després va prendre el vedell que havien fabricat, el cremà i el va moldre fins a fer-lo pols; l’escampà damunt l’aigua i va fer que els israelites en beguessin. 32.21 Moisès digué a Aaron: “Què t’ha fet aquest poble perquè li hagis abocat un pecat tan gran?” 32.22 Aaron va contestar: “Que la còlera del meu senyor no s’encengui. Prou coneixes tu aquest poble, com és d’inclinat al mal. 32.23 Ells em van dir: Fes-nos un déu que vagi davant nostre, que d’aquest Moisès, l’home que ens va fer pujar del país d’Egipte, no sabem què se n’ha fet. 32.24 Jo els vaig dir: Qui tingui or, que se’n desprengui. Ells me’l van donar a mi, jo el vaig ficar a la fosa i en va sortir aquest vedell.” 32.25 Veient Moisès que el poble estava eixelebrat, perquè Aaron l’havia deixat desenfrenar per a esdevenir riota entre els seus enemics, 32.26 es va plantar a l’entrada del campament i va cridar: “A mi els qui estiguin pel Senyor!” I se li van ajuntar tots els fills de Leví. 32.27 Llavors els digué: “Això diu el Senyor, el Déu d’Israel: Que cadascun es cenyeixi l’espasa al costat; passeu i repasseu pel campament, de porta en porta, i que cadascun mati el seu germà, el seu amic, el seu parent.” 32.28 Els fills de Leví van complir el que Moisès havia dit, i aquell dia van caure uns tres mil homes del poble. 32.29 Moisès els digué: “Avui us heu consagrat al Senyor, qui a costa del seu fill, qui a costa del seu germà, a fi que avui us doni la benedicció.” 32.30 L’endemà, Moisès digué al poble: “Vosaltres heu comès un gran pecat! Ara, doncs, pujaré a trobar el Senyor; potser podré obtenir el perdó del vostre pecat.” 32.31 Moisès se’n tornà a trobar el Senyor i li digué: “Ai! Aquest poble ha comès, certament, un gran pecat, s’ha fabricat un déu d’or. 32.32 Ara et prego que perdonis el seu pecat, o si no, esborra’m ja del llibre que has escrit.” 32.33 El Senyor va replicar a Moisès: “Aquell que hagi pecat contra mi, l’esborraré del meu llibre. 32.34 Però ara, vés, guia el poble cap a on t’he indicat. Mira, el meu àngel anirà davant teu, però el dia de la meva visita els castigaré pel seu pecat.” 32.35 I el Senyor va castigar el poble per allò que havien fet amb el vedell que els va fabricar Aaron.

Èxode 33

33.1 El Senyor digué a Moisès: “Vés, surt d’aquí, tu i el poble que has fet pujar d’Egipte, cap a la terra que vaig jurar a Abraham, a Isaac i a Jacob dient-los: La donaré a la teva posteritat. 33.2 Faré anar davant teu un àngel i expulsaré el cananeu, l’amorreu, l’hitita, el perizita, l’hivita i el jebuseu. 33.3 Puja a la terra que regalima llet i mel, però jo no pujaré amb tu, perquè és un poble tossut i rebel al jou, no fos cas que l’exterminés pel camí.” 33.4 Quan el poble va sentir aquestes paraules tan dures, va fer dol i ningú no es va posar els vestits de mudar; 33.5 perquè el Senyor havia dit a Moisès: “Digues als fills d’Israel: Sou un poble tossut i rebel al jou; si vingués amb tu, ni que fos per un moment, t’hauria de destruir. Traieu-vos, doncs, del damunt, les vostres gales, perquè jo sàpiga què haig de fer amb vosaltres.” 33.6 Així els fills d’Israel van deixar de posar-se els vestits de mudar des de la muntanya d’Horeb. 33.7 Moisès va agafar la tenda i la va plantar distanciada del campament. La va anomenar Tenda de la Reunió. Així, qualsevol que volia consultar el Senyor, sortia cap a la Tenda de la Reunió, plantada fora del campament. 33.8 I sempre que Moisès es dirigia cap a la Tenda, tot el poble s’aixecava i es posava dret, cadascun davant la porta de la seva tenda, seguint Moisès amb la vista fins que entrava a la Tenda. 33.9 I així que Moisès hi entrava, la columna de núvol baixava i se situava a la porta de la Tenda, mentre el Senyor parlava amb Moisès. 33.10 I quan tot el poble veia que la columna de núvol se situava a la porta de la Tenda, tots s’alçaven i cadascun s’agenollava davant l’entrada de la seva pròpia tenda. 33.11 El Senyor parlava amb Moisès cara a cara, com aquell que parla amb el seu amic. Després, Moisès tornava al campament; però el seu ajudant, el jove Josuè, fill de Nun, no sortia de dins la Tenda. 33.12 Moisès digué al Senyor: “Mira, tu em dius: Guia aquest poble; i no m’has fet saber res d’aquell que vols enviar amb mi, tot i que m’has dit: Jo et conec pel teu nom i has trobat gràcia als meus ulls. 33.13 Ara, doncs, si és així que he trobat gràcia als teus ulls, et prego que em revelis el teu camí, perquè et pugui conèixer i, efectivament, trobi gràcia als teus ulls. Considera també que aquesta gent és el teu poble.” 33.14 El Senyor respongué: “La meva presència t’acompanyarà, i et donaré el repòs.” 33.15 Moisès va contestar: “Si la teva presència no ens acompanya, no cal que ens facis marxar d’aquí. 33.16 Perquè, en què es coneixerà que hem trobat gràcia als teus ulls, jo i el teu poble, si no és en què tu vinguis amb nosaltres? Així ens diferenciarem, jo i el teu poble, de la resta de pobles que hi ha sobre la terra.” 33.17 El Senyor respongué a Moisès: “També faré això que em demanes, perquè has trobat gràcia als meus ulls i et conec pel teu nom.” 33.18 Llavors digué Moisès: “Mostra’m ja la teva glòria.” 33.19 Ell va contestar: “Jo faré que tota la meva benignitat passi davant dels teus ulls i proclamaré el nom del Senyor Etern davant teu. Tindré misericòrdia de qui vull tenir misericòrdia, i m’apiadaré de qui vull apiadar-me.” 33.20 I hi afegí: “Tu no podràs veure el meu rostre; perquè l’home no pot veure’m i seguir vivint.” 33.21 El Senyor digué encara: “Mira, aquí a prop meu hi ha un lloc; tu et posaràs damunt la roca. 33.22 Així, mentre va passant la meva glòria, t’amagaré dins l’escletxa de la roca i et cobriré amb la meva mà fins que hagi passat. 33.23 Després retiraré la meva mà perquè em puguis veure d’esquena, ja que no és possible de veure el meu rostre.”

Èxode 34

34.1 El Senyor digué a Moisès: “Talla’t dues taules de pedra com les anteriors i hi escriuré les paraules escrites a les primeres taules que vas esbocinar. 34.2 I estigues a punt, demà de bon matí, per a pujar a la muntanya del Sinaí; allà, al cim de la muntanya, et presentaràs a mi. 34.3 Però que ningú no pugi amb tu, ni sigui vist cap home en tota la muntanya; ni tampoc ovelles ni vaques pasturant davant d’aquesta muntanya.” 34.4 Moisès, doncs, va tallar dues taules de pedra, com les anteriors, es va llevar de bon matí i va pujar a la muntanya del Sinaí, tal com li havia manat el Senyor, duent a les mans les dues taules de pedra. 34.5 El Senyor va baixar en el núvol i va estar allí amb Moisès, i aquest va invocar el nom del Senyor. 34.6 El Senyor va passar per davant d’ell proclamant: “El Senyor Etern! El Senyor Etern! Déu bondadós i clement, lent per a la ira i gran en misericòrdia i fidelitat. 34.7 que manté el seu amor per a mil generacions, que perdona la iniquitat, la transgressió i el pecat, però que no els deixa impunes, castigant la iniquitat dels pares sobre els fills, i sobre els fills dels fills, fins a la tercera i la quarta generació.” 34.8 Moisès, a l’instant, es va abocar a terra en adoració; 34.9 i digué: “Si he trobat gràcia als teus ulls, Senyor meu, et prego que el meu Senyor vingui enmig de nosaltres, tot i que som un poble tossut i rebel al jou; i perdona la nostra iniquitat i el nostre pecat, i accepta'ns com a heretat teva.” 34.10 El Senyor va respondre: “Mira, jo faig un pacte davant de tot el poble. Obraré meravelles com mai no han estat fetes enlloc de la terra, en cap de les nacions, i tot el poble que t’envolta veurà l’obra del Senyor Etern, perquè el que faré amb tu són coses esfereïdores. 34.11 Observa curosament el que avui et mano. Heus aquí que aniré expulsant de davant teu l’amorreu, el cananeu, l’hitita, el perizita, l’hivita i el jebuseu. 34.12 Guarda’t de fer cap pacte amb els habitants de la terra on ets a punt d’entrar, a fi que ells no es tornin un parany dintre teu. 34.13 Tot al contrari: enderrocaràs els seus altars, esmicolaràs les seves estàtues i tallaràs els seus troncs sagrats; 34.14 no has de postrar-te davant de cap altre déu, ja que el Senyor Etern, que duu el sobrenom de Gelós, és un Déu gelós. 34.15 No facis cap pacte amb els habitants d’aquella terra, que ells es pervertiran seguint els seus déus, i els oferiran sacrificis; i tu , si et convidaven, hauries de menjar dels seus sacrificis; 34.16 hauries de prendre les seves filles per als teus fills, i elles, pervertint-se darrere els seus déus, farien que també els teus fills es pervertissin. 34.17 No et faràs cap déu de fosa. 34.18 Guardaràs la festa dels Àzims: durant set dies menjaràs pa àzim, tal com t’he manat, en el temps indicat del mes d’abib, perquè fou en aquest mes que vau sortir d’Egipte. 34.19 Tot primogènit és meu; i tot mascle primer nascut del teu bestiar, sigui de vaca o sigui d’ovella. 34.20 Però tot primer nascut dels ases el redimiràs amb un anyell; i si no el redimeixes, el desnucaràs. També redimiràs tot primogènit d’home entre els teus fills. Ningú no compareixerà davant meu amb les mans buides. 34.21 Sis dies treballaràs, però el setè dia reposaràs; tant a la llaurada com a la sega. 34.22 Celebraràs la festa de les Setmanes: la de les primícies de la sega del blat, i la festa de la Collita a fi d’any. 34.23 Tres vegades l’any, tots els teus homes es presentaran davant el Senyor Etern, el Déu d’Israel. 34.24 I quan pugis tres vegades l’any a presentar-te davant el Senyor, el teu Déu, i jo expulsi les nacions davant teu i eixampli el teu territori, ningú no ambicionarà la teva terra. 34.25 No immolaràs la sang del meu sacrifici amb pa fermentat, ni deixaràs per a l’endemà res de la víctima de la festa pasqual. 34.26 Portaràs a la casa del Senyor, el teu Déu, el bo i millor de les primícies de la teva terra. No couràs el cabrit amb la llet de la seva mare. 34.27 El Senyor digué encara a Moisès: “Escriu-te aquestes paraules, perquè segons elles faig el pacte amb tu i amb Israel.” 34.28 I s’estigué allà, amb el Senyor, quaranta dies i quaranta nits, sense menjar ni beure. I va escriure damunt les taules les paraules del pacte, els Deu Manaments. 34.29 Després Moisès va baixar de la muntanya del Sinaí, amb les dues taules del Testimoni a les mans, i no sabia que el seu rostre resplendia pel fet d’haver estat parlant amb el Senyor. 34.30 Aaron i tots els fills d’Israel miraven Moisès, i, en veure que el seu rostre resplendia, tingueren por d’acostar-s’hi. 34.31 Però Moisès els va cridar, i Aaron i tots els principals de la comunitat s’hi van acostar; i Moisès els va parlar. 34.32 A continuació s’hi van acostar també tots els fills d’Israel, i ell els va transmetre totes les ordres que el Senyor li havia donat a la muntanya del Sinaí. 34.33 Així que Moisès va acabar de parlar amb ells, es va cobrir el rostre amb un vel. 34.34 Sempre que Moisès entrava a la presència del Senyor per parlar amb ell, es treia el vel fins que sortia, i quan sortia comunicava als fills d’Israel allò que el Senyor havia manat. 34.35 Llavors els fills d’Israel veien el rostre resplendent de Moisès; però en acabar tornava a cobrir-se el rostre fins que entrava a parlar amb el Senyor.

Èxode 35

35.1 Moisès va convocar tota la comunitat dels fills d’Israel i els digué: “Aquests són els manaments que el Senyor ordena complir: 35.2 Durant sis dies treballareu, però el dia setè serà sant per a vosaltres, de repòs absolut en honor al Senyor. Qui faci cap treball en aquell dia morirà. 35.3 No encendràs foc en dia de dissabte, en cap dels teus assentaments.” 35.4 Moisès va parlar així a tota la comunitat dels fills d’Israel: “Això és el que el Senyor ordena: 35.5 Recolliu d’entre vosaltres una ofrena per al Senyor. Tothom qui sigui generós de cor, que porti l’ofrena per al Senyor: or, plata i bronze; 35.6 tela morada, porpra i escarlata; lli i pèl de cabra; 35.7 pells de be tenyides de vermell, cuiros i fusta d’acàcia; 35.8 oli per a l’enllumenat, espècies aromàtiques per a l’oli de la unció i per a l’encens perfumat; 35.9 pedres d’ònix i pedres d’encastar per a l’efod i el pectoral. 35.10 Que tots els artesans experts d’entre vosaltres es reuneixin per a fabricar tot allò que el Senyor ha ordenat: 35.11 el Tabernacle, la seva tenda amb la coberta, els gafets i els taulons, els travessers, les columnes i les bases; 35.12 l’arca amb les seves barres, el propiciatori i el vel de la cortina; 35.13 la taula amb les seves barres i tots els seus utensilis, el pa de la proposició; 35.14 el lampadari amb els seus accessoris, els gresols i l’oli per a l’enllumenat; 35.15 l’altar de l’encens amb les seves barres, l’oli de la unció i l’encens aromàtic, la cortina d’ingrés per a l’entrada del tabernacle; 35.16 l’altar de l’holocaust amb el seu enreixat de bronze, les seves barres i els seus utensilis, la pila amb el seu suport; 35.17 les cortines del pati, les columnes amb les seves bases i la cortina d’entrada al pati; 35.18 les estaques del tabernacle i les estaques del pati amb les seves cordes; 35.19 els ornaments de cerimònia per al servei del santuari, les vestidures sagrades per al sacerdot Aaron i les vestidures dels seus fills per al ministeri sacerdotal.” 35.20 Llavors, tota la comunitat dels fills d’Israel es va retirar de la presència de Moisès. 35.21 Tots aquells a qui el seu cor impulsava i el seu esperit movia a generositat van tornar portant l’ofrena del Senyor per a l’obra del Tabernacle de la Reunió, per a tot el seu servei i per a les vestidures sagrades. 35.22 Venien homes i dones: tots els qui eren moguts pel seu cor generós portaven braçalets, arracades, anells, collarets i tota mena d’objectes d’or. Cadascú duia l’ofrena d’or que havia dedicat davant el Senyor. 35.23 Tots els qui tenien teles morades, porpra, escarlata, torçal de lli, pèl de cabra, pells de be tenyides de vermell i cuiros, ho portaven. 35.24 Tots els qui havien fet una ofrena alçada de plata o bronze, la duien al Senyor. També tots els qui tenien fusta d’acàcia que fos útil per a qualsevol obra del servei, la van portar. 35.25 Totes les dones que tenien traça a filar a mà van filar fil morat, porpra, escarlata i torçal de lli. 35.26 També totes aquelles dones que tenien l’habilitat de filar el pèl de cabra, en van filar. 35.27 Els principals van portar pedres d’ònix i pedres d’encastar per a l’efod i per al pectoral; 35.28 i espècies; i oli per a l’enllumenat, per a la unció i per a l’encens perfumat. 35.29 Tots els fills d’Israel als quals el cor movia a contribuir en l’obra que el Senyor, per mitjà de Moisès, havia manat que es fes, van portar una ofrena voluntària al Senyor, tant els homes com les dones. 35.30 Moisès digué als fills d’Israel: “Mireu, el Senyor ha designat Bessalel, el fil d’Urí, fill d’Hur, de la tribu de Judà, 35.31 i l’ha omplert de l’Esperit de Déu, en habilitat, coneixement i saber, en tota mena de treballs, 35.32 per a idear projectes, per a treballar l’or, la plata i el bronze; 35.33 per a cisellar pedres d’encast, per a entallar la fusta i per a tota artesania; 35.34 i li ha posat al cor la capacitat d’ensenyar; igual que a Oholiab, fill d’Ahissamac, de la tribu de Dan. 35.35 Els ha omplert d’habilitat per a fer tota mena de treballs artístics: de gravador, de projectista, de brodador en teixits morats, porpra, escarlata i torçal de lli, i de teixidor. Estan capacitats per a dur a terme qualsevol classe de treball i per a dissenyar projectes.

Èxode 36

36.1 Bessalel, Oholiab i tots els artesans als quals el Senyor ha infós habilitat i coneixement per a saber fer tota l’obra per al servei del santuari seran els qui ho duran a terme, tal i com el Senyor ho ha manat.” 36.2 Moisès va cridar Bessalel, Oholiab i tots el homes experts a qui el Senyor havia infós habilitat, a tots els qui el cor impulsava a dur a terme tota l’obra, 36.3 i ells van prendre de les mans de Moisès totes les ofrenes que els fills d’Israel havien aportat per a la realització de les obres del servei del santuari. I cada matí seguiren portant ofrenes voluntàries. 36.4 Tots els experts dedicats als treballs del santuari van deixar la feina que estaven fent, 36.5 i vingueren a parlar amb Moisès així: “El poble aporta molt més del que cal per a l’execució de l’obra que el Senyor ha manat fer.” 36.6 Llavors Moisès va manar que fessin córrer pel campament aquesta ordre: “Que cap home ni cap dona reculli ja més material per a les obres del santuari.” I el poble va suspendre la seva aportació, 36.7 ja que hi havia prou material, fins i tot de sobres, per a acabar tota l’obra. 36.8 Els més experts d’entre els constructors de l’obra van fer la casa amb deu tapissos de teixit morat, porpra, escarlata i torçal de lli, amb querubins brodats. 36.9 La llargària de cada tapís era de vint-i-vuit colzades, i l’amplària, de quatre; una mateixa mida per a tots els tapissos. 36.10 Va cosir cinc dels tapissos l’un amb l’altre, i amb els altres cinc també va fer el mateix. 36.11 Va fer baguetes morades al voraviu de la primera peça, a l’extrem on s’unia el conjunt; en va fer també al voraviu de la segona peça, a l’extrem on s’unia el conjunt. 36.12 Va fer cinquanta baguetes a la primera peça i cinquanta baguetes a l’extrem de la segona peça, on s’unia el conjunt, fent que les baguetes es corresponguessin l’una amb l’altra. 36.13 Va fer també cinquanta gafets d’or i va enllaçar els tapissos l’un amb l’altre, per mitjà dels gafets, de forma que el tabernacle formava una sola peça. 36.14 Va teixir tapissos de pèl de cabra per a una coberta damunt el tabernacle. En va fer onze. 36.15 La llargària de cada peça era de trenta colzades, i l’amplària, de quatre. Una mateixa mida per als onze tapissos. 36.16 Va ajuntar cinc tapissos d’una part i sis tapissos de l’altra. 36.17 Va fer cinquanta baguetes al voraviu d’un tapís, a l’extrem on s’enllaçava, i cinquanta baguetes a l’última peça del segon conjunt. 36.18 Va fer cinquanta gafets de bronze per a enllaçar el tabernacle, de manera que fes una sola peça. 36.19 També va fer per a la tenda una coberta de pells de be tenyides de vermell i una coberta superior de cuiro. 36.20 Va fer els taulons del tabernacle amb fusta d’acàcia que havien d’anar drets. 36.21 Cada tauló tenia deu colzades de llargada i una colzada i mitja d’amplada. 36.22 Cada tauló tenia dos espigons per a encaixar-se l’un amb l’altre. Així es va fer amb tots els taulons del tabernacle. 36.23 Va disposar els taulons per al tabernacle així: vint taulons per la banda del Nègueb, cap al sud. 36.24 Sota els vint taulons, hi va posar quaranta bases de plata, dues bases sota l’un tauló, pels seus dos espigons, i dues bases sota l’altre tauló, pels seus dos altres espigons. 36.25 Igualment per a l’altra banda del tabernacle, la que mira al nord, féu vint taulons, 36.26 amb les seves quaranta bases de plata: dues bases sota l’un tauló i dues bases sota l’altre tauló. 36.27 Per a la banda del darrere del tabernacle, la que mira a l’occident, va fer sis taulons. 36.28 I per als angles del fons del tabernacle, a la part del darrere, va fer dos taulons 36.29 que estaven units des de la part inferior fins a dalt, a l’alçada de la primera anella. Així ho va fer amb els dos taulons destinats als dos angles. 36.30 Així van ser vuit taulons amb les seves bases de plata, això és, setze bases; dues bases sota cada tauló. 36.31 Va fer també travessers de fusta d’acàcia: cinc per als taulons de l’un costat del tabernacle, 36.32 cinc travessers per als taulons de l’altre costat i cinc travessers per als taulons de la part posterior del tabernacle, la que mira a l’occident. 36.33 Va fer el travesser mitger de manera que pogués passar a mitja alçada dels taulons de l’un extrem a l’altre. 36.34 I va recobrir d’or els taulons i els travessers, i va fer d’or les anelles per on havien de passar els travessers. 36.35 També va fer el vel de teixit morat, porpra, escarlata i torçal de lli, amb uns querubins brodats artísticament. 36.36 Per al vel, va fer quatre columnes d’acàcia, que va recobrir d’or, amb els seus ganxos, que eren d’or; i per a sostenir les columnes fongué quatre bases de plata. 36.37 Per a l’entrada del tabernacle, va fer una cortina de teixit morat, porpra, escarlata i torçal de lli, brodada artísticament, 36.38 i les seves cinc columnes amb els corresponents ganxos d’or. Va recobrir d’or els capitells i les motllures, però les cinc bases les va fer de bronze.

Èxode 37

37.1 Bessalel va fer l’arca de fusta d’acàcia: de dues colzades i mitja de llargada, una colzada i mitja d’amplada i una colzada i mitja d’alçada. 37.2 La va recobrir d’or pur per dins i per fora i li va fer una motllura tot al voltant. 37.3 Va fondre quatre argolles d’or per als seus quatre peus, això és, dues argolles a l’un costat i dues argolles a l’altre costat. 37.4 Va fer barres de fusta d’acàcia i les va recobrir d’or. 37.5 Va passar las barres per les argolles, als costats de l’arca, a fi de poder transportar-la. 37.6 Va fer un propiciatori d’or pur, de dues colzades i mitja de llargada i una colzada i mitja d’amplada. 37.7 Va fer també dos querubins d’or amartellat als dos extrems del propiciatori, 37.8 un querubí a l’un extrem i un altre querubí a l’altre, formant un tot. 37.9 Els querubins estaven l’un davant de l’altre, amb la cara girada vers el propiciatori, cobrint-lo amb les ales esteses. 37.10 També va fer una taula de fusta d’acàcia de dues colzades de llargada, una colzada d’amplada i una colzada i mitja d’alçada. 37.11 La va recobrir d’or pur i la va envoltar d’una motllura d’or. 37.12 Li va fer una franja d’un pam, tot al voltant, i una motllura d’or al voltant de la franja. 37.13 Va fondre quatre argolles d’or i les situà als quatre angles que corresponen a les seves quatre potes. 37.14 Les argolles estaven a tocar de la franja, per a fer-hi passar les barres i transportar la taula. 37.15 Va fer, també de fusta d’acàcia, les barres per al transport de la taula, i les va recobrir d’or. 37.16 També va fer d’or pur els utensilis que havien d’estar sobre la taula: els plats, les culleres, les gerres i les tasses per a les libacions. 37.17 Va fer també el lampadari d’or pur, amartellat, amb el seu peu i columna, copes, calzes i pètals, formant amb ell una sola peça. 37.18 Dels seus costats sortien sis braços: tres per l’un cantó del lampadari i tres per l’altre cantó. 37.19 El primer braç tenia tres calzes en forma de flor d’ametller, amb pom i flor. Igualment, el segon braç tenia tres calzes en forma de flor d’ametller, amb pom i flor, i així mateix els sis braços que sortien del lampadari. 37.20 El tronc tenia quatre calzes, també en forma de flor d’ametller, amb poms i flors: 37.21 un pom sota els dos braços, un pom sota els dos altres i un pom sota els dos braços restants; així amb els sis braços que sortien del lampadari. 37.22 Els poms i els braços formaven un sol cos, i tot ell era d’or pur amartellat. 37.23 Va fer els seus set gresols, amb els seus mocallums i els seus platets d’or pur. 37.24 Va fer el lampadari amb tots els seus accessoris emprant un talent d’or pur. 37.25 L’altar per a cremar l’encens el va fer de fusta d’acàcia, i amidava una colzada de llargada i una colzada d’amplada, és a dir, quadrat, i dues colzades d’alçada. Els corns formaven amb ell un sol cos. 37.26 El va recobrir d’or pur, tant la part superior com els seus costats i els corns, i li va fer al voltant una motllura d’or. 37.27 Sota la motllura hi va posar dues argolles d’or, adaptades als dos costats, que servissin per a passar-hi les barres per a transportar-lo. 37.28 Va fer les barres de fusta d’acàcia i les va recobrir d’or, 37.29 i va preparar l’oli sant de la unció i l’encens pur d’espècies aromàtiques, com obra d’un expert perfumista.

Èxode 38

38.1 Va fer l’altar dels holocaustos de fusta d’acàcia, de cinc colzades de llargada i cinc colzades d’amplada, quadrat, i de tres colzades d’alçada, 38.2 i els seus corns als quatre cantons, formant una sola peça; i els va recobrir de bronze. 38.3 Va fer tots els utensilis de l’altar: gibrells, pales, vasos, forquetes i brasers, tots de bronze, 38.4 i per a l’altar, un enreixat de bronze en forma de xarxa, que va situar sota la cornisa inferior, de manera que arribés fins a la meitat de l’altar. 38.5 Va fondre quatre argolles de bronze per als quatre cantons de l’enreixat, per on havien de passar les barres. 38.6 Les barres eren de fusta d’acàcia recobertes de bronze, 38.7 que va passar per les argolles, als costats de l’altar, a fi de transportar-lo. El va fer de planxes de fusta, amb l’interior buit. 38.8 Va fer la pila i el seu suport de bronze, amb els miralls de les dones zeladores que servien a l’entrada del Tabernacle de la Reunió. 38.9 Va construir també l’atri: Per la banda del Nègueb, cara a migdia, les cortines de l’atri, de torçal de lli, d’una llargària de cent colzades, 38.10 amb vint columnes i vint bases de bronze; els ganxos de les columnes i les argolles eren de plata. 38.11 Al costat nord, les cortines tenien cent colzades de llargada, amb vint columnes i vint bases de bronze. Els ganxos de les columnes i les seves anelles eren de plata. 38.12 Al costat d’occident, les cortines tenien cinquanta colzades, amb deu columnes i deu bases; els ganxos de les columnes i les anelles eren de plata. 38.13 Al costat de llevant, a l’orient, tenien cinquanta colzades, 38.14 Hi havia quinze colzades de cortines amb tres columnes i tres bases. 38.15 A l’altre costat, a un cantó i altre de l’entrada de l’atri, hi havia quinze colzades de cortines, amb tres columnes i tres bases. 38.16 Totes les cortines de l’atri eren de torçal de lli. 38.17 Les bases de les columnes eren de bronze, els ganxos i les anelles eren de plata. També els capitells eren recoberts de plata, i totes les columnes de l’atri tenien anelles de plata. 38.18 La porta de l’atri tenia un tapís de brodat artístic, amb relleus morats, porpra, escarlata i torçal de lli, que amidava vint colzades de llargada i cinc d’alçada, en tota l’amplada, igual que les cortines de l’atri, 38.19 amb quatre columnes i quatre bases de bronze; els ganxos eren de plata, i el revestiment dels capitells i de les seves anelles eren de plata. 38.20 Totes les estaques del tabernacle i de l’atri que l’envoltava eren de bronze. 38.21 Aquest és l’inventari del Tabernacle del Testimoni, efectuat per ordre de Moisès, sota el ministeri dels levites, dirigits per Itamar, fill del sacerdot Aaron. 38.22 Bessalel, fill d’Urí, fill d’Hur, de la tribu de Judà, dugué a terme tot allò que el Senyor havia manat a Moisès, 38.23 ajudat per Oholiab, fill d’Ahissamac, de la tribu de Dan, gravador, projectista i brodador en teixit morat, porpra, escarlata i en torçal de lli. 38.24 El total de l’or emprat en la construcció del tabernacle, és a dir, l’or de l’ofrena dedicada, fou de vint-i-nou talents i set-cents sicles, segons el pes del sicle del santuari. 38.25 I la plata dels registrats en el cens de la comunitat: cent talents i mil set-cents setanta-cinc sicles, segons el pes del sicle del santuari, 38.26 a raó d’un becà per cap, que ve a ser mig sicle, segons el pes del santuari, per cada persona censada, de vint anys en amunt, dels sis-cents tres mil cinc-cents cinquanta que eren. 38.27 Els cent talents de plata es van emprar per a fondre les bases del santuari i les del vel: cent bases per cent talents, un talent per base. 38.28 I amb els mil set-cents setanta-cinc sicles va fer ganxos per a les columnes, va revestir els capitells i els posà anelles. 38.29 El bronze de l’ofrena dedicada va ser de setanta talents i dos mil quatre-cents sicles. 38.30 Amb ell va fabricar les bases per a l’entrada del Tabernacle de la Reunió, l’altar de bronze amb el seu enreixat i tots els utensilis de l’altar, 38.31 les bases del voltant de l’atri, les de la seva entrada, i totes les estaques del tabernacle i les del voltant de l’atri.

Èxode 39

39.1 Amb els teixits morats, porpra i escarlata van fer els ornaments brodats per al servei del santuari i les vestidures santes per a Aaron, tal com el Senyor havia manat a Moisès. 39.2 Van fer també l’efod teixit d’or, morat, porpra, escarlata i torçal de lli. 39.3 Van batre a martell làmines d’or que van tallar en filaments per a entreteixir-los artísticament amb els fils de color morat, porpra, escarlata i el torçal de lli. 39.4 Li van fer muscleres, que es fixaven als seus dos extrems per a subjectar-lo; 39.5 el llaç que tenia al damunt era brodat de la mateixa manera, formant un conjunt de colors d’or, morat, porpra, escarlata i el torçal de lli, tal com el Senyor havia manat a Moisès. 39.6 Van tallar les pedres d’ònix, guarnides d’encastos d’or, entallades, amb gravats com els segells, amb els noms de les tribus dels fills d’Israel, 39.7 i les van posar damunt les muscleres de l’efod, com a pedres de record a favor dels fills d’Israel, tal com el Senyor havia manat a Moisès. 39.8 Van fer el pectoral artísticament treballat, igual que l’efod, de color d’or, morat, porpra, escarlata, i torçal de lli. 39.9 El van fer quadrat i doble, d’un pam de llargada i un pam d’amplada, i era plegat en dos. 39.10 El van omplir de pedreria muntada en quatre rengles de pedres: en el primer rengle, una sarda, un topazi i una maragda; 39.11 en el segon rengle, un robí, un safir i un jaspi; 39.12 en el tercer rengle, un jacint, una àgata i una ametista; 39.13 en el quart rengle, un crisòlit, un ònix i un beril·le. Totes elles eren muntades en encastos d’or filigranats. 39.14 Eren dotze pedres corresponents als dotze noms dels fills d’Israel, i eren gravades com els segells, cada una amb el seu nom, segons les dotze tribus. 39.15 Van fer, per al pectoral, cadenes d’or pur, trenades en forma de cordó, 39.16 i dues muntures amb dues anelles d’or, que van fixar als dos extrems del pectoral. 39.17 Van passar els dos cordons d’or a les dues anelles, als extrems del pectoral, 39.18 i van unir els dos extrems dels dos cordons a les dues muntures i els van fixar a la part davantera de les muscleres de l’efod. 39.19 Van fer dues anelles d’or que van situar als dos extrems del pectoral, a la vora que toca al revers de l’efod, per la banda de dins, 39.20 i dues anelles més d’or que van situar a les dues muscleres de l’efod, a la part inferior, pel davant, tocant a la juntura per damunt el llaç de l’efod. 39.21 I van lligar el pectoral mitjançant les seves anelles a les anelles de l’efod, amb un cordó morat, a fi que quedés situat damunt el llaç de l’efod i el pectoral no es pogués desprendre de l’efod, tal com el Senyor havia manat a Moisès. 39.22 Van teixir el mantell de l’efod, tot ell de color morat. 39.23 L’escotadura del mantell era al mig, semblant al coll d’una cota, amb un voraviu teixit al voltant de l’escot, a fi que no s’esquincés. 39.24 Sobre el voraviu inferior del mantell hi van brodar magranes de color morat, porpra, escarlata i torçal de lli. 39.25 Van fer campanetes d’or pur, i van col·locar les campanetes entre les magranes, sobre el voraviu inferior del mantell, tot al seu voltant, entremig de les magranes: 39.26 una campaneta d’or i una magrana, una campaneta d’or i una magrana, tot al voltant del voraviu inferior, per a oficiar tal com el Senyor havia manat a Moisès. 39.27 Per a Aaron i els seus fills, van fer les túniques de torçal de lli, amb art de teixidor; 39.28 i la mitra, de lli; les sumptuoses tiares, de lli; i els pantalons, de lli; tot fet de torçal de lli, 39.29 igual com les faixes, de torçal de lli, brodades de colors morat, porpra i escarlata, tal com el Senyor havia manat a Moisès. 39.30 Van fer la placa, la diadema sagrada, d’or pur, i hi van fer una inscripció com els entallats d’un segell: “Consagrat al Senyor”. 39.31 Van fixar-hi una cinta morada per a subjectar-la sobre la mitra, per la part superior, tal com el Senyor havia manat a Moisès. 39.32 Així fou acabada tota l’obra de la tenda del Tabernacle de la Reunió. Els fills d’Israel van fer tota l’obra tal com el Senyor havia manat a Moisès; i així la van acabar. 39.33 Llavors van presentar el tabernacle a Moisès: la tenda amb tots els seus utensilis; els ganxos, els taulons, els travessers, les columnes i les bases; 39.34 la coberta de pells de be tenyides de vermell, la coberta de cuiro i la cortina del vel; 39.35 l’Arca del Testimoni amb les seves barres i el propiciatori; 39.36 la taula amb tots els seus utensilis i el pa de la proposició; 39.37 el lampadari d’or pur amb els seus gresols (que formaven la filera de gresols), amb tots els seus utensilis i l’oli per a l’enllumenat; 39.38 l’altar d’or, l’oli de la unció, l’encens aromàtic i la cortina per a l’entrada del tabernacle; 39.39 l’altar de bronze amb el seu enreixat també de bronze, les barres i tots els seus utensilis; la pila amb el seu suport; 39.40 els tapissos de l’atri amb les seves columnes i les bases corresponents, la cortina per a l’entrada de l’atri, les cordes, les estaques i tots els utensilis per al servei de la tenda del Tabernacle de la Reunió; 39.41 els ornaments brodats per al servei del santuari, les vestidures sagrades per al sacerdot Aaron i les vestidures dels seus fills per al ministeri sacerdotal. 39.42 Els fills d’Israel van dur a terme tota l’obra d’acord amb tot el que el Senyor havia manat a Moisès. 39.43 Moisès va examinar tota l’obra i va comprovar que l’havien completada tal com el Senyor havia manat que la fessin. I Moisès els beneí.

Èxode 40

40.1 El Senyor va parlar amb Moisès i li digué: 40.2 “El dia primer del primer mes muntaràs la tenda, el Tabernacle de la Reunió. 40.3 Allí hi posaràs l’Arca del Testimoni i la cobriràs amb el vel. 40.4 Hi introduiràs la taula i disposaràs el seu parament; hi introduiràs també el lampadari i damunt d’ell hi muntaràs els seus gresols. 40.5 Situaràs l’altar d’or per a l’encens davant l’Arca del Testimoni i penjaràs la cortina a l’entrada del tabernacle. 40.6 Posaràs l’altar de l’holocaust davant l’entrada de la tenda, el Tabernacle de la Reunió. 40.7 Situaràs la pila entre el Tabernacle de la Reunió i l’altar, i l’ompliràs d’aigua. 40.8 Posaràs l’atri al voltant i penjaràs la cortina a la porta de l’atri. 40.9 Prendràs l’oli de la unció i ungiràs el tabernacle i tot el que hi ha a dins. Així el consagraràs amb tots els seus atuells, i serà sant. 40.10 Ungiràs també l’altar de l’holocaust amb els seus utensilis. Així consagraràs l’altar, i serà molt sant. 40.11 Igualment, ungiràs la pila amb el seu suport, i la consagraràs. 40.12 Tot seguit faràs venir Aaron i els seus fills a l’entrada del Tabernacle de la Reunió i els rentaràs amb aigua. 40.13 Després revestiràs Aaron amb les vestidures santes, l’ungiràs i el consagraràs a fi que sigui el meu sacerdot. 40.14 Faràs venir els seus fills i els vestiràs amb les túniques; 40.15 els ungiràs, com hauràs ungit el seu pare, a fi que siguin els meus sacerdots. Es farà així perquè la seva unció els faci de distintiu d’un sacerdoci perpetu, per totes les seves generacions.” 40.16 Moisès complí tot el que el Senyor li havia manat, i així ho va fer. 40.17 El primer mes del segon any, el primer dia del mes, fou muntat el tabernacle. 40.18 Moisès va muntar la tenda, va col·locar les bases, va posar els taulons, féu passar les barres corresponents i va alçar les columnes. 40.19 Després va desplegar la tenda damunt el tabernacle i va posar la cobertura de la tenda al seu damunt, tal com el Senyor li havia manat. 40.20 Després prengué el Testimoni i el va dipositar a l’arca, va col·locar les barres de l’arca i a sobre hi va posar el propiciatori; 40.21 va introduir l’arca a la tenda i va penjar el vel de separació tapant l’Arca del Testimoni tal com el Senyor li havia manat. 40.22 Va posar la taula dintre del Tabernacle de la Reunió, al costat nord de la tenda, fora del vel. 40.23 Damunt d’ella hi va disposar el parament de pans oferts al Senyor, tal com ell li havia manat. 40.24 Va posar el lampadari dins el Tabernacle de la Reunió, davant de la taula, al costat sud de la tenda, 40.25 i al damunt hi va arranjar els gresols davant el Senyor, tal com ell li havia manat. 40.26 Després va posar l’altar d’or dins el Tabernacle de la Reunió, davant del vel, 40.27 i damunt seu va fer cremar l’encens aromàtic, tal com el Senyor li havia manat. 40.28 Va penjar la cortina de l’entrada del tabernacle. 40.29 Igualment, va posar l’altar de l’holocaust a l’entrada de la tenda del Tabernacle de la Reunió, i va oferir damunt d’ell l’holocaust i l’ofrena, tal com el Senyor li havia manat. 40.30 Va situar la pila entre el Tabernacle de la Reunió i l’altar, i la va omplir d’aigua per a les ablucions. 40.31 Allí Moisès i Aaron amb els seus fills s’hi rentaven les mans i els peus. 40.32 Sempre que entraven al Tabernacle de la Reunió i sempre que s’acostaven a l’altar es rentaven, tal com el Senyor havia manat a Moisès. 40.33 Finalment, va aixecar l’atri que envoltava la tenda i l’altar i va penjar la cortina a l’entrada de l’atri. Així va acabar Moisès l’obra. 40.34 Llavors el núvol va cobrir el Tabernacle de la Reunió i la glòria del Senyor va omplir el recinte. 40.35 I Moisès no podia entrar al Tabernacle de la Reunió perquè el núvol reposava damunt d’ell i la glòria del Senyor omplia el recinte. 40.36 Durant totes les seves etapes, quan el núvol s’alçava per damunt de la tenda, els fills d’Israel aixecaven el campament; 40.37 però si el núvol no es movia, no aixecaven el campament fins al dia que s’alçava. 40.38 Durant el dia, el núvol del Senyor reposava sobre la tenda; i durant la nit hi havia un foc a la vista de la casa d’Israel. Així durant totes les seves etapes.

Levític 1

1.1 El Senyor, des del Tabernacle de Reunió, va cridar Moisès i li digué: 1.2 “Digues als fills d’Israel: Quan algú de vosaltres presenti al Senyor una ofrena d’animals, la portarà del ramat de vaques o de les ovelles. 1.3 Si la seva ofrena per a l’holocaust és de les vaques, presentarà un mascle sense tara i l’oferirà a l’entrada del Tabernacle de Reunió perquè sigui plaent al Senyor. 1.4 Posarà la seva mà sobre el cap de la víctima, que li serà acceptada a favor seu perquè li serveixi d’expiació. 1.5 Tot seguit degollarà el vedell davant el Senyor, i els sacerdots fills d’Aaron presentaran la sang i l’escamparan pel damunt i pels costats de l’altar que hi ha a l’entrada del Tabernacle de Reunió. 1.6 Després, la víctima serà escorxada i esquarterada. 1.7 Llavors els sacerdots fills d’Aaron faran foc sobre l’altar i hi apilaran la llenya. 1.8 Els sacerdots fills d’Aaron disposaran els trossos del vedell, amb el cap i el sagí, sobre la llenya apilada al foc encès damunt l’altar; 1.9 i després de rentar amb aigua les entranyes i les potes, ho faran consumir tot sobre l’altar. És un holocaust de foc, fragància agradable al Senyor. 1.10 Si la seva ofrena per a l’holocaust és del ramat, sigui d’ovelles o sigui de cabres, presentarà un mascle sense tara, 1.11 que serà degollat al costat nord de l’altar, davant el Senyor; i els sacerdots fills d’Aaron n’escamparan la sang pel damunt i pels costats de l’altar. 1.12 Tot seguit serà esquarterat i, amb el cap i el sagí, el sacerdot en disposarà els trossos sobre la llenya apilada al foc encès damunt l’altar; 1.13 i desprès de rentar amb aigua les entranyes i les potes, el sacerdot farà l’ofrena de tot i ho farà consumir sobre l’altar. És un holocaust de foc, fragància agradable al Senyor. 1.14 Si la seva ofrena per a l’holocaust al Senyor és d’aviram, presentarà una tórtora o un colomí. 1.15 El sacerdot durà l’ofrena a l’altar, i d’un cop li tallarà el cap, que cremarà damunt l’altar quan li hagi exprimit la sang sobre el lateral de l’altar. 1.16 Li traurà el pap, amb els seus residus, i ho llençarà tot al costat de l’altar, cap a l’est, al dipòsit de les deixalles. 1.17 Tot seguit l’obrirà per entre les ales, però sense partir-la, i la farà consumir sobre l’altar, damunt la llenya apilada al foc encès; és un holocaust de foc, fragància agradable al Senyor.

Levític 2

2.1 Quan algú de vosaltres presenti al Senyor una ofrena vegetal, la seva ofrena serà de flor de farina, sobre la qual vessarà oli i hi posarà encens. 2.2 Després la presentarà als sacerdots fills d’Aaron, i un sacerdot agafarà un bon grapat de flor de farina amb oli i tot l’encens, i cremarà la seva porció com a memorial sobre l’altar; és una ofrena encesa, fragància agradable al Senyor. 2.3 La resta de l’ofrena vegetal, però, serà per a Aaron i els seus fills; és una part molt santa de les ofrenes enceses per al Senyor. 2.4 Quan vulguis oferir una ofrena vegetal cuita al forn, serà de coques sense llevat pastades amb oli o de bunyols sense llevat untats amb oli. 2.5 I si la teva ofrena vegetal és cuita a la planxa, serà de flor de farina sense llevat pastada amb oli. 2.6 La partiràs a trossos i, al damunt, hi vessaràs oli; és una ofrena vegetal. 2.7 Si la teva ofrena és cuinada a la cassola, la faràs de flor de farina amb oli. 2.8 L’ofrena vegetal que hagis preparat d’aquesta manera, la duràs al Senyor; la presentaran al sacerdot i ell l’acostarà a l’altar. 2.9 I el sacerdot prendrà de l’ofrena vegetal la seva porció de memorial i la farà cremar damunt l’altar; és una ofrena encesa, fragància agradable al Senyor. 2.10 La resta de l’ofrena vegetal, però, serà per a Aaron i els seus fills; és una part molt santa de les ofrenes enceses per al Senyor. 2.11 Cap ofrena vegetal que oferiu al Senyor no serà preparada amb llevat; no fareu consumir cap cosa feta amb llevat ni amb mel com a ofrena encesa al Senyor. 2.12 Si bé les podeu presentar com a ofrena de primícies al Senyor, no les podeu fer pujar a l’altar com a fragància agradable. 2.13 Assaonaràs amb sal tota ofrena vegetal que presentis, i no deixaràs mai que a les teves ofrenes vegetals hi falti la sal del pacte del teu Déu. En totes les teves ofrenes, oferiràs sal. 2.14 Si vols presentar una ofrena vegetal de primícies al Senyor, oferiràs espigues torrades al foc o gra tendre mòlt com a ofrena de les teves primícies. 2.15 Al damunt hi vessaràs oli i hi posaràs encens; és una ofrena vegetal. 2.16 I el sacerdot en farà consumir la porció del memorial del seu gra mòlt i del seu oli amb tot l’encens; és una ofrena encesa al Senyor.

Levític 3

3.1 Si la seva ofrena és un sacrifici de reconciliació, i la presenta de bestiar boví, tant si és mascle com femella, oferirà un animal sense tara a la presència del Senyor. 3.2 Posarà la mà sobre el cap de la seva ofrena i la degollarà a l’entrada del Tabernacle de Reunió, i els sacerdots fills d’Aaron n’escamparan la sang pel damunt i pels costats de l’altar. 3.3 Del sacrifici de reconciliació, presentaran com a ofrena encesa al Senyor tot el greix que cobreix les entranyes, 3.4 els dos ronyons, amb el greix que els cobreix i el que hi ha als lloms, i el lòbul que cobreix el fetge, que el traurà juntament amb els ronyons. 3.5 Els fills d’Aaron ho faran consumir a l’altar, damunt l’holocaust disposat sobre la llenya del damunt del foc; és una ofrena d’olor agradable al Senyor. 3.6 Si la seva ofrena és un sacrifici de reconciliació al Senyor i és del ramat d’ovelles, tant si és mascle com femella, n’oferirà un cap sense defecte. 3.7 Si la seva ofrena consisteix en un anyell, la presentarà davant el Senyor, 3.8 posarà la mà sobre el cap de la seva ofrena i serà degollada davant el Tabernacle de Reunió, i els fills d’Aaron n’escamparan la sang pel damunt i pels costats de l’altar. 3.9 Presentarà el greix de la víctima de reconciliació com a ofrena encesa al Senyor, el greix del sacrifici de reconciliació, amb la cua sencera, que tallarà arran del carpó; i tot el greix que tinguin les entranyes, 3.10 els dos ronyons, amb el greix que els cobreix i el que cobreix els lloms, i el lòbul de sobre el fetge, que el traurà juntament amb els ronyons. 3.11 El sacerdot ho farà consumir sobre l’altar; és aliment d’ofrena encesa al Senyor. 3.12 Si la seva ofrena és una cabra, la presentarà davant el Senyor, 3.13 li posarà la mà damunt el cap i serà degollada davant el Tabernacle de Reunió, i els fills d’Aaron n’escamparan la sang pel damunt i pels costats de l’altar. 3.14 Una part de la cabra es presentarà com a la seva ofrena encesa en honor al Senyor: tot el greix que tinguin les entranyes, 3.15 els dos ronyons, amb el greix que els cobreix i el que cobreix els lloms, i el lòbul de sobre el fetge, que el traurà juntament amb els ronyons. 3.16 El sacerdot ho farà consumir sobre l’altar; és aliment d’ofrena encesa, d’agradable fragància. Tot el greix pertany al Senyor. 3.17 És un decret a perpetuïtat per a totes les vostres generacions; sigui on sigui que habiteu, no menjareu greix ni sang.”

Levític 4

4.1 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 4.2 “Digues als fills d’Israel: Si algú peca involuntàriament contra algun dels preceptes del Senyor, fent allò que no s’ha de fer, es procedirà així: 4.3 Si es tracta del gran sacerdot qui així pecava, fent incórrer en culpa el poble per la falta que ha comès, presentarà al Senyor un vedell jove, sense tara, com a ofrena pel pecat. 4.4 Portarà el vedell a l’entrada del Tabernacle de Reunió, davant el Senyor, posarà la seva mà sobre el cap del vedell i el degollarà davant d’ell. 4.5 El gran sacerdot prendrà sang del vedell i la durà dins el Tabernacle de Reunió, 4.6 mullarà el dit en la sang i l’espargirà set vegades davant del Senyor, enfront del vel del santuari. 4.7 També untarà amb aquella sang els corns de l’altar de l’encens aromàtic situat davant del Senyor, dins del Tabernacle de Reunió, i vessarà la resta de la sang del vedell al peu de l’altar de l’holocaust, que és a l’entrada del Tabernacle de Reunió. 4.8 Després prendrà tot el greix del vedell del sacrifici pel pecat, el greix que cobreix les entranyes i tot el que hi ha al damunt, 4.9 els dos ronyons, amb el seu greix i el que cobreix els lloms, i el lòbul de damunt el fetge, que el traurà, juntament amb els ronyons, 4.10 de la mateixa manera com es treu del vedell del sacrifici de reconciliació; i el sacerdot ho farà consumir sobre l’altar de l’holocaust. 4.11 Però la pell del vedell i tota la seva carn, amb el cap i les potes, com també les entranyes i els excrements, 4.12 tota la resta del vedell, ho traurà fora del campament, en un lloc net, a l’abocador de les cendres, i ho cremarà al foc sobre llenya; és allà on serà cremat. Si és el cas de la comunitat 4.13 Si fos tota la comunitat d’Israel que pecava sense saber-ho, de manera que transgredís algun dels preceptes del Senyor sobre allò que no s’ha de fer i esdevingués culpable, i l’afer romangués ignorat per la comunitat, 4.14 així que sigui descoberta la falta comesa, la comunitat presentarà un vedell jove com a ofrena pel pecat, i el portaran davant el Tabernacle de Reunió. 4.15 Els ancians de la congregació posaran les mans sobre el cap del vedell, davant el Senyor, i el degollaran davant d’ell. 4.16 Llavors el gran sacerdot durà part de la sang del vedell a dins el Tabernacle de Reunió 4.17 i mullarà el dit en la sang i l’espargirà set vegades davant del Senyor, enfront del vel. 4.18 També untarà amb la sang els corns de l’altar de l’encens aromàtic situat davant el Senyor, dins el Tabernacle de Reunió, i vessarà la resta de la sang al peu de l’altar de l’holocaust, que és a l’entrada del Tabernacle de Reunió. 4.19 Després li traurà tot el greix i el farà consumir sobre l’altar, 4.20 fent amb aquest vedell el mateix que es va fer amb el vedell del sacrifici pel pecat. D’aquesta manera el sacerdot farà expiació per ells i obtindran el perdó. 4.21 Després traurà la resta del vedell fora del campament i ho cremarà de la mateixa manera que va cremar el primer vedell; és una ofrena pel pecat de la comunitat. 4.22 Si és un dirigent el qui peca fent involuntàriament alguna de les coses prohibides, vulnerant algun dels preceptes del Senyor, el seu Déu, fent-se així culpable, 4.23 si se li fa conèixer el pecat que ha comès, portarà com a ofrena un boc sense tara. 4.24 Posarà la seva mà damunt el cap del boc, que serà degollat al lloc on s’immola l’holocaust, davant el Senyor; és un sacrifici pel pecat. 4.25 El sacerdot mullarà el dit en la sang del sacrifici pel pecat i n’untarà els corns de l’altar de l’holocaust, i vessarà la resta de la sang al peu de l’altar de l’holocaust; 4.26 però tot el greix el farà consumir a l’altar, de la mateixa manera que el greix del sacrifici de reconciliació. Així farà el sacerdot expiació pel dirigent, a causa del seu pecat; i li serà perdonat. 4.27 Si alguna persona del poble peca involuntàriament contra alguna de les coses prohibides, vulnerant algun dels preceptes del Senyor, i així se’n fa culpable, 4.28 si se li fa conèixer el pecat que ha comès, portarà com a ofrena una cabra, una femella sense tara, per causa de la falta que hagi comès. 4.29 Posarà la seva mà sobre el cap de la víctima, que serà degollada, pel pecat, al lloc dels holocaustos. 4.30 El sacerdot mullarà el dit en la sang de la víctima i n’untarà els corns de l’altar de l’holocaust, i tota la sang sobrera la vessarà al peu de l’altar. 4.31 Després li traurà tot el greix, de la mateixa manera que es treu el del sacrifici de reconciliació, i el farà consumir a l’altar, com a fragància agradable al Senyor. Així el sacerdot farà expiació per aquella persona i li obtindrà el perdó. 4.32 I si portés com a ofrena pel pecat un anyell, que dugui una femella sense tara. 4.33 Posarà la seva mà sobre el cap de l’ofrena pel pecat, que serà degollada, com a sacrifici per la culpa, al lloc on s’immola l’holocaust. 4.34 El sacerdot mullarà el dit en la sang del sacrifici pel pecat i n’untarà els corns de l’altar de l’holocaust, i vessarà la resta de la sang al peu de l’altar de l’holocaust. 4.35 Després li traurà tot el greix, de la mateixa manera que es treu el greix del sacrifici de reconciliació, i el farà consumir a l’altar juntament amb les ofrenes enceses al Senyor. Així el sacerdot farà expiació per aquella persona a causa del pecat que ha comès, i li serà perdonat.

Levític 5

5.1 Si algú peca perquè ha sentit la crida a declarar i, essent testimoni d’alguna cosa que ha vist o ha sabut, no vol declarar, es carrega la pròpia culpa; 5.2 o si algú toca qualsevol cosa impura, tant si és el cadàver d’una fera immunda com si és el cadàver d’una bèstia impura o el d’un rèptil immund, encara que ell no n’hagi tingut consciència, ha quedat impur i se n’ha fet culpable; 5.3 o si algú toca qualsevol de les immundícies humanes amb què pot contaminar-se, encara que no ho sàpiga, quan se n’assabenti es tindrà per culpable; 5.4 o si algú pronuncia un jurament a la lleugera, sigui per a bé o sigui per a mal, en qualsevol d’aquells casos en què els homes acostumen jurar, encara que no ho sàpiga, quan se n’assabenti es tindrà per culpable en relació a qualsevol d’aquestes coses. 5.5 Quan sigui considerat culpable d’alguna d’aquestes coses, confessarà allò en què ha pecat, 5.6 i presentarà al Senyor la seva ofrena expiatòria per la falta que ha comès, una femella del ramat, ovella o cabra, en sacrifici pel pecat, i el sacerdot farà per ell l’expiació del seu pecat. 5.7 Si no té prou mitjans per a comprar un cap de bestiar menut, presentarà al Senyor, com a expiació de la falta que ha comès, dues tórtores o dos colomins, l’un en sacrifici pel pecat i l’altre per a l’holocaust. 5.8 Els portarà al sacerdot, i aquest presentarà primer el que és per al sacrifici pel pecat; li tallarà el cap, per la part davantera del coll, però sense separar-lo del cos. 5.9 Després ruixarà amb sang de la víctima les parets de l’altar, i la resta de la sang serà espremuda al peu de l’altar; és un sacrifici pel pecat. 5.10 Amb el segon farà un holocaust, seguint la norma. Així farà el sacerdot expiació per aquella persona, a causa del pecat comès; i li serà perdonat. 5.11 Però si no té prou mitjans per a comprar dues tórtores o dos colomins, presentarà, com a ofrena pel pecat comès, una dècima part d’un efà (uns tres quilos) de flor de farina com a ofrena pel pecat; no hi posarà damunt ni oli ni encens, perquè és un sacrifici expiatori. 5.12 La presentarà al sacerdot, i aquest en prendrà un grapat ple com a memorial i el cremarà a l’altar, junt amb les ofrenes enceses del Senyor; és una ofrena pel pecat. 5.13 El sacerdot farà expiació per aquella persona, a causa del pecat comès, en qualsevol d'aquests casos; i li serà perdonat. I el sacerdot hi tindrà la seva part, com també en l’ofrena vegetal.” 5.14 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 5.15 “Si algú peca involuntàriament i resulta culpable de frau en les coses sagrades del Senyor, presentarà al Senyor, com a ofrena per la culpa, un moltó del ramat sense cap defecte i valorat en sicles de plata, segons el pes del cicle del santuari, com a ofrena per la culpa. 5.16 A més, compensarà el frau comès contra la cosa sagrada afegint-n’hi una cinquena part més, que donarà al sacerdot; i el sacerdot farà expiació per aquella persona, amb el moltó de l’ofrena per la culpa; i li serà perdonada. 5.17 Si algú peca sense saber-ho, fent alguna cosa prohibida pels preceptes del Senyor, es fa culpable i es carrega la pròpia culpa. 5.18 Portarà al sacerdot un moltó del ramat sense cap defecte, segons la teva avaluació, en ofrena per la culpa, i el sacerdot farà expiació per aquella persona, per causa del descuit que ha comès involuntàriament, sense saber-ho; i li serà perdonat. 5.19 És un sacrifici per l’error; ha faltat contra el Senyor.”

Levític 6

6.1 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 6.2 “Si algú peca i defrauda el Senyor negant al seu proïsme un dipòsit, una fiança, o li faci una retenció indeguda o una extorsió; 6.3 o bé havent trobat una cosa perduda ho nega, o jura en fals sobre qualsevol de les coses en què un home sol faltar; 6.4 si peca i delinqueix així, restituirà el que haurà robat, la cosa que haurà retingut, el dipòsit que li haurà estat confiat, la cosa perduda que haurà agafat, 6.5 o qualsevol cosa que ha jurat en fals. Ho restituirà íntegrament i, a més, n’hi afegirà la cinquena part; i ho tornarà al seu propietari el mateix dia que reconegui la seva falta. 6.6 I, per a la seva expiació, oferirà al Senyor un moltó sense tara del seu ramat, segons la teva avaluació, i el lliurarà al sacerdot com a ofrena per la falta. 6.7 El sacerdot li farà expiació davant el Senyor, i serà perdonat de qualsevol dels fets en què hagi faltat.” 6.8 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 6.9 “Ordena a Aaron i als seus fills que aquesta és la regla de l’holocaust: la víctima restarà sobre el foc de damunt l’altar tota la nit, fins al matí; i el foc de l’altar s’hi mantindrà encès. 6.10 El sacerdot es revestirà de la seva túnica de lli i es posarà la roba interior de lli sobre el cos. Traurà les cendres de l’holocaust consumit pel foc damunt l’altar i les deixarà en un cantó de l’altar. 6.11 Després es traurà aquelles vestidures i es posarà uns altres vestits, i traurà les cendres fora del campament, en un lloc net. 6.12 Però el foc de damunt l’altar s’hi mantindrà encès; no es deixarà apagar, sinó que el sacerdot hi afegirà llenya cada matí, hi prepararà l’holocaust i hi farà consumir al damunt els greixos de les ofrenes de reconciliació. 6.13 Un foc perpetu cremarà sobre l’altar; mai no s’ha d’apagar. 6.14 Aquesta és la regla de l’ofrena vegetal: Els fills d’Aaron l’oferiran davant l’altar, a la presència del Senyor. 6.15 De l’ofrena se’n reservarà un grapat de flor de farina, amb l’oli i tot l’encens que duu al damunt, i es cremarà sobre l’altar com a memorial de fragància agradable al Senyor. 6.16 El que en resti, s’ho menjaran Aaron i els seus fills; s’ha de menjar sense llevat, en lloc sagrat, a l’atri del Tabernacle de Reunió. 6.17 No serà cuita amb llevat la part que cedeixo de les meves ofrenes enceses; és molt sagrat, com el sacrifici pel pecat i com l’ofrena per la culpa. 6.18 Tot mascle d’entre els fills d’Aaron en menjarà; és un estatut perpetu per a totes les vostres generacions, pel que respecta als sacrificis per foc en honor del Senyor: tot el que toqui l’ofrena serà santificat.” 6.19 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 6.20 “Aquesta és l’ofrena que presentaran Aaron i els seus fills al Senyor el dia de la seva unció: una desena part d'efa de flor de farina com a ofrena vegetal perpètua, la meitat al matí i l’altra meitat al vespre. 6.21 Serà passada per la paella, ben fregida amb oli; l’oferiràs a bocins i la presentaràs com a fragància agradable al Senyor. 6.22 També l’haurà d’oferir el sacerdot que, d’entre els seus fills, hagi estat ungit com a successor seu: és un estatut a perpetuïtat, i ha de ser totalment cremada en honor del Senyor. 6.23 Tota l’ofrena vegetal del sacerdot serà totalment cremada; ningú no en menjarà.” 6.24 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 6.25 “Digues això a Aaron i als seus fills que aquesta és la regla de l’ofrena pel pecat: la víctima pel pecat serà degollada al lloc on s’immola l’holocaust, davant el Senyor; és cosa molt sagrada. 6.26 El sacerdot que l’oferirà en sacrifici pel pecat serà qui la menjarà; l’haurà de menjar en un lloc sant: dins l’atri del Tabernacle de Reunió. 6.27 Tot allò que toqui la seva carn serà santificat; i si la seva sang esquitxa els vestits, allò que hagi estat esquitxat ho rentaràs en un lloc sant. 6.28 Si ha estat cuita en una cassola de terrissa, haurà de ser trencada, però si ha estat cuita en una cassola de bronze, serà fregada i rentada amb aigua. 6.29 Tot mascle d’entre els sacerdots en menjarà; és una cosa molt sagrada. 6.30 Però de cap ofrena pel pecat, la sang de la qual hagi estat introduïda al Tabernacle de Reunió per a efectuar l’expiació en el santuari, ningú no en menjarà; serà consumida pel foc.

Levític 7

7.1 Aquesta és la regla del sacrifici per la culpa: és una cosa molt sagrada. 7.2 Al lloc on immolen l’holocaust, degollaran la víctima del sacrifici per la culpa, i la seva sang serà escampada pel damunt i pels costats de l’altar. 7.3 Oferirà tot el greix de la víctima: la cua i el greix que cobreix les entranyes. 7.4 els dos ronyons amb el greix que els cobreix i el que cobreix els lloms, i el lòbul del fetge, que el traurà juntament amb els dos ronyons; 7.5 i el sacerdot farà que es consumeixi damunt l’altar, com a ofrena encesa al Senyor; és ofrena per la culpa. 7.6 Tot mascle d’entre els sacerdots en menjarà, i es menjarà en lloc sant. És una cosa molt sagrada. 7.7 El sacrifici pel pecat és com el sacrifici per la culpa, tenen una mateixa regla: l’ofrena pertany al sacerdot que n’ha fet l’expiació. 7.8 Pel que fa al sacerdot que ofereix l’holocaust d’alguna persona, la pell de la víctima de l’holocaust se la quedarà el sacerdot que l’ha sacrificada. 7.9 També, tota ofrena vegetal cuita al forn i tota ofrena vegetal cuinada a la cassola o cuita a la planxa serà per al sacerdot que la presenta; 7.10 però tota ofrena pastada amb oli o eixuta es repartirà entre els fills d’Aaron, a parts iguals. 7.11 Aquesta és la regla del sacrifici de reconciliació que s’ofereix al Senyor: 7.12 Si es presenta en acció de gràcies, oferiran en el sacrifici coques sense llevat pastades amb oli i bunyols sense llevat untats amb oli, i coques de flor de farina pastades amb oli. 7.13 A més, amb coques de pa fermentat, presentarà la seva ofrena juntament amb el sacrifici de reconciliació d’acció de gràcies. 7.14 Destinarà una part de cada ofrena com a ofrena alçada al Senyor, que serà per al sacerdot que escampa la sang en els sacrificis de reconciliació. 7.15 La carn del sacrifici de reconciliació en acció de gràcies serà menjada el mateix dia que sigui oferta, sense deixar-ne gens per a l’endemà. 7.16 Si l’ofrena és per una promesa o un sacrifici voluntari, serà menjada el mateix dia que sigui oferta, i l’endemà també es podrà menjar el que n’hagi quedat. 7.17 La carn que hagi sobrat del sacrifici, el tercer dia serà cremada al foc. 7.18 Si algú menja de la carn del seu sacrifici de reconciliació el tercer dia, no serà acceptat; i no serà comptat a favor del qui la va presentar, perquè és com carronya; i aquell qui n’hagi menjat es carregarà amb la seva culpa. 7.19 La carn que hagi tocat qualsevol cosa immunda no serà menjada, haurà de ser cremada. Quant a l’altra carn, tothom qui estigui net en podrà menjar. 7.20 Aquell qui mengi carn del sacrifici de reconciliació ofert al Senyor portant damunt seu alguna impuresa, serà extirpat del seu poble. 7.21 Si algú toca alguna cosa impura, tant si és impuresa humana com d’animal impur o qualsevol abominació immunda, i menja carn del sacrifici de reconciliació ofert al Senyor, serà extirpat del seu poble.” 7.22 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 7.23 “Digues als fills d’Israel: No menjareu greix de vaca, d’ovella o de cabra. 7.24 El greix d’un animal mort naturalment o el greix d’un animal destrossat per les feres podrà ser destinat a qualsevol ús, però de cap de les maneres no en menjareu. 7.25 I qualsevol qui mengi greix dels animals que són presentats com a ofrena encesa al Senyor serà extirpat del seu poble. 7.26 Tampoc no menjareu cap mena de sang, sigui on sigui que habiteu, tant si és d’aus com si és de bestiar. 7.27 Qualsevol qui mengi cap mena de sang serà extirpat del seu poble.” 7.28 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 7.29 “Digues als fills d’Israel: Qui vulgui presentar al Senyor el seu sacrifici de reconciliació, li portarà l’ofrena al seu davant. 7.30 Amb les seves pròpies mans portarà les ofrenes enceses del Senyor; haurà de portar el pit a més del greix, a fi que el pit sigui gronxat com a ofrena bressolada davant el Senyor. 7.31 I el sacerdot farà consumir el greix del sacrifici, però el pit serà per a Aaron i els seus fills. 7.32 De l’ofrena alçada, donareu també al sacerdot la cuixa dreta dels vostres sacrificis de reconciliació. 7.33 Aquell dels fills d’Aaron que hagi presentat la sang de les ofrenes de reconciliació i el greix tindrà la cuixa dreta com a porció seva; 7.34 perquè jo he acceptat, de les ofrenes de reconciliació del fills d’Israel, el pit bressolat i la cuixa alçada, i els he cedits al sacerdot Aaron i als seus fills com a porció legal perpètua, de part dels fills d’Israel.” 7.35 Aquesta és la porció d’Aaron i dels seus fills, de les ofrenes enceses del Senyor, des del dia que els va oferir al Senyor per a constituir-los sacerdots, 7.36 tal com va manar que se’ls donés de part dels fills d’Israel, el dia que van ser ungits, com a porció legal perpètua durant totes les seves generacions. 7.37 Aquestes són les regles de l’holocaust, de l’ofrena vegetal, de l’ofrena pel pecat, de l’ofrena per la culpa, de les consagracions i dels sacrificis de reconciliació 7.38 que el Senyor va prescriure a Moisès a la muntanya del Sinaí, el dia que va ordenar als fills d’Israel, estant en el desert del Sinaí, que li presentessin les seves ofrenes.

Levític 8

8.1 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 8.2 “Pren Aaron amb els seus fills, els vestits, l’oli de la unció, el vedell de l’ofrena pel pecat, els dos moltons i la panera dels àzims, 8.3 i reuneix tota la comunitat a l’entrada del Tabernacle de Reunió.” 8.4 Moisès va fer el que el Senyor li havia manat, i la comunitat es va reunir a l’entrada del Tabernacle de Reunió. 8.5 Llavors Moisès digué a la comunitat: “Això és el que el Senyor ha manat de fer.” 8.6 Moisès va fer que s’apropessin Aaron i els seus fills, i els va rentar amb aigua. 8.7 Tot seguit va posar la túnica a Aaron i el va cenyir amb la faixa, el revestí amb el mantell, li posà l’efod i l’hi ajustà amb el llaç. 8.8 Va posar-li damunt el pectoral i a dins del pectoral l’Urim i el Tummim. 8.9 Va posar la mitra sobre el seu cap, i sobre la mitra, a la part del davant, hi va col·locar la placa d’or, la diadema santa, tal com el Senyor li havia manat. 8.10 Després, Moisès prengué oli de la unció i va ungir el tabernacle, amb totes les coses que hi havia, i ho consagrà. 8.11 Amb l’oli va aspergir set vegades sobre l’altar i ungí l’altar, amb tots els seus utensilis, i la pila, amb el seu suport, per tal de consagrar-los. 8.12 Va vessar oli de la unció sobre el cap d’Aaron i el va ungir per consagrar-lo. 8.13 Després va fer que els fills d’Aaron se li acostessin, i els va revestir amb la túnica, els va cenyir amb la faixa i els va col·locar les mitres, tal com el Senyor li havia manat. 8.14 Tot seguit va fer acostar el vedell de l’ofrena pel pecat, i Aaron i els seus fills van posar les mans sobre el cap del vedell de l’ofrena pel pecat. 8.15 Moisès el va degollar i, prenent una part de la sang, n’untà amb el dit els corns de l’altar i del voltant i el va purificar, i la sang restant la va vessar al peu de l’altar; d’aquesta manera el va santificar per al sacrifici de l’expiació. 8.16 Prengué desprès tot el greix que cobreix les entranyes, el lòbul del fetge i els dos ronyons amb el seu greix, i ho féu consumir damunt l’altar. 8.17 Quant al vedell, la pell, la carn i la femta ho va cremar fora del campament, tal com el Senyor li havia manat. 8.18 Després féu apropar el moltó de l’holocaust, i Aaron i els seus fills li van posar les mans sobre el cap. 8.19 Moisès el va degollar i n’escampà la sang sobre l’altar, tot al seu voltant. 8.20 Va esquarterar el moltó i el cremà: el cap, els trossos i el greix; 8.21 i després d’haver-ne rentat amb aigua les entranyes i les potes, Moisès va fer cremar tot el moltó damunt l’altar; era un holocaust de fragància agradable, era una ofrena encesa al Senyor, tal com el Senyor li havia manat. 8.22 Tot seguit va fer acostar el segon moltó, el de les consagracions, i Aaron i els seus fills van posar les mans sobre el cap del moltó. 8.23 Moisès el va degollar, prengué part de la seva sang i va untar-ne el lòbul de l’orella dreta d’Aaron, el polze de la seva mà dreta i el dit gros del seu peu dret. 8.24 També va fer que s’acostessin els fills d’Aaron, i els va untar, amb sang d’aquella, el lòbul de l’orella dreta, el polze de la mà dreta i el dit gros del peu dret. A continuació, Moisès va escampar la sang sobre l’altar, tot al seu voltant. 8.25 Prengué el greix, la cua, el greix que cobreix els intestins, el lòbul del fetge, els dos ronyons amb el seu greix i la cuixa dreta, 8.26 i de la panera dels àzims presentada davant el Senyor prengué una coca de pa àzim, una coca de pa oliat i un bunyol, i ho va disposar sobre els greixos i la cuixa dreta. 8.27 Tot això ho va posar a les mans d’Aaron i dels seus fills, i féu que ho gronxessin davant el Senyor com a ofrena bressolada. 8.28 Després, Moisès ho retirà de les seves mans i ho féu cremar a l’altar, damunt l’holocaust. Eren els sacrificis de les seves consagracions, una fragància agradable al Senyor. 8.29 Moisès prengué el pit i el féu gronxar com a ofrena bressolada davant el Senyor; aquesta fou la porció del moltó de les consagracions per a Moisès, tal com el Senyor li havia manat. 8.30 Després prengué oli de la unció i sang de damunt l’altar, i en va aspergir sobre Aaron i sobre els seus vestits, i juntament amb ell, sobre els seus fills i sobre els seus vestits. Així van ser consagrats Aaron i els seus vestits; i amb ell, els seus fills i llurs vestits. 8.31 I Moisès digué a Aaron i als seus fills: “Bulliu la carn a l’entrada del Tabernacle de Reunió i mengeu-la allí mateix, amb el pa que hi ha a la panera de les consagracions, segons el que està manat així: Aaron i els seus fills la menjaran. 8.32 El que sobri de la carn i del pa, ho cremareu. 8.33 I durant set dies no sortireu de l’entrada del Tabernacle de Reunió, fins que el període de la vostra consagració no s’hagi acomplert; perquè la vostra consagració durarà set dies. 8.34 El Senyor ha manat que es faci com avui hem fet, per a efectuar la vostra expiació. 8.35 Haureu de restar a l’entrada del Tabernacle de Reunió dia i nit; durant set dies heu de guardar el precepte del Senyor, a fi que no moriu, perquè així em fou ordenat.” 8.36 I Aaron i els seus fills van complir tot el que el Senyor havia manat per mitjà de Moisès.

Levític 9

9.1 Quan fou el dia vuitè, Moisès va cridar Aaron i els seus fills i els ancians d’Israel, 9.2 i digué a Aaron: “Tria’t un vedell jove per a l’ofrena pel pecat i un moltó per a l’holocaust, que siguin sense tara, per oferir-los davant el Senyor. 9.3 Parlaràs als fills d’Israel i els diràs: Porteu un boc per a l’ofrena pel pecat, i un vedell i un anyell, ambdós d’un any i sense tara, per a l’holocaust; 9.4 i un toro i un moltó per a les ofrenes de reconciliació, per a immolar-los davant el Senyor; i una ofrena vegetal pastada amb oli, perquè avui se us presentarà el Senyor.” 9.5 Ells van portar a l’entrada del Tabernacle de Reunió allò que Moisès havia manat, i tota la comunitat s’hi va congregar i es van quedar drets davant el Senyor. 9.6 Llavors Moisès els digué: “Això és el que ha manat el Senyor; compliu-ho i se us manifestarà la seva glòria.” 9.7 Dirigint-se a Aaron, li digué: “Vés cap a l’altar i presenta la teva ofrena pel pecat i el teu holocaust, i fes l’expiació per tu i per la teva família; ofereix l’ofrena del poble i fes l’expiació per ells, tal com el Senyor ha manat.” 9.8 Aaron va anar a l’altar i va degollar el vedell de l’ofrena pel pecat que li corresponia. 9.9 Els seus fills li van presentar la sang, i ell hi mullà el dit i n’untà els corns de l’altar; i va vessar la sang al peu de l’altar. 9.10 El greix, els ronyons i el lòbul del fetge de l’ofrena pel pecat, els va fer consumir pel foc a l’altar, tal com el Senyor havia manat a Moisès; 9.11 però la carn i la pell les va cremar fora del campament. 9.12 Després va degollar l’holocaust, i els fills d’Aaron li van portar la sang i ell la va vessar damunt l’altar i tot el seu voltant. 9.13 Tot seguit li van presentar l’holocaust, peça per peça, juntament amb el cap, i ell ho féu consumir pel foc damunt l’altar. 9.14 Va rentar les entranyes i les potes i les féu cremar sobre l’altar, juntament amb l’holocaust. 9.15 Després va presentar l’ofrena del poble; prengué el boc de l’ofrena pel pecat del poble, el va degollar i l’oferí pel pecat, igual com el primer. 9.16 Va presentar l’holocaust i el va oferir seguint la norma. 9.17 Després va presentar l’ofrena vegetal; n’agafà un grapat i el féu cremar damunt l’altar, juntament amb l’holocaust del matí. 9.18 També va degollar el toro i el moltó en sacrifici de l’ofrena de reconciliació que corresponia al poble; i els fills d’Aaron li van portar la sang i ell la va vessar damunt l’altar i tot el seu voltant. 9.19 Les parts greixoses del toro i el moltó, la cua, el greix de sobre les entranyes, els ronyons i el lòbul del fetge, 20 ho va disposar damunt el pit, i féu cremar els greixos a l’altar; 9.21 però el pit i la cuixa dreta, Aaron els va gronxar com a ofrena bressolada davant el Senyor, tal com Moisès havia manat. 9.22 Llavors, Aaron, alçant les mans vers el poble, els va beneir. Tot seguit va baixar d’on havia ofert el sacrifici pel pecat, l’holocaust i les ofrenes de reconciliació. 9.23 Moisès i Aaron van entrar al Tabernacle de Reunió i, en sortir, van beneir el poble. Aleshores la glòria del Senyor es manifestà a tot el poble. 9.24 De la presència del Senyor va sortir un foc que va consumir l’holocaust i les parts greixoses que hi havia damunt l’altar. En veure-ho, tot el poble va esclatar en crits i es va prosternar rostre a terra.

Levític 10

10.1 Nadab i Abihú, fills d’Aaron, prengueren cadascun el seu encenser i hi van posar foc, sobre el qual posaren encens, i van oferir davant el Senyor un foc profà que no els havia estat manat. 10.2 Llavors, de la presència del Senyor va sortir un foc que els va devorar, i van morir davant el Senyor. 10.3 Aleshores Moisès digué a Aaron: “Això és el que el Senyor havia declarat: Amb els qui s’acosten a mi em mostraré sant, i davant de tot el poble seré glorificat.” I Aaron no va dir res. 10.4 Moisès va cridar després Mixael i Elsafan, fills d’Uziel, oncle d’Aaron, i els digué: “Veniu i traieu els vostres germans de davant del santuari, fora del campament.” 10.5 Ells hi van anar i se’ls endugueren amb les seves túniques fora del campament, tal com Moisès havia manat. 10.6 Moisès digué a Aaron i als seus fills Eleazar i Itamar: “No us escabelleu ni us esquinceu els vestits, no sigui que moriu i esclati la ira del Senyor contra la comunitat. Els vostres germans i tota la casa d’Israel ja ploraran l’abrandament que ha encès el Senyor. 10.7 No sortiu de l’entrada del Tabernacle de Reunió, no sigui que moriu, perquè l’oli de la unció del Senyor és damunt vostre.” I van obeir la paraula de Moisès. 10.8 El Senyor va parlar a Aaron i li digué: 10.9 “Tant tu com els teus fills, quan entreu al Tabernacle de Reunió, no begueu ni vi ni cap beguda embriagant, no sigui que moriu. És un precepte a perpetuïtat per a totes les vostres generacions, 10.10 a fi que pugueu diferenciar el que és sagrat i el que és profà, el que és immund i el que és pur, 10.11 i perquè ensenyeu als fills d’Israel tots els estatuts que el Senyor els ha transmès per mitjà de Moisès.” 10.12 Després Moisès digué a Aaron i a Eleazar i Itamar, els dos fills que li quedaven: “Preneu l’ofrena vegetal que queda de les ofrenes enceses al Senyor i mengeu-la sense llevat prop de l’altar; és una cosa molt santa. 10.13 L’heu de menjar en lloc sagrat: és la vostra porció i la porció dels vostres fills de les ofrenes enceses al Senyor; així m’ha estat manat. 10.14 El pit de l’ofrena bressolada i la cuixa de l’ofrena alçada els menjareu en un lloc pur, vosaltres i els vostres fills i les vostres filles, perquè com a porció vostra i dels vostres fills us ha estat concedit dels sacrificis de reconciliació dels fills d’Israel. 10.15 Ells portaran la cuixa de l’ofrena alçada i el pit de l’ofrena bressolada, a més de les ofrenes enceses dels greixos, a fi de gronxar-los davant el Senyor com a ofrena bressolada, i després seran per a vosaltres i per als vostres fills, com a porció perpètua, tal com ha manat el Senyor.” 10.16 Moisès es va preocupar de buscar el boc del sacrifici pel pecat, però ja l’havien cremat. Llavors, indignat contra Eleazar i Itamar, els dos fills que li quedaven a Aaron, digué: 10.17 “Per què no heu menjat l’ofrena pel pecat al lloc sagrat? És una cosa molt sagrada que us havia estat donada per a treure la iniquitat de la congregació, per a fer expiació per ells davant el Senyor. 10.18 Ja que la seva sang no ha estat introduïda al santuari, calia haver menjat la víctima sens falta en lloc sagrat, tal com us havia manat.” 10.19 I Aaron respongué a Moisès: “Mira, avui ells han presentat la seva ofrena pel pecat i el seu holocaust davant el Se-nyor, i ja veus el que m’ha passat. Si avui hagués menjat l’ofrena del pecat, hauria estat agradable al Senyor?” 10.20 Quan Moisès va sentir això, li va semblar correcte.

Levític 11

11.1 El Senyor va parlar a Moisès i a Aaron i els digué: 11.2 “Parleu als fills d’Israel i digueu-los: Aquests són els animals que podreu menjar d’entre tots els que hi ha sobre la terra: 11.3 d’entre els animals terrestres podreu menjar tots els que tenen peülla partida, dividida en dos unglots, i que siguin remugants. 11.4 Però d’entre els que remuguen o tenen peülla partida, no menjareu aquests: el camell, perquè, si bé és remugant, no té la peülla partida; el tindreu per immund. 11.5 Ni el conill, perquè, si bé remuga, no té la peülla dividida; el tindreu per immund. 11.6 Ni la llebre, perquè, si bé remuga, no té la peülla dividida; la tindreu per immunda. 11.7 Ni el porc, perquè, si bé té la peülla partida, dividida en dos unglots, no remuga; el tindreu per immund. 11.8 No menjareu la seva carn ni tocareu els seus cadàvers; els tindreu per immunds. 11.9 D’entre els animals que viuen a les aigües, podreu menjar aquests: tots els que viuen al mar o al riu, si tenen aletes i escates; 11.10 però tots els que es mouen a les aigües, siguin de mar o de riu, com qualsevol altre vivent de les aigües que no tinguin aletes ni escates, els tindreu per immunds. 11.11 No menjareu la seva carn i tindreu per detestables els seus cadàvers. 11.12 Tot animal de les aigües que no tingui aletes i escates serà abominable per vosaltres. 11.13 D’entre les aus, les que tindreu per detestables i no les menjareu, perquè són abominació, són aquestes: l’aligot, el trencalòs, l’àguila d’estany, 11.14 el milà, el falcó i els de la seva espècie, 11.15 tota mena de corbs, 11.16 l’estruç, el mussol, la gavina, l’esparver i tots els de la seva espècie, 11.17 el duc, el corb marí, l’ibis. 11.18 el cigne, el pelicà, el voltor, 11.19 la cigonya, la garsa i els de la seva espècie, la puput i el ratpenat. 11.20 Tot insecte volador que camini sobre quatre potes, el tindreu per detestable. 11.21 Però d’entre els insectes voladors que caminen sobre quatre potes, podreu menjar els que a més de les seves quatre potes tenen extremitats per a saltar sobre la terra. 11.22 D’entre ells, podreu menjar aquests: les diferents espècies de llagots i de llagosta solam, jargol i jagab. 11.23 Però qualsevol altre insecte volador que tingui quatre potes, el tindreu per detestable. 11.24 Per aquests animals podeu contraure impuresa; aquell qui toqui els seus cadàvers quedarà contaminat fins al vespre, 11.25 i tothom qui traslladi el seu cadàver es rentarà els vestits i quedarà impur fins al vespre. 11.26 Igualment, tots els animals que no tenen la peülla partida en dos unglots, o que no remuguen, seran immunds per vosaltres; tothom qui en toqui el cadàver quedarà impur. 11.27 I d’entre tots els animals quadrúpedes, tots aquells que caminen sobre les seves grapes els tindreu per immunds; tothom qui els toqui quedarà impur. 11.28 I aquell qui traslladi el seu cadàver es rentarà els vestits i quedarà impur fins al vespre; serà impur per vosaltres. 11.29 D’entre les bestioles que s’arrosseguen per terra, aquestes són les que tindreu per impures: la mostela, la rata, el llangardaix de qualsevol espècie; 11.30 la musaranya, el camaleó, la salamandra, la tortuga i el talp. 11.31 Aquests són, doncs, els que tindreu per immunds entre tots els que s’arrosseguen; tothom qui els toqui, un cop morts, quedarà impur fins al vespre. 11.32 I sobre qualsevol cosa que caiguin un cop morts, quedarà impura, ja sigui un objecte de fusta, de teixit, de pell, de sac o qualsevol estri de treball. Haurà de ser submergit en aigua i quedarà impur fins el vespre; després serà net. 11.33 En qualsevol utensili de terrissa on hagi caigut mort algun d’ells, tot el que contingui quedarà impur, i l’utensili haurà de ser trencat. 11.34 Qualsevol aliment permès de menjar sobre el qual hagi caigut aigua de l’utensili quedarà impur; i qualsevol beguda també quedarà contaminada, sigui quin sigui l’atuell que el contingui. 11.35 Qualsevol cosa on hagi caigut un d’aquests cadàvers quedarà impura; sigui forn o fogons, seran destruïts: són impurs i per impurs els tindreu. 11.36 Només les fonts i cisternes on es recull l’aigua quedaran pures; però qui toqui els seus cadàvers quedarà impur. 11.37 Igualment, si un d’aquests cadàvers cau sobre una llavor destinada a la sembra, restarà pura; 11.38 però si la llavor ha estat posada en remull, i li cau un d’aquests cadàvers, la tindreu per impura. 11.39 Si algun d’aquells animals que us són permesos de menjar es mor, aquell qui toqui el seu cadàver quedarà impur fins al vespre. 11.40 Qui mengi de l’animal mort haurà de rentar-se els vestits, i quedarà impur fins al vespre. Igualment, qui hagi transportat el cadàver haurà de rentar-se els vestits, i quedarà impur fins al vespre. 11.41 Tots els animals que s’arrosseguen sobre la terra són cosa abominable; no en menjareu. 11.42 Tots els que es mouen arrossegant el ventre per terra, encara que caminin sobre quatre potes o que tinguin molts peus, com tot animal que es belluga reptant per terra, no els menjareu, perquè són abominables. 11.43 No us feu vosaltres abominables amb cap d’aquestes bestioles que s’arrosseguen, ni us feu immunds amb elles, ja que esdevindríeu contaminats per la seva culpa. 11.44 Perquè jo sóc el Senyor Etern, el vostre Déu; santifiqueu-vos, doncs, i sereu sants, perquè jo sóc sant. I no heu de contaminar-vos amb cap mena d’animal dels que s’arrosseguen per terra. 11.45 Jo sóc el Senyor que us va fer pujar de la terra d’Egipte, a fi de ser el vostre Déu. Heu de ser sants, perquè jo sóc sant. 11.46 Aquesta és la regla pel que fa als animals, les aus, tots els vivents que es mouen dins les aigües i tots els que s’arrosseguen per terra; 11.47 perquè pugueu distingir entre el que és impur i el que és pur, entre l’animal que es pot menjar i el que no es pot menjar.”

Levític 12

12.1 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 12.2 “Digues als fills d’Israel: La dona, quan hagi concebut i hagi infantat un nen, restarà impura durant set dies: serà impura com en el període d’impuresa de les seves regles. 12.3 Al cap de vuit dies, circumcidaran la carn del prepuci del nen; 12.4 però ella es quedarà a casa encara trenta-tres dies, per a la purificació de la sang. No tocarà cap cosa santa ni anirà al santuari fins que compleixi els dies de la seva purificació. 12.5 Si és una nena el que ha infantat, restarà impura durant dues setmanes, com en la seva menstruació, i es quedarà a casa encara seixanta-sis dies, per a la purificació de la sang. 12.6 Quan compleixi els dies de la seva purificació, sigui per un fill o sigui per una filla, portarà al sacerdot, a l’entrada del Tabernacle de Reunió, un anyell d’un any en holocaust i un colomí o una tórtora en ofrena pel pecat. 12.7 El sacerdot els oferirà davant el Senyor i farà expiació per ella i la purificarà del seu fluix de sang. Aquesta és la regla pel que fa a la dona que infanta un fill o una filla. 12.8 Si no té prou mitjans per a un anyell, prendrà dues tórtores o dos colomins, l’un per a l’holocaust i l’altre per a l’ofrena pel pecat; i el sacerdot farà expiació per ella i quedarà purificada.”

Levític 13

13.1 El Senyor va parlar a Moisès i a Aaron i els digué: 13.2 “Quan algú tingui a la pell del cos un tumor, una erupció o una taca blanquinosa, amb aspecte de nafra, serà dut al sacerdot Aaron o a algun dels seus fills sacerdots. 13.3 El sacerdot examinarà la nafra de la pell del cos; si el pèl de la part de la nafra s’ha tornat blanc i la nafra es veu més enfonsada que la pell del cos, és nafra de lepra. Quan el sacerdot ho haurà comprovat, el declararà impur. 13.4 Però si la taca de la pell és blanquinosa, però no es més enfonsada que la pell i el pèl no s’ha tornat blanc, el sacerdot reclourà el malalt durant set dies. 13.5 El setè dia l’examinarà, i si comprova que la nafra presenta un estat estacionari i no s’ha escampat per la pell, el reclourà encara set dies més. 13.6 Passats aquests set dies, el tornarà a examinar, i si comprova que la nafra s’ha marcit i no s’ha escampat per la pell, el sacerdot el declararà net: es tracta d’una erupció. Es rentarà els vestits i quedarà net. 13.7 Però si l’erupció se li ha escampat per la pell, després que hagi estat examinat pel sacerdot per a la seva purificació, serà novament presentat al sacerdot. 13.8 I si en examinar-lo comprova que, efectivament, la clapa se li ha escampat per la pell, el declararà impur: es tracta de lepra. 13.9 Quan en una persona s’hi manifesti una nafra que podria ser de lepra, serà portada al sacerdot; 13.10 aquest l’examinarà, i si comprova que hi ha tumefacció blanquinosa a la pell, que el pèl s’ha tornat blanc i que hi ha una úlcera a la tumefacció, 13.11 es tracta de lepra crònica a la pell. El sacerdot el declararà impur. Ja no el reclourà, perquè és impur. 13.12 Però si la tumefacció s’ha escampat fins a cobrir tota la pell del malalt, des del cap fins als peus, en tot el que el sacerdot pugui veure, 13.13 l’examinarà, i si comprova que ha cobert tot el seu cos, declararà net el malalt. Tot ell s’ha tornat blanc; llavors és net. 13.14 Però el dia que hi aparegui la carn viva, quedarà impur; 13.15 i així que el sacerdot vegi la carn viva el declararà impur. La carn viva és impura: és un cas de lepra. 13.16 Però si la carn viva es torna blanca, el malalt s’ha de presentar al sacerdot; 13.17 i si quan aquest l’examina veu que la clapa s’ha tornat blanca, declararà net el malalt: és pur. 13.18 Quan algú hagi tingut una úlcera a la pell del seu cos, i aquesta s’hagi guarit, 13.19 deixant al lloc de l’úlcera un tumor blanc o una nafra blanquinosa d’un blanc rogenc, haurà de ser examinat pel sacerdot. 13.20 I si quan l’examina nota que la nafra es veu més enfonsada que la pell i que el seu pèl s’ha tornat blanc, el sacerdot el declararà impur: és nafra leprosa que ha germinat en l’úlcera. 13.21 Però si quan el sacerdot l’examina veu que no hi ha pèls blancs ni és més enfonsada que la pell, sinó que s’ha esmorteït, el reclourà set dies. 13.22 En cas que s’hagi estès molt per la pell, el sacerdot el declararà impur: és lepra. 13.23 Però si la taca presenta un estat estacionari i no s’ha escampat, només es tracta de la cicatriu de l’úlcera. El sacerdot el declararà net. 13.24 En cas que algú hagués sofert a la pell una cremada pel foc i, en revifar-se la cremada, hi aparegués una taca blanc-rogenca o blanquinosa, 13.25 el sacerdot l’examinarà, i si observa que el pèl de la part ferida s’ha tornat blanc i que aquesta es veu més enfonsada que la pell, és lepra que ha germinat en la cremada. 13.26 Però si el sacerdot, quan l’examina, veu que no hi ha pèls blancs a la clapa, ni és més enfonsada la pell, el reclourà durant set dies. 13.27 Passats els set dies, el sacerdot l’examinarà; i si s’ha estès per la pell, el declararà impur: és un cas de lepra. 13.28 Però si la clapa presenta un estat estacionari, sense estendre’s per la pell, sinó que és esmorteïda, és inflamació de la cremada. El sacerdot el declararà net; no és més que la cicatriu de la cremada. 13.29 Si un home o una dona presenten una clapa al cap o a la barba, 13.30 el sacerdot examinarà la clapa, i si apareix més enfonsada que la pell i s’hi troba pèl esgrogueït i feble, els declararà impurs; és tinya, lepra del cap o de la barba. 13.31 Però si el sacerdot, quan examina la clapa, comprova que no és més enfonsada que la pell, encara que no hi vegi pèls negres, el sacerdot reclourà el tinyós durant set dies. 13.32 El dia setè, el sacerdot examinarà el mal, i si comprova que la tinya no s’ha estès, ni hi ha pèls esgrogueïts, ni la clapa és més enfonsada que la pell, 13.33 se’l raparà, menys el lloc de la tinya, i el sacerdot reclourà el tinyós altres set dies més. 13.34 El dia setè examinarà el mal, i si no s’ha estès la tinya per la pell, ni apareix la nafra més enfonsada que la pell, el sacerdot el declararà net: es rentarà els vestits i quedarà pur. 13.35 Però si la tinya s’estén molt per la pell, després de la seva purificació, 13.36 el sacerdot l’examinarà, i si comprova que la tinya s’ha estès per la pell, no cal que busqui el pèl esgrogueït; aquell és impur. 13.37 En canvi, si al seu parer la tinya ha quedat estacionària, i hi ha crescut pèl negre, la tinya és guarida; aquell és pur, i el sacerdot el declararà net. 13.38 Si un home o una dona presenten, en la pell del seu cos, taques lluents o taques blanquinoses, 13.39 el sacerdot les examinarà, i si veu que les taques de la pell són suaument blanques, és un èczema que ha sortit a la pell: aquell és net. 13.40 Si a algú li cau el cabell i queda calb del darrere, és pur. 13.41 Si és per la part davantera del cap, que li cau el cabell, és calvície de front, és pur. 13.42 Però quan a la calba, tant si és frontal com al crani, hi aparegui una taca blanc-rogenca, és lepra que comença a brotar a la calba, ja sigui per darrere o per davant. 13.43 El sacerdot l’examinarà, i si comprova que la inflamació de la nafra és blanc-rogenca, sigui frontal o cranial, semblant a la lepra de la pell del cos, 13.44 és que l’home és un leprós; és impur. El sacerdot l’haurà de declarar impur, perquè porta la plaga al cap. 13.45 Pel que fa al leprós afectat de la plaga, anirà amb els vestits esquinçats i el cap escabellat, i es cobrirà fins la boca i anirà cridant: “Immund! Immund!” 13.46 Mentre li duri el mal, serà considerat impur; és immund. Viurà sol i tindrà la seva morada fora del campament. 13.47 Quan aparegui una taca en la roba, tant si és de llana com si és de lli, 48 o en un teixit o en un gènere de punt, sigui de lli o de llana, o bé en una pell o qualsevol objecte de cuiro, 13.49 si la taca que hi ha a la roba o a la pell, al teixit o al gènere de punt, o en qualsevol objecte de cuiro, és verdosa o rogenca, es tracta d’una contaminació, i ha de ser mostrada al sacerdot. 13.50 El sacerdot examinarà el mal i mantindrà aïllat l’objecte contaminat durant set dies. 13.51 El dia setè examinarà la contaminació, i si veu que s’ha estès per la roba o la pell, pel teixit o el gènere de punt o qualsevol objecte de cuiro, la contaminació és corrosiva, i l’objecte és impur. 13.52 Per tant, serà cremada la roba o el teixit o el gènere de punt, siguin de lli o de llana, i qualsevol objecte de pell on hi hagi la taca, perquè és corrosiva; han de ser cremats. 13.53 Però si quan el sacerdot l’examina comprova que la taca no s’ha estès per la roba, el teixit, el gènere de punt o l’objecte de cuiro, 13.54 manarà de rentar allò que sigui tacat i ho mantindrà aïllat uns altres set dies més. 13.55 Quan el sacerdot examini la taca, després de ser rentada, si comprova que no ha canviat d’aspecte, encara que no s’hagi estès, l’objecte és impur. El farà cremar: està infectat pel dret i pel revés. 13.56 Però si quan el sacerdot l’examina comprova que la part afectada s’ha esmorteït, un cop rentada, l’esquinçarà de la roba o de la pell, o del teixit o del gènere de punt. 13.57 Però si en aquella roba, teixit, gènere de punt o objecte de cuiro, hi torna a aparèixer, és que rebrota el mal; cremarà allò que tingui el mal. 13.58 Pel que fa a la roba, teixit, gènere de punt o objecte de cuiro que, un cop rentats, els hagi marxat la taca, seran rentats una segona volta i quedaran purs. 13.59 Aquesta és la regla sobre la roba, de llana o de lli, teixit o gènere de punt, o sobre qualsevol objecte de cuiro, per a declarar-los purs o impurs.”

Levític 14

14.1 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 14.2 “La regla que s’ha d’aplicar al leprós el dia de la seva purificació serà aquesta: es presentarà al sacerdot, 14.3 i aquest sortirà fora del campament per examinar-lo, i si comprova que el leprós s’ha guarit de la nafra de lepra, 14.4 manarà que prenguin, per al qui s’ha de purificar, dos ocellets vius i purs, una branca de cedre, cinta escarlata i hisop. 14.5 Després el sacerdot manarà que degollin un dels ocellets dins un atuell de terrissa amb aigua corrent. 14.6 Respecte a l’ocellet viu, prendrà la branca de cedre, la cinta escarlata i l’hisop i ho mullarà, juntament amb l’ocellet viu, amb la sang de l’ocellet degollat en l’aigua corrent, 14.7 ruixarà set vegades aquell qui s’ha de purificar de la lepra, el declararà pur i deixarà anar al camp l’ocellet viu. 14.8 Aquell qui es purifica es rentarà els vestits, s’afaitarà tot el pèl, es banyarà amb aigua i quedarà net. Després podrà entrar al campament, però haurà de viure fora de la seva tenda durant set dies. 14.9 El setè dia tornarà a afaitar-se tot el pèl, tan del cap com de la barba i de les celles; és a dir, rasurarà tot el seu pèl. Després es rentarà els vestits, es banyarà amb aigua i quedarà net. 14.10 El dia vuitè prendrà dos anyells, sense tara, una ovella d’un any, sense tara, una ofrena vegetal de tres desenes parts de flor de farina pastada amb oli i un quart de litre d’oli. 14.11 Llavors, el sacerdot que fa la purificació presentarà l’home que ha de purificar-se, juntament amb totes aquelles coses, davant el Senyor, a l’entrada del Tabernacle de Reunió. 14.12 El sacerdot prendrà un dels anyells i el presentarà com a ofrena per la culpa, juntament amb l’oli, i el gronxarà com a ofrena bressolada davant el Senyor. 14.13 Tot seguit, l’anyell serà degollat al lloc on es degolla l’ofrena pel pecat i l’holocaust, al lloc sant; perquè, igual com l’ofrena pel pecat, l’ofrena per la culpa pertany al sacerdot. Això és una cosa molt sagrada. 14.14 Després, el sacerdot prendrà sang de l’ofrena per la culpa i la posarà sobre el lòbul de l’orella dreta, i sobre el polze de la mà dreta i el dit gros del peu dret, del qui s’ha de purificar. 14.15 Llavors, el sacerdot prendrà una part de l’oli i la vessarà damunt el palmell de la seva mà esquerra; 14.16 mullarà l’índex de la mà dreta amb l’oli que duu al palmell esquerre, i amb l’oli del dit farà set aspersions davant el Senyor. 14.17 Amb la resta de l’oli que duu al palmell, el sacerdot untarà el lòbul de l’orella dreta del qui s’ha de purificar, el polze de la seva mà dreta i el dit gros del seu peu dret, damunt la sang de l’ofrena pel pecat. 14.18 L’oli que li quedi a la mà, el vessarà damunt el cap del qui s’ha de purificar, i farà expiació per ell davant el Senyor. 14.19 El sacerdot sacrificarà l’ofrena pel pecat i farà expiació per aquell qui es purifica de la seva contaminació, i tot seguit degollaran l’holocaust; 14.20 i oferirà l’holocaust i l’ofrena vegetal damunt l’altar: així farà el sacerdot l’expiació per aquell i quedarà net. 14.21 Si es tracta d’un pobre que no té prou recursos, que prengui un anyell per a l’ofrena per la culpa, com a ofrena bressolada, per fer la seva expiació, una desena part de flor de farina pastada amb oli per a l’ofrena vegetal, un quart de litre d’oli 14.22 i dues tórtores o dos colomins, segons on arribin els seus mitjans, que serviran l’un per a l’ofrena pel pecat i l’altre per a l’holocaust. 14.23 El vuitè dia ho durà al sacerdot, per a la seva purificació a l’entrada del Tabernacle de Reunió, davant el Senyor. 14.24 Llavors, el sacerdot prendrà l’anyell de l’ofrena per la culpa i el quart de litre d’oli i ho gronxarà com a ofrena bressolada davant el Senyor. 14.25 Tot seguit degollaran l’anyell de l’ofrena per la culpa, i el sacerdot prendrà sang de l’ofrena per la culpa i la posarà sobre el lòbul de l’orella dreta del qui s’ha de purificar, sobre el polze de la seva mà dreta i sobre el dit gros del seu peu dret. 14.26 El sacerdot vessarà oli al palmell de la seva mà esquerra 14.27 i, amb el dit dret, espargirà oli del seu palmell esquerre set vegades davant el Senyor. 14.28 Llavors posarà oli sobre el lòbul de l’orella dreta del qui s’ha de purificar, sobre el polze de la seva mà dreta i sobre el dit gros del seu peu dret, en el lloc on ha posat la sang de l’ofrena per la culpa. 14.29 La resta de l’oli que li quedi a la mà, la vessarà damunt el cap del qui s’ha de purificar, fent expiació per ell davant el Senyor. 14.30 Després, segons els recursos que tingui, oferirà una de les tórtores o un dels colomins. 14.31 Del que puguin aportar els seus mitjans, l’un serà per a l’ofrena pel pecat i l’altre per a l’holocaust, a més de l’ofrena vegetal. Així farà el sacerdot expiació per aquell qui s’ha de purificar, davant el Senyor. 14.32 Aquesta és la regla referent al qui pateix nafra de lepra i no disposa de prou recursos per a la seva purificació.” 14.33 El Senyor va parlar a Moisès i a Aaron i els digué: 14.34 “Quan hàgiu entrat a la terra de Canaan, que us faré posseir, si jo ataco amb corrosió alguna de les cases de la terra que posseireu, 14.35 vindrà l’amo de la casa a fer-ho saber al sacerdot i li dirà: He observat una mena de corrosió a la casa. 14.36 Llavors el sacerdot manarà que buidin la casa abans que hi entri per examinar la corrosió, a fi que no es torni impur tot allò que hi hagi a la casa. Després hi entrarà per examinar la casa. 37 Si en examinar-la veu que la corrosió és en les parets de la casa, amb clots verdosos i rogencs que semblen més enfonsats que la paret, 14.38 el sacerdot sortirà fora de la casa, a l’entrada, i farà tancar la casa durant set dies. 14.39 El setè dia hi tornarà i ho comprovarà, i, si el mal s’ha estès per les parets de la casa, 14.40 manarà que arrenquin les pedres que tinguin el mal i que les llencin fora de la població, en un lloc immund. 14.41 Després farà rascar tot l’interior de la casa, i la runa que hagin tret rascant la llençaran fora de la població, en un lloc immund. 14.42 Prendran altres pedres i les col·locaran en el lloc de les primeres, i un altre morter per a arrebossar la casa. 14.43 Però si el mal torna a rebrotar a la casa després d’arrencar les pedres, de rascar-la i d’arrebossar-la, 14.44 llavors el sacerdot hi entrarà i l’examinarà, i si comprova que el mal s’ha estès per la casa, és que hi ha corrosió: la casa és impura. 14.45 Per tant, la casa ha de ser enderrocada; i les pedres, el fustam i tota la runa de la casa, ho trauran fora de la població, en un lloc immund. 14.46 Qualsevol qui entri a la casa durant el temps que hagi estat clausurada serà impur fins al vespre. 14.47 Qualsevol qui hagi dormit a la casa es rentarà els vestits. També es rentarà els vestits qualsevol qui hagi menjat a la casa. 14.48 Però si el sacerdot, quan entri a la casa, comprova que, després d’arrebossar-la, el mal no s‘ha estès per la casa, la declararà neta, perquè el mal ha desaparegut. 14.49 Aleshores, per purificar la casa, prendrà dos ocellets, una branca de cedre, cinta escarlata i hisop; 14.50 i degollarà un dels ocellets dins un atuell de terrissa amb aigua corrent. 14.51 Prendrà la branca de cedre, l’hisop i la cinta escarlata, juntament amb l’ocellet viu, i ho mullarà amb la sang de l’ocellet degollat en l’aigua corrent, i espargirà la casa set vegades. 14.52 Així netejarà la casa, amb la sang de l’ocellet i l’aigua corrent, amb l’ocellet viu i la branca de cedre, l’hisop i la cinta escarlata. 14.53 Després deixarà anar l’ocellet viu fora de la població, a camp obert. Així farà expiació per la casa, i serà pura. 14.54 Aquesta és la regla sobre tota mena de lepra i de tinya, 14.55 la corrosió del vestit i la de les cases; 14.56 sobre els tumors, les erupcions i les taques blanques; 14.57 a fi d’ensenyar quan una cosa és impura o és pura. Aquesta és la regla.”

Levític 15

15.1 El Senyor va parlar a Moisès i a Aaron i els digué: 15.2 “Parleu als fills d’Israel i digueu-los: Si un home té pèrdua seminal és impur per aquesta pèrdua. 15.3 Així la seva impuresa serà deguda al vessament seminal: tant si el seu cos deixa escapar el fluix com si el reté, és impur. 15.4 Qualsevol llit on hagi jagut el qui pateix vessament seminal o on hagi segut, quedarà impur. 15.5 Qui toqui el seu llit es rentarà els vestits, i ell mateix es rentarà amb aigua; i quedarà impur fins al vespre. 15.6 Qui s’assegui sobre el moble on s’hagi assegut el qui pateix vessament es rentarà els vestits, i ell mateix es rentarà amb aigua; i quedarà impur fins al vespre. 15.7 Qui toqui el cos del qui pateix vessament es rentarà els vestits, i ell mateix es rentarà amb aigua; i quedarà impur fins al vespre. 15.8 Si qui té pèrdua seminal escup sobre una persona pura, aquesta es rentarà els vestits, i ella mateixa es rentarà amb aigua; i quedarà impura fins el vespre. 15.9 Qualsevol sella sobre la qual hagi cavalcat qui pateix vessament, quedarà impura. 15.10 I tota persona que toqui qualsevol cosa que hagi estat sota d’aquell quedarà impura fins al vespre, i qui la traslladi es rentarà els vestits, i ell mateix es rentarà amb aigua; i quedarà impur fins al vespre. 15.11 Qui hagi estat tocat pel qui pateix vessament seminal, sense haver-se rentat abans les mans amb aigua, es rentarà els vestits, i ell mateix es rentarà amb aigua; i quedarà impur fins al vespre. 15.12 L’atuell de terrissa que hagi tocat qui pateix vessament serà trencat, i tot atuell de fusta serà rentat amb aigua. 15.13 Si qui pateix vessament se’n guareix, comptarà set dies per a la seva purificació; després es rentarà els vestits i es rentarà també el cos amb aigua corrent, i serà pur. 15.14 El dia vuitè es proveirà de dues tórtores o dos colomins, es presentarà davant el Senyor, a l’entrada del Tabernacle de Reunió, i els donarà al sacerdot. 15.15 I el sacerdot els oferirà, l’un com a ofrena pel pecat i l’altre com a holocaust. Després, el sacerdot farà expiació per ell davant el Senyor, pel seu fluix seminal. 15.16 L’home que tingui una ejaculació seminal es rentarà amb aigua tot el cos, i quedarà impur fins al vespre. 15.17 Qualsevol vestit o qualsevol pell on hagi caigut emissió seminal seran rentats amb aigua i quedaran impurs fins al vespre. 15.18 Si una dona ha jagut amb un home, amb ejaculació seminal, hauran de rentar-se tots dos amb aigua, i quedaran impurs fins al vespre. 15.19 Quan una dona tingui un fluix de sang, si es tracta de la seva menstruació, restarà set dies en la impuresa i qualsevol qui la toqui quedarà impur fins al vespre. 15.20 Tot allò sobre què jegui durant la seva menstruació serà impur, i tot allò sobre què segui serà impur. 15.21 Qualsevol qui toqui el seu llit es rentarà els vestits, i ell mateix es rentarà amb aigua; i quedarà impur fins al vespre. 15.22 Qui toqui qualsevol moble on ella hagi segut es rentarà els vestits, i ell mateix es rentarà amb aigua; i quedarà impur fins al vespre. 15.23 Si algú toca allò que hi ha damunt el llit o damunt el moble on ella ha segut, quedarà impur fins al vespre. 15.24 Si un home jau amb ella, recaurà en ell la seva contaminació i quedarà impur durant set dies; i qualsevol llit on ell jegui quedarà impur. 15.25 Quan una dona pateixi pèrdues de sang durant molts dies, fora del temps de la seva menstruació, o quan es perllongui el seu període, quedarà impura mentre duri la seva pèrdua de sang; com en els dies de la regla, és impura. 15.26 Tot llit on jegui mentre dura la seva pèrdua serà per a ella impur, com el llit de la seva menstruació; i qualsevol moble sobre el qual segui quedarà impur, com en la impuresa de les seves regles. 15.27 Qui toqui aquelles coses quedarà impur, i es rentarà els vestits, i ell mateix es rentarà amb aigua; i quedarà impur fins al vespre. 15.28 Quan les seves pèrdues s‘hagin aturat, es reservarà set dies i després serà neta. 15.29 El dia vuitè es proveirà de dues tórtores o dos colomins, es presentarà davant el Senyor, a l’entrada del Tabernacle de Reunió, 15.30 i el sacerdot oferirà l’un com a ofrena pel pecat i l’altre com a holocaust. Així el sacerdot farà expiació per ella davant el Senyor, a causa de les seves pèrdues de sang. 15.31 D’aquesta manera apartareu els fills d’Israel de les seves impureses, a fi que no morin per les seves immundícies si contaminaven el meu Tabernacle, que és enmig d’ells. 15.32 Aquesta és la llei referent a qui pateix pèrdua seminal, a qui té un vessament que el fa impur, 15.33 i referent a la dona que pateix pèrdues de sang; és a dir, de tothom qui pateix un fluix, sigui home o dona, i referent a l’home que jau amb una dona impura.”

Levític 16

16.1 El Senyor va parlar amb Moisès, després de la mort dels dos fills d’Aaron, que van morir en apropar-se a la presència del Senyor, 16.2 i li digué: “Ordena al teu germà Aaron que no entri de qualsevol manera al santuari més endins del vel, davant el propiciatori de damunt l’arca, no sigui que mori; perquè jo em manifestaré en el núvol de damunt del propiciatori. 16.3 Aaron ha d’entrar al santuari d’aquesta manera: amb un vedell per a l’ofrena pel pecat i un moltó per a l’holocaust. 16.4 Es revestirà la túnica sagrada de lli, durà sobre el seu cos els pantalons de lli, es posarà la faixa de lli i portarà la mitra enrotllada al cap. Són vestits sagrats que vestirà després d’haver-se rentat amb aigua. 16.5 De la congregació dels fills d’Israel, rebrà dos bocs per a l’ofrena pel pecat i un moltó per a l’holocaust. 16.6 Aaron oferirà el vedell que li correspon de l’ofrena pel pecat, per tal de fer expiació per ell mateix i per la seva casa. 16.7 Després prendrà els dos bocs i es presentarà davant el Senyor, a l’entrada del Tabernacle de Reunió, 16.8 i triarà a la sort els dos bocs; l’una sort serà per al Senyor i l’altra per a Azazel. 16.9 Aaron presentarà el boc que la sort hagi indicat “per al Senyor” i el sacrificarà com a ofrena pel pecat. 16.10 El boc que la sort hagi indicat “per a Azazel” serà posat viu davant el Senyor, per tal de fer l’expiació damunt d’ell, i serà enviat a Azazel, al desert. 16.11 Aaron, llavors, presentarà el vedell que li correspon en ofrena pel pecat i farà expiació per ell mateix i per la seva casa degollant el vedell de l’ofrena pel pecat que li correspon. 16.12 Prendrà després l’encenser ple de brases enceses de sobre l’altar davant del Senyor, amb dos grapats plens d’encens aromàtic en pols, i l’introduirà darrere el vel. 16.13 Posarà l’encens sobre el foc, davant del Senyor, a fi que la fumera de l’encens cobreixi el propiciatori de damunt del testimoni, i Aaron no mori. 16.14 Tot seguit prendrà part de la sang del vedell i amb el dit s'aspergirà damunt del propiciatori, per la part de llevant; s'aspergirà set vegades davant del propiciatori. 16.15 Degollarà el boc de l’ofrena pel pecat que correspon al poble i portarà la sang darrere el vel, i amb aquella sang farà el mateix que ha fet amb la sang del vedell, aspergint-ne per damunt i per davant del propiciatori. 16.16 Així farà expiació al santuari, a causa de les impureses dels fills d’Israel i de les seves transgressions i de tots els seus pecats. Farà el mateix al Tabernacle de Reunió, instal·lat entre ells i enmig de les seves impureses. 16.17 Des que ell entri al santuari a fer l’expiació, no hi ha d’haver ningú en el Tabernacle de Reunió, fins que en surti. Així farà l’expiació per ell mateix, per la seva casa i per tota la comunitat d’Israel: 16.18 Anirà cap a l’altar de davant del Senyor i farà expiació per ell, prenent sang del vedell i del boc i untant-ne els corns que envolten l’altar. 16.19 Amb el dit aspergirà sang set vegades damunt l’altar; així el purificarà i el santificarà de les impureses dels fills d’Israel. 16.20 Quan hagi acabat de fer expiació pel santuari, pel Tabernacle de Reunió i per l’altar, farà acostar el boc viu, 16.21 i Aaron li posarà les dues mans sobre el cap i damunt seu confessarà totes les iniquitats dels fills d’Israel, totes les seves rebel·lions i tots els seus pecats, descarregant-los sobre el cap del boc, i l’aviarà cap al desert per mitjà d’un home escollit. 16.22 El boc portarà damunt seu totes les seves iniquitats cap a terra inhabitada, i l’home deixarà anar el boc al desert. 16.23 Mentrestant, Aaron anirà al Tabernacle de Reunió, es traurà els vestits de lli que es va posar per a entrar al santuari i els hi deixarà. 16.24 Es rentarà el cos amb aigua, en un lloc sagrat, i tornarà a posar-se els seus vestits; llavors sortirà i oferirà el seu holocaust i l’holocaust del poble, fent expiació per ell mateix i pel poble, 16.25 i farà cremar sobre l’altar el greix de l’ofrena pel pecat. 16.26 Quant al qui hagi conduït el boc a Azazel, es rentarà els vestits, i ell mateix es rentarà el cos amb aigua, i després ja podrà entrar al campament. 16.27 Respecte al vedell i al boc de l’ofrena pel pecat, la sang dels quals fou introduïda al santuari per fer expiació, seran trets fora del campament i en cremaran les pells, la carn i la femta. 16.28 L’encarregat de cremar-los es rentarà els vestits, es rentarà el cos amb aigua, i després ja podrà entrar al campament. 16.29 Això serà per a vosaltres un estatut permanent: el mes setè, el dia deu del mes, mortificareu les vostres persones i no fareu cap mena de treball, tant el nadiu com el foraster que conviu amb vosaltres. 16.30 En aquest dia fareu expiació per vosaltres, per tal de purificar-vos: sereu purificats de tots els vostres pecats davant el Senyor. 16.31 Serà per a vosaltres un repòs sabàtic en què haureu de mortificar les vostres persones. És un estatut perpetu. 16.32 Farà l’expiació el sacerdot que hagi estat ungit i consagrat, com a successor del seu pare, per a exercir de gran sacerdot, i es revestirà amb les vestidures de lli, les vestidures sagrades; 16.33 i farà expiació pel santuari sagrat, pel Tabernacle de Reunió i l’altar. Igualment farà expiació pels sacerdots i per tot el poble de la comunitat. 16.34 Això serà per a vosaltres un estatut permanent una vegada l’any, per tal de fer expiació pels fills d’Israel, a causa de tots els seus pecats.” I es va fer tal com el Senyor havia manat a Moisès.

Levític 17

17.1 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 17.2 “Parla a Aaron i als seus fills, i a tots els fills d’Israel, i els diràs: Això és el que el Senyor ha manat: 17.3 Qualsevol home de la casa d’Israel que degolli una vaca, una ovella o una cabra, dintre o fora del campament, 17.4 i no la dugui a l’entrada del Tabernacle de Reunió per presentar l’ofrena del Senyor davant la seva morada, el tal home serà culpat de la sang; ha vessat sang i ha de ser extirpat d’entre el seu poble, 17.5 per tal que els fills d’Israel portin al sacerdot les víctimes que sacrifiquen al camp i les presentin al Senyor, a l’entrada del Tabernacle de Reunió, i les ofereixin com a sacrifici de reconciliació. 17.6 El sacerdot escamparà la sang damunt l’altar del Senyor, a l’entrada del Tabernacle de Reunió, i farà consumir al foc els greixos com a fragància agradable al Senyor. 17.7 Així deixaran d’oferir els seus sacrificis als dimonis, darrere els quals s’han prostituït. Això serà per a ells un estatut perpetu durant totes les generacions. 17.8 També els diràs: Qualsevol home de la casa d’Israel, o dels forasters que conviuen amb vosaltres, que ofereixi holocaust o sacrifici, 17.9 i no el dugui a l’entrada del Tabernacle de Reunió per a oferir-lo al Se-nyor, el tal home serà extirpat del seu poble. 17.10 Igualment amb qualsevol home de la casa d’Israel, o dels forasters que conviuen amb vosaltres, que mengi qualsevol mena de sang; jo giraré el meu rostre contra ell i l’extirparé del seu poble. 17.11 Perquè la vida de la carn és a la sang, i jo us l’he donada perquè feu expiació a l’altar per les vostres vides, ja que l’expiació es fa per la vida que hi ha a la sang. 17.12 Per això he dit als fills d’Israel: Cap persona d’entre vosaltres no menjarà sang; el foraster que resideix entre vosaltres tampoc no en menjarà. 17.13 Qualsevol home de la casa d’Israel, o dels forasters que resideixen entre vosaltres, que caci un animal de pèl o de ploma dels que són lícits de menjar, vessarà la seva sang i la colgarà amb terra. 17.14 Perquè la força vital de tota carn és la seva sang, en tant que és la seva vida. Per això he dit als fills d’Israel: No menjareu la sang de cap animal, perquè la vida de tota carn és la seva sang; tothom qui en mengi serà exterminat. 17.15 I tothom qui mengi cap animal mort o trossejat per una fera, tant si és nadiu com si és foraster, es rentarà els vestits i es rentarà ell mateix amb aigua, i restarà impur fins al vespre; després serà net. 17.16 Però si no els renta ni renta el seu cos, carregarà amb la seva falta.”

Levític 18

18.1 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 18.2 “Parla als fills d’Israel i els diràs: Jo sóc el Senyor Etern, el vostre Déu. 18.3 No feu com fan a la terra d’Egipte, on heu viscut, ni feu com fan a Canaan, on jo us porto; no heu de seguir els seus costums. 18.4 Complireu les meves lleis i guardareu els meus estatuts, comportant-vos d’acord amb ells. Jo, el Senyor Etern, el vostre Déu. 18.5 Per tant, guardareu els meus estatuts i els meus preceptes; l’home que els practiqui viurà per ells. Jo, el Senyor. 18.6 Que ningú de vosaltres no s’acosti a la seva parenta pròxima per descobrir-ne la nuesa. Jo, el Senyor. 18.7 No descobriràs la nuesa del teu pare ni la de la teva mare; és la teva mare, no descobriràs la seva nuesa. 18.8 No descobriràs la nuesa de la dona del teu pare; és la nuesa del teu pare. 18.9 No descobriràs la nuesa de la teva germana, filla del teu pare o de la teva mare, nascuda a casa o a fora; no descobriràs la seva nuesa. 18.10 No descobriràs la nuesa de la filla del teu fill o de la de la teva filla; no descobriràs la seva nuesa, perquè seria la teva pròpia nuesa. 18.11 No descobriràs la nuesa de la filla de la dona del teu pare, engendrada del teu pare, que és germana teva. 18.12 No descobriràs la nuesa de la germana del teu pare; és parenta del teu pare. 18.13 No descobriràs la nuesa de la germana de la teva mare; perquè és parenta de la teva mare. 18.14 No descobriràs la nuesa del germà del teu pare; no t’acostaràs a la seva dona, és tia teva. 18.15 No descobriràs la nuesa de la teva nora; és la dona del teu fill, no descobriràs la seva nuesa. 18.16 No descobriràs la nuesa de la dona del teu germà; és la nuesa del teu germà. 18.17 No descobriràs la nuesa d’una dona i la de la seva filla alhora, ni prendràs la filla del seu fill ni la filla de la seva filla per descobrir la seva nuesa; són parentes entre si: seria una infàmia. 18.18 No prendràs una dona juntament amb la seva germana, fent-la rival seva i descobrint juntament la seva nuesa, mentre aquella visqui. 18.19 No t’acostaràs a una dona durant la impuresa menstrual, per descobrir la seva nuesa. 18.20 No tindràs acte carnal amb la dona del teu proïsme; et contaminaries amb ella. 18.21 No donaràs ningú de la teva descendència com a sacrifici a Moloc; no has de profanar el nom del teu Déu. Jo, el Senyor. 18.22 No jauràs amb cap home com es jeu amb una dona; és una abominació. 18.23 No tindràs unió carnal amb cap bèstia, perquè et contaminaries amb ella; ni cap dona no s’oferirà a cap bèstia per aparellar-s’hi; és una perversió. 18.24 No us contamineu amb res d’això, perquè amb aquestes pràctiques s’han contaminat les nacions que vaig a expulsar de davant vostre. 18.25 La terra s’ha contaminat i jo he castigat la seva iniquitat, i la terra vomita els seus habitants. 18.26 Vosaltres, doncs, guardareu els meus estatuts i les meves lleis, i no practicareu cap d’aquestes abominacions, ni els del vostre poble ni els forasters que conviuen amb vosaltres; 18.27 perquè totes aquestes abominacions han comès els homes d’aquella terra, els que la van ocupar abans que vosaltres, i es va contaminar la terra. 18.28 Que la terra no us vomiti a vosaltres, si la torneu impura, com ha vomitat els pobladors que l’han ocupada abans que vosaltres. 18.29 Perquè tothom qui cometi qualsevol d’aquestes abominacions, la persona que la cometi, serà extirpat d’entre el seu poble. 18.30 Guardeu, doncs, el meu precepte; no seguiu cap d’aquests costums abominables que s’han practicat abans de vosaltres, per tal que no us hi contamineu. Jo, el Senyor, el vostre Déu.”

Levític 19

19.1 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 19.2 “Digues a tota la congregació dels fills d’Israel: Sigueu sants, perquè jo, el Senyor Etern, el vostre Déu, sóc sant. 19.3 Cadascun de vosaltres respectarà la mare i el pare i guardarà els meus dissabtes. Jo, el Senyor Etern, el vostre Déu. 19.4 No us decanteu cap als ídols ni us feu déus de fosa. Jo, el Senyor Etern, el vostre Déu. 19.5 Quan presenteu sacrificis d’ofrena de reconciliació al Senyor, feu-ho de manera que sigueu acceptats. 19.6 El mateix dia que feu el sacrifici se n’ha de menjar, i l’endemà també; i el que hagi sobrat per al tercer dia, serà cremat al foc. 19.7 Si algú en menja el tercer dia, serà com carronya, i no serà acceptat el sacrifici. 19.8 I qui n’hagi menjat carregarà la seva culpa, perquè haurà profanat una cosa consagrada al Senyor; la tal persona serà extirpada del seu poble. 19.9 I quan feu la collita a la vostra terra, no arribaràs a segar fins al límit del teu camp ni espigolaràs la teva sega. 19.10 Tampoc no esgotimaràs la teva vinya ni aplegaràs els grans que hagin caigut al teu vinyar; ho deixaràs per al pobre i el foraster. Jo, el Senyor Etern, el teu Déu. 19.11 No robareu, ni mentireu, ni us enganyareu l’un a l’altre. 19.12 No jurareu en fals en nom meu, que profanaríeu el nom del teu Déu. Jo, el Senyor. 19.13 No oprimiràs el teu proïsme ni el robaràs. No retindràs el jornal del treballador fins l’endemà. 19.14 No maleiràs un sord ni faràs la traveta a un cec, sinó que temeràs el teu Déu. Jo, el Senyor. 19.15 No cometis injustícia quan jutgis, ni per afavorir el pobre ni per honrar el poderós; has de jutjar el proïsme amb justícia. 19.16 No escampis difamació entre els teus conciutadans, ni conspiris contra la vida del teu proïsme. Jo, el Senyor. 19.17 No guardaràs al cor rancúnia contra el teu germà, sinó que reptaràs el teu proïsme per tal de no carregar-te un pecat per culpa seva. 19.18 No et venjaràs ni guardaràs rancúnia contra els fills del teu poble, sinó que estimaràs el proïsme com a tu mateix. Jo, el Senyor. 19.19 Guardareu els meus estatuts. No aparellaràs dues bèsties d’espècie diferent, no sembraràs el teu camp barrejant dues classes de llavors, ni et posaràs un vestit de dues menes de teixit. 19.20 Si un home jau amb una dona que és comprada, promesa a un marit, sense que hagi estat rescatada ni hagi obtingut la llibertat, i cohabita amb ella, hi haurà càstig; però no de mort, perquè ella no era lliure. 19.21 Ell presentarà al Senyor, a l’entrada del Tabernacle de Reunió, un moltó com a ofrena per la culpa. 19.22 Amb el moltó de l’ofrena per la culpa, el sacerdot farà expiació per ell davant el Senyor, a causa del seu pecat, i així se li perdonarà el pecat que ha comès. 19.23 Quan haureu entrat a la terra i haureu plantat diversitat d’arbres fruiters, tindreu els seus fruits com a incircumcisos. Durant tres anys seran per a vosaltres com a incircumcisos, i no en menjareu. 19.24 El quart any, tot el seu fruit serà consagrat per acció de gràcies al Senyor. 19.25 Però el cinquè any podreu menjar del seu fruit, perquè us sigui abundós. Jo, el Senyor. 19.26 No mengeu res amb sang. No practiqueu l’endevinació ni la fetilleria. 19.27 No rapareu el cabell lateral del vostre cap, ni escapçareu la punta de la vostra barba. 19.28 No fareu incisions al vostre cos per dol d’una mort, ni tatuareu el vostre cos amb cap dibuix dels que es fan amb punxó. Jo, el Senyor. 19.29 No profanaràs la teva filla fent que es dediqui a la prostitució, a fi que la terra no es prostitueixi i s’ompli de maldat. 19.30 Guardeu els meus dissabtes i venereu el meu santuari. Jo, el Senyor. 19.31 No recorrereu als nigromants ni als endevinaires; no acudiu a ells, que us contaminaríeu per causa seva. Jo, el Senyor, el vostre Déu. 19.32 T’alçaràs davant dels cabells blancs i honraràs el rostre de l’ancià, i reverenciaràs el teu Déu. Jo, el Senyor. 19.33 Quan un foraster resideixi amb tu a la vostra terra, no el maltracteu. 19.34 Heu de considerar el foraster que conviu amb vosaltres com un de la vostra nació, i l’estimaràs com a tu mateix, perquè també vosaltres vau ser forasters al país d’Egipte. Jo, el Senyor, el vostre Déu. 19.35 No cometeu injustícia en els judicis, ni en l’amidament, ni en el pes, ni en la cabuda. 19.36 Tingueu balances justes, pesos justos, mida justa i mesura justa. Jo, el Senyor, el vostre Déu, que us he tret de la terra d’Egipte. 19.37 Guardareu, doncs, tots els meus estatuts i totes les meves lleis i les posareu en pràctica. Jo, el Senyor.”

Levític 20

20.1 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 20.2 “També diràs als fills d’Israel: Qualsevol persona d’entre els fills d’Israel, o dels forasters que resideixin a Israel, que doni un fill seu en sacrifici a Moloc, irremissiblement ha de morir; el poble de la terra el lapidarà. 20.3 Jo plantaré cara a tal home per esborrar-lo d’entre el seu poble per haver donat la seva descendència a Moloc, contaminant el meu santuari i profanant el meu sant nom. 20.4 I si la gent del país fa els ulls grossos davant el comportament d’aquell home quan doni la seva descendència a Moloc, i no el fa morir, 20.5 em giraré contra aquell home i contra la seva família, i els extirparé d’enmig del seu poble, a ell i a tots els qui rere seu s’hagin corromput prostituint-se seguint Moloc. 20.6 Si una persona s’adreça als nigromants o als endevinaires per prostituir-se rere d’ells, jo plantaré cara a aquella persona i l’extirparé d’entre el seu poble. 20.7 Santifiqueu-vos, doncs, i sigueu sants; perquè jo sóc el Senyor, el vostre Déu. 20.8 Guardeu els meus preceptes i compliu-los. Jo, el Senyor, sóc qui us santifico. 20.9 Tothom qui maleeixi el seu pare o la seva mare serà mort irremissiblement; ha maleït els seus pares; que la seva sang caigui damunt d’ell. 20.10 Si un home comet adulteri amb la dona d’un altre, hauran de morir irremissiblement, tant l’adúlter com l’adúltera. 20.11 Aquell qui jegui amb la muller del seu pare, haurà descobert la nuesa del seu pare; tots dos hauran de morir irremissiblement; que la seva sang caigui damunt d’ells. 20.12 Si un home jau amb la seva nora, ambdós moriran irremissiblement; han comès una infàmia; que la seva sang caigui damunt d’ells. 20.13 Si un home jau amb un altre home com es jau amb una dona, tots dos han comès una abominació; ambdós moriran irremissiblement; que la seva sang caigui damunt d’ells. 20.14 Si un home es casa amb una dona i la mare d’ella alhora comet un incest; tant ell com elles seran cremats, perquè no hi hagi aquesta infàmia entre vosaltres. 20.15 Si un home copula amb una bèstia, morirà irremissiblement; i matareu la bèstia. 20.16 Si una dona s’acosta a una bèstia qualsevol per aparellar-s’hi, mataràs la dona i la bèstia. Moriran irremissiblement; que la seva sang caigui damunt d’ells. 20.17 Si un home pren per muller la seva germana, tant si és filla del seu pare com si és filla de la seva mare, descobrint la nuesa d’ella i descobrint ella la nuesa d’ell, és una ignomínia; seran exterminats a la vista dels seus conciutadans. Ha descobert la nuesa de la seva germana; respondran de la seva iniquitat. 20.18 Si un home jau amb una dona durant la seva regla i descobreix la seva nuesa, ha despullat la font del seu fluix i ha destapat el seu fluix de sang; tots dos seran extirpats d’entre el seu poble. 20.19 No descobriràs la nuesa de la germana de la teva mare o la de la germana del teu pare, perquè és deshonrar la pròpia família; és carregar la seva iniquitat. 20.20 Si un home jau amb la seva tia, descobreix la nuesa del seu oncle. Es carregaran el seu pecat i moriran sense fills. 20.21 Si un home pren per muller la dona del seu germà, és una immundícia. Ha descobert la nuesa del seu germà; no tindran fills. 20.22 Guardareu, doncs, tots els meus estatuts i totes les meves lleis per complir-les, no sigui que us vomiti de la terra on us porto perquè hi visqueu. 20.23 No seguireu les pràctiques de la gent que vaig a expulsar de davant vostre, perquè tot això ells ho han practicat i em són abominables. 20.24 En canvi, a vosaltres us he dit: Posseireu la seva terra, la que us donaré com a heretat, una terra que regalima llet i mel. Jo, el Senyor, sóc el vostre Déu, que us he separat dels pobles. 20.25 Vosaltres, doncs, heu de diferenciar entre els animals purs i els impurs, entre les aus impures i les pures, per tal que no contamineu les vostres persones amb cap animal, ni aus, ni res d’allò que s’arrossega per terra, que jo he separat de vosaltres com a impurs. 20.26 Sigueu-me sants, perquè jo, el Senyor, sóc sant, i us he separat d’entre els pobles a fi que sigueu meus. 20.27 I l’home o la dona que tinguin esperit nigromàntic o siguin endevinaires, seran morts irremissiblement. Els lapidareu: que la seva sang caigui damunt seu.”

Levític 21

21.1 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: “Parla als sacerdots, els fills d’Aaron, i els diràs: Que ningú de vosaltres no es contamini a causa del cadàver d’algun dels conciutadans, 21.2 llevat que sigui un parent molt pròxim: la seva mare, el seu pare, el seu fill, la seva filla, el seu germà; 21.3 també la seva germana soltera, si viu amb ell, que no ha estat casada. Per ells podrà fer-se impur. 21.4 En tant que home principal, no es contaminarà entre els del poble, fent-se immund. 21.5 No es raparan el cap ni es retallaran la vora de la barba, ni es faran cap incisió al cos. 21.6 Han de ser sants per al seu Déu, i no profanaran el seu nom; perquè ells són els qui presenten les ofrenes enceses al Senyor, el pa del seu Déu; per això cal que siguin sants. 21.7 No prendrà per muller una prostituta ni una violada, ni tampoc una repudiada pel seu marit; perquè és un home consagrat al seu Déu. 21.8 El consideraràs sant, perquè ell presenta el pa del teu Déu; per tant, el tindràs com a sant, perquè jo sóc sant, el Senyor, que us santifico. 21.9 Si la filla d’un sacerdot es contamina prostituint-se, ha profanat el seu pare; serà cremada al foc. 21.10 Quant al sacerdot principal entre els seus germans, sobre el qual ha estat vessat damunt el cap l’oli de la unció, i que ha estat consagrat per a vestir les vestidures sagrades, no s’escabellarà ni s’esquinçarà els vestits, 21.11 ni s’acostarà a cap mort; no s’ha de contaminar ni pel seu pare ni per la seva mare, 21.12 ni sortirà del santuari, per no profanar el santuari del seu Déu, ja que té damunt seu la consagració de l’oli de la unció del seu Déu. Jo, el Senyor. 21.13 Prendrà per esposa una verge. 21.14 No prendrà per muller una viuda, ni una repudiada, ni una violada, ni una prostituta, sinó que triarà per esposa una verge d’entre les del seu poble, 21.15 per tal de no profanar la seva descendència enmig del seu poble; perquè jo sóc el Senyor, que el santifico.” 21.16 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 21.17 “Parla a Aaron i digues-li: Qualsevol home de la teva descendència, al llarg de les generacions, que tingui algun defecte, no podrà acostar-se a oferir el pa del seu Déu, 21.18 perquè cap home amb un defecte físic no s’hi ha d’apropar: cap home cec, o coix, o mutilat, o deforme; 21.19 ni cap home que tingui el peu o la mà fracturats, 21.20 ni el que sigui geperut, o raquític, o guenyo, o sarnós, o herpètic, o castrat. 21.21 Cap home de la descendència del sacerdot Aaron que tingui un defecte físic no podrà acostar-se a presentar les ofrenes enceses del Senyor: té un defecte, no s’acostarà a presentar el pa del seu Déu. 21.22 Podrà menjar del pa del seu Déu, de les coses molt santes i de les coses consagrades; 21.23 però no ha de traspassar el vel ni acostar-se a l’altar, perquè és tarat, i no ha de profanar les meves coses santificades, perquè jo sóc el Senyor, el qui els santifico.” 21.24 I Moisès ho va dir a Aaron, als seus fills i a tots els fills d’Israel.

Levític 22

22.1 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 22.2 “Digues a Aaron i als seus fills que vagin amb compte amb les ofrenes santes que els fills d’Israel em consagren i que no profanin el meu sant nom. Jo, el Senyor. 22.3 Els diràs: Durant totes les generacions, qualsevol dels vostres descendents que s’acosti en estat d’impuresa a les coses santes que els fills d’Israel consagren al Senyor, aquest serà exterminat de davant meu. Jo, el Senyor. 22.4 Qualsevol home de la nissaga d’Aaron que tingui lepra, o pèrdua seminal, no menjarà de les coses santes fins que sigui purificat. Igualment serà amb qui hagi tingut contacte amb qualsevol cosa contaminada per un cadàver, o amb un home que tingui gonorrea, 22.5 o amb algú que hagi tocat algun rèptil que el contamini, o amb alguna persona que el contamini per alguna impuresa seva. 22.6 Qui hagi tingut aquest contacte quedarà impur fins al vespre, i no menjarà de les coses santes fins que s’hagi rentat el cos amb aigua. 22.7 Quan s’hagi post el sol quedarà net; i després podrà menjar de les coses santes, perquè són el seu aliment. 22.8 No menjarà cap bèstia morta o trossejada per una fera, perquè es contaminaria. Jo, el Senyor. 22.9 Que guardin el meu manament, no sigui que es carreguin el pecat i, a causa d’això, hagin de morir, si el profanaven. Jo, el Senyor, que els santifico. 22.10 Cap estrany no menjarà de les coses sagrades; ni l’hoste del sacerdot ni el jornaler no menjaran coses santes. 22.11 Però quan el sacerdot, amb el seu diner, compri un esclau, aquest en podrà menjar, com també els nascuts a casa seva podran menjar del seu pa. 22.12 Quan una filla del sacerdot es casi amb un laic, no podrà menjar de les ofrenes alçades de les coses sagrades. 22.13 Però si la filla del sacerdot és viuda o repudiada, sense tenir cap fill, i hagués tornat a casa del seu pare, com en la seva joventut, podrà menjar del pa del seu pare; però cap laic no en menjarà. 22.14 I si alguna persona menja de les coses santes per equivocació, la restituirà al sacerdot afegint-n’hi una cinquena part. 22.15 Que no profanin les coses santes dels fills d’Israel que han estat ofertes al Senyor, 22.16 ni es carreguin amb la iniquitat que comporta la culpa per menjar de les coses santes, perquè jo sóc el Senyor, que els santifico.” 22.17 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 22.18 “Parla a Aaron i als seus fills i a tots els fills d’Israel, i els diràs: Qualsevol persona de la casa d’Israel, o dels forasters a Israel, que vulgui presentar la seva ofrena per algun vot que hagi fet o com a ofrena voluntària que ofereixi al Senyor en holocaust, 22.19 perquè els sigui acceptada, ha de ser un mascle sense tara dels vedells, de les ovelles o de les cabres. 22.20 No podeu presentar cap cosa que tingui defecte, perquè no us seria acceptada. 22.21 Qualsevol persona que vulgui presentar un sacrifici de reconciliació al Senyor, sigui per complir un vot o com a ofrena voluntària, d’entre els vedells o d’entre el ramat, l’animal haurà de ser perfecte perquè sigui acceptat; no ha de tenir cap defecte. 22.22 Ni un animal cec, ni esguerrat, ni mutilat, ni nafrat, ni sarnós, ni tinyós no presentareu al Senyor, ni res d’això posareu sobre l’altar del Senyor com a ofrena encesa. 22.23 Si és un bou o una ovella desproporcionats o esquifits, els podreu presentar com a ofrena voluntària, però com a vot no us seran acceptats. 22.24 No oferireu al Senyor cap animal amb els testicles masegats, aixafats, arrancats o tallats. No feu això a la vostra terra. 22.25 Ni de mans d’un estranger no heu de permetre que es presenti res d’això com a pa del vostre Déu, perquè són mutilats, són defectuosos, i no us serien acceptats.” 22.26 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 22.27 “Quan neixi un vedell, un anyell o un cabrit, s’estarà set dies amb la mare; però del dia vuitè endavant podrà ser acceptat com a sacrifici d’ofrena encesa al Senyor. 22.28 Però si és una vaca o una ovella, no serà immolada juntament amb el seu fill el mateix dia. 22.29 Quan sacrifiqueu una ofrena d’acció de gràcies al Senyor, l’heu de sacrificar de manera que us pugui ser acceptada. 22.30 Ha de ser menjada el mateix dia, sense deixar-ne gens per a l’endemà. Jo, el Senyor. 22.31 Guardareu, doncs, els meus manaments i els complireu. Jo, el Senyor. 22.32 No profanareu el meu sant nom, sinó que seré santificat enmig dels fills d’Israel, Jo, el Senyor, sóc qui us santifico, 22.33 qui us ha tret de la terra d’Egipte per ser el vostre Déu. Jo, el Senyor Etern.”

Levític 23

23.1 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 23.2 “Parla als fills d’Israel i els diràs: Quant a les festes que heu de convocar com a assemblees santes, són aquestes solemnitats: 23.3 Es treballarà durant sis dies, però el dia setè serà dissabte de repòs i de reunió santa. No fareu cap treball; serà dia del Senyor a tot arreu on habitareu. 23.4 Aquestes són les festes del Senyor, les santes reunions que heu de convocar al seu temps. 23.5 El dia catorze del mes primer, al capvespre, és la Pasqua del Senyor, 23.6 i el dia quinze del mateix mes, la festa dels Àzims per al Senyor. Durant set dies menjareu pans sense llevat. 23.7 El dia primer tindreu reunió santa i no fareu cap treball servil. 23.8 Presentareu ofrenes enceses al Senyor durant els set dies, i el dia setè tindreu reunió santa i no fareu cap treball servil.” 23.9 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 23.10 “Parla als fills d’Israel i els diràs: Quan hàgiu entrat a la terra que jo us vaig a donar, i hàgiu fet la sega, dureu al sacerdot una garba com a primícies de la vostra sega. 23.11 Ell presentarà la garba davant el Senyor per tal que sigui acceptada a favor vostre; l’endemà del dissabte, la gronxarà el sacerdot. 23.12 I el mateix dia que presentareu la garba sacrificareu un anyell d’un any, sense tara, en holocaust al Senyor. 23.13 La seva ofrena vegetal serà de dues desenes parts de flor de farina pastada amb oli; ofrena encesa al Senyor, d’agradable fragància. La seva libació serà de vi: la quarta part d’un hin (1 litre aproximadament). 23.14 No menjareu pa ni gra torrat ni gra tendre fins aquest dia, fins que hàgiu presentat l’ofrena del vostre Déu. És un estatut perpetu per a totes les generacions, on sigui que habiteu. 23.15 Comptareu set setmanes senceres des de l’endemà del dissabte, del dia que haureu ofert la garba de l’ofrena bressolada, 23.16 fins a l’endemà del setè dissabte; comptareu cinquanta dies i presentareu una nova ofrena vegetal al Senyor. 23.17 De les vostres llars, portareu dos pans per al bressoleig; seran de dues desenes parts de flor de farina, cuits amb llevat, com a primícies al Senyor. 23.18 I, juntament amb el pa, presentareu set anyells d’un any, sense tara, un vedell i dos moltons; seran en holocaust al Senyor, amb les seves ofrenes vegetals i les seves libacions, ofrena encesa d’agradable fragància al Senyor. 23.19 Oferireu també un boc en sacrifici pel pecat, i dos anyells d’un any en sacrifici de reconciliació. 23.20 El sacerdot els gronxarà davant el Senyor, amb el pa de les primícies com a ofrena bressolada juntament amb els dos anyells. Seran cosa santa del Senyor per al sacerdot. 23.21 Aquest mateix dia convocareu una reunió, la celebrareu i no fareu cap treball servil. És un estatut perpetu per a totes les generacions, on sigui que habiteu. 23.22 I quan feu la collita de la vostra terra, no arribaràs a segar fins al límit del teu camp, ni espigolaràs la teva sega; ho deixaràs per al pobre i el foraster. Jo, el Senyor, el vostre Déu.” 23.23 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 23.24 “Digues als fills d’Israel: Al setè mes, el dia primer del mes serà per a vosaltres un descans solemne, commemoració al so de trompeta de la santa assemblea; 23.25 no fareu cap treball servil i presentareu ofrena encesa al Senyor.” 23.26 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 23.27 “A més, el dia deu d’aquest setè mes serà el dia de l’expiació; fareu una convocació santa, dejunareu i presentareu ofrenes enceses al Senyor. 23.28 I en aquest dia especial no fareu cap mena de treball, ja que és dia per fer expiació per vosaltres davant el Senyor, el vostre Déu. 23.29 Aquell qui no dejuni en aquesta diada serà extirpat d’entre el seu poble. 23.30 I tota persona que faci qualsevol treball en aquest dia precís, l’exterminaré d’entre el seu poble. 23.31 No heu de fer cap mena de treball; és un estatut perpetu per a totes les generacions, on sigui que visqueu. 23.32 Aquest serà per a vosaltres un dissabte de repòs solemne en què dejunareu. El dia nou del mes a la tarda, de vespre a vespre, guardareu el vostre descans.” 23.33 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 23.34 “Parla als fills d’Israel, i els diràs: El dia quinze d’aquest mes setè és la festa dels Tabernacles, que durarà set dies en honor al Senyor. 23.35 El primer dia hi haurà convocació santa, i no heu de fer cap treball servil. 23.36 Durant set dies presentareu ofrenes enceses al Senyor, i el dia vuitè tindreu reunió santa per al Senyor i li presentareu ofrenes enceses. És l'assemblea solemne, i no heu de fer cap treball servil. 23.37 Aquestes són les festes del Senyor, en les quals heu de convocar reunions santes per a presentar al Senyor ofrenes enceses, holocaustos i ofrenes vegetals, sacrificis i libacions, cada cosa al seu dia, 23.38 a més dels dissabtes del Senyor i a més de les vostres donacions, de tots els vostres vots i de totes les ofrenes voluntàries que fareu al Senyor. 23.39 El dia quinze d’aquest mes setè, quan hàgiu recollit els productes de la terra, celebrareu set dies de festa al Senyor. El primer dia, descans solemne, i el dia vuitè també descans solemne. 23.40 El dia primer, us proveireu de fruita dels millors arbres, de fulles de palmeres, de branques d’arbres frondosos i de salzes dels torrents, i fareu festa davant el Senyor, el vostre Déu, durant set dies. 23.41 Ho celebrareu com a festa solemne per al Senyor set dies de cada any. És un estatut a perpetuïtat per a les vostres generacions: en el mes setè, celebrareu la festa. 23.42 Durant set dies habitareu en tendes. Tots els nadius d’Israel habitaran en tendes, 23.43 a fi que els vostres descendents sàpiguen que jo vaig fer habitar en tendes els fills d’Israel quan els vaig treure de la terra d’Egipte. Jo, el Senyor, el vostre Déu.” 23.44 I Moisès va promulgar als fills d’Israel les festes solemnes del Senyor.

Levític 24

24.1 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 24.2 “Mana als fills d’Israel que et proporcionin oli pur d’olives premsades, per a l’enllumenat, a fi que els gresols estiguin sempre encesos. 24.3 A fora el vel del Testimoni, en el Tabernacle de Reunió, Aaron els prepararà del vespre fins al matí, davant el Senyor contínuament. És un estatut perpetu per a totes les generacions. 24.4 Tindrà permanentment preparats els gresols damunt el canelobre, davant el Senyor. 24.5 Prendràs flor de farina i couràs dotze coques; cada una serà de dues desenes parts d’efà (uns tres quilos). 24.6 Les arranjaràs com dos enfilalls de sis coques cada un, sobre la taula d’or pur, davant el Senyor. 24.7 I sobre cada enfilall hi posaràs encens pur i servirà de memorial del pa, ofrena encesa al Senyor. 24.8 Cada dissabte estarà arranjat permanentment davant el Senyor; oferta dels fills d’Israel. 24.9 I serà per a Aaron i els seus fills, que el menjaran en lloc sagrat, perquè és cosa molt santa reservada a ells de les ofrenes enceses al Senyor. És un estatut a perpetuïtat.” 24.10 D’entre els fills d’Israel, va sortir el fill d’una dona israelita, però de pare egipci, que es va barallar amb un home d’Israel enmig del campament. 24.11 El fill de la israelita va blasfemar el nom del Senyor amb malediccions. I el van portar a Moisès. La seva mare es deia Xelomit, filla de Dibrí, de la tribu de Dan. 24.12 I el van empresonar fins que el Senyor els indiqués el que havien de fer. 24.13 Llavors el Senyor va parlar a Moisès i li digué: 24.14 “Treu el blasfem fora del campament i que tots els qui l’han sentit li posin les mans sobre el cap; i que sigui apedregat per tota la congregació. 24.15 I diràs als fills d’Israel això: Qualsevol persona que maleeixi el seu Déu carregarà amb el seu pecat. 24.16 Qui blasfemi contra el nom del Senyor serà mort sense remei; la congregació entera l’apedregarà, tant si és foraster com si és nadiu. Si blasfema el nom del Senyor, morirà. 24.17 Igualment, aquell qui tregui la vida a qualsevol persona morirà irremissiblement. 24.18 Aquell qui mati una bèstia, la restituirà; vida per vida. 24.19 Si algú causa una lesió al seu proïsme, tal com haurà fet, així se li farà: 24.20 cop per cop, ull per ull, dent per dent. Segons sigui la lesió que haurà causat a l’altre, així se li farà a ell. 24.21 De manera que qui mati una bèstia en farà restitució; però qui mati un home, serà mort. 24.22 Una mateixa llei tindreu tant per al foraster com per al nadiu; perquè jo sóc el Senyor, el vostre Déu.” 24.23 Llavors Moisès va parlar als fills d’Israel, van treure el blasfem fora del campament i el van apedregar. Així van complir els fills d’Israel el que el Senyor havia manat a Moisès.

Levític 25

25.1 El Senyor va parlar a Moisès, a la muntanya del Sinaí, i li digué: 25.2 “Parla als fills d’Israel, i els diràs: Quan haureu entrat a la terra que vaig a donar-vos, la terra també guardarà descans al Senyor. 25.3 Sis anys sembraràs el teu camp, i sis anys podaràs la teva vinya i colliràs els seus fruits; 25.4 però l’any setè serà de repòs absolut per a la terra, un dissabte per al Senyor: no sembraràs el teu camp ni podaràs la teva vinya. 25.5 El que bonament neixi de la teva sega anterior, no ho segaràs, ni veremaràs els raïms dels teus ceps no podats; serà un any de repòs per a la terra. 25.6 El dissabte de la terra us proveirà d’aliment, a tu, al teu esclau, a la teva esclava, al teu jornaler i al foraster que conviu amb tu. 25.7 Igualment, tot el que ella produeixi servirà d’aliment per al teu bestiar i els animals que hi hagi a la teva terra. 25.8 Comptaràs set setmanes d’anys, set vegades set anys, i el còmput de set setmanes d’anys et donarà quaranta-nou anys. 25.9 Llavors, el mes setè, el dia deu del mes, faràs que ressoni el clam de les trompetes. En el dia de l’Expiació fareu que el so de la trompeta recorri tot el vostre país. 25.10 Declarareu sant l’any cinquanta i proclamareu l’emancipació de tots els habitants del país. Aquest serà el vostre jubileu: cada un de vosaltres tornarà a la seva propietat, i cadascú tornarà a la seva família. 25.11 Aquest any cinquantè serà per a vosaltres de jubileu: no sembrareu ni segareu el rebrots, ni veremareu la vostra vinya en repòs; 25.12 perquè és l’any del jubileu, que serà sagrat per a vosaltres. Menjareu el que el camp doni bonament. 25.13 Aquest any jubilar, cadascú recobrarà la seva propietat. 25.14 Per tant, si veneu un terreny al vostre conciutadà, o l’adquiriu a ell, no us exploteu els uns als altres. 25.15 El compraràs al teu conciutadà, tenint en compte el nombre d’anys des del jubileu, i ell te’l vendrà tenint en compte el nombre d’anys de futura collita. 25.16 Com més siguin aquests anys, més n’augmentaràs el preu, i com menys siguin, més en disminuiràs el preu, perquè el que ell et ven és la quantitat de collites futures. 25.17 No us explotareu, doncs, els uns als altres, sinó que temereu el vostre Déu, perquè jo sóc el Senyor, el vostre Déu. 25.18 Per això heu de complir els meus manaments i observar les meves lleis, posant-les en pràctica, i així tindreu estada segura a la terra; 25.19 i la terra donarà el seu fruit, i podreu menjar fins a atipar-vos, i hi viureu segurs. 25.20 I si us pregunteu: Què menjarem l’any setè, si no hem de sembrar ni hem de recollir els nostres fruits? 25.21 Doncs, l’any sisè, jo us enviaré la meva benedicció de manera que el fruit produït sigui el de tres anys. 25.22 I l’any vuitè sembrareu; mentrestant, seguireu menjant de la collita anterior, fins a l’any novè. Mentre no arriba la seva collita, menjareu de la collita anterior. 25.23 La terra no podrà vendre’s a perpetuïtat, perquè la terra és meva i vosaltres sou per mi com forasters i hostes. 25.24 En tot el territori que posseireu, concedireu el dret de rescatar la terra. 25.25 Si el teu germà s’empobreix i ha de vendre una part de la seva propietat, vindrà el seu parent més pròxim i rescatarà el que el seu germà haurà venut. 25.26 Aquell qui no tingui un parent que li rescati, però que per si mateix aconsegueix o troba el que calgui per al seu rescat, 25.27 calcularà els anys des de la seva venda, pagarà l’excedent al comprador i recuperarà la propietat. 25.28 Però si no aconsegueix allò que cal per a recuperar-la, la cosa venuda quedarà en poder del comprador fins a l’any del jubileu; i al jubileu quedarà alliberat i la propietat tornarà a ell. 25.29 Si un home ven una casa d’una població emmurallada, mantindrà el dret de rescat durant un any després de venuda; durant tot un any tindrà el dret de rescat. 25.30 I si no ha estat rescatada en el període d’un any sencer, la casa de la població emmurallada quedarà per sempre en poder del comprador durant totes les generacions; no quedarà lliure al jubileu. 25.31 Però les cases dels pobles que no són envoltats de muralles seran considerades com els camps del país: es mantindrà el dret de rescat i l’any del jubileu quedaran alliberades. 25.32 Pel que fa a les poblacions dels levites, aquests tindran sempre el dret de rescat sobre les cases de les poblacions de la seva propietat. 25.33 Si no es rescata la casa venuda de la població que pertoca a un levita, quedarà lliure al jubileu, ja que les cases de les poblacions dels levites són propietat seva enmig dels fills d’Israel. 25.34 Els camps del voltant de les seves poblacions no podran ser venuts, perquè són propietat seva per sempre. 25.35 Si el teu proïsme empobreix i decau convivint amb tu, empara’l com un foraster o exiliat, perquè pugui continuar vivint amb tu. 25.36 No prendràs d’ell interès ni usura, sinó que, amb temor del teu Déu, deixaràs que el teu proïsme convisqui amb tu. 25.37 No li prestaràs el teu diner a rèdit ni li faràs pagar amb interès les teves provisions. 25.38 Jo sóc el Senyor, el vostre Déu, que us vaig treure del país d’Egipte per donar-vos la terra de Canaan i ser el vostre Déu. 25.39 Si el teu proïsme s’empobreix convivint amb tu i se’t ven, no li imposaràs cap treball d’esclau. 25.40 Estarà amb tu com un jornaler o com un temporer, i et servirà fins a l’any del jubileu. 25.41 Llavors quedarà lliure ell i els seus fills, i tornarà a la seva família i a la propietat paterna. 25.42 Perquè ells són servents meus, que jo he tret de la terra d’Egipte, i no poden ser venuts com esclaus. 25.43 No el tractaràs amb duresa, ans tingues temor del teu Déu. 25.44 Quant als esclaus i les esclaves que hagis de menester, podreu comprar-los de les nacions que teniu al voltant. 25.45 També en podreu comprar entre els fills dels residents forasters que conviuen amb vosaltres; d’aquests i de les seves famílies que viuen amb vosaltres, aquells que hagin nascut a la vostra terra. Aquests poden ser propietat vostra. 25.46 I els deixareu en herència als vostres fills després de vosaltres, com a propietat hereditària. Aquests els podreu tenir com a esclaus; però entre els vostres germans, fills d’Israel, ningú no dominarà amb duresa el seu germà. 25.47 Si el foraster o el resident que conviu amb tu es fa ric, i un germà teu que viu amb ell s’empobreix i es ven al foraster que conviu amb tu, o a algun descendent de la família d’un foraster, 25.48 després de venut li quedarà el dret de rescat: el podrà rescatar un dels seus germans. 25.49 El rescatarà el seu oncle, o el seu cosí, o algun dels parents més pròxims de la seva família; o bé, si ha fet fortuna, es rescatarà ell mateix. 25.50 Computarà amb el seu comprador des de l’any que es va vendre a ell fins a l’any del jubileu, i el preu es calcularà, segons el nombre d’anys, avaluant el temps com el d’un jornaler que hagués estat amb ell. 25.51 Si encara falten molts anys, en proporció a ells pagarà l’excedent, com a preu del seu rescat, atenent al seu preu de compra. 25.52 Si resten pocs anys fins a l’any del jubileu, es farà el càlcul en proporció als anys i es pagarà el preu del seu rescat. 25.53 Com qui està a jornal any per any, així estarà amb ell; no permetràs que davant teu se’l tracti durament. 25.54 Si no s’ha rescatat de cap d’aquestes maneres, llavors quedarà lliure l’any del jubileu, ell i els seus fills. 25.55 Perquè és a mi a qui serveixen els fills d’Israel; són els meus servents, els qui jo he tret de la terra d’Egipte. Jo, el Senyor, el vostre Déu.”

Levític 26

26.1 “No us fabricareu ídols, ni imatges de talla, ni us erigireu estàtues, ni col·locareu pilars gravats a la vostra terra, per prosternar-vos davant d’ells; perquè jo sóc el Senyor, el vostre Déu. 26.2 Guardeu el descans dels meus dissabtes i sigueu reverents amb el meu santuari. Jo, el Senyor. 26.3 Si seguiu els meus estatuts, si guardeu els meus manaments i els poseu en pràctica, 26.4 us enviaré les pluges al seu temps, la terra donarà el seu producte i els arbres produiran el seu fruit. 26.5 La vostra batuda us arribarà fins a la verema, i la verema durarà fins a la sembra; i menjareu el vostre pa fins a atipar-vos, i viureu segurs al vostre país. 26.6 Perquè jo establiré la pau a la terra, i dormireu sense que ningú no us torbi. Faré desaparèixer del vostre país les males bèsties i l’espasa no passarà per la vostra terra. 26.7 I perseguireu els vostres enemics, que cauran per l’espasa davant vostre. 26.8 Cinc de vosaltres en perseguiran cent, i cent de vosaltres en perseguiran deu mil; i els vostres enemics cauran per l’espasa davant vostre. 26.9 Em giraré a favor vostre i us faré prolífics, us multiplicaré i establiré el meu pacte amb vosaltres. 26.10 Us alimentareu de les passades collites, de temps enrere, i fins haureu de retirar les velles per causa de les noves. 26.11 Faré la meva estada enmig vostre, i dintre meu no hi haurà aversió a vosaltres. 26.12 Jo caminaré enmig vostre i seré el vostre Déu, i vosaltres sereu el meu poble. 26.13 Jo sóc el Senyor, que us he tret de la terra d’Egipte perquè no fóssiu els seus esclaus; he trencat les barres del vostre jou i us he fet caminar amb el cap ben alt. 26.14 Però, si no m’escolteu i no compliu tots aquests manaments, 26.15 si feu menyspreu dels meus estatuts i detesteu del fons de l’ànima les meves lleis, deixant de complir tots aquests estatuts, trencant el meu pacte, 26.16 jo faré el mateix amb vosaltres, i enviaré contra vosaltres el terror i les febres, que fan esllanguir la mirada i defallir l’esperit. Sembrareu en va la vostra llavor, perquè se la menjaran els vostres enemics. 26.17 Em giraré contra vosaltres, i sereu derrotats davant dels vostres enemics; sereu dominats pels qui us avorreixen i fugireu sense que ningú no us persegueixi. 26.18 I si, malgrat això, no voleu escoltar-me, seguiré castigant-vos set vegades més pels vostres pecats. 26.19 Esclafaré la supèrbia de la vostra força, i tornaré el vostre cel com de ferro i la vostra terra com de bronze. 26.20 Els vostres esforços es consumiran inútilment, perquè la terra no donarà els seus productes i l’arbre del camp no donarà fruits. 26.21 I si seguiu oposant-vos a mi i no voleu escoltar-me, afegiré damunt vostre una aflicció set vegades més gran que el càstig pels vostres pecats. 26.22 Faré venir sobre vosaltres les feres salvatges, que us arrabassaran els fills i destrossaran el vostre bestiar, i minvaran la població vostra i convertiran en solitaris els vostres camins. 26.23 Si, malgrat això, no voleu que us corregeixi i us comporteu hostilment amb mi, 26.24 jo també em comportaré hostilment amb vosaltres, i us castigaré set vegades més pels vostres pecats. 26.25 Faré venir damunt vostre l’espasa venjadora del meu pacte, i us amagareu dins les vostres poblacions; però jo us enviaré la pesta enmig vostre, i sereu lliurats a mans dels vostres enemics. 26.26 Quan jo us estronqui el sosteniment del pa, deu dones couran el vostre pa en un sol forn, i us el tornaran racionat; menjareu, però no us atipareu. 26.27 Si, malgrat això, no voleu obeir-me i continueu hostils a mi, 26.28 també jo seguiré essent hostil amb vosaltres, amb una hostilitat furiosa, i us castigaré set vegades més pels vostres pecats. 26.29 Menjareu la carn dels vostres fills i devorareu la carn de les vostres filles. 26.30 Destruiré els vostres santuaris alts i enderrocaré els vostres altars d’encens, i apilaré els vostres cadàvers sobre els vostres ídols, i us avorriré del fons de l’ànima. 26.31 Reduiré a ruïnes les vostres ciutats, devastaré els vostres santuaris i no aspiraré la fragància dels vostres sacrificis. 26.32 Devastaré la terra de tal manera que fins i tot els vostres enemics quedaran esglaiats quan vinguin a ocupar-la. 26.33 A vosaltres us dispersaré entre les nacions, i darrere vostre desembeinaré l’espasa i la vostra terra serà una desolació i les vostres poblacions un munt de runes. 26.34 Llavors la terra gaudirà dels seus dissabtes durant tots els dies de la desolació, mentre vosaltres estareu a la terra dels vostres enemics. Aleshores la terra podrà descansar i gaudir dels seus dies de repòs. 26.35 Durant tot el temps de la desolació descansarà, pel que no va descansar en els vostres dissabtes, quan vosaltres hi habitàveu. 26.36 I als que quedin de vosaltres, els infondré el pànic al cor en la terra dels seus enemics; fins la fressa d’una fulla que es mou els esparverarà, fugiran com qui fuig de l’espasa i cauran sense que ningú no els persegueixi. 26.37 Ensopegaran els uns amb els altres, com davant de l’espasa, sense que ningú no els persegueixi, i no restareu dempeus davant dels vostres enemics. 26.38 Desapareixereu entre les nacions i la terra dels vostres enemics us engolirà. 26.39 I els qui quedin de vosaltres es corsecaran per les seves iniquitats a la terra dels vostres enemics, i també es corsecaran per les iniquitats dels seus pares. 26.40 Llavors confessaran la seva iniquitat i la iniquitat dels seus pares, i la seva prevaricació comesa contra mi. Perquè es van enfrontar a mi, 26.41 també jo m’enfrontaré a ells i els duré a la terra dels seus enemics. Si llavors el seu cor incircumcís es doblega i accepten el càstig de la seva iniquitat, 26.42 jo em recordaré del meu pacte amb Jacob, del meu pacte amb Isaac, i recordaré el meu pacte amb Abraham; i em recordaré de la terra. 26.43 Però la terra haurà estat abandonada per causa d’ells i haurà gaudit dels seus dies de repòs, durant la desolació de la seva absència, i ells expiaran la seva iniquitat per haver menyspreat les meves lleis i haver avorrit els meus estatuts del fons de l’ànima. 26.44 Malgrat això, durant el seu exili en la terra dels seus enemics, no els rebutjaré ni els avorriré fins a l’extermini, anul·lant el meu pacte amb ells, perquè jo sóc el Senyor, el seu Déu, 26.45 sinó que em recordaré, a favor seu, del pacte amb els seus avantpassats, els qui vaig treure de la terra d’Egipte a la vista de les nacions per tal de ser el seu Déu. Jo, el Senyor.” 26.46 Aquest són els estatuts, els decrets i les lleis que el Senyor va establir entre ell i els fills d’Israel a la muntanya del Sinaí per mitjà de Moisès.

Levític 27

27.1 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 27.2 “Parla encara als fills d’Israel i els diràs: Si algú fa un vot de dedicació al Senyor del valor d’una persona, 27.3 i has d’avaluar un home des de l’edat de vint fins a seixanta anys, l’avaluaràs en cinquanta sicles de plata, segons el sicle del santuari. 27.4 Si es tracta d’una dona, la teva avaluació serà de trenta sicles. 27.5 Si és de cinc a vint anys, la teva avaluació serà: l’home, vint sicles; la dona, deu sicles. 27.6 I si l’edat és d’un mes fins a cinc anys, la teva avaluació serà: un nen, cinc sicles de plata; una nena, tres sicles de plata. 27.7 Si l’edat és de seixanta anys en amunt, en el cas d’un home la teva avaluació serà de quinze sicles, i en el cas d’una dona, deu sicles. 27.8 Però, en cas que sigui tan pobre que no pugui pagar la teva avaluació, se’l durà a presència del sacerdot i el sacerdot en farà l’avaluació, segons siguin les possibilitats del qui ha fet el vot. 27.9 Si es tracta d’algun animal apte per a l’ofrena al Senyor, tot el que es doni al Senyor serà cosa santa. 27.10 No podrà ser canviat ni substituït; ni el bo per un de dolent, ni el dolent per un de bo. En cas que es substitueixi un animal per un altre, l’un i l’altre seran cosa santa. 27.11 Però si es tracta d’un animal impur, no apte per a l’ofrena al Senyor, es presentarà l’animal al sacerdot, 27.12 i el sacerdot l’avaluarà segons sigui bo o dolent, i tal com l’hagi avaluat el sacerdot, així quedarà. 27.13 Si es vol rescatar, s’hi afegirà la cinquena part de la seva avaluació. 27.14 Si algú consagra la seva casa com a cosa santa al Senyor, el sacerdot en farà l’avaluació, segons sigui de bona o dolenta, i tal com l’hagi avaluat el sacerdot, així quedarà. 27.15 I si el qui l’ha consagrada vol rescatar-la, hi afegirà la cinquena part del preu de l’avaluació, i serà seva. 27.16 Si algú consagra al Senyor alguna part del camp de la seva propietat, la seva avaluació serà segons la capacitat de sembrar cinquanta cicles de plata per cada càrrega d’ordi de sembra. 27.17 Si ha consagrat el seu camp des del mateix any del jubileu, la seva avaluació es mantindrà. 27.18 Però si ha consagrat el seu camp després de l’any del jubileu, el sacerdot farà el còmput del preu segons els anys que faltin fins a l’any del jubileu, i es descomptarà de la seva avaluació. 27.19 En cas que el qui ha consagrat el camp el vulgui rescatar, hi afegirà la cinquena part del preu de l’avaluació, i serà seu. 27.20 Però si no rescata el camp, i el camp és venut a una altra persona, ell no tindrà dret de rescat, 27.21 sinó que el camp, quan quedi alliberat en el jubileu, serà cosa santa per al Senyor, com una propietat exclusiva que ocuparà el sacerdot. 27.22 Si algú consagra al Senyor un camp comprat, un camp que no pertany al seu patrimoni, 27.23 el sacerdot computarà l’import de la seva avaluació fins a l’any del jubileu, i ell pagarà la seva avaluació el mateix dia com a cosa santa del Senyor. 27.24 L’any del jubileu, el camp tornarà al venedor, al qual pertany com a propietat de la terra. 27.25 Totes les avaluacions es faran en sicles del santuari: vint gueràs fan un sicle. 27.26 Tanmateix, ningú no podrà consagrar els primogènits del seu bestiar, perquè, per dret de primogenitura, ja són del Senyor; tant si és de les vaques com si és de les ovelles, pertanyen al Senyor. 27.27 Si es tracta d’un animal impur, i el vol rescatar segons la seva avaluació, hi afegirà la cinquena part. En cas que no sigui rescatat, serà venut segons la seva avaluació. 27.28 Ara bé, tota dedicació exclusiva que algú hagi consagrat al Senyor, de qualsevol part del seu patrimoni, sigui home, bèstia o terreny de la seva propietat, no podrà ser venuda ni rescatada: tota cosa dedicada exclusivament al Senyor és molt sagrada. 27.29 Cap ésser humà que hagi estat condemnat a l’extermini no podrà ser rescatat; haurà de morir irremissiblement. 27.30 Tot el delme del país, tant si prové de la sembra de la terra com si és dels fruits dels arbres, és del Senyor, és cosa santa per al Senyor. 27.31 Si algú vol rescatar part del seu delme, n’hi afegirà la cinquena part. 27.32 De tot el delme del ramat de vaques o d’ovelles, un de cada deu de tot el que passa sota la vara del pastor, serà cosa santa per al Senyor. 27.33 No es triarà si és bo o dolent, ni serà substituït. Si es fa un canvi, tant l’un com l’altre seran cosa santa, i no podran ser rescatats.” 27.34 Aquests són els manaments que el Senyor va prescriure a Moisès per als fills d’Israel, a la muntanya del Sinaí.

Nombres 1

1.1 El Senyor va parlar a Moisès en el desert del Sinaí, al Tabernacle de Reunió, el dia primer del mes segon, el segon any després d’haver sortit de la terra d’Egipte, i li digué: 1.2 “Feu el cens de tota la congregació dels fills d’Israel, segons les seves famílies i les seves cases paternes, enregistrant els homes pel seu nom, un per un, 1.3 des de l’edat de vint anys en amunt; tots els aptes per a la guerra a Israel, els allistareu en esquadrons, tu i Aaron. 1.4 Tindreu al vostre costat un home de cada tribu, i cada un d’ells haurà de ser cap de la seva família. 1.5 Aquests són els noms dels homes que estaran amb vosaltres: per Rubèn, Elissur, fill de Xedeür; 1.6 per Simeó, Xelumiel, fill de Surixadai; 1.7 per Judà, Nahxon, fill d’Amminadab; 1.8 per Issacar, Netanel, fill de Suar; 1.9 per Zabuló, Eliab, fill d’Helon; 1.10 pels fills de Josep: per Efraïm, Elixamà, fill d’Ammihud; per Manassès, Gamliel, fill de Pedahsur; 1.11 per Benjamí, Abidan, fill de Guidoní; 1.12 per Dan, Ahièzer, fill d’Ammixadai; 1.13 per Aser, Paguiel, fill d’Ocran; 1.14 per Gad, Eliassaf, fill de Deuel; 1.15 per Neftalí, Ahirà, fill d’Enan.” 1.16 Aquests van ser els designats d’entre la congregació, els principals de les tribus paternes i caps de miler d’Israel. 1.17 Moisès i Aaron prengueren aquests homes que havien estat designats nominalment, 1.18 i van aplegar tota la congregació el dia primer del mes segon, i van ser enregistrats per famílies i cases paternes, un per un, tots els de vint anys en amunt, comptats pels seus noms. 1.19 Tal com el Senyor havia manat a Moisès, així es va fer el cens en el desert del Sinaí. 1.20 Fet el recompte de la parentela dels fills de Rubèn, primogènit d’Israel, per famílies i cases paternes, enregistrats nominalment un per un tots els homes de vint anys en amunt aptes per a la guerra, 1.21 van resultar revistats de la tribu de Rubèn quaranta-sis mil cinc-cents. 1.22 Comptada la parentela dels fills de Simeó, per famílies i cases paternes, enregistrats nominalment un per un tots els homes de vint anys en amunt aptes per a la guerra, 1.23 van resultar revistats de la tribu de Simeó cinquanta-nou mil tres-cents. 1.24 Comptada la parentela dels fills de Gad, per famílies i cases paternes, enregistrats nominalment un per un tots els homes de vint anys en amunt aptes per a la guerra, 1.25 van resultar revistats de la tribu de Gad quaranta-cinc mil sis-cents cinquanta. 1.26 Comptada la parentela dels fills de Judà, per famílies i cases paternes, enregistrats nominalment un per un tots els homes de vint anys en amunt aptes per a la guerra, 1.27 van resultar revistats de la tribu de Judà setanta-quatre mil sis-cents. 1.28 Comptada la parentela dels fills d’Issacar, per famílies i cases paternes, enregistrats nominalment un per un tots els homes de vint anys en amunt aptes per a la guerra, 1.29 van resultar revistats de la tribu d’Issacar cinquanta-quatre mil quatre-cents. 1.30 Comptada la parentela dels fills de Zabuló, per famílies i cases paternes, enregistrats nominalment un per un tots els homes de vint anys en amunt aptes per a la guerra, 1.31 van resultar revistats de la tribu de Zabuló cinquanta-set mil quatre-cents. 1.32 Dels fills de Josep: comptada la parentela dels fills d’Efraïm, per famílies i cases paternes, enregistrats nominalment un per un tots els homes de vint anys en amunt, tots els aptes per a la guerra, 1.33 van resultar revistats de la tribu d’Efraïm quaranta mil cinc-cents. 1.34 Comptada la parentela dels fills de Manassès, per famílies i cases paternes, enregistrats nominalment un per un tots els homes de vint anys en amunt aptes per a la guerra, 1.35 van resultar revistats de la tribu de Manassès trenta-dos mil dos-cents. 1.36 Comptada la parentela dels fills de Benjamí, per famílies i cases paternes, enregistrats nominalment un per un tots els homes de vint anys en amunt aptes per a la guerra, 1.37 van resultar revistats de la tribu de Benjamí trenta-cinc mil quatre-cents. 1.38 Comptada la parentela dels fills de Dan, per famílies i cases paternes, enregistrats nominalment un per un tots els homes de vint anys en amunt aptes per a la guerra, 1.39 van resultar revistats de la tribu de Dan seixanta-dos mil set-cents. 1.40 Comptada la parentela dels fills d’Aser, per famílies i cases paternes, enregistrats nominalment un per un tots els homes de vint anys en amunt aptes per a la guerra, 1.41 van resultar revistats de la tribu d’Aser quaranta-un mil cinc-cents. 1.42 Comptada la parentela dels fills de Neftalí, per famílies i cases paternes, enregistrats nominalment un per un tots els homes de vint anys en amunt aptes per a la guerra, 1.43 van resultar revistats de la tribu de Neftalí cinquanta-tres mil quatre-cents. 1.44 Aquest són els que van ser revistats per Moisès i Aaron juntament amb els dotze principals d’Israel, un per cada una de les cases paternes. 1.45 Tots els israelites de vint anys en amunt aptes per a la guerra van ser enregistrats segons les seves cases paternes, 1.46 i el total d’enregistrats va ser de sis-cents tres mil cinc-cents cinquanta. 1.47 Però els levites no van ser enregistrats amb la tribu dels seus avantpassats, 1.48 perquè el Senyor havia dit a Moisès: 1.49 “No enregistraràs la tribu de Leví ni formaràs el seu cens entre els altres fills d’Israel, 1.50 sinó que tu mateix encomanaràs als levites la custòdia del Tabernacle del Testimoni, amb tots els utensilis i tot el que li correspon; ells portaran el Tabernacle amb tots els seus utensilis, estaran al seu servei i acamparan al seu voltant. 1.51 Quan el Tabernacle hagi de desplaçar-se, els levites el desmuntaran; i quan s’hagi de plantar, els levites el muntaran. I si un estrany s’hi acosta, morirà. 1.52 Els fills d’Israel acamparan cadascú al seu campament i cadascú sota la seva bandera, en l’esquadró corresponent, 1.53 però els levites acamparan al voltant del Tabernacle del Testimoni, a fi que no sobrevingui un càstig a la congregació dels fills d’Israel. Així vetllaran els levites per la custòdia del Tabernacle del Testimoni.” 1.54 Els fills d’Israel ho van complir; tal com el Senyor ho havia manat a Moisès, així ho van fer.

Nombres 2

2.1 El Senyor va parlar a Moisès i a Aaron i els digué: 2.2 “Els fills d’Israel acamparan cadascú junt a la seva bandera, sota l’estendard de les respectives cases paternes, i es disposaran mirant de cara al Tabernacle de Reunió, tot al seu voltant. 2.3 Acamparà a l’est, el cantó de llevant, la bandera del campament de Judà, amb els seus esquadrons. El dirigent dels fills de Judà és Nahxon, fill d’Amminadab. 2.4 El seu exèrcit, segons el cens, són setanta-quatre mil sis-cents. 2.5 Al seu costat acamparà la tribu d’Issacar. El dirigent dels fills d’Issacar és Netanel, fill de Suar; 2.6 el seu exèrcit, segons el cens, són cinquanta-quatre mil quatre-cents. 2.7 La tribu de Zabuló. El dirigent dels fills de Zabuló és Eliab, fill d’Helon; 2.8 el seu exèrcit, segons el cens, són cinquanta-set mil quatre-cents. 2.9 El total dels allistats al campament de Judà és de cent vuitanta-sis mil quatre-cents, repartits en esquadrons. Aquests aniran al davant obrint la marxa. 2.10 La bandera del campament de Rubèn, formada en esquadrons, acamparà al sud. El dirigent dels fills de Rubèn és Elissur, fill de Xedeür; 2.11 el seu exèrcit, segons el cens, és de quaranta-sis mil cinc-cents. 2.12 Al seu costat acamparà la tribu de Simeó. El dirigent dels fills de Simeó és Xelumiel, fill de Surixaddai; 2.13 el seu exèrcit, segons el cens, és de cinquanta-nou mil tres-cents. 2.14 La tribu de Gad. El dirigent dels fills de Gad és Eliassaf, fill de Deuel; 2.15 el seu exèrcit, segons el cens, és de quaranta-cinc mil sis-cents cinquanta. 2.16 El total dels allistats al campament de Rubèn és de cent cinquanta-un mil quatre-cents cinquanta, repartits en esquadrons. Aquests marxaran en segon lloc. 2.17 Tot seguit marxarà el Tabernacle de Reunió, amb el campament dels levites, enmig dels campaments. En el mateix ordre que hagin acampat es posaran en marxa, cadascun al seu lloc, junt a la seva bandera. 2.18 La bandera del campament d’Efraïm, formada en esquadrons, estarà a l’occident. El dirigent dels fills d’Efraïm és Elixamà, fill d’Ammihud; 2.19 el seu exèrcit, segons el cens, és de quaranta mil cinc-cents. 2.20 Al seu costat, la tribu de Manassès. El dirigent dels fills de Manassès és Gamliel, fill de Pedahsur; 2.21 el seu exèrcit, segons el cens, és de trenta-dos mil dos-cents. 2.22 La tribu de Benjamí. El dirigent dels fills de Benjamí és Abidan, fill de Guidoní; 2.23 el seu exèrcit, segons el cens, és de trenta-cinc mil quatre-cents. 2.24 El total dels allistats al campament d’Efraïm és de cent vuit mil cent. Marxaran en tercer lloc. 2.25 La bandera del campament de Dan, formada en esquadrons, acamparà al nord. El dirigent dels fills de Dan és Ahièzer, fill d’Ammixadai; 2.26 el seu exèrcit, segons el cens, és de seixanta-dos mil set-cents. 2.27 Al seu costat acamparà la tribu d’Aser. El dirigent dels fills d’Aser és Paguiel, fill d’Ocran; 2.28 el seu exèrcit, segons el cens, és de quaranta-un mil cinc-cents. 2.29 La tribu de Neftalí. El dirigent dels fills de Neftalí és Ahirà, fill d’Enan; 2.30 el seu exèrcit, segons el cens, és de cinquanta-tres mil quatre-cents. 2.31 El total dels allistats al campament de Dan és de cent cinquanta-set mil sis-cents. Ells tancaran la marxa, amb les seves banderes.” 2.32 Aquests són els enregistrats dels fills d’Israel, per llurs cases paternes: el total d’allistats als campaments, repartits en llurs esquadrons, va ser de sis-cents tres mil cinc-cents cinquanta. 2.33 Però els levites no van ser enregistrats entre els fills d’Israel, tal com el Senyor havia manat a Moisès. 2.34 Els fills d’Israel van executar-ho tot tal com el Senyor havia manat a Moisès: acampaven sota la seva bandera i marxaven cadascú entre la seva família, segons les seves cases paternes.

Nombres 3

3.1 Aquesta era la descendència d’Aaron i Moisès quan el Senyor va parlar amb Moisès a la muntanya del Sinaí. 3.2 Aquests són els noms dels fills d’Aaron: Nadab, el primogènit, Abihú, Eleazar i Itamar. 3.3 Així es deien els fills d’Aaron, els sacerdots ungits, que ell va consagrar per a exercir el sacerdoci. 3.4 Però, Nadab i Abihú van morir a la presència del Senyor, quan van oferir un foc profà davant del Senyor, al desert del Sinaí. Com que no van deixar descendència, van ser Eleazar i Itamar els qui van exercir el sacerdoci en vida del seu pare Aaron. 3.5 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 3.6 “Fes que la tribu de Leví s’acosti i posa-la a disposició del sacerdot Aaron perquè el serveixin. 3.7 S’ocuparan en el servei a ell i a tota la congregació davant del Tabernacle de Reunió, i ministraran en el servei del Tabernacle. 3.8 Tindran la custòdia de tots els utensilis del Tabernacle de Reunió, i estaran al servei dels fills d’Israel en els oficis del Tabernacle. 3.9 Integraràs els levites amb Aaron i els seus fills, com a donació de part dels fills d’Israel per a ell. 3.10 Encomanaràs a Aaron i als seus fills el compliment del seu sacerdoci, i qualsevol profà que l’usurpi morirà.” 3.11 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 3.12 “Mira, jo he triat els levites d’entre els fills d’Israel en substitució de tot primer nascut, primícia de matriu, entre el poble israelita. Els levites, doncs, seran per a mi, 3.13 perquè tots els primogènits em pertanyen; el dia que vaig ferir tots els primogènits del país d’Egipte, vaig consagrar-me tots els primogènits d’Israel, tant d’homes com de bèsties: són per a mi. Jo, el Senyor.” 3.14 El Senyor va parlar a Moisès, al desert del Sinaí, i li digué: 3.15 “Enregistra els fills de Leví segons les seves cases paternes i les seves famílies, comptant tots els mascles d’un mes en amunt”. 3.16 Moisès els va enregistrar segons l’ordre del Senyor. 3.17 Els noms dels fills de Leví eren: Guerxon, Quehat i Merarí. 3.18 I aquests són els noms dels fills de Guerxon que formen famílies: Libní i Ximí. 3.19 Els fills de Quehat, per famílies: Amram, Ishar, Hebron i Uziel. 3.20 Els fills de Merarí, per famílies: Mahlí i Muixí. Aquestes són les famílies dels levites dividits per cases paternes. 3.21 A Guerxon pertanyien la família dels libnites i la dels ximites. Aquestes són les famílies de Guerxon. 3.22 El total d’allistats, comptant tots els mascles d’un mes en amunt, era de set mil cinc-cents. 3.23 I les famílies dels guerxonites acampaven darrere el Tabernacle, a la banda de ponent. 3.24 El dirigent de la família guerxonita era Eliassaf, fill de Lael. 3.25 Pel que fa al Tabernacle de Reunió, els fills de Guerxon tenien al seu càrrec la tenda i el Tabernacle, la seva coberta i la cortina d’entrada al Tabernacle de Reunió. 3.26 A més, els cortinatges de l’atri i la cortina de l’entrada de l’atri que envolta el Tabernacle de Reunió i l’altar, així com les cordes per a tot el muntatge. 3.27 A Quehat pertanyien la família dels amramites, la dels isharites, la dels hebronites i la dels uzielites. Aquestes són les famílies de Quehat. 3.28 El total d’allistats, comptant tots els mascles d’un mes en amunt, era de vuit mil sis-cents. Estaven encarregats de la custòdia del Santuari. 3.29 Les famílies dels fills de Quehat acampaven al costat del Tabernacle, a la banda de migdia. 3.30 I el dirigent de la casa paterna de les famílies quehatites era Elissafan, fill d’Uziel. 3.31 Tenien al seu càrrec l’arca, la taula, el lampadari, els altars i els utensilis del Santuari que es fan servir per al culte, el vel i tot el servei corresponent. 3.32 El cap principal dels dirigents de Leví era Eleazar, fill del sacerdot Aaron, i era superintendent del personal de servei del Santuari. 3.33 A Merarí pertanyien la família dels mahlites i dels muixites. Aquestes són les famílies de Merarí. 3.34 El total d’allistats, comptant tots els mascles d’un mes en amunt, era de sis mil dos-cents. 3.35 I el dirigent de la casa paterna de les famílies de Merarí era Suriel, fill d’Abihail. Acampaven al costat del Tabernacle, a la banda nord. 3.36 La responsabilitat dels fills de Merarí era la custòdia dels taulons del Tabernacle, els seus travessers, les seves columnes i les seves bases, amb el conjunt dels utensilis per al seu servei, 3.37 així com les columnes del voltant de l’atri, les seves bases, les seves estaques i les corresponents cordes. 3.38 A l’est, de cara al Santuari, davant el Tabernacle de Reunió, a la banda de llevant, acampaven Moisès, Aaron i els seus fills, encarregats de la custòdia del Santuari en nom dels fills d’Israel, i el profà que s’hi acostava era mort. 3.39 El total de levites enregistrats, que per ordre del Senyor van comptar Moisès i Aaron, per les seves famílies, van ser de vint-i-dos mil mascles d’un mes en amunt. 3.40 El Senyor digué a Moisès: “Fes un cens de tots els mascles primogènits d’entre els fills d’Israel d’un mes en amunt, enregistra els seus noms; 3.41 i selecciona els levites per a mi. Jo, el Senyor. Substituiran tot primogènit d’entre els fills d’Israel; i prendràs també el bestiar dels levites en substitució de tot primer nascut d’entre el bestiar dels fills d’Israel.” 3.42 Moisès va enregistrar tots els primogènits d’entre els fills d’Israel, tal com el Senyor li va manar. 3.43 I el total dels primogènits d’un mes en amunt, comptats nominalment, va ser de vint-i-dos mil dos-cents setanta-tres. 3.44 Llavors el Senyor va parlar a Moisès, i li digué: 3.45 “Pren els levites en substitució de tots els primogènits dels fills d’Israel, i el bestiar dels levites en substitució del seu bestiar; i els levites seran per a mi, Jo, el Senyor. 3.46 Pel rescat dels dos-cents setanta-tres primogènits dels fills d’Israel que excedeixin de la lleva dels levites, 3.47 prendràs cinc sicles per cap, en sicles del Santuari, a raó de vint gueràs el sicle; 3.48 i donaràs el diner a Aaron i als seus fills com a rescat dels excedents.” 3.49 Moisès va prendre el diner del rescat dels que excedien el nombre dels redimits pels levites. 3.50 El diner que va rebre de part dels primogènits dels fills d’Israel va pujar a mil tres-cents seixanta-cinc sicles del Santuari. 3.51 I Moisès va lliurar el diner dels rescats a Aaron i als seus fills segons l’ordre del Senyor, tal com el Senyor havia manat a Moisès.

Nombres 4

4.1 El Senyor va parlar a Moisès i a Aaron, i els digué: 4.2 “Feu el cens dels fills de Quehat, d’entre els fills de Leví, per les seves famílies i cases paternes, 4.3 dels de més de trenta anys fins als de cinquanta anys, de tots els aptes per a entrar en el servei que fa les tasques en el Tabernacle de Reunió. 4.4 Aquesta serà la tasca dels fills de Quehat al Tabernacle de Reunió: la que es relaciona amb les coses més santes. 4.5 Quan s’hagi d’alçar el campament, entrarà Aaron amb els seus fills i despenjaran el vel de separació i cobriran amb ell l’Arca del Testimoni. 4.6 Després posaran al seu damunt una coberta de cuiro i estendran per sobre seu una tela tota de porpra, i hi col·locaran les seves barres. 4.7 Sobre la taula de la proposició hi estendran una tela de porpra, i, al seu damunt, hi posaran els plats, les culleres, les gerres i les tasses per a les libacions; el pa perpetu quedarà al damunt. 4.8 Sobre tot això hi estendran una tela escarlata, que es cobrirà amb un cobertor de cuiro, i hi col·locaran les seves barres. 4.9 Prendran una tela de porpra i cobriran el lampadari del llum, juntament amb les làmpades, els seus mocallums, els seus platets i tots els vasos d’oli que s’usen en el seu servei. 4.10 Junt amb tots els seus utensilis, el posaran dins una coberta de cuiro i ho col·locaran sobre un baiard. 4.11 Damunt l’altar d’or estendran una tela porpra, la cobriran amb una coberta de cuiro i hi col·locaran les seves barres. 4.12 Prendran tots els utensilis que s’usen en el servei del Santuari i els embolicaran amb una tela de porpra, els cobriran amb una coberta de cuiro i els col·locaran sobre un baiard. 4.13 Netejaran de cendres l’altar i, al damunt, hi estendran una tela de porpra; 4.14 i, a sobre, hi posaran tots els utensilis que s’usen per al servei: els brasers, les forquetes, les pales i els gibrells, tots els seus atuells; i al damunt hi estendran un cobertor de cuiro i hi col·locaran les barres. 4.15 Un cop Aaron i els seus fills hagin acabat d’empaquetar el Santuari amb tots els objectes sagrats, cada vegada que s’hagi d’alçar el campament, serà quan podran venir els fills de Quehat per transportar-ho, però no tocaran les coses santes, perquè moririen. Aquesta és la missió dels fills de Quehat al Tabernacle de Reunió. 4.16 Eleazar, el fill del sacerdot Aaron, serà encarregat de l’oli per a l’enllumenat, l’encens aromàtic, l’ofrena vegetal perpètua i l’oli per a la unció; tindrà cura de tot el Tabernacle amb tots els objectes i utensilis que hi ha al Santuari.” 4.17 El Senyor va parlar a Moisès i a Aaron, i els digué: 4.18 “No doneu lloc a la desaparició de les branques familiars dels quehatites d’entre els levites. 4.19 A fi que puguin viure i no morin, quan s’acostin a les coses sagrades, Aaron i els seus fills vindran i assignaran a cadascun la seva tasca i la seva càrrega. 4.20 Però ells no han d’entrar a mirar ni un sol instant els objectes sagrats, no sigui que morin.” 4.21 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 4.22 “Fes el cens dels fills de Guerxon per les seves cases paternes i per les seves famílies; 4.23 dels de més de trenta anys fins als de cinquanta anys, de tots els aptes per a entrar en el servei que fa les tasques en el Tabernacle de Reunió. 4.24 Aquesta serà la tasca dels guerxonites en el servei i en el transport: 4.25 portaran els tapissos de la tenda i del Tabernacle de Reunió, la seva coberta, la coberta de cuiro que la recobreix, la cortina de l’entrada del Tabernacle de Reunió, 4.26 els cortinatges de l’atri, la cortina de l’entrada de l’atri que envolta la tenda i l’altar, amb les seves cordes i tots els utensilis del seu servei, i faran tot el que s’hagi de fer. 4.27 El servei dels fills dels guerxonites estarà totalment a les ordres d’Aaron i dels seus fills en totes les càrregues i funcions, i vosaltres els assignareu les seves obligacions en tot el que han de transportar. 4.28 Aquest és el servei de les famílies dels guerxonites al Tabernacle de Reunió, i la seva tasca serà sota la supervisió d’Itamar, el fill del sacerdot Aaron. 4.29 “Pel que fa als fills de Merarí, els enregistraràs per les seves famílies i per les seves cases paternes; 4.30 dels de més de trenta anys fins als de cinquanta anys, de tots els aptes per a entrar en el servei que fa les tasques en el Tabernacle de Reunió. 4.31 Això és el que els serà encomanat de transportar, com a servei que els pertoca al Tabernacle de Reunió: els taulons de la tenda i els seus travessers, les seves columnes amb les seves bases, 4.32 les columnes que envolten l’atri amb les seves bases, les estaques, les cordes amb tots els seus estris i tots els accessoris, i a cada nom assignaràs els objectes que tindrà al seu càrrec. 4.33 Aquesta és la missió de les famílies dels fills de Merarí, pel que fa a tot el seu servei al Tabernacle de Reunió, sota la supervisió d’Itamar, el fill del sacerdot Aaron.” 4.34 Moisès i Aaron, amb els principals de la congregació, van fer el cens dels fills de Quehat, per les seves famílies i per les seves cases paternes, 4.35 dels de més de trenta anys fins als de cinquanta anys, de tots els aptes per a entrar en el servei que fa les tasques en el Tabernacle de Reunió. 4.36 El total d’enregistrats, segons les seves famílies, va ser de dos mil set-cents cinquanta. 4.37 Aquests van ser els enregistrats de les famílies de Quehat, tots els que entraven al servei del Tabernacle de Reunió, que Moisès i Aaron van comptar tal com havia manat el Senyor per mitjà de Moisès. 4.38 Comptats els fills de Guerxon que van ser enregistrats, per les seves famílies i per les seves cases paternes, 4.39 dels de més de trenta anys fins als de cinquanta anys, de tots els aptes per a entrar en el servei que fa les tasques en el Tabernacle de Reunió, 4.40 el total d’enregistrats, per les seves famílies i per les seves cases paternes, va ser de dos mil sis-cents trenta. 4.41 Aquests van ser els enregistrats de les famílies dels fills de Guerxon, tots els destinats a servir al Tabernacle de Reunió, que Moisès i Aaron van comptar tal com havia manat el Senyor. 4.42 I els comptats de les famílies dels fills de Merarí, per les seves famílies i per les seves cases paternes, 4.43 dels de més de trenta anys fins als de cinquanta anys, de tots els aptes per a entrar en el servei que fa les tasques en el Tabernacle de Reunió, 4.44 el total d’enregistrats, per les seves famílies, va ser de tres mil dos-cents. 4.45 Aquests són els enregistrats de les famílies dels fills de Merarí, que Moisès i Aaron van comptar tal com havia manat el Senyor per mitjà de Moisès. 4.46 El total dels levites que Moisès i Aaron i els principals d’Israel van comptar, per les seves famílies i per les seves cases paternes, 4.47 de més de trenta anys fins a cinquanta anys, tots els que havien d’entrar a complir el servei i la tasca de transport del Tabernacle de Reunió, 4.48 segons el cens, va ser vuit mil cinc-cents vuitanta. 4.49 Segons l’ordre del Senyor per mitjà de Moisès, a cadascú li fou assignada la seva tasca de servei i de transport. Van ser designats tal com el Senyor havia manat a Moisès.

Nombres 5

5.1 El Senyor va parlar a Moisès, i li digué: 5.2 “Mana als fills d’Israel que treguin fora del campament tots els leprosos, tots els qui pateixin escolament i els contaminats per un cadàver. 5.3 Feu-los fora; tant si és home com si és dona, els traureu fora del campament, per tal que no contaminin els seus campaments, enmig dels quals jo hi faig estada.” 5.4 Els fills d’Israel van obeir i els van expulsar fora del campament; tal com el Senyor havia manat a Moisès, així ho van fer els fills d’Israel. 5.5 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 5.6 “Digues als fills d’Israel: Si un home o una dona fa algun tort al proïsme, comet un pecat contra el Senyor; es considerarà culpable. 5.7 Confessarà el pecat comès i restituirà totalment el perjudici causat, afegint-hi la cinquena part del seu valor, i ho lliurarà al perjudicat. 5.8 Si aquell home no té cap parent pròxim a qui poder restituir allò que ha defraudat, la compensació per la culpa es farà al Senyor, i serà per al sacerdot, a més del moltó expiatori amb què el sacerdot farà l’expiació pel culpable. 5.9 I tota ofrena alçada de les coses consagrades que els fills d’Israel presenten al sacerdot serà per a ell. 5.10 Allò que algú consagra, és seu; i allò que algú dóna al sacerdot, serà d’ell.” 5.11 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 5.12 “Parla als fills d’Israel i digues-los: Si la dona d’un home es desvia i és deslleial amb ell, caient en infidelitat, 5.13 per haver jagut un altre home amb ella d’amagat del marit, i el fet quedés ocult, per haver-se contaminat sense que ningú no ho veiés ni fos sorpresa en el fet, 5.14 si el marit entra en sospites i agafa gelosia de la seva dona, en cas que s’hagi contaminat, o si el marit entra en sospites i agafa gelosia encara que ella no s’hagi contaminat, 5.15 aquell home portarà la seva dona al sacerdot i presentarà per ella l’ofrena que correspon: una desena part d’efà (uns tres quilos) de flor de farina d’ordi. No vessarà damunt d’ella oli ni hi posarà encens, perquè és ofrena vegetal de gelosia, una ofrena rememorativa per a revelar un pecat. 5.16 Llavors el sacerdot la presentarà i la farà estar dempeus davant del Senyor. 5.17 El sacerdot prendrà aigua sagrada en un vas de terrissa, prendrà pols de terra del Tabernacle i empolsarà l’aigua. 5.18 El sacerdot, mentre la dona està dempeus davant del Senyor, l’escabellarà i posarà a les seves mans l’ofrena vegetal de rememoració, que és ofrena vegetal de gelosia. El sacerdot tindrà a les mans les aigües amargues de la maledicció. 5.19 Llavors el sacerdot adjurarà la dona i li dirà: Si cap home no ha jagut amb tu, si no t’has desviat de la potestat del teu marit cap a la impuresa, queda immune d’aquestes aigües amargues de la maledicció. 5.20 Però, si t’has desviat de la potestat del teu marit cap a la impuresa, jaient amb algun home fora del qui és el teu marit 5.21 (aquí el sacerdot adjurarà la dona amb un jurament imprecatori i li dirà): Que el Senyor et posi a tu com a maledicció i execració enmig del teu poble, fent el Senyor estèril el teu si i que s’infli el teu ventre; 5.22 i que aquesta aigua portadora de maledicció et penetri les entranyes, t’infli el ventre i faci estèril el teu si. I la dona respondrà: Amén, així sigui. 5.23 Llavors el sacerdot escriurà en un full aquestes imprecacions i les esborrarà dins les aigües amargues. 5.24 Abans que la dona begui l’aigua amarga de la maledicció, a fi que l’aigua de la maledicció entri dins d’ella per a produir-li amargor, 5.25 el sacerdot prendrà de les mans de la dona l’ofrena vegetal de la gelosia, gronxarà l’ofrena davant del Senyor i la presentarà a l’altar. 5.26 El sacerdot prendrà un grapat de l’ofrena vegetal del seu memorial i el farà consumir a l’altar, i després farà que la dona begui aquelles aigües. 5.27 Quan li hagi fet beure les aigües, succeirà que, si ella s’ha contaminat desviant-se del seu marit, les aigües de la maledicció li entraran per produir-li amargor, el seu ventre s’inflarà i el seu si es tornarà estèril, i aquella dona esdevindrà com una maledicció i una execració enmig del seu poble. 5.28 Però, si la dona no s’ha contaminat, sinó que és pura, quedarà immune i podrà tenir fills.” 5.29 Aquesta és la llei de la gelosia, en cas que una dona que està sota la potestat del seu marit s’hagi desviat i s’hagi contaminat; 5.30 o, en cas que un home entri en sospites i agafi gelosia de la seva dona: posarà la seva dona davant del Senyor i el sacerdot li aplicarà tota aquesta llei. 5.31 El marit quedarà lliure de culpa, però la dona es carregarà amb la seva iniquitat.

Nombres 6

6.1 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 6.2 “Parla als fills d’Israel i digues-los: Quan un home o una dona es vulgui comprometre en el vot del nazireat, a fi de consagrar-se al Senyor, 6.3 s’abstindrà de vi i de begudes embriagadores. No beurà vinagre fet de vi ni vinagre embriagador, ni beurà cap mena de most de raïm, ni menjarà raïm fresc ni tampoc panses. 6.4 Mentre duri el seu nazireat, no menjarà cap fruit de la vinya, des de la llavor fins a la pellerofa. 6.5 En el temps del seu nazireat, no es tallarà els cabells; mentre no es compleixi el temps pel qual s’ha consagrat al Senyor, restarà sant i es deixarà créixer la cabellera. 6.6 En tot el temps de la seva consagració al Senyor, no s’acostarà a cap cadàver. 6.7 No es contaminarà ni pel seu pare, ni per la seva mare, ni pel seu germà, ni per la seva germana, en cas que morin, perquè porta damunt el cap la consagració al seu Déu. 6.8 Tot el temps del seu nazireat, es mantindrà sant en el Senyor. 6.9 Si algú es mor de sobte al seu costat i contamina la seva cabellera de nazireu, es rasurarà el cap el dia que li toqui purificar-se, que és al cap de set dies. 6.10 El dia vuitè portarà dues tórtores o dos colomins al sacerdot, a l’entrada del Tabernacle de Reunió, 6.11 i el sacerdot oferirà l'un com a sacrifici pel pecat i l’altre com a holocaust; així farà expiació per ell, perquè va faltar per causa del cadàver. Aquell mateix dia podrà tornar a consagrar el seu cap. 6.12 Per a consagrar al Senyor el temps del seu nazireat, portarà un anyell d’un any com a ofrena per la culpa. El període anterior queda anul•lat per haver-se contaminat el seu nazireat. 6.13 Aquesta és la llei del nazireu, quan es compleixin els dies del seu nazireat: conduït a l’entrada del Tabernacle de Reunió, 6.14 presentarà en ofrena al Senyor un anyell d’un any, sense tara, per a l’holocaust, i una ovella d’un any, sense tara, per a l’ofrena pel pecat, i un moltó sense tara per al sacrifici de reconciliació. 6.15 A més, una cistella de pans àzims, coques de flor de farina pastada amb oli i tortells sense llevat untats d’oli, juntament amb l’ofrena vegetal i les seves libacions. 6.16 El sacerdot ho presentarà davant el Senyor i oferirà el seu sacrifici pel pecat i el seu holocaust; 6.17 i oferirà el moltó com a sacrifici de reconciliació al Senyor, juntament amb la cistella dels pans àzims. El sacerdot oferirà també l’ofrena vegetal amb les seves libacions. 6.18 Acabat, el nazireu es rasurarà el cap del seu nazireat a l’entrada del Tabernacle de Reunió, prendrà la cabellera de nazireu i la llençarà al foc que crema sota la víctima del sacrifici de reconciliació. 6.19 Llavors el sacerdot prendrà l’espatlla del moltó, ja bullida, un pa àzim de la cistella i una coca sense llevat, i ho posarà tot a les mans del nazireu, que s’haurà rasurat la consagració, 6.20 i el sacerdot ho gronxarà com a ofrena bressolada davant del Senyor. És una cosa santa, que pertany al sacerdot a més del pit bressolat i la cuixa alçada. Després, el nazireu podrà beure vi.” 6.21 Aquesta és la llei del nazireu que ha fet un vot, referent a l’ofrena que ha de presentar al Senyor amb motiu del seu nazireat, a més d’allò que les seves possibilitats li permetin. Obrarà d’acord amb el vot que hagi fet; així complirà la llei de la seva consagració d’acord amb el vot que ha fet. 6.22 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 6.23 “Parla a Aaron i als seus fills i digues-los: D’aquesta manera heu de beneir els fills d’Israel; els direu: 6.24 Que el Senyor et beneeixi i et guardi. 6.25 Que el Senyor faci resplendir el seu rostre damunt teu i et sigui propici. 6.26 Que el Senyor es digni mirar-te i et concedeixi la pau. 6.27 Així invocaran el meu nom sobre els fills d’Israel, i jo els beneiré.”

Nombres 7

7.1 Un cop Moisès hagué acabat de muntar el Tabernacle, d’ungir-lo i consagrar-lo, juntament amb tots els seus utensilis, i hagué ungit i consagrat l’altar amb tots els seus utensilis, 7.2 van presentar les seves ofrenes els principals d’Israel, dirigents de les seves cases paternes i caps de les tribus, els qui havien presidit el cens. 7.3 Van portar la seva ofrena davant el Senyor: sis carros coberts i dotze bous, un carro per cada dos dels principals i un bou per cada un, i els van presentar davant del Tabernacle. 7.4 I el Senyor va parlar a Moisès, i li digué: 7.5 “Accepta’ls-ho, que serà per al servei del Tabernacle de Reunió, i dóna-ho als levites, a cada un segons el seu servei.” 7.6 Moisès prengué els carros i els bous i els va donar als levites. 7.7 Va donar dos carros i quatre bous als fills de Guerxon, pel seu servei; 7.8 i als fills de Merarí, els va donar quatre carros amb vuit bous per al servei que feien sota la supervisió d’Itamar, el fill del sacerdot Aaron. 7.9 Però als fills de Quehat no els en donà cap, perquè ells tenien al seu càrrec les coses santes, i aquestes les havien de dur a l’espatlla. 7.10 Els principals van fer la presentació per a la dedicació de l’altar el mateix dia que va ser ungit, i van presentar les seves ofrenes davant l’altar, 7.11 perquè el Senyor havia dit a Moisès: “Que cada principal presenti les seves ofrenes per a la dedicació de l’altar en dies diferents.” 7.12 El qui va presentar la seva ofrena el primer dia va ser Nahxon, fill d’Amminadab, de la tribu de Judà. 7.13 La seva ofrena va ser una safata de plata de cent trenta sicles de pes i un vas de plata de setanta sicles, segons els pes del Santuari; ambdós plens de flor de farina pastada amb oli, com a ofrena vegetal; 7.14 una cullera d’or de deu sicles plena d’encens; 7.15 un vedell, un moltó i un anyell d’un any, com a holocaust; 7.16 un boc com a ofrena pel pecat; 7.17 i per al sacrifici de reconciliació, dos bous, cinc moltons, cinc bocs i cinc anyells d’un any. Aquesta va ser l’ofrena de Nahxon, fill d’Amminadab. 7.18 El segon dia va presentar la seva ofrena Netanel, fill de Suar, cap d’Issacar. 7.19 Com a ofrena va presentar una safata de plata de cent trenta sicles de pes i un vas de plata de setanta sicles, segons el pes del Santuari; ambdós plens de flor de farina pastada amb oli, com a ofrena vegetal; 7.20 una cullera d’or de deu sicles plena d’encens; 7.21 un vedell, un moltó i un anyell d’un any, com a holocaust; 7.22 un boc com a ofrena pel pecat; 7.23 i per al sacrifici de reconciliació, dos bous, cinc moltons, cinc bocs i cinc anyells d’un any. Aquesta va ser l’ofrena de Netanel, fill de Suar. 7.24 El tercer dia, el cap dels fills de Zabuló, Eliab, fill d’Helon. 7.25 La seva ofrena va ser una safata de plata de cent trenta sicles de pes i un vas de plata de setanta sicles, segons el pes del Santuari; ambdós plens de flor de farina pastada amb oli, com a ofrena vegetal; 7.26 una cullera d’or de deu sicles plena d’encens; 7.27 un vedell, un moltó i un anyell d’un any, com a holocaust; 7.28 un boc com a ofrena pel pecat; 7.29 i per al sacrifici de reconciliació, dos bous, cinc moltons, cinc bocs i cinc anyells d’un any. Aquesta va ser l’ofrena d’Eliab, fill d’Helon. 7.30 El quart dia, el cap dels fills de Rubèn, Elissur, fill de Xedeür. 7.31 La seva ofrena va ser una safata de plata de cent trenta sicles de pes i un vas de plata de setanta sicles, segons el pes del Santuari; ambdós plens de flor de farina pastada amb oli, com a ofrena vegetal; 7.32 una cullera d’or de deu sicles plena d’encens; 7.33 un vedell, un moltó i un anyell d’un any, com a holocaust; 7.34 un boc com a ofrena pel pecat; 7.35 i per al sacrifici de reconciliació, dos bous, cinc moltons, cinc bocs i cinc anyells d’un any. Aquesta va ser l’ofrena d’Elissur, fill de Xedeür. 7.36 El cinquè dia, el cap dels fills de Simeó, Xelumiel, fill de Surixadai. 7.37 La seva ofrena va ser una safata de plata de cent trenta sicles de pes i un vas de plata de setanta sicles, segons el pes del Santuari; ambdós plens de flor de farina pastada amb oli, com a ofrena vegetal; 7.38 una cullera d’or de deu sicles plena d’encens; 7.39 un vedell, un moltó i un anyell d’un any, com a holocaust; 7.40 un boc com a ofrena pel pecat; 7.41 i per al sacrifici de reconciliació, dos bous, cinc moltons, cinc bocs i cinc anyells d’un any. Aquesta va ser l’ofrena de Xelumiel, fill de Surixadai. 7.42 El sisè dia, el cap dels fills de Gad, Eliassaf, fill de Deuel. 7.43 La seva ofrena va ser una safata de plata de cent trenta sicles de pes i un vas de plata de setanta sicles, segons el pes del Santuari; ambdós plens de flor de farina pastada amb oli, com a ofrena vegetal; 7.44 una cullera d’or de deu sicles plena d’encens; 7.45 un vedell, un moltó i un anyell d’un any, com a holocaust; 7.46 un boc com a ofrena pel pecat; 7.47 i per al sacrifici de reconciliació, dos bous, cinc moltons, cinc bocs i cinc anyells d’un any. Aquesta va ser l’ofrena d’Eliassaf, fill de Duel. 7.48 El setè dia, el cap dels fills d’Efraïm, Elixamà, fill d’Ammihud. 7.49 La seva ofrena va ser una safata de plata de cent trenta sicles de pes i un vas de plata de setanta sicles, segons el pes del Santuari; ambdós plens de flor de farina pastada amb oli, com a ofrena vegetal; 7.50 una cullera d’or de deu sicles plena d’encens; 7.51 un vedell, un moltó i un anyell d’un any, com a holocaust; 7.52 un boc com a ofrena pel pecat; 7.53 i per al sacrifici de reconciliació, dos bous, cinc moltons, cinc bocs i cinc anyells d’un any. Aquesta va ser l’ofrena d’Elixamà, fill d’Ammihud. 7.54 El vuitè dia, el cap dels fills de Manassès, Gamliel, fill de Padasur. 7.55 La seva ofrena va ser una safata de plata de cent trenta sicles de pes i un vas de plata de setanta sicles, segons el pes del Santuari; ambdós plens de flor de farina pastada amb oli, com a ofrena vegetal; 7.56 una cullera d’or de deu sicles plena d’encens; 7.57 un vedell, un moltó i un anyell d’un any, com a holocaust; 7.58 un boc com a ofrena pel pecat; 7.59 i per al sacrifici de reconciliació, dos bous, cinc moltons, cinc bocs i cinc anyells d’un any. Aquesta va ser l’ofrena de Gamliel, fill de Padasur. 7.60 El novè dia, el cap dels fills de Benjamí, Abidan, fill de Guidoní. 7.61 La seva ofrena va ser una safata de plata de cent trenta sicles de pes i un vas de plata de setanta sicles, segons el pes del Santuari; ambdós plens de flor de farina pastada amb oli, com a ofrena vegetal; 7.62 una cullera d’or de deu sicles plena d’encens; 7.63 un vedell, un moltó i un anyell d’un any, com a holocaust; 7.64 un boc com a ofrena pel pecat; 7.65 i per al sacrifici de reconciliació, dos bous, cinc moltons, cinc bocs i cinc anyells d’un any. Aquesta va ser l’ofrena d’Abidan, fill de Guidoní. 7.66 El desè dia, el cap dels fills de Dan, Ahièzer, fill d’Ammixadai. 7.67 La seva ofrena va ser una safata de plata de cent trenta sicles de pes i un vas de plata de setanta sicles, segons el pes del Santuari; ambdós plens de flor de farina pastada amb oli, com a ofrena vegetal; 7.68 una cullera d’or de deu sicles plena d’encens; 7.69 un vedell, un moltó i un anyell d’un any, com a holocaust; 7.70 un boc com a ofrena pel pecat; 7.71 i per al sacrifici de reconciliació, dos bous, cinc moltons, cinc bocs i cinc anyells d’un any. Aquesta va ser l’ofrena d’Ahièzer, fill d’Ammixadai. 7.72 El dia onzè, el cap dels fills d’Aser, Paguiel, fill d’Ocran. 7.73 La seva ofrena va ser una safata de plata de cent trenta sicles de pes i un vas de plata de setanta sicles, segons el pes del Santuari; ambdós plens de flor de farina pastada amb oli, com a ofrena vegetal; 7.74 una cullera d’or de deu sicles plena d’encens; 7.75 un vedell, un moltó i un anyell d’un any, com a holocaust; 7.76 un boc com a ofrena pel pecat; 7.77 i per al sacrifici de reconciliació, dos bous, cinc moltons, cinc bocs i cinc anyells d’un any. Aquesta va ser l’ofrena de Paguiel, fill d’Ocran. 7.78 El dia dotzè, el cap dels fills de Neftalí, Ahirà, fill d’Enan. 7.79 La seva ofrena va ser una safata de plata de cent trenta sicles de pes i un vas de plata de setanta sicles, segons el pes del santuari; ambdós plens de flor de farina pastada amb oli, com a ofrena vegetal; 7.80 una cullera d’or de deu sicles plena d’encens; 7.81 un vedell, un moltó i un anyell d’un any, com a holocaust; 7.82 un boc com a ofrena pel pecat; 7.83 i per al sacrifici de reconciliació, dos bous, cinc moltons, cinc bocs i cinc anyells d’un any. Aquesta va ser l’ofrena d’Ahirà, fill d’Enan. 7.84 Aquesta va ser l’ofrena dels caps d’Israel per a la dedicació de l’altar, el dia que va ser ungit: dotze safates de plata, dotze vasos de plata i dotze culleres d’or. 7.85 Cada safata era de cent trenta sicles, i cada vas, de setanta; tota la plata d’aquests objectes pesava dos mil quatre-cents sicles, segons el pes del Santuari. 7.86 Les dotze culleres d’or plenes d’encens pesaven, cada una, deu sicles, segons el pes del Santuari; tot l’or de les culleres va arribar a cent vint sicles. 7.87 Tot el bestiar per a l’holocaust va ser: dotze vedells, dotze moltons, dotze anyells d’un any, juntament amb les seves ofrenes vegetals, i dotze bocs per a les ofrenes pel pecat. 7.88 Tot el bestiar per al sacrifici de reconciliació va ser: vint-i-quatre bous, seixanta moltons, seixanta bocs, seixanta anyells d’un any. Així va ser la dedicació de l’altar, un cop va ser ungit. 7.89 Quan Moisès entrava al Tabernacle de Reunió per parlar amb el Senyor, se sentia la veu que li parlava des de dalt el propiciatori que descansava sobre l’arca del Testimoni, entre els dos querubins; i parlava amb Ell.

Nombres 8

8.1 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 8.2 “Parla així a Aaron: Quan instal·lis els gresols, els set gresols han d’il·luminar cap a la part davantera del lampadari.” 8.3 I Aaron ho va fer així. Va penjar els gresols davant el lampadari, tal com el Senyor havia manat a Moisès. 8.4 El lampadari era tot d’una peça d’or massís; des del peu fins a les flors era d’or amartellat. El lampadari es va construir tal com el Senyor havia indicat a Moisès. 8.5 I el Senyor va parlar a Moisès i li digué: 8.6 “Separa els levites d’entre els fills d’Israel i purifica’ls. 8.7 Això és el que has de fer amb ells, per purificar-los: espargeix damunt d’ells aigua de l’ofrena pel pecat, i ells es passaran la navalla per tot el cos, es rentaran els vestits i es purificaran. 8.8 Prendran un vedell, amb la corresponent ofrena vegetal de flor de farina pastada amb oli. Prendràs per a tu un altre vedell, com a sacrifici pel pecat, 8.9 i faràs que els levites es presentin davant el Tabernacle de Reunió; i reuniràs tota la congregació dels fills d’Israel. 8.10 Faràs que els levites es presentin davant el Senyor, i els fills d’Israel imposaran les mans damunt els levites. 8.11 Aaron oferirà els levites com a ofrena bressolada davant el Senyor, de part dels fills d’Israel, per a ser dedicats al Senyor. 8.12 Després, els levites posaran les seves mans damunt el cap dels vedells, i oferiran l’un en sacrifici pel pecat i l’altre com a holocaust al Senyor, per acomplir l’expiació dels levites. 8.13 Tot seguit posaràs els levites drets davant Aaron i els seus fills, i els oferiràs com una ofrena gronxada al Senyor. 8.14 D’aquesta manera separaràs els levites d’entre els fills d’Israel, per tal que siguin per a mi. 8.15 Acabat, els levites entraran a servir al Tabernacle de Reunió. Els purificaràs i els oferiràs com una ofrena bressolada, 8.16 perquè ells em són totalment consagrats, a mi, d’entre els fills d’Israel, en substitució de tots els qui obren matriu, és a dir, els primogènits; de tots els fills d’Israel, els he pres per a mi. 8.17 Per això em pertanyen tots els primogènits dels fills d’Israel, tant d’homes com d’animals, perquè, el dia que vaig colpejar tots els primogènits del país d’Egipte, me’ls vaig reservar per a mi. 8.18 Ara, però, prenc els levites en substitució de tots els primogènits dels fills d’Israel, 8.19 i cedeixo els levites com a donació de part dels fills d’Israel a Aaron i als seus fills, a fi que compleixin el servei que correspon als fills d’Israel al Tabernacle de Reunió i perquè facin l’expiació a favor dels fills d’Israel, per tal de preservar-los; que no caigui cap càstig enmig dels fills d’Israel, si s’acostaven al Santuari.” 8.20 I Moisès i Aaron, amb tota la congregació dels fills d’Israel, així ho van complir amb els levites; d’acord amb tot allò que el Senyor havia manat a Moisès, en relació als levites, així ho van fer amb ells els fills d’Israel. 8.21 Els levites es van purificar i es van rentar els vestits, i Aaron els va presentar com a ofrena bressolada davant el Senyor i va fer expiació per ells, per tal de purificar-los. 8.22 Després d’això, els levites van entrar a prestar servei al Tabernacle de Reunió davant d’Aaron i els seus fills. Tal com el Senyor havia ordenat a Moisès respecte als levites, així ho van fer amb ells. 8.23 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 8.24 “Això és el que pertoca als levites: De vint-i-cinc anys en amunt entraran a acomplir el seu ministeri al servei del Tabernacle de Reunió. 8.25 A l’edat de cinquanta anys, deixarà de ser servent d’aquest ministeri i ja no servirà més. 8.26 No obstant, ajudarà els seus germans en el Tabernacle de Reunió en la tasca d’allò que els està encomanat, però no prestarà servei. Així faràs amb els levites, quant al compliment de les seves obligacions.”

Nombres 9

9.1 El Senyor va parlar a Moisès, al desert del Sinaí, el primer mes del segon any d’haver sortit de la terra d’Egipte, i li digué: 9.2 ”Que els fills d’Israel celebrin la Pasqua al temps que correspon. 9.3 La celebraran el dia catorze d’aquest mes, al capvespre, al temps indicat i d’acord amb tots els seus reglaments; la celebrareu seguint totes les prescripcions.” 9.4 Moisès va donar l’ordre als fills d’Israel perquè celebressin la Pasqua, 9.5 i ells la van celebrar el primer mes, el dia catorze del mes, al capvespre, al desert del Sinaí. Els fills d’Israel ho van fer tot tal com el Senyor ho havia manat a Moisès. 9.6 Succeí que hi havia uns homes que estaven impurs a causa d’un cadàver humà i no podien celebrar la Pasqua aquell dia. Per això van anar a trobar Moisès i Aaron el mateix dia, 9.7 i aquells homes van dir: “Estem contaminats per un cadàver humà. Per què hem de ser exclosos de presentar l’ofrena del Senyor juntament amb els fills d’Israel, al seu temps indicat?” 9.8 Moisès els va contestar: “Espereu que sàpiga el que indicarà el Senyor referent a vosaltres.” 9.9 I el Senyor va parlar a Moisès, i li digué: 9.10 “Parla així als fills d’Israel: Qualsevol de vosaltres o dels vostres descendents que s’hagi contaminat a causa d’un cadàver, o bé que es trobi lluny, de viatge, tot i així haurà de celebrar la Pasqua al Senyor. 9.11 El dia catorze del mes segon, al capvespre, la celebraran; amb pans àzims i herbes amargues la menjaran. 9.12 No en deixaran gens per a l’endemà, ni li trencaran cap os; l’han de celebrar seguint tot el reglament de la Pasqua. 9.13 Però l’home que estigui net, i no vagi de camí, si deixa de celebrar la Pasqua, aquella persona serà extirpada d’entre el seu poble, perquè no ha presentat l’ofrena del Senyor al seu temps. Aquella persona carregarà amb el seu pecat. 9.14 I si un foraster que resideix entre vosaltres vol celebrar la Pasqua del Senyor, l’haurà de celebrar seguint el reglament de la Pasqua i segons la seva prescripció. Tindreu un únic reglament, tant pel que fa al foraster com pel que fa als de la vostra nació.” 9.15 El dia que es va aixecar la tenda, el núvol la va cobrir per damunt el Tabernacle del Testimoni, i, al capvespre, es quedava damunt el Tabernacle prenent un aspecte com de foc, fins al matí. 9.16 Així era sempre: el núvol la cobria i de nit prenia un aspecte de foc. 9.17 I sempre que el núvol s’alçava per damunt del Tabernacle, els fills d’Israel s’apressaven a aixecar el campament, i en el lloc on el núvol s’aturava, allí mateix acampaven. 9.18 Per ordre del Senyor es posaven en marxa i per ordre del Senyor acampaven. Estaven acampats tot el temps que el núvol estava aturat sobre la tenda. 9.19 Encara que el núvol s’estigués molts dies sobre la tenda, els fills d’Israel obeïen el que el Senyor havia manat i no es movien. 9.20 Si succeïa que el núvol s’estava pocs dies damunt la tenda, quan el Senyor ho manava, marxaven, i quan el Senyor ho manava, acampaven. 9.21 Si el núvol s’estava damunt la tenda només del vespre fins al matí, així que el núvol s’alçava ells es posaven en marxa. Tant si era de dia com si era de nit, quan el núvol s’alçava, ells marxaven. 9.22 Tant si s’aturava dos dies, o un mes, o un any, mentre el núvol s’estava damunt la tenda, els fills d’Israel continuaven acampats i no es movien, però així que s’alçava, es posaven en marxa. 9.23 Per ordre del Senyor acampaven i per ordre del Senyor partien, obeint l’ordre del Senyor, tal com el Senyor els havia transmès per mitjà de Moisès.

Nombres 10

10.1 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 10.2 “Fabrica’t dues trompetes: les faràs de plata batuda i et serviran per a convocar la congregació i per a ordenar alçar el campament. 10.3 Quan sonin les dues, tota la congregació s’aplegarà, amb tu, a l’entrada del Tabernacle de Reunió. 10.4 Quan en soni una de sola, se t’aplegaran els principals, els caps de milers dels fills d’Israel. 10.5 Quan sonin amb cridòria, es posaran en marxa els campaments situats a la part d’orient. 10.6 Quan sonin amb cridòria per segona vegada, es posaran en marxa els campaments situats a la part de migdia. Per a ordenar les marxes, sonaran amb cridòria, 10.7 en canvi, per a convocar l’assemblea, les fareu sonar, però sense cridòria. 10.8 Seran els fills d’Aaron, els sacerdots, els qui faran sonar les trompetes: aquest serà un decret a perpetuïtat per a totes les generacions. 10.9 Quan, ja en la vostra terra, hàgiu de sortir en campanya contra un enemic que us vulgui atacar, tocareu les trompetes amb cridòria; així el Senyor, el vostre Déu, us prestarà atenció i sereu salvats dels vostres enemics. 10.10 En les vostres diades d’alegria, de festes solemnes i de novilunis, tocareu les trompetes sobre els vostres holocaustos i sobre els sacrificis de les vostres ofrenes de reconciliació, perquè us faci de rememoració davant el vostre Déu. Jo, el Senyor, el vostre Déu.” 10.11 L’any segon, el dia vint del mes segon, el núvol es va alçar de sobre el Tabernacle del Testimoni; 10.12 llavors els fills d’Israel es van posar en marxa, per etapes, des del desert del Sinaí, i el núvol es va aturar al desert de Paran. 10.13 Així van començar els fills d’Israel les seves etapes d’acord amb l’ordre del Senyor transmesa per Moisès. 10.14 Va iniciar la marxa la bandera del campament dels fills de Judà, formats en esquadrons, i dirigint la tropa hi anava Nahxon, fill d’Amminadab. 10.15 Al front de la tropa de la tribu dels fills d’Issacar hi anava Netanel, fill de Suar. 10.16 Al front de la tropa de la tribu dels fills de Zabuló hi anava Eliab, fill d’Helon. 10.17 Mentrestant, la tenda fou desmuntada, i els fills de Guerxon i els fills de Merarí van carregar la tenda i emprengueren la marxa. 10.18 Darrere emprengué la marxa la bandera del campament de Rubèn, formats en esquadrons, i dirigint la tropa hi anava Elissur, fill de Xedeür. 10.19 Al front de la tropa de la tribu dels fills de Simeó hi anava Xelumiel, fill de Surixadai. 10.20 Al front de la tropa de la tribu dels fills de Gad hi anava Eliassaf, fill de Deuel. 10.21 Darrere emprengueren la marxa els quehatites, que transportaven les coses sagrades; així podien muntar la tenda mentre no arribaven els altres. 10.22 Tot seguit emprengué la marxa la bandera del campament dels fills d’Efraïm, formats en esquadrons, i dirigint la tropa hi anava Elixamà, fill d’Ammihud. 10.23 Al front de la tropa de la tribu dels fills de Manassès hi anava Gamliel, fill de Pedahsur. 10.24 Al front de la tropa de la tribu dels fills de Benjamí hi anava Abidan, fill de Guidoní. 10.25 Després emprengué la marxa la bandera del campament dels fills de Dan, a la reraguarda de tots els campaments, formats en esquadrons, i dirigint la tropa hi anava Ahièzer, fill d’Ammixadai. 10.26 Al front de la tropa de la tribu dels fills d’Aser hi anava Paguiel, fill d’Ocran. 10.27 Al front de la tropa de la tribu dels fills de Neftalí hi anava Ahirà, fill d’Enan. 10.28 Aquest fou l’ordre de marxa dels fills d’Israel, formats en esquadrons; així van marxar. 10.29 Aleshores, Moisès digué a Hobab, fill de Reuel, el madianita, sogre de Moisès: “Nosaltres marxem cap al lloc que el Senyor ens ha dit que ens donarà. Vine amb nosaltres, que et tractarem bé, perquè el Senyor ha promès el bé a Israel.” 10.30 Però ell li va contestar: “No vindré; me n’aniré a la meva terra, al lloc on he nascut.” 10.31 Moisès insistí: “Et prego que no ens deixis, perquè tu coneixes els llocs on es pot acampar al desert, i ens faràs de guia. 10.32 T’asseguro que si véns amb nosaltres et donarem participació en tot el bé que el Senyor ens concedeixi.” 10.33 Van partir de la muntanya del Senyor i van caminar durant tres dies, i l’arca del pacte del Senyor va anar al davant d’ells l’etapa de tres dies, per cercar-los un lloc de descans. 10.34 El núvol del Senyor era damunt d’ells tot el dia, cada cop que alçaven el campament. 10.35 I quan l’arca iniciava la marxa, Moisès deia: “Alça’t, Senyor, i que els teus enemics es dispersin. Que fugin del teu davant els qui t’odien!” 10.36 I quan s’aturava, deia: “Pren lloc, Senyor, entre el nombrós exèrcit d’Israel!”

Nombres 11

11.1 Succeí que el poble va començar a dirigir queixes perverses contra el Senyor. El Senyor les va sentir i la seva ira es va encendre, de manera que es va abrandar el foc del Senyor enmig d’ells i consumia un extrem del campament. 11.2 Llavors el poble va clamar a Moisès, que pregà al Senyor, i el foc es va apagar. 11.3 Per això van donar a aquell lloc el nom de Taberà (incendi), perquè el foc del Senyor s’havia abrandat enmig d’ells. 11.4 La gentussa que s’havia ficat entre ells es va deixar portar per la fal·lera de menjar carn, i també els fills d’Israel, que van tornar a gemegar, dient: “Tant de bo poguéssim menjar carn! 11.5 Com enyorem el peix que menjàvem de franc a l’Egipte, els cogombres, els melons, els porros, les cebes i els alls! 11.6 En canvi, ara, la nostra vida defalleix; no veiem res més que aquest mannà!” 11.7 El mannà era com la llavor del coriandre, i tenia el color de la resina. 11.8 El poble s’escampava a recollir-lo; després el trituraven a la mola o el xafaven al morter, el coïen a l’olla i en feien coques. Tenia un gust semblant al dels pastissos d’oli. 11.9 A la nit, quan la rosada queia sobre el campament, queia també damunt d’ell el mannà. 11.10 Moisès va sentir com tot el poble, famílies enteres, gemegava a l’entrada de la seva tenda. La ira del Senyor es va encendre molt fort, i a Moisès també li va saber greu, 11.11 i digué al Senyor: “Per què tractes malament el teu servent? Per què no he trobat gràcia als teus ulls, que m’hagis posat la càrrega de tot aquest poble damunt meu? 11.12 ¿És que sóc jo qui ha concebut tot aquest poble i l’ha infantat, perquè em diguis: Porta’l al pit, com la dida porta el nen que mama, a la terra que he jurat de donar als seus pares? 11.13 D’on trauré la carn per a tota aquesta gent que està gemegant al meu entorn dient-me: ‘Dóna’ns carn per a menjar’? 11.14 Jo no sóc capaç de conduir tot sol tota aquesta gent: és massa feixuc per a mi. 11.15 Si m’has de tractar així, mata’m d’una vegada, t’ho prego, si he trobat gràcia als teus ulls, i que no hagi de veure jo la meva dissort!” 11.16 El Senyor va contestar a Moisès: “Reuneix-me setanta homes d’entre els ancians d’Israel, dels que sàpigues realment que són ancians i tenen autoritat entre el poble, porta’ls al Tabernacle de Reunió i que estiguin allà dempeus al teu costat. 11.17 I jo baixaré a parlar amb tu i prendré del mateix esperit que hi ha damunt teu i el posaré damunt d’ells, per tal que ells portin juntament amb tu la càrrega del poble i no l’hagis de dur tu sol. 11.18 I diràs al poble: Santifiqueu-vos per a demà, que menjareu carn, ja que us heu lamentat a oïdes del Senyor dient: Tant de bo poguéssim menjar carn! Estàvem millor a l’Egipte! El Senyor, doncs, us donarà carn per a menjar. 11.19 En podreu menjar no pas un dia, ni dos, ni cinc, ni deu, ni vint dies, 11.20 sinó tot un mes, fins que us surti pel nas i us faci fàstic, perquè heu menyspreat el Senyor que habita enmig vostre i us heu queixat davant d’ell dient: Per què vam marxar d’Egipte?” 11.21 Moisès va replicar: “El poble que jo porto consta de sis-cents mil homes de peu, ¿i tu dius: Jo els donaré carn perquè puguin menjar tot un mes? 11.22 Encara que es matessin ramats d’ovelles i de vaques no en tindrien prou. O, encara que es recollissin tots els peixos del mar, tampoc no en tindrien prou.” 11.23 El Senyor va contestar a Moisès: “Que potser es retreu, la mà del Senyor? Aviat veuràs si es compleix o no la meva paraula.” 11.24 Moisès va sortir i va transmetre al poble les paraules del Senyor, i va reunir setanta homes d’entre els ancians del poble i els va situar drets al voltant del Tabernacle. 11.25 El Senyor va baixar en el núvol i va parlar amb Moisès. Després prengué de l’esperit que estava damunt d’ell i el va posar sobre els setanta ancians. Succeí que quan l’esperit va reposar damunt d’ells es van posar a profetitzar, però ja no ho van tornar a fer més. 11.26 Uns altres dos d’aquells homes, un que es deia Eldad i un altre que es deia Medad, s’havien quedat al campament, i també damunt d’ells hi va reposar l’esperit, ja que eren dels inscrits, si bé no havien anat al Tabernacle. Llavors es van posar a profetitzar enmig del campament, 11.27 i un jove va anar corrents a notificar-ho a Moisès: “Eldad i Medad profetitzen enmig del campament.” 11.28 Josuè, el fill de Nun, que estava al servei de Moisès des de molt jove, digué: “Senyor meu, Moisès, fes-los callar.” 11.29 Però Moisès li replicà: “Que estàs gelós per mi? Tant de bo que tot el poble del Senyor fossin profetes perquè el Senyor hagués posat damunt d’ells el seu esperit.” 11.30 Després Moisès es va retirar al campament amb els ancians d’Israel. 11.31 Llavors s’aixecà un vent de part del Senyor que féu passar guatlles de la banda del mar i les abocà sobre el campament, en una extensió d’una jornada de camí a banda i banda del campament, a una alçada de dues colzades del nivell de terra. 11.32 El poble es va aixecar a recollir guatlles tot aquell dia i tota la nit i tot l’endemà. Els qui menys, en van recollir deu hómers. I les van estendre a assecar a l’entorn del campament. 11.33 Tenien encara la carn entre les dents, encara l’estaven mastegant, quan es va encendre la ira del Senyor contra el poble, i el Senyor va colpejar el poble amb una plaga gravíssima. 11.34 Al lloc aquell, li van posar el nom de Quibrot-Ataavà (Sepulcres del desig), perquè allí van sepultar aquella gent golafre. 11.35 De Quibrot-Ataavà es van dirigir a Hasserot, i allí van acampar.

Nombres 12

12.1 Maria i Aaron van murmurar contra Moisès a causa de la dona del país de Cuix que havia pres per muller, ja que s’havia casat amb una cuixita. 12.2 Digueren: “¿És que el Senyor només ha parlat per mitjà de Moisès? ¿No ha parlat també amb nosaltres?” I el Senyor ho va sentir. 12.3 Però Moisès era un home molt humil, més que cap altre home en tota la terra. 12.4 De sobte, el Senyor digué a Moisès, Aaron i Maria: “Vosaltres tres veniu al Tabernacle de Reunió”; i tots tres hi van anar. 12.5 Llavors el Senyor va baixar amb la columna de núvol i se situà a l’entrada del Tabernacle de Reunió i va cridar Aaron i Maria, i els dos s’hi van presentar. 12.6 Els digué: “Escolteu les meves paraules: Quan hi hagi un profeta del Senyor entre vosaltres, jo m’hi revelaré en visió i li parlaré en somnis. 12.7 Però no és així amb el meu servent Moisès: ell és el responsable de tota la meva casa. 12.8 Amb ell parlaré cara a cara, obertament i no per mitjà d’enigmes: ell pot contemplar la imatge del Senyor. Per què, doncs, goseu parlar contra el meu servent Moisès?” 12.9 I la ira del Senyor s’enardí contra ells. Se’n va anar, 12.10 i quan el núvol es va retirar de damunt el Tabernacle, heus aquí que Maria estava coberta de lepra, blanca com la neu. Quan Aaron es va girar cap a ella, veié que s’havia tornat leprosa. 12.11 Llavors Aaron digué a Moisès: “Ah, Senyor meu, et prego que no ens imputis aquest pecat que hem comès, perquè hem obrat insensatament i hem pecat! 12.12 T’ho suplico, no permetis que ella sigui com un avortó, que quan surt del si matern ja té consumida la meitat de la carn.” 12.13 Aleshores Moisès va clamar al Senyor: “Et prego, oh Déu, que la guareixis. T’ho suplico!” 12.14 Però el Senyor va contestar a Moisès: “Si el seu pare li hagués escopit a la cara, no estaria sotmesa a l’oprobi durant set dies? Doncs, que estigui exclosa del campament durant set dies, i després tornarà a ser admesa.” 12.15 Maria va estar exclosa del campament set dies, i el poble no va partir fins que Maria hi va ser admesa altra vegada. 12.16 Després el poble emprengué la marxa des d’Hasserot; i van acampar al desert de Paran.

Nombres 13

13.1 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 13.2 “Envia homes a explorar la terra de Canaan que penso donar als fills d’Israel. Hi faràs anar un home de cada una de les tribus paternes, tots ells d’entre els principals.” 13.3 Moisès els hi va enviar des del desert de Paran, per ordre del Senyor. Tots ells eren homes principals d’entre els fills d’Israel. 13.4 Aquests eren els seus noms: De la tribu de Rubèn, Xammua, fill de Zacur. 13.5 De la tribu de Simeó, Xafat, fill d’Horí. 13.6 De la tribu de Judà, Caleb, fill de Jefunnè. 13.7 De la tribu d’Issacar, Igal, fill de Jossef. 13.8 De la tribu d’Efraïm, Oixea, fill de Nun. 13.9 De la tribu de Benjamí, Paltí, fill de Rafú. 13.10 De la tribu de Zabuló, Gadiel, fill de Sodí. 13.11 De la tribu de Josep: per Manassès, Gadí, fill de Sussí. 13.12 De la tribu de Dan, Ammiel, fill de Gemal•lí. 13.13 De la tribu d’Aser, Setur, fill de Micael. 13.14 De la tribu de Neftalí, Nahbí, fill de Vofsí. 13.15 De la tribu de Gad, Gueuel, fill de Maquí. 13.16 Aquests són els noms dels homes que Moisès va enviar a explorar la terra. Però a Oixea, fill de Nun, Moisès li canvià el nom pel de Josuè. 13.17 Moisès els envià a explorar la terra de Canaan i els digué: “Pugeu pel Nègueb i després remunteu la serralada. 13.18 Inspeccioneu què tal és el país i el poble que l’habita; si és fort o feble, si són pocs o molts; 13.19 què tal és la terra on viuen, si és bona o dolenta; com són les ciutats on habiten, si són obertes o fortificades; 13.20 com és la terra, si és fèrtil o pobra, si hi ha arbres o no. Tingueu coratge, i porteu alguns productes de la terra.” Llavors era el temps dels primers raïms. 13.21 Ells van pujar a explorar el país des del desert de Sin fins a Rehob, a l’entrada de Lebó-Hamat. 13.22 Van pujar pel Nègueb i van arribar fins a Hebron, on habitaven Ahiman, Xeixai i Talmai, fills d’Anac. (Hebron havia estat edificada set anys abans que Tanis d’Egipte.) 13.23 Van arribar a la vall d’Eixcol, i d’allí van tallar una sarment amb raïm que l’hagueren de portar en un pal entre dos. També dugueren magranes i figues. 13.24 Van anomenar aquell lloc la vall d’Eixcol (la vall del raïm), pel raïm que els fills d’Israel hi van tallar. 13.25 Al cap de quaranta dies van deixar l’exploració del país; 13.26 van tornar i van anar a presentar-se davant Moisès, Aaron i tota la congregació dels fills d’Israel, en el desert de Paran, a Cadeix. Van donar el seu informe a ells i a tota la congregació dels fills d’Israel i els van mostrar els fruits de la terra. 13.27 I van contar això: “Hem arribat fins al país on ens vas enviar i, certament, regalima llet i mel; mireu els fruits. 13.28 Però el poble que habita aquella terra és fort, i les poblacions són fortificades i molt grans; fins i tot hi hem vist descendents d’Anac. 13.29 Amalec habita a la regió del Nègueb; els hitites, els jebuseus i els amorreus ocupen la serralada; i el cananeu habita tot al llarg de la mar, fins a la ribera del Jordà.” 13.30 Llavors Caleb va calmar el poble enfrontat amb Moisès, i digué: “Pugem i conquerim el país, perquè no hi ha dubte que el podem vèncer.” 13.31 Però els homes que hi havien pujat amb ell van replicar: “No podem pujar contra aquesta gent, perquè són més forts que nosaltres.” 13.32 I van començar a escampar rumors falsos entre els fills d’Israel, sobre aquella terra que havien explorat, i deien: “La terra per on hem passat durant l’exploració és una terra que engoleix els seus propis habitants, i tota la gent que hem vist allà són homes molt alts. 13.33 Hem pogut veure els descendents d’Anac, la raça dels gegants. Nosaltres ens vèiem com llagostes al seu costat, i així ens miraven ells.”

Nombres 14

14.1 Llavors tota la congregació va alçar la veu cridant, i el poble es va passar tota la nit plorant. 14.2 I els fills d’Israel es van posar a murmurar contra Moisès i Aaron; i tota la congregació els deia: “Tant de bo que haguéssim mort a la terra d’Egipte o que moríssim ara en aquest desert! 14.3 Per què el Senyor ens ha dut en aquesta terra a fer que caiguéssim a tall d’espasa, que les nostres dones i els nostres fills caiguin en captiveri? No seria millor tornar a l’Egipte?” 14.4 I van començar a dir-se entre ells: “Busquem algú que ens guiï i tornem a l’Egipte!” 14.5 Moisès i Aaron es prostraren de cara a terra davant tota l’assemblea de la congregació israelita. 14.6 Però Josuè, el fill de Nun, i Caleb, fill de Jefunnè, del grup que havia explorat el país, es van esquinçar els vestits; 14.7 i van parlar així a tota la congregació dels fills d’Israel: “La terra per on hem passat per explorar-la és una terra excel·lent. 14.8 Si el Senyor es complau en nosaltres, ens portarà fins en aquella terra i ens la donarà; una terra que regalima llet i mel. 14.9 Per tant, no us rebel·leu contra el Senyor ni tingueu por de la gent del país, perquè ens els menjarem com el pa. La seva protecció s’ha allunyat d’ells, i en canvi, el Senyor està a favor nostre; no els tingueu por.” 14.10 Però la congregació en pes amenaçava d’apedregar-los. Llavors la glòria del Senyor aparegué sobre el Tabernacle de Reunió a tots els fills d’Israel, 14.11 i el Senyor digué a Moisès: “Fins quan em menysprearà aquest poble? Fins quan desconfiaran de mi, malgrat tots els prodigis que he fet enmig d’ells? 14.12 Li enviaré la plaga i el destruiré, i a tu et convertiré en un gran poble més poderós que no pas ell.” 14.13 Però Moisès respongué al Senyor: “Llavors els egipcis, d’entre els quals vas fer sortir aquest poble amb el teu poder, ho sabran, 14.14 i ho contaran als habitants d’aquesta terra, que són sabedors que tu, Senyor, estàs enmig d’aquest poble, i que tu, Senyor, li apareixes cara a cara, que el teu núvol reposa damunt seu, i que vas al seu davant en una columna de núvol, de dia, i en una columna de foc, de nit. 14.15 Si, doncs, fas morir aquest poble com un sol home, les nacions a les quals ha arribat la teva fama en parlaran i diran: 14.16 ‘Com que el Senyor no era prou poderós per a introduir aquest poble a la terra que els havia promès sota jurament, ha preferit destruir-los al desert.’ 14.17 Ara, doncs, et suplico que el poder del meu Senyor es mostri grandiós, tal com vas prometre i vas dir: 14.18 El Senyor és lent per a la ira i gran en misericòrdia; perdona el pecat i la rebel·lia, però no els deixa impunes, sinó que castiga la iniquitat dels pares sobre els fills fins a la tercera i quarta generació. 14.19 Et prego que perdonis la iniquitat d’aquest poble segons la grandesa de la teva bondat i amb la mateixa indulgència que has tingut fins ara amb aquest poble, des d’Egipte fins aquí.” 14.20 I el Senyor respongué: “Els perdono, tal com em demanes, 14.21 però tant cert com que jo visc i que de la glòria del Senyor n’és plena tota la terra, 14.22 cap d’aquells homes que han vist la meva glòria i els prodigis que he fet a l’Egipte i al desert, i que m’han temptat ja, amb aquesta, deu vegades, i no m’han volgut escoltar, 14.23 no veuran la terra que vaig prometre sota jurament als seus pares, ni cap dels qui m’han tractat amb menyspreu no la veurà. 14.24 Però el meu servent Caleb, ja que l’ha animat un altre esperit i m’ha obeït fidelment, jo el faré entrar a la terra on ell va anar, i la seva descendència la posseirà. 14.25 Ara bé, ja que els amalequites i els cananeus ocupen la vall, demà canviareu el rumb cap al desert, camí del Mar Roig.” 14.26 El Senyor va parlar a Moisès i a Aaron, i els digué: 14.27 “Fins quan hauré de suportar aquesta congregació perversa que murmura contra mi? He sentit les murmuracions que els fills d’Israel diuen en contra meu. 14.28 Digues-los: Com jo visc, diu el Senyor, que tal com us he sentit dir així us faré. 14.29 Per haver murmurat contra mi, en aquest desert cauran els vostres cadàvers; i de tots vosaltres, els allistats, el total dels comptats en el vostre cens, de l’edat de vint anys en amunt, que heu murmurat contra mi, 14.30 ni un de vosaltres no entrarà a la terra que vaig jurar d’establir-vos, llevat de Caleb, fill de Jefunnè, i Josuè, fill de Nun. 14.31 En canvi, la vostra mainada, els qui vosaltres havíeu dit que caurien en captiveri, aquests els hi establiré, i ells coneixeran la terra que vosaltres heu rebutjat amb menyspreu. 14.32 Els vostres cossos cauran en aquest desert, 14.33 i els vostres fills seran nòmades del desert durant quaranta anys, i carregaran les vostres iniquitats fins a consumir-se l’últim de vosaltres al desert. 14.34 Tants com van ser els dies que vau explorar la terra, quaranta dies, tants anys, quaranta anys, carregareu amb les vostres iniquitats, a raó d’un any per cada dia. Així sabreu què costa oposar-se a mi. 14.35 Jo, el Senyor, ho asseguro: Això és el que faré amb tota aquesta congregació perversa que s’ha alçat contra mi. S’aniran consumint en aquest desert, i aquí moriran.” 14.36 I els homes que Moisès havia enviat a explorar el país, i que a la tornada van incitar tota la congregació a murmurar contra ell, parlant malament d’aquell país, 14.37 aquells homes que havien escampat falsos rumors, van morir de sobte davant del Senyor. 14.38 Però, Josuè, fill de Nun, i Caleb, fill de Jefunnè, van sobreviure d’entre els homes que havien anat a explorar la terra. 14.39 Quan Moisès va comunicar totes aquestes paraules als fills d’Israel, el poble caigué en una gran aflicció, 14.40 i llevant-se de bon matí, van pujar al cim de la muntanya tot dient: “Estem disposats a pujar al lloc del qual ha parlat el Senyor, perquè hem pecat.” 14.41 Però Moisès els digué: “Per què desobeïu així les ordres del Senyor? Això no us pot anar pas bé. 14.42 No hi aneu, que el Senyor no és enmig vostre: no fos cas que fóssiu destrossats davant dels vostres enemics. 14.43 Els amalequites i els cananeus són allà davant vostre i caureu sota l’espasa, perquè, després d’haver-vos desviat del Senyor, el Senyor no estarà amb vosaltres.” 14.44 Tot i així, ells es van obstinar a pujar al cim de la serralada, però l’arca del pacte i Moisès no es van moure del campament. 14.45 Els amalequites i els cananeus que ocupaven aquella serralada van baixar, els van derrotar i els van seguir atacant fins a Hormà.

Nombres 15

15.1 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 15.2 “Parla així als fills d’Israel: Quan hàgiu entrat a la terra que jo us donaré com a morada, 15.3 i presenteu ofrena encesa al Senyor, de les vaques o del ramat, en holocaust o sacrifici, en compliment d’un vot o com a ofrena voluntària, o, en les vostres festivitats, per oferir una fragància agradable al Senyor, 15.4 el qui presenti la seva ofrena portarà al Senyor, com a ofrena vegetal, la desena part d’un efà (uns tres quilos) de flor de farina pastada amb una tercera part d’un hin d’oli (un litre, aprox.), 15.5 i per a libació, la quarta part d’un hin de vi: això oferiràs, a més de l’holocaust i el sacrifici, per cada anyell. 15.6 I per un moltó oferiràs, com a ofrena vegetal, dues desenes parts de flor de farina pastada amb una tercera part d’un hin d’oli; 15.7 i per a libació, la tercera part d’un hin de vi: això oferiràs com a fragància agradable al Senyor. 15.8 I quan ofereixis un vedell com a holocaust o com a sacrifici, en compliment d’un vot o com a sacrifici de reconciliació al Senyor, 15.9 presentaràs a més del vedell, com a ofrena vegetal, tres desenes parts de flor de farina pastada amb la meitat d’un hin d’oli; 15.10 i presentaràs per a libació la meitat d’un hin de vi: és ofrena encesa de fragància agradable al Senyor. 15.11 Així es farà amb cada vedell, cada moltó, cada cap de bestiar, sigui de les ovelles o de les cabres. 15.12 Segons el nombre d’animals que oferireu, així ho fareu per cada un, tants com siguin. 15.13 Tota persona del vostre poble ho farà així, quan presenti ofrena encesa de fragància agradable al Senyor. 15.14 Si amb vosaltres, o en les vostres generacions futures, sojorna un foraster, o s’estableix enmig vostre, i vol presentar una ofrena encesa de fragància agradable al Senyor, tal com vosaltres ho feu ho farà ell. 15.15 Un mateix estatut regirà per a vosaltres, els de la congregació, i per al foraster resident: és un estatut perpetu per a totes les generacions. Com vosaltres, així serà el foraster davant el Senyor. 15.16 Una mateixa llei i un mateix estatut regirà per a vosaltres i per al foraster que resideixi amb vosaltres.” 15.17 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 15.18 “Parla als fills d’Israel i digues-los: Quan hàgiu entrat a la terra on us porto, 15.19 i mengeu el pa del país, presentareu una ofrena alçada al Senyor. 15.20 De la primícia de la vostra farina, presentareu una coca com a ofrena alçada; l’heu d’oferir com l’ofrena alçada de l’era. 15.21 De la primícia de la vostra farina, presentareu al Senyor ofrena alçada durant les vostres generacions. 15.22 Quan per inadvertència pequeu deixant de complir algun d’aquests preceptes que el Senyor ha comunicat a Moisès, 15.23 és a dir, tot el que el Senyor us ha manat per mitjà de Moisès, des del dia que el Senyor ho ha manat i en endavant per a les vostres generacions, 15.24 llavors serà que, si el pecat s’ha comès per descuit de la congregació, tota la congregació oferirà un vedell en holocaust de fragància agradable al Senyor, amb la corresponent ofrena vegetal i la seva libació, segons el reglament, i un boc com a ofrena pel pecat. 15.25 El sacerdot farà l’expiació per tota la congregació dels fills d’Israel i els serà perdonat, perquè fou un pecat involuntari i ells ja hauran presentat el seu sacrifici, ofrena encesa al Senyor, i la corresponent ofrena pel pecat davant el Senyor, pel seu descuit. 15.26 Així serà perdonat a tota la congregació dels fills d’Israel i al foraster que resideixi entre vosaltres, ja que el descuit va ser de tot el poble. 15.27 Però si és una sola persona qui peca per descuit, portarà una cabra d’un any com a ofrena pel pecat; 15.28 el sacerdot farà l’expiació davant el Senyor, per la persona que hagi pecat per inadvertència, i quan en faci expiació li serà perdonat. 15.29 Tant per al nadiu dels fills d’Israel com per al foraster que visqui entre ells, hi haurà una sola norma per al qui pequi sense voler. 15.30 Però aquell qui peca deliberadament, tant si és del vostre poble com si és un foraster, ultratja el Senyor; i la tal persona serà extirpada d’enmig del seu poble. 15.31 Per haver menyspreat la paraula del Senyor i haver infringit el seu manament, aquella persona serà extirpada: damunt seu pesa la seva iniquitat.” 15.32 Durant l’estada dels fills d’Israel al desert, van trobar un home que recollia llenya en dissabte. 15.33 Els qui van trobar l’home que recollia llenya el dugueren davant Moisès, Aaron i tota la congregació, 15.34 i el van posar sota custòdia, perquè encara no s’havia determinat què calia fer en aquell cas. 15.35 Llavors el Senyor digué a Moisès: “Aquest home ha de morir indefectiblement. Que tota la congregació el mati a pedrades fora del campament.” 15.36 I la congregació en pes el va treure fora del campament i el van apedregar fins a morir, tal com el Senyor havia manat a Moisès. 15.37 El Senyor va dir a Moisès: 15.38 “Parla als fills d’Israel i mana’ls que ells i les generacions futures es facin borles als angles dels seus vestits, i que subjectin la borla de cada angle amb un cordó blau. 15.39 Així, portant aquestes borles, quan les veureu, us recordareu de tots els preceptes del Senyor i els complireu, i no us deixareu emportar pel vostre cor i els vostres ulls darrere les coses que acostumeu a buscar, prostituint-vos. 15.40 Així recordareu i complireu tots els meus manaments, i sereu sants per al vostre Déu. 15.41 Jo sóc el Senyor, el vostre Déu, que us he tret de la terra d’Egipte a fi de ser el vostre Déu. Jo, el Senyor Etern, el vostre Déu.”

Nombres 16

16.1 Corè, fill d’Ishar, fill de Quehat, de la tribu de Leví, es va amotinar juntament amb Datan i Abiron, fills d’Eliab, i On, fill de Pèlet, de la tribu de Rubèn. 16.2 Es van alçar contra Moisès amb dos-cents cinquanta homes dels fills d’Israel, principals de la congregació, membres de l’assemblea, homes de renom; 16.3 es van aliar contra Moisès i Aaron i els digueren: “Estem farts de vosaltres! La congregació entera i cada un d’ells és consagrat, i el Senyor és present enmig d’ells. Per què, doncs, us poseu per damunt de l’assemblea del Senyor?” 16.4 Quan Moisès ho va sentir, es prosternà de cara a terra. 16.5 Després es dirigí a Corè i a tota la seva colla i digué: “Demà el Senyor farà saber qui és seu i qui és consagrat per a acostar-s’hi. 16.6 Feu això: Que Corè i tota la seva colla prenguin els encensers, 16.7 que hi posin foc i demà que hi tirin encens davant el Senyor. I serà que l’home que el Senyor esculli serà el consagrat. Ja n’hi ha prou, fills de Leví!” 16.8 A més, Moisès digué a Corè: “Escolteu ara, fills de Leví: 16.9 ¿És poc per a vosaltres que el Déu d’Israel us hagi escollit d’entre la congregació d’Israel per fer-vos apropar a ell, a fi d’acomplir el servei de la morada del Senyor i estar davant la congregació com a ministres seus? 16.10 A tu i a tots els teus germans, fills de Leví, us ha fet apropar a ell, i encara reclameu també el sacerdoci? 16.11 Amb això, és contra el Senyor que us heu amotinat, tu i tota la teva colla; perquè, qui és Aaron, perquè murmureu contra ell?” 16.12 Llavors Moisès va enviar a buscar Datan i Abiron, fills d’Eliab, però ells van respondre: “No volem venir. 16.13 Ja n’hi ha prou que ens hagis fet marxar d’una terra que regalima llet i mel, per dur-nos a morir en aquest desert, perquè ara et vulguis fer amo i senyor de nosaltres. 16.14 No ens has portat pas a una terra que regalima llet i mel, ni ens has donat possessions de camps i vinyes. Que pretens encegar els ulls d’aquests homes? No volem venir!” 16.15 Moisès es va indignar molt i digué al Senyor: “No acceptis la seva ofrena! No he pres cap ase seu ni he fet cap tort a ningú d’ells.” 16.16 Després Moisès digué a Corè: “Presenteu-vos demà tu i tota la teva colla davant el Senyor: tu, ells i Aaron. 16.17 I que cadascú prengui el seu encenser, tireu-hi encens i porteu-lo davant el Senyor: dos-cents cinquanta encensers. També tu i Aaron, que cadascú porti el seu encenser.” 16.18 Cadascun va prendre el seu encenser, hi van posar foc, hi van tirar encens i van formar drets a l’entrada del Tabernacle de Reunió, juntament amb Moisès i Aaron. 16.19 Corè, per oposar-se a ells, havia convocat tota la congregació a l’entrada del Tabernacle de Reunió. Llavors, la glòria del Senyor s’aparegué a tota la congregació. 16.20 I el Senyor va parlar a Moisès i a Aaron i els digué: 16.21 “Aparteu-vos d’aquesta congregació, que vaig a destruir-los en un moment.” 16.22 Però ells es van prosternar de cara a terra i van exclamar: “Oh, Déu. El Déu dels esperits de tota carn, ¿ha de ser que, havent pecat un sol home, la teva ira esclati contra tota la congregació?” 16.23 El Senyor va contestar així a Moisès: 16.24 “Parla a la congregació i digues-los: Allunyeu-vos dels entorns de les tendes de Corè, Datan i Abiron.” 16.25 Moisès es va alçar i es dirigí on eren Datan i Abiron; i darrere seu hi van anar els ancians d’Israel. 16.26 Llavors va parlar a la congregació: “Allunyeu-vos ara dels voltants de les tendes d’aquests homes impius i no toqueu res del que sigui seu, per evitar que sigueu arrabassats junt amb els seus pecats.” 16.27 Ells es van allunyar dels entorns de les tendes de Corè, Datan i Abiron. Datan i Abiron havien sortit i estaven drets a l'entrada de les seves tendes, amb les seves dones, els seus fills i la seva mainada. 16.28 Moisès digué: “En això coneixereu que el Senyor m’ha enviat a realitzar totes aquestes obres, i que no són invenció meva. 16.29 Si aquests moren de la mort que és normal a tots els homes i la desgràcia els cau damunt com una desgràcia normal, serà cert que el Senyor no m’ha enviat; 16.30 però si el Senyor fa una cosa nova, com ara que la terra obri violentament la seva boca i els engoleixi amb tot el que tenen, i davallen vius a l’abisme, llavors sabreu que aquests homes han menyspreat el Senyor.” 16.31 Tot just acabar de dir això, succeí que la terra s’esberlà sota els seus peus, 16.32 i, obrint la seva boca, se’ls engolí junt amb les seves famílies i tots els homes de la colla de Corè, amb tot el que tenien. 16.33 Van davallar vius a l’abisme amb tot el que tenien, la terra els va cobrir i desaparegueren d’enmig d’Israel. 16.34 I tots els israelites que eren al seu voltant, en sentir els seus crits, van fugir tot dient: “No sigui que la terra també ens engoleixi!” 16.35 I del Senyor va sortir un foc que va consumir els dos-cents cinquanta homes que havien ofert l’encens. 16.36 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 16.37 “Mana a Eleazar, fill del sacerdot Aaron, que retiri els encensers d’entre les cendres i que escampi el foc a distància, perquè estan consagrats. 16.38 Dels encensers d’aquells que han pecat contra la pròpia vida, en fareu làmines fines per a recobrir l’altar, perquè han estat presentats davant el Senyor i han esdevingut consagrats, i serviran d’advertència als fills d’Israel.” 16.39 El sacerdot Eleazar prengué els encensers de bronze que havien presentat aquells que van ser cremats, i els van laminar a martell per a recobrir l’altar. 16.40 Fou per a recordar als fills d’Israel que cap persona profana que no sigui de la descendència d’Aaron no s’ha d’acostar per cremar encens davant el Senyor, a fi que no li passi el mateix que a Corè i la seva colla, tal com el Senyor havia advertit per mitjà de Moisès. 16.41 L’endemà, tota la congregació dels fills d’Israel va murmurar contra Moisès i Aaron, dient-los: “Vosaltres heu mor el poble del Senyor!” 16.42 I com que tota la congregació s’avalotava contra Moisès i Aaron, ells es van girar cap al Tabernacle de Reunió. Aleshores, el núvol el va cobrir i la glòria del Senyor es manifestà. 16.43 Moisès i Aaron, llavors, es van posar al davant del Tabernacle de Reunió, 16.44 i el Senyor va parlar a Moisès i li digué: 16.45 “Aparteu-vos d’enmig d’aquesta congregació, perquè jo la consumiré en un instant.” Però ells es van prosternar fins a terra, 16.46 i Moisès digué a Aaron: “Pren l’encenser, posa-hi foc de damunt l’altar, tira-li encens i vés corrents a la congregació i fes expiació per ells, perquè de la presència del Senyor ha esclatat la còlera i el càstig ja ha començat.” 16.47 Aaron ho prengué, tal com Moisès havia dit, i corregué a situar-se enmig de la congregació, on la plaga ja havia començat entre el poble. Va posar l’encens i va fer expiació pel poble, 16.48 situant-se entre els morts i els vius, i la plaga es va aturar. 16.49 Els morts per la plaga van ser catorze mil set-cents, sense comptar els morts en l’incident de Corè. 16.50 I quan la plaga ja havia cessat, Aaron va tornar al costat de Moisès, a l’entrada del Tabernacle de Reunió.

Nombres 17

17.1 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 17.2 “Parla als fills d’Israel i pren d’ells una vara de cada tribu, de tots els dirigents de família paterna. Seran dotze vares, i escriuràs el nom de cada un en la seva vara. 17.3 I escriuràs el nom d’Aaron sobre la vara de Leví, perquè hi ha d’haver una vara per cada cap de les corresponents famílies paternes. 17.4 Les posaràs al Tabernacle de Reunió, davant del Testimoni, des d’on acostumo a parlar-vos. 17.5 I serà que la vara de l’home que designo brotarà. Així acabaré amb les murmuracions que em dirigeixen els fills d’Israel quan murmuren contra vosaltres.” 17.6 Moisès va parlar als fills d’Israel i tots els seus caps li van donar les vares, una vara cada un, conforme a les seves famílies paternes: dotze vares; i entre elles, la vara d’Aaron. 17.7 I Moisès va posar les vares davant el Senyor, al Tabernacle del Testimoni. 17.8 L’endemà, Moisès va entrar al Tabernacle del Testimoni i va trobar que la vara d’Aaron, la de la família de Leví, havia rebrotat: li havien sortit brots i flors i havia produït ametlles. 17.9 Moisès tragué totes les vares de la presència del Senyor vers on eren tots els fills d’Israel; ells se les van mirar i cadascú prengué la seva vara. 17.10 Llavors el Senyor digué a Moisès: “Torna a posar la vara d’Aaron davant del Testimoni, per conservar-la com un senyal contra els rebels; així s’acabaran les seves murmuracions contra mi i no moriran.” 17.11 Moisès ho va complir tal com el Senyor havia manat. 17.12 Els fills d’Israel es van dirigir a Moisès: “Ara sí que morirem. Estem perduts. Tots nosaltres som morts! 17.13 Qualsevol que s’acosti al Tabernacle del Senyor morirà. ¿És que hem de morir tots nosaltres?”

Nombres 18

18.1 Llavors el Senyor digué a Aaron: “Tu, els teus fills i la família del teu pare sereu responsables del santuari; tu i els teus fills carregareu amb la responsabilitat del vostre sacerdoci. 18.2 I els teus germans de la tribu de Leví, la tribu del teu pare, faràs que se t’acostin, i ells s’associaran amb tu i t’ajudaran; però tu i els teus fills estareu al front del Tabernacle del Testimoni. 18.3 Ells estaran a les teves ordres i s’ocuparan de la custòdia de tot el Tabernacle; únicament, que no s’acostin als objectes sagrats ni a l’altar. Així no moriran, ni ells ni tampoc vosaltres. 18.4 Seran els vostres ajudants i s’ocuparan de la custòdia del Tabernacle de Reunió, per a tot el servei del Tabernacle, i cap profà no s’acostarà a vosaltres. 18.5 Només vosaltres us encarregareu del santuari i de l’altar, així no hi haurà cap més esclat d’ira contra els fills d’Israel. 18.6 Jo he triat els vostres germans, els levites, d’entre els fills d’Israel, com un do per a vosaltres, dedicats al Senyor per a complir el servei del Tabernacle de Reunió. 18.7 Però tu i els teus fills us ocupareu del vostre sacerdoci en tot el que té a veure amb l’altar i tot el que hi ha a l’interior del vel; aquest serà el vostre servei. Us concedeixo el sacerdoci com una donació, i el profà que l’usurpi morirà.” 18.8 El Senyor digué a Aaron: “Mira, jo deixo a càrrec teu les meves ofrenes alçades de totes les coses consagrades dels fills d’Israel, a tu i als teus fills les cedeixo com a porció teva en estatut perpetu. 18.9 Això és el que serà teu de les coses molt santes que s’aparten del foc: totes les ofrenes d’ells, de les ofrenes vegetals, de totes les ofrenes pel pecat i de totes les ofrenes per la culpa que ells em retornen, seran cosa sacratíssima destinada a tu i als teus fills. 18.10 Ho menjareu en un lloc santificat; tot home en menjarà. Seran coses consagrades per a tu. 18.11 Això altre també serà teu: la part que se separa del seu do, de totes les ofrenes bressolades dels fills d’Israel. Te les he cedides a tu, als teus fills i a les teves filles que són amb tu, per decret perpetu. Tots aquells de casa teva que estiguin purs en podran menjar. 18.12 Les millors parts de l’oli, la millor part del vi i del blat, les primícies que ells ofereixen al Senyor, jo te les dono a tu. 18.13 Els primers fruits de les collites de les seves terres que ofereixen al Senyor, seran per a tu; tots aquells de casa teva que estiguin purs en podran menjar. 18.14 Tota dedicació exclusiva per al Senyor a Israel serà per a tu. 18.15 Tots els primers nascuts de totes les espècies que es poden presentar al Senyor, sigui home o bèstia, seran teus; però, tot primogènit d’home, el redimiràs. També redimiràs els primers nascuts de bèsties impures. 18.16 Aquells que hagin de ser redimits, els redimiràs al mes de néixer, avaluant-los en cinc sicles de plata, segons el sicle del Santuari, que és de vint gueràs. 18.17 Però el primogènit de vaca, o d’ovella, o de cabra, no el podràs redimir, perquè són consagrats. Vessaràs la seva sang damunt l’altar i faràs consumir el seu greix com a ofrena encesa de fragància agradable al Senyor. 18.18 La carn, però, et correspondrà a tu, així com el pit de l’ofrena bressolada i la cuixa dreta; seran teus. 18.19 Tota ofrena alçada de les coses santes que els fills d’Israel ofereixin al Senyor, les cedeixo a tu, als teus fills, a les teves filles que són amb tu, per decret perpetu. És un “pacte de sal”, per sempre, davant el Senyor, per a tu i per als teus descendents.” 18.20 El Senyor digué a Aaron: “Tu no tindràs cap heretat a la terra d’ells, ni tindràs cap porció entre ells; jo sóc la teva porció i la teva heretat enmig dels fills d’Israel. 18.21 Als fills de Leví els dono per herència tot el delme d’Israel, a canvi del servei de dedicació que ells fan al Tabernacle de Reunió. 18.22 I els fills d’Israel no tornaran a acostar-se al Tabernacle de Reunió, per evitar que cometin pecat i hagin de morir; 18.23 només els levites compliran el servei del Tabernacle de Reunió, i ells es carregaran les seves faltes. És un estatut perpetu per a les vostres successives generacions. No tindran heretat entre els fills d’Israel, 18.24 perquè jo dono en herència als levites els delmes que els fills d’Israel han de presentar com a ofrena alçada al Senyor. Per això els he dit que no tindran heretat entre els fills d’Israel.” 18.25 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 18.26 “Parla als levites i digues-los: Quan rebreu dels fills d’Israel els delmes que jo us he concedit de part seva com a heretat vostra, n’oferireu la desena part com a ofrena alçada al Senyor. 18.27 Serà com si fos la vostra ofrena alçada al Senyor, com el gra de l’era i el producte del celler; 18.28 així també vosaltres presentareu l’ofrena alçada al Senyor. De tots els delmes que rebreu dels fills d’Israel, en donareu al sacerdot Aaron l’ofrena alçada al Senyor. 18.29 De tots els vostres dons presentareu les corresponents ofrenes alçades al Senyor; el bo i millor d’ells serà la seva part consagrada.” 18.30 També els diràs: “Quan hàgiu consagrat la millor part, serà comptat als levites com si fos el producte de l’era i el producte del celler. 18.31 En podreu menjar a qualsevol lloc, vosaltres i les vostres famílies, perquè és el vostre jornal a canvi del vostre servei al Tabernacle de Reunió. 18.32 I per aquest motiu no us carregareu amb cap pecat, perquè ja haureu presentat la millor part, i no haureu profanat els presents santificats dels fills d’Israel i no morireu.”

Nombres 19

19.1 El Senyor va parlar a Moisès i a Aaron i els digué: 19.2 “Aquest és un precepte de llei que el Senyor ha dictat: Digues als fills d’Israel que portin una vaca completament roja, que no tingui cap tara i que mai no hagi dut al damunt un jou. 19.3 La donareu al sacerdot Eleazar, que la traurà fora del campament i serà degollada davant seu. 19.4 Acabat, el sacerdot Eleazar prendrà part de la sang amb el dit i farà set aspersions en direcció al frontispici del Tabernacle de Reunió. 19.5 Tot seguit la vaca serà cremada davant d’ell: la pell, la carn i la sang, a més dels excrements, tot serà cremat. 19.6 Després el sacerdot prendrà una branca de cedre i una d’hisop amb llana escarlata, i ho llençarà al mig del foc on crema la vaca. 19.7 El sacerdot es rentarà els vestits, es rentarà el cos amb aigua i després podrà entrar al campament, però serà impur fins al vespre. 19.8 Igualment, aquell qui l’haurà cremada es rentarà els vestits amb aigua i es rentarà el cos amb aigua, i serà impur fins al vespre. 19.9 Tot seguit, un home pur recollirà les cendres de la vaca, les dipositarà en un lloc net fora del campament i es reservaran per a la congregació dels fills d’Israel, per preparar l’aigua de la purificació: és ofrena pel pecat. 19.10 I aquell que recull les cendres de la vaca es rentarà els vestits i serà impur fins al vespre. Això serà un estatut perpetu per als fills d’Israel i per al foraster que resideixi enmig d’ells. 19.11 Aquell qui toqui un cadàver humà, serà impur durant set dies. 19.12 Es purificarà amb aquesta aigua el dia tercer i el dia setè, i serà net. Si no es purifica el dia tercer i el setè, no serà net. 19.13 Tothom qui toqui un cadàver, els cos d’una persona morta, si no es purifica, ha contaminat el Tabernacle del Senyor, i aquella persona serà extirpada d’enmig d’Israel. Ja que l’aigua de la purificació no ha estat vessada damunt d’ell, és impur; la seva impuresa segueix en ell. 19.14 Aquesta és la llei per al cas que un home es mori dins la tenda: tothom qui entri dins la tenda i tothom qui estigui dins la tenda serà impur durant set dies. 19.15 Tot recipient obert, que no tingui tapadora ajustada, serà impur. 19.16 Aquell qui en ple camp toqui algun mort per l’espasa, o un cadàver, o uns ossos humans o una sepultura, serà impur set dies. 19.17 Per a la persona impura es prendrà un poc de cendra de la cremació d’aquella ofrena pel pecat i es barrejarà amb aigua viva dins d’un recipient. 19.18 I un home que estigui net prendrà l'hisop, el xoparà dins l’aigua i aspergirà sobre la tenda i sobre tots els objectes i persones que hi havia allí, i sobre aquella persona que hagi tocat els ossos o l’home mort, o el difunt, o la sepultura. 19.19 L’home net, doncs, aspergirà l’impur el dia tercer i el dia setè; quan s’hagi purificat del pecat el dia setè, es rentarà els vestits, es rentarà amb aigua i al vespre serà pur. 19.20 Però l’home que en estat d’impuresa no es purifiqui del pecat, aquella persona serà extirpada d’enmig de l’assemblea, perquè ha contaminat el Santuari del Senyor. Ja que les aigües de la purificació no s’han vessat damunt d’ell: és impur. 19.21 Això és per a vosaltres un estatut perpetu. Aquell qui haurà aspergit l’aigua de la purificació es rentarà els vestits; igualment, aquell qui haurà tocat aquesta aigua serà impur fins al vespre. 19.22 Tot allò que l’impur hagi tocat serà impur, i aquell qui ho toqui serà impur fins al vespre.”

Nombres 20

20.1 Tota la congregació dels fills d’Israel va arribar al desert de Sin el mes primer, i el poble es va estacionar a Cadeix. Allí va morir Maria i allí fou sepultada. 20.2 Com que no hi havia aigua per a la congregació, ells es van ajuntar contra Moisès i contra Aaron. 20.3 El poble es va revoltar contra Moisès i protestaven, i li deien: “Tant de bo haguéssim mort quan van morir els nostres germans davant el Senyor! 20.4 Per què heu portat l’assemblea del Senyor en aquest desert, per morir aquí nosaltres i el nostre bestiar? 20.5 Per què ens heu fet pujar d’Egipte per dur-nos en un lloc tan dolent? No és lloc de sembra, ni de figueres, ni de vinyes, ni de magraners; ni tant sols hi ha aigua per a beure!” 20.6 Llavors Moisès i Aaron es van retirar de la presència de l’assemblea cap a l’entrada del Tabernacle de Reunió i es van abocar de cara a terra, i la glòria del Senyor se’ls aparegué. 20.7 I el Senyor va parlar a Moisès i li digué: 20.8 “Pren la vara i aplega la congregació, tu i el teu germà Aaron, i davant d’ells parleu a la roca, i ella deixarà brollar la seva aigua. Faràs brollar per a ells aigua de la roca i donaràs de beure a la congregació i al seu bestiar.” 20.9 Moisès va agafar la vara de davant el Senyor, tal com ell li havia manat. 20.10 Moisès i Aaron van reunir la congregació davant la roca i els digué: “Escolteu, ara, rebels! Penseu que d’aquesta roca podrem treure aigua per a vosaltres?” 20.11 Llavors Moisès alçà la mà i va colpejar la roca amb la vara dues vegades i va sortir un doll abundós d’aigua, i la congregació i el seu bestiar pogueren beure. 20.12 Però el Senyor digué a Moisès i a Aaron: “Ja que no heu cregut en mi per santificar-me davant dels fills d’Israel, vosaltres no introduireu aquesta congregació a la terra que els he concedit.” 20.13 Aquestes són les aigües de Meribà (de la discussió), on els fills d’Israel van protestar contra el Senyor i ell els demostrà la seva santedat. 20.14 Moisès va enviar missatgers, des de Cadeix, al rei d’Edom, per dir-li: “Així diu el teu germà Israel: Tu ja saps tots els sofriments que hem passat. 20.15 Com els nostres pares van baixar a l’Egipte i ens hi vam estar molt de temps. Els egipcis ens van maltractar, a nosaltres i als nostres pares. 20.16 Però quan vam clamar al Senyor, ell va atendre la nostra veu i va enviar un àngel que ens va treure d’Egipte, i ara som aquí, a Cadeix, població tocant al teu territori. 20.17 Permet que passem pel teu territori. No trepitjarem ni camps ni vinyes, ni beurem aigua dels pous. Anirem pel camí ral sense desviar-nos ni a dreta ni a esquerra, fins que hàgim traspassat el teu territori.” 20.18 Però Edom li va contestar: “No passaràs pel meu país; si no, sortiré armat al teu encontre.” 20.19 Però els fills d’Israel li respongueren: “Anirem pel camí fressat, i si jo i el meu bestiar haguéssim de beure de les teves aigües, et pagaré el que correspongui. No volem res més que travessar a peu.” 20.20 Però ell digué: “No passaràs!” I Edom els va sortir a l’encontre amb una nombrosa tropa ben armada. 20.21 I com que Edom no va deixar passar Israel pel seu territori, Israel es va retirar de les seves fronteres. 20.22 Van alçar el campament de Cadeix, i tota la congregació dels fills d’Israel va arribar a la muntanya d’Or. 20.23 El Senyor va parlar a Moisès i a Aaron al mont Or, tocant a la frontera del país d’Edom, i els va dir: 20.24 “Aaron es reunirà amb el seu poble, perquè no pot entrar a la terra que he concedit als fills d’Israel, per haver estat rebel a les meves ordres a les aigües de Meribà. 20.25 Pren Aaron i el seu fill Eleazar i fes-los pujar en aquesta muntanya d’Or. 20.26 Despullaràs Aaron de les seves vestidures i les posaràs al seu fill Eleazar, i Aaron serà reunit; allí morirà.” 20.27 Moisès va fer el que el Senyor li havia manat i van pujar al mont Or, a vista de tota la congregació. 20.28 Moisès tragué les vestidures d’Aaron i les va posar al seu fill Eleazar. I Aaron va morir allí, al cim de la muntanya. Després Moisès i Eleazar van baixar de la muntanya. 20.29 Quan tota la congregació va saber que Aaron era mort, tota la casa d’Israel va plorar Aaron durant trenta dies.

Nombres 21

21.1 Quan el rei cananeu d’Arad, que habitava al Nègueb, va saber que Israel arribava pel camí d’Atarim, va atacar Israel i va fer alguns captius. 21.2 Llavors Israel va fer aquest vot al Senyor: “Si poses aquesta gent a les meves mans, destruiré completament les seves poblacions.” 21.3 El Senyor va escoltar la veu d’Israel i li va lliurar el cananeu. Els va destruir completament, a ells i les seves poblacions. Per això a aquell lloc li van posar el nom d’Hormà (extermini). 21.4 Des del mont Or es van posar en marxa camí del Mar Roig, a fi de vorejar la terra d’Edom. En el camí, el poble es va impacientar, 21.5 i va parlar contra Déu i contra Moisès: “Per què ens heu fet pujar de l’Egipte per morir en aquest desert, on no hi ha ni pa ni aigua? Estem fastiguejats fins a l’ànima d’aquest pa miserable!” 21.6 Llavors el Senyor va enviar contra el poble unes serps ardents que picaven el poble; i molta gent d’Israel va morir. 21.7 El poble va acudir a Moisès i li digué: “Hem pecat per haver parlat contra el Senyor i contra tu. Prega al Senyor que aparti de nosaltres les serps.” Moisès va pregar pel poble, 21.8 i el Senyor li digué: “Fes-te una serp ardent i penja-la dalt d’un pal, i serà que tothom que hagi estat picat i la miri es posarà bo.” 21.9 Moisès va fer una serp de bronze i la va penjar dalt d’un pal, i succeí que, si alguna serp havia picat algú, si aquest mirava la serp de bronze es posava bo. 21.10 Els fills d’Israel van marxar i van acampar a Obot. 21.11 Partint d’Obot van acampar a les ruïnes d’Abarim, al desert que hi ha enfront de Moab, per la banda de sol ixent. 21.12 Van partir d’allí i van acampar al torrent Zèred. 21.13 Van partir d’allí i van acampar a l’altra banda de l’Arnon, al desert que s’estén des del territori dels amorreus, i l’Arnon fa de frontera de Moab, entre els moabites i els amorreus. 21.14 Per això es diu al llibre de les Guerres del Senyor: “Vaheb, prop de Subà i el torrent Arnon, 21.15 a les vessants de les valls, que s’estén fins a l’emplaçament d’Ar i es repenja al terme de Moab.” 21.16 D’allí partiren cap a Beer (que vol dir ‘pou’). Aquest era aquell pou del qual va dir el Senyor a Moisès: “Aplega el poble i els donaré aigua.” 21.17 Llavors Israel va cantar aquest càntic: “Brolla, pou! Canteu-li! 21.18 Pou que van excavar els prínceps, que els prohoms del poble van aprofundir amb el ceptre, amb els seus bastons.” Del desert anaren a Matanà. 21.19 De Matanà a Nahaliel, i de Nahaliel a Bamot. 21.20 I de Bamot a la vall que és al camp de Moab, al cim del Pisgà, que mira de cara al desert. 21.21 Israel va trametre missatgers a dir a Sihon, el rei dels amorreus: 21.22 “Voldria passar per la teva terra. No em desviaré per camps ni vinyes, ni beurem aigua de cap pou: anirem pel camí ral fins que hàgim passat el teu terme.” 21.23 Però Sihon no va permetre que Israel passés pel seu territori, sinó que, aplegant tot el seu poble, es dirigí al desert a l’encontre d’Israel, arribant fins a Jahas, on va lluitar contra Israel. 21.24 Però Israel l’atacà a tall d’espasa i conquerí el seu país des de l’Arnon fins a Jaboc, fins als límits dels fills d’Amon, perquè la frontera dels fills d’Amon era fortificada. 21.25 Israel va ocupar totes aquestes ciutats. A totes les poblacions dels amorreus es va establir Israel, des d’Heixbon fins a tots els seus pobles. 21.26 Heixbon era la ciutat de Sihon, el rei amorreu que havia lluitat contra l’anterior rei de Moab i havia arrabassat de la seva mà tota la seva terra fins a l’Arnon. 21.27 Per això diuen els trobadors: “Veniu a Heixbon; reconstruïu i fortifiqueu la ciutat de Sihon. 21.28 Perquè ha sortit foc d’Heixbon, una flama de la ciutat de Sihon que ha devorat Ar de Moab i els senyors de les altures de l’Arnon. 21.29 Ai de tu, Moab! Estàs perdut, poble del déu Quemoix! Ha lliurat els seus fills a la desbandada i les seves filles a l’esclavatge, a Sihon, el rei amorreu. 21.30 Els hem vençut! Hem destruït Heixbon; ho hem arrasat tot des de Dibon fins a Nófah, fins i tot fins a Medebà.” 21.31 Així Israel es va instal·lar a la terra dels amorreus. 21.32 Moisès va enviar a explorar Jazer i la conqueriren, amb els seus poblats, i n’expulsaren els amorreus que hi vivien. 21.33 Després se’n tornaren i van pujar pel camí de Basan. I Og, el rei de Basan, els va sortir a l’encontre amb tota la seva gent per atacar-los a Edreí. 21.34 El Senyor digué a Moisès: “No li tinguis por, perquè a ell i tota la seva gent, amb la seva terra, els he posats a les teves mans. I amb ell faràs el que vas fer amb el rei amorreu Sihon, que habitava a Heixbon.” 21.35 I el van derrotar, amb els seus fills i tota la seva gent, fins a no deixar-li cap supervivent. I es van apoderar de tot el seu territori.

Nombres 22

22.1 Després, els fills d’Israel van partir i van acampar a les estepes de Moab, a l’altra banda del Jordà, davant de Jericó. 22.2 Balac, fill de Sipor, va saber tot el que Israel havia fet a l’amorreu; 22.3 i va agafar molta por davant d’aquell poble tant nombrós. Moab estava trasbalsat per causa dels fills d’Israel. 22.4 Llavors Moab digué als ancians de Madian: “Ara aquesta multitud devorarà tot el nostre entorn, com un bou devora tot l’herbei dels camps.” I Balac, fill de Sipor, que era rei de Moab en aquell temps, 22.5 va enviar missatgers a Balaam, fill de Beor, a Petor, que és prop del riu, al país dels seus compatriotes, per fer-lo venir, i li digué: “Mira, un poble que acaba de sortir d’Egipte s’ha escampat pel país, i ara s’ha establert davant meu. 22.6 Et prego que vinguis i em maleeixis aquest poble, perquè és massa fort per a mi. Potser així el podré vèncer i expulsar del país, perquè jo sé que qui tu beneeixes és beneït, i qui tu maleeixes és maleït.” 22.7 Els ancians de Moab i els ancians de Madian van marxar portant la paga del vaticini, i en arribar a Balaam li van transmetre les paraules de Balac. 22.8 Ell els digué: “Passeu aquí la nit i us contestaré segons m’indiqui el Senyor. I els missatgers es van quedar amb Balaam. 22.9 Déu es revelà a Balaam i li digué: “Qui són aquests homes que tens a casa?” 22.10 Balaam respongué a Déu: “Balac, fill de Sipor, el rei de Moab, m’ha enviat a dir: 22.11 Mira, hi ha un poble que ha sortit d’Egipte i s’ha escampat per tot el país. Vine ara i maleeix-me’l, que potser el podré vèncer i expulsar.” 22.12 Déu respongué a Balaam: “No vagis amb ells; no maleeixis el poble, perquè és beneït.” 22.13 Quan Balaam es va llevar, al matí, digué als emissaris de Balac: “Torneu al vostre país, perquè el Senyor no vol que vagi amb vosaltres.” 22.14 Els emissaris de Moab es van alçar, van tornar a Balac i li digueren: “Balaam no ha volgut venir amb nosaltres.” 22.15 Llavors Balac va tornar a enviar uns altres emissaris a Balaam, en més gran nombre i més distingits que els anteriors. 22.16 Quan hi van arribar, li digueren: “Així diu Balac, fill de Sipor: Et prego que no refusis de venir a mi. 22.17 Et faré grans honors i compliré tot el que em diguis. Vine, doncs, i maleeix-me aquest poble.” 22.18 Però Balaam respongué als servidors de Balac: “Encara que Balac em donés la seva casa plena de plata i d’or, no podria traspassar el manament del Senyor, el meu Déu, per fer ni poc ni molt. 22.19 Ara, però, us demano que us quedeu aquí també vosaltres aquesta nit, fins que jo sàpiga què més em diu el Senyor.” 22.20 Déu es revelà a Balaam, de nit, i li digué: “Ja que aquests homes han vingut a cridar-te, lleva’t i vés amb ells. Però només faràs allò que jo et digui.” 22.21 Balaam es va llevar de matí, va aparellar la seva somera i se n’anà amb els dignataris de Moab. 22.22 Però Déu s’enfurismà contra ell perquè se n’havia anat, i l’àngel del Senyor es va plantar al mig del camí per barrar-li el pas. Balaam anava muntat en la somera i amb ell hi anaven dos criats. 22.23 La somera veié l’àngel del Senyor dret al mig del camí, amb l’espasa desembeinada a la mà, i es va desviar del camí i se n’anava pel mig del camp. Balaam bastonejava la somera per fer-la tornar al camí. 22.24 L’àngel del Senyor es va situar en un camí estret, entre les vinyes, amb parets a banda i banda; 22.25 i quan la somera veié l’àngel del Senyor es va arrambar a la paret, estrenyent el peu de Balaam contra la paret; i ell va tornar a bastonejar-la. 22.26 Altre cop l’àngel del Senyor va canviar de lloc i anà a situar-se en un tram on no hi havia possibilitat de decantar-se a dreta ni a esquerra. 22.27 La somera, en veure l’àngel del Senyor, es va ajocar amb Balaam al damunt. Balaam, enfurismat, les emprengué a bastonades amb la somera. 22.28 Llavors Déu va obrir la boca de la somera, que va dir a Balaam: “Què t’he fet perquè em peguis, ja amb aquesta, tres vegades?” 22.29 Balaam respongué a la somera: “Perquè t’has burlat de mi! Si tingués una espasa a la mà, ara mateix et matava!” 22.30 La somera replicà a Balaam: “Que no sóc jo la teva somera, la mateixa que has muntat des que sóc teva? Acostumo jo a fer mai una cosa així?” Ell respongué: “No.” 22.31 Llavors el Senyor va obrir el ulls de Balaam i veié l’àngel del Senyor dret al mig del camí, amb la seva espasa desembeinada a la mà. S’agenollà i s’abocà de cara a terra. 22.32 L’àngel del Senyor li digué: “Per què has pegat la teva somera tres vegades? Sóc jo que he vingut a aturar-te, perquè el teu viatge és malintencionat envers mi. 22.33 La somera m’ha vist i s’ha apartat del meu davant tres vegades. Si ella no s’hagués apartat del meu davant, tingues per segur que jo t’hauria matat, i a ella l’hauria deixat viure.” 22.34 I Balaam respongué: “Jo he pecat, perquè no sabia que tu t’havies posat al camí per aturar-me. Però ara, si això et sembla malament, me’n tornaré.” 22.35 Però l’àngel del Senyor digué a Balaam: “Acompanya els homes; però tu no has de dir res més que allò que jo t’indicaré.” I Balaam se n’anà amb els emissaris de Balac. 22.36 Quan Balac va saber que Balaam venia, va sortir a rebre’l en una població de Moab situada al límit de l’Arnon, tocant a la frontera. 22.37 I digué a Balaam: “¿No t’havia enviat a buscar amb urgència? Per què no vas venir? ¿És que realment no puc recompensar-te?” 22.38 Balaam respongué a Balac: “Mira, ara ja he arribat; però, podré dir alguna cosa? Només la paraula que Déu posi a la meva boca és la que haig de dir.” 22.39 Balaam va marxar amb Balac, i van arribar a Quiriat-Hussot. 22.40 Llavors Balac va fer un sacrifici de vedells i ovelles, i en va enviar a Balaam i als dignataris que eren amb ell. 22.41 L’endemà, Balac va prendre Balaam i el féu pujar a Bamot-Baal, des d’on podia veure una part del campament israelita.

Nombres 23

23.1 Balaam digué a Balac: “Construeix-me aquí set altars i prepara-m’hi set vedells i set moltons.” 23.2 Balac va fer el que Balaam havia dit, i van oferir un vedell i un moltó a cada altar. 23.3 Després Balaam digué a Balac: “Queda't al costat dels teus holocaustos, mentre jo vaig a veure si el Senyor ve a trobar-me, i el que ell em reveli t’ho faré saber.” I se n’anà a un turó pelat. 23.4 El Senyor va sortir a l’encontre de Balaam, i aquest li digué: “He preparat set altars i he sacrificat un vedell i un moltó en cada altar.” 23.5 El Senyor va posar un missatge a la boca de Balaam, i li digué: “Torna on és Balac i digues-li això.” 23.6 Va tornar on ell era i el va trobar al costat del seu holocaust, acompanyat de tots els principals de Moab. 23.7 Llavors Balaam va pronunciar el seu oracle, i digué: “D’Aram m’ha fet venir Balac, el rei de Moab, des de les muntanyes d’orient, i em diu: Vine, maleeix-me Jacob; vine, amenaça Israel! 23.8 Com puc maleir el qui Déu no ha maleït? Com puc amenaçar el qui el Senyor no ha amenaçat? 23.9 Des del cim de les roques el veig, des de dalt els turons el contemplo: heus aquí un poble que viu a part, que no s’assimila amb els altres pobles. 23.10 Qui comptarà la pols de Jacob, qui enumerarà la quarta part d’Israel? Que acabi la meva vida com la mort dels justos, i la meva fi sigui com la d’ell.” 23.11 I Balac digué a Balaam: “Què m’has fet? T’he cridat per maleir els meus enemics i tu els omples de benediccions!” 23.12 Respongué dient: “Que potser no haig de dir el que el Senyor em posa a la boca?” 23.13 Llavors Balac li digué: “Vine ara amb mi en un altre lloc, des d’on el podràs veure. Només en veuràs un extrem, perquè tot no el podràs veure, però des d’allí maleeix-me’l.” 23.14 I el dugué al camp del vigies, al cim del Pisgà. Allí hi va erigir set altars, i sobre cada altar hi sacrificà un vedell i un moltó. 23.15 Llavors Balaam digué a Balac: “Posa’t aquí, al costat del teu holocaust, mentre jo vaig allí a l’encontre del Senyor.” 23.16 Déu es revelà a Balaam i li posà un missatge a la boca, i li digué: “Torna on és Balac i digues-li això que t'he dit.” 23.17 Va tornar on ell era i el va trobar al costat del seu holocaust, acompanyat dels principals de Moab. I Balac li preguntà: “Què ha dit el Senyor?” 23.18 Balaam va pronunciar el seu oracle, i digué: “Alçat, Balac, i escolta, para l’orella, fill de Sipor. 23.19 Déu no és humà, perquè enganyi, ni fill d’home, perquè es desdigui. És que ell diu i no fa? Promet i no complirà? 23.20 Mira, he rebut l’ordre de beneir; ha donat benedicció i no puc canviar-la. 23.21 No ha vist culpa en Jacob, ni ha trobat iniquitat en Israel. El Senyor Etern, el seu Déu, és amb ell, i enmig d’ell ressona l’aclamació com a rei. 23.22 Déu el treu d’Egipte; és per a ell com la potència d’un búfal. 23.23 No hi ha maleficis contra Jacob, ni sortilegis contra Israel. Aviat es dirà de Jacob i d’Israel: Això és el que Déu ha fet! 23.24 Heus aquí un poble que s’aixeca com una lleona, i con un lleó s’alçarà. No s’ajaurà que no hagi devorat la presa i hagi begut la sang de les seves víctimes.” 23.25 Llavors Balac digué a Balaam: “Si no el pots maleir, almenys no el beneeixis!” 23.26 Però Balaam respongué a Balac: “¿No et vaig advertir que tot el que el Senyor em digués jo ho faria?” 23.27 Llavors Balac digué a Balaam: “Vine que et duré en un altre lloc. Potser plaurà a Déu que me’l maleeixis des d’allí.” 23.28 Balac dugué Balaam al cim del Peor, que mira de cara al desert. 23.29 I Balaam digué a Balac: “Construeix-me aquí set altars i prepara-m’hi set vedells i set moltons.” 23.30 Balac va fer el que Balaam havia dit i va oferir un vedell i un moltó en cada altar.

Nombres 24

24.1 Convençut Balaam que als ulls del Senyor era bo beneir Israel, no va anar com les altres vegades a buscar encanteris, sinó que es va posar de cara al desert. 24.2 Balaam va alçar la vista i contemplà Israel acampat per tribus. Llavors l’Esperit de Déu vingué damunt d’ell, 24.3 i va pronunciar el seu oracle: “Oracle de Balaam, fill de Beor, oracle de l’home clarivident, 24.4 oracle del qui escolta les paraules de Déu, del qui veu les visions del Totpoderós, del qui, postrat, se li obren els ulls. 24.5 Que en són, de belles, les teves tendes, Jacob, les teves morades, Israel! 24.6 Igual que valls espaioses, igual que jardins a la vora del riu, igual que àloes plantats pel Senyor, igual que cedres vora les aigües. 24.7 L’aigua sobreïx dels seus dipòsits, i els seus sembrats regalen d’aigua. El seu Rei predominarà més que Agag, i el seu regnat serà excels. 24.8 Déu el treu d’Egipte; és per a ell com la potència d’un búfal. Devora les nacions enemigues, esclafarà els seus ossos i amb les seves sagetes els traspassarà. 24.9 S’ajup, s'ajeu com un lleó, igual que una lleona. Qui el farà aixecar? Beneït sigui qui et beneeixi, i maleït sigui qui et maleeixi!” 24.10 Llavors Balac s’enfurismà contra Balaam, i picant de mans digué a Balaam: “Per maleir els meus enemics t’he cridat, i ara tu els has beneït ja tres vegades. 24.11 Vés-te’n, doncs, al teu país. Havia promès d’omplir-te d’honors, però el Senyor t’ha privat de la recompensa.” 24.12 Balaam respongué a Balac; “¿No és cert que als emissaris que vas enviar-me els vaig dir: 24.13 Encara que Balac em donés la seva casa plena de plata i d’or, no podré traspassar el manament del Senyor per fer res en bé o en mal pel meu compte, sinó que allò que el Senyor em digui és el que diré? 24.14 Ara, doncs, que ja me’n torno al meu poble, vine, que et faré saber el que farà aquest poble amb el teu en dies a venir.” 24.15 I pronuncià el seu oracle, i digué: “Oracle de Balaam, fill de Beor, oracle de l’home clarivident, 24.16 oracle del qui escolta les paraules de Déu i copsa la saviesa de l’Altíssim, del qui veu les visions del Totpoderós, del qui, postrat, se li obren els ulls: 24.17 Ho veig, però no és per ara, ho contemplo, però no és proper: de Jacob ha sortit una estrella i d’Israel un ceptre s’ha aixecat que esclafarà els polsos de Moab i el crani de tots els fills de Set. 24.18 Edom serà conquerida, i Seïr, enemiga seva, serà conquerida, mentre que Israel triomfarà. 24.19 Jacob dominarà i destruirà els supervivents de la ciutat.” 24.20 Després, fixant-se en Amalec, pronuncià el seu oracle i digué: “Primícia de les nacions, Amalec; però la seva fi serà l’extinció.” 24.21 Fixant-se en els caïnites, pronuncià el seu oracle i digué: “És ferma la teva morada, i el teu niu edificat en la roca. 24.22 Però vindrà la destrucció del caïnita quan Aixur et durà captiu.” 24.23 Va continuar amb el seu oracle i digué: “Ah, qui hi serà, quan Déu farà aquestes coses? 24.24 Vindran vaixells de les costes de Quitim que oprimiran Aixur, que oprimiran Éber; però també ell caurà en la ruïna!” 24.25 En acabat, Balaam es va alçar i se’n tornà al seu país. També Balac se n’anà pel seu camí.

Nombres 25

25.1 Mentre Israel estava a Xitim, el poble va començar a prostituir-se amb les filles de Moab. 25.2 Aquestes invitaven el poble als sacrificis que oferien als seus déus, i el poble participà en els àpats i va adorar els seus déus. 25.3 De manera que Israel es va lliurar a Baal-Peor, i el Senyor es va indignar contra Israel. 25.4 I el Senyor digué a Moisès: “Agafa tots els dirigents del poble i executa’ls davant el Senyor, a plena llum del sol, i la forta ira del Senyor s’apartarà d’Israel.” 25.5 Moisès digué als jutges d’Israel: “Mateu cada un dels vostres que s’hagi sotmès a Baal-Peor.” 25.6 Succeí que un home dels fills d’Israel va arribar i va introduir una madianita a la pròpia família, a la vista de Moisès i de tota la congregació dels fills d’Israel, quan ells estaven plorant a l’entrada del Tabernacle de Reunió. 25.7 En veure-ho, Pinhàs, fill d’Eleazar, fill del sacerdot Aaron, es va aixecar d’entre la congregació, va empunyar la llança, 25.8 va entrar darrere l’israelita fins a l’alcova i els va traspassar tots dos pel ventre, a l’israelita i a la dona. Així es va aturar la plaga que afligia els fills d’Israel. 25.9 Els morts en aquella plaga van ser vint-i-quatre mil. 25.10 Llavors el Senyor va parlar a Moisès i li digué: 25.11 “Pinhàs, fill d’Eleazar, fill del sacerdot Aaron, ha apartat el meu furor de damunt els fills d’Israel, perquè ha demostrat el seu zel enmig d’ells; per això no he acabat amb els fills d’Israel, endut pel meu zel. 25.12 Per tant, digues-li: Jo li concedeixo el meu pacte de pau, 25.13 que serà per a ell i per als seus descendents un pacte de sacerdoci perpetu, perquè s’ha mostrat ple de zel pel seu Déu i ha fet expiació pels fills d’Israel.” 25.14 L’israelita que va ser mort junt amb la madianita es deia Zimrí, fill de Salú, un principal d’una casa paterna de Simeó. 25.15 I el nom de la madianita morta era Cozbí, filla de Sur, que era cap d’un clan d’una casa paterna de Madian. 25.16 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 25.17 “Ataqueu els madianites i mateu-los; 25.18 perquè ells s’han fet enemics vostres per l’astúcia amb què us han enganyat en el cas de Peor i en el cas de Cozbí, la filla del cap madianita, confrare d’ells, morta el dia de la plaga motivada pel fet de Peor.”

Nombres 26

26.1 Després d’aquella plaga, el Senyor va parlar a Moisès i a Eleazar, el fill del sacerdot Aaron, i els digué: 26.2 “Feu el cens de tota la congregació dels fills d’Israel, des de l’edat de vint anys en amunt, segons les seves cases paternes, tots els aptes per a la guerra a Israel.” 26.3 Moisès i el sacerdot Eleazar van parlar així amb ells a les estepes de Moab, prop del Jordà, davant de Jericó: 26.4 “Compteu els qui han sortit d’Egipte des dels vint anys en amunt”, com ho havia manat el Senyor a Moisès. I els fills d’Israel que van sortir d’Egipte eren: 26.5 Rubèn, el primogènit d’Israel. I els descendents de Rubèn: d’Hanoc, la família dels hanoquites; de Pal·lú, la família dels pal·luïtes; 26.6 d’Hesron, la família dels hesronites; de Carmí, la família dels carminites. 26.7 Fins aquí les famílies dels rubenites. Els enregistrats van ser quaranta-tres mil set-cents trenta. 26.8 Fill de Pal.lú: Eliab. 26.9 Fills d’Eliab: Nemuel, Datan i Abiron. Aquests dos últims foren aquells Datan i Abiron, membres de l’assemblea de la congregació, que es van amotinar contra Moisès i Aaron amb la colla de Corè, quan ells es van alçar contra el Senyor, 26.10 i la terra va obrir la boca i els engolí junt amb Corè, quan va morir aquella colla, mentre el foc devorava dos-cents cinquanta homes perquè servissin d’escarment. 26.11 Però els fills de Corè no van morir. 26.12 Descendents de Simeó, per famílies: de Jemuel, la família dels jemuelites; de Jamín, la família dels jaminites; de Jaquín, la família dels jaquinites; 26.13 de Zèrah, la família dels zerahïtes; de Xaül, la família dels xaülites. 26.14 Aquestes són les famílies dels simeonites: vint-i-dos mil dos-cents. 26.15 Descendents de Gad, per famílies: de Sefon, la família dels sefonites; de Haguí, la família dels haguites; de Xuní, la família dels xunites; 26.16 d’Ozní, la família dels oznites; d’Erí, la família dels erites; 26.17 d’Arod, la família dels arodites; d’Arelí, la família dels arelites. 26.18 Aquestes són les famílies descendents de Gad, segons el seu registre: quaranta mil cinc-cents. 26.19 Els fills de Judà: Er i Onan; però Er i Onan van morir a la terra de Canaan. 26.20 Així, doncs, els descendents de Judà, per les seves famílies, són: de Xelà, la família dels xelaïtes; de Peres, la família dels peresites; de Zèrah, la família dels zerahïtes. 26.21 Els descendents de Peres són: d’Hesron, la família hesronita; d’Hamul, la família hamulita. 26.22 Aquestes són les famílies de Judà, segons el seu registre: setanta-sis mil cinc-cents. 26.23 Els descendents d’Issacar, per les seves famílies, són: de Tolà, la família dels tolaïtes; de Puvà, la família dels puvaïtes; 26.24 de Jaixub, la família dels jaixubites; de Ximron, la família dels ximronites. 26.25 Aquestes són les famílies d’Issacar, segons el seu registre: seixanta-quatre mil tres-cents. 26.26 Els descendents de Zabuló, per les seves famílies, són: de Sèred, la família dels sereïtes; d’Elon, la família dels elonites; de Jahleel, la família dels jahleelites. 26.27 Aquestes són les famílies zabulonites, segons el seu registre: seixanta mil cinc-cents. 26.28 Els descendents de Josep, per les seves famílies, són: Manassès i Efraïm. 26.29 Descendents de Manassès: de Maquir, la família dels maquirites. I Maquir engendrà Galaad. De Galaad, la família dels galaadites. 26.30 Aquests són els descendents de Galaad: de Ièzer, la família dels iezerites; d’Hèlec, la família dels helequites; 26.31 i d’Asriel, la família dels asrielites; i de Xèquem, la família dels xequemites; 26.32 i de Xemidà, la família dels xemidaïtes; i d’Hèfer, la família dels heferites. 26.33 Però Selofhad, el fill d’Hèfer, no tingué fills, sinó filles; i els noms de les filles de Selofhad foren: Mahlà, Noà, Hoglà, Milcà i Tirsà. 26.34 Aquestes són les famílies de Manassès, i el nombre dels seus enregistrats fou de cinquanta-dos mil set-cents. 26.35 Aquests són els descendents d’Efraïm, per les seves famílies: de Xutèlah, la família dels xutelahites; de Bèquer, la família dels bequeraïtes; de Tàhan, la família dels tahanaïtes. 26.36 I els descendents de Xutèlah: d'Eran, la família dels eranites. 26.37 Aquestes són les famílies dels descendents d’Efraïm, segons el seu registre: trenta-dos mil cinc-cents. Fins aquí els descendents de Josep per les seves famílies. 26.38 Descendents de Benjamí, per les seves famílies: de Bela, la família dels belaïtes; d’Aixbel, la família dels aixbelites; d’Ahiram, la família dels ahiramites; 26.39 de Xefufam, la família dels xefufamites; d’Hufam, la família dels hufamites. 26.40 Els fills de Bela foren: Ard i Naaman. D’Ard, la família dels ardites; de Naaman, la família dels naamanites. 26.41 Fins aquí els descendents de Benjamí per les seves famílies. Els enregistrats d’ells foren: quaranta-cinc mil sis-cents. 26.42 Aquests són els descendents de Dan, per les seves famílies: de Xuham, la família dels xuhamites. Aquests són els clans de Dan per les seves famílies. 26.43 El total de les famílies xuhamites, segons el seu registre, són: seixanta-quatre mil quatre-cents. 26.44 Descendents d’Aser, per les seves famílies: d'Imnà, la família dels imnaïtes; d 'Ixví, la família dels ixviïtes; de Berià, la família dels beriaïtes. 26.45 Pels fills de Berià: d’Heber, la família dels heberites; de Malquiel, la família dels malquielites. 26.46 I el nom de la filla d’Aser era Sèrah. 26.47 Aquestes són les famílies dels descendents d’Aser, segons el seu registre: cinquanta-tres mil quatre-cents. 26.48 Els descendents de Neftalí, per les seves famílies, són: de Jahsseel, la família dels jahsseelites; de Guní, la família dels gunites; 26.49 de Jèsser, la família dels jesserites; de Xil·lem, la família dels xil·lemites. 26.50 Fins aquí els descendents de Neftalí per les seves famílies. Els enregistrats d’ells foren: quaranta-cinc mil quatre-cents. 26.51 El total dels enregistrats dels fills d’Israel va ser de sis-cents un mil set-cents trenta. 26.52 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 26.53 “Entre aquests serà repartida la terra en propietat, segons el nombre de noms registrats. 26.54 Als més nombrosos donaràs una porció més gran, i als menys nombrosos, una porció més petita. A cadascun se li donarà la seva heretat en proporció al nombre d’enregistrats. 26.55 Però el país serà repartit a la sort. D’acord amb els noms de les tribus patriarcals es farà la distribució. 26.56 La sort decidirà la distribució, tant entre grans com entre petits”. 26.57 Aquests foren els comptats dels levites, per les seves famílies: de Guerxon, la família guerxonita; de Quehat, la família quehatita; de Merarí, la família merarita. 26.58 Aquestes són les famílies dels levites: la família libnita, la família hebronita, la família mahlita, la família muixita i la família coraïta. Quehat va engendrar Amram. 26.59 El nom de la dona d’Amran era Joquèbed, filla de Leví, que li nasqué a l’Egipte. Amram tingué d’ella Aaron i Moisès, i Maria, germana d’ells. 26.60 A Aaron li naixeren Nadab, Abihú, Eleazar i Itamar. 26.61 Nadab i Abihú van morir quan van oferir un foc profà davant el Senyor. 26.62 Els seus enregistrats foren: vint-i-tres mil, tots mascles d’un mes en amunt, perquè no eren comptats entre els altres israelites, ja que no havien de tenir herència entre els fills d’Israel. 26.63 Aquests foren els comptats per Moisès i el sacerdot Eleazar quan van censar els fills d’Israel a les estepes de Moab, prop del Jordà, davant de Jericó. 26.64 Entre ells no quedava cap home dels que van ser enregistrats per Moisès i el sacerdot Aaron quan van censar els fills d’Israel al desert del Sinaí, 26.65 perquè el Senyor els havia predit: “Moriran irremissiblement en el desert.” De fet, no en va quedar ni un, llevat de Caleb, fill de Jefunnè, i Josuè, fill de Nun.

Nombres 27

27.1 Es van presentar les filles de Selofhad, fill d’Hèfer, fill de Galaad, fill de Maquir, fill de Manassès, fill de Josep. Les filles es deien: Mahlà, Noà, Hoglà, Milcà i Tirsà. 27.2 Es van presentar davant Moisès i el sacerdot Eleazar, en presència de tots els principals i de tota la congregació, a l’entrada del Tabernacle de Reunió, i van dir: 27.3 “El nostre pare va morir al desert, però ell no era de la colla de Corè que es va rebel·lar contra el Senyor, sinó que va morir pel propi pecat sense tenir fills. 27.4 Per què s’ha d’esborrar el nom del nostre pare d’entre la seva parentela, pel fet de no haver tingut cap fill? Dóna’ns una heretat entre els germans del nostre pare.” 27.5 Moisès va presentar la causa d’elles davant el Senyor, 27.6 i el Senyor li va dir: 27.7 “Tenen raó les filles de Selofhad. Els donaràs, doncs, una heretat entre els germans del seu pare; els traspassaràs l’heretat del seu pare. 27.8 I parlaràs als fills d’Israel així: Si un home mor sense tenir cap fill, fareu passar la seva herència a la seva filla. 27.9 I en cas de no tenir cap filla, donareu la seva herència als seus germans. 27.10 I si no té germans, donareu l’herència als germans del seu pare. 27.11 I si el seu pare no té germans, donareu la seva herència al parent més pròxim de la seva família, i ell en serà l’amo. Per als fills d’Israel, serà un estatut de dret, tal com ho ha manat el Senyor a Moisès.” 27.12 El Senyor digué a Moisès: “Puja en aquesta muntanya d’Abarim i mira la terra que he donat als fills d’Israel; 27.13 i quan l’hagis vista, també seràs ajuntat al teu poble, com hi va ser ajuntat el teu germà Aaron, 27.14 ja que us vau rebel.lar contra les meves ordres al desert de Sin, en aquella revolta de la congregació, i no em vau glorificar als seus ulls en l’afer de l’aigua.” (Aquestes són les fonts de Meribà de Cadeix, al desert de Sin.) 27.15 Llavors Moisès va parlar al Senyor, i li digué: 27.16 “Que el Senyor, Déu dels esperits de tota carn, designi un home per cap de la congregació, 27.17 que vagi davant d’ella, que la guiï en les sortides i en el retorn, a fi que la congregació del Senyor no sigui com un ramat sense pastor.” 27.18 El Senyor respongué a Moisès: “Pren-te Josuè, fill de Nun, un home que té esperit, i imposa-li la teva mà. 27.19 Posa’l després davant del sacerdot Eleazar i davant de tota la congregació i, en presència d’ells, dóna-li el càrrec. 27.20 I li atorgaràs part de la teva autoritat, perquè tota la congregació dels fills d’Israel l’obeeixi. 27.21 Ell es presentarà davant d’Eleazar, a fi que consulti davant el Senyor per ell mitjançant el judici de l’Urim. Segons ordeni, sortiran; i segons ordeni, tornaran, ell i tots els fills d’Israel, tota la congregació.” 27.22 Moisès va fer el que el Senyor li havia manat: prengué Josuè i el va presentar davant del sacerdot Eleazar i davant de tota la congregació. 27.23 Li va imposar les mans i li donà el càrrec, tal com el Senyor havia manat per mitjà de Moisès.

Nombres 28

28.1 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 28.2 “Ordena això als fills d’Israel: Tindreu cura de presentar-me, al temps fixat, les meves ofrenes, la vianda de les meves ofrenes enceses, d’agradable fragància. 28.3 Els diràs: Aquestes són les ofrenes enceses que presentareu al Senyor diàriament: dos anyells d’un any, sense tara, en holocaust perpetu. 28.4 L'un l’oferiràs al matí, i l’altre l’oferiràs al capvespre. 28.5 I com a ofrena vegetal, oferiràs una desena part d’un efà de flor de farina pastada amb la quarta part d’un hin d’oli verge. 28.6 És l’holocaust perpetu que va ser instituït a la muntanya del Sinaí com a fra-gància agradable, ofrena encesa al Senyor. 28.7 La libació corresponent serà una quarta part d’un hin de vi per cada anyell; al santuari, vessaràs per al Senyor la libació de vi fermentat. 28.8 L’altre anyell, l’oferiràs al capvespre; l’oferiràs amb la mateixa oblació vegetal del matí i amb la mateixa libació, com a ofrena encesa de grata fragància al Senyor. 28.9 El dia del dissabte oferireu dos anyells d’un any, sense tara, amb dues desenes parts d’un efà de flor de farina pastada amb oli, com a ofrena vegetal, juntament amb la libació. 28.10 Aquest serà l’holocaust de cada dissabte, a més de l’holocaust perpetu i la seva libació. 28.11 A primers de cada mes, presentareu en holocaust al Senyor dos vedells, un moltó i set anyells d’un any, sense tara; 28.12 i tres desenes parts d’un efà de flor de farina pastada amb oli com a ofrena vegetal per cada vedell; i dues desenes parts de flor de farina pastada amb oli com a ofrena vegetal pel moltó; 28.13 i una desena part de flor de farina pastada amb oli com a ofrena vegetal per cada anyell. És un holocaust de grata fragància, ofrena encesa al Senyor. 28.14 Les corresponents libacions seran de mig hin de vi per cada vedell, la tercera part d’un hin per cada moltó i d’un quart d’hin per cada anyell. Això serà l’holocaust mensual per a tots els mesos de l’any. 28.15 També oferireu al Senyor un boc com a ofrena pel pecat, a més de l’holocaust perpetu i la seva libació. 28.16 El mes primer, el dia catorze del mes, és la Pasqua del Senyor. 28.17 El dia quinzè d’aquest mes serà festa. Durant set dies menjareu pans àzims. 28.18 El dia primer tindreu reunió santa i no fareu cap treball servil. 28.19 Presentareu com a ofrena encesa, en holocaust al Senyor, dos vedells, un moltó i set anyells d’un any, sense tara, 28.20 amb les seves ofrenes vegetals de flor de farina pastada amb oli per cada vedell i dues desenes parts pel moltó, 28.21 i n’oferiràs una desena part per cada un dels set anyells. 28.22 A més, un boc en ofrena pel pecat, per complir la vostra expiació. 28.23 Oferireu això a més de l’holocaust del matí, que és l’holocaust permanent. 28.24 Ho fareu així cada un dels set dies. És una menja de les ofrenes enceses, de grata fragància al Senyor. S’ha de fer a més de l’holocaust perpetu i la seva libació. 28.25 El dia setè tindreu una reunió santa i no fareu cap treball servil. 28.26 El dia de les primícies, en la vostra festa de les setmanes, quan presentareu ofrena vegetal nova al Senyor, tindreu una reunió santa, i no fareu cap treball servil. 28.27 Presentareu en holocaust, en grata fragància al Senyor, dos vedells, un moltó i set anyells d’un any, 28.28 amb les corresponents ofrenes vegetals de flor de farina pastada amb oli: tres desenes parts per cada vedell, dues desenes pel moltó, 28.29 i una desena part per cada un dels set anyells. 28.30 També un boc per complir la vostra expiació. 28.31 Això ho heu d’oferir a més de l'holocaust perpetu i la seva ofrena vegetal, sent-se cap defecte i amb les seves libacions.”

Nombres 29

29.1 “El setè mes, el primer dia del mes, tindreu una reunió santa i no fareu cap treball servil. Anunciareu el dia amb toc de trompetes, 29.2 i oferireu en holocaust de grata fragància al Senyor un vedell, un moltó i set anyells d’un any, sense tara, 29.3 amb les corresponents ofrenes vegetals de flor de farina pastada amb oli: tres desenes parts pel vedell, dues desenes parts pel moltó, 29.4 i una desena per cada un dels set anyells. 29.5 També un boc com a ofrena pel pecat, per complir la vostra expiació. 29.6 Això, a més de l’holocaust mensual i la seva ofrena vegetal, l’holocaust perpetu i la seva ofrena vegetal, juntament amb les libacions prescrites corresponents, conforme a la llei, com a ofrena encesa al Senyor, de perfum suau. 29.7 El dia deu d’aquest mes setè tindreu una reunió santa, dejunareu i no fareu cap mena de treball. 29.8 Presentareu en holocaust de grata fragància al Senyor un vedell, un moltó i set anyells d’un any, sense tara, 29.9 amb la corresponent ofrena vegetal de flor de farina pastada amb oli: tres desenes parts pel vedell, dues desenes pel moltó, 29.10 i una desena per cada un dels anyells. 29.11 També un boc com a ofrena pel pecat, a més de l’ofrena pel pecat del dia d’expiació, l’holocaust perpetu amb la seva ofrena vegetal i les corresponents libacions. 29.12 El dia quinze d’aquest mes setè tindreu una reunió santa i no fareu cap treball servil. Guardareu una festa solemne al Senyor durant set dies. 29.13 Presentareu en holocaust, com a ofrena encesa al Senyor, tretze vedells, dos moltons i catorze anyells d’un any, sense tara, 29.14 amb les seves ofrenes vegetals de flor de farina pastada amb oli: tres desenes parts per cada un dels tretze vedells, dues desenes per cada un dels dos moltons, 29.15 i una desena per cada un dels catorze anyells. 29.16 També un boc com a ofrena pel pecat, a més de l’holocaust perpetu i l’ofrena vegetal amb les seves libacions. 29.17 El segon dia oferireu dotze vedells, dos moltons i catorze anyells d’un any, sense tara; 29.18 amb l’ofrena vegetal i les libacions corresponents als vedells, els moltons i els anyells, d’acord amb el seu nombre i tal com està prescrit. 29.19 També un boc com a ofrena pel pecat, a més de l’holocaust perpetu i la seva ofrena vegetal, amb les seves libacions. 29.20 El tercer dia, onze vedells, dos moltons i catorze anyells d’un any, sense tara, 29.21 amb l’ofrena vegetal i les libacions corresponents als vedells, els moltons i els anyells, d’acord amb el seu nombre i tal com està prescrit. 29.22 També un boc com a ofrena pel pecat, a més de l’holocaust perpetu i la seva ofrena vegetal, amb les seves libacions. 29.23 El quart dia, deu vedells, dos moltons i catorze anyells d’un any, sense tara, 29.24 amb l’ofrena vegetal i les libacions corresponents als vedells, els moltons i els anyells, d’acord amb el seu nombre i tal com està prescrit. 29.25 També un boc com a ofrena pel pecat, a més de l’holocaust perpetu i la seva ofrena vegetal, amb les seves libacions. 29.26 El cinquè dia, nou vedells, dos moltons i catorze anyells d’un any, sense tara, 29.27 amb l’ofrena vegetal i les libacions corresponents als vedells, els moltons i els anyells, d’acord amb el seu nombre i tal com està prescrit. 29.28 També un boc com a ofrena pel pecat, a més de l’holocaust perpetu i la seva ofrena vegetal, amb les seves libacions. 29.29 El sisè dia, vuit vedells, dos moltons i catorze anyells d’un any, sense tara, 29.30 amb l’ofrena vegetal i les libacions corresponents als vedells, els moltons i els anyells, d’acord amb el seu nombre i tal com està prescrit. 29.31 També un boc com a ofrena pel pecat, a més de l’holocaust perpetu i la seva ofrena vegetal, amb les seves libacions. 29.32 El setè dia, set vedells, dos moltons i catorze anyells d’un any, sense tara, 29.33 amb l’ofrena vegetal i les libacions corresponents als vedells, els moltons i els anyells, d’acord amb el seu nombre i tal com està prescrit. 29.34 També un boc com a ofrena pel pecat, a més de l’holocaust perpetu i la seva ofrena vegetal, amb les seves libacions. 29.35 El vuitè dia tindreu la reunió solemne i no fareu cap treball servil. 29.36 Presentareu en holocaust, com a ofrena encesa de grata fragància al Senyor, un vedell, un moltó i set anyells d’un any, sense tara, 29.37 amb l’ofrena vegetal i les libacions corresponents al vedell, al moltó i als anyells, d’acord amb el seu nombre i tal com està prescrit. 29.38 També un boc com a ofrena pel pecat, a més de l’holocaust perpetu i la seva ofrena vegetal, amb les seves libacions. 29.39 Això és el que heu d’oferir al Senyor en les vostres festes solemnes, a més dels vostres vots i les vostres ofrenes voluntàries, dels vostres holocaustos, de les vostres ofrenes vegetals, de les vostres libacions i de les vostres ofrenes de reconciliació.” 29.40 I Moisès va comunicar als fills d’Israel tot el que el Senyor li havia manat.

Nombres 30

30.1 Moisès va parlar als caps de les tribus dels fills d’Israel, i els digué: “Això és el que el Senyor ha manat: 30.2 Quan una persona faci un vot al Senyor, o s’hagi compromès en jurament solemne sobre si mateix, no violarà la seva paraula; tot el que hagi promès, ho complirà. 30.3 Quan una dona hagi fet un vot al Senyor, o prengui un compromís quan és jove, vivint a casa del seu pare, 30.4 si el seu pare és sabedor del seu vot o del compromís que ha pres, i no s’hi oposa, tots els seus vots són vàlids; tota promesa amb què ella mateixa s’hagi compromès serà ferma. 30.5 Però si el seu pare, al moment de saber-ho, s’hi oposa, cap dels seus vots ni dels seus compromisos que ella mateixa hagi pres no seran vàlids; i el Senyor l’eximirà del seu compromís, a causa de la desaprovació del seu pare. 30.6 Si ella es casa quan encara està compromesa pels seus vots o per alguna altra promesa imprudent sortida dels seus llavis, amb què s’ha compromès ella mateixa, 30.7 si el seu marit n’és sabedor i no s’hi oposa al moment de saber-ho, els seus vots seran vàlids, i també subsistiran els compromisos amb què s’hagi lligat ella mateixa. 30.8 Però si el seu marit, al moment de saber-ho, s’hi oposa, quedarà anul·lat el vot que ella té damunt seu i el compromís imprudent que hagi sortit dels seus llavis amb el qual s’ha compromès ella mateixa; i el Senyor l’eximirà del seu compromís. 30.9 El vot d’una viuda o d’una divorciada, qualsevol lligam amb què ella mateixa s’hagi compromès, restaran damunt d’ella. 30.10 Si, vivint amb el seu marit, la dona ha fet un vot, o s’ha compromès ella mateixa sota jurament, 30.11 i el seu marit se n’assabenta i calla sense oposar-s’hi, tots els seus vots seran vàlids, i qualsevol compromís que ella mateixa hagi pres subsistirà. 30.12 Però si el seu marit, al moment de saber-ho, s’hi oposa i els anul·la, res del que ha sortit dels seus llavis, siguin vots o siguin compromisos personals, no serà vàlid; el seu marit els ha derogat, i el Senyor l’eximirà del seu compromís. 30.13 Tot vot i tot jurament amb què s’obligui a mortificar-se, el seu marit podrà confirmar-lo o anul·lar-lo. 30.14 Però si el seu marit, un dia i altre, no diu res, llavors ell mateix confirma tots els vots i tots els compromisos que tingui ella: han quedat confirmats perquè ha callat el dia que ho va saber. 30.15 I si ell pretén anul·lar-los temps després d’assabentar-se’n, es carregarà la culpa d’ella.” 30.16 Aquestes són les normes que el Senyor va donar a Moisès referents a la relació entre marit i muller i entre pare i filla, mentre aquesta és jove i viu a casa del seu pare.

Nombres 31

31.1 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 31.2 “Compleix la venjança dels fills d’Israel contra els madianites; després seràs reunit amb el teu poble.” 31.3 Moisès es dirigí al poble i va dir: “Que alguns de vosaltres prenguin les armes per a la guerra i ataquin Madian, a fi d’executar la venjança del Senyor. 31.4 Enviareu a la guerra mil homes de cada tribu, d’entre totes les tribus d’Israel.” 31.5 I d’entre els milers d’Israel, foren escollits mil per cada tribu, en total dotze mil en peu de guerra. 31.6 Moisès va enviar al combat mil homes de cada tribu, i amb ells Pinhàs, fill del sacerdot Eleazar, que duia a la mà els objectes sagrats i les trompetes per als tocs d’ordres. 31.7 Van atacar Madian, com el Senyor havia manat a Moisès, i van matar tots els homes. 31.8 A més d’aquells caiguts, també foren morts els reis de Madian: Eví, Rèquem, Sur, Hur i Reba, cinc reis de Madian; també fou mort per l’espasa Balaam, fill de Beor. 31.9 Els fills d’Israel se’n dugueren captives les dones de Madian amb la seva mainada, i els van arrabassar tot el bestiar, els ramats que tenien i tots els seus béns. 31.10 Van calar foc a tots els centres de població i a tots els campaments. 31.11 Van reunir totes les despulles i tot el botí de persones i bestiar, 31.12 i dugueren els captius, el botí i les despulles a Moisès i al sacerdot Eleazar, a la congregació dels fills d’Israel, al campament, a les estepes de Moab, prop del Jordà, davant de Jericó. 31.13 Moisès, el sacerdot Eleazar i tots els principals de la congregació van sortir a rebre’ls a les afores del campament. 31.14 Moisès es va indignar contra els oficials de l’exèrcit, comandants de milers i caps de centúries que tornaven de l’expedició guerrera, 31.15 i els digué: “Com és que heu deixat amb vida totes les dones? 31.16 Precisament van ser elles les que, per instigació de Balaam, van fer amb astúcia que els fills d’Israel apostatessin del Senyor en el cas de Baal-Peor, provocant la plaga entre la congregació d’Israel. 31.17 Ara, doncs, mateu tots els mascles d’entre la mainada, mateu també totes les dones que hagin tingut home, 31.18 però totes les noies que no hagin tingut home deixeu-les amb vida per a vosaltres. 31.19 I vosaltres, tots els qui heu matat algú, els qui heu tocat algun cadàver, quedeu-vos fora del campament; i us purificareu del pecat el tercer dia i el setè, vosaltres i les vostres captives. 31.20 Igualment, tota la roba, tot vestit de pell, tot teixit de pèl de cabra i tots els atuells de fusta, tot ho purificareu. 31.21 El sacerdot Eleazar digué als guerrers que havien tornat de l’expedició: “Aquest és el precepte legal que el Senyor ha manat a Moisès. 31.22 Concretament, l’or, la plata, el bronze, el ferro, l’estany i el plom, 31.23 tot allò que pot suportar el foc, li ho fareu passar, així quedarà net, si bé caldrà purificar-ho amb les aigües de la purificació; en canvi, tot allò que no suporta el foc, només ho fareu passar per les aigües. 31.24 El dia setè rentareu els vostres vestits i quedareu nets, i després ja podreu entrar al campament.” 31.25 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 31.26 “Fes el recompte del botí que s’ha agafat, tant de persones com de bestiar, tu, amb el sacerdot Eleazar i els caps de les patriarcats de la congregació. 31.27 I dividiràs a mitges el botí entre els guerrers que han participat en el combat i la resta de la congregació. 31.28 I de la part dels guerrers que han participat en el combat, en prendràs un tribut per al Senyor: un de cada cinc-cents, tant de persones com de bestiar gros, ases i ovelles. 31.29 Ho prendràs de la meitat que els pertoca, i ho donaràs al sacerdot Eleazar com a ofrena al Senyor. 31.30 I de la meitat dels fills d’Israel, en prendràs un de cada cinquanta, de persones, de bestiar gros, d’ases i d’ovelles, de tot animal, i ho donaràs als levites que estan al servei del Tabernacle del Senyor.” 31.31 Moisès i el sacerdot Eleazar van fer tal com el Senyor havia manat a Moisès. 31.32 El botí que va quedar del saqueig que van fer els guerrers va ser: sis-cents setanta-cinc mil caps de bestiar menut; 31.33 setanta-dos mil caps de bestiar gros; 31.34 seixanta-un mil ases; 31.35 i de persones, dones que no havien tingut cap home, van ser trenta-dues mil. 31.36 La meitat corresponent als guerrers va arribar a la quantitat de tres-cents trenta-set mil cinc-cents caps de bestiar menut, 31.37 dels quals, el tribut per al Senyor va ser de sis-cents setanta-cinc caps de bestiar menut; 31.38 a trenta-sis mil caps de bestiar gros, dels quals, el tribut per al Senyor va ser de setanta-dos; 31.39 a trenta mil cinc-cents ases, dels quals, el tribut per al Senyor va ser de seixanta-un; 31.40 i a setze mil persones, de les quals, el tribut per al Senyor va ser de trenta-dues persones. 31.41 I Moisès va donar al sacerdot Eleazar el tribut per al Senyor, tal com el Senyor havia manat. 31.42 De la meitat que corresponia als fills d’Israel, que Moisès va separar dels guerrers que van participar en el combat, 31.43 aquesta porció de la congregació era de tres-cents trenta-set mil cinc-cents caps de bestiar menut; 31.44 trenta-sis mil caps de bestiar gros; 31.45 trenta mil cinc-cents ases; 31.46 i setze mil persones. 31.47 D’aquesta meitat assignada als fills d’Israel, Moisès en prengué un de cada cinquanta, tant de persones com de bestiar, i ho donà als levites que tenien la guarda del Tabernacle del Senyor, tal com el Senyor havia manat. 31.48 Llavors, es van presentar a Moisès els oficials de l’exèrcit, comandants de milers i caps de centúries, 31.49 i li digueren: “Els teus servidors han fet el recompte dels soldats que han estat a les nostres ordres, i no en falta cap. 31.50 Per això portem com a ofrena al Senyor allò que cadascú ha pogut trobar de joiells d’or, braçalets, cadenetes, anells, arracades i collars, en expiació personal davant el Senyor.” 31.51 Moisès i el sacerdot Eleazar van rebre de mans d’ells l’or i tots els joiells treballats. 31.52 I tot l’or de l’ofrena alçada que van presentar al Senyor de part dels comandants de milers i dels caps de centúries, va ser de setze mil set-cents cinquanta sicles. 31.53 Era allò que els soldats de tropa havien recollit cadascú per a ell. 31.54 Un cop Moisès i el sacerdot Eleazar van rebre l’or dels comandants de milers i dels caps de centúries, el dugueren al Tabernacle de Reunió, com a memorial dels fills d’Israel davant el Senyor.

Nombres 32

32.1 Els fills de Rubèn i els fills de Gad tenien nombrosos ramats i molt grans. Observant la terra de Jazer i la de Galaad, veieren que aquella contrada era un bon lloc per al bestiar. 32.2 Llavors, els fils de Gad i els fills de Rubèn van anar a parlar amb Moisès, el sacerdot Eleazar i els principals de la congregació, i digueren: 32.3 “Atarot, Dibon, Jazer, Nimrà, Heixbon, Elalé, Sebam, Nebó i Beon, 32.4 la terra que el Senyor ha sotmès davant la congregació d’Israel és terra de pastures, i els teus servents tenen ramats.” 32.5 Hi van afegir: “Si hem trobat gràcia als teus ulls, que aquesta terra sigui donada als teus servents com a propietat, i no ens facis passar al Jordà.” 32.6 Moisès va respondre als fills de Gad i als fills de Rubèn: “És que els vostres germans han d’anar al combat mentre vosaltres us quedeu aquí? 32.7 Per què voleu desanimar els fills d’Israel perquè no vagin endavant cap a la terra que el Senyor els ha donat? 32.8 El mateix van fer els vostres pares, quan els vaig enviar de Cadeix-Barnea a explorar la terra. 32.9 Van pujar fins a la vall d’Eixcol, van inspeccionar el país, i després van desanimar els fills d’Israel perquè no entressin a la terra que el Senyor els havia donat. 32.10 Aquell dia el Senyor es va enfurismar i va jurar: 32.11 Els homes de vint anys en amunt que han pujat d’Egipte no veuran la terra que he promès sota jurament de donar a Abraham, a Isaac i a Jacob, perquè no m’han estat fidels, 32.12 llevat de Caleb, el fill de Jefunnè el quenazita, i Josuè, el fill de Nun, perquè ells han obeït fidelment el Senyor. 32.13 La ira del Senyor es va encendre contra Israel i els va fer errar pel desert durant quaranta anys, fins que aquella generació que havia obrat malament als ulls del Senyor s’hagués extingit. 32.14 I ara, heus aquí que vosaltres us heu alçat en comptes dels vostres pares, raça de pecadors, per inflamar encara més la ira del Senyor contra Israel! 32.15 Perquè, si us aparteu d’ell, farà més llarg el seu abandó en el desert, i vosaltres sereu la ruïna de tot aquest poble.” 32.16 Llavors se li van apropar i li van dir: “Construirem aquí pletes per als nostres ramats i habitatges per a les nostres famílies, 32.17 i nosaltres prendrem les armes per marxar al davant dels fills d’Israel fins que els haurem instal·lat al seu lloc; i mentrestant, les nostres famílies es quedaran a les poblacions fortificades, a cobert dels habitants del país. 32.18 No tornarem a casa nostra fins que cada un dels fills d’Israel hagi aconseguit la seva heretat. 32.19 I nosaltres no compartirem amb ells cap heretatge a l’altra banda del Jordà, o més enllà, ja que la nostra heretat ens ha tocat en aquesta banda del Jordà, la part oriental.” 32.20 Moisès els respongué: “Si ho feu així, si preneu les armes per combatre davant el Senyor, 32.21 i tots els vostres combatents passen el Jordà davant el Senyor fins que ell hagi expulsat els seus enemics de davant seu, 32.22 i el país hagi quedat sotmès davant d’ell, després d’això podreu tornar i quedareu sense compromís envers el Senyor i envers Israel, i aquesta terra serà la vostra possessió davant el Senyor. 32.23 Però si no ho feu així haureu pecat contra el Senyor, i tingueu per segur que el vostre pecat us atraparà. 32.24 Construïu-vos, doncs, habitatges per a les vostres famílies i pletes per als vostres ramats, i compliu el que els vostres llavis han promès.” 32.25 Els fills de Gad i els fills de Rubèn van contestar a Moisès: “Els teus servents compliran tal com el meu senyor ens mana. 32.26 La nostra mainada, les nostres dones, els nostres ramats i tot el nostre bestiar es quedaran aquí, a les poblacions de Galaad, 32.27 però els teus servents, tots els homes armats de l’exèrcit, passaran per combatre davant el Senyor, tal com diu el meu senyor.” 32.28 Llavors Moisès va donar instruccions referents a ells al sacerdot Eleazar, a Josuè, fill de Nun, i als caps de patriarcat de les tribus dels fills d’Israel, 32.29 i els digué: “Si els fills de Gad i els fills de Rubèn passen amb vosaltres el Jordà, tothom armat per a la batalla davant el Senyor, i el país és sotmès davant vostre, els donareu la terra de Galaad en possessió. 32.30 Però si no passen armats amb vosaltres, hauran de prendre possessió enmig vostre a la terra de Canaan.” 32.31 Els fills de Gad i els fills de Rubèn van contestar: “Complirem el que el Senyor ha manat als teus servents. 32.32 Passarem armats davant el Senyor a la terra de Canaan, i quedarà per a nosaltres la possessió de la nostra heretat en aquesta banda del Jordà.” 32.33 Moisès va concedir als fills de Gad i als fills de Rubèn, i a la mitja tribu de Manassès, fill de Josep, el regne de Sehon, rei dels amorreus, i el regne d’Og, rei de Basan, el país amb les ciutats compreses dins dels seus límits i les poblacions perifèriques. 32.34 Llavors, els fills de Gad van reedificar Dibon, Atarot, Aroer, 32.35 Atrot-Xofan, Jazer, Jogbohà, 32.36 Betnimrà i Betaran, com a poblacions fortificades, i construïren pletes per als ramats. 32.37 Els fills de Rubèn van reedificar Heixbon, Elalé, Quiriataim, 32.38 Nebó, Baal-Meon, canviades de nom, i Sibmà, i van posar nom a les ciutats que van construir. 32.39 Els fills de Maquir, fill de Manassès, van anar a Galaad, la van conquerir i van expulsar els amorreus que hi vivien. 32.40 Moisès concedí Galaad a Maquir, fill de Manassès, i ell s’hi va instal.lar. 32.41 Jaïr, fill de Manassès, hi va anar i es va apoderar dels seus poblets, i els va posar de nom Poblets de Jaïr. 32.42 Nóbah hi va anar i va conquerir Quenat amb les seves aldees, i la va anomenar Nóbah, que era el seu propi nom.

Nombres 33

33.1 Aquestes són les etapes dels fills d’Israel quan van sortir d’Egipte, formats en esquadrons a les ordres de Moisès i Aaron. 33.2 Moisès, per ordre del Senyor, va enregistrar els punts de partida segons les seves jornades. Aquestes són les seves etapes des dels punts de partida: 33.3 Van aixecar el campament de Ramsès el mes primer, el dia quinze del primer mes; l’endemà de la Pasqua van sortir els fills d’Israel amb la mà alçada, a la vista de tots els egipcis, 33.4 mentre els egipcis sepultaven tots els primogènits que el Senyor havia mort, executant també així el Senyor sentència contra els seus déus. 33.5 Els fills d’Israel van partir de Ramsès i van acampar a Sucot. 33.6 Van partir de Sucot i van acampar a Etam, a l’extrem del desert. 33.7 Van partir d’Etam i, girant cap a Piahirot, que és enfront de Baal-Sefon, van acampar davant Migdol. 33.8 Van partir de davant de Piahirot i, passant pel mig del mar cap al desert, van fer una travessa de tres dies pel desert d’Etam i van acampar a Marà. 33.9 Van partir de Marà i van fer cap a Elim. A Elim hi havia dotze dolls d’aigua i setanta palmeres, i van acampar allí. 33.10 Van partir d’Elim i van acampar a la riba del mar Roig. 33.11 Van partir del mar Roig i van acampar al desert de Sin. 33.12 Van partir del desert de Sin i van acampar a Dofcà. 33.13 Van partir de Dofcà i van acampar a Aluix. 33.14 Van partir d’Aluix i van acampar a Refidim, on no hi havia aigua perquè la gent pogués beure. 33.15 Van partir de Refidim i van acampar al desert del Sinaí. 33.16 Van partir del Sinaí i van acampar a Quibrot-Ataavà. 33.17 Van partir de Quibrot-Ataavà i van acampar a Hasserot. 33.18 Van partir d’Hasserot i van acampar a Ritmà. 33.19 Van partir de Ritmà i van acampar a Rimmon-Peres. 33.20 Van partir de Rimmon-Peres i van acampar a Libnà. 33.21 Van partir de Libnà i van acampar a Rissà. 33.22 Van partir de Rissà i van acampar a Quehelata. 33.23 Van partir de Quehelata i van acampar a la muntanya de Xèfer. 33.24 Van partir de la muntanya de Xèfer i van acampar a Haradà. 33.25 Van partir d’Haradà i van acampar a Maquehelot. 33.26 Van partir de Maquehelot i van acampar a Tàhat. 33.27 Van partir de Tàhat i van acampar a Tèrah. 33.28 Van partir de Tèrah i van acampar a Mitcà. 33.29 Van partir de Mitcà i van acampar a Haixmonà. 33.30 Van partir d’Haixmonà i van acampar a Mosserot. 33.31 Van partir de Mosserot i van acampar a Bené-Jaacan. 33.32 Van partir de Bené-Jaacan i van acampar a Horaguidgat. 33.33 Van partir d’Horaguidgat i van acampar a Jotbata. 33.34 Van partir de Jotbata i van acampar a Abronà. 33.35 Van partir d’Abronà i van acampar a Ession-Guèber. 33.36 Van partir d’Ession-Guèber i van acampar al desert de Sin, que és Cadeix. 33.37 Van partir de Cadeix i van acampar a la muntanya d’Or, a la frontera del país d’Edom. 33.38 I el sacerdot Aaron va pujar a la muntanya d’Or per ordre del Senyor, i allí va morir, l’any quaranta de la sortida dels fills d’Israel de la terra d’Egipte, el mes cinquè, el primer dia del mes. 33.39 Aaron tenia l’edat de cent vint-i-tres anys, quan va morir a la muntanya d’Or. 33.40 Llavors el rei cananeu d’Arad, que habitava al Nègueb, a la terra de Canaan, va saber que els fills d’Israel arribaven. 33.41 Van partir d’Or i van acampar a Salmonà. 33.42 Van partir de Salmonà i van acampar a Punon. 33.43 Van partir de Punon i van acampar a Obot. 33.44 Van partir d’Obot i van acampar a Iïm d’Abarim, a la frontera de Moab. 33.45 Van partir d’Iïm d’Abarim i van acampar a Dibon-Gad. 33.46 Van partir de Dibon-Gad i van acampar a Almon-Diblataima. 33.47 Van partir d’Almon-Diblataima i van acampar a les muntanyes d’Abarim, davant del Nebó. 33.48 Van partir d’Abarim i van acampar a les estepes de Moab, al Jordà, davant de Jericó. 33.49 Van acampar prop del Jordà, entre Betaieiximot i Abel-Aixitim, a les estepes de Moab. 33.50 El Senyor va parlar a Moisès, a les estepes de Moab, prop del Jordà, davant de Jericó, i li digué: 33.51 “Parla als fills d’Israel i digues-los: Quan hàgiu passat el Jordà cap a la terra de Canaan, 33.52 expulsareu de davant vostre tots els habitants de la terra, destruireu totes les seves escultures i totes les seves imatges de fosa i enderrocareu tots els seus santuaris. 33.53 Prendreu possessió de la terra i l’habitareu, perquè us dono a vosaltres tot el país en propietat. 33.54 Us repartireu la terra, a sorts, entre les vostres famílies. A les més nombroses donareu una porció més gran, i a les menys nombroses, una porció més petita. Allò que a cadascú li toqui en sort serà seu. Fareu el repartiment per tribus paternes. 33.55 Però si no expulseu de davant vostre els habitants del país, succeirà que aquells que haureu deixat quedar d’entre ells seran com punxes als vostres ulls i com espines als vostres costats, i us oprimiran en aquesta terra on aneu a viure. 33.56 I resultarà que us tractaré a vosaltres tal com havia pensat de tractar-los a ells.”

Nombres 34

34.1 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 34.2 “Dóna ordres als fills d’Israel i digues-los: Quan entrareu a la terra de Canaan, aquest serà el territori que us tocarà en herència, la terra de Canaan segons els seus límits. 34.3 El vostre terme meridional s’estendrà des del desert de Sin tot al llarg de la frontera d’Edom; la vostra frontera meridional començarà per l’orient, a l’extrem del Mar de la Sal (el Mar Mort); 34.4 el vostre terme girarà cap al migdia per la pujada d’Acrabim, seguirà endavant cap a Sin i acabarà al sud de Cadeix-Barnea; continuarà cap a Hassar-Adar i seguirà endavant fins a Asmon; 34.5 des d’Asmon girarà cap al torrent d’Egipte i s’acabarà al mar Mediterrani. 34.6 El vostre terme occidental serà el mar Mediterrani; aquesta serà la vostra frontera cap a l’oest. 34.7 El vostre terme septentrional serà aquest: des del mar Mediterrani traçareu una línia fins a la muntanya d’Or; 34.8 des de la muntanya d’Or traçareu una línia fins a l’entrada de Lebó-Hamat, i la frontera arribarà fins a Sedad; 34.9 després la frontera seguirà cap a Zifron, i el seu extrem acabarà a Hassar-Enan. Aquesta serà la vostra frontera al nord. 34.10 Com a límit oriental, traçareu una línia des d’Hassar-Enan fins a Xefam. 34.11 La frontera baixarà des de Xefam cap a Arbelà, a l’orient d’Ain, i seguirà baixant la línia fronterera fins a tocar la costa oriental del mar de Genesaret; 34.12 després la frontera baixarà el Jordà i seguirà fins a acabar al mar Mort. Aquesta serà la vostra terra amb les fronteres que la delimiten.” 34.13 Moisès va donar ordres als fills d’Israel, i els digué: “Aquesta és la terra que heu de repartir a sorts, la que el Senyor va do-nar a les nou tribus i a l’altra mitja tribu, 34.14 perquè la tribu dels fills de Rubèn, amb les seves cases paternes, i la tribu dels fills de Gad, amb les seves cases paternes, i la mitja tribu de Manassès, ja han rebut la seva possessió. 34.15 Aquestes dues tribus i mitja ja han rebut la seva heretat en la part oriental del Jordà, davant de Jericó, cara a llevant. 34.16 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 34.17 “Aquests són els noms dels homes que us repartiran la terra: el sacerdot Eleazar i Josuè, fill de Nun. 34.18 Prendreu també un principal de cada tribu per a repartir la terra. 34.19 Aquests són els seus noms: de la tribu de Judà, Caleb, fill de Jefunnè; 34.20 de la tribu dels fills de Simeó, Xemuel, fill d’Ammihud; 34.21 de la tribu de Benjamí, Elidad, fill de Quislon; 34.22 de la tribu dels fills de Dan, el príncep Buquí, fill de Joglí; 34.23 dels fills de Josep, per la tribu dels fills de Manassès, el príncep Hanniel, fill d’Efod; 34.24 de la tribu dels fills d’Efraïm, el príncep Quemuel, fill de Xiftan; 34.25 de la tribu dels fills de Zabuló, el príncep Elissafan, fill de Parnac; 34.26 de la tribu dels fills d’Issacar, el príncep Paltiel, fill d’Azan; 34.27 de la tribu dels fills d’Aser, el príncep Ahihud, fill de Xelomí; 34.28 i de la tribu dels fills de Neftalí, el príncep Pedahel, fill d’Ammihud. 34.29 Aquests són els qui el Senyor va encarregar de repartir la terra de Canaan entre els fills d’Israel.

Nombres 35

35.1 El Senyor va parlar a Moisès, a les estepes de Moab, prop del Jordà, davant de Jericó, i li digué: 35.2 “Ordena als fills d’Israel que, de la porció d’heretat pròpia, cedeixin als levites poblacions on puguin habitar i també els terrenys de pastura que envolten aquelles poblacions, com a donació als levites. 35.3 Les poblacions seran per a habitatge i els pasturatges seran per al bestiar, els seus ramats i tots els seus animals. 35.4 Els pasturatges entorn de les poblacions que cedireu als levites s’estendran mil colzades, des del mur, tot al voltant. 35.5 Amidareu al defora de la població: dues mil colzades pel costat d’orient, dues mil colzades pel costat de migdia, dues mil colzaldes pel costat de ponent, i dues mil colzades pel costat del nord, i la població quedarà al bell mig. Això constituirà els pasturatges de les poblacions. 35.6 De les poblacions que cedireu als levites, sis seran ciutats de refugi, que establireu perquè l’homicida s’hi pugui refugiar, i endemés els cedireu quaranta-dues poblacions més. 35.7 El total de poblacions que heu de cedir als levites són quaranta-vuit poblacions, amb els seus pasturatges. 35.8 Les poblacions que heu de cedir de les possessions dels fills d’Israel, les prendreu en major quantitat del més gran, i en menor quantitat del més petit; cadascú cedirà als levites una part proporcional de les poblacions que li hagin correspost com a herència.” 35.9 El Senyor va parlar a Moisès i li digué: 35.10 “Parla als fills d’Israel i digues-los: Quan haureu passat el Jordà cap a la terra de Canaan, 35.11 us designareu poblacions que seran ciutats de refugi per a vosaltres, a fi que pugui refugiar-s’hi l’homicida que mati algú involuntàriament. 35.12 Aquestes ciutats seran de refugi contra el venjador de sang, a fi que l’homicida no mori abans de comparèixer a judici davant la congregació. 35.13 De les poblacions cedides, un total de sis us serviran de ciutats refugi. 35.14 Tres de les ciutats les triareu de l’altra banda del Jordà, i les altres tres les triareu de la terra de Canaan; seran ciutats de refugi. 35.15 Tant per als fills d’Israel com per al foraster o exiliat que visqui entre vosaltres, aquestes ciutats serviran de refugi perquè pugui refugiar-s'hi qualsevol persona que hagi mort algú sense voler. 35.16 Però si l’ha ferit amb un instrument de ferro i li ha causat la mort, és un homicida; l’homicida haurà de morir irremissiblement. 35.17 Si l’ha ferit d’un cop de pedra que pot ser mortal, i de resultes mor, és un homicida; haurà de morir irremissiblement. 35.18 Si l’ha ferit amb un estri de fusta que pot ser mortal, i de resultes mor, és un homicida; haurà de morir irremissiblement. 35.19 El mateix venjador de sang farà morir l’homicida: allà on el trobi el matarà. 35.20 Si per odi l’empeny o llença alguna cosa contra ell amb mala intenció, i li causa la mort, 35.21 o si per rancúnia li dóna un cop de puny que li causa la mort, haurà de morir irremissiblement; és un homicida. El venjador de sang, quan el trobi, el podrà matar. 35.22 Però si és per accident, i no per enemistat, que l’ha colpejat o ha llençat damunt seu qualsevol objecte sense mala intenció, 35.23 o sense veure’l ha deixat caure damunt seu alguna pedra que pot ser mortal, i de resultes mor, sense tenir-li enemistat ni voler-li cap mal, 35.24 llavors, la congregació jutjarà entre el qui ha causat la mort i el venjador de sang, segons les normes següents: 35.25 la congregació salvarà l’homicida de la mà del venjador de sang i el farà tornar a la seva ciutat de refugi on s’havia exiliat, i hi viurà fins que el gran sacerdot ungit amb l’oli sagrat hagi mort. 35.26 Però si es dóna el cas que l’homicida surt dels límits de la ciutat de refugi on s'ha exiliat 35.27 i el venjador de sang el troba fora dels límits de la seva ciutat de refugi el mata, no li serà imputada la seva sang, 35.28 perquè [aquell] s’havia de quedar a la seva ciutat de refugi fins que morís el gran sacerdot. Només després de la mort del gran sacerdot podrà tornar a la terra de la seva propietat. 35.29 Això serà una normativa legal per a vosaltres i totes les vostres generacions, a tot arreu on habitareu. 35.30 Tot aquell qui mati una persona se’l farà morir mitjançant la declaració de testimonis; però un sol testimoni no podrà declarar contra ningú per fer-lo morir. 35.31 No acceptareu cap rescat per la vida de l’homicida culpable de mort, sinó que haurà de morir irremissiblement. 35.32 Tampoc no acceptareu cap rescat per la vida del qui ha fugit a una ciutat de refugi, perquè torni a viure al seu país abans de la mort del gran sacerdot. 35.33 No profanareu la terra on viviu, ja que la sang profana la terra, i no hi ha expiació per a la terra de la sang que s’hi ha vessat, si no és amb la sang del qui l’ha vessada. 35.34 Per tant, no contaminareu la terra on habiteu, enmig de la qual jo habito, perquè jo, el Senyor, habito enmig dels fills d’Israel.”

Nombres 36

36.1 Els caps patriarcals de la família dels fills de Galaad, fill de Maquir, fill de Manassès, de les famílies dels fills de Josep, van anar a trobar Moisès i van parlar davant d’ell i davant els principals caps de família dels fills d’Israel, 36.2 i digueren: “El Senyor va manar al meu senyor que repartís la terra en heretats per mitjà de sorteig entre els fills d’Israel. També va ser manat pel Senyor al meu senyor que donés l’herència del nostre germà Selofhad a les seves filles. 36.3 Si resulta que elles es casen amb alguns dels fills d’altres tribus dels fills d’Israel, la seva propietat serà separada de l’heretat dels nostres pares i afegida a l’heretat de la tribu a la qual elles s’hagin integrat, i es reduirà l’herència que en la sort ens ha correspost. 36.4 I quan vingui el jubileu dels fills d’Israel, la seva heretat serà afegida a l’herència de la tribu a la qual elles pertanyeran, i la seva heretat serà restada de l’herència de la tribu dels nostres pares.” 36.5 Llavors Moisès, per ordre del Senyor, va manar això als fills d’Israel: “La tribu dels fills de Josep té raó. 36.6 Això és el que el Senyor ordena referent a les filles de Selofhad: Que es casin amb qui els plagui, mentre es casin dins la família de la tribu dels seus pares, 36.7 a fi que l’herència dels fills d’Israel no vagi passant d’una tribu a una altra, sinó que els fills d’Israel restin vinculats cadascun a l’heretat de la tribu dels seus pares. 36.8 Igualment, tota dona que tingui heretat en qualsevol tribu dels fills d’Israel ha de casar-se dins l’àmbit familiar de la tribu del seu pare, a fi que els fills d’Israel puguin mantenir cada un l’herència dels seus pares, 36.9 i no passi d’una tribu a una altra, sinó que cada tribu dels fills d’Israel estigui lligada a la seva pròpia herència.” 36.10 Tal com havia manat el Senyor a Moisès, així ho van complir les filles de Selofhad. 36.11 Mahlà, Tirsà, Hoglà, Milcà i Noà, les filles de Selofhad, es van casar amb fills dels seus oncles paterns. 36.12 Van contraure matrimoni dins les famílies dels fills de Manassès, fill de Josep, i la seva heretat es va quedar a la tribu de la seva família paterna. 36.13 Aquests són els manaments i les lleis que el Senyor va promulgar per mitjà de Moisès als fills d’Israel, a les estepes de Moab, prop del Jordà, davant de Jericó.

Deuteronomi 1

1.1 Aquestes són les paraules que Moisès va dirigir a tot Israel a l’est del Jordà, a la regió desèrtica de l’Arabà, davant de Suf, entre Paran i Tófel, Laban, Hasserot i Dizahab. 1.2 Hi ha onze jornades des de l’Horeb a Cadeix-Barnea, pel camí de la serralada de Seïr. 1.3 Va ser al cap de quaranta anys, el mes onzè, el primer dia del mes, que Moisès va parlar als fills d’Israel segons tot allò que el Senyor li havia manat referent a ells. 1.4 Després d’haver derrotat Sehon, el rei amorreu, que habitava a Heixbon, i Og, rei de Basan, que habitava a Aixtarot i a Edreí, 1.5 a l’altra banda del Jordà, a la terra de Moab, Moisès va començar a exposar aquesta llei i els va dir: 1.6 “El Senyor, el nostre Déu, ens va parlar a l’Horeb, dient-nos: Ja fa molt temps que esteu en aquesta mun- tanya; 1.7 alceu el campament i marxeu cap a la muntanya dels amorreus i a tots els llocs veïns, a l’Arabà, a la Serralada, a la Xefelà, al Nègueb i a la Costa del Mar; a la terra dels cananeus, al Líban, i fins al gran riu Eufrates. 1.8 Mireu que poso a la vostra disposició el país; entreu a prendre possessió de la terra que el Senyor va jurar de donar als vostres pares, a Abraham, a Isaac i a Jacob, i a la seva descendència després d’ells. 1.9 En aquella ocasió, ja us va dir això: Jo tot sol no puc portar la vostra càrrega. 1.10 El Senyor, el vostre Déu, us ha multiplicat i sou avui tan nombrosos com les estrelles del cel. 1.11 Que el Senyor, el Déu dels vostres pares, us faci mil vegades més nombrosos del que sou i us beneeixi tal com us ha promès! 1.12 Com podré portar jo tot sol la vostra càrrega, el vostre pes i els vostres plets? 1.13 Escolliu-vos d’entre les vostres tribus homes savis, intel·ligents i entenimentats, que jo els posaré com a dirigents vostres. 1.14 Llavors em vau contestar: El que proposes de fer ens sembla bé. 1.15 Aleshores vaig reunir els principals de les vostres tribus, homes savis i capacitats, i els vaig posar de capdavanters vostres: caps de miler, caps de centena, caps de cinquantena i caps de desena, i també de magistrats per a les vostres tribus. 1.16 En aquella ocasió, vaig manar als vostres jutges això: Escoltareu els vostres germans i exercireu la justícia entre cada un d’ells i el seu germà, o el foraster resident. 1.17 No fareu accepció de persones quan judiqueu; escoltareu els humils igual que els poderosos; no us deixeu intimidar per ningú, perquè el judici és cosa de Déu. Aquella causa que veieu massa difícil per a vosaltres, me la porteu a mi, que jo l’atendré. 1.18 També llavors us vaig indicar tot allò que havíeu de fer. 1.19 Vam partir d’Horeb i, travessant tot aquell gran desert terrible que heu vist, camí de la serralada dels amorreus, tal com ens havia manat el Senyor, el nostre Déu, vam arribar a Cadeix-Barnea. 1.20 Llavors us vaig dir: Ja heu arribat a la serralada dels amorreus que el Senyor, el nostre Déu, ens dóna. 1.21 Mira: el Senyor, el teu Déu, ha posat el país a la teva disposició: puja-hi i pren-ne possessió com t’ha manat el Senyor, el Déu dels teus pares; no tinguis por ni t'acovardeixis. 1.22 Però tots vosaltres vau venir a mi per dir-me: Enviem alguns homes davant nostre que ens explorin la terra i que ens portin informació sobre l’itinerari que hem de seguir i en quines poblacions podem entrar. 1.23 La proposta em va semblar bona i vaig escollir d’entre vosaltres dotze homes, un home de cada tribu, 1.24 que van emprendre la marxa i van remuntar la serralada fins a arribar a la vall d’Eixcol, i l’inspeccionaren. 1.25 Van agafar fruits del país, van baixar on érem nosaltres i ens van comunicar això: Bona terra és la que el Senyor, el Déu nostre, ens dóna. 1.26 Però vosaltres us vau negar a pujar-hi i vau ser rebels a l’ordre del Senyor, el vostre Déu, 1.27 i us vau posar a murmurar dins les vostres tendes dient: És per odi que el Senyor ens ha tret d’Egipte, per lliurar-nos als amorreus i destruir-nos. 1.28 On hem d’anar? Els nostres germans ens han desanimat dient-nos: és una gent més gran i fornida que nosaltres, les ciutats són grans i amb fortificacions enormes. Fins i tot hi hem vist anaquites. 1.29 I jo us vaig dir: No us espanteu ni tingueu por d’ells. 1.30 El Senyor, el vostre Déu, que va davant vostre, combatrà per vosaltres, tal com heu pogut comprovar que ho va fer a l’Egipte, 1.31 i al desert, on has vist com el Senyor, el teu Déu, t’ha conduït com un home condueix el seu propi fill, tot al llarg del camí que heu recorregut fins a arribar en aquest lloc. 1.32 Malgrat això, no vau ser fidels al Senyor, el vostre Déu, 1.33 que anava davant vostre en el camí per triar-vos el lloc on acampar. De nit, amb foc, per a il•luminar el camí que havíeu de seguir, i amb un núvol durant el dia. 1.34 Quan el Senyor va sentir el to de les vostres paraules, es va indignar, va jurar i digué: 1.35 Cap dels homes d’aquesta generació perversa no veurà la bona terra que he jurat de donar als vostres pares, 1.36 exceptuant Caleb, fill de Jefunnè; ell la veurà, i la terra que ha trepitjat la donaré a ell i als seus descendents, perquè ha seguit fidelment el Senyor. 1.37 Fins contra mi es va indignar el Senyor per culpa vostra, i em digué: Ni tu tampoc no hi entraràs! 1.38 Serà el teu ajudant, Josuè, el fill de Nun, qui hi entrarà. Encoratja’l, perquè ell l’ha de donar a Israel com a propietat. 1.39 I la vostra mainada, els que vosaltres vau dir que caurien en captiveri, els vostres fills que avui encara no distingeixen el bé del mal, ells sí que hi entraran, i la rebran en propietat. 1.40 Però vosaltres, torneu-vos-en cap al desert pel camí del Mar Roig. 1.41 Llavors em vau contestar: Hem pecat contra el Senyor. Estem disposats a pujar-hi a combatre, tal com el Senyor, el nostre Déu, ens ha manat. Us vau cenyir cadascun les seves armes de guerra i us vau disposar a pujar a la serralada. 1.42 Però el Senyor em digué: Digues-los: No hi pugueu ni lluiteu, que jo no sóc enmig vostre; no sigui que resulteu abatuts davant els vostres enemics. 1.43 Prou que us ho vaig advertir, però no em vau escoltar, sinó que us vau rebel·lar contra l’ordre del Senyor, i us vau entossudir a pujar a la serralada. 1.44 I els amorreus que ocupen aquella serralada us van sortir a l’encontre i us van fer fugir com ho hauria fet un eixam d’abelles, i us van seguir atacant des de Seïr fins a Hormà. 1.45 Després vau tornar i us vau posar a plorar davant del Senyor; però el Senyor no us va fer cas ni us va voler escoltar. 1.46 I vàreu haver de quedar-vos a Cadeix molt de temps, tot el temps que heu viscut allà.”

Deuteronomi 2

2.1 “Després vam canviar el rumb i ens vam dirigir cap al desert, camí del Mar Roig, tal com el Senyor m’havia ordenat. Durant molts dies vam estar donant voltes a la serralada de Seïr. 2.2 Llavors el Senyor em digué: 2.3 Ja fa prou temps que volteu per aquesta serralada; canvieu de rumb cap al nord. 2.4 I dóna aquestes ordres al poble: Ara passareu pel territori dels vostres parents, els descendents d’Esaú, que viuen a Seïr, i tindran por de vosaltres, però aneu amb molt de compte: 2.5 no els ataqueu pas, perquè de la seva terra no us haig de donar ni la petjada d’un peu; la serralada de Seïr l’he donada en propietat a Esaú. 2.6 Tot el que necessiteu per a menjar, els ho comprareu amb diners, i amb diners comprareu fins i tot l’aigua que beureu. 2.7 Ja que el Senyor, el teu Déu, t’ha beneït en tot el que has emprès, ha protegit la teva marxa per aquest gran desert; fa quaranta anys que el Senyor, el teu Déu, és amb tu, i no t’ha mancat mai res. 2.8 Així, doncs, vam passar pel costat dels nostres parents, els descendents d’Esaú, que viuen a Seïr, pel camí de l’Arabà, des d’Elat i d’Ession-Guèber, i canviant el rumb vam prosseguir camí del desert de Moab. 2.9 I el Senyor em digué: No ataquis Moab, no l’incitis a combatre, perquè de la seva terra no us haig de donar cap possessió, perquè als descendents de Lot he concedit Ar com a propietat seva. 2.10 (Antigament hi vivien els emites, un poble gran i nombrós, de gran estatura, com els anaquites. 2.11 Tant ells com els anaquites foren considerats gegants, però els moabites els anomenaven emites. 2.12 També, a Seïr, hi vivien en temps antics els horites, però els descendents d’Esaú els en van expulsar, eliminant-los de davant seu, i al seu lloc s’hi van establir ells, igual com va fer Israel amb la terra de la seva possessió, que el Senyor els concedí.) 2.13 Ara, doncs, alceu-vos i travesseu el torrent de Zèred. I vam passar el torrent de Zèred. 2.14 El temps que vam estar caminant, des de Cadeix-Barnea fins que vam travessar el torrent de Zèred, foren trenta-vuit anys, fins que tota aquella generació de combatents va desaparèixer del campament, tal com el Senyor havia jurat. 2.15 La mà del Senyor va pesar damunt d’ells per a eliminar-los d’enmig del campament, fins a la seva desaparició. 2.16 Succeí que, quan van acabar de morir tots aquells homes de guerra d’entre el poble, 2.17 el Senyor em va dir: 2.18 Avui tu passaràs pels límits de Moab en direcció a Ar, 2.19 i et trobaràs davant dels descendents d’Amon. No els ataquis ni els provoquis al combat, perquè de la terra dels descendents d’Amon no us haig de donar cap possessió, que l’he donada en propietat als descendents de Lot.” 2.20 També aquesta fou considerada una terra de gegants. Des d’antic, els rafaïtes l’habitaven, i els ammonites els anomenaven zamzummites. 2.21 Era un poble gran i nombrós, de gran estatura, com els anaquites, però el Senyor els va exterminar davant els ammonites, de manera que aquests els van expulsar i al seu lloc s’hi van establir ells, 2.22 igual com va fer Déu a favor dels descendents d’Esaú que viuen a Seïr, quan va destruir els horites davant d’ells, per desposseir-los del país i establir-s’hi ells al seu lloc, fins al dia d’avui. 2.23 Com també als avites, que vivien en llogarets prop de Gaza; els caftorites, procedents de Caftor, els van destruir i al seu lloc s’hi van establir ells. 2.24 Alceu-vos, partiu i passeu el torrent d’Arnon. Mira: he posat a la teva mà l’amorreu Sehon, rei d’Heixbon, a ell i el seu país. Comença, doncs, la conquesta, declara-li la guerra. 2.25 Des d’avui començaré a estendre el pànic i el terror a tu en tota l’extensió dels pobles que hi ha sota el cel. Quan sentiran parlar de tu, tremolaran i s'angoixaran per la teva presència. 2.26 Des del desert de Quedemot, vaig enviar missatgers a Sehon, rei d’Heixbon, amb aquestes paraules de pau: 2.27 Vull passar pel teu territori, aniré només pel camí ral, sense desviar-me ni a dreta ni a esquerra. 2.28 Ven-me per diner els aliments perquè mengi, i l’aigua per a beure dóna-me-la per diner. Només vull passar a peu; 2.29 igual com ho han fet amb mi els descendents d’Esaú, que viuen a Seïr, i els moabites, que viuen a Ar, fins que hagi travessat el Jordà cap a la terra que el Senyor, el nostre Déu, ens donarà. 2.30 Però Sehon, el rei d’Heixbon, no va voler deixar-nos passar pels seus dominis; el Senyor, el teu Déu, li havia endurit l’esperit i li havia tornat el cor inflexible, a fi de posar-lo a les teves mans, com ho està encara avui. 2.31 I el Senyor em digué: Mira, he començat a posar a disposició teva Sehon i el seu país. Comença la conquesta per apoderar-te de la seva terra. 2.32 Sehon ens va sortir a l’encontre, ell amb tota la seva gent, per presentar batalla a Jahas, 2.33 però el Senyor, el nostre Déu, ens el va posar a les mans i el vam derrotar, amb els seus fills i tota la seva gent. 2.34 En aquell fet, vam ocupar totes les seves ciutats, i en cada ciutat vam lliurar a l’extermini sagrat homes, dones i nens, sense deixar cap supervivent. 2.35 Les úniques despulles que vam prendre van ser el bestiar i el botí de les poblacions que havíem conquerit. 2.36 Des d’Aroer, situat sobre la riba del torrent d’Arnon, i la ciutat situada a la vall, fins a Galaad, no hi hagué cap ciutat prou fortificada davant nostre; totes elles ens les va lliurar el Senyor, el nostre Déu. 2.37 Només no vas entrar als dominis dels descendents d’Ammon, a tota la riba del torrent de Jaboc, als pobles de la muntanya, ni a cap lloc d’aquells que el Senyor, el nostre Déu, havia prohibit.”

Deuteronomi 3

3.1 “Després vam canviar el rumb i vam pujar pel camí de Basan. I Og, el rei de Basan, va sortir al nostre encontre, amb tota la seva gent, per presentar batalla a Edreí. 3.2 I el Senyor em digué: No li tinguis por, perquè l’he posat a les teves mans, amb tota la seva gent i el seu país. Fes amb ell el mateix que vas fer amb Sehon, el rei amorreu que vivia a Heixbon. 3.3 El Senyor, el nostre Déu, també va fer caure a les nostres mans el rei Og de Basan, amb tota la seva gent, i el vam combatre fins que, dels seus, no en va quedar cap supervivent. 3.4 En aquell fet, vam conquerir totes les seves ciutats; no hi hagué cap plaça forta que no li prenguéssim: seixanta ciutats, tota la regió d’Argob, el domini d’Og a Basan. 3.5 Aquestes ciutats eren totes fortificades, amb muralles altes i portes amb forrellats. Això sense comptar el gran nombre de poblats sense muralla. 3.6 Totes les vam destruir com vam fer amb Sehon, rei d’Heixbon, exterminant a cada ciutat homes, dones i nens. 3.7 Però el bestiar i el botí de les ciutats ens ho vam endur per a nosaltres. 3.8 En aquell fet vam arrancar del poder d’aquells dos reis amorreus el territori situat en aquesta part del Jordà, des del torrent d’Arnon fins a la muntanya de l’Hermon. 3.9 (Els sidonis, a l’Hermon, l’anomenen Sirion, i els amorreus l’anomenen Senir.) 3.10 També totes les poblacions de l’altiplà, tot Galaad i tot Basan, fins a Salcà i Edreí, ciutats del regne d’Og a Basan. 3.11 Perquè Og, rei de Basan, va ser l’últim supervivent dels rafaïtes. Per cert, el seu llit era un llit de ferro, i es troba a Rabà dels ammonites. Fa nou colzades de llarg i quatre colzades d’ample, segons el colze d’un home. 3.12 D’aquell territori que vam ocupar en aquella ocasió, la regió que va d’Aroer, situada sobre el torrent d’Arnon, fins a la meitat de la serralada de Galaad, amb les seves poblacions, la vaig donar als rubenites i als gadites; 3.13 i la resta de Galaad i tot Basan, el reialme d’Og, el vaig donar a la mitja tribu de Manassès. Tota la regió d’Argob, amb tot el Basan, és la que fou anomenada terra de gegants. 3.14 Jaïr, fill de Manassès, prengué tota la regió d’Argob, fins a la frontera dels gueixurites i els maacatites, i va posar el seu propi nom a les contrades de Basan, anomenant-les poblets de Jaïr, que encara perdura. 3.15 A Maquir li vaig donar Galaad. 3.16 Als rubenites i els gadites els vaig donar la regió que va de Galaad fins al torrent d’Arnon, fent de límit el centre del torrent, i fins al torrent de Jaboc, frontera dels descendents d’Ammon. 3.17 També l’Arabà, amb el Jordà com a límit, des de Genesaret fins al Mar de l’Arabà, que és el Mar Mort, al peu dels vessants de Pisgà, a l’orient. 3.18 En aquella ocasió us vaig manar això: El Senyor, el vostre Déu, us ha donat aquesta terra en propietat; tots els homes de guerra passaran armats al davant dels vostres germans, els fills d’Israel; 3.19 només es quedaran a les ciutats que us he donat les vostres dones, la vostra mainada i els ramats, que reconec que és molt nombrós, 3.20 fins que el Senyor hagi establert els vostres germans, com ho ha fet amb vosaltres, i ells també hagin pres possessió de la terra que el Senyor, el vostre Déu, els donarà a l’altra banda del Jordà. Llavors, cada un de vosaltres podrà tornar a la propietat que us he donat. 3.21 En aquell temps també vaig ordenar a Josuè això: Els teus ulls han vist tot el que acaba de fer el Senyor, el vostre Déu, amb aquests dos reis; així seguirà fent el Senyor amb tots els reialmes per on passaràs. 3.22 No els tinguis por, perquè el mateix Senyor, el vostre Déu, lluitarà per vosaltres. 3.23 En aquell temps jo vaig suplicar així al Senyor: 3.24 Senyor Etern, tu has començat a mostrar al teu servent la teva grandesa i la teva mà poderosa, perquè, quin déu hi ha al cel o a la terra que pugui igualar les teves obres o pugui igualar els teus fets prodigiosos? 3.25 Et prego que em deixis passar, a fi que pugui veure aquella bona terra que hi ha a l’altra banda del Jordà, aquella serralada esplèndida i el Líban. 3.26 Però el Senyor s’havia enutjat amb mi per culpa vostra, i no em va escoltar. El Senyor em digué: Prou, no em tornis a parlar més d’això! 3.27 Puja al cim del Pisgà i alça la vista cap a ponent, cap al nord, cap al migdia i cap a llevant, i contempla-ho amb els teus ulls, perquè no passaràs aquest Jordà. 3.28 Però dóna instruccions a Josuè, encoratja’l i anima’l, perquè ell ha de passar al capdavant d’aquest poble i és ell qui el durà a prendre possessió de la terra que podràs veure. 3.29 I ens vam quedar a la vall, davant Betpeor.”

Deuteronomi 4

4.1 “Ara, Israel, escolta els estatuts i les lleis que us ensenyo perquè els practiqueu, a fi que visqueu i entreu a posseir la terra que el Senyor, el Déu dels vostres pares, us concedeix a vosaltres. 4.2 No afegireu ni traureu res a les prescripcions que jo us dono; compliu els manaments del Senyor, el vostre Déu, que jo us trameto. 4.3 Els vostres ulls han vist el que el Senyor ha fet en el cas de Baal-Peor: tots els homes que van seguir Baal-Peor, el Senyor, el teu Déu, els va exterminar d’enmig vostre; 4.4 en canvi vosaltres, que us heu mantingut fidels al Senyor, el vostre Déu, esteu tots vius actualment. 4.5 Mireu, com el Senyor, el meu Déu, m’ha ordenat, jo us ensenyo estatuts i lleis perquè els poseu en pràctica a la terra on aneu a entrar per prendre’n possessió. 4.6 Tingueu-los presents i observeu-los, perquè això serà la vostra saviesa i la vostra intel·ligència als ulls dels pobles, que en assabentar-se de tots aquests estatuts diran: Certament, aquesta gran nació és un poble savi i entenimentat. 4.7 Perquè, quina nació hi ha tan gran que tingui els seus déus tan a prop seu com ho està el Senyor, el nostre Déu, sempre que nosaltres l’invoquem? 4.8 Quina nació hi ha tan gran que tingui estatuts i lleis tan justes, com és tota aquesta llei que avui us proposo? 4.9 Para compte i guarda’t molt, no sigui que t’oblidis de tot el que has vist amb els teus propis ulls, ni deixis que s'esvaeixin del teu cor en tots els dies de la teva vida; ans els faràs conèixer als teus fills i als fills dels teus fills. 4.10 El dia que et vas presentar davant el Senyor, el teu Déu, a l’Horeb, quan el Senyor em va dir: Aplega’m el poble, perquè jo els faci sentir les meves paraules i aprenguin a tenir temor de mi tots els dies que visquin damunt la terra, i així ho ensenyin als seus fills; 4.11 vosaltres, llavors, us vau acostar i us vau quedar al peu de la muntanya, i la muntanya flamejava fins al centre del cel formant un núvol negre i densa foscúria. 4.12 I el Senyor va parlar amb vosaltres des del centre del foc. Vau poder sentir la remor de les paraules, però no vau veure cap figura, només vau sentir una veu. 4.13 Us va revelar la seva aliança i us va ordenar que complíssiu els deu manaments que va escriure sobre dues taules de pedra. 4.14 En aquella ocasió, em va ordenar a mi que us ensenyés els estatuts i les lleis perquè les poséssiu en pràctica a la terra que aneu a entrar per ocupar-la. 4.15 Tingueu molt de compte per vosaltres mateixos, perquè el dia que el Senyor va parlar amb vosaltres a l’Horeb, des de dins del foc, vosaltres no vau veure cap mena de figura, 4.16 per això, no us pervertíssiu pas fabricant un ídol per a vosaltres, una imatge a semblança de cap figura o forma masculina o femenina; 4.17 ni cap representació d’animals terrestres o d’ocells voladors; 4.18 ni dels rèptils que s'arrosseguen per terra o dels peixos que viuen a les aigües subterrànies. 4.19 I quan contemplis el cel i admiris el sol, la lluna i les estrelles, amb tota l’estelada celeste, no et deixis endur per adorar-los ni donar-los culte, perquè és el Senyor, el teu Déu, qui els ha repartit per tots els pobles que hi ha sota el cel, 4.20 mentre que a vosaltres us ha escollit el Senyor, i us ha tret d’aquella fornal de ferro, l’Egipte, perquè fóssiu el poble del seu heretatge, com sou ara. 4.21 El Senyor es va indignar contra mi per causa vostra i va jurar que jo no passaria el Jordà ni entraria en aquella bona terra que el Senyor, el teu Déu, et dóna en propietat. 4.22 Per tant, jo haig de morir en aquesta terra sense poder passar el Jordà; vosaltres, però, passareu i posseireu aquella bona terra. 4.23 Tingueu compte de no trencar l’aliança que el Senyor, el vostre Déu, va pactar amb vosaltres; no us feu cap escultura que representi qualsevol de les coses que el Senyor, el teu Déu, t’ha prohibit. 4.24 Perquè el Senyor, el teu Déu, és un foc devorador, un Déu gelós. 4.25 Quan hàgiu engendrat fills i néts, i us hàgiu fet vells en aquest país, si us pervertiu fabricant-vos alguna escultura figurativa de qualsevol cosa, fent allò que és dolent als ulls del Senyor, el vostre Déu, i provocant la seva ira, 4.26 prenc avui per testimoni contra vosaltres el cel i la terra que aviat desapareixereu de sobre la terra on ara us dirigiu, traspassant el Jordà, per conquerir-la; no hi durareu gaire temps, sinó que hi sereu totalment exterminats. 4.27 El Senyor us dispersarà entre els pobles i quedareu en reduït nombre entre els pobles on el Senyor us farà anar. 4.28 Allí servireu déus de manufactura humana, déus de fusta i de pedra, que no hi veuen, ni hi senten, ni mengen, ni respiren. 4.29 Des d’allà, però, quan buscaràs el Senyor, el teu Déu, el trobaràs, si el cerques amb tot el teu cor i amb tota la teva ànima. 4.30 Quan et sentis angoixat i et sobrevinguin totes aquestes coses en temps a venir, tornaràs al Senyor, el teu Déu, i escoltaràs la seva veu; 4.31 perquè el Senyor, el teu Déu, és un Déu bondadós; no et deixarà ni et destruirà, ni oblidarà el pacte que va jurar als teus pares. 4.32 Pregunta, si vols, als temps passats, anteriors a tu, des del dia que Déu va crear l’home sobre la terra, de l’un extrem del cel fins a l’altre extrem del cel, si ha succeït alguna cosa tan gran com aquesta, o si s’ha sentit mai res de semblant. 4.33 ¿Hi ha hagut mai algun poble que hagi sentit la veu de Déu parlant enmig del foc, com tu l’has sentida, i que hagi sobreviscut? 4.34 ¿Hi ha hagut mai cap déu que hagi intentat de venir a treure un poble per a ell d’enmig d’un altre poble, amb proves, senyals i prodigis, que fes la guerra amb mà forta i braç extens, amb fets aterradors, com tot el que el Senyor, el teu Déu, ha fet per tu a l’Egipte, davant els teus propis ulls? 4.35 A tu et fou mostrat perquè sabessis que el Senyor Etern és l’únic Déu, i que no n’hi ha cap més fora d’ell. 4.36 Des del cel t’ha fet sentir la seva veu per corregir-te, i sobre la terra t’ha fet veure el seu gran foc, i has sentit les seves paraules d’enmig del foc. 4.37 Perquè va estimar els teus avantpassats i va elegir la seva descendència que vindrà després d’ells, et va treure d’Egipte personalment, amb gran poder, 4.38 i ha desposseït davant teu nacions més grans i poderoses que tu, per fer-t’hi entrar i donar-te en propietat la seva terra, com ho és avui. 4.39 Reconeix doncs, avui, i pensa dintre teu, que el Senyor Etern és l’únic Déu, allà dalt del cel com aquí baix a la terra; no n’hi ha cap més. 4.40 Per tant, guarda els seus estatuts i els seus preceptes que jo t’he prescrit avui, a fi que et vagi bé, a tu i als teus fills després de tu, i allarguis els teus dies sobre la terra que el Senyor, el teu Déu, et dóna per sempre.” 4.41 Llavors Moisès va fer que es reservessin tres ciutats a l’est del Jordà, a la banda del llevant, 4.42 a fi que pogués refugiar-s’hi l’homicida que hagués mort involuntàriament una altra persona, sense que hi hagués una enemistat anterior, i pogués exiliar-se en una d’aquestes ciutats per salvar la vida: 4.43 Bèsser, a l’estepa, a la regió de la planura, per als rubenites; Ramot, a Galaad, per als gadites; i Golan, a Basan, per als manassites. 4.44 Aquesta és la llei que Moisès va exposar als fills d’Israel. 4.45 Prescripcions, estatuts i decrets que Moisès va prescriure als fills d’Israel quan van sortir d’Egipte; 4.46 quan eren a l’est del Jordà, a la vall enfront de Betpeor, al país de Sehon, el rei amorreu que habitava a Heixbon, a qui Moisès i els fills d’Israel van derrotar a la sortida d’Egipte, 4.47 conquerint la seva terra i la terra d’Og, el rei de Basan; dos reis dels amorreus que ocupaven aquesta part del Jordà, cap a la banda de llevant, 4.48 des d’Aroer, situada sobre la riba del torrent d’Arnon, fins a la muntanya de Sirion, altrament dit l’Hermon; 4.49 i tot l’Arabà, de la banda oriental del Jordà, fins al Mar Mort, al peu dels vessants del Pisgà.

Deuteronomi 5

5.1 Moisès va convocar tot Israel i els digué: “Escolta, Israel, els estatuts i les lleis que dicto a la teva oïda avui perquè els aprenguis i tinguis cura de complir-los. 5.2 El Senyor, el nostre Déu, va fer un pacte amb nosaltres a l’Horeb. 5.3 Aquest pacte no el va fer amb els nostres avantpassats, sinó amb nosaltres; tots els qui estem aquí presents i en vida. 5.4 Cara a cara va parlar el Senyor a la muntanya, enmig del foc. 5.5 En aquell moment, jo feia de mitjancer entre el Senyor i vosaltres per tal d’exposar-vos la paraula del Senyor, ja que a vosaltres us feia por el foc i no vau pujar a la muntanya. Ell digué: 5.6 Jo sóc el Senyor Etern, el teu Déu, que t’he fet sortir de la terra d’Egipte, de la casa de servitud. 5.7 No tindràs altres déus davant meu. 5.8 No et faràs escultura ni cap imatge del que hi ha dalt del cel ni del que hi ha a baix a la terra, ni del que hi ha a les aigües de sota de la terra. 5.9 No t’inclinaràs davant seu ni els donaràs culte, perquè jo, el Senyor Etern, sóc el teu Déu, Déu gelós, que castigo la iniquitat dels pares sobre els fills fins a la tercera i la quarta generació d’aquells que m’odien; 5.10 però mantinc la misericòrdia per mil generacions amb aquells qui m’estimen i guarden els meus manaments. 5.11 No prendràs en va el nom del Senyor Etern, el teu Déu, perquè el Senyor no tindrà per innocent el qui pren el seu nom en va. 5.12 Tingues present el dissabte per a santificar-lo, com el Senyor, el teu Déu, t’ha manat. 5.13 Sis dies treballaràs per dur a terme tota la teva feina, 5.14 però el dia setè és de descans, dedicat al Senyor, el teu Déu. No facis cap feina; ni tu, ni el teu fill, ni la teva filla, ni el teu servent, ni la teva criada, ni el teu bou, ni el teu ase, ni cap dels teus animals, ni el foraster resident als teus dominis, perquè puguin reposar el teu servent i la teva criada com tu mateix. 5.15 Recorda’t que vas ser esclau a la terra d’Egipte, i que el Senyor, el teu Déu, et va treure d’allí amb mà forta i braç extens; per això el Senyor, el teu Déu, t’ha prescrit que guardis el dia del descans. 5.16 Honra el pare i la mare, com el Senyor, el teu Déu, t’ha manat, a fi que els teus dies siguin perllongats i tot et vagi bé damunt la terra que el Senyor, el teu Déu, et dóna. 5.17 No mataràs. 5.18 No cometràs adulteri. 5.19 No robaràs. 5.20 No donaràs fals testimoni contra el teu proïsme. 5.21 No cobejaràs la muller del teu proïsme, ni la casa del teu proïsme, ni el seu camp, ni el seu servent, ni la seva criada, ni el seu bou, ni el seu ase, ni res del que pertany al teu proïsme. 5.22 Aquestes són les paraules que el Senyor va dirigir a tota la vostra assemblea a la muntanya, des del foc, entre la foscor i denses nuvolades, amb una veu potent. I sense afegir-hi res més les va gravar sobre dues taules de pedra i me les va donar. 5.23 Succeí que, quan vosaltres vau sentir la veu que venia de la foscúria, mentre la muntanya era tota una flama de foc, us vau acostar a mi tots els caps de les tribus, juntament amb els vostres ancians, 5.24 i em vau dir: Heus aquí que el Senyor, el nostre Déu, ens ha mostrat la seva glòria i la seva grandesa, i hem sentit la seva veu des del foc. Avui hem pogut comprovar com Déu parla a l’home i aquest pot restar viu. 5.25 Però, per què hem de morir ara? Aquest gran foc ens consumirà! Si tornem a sentir la veu del Senyor, el nostre Déu, morirem. 5.26 Perquè, qui dels mortals hi ha que hagi sentit la veu del Déu vivent parlant des del foc, com nosaltres l’hem sentida, i hagi viscut? 5.27 Vés-hi tu, i escolta tot el que el Senyor, el nostre Déu, digui; després tu ens diràs a nosaltres tot el que el Senyor, el nostre Déu, t’hagi comunicat, i nosaltres ho escoltarem i ho complirem. 5.28 El Senyor va escoltar les vostres paraules quan parlàveu amb mi i em digué: He sentit les paraules d’aquest poble quan t’han parlat. Tot el que t’han dit està bé. 5.29 Tant de bo que mantinguessin aquesta disposició d’ànim per reverenciar-me i guardar tots els meus manaments tothora. Així tot els aniria bé, a ells i als seus fills, per sempre. 5.30 Vés i digues-los: Torneu-vos-en a les vostres tendes. 5.31 Però tu queda’t aquí amb mi, que vull exposar-te tots els manaments, els estatuts i les lleis que tu els has d’ensenyar perquè els practiquin a la terra que els donaré en possessió. 5.32 Mireu, doncs, de posar-los en pràctica, tal com us ha manat el Senyor, el vostre Déu. No us desvieu ni a dreta ni a esquerra. 5.33 Seguireu en tot i per tot el camí que us ha prescrit el Senyor, el vostre Déu, a fi que pugueu viure, ser feliços i prolongueu els dies a la terra que aneu a posseir.”

Deuteronomi 6

6.1 “Aquests són els manaments, els estatuts i les lleis que el Senyor, el vostre Déu, ha ordenat que us ensenyés perquè els practiqueu a la terra que entreu a posseir, 6.2 a fi que reverenciïs el Senyor, el teu Déu, observant tots els seus estatuts i els seus manaments que jo t’ordeno, tu, el teu fill i el fill del teu fill, tots els dies de la teva vida, i així allarguis els teus dies. 6.3 Escolta, Israel, i estigues atent a complir-les perquè et vagi bé i esdevinguis nombrós, tal com t’ha promès el Senyor, el Déu dels teus avantpassats, a la terra que regalima llet i mel. 6.4 Escolta, Israel: El Senyor, el nostre Déu, el Senyor Etern, és únic. 6.5 Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima i amb totes les teves forces. 6.6 I aquestes paraules que avui et mano estaran en el teu cor; 6.7 les inculcaràs als teus fills, les explicaràs a casa teva, anant pel camí, quan vagis a dormir i quan et llevis. 6.8 Les lligaràs a la teva mà com un senyal i te les posaràs entre els ulls com un frontal. 6.9 Les escriuràs sobre els brancals de casa teva i a les teves portes. 6.10 Quan el Senyor, el teu Déu, t’haurà introduït a la terra que va jurar als teus pares, Abraham, Isaac i Jacob, que et donaria, ciutats grans i magnífiques que tu no has construït, 6.11 cases plenes de tota mena de béns que tu no has omplert, cisternes fondes que tu no has excavat, vinyes i oliveres que tu no has plantat, i puguis menjar i atipar-te, 6.12 tingues compte de no oblidar el Senyor que t’ha tret de la terra d’Egipte, de la casa d’esclavatge. 6.13 Reverenciaràs el Senyor, el teu Déu, el serviràs i en el seu nom juraràs. 6.14 No vagis darrere altres déus, les divinitats dels pobles veïns teus; 6.15 perquè el Senyor, el teu Déu, que habita enmig teu, és un Déu gelós; no sigui que la seva ira s’encengui contra tu i et faci desaparèixer de sobre la superfície de la terra. 6.16 No temptaràs el Senyor, el teu Déu, com el vas temptar a Massà. 6.17 Guardeu curosament els manaments del Senyor, el vostre Déu, els seus dictàmens i estatuts que t’ha manat. 6.18 Faràs el que és just i bo als ulls del Senyor, a fi que tot et vagi bé i puguis entrar a posseir aquella bona terra que el Senyor va jurar de donar als teus avantpassats; 6.19 i perquè ell expulsi tots els teus enemics de davant teu, tal com el Senyor t’ha promès. 6.20 Quan algun dia el teu fill et pregunti: Què són els preceptes, els estatuts i les lleis que us va ordenar el Senyor, el nostre Déu?, 6.21 llavors diràs al teu fill: érem esclaus del faraó a l’Egipte, i el Senyor ens en va treure amb mà forta. 6.22 El Senyor va obrar senyals i prodigis grans i terribles contra l’Egipte, contra el faraó i contra tota la seva casa, davant dels nostres ulls, 6.23 però a nosaltres ens va treure d’allí per conduir-nos i donar-nos la terra que va prometre sota jurament als nostres avantpassats. 6.24 El Senyor ens va manar que complíssim tots aquests estatuts, de reverenciar el Senyor, el nostre Déu, pel bé nostre, tots els dies, a fi que ell ens doni vida, com fins avui. 6.25 I assolirem justícia mentre procurem complir tots aquests manaments davant el Senyor, el nostre Déu, com ell ens ho té manat.”

Deuteronomi 7

7.1 “Quan el Senyor, el teu Déu, t’haurà introduït a la terra on vas per prendre’n possessió, i haurà expulsat moltes nacions de davant teu: els hitites, els guirgaixites, els amorreus, els cananeus, els perizites, els hivites i els jebuseus, set nacions més nombroses i més fortes que tu, 7.2 i quan el Senyor, el teu Déu, les haurà posades a les teves mans i tu les hauràs derrotades, les lliuraràs a l’extermini sagrat; no hi faràs cap mena de pacte ni en tindràs compassió. 7.3 No emparentaràs amb ells. No donaràs la teva filla al seu fill, ni prendràs la seva filla per al teu fill; 7.4 perquè desviaran el teu fill de l’obediència a mi i donaran culte a déus estranys, provocant que s’encengui la ira del Senyor contra tu, i ben aviat seràs destruït. 7.5 Tot al contrari, el que heu de fer amb ells és això: enderrocareu els seus altars, esmicolareu les seves estàtues, tallareu els seus troncs sagrats i cremareu les seves escultures. 7.6 Perquè tu ets un poble consagrat per al Senyor, el teu Déu. A tu et va escollir el Senyor, el teu Déu, perquè siguis el seu poble, propietat preuada entre tots els pobles que hi ha sobre la superfície de la terra. 7.7 No és perquè fóssiu vosaltres més nombrosos que tots els altres pobles que el Senyor us ha estimat i us ha escollit, que més aviat sou el més petit d’entre tots els pobles, 7.8 sinó que ha estat per l’amor que el Senyor us té i per guardar el jurament que va fer als vostres avantpassats, que el Senyor us ha tret amb mà forta i us ha redimit de la casa d’esclavatge, del poder del faraó, el rei d’Egipte. 7.9 Reconeix, doncs, que el Senyor, el teu Déu, és el Déu veritable, el Déu fidel, que manté el pacte i la misericòrdia, fins a mil generacions, amb aquells qui l’estimen i guarden els seus manaments, 7.10 mentre que a aquells qui l’odien els paga en la pròpia cara el que mereixen, exterminant-los. No serà remis amb aquell qui l’odia; en la pròpia cara li pagarà el que mereix. 7.11 Guarda, doncs, els manaments, els estatuts i les lleis que avui t’ordeno que compleixis. 7.12 I serà que, per haver atès aquestes lleis, haver-les guardat i posat en pràctica, el Senyor, el teu Déu, mantindrà amb tu el pacte i la misericòrdia que va prometre sota jurament als teus avantpassats. 7.13 T’estimarà, et beneirà i et multiplicarà, beneirà el fruit de les teves entranyes, el producte de la teva terra, el teu blat, el teu vi, el teu oli, les cries de les teves vaques i les cries dels teus ramats, a la terra que va jurar als teus avantpassats que et donaria. 7.14 Seràs beneït més que tots els pobles; no hi haurà cap home ni cap dona estèril entre els teus, ni entre el teu bestiar. 7.15 El Senyor apartarà de tu tota malaltia; no deixarà que caigui damunt teu cap d’aquelles plagues malignes d’Egipte que tu ja coneixes, sinó que les descarregarà sobre els teus enemics. 7.16 Has de destruir totes les nacions que el Senyor, el teu Déu, posarà a les teves mans. No te les has de mirar amb llàstima, ni has de donar culte als seus déus; seria un parany per a tu. 7.17 Si penses en el teu cor: Aquests pobles són més nombrosos que jo; com els podré expulsar? 7.18 No els tinguis por; recorda’t bé del que va fer el Senyor, el teu Déu, al faraó i a tot l’Egipte, 7.19 les grans proves que han vist els teus ulls, els senyals i prodigis, la mà forta i el braç potent amb què el Senyor, el teu Déu, te’n va treure. Igualment farà el Senyor, el teu Déu, amb tots els pobles que ara tems. 7.20 Que també el Senyor, el teu Déu, enviarà contra ells tàvecs fins que desapareguin els supervivents i els qui s’amaguin de la teva presència. 7.21 No els tinguis por, perquè enmig teu hi ha el Senyor, el teu Déu, Déu gran i temible. 7.22 El Senyor, el teu Déu, a poc a poc anirà traient de davant teu aquestes nacions; no les podràs exterminar ràpidament, a fi que no es multipliquin contra tu les feres del camp, 7.23 sinó que, el Senyor, el teu Déu, te les posarà a les mans i les omplirà de gran consternació fins que siguin destruïdes. 7.24 També farà caure a les teves mans els seus reis, i esborraràs el seu nom de sota la capa del cel; ningú no podrà plantar-te cara quan tu els destrueixis. 7.25 Cremaràs al foc les imatges dels seus déus, i no cobejaràs la plata i l’or que les cobreix ni t’ho apropiaràs, perquè no et siguin un parany, ja que això és una abominació per al Senyor, el teu Déu. 7.26 No fiquis a casa teva cap cosa abominable, perquè et faries anatema igual que ella. Detesta-les en absolut i abomina-les totalment, perquè són anatema.”

Deuteronomi 8

8.1 “Tots els manaments que jo us mano avui, procurareu de guardar-los, a fi que visqueu i us multipliqueu i entreu a prendre possessió de la terra que el Senyor va prometre sota jurament als vostres avantpassats. 8.2 Recordaràs tot el camí per on el Senyor, el teu Déu, t’ha portat aquests quaranta anys en el desert, a fi d’afligir-te i provar-te per saber el que hi havia al teu cor i si guardaries els seus manaments o no. 8.3 Et va afligir i et va deixar passar fam per després alimentar-te amb aquell mannà que tu no havies conegut, ni havien conegut els teus avantpassats, per fer-te veure que l’home no viu sols de pa, sinó que l’home viu de tot el que surt de la boca del Senyor. 8.4 El teu vestit no s’ha envellit damunt teu, ni el teu peu no s’ha inflat durant aquests quaranta anys. 8.5 Reconeix doncs, de tot cor, que, igual com un home corregeix el seu fill, així mateix et corregeix el Senyor, el teu Déu, 8.6 a fi que guardis els manaments del Senyor, el teu Déu, seguint els seus camins i reverenciant-lo. 8.7 Perquè el Senyor, el teu Déu, et condueix a una terra fèrtil, una terra de torrents d’aigua, de fonts i deus que brollen de les valls i les muntanyes; 8.8 terra de blat i d’ordi, de vinyes, figueres i magraners; terra d’oliveres, d’oli i de mel; 8.9 terra on menjaràs el pa sense escassesa i on res no et faltarà; terra que té pedres de ferro i on podràs treure coure de les muntanyes. 8.10 Podràs menjar i atipar-te, i beneiràs el Senyor, el teu Déu, per la bona terra que t’haurà donat. 8.11 Vés en compte de no oblidar el Senyor, el teu Déu, deixant d’observar els seus manaments, les seves lleis i els seus estatuts que jo et dono avui; 8.12 no sigui que, quan hagis menjat i t’hagis atipat, quan t’hagis construït bones cases i t’hi hagis establert, 8.13 quan s’hagin augmentat les teves vaques i els teus ramats, i tinguis plata i or abundants, i tots els teus béns siguin molts, 8.14 el teu cor se’n enorgulleixi i t’oblidis del Senyor, el teu Déu, que t’ha tret de la terra d’Egipte, de la casa de servitud; 8.15 que t’ha conduït a través d’aquell desert gran i terrible, de serps ardents i escorpins, terra àrida, sense aigua, on ell va fer rajar-ne per a tu de la roca dura; 8.16 que en el desert et va alimentar amb el mannà, desconegut pels teus avantpassats, a fi d’afligir-te i provar-te i per fer-te un gran bé més endavant, 8.17 i llavors diguis en el teu cor: El meu poder i la força de les meves mans m’han procurat aquesta riquesa. 8.18 Al contrari, cal que et recordis del Senyor, el teu Déu, perquè ell és qui et dóna força per a obtenir prosperitat, a fi de complir el pacte que va jurar als teus avantpassats, com fins al dia d’avui. 8.19 Però si tu alguna vegada arribessis a oblidar el Senyor, el teu Déu, i anessis darrere altres déus, donant-los culte i adorant-los, declaro avui contra vosaltres que certament sereu destruïts. 8.20 Igual com les nacions que el Senyor ha destruït davant vostre, així desapareixereu vosaltres, per no haver escoltat la veu del Senyor, el vostre Déu.”

Deuteronomi 9

9.1 “Escolta Israel: Avui passaràs el Jordà per entrar a conquerir nacions més grans i més fortes que tu, amb grans ciutats emmurallades fins al cel, 9.2 un poble nombrós i gent d’elevada estatura, els fills dels anaquites, que ja coneixes i dels quals has sentit dir: Qui podrà resistir davant dels fills d’Anac? 9.3 Però cal que sàpigues avui que és el Senyor qui passarà davant teu com un foc devastador; ell els destruirà i els sotmetrà davant teu perquè els puguis expulsar i els exterminis ràpidament, com t’ha promès el Senyor. 9.4 Quan el Senyor, el teu Déu, els haurà expulsat del teu davant, no diguis dintre teu: És per la meva integritat que el Senyor m’ha dut a posseir terra, perquè, de fet, és per la pròpia maldat d’aquelles nacions que el Senyor les expulsa de davant teu. 9.5 No és pas per la teva integritat ni per la rectitud del teu cor que entres a posseir la seva terra; és per les perversitats d’aquestes nacions que el Senyor, el teu Déu, les desposseeix davant teu, i per complir la promesa que el Senyor va jurar als teus pares, a Abraham, a Isaac i a Jacob. 9.6 Entén bé que no és per la teva integritat que el Senyor, el teu Déu, et dóna la possessió d’aquesta terra excel•lent, ja que tu ets un poble tossut i rebel al jou. 9.7 Fes memòria, i no te n’oblidis mai, que al desert vas provocar el Senyor, el teu Déu. Des del dia que vau sortir de la terra d’Egipte fins que vau arribar en aquest lloc, heu estat rebels al Senyor. 9.8 A l’Horeb vau provocar el Senyor; tant, que el Senyor es va indignar contra vosaltres fins al punt de voler destruir-vos. 9.9 Quan jo vaig pujar a la muntanya per rebre les taules de pedra, les taules del pacte que el Senyor havia fet amb vosaltres, vaig estar a la muntanya quaranta dies i quaranta nits, sense menjar pa ni beure aigua. 9.10 I el Senyor em va donar les dues taules de pedra escrites amb el dit de Déu, i que contenien totes les paraules que el Senyor us havia adreçat a la muntanya, des del mig del foc, el dia de l’assemblea. 9.11 Al cap dels quaranta dies i les quaranta nits, el Senyor em va donar les dues taules de pedra, les taules del pacte. 9.12 El Senyor em digué: Alça’t, baixa de pressa d’aquí, perquè el teu poble que vas treure d’Egipte s’ha corromput. Ben aviat s’han apartat del camí que jo els havia prescrit; s’han fabricat una imatge de fosa. 9.13 El Senyor em digué: M’he fixat en aquesta gent i m’adono que és un poble tossut i rebel al jou. 9.14 Deixa’m que els destrueixi i esborri el seu nom de sota la capa del sol, i faré de tu una nació més forta i més gran que no pas ells. 9.15 Llavors em vaig girar i vaig començar a baixar de la muntanya, tota abrandada de foc, duent a les mans les dues taules del pacte. 9.16 Quan vaig mirar, vaig veure que havíeu pecat contra el Senyor, el vostre Déu: us havíeu fabricat un vedell de fosa; ben aviat us havíeu apartat del camí que el Senyor us havia prescrit. 9.17 Aleshores vaig agafar les dues taules i amb les dues mans les vaig llençar, trencant-les davant els vostres ulls. 9.18 Després em vaig postrar davant el Senyor, i, com l’altra vegada, vaig estar quaranta dies i quaranta nits sense menjar pa ni beure aigua, a causa del gran pecat que havíeu comès fent allò que és dolent als ulls del Senyor, provocant la seva ira; 9.19 perquè m’esfereïa la còlera i el furor amb què el Senyor s’havia indignat contra vosaltres, fins al punt de voler destruir-vos. Però també aquest cop em va escoltar el Senyor. 9.20 També contra Aaron es va indignar el Senyor amb violència, fins al punt de voler-lo exterminar, però també en aquell cas vaig intercedir per ell. 9.21 Després vaig agafar el vostre objecte pecaminós, el vedell que havíeu fabricat, i el vaig tirar al foc, el vaig esmicolar i el vaig moldre fins a fer-lo pols, i vaig llençar la seva pols al torrent que baixa de la muntanya. 9.22 També a Taberà, i a Massà, i a Quibrot-Ataavà provocàreu el Senyor. 9.23 I quan el Senyor us va enviar de Cadeix-Barnea i us digué: Pugeu a conquerir la terra que us dono, us vau rebel•lar contra la paraula del Senyor, el vostre Déu, i no el vau creure ni vau escoltar la seva veu. 9.24 Heu estat rebels contra el Senyor des del dia que us vaig conèixer. 9.25 Aleshores em vaig agenollar davant el Senyor i vaig estar aquests quaranta dies i quaranta nits prosternat, perquè el Senyor havia parlat de destruir-vos, 9.26 i vaig pregar al Senyor dient: Senyor, Déu Etern, no destrueixis el teu poble, la teva heretat que vas redimir amb la teva grandesa, que has tret d’Egipte amb mà poderosa! 9.27 Recorda’t dels teus servents, Abraham, Isaac i Jacob. No tinguis en compte l’obstinació d’aquest poble ni la seva maldat ni el seu pecat; 9.28 perquè no diguin al país d’on l’has fet sortir: Com que el Senyor no ha pogut introduir-los a la terra que els havia promès, i per haver-los avorrit, els ha tret per fer-los morir en el desert. 9.29 Ells són el teu poble, la teva heretat, que tu vas treure amb el teu gran poder i el teu braç estès.”

Deuteronomi 10

10.1 “En aquell temps, el Senyor em digué: Talla’t dues taules de pedra com les primeres, i puja fins a on sóc jo, a la muntanya. Fes-te també una arca de fusta. 10.2 Jo escriuré sobre les taules les paraules que hi havia a les primeres que tu vas esmicolar, i les dipositaràs a l’arca. 10.3 Vaig fer una arca amb fusta d’acàcia i vaig tallar dues taules de pedra com les primeres, i vaig pujar a la muntanya portant les dues taules a la mà. 10.4 Ell va gravar sobre les taules el mateix que havia escrit abans, els deu manaments que el Senyor us havia prescrit a la muntanya, des del mig del foc, el dia de l’assemblea, i me les va donar. 10.5 Vaig baixar de la muntanya i vaig dipositar les dues taules dins l’arca que havia fet, i allí estan, tal com el Senyor em va ordenar. 10.6 Després els fills d’Israel emprengueren la marxa des dels pous de Bené-Jaacan fins a Mosserà, on va morir Aaron i on fou enterrat. Llavors el seu fill Eleazar va ser constituït gran sacerdot per a ocupar els seu lloc. 10.7 D’allí van seguir la marxa fins a Gudgod, i de Gudgod fins a Jotbata, una regió de rierols d’aigua. 10.8 En aquell temps, el Senyor va separar la tribu de Leví perquè dugués l’arca del Pacte del Senyor i perquè estigués a la presència del Senyor per ministrar davant seu i per beneir en nom seu, fins al dia d’avui. 10.9 És per això que Leví no té part ni herència entre els seus germans; el Senyor és la seva herència, tal com el Senyor, el teu Déu, li ho va prometre. 10.10 Jo vaig quedar-me a la muntanya, com la primera vegada, quaranta dies i quaranta nits. També aquesta vegada el Senyor em va escoltar i va renunciar a destruir-te. 10.11 I el Senyor em va dir: Aixeca’t, vés i emprèn la marxa davant del poble perquè vagin a prendre possessió de la terra que vaig jurar als seus avantpassats que els donaria. 10.12 I ara, Israel, ¿què és el que el Senyor, el teu Déu, exigeix de tu, sinó únicament que reverenciïs el Senyor, el teu Déu, que segueixis tots els seus camins, estimant-lo i servint el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor i amb tota la teva ànima, 10.13 que guardis els manaments del Senyor i els seus estatuts que avui et prescric, a fi que tot et vagi bé? 10.14 Mira: al Senyor, el teu Déu, pertanyen el cel i el cel dels cels, la terra i tot el que conté; 10.15 i amb tot, el Senyor va preferir els teus avantpassats per estimar-los, i va escollir la seva descendència després d’ells, que sou vosaltres, d’entre totes les nacions, fins al dia d’avui. 10.16 Circumcideu, doncs, el prepuci dels vostres cors i no us entossudiu mai més; 10.17 perquè el Senyor Etern, el vostre Déu, és Déu de déus i Senyor de senyors; Déu gran, poderós i terrible, que no fa accepció de persones ni accepta suborns; 10.18 que fa justícia als orfes i a les viudes, i estima el foraster, i els dóna pa i vestit. 10.19 Heu d’estimar el foraster, perquè vosaltres vau ser forasters a la terra d’Egipte. 10.20 Al Senyor, el teu Déu, reverenciaràs, a ell serviràs, seràs fidel i en el seu nom juraràs. 10.21 Ell és el motiu de la teva lloança, ell és el teu Déu, ell ha fet per a tu aquells grans prodigis i aquelles obres terribles que els teus ulls han vist. 10.22 Eren setanta persones, els teus avantpassats, quan van baixar a l’Egipte, i ara el Senyor, el teu Déu , t’ha fet nombrós com les estrelles del cel.”

Deuteronomi 11

11.1 “Estimaràs el Senyor, el teu Déu, i guardaràs els seus preceptes, els seus estatuts, les seves lleis i els seus manaments en tot moment. 11.2 Reconegueu avui, vosaltres –perquè no ho dic als vostres fills, que no ho han conegut ni ho han vist–, la correcció del Senyor, el vostre Déu, la seva grandesa, la seva mà forta i el seu braç poderós, 11.3 els seus senyals i prodigis que va fer enmig d’Egipte al faraó, rei d’Egipte, i a tot el seu país; 11.4 el que va fer amb l’exèrcit d’Egipte, amb els seus cavalls i carros, com va precipitar damunt seu les aigües del Mar Roig quan us venien perseguint i els va destruir, el Senyor, fins al dia d’avui; 11.5 i el que va fer per vosaltres al desert, fins que vau arribar en aquest lloc; 11.6 i el que va fer a Datan i Abiron, fills d’Eliab, fill de Rubèn, quan la terra va obrir la seva boca i els va engolir junt amb les seves famílies, les seves tendes i tot el que posseïen enmig d’Israel. 11.7 Perquè els vostres propis ulls han pogut veure tots els grans prodigis que ha fet el Senyor. 11.8 Guardeu, doncs, tots aquest manaments que jo us dono avui, perquè sigueu forts i entreu a posseir la terra on aneu a penetrar per prendre’n possessió, 11.9 i perquè tingueu una llarga vida sobre aquesta terra que el Senyor va jurar als vostres avantpassats de donar-la als seus descendents; terra que regalima llet i mel. 11.10 Perquè la terra on entres per posseir-la no és com la terra d’Egipte, d’on heu sortit, on sembraves la llavor i podies regar-la amb el peu, com un hort de verdures, 11.11 sinó que la terra on vas a passar per prendre’n possessió és una terra de muntanyes i de valls, i es regada amb les pluges del cel. 11.12 D’aquesta terra en té cura el Senyor, el teu Déu; els ulls del Senyor són sempre damunt seu, des del començ fins a la fi de l’any. 11.13 Ben segur que si escoltes atentament els meus manaments que us ordeno avui, estimant el Senyor, el vostre Déu, i servint-lo amb tot el vostre cor i amb tota la vostra ànima, 11.14 jo donaré la pluja de la vostra terra en el temps oportú, la primerenca i la tardana, perquè puguis collir el teu blat, el teu vi novell i el teu oli; 11.15 jo donaré herba als vostres camps per al bestiar, i podreu menjar i atipar-vos. 11.16 Tingueu compte que el vostre cor no es deixi seduir i us desvieu per servir i adorar altres déus; 11.17 perquè la còlera del Senyor s’encendria contra vosaltres, tancaria el cel perquè no hi hagués més pluja i la terra no donaria els seus fruits, i desapareixeríeu aviat de la bona terra que el Senyor us dóna. 11.18 Posareu, doncs, aquestes paraules meves sobre el vostre cor i sobre la vostra ànima, les lligareu com a senyal sobre la vostra mà, i estaran com uns frontals entre els vostres ulls. 11.19 I les ensenyareu als vostres fills, les explicaràs assegut a casa teva, anant pel camí, quan vagis a dormir i quan et llevis; 11.20 les escriuràs sobre els brancals de casa teva i a les teves portes, 11.21 a fi que es multipliquin els vostres dies i els dies dels vostres fills sobre la terra que el Senyor va jurar de donar als vostres avantpassats, tant com són els dies del cel sobre la terra. 11.22 Perquè si guardeu curosament tots aquests manaments que us ordeno de complir, estimant el Senyor, el vostre Déu, seguint els seus camins i mantenint-vos fidels a ell, 11.23 el Senyor expulsarà de davant vostre totes aquestes nacions, prendreu possessió de nacions més grans i més fortes que vosaltres. 11.24 Qualsevol lloc que la planta del vostre peu trepitgi serà vostre; des del desert fins al Líban, des del riu Eufrates, fins al Mediterrani s’estendrà el vostre territori. 11.25 Ningú no us podrà plantar cara; el Senyor, el vostre Déu, estendrà el pànic i el terror de vosaltres sobre la superfície de qualsevol de les terres que trepitjareu, tal com us ho ha promès. 11.26 Mireu: jo poso avui davant vostre la benedicció i la maledicció. 11.27 La benedicció, si obeïu els manaments del Senyor, el vostre Déu, que avui us ordeno; 11.28 la maledicció, si no escolteu els manaments del Senyor, el vostre Déu, i us aparteu dels camins que jo avui us ordeno, seguint darrere déus forasters que no coneixeu. 11.29 Així, doncs, quan el Senyor, el teu Déu, t’hagi introduït a la terra que vas a ocupar, posaràs la benedicció sobre la muntanya de Garizim, i la maledicció sobre la muntanya d’Ebal. 11.30 Com no ignoreu, aquestes muntanyes es troben més enllà del Jordà, seguint el camí de ponent, a la terra del cananeu que habita l’Arabà, davant de Guilgal, prop de les Alzines de Morè. 11.31 Ja que esteu a punt de passar el Jordà per anar a prendre possessió de la terra que el Senyor , el vostre Déu, us dóna, i serà vostra i hi viureu, 11.32 heu de tenir molta cura a complir tots els estatuts i les lleis que avui us he presentat.”

Deuteronomi 12

12.1 “Aquests són els estatuts i les lleis que heu de guardar i posar en pràctica tot el temps que viureu a la terra que el Senyor, el Déu dels vostres avantpassats, us haurà fet posseir: 12.2 Arrasareu enterament tots els llocs on els pobles que aneu a expulsar han estat donant culte als seus déus, a les altes muntanyes, als turons i sota els arbres frondosos. 12.3 Enderrocareu els seus altars, esmicolareu les seves estàtues, cremareu els seus troncs sagrats i trencareu les imatges dels seus déus i fareu desaparèixer els seus noms d’aquell lloc. 12.4 No és així com us heu de comportar amb el Senyor, el vostre Déu, 12.5 sinó que acudireu al lloc que el Senyor, el vostre Déu, hagi escollit d’entre totes les vostres tribus per donar-li el seu nom i habitar-hi; allà aniràs, 12.6 portant-hi els vostres holocaustos i els vostres sacrificis, els delmes i les ofrenes alçades, els vots i les ofrenes voluntàries, i els primers nascuts de les vostres vaques i dels vostres ramats. 12.7 Allà, davant el Senyor, el vostre Déu, menjareu i us alegrareu vosaltres i les vostres famílies amb tot el fruit del vostre esforç amb què el Senyor, el teu Déu, t’hagi beneït. 12.8 No actuareu de la mateixa manera que actuem avui aquí, cadascú segons el que li sembla millor, 12.9 ja que encara no heu arribat al lloc de repòs i a la propietat que el Senyor, el teu Déu, et concedeix; 12.10 però quan hàgiu passat el Jordà i us hàgiu establert a la terra que el Senyor, el vostre Déu, us concedeix, i quan ell us hagi fet descansar de tots els vostres enemics de l’entorn, de manera que visqueu en seguretat, 12.11 llavors hi haurà un lloc que el Senyor, el vostre Déu, escollirà per fer-hi habitar el seu nom; allí presentareu tot això que us mano: els vostres holocaustos, els sacrificis, els delmes, les ofrenes alçades, i el bo i millor dels vostres béns que hàgiu promès al Senyor. 12.12 I us alegrareu davant el Senyor, el vostre Déu, vosaltres amb els vostres fills, les vostres filles, els vostres ser- vents, les vostres criades i els levites que tingueu portes endins, perquè aquests no tenen porció ni heretat entre vosaltres. 12.13 Guarda’t d’oferir els teus holocaustos en qualsevol lloc que vegis; 12.14 oferiràs els teus holocaustos en el lloc que el Senyor triarà en una de les teves tribus, i allà compliràs tot el que jo et mano. 12.15 Amb tot, podràs matar i menjar tanta carn com vulguis dintre les teves portes, segons la benedicció que el Senyor, el teu Déu, t’hagi concedit; tant en estat d’impuresa com de puresa en podràs menjar, com si fos carn de gasela o de cérvol; 12.16 únicament no podràs menjar-ne la sang; l’hauràs d’escampar per terra com si fos aigua. 12.17 No podràs menjar dintre les teves portes el delme del blat, del vi, de l’oli, ni els primers nascuts de les teves vaques i dels teus ramats, ni cap dels vots que hagis promès, ni les teves ofrenes voluntàries, ni les ofrenes alçades, 12.18 sinó que t’ho menjaràs només davant el Senyor, el teu Déu, en el lloc que el Senyor, el teu Déu, hagi elegit, tu, el teu fill, la teva filla, el teu servent, la teva criada i els levites que tingueu portes endins, i t’alegraràs davant el Senyor, el teu Déu, amb tot el fruit del teu esforç. 12.19 Guarda’t de desemparar els levites durant tot el temps que visquis a la teva terra. 12.20 Quan el Senyor, el teu Déu, haurà eixamplat els teus dominis, tal com t’ha promès, i diguis: Vaig a menjar carn, perquè em ve de gust menjar carn, podràs menjar-ne tanta com vulguis. 12.21 Si el lloc que ha triat el Senyor, el teu Déu, per fer-hi habitar el seu nom, es troba lluny de tu, podràs matar de les vaques o del ramat que el Senyor, el teu Déu, t’hagi donat, segons tot el que t’he manat, i en podràs menjar tant com vulguis dins les teves portes. 12.22 En podràs menjar com es menja la gasela o el cérvol; tant en estat d’impuresa com de puresa en podràs menjar: 12.23 únicament, vigila de no menjar-ne la sang, perquè la sang és la vida i no has de menjar la vida juntament amb la carn. 12.24 No l’has de menjar, escampa-la per terra com si fos aigua. 12.25 No la mengis, a fi de que tot et vagi bé, a tu i als teus fills desprès de tu, quan actuïs rectament als ulls del Senyor. 12.26 Però les coses que hagis dedicat com a ofrena, i els teus vots, les prendràs i les duràs al lloc que el Senyor hagi triat, 12.27 i oferiràs els teus holocaustos, la carn amb la sang, sobre l’altar del Senyor, el teu Déu; la sang dels teus sacrificis serà escampada damunt l’altar del Senyor, el teu Déu, però la carn, la podràs menjar. 12.28 Procura obeir tot el que et mano, a fi que et vagi bé a tu i als teus fills desprès de tu, per sempre, quan compleixis amb el que és bo i just als ulls del Senyor, el teu Déu. 12.29 Quan el Senyor, el teu Déu, haurà exterminat davant teu les nacions que ara vas a conquerir, quan les hagi expulsat i t’hagis establert a la seva terra, 12.30 para compte de no caure en un parany seguint el seu exemple, després d’exterminades del teu davant, i no vulguis esbrinar res dels seus déus, pensant: Quina mena de culte donaven als seus déus aquestes nacions? Jo vull fer el mateix. 12.31 No facis el mateix amb el Senyor, el teu Déu, perquè elles han practicat amb els seus déus tota mena d’abominacions avorribles al Senyor, fins i tot els seus mateixos fills i filles cremaven al foc en honor dels seus déus. 12.32 Procureu complir tot el que jo us mano, sense afegir-hi res ni treure’n res.”

Deuteronomi 13

13.1 “Si enmig teu apareix un profeta o un visionari que t’anuncia un senyal o un prodigi, 13.2 i es compleix el senyal o el prodigi que t’ha anunciat, i et diu: Anem a servir uns altres déus que mai no has conegut, i donem-los culte, 13.3 no facis cas del que diu aquest profeta o aquest visionari; el Senyor, el vostre Déu, us vol provar per saber si estimeu el Senyor, el vostre Déu, amb tot el vostre cor i amb tota la vostra ànima. 13.4 És al Senyor, el vostre Déu, que heu de seguir, i és a ell que heu de reverenciar, són els seus manaments que heu de guardar, és la seva veu que heu d’escoltar, és a ell que heu de servir i és a ell que heu de ser fidels. 13.5 I aquell profeta o aquell visionari ha de ser mort, perquè, contra el Senyor, el vostre Déu, que us ha tret d’Egipte i us ha rescatat de la casa d’esclavatge, ha predicat l’apostasia per desviar-te del camí que el Senyor, el teu Déu, ha manat que segueixis. Així extirparàs el mal d’enmig teu. 13.6 Si el teu germà, fill de la teva mare, o el teu fill o la teva filla, o la muller que conviu amb tu o el teu amic de l’ànima, t’incita en secret i et diu: Anem a servir uns altres déus que tu no coneixes, ni tampoc els teus pares, 13.7 els déus dels pobles que tens al voltant, tant els que tens a prop com els que tens lluny, de l’un cap a l’altre de la terra, 13.8 no t’hi avinguis ni l’escoltis; no te’l miris amb tolerància, no el compadeixis ni l’encobreixis, 13.9 sinó que l’hauràs de matar irremissiblement; la teva mà serà la primera d’alçar-se contra ell per matar-lo, i després la mà de tot el poble. 13.10 L’apedregaràs fins que mori, per haver intentat apartar-te del Senyor, el teu Déu, que t’ha tret de la terra d’Egipte, de la casa d’esclavatge. 13.11 Així tot Israel ho sabrà i temerà, i no tornarà mai més a fer una maldat com aquesta enmig teu. 13.12 Si sents dir que en una de les ciutats que el Senyor, el teu Déu, et dóna perquè hi visquis, 13.13 han sortit d’entre els teus alguns homes de condició malvada que han desviat els habitants d’aquella ciutat, dient-los: Anem a servir uns altres déus que tu no coneixies, 13.14 ho consultaràs, ho investigaràs i te n’informaràs bé, i si resulta cert i comprovat que aquella abominació s’ha comès enmig teu, 13.15 exterminaràs els habitants d’aquella ciutat a cops d’espasa, la consagraràs a l’anatema amb tot el que contingui, fins i tot el seu bestiar faràs passar per l’espasa; 13.16 amuntegaràs tot el botí al mig de la plaça i cremaràs la ciutat amb tot el seu botí com a ofrena total al Senyor, el teu Déu, i quedarà per sempre més convertida en una ruïna, mai més no serà reedificada. 13.17 D’aquest anatema no retindràs res per a tu, a fi que el Senyor renunciï al rigor de la seva ira i et concedeixi misericòrdia i, compadint-se de tu, et multipliqui, tal com va jurar als teus avantpassats, 13.18 sempre que obeeixis la veu del Senyor, el teu Déu, guardant tots els seus manaments que avui et dono i complint amb el que és just als ulls del Senyor, el teu Déu.”

Deuteronomi 14

14.1 “Vosaltres sou fills del Senyor Etern, el vostre Déu; no us feu incisions ni us afaiteu entre els ulls pel dol d’un mort; 14.2 perquè ets un poble sant per al Senyor, el teu Déu, i el Senyor t’ha escollit a fi que siguis per a ell un poble d’exclusiva propietat entre tots els pobles que hi ha sobre la superfície de la terra. 14.3 No heu de menjar cap cosa que sigui abominable. 14.4 Aquests són els animals que podreu menjar; el vedell, el moltó, la cabra, 14.5 el cérvol, la gasela, l’isard, la cabra salvatge, l’antílop, el búfal i la daina. 14.6 Tots els animals de peülla partida, els que tenen la peülla dividida en dos unglots i que siguin remugants, d’entre els animals terrestres, aquests podreu menjar. 14.7 Però, d’entre els remugants que tenen la peülla partida, no menjareu aquests: el camell, la llebre i el conill, que si bé són remugants, no tenen la peülla partida; els tindreu per immunds. 14.8 Igualment el porc, perquè, si bé té peülla partida, no remuga; el tindreu per immund. No menjareu la carn d’aquests animals ni tocareu els seus cadàvers. 14.9 Aquests podreu menjar d’entre tots els animals que viuen a les aigües: Tots els que tinguin aletes i escates, els podreu menjar; 14.10 però els que no tinguin aletes i escates, no els podreu menjar; els tindreu per immunds. 14.11 De totes les aus pures, en podreu menjar; 14.12 però de les següents no en podreu menjar: l’aligot, el trencalòs, l’àguila d’estany, 14.13 l’astor, el falcó, el milà, amb els de la seva espècie; 14.14 els corbs, en tota la seva varietat; 14.15 l’estruç, el mussol, la gavina, l’esparver, amb els de la seva espècie; 14.16 el duc, l’ibis, el cigne, 14.17 el pelicà, el voltor, el corb marí, 14.18 la cigonya, la garsa, amb els de la seva espècie; la puput i el ratpenat. 14.19 També considerareu immund tota mena d’insecte volador; no en menjareu. 14.20 De totes les aus pures, en podreu menjar. 14.21 No menjareu cap bèstia que hagi mort. La podràs donar al foraster que visqui dintre les teves portes perquè se la mengi, o podràs vendre-la a un foraster. Ja que tu ets un poble consagrat al Senyor, el teu Déu. No couràs el cabrit amb la llet de la seva mare. 14.22 Donaràs puntualment el delme de tots els fruits de les teves sembrades, el que t’hagi produït el teu camp cada any, 14.23 i menjaràs davant el Senyor, el teu Déu, en el lloc que ell haurà triat perquè hi habiti el seu nom, el delme del teu blat, del teu vi i del teu oli, els primers nascuts de les teves vaques i dels teus ramats, perquè aprenguis a reverenciar el Senyor, el teu Déu, per sempre més. 14.24 Si el camí és massa llarg per a tu, fins al punt que no ho pots transportar perquè el lloc que el Senyor, el teu Déu, ha triat per posar-hi el seu nom queda massa lluny d’on ets, i per haver-te omplert de benediccions el Senyor, el teu Déu, 14.25 llavors ho canviaràs per diner, i amb el diner que hagis aconseguit aniràs al lloc que el Senyor, el teu Déu, hagi triat; 14.26 allà podràs gastar aquest diner en tot allò que et vingui de gust; vedells, moltons, vi, begudes fermentades, o en qualsevol cosa que desitgis, i t’ho podràs menjar allà mateix, davant el Senyor, el teu Déu, i t’alegraràs, tu i la teva família, 14.27 amb els levites que estiguin dintre de les teves portes; no els desemparis, perquè no tenen part ni heretat amb tu, 14.28 Cada tres anys separaràs tot el delme de la collita d’aquell any i el reservaràs dins de les teves portes, 14.29 perquè quan vinguin els levites, que no tenen part ni herència amb tu, els forasters, els orfes i les viudes que tens dintre de les teves portes, puguin menjar-ne i atipar-se, i així el Senyor, el teu Déu, et beneirà en tot el treball que la teva mà emprengui.”

Deuteronomi 15

15.1 “L’últim any de cada set concediràs remissió. 15.2 I la remissió serà d’aquesta manera: Tothom qui tingui al seu poder una garantia de préstec fet al seu proïsme, la deixarà lliure; no l’exigirà del seu proïsme ni del seu parent, perquè haurà estat proclamada la remissió en honor del Senyor. 15.3 Podràs exigir el pagament al foraster, però al teu compatriota li concediràs la remissió del deute que tingui amb tu; 15.4 així no hi haurà pobres enmig teu, perquè el Senyor et beneirà abundosament a la terra que el Senyor, el teu Déu, et concedeix en herència per a posseir-la, 15.5 sempre que escoltis atentament la veu del Senyor, el teu Déu, procurant complir tots aquests manaments que avui et dono. 15.6 Perquè el Senyor, el teu Déu, et beneirà tal com t’ha promès, i tu prestaràs a moltes nacions, mentre que tu no hauràs de manllevar-los res; dominaràs moltes nacions, i elles no et dominaran a tu. 15.7 Quan enmig teu hi hagi algun pobre d’entre els teus germans, en alguna de les ciutats de la terra que el Senyor, el teu Déu, et dóna, no endureixis el teu cor ni cloguis la teva mà al teu germà necessitat, 15.8 sinó que li has d’obrir àmpliament la teva mà i prestar-li generosament, segons la necessitat que tingui. 15.9 No deixis que dins el teu cor hi hagi el mal pensament de dir: ‘S’acosta l’any setè, el de la remissió’, i, llavors, et miris amb mals ulls el teu germà necessitat i no li donis res, perquè ell clamarà contra tu al Senyor i tu esdevindràs culpable. 15.10 Li has de donar generosament i sense recança al cor, quan l’afavoreixis, perquè això farà que el Senyor, el teu Déu, et beneeixi en el teu treball i en tot el que emprenguis. 15.11 Perquè, mai no en mancaran, de pobres, a la terra; per això et dono aquest manament: Obriràs àmpliament la teva mà al teu germà, el pobre d’entre els teus, i al necessitat que hi hagi al teu país. 15.12 Si algun dels teus germans, home o dona, se’t ven a tu per esclau, quan t’hagi servit sis anys, a l’any setè el deixaràs lliure. 15.13 Quan el deixis anar lliure, no l’enviaràs amb les mans buides, 15.14 sinó que el proveiràs generosament del teu ramat, de la teva era i del teu cup; segons com t’hagi beneït el Senyor, el teu Déu, així li donaràs. 15.15 Recorda’t que tu vas ser esclau a la terra d’Egipte, i que el Senyor, el teu Déu, et va redimir; per això avui et dono aquest manament. 15.16 Però si ell et diu: ‘No vull marxar de casa teva’, ja que et té afecte a tu i a la teva família, perquè hi està bé, a casa teva, 15.17 llavors prendràs un punxó i li foradaràs l’orella contra la porta, i serà el teu esclau per sempre més. El mateix faràs amb la teva esclava. 15.18 Que no et sàpiga greu quan el deixis anar lliure de tu, perquè durant sis anys t’ha servit per la meitat del sou d’un jornaler; i així, el Senyor, el teu Déu, et beneirà en tot al que emprenguis. 15.19 Tot mascle primer nascut de les teves vaques i del teu ramat, el consagraràs al Senyor, el teu Déu. No treballaràs amb el primer nascut de la teva vaca, ni esquilaràs el primer nascut de les teves ovelles. 15.20 Davant el Senyor, el teu Déu, any rere any, els menjaràs amb la teva família, en el lloc que el Senyor hagi triat. 15.21 Però si tingués algun defecte, que fos coix, cec o qualsevol altre defecte greu, no el sacrificaràs al Senyor, el teu Déu. 15.22 El podràs menjar dintre de les teves portes; tant en estat d’impuresa com de puresa en podràs menjar, com si fos carn de gasela o de cérvol; 15.23 únicament no podràs menjar-ne la sang, l’hauràs d’escampar per terra com si fos aigua.”

Deuteronomi 16

16.1 “Fes atenció al mes d’abib per celebrar la Pasqua del Senyor, el teu Déu. Perquè en el mes d’abib, el Senyor, el teu Déu, et va fer sortir d’Egipte, de nit. 16.2 Sacrificaràs la Pasqua al Senyor, el teu Déu, amb bestiar gros i menut, en el lloc que el Senyor hagi triat per establir-hi el seu nom. 16.3 No hi podràs menjar pa fermentat: durant set dies menjaràs pans àzims (el pa d’aflicció, perquè fugint precipitadament vas sortir d’Egipte), a fi que, mentre visquis, guardis memòria del dia que vas sortir de la terra d’Egipte. 16.4 Durant set dies no s’ha de veure gens de llevat en tot el teu territori; i de la carn que sacrifiquis el vespre del dia primer, no n’ha de quedar res per a l’endemà. 16.5 No podràs sacrificar la Pasqua en qualsevol de les ciutats que el Senyor, el teu Déu, et donarà, 16.6 sinó que en el lloc que el Senyor, el teu Déu, hagi triat per establir-hi el seu nom, allí has de sacrificar la Pasqua, al capvespre, a posta de sol, a l’hora que sorties d’Egipte. 16.7 La couràs i la menjaràs en el lloc que el Senyor, el teu Déu, hagi triat; després, al matí, podràs tornar a casa teva. 16.8 Durant sis dies menjaràs pans àzims, i el dia setè hi haurà assemblea solemne al Senyor, el teu Déu; aquest dia no faràs cap treball. 16.9 Comptaràs set setmanes. Des que la falç inicia la sega, començaràs a comptar set setmanes, 16.10 i llavors celebraràs la festa de les Setmanes al Senyor, el teu Déu, amb generoses ofrenes voluntàries de part teva, que has de donar segons com t’hagi beneït el Senyor, el teu Déu. 16.11 T’alegraràs davant el Senyor, el teu Déu, tu, el teu fill, la teva filla, el teu servent, la teva criada i els levites que tinguis dins de les teves portes, juntament amb el foraster, l’orfe i la viuda que visquin enmig teu, en el lloc que hagi triat el Senyor, el teu Déu, per establir-hi el seu nom. 16.12 Recorda’t que tu vas ser esclau a l’Egipte; per tant, guardaràs i compliràs aquests estatuts. 16.13 Celebraràs la festa dels Tabernacles durant set dies, quan hagis acabat la collita de la teva era i dels teus cups. 16.14 Celebra amb alegria la teva festa, tu, el teu fill, la teva filla, el teu servent i la teva criada, amb els levites, el foraster, la viuda i l’orfe que visquin dintre de les teves portes. 16.15 Durant set dies celebraràs la festa solemne al Senyor, el teu Déu, en el lloc que el Senyor hagi triat; perquè el Senyor, el teu Déu, et beneirà en totes les teves collites i en tot allò que emprengui la teva mà, i seràs plenament feliç. 16.16 Tres vegades l’any, tots els homes es presentaran davant el Senyor, el teu Déu, en el lloc que ell hagi triat: per la festa dels Àzims, per la festa de les Setmanes i per la festa dels Tabernacles; i no es presentaran davant el Senyor amb les mans buides, 16.17 sinó cadascú segons les seves possibilitats, d’acord amb la benedicció que el Senyor li hagi concedit. 16.18 Establiràs jutges i magistrats en totes les ciutats que el Senyor, el teu Déu, et donarà segons les teves tribus, i ells jutjaran el poble amb justícia. 16.19 No falsejaràs el dret, no faràs accepció de persones, no acceptaràs suborns; perquè el suborn encega els savis i capgira el testimoni dels honestos. 16.20 Seguiràs estrictament la justícia, perquè puguis viure i posseir la terra que el Senyor, el teu Déu, et dóna. 16.21 No plantaràs, com a Aixera (bosquet sagrat), cap mena d’arbre junt a l’altar del Senyor, el teu Déu, que has de construir, 16.22 Ni hi erigiràs cap estàtua; són coses que el Senyor, el teu Déu, avorreix.

Deuteronomi 17

17.1 No oferiràs al Senyor, el teu Déu, cap vedell ni cap moltó que tingui una tara o algun altre defecte greu, perquè això és una abominació per al Senyor, el teu Déu. 17.2 Si enmig teu, en alguna de les teves ciutats que el Senyor, el teu Déu, et dóna, s’hi trobés un home o una dona que cometés allò que és dolent als ulls del Senyor, el teu Déu, transgredint el seu pacte, 17.3 anant a donar culte a déus forasters, agenollant-se davant d’ells o davant del sol, o de la lluna, o de qualsevol cos de l’estelada celeste, cosa que jo no he manat, 17.4 quan t’ho diguin o te n’assabentis, i ho hagis indagat bé, si resulta cert i comprovat que aquella abominació s’ha comès a Israel, 17.5 llavors trauràs fora de les teves portes, ja sigui l’home, ja sigui la dona, qui hagi comès aquesta maldat, i els lapidaràs fins que morin. 17.6 Se’l condemnarà a mort mitjançant la declaració de dos o tres testimonis; ningú no ha de morir per la declaració d’un sol testimoni. 17.7 La mà dels testimonis ha de ser la primera que s’alci contra ell per donar-li mort, i després la mà de tot el poble; així extirparàs la maldat d’enmig teu. 17.8 Quan alguna causa judicial resulti per a tu massa difícil de resoldre, entre homicidi i homicidi, entre dret i dret, entre lesions i lesions, qüestions de controvèrsia a les teves portes, llavors, t’alçaràs i aniràs al lloc que el Senyor, el teu Déu, hagi triat, 17.9 i acudiràs als sacerdots levites i al jutge que correspongui en aquell torn, els consultaràs i ells t’indicaran la sentència de la causa. 17.10 T’ajustaràs a la sentència que t’hauran indicat en aquell lloc que el Senyor haurà triat; tindràs molta cura a complir amb tot el que t’hagin indicat. 17.11 Actuaràs d’acord amb la llei que ells t’especifiquin i segons la sentència que et diguin, sense desviar-te ni a dreta ni a esquerra de la resolució que et donin. 17.12 I aquella persona que per arrogància no vulgui obeir el sacerdot que presideixi allí per a servir el Senyor, el teu Déu, ni el jutge, aquesta persona morirà: així extirparàs la maldat d’enmig d’Israel. 17.13 I tot el poble ho sabrà i temerà, i no tornarà més a comportar-se amb arrogància. 17.14 Quan hagis entrat a la terra que el Senyor, el teu Déu, et dóna, n’hagis pres possessió i t’hi hagis establert, si dius: Posaré sobre meu un rei que em governi, com tenen totes les nacions que hi ha al meu voltant, 17.15 podràs posar sobre teu per rei aquell qui el Senyor, el teu Déu, hagi escollit; d’entre els teus germans, hauràs de constituir-te el rei sobre teu. No podràs posar sobre teu un home foraster, que no sigui germà teu. 17.16 Però no ha de tenir molts cavalls, ni farà tornar el poble a l’Egipte per augmentar la seva cavalleria, perquè el Senyor us ha dit: No tornareu mai més per aquest camí. 17.17 Ni tampoc ha de tenir moltes dones, perquè no s’extraviïn els seus sentiments; ni ha d’acumular per a ell gran quantitat de plata i or. 17.18 Quan prengui possessió del seu reialme, copiarà per al seu ús un duplicat d’aquesta llei en un llibre, de l’original que custodien els sacerdots levites. 17.19 La durà sempre amb ell i la llegirà tots els dies de la seva vida, per aprendre a reverenciar el Senyor, el seu Déu, i a guardar totes les paraules d’aquesta llei i d’aquests estatuts i posar-los en pràctica, 17.20 a fi que el seu cor no s’enorgulleixi per damunt dels seus germans, ni es desviï a dreta o a esquerra, i així tingui llarga vida sobre el seu reialme, tant ell com els seus fills, enmig d’Israel.”

Deuteronomi 18

18.1 “Els sacerdots levites, amb tota la tribu de Leví, no tindran part ni herència amb Israel; es mantindran de les ofrenes enceses del Senyor i de la seva heretat. 18.2 No hi haurà patrimoni per a ells enmig dels seus germans; el Senyor és el seu patrimoni, tal com els va dir. 18.3 Aquest serà el dret dels sacerdots de part del poble, de part dels qui ofereixen un sacrifici, sigui de vedell o de moltó: es donarà al sacerdot l’espatlla, les mandíbules i l’estómac. 18.4 Li donaràs les primícies del teu blat, del teu vi i del teu oli, amb les primícies de l’esquilada de les teves ovelles. 18.5 Perquè és a ell que el Senyor, el teu Déu, ha escollit d’entre totes les teves tribus perquè tinguin al seu càrrec el servei en el nom del Senyor; ell i els seus fills, per sempre més. 18.6 I si un levita vol marxar de qualsevol de les ciutats d’Israel on hagi viscut, per anar amb tot el desig de la seva ànima al lloc triat pel Senyor, 18.7 hi podrà ministrar en el nom del Senyor, el seu Déu, com qualsevol dels seus germans levites que hi viuen servint el Senyor, 18.8 i podrà menjar una porció igual a la d’ells, a més del que obtingui per la venda dels seus béns patrimonials. 18.9 Quan hagis entrat a la terra que el Senyor, el teu Déu, et dóna, no aprenguis a practicar les abominacions d’aquelles nacions. 18.10 No hi ha d’haver entre els teus ningú que faci passar el seu fill o la seva filla pel foc, ningú que practiqui l’endevinació, o els presagis, o els auguris, o els encantaments, 18.11 o els sortilegis; ningú que consulti un esperit, ni un ocultista, ni que evoqui els morts; 18.12 perquè tothom qui practica aquestes coses és abominable al Senyor, el teu Déu, i per causa d’aquestes abominacions el Senyor, el teu Déu, els expulsa de davant teu. 18.13 Mantén-te íntegre envers el Senyor, el teu Déu. 18.14 Perquè aquestes nacions que expulsaràs acostumen a escoltar els fetillers i endevins, però a tu, el Senyor, el teu Déu, no t’ha permès de fer això. 18.15 El Senyor, el teu Déu, et promourà enmig teu un profeta d’entre els teus germans, com jo. Escolteu-lo. 18.16 És el que vas demanar al Senyor, el teu Déu, el dia de l’assemblea del poble, a l’Horeb: No vull tornar a sentir la veu del Senyor, el meu Déu. Ni vull tornar a veure aquest gran foc, no sigui que mori. 18.17 Llavors el Senyor em digué: Està molt bé això que han dit. 18.18 Els promouré un profeta d’entre els seus germans, com tu, i posaré les meves paraules en la seva boca, i ell els comunicarà tot el que jo li manaré. 18.19 I serà que, si algú no vol obeir les meves paraules que ell comunicarà en nom meu, jo directament li’n demanaré comptes. 18.20 Però el profeta que tingui la presumpció de transmetre en nom meu un missatge que jo no li hagi ordenat que digués, o que parli en nom d’altres déus, aquest profeta morirà. 18.21 I si et preguntes dintre teu: Com podré distingir el missatge que no prové del Senyor? 18.22 Quan un profeta parli en nom del Senyor, i no es compleixi ni es realitzi el que ha dit, vol dir que allò no ho ha dit el Senyor: el profeta ha parlat per presumpció; no li tinguis por.”

Deuteronomi 19

19.1 “Quan el Senyor, el teu Déu, destrossi les nacions, la terra de les quals el Senyor, el teu Déu, et dóna a tu, quan les hagis conquerit i hagis ocupat les seves ciutats i les seves cases, 19.2 et reservaràs tres poblacions dins del país que el Senyor, el teu Déu, et dóna en propietat. 19.3 Prepararàs el camí i dividiràs en tres parts el territori d’aquest país que el Senyor, el teu Déu, et dóna en herència, i serviran perquè qualsevol homicida s’hi pugui refugiar. 19.4 I aquestes seran les condicions de l’homicida que podrà refugiar-s’hi i salvar la vida: Aquell qui hagi mort el seu proïsme sense voler i sense tenir-li enemistat. 19.5 Com, per exemple, quan un va amb el seu company al bosc, a tallar llenya i, quan la seva mà brandeix la destral per donar el tall a l’arbre, salta el ferro del mànec, toca el seu company i el mata, aquest podrà fugir a qualsevol d’aquelles ciutats i podrà salvar la vida; 19.6 evitarà que el venjador de sang, quan la ira li omple el cor, persegueixi l’homicida i, si el camí és llarg, l’atrapi i el mati, quan de fet no mereixia la mort, ja que no li tenia odi. 19.7 Es per això que et dono aquesta ordre: Reserva’t tres poblacions, 19.8 i quan el Senyor, el teu Déu, eixampli el teu territori, com va jurar als teus avantpassats, i et doni tota la terra que va prometre de donar als teus avantpassats, 19.9 si procures guardar tots aquests manaments que avui et prescric per complir-los estimant el Senyor, el teu Déu, i seguint sempre els seus camins, llavors podràs incrementar amb tres ciutats més les tres d’abans. 19.10 Així no es vessarà sang a la terra que el Senyor, el teu Déu, et dóna com a heretat, i no caurà damunt teu la responsabilitat de sang. 19.11 Però si un home odia el seu proïsme i li posa un parany, i llençant-se damunt d’ell el fereix greument, fins al punt que mor, i després fuig a una d’aquelles ciutats, 19.12 els ancians d’aquella ciutat el faran agafar i el posaran a les mans del venjador de sang perquè mori. 19.13 No te’l miris amb compassió; netejaràs Israel de sang innocent i serà un bé per a tu. 19.14 No canviaràs de lloc les fites del teu veí que els antics havien establert en l’heretatge que has de rebre a la terra que el Senyor, el teu Déu, et dóna en possessió. 19.15 No valdrà un sol testimoni contra algú en tots els casos de culpa o de falta, sigui quin sigui el delicte comès; només per la declaració de dos o tres testimonis s’establirà la causa. 19.16 Si es presenta un testimoni maliciós contra algú per acusar-lo d’un crim, 19.17 els dos homes que pledegen compareixeran davant el Senyor, en presència dels sacerdots i dels jutges en funcions en aquell moment, 19.18 i els jutges investigaran a fons; i si aquell és un testimoni fals, que ha declarat mentides contra el seu germà, 19.19 llavors faràs amb ell el mateix que ell pretenia fer contra el seu germà; així eliminaràs el mal d’enmig teu. 19.20 Així els altres ho sabran i temeran, i no tornaran mai més a fer una maldat com aquesta enmig teu. 19.21 No te’l miris amb compassió: vida per vida, ull per ull, dent per dent, mà per mà, peu per peu.”

Deuteronomi 20

20.1 “Quan surtis a la guerra contra els teus enemics i vegis cavalls i carros i molta més tropa que no pas tu, no els tinguis por, perquè el Senyor, el teu Déu, el mateix que t’ha tret d’Egipte, és amb tu. 20.2 Quan estigueu a punt de començar el combat, s’avançarà el sacerdot i parlarà al poble, 20.3 i li dirà: Escolta, Israel: avui aneu a combatre contra els vostres enemics. Que el vostre cor no defalleixi, no tingueu por, no us espanteu ni us acovardiu davant d’ells, 20.4 perquè el Senyor, el vostre Déu, és qui marxa al vostre costat per combatre a favor vostre contra els vostres enemics i fer-vos triomfar. 20.5 Després parlaran al poble els magistrats: Hi ha algú que hagi construït una casa nova i encara no l’ha estrenada? Que marxi i torni a casa seva, no fos cas que morís en el combat i un altre home l’estrenés. 20.6 Hi ha algú que hagi plantat una vinya i encara no n’ha tastat el fruit? Que marxi i torni a casa seva, no fos cas que morís en el combat i un altre home se n’aprofités. 20.7 Hi ha algú que estigui promès amb una dona i encara no s’ha casat? Que marxi i torni a casa seva, no fos cas que morís en el combat i un altre home s’hi casés. 20.8 Els magistrats encara diran al poble: Hi ha algú que tingui por i senti el cor defallit? Que marxi i torni a casa seva, no fos cas que faci defallir també el cor dels seus germans tant com ho està el seu. 20.9 I quan els magistrats hauran acabat de parlar al poble, el caps de l’exèrcit prendran el comandament al front de les tropes. 20.10 Quan t’acostis a una ciutat per atacar-la, primer li oferiràs la pau. 20.11 Si et respon pacíficament i t’obre, tot el poble que es trobi a dins serà tributari i et servirà. 20.12 Però si no et vol acceptar la pau, sinó que prefereix la guerra, li posaràs setge; 20.13 i quan el Senyor, el teu Déu, la posi a les teves mans, mataràs tots els homes que hi hagi a cop d’espasa, 20.14 però les dones i els nens i el bestiar, amb tot el botí que contingui la ciutat, ho faràs presa teva, i podràs fruir del botí dels teus enemics que el Senyor, el teu Déu, t’haurà posat a les mans. 20.15 Això has de fer amb totes les ciutats situades lluny de tu, que no són ciutats d’aquestes nacions. 20.16 Però de les ciutats d’aquests pobles que el Senyor, el teu Déu, et dóna en possessió, no deixaràs en vida res que respiri; 20.17 sinó que els has de sotmetre totalment a l’extermini sagrat: els hitites, els amorreus, els cacaneus, els perizites, els hivites i els jebuseus, tal com t’ha manat el Senyor, el teu Déu, 20.18 a fi que no us ensenyin a practicar les abominacions que ells practiquen amb els seus déus i no pequeu contra el Senyor, el vostre Déu. 20.19 Quan hagis d’assetjar durant molt de temps alguna ciutat lluitant contra ella per conquerir-la, no destruiràs els seus arbres fruiters a cops de destral, perquè en podràs menjar els fruits; per tant, no els tallaràs, ja que l’arbre no és un home que pugui enfrontar-se a tu en el setge. 20.20 Però els arbres que tu saps que no són fruiters, els podràs tallar per construir baluards contra la ciutat que et fa la guerra, fins que es rendeixi.”

Deuteronomi 21

21.1 “Si a la terra que el Senyor, el teu Déu, et dóna en possessió, hi fos trobada estesa al camp una persona morta, sense que se sàpiga qui l’ha assassinada, 21.2 els teus ancians i els teus jutges sortiran a amidar la distància entre la víctima i les poblacions de l’entorn, 21.3 i determinaran quina és la població més propera al cadàver. Després els ancians d’aquella població prendran una vedella amb la qual encara no s’hagi treballat, que no hagi portat el jou, 21.4 i la baixaran a un torrent d’aigua permanent, on no es cultiva ni es sembra, i allà, al torrent, la desnucaran. 21.5 Després vindran els sacerdots, fills de Leví, que són els que el Senyor, el teu Déu, ha escollit per a ministrar davant d’ell i per a beneir en el nom del Senyor, i de la sentència dels quals depèn tot litigi i tot dany físic, 21.6 i tots els ancians d’aquella població més propera a la víctima es rentaran les mans sobre la vedella que fou desnucada al torrent, 21.7 i declararan: Les nostres mans no han vessat aquesta sang i els nostres ulls no han vist res. 21.8 Perdona, Senyor, el teu poble Israel, que has rescatat, i no imputis la sang innocent al teu poble Israel. Així serà perdonada aquella sang 21.9 i netejaràs d’enmig teu la sang innocent, complint el que és recte als ulls del Senyor. 21.10 Quan vagis a la guerra contra els teus enemics, i el Senyor, el teu Déu, te’ls posi a les mans, i facis presoners, 21.11 si veus entre els presoners alguna dona bonica i t’enamores d’ella i vols prendre-la per muller, 21.12 la introduiràs a casa teva; ella es raparà el cap i es tallarà les ungles, 21.13 es traurà del damunt el vestit que porta de la seva captivitat i es quedarà a casa teva guardant el dol pel seu pare i per la seva mare durant un mes; després podràs unir-te amb ella i seràs el seu marit i ella serà la teva muller. 21.14 En cas que després resulti que no et plau, la deixaràs lliure d’anar on vulgui; de cap manera no la vendràs per diners ni la convertiràs en esclava, perquè l’has humiliat. 21.15 Si un home té dues dones, l’una estimada i l’altra no, i ambdues li han donat fills, si resulta que el fill primogènit és de la no estimada, 21.16 quan arribi el dia de repartir entre els seus fills l’heretat que té, no podrà concedir el dret de primogenitura al fill de la que estima en perjudici del fill de l’altra, que és el primogènit, 21.17 sinó que reconeixerà el primogènit, fill de la no estimada, concedint-li doble porció de tot allò que posseeixi; perquè essent el primer fruit de la seva vigoria és d’ell el dret de primogenitura. 21.18 Si un home té un fill desobedient i rebel, que no vol escoltar la veu del seu pare o la veu de la seva mare, i que encara que el reprenguin no els vol obeir, 21.19 el seu pare i la seva mare l’agafaran i el presentaran als ancians de la ciutat, a la porta d’aquell lloc, 21.20 i diran als ancians de la seva ciutat: Aquest fill nostre es desobedient i rebel; no escolta la nostra reprensió, és un perdut i un embriac. 21.21 Aleshores, tots el homes de la seva ciutat l’apedregaran fins que mori. Així extirparàs el mal d’enmig teu; i tot Israel ho sabrà i temerà. 21.22 Si un home s’ha fet culpable de sentència de mort i ha estat executat, i l’has penjat en un arbre, 21.23 el seu cadàver no passarà la nit a l’arbre; l’enterraràs sens falta aquell mateix dia, perquè el penjat és un maleït de Déu, i no has de contaminar la terra que el Senyor, el teu Déu, et dóna en herència.

Deuteronomi 22

22.1 “Si veiessis extraviat el bou o l’ovella del teu germà, no te’n desinteressaràs, sinó que els tornaràs sens falta al teu germà. 22.2 I si el teu germà no és veí teu, o no el coneixes, els recolliràs a casa teva i els tindràs guardats fins que el teu germà els busqui, i llavors els tornaràs. 22.3 El mateix has de fer amb el seu ase, amb el seu mantell i amb qualsevol cosa que el teu germà hagi perdut i que tu l’hagis trobada; no pots despreocupar-te’n. 22.4 Si veiessis l’ase o el bou del teu germà caiguts en el camí, no te’n desinteressis, ajuda’l a aixecar-los. 22.5 Que la dona no porti vestits d’home i que l’home no porti vestits de dona, perquè tot aquell que fa això és abominable al Senyor, el teu Déu. 22.6 Si trobes en el camí un niu d’ocells, damunt d’un arbre o a terra, amb els pollets o els ous i amb la mare ajocada damunt els pollets o els ous, no agafaràs la mare juntament amb les cries; 22.7 hauràs de deixar anar la mare, però podràs quedar-te amb les cries, a fi que et vagi bé i allarguis els teus dies. 22.8 Quan edifiquis una casa nova, posaràs un ampit al teu terrat, a fi d’evitar una responsabilitat de sang a la teva casa, si algú queia d’allí. 22.9 No sembraràs la teva vinya amb diferents classes de llavor, a fi de no contaminar la collita de la llavor sembrada i el fruit de la vinya. 22.10 No llauraràs amb un bou i un ase junts. 22.11 No et vestiràs amb roba teixida de llana i lli barrejats. 22.12 Et faràs borles als quatre angles del mantell amb què et cobreixes. 22.13 Si un home pren muller i després d’haver-s’hi ajuntat l’avorreix, 22.14 l’acusa de fets escandalosos i la difama dient: M’he casat amb aquesta dona i quan m’he unit a ella no li he trobat els signes de virginitat; 22.15 el pare i la mare de la noia prendran els signes de virginitat de la noia i els trauran davant dels ancians de la ciutat, al portal. 22.16 El pare de la noia dirà als ancians: He donat la filla per muller a aquest home, però ell l’ha avorrida, 22.17 i ara malparla de fets vergonyosos, dient que no ha trobat signes de virginitat a la meva filla; però heus aquí els signes que és verge la meva filla. Tot seguit desplegaran el llençol davant els ancians de la ciutat. 22.18 Llavors els ancians d’aquella ciutat agafaran aquell home i el castigaran, 22.19 i li imposaran una multa de cent cicles de plata, que donaran al pare de la noia, per haver escampat mala fama contra una verge d’Israel. Ella continuarà essent la seva muller, i ell no podrà repudiar-la mai de la vida. 22.20 Però si resultés veritat aquella acusació de manca de virginitat de la noia, 22.21 trauran la noia a l’entrada de la casa del seu pare, i els homes de la ciutat l’apedregaran fins que mori, perquè ha comès una infàmia a Israel prostituint-se quan era a casa del seu pare. Així extirparàs el mal d’enmig teu. 22.22 Si un home fos sorprès jaient amb una dona casada, tots dos han de morir igualment, l’home que jeia amb la dona i la dona mateixa. Així exterminaràs el mal d’enmig d’Israel. 22.23 Si una noia verge és promesa a un home i un altre home la troba a la ciutat i jeu amb ella, 22.24 traureu tot dos a la porta d’aquella ciutat i els apedregareu fins que morin: la noia perquè no cridava auxili a la ciutat, i l’home per haver infamat la dona del seu proïsme. Així exterminaràs el mal d’enmig teu. 22.25 Però si l’home troba la noia promesa al camp i, violentant-la, jeu amb ella, llavors només morirà l’home que ha jagut amb ella, 22.26 mentre que a la noia no li faràs res: la noia no ha comès cap pecat digne de mort, perquè aquest cas és com quan algú es llança contra el seu proïsme i el mata; 22.27 perquè ha estat atrapada al camp i encara que la noia promesa cridava auxili no hi havia ningú per a salvar-la. 22.28 Si un home troba una noia verge que no està promesa, l’agafa i jeu amb ella, i són descoberts, 22.29 l’home que ha jagut amb ella donarà al pare de la noia cinquanta cicles de plata, i ella esdevindrà la seva muller, per haver-la humiliat, i no podrà repudiar-la mai de la vida. 22.30 Que ningú no prengui la dona del seu pare, ni profani el llit patern.

Deuteronomi 23

23.1 “Qui pateixi trituració o amputació de les parts virils no podrà ser admès a la congregació del Senyor. 23.2 El bastard no serà admès a la congregació del Senyor; ni a la seva desena generació no podrà ser admès a la congregació del Senyor. 23.3 No serà admès l’ammonita ni el moabita a la congregació del Senyor; ni a la seva desena generació no podrà ser admès a la congregació del Senyor, ni mai, 23.4 perquè no us van venir a rebre amb pa i aigua quan éreu de camí a la sortida d’Egipte, i perquè van llogar Balaam, el fill de Beor, a Petor, a Mesopotàmia, a fi que et maleís. 23.5 Però el Senyor, el teu Déu, no va voler escoltar Balaam, i el Senyor, el teu Déu, va convertir aquella maledicció en benedicció, perquè el Senyor, el teu Déu, t’estimava. 23.6 No procurareu, doncs, mai de la vida, la seva prosperitat ni el seu benestar. 23.7 No odiaràs l’edomita, perquè és parent teu. No odiaràs l’egipci, perquè vas ser un exiliat a la seva terra. 23.8 Els fills que neixin d’ells, a la tercera generació podran entrar a la congregació del Senyor. 23.9 Quan surtis de campanya contra els teus enemics, et guardaràs de tot acte indecent. 23.10 Si entre els teus hi ha un home que no està net d’impuresa nocturna, sortirà fora del campament i no tornarà a entrar-hi. 23.11 Al caient de la tarda, es rentarà amb aigua, i a la posta del sol podrà entrar al campament. 23.12 Tindràs un lloc apartat fora del campament, on podràs sortir. 23.13 Entre el teu equipatge portaràs una estaca i, quan vagis a fora per les teves necessitats, faràs un clot amb ella, i en acabar, taparàs el teu excrement, 23.14 perquè el Senyor, el teu Déu, recorre el teu campament per protegir-te i posar a les teves mans els teus enemics; per això, el teu campament ha de ser sagrat, no fos cas que ell hi veiés alguna cosa indecent i es retirés de tu. 23.15 No tornaràs al seu amo l’esclau que vingui a tu fugint del seu senyor. 23.16 Viurà amb tu, enmig teu, al lloc que ell vulgui, en qualsevol de les teves ciutats que li vagi bé; no l’explotaràs. 23.17 Que no hi hagi prostitutes sagrades entre les filles d’Israel, ni prostituïts sagrats entre els fills d’Israel. 23.18 No portaràs a la casa del Senyor, el teu Déu, el salari de prostituta ni la paga d’un gos, d’un sodomita, en concepte d’ofrena, perquè tant l’una com l’altre són abominació al Senyor, el teu Déu. 23.19 No exigiràs del teu germà interès pel diner, ni pels queviures, ni per cap cosa de les que s’acostumen a exigir interès. 23.20 D’un foraster podràs exigir-ne, però no n’exigiràs del teu germà; així el Senyor, el teu Déu, et beneirà en tot allò que emprenguis a la terra on vas per prendre’n possessió. 23.21 Quan hagis fet un vot al Senyor, el teu Déu, no triguis a pagar-lo; perquè el Senyor, el teu Déu, te’l reclamarà sens falta i hauràs caigut en pecat. 23.22 Però si t’estàs de fer un vot, no caus en pecat. 23.23 Allò que ha sortit dels teus llavis ho mantindràs, i compliràs l’ofrena voluntària que has promès al Senyor, el teu Déu, amb la teva pròpia boca. 23.24 Si entres a la vinya del teu proïsme, podràs menjar tots els raïms que vulguis, fins a atipar-te’n, però en el teu cistell, no n’hi posaràs. 23.25 Si entres al sembrat del teu proïsme, podràs arrencar espigues amb la mà; però no passaràs la falç al sembrat del teu proïsme.

Deuteronomi 24

24.1 “Quan un home prengui muller, si un cop casats resulta que ella no troba gràcia als seus ulls, perquè ell li ha trobat alguna cosa indecent, li escriurà un certificat de divorci, que li posarà a les mans, i l’acomiadarà de casa seva. 24.2 Si ella marxa de casa d’ell i va i es casa amb un altre home, 24.3 i aquest segon marit l’avorreix i li escriu un certificat de divorci i l’hi posa les mans, acomiadant-la de casa seva (o també en cas que hagi mort el segon marit que la ve prendre per muller), 24.4 el primer marit que la va acomiadar no podrà tornar-la a prendre per esposa, després que ella s’ha deshonrat, perquè això és una abominació per al Senyor; i no has de corrompre la terra que el Senyor, el teu Déu, et dóna en herència. 24.5 Si un home és casat de poc, no sortirà al combat ni se li encarregarà cap responsabilitat; en quedarà exempt a casa seva durant un any, perquè faci feliç la dona que ha pres. 24.6 No s’ha de prendre en penyora el molí ni la mola, sigui la de sota o la de sobre, perquè això és com prendre en penyora la mateixa vida. 24.7 Si es troba algú que hagi segrestat algun dels seus germans, entre els fills d’Israel, i el tracta com esclau o el ven, el tal lladre haurà de morir; així extirparàs el mal d’enmig teu. 24.8 En els casos de nafra leprosa, procura complir fidelment totes les instruccions dels sacerdots levites; tal com els he manat, així heu de complir-ho. 24.9 Recorda’t del que va fer el Senyor, el teu Déu, a Maria, pel camí, quan vau sortir d’Egipte. 24.10 Quan facis un préstec de qualsevol cosa al teu proïsme, no entris a casa seva per prendre’n penyora. 24.11 Et quedaràs a fora mentre l’home a qui has fet el préstec et treu a fora la penyora. 24.12 I si l’home fos pobre, no aniràs a dormir amb la seva penyora; 24.13 sens falta la hi tornaràs a la posta del sol, a fi que pugui jeure amb el seu mantell i et beneeixi, i de part teva serà un acte noble davant el Senyor, el teu Déu. 24.14 No explotaràs el jornaler pobre i desvalgut, tant si és dels teus germans com si és dels forasters que viuen al teu país, dins la teva ciutat. 24.15 El mateix dia li pagaràs el jornal, abans no es pongui el sol damunt seu, perquè ell és pobre i el necessita per a viure; no sigui que clami contra tu al Senyor i tu esdevinguis culpable. 24.16 No han de morir els pares pels fills, ni han de morir els fills pels pares, sinó que cadascú morirà pel seu propi pecat. 24.17 No torçaràs el dret del foraster o de l’orfe, ni prendràs en penyora la roba de la viuda. 24.18 Recordaràs que tu vas ser esclau a Egipte i que el Senyor, el teu Déu, et va rescatar d’allí; per tant, et mano que compleixis això. 24.19 Quan seguis els sembrats del teu camp, si oblides alguna garba al camp, no tornaràs enrere per recollir-la; serà per al foraster, per a l’orfe i per a la viuda; així et beneirà el Senyor, el teu Déu, en tot allò que emprenguis. 24.20 Quan batollis les teves oliveres, no resseguiràs després les branques; el que hi quedi serà per al foraster, l’orfe i la viuda, 24.21 Quan veremis la teva vinya, no aniràs després a esgotimar; el que hi quedi serà per al foraster, l’orfe i la viuda. 24.22 Recorda que vas ser esclau a la terra d’Egipte; per tant, et mano que compleixis això.

Deuteronomi 25

25.1 “Quan algunes persones tinguin un plet i acudeixin al tribunal a fi que els jutges judiquin, i aquests absolguin el just i condemnin el culpable, 25.2 si el culpable és mereixedor d’assots, el jutge el farà estendre a terra i davant seu li aplicaran el nombre d’assots que la seva culpa mereixi. 25.3 Fins a quaranta assots se li podran aplicar, sense excedir d’aquest nombre; no fos cas que, excedint-se en aplicar-li més assots que aquests, el teu germà quedés envilit als teus ulls. 25.4 No posaràs morrió al bou que trilla. 25.5 Si dos germans viuen junts i un d’ells mor sense tenir fills, la muller del difunt no es casarà fora, amb un home estrany; el seu cunyat s’unirà a ella, prenent-la per muller, i complirà amb ella el deure del levirat. 25.6 Així el primer nascut que ella tingui mantindrà el nom del seu germà difunt, a fi que no sigui esborrat d’Israel el seu nom. 25.7 Però si l’home no vol prendre la seva cunyada, ella pujarà a trobar els ancians a la porta i els dirà: El meu cunyat refusa de mantenir el nom del seu germà a Israel. No vol complir amb mi el deure del levirat. 25.8 Llavors els ancians de la ciutat el cridaran i parlaran amb ell, i si ell persisteix dient: No la vull prendre; 25.9 la seva cunyada s’acostarà a ell, en presència dels ancians, li traurà la sabata del peu, li escopirà a la cara i li dirà: Així s’ha de fer amb l’home que no edifica casa per al seu germà. 25.10 I, a Israel, li donaran el nom de “casa del descalçat”. 25.11 Si dos homes es barallen entre ells, i la dona d’un d’ells s’hi acosta per deslliurar el seu marit de les mans d’aquell qui l’està colpejant, i allargant la mà l’agafa per les parts vergonyoses, 25.12 li tallaràs la mà, sense cap compassió. 25.13 No portaràs a la bossa dues menes de pesos, una de pes gros i una altra de pes lleuger. 25.14 No tindràs a casa teva dues mesures, una de sencera i una altra de curta. 25.15 Has de tenir pes exacte i just, i mesura exacta i justa; cal que ho tinguis, a fi que els teus dies siguin perllongats a la terra que el Senyor, el teu Déu, et dóna, 25.16 perquè és una abominació per al Senyor, el teu Déu, tot aquell qui fa aquestes coses, tothom qui cometi injustícies. 25.17 Recorda el que Amelec va fer amb tu en el camí, quan sorties d’Egipte, 25.18 de com et va sortir a l’encontre en el camí i va atacar la teva reraguarda, a tots els afeblits que es ressagaven, mentre tu estaves cansat i extenuat; i no va tenir pas cap temor de Déu. 25.19 Per això, quan el Senyor, el teu Déu, et doni repòs de tots els teus enemics dels voltants, a la terra que el Senyor, el teu Déu, et dóna perquè la posseeixis com a heretat, esborraràs la memòria d’Amelec de sota la capa del cel. No ho oblidis pas!

Deuteronomi 26

26.1 “Quan hagis entrat a la terra que el Senyor, el teu Déu, et dóna en herència, la posseeixis i t’hi hagis establert, 26.2 prendràs part de les primícies de tots els fruits de la terra que cullis al país que el Senyor, el teu Déu, et dóna, i els posaràs en una cistella i aniràs al lloc que el Senyor, el teu Déu, hagi escollit per a estada del seu nom. 26.3 Et presentaràs al sacerdot que estigui de torn aquells dies i li diràs: Jo declaro avui davant el Senyor, el teu Déu, que he entrat a la terra que el Senyor va prometre als nostres avantpassats de donar-nos. 26.4 Llavors, el sacerdot et prendrà la cistella de la mà i la posarà davant l’altar del Senyor, el teu Déu, 26.5 i tu diràs aquestes paraules davant el Senyor, el teu Déu: El meu pare era un arameu errant que va baixar a l’Egipte amb un petit grup de persones per refugiar-s’hi; i va arribar a ser una nació gran, forta i nombrosa. 26.6 Però els egipcis ens van maltractar, ens van oprimir i ens van imposar un feixuc esclavatge. 26.7 Llavors vam clamar al Senyor, el Déu dels nostres avantpassats, i el Senyor va escoltar el nostre clam, veié la nostra aflicció, el nostre treball i la nostra opressió, 26.8 i el Senyor ens tragué d’Egipte amb mà forta i amb braç extens, amb fets aterradors, amb senyals i prodigis; 26.9 i ens ha conduït en aquest lloc i ens ha donat aquesta terra, una terra que regalima llet i mel. 26.10 I ara porto les primícies dels fruits de la terra que tu, Senyor, m’has concedit. Les deixaràs davant el Senyor, el teu Déu, i t’inclinaràs en adoració al Senyor, el teu Déu. 26.11 I podràs fruir amb alegria de tot el bé que el Senyor, el teu Déu, et dóna a tu i a la teva família, i també en faràs gaudir el levita, el foraster, l’orfe i la viuda que conviuen amb tu. 26.12 Quan hagis acabat de distribuir el delme de tots els teus productes, l’any tercer, l’any del delme, i n'hagis donat al levita, al foraster, a l’orfe i a la viuda perquè puguin menjar fins a atipar-se dins les teves portes, 26.13 diràs en presència del Senyor, el teu Déu: He tret fora de casa tot allò que era consagrat, i també n’he donat al levita, al foraster, a l’orfe i a la viuda, d’acord amb tot el teu manament que m’has ordenat; no he traspassat cap dels teus manaments ni els he oblidat. 26.14 No n’he menjat en període de dol, no n’he consumit en ritus impurs, ni tampoc no n’he ofert als morts. He obeït la veu del Senyor, el meu Déu, complint-ho tot tal com m’has manat. 26.15 Mira des de la morada de la teva santedat, del cel estant, i beneeix el teu poble Israel i la terra que ens has donat tal com vas prometre sota jurament als nostres avantpassats, la terra que regalima llet i mel. 26.16 El dia d’avui, el Senyor, el teu Déu, et mana que compleixis aquests estatuts i aquestes normes; els guardaràs, doncs, i els posaràs en pràctica amb tot el teu cor i amb tota la teva ànima. 26.17 Avui has fet prometre al Senyor que ell serà el teu Déu, a condició que segueixis els seus camins, guardis els seus estatuts i manaments, les seves lleis, i que escoltis la seva veu. 26.18 I avui, el Senyor t’ha fet prometre que seràs el seu poble predilecte, tal com t’havia promès, a fi que guardis tots els seus manaments, 26.19 perquè ell t’exalci per damunt de totes les nacions que ha creat, per a lloança, renom i glòria, a i fi que tu siguis un poble consagrat al Senyor, el teu Déu, com va dir.”

Deuteronomi 27

27.1 I Moisès, amb els ancians d’Israel, va manar això al poble: “Compliu tot el manament que avui us prescric. 27.2 I serà que el dia que passis el Jordà per anar a la terra que el Senyor, el teu Déu, et dóna, erigiràs uns grans pilars que allisaràs amb calç, 27.3 i damunt hi gravaràs totes les paraules d’aquesta llei, perquè puguis entrar a ocupar la terra que el Senyor, el teu Déu, et dóna, terra que regalima llet i mel, tal com t’havia promès el Senyor, el Déu dels teus avantpassats. 27.4 Quan hagis passat el Jordà, doncs, erigiràs aquests pilars, tal com us mano avui, en el mont Ebal, i els allisareu amb calç. 27.5 I edificaràs allà un altar al Senyor, el teu Déu, un altar de pedres, sense treballar-les amb el ferro. 27.6 De pedres senceres haurà de ser construït aquell altar del Senyor, el teu Déu, i al damunt hi oferiràs els holocaustos al Senyor, el teu Déu, 27.7 i hi sacrificaràs ofrenes de reconciliació i en menjaràs i t’alegraràs en presència del Senyor, el teu Déu. 27.8 I sobre aquells pilars gravaràs ben clarament totes les paraules d’aquesta llei.” 27.9 Després Moisès, amb els sacerdots levites, dirigint-se a tot Israel, digué: “Calla i escolta, Israel. Avui has esdevingut el poble del Senyor Etern, el teu Déu. 27.10 Obeeix, doncs, la veu del Senyor, el teu Déu, i compleix els seus manaments i els seus estatuts que avui et prescric.” 27.11 Moisès, aquell dia, va donar ordres al poble i els digué: 27.12 “Aquests són els qui s’han de situar sobre el mont Garizim per a beneir el poble, quan hàgiu passat el Jordà: Simeó, Leví, Judà, Issacar, Josep i Benjamí. 27.13 I aquests són els qui s’han de situar sobre el mont Ebal per a llençar la maledicció: Rubèn, Gad, Aser, Zabuló, Dan i Neftalí. 27.14 Llavors els levites dirigiran una arenga a tots els homes d’Israel proclamant en veu alta: 27.15 ‘Maleït l’home que faci una escultura o una imatge de fosa, abominació per al Senyor, obra de les mans d’un artesà, i la guardi amagada.’ I tot el poble respondrà: ‘Amén!’ 27.16 ‘Maleït aquell qui tracti indignament el seu pare o la seva mare.’ I tot el poble respondrà: ‘Amén!’ 27.17 ‘Maleït aquell qui redueixi els límits de propietat del seu veí.’ I tot el poble respondrà: ‘Amén!’ 27.18 ‘Maleït aquell qui desviï un cec en el camí.’ I tot el poble respondrà: ‘Amén!’ 27.19 ‘Maleït aquell qui violi el dret del foraster, de l’orfe o de la viuda.’ I tot el poble respondrà: ‘Amén!’ 27.20 ‘Maleït aquell qui jegui amb la dona del seu pare, perquè ha profanat el llit del seu pare.’ I tot el poble respondrà: ‘Amén!’ 27.21 ‘Maleït aquell qui copuli amb una bèstia.’ I tot el poble respondrà: ‘Amén!’ 27.22 ‘Maleït aquell qui jegui amb la seva germana, filla del seu pare o filla de la seva mare.’ I tot el poble respondrà: ‘Amén!’ 27.23 ‘Maleït aquell qui jegui amb la seva sogra.’ I tot el poble respondrà: ‘Amén!’ 27.24 ‘Maleït aquell qui mati d’amagat el seu proïsme.’ I tot el poble respondrà: “Amén!’ 27.25 ‘Maleït aquell qui accepti suborn per matar una persona innocent.’ I tot el poble respondrà: ‘Amén!’ 27.26 ‘Maleït aquell qui no mantingui la vigència de les paraules d’aquesta llei perquè siguin observades.’ I tot el poble respondrà: ‘Amén!’

Deuteronomi 28

28.1 “Ara bé, si escoltes amatent la veu del Senyor, el teu Déu, per posar en pràctica tots els seus manaments que avui et prescric, el Senyor, el teu Déu, t’exalçarà per damunt de totes les nacions de la terra, 28.2 i vindran damunt teu i t’acompanyaran totes aquestes benediccions per haver escoltat la veu del Senyor, el teu Déu: 28.3 Seràs beneït a la ciutat i seràs beneït al camp. 28.4 Seran beneïts els fruits de les teves entranyes, les collites de la teva terra, l’increment del teu bestiar, els vedells de les teves vaques i els moltons dels teus ramats. 28.5 Seran beneïts el teu cistell i la teva pastera. 28.6 Seràs beneït quan marxis i seràs beneït quan tornis. 28.7 El Senyor farà que els teus enemics, que s’alcin contra tu, caiguin ferits davant teu. Si per un sol camí han vingut contra tu, per set camins fugiran davant teu. 28.8 El Senyor enviarà al costat teu la benedicció, als teus graners i a tot el que les teves mans emprenguin, i et beneirà a la terra que el Senyor, el teu Déu, et dóna. 28.9 El Senyor farà de tu el poble consagrat a ell, tal com t’ho ha promès, quan guardis els manaments del Senyor, el teu Déu, i segueixis els seus camins. 28.10 I tots els pobles de la terra veuran que tu portes el nom del Senyor Etern, i et respectaran. 28.11 I el Senyor et concedirà gran prosperitat, en el fruit de les teves entranyes, en els parts del teu bestiar i en les collites de les teves terres, en aquest país que el Senyor va jurar als teus avantpassats que et donaria. 28.12 El Senyor obrirà per a tu el seu ric tresor, el cel, per donar al seu temps la pluja a la teva terra i per beneir tot el treball de les teves mans, així podràs prestar a molts pobles, mentre que tu mai no hauràs de manllevar. 28.13 El Senyor et posarà per cap, i no pas per cua; i aniràs sempre cap amunt i no mai cap avall, si obeeixes els manaments del Senyor, el teu Déu, que jo et prescric avui perquè els guardis i els compleixis, 28.14 i no et desvies ni a dreta ni a esquerra de cap de les disposicions que avui et prescric ni te’n vas darrere altres déus per adorar-los. 28.15 Succeirà, però, si no obeeixes la veu del Senyor, el teu Déu, de tenir cura a complir tots els seus manaments i els seus estatuts que avui et prescric, que damunt teu vindran i t’abastaran totes aquestes malediccions: 28.16 Seràs maleït a la ciutat i seràs maleït al camp. 28.17 Seran maleïdes la teva cistella i la teva pastera. 28.18 Seran maleïts els fruits de les teves entranyes, les collites de la teva terra, l’increment del teu bestiar, els vedells de les teves vaques i els moltons dels teus ramats. 28.19 Seràs maleït quan marxis i seràs maleït quan tornis. 28.20 El Senyor enviarà damunt teu maledicció, desastre i angoixa en tot allò que les teves mans emprenguin, fins a acabar amb tu i destruir-te ràpidament, per culpa de la perversitat de les teves accions, amb les quals t’hauràs apartat de mi. 28.21 El Senyor farà que t'arribi la pesta fins que desapareguis d’aquesta terra on vas a prendre’n possessió. 28.22 El Senyor et colpejarà amb les epidèmies, la febre, la inflamació i la gangrena; amb la sequera, amb calamitats sobtades i amb malures, que et perseguiran fins que desapareguis. 28.23 El cel que tens sobre el cap serà de bronze i la terra de sota teu serà de ferro. 28.24 Per pluja a la teva terra, el Senyor donarà pols i cendra; del cel davallaran fins que siguis exterminat. 28.25 El Senyor farà que caiguis vençut davant els teus enemics. Si per un sol camí havies sortit contra ells, per set camins en fugiràs; i seràs motiu d’esfereïment en tots els reialmes de la terra. 28.26 El teu cadàver servirà d'aliment a les aus del cel i a les bèsties del camp; i ningú no les foragitarà. 28.27 El Senyor et ferirà amb l’úlcera d’Egipte, amb tumors, sarna i tinya, i no te’n podràs guarir. 28.28 El Senyor et colpejarà amb deliris, ceguesa i esvaïment de cor, 28.29 de manera que a ple migdia aniràs a les palpentes, palpant com un cec a les fosques, i res del que emprenguis no t’anirà bé, sinó que et veuràs sempre oprimit i espoliat, i no hi haurà qui et salvi. 28.30 Et comprometràs en matrimoni amb una dona, i un foraster se la farà seva. Construiràs una casa, però no la podràs habitar. Plantaràs una vinya, però no la veremaràs. 28.31 Davant dels teus ulls serà sacrificat el teu bou, però tu no en menjaràs. Et prendran l’ase davant teu i no te’l tornaran. Les teves ovelles cauran en mans dels teus enemics i no hi haurà ningú que les rescati. 28.32 Els teus fills i les teves filles cauran en mans d’un altre poble, mentre els teus ulls ho contemplen i et consumeixes per ells, però no hi podràs fer res. 28.33 El producte de la teva terra i de tots els teus esforços se’ls menjarà una gent que tu no coneixes, i mai no seràs altra cosa que un oprimit i un maltractat, 28.34 i et tornaràs boig a causa d’allò que els teus propis ulls hauran de veure. 28.35 El Senyor et ferirà amb una úlcera maligna als genolls i a les cames, de la qual no podràs ser guarit, que s’estendrà des de la planta dels peus fins a dalt del cap. 28.36 El Senyor et farà anar, a tu i al rei que hagis posat damunt teu, a una nació desconeguda per tu i pels teus avantpassats, i allà hauràs de servir uns altres déus, uns déus de fusta i de pedra. 28.37 I tu esdevindràs un exemple esgarrifós i tema de proverbis i burla entre tots els pobles on el Senyor et porti. 28.38 Sembraràs molta llavor al camp, però segaràs poca collita, perquè la llagosta ho haurà devorat. 28.39 Plantaràs vinyes i les conrearàs, però no en beuràs vi ni les veremaràs, perquè s’ho hauran menjat els cucs. 28.40 Als teus terrenys, hi tindràs oliveres, però no t’ungiràs amb el seu oli, perquè les olives hauran caigut. 28.41 Tindràs fills i filles, però no seran per a tu, perquè aniran al captiveri. 28.42 Tots els teus arbres i el fruit de la teva terra, els consumirà la llagosta. 28.43 El foraster que conviu amb tu pujarà, a costa teva, cada cop més amunt, mentre que tu aniràs davallant cada cop més avall. 28.44 Ell et prestarà a tu, però tu no li podràs prestar a ell. Ell serà cap i tu seràs cua. 28.45 Així cauran damunt teu totes aquestes malediccions, i et perseguiran i t’atraparan fins que siguis destruït, per no haver obeït la veu del Senyor, el teu Déu, i no haver guardat els manaments i els estatuts que ell et va prescriure; 28.46 i elles t’acompanyaran com un senyal i un prodigi, a tu i a la teva descendència, per sempre més. 28.47 Per no haver servit el Senyor, el teu Déu, amb alegria i satisfacció de cor, quan tenies abundància de tot, 28.48 hauràs de servir els enemics teus que el Senyor farà venir contra tu, passant fam, set, nuesa i tota mena de privacions, i carregarà un jou de ferro sobre el teu coll fins que et destrueixi. 28.49 El Senyor farà venir contra tu una nació llunyana, des dels confins de la terra, com quan s’abat l’àguila, una nació de llengua desconeguda, 28.50 una nació d’aspecte ferotge, que no tindrà respecte per als ancians ni pietat per als nens. 28.51 Es menjarà les cries dels teus ramats i els productes de la teva terra, fins que et consumeixis; perquè no et deixarà blat, ni most, ni oli, ni els vedells de les teves vaques, ni les cries de les teves ovelles, fins que t’hagi destruït. 28.52 Et posarà setge a totes les ciutats, fins que caiguin aquestes muralles tan altes i fortes que et donaven seguretat; t’assetjarà en totes les poblacions d’aquesta terra que el Senyor, el teu Déu, t’haurà donat. 28.53 I arribaràs a menjar-te el fruit de les teves entranyes, la carn dels teus fills i de les teves filles que el Senyor, el teu Déu, t’haurà donat, durant el setge, per la necessitat amb què t’oprimiran els teus enemics. 28.54 L’home més tendre i delicat d’entre els teus mirarà amb mals ulls el seu germà, i fins i tot l’esposa estimada i la resta de fills que li hagin quedat, 28.55 per no haver de compartir amb ningú la carn dels seus fills, quan ni li quedi res per culpa del setge i la fam amb què t’oprimiran els teus enemics en totes les ciutats. 28.56 La dona més tendra i delicada d’entre els teus, que mai no ha gosat posar la planta dels peus a terra per pura delicadesa i refinament, mirarà amb mals ulls el marit estimat, el seu fill i la seva filla, 28.57 perquè voldrà menjar d’amagat la criatura acabada de néixer per culpa del setge i la fam amb què t’oprimiran els teus enemics en totes les teves ciutats. 28.58 Si no procures complir totes les paraules d’aquesta llei escrites en aquest llibre, reverenciant aquest nom gloriós i terrible, el Senyor Etern, el teu Déu, 28.59 ell farà que siguin terribles els teus flagells i els de la teva descendència, grans plagues continuades i malalties malignes i persistents. 28.60 Farà que recaiguin damunt teu totes aquelles malalties d’Egipte que tant t’esfereïen, i se t’enganxaran a tu. 28.61 I més encara: totes les malalties i plagues que no s’esmenten en aquest llibre de la llei, el Senyor te les abocarà al damunt fins que desapareguis. 28.62 Quedareu reduïts a un petit nombre, vosaltres, que havíeu estat nombrosos com les estrelles del cel, per no haver escoltat la veu del Senyor, el teu Déu. 28.63 I succeirà que, així com el Senyor tenia complaença a afavorir-vos i a fer-vos prosperar, igualment es complaurà a aixafar-vos i fer-vos desaparèixer; i sereu arrancats de la terra on ara entreu per posseir-la. 28.64 El Senyor t’escamparà per tots els pobles, de l’un cap a l’altre de la terra, i allí serviràs uns altres déus desconeguts per tu i pels teus avantpassats, uns déus de fusta i de pedra. 28.65 En aquelles nacions no trobaràs tranquil·litat ni tindran repòs les plantes dels teus peus, perquè allí el Senyor et donarà un cor esporuguit, uns ulls esllanguits i un esperit neguitós, 28.66 de manera que veuràs la teva vida en suspens, temorós de dia i de nit, i mai no et sentiràs segur de la teva vida. 28.67 Al matí diràs: Tant de bo que ja fos el vespre. I al vespre diràs: Tant de bo que ja fos el matí. Tal serà l’esverament que s’haurà apoderat del teu cor a causa d’allò que els teus propis ulls podran veure. 28.68 I el Senyor et farà tornar a l’Egipte amb barques, per més que et vaig dir que aquell camí no el tornaries a veure, i allí us oferireu com esclaus i esclaves als vostres enemics, i no hi haurà qui us compri.”

Deuteronomi 29

29.1 Aquestes són les paraules del pacte que el Senyor va ordenar a Moisès de concloure amb els fills d’Israel, a la terra de Moab, a més del pacte que havia fet amb ells a l’Horeb. 29.2 Moisès va convocar tot Israel i els digué: “Vosaltres heu pogut veure tot el que el Senyor va fer davant els vostres ulls a la terra d’Egipte, al faraó, a tots els seus servidors, i a tot el país, 29.3 les grans proves que van veure els vostres ulls, aquells grans senyals i prodigis, 29.4 però, fins al dia d’avui, el Senyor no us ha donat encara un cor capaç d’entendre, uns ulls que puguin veure ni una oïda que hi senti. 29.5 Jo us he conduït pel desert durant quaranta anys, i els vostres vestits no s’han envellit damunt vostre, ni s’ha gastat el calçat que dúieu als peus. 29.6 No heu tingut pa per a menjar ni vi o beguda fermentada per a beure, a fi que aprenguéssiu que jo sóc el Senyor, el vostre Déu. 29.7 I quan vam arribar en aquest lloc, van sortir al nostre encontre Sehon, el rei d’Heixbon, i Og, el rei de Basan, per combatre’ns, i els vam derrotar. 29.8 Vam conquerir el seu país i el vam donar en herència als rubenites, als gadites i a la mitja tribu de Manassès. 29.9 Guardeu, doncs, les paraules d’aquest pacte i poseu-les en pràctica, a fi que pugueu reeixir en tot el que emprengueu. 29.10 Tots vosaltres esteu avui davant el Senyor, el vostre Déu: els dirigents de les vostres tribus, els ancians, els vostres magistrats, tots els homes d’Israel, 29.11 els vostres joves, les vostres dones i, fins i tot, els forasters que conviuen dins el teu campament, des dels llenyataires fins als qui porten l’aigua, 29.12 a fi que entris en el pacte del Senyor, el teu Déu, i en el jurament que el Senyor, el teu Déu, conclou avui amb tu, 29.13 per confirmar-te avui com a poble seu i perquè ell sigui el teu Déu, com t’ha promès i com va jurar als teus pares, a Abraham, a Isaac i a Jacob. 29.14 I no és solament amb vosaltres que faig aquest pacte i aquest jurament, 29.15 sinó amb tots els qui avui es troben aquí amb nosaltres davant el Senyor, el vostre Déu, i amb aquells qui no són avui aquí amb nosaltres. 29.16 Perquè vosaltres ja sabeu com vam viure a la terra d’Egipte, i com hem passat pel mig de les nacions que hem travessat, 29.17 i heu pogut veure les seves abominacions, els seus ídols de fusta, de pedra, de plata i d’or. 29.18 Que no hi hagi entre vosaltres cap home o dona, cap família o tribu, que aparti avui el seu cor del Senyor, el seu Déu, per anar a servir els déus d’aquestes nacions; que no hi hagi entre vosaltres cap soca que tregui metzina i amargor, 29.19 i s'esdevingui, en sentir les paraules d’aquesta imprecació, que ell mateix es beneeixi interiorment dient: ‘Tot m’anirà bé, encara que em deixi guiar per la inclinació del meu cor; al cap i a la fi, l’abundor d’aigua suprimeix la sequera.’ 29.20 El Senyor no voldrà pas perdonar-lo, sinó que llavors s’inflamarà la còlera del Senyor i el seu zel contra aquell home, i totes les malediccions escrites en aquest llibre s’abocaran damunt d’ell, i el Senyor esborrarà el seu nom de sota la capa del cel. 29.21 El Senyor el traurà d’entre les tribus d’Israel per a malaurança, d’acord amb totes les malediccions del pacte escrit en aquest llibre de la llei. Exclamacions de la gent del futur 29.22 Les generacions futures, la vostra descendència que vindrà després de vosaltres, i els forasters que vinguin de terres llunyanes, quan vegin les plagues d’aquella terra i les malalties amb què el Senyor l’haurà afligit, exclamaran: 29.23 Tot és sofre, sal i terra cremada on no es pot sembrar i on no es produeix res, on no creix ni un bri d’herba; una ruïna com Sodoma i Gomorra, Admà i Seboïm, destruïdes pel Senyor en la seva còlera i furient indignació. 29.24 Tots els pobles preguntaran: Per què el Senyor ha tractat així aquesta terra? Per què aquesta explosió d’ira tan gran? 29.25 I respondran: Perquè van deixar el pacte que el Senyor, el Déu dels seus avantpassats, havia fet amb ells quan els va fer sortir de la terra d’Egipte, 29.26 i van anar a servir altres déus i s’han prosternat davant d’ells, uns déus que no coneixien i que mai no els van donar res. 29.27 Per això, la indignació del Senyor es va encendre contra aquella terra i ha abocat damunt seu totes les malediccions escrites en aquest llibre. 29.28 Amb ira i fúria, amb gran indignació, el Senyor els ha desarrelats de la pròpia terra, i els ha llançats en un altre país, on avui són. 29.29 Les coses secretes pertanyen al Senyor, el nostre Déu, però les revelades són per a nosaltres i per als nostres fills per sempre, a fi que posem en pràctica totes les paraules d’aquesta llei.

Deuteronomi 30

30.1 “I serà, quan et sobrevinguin aquestes coses, les benediccions o les malediccions que he presentat davant teu, i les reflexionis interiorment, estant entre les nacions on t’hagi llançat el Senyor, el teu Déu, 30.2 que si et converteixes al Senyor, el teu Déu, i obeeixes la seva veu, d’acord amb tot el que jo avui et mano, tu i els teus fills, amb tot el cor i amb tota l’ànima, 30.3 llavors el Senyor , el teu Déu, t’alliberarà de la teva captivitat, es compadirà de tu i et tornarà a reunir d’entre tots els pobles on el Senyor, el teu Déu, t’hagi dispersat. 30.4 Ni que estiguis desterrat en els confins més llunyans de sota la capa del cel, d’allí mateix et recollirà el Senyor, el teu Déu, i vindrà a buscar-te, 30.5 i et portarà, el Senyor, el teu Déu, a la terra que els teus avantpassats van posseir; en prendràs possessió, i et donarà benestar i et prosperarà més que als teus avantpassats. 30.6 El Senyor, el teu Déu, circumcidarà el teu cor i el cor dels teus descendents perquè estimis el Senyor, el teu Déu, de tot cor i amb tota l’ànima, i puguis viure. 30.7 El Senyor, el teu Déu, farà caure totes aquestes malediccions sobre els teus enemics, sobre els qui t’avorreixen i t’han perseguit. 30.8 Així tu tornaràs i escoltaràs la veu del Senyor, i compliràs tots els seus manaments que jo t’ordeno avui. 30.9 El Senyor, el teu Déu, et farà prosperar en tot el que emprenguis, en el fruit de les teves entranyes, en els parts del teu bestiar i en les collites de les teves terres, perquè el Senyor tornarà a complaure’s en tu per fer-te el bé, com es va complaure en els teus avantpassats, 30.10 quan obeeixis la veu del Senyor, el teu Déu, guardant els seus manaments i els seus estatuts, que són escrits en aquest llibre de la llei; quan t’hagis convertit al Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor i amb tota la teva ànima. 30.11 Aquest manament que avui et dono no és massa difícil per a tu, ni és lluny del teu abast. 30.12 No és al cel, perquè puguis dir: ‘Qui pujarà per nosaltres al cel a buscar-lo perquè el puguem escoltar i el puguem posar en pràctica?’ 30.13 Ni és tampoc a l’altra banda del mar, perquè diguis: ‘Qui travessarà el mar per nosaltres i ens el portarà perquè puguem escoltar-lo i posar-lo en pràctica?’ 30.14 Sinó que la paraula la tens molt a prop teu, a la boca i al cor, perquè la posis en pràctica. 30.15 Mira, avui et poso davant teu la vida i el bé, la mort i el mal, 30.16 perquè avui et mano que estimis el Senyor, el teu Déu, seguint els seus camins i guardant els seus manaments, els seus estatuts i les seves lleis, a fi que visquis i et multipliquis, i perquè el Senyor, el teu Déu, et beneeixi a la terra on vas per prendre’n possessió. 30.17 Però, si el teu cor es desvia i no vols escoltar, si et deixes seduir fins a adorar i servir altres déus, 30.18 us declaro avui que sereu totalment destruïts. No allargareu els dies sobre la terra on aneu, passant el Jordà, per prendre'n possessió. 30.19 Avui crido com a testimonis contra vosaltres el cel i la terra, que us he proposat la vida i la mort, la benedicció i la maledicció. Escull, doncs, la vida, a fi que visquis tu i la teva descendència, 30.20 estimant el Senyor, el teu Déu, escoltant la seva veu i mantenint-t'hi fidel, perquè ell és la teva vida i l'allargament dels teus dies mentre habitis a la terra que el Senyor va jurar als teus pares, a Abraham, a Isaac i a Jacob, que els donaria.”

Deuteronomi 31

31.1 Moisès va anar a parlar a tot Israel, i digué aquestes paraules: 31.2 “Actualment tinc l’edat de cent vint anys; ja no puc continuar amb les anades i vingudes. A més, el Senyor m’ha dit: No travessaràs aquest Jordà. 31.3 El Senyor, el teu Déu, passarà davant teu; ell destruirà aquestes nacions perquè te n’apoderis. Josuè és el qui passarà al teu davant, tal com ho ha dit el Senyor. 31.4 El Senyor farà amb aquestes nacions el mateix que va a fer amb Sehon i Og, els reis dels amorreus, i amb la seva terra, que els va destruir. 31.5 El Senyor us les posarà a les mans, i les tractareu d’acord amb tot aquest manament que us he imposat. 31.6 Sigueu valents i ferms, no us espanteu ni tingueu por davant d’ells, perquè el Senyor, el teu Déu, és el qui va amb tu; no et deixarà ni et desempararà.” 31.7 Després Moisès va cridar Josuè i, davant tot Israel, li digué: “Sigues valent i ferm, perquè tu entraràs amb aquest poble a la terra que el Senyor va jurar als seus avantpassats que els donaria, i tu els en donaràs possessió. 31.8 El Senyor anirà davant teu, serà amb tu; no et deixarà ni et desempararà. No temis, doncs, ni tinguis por.” 31.9 Moisès va escriure aquesta llei i la va donar als sacerdots, fills de Leví, que portaven l’arca del pacte del Senyor, i a tots els ancians d’Israel. 31.10 I Moisès els donà aquesta ordre: “L’últim de cada set anys, al temps fixat per a l’any de la remissió, durant la festa dels Tabernacles, 31.11 quan tot Israel vingui a presentar-se davant el Senyor, el teu Déu, al lloc que ell haurà escollit, davant d’ells llegiràs aquesta llei perquè tot Israel ho senti. 31.12 Reuniràs el poble, els homes, les dones, els nens i el foraster que habiti a les teves ciutats, perquè l’escoltin i aprenguin a reverenciar el Senyor, el vostre Déu, i guardin les paraules d’aquesta llei per posar-les en pràctica. 31.13 I els seus fills que encara no la coneixen, la podran sentir i aprendran a reverenciar el Senyor, el vostre Déu, tots els dies que visqueu a la terra on aneu, travessant el Jordà, per prendre’n possessió.” 31.14 Desprès el Senyor digué a Moisès: “Ja s’acosta el dia de la teva mort; fes venir Josuè i presenteu-vos al Tabernacle de Reunió, a fi de donar-li instruccions.” I Moisès i Josuè van anar al Tabernacle de Reunió. 31.15 Llavors aparegué el Senyor en el Tabernacle, en una columna de núvol, i la columna de núvol es va aturar a l’entrada del Tabernacle. 31.16 I el Senyor digué a Moisès: “Heus aquí que tu vas a reposar amb els teus avantpassats, i aquest poble anirà a prostituir-se rere els déus estrangers, els d’aquella terra dins la qual és a punt d’entrar. Em deixarà i trencarà el meu pacte que vaig fer amb ell. 31.17 I aquell dia s’inflamarà la meva ira contra ell, l'abandonaré, li amagaré la meva mirada i serà consumit. Serà pres d’un sens fi de mals i angoixes, i ell dirà en aquell dia: No serà perquè el meu Déu ja no és enmig meu que cauen sobre mi tants de mals? 31.18 Però jo aquell dia li hauré amagat completament la meva mirada a causa de totes les maldats que ell haurà comès girant-se vers els déus estrangers. 31.19 Ara, doncs, escriviu per a vosaltres aquest càntic i ensenya’l tu als fills d’Israel, posant-lo als seus llavis, a fi que aquest càntic em faci de testimoni contra els fills d’Israel, 31.20 quan jo els dugui a la terra que sota jurament he promès als seus avantpassats, terra que regalima llet i mel, i ell, després de menjar fins a atipar-se i d’engreixar-se bé, es giri per buscar-se altres déus i els doni culte, menyspreant-me a mi i trencant el meu pacte. 31.21 Així, quan li sobrevinguin tants de mals i afliccions, aquest càntic respondrà com a testimoni contra ell, perquè no s’apartarà de la boca dels seus descendents. Jo conec els propòsits que ell té avui, abans d’introduir-lo a la terra que li tinc promesa.” 31.22 Moisès aquell mateix dia va escriure aquell càntic i el va ensenyar als fills d’Israel. 31.23 Després el Senyor va donar les ordres a Josuè, fill de Nun, i digué: “Sigues valent i ferm, perquè tu conduiràs Israel a la terra que els he promès, i jo serè amb tu.” 31.24 I quan Moisès va acabar d’escriure les paraules d’aquesta llei en un llibre, fins a conclore'l, 31.25 va donar aquestes ordres als levites, que porten l’arca del pacte del Senyor: 31.26 “Preneu aquest Llibre de la Llei i poseu-lo a l’arca del pacte del Senyor, el vostre Déu, i que estigui allà com a testimoni contra tu. 31.27 Prou conec que ets rebel i testarrut. Si avui, que encara visc amb vosaltres, heu estat rebels contra el Senyor, com més no ho sereu quan m’hagi mort? 31.28 Reuniu davant meu tots els ancians de les vostres tribus i els vostres magistrats, que els vull fer sentir aquestes paraules i vull prendre el cel i la terra com a testimonis contra ells. 31.29 Perquè jo sé que després de la meva mort us pervertireu del tot i us apartareu del camí que us he prescrit, i això farà que us sobrevingui el mal en temps a venir, quan haureu comès maldat als ulls del Senyor provocant el seu enuig amb les obres de les vostres mans.” 31.30 Moisès, llavors, va recitar totes les paraules d’aquest càntic, de principi a fi, davant tota la congregació d’Israel:

Deuteronomi 32

32.1 Escolteu, cels, que vull parlar, i que la terra escolti les paraules de la meva boca! 32.2 Caigui com la pluja el meu ensenyament, regalimi com la rosada el meu discurs; com el plugim sobre l’herbei, i com els ruixats sobre el prat. 32.3 Perquè vull proclamar el nom del Senyor: reconegueu la grandesa del nostre Déu. 32.4 Ell és la roca, el seu obrar és perfecte; tots els seus camins són justos. És Déu fidel, sense malícia; és just i recte. 32.5 S’ha portat malament amb ell –no són dignes de ser fills seus–, aquesta generació malvada i perversa. 32.6 ¿Així us comporteu amb el Senyor, poble neci i sense seny? ¿No és ell el teu pare que et va crear? Ell t’ha fet i t’ha format! 32.7 Recorda els temps antics, repassa els anys, generació per generació. Pregunta al teu pare, que ell t’ho dirà, als teus ancians, que t’ho expliquin. 32.8 Quan l’Altíssim va assignar heretat a les nacions, va separar els fills d’Adam, va fixar límits als pobles, segons el nombre dels fills d’Israel. 32.9 Perquè la porció del Senyor és el seu poble, Jacob, la seva heretat preciosa. 32.10 El troba a la terra desèrtica, enmig de la desolació d’espantosa solitud, el protegeix, el sustenta i el cuida, com la nineta dels seus ulls. 32.11 Com l’àguila que desvetlla la seva niuada i plana sobre els seus petits, estén les seves ales, els pren, i els porta sobre les seves plomes. 32.12 El Senyor, tot sol, els va guiar, sense l’ajut de cap altre déu foraster. 32.13 El féu remuntar a les altures de la terra, el nodrí amb els fruits del camp, li féu xuclar la mel de la roca, i l’oli de les dures pedres; 32.14 amb quallada de les vaques i llet de les ovelles, amb greix d’anyells; amb moltons de la raça de Basan, i cabrits, amb la flor dels grans de blat, i de la sang del raïm en vas poder beure vi. 32.15 Però Jeixurun s’ha engreixat i tira guitzes, s’ha ben atipat, s’ha fet pesat i tou, i ha rebutjat Déu, el seu Creador, ha menyspreat la roca de la seva salvació. 32.16 L’han engelosit amb déus estrangers, amb ídols abominables l’irriten. 32.17 Han fet sacrificis als dimonis, i no a Déu: a uns déus que no coneixien, nouvinguts, arribats de poc, a qui no havien servit els seus avantpassats. 32.18 De la roca que t’ha engendrat no fas cas, i t’has oblidat del Déu que t’ha format. 32.19 El Senyor ho ha vist i els ha rebutjat, perquè els seus fills i les seves filles l’han provocat, 32.20 i ha dit: “Apartaré la mirada d’ells, a veure quina serà la seva fi, perquè és una generació perversa, fills en els quals no hi ha lleialtat. 32.21 Ells m’han provocat a gelosia amb allò que no és Déu, m’han fet aïrar amb els seus déus irreals; i jo els provocaré a gelosia amb allò que no és poble, i els faré aïrar amb una nació forassenyada. 32.22 Perquè ha saltat foc de la meva còlera, que cremarà fins al país dels morts, devorarà la terra i els seus productes i abrusarà els fonaments de les muntanyes. 32.23 Aplegaré damunt d’ells calamitats, esgotaré contra ells les meves sagetes. 32.24 Consumits per la fam, rosegats per la febre i per la plaga mortal, enviaré contra ells les dents de les feres, amb el verí dels rèptils de la pols. 32.25 A fora, l’espasa segarà els fills; a dins la casa, imperarà el terror: moriran els joves i les donzelles, les criatures i els vells de cabells blancs. 32.26 Vaig pensar que els escamparia, que esborraria la seva memòria d’entre els homes, 32.27 si no fos que temo el vituperi de l’enemic i que en el malentès els seus adversaris vinguessin a dir: «La nostra força ha vençut i el Senyor no hi ha fet res en això.» 32.28 Perquè són una nació sense seny, mancada d’enteniment. 32.29 Si fossin savis, ho entendrien, comprendrien on van a parar. 32.30 ¿Com un de sol pot perseguir-ne mil, i dos fer-ne fugir deu mil, si no perquè la seva roca els ha venut, el Senyor els ha deixat? 32.31 Perquè la seva roca no és com la nostra roca, i els nostres enemics ho certifiquen; 32.32 perquè dels ceps de Sodoma prové la seva vinya, i també del camps de Gomorra; raïms metzinosos, són els seus raïms; raïms amargants, són els que produeixen. 32.33 Metzina de serps, és el seu vi, i verí mortal d’escurçons. 32.34 I això ¿no ho tinc guardat amb mi, segellat en els meus dipòsits? 32.35 Meva és la venjança i la retribució; al seu moment ensopegarà el seu peu, perquè és a prop el dia del seu desastre, ve de pressa el que hi ha preparat per a ells. 32.36 Perquè el Senyor jutjarà el seu poble, i es compadirà dels seus servidors quan vegi que se’ls esgota la força i no hi queden ni esclaus ni lliures. 32.37 Dirà, llavors: On són els seus déus, la roca en què confiaven, 32.38 aquests que menjaven el greix dels seus sacrificis i bevien el vi de les seves libacions? Que vinguin a ajudar-vos, que estenguin damunt vostre la seva protecció! 32.39 Veieu ara que jo, només jo, sóc, que no hi ha cap altre Déu fora de mi. Jo faig morir i jo faig viure, jo fereixo i jo guareixo, i ningú no pot alliberar-se de la meva mà. 32.40 Sí, jo alço vers al cel la meva mà i declaro: Tan cert com visc eternament 32.41 que quan esmoli la meva espasa fulgurant, i la meva mà emprengui el judici, prendré venjança dels meus adversaris, i als qui m’odien pagaré el que es mereixen. 32.42 Embriagaré de sang les meves sagetes; la meva espasa devorarà la carn, la sang dels ferits i dels captius, els caps dels protagonistes enemics.” 32.43 Alegreu-vos, nacions, amb el seu poble, perquè venjarà la sang dels seus servidors, prendrà venjança dels seus adversaris i farà expiació per la seva terra i pel seu poble. 32.44 Moisès vingué amb Josuè, fill de Nun, i va fer sentir al poble totes les paraules d’aquest càntic. 32.45 Quan Moisès va acabar de pronunciar totes aquestes paraules a tot Israel, 32.46 els digué: “Poseu el cor en totes aquestes paraules que avui us poso com a testimoni contra vosaltres perquè les transmeteu als vostres fills, a fi que procurin complir totes les paraules d’aquesta llei. 32.47 Perquè no és un precepte buit per a vosaltres, sinó que és la vostra vida, i gràcies a elles allargareu els vostres dies sobre la terra on us dirigiu per prendre’n possessió, més enllà del Jordà.” 32.48 Aquell mateix dia, el Senyor es dirigí a Moisès i li digué: 32.49 “Puja a la serralada d’Abarim, al mont Nebó, que es troba en el país de Moab, davant de Jericó, i contempla la terra de Canaan que dono en possessió als fills d’Israel. 32.50 I allà, en aquesta muntanya on puges, cal que moris i siguis reunit amb els teus avantpassats, igual com el teu germà Aaron va morir a la muntanya d’Or i fou reunit amb els seus avantpassats, 32.51 perquè vau prevaricar contra mi enmig dels fills d’Israel, junt a les aigües de Meribà de Cadeix, al desert de Sin, ja que no em vau santificar davant dels fills d’Israel; 32.52 per això, només de lluny podràs mirar la terra que vaig a donar als fills d’Israel, però no hi podràs entrar.”

Deuteronomi 33

33.1 Aquesta és la benedicció amb què Moisès, home de Déu, va beneir els fills d’Israel, abans de la seva mort. 33.2 Digué: “El Senyor ha vingut del Sinaí i des de Seïr els va clarejar: va resplendir des del mont de Paran i va arribar amb deu milers de sants, i a la dreta duia una llei de foc per a ells. 33.3 Estima de veritat les tribus; tots els seus consagrats són a la teva mà, i ells van seure als teus peus, rebent les teves paraules. 33.4 La llei que Moisès ens va ordenar és l’herència de la consagració de Jacob. 33.5 Hi hagué rei a Jeixurun, quan es van aplegar els caps del poble, i com una de sola, les tribus d’Israel. 33.6 Que visqui Rubèn, i no desaparegui ni sigui poca la seva gent.” 33.7 I per a Judà digué això: “Escolta, Senyor, la veu de Judà, i guia’l cap al seu poble; les seves mans el defensaran, i sigues tu l’ajut contra els seus enemics.” 33.8 I per a Leví digué: “Que el teu Tummin i el teu Urim siguin per al teu preferit, aquell qui vas provar a Massà, amb qui vas altercar a les aigües de Meribà. 33.9 El qui va dir del seu pare i de la seva mare: ‘No els he vistos mai’, ni va reconèixer els seus germans, ni va fer cas dels propis fills, perquè van guardar la teva paraula i van observar el teu pacte. 33.10 Ensenyaran els teus preceptes a Jacob i la teva llei a Israel; posaran encens davant teu i holocaustos damunt el teu altar. 33.11 Beneeix, Senyor, el seu esforç, i complau-te amb el seu treball. Destrossa el llom dels seus adversaris, i dels qui l’avorreixen, perquè no s’alcin mai més.” 33.12 Per a Benjamí digué: “L’estimat del Senyor descansa segur en ell, que el protegeix dia rere dia, i sobre el seus turons reposa.” 33.13 Per a Josep digué: “Beneïda del Senyor sigui la teva terra, amb el bo i millor de la rosada del cel i amb les aigües abismals de sota terra; 33.14 amb el bo i millor que produeix el sol i amb els millors fruits de les llunes; 33.15 amb les coses més fines de les antigues muntanyes i amb l’abundor de les collades eternes; 33.16 amb les excel·lències de la terra i la seva plenitud; i que el favor del qui habita en la bardissa davalli sobre la testa de Josep, sobre el cap de l’escollit d’entre els seus germans. 33.17 Té la majestat del primogènit del seu toro, banyes de búfal és la seva força; amb elles envestirà els pobles fins als confins de la terra. Així són els milers d’Efraïm, així són els milers de Manassès.” 33.18 Per a Zabuló digué: “Alegra’t, Zabuló, en les teves expedicions, i tu, Issacar, en les teves tendes. 33.19 Convocaran les tribus a la muntanya, allí oferiran sacrificis de justícia, perquè xuclaran l’abundància dels mars i els tresors que amaga la sorra.” 33.20 I per a Gad digué: “Beneït qui va fer engrandir Gad! Com una lleona, està a l’aguait i esqueixa el braç i el cap; 33.21 es va quedar la millor part, ja que allí tenia reservada la part del capdavanter. Va reunir els caps del poble, i va complir els decrets del Senyor i els seus judicis amb Israel.” 33.22 I per a Dan digué: “Dan és un cadell de lleó que salta des de Basan.” 33.23 I per a Neftalí digué: “Neftalí, sadollat de favors, curull de la benedicció del Senyor, és amo de l’oest i del migdia.” 33.24 I per a Aser digué: “Beneït sigui Aser entre els fills! Que sigui el favorit entre els seus germans, i banyi amb oli els seus peus. 33.25 Que els teus forrellats siguin de ferro i de bronze, i que la teva vigoria duri tant com els teus dies.” 33.26 No hi ha ningú com el Déu de Jeixurun, que cavalca sobre el cel, per ajudar-te, i sobre els núvols, amb la seva majestat. 33.27 Un ferm refugi és el Déu dels segles, un suport els braços de l’Etern. Ell foragita davant teu l’enemic i mana: ‘Extermina’ls.’ 33.28 Israel reposa confiat, la font de Jacob raja apartada, en una terra de blat i de vi, on la rosada regalima del cel. 33.29 Que n’ets, de feliç, Israel! Qui és com tu, poble salvat pel Senyor, l’escut que et defensa, l’espasa que et fa victoriós? Els teus enemics es sotmetran davant teu i tu trepitjaràs les seves muntanyes.

Deuteronomi 34

34.1 Moisès va pujar de les estepes de Moab al mont Nebó, al cim del Pisgà, davant de Jericó, i el Senyor li va fer veure tota la terra, de Galaad fins a Dan, 34.2 tot Neftalí, i la terra d’Efraïm i Manassès, i tota la terra de Judà, fins al mar de ponent, 34.3 el Nègueb, la plana i la vall de Jericó, ciutat de palmeres, fins a Sóar. 34.4 I el Senyor li digué: “Aquesta és la terra que vaig prometre sota jurament a Abraham, a Isaac i a Jacob que donaria a la teva descendència. Te la deixo veure amb els teus propis ulls, però no hi passaràs.” 34.5 Allí va morir Moisès, servent del Senyor, a la terra de Moab, per ordre del Senyor. 34.6 El van sepultar en una vall de la terra de Moab, davant de Betpeor, sense que ningú no hagi pogut saber, fins al dia d’avui, on és el seu sepulcre. 34.7 Moisès tenia cent vint anys quan va morir, sense que hagués perdut gens de vista ni hagués minvat la seva vigoria. 34.8 Els fills d’Israel van plorar Moisès a les estepes de Moab durant trenta dies, fins a acomplir el temps de dol. 34.9 I Josuè, fill de Nun, fou ple d’esperit de saviesa, perquè Moisès li havia imposat les mans. Els fills d’Israel el van obeir, complint l’ordre que el Senyor havia donat a Moisès. 34.10 Mai més no ha tornat a sorgir a Israel un altre profeta comparable a Moisès, que el Senyor tractés cara a cara, 34.11 que realitzés tots els senyals i prodigis que el Senyor li va manar de fer a la terra d’Egipte contra el faraó, els seus consellers i la seva terra; 34.12 per la mà tan forta i pels grans prodigis que Moisès va efectuar a la vista de tot Israel.

Josuè 1

1.1 Després de la mort de Moisès, servent del Senyor, s’esdevingué que el Senyor va parlar a Josuè, fill de Nun, ajudant de Moisès, i li digué: 1.2 “Moisès, el meu servent, és mort. Ara, doncs, alça’t i passa el Jordà, tu i tot aquest poble, cap a la terra que dono als fills d’Israel. 1.3 Tot lloc que la planta del vostre peu trepitgi, us el dono, tal com vaig dir a Moisès. 1.4 Des del desert i el Líban fins al gran riu, l’Eufrates, el país sencer dels hitites, i fins a la Mar Gran, on es pon el sol, seran els vostres territoris. 1.5 Ningú no et podrà resistir tots els dies de la teva vida; de la mateixa manera que vaig ser amb Moisès seré amb tu; no et deixaré ni et desempararé. 1.6 Sigues valent i ferm, perquè tu faràs que aquest poble entri en possessió de la terra que vaig jurar donar als seus avantpassats. 1.7 Cal que siguis valent i et mantinguis ferm per poder complir tota la llei que el meu servent Moisès et va prescriure. No te n’apartis ni cap a la dreta ni cap a l’esquerra, a fi que tinguis èxit a tot arreu on vagis. 1.8 Que aquest llibre de la llei no s’aparti dels teus llavis; medita-la nit i dia, per poder actuar d’acord amb tot allò que hi és escrit, perquè així reeixiràs en allò que emprenguis, i tot t’anirà bé. 1.9 Sóc jo qui t’ha manat: Sigues valent i ferm, no tinguis por ni t’acovardeixis, perquè el Senyor, el teu Déu, és amb tu arreu on vagis” 1.10 Llavors Josuè va manar a tots els magistrats del poble: 1.11 “Recorreu el campament i doneu aquesta ordre a la gent: Prepareu les provisions, perquè d’aquí a tres dies passareu el Jordà, per anar a prendre possessió de la terra que el Senyor, el vostre Déu, us dóna.” 1.12 Josuè es va dirigir als rubenites, als gadites i a la mitja tribu de Manassès, i els va dir: 1.13 “Recordeu l’ordre que Moisès, servent del Senyor, us va donar, quan digué: ‘El Senyor us concedeix a vosaltres el descans i us ha donat aquesta terra’. 1.14 Les vostres dones, els vostres fills i el vostre bestiar es quedaran al territori que Moisès us va donar en aquesta banda del Jordà. Però vosaltres, tots els guerrers valents, passareu armats al davant dels vostres germans i els donareu ajut, 1.15 fins que el Senyor concedeixi el repòs als vostres germans, com ha fet amb vosaltres, i entrin en possessió de la terra que el Senyor, el vostre Déu, els dóna. Llavors podreu tornar al territori que us pertany i l’ocupareu; aquest que Moisès, el servent del Senyor, us va donar en aquesta banda del Jordà, cap a on neix el sol.” 1.16 Ells van respondre a Josuè així: “Nosaltres complirem tot el que tu ens manis i anirem allà on tu ens enviïs. 1.17 De la mateixa manera que vam obeir en tot Moisès, t’obeirem a tu. Només que el Senyor, el teu Déu, sigui amb tu com va ser amb Moisès. 1.18 Tot aquell qui es rebel•li contra el que tu dius i no vulgui obeir les teves ordres, morirà. Tu sigues valent i ferm.”

Josuè 2

2.1 Josuè, fill de Nun, havia enviat secretament des de Xitim dos espies amb aquesta ordre: “Aneu, exploreu el país i la ciutat de Jericó.” Hi van anar i van entrar a casa d’una prostituta que es deia Rahab i s’hi van hostatjar. 2.2 Al rei de Jericó li va arribar aquesta denúncia: “Mira, aquesta nit uns homes dels fills d’Israel han entrar aquí amb el propòsit d’inspeccionar el país.” 2.3 Llavors el rei de Jericó va fer que diguessin a Rahab: “Treu fora els homes que t’han vingut a veure i que s’han quedat a casa teva, perquè han vingut per inspeccionar tot el país.” 2.4 La dona, però, ja havia agafat els dos homes i els havia amagat. Llavors respongué: “És veritat que van venir aquí aquells homes, però jo no sabia d’on eren. 2.5 Quan començava a ser fosc, abans que tanquessin les portes de la ciutat, aquells homes van marxar i no sé pas on han anat. Perseguiu-los de pressa, que encara els atrapareu.” 2.6 Però el cert era que ella els havia fet pujar al terrat i els havia amagat entre les garbes de lli que hi tenia apilades. 2.7 Alguns homes van sortir a perseguir-los pel camí del Jordà, cap als guals, i un cop van ser fora els perseguidors es van tancar les portes de la ciutat. 2.8 I abans que els homes anessin a dormir, ella va pujar dalt del terrat 2.9 i els digué: “Jo sé que el Senyor us ha donat aquesta terra, i que el terror del vostre nom s’ha apoderat de nosaltres, i que tots els habitants d’aquesta regió estan espaordits a causa vostra. 2.10 Perquè hem sentit contar com el Senyor va eixugar les aigües del Mar Roig quan sortíeu d’Egipte. També el que va fer als dos reis amorreus de l’altra banda del Jordà, a Sehon i a Og, i que els heu exterminat. 2.11 En sentir-ho el cor se’ns ha fos, i tothom s’ha quedat sense alè per causa vostra; perquè el Senyor, el vostre Déu, és Déu únic a dalt del cel i aquí baix a la terra. 2.12 Ara, doncs, us prego que em jureu pel Senyor que, de la mateixa manera que jo us he tingut compassió, també vosaltres tindreu compassió per la meva casa paterna i em donareu una contrasenya de seguretat, 2.13 i que respectareu la vida del meu pare i de la meva mare, i la dels meus germans amb tots els seus, deslliurant les nostres vides de la mort.” 2.14 Els homes li van contestar: “La nostra vida respondrà de la vostra, sempre que no digueu res d’aquest afer a ningú. Quan arribi el moment que el Senyor ens doni el país, a tu et tractarem bondadosament i amb lleialtat.” 2.15 Aleshores, ella els va fer baixar per la finestra amb una corda, ja que la casa on vivia era adossada a la muralla. 2.16 I els digué: “Marxeu cap a la muntanya, perquè no us atrapin els qui us persegueixen, i quedeu-vos amagats allà tres dies, fins que els vostres perseguidors hagin tornat, i després podreu seguir el vostre camí.” 2.17 Els homes li respongueren: “Nosaltres complirem el jurament que ens has exigit. 2.18 Així que entrarem al país, lligaràs aquest cordó de fil escarlata a la finestra per on ens has baixat, i reuniràs a casa teva el pare, la mare i els germans, amb tota la teva família. 2.19 En cas que algú sortís fora de les portes de casa teva, serà sota la seva responsabilitat, i nosaltres no hi tindrem cap culpa; però pel que fa a tot aquell que estigui amb tu dins de la casa, nosaltres en serem responsables, si algú li feia cap mal. 2.20 Ara bé, si divulgues aquest afer nostre, quedarem lliures del jurament que ens has exigit.” 2.21 Ella va contestar: “Estic d’acord amb les vostres condicions.” Després els acomiadà; i així que van ser fora, va lligar el cordó de fil escarlata a la finestra. 2.22 Ells van marxar cap a la muntanya i s’hi van quedar tres dies, fins que els perseguidors van tornar a la ciutat. Els perseguidors els havien estat buscant per tot el camí, però no els havien trobat. 2.23 Llavors el dos homes baixaren de la muntanya i, travessant el riu, van fer cap a on era Josuè, fill de Nun, li van explicar tot el que havia succeït, 2.24 i li digueren: “És ben cert que el Senyor ens dóna tot el país, perquè els seus habitants estan espaordits per la nostra presència.”

Josuè 3

3.1 Josuè es va llevar de matinada, alçà el campament i, des de Xitim, es van dirigir al Jordà, ell i tots els fills d’Israel. Allà hi van fer estada abans de travessar-lo. 3.2 Al cap de tres dies el magistrats van recórrer el campament 3.3 i van donar aquestes instruccions al poble: “Així que veureu l’Arca de l’Aliança del Senyor, el vostre Déu, portada pels sacerdots levites, us alçareu del vostre lloc i avançareu darrere seu. 3.4 Però deixareu entre vosaltres i l’arca una distància d’unes mil passes; no us hi acostareu. Així coneixereu el camí que heu de seguir, ja que no hi heu passat mai.” 3.5 I Josuè digué al poble: “Santifiqueu-vos, perquè demà el Senyor farà meravelles entre vosaltres.” 3.6 Llavors es dirigí als sacerdots dient-los: “Alceu l’Arca de l’Aliança i passeu davant del poble.” Ells la van alçar i van passar davant de tots. 3.7 El Senyor digué a Josuè: “Avui començaré a engrandir-te als ulls de tot Israel; així sabran que seré amb tu de la mateixa manera que vaig ser amb Moisès. 3.8 I tu manaràs això als sacerdots que porten l’Arca de l’Aliança: Quan arribeu arran de l’aigua del Jordà, atureu-vos-hi.” 3.9 Aleshores Josuè digué als fills d’Israel: “Veniu aquí i escolteu les paraules del Senyor, el vostre Déu.” 3.10 I hi va afegir: “En això coneixereu que el Déu vivent és enmig de vosaltres, i que és ben cert que expulsarà de davant vostre els cananeus, el hitites, els hivites, els perizites, els guirgaixites, els amorreus i els jebuseus. 3.11 Heus aquí que l’Arca de l’Aliança del Senyor de tota la terra travessarà el Jordà al vostre davant. 3.12 Ara, doncs, escolliu-vos dotze homes de les tribus d’Israel, un home de cada tribu; 3.13 i serà que quan els peus dels sacerdots que porten l’Arca del Senyor, sobirà de tota la terra, trepitgin el Jordà, les aigües que baixen seran tallades i s’aturaran en un bloc.” 3.14 En efecte, el poble va sortir del campament per passar el Jordà, amb els sacerdots que portaven l’Arca de l’Aliança al davant de tots. 3.15 En arribar al riu els portadors de l’Arca, i així que els peus dels sacerdots es van mullar al marge de l’aigua (perquè el Jordà desborda tota la riba durant el temps de la sega), 3.16 les aigües que venien de dalt es van aturar i es van alçar en un bloc, a molta distància, prop d’Adam, la ciutat que hi ha vora Saretan, mentre que les que baixaven cap a la mar d’Arabà, la Mar de la Sal, en quedar tallades, es van eixugar, i el poble va travessar davant de Jericó. 3.17 Els sacerdots que portaven l’Arca de l’Aliança del Senyor es mantingueren drets enmig del Jordà, en terreny sec, mentre tot Israel anava passant a peu eixut, fins que la nació entera hagué acabat de passar.

Josuè 4

4.1 Quan tota la nació va acabar de passar el Jordà, el Senyor digué a Josuè: 4.2 “Escolliu-vos d’entre el poble dotze homes, un de cada tribu, 4.3 i maneu-los això: Agafeu d’aquí, del mig del Jordà, del mateix lloc on els peus dels sacerdots s’han mantingut ferms, dotze pedres que us endureu amb vosaltres i les situareu en el lloc on heu de passar la nit.” 4.4 Llavors Josuè va cridar els dotze homes que havia designat d’entre els fills d’Israel, un de cada tribu, 4.5 i els digué: “Passeu al davant de l’Arca del Senyor, el vostre Déu, al mig del Jordà, i que cadascun es carregui una pedra a l’espatlla, segons el nombre de les tribus dels fills d’Israel, 4.6 a fi que això serveixi de senyal enmig de vosaltres. Quan, el dia de demà, us preguntin: ‘Què són aquestes pedres?’, 4.7 els respondreu: És que les aigües del Jordà van ser separades davant de l’Arca de l’Aliança del Senyor quan va passar el Jordà. Així aquestes pedres serviran de memorial als fills d’Israel per sempre.” 4.8 Així ho van fer els fills d’Israel, tal com els havia manat Josuè: van agafar dotze pedres del mig del Jordà (com el Senyor li havia indicat), segons el nombre de les tribus dels fills d’Israel, i se les van endur al campament, i allí les van instal·lar. 4.9 A més, Josuè va erigir dotze pedres enmig del Jordà, al lloc on havien reposat els peus dels sacerdots que portaven l’Arca de l’aliança, i allà han estat fins al dia d’avui. 4.10 Els sacerdots que portaven l’Arca es van quedar al mig del Jordà fins que s’hagué complert tot el que el Senyor havia manat a Josuè que ordenés de fer al poble, d’acord amb tot el que Moisès havia indicat a Josuè; i el poble s’afanyà a passar el riu. 4.11 Així que tot el poble hagué passat, va passar també l’Arca del Senyor amb els sacerdots, davant del poble. 4.12 Igualment els fills de Rubèn, els fills de Gad i la mitja tribu de Manassès van passar armats al davant dels fills d’Israel, tal com els havia manat Moisès. 4.13 Eren uns quaranta mil guerrers els que van passar davant del Senyor preparats per al combat, cap a l’estepa de Jericó. 4.14 Aquell dia el Senyor va enaltir Josuè als ulls de tot Israel, i el van respectar tal com havien respectat Moisès tota la seva vida. 4.15 Llavors el Senyor va parlar a Josuè així: 4.16 “Ordena als portadors de l’Arca del Testimoni que pugin del Jordà.” 4.17 Josuè va donar aquesta ordre als sacerdots: “Pugeu del Jordà.” 4.18 I succeí que quan els sacerdots portadors de l’Arca de l’Aliança del Senyor van pujar d’enmig del Jordà, i van trepitjar la terra seca, les aigües van tornar al seu lloc i corregueren com anteriorment entre les seves ribes. 4.19 Era el dia deu del primer mes quan el poble va pujar del Jordà, i van acampar a Guilgal, a l’extrem oriental de Jericó. 4.20 Aquelles dotze pedres que havien tret del Jordà, Josuè les va erigir a Guilgal. 4.21 I va dir als fill d’Israel: “Quan el dia de demà els vostres descendents facin als seus pares aquesta pregunta: ‘Què signifiquen aquestes pedres?’, 4.22 instruireu els vostres fills i contestareu: ‘Israel va passar el Jordà a peu eixut.’ 4.23 Perquè el Senyor, el vostre Déu, acaba d’eixugar les aigües davant vostre, fins que heu passat tots vosaltres, tal com ho va fer el Senyor al Mar Roig, quan el va eixugar davant nostre fins que tots vam passar. 4.24 A fi que tots els pobles de la terra sàpiguen que la mà del Senyor és poderosa, i perquè reverencieu el Senyor, el vostre Déu, per sempre més.”

Josuè 5

5.1 Quan tots els reis dels amorreus que habitaven al costat occidental del Jordà i tots els reis dels cananeus que habitaven a la costa del mar Mediterrani es van assabentar que el Senyor havia eixugat les aigües del Jordà davant dels fills d’Israel fins que hagueren passat, el seu coratge s’afeblí i ja no tenien valor d’enfrontar-s’hi. 5.2 Per aquell temps, el Senyor digué a Josuè: “Fes-te tallants de sílex i torna a circumcidar els fills d’Israel un altre cop.” 5.3 I Josuè va fer tallants de sílex i va circumcidar els fills d’Israel al puig dels Prepucis. 5.4 La raó perquè Josuè els hagué de circumcidar és aquesta: tot el poble que havia sortit d’Egipte, tots els homes, la totalitat dels guerrers, havien mort al desert, pel camí. 5.5 Si bé tots els del poble que n’havien sortit ja eren circumcidats, els nascuts durant el camí pel desert, després de sortir d’Egipte, no ho havien estat. 5.6 Perquè els fills d’Israel van estar quaranta anys vagant pel desert, fins que es va extingir tota la generació dels guerrers que van sortir d’Egipte, perquè no van voler obeir la veu del Senyor. El Senyor va jurar-los que no els deixaria veure la terra que havia jurat als seus pares que els donaria, una terra que regalima llet i mel. 5.7 Però als seus fills, que va suscitar en comptes d’ells, Josuè els va circumcidar, ja que no havien estat circumcidats durant el trajecte. 5.8 Un cop van acabar de circumcidar tota la nació, es van quedar al campament fins que es van curar. 5.9 Llavors el Senyor digué a Josuè: “Avui he tret de damunt vostre l’oprobi d’Egipte.” Per això aquell lloc s’anomena Guilgal, fins al dia d’avui. 5.10 Els fills d’Israel vam acampar a Guilgal i van celebrar la Pasqua el dia catorze del mes, al capvespre, a les planes de Jericó. 5.11 A l’endemà de la Pasqua ja van menjar dels productes de la terra, però aquest mateix dia, pa sense llevat i espigues torrades. 5.12 Des del dia després d’haver menjat productes del país, el mannà va cessar, i mai més no van tenir el mannà els fills d’Israel, sinó que, ja aquell any, es van alimentar dels productes de la terra de Canaan. 5.13 Succeí que trobant-se Josuè prop de Jericó va alçar els ulls i veié un home dret davant d’ell, amb l’espasa desembeinada a la mà. Josuè, llavors, se li va acostar i li preguntà: “Ets, tu, dels nostres o bé dels nostres enemics?” 5.14 Ell respongué: “No, jo sóc el cap de l’exèrcit del Senyor. Acabo d’arribar ara.” Llavors Josuè s’abocà a terra, sobre el seu rostre, i prosternat li digué: “Què mana el meu Senyor al seu servent?” 5.15 El cap de l’exèrcit del Senyor respongué a Josuè: “Descalça’t, perquè el lloc on ets és sant.” I Josuè va fer-ho així.

Josuè 6

6.1 Jericó estava tancada i barrada per por dels fills d’Israel: ningú no podia entrar ni sortir. 6.2 Llavors el Senyor digué a Josuè: “Mira, jo poso a les teves mans Jericó i el seu rei, amb els seus experts guerrers. 6.3 Tots els combatents envoltaran la ciutat i fareu la volta a la ciutat una sola vegada. Així ho fareu durant sis dies. 6.4 I set sacerdots portaran davant l’Arca set corns de banya de corder; i el dia setè fareu set voltes a la ciutat, tocant els corns els sacerdots. 6.5 I serà que quan soni el corn, així que sentiu el seu toc llarg, tot el poble cridarà fort el clam de guerra. La muralla de la ciutat es desplomarà i el poble pujarà a l’assalt, cadascú recte davant seu.” 6.6 Llavors Josuè, fill de Nun, convocà els sacerdots i els digué: “Porteu l’Arca de l’Aliança, i que set sacerdots portin set corns de corder davant l’arca del Senyor.” 6.7 I al poble els digué: “Avanceu-vos i volteu la ciutat, i que els homes armats passin davant de l’Arca del Senyor.” 6.8 En acabar Josuè de parlar al poble, els set sacerdots que duien els set corns de corder davant del Senyor van avançar tot tocant els corns, i l’Arca del Senyor anava darrere d’ells. 6.9 La gent armada anava davant els sacerdots que tocaven els corns, i la reraguarda marxava darrere l’Arca. Mentre caminaven anaven tocant els corns. 6.10 Josuè, però, havia donat aquesta ordre al poble: “No crideu ni feu cap soroll, i que no se senti ni una veu fins el dia que jo us digui: ‘Alceu el crit de guerra!’ Llavors crideu ben fort.” 6.11 Així va fer que l’Arca del Senyor fes la volta a la ciutat una sola vegada; després van tornar al campament i van passar-hi la nit. 6.12 A la matinada, Josuè es va llevar, i els sacerdots van alçar l’Arca del Senyor. 6.13 Els set sacerdots que portaven els set corns davant de l’Arca del Senyor emprengueren la marxa, caminant i tocant els corns; la gent armada anava davant d’ells i la resta del poble seguia darrere l’Arca del Senyor, caminant mentre sonaven els corns. 6.14 També el segon dia van fer una sola volta a la ciutat i se’n van tornar al campament. Durant sis dies van fer el mateix. 6.15 En arribar el dia setè es van alçar de matinada, a trenc d’alba, i van donar la volta a la ciutat de la mateixa manera, set vegades: 6.16 A l’ultima volta, els sacerdots van tocar els corns, i Josuè digué al poble: “Crideu, ara! El Senyor us lliura la ciutat! 6.17 La ciutat amb tot el que conté serà consagrada a l’extermini en honor del Senyor. Només a Rahab, la prostituta, se li respectarà la vida; a ella i a tots els que estiguin amb ella a casa seva, perquè va amagar els espies que vam enviar. 6.18 Vosaltres, però, guardeu-vos molt bé de no tocar res d’allò destinat a l’anatema, no sigui que també hi caigueu prenent allò que està reservat a l’extermini, exposant el campament d’Israel a la maledicció i li porteu la desgràcia. 6.19 Tota la plata i l’or, els objectes de bronze i els de ferro, seran consagrats al Senyor; han d’ingressar al tresor del Senyor.” 6.20 Llavors el poble va alçar el crit de guerra, quan van tocar el corns. Així que el poble va sentir aquell toc va alçar el crit de guerra amb forta cridòria, les muralles es van esfondrar i el poble va assaltar la ciutat, cadascú recte davant seu, i la van ocupar. 6.21 Van exterminar a tall d’espasa tot el que hi havia a la ciutat, homes i dones, joves i vells, i fins els bous, les ovelles i els ases. 6.22 Josuè abans havia dit als dos homes que van anar a inspeccionar el país: “Aneu a casa de la prostituta i traieu-ne la dona i tot el que sigui seu, tal com li vau jurar.” 6.23 Els dos joves espies van anar, doncs, i van treure Rahab amb el seu pare, la seva mare i els seus germans i tot el que era seu. Van treure’n també tots els seus parents i els van instal·lar a les afores del campament d’Israel. 6.24 A la ciutat, amb tot el que contenia, hi van calar foc; només van reservar per al tresor del Senyor la plata, l’or i els objectes de bronze i de ferro. 6.25 Però Josuè va respectar la vida a la prostituta Rahab, amb la seva casa paterna i tot el que era d’ella, i ha habitat enmig d’Israel fins al dia d’avui, perquè va amagar els homes que Josuè havia enviat a inspeccionar Jericó. 6.26 En aquella ocasió, Josuè va fer aquesta adjuració: “Maleït sigui davant el Senyor l’home que es proposi reconstruir aquesta ciutat de Jericó. A costa del seu primogènit la fonamentarà i a costa del seu fill fixarà les seves portes.” 6.27 El Senyor estigué al costat de Josuè i el seu nom s’estengué per tota aquella terra.

Josuè 7

7.1 Però, referent a l’anatema, els fills d’Israel van cometre una prevaricació, perquè Acan, fill de Carmí, fill de Zabdí, fill de Zèrah, de la tribu de Judà, es va quedar coses de l’anatema, i la ira del Senyor es va encendre contra els fills d’Israel. 7.2 Josuè havia enviat uns homes des de Jericó a Ai, situada prop de Betaven, a l’orient de Betel, dient-los: “Pugeu i exploreu el país.” Els homes hi van pujar i van inspeccionar el país. 7.3 En tornar digueren a Josuè: “No cal que pugi tota la gent; que hi pugin uns dos o tres mil homes i que ataquin Ai. No cal que fatiguis tot el poble per anar allà, perquè són pocs.” 7.4 Van pujar-hi uns tres mil homes d’entre el poble, però van fugir davant dels homes d’Ai. 7.5 Els d’Ai van matar trenta-sis homes, els van perseguir des de davant de la porta fins a Xebarim i els van batre a la baixada. Amb això el poble es descoratjà i quedà abatut. 7.6 Llavors Josuè s’esquinçà les vestidures i es prosternà davant l’Arca del Senyor fins al vespre, ell i els ancians d’Israel. I es tiraven pols damunt del cap. 7.7 I Josuè exclamà: “Ai, Senyor, Déu meu! Per què has fet que aquest poble travessés el Jordà? Per lliurar-nos a mans dels amorreus i exterminar-nos? Tant de bo haguéssim decidit quedar-nos a l’altra banda del Jordà! 7.8 Oh Senyor, què diré després que Israel ha fugit davant dels seus enemics? 7.9 Perquè ho sabran els cananeus i tots els habitants del país, s’aplegaran contra nosaltres i esborraran del país el nostre nom. Llavors, què faràs tu pel teu gran nom?” 7.10 Però el Senyor respongué a Josuè: “Aixeca’t! Per què t’estàs així, prostrat de cara a terra? 7.11 Israel ha pecat: han violat el pacte que els havia prescrit i s’han apropiat coses destinades a l’extermini, han robat i ho han amagat posant-ho entre el seu bagatge. 7.12 Per això els fills d’Israel no podran fer front als seus enemics, seguiran girant-se d’esquena davant d’ells, perquè s’han convertit en anatema. No tornaré a estar amb vosaltres si no ho traieu d’enmig vostre. 7.13 Alça’t i digues al poble: “Santifiqueu-vos per demà; perquè el Senyor, el Déu d’Israel, ha dit això: Dintre teu, Israel, hi ha anatema. No podràs fer front als teus enemics fins que no ho aparteu d’enmig vostre. 7.14 Demà al matí veniu aplegats per tribus, i la tribu que el Senyor designi es presentarà per famílies, i la família que el Senyor designi es presentarà per cases i la casa que el Senyor designi es presentarà per individus. 7.15 I serà que, aquell que hagi estat trobat en possessió de l’anatema, serà cremat a la foguera, junt amb tot el que tingui, perquè ha violat el pacte del Senyor i ha comès una infàmia contra Israel.” 7.16 Josuè es va llevar de bon matí i va fer congregar Israel segons les seves tribus, i fou escollida la tribu de Judà. 7.17 Va fer apropar les famílies de Judà, i fou designada la família de Zèrah. Va fer apropar la família de Zèrah pels seus individus i fou assenyalat Zabdí. 7.18 Va fer apropar la seva casa per individus i fou assenyalat Acan, fill de Carmí, fill de Zabdí, fill de Zèrah, de la tribu de Judà. 7.19 Llavors Josuè digué a Acan: “Fill meu, glorifica el Senyor, Déu d’Israel, i dóna-li lloança. Et prego que m’expliquis què has fet, no m’ho amaguis.” 7.20 I Acan respongué a Josuè i li digué: “És veritat que he pecat contra el Senyor, Déu d’Israel. Això és el que he fet: 7.21 Vaig veure entre el botí un mantell de Xinar molt bo, dos-cents sicles de plata i una barra d’or que pesava cinquanta sicles. Em van fer goig i els vaig agafar. Estan amagats sota terra dins la meva tenda amb el diner a sota de tot.” 7.22 Tot seguit Josuè va enviar un missatger a la tenda d’Acan i van trobar-ho amagat a la tenda, amb el diner a sota. 7.23 Ho van agafar de dins la tenda, ho van ensenyar a Josuè i a tots els fills d’Israel i ho estengueren davant el Senyor. 7.24 Llavors Josuè, i tot Israel amb ell, prengueren Acan, fill de Zèrah, amb la plata, el mantell i l’or, els seus fills i les seves filles, els seus bous, els seus ases i les seves ovelles, la tenda i tot el que posseïa, i els van fer pujar a la vall d’Acor. 7.25 Josuè li digué: “Per què ens has portat la desgràcia? Que el Senyor et dugui la desgràcia el dia d’avui!” I tot Israel el va apedregar, i després els van cremar a la foguera. 7.26 Al damunt hi van alçar una pila de pedres, que encara hi són avui. Amb això s’apaivagà el furor del Senyor. Per aquest fet aquell lloc s’anomena la vall d’Acor (vol dir desgràcia), fins al dia d’avui.

Josuè 8

8.1 El Senyor digué a Josuè: “No tinguis por ni t’acovardeixis. Pren amb tu tota la gent de guerra, alça’t i puja cap a Ai. Mira, he posat a les teves mans el rei d’Ai, amb la seva gent, la ciutat i la seva terra. 8.2 I amb Ai i el seu rei faràs el mateix que vas fer amb Jericó i el seu rei, si bé podreu saquejar per a vosaltres el seu botí i el seu bestiar. Prepara una emboscada a la ciutat pel seu darrere.” 8.3 Josuè es va preparar amb tots els combatents per atacar Ai. Va escollir trenta mil homes, guerrers experimentats, i els envià de nit; 8.4 i els donà aquesta ordre: “Mireu, pareu una emboscada a la ciutat pel seu darrere. No us allunyeu gaire de la ciutat i estigueu tots preparats. 8.5 Mentrestant, jo, amb tota la gent que ve amb mi, ens aproparem a la ciutat; així, quan surtin al nostre encontre, com l’altra vegada, nosaltres fugirem davant d’ells. 8.6 Llavors deixarem que ells ens persegueixin fins que hagin sortit de la ciutat, perquè pensaran: ‘Fugen de nosaltres com l’altra vegada’; tal com fugírem davant d’ells. 8.7 Vosaltres alceu-vos de l’emboscada i apodereu-vos de la ciutat, perquè el Senyor, el vostre Déu, l’haurà lliurada a les vostres mans. 8.8 Quan hàgiu pres la ciutat, caleu-hi foc; tal com el Senyor ho ha manat, així ho heu de fer. Observeu puntualment el que jo us mano.” 8.9 Així els féu partir Josuè i ells van marxar a preparar l’emboscada, i es van apostar entre Betel i Ai, al cantó occidental d’Ai, mentre Josuè passava aquella nit entre el poble. 8.10 Josuè es va llevar de matinada i va passar revista a la gent. Després, ell i els ancians d’Israel davant del poble, van pujar contra Ai. 8.11 Així tots els combatents que estaven amb ell van pujar i es van acostar fins a ser davant de la ciutat, i van acampar al nord d’Ai, de manera que entre ells i Ai hi quedava una vall. 8.12 Després va prendre uns cinc mil homes i els va situar en emboscada entre Betel i Ai, a l’occident de la ciutat. 8.13 La tropa, però, va instal·lar el campament al nord de la ciutat, quedant els emboscats a l’occident. Aquella nit Josuè es va situar al mig de la vall. 8.14 Succeí que quan el rei d’Ai se n’adonà, ell i la seva gent es van apressar a llevar-se de matinada i els homes van sortir de la ciutat a combatre contra Israel en un lloc convenient davant de l’Arabà. Però no sabia que darrere la ciutat hi tenia una emboscada. 8.15 Llavors Josuè i tot Israel es van fingir vençuts davant d’ell, fugint cap al desert. 8.16 I tot el poble que hi havia dintre de la ciutat s’aplegà per anar darrere d’ells, i perseguint Josuè van allunyar-se de la ciutat, 8.17 de manera que no va quedar ningú a Ai ni a Betel que no sortís a perseguir Israel: així, mentre perseguien Israel, van deixar la ciutat desprotegida. 8.18 Llavors el Senyor digué a Josuè: “Assenyala amb la llança que tens a la mà la ciutat d’Ai, perquè la posaré a les teves mans.” I Josuè va estendre en direcció a Ai la llança que tenia a la mà. 8.19 Així que ell va estendre la mà, els emboscats van sortir ràpidament de l’amagatall i corrent van entrar a la ciutat, la van ocupar, i sense perdre temps hi van calar foc. 8.20 Quan els homes d’Ai es van girar a mirar la ciutat, veieren que el fum pujava cel amunt, i s’adonaren que no podien fugir en cap direcció, ni per l’un costat ni per l’altre, perquè la tropa que havia fugit cap al desert s’havia girat contra els seus perseguidors. 8.21 Josuè i tot Israel, així que van veure que els emboscats havien pres la ciutat i que el fum ja s’enlairava, es van girar i van atacar els homes d’Ai, 8.22 mentre els altres sortien de la ciutat també al seu encontre; de manera que van quedar envoltats pels israelites per tots cantons, que els van atacar fins a no deixar cap supervivent ni cap fugitiu. 8.23 Però el rei d’Ai el van agafar viu i el van presentar a Josuè. 8.24 Quan Israel hagué acabat de matar tots els habitants d’Ai en el camp i en el desert on els havien perseguit, i tots ells hagueren caigut a tall d’espasa fins a quedar exterminats, tot Israel es va dirigir cap a Ai i la van passar per l’espasa. 8.25 Tots els que van caure aquell dia, entre homes i dones, foren dotze mil, tots els habitants d’Ai. 8.26 Josuè no va retirar la mà que tenia estesa amb la llança fins que van ser exterminats tots els habitants d’Ai. 8.27 Però Israel només va saquejar per a ells les bèsties i el botí de la ciutat, segons l’ordre que el Senyor havia donat a Josuè. 8.28 I Josuè va calar foc a Ai i la va convertir en ruïnes perpètues, en desolació, fins al dia d’avui. 8.29 Al rei d’Ai el va penjar en un arbre fins al vespre, però a posta de sol va manar que despengessin el cadàver i el van llançar a l’entrada de la ciutat, i damunt d’ell van alçar un gran munt de pedres, que encara existeix avui. 8.30 Llavors Josuè va erigir un altar al Senyor, Déu d’Israel, al puig d’Ebal, 8.31 seguint les ordres que Moisès, servent del Senyor, havia donat als fills d’Israel, i segons prescriu el llibre de la llei de Moisès: un altar de pedres senceres, sense treballar-les amb el ferro, i van oferir al seu damunt holocaustos i van presentar sacrificis de reconciliació. 8.32 I sobre aquelles pedres hi va escriure una còpia de la llei de Moisès, en presència dels fills d’Israel. 8.33 I tot Israel, amb els seus ancians, els seus magistrats i els seus jutges, hi assistien drets a banda i banda de l’arca, en presència dels sacerdots levites que duien l’Arca de l’Aliança del Senyor, tant els forasters com els de la pròpia nació, l’una meitat enfront de la muntanya de Garizim, i l’altra meitat enfront del puig d’Ebal, de la forma que anteriorment havia ordenat Moisès, servent del Senyor, per a beneir Israel. 8.34 Després va llegir tot el contingut de la llei, les benediccions i les malediccions, tal com era escrit en el llibre de la llei. 8.35 No hi hagué ni una sola paraula de tot el que havia manat Moisès que no llegís Josuè davant de tota la congregació d’Israel, amb les dones, les criatures i els forasters que vivien amb ells.

Josuè 9

9.1 Succeí que, quan ho van saber tots els reis que vivien en aquesta banda del Jordà, a la Muntanya, a la Terra Baixa (o Xefelà), i al llarg de les costes de la Mar Gran, en direcció del Líban, els hitites, els amorreus, els cananeus, els perizites, els hivites i els jebuseus, 9.2 van aliar-se per lluitar tot plegats contra Josuè i contra Israel. 9.3 En canvi, els habitants de Gabaon, quan van saber el que Josuè havia fet amb Jericó i Ai, 9.4 van procedir amb astúcia: van sortir fingint anar de camí, van carregar els ases de sacs vells, de bots de vi vells, rebentats i recosits, 9.5 van calçar-se sabates velles i apedaçades i es van posar vestits vells. I tot el pa que duien com a provisió era sec i florit. 9.6 Així van arribar al campament de Josuè, a Guilgal, i digueren a ell i a la gent d’Israel: “Venim d’una terra llunyana; ara voldríem fer un pacte amb vosaltres.” 9.7 Però la gent d’Israel respongueren a aquells hivites: “Qui sap si vosaltres habiteu dins el nostre territori. Com podem fer un pacte amb vosaltres?” 9.8 Ells respongueren a Josuè: “Ens fem servents teus.” Josuè els preguntà: “Qui sou i d’on veniu?” 9.9 Ells li van contestar: “Els teus servents vénen d’una terra molt llunyana a causa de l’anomenada del Senyor, el teu Déu, perquè ens ha arribat la seva fama i tot el que ha fet a l’Egipte, 9.10 i tot el que ha fet als dos reis amorreus que habitaven a l’altra banda del Jordà, el rei Sehon d’Heixbon i el rei Og de Basan, a Aixtarot. 9.11 Per això, els nostres ancians i tots els habitants de la nostra terra ens van dir això: Preneu provisions per al viatge i aneu al seu encontre i digueu-los: Ens fem els vostres servents; feu ara un pacte amb nosaltres. 9.12 El pa que portem era calent quan el vam agafar de casa nostra el dia que vam sortir per venir a trobar-vos, i ara, mireu, és sec i florit. 9.13 Aquests bots de vi, quan els vam omplir eren nous, i ara, mireu, són rebentats. També els vestits que portem i el calçat s’han gastat per la llarga caminada.” 9.14 Llavors la gent va acceptar les seves provisions, però no van consultar l’oracle del Senyor. 9.15 Josuè va pactar la pau amb ells i els confirmà una aliança que els respectava la vida, i els ho van jurar els principals de la congregació. 9.16 Però, al cap de tres dies d’haver pactat amb ells, van saber que eren veïns seus i que vivien dins el seu territori. 9.17 Llavors els fills d’Israel es van posar en marxa i al tercer dia van arribar a la seva ciutat. Les seves poblacions eren: Gabaon, Quefirà, Beerot i Quiriat-Jearim. 9.18 I els fills d’Israel no els van atacar, perquè els principals de la congregació els ho havien jurat pel Senyor, Déu d’Israel, però tota la congregació va murmurar contra els principals. 9.19 I el ple dels principals digué a tota la congregació: “Nosaltres els ho hem jurat pel Senyor, Déu d’Israel, per això no els podem tocar. 9.20 Farem això amb ells: els respectarem la vida perquè no caigui damunt nostre la ira divina a causa del jurament que els hem fet.” 9.21 I els principals hi van afegir: “Que visquin i que facin de llenyataires i aiguaders de tota la congregació.” I es va fer tal com van manar els principals. 9.22 Josuè, després, va reunir els gabaonites i els digué: “Per què ens heu enganyat dient-nos que éreu de molt lluny, quan de fet viviu dins del nostre territori? 9.23 Ara, doncs, sereu maleïts i estareu per sempre més sota servitud, fent de llenyataires i aiguaders per a la casa del meu Déu.” 9.24 Ells van contestar a Josuè: “És que els teus servents van rebre una informació precisa sobre allò que el Senyor, el teu Déu, havia ordenat a Moisès, el seu servent, per quan us donés tota la terra, de destruir tots els seus habitants davant vostre, i ens vam omplir de por per les nostres vides a causa vostra, per això vam obrar així. 9.25 Ara, doncs, estem a les teves mans; fes amb nosaltres el que al teu parer et sembli més convenient i just de fer.” 9.26 Ell ho va fer així, i els va deslliurar de les mans dels fills d’Israel i no els va matar, 9.27 però Josuè, des d’aquell dia, els va posar a servir de llenyataires i aiguaders de la congregació i de l’altar del Senyor, en el lloc que s’havia d’escollir, fins al dia d’avui.

Josuè 10

10.1 Succeí que també Adoní-Sèdec, el rei de Jerusalem, va assabentar-se que Josuè havia conquerit Ai i l’havia destruïda totalment, fent amb Ai i el seu rei el mateix que havia fet amb Jericó i el seu rei, i que els habitants de Gabaon havien fet un tractat de pau amb Israel i vivien entre ells. 10.2 Això els va espantar molt, perquè Gabaon era una ciutat gran, com una de les ciutats reials, més important que Ai, i tots els seus homes eren valents. 10.3 Llavors Adoní-Sèdec, rei de Jerusalem, va enviar missatgers a Oham, rei d’Hebron, i a Piram, rei de Jarmut, i a Jafia, rei de Laquix, i a Debir, rei d’Eglon. Els deia: 10.4 “Veniu aquí i ajudeu-me a lluitar contra Gabaon, que ha fet les paus amb Josuè i els fills d’Israel.” 10.5 Així es van aliar aquests cinc reis dels amorreus: el rei de Jerusalem, el rei d’Hebron, el rei de Jarmut, el rei de Laquix i el rei d’Eglon, i aquests, amb totes les seves tropes van pujar tots junts i, acampant davant de Gabaon, van començar a atacar-la. 10.6 Llavors, els homes de Gabaon van enviar aquest missatge a Josuè, al campament de Guilgal: “No neguis el teu ajut als teus servidors, puja de pressa a salvar-nos i ajuda’ns, que tots els reis dels amorreus que viuen a la Muntanya s’han unit contra nosaltres.” 10.7 Josuè va pujar de Guilgal amb tota la gent armada i amb tots els guerrers experimentats. 10.8 I el Senyor digué a Josuè: “No els tinguis por, perquè els he posat a les teves mans. Cap dels seus homes no et podrà plantar cara.” 10.9 I Josuè va arremetre contra ells de sobte, després de caminar tota la nit. 10.10 I el Senyor els va esparverar davant d’Israel i els va infligir una gran derrota a Gabaon i els va perseguir pel camí que puja a Bethoron, combatent-los fins a Azecà i Maquedà. 10.11 I succeí que mentre fugien davant d’Israel, en ser a la baixada de Bethoron, el Senyor, des del cel, va descarregar damunt d’ells una gran pedregada fins a Azecà i van morir. Foren més els morts per la pedregada que no pas els que van morir per l’espasa dels fills d’Israel. 10.12 Aquell dia que el Senyor va posar els amorreus a les mans dels fills d’Israel, Josuè va parlar al Senyor, davant d’Israel, i digué: “Sol, atura’t a Gabaon, i tu, lluna, a la vall d’Aialon.” 10.13 I el sol es va aturar, i la lluna es va parar, fins que la gent s’hagué venjat dels seus enemics. ¿No ho diu així el Llibre del Just?: El sol es va aturar al mig del cel i va alentir la posta quasi un dia sencer.” 10.14 Ni abans ni després no hi ha hagut cap altre dia com aquell, en què el Senyor atengués la veu d’un home: és que el Senyor combatia per Israel. 10.15 Després Josuè, i tot Israel amb ell, va tornar al campament, a Guilgal. 10.16 Aquells cinc reis van fugir i es van amagar en una cova a Maquedà. 10.17 A Josuè el van avisar i li van dir: “Han trobat els cinc reis en una cova, a Maquedà.” 10.18 I Josuè digué: “Feu rodolar unes pedres grosses a la boca de la cova, i situeu-hi uns homes a la vora perquè vigilin els reis. 10.19 Vosaltres no us entretingueu, perseguiu els vostres enemics i atrapeu-los pel darrere; extermineu-los fins que no en quedi ni un, no deixeu que entrin a les seves poblacions, perquè el Senyor, el vostre Déu, ja us els ha posat a les mans.” 10.20 Després que Josuè i els fills d’Israel els hagueren infligit una gran derrota, fins a desbaratar-los –si bé alguns es van escapar i es van refugiar a les ciutats fortificades–, 10.21 tot el poble va tornar sa i estalvi al campament de Maquedà, on era Josuè. 10.22 Llavors Josuè digué: “Obriu la boca de la cova i traieu-me’n aquells cinc reis.” 10.23 I així ho van fer. Li van treure de la cova els cinc reis: el rei de Jerusalem, el rei d’Hebron, el rei de Jarmut, el rei de Laquix i el rei d’Eglon. 10.24 I quan els van portar on era Josuè, aquest va convocar tots els homes d’Israel i digué als capitans dels combatents que anaven amb ell: “Veniu, poseu els peus sobre el coll d’aquests reis.” Els capitans s’hi van acostar i els van posar els peus sobre el coll. 10.25 I Josuè digué: “No tingueu por ni us acovardiu; sigueu forts i valents, perquè és així com farà el Senyor amb tots els vostres enemics, contra els qui heu de combatre.” 10.26 Després d’això, Josuè, els va ferir fins a matar-los, i va fer que els pengessin en cinc arbres, i hi van estar penjats fins al vespre. 10.27 En el moment de pondre’s el sol, Josuè va manar que els despengessin, i els van llençar a la cova on havien estat amagats, i van tapar l’entrada amb unes grans pedres, que encara hi són avui. 10.28 Aquell mateix dia, Josuè va ocupar Maquedà i la va passar a fil d’espasa junt amb el seu rei, consagrant-los a l’extermini, a ells i a tot ésser vivent que hi habitava, sense deixar cap supervivent. Va fer amb el rei de Maquedà el mateix que havia fet amb el rei de Jericó. 10.29 Després, Josuè, amb tot Israel, marxà de Maquedà i es va dirigir cap a Libnà i va lluitar contra aquesta ciutat. 10.30 I també el Senyor la va fer caure, amb el seu rei, a les mans d’Israel. Ells la van passar a fil d’espasa, amb tot ésser vivent que hi havia, sense deixar cap supervivent, i va fer amb el seu rei el mateix que havia fet amb el rei de Jericó. 10.31 Tot seguit, Josuè, amb tot Israel, marxà de Libnà i es va dirigir cap a Laquix, la va assetjar i va lluitar contra ella. 10.32 I el Senyor va posar Laquix a mans d’Israel, de manera que la va conquerir el segon dia, i la va passar a fil d’espasa, amb tot ésser vivent que hi havia, de la mateixa manera que havia fet amb Libnà. 10.33 Llavors Oram, rei de Guèzer, va pujar per ajudar Laquix, però Josuè va combatre contra ell i la seva gent fins a no deixar cap supervivent. 10.34 Després Josuè, amb tot Israel, marxà de Laquix i es va dirigir cap a Eglon, la van assetjar i van lluitar contra ella. 10.35 La van conquerir aquell mateix dia i la van passar a fil d’espasa; aquell dia, tots els éssers vius que hi havia van ser consagrats a l’extermini, tal com ho havia fet amb Laquix. 10.36 A continuació, Josuè, amb tot Israel, marxà d’Eglon i es va dirigir cap a Hebron, i van lluitar contra ella 10.37 i la van prendre. Tant el seu rei com la resta de les seves poblacions, amb tots els éssers vivents que hi havia, van ser passats a fil d’espasa, sense deixar-hi cap supervivent, tal i com havia fet amb Eglon. La va consagrar a l’extermini, amb tots els éssers vius que hi havia. 10.38 Després, Josuè, amb tot Israel es va dirigir contra Debir, l’atacà 10.39 i la va prendre. Tant el seu rei com la resta de les seves poblacions, amb tots els éssers vivents que hi havia, els van consagrar a l’extermini, i els van passar a fil d’espasa, sense deixar-hi cap supervivent. Tal com havia fet amb Hebron, així va fer amb Debir i el seu rei, i com havia fet també amb Libnà i el seu rei. 10.40 D’aquesta manera, Josuè es va apoderar de tota la regió: la Muntanya, el Nègueb, la Xefelà i els Vessants, amb els seus reis; no hi va deixar cap supervivent, sinó que tot allò que respirava ho va consagrar a l’extermini, tal com el Senyor, el Déu d’Israel, havia manat. 10.41 Josuè els va vèncer des de Cadeix-Barnea fins a Gaza, amb tot el territori de Goixen, i fins a Gabaon. 10.42 En una sola campanya, Josuè va conquerir tots aquests reis amb les seves terres, perquè el Senyor, el Déu d’Israel, lluitava a favor d’ells. 10.43 Acabat, Josuè, amb tot Israel, va tornar al campament de Guilgal.

Josuè 11

11.1 Succeí que quan Jabín, rei d’Hassor, se n’assabentà, ho comunicà a Jobab, rei de Maron, al rei de Ximon, al rei d’Acxaf, 11.2 i als reis de la part nord de la muntanya, als de l’Arabà, al sud de Quinarot, als de la plana i als de les altures de Dor, a l’occident; 11.3 també als cananeus, tant als de l’est com als de l’oest, als amorreus, als hitites, als perizites, als jebuseus de la serralada i als hivites de sota l’Hermon, a la terra de Mispà. 11.4 Tots aquests van sortir amb els seus exèrcits, una gentada com la sorra de la platja, i una munió de cavalls i de carros. 11.5 Tots aquests reis es van unir en aliança i van anar a acampar junts prop de les fonts de Merom, disposats a fer la guerra contra Israel. 11.6 Llavors el Senyor digué a Josuè: “No t’acovardeixis davant d’ells, perquè demà, cap a aquesta hora, jo els estendré tots morts davant d’Israel. Trencaràs les potes als seus cavalls i cremaràs els seus carros.” 11.7 Llavors, Josuè, i tota la gent armada, van arribar d’improvís contra ells, prop de les fonts de Merom, i els van atacar. 11.8 I el Senyor els va lliurar a mans d’Israel, i així els venceren i els van perseguir fins a Sidó la Gran, fins a Misrefot-Maim i fins a la vall de Mispà; i van atacar-los fins a no deixar-ne cap supervivent. 11.9 Josuè va fer tal com li havia indicat el Senyor: va trencar les potes dels cavalls i va cremar els seus carros. 11.10 En la mateixa ocasió, Josuè va tornar i va conquerir Hassor, i al seu rei el va matar amb l’espasa. Hassor era abans la capital de tots aquells reialmes. 11.11 Va matar a fil d’espasa tot ésser viu que hi havia, consagrant-los a l’extermini, sense deixar res d’allò que respirava, i a Hassor hi va calar foc. 11.12 Igualment, Josuè s’apoderà de tots aquells reis i de totes les ciutats; i els va matar a fil d’espasa, consagrant-los a l’extermini, tal com el Senyor ho havia manat a Moisès, servent del Senyor. 11.13 Però no van incendiar cap de les ciutats que restaven sobre els turons, llevat d’Hassor, cremada per Josuè. 11.14 Els fills d’Israel es van apoderar de tot el botí d’aquestes ciutats i del bestiar, però van passar per l’espasa totes les persones, els van matar a fil d’espasa fins a exterminar-los, sense deixar-hi res d’allò que respirava. 11.15 Tal com el Senyor havia ordenat a Moisès, el seu servent, així ho va manar Moisès a Josuè, i Josuè així ho va fer. No va incomplir res de tot allò que el Senyor havia manat a Moisès. 11.16 Josuè va ocupar tot aquell territori: la Muntanya, tot el Nègueb, tot el país de Goixen, la Xefelà, l’Arabà, la serralada d’Israel i la seva plana; 11.17 des de la Muntanya Pelada, que puja cap a Seïr, fins a Baal-Gad, a la vall del Líban, sota l’Hermon. A tots els seus reis els va capturar i els va donar mort, 11.18 després de lluitar contra tots aquests reis durant molt de temps. 11.19 No hi hagué cap ciutat que fes les paus amb els fills d’Israel. Tret dels hivites que habitaven Gabaon, totes les van conquerir guerrejant, 11.20 perquè era del Senyor que el cor d’aquesta gent s’entossudís a marxar a lluitar contra Israel, a fi que fossin consagrats a l’extermini, sense que hi pogués haver compassió per a ells, sinó que fossin destruïts per complet, tal com el Senyor havia ordenat a Moisès. 11.21 En aquella mateixa ocasió, Josuè va anar a exterminar també els anaquites de la Muntanya, d’Hebron, de Debir, d’Anab, de tota la serralada de Judà i d’Israel. Josuè els consagrà a l’extermini, juntament amb les seves ciutats. 11.22 En el territori dels fills d’Israel no van quedar anaquites; únicament a Gaza, a Gat i a Asdod, n’hi van quedar alguns. 11.23 Així va ocupar Josuè tot el país, tal com el Senyor havia dit a Moisès, i el va donar com a herència a Israel, d’acord amb la distribució de les seves tribus. I el país va descansar de la guerra.

Josuè 12

12.1 Aquests són els reis que els fills d’Israel van derrotar i les terres que van ocupar a l’altra banda del Jordà, a l’orient, des del torrent d’Arnon fins a la muntanya de l’Hermon, i tot l’Arabà a la banda oriental: 12.2 Sehon, rei dels amorreus, que habitava a Heixbon i dominava des d’Aroer, situada sobre la riba del torrent d’Arnon, fins al fons del torrent, i la meitat de Galaad fins al torrent Jaboc, frontera del fills d’Ammon; 12.3 l’Arabà, fins al llac de Genesaret, a l’orient, i fins el mar de l’Arabà o Mar Mort a l’orient, en direcció a Betaieiximot, i per la part sud sota els vessants de Pisgà. 12.4 També el territori d’Og, rei de Basan, que era un dels supervivents dels rafaïtes, que habitava a Aixtarot i a Edreí, 12.5 i dominava la muntanya de l’Hermon, Salcà i tot el Basan, fins a la frontera dels gueixurites i dels maacatites, i la meitat de Galaad, límit amb Sehon, rei d’Heixbon. 12.6 Moisès, servent del Senyor, i els fills d’Israel els havien derrotats, i Moisès, servent del Senyor, n’havia donat la possessió als rubenites, als gadites i a la mitja tribu de Manassès. 12.7 Aquests són els reis del país que van ser vençuts por Josuè i els fills d’Israel, d’aquesta banda del Jordà, a l’occident, des de Baal-Gad a la vall del Líban, fins a la Muntanya Pelada, que puja cap a Seïr, i que Josuè va donar com a herència als fills d’Israel, d’acord amb la distribució de les seves tribus; 12.8 la Muntanya, la Xefelà, l’Arabà, els Vessants d’Asdot, el Desert i el Nègueb, ocupat pels hitites, els amorreus, els cananeus, els perizites, els hivites i els jebuseus. 12.9 Els reis de Jericó, d’Ai, prop de Betel, 12.10 de Jerusalem, d’Hebron, 12.11 de Jarmut, de Laquix, 12.12 d’Eglon, de Guèzer, 12.13 de Debir, de Guèder, 12.14 d’Hormà, d’Arad, 12.15 de Libnà, d’Adul•lam, 12.16 de Maquedà, de Betel, 12.17 de Tapúah, d’Héfer, 12.18 d’Afec, de Saron, 12.19 de Madon, d’Hassor, 12.20 de Ximron-Merom, d’Acxaf 12.21 de Tanac, de Meguidó, 12.22 de Quèdeix, de Jocneam del Carmel, 12.23 de Dor, de Goïm de Galilea, 12.24 i de Tirsà. El total dels reis és de trenta-un.

Josuè 13

13.1 Quan Josuè era vell i carregat d’anys, el Senyor li digué: “Ja t’has fet vell, carregat d’anys i encara queda per conquerir una gran part del país. 13.2 Aquesta és la terra que queda per conquerir: tota la regió dels filisteus, i tota la dels gueixurites, 13.3 des del Xihor, davant d’Egipte, fins al límit d’Ecron, al nord, que es considera cananeu, els cinc principats dels filisteus: els de Gaza, d’Asdod, d’Ascaló, de Gat i d’Ecron. Queden també els dels avites, 13.4 cap al migdia; tota la regió dels cananeus, des d’Arà, dels sidonis, fins a Afec i fins a la frontera dels amorreus; 13.5 la regió de Biblos, i tot el Líban oriental, des de Baal-Gad, sota l’Hermon, fins a l’entrada de Lebó-Hamat; 13.6 i tots els que viuen a la serralada, des del Líban fins a Misrefot-Maim. A tots els sidonis jo els expulsaré davant dels fills d’Israel. Tu ocupa’t només de repartir el país per sorteig a Israel com a heretat, tal com et vaig manar. 13.7 Ara, doncs, reparteix aquesta terra com a heretat entre les nou tribus i la mitja tribu de Manassès.” 13.8 Amb l’altra mitja tribu, ja havien rebut la seva heretat els rubenites i els gadites, aquella que Moisès els havia donat a l’altra banda del Jordà, a l’orient. Així les havia repartit Moisès, servent del Senyor: 13.9 des d’Aroer, situada sobre la riba del torrent d’Arnon, i la ciutat que és al mig de la vall, tota la plana de Medebà, fins a Dibon, 13.10 i totes las ciutats de Sehon, rei dels amorreus, que regnava a Heixbon, fins a la frontera dels fills d’Ammon; 13.11 i Galaad, amb la regió dels gueixurites, els maacatites, tota la muntanya de l’Hermon i tot el Basan, fins a Salcà; 13.12 tots els dominis d’Og, al Basan, aquell que havia regnat a Aixtarot i Edreí, i que era un supervivent dels rafaïtes, als quals Moisès havia vençut i desposseït. 13.13 Però els fills d’Israel no van arribar a expulsar els gueixurites i els maacatites, sinó que Gueixur i Maacà habiten encara avui en territori dels fills d’Israel. 13.14 Només a la tribu de Leví no va donar heretat; les ofrenes al Senyor, Déu d’Israel, són la seva heretat, tal com ell els ho havia promès. 13.15 Moisès havia fet el repartiment de la tribu dels fills de Rubèn segons els seus clans. 13.16 El seu territori fou des d’Aroer, situat sobre la riba del torrent d’Arnon, i la ciutat que hi ha al mig de la vall, tota la plana fins a Medebà; 13.17 Heixbon amb totes les ciutats de la plana: Dibon, Bamot-Baal i Betbaal-Meon; 13.18 Jahas, Quedemot, Mefàat, 13.19 Quiriataim, Sibmà, Sèret-Aixàhar, en el puig de la vall; 13.20 Betpeor, amb les vessants del Pisgà, Betaieiximot, 13.21 amb totes les ciutats de la plana, tot el reialme de Sehon, rei amorreu que havia regnat a Heixbon, aquell que Moisès havia vençut juntament amb els prínceps de Madian, Eví, Rèquem, Sur, Hur i Reba, vassalls de Sehon que habitaven en aquell país. 13.22 També, entre les seves víctimes, l’endevinador Balaam, fill de Beor, fou mort per l’espasa. 13.23 El territori dels fills de Rubèn arribava, doncs, fins al Jordà. Aquesta heretat, amb totes les seves viles i pobles, fou repartida entre tots els clans de la tribu de Rubèn. 13.24 Moisès també havia repartit un territori a la tribu de Gad, els gadites, entre els seus clans. 13.25 El seu territori va ser Jazer amb totes las ciutats de Galaad, i la meitat de la terra dels fills d’Ammon, fins a Aroer, davant de Rabà; 13.26 i des d’Heixbon fins a Ramat-Ammispè i Betonim; des de Mahanaim fins al terme de Lidebor. 13.27 I a la vall del Jordà: Betaram, Betnimrà, Sucot i Safon, la resta del reialme de Sehon, rei d’Heixbon, el Jordà i el seu territori fins a l’extrem del llac de Genesaret, a l’altra banda del Jordà, cap a l’orient. 13.28 Aquesta heretat, amb totes les ciutats i els seus pobles, fou repartida entre tots els clans de la tribu de Gad. 13.29 Moisès també havia repartit un territori a la mitja tribu de Manassès, segons els seus clans. 13.30 Els seus límits partien de Mahanaim, tot Basan, tot el reialme d’Og, a Basan, i totes les viles de Jaïr, situades al Basan; seixanta poblacions. 13.31 La meitat de Galaad, Aixtarot i Edreí, ciutats del reialme d’Og, a Basan, va ser per a la meitat dels fills de Maquir, fill de Manassès, segons els seus clans. 13.32 Aquesta és la repartició que va fer Moisès a les estepes de Moab, a l’altra banda del Jordà, a l’orient de Jericó. 13.33 Però a la tribu de Leví no li va donar heretat: el Senyor, Déu d’Israel, ell és la seva heretat, tal com els havia promès.

Josuè 14

14.1 Aquests són els territoris que els fills d’Israel van rebre com a heretat a la terra de Canaan, que els van donar en possessió el sacerdot Eleazar i Josuè, fill de Nun, i els caps de les cases paternes de les tribus dels fills d’Israel. 14.2 Van sortejar la seva heretat, tal com el Senyor havia ordenat per mitjà de Moisès, a les nou tribus i a la mitja tribu de Manassès. 14.3 Perquè Moisès ja havia donat heretat a les dues tribus i a l’altra mitja tribu de Manassès, a la banda oriental del Jordà. Però als levites no els va donar heretat entre ells. 14.4 Ells fills de Josep, de fet, formaven dues tribus: la de Manassès i la d’Efraïm; i als levites no els va donar part a la terra, sinó ciutats per a habitar-hi, amb els allotjaments per al bestiar i els seus béns. 14.5 Tal com ho havia manat el Senyor a Moisès, així ho van fer els fills d’Israel, i quedà repartida la terra. 14.6 Els fills de Judà van anar a trobar Josuè a Guilgal, i Caleb, fill de Jefunnè, el quenazita, li digué: “Tu saps el que el Senyor va dir a Moisès, home de Déu, referent a mi i referent a tu, a Cadeix-Barnea. 14.7 Tenia jo quaranta anys quan Moisès, servent del Senyor, m’envià de Cadeix-Barnea a explorar el país, i li vaig portar l’informe segons em deia el meu cor. 14.8 En canvi, els companys que venien amb mi van desanimar profundament el poble, mentre que jo vaig complir fidelment amb el Senyor, el meu Déu. 14.9 Aquell dia Moisès va fer aquesta promesa: Tingues per cert que la terra que ha trepitjat el teu peu ha de ser heretat teva i dels teus fills per sempre, perquè has complert fidelment amb el Senyor, el teu Déu. 14.10 I heus aquí que el Senyor, tal com va prometre, m’ha concedit vida fins ara, aquests quaranta-cinc anys des que donà aquesta paraula a Moisès, mentre Israel feia camí pel desert, i ara ja tinc vuitanta-cinc anys, 14.11 i encara avui estic tan fort com estava el dia que Moisès em va enviar. La mateixa força tinc ara que llavors, tant per a combatre com per a fer el que sigui. 14.12 Ara, doncs, dóna’m aquesta muntanya que el Senyor em va prometre aquell dia. Perquè tu vas saber aquell dia que els anaquites estaven allà, amb ciutats grans i fortificades. Potser el Senyor estarà amb mi, de manera que jo pugui apropiar-me’n, tal com ell va dir.” 14.13 Aleshores, Josuè li donà la benedicció i concedí Hebron a Caleb, fill de Jefunnè, com a heretat. 14.14 Així Hebron esdevingué l’heretat de Caleb, fill de Jefunnè, el quenazita, fins al dia d’avui, perquè va complir fidelment amb el Senyor, Déu d’Israel. 14.15 Anteriorment el nom d’Hebron era Quiriat-Arbà, perquè fou un home important entre els anaquites. Després el país va descansar de la guerra.

Josuè 15

15.1 La sort per a la tribu dels fills de Judà, segons els seus clans, s’estenia fins a la frontera d’Edom per la banda del Nègueb, al desert de Sin, cap a Teman, a l’extrem meridional. 15.2 I el seu terme partia de la banda sud, des de la punta del Mar Mort a la badia que mira cap a migdia; 15.3 després anava cap al sud per la pujada d’Acrabim, passava per Sin i pujava pel sud de Cadeix-Barnea; passava a Hesron, pujava cap a Adar i girava cap a Carcà. 15.4 Després passava per Asmon, seguia pel torrent d’Egipte i anava a sortir al Mar Mediterrani. Aquesta era la seva frontera meridional. 15.5 El terme oriental fou el Mar Mort fins a la desembocadura del Jordà. I el terme del nord partia de la badia del Mar Mort, just a la desembocadura del Jordà, 15.6 pujava pel límit de Bethoglà, passava al nord de Betaarabà i es dirigia cap a la roca de Bóhan, fill de Rubèn. 15.7 Després pujava el límit de Debir, des de la vall d’Acor, i pel nord girava cap al cercle de pedres, que és davant la pujada d’Adummim, situada al sud del torrent; passava el límit per Enxèmeix i anava a parar a Roguel. 15.8 Desprès pujava cap a la vall de Benhinnon, al cantó meridional dels jebuseus, que ara és Jerusalem, continuava cap al cim de la muntanya del davant de la vall d’Hinnom, pel cantó de ponent, amb l’extrem de la vall dels rafaïtes al sud. 15.9 El límit seguia després des del cim de la muntanya cap a la font de les aigües de Neftóah i sortia a les ciutats de la muntanya d’Efron i s’estenia fins a Baalà, que és Quiriat-Jearim. 15.10 Després, des de Baalà girava cap a ponent per la muntanya de Seïr, i passava pel vessant nord de la muntanya de Jearim, que és Quessalon, baixava a Betxèmeix i seguia per Timnà. 15.11 El límit sortia pel vessant d’Ecron en direcció nord, girava per la muntanya de Baalà i sortia a Jabneel fins arribar a la mar. 15.12 La frontera occidental era el Mar Mediterrani i el seu litoral. Aquestes foren les fronteres circumdants dels fills de Judà, segons els seus clans. 15.13 Caleb, fill de Jefunnè, rebé una part entre els fills de Judà, tal com havia manat el Senyor a Josuè. Aquesta fou Quiriat-Arbà, nom del pare d’Anac, que es actualment Hebron. 15.14 Caleb va expulsar d’allà els tres anaquites: Xeixai, Ahiman i Talmai, fills d’Anac. 15.15 D’allà va pujar contra els habitants de Debir. El nom de Debir abans era Quiriat-Séfer. 15.16 I Caleb digué: “Al qui ataqui Quiriat-Séfer i la prengui, li donaré la meva filla Acsà per muller.” 15.17 Va ser Otniel, fill de Quenaz, germà de Caleb, qui la va prendre, i ell li va donar la seva filla Acsà per muller. 15.18 I succeí que, quan ja marxaven, ella va persuadir Otniel perquè demanés al seu pare un camp; va baixar de l’ase, i Caleb va preguntar-li: “Què tens?” 15.19 Ella contestà: “Concedeix-me una gràcia. Ja que m’has donat una terra de secà, dóna’m també dolls d’aigua.” I ell li va donar les fonts superiors i les fonts inferiors. 15.20 Aquesta fou l’heretat dels fills de Judà, segons els seus clans. 15.21 Les ciutats de l’extrem de la tribu dels fills de Judà en direcció a la frontera d’Edom, al Nègueb, foren: Cabseel, Éder, Jagur, 15.22 Quinà, Dimonà, Aruedà, 15.23 Quèdeix, Hassor, Itnam, 15.24 Zif, Tèlem, Bealot, 15.25 Hassor-Hadatà, Queriot-Hesron, o sigui Hassor, 15.26 Amam, Xemà, Moladà, 15.27 Hassar-Gadà, Heixmon, Betpèlet, 15.28 Hassar-Xual, Beerxeba, Biziotià, 15.29 Baalà, Iïm, Essem, 15.30 Eltolad, Quessil, Hormà, 15.31 Siclag, Madmannà, Samsannà, 15.32 Lebaot, Xilhim i Enrimmon: en total vint-i-nou ciutats amb les seves viles. 15.33 A la Xefelà: Eixtaol, Sorà, Aixnà, 15.34 Zanóah, Engannim, Tapúah, Enam, 15.35 Jarmut, Adul•lam, Socó, Azecà, 15.36 Xaaraim, Aditaim, Guederà i Guederotaim: catorze ciutats amb les seves viles. 15.37 Senan, Hadaixà, Migdal-Gad, 15.38 Dilan, Mispè, Jocteel, 15.39 Laquix, Boscat, Eglon, 15.40 Cabon, Lahmàs, Quitlix, 15.41 Guederot, Betdagon, Naamà i Maquedà: setze ciutats amb les seves viles 15.42 Libnà, Eter, Aixan, 15.43 Iftah, Aixnà, Nessib, 15.44 Queilà, Aczib i Mareixà: nou ciutats amb les seves viles. 15.45 Ecron, amb les seves ciutats i els seus pobles. 15.46 Des d’Ecron cap al Mar Mediterrani, tots els del cantó d’Asdod amb les seves viles. 15.47 Asdod i Gaza, amb les seves ciutats i els seus pobles, fins al torrent d’Egipte, i el Mar Mediterani n’era el límit. 15.48 A la Muntanya: Xamir, Jatir, Socó, 15.49 Danna, Quiriat-Sannà (que és Debir), 15.50 Anab, Eixtemoa, Anim, 15.51 Goixen, Holon i Guiló: onze ciutats amb les seves viles. 15.52 Arab, Rumà, Eixan, 15.53 Jànum, Bet-Tapúah, Afecà, 15.54 Humtà, Quiriat-Arbà (que és Hebron), i Sior: nou ciutats amb les seves viles. 15.55 Maon, Carmel, Zif, Jutà, 15.56 Jizreel, Jorqueam, Zanóah 15.57 Cain, Guibà i Timnà: deu ciutats amb les seves viles. 15.58 Halhul, Betsur, Guedor, 15.59 Maarat, Betanot i Eltecon: sis ciutats amb les seves viles. 15.60 Quiriat-Baal (que és Quiriat-Jearim), i Rabà: dues ciutats amb les seves viles. 15.61 Al desert: Betaarabà, Midín, Secacà, 15.62 Nibxan, Irammèlah i Enguedí: sis ciutats amb les seves viles. 15.63 Tanmateix, els fills de Judà no van poder expulsar els jebuseus que habitaven a Jerusalem; de manera que els jebuseus s’han quedat a Jerusalem, entre els fills de Judà, fins al dia d’avui.

Josuè 16

16.1 La part que correspongué als fills de Josep començava al Jordà, prop de Jericó, just a les aigües de Jericó, al costat oriental, passava pel desert que puja de Jericó per la muntanya de Betel 16.2 i seguia per davant de Betel en direcció a Luz, passava al llarg de la frontera dels arquites fins a Atarot. 16.3 Després es decantava cap a occident fins a la frontera dels jafletites i al límit de Bethoron de Baix, i fins a Guèzer, per acabar al mar. 16.4 I els fills de Josep, Manassès i Efraïm van rebre la seva heretat. 16.5 El terme dels fills d’Efraïm, segons els seus clans, fou: el límit de la seva heretat per l’orient abastava des d’Atrot-Adar fins a Bethoron de Dalt, 16.6 i anava a sortir al Mar Mediterrani del cantó nord de Micmetat, i el límit girava en direcció cap a l’orient passant per Taanat-Siló fins a Janóah. 16.7 Després baixava de Janóah cap a Atarot i Naarà, atenyia Jericó i sortia al Jordà. 16.8 Des de Tapúah, la línia es dirigia a l’oest del torrent de Canà i acabava al mar. Aquesta es l’heretat de la tribu dels fills d’Efraïm, segons els seus clans. 16.9 A més, les ciutats dels fills d’Efraïm situades a part enmig de l’heretat dels fills de Manassès; totes les ciutats amb les seves viles. 16.10 Però no van expulsar els cananeus que habitaven a Guèzer; de manera que aquests han habitat dins d’Efraïm fins al dia d’avui, si bé sotmesos a prestació personal.

Josuè 17

17.1 Després correspongué la sort a la tribu de Manassès, primogènit de Josep: a Maquir, primogènit de Manassès, pare de Galaad, com que era un home de guerra, li correspongué Galaad i Basan. 17.2 La resta dels fills de Manassès obtingueren una part segons els seus clans: per als fills d’Abièzer, per als fills d’Hèlec, per als fills d’Asriel, per als fills de Xèquem, per als fills d’Héfer, i per als fills de Xemidà. Aquests foren els fills de Manassès, fill de Josep, segons els seus clans. 17.3 Però Selofhad, fill d’Héfer, fill de Galaad, fill de Maquir, fill de Manassès, no tingué fills, sinó només filles. Els noms de les seves filles foren: Mahlà, Noà, Hoglà, Milcà i Tirsà. 17.4 Aquestes es van presentar davant el sacerdot Eleazar i davant de Josuè, fill de Nun, i davant dels principals, i digueren: “El Senyor va ordenar a Moisès que ens donés una heretat entre els nostres germans.” Llavors, complint l’ordre del Senyor, els van donar una heretat enmig dels germans del seu pare. 17.5 D’aquesta manera van correspondre a Manassès deu parts, a més de les terres de Galaad i Basan, situades a l’altra banda del Jordà, 17.6 perquè les filles de Manassès obtingueren una heretat entre els seus germans. La terra de Galaad va quedar per als altres fills de Manassès. 17.7 El límit de Manassès abastava des d’Aixer a Micmetat, que és davant de Siquem,i seguia després cap a la dreta fins als pobladors de les fonts de Tapúah. 17.8 La regió de Tapúah pertanyia a Manassès, però la ciutat de Tapúah, situada a la frontera de Manassès, pertanyia als fills d’Efraïm. 17.9 Després, el límit baixava cap al torrent de Canà. Al sud del torrent hi havia les ciutats d’Efraïm que es trobaven entre les ciutats de Manassès. I el territori de Manassès queia al nord del torrent i tenia la sortida al Mar Mediterrani. 17.10 Pel cantó sud era d’Efraïm, i pel cantó nord, de Manassès. El mar també era el seu terme. Pel nord confinaven amb Aser i per l’est amb Issacar. 17.11 A més, Manassès tenia, dins d’Issacar i d’Aser, Betxean i les seves viles, Ibleam amb les seves viles, els habitants de Dor amb les seves viles, els habitants de Tanac amb les seves viles, i els habitants de Meguidó amb les seves viles; tres regions altes. 17.12 Però els fills de Manassès no aconseguiren prendre aquestes ciutats, i els cananeus van mantenir-se en el país. 17.13 Però succeí que, quan els fills d’Israel van ser més forts, sotmeteren els cananeus a servei personal, però no els van espoliar. 17.14 Llavors, els fills de Josep van parlar a Josuè, dient: “Per què ens has donat en sort una sola porció d’heretat i un sol lot, quan som un poble tan nombrós, gràcies a la benedicció del Senyor?” 17.15 Però Josuè els respongué: “Ja que sou un poble tan nombrós, pugeu pel vostre compte a la zona boscosa i feu-vos conreus allà, a la terra dels perizites i dels rafaïtes, ja que la serralada d’Efraïm us resulta estreta.” 17.16 Els fills de Josep li respongueren: “Cert, la serralada no ens basta, però tots els cananeus que ocupen les terres de les valls tenen carros de ferro, tant els de Betxean com els que són a la vall de Jizreel.” 17.17 Llavors Josuè va parlar a la casa de Josep, Efraïm i Manassès, i els digué: “Ets un poble nombrós i tens gran força; no et tocarà solament una part, 17.18 sinó que la serralada serà teva. Cert que es tracta de bosc, però tu el talaràs, i serà teva en tota l’extensió; perquè expulsaràs els cananeus, encara que tinguin carros de ferro i siguin forts.”

Josuè 18

18.1 Tota la congregació dels fills d’Israel es va reunir a Siló, i van establir allí el Tabernacle de Reunió. El país havia estat sotmès, 18.2 però hi havia encara entre els fills d’Israel set tribus que no havien rebut la seva heretat. 18.3 Llavors Josuè digué als fills d’Israel: “Fins quan esperareu per anar a ocupar la terra que el Senyor, el Déu dels vostres pares, us ha donat? 18.4 Escolliu-vos tres homes de cada tribu perquè vagin a explorar el país i el planifiquin, d’acord amb la seva heretat, i després tornin a mi. 18.5 La dividiran en set parts: Judà es quedarà en el seu territori de la part sud, i la casa de Josep es quedarà en el seu territori al nord. 18.6 Però vosaltres feu una parcel·lació del territori en set parts i porteu-me-la aquí, que jo tiraré la sort per a vosaltres davant el Senyor, el nostre Déu. 18.7 Els levites no tindran part entre vosaltres, ja que el sacerdoci del Senyor és la seva part. Gad, Rubèn i la mitja tribu de Manassès van rebre ja la seva part, a l’altra banda del Jordà, a llevant, la que Moisès, servent del Senyor, els va donar.” 18.8 Aquells homes, doncs, es van preparar i es disposaren a marxar, i Josuè donà aquesta ordre als que anaven a explorar el país: “Aneu a explorar i ressenyar el país, després torneu a mi, que jo us tiraré la sort davant el Senyor, aquí mateix, a Siló.” 18.9 Els homes van marxar, van explorar el país i el van ressenyar en un plànol, ciutat per ciutat, en set parts, i van tornar al campament de Siló, on era Josuè. 18.10 Llavors Josuè els va tirar les sorts davant el Senyor, a Siló, i allà mateix va repartir la terra als fills d’Israel, d’acord amb la seva parcel•lació. 18.11 Es tirà la primera sort a la tribu dels fills de Benjamí, segons els seus clans, i els correspongué el territori situat entre els fills de Judà i els fills de Josep. 18.12 El seu límit pel cantó nord començava des del Jordà, seguia pel costat de Jericó cap amunt i es dirigia per la muntanya cap a occident, i la seva frontera arribava a Betaven. 18.13 D’allà, el límit passava pel costat meridional de Luz (que és Betel); després baixava cap a Atrot-Órec, a la muntanya que hi ha al sud de Bethoron de Baix. 18.14 Després girava i es dirigia per l’oest cap a la part sud de la muntanya que és davant de Bethoron, al sud, i els seus confins arribaven fins a Quiriat-Baal (que és Quiriat-Jearim), ciutat dels fills de Judà. Aquest és el costat occidental. 18.15 Al costat meridional, des de l’extrem de Quiriat-Jearim, el límit es dirigia cap a l’oest, seguia fins a les fonts de Neftóah, 18.16 per baixar després fins a l’extrem de la muntanya que hi ha davant de la Vall de Benhinnom, que és al nord de la Vall de Rafaïm. Tot seguit baixava a la Vall d’Hinnom, al costat meridional dels jebuseus, i baixava a Roguel. 18.17 Després es decantava cap al nord i anava a sortir a Betxèmeix, per continuar cap a Guelilot, que és davant la pujada d’Adummim, i baixava a la roca de Bóhan, fill de Rubèn, 18.18 i seguia endavant pel vessant septentrional que va a l’Arabà i baixava fins l’Arabà mateix. 18.19 El límit seguia endavant pel vessant septentrional de Bethoglà, i els confins de la frontera arribaven a la badia septentrional del Mar Mort, a l’extrem sud del Jordà. Aquest era el límit pel sud. 18.20 El Jordà feia de frontera pel costat de l’est. Aquesta és la possessió dels fills de Benjamí, segons els seus clans, pel que fa a les fronteres circumdants. 18.21 Les ciutats dels fills de Benjamí, d’acord als seus clans, foren: Jericó, Bethoglà, Émec-Quessís, 18.22 Betaarabà, Semaraim, Betel, 18.23 Avim, Parà, Ofrà, 18.24 Quefar-Ammonà, Ofní i Gueba: dotze ciutats amb les seves viles. 18.25 Gabaon, Ramà, Beerot, 18.26 Mispè, Quefirà, Mossà, 18.27 Rèquem, Irpeel, Taralà, 18.28 Selà, Èlef, Jebús (que és Jerusalem), Guibà i Quiriat-Jearim: catorze ciutats amb les seves viles. Aquesta és l’heretat dels fills de Benjamí, segons els seus clans.

Josuè 19

19.1 La segona sort fou per a la tribu de Simeó, segons els seus clans. La seva heretat era enmig de l’heretat dels fills de Judà. 19.2 Tingueren en la seva heretat: Beerxeba, Xemà, Moladà, 19.3 la vila de Hassar-Xual, Baalà, Èssem, 19.4 Eltolad, Betul, Hormà, 19.5 Siclag, Betammarcabot, la vila de Hassar-Sussà, 19.6 Betlebaot, Xaruhèn: tretze ciutats amb les seves viles. 19.7 Aín, Rimon, Èter i Aixan: quatre ciutats amb les seves viles; 19.8 i totes les viles dels voltants d’aquestes ciutats, fins a Baalat-Beer i Ramat-Nègueb. Aquesta fou l’heretat de la tribu dels fills de Simeó, segons els seus clans. 19.9 L’heretat dels fills de Simeó es prengué d’entre la part dels fills de Judà, perquè la possessió dels fills de Judà era massa gran per a ells, i per això, els fills de Simeó obtingueren la seva hisenda dins de les possessions dels fills de Judà. 19.10 La tercera sort es va tirar per als fills de Zabuló, segons els seus clans, i el límit de la seva heretat arribava fins a Sarid. 19.11 Pujava cap a occident, cap a Maralà, tocava a Dabèixet i confrontava amb el torrent d’enfront de Jocneam. 19.12 Després donava la volta a l’est de Sarid, seguia cap a llevant, fins a la frontera de Quislot-Tabor, i anava a sortir a Daberat i pujava a Jafia. 19.13 D’allà, passava endavant cap a l’est de Gathéfer, a Ità-Cassín, i sortia a Rimmonà, on es decantava cap a Neà. 19.14 El límit rodejava pel cantó nord fins a Hannaton, i els seus confins atenyien la vall d’Iftahel. 19.15 A més, Catat, Nahalol, Ximron, Iralà i Betlem: dotze ciutats amb les seves viles. 19.16 Aquestes ciutats amb les seves viles fou l’heretat dels fills de Zabuló, segons els seus clans. 19.17 La quarta sort es va tirar per als fills d’Issacar, segons els seus clans. 19.18 Obtingueren aquest territori: Jizreel, Quessulot, Xunem, 19.19 Hafaraim, Xion, Anaharat, 19.20 Rabit, Quixion, Ebes, 19.21 Rèmet, Engannim, Enhadà i Betpassés. 19.22 El límit tocava el Tabor, Xahassima i Betxèmeix, i el seu territori s’acabava al Jordà: setze ciutats amb les seves viles. 19.23 Aquestes ciutats amb les seves viles fou l’heretat dels fills d’Issacar, segons els seus clans. 19.24 La cinquena sort es va tirar a la tribu dels fills d’Aser, segons els seus clans, 19.25 i aquest fou el seu territori: Helcat, Halí, Beten, Acxaf, 19.26 Alammèlec, Amad, Mixal; i tocava el Carmel per l’oest i el riu Libnat. 19.27 Després girava cap a l’orient fins a Betdagon, tocava Zabuló i la vall d’Iftahel, per la part del nord anava a Betaémec i Neiel, per sortir a Cabul. Per la banda esquerra tenia: 19.28 Abdon, Rehob, Hammon i Canà, fins a Sidó la Gran. 19.29 El límit girava cap a Ramà i la ciutat fortificada de Tir, tornava cap a Hossà i anava a parar al Mar Mediterrani, a la regió d’Aczib; 19.30 amb Acó, Afec i Rehob: vint-i-dues ciutats amb les seves viles. 19.31 Aquestes ciutats amb les seves viles fou l’heretat de la tribu dels fills d’Aser, segons els seus clans. 19.32 La sisena sort es va tirar per als fills de Neftalí, segons els seus clans, 19.33 i el seu territori va ser: des d’Hélef, des de l’Alzina de Saanannim, Adamí-Annèqueb i Jabneel, fins a Lacum, i els seus confins anaven a sortir al Jordà. 19.34 Després el límit girava cap a occident fins a Aznot-Tabor, i avançant d’allí cap a Hucoc, tocava Zabuló pel cantó del sud, Aser pel cantó de l’oest i Judà del Jordà pel cantó de llevant. 19.35 I les ciutats fortificades eren: Sidim, Ser, Hammat, Racat, Genesaret. 19.36 Adamà, Ramà, Hassor, 19.37 Quèdeix, Edreí, Enhassor, 19.38 Iron, Migdal-El, Horem, Betanat i Betxèmeix: dinou ciutats amb les seves viles. 19.39 Aquestes ciutats amb les seves viles fou l’heretat de la tribu dels fills de Neftalí, segons els seus clans. 19.40 La setena sort es va tirar per als fills de Dan, segons els seus clans, 19.41 i el territori de la seva heretat va ser: Sorà, Eixtaol, Irxèmeix, 19.42 Xaalabín, Aialon, Itlà, 19.43 Elon, Timnà, Ecron, 19.44 Eltequé, Guibeton, Baalat, 19.45 Jehud, Bené-Berac, Gat-Rimmon, 19.46 el riu Jarcon, Racon, amb el territori davant de Jafa. 19.47 Però el territori dels fills de Dan s’estengué més enllà i per això van pujar contra Lèixem, van lluitar i la van conquerir, la van passar a fil d’espasa i s’hi van instal•lar, i li van posar el nom de Lèixem-Dan, en record del nom del seu avantpassat Dan. 19.48 Aquestes ciutats amb les seves viles fou l’heretat de la tribu dels fills de Dan, segons els seus clans. 19.49 Un cop els fills d’Israel van acabar de prendre possessió del país, d’acord amb les seves demarcacions, van donar a Josuè, fill de Nun, una heretat enmig d’ells. 19.50 Seguint l’ordre del Senyor li van donar la ciutat que ell havia demanat: Timnat-Sèrah, a la muntanya d’Efraïm. Ell va reconstruir la ciutat i s’hi va aposentar. 19.51 Aquestes són les heretats que el sacerdot Eleazar i Josuè, fill de Nun, i els caps de família de les tribus dels fills d’Israel van distribuir per sorteig a Siló, davant el Senyor, a l’entrada del Tabernacle de Reunió. Així van acabar de repartir el país.

Josuè 20

20.1 El Senyor va parlar a Josuè i li digué: 20.2 “Digues això als fills d’Israel: Trieu-vos les ciutats de refugi de què vaig parlar-vos per mitjà de Moisès, 20.3 a fi que pugui refugiar-s’hi l’homicida que involuntàriament mati algú, i us serviran de refugi contra el venjador de la sang. 20.4 Fugirà a una d’aquestes ciutats, es presentarà a l’entrada de la porta i exposarà el seu cas als ancians d’aquella ciutat, que l’acolliran, li concediran residència i conviurà amb ells. 20.5 I quan el venjador de la sang el persegueixi, no li haureu de lliurar l’homicida, perquè ha mort el seu company sense voler i sense tenir-li rancúnia. 20.6 Viurà en aquella ciutat fins que hagi de comparèixer a judici davant la congregació, quan es mori el gran sacerdot que hi hagi en aquell temps. Llavors l’homicida podrà tornar altre cop a casa seva, a la ciutat d’on va fugir. 20.7 Van consagrar, doncs, Quèdeix, a la Galilea, a la muntanya de Neftalí; Siquem, a la muntanya d’Efraïm; i Quiriat-Arbà (que és Hebron), a la muntanya de Judà. 20.8 De l’altra banda del Jordà, a l’orient de Jericó, van consagrar Bèsser, al desert, a la plana de la tribu de Rubèn; Ramot, a Galaad, de la tribu de Gad; i Golan, al Basan, de la tribu de Manassès. 20.9 Aquestes foren les ciutats designades per a tots els fills d’Israel i els estrangers que visquessin amb ells, a fi que pogués refugiar-s’hi qualsevol que causés una mort involuntària; així no havia de morir a mans del venjador de la sang sense haver comparegut davant l’assemblea.

Josuè 21

21.1 Els caps de família dels levites es van presentar al sacerdot Eleazar i a Josuè, fill de Nun, i als caps de clan de les tribus dels fills d’Israel, 21.2 quan eren a Siló, a la terra de Canaan, per parlar amb ells, i els digueren: “El Senyor va ordenar per mitjà de Moisès que ens donessin poblacions de residència, amb els seus llocs per al bestiar.” 21.3 Llavors, complint l’ordre del Senyor, els fills d’Israel, de les pròpies possessions van donar als levites les següents poblacions amb el seu lloc per als ramats. 21.4 La primera sort va tocar al clan dels quehatites: als fills del sacerdot Aaron, entre els levites, els correspongueren tretze ciutats de part de la tribu de Judà, de la tribu de Simeó i de la tribu de Benjamí. 21.5 I a la resta dels fills de Quehat, deu ciutats del lot de les famílies de la tribu d’Efraïm, de la tribu de Dan i de la mitja tribu de Manassès. 21.6 I als fills de Guerxon, tretze ciutats del lot de les famílies de la tribu d’Issacar, de la tribu d’Aser, de la tribu de Neftalí i de l’altra mitja tribu de Manassès, a Basan. 21.7 Als fills de Merarí, segons les seves famílies, del lot de la tribu de Rubèn, de la tribu de Gad i de la tribu de Zabuló, dotze ciutats. 21.8 Així els fills d’Israel van donar als levites aquestes ciutats amb els seus llocs per al ramat, per sorteig, tal com el Senyor havia manat per mitjà de Moisès. 21.9 De la tribu dels fills de Judà i de la tribu dels fills de Simeó van donar les ciutats que a continuació s’esmenten pel seu nom: 21.10 Als fills d’Aaron, que pertanyien a les famílies quehatites, dels fills de Leví, com que la primera sort va ser per a ells, 21.11 els van donar: Quiriat-Arbà (de l’avantpassat d’Anac), que és Hebron, a la muntanya de Judà, junt amb els llocs per al ramat del voltant; 21.12 però els camps de la ciutat, amb les seves viles, ja els havien donat a Caleb, fill de Jefunnè, com a propietat seva. 21.13 Als fills del sacerdot Aaron els van donar Hebron, amb el seu lloc per als ramats, com a ciutat de refugi per a l’homicida, i Libnà amb el seu lloc per als ramats. 21.14 També Jatir, Eixtemoa, 21.15 Holon, Debir, 21.16 Aixan, Jutà i Betxèmeix, totes amb els seus llocs per als ramats: nou ciutats d’aquelles dues tribus. 21.17 De la tribu de Benjamí: Gabaon, Gueba, 21.18 Anatot i Almon, totes amb els seus llocs per als ramats: quatre ciutats. 21.19 Totes les ciutats dels sacerdots fills d’Aaron foren tretze ciutats amb els seus llocs per als ramats. 21.20 A les famílies dels fills de Quehat, la resta de levites entre els seus clans, els havia tocat en sort ciutats de la tribu d’Efraïm. 21.21 Els van donar la ciutat refugi d’homicides, Siquem, a la muntanya d’Efraïm, Guèzer, 21.22 Quibsaim i Bethoron, totes amb els seus llocs per als ramats: quatre ciutats. 21.23 De la part de la tribu de Dan: Eltequé, Guibeton, 21.24 Aialon i Gat-Rimmon, totes amb els seus llocs per als ramats: quatre ciutats. 21.25 De la part de la mitja tribu de Manassès: Tanac i Ibleam, amb els seus llocs per als ramats: dues ciutats. 21.26 En total, deu ciutats i els llocs per al bestiar per a la resta de famílies dels fills de Quehat. 21.27 Als fills de Guerxon, que eren de les famílies dels levites, els van donar: de l’altra mitja tribu de Manassès, una ciutat de refugi per als homicides, Golan, al Basan, i Beeixterà, amb els seus llocs per als ramats: dues ciutats. 21.28 De la tribu d’Issacar: Quixion, Daberat, 21.29 Jarmut i Engannim, amb els seus llocs per als ramats: quatre ciutats 21.30 De la tribu d’Aser: Mixal, Abdon, 21.31 Helcat i Rehob, amb els seus llocs per als ramats: quatre ciutats. 21.32 De la tribu de Neftalí: Quèdeix, a Galilea, ciutat de refugi per als homicides, Hammot-Dor i Cartan, amb els seus llocs per als ramats: tres ciutats. 21.33 Totes les ciutats dels guerxonites, segons les seves famílies, van ser tretze ciutats amb els seus llocs per als ramats. 21.34 A les famílies dels fills de Merarí, que eren de la resta dels levites, els van donar de la tribu de Zabuló: Jocneam, Cartà, 21.35 Rimmonà i Nahalol, amb els seus llocs per als ramats: quatre ciutats. 21.36 De la tribu de Rubèn: Bèsser, Jahas, 21.37 Quedemot i Medàat, amb els seus llocs per als ramats: quatre ciutats. 21.38 De la tribu de Gad: la ciutat de refugi per als homicides Ramot, a Galaad, Mahanaim, 21.39 Heixbon i Jazer, amb els seus llocs per als ramats: en total van ser quatre ciutats. 21.40 Totes les ciutats donades per sorteig als fills de Merarí, de la resta dels clans dels levites, van ser dotze. 21.41 El total de ciutats dels levites dintre la possessió dels fills d’Israel va ser de quaranta-vuit, amb els seus llocs per als ramats. 21.42 Cada una d’aquestes ciutats comprenia la població i els llocs per al bestiar del voltant. Fou igual en totes aquestes ciutats. 21.43 El Senyor va donar a Israel tota la terra que va jurar als seus avantpassats que els donaria; ells la van ocupar i s’hi van instal·lar. 21.44 I el Senyor els concedí la pau al seu voltant, tal com ho va jurar als seus avantpassats, i cap dels seus enemics no va poder plantar-los cara, perquè el Senyor va posar-los tots a les seves mans. 21.45 Ni una sola de les bones promeses que el Senyor havia fet a la casa d’Israel no va fallar: totes es van complir.

Josuè 22

22.1 Llavors Josuè va convocar els rubenites, els gadites i la mitja tribu de Manassès, 22.2 i els digué: “Heu complert amb tot el que us va manar Moisès, el servent del Senyor, i m’heu obeït en tot allò que us he manat. 22.3 No heu abandonat els vostres germans en tots aquests llargs dies fins avui, sinó que heu guardat exactament el manament del Senyor, el vostre Déu. 22.4 Ara, doncs, ja que el Senyor, el vostre Déu, ha concedit el descans als vostres germans, tal com els va prometre, torneu-vos-en; aneu a casa vostra, a la terra on teniu la possessió que Moisès, el servent del Senyor, us va donar a l’altra banda del Jordà. 22.5 Només us demano que procureu complir estrictament el manament i la Llei que us va donar Moisès, servent del Senyor: estimeu el Senyor, el vostre Déu, seguiu tots els seus camins i guardeu els seus manaments; fidels a ell, servint-lo amb tot el cor i amb tota l’ànima.” 22.6 Després, Josuè els beneí i els acomiadà, i ells van marxar a casa seva. 22.7 Moisès havia donat a la mitja tribu de Manassès una possessió en el Basan, i Josuè n’havia donat a l’altra meitat de la tribu entre els seus germans d’aquest costat del Jordà, a occident. Quan Josuè els envià a casa seva, després de beneir-los, 22.8 els digué: “Torneu a casa vostra car-regats de riquesa, amb molts ramats, amb plata i or, bronze i ferro, i amb una gran quantitat de vestits; compartiu amb els vostres germans el botí dels vostres enemics.” 22.9 Llavors els fills de Rubèn, els fills de Gad i la mitja tribu de Manassès, se’n tornaren separant-se dels fills d’Israel des de Siló, que és en terra de Canaan, per anar-se’n a la regió de Galaad, la terra de la seva heretat, de la qual n’havien pres possessió segons l’ordre del Senyor per mitjà de Moisès. 22.10 Però quan van ser a la zona del Jordà, encara en territori de Canaan, els fills de Rubèn, els fills de Gad i la mitja tribu de Manassès van erigir allí, tocant al Jordà, un altar d’aspecte magnífic. 22.11 I els fills d’Israel van sentir dir: “Heus aquí que els fills de Rubèn, els fills de Gad i la mitja tribu de Manassès han erigit un altar en la frontera del país de Canaan, tocant el Jordà, al cantó dels fills d’Israel.” 22.12 Així que els israelites ho van sentir, es va reunir tota la congregació dels fills d’Israel a Siló per preparar un atac contra ells. 22.13 Però primer van enviar Pinhàs, fill del sacerdot Eleazar, a les tribus de Rubèn i de Gad i a la mitja tribu de Manassès, 22.14 i amb ell deu principals, un per cada casa patriarcal de cada una de les tribus d’Israel. Eren tots ells caps de família paterna dins els clans d’Israel. 22.15 Aquests van anar a trobar els fills de Rubèn, els fills de Gad i la mitja tribu de Manassès, en territori de Galaad, i els van dir: 22.16 “Això us pregunta tota la congregació del Senyor: Quina infidelitat és aquesta que heu comès contra el Déu d’Israel, per apartar-vos en aquest dia del culte al Senyor, en edificar-vos un altar i rebel·lar-vos avui contra el Senyor? 22.17 Que no n’hi havia prou amb el crim de Peor, del que fins avui encara no ens hem purificat, malgrat la plaga que hi hagué en la congregació del Senyor? 22.18 Vosaltres us aparteu avui del culte al Senyor! Si avui us rebel•leu contra el Senyor, succeirà que demà ell esclatarà en furor contra tota la congregació d’Israel. 22.19 Si de debò penseu que la terra de la vostra possessió és impura, passeu-vos a la terra de la possessió del Senyor, on el Tabernacle del Senyor està establert, i ocupeu un territori entre nosaltres, però no us rebel•leu contra el Senyor, ni us poseu contra nosaltres, construint-vos un altar rival de l’altar del Senyor, el nostre Déu. 22.20 ¿No cometé Acan, fill de Zèrah, una infidelitat en l’anatema i va provocar un esclat d’ira contra tota la congregació d’Israel? I no va ser només un home que va morir pel seu delicte!” 22.21 Llavors els fills de Rubèn, els fills de Gad i la mitja tribu de Manassès, prenent la paraula, van dir als caps dels clans d’Israel: 22.22 “El Déu dels déus, el Senyor; el Déu dels déus, el Senyor, ho sap prou, i també Israel ho ha de saber: si ha estat per rebel·lia o si ha estat per infidelitat al Senyor, que no ens perdoni avui; 22.23 si ens hem construït un altar per apartar-nos del culte al Senyor, o si ha estat per oferir-hi holocaustos i ofrenes vegetals, o si ha estat per oferir-hi sacrificis pacífics, que el mateix Senyor ens en demani comptes! 22.24 Més aviat ha estat per recel d’això mateix, que ho hem fet; ens hem dit: El dia de demà, els vostres fills potser diran als nostres: ‘Què teniu a veure vosaltres amb el Senyor, el Déu d’Israel? 22.25 El Senyor ha posat el Jordà com a frontera entre nosaltres i vosaltres, fills de Rubèn i de Gad. Vosaltres no teniu part amb el Senyor. Així els vostres fills podrien provocar que els nostres fills deixessin de reverenciar el Senyor.’ 22.26 Per això vam dir: Anem a construir-nos aquest altar; no per oferir-hi holocaustos ni sacrificis, 22.27 sinó perquè faci de testimoni entre nosaltres i vosaltres, i entre les nostres futures generacions, que donem culte al Senyor a la seva presència, amb els nostres holocaustos, amb els nostres sacrificis i amb les nostres ofrenes pacífiques, i així els vostres fills no podran dir el dia de demà als nostres fills: ‘No teniu part en el Senyor.’ 22.28 Ens hem dit, doncs, que si el dia de demà ens deien això a nosaltres o als nostres descendents, podríem replicar: Mireu la còpia de l’altar del Senyor que els nostres avantpassats van construir, i no per a holocaustos ni per a sacrificis, sinó com a testimoniatge entre nosaltres i vosaltres. 22.29 Lluny de nosaltres de rebel·lar-nos contra el Senyor i d’apartar-nos avui de seguir-lo, edificant un altar per a holocaustos, ofrenes i sacrificis, rival de l’altar del Senyor, el nostre Déu, que és davant del seu Tabernacle.” 22.30 Quan el sacerdot Pinhàs, els principals de la congregació i els caps dels clans d’Israel que eren amb ell, van sentir la resposta que donaven els fills de Rubèn, els fills de Gad i la mitja tribu de Manassès, els va semblar bé. 22.31 Pinhàs, fill del sacerdot Eleazar, digué als fills de Rubèn, als fills de Gad i a la mitja tribu de Manassès: “Avui hem comprès que el Senyor és enmig de nosaltres, perquè no heu comès aquella infidelitat amb el Senyor. Heu estalviat als fills d’Israel l’enuig del Senyor.” 22.32 Després, Pinhàs, fill del sacerdot Eleazar, i els principals van tornar de la trobada amb els fills de Rubèn i els fills de Gad, des de la terra de Galaad al lloc dels fills d’Israel, i els van comunicar la resposta. 22.33 Els fills d’Israel es van donar per satisfets i van donar gràcies a Déu, i mai més no van intentar d’anar a atacar-los amb intenció d’assolar el país on vivien els fills de Rubèn i els fills de Gad. 22.34 Els fills de Rubèn i els fills de Gad van posar a l’altar el nom de Testimoni, perquè deien: “Es testimoni entre nosaltres que el Senyor és Déu.”

Josuè 23

23.1 Havia passat molt de temps d’ençà que el Senyor havia concedit a Israel la pau amb tots els seus enemics del voltant i Josuè ja era vell i d’edat avançada, 23.2 Llavors va convocar tot Israel, els seus ancians, els seus caps, els seus jutges i els seus magistrats i els digué: “Jo ja sóc vell i d'edat avançada. 23.3 Vosaltres heu vist tot el que el Senyor, el vostre Déu, ha fet en totes aquestes nacions a favor vostre, perquè el Senyor, el vostre Déu, és qui ha lluitat per vosaltres. 23.4 Us he repartit per sorteig, com a heretat de les vostres tribus, aquestes nacions que quedaven a partir del Jordà, i totes les que jo vaig exterminar fins al Mar Mediterrani, on es pon el sol. 23.5 El mateix Senyor, el vostre Déu, les expulsarà del vostre davant, les foragitarà de la vostra presència i vosaltres posseireu el seu país, tal com us ho ha promès el Senyor, el vostre Déu. 23.6 Poseu tot l’esforç a guardar i a complir tot el que hi ha escrit en el Llibre de la Llei de Moisès, sense desviar-vos ni cap a la dreta ni a l’esquerra, 23.7 sense tenir tractes amb aquestes nacions que han quedat entre vosaltres; no invoqueu el nom dels seus déus ni els feu promeses; no els doneu culte ni els adoreu, 23.8 sinó que sigueu fidels al Senyor, al vostre Déu, com ho heu vingut fent fins avui. 23.9 Perquè el Senyor ha desposseït davant vostre unes nacions grans i poderoses, mentre que a vosaltres ningú no us ha pogut resistir fins ara. 23.10 Un de sol de vosaltres pot perseguir-ne mil, perquè el Senyor, el vostre Déu, és qui lluita per vosaltres, tal com us va prometre. 23.11 Tingueu-ho molt en compte i estimeu el Senyor, el vostre Déu, 23.12 perquè si d’alguna manera us en separàveu, i us uníeu a la resta d’aquestes nacions que han quedat entre vosaltres, i us emparentàveu amb elles, i us barrejàveu els uns amb els altres, 23.13 sapigueu bé que el Senyor, el vostre Déu, no tornarà mai més a desposseir davant vostre aquestes nacions; ans al contrari, elles seran per a vosaltres un llaç i un parany, un fuet que us assotarà les costelles i unes punxes als vostres ulls, fins que desaparegueu d’aquesta terra excel·lent que el Senyor, el vostre Déu, us ha donat. 23.14 Heus aquí que jo estic a punt d’emprendre el camí que fa tothom. Reconeixeu, doncs, amb tot el vostre cor i amb tota la vostra ànima, que no ha fallat ni una sola de les bones promeses que el Senyor, el vostre Déu, ha pronunciat a favor vostre; totes s’han complert, sense que en fallés ni una de sola. 23.15 Però serà que, tal com us han vingut totes les coses bones que el Senyor, el vostre Déu, us havia predit, d’igual manera abocarà el Senyor damunt vostre totes les seves amenaces fins que sigueu esborrats d’aquesta bona terra que el Senyor, el vostre Déu, us ha donat. 23.16 Si traspasseu el pacte del Senyor, el vostre Déu, que ell mateix us ha escrit, i aneu a donar culte a altres déus i els adoreu, esclatarà la ira del Senyor contra vosaltres i ben aviat desapareixereu d’aquesta bona terra que ell us ha donat.”

Josuè 24

24.1 Josuè va reunir totes les tribus d’Israel a Siquem. Va convocar els ancians d’Israel, els seus caps, els seus jutges, i els seus magistrats, que es van presentar davant de Déu. 24.2 Llavors Josuè digué a tot el poble: “Així diu el Senyor, el Déu d’Israel: Antigament els vostres avantpassats Tèrah i els seus fills Abraham i Nahor, habitaven a l’altra banda del Riu Eufrates i serviren altres déus. 24.3 Però jo vaig treure el vostre pare Abraham de més enllà del Riu, i el vaig enviar a recórrer tota la terra de Canaan, i vaig augmentar la seva descendència, i li vaig donar Isaac. 24.4 I a Isaac li vaig donar Jacob i Esaú. I a Esaú li vaig assignar la serralada de Seïr com a heretat, mentre que Jacob i els seus fills van baixar a Egipte. 24.5 Vaig enviar Moisès i Aaron i vaig ferir Egipte amb els prodigis realitzats enmig d’ells; i, després, us en vaig fer sortir. 24.6 Vaig treure d’Egipte els vostres avantpassats, i van arribar fins al mar Roig; i els egipcis van perseguir-los amb carros i gent a cavall fins allà. 24.7 Llavors van clamar al Senyor, i ell va posar un núvol entre el vostre poble i els egipcis, i féu caure damunt d’ells el mar, que els va cobrir. Els vostres ulls han vist el que vaig fer a l’Egipte. Després vau viure al desert durant molt de temps. 24.8 Jo us vaig conduir a la terra dels amorreus, que habitaven a l’altra banda del Jordà, i ells van lluitar contra vosaltres. Però els vaig posar a les vostres mans, i vau prendre possessió del seu país, perquè jo vaig exterminar-los del vostre davant. 24.9 Llavors, va alçar-se Balac, fill de Sipor, rei de Moab, per combatre contra Israel. Féu cridar Balaam, fill de Beor, a fi que us llancés una maledicció, 24.10 però jo no vaig voler escoltar Balaam, i us hagué de beneir; així jo us vaig lliurar de la seva mà. 24.11 Després vau travessar el Jordà i vau arribar a Jericó. Allà els amos de Jericó, els amorreus, els pirizites, els cananeus, els hitites, els guirgaixites, els hivites i els jebuseus, van fer-vos la guerra, però jo els vaig posar a les vostres mans. 24.12 També vaig enviar davant vostre tàvecs que van fer fugir els dos reis amorreus abans que arribéssiu; no va ser, doncs, amb la vostra espasa ni amb el vostre arc. 24.13 D’aquesta manera us vaig donar terres que no us van costar cap esforç, i ciutats que no vau construir, a fi que tinguéssiu on viure. I ara us alimenteu de vinyes i oliverars que no heu plantat. 24.14 Per tant, reverencieu el Senyor i serviu-lo sincerament i amb lleialtat, rebutgeu els déus que els vostres avantpassats van servir a l’altra banda del Riu Eufrates i a l’Egipte, i serviu el Senyor. 24.15 I si us desagrada servir el Senyor, trieu-vos avui qui voleu servir, si els déus que els vostres avantpassats van servir més enllà de l’Eufrates o els déus dels amorreus, al país dels quals viviu ara, perquè jo i la meva casa servirem el Senyor.” 24.16 Llavors el poble respongué: “Lluny de nosaltres d’abandonar el Senyor per anar a servir déus estranys! 24.17 El Senyor, el nostre Déu, és qui ens ha fet pujar, a nosaltres i als nostres avantpassats, del país d’Egipte, de la casa d’esclavatge; qui ha obrat davant els nostres ulls grans prodigis, qui ens ha guardat per tots els camins per on hem passat. 24.18 El Senyor ha expulsat de davant nostre tots aquells pobles, i als amorreus que habitaven aquest país. També nosaltres servirem el Senyor, perquè és el nostre Déu.” 24.19 Però Josuè digué al poble: “No podeu servir el Senyor perquè és un Déu sant; és un Déu gelós que no consentirà les vostres transgressions i els vostres pecats. 24.20 Si abandoneu el Senyor per seguir déus estranys, ell s’hi tornarà i us farà mal, i acabarà amb vosaltres, tot i haver-vos fet el bé.” 24.21 El poble respongué: “No serà així, sinó que servirem el Senyor.” 24.22 Llavors Josuè digué al poble: “Vosaltres sou testimonis contra vosaltres mateixos que heu escollit el Senyor per servir-lo.” I ells respongueren: “En som testimonis!” 24.23 Josuè digué: “Ara, doncs, aparteu els déus estranys que encara teniu entre vosaltres i decanteu el vostre cor vers el Senyor, el Déu d’Israel.” 24.24 El poble respongué a Josuè: “Servirem el Senyor, el nostre Déu, i escoltarem la seva veu.” 24.25 Així aquell dia, a Siquem, Josuè va fer una aliança amb el poble i va donar-li estatuts i lleis. 24.26 I va escriure tot això en el Llibre de la Llei de Déu. Després va agafar una gran pedra i la clavà sota l’alzina que hi havia al santuari del Senyor, 24.27 i digué a tot el poble: “Mireu, aquesta pedra servirà de testimoni contra vosaltres, ella ha sentit totes les paraules que el Senyor ens ha dit. Us farà de testimoni contra vosaltres, no sigui que reneguéssiu del vostre Déu.” 24.28 Després Josuè acomiadà el poble, cadascú a la seva heretat. 24.29 Després d’aquests fets, Josuè, fill de Nun, servent del Senyor, va morir a l’edat de cent deu anys. 24.30 I el van enterrar en el terme de la seva propietat, a Timnat-Sèrah, situada en la muntanya d’Efraïm, al nord del puig Gàaix. 24.31 Israel va servir el Senyor tots els dies de Josuè i tots els dies dels ancians que sobrevisqueren Josuè, i que coneixien tot el que el Senyor havia fet a favor d’Israel. 24.32 Quant als ossos de Josep, que els fills d’Israel havien portat de l’Egipte, els van enterrar a Siquem, al camp que Jacob havia comprat als fills d’Hamor, pare de Siquem, pel preu de cent monedes, i que havia quedat en propietat dels fills de Josep. Mort d’Eleazar 24.33 També va morir Eleazar, fill d’Aaron, i el van enterrar a Guibat-Pinhàs, propietat del seu fill, que li havia estat donada a la serralada d’Efraïm.

Jutges 1

1.1 Succeí, després de la mort de Josuè, que els fills d’Israel van consultar el Senyor, i li digueren: “Qui de nosaltres pujarà primer contra els cananeus per combatre’ls?” 1.2 El Senyor respongué: “Hi pujarà Judà. Heus aquí que jo he posat el país a les seves mans.” 1.3 Aleshores Judà digué al seu germà Simeó: “Vine amb mi al territori que m’ha estat adjudicat i lluitarem contra els cananeus. Després jo també vindré amb tu al que t’ha estat assignat.” I Simeó va anar amb ell. 1.4 Judà hi va pujar, doncs, i el Senyor va posar els cananeus i els perizites a les seves mans, i van matar deu mil homes a Bèzec. 1.5 Van trobar Adoní-Bèzec a Bèzec, van lluitar contra ell i van derrotar els cananeus i els perizites. 1.6 Adoní-Bèzec va fugir, però el van perseguir i capturar, i li van tallar els polzes de les mans i dels peus. 1.7 Llavors Adoní-Bèzec digué: “Setanta reis que tenien els polzes de les mans i dels peus tallats recollien les molles sota la meva taula. Déu em castiga amb el mateix que jo havia fet.” I el van portar a Jerusalem, on va morir. 1.8 Els fills de Judà havien atacat Jerusalem i, un cop presa, la van passar a fil d’espasa i van calar-hi foc. 1.9 Després d’això, els fills de Judà van baixar a lluitar contra els cananeus que vivien a la serralada, al Nègueb i a la Terra Baixa o Xefelà. 1.10 Judà va marxar també contra els cananeus que vivien a Hebron, que antigament es deia Quiriat-Arbà, i va derrotar Xeixai, Ahiman i Talmai. 1.11 D’allà van pujar contra els habitants de Debir, que abans era Quiriat-Séfer. 1.12 Llavors Caleb digué: “Al qui ataqui Quiriat-Séfer i la prengui, li donaré la meva filla Acsà per muller.” 1.13 Va ser Otniel, fill de Quenaz, germà petit de Caleb, qui la va prendre; i ell li va donar la seva filla Acsà per muller. 1.14 Quan ja marxaven, Otniel la va persuadir perquè demanés un camp al seu pare. Ella va baixar de l’ase, i Caleb li va preguntar: “Què tens?” 1.15 Ella contestà: “Concedeix-me una gràcia. Ja que m’has donat una terra de secà, dóna’m també uns dolls d’aigua.” I ell li va donar les fonts superiors i les fonts inferiors. 1.16 Després, els fills del quenita sogre de Moisès, juntament amb els fills de Judà, van pujar des de la ciutat de les Palmeres al desert de Judà, situat al sud de l’Arad, i es van integrar al poble. 1.17 Judà, en companyia del seu germà Simeó, va derrotar els cananeus que vivien a Sefat i la va destruir; i li va canviar el nom pel d’Hormà (destrucció). 1.18 Judà també prengué Gaza, Ascaló i Ecron, amb les seves comarques. 1.19 El Senyor era amb Judà, i així va poder conquerir la serralada; però no pogué expulsar els habitants de la plana, perquè tenien carros de ferro. 1.20 A Caleb li van concedir Hebron, tal com Moisès ho havia promès, i ell va expulsar-ne els tres fills d’Anac. 1.21 En canvi, els fills de Benjamí no van poder expulsar els jebuseus que habitaven a Jerusalem, els quals, fins al dia d’avui, encara l’habiten amb els fills de Benjamí. 1.22 Pel que fa a la casa de Josep, van pujar contra Betel; i el Senyor era amb ells. 1.23 La casa de Josep va enviar espies a reconèixer Betel, ciutat que antigament es deia Luz. 1.24 Els espies van veure un home que sortia de la ciutat i li van dir: “Ense-nya’ns per on podem entrar a la ciutat i nosaltres t’ho tindrem en compte.” 1.25 Ell els ho va ensenyar, i van passar la ciutat a fil d’espasa; però van deixar lliure aquell home amb tota la seva família. 1.26 L’home va marxar al país dels hitites, on va edificar una ciutat que va anomenar Luz; i així s’anomena encara avui. 1.27 Manassès no va poder apoderar-se de Betxean, de Tanac, de Dor, d’Ibleam, ni dels qui vivien a Meguidó, amb les seves viles; els cananeus s’avingueren a conviure en aquella terra. 1.28 Però quan Israel va ser més fort, els va sotmetre a servei, però no els va poder fer fora. 1.29 Tampoc Efraïm no va poder expulsar els cananeus que vivien a Guèzer, i els cananeus convisqueren enmig d’ells. 1.30 Zabuló no va poder expulsar els qui vivien a Quitron ni els qui vivien a Nahalol; els cananeus visqueren enmig d’ells i n’esdevingueren tributaris. 1.31 Aser no va poder espoliar els qui vivien a Acó, ni els que vivien a Sidó, ni els d’Ahlab, ni els d’Aczib, ni els d’Helbà, ni els d’Afec, ni els de Rehob. 1.32 I els fills d’Aser convisqueren enmig dels cananeus habitants d’aquella terra, perquè no els van poder expulsar. 1.33 Neftalí no va poder expulsar els qui vivien a Betxèmeix ni els qui vivien a Betanat; i va conviure enmig dels cananeus habitants d’aquella terra, però tenia sotmesos a tribut els habitants de Betxèmeix i els de Betanat. 1.34 Els amorreus tenien acorralats els fills de Dan entre les muntanyes, i no els deixaven baixar a les valls. 1.35 Els amorreus es mantingueren vivint a la muntanya d’Arheres, a Aialon i a Xaalbim, però, quan la mà de Josep tingué més força, els sotmeteren a tribut. 1.36 La frontera dels amorreus s’estenia des de la pujada d’Acrabim a Selà, cap amunt.

Jutges 2

2.1 L’àngel del Senyor va pujar de Guilgal a Boquim i digué: “Us he pujat d’Egipte i us he dut a la terra que havia jurat als vostres avantpassats, i vaig dir-me: ‘No trencaré el meu pacte amb vosaltres’, 2.2 però vosaltres no heu de fer pactes amb els habitants d’aquesta terra, heu de destruir els seus altars. En canvi, no heu escoltat la meva veu. Per què heu fet això? 2.3 Doncs, ara us dic: “No els expulsaré de davant vostre, sinó que seran els vostres enemics, i els seus déus us seran un parany.” 2.4 Quan l’àngel del Senyor va acabar de dir aquestes paraules a tots els fills d’Israel, tot el poble es va posar a cridar i a plorar. 2.5 Per això van anomenar aquell lloc Boquim (els qui ploren), i hi van oferir sacrificis al Senyor. 2.6 Quan Josuè acomiadà el poble, els fills d’Israel van marxar cadascú a la seva propietat, a prendre possessió del país. 2.7 El poble va servir el Senyor tots els dies de Josuè, i tots els dies dels ancians que el sobrevisqueren i que havien vist tots els grans prodigis que el Senyor havia fet a favor d’Israel. 2.8 Josuè, fill de Nun, servent del Senyor, va morir a l’edat de cent deu anys, 2.9 i el van enterrar en el terme de la seva propietat, a Timnat-Heres, situada a la muntanya d’Efraïm, al nord del puig Gàaix. 2.10 Tota aquella generació fou agregada als seus avantpassats, però darrere seu vingué una altra generació que no coneixia el Senyor ni les obres que ell havia fet a favor d’Israel. 2.11 Llavors els fills d’Israel van cometre actes dolents als ulls del Senyor, donant culte als Baals. 2.12 Van abandonar el Senyor, el Déu dels seus avantpassats, que els havia tret de la terra d’Egipte, per seguir altres déus, aquells dels pobles del voltant, i es van prosternar davant d’ells, provocant així la ira del Senyor. 2.13 Van deixar el Senyor per adorar Baal i Astarte. 2.14 Per això la ira del Senyor es va encendre contra Israel i els va deixar en mans de saquejadors que els espoliaven, i els va vendre a mans dels seus enemics del voltant, fins al punt que ja no els podien oposar resistència. 2.15 Sempre que sortien a combatre, la mà del Senyor els era contrària, tal com el Senyor els havia predit i els havia jurat; de manera que tenien greus problemes. 2.16 Aleshores el Senyor promovia jutges que els lliuraven de les mans dels saquejadors; 2.17 però ni als jutges no volien escoltar, sinó que es lliuraven als déus estrangers i es prostraven davant seu. Ben aviat es van apartar del comportament que havien tingut els seus avantpassats, que guardaven els manaments del Senyor; ells no obraven així. 2.18 Quan el Senyor els promovia un jutge, el Senyor era amb ell i els salvava de les mans dels seus enemics; mentre vivia aquell jutge, el Senyor es compadia dels seus gemecs sota els opressors que els constrenyien. 2.19 Però, quan el jutge moria, hi tornaven, i es pervertien més que els seus avantpassats. Seguien altres déus per servir-los i prostrar-se davant d’ells: no deixaven els seus mals costums ni la seva perversa conducta. 2.20 La ira del Senyor es va encendre contra Israel i digué: “Ja que aquesta nació ha trencat el pacte que vaig ordenar als seus avantpassats, i no volen obeir-me, 2.21 tampoc jo no tornaré més a expulsar del seu davant cap de les nacions que van quedar a la mort de Josuè, 2.22 a fi de provar per elles Israel, per veure si es mantenen o no en els camins del Senyor, seguint en ells, com havien fet els seus avantpassats.” 2.23 Per això, el Senyor va deixar aquelles nacions sense expulsar-les del tot i no les va posar en mans de Josuè.

Jutges 3

3.1 Aquests són, doncs, els pobles que el Senyor va deixar a fi de provar per ells Israel, això és, tots els que no havien conegut les guerres de Canaan, 3.2 si bé només per alliçonar les generacions dels fills d’Israel a ser ensinistrats en la guerra, almenys aquells que no l’havien coneguda abans: 3.3 els cinc prínceps dels filisteus, tots els cananeus, els sidonis, els hivites que ocupaven la muntanya del Líban, des del puig Baal-Hermon fins a l’entrada d’Hamat. 3.4 Van servir per a posar a prova Israel, a fi de saber si obeirien els manaments que el Senyor havia prescrit als seus avantpassats per mitjà de Moisès. 3.5 Així els fills d’Israel van habitar enmig dels cananeus, dels hitites, dels amorreus, dels perizites, dels hivites i dels jebuseus; 3.6 i prengueren les seves filles per mullers, i els van concedir els seus propis fills i filles en matrimoni i van donar culte als seus déus. 3.7 Els fills d’Israel van fer el mal als ulls del Senyor, i, oblidats del Senyor, el seu Déu, van servir els Baals i les Astartes. 3.8 Per això la ira del Senyor es va encendre contra Israel i els posà en mans de Cuixan-Rixataim, rei de Mesopotàmia; i els fills d’Israel van servir Cuixam-Rixataim durant vuit anys. 3.9 Després els fills d’Israel van clamar al Senyor, i el Senyor va alçar un llibertador que els va salvar: Otniel, fill de Quenaz, germà petit de Caleb. 3.10 L’esperit del Senyor el va omplir i va ser jutge d’Israel. Va sortir a la guer-ra, i el Senyor va posar a les seves mans Cuixan-Rixataim, rei de Síria; així la seva mà va triomfar sobre Cuixan-Rixataim. 3.11 I el país tingué pau durant quaranta anys. Després Otniel, fill de Quenaz, va morir. 3.12 Altre cop els fills d’Israel van fer el mal als ulls del Senyor, i el Senyor va enfortir Eglon, rei de Moab, contra Israel, perquè havia fet el mal als ulls del Senyor. 3.13 Aliat amb els fills d’Ammon i Amalec, va anar per atacar Israel, i es va apoderar de la ciutat de les Palmeres. 3.14 I els fills d’Israel van servir Eglon, rei de Moab, durant divuit anys. 3.15 Però quan els fills d’Israel van clamar al Senyor, ell els va alçar un llibertador: Ehud, fill de Guerà, benjaminita, que era esquerrà. Els fills d’Israel li van encarregar de portar un present a Eglon, rei de Moab. 3.16 Ehud s’havia fet una daga de doble tall, d’un colze de llarg, i se la va cenyir sota el vestit, sobre el costat dret, 3.17 i va portar el present a Eglon, rei de Moab, que era un home molt gros. 3.18 Acabat l’oferiment del present, Ehud va acomiadar la gent que havia dut el present, 3.19 però ell, en ser al lloc dels ídols que hi ha prop de Guilgal, va tornar enrere i digué: “Tinc un missatge secret per a tu, oh rei.” I ell va dir: “Silenci!” I tots els presents van sortir del seu davant. 3.20 Llavors Ehud se li va acostar, que ja estava sol, assegut a la galeria privada de dalt per prendre la fresca. I quan li digué: “Tinc un missatge de Déu per a tu”, va alçar-se del seient. 3.21 Llavors Ehud va allargar la seva mà esquerra i, agafant la daga que duia al costat dret, la hi va enfonsar al ventre. 3.22 Li va fer penetrar la fulla i fins i tot el puny; i el greix va cobrir la fulla, però no li va treure la daga, que li va sortir pel recte. 3.23 Ehud va sortir del pòrtic, després de tancar amb clau les portes de la galeria alta. 3.24 Quan ja havia marxat, van arribar els criats del rei i, veient que les portes de la galeria de dalt estaven tancades, van pensar: “Deu estar fent alguna necessitat a la galeria fresca.” 3.25 Van esperar fins a impacientar-se, i veient que ell no obria les portes de la galeria es van decidir a agafar la clau i obrir, i heus aquí que el seu amo estava estirat a terra, mort. 3.26 Mentre ells trigaven a decidir-se, Ehud havia escapat; va travessar pel lloc dels ídols i es va refugiar a Seïrà. 3.27 Quan hi va arribar, va tocar la trompeta a la muntanya d’Efraïm, i els fills d’Israel van baixar amb ell des de la serralada; i ell anava al davant. 3.28 Aleshores els digué: “Seguiu-me, perquè el Senyor us posa a les mans els vostres enemics, els moabites.” Ells van seguir-lo, van ocupar els guals del Jordà davant de Moab i no van deixar passar ningú. 3.29 En aquella ocasió van matar uns deu mil homes de Moab, tots homes fornits i guerrers experimentats: no se’n va escapar ni un. 3.30 Així va ser sotmès Moab aquell dia sota la mà d’Israel, i el país tingué pau durant vuitanta anys. 3.31 Després d’ell vingué Xamgar, fill d’Anat, que va matar sis-cents filisteus amb una agullada de bous. Ell també alliberà Israel.

Jutges 4

4.1 Un cop mort Ehud, els fills d’Israel van tornar a fer el mal als ulls del Senyor, 4.2 i el Senyor els va posar ens mans de Jabín, rei de Canaan, que regnava a Hassor. Tenia com a cap de l’exèrcit Sisserà, que habitava a Haróixet-Agoïm. 4.3 Els fills d’Israel van clamar al Senyor perquè Jabín tenia nou-cents carros de ferro i havia oprimit amb violència els fills d’Israel durant vint anys. 4.4 Per aquell temps, la profetessa Dèbora, muller de Lapidot, feia de jutge a Israel. 4.5 Solia tenir l’audiència sota la palmera dita de Dèbora, entre Ramà i Betel, a la serralada d’Efraïm, i els fills d’Israel hi acudien a judici. 4.6 Ella va fer venir Barac, fill d’Abinóam, des de Quèdeix-Neftalí, i li digué: “No saps l’ordre que el Senyor, Déu d’Israel, ha donat? Vés i ocupa el puig Tabor, acompanyat de deu mil homes dels fills de Neftalí i de Zabuló. 4.7 Jo atrauré Sisserà, el cap d’exèrcit de Jabín, al torrent de Quixon, amb els seus carros i les seves tropes, i els posaré a les teves mans.” 4.8 Barac li respongué: “Hi aniré si tu véns amb mi; però si no véns, no hi aniré.” 4.9 Ella digué: “D’acord, aniré amb tu; però així no serà teu l’honor de la campanya que vas a emprendre, perquè el Senyor posarà en mans d’una dona el cap de Sisserà.” Dèbora es va posar en marxa, amb Barac, cap a Quèdeix. 4.10 Barac havia convocat Zabuló i Neftalí a Quèdeix, i va pujar-hi seguit de deu mil homes; i amb ells també pujà Dèbora. 4.11 Es donava el cas que Hèber, el quenita, que s’havia separat dels quenites descendents d’Hobab, sogre de Moisès, havia estès les seves tendes fins a l’alzina de Saanannim, tocant a Quèdeix. 4.12 Aleshores Sisserà es va assabentar que Barac, fill d’Abinóam, havia ocupat el puig Tabor. 4.13 Sisserà va fer que vinguessin tots els seus carros, nou-cents carros de ferro, amb tota la tropa que tenia, des d’Haróixet-Agoïm al torrent de Quixon. 4.14 Llavors Dèbora digué a Barac: “Alça’t, que aquest és el dia que el Senyor ha posat Sisserà a les teves mans. ¿No és cert que el Senyor marxa davant teu?” Barac va baixar del puig amb deu mil homes que el seguien. 4.15 El Senyor causà una desfeta a Sisserà, a cops d’espasa, davant de Barac; i Sisserà, baixant del carro, va fugir a peu. 4.16 Barac va perseguir els carros i les tropes fins a Haróixet-Agoïm, i tot l’exèrcit de Sisserà caigué a fil d’espasa. No en va quedar ni un. 4.17 Sisserà, fugint a peu, es va dirigir a la tenda de Jael, la muller d’Hèber, el quenita, perquè hi havia pau entre Jabín, rei d’Hassor i la casa d’Hèber, el quenita. 4.18 Jael va sortir a rebre Sisserà i li digué: “Entra, senyor meu; entra i no temis res.” Va entrar, doncs, a la tenda, i ella el va tapar amb una manta. 4.19 Ell li va demanar: “¿Em vols donar una mica d’aigua, que tinc set?” Ella va obrir un bot de llet i va donar-li’n a beure; després el va tornar a tapar. 4.20 Llavors ell li digué: “Posa’t a l’entrada de la tenda, i si ve algú i et pregunta: ‘Hi ha algun home aquí?’, tu li diràs que no.” 4.21 Llavors Jael, la muller d’Hèber, va agafar una estaca de la tenda i, amb un martell a la mà, s’hi va acostar en silenci i li va clavar l’estaca a la templa fins que l’estaca va quedar clavada a terra. Ell havia agafat un son profund, per la fatiga, i així va morir. 4.22 Quan va arribar Barac perseguint Sisserà, Jael va sortir a l’entrada a rebre’l i li digué: “Vine, que veuràs l’home que busques.” Va entrar amb ella i veié Sisserà estirat a terra, mort, amb l’estaca clavada a la templa. 4.23 Així va humiliar Déu aquell dia Jabín, rei de Canaan, davant dels fills d’Israel. 4.24 I la mà dels fills d’Israel es va anar fent més i més feixuga sobre Jabín, rei de Canaan, fins que el van destruir.

Jutges 5

5.1 Aquell dia, Dèbora i Barac, fill d’Abinóam, van entonar aquest càntic: 5.2 Quan a Israel es deixen anar la cabellera, quan el poble s’ofereix voluntari: Beneïu el Senyor! 5.3 Escolteu, reis; pareu atenció, prínceps; jo cantaré al Senyor; entonaré un himne al Senyor, Déu d’Israel! 5.4 Senyor, quan pujaves a Seïr, quan avançaves des del camp d’Edom, la terra tremolava i el cel era generós: els núvols degotaven aigua. 5.5 Les muntanyes s’escolaven davant del Senyor, el mateix Sinaí, davant del Senyor, el Déu d’Israel. 5.6 Als dies de Xamgar, fill d’Anat, als dies de Jael, els camins van quedar abandonats, els vianants caminaven per senderes tortuoses. 5.7 Els poblats van quedar deserts, els pobles d’Israel, deshabitats, fins que jo, Dèbora, em vaig alçar, em vaig erigir en mare a Israel. 5.8 Obstinadament preferíem déus nous; la guerra era a les portes. No es veia escut ni llança entre quaranta mil d’Israel. 5.9 El meu cor és amb els caps d’Israel, amb els voluntaris d’entre el poble: Beneïu el Senyor! 5.10 Els qui cavalqueu en someres blanques, els qui seieu en tapissos i els qui aneu pels camins, canteu! 5.11 Més fort que la veu dels repartidors del botí, en els abeuradors, allà celebren els favors del Senyor, el triomf del seu domini a Israel. Llavors baixa a les portes el poble d’Israel. 5.12 Desvetlla’t, desvetlla’t, Dèbora, desvetlla’t, desvetlla’t, entona un càntic! Aixeca’t, Barac, i pren els teus captius, fill d’Abinóam! 5.13 Llavors la resta dels nobles va baixar, el poble del Senyor, a donar suport als herois. 5.14 Des d’Efraïm, els arrelats a Amalec, darrere teu, Benjamí, entre la teva tropa. De Maquir han baixat els capitans, i de Zabuló, els que porten ceptre de bronze. 5.15 Els prínceps d’Issacar són amb Dèbora, i també Issacar, per donar suport a Barac: a la vall s’han llançat a seguir-li les petjades. Prop dels clans de Rubèn hi hagué grans decisions del cor. 5.16 Per què t’has quedat a les cledes, escoltant els flabiols dels pastors? Prop dels clans de Rubèn hi hagué grans decisions del cor. 5.17 Galaad, més enllà del Jordà, reposava; i Dan, per què s’està entre els vaixells? Aser es va quedar a la vora del mar, i reposava a les seves cales. 5.18 Zabuló és un poble que menysprea la vida, fins a la mort, igual que Neftalí, en els pujols del país. 5.19 Vingueren els monarques, lluitaren, guerrejaren, els reis de Canaan, a Tanac, prop de les fonts de Meguidó, sense aconseguir botí de plata. 5.20 Del cel estant combatien les estrelles; els astres, des de les seves òrbites, combatien contra Sisserà! 5.21 El torrent de Quixon se’ls endugué, el torrent antic, el torrent de Quixon. Avança impetuosa, ànima meva! 5.22 Llavors ressonaven els unglots dels cavalls; galopaven i galopaven, els cavalls. 5.23 Maleïu Meroz, diu l’àngel del Se-nyor, maleïu fort els seus habitants, perquè no han vingut en auxili del Senyor; en auxili del Senyor contra els poderosos. 5.24 Beneïda sigui entre les dones Jael, la muller del quenita Hèber; entre les dones de les tendes, sigui beneïda! 5.25 Aigua, demana ell, llet li dóna ella; en copa de nobles li serveix la quallada. 5.26 Allarga la mà esquerra a l’estaca i la mà dreta al martell de treball, ha donat el cop a Sisserà; li ha aixafat el cap, li ha foradat i li ha travessat la templa. 5.27 S’ha desplomat als seus peus, ha caigut estès, es retorça als seus peus i cau; allà on va caure, allà es va quedar mort. 5.28 Des de la finestra guaita i crida la mare de Sisserà, darrere la gelosia: “Per què triga tant a venir la seva carrossa? Per què és tan lenta la marxa dels seus carros?” 5.29 Les més llestes de les seves dames li responen, i ella s’ho repeteix a si mateixa: 5.30 “¿No serà que han trobat botí i se l’estan repartint? Una noia, dues noies per a cada un; botí de roba de colors per a Sisserà, botí de roba multicolor recamada, teixits de color de doble brodat per al coll, com a botí.” 5.31 Així desapareguin tots els teus enemics, Senyor! I que els qui t’estimen siguin com el sol ixen en tot el seu esplendor!” I el país tingué pau durant quaranta anys.

Jutges 6

6.1 Els fills d’Israel van fer el mal als ulls del Senyor, i el Senyor els va deixar a mans de Madian durant set anys. 6.2 Madian feia feixuga la força de la seva mà sobre Israel, i per escapar dels madianites els fills d’Israel feien servir les escletxes que hi ha a les muntanyes, les coves i els llocs escarpats. 6.3 Succeïa que, quan Israel havia sembrat, els madianites, els amalequites i els fills d’Orient pujaven contra ell, 6.4 acampaven als seus camps i destruïen les collites de la regió fins a l’entrada de Gaza, sense deixar subsistències per a Israel: ni ovelles, ni bous, ni ases, 6.5 perquè ells arribaven amb el seu bestiar i les seves tendes; entraven en multitud, com una plaga de llagostes. Entre ells i els seus camells, el nombre era incomptable, i venien al país per devastar-lo. 6.6 Israel va quedar en la misèria per culpa de Madian; llavors els fills d’Israel van clamar al Senyor. 6.7 I quan els fills d’Israel van clamar al Senyor per causa dels madianites, 6.8 el Senyor els va enviar un profeta que els digué: “Això diu el Senyor, el Déu d’Israel: Jo us he fet pujar d’Egipte, us he tret de la casa d’esclavatge, 6.9 us he alliberat de la mà dels egipcis i de la mà de tots els que us han afligit, els he expulsat de davant vostre i us he donat la terra que era seva. 6.10 I vaig dir: Jo sóc el Senyor, el vostre Déu, no venereu els déus dels amorreus, a la terra dels quals viviu. Però vosaltres no heu escoltat la meva veu.” 6.11 Llavors vingué l’àngel del Senyor i va anar a seure sota l’alzina que hi havia a Ofrà, que era de Joaix, l’abiezerita. Gedeó, el seu fill, estava batent el blat dins el cup, per amagar-lo dels madianites, 6.12 quan l’àngel del Senyor se li aparegué i li digué: ”El Senyor és amb tu, home fort i valent!” 6.13 Gedeó respongué: “Ai, senyor meu! Si el Senyor és amb nosaltres, com és que ens ha passat tot això? On són els seus prodigis, que els nostres avantpassats ens contaven quan deien: ‘¿No és cert que el Senyor ens ha tret d’Egipte?’ Però ara el Senyor ens ha rebutjat i ens ha deixat a les mans de Madian.” 6.14 Aleshores, el Senyor, girant-se, li digué: “Vés, que amb aquesta força que tens salvaràs Israel de l’opressió de Madian. ¿No sóc jo qui t’envio?” 6.15 Ell li respongué: “Ai, Senyor meu! Amb què he de salvar, jo, Israel? Fixa’t que el meu clan és el més petit a casa del meu pare.” 6.16 El Senyor va contestar: “Ben cert que jo estaré amb tu, i derrotaràs els madianites com si només fossin un sol home.” 6.17 Gedeó li fa: “Si he trobat gràcia als teus ulls, et prego que em donis una evidència que ets tu mateix qui ha parlat amb mi. 6.18 No et moguis d’aquí, si tinc el teu favor, fins que jo torni. Et portaré la meva ofrena i la posaré davant teu.” Respongué el Senyor: “Aquí m’estaré fins que tornis.” 6.19 Gedeó va marxar, va preparar un cabrit i, amb una mesura de farina, va fer pans sense llevat; va posar la carn en una cistella i el suc dins d’una olla, i va anar a portar-li-ho sota l’arbre. 6.20 Llavors l’àngel de Déu li digué: “Pren la carn i els àzims i posa’ls sobre aquesta pedra i vessa-hi el suc.” I ell ho va fer així. 6.21 Tot seguit, l’àngel del Senyor allargà la punta del bastó que duia a la mà i va tocar la carn i els àzims, i de la pedra va sortir un foc que va consumir la carn i els àzims. Després l’àngel del Senyor desaparegué de la seva vista. 6.22 D’aquesta manera va comprendre Gedeó que era l’àngel del Senyor, i digué: “Ai de mi, Senyor Etern, perquè he vist l’àngel del Senyor cara a cara!” 6.23 Però el Senyor li va contestar: “La pau sigui amb tu. No tinguis por, no moriràs.” 6.24 Gedeó va alçar allí mateix un altar al Senyor i l’anomenà: “El Senyor és la pau”. I encara hi és, avui, a Ofrà dels abiezerites. 6.25 Aquella mateixa nit, el Senyor li digué: “Pren un toro del ramat del teu pare, i un segon toro de set anys, i derrueix l’altar de Baal que té el teu pare i talla la columna sagrada que hi ha al costat. 6.26 Després edificaràs un altar al Senyor, el teu Déu, al cim d’aquest penyal, ben ordenat, i agafaràs el segon toro i l’oferiràs en holocaust sobre la llenya de la columna sagrada que hauràs tallat.” 6.27 Gedeó va prendre deu homes d’entre els seus criats i va fer el que el Senyor li havia manat. Però com que tenia por de fer-ho a ple dia, a causa de la família del seu pare i de la gent del poble, ho va fer de nit. 6.28 En llevar-se la gent del poble i adonar-se que l’altar de Baal havia estat enderrocat i la columna sagrada que hi havia al costat tallada, i que el segon toro havia estat sacrificat damunt l’altar edificat de nou, 6.29 es preguntaven entre ells: “Qui ha fet això?” Van estar indagant i buscant fins que els digueren: “Gedeó, fill de Joaix, és qui ha fet això.” 6.30 Llavors els homes de la ciutat digueren a Joaix: “Treu a fora el teu fill i que mori, perquè ha destruït l’altar de Baal i ha tallat la columna sagrada que hi havia al seu costat.” 6.31 Però Joaix va respondre a tots els qui s’havien ajuntat al seu davant: ”Vosaltres voleu defensar la causa de Baal? O és que vosaltres el voleu salvar? El qui vulgui defensar la seva causa morirà abans del matí. Si és déu, que es defensi ell mateix per la destrucció del seu altar.” 6.32 És per això que des d’aquell dia Gedeó va ser anomenat Jerubaal, que vol dir “Que es defensi ell mateix per la destrucció del seu altar”. 6.33 S’esdevingué que tots els madianites, els amalequites i els fills d’Orient s’havien aliat i havien travessat el Jordà i acampat a la vall de Jizreel. 6.34 Llavors l’esperit del Senyor va revestir Gedeó, i ell va tocar el corn d’alarma i se li van ajuntar els abiezerites. 6.35 Va enviar missatgers per tot Manassès, i també ells se li van ajuntar. Igualment va enviar emissaris a Aser, Zabuló i Neftalí, que van acudir on era ell. 6.36 Llavors Gedeó va consultar Déu: “Si és que vols salvar Israel per la meva mà, d’acord amb el que vas dir, 6.37 heus aquí que vaig a estendre la llana acabada d’esquilar a l’era de batre; si només hi ha rosada sobre la llana i la terra és tota eixuta, sabré que salvaràs Israel per la meva mà, tal com vas dir.” 6.38 I així va ser. Quan l’endemà, de bon matí, es va llevar, va apilar la llana i va esprémer la rosada fins a omplir-ne un recipient d’aigua. 6.39 Gedeó encara digué a Déu: “Que no s’encengui la teva ira contra mi; et vull parlar un cop més. Deixa’m que provi un altre cop amb la llana: que quedi eixuta només la llana i que hi hagi rosada per tot el terra.” 6.40 I el Senyor ho va fer així aquella nit: la llana va restar eixuta mentre que a terra hi havia rosada.

Jutges 7

7.1 Llavors Jerubaal, és a dir, Gedeó, va llevar-se de bon matí, amb tota la gent que anava amb ell, i van acampar a les fonts d’Harod. El campament de Madian li quedava a la part nord, al peu del turó de Morè, a la vall. 7.2 Llavors Déu digué a Gedeó: “Tens massa gent amb tu perquè jo posi Madian a les teves mans, ja que Israel podria gloriar-se contra mi i dir: ‘La meva mà m’ha salvat!’ 7.3 Per tant, fes pregonar això perquè ho senti el poble: Aquell qui tingui por i se senti covard, que se’n vagi i es retiri de la muntanya de Galaad.” Van retirar-se vint-i-dos mil homes del poble, i en van quedar deu mil. 7.4 I el Senyor digué a Gedeó: “Encara és massa gent. Fes-los baixar a l’aigua i te’ls provaré allí. Aquell qui jo et digui que vagi amb tu, aquell hi anirà; i aquell qui jo et digui que no vagi amb tu, aquell no hi anirà.” 7.5 Va fer baixar la gent a l’aigua i el Senyor digué a Gedeó: “Tots els qui llepin l’aigua amb la llengua, com fan el gossos, els posaràs a l’un costat, i tots els qui s’agenollin per beure, a l’altre costat.” 7.6 I el nombre dels qui van llepar l’aigua, portant-la de la mà a la boca, va ser de tres-cents homes. Tota la resta del poble va agenollar-se per beure aigua. 7.7 Llavors el Senyor digué a Gedeó: “Amb aquests tres-cents homes que han begut llepant l’aigua de la mà us salvaré i posaré Madian a les teves mans. Tota l’altra gent, que se’n tornin a casa seva.” 7.8 Aleshores van recollir les provisions i els corns del poble i Gedeó va acomiadar els altres israelites, cadascú a la seva tenda; i només es va quedar amb els tres-cents homes. El campament de Madian estava més ensota d’ell, a la vall. 7.9 Aquella nit el Senyor li digué: “Alça’t, baixa contra el campament, perquè els he posat a les teves mans. 7.10 I si tens por, baixa tu amb el teu criat Purà al campament 7.11 i escolta el que diuen, que després d’això tindràs coratge per a baixar contra el campament.” Va baixar-hi, doncs, amb el seu criat Purà, fins al límit de les avançades del campament. 7.12 Els madianites, els amalequites i tots els fills d’Orient estaven escampats per la vall, com una plaga de llagostes, i els seus camells eren incomptables, com els grans de sorra a la platja. 7.13 Quan Gedeó s’hi va acostar va sentir un home que contava al seu company un somni, i deia: “Mira quin somni he tingut: un pa d’ordi que venia rodolant al campament de Madian fins a arribar a la tenda, l’envestia i la feia saltar enlaire i la capgirava.” 7.14 El seu company li digué: “Això no és altra cosa que l’espasa de Gedeó, fill de Joaix, l’israelita. Déu ha posat Madian a les seves mans amb tot el campament.” 7.15 Gedeó, en sentir el relat del somni i la seva interpretació, es prosternà i se’n va tornar al campament d’Israel, i digué: “Alceu-vos, que el Senyor ha posat a les vostres mans el campament de Madian!” 7.16 Llavors va repartir els tres-cents homes en tres grups, va fer que tots agafessin corns, gerres buides i torxes dins els càntirs, 7.17 i els digué: “Mireu-me a mi i feu el mateix que faci jo. Quan arribi al límit del campament, allò que jo faci és el que heu de fer vosaltres. 7.18 Així que jo i tots els qui vénen amb mi toquem el corn, vosaltres també tocareu els corns, rodejant el campament i cridant: Pel Senyor i per Gedeó!” 7.19 Gedeó, amb cent dels seus homes, va arribar al límit del campament quan començava la segona ronda nocturna, just després de rellevar la guàrdia, i es van posar a tocar els corns i a trencar les gerres que duien a les mans. 7.20 Aleshores els tres grups van tocar els corns i van trencar les gerres. A la mà esquerra duien les torxes enceses i a la dreta, els corns per tocar, i cridaven: “Guerra pel Senyor i per Gedeó!” 7.21 I cadascú es va quedar dret al seu lloc, envoltant el campament. Llavors tot l’exèrcit va començar a córrer, cridant i fugint. 7.22 Mentre els tres-cents tocaven els corns, el Senyor va fer que tot el campament desembeinés l’espasa els uns contra els altres. I la tropa va fugir cap a Betaixità de Sererà, fins a la riba d’Abel-Meholà, prop de Tabat. 7.23 I convocats els homes d’Israel, de Neftalí, d’Aser i tot Manassès, van perseguir els madianites. 7.24 Gedeó va enviar també missatgers per tota la serralada d’Efraïm a dir: “Baixeu a l’encontre dels madianites i ocupeu els guals fins a Betbarà i el Jordà.” I tots els homes d’Efraïm es van aplegar i van ocupar els guals fins a Betbarà i el Jordà. 7.25 Van capturar els dos prínceps de Madian, Oreb i Zeeb. A Oreb el van matar al penyal d’Oreb, i a Zeeb el van matar al cup de Zeeb. Després van perseguir els madianites i van portar els caps d’Oreb i de Zeeb a Gedeó, a l’altra banda del Jordà.

Jutges 8

8.1 Però la gent d’Efraïm digueren a Gedeó: “Què és això que has fet amb nosaltres, de no convocar-nos quan has emprès la batalla contra Madian?” I tingueren amb ell una discussió forta. 8.2 Ell els respongué: “Què he fet jo en comparació al que heu fet vosaltres? ¿No és millor l’esgotimar d’Efraïm que la verema d’Abièzer? 8.3 Déu ha posat a les vostres mans els prínceps de Madian, Oreb i Zeeb; què, doncs, he pogut fer jo comparat amb vosaltres?” Quan digué això, el seu enuig contra ell es va apaivagar. 8.4 En això que Gedeó va arribar al Jordà i el va travessar, amb els tres-cents homes que l’acompanyaven, cansats, però que continuaven la persecució. 8.5 I digué a la gent de Sucot: “Us demano, si us plau, que em doneu uns pans per a la gent que ve amb mi, perquè estan cansats i vaig perseguint Zèbah i Salmunnà, reis de Madian.” 8.6 Però els dirigents de Sucot van contestar: “¿Que potser ja tens a les teves mans Zèbah i Salmunnà, perquè alimentem la teva tropa?” 8.7 Gedeó respongué: “Bé, doncs, quan el Senyor hagi posat a les meves mans Zèbah i Salmunnà, trillaré la vostra carn amb espines i cardots del desert.” 8.8 D’allà va pujar a Penuel i els va dir el mateix, i la gent de Penuel li van respondre igual que la gent de Sucot. 8.9 Ell també replicà a la gent de Penuel, i els digué: “Quan torni victoriós derrocaré aquesta torre.” 8.10 Mentrestant, Zèbah i Salmunnà, amb la seva tropa, ja havien arribat a Carcor. Eren uns quinze mil homes, tots els que quedaven d’aquell exèrcit dels fills d’Orient, perquè havien caigut cent vint mil combatents. 8.11 Gedeó va pujar pel camí dels nòmades, a l’orient de Nóbah i Jogbohà, i va derrotar l’exèrcit, perquè estaven desprevinguts, 8.12 però Zèbah i Salmunnà van aconseguir fugir. Ell els va perseguir i va capturar els dos reis de Madian, i va sembrar el terror en tot l’exèrcit. 8.13 Quan Gedeó, fill de Joaix, tornava de la batalla pel pas d’Heres, 8.14 va detenir un jove dels de Sucot i l’interrogà. Ell li va escriure els noms dels dirigents de Sucot i els dels seus ancians: setanta-set persones. 8.15 Quan va arribar a Sucot digué a la gent: “Mireu, aquí teniu Zèbah i Salmunnà, pels quals em vau ultratjar dient-me: Que potser ja tens a les teves mans Zèbah i Salmunnà, perquè alimentem els teus homes cansats?” 8.16 Llavors va agafar els ancians de la ciutat i els va trillar amb espines i cardots del desert; així va escarmentar els habitants de Sucot. 8.17 També va enderrocar la torre de Penuel i va matar els homes de la ciutat. 8.18 Després va preguntar a Zèbah i Salmunnà: “Com eren aquells homes que vau matar a Tabor?” Van respondre: “Eren iguals que tu. Cada un tenia l’aspecte d’un príncep” 8.19 Ell exclamà: “Eren els meus germans, fills de la meva mare! Per vida del Senyor que si els haguéssiu deixat vius jo no us mataria!” 8.20 Tot seguit digué al seu primogènit, Jèter: “Vés i mata’ls!” Però el noi no va desembeinar l’espasa de por que tenia, perquè encara era molt jove. 8.21 Llavors Zèbah i Salmunnà van dir: “Vine tu i llança’t contra nosaltres, que tal com és l’home així és la seva força.” Gedeó es va alçar i va matar Zèbah i Salmunnà, i va agafar els penjolls de mitjalluna que duien els seus camells al coll. 8.22 Llavors els homes d’Israel digueren a Gedeó: “Pren el domini sobre nosaltres, per a tu i el teu fill i per al fill del teu fill; perquè ens has alliberat de les mans dels madianites.” 8.23 Però Gedeó els respongué: “No dominaré jo sobre vosaltres, ni el meu fill tampoc: el Senyor en tindrà el domini.” 8.24 A més, Gedeó els digué: “Us vull demanar una cosa: que cadascú de vosaltres em doni un dels anells del seu botí.” Perquè els vençuts duien anells d’or, ja que eren ismaelites. 8.25 Ells digueren: “De bona gana els donarem.” Van estendre un mantell i cadascú hi va tirar un anell del seu botí. 8.26 El pes dels anells d’or que ell havia demanat va arribar a mil set-cents sicles d’or (uns vint quilos), sense comptar les mitjallunes, les arracades i els brocats que portaven els reis de Madian, ni tampoc els collars que portaven els seus camells. 8.27 Amb tot allò, Gedeó va fer un efod que va instal·lar a la seva ciutat, a Ofrà. Però tot Israel es va pervertir darrere aquest efod, i esdevingué un parany per a Gedeó i per a la seva casa. 8.28 Així va ser sotmès Madian davant els fills d’Israel, i mai més no va tornar a aixecar el cap. I hi hagué pau durant quaranta anys, en vida de Gedeó. 8.29 Jerubaal (és a dir, Gedeó), fill de Joaix, es va retirar a viure a casa seva. 8.30 Va tenir setanta fills, que ell havia engendrat perquè tenia moltes dones. 8.31 A més, la concubina que tenia a Siquem li va donar un fill que ell anomenà Abimèlec. 8.32 Gedeó, fill de Joaix, va morir després d’una feliç vellesa i fou enterrat al sepulcre del seu pare Joaix, a Ofrà dels abiezerites. 8.33 Succeí, però, que un cop mort Gedeó, els fills d’Israel van tornar a pervertir-se darrere els ídols, i van establir Baal-Berit per déu seu. 8.34 I no es recordaren més del Senyor, el seu Déu, que els havia salvat de les mans de tots els enemics seus dels voltants. 8.35 Tampoc no van tenir cap consideració amb la família de Jerubaal-Gedeó, que tant de bé havia fet a Israel.

Jutges 9

9.1 Abimèlec, fill de Jerubaal, va anar a Siquem a trobar els germans de la seva mare i va parlar amb ells i amb tota la parentela i els digué: 9.2 “Us demano que digueu a tots els ciutadans de Siquem això: Què us convé més: que regnin sobre vosaltres setanta homes, tots ells fills de Jerubaal, o que us governi un sol home? Recordeu que jo sóc dels vostres ossos i de la vostra sang.” 9.3 Els germans de la seva mare van parlar per ell i van fer que les seves paraules arribessin a tots els ciutadans de Siquem, i el seu cor es va decantar per seguir Abimèlec, perquè es deien: ”És un germà nostre.” 9.4 Llavors li van donar setanta sicles de plata del temple de Baal-Berit, amb els quals Abimèlec va reclutar gent desvagada i dissoluta que el van seguir. 9.5 Es va dirigir a casa del seu pare, a Ofrà, i va matar els seus setanta germans, els fills de Jerubaal, sobre una mateixa pedra. Tot i així, va quedar Jotam, el fill petit de Jerubaal, perquè es va amagar. 9.6 Després es van reunir tots els ciutadans de Siquem i tots els de Betmil•ló, i van anar a proclamar rei Abimèlec prop de l’alzina de l’estela que hi ha a Siquem. 9.7 Quan ho van fer saber a Jotam, aquest va anar al cim de la muntanya de Garizim, i cridant amb veu forta els digué: “Escolteu-me, ciutadans de Siquem, i que Déu us escolti! 9.8 Una vegada, els arbres van decidir elegir-se un rei, i van dir a l’olivera: regna tu sobre nosaltres. 9.9 Però l’olivera els respongué: Com puc renunciar al meu oli, que serveix per a honorar Déu i els homes, per anar a aixecar-me per damunt els arbres? 9.10 Llavors els arbres van dir a la figuera: Vine tu, i regna sobre nosaltres. 9.11 Però la figuera els respongué: Com puc renunciar a la meva dolçor i el meu fruit excel·lent, per anar a aixecar-me per damunt els arbres? 9.12 Llavors els arbres van dir al cep: Vine tu, i regna sobre nosaltres. 9.13 Però el cep els respongué: Com puc renunciar al meu most que alegra Déu i els homes, per anar a aixecar-me per damunt dels arbres? 9.14 Llavors tots els arbres van dir a l’esbarzer: Vine tu, i regna sobre nosaltres. 9.15 Però l’esbarzer respongué als arbres: Si és amb bona fe que voleu ungir-me rei sobre vosaltres, veniu a refugiar-vos a la meva ombra; i si no, sortirà foc de l’esbarzer i consumirà els cedres del Líban.” 9.16 Ara, doncs, si heu actuat de bona fe i amb lleialtat en fer rei Abimèlec, i si us heu portat correctament amb Jerubaal i la seva família, i si l’heu tractat com mereixen els seus fets 9.17 –ja que el meu pare va lluitar a favor vostre exposant la seva vida en greus perills per deslliurar-vos de les mans de Madian, 9.18 mentre que vosaltres us heu alçat contra la casa del meu pare i heu mort els seus fills, setanta persones, sobre una mateixa pedra, i heu proclamat rei dels habitants de Siquem Abimèlec, que és fill d’una esclava seva, perquè és germà vostre–; 9.19 si, doncs, és de bona fe i amb lleialtat que avui heu actuat amb Jerubaal i la seva família, estigueu satisfets amb Abimèlec i que ell també ho estigui amb vosaltres. 9.20 Però, si no, que surti d’Abimèlec un foc que consumeixi els ciutadans de Siquem i els de Betmil•ló, i que surti un foc dels ciutadans de Siquem i de Betmil·ló que consumeixi Abimèlec.” 9.21 Tot seguit, Jotam va fugir i es refugià a Beer, on es va quedar per por del seu germà Abimèlec. 9.22 Abimèlec va regnar sobre Israel durant tres anys. 9.23 Després Déu va interposar un esperit de discòrdia entre Abimèlec i els habitants de Siquem, i els siquemites van trair Abimèlec 9.24 venjant el crim comès contra els setanta fills de Jerubaal i fent recaure la seva sang sobre Abimèlec, el seu germà, que els va matar, i sobre els ciutadans de Siquem, que l’havien ajudat en la matança dels seus germans. 9.25 A tal fi, els siquemites li posaven emboscades dalt de les muntanyes i saquejaven tothom qui passava prop d’ells per aquell camí; i d’això se n’avisà Abimèlec. 9.26 Llavors va arribar Gàal, fill d’Èbed, amb els seus germans, i passà per Siquem, i els siquemites es van fer amics seus. 9.27 Van sortir junts als camps, van veremar les vinyes, van trepitjar el raïm i, fent gatzara, van entrar al temple del seu déu, on van menjar i beure maleint Abimèlec. 9.28 I Gàal, fill d’Èbed, digué: “Qui és Abimèlec i qui és Siquem, perquè hàgim de servir-lo? ¿No és el fill de Jerubaal? I Zebul, no és el seu prefecte? Servim els homes d’Hamor, pare de Siquem. Per què hem de servir-lo a ell, nosaltres? 9.29 Tant de bo tingués aquesta gent sota el meu comandament; faria fugir Abimèlec i li diria: Reforça el teu exèrcit i surt.” 9.30 Quan Zebul, prefecte de la ciutat, va sentir les paraules de Gàal, fill d’Èbed, es va enfurismar 9.31 i va enviar missatgers secretament a Abimèlec, a dir-li: “Gàal, fill d’Èbed, i els seus germans han vingut a Siquem i revolten la ciutat contra tu. 9.32 Ara, doncs, vine de nit amb la teva gent i prepara una emboscada als afores; 9.33 i al matí, en sortir el sol, surt aviat i desplega l’exèrcit entorn de la ciutat. Així Gàal sortirà amb la seva tropa al teu encontre i podràs fer amb ell el que et plagui.” 9.34 Abimèlec, amb tots els seus homes, es va alçar de nit i va preparar l’emboscada contra Siquem amb quatre esquadrons. 9.35 Llavors Gàal, fill d’Èbed, va sortir i es va aturar a l’entrada de la porta de la ciutat. Abimèlec també es va alçar de l’emboscada amb la seva gent. 9.36 Quan Gàal veié la gent, digué a Zebul: “Mira, hi ha gent que baixa de dalt de les muntanyes.” Però Zebul li digué: “El que veus són les ombres de les muntanyes, que et deuen semblar homes.” 9.37 Però Gàal va insistir: “Mira, hi ha gent que baixa del Melic del país i un esquadró que ve pel camí de l’alzina dels Endevinadors.” 9.38 I Zebul li digué: “¿On és ara aquella boca amb què deies: ‘Qui és Abimèlec perquè l’hàgim de servir?’ ¿No és aquesta la gent que menyspreaves? Doncs, ara, digna’t sortir a combatre contra ells.” 9.39 Llavors Gàal va sortir al davant dels ciutadans de Siquem i va lluitar contra Abimèlec; 9.40 i Abimèlec el va perseguir, perquè va fugir del seu davant, i van caure moltes víctimes fins a l’entrada de la porta. 9.41 Abimèlec se’n tornà a Arumà, mentre que Zebul va expulsar Gàal i els seus germans i impedí que visquessin a Siquem. 9.42 L’endemà, el poble va sortir a camp obert i Abimèlec ho va saber. 9.43 Però ell havia preparat la seva gent i l’havia distribuïda en tres grups, i havia preparat una emboscada al camp. I així que va veure que la gent sortia de la ciutat es va llançar contra ells i els va derrotar. 9.44 Abimèlec i el grup que anava amb ell es van llançar impetuosament i van bar-rar el pas de l’entrada de la porta de la ciutat, mentre que els dos altres grups es llançaven damunt tots els qui eren en camp obert i els derrotaren. 9.45 Durant tot el dia, Abimèlec va lluitar contra la ciutat, la va vèncer i va matar la gent que hi havia; després va enrunar la ciutat i la va sembrar de sal. 9.46 Quan tots els habitants de la Torre de Siquem ho van saber, es van refugiar a la cripta del temple d’El-Berit. 9.47 Van avisar Abimèlec que tots els homes de la Torre de Berit s’havien refugiat allà. 9.48 Llavors Abimèlec, amb tots els qui eren amb ell, va pujar a la muntanya de Salmon i, amb la destral a la mà, va tallar una branca d’arbre, i alçant-la se la va carregar a l’espatlla tot dient a la gent que anava amb ell: “Això que m’heu vist fer, afanyeu-vos a fer-ho com jo.” 9.49 Tots es van posar a tallar cadascú la seva branca i, seguint Abimèlec, les van apilar contra la cripta i hi van calar foc. Així van morir totes les persones que vivien a la Torre de Siquem: entre homes i dones, unes mil. 9.50 Després, Abimèlec va marxar contra Tebés, la va assetjar i la va conquerir. 9.51 Al centre de la població hi havia una ciutadella on tots els homes i les dones, la totalitat dels habitants de la ciutat, van anar a refugiar-se; i després de tancar-se a dins, van pujar al terrat de la torre. 9.52 Abimèlec va arribar a la ciutadella, la va atacar i va acostar-se a la torre per calar-hi foc. 9.53 En això que una dona va llançar una pedra de molí contra el cap d’Abimèlec i li va fracturar el crani. 9.54 Ell va cridar de seguida el jove que li feia d’escuder i li digué: “Desembeina la teva espasa i mata’m! No vull que sigui dit que m’ha matat una dona.” El jove el va traspassar, i així va morir. 9.55 Quan els homes d’Israel van adonar-se que Abimèlec era mort, es van retirar cadascú a casa seva. 9.56 D’aquesta manera Déu va retribuir la maldat que Abimèlec havia comès contra el seu pare, matant els seus setanta germans. 9.57 Igualment, Déu va fer que tota la maldat dels habitants de Siquem recaigués damunt el seu cap; així es va complir en ells la maledicció de Jotam, fill de Jerubaal.

Jutges 10

10.1 Després d’Abimèlec va sorgir, per salvar Israel, Tolà, fill de Puà, nét de Dodó, un home d’Issacar que habitava a Xamir, a la Muntanya d’Efraïm. 10.2 Aquest, després de jutjar Israel durant vint-i-tres anys, va morir i el van enter-rar a Xamir. 10.3 Després d’ell va sorgir Jaïr, el galaadita, que va jutjar Israel vint-i-dos anys. 10.4 Tenia trenta fills que muntaven trenta pollins i posseïen trenta poblacions, que fins al dia d’avui s’anomenen les viles de Jaïr, situades a la regió de Galaad. 10.5 Quan Jaïn va morir el van enterrar a Camon. 10.6 Els fills d’Israel van tornar a fer el mal als ulls del Senyor, adorant els baals i les astartes, els déus de Síria, els de Sidó, els de Moab, el d’Ammon i els dels filisteus, abandonant el Senyor i negant-li el culte. 10.7 Llavors la ira del Senyor es va encendre contra Israel i els va posar en mans dels filisteus i en mans del ammonites, 10.8 els quals, des d’aquell any, van maltractar i van oprimir els fills d’Israel. Van ser divuit anys oprimint els fills d’Israel que vivien a l’altra banda del Jordà, en el territori de l’amorreu, a Galaad. 10.9 A més, els fills d’Ammon van travessar el Jordà per lluitar també contra Judà, contra Benjamí i contra la família d’Efraïm, de manera que Israel estava en una greu situació. 10.10 Aleshores els fills d’Israel van clamar al Senyor dient: “Hem pecat contra tu, perquè hem deixat el nostre Déu i hem adorat els baals!” 10.11 El Senyor contestà als fills d’Israel: “Quan els egipcis, els amorreus, els ammonites, els filisteus, 10.12 els sidonis, els amalequites i els maonites us oprimien, i vau clamar a mi, ¿no us vaig alliberar de les seves mans? 10.13 Tot i això, vosaltres m’heu abandonat i heu anat a adorar déus estranys. Per tant, no us tornaré a salvar. 10.14 Aneu a invocar els déus que us heu escollit; que us salvin en els vostres moments d’angoixa.” 10.15 Però els fills d’Israel van respondre al Senyor: “És veritat que hem pecat. Fes amb nosaltres el que millor et sembli, però, t’ho preguem, allibera’ns.” 10.16 Aleshores van treure els déus estrangers que tenien entre ells i van donar culte al Senyor, que es commogué profundament per la desgràcia d’Israel. 10.17 Mentrestant, els fills d’Ammon havien estat convocats i acamparen a Galaad. També els israelites es van reunir i van acampar a Mispà. 10.18 El poble i els principals de Galaad es preguntaven entre ells: “Qui serà l’home que emprengui l’atac contra els ammonites? Ell comandarà tots els homes de Galaad.”

Jutges 11

11.1 Jeftè, el galaadita, era un guerrer valent, però era fill d’una ramera. El seu pare era Galaad. 11.2 La muller de Galaad també li havia donat fills, i quan aquests van ser grans van fer fora Jeftè dient-li: “Tu no tindràs herència a casa del nostre pare, perquè ets fill d’una altra dona.” 11.3 Jeftè va marxar lluny dels seus germans i es va establir a la regió de Tob. Allà se li van ajuntar uns homes miserables que sortien amb ell a fer de saltejadors. 11.4 Succeí, al cap del temps, que els fills d’Ammon van començar una guerra contra Israel, 11.5 i quan els ammonites van atacar Israel, els ancians de Galaad van anar a buscar Jeftè a la regió de Tob. 11.6 I li digueren: “Vine, i seràs el nostre comandant en la guerra contra els fills d’Ammon.” 11.7 Però Jeftè va replicar als ancians de Galaad: “¿No sou vosaltres els qui em vau avorrir i em vau expulsar de la casa del meu pare? A què ve, doncs, acudir a mi ara que esteu en perill?” 11.8 Els ancians de Galaad digueren a Jeftè: “Per això precisament venim a buscar-te, perquè vinguis amb nosaltres a lluitar contra els fills d’Ammon i ens dirigeixis a tots els habitants de Galaad.” 11.9 Jeftè el va respondre: “Si em feu tornar per lluitar contra els fills d’Ammon, i el Senyor els posa en poder meu, ¿seré jo el vostre comandant?” 11.10 I els ancians digueren a Jeftè: “Que el Senyor faci de testimoni contra nosaltres si no complim el que ens demanes.” 11.11 Jeftè, doncs, se’n va anar amb els ancians de Galaad, i el poble el va reconèixer com a màxim dirigent. I Jeftè va repetir el seu compromís, davant el Senyor, a Mispà. 11.12 Jeftè va enviar missatgers al rei dels fills d’Ammon per dir-li: “Què hi ha entre tu i jo, perquè vinguis a fer-me la guerra al meu territori?” 11.13 El rei dels fills d’Ammon respongué al missatgers de Jeftè: “Perquè Israel, quan va pujar d’Egipte, es va apoderar del meu territori, des de l’Arnon fins al Jaboc i fins el Jordà; torna-me’l pacíficament.” 11.14 Jeftè va tornar a enviar missatgers al rei dels fills d’Ammon 11.15 per dir-li: “Això diu Jeftè: Israel no es va apoderar del país de Moab ni del país dels fills d’Ammon. 11.16 Perquè, quan va sortir d’Egipte, Israel va caminar pel desert fins al Mar Roig i va arribar a Cadeix. 11.17 Llavors Israel va enviar missatgers al rei d’Edom demanant-li: “Deixa’m passar pel teu territori”, però el rei d’Edom no ho va permetre. Igual petició va trametre al rei de Moab, i aquest tampoc no ho va permetre. Llavors Israel es va quedar a Cadeix. 11.18 Després s’endinsà al desert, rodejant el país d’Edom i el territori de Moab, va arribar a l’orient del país de Moab i va acampar a l’altre costat de l’Arnon, però no va entrar dins els límits de Moab, ja que l’Arnon era la frontera de Moab. 11.19 Israel aleshores va enviar missatgers a Sehon, rei amorreu, que regnava a Heixbon, per dir-li: “Deixa’m passar pel teu territori, de pas cap al meu lloc.” 11.20 Però Sehom, desconfiant d’Israel, no sols li va negar el pas pel seu territori, sinó que va reunir tota la seva tropa i va plantar el seu campament a Jahas; i va atacar Israel. 11.21 Però el Senyor, el Déu d’Israel, va posar Sehon i tots els seus homes en mans dels israelites, que el van matar. Llavors Israel va ocupar tot el territori dels amorreus que habitaven aquella regió. 11.22 Van conquerir tot el territori dels amorreus, des de l’Arnon al Jaboc i des del desert fins al Jordà. 11.23 I ara que el Senyor, Déu d’Israel, ha expulsat els amorreus de davant del seu poble, tu te’n vols apoderar? 11.24 ¿És que tu no t’apoderes d’allò que el teu déu Quemoix ha desposseït? Igualment, doncs, tot allò que el Senyor, el nostre Déu, ha desposseït davant nostre, nosaltres ho seguirem posseint. 11.25 ¿És que creus que tu tens més drets que Balac, fill de Sipor, rei de Moab? ¿Ha discutit mai ell amb Israel o l’ha combatut? 11.26 Per què durant aquests tres-cents anys que Israel ha viscut a Heixbon i les seves viles, a Aroer i les seves viles, i a totes les poblacions que hi ha a la riba de l’Arnon, no les heu reclamades en aquest temps? 11.27 Jo no t’he fet cap mal. Ets tu qui em fas el greuge de venir a atacar-me. El Senyor, que és el Jutge, judicarà avui entre els fills d’Israel i els fills d’Ammon!” 11.28 Però el rei dels fills d’Ammon no va voler escoltar les paraules que Jeftè li havia tramès. 11.29 Llavors l’esperit del Senyor vingué sobre Jeftè i ell va recórrer Galaad i Manassès, va passar a Mispà de Galaad, i de Mispà de Galaad va anar contra els fills d’Ammon. 11.30 Jeftè havia fet aquesta promesa al Senyor: “Si poses totalment a les meves mans els fills d’Ammon, 11.31 el primer que surti a rebre’m a les portes de casa meva, quan torni victoriós del combat amb el fills d’Ammon, serà per al Senyor, i l’oferiré en holocaust.” 11.32 Jeftè, doncs, va anar a combatre contra els fills d’Ammon, i el Senyor els va posar a les seves mans. 11.33 Els va atacar des d’Aroer fins a Minnit, que són vint poblacions, i fins a Abel-Queramim, amb una gran desfeta; i els ammonites van quedar sotmesos als fills d’Israel. 11.34 Després Jeftè va tornar cap a Mispà, i quan arribava a casa seva, heus aquí que la seva filla sortia a rebre’l amb danses i panderetes. Aquella era l’única filla que tenia; no tenia cap més fill ni filla. 11.35 Així que la va veure es va esquinçar els vestits, cridant: “Ai, filla meva, m’has abatut per complet! Tu mateixa has esdevingut la causa de la meva desgràcia, perquè he fet una promesa al Senyor i no me’n puc desdir!” 11.36 Ella li va respondre: “Pare meu, ja que has fet una promesa al Senyor, fes amb mi allò que has promès, perquè el Senyor t’ha concedit la venjança sobre els teus enemics, els ammonites.” 11.37 A més, digué al seu pare: “Concedeix-me una gràcia: deixa’m lliure dos mesos perquè em retiri a les muntanyes amb les meves amigues a plorar la meva virginitat.” 11.38 Ell li digué: “Vés-hi.” I li concedí els dos mesos. Ella va marxar amb les seves amigues a les muntanyes a plorar la seva virginitat. 11.39 Al cap de dos mesos va tornar a casa del seu pare, i ell va complir amb ella la promesa que havia fet. Ella no havia estat mai amb cap home. D’aquí va venir el costum que hi ha a Israel, 11.40 que any rere any les filles d’Israel van a fer la complanta de la filla de Jeftè, el galaadita, durant quatre dies.

Jutges 12

12.1 Els homes d’Efraïm s’havien aplegat i, passant a Safon, digueren a Jeftè: “Per què has anat a combatre els fills d’Ammon sense cridar-nos, a nosaltres, per acompanyar-te? Ara calarem foc a casa teva amb tu a dins!” 12.2 Jeftè va respondre: “Quan jo i el meu poble teníem un greu conflicte amb els fills d’Ammon, vaig demanar el vostre ajut i no vau venir a lliurar-me de les seves mans. 12.3 Veient que no m’ajudaríeu, i exposant la meva vida, vaig anar contra els fills d’Ammon, i el Senyor els va posar a les meves mans. Per què, doncs, ara pugeu a combatre contra mi?” 12.4 Llavors Jeftè va reunir tots els homes de Galaad i va derrotar Efraïm. Els galaadites van atacar Efraïm perquè aquests havien dit: “Vosaltres, els galaadites, sou uns fugitius que viviu dins d’Efraïm i Manassès.” 12.5 Llavors els galaadites van ocupar els guals del Jordà, en direcció a Efraïm, i quan un escapat dels efraïmites deia: “Deixeu-me passar”, els homes de Galaad li preguntaven: “Ets efraïmita, tu?” Si contestava: “No”, 12.6 li deien: “Doncs digues “xibòlet”. Si pronunciava ‘sibòlet’, perquè no sabia pronunciar-ho bé, llavors l’agafaven i el degollaven vora els guals del Jordà. En aquell encontre van caure quaranta-dos mil efraïmites. 12.7 Jeftè va ser jutge d’Israel durant sis anys. Després Jeftè, el galaadita, va morir, i el van enterrar a la seva ciutat, a Galaad. 12.8 Després d’ell, va ser jutge d’Israel Ibsan, de Betlem. 12.9 Aquest va tenir trenta fills i trenta filles. A elles les va casar a fora, i va portar dones de fora per als seus fills. Va ser jutge d’Israel durant set anys. 12.10 Quan Ibsan va morir, el van enterrar a Betlem. 12.11 Després d’ell, va ser jutge d’Israel Elon, el zabulonita. Aquest va governar Israel durant deu anys. 12.12 Quan va morir Elon, el zabulonita, el van enterrar a Aialon, en el territori de Zabuló. 12.13 Després d’ell, va ser jutge d’Israel Abdon, fill d’Hil•lel, el piratonita. 12.14 Aquest va tenir quaranta fills i trenta néts, que muntaven setanta pollins. Va governar Israel durant vuit anys. 12.15 Quan va morir Abdon, fill d’Hil·lel, el piratonita, el van enterrar a la regió d’Efraïm, a la serralada dels amalequites.

Jutges 13

13.1 Els fills d’Israel van tornar a fer el mal als ulls del Senyor, i ell els va deixar a l’albir dels filisteus durant quaranta anys. 13.2 Hi havia un home de Sorà, del clan dels danites, anomenat Manóah. La seva muller era estèril i no li havia donat fills. 13.3 L’àngel del Senyor s’aparegué a la muller i li digué: “Tu ets estèril i mai no has pogut tenir fills, però concebràs i tindràs un fill. 13.4 Ara, doncs, no beguis vi ni cap beguda fermentada i no mengis res d’impur, 13.5 perquè concebràs i tindràs un fill. Sobre el seu cap no passarà mai la navalla, ja que el noi ha de ser consagrat a Déu com a nazireu des del si matern. Ell és qui començarà a salvar Israel del poder dels filisteus.” 13.6 La muller va anar a contar-ho al seu marit i li digué: “M’ha vingut a veure un home de Déu, i el seu aspecte era com el d’un àngel de Déu, molt majestuós. No li he preguntat d’on venia ni com es deia, 13.7 però m’ha dit: Concebràs i tindràs un fill. Ara, doncs, no beguis vi ni cap beguda fermentada ni mengis res d’impur, perquè el noi ha de ser nazireu de Déu des del si matern fins al dia de la seva mort.” 13.8 Llavors Manóah va pregar al Senyor i digué: “Escolta’m, Senyor; et prego que l’home de Déu que vas enviar torni a nosaltres a fi que ens indiqui què hem de fer amb el noi que ha de néixer.” 13.9 El Senyor va escoltar la súplica de Manóah, i l’àngel de Déu va tornar a la muller mentre ella estava asseguda al camp; però Manóah, el seu marit, no era amb ella. 13.10 De seguida la muller va córrer a avisar el seu marit i li digué: “Mira, se m’ha aparegut l’home que va venir a trobar-me l’altre dia.” 13.11 Llavors Manóah es va alçar i va seguir la seva muller, i en arribar on era l’home li preguntà: “Ets tu l’home que va parlar amb aquesta dona?” Va contestar: “Jo mateix.” 13.12 Manóah li digué: “Quan es compleixi el que has dit, quina norma hem de seguir i què hem de fer amb el noi?” 13.13 L’àngel del Senyor respongué a Manóah: “Que la dona s’abstingui de tot allò que li vaig indicar: 13.14 No menjarà res que provingui de la vinya, no beurà vi ni beguda fermentada i no menjarà res d’impur. Ha de guardar tot el que li he manat.” 13.15 Llavors Manóah digué a l’àngel del Senyor: “Dispensa si et retenim, però és que volem preparar un cabrit per obsequiar-te.” 13.16 Però l’àngel del Senyor digué a Manóah: “Encara que em retinguis, no tastaré el teu menjar. Si vols oferir un holocaust, ofereix-lo al Senyor.” És que Manóah no sabia que era l’àngel del Senyor. 13.17 Després Manóah va preguntar: “Quin nom tens, a fi que puguem honrar-te quan es compleixin les teves paraules?” 13.18 Però l’àngel del Senyor li respongué: “No fa al cas preguntar pel meu nom, perquè és misteriós.” 13.19 Llavors Manóah va agafar un cabrit del ramat amb l’ofrena vegetal i, damunt la roca, els oferí en holocaust al Senyor; i es produí un gran prodigi mentre Manóah i la seva muller s’ho miraven: 13.20 mentre la flama s’enlairava cel amunt des de l’altar, també l’àngel del Senyor s’enlairava amb la flama, i en veure-ho Manóah i la seva muller es van prosternar fins a terra. 13.21 L’àngel del Senyor ja no es va tornar a aparèixer a Manóah ni a la seva muller; llavors Manóah va comprendre que era l’àngel del Senyor. 13.22 I Manóah digué a la seva muller: “Segur que morirem, perquè hem vist Déu.” 13.23 Però la seva muller li digué: “Si el Senyor hagués volgut matar-nos, no hauria acceptat de nosaltres l’holocaust i l’ofrena vegetal ni ens hauria mostrat totes aquestes coses, ni tampoc no ens hauria anunciat una cosa com aquesta.” 13.24 Al seu temps, la dona va tenir el fill i li va posar el nom de Samsó. El noi va anar creixent i el Senyor el va beneir, 13.25 i l’esperit del Senyor va començar a inspirar-lo a Mahané-Dan, entre Sorà i Eixtaol.

Jutges 14

14.1 Una vegada, Samsó va baixar a Timnà, i es va fixar en una dona de les filles dels filisteus, 14.2 i quan va pujar ho va explicar al seu pare i a la seva mare i els digué: “He vist a Timnà una dona de les filles dels filisteus; voldria que me la prenguéssiu per muller.” 14.3 Però el seu pare i la seva mare li van dir: “¿És que no hi ha cap dona entre les filles dels teus parents ni entre tot el meu poble, perquè hagis d’anar a buscar muller entre els filisteus incircumcisos?” Samsó respongué al seu pare: “Pren-me aquesta, perquè és la que m’agrada.” 14.4 El seu pare i la seva mare, però, no sabien que això era cosa del Senyor, que preparava un motiu contra els filisteus, que en aquella època dominaven sobre Israel. 14.5 Samsó va baixar a Timnà amb el seu pare i la seva mare, i quan eren prop de les vinyes de Timnà, un lleó jove va sortir davant d’ell bramulant. 14.6 Llavors l’esperit del Senyor s’apoderà de Samsó, qui, amb les mans nues, va esquarterar el lleó com qui esquartera un cabrit. I d’aquest fet no en va dir res ni al seu pare ni a la seva mare. 14.7 Samsó va arribar a baix, va parlar amb la dona i li va agradar força. 14.8 Un temps després, quan tornava per fer els tractes del casament, es va desviar per veure el cadàver del lleó, i veié que dins la carcanada del lleó hi havia un eixam d’abelles i mel. 14.9 La va recollir amb les mans i va seguir caminant i menjant. Quan va trobar-se amb el seu pare i la seva mare, els en va donar perquè en mengessin, però no els va dir que aquella mel l’havia recollida de la carcanada del lleó. 14.10 Després el seu pare va anar a casa de la dona, i Samsó va fer-hi un banquet, perquè això és el que acostumaven a fer els joves. 14.11 Però quan el van veure, van buscar trenta companys seus perquè estiguessin prop d’ell. 14.12 A aquests, Samsó els digué: “Vaig a proposar-vos una endevinalla. Si trobeu la solució durant els set dies que dura el banquet i l’encerteu, jo us donaré trenta camises i trenta mudes de vestit. 14.13 Però si no podeu endevinar-la, llavors vosaltres em donareu a mi les trenta camises i les trenta mudes de vestit.” I ells van dir: “Proposa la teva endevinalla, que l’escoltarem.” 14.14 Ell els digué: “Del qui menja n’ha sortit menjar, i del forçut n’ha sortit dolçor.” Passats tres dies encara no havien resolt l’endevinalla, 14.15 i al quart dia van dir a la muller de Samsó: “Mira de convèncer el teu marit perquè ens expliqui l’endevinalla o, si no, et cremarem a tu i la casa del teu pare. ¿És que ens heu convidat per robar-nos? És així? 14.16 Llavors la muller de Samsó va començar a ploriquejar, abraçant-lo i dient-li: “M’has avorrit, ja no m’estimes. Has proposat una endevinalla a la gent del meu poble i a mi no me l’has explicada.” Però ell li digué: “No l’he explicada ni al meu pare ni a la meva mare, i ara vols que te l’expliqui a tu?” 14.17 Ella va estar ploriquejant d’aquesta manera durant els set dies que va durar la festa, i al setè dia, de tant que l’amoïnava, Samsó li va dir la solució. Llavors ella la va revelar a la gent del seu poble. 14.18 I així, el setè dia, abans de la posta de sol, la gent del poble li van dir: “Què hi ha més dolç que la mel, i què hi ha més forçut que el lleó?” Però ell els respongué: “Si no haguéssiu llaurat amb la meva vedella no hauríeu encertat la meva endevinalla.” 14.19 Llavors l’esperit del Senyor es va apoderar d’ell, va baixar a Ascaló, va matar trenta homes d’allà i, prenent les seves despulles, va donar les mudes de vestit als qui havien resolt l’endevinalla; i tot encès de fúria va pujar a casa del seu pare. 14.20 Pel que fa a la dona de Samsó, la van donar al seu company que li havia fet de padrí.

Jutges 15

15.1 Temps després, quan era l’època de segar el blat, Samsó va decidir anar a veure la seva dona, portant-li un cabrit, i digué: “Vull estar amb la meva dona a la cambra.” Però el pare d’ella no el va deixar entrar, 15.2 tot dient-li: “Jo pensava que de ben segur ja l’havies avorrida, i per això l’he donada al teu company. Tanmateix, la seva germana petita, ¿no és més bonica que ella? Pren-la, doncs, en lloc d’ella.” 15.3 Però Samsó va respondre: “Aquesta vegada seré net de culpa envers els filisteus, si els faig algun mal.” 15.4 Llavors Samsó se’n va anar, va capturar tres-cents xacals, va preparar unes teies i, lligant cua contra cua, va posar entre cada dues cues una teia. 15.5 Després encengué les teies i deixà anar els xacals entre els sembrats dels filisteus. D’aquesta manera va cremar garbes i sembrats, i fins i tot les vinyes i els oliverars. 15.6 Quan els filisteus van preguntar: “Qui pot haver fet això?”, els van dir: “Samsó, el gendre del timnita, perquè li ha pres la dona i l’ha donada al seu company.” Aleshores els filisteus van pujar i van cremar la dona i el seu pare. 15.7 Samsó els digué: “Per haver fet això, no pararé fins que m’hagi venjat de vosaltres.” 15.8 I els va apallissar a tort i a dret, fins a abatre’ls del tot. Després va baixar i es va quedar a la gorja rocosa d’Etam. 15.9 Després els filisteus van pujar, van acampar a Judà i es van estendre per Lehí. 15.10 Els homes de Judà van dir: “Per què pugeu contra nosaltres?” Ells van contestar: “Pugem per endur-nos pres Samsó, per fer amb ell el mateix que ha fet amb nosaltres.” 15.11 Llavors tres mil homes de Judà van baixar a la gorja rocosa d’Etam i digueren a Samsó: “¿No saps que estem sota el domini dels filisteus? Per què ens has fet això?” Ell els respongué: “Tal com ells han fet amb mi, així jo he fet amb ells.” 15.12 I li digueren: “Hem baixat per fer-te presoner i lliurar-te a mans dels filisteus.” Samsó els va contestar: “Jureu-me que no em matareu vosaltres mateixos.” 15.13 Ells li van respondre: “Només et lligarem i et deixarem a les seves mans, però no tenim intenció de matar-te.” El van lligar, doncs, amb dues cordes noves, i el van fer pujar de la gorja rocosa. 15.14 Quan ell arribava a Lehí, els filisteus sortien al seu encontre amb gran cridòria. Llavors l’esperit del Senyor es va apoderar d’ell, i les cordes que subjectaven els seus braços esdevingueren com fils de lli cremat al foc, i els lligams es van desfer entre les seves mans. 15.15 Va trobar una mandíbula d’ase encara fresca, va agafar-la i amb ella va batre mil homes. 15.16 Llavors digué Samsó: “Amb una mandíbula d’ase, una pila n’ha caigut; amb una mandíbula d’ase, a mil homes he batut.” 15.17 Després va llançar a terra la mandíbula que duia a la mà, i va denominar aquell lloc Ramat-Lehí (Turó de la mandíbula). 15.18 I com que estava assedegat, va clamar al Senyor: “Tu has concedit per mitjà del teu servent aquesta gran victòria, ¿i ara hauré de morir de set o caure en mans d’aquests incircumcisos?” 15.19 Llavors Déu va obrir la cavitat que hi ha a Lehí, en va sortir un doll d’aigua, va beure, li va retornar l’esperit i es va refer. Per aquest fet li va posar el nom d’Enacoré (la font del qui invoca), que encara avui és a Lehí. 15.20 Samsó va ser jutge d’Israel durant vint anys, en temps dels filisteus.

Jutges 16

16.1 En una visita que Samsó va fer a Gaza, li va agradar una prostituta d’allà, i va anar amb ella. 16.2 Però van avisar la gent de Gaza i els digueren: “Samsó ha vingut aquí.” Llavors van rodejar la casa i es van posar a l’aguait tota aquella nit a la porta de la ciutat. I van estar-se en silenci tota la nit pensant: “Quan es faci de dia, el matarem.” 16.3 Samsó va dormir fins a mitja nit, i llavors es va aixecar, va agafar els dos batents de la porta de la ciutat amb els seus muntants, els va arrencar amb bar-ra i tot, se’ls carregà a l’esquena i els va pujar al capdamunt del turó que hi ha davant d’Hebron, i els hi va deixar. 16.4 Després d’això Samsó es va enamorar d’una dona de la vall de Sorec que es deia Dalila. 16.5 Els principals dels filisteus van anar a trobar-la i li digueren: “Afalaga’l i procura saber d’on li ve tanta força i com podríem dominar-lo per poder lligar-lo. I et donarem mil cent peces de plata cadascun de nosaltres.” 16.6 Llavors Dalila va preguntar a Samsó: “Et prego que m’expliquis d’on et ve tanta força i si podries ser lligat d’alguna manera per dominar-te.” 16.7 Samsó li respongué: “Si em lligaven amb set cordes d’arc fresques, que no s’haguessin assecat, perdria les forces i esdevindria com qualsevol altre home.” 16.8 Els principals dels filisteus li van portar set cordes d’arc fresques, que encara no s’havien assecat, i ella el va lligar. 16.9 Llavors ella, que ja tenia preparada una emboscada dins la cambra, va cridar: “Samsó, els filisteus t’ataquen!” Ell va trencar els lligams com es trenca un fil d’estopa quan sent el foc. I no van descobrir el secret de la seva força. 16.10 Dalila digué a Samsó: “M’has enganyat i m’has dit mentides. Ara digues-me: amb què podries ser lligat?” 16.11 Ell li digué: “Si em lligaven fort amb cordes noves que encara no haguessin estat emprades per a cap feina, perdria les forces i esdevindria com qualsevol altre home.” 16.12 Dalila prengué cordes noves i el lligà i cridà: “Samsó, els filisteus t’ataquen!” Mentrestant els emboscats estaven preparats dins la cambra. Però ell va trencar les cordes dels seus braços com si fossin un fil. 16.13 I Dalila digué a Samsó: “Fins ara m’has enganyat i m’has dit mentides. Ara digues-me: amb què podries ser lligat?” I ell li digué: “Si em teixies les set trenes del meu cap amb la trama del teixit i les clavaves amb un barró, perdria les forces i esdevindria com qualsevol altre home.” 16.14 Ella el va adormir, li va teixir les set trenes del cap amb la trama del teixit i les va clavar amb el barró, i va cridar: “Samsó, els filisteus t’ataquen!” I ell, despertant del son, va arrencar el barró amb el teler i el teixit. 16.15 Llavors ella li digué: “Com em pots dir ‘t’estimo’, si no ets sincer amb mi? Són tres les vegades que m’has enganyat i no m’has explicat el perquè de la teva gran força.” 16.16 Succeí que, de tant que ella l’amoïnava cada dia amb les seves queixes, fastiguejat de la vida, 16.17 va acabar per sincerar-se i li digué: “Pel meu cap no ha passat mai la navalla, perquè sóc consagrat a Déu des del si matern. Si em tallaven els cabells, la meva força desapareixeria i quedaria afeblit; esdevindria com un altre home qualsevol.” 16.18 Quan Dalila va comprendre que havia estat sincer, va fer venir els principals dels filisteus i els digué: ”Aquesta vegada podeu pujar, perquè m’ha confiat el seu secret.” Els principals dels filisteus van pujar a casa seva amb els diners a les mans. 16.19 Ella va fer que s’adormís a la seva falda, va cridar un home i va fer que li tallés les set trenes del cap. Ella va començar a sacsejar-lo, perquè la seva força s’havia apartat d’ell, 16.20 mentre cridava: “Samsó, els filisteus t’ataquen!” Ell es va despertar del son pensant: “Me’n sortiré com les altres vegades i me’n deslliuraré”, però no sabia que el Senyor s’havia apartat d’ell. 16.21 Els filisteus el van agafar, li van treure els ulls i el van baixar a Gaza, on el van engrillonar amb doble cadena de bronze i el van posar a moldre a la presó. 16.22 El cabell del seu cap va començar a créixer, després de ser rapat. 16.23 Els principals dels filisteus es van reunir per oferir un gran sacrifici a Dagon, el seu déu, i per celebrar-ho, perquè deien: “El nostre déu ens ha posat a les mans Samsó, el nostre enemic.” 16.24 Quan el poble veié el seu déu, va aclamar-lo cridant: ”El nostre déu ens ha posat a les mans Samsó, el nostre enemic, el devastador del país, el que multiplicava els nostres morts.” 16.25 I quan el seu cor vessava d’alegria van dir: “Feu venir Samsó, perquè ens diverteixi.” Van anar a buscar Samsó a la presó, i es van divertir a la seva esquena. Després el van posar entre les columnes. 16.26 Llavors Samsó digué al noi que el duia de la mà: “Posa’m on pugui tocar les columnes que aguanten l’edifici, perquè m’hi pugui recolzar.” 16.27 L’edifici era ple d’homes i dones, i els principals dels filisteus també eren allí. A més, damunt la terrassa hi havia unes tres mil persones que miraven com es divertien amb Samsó. 16.28 Llavors Samsó va invocar el Senyor i digué: “Senyor, Déu meu, et prego que et recordis de mi; dóna’m força, ni que sigui aquesta vegada solament, oh Déu, perquè d’un sol cop prengui venjança dels filisteus pels meus dos ulls.” 16.29 Tot seguit Samsó va palpar les dues columnes sobre les quals se sostenia l’edifici i s’hi va repenjar, a l’una amb la mà dreta i a l’altra amb la mà esquerra. 16.30 Llavors Samsó va cridar: “Que mori jo amb els filisteus!”, mentre empenyia amb força; i l’edifici es va ensorrar damunt tota la gent que hi havia a dins. Van ser més els que va matar en morir que no pas els que havia matat durant la seva vida. 16.31 Els seus germans, amb tota la casa paterna, van baixar a buscar-lo i el van enterrar entre Sorà i Eixtaol, a la sepultura del seu pare, Manóah. Havia estat jutge d’Israel per espai de vint anys.

Jutges 17

17.1 Hi havia un home de la serralada d’Efraïm anomenat Micà. 17.2 Aquest digué a la seva mare: “Els mil cent sicles de plata que et van robar, i pels quals vas llançar una maledicció que jo mateix vaig sentir, heus aquí que els tinc jo; jo els vaig agafar.” I la seva mare exclamà: “Beneït siguis del Senyor, fill meu!” 17.3 Micà va tornar els mil cent sicles de plata a la seva mare, però ella li digué: “De bon grat he consagrat solemnement aquests diners al Senyor a favor del meu fill, perquè se’n faci una imatge i una estàtua de fosa; així que ara te’ls torno.” 17.4 Però ell insistí a retornar els diners a la seva mare. Llavors ella va prendre dos-cents sicles de plata i els va donar a l’argenter perquè en fes una imatge i una estàtua de fosa, que va instal·lar a casa de Micà. 17.5 Així aquest home, Micà, va tenir un santuari privat. Es va fer un efod i uns terafim i va investir un dels seus fills com a sacerdot. 17.6 En aquell temps no hi havia rei a Israel, i cadascú feia el que creia que era correcte. 17.7 Hi havia també un jove de Betlem de Judà, del clan de Judà, que era levita i que vivia allí com a foraster. 17.8 Aquest jove va marxar de Betlem de Judà per anar a viure on trobés acolliment, i tot fent camí va arribar a la serralada d’Efraïm, a casa de Micà. 17.9 Aquest li preguntà: “D’on véns?” Ell respongué: “Sóc un levita de Betlem de Judà, i vaig de camí per trobar un lloc on pugui viure.” 17.10 Micà li va proposar: “Queda’t amb mi i em faràs de pare i de sacerdot, i jo t’assignaré deu sicles de plata a l’any, un joc de vestits i la manutenció.” I el levita s’hi va quedar. 17.11 El levita, doncs, va acceptar de viure amb aquell home, que va tractar-lo com un dels seus fills. 17.12 Micà va consagrar el levita, i el jove li va fer de sacerdot i es va quedar a la casa. 17.13 Llavors Micà va pensar: “Ara estic segur que el Senyor m’ha d’afavorir, perquè tinc un levita com a sacerdot.”

Jutges 18

18.1 En aquella època no hi havia rei a Israel. I en aquell temps la tribu dels danites anava buscant un territori on establir-se, perquè fins aquell moment no li havia tocat cap heretat entre els fills d’Israel. 18.2 Els danites van enviar, des de Sorà a Eixtaol, cinc homes del seu clan, escollits d’entre tots ells, homes valents, perquè anessin a recórrer el país i l’exploressin. Els digueren: “Aneu i exploreu el país.” Van arribar a la serralada d’Efraïm, a la propietat de Micà, i van passar-hi la nit. 18.3 Quan eren prop de la casa de Micà, van reconèixer la veu del jove levita, van acostar-s’hi i li digueren: “Qui t’ha portat aquí? Què fas en aquest lloc? Què hi tens aquí?” 18.4 Ell els respongué: “Micà ha fet molt per mi, i em té a sou perquè li faci de sacerdot.” 18.5 Llavors ells li van dir: “Et preguem que consultis Déu per saber si tindrà èxit el viatge que hem emprès.” 18.6 I el sacerdot els digué: “Aneu en pau, que el viatge que feu és sota la mirada del Senyor.” 18.7 Aquells cinc homes van seguir el seu camí i van arribar a Laix. Van veure que la població d’allà vivia confiada i a l’estil dels sidonis, tranquils i despreocupats, sense que cap poderós pertorbés gens el país; vivien allunyats dels sidonis i sense tenir tractes amb ningú. 18.8 Van tornar a Sorà i Eixtaol, als seus germans, que els van preguntar: “Què hi ha?” 18.9 Ells van contestar: “Alceu-vos i pugem contra ells, perquè hem vist el país i és molt bo. Us quedareu aquí parats? Cuiteu per anar a conquerir el país! 18.10 Quan hi arribareu trobareu una gent refiada que viu en un país extens. És evident que Déu ha posat al vostre abast un lloc on no hi manca res del que produeix la terra.” 18.11 Sis-cents homes del clan danita van emprendre la marxa des de Sorà i Eixtaol, ben armats, 18.12 i van pujar fins a Quiriat-Jearim, on van plantar el campament. És per això que han anomenat aquell lloc Mahané-Dan (el campament de Dan) fins al dia d’avui. És darrere Quiriat-Jearim. 18.13 D’allà van passar a la serralada d’Efraïm i van arribar fins a la casa de Micà. 18.14 Aleshores els cinc homes que havien anat a explorar la terra de Laix van parlar als seus germans i els digueren: “¿Sabeu que en aquestes cases hi ha un efod, uns terafim, una imatge i una estàtua de fosa? Ara, doncs, penseu bé el que cal fer.” 18.15 Ells es van desviar i van entrar a la casa del levita, a la hisenda de Micà, i el van saludar. 18.16 Mentrestant, els sis-cents homes dels fills de Dan, amb les armes preparades, es van situar a l’entrada de la porta. 18.17 Els cinc homes que havien anat a explorar la terra van entrar dins i van agafar la imatge, l’efod, els terafim i l’estàtua de fosa, mentre el sacerdot era davant la porta d’entrada amb els sis-cents homes armats. 18.18 Quan aquells cinc van entrar a la casa de Micà i van agafar la imatge, l’efod, els terafim i l’estàtua de fosa, el sacerdot els digué: “Què feu?” 18.19 Ells li van contestar: “Calla. Tapa’t la boca i vine amb nosaltres, i ens faràs de pare i sacerdot. Què és millor per a tu: ser sacerdot de la casa d’un sol home o ser-ho d’una tribu i d’un clan a Israel?” 18.20 Això va complaure força el sacerdot, i agafant l’efod, els terafim i la imatge es va posar enmig de la gent. 18.21 Després, donant mitja volta, van iniciar la marxa, posant al davant seu les dones, la mainada, el bestiar i els bagatges. 18.22 Ja s’havien allunyat de la casa de Micà quan la gent que vivia a les cases veïnes es va aplegar i van perseguir els fills de Dan. 18.23 Com que anaven cridant contra els fills de Dan, aquests es van girar i digueren a Micà: “Què et passa, que has aplegat tanta gent?” 18.24 Ell va contestar: “M’heu pres el déu que jo havia fet, i, a més, el sacerdot. Us n’aneu, i a mi, què em queda? I encara em pregunteu què em passa?” 18.25 Però els fills de Dan li van replicar: “No alcis tant la veu contra nosaltres, no sigui que alguns dels homes, irritats, us ataquin i perdis la teva vida i la vida de la teva família.” 18.26 Els fills de Dan van seguir el seu camí, i Micà, veient que ells eren més forts que no pas ell, va donar mitja volta i va tornar a casa seva. 18.27 D’aquesta manera es van apoderar d’allò que Micà havia fabricat, juntament amb el sacerdot que tenia, i van marxar contra Laix, un poble tranquil i confiat. El van passar a fil d’espasa i van calar foc a la ciutat. 18.28 No hi havia ningú que el pogués defensar, perquè la ciutat era lluny de Sidó i no tenien tractes amb ningú. Era situada a la vall de Bet-Rehob. Després van reconstruir la ciutat i s’hi van quedar a viure. 18.29 A la ciutat la van anomenar Dan, en record del seu avantpassat, que es deia així, nascut a Israel. Antigament, però, el nom de la ciutat era Laix. 18.30 Els fills de Dan van erigir aquella imatge per al seu culte, i Jehonatan, fill de Guerxom, nét de Moisès, junt amb els seus fills, van ser sacerdots de la tribu dels danites fins al dia de la deportació del país. 18.31 Així, la imatge que Micà havia fabricat, la van tenir instal·lada per al seu culte durant tot el temps que el santuari de Déu estigué a Siló.

Jutges 19

19.1 Succeí per aquell temps, quan a Israel encara no hi havia rei, que un levita que residia temporalment a la part interior de la serralada d’Efraïm havia pres per concubina una dona de Betlem de Judà. 19.2 Però la seva concubina, per haver-li estat infidel, el va deixar i se’n va anar a viure a casa del seu pare, a Betlem de Judà, i s’hi va estar per espai de quatre mesos. 19.3 Llavors el seu marit es va decidir a anar-la a buscar i a parlar-li afectuosament per fer-la tornar. Hi va anar amb el seu criat i amb un parell d’ases. Ella el va fer entrar a casa del seu pare, i quan el pare de la noia el veié, el va rebre joiós. 19.4 El seu sogre, el pare de la noia, va insistir que es quedés amb ell tres dies. Van menjar i beure i s’hi van hostatjar. 19.5 El quart dia, es va llevar de matinada i es disposava a marxar, però el pare de la noia digué al seu gendre: “Reconforta’t amb un mos de pa, i després marxareu.” 19.6 Es van asseure, doncs, i van menjar i beure els dos junts. Aleshores el pare de la noia digué a l’home: “Et prego que acceptis de passar la nit aquí, que això et farà bé.” 19.7 Tot i així, l’home es va alçar disposat a marxar, però el seu sogre va insistir i ell va acceptar de passar la nit allà. 19.8 Quan al matí del dia cinquè es va llevar per marxar, el pare de la noia li digué: “Et prego que et reconfortis i esperis fins que el dia declini.” I van menjar tots dos junts. 19.9 Quan l’home es disposava a marxar amb la seva concubina i el criat, el seu sogre, el pare de la noia, li digué: “Mira, ja comença a ser tard i aviat serà de nit, us prego que passeu la nit aquí. Ja que el dia declina, pernocteu aquí i estigues tranquil; demà us llevareu aviat per emprendre la marxa i podràs tornar a casa teva.” 19.10 Però l’home no va acceptar de passar la nit allà; es va alçar i emprengué el camí; va arribar a les envistes de Jebús, és a dir, Jerusalem, amb els dos ases albardats i amb la seva concubina. 19.11 Quan eren prop de Jebús, el dia ja declinava, i el criat digué al seu amo: “Anem, si et sembla bé, i desviem-nos cap a aquesta ciutat dels jebuseus; i ens hi allotjarem.” 19.12 Però l’amo li respongué: “No ens hem d’aturar en una ciutat de gent estranya, que no són israelites, sinó que seguirem cap a Guibà.” 19.13 El criat va dir: “Anem, doncs, i acostem-nos a un d’aquells poblats, i podrem passar la nit a Guibà o a Ramà.” 19.14 Van passar de llarg, seguint endavant, i quan eren prop de Guibà de Benjamí el sol es va pondre. 19.15 Llavors es van desviar per passar la nit a Guibà. Quan van ser a dins, el levita es va quedar assegut a la plaça, perquè no hi hagué ningú que els donés acolliment a casa seva per passar-hi la nit. 19.16 Al capvespre vingué un vell que tornava de la feina del camp. Era de la serralada d’Efraïm, però vivia com a foraster a Guibà, mentre que la gent d’aquell indret eren benjaminites. 19.17 Aquest, alçant la vista, veié el vianant a la plaça de la ciutat, i li preguntà: “On vas i d’on véns?” 19.18 Ell respongué: “Estem de pas; de Betlem de Judà anem cap a la part interior de la serralada d’Efraïm, d’on sóc jo. Vaig anar a Betlem de Judà, però ara torno a la casa del Senyor, i no hi ha ningú que em vulgui hostatjar, 19.19 Tot i que tenim palla i farratge per als nostres ases, i també pa i vi per a mi, per a la teva serventa i per al criat dels teus servents. No ens fa falta res.” 19.20 Llavors el vell digué: “La pau sigui amb tu! Només a càrrec meu anirà tot el que necessitis, però no has de passar la nit a la plaça.” 19.21 Els va dur a casa seva, va donar pinso als ases, i després ells es van rentar els peus i es van posar a menjar i beure. 19.22 Mentre ells refeien les forces van venir uns homes de la ciutat, una gent malvada, que van rodejar la casa i, trucant fort a la porta, es van dirigir al vell, l’amo de la casa, tot cridant: “Fes sortir aquest home que ha entrat a casa teva, que volem jeure amb ell.” 19.23 L’amo de la casa va sortir a fora i els digué: “No, germans meus, si us plau, no feu cap maldat. Ja que aquest home s’ha acollit a casa meva, no cometeu aquesta infàmia. 19.24 Mireu, faré sortir la meva filla verge i la concubina d’ell, i si us sembla bé, humilieu-les i feu amb elles el que us sembli, però a aquest home no li feu una cosa tan infamant.” 19.25 Però aquells homes no volien escoltar-lo. Llavors el levita va agafar la seva concubina i els la va treure fora. Ells la van violar i van abusar d’ella tota la nit, fins a l’endemà. A la matinada la van deixar estar. 19.26 A trenc d’alba, la dona va arribar i es va deixar caure a terra davant la porta de la casa de l’home on era el seu amo, fins que va ser de dia. 19.27 Al matí, quan el seu amo es va llevar i obria la porta per continuar el viatge, veié la dona, la seva concubina, caiguda a l’entrada de la casa amb les mans al llindar. 19.28 Ell li digué: “Alça’t i marxem.” Però ja no obtingué resposta. Llavors l’home la va carregar damunt l’ase i emprengué el camí cap al seu lloc. 19.29 Quan van ser a casa seva, va agafar un ganivet i va esquarterar el cadàver de la seva concubina, membre per membre, en dotze trossos, i ho envià per tot el territori d’Israel. 19.30 I tots els qui ho veien exclamaven: “Mai no s’ha fet ni s’ha vist una cosa semblant des del dia que els fills d’Israel van pujar d’Egipte fins al dia d’avui. Penseu-hi, preneu consell i decidiu.”

Jutges 20

20.1 Llavors tots els fills d’Israel van sortir, des de Dan fins a Beerxeba i del país de Galaad, i com un sol home es van congregar davant el Senyor, a Mispà. 20.2 Es van presentar a l’assemblea del poble de Déu els caps de tot el poble i totes les tribus d’Israel, en nombre de quatre-cents mil homes d’infanteria, armats d’espasa. 20.3 I els benjaminites van saber que els fills d’Israel havien pujat a Mispà. Els fills d’Israel preguntaren: “Digueu: Com ha estat comès aquest crim?” 20.4 El levita, marit de la dona assassinada, respongué: “Vaig arribar amb la meva concubina a Guibà de Benjamí per passar la nit, 20.5 i els homes de Guibà es van alçar contra mi. Durant la nit van rodejar la casa amb intenció de matar-me, i van violar la meva concubina fins que va morir. 20.6 Jo vaig agafar la meva concubina, la vaig esquarterar i vaig enviar-la per tot el territori de l’heretatge d’Israel, perquè havien comès una atrocitat infamant a Israel. 20.7 Aquí hi sou tots, fills d’Israel: delibereu i preneu aquí mateix una decisió.” 20.8 Tot el poble es va alçar com un sol home i van dir: “Cap de nosaltres no es retirarà a la seva tenda; ningú no tornarà a casa seva, 20.9 sinó que el que hem de fer ara amb Guibà és atacar-la. Segons determini la sort, 20.10 triarem d’entre totes les tribus d’Israel deu homes de cada cent, cent de cada mil i mil de cada deu mil, perquè vagin a buscar queviures per a l’exèrcit, a fi que apliquem a Guibà de Benjamí el que mereix la vilesa que ha comès contra Israel.” 20.11 Així van aplegar-se tots els israelites contra la ciutat, units com un sol home. 20.12 Les tribus d’Israel van enviar emissaris a totes les famílies de Benjamí a dir-los: “Quina maldat és aquesta que s’ha comès entre vosaltres? 20.13 Doneu-nos aquests malvats de Guibà perquè els ajusticiem i esborrem d’Israel la maldat.” Però els benjaminites no van voler escoltar les raons dels seus germans, els fills d’Israel, 20.14 sinó que tots els benjaminites de les poblacions es van aplegar a Guibà, per sortir a lluitar contra els fills d’Israel. 20.15 Aquell dia es va fer el recompte dels fills de Benjamí vinguts de les poblacions, i eren vint-i-sis mil homes armats d’espasa, sense comptar els ciutadans de Guibà, que eren set-cents homes escollits. 20.16 Entre tota aquella tropa hi havia set-cents homes experts, esquerrans, tots ells capaços de llançar una pedra amb la fona contra un cabell, sense fallar el tret. 20.17 També van fer el recompte els fills d’Israel, a part dels benjaminites, i eren quatre-cents mil homes armats d’espasa; tots ells eren experts guerrers. 20.18 Llavors els fills d’Israel es van alçar i van pujar a Betel per consultar Déu, i preguntaren: “Qui de nosaltres pujarà primer per lluitar contra Benjamí?” I el Senyor respongué: “Judà serà el primer.” 20.19 Els fills d’Israel es van llevar de matinada i van acampar davant Guibà. 20.20 Els homes d’Israel van sortir a la batalla contra Benjamí i es van arrenglerar en ordre de combat davant Guibà, 20.21 però els homes de Benjamí van sortir de la ciutat i van destrossar els israelites, causant-los vint-i-dues mil baixes aquell dia. 20.22 L’exèrcit d’Israel es va refer i va tornar a arrenglerar-se en ordre de batalla al mateix lloc on s’havia situat el primer dia. 20.23 Perquè els fills d’Israel havien pujat a lamentar-se davant el Senyor tota la tarda, i van consultar el Senyor i digueren: “¿Hem de tornar a enfrontar-nos en combat amb els fills de Benjamí, el nostre germà?”, i el Senyor havia respost: “Aneu contra ells.” 20.24 Per això els fills d’Israel van enfrontar-se amb els fills de Benjamí el segon dia. 20.25 Però els benjaminites van sortir al seu encontre des de Guibà, aquella segona jornada, i altre cop van destrossar els fills d’Israel deixant-ne per terra divuit mil, tots ells armats d’espasa. 20.26 Llavors tots els fills d’Israel, amb el poble sencer, van pujar fins a Betel, i allà van lamentar-se asseguts davant el Senyor; aquell dia van fer dejuni fins al vespre, i van oferir holocaustos i ofrenes pacífiques davant el Senyor. 20.27 Els fills d’Israel van consultar el Senyor, perquè en aquells temps l’Arca del Pacte de Déu era allà, 20.28 i Pinhàs, fill d’Eleazar, fill d’Aaron, ministrava davant d’ella, en aquells dies. Van preguntar: “¿Hem de tornar a enfrontar-nos en combat contra els fills de Benjamí, el nostre germà, o hem de desistir?” I el Senyor respongué: “Aneu-hi, que demà els posaré a les vostres mans.” 20.29 Llavors els israelites van posar emboscades al voltant de Guibà. 20.30 I el tercer dia van pujar els fills d’Israel contra els benjaminites i es van arrenglerar en ordre de combat contra Guibà, com les altres vegades. 20.31 Llavors els fills de Benjamí van sortir contra el poble, atrets fora de la ciutat, i van començar a matar gent del poble com les altres vegades, pels camins que pugen l’un de Betel i l’altre de Guibà, pel camp. Caigueren uns trenta homes d’Israel. 20.32 Els fills de Benjamí pensaven: “Estan derrotats davant nostre, com la primera vegada”, però els fills d’Israel havien ordenat: “Farem com que fugim, a fi d’allunyar-los de la ciutat cap als camins.” 20.33 Llavors tots els homes d’Israel es van alçar del seu lloc i es van posar en ordre de batalla a Baal-Tamar, mentre que els emboscats d’Israel es van llançar fora del seu amagatall des de la plana de Guibà. 20.34 Van anar contra Guibà deu mil homes escollits de tot Israel. La batalla es va endurir, però els benjaminites no s’adonaven del desastre que els queia al damunt. 20.35 El Senyor va derrotar Benjamí davant d’Israel, de manera que els israelites van matar aquell dia vint-i-cinc mil cent homes de Benjamí, tots ells armats d’espasa. 20.36 Els fills de Benjamí s’adonaren que eren derrotats, perquè els fills d’Israel havien cedit terreny als benjaminites confiant en l’emboscada que havien preparat contra Guibà. 20.37 Llavors els emboscats, de sobte, es van llançar contra Guibà, es van desplegar i van passar tota la ciutat a fil d’espasa. 20.38 Els fills d’Israel havien convingut amb els de l’emboscada que aquests aixecarien com a senyal una gran fumera des de la ciutat. 20.39 Quan els homes d’Israel van fugir del combat i els de Benjamí van començar a causar baixes entre els homes d’Israel, matant uns trenta homes, els de Benjamí van pensar: “De segur que quedaran derrotats davant nostre, com en la primera batalla.” 20.40 Però aleshores va començar a pujar des de la ciutat la columna de fum, i quan els benjaminites es van girar a mirar enrere veieren que tota la ciutat pujava cap al cel en flames. 20.41 Els homes d’Israel, llavors, van donar mitja volta, i als benjaminites els va entrar pànic, en adonar-se del desastre que els queia al damunt. 20.42 I van fugir davant dels homes d’Israel en direcció al camí del desert, però el combat els va atrapar, perquè els de les ciutats els destruïen, agafant-los al mig. 20.43 Així van encerclar els benjaminites, els van perseguir sense descans i els van derrotar fins a les envistes de Guibà, al cantó oriental. 20.44 Així van caure divuit mil homes dels benjaminites, tots ells guerrer valents. 20.45 Dels homes que van fugir cap al desert, vers la Roca de Rimmon, els israelites en van arreplegar uns cinc mil pels camins, mentre perseguien els benjaminites de prop fins a Guidom, en què causaren encara dues mil baixes. 20.46 El total de caiguts de Benjamí aquell dia va ser de vint-i-cinc mil homes armats d’espasa, tots ells guerrers valents. 20.47 Però sis-cents homes dels que van fugir aconseguiren escapar al desert, a la Roca de Rimmon, i s’hi van quedar durant quatre mesos. 20.48 Després els israelites van tornar enrere contra els fills de Benjamí i van passar a fil d’espasa tant els homes de cada ciutat com el bestiar i tot el que van trobar. A més, van calar foc a totes les poblacions que trobaven al pas.

Jutges 21

21.1 Els homes d’Israel havien fet aquest jurament, a Mispà: “Ningú de nosaltres no ha de donar la seva filla per muller a un benjaminita.” 21.2 Per això el poble va anar a Betel, i es va estar allà, davant Déu, fins al vespre, cridant i plorant amb grans planys; 21.3 i exclamaven: “Per què, Senyor, Déu d’Israel, ens ha passat això: que avui desaparegui una tribu a Israel?” 21.4 L’endemà, quan el poble es va llevar, van edificar allà un altar i van oferir holocaustos i ofrenes pacífiques. 21.5 I els fills d’Israel digueren: “Qui és d’entre totes les tribus d’Israel que no va assistir a l’assemblea davant el Senyor?” Perquè s’havia fet un jurament solemne contra qui no pugés davant el Senyor, a Mispà, en aquests termes: “Serà mort sense remissió.” 21.6 I, compadits els israelites del seu germà Benjamí, deien: “Avui ha estat extirpada una de les tribus d’Israel! 21.7 Què hem de fer amb els supervivents, pel que fa a les dones, ja que nosaltres hem jurat pel Senyor de no donar-los les nostres filles per mullers?” 21.8 Llavors van preguntar: “Qui és d’entre totes les tribus d’Israel que no va assistir a l’assemblea davant el Senyor, a Mispà?” I va resultar que cap dels homes de Javeix-Galaad no havia anat al campament, a l’assemblea, 21.9 ja que, quan van passar llista, allà no hi havia ningú dels habitants de Javeix-Galaad. 21.10 Llavors l’assemblea va enviar-hi dotze mil homes d’entre els més valents amb aquesta ordre: “Aneu i mateu a fil d’espasa els habitants de Javeix-Galaad, fins i tot les dones i les criatures. 21.11 Si bé cal que observeu això: Consagreu a l’extermini tots els homes i totes les dones que hagin tingut relacions maritals, però deixareu viure les donzelles.” I així ho van fer. 21.12 Entre els habitant de Javeix-Galaad van trobar quatre-centes noies verges que no havien tingut relacions maritals, i les van portar al campament a Siló, situat a la terra de Canaan. 21.13 Després, tota la congregació va enviar emissaris que parlamentessin amb els fills de Benjamí refugiats a la Roca de Rimmon i els proposessin fer les paus. 21.14 Llavors els benjaminites van tornar, i els israelites els van donar les dones que havien deixat en vida de les dones de Javeix-Galaad, però no n’hi hagué per a tots. 21.15 El poble sentia compassió per Benjamí, perquè el Senyor havia deixat un buit en les tribus d’Israel. 21.16 Els ancians de la congregació digueren: “Com ho farem per donar esposes als restants? Ja que les dones de Benjamí han estat exterminades.” 21.17 I digueren: “Cal una heretat per als supervivents de Benjamí, a fi que no desaparegui d’Israel una tribu. 21.18 Nosaltres, però, no podem donar-los les filles nostres per esposes, perquè els fills d’Israel han jurat: Maleït sigui aquell qui doni una muller a Benjamí.” 21.19 Llavors van pensar: “Aviat serà la festa anual del Senyor a Siló, que és al nord de Betel, per la part oriental del camí que puja de Betel a Siquem, i al sud de Lebonà.” 21.20 I van donar aquesta ordre als fills de Benjamí: “Aneu i embosqueu-vos a les vinyes. 21.21 Estigueu a l’aguait i, quan les filles de Siló hagin sortit a ballar en grups, sortiu vosaltres de les vinyes, rapteu cadascú una noia d’entre les filles de Siló, i marxeu al territori de Benjamí. 21.22 Si vénen els seus pares o els seus germans a fer-nos alguna reclamació, els direm: “Feu-nos la mercè pel que fa a ells, ja que nosaltres no els hem pogut aconseguir en la guerra una dona per a cadascun; a més, no sou vosaltres qui les heu donades, altrament ara seríeu culpables.” 21.23 Així ho van fer els benjaminites, i, segons els que eren, van prendre muller d’entre les balladores que van raptar. Després van tornar a la seva heretat, van reconstruir els pobles i s’hi van instal·lar. 21.24 També els fills d’Israel van marxar al mateix temps, cadascú a la seva tribu i al seu clan. Així partiren d’allà cadascú a la seva heretat. 21.25 En aquella època no hi havia rei a Israel; tothom feia allò que li semblava correcte.

Rut 1

1.1 Succeí, a l’època que governaven els jutges, que hi hagué fam en el país, i un home de Betlem de Judà va marxar, amb la seva dona i els seus dos fills, a viure temporalment als camps de Moab. 1.2 Aquell home es deia Elimèlec, la seva dona, Noemí i els dos fills, Mahlon i Quilion. Eren efratites de Betlem de Judà. Arribats als camps de Moab, s’hi van establir. 1.3 Quan Elimèlec, el marit de Noemí, va morir, ella es va quedar sola amb els dos fills. 1.4 Aquests es van casar amb dones moabites; el nom de l’una era Orpà, i el de l’altra, Rut. Van viure allà uns deu anys. 1.5 Després van morir Mahlon i Quilion, i la dona es va quedar sense fills i sense marit. 1.6 Aleshores ella va decidir de tornar dels camps de Moab al seu país, amb les seves dues nores, perquè havia sentit dir que el Senyor havia visitat el seu poble i els donava pa. 1.7 Va sortir, doncs, acompanyada de les seves dues nores, del lloc on havia viscut; i emprengué el camí per tornar a la terra de Judà. 1.8 Però digué a les seves dues nores: “Aneu, torneu cadascuna a la casa de la vostra mare, i que el Senyor sigui bondadós amb vosaltres, tal com vosaltres ho heu estat amb els difunts i amb mi. 1.9 Que el Senyor us concedeixi a totes dues de trobar una vida tranquil•la a casa d’un nou marit.” Les va besar, i elles es van posar a plorar; 1.10 i li digueren: “No; tornarem amb tu al teu poble.” 1.11 Però Noemí els va dir: “Torneu-vos-en, filles meves. Per què voleu venir amb mi? Que potser tinc més fills a les entranyes que puguin ser marits vostres? 1.12 Torneu-vos-en, filles meves, que jo ja sóc massa vella per a prendre marit. I, si digués que encara tinc esperances, que aquesta mateixa nit estaré amb un espòs, i fins si arribés a tenir fills, 1.13 ¿esperaríeu fins que fossin grans i, per causa meva, us estaríeu de casar-vos? No, filles meves; que ja estic prou afligida per vosaltres perquè la mà del Senyor s’ha alçat contra mi.” 1.14 Elles van esclatar en plors altra vegada. I Orpà va donar el bes de comiat a la seva sogra i se’n tornà al seu poble, però Rut es va quedar amb ella. 1.15 Llavors Noemí digué: “Mira, la teva cunyada se n’ha tornat al seu poble i als seus déus; torna-te’n amb ella.” 1.16 Rut li replicà: “No m’insisteixis que et deixi ni que me’n vagi del teu costat, perquè allà on tu vagis, allà aniré jo; allà on tu visquis, allà viuré jo. El teu poble serà el meu poble, i el teu Déu serà el meu Déu. 1.17 On tu moris, moriré jo, i allà seré enterrada. Que el Senyor em castigui amb severitat si no és només la mort qui em separi de tu.” 1.18 Veient que s’obstinava a acompanyar-la, Noemí no va insistir més. 1.19 Van caminar juntes fins a arribar a Betlem, i, quan van entrar-hi, tota la població es va alterar a causa d’ella; i deien les dones: “¿No és Noemí, aquesta?” 1.20 Però ella respongué: “No em digueu Noemí (dolcesa); digueu-me Marà (amargor), perquè l’Omnipotent m’ha ben amargat. 1.21 Plena vaig marxar i el Senyor m’ha fet tornar buida. Per què m’heu de dir Noemí, si el Senyor ha testificat contra mi, i m’ha afligit l’Omnipotent?” 1.22 Així va retornar Noemí amb Rut, la seva nora, des dels camps de Moab. I van arribar a Betlem quan començava la sega de l’ordi.

Rut 2

2.1 Noemí tenia un parent per part del seu marit, un home molt ric, de la família d’Elimèlec, que es deia Booz. 2.2 Rut, la moabita, digué a Noemí: “Aniré, si et sembla bé, al camp a espigolar darrere algú que m’ho permeti.” Ella respongué: “Vés-hi, filla meva.” 2.3 Rut hi va anar i, en arribar, es va posar a espigolar darrere els segadors. Per atzar tingué la sort d’entrar en un camp propietat de Booz, que era parent d’Elimèlec. 2.4 Amb això que Booz va arribar de Betlem i va saludar els segadors: “El Senyor sigui amb vosaltres!” Ells li van respondre: “El Senyor et beneeixi!” 2.5 Aleshores Booz va preguntar al mosso encarregat dels segadors: “De qui és aquella noia?” 2.6 El mosso encarregat dels segadors li respongué: “És la noia moabita que va venir amb Noemí des dels camps de Moab. 2.7 Ella ha demanat: ‘Amb el teu permís espigolaré i recolliré entre les garbes darrere els segadors’; i d’ençà que s’hi ha posat, al matí, hi ha estat fins ara, llevat d’una estona que ha reposat a la casa.” 2.8 Llavors Booz digué a Rut: “Escolta, filla meva, no vagis a espigolar en un altre camp ni et moguis d’aquí; uneix-te a les meves criades, 2.9 fixa’t en el camp que estiguin segant i vés amb elles. He ordenat als mossos que no et molestin. I quan tinguis set, vés on hi ha els càntirs i beu del que han pouat els mossos.” 2.10 Ella va inclinar el cap, i postrada a terra li digué: “Com és que he trobat gràcia als teus ulls, que t’interesses per mi, si sóc una estrangera?” 2.11 Booz li va contestar: “M’han explicat exactament tot el que has fet amb la teva sogra després de la mort del teu marit: com has deixat el teu pare, la teva mare i la terra on vas néixer, i has vingut en un poble que abans no coneixies. 2.12 Que el Senyor recompensi la teva acció i que el teu premi sigui complet per part del Senyor, el Déu d’Israel, sota les ales del qual has vingut a abrigar-te.” 2.13 Ella respongué: “Que jo trobi gràcia als teus ulls, senyor meu. Perquè m’has consolat i has parlat cordialment a la teva serventa, tot i que no sigui com una de les teves criades.” 2.14 A l’hora de menjar, Booz li digué: “Vine aquí i menja del nostre pa i suca el teu mos en la vinagreta.” Ella es va asseure al costat dels segadors, i ell li va oferir el gra torrat; ella en va menjar fins a atipar-se i encara li’n va sobrar. 2.15 Quan es va alçar per anar a espigolar, Booz va ordenar als seus mossos: “Deixeu que espigoli fins i tot entre les garbes i no la renyeu. 2.16 També, feu caure expressament algunes espigues de les garbes i deixeu-les perquè ella les reculli, i no la molesteu.” 2.17 Rut va estar espigolant pel camp fins a la tarda; després va desgranar el que havia recollit, que van ser uns vint quilos d’ordi. 2.18 S’ho va carregar, s’ho va emportar al poble i va ensenyar a la seva sogra el que havia recollit. També va treure el que havia guardat després d’atipar-se. 2.19 Noemí li preguntà: “On has espigolat avui? Com has fet tanta feina? Beneït sigui el qui t’ha afavorit!” Llavors Rut va explicar a la seva sogra amb qui havia estat treballant: “L’home amb qui avui he treballat es diu Booz.” 2.20 Llavors Noemí digué a la seva nora: “Beneït sigui el Senyor, que mai no ha negat la seva benvolença ni a vius ni a difunts.” A més afegí: “Aquest home és parent nostre, és un dels nostres rescatadors.” 2.21 Rut, la moabita, encara li digué: “A més m’ha dit: Aplega’t amb les meves criades fins que s’acabi tota la meva sega.” 2.22 I Noemí digué a Rut, la seva nora: “Serà bo, filla meva, que surtis amb les seves criades, no sigui que en el camp d’un altre et maltractin.” 2.23 Es va aplegar, doncs, amb les criades de Booz per espigolar fins que van acabar la sega de l’ordi i del blat, però va seguir vivint amb la seva sogra.

Rut 3

3.1 Noemí digué a la seva nora: “Filla meva, ¿no em pertoca buscar-te un lloc estable perquè siguis feliç? 3.2 Ara bé, aquell Booz, amo de les criades amb les quals has estat, ¿no és parent nostre? Mira, aquest vespre ell venta a l’era de l’ordi. 3.3 Renta’t, doncs, perfuma’t, cobreix-te amb el mantell i baixa a l’era, però no deixis que ell et vegi abans no hagi acabat de menjar i beure. 3.4 Després, quan ell vagi a jeure, fixa’t bé en el lloc on dorm; després hi vas, li destapes els peus i t’hi ajeus. Ell ja t’indicarà el que has de fer.” 3.5 Ella li digué: “Faré tal com dius.” 3.6 Va baixar a l’era i va fer tot el que la seva sogra li havia dit. 3.7 Booz va menjar, va beure i, amb el cor satisfet, va anar a jeure al costat de la pila de gra. Llavors ella s’hi va acostar a poc a poc, li va destapar els peus i s’hi ajagué. 3.8 Cap a mitjanit, l’home va sentir un calfred, es va tombar i veié una dona ajaguda als seus peus, 3.9 i exclamà: “Qui ets tu?” Ella respongué: “Sóc Rut, la teva serventa. Estén damunt la teva servidora la vora del teu mantell, perquè tu ets el meu rescatador.” 3.10 Ell li digué: “Beneïda siguis del Senyor, filla meva. Aquest darrer acte de pietat filial és millor que el primer, perquè no vas darrere de cap jove, ni pobre ni ric. 3.11 Per tant, filla meva, no et preocupis, que tot el que em dius jo ho faré amb tu, perquè tota l’assemblea del meu poble sap prou bé que tu ets una dona virtuosa. 3.12 Ara bé, tot i que és cert que sóc un rescatador teu, encara n‘hi ha un altre de parentiu més pròxim que jo. 3.13 Reposa tranquil•la aquesta nit, i si demà ell et vol rescatar, millor que millor, que et rescati ell; però si no et vol rescatar, pel Senyor Etern que llavors et rescataré jo. Ara descansa fins al matí.” 3.14 Ella va jeure als seus peus fins que va ser de dia, després es va llevar quan encara ningú no podia ser reconegut, perquè ell havia dit: “Que ningú no sàpiga que una dona ha vingut a l’era.” 3.15 I li digué: “Acosta el mantell que dus a sobre i estén-lo.” Ella el va estendre i ell l’hi va omplir de sis mesures d’ordi. Les hi carregà al damunt i va marxar al poble. 3.16 Quan ella va arribar a casa de la seva sogra, aquesta li va preguntar: “Com t’ha anat, filla meva?” Rut li va explicar tot el que aquell home havia fet per ella. 3.17 I afegí: “M’ha donat aquestes sis mesures d’ordi, i m’ha dit: No tornis a casa la teva sogra amb les mans buides.” 3.18 Noemí digué: “Estigues tranquil•la, filla meva, fins que sàpigues com anirà la cosa, perquè aquest home no descansarà fins que no acabi l’afer avui mateix.”

Rut 4

4.1 Booz va pujar a la porta de la ciutat, i s’hi estava assegut quan va coincidir a passar el parent aquell de qui havia parlat, i li digué: “Ei, tu, atura’t i seu aquí.” Aquell es va aturar i va asseure’s. 4.2 Després va cridar deu homes dels ancians del poble i els digué: “Seieu aquí”, i ells es van asseure. 4.3 Llavors va dir al rescatador: “Noemí, que ha tornat dels camps de Moab, posa en venda la parcel·la del camp que era del nostre parent Elimèlec. 4.4 Jo he pensat comunicar-t’ho per dir-te, davant de tots els aquí presents: “Compromet-te a comprar-la aquí, davant els ancians del poble. Si tu vols rescatar, rescata; però si no ho vols, declara-m’ho, que tu ets el primer rescatador, i jo després de tu.” Ell respongué: “Jo rescataré.” 4.5 Llavors Booz li digué: “El dia que adquireixis el camp de mans de Noemí, hauràs d’adquirir també Rut, la moabita, muller del difunt, per tal de perpetuar el nom del difunt sobre la seva herència.” 4.6 L’altre va contestar: “No puc fer el rescat, perquè perjudicaria la meva pròpia heretat. Rescata tu el que jo havia de rescatar, que jo no puc fer-ho.” 4.7 Antigament, a Israel, pel que fa als rescats i a les permutes, per confirmar qualsevol tracte, l’un es treia el calçat i el donava a l’altre. Així es testificava a Israel. 4.8 Aquell home, doncs, digué a Booz: “Adquireix-ho tu”, i li va donar el calçat. 4.9 Booz digué als ancians i a tot el poble: “Vosaltres sou testimonis que avui adquireixo tot el que era d’Elimèlec, tot el que era de Quilion i de Mahlon, de mans de Noemí. 4.10 També adquireixo Rut, la moabita, muller de Mahlon, a fi que sigui la meva muller, perquè el nom del difunt es perpetuï sobre la seva propietat i no sigui esborrat d’entre els seus germans ni de la porta del seu poble: vosaltres en sou testimonis el dia d’avui.” 4.11 I tot el poble present a la porta i els ancians van dir: “En som testimonis. Que el Senyor faci que la dona que va a entrar a casa teva es pugui comparar amb Raquel i Lia, que entre les dues van edificar la casa d’Israel. Fes-te poderós a Efrata i sigues famós a Betlem! 4.12 Que la teva casa esdevingui com la casa de Peres, el fill que Tamar infantà a Judà, per la posteritat que el Senyor et doni d’aquesta noia.” 4.13 Així Booz va prendre Rut per muller i es va unir a ella, i el Senyor la va fer concebre i va infantar un fill. 4.14 Llavors les dones deien a Noemí: “Beneït sigui el Senyor, que no t’ha deixat avui sense rescatador. Que el seu nom sigui proclamat a Israel! 4.15 Per a tu serà el consol de la teva vida i el sosteniment de la teva vellesa, perquè l’ha infantat la teva nora que tant t’estima, ella que per a tu és millor que set fills.” 4.16 Noemí prenia el nen, se’l posava a la falda i li feia de mainadera. 4.17 I les veïnes li van posar un nom, perquè deien: “Li ha nascut un fill a Noemí”, i el van anomenar Obed. Aquest va ser el pare de Jessè, pare de David. 4.18 Aquestes són les generacions de Peres: Peres va engendrar Hesron, 4.19 Hesron va engendrar Ram, Ram va engendrar Amminadab, 4.20 Amminadab va engendrar Nahxon, Nahxon va engendrar Salmon, 4.21 Salmon va engendrar Booz, Booz va engendrar Obed, 4.22 Obed va engendrar Jessè, i Jessè va engendrar David.

1 Samuel 1

1.1 Hi havia un home de Ramà, sufita, de la serralada d’Efraïm, anomenat Elcanà, fill de Jeroham, fill d’Elihú, fill de Tohu, fill de Suf, d’Efraïm. 1.2 Tenia dues dones: l’una es deia Anna i l’altra es deia Peninnà. Peninnà tenia fills, però Anna no en tenia. 1.3 Cada any, aquell home pujava des de la seva ciutat a Siló, on els dos fills d’Elí, Ofní i Pinhàs, eren sacerdots del Senyor Etern, per adorar i oferir sacrificis al Senyor de l’univers. 1.4 El dia que Elcanà oferia el seu sacrifici, repartia a Peninnà, la seva muller, i a tots els seus fills i filles, porcions del sacrifici. 1.5 A Anna, però, li’n donava una porció doble, perquè ell estimava Anna, encara que el Senyor li havia impedit de concebre. 1.6 La seva rival la mortificava, humiliant-la a fi d’exasperar-la, perquè el Senyor li havia impedit de tenir fills. 1.7 Això passava tots els anys; cada vegada que pujaven a la casa del Senyor, la mortificava; i, per aquesta causa, Anna plorava i no volia menjar. 1.8 Llavors Elcanà, el seu marit, li deia: “Per què plores i no menges? Per què tens tanta tristesa al cor? No sóc jo, per a tu, millor que no pas deu fills?” 1.9 Un dia, després de l’àpat sagrat a Siló, Anna es va alçar i es presentà davant el Senyor, mentre Elí, el sacerdot del Senyor, s’estava assegut al setial a prop del llindar de la porta del temple del Senyor. 1.10 Ella, amb l’ànima compungida, es va posar a pregar al Senyor plorant desconsoladament, 1.11 i li va fer una prometença: “Senyor de l’univers, si et dignes mirar l’aflicció de la teva serventa, si et recordes de mi, si no deixes oblidada la teva serventa i em concedeixes un fill mascle, jo el consagraré de per vida al Senyor, i mai no passarà la navalla per sobre el seu cap.” 1.12 Mentre ella allargava la seva pregària davant el Senyor, Elí es fixava en la seva boca. 1.13 Com que Anna pregava interiorment, i, si bé es movien els seus llavis, la veu no se li sentia, Elí va pensar que anava beguda, 1.14 i li digué: “Fins quan et durarà la borratxera? Vés a treure el vi que portes!” 1.15 Però Anna li replicà: “No, senyor meu, sóc una dona d’esperit angoixat. No he begut vi ni cap beguda fermentada, sinó que he vessat la meva ànima davant el Senyor. 1.16 No prenguis la teva serventa per una dona perversa, perquè és per la meva gran pena i aflicció que he parlat fins ara.” 1.17 Elí li digué: “Vés en pau. I que el Déu d’Israel et concedeixi la mercè que li has demanat.” 1.18 Ella li respongué: “Que la teva servidora trobi gràcia als teus ulls.” I la dona se’n va anar pel seu camí. Després va menjar, i el seu aspecte va canviar. 1.19 L’endemà va matinar i, després d’adorar el Senyor, van emprendre el retorn cap a casa seva, a Ramà. Quan Elcanà es va unir amb la seva muller Anna, el Senyor es va recordar d’ella. 1.20 Acomplert el temps de l’embaràs, Anna va infantar un fill, i li va posar el nom de Samuel, perquè deia: “L’he demanat al Senyor.” 1.21 Aquell home, Elcanà, va pujar amb tota la seva família per oferir al Senyor el sacrifici anual i complir la promesa. 1.22 Però Anna no va pujar, sinó que digué al seu marit: “Quan hagi deslletat l’infant, aleshores jo mateixa el portaré perquè sigui presentat davant el Senyor i perquè es quedi allà per sempre.” 1.23 Elcanà, el seu marit, li respongué: “Fes el que et sembli millor. Espera’t fins que l’hagis deslletat i que el Senyor compleixi la seva paraula.” La dona es va quedar i va criar el seu infant fins que el va deslletar. 1.24 Quan l’hagué deslletat, se l’endugué amb ella, amb un vedell de tres anys, una mesura de farina i un bot de vi, i ho va portar a la casa del Senyor, a Siló, quan el noi encara era un infant. 1.25 Van sacrificar el vedell i van portar el noi a Elí. 1.26 I ella digué: “Escolta, senyor meu: tan cert com que tu vius, senyor meu, que jo sóc aquella dona que vaig estar aquí davant teu implorant al Senyor. 1.27 Pregava per aquest nen, i el Senyor m’ha concedit la mercè que li vaig demanar. 1.28 Per això el dedico al Senyor: li estarà dedicat tots els dies de la seva vida.” I va adorar el Senyor.

1 Samuel 2

1.1 Hi havia un home de Ramà, sufita, de la serralada d’Efraïm, anomenat Elcanà, fill de Jeroham, fill d’Elihú, fill de Tohu, fill de Suf, d’Efraïm. 1.2 Tenia dues dones: l’una es deia Anna i l’altra es deia Peninnà. Peninnà tenia fills, però Anna no en tenia. 1.3 Cada any, aquell home pujava des de la seva ciutat a Siló, on els dos fills d’Elí, Ofní i Pinhàs, eren sacerdots del Senyor Etern, per adorar i oferir sacrificis al Senyor de l’univers. 1.4 El dia que Elcanà oferia el seu sacrifici, repartia a Peninnà, la seva muller, i a tots els seus fills i filles, porcions del sacrifici. 1.5 A Anna, però, li’n donava una porció doble, perquè ell estimava Anna, encara que el Senyor li havia impedit de concebre. 1.6 La seva rival la mortificava, humiliant-la a fi d’exasperar-la, perquè el Senyor li havia impedit de tenir fills. 1.7 Això passava tots els anys; cada vegada que pujaven a la casa del Senyor, la mortificava; i, per aquesta causa, Anna plorava i no volia menjar. 1.8 Llavors Elcanà, el seu marit, li deia: “Per què plores i no menges? Per què tens tanta tristesa al cor? No sóc jo, per a tu, millor que no pas deu fills?” 1.9 Un dia, després de l’àpat sagrat a Siló, Anna es va alçar i es presentà davant el Senyor, mentre Elí, el sacerdot del Senyor, s’estava assegut al setial a prop del llindar de la porta del temple del Senyor. 1.10 Ella, amb l’ànima compungida, es va posar a pregar al Senyor plorant desconsoladament, 1.11 i li va fer una prometença: “Senyor de l’univers, si et dignes mirar l’aflicció de la teva serventa, si et recordes de mi, si no deixes oblidada la teva serventa i em concedeixes un fill mascle, jo el consagraré de per vida al Senyor, i mai no passarà la navalla per sobre el seu cap.” 1.12 Mentre ella allargava la seva pregària davant el Senyor, Elí es fixava en la seva boca. 1.13 Com que Anna pregava interiorment, i, si bé es movien els seus llavis, la veu no se li sentia, Elí va pensar que anava beguda, 1.14 i li digué: “Fins quan et durarà la borratxera? Vés a treure el vi que portes!” 1.15 Però Anna li replicà: “No, senyor meu, sóc una dona d’esperit angoixat. No he begut vi ni cap beguda fermentada, sinó que he vessat la meva ànima davant el Senyor. 1.16 No prenguis la teva serventa per una dona perversa, perquè és per la meva gran pena i aflicció que he parlat fins ara.” 1.17 Elí li digué: “Vés en pau. I que el Déu d’Israel et concedeixi la mercè que li has demanat.” 1.18 Ella li respongué: “Que la teva servidora trobi gràcia als teus ulls.” I la dona se’n va anar pel seu camí. Després va menjar, i el seu aspecte va canviar. 1.19 L’endemà va matinar i, després d’adorar el Senyor, van emprendre el retorn cap a casa seva, a Ramà. Quan Elcanà es va unir amb la seva muller Anna, el Senyor es va recordar d’ella. 1.20 Acomplert el temps de l’embaràs, Anna va infantar un fill, i li va posar el nom de Samuel, perquè deia: “L’he demanat al Senyor.” 1.21 Aquell home, Elcanà, va pujar amb tota la seva família per oferir al Senyor el sacrifici anual i complir la promesa. 1.22 Però Anna no va pujar, sinó que digué al seu marit: “Quan hagi deslletat l’infant, aleshores jo mateixa el portaré perquè sigui presentat davant el Senyor i perquè es quedi allà per sempre.” 1.23 Elcanà, el seu marit, li respongué: “Fes el que et sembli millor. Espera’t fins que l’hagis deslletat i que el Senyor compleixi la seva paraula.” La dona es va quedar i va criar el seu infant fins que el va deslletar. 1.24 Quan l’hagué deslletat, se l’endugué amb ella, amb un vedell de tres anys, una mesura de farina i un bot de vi, i ho va portar a la casa del Senyor, a Siló, quan el noi encara era un infant. 1.25 Van sacrificar el vedell i van portar el noi a Elí. 1.26 I ella digué: “Escolta, senyor meu: tan cert com que tu vius, senyor meu, que jo sóc aquella dona que vaig estar aquí davant teu implorant al Senyor. 1.27 Pregava per aquest nen, i el Senyor m’ha concedit la mercè que li vaig demanar. 1.28 Per això el dedico al Senyor: li estarà dedicat tots els dies de la seva vida.” I va adorar el Senyor.

1 Samuel 3

3.1 Mentrestant, el jove Samuel servia el Senyor sota la vigilància d’Elí. En aquell temps, la revelació del Senyor era molt rara, i les visions no eren gens freqüents. 3.2 Succeí un dia, estant Elí ajagut a la seva cambra, quan havia començat a perdre la vista i ja no hi veia bé, 3.3 quan la llàntia de Déu encara no era apagada, i Samuel dormia al santuari del Senyor, on era l’Arca de Déu, 3.4 que el Senyor va cridar: “Samuel!”, i ell contestà: “Sóc aquí”. 3.5 Va anar corrents on era Elí i li digué: “Sóc aquí. Em cridaves?” Ell li respongué: “No t’he pas cridat. Torna-te’n a dormir.” I ell se n’hi tornà. 3.6 El Senyor va cridar altra vegada: “Samuel!”, i Samuel va anar on era Elí i li digué: “Sóc aquí. Em cridaves?” Ell respongué: “No t’he pas cridat. Torna-te’n a dormir.” I ell se n’hi tornà. 3.7 Samuel encara no reconeixia el Senyor, perquè la seva paraula encara no se li havia revelat. 3.8 Per tercera vegada el Senyor va cridar Samuel, i ell va anar on era Elí i li digué: “Sóc aquí. Em cridaves?” Llavors Elí comprengué que era el Senyor qui cridava el noi. 3.9 I digué a Samuel: “Torna-te’n a dormir, i, si sents que et criden, diràs: Parla, Senyor, que el teu servent escolta.” I Samuel se’n tornar a jeure al seu lloc. 3.10 Aleshores va venir el Senyor, es va aturar i va cridar com les altres vegades: “Samuel! Samuel!” I ell respongué: “Parla, que el teu servent escolta.” 3.11 I el Senyor digué a Samuel: “Mira, vaig a fer una cosa a Israel que a qualsevol que ho senti li xiularan les dues orelles. 3.12 Aquell dia compliré contra Elí tot el que he dit de la seva família, del principi a la fi. 3.13 Li faré saber que jo condemno la seva família per sempre més, a causa del seu pecat; perquè, sabent que els seus fills cometien maldats, no els va corregir. 3.14 Per això he jurat a la família d’Elí que ni sacrificis ni ofrenes no expiaran mai el seu crim.” 3.15 Samuel va seguir dormint fins al matí, que va anar a obrir les portes de la Casa del Senyor. I tenia por de contar a Elí la visió. 3.16 Però Elí va cridar Samuel i li digué: “Samuel, fill meu!” I Samuel respongué: “Sóc aquí.” 3.17 Elí li preguntà: “Què és el que t’ha dit? Et prego que no m’ho amaguis. Que Déu et castigui amb severitat si m’amagues res de tot el que t’ha dit.” 3.18 Llavors Samuel li va explicar tot el missatge paraula per paraula, sense amagar-li res. I Elí exclamà: “És el Senyor: que faci allò que li sembli bé!” 3.19 Mentrestant, Samuel es feia gran i el Senyor era amb ell, i no va deixar caure a terra cap de les seves paraules. 3.20 De manera que tot Israel, des de Dan fins a Beerxeba, va reconèixer que Samuel era un veritable profeta del Senyor. 3.21 El Senyor va continuar mostrant-se a Siló, perquè allà el Senyor ja s’havia manifestat a Samuel per mitjà de la seva paraula.

1 Samuel 4

4.1 La paraula de Samuel era atesa per tot Israel. En aquell temps, els israelites van sortir a l’encontre dels filisteus en la guerra i van acampar a Eben-Èzer (Pedra de l’ajut), i els filisteus van acampar a Afec. 4.2 Els filisteus es van arrenglerar en ordre de combat enfront dels israelites; es va lliurar una gran batalla i Israel va ser derrotat davant dels filisteus, que van matar, d’entre les tropes, uns quatre mil homes a camp obert. 4.3 Quan els homes van tornar al campament, els ancians d’Israel deien: “Per què el Senyor ens ha derrotat avui davant els filisteus? Anem a Siló a buscar l’Arca de l’Aliança del Senyor perquè vingui amb nosaltres i ens lliuri del poder dels nostres enemics.” 4.4 El poble, doncs, va enviar missatgers a Siló i van portar l’Arca de l’Aliança del Senyor de l’univers, que viu damunt dels querubins. Els dos fills d’Elí, Ofní i Pinhàs, acompanyaven l’Arca de l’Aliança de Déu. 4.5 Quan l’Arca de l’Aliança del Senyor va arribar al campament, tot Israel va alçar tan gran aclamació que la terra retrunyia. 4.6 I quan els filisteus van sentir la cridòria de les aclamacions, es preguntaven: “Per què deu ser aquesta gran cridòria del campament hebreu?” I quan van saber que l’Arca del Senyor havia vingut al campament, 4.7 van agafar por i deien: “Déu ha vingut a la campanya!”; i hi afegien: “Ai de nosaltres: perquè fins ara no havia passat mai una cosa com aquesta. 4.8 Ai de nosaltres! Qui podrà lliurar-nos d’aquests déus tan poderosos? Aquests són aquells déus que van assotar l’Egipte amb tota mena de plagues al desert. 4.9 Filisteus, tingueu coratge i comporteu-vos com uns homes, perquè no hàgiu de ser esclaus dels hebreus, com ells ho han estat de vosaltres! Porteu-vos com uns homes i lluiteu!” 4.10 Els filisteus van combatre aferrissadament i els israelites van ser derrotats. Cadascú va fugir cap a casa seva, i la destrossa va ser molt gran. De les files dels israelites van caure trenta mil homes d’infanteria. 4.11 L’Arca de Déu va ser capturada i els dos fills d’Elí, Ofní i Pinhàs, van ser morts. 4.12 Un home de la tribu de Benjamí va sortir corrents d’entre les tropes i va arribar a Siló aquell mateix dia, amb els vestits esquinçats i amb terra damunt del cap. 4.13 Quan va arribar, Elí s’estava assegut en una cadira a la vora del camí, vigilant, amb l’ànsia al cor per causa de l’Arca de Déu. Així que aquell home va arribar i va comunicar les notícies a la població, tota la ciutat va esclatar en planys. 4.14 Quan Elí va sentir la cridòria dels planys, va preguntar: “Què és aquest gran aldarull?” Llavors aquell home va anar de pressa on era Elí i li va donar la notícia. 4.15 Elí ja tenia noranta-vuit anys, havia perdut la vista i ja no hi veia. 4.16 Aquell home digué a Elí: “Jo sóc el qui ha vingut del camp de batalla. He pogut escapar del combat avui mateix.” Elí preguntà: “Què ha passat, fill meu?” 4.17 El missatger va contestar: “Israel ha fugit davant els filisteus i el poble ha sofert una gran desfeta, i els teus dos fills, Ofní i Pinhàs, han mort, i l’Arca de Déu ha estat capturada.” 4.18 Així que va esmentar l’Arca de Déu, Elí va caure de la seva cadira cap enrere, al costat de la porta, es va desnucar i va morir, perquè era un home vell i feixuc. Elí havia jutjat Israel durant quaranta anys. 4.19 La seva nora, la muller de Pinhàs, estava embarassada i a punt de complir, i en sentir les notícies de la captura de l’Arca de Déu, de la mort del seu sogre i de la mort del seu marit, de sobte li van venir els dolors i va infantar. 4.20 Estava a punt de morir, i les dones que eren al seu voltant li deien: “Tingues ànim, que has infantat un nen”; però ella no contestava ni hi posava el cor. 4.21 A l’infant, li va posar el nom d’Icabot (que vol dir: sense glòria), ja que deia: “La glòria d’Israel ha estat desterrada”, referint-se al succés de la captura de l’Arca de Déu i a la mort del seu sogre i del seu marit. 4.22 Per això digué: “La glòria d’Israel ha estat desterrada, perquè l’Arca de Déu ha estat capturada.”

1 Samuel 5

5.1 Els filisteus, després de capturar l’Arca de Déu, la van portar d’Eben-Èzer a Asdod. 5.2 Els filisteus van agafar l’Arca de Déu i la van posar al temple de Dagon, situant-la al costat mateix de Dagon. 5.3 Però l’endemà, quan es van llevar, la gent d’Asdod va adonar-se que Dagon havia caigut de cara a terra, davant l’Arca del Senyor. Van agafar Dagon i van tornar-lo al seu lloc. 5.4 L’endemà al matí, quan es van llevar, veieren que altra vegada Dagon havia caigut, estirat a terra, davant l’Arca del Senyor, i que el seu cap i les seves dues mans, tallades, eren sobre el llindar. A Dagon, només li quedava el tronc. 5.5 És per això que, fins al dia d’avui, els sacerdots de Dagon i tots els qui a Asdod entren al temple de Dagon no trepitgen el seu llindar. 5.6 La mà del Senyor va fer sentir el seu pes sobre la gent d’Asdod i va fer estralls, ferint-los amb tumors, tant a Asdod com a la seva comarca. 5.7 Quan la gent d’Asdod veié el que passava, digueren: “Que no s’estigui més entre nosaltres l’Arca del Déu d’Israel, perquè la seva mà s’ha endurit contra nosaltres i contra el nostre déu Dagon.” 5.8 Van convocar tots els prínceps dels filisteus a una reunió, i els van preguntar: “Què hem de fer amb l’Arca del Déu d’Israel?” I ells van contestar: “Que sigui traslladada a Gat.” I allà van traslladar l’Arca del Déu d’Israel. 5.9 Però un cop traslladada, la mà del Senyor es va fer sentir sobre la ciutat sembrant el pànic entre la gent, castigant els seus habitants, del més petit al més gran, amb erupcions tumorals. 5.10 Aleshores van enviar l’Arca de Déu a Ecron, però succeí que, només arribar l’Arca de Déu a Ecron, els ecronites van començar a cridar dient: “Han portat l’Arca del Déu d’Israel fins aquí perquè ens mati a nosaltres i al nostre poble.” 5.11 Van convocar una nova reunió de tots els prínceps dels filisteus, i els van dir: “Traieu l’Arca del Déu d’Israel i que torni al seu lloc, per evitar que ens mati a nosaltres i al nostre poble”; perquè havia causat una consternació mortal en tota la ciutat, descarregant allà amb duresa la mà del Senyor. 5.12 I la gent que no va morir van ser flagel•lats amb tumors i el clam d’angoixa pujava fins al cel.

1 Samuel 6

6.1 Quan ja feia set mesos que l’Arca del Senyor estava en el camp filisteu, 6.2 els filisteus van convocar els sacerdots i els endevins i els digueren: “Què hem de fer amb l’Arca del Senyor? Digueu-nos com l’hem de tornar al seu lloc.” 6.3 Ells van contestar: “Si torneu l’Arca del Déu d’Israel, no la torneu sense res, sinó que li heu de pagar una ofrena de desgreuge; llavors us guarireu i sabreu perquè la seva mà no s’ha apartat de vosaltres.” 6.4 I ells van preguntar: “Quina és l’ofrena de desgreuge que hem de pagar?” Van contestar: “Segons el nombre dels prínceps dels filisteus, cinc tumors d’or i cinc ratolins d’or, perquè la plaga ha estat una mateixa per a tot el poble i els vostres prínceps. 6.5 Heu de fer unes figures dels vostres tumors i dels ratolins que devasten la vostra terra, i donareu glòria al Déu d’Israel. Potser així reduirà el pes de la seva mà de damunt vostre, de damunt els vostres déus i de damunt la vostra terra. 6.6 Què en traureu d’endurir el vostre cor, com van endurir el seu els egipcis i el faraó? Quan els va castigar, ¿no els van deixar lliures perquè se n’anessin? 6.7 Ara, doncs, prepareu un carro nou i preneu dues vaques que estiguin criant i que mai no hagin portat el jou, enganxeu-les al carro i feu tornar els vedells a l’estable perquè no les segueixin. 6.8 Després prendreu l’Arca del Senyor i la carregareu al carro, juntament amb els joiells d’or que heu de pagar com a ofrena de desgreuge i que posareu dins d’una caixeta al seu costat, i deixareu que se’n vagi. 6.9 Us quedareu observant: si pren el camí del seu país pujant cap a Betxèmeix, és ell qui ens ha causat aquest gran mal; però si no és així sabrem que no ha estat la seva mà qui ens ha castigat, haurà estat un fet casual.” 6.10 Així ho va fer aquella gent. Van agafar dues vaques que criaven, les van enganxar al carro i van tancar els vedells a l’estable. 6.11 Van carregar l’Arca del Senyor damunt el carro, amb la caixeta dels ratolins d’or i les figures dels tumors. 6.12 Les vaques van emprendre directament el camí de Betxèmeix, seguint una direcció fixa i mugint mentre caminaven, sense desviar-se ni a dreta ni a esquerra; i els prínceps dels filisteus les anaven seguint fins al límit de Betxèmeix. 6.13 La gent de Betxèmeix que era a la vall segant el blat, quan va alçar la vista i veié l’Arca es va omplir d’alegria. 6.14 El carro va arribar al camp de Jehoixua, el betxemeixita, i es va aturar en un lloc on hi havia una gran roca. Aleshores, ells van estellar la fusta del carro i van oferir les vaques en holocaust al Senyor. 6.15 Abans, els levites havien descarregat l’Arca del Senyor i la caixeta que hi havia al seu costat, on havien posat els joiells d’or, i l’havien situada al damunt de la gran roca. Aquell dia la gent de Betxèmeix va oferir holocaustos i sacrificis al Senyor. 6.16 I els cinc prínceps dels filisteus, un cop ho hagueren vist tot, se’n van tornar a Acron aquell mateix dia. 6.17 Els tumors d’or que els filisteus van pagar al Senyor, com a ofrena de desgreuge, són aquests: per Asdod, un; per Gaza, un; per Ascaló, un; per Gat, un; per Ecron, un. 6.18 També els ratolins d’or van ser tants com eren les ciutats dels cinc prínceps filisteus, des de les ciutats fortificades fins a les poblacions obertes. La gran pedra sobre la qual van situar l’Arca del Senyor es troba, encara avui, en el camp de Jehoixua, el betxemeixita. 6.19 També Déu va fer estralls entre la gent de Betxèmeix, perquè van tafanejar dins l’Arca del Senyor. Va fer morir setanta homes del poble, i la gent es planyia perquè el Senyor havia castigat el poble amb una mortaldat tan gran. 6.20 I la gent de Betxèmeix va dir: “Qui pot resistir davant el Senyor, aquest Déu sant? On l’enviarem, perquè s’allunyi de nosaltres?” 6.21 Llavors van enviar missatgers als habitants de Quiriat-Jearim, a dir-los: “Els filisteus han tornat l’Arca del Senyor. Baixeu i endueu-vos-la.”

1 Samuel 7

7.1 La gent de Quiriat-Jearim va baixar, van endur-se l’Arca del Senyor i la van posar a casa d’Abinadab, que era dalt del turó, i van consagrar el seu fill Eleazar perquè la custodiés. 7.2 Va passar molt de temps, uns vint anys, des del dia que l’Arca va ser dipositada a Quiriat-Jearim, i tota la casa d’Israel buscava amb ànsia el Senyor. 7.3 Llavors Samuel va dir a tota la casa d’Israel: “Si us convertiu al Senyor amb tot el vostre cor, si aparteu d’entre vosaltres els déus estrangers i les astartes, i dirigiu els vostres cors vers ell i només serviu el Senyor, ell us salvarà de la mà dels filisteus.” 7.4 Els fills d’Israel van rebutjar els baals i les astartes i van servir només el Senyor. 7.5 Samuel ordenà: “Que tot Israel es congregui a Mispà, i jo pregaré al Senyor per vosaltres.” 7.6 Es van congregar, doncs, a Mispà, van pouar aigua i la van vessar davant el Senyor. Aquell dia van dejunar, i deien: “Hem pecat contra el Senyor!” Així Samuel va començar a jutjar els fills d’Israel a Mispà. 7.7 Però quan els filisteus van saber que els fills d’Israel s’havien congregat a Mispà, els prínceps dels filisteus van pujar contra Israel. En assabentar-se’n, els israelites van agafar por dels filisteus, 7.8 i van demanar a Samuel: “No paris de suplicar al Senyor, el nostre Déu, a favor nostre, perquè ens salvi del poder dels filisteus.” 7.9 Llavors Samuel prengué un anyell de llet i el va oferir sencer en holocaust al Senyor, i va clamar al Senyor a favor d’Israel, i el Senyor el va escoltar. 7.10 Mentre Samuel oferia l’holocaust, els filisteus van presentar-se per combatre contra Israel, però el Senyor va fer tronar aquell dia furiosament sobre els filisteus, els va desbaratar i foren derrotats davant d’Israel. 7.11 Els israelites van sortir de Mispà, van perseguir els filisteus i els van anar atacant fins més avall de Betcar. 7.12 Allà, Samuel va agafar una pedra i la va erigir entre Mispà i Xen i l’anomenà Eben-Èzer, perquè deia: “Fins aquí ens ha ajudat el Senyor.” 7.13 Així van ser humiliats els filisteus, i no van tornar més a envair el territori d’Israel. I la mà del Senyor es mantingué contra els filisteus mentre Samuel visqué. 7.14 I foren restituïdes a Israel totes les poblacions que els filisteus els havien pres, des d’Ecron fins a Gat. Així va alliberar Israel el seu territori del poder dels filisteus. I també hi hagué pau entre Israel i els amorreus. 7.15 Samuel va ser jutge d’Israel tota la seva vida; 7.16 i any rere any passava per Betel, Guilgal i Mispà jutjant Israel en tots aquests llocs. 7.17 Després tornava a Ramà, on tenia la seva casa, i allà jutjava Israel. Allà mateix va edificar un altar al Senyor.

1 Samuel 8

8.1 Quan Samuel va ser vell, va designar els seus dos fills per a jutges d’Israel. 8.2 El seu primogènit es deia Joel, i el petit Abià. Aquests van complir la seva judicatura a Beerxeba. 8.3 Però els seus fills no van seguir el seu exemple, sinó que es van decantar per la cobdícia, acceptant suborns, i van pervertir el dret. 8.4 Llavors es van reunir tots els ancians d’Israel i van anar a trobar Samuel, a Ramà, 8.5 i li digueren: “Mira, tu ja ets vell i els teus fills no segueixen el teu exemple; ara, doncs, posa’ns un rei que ens governi, com tenen totes les nacions.” 8.6 Va disgustar molt a Samuel que li diguessin “Posa’ns un rei que ens governi”, però va fer oració al Senyor; 8.7 i el Senyor li digué: “Escolta la veu del poble en tot el que et diguin. No et rebutgen pas a tu, sinó a mi, a fi que jo no regni sobre ells. 8.8 De la mateixa manera que s’han comportat amb mi des del dia que els vaig fer pujar d’Egipte fins avui, deixant-me a mi per servir altres déus, així es comporten amb tu. 8.9 Ara, doncs, escolta la seva veu, però avisa’ls seriosament i explica’ls el dret que tindrà el rei que regnarà damunt d’ells.” 8.10 Samuel va comunicar al poble que li havia demanat un rei totes les paraules del Senyor, 8.11 i els digué: “Aquests seran els drets del rei que regnarà damunt vostre: prendrà els vostres fills i els destinarà als seus carros i a la seva cavalleria, perquè corrin davant la seva carrossa com a escorta. 8.12 En constituirà, per al seu servei, capitans de miler i caps de cinquanta, i en posarà com a llauradors dels seus camps i com a segadors dels seus sembrats, i com a artesans per a fabricar les seves armes i els ormeigs dels seus carros. 8.13 A més, d’entre les vostres filles, en prendrà com a perfumistes, cuineres i forneres. 8.14 Igualment, els vostres millors camps, vinyes i oliveres, els requisarà per donar-los als seus servidors. 8.15 Exigirà el delme dels vostres sembrats i de les vostres vinyes per donar-lo als seus oficials i als seus servidors. 8.16 També prendrà els vostres millors criats i criades, i els vostres joves i els vostres ases, per fer-los treballar per a ell. 8.17 Exigirà el delme del vostre bestiar, i us convertireu en esclaus d’ell. 8.18 Aquell dia us lamentareu d’haver-vos imposat vosaltres mateixos un rei, però el Senyor no us escoltarà.” 8.19 El poble no va voler escoltar la veu de Samuel, i digueren: “No! Volem tenir un rei, sobre nosaltres, 8.20 i ser com les altres nacions; i que el nostre rei ens governi i surti davant nostre i ens dirigeixi en les nostres guerres.” 8.21 Samuel, després d’escoltar totes les raons del poble, les va exposar al Senyor. 8.22 I el Senyor digué a Samuel: “Escolta el que diuen i nomena’ls un rei que els governi.” Llavors Samuel digué a la gent d’Israel: “Aneu cadascú al vostre poble.”

1 Samuel 9

9.1 Hi havia un home de Benjamí, molt respectable, que es deia Quix, fill d’Abiel, fill de Seror, fill de Becorat, fill d’Afíah, un benjaminita, 9.2 que tenia un fill anomenat Saül, jove i ben plantat; no hi havia ningú més ben plantat que ell entre els israelites. D’espatlles en amunt, superava tots els del poble. 9.3 A Quix, pare de Saül, se li havien extraviat unes someres, i Quix digué al seu fill Saül: “Pren un dels mossos i vés a buscar les someres.” 9.4 Van travessar la serralada d’Efraïm, van recórrer el territori de Xalixa, però no les van trobar. Després van passar pel territori de Xaalim, i tampoc. Van travessar el territori benjaminita, i no les van trobar. 9.5 Quan entraven en territori de Suf, Saül digué al mosso que l’acompanyava: “Anem i tornem-nos-en, no sigui que el meu pare, oblidant les someres, passi ànsia per nosaltres.” 9.6 Però ell respongué: “Mira, en aquella ciutat hi ha un home de Déu que és un home molt respectat: tot el que prediu es realitza sens falta. Anem allà, que potser ell ens indicarà el camí per on hem d’anar.” 9.7 I Saül digué al seu mosso: “Anem-hi, doncs, però, què podem oferir a aquest home? Se’ns han acabat les provisions de les alforges i no tenim cap obsequi per oferir a l’home de Déu. Què li podríem donar?” 9.8 Però el mosso va seguir insistint: “Mira, a mi em queda un quart de sicle de plata; això donaré a l’home de Déu perquè ens indiqui per on hem d’anar.” 9.9 (Antigament, a Israel, quan la gent anava a consultar Déu, ho deien així: “Veniu i anirem al vident”, perquè del qui avui en diem profeta, llavors en deien vident.) 9.10 Saül digué al seu mosso: “Tens raó, anem-hi.” I van anar a la ciutat on era l’home de Déu. 9.11 Quan pujaven per la costa de la ciutat, van trobar unes noies que anaven a buscar aigua, i els van preguntar: “És aquí el vident?” 9.12 Elles respongueren: “Sí. És aquí en- front mateix. Afanyeu-vos, que justament avui ha vingut a la ciutat, perquè avui el poble fa un sacrifici al lloc alt. 9.13 Quan arribeu a la ciutat, de segur que el podreu trobar abans que no pugi al lloc alt per a l’àpat. La gent no començarà a menjar fins que ell arribi, perquè ha de beneir el sacrifici. Acabat, els invitats comencen a menjar. Pugeu-hi ara, que de seguida el trobareu.” 9.14 Es van dirigir a la ciutat, i quan hi anaven a entrar, es van trobar amb Samuel que anava al lloc alt. 9.15 Ara bé, el dia abans de l’arribada de Saül, el Senyor ja havia fet aquesta revelació a Samuel: 9.16 “Demà, cap a aquesta hora, et faré venir un home de la terra de Benjamí, i tu l’ungiràs per príncep sobre el meu poble Israel. Ell alliberarà el meu poble del poder dels filisteus. Perquè he vist el sofriment del meu poble i m’ha arribat el seu clam.” 9.17 Samuel va mirar Saül, i el Senyor li va indicar: “Heus aquí l’home de qui t’he parlat. Aquest ha de regir el meu poble.” 9.18 Sota el portal mateix, Saül es va acostar a Samuel i li digué: “Em podries indicar on és la casa del vident?” 9.19 I Samuel li digué: “Jo sóc el vident. Puja davant meu al lloc alt, que avui menjareu amb mi, i demà al matí podràs marxar després que t’hagi aclarit tot el que em vulguis preguntar. 9.20 Pel que fa a les someres que es van extraviar fa tres dies, no pateixis per elles, perquè ja les han trobades. A més, per a qui ha de ser tot el que hi ha de desitjable a Israel, sinó per a tu i per a tota la família del teu pare?” 9.21 Saül respongué: “¿No sóc jo fill de Benjamí, la més minsa de les tribus d’Israel? I la meva família, ¿no és la més insignificant de les famílies, entre les tribus d’Israel? Per què em dius això?” 9.22 Llavors Samuel va agafar Saül i el seu mosso i els va fer entrar a la sala i els va fer seure a la capçalera dels convidats, que eren unes trenta persones. 9.23 Llavors Samuel digué al cuiner: “Serveix la porció que et vaig donar perquè la reservessis a part.” 9.24 El cuiner va agafar la cuixa amb la torna i ho va posar davant Saül, i Samuel digué a Saül: “Mira el que et tenia guardat: serveix-te’n i menja, perquè al seu moment va ser reservat per a tu quan vaig invitar el poble.” I aquell dia Saül va menjar amb Samuel. 9.25 Després van baixar del lloc alt a la ciutat, i Samuel va tenir una conversa amb Saül al terrat. 9.26 L’endemà van matinar, i, a trenc d’alba, Samuel va cridar Saül, que era al terrat, dient-li: “Lleva’t, que et vull acomiadar.” Saül es va llevar, i ells dos, Samuel i Saül, van sortir a fora. 9.27 Quan baixaven cap a les afores de la ciutat, Samuel digué a Saül: “Digues al mosso que passi al davant nostre, però tu atura’t un moment, perquè t’haig de comunicar una revelació de Déu.” (I el mosso hi va passar.)

1 Samuel 10

10.1 Llavors Samuel va agafar el flascó d’oli, li va vessar damunt el cap i, besant-lo, li digué: “¿No t’ha ungit el Senyor per príncep sobre la seva heretat? 10.2 Avui, quan te’n vagis del meu costat, trobaràs dos homes prop del sepulcre de Raquel, als confins de Benjamí, a Selsah, que et diran: “Han trobat les someres que vas anar a buscar. El teu pare ja no té cap preocupació per les someres; en canvi, però, està neguitós per vosaltres i pensa: Què puc fer pel meu fill?” 10.3 Passant més endavant, quan arribis a l’alzina de Tabor, et trobaràs amb tres homes que pugen a Déu, a Betel; l’un portarà tres cabrits, l’altre portarà tres coques de pa, i el tercer portarà un bot de vi. 10.4 Et saludaran i et donarà dos pans, que tu acceptaràs. 10.5 Després aniràs a Guibà de Déu, on hi ha una guarnició de filisteus; i s’esdevindrà que, en arribar a la ciutat, trobaràs un grup de profetes que baixen del lloc alt precedits del saltiri, el timbal, la flauta i l’arpa, que estaran en exaltació profètica. 10.6 Llavors t’envairà l’esperit del Senyor, de manera que tu profetitzaràs com ells i et convertiràs en un altre home. 10.7 Un cop s’hauran realitzat aquests senyals, fes tot allò que et sembli bé, perquè Déu serà amb tu. 10.8 Després baixa abans que jo a Guilgal, que jo baixaré on seràs tu, per oferir holocaustos i sacrificar ofrenes pacífiques. Espera-m’hi set dies, fins que jo vingui per fer-te saber el que has de fer.” 10.9 Així va ser; tan bon punt es va girar per separar-se de Samuel, Déu li va canviar el cor, i aquell mateix dia es van complir tots els senyals. 10.10 En arribar a Guibà, es va trobar amb un grup de profetes davant seu, i l’esperit de Déu el va envair i es va posar en exaltació profètica entremig d’ells. 10.11 Succeí que, quan tots els qui el coneixien d’abans el veieren profetitzant entremig dels profetes, es deien entre ells: “Què li ha passat al fill de Quix? ¿Es troba també Saül entre els profetes?” 10.12 I un dels presents digué: “I qui és el seu mestre?” D’aquí prové la dita: “També Saül és un dels profetes?” 10.13 Quan va acabar de profetitzar, se’n va anar a casa. 10.14 Un oncle de Saül va preguntar, a ell i al seu mosso: “On heu anat?” I ell respongué: “A buscar les someres; però, veient que no apareixien, vam anar a trobar Samuel.” 10.15 L’oncle de Saül digué: “Explica’m què us ha dit Samuel.” 10.16 Saül va contestar al seu oncle: “Ens va comunicar que les someres ja havien estat trobades.” Però de l’afer del regne, no li va dir res del que havia dit Samuel. 10.17 Samuel va convocar el poble davant el Senyor, a Mispà, 10.18 i digué als fills d’Israel: “Això diu el Senyor, Déu d’Israel: Jo vaig fer pujar Israel de l’Egipte i us vaig alliberar de les mans dels egipcis i de les de tots els reialmes que us oprimien. 10.19 Però vosaltres avui heu rebutjat el vostre Déu, que us ha salvat de tots els infortunis i de totes les tribulacions, i heu exclamat: No, no! Volem tenir un rei sobre nosaltres! Doncs, bé, presenteu-vos davant el Senyor distribuïts per tribus i famílies.” 10.20 Llavors Samuel va fer que s’acostessin totes les tribus d’Israel, i la sort va designar la tribu de Benjamí. 10.21 Va fer venir la tribu de Benjamí per clans, i la sort va designar la família de Matrí. Després la sort va designar Saül, fill de Quix. El van anar a buscar, però no el van trobar. 10.22 Llavors van tornar a consultar el Senyor: “¿És que no ha vingut encara, aquest home?” I el Senyor respongué: “És allà, amagat entre els bagatges.” 10.23 Van anar de seguida a treure’l d’allí, i quan va comparèixer entremig del poble, sobresortia per damunt de tots ells, des de l’espatlla en amunt. 10.24 Llavors Samuel digué a tot el poble: “¿Heu vist qui ha escollit el Senyor? No n’hi ha cap com ell en tot el poble!” I tota la gent va cridar: “Visca el rei!” 10.25 Tot seguit, Samuel va exposar al poble els furs reials i els va escriure en un llibre que va dipositar davant el Senyor. Després, Samuel va acomiadar tot el poble, cadascú a casa seva. 10.26 També Saül va tornar a la seva casa de Guibà, acompanyat d’un grup d’homes als qui Déu havia tocat el cor. 10.27 Però alguns malvats deien: “Com ens pot salvar, aquest?” El van menysprear i no li van dur cap obsequi. Ell, però, feia com qui no sent res.

1 Samuel 11

11.1 Nahaix, l’ammonita, va pujar i va assetjar Jabeix-Galaad. Llavors tots els homes de Jabeix digueren a Nahaix: “Fes un pacte amb nosaltres i et serem tributaris.” 11.2 L’ammonita Nahaix els respongué: “Pactaré amb vosaltres amb aquesta condició: la d’arrencar-vos a tots l’ull dret perquè sigueu la vergonya de tot Israel.” 11.3 Els ancians de Jabeix van contestar: “Dóna’ns set dies perquè enviem missatgers per tot el territori d’Israel, i si ningú no ens vol ajudar, ens rendirem a tu.” 11.4 Els missatgers van arribar a Guibà, el poble de Saül, i en acabar de repetir aquelles paraules davant el poble, tota la gent es va posar a cridar i a plorar. 11.5 Amb això, Saül va arribar del camp, darrere els seus bous, i va preguntar: “Què li passa al poble que està plorant?” I li van contar el que els homes de Jabeix havien dit. 11.6 En sentir aquelles paraules, l’esperit de Déu es va apoderar de Saül i es va enfurismar de tal manera 11.7 que va agafar una parella de bous, els va fer trossos i els va enviar per tot el territori d’Israel per mitjà d’emissaris que diguessin: “Això és el que farem amb els bous d’aquell qui no es posi en marxa darrere Saül i darrere Samuel.” I sobre el poble va caure el temor del Senyor, i van sortir tots com un sol home. 11.8 Els va passar revista a Bèzec, i comptaren tres-cents mil israelites, i de Judà trenta mil homes. 11.9 Llavors digueren als emissaris que havien vingut: “Avui direu als homes de Jabeix-Galaad: Demà quan el sol sigui més fort, us arribarà l’alliberament.” Els homes van anar a comunicar-ho als homes de Jabeix, que se’n van alegrar molt, 11.10 i digueren a Nahaix: “Demà ens rendirem perquè feu amb nosaltres el que vulgueu.” 11.11 L’endemà, Saül va disposar el poble en tres esquadrons. A la vetlla del matí, van penetrar dins el campament enemic i van batre els ammonites fins al migdia. Els qui van quedar es van dispersar, de tal manera que no en van quedar dos de junts. 11.12 Llavors el poble digué a Samuel: “Qui són aquells que deien: Per què ha de regnar Saül sobre nosaltres? Porteu-nos aquests homes, que els matarem!” 11.13 Però Saül digué: “Ningú no ha de morir en aquest dia, ja que el Senyor avui ha consumat la salvació d’Israel.” 11.14 I Samuel va dir al poble: “Veniu i anem a Guilgal, que allà renovarem el regne.” 11.15 Tot el poble va anar a Guilgal, i van proclamar rei Saül davant el Senyor; i allà, davant el Senyor, van oferir víctimes pacífiques, i Saül va fer una gran festa amb tots els israelites.

1 Samuel 12

12.1 Samuel digué a tot Israel: “Mireu, us he escoltat en tot allò que m’heu proposat i us he nomenat un rei sobre vosaltres. 12.2 Ara ja teniu un rei que us condueixi. Jo ja sóc vell i tinc el cabells blancs i els meus fills els teniu amb vosaltres. Jo he anat davant vostre des de la meva joventut fins al dia d’avui. 12.3 Aquí em teniu. Declareu contra mi, davant el Senyor i en presència del seu ungit: A qui he pres el bou, a qui he pres l’ase, a qui he extorquit, a qui he oprimit, o de qui he acceptat suborn per fer la vista grossa? Digueu-m’ho, que jo ho restituiré.” 12.4 Ells respongueren: “No ens has extorquit ni ens has oprimit ni has acceptat suborn de ningú.” 12.5 Llavors ell els digué: “El Senyor és testimoni contra vosaltres, i també ho és el seu ungit, que en aquest dia no heu trobat res de reprotxable a les meves mans.” I ells van contestar: “N’és testimoni.” 12.6 Aleshores Samuel digué al poble: “El Senyor, que va instituir Moisès i Aaron, i que va fer pujar els vostres avantpassats del país d’Egipte, n’és, efectivament, testimoni. 12.7 Ara, doncs, compareixeu davant el Senyor perquè jo us retregui tots els beneficis que ell ha obrat per a vosaltres i per als vostres avantpassats. 12.8 Quan Jacob va baixar a l’Egipte, els vostres avantpassats van clamar al Senyor, i el Senyor va enviar Moisès i Aaron, que els van treure de l’Egipte i els van fer habitar en aquest lloc. 12.9 Però van oblidar el Senyor, el seu Déu, i ell els va deixar a mans de Sisserà, cap de l’exèrcit d’Hassor, i a les mans dels filisteus i a les mans del rei de Moab, que els van fer la guerra. 12.10 Llavors van clamar al Senyor dient: ‘Hem pecat, perquè hem deixat el Senyor per servir els baals i les astartes! Ara, però, allibera’ns de les mans dels nostres enemics i només et servirem a tu.’ 12.11 El Senyor va enviar Jerubaal, Bedan, Jeftè i a mi, Samuel. Ell us va alliberar de les mans dels enemics que us envoltaven, i vau viure amb seguretat. 12.12 En canvi, quan heu vist que el rei dels ammonites, Nahaix, venia contra vosaltres, m’heu dit: ‘No! Volem que regni sobre nosaltres un rei’, tot i que, el Senyor, el vostre Déu, és el vostre rei. 12.13 Ara, doncs, ja teniu el rei que heu escollit, tal com havíeu demanat. El Senyor ha establert un rei sobre vosaltres. 12.14 Si vosaltres reverencieu el Senyor i el serviu, si escolteu la seva veu i no us rebel•leu contra el manament del Senyor, subsistireu, tant vosaltres com el rei que regni sobre vosaltres, seguint el Senyor, el vostre Déu. 12.15 Però si no voleu escoltar la veu del Senyor, i us rebel·leu contra el manament del Senyor, llavors la mà del Senyor estarà contra vosaltres, com va estar contra els vostres avantpassats. 12.16 No marxeu encara, que veureu el prodigi que davant els vostres ulls vol fer el Senyor. 12.17 ¿No és ara el temps de segar el blat? Invocaré el Senyor i ell farà tronar i ploure, perquè comprengueu i comproveu que és molt gran als ulls del Senyor el delicte que heu comès demanant un rei per a vosaltres.” 12.18 Samuel va invocar el Senyor i el Senyor va enviar trons i pluja en aquell moment, i tot el poble van sentir una gran reverència pel Senyor i per Samuel. 12.19 Llavors tot el poble digué a Samuel: “Prega al Senyor, el teu Déu, pels teus servents, a fi que no morim. A tots els nostres pecats hi hem afegit aquesta maldat d’exigir un rei per a nosaltres.” 12.20 Samuel, llavors, respongué al poble: “No tingueu por. Cert que heu comès tota aquesta maldat, però ara no deixeu de seguir el Senyor, sinó serviu-lo amb tot el vostre cor. 12.21 No us desvieu per anar darrere vanitats, que ni ajuden ni salven, perquè són fatuïtats. 12.22 Que el Senyor no rebutjarà el seu poble, per l’honor del seu gran nom, un cop que ell ha volgut fer de vosaltres el seu poble. 12.23 Per la meva part, lluny sigui de mi pecar contra el Senyor deixant de pregar per vosaltres, ans procuraré dirigir-vos pel camí bo i recte. 12.24 Només que reverencieu el Senyor i el serviu fidelment amb tot vostre cor, atès que heu comprovat quantes grans coses ha fet ell a favor vostre. 12.25 Però, si persistiu a fer el mal, tant vosaltres com el vostre rei desapareixereu.”

1 Samuel 13

13.1 Saül era major d’edat quan va començar a regnar. I, quan feia dos anys que regnava sobre Israel, 13.2 es va triar tres mil homes d’Israel, dels quals dos mil eren amb Saül a Micmàs i a la muntanya de Betel, i mil amb Jonatan a Guibà de Benjamí. La resta del poble, l’envià cadascú a casa seva. 13.3 Jonatan va aniquilar la guarnició dels filisteus que hi havia a Gueba i els filisteus se n’assabentaren. Llavors Saül va fer tocar el corn per tot el país, dient: “Que ho sentin els hebreus.” 13.4 I tot Israel va sentir aquest avís: “Saül ha aniquilat la guarnició dels filisteus i, a més, Israel ha esdevingut odiós als filisteus.” Llavors el poble es va aplegar al costat de Saül, a Guilgal. 13.5 Els filisteus també es van aplegar, per combatre contra Israel, en nombre de tres mil carros, sis mil genets i una tropa tant nombrosa com la sorra que hi ha a la platja. Van pujar i van acampar a Micmàs, a l’orient de Betaven. 13.6 Quan els israelites es van veure en perill, perquè estaven envoltats, es van amagar a les coves, als forats, entre les roques, a les cavernes i a les cisternes. 13.7 Alguns hebreus van travessar els guals del Jordà, cap al país de Gad i de Galaad. Saül encara era a Guilgal amb tota la tropa, que el seguia esporuguida. 13.8 Saül va esperar els set dies de terme que havia fixat Samuel, però Samuel no apareixia per Guilgal i la gent que estava amb ell va començar a dispersar-se. 13.9 Llavors Saül digué: “Porteu-me l’holocaust i els sacrificis pacífics”, i ell mateix va oferir l’holocaust. 13.10 Així que va acabar d’oferir l’holocaust va arribar Samuel, i Saül va sortir a rebre’l i a saludar-lo. 13.11 Samuel va preguntar: “Què has fet?” I Saül va contestar: “Quan he vist que la gent del meu costat es dispersava i tu no venies en el termini fixat, i que els filisteus estaven concentrats a Micmàs, 13.12 he pensat: Ara baixaran els filisteus per atacar-me, a Guilgal, sense haver implorat jo el favor del Senyor. Per això m’he decidit a oferir l’holocaust.” 13.13 Samuel va replicar a Saül: “Has fet un disbarat. Si haguessis observat les ordres que el Senyor, el teu Déu, t’havia donat, el Senyor hauria afermat per sempre el teu regnat sobre Israel; 13.14 però ara el teu regnat no s’aguantarà. El Senyor s’ha triat un home segons el seu cor i l’ha constituït príncep del seu poble, perquè tu no has guardat el que t’havia manat el Senyor.” 13.15 Després, Samuel es va alçar i va seguir el viatge des de Guilgal a Guibà de Benjamí. Saül va passar revista a la tropa que quedava amb ell, que eren un sis-cents homes. 13.16 Saül, el seu fill Jonatan i la tropa que quedava amb ell s’estaven a Gueba de Benjamí, mentre que els filisteus havien acampat a Micmàs. 13.17 Del campament dels filisteus, van sortir les forces de pillatge en tres grups: l’un es va dirigir pel camí d’Ofrà cap a la regió de Xual; 13.18 l’un altre emprengué el camí de Bethoron, mentre l’últim grup es dirigia, pel camí de la frontera, que domina la vall de Seboïm, cap al desert. 13.19 En tot el país d’Israel no es podia trobar cap manyà, perquè els filisteus deien: “Que el hebreus no puguin fabricar ni espases ni llances.” 13.20 Així tots els israelites havien de recórrer als filisteus per fer-se esmolar les relles, les aixades, les destrals o els pics. 13.21 Per a esmolar les relles o les aixades, els cobraven dos terços de sicle, i un terç de sicle per a esmolar les destrals o redreçar les agullades. 13.22 Per això, el dia de la batalla, no hi havia ningú de la tropa que acompanyava Saül i Jonatan que anés armat amb espasa o llança; només Saül i Jonatan en tenien. 13.23 Mentrestant, un destacament dels filisteus havia avançat fins al pas de Micmàs.

1 Samuel 14

14.1 Un dia, Jonatan, el fill de Saül, digué al seu escuder: “Vine, que travessarem fins al destacament que els filisteus tenen a l’altre cantó.” I no en va dir res al seu pare. 14.2 Saül estava acampat a l’extrem de Guibà, sota el magraner que hi ha a Migron, i la gent que estava amb ell eren uns sis-cents homes. 14.3 L’encarregat de portar l’efod era Ahià, fill d’Ahitub, germà d’Icabod, fill de Pinhàs, fill d’Elí, sacerdot del Senyor a Siló. I tots ignoraven que Jonatan havia marxat. 14.4 En el congost per on Jonatan intentava passar a la guarnició dels filisteus, hi havia dues roques punxegudes, una a cada banda; a l’una li deien Bossés, i a l’altra, Senne. 14.5 Una d’aquestes roques és al cantó nord, de cara a Micmàs, i l’altra al cantó sud, de cara a Gueba. 14.6 Jonatan, doncs, va dir al seu escuder: “Vine, passem a la guarnició d’aquests incircumcisos. Potser el Senyor ens ajudarà, perquè per al Senyor no hi ha res que li impedeixi salvar, sigui molta o sigui poca gent.” 14.7 El seu escuder li digué: “Fes tot el que et digui el cor; vés, que jo estic amb tu en allò que et proposis.” 14.8 Jonatan digué: “Mira, ara passarem prop d’on són aquells homes i ens deixarem veure. 14.9 Si ens criden: ‘Atureu-vos, que ara venim!’, ens quedarem al nostre lloc i no pujarem allà on són ells. 14.10 Però si ens diuen: ‘Pugeu fins aquí’, hi pujarem. És que el Senyor els posa a les nostres mans. Això ens servirà de senyal.” 14.11 Tots dos es van deixar veure per la guarnició filistea, i els filisteus digueren: “Mireu, els hebreus ja surten de les coves on s’havien amagat!” 14.12 I els homes de la guarnició, dirigint-se a Jonatan i al seu escuder, van cridar: “Pugeu aquí, que us farem saber una cosa.” Llavors Jonatan digué al seu escuder: “Puja darrere meu, que el Senyor els posa a les mans d’Israel.” 14.13 Jonatan va grimpar amb mans i peus, i el seu escuder darrere seu. Els filisteus anaven caient davant Jonatan, i darrere seu el seu escuder els rematava. 14.14 En aquest primer atac que van fer, Jonatan i el seu escuder van matar una vintena d’homes en un curt espai de temps. 14.15 Aleshores es va estendre el pànic pel campament, pel camp i entre tota la tropa; fins i tot la guarnició i les forces de pillatge van quedar aterrats. El país tremolava i es produí un terror sobrenatural. 14.16 Els sentinelles que Saül tenia a Guibà de Benjamí van veure que les tropes corrien esverades de l’un cantó a l’altre. 14.17 I Saül digué a la gent que l’acompanyava: “Passeu llista i mireu qui dels nostres ha marxat.” Van passar revista i comprovaren que faltava Jonatan i el seu escuder. 14.18 Saül digué a Ahià: “Porta l’Arca de Déu.” Perquè l’Arca de Déu, en aquells dies, estava amb els fills d’Israel. 14.19 Mentre Saül parlava amb el sacerdot, l’avalot que hi havia al campament dels filisteus anava creixent més i més. I Saül digué al sacerdot: “Deixa-ho estar.” 14.20 Tot seguit, Saül i la seva gent es van concentrar i es dirigiren al camp de batalla; i es van trobar que els filisteus havien girat les seves armes l’un contra l’altre causant una confusió enorme. 14.21 Els hebreus que ja feia temps que anaven amb els filisteus, i que havien pujat amb ells al campament, es van posar al costat dels israelites que anaven amb Saül i Jonatan. 14.22 Igualment, tots els homes que s’havien amagat a la serralada d’Efraïm, quan van sentir que els filisteus fugien a la desbandada, també ells els van perseguir en el combat. 14.23 Així el Senyor va salvar Israel aquell dia; i la batalla va continuar fins a Betaven. 14.24 Però els homes estaven esgotats, aquell dia, perquè Saül havia jurat així al poble: “Maleït sigui aquell qui tasti res de menjar fins al vespre, mentre no m’hagi venjat dels meus enemics!” Per això ningú del poble no havia menjat res. 14.25 Tota la gent va arribar en un bosc on hi havia mel arran de terra, 14.26 i quan la gent va entrar al bosc veié que pertot regalimava mel, però ningú no va acostar la seva mà a la boca, perquè tots temien el jurament. 14.27 Però Jonatan, que no havia sentit la imprecació del seu pare al poble, va allargar la punta del bastó que duia a la mà, la va ficar en un rusc, en va menjar i es va reanimar. 14.28 Llavors un d’entre la gent li digué: “El teu pare ha comminat el poble i ens ha dit: ‘Maleït sigui aquell qui tasti res de menjar fins al vespre’, i el poble està defallit.” 14.29 Jonatan respongué: “El meu pare ha pertorbat el país. Fixeu-vos com m’he reanimat quan he tastat una mica d’aquesta mel. 14.30 I si el poble avui s’hagués alimentat lliurement amb el botí pres a l’enemic, la derrota dels filisteus hauria estat molt més gran.” 14.31 Aquell dia van derrotar els filisteus des de Micmàs fins a Aialon. I el poble, que estava molt esgotat, 14.32 es va llançar sobre el botí, agafant ovelles, bous i vedells, que van degollar a terra, i la gent va menjar carn amb la sang. 14.33 Llavors van avisar Saül: “Mira, el poble peca contra el Senyor, mengen carn amb la sang.” Saül va exclamar: “Esteu prevaricant! Feu-me rodolar fins aquí una pedra grossa.” 14.34 A més, Saül digué: “Escampeu-vos pel poble i digueu-los: Que cadascú porti el seu bou o la seva ovella i que els degolli aquí; després en podreu menjar i no pecareu contra el Senyor, menjant carn amb sang.” Aquella tarda el poble va portar cadascú el seu bou, i els van degollar allà mateix. 14.35 I Saül va edificar un altar al Senyor: aquest va ser el primer altar que li va edificar. 14.36 Llavors Saül va proposar: “Baixem aquesta nit a perseguir els filisteus i els saquejarem fins que sigui de dia, i no en deixarem ni un de viu.” I ells van contestar: “Fes el que et sembli bé.” Però el sacerdot digué: “Acostem-nos abans a Déu.” 14.37 Saül va preguntar a Déu: “¿Haig de baixar contra els filisteus? ¿Els posaràs a les mans d’Israel?” Però, aquella vegada, no li va respondre. 14.38 Llavors Saül digué: “Veniu aquí tots els principals del poble, indagueu i esbrineu en què ha consistit aquest pecat d’avui. 14.39 Perquè, per vida del Senyor, salvador d’Israel, que encara que hagi estat el meu propi fill Jonatan, és ben cert que morirà.” Però ningú no li va respondre. 14.40 Aleshores va dir a tot Israel: “Vosaltres poseu-vos a un costat, i jo i Jonatan ens posarem a un altre.” I el poble digué a Saül: “Fes el que et sembli bé.” 14.41 I Saül, invocant el Senyor, digué: “Déu d’Israel: Fes evident la veritat!” I van ser assenyalats Saül i Jonatan, mentre el poble en va ser exclòs. 14.42 Després Saül va proposar: “Tireu la sort per a mi i per al meu fill Jonatan.” I va ser Jonatan l’assenyalat. 14.43 Llavors Saül digué a Jonatan: “Explica’m el que has fet.” I Jonatan li confessà: “He tastat una mica de mel amb la punta del bastó que duia a la mà. Estic disposat a morir.” 14.44 Saül va exclamar: “Que el Senyor em castigui severament si no és cert que moriràs, Jonatan!” 14.45 Però el poble digué a Saül: “¿Ha de morir Jonatan, que ha portat a Israel aquesta victòria tan gran? De cap manera! Per vida del Senyor que no ha de caure a terra ni un sol cabell del seu cap, perquè avui ha actuat al costat de Déu!” I el poble va rescatar Jonatan, i no va morir. 14.46 Tot seguit, Saül va deixar de perseguir els filisteus, i aquests van tornar al seu territori. 14.47 D’ençà que Saül va rebre el regnat sobre Israel va fer la guerra contra tots els seus enemics del voltant: contra els moabites, els ammonites, els idumeus, els reis de Sobà i contra els filisteus; contra tots els qui es girava causava estralls. 14.48 Va reunir un exèrcit i va vèncer també els amalequites, i va alliberar Israel de les mans d’aquells que l’espoliaven. 14.49 Els fills de Saül van ser: Jonatan, Ixví i Malquixua; les seves dues filles es deien: la gran, Merab, i la petita, Mical. 14.50 La muller de Saül es deia Ahinòam, filla d’Ahimaas. El cap de l’exèrcit es deia Abner, fill de Ner, oncle de Saül. 14.51 Quix, el pare de Saül, i Ner, pare d’Abner, eren fills d’Abiel. 14.52 La guerra contra els filisteus va ser molt acarnissada durant tot el temps de Saül, i tots els homes forts i valents que Saül trobava, els reclutava.

1 Samuel 15

15.1 Samuel digué a Saül: “A mi em va enviar el Senyor per ungir-te com a rei d’Israel, el seu poble. Ara, doncs, escolta el missatge del Senyor. 15.2 Això diu el Senyor de l’univers: Vaig a castigar Amalec, pel que va fer a Israel tallant-li el pas quan pujava d’Egipte. 15.3 Vés, doncs, ataqueu-lo i consagreu a l’anatema tot el que posseeix, sense cap compassió. Mata homes i dones, nois i criatures, vaques, ovelles, camells i ases.” 15.4 Saül, llavors, va convocar el poble i els passà revista a Telaïm: dos-cents mil d’infanteria i deu mil homes de Judà. 15.5 Saül va avançar fins a la capital d’Amalec i es va emboscar al torrent. 15.6 Llavors digué als quenites: “Marxeu, retireu-vos, sortiu d’entre els amalequites, no fos cas que us destruís juntament amb ells. Perquè vosaltres us vau portar bé amb tots els fills d’Israel quan pujaven d’Egipte.” I els quenites es van retirar d’entre els amalequites. 15.7 Llavors Saül va atacar els amalequites des d’Havilà fins a Xur, que és a la frontera d’Egipte. 15.8 Va capturar viu Agag, rei d’Amalec, i va destinar tot el poble a l’anatema, passant-los a fil d’espasa. 15.9 Però a Saül i al poble els va saber greu de matar Agag i el millor de les ovelles i els bous i el bestiar gras, i no els van exterminar. En canvi, van dedicar a l’extermini sagrat el bestiar dolent i de poc valor. 15.10 Llavors Samuel tingué una revelació del Senyor que deia: 15.11 “Em pesa d’haver fet Saül rei; ha deixat d’obeir-me i no ha seguit les meves ordres.” Samuel es va afligir i va estar tota aquella nit suplicant al Senyor. 15.12 De bon matí, es va alçar per anar a rebre Saül. Però li van donar aquest avís: “Saül se n’ha anat a Carmel, i s’hi ha edificat un monument; després se n’ha tornat i ha baixat fins a Guilgal.” 15.13 Samuel va arribar fins on era Saül, i Saül el va saludar: “Beneït siguis del Senyor. Ja he acomplert l’ordre del Senyor.” 15.14 Samuel respongué: “Doncs, que són aquests bels de ramats que sento i aquest mugir de vedells que escolto?” 15.15 Saül digué: “Els han portat d’Amalec, perquè el poble ha perdonat la millor part de les ovelles i dels vedells, a fi d’oferir-los en sacrifici al Senyor, el teu Déu; però la resta l’hem consagrada a l’anatema.” 15.16 Samuel digué a Saül: “Calla, que et vull comunicar el que m’ha dit el Senyor aquesta nit.” I ell li contestà: “Parla.” 15.17 Samuel digué: “¿No és veritat que tu, tot i que et tens en poca estima, has esdevingut cap de les tribus d’Israel? ¿No t’ha ungit el Senyor com a rei sobre Israel? 15.18 El Senyor t’havia enviat a l’empresa i t’havia dit: ‘Vés, consagra a l’anatema tots aquells pecadors, els amalequites, i lluita contra ells fins a exterminar-los.’ 15.19 Per què no has obeït la veu del Senyor i t’has abocat sobre el botí i has obrat malament als ulls del Senyor?” 15.20 Saül respongué a Samuel: “Jo he obeït la veu del Senyor. He acabat l’empresa que el Senyor m’havia confiat; he portat Agag, el rei d’Amalec, i he consagrat els amalequites a l’anatema. 15.21 Però el poble ha pres del botí ovelles i bous, les primícies de l’anatema, per a oferir-los en sacrifici al Senyor, el teu Déu, a Guilgal.” 15.22 Samuel respongué: “¿És que el Senyor es complau en els holocaustos i sacrificis més que en l’obediència a la veu del Senyor? Mira, l’obediència és millor que el sacrifici; la docilitat, millor que el greix dels moltons. 15.23 Com un pecat de bruixeria és la rebel·lia, i com un delicte d’idolatria és la insubordinació. Per haver rebutjat la paraula del Senyor, ell també t’ha rebutjat a tu com a rei.” 15.24 Saül va contestar a Samuel: “He pecat, traspassant el manament del Senyor i les teves ordres, perquè he tingut por del poble i he fet cas del que ells em deien. 15.25 Però ara et prego que perdonis el meu pecat i vinguis amb mi per adorar el Senyor.” 15.26 Però Samuel va contestar a Saül: “No vindré pas amb tu; has rebutjat la paraula del Senyor, i a tu t’ha rebutjat el Senyor perquè no segueixis regnant sobre Israel.” 15.27 I quan Samuel es girava per anar-se’n, Saül li va agafar la vora del mantell, que es va esquinçar. 15.28 Llavors Samuel li digué: “El Senyor avui ha esquinçat de tu el regne d’Israel per cedir-lo a un compatriota teu que és millor que tu. 15.29 A més, el qui és la glòria d’Israel ni menteix ni es penedeix; no és un home perquè canviï de parer.” 15.30 Saül exclamà: “Jo he pecat, però ara et prego que m’honoris davant els ancians del meu poble i davant el Senyor, i vinguis amb mi perquè adori el Se-nyor, el teu Déu.” 15.31 Samuel, llavors, va acompanyar Saül; i Saül va adorar el Senyor. 15.32 Després Samuel digué: “Porteu-me Agag, rei d’Amalec.” I Agag va comparèixer davant d’ell molt tranquil, pensant: “De segur que l’amargor de la mort ja s’ha allunyat.” 15.33 Però Samuel li digué: “Així com la teva espasa ha deixat sense fills tantes dones, que la teva mare també quedi sense fill entre les dones.” I el va trossejar davant el Senyor a Guilgal. 15.34 Després, Samuel es va retirar a Ramà i Saül va pujar a casa seva, a Guibà de Saül. 15.35 Samuel ja no va tornar a veure Saül fins al dia de la seva mort. Amb tot, Samuel es lamentava per Saül perquè el Senyor s’havia desdit d’haver-lo constituït rei d’Israel.

1 Samuel 16

16.1 El Senyor digué a Samuel: “Fins quan has d’estar lamentant-te per Saül, si jo l’he rebutjat perquè no regni sobre Israel? Omple d’oli el teu corn i vés, que jo t’envio a casa de Jessè, el betlemita, perquè d’entre els seus fills m’he triat un rei.” 16.2 Samuel va contestar: “Com puc anar-hi? Saül ho sabrà i em matarà.” Digué el Senyor: “T’enduràs amb tu una vedella i diràs: ‘He vingut a oferir un sacrifici al Senyor.’ 16.3 Convidaràs Jessè al sacrifici; jo et faré saber el que has de fer perquè ungeixis aquell qui jo t’indiqui.” 16.4 Samuel va fer el que el Senyor li havia manat i arribà a Betlem. Els ancians de la ciutat van sortir temorosos a saludar-lo, i li van dir: “És pacífica, la teva visita?” 16.5 Ell contestà: “És pacífica. Vinc per oferir un sacrifici al Senyor. Purifiqueu-vos i veniu amb mi al sacrifici.” Va purificar Jessè i els seus fills i els va invitar al sacrifici. 16.6 Quan ells van arribar, es va mirar Eliab i va pensar: “Sens dubte que davant el Senyor hi ha el seu ungit.” 16.7 Però el Senyor digué a Samuel: “No miris el seu aspecte ni la seva gran alçada, perquè l’he descartat. La mirada de Déu no és com la mirada de l’home, ja que l’home mira el que té davant dels ulls, però el Senyor mira el cor.” 16.8 Després Jessè va cridar Abinadab i el va fer passar davant Samuel, que digué: “Tampoc no és aquest el qui ha escollit el Senyor.” 16.9 Després Jessè va fer passar Ximà, però ell digué: “Tampoc no és aquest el qui ha escollit el Senyor.” 16.10 Així va fer passar Jessè set dels seus fills davant Samuel, però Samuel digué a Jessè: “El Senyor no n’ha triat cap d’aquests.” 16.11 Samuel va preguntar a Jessè: “Ja no hi ha més nois?” Ell respongué: “Encara queda el petit, però és a pasturar el ramat.” Samuel digué: “Fes-lo venir. No ens posarem a taula fins que ell sigui aquí.” 16.12 Va fer que l’anessin a buscar. Era ros, d’ulls bonics i ben plantat. Llavors el Senyor digué: “Alça’t, ungeix-lo, que és aquest.” 16.13 Samuel va agafar el corn de l’oli i el va ungir enmig dels seus germans. I des d’aquell dia en endavant l’esperit del Senyor es va possessionar de David. Després Samuel se’n tornà a Ramà. 16.14 L’esperit del Senyor s’havia apartat de Saül, i un mal esperit enviat pel Senyor el pertorbava. 16.15 Els servidors de Saül li digueren: “Mira, és un mal esperit enviat per Déu, qui et pertorba. 16.16 Que el nostre amo doni l’ordre i els teus servidors, que estan disposats a servir-te, aniran a buscar algú que sàpiga tocar l’arpa. Així, quan el mal esperit de Déu t’assalti, ell tocarà i et farà bé.” 16.17 Saül respongué als seus servidors: “Aneu, doncs, a buscar algú que sàpiga tocar bé i porteu-me’l.” 16.18 Un dels servidors digué: “Mira, conec un fill de Jessè, el betlemita, que toca bé; és valent, bon guerrer, bon conversador i de bona presència, i el Senyor és amb ell.” 16.19 Saül, aleshores, va enviar emissaris que diguessin a Jessè: “Envia’m el teu fill David, aquell que guarda el ramat.” 16.20 Jessè va agafar un ase, pa, un bot de vi i un cabrit, i ho va trametre a Saül amb el seu fill David. 16.21 Quan David va arribar on era Saül i es va presentar davant seu, Saül li va agafar gran efecte i el va prendre per escuder. 16.22 Saül va fer dir a Jessè: “Deixa que David es quedi al meu servei, perquè ha trobat gràcia als meus ulls.” 16.23 I succeïa que, quan el mal esperit de Déu s’apoderava de Saül, David prenia l’arpa i es posava a tocar, i Saül es calmava i es trobava més bé, perquè el mal esperit s’apartava d’ell.

1 Samuel 17

17.1 Els filisteus van aplegar els seus exèrcits per a la guerra, i es van concentrar a Socó de Judà, i van acampar entre Socó i Azecà, a Efes-Dammim. 17.2 Llavors Saül i els israelites es van aplegar, van acampar a la vall de l’Alzina i es van arrenglerar en ordre de batalla enfront dels filisteus. 17.3 A l’un cantó hi havia els filisteus, dalt d’una muntanya, i a l’altre cantó hi havia els israelites, dalt d’una altra muntanya; i entre els dos hi havia la vall. 17.4 Del campament de l’exèrcit dels filisteus, va sortir un campió anomenat Goliat, de Gat. La seva alçada era de sis colzes i un pam (uns dos metres i mig). 17.5 Un casc de bronze cobria el seu cap i anava vestit amb una cota de malla que pesava cinc mil sicles de bronze (uns 50 quilos). 17.6 Es cobria les cames amb polaines de bronze i a les espatlles duia una llança de bronze. 17.7 El pal de la seva llança era com un plegador d’ordit, i la punta de la llança pesava sis-cents sicles de ferro (uns 6 quilos). Davant seu hi anava l’escuder. 17.8 Es va aturar i va cridar cap a les tropes d’Israel: “Per què heu sortit en formació de combat? ¿No sóc jo filisteu i vosaltres servents de Saül? Escolliu-vos un home i que baixi contra mi. 17.9 Si em venç a mi i em mata, nosaltres serem vassalls vostres; però si jo el guanyo i el mato, vosaltres sereu els nostres vassalls i ens servireu.” 17.10 El filisteu hi va afegir: “Avui desafio les files d’Israel! Doneu-me un home i lluitarem tots dos.” 17.11 Quan Saül i tot Israel van sentir les paraules d’aquell filisteu, es van desanimar plens de por. 17.12 David era fill d’aquell efratita de Betlem de Judà que es deia Jessè i que tenia vuit fills. Aquell home, en temps de Saül, ja era vell i d’edat avançada entre els homes. 17.13 Els tres fills més grans de Jessè havien marxat a la guerra, darrere Saül. Els tres fills que van anar a la guerra es deien: Eliab, el primogènit; el segon, Abinadab; i el tercer, Ximà. 17.14 David era el més petit. Mentre que els tres més grans havien anat amb Saül, 17.15 David anava i venia del servei de Saül per guardar el ramat del seu pare, a Betlem. 17.16 Mentrestant, aquell filisteu s’avançava desafiant matí i tarda. Així es va presentar durant quaranta dies. 17.17 Llavors Jessè digué al seu fill David: “Pren per als teus germans una mesura d’aquest blat torrat i aquests deu pans i vés de seguida al campament on són els teus germans. 17.18 I aquests deu formatges els portaràs al cap del batalló. Informa’t de si els teus germans estan bé i pren-ne un comprovant. 17.19 Saül, amb ells i tots els israelites, són a la vall d’Elà per combatre contra els filisteus.” 17.20 David es va llevar de matinada, va deixar el ramat amb el rabadà, va carregar i va marxar, tal com li havia manat Jessè. Va arribar a la rotllana de carros just en el moment que l’exèrcit sortia en formació alçant el crit de batalla. 17.21 Tant Israel com els filisteus ja estaven arrenglerats, exèrcit contra exèrcit. 17.22 David va deixar la càrrega que duia a mans del guarda dels bagatges i va córrer cap al camp de batalla. Quan hi va arribar, va anar a saludar els seus germans; 17.23 i mentre parlava amb ells, venia, avançant des del camp dels filisteus, aquell campió que es deia Goliat, el filisteu de Gat, dient les mateixes paraules; i David les va sentir. 17.24 Quan la gent d’Israel va veure aquell home, van fugir tots del seu davant plens de por. 17.25 I un israelita digué: “¿Heu vist aquest home que s’avança? Doncs, ve per desafiar Israel. A qui el mati, el rei l’omplirà de riqueses, li donarà la seva filla, i eximirà la seva casa paterna dels tributs a Israel. 17.26 Llavors David va preguntar als homes que tenia al costat: “Què rebrà l’home que mati aquest filisteu i esborri l’oprobi que pesa sobre Israel? Qui és aquest filisteu incircumcís per venir a ofendre els esquadrons del Déu vivent?” 17.27 I la gent li va repetir aquelles mateixes paraules: ”Això rebrà aquell qui el mati.” 17.28 Mentre ell parlava amb aquells homes, el seu germà Eliab s’ho escoltava. Llavors, Eliab es va enfurismar contra David i li digué: “Què has vingut a fer aquí? A qui has confiat aquell petit ramat del desert? Jo conec prou bé la teva gosadia i la inconsciència del teu cor. Tu has vingut per veure la batalla!” 17.29 David respongué: “Què he fet jo ara? ¿És que no puc parlar?” 17.30 Es va apartar del seu costat i es va dirigir cap a un altre grup, fent la mateixa pregunta, i la gent li respongué com la primera vegada. 17.31 Algú va sentir les paraules que David havia pronunciat i les va fer arribar a Saül, i ell el va fer venir. 17.32 David digué a Saül: “Que no es desanimi ningú per causa d’aquell filisteu; el teu servent anirà a lluitar contra ell.” 17.33 Però Saül digué a David: “Tu no et pots enfrontar a aquest filisteu i lluitar contra ell, perquè tu ets molt jove i ell és guerrer des de la seva joventut.” 17.34 David contestà a Saül: “Quan el teu servent pasturava el ramat del seu pare i venia un lleó o un ós, i arrabassava alguna peça del ramat, 17.35 jo l’empaitava, l’atacava i li prenia la presa de la boca. I si es llençava contra mi, l’agafava per la mandíbula i el colpejava fins que el matava. 17.36 El teu servent ha donat mort al lleó i a l’ós, i aquest filisteu incircumcís serà com un d’ells, perquè ha provocat l’exèrcit del Déu vivent.” 17.37 David va dir també: “El Senyor que em va lliurar de les urpes del lleó i de les de l’ós em lliurarà igualment de les mans d’aquest filisteu.” Aleshores Saül digué: “Vés, i que el Senyor sigui amb tu.” 17.38 Després Saül va vestir David amb les seves pròpies vestidures, li va cobrir el cap amb un casc de bronze i el va armar amb una cuirassa. 17.39 David es va cenyir l’espasa i va intentar caminar, però no hi estava avesat, i digué a Saül: “No puc caminar amb això, perquè no en tinc costum.” I s’ho va treure de sobre. 17.40 Tot seguit va agafar el seu bastó, va triar cinc palets ben llisos del torrent, se’ls va posar al sarró de pastor que duia i, amb la seva fona a la mà, es va dirigir cap al filisteu. 17.41 El filisteu també venia acostant-se cada cop més, amb el seu escuder al davant. 17.42 Quan el filisteu va mirar i veié David, el va menysprear perquè era jove, ros i d’aspecte delicat. 17.43 Llavors li va dir: “¿És que jo sóc un gos perquè vinguis contra mi amb un bastó?” I va maleir David pels seus déus. 17.44 Encara hi afegí: “Vine aquí, que donaré la teva carn als ocells del cel i a les bèsties del camp.” 17.45 David va replicar al filisteu: “Tu véns contra mi amb espasa, amb llança i amb fletxes, però jo vinc a tu en nom del Senyor de l’univers, Déu dels exèrcits d’Israel, a qui tu has insultat! 17.46 Avui el Senyor et farà caure a les meves mans, et mataré i et tallaré el cap i donaré, avui mateix, els cadàvers de l’exèrcit filisteu als ocells del cel i a les bèsties del camp perquè tota la terra sàpiga que hi ha Déu a Israel. 17.47 I tota aquesta gent sabrà que el Senyor no venç amb l’espasa ni amb la llança, que la batalla és del Senyor i ell us posarà a les nostres mans.” 17.48 Quan el filisteu es va posar en marxa, avançant a l’encontre de David, aquest va sortir corrents de les files per enfrontar-se-li. 17.49 David ficà la mà al sarró i en va treure una pedra, la va llençar amb la fona i va ferir el filisteu al front. La pedra li va quedar clavada al front, i va desplomar-se de cara a terra. 17.50 Així David va vèncer el filisteu amb la fona i una pedra. El va ferir i el va matar sense empunyar cap espasa. 17.51 Tot corrents, David es va abocar sobre el filisteu, i agafant-li l’espasa la va desembeinar i el va rematar tallant-li el cap. Quan els filisteus van veure mort el seu heroi, van fugir corrents. 17.52 Llavors els homes d’Israel i de Judà llançaren el crit de guerra, i van perseguir els filisteus fins a l’entrada de Gat i a les portes d’Ecron. Els filisteus van caure, traspassats, per tot el camí de Xaaraim fins a Gat i Ecron. 17.53 Quan els israelites van tornar de perseguir els filisteus, van saquejar el seu campament. 17.54 David va agafar el cap del filisteu i el va portar a Jerusalem, però les armes les va penjar a la seva tenda. 17.55 Abans, quan Saül veié que David sortia a l’encontre del filisteu, havia preguntat a Abner, el comandant de l’exèrcit: “Abner, de qui és fill aquest noi?” I Abner havia contestat: “Per vida teva, oh rei, que no ho sé pas.” 17.56 El rei havia dit: “Pregunta de qui és fill aquest jove.” 17.57 Quan David va tornar de matar el filisteu, Abner el va agafar i el portà davant Saül, amb el cap del filisteu encara a la mà. 17.58 Saül li va preguntar: “De qui ets fill, tu, jove.” David respongué: “Sóc fill del teu servent Jessè, el betlemita.”

1 Samuel 18

18.1 Acabada la conversa amb Saül, l’ànima de Jonatan va quedar lligada amb la de David, i va arribar a estimar-lo com a si mateix. 18.2 Saül, aquell mateix dia, se’l va quedar al seu costat i no el va deixar tornar a casa del seu pare. 18.3 Jonatan, per la seva part, va fer un pacte d’amistat amb David, perquè l’estimava com a si mateix. 18.4 Es va desprendre del mantell que duia i el va donar a David, junt amb el seu vestit. El mateix va fer amb l’espasa, l’arc i el cinturó. 18.5 David aconseguia èxit en totes les empreses que Saül li encomanava, per això el va posar al front dels seus guerrers. I es va fer apreciar de tot el poble, i també dels servidors de Saül. 18.6 Una vegada, quan feien l’entrada, després que David tornés de matar els filisteus, van sortir les dones de totes les poblacions d’Israel per rebre el rei Saül amb càntics i danses, al so dels tamborins i dels platerets, i amb crits de joia. 18.7 Tot ballant, les noies cantaven així: “Saül n’ha matat milers, i David, desenes de milers!” 18.8 Això va disgustar molt Saül; aquestes paraules el van molestar, i pensava: “A David li atribueixen desenes de milers, i a mi, sols milers. Només li falta el reialme.” 18.9 D’ençà d’aquell dia, Saül va començar a mirar malament David. 18.10 L’endemà, Saül tingué un atac del mal esperit de Déu i delirava dins de casa seva, mentre David tocava com de costum. Saül duia una llança a la mà. 18.11 Llavors Saül, brandant la llança, va pensar: “Clavaré David a la paret.” Però David el va esquivar dues vegades. 18.12 Saül tenia por de David, perquè el Senyor estava amb David i s’havia apartat del costat d’ell. 18.13 Per això, Saül el va apartar del seu costat nomenant-lo comandant de l’exèrcit, i quan sortia i entrava anava de capdavanter de les tropes. 18.14 David tenia èxit en totes les empreses, i el Senyor era amb ell. 18.15 Saül li tenia por, perquè s’adonava del seu gran èxit. 18.16 Però tot Israel i Judà estimaven David, perquè era qui els dirigia quan sortien i tornaven de campanya. 18.17 Llavors Saül digué a David: “Mira, et vull donar per muller Merab, la meva filla gran; només cal que em facis de paladí i lluitis en les batalles del Senyor.” Saül pensava: “No cal que sigui la meva mà que vagi contra ell; ja hi anirà la mà dels filisteus.” 18.18 David va contestar a Saül: “Què sóc jo i què representa la meva família paterna a Israel perquè esdevingui gendre del rei?” 18.19 Però quan va arribar el moment de donar Merab, la filla de Saül, a David, la van donar per muller a Adriel, el meholatita. 18.20 Però Mical, l’altra filla de Saül, estimava David, i quan ho van dir a Saül li va encantar la notícia. 18.21 Saül va pensar: “La hi donaré, i així ella li servirà de parany perquè la mà dels filisteus caigui damunt d’ell.” Saül, doncs, per segona vegada, digué a David: “Avui pots ser el meu gendre.” 18.22 I va encarregar als seus servidors: “Parleu amb David en privat i digueu-li: Ja veus que el rei et té afecte i tots els cortesans t’aprecien; ara, doncs, accepta ser gendre del rei.” 18.23 Els servidors de Saül van repetir aquestes paraules, en privat, a David, però aquest va replicar: “¿Penseu que és cosa fàcil arribar a ser gendre del rei, jo, que sóc un home pobre i de baixa condició?” 18.24 Els servidors de Saül van comunicar-li: “Aquesta és la resposta que ha donat David.” 18.25 Llavors Saül contestà: “Digueu això a David: El rei no desitja el dot acostumat, sinó cent prepucis dels filisteus per venjar-se dels enemics del rei.” Però el que es proposava Saül era fer caure David a les mans dels filisteus. 18.26 Els servidors van trametre les seves paraules a David, i ell va trobar acceptable la proposta per a ser gendre del rei. Com que encara no s’havien complert els dies fixats, 18.27 David es va preparar i va marxar amb els seus homes. Va matar dos-cents filisteus i va portar els seus prepucis, en nombre exacte, i els va lliurar al rei per poder ser el seu gendre. I ell li va concedir la seva filla Mical per muller. 18.28 Saül va veure i comprovar que el Senyor era amb David i que la seva filla Mical l’estimava. 18.29 Això va fer que Saül es tornés més recelós envers David, i li va ser hostil sempre més. 18.30 A més, els prínceps dels filisteus sortien a fer incursions, però cada vegada que sortien, David obtenia més èxit que cap altre dels comandants de Saül, i el seu nom es feia famós.

1 Samuel 19

19.1 Llavors Saül va parlar amb el seu fill Jonatan i amb tots els seus servidors que volia fer morir David; però Jonatan, el fill de Saül, tenia molt d’afecte a David. 19.2 Per això, Jonatan va avisar David i li digué: “El meu pare Saül s’ha proposat de matar-te. Vés amb compte demà al matí, queda’t amagat i no et deixis veure. 19.3 Mentrestant, jo sortiré i em posaré al costat del meu pare en el camp on tu estiguis, li parlaré de tu, veuré el que hi ha i t’ho faré saber.” 19.4 Jonatan va parlar bé de David al seu pare Saül, i li digué: “Que el rei no faci cap greuge a David, el seu servidor, perquè ell no t’ha perjudicat, ja que tot el que ha fet ha estat en bé teu. 19.5 Va exposar la seva vida i va matar aquell filisteu, concedint així el Senyor una gran victòria a tot Israel. Tu mateix ho vas veure i te’n vas alegrar; per què, doncs, et vols fer responsable de sang innocent matant David sense cap motiu?” 19.6 Saül va fer cas de Jonatan i va jurar: “Per vida del Senyor que no serà mort.” 19.7 Després, Jonatan va cridar David i va contar-li aquesta conversa. I Jonatan va portar David a la presència de Saül, i David va continuar al seu costat com abans. 19.8 Altra vegada hi hagué guerra; i David va sortir a lluitar contra els filisteus, els va infligir una gran derrota i ells van fugir davant seu. 19.9 El mal esperit del Senyor va tornar a atacar Saül quan estava descansant a casa seva, amb la llança a la mà, mentre David tocava l’arpa. 19.10 Saül va intentar clavar David a la paret amb la llança, però David va esquivar el cop i la llança es va clavar a la paret. David va fugir i es va amagar aquella mateixa nit. 19.11 Saül va enviar uns homes a casa de David perquè el vigilessin i el matessin l’endemà matí. Però Mical, la seva muller, el va avisar i li digué: “Si aquesta nit no salves la teva vida, demà al matí seràs mort.” 19.12 Mical va despenjar David per una finestra, i així ell es va escapar, fugint a amagar-se. 19.13 Després, Mical va agafar el terafim (l’estàtua de l’ídol domèstic) i el va ficar al llit. A la capçalera hi va posar l’estora de pèl de cabra i ho va tapar amb el cobrellit. 19.14 I quan Saül va enviar els homes a agafar David, ella els digué: “Està malalt.” 19.15 Saül va fer tornar aquells homes perquè veiessin David, i els digué: “Porteu-me’l amb el llit i tot, que el matarem.” 19.16 Quan hi van arribar, els homes van descobrir l’estàtua amb l’estora de pèl de cabra a la capçalera. 19.17 Llavor Saül digué a Mical: “Per què m’has enganyat d’aquesta manera i has deixat que el meu enemic fugís i s’escapés?” Mical respongué a Saül: “Ell m’ha dit: deixa’m marxar, si no vols que et mati.” 19.18 David, doncs, va fugir i es va escapar anant a Ramà, on era Samuel, i li va explicar tot el que Saül li havia fet. Després, ell i Samuel van anar a viure a Naiot. 19.19 Més tard, van avisar Saül dient-li: “Mira, David viu a Naiot de Ramà.” 19.20 Saül hi va enviar uns homes perquè agafessin David. Aquests van veure la congregació de profetes que, presidits per Samuel, profetitzaven. Llavors l’esperit de Déu va posseir els enviats de Saül, de manera que ells també es van posar a profetitzar. 19.21 Van comunicar el fet a Saül i ell hi va enviar uns altres homes, i també aquests es van posar a profetitzar. Llavors hi va enviar un tercer grup d’homes, però igualment aquests es van posar a profetitzar. 19.22 Per últim, ell mateix va anar a Ramà. En arribar a la gran cisterna que hi ha a Secu, va preguntar: “On són Samuel i David?” Li van contestar: “Mira, són a Naiot de Ramà.” 19.23 Aleshores es va dirigir cap a Naiot de Ramà, però també a ell el va envair l’esperit de Déu, de manera que va seguir endavant caminant i profetitzant fins que va arribar a Naiot de Ramà. 19.24 Ell també es va despullar dels seus vestits i es va posar a profetitzar davant de Samuel, i es va quedar despullat a terra tot aquell dia i tota aquella nit. És per això que diuen: “També hi ha Saül entre els profetes?”

1 Samuel 20

20.1 Llavors David va fugir de Naiot de Ramà, va anar a trobar Jonatan i li digué: “Què he fet? Quina és la meva falta o quin és el meu crim contra el teu pare perquè em vulgui matar?” 20.2 Ell li respongué: “De cap manera! No moriràs. Mira, el meu pare no fa res d’important ni res d’insignificant que no m’ho comuniqui a mi. Per què m’amagaria el meu pare una cosa així? No és possible!” 20.3 David, però, va insistir: “El teu pare sap prou bé que em tens afecte, i ha pensat: ‘Que Jonatan no sàpiga res d’això, no sigui que es disgusti.’ Tanmateix, per vida del Senyor i per vida teva que no hi ha més d’un pas entre jo i la mort!” 20.4 Jonatan li va contestar: “Jo faré per tu qualsevol cosa que desitgis.” 20.5 Llavors David digué a Jonatan: “Mira, demà és el noviluni i jo tinc el deure de seure a taula amb el rei, però tu em deixaràs marxar i m’amagaré al camp fins a la tarda del tercer dia. 20.6 Si el teu pare em troba a faltar, llavors diràs: David m’ha demanat amb insistència que li deixés fer una visita ràpida a Betlem, la seva ciutat, perquè tota la família hi celebra el sacrifici anual. 20.7 Si contesta: ‘Està bé’, el teu servent pot estar tranquil; però si es posa furiós, estigues segur que té pensada la meva ruïna. 20.8 Tu, però, sigues magnànim amb el teu servent, ja que has fet que el teu servent establís amb tu un pacte del Senyor. I si trobes en mi algun crim, mata’m tu mateix! Per què m’has de lliurar al teu pare?” 20.9 Jonatan exclamà: “No, això no! Si arribava a saber que el meu pare té determinat de fer-te mal, et penses que no t’ho diria?” 20.10 Llavors David digué a Jonatan: ”Qui m’ho farà saber, en cas que el teu pare respongui asprament?” 20.11 Jonatan respongué a David: “Vine, sortim al camp.” El dos van sortir al camp, 20.12 i Jonatan digué: “El Senyor, Déu d’Israel, en sigui testimoni! Quan jo hagi sondejat el meu pare, demà o demà passat, cap a aquesta hora, si tot va bé a David i no t’ho faig saber, 20.13 que el Senyor em castigui severament. I si el meu pare té intenció de fer-te mal, t’ho faré saber i et deixaré marxar perquè et posis a resguard. I que el Senyor estigui amb tu, com ha estat amb el meu pare! 20.14 Si aleshores encara sóc viu, tracta’m amb la bondat del Senyor; però si sóc mort, 20.15 no privis mai la meva família del teu favor, ni quan el Senyor extermini de la terra, un a un, els enemics de David, 20.16 ja que Jonatan ha fet un pacte amb la casa de David i el Senyor passarà comptes amb els enemics de David.” 20.17 Jonatan va renovar el jurament a David per l’afecte que li tenia, ja que se l’estimava més que la pròpia vida. 20.18 Després li digué: “Demà és noviluni i et trobaran a faltar, perquè el teu seient serà buit. 20.19 Però demà passat baixaràs decidit i vindràs al lloc on et vas amagar l’altre dia i t’esperaràs a la pedra d’Èzel. 20.20 Jo tiraré tres fletxes cap a aquell cantó, com si fes pràctiques. 20.21 Quan digui al criat: ‘Vés a buscar les fletxes’, si a més li dic: ‘Mira, les fletxes són més ençà, agafa-les’, aleshores podràs venir, perquè estàs segur i no passa res. T’ho juro pel Senyor! 20.22 Però si dic al criat: ‘Mira, les fletxes són més enllà’, aleshores vés-te’n, perquè és que el Senyor et fa marxar. 20.23 I pel que fa al que hem tractat tots dos, el Senyor n’és testimoni entre jo i tu per sempre.” 20.24 David, doncs, es va amagar al camp. I quan va arribar el noviluni, el rei es va entaular per a l’àpat. 20.25 El rei seia, com de costum, al seu lloc, tocant a la paret. Llavors Jonatan es va alçar i Abner s’assegué al costat de Saül, i el seient de David quedava buit. 20.26 Però aquell dia Saül no va dir res, pensant: “Deu ser casual; no deu estar pur, no es deu haver purificat.” 20.27 Però al matí del segon dia del noviluni, es va fixar que el seient de David era buit, i digué al seu fill Jonatan: “Per què no ha vingut a menjar el fill de Jessè, ni ahir ni avui?” 20.28 Jonatan va contestar a Saül: “David va insistir que el deixés anar a Betlem. 20.29 Em digué: ‘Et prego que em deixis marxar, perquè en aquella ciutat tenim un sacrifici familiar i un dels meus germans m’hi ha convidat. Si he trobat gràcia als teus ulls, et prego que em deixis anar a visitar els meus germans.’ És per això que no ha vingut a l’àpat del rei.” 20.30 Llavors Saül es va enfurismar contra Jonatan, i li digué: “Ah, fill de la perversa i rebel. ¿Que no sé jo que tens predilecció pel fill de Jessè, per a vergonya teva i deshonra de la teva mare? 20.31 Tots els dies que el fill de Jessè visqui sobre la terra, tu no estaràs segur, ni tampoc el teu regne. Ara, doncs, fes que me’l portin, perquè és digne de mort.” 20.32 Jonatan va contestar al seu pare Saül, i li digué: “Per què ha de morir? Què ha fet?” 20.33 Llavors Saül va alçar la llança per ferir-lo, i Jonatan va comprendre que el seu pare estava decidit a matar David. 20.34 Jonatan, indignat, es va alçar de taula i no va prendre aliment aquell segon dia de noviluni, perquè estava preocupat per David i pel fet que el seu mateix pare l’hagués ofès. 20.35 L’endemà al matí, Jonatan va sortir al camp, a l’hora prevista amb David, acompanyat d’un noi. 20.36 Llavors digué al noi: “Corre a collir les fletxes que jo tiri.” El noi va córrer, i ell va tirar la fletxa de manera que anés més enllà d’on era el noi. 20.37 Quan el noi va arribar on era la fletxa que havia tirat Jonatan, aquest li va cridar: “¿No és més enllà de tu, la fletxa?” 20.38 Jonatan va tornar a cridar: “Corre, vés de pressa, no t’entretinguis.” El noi va recollir la fletxa i va tornar on era el seu amo. 20.39 Ell, però, no havia entès res; només Jonatan i David estaven al corrent. 20.40 Tot seguit, Jonatan va donar les seves armes al noi que l’acompanyava i li digué: “Vés, porta-ho a la ciutat.” 20.41 Quan el noi va marxar, David va sortir de darrere la pedra i, abocant-se de cara a terra, es prosternà tres vegades. Es van besar mútuament i van plorar plegats, sobretot David. 20.42 Jonatan digué a David: “Vés-te’n en pau, ja que els dos ens hem fet aquest jurament en nom del Senyor: Que el Senyor estigui entre tu i jo, entre la teva descendència i la meva per sempre.” 20.43 Després, David va marxar i Jonatan se’n tornà a la ciutat.

1 Samuel 21

21.1 David es va dirigir a Nob, a veure el sacerdot Ahimèlec, i Ahimèlec va sortir a rebre’l, molt inquiet, i li preguntà: Com és que véns tot sol, sense acompanyament?” 21.2 David li va respondre: “El rei m’ha fet un encàrrec i m’ha dit: Que ningú sàpiga per què t’envio ni què t’he encarregat. Per això he citat els joves a tal lloc. 21.3 Ara, doncs, de què pots disposar? Dóna’m cinc pans o el que trobis.” 21.4 El sacerdot li digué: “No disposo de pa ordinari. Només hi ha pa sagrat; suposant que els joves s’hagin abstingut almenys del tracte amb les dones.” 21.5 David, contestant al sacerdot, li digué: “De fet, les dones han estat lluny de nosaltres ahir i abans d’ahir. Si, quan jo vaig sortir, els cossos dels joves es mantenien purs, encara que el viatge era profà, amb més raó els cossos estaran purs avui.” 21.6 Així, doncs, el sacerdot li va donar el pa sagrat, perquè allà no n’hi havia d’altre fora dels pans de la proposició, que havien estat retirats de la presència del Senyor per posar pa calent el mateix dia que els van retirar. 21.7 Precisament aquell dia hi havia allà un home dels servents de Saül que s’havia detingut davant el Senyor i que es deia Doeg, un edomita capatàs dels pastors de Saül. 21.8 David encara digué a Ahimèlec: “¿No tens aquí disponible una llança o una espasa? És que no m’he endut l’espasa ni cap altra arma, perquè l’ordre del rei era urgent.” 21.9 El sacerdot digué: “Aquí hi ha l’espasa de Goliat, el filisteu que tu vas matar a la vall de l’Alzina, embolicada amb roba, darrere l’efod. Si vols aquesta, agafa-la, perquè aquí no n’hi ha d’altra.” David digué: “No n’hi ha cap més com aquesta; dóna-me-la!” 21.10 Aquell mateix dia, David va continuar la fugida, lluny de Saül, i es va presentar a Aquix, el rei de Gat. 21.11 Els servidors d’Aquix li van dir: “¿Aquest no és David, el rei d’aquesta terra? ¿No és d’aquest, de qui es canta a les danses: Saül n’ha matat milers, però David, desenes de milers?” 21.12 David va parar atenció a aquelles paraules i va agafar por d’Aquix, rei de Gat. 21.13 Per això va canviar el seu comportament i va començar a fer bogeries davant d’ells: guixava gargots als batents de les portes i es deixava córrer la saliva per la barba. 21.14 Llavors Aquix digué als seus servidors: “Si vèieu que aquest home era boig, per què me l’heu portat? 21.15 ¿És que em falten bojos, perquè em porteu aquest a fer ximpleries davant meu? ¿És que ha d’entrar a casa meva, un home com aquest?”

1 Samuel 22

22.1 David va marxar d’allà i es va refugiar a la cova d’Adul·lam. Quan els seus germans i tota la família ho va saber, van anar a trobar-lo. 22.2 Es van ajuntar amb ell tot de persones en situació difícil, els buscats per deutors, tota mena de descontents, i es va fer el seu capitost. Va aplegar amb ell uns quatre-cents homes. 22.3 D’allà, David va anar a Mispè de Moab, i digué al rei de Moab: “Permet que el meu pare i la meva mare es quedin amb tu fins que jo sàpiga què em té reservat Déu a mi.” 22.4 Els va presentar davant el rei de Moab, i ells s’hi van quedar tot el temps que David es va estar a la fortalesa. 22.5 Però el profeta Gad digué a David: “No t’estiguis més en aquesta fortalesa; surt i vés-te’n a la terra de Judà.” David, doncs, va marxar i s’endinsà al bosc d’Hèret. 22.6 Saül va saber que havien descobert on eren David i els homes que l'acompanyaven. Saül era a Guibà, assegut sota el tamariu que hi ha al turó, amb la llança a la mà, i tots els seus servidors eren al seu voltant. 22.7 Saül digué a tots els servidors que estaven drets al seu voltant: “Escolteu, fills de Benjamí. ¿És que el fill de Jessè us donarà a tots vosaltres camps i vinyes? ¿A tots vosaltres us farà capitans de milers i centurions, 22.8 perquè tots hàgiu conspirat contra mi, i no hi hagi hagut ningú que em fes saber com el meu mateix fill ha pactat amb el fill de Jessè; i no hi ha hagut ningú entre vosaltres que s’hagi compadit de mi per fer-me saber que el meu fill ha incitat el meu servidor contra mi, perquè em posi paranys, com així ha estat?” 22.9 Llavors Doeg, l’edomita, que era el cap dels servidors de Saül, respongué: “Jo vaig veure el fill de Jessè quan va venir a Nob a trobar Ahimèlec, fill de d’Ahitub, 22.10 el qual va consultar el Senyor per ell i li va subministrar queviures i, a més, li va donar l’espasa de Goliat, el filisteu.” 22.11 Llavors el rei va fer venir el sacerdot Ahimèlec, fill d’Ahitub, amb tota la seva parentela, els sacerdots que eren a Nob. Tots ells es van presentar al rei, 22.12 i Saül digué: “Escolta, fill d’Ahitub.” Ell respongué: “Sóc aquí, senyor meu.” 22.13 Saül li va dir: “Per què heu conspirat contra mi, tu i el fill de Jessè, donant-li queviures i una espasa, i consultant Déu per ell, perquè es rebel•lés contra mi posant-me paranys, com així ha estat?” 22.14 Ahimèlec respongué al rei: “¿Qui més hi ha com David entre els servidors del rei, un home de confiança i gendre del rei, que és cap de la teva guàrdia personal i molt honorat a casa teva? 22.15 ¿Que potser és la primera vegada que consulto Déu per ell? Res d’això! Que el rei no doni la culpa al seu servent ni a ningú de la meva casa paterna, perquè el teu servent no sabia res de tot això, ni poc ni molt.” 22.16 Però el rei respongué: “Moriràs, Ahimèlec, amb tota la teva parentela.” 22.17 I digué a la guàrdia que tenia al voltant: “Gireu-vos i mateu els sacerdots del Senyor! Perquè estan a favor de David i perquè, sabent que fugia, no m’ho han avisat.” Però els servidors del rei no van voler alçar la mà per matar els sacerdots del Senyor. 22.18 El rei, aleshores, digué a Doeg: “Gira’t tu i mata els sacerdots!” Doeg, l’edomita, es va girar contra els sacerdots; i aquell mateix dia va matar vuitanta-cinc homes que vestien l’efod de lli. 22.19 Després, Saül va passar a fil d’espasa tot Nob, el poble dels sacerdots. Tant homes com dones, joves i criatures, així com els bous, els ases i les ovelles, tots van ser morts per l’espasa. 22.20 Però un fill d’Ahimèlec, fill d’Ahitub, que es deia Abiatar, va poder escapar i es va refugiar amb David. 22.21 Abiatar va contar a David com Saül havia assassinat els sacerdots del Senyor. 22.22 David digué a Abiatar: “Ja vaig sospitar jo aquell dia que Doeg, l’edomita, que era allà, ho contaria a Saül. Jo he estat el responsable de la mort de totes les persones de la teva casa paterna. 22.23 Queda’t amb mi i no tinguis por, perquè aquell qui atempti contra la teva vida atemptarà contra la meva; i al meu costat estaràs ben guardat.”

1 Samuel 23

23.1 A David li van donar aquesta notícia: “Mira, els filisteus ataquen Queilà i saquegen les eres.” 23.2 David va consultar el Senyor: “¿Haig d’anar a combatre aquests filisteus?” I el Senyor li respongué: “Vés, ataca els filisteus i salva Queilà.” 23.3 Però els homes de David li deien: “Ja veus que nosaltres, aquí a Judà, estem acovardits; quant més, si anem a Queilà a combatre contra les tropes dels filisteus!” 23.4 David va consultar el Senyor altra vegada. I la resposta del Senyor va ser: “Alça’t i baixa a Queilà, perquè jo posaré els filisteus a les teves mans.” 23.5 David i la seva gent van anar a Queilà i van atacar els filisteus. S’endugué el seu bestiar i els va causar una gran der-rota; així alliberà els habitants de Quelià. 23.6 Quan Abiatar, fill d’Ahimèlec, es va refugiar on era David, a Queilà, es va endur amb ell l’efod. 23.7 Van avisar Saül que David havia estat a Queilà, i Saül va pensar: “Déu l’ha posat a les meves mans, perquè s’ha ficat en una ciutat amb portes i forrellats.” 23.8 Llavors Saül va convocar tot el poble a la guerra per baixar a Queilà i posar setge a David i la seva gent. 23.9 Però David va saber que Saül maquinava el mal contra ell, i digué al sacerdot Abiatar: “Porta l’efod.” 23.10 David va preguntar: “Senyor, Déu d’Israel, el teu servent sap del cert que Saül és a punt de venir a Queilà a destruir la ciutat per culpa meva. 23.11 ¿Em posaran a les seves mans, els prínceps de Queilà? ¿Vindrà Saül tal com el teu servent ha sentit? Senyor, Déu d’Israel, revela-ho al teu servent!” El Senyor respongué: “Vindrà!” 23.12 David va preguntar encara: “Els habitants de Queilà, ¿ens deixaran a mi i als meus homes a mercè de Saül?” El Senyor respongué: “Us hi deixaran.” 23.13 Llavors David es va alçar amb els seus homes, uns sis-cents, i van sortir de Queilà sense una destinació determinada. Quan van dir a Saül que David havia escapat de Queilà, va suspendre la marxa. 23.14 David vivia al desert, en llocs inaccessibles, en una muntanya del desert de Zif. Mentrestant Saül no deixava de buscar-lo; però Déu no el va abandonar a les seves mans. 23.15 David va saber que Saül havia sortit amb intenció de matar-lo, quan es trobava al desert de Zif, a Hóreix. 23.16 Llavors Jonatan, el fill de Saül, va sortir i va anar a trobar David, a Hóreix, per donar-li confiança en Déu. 23.17 I li digué: “No tinguis por, perquè la mà de Saül, el meu pare, no t’ha d’atrapar. Tu regnaràs sobre Israel, i jo seré el teu segon. El meu pare Saül ho sap prou bé.” 23.18 I tots dos van fer un pacte davant el Senyor; David es va quedar a Hóreix i Jonatan va tornar a casa seva. 23.19 Mentrestant, els zifites van anar a trobar Saül, a Guibà, i li digueren: “¿No saps que David està amagat entre nosaltres, en un lloc inaccessible, a Hóreix, en la collada d’ Haquilà, al sud del desert? 23.20 Ara, doncs, tal com desitja la teva ànima, oh rei, baixa de seguida, que nosaltres el posarem a les mans del rei.” 23.21 Saül va contestar: “Que el Senyor us beneeixi, perquè us heu compadit de mi. 23.22 Aneu, doncs, ara, i assegureu-vos-en més encara. Indagueu i esbrineu per on acostuma a passar i qui l’ha vist allà, perquè m’han dit que és molt astut. 23.23 Mireu i exploreu tots els amagatalls on acostuma a refugiar-se i torneu a mi amb informes exactes, i jo aniré amb vosaltres. Si està en aquesta regió, jo el buscaré entre tots els pobles de Judà.” 23.24 Ells es van alçar i es van dirigir cap a Zif, avançant-se a Saül. Mentrestant David i els seus homes eren al desert de Maon, a la plana que hi ha al sud del desert de Judà. 23.25 Saül, amb la seva gent, va sortir a buscar-lo, però ho van fer saber a David, que va baixar cap a la roca i es va quedar al desert de Maon. 23.26 Saül anava per un vessant de la muntanya, mentre que David, amb els seus homes, anava per l’altre cantó. David s’afanyava per escapar de l’abast de Saül, mentre que Saül i la seva gent intentaven encerclar David i els seus homes per capturar-los. 23.27 Aleshores va arribar un missatger que digué a Saül: “Vine de seguida, que els filisteus han fet una incursió al país.” 23.28 Llavors Saül va deixar de perseguir David per anar a enfrontar-se als filisteus. Per això aquell lloc porta el nom de Roca de la Separació. 23.29 I David marxà d’allí i pujà a establir-se als escarpats d’Enguedí.

1 Samuel 24

24.1 Quan Saül va tornar de perseguir els filisteus, li van comunicar: “Mira, David és al desert d’Enguedí.” 24.2 Llavors Saül va agafar tres mil homes, escollits d’entre tot Israel, i se’n va anar a buscar David i el seus homes fins a les cingleres dels isards. 24.3 Van arribar a unes pletes d’ovelles, on hi havia una cova prop del camí, i Saül va entrar-hi a fer les seves necessitats. David i els seus homes eren al fons de la cova. 24.4 Els homes de David li deien: “Mira, avui és aquell dia que el Senyor et va anunciar: Et posaré a les mans el teu enemic, perquè facis amb ell el que vulguis.” David es va avançar i, amb molt de compte, va tallar la vora del mantell de Saül. 24.5 Però després tenia remordiments per haver tallat la vora del mantell de Saül, 24.6 i digué a la seva gent: “Que el Senyor em guardi de fer res contra el meu amo, l’ungit del Senyor, alçant la meva mà contra ell; perquè és l’ungit del Senyor!” 24.7 Amb aquestes paraules, David va refrenar els seus homes i no els va deixar que ataquessin Saül. I Saül es va alçar i va seguir el seu camí. 24.8 Tot seguit, David va sortir de la cova darrere Saül, i el va cridar: “Senyor meu, el rei!” Saül va mirar enrere, i David va inclinar el cap de cara a terra, fent-li reverència, 24.9 bo i dient a Saül: “Per què escoltes les paraules dels que et diuen: ‘Mira que David et busca la ruïna?’ 24.10 Mira, avui mateix, amb els teus mateixos ulls has pogut veure com el Senyor, en aquest dia, t’havia posat a les meves mans dins de la cova. M’han dit que et matés, però t’he perdonat, pensant: ‘No alçaré la meva mà contra el meu amo, perquè és l’ungit del Senyor.’ 24.11 Mira, doncs, pare meu, i fixa’t en la vora del teu mantell que tinc a la mà. Ja que quan he tallat la vora del teu mantell no t’he matat, pots entendre clarament que en mi no hi ha mala intenció ni tampoc cap culpa. No he faltat contra tu, encara que tu vagis cercant la meva persona per matar-la. 24.12 Que el Senyor jutgi entre tu i jo i que sigui el Senyor qui em defensi, que la meva mà no s’alçarà contra tu. 24.13 Com diu l’antic proverbi: ‘Dels malvats surt la maldat’; per això la meva mà no s’alçarà contra tu. 24.14 Contra qui ha sortit el rei d’Israel? A qui persegueixes? A un gos mort? A una puça? 24.15 Que el Senyor faci de jutge i judiqui entre tu i jo. Que ell examini i defensi la meva causa, em faci justícia i em lliuri de la teva mà.” 24.16 En acabar de dir David aquestes paraules, Saül digué: “¿És la teva veu, David, fill meu?” I alçant la veu es va posar a plorar. 24.17 Després digué a David: “Tu ets més just que no pas jo, ja que tu em pagues amb el bé i jo et pago amb el mal. 24.18 Tu has demostrat avui que t’has portat bé amb mi, ja que el Senyor m’havia posat a les teves mans, i, en canvi, no m’has volgut matar. 24.19 Perquè, quan algú té a l’abast el seu enemic, el deixarà marxar sa i estalvi? Que el Senyor et recompensi amb el bé això que avui has fet amb mi! 24.20 Jo sé del cert que tu has de regnar, i que el regne d’Israel, a les teves mans, es mantindrà ferm i segur. 24.21 Ara, doncs, jura’m pel Senyor que no exterminaràs la meva descendència ni esborraràs el nom de la casa del meu pare.” 24.22 David li ho va jurar. Saül, llavors, va tornar a casa seva; i David, amb la seva gent, va pujar al lloc inaccessible.

1 Samuel 25

25.1 Samuel es va morir, i tot Israel es va reunir per fer-li el dol. El van sepultar a casa seva, a Ramà. Després, David es va retirar al desert de Paran. 25.2 Hi havia un home a Maon que tenia la seva propietat a Carmel. Era un gran hisendat que posseïa tres mil ovelles i mil cabres. Aleshores esquilava les seves ovelles a Carmel. 25.3 Aquell home es deia Nabal, i la seva dona, Abigaïl. Era una dona assenyada i de bona presència; en canvi, ell era aspre i de mals costums. Pertanyia a la nissaga de Caleb. 25.4 David, mentre era al desert, va sentir dir que Nabal esquilava les seves ovelles, 25.5 i va fer-hi anar deu mossos. Els va manar: “Pugeu a Carmel a trobar Nabal, saludeu-lo en nom meu 25.6 i digueu-li això: “Salut! Que la pau sigui amb tu, amb la teva casa i amb tot el que és teu! 25.7 He sabut que ara fas l’esquilada. Doncs, bé, quan els teus mossos han estat entre nosaltres, no els hem tractat malament, ni mai han trobat a faltar res durant el temps que han estat a Carmel. 25.8 Pregunta-ho als teus mossos, que ells t’ho diran. Sigues, doncs, generós amb els joves, ja que hem arribat amb bon moment. Et prego que donis el que tinguis a mà per als teus servents i per al teu fill David.” 25.9 Els mossos de David van arribar i van comunicar a Nabal el missatge en nom de David, i es van esperar. 25.10 Llavors Nabal va contestar als mossos de David: “Qui és David i qui és el fill de Jessè? Cada dia són més els servents que s’escapen dels seus amos. 25.11 ¿He de prendre el meu pa, la meva aigua i els animals que he sacrificat per als meus esquiladors, per donar-ho a uns homes que no sé d’on són?” 25.12 Els mossos de David emprengueren el camí de retorn, i a l’arribada van anar a comunicar-li aquella resposta. 25.13 Llavors David digué als seus mossos: “Que cadascú es cenyeixi l’espasa!” I tothom es va cenyir l’espasa. També David ho va fer, i van pujar darrere David uns quatre-cents homes, mentre uns dos-cents es van quedar amb els bagatges. 25.14 Hi hagué un dels mossos que ho va contar a Abigaïl, la muller de Nabal: “Mira, David va enviar uns emissaris des del desert a saludar el nostre amo, però ell els ha ofès. 25.15 Aquella gent es van portar molt bé amb nosaltres, no ens van tractar malament ni vam trobar a faltar res durant el temps que vam estar entre ells, mentre érem al camp. 25.16 Ens van fer de muralla protectora, tant de nit com de dia, mentre va durar la nostra estada entre ells, pasturant els ramats. 25.17 Ara, doncs, pensa i mira què has de fer, perquè la ruïna del nostre amo i de tota la seva casa és cosa segura, i ell és tan geniüt que ningú no li pot dir res.” 25.18 Abigaïl va cuitar a prendre dos-cents pans, dos-cents bots de vi, cinc ovelles ja preparades, cinc mesures de gra torrat, cent raïms de panses i dos-cents pans de figues seques, i ho va carregar tot damunt els ases. 25.19 Després digué als mossos: “Passeu davant meu, que jo aniré darrere vostre.” Però a Nabal, el seu marit, no li ho comunicà. 25.20 Quan ella baixava muntada sobre l’ase, a recer de la muntanya, David i els seus homes baixaven en direcció contrària, i es van trobar. 25.21 David anava pensant: “Ha estat ben inútil que hagi guardat tot el que aquest tenia al desert i que no li hagi faltat res del que era seu, si després em torna mal per bé. 25.22 Que Déu castigui severament David si, d’aquí a demà matí, de tot el que és seu, en deixo un sol mascle en vida.” 25.23 Quan Abigaïl va veure David, va baixar de seguida de l’ase i s’abocà de cara a terra i es prosternà davant d’ell. 25.24 Prostrada als seus peus, li digué: “Que caigui damunt meu, senyor, aquesta culpa. Però permet, t’ho suplico, que la teva serventa pugui parlar-te; escolta les paraules de la teva serventa. 25.25 Que el meu senyor no faci cas d’aquest malvat de Nabal, perquè és tal com el seu nom indica (Nabal vol dir insensat) i dins d’ell hi cova la vilesa. Jo, la teva serventa, no vaig arribar a veure els mossos que el meu senyor va enviar. 25.26 Ara, senyor meu, per vida del Senyor i per la teva pròpia vida, pel Senyor que t’ha impedit de vessar sang i prendre’t la justícia per la teva mà, que siguin com Nabal els teus enemics i els qui procuren fer mal al meu senyor. 25.27 I ara, aquest obsequi que la teva serventa ha portat al meu senyor, digna’t repartir-lo entre els mossos que segueixen el meu senyor. 25.28 Et prego que perdonis l’ofensa de la teva serventa, perquè el Senyor, ben segur, farà una casa permanent per al meu senyor, ja que tu condueixes les guerres del Senyor, i mentre visquis no es trobarà res de malvat en tu. 25.29 Si hi ha algú que s’hagi alçat per perseguir-te, buscant la teva vida, la vida del meu senyor estarà lligada al feix dels vivents amb el Senyor, el teu Déu, mentre que la vida dels teus enemics, el Senyor mateix la llançarà com des de la cassoleta de la fona. 25.30 I així, quan el Senyor hagi complert amb el meu senyor tots els beneficis que té promesos per a tu, i t’hagi posat per príncep sobre Israel, 25.31 el meu senyor no haurà de tenir recança ni càrrec de consciència per haver vessat sang sense motiu ni per haver-se pres, el meu senyor, la justícia pel seu compte. I quan el Senyor ompli de béns el meu senyor, recorda’t de la teva serventa.” 25.32 Llavors David digué a Abigaïl: “Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel, que en aquest dia t’ha enviat a trobar-me! 25.33 Beneït sigui el teu seny i beneïda siguis tu mateixa, que m’has impedit avui de vessar sang i de prendre’m la justícia pel meu compte! 25.34 Però t’asseguro per vida del Senyor, Déu d’Israel, que ha evitat que jo et fes mal, que si tu no t’haguessis apressat a venir a trobar-me, abans de l’alba no li hauria quedat a Nabal cap mascle viu.” 25.35 Llavors David va acceptar de mans d’ella el que li havia portat, i li digué: “Vés en pau a casa teva. Ja veus que he atès el teu prec i t’he tingut consideració.” 25.36 Tot seguit, Abigaïl va tornar on era Nabal justament quan aquest feia un convit a casa seva, com un banquet de rei. I com que el cor de Nabal vessava d’alegria, completament borratxo, no li va dir res, ni poc ni molt, fins que va ser de dia. 25.37 Però al matí, quan Nabal ja estava serè, la seva muller li va dir el que havia passat, i el cor se li va encongir i va quedar de pedra. 25.38 Al cap de deu dies, succeí que el Senyor li provocà un atac i es va morir. 25.39 Quan David va saber que Nabal havia mort, digué: “Beneït sigui el Senyor, que s’ha fet càrrec de venjar-me de l’ultratge que Nabal em va fer i no ha permès que el seu servent obrés malament; el Senyor mateix ha fet recaure la maldat de Nabal sobre el seu propi cap.” Llavors David va enviar a Abigaïl una proposta per a prendre-la per muller. 25.40 Els criats de David van anar a trobar Abigaïl, la carmelita, i li digueren: “David ens ha fet venir a tu per demanar-te per muller.” 25.41 Ella es va alçar i, prosternant-se de cara a terra, digué: “Aquí tens la teva serventa, una esclava per a rentar els peus dels servidors del meu senyor!” 25.42 Després, Abigaïl, s’alçà de pressa, va muntar sobre un ase i, acompanyada de cinc de les donzelles del seu servei, va seguir darrere els missatgers de David, i va ser la seva muller. 25.43 David ja s’havia casat amb Ahinóam, de Jizreel, i totes dues van ser les seves mullers. 25.44 Saül havia donat la seva filla Mical, primera esposa de David, a Paltí, fill de Laix, que era de Gal·lim.

1 Samuel 26

26.1 Els zifites van anar a trobar Saül, a Guibà, per dir-li: “¿No saps que David està amagat a la collada d’Haquilà, davant del desert?” 26.2 Llavors Saül es va alçar i va baixar al desert de Zif, acompanyat de tres mil homes escollits d’Israel, per buscar-hi David. 26.3 Saül va acampar a la collada d’Haquilà, que és enfront del desert, prop del camí. Però David, que aleshores es trobava al desert, quan va saber que Saül l’hi buscava, 26.4 va enviar uns espies per saber del cert el lloc exacte fins on havia arribat Saül. 26.5 David es va acostar al lloc on Saül havia acampat i veié l’indret on Saül descansava juntament amb Abner, fill de Ner, comandant de les tropes. Saül dormia al centre del campament, mentre que la tropa estava acampada al voltant seu. 26.6 Després David digué a Ahimèlec, l’hitita, i a Abisai, fill de Seruià, germà de Joab: “Qui vindrà amb mi al campament on és Saül?” I Abisai va contestar: “Jo vindré amb tu.” 26.7 David i Abisai van anar, de nit, fins on eren les tropes, i van veure Saül ajagut, dormint al centre del campament, amb la llança clavada a terra, a la seva capçalera, mentre que Abner i el poble jeien al seu voltant. 26.8 Llavors Abisai digué a David: “Avui Déu ha posat el teu enemic a les teves mans. Ara, doncs, deixa’m que vagi a clavar-lo a terra amb aquesta llança; d’un sol cop, que no l’hauré de repetir.” 26.9 Però David va contestar: “No el matis, perquè, qui pot posar la mà sobre l’ungit del Senyor i quedar net de culpa?” 26.10 A més, digué David: “Tan cert com que el Senyor viu, que ha de ser el Senyor qui el ferirà, sigui quan arribi el seu dia i mori o quan baixi al combat i el matin. 26.11 Que el Senyor em guardi de posar la mà sobre l’ungit del Senyor! Ara bé, pren la llança que té a la capçalera, i la gerra d’aigua, i anem-nos-en.” 26.12 David agafà la llança i la gerra d’aigua de la capçalera de Saül, i se’n van anar sense que ningú els veiés ni se n’adonés ni es despertés. Tots dormien, perquè un son profund enviat pel Senyor els va envair. 26.13 David va passar a l’altre vessant i es va aturar al cim del turó, un tros lluny, deixant bastant d’espai entre ells, 26.14 i es va posar a cridar a la gent i a Abner, fill de Ner: “¿No contestes, Abner?” Abner va respondre: “Qui ets tu, que crides el rei?” 26.15 David va replicar a Abner: “Que no ets ningú, tu? Qui és com tu a Israel? Per què, doncs, no has guardat el teu senyor, el rei? Ja que un del poble ha pogut arribar a matar el rei, el teu senyor. 26.16 No està bé, això que has fet. Per vida del Senyor que sou dignes de mort, perquè no heu guardat el vostre amo, l’ungit del Senyor. Mireu on és ara la llança del rei i la gerra d’aigua que eren a la seva capçalera.” 26.17 Saül va reconèixer la veu de David, i digué: “¿És la teva veu, fill meu, David?” David va contestar: “És la meva veu, rei i senyor meu.” 26.18 I va afegir: “Per què el meu senyor persegueix així el seu servent? Què he fet, o de quina maldat sóc culpable? 26.19 Que el meu senyor, el rei, vulgui escoltar ara les raons del seu servent: Si és el Senyor qui t’ha incitat contra mi, que ell accepti una ofrena, però si és cosa dels homes, que siguin maleïts davant del Senyor, perquè avui m’han expatriat, privant-me de participar en l’heretat del Senyor, i dient-me: ‘Vés-te’n a servir altres déus!’ 26.20 Que la meva sang no caigui ara a terra, lluny de la presència del Senyor, perquè el rei d’Israel ha sortit a perseguir la meva vida com qui persegueix una perdiu per les muntanyes.” 26.21 Saül respongué: “Jo he pecat! Torna, fill meu, David! D’ara endavant ja no et faré cap mal, ja que la meva vida avui ha estat tan preciosa als teus ulls. Reconec que he obrat com un neci i que m’he equivocat del tot.” 26.22 David respongué: “Aquí tens la llança del rei; que un dels teus mossos passi a recollir-la. 26.23 I que el Senyor recompensi a cadascun la seva honradesa i la seva fidelitat, perquè tot i que el Senyor avui t’ha posat a les meves mans, jo no he volgut alçar la meva mà contra l’ungit del Senyor. 26.24 Tal com avui la teva vida ha estat estimada als meus ulls, així sigui estimada la meva vida als ulls del Senyor, i ell em lliuri de tota adversitat!” 26.25 Llavors Saül digué a David: “Beneït siguis, fill meu, David! Certament, faràs grans coses, i és segur que triomfaràs en tot el que emprenguis!” Després, David va seguir el seu camí i Saül se’n tornà a casa seva.

1 Samuel 27

27.1 David meditava interiorment i es deia: “Estic en perill de morir qualsevol dia per la mà de Saül. Serà millor escapar i refugiar-me a la regió dels filisteus. Així Saül desistirà de perseguir-me i no em buscarà més per tot el territori d’Israel, i estaré fora del seu abast.” 27.2 David es va alçar i va passar-se, amb els sis-cents homes que tenia, a Aquix, fill de Maoc, rei de Gat. 27.3 David es va quedar amb Aquix, a Gat, ell i els seus homes, cadascú amb les respectives famílies, i David amb les seves dues mullers: Ahinóam, la jizreelita, i Abigaïl, la carmelita que fou muller de Nabal. 27.4 Quan Saül va saber que David s’havia refugiat a Gat, va deixar de perseguir-lo. 27.5 Llavors David digué a Aquix: “Si he trobat gràcia als teus ulls, et prego que se m’assigni algun càrrec en alguna de les poblacions rurals, a fi que jo m’hi estableixi. Per què ha d’habitar el teu servent a la ciutat reial amb tu?” 27.6 Aquell mateix dia, Aquix li va concedir Siclag. És per això que Siclag ha estat domini dels reis d’Israel fins al dia d’avui. 27.7 L’estada de David al territori dels filisteus va ser d’un any i quatre mesos. 27.8 David pujava amb la seva gent i feia incursions entre els gueixurites, els guerizites i els amalequites. Aquests eren els que habitaven, des de feia molt de temps, la comarca que, anant cap a Xur, abasta fins a la terra d’Egipte. 27.9 David solia atacar el territori sense deixar vius ni homes ni dones. S’apoderava d’ovelles, vaques, ases, camells i vestits, i de tornada es presentava a Aquix. 27.10 Quan Aquix li preguntava: “Per on heu fet la incursió avui?” David li contestava que al sud de Judà, o al sud de Jerahmeel, o al sud dels quenites. 27.11 David no perdonava la vida ni a homes ni a dones, per no haver de dur-los a Gat, perquè pensava: “No sigui que ens denunciïn i diguin: Això és el que ha fet David.” Aquest va ser el procediment de David durant tot el temps que va estar al país dels filisteus. 27.12 Aquix va posar confiança en David, perquè pensava: “Ell s’ha fet avorrible al seu poble, Israel, i ha esdevingut servidor meu per sempre.”

1 Samuel 28

28.1 Per aquell temps, els filisteus van reunir les seves tropes per fer la guerra contra Israel. Aquix digué a David: “Sàpigues que tu i els teus homes haureu de venir amb mi a la campanya.” 28.2 David respongué a Aquix: “Ara sabràs del que és capaç el teu servidor.” I Aquix li digué: “Per això t’anomeno guarda permanent de la meva persona.” 28.3 Samuel ja era mort; tot Israel li havia fet el dol, i l’havien sepultat a Ramà, la seva ciutat natal; i Saül havia fet desaparèixer del país els nigromants i els endevinadors. 28.4 Els filisteus s’havien aplegat i van plantar el campament a Xunem. Per la seva part, Saül va convocar tot Israel i van anar a acampar a Guilboa. 28.5 Però quan veié el campament dels filisteus, va agafar por i se li va encongir el cor de mala manera. 28.6 Llavors Saül va consultar el Senyor, però el Senyor no li va contestar ni per somnis, ni per l’Urim, ni pels profetes. 28.7 I digué als seus servidors: “Busqueu-me una dona que tingui poders nigromàntics, que l’aniré a trobar per consultar-la.” Els seus servidor li digueren: “Aquí mateix, a Endor, hi ha una pitonissa.” 28.8 Saül es va disfressar, posant-se uns altres vestits, i, acompanyat de dos homes, va anar a trobar aquella dona de nit. Llavors Saül li digué: “Et prego que em prediguis el futur per mitjà de l’esperit i que em facis venir aquell que jo et diré.” 28.9 Però la dona li respongué: “Mira, tu saps el que ha fet Saül, com ha exterminat dels país els nigromants i els endevinadors; per què, doncs, vols posar un parany a la meva vida per fer-me morir?” 28.10 Llavors Saül va jurar pel Senyor, dient-li: “Per vida del Senyor, que no et vindrà cap mal per això.” 28.11 La dona li preguntà: “Qui vols que t’evoqui?” Ell li digué: “Evoca’m Samuel.” 28.12 Però quan ella va veure Samuel, va llançar una exclamació i digué a Saül: “Per què m’has enganyat? Tu ets Saül!” 28.13 Però el rei li digué: “No tinguis por. Digues què has vist.” La dona li respongué: “Veig un ésser sobrenatural que puja de la terra.” 28.14 Li va preguntar: “Quin aspecte té?” La dona respongué: “És un ancià que puja cobert amb un mantell.” Llavors Saül comprengué que era Samuel, i es va inclinar de cara a terra, fent-li reverència. 28.15 Samuel digué a Saül: “Per què em pertorbes, evocant-me a mi?” Saül va contestar: “Em trobo en una situació molt greu: els filisteus em fan la guerra, i Déu s’ha apartat de mi i ja no em vol respondre ni per profetes ni per somnis. Per això t’he evocat, perquè em facis saber què haig de fer.” 28.16 Samuel li respongué: “Per què em consultes a mi, si el Senyor s’ha apartat de tu i se t’ha posat en contra? 28.17 El Senyor compleix amb tu el que va predir per mitjà meu: et pren de les mans el regne i el dóna a un compatriota teu, a David. 28.18 Ja que no has obeït la veu del Senyor i no has executat la seva còlera ardent contra Amalec, avui el Senyor t’ha fet això. 28.19 A més, juntament amb tu, el Senyor deixarà Israel a mans dels filisteus; i demà tu i els teus fills sereu amb mi, mentre el Senyor deixarà a mans dels filisteus l’exèrcit d’Israel.” 28.20 De sobte, Saül va caure a terra tan llarg com era, espaordit per les paraules de Samuel. A més, estava exhaust, perquè no havia menjat res en tot el dia ni en tota la nit. 28.21 La dona se li va acostar i, veient que estava tan torbat, li digué: “Mira, la teva serventa ha fet el que has dit i he posat la meva vida en perill obeint les ordres que m’has donat; 28.22 ara, doncs, et prego que escoltis tu també el que et demana la teva serventa, i deixa que posi davant teu un poc d’aliment perquè mengis i reprenguis forces per a seguir el teu camí.” 28.23 Però ell no ho va voler, i digué: “No menjaré res.” No obstant, els seus servidors i aquella dona van insistir tant que va acabar per fer-los cas; es va alçar de terra i va seure al divan. 28.24 La dona, que tenia un vedell que engreixava a casa, va cuitar a matar-lo; i va agafar farina, la va pastar i en va coure uns pans sense llevat. 28.25 Ho va servir a Saül i als seus servidors, i ells en van menjar. Després, es van alçar i van partir aquella mateixa nit.

1 Samuel 29

29.2 Quan els prínceps dels filisteus desfilaven en companyies de cent i de mil homes, David i la seva gent anaven a la reraguarda, amb Aquix. 29.3 Els prínceps dels filisteus deien: “Què hi fan aquí aquests hebreus?” Aquix els respongué: “¿No sabeu que aquest és David, un servidor de Saül, el rei d’Israel, que ha estat amb mi més d’un any, sense que m’hagi donat motius de queixa d’ençà que es va passar a mi fins al dia d’avui?” 29.4 Però els prínceps dels filisteus es van enutjar amb ell i li digueren: “Fes que se’n vagi aquest home i que torni al lloc que li has assignat i que no vingui amb nosaltres al combat, no fos cas que es convertís en enemic nostre en plena batalla. Perquè, amb què millor podria guanyar-se el favor del seu amo que amb el cap d’aquests homes? 29.5 ¿No és aquell David de qui cantaven en les danses: Saül n’ha matat milers, però David, desenes de milers?” 29.6 Llavors, Aquix cridà David i li digué: “Per vida del Senyor que ets lleial i m’hauria agradat força que sortissis i vinguessis amb mi a la guerra, perquè mai no m’has donat motiu de queixa d’ençà que vas venir fins al dia d’avui, però els prínceps dels filisteus no et veuen amb bons ulls. 29.7 Ara, doncs, torna-te’n i vés amb pau; així no faràs res que sigui mal vist pels prínceps dels filisteus.” 29.8 David va preguntar a Aquix: “Què he fet, o què has trobat en el teu servidor, d’ençà d’aquell dia que em vaig presentar davant teu, perquè no pugui venir a combatre contra els enemics del meu rei i senyor?” 29.9 Aquix contestà a David i li digué: “Reconec que ets lleial com un àngel de Déu, però els prínceps dels filisteus ja han dit: ‘No vindrà amb nosaltres al combat.’ 29.10 Per tant, tu i els servidors del teu amo que han vingut amb tu, us llevareu demà de matinada, a l’albada, i us retirareu al lloc que us he assignat.” 29.11 David i els seus homes es van llevar a primera hora per marxar de matí cap al país dels filisteus, mentre aquests es dirigien cap a Jizreel. 29.29 Mentrestant, els filisteus havien reunit totes les seves tropes a Afec, i Israel estava acampat prop de la font de Jizreel.

1 Samuel 30

30.1 Al cap de tres dies, David i els seus homes van arribar a Siclag, i es van trobar que els amalequites havien fet una incursió al Nègueb i contra Siclag; havien desolat Siclag i l’havien incendiat. 30.2 S’havien endut presoneres les dones i tots el qui estaven allí, des del més petit fins al més gran. No van matar ningú, només se’ls van endur i van seguir el seu camí. 30.3 Quan David i els seus homes van arribar a la ciutat, veieren que l’havien incendiada i que les seves dones, els seus fills i les seves filles, havien estat enduts captius. 30.4 Llavors David i la gent que anava amb ell es van posar a plorar a crits, fins que no els van quedar forces per a plorar més. 30.5 També les dues mullers de David van ser fetes presoneres, Ahinóam, la jizreelita, i Abigaïl, la que fou muller de Nabal, la carmelita. 30.6 David es va trobar en una situació molt greu, perquè la tropa parlava d’apedregar-lo, ja que tots tenien l’amargor a l’ànima, cadascú pels seus fills i per les seves filles. Però David es va enfortir en el Senyor, el seu Déu. 30.7 Llavors David digué al sacerdot Abiatar, fill d’Ahimèlec: “Et prego que em portis l’efod.” I Abiatar li va portar l’efod. 30.8 David va consultar el Senyor: “¿Haig de perseguir aquests bandits? ¿Els podré atrapar?” La resposta fou: Persegueix-los, perquè és segur que els atraparàs i alliberarás els [presoners]. 30.9 David va continuar la persecució amb els sis-cents homes que l’acompanyaven i van arribar al torrent de Bessor, on es van quedar alguns ressagats. 30.10 David va continuar la persecució amb quatre-cents homes, ja que eren dos-cents els que es van quedar, perquè estaven massa cansats per a travessar el torrent de Bessor. 30.11 Van trobar un egipci perdut al camp i el van portar a David. Li van donar pa perquè mengés i aigua perquè begués. 30.12 També li van donar un tros de pa de figues seques i dos raïms de panses. Després de menjar es va reanimar, perquè feia tres dies i tres nits que no menjava pa ni bevia aigua. 30.13 Llavors David li preguntà: “De qui ets tu i d’on véns?” Ell respongué: “Sóc un criat egipci, servent d’un amalequita. El meu amo em va deixar abandonat fa tres dies, perquè em vaig posar malalt. 30.14 Havíem fet una incursió al Nègueb dels quereteus, i al de Judà, i també contra el Nègueb de Caleb, i vam calar foc a Siclag.” 30.15 David li va preguntar: “¿Em podries guiar fins a on són aquells bandits?” Ell respongué: “Jura’m per Déu que no em mataràs, ni em posaràs a les mans del meu amo, i jo et guiaré a on és aquella gent.” 30.16 Els va guiar allà i els van trobar escampats per tot el camp, menjant, bevent i cantant, per l’abundant botí que havien pres de la terra dels filisteus i de Judà. 30.17 David els va atacar des del crepuscle fins al capvespre de l’endemà, sense que se n’escapés ni un, llevat de quatre-cents joves que van fugir muntats en camells. 30.18 David va rescatar tot el que els amalequites havien pres, incloses les seves dues mullers. 30.19 No els va faltar res, ni petit ni gran, ni fills ni filles, ni despulles, ni res de tot el que els havien robat. David ho va recuperar tot. 30.20 A més, els va prendre tots els ramats d’ovelles i vaques. Ho van presentar tot al seu davant i deien: “Aquest és el botí de David!” 30.21 Després David va tornar on eren els dos-cents homes que, per estar massa cansats per continuar amb ell, s’havien quedat prop del torrent de Bessor. Van sortir a rebre David i els seus homes, i quan va arribar David el van aclamar. 30.22 Llavors, una colla d’homes dolents i de mala voluntat d’entre els qui havien anat amb David van dir: “Ja que no han vingut amb nosaltres, no els donarem res del botí que hem rescatat. Només a cadascú la seva dona i els fills, perquè els prenguin i se’n vagin.” 30.23 Però David digué: “No feu això, germans meus, amb allò que ens ha concedit el Senyor, que ens ha guardat i ens ha posat a les mans aquells bandits que ens havien atacat. 30.24 Qui us donarà la raó en aquest cas? Perquè, la part del qui baixa al combat ha de ser igual a la del qui es queda a guardar el bagatge; ho han de compartir per igual.” 30.25 Des d’aquell dia endavant, va quedar establert com a llei i norma a Israel, fins al dia d’avui. 30.26 Quan David va arribar a Siclag, va trametre una part del botí als ancians de Judà, amics seus, amb aquest missatge: “Aquí teniu un present per a vosaltres, de les despulles dels enemics del Senyor.” 30.27 En va trametre als de Betul, als de Ramat-Nègueb, als de Jatir, 30.28 als d’Aruedà, als de Xifamot, als d’Eixtemoa, 30.29 als de Racal, als de les poblacions de Jerahmeel, als de les poblacions dels quenites, 30.30 als d’Hormà, als de Boraixan, als d’Atac, 30.31 als d’Hebron, i als de tots els llocs que David i els seus homes solien freqüentar.

1 Samuel 31

31.2 Els filisteus van perseguir Saül i els seus fills, i van matar Jonatan, Abinadab i Malquixua, fills de Saül. 31.3 Després, tota la força de la batalla va descarregar sobre Saül, els arquers el van descobrir i el van ferir. 31.4 Llavors Saül digué al seu escuder: “Treu la teva espasa i clava-me-la, no sigui que vinguin aquests incircumcisos i em traspassin i facin escarni de mi.” Però el seu escuder s’hi va negar, perquè estava atemorit. Llavors Saül va agafar l’espasa i s’hi va deixar al caure damunt. 31.5 Quan el seu escuder comprovà que Saül era mort, també es va deixar caure damunt la seva espasa i va morir al seu costat. 31.6 Així, aquell dia, van morir junts Saül, els seus tres fills, el seu escuder i tots els seus homes. 31.7 Quan els israelites que vivien a l’altra banda de la vall i a l’est del Jordà veieren que els homes d’Israel havien fugit, i que Saül i els seus fills eren morts, van abandonar les ciutats i van fugir; i els filisteus van arribar i les van ocupar. 31.8 L’endemà, quan els filisteus van anar a prendre les despulles dels caiguts, van trobar Saül i els seus tres fills morts a la muntanya de Guilboa. 31.9 Li van tallar el cap, el van despullar de les seves armes i van enviar el missatge per tot el país dels filisteus perquè es fes pública la notícia als seus temples i a tot el poble. 31.10 Les armes, les van dipositar al temple d’Astarte, però el seu cadàver el van clavar a la muralla de Betxean. 31.11 Però quan els habitants de Jabeix-Galaad van saber el que havien fet els filisteus amb Saül, 31.12 es van alçar tots els homes valents i, després de caminar tota la nit, van despenjar el cadàver de Saül i els cadàvers dels seus fills de la muralla de Betxean, van anar a Jabeix i allà els van incinerar. 31.13 Després agafaren els ossos, van enterrar-los sota el tamariu de Jabeix i van fer un dejuni de set dies. 31.31 Mentrestant, els filisteus havien lluitat contra Israel. Les tropes d’Israel havien fugit davant dels filisteus i van caure ferits de mort per la muntanya de Guilboa.

2 Samuel 1

1.1 Després de la mort de Saül, David va tornar de derrotar els amalequites i es va quedar dos dies a Siclag. 1.2 El tercer dia vingué un home dels de Saül, amb els vestits esquinçats i amb el cap ple de terra. En arribar davant David, es prosternà i li féu la reverència. 1.3 David li preguntà: “D’on véns?” I ell li respongué: “M’he escapat del campament d’Israel.” 1.4 David li digué: “Què ha passat? Explica’m-ho.” Ell respongué: “El poble ha fugit del combat i molts han caigut morts, i també Saül i el seu fill Jonatan han mort.” 1.5 David preguntà al jove que li donava la informació: “Com saps que Saül i el seu fill Jonatan han mort?” 1.6 El jove que li donava la informació digué: “Casualment em trobava a la muntanya de Guilboa i he vist Saül abocat sobre la seva llança, i he vist els carros i la cavalleria que eren a punt d’atrapar-lo. 1.7 Llavors mirant enrere m’ha vist i m’ha cridat. Jo li he contestat: ‘Aquí em tens.’ 1.8 I m’ha preguntat: ‘Qui ets tu?’ Jo li he dit: ‘Sóc un amalequita.’ 1.9 Ell m’ha dit: ‘Posa’t damunt meu i mata’m. Perquè estic agonitzant, tot i que encara sóc viu.’ 1.10 M’he abocat damunt seu i l’he mort, perquè m’adonava que no podia sobreviure un cop caigut. He agafat la diadema del seu front i el braçalet del seu braç i els he portat aquí, al meu senyor.” 1.11 Llavors David, s’agafà els vestits i els esquinçà, i el mateix van fer tots els homes que estaven amb ell. 1.12 Amb planys i plors van fer dejuni fins al vespre per Saül i el seu fill Jonatan, pel poble del Senyor i per la casa d’Israel, perquè havien mort per l’espasa. 1.13 David interrogà altre cop el jove que li havia dut la notícia: “D’on ets?” Ell respongué: “Sóc fill d’un foraster amalequita.” 1.14 David li digué: “Com és que no has tingut temor d’alçar la teva mà per matar l’ungit del Senyor?” 1.15 David va cridar un dels joves i li digué: “Vine i tira’t contra ell.” Aquell jove s’hi va llançar i el va matar. 1.16 Mentrestant, David deia: “Que la teva sang sigui sobre el teu cap, perquè la teva pròpia boca ha testificat contra tu quan has dit: “Jo he matat l’ungit del Senyor.” 1.17 Llavors David va entonar aquesta elegia sobre Saül i el seu fill Jonatan, 1.18 perquè fos ensenyada als fills de Judà. Així es troba escrita en el llibre del Just: 1.19 “La glòria d’Israel ha sucumbit sobre la teva serralada. 1.20 No ho anuncieu a Gat, no ho publiqueu pels carrers d’Ascaló; que no se n’alegrin les filles dels filisteus, que no ho celebrin les filles dels incircumcisos. 1.21 Muntanyes de Guilboa! Que no hi hagi ni rosada ni pluja damunt vostre, ni sigui terra d’ofrenes! Perquè allà fou deshonrat l’escut dels valents, l’escut de Saül, com si no fos ungit amb l’oli. 1.22 Sense sang de caiguts, sense greix de valents, l’arc de Jonatan mai no tornava enrere, ni l’espasa de Saül mai no s’embeinava buida. 1.23 Saül i Jonatan, estimats i volguts, ni en la vida ni en la mort separats, més lleugers que les àguiles, més forts que els lleons. 1.24 Filles d’Israel, ploreu per Saül, que us vestia d’escarlata i joiells, que adornava els vostres vestits amb brocats daurats. 1.25 Com han caigut els herois, enmig de la batalla! Jonatan traspassat sobre la teva serralada! 1.26 Sóc ple de tristesa per tu, germà meu, Jonatan, tan grat com m’eres! Fou més meravellós el teu amor, que l’amor de les dones. 1.27 Com han caigut els herois, i han sucumbit les armes de guerra!”

2 Samuel 2

2.1 Després d’això, David va consultar el Senyor i li digué: “¿Haig de pujar a alguna de les ciutats de Judà?” El Senyor li contestà: “Puja-hi.” David va preguntar: “On haig de pujar?” Ell li digué: “A Hebron.” 2.2 David va pujar-hi amb les seves dues dones, Ahinóam la jizreelita, i Abigaïl, la que fou muller de Nabal, el carmelita. 2.3 Igualment, David hi va pujar amb els homes que tenia, cadascun amb la seva família, i es van instal·lar a les ciutats d’Hebron. 2.4 Els homes de Judà van anar-hi i van ungir David com a rei sobre la casa de Judà. Quan van comunicar a David: “La gent de Jabeix-Galaad ha donat sepultura a Saül”, 2.5 va enviar-los missatgers que diguessin: “Beneïts sigueu vosaltres pel Se-nyor, per l’obra piadosa que heu fet amb Saül, el vostre senyor, donant-li sepultura. 2.6 Que el Senyor us tracti amb bondat i fidelitat. Jo també us tractaré bé per la vostra acció. 2.7 Ara animeu-vos i sigueu valents, que si bé Saül, el vostre senyor, ha mort, la casa de Judà m’ha consagrat a mi perquè sigui el seu rei.” 2.8 Però Abner, fill de Ner, cap de l’exèrcit de Saül, prengué Ixbóixet, fill de Saül, i el portà a Mahanaim; 2.9 allà el va proclamar rei de Galaad, d’Aser, de Jizreel, d’Efraïm, de Benjamí i de tot Israel. 2.10 Ixbóixet, fill de Saül, tenia quaranta anys quan va començar a regnar sobre Israel i hi va regnar dos anys. Només la casa de Judà era fidel a David. 2.11 El temps que David va regnar a Hebron, sobre la casa de Judà, va ser de set anys i sis mesos. 2.12 Abner, fill de Ner, amb el servidors d’Ixbóixet, fill de Saül, van partir de Mahanaim cap a Gabaon. 2.13 També Joab, fill de Seruià, amb els seguidors de David, van sortir i els van trobar al costat de la cisterna de Gabaon. Allà es van asseure, els uns a l’un costat de la cisterna i els altres a l’altre costat. 2.14 Abner digué a Joab: “Que surtin alguns joves a lluitar davant nostre.” I Joab digué: “Que surtin.” 2.15 Es van alçar i van passar els assignats: dotze benjaminites de la part d’Ixbóixet, fill de Saül, i dotze d’entre els seguidors de David. 2.16 Cadascun va agafar el seu contrari pel cap, clavant-li l’espasa al costat, i van caure tots plegats. Per això van anomenar aquell lloc Elcat-Assurim (Camp de les Roques), que es troba a Gabaon. 2.17 Aquell dia hi hagué una batalla molt aferrissada, i van ser vençuts Abner i els homes d’Israel davant els servidors de David. 2.18 Eren allà els tres fills de Seruià, Joab, Abisai i Assahel. Aquest Assahel, que era lleuger com una daina, 2.19 es va llançar darrere Abner, sense desviar-se ni a dreta ni a esquerra, perseguint-lo. 2.20 Llavors Abner es va girar a mirar enrere i digué: “Ets tu Assahel?” Ell respongué: “Sóc jo.” 2.21 Abner li digué: “Aparta’t cap a la dreta o l’esquerra i atrapa un dels joves i queda’t amb el seu botí.” Però Assahel no va voler deixar de perseguir-lo. 2.22 Abner va tornar a dir a Assahel: “Aparta’t del meu darrere! ¿O vols que et tiri per terra? Com podria llavors mirar a la cara el teu germà Joab?” 2.23 Ell, però, va refusar d’apartar-se, i Abner el va ferir al ventre amb la llança cap enrere, de manera que la llança li va sortir pel darrere, i va caure mort allí mateix. I tothom qui arribava al lloc on Assahel havia caigut mort, s’hi aturava. 2.24 Però Joab i Abisai van continuar perseguint Abner, i quan arribaven a la collada de Guibat-Ammà, a l’est de Guíah, en el camí del desert de Gabaon, el sol ja es ponia. 2.25 Els benjaminites es van aplegar formant un grup que acuitava Abner, i es van aturar al cim d’un turó. 2.26 Llavors Abner va cridar Joab i li digué: “¿És que l’espasa ha de devorar contínuament? ¿No saps tu que això acabarà amb amargura? ¿Fins quan esperaràs per dir al poble que deixi de perseguir els seus germans?” 2.27 Joab respongué: “Per Déu que, si no haguessis parlat, segur que la gent no haurien parat fins a la matinada de perseguir cadascú el seu germà.” 2.28 Llavors Joab va tocar el corn, tot el poble es va aturar i no van perseguir més Israel, ni van tornar al combat. 2.29 Després, Abner i els seus homes van caminar a través de la planura de l’Arabà tota aquella nit, van travessar el Jordà i, seguint a través de Bitron, van arribar a Mahanaim. 2.30 Joab va deixar de perseguir Abner, i, quan es va reunir tota la gent, van trobar a faltar dinou homes dels servidors de David, a més d’Assahel. 2.31 Però els de David havien deixat morts tres-cents setanta homes dels benjaminites i dels d’Abner. 2.32 Es van endur Assahel i el van sepultar al sepulcre del seu pare, que era a Betlem. Després, Joab i els seus homes van caminar tota la nit, i se’ls va fer de dia a Hebron.

2 Samuel 3

3.1 La guerra entre la casa de Saül i la casa de David es va fer llarga; però, mentre que la casa de David s’enfortia, la casa de Saül es debilitava. 3.2 Mentre David era a Hebron, li van néixer fills: el primogènit era Amnon, de la jizreelita Ahinóam; 3.3 el segon, Quilab, d’Abigail, la que fou muller de Nabal, el carmelita; el tercer, Absalom, fill de Maacà, la filla de Talmai, rei de Gueixur; 3.4 el quart, Adonies, fill d’Haguit; el cinquè, Xefatià, fill d’Abital; 3.5 i el sisè, Itream, d’Eglà, també muller de David. Tots aquests li naixeren a Hebron. 3.6 Mentre durava la guerra entre la casa de Saül i la casa de David, Abner va enfortir la seva posició a la casa de Saül. 3.7 I Saül havia tingut una concubina que es deia Rispà, filla d’Aià. Ixbóixet digué a Abner: “Per què t’has ajuntat amb la concubina del meu pare?” 3.8 Abner, a causa de les paraules d’Ixbóixet, es va enfadar molt, i li digué: “¿Que potser sóc el cap d’un gos de Judà, jo? Fins avui he vingut afavorint la casa de Saül, el teu pare, els seus germans i els seus amics, i no t’he deixat caure a mans de David; i amb tot, ¿avui em reprens per una falta amb aquesta dona? 3.9 Que Déu castigui severament Abner si no afavoreixo David en allò que el Senyor li ha promès, 3.10 de fer-li passar el regnat de la casa de Saül i establir el tron de David sobre Israel i sobre Judà, des de Dan fins a Beerxeba!” 3.11 I Ixbóixet no va gosar respondre ni una paraula a Abner, de por que li tenia. 3.12 Llavors Abner va enviar missatgers a David perquè, de part seva, li diguessin: “De qui és el país? Si fas un pacte amb mi, em posaré al teu servei perquè tot Israel es posi a favor teu!” 3.13 Ell respongué: “D’acord. Faré un pacte amb tu. Només t’exigeixo una cosa: que no et presentis davant meu sense portar Mical, la filla de Saül, quan vinguis a la meva presència.” 3.14 Llavors David va enviar missatgers a Ixbóixet, fill de Saül, per dir-li: “Dóna’m Mical, la meva muller, amb qui em vaig esposar a canvi de cent prepucis de filisteus.” 3.15 Llavors Ixbóixet va fer que la prenguessin del seu marit Paltiel, fill de Laix. 3.16 El seu marit la va seguir caminant i plorant darrere seu fins a Bahurim. Llavors Abner li digué: “Vés, torna-te’n!” I ell se’n va tornar. 3.17 Més tard, Abner va tenir aquesta conversa amb els ancians d’Israel: “Ja fa temps que vosaltres desitjàveu tenir David com a rei sobre vosaltres. 3.18 Ara ho podeu fer, perquè el Senyor ha parlat, referent a David: Per mitjà del meu servent David salvaré el meu poble, Israel, del poder dels filisteus i del poder de tots els seus enemics.” 3.19 Abner ja havia parlat abans amb els de Benjamí. Després, Abner va anar a Hebron, a comunicar a David allò que havia semblat bé als d’Israel i el parer de tota la casa de Benjamí. 3.20 Abner, acompanyat de vint homes, va anar a trobar David a Hebron, i David va oferir un banquet a Abner i els homes que l’acompanyaven. 3.21 Després Abner digué a David: “Ara haig de marxar per anar a reunir tot Israel entorn del meu senyor, el rei, perquè facin un pacte amb tu, i podràs regnar tal com desitges.” David acomiadà Abner, i aquest va marxar en pau. 3.22 Llavors van arribar els homes de David i de Joab que venien d’una expedició i duien un botí important. Però Abner ja no era amb David a Hebron, perquè aquest ja l’havia acomiadat i ell havia marxat en pau. 3.23 Quan van entrar Joab i tota la tropa que anava amb ell, li van donar aquesta notícia: “Abner, fill de Ner, ha vingut a veure el rei, i ell l’ha acomiadat, i se n’ha anat en pau.” 3.24 Joab es va presentar al rei i li digué: “Què has fet? Si Abner ha vingut a tu, per què l’has deixat marxar en pau? 3.25 Ja coneixes Abner, fill de Ner. De segur que ha vingut per enganyar-te, conèixer els teus moviments i descobrir el que fas.” 3.26 Quan Joab va sortir de parlar amb David, va enviar missatgers rere d’Abner, i aquests el van fer tornar des del pou de Sirà, sense que David ho sabés. 3.27 Així que Abner va retornar a Hebron, Joab el prengué a part, al llindar de la porta, com per parlar amb ell en secret, i allí el va ferir de mort al ventre per venjar la sang del seu germà Assahel. 3.28 Quan David ho va saber, digué: “Jo i el meu tron som innocents davant el Senyor, per sempre, de la sang d’Abner, fill de Ner. 3.29 Que caigui com una torbonada sobre el cap de Joab i sobre tota la seva casa paterna! Que mai no falti a la casa de Joab qui pateixi d’escolament, ni de lepra, ni qui hagi d’anar amb crosses, ni qui caigui per l’espasa, ni qui passi fam!” 3.30 Així Joab i Abisai, el seu germà, van matar Abner, perquè ell havia mort Assahel a Gabaon, durant el combat. 3.31 Després David va manar a Joab i tota la gent que anava amb ell: “Esquinceu-vos els vestits, vestiu-vos de sac i compliu el dol per Abner.” I el rei David anava darrere el fèretre. 3.32 Van enterrar Abner a Hebron, i el rei plorava amargament al costat del sepulcre d’Abner. També plorava el poble sencer. 3.33 El rei va entonar aquesta elegia per a Abner: “¿Calia que morís Abner com mor un insensat? 3.34 Les teves mans no van ser lligades, els teus peus no van ser engrillonats. Com aquell qui cau davant de criminals, així has caigut tu!” I tot el poble va continuar plorant per ell. 3.35 Després, tot el poble suplicava a David que prengués algun aliment, tot i que encara era de dia, però David respongué amb aquest jurament: “Que Déu em castigui severament si jo prenc cap mena d’aliment abans que el sol es pongui!” 3.36 Tot el poble ho va saber i els va semblar correcte, com els semblava correcte tot allò que feia el rei. 3.37 Aquell dia, tot el poble i tot Israel va comprendre que la mort d’Abner, fill de Ner, no havia estat cosa del rei. 3.38 El rei digué als seus servidors: “No sabeu que un príncep i un gran home ha caigut avui a Israel? 3.39 Actualment jo sóc feble, ni que sigui el rei ungit, perquè aquests homes, els fills de Seruià, són més forts que no pas jo. Que el Senyor retribueixi aquell qui fa el mal segons sigui la seva maldat!”

2 Samuel 4

4.1 Quan Ixbóixet, el fill de Saül, va saber que Abner havia estat mort a Hebron, es va sentir defallir, i tot Israel va quedar torbat. 4.2 El fill de Saül tenia dos homes dirigents d’escamots: el primer es deia Baanà, i el segon, Recab, fills del beerotita Rimmon, de la tribu de Benjamí, ja que Beerot també pertanyia a Benjamí. 4.3 Els beerotites s’havien refugiat a Guitaim i s’hi van quedar a viure com a forasters fins al dia d’avui. 4.4 Jonatan, fill de Saül, tenia un fill que era esguerrat dels peus. Tenia cinc anys quan va venir de Jizreel la mala notícia sobre Saül i Jonatan, i la seva dida se’l va carregar per fugir, però en la precipitació li va caure i va quedar coix. Aquest es deia Mifebóixet. 4.5 Aquells fills del beerotita Rimmon, Recab i Baanà, van anar a la casa d’Ixbóixet a l’hora més calorosa del dia, quan ell feia la migdiada al seu llit. 4.6 La portera de la casa, mentre desgranava el blat, s’havia ensopit i dormia. Recab i el seu germà Baanà van passar d’amagat, 4.7 van entrar a la casa mentre ell estava ajagut al llit, al seu dormitori, el van ferir de mort i el van decapitar. Se’n van endur el cap i van caminar tota la nit pel camí de l’Arabà. 4.8 Van portar el cap d’Ixbóixet a David, a Hebron, i digueren al rei: “Aquí tens el cap d’Ixbóixet, fill de Saül, el teu enemic que et volia matar. El Senyor avui ha concedit al meu senyor, el rei, venjança contra Saül i contra el seu llinatge.” 4.9 David, però, va contestar a Recab i al seu germà Baanà, fills del beerotita Rimmon, i els digué: “Per vida del Senyor, que ha redimit la meva ànima de tota adversitat, 4.10 si quan un em va donar la notícia de la mort de Saül, convençut que em duia bones notícies, el vaig fer agafar i matar a Siclag, quan ell pensava que l’havia de premiar per dur bones noves, 4.11 amb més raó ha de ser ara, que uns homes malvats han mort un home just a la seva pròpia casa mentre dormia. ¿Penseu que no demanaré compte de la seva sang, que les vostres mans han vessat, i que no us esborraré de la terra?” 4.12 Llavors David va donar ordres als seus servidors, i ells els van matar. Els van tallar les mans i els peus i els van penjar prop de la cisterna d’Hebron. Van agafar el cap d’Ixbóixet i el van enterrar al sepulcre d’Abner, a Hebron.

2 Samuel 5

5.1 Després, totes les tribus d’Israel van anar a trobar David, a Hebron, i li digueren: “Mira, nosaltres som os dels teus ossos i carn de la teva carn. 5.2 Ja abans, quan Saül regnava sobre nosaltres, tu eres qui dirigia les entrades i les sortides d’Israel. A més, el Senyor, t’havia dit: Tu pasturaràs el meu poble, i tu seràs el príncep sobre Israel.” 5.3 Tots els ancians d’Israel es van presentar al rei, a Hebron, i David va fer un pacte amb ells davant el Senyor i el van ungir rei d’Israel. 5.4 David tenia trenta anys quan va començar a regnar, i va ser rei quaranta anys. 5.5 A Hebron va regnar sobre Judà durant set anys i sis mesos, i a Jerusalem va regnar durant trenta-tres anys sobre la totalitat d’Israel i Judà. 5.6 El rei, amb els seus homes, emprengué la marxa sobre Jerusalem, contra els jebuseus que habitaven el país. Ells digueren a David: “Tu no entraràs aquí, perquè els cecs i els coixos et rebutjaran.” Amb això volien dir: “Aquí, David no hi entrarà mai.” 5.7 Tanmateix, David va conquerir la fortalesa de Sió, que és ara la ciutat de David. 5.8 Aquell dia David va ordenar: “Els qui ataquin els jebuseus que pugin pel canal i vagin contra els coixos i els cecs, profundament avorribles per David.” Per això es diu: “Ni cecs ni coixos no entraran al temple.” 5.9 David va habitar a la fortalesa i li va posar el nom de ciutat de David. I va construir-hi una muralla per tot el voltant, des de Mil·ló cap a l’interior. 5.10 David anava creixent en poder i el Senyor, Déu totpoderós, era amb ell. 5.11 Hiram, el rei de Tir, va enviar ambaixadors a David, amb fusta de cedre, fusters i picapedrers, perquè li edifiquessin un palau. 5.12 I David comprengué que el Senyor l’havia confirmat com a rei d’Israel i que enaltia el seu reialme per amor al seu poble, Israel. 5.13 David va prendre més concubines i dones de Jerusalem, després de venir a Hebron, i li van néixer més fills i filles. 5.14 Aquests són els noms dels que li van néixer a Jerusalem: Xammua, Xobab, Natan, Salomó, 5.15 Ibhar, Elixua, Nèfeg, Jafia, 5.16 Elixamà, Eliadà i Elifèlet. 5.17 Quan els filisteus van saber que havien ungit David rei d’Israel, tots ells van pujar a buscar-lo, però David ho va saber i es va retirar a la fortalesa. 5.18 Els filisteus van arribar i es van desplegar per la vall de Rafaïm. 5.19 Llavors, David va consultar el Senyor: “¿He de pujar contra els filisteus? ¿Me’ls posaràs, tu, a les mans?” El Senyor li respongué: “Puja-hi. Estigues segur que posaré els filisteus a les teves mans.” 5.20 David, doncs, va anar a Baal-Perassim i allà els va derrotar. I exclamà: “El Senyor ha esberlat els meus enemics davant meu, com una riuada impetuosa.” Per això va anomenar aquell lloc Baal-Perassim (Senyor de la bretxa). 21 Els filisteus van abandonar allà els seus ídols, i David i els seus homes se’ls van endur. 5.22 Els filisteus encara van tornar a pujar, i es van desplegar per la vall dels Rafaïtes. 5.23 David va consultar el Senyor, i ell li digué: “No t’hi enfrontis. Dóna la volta per darrere seu i ataca’ls des del cantó de Becaïm. 5.24 Quan sentis una remor de passos per dalt dels cims de Becaïm, ataca de seguida, perquè serà en aquell moment que el Senyor marxarà davant teu per derrotar l’exèrcit filisteu.” 5.25 Així ho va fer David, tal com el Senyor li havia manat, i va derrotar els filisteus des de Gueba fins a l’entrada de Guèzer.

2 Samuel 6

6.1 David va tornar a reunir els millors homes d’Israel: uns trenta mil. 6.2 Amb tot el poble que l’acompanyava, es va posar en marxa i es va dirigir a Baalé de Judà, per transportar d’allà l’Arca de Déu que porta el nom del Senyor de l’Univers, que té el seu tron sobre els querubins. 6.3 Van carregar l’Arca de Déu en un carro nou i la van portar a casa d’Abinadab, que es troba a la collada. Uzà i Ahió, fills d’Abinadab, conduïen el carro nou, 6.4 que havien agafat de la casa que Abinadab tenia a la collada, junt amb l’Arca de Déu; i Ahió anava davant de l’Arca. 6.5 David i tota la casa d’Israel anaven dansant davant el Senyor, amb tota mena d’instruments de fusta de xiprer, amb cítares, arpes, timbals, sistres i platerets. 6.6 Quan arribaven a l’era de Nacon, Uzà va acostar la mà a l’Arca de Déu per aguantar-la, perquè els bous la feien trontollar. 6.7 Llavors el Senyor es va indignar contra Uzà i el va castigar per la seva temeritat deixant-lo mort allà mateix, al costat de l’Arca. 6.8 A David li va saber tant de greu que el Senyor hagués castigat Uzà que va anomenar aquell lloc Peres-Uzà (Bretxa d’Uzà), com es diu encara avui. 6.9 Aquell dia, David va agafar por del Senyor i va pensar: “Com puc endur-me a casa l’Arca de Déu?” 6.10 I va renunciar de portar l’Arca de Déu a casa seva, a la ciutat de David, i va fer que la portessin a casa d’Obed-Edom, que era de Gat. 6.11 L’Arca del Senyor va estar a la casa d’Obed-Edom, de Gat, tres mesos, i el Senyor va beneir Obed i tota la seva família. 6.12 Van avisar David, dient-li: “El Senyor ha beneït la casa d’Obed-Edom i tot el que té gràcies a l’Arca de Déu.” Llavors David va fer que pugessin l’Arca de Déu de la casa d’Obed-Edom a la ciutat de David, amb gran alegria. 6.13 Quan els qui portaven l’Arca havien fet sis passes, van sacrificar un bou i un moltó gras. 6.14 David anava dansant amb totes les forces davant el Senyor, vestit només amb un efod de lli. 6.15 D’aquesta manera, David i tota la casa d’Israel conduïen l’Arca del Senyor amb aclamacions i tocs de trompeta. 6.16 Quan l’Arca del Senyor entrava a la ciutat de David, Mical, la filla de Saül, va guaitar des d’una finestra i veié com el rei David saltava i ballava davant del Senyor, i va sentir un profund menyspreu per ell. 6.17 Van portar l’Arca del Senyor i la van instal·lar al seu lloc, enmig del Tabernacle que havia preparat David. Després, David va oferir holocaustos i sacrificis pacífics davant el Senyor. 6.18 En acabar d’oferir els holocaustos i els sacrificis pacífics, David va beneir el poble en nom del Senyor Totpoderós. 6.19 Tot seguit, va repartir a tot el poble, a tota la multitud d’Israel, tant als homes com a les dones, a cada un una coca de pa, un tall de carn i una coca de panses. Després tota la gent es va retirar, cadascú a casa seva. 6.20 David també es va retirar a casa seva per donar-los la benedicció. Llavors, Mical, la filla de Saül, va sortir a rebre David i li digué: “Quin honor ha assolit el rei d’Israel avui, descobrint-se a la vista de les criades dels seus servidors, igual com es descobreix un desvergonyit qualsevol!” 6.21 Però David respongué a Mical: “Ho he fet davant el Senyor, que em va preferir a mi abans que al teu pare i la seva casa, i em va constituir cap del poble d’Israel, el poble del Senyor. En presència del Senyor, encara dansaré més, 6.22 i m’humiliaré més, si cal, i em faré menyspreable als teus ulls; quant a les criades que dius, per elles seré honorat.” 6.23 I Mical, la filla de Saül, va morir sense haver tingut cap fill.

2 Samuel 7

7.1 Quan David s’havia instal·lat al seu palau, i el Senyor li havia concedit el repòs, lliure de tots els enemics de l’entorn, 7.2 el rei digué al profeta Natan: “Mira, jo visc en una casa de cedre, mentre que l’Arca de Déu habita entre cortines.” 7.3 Natan respongué al rei: “Fes el que tinguis pensat, perquè el Senyor és amb tu.” 7.4 Però succeí que, aquella mateixa nit, Natan tingué una revelació del Senyor que deia: 7.5 “Vés i digues al meu servent David: Així diu el Senyor: ¿És que penses edificar-me una casa perquè jo hi habiti? 7.6 Mai no he habitat una casa, des del dia que vaig fer pujar els fills d’Israel d’Egipte fins avui, sinó que he anat d’un lloc a un altre en un Tabernacle com a habitació. 7.7 A tot arreu on he anat amb els fills d’Israel, ¿he fet mai cap retret a alguna de les tribus, als qui vaig encomanar de pasturar el poble d’Israel, dient-los: ‘Per què no m’heu construït una casa de cedre?’ 7.8 Ara, doncs, digues al meu servent David: Així ha dit el Senyor Totpoderós: Jo t’he tret del pasturatge, de darrere els ramats, per fer-te príncep d’Israel, el meu poble; 7.9 t’he guardat pertot arreu on has anat i he exterminat de davant teu tots els teus enemics, i t’he donat gran renom, com el nom dels més grans que hi pugui haver a la terra. 7.10 A més, jo destinaré un lloc per al meu poble d’Israel i l’hi implantaré perquè habiti en un lloc propi, sense que ningú no l’inquieti més; els malvats no tornaran a oprimir-lo com abans, 7.11 en aquell temps quan vaig constituir jutges sobre el meu poble d’Israel. Jo et lliuraré de tots els teus enemics. El Senyor també t’anuncia que ell t’edificarà una casa. 7.12 I quan els teus dies s’hagin acomplert i jeguis amb els teus avantpassats, jo establiré després de tu el teu llinatge, que haurà sortit de les teves entranyes, i faré estable el seu regne. 7.13 Ell edificarà una casa al meu nom, i jo refermaré per sempre més el tron del seu reialme. 7.14 Jo li seré pare, i ell serà per a mi un fill. Si obra iniquitat, jo el castigaré amb bastonades d’home i amb assots de fills d’home. 7.15 Però la meva benevolència no s’apartarà d’ell, com la vaig apartar de Saül, a qui vaig treure de davant teu. 7.16 La teva casa i el teu regne seran refermats per sempre davant teu, i el teu tron restarà ferm per sempre més.” 7.17 Natan va contar a David aquestes paraules i la visió amb tota exactitud. 7.18 Llavors David va entrar a asseure’s davant el Senyor i li digué: “Qui sóc jo, Senyor Etern, i què és la meva casa perquè m’hagis conduït fins aquí? 7.19 I fins això t’ha semblat poca cosa, Senyor Etern, que em parles també de la casa del teu servent per als temps futurs. ¿És habitual això en l’home, Senyor Etern? 7.20 Què més podria afegir-hi David? Tu coneixes prou bé el teu servent, Senyor Etern. 7.21 Totes aquestes grandeses, les has realitzat per la teva paraula i segons el teu cor, revelant-les al teu servent. 7.22 Per això tu ets gran, Senyor Etern; no hi ha ningú com tu, no hi ha cap altre Déu fora de tu, tal com hem pogut sentir contar. 7.23 ¿Que hi ha altre poble com el teu poble d’Israel, única nació a la terra a qui la Divinitat ha vingut a redimir per fer-lo el seu propi poble i donar-li renom, per fer grandeses a favor seu i coses terribles a la terra per amor al teu poble que, per a tu, vas rescatar d’Egipte, de les nacions i dels seus déus? 7.24 Perquè tu has establert el teu poble, Israel, com a poble teu per sempre. Tu, Senyor, t’has fet el seu Déu. 7.25 Ara, doncs, Senyor Déu, fes que sigui per sempre ferma la promesa que has fet referent al teu servent i a la seva casa, i compleix el que has promès. 7.26 Que el teu nom sigui sempre engrandit; que es proclami: El Senyor Totpoderós és el Déu d’Israel! Que la casa del teu servent David sigui estable davant teu! 7.27 Perquè tu, Senyor Totpoderós, Déu d’Israel, has revelat això al teu servent: ‘Edificaré una casa per a tu.’ És per això que el teu servent s’ha atrevit a adreçar-te aquesta pregària. 7.28 Ara, Senyor Etern, tu ets Déu i les teves paraules són fidels, i ja que tu has promès aquesta benedicció al teu servent, 7.29 digna’t beneir la casa del teu servent, a fi que perduri sempre en la teva presència; perquè tu, Senyor Déu, ho has promès, i amb la teva benedicció serà beneïda la casa del teu servent per sempre més.”

2 Samuel 8

8.1 Temps després, David va atacar els filisteus i els va sotmetre, i els va prendre el poder de Mèteg-Aammà, la metròpolis. 8.2 També va derrotar els moabites, i, fent-los estirar a terra, els va amidar amb un cordill: els que quedaven dins de cada dues mides d’un cordill eren destinats a la mort, i els que entraven en la mida d’un cordill, els deixava viure. Així esdevingueren els moabites vassalls seus, subjectes a tribut. 8.3 David va derrotar també Adadèzer, fill de Rehob, rei de Sobà, quan aquest anava a restablir el seu domini sobre la regió del riu Eufrates. 8.4 David li va capturar mil set-cents combatents de cavalleria i vint mil d’infanteria. Va trencar les potes als cavalls de tir, però en va reservar cent per als carros. 8.5 Quan els arameus de Damasc van arribar per auxiliar Adadèzer, rei de Sobà, David els va matar vint-i-dos mil homes. 8.6 Va establir guarnicions a Damasc, i els arameus es van convertir en vassalls seus, subjectes a tribut. El Senyor feia triomfar David en totes les seves empreses. 8.7 David va prendre tots els escuts d’or que duien els servidors d’Adadèzer i els va portar a Jerusalem. 8.8 De Bètah i de Berotai, ciutats d’Adadèzer, va arreplegar molt de bronze. 8.9 Quan Tohi, rei d’Hamat, va saber que David havia destrossat tot l’exèrcit d’Adadèzer, 8.10 li va enviar el seu fill Joram perquè el saludés i el felicités per haver atacat i vençut Adadèzer, ja que Tohi estava en guerra amb Adadèzer. Joram li oferí objectes de plata, d’or i de bronze. 8.11 Aquests objectes David els va consagrar al Senyor, igual com havia consagrat la plata i l’or de totes les nacions sotmeses: 8.12 dels siris, dels moabites, dels ammonites, dels filisteus, dels amalequites i del botí d’Adadèzer, fill de Rehob, rei de Sobà. 8.13 La fama de David encara va ser més gran quan, tornant de derrotar els arameus, va destrossar divuit mil siris a la vall de la Sal. 8.14 Va posar guarnicions per tot Edom, i tots els edomites van ser vassalls seus. El Senyor feia victoriós David en tot el que emprenia. 8.15 David va regnar sobre tot Israel, actuant amb rectitud i justícia envers tot el seu poble. 8.16 Joab, fill de Seruià, era cap de l’exèrcit; Jehoixafat, fill d’Ahilud, era cronista; 8.17 Sadoc, fill d’Ahitud, i Ahimèlec, fill d’Abiatar, eren sacerdots; Seraià era conseller; 8.18 Benaiahu, fill de Jehoiadà, manava els quereteus i els peleteus; i els fills de David eren sacerdots.

2 Samuel 9

9.1 David va preguntar: “Queda encara algú de la família de Saül, a qui jo pugui afavorir per amor a Jonatan?” 9.2 Hi havia un criat de la família de Saül que es deia Sibà; el van fer venir davant David i el rei li preguntà: “Ets Sibà, tu?” Respongué: “Per a servir-te.” 9.3 El rei li preguntà: “¿No queda ningú més de la casa de Saül amb qui jo pugui acomplir el favor de Déu?” Sibà respongué al rei: “Queda un fill de Jonatan, esguerrat dels peus.” 9.4 El rei digué: “On és?” Sibà va dir al rei: “És a casa de Maquir, fill d’Ammiel, de Lodebar.” 9.5 Llavors el rei David va enviar a buscar-lo a casa de Maquir, fill d’Ammiel, a Lodebar. 9.6 Quan va arribar Mefibóixet, fill de Jonatan, fill de Saül, davant David, es va prosternar de cara a terra fent reverència. David li digué: “Mefibòixet.” Ell va respondre: “Aquí tens el teu servent.” 9.7 David li digué: “No tinguis por, que et prometo tractar-te amb benevolència per amor a Jonatan, el teu pare. Et restituiré totes les terres del teu avi Saül, i menjaràs sempre a la meva taula.” 9.8 Ell, fent reverència, digué: “Què és el teu servent, perquè et dignis mirar un gos mort com sóc jo?” 9.9 Tot seguit el rei va cridar Sibà, el servent de Saül, i li digué: “Tot el que pertanyia a Saül i a la seva casa, ho concedeixo al fill del teu amo. 9.10 Tu i els teus fills i els teus servents treballareu les terres per a ell, i t'encarregaràs del sosteniment del fill del teu amo; però Mefibóixet, el fill del teu amo, menjarà sempre a la meva taula.” Sibà tenia quinze fills i vint mossos. 9.11 Sibà respongué al rei: ”El teu servent complirà tot el que el meu senyor, el rei, ha manat al teu servidor.” I Mefibóixet menjava a la taula del rei, com un dels seus fills. 9.12 Mefibòixet tenia un fill jove que es deia Micà, i tots els qui habitaven a la casa de Sibà eren servents de Mefibóixet. 9.13 Però ell residia a Jerusalem, perquè era comensal assidu de la taula del rei; i era esguerrat dels peus.

2 Samuel 10

10.1 Després d’aquests fets, va morir el rei dels ammonites i el succeí en el tron el seu fill Hanun. 10.2 David va pensar: “Tractaré Hanun, fill de Nahaix, amb la mateixa bondat amb què em va tractar el seu pare.” David, doncs, per mitjà d’uns servidors seus, li va trametre el seu condol per la mort del seu pare. Quan els servidors de David van arribar al territori dels ammonites, 10.3 els prínceps dels ammonites van dir a Hanun, el seu amo: “¿Et penses que David t’ha enviat el seu condol perquè vol honrar el teu pare? ¿No serà per examinar la ciutat i explorar-la amb el propòsit de destruir-la que David t’ha fet venir els seus servidors?” 10.4 Llavors Hanun va agafar els servidors de David, els va afaitar la meitat de la barba i els va tallar els vestits a mitja alçada, fins a les natges, i els va fer marxar. 10.5 Quan van comunicar el fet a David, va enviar a buscar-los, perquè els homes estaven molt avergonyits, i els digué: “Quedeu-vos a Jericó fins que us creixi la barba, i després podreu tornar.” 10.6 Els ammonites, en adonar-se que s’havien fet odiosos a David, van enviar a buscar vint mil mercenaris entre els siris de Bet-Rehob i els de Sobà, mil soldats del rei de Maacà i dotze mil homes de Tob. 10.7 Quan David ho va saber, hi va enviar Joab amb tota la tropa i el grup de veterans. 10.8 Els ammonites van sortir i van formar en ordre de batalla a l’entrada de la porta, mentre els siris de Sobà i de Rehob, amb els homes de Tob i els de Maacà, es situaven a part, a camp obert. 10.9 Quan Joab va veure que tenia un front de combat davant seu i un altre per dar-rere, va fer una selecció dels millors d’Israel i els va encarar contra els siris; 10.10 i la resta del poble els va posar a les ordres del seu germà Abisai, que els va arrenglerar davant els ammonites, 10.11 i li digué: “Si els siris són més forts que jo, tu m’ajudaràs; i si els ammonites són més forts que tu, jo vindré i t’ajudaré a tu. 10.12 Tingues coratge i esforcem-nos pel nostre poble i per les poblacions del nostre Déu, i que el Senyor faci el que li sembli millor.” 10.13 Però tan aviat com Joab, amb tot l’exèrcit que comandava, es va enfrontar als siris, aquests va sortir fugint de davant seu. 10.14 I quan els ammonites van veure que els siris fugien, ells també van sortir fugint de davant d’Abisai i van entrar a la ciutat. Llavors Joab va suspendre el combat contra els ammonites i va tornar a Jerusalem. 10.15 Els siris, però, veient-se vençuts pels fills d’Israel, van concentrar les seves forces. 10.16 Adadèzer va fer venir els siris de l’altra banda del riu, i vingueren a Helam amb Xobac, comandant de l’exèrcit d’Adadèzer, al seu davant. 10.17 David ho va saber i va congregar tot Israel, va passar el Jordà i es va dirigir cap a Helam. Els siris es van arrenglerar contra David i van començar a combatre’l, 10.18 però van acabar fugint de davant seu. David els va matar els cavalls de set-cents carros i quaranta mil genets. També va ferir Xobac, el comandant de l’exèrcit, que va morir allà mateix. 10.19 I quan tots els reis vassalls d’Adadèzer veieren que havien estat vençuts per Israel, van fer la pau amb Israel i se li van sotmetre. D’ençà d’aleshores, els siris no van gosar ajudar més els ammonites.

2 Samuel 11

11.1 Succeí que, al cap d’un any, a l’època que els reis acostumen a sortir de campanya, David va enviar Joab i els seus servidors, amb tota la tropa d’Israel, a devastar els ammonites i assetjar Rabà. David, però, es va quedar a Jerusalem. 11.2 Una tarda, quan David es va llevar de la migdiada i passejava pel terrat del palau reial, veié, del terrat estant, una dona que es banyava. La dona era bellíssima. 11.3 David es va informar sobre aquella dona, i li digueren: “És Betsabé, filla d’Eliam i la muller d’Uries, l’hitita” 11.4 David va enviar uns emissaris perquè la fessin venir, i ella vingué a la seva presència. Ell va jeure amb ella, tot just quan ella s’havia purificat de la regla, i després ella va tornar a casa seva. 11.5 La dona va quedar embarassada, i ho va fer saber a David dient-li: “Estic embarassada.” 11.6 Llavors David va encarregar a Joab: “Envia’m Uries, l’hitita.” I Joab li va enviar. 11.7 Quan Uries se li va presentar, David li va preguntar per la salut de Joab, com estava el poble i com anava la guerra. 11.8 Després li digué: “Vés a casa teva i descansa.” Uries va sortir del palau reial i darrere seu van enviar-li una porció del menjar del rei. 11.9 Però Uries va anar a jeure al cos de guàrdia del palau reial, amb tots els servidors del seu senyor, i no va baixar a casa seva. 11.10 D’això en van informar David, dient-li: “Uries no ha baixat a casa seva.” Llavors David digué a Uries: “¿No acabes d’arribar de viatge? Per què no has baixat a casa teva?” 11.11 Uries respongué a David: “Tant l’Arca com Israel i Judà reposen sota enramada, i el meu amo Joab, amb els servidors del meu amo, acampen al ras, ¿i jo me n’he d’anar a casa meva a menjar i beure, i a jeure amb la meva dona? Per vida teva i per vida de la teva ànima que no faré tal cosa!” 11.12 Llavors David li digué: “Queda’t aquí tot avui i demà t’acomiadaré.” Uries, doncs, es va quedar a Jerusalem aquell dia i el dia següent. 11.13 David el va convidar a menjar i beure amb ell i el va embriagar. En ser de nit, va sortir i va anar a dormir amb els servidors del seu senyor, i tampoc no va baixar a casa seva. 11.14 L’endemà al matí, David va escriure una carta a Joab i li va fer arribar per mitjà d’Uries. 11.15 En aquella carta li deia: “Poseu Uries a primera línia, on sigui més fort l’atac, i deixeu-lo sol perquè sigui ferit i mori.” 11.16 Així, doncs, quan Joab va rodejar la ciutat per atacar-la, va situar Uries al punt on sabia que hi havia la tropa més abrivada. 11.17 Els defensors de la ciutat van fer una sortida atacant Joab, i van caure alguns de la tropa que servia David, i entre ells Uries, l’hitita. 11.18 Després, Joab va trametre un informe a David amb tots els detalls del combat. 11.19 I al missatger li va dir: “Quan acabis de referir al rei tots els detalls del combat, 11.20 si esclata la còlera del rei i et diu: “Per què us heu acostat a la ciutat a combatre-la? ¿No vau pensar que us podien disparar des de dalt de la muralla? 11.21 Qui va matar Abimèlec, fill de Jerubaal? ¿No va ser una dona que va llançar damunt d’ell una pedra de moldre des de dalt de la muralla de Tebés, i així va morir? Per què us heu acostat a la muralla? Llavors tu li diràs: “També el teu servidor Uries, l’hitita, és mort.” 11.22 El missatger va marxar i així que va arribar va informar David de tot el que Joab li havia encomanat. 11.23 El missatger digué a David: “Aquella gent ens avantatjava en nombre i van sortir a camp obert contra nosaltres, i nosaltres els van fer recular fins a l’entrada de la porta, 11.24 però des de dalt de la muralla van tirar els arquers i van morir alguns dels servidors del rei, i també va morir el teu servidor Uries, l’hitita.” 11.25 Llavors David va donar al missatger aquest encàrrec: “Així diràs a Joab: No et desanimis per aquest incident; l’espasa devora ara l’un, ara l’altre; reforça el teu atac contra la ciutat fins que l’ensorris. Així l’has d’animar.” 11.26 Quan la muller d’Uries va saber que el seu marit era mort, va fer dol per ell. 11.27 Però quan el dol hagué passat, David la va fer anar a buscar, la va acollir a casa seva i ella esdevingué la seva muller, i li va infantar un fill. Però això que David havia fet va ser reprovable als ulls del Senyor.

2 Samuel 12

12.1 El Senyor va enviar el profeta Natan a trobar David. Se li va presentar i li digué: “En una ciutat hi havia dos homes, l’un era ric i l’altre pobre. 12.2 El ric tenia gran abundor de bestiar petit i gros. 12.3 En canvi, el pobre només tenia una ovella jove que s’havia comprat. La criava i ella creixia amb ell i els seus fills, menjant del seu pa, bevent de la seva copa i dormint als seus braços; i per ell era com una filla. 12.4 Però va arribar un viatger a casa de l’home ric, i a aquest li va saber greu de prendre un moltó o un vedell dels seus per a preparar un àpat al viatger que venia a visitar-lo, i va prendre l’ovella d’aquell home pobre i la va fer guisar per al seu visitant.” 12.5 Llavors la còlera de David va esclatar molt fort contra aquell home i digué a Natan: “Tant cert com que el Senyor és viu, que l’home que ha fet això és mereixedor de la mort. 12.6 I haurà de restituir l’ovella quatre vegades, per l’acció que ha comès i per no haver tingut pietat!” 12.7 Aleshores Natan digué a David: “Tu ets aquest home! El Senyor, Déu d’Israel, ha dit això: “Jo t’he ungit com a rei d’Israel, i t’he lliurat de la mà de Saül. 12.8 T’he donat la casa del teu senyor i he posat als teus braços les dones del teu senyor. T’he donat la casa d’Israel i de Judà; i, per si era poc, estava disposat a afegir-hi moltes més coses. 12.9 Per què has menyspreat la paraula del Senyor cometent allò que és ofensiu als seus ulls? Has fet morir Uries, l’hitita, amb l’espasa, i has pres la seva muller per dona teva. A ell l’has mort amb l’espasa dels fills d’Ammon; 12.10 ara, doncs, l’espasa mai més no s’apartarà de casa teva, perquè, menyspreant-me a mi, has pres la muller d’Uries, l’hitita, per fer-la esposa teva.” 12.11 Això diu el Senyor: “Mira, jo faré que s’aixequi el mal contra tu d’enmig de la teva mateixa família, prendré les dones davant els teus ulls i les donaré a un parent teu perquè jegui amb elles a la vista d’aquest sol. 12.12 Perquè tu ho has fet d’amagat, però jo això ho faré a la vista de tot Israel i a ple sol.” 12.13 Llavors David digué a Natan: “He pecat contra el Senyor!” I Natan respongué a David: “També el Senyor t’ha perdonat el teu pecat; no moriràs. 12.14 Però com que amb això que has fet has provocat que els enemics del Senyor blasfemin, el fill que t’ha nascut morirà sense remei.” 12.15 Després que Natan hagué tornat a casa seva, el Senyor va ferir el fill que la muller d’Uries havia infantat a David, i va caure greument malalt. 12.16 Llavors David va començar a pregar a Déu pel nen, va dejunar, es va retirar i passava les nits ajagut a terra. 12.17 Els ancians del seu palau van anar al seu costat per insistir a fer-lo alçar de terra, però ell s’hi va negar i no va voler menjar amb ells. 12.18 Succeí que, al setè dia, el nen va morir; i els servidors de David tenien por d’anunciar-li la seva mort, perquè pensaven: “Si mentre vivia el nen no volia escoltar el que li dèiem, com li hem de dir que el nen és mort? Pot fer una barbaritat!” 12.19 Però David va notar que els seus servents es parlaven a cau d’orella i va comprendre que el nen era mort; i els preguntà: “Ha mort el nen?” I ells van contestar: “Ha mort.” 12.20 Llavors David es va alçar de terra, es va rentar, es va perfumar, es va canviar de vestits i va anar a la Casa del Senyor a prosternar-se en pregària. Després va tornar a casa seva, va demanar que li servissin aliments i va menjar. 12.21 Els seus servents li digueren: “Quina mena de comportament és aquest? Mentre el nen era viu, dejunaves i ploraves; i ara que és mort, t’has alçat i has pres aliments.” 12.22 Ell va respondre: “Mentre era viu, jo dejunava i plorava per ell, perquè em deia: Qui sap si el Senyor es compadirà de mi i deixarà viure el nen. 12.23 Però ara, que ja és mort, per què he de dejunar? ¿Que potser podré fer-lo tornar altre cop? Jo aniré on ell és, però ell no tornarà pas a mi!” 12.24 David va consolar Betsabé, la seva muller, va fer vida marital amb ella i ella li va infantar un fill, al qual va posar el nom de Salomó. El Senyor el va estimar, 12.25 i va enviar el profeta Natan, qui, per ordre del Senyor, li va posar el sobrenom de Jedidià (estimat del Senyor). 12.26 Mentrestant, Joab, que continuava la lluita contra la ciutat de Rabà dels ammonites, havia penetrat a la capital. 12.27 Joab va enviar missatgers a David, a dir-li: “He atacat Rabà i he pres la ciutadella de les aigües. 12.28 Reuneix ara la resta del poble i vine a acampar contra la ciutat i conquereix-la, perquè no sigui jo qui la prengui i li posin el meu nom.” 12.29 David va reunir tot el poble i va marxar contra Rabà, la va atacar i la va conquerir. 12.30 Va prendre la corona del cap de l’ídol Milcom, que pesava un talent d’or i duia una pedra preciosa, i la van posar al front de David. Va agafar un botí molt considerable a la ciutat. 12.31 Va deportar els habitants que hi havia i els va destinar a les serradores, als pics de ferro, a les destrals i a treballar de rajolers. I va fer el mateix en totes les ciutats dels ammonites. Tot seguit, David, amb tota la seva gent, va tornar a Jerusalem.

2 Samuel 13

13.1 Després d’això, va passar el següent: Absalom, fill de David, tenia una germana molt bonica que es deia Tamar; i Amnon, fill de David, se’n va enamorar. 13.2 Amnon estava tan angoixat que es va posar malalt a causa de la seva germanastra Tamar, perquè aquesta era verge i Amnon veia que era impossible fer res amb ella. 13.3 Però Amnon tenia un amic que es deia Jonadab, fill de Xammà, el germà de David. Jonadab era un home molt astut. 13.4 Aquest li digué: “Per què estàs cada dia més desmillorat, príncep? ¿No m’ho vols dir?” I Amnon li contestà: “Estic enamorat de Tamar, la germana del meu germanastre Absalom.” 13.5 Jonadab li digué: “Posa’t al llit i fingeix que estàs malalt, i quan el teu pare et vingui a veure, li dius: Et prego que facis venir la meva germana Tamar; que em doni el menjar, que el prepari davant meu, que jo vegi i mengi de les seves mans.” 13.6 Amnon, doncs, es va posar al llit fent el malalt, i quan el seu pare va anar a veure’l, Amnon digué al rei: “Fes venir, si et plau, la meva germana Tamar perquè em faci dues coques, i me les menjaré de les seves mans.” 13.7 Llavors David va encarregar que diguessin a Tamar: “Vés a casa del teu germà Amnon i li prepares alguna cosa per menjar.” 13.8 Tamar va anar a casa del seu germà Amnon, que era al llit. Prengué la pasta, va preparar davant seu les coques i les va posar a coure. 13.9 Tot seguit prengué la paella i l’abocà al seu davant, però ell no va voler menjar. Llavors Amnon digué: “Que tothom surti d’aquí.” I tothom va sortir de davant seu. 13.10 Aleshores Amnon digué a Tamar: “Porta’m el menjar a l’alcova, que el menjaré de la teva mà.” Tamar va agafar les coques que havia fet i les va portar al seu germà, a l’alcova, 13.11 i les va posar davant seu perquè en mengés. Però ell la va agafar i li digué: “Vine, jeu amb mi, germaneta.” 13.12 Però ella li digué: “No, germà meu, no em violentis, que això no es fa a Israel! No cometis aquesta vilesa! 13.13 On aniria jo amb la meva deshonra? I tu series tingut per un infame a Israel. Et prego que parlis amb el rei, que no refusarà de donar-me a tu.” 13.14 Però ell no es va avenir a raons, i, com que era més fort que ella, la va violentar i va jeure amb ella. 13.15 Després Amnon la va avorrir amb una aversió tan gran que la seva aversió era més gran que l’amor amb què l’havia estimada. I Amnon li digué: “Alça’t i vés-te’n!” 13.16 Però ella li replicà: “No tens cap motiu. Això de treure’m fora és una ofensa més greu que no pas l’altra que m’has fet.” Però ell no va voler escoltar-la, 13.17 i cridant el mosso que el servia li digué: “Treu-me del davant aquesta dona, feu-la fora i barreu la porta darrere seu.” 13.18 Tamar vestia una túnica de colors, que eren els vestits que duien les filles solteres del rei. Després que el mosso la tirés a fora i barrés la porta darrere d’ella, 13.19 Tamar es va cobrir el cap amb cendra i es va esquinçar la túnica de colors que duia i va marxar amb les mans al cap, caminant i xisclant. 13.20 El seu germà Absalom li digué: “El teu germà Amnon ha jagut amb tu, oi? Per ara, calla, germana meva, que és el teu germà. No et deixis afligir per aquest fet.” I Tamar, desconsolada, es va quedar a casa del seu germà Absalom. 13.21 Quan el rei David va saber aquest fet, es va enfurismar de mala manera. 13.22 Absalom no va dir res a Amnon, ni per bé ni per mal, tot i que odiava Amnon per la violació de la seva germana Tamar. 13.23 Dos anys més tard, succeí que Absalom tenia els esquiladors a Baal-Hassor, prop d’Efraïm, i va convidar tots els fills del rei. 13.24 També va anar a trobar el rei, i li digué: “El teu servidor té els esquiladors a casa. Et prego que el rei i els seus servidors es dignin venir amb el teu servidor.” 13.25 Però el rei va contestar a Absalom: “No, fill meu, no podem anar-hi tots; seria una càrrega massa pesada.” Encara que hi va insistir, ell no va voler anar-hi, però li va donar la seva benedicció. 13.26 Llavors Absalom digué: “Almenys deixa que vingui amb nosaltres el meu germà Amnon.” El rei replicà: “Per què ha d’anar amb tu, ell?” 13.27 Però tant li va insistir que va deixar que hi anés Amnon acompanyat de tots els fills del rei. 13.28 Absalom havia donat aquesta ordre als seus servents: “Estigueu atents; quan el vi hagi alegrat el cor d’Amnon, jo us diré: Ataqueu Amnon! Mateu-lo a l’instant, sense recança. ¿No estareu obeint les meves ordres? Sigueu decidits i tingueu valentia!” 13.29 Els servents d’Absalom van executar amb Amnon el que ell els havia manat. Llavors tots els fills del rei es van alçar i, muntant cadascú la seva mula, van sortir fugint. 13.30 Mentre eren pel camí, va arribar a David un rumor que deia: “Absalom ha matat tots els fills del rei, i no n’ha quedat ni un de tots ells.” 13.31 El rei es va alçar, es va esquinçar els vestits i es va tirar per terra. I tots els seus servidors eren al seu costat amb els vestits esquinçats. 13.32 Però intervingué Jonadab, fill de Xammà, el germà de David, i li digué: “No cregui el meu senyor que tots els joves prínceps són morts; només deu haver mort Amnon, perquè Absalom ja ho havia sentenciat des del dia que va violar la seva germana Tamar. 13.33 Per tant, que el meu senyor, el rei, no faci cas d’aquesta notícia que diu que tots els fills del rei són morts, perquè només Amnon deu ser mort.” 13.34 Mentrestant, Absalom havia fugit. Llavors el jove que feia de sentinella, alçant la vista, veié una gentada que baixava pel camí del seu darrere, del cantó de la muntanya. 13.35 I Jonadab digué al rei: “Mira, els fills del rei ja arriben. Tal com el teu servent ha dit, així ha passat.” 13.36 Tot just acabava de parlar que els fills del rei entraven plorant a crits. També el rei i tots els seus servidors es van posar a plorar molt fort. 13.37 I Absalom, que havia fugit, va recórrer a Talmai, fill d’Ammihud, rei de Gueixur, i s’hi va estar tres anys. Durant tot aquell temps, David estigué de dol pel seu fill. 13.38 Després que Absalom havia fugit i s’havia refugiat a Gueixur durant tres anys, 13.39 el rei David va desistir d’anar a l’encontre d’Absalom, perquè ja s’havia consolat de la mort d’Amnon.

2 Samuel 14

14.1 Joab, fill de Seruià, va notar que el cor del rei es decantava a favor d’Absalom. 14.2 Aleshores envià a buscar a Tecoa una dona astuta, i li digué: “Has de fingir que estàs de dol; posa’t vestits apropiats i no et perfumis, a fi que semblis una dona que ja fa molts dies que porta dol per un difunt. 14.3 Després aniràs a veure el rei i li parlaràs com ara et diré.” I Joab li va explicar el que havia de dir. 14.4 Quan aquella dona de Tecoa va anar a parlar amb el rei, es va prostrar fins a terra, fent reverència, i li digué: “Ajuda’m, oh rei!” 14.5 El rei li preguntà: “Què et passa?” Ella respongué: “És que jo sóc viuda, ja que se m’ha mort el marit. 14.6 Jo, la teva serventa, tenia dos fills, i els dos van barallar-se quan eren al camp, on no hi havia ningú per a descompartir-los, i l’un va ferir l’altre i el matà. 14.7 I tota la família es va alçar contra la teva serventa, dient-me: “Dóna’ns el fratricida perquè el castiguem amb la mort per la vida del seu germà, que ell va assassinar, i eliminarem també l’hereu.” Així volen apagar la brasa que encara em queda, i no deixaran al meu marit ni nom ni descendència sobre la terra.” 14.8 El rei digué a la dona: “Vés-te’n a casa, que jo donaré ordres pel que fa al teu cas.” 14.9 La dona de Tecoa digué al rei: “Rei i senyor meu, que la culpa recaigui sobre mi i sobre la meva casa paterna, però que el monarca i el seu tron quedin innocents.” 14.10 El rei hi afegí: “Si algú t’amenaça, fes-me’l venir, que ja no et molestarà més.” 14.11 Ella digué: “Suplico al rei que invoqui el Senyor, el seu Déu, perquè impedeixi que el venjador de la sang no augmenti el desastre destruint el meu altre fill.” Ell respongué: “Per vida del Senyor, que ni un sol cabell del teu fill no caurà a terra.” 14.12 Aleshores la dona digué: “Prego al rei, senyor meu, que permeti a la seva servidora afegir algunes paraules.” I el rei digué: “Parla.” 14.13 I la dona digué: “Per què, doncs, mantens uns propòsits iguals que aquests contra el poble de Déu? Perquè quan el rei pronuncia aquesta sentència es fa culpable de no deixar que torni aquell qui el rei va desterrar. 14.14 És un fet que tots hem de morir; com l’aigua vessada a terra, que ja no es pot recollir. Però Déu no vol treure la vida, sinó que ha posat mitjans perquè el desterrat no segueixi allunyat d’ell. 14.15 I si he vingut ara a dir això al rei, el meu senyor, és perquè el poble m’ha atemorit, i la teva servidora ha pensat: Vaig a parlar amb el rei; potser el rei complirà el que la seva servidora demana. 14.16 Ja que el rei escoltarà la seva servidora i l’alliberarà de les mans de l’home que vol bandejar-me, a mi i al meu fill de l’heretatge de Déu. 14.17 La teva servidora desitja que la resposta del rei, el meu senyor, sigui tranquil•litzadora, ja que com un àngel de Déu és el meu senyor, el rei, per comprendre el bé i el mal. Que el Senyor, el teu Déu, sigui amb tu!” 14.18 Per resposta, el rei digué a la dona: “Et demano que no m’amaguis res del que vaig a preguntar-te.” La dona respongué: “Que parli el rei, senyor meu.” 14.19 El rei li digué: “¿No hi ha la mà de Joab amb tu, en tot aquest afer?” I la dona, responent, li digué: “Per vida teva, rei i senyor meu, que ningú no pot desviar-se ni a dreta ni a esquerra de tot allò que ha dit el meu senyor, el rei. El mateix Joab m’ho ha manat i ha posat a la boca de la teva servidora totes aquestes paraules. 14.20 Ha estat per dissimular la realitat de l’afer que el teu servidor Joab ha fet això, però el meu senyor és tan intel·ligent com un àngel de Déu i coneix tot el que passa al país.” 14.21 Llavors el rei digué a Joab: “Mira, he decidit acabar aquest afer. Vés i fes tornar el jove Absalom.” 14.22 Joab es va abocar fins a terra, fent reverència, i beneí el rei i li digué: “Avui el teu servent reconeix que ha trobat gràcia als teus ulls, rei i senyor meu, pel fet que el rei hagi concedit la petició del seu servent.” 14.23 Joab es va alçar, va anar a Gueixur i va portar Absalom a Jerusalem. 14.24 Però el rei havia manat: “Que es retiri a casa seva i que no vingui a veure’m.” De manera que va tornar a casa seva sense haver vist el rei. 14.25 En tot Israel no hi havia ningú com Absalom, tan ben plantat i digne d’admiració; de la planta dels peus a la punta del cap, no tenia cap defecte. 14.26 I quan es rapava el cabell (que això era en acabar l’any, perquè el cabell li pesava massa i se l’havia de tallar), la seva cabellera solia arribar a pesar uns dos-cents sicles del pes oficial (uns dos quilos). 14.27 Va tenir tres fills i una filla, que es deia Tamar i era una dona de bellesa excepcional. 14.28 Durant dos anys complets, Absalom va viure a Jerusalem sense veure el rostre del rei. 14.29 Llavors Absalom va cridar Joab que vingués per enviar-lo al rei, però no hi va voler anar. El va cridar per segona vegada, i tampoc no hi va voler anar. 14.30 Aleshores digué als seus servents: “Mireu, el camp de Joab és tocant al meu, i allà hi té plantat ordi; aneu i caleu-hi foc.” I els servents d’Absalom van calar-hi foc. 14.31 Llavors Joab es va alçar i va anar a trobar Absalom, a casa seva, i li digué: “Per què els teus servents han calat foc al meu camp?” 14.32 Absalom respongué a Joab: “Saps que et vaig fer cridar, dient-te: ‘Vine aquí, que et vull enviar al rei perquè li diguis: Per què he vingut des de Gueixur? Millor estaria si m’hi hagués quedat.’ Ara, doncs, que jo pugui veure el rostre del rei, i si sóc culpable de res, que em faci morir!” 14.33 Joab va anar a trobar el rei i li donà l’encàrrec. El rei va cridar Absalom i aquest es va presentar al rei i es va abocar fins a terra davant seu; i el rei va besar Absalom.

2 Samuel 15

15.1 Després d’això, Absalom es va procurar una carrossa amb cavalls i cinquanta homes que corrien al seu davant. 15.2 Absalom es llevava de matinada i es posava a un cantó del camí de la porta, i quan algú dels qui tenien plets venia a judici davant el rei, Absalom el cridava i li deia: “De quin poble ets, tu?” Quan aquell responia: “Un servidor és de tal tribu d’Israel”, 15.3 Absalom li deia: “Mira, la teva causa és bona i justa, però no tindràs qui t’atengui de part del rei.” 15.4 I Absalom hi afegia: “Tant de bo que em fessin jutge del país i pogués comparèixer davant meu tothom qui tingués un plet o una causa, que jo li faria justícia!” 15.5 I quan algú s’acostava per fer-li reverència, ell allargava la mà, l’agafava i el besava. 15.6 D’aquesta manera actuava Absalom amb tots els israelites que es dirigien al judici reial, i així es guanyava la voluntat dels homes d’Israel. 15.7 Al cap de quatre anys, Absalom digué al rei: “Si em dones permís, aniré a Hebron a complir el vot que li tinc promès al Senyor. 15.8 Perquè el teu servidor, quan encara vivia a Gueixur, a la Síria, vaig fer aquest vot: Si el Senyor em permet de tornar a Jerusalem, oferiré un sacrifici al Senyor.” 15.9 El rei li digué: “Vés en pau.” Absalom es va alçar i es va dirigir cap a Hebron. 15.10 Però Absalom havia enviat emissaris a totes les tribus d’Israel amb aquesta ordre: “Així que sentireu el toc de la trompeta, crideu: Absalom regna a Hebron!” 15.11 Van anar amb Absalom uns dos-cents homes de Jerusalem que hi havien estat convidats, però hi anaven de bona fe, sense saber-ne res. 15.12 Absalom, mentre oferia els sacrificis, va fer venir, de la seva ciutat de Guiló, el guilonita Ahitófel, conseller de David. La conspiració va créixer, perquè a cada moment augmentava la gent que s’afegia a Absalom. 15.13 Aleshores va arribar un missatger a David, a qui digué: “El cor de la gent d’Israel es decanta per Absalom.” 15.14 I David digué a tots els seus servidors que eren amb ell a Jerusalem: “Alceu-vos i fugim, que no podríem escapar d’Absalom. Afanyeu-vos a sortir, no sigui que ell vagi més de pressa i ens atrapi, aboqui damunt nostre la desgràcia i destrueixi la ciutat a fil d’espasa. 15.15 Els servidors del rei van contestar: “Aquí tens els teus servidors, disposats a tot el que mani el nostre senyor, el rei.” 15.16 El rei emprengué la marxa acompa-nyat de tota la seva casa. El rei, però, va deixar dues concubines perquè guardessin el palau. 15.17 El rei, doncs, va sortir de la ciutat amb tota la seva gent i es va aturar en ser a l’últim barri. 15.18 Tots els servidors es van posar al seu costat, mentre els quereteus, els peleteus i els gueteus, en nombre de sis-cents combatents que havien vingut al seu comandament des de Gat, desfilaven davant seu. 15.19 Llavors el rei digué a Itai, el gueteu: “Per què véns també, tu, amb nosaltres? Torna-te’n i queda’t amb el nou rei, perquè ets foraster i també exiliat del teu país. 15.20 Tot just vas arribar ahir, ¿i avui t’haig de fer vagar amb nosaltres, jo que ni tan sols sé on haig d’anar? Torna-te’n i emporta’t els teus germans amb tu, i que la bondat i la benevolència del Senyor t’acompanyin!” 15.21 Però Itai va contestar al rei: “Per vida del Senyor i per la teva pròpia vida, senyor i rei meu, que allà on sigui el rei, el meu senyor, allà hi serà també el teu servent, tant si és per a morir-hi com si és per a viure-hi.” 15.22 David digué a Itai: “Doncs, passa endavant.” Així va passar endavant Itai, el gueteu, amb tots els seus homes i tota la família que l’acompanyava. 15.23 Tothom plorava amargament, mentre la gent anava desfilant. El rei va passar el torrent del Cedró, i tot el poble seguia endavant pel camí que va al desert. 15.24 També hi anava Sadoc, amb tots els levites que duien l’arca del Pacte de Déu i que van deixar al costat d’Abitar fins que tot el poble hagué acabat de sortir de la ciutat. 15.25 Llavors el rei digué a Sadoc: “Torna a portar l’arca de Déu a la ciutat. Si trobo gràcia als ulls del Senyor, ell em farà tornar i permetrà que la pugui veure de nou en el seu tabernacle. 15.26 Però si ell digués: ‘No estic content de tu’, estic dispost perquè faci de mi el que li sembli millor!” 15.27 El rei digué encara al sacerdot Sadoc: “Tu ets el vident. Torna a la ciutat en pau i endueu-vos el vostre fill Ahimaas, i Jehonatan, el fill d’Abiatar. 15.28 Mira, jo estaré pels guals del desert fins que m’arribin notícies vostres.” 15.29 Sadoc i Abiatar van tornar l’arca de Déu a Jerusalem, i s’hi van quedar. 15.30 David anava per la pujada de les Oliveres; i mentre pujava anava plorant, amb el cap tapat i caminant descalç. Tota la gent que l’acompanyava també pujava amb el cap tapat i plorant. 15.31 Van donar aquest avís a David: “Ahitófel està entre els qui conspiren amb Absalom”, i David exclamà: “Fes que fracassin els designis d’Ahitófel, Senyor!” 15.32 Quan David va arribar al cim, on de costum adoraven Déu, veié Huixai, l’arquita, que venia al seu encontre, amb la túnica esquinçada i el cap cobert de terra. 15.33 David li digué: “Si vinguessin amb mi, més aviat em faries nosa, 15.34 però si tornes a la ciutat i dius a Absalom: ‘Vull ser el teu servent, rei i senyor meu. Tal com abans vaig ser servent del teu pare, ara vull ser servent teu’; llavors podràs desbaratar els plans d’Ahitófel en profit meu. 15.35 ¿No seran amb tu, els sacerdots Sadoc i Abiatar? Doncs, tot el que puguis saber de la casa del rei ho comunicaràs als sacerdots Sadoc i Abiatar. 15.36 Mira, ells tenen allà els seus dos fills, Ahimaas, fill de Sadoc, i Jehonatan, fill d’Abiatar; per mitjà d’ells m’enviaràs tot el que puguis saber.” 15.37 I Huixai, l’amic de David, va anar a la ciutat al mateix temps que Absalom arribava a Jerusalem.

2 Samuel 16

16.1 Quan David tot just havia passat la carena, el vingué a trobar Sibà, el criat de Mefibóixet, amb un parell d’ases equipats i carregats amb dos-cents pans, cent raïms de panses, cent fruites del temps i un bot de vi. 16.2 El rei digué a Sibà: “Per a què és tot això?” Sibà respongué: “Els ases són perquè hi munti la família del rei; el pa i la fruita perquè mengin els homes, i el vi perquè begui el qui es cansi pel desert.” 16.3 El rei preguntà: “I on és el fill del teu amo?” Sibà respongué al rei: “S’ha quedat a Jerusalem, perquè ha pensat: Avui mateix la casa d’Israel em tornarà el reialme del meu pare.” 16.4 El rei digué a Sibà: “Doncs, mira: tot el que té Mefibóixet serà per a tu.” I Sibà respongué: “M’inclino davant teu. Que trobi jo gràcia als teus ulls, rei i senyor meu!” 16.5 Quan el rei arribava a Bahurim, en sortia un home de la parentela de Saül que es deia Ximí, fill de Guerà. Mentre avançava, maleïa David, 16.6 i llençava pedres contra ell i contra tots els servidors del rei, tot i que aquest duia el poble i tota la guàrdia personal a dreta i esquerra. 16.7 Ximí, en les seves malediccions, deia: “Vés-te’n, vés-te’n, home sanguinari i pervers! 16.8 El Senyor ha fet recaure damunt teu tota la sang de la casa de Saül, a qui vas usurpar el reialme. Ara el Senyor ha posat el regne en mans del teu fill Absalom. Mira’t atrapat en les teves pròpies maldats per haver estat un home sanguinari.” 16.9 Llavors Abisai, fill de Seruià, digué al rei: “Per què ha de seguir aquest gos mort maleint el meu senyor, el rei? Amb el teu permís, m’avançaré i li tallaré el cap!” 16.10 Però el rei li respongué: “Què hi ha entre jo i vosaltres, fills de Seruià? Que em segueixi maleint, perquè si el Senyor li ha dit: ‘Maleeix David’, qui li pot dir: Per què fas això?” 16.11 I dirigint-se a Abisai i a tots els seus servidors digué: “Ja veieu com el meu mateix fill, nascut de les meves entranyes, em desitja la mort; molt més aquest benjaminita. Deixeu que segueixi maleint-me, si el Senyor li ho ha manat. 16.12 Potser així el Senyor mirarà el greuge que se’m fa i em retribuirà amb bondat les seves malediccions d’aquest dia.” 16.13 Mentre David i els seus homes seguien el camí, Ximí anava per la falda de la muntanya del davant, maleint, mentre caminava, i llençant-li pedres i alçant polseguera. 16.14 Finalment, el rei i tota la gent que l’acompanyava van arribar extenuats i van descansar. 16.15 Mentrestant, Absalom i tota la tropa d’homes d’Israel havien arribat a Jerusalem, i Ahitòfel anava amb ell. 16.16 Quan Huixai, l’arquita, amic de David, es va presentar davant Absalom, digué: “Visca el rei, visca el rei!” 16.17 I Absalom digué a Huixai: “Aquest és l’afecte que tens al teu amic? Per què no has marxat amb el teu amic?” 16.18 Huixai respongué a Absalom: “No. Jo sóc d’aquell a qui el Senyor, aquest poble i tots els habitants d’Israel, ha escollit, i amb ell em quedaré. 16.19 D’altra banda, a qui he de servir, sinó al seu fill? Així, doncs, igual com servia el teu pare, així et serviré a tu.” 16.20 Més tard, Absalom digué a Ahitófel: “Doneu el vostre consell sobre com hem d’actuar.” 16.21 I Ahitófel respongué a Absalom: “Cohabita amb les concubines del teu pare, les que ell va deixar per guardar el palau. Així tot Israel donarà per fet que t’has convertit en avorrible pel teu pare, i tots els teus partidaris se sentiran més forts.” 16.22 Van alçar un pavelló per a Absalom, dalt del terrat, i Absalom va cohabitar amb les concubines del seu pare a la vista de tot Israel. 16.23 En aquells dies, el consell que Ahitófel donava era considerat com un oracle de Déu. Així era tot el que aconsellava Ahitófel, tant per David com per Absalom.

2 Samuel 17

17.1 Ahitófel digué a Absalom: “Dóna’m permís perquè seleccioni dotze mil homes i surti a perseguir David aquest mateix vespre. 17.2 Cauré damunt seu, ara que està cansat i desanimat, i li causaré tal terror que tota la gent que l’acompanya fugirà; i podré matar el rei tot sol. 17.3 Així faré que torni a tu tota la tropa. Quan tornin tots, menys l’home que tu busques, tot el poble quedarà en pau.” 17.4 Aquesta proposta va agradar a Absalom i a tots els ancians d’Israel, 17.5 però Absalom digué: “Crideu Huixai, l’arquita, i escoltem també el seu parer.” 17.6 Quan Huixai va ser davant Absalom, aquest li digué: “Ahitófel ha dit això. ¿Hem de fer el que ell diu? Si no és així, parla tu.” 17.7 Huixai respongué a Absalom: “Aquesta vegada, el consell que ha donat Ahitófel no és encertat.” 17.8 Huixai va continuar: “Tu saps que el teu pare i els seus homes són valents i estan exasperats com una óssa feréstega a qui han pres la cria. El teu pare és un guerrer avesat i no es posarà a dormir entre la tropa. 17.9 De segur que ara mateix estarà amagat en alguna cova o en algun altre amagatall, i passarà que, quan comencin a caure alguns dels teus, així que se sàpiga, algú cridarà: ‘Els seguidors d’Absalom són derrotats!’ 17.10 Fins l’home més valent, ni que tingui el cor d’un lleó, es desanimarà; perquè tot Israel sap que el teu pare és un home de coratge i tots els qui van amb ell són valents. 17.11 Per això jo aconsello que s’aplegui al teu costat tot Israel, des de Dan fins a Beerxeba, en multitud com la sorra de la platja, i que tu personalment dirigeixis el combat. 17.12 Llavors l’atacarem en qualsevol lloc on es trobi, caurem damunt seu com la rosada que cobreix la terra, i no sobreviurà ni ell ni ningú dels qui l’acompanyen. 17.13 I si s’ha refugiat dins d’alguna ciutat, tot Israel portarà cordes cap a aquella ciutat, i l’arrossegarem cap al torrent fins que no s’hi pugui trobar ni tan sols una pedreta.” 17.14 Llavors Absalom i tots els homes d’Israel van dir: “El consell d’Huixai, l’arquita, és millor que el consell d’Ahitófel.” És que el Senyor havia determinat frustrar el consell d’Ahitófel –que era prou bo– per fer caure la desgràcia damunt Absalom. 17.15 Després Huixai va comunicar als sacerdots Sadoc i Abiatar: “Així i d’aquesta manera ha aconsellat Ahitófel Absalom i els ancians d’Israel, i jo els he aconsellat així i d’aquesta altra manera. 17.16 Ara, doncs, feu arribar de seguida aquest avís a David: No passis la nit als guals del desert. És millor que segueixis més endavant, no sigui que passi una desgràcia al rei i a tot el poble que l’acompanya.” 17.17 Com que Jehonatan i Ahimaas s’estaven vora la font de Roguel, perquè no podien deixar-se veure entrant a la ciutat, una criada havia de portar-los l’avís, i ells havien de dur l’avís a David. 17.18 Succeí que un noi els va descobrir i en va informar Absalom. Però els dos van caminar de pressa i van arribar a la casa d’un home de Bahurim que tenia una cisterna al pati, i s’hi van ficar a dins. 17.19 La dona prengué una manta, l’estengué sobre el brocal de la cisterna i, al damunt, hi va escampar gra trillat, de manera que no es notava res. 17.20 Quan els criats d’Absalom van arribar a la casa, van preguntar a la dona: “On són Ahimaas i Jehonatan?” I la dona els respongué: “D’aquí han anat cap a les aigües.” Ells van anar a buscar-los, però com que no els van trobar, van tornar cap a Jerusalem. 17.21 Així que aquells van ser fora, van sortir de la cisterna i van marxar a informar el rei David. I li digueren: “Alceu-vos i travesseu el riu de seguida, perquè Ahitófel ha aconsellat tal cosa contra vosaltres.” 17.22 Llavors David es va alçar, amb tot el poble que l’acompanyava, i van passar el Jordà. A l’albada, no quedava ningú que no hagués passat el riu. 17.23 Quan Ahitófel veié que no havien seguit el seu consell, va ensellar el seu ase i emprengué el camí cap a casa seva, al seu poble. Després de deixar arranjats els afers de la casa, es va penjar i va morir. Fou enterrat al sepulcre del seu pare. 17.24 Mentre David arribava a Mahanaim, Absalom travessava també el Jordà, amb tota la tropa d’Israel amb ell. 17.25 Absalom havia posat al front de l’exèrcit Amassà, substituint Joab. Aquest Amassà era fill d’un home anomenat Itrà, israelita, unit amb Abigaïl, filla de Nahaix i germana de Seruià, la mare de Joab. 17.26 Israel i Absalom van acampar al territori de Galaad. 17.27 Quan David va arribar a Mahanaim, Xobí, el fill de Nahaix, de Rabà dels ammonites, i Maquir, el fill d’Ammiel, de Lodebar, i Barzil·lai, el galaadita, de Roglim, 17.28 van portar jaços, tasses, blat, ordi, farina, gra torrat, faves, llenties, 17.29 mel, mantega, ovelles i formatge de vaca a David i a la gent que anava amb ell perquè mengessin, ja que pensaven: “Aquesta gent haurà passat gana, fatiga i set, en el desert.”

2 Samuel 18

18.1 David va organitzar la tropa que anava amb ell i va posar al seu comandament caps de milers i caps de centenars. 18.2 Després va distribuir la tropa: un terç a les ordres de Joab, un terç a les ordres d’Abisai, fill de Seruià i germà de Joab, i un terç a les ordres d’Itai, el gateu. I digué als soldats: “Jo també vindré amb vosaltres.” 18.3 Però ells van dir: “No vinguis, perquè si nosaltres hem de fugir, no tindrà importància, i encara que en mori la meitat de nosaltres, tampoc no tindrà importància; en canvi, tu vals com deu mil de nosaltres. Per tant, és millor que ara et quedis per a reforçar-nos des de la ciutat.” 18.4 El rei els respongué: “Jo faré el que vosaltres creieu convenient.” Llavors el rei es va situar a un costat de la porta, mentre que tota la tropa anava sortint en grups de centenars i de milers. 18.5 El rei va donar aquesta ordre a Joab, Abisai i Itai: “Per consideració a mi, sigueu benignes amb el jove Absalom.” I tota la tropa va sentir l’ordre que el rei va donar a tots els caps referent a Absalom. 18.6 Les tropes van sortir al camp contra Israel, i el combat tingué lloc al bosc d’Efraïm. 18.7 Allà van ser derrotades les tropes d’Israel pels seguidors de David, i la matança que hi hagué, aquell dia, va ser enorme: vint mil homes. 18.8 La batalla es va estendre per tot aquell territori, i van ser més els que va derrotar el bosc, aquell dia, que no pas els que va devorar l’espasa. 18.9 Absalom va topar amb els seguidors de David. Muntava una mula, i, en ficar-se la mula sota el frondós ramatge d’una alzina, se li va enganxar el cap a l’alzina i va quedar penjat entre cel i terra, mentre la mula s’escapava de sota seu. 18.10 Un home que el va veure va avisar Joab, i li digué: “Mira, acabo de veure Absalom penjat d’una alzina.” 18.11 Joab digué a l’home que li duia la notícia: “I bé, si l’has vist, per què no l’has abatut allà mateix? Llavors jo hauria de donar-te deu sicles de plata i un cinturó.” 18.12 Però aquell home respongué a Joab: “Ni que em posessin mil sicles de plata a les mans, no alçaria la mà contra el fill del rei, perquè nosaltres hem sentit com el rei et donava a tu, a Abisai i a Itai, aquesta ordre: ‘Tingueu tots mirament amb el jove Absalom.’ 18.13 I si jo m’hagués exposat a trair-lo, com que al rei no se li pot amagar res, tu mateix t’hauries posat en contra meu.” 18.14 Joab respongué: “No vull perdre més temps amb tu.” Llavors va agafar tres dards i els va clavar al cor d’Absalom, que encara estava viu enmig de l’alzina. 18.15 I els deu joves que feien d’escuders de Joab van rodejar Absalom i el van ferir, acabant-lo de matar. 18.16 Tot seguit, Joab va tocar la trompeta, i l’exèrcit va deixar de perseguir els israelites. Així va aturar Joab el poble. 18.17 Després van agafar Absalom, el van tirar dins d’un gran clot del bosc i van alçar damunt seu un gran munt de pedres. Pel que fa als israelites, tots havien fugit, cadascú al seu estatge. 18.18 Absalom, mentre era viu, s’havia fet erigir una columna a la vall del Rei, perquè deia: “No tinc cap fill que pugui conservar la memòria del meu nom.” Per això va posar el seu propi nom a la columna, que és coneguda amb el nom de “monument d’Absalom”, fins al dia d’avui. 18.19 Llavors Ahimaas, fill de Sadoc, digué a Joab: “Amb el teu permís, aniré de seguida a portar al rei la bona notícia de com el Senyor li ha fet justícia contra el poder dels seus enemics.” 18.20 Però Joab li replicà: “Avui no faràs de portador de bones notícies; ja en faràs un altre dia, perquè avui no portaries bones notícies, atès que el fill del rei és mort.” 18.21 Llavors Joab va cridar un etíop i li digué: “Vés a notificar al rei això que has vist.” L’etíop va fer la reverència a Joab i va sortir corrents. 18.22 Però Ahimaas, fill de Sadoc, encara digué a Joab: “Malgrat el que pugui passar, deixa’m que també jo corri darrere l’etíop.” Joab li digué: “Per què has de córrer tu, fill meu? No obtindràs pas la recompensa de bona notícia.” 18.23 “Passi el que passi, jo hi vaig”, digué ell. I Joab li digué: “Corre!” Ahimaas corregué pel camí de la plana i va avançar l’etíop. 18.24 David s’estava assegut entre les dues portes. El vigia, que havia pujat a la torre del portal, damunt la muralla, alçant la vista veié un home que corria tot sol. 18.25 El vigia va cridar i ho comunicà al rei, i el rei digué: “Si ve sol, porta bones notícies.” Mentrestant, l’home s’anava acostant. 18.26 Llavors el vigia veié un altre home que venia corrent, i cridant el porter li digué: “Atenció, ve un altre home cor-rent tot sol!” I el rei digué: “Aquest també porta bones notícies.” 18.27 El vigia encara va dir: “Reconec la manera de córrer del primer, i em fa l’efecte que corre com Ahimaas, el fill de Sadoc.” I el rei digué: “Aquest és un home de bé, i deu venir amb bones notícies.” 18.28 Ahimaas es va acostar al rei i li digué: “Pau!”, i es va prosternar fins a terra davant el rei; i afegí: “Beneït sigui el Senyor, el teu Déu, que ha eliminat els homes que havien alçat les mans contra el meu senyor, el rei!” 18.29 El rei va preguntar: “¿Està bé el jove Absalom?” Ahimaas respongué: “He vist un gran enrenou justament quan Joab enviava l’esclau del rei i a mi, servidor teu, però no he pogut saber què era.” 18.30 I el rei digué: “Aparta’t, i posa’t aquí al costat.” Ell es va apartar a un cantó i s’hi va estar dret. 18.31 Amb això, l’etíop va arribar i digué: “Rebi el rei, senyor meu, bones notícies, perquè avui el Senyor ha defensat la teva causa contra tots els qui s’havien alçat contra tu.” 18.32 El rei va preguntar a l’etíop: “I el jove Absalom, està bé?” L’etíop respongué: “Que tinguin la mateixa sort que aquell jove tots els enemics del meu senyor, el rei, amb tots els qui es revolten contra tu per fer el mal.” 18.33 Llavors el rei, profundament commogut, va pujar a la cambra superior de la porta de la muralla i esclatà en plors. Mentre pujava, deia: “Fill meu, Absalom, fill meu, Absalom! Tant de bo hagués mort jo en lloc teu! Absalom, fill meu, fill meu!”

2 Samuel 19

19.1 Van fer saber a Joab: “Mira, el rei plora i es plany per Absalom.” 19.2 I aquell dia la victòria esdevingué un dol per a tot el poble, perquè van saber que el rei estava desolat pel seu fill Absalom. 19.3 Les tropes van entrar aquell dia a la ciutat en silenci, com sol entrar l’exèrcit avergonyit quan fuig de la batalla. 19.4 El rei s’havia tapat la cara i clamava en veu alta: “Fill meu, Absalom! Absalom, fill meu, fill meu!” 19.5 Llavors Joab va anar a trobar el rei, al palau, i li va dir: “Avui estàs cobrint de vergonya el rostre de tots els teus servidors, que avui mateix han salvat la teva vida, la vida dels teus fills i de les teves filles, la vida de les teves mullers i la vida de les teves concubines, 19.6 demostrant afecte als qui t’avorreixen, i avorrint els qui t’estimen. Avui has fet palès que per a tu no compten ni prínceps ni servidors. Veig ben clar que si avui Absalom fos viu, encara que tots nosaltres fóssim morts, estaries més content. 19.7 Ara, doncs, alça’t, surt a fora i parla cordialment als teus servidors, perquè et juro pel Senyor que, si no surts, no quedarà ni un sol home amb tu aquesta nit; i això et seria una desgràcia pitjor que cap altra desgràcia que t’hagi pogut sobrevenir des de la teva joventut fins ara.” 19.8 Llavors el rei es va alçar i s’assegué a la porta, i es va passar l’avís per tot el poble: “Mireu, el rei s’ha assegut a la porta”, i tota la gent es va presentar davant el rei. Israel, però, havia fugit, cadascú a casa seva. 19.9 Per totes les tribus d’Israel, la gent discutia dient: “El rei ens ha lliurat del poder dels nostres enemics i ens ha salvat de la mà dels filisteus, però ara està exiliat del país per causa d’Absalom; 19.10 i Absalom, que havíem ungit per rei nostre, ha mort a la batalla. Ara, doncs, per què no dieu res sobre fer tornar David?” 19.11 El mateix rei David els va enviar els sacerdots Sadoc i Abiatar dient-los: “Aneu a parlar amb els ancians de Judà i digueu-los: Per què heu de ser vosaltres els últims a demanar el retorn del rei al seu palau?” (I és que allò que es deia per tot Israel havia arribat on s’estava el rei). 19.12 “Vosaltres sou els meus germans, sou ossos dels meus ossos i carn de la meva carn. Per què, doncs, heu de ser vosaltres els últims a demanar el retorn del rei? 19.13 I a Amassà digueu-li: ¿que no ets tu os dels meus ossos i carn de la meva carn? Que Déu em castigui severament si no et constitueixo per sempre comandant de l’exèrcit a les meves ordres, en substitució de Joab!” 19.14 Així va decantar el cor de tots els homes de Judà com si fossin un sol home, que van fer dir a David: “Torna tu i tots els teus servidors.” 19.15 El rei emprengué el retorn i es va aturar al Jordà. Judà havia vingut a Guilgal per rebre el rei i ajudar-lo a passar el Jordà. 19.16 Ximí, fill de Guerà, el benjaminita de Bahurim, va cuitar a baixar amb els homes de Judà per rebre el rei David. 19.17 Amb ell venien mil homes de Benjamí. I Sibà, el criat de la casa de Saül, amb els seus quinze fills i els seus vint mossos, van passar el Jordà abans que el rei. 19.18 Va travessar el gual per ajudar a passar la família del rei i fer els preparatius convenients. Llavors Ximí, fill de Guerà, es va llançar als peus del rei, tan bon punt hagué travessat el Jordà, 19.19 i li digué: “Que el meu senyor no em culpi d’iniquitat ni tingui memòria dels greuges que el teu servent cometé el dia que el meu senyor, el rei, va sortir de Jerusalem. Que el meu senyor no els retingui dins el cor. 19.20 Perquè jo, el teu servent, reconec haver faltat, i he vingut avui el primer de tota la casa de Josep per baixar a donar la benvinguda al rei, el meu senyor.” 19.21 Però Abisai, fill de Seruià, intervingué dient: “¿És que no ha de morir Ximí, per haver maleït l’ungit del Senyor?” 19.22 Llavors David respongué: “Què tinc jo a veure amb vosaltres, fills de Seruià, perquè avui us poseu en contra meva? ¿És que pot morir algú avui a Israel? ¿No acabo de saber que des d’avui regno sobre Israel?” 19.23 I dirigint-se a Ximí digué: “No moriràs.” I el rei li ho va jurar. 19.24 També Mefibóixet, el nét de Saül, va baixar a rebre el rei. No s’havia rentat els peus, ni s’havia arreglat la barba, ni s’havia fet rentar els vestits des del dia que el rei va marxar fins al dia que va tornar en pau. 19.25 I quan ell vingué a Jerusalem, a la recepció del rei, el rei li digué: “Per què no vas venir amb mi, Mefibóixet?” 19.26 Ell respongué: “Senyor i rei meu, el meu criat em va enganyar. El teu servidor li havia dit: ‘Prepara l’ase, que hi muntaré i marxaré amb el rei’, perquè el teu servidor és coix. 19.27 A més, ha calumniat el teu servidor davant el rei, el meu senyor. Però el meu senyor, el rei, és com un àngel de Déu i farà el que li sembli més bé. 19.28 Perquè tota la casa del meu pare era mereixedora de la mort davant el meu senyor, el rei, i tu, en canvi, vas posar el teu servidor entre els convidats a la teva taula. Amb quin dret, doncs, puc suplicar encara més davant el rei?” 19.29 El rei respongué: “No en parlem més! Ja he decidit que tu i Sibà us dividiu les terres.” 19.30 Mefibóixet respongué al rei: “Ja s’ho pot quedar tot; en tinc prou amb què el rei hagi tornat a casa seva en pau.” David recompensa Barzil·lai 19.31 També Barzil·lai, el galaadita, va venir a Roglim i va passar el Jordà amb el rei per acomiadar-se d’ell al Jordà mateix. 19.32 Barzil·lai era molt vell, tenia vuitanta anys. Ell havia sostingut el rei durant el seu exili a Mahanaim, perquè era un home molt ric. 19.33 El rei digué a Barzil·lai: “Segueix amb mi i jo et mantindré al meu costat a Jerusalem.” 19.34 Però Barzil·lai respongué al rei: “Quants anys em queden de vida perquè pugi amb el rei a Jerusalem? 19.35 Avui, als vuitanta anys, ja no puc distingir entre el que és agradable i el que no ho és; ¿podrà el teu servent assaborir el que mengi o el que begui? ¿Puc apreciar encara les veus dels cantors i les cantores? Per què hauria de ser el teu servidor una càrrega per al rei, el meu senyor? 19.36 El teu servidor anirà amb el rei un tros més enllà del Jordà, però, per què m’ha de recompensar el rei amb la seva gran mercè? 19.37 Només et demano que deixis que el teu servent se’n torni, perquè pugui morir a la meva ciutat, prop del sepulcre del meu pare i de la meva mare. A canvi, aquí tens el teu servidor Quimham, que vagi ell amb el meu senyor, el rei, i fes per ell el que millor et sembli.” 19.38 El rei va contestar: “Quimham passarà endavant amb mi, i jo faré per ell el que millor et sembli a tu, i tot el que em demanis t’ho concediré.” 19.39 Tot el poble va passar el Jordà, i també el va passar el rei. El rei va besar Barzil·lai i el va beneir, i ell se’n tornà a casa seva. 19.40 El rei va seguir endavant cap a Guilgal, amb Quimham al seu costat. Tot el poble de Judà acompanyava el rei, a més de la meitat del poble d’Israel. 19.41 Llavors tots aquells israelites van anar a trobar el rei i li van dir: “Per què els homes de Judà, els nostres germans, t’han acaparat i han fet passar el Jordà al rei i la seva família escoltat per tots els seguidors de David?” 19.42 Els de Judà van contestar als israelites: “Perquè el rei és parent nostre. Per què us ha de molestar això? ¿És que nosaltres hem menjat res a costa del rei? ¿Que ens ha fet ell algun obsequi?” 19.43 I el homes d’Israel respongueren als homes de Judà: “Nosaltres tenim sobre el rei deu vegades més dret que vosaltres. A més, David és més nostre que vostre. Per què, doncs, ens heu rebutjat, quan de fet va ser nostra la primera proposta de fer tornar el nostre rei?” I els arguments de la gent de Judà eren més forts que no pas els arguments de la gent d’Israel.

2 Samuel 20

20.1 Hi havia allà un home pervers que es deia Xeba, fill de Bicrí, benjaminita. Aquest va fer sonar el corn i proclamà: “Nosaltres no tenim part amb David, ni heretat amb el fill de Jessè. Cadascú a casa seva, Israel!” 20.2 Tots els soldats israelites van desertar de David i van passar-se a Xeba, fill de Bicrí. Però la gent de Judà va romandre lleial al seu rei, des del Jordà fins a Jerusalem. 20.3 I quan David va arribar al seu palau de Jerusalem, el rei va agafar les deu concubines que havia deixat guardant el palau i les va confinar en una casa custodiada. Va proveir a les seves necessitats, però mai més no va cohabitar amb elles. Van quedar recloses en perpètua viduïtat fins al dia de la seva mort. 20.4 Llavors el rei va ordenar a Amassà: “Convoca’m els homes de Judà per d’aquí a tres dies, i presenta’t tu, també, aquí.” 20.5 Amassà va marxar per convocar Judà, però hi va trigar més del temps que se li havia fixat. 20.6 I David digué a Abisai: “Ara Xeba, fill de Bicrí, pot ser més perillós per a nosaltres que el mateix Absalom. Agafa tu els servidors del teu senyor i vés darrere d’ell, no sigui que s’aculli en alguna ciutat fortificada i se’ns escapi.” 20.7 Aleshores els homes de Joab es van posar en marxa darrere seu, amb els quereteus, els peleteus i tots els guerrers, sortint de Jerusalem per perseguir Xeba, fill de Bicrí. 20.8 Quan eren prop de la gran pedra de Gabaon, Amassà es va trobar amb ells. Joab duia el vestit de campanya, i sobre la túnica, cenyit al costat, portava el cinturó amb l’espasa dins la beina, que deixà caure quan avançava. 20.9 Llavors Joab digué a Amassà: “¿Va tot bé, germà meu?”, mentre amb la mà dreta agafava la barba d’Amassà per besar-lo. 20.10 Amassà no es va fixar en l’espasa que Joab duia a l’altra mà, i aquest la hi va enfonsar al ventre i li va escampar les entranyes pel terra; i no hagué de rematar-lo perquè morís. Després, Joab i el seu germà Abisai van continuar la persecució de Xeba, fill de Bicrí. 20.11 Un dels soldats joves es va quedar al costat del ferit, i deia: “Qui prefereix Joab, i qui estigui per David, que segueixi Joab.” 20.12 Amassà es rebolcava en la seva sang al mig del camí. Quan el soldat va veure que tota la gent s’hi parava, va apartar Amassà del camí cap al camp i el va cobrir amb una capa, perquè veia que tothom qui passava s’aturava prop d’ell. 20.13 Així que el va apartar del camí, tots van continuar endavant, seguint Joab, per anar a perseguir Xeba, fill de Bicrí. 20.14 Joab recorregué totes les tribus d’Israel fins a Abel-Betmaacà, i tots els bicrites es van reunir i també el van seguir. 20.15 Van assetjar Xeba a Abel-Betmaacà i van aixecar un terraplè contra la ciutat, que així quedà encerclada. Quan tota la gent que anava amb Joab intentava esbotzar la muralla per fer-la caure, 20.16 una dona molt astuta va cridar des de la ciutat: ”Escolteu, escolteu! Si us plau, digueu a Joab que vingui aquí, que li haig de parlar.” 20.17 Quan ell s’hi va acostar, la dona va preguntar: “Ets Joab, tu?” I ell va contestar: “Sóc jo.” Llavors ella li digué: “Escolta les paraules de la teva serventa.” I ell digué: “Ja t’escolto.” 20.18 Ella va començar a parlar així: “Antigament solien dir: ‘Qui vulgui saber que pregunti a Abel-Betmaacà’, i així acabaven qualsevol afer. 20.19 Jo sóc d’una de les ciutats pacífiques i fidels d’Israel. Tu vols destruir una ciutat que és mare d’Israel. Per què vols devastar l’heretat del Senyor?” 20.20 Joab respongué: “Lluny de mi, lluny de mi intentar devastar o destruir! 20.21 No és aquest el cas, sinó que hi ha un home de la muntanya d’Efraïm que es diu Xeba, fill de Bicrí, que ha alçat la mà contra el rei David. Doneu-nos només aquest, i jo em retiraré de la ciutat.” I la dona respongué a Joab: ”Bé, doncs, el seu cap et serà llençat des de la muralla.” 20.22 La dona es va dirigir al poble amb la seva habilitat i ells van tallar el cap de Xeba, fill de Bicrí, i el van llençar a Joab. Ell va tocar el corn i es van retirar de la ciutat, marxant cadascú a casa seva, mentre que Joab se’n tornà a Jerusalem, prop del rei. 20.23 Joab comandava tot l’exèrcit d’Israel, mentre que Benaiahu, fill de Jehoiadà, comandava els quereteus i els peleteus; 20.24 Adoram era el cap de la lleva; Jehoixafat, fill d’Ahilud, era el cronista; 20.25 Xebà era secretari; Sadoc i Abiatar eren sacerdots, 20.26 i, a més, Irà de Jaïr era sacerdot personal de David.

2 Samuel 21

21.1 En temps de David hi hagué una fam durant tres anys seguits. David va consultar el Senyor, i el Senyor li digué: “És per culpa de Saül i la seva família sanguinària que va matar els gabaonites.” 21.2 Aleshores el rei va cridar els gabaonites per parlar amb ells. Val a dir que els gabaonites no eren de la nissaga d’Israel, sinó una resta dels amorreus, amb els quals els israelites havien fet un pacte de pau. Amb tot, Saül, per excés de zel vers els fills d’Israel i Judà, va intentar d’exterminar-los. 21.3 David, doncs, digué als gabaonites: “Què puc fer per vosaltres i quina satisfacció puc oferir-vos perquè beneïu l’heretat del Senyor?” 21.4 I els gabaonites respongueren: “No és qüestió de plata ni d’or el que tenim pendent amb la casa de Saül, ni és qüestió que mori qualsevol d’Israel.” David els digué: “Faré el que vosaltres digueu.” 21.5 Ells van dir al rei: “D’aquell home que ens destruïa i planejava el nostre extermini, per fer-nos desaparèixer de tot el territori d’Israel, 21.6 se’ns donaran set homes de la seva descendència, i nosaltres els executarem davant el Senyor, a Guibà de Saül, l’escollit del Senyor.” I el rei digué: “Us els donaré.” 21.7 Però el rei es va compadir de Mefibóixet, el fill de Jonatan i nét de Saül, a causa del jurament sagrat que havien fet entre ells David i Jonatan, el fill de Saül. 21.8 El rei va agafar els dos fills de Rispà, filla d’Aià, que ella va infantar a Saül, Armoní i Mefibóixet, i els cinc fills de Merab, filla de Saül, que ella va infantar a Adriel, fill de Barzil·lai, el meholatita, 21.9 i els va posar a les mans dels gabaonites, que els van executar a la muntanya, davant el Senyor, i van caure els set a la vegada. Van ser morts els primers dies de la collita, al començament de la sega de l’ordi. 21.10 Rispà, filla d’Aià, prengué un sac i el va estendre sobre la roca per estar-s’hi des del començ de la sega fins que les aigües del cel van caure damunt els cadàvers, evitant que les aus del cel s’hi acostessin durant el dia i les bèsties del camp durant la nit. 21.11 I van fer saber a David el que havia fet Rispà, filla d’Aià, concubina de Saül. 21.12 Llavors David va anar a recollir els ossos de Saül i del seu fill Jonatan, en poder dels habitants de Jabeix-Galaad, que els havien robats de la plaça de Betxean, on els filisteus els havien penjat el dia que van matar Saül a Guilboa. 21.13 S’endugué d’allà els ossos de Saül i els del seu fill Jonatan i, aplegant les despulles dels executats, 21.14 les va enterrar, junt amb els ossos de Saül i del seu fill Jonatan, a la terra de Benjamí, a Selà, al sepulcre de Quix, el seu pare. Es va fer tot el que el rei havia ordenat i, en acabat, Déu es va mostrar favorable al país. 21.15 Altre cop els filisteus van fer la guerra contra Israel, i David va baixar amb els seus servidors a combatre contra els filisteus; però David es va fatigar molt. 21.16 Llavors Ixbí-Benob, que era de la raça de Rafà, armat d’una llança de bronze que pesava tres-cents sicles (uns tres quilos), i cenyit amb una espasa nova, va intentar matar David; 21.17 però Abisai, fill de Seruià, va anar en ajut de David i va ferir de mort el filisteu. Llavors els homes de David el van conjurar dient-li: “No has de sortir més amb nosaltres a la guerra, no fos cas que apaguessis la llàntia d’Israel.” 21.18 Després d’aquesta, hi hagué una altra batalla, prop de Gob, contra els filisteus, en la qual Sibecai, l’huixatita, va matar Saf, que era de la raça de Rafà. 21.19 Va haver-hi encara una altra batalla més, a Gob, contra els filisteus, i Elhanan, fill de Jaré-Orguim, el betlemita, va matar Goliat de Gat. El pal de la seva llança era com un plegador d’ordit. 21.20 En una batalla que hi va haver a Gat, hi havia un home de gran alçada que tenia sis dits a cada mà i sis a cada peu, en total vint-i-quatre; i també era descendent de Rafà. 21.21 Aquest va desafiar Israel, i Jehonadab, fill de Xammà, germà de David, el va matar. 21.22 Aquests quatre homes eren des- cendents de Rafà de Gat, i tots van caure a mans de David i els seus servidors.

2 Samuel 22

22.1 David va adreçar al Senyor les paraules d’aquest càntic el dia que el Senyor el deslliurà de les mans de tots els seus enemics i de les mans de Saül. 22.2 Digué: “El Senyor és la meva roca i el meu castell, el meu llibertador i el meu Déu, 22.3 el meu penyal on m’emparo, el meu escut i la defensa salvadora, la meva ciutadella i el meu refugi. Salvador meu! El qui em salva de la violència. 22.4 Invoco el Senyor, que és digne de lloança, i em veig salvat dels meus enemics. 22.5 ”M’encerclaven onades de mort, i m’espaordien els torrents de Belial. 22.6 Els llaços infernals em rodejaven, m’havien sorprès els paranys de la mort. 22.7 En la meva angoixa, invocava el Senyor, implorava el meu Déu; del seu santuari estant va sentir el meu crit, i el clam que li adreçava va ressonar a la seva orella. 22.8 ”Llavors, la terra fou sacsejada i tremolà; els fonaments del cel trontollaven, s’esfondraven sota el seu furor. 22.9 Una fumarada pujà del seu bufec, i la seva boca llançava foc abrusador; tot ell era una brasa roent. 22.10 Inclinà la volta del cel i davallà; tenia estesa sota els peus una fosca nuvolada. 22.11 Volava prenent un querubí per muntura, i planava sobre les ales del vent. 22.12 Com a cobertura es féu un cercle de tenebres, i com a pavelló, les aigües tenebroses; núvols sobre els núvols. 22.13 Pel furor de la seva presència esclataren centelles de foc. 22.14 El Senyor, des del cel, féu esclatar la tronada, i l’Altíssim féu retrunyir la seva veu. 22.15 Disparà les seves fletxes i els espantà, multiplicà els llamps i sembrà la derrota. 22.16 El llit de les aigües quedà a la vista, i els fonaments de la terra al descobert, sota la imprecació del Senyor, sota la forta alenada de la seva indignació. 22.17 ”Des de dalt allargà la mà i m’agafà, em tragué fora de tanta angúnia. 22.18 M’alliberà del meu potent enemic, dels qui m’odiaven i eren més forts que no pas jo. 22.19 Volien assaltar-me en dia d’infortuni, però el Senyor vingué a sostenir-me; 22.20 m’ha fet sortir a camp obert, m’alliberà perquè em vol bé. 22.21 ”El Senyor em recompensa segons la meva justícia, em retribueix d’acord amb la puresa de les meves mans, 22.22 perquè he guardat els camins del Senyor i no m’he allunyat del respecte al meu Déu. 22.23 Tinc presents tots els seus decrets, mai no he rebutjat els seus preceptes, 22.24 he complert honestament amb ell i m’he guardat de la dolenteria. 22.25 El Senyor em retribueix segons la meva justícia, segons la meva puresa, palesa als seus ulls. 22.26 ”Amb el fidel et mostres fidel, amb l’home íntegre et mostres íntegre, 22.27 amb el sincer et portes sincerament, però amb el falsari et tornes rigorós. 22.28 Perquè tu defenses el poble humiliat, i abaixes els ulls dels altius. 22.29 ”Tu, Senyor, ets la meva llàntia, el Déu que il·lumina les meves tenebres. 22.30 Amb tu em llanço contra els exèrcits, amb el meu Déu traspasso la muralla. 22.31 El camí de Déu és perfecte; la paraula del Senyor, digna de confiança. És un escut per a tots els qui s’hi acullen. 22.32 ”Perquè, qui és Déu fora del Senyor? Qui és una roca ferma fora del nostre Déu? 22.33 El Déu que em fa de fortalesa inexpugnable, que ha fet irreprensible la meva conducta. 22.34 Qui fa els meus peus com el de les daines, i em manté ferm dalt dels cims. 22.35 M’ha entrenat les mans per al combat, els meus braços per a tensar la ballesta. 22.36 ”Tu m’has donat l’escut de la teva protecció, la teva benignitat m’eleva. 22.37 Tu alleugeres el pas del meu caminar, i els meus turmells no flaquegen. 22.38 Persegueixo els meus enemics i els atrapo, i no torno sense haver-los abatut. 22.39 Els he vençut i aixafat, i no podran alçar-se; han caigut sota els meus peus. 22.40 ”M’has cenyit de força per a la lluita, doblegues sota meu els agressors, 22.41 fas que es girin d’esquena els meus enemics; i he pogut suprimir els qui m’odiaven. 22.42 Criden, però ningú no els salva; s’adrecen al Senyor, però no els respon. 22.43 Els desfaig com la pols de la terra, els aixafo com el fang del carrer. 22.44 ”Tu m’has alliberat dels avalots del meu poble, m’has guardat com a cap de les nacions; un poble que jo no coneixia, ara em serveix. 22.45 Gent forastera busca complaure’m; amb gran atenció, ara m’obeeixen. 22.46 Els estrangers s’han afeblit, surten tremolant dels seus reductes. 22.47 ”Visqui el Senyor i beneïda sigui la meva roca! Sigui exalçat el Déu de la meva salvació! 22.48 Déu, que et dignes vindicar-me i abats els pobles als meus peus, 22.49 que em deslliures dels meus enemics, que m’alces fora de l’abast dels meus adversaris i em salves de l’home violent. 22.50 Per això et lloaré, Senyor, enmig de les nacions, cantaré salms al teu nom: 22.51 ”Ell és qui magnifica les victòries del seu rei, qui tracta bondadosament el seu ungit, David, i el seu llinatge per sempre!”

2 Samuel 23

23.1 Aquestes són les últimes paraules de David: “Oracle de David, fill de Jessè, oracle de l’home posat a l’altura, l’ungit del Déu de Jacob, el dolç salmista d’Israel: 23.2 L’Esperit del Senyor parla per mi, tinc a la llengua la seva paraula. 23.3 El Déu d’Israel ha parlat, la Roca d’Israel m’ha dit: ‘Qui governi els homes amb justícia, qui governi en el temor de Déu, 23.4 serà com la llum de l’aurora quan surt el sol en un matí sense núvols, fent brillar l’herba de la terra després de la pluja.’ 23.5 ”¿No és així la meva casa envers Déu? Ell ha fet amb mi un pacte perpetu, ben disposat i segur. ¿No és ell qui fa germinar la meva salvació i totes les meves delícies? 23.6 ”Però pel que fa als descreguts, seran rebutjats com l’argelaga, que ningú no toca amb la mà; 23.7 i qui vol agafar-la pren un ferro o el pal d’una llança. Seran cremats al foc, i consumits en el seu lloc!” 23.8 Aquests són els noms dels herois que tenia David: Joixeb-Baixèbet, l’hacmonita, el principal dels comandants; Adinó, l’esnita, el qui es va llançar contra vuit-cents homes en una ocasió. 23.9 Després d’aquest, Elazar, fill de Dodó, l’ahoanita, un dels tres herois que estaven amb David quan va desafiar els filisteus que s’havien reunit per al combat i els homes d’Israel reculaven. 23.10 Aquest es va alçar i va atacar els filisteus fins que el braç se li va cansar i la mà li va quedar enganxada a l’espasa. Aquell dia el Senyor va concedir una gran victòria. El poble va tornar enrere només per agafar les despulles. 23.11 Després d’aquest era Xamà, fill d’Agué, ararita. Els filisteus s’havien aplegat a Lehí, on hi havia un tros de terra ple de llenties. El poble havia reculat davant els filisteus, 23.12 i llavors ell es va plantar enmig d’aquell camp, el va defensar i va destrossar els filisteus. El Senyor li va concedir una gran victòria. 23.13 Al començament de la sega, tres d’entre els trenta capitans van baixar i van anar a trobar David a la cova d’Adul·lam, mentre la tropa dels filisteus estava acampada a la vall de Rafaïm. 23.14 En aquell moment, David estava en la fortificació i a Betlem hi havia una guarnició dels filisteus. 23.15 I David digué amb deler: “Tant de bo pogués beure aigua del pou de Betlem, el que hi ha tocant a la porta!” 23.16 Llavors aquells tres herois es van obrir pas entremig de l’exèrcit dels filisteus, van treure aigua del pou de Betlem, el que hi ha tocant a la porta, i la van portar a David. Però ell no en va voler beure, sinó que en va fer una libació al Senyor, 23.17 tot dient: “Déu me’n guard de beure-la! ¿No ve a ser com la sang dels homes que, arriscant la seva vida, van anar a buscar-la?” 23.18 I Abisai, germà de Joab, fill de Seruià, era el principal dels trenta. Aquest, brandant la seva llança, va atacar tres-cents homes i els va matar. Es va fer famós entre els trenta. 23.19 Era el més distingit dels trenta i el van fer el seu comandant, però no va igualar els tres primers. 23.20 També Benaiahu, fill de Jehoiadà, home valent que va realitzar grans proeses, nadiu de Cabseel. Aquest va matar els dos fills d’Ariel de Moab. Fou també ell qui va baixar a matar un lleó dins d’una fosa, un dia de neu. 23.21 A més, va matar un egipci, un home imponent. L’egipci duia una llança a la mà, però el va escometre amb un bastó, li va arrabassar la llança de la mà i va matar l’egipci amb la seva pròpia llança. 23.22 Això va fer Benaiahu, fill de Jehoiadà, i va guanyar renom entre els trenta herois. 23.23 Va ser més cèlebre que els trenta, però no va igualar el tres. David el va fer cap de la guàrdia real. 23.24 Assahel, germà de Joab, figurava entre els trenta, amb Elhanan, fill de Dodó, de Betlem; 23.25 Xammà, l’harodita; Elicà, l’harodita; 23.26 Heles, el betpeletita; Irà, fill d’Iqueix, el tecoaïta; 23.27 Abièzer, l’anatotita; Sabení, l’huixatita; 23.28 Salmon, l’ahoanita; Mahrai, el netofatita; 23.29 Héleb, fill de Baanà, el netofatita; Itai, fill de Ribai, de Guibà dels benjaminites; 23.30 Benaià, el piratonita; Idai, del torrent de Gàaix; 23.31 Abí-Albon, l’arbatita; Azmàvet, de Bahurim; 23.32 Eliahbà, el xaalbimita; Jehonatan, dels fills de Jaixén; 23.33 Xammà, l’ararita; Ahiam, fill de Xarar, l’ararita; 23.34 Elifèlet, fill d’Ahasbai, de Maacà; Eliam, fill d’Ahitófel, el guilonita; 23.35 Hesrai, el carmelita; Paarai, l’arabita; 23.36 Igal, fill de Natan, de Sobà; Baní, el gadita; 23.37 Sèlec, l’ammonita; Nahrai, el beerotita, escuder de Joab, fill de Seruià; 23.38 Irà, de Jèter; Gareb, de Jèter; 23.39 i Uries, l’hitita. En total eren trenta-set.

2 Samuel 24

24.1 La fúria del Senyor va tornar a encendre’s contra Israel i va incitar David contra ells amb aquesta ordre: “Vés i fes el cens d’Israel i de Judà.” 24.2 El rei, doncs, digué a Joab, comandant de les tropes que estaven amb ell: “Vés a recórrer totes les tribus d’Israel, des de Dan fins a Beerxeba, i fes el cens del poble, que vull saber el nombre de la població.” 24.3 Però Joab digué al rei: “Que el Senyor, el teu Déu, multipliqui el teu exèrcit cent vegades el que és ara i que els ulls del meu senyor, el rei, ho vegin, però, per què el rei, el meu senyor, desitja fer això?” 24.4 Amb tot, l’ordre del rei es mantingué per sobre de Joab i els caps de l’exèrcit, i Joab, amb els cap de l’exèrcit, va sortir de la presència del rei per anar a fer el cens del poble d’Israel. 24.5 Van passar el Jordà i van començar per Aroer i per la ciutat que es troba enmig de la vall, en direcció a Gad i a Jazer. 24.6 Després es van dirigir a Galaad i a la terra baixa d’Hodxí; i d’allà a Daniàan i als voltants de Sidó. 24.7 Van arribar a la fortalesa de Tir, i a totes les ciutats dels hivites i dels cananeus, i van sortir al Nègueb de Judà, a Beerxeba. 24.8 Així van recórrer tot el país, i al cap de nou mesos i vint dies van tornar a Jerusalem. 24.9 Joab va donar al rei el nombre del cens d’habitants: Hi havia vuit-cents mil homes aptes per a la guerra, armats d’espasa, a Israel; i a Judà n’hi havia cinc-cents mil. 24.10 Després, David va sentir remordiment per haver fet el cens del poble. I digué al Senyor: “He comès un greu pecat amb això que he fet; però ara, Senyor, et prego que perdonis el pecat del teu servent, perquè he obrat inconscientment.” 24.11 L’endemà al matí, quan David es va llevar, el profeta Gad, vident del rei, tingué una revelació del Senyor que deia: 24.12 “Vés i digues a David: Això diu el Senyor: tres coses et proposa; tria-te’n una perquè jo te la compleixi.” 24.13 Gad, doncs, va anar a trobar David i li va proposar: “Què prefereixes: que sobrevinguin tres anys de fam al teu país, o que durant tres mesos estiguis fugint perseguit pels teus adversaris, o que hi hagi tres dies de pesta sobre el teu país? Pensa-t’ho i decideix ara quina resposta he de donar al qui m’ha enviat.” 24.14 David respongué a Gad: “Em sento molt angoixat; prefereixo caure en mans del Senyor, que té una immensa misericòrdia, que no pas caure en mans dels homes.” 24.15 Llavors el Senyor va enviar la pesta sobre Israel, des d’aquell mateix matí fins al dia proposat; i van morir, des de Dan fins a Beerxeba, setanta mil homes del poble. 24.16 L’àngel ja estenia la seva mà sobre Jerusalem per destruir-la, però el Se-nyor es va desdir d’aquell flagell i digué a l’àngel que destruïa el poble: “Ja n’hi ha prou; retira la teva mà!” L’àngel del Senyor, en aquell moment, era prop de l’era d’Aravna, el jebuseu. 24.17 Quan David veié l’àngel que castigava el poble, digué al Senyor: “Mira, jo he pecat, jo he obrat malament, però aquests innocents, què han fet? Que la teva mà caigui sobre mi i sobre la meva casa paterna!” 24.18 Aquell mateix dia, Gad va anar a trobar David i li digué: “Puja i edifica un altar al Senyor a l’era d’Aravna, el jebuseu.” 24.19 Llavors David hi va pujar, seguint l’ordre de Gad tal com el Senyor ho havia manat. 24.20 Quan Aravna va alçar la vista i veié el rei i els seus servidors que venien on ell era, va sortir a rebre’l i es va prosternar fins a terra. 24.21 I Aravna digué: “Per què ha vingut el meu senyor, el rei, a casa del seu servent?” David respongué: “Per comprar-te aquesta era a fi de construir-hi un altar al Senyor i fer que s’aturi la plaga que afligeix el poble.” 24.22 Aravna digué a David: “Que el rei, el meu senyor, prengui i faci ofrena de tot allò que li sembli bo. Aquí tens bous per a l’holocaust, i trilladores amb els arreus dels bous per a fer-ne llenya. 24.23 Tot això, majestat, Aravna ho dóna al rei.” A més, Aravna digué al rei: “Que el Senyor, el teu Déu, et sigui propici!” 24.24 Però el rei respongué a Aravna: “De cap manera! Jo vull comprar-t’ho pel seu preu; perquè jo no oferiré al Senyor, el meu Déu, holocaustos que no m’hagin costat res.” Així, doncs, David va comprar l’era i els bous per cinquanta sicles de plata. 24.25 Després David va erigir allà un altar al Senyor, i hi va oferir holocaustos i ofrenes pacífiques. Amb això el Senyor es va mostrar favorable al país, i el flagell es va retirar d’Israel.

1 Reis 1

1.1 El rei David ja era vell, carregat d’anys, i per més que l’abrigaven, no s’escalfava. 1.2 Els seus servidors li digueren: “Cal buscar per al rei, el nostre senyor, una noia verge, perquè el serveixi, el cuidi i jegui amb ell, a fi que escalfi el rei, el nostre senyor.” 1.3 Van buscar, doncs, una noia bonica per tot el territori d’Israel, i van trobar Abisag, xunemita, i la van portar al rei. 1.4 La noia era de gran bellesa. Ella cuidava el rei i el servia, però el rei no la conegué sexualment. 1.5 Adonies, fill d’Haguit, s’ufanejava pensant: “Jo regnaré.” Es va procurar un carruatge amb genets i una escorta de cinquanta homes que el precedien. 1.6 El seu pare mai de la vida no l’hagué de renyar dient-li: “Per què fas això?” A més, era de molt bona presència i l’havia tingut després d’Absalom. 1.7 Mantenia tractes amb Joab, fill de Seruià, i amb el sacerdot Abiatar, que eren partidaris d’ell i l’afavorien. 1.8 Però el sacerdot Sadoc, i Benaiahu, fill de Jehoiadà, i el profeta Natan, Ximí, Reí i els valents de David, no eren partidaris seus. 1.9 Adonies va fer un sacrifici d’ovelles, vedells i bestiar engreixat vora la roca d’Eben-Azohèlet, que és prop de Roguel, i va convidar tots els seus germans, els fills del rei, i tots els homes de Judà que servien el rei. 1.10 Però no va convidar el profeta Natan, ni Benaiahu, fill de Jehoiadà, ni Salomó, el seu germà. 1.11 Llavors Natan va parlar a Betsabé, la mare de Salomó, dient-li: “¿No saps que Adonies, fill d’Haguit, s’ha fet rei sense que ho sàpiga David, el nostre senyor? 1.12 Ara, doncs, vine i deixa’m que t’aconselli a fi que puguis salvar la teva vida i la del teu fill Salomó. 1.13 Vés a veure el rei David i digues-li: ‘Senyor i rei meu; ¿no vas jurar a la teva serventa dient-li: Salomó, el teu fill, regnarà després de mi i seurà sobre el meu tron? Per què, doncs, regna Adonies?’ 1.14 I mentre tu estaràs allà parlant amb el rei, jo entraré darrere teu i acabaré de confirmar les teves paraules.” 1.15 Betsabé va entrar a veure el rei dins la cambra, ja que el rei era molt vell i havia de ser atès per Abisag, la xunemita. 1.16 Betsabé va fer la reverència i es prostrà davant el rei. I el rei li preguntà: “Què vols?” 1.17 I ella respongué: “Senyor meu, tu vas jurar a la teva serventa pel Senyor, el teu Déu, dient-li: ‘T’asseguro que Salomó, el teu fill, regnarà després de mi; ell seurà sobre el meu tron.’ 1.18 Però ara és Adonies el qui fa de rei, sense que tu, rei i senyor meu, no en sàpigues res. 1.19 Ha sacrificat vedells, bestiar engreixat i ovelles en quantitat, i ha convidat tots els fills del rei, i el sacerdot Abiatar, i Joab, comandant de l’exèrcit, però no ha convidat Salomó, el teu servidor. 1.20 Quant a tu, els ulls de tot Israel estan sobre teu, senyor i rei meu, perquè els facis saber qui ha de seure sobre el tron del meu senyor, el rei, com a successor. 1.21 Perquè podria ser que quan el rei, el meu senyor, reposi amb els seus avantpassats, jo i el meu fill Salomó siguem tractats com uns culpables.” 1.22 Encara ella parlava amb el rei que va arribar el profeta Natan, 1.23 i van avisar el rei dient-li: “El profeta Natan és aquí.” Va entrar, doncs, a la presència del rei, i es va prostrar davant el rei, fins a terra. 1.24 I Natan digué: “Rei i senyor meu, ¿has dit tu: Adonies regnarà després de mi i ell seurà sobre el meu tron? 1.25 Perquè avui ha baixat i ha sacrificat vedells, bestiar engreixat i ovelles en quantitat, ha convidat tots els fills del rei, tots els capitans de l’exèrcit i el sacerdot Abiatar, que ara mengen i beuen davant d’ell cridant: Visca el rei Adonies! 1.26 Però a mi, servidor teu, al sacerdot Sadoc, a Benaiahu, fill de Jehoiadà, i a Salomó, el teu servidor, no ens han convidat. 1.27 ¿Serà que això s’ha fet amb el permís del rei, el meu senyor, sense que es notifiqués als teus servidors qui ha de ser el que ocuparà el tron del meu senyor després d’ell?” 1.28 El rei David respongué: “Crideu-me Betsabé.” I ella va entrar a presència del rei i es mantingué dreta davant seu. 1.29 I el rei va fer aquest jurament: “Per vida del Senyor que ha redimit la meva ànima de tota adversitat, 1.30 que allò que vaig jurar-te pel Senyor, el Déu d’Israel, dient-te: ‘T’asseguro que Salomó, el teu fill, regnarà després de mi i seurà en el meu tron ocupant el meu lloc’, avui mateix ho compliré.” 1.31 Betsabé, inclinant-se fins a terra, es prosternà davant el rei i digué: “Que el meu senyor, el rei David, visqui per sempre!” 1.32 Llavors el rei David digué: “Crideu-me Sadoc, el sacerdot, Natan, el profeta, i Benaiahu, fill de Jehoiadà.” Aquests van acudir davant el rei, 1.33 i el rei els digué: “Preneu amb vosaltres els servidors del vostre senyor, feu muntar Salomó, el meu fill, sobre la meva mula i feu-lo baixar a Guihon. 1.34 Allà, Sadoc, el sacerdot, i Natan, el profeta, l’ungiran com a rei d’Israel, i vosaltres tocareu la trompeta i cridareu: Visca el rei Salomó! 1.35 Tot seguit, pujareu darrere seu i, en ser aquí, seurà sobre el meu tron i regnarà en lloc meu: perquè és a ell que he designat perquè sigui sobirà d’Israel i de Judà.” 1.36 Benaiahu, fill de Jehoiadà, respongué al rei: “Amén. Que així ho confirmi el Senyor, el Déu del meu senyor, el rei! 1.37 Tal com el Senyor ha estat al costat del rei, el meu senyor, així estigui al costat de Salomó i engrandeixi el seu regnat més que el regnat del meu senyor, el rei David.” 1.38 Després, el sacerdot Sadoc, el profeta Natan i Benaiahu, fill de Jehoiadà, van baixar amb els quereteus i els peleteus, van muntar Salomó sobre la mula del rei David i el van portar a Guihon. 1.39 I el sacerdot Sadoc, que havia agafat el corn de l’oli del Tabernacle, ungí Salomó; i van fer tocar la trompeta i tot el poble va cridar: “Visca el rei Salomó!” 1.40 Després tot el poble va pujar darrere seu, i tots anaven tocant flabiols i fent gatzara, fins a fer retrunyir la terra amb els seus crits. 1.41 Ho van sentir Adonies i tots el convidats que eren amb ell, quan acabaven de menjar. Joab va sentir el so de la trompeta i digué: “Per què s’esvalota la ciutat amb tant d’enrenou?” 1.42 Encara ell parlava que va arribar Jehonatan, fill del sacerdot Abiatar. I Adonies li digué: “Vine, que tu ets un home com cal i deus portar bones notícies.” 1.43 Però Jehonatan, responent a Adonies, digué: “Al contrari; el nostre se-nyor, el rei David, acaba de proclamar rei Salomó. 1.44 El rei ha enviat amb ell Sadoc, el sacerdot, Natan, el profeta, i Benaiahu, fill de Jehoiadà, amb els quereteus i els peleteus, i l’han fet muntar sobre la mula del rei; 1.45 i Sadoc, el sacerdot, i Natan, el profeta, l’han ungit rei a Guihon. I d’allà han pujat amb molta gatzara i la ciutat s’ha commogut. Aquest és l’enrenou que heu sentit. 1.46 A més, Salomó s’ha assegut al tron reial. 1.47 I els servidors del rei han anat a felicitar el nostre senyor, el rei David, dient-li: ‘Que Déu enalteixi el nom de Salomó més que el teu nom i faci el seu reialme més gran que el teu reialme.’ I el rei els ha fet una inclinació reverent des del llit, 1.48 i, a més, ha dit: Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel, que m’ha concedit avui que hi hagi algú que ocupi el meu tron, i que els meus ulls ho hagin pogut veure!” 1.49 Llavors tots els convidats d’Adonies es van espantar i es van alçar consternats, i van marxar cadascun pel seu cantó. 1.50 Adonies, que tenia por que es presentés Salomó, es va alçar i va anar al Tabernacle, i es va agafar als corns de l’altar. 1.51 I van dur aquest missatge a Salomó: “Mira, Adonies té por del rei Salomó i s’ha agafat als corns de l’altar, i diu: Que el rei Salomó em juri avui que no farà morir el seu servent per l’espasa.” 1.52 El rei Salomó respongué: “Si es comporta com un home de bé, no caurà a terra ni un dels seus cabells, però si es troba alguna maldat en ell, morirà.” 1.53 Llavors el rei Salomó va manar que el fessin baixar de l’altar; i ell va venir i es prosternà davant del rei Salomó, i aquest li digué: “Vés-te’n a casa!”

1 Reis 2

2.1 Quan s’acostaven els dies de la mort de David, va donar instruccions al seu fill Salomó dient-li: 2.2 “Jo estic a punt d’emprendre el camí que fa tothom; sigues valent i porta’t com un home. 2.3 Guarda els preceptes del Senyor, el teu Déu, seguint els seus camins i complint els seus estatuts, els seus manaments, les seves lleis i els seus testimonis, tal com és escrit en la llei de Moisès, perquè et vagi bé en tot el que emprenguis i a qualsevol lloc on vagis, 2.4 a fi que el Senyor confirmi la promesa que em va fer: ‘Si els teus fills guarden el seu comportament, per caminar fidelment davant meu, amb tot el seu cor i amb tota la seva ànima, mai no et faltarà un descendent sobre el tron d’Israel.’ 2.5 I tu també saps allò que m’ha fet Joab, fill de Seruià: allò que va fer als dos caps dels exèrcits d’Israel, a Abner, fill de Ner, i a Amassà, fill de Jèter, que els va matar, venjant sang de guerra en temps de pau, i tacant de sang de guerra la faixa que el cenyia i les sabates que calçava. 2.6 Actua, doncs, amb seny, i no deixis que els seus cabells blancs baixin en pau a la sepultura. 2.7 En canvi, amb els fills de Barzil·lai de Galaad, sigues benèvol; que estiguin entre els qui mengen a la teva taula, perquè així es van comportar ells amb mi quan jo fugia d’Absalom, el teu germà. 2.8 Aquí, amb tu, tens Ximí, fill de Guerà, el benjaminita de Bahurim. Aquest em va maleir amb una maledicció terrible el dia que jo fugia cap a Mahanaim, però després va baixar a rebre’m al Jordà, i jo li vaig jurar pel Senyor: ‘No et faré morir per l’espasa.’ 2.9 Ara, però, no el deixis impune; ets prou intel·ligent i sabràs què cal fer amb ell perquè els seus cabells blancs baixin amb sang a la sepultura.” 2.10 David va reposar amb els seus avantpassats i fou enterrat a la ciutat de David. 2.11 El temps que David va regnar sobre Israel va ser de quaranta anys; va regnar set anys a Hebron i trenta-tres a Jerusalem. 2.12 Salomó va ocupar el tron de David, el seu pare, i el seu reialme es va afermar sòlidament. 2.13 Adonies, fill d’Haguit, va anar a trobar Betsabé, la mare de Salomó, i ella li preguntà: “¿És pacífica la teva visita?” Ell respongué: “És pacífica.” 2.14 I afegí: “Haig de dir-te una cosa.” Ella li fa: “Parla.” 2.15 Llavors ell digué: “Tu saps que a mi em corresponia el regnat, i que tot Israel tenia posada en mi la mirada perquè jo fos el rei. Però el dret de regnar ha estat canviat i ha passat a ser del meu germà, perquè li era destinat de part del Senyor. 2.16 Ara bé, et vull demanar una cosa; espero que no me la neguis.” Ella li digué: “Parla.” 2.17 I ell digué: “Et prego que parlis al rei Salomó, ja que no et rebutjarà, perquè em concedeixi Abisag, la xunemita, per muller.” 2.18 Betsabé respongué: “Està bé; parlaré al rei a favor teu.” 2.19 I Betsabé va anar a trobar el rei Salomó per parlar-li a favor d’Adonies. El rei es va alçar per rebre-la, li féu una reverència i va tornar a seure al seu tron. Va fer posar un setial per a la mare del rei, i ella va seure a la seva dreta. 2.20 Llavors ella digué: “Vinc a demanar-te una petita cosa; no em desatenguis.” I el rei li digué: “Demana, mare meva, que no et desatendré pas.” 2.21 Ella digué: “Que Abisag, la xunemita, sigui concedida per muller al teu germà Adonies.” 2.22 Però el rei Salomó replicà a la seva mare: “Per què demanes Abisag, la xunemita, per a Adonies? Demana també per a ell el regne, ja que és el meu germà gran i té al seu favor el sacerdot Abiatar i Joab, el fill de Seruià!” 2.23 Llavors el rei Salomó va jurar pel Senyor dient: “Que Déu em castigui severament si no és cert que això que ha dit Adonies li costarà la vida! 2.24 Ara, doncs, per vida del Senyor, que m’ha confirmat i m’ha fet seure sobre el tron de David, el meu pare, i m’ha fundat una dinastia com havia promès, que Adonies ha de morir avui mateix!” 2.25 I el rei Salomó va donar l’ordre a Benaiahu, fill de Jehoiadà, que el va ferir i el deixà mort. 2.26 Al sacerdot Abiatar, el rei li va dir: “Ves-te’n a Anatot, a les teves terres, perquè, si bé mereixes la mort, no et vull matar en aquest moment, perquè has portat l’Arca del Senyor Etern davant del meu pare David, i perquè has patit el mateix que va patir el meu pare.” 2.27 Així Salomó va desposseir Abiatar del càrrec de sacerdot del Senyor, i així es va complir la sentència que el Senyor havia pronunciat contra la casa d’Elí, a Siló. 2.28 La notícia va arribar a Joab –val a dir que Joab també havia seguit el partit d’Adonies, si bé no havia seguit el d’Absalom–, i llavors va anar a refugiar-se al Tabernacle del Senyor i es va agafar als corns de l’altar. 2.29 Van comunicar al rei Salomó que Joab s’havia refugiat al Tabernacle del Senyor i que s’estava al costat de l’altar. Llavors Salomó hi va enviar Benaiahu, fill de Jehoiadà, dient-li: “Vés i mata’l.” 2.30 Benaiahu va entrar al Tabernacle del Senyor i digué a Joab: “El rei diu que surtis.” Però ell replicà: “No; prefereixo morir aquí!” I Benaiahu va portar la resposta al rei: “Això m’ha dit Joab i així m’ha contestat.” 2.31 Llavors el rei li digué: “Fes tal com ell ha dit: mata’l i enterra’l. Així trauràs de damunt meu i de damunt la meva família paterna la sang que injustament ha vessat Joab. 2.32 I que el Senyor faci recaure la sang sobre el seu cap, perquè ell va atacar dos homes justos i millors que no pas ell, i els va matar amb l’espasa, sense que el meu pare David ho sabés. Eren: Abner, fill de Ner, comandant de l’exèrcit d’Israel, i Amassà, fill de Jèter, comandant de l’exèrcit de Judà. 2.33 Que la sang d’ells, doncs, recaigui sobre el cap de Joab i sobre el cap de la seva descendència per sempre; mentre que sobre David, sobre la seva descendència, sobre la seva casa i sobre el seu tron, descansi eternament la pau de part del Senyor!” 2.34 I Benaiahu, fill d Jehoiadà, hi va anar i el va matar. Va ser enterrat a casa seva, al desert. 2.35 El rei va posar al seu lloc Benaiahu, fill de Jehoiadà, com a cap de l’exèrcit, i al sacerdot Sadoc, el rei el va posar al lloc d’Abiatar. 2.36 Després el rei va enviar a buscar Ximí, i li digué: “Construeix-te una casa a Jerusalem i queda’t-hi a viure, i no en surtis per anar enlloc; 2.37 perquè si un dia en surts i passes el torrent del Cedró, pots estar ben segur que moriràs sense remei: la teva sang recaurà llavors sobre el teu mateix cap.” 2.38 Ximí va contestar al rei: “Està bé. El teu servent ho farà tal com el meu se-nyor, el rei, ho ha manat.” I va viure a Jerusalem molt de temps. 2.39 Però succeí que, al cap de tres anys, dos criats de Ximí es van escapar cap a la casa d’Aquix, fill de Maacà, rei de Gat. Llavors van anar a dir a Ximí: “Mira, els teus criats són a Gat.” 2.40 I Ximí es va alçar, va ensellar l’ase i se’n va anar cap a Gat, prop d’Aquix, a buscar els seus criats. Ximí va anar i va tornar de Gat, i va portar els seus criats. 2.41 Però van denunciar a Salomó que Ximí havia anat de Jerusalem a Gat i havia tornat. 2.42 El rei va fer cridar Ximí i li digué: “¿No et vaig adjurar pel Senyor i et vaig fer aquesta advertència: ‘El dia que surtis o vagis a qualsevol lloc, estigues segur que moriràs sense remei?’ I tu em vas contestar: ‘Està bé, així ho faré.’ 2.43 Per què, doncs, no has guardat el jurament del Senyor i l’ordre que t’havia donat?” 2.44 A més, el rei digué a Ximí: “Tu saps, perquè n’ets conscient, tot el mal que vas fer al meu pare David; ara el Senyor fa recaure la teva maldat sobre el teu cap, 2.45 mentre que el rei Salomó serà afavorit i el tron de David serà afermat davant el Senyor per sempre més.” 2.46 Llavors el rei va donar l’ordre a Benaiahu, fill de Jehoiadà, i aquest va anar a escometre’l i el va matar. I el regnat de Salomó es va afermar a les seves mans.

1 Reis 3

3.1 Salomó va emparentar amb el faraó, rei d’Egipte, casant-se amb una filla seva. La va portar a la ciutat de David mentre acabaven la construcció del seu palau, el temple del Senyor i la muralla del voltant de Jerusalem. 3.2 El poble continuava oferint els sacrificis als llocs alts, perquè fins aleshores encara no s’havia edificat un temple al nom del Senyor. 3.3 Salomó estimava el Senyor i complia les lleis establertes per David, el seu pare, si bé ell mateix sacrificava i cremava encens als llocs alts. 3.4 El rei va anar a Gabaon a oferir-hi sacrificis, ja que aquest era el lloc alt més important. En aquell altar, Salomó va arribar a oferir un miler d’holocaustos. 3.5 A Gabaon, el Senyor es va aparèixer a Salomó en un somni, durant la nit, i Déu li digué: “Demana què vols que et doni.” 3.6 I Salomó respongué: “Tu has tingut una gran benevolència envers el meu pare David, perquè ell davant teu es va comportar amb fidelitat, justícia i rectitud de cor envers tu, i li has reservat aquesta gran mercè de donar-li un fill que ocupi el seu tron, en aquest dia. 3.7 Ara, doncs, Senyor, Déu meu, tu has fet rei el teu servent en lloc de David, el meu pare, però jo sóc molt jove i no tinc experiència. 3.8 I el teu servent es troba a càrrec del poble que tu t’has escollit, un poble gran, que no es pot comptar ni calcular de nombrós que és. 3.9 Dóna, doncs, al teu servent, un cor amatent per a jutjar el teu poble, per a poder diferenciar el bé del mal; perquè, qui és capaç de jutjar aquest poble tan nombrós?” 3.10 Al Senyor li va plaure el que Salomó demanava, 3.11 i Déu li digué: “Ja que has demanat això, i no molts anys de vida ni riqueses per a tu, ni la mort dels teus enemics, sinó que has demanat intel·ligència per a comprendre el dret, 3.12 et concedeixo el que has demanat: mira, et dono un cor savi i intel·ligent com no n’hi ha hagut cap altre abans de tu, ni en sortirà cap altre després de tu que et pugui igualar. 3.13 Però a més et dono el que no has demanat, tant de riqueses com de glòria, de manera que no hi haurà entre els reis ningú com tu en tots els teus dies. 3.14 I si segueixes els meus camins i guardes els meus preceptes i manaments, com els va seguir David, el teu pare, et donaré molts anys de vida.” 3.15 Salomó es va despertar i s’adonà que era un somni. Va tornar a Jerusalem, es va presentar davant l’Arca de l’Aliança del Senyor, va oferir holocaustos, va sacrificar ofrenes pacífiques i va fer un banquet per a tots els seus servidors. 3.16 Per aquell temps es van presentar davant del rei dues prostitutes, 3.17 i una de les dones digué: “Atén-me, senyor meu. Jo i aquesta dona vivim en una mateixa casa, i jo vaig tenir un fill estant amb ella a casa. 3.18 Al cap de tres dies del meu part, aquesta dona també va tenir un fill. Estàvem juntes i no hi havia ningú més a la casa, fora de nosaltres dues. 3.19 Una nit, el fill d’aquesta dona va morir per haver-se ajagut ella damunt seu. 3.20 Llavors es va llevar a mitjanit, va agafar el fill que jo tenia al meu costat, mentre aquesta servidora teva dormia, se’l va posar a la seva vora i va deixar al meu costat el seu fill mort. 3.21 Al matí, quan em vaig llevar per donar de mamar al meu fill, vaig veure que era mort. Però quan me’l vaig mirar bé a la llum del dia, vaig comprovar que no era el fill que jo havia infantat.” 3.22 L’altra dona va replicar: “No; el meu fill és el viu, i el teu fill és el mort!” Però l’altra responia: “No; el teu fill és el mort, el meu fill és el viu!” I així discutien elles davant el rei. 3.23 Mentrestant el rei reflexionava: “L’una diu: El meu fill és el viu, i el teu fill és el mort, mentre l’altra assegura: No és així; el teu fill és el mort i el meu fill és el viu.” 3.24 Llavors el rei ordenà: “Porteu-me una espasa.” Van portar una espasa davant del rei, 3.25 i ell digué: “Partiu en dos el nen viu, i doneu-ne la meitat a l’una i la meitat a l’altra.” 3.26 Aleshores, la dona de la qual era el fill viu, sentint que se li commovien les entranyes pel seu fill, digué al rei: “Escolta, senyor meu. Dóna-li a ella l’infant viu, i que no el matin.” Però l’altra deia: “Ni per a mi ni per a tu; que el parteixin!” 3.27 Llavors el rei sentencià: “Doneu a aquella el nen viu i no el mateu; ella és la seva mare!” 3.28 Tot Israel va saber la sentència que el rei havia pronunciat, i li van agafar un gran respecte, perquè van comprovar que en ell hi havia saviesa de Déu per a administrar justícia.

1 Reis 4

4.1 Salomó va ser rei de tot Israel, 4.2 i aquests van ser els seus funcionaris: Azariahu, fill de Sadoc, sacerdot; 4.3 Elihòref i Ahià, fills de Xixà, secretaris; Josafat, fill d’Ahilud, cronista; 4.4 Benaiahu, fill de Jehoiadà, comandant de l’exèrcit; Sadoc i Abiatar, sacerdots; 4.5 Azariahu, fill de Natan, superintendent; Zabud, fill del sacerdot Natan, conseller reial; 4.6 Ahixar, majordom del palau; i Adoram, fill d’Abdà, era el cap del reclutament. 4.7 Salomó tenia, en tot Israel, dotze prefectes encarregats de proveir les necessitats del rei i la seva casa. A cada un li pertocava el subministrament un mes a l’any. 4.8 Aquests són els seus noms: Ben Hur, a la muntanya d’Efraïm. 4.9 Ben Dèquer, a Macàs, a Xaalbim, a Betxèmeix i a Elon de Bethanan. 4.10 Ben Hèssed, a Arubot; d’ell era Socó i tota la regió d’Hèfer. 4.11 Ben Abinadab, casat amb Tafat, filla de Salomó, tenia tota la regió alta de Dor. 4.12 Baanà, fill d’Ahilud, tenia Tanac, Meguidó i tot el Betxean, que és al costat de Jizreel, des de Betxean fins a Abel-Meholà, més enllà de Jocneam. 4.13 Ben Guèber, a Ramot-Galaad; tenia les viles de Jaïr, fill de Manassès, que són a Galaad; també era seva la regió d’Argob, al Basan: seixanta grans ciutats, amb muralles i forrellats de bronze. 4.14 Ahinadab, fill d’Idó a Mahanaim. 4.15 Ahimaas, a Neftalí; aquest també prengué per muller una filla de Salomó, Basmat. 4.16 Baanà, fill d’Huixai, a Aser i Alot. 4.17 Jehoxafat, fill de Parúah, a Issacar. 4.18 Ximí, fill d’Elà, a Benjamí. 4.19 Guèber, fill d’Urí, a la regió de Galaad, el país de Sehon, rei dels amor-reus, i d’Og, rei de Basan. A més, hi havia un superintendent per a tot el país. 4.20 Judà i Israel eren nombrosos com la sorra de la vora del mar. Menjaven, bevien i estaven contents. 4.21 I Salomó dominava sobre tots els reialmes, des del riu Eufrates fins al país dels filisteus i fins a la frontera d’Egipte. Tots van ser tributaris i vassalls seus, mentre ell visqué. 4.22 La provisió diària per a Salomó era de trenta càrregues de flor de farina i seixanta càrregues de farina ordinària; 4.23 deu vedells engreixats, vint vedells de pastura i cent ovelles, sense comptar els cérvols, les gaseles, les daines i l’aviram de cria. 4.24 Ell dominava tota la regió d’aquesta part del riu Eufrates, des de Tifsah fins a Gaza, sobre tots els reis d’aquesta banda del riu, i havia pacificat tot el territori al seu voltant. 4.25 Així Judà i Israel vivien en seguretat, cadascun sota la seva parra i sota la seva figuera, des de Dan fins a Beerxeba, durant tots els dies de Salomó. 4.26 Salomó tenia quatre mil estables per als cavalls dels seus carros i dotze mil cavalls de sella. 4.27 Aquells prefectes proveïen per al rei Salomó i per a tots els qui vivien de la seva manutenció, cadascun el mes que li tocava, procurant que no faltés res. 4.28 Portaven també l’ordi i la palla per als cavalls de tir i per als de muntar, al lloc on ell estigués, cadascun el torn que li corresponia. 4.29 Déu va concedir a Salomó una saviesa i una intel·ligència molt grans, junt amb un cor tan ample com la sorra que hi ha a la vora del mar. 4.30 La saviesa de Salomó superava la de tots els fills de l’Orient i tota la saviesa d’Egipte. 4.31 Fou més savi que cap altre home: més que Etan, l’ezrahita, que Eman, que Calcol i Dardà, fills de Mahol; i la seva fama es va estendre per totes les nacions del voltant. 4.32 Salomó va pronunciar tres mil proverbis, i els seus càntics foren mil cinc. 4.33 Va dissertar sobre els arbres, des del cedre del Líban fins a l’hisop que brota de la paret. També va tractar dels animals, les aus, els rèptils i els peixos. 4.34 De tots els pobles venien per escoltar la saviesa de Salomó, de part de tots els reis de la terra que havien sentit parlar de la seva saviesa.

1 Reis 5

5.1 Hiram, rei de Tir, va enviar els seus servidors a Salomó així que va saber que l’havien ungit com a rei en lloc del seu pare, perquè Hiram havia estat sempre amic de David. 5.2 I Salomó li envià aquest missatge: 5.3 “Tu ja saps que el meu pare no va poder edificar el temple al nom del Senyor, el seu Déu, per causa de les guerres que per totes bandes van promoure els seus enemics, fins que el Senyor els hi posà sota les plantes dels peus. 5.4 Però ara el Senyor, el meu Déu, m’ha concedit repòs per tots costats; no hi ha enemics ni cap adversitat. 5.5 Per això he decidit construir un temple al nom del Senyor, el meu Déu, tal com el Senyor va dir al meu pare David: ‘El teu fill, que jo posaré al teu lloc en el tron, ell edificarà un temple al meu nom.’ 5.6 Ara, doncs, ordena que tallin per a mi cedres del Líban; els meus servents estaran amb els teus i jo et pagaré pels teus servents el salari que tu estipulis, perquè, com tu saps, entre nosaltres no hi ha ningú que sàpiga tallar troncs com els sidonis.” 5.7 Quan Hiram va sentir les paraules de Salomó va tenir una gran alegria, i digué: “Beneït sigui avui el Senyor, que ha donat a David un fill savi sobre aquest poble tan nombrós!” 5.8 Llavors Hiram va enviar aquest missatge a Salomó: “He escoltat l’ambaixada que m’has tramès. Pel que fa als troncs de cedre i d’avet, jo compliré tot el que desitges. 5.9 Els meus servents els baixaran des del Líban fins al mar; jo en formaré rais que vagin per mar fins al lloc que tu em diguis, allà seran deslligats i te’ls enduràs. Tu, a canvi, compliràs el meu desig subministrant queviures al meu palau.” 5.10 Així, Hiram subministrava a Salomó troncs de cedre i d’avet, tants com en volia; 5.11 mentre que Salomó proveïa a Hiram vint mil càrregues de blat i vint càrregues d’oli verge, per al manteniment del seu palau. Això és el que Salomó pagava a Hiram cada any. 5.12 El Senyor va concedir saviesa a Salomó, tal com li havia promès. A més, hi hagué pau entre Hiram i Salomó, pactant ambdós una aliança. 5.13 El rei Salomó ordenà una lleva entre tot Israel. Fou una lleva de trenta mil homes, 5.14 i els envià al Líban per torns de deu mil cada mes; passaven un mes al Líban i dos mesos a casa. Adoram era l’encarregat de la lleva. 5.15 A més, Salomó tenia setanta mil traginers i vuitanta mil picapedrers a les muntanyes, 5.16 a part dels encarregats, els capatassos de Salomó que dirigien les obres, que eren tres mil tres-cents; aquests eren els qui manaven la gent que treballava a les obres. 5.17 El rei va ordenar que arranquessin roques grosses, pedres escollides, per a fer els fonaments del temple amb pedres tallades. 5.18 Van ser treballades pels mestres de Salomó i els mestres d’Hiram, amb gent de Guebal. Així es van treballar la fusta i les pedres per a la construcció del temple.

1 Reis 6

6.1 L’any quatre-cents vuitanta després de la sortida dels fills d’Israel de la terra d’Egipte, l’any quart del regnat de Salomó sobre Israel, el mes de ziv, que és el segon mes, va començar la construcció del temple del Senyor. 6.2 El temple que edificava Salomó per al Senyor tenia seixanta colzades de llargada, vint colzades d’amplada i trenta colzades d’alçada. 6.3 El pòrtic davanter del santuari tenia vint colzades de llargada, corresponent a l’amplada de l’edifici, amb una amplada de deu colzades, corresponent a la llargada de l’edifici. 6.4 Al temple hi va fer finestres tancades amb gelosies. 6.5 Va construir, adossat al mur del temple, un annex lateral, tot al voltant dels murs de l’edifici, tant del santuari com del Santíssim, i hi va fer pisos laterals tot al seu voltant. 6.6 La planta baixa tenia cinc colzades d’ample; la del mig, sis colzades d’ample, i la tercera set colzades d’ample; i s’havien fet repeus tot al voltant de l’edifici, per l’exterior, per evitar d’engalzar les bigues a les parets de l’edifici. 6.7 El temple, quan es va construir, fou edificat amb pedres treballades a les mateixes pedreres, de manera que no se sentien ni martells, ni escarpes, ni cap instrument de ferro a l’interior del temple. 6.8 L’entrada del pis lateral del mig s’obria al costat dret de l’edifici, i per una escala de cargol es pujava al pis del mig, i des d’aquest al tercer. 6.9 Un cop acabat de construir el temple, va cobrir l’edifici amb una filera de bigues i un ensostrat de cedre. 6.10 Va construir també els pisos laterals al voltant de tot l’edifici; l’alçada de cada un era de cinc colzades, i es recolzaven a l’edifici per mitjà de bigues de cedre. 6.11 Llavors Salomó tingué una revelació del Senyor que deia: 6.12 “Referent a aquest temple que tu edifiques, si segueixes els meus estatuts, si compleixes les meves lleis i obeeixes tots el meus manaments, i camines en ells, llavors jo compliré en tu la promesa que vaig fer a David, el teu pare, 6.13 i habitaré enmig dels israelites i no deixaré mai el meu poble d’Israel.” 6.14 Un cop Salomó hagué acabat de construir el temple, 6.15 va revestir les parets interiors amb planxes de cedre, des del terra fins a les bigues del sostre. Va recobrir, doncs, l’interior de fusta, i va revestir el terra del temple amb fusta de xiprer. 6.16 També va recobrir les vint colzades de la secció posterior de l’edifici amb planxes de cedre, des del terra fins a les bigues, i va destinar l’espai interior a Debir, és a dir, a lloc santíssim. 6.17 També l’Hekal, és a dir, el lloc sant, situat davant del santíssim, tenia quaranta colzades de llarg. 6.18 El cedre que cobria l’interior de l’edifici tenia relleus de figures de carbasses silvestres i garlandes de flors; tot era de cedre, sense deixar veure la pedra. 6.19 Va disposar el lloc santíssim dins el temple, al fons, per col·locar-hi l’Arca de l’Aliança del Senyor. 6.20 L’interior del lloc santíssim feia vint colzades de llargada per vint d’amplada i vint d’alçada. El va revestir d’or fi; igualment va recobrir l’altar de cedre. 6.21 Salomó va revestir interiorment el temple d’or fi i va tancar amb cadenes d’or la part davantera del lloc santíssim, que també va revestir d’or. 6.22 Així va revestir el temple totalment d’or; igualment va cobrir d’or tot l’altar situat davant del lloc santíssim. 6.23 Dins el lloc santíssim hi va fer dos querubins de fusta d’olivera borda, de deu colzades d’alçada. 6.24 L’una de les ales del primer querubí feia cinc colzades, i cinc colzades més l’altra ala del querubí; en total, deu colzades de l’un extrem a l’altre de les ales. 6.25 L’altre querubí feia també deu colzades; tots dos querubins tenien les mateixes mesures i la mateixa forma. 6.26 El primer querubí feia deu colzades d’alçada, i el mateix feia el segon querubí. 6.27 Va situar els querubins dins la cambra interior del temple. Els querubins tenien les ales desplegades, de manera que una ala del primer tocava una paret i una ala del segon en tocava una altra, mentre que les altres dues ales, vers el centre del recinte, es tocaven l’una amb l’altra. 6.28 I va recobrir d’or els querubins. 6.29 A totes les parets del voltant del temple hi va esculpir baixos relleus amb figures de querubins, de palmeres i de garlandes de flors, tant a la cambra interior com a la sala exterior. 6.30 També va cobrir d’or el paviment del temple, tant la cambra interior com la nau exterior. 6.31 Per a l’entrada del lloc santíssim, va fer uns batents de fusta d’olivera borda. La motllura de la llinda i dels muntants era pentagonal. 6.32 Els dos batents eren de fusta d’olivera borda, esculpits amb baixos relleus de querubins, de palmeres i garlandes de flors, que va recobrir d’or, aplacant l’or damunt els querubins i les palmeres. 6.33 Semblantment, per a l’entrada del temple va fer muntants d’olivera borda de forma quadrangular, 6.34 amb dos batents de fusta de xiprer; cada batent era de dues planxes plegables. 6.35 Hi va esculpir querubins, palmeres i garlandes de flors, i va aplacar d’or els relleus. 6.36 Va construir també els murs del pati interior, amb tres fileres de pedres tallades i una filera de bigues de cedre. 6.37 L’any quart, el mes de ziv, es van posar els fonaments del temple del Senyor, 6.38 i l’any onzè, el mes de bul, que és el mes vuitè, es va acabar el temple amb tots els detalls i enterament d’acord amb el projecte. El va construir, doncs, en set anys.

1 Reis 7

7.1 Salomó també va construir el seu propi palau; en tretze anys el va deixar acabat. 7.2 Va construir la «Casa del Bosc del Líban», de cent colzades de llargada, cinquanta d’amplada i trenta d’alçada, sobre quatre rengles de columnes de cedre; i sobre les columnes, quatre capitells de cedre. 7.3 Li va posar un sostre de taulons de cedre damunt les bigues que descansaven sobre quaranta-cinc columnes, cada rengle tenia quinze columnes. 7.4 Hi havia tres rengles de finestres, llum contra llum, tres vegades. 7.5 Totes les portes i tots els muntants eren quadrangulars; i unes finestres eren davant les altres en tres fileres. 7.6 Va fer el pòrtic de les Columnes, de cinquanta colzades de llargada i trenta d’amplada, amb un vestíbul a la part del davant, amb columnes i sostre. 7.7 Va fer també el pòrtic del tron, on ell havia d’administrar justícia, una sala d’audiència coberta de cedre des del terra fins al sostre. 7.8 I el palau on havia de viure era del mateix estil, situat en un altre pati, més a l’interior del pòrtic. A més, Salomó va construir per a la filla del faraó, amb la qual s’havia casat, un palau per l’estil d’aquell pòrtic. 7.9 Tots aquests edificis, des dels fonaments fins a les cornises i des de la façana fins al pati gran, eren de pedres selectes, treballades, ben ajustades i serrades a mida per totes les cares. 7.10 Els fonaments eren de pedres valuoses, de grans blocs de deu i de vuit colzades. 7.11 I la part superior era de pedres nobles, tallades a mida, i de fusta de cedre. 7.12 I al voltant del pati gran hi havia tres rengleres de pedres tallades i una renglera de bigues de cedre, com el pati interior del temple del Senyor i el pòrtic del palau. 7.13 Salomó va fer venir de Tir l’artesà Hiram, 7.14 fill d’una viuda de la tribu de Neftalí i de pare tirienc. Treballava el bronze, i era molt expert i hàbil coneixedor de totes les arts de treballar aquest metall. Així, doncs, va anar a la cort del rei Salomó i va realitzar tota l’obra. 7.15 Va fondre dues columnes de bronze; cada columna tenia divuit colzades d’alçada, i el seu perímetre feia dotze colzades, i tenia un gruix de quatre dits, ja que eren buides. 7.16 També va fer dos capitells de bronze fos per a posar-los sobre el cap de cada columna; tots dos tenien cinc colzades d’alçada. 7.17 I xarxes d’estil fistonat i cordons trenats per als capitells que coronaven les columnes; set per a cada capitell. 7.18 Va fer també dues rengleres de magranes entorn de la xarxa, per a cobrir els capitells que estaven al cap de les columnes amb les magranes; així ho va fer per a cada un. 7.19 Els capitells de sobre el cap de les columnes que eren al costat del pòrtic tenien forma de lliri i eren de quatre colzades. 7.20 Aquests capitells que coronaven les dues columnes també duien dues-centes magranes en dues rengleres al voltant de cada capitell, damunt la protuberància globular de darrere de la xarxa. 7.21 Va situar les columnes davant el pòrtic del temple. Quan va alçar la columna de la dreta, li va posar el nom de Jaquín; i quan va alçar la de l’esquerra, li va posar el nom de Bóaz. 7.22 L’extrem de les dues columnes tenia forma de lliri. Així va acabar l’obra de les columnes. 7.23 Després va fer el «Mar» de fosa, de deu colzades de l’una vora a l’altra, perfectament rodó, de cinc colzades d’alçada, i un cordó de trenta colzades donava la mida del seu perímetre. 7.24 Per sota la seva vora, tot a l’entorn, hi havia una garlanda de carbasses silvestres, deu per cada colzada, donant la volta al «Mar» en dues rengleres i foses en la mateixa peça. 7.25 Descansava sobre dotze toros: tres miraven al nord, tres a l’occident, tres al migdia i tres a l’orient. El «Mar» descansava damunt d’ells, tots amb les gropes cap endins. 7.26 Tenia un pam de gruix, i la seva vora en forma de copa, com una flor de lliri. Tenia una cabuda de dues mil gerres (uns 40.000 litres). 7.27 També va fer deu peanyes de bronze, de quatre colzades de llarg cada una, quatre d’ample i tres d’alçada. 7.28 Les peanyes eren fetes així: tenien plafons, i els plafons eren encaixats en els seus muntants, 7.29 i sobre els plafons emmarcats hi havia figures de lleons, bous i querubins. Sobre els muntants de la peanya, per sobre i per sota les figures dels lleons i els bous hi havia garlandes de baix relleu. 7.30 Cada peanya tenia quatre rodes de bronze, amb eixos també de bronze. Els seus quatre angles tenien suports de fosa per la part de sota; i en cada un, per la part de fora, hi havia garlandes. 7.31 La seva boca entrava dins d’un capitell rodó que tenia una colzada d’alçada, de la mateixa forma de la peanya, d’una colzada i mitja. També sobre la boca hi havia gravats, però els seus plafons eren quadrats, no rodons. 7.32 Hi havia quatre rodes sota els plafons, amb els eixos fixats a la base. L’alçada de cada roda era d’una colzada i mitja. 7.33 La forma de les rodes era com la d’una roda de carro. Els eixos, les llandes, els raigs i els cubs eren de fosa. 7.34 Hi havia, doncs, quatre suports als quatre angles de cada peanya, que formaven una sola peça amb la peanya. 7.35 Dalt de la peanya hi havia un cèrcol tot al voltant de mitja colzada d’alçada; i els suports i plafons que hi havia a la part alta formaven una sola peça amb la peanya. 7.36 I sobre les planxes, els suports i els plafons, s’hi van esculpir querubins, lleons i palmes, segons l’espai lliure de cadascun, amb garlandes tot al voltant. 7.37 D’aquesta manera es van fer les deu peanyes: totes eren d’una sola peça de fosa, d’una mateixa mida i d’una mateixa forma. 7.38 També va fer deu piques de bronze. Cada pica tenia una cabuda de quaranta gerres, i cada una feia quatre colzades. Cada pica descansava sobre una de les deu peanyes. 7.39 I va instal·lar cinc peanyes al cantó dret del temple i cinc al cantó esquerre, mentre que el «Mar» el va situar al cantó dret de l’edifici, a l’orient, de cara a migdia. 7.40 Hiram va fer també les calderes, les pales i les tasses. Així va deixar acabada tota l’obra que feia per al rei Salomó en el temple del Senyor: 7.41 Les dues columnes i els dos globus dels capitells que coronaven les dues columnes; les dues xarxes per a cobrir els dos globus dels capitells situats al cim de les columnes; 7.42 les quatre-centes magranes per a les dues xarxes, dues rengleres de magranes per a cada xarxa, per a cobrir els dos globus dels capitells situats al cim de les columnes; 7.43 les deu peanyes i les deu piques damunt les peanyes; 7.44 el «Mar» amb els dotze toros que el sostenien; 7.45 i les calderes, les pales i les tasses. Tots aquests utensilis que Hiram va fer al rei Salomó per al temple del Senyor eren de bronze brunyit. 7.46 El rei els va fer fondre a la plana del Jordà, a la terra argilosa, entre Sucot i Saretan. 7.47 I Salomó va disposar de tots els utensilis, sense avaluar-ne el pes, per la gran quantitat que n’hi havia. 7.48 Salomó també va fer tots els objectes que hi havia al temple del Senyor: l’altar d’or, la taula d’or sobre la qual es posaven els pans de la proposició; 7.49 els canelobres d’or fi de davant del lloc santíssim, cinc a la dreta i cinc a l’esquerra, amb les flors, les llànties i les esmocadores d’or; 7.50 els gibrells, les tasses, els ganivets, les cassoletes i els encensers, que eren d’or fi. També les frontisses eren d’or, tant les de les portes de la peça interior, el lloc santíssim, com les de les portes del santuari. 7.51 Un cop acabades totes les obres que el rei Salomó va fer per al temple del Senyor, va portar les ofrenes consagrades per David, el seu pare, la plata, l’or i els utensilis, i els diposità a la tresoreria del temple del Senyor.

1 Reis 8

8.1 Llavors Salomó va congregar vora seu, a Jerusalem, tots els ancians d’Israel, tots els caps de les tribus, els principals de les famílies dels fills d’Israel, per fer portar l’arca de l’aliança del Senyor des de la ciutat de David, que és Sió. 8.2 Es van reunir amb Salomó, per a la festa, tots els homes d’Israel el mes d’etanim, que és el setè mes. 8.3 Quan van arribar tots els ancians d’Israel, els sacerdots van alçar l’arca, 8.4 i van pujar l’arca del Senyor, el tabernacle de reunió i tots els utensilis sagrats que hi havia dins el tabernacle. Ho van transportar els sacerdots i els levites. 8.5 Llavors, el rei Salomó i tota la congregació d’Israel que s’havia reunit amb ell davant de l’arca, sacrificaven ovelles i vedells en tanta quantitat que no es podien comptar ni calcular. 8.6 Els sacerdots van instal·lar l’arca de l’aliança del Senyor al seu lloc, dintre del Debir del temple, o lloc santíssim, sota les ales dels querubins, 8.7 ja que els querubins tenien les ales esteses sobre el lloc de l’arca, i cobrien l’arca i les seves barres. 8.8 Les barres eren tan llargues que se’n podien veure els extrems des del santuari, que era davant del lloc santíssim, però no es veien des de fora. Allà han estat fins al dia d’avui. 8.9 Dins de l’arca no hi havia res més que les dues taules de pedra que Moisès hi va fer posar a l’Horeb, quan el Senyor va fer el pacte amb els fills d’Israel, a la seva sortida del país d’Egipte. 8.10 Així que els sacerdots van sortir del santuari, un núvol va omplir el temple del Senyor, 8.11 i els sacerdots no podien continuar el servei per causa del núvol, perquè la glòria del Senyor havia omplert el temple del Senyor. 8.12 Llavors Salomó va exclamar: “El Senyor digué que volia habitar dins la foscor. 8.13 T’he construït, doncs, un temple per estatge, perquè hi resideixis per sempre.” 8.14 Després el rei es va girar i va beneir tota l’assemblea d’Israel, que estava allà dreta. 8.15 I digué: “Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel, que ha acomplert amb la seva mà allò que va prometre de paraula al meu pare David quan li va dir: 8.16 ‘Des del dia que vaig treure d’Egipte el meu poble Israel, no he escollit cap ciutat, d’entre totes les tribus d’Israel, perquè se m’hi edifiqués un temple que portés el meu nom, sinó que he escollit David perquè governi el meu poble d’Israel.’ 8.17 I David, el meu pare, havia projectat edificar un temple al nom del Senyor Etern, Déu d’Israel, 8.18 però el Senyor li digué: ‘El projecte que has tingut en el teu cor d’edificar un temple al meu nom, has fet bé de tenir-lo, 8.19 però no seràs tu qui edificarà el temple, sinó un fill teu que sortirà dels teus lloms; ell edificarà el temple al meu nom.’ 8.20 I el Senyor ha complert la promesa que va fer. Jo m’he alçat al lloc de David, el meu pare, i he ocupat el tron d’Israel, tal com el Senyor va prometre, i he edificat el temple al nom del Senyor Etern, el Déu d’Israel; 8.21 i he disposat allà un lloc per a l’arca que conté l’aliança del Senyor que ell va fer amb els nostres avantpassats, quan els va treure del país d’Egipte.” 8.22 Llavors Salomó es va posar davant l’altar del Senyor, en presència de tota l’assemblea d’Israel, amb les mans esteses cap el cel, 8.23 i digué: “Senyor Etern, Déu d’Israel, no hi ha cap déu igual a tu, ni dalt del cel ni aquí baix a la terra, que compleixes l’aliança i la misericòrdia amb els teus servents que de tot cor caminen davant teu; 8.24 que has complert amb el teu servent David, el meu pare, el que li vas prometre; li ho vas prometre de paraula i avui ho ha complert la teva mà. 8.25 Ara, doncs, Senyor, Déu d’Israel, compleix amb el teu servent David, el meu pare, la promesa que li vas fer dient-li: ‘No faltarà mai davant meu un home dels teus que ocupi el tron d’Israel mentre els teus descendents vetllin la seva conducta per caminar davant meu, com tu hi has caminat.’ 8.26 Ara, doncs, et prego, Déu d’Israel, que confirmis la promesa que vas fer al teu servent David, el meu pare. 8.27 Però, ¿és veritat que Déu pot habitar sobre la terra? Heus aquí que el cel i el cel del cel no et poden contenir: molt menys aquest temple que jo he construït! 8.28 Tot i així, Senyor, Déu d’Israel, para atenció a la pregària i a la súplica del teu servent, i escolta el clam i la súplica que el teu servent eleva davant teu avui; 8.29 que els teus ulls estiguin fixos sobre aquest temple nit i dia, sobre aquest lloc del qual vas dir: ‘Allà hi haurà el meu nom’; i escolta la pregària que el teu servent fa en aquest lloc. 8.30 Escolta, doncs, la súplica que el teu servent i el teu poble Israel et dirigiran des d’aquest lloc; tu l’escoltaràs des del lloc on habites, des del cel; sí, l’escoltaràs i el perdonaràs. 8.31 Si algú peca contra el seu proïsme i se li imposa una imprecació, fent-lo jurar, de manera que hagi de venir a jurar davant el teu altar, en aquest temple, 8.32 tu, des del cel, escolta, actua i fes justícia als teus servents, condemnant el malvat fent recaure els seus fets sobre ell mateix, i justifica l’innocent premiant-lo segons la seva pròpia justícia. 8.33 Si el teu poble Israel és derrotat davant l’enemic, per haver pecat contra tu, però es converteixen a tu i exalcen el teu nom, et supliquen i et preguen en aquest temple, 8.34 tu, del cel estant, escoltaràs el teu poble Israel i el perdonaràs, i els retornaràs a la terra que vas donar als seus avantpassats. 8.35 Si el cel es tanca i deixa de ploure, per haver pecat ells contra tu, si preguen des d’aquest lloc i exalcen el teu nom, i es converteixen del seu pecat quan tu els afligeixis, 8.36 escolta, tu, del cel estant, i perdona el pecat dels teus servents i del teu poble Israel, després que els hagis mostrat el bon camí que han de seguir; i concedeix llavors la pluja sobre la terra que vas donar com a heretat al teu poble. 8.37 Si hi ha fam al país, si hi ha pesta o una malura, plaga, llagosta o pugó, si l’enemic assetja alguna de les ciutats del país, en qualsevol calamitat o malaltia, 8.38 tota pregària, tota súplica que faci qualsevol home o tot el teu poble d’Israel, reconeixent cadascun la plaga en el seu cor, i estenent les seves mans vers aquest temple, 8.39 escolta-la, des del cel, el lloc de la teva estada, i perdona; actua i paga a cadascun segons la seva conducta, tu que coneixes el seu cor, perquè tu, només tu, coneixes el cor de tots els humans; 8.40 així et reverenciaran tot el temps de la seva vida sobre la terra que has donat als seus avantpassats. 8.41 També els estrangers, els qui no són del teu poble d’Israel, els vinguts de terres llunyanes atrets per la teva anomenada, 8.42 perquè han sentit parlar del teu gran nom, de la teva mà poderosa i del teu braç estès, quan vinguin a pregar en aquest temple, 8.43 escolta’ls tu des del cel, el lloc de la teva estada, i actua d’acord amb tot el que els estrangers et demanin, a fi que tots els pobles de la terra coneguin el teu nom i et venerin, com el teu poble Israel, i perquè sàpiguen que, en aquest temple que he edificat, s’hi invoca el teu nom. 8.44 Quan el teu poble surti de campanya contra el seu enemic, pel camí per on l’hauràs enviat, si prega al Senyor, mirant a la ciutat que tu has escollit i al temple que jo he edificat al teu nom, 8.45 escolta del cel estant la seva pregària suplicant i defensa la seva causa. 8.46 Si pequen contra tu –perquè no hi ha cap home que no pequi–, i tu, enutjat contra ells, els deixes a mans dels enemics, i aquests els duen captius al país enemic, sigui llunyà o proper, 8.47 i llavors ells reflexionen estant al país on són captius, es converteixen i et supliquen misericòrdia a la terra dels seus segrestadors dient: ‘Hem pecat, hem estat dolents; som culpables!’, 8.48 i es converteixen a tu de tot cor i amb tota l’ànima, a la terra dels enemics que els hauran fet presoners, i et supliquen mirant vers la terra que vas donar als seus avantpassats, la ciutat que has escollit i el temple que he edificat al teu nom, 8.49 llavors, del cel estant, del lloc de la teva estada, escolta la seva oració suplicant i defensa la seva causa, 8.50 i perdona el teu poble en allò que hagi pecat contra tu, i en totes les transgressions amb què s’hagi rebel·lat contra tu, i fes que trobin misericòrdia davant dels qui els hagin fet captius, de manera que es compadeixin d’ells. 8.51 Recorda que són el teu poble i la teva heretat, que tu vas treure d’Egipte, d’aquell forn de ferro. 8.52 Que els teus ulls estiguin atents a la súplica del teu servent i a la súplica del teu poble Israel per escoltar-los sempre que clamin a tu, 8.53 perquè tu els vas triar com a heretat teva d’entre tots els pobles de la terra, tal com vas prometre per mitjà de Moisès, el teu servent, quan vas treure els nostres avantpassats de l’Egipte, Senyor Etern!” 8.54 Quan Salomó va acabar de dirigir al Senyor tota aquesta pregària i tota aquesta súplica, es va alçar de davant l’altar del Senyor, on estava prostrat de genolls amb les mans esteses vers el cel, 8.55 i es va posar dret i va beneir tota l’assemblea d’Israel en veu alta: 8.56 “Beneït sigui el Senyor, que ha donat repòs al seu poble Israel, d’acord amb tot el que havia promès! No ha faltat ni a una sola de les promeses de benaurança que va dir per mitjà de Moisès, el seu servent! 8.57 Que el Senyor, el nostre Déu, sigui amb nosaltres com ha estat amb els nostres avantpassats; que no ens deixi ni ens desempari, 8.58 sinó que decanti el nostre cor vers ell, a fi que seguim en tot els seus camins i observem els seus manaments, els seus estatuts i les seves lleis, que va prescriure als nostres avantpassats! 8.59 Que aquestes paraules meves, amb les quals he pregat davant el Senyor, es mantinguin presents dia i nit davant el Senyor, el nostre Déu, perquè sostingui la causa del seu servent i la causa del seu poble Israel, segons el que necessitin dia rere dia, 8.60 a fi que tots els pobles de la terra reconeguin que només el Senyor Etern és Déu i no n’hi ha d’altre. 8.61 Que el vostre cor sigui íntegre envers el Senyor, el nostre Déu, caminant d’acord amb els seus preceptes i observant els seus manaments com el dia d’avui.” 8.62 Després, el rei, amb tot Israel, va oferir sacrificis davant del Senyor. 8.63 Salomó va oferir al Senyor, com a sacrificis pacífics, vint-i-dos mil vedells i cent vint mil ovelles. D’aquesta manera el rei, amb tots els fills d’Israel, va consagrar el temple del Senyor. 8.64 Aquell dia el rei va fer la consagració de l’interior del pati situat davant del temple del Senyor, ja que allí va oferir els holocaustos, les ofrenes vegetals i els greixos dels sacrificis pacífics, perquè l’altar de bronze situat davant del Senyor era massa petit per a contenir els holocaustos, les ofrenes vegetals i els greixos dels sacrificis pacífics. 8.65 En aquella ocasió, Salomó, i amb ell tot Israel, una gran multitud que havia vingut des de l’entrada d’Hamat fins al torrent d’Egipte, va celebrar la festa davant el Senyor, el nostre Déu, durant set dies. 8.66 I el vuitè dia acomiadà el poble, i ells van beneir el rei i van tornar a les seves cases contents i amb el cor alegre per tots els beneficis que el Senyor havia fet a David, el seu servent, i a Israel, el seu poble.

1 Reis 9

9.1 Quan Salomó hagué acabat de construir el temple del Senyor, el palau reial i tot el que s’havia proposat de fer, 9.2 el Senyor se li aparegué per segona vegada, com se li havia aparegut a Gabaon. 9.3 El Senyor li digué: “He sentit la pregària i la súplica que has fet a la meva presència; he santificat aquest temple que tu has construït, perquè el meu nom hi sigui perpètuament i els meus ulls i el meu cor hi siguin en tot moment. 9.4 I si tu et comportes davant meu com es va comportar el teu pare David, amb un cor irreprensible i recte, complint tot el que t’he manat i observant els meus estatuts i les meves lleis, 9.5 jo afermaré el tron del teu regnat sobre Israel per sempre, tal com vaig prometre a David, el teu pare, dient-li: ‘Mai no et faltarà un descendent en el tron d’Israel.’ 9.6 Però si vosaltres i els vostres fills us aparteu de mi, si no observeu els manaments i els estatuts que he posat davant vostre, i aneu a servir déus estranys i us prosterneu davant seu, 9.7 llavors jo extirparé Israel de sobre la terra que els he donat; i aquest temple que he santificat per al meu nom, el llençaré lluny de la meva vista, i Israel serà tema de burla i d’escarni entre tots els pobles. 9.8 Tothom qui passi davant d’aquest temple, que haurà estat tan excels, quedarà atònit i xiularà, i preguntaran: Per què s’ha portat d’aquesta manera el Senyor amb aquesta terra i amb aquest temple? 9.9 I els respondran: Perquè van abandonar el Senyor Etern, el seu Déu, que havia tret els seus avantpassats del país d’Egipte, i es van lliurar a déus estranys, els van adorar i els van donar culte. Per això el Senyor ha portat damunt d’ells tota aquesta desgràcia.” 9.10 Succeí al cap de vint anys, durant els quals Salomó va construir les dues edificacions, el temple del Senyor i el palau reial, 9.11 que, havent subministrat Hiram, rei de Tir, a Salomó, fustes de cedre i de xiprer i or, tant com en va necessitar, el rei Salomó va donar a Hiram vint ciutats a la regió de Galilea. 9.12 Hiram va sortir de Tir per anar a visitar les ciutats que Salomó li havia donat, però no li van agradar; 9.13 i digué: “Quina mena de ciutats són aquestes que m’has donat, germà meu?” I les va anomenar «terres de Cabul» (fonèticament «no-res»), com encara s’anomenen avui. 9.14 Hiram havia enviat al rei cent vint talents d’or. 9.15 El motiu que va impulsar el rei Salomó a decretar una lleva va ser aquest: construir el temple del Senyor, el seu palau, el terraplè i les muralles de Jerusalem, i fortificar Hassor, Meguidó i Guèzer. 9.16 El faraó, rei d’Egipte, havia pujat, s’havia apoderat de Guèzer i hi havia calat foc, matant els cananeus que hi vivien, i l’havia donada en dot a la seva filla, la muller de Salomó; 9.17 per això Salomó va reconstruir Guèzer, a més de Bethoron de Baix, 9.18 Baalat, Tamar, a la regió desèrtica del país, 9.19 totes les poblacions de magatzem que tenia, les poblacions per als carros i les poblacions per a la cavalleria; i tot allò que Salomó va desitjar construir a Jerusalem, al Líban i a tot el territori que dominava. 9.20 Tota la gent que havia quedat dels amorreus, dels hitites, dels perizites, dels hivites i dels jebuseus, que no eren dels fills d’Israel, 9.21 els seus descendents que havien quedat al país després d’ells, perquè els fills d’Israel no van poder consagrar-los a l’anatema, Salomó els va sotmetre al tribut de servei públic fins al dia d’avui. 9.22 Però, dels fills d’Israel, Salomó no en va sotmetre cap per al servei, sinó que ells eren guerrers, servidors, capitans, oficials, i els comandants de carros i la seva cavalleria. 9.23 Els prefectes encarregats de les obres de Salomó van ser cinc-cents cinquanta; ells vigilaven la gent que treballava a les obres. 9.24 Quan la filla del faraó es va traslladar de la ciutat de David al palau que Salomó li havia edificat, ell va començar a construir el terraplè. 9.25 Tres cops a l’any oferia Salomó holocaustos i ofrenes pacífiques sobre l’altar que havia erigit al Senyor, i cremava l’encens en el que hi havia davant del Senyor, quan hagué acabat el temple. 9.26 A més, el rei Salomó va construir una flota a Ession-Guèber, que és a prop d’Elat, a la costa del Mar Roig, al país d’Edom. 9.27 Hiram va embarcar servidors seus a la flota, mariners bons coneixedors del mar, junt amb els servidors de Salomó. 9.28 Aquests van anar a Ofir i prengueren quatre-cents vint talents d’or, que van portar al rei Salomó.

1 Reis 10

10.1 Quan la reina de Saba es va assabentar de la fama que Salomó havia assolit pel nom del Senyor, va anar a veure’l per provar-lo amb preguntes difícils. 10.2 Va arribar a Jerusalem amb un seguici molt nombrós, amb camells carregats d’espècies, d’or en abundància i de pedres precioses; i quan es va presentar a Salomó, li va exposar tot el que duia al cor. 10.3 I Salomó li va aclarir totes les seves preguntes, sense que hi hagués cap qüestió obscura a la qual el rei no pogués donar resposta. 10.4 Quan la reina de Saba veié la saviesa de Salomó, el palau que havia edificat, 10.5 els menjars de la seva taula, les habitacions dels seus cortesans, la dignitat i la roba dels seus criats, les begudes que servien i els holocaustos que oferia en el temple del Senyor, es va quedar admirada, 10.6 i digué al rei Salomó: “Tot el que he sentit a la meva terra sobre els teus fets i sobre la teva saviesa, és ben cert. 10.7 Jo no donava crèdit al que es deia fins que he vingut i ho he vist amb els meus propis ulls, i trobo que no se me n’havia contat ni tant sols la meitat. La teva saviesa i la teva magnificència superen tot el que m’havia arribat. 10.8 Feliços els teus homes, feliços aquests servidors que estan sempre davant teu i escolten la teva saviesa! 10.9 Beneït sigui el Senyor, el teu Déu, que s’ha complagut en tu per posar-te sobre el tron d’Israel! Per l’amor etern que el Senyor té per Israel, t’ha fet rei perquè governis amb rectitud i justícia!” 10.10 Després ella va obsequiar el rei amb cent vint talents d’or, gran quantitat d’aromes i pedres precioses. Mai més no va arribar tant gran quantitat d’aromes com la que va regalar la reina de Saba a Salomó. 10.11 També la flota d’Hiram, que portava l’or d’Ofir, dugué una gran quantitat de fusta de sàndal i pedres precioses. 10.12 Amb les fustes de sàndal, el rei va fabricar una balustrada per al temple del Senyor i per al palau reial, i arpes i cítares per als cantors. De fusta de sàndal com aquella, mai més no n’ha arribat ni se n’ha vist fins al dia d’avui. 10.13 Per la seva part, el rei Salomó va regalar a la reina de Saba tot allò que ella li va demanar, a més del que li havia regalat amb generositat reial. Després, ella se’n tornà al seu país amb el seu seguici. 10.14 El pes de l’or que cada any arribava al rei Salomó era de sis-cents seixanta-sis talents, 10.15 sense comptar els tributs dels mercaders, els negociants, tots els reis nòmades i els governadors del país. 10.16 El rei Salomó també va fer dos-cents escuts grans d’or batut, que pesaven sis-cents sicles cadascun, 10.17 i tres-cents escuts petits d’or batut, que pesaven trenta mines cadascun. El rei els va posar a la casa del Bosc del Líban. 10.18 El rei també va fer un gran tron d’ivori recobert d’or fi. 10.19 El tron tenia sis grades; el respatller era rodó, amb braços a cada banda del setial, amb dos lleons drets als costats dels braços. 10.20 Hi havia dotze lleons drets sobre les sis grades, a banda i banda. Mai no s’havia fet res de semblant en cap reialme. 10.21 I totes les copes de beure del rei Salomó eren d’or, i tota la vaixella de la casa del Bosc del Líban era d’or fi. No hi havia res de plata, perquè no era gens estimada en temps del rei Salomó. 10.22 El rei tenia a la mar una flota de Tarsis, junt amb la flota d’Hiram, i un cop cada tres anys arribava la flota de Tarsis amb un carregament d’or, de plata, d’ivori, de mones i de paons. 10.23 El rei Salomó superava tots els reis de la terra en riquesa i saviesa. 10.24 Tot el món pretenia una audiència amb ell per escoltar la saviesa que Déu havia posat en el seu cor; 10.25 i duien cadascú el seu present: objectes de plata i d’or, vestits, armes, perfums, cavalls i mules. Així any rere any. 10.26 Salomó va reunir carros de guerra i cavalls. Va arribar a tenir mil quatre-cents carros i dotze mil genets, que va distribuir entre les ciutats dels carros i prop del rei, a Jerusalem. 10.27 El rei va fer que a Jerusalem la plata fos tan abundant com les pedres, i que hi hagués tanta fusta de cedre com sicòmors hi ha a la Terra Baixa o Xefelà. 10.28 Els cavalls que tenia Salomó provenien d’Egipte i de Quevé, perquè els comerciants del rei els compraven a Quevé al comptat. 10.29 Un carro procedent d’Egipte costava sis-cents sicles de plata, i un cavall, cent cinquanta. Per mitjà d’ells, també els adquirien els reis dels hitites i els reis de Síria.

1 Reis 11

11.1 El rei Salomó va estimar moltes dones estrangeres, a més de la filla de faraó: moabites, ammonites, edomites, sidònies i hitites. 11.2 D’aquestes nacions, el Senyor havia dit als fills d’Israel: “No us heu d’ajuntar amb elles, ni elles s’han d’ajuntar amb vosaltres, perquè amb tota seguretat decantaran el vostre cor vers els seus déus.” Amb aquestes, doncs, Salomó s’hi va unir amb amor; 11.3 va arribar a tenir set-centes esposes, com a princeses, i tres-centes concubines, i aquestes dones van fer extraviar el seu cor. 11.4 I quan Salomó ja era vell, les seves dones van fer decantar el seu cor vers déus estranys, i ja no era íntegre per al Senyor, el seu Déu, com el cor de David, el seu pare. 11.5 Va donar culte a Astarte, deessa dels sidonis, i a Milcom, ídol abominable dels ammonites. 11.6 Salomó es va comportar malament als ulls del Senyor, i no va seguir fidelment el Senyor com David, el seu pare. 11.7 Llavors va edificar, a la muntanya que hi ha enfront de Jerusalem, altars dedicats a Quemoix, l’abominació de Moab, i a Moloc, l’abominació dels fills d’Ammon. 11.8 Va fer el mateix per a totes les seves dones estrangeres, que cremaven encens i oferien sacrificis als seus déus. 11.9 El Senyor es va enutjar contra Salomó, perquè el seu cor s’havia apartat d’ell, el Déu d’Israel, que se li havia aparegut per dues vegades 11.10 i li havia ordenat que no seguís altres déus, però ell no va obeir allò que el Senyor li havia manat. 11.11 Per això el Senyor digué a Salomó: “Ja que t’has portat així, i no has guardat el meu pacte i els estatuts que jo t’havia prescrit, arrancaré la sobirania de les teves mans i la donaré a un servent teu. 11.12 Si bé, per amor del teu pare David, el meu servent, això no ho faré en vida teva; l’arrancaré de les mans del teu fill. 11.13 Tot i així, no li arrancaré tota la sobirania, sinó que, al teu fill, li concediré una tribu, per amor al meu servent David i per amor a Jerusalem, que jo he escollit.” 11.14 Llavors el Senyor va fer que s’alcés un enemic contra Salomó: l’edomita Adad, del llinatge reial d’Edom. 11.15 Perquè, en l’atac de David contra Edom, quan Joab, el comandant de l’exèrcit, va pujar a enterrar els morts, després de matar tots els homes d’Edom, 11.16 (ja que Joab, amb tots els israelites, va estar-se allí sis mesos, fins que hagué exterminat tots els homes d’Edom), 11.17 Adad aconseguí de fugir amb alguns edomites d’entre els servidors del seu pare cap a l’Egipte. Llavors Adad era molt petit. 11.18 Aquests, doncs, sortiren de Madian i van arribar a Paran. Van prendre amb ells alguns homes de Paran i van anar a l’Egipte, al faraó, rei d’aquell país, que li va donar asil, li va assignar manutenció i li va donar terres. 11.19 I Adad va trobar gràcia als ulls del faraó, de tal manera que fins i tot li concedí per muller la germana de la seva pròpia muller, la germana de la reina Tahpenés. 11.20 La germana de Tahpenés li va infantar un fill, Guenubat, que Tahpenés va criar al palau del faraó, entre els fills del faraó. 11.21 Però, així que Adad va saber, a l’Egipte, que David reposava amb els seus avantpassats i que Joab, el comandant de l’exèrcit, era mort, va demanar al faraó: “Deixa’m anar a la meva terra.” 11.22 Però el faraó li respongué: “Què et falta al meu costat, perquè vulguis marxar a la teva terra?” Adad va contestar: “No em falta res. Però et prego que em deixis marxar.” 11.23 Per altra banda, Déu va alçar un altre enemic a Salomó: Rezon, fill d’Eliadà, que havia fugit d’Adadèzer, rei de Sobà, el seu sobirà. 11.24 Havia reunit al seu costat uns quants homes i s’havia fet cap d’una banda, quan David va derrotar els de Sobà. Van anar a Damasc, s’hi van establir i se’n van apoderar. 11.25 Aquest va ser enemic d’Israel durant tota la vida de Salomó, i va ser un mal afegit al d’Adad, perquè odiava Israel i va regnar sobre Síria. 11.26 També Jeroboam, servidor de Salomó, es va rebel·lar contra el rei. Era fill de Nebat, efratita de Seredà, i la seva mare era viuda i es deia Seruà. 11.27 La causa que es rebel·lés contra el rei va ser aquesta: Salomó construïa el terraplè per a tancar la bretxa de la ciutat de David, el seu pare, 11.28 i aquest Jeroboam era fort i decidit, i veient Salomó que aquell jove era molt actiu, el va nomenar capatàs dels treballadors de la casa de Josep. 11.29 Succeí, per aquell temps, que Jeroboam sortia de Jerusalem i es va trobar pel camí el profeta Ahià, de Siló, que portava un mantell nou. Tots dos es trobaven sols al camp. 11.30 Llavors Ahià prengué el mantell nou que portava i el va esquinçar en dotze trossos, 11.31 i digué a Jeroboam: “Pren per a tu deu trossos, perquè el Senyor, Déu d’Israel, diu això: Mira, esquinçaré el reialme de les mans de Salomó, i a tu te’n donaré deu tribus. 11.32 Només una sola tribu quedarà per a ell, per amor al meu servent David i per amor a Jerusalem, la ciutat que jo he escollit d’entre totes les tribus d’Israel. 11.33 Perquè m’han deixat a mi i han adorat Astarte, la deessa dels sidonis, Quemoix, el déu de Moab, i Milcom, déu dels ammonites, i no han seguit els meus camins complint el que és recte als meus ulls, els meus estatuts i les meves lleis com David, el seu pare. 11.34 No obstant, no prendré tot el reialme de la seva mà, sinó que el mantindré com a príncep tots els dies de la seva vida, per amor a David, el meu servent, que jo vaig escollir i que va guardar els meus manaments i els meus estatuts, 11.35 però prendré el reialme de la mà del seu fill; i d’ell, te’n donaré a tu deu tribus. 11.36 Amb tot, al seu fill li deixaré una tribu, a fi que el meu servent David tingui una llàntia perpètuament davant meu a Jerusalem, la ciutat que he escollit per posar-hi el meu nom. 11.37 Et prendré, doncs, i regnaràs sobre tot el que la teva ànima desitgi i seràs sobirà d’Israel. 11.38 I serà que si obeeixes tot allò que et mani, si segueixes els meus camins i practiques allò que és recte als meus ulls, guardant els meus estatuts i els meus manaments, tal com ho va fer David, el meu servent, llavors jo seré amb tu, edificaré per a tu una casa perdurable, com la hi vaig edificar a David, i et donaré Israel. 11.39 Així humiliaré la descendència de David, però no per sempre.” 11.40 Salomó va intentar matar Jeroboam, però Jeroboam es va alçar i va fugir cap a l’Egipte, prop de Xixac, rei d’Egipte, i s’hi va quedar fins a la mort de Salomó. 11.41 La resta de la història de Salomó, tot el que va fer i la seva saviesa, ¿no consta ja en el llibre dels fets de Salomó? 11.42 El temps que Salomó va regnar a Jerusalem, sobre tot Israel, van ser quaranta anys. 11.43 Després Salomó va dormir amb els seus avantpassats i fou enterrat a la ciutat de David, el seu pare; i Roboam, el seu fill, va regnar en lloc seu.

1 Reis 12

12.1 Roboam va anar a Siquem perquè tot Israel s’hi havia reunit per proclamar-lo rei. 12.2 Però se n’assabentà Jeroboam, fill de Nebat, que encara s’estava a l’Egipte, on havia fugit de la presència del rei Salomó. Residia, doncs, Jeroboam a l’Egipte, 12.3 on van enviar a buscar-lo. Aleshores va tornar i va acudir a Siquem, on tota l’assemblea d’Israel va parlar amb Roboam en aquests termes: 12.4 “El teu pare ens va imposar un jou molt pesat; ara, doncs, alleugereix tu la feixuga servitud del teu pare i el jou pesant que va posar damunt nostre, i nosaltres et servirem.” 12.5 Ell els respongué: “Retireu-vos per tres dies i després torneu.” I el poble es va retirar. 12.6 El rei Roboam, llavors, va consultar els ancians que havien servit a l’audiència del seu pare Salomó quan encara vivia, i els preguntà: “Què m’aconselleu que respongui a aquest poble?” 12.7 I ells li digueren: “Si avui et poses al servei d’aquest poble i els serveixes i els respons amb bones paraules, seran els teus súbdits per sempre.” 12.8 Però Roboam no va fer cas del consell que els ancians li donaven, i va consultar amb els joves que havien crescut amb ell i havien entrat al seu servei. 12.9 Els preguntà: “Quina resposta m’aconselleu que donem al poble aquest que m’ha dit: Alleugereix el jou que el teu pare ens va imposar?” 12.10 I els joves que havien crescut amb ell li van contestar: “Al poble aquest que t’ha dit: ‘El teu pare ens va imposar un jou pesant, ara alleugereix tu el seu jou’, els has de respondre així: El meu dit petit és més gros que els lloms del meu pare. 12.11 Si el meu pare us va imposar un jou pesant, jo encara us el faré més pesant; si el meu pare us castigava amb fuets, jo us castigaré amb escorpins.” 12.12 Al tercer dia, Jeroboam i tot el poble van anar a trobar Roboam, tal com havia manat el rei quan digué: “Torneu el tercer dia.” 12.13 I el rei respongué al poble amb aspresa, sense fer cas del consell que els ancians li havien donat, 12.14 i seguint el consell dels joves els respongué: “El meu pare us va imposar un jou pesant, però jo us el faré encara més pesant. El meu pare us va castigar amb fuets, però jo us castigaré amb escorpins.” 12.15 El rei, doncs, no va escoltar el poble, perquè així ho havia disposat el Senyor a fi que es complís la paraula que el Senyor havia dit per mitjà d’Ahià, de Siló, a Jeroboam, fill de Nebat. 12.16 Llavors, tot el poble, veient que el rei no els escoltava, va replicar al rei: “¿Què tenim a veure, nosaltres, amb David? No tenim cap heretat amb el fill de Jessè! Cap a casa, Israel! Ara cuida’t de casa teva, David!” I Israel va marxar a casa seva. 12.17 Però els fills d’Israel que vivien a les poblacions de Judà van quedar sota el domini de Roboam. 12.18 Llavors el rei Roboam va enviar Adoram, encarregat de les lleves, però tot Israel el va apedregar i morí. I el mateix rei Roboam hagué de pujar corrents al carro i fugir cap a Jerusalem. 12.19 Així Israel es va separar de la casa de David fins al dia d’avui. 12.20 Quan tot Israel va saber que Jeroboam havia tornat, el van fer venir a l’assemblea i el van proclamar rei d’Israel. Ningú no va seguir la casa de David, llevat de la tribu de Judà. 12.21 I quan Roboam va arribar a Jerusalem, va reunir tota la casa de Judà i la tribu de Benjamí, cent vuitanta mil guerrers, per lluitar contra la casa d’Israel i restituir el regne per a ell, el fill de Salomó. 12.22 Però la paraula de Déu fou dirigida a Xemaià, home de Déu, en aquests termes: 12.23 “Digues això a Roboam, fill de Salomó, rei de Judà, a tota la casa de Judà i de Benjamí i a la resta del poble: 12.24 Això ha dit el Senyor: No pugeu ni lluiteu contra els vostres germans, els fills d’Israel. Torneu-vos-en cadascun a casa seva, que sóc jo qui ha disposat tot això.” I ells, obeint la paraula del Senyor, se’n tornaren, seguint l’ordre del Senyor. 12.25 Llavors Jeroboam va fortificar Siquem, a les muntanyes d’Efraïm, i s’hi va quedar. Després va sortir d’allà i va fortificar Penuel. 12.26 Jeroboam pensava interiorment: “Ara tornarà el reialme a la casa de David. 12.27 Si aquest poble puja a oferir els seus sacrificis al temple del Senyor, a Jerusalem, el cor d’aquest poble es decantarà vers el seu senyor, Roboam, rei de Judà; i a mi em mataran i tornaran a Roboam, rei de Judà.” 12.28 El rei, després d’haver reflexionat, va fer dos vedells d’or i digué al poble: “Ja s’ha acabat això de pujar a Jerusalem! Aquí tens els teus déus, Israel, els que et van treure de la terra d’Egipte!” 12.29 I va situar l’un a Betel i l’altre a Dan. 12.30 Això esdevingué un motiu de pecat, perquè el poble anava a presentar-se tant davant de l’un com davant de l’altre. 12.31 Després Jeroboam va construir els llocs alts i va nomenar sacerdots d’entre el comú del poble, que no eren dels levites. 12.32 Jeroboam també va instituir una festa solemne al mes vuitè, el dia quinze del mes, semblant a la festa solemne que es feia a Judà, i ell mateix va oferir sacrificis sobre l’altar. Així ho va fer a Betel, oferint sacrificis als vedells que havia fabricat, i establint a Betel els sacerdots dels llocs alts que ell havia construït. 12.33 Va ser el dia quinze del mes vuitè que va oferir sacrificis sobre l’altar que havia construït a Betel, durant la festa que ell mateix havia instituït a caprici i havia establert com a festivitat per als fills d’Israel. Hi va pujar a cremar l’encens.

1 Reis 13

13.1 Succeí que un home de Déu, per revelació del Senyor, va arribar de Judà a Betel quan Jeroboam era junt a l’altar per cremar l’encens, 13.2 i va clamar contra l’altar, per revelació del Senyor, dient: “Altar, altar! Això diu el Senyor: Heus aquí que ha de néixer un fill de la casa de David, anomenat Josies, que damunt teu immolarà els sacerdots dels llocs alts que cremen l’encens sobre tu, i damunt teu seran cremats ossos humans.” 13.3 I aquell mateix dia va donar aquest senyal: “Aquest és el senyal que el Senyor ha dit: L’altar s’esberlarà, i les cendres que hi ha damunt seu s’escamparan.” 13.4 Així que el rei va sentir l’oracle que l’home de Déu proclamava contra l’altar de Betel, va estendre la mà per damunt l’altar cridant: “Agafeu-lo!”, però la mà que havia estès contra ell li va quedar rígida, i no podia enretirar-la. 13.5 I l’altar es va esberlar i la cendra de l’altar es va escampar, segons el senyal que l’home de Déu havia donat per revelació del Senyor. 13.6 Llavors el rei digué a l’home de Déu: “Et demano que supliquis al Senyor, el teu Déu, i que preguis per mi, perquè restableixi la meva mà.” Aquell home de Déu va suplicar al Senyor i la mà del rei fou restablerta, quedant tal com era abans. 13.7 El rei digué a l’home de Déu: “Vine amb mi a casa, que et reconfortaràs; i et vull fer un obsequi.” 13.8 Però l’home de Déu va contestar al rei: “Ni que em donessis la meitat de la teva hisenda no vindria amb tu, ni menjaria ni beuria aigua en aquest lloc, 13.9 perquè així m’ho ha manat el Senyor, per revelació, dient-me: No menjaràs res ni beuràs aigua ni tornaràs pel camí d’anada.” 13.10 I se’n va anar per un altre camí, i no va tornar per la mateixa ruta que havia pres per anar a Betel. 13.11 Hi havia un profeta ancià que vivia a Betel, i els seus fills anaren a contar-li tot el que havia fet l’home de Déu aquell dia a Betel. També van referir al seu pare les paraules que havia dit al rei. 13.12 Llavors el seu pare va preguntar: “Per quin camí se n’ha anat?” I els seus fills li van indicar el camí que havia pres l’home de Déu que havia vingut de Judà. 13.13 Llavors ell digué als seus fills: “Prepareu-me l’ase.” Li van ensellar l’ase i ell hi va muntar. 13.14 Se’n va anar darrere l’home de Déu i el va trobar assegut sota d’un arbre, i li digué: “¿Ets tu l’home de Déu que ha vingut de Judà?” Ell respongué: “Jo mateix.” 13.15 Llavors ell li proposà: “Vine amb mi a casa i menjaràs alguna cosa.” 13.16 Però ell respongué: “No puc anar amb tu ni acompanyar-te. No menjaré res ni beuré aigua, amb tu, en aquest lloc, 13.17 perquè se m’ha ordenat per revelació del Senyor: No menjaràs res ni beuràs aigua en aquell lloc, ni tornaràs pel camí d’anada.” 13.18 L’altre replicà: “Jo també sóc profeta, com tu, i un àngel m’ha parlat, per revelació del Senyor, i m’ha dit: Fes que torni amb tu a casa teva perquè mengi alguna cosa i begui aigua”; però li mentia. 13.19 Se’n tornà, doncs, amb ell i va menjar i beure aigua a casa seva. 13.20 I mentre eren asseguts a taula, el profeta que l’havia fet tornar tingué una revelació del Senyor, 13.21 i en veu alta digué a l’home de Déu que havia vingut de Judà: “Això diu el Senyor: Per haver estat desobedient a l’ordre del Senyor, i per no haver guardat el manament que el Senyor, el teu Déu, t’havia imposat, 13.22 sinó que has tornat enrere i has menjat i begut aigua en aquest lloc, del qual et vaig dir: ‘no hi menjaràs res ni hi beuràs aigua’, el teu cadàver no entrarà al sepulcre dels teus pares.” 13.23 Després de menjar i beure, l’ancià va ensellar l’ase per al profeta que ell havia fet tornar, 13.24 i aquest va marxar. Pel camí va topar amb un lleó que el va matar, i el seu cadàver va quedar estès al camí. L’ase es va quedar dret al seu costat, i el lleó també es va quedar al costat del cos mort. 13.25 Uns homes que passaven van veure el cos mort estès al camí i el lleó al costat del cos, i van anar a explicar-ho a la ciutat on vivia el profeta ancià. 13.26 I quan el profeta que l’havia fet tornar del camí ho va saber, digué: “És aquell home de Déu que va desobeir l’ordre del Senyor. Per això l’ha lliurat al lleó, que l’ha destrossat i l’ha mort, segons la paraula que el Senyor li havia dit.” 13.27 I, dirigint-se als seus fills, els digué: “Prepareu-me l’ase.” L’hi van ensellar, 13.28 i ell va marxar. Va trobar el cos de l’altre estès al camí, amb l’ase i el lleó que estaven al costat del cadàver. El lleó no havia devorat el mort ni havia destrossat l’ase. 13.29 Aquell profeta va alçar el cos de l’home de Déu, el va carregar damunt l’ase i se l’endugué. El profeta ancià va anar a la ciutat per fer-li el dol i sepultar-lo. 13.30 Va posar el cos al seu propi sepulcre i li van fer el dol planyent-lo així: “Ai, germà meu!” 13.31 Un cop sepultat, digué als seus fills: “Quan jo em mori, enterreu-me al sepulcre on l’home de Déu és enterrat. Feu descansar els meus ossos al costat dels seus ossos. 13.32 Perquè sens dubte es complirà la paraula que per revelació del Senyor ell va proclamar contra l’altar que hi ha a Betel i contra tots els llocs alts que hi ha a les ciutats de Samaria.” 13.33 Malgrat aquest fet, Jeroboam no es va apartar del seu mal camí, sinó que va tornar a constituir d’entre el comú del poble sacerdots per als llocs alts. A qualsevol que li semblava, l’investia com a sacerdot dels llocs alts. 13.34 Aquest comportament dugué el pecat a la casa de Jeroboam, i per això fou destruïda i esborrada de damunt la terra.

1 Reis 14

14.1 En aquell temps es va posar malalt Abià, fill de Jeroboam, 14.2 i Jeroboam digué a la seva muller: “Alça’t i disfressa’t, perquè no sàpiguen que ets la muller de Jeroboam, i vés a Siló. Allí hi ha el profeta Ahià, aquell qui em va predir que jo seria rei d’aquest poble. 14.3 Pren deu pans, coques i un pot de mel, i vés a trobar-lo. Ell et dirà què li esdevindrà al nen.” 14.4 La muller de Jeroboam ho va fer així. Es va alçar, s’encaminà cap a Siló i va arribar a casa d’Ahià. Aquest ja no hi veia; a causa de la seva edat avançada, se li havia entelat la vista. 14.5 Però el Senyor havia dit a Ahià: “Mira, la muller de Jeroboam ve a consultar-te sobre el seu fill, que està malalt. Li diràs tal i tal cosa, perquè fingirà que és una altra.” 14.6 Així que Ahià va sentir el frec dels seus passos, quan ella just arribava a la porta, digué: “Entra, muller de Jeroboam. Per què fingeixes que ets una altra? Jo tinc un missatge dur per a tu. 14.7 Vés i digues a Jeroboam: Això diu el Senyor, Déu d’Israel: Jo t’he alçat d’entre el poble i t’he posat per príncep sobre el meu poble d’Israel, 14.8 arrancant el reialme de la casa de David per donar-te’l a tu, i, en canvi tu no t’has comportat com el teu pare David, que va guardar els meus manaments i em va seguir de tot cor per fer només allò que és recte als meus ulls, 14.9 sinó que has actuat pitjor que tots els teus predecessors i has arribat a fer-te déus estranys i imatges de fosa que em provoquen l’enuig, i a mi te m’has girat d’esquena; 14.10 per això faré caure la desgràcia sobre la casa de Jeroboam i en destruiré tots els mascles, lliures o esclaus, a Israel; i escombraré la posteritat de la casa de Jeroboam com s’escombren els fems, fins que no en quedarà res. 14.11 Aquells de Jeroboam que morin a la ciutat seran devorats pels gossos, i aquells que morin al camp seran menjats per les aus de rapinya, perquè el Senyor ho ha dit. 14.12 Tu, doncs, alça’t i vés-te’n a casa, i així que els teus peus entrin a la ciutat, el noi morirà. 14.13 Tot Israel el planyerà i serà sepultat, perquè dels de Jeroboam, només aquest serà sepultat, ja que en aquest ha estat trobada alguna cosa de bo envers el Senyor, Déu d’Israel, dins la casa de Jeroboam. 14.14 El Senyor promourà un rei sobre Israel que exterminarà la casa de Jeroboam al seu dia. 14.15 D’ara endavant el Senyor assotarà Israel com el corrent del riu assota les canyes, i arrancarà Israel d’aquesta terra fèrtil que va donar als seus avantpassats i els escamparà més enllà del riu Eufrates, perquè han erigit columnes sagrades que provoquen l’enuig del Senyor. 14.16 I abandonarà Israel per culpa dels pecats de Jeroboam, dels que ha comès ell i dels que ha fet cometre a Israel.” 14.17 La muller de Jeroboam es va alçar, va marxar i va arribar a Tirsà. Quan ella trepitjava el llindar de la casa, el noi moria. 14.18 El van sepultar i tot Israel el va plànyer, segons la paraula que el Senyor havia dit per mitjà del seu servent, el profeta Ahià. 14.19 Els altres fets de Jeroboam, les guerres que va fer i com va regnar, ja són descrits al llibre de les cròniques dels reis d’Israel. 14.20 El temps que Jeroboam va regnar fou de vint-i-dos anys. Després va dormir amb els seus avantpassats i en lloc seu va regnar el seu fill Nadab. 14.21 Roboam, fill de Salomó, era rei de Judà. Tenia quaranta-un anys quan va començar a regnar, i va regnar disset anys a Jerusalem, la ciutat que el Senyor havia escollit d’entre totes les tribus d’Israel per posar-hi el seu nom. La seva mare es deia Naamà, i era ammonita. 14.22 El comportament de Judà era dolent als ulls del Senyor, i amb els pecats que cometien el van engelosí molt més del que ho havien fet els seus avantpassats. 14.23 Perquè ells també es van construir llocs alts, amb esteles i columnes sagrades per tots els turons i sota tots els arbres frondosos. 14.24 Fins i tot hi hagué per tot el país prostitució sagrada masculina. Van cometre totes les abominacions dels pobles que el Senyor havia expulsat de davant els fills d’Israel. 14.25 L’any cinquè del rei Roboam, Xixac, rei d’Egipte, va pujar contra Jerusalem. 14.26 Prengué els tresors del temple del Senyor i els tresors del palau reial; ho prengué tot, fins els escuts d’or que Salomó havia fet. 14.27 Per a substituir-los, el rei Roboam va fer escuts de bronze i els va confiar a la custòdia de la guàrdia reial que vigilava l’entrada del palau del rei. 14.28 Quan el rei entrava al temple del Senyor, la guàrdia els portava; i després els tornaven a dur a la cambra de la guàrdia. 14.29 La resta de la història de Roboam, amb tot el que va fer, ¿no és descrita al llibre de les cròniques dels reis de Judà? 14.30 Entre Roboam i Jeroboam, hi hagué una guerra contínua. 14.31 Roboam va dormir amb els seus avantpassats i fou enterrat amb ells a la ciutat de David. La seva mare es deia Naamà, i era ammonita. I en lloc d’ell va regnar el seu fill Abies.

1 Reis 15

15.1 L’any divuit del rei Jeroboam, fill de Nebat, Abies va començar a regnar sobre Judà. 15.2 Va regnar tres anys a Jerusalem. La seva mare es deia Maacà, filla d’Absalom. 15.3 I va cometre els mateixos pecats que el seu pare havia comès abans d’ell, i el seu cor no va ser tot íntegre del Senyor, el seu Déu, com ho fou el cor de David, el seu avantpassat. 15.4 Amb tot, per amor de David, el Senyor, el seu Déu, li concedí una llàntia a Jerusalem elevant al càrrec el seu fill, després d’ell, i mantenint en peu Jerusalem, 15.5 perquè David s’havia comportat rectament als ulls del Senyor, sense desviar-se gens d’allò que li havia manat, tota la seva vida, llevat del cas d’Uries, l’hitita. 15.6 Mentre visqueren hi hagué guerra entre Roboam i Jeroboam. 15.7 I la resta de la història d’Abies, amb tot el que va fer, ¿no és descrita al llibre de les cròniques dels reis de Judà? Hi hagué també guerra entre Abies i Jeroboam. 15.8 I Abies va dormir amb els seus avantpassats i fou enterrat a la ciutat de David. I en lloc d’ell va regnar el seu fill Asà. 15.9 L’any vint de Jeroboam, rei d’Israel, va començar a regnar Asà sobre Judà. 15.10 Va regnar quaranta-un anys a Jerusalem. La seva àvia es deia Maacà, i era filla d’Absalom. 15.11 Asà dugué un comportament íntegre als ulls del Senyor, com David, el seu avantpassat. 15.12 Va expulsar del país els homes dedicats a la prostitució sagrada, i va treure tots els ídols que havien erigit els seus avantpassats. 15.13 Fins a la seva àvia Maacà li tragué la dignitat reial, perquè havia fet un ídol abominable a Astarte. Asà va destrossar l’ídol abominable i el va cremar al tor-rent de Cedró. 15.14 Tot i que els llocs alts no van desaparèixer, el cor d’Asà es va mantenir íntegre al Senyor tota la seva vida. 15.15 Va fer portar al temple del Senyor els objectes consagrats pel seu pare i els objectes que ell mateix havia consagrat: plata, or i vasos. 15.16 Asà i Baixà, rei d’Israel, tingueren guerra entre ells mentre visqueren. 15.17 Quan Baixà, rei d’Israel, va pujar contra Judà, va fortificar Ramà per impedir que ningú no entrés ni sortís d’on era Asà, el rei de Judà. 15.18 Llavors Asà prengué tota la plata i tot l’or que havia quedat en els tresors del temple del Senyor i del palau reial i, confiant-ho tot als seus servidors, els va enviar a Benadad, fill de Tabrimmon, fill d’Hezion, rei de Síria, que residia a Damasc, dient-li: 15.19 “Que entre tu i jo hi hagi un pacte com el del teu pare i el meu pare. Mira, t’he enviat un present de plata i d’or. Trenca el teu pacte amb Baixà, el rei d’Israel, perquè es retiri de mi.” 15.20 Benadad s’avingué amb el rei Asà i va enviar els comandants del seu exèrcit contra les ciutats d’Israel. Va atacar Ion, Dan, Abel-Bet-Maacà i tot Genesaret, a més de tot el territori de Neftalí. 15.21 Quan Baixà ho va saber, va deixar de fortificar i es va mantenir a Tirsà. 15.22 Llavors el rei Asà va fer una crida a tot Judà, sense exceptuar ningú, i s’endugueren les pedres de Ramà i tota la fusta que Baixà havia emprat en la fortificació. Amb això el rei Asà va fortificar Gueba de Benjamí i Mispà. 15.23 La resta de la història d’Asà, totes les seves proeses, amb tot el que va fer i les ciutats que va fortificar, ¿no és descrita al llibre de les cròniques dels reis de Judà? Només que, a les seves velleses, es va posar malalt dels peus. 15.24 Asà va dormir amb els seus avantpassats i fou enterrat amb ells a la ciutat de David, el seu avantpassat. I en lloc d’ell va regnar Josafat, el seu fill. 15.25 Nadab, fill de Jeroboam, va començar a regnar sobre Israel l’any segon d’Asà, rei de Judà, i va regnar sobre Israel dos anys. 15.26 El comportament de Nadab va ser dolent als ulls del Senyor, perquè seguia el camí del seu pare, pecant com ell i fent pecar Israel. 15.27 Baixà, fill d’Ahià, de la casa d’Issacar, va conspirar contra Nadab i el va matar a Guibeton, ocupada pels filisteus, mentre l’assetjaven Nadab i tot Israel. 15.28 Baixà el va matar l’any tercer d’Asà, rei de Judà, i va regnar en lloc d’ell. 15.29 Així que va ser rei, va matar tots els de la casa de Jeroboam. No en va deixar ni una ànima vivent, segons la paraula que el Senyor havia dit per mitjà del seu servent Ahià, el silonita, 15.30 a causa dels pecats que Jeroboam cometé i havia fet cometre a Israel, i per l’enuig que havia provocat al Senyor, el Déu d’Israel. 15.31 La resta de la història de Nadab, amb tot el que va fer, ¿no és descrita al llibre de les cròniques dels reis d’Israel? 15.32 I entre Asà i Baixà hi hagué guerra mentre visqueren. 15.33 L’any tercer d’Asà, rei de Judà, va començar a regnar Baixà, fill d’Ahià, sobre tot Israel, a Tirsà, durant vint-i-quatre anys. 15.34 I va fer el que era dolent als ulls del Senyor, seguint el camí de Jeroboam i el seu pecat i fent-lo cometre a Israel.

1 Reis 16

16.1 Llavors, la paraula del Senyor fou dirigida a Jehú, fill d’Hananí, contra Baixà, amb aquestes paraules: 16.2 “Perquè jo t’he aixecat de la pols i t’he posat per príncep sobre el meu poble, Israel, i tu has seguit el camí de Jeroboam, fent pecar el meu poble d’Israel, per provocar el meu enuig amb els seus pecats, 16.3 heus aquí que esborraré la posteritat de Baixà i la de la seva casa, i faré que la teva casa acabi com la de Jeroboam, fill de Nebat. 16.4 Aquells de Baixà que morin a la ciutat seran devorats pels gossos, i aquells que morin al camp seran menjats per les aus de rapinya.” 16.5 La resta de la història de Baixà, amb tot el que va fer i les seves proeses, ¿no és descrita al llibre de les cròniques dels reis d’Israel? 16.6 Baixà va dormir amb els seus avantpassats i fou enterrat a Tirsà. I en lloc d’ell va regnar el seu fill Elà. 16.7 Per mitjà del profeta Jehú, fill d’Hananí, el Senyor va dirigir la seva paraula contra Baixà i la seva casa, per tot el mal que feia als ulls del Senyor fent-lo enutjar amb les seves accions, actuant igual que la casa de Jeroboam, i també perquè els va matar. 16.8 L’any vint-i-sis d’Asà, rei de Judà, va començar a ser rei Elà, fill de Baixà, sobre Israel, a Tirsà, i va regnar-hi dos anys. 16.9 El seu servidor Zimrí, comandant de la meitat dels seus carros, va conspirar contra ell. Mentre el rei era a Tirsà bevent fins a embriagar-se, a la casa d’Arsà, que era majordom del palau, 16.10 va entrar Zimrí, el va atacar i el va matar. Era l’any vint-i-set d’Asà, rei de Judà, Zimrí va regnar en lloc d’ell. 16.11 Així que va ocupar el tron reial, va exterminar tota la casa de Baixà, sense deixar cap mascle d’entre els parents i amics. 16.12 D’aquesta manera Zimrí va exterminar tota la casa de Baixà, segons la paraula que el Senyor havia pronunciat contra ell per mitjà del profeta Jehú, 16.13 a causa de tots els pecats de Baixà, i dels d’Elà, el seu fill, tant els que van cometre ells mateixos com els que van fer cometre a Israel, amb la seva idolatria, provocant l’enuig del Senyor, Déu d’Israel. 16.14 La resta de la història d’Elà, amb els seus fets, ¿no és descrita al llibre de les cròniques dels reis d’Israel? 16.15 L’any vint-i-set d’Asà, rei de Judà, Zimrí va començar a regnar a Tirsà durant set dies, mentre el poble estava acampat assetjant Guibeton, ocupada pels filisteus. 16.16 Però quan la gent acampada va sentir a dir: “Zimrí ha conspirat i ha assassinat el rei”, aquell mateix dia, enmig del campament, tot Israel va proclamar Omrí, el comandant de l’exèrcit, com a rei sobre Israel. 16.17 Omrí, amb tot Israel, va pujar de Guibeton i va assetjar Tirsà. 16.18 Quan Zimrí veié que la ciutat havia estat presa, es va retirar a la ciutadella del palau reial i va calar-hi foc, amb ell a dins, i va morir. 16.19 Això a causa dels pecats que havia comès fent allò que era dolent als ulls del Senyor, seguint el camí de Jeroboam i el pecat que cometé fent pecar Israel. 16.20 La resta de la història de Zimrí i la conspiració que va tramar, ¿no és descrita al llibre de les cròniques dels reis d’Israel? 16.21 Llavors el poble d’Israel es va dividir en dos bàndols: la meitat va seguir Tibní, fill de Guinat, per fer-lo rei; l’altra meitat va seguir Omrí. 16.22 Però els seguidors d’Omrí van ser més forts que no pas els seguidors de Tibní, fill de Guinat, de manera que Tibní va morir i va quedar com a rei Omrí. 16.23 L’any trenta-u d’Asà, rei de Judà, va començar a regnar Omrí sobre Israel i va regnar-hi dotze anys. A Tirsà va regnar sis anys. 16.24 Després va comprar la muntanya de Samaria a Xèmer, per dos talents de plata, i va construir-hi una ciutat, a la qual va posar el nom de Samaria, segons el nom de Xèmer, propietari de la muntanya. 16.25 Omrí va fer allò que és dolent als ulls del Senyor, i va sobrepassar, en maldat, tots els seus predecessors, 16.26 perquè va seguir tots els camins de Jeroboam, fill de Nebat, i el pecat amb què feu pecar Israel, provocant l’enuig del Senyor, Déu d’Israel, amb les seva idolatria. 16.27 La resta de la història d’Omrí i les proeses que va fer, ¿no és descrita al llibre de les cròniques dels reis d’Israel? 16.28 Omrí va dormir amb els seus avantpassats i fou enterrat a Samaria. I en lloc d’ell va regnar el seu fill Acab. 16.29 Acab, fill d’Omrí, va començar a regnar sobre Israel l’any trenta-vuit d’Asà, rei de Judà; i va regnar vint-i-dos anys a Samaria. 16.30 Acab, fill d’Omrí, va fer allò que és dolent als ulls del Senyor, més que tots els seus predecessors. 16.31 Perquè, com si fos poc continuar amb els pecats de Jeroboam, fill de Nebat, va prendre per muller Jezabel, filla d’Etbaal, rei dels sidonis, i va anar a servir Baal, adorant-lo. 16.32 Va dedicar un altar a Baal al santuari que ell havia edificat a Samaria. 16.33 Acab també va fer la columna sagrada, i va provocar l’enuig del Senyor, el Déu d’Israel, més que tots els reis d’Israel antecessors seus. 16.34 Al seu temps, Hiel de Betel va reconstruir Jericó. A costa del seu primogènit, Abiram, hi posà els fonaments, i a costa del seu fill petit, Segub, hi fixà les portes, segons la paraula que el Senyor havia dit per mitjà de Josuè, fill de Nun.

1 Reis 17

17.1 Llavors Elies, el tixbita, que era dels habitants de Galaad, digué a Acab: “Per la vida del Senyor, el Déu d’Israel, a qui serveixo, que no hi haurà en aquests anys pluja ni rosada, fins que jo ho digui.” 17.2 I vingué a ell la paraula del Senyor, que li parlà així: 17.3 “Vés-te’n d’aquí, dirigeix-te cap a l’orient i amaga’t prop del torrent de Querit, que és davant del Jordà. 17.4 Beuràs del torrent, i jo he manat als corbs que t’alimentin allà.” 17.5 Ell va marxar i va fer segons havia dit el Senyor; se’n va anar i s’estigué prop del torrent de Querit, que era davant del Jordà. 17.6 I els corbs li duien pa i carn al matí i pa i carn a la tarda, i bevia del torrent. 17.7 Però, al cap d’algun temps, el torrent es va assecar, perquè no plovia al país. 17.8 Llavors tingué una revelació del Senyor, que li deia: 17.9 “Alça’t, vés a Sarepta de Sidó i queda-t’hi, perquè he manat a una viuda d’allà que et mantingui.” 17.10 Es va alçar, doncs, i se’n va anar a Sarepta. Quan va arribar a l’entrada de la ciutat, veié allí una dona viuda que anava recollint llenya. La va cridar i li digué: “Si et plau, porta’m un vas d’aigua perquè begui.” 17.11 Quan ella anava a buscar-la, ell la va tornar a cridar i li digué: “Si et plau, porta’m també un tros de pa.” 17.12 Ella respongué: “Per la vida del Senyor, el teu Déu, que no tinc ni tant sols una coca; només tinc un grapat de farina en un pot i una mica d’oli a la gerra, i ara recollia uns quants branquillons i anava a preparar-ho per a mi i per al meu fill; després de menjar-nos-ho, ens deixarem morir.” 17.13 Llavors Elies li digué: “No temis res; vés i fes tal com has dit. Però primer fes-me una coca petita i porta-me-la aquí; per a tu i per al teu fill, ja en faràs després. 17.14 Perquè el Senyor, Déu d’Israel, ha dit: El pot de farina no es buidarà ni la gerra d’oli no minvarà mentre el Senyor no faci ploure sobre el país.” 17.15 Ella va marxar i va fer tal com Elies li havia dit, i en van menjar ell, ella i el seu fill, durant molt temps. 17.16 El pot de farina no es va buidar ni la gerra d’oli no va minvar, segons la paraula que el Senyor havia dit per mitjà d’Elies. 17.17 Després d’això, succeí que el fill d’aquella dona, mestressa de casa, es va posar malalt, i la seva malaltia es va agreujar tant que ja no respirava. 17.18 Llavors ella digué a Elies: “Què hi ha entre tu i jo, home de Déu? ¿És que has vingut per remoure els meus pecats i per fer morir el meu fill?” 17.19 Però ell li digué: “Deixa’m el teu fill.” Ell el va prendre dels seus braços, el va pujar a la cambra de dalt, on ell vivia, i el va ajeure al seu mateix llit, 17.20 i va clamar al Senyor així: “Senyor, Déu meu! ¿També has d’afligir la viuda que m’ha donat hostatge, fent morir el seu fill?” 17.21 I es va estirar sobre el noi tres vegades, invocant el Senyor així: “Senyor, et prego que facis tornar l’ànima d’aquest noi dintre d’ell!” 17.22 El Senyor va escoltar la veu d’Elies, i l’ànima del noi va tornar dintre d’ell i va tornar a la vida. 17.23 Elies, llavors, prengué el noi i el va baixar de la cambra alta a la casa i el va donar a la seva mare, mentre li deia: “Mira, el teu fill és viu!” 17.24 La dona va contestar a Elies: “Ara conec que ets un home de Déu i que la paraula del Senyor als teus llavis és la veritat!”

1 Reis 18

18.1 Va passar molt temps, i al tercer any Elies va tenir una revelació del Senyor, que li deia així: “Vés, presenta’t a Acab, perquè vaig a donar pluja sobre el país.” 18.2 Elies, doncs, va marxar per presentar-se a Acab. La fam era molt gran a Samaria. 18.3 Acab va cridar Abdies, que era majordom de palau. Abdies era molt temorós del Senyor, 18.4 tant que, quan Jezabel feia exterminar els profetes del Senyor, Abdies va recollir cent profetes i els va amagar en dos grups de cinquanta dins d’unes coves, i els portava aliments i aigua. 18.5 Així, doncs, Acab digué a Abdies: “Vés a recórrer totes les fonts d’aigua i tots els rierols del país; potser podrem trobar herba per a conservar vius cavalls i mules, i no ens quedarem sense bestiar.” 18.6 Es van repartir el país per resseguir-lo. Acab, per la seva banda, va marxar per un camí, i Abdies, per la seva banda, va marxar per un altre camí. 18.7 Però, quan Abdies feia el seu camí es va trobar amb Elies, i així que el va reconèixer es prosternà als seus peus i li digué: “¿Ets tu Elies, senyor meu?” 18.8 Li respongué: “Jo mateix. Vés i digues al teu senyor: Elies és aquí.” 18.9 Però replicà: “Quin pecat he comès, perquè tu vulguis posar el teu servent en mans d’Acab perquè em mati? 18.10 Per la vida del Senyor, el teu Déu, que no hi ha nació o reialme on el meu senyor no t’hagi fet buscar, i si li deien: ‘No és aquí’, obligava aquell reialme o aquella nació a jurar que no t’havia trobat. 18.11 I ara tu em dius: Vés i digues al teu senyor: ‘Elies és aquí!’ 18.12 I quan m’hauré separat de tu, l’esperit del Senyor se t’endurà on jo no sabré, i jo aniré a dir-ho a Acab, i si ell no et pot trobar, em matarà. Jo, servent teu, reverencio el Senyor des de la meva joventut. 18.13 ¿És que no han fet saber al meu senyor el que va fer el teu servent quan Jezabel feia matar els profetes del Senyor? ¿Com vaig amagar cent d’aquests profetes del Senyor en dos grups de cinquanta dins d’unes coves, i els portava aliments i aigua? 18.14 I ara tu em dius: Vés i digues al teu senyor: ‘Elies és aquí’, perquè ell em mati.” 18.15 Però Elies li respongué: “Per la vida del Senyor Totpoderós, a qui serveixo, que avui mateix em presentaré a ell.” 18.16 Abdies va anar a trobar Acab i li ho va comunicar. Llavors Acab va anar a trobar Elies. 18.17 Així que Acab veié Elies, li digué: “¿Ets tu, el pertorbador d’Israel?” 18.18 Replicà Elies: “No sóc jo el pertorbador d’Israel, sinó tu i la casa del teu pare, per haver deixat els manaments del Senyor i per haver seguit darrere els Baals. 18.19 Però ara mana que s’aplegui amb mi tot Israel, a la muntanya del Carmel, juntament amb els quatre-cents cinquanta profetes de Baal i els quatre-cents profetes d’Astarte, que són mantinguts per Jezabel.” 18.20 Acab va convocar tot Israel i va aplegar els profetes a la muntanya del Carmel. 18.21 Aleshores Elies, dirigint-se a tot el poble, digué: “Fins quan anireu coixejant entre dues crosses? Si el Senyor Etern és Déu, seguiu-lo; però si ho és Baal, llavors, seguiu-lo a ell.” Però el poble no li respongué ni una paraula. 18.22 Elies va continuar, dient al poble: “Només jo he quedat viu dels profetes del Senyor, jo sol; en canvi, els profetes de Baal són quatre-cents cinquanta homes. 18.23 Doncs, bé, doneu-nos dos vedells; que ells se’n triïn un, que el trossegin i el posin damunt la llenya, però sense encendre el foc. Jo també prepararé l’altre vedell, el posaré damunt la llenya, sense encendre el foc. 18.24 Després vosaltres invocareu el nom del vostre déu, i jo invocaré el nom del Senyor. El déu que respongui amb foc, aquest serà el veritable Déu.” Tot el poble va respondre: “Ben dit!” 18.25 Llavors Elies digué als profetes de Baal: “Escolliu un vedell, i prepareu-lo vosaltres primer, perquè sou més. Després invoqueu el nom del vostre déu, sense encendre el foc.” 18.26 Ells prengueren el vedell que els havien donat, el van preparar i van invocar el nom de Baal, des del matí fins al migdia, dient: “Oh Baal, escolta’ns!” Però no se sentia cap veu ni ningú no responia. I anaven saltant al voltant de l’altar que havien fet. 18.27 Cap al migdia, Elies va començar a burlar-se d’ells dient: “Crideu més fort, perquè és un déu. Potser estarà meditant, o s’haurà retirat, o haurà anat de viatge. Potser dorm, i caldrà despertar-lo.” 18.28 Ells, llavors, cridaven més fort i es feien incisions amb espases i llances fins que sagnaven, segons el seu costum. 18.29 Passat el migdia, es van posar a cridar amb deliri profètic fins a l’hora de l’ofrena, però no es va sentir cap veu; ningú no els va respondre ni els en va fer cas. 18.30 Llavors Elies digué a tot el poble: “Acosteu-vos a mi.” I tot el poble se li va acostar. Tot seguit, va refer l’altar del Senyor, que estava enderrocat. 18.31 Elies prengué dotze pedres, segons el nombre de les tribus dels fills de Jacob, a qui el Senyor havia dit: “El teu nom serà Israel”; 18.32 i amb aquelles pedres va erigir un altar al nom del Senyor, i va cavar al seu entorn un solc on cabessin dues mesures de gra. 18.33 Després va preparar la llenya, va esquarterar el vedell i el va posar damunt la llenya, 18.34 i digué: “Ompliu quatre galledes d’aigua i vesseu-la sobre l’holocaust i sobre la llenya.” I així ho van fer. Després digué: “Feu-ho una altra vegada.” Ho van fer una altra vegada. Encara digué: “Feu-ho per tercera vegada.” I ho van fer per tercera vegada. 18.35 De manera que l’aigua regalimava pels costats de l’altar i el solc es va omplir d’aigua. 18.36 Cap a l’hora de l’ofrena de la tarda, el profeta Elies s’hi va acostar i digué: “Oh Senyor, Déu d’Abraham, d’Isaac i d’Israel, que es vegi avui que tu ets Déu a Israel, que jo sóc el teu servent, i que és per ordre teva que faig aquestes coses. 18.37 Contesta’m, Senyor, contesta’m, perquè aquest poble reconegui que tu, Senyor, ets Déu, i que tu fas convertir el seu cor.” 18.38 Llavors va caure un foc del Senyor i va consumir l’holocaust, la llenya, les pedres i la terra, i fins l’aigua del solc va consumir. 18.39 Tot el poble, en veure-ho, es va prosternar fins a terra dient: “Només el Senyor és Déu! Només el Senyor és Déu!” 18.40 I Elies els digué: “Agafeu els profetes de Baal; que no se n’escapi ni un.” Ells els van agafar, i Elies els va fer baixar al torrent de Quixon i allí els van degollar. 18.41 Després Elies digué a Acab: “Vés, menja i beu, perquè ja se sent el so de l’aiguat.” 18.42 Acab es va retirar a menjar i beure. Mentrestant Elies havia pujat al cim del Carmel i, agenollat a terra, amb el cap entre els genolls, 18.43 digué al seu criat: “Puja i mira en direcció al mar.” Va pujar, va mirar i digué: “No hi ha res.” Elies insistí: “Torna-hi, fins a set vegades.” 18.44 I succeí que, a la setena vegada, el criat digué: “Veig un núvol petit com el palmell de la mà d’un home que va pujant de la mar.” Llavors ell li digué: “Vés i digues a Acab: Enganxa el carro i baixa, que no t’aturi la pluja.” 18.45 En poc temps, el cel es va cobrir de núvols, amb vent, i va caure una gran pluja. Acab va pujar al carro i es va dirigir cap a Jizreel. 18.46 Però la mà del Senyor vingué sobre Elies, que es va posar a córrer davant d’Acab fins arribar a Jizreel.

1 Reis 19

19.1 Acab va contar a Jezabel tot allò que Elies havia fet i com havia mort tots els profetes amb l’espasa. 19.2 Llavors Jezabel va enviar un missatger a Elies amb aquest encàrrec: “Que els déus em castiguin severament si demà en aquesta hora no he fet de tu com un d’ells.” 19.3 Ell, quan s’adonà del perill, es va alçar i va fugir per salvar la vida; i quan va arribar a Beerxeba, que és a Judà, va deixar-hi el seu criat. 19.4 Llavors es va endinsar al desert una jornada de camí i va anar a seure sota una ginestera, i demanava que li vingués la mort amb aquestes paraules: “Ja n’hi ha prou, Senyor; treu-me la vida, perquè jo no sóc millor que els meus pares!” 19.5 I es va ajeure i s’adormí sota aquella ginestera. Però un àngel el va tocar i li digué: “Aixeca’t i menja.” 19.6 Va mirar i veié al seu capçal una coca cuita sobre les brases i una gerra d’aigua. Després de menjar i beure, va tornar a ajeure’s. 19.7 L’àngel del Senyor va tornar altra volta, el va tocar i li digué: “Aixeca’t i menja, perquè el viatge serà molt llarg per a tu.” 19.8 Es va alçar i va menjar i beure; i amb les energies d’aquell àpat, va caminar quaranta dies i quaranta nits, fins a l’Horeb, la muntanya de Déu. 19.9 Allà es va ficar en una cova on va passar la nit. Llavors tingué una revelació del Senyor, que li digué: “Què fas aquí, Elies?” 19.10 Ell respongué: “Sóc en extrem gelós del Senyor, el Déu Totpoderós, perquè els fills d’Israel han abandonat el teu pacte, han arrasat els teus altars i han mort amb l’espasa els teus profetes. Només jo he quedat viu, jo sol; i procuren prendre’m la vida.” 19.11 Ell li digué: “Surt i posa’t dret a la muntanya davant del Senyor.” Llavors el Senyor va passar i un huracà tan fort que esberlava les muntanyes i trencava les pedres anava davant seu, però el Senyor no era en l’huracà. Després de l’huracà hi hagué un terratrèmol, però el Senyor no era en el terratrèmol. 19.12 Rere el terratrèmol, un foc, però el Senyor tampoc no era en el foc. Després del foc, un so suau i delicat. 19.13 Quan Elies el va sentir, es va cobrir el rostre amb el mantell i, sortint a fora, es va quedar dret davant de la cova. Amb això, una veu li digué: “Què fas aquí, Elies?” 19.14 Ell respongué: “Sóc en extrem gelós del Senyor, el Déu Totpoderós, perquè els fills d’Israel han abandonat el teu pacte, han arrasat els teus altars i han mort amb l’espasa els teus profetes. Només jo he quedat viu, jo sol; i procuren prendre’m la vida.” 19.15 El Senyor li digué: “Vés, torna al teu camí, pel desert, cap a Damasc; i quan hi arribis, ungiràs Hazael com a rei de la Síria. 19.16 A Jehú, fill de Nimxí, l’ungiràs com a rei d’Israel. I a Eliseu, fill de Xafat, d’Abel-Meholà, l’ungiràs com a profeta en lloc teu. 19.17 I serà que aquell qui escapi de l’espasa d’Hazael, el matarà Jehú; i aquell qui escapi de l’espasa de Jehú, el matarà Eliseu. 19.18 Però a Israel en deixaré set mil: tots els genolls que no s’han doblegat davant Baal i tots els llavis que no l’han besat.” 19.19 Elies se’n va anar d’allí i va trobar Eliseu, fill de Xafat, que llaurava amb dotze parelles de bous. Ell menava la darrera. Elies se li apropà i li llançà el mantell al damunt. 19.20 Eliseu va deixar els bous i va córrer darrere Elies i li digué: “Deixa’m que vagi a besar el meu pare i la meva mare i et seguiré.” Ell li respongué: “Vés i torna. Ja saps què t’he fet, jo.” 19.21 Va marxar del seu costat, prengué una parella de bous, els va degollar i, amb els arnesos dels bous, en va coure la carn. Va convidar la gent del poble, i van menjar. Després es va alçar, va seguir Elies i es va posar al seu servei.

1 Reis 20

20.1 Benadad, rei de Síria, va aplegar tot el seu exèrcit, amb trenta-dos reis aliats, amb cavalls i carros; va pujar a Samaria, l’assetjà i la va atacar. 20.2 I va enviar emissaris a Acab, rei d’Israel, a la ciutat, i li va fer dir: 20.3 “Benadad diu això: La teva plata i el teu or són meus. També les teves dones i els teus millors fills són per a mi.” 20.4 El rei d’Israel li va contestar: “Tal com tu dius, senyor i rei meu, jo i tot el que tinc és teu.” 20.5 Els emissaris van tornar i digueren: “Benadad diu això: Tal com et vaig fer dir, em donaràs la teva plata i el teu or, i també les teves dones i els teus fills. 20.6 Per tant, demà, en aquesta hora, t’enviaré els meus homes perquè escorcollin la teva casa i la casa dels teus servidors; i tot allò que els sembli de més valor, ho prendran i s’ho enduran.” 20.7 Llavors, el rei va cridar tots els ancians del país i els digué: “Us demano que ho considereu i us adoneu que aquest només busca de fer mal. Perquè em va exigir les meves dones i els meus fills, la meva plata i el meu or, i no m’hi vaig negar pas.” 20.8 Llavors tots els ancians i tot el poble li digueren: “No en facis cas; no ho consentis.” 20.9 Ell, doncs, respongué als emissaris de Benadad: “Digueu al meu senyor, el rei: Tot el que m’has fet dir la primera vegada, ho accepto; però això altre, no ho puc acceptar.” Els emissaris van marxar i li van comunicar la resposta. 20.10 Llavors Benadad va enviar a dir-li: “Que els déus em castiguin severament si la pols que quedi de Samaria és suficient perquè n’agafi un grapat tota la gent que em segueix!” 20.11 El rei d’Israel donà aquesta resposta: “Digueu-li: Que no es gloriï tant qui es cenyeix l’espasa com si ja la tragués.” 20.12 Quan Benadad rebé la resposta estava acompanyat dels reis, bevent als pavellons. Llavors donà l’ordre als seus servidors: “Prepareu-vos!” I es van preparar per a atacar la ciutat. 20.13 Llavors un profeta va anar a trobar Acab, rei d’Israel, i li digué: “Això diu el Senyor: Veus tota aquesta gentada? Doncs, avui jo la posaré a les teves mans, perquè sàpigues que jo sóc el Senyor.” 20.14 Acab preguntà: “Per mitjà de qui?” I ell respongué: “Això diu el Senyor: Per mitjà dels servidors dels caps de districte.” Encara preguntà: “Qui començarà la batalla?” I respongué: “Tu mateix.” 20.15 Acab va fer el recompte dels servidors que tenien els caps de districte, i eren dos-cents trenta-dos. Després d’ells féu el recompte de tot el poble, de tots els fills d’Israel: eren set mil. 20.16 Van fer una sortida al migdia, mentre Benadad estava bevent fins a embriagar-se als pavellons, juntament amb els trenta-dos reis que l’ajudaven. 20.17 Primer van sortir els servidors dels caps de districte. Benadad va rebre un comunicat que deia: “Uns homes acaben de sortir de Samaria.” 20.18 I ell digué: “Si han sortit en so de pau, agafeu-los vius; i si han sortit en so de guerra, agafeu-los també vius.” 20.19 Així, doncs, van sortir de la ciutat els servidors dels caps de districte, amb l’exèrcit darrere d’ells. 20.20 Cadascun atacava el que tenia al seu davant, i els de Síria van fugir perseguits pels fills d’Israel; però Benadad, el rei de Síria, aconseguí fugir a cavall acompanyat d’alguns genets. 20.21 El rei d’Israel va sortir i va atacar la cavalleria i els carros, causant una gran derrota als de Síria. 20.22 El profeta va anar a trobar altre cop el rei d’Israel i li digué: “Procura reforçar-te, reflexiona i decideix què has de fer, perquè d’aquí a un any el rei de Síria vindrà a atacar-te.” 20.23 D’altra part, els oficials del rei de Síria li digueren: “Els seus déus són divinitats de les muntanyes, per això han estat més forts que nosaltres. Però, si els combatem a la plana, segur que nosaltres serem més forts que no pas ells. 20.24 Això és el que has de fer: Destitueix els reis, cadascun del seu càrrec, i posa prefectes al lloc d’ells. 20.25 Després reuneix un exèrcit igual que el que vas perdre, cavall per cavall i carro per carro, i presentarem batalla a la plana; segur que serem més forts nosaltres.” Ell va escoltar el seu consell i ho va fer així. 20.26 Al cap d’un any, Benadad va mobilitzar l’exèrcit de Síria i va pujar a Afec per combatre contra Israel. 20.27 Els fills d’Israel també es van mobilitzar i, proveïts de queviures, van marxar al seu encontre. Els fills d’Israel van acampar enfront d’ells com dos ramadets de cabres, mentre que els de Síria omplien el país. 20.28 Llavors, l’home de Déu va anar a trobar el rei d’Israel i li digué: “Això diu el Senyor: Ja que els de Síria diuen que el Senyor és Déu de les muntanyes i no de les valls, et posaré a les mans tota aquesta gentada, i sabreu que jo sóc el Senyor.” 20.29 Van estar acampats els uns enfront dels altres set dies. El setè dia va començar la batalla, i els fills d’Israel van matar en un sol dia cent mil soldats de Síria. 20.30 I la resta va fugir a Afec, a la ciutat, però les muralles es van esfondrar sobre els vint-i-set mil homes que quedaven. Benadad també va fugir i es va amagar a la ciutat, en un estatge interior. 20.31 Llavors els seus servidors li digueren: “Mira, hem sentit a dir que els reis de la casa d’Israel són uns reis benignes; permet que ens vestim amb robes de sac i que ens posem una corda al coll, i que anem a trobar el rei d’Israel; potser et perdonarà la vida.” 20.32 Es van vestir amb roba de sac, es van posar cordes al coll i es van presentar al rei d’Israel, i li digueren: “El teu servent Benadad diu: Et prego que em perdonis la vida.” Ell respongué: “Encara és viu? És el meu germà!” 20.33 Aquells homes ho van prendre com un bon presagi, i agafant-lo per la paraula van contestar de seguida: “Benadad és el teu germà!” Acab digué: “Aneu, porteu-me’l.” Benadad es va presentar, i Acab el va fer pujar al seu carro. 20.34 Llavors Benadad li digué: “Et tornaré les ciutats que el meu pare va prendre al teu, i tu podràs establir mercats a Damasc, igual com va fer el meu pare a Samaria.” “I jo, digué Acab, amb aquest pacte et deixaré anar.” Va fer, doncs, un pacte amb ell i el va deixar marxar. 20.35 Llavors, un home del grup dels profetes digué al seu company, per manament del Senyor: “Fes-me una ferida!” Però aquell va refusar de ferir-lo. 20.36 I ell li digué: “Ja que no has obeït l’ordre del Senyor, així que t’allunyis de mi, un lleó et matarà!” I quan es va allunyar d’ell, el va trobar un lleó i el va matar. 20.37 Després va trobar un altre home, i li digué: “Fes-me una ferida!” Aquell home li va donar un cop i el va ferir. 20.38 Llavors el profeta va anar a esperar el rei al camí, disfressat amb una bena als ulls. 20.39 I quan el rei passava, cridà l’atenció del rei i li digué: “Aquest servent teu havia sortit d’enmig de la batalla quan un home ha vingut cap a mi portant un presoner i m’ha dit: ‘Guarda aquest home; si d’alguna manera arriba a escapar-se, la teva vida respondrà per la seva vida, o bé pagaràs un talent de plata.’ 20.40 I mentre el teu servent estava ocupat de l’una banda a l’altra, aquell presoner ha desaparegut.” El rei d’Israel li replicà: “Aquesta és la teva sentència; tu mateix ho has decidit!” 20.41 Tot seguit aquell es va treure la bena dels ulls, i el rei d’Israel reconegué que era un dels profetes. 20.42 Llavors li digué: “Això diu el Senyor: Per tal com has deixat escapar de les teves mans l’home que jo havia consagrat a l’extermini, la teva vida respondrà per la seva vida, i el teu poble pel seu poble.” 20.43 I el rei se’n va anar a casa seva trist i consternat, i va arribar a Samaria.

1 Reis 21

21.1 Després d’aquests fets, succeí que Nabot, el jizreelita, tenia una vinya a Jizreel, al costat del palau d’Acab, rei de Samaria, 21.2 i Acab va parlar a Nabot i li digué: “Cedeix-me la teva vinya perquè em serveixi d’hort de verdures, ja que és a tocar del meu palau. A canvi, jo et donaré una vinya millor o, si ho prefereixes, et pagaré en diners el que val.” 21.3 Però Nabot respongué a Acab: “Que el Senyor em guardi de cedir l’heretat dels meus pares.” 21.4 Acab va tornar a casa seva trist i consternat per aquella resposta de Nabot, el jizreelita, que li digué: “No et donaré l’heretat dels meus pares.” Es va tirar al llit, es va girar de cara a la paret i es negava a menjar. 21.5 La seva dona, Jezabel, hi va anar i li digué: “¿A què ve aquest mal humor i això que no vols menjar?” 21.6 Ell va contestar: “He parlat amb Nabot, el jizreelita, i li he demanat: ‘Cedeix-me la teva vinya pel seu preu o, si ho prefereixes, et donaré una altra vinya en bescanvi.’ I ell m’ha dit: No et donaré la meva vinya.” 21.7 Llavors, la seva dona, Jezabel, li digué: “¿I tu tens el poder reial sobre Israel? Alça’t, menja i que el teu cor s’alegri. Jo et donaré la vinya de Nabot, el jizreelita!” 21.8 Llavors ella va escriure cartes en nom d’Acab, les va segellar amb el seu segell i les va enviar als ancians i als notables que vivien a la ciutat amb Nabot. 21.9 A les cartes hi va escriure això: “Proclameu un dejuni i poseu Nabot enmig dels principals del poble; 21.10 i feu que dos homes malvats s’enfrontin amb ell i testifiquin contra ell dient: ‘Tu has maleït Déu i el rei.’ Després traieu-lo a fora i apedregueu-lo fins que mori.” 21.11 Els ancians i els nobles que vivien a la ciutat de Nabot, van fer tal com Jezabel els demanava, d’acord amb el que deien les cartes que els havia enviat. 21.12 Van proclamar un dejuni i van posar Nabot enmig dels principals del poble. 21.13 Llavors van fer entrar dos homes malvats que es van enfrontar amb ell i que van testificar així contra Nabot, davant del poble: “Nabot ha maleït Déu i el rei.” Llavors el van treure a fora i el van apedregar fins que va morir. 21.14 Després van fer dir a Jezabel: “Nabot ha estat apedregat i és mort.” 21.15 Quan Jezabel va rebre la notícia que Nabot havia estat apedregat i era mort, digué a Acab: “Alça’t i pren possessió de la vinya que Nabot, el jizreelita, va refusar de donar-te per diners; Nabot ja no és viu, ha mort.” 21.16 Així que Acab va sentir que Nabot era mort, es va alçar per baixar a la vinya de Nabot, el jizreelita, per prendre’n possessió. 21.17 Llavors Elies, el tixbita, tingué una revelació del Senyor, que li digué: 21.18 “Alça’t i vés a trobar Acab, rei d’Israel, que és a Samaria. És a la vinya de Nabot, on ha anat per prendre’n possessió. 21.19 Parla-li així: Això diu el Senyor: ‘Has assassinat, i també usurpes?’ Insistiràs encara: Això diu el Senyor: Al mateix lloc on els gossos han llepat la sang de Nabot, lleparan també la teva pròpia sang!” 21.20 Acab respongué a Elies: “¿M’has atrapat, enemic meu?” Ell respongué: “T’he atrapat perquè t’has prestat a obrar malament als ulls del Senyor. 21.21 Ara faré caure damunt teu la desgràcia i consumiré la teva posteritat i exterminaré d’Acab tots els mascles, esclaus o lliures, a Israel. 21.22 I deixaré la teva casa com la casa de Jeroboam, fill de Nebat, i com la casa de Baixà, fill d’Ahià, per la rebel·lió amb què m’has provocat l’enuig, i per haver fet pecar Israel. 21.23 També contra Jezabel ha parlat el Senyor; ha dit: Els gossos devoraran Jezabel al peu de la muralla de Jizreel. 21.24 Aquells d’Acab que morin a la ciutat seran devorats pels gossos, i aquells que morin al camp seran menjats per les aus de rapinya!” 21.25 (Realment, no hi hagué ningú com Acab, que es va prestar a obrar malament als ulls del Senyor sota la incitació de la seva dona Jezabel. 21.26 Va cometre moltes abominacions anant darrere els ídols, tal com havien fet els amorreus, que el Senyor va expulsar de davant dels fills d’Israel.) 21.27 Quan Acab va sentir aquestes paraules, es va esquinçar els vestits, es va cobrir el cos amb un sac, va dejunar, dormia amb el sac i caminava compungit. 21.28 Llavors Elies, el tixbita, tingué una revelació del Senyor, que li digué: 21.29 “¿Has vist com s’ha humiliat Acab davant meu? Ja que s’ha humiliat davant meu, no faré venir aquesta desgràcia mentre visqui; serà en temps del seu fill que faré venir la desgràcia sobre la seva casa.”

1 Reis 22

22.1 Van passar tres anys sense cap guerra entre Síria i Israel. 22.2 Però succeí que, el tercer any, Josafat, rei de Judà, va visitar el rei d’Israel. 22.3 El rei d’Israel digué als seus servidors: “Sabeu que Ramot-Galaad és nostra, ¿i nosaltres no farem res per recuperar-la de mans del rei de Síria?” 22.4 Llavors digué a Josafat: “¿Vols venir amb mi a la guerra contra Ramot-Galaad?” Josafat respongué al rei d’Israel: “Jo sóc com tu, el meu poble és com el teu poble, i els meus cavalls, com els teus cavalls.” 22.5 Després Josafat digué al rei d’Israel: “Et prego que consultis la paraula del Senyor.” 22.6 El rei d’Israel va convocar els profetes, en nombre d’uns quatre-cents, i els preguntà: “¿Haig d’anar a combatre contra Ramot-Galaad o ho haig de deixar estar?” Ells van dir: “Vés-hi, que el Senyor la posarà a mans del rei.” 22.7 Però Josafat va preguntar: ¿No hi haurà aquí cap més profeta del Senyor perquè el puguem consultar per mitjà d’ell?” 22.8 I el rei d’Israel respongué a Josafat: “Queda un home pel qual podríem consultar el Senyor, però jo l’avorreixo, perquè mai no em profetitza res de bo, sinó malaurances. És Micàiehu, fill d’Imlà.” Però Josafat digué: “No parli el rei així.” 22.9 Llavors el rei d’Israel va cridar un oficial, i li digué: “Fes venir de seguida Micàiehu, fill d’Imlà.” 22.10 El rei d’Israel i Josafat, rei de Judà, seien al seu tron, amb vestits de gala, en una plaça a l’entrada de la porta de Samaria, i tots els profetes estaven en èxtasi profètic davant d’ells. 22.11 Sidquià, fill de Quenaanà, s’havia fet unes banyes de ferro, i deia: “Això ha dit el Senyor: Així envestiràs els sirians fins que no en quedi rastre!” 22.12 I tots el profetes anunciaven el mateix i deien: “Puja a Ramot-Galaad i tindràs èxit; perquè el Senyor la posarà a mans del rei!” 22.13 El missatger que havia anat a buscar Micàiehu, li va parlar així: “Mira que els pronòstics dels profetes son unànimes sobre l’èxit del rei. Procura parlar com un d’ells i pronostica també l’èxit.” 22.14 Però Micàiehu respongué: “Per vida del Senyor, que allò que el Senyor m’indiqui, allò mateix és el que haig de dir.” 22.15 Va arribar davant del rei, i el rei li preguntà: “Micàiehu, ¿hem d’anar a lluitar contra Ramot-Galaad o hem de renunciar-hi?” I ell li digué: “Puja i tindràs èxit, perquè el Senyor la posarà a mans del rei.” 22.16 El rei replicà: “Quantes vegades t’haig de juramentar que no em diguis més que la veritat en el nom del Senyor?” 22.17 Llavors ell respongué: “Jo he vist tot Israel escampat per les muntanyes, com ovelles sense pastor, mentre el Senyor deia: Aquests no tenen amo; que cadascun torni en pau a casa seva.” 22.18 I el rei d’Israel digué a Josafat: “¿No et deia jo que mai no pronostica res de bo per a mi, sinó malaurances?” 22.19 Micàiehu replicà: “Escolta, doncs, la paraula del Senyor: He vist el Senyor assegut al seu tron, i tots els exèrcits celestials dempeus al seu costat, a dreta i a esquerra. 22.20 I el Senyor ha dit: Qui enganyarà Acab perquè ataqui i caigui a Ramot-Galaad? Els uns deien una cosa i els altres en deien una altra. 22.21 Llavors es va avançar un esperit, es va aturar davant del Senyor i digué: ‘Jo l’enganyaré.’ I el Senyor li digué: ‘De quina manera?’ 22.22 I respongué: ‘Hi aniré i faré d’esperit de mentida en boca de tots els seus profetes.’ I el Senyor li digué: ‘Tu aconseguiràs enganyar-lo. Vés i fes-ho així.’ 22.23 Ara, doncs, el Senyor ha posat esperit de mentida a la boca de tots aquests profetes teus, perquè el Senyor ha decretat la teva ruïna.” 22.24 Llavors Sidquià, fill de Quenaanà, es va acostar a Micàiehu i li va donar una bufetada tot dient-li: “¿Per on l’esperit del Senyor ha sortit de mi per venir a parlar amb tu?” 22.25 Micàiehu respongué: “Tu mateix ho veuràs el dia que vagis amagant-te d’estatge en estatge.” 22.26 Llavors el rei d’Israel va ordenar: “Agafa Micàiehu, porta’l pres a Amon, el governador de la ciutat, i a Joaix, el fill del rei, i els diràs: 22.27 Això ordena el rei: Tanqueu aquest a la presó i poseu-li ració curta de pa i aigua, fins que jo torni en pau.” 22.28 Micàiehu respongué: “Si tu tornes en pau, és que el Senyor no ha parlat per mi.” I afegí: “Escolteu-ho, tots els pobles!” 22.29 Tot seguit, el rei d’Israel i Josafat, rei de Judà, van pujar cap a Ramot-Galaad. 22.30 I el rei d’Israel digué a Josafat: “Em disfressaré i entraré així a la batalla, però tu vesteix les teves vestidures.” El rei d’Israel es va disfressar i va entrar a la batalla. 22.31 El rei de Síria havia manat als trenta-dos capitans dels carros sota el seu comandament: “No ataqueu petit ni gran, aneu només contra el rei d’Israel.” 22.32 Quan els capitans dels carros veieren Josafat, van pensar: “Aquest deu ser el rei d’Israel”, i es van girar per lluitar contra ell, però Josafat es va posar a cridar. 22.33 En veure els capitans dels carros que no era el rei d’Israel, van deixar de perseguir-lo. 22.34 Però un home va disparar el seu arc a l’atzar i va ferir el rei d’Israel per entre les juntures de l’armadura. I Acab digué al seu auriga: “Gira i treu-me de la formació, que estic ferit.” 22.35 Però aquell dia la batalla es va endurir, i el rei s’hagué de mantenir dret al seu carro, enfront dels sirians; a la tarda va morir, i la sang de la seva ferida s’escorregué fins al fons del carro. 22.36 A posta de sol, un crit va córrer entre l’exèrcit, que deia: “Cadascú al seu poble! Cadascú al seu país!” 22.37 Així va morir el rei; i el van portar a Samaria, on el van sepultar. 22.38 Van rentar el carro a l’estany de Samaria, i els gossos van llepar la seva sang i les prostitutes s’hi banyaven, segons la paraula que el Senyor havia dit. 22.39 La resta de la història d’Acab, tot el que va fer, el palau d’ivori que va construir i totes les ciutat que va fortificar, ¿no és descrita en el llibre de les cròniques dels reis d’Israel? 22.40 Acab va dormir amb els seus avantpassats, i en lloc d’ell va regnar el seu fill Ahazià. 22.41 Josafat, fill d’Asà va començar a regnar sobre Judà l’any quart d’Acab, el rei d’Israel. 22.42 Josafat tenia trenta-cinc anys quan va començar a regnar, i fou rei a Jerusalem durant vint-i-cinc anys. La seva mare es deia Azubà, i era filla de Xilhí. 22.43 Va seguir en tot el camí d’Asà, el seu pare, i mai no es va apartar d’ell, fent el que és correcte als ulls del Senyor. 22.44 Amb tot, els llocs alts no van desaparèixer; el poble encara hi sacrificava i cremava encens. 22.45 Josafat va concertar la pau amb el rei d’Israel. 22.46 Els altres fets de Josafat, les proeses que va fer i com va guerrejar, ¿no són descrites al llibre de les cròniques dels reis de Judà? 22.47 Va exterminar del país els homes dedicats a la prostitució sagrada que havien quedat en temps del seu pare Asà. 22.48 No hi havia rei a Edom; hi havia un governador, en comptes de rei. 22.49 Josafat va construir naus de Tarsis perquè anessin a Ofir a buscar or, però no hi van arribar, perquè van naufragar a Ession-Guèber. 22.50 Llavors Ahazià, fill d’Acab, digué a Josafat: “Que vagin els meus homes amb els teus homes a les naus”, però Josafat no ho va voler. 22.51 Josafat va dormir amb els seus avantpassats, i fou enterrat amb ells a la ciutat de David, el seu pare. I Joram, el seu fill, va regnar al lloc d’ell. 22.52 Ahazià, fill d’Acab, va començar a regnar sobre Israel a Samaria, l’any disset de Josafat, rei de Judà, i va regnar sobre Israel dos anys. 22.53 Va fer allò que és dolent als ulls del Senyor, seguint el camí del seu pare i de la seva mare, i el de Jeroboam, fill de Nebat, que va fer pecar Israel 22.54 perquè va servir Baal i el va adorar, provocant l’enuig del Senyor, Déu d’Israel, tal com havia fet el seu pare.

2 Reis 1

1.1 Després de la mort d’Acab, Moab es va alçar contra Israel. 1.2 I Ahazià va caure de la galeria de la seva cambra, a Samaria, i va quedar malferit. Va enviar uns missatgers amb aquest encàrrec: “Aneu a consultar Baal-Zebub, el déu d’Ecron, per saber si en sortiré, d’aquesta desgràcia.” 1.3 Llavors l’àngel del Senyor digué a Elies, el tixbita: “Alça’t i vés a l’encontre dels missatgers del rei de Samaria i digues-los: ¿Que potser no hi ha Déu a Israel, perquè hàgiu d’anar a consultar Baal-Zebub, el déu d’Ecron? 1.4 Per tant, el Senyor ha dit això: Del llit on ets, no t’alçaràs; moriràs del cert.” I Elies va marxar. 1.5 Quan els missatgers van tornar a trobar el rei, ell els preguntà: “Per què heu tornat?” 1.6 Ells li respongueren: “Un home ha vingut a trobar-nos i ens ha dit: Aneu, torneu al rei que us ha enviat i digueu-li: Això diu el Senyor: ¿Què potser no hi ha Déu a Israel, perquè tu enviïs a consultar Baal-Zebub, el déu d’Ecron? Per tant, del llit on ets, no t’alçaràs; moriràs del cert.” 1.7 Llavors ell els digué: “Quin aspecte tenia l’home que ha vingut a trobar-vos i us ha dit això?” 1.8 Ells li van contestar: “Era un home que anava vestit amb un mantell de pèl i faixat amb un cinturó de cuir.” Ell digué: “És Elies, el tixbita.” 1.9 Llavors el rei li va enviar un capità, amb els seus cinquanta homes, que va pujar fins on era el profeta, assegut dalt d’un turó, i li digué: “Home de Déu, el rei ha dit que baixis.” 1.10 Elies respongué així al capità dels cinquanta: “Si jo sóc un home de Déu, que baixi foc del cel i et consumeixi a tu i als teus cinquanta homes.” Tot seguit va davallar foc del cel que el va consumir amb els seus cinquanta homes. 1.11 El rei va tornar a enviar-li un altre capità, amb els seus cinquanta homes, que li va parlar així: “Home de Déu, el rei ha dit això: Baixa de seguida.” 1.12 Elies els va replicar dient: “Si jo sóc un home de Déu, que baixi foc del cel i et consumeixi a tu i als teus cinquanta homes.” I va davallar un foc de Déu des del cel, i va consumir-lo amb els seus cinquanta homes. 1.13 El rei encara li va enviar un tercer capità, amb els seus cinquanta homes. El tercer capità hi va pujar, i quan va arribar es va agenollar davant d’Elies i li va implorar compassió i li digué: “Home de Déu, et suplico que la meva vida i la vida d’aquests cinquanta servents teus sigui preada als teus ulls. 1.14 Ja ha baixat foc del cel i ha consumit els dos primers capitans amb els seus cinquanta homes, però ara, que la meva vida sigui preada als teus ulls!” 1.15 Llavors l’àngel del Senyor digué a Elies: “Baixa amb ell; no temis res.” Es va alçar i va baixar amb ell a trobar el rei, 1.16 i li digué: “Això diu el Senyor: Per tal com has enviat missatgers a consultar Baal-Zebub, el déu d’Ecron, com si no hi hagués Déu a Israel per consultar el seu oracle, no t’alçaràs del llit on ets, sinó que del cert moriràs.” 1.17 I va morir segons la paraula del Senyor que Elies havia pronunciat. Al seu lloc va regnar el seu germà Jehoram, perquè Ahazià no tenia fills. Era el segon any del regnat de Joram, fill de Josafat, rei de Judà. 1.18 La resta de la història d’Ahazià, ¿no és escrita en el llibre de les cròniques dels reis d’Israel?

2 Reis 2

2.1 Arribat el moment que el Senyor era a punt d’endur-se Elies cap al cel en una tempesta, Elies havia sortit de Guilgal acompanyat d’Eliseu. 2.2 Elies digué a Eliseu: “Queda’t aquí, perquè el Senyor m’envia a Betel.” Eliseu li digué: “Per la vida del Senyor i per la teva vida, que no et deixaré pas!” I van baixar tots dos a Betel. 2.3 La comunitat de profetes que hi havia a Betel va sortir a trobar Eliseu i li van dir: “¿No saps que avui mateix el Se-nyor s’endurà el teu mestre per damunt del teu cap?” Ell digué: “Ja ho sé; no digueu res.” 2.4 Elies digué altre cop a Eliseu: “Queda’t aquí, perquè el Senyor m’envia a Jericó.” Però ell digué: “Per la vida del Senyor i per la teva vida, que no et deixaré pas!” I van arribar junts a Jericó. 2.5 Llavors els de la comunitat de profetes que hi havia a Jericó es van acostar a Eliseu i li digueren: “¿No saps que avui mateix el Senyor s’endurà el teu mestre per damunt del teu cap?»” Ell digué: “Ja ho sé; no digueu res.” 2.6 Una vegada més, Elies li digué: “Queda’t aquí, perquè el Senyor m’envia al Jordà.” Però ell li respongué: “Per la vida del Senyor i per la teva vida, que no et deixaré pas!” I van marxar junts. 2.7 Cinquanta homes de la comunitat de profetes hi van anar i es van aturar enfront, a certa distància, i ells dos es van parar a la riba del Jordà. 2.8 Llavors Elies prengué el seu mantell, el va plegar i amb ell va colpejar les aigües, que es van dividir a banda i banda, i tots dos van passar a peu eixut. 2.9 Quan havien passat, Elies digué a Eliseu: “Demana què vols que faci per tu, abans que sigui endut del teu costat.” Eliseu respongué: “Et demano per a mi una doble heretat del teu esperit.” 2.10 Ell li digué: “És prou difícil això que em demanes. Però si em pots veure quan sigui enlairat del teu costat, així serà; però si no, no serà així.” 2.11 I succeí que mentre ells anaven caminant i parlant, un carro flamejant amb cavalls de foc els va separar l’un de l’altre, i Elies s’enlairà cap al cel enmig de la tempesta. 2.12 Eliseu se’l mirava i cridava: “Pare meu! Pare meu! Carro d’Israel i conductor seu!”, fins que no el veié més. Després, estrebant els seus vestits, els va esquinçar per la meitat. 2.13 Va recollir el mantell d’Elies, que li havia caigut, i tornant enrere es va aturar arran de la riba del Jordà. 2.14 I amb el mantell que li havia caigut a Elies, va donar un cop a les aigües tot dient: On és el Senyor, el Déu d’Elies?” Així que va colpejar les aigües, aquestes es van dividir a banda i banda, i Eliseu hi va passar pel mig. 2.15 Quan els de la comunitat de profetes que vivien a Jericó, de l’altra riba estant, ho veieren, van dir: “L’esperit d’Elies reposa sobre Eliseu!” Van anar a rebre’l i es van inclinar davant d’ell fins a terra, 2.16 i li digueren: “Mira, aquí entre els teus servents hi ha cinquanta homes forts; que vagin ara a buscar el teu mestre. No sigui que l’esperit del Senyor se l’hagi endut i l’hagi deixat caure sobre alguna muntanya o alguna vall.” Però ell els digué: “Que no hi vagin.” 2.17 Però com que l’amoïnaven amb la seva insistència, els digué: “Que hi vagin.” I van fer-hi anar cinquanta homes que el van estar buscant durant tres dies, però no el van trobar. 2.18 Quan van tornar on era Eliseu, que s’havia quedat a Jericó, ell els digué: “No us havia dit que no hi anéssiu?” 2.19 La gent de la ciutat van dir a Eliseu: “Mira, l’emplaçament de la ciutat és bo, com el meu senyor pot veure, però les aigües són dolentes, i fan estèril la terra.” 2.20 Llavors ell digué: “Porteu-me un cubell nou i ompliu-lo de sal.” I l’hi van portar. 2.21 Va anar al brollador de les aigües, va tirar-hi la sal i digué: “Això diu el Senyor: Jo he sanejat aquestes aigües. D’ara endavant no hi haurà en elles més mort ni esterilitat.” 2.22 I aquelles aigües van quedar sanes fins al dia d’avui, segons la paraula que Eliseu havia pronunciat. 2.23 D’allà va sortir cap a Betel; i mentre pujava pel camí, una colla de nois van sortir de la ciutat i es burlaven d’ell dient-li: “Puja, cap pelat! Puja, cap pelat!” 2.24 Es va girar enrere, se’ls va mirar i els va maleir en nom del Senyor. Llavors van sortir dos óssos del bosc i en van destrossar quaranta-dos. 2.25 D’allí se’n va anar a la muntanya del Carmel i després va tornar a Samaria.

2 Reis 3

3.1 Jehoram, fill d’Acab, va començar a regnar sobre Israel, a Samaria, l’any divuit de Josafat, rei de Judà, i va regnar-hi dotze anys. 3.2 Va fer allò que és dolent als ulls del Senyor, si bé no tant com el seu pare i la seva mare, perquè va treure les estàtues de Baal que el seu pare havia erigit. 3.3 Amb tot, mantingué l’afecció als pecats de Jeroboam, fill de Nebat, sense apartar-se’n. 3.4 Meixà, rei de Moab, que era ramader, tributava al rei d’Israel cent mil anyells i cent mil moltons de llana. 3.5 Però a la mort d’Acab, el rei de Moab es va rebel·lar contra el rei d’Israel. 3.6 Aleshores el rei Jehoram va sortir de Samaria i va passar revista a tot l’exèrcit d’Israel. 3.7 I va fer dir a Josafat, rei de Judà: “El rei de Moab s’ha rebel·lat contra mi. ¿Vindràs amb mi a fer la guerra contra Moab?” Li respongué: “Vindré, perquè jo sóc com tu; el meu poble és com el teu poble i els meus cavalls són com els teus cavalls.” 3.8 Jehoram preguntà: “Per quin camí pujarem?” I Josafat respongué: “Pel camí del desert d’Edom.” 3.9 Emprengueren, doncs, la marxa el rei d’Israel, el rei de Judà i el rei d’Edom, i, després d’haver fet un recorregut de set dies, va faltar l’aigua per a l’exèrcit i per al bestiar que els seguia, 3.10 i el rei d’Israel digué: “Ai! Que segurament el Senyor ha cridat aquest tres reis per fer-los caure a mans dels moabites.” 3.11 Però Josafat preguntà: “¿No hi haurà aquí un profeta del Senyor perquè puguem consultar el Senyor per mitjà d’ell?” Un dels servidors del rei d’Israel va contestar: “Aquí tenim Eliseu, fill de Xafat, que era assistent d’Elies.” 3.12 I Josafat digué: “Aquest tindrà paraula del Senyor.” I el rei d’Israel, Josafat i el rei d’Edom van baixar a trobar-lo. 3.13 Eliseu digué al rei d’Israel: “Què tinc a veure jo amb tu? Vés a trobar els profetes del teu pare i els profetes de la teva mare.” Però el rei d’Israel li digué: “No, perquè el Senyor ha cridat aquests tres reis per posar-los a les mans de Moab.” 3.14 Eliseu replicà: “Per la vida del Senyor Totpoderós, de qui sóc servent, que si no fos per respecte a la persona de Josafat, rei de Judà, no t’atendria, ni tan sols et miraria. 3.15 Ara, però, feu-me venir un músic.” Mentre el músic tocava, va venir la mà del Senyor sobre el profeta, 3.16 que digué: “Això diu el Senyor: Caveu en aquesta vall fosses i més fosses, 3.17 perquè el Senyor ha dit això: Encara que no veieu vent ni veieu pluja, aquesta vall s’omplirà d’aigua i beureu vosaltres, les vostres ramades i el vostre bestiar. 3.18 I això encara no serà suficient als ulls del Senyor; també posarà Moab a les vostres mans. 3.19 Destruireu totes les ciutats fortificades i totes les ciutats importants, abatreu tots els arbres fruiters, tapareu tots els dolls d’aigua i cobrireu de pedres tots els camps fèrtils.” 3.20 L’endemà matí, a l’hora de presentar l’ofrena, vingueren les aigües pel cantó d’Edom, i la terra se’n va omplir. 3.21 Quan tots els de Moab van saber que aquells reis pujaven per atacar-los, es van reunir tots, des dels que tot just tenien l’edat de portar armes fins als majors, i es van apostar a la frontera. 3.22 Quan es van llevar al matí i el sol brillava sobre les aigües, els moabites veieren d’un tros lluny les aigües vermelles com la sang, 3.23 i digueren: “És sang! Aquests reis s’han barallat entre ells i s’han matat els uns als altres. Ara, doncs, al pillatge, moabites!” 3.24 Però així que van arribar al campament d’Israel, els israelites van alçar-se i atacaren els moabites, que van fugir de davant d’ells, que els perseguiren terra endins fins a destruir Moab. 3.25 Van arrasar les ciutats; cada un tirava pedres sobre tots els camps fèrtils fins a omplir-los; van tapar tots els dolls d’aigua i van abatre tots els arbres fruiters. Fins que només van quedar les pedres de Quirharèsset; llavors els foners la van encerclar i la van atacar. 3.26 Quan el rei de Moab veié que tenia perduda la batalla, va agafar set-cents homes armats d’espasa a fi d’irrompre contra el rei d’Edom, però no ho va aconseguir. 3.27 Aleshores va agafar el seu primogènit, el que havia de regnar després d’ell, i el va immolar en holocaust sobre la muralla. Hi hagué tan gran indignació entre els israelites, que es van retirar del combat i se’n tornaren al seu país.

2 Reis 4

4.1 Una dona, d’entre les viudes de la comunitat dels profetes, es va queixar a Eliseu dient-li: “El meu marit, el teu servent, s’ha mort; tu saps que el teu servent era molt tement del Senyor, i ara el seu creditor ha vingut per quedar-se dos fills meus per esclaus.” 4.2 Eliseu li digué: “Què puc fer jo per tu? Digue’m, què tens a casa?” Ella respongué: “La teva serventa no té res a casa, llevat d’una gerreta d’oli.” 4.3 Ell li digué: “Vés i demana a tots els teus veïns que et deixin gerres buides, i no et quedis curta. 4.4 Després torna, tanca la porta darrere teu i els teus fills, i vés omplint totes les gerres, posant a part totes les plenes.” 4.5 Ella el va deixar i es va tancar a casa amb els seus fills. Aquests li acostaven les gerres i ella les anava omplint. 4.6 Ja les tenia totes plenes quan digué a un dels seus fills: “Acosta’m una altra gerra.” Però ell li va contestar: “No n’hi ha cap més.” Llavors l’oli s’estroncà. 4.7 Ella va anar a dir-ho a l’home de Déu, i aquest li digué: “Vés a vendre l’oli i paga el teu deute; i amb el que sobri podràs viure tu i els teus fills.” 4.8 En una ocasió que Eliseu passava per Xunem, una dona distingida que hi vivia li va insistir perquè es quedés a menjar, i des d’aleshores sempre que passava per allí hi anava a menjar. 4.9 Ella va comentar amb el seu marit: “A mi em sembla que aquest home que tot sovint passa per casa nostra és un sant home de Déu. 4.10 Si et sembla bé, fem-li una petita habitació d’obra a dalt i parem-li un llit, una taula, una cadira i un canelobre, perquè quan vingui a casa s’hi pugui retirar.” 4.11 Així, doncs, un dia Eliseu hi va arribar i es va retirar a l’habitació a descansar. 4.12 Més tard va dir a Guehazí, el seu criat: “Fes venir aquesta xunemita.” La va cridar i ella es va presentar davant seu. 4.13 Llavors ell digué a Guehazí: “Digues-li: Mira, tu t’has esforçat per servir-nos amb tota aquesta sol·licitud; què voldries que fes jo per tu? ¿Vols que parli a favor teu al rei o al cap de l’exèrcit?” Però ella respongué: “Ja visc rodejada de la meva gent.” 4.14 Ell comentà amb Guehazí: “Què podríem fer per ella?”, i aquest va contestar: “El cas és que ella no té fills i el seu marit ja és vell.” 4.15 Llavors digué: “Fes-la venir.” La va cridar i ella es va aturar davant la porta. 4.16 I Eliseu li digué: “L’any que ve, per aquest temps, tindràs un fill als braços.” Però ella li replicà: “No, senyor meu, no has de burlar-te de la teva serventa, home de Déu!” 4.17 Però la dona va concebre i va infantar un fill l’any següent, per l’època que Eliseu li havia dit. 4.18 El noi es va fer gran, i un dia que va anar on era el seu pare amb els segadors, 4.19 exclamava: “Ai, el meu cap, el meu cap!” I ell digué a un mosso: “Agafa’l i portal a la seva mare.” 4.20 Aquest el va agafar i el va dur a la seva mare, i ella el va tenir a la seva falda fins al migdia, i va morir. 4.21 Llavors el va pujar per ajeure’l al llit de l’home de Déu, va tancar la porta i va sortir. 4.22 Després cridà el seu marit i li digué: “Envia’m un dels mossos amb una somera, que vaig corrents on és l’home de Déu i torno.” 4.23 Ell digué: “Per què vas a veure’l avui? No és lluna nova ni dissabte.” Però ella només li respongué: “Adéu!” 4.24 Va fer ensellar la somera i digué al mosso: “Vés guiant i no aturis la marxa fins que jo t’ho digui.” 4.25 Va marxar i arribà on era l’home de Déu, a la muntanya del Carmel. En veure-la de lluny, l’home de Déu digué al seu criat Guehazí: “Mira, és la xunemita! 4.26 Corre a rebre-la i pregunta-li: Com estàs? Com està el teu marit? I el teu noi, com està?” Ella li va contestar: “Bé.” 4.27 Però així que va arribar a l’home de Déu, a la muntanya, se li va abraçar als peus. Guehazí se li va acostar per treure-la, però l’home de Déu digué: “Deixa-la, que té l’ànima adolorida, i el Senyor m’ho ha tingut ocult sense revelar-me res.” 4.28 Llavors ella digué: “¿És que havia demanat jo cap fill al meu senyor? ¿No et vaig dir que no m’enganyessis?” 4.29 Ell digué a Guehazí: “Vesteix-te, agafa el meu bastó i vés. Si et trobes amb algú, no el saludis, i si algú et saluda, no li contestis. I així que arribis, posa el bastó sobre el noi.” 4.30 Però la mare del noi va replicar: “Per la vida del Senyor i per la teva vida que no et deixaré pas!” Ell, doncs, es va alçar i la va acompanyar. 4.31 Guehazí havia marxat abans que ells i havia posat el bastó sobre la cara del noi, però aquest no va recobrar la veu ni el sentit, de manera que va tornar al seu encontre i li digué: “El noi no es desvetlla.” 4.32 Eliseu va arribar a la casa i va trobar el noi mort, estirat sobre el seu propi llit. 4.33 Va entrar, va tancar la porta, amb ells dos a dins, i va orar al Senyor. 4.34 Després va pujar al llit i s’ajagué damunt el noi, li va posar la boca sobre la boca, els ulls sobre els ulls i les mans sobre les mans; així es va quedar estirat sobre el noi, i el cos del noi es va escalfar. 4.35 Després es va retirar i es posà a caminar d’una banda a l’altra per dins la casa. Tornà a pujar i es va estirar damunt el noi un altre cop. Llavors el noi va esternudar set vegades i va obrir els ulls. 4.36 Eliseu va cridar Guehazí i li digué: “Fes venir la xunemita.” La va cridar i ella va venir. Eliseu li digué: “Aquí tens el teu fill.” 4.37 Ella va entrar i, deixant-se caure als seus peus, es prosternà fins a terra. Després prengué el seu fill i se n’anà. 4.38 Eliseu va tornar a Guilgal, en una època de molta fam al país. Una vegada que els de la comunitat de profetes estaven asseguts al voltant seu, Eliseu digué al seu criat: “Posa l’olla al foc i cou menjar per a la comunitat dels profetes.” 4.39 Un d’ells va sortir al camp a buscar herbes i va trobar una mena de parra silvestre de la qual va collir carabasses silvestres fins a omplir-ne un mantell. De tornada les va tallar i les va tirar dins l’olla del menjar, sense saber què era. 4.40 En van servir a aquells homes per menjar, però així que van tastar el guisat es van posar a cridar: “Home de Déu, hi ha la mort en aquesta olla.” I no en podien menjar. 4.41 Llavors ell digué: “Porteu farina”. La va tirar a l’olla i digué: “Serveix a la gent perquè mengin.” I ja no hi havia res de dolent a l’olla. 4.42 Va arribar un home de Baal-Xalixà que duia per a l’home de Déu uns pans de les primícies; vint pans d’ordi, i blat tendre a l’alforja. I Eliseu digué: “Dóna-ho a la gent i que mengin.” 4.43 Però el seu criat li digué: “Com puc servir això a un centenar d’homes?” Ell va insistir: “Dóna-ho a la gent i que mengin, perquè el Senyor ha dit això: Menjaran i en sobrarà.” 4.44 Llavors els ho va servir, en van menjar i encara en va sobrar, segons la paraula del Senyor.

2 Reis 5

5.1 Naaman, general de l’exèrcit del rei de Síria, era un home principal i molt estimat davant del seu sobirà, perquè per mitjà d’ell el Senyor havia donat una victòria a Síria. Però aquest gran guerrer tenia lepra. 5.2 En una incursió que havien fet els de Síria al territori d’Israel, havien portat captiva una noieta que va passar al servei de la muller de Naaman. 5.3 Aquesta noieta digué a la seva mestressa: “Si el meu senyor volgués anar a trobar el profeta que hi ha a Samaria, ell el curaria de la lepra.” 5.4 Naaman va anar a comunicar-ho al seu sobirà, i li digué: “Aquella noia de la terra d’Israel a dit tal i tal cosa.” 5.5 I el rei de Síria li digué: “Vés-hi, que jo escriuré una carta per al rei d’Israel.” Va marxar, doncs, i s’endugué deu talents de plata, sis mil sicles d’or i deu mudes de vestits. 5.6 I va presentar al rei d’Israel la carta, que deia: “Per mitjà d’aquesta carta que t’envio et presento el meu servidor Naaman, que faig venir a tu perquè el curis de la seva lepra.” 5.7 Així que el rei d’Israel hagué llegit la carta, s’esquinçà els vestits i exclamà: “¿És que jo sóc Déu, que fa morir i que dóna vida, perquè aquest faci venir a mi un home perquè jo el curi de la seva lepra? Fixeu-vos-hi bé i us adonareu que aquest només busca raons contra mi.” 5.8 Però quan Eliseu, l’home de Déu, va saber que el rei d’Israel s’havia esquinçat els vestits, va fer dir al rei: “Per què t’has esquinçat els vestits? Que vingui a mi i sabrà que a Israel hi ha profeta.” 5.9 Llavors Naaman hi va anar, amb els seus cavalls i la seva carrossa, i es va parar davant el portal de la casa d’Eliseu. 5.10 Llavors Eliseu va enviar un missatger que li digués: “Vés i banya’t set vegades en el Jordà, i el teu cos es refarà i quedaràs net.” 5.11 Però Naaman va marxar enfurismat, tot dient: “Jo esperava que ell sortiria a rebre’m, que aturat dempeus invocaria el nom del Senyor, el seu Déu, i que passant la seva mà pel lloc malalt desapareixeria la lepra. 5.12 ¿És que els rius de Damasc, l’Amanà i el Parpar, no són millors que totes les aigües d’Israel? ¿Que no podria banyar-m’hi i quedar net?” Es va girar i va marxar molt indignat. 5.13 Llavors els seus servents se li van acostar i van parlar-li així: “Pare meu, si el profeta t’hagués manat alguna cosa difícil, no l’hauries feta? Doncs, amb molta més raó quan t’ha dit: Renta’t i quedaràs net.” 5.14 Llavors va baixar, es va banyar set vegades al Jordà, tal com l’home de Déu li havia dit, i el seu cos es va tornar com el cos d’un infantó, i va quedar net. 5.15 Després, ell, amb tot el seu seguici, va tornar on era l’home de Déu, va entrar i, presentant-se davant seu, li digué: “Mira, jo ara reconec que en tot el món no hi ha més Déu que el d’Israel. Ara, doncs, tingues a bé acceptar un present de part del teu servent.” 5.16 Però ell respongué: “Per la vida del Senyor, a qui serveixo, que no l’acceptaré!” I per més que va insistir, ell no el va acceptar. 5.17 Llavors Naaman va demanar: “Permet que al teu servent se li concedeixi una càrrega de dues mules amb terra d’Israel, perquè el teu servent d’ara endavant no oferirà cap més holocaust ni sacrifici a cap altre déu que no sigui el Senyor Etern. 5.18 Que el Senyor, però, perdoni el seu servent en una cosa: quan el meu sobirà entri al temple de Rimmon per adorar-hi, i es recolzi en el meu braç i jo hagi d’inclinar-me també dins el temple de Rimmon, que el Senyor, en aquest cas, em perdoni si m’inclino dins el temple.” 5.19 Ell li respongué: “Vés-te’n en pau.” I quan ell ja era un tros lluny, 5.20 Guehazí, el criat d’Eliseu, l’home de Déu, va pensar: “Vet aquí que el meu amo ha estat molt benèvol amb aquest sirià, Naaman, no volent acceptar-li allò que li havia portat. Per vida del Senyor, que haig d’anar darrere seu i encara en podré arreplegar alguna cosa.” 5.21 Guehazí, doncs, va córrer darrere Naaman. I quan Naaman veié que venia corrents al seu encontre, va baixar del carro per rebre’l i li preguntà: “Va tot bé?” 5.22 Ell va contestar: “Tot va bé. El meu amo m’ha enviat a dir-te: Mira, fa un moment que han arribat de la serralada d’Efraïm dos joves de la comunitat dels profetes. Et prego que els obsequiïs amb un talent de plata i dues mudes de vestits.” 5.23 Naaman respongué: “Digna’t acceptar dos talents.” Li va insistir i va ficar dos talents de plata en dues bosses amb dues mudes de vestits, i ho va donar a dos criats seus perquè ho duguessin davant de Guehazí. 5.24 Però quan Guehazí va arribar al turó, els ho prengué de les mans i ho va guardar a la casa. Després acomiadà aquells homes, 5.25 i va entrar a presentar-se davant el seu amo. Eliseu li preguntà: “D’on véns, Guehazí?” Respongué: “El teu servent no ha anat enlloc.” 5.26 Però Eliseu li replicà: “¿No t’ha seguit el meu pensament quan un home ha baixat del seu carro per venir-te a trobar? ¿És moment d’acceptar diners i d’aconseguir vestits, oliverars i vinyes, ovelles i bous, esclaus i esclaves? 5.27 Per tant, la lepra de Naaman se t’enganxarà a tu i a la teva descendència per sempre.” I va sortir de la seva presència amb lepra blanca com la neu.

2 Reis 6

6.1 La comunitat dels profetes va dir a Eliseu: “El lloc on convivim amb tu es massa estret per a tots nosaltres. 6.2 Si et sembla bé, anirem al Jordà i cadascun prendrà un tronc d’arbre i ens farem allà un lloc per a habitar-hi.” Eliseu els respongué: “Aneu-hi.” 6.3 Però un d’ells digué: “Digna’t venir amb els teus servidors.” Ell respongué: “Sí que vindré.” 6.4 Els va acompanyar al Jordà i es van posar a tallar els arbres. 6.5 Succeí que a un d’ells, mentre tallava un tronc, el ferro de la destral li va caure a l’aigua, i es va posar a cridar dient: “Ai, senyor meu, que era manllevada!” 6.6 L’home de Déu preguntà: “On t’ha caigut?” Ell li va indicar el lloc. Eliseu va tallar un pal, el va llançar allà i el ferro va surar. 6.7 Llavors digué: “Agafa’l.” I ell, allargant la mà, el va agafar. 6.8 El rei de Síria estava en guerra contra Israel. Va celebrar un consell amb els seus servidors i digué: “Plantaré el meu campament a tal i tal lloc.” 6.9 Però l’home de Déu va fer dir al rei d’Israel: “Guarda’t de passar per aquell indret, perquè els sirians vénen per aquell lloc.” 6.10 El rei d’Israel, doncs, va enviar gent on li havia indicat l’home de Déu en prevenir-lo, i així es va resguardar diverses vegades. 6.11 Aquest fet va inquietar profundament el rei de Síria, que va reunir els seus servidors i els digué: “¿És que no em podeu dir qui d’entre els nostres és un espia del rei d’Israel?” 6.12 Un dels seus servidors digué: “Ningú, rei i senyor meu. És que Eliseu, el profeta que viu a Israel, revela al rei d’Israel les paraules que tu pronuncies en la intimitat de la teva cambra.” 6.13 El rei digué: “Aneu i esbrineu on és i faré que el capturin.” I li van dur aquesta notícia: “És a Dotan.” 6.14 Llavors va enviar-hi cavalleria i carros, amb un fort contingent de tropa. Van arribar-hi de nit i van encerclar la població. 6.15 Quan el criat de l’home de Déu es va llevar de matinada i va sortir a fora, veié l’exèrcit que assetjava la població amb la cavalleria i els carros. Aleshores el criat li digué: “Ai, senyor meu, què farem?” 6.16 Però ell respongué: “No tinguis por, que són més els qui estan a favor nostre que no pas els qui estan a favor d’ells.” 6.17 Eliseu es va posar en oració i digué: “Senyor, et prego que li obris els ulls perquè hi vegi.” El Senyor va obrir els ulls del criat, i va veure el turó ple de cavalls i carros de foc tot al voltant d’Eliseu. 6.18 I quan els sirians baixaven contra ell, Eliseu va tornar a orar al Senyor: “Et prego que fereixis d’encegament tota aquesta gent.” I els va encegar, tal com havia demanat Eliseu. 6.19 Llavors Eliseu els digué: “No és aquest el camí, ni és aquesta la ciutat. Seguiu-me, i jo us portaré a l’home que busqueu.” I els dugué a Samaria. 6.20 Quan van arribar a Samaria, Eliseu digué: “Senyor, obre els ulls d’aquests perquè hi vegin!” El Senyor els va obrir els ulls, i veieren que es trobaven enmig de Samaria. 6.21 Llavors el rei d’Israel, així que els va veure, digué a Eliseu: “¿Els mato, pare meu, els mato?” 6.22 Però ell respongué: “No els matis! ¿Que acostumes a matar els qui has pres captius amb el teu arc i la teva espasa? Posa davant seu pa i aigua perquè mengin i beguin, i que se’n tornin al seu senyor.” 6.23 Ell, doncs, els va preparar un bon àpat; van menjar i beure, els va acomiadar i se’n van anar al seu senyor. D’aleshores ençà, les bandes dels sirians no van tornar a entrar en terra d’Israel. 6.24 Més endavant succeí que Benadad, el rei de Síria, va reunir tot el seu exèrcit, va pujar i va assetjar Samaria. 6.25 I esdevingué una gran fam a Samaria, perquè fou encerclada de tal manera que un cap d’ase es venia per vuitanta sicles de plata, i dos petricons de menudalls de colometa (o d’unes plantes silvestres), per cinc. 6.26 Quan el rei d’Israel anava caminant per dalt de la muralla, una dona, cridant, li digué: “Ajuda’m, rei i senyor meu!” 6.27 I ell respongué: “Si no t’ajuda el Senyor, d’on vols que tregui l’ajut jo? De l’era o del cup?” 6.28 I el rei afegí: “Què et passa?” Ella va contestar: “Aquesta dona em va dir: ‘Porta el teu fill, que ens el menjarem avui; i demà ens menjarem el meu.’ 6.29 Vam coure, doncs, el meu fill i ens el vam menjar. Quan l’endemà jo li vaig dir: ‘Porta el teu fill, que ens el menjarem’, ella el va amagar.” 6.30 En sentir el rei les paraules d’aquella dona, s’esquinçà els vestits, i, com que caminava per dalt de la muralla, el poble veié que a sota el vestit duia el sac de cilici sobre la pell. 6.31 Llavors digué: “Que Déu em castigui severament si el cap d’Eliseu, fill de Xafat, en acabar el dia, li queda damunt seu.” 6.32 Eliseu estava assegut a casa seva, i amb ell seien els ancians, quan el rei li va enviar un missatger. Però abans que el missatger arribés on ell era, Eliseu digué als ancians: “¿No us heu assabentat que aquest fill d’assassí ha donat ordre de tallar-me el cap? Mireu, quan arribi el missatger, tanqueu la porta i reteniu-lo al portal. ¿No ressonen els peus del seu amo darrere d’ell?” 6.33 Encara estava parlant quan el rei va arribar davant d’ell i li digué: “Mira, aquest flagell ve de part del Senyor, què més puc esperar-ne, d’ell?”

2 Reis 7

7.1 Llavors Eliseu digué: “Escolteu la paraula del Senyor! Això diu el Senyor: Demà en aquesta hora, a la porta de Samaria vendran una mesura de flor de farina per un sicle, i dues mesures d’ordi també per un sicle.” 7.2 Llavors l’oficial que prestava el seu braç perquè el rei s’hi recolzés, va dir a l’home de Déu: “Encara que el Senyor obrís finestres al cel, ¿seria possible això que dius?” Ell respongué: “Amb els teus ulls ho veuràs, però no en menjaràs.” 7.3 Hi havia quatre leprosos que s’estaven a l’entrada de la porta de la ciutat, i es digueren l’un a l’altre: “Què fem asseguts aquí esperant la mort? 7.4 Si decidíem entrar a la ciutat, com que la fam hi impera, ens hi moriríem; i si ens quedem aquí, morirem també. Passem-nos, doncs, al campament dels sirians: si ells ens perdonen la vida, viurem, i si ens donen la mort, morirem.” 7.5 Es van alçar, doncs, al capvespre, per anar al campament dels sirians, i quan van arribar a la seva entrada veieren que no hi havia ningú. 7.6 El Senyor havia fet sentir en el campament dels sirians estrèpit de carros, retruny de cavalls, fragor com d’un gran exèrcit, i s’havien dit els uns als altres: “El rei d’Israel ha contractat els reis dels hitites i els reis dels egipcis perquè vinguin contra nosaltres!” 7.7 I al capvespre havien fugit abandonant les tendes, els cavalls, els ases i tot el campament tal com estava, fugint per salvar la vida. 7.8 Aquells leprosos van anar fins a l’extrem del campament, van entrar en una tenda, van menjar i beure, i se’n van endur plata, or i vestits, i van anar a amagar-ho. 7.9 Llavors es digueren l’un a l’altre: “No està bé el que fem. Avui és un dia de bones noves, i nosaltres callem. Si esperem fins a la matinada, caurem en falta. Anem ara mateix i fem-ho saber al palau reial.” 7.10 Hi van anar i, cridant la guàrdia de la porta de la ciutat, els van anunciar: “Hem anat al campament dels sirians i allà no hi ha ningú ni se sent cap veu humana; només hi ha cavalls i ases lligats, i les tendes intactes.” 7.11 I els guardes de la porta van cridar per fer-ho saber dins el palau reial. 7.12 El rei es va alçar en plena nit i digué als seus servidors: “Jo us diré el que ens han preparat els sirians: ells saben que estem afamats, i han sortit del campament i s’han amagat al camp, pensant: Així que surtin els agafarem vius i entrarem a la ciutat.” 7.13 Però un dels seus servidors digué: “Si et sembla bé, fem que prenguin cinc dels cavalls que han quedat a la ciutat, ja que els que queden aquí també moriran, com han mort la gran majoria d’Israel, i enviem-los; i ja veurem què passa.” 7.14 Van prendre dos carros amb els seus cavalls, i el rei els va enviar a rastrejar el campament dels sirians dient-los: “Aneu a inspeccionar.” 7.15 Van anar rastrejant-los fins al Jordà, i veieren que tot el camí era ple de vestits i estris que els sirians havien llençat en fugir precipitadament. Els enviats van tornar i ho van comunicar al rei. 7.16 Llavors la gent va sortir i van saquejar el campament dels sirians. Així va ser com es va vendre una mesura de flor de farina per un sicle i dues mesures d’ordi per un sicle, segons la paraula del Senyor. 7.17 El rei havia encomanat la guàrdia de la porta a l’oficial que prestava el seu braç perquè s’hi recolzés, però el poble el va trepitjar allí a la porta i va morir, tal com havia dit l’home de Déu quan el rei va anar a trobar-lo. 7.18 Perquè, quan l’home de Déu digué al rei: “Demà, en aquesta hora, a la porta de Samaria vendran una mesura de flor de farina per un sicle, i dues mesures d’ordi per un sicle”, 7.19 aquell oficial havia replicat a l’home de Déu: “Encara que el Senyor obrís finestres al cel, ¿seria possible això que dius?”; i ell va respondre: “Amb els teus ulls ho veuràs, però no en menjaràs!” 7.20 Això mateix és el que li va passar: el poble el va trepitjar allí a la porta, i va morir.

2 Reis 8

8.1 Eliseu va parlar a la dona a qui havia fet reviure el fill i li digué: “Alça’t i vés-te’n amb la teva família i queda’t a viure on puguis, perquè el Senyor ha cridat la fam, que sobrevindrà al país per set anys.” 8.2 La dona va fer tal com li havia dit l’home de Déu: va marxar amb la seva família i es va quedar a viure al país dels filisteus durant set anys. 8.3 Al cap de set anys, aquella dona va tornar del país dels filisteus i va presentar una reclamació al rei per la seva casa i el seu camp. 8.4 El rei estava parlant amb Guehazí, el criat de l’home de Déu, a qui havia dit: “Conta’m tots els prodigis que ha fet Eliseu.” 8.5 I mentre ell explicava al rei com havia tornat a la vida un mort, va arribar aquella dona, a qui havia ressuscitat el fill, a presentar al rei la reclamació per la seva casa i el seu camp. I Guehazí digué: “Rei i senyor meu, aquesta és la dona i aquest és el seu fill, que Eliseu va ressuscitar.” 8.6 Llavors el rei va interrogar la dona i ella li ho va explicar. Després el rei li va assignar un oficial, a qui digué: “Encarrega’t que li restitueixin tot el que sigui seu, amb totes les rendes del seu camp, des del dia que va deixar el país fins ara.” 8.7 Eliseu va anar a Damasc. I Benadad, rei de Síria, estava malalt, i li van fer saber així: “L’home de Déu ha vingut aquí!” 8.8 Llavors el rei digué a Hazael: “Pren un present i vés a rebre l’home de Déu i, per mitjà d’ell, fes aquesta consulta al Senyor: Sobreviuré a aquesta malaltia?” 8.9 Hazael va anar a rebre’l portant un present de tot el bo i millor de Damasc: la càrrega de quaranta camells. Va anar a presentar-se davant d’ell i li digué: “El teu fill, Benadad, rei de Síria, m’ha enviat a tu perquè et pregunti: Sobreviuré a aquesta malaltia?” 8.10 Eliseu li respongué: “Vés i digues-li: Sí, sobreviuràs. No obstant, el Senyor m’ha revelat que morirà sense remei.” 8.11 I es va quedar immòbil i pensatiu una llarga estona; després, l’home de Déu es va posar a plorar. 8.12 Hazael li preguntà: “Per què plora el meu senyor?” I ell respongué: “Perquè jo sé el mal que tu faràs als fills d’Israel: calaràs foc a les seves fortaleses, mataràs amb l’espasa els seus joves, esclafaràs els seus infantons i obriràs el ventre de les seves embarassades.” 8.13 Hazael digué: “Però, qui és el teu servent, aquest gos, perquè pugui fer aquesta cosa tan horrible?” Eliseu va contestar: “El Senyor m’ha revelat que tu seràs rei de Síria.” 8.14 Hazael es va retirar de davant Eliseu i va tornar al seu senyor, que li va preguntar: “Què t’ha dit Eliseu?” I ell respongué: “M’ha dit que, de segur, sobreviuràs.” 8.15 Però l’endemà va agafar una manta, la va xopar amb aigua i la va estendre sobre la cara del rei, que va morir. I Hazael va regnar en lloc d’ell. 8.16 L’any cinquè de Jehoram, fill d’Acab, rei d’Israel, i regnant encara Josafat a Judà, va començar a regnar el seu fill Joram com a rei de Judà. 8.17 Tenia l’edat de trenta-dos anys quan va començar a regnar, i va regnar vuit anys a Jerusalem. 8.18 Va seguir el camí dels reis d’Israel, tal com actuava la casa d’Acab, perquè s’havia casat amb la filla d’Acab. Va fer, doncs, allò que és dolent als ulls del Senyor. 8.19 Però el Senyor no va voler destruir Judà per amor a David, el seu servent, segons la promesa que li havia fet de conservar-li una llàntia perpètuament a ell i els seus fills. 8.20 En temps de Joram, Edom es va rebel·lar contra la dominació de Judà i es van proclamar un rei. 8.21 Llavors Joram es va dirigir cap a Seïr amb tots els seus carros. A la nit es va alçar i va batre els edomites i els comandants dels seus carros que l’havien encerclat, però el poble va fugir cap a les seves tendes. 8.22 Tot i així, Edom es va independitzar del domini de Judà fins al dia d’avui. Per aquell mateix temps es va rebel·lar també Libnà. 8.23 La resta de la història de Joram i els seus fets, ¿no és descrita en el llibre de les cròniques dels reis de Judà? 8.24 Joram va dormir amb els seus avantpassats i fou enterrat amb ells a la ciutat de David. I el seu fill Ahazià va regnar en lloc d’ell. 8.25 L’any dotzè de Jehoram, fill d’Acab, rei d’Israel, Ahazià, fill de Joram, va començar a regnar a Judà. 8.26 Ahazià tenia l’edat de vint-i-dos anys quan va començar a regnar, i va regnar un any a Jerusalem. La seva mare es deia Atalia, descendent d’Omrí, rei d’Israel. 8.27 Va seguir el camí de la casa d’Acab, i va fer allò que és dolent als ulls del Senyor, com la casa d’Acab, perquè estava emparentat amb ells. 8.28 Va anar amb Jehoram, fill d’Acab, a la guerra contra Hazael, rei de Síria, a Ramot-Galaad. Allà, els sirians van ferir Jehoram, 8.29 que se’n tornà a Jizreel per fer-se curar les ferides que li havien fet els sirians a Ramot, quan lluitava contra Hazael, rei de Síria. Llavors Ahazià, fill de Joram, rei de Judà, va baixar a Jizreel per visitar Jehoram, fill d’Acab, que estava ferit.

2 Reis 9

9.1 El profeta Eliseu va cridar un de la comunitat dels profetes i li digué: “Cenyeix-te, pren aquest flascó d’oli i vés a Ramot-Galaad. 9.2 Quan hi arribis, busca Jehú, fill de Jehoixafat, fill de Nimxí; vés a veure’l, fes-lo aixecar d’entre els seus companys i porta’l en una estança privada. 9.3 Pren el flascó d’oli, vessa’l sobre el seu cap i digues-li: ‘Això diu el Senyor: Jo t’he ungit per rei d’Israel.’ Després obre la porta i marxa sense entretenir-te més.” 9.4 Així, aquell jove profeta va marxar cap a Ramot-Galaad, 9.5 i, en arribar-hi, va trobar els capitans de l’exèrcit aplegats, i digué: “Tinc un missatge per a tu, capità.” Jehú preguntà: “Per a qui de nosaltres?” I ell respongué: “Per a tu, capità.” 9.6 Jehú es va alçar i va entrar a la casa i ell li vessà l’oli sobre el cap tot dient-li: “Això diu el Senyor: Jo t’he ungit com a rei sobre el poble del Senyor, sobre Israel. 9.7 Tu exterminaràs la casa d’Acab, el teu sobirà, i així venjaré la sang dels meus servents, els profetes, i la de tots els servents del Senyor vessada per la mà de Jezabel. 9.8 Tota la casa d’Acab morirà, i exterminaré d’Acab tots els mascles, lliures o esclaus, a Israel. 9.9 Faré que la casa d’Acab acabi com la casa de Jeroboam, fill de Nebat, i com la casa de Baixà, fill d’Ahià. 9.10 Quant a Jezabel, la devoraran els gossos al camp de Jizreel, i no hi haurà qui l’enterri.” Després va obrir la porta i va marxar de pressa. 9.11 Llavors Jehú va tornar amb els servidors del seu sobirà, i un li preguntà: “Tot va bé? Per què ha vingut a veure’t, aquest esbojarrat?” Ell va contestar: “Ja coneixeu aquest home i sabeu com parla.” 9.12 Però ells van replicar: “Ens enganyes. Explica’ns-ho!” Ell digué: “M’ha parlat d’això i d’aquesta manera, i m’ha dit: Això diu el Senyor: Jo t’ungeixo com a rei d’Israel.” 9.13 A l’instant, cada un d’ells prengué el seu mantell i els van estendre als seus peus, sobre les grades, i tocant el corn van cridar: “Jehú és rei!” 9.14 Així va conspirar Jehú, fill de Jehoixafat, fill de Nimxí, contra Jehoram. Aquest defensava Ramot-Galaad, i amb ell tot Israel, contra l’atac de Hazael, rei de Síria, 9.15 però hagué de tornar a Jizreel per fer-se curar les ferides que li havien causat els sirians en la lluita contra Hazael, rei de Síria. Jehú havia dit: “Us demano que ningú no corri a sortir de la ciutat per anar a comunicar-ho a Jizreel.” 9.16 I Jehú, muntant dalt del seu carro, es va dirigir a Jizreel, ja que Jehoram era allà, enllitat. També Ahazià, rei de Judà, havia baixat per visitar-lo. 9.17 El vigia apostat dalt la torre de Jizreel veié la tropa de Jehú que s’acostava, i di-gué: “Veig una tropa!” I Jehoram va ma-nar: “Pren un genet i envia’l al seu encontre, i que pregunti: Veniu en so de pau?” 9.18 El genet va anar al seu encontre i digué: “El rei diu això: Veniu en so de pau?” Però Jehú respongué: “Què t’importa, a tu, la pau? Posa’t a la meva reraguarda!” I el vigia va donar aquest avís: “El missatger ha arribat fins a on són ells, però no torna.” 9.19 Llavors va enviar un altre genet que va arribar fins on eren ells i els digué: “El rei diu això: Veniu en so de pau?” Però Jehú respongué: Què t’importa, a tu, la pau? Posa’t a la meva reraguarda!” 9.20 I el vigia va donar aquest avís: “Ha arribat fins a on són ells, però no torna. La manera de córrer és com la de Jehú, fill de Nimxí, que condueix com un boig.” 9.21 Llavors Jehoram digué: “Enganxeu!” Van enganxar el seu carro, i van sortir Jehoram, rei d’Israel, i Ahazià, rei de Judà, cadascun en el seu carro, dirigint-se a l’encontre de Jehú, i el van aconseguir a la propietat de Nabot, el jizreelita. 9.22 Quan Jehoram tingué a la vista Jehú, li preguntà: “¿Véns en so de pau, Jehú?” Ell va contestar: “Quina pau hi pot haver, mentre continuen les fornicacions de la teva mare Jezabel i les seves abundants bruixeries?” 9.23 Llavors Jehoram va girar les regnes i emprengué la fugida, tot dient a Ahazià: “Traïció, Ahazià!” 9.24 Però Jehú va tensar el seu arc i va ferir Jehoram per entre les espatlles; la fletxa li va travessar el cor i va caure estès dins el carro. 9.25 Llavors, Jehú digué a Bidcar, el seu ajudant: “Agafa’l i tira’l al camp de Nabot, el jizreelita. Recorda que, quan tu i jo anàvem plegats en el seguici del seu pare Acab, el Senyor va pronunciar contra ell aquesta sentència: 9.26 ‘¿No és cert que ahir vaig veure la sang de Nabot i la sang dels seus fills? Paraula del Senyor: Jo et donaré la paga en aquest mateix terreny, diu el Senyor.’ Ara, doncs, aixeca’l i tira’l al terreny de Nabot, segons la paraula del Senyor.” 9.27 Ahazià, rei de Judà, veient això, va fugir corrents camí de la Casa de l’Hort, però Jehú el va perseguir cridant: “Mateu també aquest!” I el van ferir dalt del carro, a la pujada de Gur, prop d’Ibleam; però aconseguí fugir a Meguidó, on va morir. 9.28 Els seus seguidors el van transportar en un carro a Jerusalem i el van enterrar al seu sepulcre, amb els seus pares, a la ciutat de David. 9.29 Ahazià havia començat a regnar sobre Judà l’any onzè de Jehoram, fill d’Acab. 9.30 Després, Jehú va anar a Jizreel. Quan Jezabel ho va saber, es va pintar els ulls amb cosmètic, es va engalanar el cap i es va posar a mirar per la finestra. 9.31 Quan Jehú travessava el portal, exclamà: “¿Li ha anat bé a Zimrí, l’assassí del seu senyor?” 9.32 Ell va alçar el cap, mirant cap a la finestra, i digué: “Qui està a favor meu? Qui?” I dos o tres servents del palau van sortir vers ell. 9.33 Llavors digué: “Llanceu-la daltabaix!” La hi van llançar, i la seva sang va esquitxar parets i cavalls, i aquests la van trepitjar. 9.34 Llavors va entrar al palau i, després de d’haver menjat i begut, va ordenar: “Aneu a buscar aquella maleïda i sepulteu-la, que és filla de rei.” 9.35 Van anar per sepultar-la, però només hi van trobar el crani, els peus i les mans. 9.36 Van tornar i li ho van comunicar. I ell digué: “És la sentència que el Senyor va pronunciar per mitjà d’Elies, tixbita, quan digué: Al camp de Jizreel, els gossos devoraran la carn de Jezabel, 9.37 I el seu cadàver serà com els fems escampats pel camp, al terreny de Jizreel, i ningú no podrà dir: Aquesta és Jezabel!”

2 Reis 10

10.1 Acab tenia setanta fills a Samaria, i Jehú va escriure unes cartes i les va trametre a Samaria, als principals de Jizreel, als ancians i als tutors dels fills d’Acab. Deien: 10.2 “Quan us arribi aquesta carta, ja que teniu amb vosaltres els fills del vostre amo, i atès que disposeu de carros, cavalls i d’una ciutat fortificada, i d’armament, 10.3 escolliu aquell qui sigui el millor i el més capacitat d’entre els fills del vostre amo, i poseu-lo sobre el tron del seu pare i lluiteu per defensar la família del vostre amo.” 10.4 Però ells, plens de por, van comentar: “Si dos reis no han pogut resistir davant d’ell, com podrem resistir nosaltres?” 10.5 Llavors el majordom del palau, el governador de la ciutat, els ancians i els tutors van fer dir a Jehú: “Ens fem súbdits teus, i complirem tot el que ens manis. No volem proclamar ningú com a rei. Fes el que et sembli millor.” 10.6 Ell, llavors, va tornar a escriure una altra carta en què deia: “Si sou dels meus i voleu obeir la meva veu, preneu els caps dels fills del vostre amo i demà, en aquesta hora, veniu a veure’m a Jizreel.” Els fills del rei, tots setanta, estaven amb els principals de la ciutat, que eren els encarregats d’educar-los. 10.7 Quan els va arribar la carta, van agafar els fills del rei, els van degollar tots setanta, van posar els caps en unes cistelles i els van enviar a Jizreel. 10.8 Quan va arribar l’emissari, van avisar Jehú i li digueren: “Han portat els caps dels fills del rei.” Ell va contestar: “Deixeu-los en dues piles a l’entrada de la porta de la ciutat, fins al matí.” 10.9 L’endemà al matí va sortir i digué a tot el poble: “Vosaltres sou justos. És veritat que jo he conspirat contra el meu sobirà i l’he mort, però, a tots aquests, qui els ha mort? 10.10 Reconegueu, ara, que res d’allò que el Senyor ha parlat contra la família d’Acab no caurà en terra, perquè el Se-nyor ha complert allò que va anunciar per mitjà del seu servent Elies.” 10.11 I Jehú va matar tots els qui havien quedat de la família d’Acab a Jizreel, tots els seus principals, els seus familiars i els seus sacerdots, sense deixar-ne cap supervivent. 10.12 Després es va alçar i va marxar cap a Samaria. Pel camí, en arribar a Betéqued dels Pastors, 10.13 Jehú es va trobar amb els parents d’Ahazià, rei de Judà, i els preguntà: “Qui sou vosaltres?” Ells van contestar: “Nosaltres som parents d’Ahazià, i hem baixat per saludar els fills del rei i els fills de la reina mare.” 10.14 Llavors ell va ordenar: “Agafeu-los vius!” Els van agafar vius i els van degollar prop de la cisterna de Betéqued, en nombre de quaranta-dos homes, i no en va deixar ni un. 10.15 Va marxar d’allà i va trobar Jehonadab, fill de Recab, que sortia a rebre’l. El va saludar i li preguntà: “El teu cor és lleial a mi com ho és el meu cor envers el teu?” I Jehonadab respongué: “Sí que ho és.” I Jehú digué: “Si ho és, dóna'm la mà.” Li va donar la mà i Jehú el va fer pujar al carro amb ell. 10.16 I li digué: “Vine amb mi i veuràs el meu zel pel Senyor.” Així, doncs, el va portar en el seu carro, 10.17 i quan va arribar a Samaria va matar tots els que havien quedat de la família d’Acab, fins a exterminar-la, d’acord amb la paraula que el Senyor havia anunciat a Elies. 10.18 Després, Jehú va reunir tot el poble i els digué: “Acab va donar poc culte a Baal; Jehú el reverenciarà molt més. 10.19 Ara, doncs, convoqueu-me tots els profetes de Baal, tots els seus adoradors; i que no en falti cap, perquè preparo un gran sacrifici a Baal. Aquell qui hi falti, no quedarà viu.” Però Jehú obrava amb astúcia a fi d’exterminar tots els adoradors de Baal. 10.20 Per això Jehú va ordenar: “Proclameu una festa solemne a Baal.” I la van convocar. 10.21 Jehú va enviar missatgers per tot Israel, i tots els adoradors de Baal hi van acudir, sense que en faltés cap. Es van concentrar al temple de Baal, que es va omplir de gom a gom. 10.22 Llavors Jehú digué a l’encarregat del vestuari: “Treu túniques per a tots els adoradors de Baal.” I ell les hi portà. 10.23 Jehú va entrar acompanyat de Jehonadab, fill de Recab, al temple de Baal, i digué als adoradors de Baal: “Busqueu i mireu bé que no hi hagi aquí entre vosaltres cap adorador del Senyor Etern, sinó només adoradors de Baal.” 10.24 I quan ells van entrar per oferir els sacrificis i els holocaustos, Jehú va apostar a fora vuitanta homes i els digué: “Qui deixi escapar un sol home d’aquells que he posat a les vostres mans ho pagarà amb la seva vida .” 10.25 Així que van acabar de preparar l’holocaust, Jehú digué als de la seva guàrdia reial i als comandants: “Entreu i mateu-los! Que no se n’escapi ni un.” Els van matar tots a fil d’espasa, i els de la guàrdia reial i els comandants els van llençar a fora. Després van anar fins al santuari del temple de Baal, 10.26 i en van treure les estàtues i les van cremar. 10.27 També van destruir l’altar de Baal, van enderrocar el seu temple i el van destinar a femer, com encara és avui. 10.28 Així Jehú va extirpar d’Israel el culte a Baal. 10.29 Amb tot, Jehú no es va apartar dels pecats amb què Jeroboam, fill de Nebat, va fer pecar Israel, amb els vedells d’or de Betel i de Dan. 10.30 Llavors el Senyor digué a Jehú: “Ja que has obrat bé fent allò que és correcte als meus ulls, i has executat amb la família d’Acab tot el que jo tenia en el meu cor, els teus fills s’asseuran al tron d’Israel fins a la quarta generació.” 10.31 Però Jehú no es va preocupar de seguir fidelment la llei del Senyor, Déu d’Israel; no es va apartar dels pecats que Joroboam havia fet cometre a Israel. 10.32 En aquella època, el Senyor va començar a escurçar el territori d’Israel, ja que Hazael els va atacar en totes les comarques israelites, 10.33 des del Jordà cap a llevant, tot el territori de Galaad, de Gad, de Rubèn i de Manassès, des d’Aroer, vora el torrent d’Arnon, tot Galaad i tot Basan. 10.34 La resta de la història de Jehú, tot el que va fer i totes les seves proeses, ¿no és escrita al llibre de les cròniques dels reis d’Israel? 10.35 Per fi Jehú va dormir amb els seus avantpassats, i el van enterrar a Samaria. I Joahaz, el seu fill, va regnar en lloc d’ell. 10.36 El temps que Jehú va regnar sobre Israel a Samaria fou de vint-i-vuit anys.

2 Reis 11

11.1 Quan Atalia, la mare d’Ahazià, veié que el seu fill era mort, es va alçar i va fer exterminar tota la descendència reial. 11.2 Però Jehoixeba, filla del rei Joram i germana d’Ahazià, prengué Joaix, fill d’Ahazià, traient-lo d’amagat d’entre els fills del rei que anaven a matar, i el va ocultar d’Atalia, junt amb la seva dida, a la cambra dels llits, i no el van matar. 11.3 Va estar amagat amb ella, dins el temple del Senyor, durant sis anys, mentre Atalia regnava al país. 11.4 L’any setè, el sacerdot Joiadà va enviar a buscar els oficials dels quereteus i de la guàrdia reial i els va reunir al temple del Senyor; va fer un pacte amb ells, juramentant-los allà mateix, i després els presentà el fill del rei. 11.5 I els va donar aquesta ordre: “Això és el que heu de fer: El terç dels vostres que entren de servei el dissabte guardarà el palau reial; 11.6 l’altre terç guardarà la porta de Sur; i el terç que vigila la porta posterior de la guàrdia reial, farà la guàrdia del palau per torns. 11.7 Aquells de vosaltres que surten de servei el dissabte, faran la guàrdia en dos grups al temple del Senyor, al costat del rei. 11.8 Entrareu envoltant el rei pels dos costats, portant les armes a les mans, i si algú vol travessar els rengles, mateu-lo. Estigueu amb el rei quan surti i quan entri.” 11.9 Així ho van fer els oficials, tal com ho havia manat el sacerdot Joiadà. Cadascun prengué els seus homes, els que entraven de guàrdia el dissabte i els que en sortien, i van anar a reunir-se amb el sacerdot Joiadà. 11.10 Llavors, el sacerdot els va donar les llances i els escuts del rei David que es guardaven en el temple del Senyor. 11.11 Els de la guàrdia, amb les armes a la mà, van formar una renglera al voltant del rei, des del costat dret fins al costat esquerre del temple, entre l’altar i l’edifici. 11.12 Llavors Joiadà va fer sortir a fora el fill del rei, li va posar la diadema i els distintius reials, el van proclamar rei i el van ungir. I van esclatar en aplaudiments i crits de “Visca el rei!” 11.13 Quan Atalia va sentir l’enrenou del poble que corria, es va acostar a la gent que hi havia al temple del Senyor. 11.14 Va guaitar i veié el rei que estava dret sobre el pedestal, segons era costum, amb els prínceps i les trompetes al costat del rei, i tota la gent del poble amb grans alegris i tocant trompetes. Llavors Atalia es va esquinçar els vestits i va cridar: “Traïció, traïció!” 11.15 El sacerdot Joiadà va donar aquesta ordre als oficials que comandaven les tropes: “Traieu-la fora de les files, i el qui la segueixi, mateu-lo!” Perquè el sacerdot havia advertit: “Que no la matin al temple del Senyor.” 11.16 La van treure a empentes i, quan va arribar al palau reial pel camí de la porta dels cavalls, allí la van matar. 11.17 Llavors Joiadà va fer un pacte entre el Senyor, el rei i el poble, que ells serien el poble del Senyor, i també una aliança entre el rei i el poble. 11.18 I tota la gent del país va entrar al temple de Baal i el van destruir; van esmicolar els altars i les imatges; i a Matan, el sacerdot de Baal, el van matar davant dels altars. Després, el sacerdot Joiadà va posar vigilàncies al temple del Senyor, 11.19 i reunint els oficials, els quereteus, la guàrdia reial i tota la gent de la terra, van baixar el rei del temple del Senyor i, pel camí de la porta de la guàrdia reial, van anar al palau reial, i Joaix s’assegué al tron dels reis. 11.20 Tota la gent del poble estava contenta, i la ciutat va quedar tranquil•la, després que hagueren mort Atalia en el palau reial. 11.21 Joaix tenia set anys quan va començar a regnar.

2 Reis 12

12.1 L’any setè de Jehú va començar a regnar Joaix, i va regnar quaranta anys a Jerusalem. El nom de la seva mare era Sibià, de Beerxeba. 12.2 Joaix es va comportar rectament als ulls del Senyor tota la seva vida, perquè l’havia instruït el sacerdot Joiadà. 12.3 Tot i així, els llocs alts no es van suprimir; el poble seguia fent sacrificis i cremant encens als llocs alts. 12.4 Joaix digué als sacerdots: “Tots els diners de les donacions sagrades que s’ofereixin al temple del Senyor, els diners dels rescats personals, segons està estipulat, tot el diner que cadascú ofereixi voluntàriament al temple del Senyor, 12.5 que el recaptin els sacerdots, cadascun segons el seu cercle de relacions, i que facin reparar els desperfectes del temple, en qualsevol lloc on se’n trobin.” 12.6 Però l’any vint-i-tres del regnat de Joaix, els sacerdots encara no havien reparat els desperfectes del temple del Senyor. 12.7 Llavors el rei Joaix va cridar el sacerdot Joiadà i els altres sacerdots i els digué: “Per què no heu reparat encara els desperfectes del temple? Des d’ara no recaptareu més els diners del vostre cercle de relacions, sinó que el donareu per a les reparacions del temple.” 12.8 Els sacerdots es van avenir a no recaptar més els diners del poble i a no reparar ells els desperfectes del temple. 12.9 El sacerdot Joiadà va agafar una caixa, hi va fer un forat a la tapa i la va posar al costat de l’altar, a mà dreta dels qui entraven al temple del Senyor; i els sacerdots de servei a la porta hi tiraven tot el diner que la gent aportava al temple del Senyor. 12.10 I quan veien que hi havia molts diners a la caixa, pujava el secretari del rei amb el gran sacerdot, els posaven a la bossa i enregistraven el diner recaptat al temple del Senyor. 12.11 Un cop pesat el diner, el donaven als contramestres de l’obra i als inspectors del temple del Senyor, i aquests el distribuïen als fusters i als mestres d’obra que treballaven al temple del Senyor, 12.12 als paletes i als picapedrers, per comprar fustes i pedres de talla per a reparar els desperfectes del temple del Senyor i per a totes les despeses de la reparació. 12.13 Amb els diners que ingressaven al temple del Senyor no feien per al temple ni gibrells de plata, ni esmocadores, ni vasos, ni trompetes, ni cap objecte d’or o de plata, 12.14 sinó que el donaven als qui feien el treball de les reparacions del temple del Senyor. 12.15 No es demanaven comptes als homes als quals donaven els diners perquè paguessin als qui feien l’obra, perquè actuaven amb honradesa. 12.16 Però els diners de les ofrenes pel delicte i de les ofrenes pel pecat no ingressaven al temple del Senyor, sinó que eren per als sacerdots. 12.17 Per aquell temps va pujar Hazael, rei de Síria, va atacar Gat i la va ocupar. Després, Hazael es disposava a pujar contra Jerusalem, 12.18 però Joaix, rei de Judà, prengué totes les ofrenes sagrades que els seus avantpassats Josafat, Joram i Ahazià, reis de Judà, havien dedicat al culte, i les que ell mateix havia consagrat, tot l’or que es trobava atresorat al temple del Senyor i al palau reial, i ho va enviar a Hazael, rei de Síria; i aquest es va retirar de Jerusalem. 12.19 La resta de la història de Joaix, i tot el que va fer, ¿no és descrita al llibre de les cròniques dels reis de Judà? 12.20 Els seus servidors es van revoltar, van tramar una conjura i van matar Joaix a Betmil·ló, a la baixada de Sil·là. 12.21 El van ferir els oficials Jozabad, fill de Ximat, i Jozacar, fill de Xomer, i allà va morir. El van enterrar amb els seus avantpassats a la ciutat de David, i al seu lloc va regnar el seu fill Amasies.

2 Reis 13

13.1 L’any vint-i-tres de Joaix, fill d’Ahazià, rei de Judà, va començar a regnar sobre Israel, a Samaria, Joahaz, fill de Jehú, i va regnar-hi disset anys. 13.2 Va fer allò que és dolent als ulls del Senyor, seguint els pecats de Jeroboam, fill de Nebat, i no se n’apartà. 13.3 Per això la ira del Senyor es va encendre contra Israel i els va deixar a mans d’Hazael, rei de Síria, i a mans de Benadad, fill d’Hazael, molt de temps. 13.4 Però Joahaz va pregar al Senyor, i el Senyor el va escoltar, perquè veié com sofria Israel per l’opressió del rei de Síria. 13.5 El Senyor proveí Israel d’un salvador i van poder desfer-se del jou de Síria, i els fills d’Israel van viure a les seves tendes com abans. 13.6 Però no es van apartar dels pecats de la casa de Jeroboam, aquell que induïa Israel a pecar; hi van continuar, i fins i tot la imatge d’Aixerà seguia erigida a Samaria. 13.7 A Joahaz només li havien quedat cinquanta aurigues, deu carros i deu mil soldats d’infanteria, perquè el rei de Síria els havia destrossat i els havia deixat com la pols que tothom trepitja. 13.8 La resta de la història de Joahaz, tot el que va fer i les seves proeses, ¿no és descrita al llibre de les cròniques dels reis d’Israel? 13.9 Joahaz va dormir amb els seus avantpassats i el van enterrar a Samaria, i al seu lloc va regnar el seu fill Jehoaix. 13.10 L’any trenta-set de Joaix, rei de Judà, va començar a regnar sobre Israel Jehoaix, fill de Joahaz, a Samaria. Hi regnà setze anys. 13.11 Va fer allò que és dolent als ulls del Senyor; no es va apartar de tots aquells pecats amb què Jeroboam, fill de Nebat, va fer pecar Israel, sinó que va continuar cometent-los. 13.12 La resta de la història de Jehoaix, tot el que va fer, les seves proeses i com va lluitar contra Amasies, rei de Judà, ¿no és descrita al llibre de les cròniques dels reis d’Israel? 13.13 Jehoaix va dormir amb els seus avantpassats, i el seu tron el va ocupar Jeroboam. Jehoaix va ser sepultat a Samaria, amb els reis d’Israel. 13.14 Quan Eliseu estava malalt d’aquella afecció que l’havia de dur a la mort, el va visitar Jehoaix, rei d’Israel, i plorant sobre la seva cara exclamava: “Pare meu! Pare meu! Carro d’Israel i conductor seu!” 13.15 I Eliseu li digué: “Pren un arc amb les fletxes.” Quan li van dur l’arc i les fletxes, 13.16 digué al rei d’Israel: “Empunya l’arc.” I ell el va empunyar. Aleshores Eliseu va posar les seves mans sobre les del rei 13.17 i li digué: “Obre la finestra del cantó d’orient.” Ell la va obrir, i Eliseu li digué: “Tira.” I quan va tirar, Eliseu exclamà: “Fletxa de victòria de part del Senyor, fletxa de victòria contra Síria! Derrotaràs els sirians, a Afec, fins a exterminar-los.” 13.18 A més li digué: “Agafa les fletxes.” Ell les va agafar. Llavors Eliseu digué al rei d’Israel: “Colpeja el terra.” El va colpejar tres vegades i va parar. 13.19 L’home de Déu es va enfurismar contra ell i li digué: “Si haguessis colpejat cinc o sis vegades, hauries derrotat els sirians fins a l’extermini; ara, però, els derrotaràs només tres vegades.” 13.20 Eliseu va morir i el van enterrar. Cap a l’entrada d’any, les bandes de Moab feien incursions al país; 13.21 i succeí que, mentre uns enterraven un home, van veure una banda armada i van llançar el mort dins la tomba d’Eliseu i van fugir. I així que el mort va tocar els ossos d’Eliseu, va reviure i es va posar dret. 13.22 Hazael, rei de Síria, va oprimir els israelites durant tota la vida de Joahaz. 13.23 Però el Senyor tingué misericòrdia i es va compadir d’ells; i es va girar al seu favor, en atenció al seu pacte amb Abraham, Isaac i Jacob, i no va voler destruir-los. I fins ara no els ha rebutjat de la seva presència. 13.24 Hazael, rei de Síria, va morir, i al seu lloc va regnar el seu fill Benadad. 13.25 Llavors Jehoaix, fill de Joahaz, va recuperar de les mans de Benadad, fill d’Hazael, les ciutats que aquest havia pres en la guerra a Joahaz, el seu pare. Jehoaix el va derrotar tres vegades i va recuperar les ciutats d’Israel.

2 Reis 14

14.1 L’any segon de Jehoaix, fill de Joahaz, rei d’Israel, va començar a regnar Amasies, fill de Joaix, rei de Judà. 14.2 Tenia l’edat de vint-i-cinc anys quan va començar a regnar, i va regnar vint-i-nou anys a Jerusalem. La seva mare es deia Jehoadan, i era de Jerusalem. 14.3 Es va comportar rectament als ulls del Senyor, si bé no com David, el seu avantpassat. En tot es va comportar com s’havia comportat el seu pare Joaix. 14.4 Tot i així, els llocs alts no es van suprimir; el poble seguia fent-hi sacrificis i cremant-hi encens. 14.5 I quan tingué el regne ben afermat a les seves mans, va fer matar aquells servidors seus que havien mort el rei, el seu pare. 14.6 Però els fills dels homicides no els va fer morir, tal com prescriu el llibre de la Llei de Moisès, on el Senyor ordena: “No han de morir els pares pels fills, ni han de morir els fills pels pares, sinó que cadascú morirà pel propi pecat.” 14.7 Ell va ser qui va derrotar els edomites a la vall de la Sal, a deu mil homes, i va conquerir la Roca en combat i li va posar el nom de Jocteel (Déu sotmet), que encara conserva avui. 14.8 Llavors Amasies va enviar emissaris a Jehoaix, fill de Joahaz, fill de Jehú, rei d’Israel, que li diguessin: “Vine, que ens veurem les cares.” 14.9 Jehoaix, rei d’Israel, va enviar aquesta resposta a Amasies, rei de Judà: “El card del Líban va fer dir al cedre del Líban: ‘Dóna la teva filla al meu fill per muller.’ Però una bèstia salvatge va passar i va aixafar el card. 14.10 És cert que has vençut Edom, i el teu cor s’ha enorgullit. Gaudeix de la teva glòria, però queda’t a casa teva. Per què t’has d’exposar a la desgràcia, i perdre’t tu i tot Judà?” 14.11 Però Amasies no el va escoltar, i llavors Jehoaix, rei d’Israel, va pujar i es van veure les cares, ell i Amasies, rei de Judà, a Betxèmeix de Judà. 14.12 I Judà fou derrotat per Israel i cadascú va fugir a casa seva. 14.13 Jehoaix, rei d’Israel, va fer presoner Amasies, rei de Judà, fill d’Ahazià, a Betxèmeix. Després es va dirigir a Jerusalem i va obrir una bretxa de quatre-centes colzades a la muralla de Jerusalem, des de la porta d’Efraïm fins a la porta de l’Angle. 14.14 Es va apoderar de tot l’or i la plata, i de tots els utensilis que es van trobar al temple del Senyor i als tresors del palau reial; també va prendre ostatges. Després se’n tornà a Samaria. 14.15 La resta de la història de Jehoaix, les seves proeses i com va lluitar contra Amasies, rei de Judà, ¿no és descrita al llibre de les cròniques dels reis d’Israel? 14.16 Jehoaix va dormir amb els seus avantpassats i va ser sepultat a Samaria, amb els reis d’Israel, i al seu lloc va regnar el seu fill Jeroboam. 14.17 Amasies, fill de Joaix, rei de Judà, va viure encara quinze anys després de la mort de Jehoaix, fill de Joahaz, rei d’Israel. 14.18 La resta de la història d’Amasies, ¿no és descrita al llibre de les cròniques dels reis de Judà? 14.19 A Jerusalem hi hagué una confabulació contra ell i va fugir a Laquix, i allà el van matar. 14.20 El van transportar a cavall i el van sepultar a Jerusalem, amb els seus avantpassats, a la ciutat de David. 14.21 Llavors tot el poble de Judà prengué Azarià, que tenia setze anys, i el van proclamar rei en lloc del seu pare Amasies. 14.22 Ell va reconstruir Elat i la va restituir a Judà, després que el rei Amasies s’hagués reunit amb els seus avantpassats. 14.23 L’any quinze d’Amasies, fill de Joaix, rei de Judà, va començar a regnar a Samaria Jeroboam, fill de Jehoaix, rei d’Israel, i va regnar-hi quaranta-un anys. 14.24 I va fer allò que és dolent als ulls del Senyor; no es va apartar de tots aquells pecats amb què Jeroboam, fill de Nebat, va fer pecar Israel. 14.25 Ell va restablir les fronteres d’Israel, des de l’entrada de Lebó-Hamat fins al Mar de l’Arabà o Mar Mort, segons la paraula que el Senyor, Déu d’Israel, havia pronunciat per mitjà del seu servent, el profeta Jonàs, fill d’Amitai, que era de Gathéfer. 14.26 Perquè el Senyor havia vist el gran sofriment que afligia Israel, sense esclaus i sense homes lliures; sense ningú que auxiliés Israel. 14.27 El Senyor, que no havia pas decidit esborrar el nom d’Israel de sota la capa del cel, els alliberà per mitjà de Jeroboam, fill de Jehoaix. 14.28 La resta de la història de Jeroboam, tot el que va fer, la seva valentia en la lluita i com va reconquerir, per a Israel, Damasc i Hamat, que eren de Judà, ¿no és descrita al llibre de les cròniques dels reis d’Israel? 14.29 Jeroboam va dormir amb els seus avantpassats, els reis d’Israel, i al seu lloc va regnar el seu fill Zecarià.

2 Reis 15

15.1 L’any vint-i-set de Jeroboam, rei d’Israel, va començar a regnar Azarià, fill d’Amasies, rei de Judà. 15.2 Tenia setze anys quan va començar a regnar, i va regnar cinquanta-dos anys a Jerusalem. La seva mare es deia Jecoliahu, i era de Jerusalem. 15.3 Es va comportar rectament als ulls del Senyor, tal com en tot ho havia fet el seu pare Amasies. 15.4 Tot i així, els llocs alts no es van suprimir; el poble seguia fent-hi sacrificis i cremant-hi encens. 15.5 El Senyor va ferir el rei i va quedar leprós fins al dia de la seva mort, i havia de viure en una casa aïllada, mentre el seu fill Jotam quedava al front del palau i governava la gent del país. 15.6 La resta de la història d’Azarià, i tot el que va fer, ¿no és descrita al llibre de les cròniques dels reis de Judà? 15.7 Azarià va dormir amb els seus avantpassats, a la Ciutat de David, i al seu lloc va regnar el seu fill Jotam. 15.8 L’any trenta-vuit d’Azarià, rei de Judà, va començar a regnar a Samaria Zacarià, fill de Jeroboam, sobre Israel, i hi regnà sis mesos. 15.9 Va fer allò que és dolent als ulls del Senyor, igual com havien fet els seus avantpassats; no es va apartar de tots aquells pecats amb què Jeroboam, fill de Nebat, va fer pecar Israel. 15.10 Llavors Xal·lum, fill de Jabeix, va conspirar contra ell, el va atacar davant de tota la gent i el va matar, i va regnar al seu lloc. 15.11 La resta de la història de Zacarià ja és escrita al llibre de les cròniques dels reis d’Israel. 15.12 Aquesta va ser la sentència que el Senyor va donar referent a Jehú, quan li digué: “Els teus fills s’asseuran al tron d’Israel fins a la quarta generació.” I així va ser. 15.13 Xal·lum, fill de Jabeix, va començar a regnar l’any trenta-nou d’Ozies, rei de Judà, i va regnar a Samaria durant un mes, 15.14 perquè Menahem, fill de Gadí, va pujar de Tirsà, va entrar a Samaria i va ferir Xal·lum, fill de Jabeix, a la mateixa Samaria. El va matar i va regnar en lloc d’ell. 15.15 La resta de la història de Xal·lum, i la conspiració que va tramar, ja és descrita al llibre de les cròniques dels reis d’Israel. 15.16 Llavors Menahem va devastar Tifsah amb tothom qui hi havia, i en tot el seu territori, des de Tirsà, perquè no se li havien rendit. Els va destruir, i a totes les embarassades les va esventrar. 15.17 L’any trenta-nou d’Azarià, rei de Judà, va començar a regnar sobre Israel Menahem, fill de Gadí, i regnà deu anys a Samaria. 15.18 Va fer allò que és dolent als ulls del Senyor; no es va apartar de tots aquells pecats amb què Jeroboam, fill de Nebat, va fer pecar Israel en tots els seus dies. 15.19 El rei d’Assíria, Pul, vingué contra el país, i Menahem va donar a Pul mil talents de plata perquè el seu poder el sostingués i afermés el regne a les seves mans. 15.20 Menahem va treure aquest diner d’Israel, de tots els homes rics, per donar-lo al rei d’Assíria, a raó de cinquanta sicles de plata cada un. Amb això, el rei d’Assíria se’n tornà i no va ocupar el país. 15.21 La resta de la història de Menahem, i tot el que va fer, ¿no és descrita al llibre de les cròniques dels reis d’Israel? 15.22 Menahem va dormir amb els seus avantpassats, i al seu lloc va regnar el seu fill Pecahià. 15.23 L’any cinquanta d’Azarià, rei de Judà, va començar a regnar a Samaria Pecahià, fill de Menahem, sobre Israel, i hi regnà dos anys. 15.24 Va fer allò que és dolent als ulls del Senyor; no es va apartar d’aquells pecats amb què Jeroboam, fill de Nebat, va fer pecar Israel. 15.25 I el seu ajudant Pècah, fill de Remaliahu, es va revoltar contra ell i el va atacar a Samaria, a la torre del palau reial, amb Argob i Arié, amb una companyia de cinquanta homes de Galaad. El va matar i va regnar en lloc d’ell. 15.26 La resta de la història de Pecahià, i tot el que va fer, ja és descrita al llibre de les cròniques dels reis d’Israel. 15.27 L’any cinquanta-dos d’Azarià, rei de Judà, va començar a regnar a Samaria Pècah, fill de Remaliahu, sobre Israel, i hi regnà vint anys. 15.28 Va fer allò que és dolent als ulls del Senyor; no es va apartar d’aquells pecats amb què Jeroboam, fill de Nebat, va fer pecar Israel. 15.29 En temps de Pècah, rei d’Israel, vingué Tiglat-Pilèsser, rei d’Assíria, i s’apoderà d’Ion, d’Abel Betmaacà, de Janóah, de Quèdeix, d’Hassor, de Galaad, de Galilea i de tot el territori de Neftalí, i els va deportar a l’Assíria. 15.30 I Oixea, fill d’Elà, va tramar una conspiració contra Pècah, fill de Remaliahu; el va atacar i el va matar, i va regnar en lloc d’ell. Era l’any vintè de Jotam, fill d’Ozies. 15.31 La resta de la història de Pècah, i tot el que va fer, ja és descrita al llibre de les cròniques dels reis d’Israel. 15.32 L’any segon de Pècah, fill de Remaliahu, rei d’Israel, va començar a regnar Jotam, fill d’Ozies, rei de Judà. 15.33 Tenia l’edat de vint-i-cinc anys quan va començar a regnar, i va regnar setze anys a Jerusalem. El nom de la seva mare era Jeruixà, filla de Sadoc. 15.34 Es va comportar rectament als ulls del Senyor, tal com en tot havia fet el seu pare Ozies. 15.35 Tot i així, els llocs alts no es van suprimir; el poble seguia fent-hi sacrificis i cremant-hi encens. Va ser ell qui va construir la porta superior del temple del Senyor. 15.36 La resta de la història de Jotam, i tot el que va fer, ¿no és descrita al llibre de les cròniques dels reis de Judà? 15.37 En aquell temps, el Senyor va començar a enviar contra Judà Ressín, rei de Síria, i Pècah, fill de Remaliahu. 15.38 Jotam va dormir amb els seus avantpassats, i fou sepultat a la ciutat de David, el seu avantpassat. Al seu lloc va regnar el seu fill Acaz.

2 Reis 16

16.1 L’any disset de Pècah, fill de Remaliahu, va començar a regnar Acaz, fill de Jotam, rei de Judà. 16.2 Acaz tenia l’edat de vint anys quan va començar a regnar, i va regnar setze anys a Jerusalem. No es va comportar rectament als ulls del Senyor, el seu Déu, com el seu avantpassat David, 16.3 sinó que va seguir la conducta dels reis d’Israel; i a més, va fer passar el seu fill pel foc, seguint les abominacions dels pobles que el Senyor va expulsar davant els fills d’Israel. 16.4 També va fer sacrificis i va cremar encens als llocs alts, dalt dels turons i sota de tot arbre frondós. 16.5 Llavors Ressín, rei de Síria, i Pècah, fill de Remaliahu, rei d’Israel, van pujar contra Jerusalem per fer la guerra i van assetjar-la, però no la pogueren prendre. 16.6 Aquell temps, Ressín, rei de Síria, reconquerí Elat per a Síria; va expulsar els jueus d’Elat, i els sirians van ocupar-la i hi han viscut fins avui. 16.7 Acaz va enviar missatgers a Tiglat-Pilèsser, rei d’Assíria, a dir-li: “Sóc el teu vassall i fill teu. Puja i salva’m de les mans del rei de Síria i de les mans del rei d’Israel, que s’han alçat contra mi.” 16.8 I Acaz, prenent la plata i l’or que hi havia al temple del Senyor i als tresors del palau reial, ho va enviar, com a present, al rei d’Assíria. 16.9 El rei d’Assíria el va escoltar, va pujar contra Damasc, la va conquerir i va deportar els seus habitants a Quir, i va matar Ressín. 16.10 Llavors Acaz va anar a Damasc per rebre Tiglat-Pilèsser, rei d’Assíria; i quan veié l’altar de Damasc, el rei Acaz va enviar-ne al sacerdot Urià un plànol i les seves mides, d’acord amb la seva estructura. 16.11 I el sacerdot Urià va construir un altar d’acord amb tot allò que el rei Acaz li havia enviat des de Damasc. Urià va acabar l’altar abans que el rei Acaz tornés de Damasc. 16.12 Quan el rei va tornar de Damasc, va inspeccionar l’altar, s’hi va acostar, i, pujant-hi, 16.13 va cremar el seu holocaust i la seva ofrena vegetal, va vessar la seva libació i va ruixar la sang de les seves ofrenes pacífiques sobre aquell altar. 16.14 I l’altar de bronze que estava davant del Senyor, a la part davantera del temple, el va treure d’entre l’altar nou i el temple del Senyor, i el va col·locar al costat del nou altar, mirant cap al nord. 16.15 Després, el rei Acaz va ordenar al sacerdot Urià: “Sobre l’altar gran, faràs cremar l’holocaust del matí i l’oblació de la tarda, els holocaustos del rei i les seves ofrenes vegetals, els holocaustos de tota la gent de la terra i les seves ofrenes vegetals i les seves libacions; i també hi vessaràs la sang dels holocaustos i la sang dels sacrificis, però l’altar de bronze serà per a les meves consultes.” 16.16 I el sacerdot Urià va complir tot el que el rei Acaz li va manar. 16.17 El rei Acaz va arrancar els plafons de les peanyes i va treure les piques del damunt, va baixar el «Mar» de bronze del damunt dels toros de bronze que l’aguantaven, i el va assentar sobre un paviment de pedres. 16.18 I, en atenció al rei d’Assíria, va fer treure del temple del Senyor el pòrtic del dissabte, que hi havien construït, i l’entrada reial exterior. 16.19 La resta de la història d’Acaz, i tot el que va fer, ¿no és descrita al llibre de les cròniques dels reis de Judà? 16.20 Acaz va dormir amb els seus avantpassats i va ser enterrat amb els seus antecessors a la ciutat de David. Al seu lloc va regnar el seu fill Ezequies.

2 Reis 17

17.1 L’any dotze d’Acaz, rei de Judà, va començar a regnar a Samaria Oixea, fill d’Elà, sobre Israel. I hi regnà nou anys. 17.2 Va fer allò que és dolent als ulls del Senyor, si bé no tant com els reis d’Israel que hi havia hagut abans d’ell. 17.3 Salmanassar, rei d’Assíria, va pujar contra ell, i Oixea se li va sotmetre i li pagà tribut. 17.4 Però, més tard, el rei d’Assíria va descobrir que Oixea tramava una conspiració, perquè havia enviat emissaris a So, rei d’Egipte, i no li havia enviat el tribut, com feia cada any. Llavors el rei d’Assíria el va detenir i el va tancar a la presó. 17.5 Fent el rei d’Assíria una incursió per tot el país, va pujar contra Samaria i la tingué assetjada durant tres anys. 17.6 L’any novè d’Oixea, el rei d’Assíria prengué Samaria; i els israelites els va deportar a Assíria i els va confinar a Halah, prop de l’Habor, riu de Gozan, i a les poblacions de Mèdia. 17.7 Això va succeir perquè els fills d’Israel havien pecat contra el Senyor, el seu Déu, que els havia tret de la terra d’Egipte, de sota el domini del faraó, rei d’Egipte, ja que havien reverenciat altres déus 17.8 i seguien els costums de les nacions que el Senyor havia expulsat de davant els fills d’Israel, i aquells que els seus reis hi havien introduït. 17.9 A més, els fills d’Israel, insidiosament, havien fet coses incorrectes contra el Senyor, el seu Déu, i s’havien construït llocs alts a totes les poblacions, tant a les torres de vigilància com a les ciutats emmurallades. 17.10 Es van erigir, per al seu ús, estàtues i imatges d’Aixerà dalt dels turons i sota tots els arbres frondosos. 17.11 A tots els llocs alts cremaven encens, com les nacions que el Senyor havia expulsat de davant d’ells, i van fer coses dolentes, provocant el seu enuig. 17.12 Van donar culte als ídols, cosa que el Senyor els havia prohibit i els havia dit: “No heu de fer això!” 17.13 El Senyor havia advertit Israel i Judà per mitjà de tots els profetes i de tots els vidents, dient-los: “Convertiu-vos de la vostra mala conducta i guardeu els meus manaments i els meus estatuts, d’acord amb tota la meva Llei que jo vaig prescriure als vostres avantpassats i que jo us he tramès per mitjà dels meus servents, els profetes.” 17.14 Però ells no van voler escoltar, sinó que es van entossudir com s’havien entossudit els seus avantpassats, que no van creure el Senyor, el seu Déu. 17.15 Van menysprear els seus estatuts i el pacte que havia fet amb els seus avantpassats i les advertències que els havia dirigit, i van anar darrere la vanitat i es van tornar vans, seguint les nacions del seu voltant, tot i que el Senyor els havia manat que no les imitessin. 17.16 Van abandonar tots els preceptes del Senyor, el seu Déu, i es van fabricar per al seu ús unes imatges de dos vedells de fosa. A més, es van fer aixeràs, van adorar tota l’estelada i van donar culte a Baal. 17.17 Van fer passar els seus fills i les seves filles pel foc, van practicar l’endevinació, van fer servir la màgia, i es van lliurar a fer allò que és dolent als ulls del Senyor, provocant el seu enuig. 17.18 El Senyor es va enfurismar tant contra Israel que els va apartar del seu davant, i no va quedar només que la tribu de Judà. 17.19 Tampoc Judà no va guardar els manaments del Senyor, el seu Déu, sinó que va seguir els costums que Israel havia introduït. 17.20 Per això el Senyor va rebutjar tot el llinatge d’Israel i els va afligir, deixant-los a mans dels saquejadors, fins a llençar-los lluny de la seva presència. 17.21 Perquè quan Israel es va separar de la casa de David i va proclamar rei Jeroboam, fill de Nebat, Jeroboam va apartar Israel del camí del Senyor i els va fer cometre un gran pecat. 17.22 I els fills d’Israel van continuar practicant tots els pecats que Jeroboam havia comès, i no se’n van apartar. 17.23 Finalment, el Senyor va apartar Israel de la seva presència, tal com havia anunciat per mitjà de tots els seus servents, els profetes, i així Israel fou deportat del seu país a Assíria, fins al dia d’avui. 17.24 El rei d’Assíria va portar gent de Babilònia, de Cut, d’Avà, d’Hamat i de Sefarvaim, i els va instal·lar a les poblacions de Samaria, en lloc dels fills d’Israel; i aquells es van possessionar de Samaria i es van quedar a viure a les seves poblacions. 17.25 Succeí que, al principi de viure allí, no reverenciaven el Senyor, i el Senyor va enviar lleons que feien matances entre ells. 17.26 Llavors van dir al rei d’Assíria: “La gent que vas deportar i vas instal·lar a les poblacions de Samaria no coneixen el culte dels déus del país, i els han enviat contra ells lleons que els van matant, perquè no coneixen el culte dels déus del país.” 17.27 Llavors el rei d’Assíria va ordenar: “Feu-hi anar un dels sacerdots que vam deportar d’allà, perquè vagi a viure-hi i els ensenyi el culte del déu del país.” 17.28 Hi va anar un dels sacerdots que havien deportat de Samaria, es va quedar a viure a Betel i els va ensenyar com havien d’adorar el Senyor. 17.29 Però cada un dels pobles va continuar fent el seu propi déu i els van col·locar als santuaris dels llocs alts que els samaritans havien construït, cada poble a les ciutats on vivia. 17.30 La gent de Babilònia va fer un Sucot-Benot, la gent de Cut va fer el seu Nergal, la gent d’Hamat va fer un Aiximà, 17.31 els avites van fer el seus Nibhaz i Tartac, els de Sefarvaim cremaven els seus fills al foc en honor d’Adrammèlec i d’Anammèlec, déus de Sefarvaim. 17.32 Tot i que també donaven culte al Senyor Etern, es van nomenar sacerdots per als llocs alts d’entre el comú del poble, perquè oferissin sacrificis a favor d’ells en aquells santuaris. 17.33 Alhora que reverenciaven el Senyor, donaven culte al seus propis déus, seguint els costums de les nacions d’on procedien. 17.34 Fins al dia d’avui han actuat segons els antics costums. Ells no reverencien el Senyor, ni actuen d’acord amb els seus estatuts i decrets, ni segons la llei i el manament que el Senyor va prescriure als fills de Jacob, a qui va donar el nom d’Israel. 17.35 El Senyor havia pactat amb ells una aliança i els havia donat aquest manament: “No reverenciareu altres déus, no us prosternareu davant d’ells, no els adorareu ni els oferireu sacrificis; 17.36 solament al Senyor Etern, que us va treure de la terra d’Egipte amb gran poder i amb braç estès; només a ell reverenciareu, adorareu i oferireu sacrificis. 17.37 I els estatuts, els preceptes, la llei i el manament que ell us va donar per escrit, procurareu observar-los sempre; i no heu de reverenciar altres déus. 17.38 No heu d’oblidar el pacte que vaig fer amb vosaltres i no reverenciareu déus estranys, 17.39 sinó que reverenciareu només el Senyor, el vostre Déu, i ell us alliberarà de les mans de tots els vostres enemics.” 17.40 Però ells no en van fer cas, sinó que continuen practicant els seus antics costums. 17.41 De manera que aquesta gent, tot i donant culte al Senyor, segueixen adorant els seus ídols. També els seus fills i els fills dels seus fills han vingut actuant fins al present tal com ho van fer els seus pares.

2 Reis 18

18.1 L’any tercer d’Oixea, fill d’Elà, rei d’Israel, va començar a regnar Ezequies, fill d’Acaz, rei de Judà. 18.2 Tenia l’edat de vint-i-cinc anys quan va començar a regnar, i va regnar vint-i-nou anys a Jerusalem. El nom de la seva mare era Abí, filla de Zacariahu. 18.3 I es va comportar rectament als ulls del Senyor, tal com havia fet David, el seu avantpassat. 18.4 Va suprimir els llocs alts, va trencar les estàtues, va tallar les imatges d’Aixerà, i, a cops de martell, va esmicolar la serp de bronze que havia fet Moisès i que anomenaven Nehuixtan, perquè fins a aquell temps els fills d’Israel havien estat cremant-li encens. 18.5 Va posar la seva confiança en el Senyor, Déu d’Israel. Entre tots els reis de Judà, anteriors o posteriors, no n’hi hagué cap altre que fos com ell. 18.6 Es va mantenir unit al Senyor i no se’n va apartar, guardant els manaments que el Senyor havia prescrit a Moisès. 18.7 I el Senyor l’afavoria, de manera que en tot el que emprenia tenia èxit. Es va rebel·lar contra el rei d’Assíria i va deixar d’estar-li sotmès. 18.8 Ell va batre els filisteus, des de Gaza fins a les seves fronteres, des de les torres de vigilància fins a les ciutats fortificades. 18.9 L’any quart del rei Ezequies, que era l’any setè d’Oixea, fill d’Elà, rei d’Israel, va pujar contra Samaria Salmanassar, rei d’Assíria, i la va assetjar, 18.10 i al cap de tres anys la va prendre. Era l’any sisè d’Ezequies, corresponent al novè d’Oixea, rei d’Israel, quan Samaria fou ocupada. 18.11 Va deportar els israelites a l’Assíria i els va confinar a Halah, prop de l’Habor, riu de Gozan, i a les poblacions de Mèdia, 18.12 perquè no havien atès la veu del Senyor, el seu Déu, sinó que havien violat el seu pacte; i tot allò que Moisès, servent del Senyor, havia ordenat, no ho van escoltar ni ho van practicar. 18.13 L’any catorze del rei Ezequies, Sennaquerib, rei d’Assíria, va pujar contra totes les ciutats fortificades de Judà i les va ocupar. 18.14 Ezequies, rei de Judà, va enviar missatgers a Laquix que diguessin a Sennaquerib: “Reconec la meva culpa! Deixa d’atacar-me i acceptaré pagar allò que m’imposis.” I el rei d’Assíria va imposar a Ezequies, rei de Judà, tres-cents talents de plata i trenta talents d’or. 18.15 Ezequies li va donar tota la plata que hi havia al temple del Senyor i als tresors del palau reial. 18.16 Per aquella circumstància, el rei Ezequies va desmantellar les portes del temple del Senyor i les columnes que el mateix rei Ezequies havia recobert d’or, per a donar-ho al rei d’Assíria. 18.17 Més tard el rei d’Assíria, des de Laquix, va enviar el seu general en cap, el comandant suprem i l’ajudant major, amb un fort exèrcit, contra Ezequies a Jerusalem, i, en arribar-hi, van acampar junt al canal de la cisterna superior, que és al costat del camí del camp del Bataner, 18.18 i van cridar el rei. Va sortir a trobar-los l’administrador del palau, Eliaquim, fill d’Hilquiahu, el secretari Xebnà i el cronista Joah, fill d’Assaf. 18.19 L’ajudant major els digué: “Comuniqueu això a Ezequies: Així diu el gran rei, el rei d’Assíria: Quina seguretat és aquesta en què confies? 18.20 Tu sols penses que les vanes promeses són orientació i força per a la guerra, però, en qui confies per a rebel·lar-te contra mi? 18.21 Mira que ara has posat la teva confiança en aquest bàcul de canya esberlada que és l’Egipte, que, si algú s’hi recolza, se li clavarà a la mà i la hi travessarà. Així és el faraó, rei d’Egipte, per a tots aquells qui hi confien. 18.22 I si em dieu: ‘Confiem en el Senyor, el nostre Déu’, ¿no és aquest aquell dels llocs alts i dels altars que ha suprimit Ezequies, ordenant a Judà i a Jerusalem: Només davant d’aquest altar, a Jerusalem, heu d’adorar? 18.23 Ara, doncs, et demano que et comprometis amb el meu amo, el rei d’Assíria, i jo et donaré dos mil cavalls si pots trobar-los genets. 18.24 Perquè, ¿com faries recular un prefecte, un sol dels servidors menors del meu sobirà? ¿Esperes que l’Egipte et forneixi de carros i cavalleria? 18.25 ¿Et penses que he pujat contra aquest lloc per devastar-lo sense el consentiment del Senyor Etern? Ha estat el mateix Senyor qui m’ha dit: Puja contra aquesta terra i destrueix-la.” 18.26 Llavors Eliaquim, fill d’Hilquiahu, amb Xebnà i Joah digueren al coper major: “Et preguem que parlis als teus servents en arameu, que nosaltres l’entenem; no ens parlis en hebreu, davant tota la gent que hi ha dalt la muralla.” 18.27 Però ell els digué: “¿És que el meu senyor m’ha enviat a dir aquestes paraules només al teu senyor i a tu i no a la gent que hi ha asseguda damunt la muralla, que haurà de menjar-se els seus excrements i beure els seus orins, juntament amb vosaltres?” 18.28 Llavors l’ajudant major es va posar dret i va cridar ben fort, en hebreu, parlant d’aquesta manera: “Escolteu les paraules del gran sobirà, el rei d’Assíria! 18.29 Això ha dit el rei: Que Ezequies no us enganyi, perquè ell no podrà lliurar-vos de les meves mans. 18.30 Que Ezequies no us convenci a confiar en el Senyor dient-vos: ‘Segur que el Senyor ens salvarà i aquesta ciutat no serà deixada a mans del rei d’Assíria’. 18.31 No us deixeu convèncer per Ezequies, perquè el rei d’Assíria ha dit això: Feu la pau amb mi, rendiu-vos, i cadascun de vosaltres menjarà els fruits de la seva vinya i de la seva figuera, i beurà l’aigua de la seva cisterna, 18.32 fins que jo vingui per traslladar-vos a una altra terra igual que la vostra, terra de gra i de most, terra de pa i de vinyes, terra d’oliveres, d’oli i de mel. Així podreu viure i no morireu. No us escolteu Ezequies, perquè us enganya quan diu: ‘El Senyor ens salvarà!’ 18.33 ¿És que algun dels déus de les altres nacions ha pogut salvar la seva terra de les mans del rei d’Assíria? 18.34 On són els déus d’Hamat i d’Arpad? On són els déus de Sefarvaim, d’Enà i d’Ivà? On són els déus de Samaria? ¿Han pogut salvar-la de les meves mans? 18.35 D’entre tots els déus d’aquests països, quin hi ha que hagi salvat el seu país de les meves mans, perquè ara el Senyor pugui salvar Jerusalem?” 18.36 Però el poble es mantingué callat, sense respondre ni un mot, perquè el rei havia donat aquesta ordre: “No li contesteu!” 18.37 Llavors Eliaquim, fill d’Hilquiahu, administrador del palau, Xebnà, el secretari, i Joah, fill d’Assaf, el cronista, es van presentar a Ezequies, amb els vestits esquinçats, i li van referir les paraules del coper major.

2 Reis 19

19.1 Quan el rei Ezequies ho va sentir, es va esquinçar els vestits, es va cobrir de sac i va entrar al temple del Senyor. 19.2 Va enviar Eliaquim, l’administrador del palau, amb Xebnà, el secretari, i els ancians dels sacerdots, vestits de sac, a trobar el profeta Isaïes, fill d’Amós, 19.3 perquè li diguessin: “Això diu Ezequies: Dia d’angoixa, de càstig i d’ultratge és aquest dia; com si els fills haguessin arribat al coll uterí i manquessin les forces per a infantar. 19.4 Potser el Senyor, el teu Déu, haurà escoltat totes les paraules de l’ajudant major, a qui el seu amo, el rei d’Assíria, ha fet venir per vituperar el Déu vivent, i el Senyor, el teu Déu, castigarà les paraules que ha sentit. Prega a favor de la resta que encara ens queda.” 19.5 Els servidors del rei Ezequies van anar, doncs, a trobar Isaïes, 19.6 i aquest els respongué: “Això diu el Senyor: Que no et facin por les paraules que has sentit, perquè els servents del rei d’Assíria han blasfemat contra mi. 19.7 Mira, vaig a infondre-li temor, fent que senti un rumor que el farà tornar al seu país, i faré que caigui a tall d’espasa a la seva pròpia terra.” 19.8 L’ajudant major es va retirar i va trobar el rei d’Assíria atacant Libnà. Va saber que el rei havia marxat de Laquix 19.9 a causa d’una notícia que li va arribar referent a Tirhacà, rei d’Etiòpia, que deia: “Mira, han sortit de campanya contra tu.” Llavors va tornar a enviar emissaris a Ezequies amb aquest missatge: 19.10 “Digueu això al rei Ezequies de Judà: Que el teu Déu, en qui confies, no t’enganyi dient-te que Jerusalem no caurà a mans del rei d’Assíria. 19.11 Saps prou bé el que han fet els reis d’Assíria a tots els pobles, com els han exterminat, ¿i tu penses salvar-te’n? 19.12 ¿És que els déus de les nacions van poder salvar aquells que els meus avantpassats van destruir, com Gozan, Haran, Rèssef, i els fills d’Edèn que eren a Telassar? 19.13 On són els reis d’Hamat, d’Arpad, el de la ciutat de Sefarvaim, d’Enà i d’Ivà?” 19.14 Ezequies prengué la carta que li portaven els emissaris i, després de llegir-la, va pujar al temple del Senyor i la va estendre davant d’ell. 19.15 I va fer aquesta oració davant del Senyor: “Senyor, Déu d’Israel, que seus sobre els querubins! Tu, que ets l’únic Déu sobre tots els reialmes de la terra; tu, que has fet el cel i la terra! 19.16 Inclina, Senyor, la teva oïda i escolta; obre, Senyor, els teus ulls i mira. Escolta les paraules que Sennaquerib ha enviat per vituperar el Déu vivent. 19.17 És cert, Senyor, que els reis d’Assíria han arrasat les nacions i els seus territoris, 19.18 i que han llançat al foc els seus déus, però ells no eren déus, sinó obra de les mans de l’home, fusta i pedra, i els han pogut destruir. 19.19 Però ara, Senyor, Déu nostre, salva’ns de les seves mans, i que tots els reialmes de la terra sàpiguen que tu, Senyor, ets l’únic Déu.” 19.20 Llavors Isaïes, fill d’Amós, va fer dir a Ezequies: “Això diu el Senyor, Déu d’Israel: Allò que m’has demanat en oració referent a Sennaquerib, rei d’Assíria, ho he escoltat. 19.21 I aquest és l’oracle que el Senyor ha pronunciat referent a ell: Et menysprea, es riu de tu la donzella, filla de Sió; mou el cap darrere teu, la filla de Jerusalem. 19.22 A qui has injuriat i blasfemat, o contra qui has alçat la veu i has mirat altivament? Contra el Sant d’Israel! 19.23 Per mitjà dels teus emissaris has vituperat el Senyor, i has dit: Amb la multitud dels meus carros he pujat al cim de les muntanyes, al més inaccessible del Líban; he tallat els seus cedres altius, els seus xiprers més bells; he penetrat en els paratges més remots del seu parc boscós; 19.24 he excavat pous i he begut aigües forasteres, amb els meus peus he eixugat tots els canals d’Egipte. 19.25 ¿És que no ho sabies? Des de temps llunyans, ho preparava; des de l’antigor, ho tenia pensat. Ara ho duc a terme; i tu serviràs per a complir devastacions, per a convertir en ruïnes les ciutats fortificades. 19.26 Els seus habitants, impotents, han quedat abatuts i confosos; són com l’herba del camp, com la verdor de la molsa, com el gram dels terrats, com blat sec abans d’espigar. 19.27 Conec quan seus, quan surts i quan entres, i quan t’alces furiós. 19.28 Ja que t’has irat contra mi, i la teva supèrbia ha arribat a les meves orelles, et posaré la meva anella al nas, la meva brida a la boca, i et faré tornar pel camí per on has vingut. 19.29 I això, Ezequies, et servirà de senyal: aquest any es menjarà del que reneix, i, l’any vinent, del que rebroti; però el tercer any sembrareu i segareu, plantareu vinyes i en menjareu els fruits. 19.30 I tornarà el romanent de la casa de Judà, el que hagi quedat arrelarà de nou i portarà fruit abundós, 19.31 perquè de Jerusalem sortirà una resta, i de la muntanya de Sió, els supervivents. El zel del Senyor Totpoderós farà això! 19.32 Per tant, això diu el Senyor, referent al rei d’Assíria: No entrarà en aquesta ciutat, no hi tirarà ni una fletxa, no li oposarà ni un escut ni alçarà cap terraplè al seu davant. 19.33 Pel mateix camí per on ha vingut se’n tornarà, i no entrarà en aquesta ciutat. Oracle del Senyor. 19.34 Jo protegiré aquesta ciutat i la salvaré, per consideració a mi mateix i en atenció al meu servent David.” 19.35 Succeí que, aquella mateixa nit, va sortir l’àngel del Senyor i va matar cent vuitanta-cinc mil homes del campament dels assiris; i quan van llevar-se al matí, tot era ple de cadàvers. 19.36 Llavors Sennaquerib, rei d’Assíria, va alçar el campament i se’n va anar. Va tornar a Nínive i s’hi va quedar. 19.37 I un dia que estava agenollat adorant el seu déu al temple de Nisroc, els seus fills Adrammèlec i Sarèsser el van matar amb l’espasa i van fugir al país d’Ararat. I en lloc d’ell va regnar el seu fill Assarhadon.

2 Reis 20

20.1 En aquells dies, Ezequies va caure greument malalt, i el profeta Isaïes, fill d’Amós, l’anà a veure i li digué: “Això diu el Senyor: Posa en ordre la teva casa, perquè vas a morir; no en sortiràs amb vida.” 20.2 Llavors ell es va girar de cara a la paret i va dirigir aquesta pregària al Senyor: 20.3 “Ai, Senyor; et prego que recordis que davant teu m’he comportat fidelment i amb un cor íntegre, i he practicat allò que és bo als teus ulls.” I Ezequies va esclatar en grans plors. 20.4 I quan Isaïes encara no havia traspassat el centre del pati, li vingué una revelació del Senyor que deia: 20.5 “Torna-te’n i digues a Ezequies, dirigent del meu poble: El Senyor, el Déu de David, el teu avantpassat, diu això: He sentit la teva pregària, he vist les teves llàgrimes, i he decidit guarir-te. D’aquí a tres dies podràs pujar al temple del Senyor. 20.6 Afegiré quinze anys més a la teva vida. A tu i a aquesta ciutat us alliberaré de la mà del rei d’Assíria. Jo protegiré la ciutat per consideració a mi mateix i per amor a David, el meu servent.” 20.7 Després Isaïes digué: “Porteu un pa de figues seques.” El van portar, i el van aplicar sobre l’úlcera i el rei es va guarir. 20.8 Ezequies havia preguntat a Isaïes: “Quin serà el senyal que el Senyor em guarirà i que podré pujar d’aquí a tres dies al temple del Senyor?” 20.9 I Isaïes li havia respost: “Aquest serà el senyal, provinent del Senyor, que ell complirà la paraula que ha dit: ¿Vols que l’ombra avanci deu graons o que en reculi deu?” 20.10 Ezequies va contestar: “És fàcil que l’ombra s’allargui deu graons. No; millor que reculi deu graons.” 20.11 Llavors el profeta Isaïes va invocar el Senyor i va fer recular l’ombra els deu graons que ja havia baixat de la cambra d’Acaz. 20.12 En aquell temps, Merodac Baladan, fill de Baladan, rei de Babilònia, va enviar missatgers amb unes cartes i un present a Ezequies, perquè va saber que havia estat malalt i que s’havia restablert. 20.13 Ezequies els va atendre i els va ensenyar la cambra dels seus tresors, la plata, l’or, els perfums, l’oli preciós, el seu arsenal i tot allò que tenia als seus magatzems. No hi hagué res que Ezequies no els mostrés, tant del seu palau com del seu domini. 20.14 Llavors el profeta Isaïes va anar a trobar el rei Ezequies i li preguntà: “Què han dit aquests homes? D’on han vingut, per veure’t?” Ezequies respongué: “Han vingut d’una terra llunyana, de Babilònia.” 20.15 Isaïes encara preguntà: “Què han vist al teu palau?” Ezequies va respondre: “Tot el que hi ha al meu palau, ho han vist; no hi ha res dels meus tresors que no els ho hagi ensenyat.” 20.16 Llavors Isaïes digué a Ezequies: “Escolta l’oracle del Senyor: 20.17 Heus aquí que vindrà un dia que tot el que hi ha al teu palau, tot el que els teus avantpassats han acumulat fins avui, serà endut a Babilònia. No en quedarà res, diu el Senyor. 20.18 I d’entre els fills que hauràs tingut, de la teva pròpia descendència, n’agafaran perquè siguin eunucs al palau del rei de Babilònia.” 20.19 Ezequies respongué a Isaïes: “És prou favorable el missatge del Senyor que m’has portat.” Perquè pensava: “Tant me fa, mentre hi hagi pau i seguretat durant la meva vida.” 20.20 La resta de la història d’Ezequies, la seva valentia i com va construir l’estany i l’aqüeducte amb què va portar l’aigua a la ciutat, ¿no és descrita al llibre de les cròniques dels reis de Judà? 20.21 Ezequies va dormir amb els seus avantpassats, i al seu lloc va regnar el seu fill Manassès.

2 Reis 21

21.1 Manassès tenia l’edat de dotze anys quan va començar a regnar, i va regnar cinquanta-cinc anys a Jerusalem. El nom de la seva mare era Hefsibah. 21.2 Va fer allò que és dolent als ulls del Senyor, segons les abominacions de les nacions que el Senyor va expulsar davant els fills d’Israel. 21.3 Perquè va tornar a edificar els llocs alts que Ezequies, el seu pare, havia enderrocat; i va erigir altars a Baal, va fer una imatge d’Aixerà, com havia fet Acab, rei d’Israel, es va prosternar davant l’estelada, i a tots va donar culte. 21.4 També va construir altars dins el temple del Senyor, aquell del qual el Senyor havia declarat: “A Jerusalem posaré el meu nom.” 21.5 Va erigir altars, per a tot l’estol dels astres, als dos atris del temple del Senyor. 21.6 Va fer passar pel foc els seu propi fill, observava els presagis, es va dedicar a la màgia, practicava encanteris, va instituir nigromants i endevinadors; va prodigar la maldat als ulls del Senyor, provocant-li l’enuig. 21.7 I fins va arribar a posar dins el temple l’escultura d’Aixerà que havia fet, del qual el Senyor havia dit a David i al seu fill Salomó: “En aquest temple i a Jerusalem, que he escollit d’entre totes les tribus d’Israel, posaré el meu nom per sempre; 21.8 i no tornaré a permetre que el peu d’Israel es mogui de la terra que he donat als seus pares, mentre es comportin d’acord amb tot els que els he manat i d’acord amb tota aquella llei que els va prescriure el meu servent Moisès.” 21.9 Però ells no en van fer cas, i Manassès els va extraviar fent que actuessin pitjor que les nacions que el Senyor havia expulsat de davant els fills d’Israel. 21.10 Llavors el Senyor va parlar per mitjà dels seus profetes, i digué: 21.11 “Ja que Manassès, rei de Judà, ha comès aquestes abominacions, actuant pitjor que tot el que van fer els amorreus anteriors a ell, i amb els seus ídols ha fet pecar Israel, 21.12 per això, el Senyor diu a Israel: Faré venir sobre Jerusalem i sobre Judà una desgràcia tan gran que a qualsevol que ho senti li xiularan les dues orelles. 21.13 Estendré sobre Jerusalem la corda de Samaria i la plomada de la casa d’Acab; netejaré Jerusalem com es neteja un plat, que, un cop net, es capgira. 21.14 Rebutjaré la resta de la meva heretat, els deixaré en mans dels seus enemics, i esdevindran presa i despulla per a tots ells, 21.15 perquè han fet allò que és dolent als meus ulls i han seguit provocant-me l’enuig des del dia que els seus avantpassats van sortir d’Egipte fins al dia d’avui.” 21.16 A més, Manassès va vessar la sang innocent en tanta abundància que en va omplir Jerusalem de l’un cap a l’altre, sense comptar el pecat d’haver induït Judà a fer el mal als ulls del Senyor. 21.17 La resta de la història de Manassès, tot el que va fer, els pecats que va cometre, ¿no és descrita al llibre de les cròniques dels reis de Judà? 21.18 Manassès s’adormí amb els seus avantpassats i va ser enterrat al jardí del seu mateix palau, el jardí d’Uzà. I al seu lloc va regnar el seu fill Amon. 21.19 Amon tenia l’edat de vint-i-dos anys quan va començar a regnar, i va regnar dos anys a Jerusalem. El nom de la seva mare era Meixul·lèmet, filla d’Harús, de Jotbà. 21.20 I va fer allò que és dolent als ulls del Senyor, com ho havia fet Manassès, el seu pare. 21.21 En tot va seguir el camí que havia fet el seu pare: va servir als mateixos ídols que havia servit el seu pare i els va adorar. 21.22 Va abandonar el Senyor, Déu dels seus avantpassats, i no va seguir el camí del Senyor. 21.23 Llavors els servidors d’Amon van conspirar contra ell, i van matar el rei al seu mateix palau. 21.24 Però la gent del país va matar tots els qui havien conspirat contra el rei Amon, i van proclamar rei el seu fill Josies en lloc d’ell. 21.25 La resta de la història d’Amon, ¿no és escrita al llibre de les cròniques dels reis de Judà? 21.26 Fou sepultat al seu sepulcre, al jardí d’Uzà, i al seu lloc va regnar el seu fill Josies.

2 Reis 22

22.1 Josies tenia l’edat de vuit anys quan va començar a regnar, i va regnar trenta-un anys a Jerusalem. El nom de la seva mare era Jedidà, filla d’Adaià, de Boscat. 22.2 Es va comportar rectament davant els ulls del Senyor, i en tot va seguir el camí de David, el seu avantpassat, sense desviar-se’n ni a dreta ni a esquerra. 22.3 Succeí que, l’any divuit del regnat de Josies, el rei va enviar el secretari Xafan, fill d’Assalià, fill de Meixul·lam, al temple del Senyor amb aquest encàrrec: 22.4 “Vés a trobar Hilquià, el gran sacerdot, i que faci el recompte del diner que ha ingressat al temple del Senyor, aquell que els servidors de la porta hagin recaptat del poble, 22.5 i que el donin als contramestres encarregats de les obres del temple del Senyor, perquè el distribueixin als qui efectuen les obres del temple del Senyor reparant els desperfectes de l’edifici: 22.6 fusters, constructors i paletes; i per a comprar fustes i pedres de talla per a reparar el temple. 22.7 Però que no els demanin comptes del diner que els donen, perquè ells actuen amb honradesa.” 22.8 Llavors el gran sacerdot Hilquià digué al secretari Xafan: “He trobat un llibre de la Llei al temple del Senyor.” I Hilquià va donar el llibre a Xafan, que el va llegir. 22.9 Llavors el secretari Xafan va anar a trobar el rei i li va explicar el cas: “Els teus servidors han recollit el diner que hi havia al temple i l’han donat als contramestres encarregats de les obres del temple del Senyor.” 22.10 Tot seguit, el secretari Xafan li comunicà la nova: “El sacerdot Hilquià m’ha donat un llibre.” I Xafan el va llegir davant del rei. 22.11 Quan el rei va sentir les paraules del llibre de la Llei, es va esquinçar els vestits. 22.12 Després va donar ordres al sacerdot Hilquià, a Ahicam, fill de Xafan, a Acbor, fill de Micaià, a Xafan, el secretari, i a Assaià, servidor reial, dient-los: 22.13 “Aneu, consulteu el Senyor per mi, pel poble i per tot Judà, referent al que diu aquest llibre que s’ha trobat. Perquè la còlera del Senyor que s’ha encès contra nosaltres és molt forta, ja que els nostres avantpassats no van escoltar les paraules d’aquest llibre per posar en pràctica tot el que ens era prescrit.” 22.14 El sacerdot Hilquià, Ahicam, Acbor, Xafan i Assaià van parlar amb la profetessa Huldà, muller de Xal·lum, fill de Ticvà, fill d’Harhàs, cap del vestuari, que vivia a Jerusalem, al segon barri. 22.15 Ella els va dir: “Això respon el Senyor, el Déu d’Israel: Digueu a l’home que us ha fet venir a mi: 22.16 Això diu el Senyor: Heus aquí que faré venir la desgràcia sobre aquest lloc i els seus habitants, totes les sentències del llibre que acaba de llegir el rei de Judà. 22.17 Perquè m’han rebutjat i han cremat encens a déus forasters, han provocat la meva indignació amb totes les obres de les seves mans. Per això s’ha encès la meva còlera contra aquest lloc i no s’apagarà. 22.18 Però, al rei de Judà, que us ha enviat a consultar el Senyor, li parlareu així: Això diu el Senyor, el Déu d’Israel, referent a les paraules que has sentit: 22.19 Ja que el teu cor s’ha commogut i t’has humiliat davant el Senyor quan has sentit el que jo he pronunciat contra aquest lloc i els seus habitants, que es convertiran en desolació i maledicció, i ja que has esquinçat els teus vestits i has plorat davant meu, jo també t’he escoltat, diu el Senyor. 22.20 Per això jo et reuniré amb els teus avantpassats; seràs recollit al teu sepulcre en pau, i els teus ulls no veuran el mal que jo faré venir sobre aquest lloc.” I ells van dur aquesta resposta al rei.

2 Reis 23

23.1 Llavors el rei va fer venir tots els ancians de Judà i de Jerusalem, 23.2 i va pujar al temple del Senyor; i tots els homes de Judà i tots els habitants de Jerusalem es van reunir amb ell, amb els sacerdots, els profetes i tot el poble, petits i grans, i va llegir davant d’ells totes les paraules del Llibre del Pacte que havien trobat al temple del Senyor. 23.3 El rei, dret dalt l’estrada, es va comprometre davant del Senyor a seguir-lo i guardar els seus manaments, els seus testimonis i els seus estatuts amb tot el cor i amb tota l’ànima, i a mantenir les paraules del pacte escrites en aquest Llibre; i tot el poble va confirmar el pacte. 23.4 Llavors, el rei va ordenar al gran sacerdot Hilquià i als segons sacerdots i als guardians de la porta que traguessin del temple del Senyor tots els objectes que s’havien fet per a Baal, per a Aixerà i per a tota l’estelada, i els van cremar fora de Jerusalem, als camps de Cedró, i dugué les cendres a Betel. 23.5 Va suprimir els sacerdots pagans que els reis de Judà havien instituït perquè cremessin encens als llocs alts de les ciutats de Judà i dels voltants de Jerusalem, i els qui oferien perfums a Baal, al sol i a la lluna, als signes del zodíac i a tota l’estelada. 23.6 Va treure la imatge d’Aixerà del temple del Senyor cap als afores de Jerusalem, al torrent de Cedró, i allà la va cremar; la va reduir a pols i llançà les cendres a la fossa comuna. 23.7 També va enderrocar les cases de prostitució sagrada que hi havia dins el temple del Senyor, on les dones teixien ornaments per a Aixerà. 23.8 Va reunir tots els sacerdots de les ciutats de Judà i profanà els llocs alts on aquells sacerdots cremaven encens, des de Gueba fins a Beerxeba. Va enderrocar el lloc alt del recinte que hi havia a l’entrada de la porta de Jehoixua, governador de la ciutat, situat a l’esquerra, entrant a la porta de la ciutat. 23.9 Però els sacerdots dels llocs alts no podien participar de l’altar del Senyor a Jerusalem, sinó que menjaven dels pans àzims enmig dels seus germans. 23.10 Va declarar impur el Tòfet (o crematori) de la vall de Benhinnom, perquè ningú més no fes passar pel foc el seu fill o la seva filla en honor de Moloc. 23.11 També va treure els cavalls que els reis de Judà havien dedicat al sol, a l’entrada del temple del Senyor, en les dependències al costat de l’estatge de l’eunuc Natan-Mèlec, i va cremar els carros del sol. 23.12 El rei també va enderrocar els altars que hi havia dalt del terrat de la cambra alta d’Acaz, construïts pels reis de Judà, i els altars que va construir Manassès als dos atris del temple del Senyor; els va treure d’allà i en va escampar la pols pel torrent de Cedró. 23.13 Igualment, el rei va profanar els llocs alts que hi havia davant de Jerusalem, que eren a la dreta de la muntanya de les Oliveres, els quals havia fet construir Salomó, rei d’Israel, per a Astarte, l’abominació dels sidonis, per a Quemoix, l’abominació de Moab, i per a Milcom, l’abominació dels ammonites. 23.14 Va esmicolar les estàtues, va trencar les imatges d’Aixerà, i va omplir aquells llocs d’ossos humans. 23.15 Va destruir també l’altar que hi havia a Betel, i el lloc alt que havia construït Jeroboam, fill de Nebat, aquell que havia induït Israel a pecar. Aquest altar i el lloc alt, els va destruir, els va cremar i els va reduir a pols, junt amb les imatges d’Aixerà. 23.16 Després, Josies es va fixar en els sepulcres que hi havia a la muntanya, i va fer que en traguessin els ossos; els va cremar sobre l’altar, i el va contaminar, complint la paraula del Senyor que havia pronunciat aquell home de Déu que va anunciar aquestes coses. 23.17 Després digué: “Què és aquest monument que veig?” Els homes de la ciutat li van contestar: “És el sepulcre de l’home de Déu que vingué de Judà i va predir aquestes coses que tu has fet contra l’altar de Betel.” 23.18 Ell digué: “Deixeu-lo, que ningú no remogui els seus ossos.” I van respectar els seus ossos junt amb els ossos del profeta que havia vingut de Samaria. 23.19 Igualment, tots els santuaris dels llocs alts que hi havia a les ciutats de Samaria, que els reis d’Israel havien construït irritant el Senyor, Josies els va suprimir i va fer amb ells igual com havia fet a Betel. 23.20 Tots els sacerdots dels llocs alts que allà hi havia, els va immolar sobre els seus mateixos altars, i va cremar damunt d’ells ossos humans. Després se’n tornà a Jerusalem. 23.21 Llavors el rei va donar aquesta ordre a tot el poble: “Celebreu la Pasqua en honor al Senyor, el vostre Déu, d’acord amb el que és prescrit en aquest Llibre del Pacte.” 23.22 Ben cert que mai no s’havia celebrat una Pasqua com aquella des dels temps dels jutges que havien governat Israel, ni en tot el temps dels reis d’Israel i dels reis de Judà. 23.23 Tan sols l’any divuitè del rei Josies es va celebrar a Jerusalem una Pasqua així en honor del Senyor. 23.24 Josies va eliminar també els nigromàntics, els endevins, els ídols domèstics i els altres ídols, totes les abominacions presents al país de Judà i a Jerusalem, a fi d’acomplir les paraules de la Llei escrites en el llibre que havia trobat el sacerdot Hilquià en el temple del Senyor. 23.25 No hi hagué, abans de Josies, cap rei que s’hagués convertit com ell al Senyor, amb tot el seu cor, amb tota la seva ànima i amb totes les seves forces, seguint tota la Llei de Moisès; ni, després d’ell, no se n’ha alçat cap d’igual. 23.26 Amb tot, el Senyor no va apaivagar la gran còlera que tenia encesa contra Judà per causa de totes les ofenses amb què l’havia enutjat Manassès. 23.27 I el Senyor va sentenciar: “També allunyaré Judà de la meva presència, com vaig allunyar Israel, i rebutjaré aquesta ciutat que havia escollit, Jerusalem, i el temple, del qual havia dit: Allà estarà el meu nom!” 23.28 La resta de la història de Josies, i tot el que va fer, ¿no és descrita al llibre de les cròniques dels reis de Judà? 23.29 Al seu temps, el faraó Necó, rei d’Egipte, va pujar contra el rei d’Assíria, en direcció al riu Eufrates, i el rei Josies li va sortir al pas, però aquell el va matar a Meguidó, tan bon punt el va tenir al davant. 23.30 Els seus servidors el van portar, dalt d’un carro, des de Meguidó fins a Jerusalem, i el van enterrar al seu sepulcre. Llavors la gent del país prengué Joahaz, fill de Josies, el van ungir i el van proclamar rei en lloc del seu pare. 23.31 Joahaz tenia l’edat de vint-i-tres anys quan va començar a regnar, i va regnar tres mesos a Jerusalem. El nom de la seva mare era Hamutal, filla d’Irmeiahu, de Libnà. 23.32 I va fer allò que és dolent als ulls del Senyor, tal com havien fet els seus avantpassats. 23.33 El faraó Necó el va empresonar a Riblà, en territori d’Hamat, per impedir que regnés a Jerusalem, i va imposar al país una contribució de cent talents de plata i un talent d’or. 23.34 Llavors el faraó Necó va posar com a rei Eliaquim, fill de Josies, en lloc del seu pare, i li va canviar el nom pel de Joiaquim. I a Joahaz el va agafar i se l’endugué a Egipte, i allí va morir. 23.35 Joiaquim va pagar la plata i l’or al faraó, però va haver d’imposar al país una contribució personal per a pagar la quantitat que demanava el faraó. Va exigir la plata i l’or de la gent del país, a cadascú d’acord amb les seves possibilitats, per donar-ho al faraó Necó. 23.36 Joiaquim tenia l’edat de vint-i-cinc anys quan va començar a regnar, i va regnar onze anys a Jerusalem. El nom de la seva mare era Zebudà, filla de Pedaià, de Ruma. 23.37 I va fer allò que és dolent als ulls del Senyor, tal com havien fet els seus avantpassats.

2 Reis 24

24.1 Al seu temps, va pujar Nabucodonosor, rei de Babilònia, i Joiaquim esdevingué vassall seu durant tres anys. Després se’n penedí i es va rebel·lar contra ell. 24.2 I el Senyor va enviar contra Joiaquim les bandes dels caldeus, dels sirians, dels moabites i dels ammonites. Els envià contra Judà per destruir-lo, complint la paraula que el Senyor havia dit per mitjà dels seus servents, els profetes. 24.3 De fet, era per disposició del Senyor que això succeïa contra Judà, a fi d’apartar-lo de la seva presència per culpa dels pecats de Manassès, per tot allò que havia fet, 24.4 i també per la sang innocent que havia vessat, omplint-ne Jerusalem. Això, el Senyor no ho va perdonar. 24.5 La resta de la història de Joiaquim, amb tot el que va fer, ¿no és descrita al llibre de les cròniques dels reis de Judà? 24.6 Joiaquim va dormir amb els seus avantpassats, i va regnar en lloc d’ell el seu fill Jeconies. 24.7 El rei d’Egipte no va tornar a sortir més del seu territori, perquè el rei de Babilònia havia pres tot el que havia estat del rei d’Egipte, des del torrent d’Egipte fins al riu Eufrates. 24.8 Jeconies tenia l’edat de divuit anys quan va començar a regnar, i va regnar tres mesos a Jerusalem. El nom de la seva mare era Nehuixtà, filla d’Elnatan, de Jerusalem. 24.9 I va fer allò que és dolent als ulls del Senyor, tal com havia fet el seu pare. 24.10 En aquella època, els servidors de Nabucodonosor, rei de Babilònia, van pujar contra Jerusalem i la van assetjar. 24.11 El mateix Nabucodonosor, rei de Babilònia, va venir a la ciutat mentre els seus servidors l’assetjaven. 24.12 Llavors Jeconies, rei de Judà, es va rendir al rei de Babilònia, amb la seva mare, els seus servents, els seus oficials i els seus eunucs. Així el va fer presoner el rei de Babilònia l’any vuitè del seu regnat. 24.13 Nabucodonosor es va endur tots els tresors del temple del Senyor i els tresors del palau reial; i va fer trossos tots els objectes d’or que Salomó, rei d’Israel, havia fet per al temple del Senyor, tal com el Senyor havia anunciat. 24.14 Tot Jerusalem va ser deportat, en nombre de deu mil; tots els oficials i tots els notables, fins i tot els artesans i els serrallers; només va deixar la gent pobra del país. 24.15 A Jeconies el va portar captiu a Babilònia, amb la mare i les dones del rei, els oficials i la gent important del país. A tots els va deportar de Jerusalem a Babilònia. 24.16 A més, tots els guerrers experimentats, en nombre de set mil, i els artesans i els serrallers, que eren mil. Tots els homes de vàlua i els guerrers els va deportar a Babilònia. 24.17 En lloc de Jeconies, el rei de Babilònia va posar com a rei el seu oncle Matanià, canviant-li el nom pel de Sedecies. 24.18 Sedecies tenia l’edat de vint-i-un anys quan va començar a regnar, i va regnar onze anys a Jerusalem. El nom de la seva mare era Hamutal, filla d’Irmeiahu, de Libnà. 24.19 I va fer allò que és dolent als ulls del Senyor, tal com havia fet Joiaquim. 24.20 De fet, això succeí a causa de la còlera del Senyor contra Jerusalem i contra Judà, fins al punt de llençar-los de la seva presència. Sedecies es va rebel·lar contra el rei de Babilònia.

2 Reis 25

25.1 L’any novè del regnat de Sedecies, el mes desè, el dia deu del mes, Nabucodonosor, rei de Babilònia, va atacar Jerusalem amb tot el seu exèrcit, va acampar davant seu i va construir torres de setge tot al seu voltant. 25.2 La ciutat va estar assetjada fins a l’any onze del rei Sedecies. 25.3 El mes quart, el nou del mes, era tan forta la fam a la ciutat que els habitants del país ja no tenien res per a menjar. 25.4 Llavors van fer una bretxa a la muralla de la ciutat, i tots els homes de guerra van fugir de nit per la porta d’entre els dos murs que hi havia al costat del jardí del rei, mentre els caldeus tenien encerclada la ciutat; i el rei va marxar pel camí de l’Arabà. 25.5 Però les tropes dels caldeus el van perseguir i el van atrapar a les esplanades de Jericó, i tot el seu exèrcit se li va dispersar. 25.6 Van fer presoner el rei, el van portar a Riblà, a presència del rei de Babilònia, i van pronunciar sentència contra ell. 25.7 Els fills de Sedecies van ser degollats davant d’ell, però a Sedecies li van treure els ulls, el van encadenar i se l’endugueren a Babilònia. 25.8 El setè dia del mes cinquè, corresponent a l’any dinou del rei Nabucodonosor, rei de Babilònia, Nebuzaradan, comandant de la guàrdia i conseller del rei de Babilònia, va arribar a Jerusalem. 25.9 Va incendiar el temple del Senyor i el palau reial; també va calar foc a totes les cases i palaus de Jerusalem. 25.10 I tota la tropa dels caldeus, a les ordres del comandant de la guàrdia, va enderrocar la muralla de Jerusalem en tot el seu perímetre. 25.11 Nebuzaradan, comandant de la guàrdia, va deportar la resta de la població que havia quedat a la ciutat, els desertors que s’havien passat al rei de Babilònia, i els que quedaven del comú del poble. 25.12 Però el comandant de la guàrdia va deixar com a vinyaters i llauradors una part dels més pobres del país. 25.13 Els caldeus van fer a trossos les columnes de bronze del temple del Senyor, les peanyes i la pica de bronze que hi havia al temple del Senyor. Ho van trossejar per endur-se’n el bronze a Babilònia. 25.14 També van agafar les olles, les pales, els ganivets, les tasses i tots els objectes de bronze que es feien servir per al culte. 25.15 El comandant de la guàrdia va agafar també els encensers i els aspersoris, que eren d’or fi i de plata puríssima. 25.16 Quant a les dues columnes, la pica i les peanyes que Salomó havia fet per al temple del Senyor, no fou possible de pesar el bronze de tots aquests objectes. 25.17 L’alçada de cada columna era de divuit colzades, i damunt d’elles hi havia un capitell de bronze; l’alçada de cada capitell era de tres colzades, i els capitells duien tot al voltant xarxes amb magranes, tot de bronze. 25.18 El comandant de la guàrdia va agafar presoners el gran sacerdot Seraià, el segon sacerdot Sefanià, i tres dels guardians de la porta. 25.19 Va fer presoners a la ciutat un dignatari que era comissari de tropa, cinc dels consellers del rei que es trobaven a la ciutat, el secretari del comandament de l’exèrcit, el que feia les lleves de la població del país, i seixanta homes del comú del poble que es trobaven a la ciutat. 25.20 Nebuzaradan, comandant de la guàrdia, els va agafar i els va portar al rei de Babilònia, a Riblà. 25.21 I el rei de Babilònia els va aplicar la pena de mort a Riblà, en territori d’Hamat. Així va ser com Judà fou endut al captiveri lluny de la seva terra. 25.22 Pel que fa a la població que havia quedat a la terra de Judà, els que Nabucodonosor, rei de Babilònia, havia deixat, els va posar sota la governació de Guedalià, fill d’Ahicam, fill de Xafan. 25.23 I quan tots els comandants de les tropes, amb els seus homes, van saber que el rei de Babilònia havia nomenat Guedalià governador, se li van presentar a Mispà: Ixmael, fill de Netanià, Johanan, fill de Caréah, Seraià, fill de Tanhúmet, el netofatita, Jaazaniahu, fill del maacatita, amb els seus homes. 25.24 Guedalià els va jurar, a ells i als seus homes, en aquests termes: “No tingueu por dels oficials caldeus, quedeu-vos a viure al país i poseu-vos a les ordres del rei de Babilònia i us anirà bé.” 25.25 Però al setè mes, Ixmael, fill de Netanià, del llinatge reial, vingué amb deu homes i van matar Guedalià, amb els jueus i caldeus que estaven amb ell a Mispà. 25.26 Llavors tot el poble, del més petit al més gran, amb els caps de les tropes, es van alçar i se’n van anar a Egipte, perquè van tenir por dels caldeus. 25.27 L’any trenta-set del captiveri de Jeconies, rei de Judà, el mes dotze, als vint-i-set dies del mes, Evil-Merodac, rei de Babilònia, l’any que va començar a regnar, va indultar Jeconies, rei de Judà, del seu empresonament. 25.28 Li va parlar amb benvolença i li va concedir un tron més elevat que els trons dels reis que estaven amb ell a Babilònia. 25.29 Així es va treure els vestits de presoner i prenia part en els seus àpats sempre, mentre visqué. 25.30 El seu manteniment li fou assegurat, per part del rei, amb una pensió permanent, a raó d’un tant cada dia, mentre visqué.

1 Cròniques 1

1.1 Adam, Set, Enoix, 1.2 Quenan, Mahalalel, Jèred, 1.3 Henoc, Matusalem, Lèmec, 1.4 Noè, Sem, Cam i Jàfet. 1.5 Descendents de Jàfet: Gómer, Magog, Madai, Javan, Tubal, Mèixec i Tiràs. 1.6 Descendents de Gòmer: Aixquenaz, Difat i Togarmà. 1.7 Descendents de Javan: Elixà i Tarsis; els quitites i els rodanites. 1.8 Descendents de Cam: Cuix, Mixraïm, Put i Canaan. 1.9 Descendents de Cuix: Sebà, Havilà, Sabtà, Ramà i Sabtecà. Descendents de Ramà: Saba i Dedan. 1.10 Cuix va ser el pare de Nimrod, que fou el primer a ser poderós a la terra. 1.11 Mixraïm fou el progenitor dels ludites, els anamites, els lehabites, els naftuahïtes, 1.12 els patrosites, els casluahites i els caftorites; d’aquests procedeixen els filisteus. 1.13 Canaan fou el pare de Sidó, el seu primogènit, i d’Het; 1.14 i progenitor dels jebuseus, els amorreus, els guirgaixites, 1.15 els hivites, els arquites, els sinites, 1.16 els arvadites, els semarites i els hamatites. 1.17 Descendents de Sem: Elam, Assíria, Arfaxat, Lud, Aram, Us, Hul, Guèter i Mèixec. 1.18 Arfaxat fou el pare de Xèlah, i Xèlah fou el pare d’Éber. 1.19 A Éber li van néixer dos fills: el nom de l’un era Pèleg, perquè en el seu temps la gent de la terra es va dividir; el seu germà es deia Joctan. 1.20 Joctan fou el pare d’Almodad, Xèlef, Hassarmàvet, Jèrah, 1.21 Adoram, Uzal, Diclà, 1.22 Ebal, Abimael, Saba, 1.23 Ofir, Havilà i Jobab. Tots aquests eren fills de Joctan. 1.24 Sem, Arfaxat, Xèlah; 1.25 Éber, Pèleg, Reú; 1.26 Serug, Nahor, Tèrah; 1.27 Abram, que és Abraham. 1.28 Fills d’Abraham: Isaac i Ismael. 1.29 I aquests són els seus descendents: El primogènit d’Ismael fou Nebaiot, i després Quedar, Adbeel, Mibsam, 1.30 Mixmà, Dumà, Massà, Hadad, Temà, 1.31 Jetur, Nafix i Quedma. Aquests són els descendents d’Ismael. 1.32 I els fills de Queturà, concubina d’Abraham, que va infantar Zimran, Jocxan, Medan, Madian, Ixbac i Xúah. I els fills de Jocxan: Saba i Dedan. 1.33 I els fills de Madian: Efà, Éfer, Hanoc, Abidà i Eldaà. Tots aquests són els descendents de Queturà. 1.34 Abraham va engendrar també Isaac. Els fills d’Isaac: Esaú i Israel. 1.35 Fills d’Esaú: Elifaz, Reuel, Jeuix, Jalam i Córah. 1.36 Fills d’Elifaz: Teman, Omar, Sefí, Gatam, Quenaz, Timnà i Amalec. 1.37 Fills de Reuel: Nàhat, Zèrah, Xammà i Mizà. 1.38 Fills de Seïr: Lotan, Xobal, Sibon, Anà, Dixon, Ésser i Dixan. 1.39 Fills de Lotan: Horí i Omam; i Timnà era germana de Lotan. 1.40 Fills de Xobal: Alian, Manàhat, Ebal, Xefí i Onam. Fills de Sibon: Aià i Anà. 1.41 Fills d’Anà: Dixon. I els fills de Dixon: Hamran, Eixban, Itran i Queran. 1.42 Fills d’Ésser: Bilhan, Zaavan i Jaacan. Fills de Dixan: Us i Aran. 1.43 Aquests són els reis que van regnar al país d’Edom abans que els israelites tinguessin rei: Bela, fill de Beor; la seva capital s’anomenava Dinhaba. 1.44 A la mort de Bela, va regnar al seu lloc Jobab, fill de Zèrah, de Bosrà. 1.45 Mort Jobab, va regnar al seu lloc Huixam, del país dels temanites. 1.46 Mort Huixam, va regnar al seu lloc Adad, fill de Bedad, que va derrotar Madian al camp de Moab; la seva capital s’anomenava Avit. 1.47 Mort Adad, va regnar al seu lloc Samlà, de Masrecà. 1.48 Mort Samlà, va regnar al seu lloc Xaül, de Rehobot-Annahar. 1.49 Mort Xaül, va regnar al seu lloc Baal-Hanan, fill d’Acbor. 1.50 Mort Baal-Hanan, va regnar al seu lloc Adad; la seva capital s’anomenava Paí, i la seva muller es deia Mehetabel, filla de Matred, filla de Mezahab. 1.51 Després de la mort d’Adad, Edom va ser governada pels xeics Timnà, Alvà, Jetet, 1.52 Oholibamà, Elà, Pinon, 1.53 Quenaz, Teman, Mibsar, 1.54 Magdiel i Iram. Aquests van ser els xeics d’Edom.

1 Cròniques 2

2.1 Aquests són el fills d’Israel: Rubèn, Simeó, Leví, Judà, Issacar, Zabuló, 2.2 Dan, Josep, Benjamí, Neftalí, Gad i Asser. 2.3 Els fills de Judà: Er, Onan i Xelà; tots tres li van néixer de la filla de Xua, la cananea. Però Er, el primogènit, fou dolent als ulls del Senyor, i el va fer morir. 2.4 Tamar, la nora de Judà, li va infantar Peres i Zèrah. En total els fills de Judà van ser cinc. 2.5 Els fills de Peres: Hesron i Hamul. 2.6 Els fills de Zèrah: Zimrí, Etan, Eman, Calcol i Dera; en total cinc. 2.7 Els fills de Carmí: Acar, el pertorbador d’Israel, el qui va prevaricar en relació a l’anatema. 2.8 El fill d’Etan: Azarià. 2.9 Els fills que li van néixer a Hesron: Jerahmeel, Ram i Caleb. 2.10 Ram fou el pare d’Amminadab, i Amminadab fou el pare de Nahxon, príncep dels fills de Judà. 2.11 Nahxon fou el pare de Salmà, i Salmà ho fou de Booz. 2.12 Booz fou el pare d’Obed, i Obed ho fou de Jessè. 2.13 Jessè fou el pare d’Eliab, el primogènit; Abinadab, el segon; Ximà, el tercer; 2.14 Netanel, el quart; Radai, el cinquè; 2.15 Óssem, el sisè, i David, el setè. 2.16 Les germanes d’aquests van ser: Seruià i Abigaïl. Els fills de Seruià: Abisai, Joab i Assahel. 2.17 Abigaïl va infantar Amassà; el pare d’Amassà fou Jèter, l’ismaelita. 2.18 Caleb, fill d’Hesron, va tenir una filla de la seva muller Azubà: Jeriot. Els fills de Jeriot van ser: Jèixer, Xobab i Ardon. 2.19 Quan va morir Azubà, Caleb prengué per muller Efrata, que li va infantar Hur. 2.20 Hur fou el pare d’Urí, i Urí ho fou de Bessalel. 2.21 Després, Hesron s’atansà a la filla de Maquir, pare de Galaad, i s’hi va casar quan ja tenia seixanta anys; i ella li va infantar Segub. 2.22 Segub fou el pare de Jaïr, que va arribar a posseir vint-i-tres ciutats al país de Galaad. 2.23 Però Gueixur i Aram els van prendre els pobles de Jaïr junt amb Quenat i els seus ravals; en total, seixanta poblacions. Tots aquests van ser fills de Maquir, pare de Galaad. 2.24 Després de la mort d’Hesron, Caleb es va unir amb Efrata, la vídua del seu pare Hesron, i aquesta li va infantar Aixhur, pare de Tecoa. 2.25 Els fills de Jerahmeel, primogènit d’Hesron, van ser: Ram, el fill gran, Bunà, Oren, Óssem i Ahià. 2.26 Jerahmeel va tenir una altra muller, que es deia Atarà; aquesta fou la mare d’Onam. 2.27 Els fills de Ram, primogènit de Jerahmeel: Maas, Jamín i Équer. 2.28 Els fills d’Onam foren Xammai i Jadà. I els fills de Xammai foren Nadab i Abixur. 2.29 El nom de la muller d’Abixur era Abihail; i aquesta li va infantar Ahban i Molid. 2.30 Els fills de Nadab: Sèled i Apaim. Sèled va morir sense fills. 2.31 El fill d’Apaim fou Ixí. Aquest Ixí fou el pare de Xeixan. I el fill de Xeixan fou Ahlai. 2.32 Els fills de Jadà, germà de Xammai: Jèter i Jonatan. Jèter va morir sense fills. 2.33 Els fills de Jonatan: Pèlet i Zazà. Aquests van ser els descendents de Jerahmeel. 2.34 Xeixan no va tenir fills, sinó filles; però Xeixan tenia un esclau egipci que es deia Jarhà, 2.35 i Xeixan va donar una filla seva per muller a l’esclau Jarhà, i aquesta li va infantar Atai. 2.36 Atai fou el pare de Natan, i Natan ho fou de Zabad. 2.37 Zabad fou el pare d’Eflal, i Eflal ho fou d’Obed. 2.38 Obed fou el pare de Jehú, i Jehú ho fou d’Azarià. 2.39 Azarià fou el pare d’Heles, i Heles ho fou d’Elassà. 2.40 Elassà fou el pare de Sismai, i Sismai ho fou de Xal·lum. 2.41 Xal·lum fou el pare de Jecamià, i Jecamià ho fou d’Elixamà. 2.42 Els fills de Caleb, germà de Jerahmeel: Meixà, el primogènit, que fou el pare de Zif, i Mareixà, el segon, que fou pare d’Hebron. 2.43 Els fills d’Hebron: Córah, Tapúah, Rèquem i Xema. 2.44 Xema fou el pare de Ràham, que fou pare de Jorqueam; i Rèquem fou pare de Xammai. 2.45 El fill de Xammai va ser Maon, i Maon fou pare de Betsur. 2.46 Efà, concubina de Caleb, va infantar Haran, Mossà i Gazez. 2.47 Els fills de Jahdai foren: Règuem, Jotam, Gueixan, Pèlet, Efà i Xàaf. 2.48 Maacà, concubina de Caleb, va infantar Xèber i Tirhanà. 2.49 També va infantar Xàaf, que va ser pare de Madmannà, i Xevà, que va ser pare de Macbenà i de Guibà. La filla de Caleb va ser Acsà. 2.50 Altres descendents de Caleb: fills d’Hur, primogènit d’Efrata: Xobal, fundador de Quiriat-Jearim; 2.51 Salmà, fundador de Betlem, i Haref, fundador de Betgader. 2.52 Xobal, fundador de Quiriat-Jearim, fou el pare d’Haroé, de la meitat dels manahatites, 2.53 i de les famílies de Quiriat-Jearim: els itrites, els putites, els xumateus i els mixraïtes. D’ells van sortir els soraïtes i els eixtaolites. 2.54 Els descendents de Salmà: Betlem, els netofatites, Atrot-Betjoab, l’altra meitat dels manahatites i els soraïtes; 2.55 i les famílies dels escribes soferites que habitaven Jabés, els tiratites, els ximatites i els sucateus. Aquests eren els quenites descendents d’Hammat, pare de la casa de Recab.

1 Cròniques 3

3.1 Aquests són els fills de David que li van néixer a Hebron: el primogènit, Amnon, de la jizreelita Ahinóam; el segon, Daniel, de la carmelita Abigaïl; 3.2 el tercer, Absalom, de Maacà, la filla de Talmai, rei de Gueixur; el quart, Adonies, fill d’Haguit; 3.3 el cinquè, Xefatià, fill d’Abital; el sisè, Itream, de la seva muller Eglà. 3.4 Aquests sis li van néixer a Hebron, on va regnar set anys i sis mesos. Després va regnar a Jerusalem trenta-tres anys. 3.5 Aquests són els que li van néixer a Jerusalem: Ximà, Xobab, Natan i Salomó, tots quatre de Batxua, filla d’Amiel. 3.6 A més uns altres nou: Ibhar, Elixamà, Elifèlet, 3.7 Nógah, Nèfeg, Jafia, 3.8 Elixamà, Eliadà, Elifèlet. 3.9 Aquests van ser els fills de David, sense comptar els fills de les concubines. I Tamar, que era filla seva. 3.10 El fill de Salomó fou Roboam; fill d’aquest, Abies; fill d’aquest, Asà; fill d’aquest, Josafat; 3.11 fill d’aquest, Joram; fill d’aquest, Ocozies; fill d’aquest, Joaix; 3.12 fill d’aquest, Amasies; fill d’aquest, Azarià; fill d’aquest, Jotam; 3.13 fill d’aquest, Acaz; fill d’aquest, Ezequies; fill d’aquest, Manassès; 3.14 fill d’aquest, Amon; fill d’aquest, Josies. 3.15 Els fills de Josies: el primogènit, Johanan; el segon, Joiaquim; el tercer, Sedecies; i el quart, Xal·lum. 3.16 Els fills de Joiaquim: Jeconies i Sidquià. 3.17 Els fills de Jeconies, el captiu: Xealtiel, el seu primer fill; 3.18 Malquiram, Pedaià, Xenassar, Jecamià, Oixamà i Nedabià. 3.19 Els fills de Pedaià: Zorobabel i Ximí. I els fills de Zorobabel: Meixul·lam i Hananià; i Xelomit, que era germana d’ambdós. 3.20 A més, Haixubà, Óhel, Berequià, Hassadià i Juixab-Hèssed. 3.21 Els fills d’Hananià: Pelatià i Jeixaià. El seu fill Refaià; el seu fill Arnan; el seu fill Obadià; i el seu fill Xecanià. 3.22 Descendents de Xecanià: Xemaià i els seus fills: Hatuix, Igal, Baríah, Nearià i Xafat; sis en total. 3.23 Els fills de Nearià: Elioenai, Ezequies i Azricam; tres en total. 3.24 Els fills d’Elionai van ser: Odaviahu, Eliaxib, Pelaià, Acub, Johanan, Delaià i Ananí; set en total.

1 Cròniques 4

4.1 Els fills de Judà: Peres, Hesron, Carmí, Hur i Xobal. 4.2 Reaià, fill de Xobal, fou pare de Jàhat, i Jàhat ho fou d’Ahumai i de Làhad. Aquestes són les famílies dels soraïtes. 4.3 I aquesta és la nissaga del fundador d’Etam: Jizreel, Ixmà i Idbaix; i la seva germana, que es deia Selelponí. 4.4 Peniel fou el fundador de Guedor, i Ézer ho fou d’Huixà. Aquests són els fills d’Hur, primogènit d’Efrata i fundador de Betlem. 4.5 Aixhur, fundador de Tecoa, va tenir dues dones: Helà i Naarà. 4.6 Naarà li va infantar Ahuzam, Héfer, Temní i Ahaixtarí. Aquests van ser els fills de Naarà. 4.7 Els fills d’Helà van ser: Sèret, Sóhar i Etnan. 4.8 Cos fou el pare d’Anub i Sobebà, i de les famílies d’Aharhel, fill d’Arum. 4.9 Jabés tingué més fama que els seus germans, però la seva mare li va posar aquest nom de Jabés perquè deia: “L’he infantat amb dolor.” 4.10 Jabés havia invocat el Déu d’Israel, i digué: “Si vols omplir-me de benediccions, engrandeix el meu territori; fes que la teva mà estigui amb mi i protegeix-me del mal, perquè no sofreixi.” I Déu li va concedir el que havia demanat. 4.11 Quelub, germà de Xuhà, fou el pare de Mehir, i aquest fou el pare d’Eixton, 4.12 i Eixton fou el pare de Bet-Rafà, de Passéah i de Tehinnà, fundador de la ciutat de Nahaix. Aquests són els homes de Recà. 4.13 Els fills de Quenaz: Otniel i Seraià. Fills d’Otniel: Hatat i Meonotai. 4.14 Meonotai fou el pare d’Ofrà, i Seraià ho fou de Joab, el fundador de Gueharaixim, perquè eren artesans. 4.15 Els fills de Caleb, fill de Jefunnè: Irú, Elà i Nàam. El fill d’Elà: Quenaz. 4.16 Els fills de Jehal·lelel: Zif, Zifà, Tirià i Assarel. 4.17 Els fills d’Ezrà: Jèter, Mèred, Éfer i Jalon. Jèter fou el pare de Miriam, Xammai i Ixbah, fundador d’Eixtemoa. 4.18 La seva dona va infantar Jèred, fundador de Guedor, i Hèber, fundador de Socó, i Jecutiel, fundador de Zanóah. Aquests van ser els fills de Bitià, filla del faraó, que Mèred prengué per muller. 4.19 Els fills de la muller d’Odià, germana de Nàham, van ser: el pare de Queilà, el garmita, i d’Eixtemoa, el maacatita. 4.20 Els fills de Ximon: Amnon, Rinnà, Benhanan i Tilon. Els fills d’Ixí: Zohet i Benzohet. 4.21 Els fills de Xelà, fill de Judà: Er, fundador de Lecà, i Ladà, fundador de Mareixà, i les famílies que produeixen el lli fi a Betaixbea. 4.22 També de Joquim, dels homes de Cozebà, dels de Joaix i dels de Saraf, que van dominar Moab i Jaixuví-Lèhem. Això segons registres molt antics. 4.23 Aquests eren terrissers i habitaven a Netaïm i Guederà. Vivien prop del rei, ocupats en el seu servei. 4.24 Els fills de Simeó: Nemuel, Jamín, Jarib, Zèrah i Xaül. 4.25 Els fills de Xaül: Xal·lum, Mibsam i Mixmà. 4.26 Els fills de Mixmà: Hammuel, Zacur i Ximí. 4.27 Ximí va tenir setze fills i sis filles; però els seus germans no van tenir gaires fills, i el conjunt de famílies no es va multiplicar com ho van fer els fills de Judà. 4.28 Habitaven a Beerxeba, Moladà, Hassar-Xual, 4.29 Bilhà, a Èssem, Tolad, 4.30 Betuel, Hormà, Siclag, 4.31 Betammarcabot, Hassar-Sussim, Betbirí i Xaaraim. Aquestes van ser les seves ciutats fins al regnat de David. 4.32 A més, tenien els seus vilatges: Etam, Enrimmon, Toquen i Aixan, 4.33 amb tots els pobles del seu entorn fins a Baal. Aquestes eren les seves residències i les seves genealogies. 4.34 I Meixobab, Jamlec, Joixà, fill d’Amassià, 4.35 Joel, Jehú, fill de Joixibià, fill de Seraià, fill d’Assiel, 4.36 Elioenai, Jaacobà, Jeixohaià, Assaià, Adiel, Issimiel, Benaià, 4.37 Zizà, fill de Xifí, fill d’Al·lon, fill de Jedaià, fill de Ximrí, fill de Xemaià. 4.38 Aquests que vénen designats pels seus noms eren els caps principals de les corresponents famílies, i les seves cases paternes es van multiplicar extensament. 4.39 I es van estendre fins a l’entrada de Guedor, a l’orient de la vall, buscant pasturatges per al seu bestiar. 4.40 Van trobar pasturatge grassos i bons, i una terra espaiosa, tranquil•la i segura. Allà havien viscut abans els camites, 4.41 i aquests que hem esmentat pels seus noms van venir en temps d’Ezequies, rei de Judà, i van destruir els seus campaments i els meünites que hi havia allà, consagrant-los a l’anatema fins al dia d’avui; i s’hi van establir en lloc d’ells, perquè hi havia pastura per al seu bestiar. 4.42 A més, una part d’ells, descendents de Simeó, en nombre de cinc-cents homes, van anar a les muntanyes de Seïr, sota les ordres de Pelatià, Nearià, Refaià i Uziel, fills de Jixí. 4.43 Van destruir la resta dels amalecites que havien escapat, i s’hi van establir fins al dia d’avui.

1 Cròniques 5

5.1 Els descendents de Rubèn, primogènit d’Israel. Si bé era el primer nascut, com que va profanar el llit del seu pare, el dret de primogenitura va passar a la descendència de Josep, fill d’Israel, i ell no va ser inscrit en les genealogies com a primogènit. 5.2 No obstant, Judà esdevingué el més important entre els seus germans, i d’ell en sorgí un príncep; però la primogenitura pertany a Josep. 5.3 Els fills de Rubèn, primer nascut d’Israel: Hanoc, Pal·lú, Hesron i Carmí. 5.4 Descendents de Joel: Xemaià, Gog, Ximí, 5.5 Micà, Reaià, Bàal 5.6 i Beerà, que era príncep dels rubenites i que fou deportat per Tiglat-Pilèsser, rei d’Assíria. 5.7 Els seus germans, agrupats per famílies segons llurs genealogies, foren: com a principal, Jeiel; després, Zacaries, 5.8 Bela, fill d’Azaz, que era fill de Xema, fill de Joel. Aquests ocupaven Aroer i s’estenien fins a Nebó i Baal-Meon. 5.9 Per la banda d’orient ocupaven fins a l’entrada del desert, el territori que s’estén des del riu Eufrates, ja que el seu bestiar havia augmentat molt al país de Galaad. 5.10 En temps de Saül van lluitar contra els agarens, que van caure a les seves mans, i es van establir en les seves tendes per tota la regió oriental de Galaad. 5.11 Els descendents de Gad habitaven davant dels rubenites, en el territori de Basan, fins a Salcà. 5.12 El principal era Joel; el segon, Xafam; després Jaanai i Xafat, en el Basan. 5.13 El seus germans, per famílies patriarcals, foren: Micael, Meixul·lam, Xeba, Jorai, Jacan, Zia i Éber, set en total. 5.14 Aquests van ser fills d’Abihail, que era descendent d’Hurí, fill de Jaróah, fill de Guilad, fill de Micael, fill de Jeixixai, fill de Jahdó, fill de Buz. 5.15 Ahí, fill d’Abdiel, fill de Guní, fou el cap de la seva casa paterna. 5.16 Habitaven a Galaad, a Basan, en els seus pobles i en tots els campaments de Xaron, fins als seus confins. 5.17 Tots ells van ser inscrits en temps de Jotam, rei de Judà, i de Jeroboam, rei d’Israel. 5.18 Els descendents de Rubèn, dels gadites i de la meitat de la tribu de Manassès, eren homes valents, armats amb escuts i espases, tiradors d’arc i experimentats en la guerra, en nombre de quaranta-quatre mil set-cents seixanta homes, disposats al combat. 5.19 Van lluitar contra els agarens, contra Jetur, Nafix i Nodab, 5.20 i en la lluita contra ells van ser afavorits, de manera que els agarens i tots els seus aliats van caure a les seves mans, perquè en la batalla van invocar Déu i ell els va escoltar, ja que hi havien confiat. 5.21 Es van apoderar del seu bestiar: de camells en van capturar cinquanta mil; d’ovelles, dues-centes cinquanta mil; d’ases, dos mil; i de persones, cent mil. 5.22 Van causar molts morts a l’enemic, perquè aquella guerra era de Déu. I es van quedar a viure en aquell lloc fins a l’època de la deportació. 5.23 Els descendents de la mitja tribu de Manassès es van establir en aquest territori, des de Basan fins a Baal-Hermon i Senir, i la muntanya de l’Hermon, ja que eren molt nombrosos. 5.24 Aquests van ser els caps de les seves cases paternes: Éfer, Ixí, Eliel, Azriel, Irmeià, Odavià i Jahdiel. Guerrers esforçats, homes de renom, caps dels seus llinatges. 5.25 Però van ser infidels al Déu dels seus avantpassats i es van prostituir seguint els déus dels pobladors d’aquella terra que Déu havia exterminat davant d’ells. 5.26 Per això el Déu d’Israel va incitar l’ànim de Pul, rei d’Assíria, és a dir, Tiglat-Pilèsser, que regnava a l’Assíria, i aquest va desterrar els rubenites, els gadites i la mitja tribu de Manassès a les regions d’Halah, Habor i Arà, i al riu Gozan, fins al dia d’avui

1 Cròniques 6

6.1 Els fills de Leví: Guerxon, Quehat i Merarí. 6.2 Fills de Quehat: Amram, Ishar, Hebron i Uziel. 6.3 Fills d’Amram: Aaron, Moisès i Maria. Fills d’Aaron: Nadab, Abihú, Eleazar i Itamar. 6.4 Eleazar fou el pare de Pinhàs, i Pinhàs ho fou d’Abixua; 6.5 Abixua fou pare de Buquí, i Buquí ho fou d’Uzí; 6.6 Uzí fou pare de Zerahià, i Zerahià ho fou de Meraiot; 6.7 Meraiot fou pare d’Amarià, i Amarià ho fou d’Ahitub; 6.8 Ahitub fou pare de Sadoc, i Sadoc ho fou d’Ahimaas; 6.9 Ahimaas fou pare d’Azarià, i Azarià ho fou de Johanan; 6.10 Johanan fou pare d’Azarià, que va exercir el sacerdoci en el temple que Salomó va construir a Jerusalem. 6.11 Azarià fou pare d’Amarià, i Amarià ho fou d’Ahitub; 6.12 Ahitub fou pare de Sadoc, i Sadoc ho fou de Xal•lum; 6.13 Xal•lum fou pare d’Hilquià, i Hilquià ho fou d’Azarià; 6.14 Azarià fou pare de Seraià, i Seraià ho fou de Jossadac; 6.15 Jossadac va anar a l’exili quan el Senyor va deportar Judà i Jerusalem per mitjà de Nabucodonosor. 6.16 Els fills de Leví: Guerxon, Quehat i Merarí. 6.17 Aquests són els noms dels fills de Guerxon: Libní i Ximí. 6.18 Els fills de Quehat: Amram, Ishar, Hebron i Uziel. 6.19 Els fills de Merarí: Mahlí i Muixí. Aquestes són les famílies dels levites segons les seves cases paternes. 6.20 La descendència de Guerxon: Livní, Jahat, Zimmà, 6.21 Joah, Idò, Zèrah i Jeatrai. 6.22 La descendència de Quehat: Amminadab, Coré, Assir, 6.23 Elcanà, Ebiassaf, Assir, 6.24 Tàhat, Uriel, Uzià i Xaül. 6.25 Els fills d’Elcanà: Amassai, Ahimot, 6.26 i Elcanà. Els fills d’Elcanà: Suf, Nàhat, 6.27 Eliab, Jeroham, Elcanà, i Samuel. 6.28 Els fills de Samuel: Joel, el primogènit, i Abieà, el segon. 6.29 Els descendents de Merarí: Mahlí, Libní, Ximí, Uzà, 6.30 Ximà, Haguià i Assaià. 6.31 Aquests són els cantors que David va designar per al servei coral en el temple del Senyor, des que s’hi va instal·lar l’arca. 6.32 Complien el servei de cantors davant de la tenda del Tabernacle de Reunió, fins que Salomó va edificar el temple del Senyor a Jerusalem, i continuaren després encarregats del seu servei com de costum. 6.33 Aquests són els qui complien aquest ministeri i els seus fills: de la descendència quehatita: Eman, el cantor, fill de Joel, de Samuel, 6.34 d’Elcanà, de Jeroham, d’Eliel, de Tóah, 6.35 de Suf, d’Elcanà, de Màhat, d’Amassai, 6.36 d’Elcanà, de Joel, d’Azarià, fill de Sefonià, 6.37 de Tàhat, d’Assir, d’Ebiassaf, de Coré, 6.38 d’Ishar, de Quehat, de Leví i d’Israel. 6.39 A la seva dreta servia el seu parent Assaf. Assaf era fill de Berequiahu, de Ximà, 6.40 de Micael, de Baasseià, de Malquià, 6.41 d’Etní, de Zèrah, d’Adaià, 6.42 d’Etan, de Zimmà, de Ximí, 6.43 de Jàhat, de Guerxon, i de Leví. 6.44 Els fills de Merarí, companys seus, servien a l’esquerra. Eren: Etan, fill de Quixí, d’Abdí, de Mal•luc, 6.45 d’Haixabià, d’Amassià, d’Hilquià, 6.46 d’Amsí, de Baní, de Xèmer, 6.47 de Mahlí, de Muixí, de Merarí i de Leví. 6.48 Els seus altres parents, els levites, estaven consagrats per a la resta de serveis del tabernacle del temple del Senyor. 6.49 Però Aaron i el seus descendents oferien sacrificis a l’altar de l’holocaust, i encens a l’altar dels perfums. També s’ocupaven de tot el ministeri del lloc santíssim, fent el cerimonial d’expiació a favor de tot Israel, d’acord amb tot el que havia disposat Moisès, servent de Déu. 6.50 Aquests són els descendents d’Aaron: Eleazar, Pinhàs, Abixua, 6.51 Buquí, Uzí, Zerahià, 6.52 Meraiot, Amarià, Ahitub, 6.53 Sadoc i Ahimaas. 6.54 Aquestes són les seves residències, segons els agrupaments dins la seva circumscripció. Als descendents d’Aaron, de la família quehatita, ja que els va tocar en sort, 6.55 els van donar Hebron, en el territori de la tribu de Judà, amb els pasturatges del seu voltant. 6.56 Però els camps de la ciutat i els seus vilatges ja els havien donat a Caleb, fill de Jefunnè. 6.57 Als fills d’Aaron, doncs, els van donar, com a ciutats de refugi: Hebron, Libnà, Jatir, Eixtemoa, 6.58 Hilén, Debir, 6.59 Aixan i Betxèmeix, totes amb els seus pasturatges corresponents. 6.60 I de la tribu de Benjamí: Gueba, Alèmet i Anatot, totes amb els seus pasturatges corresponents. En total van ser tretze ciutats repartides entre les seves famílies. 6.61 Als altres descendents de Quehat, segons les seves famílies, els van repartir, a la sort, de la tribu d’Efraïm, de la tribu de Dan i de la mitja tribu de Manassès, deu ciutats. 6.62 Als descendents de Guerxon, segons les seves famílies, els van repartir, de les tribus d’Issacar, d’Asser, de Neftalí i de Manassès, que era al Basan, tretze ciutats. 6.63 Als descendents de Merarí, segons les seves famílies, els van repartir, a la sort, dotze ciutats de les tribus de Rubèn, de Gad i de Zabuló. 6.64 Els fills d’Israel van cedir als levites aquestes ciutats junt amb els seus pasturatges. 6.65 Els van repartir per sorteig aquestes ciutats de les tribus de Judà, Simeó i Benjamí, i ells les van anomenar pels seus noms. 6.66 De la tribu d’Efraïm es prengueren ciutats per a algunes famílies dels descendents de Quehat. 6.67 Se’ls va assignar, com a ciutats de refugi: Siquem, a la serralada d’Efraïm, i també Guèzer, 6.68 Jocneam, Bethoron, 6.69 Aialon i Gat-Rimmon, totes amb els seus pasturatges corresponents. 6.70 I de la part de la mitja tribu de Manassès, les ciutats d’Aner i Bilam, amb els seus pasturatges, per a les restants famílies dels quehatites. 6.71 Als descendents de Guerxon, els van donar: de la família de la mitja tribu de Manassès, Golan, al territori de Basan, i Aixtarot, ambdues amb els seus pasturatges. 6.72 I de la tribu d’Issacar: Quèdeix, Daberat, 6.73 Ramot i Anem, totes amb els seus pasturatges corresponents. 6.74 I de la tribu d’Asser: Maixal, Abdon, 6.75 Hucoc i Rehob, totes amb els seus pasturatges corresponents. 6.76 I de la tribu de Neftalí: Quèdeix, a la Galilea, Hammon i Quiriataim, totes amb els seus pasturatges corresponents. 6.77 Als descendents de Merarí que havien quedat, els van donar: de la tribu de Zabuló, Rimmonà i Tabor, amb els seus pasturatges; 6.78 i de l’altra costat del Jordà, davant de Jericó, a la part oriental del Jordà, els van donar: de la tribu de Rubèn, Bèsser, a l’estepa, Jahas, 6.79 Quedemot i Mefàat, totes amb els seus pasturatges corresponents. 6.80 De la tribu de Gad, els van donar: Ramot, situada a Galaad, Mahanaim, 6.81 Heixbon i Jazer, totes amb els seus pasturatges corresponents.

1 Cròniques 7

7.1 Els fills d’Issacar van ser quatre: Tolà, Puà, Jaixub i Ximron. 7.2 Fills de Tolà: Uzí, Refaià, Jeriel, Jahmai, Ibsan i Xemuel, caps de les seves cases paternes. De Tolà, van ser comptats pels seus llinatges, en temps de David, vint-i-dos mil sis-cents guerrers valents. 7.3 El fill d’Uzí: Izrahià. I els fills d’Izrahià: Micael, Obadià, Joel i Ixià; en total cinc homes principals. 7.4 Aquests, d’acord amb els registres genealògics de les seves cases paternes, disposaven de trenta-sis mil homes aptes per a la guerra, perquè tenien moltes dones i fills. 7.5 Pel que fa als seus germans de totes les famílies d’Issacar, sumaven vuitanta-set mil guerrers experts, tots ells inscrits en els registres. 7.6 Els fills de Benjamí van ser tres: Bela, Bèquer i Jediael. 7.7 I els fills de Bela: Esbon, Uzí, Uziel, Jerimot i Irí, cinc caps de les seves cases paternes, guerrers valents, inscrits en les genealogies en nombre de vint-i-dos mil trenta-quatre homes. 7.8 Els fills de Bèquer: Zemirà, Joaix, Elièzer, Elioenai, Omrí, Jeremot, Abià, Anatot i Alèmet. Tots aquests eren fills de Bèquer. 7.9 I segons el registre familiar de les seves generacions eren vint mil dos-cents homes valents. 7.10 El fill de Jediael: Bilhan. I els fills de Bilhan: Jeuix, Biniamín, Ehud, Quenaanà, Zetan, Tarxix i Ahixàhar. 7.11 Tots aquests descendents de Jediael eren caps de família, homes valents, que sortien a combatre a la guerra en nombre de disset mil dos-cents. 7.12 Xupim i Hupim eren fills d’Ir; i Huixim, fill d’Aher. 7.13 Els fills de Neftalí: Jahassiel, Guní, Jésser i Xal•lum, fills de Bilhà. 7.14 Els fills de Manassès: Asriel, nascut de la seva concubina aramea. Aquesta també li va infantar Maquir, que fou pare de Galaad. 7.15 Maquir es va casar amb una dona dels Hupim i Xupim. La seva esposa es deia Maacà. El nom del segon fill era Selofhad, que només va tenir filles. 7.16 Maacà, la muller de Maquir, va tenir un altre fill i li va posar el nom de Pèreix, i el nom del seu germà era Xèreix; i els seus fills van ser Ulam i Rèquem. 7.17 Ulam fou el pare de Bedan. Aquests van ser els fills de Galaad, fill de Maquir, fill de Manassès. 7.18 La seva germana Molèquet va infantar Ixhod, Abièzer i Mahlà. 7.19 Els fills de Xemidà foren Ahian, Xèquem, Liquehí i Aniam. 7.20 Els descendents d’Efraïm: Xutèlah, Bèred, Tàhat, Eladà, Tàhat, 7.21 Zabad i Xutèlah. També Ézer i Elad, que van ser morts pels homes de Gad, nadius de la regió, quan hi van baixar per robar-los el bestiar. 7.22 Efraïm, el seu pare, va fer dol durant molt temps, i els seus parents van venir a consolar-lo. 7.23 Després es va unir a la seva dona, que va concebre i li va infantar un fill. Li va posar el nom de Berià, perquè la desgràcia havia entrat a casa seva. 7.24 La seva filla es deia Xeerà i va construir Bethoron de Baix i de Dalt, i també Uzen-Xeerà. 7.25 Els descendents d’aquest Berià van ser: Rèfah, Rèixef, Tèlah, Tàhan, 7.26 Ladan, Ammihud, Elixamà, 7.27 Non i Josuè. 7.28 Les seves propietats i les seves residències eren Betel i els seus ravals; Naaran a l’orient i Guèzer a l’occident, amb els seus ravals; i de Siquem, amb els seus ravals, fins a Aià i els seus ravals. 7.29 En poder dels fills de Manassès hi havia Betxean, Tanac, Meguidó i Dor, totes amb els seus ravals. 7.30 Els fills d’Aser: Imnà, Ixvà, Ixví i Berià; i la seva germana Sèrah. 7.31 Els fills de Berià: Hèber i Malquiel; aquest fou el pare de Birzait. 7.32 I Hèber fou el pare de Jaflet, de Xèmer i d’Hotam; i de la seva germana Xuà. 7.33 Els fills de Jaflet: Passac, Bimhal i Aixvat. Aquests eren els fills de Jaflet. 7.34 Els fills de Xèmer: Ahí, Rohgà, Hubà i Aram. 7.35 Els fills del seu germà Élem: Sofah, Imnà, Xèleix i Amal. 7.36 Els fills de Sofah: Súah, Harnèfer, Xual, Berí, Imra, 7.37 Bèsser, Od, Xammà, Xilxà, Itran i Beerà. 7.38 Els fills de Jèter: Jefunnè, Pispà i Arà. 7.39 Els fills d’Ul·là: Arah, Hanniel i Rissià. 7.40 Tots aquests van ser fills d’Aser, caps de les cases paternes, gent escollida, guerrers valents i homes principals entre els dirigents. El seu enregistrament en les llistes de famílies per al servei militar va arribar al nombre de vint-i-sis mil homes.

1 Cròniques 8

8.1 Benjamí fou el pare de Bela, el seu primogènit; d’Aixbel, el segon; d’Ahrah, el tercer; 8.2 de Nohà, el quart; i de Rafà, el cinquè. 8.3 Els fills que va tenir Bela: Adar, Guerà, Abihud, 8.4 Abixua, Naaman, Ahóah, 8.5 Guerà, Xefufan i Huram. 8.6 Aquests van ser els fills d’Ehud, caps de família que habitaven a Gueba i van ser deportats a Manàhat: 8.7 Naaman, Ahià i Guerà; aquest els va portar a l’exili i va engendrar Uzà i Ahihud. 8.8 Xaharaim va tenir fills quan era al país de Moab, després de repudiar les seves mullers Huixim i Baarà; 8.9 i d’Hódeix, la seva altra muller, va tenir Jobab, Sibià, Meixà, Malcam, 8.10 Jeús, Saquià i Mirmà. Aquests són els seus fills caps de família. 8.11 Amb Huixim havia tingut Abitub i Elpàal. 8.12 Els fills d’Elpàal: Éber, Mixam i Xèmed, que va construir Ono i Lod, amb els seus ravals. 8.13 Berià i Xema van ser caps de família dels que vivien a Aialon, i van expulsar els habitants de Gat. 8.14 Ahió, Xaixac, Jeremot, 8.15 Zebadià, Arad, Éder, 8.16 Micael, Ixpà i Johà eren fills de Berià. 8.17 Zevadià, Meixul·lam, Hizquí, Hèber, 8.18 Ixmerai, Izlià i Jobab eren fills d’Elpàal. 8.19 Jaquim, Zicrí, Zabdí, 8.20 Elienai, Sil•letai, Eliel, 8.21 Adaià, Beraià i Ximrat eren fills de Ximí. 8.22 Ixpan, Éber, Eliel, 8.23 Abdon, Zicrí, Hanan, 8.24 Hananià, Elam, Anetotià, 8.25 Ifdià i Peniel eren fills de Xaixac. 8.26 Xamxerai, Xeharià, Atalià, 8.27 Jaareixià, Elià i Zicrí eren fills de Jeroham. 8.28 Aquests eren els caps de família, segons els seus llinatges, i habitaven a Jerusalem. 8.29 A Gabaon habitaven: Jeiel, el seu fundador, amb la seva dona, que es deia Maacà; 8.30 Abdon, el seu primogènit, i Sur, Quix, Bàal, Ner, Nadab, 8.31 Guedor, Ahió, Zèquer i Miclot. 8.32 Miclot fou el pare de Ximà. També aquests habitaven a Jerusalem, igual que el seus parents, junt amb els seus germans. 8.33 Ner fou el pare de Quix, i Quix ho fou de Saül. Saül fou el pare de Jonatan, de Malquixua, d’Abinadab i d’Eixbaal. 8.34 El fill de Jonatan: Merí-baal; i Merí-baal fou el pare de Micà. 8.35 Els fills de Micà: Piton, Mèlec, Tarea i Ahaz. 8.36 Ahaz fou el pare de Jehoadà, i Jehoadà ho fou d’Alèmet, d’Azmàvet i de Zimrí; i Zimrí fou el pare de Mossà. 8.37 Mossà fou el pare de Binà; aquest, de Rafà; aquest, d’Elassà; aquest d’Assel. 8.38 Assel tingué sis fills, que es deien: Azricam, Bocrú, Ixmael, Xearià, Obadià i Hanan. Aquests foren els fills d’Assel. 8.39 Els fills del seu germà Éixec foren: Ulam, el primogènit; Jeuix, el segon, i Elifèlec, el tercer. 8.40 Els fills d’Ulam eren guerrers valents, tiradors d’arc, i van tenir molts fills i néts: cent cinquanta en total. Tots aquests eren descendents de Benjamí.

1 Cròniques 9

9.1 Així, tots els israelites van ser censats segons les seves genealogies, i estaven inscrits en el llibre dels reis d’Israel i de Judà quan van ser deportats a Babilònia per la seva infidelitat. 9.2 Els primers que van tornar a habitar els seus dominis i ciutats van ser israelites, sacerdots, levites i servents del temple. 9.3 A Jerusalem hi van habitar alguns descendents de Judà, de Benjamí, d’Efraïm i de Manassès: 9.4 Utai, fill d’Ammihud, fill d’Omrí, fill d’Imrí, fill de Baní, de la descendència de Peres, fill de Judà. 9.5 Dels silonites: Assaià, el primogènit, amb els seus fills. 9.6 De la descendència de Zèrah: Jeuel i els seus parents, en nombre de sis-cents noranta. 9.7 De la descendència de Benjamí: Sal·lú, fill de Meixul·lam, fill d’Odavià, fill de Senuà; 9.8 Ibneià, fill de Jeroham; Elà, fill d’Uzí, fill de Micrí; i Meixul·lam, fill de Xefatià, fill de Reuel, fill de Ibneià, 9.9 amb els seus parents, segons els seus llinatges, en nombre de nou-cents cinquanta-sis. Tots aquests homes eren caps de família en les seves cases paternes. 9.10 I dels sacerdots: Jedaià, Joiarib, Jaquín; 9.11 i Azarià, fill d’Hilquià, fill de Meixul·lam, fill de Sadoc, fill de Meraiot, fill d’Ahitub, príncep de la casa de Déu. 9.12 A més, Adaià, fill de Jeroham, fill de Paixhur, fill de Malquià, i Massai, fill d’Adiel, fill de Jahzerà, fill de Meixul·lam, fill de Meixil·lemit, fill d’Immer; 9.13 i els seus parents, caps de les cases paternes, en nombre de mil set-cents seixanta homes, ben disposats i experts en el servei de la casa de Déu. 9.14 Dels levites: Xemaià, fill d’Haixub, fill d’Azricam, fill d’Haixabià, de la descendència de Merarí; 9.15 Bacbacar, Hèreix i Galal, amb Matanià, fill de Micà, fill de Zicrí, fill d’Assaf; 9.16 Obadià, fill de Xemaià, fill de Galal, fill de Jedutun; i Berequià, fill d’Asà, fill d’Elcanà, que habitava a les poblacions dels netofatites. 9.17 Dels porters: Xal·lum, amb els seus parents Acub, Talmon i Ahiman. Xalum era el seu cap. 9.18 Aquests, fins ara, estan al servei de la porta del rei, al cantó de llevant. Aquests eren els porters dels campaments dels levites. 9.19 Xal·lum, fill de Coré, fill d’Ebiassaf, fill de Coré, amb els seus parents, els coreïtes de la seva família, tenien al seu càrrec el servei de guàrdia de les portes del tabernacle, igual com els seus avantpassats van estar encarregats del campament del Senyor com a guardians de l’entrada. 9.20 Pinhàs, fill d’Eleazar, havia estat en altre temps el seu prefecte, i el Senyor era amb ell. 9.21 Zecarià, fill de Meixelemià, també era porter de l’entrada del tabernacle de reunió. 9.22 Tots aquests van ser escollits com a guardians de les portes, i eren en nombre de dos-cents dotze. Tots havien estat enregistrats segons els seus llinatges en el cens de les seves poblacions. David i Samuel, el vident, els havien establert en les seves funcions perquè eren de confiança. 9.23 Ells i els seus fills tenien al seu càrrec la custòdia de les portes del temple del Senyor, el recinte del tabernacle. 9.24 Els porters estaven situats als quatre vents: a l’orient, a l’occident, al nord i al sud. 9.25 Els seus germans, que vivien a les respectives poblacions, hi anaven alternativament per estar amb ells durant set dies. 9.26 Perquè els quatre porters principals, que eren levites, estaven sempre en funcions i tenien al seu càrrec les cambres i els tresors de la casa de Déu. 9.27 Aquests passaven la nit al voltant de la casa de Déu, ja que estaven encarregats de la guàrdia i tenien la missió d’obrir les portes cada matí. 9.28 Alguns s’encarregaven dels atuells del servei, i en feien el recompte quan els desaven i quan els treien. 9.29 Altres estaven encarregats dels utensilis, de tots els instruments del santuari, de la farina, del vi, de l’oli, de l’encens i de les espècies. 9.30 Però els qui preparaven la mescla dels perfums eren del grup dels sacerdots. 9.31 Matitià, un dels levites, primogènit de Xal·lum, el coreïta, era qui s’encarregava sempre de les coses cuites a la planxa. 9.32 Alguns del grup de Quehat, parents seus, eren els encarregats de preparar cada dissabte els pans de la proposició. 9.33 A més, hi havia els cantors, caps de les famílies levítiques, que s’estaven a les cambres, exempts d’altre servei, ja que nit i dia estaven ocupats en el seu ministeri. 9.34 Aquests eren els caps de les famílies dels levites, segons el seu llinatge, que vivien a Jerusalem. 9.35 A Gabaon hi habitava Jeiel, el seu fundador, amb la seva dona, que es deia Maacà. 9.36 El seu fill primogènit era Abdon; després, Sur, Quix, Bàal, Ner, Nadab, 9.37 Guedor, Ahió, Zèquer i Miclot. 9.38 Miclot fou el pare de Ximà. També aquests habitaven a Jerusalem, igual que els seus parents, junt amb els seus germans. 9.39 Ner fou el pare de Quix, i Quix ho fou de Saül. Saül fou el pare de Jonatan, de Melquixua, d’Abinadab i d’Eixbàal. 9.40 El fill de Jonatan era Merí-baal, i Merí-baal fou el pare de Micà. 9.41 Els fills de Micà: Piton, Mèlec, Tarea i Acaz. 9.42 Acaz fou el pare de Jarà, i Jarà ho fou d’Alèmet, d’Azmàvet i de Zimrí; i Zimrí fou el pare de Mossà. 9.43 Mossà fou el pare de Binà; fill d’aquest fou Rafà; d’aquest, ho fou Elassà i d’aquest ho fou Assel. 9.44 Assel tingué sis fills, que es deien: Azricam, Bocrú, Ixmael, Xearià, Obadià i Hanan. Aquests van ser els fills d’Assel.

1 Cròniques 10

10.1 Els filisteus havien lluitat contra Israel, i aquests van fugir davant dels filisteus i van caure ferits de mort per la muntanya de Guilboa. 10.2 Els filisteus van perseguir Saül i els seus fills, i van matar Jonatan, Abinadab i Malquixua, fills de Saül. 10.3 Després, tota la força de la batalla va descarregar sobre Saül; els arquers el van descobrir i el van ferir. 10.4 Llavors Saül digué al seu escuder: “Treu la teva espasa i clava-me-la, no sigui que vinguin aquests incircumcisos i facin escarni de mi.” Però l’escuder s’hi va negar, perquè estava atemorit. Llavors, Saül va agafar l’espasa i s’hi va tirar al damunt. 10.5 I quan l’escuder comprovà que Saül era mort, també ell es va tirar damunt la seva espasa i va morir. 10.6 Així van morir aquell dia Saül i els seus tres fills; i tota la seva casa. 10.7 I quan tots els homes d’Israel que vivien a la vall del Jordà veieren que els israelites havien fugit, i que Saül i els seus fills eren morts, també ells van abandonar les ciutats i van fugir; i quan els filisteus hi van arribar les van ocupar. 10.8 L’endemà, els filisteus van anar a prendre les despulles dels caiguts, i van trobar Saül i els seus tres fills morts a la muntanya de Guilboa. 10.9 El van despullar i es van endur el seu cap i les seves armes, i els van passejar per tot el país dels filisteus perquè es fes pública la notícia als seus temples i a tot el poble. 10.10 Les armes, les van dipositar al temple dels seus déus, i el cap, el van clavar al temple de Dagon. 10.11 Però quan els habitants de Javeix-Galaad van saber el que havien fet els filisteus amb Saül, 10.12 es van alçar tots els homes valents i van anar a despenjar el cadàver de Saül i els cadàvers dels seus fills i els van portar a Javeix; i van enterrar els seus ossos sota el tamariu de Javeix i van fer un dejuni de set dies. 10.13 Així va morir Saül a causa de la prevaricació que havia comès contra el Senyor, ja que no va observar el manament del Senyor i, a més, va consultar una nigromant 10.14 en comptes de consultar el Senyor. Per això, ell el va fer morir i va traspassar la reialesa a David, fill de Jessè.

1 Cròniques 11

11.1 Després, tot Israel es va aplegar entorn de David, a Hebron, i li digueren: “Mira, nosaltres som os teu i carn teva. 11.2 Ja abans, quan Saül regnava, tu eres qui dirigia les entrades i sortides d’Israel. A més, el Senyor t’havia dit: Tu pasturaràs el meu poble Israel i tu seràs el príncep sobre Israel, el meu poble.” 11.3 Així, doncs, tots els ancians d’Israel es van presentar al rei, a Hebron, i el rei David va fer un pacte amb ells davant el Senyor; i el van ungir com a rei sobre Israel, segons la paraula del Senyor transmesa per Samuel. 11.4 Després, David, amb tot Israel, es va dirigir a Jerusalem, que és Jebús. Els jebuseus eren els qui habitaven aquella regió. 11.5 Els habitants de Jebús havien dit a David: “Tu no entraràs aquí!” Tanmateix, David va conquerir la fortalesa de Sió, que ara és la ciutat de David. 11.6 David havia dit: “El primer que derroti els jebuseus serà general en cap.” I Joab, fill de Seruià, va ser el primer que va pujar, i així va passar a ser general. 11.7 David es va instal·lar a la fortalesa, i per això la van anomenar «Ciutat de David». 11.8 Va restaurar la ciutat en tot el perímetre, des de Mil·ló i per tot el voltant, mentre que Joab va restaurar la resta de la ciutat. 11.9 I David anava creixent cada cop més, perquè el Senyor Totpoderós era amb ell. 11.10 Aquests són els principals dels herois que tenia David i que el van ajudar en el seu reialme, junt amb tot Israel, a fer-lo rei, segons la paraula del Senyor referent a Israel. 11.11 Aquesta és la llista dels herois que tenia David: Ixbaal, fill d’Hacmoní, cap dels de la guàrdia, aquell qui en una ocasió va brandar la seva llança contra tres-cents homes i els va deixar morts. 11.12 Després d’aquest venia Elazar, fill de Dodó, l’ahoahita, un dels tres herois. 11.13 Aquest es trobava amb David a Pasdammim, on els filisteus s’havien concentrat per a la batalla. Allà hi havia una feixa de terra plena d’ordi, i quan el poble fugia de l’avanç dels filisteus, 11.14 ells es van plantar enmig d’aquell camp, el van defensar i van derrotar els filisteus. El Senyor els va concedir una gran victòria. 11.15 Un dia, tres d’entre els trenta capitans van baixar i van anar a trobar David a la cova d’Adul•lam, mentre la tropa dels filisteus estava acampada a la vall de Rafaïm. 11.16 En aquell moment, David es trobava en aquella fortificació, i una guarnició dels filisteus ocupava llavors Betlem. 11.17 David digué amb deler: “Tant de bo pogués beure aigua del pou de Betlem, el que hi ha tocant a la porta!” 11.18 Llavors, aquells tres herois es van obrir pas per entremig de l’exèrcit dels filisteus, van treure aigua del pou de Betlem, el que hi ha tocant a la porta, i la van portar a David. Però ell no en va voler beure, sinó que en va fer una libació al Senyor, 11.19 i digué: “Déu me’n guard de fer això! ¿No ve a ser com la sang d’aquests homes? ¿Beuria, jo, la seva sang? Perquè me l’han portada arriscant la vida.” I no va voler beure’n. Això van fer aquells tres herois. 11.20 Abisai, germà de Joab, era cap dels trenta. Aquest, brandant la seva llança, va atacar tres-cents homes i els va matar. Així es va fer famós entre els trenta. 11.21 Era el més distingit dels trenta i el van fer el seu comandant, però no va igualar en proeses els tres herois. 11.22 I Benaiahu, fill de Jehoiadà, fill d’un home valent de Cavseel que va realitzar grans proeses, va matar els dos fills d’Ariel de Moab. Fou també ell qui va baixar a matar un lleó dins una fossa, un dia de neu. 11.23 A més, va matar un egipci, un home d’una estatura de cinc colzades. L’egipci duia una llança a la mà com un plegador de teixidor, però ell el va escometre amb un bastó, l’hi va arrabassar de la mà i el va matar amb la seva pròpia llança. 11.24 Això va fer Benaiahu, fill de Jehoiadà, i va guanyar renom entre els tres herois. 11.25 Va ser més cèlebre que els trenta, però no va igualar els tres. David el va fer cap de la guàrdia reial. 11.26 Els altres herois de l’exèrcit eren: Assahel, germà de Joab; Elhanan, fill de Dodó, el betlemita; 11.27 Xammot, l’ararita; Heles, el palonita; 11.28 Irà, fill d’Iqueix, el tecoïta; Abièzer, l’anatotita; 11.29 Sibecai, l’huixatita; Ilai, l’ahoahtita; 11.30 Mahrai, el netofatita; Heled, fill de Baanà, el netofatita; 11.31 Itai, fill de Ribai, de Guibà dels fills de Benjamí; Benaià, el piratonita; 11.32 Hurai, de les valls de Gàaix; Abiel, l’arbatita; 11.33 Azmàvet, de Bahurim; Eliahbà, el xaalbonita; 11.34 Els fills d’Aixem, el guizonita; Jonatan, fill de Xagué, l’ararita; 11.35 Ahiam, fill de Sacar, l’ararita; Elifal, fill d’Ur; 11.36 Héfer, el mequeratita; Ahià, el palonita; 11.37 Hesró, el carmelita; Naarai, fill d’Ezbai; 11.38 Joel, germà de Natan; Mibhar, fill d’Agrí; 11.39 Sèlec, l’ammonita; Nahrai, el beerotita, escuder de Joab, fill de Seruià; 11.40 Irà, el jatirita; Gareb, el jatirita; 11.41 Uries, l’hitita; Zavad, fill d’Ahlai; 11.42 Adinà, fill de Xizà, el rubenita, cap dels rubenites, i trenta homes amb ell; 11.43 Hanan, fill de Maacà; Joixafat, el mitnita; 11.44 Uzià, l’aixtarotita; Xamà i Jeiel, fills d’Hotam, l’aroerita; 11.45 Jediael, fill de Ximrí, i el seu germà Johà, el tissita; 11.46 Eliel, el mahavita; Jeribai i Joixavià, fills d’Elnàam; Itmà, el moabita; 11.47 Eliel, Obed i Jaassiel, de Sobaià.

1 Cròniques 12

12.1 Aquests són els qui es van ajuntar amb David a Siclag, quan encara s’amagava per causa de Saül, fill de Quix. Eren entre els herois «associats en la guerra». 12.2 Empraven l’arc, igualment hàbils amb la dreta que amb l’esquerra per a tirar pedres i disparar fletxes. De la parentela de Saül, el benjaminita, eren: 12.3 Ahièzer, que era el seu cap, i després Joaix; tots dos eren fills de Xemaà, de Guibà. També Jeziel i Pèlet, fills d’Azmàvet; Beracà, Jehú, d’Anatot; 12.4 Ixmaià, el gabaonita, heroi entre els trenta i cap del grup; Irmeià, Jahaziel, Johanan, Jozabad, de Guederà; 12.5 Eluzai, Jerimot, Bealià, Xemariahu i Xefatiahu, l’harufita; 12.6 Elcanà, Ixiahu, Azarel, Joèzer i Jaixobam, coreïtes; 12.7 Joelà i Zebadià, fill de Jeroham, de Guedor. 12.8 Hi havia també alguns dels gadites, guerrers valents que es van passar a David al seu refugi del desert. Eren guerrers experts en combat, destres amb l’escut i la llança. Tenien aspecte de lleons i eren lleugers com gaseles dalt les muntanyes. 12.9 Ezer era el seu cap; Obadià, el segon; Eliab, el tercer; 12.10 Mixmannà, el quart; Irmeià, el cinquè; 12.11 Atai, el sisè; Eliel, el setè; 12.12 Johanan, el vuitè; Elzabad, el novè; 12.13 Irmeiahu, el desè; i Macbannai, l’onzè. 12.14 Aquests eren els descendents de Gad, caps de l’exèrcit; el de menor grau en comandava cent, i el de major grau en comandava mil. 12.15 Aquests eren els qui van passar el Jordà el primer mes, quan desborda per totes les ribes, i van fer fugir tots els habitants de les valls, cap a l’orient i cap a l’occident. 12.16 També alguns de Benjamí i de Judà van anar al refugi de David. 12.17 David els va sortir a l’encontre, prengué la paraula i els digué: “Si veniu a mi en so de pau, per ajudar-me, m’uniré de cor amb vosaltres; però si heu vingut per trair-me als meus enemics, quan jo no he fet res de mal, que el Déu dels nostres pares ho vegi i ho castigui!” 12.18 Llavors, l’esperit vingué sobre Amassai, cap dels trenta, i digué: “Per a tu, David, i amb tu, fill de Jessè! Pau, pau a tu, i pau als qui et fan costat, perquè el teu Déu t’ajuda!” Llavors David els va acollir i els va incorporar entre els qui dirigien les incursions. 12.19 També alguns de Manassès es van passar a David, quan anava amb els filisteus a lluitar contra Saül. Si bé David no va poder ajudar els filisteus, perquè, després d’unes deliberacions, els prínceps dels filisteus el van acomiadar i digueren: “Podria reconciliar-se amb Saül, el seu amo, a costa dels nostres caps!” 12.20 Els de Manassès que es van passar al seu bàndol, quan tornava de Siclag, foren: Adnah, Jozabad, Jediael, Micael, Jozabad, Elihú i Sil·letai, que eren caps de milers de Manassès. 12.21 Aquests van ajudar David contra els atacs dels escamots, perquè tots ells eren guerrers valents, i van esdevenir comandants de l’exèrcit. 12.22 Cada dia arribaven més homes a David per unir-se-li, fins al punt que es va formar un gran exèrcit, un exèrcit nombrós. 12.23 Aquest és el nombre de les forces equipades per a la guerra que es van aplegar amb David, a Hebron, a fi de traspassar-li la reialesa de Saül, segons el manament del Senyor. 12.24 Dels descendents de Judà, que portaven escut i llança, sis mil vuit-cents, equipats per a la guerra. 12.25 Dels descendents de Simeó, set mil cent guerrers valents, equipats per a la guerra. 12.26 Dels descendents de Leví, quatre mil sis-cents, 12.27 a més de Joiadà, cap dels aaronites, amb tres mil set-cents, 12.28 i Sadoc, jove fort i valent, amb vint-i-dos capitans de la seva casa paterna. 12.29 Dels descendents de Benjamí, parents de Saül, tres mil, perquè la major part d’ells, fins llavors, es mantenia fidel a la casa de Saül. 12.30 Dels descendents d’Efraïm, vint mil vuit-cents guerrers valents, de molt de renom entre les seves famílies paternes. 12.31 De la mitja tribu de Manassès, divuit mil, designats nominalment per a venir a proclamar David rei. 12.32 Dels descendents d’Issacar, experts en el coneixement dels temps per saber què calia fer a Israel, dos-cents caps amb tots els parents que tenien a les seves ordres. 12.33 De Zabuló, cinquanta mil homes aptes per a la guerra i preparats per a combatre amb tota mena d’armes de guerra, i disposats a entrar en combat sense defalliment. 12.34 De Neftalí, mil capitans i, amb ells, trenta-set mil homes armats d’escut i llança. 12.35 Dels danites, vint-i-vuit mil sis-cents, equipats per a la guerra. 12.36 D’Aser, quaranta mil homes aptes per a la guerra i equipats per al combat. 12.37 I de l’altra banda del Jordà, dels rubenites, dels gadites i de la mitja tribu de Manassès, cent vint mil homes equipats amb tota mena d’armes per al combat. 12.38 Tots aquests guerrers, en formació de combat, vingueren a Hebron fermament decidits a proclamar David rei de tot Israel. També tota la resta d’Israel estava d’acord a fer rei David. 12.39 Van estar-se allà tres dies amb David, menjant i bevent, perquè els seus germans els havien portat provisions. 12.40 També els seus veïns, fins els d’Issacar, Zabuló i Neftalí, els van enviar ases, camells, mules i bous carregats de queviures: provisions de farina, pans de figues, panses, vi, oli, bestiar gros i menut, tot en abundància, perquè hi havia alegria a Israel.

1 Cròniques 13

13.1 David, després de consultar els caps de milers i de centenars i tots els dirigents, 13.2 digué al ple de l’assemblea d’Israel: “Si us sembla bé i el Senyor, el nostre Déu, ho aprova, fem una crida als nostres germans que han quedat en totes les regions d’Israel, junt amb els sacerdots i levites que habiten a les seves poblacions i vilatges, perquè es reuneixin amb nosaltres, 13.3 i portem aquí l’arca del nostre Déu, ja que des del temps de Saül no ens n’hem ocupat.” 13.4 El ple de l’assemblea va acceptar de fer-ho així, perquè la proposta era ben vista per tot el poble. 13.5 Llavors, David va fer reunir tot Israel, des del torrent d’Egipte fins a l’entrada de Lebó-Hamat, a fi de traslladar l’arca de Déu des de Quiriat-Jearim. 13.6 David va pujar amb tot Israel a Baalà, a Quiriat-Jearim, que és a Judà, a fi de traslladar des d’allí l’arca de Déu, sobre la qual s’invoca el nom del Senyor, que resideix entre els querubins. 13.7 Van agafar l’arca de Déu de casa d’Abinadab i la van carregar en un carro nou; i Uzà i Ahió conduïen el carro. 13.8 David i tota la gent d’Israel anaven dansant davant Déu amb totes les seves forces, cantant i tocant cítares, arpes, timbals, sistres i trompetes. 13.9 Quan arribaven a l’era de Quidon, Uzà va acostar la mà per aguantar l’arca, perquè els bous la feien trontollar; 13.10 però el Senyor es va indignar contra Uzà i el va ferir, perquè havia posat la mà damunt l’arca, i va morir allà mateix, davant Déu. 13.11 A David li va saber tant de greu que el Senyor hagués fulminat Uzà que va anomenar aquell lloc Peres-Uzà (destrossa d’Uzà), com es diu encara avui. 13.12 Aquell dia David va agafar por del Senyor, i va pensar: “Com puc endur-me a casa l’arca de Déu?” 13.13 I va renunciar a portar l’arca de Déu a casa seva, a la ciutat, i va fer que la portessin a casa d’Obed-Edom, de Gat. 13.14 L’arca de Déu va estar amb la família d’Obed-Edom, a casa seva, durant tres mesos. I el Senyor va beneir Obed-Edom i tot el que tenia.

1 Cròniques 14

14.1 Hiram, el rei de Tir, va enviar ambaixadors a David, amb fusta de cedre, picapedrers i fusters, perquè li edifiquessin un palau. 14.2 Llavors David comprengué que el Senyor l’havia confirmat com a rei sobre Israel i que enaltia tant el seu reialme per amor al seu poble, Israel. 14.3 David prengué més dones, a Jerusalem, i li van néixer més fills i filles. 14.4 Aquests són els noms dels fills que li van néixer a Jerusalem: Xammua, Xobab, Natan, Salomó, 14.5 Ibhar, Elixua, Elpèlet, 14.6 Nógah, Nèfeg, Jafia, 14.7 Elixamà, Baaliadà i Elifèlet. 14.8 Quan els filisteus van saber que havien ungit David com a rei sobre tot Israel, van pujar tots junts a la recerca de David. Quan ell ho va saber, els va sortir al pas. 14.9 Els filisteus van arribar i es van desplegar per la vall de Rafaïm. 14.10 Llavors David va consultar el Senyor: “¿He de pujar contra els filisteus? ¿Me’ls posaràs a les mans?” I el Senyor li respongué: “Puja-hi. Estigues segur que els posaré a les teves mans.” 14.11 Van pujar, doncs, a Baal-Perassim, i allà els va derrotar. I David exclamà: “Per les meves mans, Déu ha esberlat els meus enemics com una riuada impetuosa.” Per això van anomenar aquell lloc Baal-Perassim (Senyor que esberla). 14.12 Els filisteus van abandonar allà els seus ídols, i David els va fer cremar. 14.13 Els filisteus encara van tornar a pujar i es van desplegar per la vall. 14.14 David va tornar a consultar Déu, i Déu li digué: “No t’hi enfrontis. Dóna la volta per darrere seu i ataca’ls des del cantó de Bacaïm. 14.15 Quan sentis una remor de passos per dalt de Bacaïm, ataca de seguida, perquè Déu ja haurà sortit davant teu per derrotar l’exèrcit filisteu.” 14.16 Així ho va fer David, tal com Déu li havia manat, i va derrotar l’exèrcit dels filisteus des de Gabaon fins a Guèzer. 14.17 La fama de David es va estendre per totes aquelles terres, i el Senyor va fer que totes les nacions el temessin.

1 Cròniques 15

15.1 També va fer construir cases a la ciutat de David, va preparar un lloc per a l’arca de Déu i va fer-li un tabernacle. 15.2 Llavors David digué: “No és permès de portar l’arca de Déu a ningú que no sigui levita, perquè el Senyor els va escollir a ells per portar l’arca de Déu i per servir-lo perpètuament.” 15.3 Després va congregar tot Israel a Jerusalem per traslladar l’arca del Senyor al lloc que li havia preparat. 15.4 També va reunir els descendents d’Aaron i els levites. 15.5 Dels descendents de Quehat: Uriel, el principal, i els seus parents: cent vint; 15.6 dels descendents de Merarí: Assaià, el principal, i els seus parents: dos-cents vint; 15.7 dels descendents de Guerxon: Joel, el principal, i els seus parents: cent trenta; 15.8 dels descendents d’Elissafan: Xemaià, el principal, amb els seus parents: dos-cents; 15.9 dels descendents d’Hebron: Eliel, el principal, amb els seus parents: vuitanta; 15.10 dels descendents d’Uziel: Amminadab, el principal, amb els seus parents: cent dotze. 15.11 Després David va cridar els sacerdots Sadoc i Abiatar i els levites Uriel, Assaià, Joel, Xemaià, Eliel i Amminadab, 15.12 i els digué: “Vosaltres sou els caps de les famílies dels levites; purifiqueu-vos, vosaltres i els vostres parents, i traslladareu l’arca del Senyor, el Déu d’Israel, al lloc que jo li he preparat. 15.13 Ja que la primera vegada, per no haver estat vosaltres presents, el Senyor, el nostre Déu, s’enfurismà contra nosaltres, perquè no el vam buscar tal com és prescrit.” 15.14 Així que els sacerdots i els levites es van purificar per traslladar l’arca del Senyor, el Déu d’Israel. 15.15 I els descendents dels levites van portar l’arca de Déu, tal com ho havia prescrit Moisès, d’acord amb la paraula de Déu: a coll, amb les barres damunt les espatlles. 15.16 David va ordenar als caps dels levites que, d’entre els seus germans, designessin els cantors, amb instruments de música, arpes, lires i címbals, de manera que es sentissin ben fort mentre s’alçaven els crits de joia. 15.17 Els levites van designar Eman, fill de Joel; Assaf, fill de Berequiahu; i d’entre els descendents de Merarí, parents seus, Etan, fill de Cuixaiahu. 15.18 I amb ells els seus companys de segon ordre: Zecarià, Aziel, Xemiramot, Jehiel, Unní, Eliab, Benaiahu, Maasseiahu, Matitià, Elifalehu, Micneiahu, i els porters Obed-Edom i Jeiel. 15.19 Els cantors Eman, Assaf i Etan s’encarregaven de fer sonar els címbals de bronze; 15.20 Zecarià, Aziel, Xemiramot, Jehiel, Unní, Eliab, Maasseiahu i Benaiahu tocaven arpes de tons alts. 15.21 Matitià, Elifalehu, Micneiahu, Obed-Edom, Jeiel i Azaziahu tocaven les lires d’octava per dirigir el cant. 15.22 Quenanià, cap principal dels levites cantors, era qui dirigia les corals, perquè era molt hàbil. 15.23 Berequià i Elcanà eren porters del recinte de l’arca. 15.24 Els sacerdots Xebaniahu, Joixafat, Netanel, Amassai, Zecariahu, Benaiahu i Elièzer tocaven les trompetes davant l’arca de Déu. Obed-Edom i Jehià també eren porters del recinte de l’arca. 15.25 David, doncs, amb els ancians d’Israel i els caps de milers, van anar a fer el trasllat de l’arca de l’aliança del Se-nyor, des de la casa d’Obed-Edom, enmig de grans alegries. 15.26 I com que Déu estava ajudant els levites que portaven l’arca de l’aliança del Senyor, es van sacrificar set vedells i set moltons. 15.27 David anava vestit amb un mantell de lli fi, com tots els levites que portaven l’arca, els cantors i Quenanià, que dirigia el seguici. David, a més, anava revestit amb un efod de lli. 15.28 Tot Israel pujava l’arca de l’aliança del Senyor entre aclamacions, al so dels corns, de les trompetes i dels címbals, i fent sonar les arpes i les cítares. 15.29 Però quan l’arca de l’aliança del Senyor entrava a la ciutat de David, Mical, la filla de Saül, va guaitar des d’una finestra i veié com el rei David saltava i ballava, i va sentir un profund menyspreu per ell.

1 Cròniques 16

16.1 Van portar l’arca de Déu i la van instal·lar al seu lloc, enmig del tabernacle que David havia preparat. Després van oferir holocaustos i sacrificis pacífics davant Déu. 16.2 En acabar David d’oferir els holocaustos i els sacrificis pacífics, va beneir el poble en nom del Senyor. 16.3 Tot seguit va repartir entre tota la gent d’Israel, tant als homes com a les dones, a cada un una coca de pa, un tall de carn i una coca de panses. Organització del culte 16.4 David va designar alguns dels levites per a fer el servei davant l’arca del Senyor, per celebrar, glorificar i lloar el Senyor, Déu d’Israel. 16.5 Assaf, el principal; Zecarià, el segon; després, Aziel, Xemiramot, Jehiel, Matitià, Eliab, Benaiahu, Obed-Edom i Jeiel, amb arpes i cítares. Assaf tocava els címbals, 16.6 mentre que Benaiahu i Jahaziel tocaven tothora les trompetes davant l’arca de l’aliança del Senyor. 16.7 Aquell dia, David va començar a donar lloança al Senyor per mitjà d’Assaf i els seus germans: 16.8 Lloeu el Senyor, invoqueu el seu nom, divulgueu les seves gestes entre els pobles, 16.9 canteu-li, entoneu-li salms, pondereu tots els seus fets prodigiosos! 16.10 Glorieu-vos en el seu sant nom; exulti el cor dels qui cerquen el Senyor! 16.11 Acudiu al Senyor i a la seva potència, desitgeu sempre la seva presència. 16.12 Recordeu les meravelles que ha fet, els seus prodigis i les sentències de la seva boca, 16.13 oh, llinatge d’Israel, el seu servent; oh, fill de Jacob, els seus escollits! 16.14 Ell és el Senyor, el nostre Déu; els seus designis són per tota la terra. 16.15 Tingueu sempre present el seu pacte, la paraula compromesa per a mil generacions; 16.16 el pacte que contragué amb Abraham i el seu jurament a Isaac, 16.17 que deixà establert com a estatut per a Jacob, aliança sempiterna per a Israel, 16.18 i digué: “Jo et donaré la terra de Canaan, el patrimoni que et pertoca.” 16.19 Malgrat que éreu en petit nombre, ben poquets i forasters al país, 16.20 i anàveu errants d’un país a un altre, d’un reialme a un poble distint, 16.21 no permeté que ningú els maltractés, ans reprengué els reis per amor a ells: 16.22 “No toqueu pas els meus ungits, ni maltracteu els meus profetes.” 16.23 Canteu al Senyor arreu de la terra, proclameu dia rere dia la seva salvació; 16.24 proclameu entre les nacions la seva glòria, i a tots els pobles els seus prodigis, 16.25 ja que el Senyor és gran i molt digne de lloança. Ell és més temible que tots els déus, 16.26 perquè tots els déus dels pobles són ficció; el Senyor, en canvi, ha fet el cel. 16.27 Majestat i honor a la seva presència, poder i esplendor en el seu santuari. 16.28 Ofreneu al Senyor, famílies dels pobles, ofreneu al Senyor glòria i honor. 16.29 Ofreneu al Senyor la glòria deguda al seu nom, porteu presents i entreu a la seva presència. Adoreu el Senyor davant la santa presència. 16.30 Que tremoli davant d’ell tota la terra! Manté ferm tot el món, no serà somogut! 16.31 Que s’alegri el cel i exulti la terra; digueu a totes les nacions: “El Senyor regna!” 16.32 Brami el mar i tot el que s’hi mou, festegi la prada i tot el que hi ha! 16.33 Llavors cantaran de goig tots els arbres del bosc, davant el Senyor que ve, que ve a regir la terra. 16.34 Lloeu el Senyor, perquè és bondadós, perquè és etern el seu amor! 16.35 Digueu: “Salva’ns, oh Déu de la nostra salvació, recull-nos i allibera’ns d’entre les nacions, per tal que donem gràcies al teu sant nom i puguem gloriar-nos en la teva lloança. 16.36 Beneït sigui el Senyor, el Déu d’Israel, des de sempre i per sempre!” I tot el poble respongué: “Amén! Lloeu el Senyor!” 16.37 Després David va deixar davant l’arca de l’aliança del Senyor Assaf i els seus germans, per tal de servir permanentment davant l’arca dia rere dia; 16.38 i també Obed-Edom, amb els del seu grup, en nombre de seixanta-vuit. Obed-Edom, fill de Jedutun, i Hossà, com a porters; 16.39 i Sadoc, el sacerdot, amb els seus germans de sacerdoci, davant el tabernacle del Senyor, en el lloc alt que hi havia a Gabaon, 16.40 perquè oferissin al Senyor holocaustos damunt l’altar contínuament, al matí i al vespre, i complissin tot el que hi ha escrit en la Llei del Senyor, que havia imposat a Israel. 16.41 Amb ells hi havia Eman, Jedutun i els altres escollits, que havien estat designats nominalment a fi que lloessin el Senyor: “Perquè és etern el seu amor.” 16.42 Eman i Jedutun tocaven trompetes, címbals i altres instruments per als càntics de Déu. I els fills de Jedutun eren els porters. 16.43 Després tota la gent es va retirar, cadascú a casa seva, i David també es va retirar per beneir la seva família.

1 Cròniques 17

17.1 Quan David ja s’havia instal·lat al seu palau, digué al profeta Natan: “Mira, jo visc en una casa de cedre, mentre que l’arca de l’aliança del Senyor està entre cortines.” 17.2 Natan respongué a David: “Fes el que tinguis pensat, perquè el Senyor és amb tu.” 17.3 Però succeí que, aquella mateixa nit, Natan tingué una revelació del Senyor que deia: 17.4 “Vés i digues al meu servent David: Així diu el Senyor: No seràs tu qui em construirà una casa perquè jo hi habiti. 17.5 Perquè mai no he habitat en una casa, des del dia que vaig fer pujar d’Egipte els fills d’Israel fins avui, sinó que he anat de tabernacle en tabernacle, i d’un habitatge a un altre. 17.6 A tot arreu on he anat itinerant enmig de tot Israel, ¿he fet mai cap retret a algun dels jutges d’Israel, als qui vaig encomanar de pasturar el meu poble, perquè no m’havien construït una casa de cedre? 17.7 Ara, doncs, digues al meu servent David: Així ha dit el Senyor Totpoderós: Jo t’he tret del pasturatge, de darrere els ramats, per fer-te príncep d’Israel, el meu poble; 17.8 t’he guardat per tot arreu on has anat i he exterminat de davant teu tots els enemics, i vaig a fer-te un nom com el dels més grans que hi pugui haver a la terra. 17.9 A més, jo destinaré un lloc per al meu poble d’Israel i l’hi plantaré perquè habiti en un lloc propi, sense que ningú no l’inquieti més ni tornin els malvats a oprimir-lo com abans, 17.10 durant el temps que vaig constituir jutges sobre el meu poble d’Israel. Jo humiliaré tots els teus enemics. A més, et faig saber que serà el Senyor qui t’edificarà una casa. 17.11 I quan els teus dies s’hagin acomplert per a reunir-te amb els teus avantpassats, jo establiré després de tu la teva dinastia, un que serà de la teva descendència, i faré estable el seu regnat. 17.12 Ell m’edificarà una casa, i jo refermaré el seu tron per sempre. 17.13 Jo li seré pare, i ell serà per a mi un fill; i no apartaré d’ell la meva benvolença, com la vaig apartar del teu predecessor. 17.14 L’establiré en la meva casa i en el meu reialme per sempre, i el seu tron restarà ferm per sempre més.” 17.15 Natan va contar a David aquestes paraules i la visió amb tota exactitud. 17.16 Llavors David va entrar a asseure’s davant el Senyor i digué: “Qui sóc jo, Senyor Déu, i què és la meva casa perquè m’hagis conduït fins aquí? 17.17 I fins això t’ha semblat poca cosa, oh Déu!, que em parles també de la casa del teu servent per als temps futurs, i m’has mirat com si fos un home superior, Senyor Déu! 17.18 Què més podria dir-te David respecte de l’honra que has atorgat al teu servent, si tu el coneixes prou bé? 17.19 Oh Senyor, per amor del teu servent, i segons el teu cor, has fet totes aquestes coses tan grans per fer conèixer totes les teves grandeses. 17.20 Oh Senyor, no hi ha ningú com tu, no hi ha cap altre Déu fora de tu, tal com hem pogut sentir contar. 17.21 ¿Que hi ha cap altre nació com el teu poble d’Israel? Únic a la terra que Déu ha vingut a redimir per fer-lo el seu propi poble i donar-li renom, per grans i prodigioses proeses, expulsant nacions de davant del teu poble que havies redimit d’Egipte. 17.22 Tu has establert el teu poble d’Israel com a poble teu per sempre. Tu, Senyor, t’has fet el seu Déu. 17.23 Ara, doncs, Senyor, fes que sigui per sempre ferma la promesa que has fet referent al teu servent i referent a la seva casa, i compleix el que has promès. 17.24 Sí, que sigui ferma; i que el teu nom sigui exalçat per sempre i es digui: El Senyor Totpoderós, el Déu d’Israel, és Déu a favor d’ell! I que la casa del teu servent David sigui estable en la teva presència. 17.25 Perquè tu, Déu meu, has revelat al teu servent que li edificaràs una casa. És per això que el teu servent s’ha atrevit a dirigir-te aquesta pregària. 17.26 Senyor, tu ets Déu i has promès aquesta benedicció al teu servent; 17.27 i ara t’has dignat beneir la casa del teu servent, a fi que perduri sempre en la teva presència. Tu, Senyor, l’has beneït i serà beneït per sempre.”

1 Cròniques 18

18.1 Temps després, David va atacar els filisteus i els va sotmetre, i prengué Gat i els seus vilatges de les seves mans. 18.2 També va atacar Moab, i els moabites esdevingueren vassalls de David, subjectes a tribut. 18.3 David va derrotar també Adadèzer, rei de Sobà, a Hamat, quan aquest anava a restablir el seu domini sobre la regió del riu Eufrates. 18.4 David li va capturar mil carros, set mil combatents de cavalleria i vint mil d’infanteria. Va trencar les potes als cavalls de tir, però en va reservar cent per als carros. 18.5 Quan els siris de Damasc van arribar per ajudar Adadèzer, rei de Sobà, David va matar vint-i-dos mil homes entre els siris. 18.6 David va establir guarnicions als siris de Damasc, i aquests es convertiren en vassalls seus, subjectes a tribut. El Senyor feia triomfar David en totes les seves empreses. 18.7 David va prendre els escuts d’or que duien els servidors d’Adadèzer i els va portar a Jerusalem. 18.8 De Tibhat i Cun, ciutats d’Adadèzer, va arreplegar molt de bronze. D’aquest, Salomó en va fer el «Mar» de bronze, les columnes i tots els utensilis de bronze. 18.9 Tohu, rei d’Hamat, quan va saber que David havia destrossat tot l’exèrcit d’Adadèzer, rei de Sobà, 18.10 hi va enviar el seu fill Aduram al rei David perquè el saludés i el felicités per haver atacat i vençut Adadèzer, perquè Tohu estava en guerra amb Adadèzer. Aduram li va oferir tota mena d’objectes d’or, de plata i de bronze. 18.11 David també els va consagrar al Senyor, igual com havia consagrat la plata i l’or que havia portat de totes les nacions sotmeses: d’Edom, de Moab, dels ammonites, dels filisteus i dels amalequites. 18.12 També Abissai, fill de Seruià, va derrotar els edomites a la vall de la Sal, en nombre de divuit mil. 18.13 David va posar guarnicions a Edom, i tots els edomites van esdevenir vassalls seus. Així el Senyor feia victoriós David en tot el que emprenia. 18.14 David va regnar sobre tot Israel, actuant amb rectitud i justícia envers tot el seu poble. 18.15 Joab, fill de Seruià, era cap de l’exèrcit; Jehoixafat, fill d’Ahilud, era cronista; 18.16 Sadoc, fill d’Ahitub, i Abimèlec, fill d’Abiatar, eren sacerdots; Xavxà era canceller; 18.17 Benaiahu, fill de Jehoiadà, manava els quereteus i els peleteus; i els fills grans de David eren els seus ajudants principals.

1 Cròniques 19

19.1 Després d’aquests fets, succeí que Nahaix, rei dels ammonites, va morir, i el va succeir en el tron el seu fill. 19.2 I David va pensar: “Tractaré Hanum, fill de Nahaix, amb la mateixa bondat amb què em va tractar el seu pare.” David, doncs, va enviar ambaixadors a donar-li el condol pel seu pare. Quan els servidors de David van arribar al territori dels ammonites, a presentar el condol a Hanum, 19.3 els prínceps dels ammonites van dir a Hanum: “¿Et penses que David vol honrar el teu pare, perquè t’ha enviat el seu condol? ¿No serà per observar, explorar i espiar el país que han vingut els seus servidors?” 19.4 Llavors Hanum va agafar els servidors de David, els va rapar i va esquinçar els seus vestits pel mig fins a les natges, i els va fer marxar 19.5 Quan van anar a comunicar a David el que havia passat amb aquells homes, va enviar a buscar-los, perquè els homes estaven molt avergonyits. I el rei els digué: “Quedeu-vos a Jericó fins que us creixi la barba, després ja podreu tornar.” 19.6 Els ammonites van comprendre que s’havien fet odiosos a David. Llavors Hanun i els ammonites van trametre mil talents de plata per contractar carros de guerra i cavalleria dels siris de Mesopotàmia, dels siris de Maacà i de Sobà. 19.7 Van contractar trenta-dos mil carros de guerra i el rei de Maacà amb la seva gent, i van acampar davant de Medebà. Els ammonites es van concentrar fora de les seves ciutats i van marxar cap a la guerra. 19.8 Quan David ho va saber, va enviar Joab amb tota la tropa i el grup de veterans. 19.9 Els ammonites van sortir i van formar en ordre de batalla a l’entrada de la ciutat, mentre que els reis que havien vingut estaven a part, al camp. 19.10 Quan Joab va veure que tenia un front de combat davant seu i un altre per darrere, va fer una selecció del millors d’Israel i els va encarar contra els siris, 19.11 i la resta del poble els va posar a les ordres del seu germà Abisai, que els va arrenglerar davant dels ammonites, 19.12 i li digué: “Si els siris són més forts que jo, tu m’ajudaràs; i si els ammonites són més forts que tu, t’ajudaré jo. 19.13 Sigues fort i esforcem-nos pel nostre poble i per les poblacions del nostre Déu, i que el Senyor faci el que li sembli millor.” 19.14 Però tan aviat com Joab, amb tot l’exèrcit que comandava, es va enfrontar amb els siris, aquests van sortir fugint de davant d’ell. 19.15 I quan els ammonites van veure que els siris fugien, ells també van sortir fugint de davant d’Abisai, el seu germà, i van entrar a la ciutat. Llavors Joab va tornar a Jerusalem. 19.16 Els siris, però, veient-se vençuts pels fills d’Israel, enviaren missatgers i van fer venir els siris de l’altra banda del Riu, amb Xofac, comandant de l’exèrcit d’Adadèzer, al seu davant. 19.17 Se n’informà David, i ell va congregar tot Israel, va passar el Jordà i es dirigí cap a on eren ells, i es va arrenglerar al seu davant. David s’enfrontà amb els siris, i aquests van atacar-lo. 19.18 Però els siris van fugir davant d’Israel. David els va destrossar set mil carros i quaranta mil soldats d’infanteria, i va matar Xofac, el comandant de l’exèrcit. 19.19 I quan els reis vassalls d’Adadèzer veieren que havien estat vençuts davant d’Israel, van fer la pau amb David i se li sotmeteren. D’ençà d’aleshores, els siris no van voler ajudar més els ammonites.

1 Cròniques 20

20.1 Succeí que al cap d’un any, a l’època que els reis acostumen a sortir de campanya, Joab, al front de les tropes, va devastar el país dels ammonites i arribà fins a Rabà. Mentre David s’estava a Jerusalem, Joab va atacar Rabà i la va arrasar. 20.2 David va prendre del cap del seu rei la corona, i va trobar que pesava un talent d’or. Era ornada amb una pedra preciosa, i la van posar al cap de David. A la ciutat, es va apoderar d’un botí molt considerable. 20.3 Va fer sortir la gent que hi havia i els va condemnar a les serradores, als pics de ferro i a les destrals. El mateix va fer amb totes les ciutats dels ammonites. Tot seguit, David, amb tot el poble, se’n tornà a Jerusalem. 20.4 Després d’això, encara hi hagué una altra batalla contra els filisteus a Guèzer. En aquesta, Sibecai, l’huixatita, va matar Sipai, de la raça dels gegants de Rafà, i els filisteus van ser sotmesos. 20.5 Hi hagué una batalla més contra els filisteus, i Elhanan, fill de Jaïr, va matar Lahmí, germà de Goliat, el de Gat. El pal de la seva llança era com un plegador de teixidor. 20.6 En una altra batalla que hi hagué a Gat, hi havia un home de gran alçada que tenia sis dits a cada mà i sis dits a cada peu, en total vint-i-quatre; i també era descendent dels gegants de Rafà. 20.7 Quan va desafiar Israel, Jehonatan, fill de Ximà, germà de David, el va matar. 20.8 Aquests eren descendents dels gegants de Rafà de Gat, i tots van caure a mans de David i els seus servidors.

1 Cròniques 21

21.1 Satanàs es va alçar contra Israel i va incitar David a fer el cens d’Israel. 21.2 David, doncs, digué a Joab i als principals del poble: “Aneu a fer el cens d’Israel, des de Beerxeba fins a Dan, i porteu-me’l, que vull saber el nombre de la població.” 21.3 Però Joab respongué: “Que el Senyor multipliqui el seu poble cent vegades més dels que són! ¿Per ventura no són, oh rei i senyor meu, tots ells, súbdits del meu senyor? Per què, doncs, demana el meu senyor això? Per què carregar aquesta culpa sobre Israel?” 21.4 Amb tot, l’ordre del rei es mantingué per sobre Joab, i aquest va sortir i va recórrer tot Israel i va tornar a Jerusalem. 21.5 Joab va comunicar a David el nombre del cens del poble: a Israel hi havia un milió cent mil homes aptes per a la guerra, i a Judà, quatre-cents setanta mil, aptes per a la guerra. 21.6 Però Joab no hi va incloure els de Leví i els de Benjamí, perquè Joab detestava l’ordre del rei. 21.7 El fet també va desplaure a Déu; per això va castigar Israel. 21.8 Llavors David digué a Déu: “He comès un greu pecat amb això que he fet; però ara et prego que perdonis la falta del teu servent, perquè he obrat inconscientment.” 21.9 Llavors el Senyor va parlar a Gad, vident de David: 21.10 “Vés i digues a David: Això diu el Senyor: Tres coses et proposo per càstig, tria-te’n una perquè jo te la compleixi.” 21.11 Gad anà a trobar David i li digué: “Això diu el Senyor: Tria tu mateix: 21.12 tres anys de fam, o tres mesos de derrotes davant dels teus enemics, perseguit per la seva espasa, o durant tres dies l’espasa del Senyor; és a dir de pesta en el país i que un àngel del Senyor faci estralls per tot el territori d’Israel. Ara, doncs, pensa quina resposta he de donar al qui m’ha enviat.” 21.13 David digué a Gad: “Em sento molt angoixat; és millor caure en mans del Senyor, que té una immensa misericòrdia, que no pas caure en mans dels homes.” 21.14 Així, doncs, el Senyor va enviar la pesta sobre Israel, i van caure setanta mil israelites. 21.15 Déu va enviar un àngel contra Jerusalem per destruir-la, però quan era a punt de destruir-la, el Senyor va mirar i es va desdir d’aquell flagell, i digué a l’àngel exterminador: “Ja n’hi ha prou; retira la teva mà!” I l’àngel del Senyor es va aturar prop de l’era d’Ornan, el jebuseu. 21.16 David va alçar els ulls i veié l’àngel del Senyor que estava entre la terra i el cel, amb una espasa desembeinada a la mà i dirigida contra Jerusalem. Llavors, David i els ancians, coberts de sac, es prosternaren fins a terra, 21.17 i David clamà a Déu: “¿No he estat jo qui ha manat comptar el poble? Jo sóc qui ha pecat, jo sóc qui ha obrat malament; però aquest ramat, què ha fet? Oh Senyor, Déu meu, et prego que la teva mà caigui sobre mi i sobre la meva casa paterna, però que no caigui el flagell sobre el teu poble!” 21.18 Llavors l’àngel del Senyor digué a Gad que donés a David l’ordre de pujar a l’era d’Ornan, el jebuseu, i d’erigir-hi un altar al Senyor. 21.19 David, doncs, hi va pujar, seguint l’ordre que Gad li havia donat en nom del Senyor. 21.20 Mentre Ornan batia el blat es va girar i veié l’àngel, i els seus quatre fills, que eren amb ell, es van amagar. 21.21 Quan David s’acostava on era Ornan, aquest va mirar i, reconeixent David, va sortir de l’era i es va agenollar davant d’ell, amb el front fins a terra. 21.22 Llavors David digué a Ornan: “Cedeix-me l’espai d’aquesta era a fi que jo hi edifiqui un altar al Senyor i aconsegueixi així que s’aturi la plaga que afligeix el poble. Et pagaré el preu que val.” 21.23 Ornan digué a David: “Que el rei, el meu senyor, la prengui i faci el que li sembli millor. Mira, aquí tens bous per a l’holocaust, i trilladores amb els arreus per a fer-ne llenya, i a més, el blat per a l’ofrena: t’ho dono tot.” 21.24 Però el rei David va replicar a Ornan: “De cap manera! Jo vull comprar-t’ho pel seu preu; perquè no prendré el que és teu per al Senyor, ni oferiré holocaustos que no m’hagin costat res.” 21.25 David, doncs, va pagar a Ornan, per aquell lloc, sis-cents cicles d’or, a pes. 21.26 Després David va erigir-hi un altar dedicat al Senyor, i va oferir-hi holo-caustos i ofrenes pacífiques. Va invocar el Senyor i ell va respondre enviant foc des del cel sobre l’altar dels holocaustos. 21.27 Llavors el Senyor va donar una ordre a l’àngel i aquest va embeinar la seva espasa. 21.28 En aquell temps, havent vist David que el Senyor li havia respost favorablement a l’era d’Ornan, el jebuseu, va seguir oferint-hi sacrificis. 21.29 Perquè, encara que el tabernacle del Senyor, i l’altar de l’holocaust que Moisès havia fet en el desert, es trobaven en aquell moment en el lloc alt de Gabaon, 21.30 David no havia pogut presentar-s’hi a consultar Déu, a causa de l’espasa de l’àngel del Senyor que el tenia atemorit.

1 Cròniques 22

22.1 Per això David digué: “Aquest lloc és el Temple del Senyor Déu, i aquest és l’altar dels holocaustos per a Israel.” 22.2 Després David va ordenar que es reunissin els forasters residents al país d’Israel, i va designar picapedrers perquè preparessin pedres de talla per a construir el temple de Déu. 22.3 A més, David va reunir una gran quantitat de ferro per a fer els claus dels batents de les portes i les seves abraçadores, i una quantitat incalculable de bronze. 22.4 També troncs de cedre en gran nombre que els sidonis i els tiris van portar en abundància per obsequiar David. 22.5 David pensava: “El meu fill Salomó encara és jove i poc expert, i el temple que s’ha de construir per al Senyor ha de ser magnífic per excel·lència, perquè tingui renom i glòria en tots els països. Així, doncs, jo li vull deixar tot preparat.” Per això David va fer grans preparatius abans de morir. 22.6 Després va cridar el seu fill Salomó i li va encomanar que edifiqués un temple per al Senyor, el Déu d’Israel. 22.7 David digué a Salomó: “Fill meu, jo m’havia proposat edificar un temple al nom del Senyor, el meu Déu, 22.8 però vaig rebre una revelació del Senyor que em deia: ‘Tu has vessat molta sang i has fet moltes guerres; tu no edificaràs cap temple al meu nom, perquè has vessat massa sang a terra davant meu. 22.9 Però et naixerà un fill que serà un home pacífic, i jo el posaré en pau amb tots els enemics del seu entorn. Per això es dirà Salomó (home de pau), i al seu temps jo concediré la pau i la tranquil·litat a Israel. 22.10 Ell edificarà el temple al meu nom; serà per a mi un fill i jo li seré un pare, i afermaré el tron del seu reialme a Israel per sempre.’ 22.11 Ara, doncs, fill meu, que el Senyor sigui amb tu, a fi que prosperis i edifiquis un temple al Senyor, el teu Déu, segons el que ell ha promès. 22.12 Que el Senyor et doni seny i saviesa, a fi que quan governis Israel guardis la llei del Senyor, el teu Déu. 22.13 Llavors prosperaràs, si procures complir els estatuts i les lleis que el Senyor va ordenar a Moisès per a Israel. Esforça’t, doncs, i tingues coratge; no tinguis por ni t’acovardeixis. 22.14 Mira, jo, amb grans esforços, he proveït per al temple del Senyor cent mil talents d’or, un milió de talents de plata i una quantitat de bronze i de ferro tan abundant que no es pot calcular. Igualment he preparat fusta i pedres; amb tot, tu encara n’hi hauràs d’afegir. 22.15 Tens a la teva disposició molts obrers: picapedrers, paletes, fusters i tota mena d’experts per a tota l’obra. 22.16 D’or, de plata, de bronze i de ferro, en tens un munt. Per tant, alça’t i comença l’obra i que el Senyor sigui amb tu!” 22.17 Després, David va ordenar a tots els dignataris d’Israel que cooperessin amb el seu fill Salomó. 22.18 Els digué: “¿És que el Senyor, el vostre Déu, no és amb vosaltres? ¿No us ha concedit la pau per tot el voltant? Ell ha posat a les meves mans els habitants d’aquest país, que està ja sotmès davant el Senyor i davant el seu poble. 22.19 Doncs bé, apliqueu el vostre cor i la vostra ànima a buscar el Senyor, el vostre Déu. Alceu-vos i edifiqueu el santuari del Senyor Déu per a traslladar l’arca de l’aliança del Senyor, amb els objectes consagrats a Déu, al temple que s’ha d’edificar al nom del Senyor.”

1 Cròniques 23

23.1 Quan David ja era vell i carregat d’anys, va proclamar Salomó, el seu fill, rei d’Israel. 23.2 Va convocar tots els prínceps d’Israel, amb els sacerdots i els levites. 23.3 Es va fer el recompte dels levites de més de trenta anys, i el seu nombre va arribar a trenta-vuit mil, segons els seus grups familiars i comptats un per un. 23.4 D’aquests, n’hi havia vint-i-quatre mil dedicats a dirigir la construcció del temple del Senyor, i sis mil que feien de magistrats i jutges; 23.5 uns altres quatre mil, eren porters; i quatre mil més dedicats a la lloança del Senyor amb els instruments que David havia fabricat per a acompanyar els càntics. 23.6 David els va repartir en grups, segons els descendents de Leví: Guerxon, Quehat i Merarí. 23.7 Dels guerxonites: Ladan i Ximí. 23.8 Fills de Ladan: Jehiel, el primer, Zetam i Joel, tres. 23.9 Els fills de Ximí: Xelomit, Haziel i Aran, tres. Aquests van ser els caps de les famílies de Ladan. 23.10 Els fills de Ximí: Jàhat, Zizà, Jeuix i Berià, aquests van ser els quatre fills de Ximí. 23.11 Jahat era el cap, i Zizà, el segon; Jeuix i Berià no van tenir gaires fills; per això van constituir una sola família en el cens. 23.12 Els fills de Quehat: Amram, Ishar, Hebron i Uziel, quatre. 23.13 Els fills d’Amram: Aaron i Moisès. Aaron fou separat per consagrar-lo a les coses santíssimes, ell i els seus descendents, per sempre; per cremar encens, oficiar davant del Senyor i beneir en nom d’ell, perpètuament. 23.14 Quant a Moisès, home de Déu, els seus fills van ser enregistrats amb la tribu de Leví. 23.15 Els fills de Moisès van ser: Guerxom i Elièzer. 23.16 Els fills de Guerxom: Xebuel, el cap. 23.17 Els fills d’Elièzer: Rehabià. Elièzer no va tenir altres fills, però els fills de Rehabià van ser nombrosos. 23.18 Els fills d’Ishar: Xelomit, el cap. 23.19 Els fills d’Hebron: Jerià, el cap; Amarià, el segon; Jahaziel, el tercer; i Jecamam, el quart. 23.20 Els fills d’Uziel: Micà, el cap, i Ixià, el segon. 23.21 Els fills de Merarí: Mahlí i Muixí. Els fills de Mahlí: Elazar i Quix. 23.22 Elazar va morir sense haver tingut fills, només tingué filles, que es van casar amb els fills de Quix, cosins seus. 23.23 Els fills de Muixí: Mahlí, Éder i Jerimot, tres. 23.24 Tots aquests van ser els descendents de Leví segons les seves cases paternes, pels caps de família, inscrits en el cens nominalment un per un. Aquests complien el servei del temple del Senyor, des de l’edat de vint anys en amunt. 23.25 David, en efecte, havia dit: “El Senyor, el Déu d’Israel, ha concedit el repòs al seu poble i ha posat residència permanent a Jerusalem.” 23.26 I també digué dels levites: “Ja no hauran de carregar amb el tabernacle i tots els objectes del seu ministeri.” 23.27 Ja que fou segons les últimes disposicions de David que es va fer el cens dels levites de vint anys en amunt, 23.28 perquè la seva missió era estar a les ordres dels fills d’Aaron per al servei del temple del Senyor. Tenien al seu càrrec els atris i les cambres, la purificació de les coses santes i tot el que fa referència al culte en el temple del Senyor: 23.29 els pans de la proposició, la flor de farina per a les ofrenes vegetals, les coques sense llevat, tot el que es prepara sobre la planxa, els rostits i tot el que té a veure amb les mesures, tant de capacitat com de longitud. 23.30 S’havien de presentar diàriament, matí i tarda, per donar gràcies i tributar lloances al Senyor, 23.31 i per fer l’ofrena dels holocaustos al Senyor els dissabtes, els novilunis i les festes solemnes, en un servei permanent davant del Senyor, segons el nombre i el ritual que els correspon. 23.32 També havien de tenir cura del tabernacle de reunió i de la custòdia del santuari, sota les ordres dels seus germans, els descendents d’Aaron, per al culte en el temple del Senyor.

1 Cròniques 24

24.1 Grups dels descendents d’Aaron: Els fills d’Aaron: Nadab, Abihú, Eleazar i Itamar. 24.2 Però com que Nadab i Abihú van morir abans que el seu pare, sense deixar descendència, les funcions sacerdotals les van exercir Eleazar i Itamar. 24.3 David, amb l’ajuda de Sadoc, de la descendència d’Eleazar, i amb la d’Ahimèlec, de la descendència d’Itamar, els va repartir per grups segons les tasques del seu servei. 24.4 Va resultar que entre els descendents d’Eleazar hi havia major nombre d’homes principals que entre els descendents d’Itamar, per això els van repartir així: els descendents d’Eleazar en setze caps de família, i els descendents d’Itamar en vuit, segons les seves famílies. 24.5 Tant uns com altres van ser distribuïts per sorteig, perquè entre els descendents d’Eleazar i entre els descendents d’Itamar hi havia caps de servei del santuari i caps de servei de Déu. 24.6 El secretari Xemaià, fill de Netanel, del clan dels levites, va escriure el seus noms en presència del rei, dels dignataris, del sacerdot Sadoc, d’Ahimèlec, fill d’Abiatar, i dels caps de família, tant dels sacerdots com dels levites. Es sortejava una família per a Eleazar i una altra família per a Itamar. 24.7 Els torns sortejats van ser: primer, Joiarib; segon, Jedaià; 24.8 tercer, Harim; quart, Seorim; 24.9 cinquè, Malquià; sisè, Miamín; 24.10 setè, Cos; vuitè, Abià; 24.11 novè, Jeixua; desè, Xecaniahu; 24.12 onzè, Eliaxib; dotzè, Jaquim; 24.13 tretzè, Hupà; catorzè, Jeixebab; 24.14 quinzè, Bilgà; setzè, Immer; 24.15 dissetè, Hezir; divuitè, Pissés; 24.16 dinovè, Petahià; vintè, Jehezquel; 24.17 vint-i-unè, Jaquín; vint-i-dosè, Gamul; 24.18 vint-i-tresè, Delaià; vint-i-quatrè, Maazià. 24.19 Aquesta va ser la distribució dels torns per a entrar al servei en el temple del Senyor, segons la norma establerta per Aaron, el seu avantpassat, com li ho havia ordenat el Senyor, el Déu d’Israel. 24.20 Quant a la resta dels descendents de Leví: per als d’Amram, Xebuel; per als de Xebuel, Jehdeiahu. 24.21 Quant a Rehabià, Ixià era el cap dels descendents de Rehabià; 24.22 per als d’Ishar, Xelomot; per als de Xelomot, Jàhat. 24.23 Dels descendents d’Hebron: el cap era Jerià; el segon, Amarià; el tercer, Jahaziel; el quart, Jecamam. 24.24 Dels descendents d’Uziel, Micà; dels descendents de Micà, Xamir. 24.25 Ixià era germà de Micà; dels descendents d’Ixià, Zacariahu. 24.26 Els fills de Merarí foren Mahlí i Muixí; Jaaziahu, també era fill seu. 24.27 Els fills de Merarí per Jaaziahu, fill seu: Xóham, Zacur i Ibrí. 24.28 De Mahlí: Eleazar, que no va tenir fills, 24.29 i Quix. Dels fills de Quix, Jerahmeel. 24.30 Els fills de Muixí: Mahlí, Éder i Jerimot. Aquests van ser els descendents dels levites segons les seves cases paternes. 24.31 També aquests van entrar en el sorteig de la mateixa manera que els seus germans, els descendents d’Aaron, en presència de David, de Sadoc, d’Ahimèlec i dels caps de família, tant dels sacerdots com dels levites; les famílies del cap igual que les dels germans menors.

1 Cròniques 25

25.1 Després, David i els oficials del culte van seleccionar els fills d’Assaf, d’Eman i de Jedutun, que profetitzaven acompanyats d’arpes, cítares i címbals. Aquesta és la llista dels qui estaven dedicats a aquesta tasca, segons el seu servei: 25.2 De la família d’Assaf: Zacur, Jossef, Netanià i Assarela, fills d’Assaf, sota la seva direcció, que profetitzava a les ordres del rei. 25.3 De Jedutun, els seus fills: Guedaliahu, Serí, Jeixaiahu, Haixabià, Matitiahu i Ximí, sis, sota la direcció del seu pare Jedutun, que profetitzava al so de l’arpa donant gràcies i lloant el Senyor. 25.4 D’Eman, els seus fills: Buquiahu, Mataniahu, Uziel, Xubael, Jeremot, Hananià, Hananí, Eliata, Guidalti, Romamti-Èzer, Joixbecaixa, Mal·lotí, Otir i Mahaziot. 25.5 Tots eren fills d’Eman, vident del rei en les coses de Déu, per exalçar el seu poder. Déu va concedir a Eman catorze fills i tres filles. 25.6 Tots aquests estaven sota la direcció del seu pare per al cant en el temple del Senyor, amb címbals, salteris i arpes. Per al ministeri del temple de Déu, seguint les indicacions del rei, hi havia: Assaf, Jedutun i Eman. 25.7 El seu nombre, comptant els seus companys instruïts en el cant del Senyor, tots ells experts, era de dos-cents vuitanta-vuit. 25.8 Es van repartir per sorteig els torns del servei, incloent-hi tant el superior com l’inferior, igual el mestre que el deixeble. 25.9 El primer lloc, per sort, va correspondre a Jossef, que era d’Assaf; el segon, a Guedaliahu, que amb els seus fills i germans eren dotze; 25.10 el tercer, a Zacur, que amb els seus fills i germans eren dotze; 25.11 el quart, a Serí, que amb els seus fills i germans eren dotze; 25.12 el cinquè, a Netanià, que amb els seus fills i germans eren dotze; 25.13 el sisè, a Buquiahu, que amb els seus fills i germans eren dotze; 25.14 el setè, a Jessarela, que amb els seus fills i germans eren dotze; 25.15 el vuitè, a Jeixaiahu, que amb els seus fills i germans eren dotze; 25.16 el novè, a Mataniahu, que amb els seus fills i germans eren dotze; 25.17 el desè, a Ximí, que amb els seus fills i germans eren dotze; 25.18 l’onzè, a Azarel, que amb els seus fills i germans eren dotze; 25.19 el dotzè, a Haixabià, que amb els seus fills i germans eren dotze; 25.20 el tretzè, a Xubael, que amb els seus fills i germans eren dotze; 25.21 el catorzè, a Matitiahu, que amb els seus fills i germans eren dotze; 25.22 el quinzè, a Jeremot, que amb els seus fills i germans eren dotze; 25.23 el setzè, a Hananià, que amb els seus fills i germans eren dotze; 25.24 el dissetè, a Joixbecaixa, que amb els seus fills i germans eren dotze; 25.25 el divuitè, a Hananí, que amb els seus fills i germans eren dotze; 25.26 el dinovè, a Mal·lotí, que amb els seus fills i germans eren dotze; 25.27 el vintè, a Eliata, que amb els seus fills i germans eren dotze; 25.28 el vint-i-unè, a Otir, que amb els seus fills i germans eren dotze; 25.29 el vint-i-dosè, a Guidalti, que amb els seus fills i germans eren dotze; 25.30 el vint-i-tresè, a Mahaziot, que amb els seus fills i germans eren dotze; 25.31 el vint-i-quatrè, a Romamti-Èzer, que amb els seus fills i germans eren dotze.

1 Cròniques 26

26.1 Quant a les classes dels porters descendents dels coreïtes: Meixelemià, fill de Coré, de la família d’Ebiassaf. 26.2 Meixelemià tingué aquests fills: Zecarià, el primogènit; Jediael, el segon; Zebadiahu, el tercer; Jatniel, el quart; 26.3 Elam, el cinquè; Jehohanan, el sisè; Eliehoenai, el setè. 26.4 Obed-Edom tingué aquests fills: Xemaià, el primogènit; Jehozabad, el segon; Joah, el tercer; Sacar, el quart; Netanel, el cinquè; 26.5 Ammiel, el sisè; Issacar, el setè; Peül·letai, el vuitè. Realment, Déu havia beneït Obed-Edom. 26.6 El seu fill Xemaià va tenir fills que van ser dirigents de les seves famílies, perquè eren homes voluntariosos i valents. 26.7 Els fills de Xemaià: Otní, Refael, Obed, Elzabad i els seus germans, homes valents, Elihú i Semaquià. 26.8 Tots aquests eren de la descendència d’Obed-Edom; tant ells com els seus fills i els seus germans eren homes voluntariosos i ben disposats per al ministeri. Els descendents d’Obed-Edom van ser seixanta-dos. 26.9 Els fills de Meixelemià i els seus germans, homes de molta vàlua, eren divuit. 26.10 Hossà, de la descendència de Merarí, tingué aquests fills: Ximrí, el cap, tot i que no era el primogènit, però el seu pare el va designar com a primer; 26.11 Hilquiahu, el segon; Tebaliahu, el tercer; Zacariahu, el quart. Els fills i germans d’Hossà van ser tretze en total. 26.12 Aquests grups de porters, sota els caps de família, tenien encomanat, igual que els seus germans, el servei de guàrdia del temple del Senyor. 26.13 Cada porta va ser assignada a cada grup familiar per sorteig, igual per als grans que per als petits. 26.14 A Xelemiahu li va tocar la porta oriental. Van tirar la sort per a Zacarià, el seu fill, conseller intel·ligent, i li va tocar la porta del nord. 26.15 Per a Obed-Edom, la porta del sud; i per als seus fills, el recinte dels magatzems. 26.16 A Xupim i a Hossà els va tocar el cantó occidental, amb la porta de Xal·lequet, que dóna al camí de la pujada. Guàrdia per guàrdia, eren: 26.17 a l’orient hi havia sis levites; a la del nord, quatre per dia; al migdia, quatre per dia; i als magatzems, dos a dos. 26.18 A les dependències de la part occidental, n’hi havia quatre per al camí i dos per a les dependències. 26.19 Aquestes eren les seccions dels porters per als descendents dels coreïtes i dels merarites. 26.20 I dels levites, Ahià tenia al seu càrrec els tresors del temple i els tresors dels objectes consagrats. 26.21 Quant als descendents de Ladan, fill de Guerxon: els caps de família de Ladan, el guerxonita, van ser els jehielites. 26.22 Els fills de Jehiel, Zetam i el seu germà Joel, tenien al seu càrrec els tresors del temple del Senyor. 26.23 Quant als amramites, isharites, hebronites i uzielites, 26.24 el tresorer major era per a Xebuel, descendent de Guerxon, fill de Moisès. 26.25 I els seus parents, descendents d’Elièzer, eren: Rehabià, fill d’aquest; Jeixaiahu, fill seu; Joram, fill seu; Zicrí, fill seu; i Xelomot, fill seu. 26.26 Aquest Xelomot i els seus parents tenien al seu càrrec tots els tresors dels objectes que havien consagrat el rei David, els principals de les famílies, els comandants de milers i de centenars i els oficials de l’exèrcit. 26.27 Els havien consagrat, del botí de guerra i de les despulles, per al manteniment del temple del Senyor, 26.28 junt amb tot el que havien consagrat Samuel, el vident, Saül, fill de Quix, Abner, fill de Ner, i Joab, fill de Seruià; tot allò que qualsevol persona consagrava, estava sota la custòdia de Xelomot i dels seus germans. 26.29 Dels isharites, Quenaniahu i els seus fills s’ocupaven dels afers exteriors del govern d’Israel, com a magistrats i jutges. 26.30 Dels hebronites, Haixabiahu i els seus germans, mil set-cents homes de molta vàlua, estaven encarregats de l’administració israelita del territori de la part occidental del Jordà, en tots els afers religiosos i civils. 26.31 Dels hebronites, Jerià era el cap. L’any quaranta del regnat de David es va fer un escrutini dels hebronites, per les seves genealogies, i s’hi van trobar homes de molta vàlua a Jazer de Galaad. 26.32 Entre els seus parents hi havia dos mil set-cents homes valents, caps de família. Aquests van ser designats pel rei David com a intendents dels rubenites, dels gadites i de la mitja tribu de Manassès, en tots els afers religiosos i civils.

1 Cròniques 27

27.1 Aquests són els homes principals dels fills d’Israel, els caps de família, els comandants de milers i de centenars, amb els seus oficials al servei del rei, en tot l’afer de les divisions que servien en torns mensuals durant tot l’any. Cada divisió constava de vint-i-quatre mil homes. 27.2 Comandant la primera divisió, per al primer mes, hi havia Jaixobam, fill de Zabdiel. La seva divisió constava de vint-i-quatre mil homes. 27.3 Era descendent de Peres, i ocupava el comandament de tots els caps de l’exèrcit del primer mes. 27.4 Comandant la divisió del segon mes hi havia Dodai, l’ahóahita. En la seva divisió també hi havia Miclot com a capità. La divisió constava de vint-i-quatre mil homes. 27.5 El tercer comandant de la milícia, per al tercer mes, era Benaiahu, fill del gran sacerdot Jehoiadà, i la seva divisió constava de vint-i-quatre mil homes. 27.6 Aquest Benaiahu era un heroi dels trenta i va ser el seu cap. En la seva divisió hi havia el seu fill Ammizabad. 27.7 El quart comandant, per al quart mes, era Assahel, germà de Joab, i després d’ell Zebadià, el seu fill. La seva divisió constava de vint-i-quatre mil homes. 27.8 El cinquè comandant, per al cinquè mes, era Xamhut, l’izraïta. La seva divisió constava de vint-i-quatre mil homes. 27.9 El sisè, per al sisè mes, era Irà, fill d’Iqueix, el tecoaïta. La seva divisió constava de vint-i-quatre mil homes. 27.10 El setè, per al setè mes, era Heles, el pelonita, de la descendència d’Efraïm. La seva divisió constava de vint-i-quatre mil homes. 27.11 El vuitè, per al vuitè mes, era Sibecai, l’huixatita, dels zèrahites. La seva divisió constava de vint-i-quatre mil homes. 27.12 El novè, per al novè mes, era Abièzer, l’anatotita, de Benjamí. La seva divisió constava de vint-i-quatre mil homes. 27.13 El desè, per al desè mes, era Mahrai, el netofatita, dels zèrahites. La seva divisió constava de vint-i-quatre mil homes. 27.14 L’onzè, per a l’onzè mes, era Benaià, el piratonita, de la descendència d’Efraïm. La seva divisió constava de vint-i-quatre mil homes. 27.15 El dotzè, per al dotzè mes, era Heldai, el netofatita, dels d’Otniel. La seva divisió constava de vint-i-quatre mil homes. 27.16 Al front de les tribus d’Israel hi havia, com a cap dels rubenites: Elièzer, fill de Zicrí. Dels simeonites: Xefatiahu, fill de Maacà. 27.17 Dels levites: Haixabià, fill de Quemuel. De la casa d’Aaron: Sadoc. 27.18 De Judà: Elihú, parent de David. D’Issacar: Omrí, fill de Micael. 27.19 De Zabuló: Ixmaiahu, fill d’Obadiahu. De Neftalí: Jerimot, fill d’Azriel. 27.20 Dels descendents d’Efraïm: Oixea, fill d’Azaziahu. De la mitja tribu de Manassès: Joel, fill de Pedaiahu. 27.21 De l’altra meitat de la tribu de Manassès a Galaad: Idó, fill de Zacariahu. De Benjamí: Jaassiel, fill d’Abner. 27.22 De Dan: Azarel, fill de Jeroham. Aquests eren els prínceps de les tribus d’Israel. 27.23 David no va incloure en el cens els menors de vint anys, perquè el Senyor havia dit que multiplicaria Israel com les estrelles del cel. 27.24 Joab, fill de Seruià, va començar a fer el cens, però no el va acabar, perquè això va provocar la còlera del Senyor contra Israel, i el seu nombre no va ser enregistrat en el llibre de les Cròniques del rei David. 27.25 Azmàvet, fill d’Adiel, era l’intendent de la hisenda reial; però de les reserves emmagatzemades als camps, a les ciutats, als pobles i a les fortaleses, se n’encarregava Jehonatan, fill d’Uziahu. 27.26 Ezrí, fill de Quelub, era l’intendent dels agricultors que conreaven la terra; 27.27 l’intendent de les vinyes era Ximí, de Ramà; i del producte de les vinyes per als cellers del vi, Zabdí, de Xefam; 27.28 dels oliverars i dels sicòmors que hi havia a la Xefelà, Baal-Hanan, el guederita; i dels dipòsits d’oli, Joaix. 27.29 Dels ramats de vaques que pasturaven a Saron, Xirtai, el saronita; i de les de les valls, Xafat, fill d’Adlai; 27.30 dels camells, Obil, l’ismaelita; de les someres, Jehdeiahu, el meronotita; 27.31 dels ramats d’ovelles, Jaziz, l’agarita. Tots aquests eren administradors de les propietats del rei David. 27.32 I Jonatan, oncle de David, era conseller, home intel·ligent i lletrat. Jehiel, fill d’Hacmoní, era preceptor dels fills del rei; 27.33 Ahitófel també era conseller del rei; i Huixai, l’arquita, era l’home de confiança del rei. 27.34 Després d’Ahitófel hi havia Jehoiadà, fill de Benaiahu, i Abiatar. El comandant de l’exèrcit del rei era Joab.

1 Cròniques 28

28.1 David va convocar a Jerusalem tots els dignataris d’Israel: els caps de les tribus, els caps de les divisions que servien el rei, els comandants de milers i els capitans de centenars, els administradors de les propietats i ramats del rei i dels seus fills, juntament amb els eunucs i els militars notables. 28.2 Llavors el rei es va posar dret i digué: “Escolteu-me, germans meus i poble meu: Jo tenia el propòsit d’edificar un temple que fos un lloc de repòs per a l’arca de l’aliança del Senyor i l’escambell per als peus del nostre Déu, i feia preparatius per a la construcció, 28.3 però Déu em digué: ‘Tu no edificaràs cap temple al meu nom perquè has estat un home de guerres i has vessat molta sang.’ 28.4 Però el Senyor, el Déu d’Israel, em va escollir d’entre tota la casa del meu pare perquè jo fos rei d’Israel per sempre. Perquè va escollir la tribu de Judà com a capdavantera; i d’entre la família de Judà, la casa del meu pare, i d’entre els fills del meu pare, es va complaure en mi per fer-me rei sobre tot Israel. 28.5 I d’entre tots els meus fills, ja que són molts els fills que el Senyor m’ha donat, ha escollit el meu fill Salomó perquè ocupi el tron de la reialesa del Senyor sobre Israel. 28.6 I ell em digué: ‘Salomó, el teu fill, edificarà el meu temple i els meus atris, perquè l’he escollit com a fill meu, i jo seré el seu pare. 28.7 Jo establiré el seu regne per sempre, si ell segueix complint els meus manaments i les meves lleis, com fins al dia d’avui.’ 28.8 Ara, doncs, en presència de tot Israel, de l’assemblea del Senyor, i davant del nostre Déu, guardeu i poseu atenció a tots els manaments del Senyor, el vostre Déu, perquè pugueu posseir aquesta bona terra i deixar-la després als vostres fills com a herència perpètua. 28.9 I tu, Salomó, fill meu, reconeix el Déu del teu pare i serveix-lo amb cor sincer i amb un esperit voluntariós, perquè el Senyor examina tots els cors i coneix tot designi dels pensaments. Si el busques, ell es deixarà trobar; però si l’abandones, et rebutjarà per sempre. 28.10 Ara, doncs, para esment, perquè el Senyor t’ha escollit a tu perquè construeixis el temple que ha de ser el seu santuari. Sigues decidit i comença!” 28.11 Després, David va donar al seu fill Salomó el disseny del pòrtic, dels seus edificis, dels seus magatzems, de les seves cambres altes, de les sales interiors i del recinte del propiciatori. 28.12 També el disseny de tot el que havia projectat referent als atris del temple del Senyor, a totes les cambres del voltant, als magatzems del temple de Déu i als dipòsits dels objectes sagrats. 28.13 També la relació dels grups dels sacerdots i dels levites, de totes les tasques del servei del temple del Senyor, i tot el que té a veure amb els utensilis per al ministeri del seu temple. 28.14 Pel que fa a l’or, el pes per a cada un dels utensilis per als diversos serveis; i també el pes de plata que corresponia per a cada un dels utensilis destinats als diversos serveis; 28.15 i per als canelobres i els seus gresols d’or, segons el pes de cada canelobre i els seus gresols; i per als canelobres de plata, segons el pes de cada canelobre i els seus gresols, d’acord amb el servei de cada un en particular. 28.16 Igualment, el pes d’or per a les taules de la proposició, i el de plata per a les taules de plata. 28.17 I la quantitat d’or fi per a les forquetes, els tassons, les gerretes; i per a les copes d’or, el que corresponia a cada copa segons el seu pes; i per a les copes de plata, la que corresponia a cada copa segons el seu pes. 28.18 I per a l’altar de l’encens, or refinat, segons el pes; i or per al model de la carrossa dels querubins, que amb les ales esteses cobrien l’arca de l’aliança del Senyor. 28.19 “Tot això –digué David– està en un escrit transmès a mi directament pel Senyor, per fer-me comprendre tots els detalls del disseny.” 28.20 Després, David continuà dient al seu fill Salomó: “Tingues confiança i fermesa, i comença! No temis ni et desanimis, perquè el Déu Etern, el meu Déu, és amb tu; no et deixarà ni et desempararà fins que tota l’obra per al servei del temple del Senyor sigui enllestida. 28.21 Aquí tens els grups de sacerdots i de levites per a tot el servei del temple de Déu; i pel que fa a les diverses tasques, tens amb tu una colla de voluntaris experts en tota mena d’oficis, i, tant els dirigents com el poble, es posaran a les teves ordres.”

1 Cròniques 29

29.1 Després, el rei David digué a tota l’assemblea: “Salomó, el meu fill, l’únic escollit per Déu, encara és jove i no té experiència, i l’empresa és gran, perquè aquest palau no és pas per a un home, sinó per al Senyor Déu. 29.2 Jo, amb totes les meves forces, he preparat per al temple del meu Déu: or per als objectes d’or, plata per als de plata, bronze per als de bronze, ferro per als de ferro i fusta per als de fusta; pedres d’ònix i pedres d’encast; pedres brillants i multicolors, tota mena de pedres precioses i blocs d’alabastre en abundància. 29.3 A més, portat per l’amor al temple del meu Déu, faig donació, per a aquest temple, del meu tresor privat d’or i de plata, a més de tot el que ja he preparat per al temple del santuari: 29.4 tres mil talents d’or d’Ofir, i set mil talents de plata refinada, per a revestir les parets dels edificis; 29.5 or per als objectes d’or i plata per als de plata, i per a tots els treballs d’artesania dels artistes. Qui, doncs, vol fer avui una ofrena voluntària al Senyor?” 29.6 Llavors els caps de les famílies, els prínceps de les tribus d’Israel, els comandants de milers i els de centenars, amb els administradors de les propietats del rei, van fer una ofrena voluntària, 29.7 i van donar per a l’edificació del temple de Déu: cinc mil talents i deu mil monedes d’or, deu mil talents de plata, divuit mil talents de bronze i cent mil talents de ferro. 29.8 A més, aquells qui tenien pedres precioses, les van donar per al tresor del temple del Senyor, per mitjà de Jehiel, el guerxonita. 29.9 Hi hagué molta alegria entre el poble per la contribució voluntària que s’havia fet, perquè s’havia ofert sincerament i de tot cor al Senyor; i també el rei David en va tenir una gran alegria. 29.10 Llavors David va beneir el Senyor davant tota l’assemblea. David digué: “Beneït siguis, Senyor, Déu del nostre pare Israel, des de l’eternitat i fins a l’eternitat! 29.11 Són teus, Senyor, la grandesa i el poder, la glòria, la victòria i la majestat, perquè és ben teu tot el que hi ha al cel i a la terra! Teu és, Senyor, el regne, i tu ets excels sobre totes les coses! 29.12 De tu vénen la riquesa i l’honra, i tu ho regeixes tot. A les teves mans està el poder i la força, i a les teves mans està el donar engrandiment i fermesa a totes les coses. 29.13 Ara, doncs, Déu nostre, nosaltres et tributem lloances i exalcem el teu nom gloriós. 29.14 Perquè, qui sóc jo, i qui és el meu poble, que tinguem la capacitat d’oferir-te aquestes coses tant generosament? Ja que tot ve de tu i t’hem donat allò que de tu hem rebut. 29.15 Perquè davant teu som forasters i pelegrins, tal com ho van ser tots els nostres avantpassats; els nostres dies a la terra són com una ombra, sense cap seguretat. 29.16 Senyor, Déu nostre, tota aquesta gran provisió que nosaltres hem preparat per a edificar un temple en honor del teu sant Nom ha vingut de tu, i tot és teu. 29.17 Jo sé prou bé, Déu meu, que tu examines el cor i et complaus en la rectitud. Jo, doncs, en la sinceritat del meu cor, t’he ofert voluntàriament totes aquestes coses, i ara he vist amb alegria com el teu poble que es troba aquí reunit et feia espontàniament les seves donacions. 29.18 Oh Senyor, Déu dels nostres pares Abraham, Isaac i Israel, conserva perpètuament aquesta disposició de sentiments en el cor del teu poble i encamina el seu cor vers tu. 29.19 Concedeix també a Salomó, el meu fill, un cor sincer, a fi que guardi els teus manaments, els teus preceptes i els teus estatuts, per posar-ho tot en pràctica i per edificar el palau per al qual jo he fet els preparatius.” 29.20 Després, David digué a tota l’assemblea: “Beneïu el Senyor, el vostre Déu!” I tota l’assemblea va beneir el Senyor, el Déu dels seus avantpassats. Van fer reverència i es van prosternar davant el Senyor i davant el rei. 29.21 L’endemà van sacrificar víctimes al Senyor i van oferir-li holocaustos: mil vedells, mil moltons i mil anyells, amb les corresponents libacions, i d’altres sacrificis en abundor per a tot Israel. 29.22 Aquell dia van menjar i beure a la presència del Senyor plens de goig. I per segona vegada van proclamar rei Salomó, fill de David, ungint-lo davant el Senyor com a sobirà. El mateix van fer amb Sadoc com a gran sacerdot. 29.23 Salomó va ocupar el setial del Senyor, com a rei successor del seu pare David; va prosperar i tot Israel el va obeir. 29.24 Tots els prínceps, tots els herois i també tots els fills del rei David van retre homenatge al rei Salomó. 29.25 El Senyor va engrandir extraordinàriament Salomó als ulls de tot Israel, i li va concedir un reialme tan majestuós com no havia tingut abans d’ell cap altre rei d’Israel. 29.26 Així David, fill de Jessè, va regnar sobre tot Israel. 29.27 El temps que va regnar sobre Israel va ser de quaranta anys: a Hebron va regnar set anys, i a Jerusalem va regnar-ne trenta-tres. 29.28 Va morir després d’una vellesa feliç, carregat d’anys, de riquesa i de glòria, i al seu lloc va regnar el seu fill Salomó. 29.29 I els fets del rei David, des del començ a la fi, són escrits en el Llibre de les Cròniques de Samuel, el vident, en les Cròniques de Natan, el profeta, i en les Cròniques de Gad, el vident, 29.30 amb completa referència del seu regnat, de les seves proeses i de tot el que li va succeir a ell, a tot Israel i a tots els reialmes dels altres països.

2 Cròniques 1

1.1 Salomó, fill de David, es va afermar en el seu reialme, i el Senyor, el seu Déu, era amb ell i el va engrandir extraordinàriament. 1.2 Salomó va parlar a tot Israel: als comandants de milers i de centenars, als jutges i a tots els prínceps de tot Israel, caps de família. 1.3 Després, Salomó, acompanyat de tota l’assemblea, va anar al lloc alt que hi havia a Gabaon, perquè allà hi havia el tabernacle de la reunió de Déu que Moisès, servent del Senyor, havia construït al desert. 1.4 Quant a l’arca de Déu, David l’havia traslladada des de Quiriat-Jearim al lloc que li havia preparat, perquè li havia muntat un tabernacle a Jerusalem. 1.5 Però l’altar de bronze que havia fet Bessalel, fill d’Urí, fill d’Hur, era allí davant el tabernacle del Senyor. Salomó i l’assemblea van anar-hi a consultar el Senyor. 1.6 Salomó va pujar davant el Senyor, a l’altar de bronze que era prop del tabernacle de reunió, i va oferir-hi mil holocaustos. 1.7 Aquella mateixa nit, Déu s’aparegué a Salomó i li digué: “Demana el que vols que et doni.” 1.8 Salomó respongué a Déu: “Tu has tingut una gran benevolència amb el meu pare David, i a mi m’has fet rei en lloc d’ell. 1.9 Ara, Senyor Déu, que es compleixi la promesa que tu has fet a David, el meu pare, ja que m’has constituït rei sobre un poble tan nombrós com la pols de la terra. 1.10 Dóna’m saviesa i enteniment perquè sàpiga conduir-me davant d’aquest poble; sinó, qui seria capaç de jutjar aquest poble tan nombrós?” 1.11 El Senyor respongué a Salomó: “Ja que és això el que el teu cor vol, i no has demanat riqueses, ni possessions, ni honors, ni la mort dels teus enemics, ni tampoc no has demanat llarga vida, sinó que has demanat, per a tu, saviesa i enteniment per a jutjar el meu poble, sobre el qual t’he fet rei, 1.12 la saviesa i l’enteniment et són concedits; i a més et donaré riqueses, possessions i honors com no han tingut els reis anteriors a tu ni tindran cap dels que vindran després de tu.” 1.13 Tot seguit, Salomó, des del tabernacle de reunió, en el lloc alt de Gabaon, va tornar a Jerusalem i regnà sobre Israel. 1.14 Salomó va reunir carros i cavalls. Va arribar a tenir mil quatre-cents carros i dotze mil genets, que va distribuir entre les ciutats dels carros i prop del rei, a Jerusalem. 1.15 I el rei va fer que, a Jerusalem, la plata i l’or fossin tan abundants com les pedres. També va fer que la fusta de cedre fos tan abundant com els sicòmors que hi ha a la Xefelà. 1.16 Els cavalls que tenia Salomó provenien d’Egipte i de Quevé, perquè els comerciants del rei els compraven a Quevé al comptat. 1.17 Un carro procedent d’Egipte s’exportava per sis-cents sicles de plata, i un cavall, per cent cinquanta. Per mitjà seu, també eren adquirits pels reis dels hitites i pels reis de Síria.

2 Cròniques 2

2.1 Salomó es va proposar d’edificar un temple al nom del Senyor i un palau reial per a ell mateix. 2.2 Va destinar setanta mil traginers i vuitanta mil picapedrers a les muntanyes, i tres mil sis-cents encarregats per a dirigir-los. 2.3 Després Salomó va enviar aquest missatge a Hiram, rei de Tir: “Fes amb mi el mateix que vas fer amb David, el meu pare, al qual vas enviar fusta de cedre per a l’edificació de la casa que havia d’habitar. 2.4 Et faig saber que jo em proposo d’edificar un temple al nom del Senyor, el meu Déu, per consagrar-lo a ell, per cremar-hi encens aromàtic, per tenir-hi l’ofrena perpètua de la proposició i per oferir-hi els holocaustos del matí i del vespre, dels dissabtes, dels novilunis i de les festes solemnes del Senyor, el nostre Déu. Aquesta és una obligació perpètua per a Israel. 2.5 El temple que vull edificar ha de ser gran, perquè el nostre Déu és el més gran de tots els déus. 2.6 Si bé, ¿hi haurà algú capaç de construir-li un temple, si ni el mateix cel ni el cel del cel no el poden contenir? I qui sóc jo per a construir-li un temple, ni que sigui només per cremar-hi encens davant d’ell? 2.7 Ara, doncs, envia’m un artesà expert a treballar l’or, la plata, el bronze i el ferro, la porpra escarlata, el carmesí i la porpra violeta. Que sàpiga també esculpir tota mena de baixos relleus, perquè col·labori amb els artesans que va contractar David, el meu pare, i que jo tinc amb mi a Judà i a Jerusalem. 2.8 I també envia’m, des del Líban, fusta de cedre, d’avet i de sàndal, perquè jo sé que els teus súbdits són experts tallant arbres del Líban. Mira, els meus servidors col·laboraran amb els teus servidors 2.9 per fornir-me de fusta en abundància, perquè el temple que vull construir ha de ser gran i esplendorós. 2.10 Jo posaré per al sosteniment dels teus servents que han de tallar els arbres: vint mil càrregues de blat, vint mil càrregues d’ordi, vint mil gerres de vi i vint mil gerres d’oli.” 2.11 Hiram, el rei de Tir, va contestar per mitjà d’una carta que va trametre a Salomó: “És per l’amor que el Senyor té al seu poble, que t’ha posat com a rei sobre ells.” 2.12 Seguia dient Hiram: “Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel, que ha fet el cel i la terra, perquè ha donat al rei David un fill savi, intel·ligent, prudent i assenyat, que edificarà un temple al Senyor i un palau reial. 2.13 Ara, doncs, et faig venir un home ple de coneixements que es diu Hiram-Abí. 2.14 És fill d’una dona de la tribu de Dan i el seu pare era un home de Tir. Sap treballar l’or i la plata, el bronze, el ferro, la pedra, la fusta, la porpra escarlata i la violeta, el lli i el carmesí; sap gravar tota mena de baixos relleus i executarà qualsevol projecte que li sigui encomanat, en col·laboració amb els teus artesans i els artesans del meu senyor David, el teu pare. 2.15 Per tant, el blat, l’ordi, l’oli i el vi que ha promès el meu senyor, el pot enviar als seus servidors. 2.16 Per la nostra part, tallarem troncs del Líban, en la quantitat que necessitis, i te’ls portarem en rais per mar fins a Jafa, i tu te’ls enduràs a Jerusalem.” 2.17 Salomó va fer el cens de tots els forasters residents a Israel, segons el cens que havia fet el seu pare David, i el nombre va arribar a cent cinquanta-tres mil sis-cents. 2.18 D’aquests, en va destinar setanta mil a traginers, vuitanta mil a picapedrers, a la muntanya, i tres mil sis-cents els va posar a dirigir la gent que treballava.

2 Cròniques 3

3.1 Salomó va començar a edificar el temple del Senyor a Jerusalem, a la muntanya de Morià, on el Senyor es va manifestar a David, el seu pare, al lloc on David havia fet els preparatius, a l’era d’Ornan, el jebuseu. 3.2 Va començar la construcció el dia dos del segon mes de l’any quart del seu regnat. 3.3 Salomó va establir aquestes mides per a la construcció del temple de Déu: la llargada, seixanta colzades de la mida antiga, i l’amplada, vint colzades. 3.4 El vestíbul davanter era tan llarg com l’amplada del santuari. Tenia la llargada corresponent a l’amplada de l’edifici, vint colzades, i l’alçada era de cent vint; i en recobrí l’interior d’or pur. 3.5 Va revestir també l’interior de la sala gran amb fusta de xiprer, que recobrí d’or fi, i al damunt hi va fer esculpir palmes i garlandes. 3.6 Com a ornament, decorà la casa amb pedres precioses i amb l’or de Parvaim. 3.7 Va cobrir d’or la casa, les bigues, les llindes, les parets i les portes, i esculpí querubins a les parets. 3.8 Va construir la cambra del lloc Santíssim; tenia la llargada igual a l’amplada de l’edifici, vint colzades; i l’amplada, doncs, era també de vint colzades. La va revestir d’or pur per un pes de sis-cents talents. 3.9 Els pes dels claus va ser de cinquanta sicles d’or. També va recobrir d’or les cambres superiors. 3.10 A la cambra del lloc Santíssim hi va esculpir dos querubins; i els va recobrir d’or. 3.11 Les ales dels querubins tenien vint colzades de llargada; l’ala del primer era de cinc colzades i tocava la paret de l’edifici; i l’altra ala, de cinc colzades, tocava l’ala de l’altre querubí. 3.12 Igualment, l’ala del segon querubí era de cinc colzades i tocava la paret de l’edifici; i l’altra ala, de cinc colzades, tocava l’ala de l’altre querubí. 3.13 Les ales d’aquests querubins, desplegades, feien vint colzades. Estaven drets amb el rostre girat cap a la sala. 3.14 Va fer també el vel de porpra violeta, d’escarlata, de carmesí i de lli; i hi van brodar querubins. 3.15 Davant del temple hi va posar dues columnes de trenta-cinc colzades d’alçada; i el capitell que hi havia al cim de cadascuna tenia cinc colzades. 3.16 També va fer garlandes per al santuari, i les posà damunt dels capitells de les columnes. Va fer cent magranes, que afegí a les garlandes. 3.17 Va alçar les columnes davant del temple, l’una a mà dreta i l’altra a mà esquerra; a la de la dreta li posà el nom de Jaquín, i a la de l’esquerra, Bóaz.

2 Cròniques 4

4.1 També va fer un altar de bronze que feia vint colzades de llargada, vint d’amplada i deu d’alçada. 4.2 Va fer un “Mar” de fosa, de deu colzades de vora a vora, perfectament rodó, de cinc colzades d’alçada; i l’envoltava un cordó de trenta colzades. 4.3 A sota, tot a l’entorn, hi havia unes figures de toros, deu per cada colzada, donant-li la volta en dues rengleres i fosos en la mateixa peça. 4.4 Descansava sobre dotze toros: tres miraven al nord, tres a l’occident, tres al migdia i tres a l’orient. Així el “Mar” reposava damunt d’ells, situats amb les gropes cap endins. 4.5 Tenia un pam de gruix, i la seva vora era en forma de copa, com una flor de lliri. La cabuda era de tres mil gerres. 4.6 També va fer deu piles de bronze; d’aquestes, en va situar cinc a mà dreta i cinc a mà esquerra, per rentar-hi i netejar-hi tot el que oferien en holocaust, mentre que el “Mar” estava reservat per a les ablucions dels sacerdots. 4.7 Va fer els deu canelobres d’or, segons la forma prescrita, i els va col·locar en el temple, cinc a la dreta i cinc a l’esquerra. 4.8 També va fer deu taules i les va col·locar al temple, cinc a la dreta i cinc a l’esquerra. A més, va fer cent tassons d’or. 4.9 Va construir l’atri dels sacerdots i l’atri gran, i les portes de l’atri gran; i va recobrir de bronze les portes d’ambdós atris. 4.10 Va situar el “Mar” a la dreta, cap al cantó d’orient, de cara al sud. 4.11 Hiram va fer també les calderes, les pales i les tasses. Així va deixar acabada tota l’obra que feia per al rei Salomó en el temple del Senyor: 4.12 les dues columnes i els dos globus dels capitells que coronaven les dues columnes; les dues xarxes per a cobrir els dos globus dels capitells situats al cim de les columnes; 4.13 les quatre-centes magranes per a les dues xarxes, dues rengleres de magranes per a cada xarxa, per a cobrir els dos globus dels capitells situats al cim de les columnes; 4.14 les deu peanyes i les deu piles de damunt les peanyes; 4.15 el “Mar” amb els dotze toros que el sostenien; 4.16 les calderes, les pales i les forquetes. Tots aquests utensilis que Hiram-Abí va fer al rei Salomó per al temple del Senyor, eren de bronze brunyit. 4.17 El rei els va fondre a la plana del Jordà, a la terra argilosa, entre Sucot i Seredà. 4.18 Salomó va fer tots aquests utensilis en gran quantitat, ja que el pes de bronze que tenia no es podia calcular. 4.19 Salomó va fer tots els objectes que hi havia al temple de Déu: l’altar d’or, la taula d’or sobre la qual es posaven els pans de la proposició, 4.20 els canelobres amb les seves llànties, també d’or pur, que, tal com era prescrit, havien d’estar enceses davant del santuari. 4.21 També eren d’or les flors, les llànties i els molls, d’or del més pur; 4.22 i les esmocadores, els tassons, els cullerots i els encensers, tot d’or del més pur. Pel que fa a l’entrada del temple, les portes interiors, que donen al lloc Santíssim, i les d’accés al santuari, també eren d’or.

2 Cròniques 5

5.1 Un cop acabades totes les obres que el rei Salomó va fer per al temple del Senyor, va portar les ofrenes consagrades per David, el seu pare, la plata, l’or i tots els utensilis, i els diposità a la tresoreria del temple de Déu. 5.2 Llavors Salomó va congregar vora seu, a Jerusalem, tots els ancians d’Israel, tots els caps de les tribus, els principals de les famílies dels fills d’Israel, per fer portar l’arca de l’aliança del Senyor des de la ciutat de David, que és Sió. 5.3 Es van reunir amb el rei tots els homes d’Israel, el dia de la festa solemne del setè mes. 5.4 Quan van ser presents tots els ancians d’Israel, els levites van alçar l’arca. 5.5 I van pujar l’arca del Senyor, el tabernacle de reunió i tots els objectes sagrats que hi havia dins el tabernacle. Ho van transportar els sacerdots i els levites. 5.6 Llavors, el rei Salomó i tota la congregació d’Israel que s’havia reunit amb ell davant l’arca, sacrificaren ovelles i vedells en tanta quantitat que no es podien comptar ni calcular. 5.7 Els sacerdots van instal·lar l’arca de l’aliança del Senyor al seu lloc, dintre del santuari del temple, al lloc Santíssim, sota les ales dels querubins, 5.8 ja que els querubins tenien les ales esteses sobre el lloc de l’arca i cobrien l’arca i les seves barres. 5.9 Les barres eren tan llargues que els seus extrems es podien veure des del santuari, però no es veien des de fora. Allà han estat fins al dia d’avui. 5.10 A l’arca no hi havia res més que les dues taules de pedra que Moisès va fer posar a l’Horeb, on el Senyor va fer el pacte amb els fills d’Israel, quan van sortir d’Egipte. 5.11 Llavors els sacerdots van sortir del santuari. Tots els sacerdots que eren presents s’havien santificat sense guardar l’ordre de les classes; 5.12 i tots els levites cantors: Assaf, Eman, Jedutun, amb els seus fills i parents, anaven vestits de lli fi i duien címbals, salteris i arpes; i s’estaven drets al costat oriental de l’altar, acompanyats de cent vint sacerdots que tocaven les trompetes. 5.13 Llavors, tots alhora es van posar a tocar les trompetes i a cantar a una sola veu, lloant i donant gràcies al Senyor. Alçaven la veu acompanyats amb les trompetes, els címbals i els altres instruments musicals, enmig de les lloances al Senyor, dient: “Perquè és bondadós, perquè és etern el seu amor”; i en aquell instant un núvol va omplir el recinte, el temple del Senyor, 5.14 i els sacerdots no podien continuar el servei per causa del núvol, perquè la glòria del Senyor havia omplert el temple de Déu.

2 Cròniques 6

6.1 Llavors Salomó va exclamar: “El Senyor digué que volia habitar dins la foscor. 6.2 Jo t’he construït, doncs, un temple per morada, perquè hi resideixis per sempre.” 6.3 Després el rei es va girar i va beneir tota l’assemblea d’Israel, que era allà dreta, 6.4 i digué: “Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel, que allò que va prometre de paraula al meu pare David ho ha complert amb la seva mà i ha dit: 6.5 ‘Des del dia que vaig treure de la terra d’Egipte el meu poble, no he escollit cap ciutat d’entre totes les tribus d’Israel perquè se m’hi edifiqués un temple que portés el meu nom, ni tampoc no he escollit ningú perquè fos el cabdill del meu poble Israel; 6.6 però ara he escollit Jerusalem perquè sigui el sojorn del meu nom, i he escollit David perquè sigui qui dirigeixi el meu poble d’Israel.’ 6.7 I David, el meu pare, tenia el propòsit d’edificar un temple al nom del Senyor, el Déu d’Israel, 6.8 però el Senyor digué a David, el meu pare: ‘El projecte que has tingut en el teu cor, d’edificar un temple al meu nom, has fet bé de tenir-lo, 6.9 però no seràs tu qui edificarà el temple, sinó un fill teu que sortirà de les teves entranyes; ell edificarà el temple al meu nom.’ 6.10 El Senyor ha complert la promesa que va fer. Jo m’he alçat al lloc de David, el meu pare, i he ocupat el tron d’Israel, tal com el Senyor va prometre, i he edificat el temple al nom del Senyor Etern, el Déu d’Israel, 6.11 i hi he disposat un lloc per a l’arca que conté l’aliança del Senyor, que ell va fer amb els fills d’Israel.” 6.12 Després Salomó es va situar davant de l’altar del Senyor, en presència de tota l’assemblea d’Israel, amb les mans alçades. 6.13 Val a dir que Salomó havia fet una tribuna de bronze de cinc colzades de llargada per cinc d’amplada i tres d’alçada, i l’havia situada enmig del pati. Ell, doncs, havia pujat dalt la tribuna i s’havia agenollat, davant tota l’assemblea d’Israel, amb les mans alçades cap al cel. 6.14 Llavors digué: “Senyor Etern, Déu d’Israel, no hi ha cap déu igual a tu, ni en el cel ni en la terra, que compleixes l’aliança i la misericòrdia amb els teus servents que de tot cor caminen davant teu, 6.15 que has complert el que vas prometre al teu servent David, el meu pare; li ho vas prometre de paraula i avui ho ha complert la teva mà. 6.16 Ara, doncs, Senyor, Déu d’Israel, compleix igualment amb el teu servent David, el meu pare, la promesa que li vas fer: ‘No et faltarà mai davant meu un home que ocupi el tron d’Israel, mentre els teus descendents vetllin la seva conducta per caminar en la meva Llei, així com tu has caminat davant meu.’ 6.17 Ara, doncs, Senyor, Déu d’Israel, confirma la promesa que vas fer al teu servent David. 6.18 Però, ¿serà veritat que Déu pot habitar amb els homes sobre la terra? Heus aquí que ni el cel ni el cel del cel no et poden contenir: molt menys aquest temple que jo he construït! 6.19 Tot i així, Senyor, Déu d’Israel, para atenció a la pregària i a la súplica del teu servent escoltant el clam i la súplica que el teu servent eleva davant teu: 6.20 que els teus ulls estiguin fixos sobre aquest temple nit i dia, sobre aquest lloc en el qual vas dir que posaries el teu nom, per escoltar la pregària que hi fa el teu servent. 6.21 Escolta, doncs, la súplica que el teu servent i el teu poble et dirigiran des d’aquest lloc; tu l’escoltaràs des del lloc de la teva morada, el cel; sí, l’escoltaràs i el perdonaràs. 6.22 Si algú peca contra el seu proïsme, i se li imposa una imprecació, fent-lo jurar contra si mateix, de manera que hagi de venir a jurar davant el teu altar en aquest temple, 6.23 tu, des del cel, escolta, actua i fes justícia als teus servents: condemna el malvat fent recaure els seus fets sobre el seu propi cap, i justifica l’innocent premiant-lo segons el seu comportament. 6.24 Si el teu poble d’Israel és derrotat davant l’enemic, per haver pecat contra tu, però ells es converteixen i exalcen el teu nom, preguen i supliquen davant teu en aquest temple, 6.25 tu, del cel estant, escoltaràs el teu poble d’Israel i els perdonaràs el pecat i els retornaràs a la terra que vas donar a ells i als seus avantpassats. 6.26 Si el cel es tanca i deixa de ploure per haver pecat ells contra tu, si preguen des d’aquest lloc i exalcen el teu nom, i es converteixen del seu pecat quan tu els afligeixis, 6.27 tu escolta’ls del cel estant, i perdona el pecat dels teus servents i del teu poble d’Israel, després que els hagis mostrat el bon camí que han de seguir; i concedeix llavors la pluja sobre la terra que has donat com a heretat al teu poble. 6.28 Si hi hagués fam al país, si hi hagués pesta, si hi hagués una malura, calamitat, llagosta o pugó, si l’enemic assetgés alguna de les ciutats del país, en qualsevol plaga, en qualsevol malaltia, 6.29 tota pregària, tota súplica que faci qualsevol home o tot el teu poble d’Israel, reconeixent cadascú la seva pròpia culpa i el seu propi dolor, i estenent les seves mans vers aquest temple, 6.30 escolta-la tu, des del cel, en el lloc de la teva estada, i perdona; paga a cadascú segons la seva conducta, tu que coneixes el seu cor, perquè tu, només tu, coneixes el cor de tots els humans, 6.31 a fi que et reverenciïn seguint els teus camins tots els dies de la seva vida i sobre la terra que vas donar als nostres avantpassats. 6.32 També els estrangers, els qui no són del teu poble d’Israel, vinguts de terres llunyanes, atrets a causa del teu gran nom, de la teva mà poderosa i del teu braç estès, quan vinguin a pregar en aquest temple, 6.33 escolta’ls des del cel, el lloc de la teva estada, i actua d’acord amb tot el que et demanin, a fi que tots els pobles de la terra coneguin el teu nom i et venerin, com el teu poble d’Israel, i perquè sàpiguen que en aquest temple que he edificat és invocat el teu nom. 6.34 Quan el teu poble surti de campanya contra el seu enemic, pel camí per on l’hauràs enviat, si et prega mirant cap a aquesta ciutat que tu has escollit i al temple que jo he edificat al teu nom, 6.35 escolta del cel estant la seva oració suplicant i defensa la seva causa. 6.36 Si pequen contra tu –perquè no hi ha cap home que no pequi–, i tu, enutjat contra ells, els deixes a mans dels enemics i aquests els duen captius a algun país llunyà o proper, 6.37 i llavors ells reflexionen estant al país on són captius, es converteixen i et supliquen misericòrdia en la terra dels seus segrestadors dient: ‘Hem pecat, hem estat dolents; som culpables!’, 6.38 i es converteixen a tu de tot cor i amb tota la seva ànima, a la terra dels enemics que els hauran fet presoners, i et supliquen mirant vers la terra que vas donar als seus avantpassats, la ciutat que has escollit i el temple que he edificat al teu nom, 6.39 llavors, del cel estant, el lloc de la teva estada, escolta la seva oració suplicant i defensa la seva causa, i perdona el teu poble en tot allò en què hagi pecat contra tu. 6.40 Ara, doncs, Déu meu, et prego que tinguis els ulls oberts i l’oïda atenta a les pregàries que et facin en aquest lloc. 6.41 I ara, Senyor Déu, alça’t, vine al lloc on sojornaràs, tu i l’arca del teu poder. Que els teus sacerdots, Senyor-Déu, es vesteixin de gala, i que els teus fidels s’alegrin en el bé! 6.42 Oh Déu i Senyor, no desatenguis el teu ungit, recorda’t de les misericòrdies fetes a David, el teu servent.”

2 Cròniques 7

7.1 Quan Salomó hagué acabat de pregar, va davallar foc del cel i va consumir els holocaustos i els sacrificis; i la glòria del Senyor va omplir el temple. 7.2 Els sacerdots no hi podien entrar, perquè la glòria del Senyor l’havia omplert. 7.3 Tots els fills d’Israel van veure davallar el foc i la glòria del Senyor sobre el temple, i es van prostrar de cara a terra, sobre el paviment, i van retre adoració i lloances al Senyor dient: “Que n’és de bondadós! És etern el seu amor.” 7.4 Tot seguit, el rei i tot el poble van oferir sacrificis davant el Senyor. 7.5 El rei Salomó va oferir en sacrifici vint-i-dos mil vedells i cent vint mil ovelles. El rei i tot el poble van consagrar d’aquesta manera el temple de Déu. 7.6 Els sacerdots atenien el seu ministeri, com també els levites ho feien amb els instruments musicals que el rei David havia fet per donar lloances al Senyor: “perquè és etern el seu amor”, tal com cantava David quan oferia les lloances. Els sacerdots tocaven les trompetes davant d’ells i tot Israel estava dempeus. 7.7 Salomó també va consagrar l’interior del pati situat davant del temple del Senyor, ja que allí va oferir els holocaustos i els greixos dels sacrificis pacífics, perquè l’altar de bronze que ell havia fet era massa petit per a contenir els holocaustos, les ofrenes vegetals i els greixos. 7.8 En aquella ocasió, Salomó, i amb ell tot Israel, una gran multitud que havia vingut des de l’entrada d’Hamat fins al torrent d’Egipte, van celebrar la festa durant set dies. 7.9 I el dia vuitè van celebrar l’assemblea solemne, perquè havien celebrat la dedicació de l’altar durant set dies, i la festa va durar set dies més. 7.10 El dia vint-i-tres del mes setè, Salomó va enviar el poble a les seves cases contents i amb el cor alegre per tots els beneficis que el Senyor havia fet a David, el seu servent, a Salomó i a Israel, el seu poble. 7.11 Així va acabar Salomó el temple del Senyor, el palau reial i tot el que s’havia proposat de fer en el seu cor al temple del Senyor i al seu propi palau, amb força èxit. 7.12 Llavors el Senyor s’aparegué a Salomó de nit i li digué: “He escoltat la teva pregària i he triat aquest lloc per temple de sacrifici. 7.13 Si jo tanco el cel i deixa de ploure, o si faig venir la llagosta per devorar la terra, o si envio la pesta contra el meu poble, 7.14 si llavors el meu poble, sobre el qual és invocat el meu nom, s’humilia i prega buscant el meu rostre, i es converteix de la seva mala conducta, jo l’escoltaré des del cel, perdonaré el seu pecat i restauraré el seu país. 7.15 Ara, doncs, jo tindré els ulls oberts, i la meva oïda estarà atenta a les pregàries que es facin en aquest lloc, 7.16 perquè he escollit i santificat aquest temple a fi que el meu nom hi estigui per sempre. Allí estaran els meus ulls i el meu cor tots els dies. 7.17 I tu, si et comportes davant meu com es va comportar el teu pare David, complint tot el que t’he manat i observant els meus estatuts i les meves lleis, 7.18 jo afermaré el tron del teu regne, tal com vaig pactar amb David, el teu pare, dient-li: ‘Mai no et faltarà un descendent en el tron d’Israel.’ 7.19 Però si vosaltres us aparteu i abandoneu els meus manaments i els meus estatuts, que jo he posat davant vostre, i aneu a servir déus estranys i us prosterneu davant d’ells, 7.20 llavors jo us extirparé de damunt la meva terra que us he donat, i aquest temple que he santificat per al meu nom el llençaré lluny de la meva vista i el convertiré en tema de burla i d’escarni entre tots els pobles. 7.21 Aquest temple, que haurà estat tan excels, serà l’estupor de tothom qui hi passi per davant, i preguntaran: Per què s’ha portat d’aquesta manera, el Senyor, amb aquesta terra i amb aquest temple? 7.22 I respondran: Perquè van abandonar el Senyor Etern, el Déu dels seus avantpassats, que els havia tret del país d’Egipte, i es van lliurar als déus estranys, els van adorar i els van donar culte. Per això ha portat damunt d’ells tota aquesta desgràcia.”

2 Cròniques 8

8.1 Succeí al cap de vint anys, en els quals Salomó va construir el temple del Senyor i el seu propi palau, 8.2 que va reedificar les ciutats que Hiram li havia cedit i va instal·lar-hi els fills d’Israel. 8.3 Després Salomó va marxar contra Hamat-Sobà i la va conquerir. 8.4 Va fortificar Tadmor, en el desert, i totes les poblacions de magatzem que havia construït a Hamat. 8.5 També va edificar Bethoron de Dalt i Bethoron de Baix com a ciutats fortes, amb muralles, portes i barres; 8.6 i Baalat i totes les poblacions de magatzem que tenia Salomó, les poblacions per als carros, les poblacions per a la cavalleria, i tot allò que va desitjar construir a Jerusalem, al Líban i en tot el territori que dominava. 8.7 Quant a tota la gent que havia quedat dels hitites, dels amorreus, dels perizites, dels hivites i dels jebuseus, que no eren d’Israel, 8.8 els seus descendents que havien quedat al país perquè els fills d’Israel no els havien exterminat, Salomó els va sotmetre a tribut de servei públic fins al dia d’avui. 8.9 Però dels fills d’Israel, Salomó no en va sotmetre cap a servitud per a les seves obres, sinó que ells eren els guerrers, els oficials, els capitans, els comandants dels carros i de la seva cavalleria. 8.10 Aquests eren els prefectes del rei Salomó, en nombre de dos-cents cinquanta, que comandaven aquella gent. 8.11 Quant a la filla del faraó, Salomó la va fer pujar de la ciutat de David al palau que li havia edificat, perquè deia: “La meva dona no habitarà a la casa de David, rei d’Israel, perquè els llocs on ha entrat l’arca del Senyor són sagrats.” 8.12 Llavors Salomó va oferir holocaustos al Senyor sobre l’altar que havia erigit davant del pòrtic, 8.13 segons el ritu diari que havia instituït Moisès, fent les ofrenes els dissabtes, els novilunis i les festes solemnes tres vegades a l’any: la festa dels Àzims, la festa de les Setmanes i la festa dels Tabernacles. 8.14 A més, seguint les disposicions del seu pare David, va assignar els torns dels sacerdots per al seu ministeri, i els dels levites en les seves tasques respectives de cantar lloances i ministrar davant dels sacerdots, segons el ritus de cada dia; i els dels porters, segons les seves classes, per a cada porta; perquè aquesta era l’ordre de David, home de Déu. 8.15 I no es van desviar gens de l’ordre del rei referent als sacerdots i als levites, ni tampoc del referent a la custòdia dels tresors. 8.16 Així es va dur a terme tota l’obra de Salomó, des del dia que van posar el fonaments del temple del Senyor fins al seu acabament. I el temple del Senyor va quedar enllestit. 8.17 Llavors Salomó va anar a Ession-Guèber i a Elat, a la costa del Mar Roig, al país d’Edom, 8.18 perquè Hiram, per mitjà dels seus servidors, li havia enviat naus i mariners coneixedors del mar. Aquests, junt amb els servidors de Salomó, van anar a Ofir i prengueren quatre-cents cinquanta talents d’or, i els van portar al rei Salomó.

2 Cròniques 9

9.1 Quan la reina de Saba es va assabentar de la fama de Salomó, va anar a Jerusalem per provar-lo amb preguntes difícils. Vingué amb un seguici molt nombrós, amb camells carregats d’espècies, or en abundància i pedres precioses; i quan es va presentar a Salomó, li va exposar tot el que duia al cor. 9.2 Salomó va donar resposta satisfactòria a totes les seves preguntes, sense que cap qüestió quedés sense resoldre. 9.3 Quan la reina de Saba veié la saviesa de Salomó, el palau que havia edificat, 9.4 els menjars de la seva taula, les habitacions dels seus dignataris, la dignitat i la distinció dels seus criats i dels seus copers i la roba que vestien, i els holocaustos que oferia al temple del Senyor, va quedar admirada; 9.5 i digué al rei: “Tot el que he sentit a la meva terra sobre els teus fets i sobre la teva saviesa és exacte. 9.6 Jo no he cregut el que es deia fins que he vingut i ho he vist amb els meus propis ulls, i trobo que no se m’havia contat ni tan sols la meitat de la grandesa de la teva saviesa; tu superes la fama que jo havia sentit. 9.7 Feliços els teus homes, feliços aquests servidors que estan sempre davant teu i escolten la teva saviesa! 9.8 Beneït sigui el Senyor, el teu Déu, que s’ha complagut en tu i t’ha posat sobre el seu tron com a monarca del Senyor, el teu Déu! Per l’amor que el teu Déu té per Israel, per afermar-lo per sempre, t’ha fet rei sobre ells perquè governis amb rectitud i justícia!” 9.9 Ella va obsequiar el rei amb cent vint talents d’or, gran quantitat d’espècies aromàtiques i pedres precioses. Mai més no van arribar tantes espècies aromàtiques com les que va regalar la reina de Saba al rei Salomó. 9.10 Els servents d’Hiram i els servents de Salomó que transportaven l’or d’Ofir duien també fusta de sàndal i pedres precioses. 9.11 I el rei, amb les fustes de sàndal, va fabricar una balustrada per al temple del Senyor i per al palau reial, i arpes i cítares per als cantors. Mai no se s’havia vist una fusta com aquella en el país de Judà. 9.12 El rei Salomó va regalar a la reina de Saba tot allò que ella desitjava i li va demanar, que era més del que ella havia dut al rei. Després la reina se’n tornà al seu país amb el seu seguici. 9.13 El pes de l’or que cada any arribava al rei Salomó era de sis-cents seixanta-sis talents, 9.14 sense comptar el que aportaven els mercaders i els negociants. També tots els reis d’Aràbia i els governadors dels països veïns li portaven or i plata. 9.15 El rei Salomó també va fer dos-cents escuts grans d’or batut, que pesaven sis-cents sicles cadascun; 9.16 i tres-cents escuts petits d’or batut, que pesaven tres-cents sicles cadascun. El rei els va posar a la casa del Bosc del Líban. 9.17 El rei també va fer un gran tron d’ivori que va recobrir d’or fi. 9.18 El tron tenia sis grades i un escambell d’or fixat al tron; a cada banda del setial hi havia braçaleres, amb dos lleons drets al costat de cada una. 9.19 Hi havia dotze lleons drets sobre les sis grades, a banda i banda. Mai no s’havia fet res de semblant en cap reialme. 9.20 Totes les copes del rei Salomó eren d’or, i tota la vaixella de la casa del Bosc del Líban era d’or fi. En temps de Salomó, la plata no era gens estimada. 9.21 El rei tenia vaixells que anaven a Tarsis amb els servidors d’Hiram, i un cop cada tres anys solien tornar de Tarsis portant or, plata, ivori, mones i paons. 9.22 El rei Salomó va ser el més gran de tots els reis de la terra, en riquesa i saviesa. 9.23 Tots els reis de la terra pretenien una audiència amb ell per escoltar la saviesa que Déu havia posat en el seu cor; 9.24 i cadascun li duia el seu present: objectes de plata i d’or, vestits, armes, perfums, cavalls i mules. Així any rere any. 9.25 Salomó tenia quatre mil estables per als cavalls i carros de guerra, i dotze mil genets, que va distribuir entre les ciutats dels carros i prop del rei, a Jerusalem. 9.26 I era sobirà sobre tots els reis que hi havia des del riu Eufrates fins al país dels filisteus i fins a la frontera d’Egipte. 9.27 El rei va fer que a Jerusalem la plata fos tant abundant com les pedres, i la fusta de cedre tan abundant com els sicòmors que hi ha a la Xefelà. 9.28 Els cavalls de Salomó eren importats d’Egipte i de molts altres països. 9.29 La resta dels fets de Salomó, des dels primers fins als darrers, ¿no són descrits en la Història del profeta Natan, en les Profecies d’Ahià, el silonita, i en les Visions del vident Jedó contra Jeroboam, fill de Nebat? 9.30 Salomó va regnar a Jerusalem quaranta anys sobre tot Israel, 9.31 s’adormí amb els seus avantpassats i fou sepultat a la ciutat de David, el seu pare; i en lloc d’ell va regnar el seu fill Roboam.

2 Cròniques 10

10.1 Roboam va anar a Siquem perquè tot Israel s’hi havia reunit per proclamar-lo rei. 10.2 Però quan Jeroboam, fill de Nebat, que encara era a l’Egipte, on havia fugit de la presència del rei Salomó, ho va saber, va tornar d’aquell país, 10.3 ja que també l’havien enviat a buscar. Jeroboam vingué amb tot Israel i van parlar amb Roboam i digueren: 10.4 “El teu pare ens va imposar un jou molt pesat; ara, doncs, alleugereix-nos la feixuga servitud del teu pare i el jou pesant que ens va imposar, i nosaltres et servirem.” 10.5 Ell els respongué: “Retireu-vos per tres dies i després torneu.” I el poble es va retirar. 10.6 El rei Roboam, llavors, va consultar els ancians que havien servit a l’audiència del seu pare Salomó, quan encara vivia, i els digué: “Què m’aconselleu que respongui a aquest poble?” 10.7 Ells li van contestar: “Si et mostres benigne i condescendent amb aquest poble, si els complaus i els parles amablement, seran els teus súbdits per sempre.” 10.8 Però Roboam no va fer cas del consell que els ancians li donaven, i va consultar els joves que havien crescut amb ell i havien entrat al seu servei, 10.9 i els digué: “Quina resposta aconselleu que donem al poble aquest que m’ha dit: Alleugereix el jou que el teu pare ens va imposar?” 10.10 Els joves que havien crescut amb ell li van contestar: “Al poble aquest que t’ha dit: El teu pare ens va imposar un jou pesant; ara, tu, alleugereix-nos-el, els has de respondre així: El meu dit petit és més gros que els lloms del meu pare. 10.11 Si el meu pare us va imposar un jou pesant, jo us el faré encara més pesant: si el meu pare us castigava amb fuets, jo us castigaré amb escorpins.” 10.12 El tercer dia, Jeroboam i tot el poble van anar a trobar Roboam, tal com havia manat el rei quan els digué: “Torneu el tercer dia.” 10.13 El rei els respongué amb aspresa, sense fer cas del consell que els ancians li havien donat, 10.14 i seguint el consell dels joves els digué: “El meu pare us va imposar un jou pesant, però jo us el faré encara més pesant. El meu pare us va castigar amb fuets, però jo us castigaré amb escorpins.” 10.15 El rei, doncs, no va escoltar el poble, perquè així ho va disposar Déu a fi que es complís la paraula que el Senyor havia dit per mitjà d’Ahià, el silonita, a Jeroboam, fill de Nebat. 10.16 Llavors, tot el poble d’Israel, veient que el rei no els escoltava, li va replicar: “Què tenim nosaltres a veure amb David? No tenim cap heretat amb el fill de Jessè! Cap a casa, Israel! Ara ocupa’t de casa teva, David!” I tot Israel va marxar cap a casa. 10.17 Però tots els fills d’Israel que vivien a les poblacions de Judà van quedar sota el domini de Roboam. 10.18 Llavors el rei va enviar Adoram, l’encarregat de les lleves, però els fills d’Israel el van matar a pedrades. I el mateix rei Roboam hagué de pujar corrents al carro i fugir cap a Jerusalem. 10.19 Així es va separar Israel de la casa de David fins al dia d’avui.

2 Cròniques 11

11.1 Quan Roboam va arribar a Jerusalem, va reunir la casa de Judà i de Benjamí, cent vuitanta mil guerrers escollits, per lluitar contra Israel i restituir el regne. 11.2 Però la paraula del Senyor fou dirigida a Xemaià, home de Déu, en aquest termes: 11.3 “Digues això a Roboam, fill de Salomó, rei de Judà, i a tots els israelites que són a Judà i a Benjamí: 11.4 Això ha dit el Senyor: No pugeu ni lluiteu contra els vostres germans. Torneu-vos-en cadascú a casa seva, que sóc jo qui ha disposat tot això.” I ells, obeint la paraula del Senyor, van desistir de marxar contra Jeroboam. 11.5 Roboam es va instal·lar a Jerusalem i va construir fortificacions en algunes ciutats de Judà. 11.6 Va fortificar Betlem, Etam, Tecoa, 11.7 Betsur, Socó, Adul·lam, 11.8 Gat, Mareixà, Zif, 11.9 Adoraim, Laquix, Azecà, 11.10 Sorà, Aialon i Hebron, places fortes de Judà i de Benjamí. 11.11 També va reforçar les fortaleses i va instal·lar-hi comandants i magatzems de queviures, d’oli i de vi. 11.12 Va proveir d’escuts i llances cadascuna de les ciutats i les va reforçar extraordinàriament. D’aquesta manera tenia a favor seu Judà i Benjamí. 11.13 També els sacerdots i els levites de tot Israel van venir de tots els indrets del país per unir-se a ell, 11.14 ja que el levites hagueren d’abandonar els seus pasturatges i les seves possessiones per refugiar-se a Judà i a Jerusalem, quan Jeroboam i els seus fills els van destituir en l’exercici de les seves funcions sacerdotals del culte al Senyor 11.15 per establir els seus propis sacerdots per als llocs alts, per al culte als dimonis i als vedells que s’havia fabricat. 11.16 Darrere d’ells també va venir a Jerusalem gent de totes les tribus d’Israel, tots els qui estaven disposats a buscar de tot cor el Senyor, el Déu d’Israel, per oferir sacrificis al Senyor, el Déu dels seus avantpassats. 11.17 Així van reforçar el regne de Judà i van donar força a Roboam, fill de Salomó, durant tres anys, ja que van ser tres els anys que van seguir l’exemple de David i de Salomó. 11.18 Roboam prengué per muller Mahalat, filla de Jerimot, fill de David i d’Abihail, que era filla d’Eliab, fill de Jessè. 11.19 Mahalat li va infantar: Jeuix, Xemarià i Zàham. 11.20 També prengué Maacà, filla d’Absalom, i ella li va infantar: Abies, Atai, Zizà i Xelomit. 11.21 Roboam estimava Maacà, filla d’Absalom, més que totes les seves mullers i concubines; perquè va tenir divuit mullers i seixanta concubines, i va engendrar vint-i-vuit fills i seixanta filles. 11.22 I Roboam va designar Abies per cap i príncep dels seus germans, perquè volia fer-lo rei. 11.23 A tal fi, tingué la precaució de repartir tots els seus altres fills per totes les contrades de Judà i de Benjamí, a totes les ciutats fortificades; els va proveir d’una gran quantitat de queviures i els va procurar moltes mullers.

2 Cròniques 12

12.1 Quan Roboam ja tenia el regne consolidat i se sentia fort, va abandonar la Llei del Senyor i tot Israel va fer el mateix. 12.2 Perquè s’havien rebel·lat contra el Senyor, l’any cinquè del regnat de Roboam, Xixac, rei d’Egipte, va pujar contra Jerusalem 12.3 amb mil dos-cents carros de guerra, seixanta mil soldats de cavalleria i una quantitat de gent incalculable que venia amb ell des d’Egipte: libis, suquites i etíops. 12.4 Després d’apoderar-se de les ciutats fortificades de Judà, va arribar fins a Jerusalem. 12.5 Llavors el profeta Xemaià anà a trobar Roboam i els prínceps de Judà, que s’havien reunit a Jerusalem fugint de Xixac, i els digué: “Això diu el Senyor: Vosaltres m’heu abandonat, doncs jo també us abandono a les mans de Xixac.” 12.6 Llavors els prínceps d’Israel i el rei es van humiliar i van confessar: “El Se-nyor és just!” 12.7 Quan el Senyor veié que s’havien humiliat, fou adreçada a Xemaià la paraula del Senyor, que li digué: “Ja que s’han humiliat no els destruiré, sinó que els concediré que se’n puguin escapar uns quants; i no abocaré la meva ira ardent sobre Jerusalem per mitjà de Xixac. 12.8 Però li seran esclaus, a fi que coneguin la diferència que hi ha entre servir-me a mi i servir els reialmes de les nacions.” 12.9 Xixac, rei d’Egipte, va pujar contra Jerusalem i prengué els tresors del temple del Senyor i els del palau reial; ho prengué tot, fins els escuts d’or que Salomó havia fet. 12.10 Més tard, el rei Roboam, per a substituir-los, hagué de fer uns escuts de bronze que va confiar a la custòdia dels caps de la guàrdia reial que vigilava l’entrada del palau del rei. 12.11 I cada vegada que el rei anava al temple del Senyor, la guàrdia reial els portava; i després els tornaven a dur a la sala de la guàrdia. 12.12 Quan ell s’hagué humiliat, la còlera del Senyor es va apartar d’ell i no el va destruir del tot. Judà encara va fruir de coses bones. 12.13 El rei Roboam es va consolidar a Jerusalem i va seguir regnant. Roboam tenia quaranta-un anys quan va començar a regnar, i regnà disset anys a Jerusalem, la ciutat que el Senyor havia escollit d’entre totes les tribus d’Israel perquè fos el sojorn del seu nom. La seva mare es deia Naamà i era ammonita. 12.14 Però va actuar malament, perquè no va disposar el seu cor per a buscar el Senyor. 12.15 Quant als fets de Roboam, des dels primers fins als darrers, ¿no són descrits en la Crònica del profeta Xemaià i en la del vident Jedó, en el registre de les genealogies? I entre Roboam i Jeroboam les guerres van ser contínues. 12.16 Roboam va dormir amb els seus avantpassats i fou enterrat a la ciutat de David, i en lloc d’ell va regnar el seu fill Abies.

2 Cròniques 13

13.1 L’any divuit del rei Jeroboam va començar a regnar Abies sobre Judà. 13.2 Va regnar tres anys a Jerusalem. La seva mare es deia Micaiahu, filla d’Uriel, de Guibà. Abies i Jeroboam estaven en guerra. 13.3 Abies emprengué la campanya amb un exèrcit de soldats valents, quatre-cents mil homes escollits; Jeroboam va preparar la batalla contra ell amb vuit-cents mil homes escollits, forts i valents. 13.4 Llavors Abies es va posar dret dalt la muntanya de Samaraim, que és a la serralada d’Efraïm, i digué: “Escolteu-me, Jeroboam i tot Israel. 13.5 ¿No hauríeu de saber, vosaltres, de quina manera el Senyor, el Déu d’Israel, va donar a David el regne sobre Israel a perpetuïtat, a ell i als seus descendents, mitjançant un pacte inalterable? 13.6 Amb tot, Jeroboam, fill de Nebat, servidor de Salomó, fill de David, es va rebel·lar contra el seu senyor. 13.7 I es van unir a ell uns homes vils i malvats que es van fer forts contra Roboam, fill de Salomó, que era jove i de caràcter feble i no va poder enfrontar-s’hi. 13.8 I ara vosaltres intenteu oposar resistència al regne del Senyor, que és en poder dels fills de David, perquè sou molts i teniu amb vosaltres els vedells d’or que Jeroboam us va fer per déus. 13.9 ¿No heu rebutjat vosaltres els sacerdots del Senyor, els fills d’Aaron i els levites, i us heu instituït uns sacerdots com els pobles dels altres països? Qualsevol que vingui a consagrar-se amb un vedell i set moltons pot esdevenir sacerdot d’això que no són déus. 13.10 Pel que fa a nosaltres, el Senyor és el nostre Déu, no l’hem abandonat, i els sacerdots que ministren davant el Senyor són els fills d’Aaron, igual que els levites en el seu ministeri. 13.11 Ells ofereixen al Senyor els holocaustos cada matí i cada vespre, i cremen l’encens aromàtic, i ordenen els pans de la proposició damunt la taula pura, i el canelobre d’or amb els seus gresols perquè estiguin encesos cada vespre; perquè nosaltres observem el precepte del Senyor, el nostre Déu, però vosaltres l’heu abandonat. 13.12 Vegeu que Déu és amb nosaltres com a capdavanter, amb els seus sacerdots i les seves trompetes clamoroses per fer-les sonar contra vosaltres. Oh, fills d’Israel, no lluiteu contra el Senyor, el Déu dels vostres avantpassats, perquè no reeixireu!” 13.13 Mentrestant, Jeroboam va ordenar que algunes tropes giressin per preparar una emboscada i caure damunt els de Judà per darrere. Així ell quedava al davant i l’emboscada darrere els de Judà. 13.14 Quan aquests es van girar i van adonar-se que els venia l’atac per davant i per darrere, van clamar al Senyor i els sacerdots van tocar les trompetes. 13.15 Tot seguit, els homes de Judà van llançar el crit de guerra, i succeí que, aleshores, Déu va desbaratar Jeroboam i tot Israel davant d’Abies i de Judà. 13.16 I els fills d’Israel van fugir davant de Judà, i Déu els va posar a les seves mans. 13.17 Abies i la seva gent els van causar una gran destrossa: van caure morts cinc-cents mil homes escollits d’Israel. 13.18 Així van ser humiliats els fills d’Israel en aquella ocasió; i els fills de Judà van sortir-ne enfortits, perquè havien confiat en el Senyor, el Déu dels seus avantpassats. 13.19 Abies va perseguir Jeroboam i li va prendre les ciutats de Betel, de Jeixanà i d’Efron, amb els seus respectius petits poblats. 13.20 En temps d’Abies, Jeroboam ja no va recuperar el seu antic poder. Més tard, el Senyor el va colpejar, i va morir. 13.21 Abies, però, es va enfortir. Va arribar a tenir catorze mullers i va engendrar vint-i-dos fills i setze filles. 13.22 Quant als altres fets d’Abies, la seva conducta i les seves paraules són enregistrades en la Crònica del profeta Jedó. 13.23 Abies va morir i es va reunir amb els seus pares; el van enterrar a la ciutat de David. El va succeir el seu fill Asà. En vida d'ell, el país va estar tranquil durant deu anys.

2 Cròniques 14

14.1 Asà va fer allò que agrada i plau al Senyor, el seu Déu. 14.2 Va suprimir els altars d'origen estranger i els recintes sagrats, va tallar i esmicolar els pilars i els bosquets sagrats. 14.3 Exhortava Judà a cercar el Senyor, el Déu dels seus pares, i a complir la Llei i els manaments. 14.4 Va suprimir de totes les poblacions de Judà els recintes sagrats i els emblemes del sol. El reialme no conegué la guerra mentre ell va viure. 14.5 Aprofitant aquest repòs que el Senyor li havia concedit i la calma que regnava al país, ja que durant aquells anys no hagué de fer front a cap guerra, va construir a Judà ciutats fortificades. 14.6 Asà digué als de Judà: “Podem disposar del país perquè hem cercat el Senyor, Déu nostre; l'hem cercat, i ell ens ha concedit el repòs per tot el voltant. Fortifiquem, doncs, aquestes ciutats i envoltem-les de murs amb torres, portes i forrellats.” Van iniciar el treball i el dugueren a bon terme. 14.7 Asà comptava amb un exèrcit de tres-cents mil homes de Judà, armats amb escuts i llances, i de dos-cents vuitanta mil benjaminites, armats amb broquers i arcs. Tots ells eren guerrers valents. 14.8 Zèrah, el cuixita, va marxar contra ells amb un exèrcit d'un milió d'homes i tres-cents carros de guerra i arribà fins a Mareixà. 14.9 Asà li va sortir al pas, i es van situar en ordre de batalla a la vall de Sefata, tocant a Mareixà. 14.10 Llavors Asà va invocar el Senyor, el seu Déu, dient: “Senyor, ningú fora de tu no pot donar ajuda quan lluiten el poderós i el dèbil. Ajuda'ns, doncs, Senyor, Déu nostre, ja que esperem en tu; confiant en el teu nom, hem vingut contra aquesta multitud. Tu, Senyor, ets el nostre Déu. No et deixis vèncer per un home.” 14.11 El Senyor va derrotar els cuixites enfront d'Asà i de Judà, i els cuixites van fugir. 14.12 Asà els va perseguir amb el seu exèrcit fins a Guerar. Desfets davant el Senyor i el seu exèrcit, van ser tants els cuixites que caigueren que no en quedà cap de supervivent. El botí va ser molt abundant. 14.13 Els de Judà van assaltar totes les ciutats entorn de Guerar, perquè el terror del Senyor s'havia apoderat de totes elles. Totes les ciutats foren saquejades: hi havia un gran botí. 14.14 També van atacar els campaments on hi havia els ramats i se n'endugueren una gran quantitat d'ovelles, cabres i camells. Després se'n tornaren a Jerusalem.

2 Cròniques 15

15.1 L’Esperit de Déu vingué sobre Azariahu, fill d’Oded, 15.2 que va anar a trobar Asà i li digué: “Escolteu-me, Asà, i vosaltres els de Judà i de Benjamí. El Senyor estarà amb vosaltres sempre que us mantingueu en ell, i si el busqueu, es deixarà trobar; però si l’abandoneu, ell us abandonarà. 15.3 Durant molt de temps, Israel ha estat sense el Déu veritable, sense sacerdot que ensenyés i sense llei. 15.4 Però quan en la seva dissort s’ha girat vers el Senyor, el Déu d’Israel, per buscar-lo, ell s’ha deixat trobar. 15.5 En aquell temps no hi havia seguretat per als qui anaven i venien, perquè hi havia moltes afliccions sobre els habitants dels diversos països. 15.6 Les nacions i les ciutats es destruïen les unes a les altres, perquè Déu els pertorbava amb tota mena d’adversitats. 15.7 Per tant, esforceu-vos i no deixeu afeblir les vostres mans, perquè la vostra obra serà recompensada.” 15.8 Quan Asà va sentir aquestes paraules i la profecia del profeta Azariahu, fill d’Oded, es va decidir a eliminar totes les abominacions de tot el país de Judà i de Benjamí i de les ciutats que havia ocupat a la serralada d’Efraïm. També va restaurar l’altar del Senyor que hi havia davant el pòrtic del Senyor. 15.9 Després va aplegar tot Judà i Benjamí, amb els forasters residents d’Efraïm, de Manassès i de Simeó, ja que molts israelites s’havien passat al seu bàndol quan van veure que el Senyor, el seu Déu, era amb ell. 15.10 Aquests, doncs, es van aplegar a Jerusalem el mes tercer de l’any quinzè del regnat d’Asà. 15.11 I aquell dia van oferir sacrificis al Senyor del botí que havien portat: set-cents vedells i set mil ovelles. 15.12 També van prometre, en un pacte, que buscarien el Senyor, el Déu dels seus avantpassats, de tot cor i amb tota l’ànima; 15.13 i que qualsevol persona, petita o gran, home o dona, que no busqués el Senyor, Déu d’Israel, la farien morir. 15.14 Van prestar jurament al Senyor en veu alta i entre aclamacions, al so de trompetes i corns. 15.15 Tot Judà es va alegrar d’aquell jurament, perquè el van fer de tot cor i van buscar el Senyor molt sincerament, i ell es va deixar trobar. El Senyor els va concedir repòs per tots costats. 15.16 Fins i tot a Maacà, la seva pròpia àvia, el rei Asà li tragué la dignitat reial, perquè havia fet un ídol abominable dedicat a Astarte. Asà va destrossar aquell ídol abominable, el va esmicolar i el va cremar al torrent de Cedró. 15.17 Tot i que els llocs alts no van desaparèixer d’Israel, el cor d’Asà es va mantenir íntegre al Senyor tota la seva vida. 15.18 Va fer portar al temple del Senyor els objectes consagrats pel seu pare i els que ell mateix havia consagrat: plata, or i vasos. 15.19 I no hi hagué cap guerra fins a l’any trenta-cinc del regnat d’Asà.

2 Cròniques 16

16.1 L’any trenta-sis del regnat d’Asà, Baixà, rei d’Israel, va pujar contra Judà i va fortificar Ramà per impedir que ningú no entrés ni sortís d’on era Asà, el rei de Judà. 16.2 Llavors Asà prengué la plata i l’or dels tresors del temple del Senyor i del palau reial i els va enviar a Benadad, rei de Síria, que residia a Damasc, dient-li: 16.3 “Que entre tu i jo hi hagi un pacte com el del meu pare amb el teu pare. Mira, t’he enviat plata i or; vine, trenca el teu pacte amb Baixà, rei d’Israel, perquè es retiri de mi.” 16.4 Benadad s’avingué amb el rei Asà i va enviar els comandants del seu exèrcit contra les ciutats d’Israel. Van atacar Ion, Dan, Abel-Maim i totes les poblacions de magatzem de Neftalí. 16.5 Quan Baixà ho va saber, va deixar de fortificar Ramà, abandonant les obres. 16.6 Llavors el rei Asà mobilitzà tot Judà i s’endugueren de Ramà les pedres i fusta que Baixà emprava per a la fortificació, i amb aquells materials va fortificar Gueba de Benjamí i Mispà. 16.7 En aquell temps, el vident Hananí va anar a trobar Asà, rei de Judà, i li digué: “Per haver confiat en el rei de Síria en comptes de confiar en el Senyor, l’exèrcit del rei de Síria se t’ha escapat de les mans. 16.8 Els cuixites i els libis, ¿no eren un exèrcit immens, amb carros de guerra i cavalleria en gran nombre? Tot i així, el Senyor els va posar a les teves mans, perquè vas confiar en ell. 16.9 Perquè els ulls del Senyor recorren tota la terra per tal de mostrar-se fort a favor dels qui tenen un cor sincer envers ell. Aquesta vegada tu has actuat insensatament: d’ara endavant tindràs guerres.” 16.10 Asà es va indignar contra el vident i va fer que el tanquessin a la presó, irritat contra ell per tot això. També, per aquell temps, Asà va maltractar alguns del poble. 16.11 Els fets d’Asà, dels primers fins als darrers, són descrits en el Llibre dels Reis de Judà i d’Israel. 16.12 Asà, l’any trenta-nou del seu regnat, es va posar malalt dels peus, i la seva malaltia es va anar agreujant; malgrat això, en el curs de la seva malaltia no va acudir al Senyor, sinó als metges. 16.13 Per fi, Asà va dormir amb els seus avantpassats. Va morir l’any quaranta-un del seu regnat, 16.14 i fou enterrat en el sepulcre que s’havia fet cavar a la Ciutat de David. El van posar en una llitera plena de perfums i de tota mena d’ungüents compostos segons l’art dels perfumistes, i en honor seu van encendre una foguera molt gran.

2 Cròniques 17

17.1 En el seu lloc va regnar Josafat, el seu fill, i es va mostrar fort contra Israel. 17.2 Va situar tropes en totes les ciutats fortes de Judà, i va establir guarnicions en el tot país i a les ciutats d’Efraïm que havia ocupat el seu pare Asà. 17.3 El Senyor afavoria Josafat perquè actuava com ho havia fet el seu avantpassat David; i no va recórrer als Baals, 17.4 sinó que buscava el Déu del seu avantpassat, seguia els seus manaments i mai no va imitar el comportament dels israelites. 17.5 Per això el Senyor va consolidar el regne a les seves mans. Tot Judà oferia presents a Josafat, i va obtenir riqueses i honors en abundància. 17.6 El seu coratge pels camins del Senyor es va incrementar i novament va fer desaparèixer d’enmig de Judà els llocs alts i els troncs sagrats. 17.7 L’any tercer del seu regnat, va enviar els seus oficials Benhail, Obadià, Zacariahu, Netanel i Micaiahu a instruir les ciutats de Judà. 17.8 Anaven amb ells els levites Xemaia-hu, Netaniahu, Zebadiahu, Assael, Xe-miramot, Jehonatan, Adoniahu, Tobiahu i Tobadonià, i els sacerdots Elixamà i Jehoram. 17.9 Aquests es van dedicar a ensenyar per tot Judà. Duien el llibre de la Llei del Senyor, i van recórrer totes les poblacions de Judà ensenyant entre el poble. 17.10 El terror del Senyor pesava sobre tots els reialmes dels països del voltant de Judà de tal manera que ja no van promoure cap guerra contra Josafat. 17.11 Alguns dels filisteus també van dur presents a Josafat, i plata com a tribut. També els àrabs nòmades li van portar bestiar menut: set mil set-cents moltons i set mil set-cents bocs. 17.12 D’aquesta manera, Josafat s’engrandia extraordinàriament i va poder construir, a Judà, castells i ciutats de proveïment. 17.13 Va disposar moltes obres a les ciutats de Judà; i, a Jerusalem, una guarnició de soldats forts i valents. 17.14 Aquesta és la llista segons les seves cases paternes: de Judà, el cap de milers era el príncep Adnà, i amb ell tres-cents mil homes forts i valents. 17.15 Després venia el príncep Jehohanan, i amb ell dos-cents vuitanta mil homes. 17.16 A continuació Amassià, fill de Zicrí, que s’havia consagrat voluntàriament al Senyor, i amb ell dos-cents mil soldats experts. 17.17 Per part de Benjamí, Eliadà, home fort i valent, i amb ell dos-cents mil homes que portaven arc i escut. 17.18 Després, Jehozabad, i amb ell cent vuitanta mil homes, equipats per a la guerra. 17.19 Aquests estaven al servei del rei, sense comptar aquells que el rei havia situat a les ciutats fortificades de tot Judà.

2 Cròniques 18

18.1 Quan Josafat ja tenia abundància de riqueses i honors, es va emparentar amb Acab. 18.2 Al cap d’alguns anys va baixar a Samaria per visitar Acab, i Acab va fer matar una gran quantitat d’ovelles i de vedells en honor seu i per a la gent que l’acompanyava. Després li va proposar d’atacar Ramot-Galaad amb ell. 18.3 Llavors Acab, rei d’Israel, digué a Josafat, rei de Judà: “Vols venir amb mi contra Ramot-Galaad?” I ell li respongué: “Jo sóc com tu, el meu poble és com el teu poble; vindré a la guerra amb tu.” 18.4 A més, Josafat digué al rei d’Israel: “Et prego que consultis la paraula del Senyor.” 18.5 El rei, doncs, va convocar els profetes, en nombre d’uns quatre-cents, i els preguntà: “Hem d’anar a combatre contra Ramot-Galaad o ho haig de deixar estar?” Ells li van contestar: “Vés-hi, que Déu la posarà en mans del rei.” 18.6 Però Josafat va preguntar: “¿No hi haurà aquí cap més profeta del Senyor, perquè puguem consultar-lo per mitjà d’ell?” 18.7 El rei d’Israel respongué a Josafat: “Queda un home pel qual podríem consultar el Senyor, però jo l’avorreixo perquè mai no em profetitza res de bo, sinó malaurances. És Micàiehu, fill d’Imlà.” 18.8 Llavors el rei d’Israel va cridar un eunuc, i li digué: “Fes venir de seguida Micàiehu, fill d’Imlà.” 18.9 El rei d’Israel i Josafat, rei de Judà, seien cadascun al seu tron, amb vestits de gala, en una plaça a l’entrada de la porta de Samaria, i tots els profetes estaven en èxtasi profètic davant d’ells. 18.10 I Sidquiahu, fill de Quenaanà, s’havia fet uns corns de ferro i deia: “Amb aquests envestiràs els siris fins que no en quedi cap.” 18.11 I tots els profetes anunciaven el mateix i deien: “Puja a Ramot-Galaad i venceràs; perquè el Senyor la posarà en mans del rei.” 18.12 El missatger que havia anat a buscar Micàiehu li va parlar així: “Mira que els pronòstics dels profetes són unànimes sobre l’èxit del rei. Procura parlar com un d’ells i pronostica bon succés.” 18.13 Però Micàiehu respongué: “Per vida del Senyor, que allò que el meu Déu m’indiqui, allò mateix és el que haig de dir.” 18.14 Va arribar davant del rei, i el rei li preguntà: “Micàiehu, hem d’anar a lluitar contra Ramot-Galaad o ho haig de deixar estar?” I ell li digué: “Pugeu-hi i vencereu, perquè seran lliurats a les vostres mans.” 18.15 El rei li va replicar: “Quantes vegades t’haig de juramentar que no em diguis més que la veritat en nom del Senyor?” 18.16 Llavors ell respongué: “Jo he vist tot Israel escampat per les muntanyes, com ovelles sense pastor, mentre el Senyor deia: Aquests no tenen amo; que cadascú torni en pau a casa seva.” 18.17 I el rei d’Israel digué a Josafat: “¿No et deia jo que aquest mai no pronostica res de bo per a mi, sinó malaurances?” 18.18 Micàiehu replicà: “Escolteu, doncs, la paraula del Senyor: Jo veia el Senyor assegut al seu tron, i tots els exèrcits celestials situats a la seva dreta i a la seva esquerra. 18.19 I el Senyor deia: ‘Qui enganyarà Acab perquè ataqui i caigui a Ramot-Galaad?’ I els uns deien una cosa i els altres en deien una altra. 18.20 Llavors es va avançar un esperit, es va aturar davant del Senyor i li digué: ‘Jo l’enganyaré.’ I el Senyor li digué: ‘De quina manera?’ 18.21 I ell li respongué: ‘Hi aniré i faré d’esperit de mentida a la boca de tots els seus profetes.’ I el Senyor li digué: ‘Tu aconseguiràs enganyar-lo. Vés i fes-ho així.’ 18.22 Ara, doncs, el Senyor ha posat esperit de mentida a la boca de tots aquests profetes teus, perquè el Senyor ha decretat la teva ruïna.” 18.23 Llavors Sidquiahu, fill de Quenaanà, es va acostar a Micàiehu i li va donar una bufetada dient-li: “¿Per on l’esperit del Senyor ha sortit de mi per venir a parlar amb tu?” 18.24 Micàiehu li respongué: “Tu mateix ho veuràs el dia que vagis amagant-te d’estatge en estatge.” 18.25 Llavors el rei d’Israel va ordenar: “Agafeu Micàiehu i torneu-lo a dur a Amon, el governador de la ciutat, i a Joaix, el fill del rei, 18.26 i digueu-los: Això ordena el rei: Tanqueu aquest a la presó i poseu-li ració curta de pa i aigua fins que jo torni en pau.” 18.27 A tot això, Micàiehu digué: “Si tu tornes en pau, és que el Senyor no ha parlat per mi.” I hi afegí: “Escolteu-ho tots els pobles!” 18.28 Tot seguit, el rei d’Israel i Josafat, rei de Judà, van pujar contra Ramot-Galaad. 18.29 I el rei d’Israel digué a Josafat: “Em disfressaré i entraré així a la batalla, però tu vesteix les teves vestidures.” El rei d’Israel es va disfressar i van entrar els dos a la batalla. 18.30 El rei de Síria havia manat als capitans dels seus carros: “No ataqueu petit ni gran, aneu només contra el rei d’Israel.” 18.31 Quan els capitans dels carros veieren Josafat, van pensar: “Aquest deu ser el rei d’Israel”, i es van girar per lluitar contra ell, però Josafat es va posar a cridar, i el Senyor el va ajudar: Déu va fer que el deixessin. 18.32 Perquè, en veure els capitans dels carros que no era el rei d’Israel, van deixar de perseguir-lo. 18.33 Però un home va disparar el seu arc a l’atzar i va ferir el rei d’Israel per entre les juntures de l’armadura; i aquest digué al seu auriga: “Gira i treu-me de la formació, que estic ferit.” 18.34 Però aquell dia la batalla es va endurir, i el rei es va haver d’esforçar per mantenir-se dret en el seu carro enfrontat amb el siris fins a la tarda; i quan ja es ponia el sol, va morir.

2 Cròniques 19

19.1 Quan Josafat, rei de Judà, tornava en pau a casa seva, a Jerusalem, 19.2 va sortir a trobar-lo el vident Jehú, fill d’Hananí, i digué al rei Josafat: “¿Tens dret d’ajudar el malvat i estimar els qui odien el Senyor? A causa d’això, el Se-nyor està indignat contra tu. 19.3 No obstant, s’han trobat en tu algunes coses bones, com ara que has eliminat del país els troncs sagrats i has disposat el teu cor a buscar Déu.” 19.4 Josafat residia a Jerusalem, però va tornar a visitar el seu poble, des de Beerxeba fins a la serralada d’Efraïm, i els va fer retornar al Senyor, el Déu dels seus avantpassats. 19.5 Va instituir jutges en el país, en totes les ciutats fortificades de Judà, en cada una de les ciutats. 19.6 Als jutges, els advertí: “Aneu amb compte amb el que feu; perquè no jutjareu pas en nom d’un home, sinó en nom del Senyor, que serà amb vosaltres quan administrareu justícia. 19.7 Ara, doncs, tingueu damunt vostre el temor del Senyor; mireu bé el que feu, perquè en el Senyor, el nostre Déu, no hi ha maldat, ni preferències personals, ni acceptació de suborns.” 19.8 Josafat també va posar a Jerusalem alguns dels levites i dels sacerdots, amb els caps de família d’Israel, per als judicis del Senyor i per als plets dels residents a Jerusalem. 19.9 I els va donar aquestes instruccions: “Actuareu sota el temor del Senyor, amb equitat i amb un cor recte. 19.10 En qualsevol litigi que vingui davant vostre de part dels vostres germans que habiten a les seves ciutats, en qüestions d’homicidi, en qüestions de llei i manaments, estatuts i decrets, els heu d’amonestar a fi que no es facin culpables davant del Senyor i la seva ira no recaigui contra vosaltres i contra els vostres germans. Actueu així i no us fareu culpables. 19.11 Mireu, el gran sacerdot Amariahu us presidirà en tots els afers del Senyor; i Zebadiahu, fill d’Ixmael, príncep de la casa de Judà, en tots els afers del rei. També tindreu al vostre costat els magistrats levites. Tingueu coratge i actueu, i que el Senyor sigui amb els honestos!”

2 Cròniques 20

20.1 Després d’això, succeí que els moabites, els ammonites i els meünites es van aplegar per fer la guerra contra Josafat. 20.2 Alguns van anar a informar Josafat, i li digueren: “Una gran gentada avança contra tu des de l’altra banda del Mar Mort, des d’Edom, i ara ja són a Hassasson-Tamar, és a dir, a Enguedí.” 20.3 Llavors Josafat va agafar por i prengué la decisió de buscar el Senyor i proclamà un dejuni per tot Judà. 20.4 Judà es va congregar per invocar el Senyor; i de totes les ciutats del país van venir per implorar-li ajuda. 20.5 Llavors Josafat es va posar dret enmig de l’assemblea de Judà i de Jerusalem, en el temple del Senyor, davant de l’atri nou, 20.6 i digué: “Senyor, Déu dels nostres avantpassats, ¿no ets tu Déu en el cel, i no domines tu damunt tots els reialmes de les nacions? El poder i la força són a les teves mans, i no hi ha ningú que et pugui resistir. 20.7 ¿No vas ser tu, Déu nostre, el qui vas expulsar els habitants d’aquesta terra, davant el teu poble Israel, i l’has donada per sempre a la posteritat d’Abraham, el teu amic? 20.8 Ells hi han viscut i t’hi han construït un santuari dedicat al teu nom afirmant: 20.9 ‘Si ve damunt nostre algun mal, espasa, càstig, pesta o fam, ens presentarem davant d’aquest temple i davant del teu rostre, perquè el teu nom és en aquest temple, i clamarem a tu enmig de la nostra angoixa; i tu ens escoltaràs i ens salvaràs.’ 20.10 I heus aquí que els ammonites, amb Moab i els de la muntanya de Seïr, on no vas permetre que Israel hi entrés quan sortia de la terra d’Egipte, sinó que se’n va desviar sense destruir-los, 20.11 ara ens ho paguen atacant-nos per expulsar-nos de l’heretat que tu ens vas donar en propietat. 20.12 Oh Déu nostre, ¿no els aplicaràs el que és just? Perquè no tenim prou força per a oposar-nos a tan gran multitud com la que ve contra nosaltres, i no sabem què hem de fer. Però la nostra mirada es gira cap a tu.” 20.13 Tot Judà estava dret davant el Senyor, amb les seves famílies, les dones i els fills. 20.14 Llavors l’Esperit del Senyor vingué sobre Jahaziel, fill de Zecariahu, fill de Benaià, fill de Jeiel, fill de Matanià, levita dels descendents d’Assaf, quan es trobava enmig de l’assemblea, 20.15 i digué: “Feu atenció, vosaltres, tots els habitants de Judà i de Jerusalem, i també tu, rei Josafat! El Senyor us diu això: No tingueu por ni us acovardiu davant d’aquesta gran multitud, perquè no és pas a vosaltres que pertoca guerrejar, sinó a Déu. 20.16 Demà baixeu contra ells; mireu, pujaran per la costa de Sis i us els trobareu a l’extrem de la vall, davant el desert de Jeruel. 20.17 No us pertoca a vosaltres, de combatre en aquesta ocasió. Presenteu-vos-hi i quedeu-vos quiets, i veureu la salvació que el Senyor us concedirà a vosaltres, Judà i Jerusalem. No tingueu por ni us acovardiu! Demà sortiu-los a l’encontre, i el Senyor serà amb vosaltres.” 20.18 Josafat es va inclinar fins a terra, i tot Judà i els habitants de Jerusalem es van prosternar davant el Senyor, tributant-li adoració. 20.19 Tot seguit, els quehatites i els coreïtes es van aixecar per lloar el Senyor, el Déu d’Israel, cridant ben fort. 20.20 L’endemà, de bon matí es van dirigir al desert de Tecoa. Quan sortien, Josafat es va aturar i digué: “Escolteu-me, els de Judà i vosaltres, els habitants de Jerusalem! Confieu en el Senyor, el vostre Déu, i us sentireu segurs; confieu en els profetes, i triomfareu!” 20.21 I després d’haver deliberat amb el poble, va designar cantors perquè, en honor del Senyor, vestits amb els ornaments sagrats i marxant davant de les tropes, cantessin: “Lloeu el Senyor, perquè és etern el seu amor!” 20.22 Tan bon punt van començar a cantar himnes de lloança, el Senyor va provocar la confusió entre els ammonites, els de Moab i els de la muntanya de Seïr, que venien per atacar Judà, i van ser derrotats. 20.23 Perquè els ammonites i els de Moab es van revoltar contra els de la muntanya de Seïr fins a destruir-los totalment, i després d’acabar amb els habitants de Seïr es van abraonar els uns contra els altres fins a destruir-se mútuament. 20.24 Quan els de Judà van arribar a la talaia des d’on es pot veure el desert, es van girar cap a aquella multitud, i veieren que tot eren cadàvers estesos per terra, perquè ningú no es va poder escapar. 20.25 Josafat i la seva gent hi van anar per saquejar les despulles; van trobar entre els cadàvers moltes coses valuoses, vestits i joies, que se’n van endur, però eren tan abundants que no les podien transportar totes. Van estar tres dies arreplegant el boti, de tant que n’hi havia. 20.26 El quart dia es van reunir a la vall de la Benedicció, i allí van beneir el Senyor. Per això aquell lloc porta aquest nom, fins al dia d’avui. 20.27 Tots els homes de Judà i de Jerusalem, amb Josafat al davant, van emprendre la marxa per tornar a Jerusalem plens d’alegria, perquè el Senyor els havia omplert de goig a costa dels seus enemics. 20.28 Van entrar a Jerusalem, al temple del Senyor, al so de cítares, d’arpes i de trompetes. 20.29 I el terror de Déu es va apoderar de tots els reialmes dels territoris veïns, quan van saber que el Senyor havia combatut contra els enemics d’Israel. 20.30 Així el regnat de Josafat estigué tranquil, perquè el seu Déu li havia concedit repòs per tots costats. 20.31 Josafat va regnar sobre Judà. Tenia trenta-cinc anys quan va començar a regnar, i fou rei a Jerusalem durant vint-i-cinc anys. La seva mare es deia Azubà, i era filla de Xilhí. 20.32 Va seguir el camí d’Asà, el seu pare, i no se’n va apartar, fent el que és correcte als ulls del Senyor. 20.33 Amb tot, els llocs alts no van desaparèixer; perquè el poble encara no havia dirigit fermament el seu cor vers el Déu dels seus avantpassats. 20.34 Quant als altres fets de Josafat, dels primers fins als darrers, ja són descrits en la Crònica de Jehú, fill d’Hananí, inclosa en el Llibre dels Reis d’Israel. 20.35 Després d’aquestes coses, Josafat, rei de Judà, es va associar amb Ahazià, rei d’Israel, que tenia un comportament pervers. 20.36 S’hi va aliar per construir vaixells per anar a Tarsis. Van construir els vaixells a Ession-Guèber. 20.37 Llavors Elièzer, fill de Dodavahu, de Mareixà, va profetitzar contra Josafat dient-li: “Per haver-te associat amb Ahazià, el Senyor destruirà les teves obres.” I, efectivament, els vaixells es van estavellar i no van poder arribar a Tarsis.

2 Cròniques 21

21.1 Josafat s’adormí amb els seus avantpassats i fou enterrat amb ells, a la ciutat de David, i en lloc d’ell, va regnar el seu fill Joram. 21.2 Els seus germans, fills de Josafat, van ser: Azarià, Jehiel, Zecariahu, Azariahu, Micael i Xefatiahu. Tots aquests eren fills de Josafat, rei de Judà, 21.3 i el seu pare els havia fet grans donacions de plata, or, i objectes preciosos, a més de ciutats fortificades a Judà; però el reialme l’havia deixat a Joram, perquè era el primogènit. 21.4 Joram prengué possessió del reialme del seu pare, però, quan s’hi hagué consolidat, va fer matar a fil d’espasa tots els seus germans, i també alguns dignataris d’Israel. 21.5 Joram tenia l’edat de trenta-dos anys quan va començar a regnar, i va regnar vuit anys a Jerusalem. 21.6 Va seguir el camí dels reis d’Israel, tal com actuava la casa d’Acab, perquè s’havia casat amb una filla d’ell. Va fer, doncs, allò que és dolent als ulls del Senyor. 21.7 Però el Senyor no va voler destruir la casa de David, per raó del pacte que havia fet amb David, segons la promesa de conservar-li una llàntia perpètuament, a ell i als seus fills. 21.8 En temps de Joram, Edom es va rebel·lar contra la dominació de Judà i es va proclamar un rei propi. 21.9 Llavors Joram va passar cap allà amb els seus oficials i els seus carros de guerra. A la nit es va alçar i va batre els edomites, que l’havien encerclat junt amb els oficials dels carros. 21.10 Tot i així, Edom aconseguí independitzar-se del domini de Judà fins al dia d’avui. Per aquell mateix temps, també Libnà es va rebel·lar contra la dominació de Judà, perquè Joram havia abandonat el Senyor, el Déu dels seus avantpassats. 21.11 A més d’això, Joram va construir llocs alts a les muntanyes de Judà i va induir els habitants de Jerusalem a ser infidels; i va desencaminar Judà. 21.12 Llavors li va arribar un escrit del profeta Elies que deia: “Això diu el Senyor, el Déu de David, el teu avantpassat: Per no haver seguit els camins del teu pare Josafat, ni els camins d’Asà, rei de Judà, 21.13 sinó que has seguit el camí dels reis d’Israel, i has induït els de Judà i els habitants de Jerusalem a prostituir-se, de la mateixa manera que els va induir la casa d’Acab, i també perquè has degollat els teus germans, la família del teu pare, que eren millors que no pas tu, 21.14 heus aquí que el Senyor castigarà amb un flagell terrible el teu poble, els teus fills, les teves dones i tota la teva hisenda. 21.15 Fins tu mateix patiràs moltes malalties, i una afecció a les entranyes tan forta que fins els budells et sortiran a fora a causa de la malaltia, dia rere dia.” 21.16 Llavors el Senyor va incitar contra Joram l’hostilitat dels filisteus i dels àrabs, veïns dels cuixites. 21.17 Aquests van pujar contra Judà, el van ocupar per la força i se’n van endur totes les riqueses que van trobar al palau del rei, així com els seus fills i les seves dones; no li van deixar cap fill, tret de Jehoahaz, el seu fill petit. 21.18 Després de tot això, el Senyor va ferir Joram amb una malaltia incurable dels budells 21.19 que li va durar dies i dies fins que, al cap de dos anys, li van sortir els budells a fora de resultes de la malaltia; i va morir enmig d’un gran patiment. El poble no li va encendre cap foguera, com n’havia encès als seus antecessors. 21.20 Tenia l’edat de trenta-dos anys quan va començar a regnar, i va regnar vuit anys a Jerusalem. Se’n va anar sense que ningú ho lamentés. El van enterrar a la ciutat de David, però no als sepulcres dels reis.

2 Cròniques 22

22.1 En lloc d’ell, els habitants de Jerusalem van proclamar rei Ahazià, el seu fill petit, perquè a tots els més grans els havia mort la guerrilla que, amb els àrabs, havia assaltat el campament. I així esdevingué rei Ahazià, fill de Joram, rei de Judà. 22.2 Ahazià tenia vint-i-dos anys quan va començar a regnar, i va regnar un any a Jerusalem. La seva mare es deia Atalia, descendent d’Omrí. 22.3 Ell també va seguir els camins de la casa d’Acab, perquè la seva mateixa mare li feia de consellera per a actuar impiament. 22.4 Va fer, doncs, allò que és dolent als ulls del Senyor, com la casa d’Acab, perquè, després de la mort del seu pare, aquests li van fer de consellers, per a desgràcia d’ell. 22.5 També va ser per consell seu que va anar amb Jehoram, fill d’Acab, rei d’Israel, a la guerra contra Hazael, rei de Síria, a Ramot-Galaad. Allà els siris van ferir Jehoram, 22.6 i ell se’n tornà a Jizreel per fer-se curar les ferides que li havien fet a Ramot, quan lluitava contra Hazael, rei de Síria. Llavors Ahazià, fill de Joram, rei de Judà, va baixar a Jizreel per visitar Jehoram, que estava ferit. 22.7 Va ser cosa de Déu, aquesta visita a Jehoram, a fi que trobés allà la seva ruïna, perquè així que va arribar-hi va sortir, junt amb Jehoram, contra Jehú, fill de Nimxí, que el Senyor havia escollit per exterminar la casa d’Acab. 22.8 I succeí que, mentre Jehú executava la sentència contra la casa d’Acab, va trobar els prínceps de Judà amb els fills dels germans d’Ahazià, que estaven al seu servei, i els va matar. 22.9 Després va buscar Ahazià i el van agafar, tot i que s’havia amagat a Samaria, i el portaren davant de Jehú i el van matar. Però li van donar sepultura, perquè deien: “Era fill de Josafat, que va servir el Senyor de tot cor.” I no va quedar ningú de la casa d’Ahazià que fos capaç de regnar. 22.10 Quan Atalia, la mare d’Ahazià, veié que el seu fill era mort, es va alçar i va exterminar tota la descendència reial de la casa de Judà. 22.11 Però Jehoixabat, filla del rei, prengué Joaix, fill d’Ahazià, traient-lo d’amagat d’entre els altres fills del rei que anaven a matar, i el va ocultar, junt amb la seva dida, a la cambra dels llits. Així Jehoixabat, filla del rei Joram, muller del sacerdot Jehoiadà i germana d’Ahazià, el va amagar de la vista d’Atalia i no el van poder matar. 22.12 Va estar amagat amb ells, dins el temple del Senyor, durant sis anys, mentre Atalia regnava al país.

2 Cròniques 23

23.1 L’any setè, el sacerdot Jehoiadà s’encoratjà i va fer venir els capitans de centenars: Azariahu, fill de Joram, Ismael, fill de Jehohanan, Azariahu, fill d’Obed, Maasseiahu, fill d’Adaiahu, i Elixafat, fill de Zicrí, i va fer un pacte amb ells. 23.2 Aquests van recórrer tot Judà i van convocar els levites de totes les ciutats i els caps de les famílies d’Israel; i tots ells van acudir a Jerusalem. 23.3 Llavors tota l’assemblea va fer un pacte amb el rei en el temple de Déu, i Jehoiadà els digué: “Aquí teniu el fill del rei; ell ha de regnar, tal com el Senyor ho té ordenat referent als descendents de David. 23.4 Això és el que heu de fer: Un terç dels vostres que entren de servei el dissabte, tant sacerdots com levites, farà la guàrdia als portals d’entrada; 23.5 un altre terç, al palau reial; i un altre terç a la porta del Fonament; i tot el poble se situarà als atris del temple del Senyor. 23.6 Que ningú no entri al temple del Senyor, tret dels sacerdots i dels levites que els correspongui ministrar. Aquests hi podran entrar, perquè estan consagrats; però la resta del poble, que observi la prescripció del Senyor. 23.7 Els levites, que envoltin el rei pels dos costats, portant tots les armes a les mans; i si algú vol travessar cap al temple, que sigui mort. Aquests acom-panyaran el rei quan entri i quan surti.” 23.8 Els levites i tot Judà van complir exactament tot el que havia manat el sacerdot Jehoiadà. Cadascú prengué els seus homes, tant els qui entraven de guàrdia el dissabte com els qui en sortien, ja que el sacerdot Jehoiadà no va deixar marxar cap dels grups. 23.9 Llavors el sacerdot va donar als capitans de centenars les llances, els escuts i les rodelles del rei David, que eren al temple de Déu. 23.10 Després va situar tota la gent, cadascun amb la seva arma a la mà, des del costat dret del temple fins al costat esquerre, entre l’altar i l’edifici, al voltant del rei. 23.11 Llavors van fer sortir el fill del rei, li van posar la diadema i el testimoni, el van proclamar rei, i Jehoiadà i els seus fills el van ungir tot cridant: “Visca el rei!” 23.12 Quan Atalia va sentir l’enrenou de la gent que corria i aclamava el rei, es va acostar a la gent que hi havia al temple del Senyor. 23.13 Va guaitar i veié el rei dret sobre el pedestal, a l’entrada, amb els capitans i les trompetes al costat del rei, i tota la gent del poble amb grans alegrois i tocant trompetes; igualment els cantors que, amb instruments musicals, acompanyaven els càntics de lloança. Llavors, Atalia es va esquinçar els vestits i va cridar: “Traïció, traïció!” 23.14 Llavors el sacerdot Jehoiadà va fer intervenir els capitans de centenars que comandaven les tropes, i els digué: “Traieu-la fora de les files, i qui la segueixi, que sigui passat per l’espasa.” Perquè el sacerdot havia advertit: “Que no la matin al temple del Senyor.” 23.15 La van treure a empentes i, quan va arribar al palau reial pel camí de la porta dels cavalls, allí la van matar. 23.16 Llavors Jehoiadà va fer un pacte entre ell, el rei i tot el poble, que ells serien el poble del Senyor. 23.17 Després tota la gent del país va entrar al temple de Baal i el van destruir; van esmicolar els altars i les imatges, i a Matan, el sacerdot de Baal, el van matar davant els altars. 23.18 Llavors Jehoiadà va posar la custòdia del temple del Senyor a càrrec dels sacerdots i els levites, que David havia constituït sobre el temple del Senyor, perquè oferissin els holocaustos del Senyor, d’acord amb el que és escrit en la llei de Moisès, enmig d’alegrois i càntics, segons la disposició de David. 23.19 També va situar els porters al costat de les portes del temple del Senyor, perquè no hi entrés ningú que, pel motiu que fos, estigués en estat de contaminació. 23.20 Després va aplegar els capitans de centenars, els dignataris, els governadors del poble i tota la gent del país, i va fer que baixessin el rei del temple del Senyor i, passant per la porta superior, van entrar al palau reial i van fer seure el rei sobre el setial del reialme. 23.21 Tota la gent del país estava contenta, i la ciutat va quedar tranquil·la perquè havien mort Atalia a tall d’espasa.

2 Cròniques 24

24.1 Joaix tenia set anys quan va començar a regnar, i va ser rei quaranta anys a Jerusalem. El nom de la seva mare era Sibià, de Beerxeba. 24.2 Joaix es va comportar rectament als ulls del Senyor, mentre visqué el sacerdot Jehoiadà. 24.3 Aquest el va casar amb dues dones, i elles li van infantar fills i filles. 24.4 Després d’això, Joaix va decidir restaurar el temple del Senyor. 24.5 A tal fi va reunir els sacerdots i els levites i els digué: “Recorreu les ciutats de Judà un cop cada any i recolliu de tot Israel diners per a restaurar el temple del vostre Déu, i procureu ser diligents en aquest afer.” Però els levites no van ser diligents. 24.6 Llavors el rei va cridar Jehoiadà, el gran sacerdot, i li digué: “Per què no has exigit dels levites que recaptessin de Judà i de Jerusalem la contribució que Moisès, servent del Senyor, i l’assemblea d’Israel van imposar per al Tabernacle de Reunió?” 24.7 Perquè Atalia, aquella dona impia, i els seus partidaris van destrossar el temple de Déu i van fer servir per als Baals tots els objectes sagrats del temple del Senyor. 24.8 Aleshores el rei va manar que fessin una caixa i la posessin a la llinda de l’entrada del temple del Senyor. 24.9 I van pregonar per Judà i Jerusalem que portessin al Senyor la contribució que Moisès, servent de Déu, havia imposat a Israel en el desert. 24.10 Tots els prohoms i tot el poble se’n van alegrar, i van portar la seva contribució i la van tirar a la caixa, fins a omplir-la. 24.11 Quan era el moment, la caixa era portada per a la inspecció reial per mitjà dels levites, i quan veien que hi havia molts diners, venia l’escriba del rei i el comissari del gran sacerdot, buidaven la caixa i després la tornaven al seu lloc. Així ho feien cada dia, i van recollir molts diners. 24.12 El rei i Jehoiadà els donaven als contramestres de les obres encarregats del servei del temple del Senyor, i aquests contractaven picapedrers i fusters per a restaurar-lo, així com els que treballaven el ferro i el bronze, a fi de consolidar el temple del Senyor. 24.13 Els treballadors van ser diligents en les obres, i amb el seu treball van aconseguir restaurar, com era abans, el temple de Déu. I el van deixar consolidat. 24.14 Quan hagueren acabat, van portar al rei i a Jehoiadà el diner que quedava, que va servir per a fer els utensilis del temple del Senyor: utensilis per al ministeri i per als holocaustos, copes i altres objectes d’or i de plata. I es van oferir holocaustos en el temple contínuament, durant tota la vida de Jehoiadà. 24.15 Però Jehoiadà es va fer vell i, carregat d’anys, va morir a l’edat de cent trenta anys. 24.16 El van enterrar a la ciutat de David amb els reis, perquè havia actuat bé amb Israel, amb Déu i amb el seu temple. 24.17 Després de la mort de Jehoiadà, els prínceps de Judà van venir i van demanar audiència al rei, i el rei se’ls va escoltar. 24.18 Van abandonar el temple del Senyor, el Déu dels seus avantpassats, i van donar culte als arbres sagrats i als ídols. Aquest pecat va provocar la ira de Déu contra Judà i Jerusalem. 24.19 El Senyor els va enviar profetes per fer-los tornar a ell, que els van amonestar, però no els van escoltar. 24.20 Llavors l’Esperit de Déu va inspirar Zacaries, fill del sacerdot Jehoiadà, i dret des d’un lloc elevat els digué: “Això diu Déu: Per què traspasseu el manament del Senyor? Així no podreu prosperar. Per haver abandonat el Senyor, ell també us abandonarà.” 24.21 Però ells van conspirar contra Zacaries i, amb l’autorització del rei, el van apedregar al pati del temple del Senyor fins a deixar-lo mort. 24.22 El rei Joaix no va tenir en compte l’afecte que Jehoiadà, el pare de Zacaries, havia tingut envers ell, sinó que va fer matar el seu fill. Zacaries digué en morir: “Que el Senyor ho vegi i en demani comptes!” 24.23 Al cap d’un any, va pujar contra Joaix l’exèrcit de Síria, entraren a Judà i a Jerusalem i, d’entre la població, van exterminar tots els seus dirigents; i enviaren tot el botí al rei de Damasc. 24.24 L’exèrcit dels siris havia vingut amb pocs homes, però el Senyor va deixar a les seves mans un exèrcit molt nombrós, perquè havien abandonat el Senyor, el Déu dels seus avantpassats. Així van executar la sentència contra Joaix. 24.25 Quan els siris s’hagueren retirat, deixant-lo malferit, els seus mateixos servidors van conspirar contra ell per venjar la sang del fill del sacerdot Jehoiadà, i el mataren en el seu llit. Així morí; i el van enterrar a la ciutat de David, però no en els sepulcres dels reis. 24.26 Els qui van conspirar contra ell eren: Zabad, fill de Ximat, l’ammonita, i Jehozabad, fill de Ximrit, la moabita. 24.27 Quant als seus fills, al gran nombre de profecies contra ell i a la restauració del temple de Déu, tot és enregistrat en la relació que fa el Llibre dels Reis. Després, Amasies, el seu fill, va regnar en lloc d’ell.

2 Cròniques 25

25.1 Amasies començà a regnar a l’edat de vint-i-cinc anys, i va regnar vint-i-nou anys a Jerusalem. La seva mare es deia Jehoadan i era de Jerusalem. 25.2 Es comportà rectament, però no amb integritat de cor. 25.3 I quan tingué el regne ben afermat a les seves mans, va fer matar aquells servidors que havien mort el rei, el seu pare. 25.4 Però no va fer morir els seus fills, tal com prescriu el Llibre de la Llei de Moisès, on el Senyor ordena: “No han de morir els pares pels fills, ni han de morir els fills pels pares, sinó que cadascú morirà pel seu propi pecat.” 25.5 Després, Amasies va congregar els homes de Judà i els va organitzar, segons les famílies paternes, en caps de milers i caps de centenars per tot Judà i Benjamí. Va fer el cens dels que tenien més de vint anys i va trobar que eren tres-cents mil homes escollits, aptes per al servei militar, armats amb llança i escut. 25.6 A més va contractar d’Israel cent mil soldats valents, pel sou de cent talents de plata. 25.7 Llavors vingué a trobar-lo un home de Déu que li digué: “Oh rei, no deixis que vinguin amb tu les tropes d’Israel, perquè el Senyor no és a favor d’Israel ni dels efraïmites. 25.8 Perquè si vénen, encara que tu t’esforcis en la batalla, Déu et farà caure davant l’enemic, perquè Déu té poder per fer reeixir i per fer caure.” 25.9 Amasies replicà a l’home de Déu: “¿I què passarà, doncs, amb els cent talents que he donat a la tropa d’Israel?” L’home de Déu li respongué: “El Senyor pot donar-te molt més que això.” 25.10 Llavors Amasies va separar les tropes d’Efraïm que s’havien aplegat amb ell i les acomiadà perquè tornessin a casa seva. Ells es van indignar molt contra Judà, i van marxar plens d’ira. 25.11 Amasies es va encoratjar i, posant-se davant de la seva tropa, la va conduir a la Vall de la Sal i va abatre deu mil homes de la tropa de Seïr. 25.12 Els fills de Judà també van agafar vius deu mil homes, els van portar al cim de la Roca i els van llençar daltabaix; i tots van quedar esclafats. 25.13 Però aquelles tropes que Amasies havia fet tornar perquè no entressin en combat al seu costat, es van llançar contra les ciutats de Judà, des de Samaria fins a Bethoron, van matar-hi tres mil homes i s’endugueren un gran botí. 25.14 Quan Amasies va tornar, un cop derrotats els edomites, va portar amb ell els déus de la gent de Seïr, els va erigir com a déus seus, els va adorar i els va oferir encens. 25.15 Per això la ira del Senyor es va encendre contra Amasies, i li féu arribar un profeta que li digué: “Per què t’has dirigit als déus d’aquella gent, que no han pogut salvar el seu propi poble de les teves mans?” 25.16 Mentre el profeta parlava, Amasies el va interrompre: “¿Per ventura t’hem nomenat conseller del rei? Atura’t! ¿Que vols que et matin?” El profeta va acabar així: “Jo sé que Déu ha decidit destruir-te, perquè has fet això i no has volgut escoltar el meu consell.” 25.17 Amasies, rei de Judà, després de d’haver-se aconsellat, va enviar emissaris a Jehoaix, fill de Joahaz, fill de Jehú, rei d’Israel, a dir-li: “Vine, que ens veurem les cares!” 25.18 I Jehoaix, rei d’Israel, va enviar aquesta resposta a Amasies, rei de Judà: “El card que era al Líban va fer dir al cedre que era al Líban: ‘Dóna la teva filla al meu fill per muller.’ Però una bèstia salvatge que era al Líban va passar i va aixafar el card. 25.19 Tu dius: ‘He vençut Edom’; i el teu cor s’exalta per glòries més grans. Val més que et quedis a casa teva. Per què t’has d’exposar a la desgràcia i perdre’t, tu i tot Judà?” 25.20 Però Amasies no el va escoltar, perquè era designi de Déu a fi de lliurar-los a mans de Jehoaix, ja que havien acudit als déus d’Edom. 25.21 Hi va pujar, doncs, Jehoaix, rei d’Israel, i es van veure les cares, ell i Amasies, rei de Judà, a Betxèmeix de Judà. 25.22 I Judà fou derrotat per Israel, i cadascú va fugir a casa seva. 25.23 A Betxèmeix, Jehoaix, rei d’Israel, va fer presoner Amasies, rei de Judà, fill de Joaix, fill de Jehoahaz. Després es va dirigir a Jerusalem i va obrir una bretxa de quatre-centes colzades a la muralla, des de la porta d’Efraïm fins a la porta de l’Angle. 25.24 Es va apoderar de tot l’or i la plata, i de tots els utensilis dipositats al temple de Déu, sota la custòdia d’Obed-Edom, i dels tresors del palau reial; també va prendre ostatges. Després se’n tornà a Samaria. 25.25 Amasies, fill de Joaix, rei de Judà, va viure encara quinze anys després de la mort de Jehoaix, fill de Joahaz, rei d’Israel. 25.26 Quant a la resta dels fets d’Amasies, tant els primers com els darrers, ja són descrits en el Llibre dels Reis de Judà. 25.27 Després que Amasies es va apartar del Senyor, van tramar una confabulació contra ell a Jerusalem, i va fugir a Laquix, però van enviar gent a perseguir-lo fins a Laquix, i allí el van matar. 25.28 El van transportar a cavall i el sepultaren amb els seus avantpassats, a la ciutat de Judà.

2 Cròniques 26

26.1 Llavors tot el poble de Judà prengué Ozies, que tenia setze anys, i el van proclamar rei en lloc del seu pare Amasies. 26.2 Ell va reconstruir Elat i la va restituir a Judà, després que el rei s’hagué recollit amb els seus avantpassats. 26.3 Tenia l’edat de setze anys quan començà a regnar, i va regnar cinquanta-dos anys a Jerusalem. La seva mare es deia Jecolià, i era de Jerusalem. 26.4 Es va comportar rectament als ulls del Senyor, tal com en tot ho havia fet el seu pare Amasies. 26.5 Es va esforçar a buscar el Senyor mentre visqué Zecariahu, que era entès en visions de Déu; i durant el temps que es va subjectar al Senyor, Déu el va fer prosperar. 26.6 Va emprendre una campanya contra els filisteus, va enderrocar les muralles de Gat, les de Jabnè i les d’Asdod, i va construir ciutats al territori d’Asdod i entre els filisteus. 26.7 Déu el va ajudar contra els filisteus i contra els àrabs que habitaven a Gurbaal, i contra els meünites. 26.8 També els ammonites van pagar tribut a Ozies, i la seva anomenada va arribar fins a l’Egipte, perquè aconseguí un gran poder. 26.9 A més, Ozies va construir baluards a Jerusalem, a la porta de l’Angle, i a la porta de la Vall fins a la Raconada, i les va fortificar. 26.10 També va construir baluards en el desert i va excavar molts pous, perquè tenia molt de bestiar, tant a la Xefelà com a la plana. Tenia també llauradors i vinyaters a les muntanyes i al Carmel, perquè li agradava l’agricultura. 26.11 Ozies tenia un exèrcit preparat per al combat, que feia incursions organitzat en escamots, segons el registre que havien fet el secretari Jeiel i el comissari Maasseiahu, sota la direcció d’Hananiahu, un dels oficials del rei. 26.12 El nombre total dels caps de família d’aquests homes valents era de dos mil sis-cents, 26.13 sota el comandament dels quals hi havia un exèrcit de tres-cents set mil cinc-cents soldats equipats per al combat, forts i valents per a ajudar el rei contra l’enemic. 26.14 Ozies va equipar tot l’exèrcit amb escuts, llances, cascos, cuirasses, arcs i pedres per a les fones. 26.15 També va construir a Jerusalem màquines inventades per enginyers, per situar-les dalt les torres i els baluards, disposades per a llançar sagetes i pedres grosses. I la seva anomenada es va estendre lluny, perquè Déu va fer prodigis ajudant-lo fins que esdevingué poderós. 26.16 Però quan es va sentir poderós, el seu cor s’ompli de supèrbia fins a corrompre’s, i va prevaricar contra el Senyor, el seu Déu, entrant al temple del Senyor per cremar encens sobre l’altar dels perfums. 26.17 Darrere seu va entrar Azariahu, el gran sacerdot, acompanyat de vuitanta sacerdots del Senyor, homes decidits, 26.18 que es van oposar al rei Ozies i li van dir: “No et correspon a tu, Ozies, de cremar encens al Senyor, sinó als sacerdots descendents d’Aaron, que són consagrats per a cremar l’encens. Surt del santuari, perquè has prevaricat, i el Senyor no t’honorarà pas per això. 26.19 Llavors Ozies, que ja tenia a la mà l’encenser per a oferir l’encens, es va enfurismar. Però en enfurismar-se contra els sacerdots li aparegué lepra al front, en presència dels sacerdots, al temple del Senyor, al costat de l’altar de l’encens. 26.20 El gran sacerdot Azariahu i els altres sacerdots es van girar per mirar-lo i veieren que tenia lepra al front. De seguida el van fer sortir d’allà, i ell també es va apressar a sortir, perquè s’adonava que el Senyor l’havia castigat. 26.21 El rei Ozies va continuar leprós fins al dia de la seva mort, i havia de viure en una casa aïllada, com els leprosos, i estava exclòs del temple del Senyor, mentre Jotam, el seu fill, quedava al front del palau i governava la gent del país. 26.22 La resta dels fets d’Ozies, els primers i els darrers, els ha escrit el profeta Isaïes, fill d’Amós. 26.23 Ozies va dormir amb els seus avantpassats, i el van enterrar amb ells, però en el camp ras del recinte dels sepulcres reials, perquè van dir: “Era leprós.” I Jotam, el seu fill, va regnar en lloc d’ell.

2 Cròniques 27

27.1 Jotam tenia vint-i-cinc anys quan començà a regnar, i va regnar setze anys a Jerusalem. El nom de la seva mare era Jeruixà, filla de Sadoc. 27.2 Es va comportar rectament als ulls del Senyor, tal com en tot havia fet el seu pare Ozies, excepte en aquell fet d’entrar en el temple del Senyor. El poble, però, continuava obrant malament. 27.3 Va ser ell qui construí la porta superior del temple del Senyor, i també va edificar molt a la muralla de l’Ófel. 27.4 També edificà ciutats a la serralada de Judà, i castells fortificats en els boscos. 27.5 Va lluitar contra el rei dels ammonites i el va derrotar. Aquell any els ammonites li van pagar cent talents de plata, deu mil càrregues de blat i deu mil d’ordi. Aquest mateix tribut li van pagar els ammonites el segon i el tercer any. 27.6 Jotam, doncs, esdevingué poderós perquè mantingué una conducta ferma davant el Senyor, el seu Déu. 27.7 Els altres fets de Jotam, totes les seves guerres i totes les seves obres, ja consten en el Llibre dels reis d’Israel i de Judà. 27.8 Tenia l’edat de vint-i-cinc anys quan començà a regnar, i va regnar setze anys a Jerusalem. 27.9 Jotam va dormir amb els seus avantpassats, i fou sepultat a la ciutat de David. Al seu lloc va regnar Acaz, el seu fill.

2 Cròniques 28

28.1 Acaz tenia vint anys quan començà a regnar, i va regnar setze anys a Jerusalem. No es va comportar rectament als ulls del Senyor, com el seu avantpassat David, 28.2 sinó que va seguir la conducta dels reis d’Israel; i, a més, va fer imatges de fosa per als Baals. 28.3 Va cremar encens a la Vall de Benhinnom i va sacrificar els seus propis fills en el foc, seguint les abominacions dels pobles que el Senyor havia expulsat de davant dels fills d’Israel. 28.4 També va fer sacrificis i va cremar encens als llocs alts, dalt dels turons i sota tot arbre frondós. 28.5 Per això el Senyor, el seu Déu, el va deixar a les mans del rei dels siris, que el van derrotar i li van capturar un gran nombre de presoners que se’n van endur a Damasc. També va ser deixat a mans del rei d’Israel, que li va causar una gran desfeta. 28.6 Pècah, fill de Remaliahu, va matar en un sol dia cent vint mil homes de Judà, tots ells guerrers valents, perquè havien abandonat el Senyor, el Déu dels seus avantpassats. 28.7 Zicrí, un heroi d’Efraïm, va matar Maasseiahu, fill del rei, i també Azricam, intendent del palau, i Elcanà, que era el segon després del rei. 28.8 I els israelites van fer dos-cents mil captius entre els seus propis germans, entre dones, nois i noies. També els van prendre un gran botí i se’l van endur a Samaria. 28.9 Allí hi havia un profeta del Senyor que es deia Obed. Aquest va sortir a l’encontre de l’exèrcit que arribava a Samaria i els digué: “El Senyor, el Déu dels vostres avantpassats, estava indignat contra els de Judà, i per això els ha deixat a les vostres mans; però vosaltres els heu matat amb una ferocitat que ha arribat fins al cel. 28.10 I ara us proposeu sotmetre els fills de Judà i de Jerusalem com a esclaus i esclaves vostres. ¿No és veritat que això us converteix també en culpables davant el Senyor, el vostre Déu? 28.11 Ara, doncs, escolteu-me, i torneu els presoners que heu capturat entre els vostres germans, a fi que la ira del Senyor no s’encengui contra vosaltres.” 28.12 Llavors alguns dels homes principals d’Efraïm, Azariahu, fill de Jehohanan, Berequiahu, fill de Meixil·lemot, Jehizquiahu, fill de Xal·lum, i Amassà, fill d’Hadlai, es van encarar amb els qui venien de la guerra 28.13 i els van dir: “No porteu aquí aquests presoners, perquè això seria un pecat contra el Senyor per part nostra. El que vosaltres us proposeu només agreujaria els nostres pecats i les nostres culpes; ja és prou gran el nostre delicte, i la còlera ardent del Senyor ja plana damunt Israel.” 28.14 Llavors els soldats van deixar anar els presoners i el botí davant els dirigents i tota la gent congregada. 28.15 Uns homes designats nominalment es van alçar, es van fer càrrec dels presoners i, d’entre el botí, van treure vestits per als qui anaven nus. Els van vestir i els van calçar, els van donar menjar i beure, els van curar amb oli, i van muntar tots els debilitats en ases i els van conduir a Jericó, la ciutat de les palmeres, ben a la vora dels seus germans; i ells van tornar a Samaria. 28.16 En aquell temps, el rei Acaz va demanar ajut als reis d’Assíria, 28.17 perquè els edomites l’havien atacat de nou i havien fet estralls a Judà i s’havien endut captius. 28.18 També els filisteus havien fet incursions contra les poblacions de la Plana i del Sud de Judà i s’havien apoderat de Betxèmeix, Aialon, Guederot, així com també de Socó, Timnà i Guimzó, totes amb els seus ravals, i s’hi havien instal·lat. 28.19 El Senyor havia humiliat Judà per culpa d’Acaz, rei d’Israel, que havia portat la disbauxa a Judà i havia estat infidel al Senyor. 28.20 Tiglat-Pilèsser, rei d’Assíria, en comptes d’ajudar-lo vingué contra ell i el va assetjar. 28.21 Tot i que Acaz havia espoliat el temple del Senyor i el palau reial, juntament amb les cases dels prínceps, per donar-ho al rei d’Assíria, aquest no el va ajudar. 28.22 Fins i tot durant el temps que l’assetjaven va continuar pecant contra el Senyor; així era el rei Acaz! 28.23 Va oferir sacrificis als déus de Damasc, que l’havien derrotat, perquè pensava: “Ja que els déus dels reis de Síria els ajuden a ells, jo els oferiré sacrificis perquè m’ajudin també a mi.” Però van ser la causa de la seva ruïna i de la de tot Israel. 28.24 Acaz va reunir tots els objectes del temple de Déu i els va trossejar, va tancar les portes del temple del Senyor i es va erigir altars en tots els racons de Jerusalem. 28.25 I en totes les ciutats de Judà va construir llocs alts per oferir encens als déus estrangers, i va provocar la ira del Senyor, el Déu dels seus avantpassats. 28.26 Pel que fa a la resta dels seus fets i totes les seves obres, des de les primeres fins a les darreres, ja són escrites en el Llibre dels Reis de Judà i d’Israel. 28.27 Acaz s’adormí amb els seus avantpassats i el van enterrar a la ciutat de Jerusalem, però no el van posar en els sepulcres dels reis d’Israel. I Ezequies, el seu fill, va regnar en lloc d’ell.

2 Cròniques 29

29.1 Ezequies, doncs, començà a ser rei. Tenia vint-i-cinc anys, i va regnar vint-i-nou anys a Jerusalem. La seva mare es deia Abià i era filla de Zecariahu. 29.2 Ezequies feia allò que plau al Senyor, tal com ho havia fet David, el seu avantpassat. 29.3 El primer any del seu regnat, el primer mes, Ezequies va obrir i va reparar les portes del temple del Senyor. 29.4 Va fer venir els sacerdots i els levites, els reuní a la plaça de llevant 29.5 i els digué: “Escolteu-me, levites. Purifiqueu-vos i purifiqueu el temple del Senyor, Déu dels vostres pares. Traieu del santuari la immundícia, 29.6 perquè els nostres pares han estat infidels al Senyor, el nostre Déu, l'han ofès amb el seu comportament, l'han abandonat. S'han despreocupat del santuari del Senyor i li han girat l'esquena. 29.7 Fins i tot han tancat les portes del vestíbul, han apagat les llànties, han deixat de cremar ofrenes i d'oferir holocaustos al Déu d'Israel en el lloc sant. 29.8 Per això el Senyor s'ha indignat contra Judà i Jerusalem i n'ha fet motiu d'estupor, d'espant i d'escarni, com veieu amb els vostres propis ulls. 29.9 Per això els nostres pares han caigut a tall d'espasa, i els nostres fills, les nostres filles i les nostres dones, per culpa de tot això, han anat al captiveri. 29.10 Ara, doncs, jo em proposo de concloure una aliança amb el Senyor, Déu d'Israel, perquè aparti de nosaltres la seva indignació. 29.11 Per tant, fills meus, no us resistiu, que el Senyor us ha escollit perquè estigueu a la seva presència, per a oficiar, donar-li culte i cremar-li ofrenes.” 29.12 Tot seguit es van posar a la feina els levites Màhat, fill d'Amassai, i Joel, fill d'Azarià, dels descendents de Quehat; Quix, fill d'Abdí, i Azariahu, fill de Jehal·lelel, dels descendents de Merarí; Joah, fill de Zimmà, i Eden, fill de Joah, dels descendents de Guerxon; 29.13 Ximrí i Jeiel, dels descendents d'Elissafan; Zecariahu i Mataniahu, dels descendents d'Assaf; 29.14 Jehiel i Ximí, dels descendents d'Eman; Xemaià i Uziel, dels descendents de Jedutun. 29.15 Van reunir els seus parents, es van purificar ritualment i anaren a purificar el temple, tal com havia manat el rei per ordre del Senyor. 29.16 Els sacerdots van entrar a l'interior del santuari del Senyor per purificar-lo; van treure a l'atri del temple totes les coses impures que trobaren al santuari del Senyor, i els levites les van prendre per llançar-les fora, al torrent de Cedró. 29.17 Van començar aquesta purificació el dia u del mes primer, i el dia vuit van arribar al vestíbul del santuari. Durant vuit dies purificaren el santuari del Senyor, i el dia setze del primer mes ja havien acabat. 29.18 Després anaren a trobar el rei Ezequies i li digueren: “Hem purificat tot el temple del Senyor, l'altar dels holocaustos amb tots els seus accessoris i la taula dels pans d'ofrena amb tots els seus accessoris. 29.19 També hem purificat tots els objectes que el rei Acaz, per la seva infidelitat, va rebutjar quan era rei, i els hem deixat davant l'altar del Senyor.” 29.20 L'endemà al matí el rei Ezequies va reunir els prohoms de la ciutat i va pujar al temple del Senyor. 29.21 Portaren set toros, set moltons, set anyells i set bocs, per oferir-los en sacrifici pel pecat i fer el ritu d'expiació per la casa reial, pel santuari i pel poble de Judà. El rei ordenà als sacerdots descendents d'Aaron que els oferissin en holocaust sobre l'altar del Senyor. 29.22 Van degollar els toros, els sacerdots van recollir-ne la sang i aspergiren l'altar; el mateix van fer amb els moltons i amb els anyells. 29.23 Acabat feren acostar els bocs davant el rei i l'assemblea per oferir-los en sacrifici pel pecat, i tots els imposaren les mans. 29.24 Els sacerdots els van degollar i vessaren la sang sobre l'altar per expiar per tot Israel, perquè el rei havia ordenat que oferissin per tot Israel els holocaustos i els sacrificis pel pecat. 29.25 Ezequies havia fet col·locar els levites al temple del Senyor amb címbals, arpes i lires, tal com ho havien disposat David, Gad, el vident del rei, i el profeta Natan, ja que aquesta disposició venia de Déu per mitjà dels profetes. 29.26 Estaven drets allà els levites amb els instruments de David, i els sacerdots amb les trompetes. 29.27 Ezequies va ordenar que oferissin l'holocaust a l'altar. Tan bon punt començaren d'oferir-lo, entonaren càntics en honor del Senyor, acompanyats pel toc de les trompetes i pels instruments de David, rei d'Israel. 29.28 Tota l'assemblea estigué prosternada fins que es consumí l'holocaust; mentrestant, el cor cantava i ressonaven totes les trompetes. 29.29 Quan acabaren d'oferir els sacrificis, el rei i tot el seu seguici s'agenollaren i es van prosternar. 29.30 El rei Ezequies i els prohoms van demanar als levites que lloessin el Senyor amb els càntics que David i el vident Assaf havien compost. Els levites van entonar lloances cada cop més joioses; després s'agenollaren i es prosternaren. 29.31 Llavors Ezequies prengué la paraula i va dir a la gent: “Ara, ja que veniu preparats a presentar ofrenes al Senyor, apropeu-vos i porteu al temple del Senyor els vostres sacrificis de comunió i d'acció de gràcies.” Llavors els congregats en assemblea oferiren sacrificis de comunió i d'acció de gràcies, i tots els qui ho desitjaven van oferir holocaustos. 29.32 Els caps de bestiar que van presentar els reunits en assemblea per oferir en holocaust al Senyor van ser setanta vedells, cent moltons i dos-cents anyells. 29.33 Com a sacrificis de comunió i d'acció de gràcies, van ser immolats sis-cents vedells i tres mil caps de bestiar entre anyells i cabrits. 29.34 Però els sacerdots eren pocs i no donaven l'abast a preparar tots els animals per a l'holocaust; per això els van ajudar els seus germans levites, fins que fou acabada la tasca i fins que els altres sacerdots s'hagueren purificat. En efecte, els levites havien estat més diligents per a purificar-se que els sacerdots. 29.35 A més hi havia per cremar molt greix dels sacrificis de comunió, i també calia fer les libacions de vi que acompanyen els holocaustos. Així es va restablir el culte del temple del Senyor. 29.36 Ezequies i tot el poble es van alegrar de veure com Déu havia predisposat la gent, perquè tot es va fer sense cap previsió.

2 Cròniques 30

30.1 Després, Ezequies va fer avisar tots els d’Israel i de Judà, i va escriure als d' Efraïm i de Manassès, a fi que tots acudissin al temple del Senyor, a Jerusalem, a celebrar la Pasqua del Senyor, el Déu d’Israel. 30.2 Perquè el rei, els prínceps i el ple de l’assemblea havien pres l’acord, a Jerusalem, de celebrar la Pasqua el mes segon, 30.3 ja que no havien pogut celebrar-la al seu temps perquè els sacerdots no s’havien santificat en nombre suficient i el poble no s’havia congregat a Jerusalem. 30.4 Al rei i al ple de l’assemblea els va semblar que la decisió era encertada, 30.5 i van convenir a proclamar per tot Israel, des de Beerxeba fins a Dan, que vinguessin a Jerusalem a celebrar la Pasqua del Senyor, el Déu d’Israel, perquè des de feia molt temps no l’havien celebrada tal com és prescrit. 30.6 Els correus, doncs, van anar amb les cartes del rei i dels seus prínceps per tot Israel i Judà comunicant l’ordre del rei, que deia: “Fills d’Israel, torneu al Senyor, el Déu d’Abraham, d’Isaac i d’Israel, a fi que ell es giri a favor vostre, el romanent que us heu escapat de les mans dels reis d’Assíria! 30.7 No sigueu com els vostres avantpassats i com els vostres germans, que per haver prevaricat contra el Senyor, el Déu dels seus avantpassats, ell els ha lliurat a la desolació, com podeu comprovar. 30.8 Ara no enduriu el vostre cor com els vostres avantpassats; doneu la mà al Senyor, veniu al seu santuari que ell ha consagrat a perpetuïtat i serviu el Senyor, el vostre Déu, a fi que l’ardor de la seva ira s’aparti de vosaltres. 30.9 Perquè si retorneu al Senyor, els vostres germans i els vostres fills trobaran misericòrdia davant d’aquells qui els han portat al captiveri i tornaran a aquesta terra, perquè el Senyor, el vostre Déu, és bondadós i compassiu i no apartarà de vosaltres el seu rostre, si retorneu a ell.” 30.10 Els correus passaven de ciutat en ciutat pels territoris d’Efraïm i de Manassès, fins a Zabuló, però es reien d’ells i els escarnien. 30.11 Malgrat això, alguns homes d’Aser, de Manassès i de Zabuló es van humiliar i van acudir a Jerusalem. 30.12 La mà de Déu també va actuar a Judà, donant-los un cor unànime per a complir l’ordre que el rei i els seus prínceps havien tramès per manament del Senyor. 30.13 D’aquesta manera es va reunir a Jerusalem una nombrosa concurrència per celebrar la festa dels Àzims el segon mes; fou un aplec molt nombrós. 30.14 Llavors es van alçar i van treure els altars que hi havia a Jerusalem; també van treure tots els altars d’encens, i els llençaren al torrent de Cedró. 30.15 Després, el dia catorze del segon mes, van fer el sacrifici pasqual. Els sacerdots i els levites, avergonyits, es van purificar i presentaren holocaustos en el temple del Senyor. 30.16 I van ocupar els seus llocs, segons els és assignat a la Llei de Moisès, home de Déu. Els sacerdots aspergien amb la sang que rebien de mans dels levites, 30.17 perquè a la congregació n’hi havia molts que no s’havien purificat; i era per això que els levites van ser encarregats d’immolar els anyells pasquals per tots els qui no estaven en estat de puresa ritual, a fi de santificar-los al Senyor. 30.18 Hi hagué també una gran part de la gent d’Efraïm, de Manassès, d’Issacar i de Zabuló que, sense haver-se purificat, van menjar la Pasqua, contravenint així la prescripció. Llavors Ezequies va intercedir a favor d’ells dient: “Que el Senyor, que és bondadós, perdoni 30.19 tots aquells que tenen el cor disposat a buscar Déu, el Senyor, el Déu dels seus avantpassats, encara que no estiguin en l’estat de puresa que exigeix el santuari.” 30.20 El Senyor va escoltar Ezequies i va deixar indemne el poble. 30.21 Els fills d’Israel que es trobaven a Jerusalem van celebrar la festa dels Àzims durant set dies amb gran alegria, i els levites i els sacerdots cantaven lloances al Senyor cada dia amb els potents instruments dedicats al Senyor. 30.22 Ezequies va felicitar cordialment tots els levites que havien demostrat la seva bona disposició en el servei del Senyor. Durant set dies van compartir l’àpat de la solemnitat, immolant sacrificis d’ofrenes pacífiques i elevant accions de gràcies al Senyor, el Déu dels seus avantpassats. 30.23 Després, tota la comunitat va decidir d’allargar la festa set dies més, i la van celebrar aquests altres set dies amb molta alegria. 30.24 Perquè Ezequies, rei de Judà, va proporcionar a la comunitat mil vedells i set mil ovelles, i els dignataris, per la seva part, van aportar a la comunitat mil vedells i deu mil ovelles. I ja hi havia un gran nombre de sacerdots que s’havien purificat. 30.25 Tota la congregació de Judà es va alegrar, així com els sacerdots, els levites i tota la concurrència que havia vingut d’Israel, i tots els forasters exiliats, tant del país d’Israel com del país de Judà. 30.26 L’alegria que hi hagué a Jerusalem va ser molt gran, perquè, des dels temps de Salomó, fill de David, rei d’Israel, no hi havia hagut res de semblant a Jerusalem. 30.27 Per últim, els sacerdots i els levites, posats dempeus, van beneir el poble. El Senyor va escoltar les seves paraules i la seva oració va arribar fins al cel, la seva estança sagrada.

2 Cròniques 31

31.1 Quan tot això va acabar, tots els israelites que es trobaven allí van anar per les ciutats de Judà i van destrossar les columnes sagrades, van tallar els pilars sagrats i van enderrocar els llocs alts i els altars de tot Judà, Benjamí, Efraïm i Manassès, sense deixar-ne cap. En acabar, tots els fills d’Israel van tornar a les seves poblacions, cadascun a la seva propietat. 31.2 Ezequies va organitzar els sacerdots i els levites per torns, cadascun segons la seva tasca, per a oferir holocaustos i sacrificis pacífics, per al servei, per a donar gràcies i per a cantar lloances dins les portes dels atris del Senyor. 31.3 A més, va fixar la contribució que la hisenda reial havia d’oferir per als holocaustos del matí i del vespre, i per als dels dissabtes, dels novilunis i de les festes solemnes, tal com prescriu la Llei del Senyor. 31.4 També va ordenar a la gent que vivia a Jerusalem que aportessin la part dels sacerdots i els levites, a fi que aquests poguessin dedicar-se enterament a la Llei del Senyor. 31.5 Així que es va fer pública aquesta disposició, els fills d’Israel van portar gran abundància de primícies del blat, del vi, de l’oli, de la mel i de tota mena de productes del camp; aportaren en quantitat el delme de tot. 31.6 Els israelites i els jueus que residien a les poblacions de Judà aportaren també el delme del bestiar gros i menut i el de les coses santes consagrades al Senyor, el seu Déu, i els van aplegar en munts. 31.7 El tercer mes començaren a aplegar els munts, i van acabar el setè mes. 31.8 Ezequies i els dignataris van venir a inspeccionar els munts, i van donar gràcies al Senyor i al seu poble d’Israel. 31.9 Ezequies va demanar als sacerdots i als levites informació sobre aquells munts, 31.10 i el gran sacerdot Azariahu, de la família de Sadoc, li contestà: “Des que han començat a portar aquestes ofrenes al temple del Senyor, n’hi ha hagut per a menjar i atipar-se, i encara n’ha sobrat molt, perquè el Senyor ha beneït el seu poble, i aquesta gran quantitat és el que ha sobrat.” 31.11 Llavors Ezequies va ordenar que preparessin alguns dipòsits al temple del Senyor. Un cop preparats, 31.12 van emmagatzemar-hi, curosament, les ofrenes, els delmes i les coses santes. Tot això ho van posar sota la responsabilitat del levita Conaniahu, i el seu germà Ximí li feia d’assistent. 31.13 Conaniahu i el seu germà Ximí tenien sota les seves ordres Jehiel, Azaziahu, Nàhat, Assahel, Jerimot, Jozabat, Eliel, Iismaquiahu, Màhat i Benaiahu, com a inspectors nomenats pel rei Ezequies i per Azariahu, el prefecte del temple de Déu. 31.14 El levita Coré, fill d’Iimnà, el porter de la porta oriental, estava encarregat de les ofrenes voluntàries fetes a Déu i de repartir les ofrenes del Senyor i les coses santíssimes. 31.15 Tenia a les seves ordres Eden, Miniamín, Jeixua, Xemaiahu, Amariahu i Xecaniahu, a les ciutats dels sacerdots, per a fer el repartiment equitatiu als seus germans segons les seves classes, tant al més important com al més inferior, 31.16 sempre que fossin inscrits en el registre dels homes de més de tres anys, i a tots els qui tenien entrada al temple del Senyor per complir la tasca de cada dia, segons els seus oficis i seguint els seus torns. 31.17 Quant als sacerdots, eren inscrits al registre segons les seves famílies, mentre que els levites, de vint anys en amunt, ho eren segons el seu càrrec i classe. 31.18 Havien de ser inscrits amb tota la família, dones, fills i filles, és a dir, tot el grup familiar, perquè es consagraven al santuari amb càrrec permanent. 31.19 També, per als sacerdots descendents d’Aaron que vivien als ravals de les ciutats levítiques, hi havia homes designats nominalment en cada una de les ciutats per a subministrar racions a tots els homes d’entre els sacerdots i a tots els levites inscrits en els seus registres familiars. 31.20 Això ho va fer Ezequies per tot Judà. La seva actuació va ser bona, recta i fidel davant el Senyor, el seu Déu. 31.21 En totes les activitats que emprengué per al servei del temple de Déu, i en tot el que pertany a la Llei i als manaments, sempre va actuar buscant de tot cor el seu Déu, i per això va prosperar.

2 Cròniques 32

32.1 Després d’aquestes coses i d’aquesta actitud de fidelitat, es va presentar Sennaquerib, rei d’Assíria, va envair Judà i va assetjar les ciutats fortes, intentant apoderar-se’n. 32.2 Quan Ezequies veié que Sennaquerib havia vingut amb la intenció d’atacar Jerusalem, 32.3 va consultar els seus prínceps i els seus homes valents sobre la conveniència d’estroncar les deus d’aigua que hi havia fora de la ciutat, i ells van estar-hi d’acord. 32.4 Es va aplegar una munió de gent i van estroncar totes les deus d’aigua i el torrent que corria subterrani, perquè deien: “¿És que permetrem que, quan arribin els reis d’Assíria, trobin aigua abundant?” 32.5 Després emprengué amb decisió la restauració de les parts enderrocades de la muralla, va aixecar més les torres, va fer una segona muralla a l’exterior i va consolidar el Mil·ló (el Terraplè) de la ciutat de David. També va fabricar una gran quantitat de dards i d’escuts. 32.6 Va designar caps militars per a dirigir el poble, va reunir la gent a la plaça de la porta de la ciutat i els va encoratjar dient: 32.7 “Sigueu forts i valents! No tingueu por ni us acovardiu davant el rei d’Assíria ni davant la multitud que ve amb ell, perquè el qui va a favor nostre és més poderós que no pas el qui va a favor seu. 32.8 Ell compta amb un braç de carn, però nosaltres comptem amb el Senyor, el nostre Déu, per a ajudar-nos i combatre en les nostres batalles!” I el poble es va encoratjar amb les paraules d’Ezequies, rei de Judà. 32.9 Després d’això, Senaquerib, rei d’Assíria, mentre assetjava Laquix amb totes les seves tropes, va enviar uns servidors seus a Jerusalem a trobar Ezequies, rei de Judà, i a tots els de Judà que eren a Jerusalem, per dir-los: 32.10 “Això diu Sennaquerib, rei d’Assíria: En què confieu per a quedar-vos assetjats dins de Jerusalem? 32.11 ¿No serà que Ezequies us enganya, ja que us exposa a morir de fam i de set, quan us diu: ‘El Senyor, el nostre Déu, ens salvarà de la mà del rei d’Assíria?’ 32.12 Aquest Ezequies, ¿no és aquell que ha suprimit els seus llocs alts i els seus altars i ha ordenat a Judà i a Jerusalem: ‘Davant d’un únic altar adorareu i damunt d’ell cremareu encens?’ 32.13 ¿És que ignoreu el que jo i els meus predecessors hem fet a tots els pobles dels altres països? ¿És que els déus dels pobles d’aquestes nacions han pogut salvar el seu país de les meves mans? 32.14 ¿Quin, d’entre tots els déus d’aquells pobles que els meus predecessors han destruït, ha estat capaç de salvar el seu poble de les meves mans, perquè ara el vostre Déu us pugui salvar de les meves mans? 32.15 Mireu que Ezequies no us enganyi, ni us deixeu seduir d’aquesta manera. No us el cregueu pas, perquè cap déu de cap nació ni de cap reialme no ha pogut salvar el seu poble de la meva mà ni de la mà dels meus predecessors. Per tant, tampoc els vostres déus no us en podran salvar.” 32.16 Els seus servidors encara van dir més coses contra el Senyor-Déu i contra Ezequies, el seu servent. 32.17 A més, va redactar un escrit per insultar i vituperar el Senyor, el Déu d’Israel, en aquests termes: “De la mateixa manera que els déus de les nacions de la terra no van poder salvar el seu poble de les meves mans, tampoc el Déu d’Ezequies no podrà salvar el seu poble.” 32.18 I es van posar a cridar fort en llengua jueva al poble de Jerusalem que era dalt de la muralla, per atemorir-lo i desanimar-lo i així poder conquerir la ciutat. 32.19 Parlaven del Déu de Jerusalem com dels déus de les nacions de la terra, que són déus fets pels homes. 32.20 Davant d’això, el rei Ezequies i el profeta Isaïes, fill d’Amós, van fer oració clamant al cel, 32.21 i el Senyor va enviar un àngel que va destruir tots els soldats, comandants i capitans del campament del rei d’Assíria. Això va fer que ell se’n tornés avergonyit cap al seu país. I així que va entrar al temple del seu déu, els seus propis fills el van matar a tall d’espasa allí mateix. 32.22 Així el Senyor va salvar Ezequies i la població de Jerusalem de les mans de Sennaquerib, rei d’Assíria, i de les mans de tothom, i els va concedir la pau amb tots els veïns. 32.23 Molta gent venia a Jerusalem a portar ofrenes al Senyor i presents esplèndids a Ezequies, rei de Judà, perquè d’ençà d’aquells fets va créixer molt el seu prestigi als ulls de totes les nacions. 32.24 Per aquella època, Ezequies va emmalaltir de mort, però va pregar al Senyor i ell li va contestar per mitjà d’un senyal prodigiós. 32.25 Però Ezequies no va correspondre al benefici que li havia fet, sinó que el seu cor es va enorgullir, i amb això va atraure la còlera del Senyor damunt seu i damunt de Judà i Jerusalem. 32.26 Però, malgrat haver-se enorgullit el seu cor, Ezequies es va humiliar, ell i els habitants de Jerusalem. Per això la còlera del Senyor no va tornar a esclatar contra ells mentre Ezequies visqué. 32.27 Ezequies va arribar a tenir moltes riqueses i honors, i va atresorar una gran quantitat de plata, d’or, de pedres precioses, de perfums, d’escuts i d’objectes de valor de tota mena. 32.28 Tenia també magatzems per a les collites de blat, de vi i d’oli, estables per a totes les classes de bestiar i pletes per als ramats. 32.29 A més, es va fer construir ciutats i va adquirir molts ramats de bestiar gros i menut, perquè Déu li havia donat una riquesa bastant gran. 32.30 Ezequies va ser qui va tapar la sortida superior de les fonts de Guihon i les desvià per un canal subterrani cap a la part occidental de la ciutat de David. Ezequies triomfava en tot el que emprenia, 32.31 però en l’afer dels missatgers que els prínceps de Babilònia li van enviar per investigar el senyal prodigiós que havia esdevingut al país, Déu el va abandonar per provar-lo, a fi d’aclarir tot el que hi havia en el seu cor. 32.32 La resta de la història d’Ezequies i les seves accions de pietat ja són escrites en la Visió del profeta Isaïes, fill d’Amós, i en el Llibre dels reis de Judà i d’Israel. 32.33 Per últim, Ezequies s’adormí amb els seus avantpassats, i el van enterrar a la pujada dels sepulcres de la família de David. En el seu sepeli, tot Judà i els habitants de Jerusalem li van retre honors fúnebres. I el seu fill Manassès va regnar en lloc d’ell.

2 Cròniques 33

33.1 Manassès tenia dotze anys quan començà a regnar, i va regnar cinquanta-cinc anys a Jerusalem. 33.2 Va fer allò que és dolent als ulls del Senyor, segons les abominacions de les nacions que el Senyor havia expulsat de davant els fills d’Israel. 33.3 Perquè tornà a edificar els llocs alts que Ezequies, el seu pare, havia enderrocat, i erigí altars per als Baals, va fer pilars sagrats, va adorar tota l’estelada i li donà culte. 33.4 També va construir altars dins el temple del Senyor, del qual el Senyor havia declarat: “A Jerusalem posaré el meu nom per sempre.” 33.5 Va erigir altars per a tota l’estelada als dos atris del temple del Senyor. 33.6 També va fer passar els seus fills pel foc, a la Vall de Benhinnom, observava els presagis, es dedicà a la màgia, practicava encanteris, va instituir nigromants i endevinadors; va prodigar la maldat als ulls del Senyor, provocant-li l’enuig. 33.7 Fins i tot arribà a posar l’estàtua de l’ídol que havia fet dins el temple de Déu, del qual Déu havia dit a David i al seu fill Salomó: “En aquest temple i a Jerusalem, que he escollit d’entre totes les tribus d’Israel, posaré el meu nom per sempre; 33.8 i no tornaré a permetre que el peu d’Israel es mogui de la terra que he destinat als vostres pares, mentre tinguin cura de complir tot el que els he manat per mitjà de Moisès referent a la llei, els estatuts i els preceptes.” 33.9 Manassès va desencaminar Judà i els habitants de Jerusalem, fent que actuessin pitjor que les nacions que el Senyor havia expulsat de davant els fills d’Israel. 33.10 El Senyor va parlar a Manassès i al seu poble, però no en van fer cas. 33.11 Per això el Senyor va fer venir contra ells els generals de l’exèrcit del rei d’Assíria, que van aferrar Manassès amb garfis, el van subjectar amb cadenes de bronze i se l’endugueren a Babilònia. 33.12 Quan estava enmig de l’aflicció, va provar de calmar el Senyor, el seu Déu, i s’humilià profundament davant el Déu dels seus avantpassats. 33.13 El va implorar, i ell el va atendre; escoltà la seva oració i va fer que tornés a Jerusalem per continuar el seu regnat. Aleshores comprengué Manassès que el Senyor és Déu. 33.14 Temps després, Manassès va edificar una muralla exterior a la ciutat de David, al cantó occidental de Guihon, a la vall, en direcció a l’entrada de la porta dels Peixos, amb l’Ófel enclòs. La va construir molt alta. I a totes les places fortes de Judà hi destacà comandaments militars. 33.15 Va eliminar del temple del Senyor els déus estrangers, l’estàtua de l’ídol i tots els altars que havia edificat, tant a la muntanya del temple del Senyor com a Jerusalem, i els llençà fora de la ciutat. 33.16 Va restaurar l’altar del Senyor i va immolar-hi les ofrenes pacífiques i les d’acció de gràcies, i ordenà a Judà que donés culte al Senyor, el Déu d’Israel. 33.17 Tot i així, el poble va continuar oferint sacrificis en els llocs alts, si bé els oferien només al Senyor, el seu Déu. 33.18 La resta de la història de Manassès, així com la seva pregària i els missatges que els vidents li van transmetre en nom del Senyor, el Déu d’Israel, ja consten en la Crònica dels Reis d’Israel. 33.19 Pel que fa a la seva pregària i a com va ser escoltat, al seu pecat i a la seva prevaricació, als llocs alts que va edificar, als punts on erigí columnes sagrades i estàtues, abans d’humiliar-se, tot és escrit en les Cròniques dels seus vidents. 33.20 Manassès s’adormí amb els seus avantpassats i va ser enterrat al seu mateix palau. I en lloc d’ell va regnar el seu fill Amon. 33.21 Amon tenia vint-i-dos anys quan començà a regnar, i va regnar dos anys a Jerusalem. 33.22 Va fer allò que és dolent als ulls del Senyor, tal com havia fet Manassès, el seu pare. Amon va oferir sacrificis a tots els ídols que Manassès, el seu pare, havia fet, i els donà culte. 33.23 Però no es va humiliar davant el Senyor, com havia fet Manassès, el seu pare; al contrari, aquest Amon va cometre encara més pecats. 33.24 Els seus servidors van conspirar contra ell i el van matar al seu mateix palau. 33.25 Però la gent del país va matar tots els que havien conspirat contra el rei Amon, i en lloc d’ell van proclamar rei el seu fill Josies.

2 Cròniques 34

34.1 Josies tenia vuit anys quan començà a regnar, i va regnar trenta-un anys a Jerusalem. 34.2 Es comportà rectament davant els ulls del Senyor, i va seguir el camí de David, el seu avantpassat, sense desviar-se’n ni a dreta ni a esquerra. 34.3 L’any vuitè del seu regnat, quan encara era jove, va començar a buscar el Déu de David, el seu avantpassat, i l’any dotzè va començar a eliminar de Judà i de Jerusalem els llocs alts, les columnes sagrades, les estàtues i les imatges de fosa. 34.4 Davant seu van destruir els altars dels Baals i les imatges del sol que hi havia al damunt, van esmicolar els pilars sagrats, les escultures i les imatges de fosa; ho va reduir tot a pols i ho escampà sobre les sepultures dels qui els havien ofert sacrificis. 34.5 Va cremar els ossos dels seus sacerdots sobre els mateixos altars. Així purificà Judà i Jerusalem. 34.6 El mateix va fer a les ciutats de Manassès, d’Efraïm i de Simeó, fins a Neftalí, a tot arreu, en els terrenys del voltant. 34.7 I quan hagué enderrocat els altars i les imatges de les columnes sagrades, i trencat i esmicolat les escultures, fins a fer-ho tot pols, i hagué destruït tots els ídols arreu del país d’Israel, llavors va tornar a Jerusalem. 34.8 L’any divuit del seu regnat, un cop purificat el país i el temple, Josies envià Xafan, fill d’Assaliahu, i Maasseiahu, governador de la ciutat, i el cronista Joah, fill de Joahaz, amb l’encàrrec de reparar el temple del Senyor, el seu Déu. 34.9 Aquests van anar a trobar el gran sacerdot Hilquià i li van donar els diners oferts al temple de Déu i que els levites porters havien recollit dels de Manassès, dels d’Efraïm, de tota la resta d’Israel, de tot Judà, de Benjamí i dels habitants de Jerusalem. 34.10 Els van posar a disposició dels mestres d’obra que eren intendents del temple del Senyor, i els mestres d’obra que treballaven al temple del Senyor els van emprar per a la reparació i consolidació del temple. 34.11 També en van donar als fusters i als paletes per a comprar pedres de talla i fustes per a l’embigat i l’empostissat dels edificis que els reis de Judà havien deixat malmetre. 34.12 El obrers feien la seva feina acuradament. Tenien com a prefectes els levites Jàhat i Obadiahu, descendents de Merarí; i per a dirigir-los, Zecarià i Meixul·lam, descendents de Quehat. Els levites, tots entesos en instruments de música, 34.13 supervisaven els traginers i dirigien tots els treballadors dels diferents oficis. Entre els levites hi havia també escribes, inspectors i porters. 34.14 Mentre retiraven els diners que havien ingressat al temple del Senyor, el sacerdot Hilquià va trobar el llibre de la Llei del Senyor, transmesa per mitjà de Moisès. 34.15 Llavors Hilquià ho va comunicar a Xafan, el secretari, dient-li: “He trobat el llibre de la Llei en el temple del Senyor.” I Hilquià va donar el llibre a Xafan, 34.16 que el portà al rei i li va explicar: “Els teus servents han complert tot allò que els fou manat. 34.17 Han abocat els diners aconseguits al temple del Senyor, i els han posat a disposició dels intendents i dels encarregats de les obres.” 34.18 El secretari Xafan va seguir informant el rei i li digué: “Hilquià, el sacerdot, m’ha donat un llibre.” I Xafan es posà a llegir-lo davant del rei. 34.19 Quan el rei sentí les paraules del llibre de la Llei, es va esquinçar els vestits. 34.20 Llavors va donar ordres a Hilquià, a Ahicam, fill de Xafan, a Abdon, fill de Micà, a Xafan, el secretari, i a Assaià, servidor reial, dient-los: 34.21 “Aneu, consulteu el Senyor per mi i per la resta d’Israel i de Judà, referent al que diu aquest llibre que ha estat trobat. Perquè la còlera del Senyor que s’ha abocat damunt nostre és molt forta, ja que els nostres avantpassats no han guardat les paraules del Senyor per posar en pràctica tot el que ens era prescrit en aquest llibre.” 34.22 Llavors Hilquià i els designats pel rei van anar a trobar la profetessa Huldà, muller de Xal·lum, fill de Toquehat, fill de Hasrà, encarregat del vestuari, que vivia a Jerusalem, al segon barri, i li van exposar el cas. 34.23 I ella els respongué: “Això diu el Senyor, el Déu d’Israel: Digueu a l’home que us ha fet venir a mi: 34.24 El Senyor diu: Heus aquí que faré venir la desgràcia sobre aquest lloc i sobre els seus habitants, amb totes les malediccions escrites en aquest llibre que s’ha llegit davant del rei de Judà. 34.25 Perquè m’han rebutjat i han cremat encens a déus forasters, han provocat la meva indignació amb totes les obres de les seves mans. Per això s’ha abocat la meva còlera damunt d’aquest lloc, i no s’apagarà. 34.26 Però, al rei de Judà, que us ha enviat a consultar el Senyor, li parlareu així: Això diu el Senyor, el Déu d’Israel, referent a les paraules que has sentit: 34.27 Ja que el teu cor s’ha commogut i t’has humiliat davant de Déu quan has sentit les seves paraules contra aquest lloc i contra els seus habitants, i t’has humiliat davant meu, i t’has esquinçat els vestits i has plorat davant meu, jo també t’he escoltat, diu el Senyor. 34.28 Heus aquí que jo et reuniré amb els teus avantpassats, seràs recollit al sepulcre en pau i els teus ulls no veuran tot el mal que jo faré venir sobre aquest lloc i sobre els seus habitants.” Ells van portar aquesta resposta al rei. 34.29 Llavors el rei va fer reunir tots els ancians de Judà i Jerusalem. 34.30 Va pujar al temple del Senyor amb tots els homes de Judà i els habitants de Jerusalem, amb els sacerdots, els levites i tota la gent del poble, del més gran fins al més petit, i va llegir davant d’ells totes les paraules del Llibre del Pacte que havien trobat al temple del Senyor. 34.31 El rei, dempeus en el seu lloc, es va comprometre davant el Senyor a seguir-lo i a guardar els seus manaments, els seus testimonis i els seus estatuts amb tot el cor i amb tota l’ànima, i a mantenir les paraules d’aquest pacte escrites en aquell llibre. 34.32 I va fer que tots els qui eren presents a Jerusalem i els de Benjamí s’hi adherissin. I els habitants de Jerusalem van complir amb el pacte de Déu, el Déu dels seus avantpassats. 34.33 A més, Josies va fer desaparèixer totes les abominacions de tots els territoris pertanyents als fills d’Israel, i va sotmetre tothom qui es trobés a Jerusalem a servir el Senyor, el seu Déu. Mentre ell visqué, no es van apartar del Senyor, el Déu dels seus avantpassats.

2 Cròniques 35

35.1 Josies va celebrar a Jerusalem la Pasqua en honor del Senyor, i van sacrificar l’anyell pasqual el dia catorze del mes primer. 35.2 Va restablir els sacerdots en les seves funcions i els encoratjà perquè atenguessin el servei del temple del Senyor. 35.3 També va ordenar als levites encarregats d’instruir tot Israel i que eren consagrats al Senyor: “Torneu a posar l’arca santa al temple que va edificar Salomó, fill de David, rei d’Israel, perquè ja no haureu de dur-la a les espatlles. Ara serviu el Senyor, el vostre Déu, i el seu poble d’Israel. 35.4 Organitzeu-vos per famílies, segons les vostres classes, tal com ha prescrit David, rei d’Israel, i d’acord amb el decret de Salomó, el seu fill. 35.5 Ocupeu els vostres llocs en el santuari segons els grups de les cases paternes dels vostres germans, els fills del poble, i d’acord amb la distribució de les famílies dels levites. 35.6 Sacrifiqueu l’anyell pasqual, purifiqueu-vos i prepareu-lo per als vostres germans, a fi de complir la paraula del Senyor transmesa per mitjà de Moisès.” 35.7 Josies, de la seva pròpia hisenda, va reservar bestiar menut per a la gent del poble, anyells i cabrits en nombre de trenta mil, com a víctimes pasquals per a tots els qui es trobaven allí, i tres mil caps de bestiar gros. 35.8 Els seus prínceps també van reservar ofrenes voluntàries per al poble, els sacerdots i els levites. I Hilquià, Zecariahu i Jehiel, prínceps del temple de Déu, van donar als sacerdots dos mil sis-cents caps de bestiar menut com a víctimes pasquals, i tres-cents caps de bestiar gros. 35.9 Cananiahu i els seus germans Xemaiahu i Netanel, així com Haixabiahu, Jeiel i Jozabad, prínceps dels levites, van oferir als levites, com a víctimes pasquals, cinc mil caps de bestiar menut, i cinc-cents de bestiar gros. 35.10 Disposada així la celebració, els sacerdots van ocupar els seus llocs i els levites els seus grups respectius, tal com el rei havia manat. 35.11 Després van immolar les víctimes pasquals, i mentre els levites escorxaven les víctimes els sacerdots espargien la sang que ells els passaven. 35.12 Van posar a part l’holocaust per distribuir-lo a la gent del poble, segons els grups familiars, perquè fessin l’ofrena al Senyor, tal com és prescrit en el llibre de Moisès. El mateix van fer amb el bestiar gros. 35.13 Després van coure al foc els anyells pasquals, tal com és prescrit, però les coses santes les van coure en olles, en calderes i en perols, i de seguida ho van distribuir entre la gent del poble. 35.14 En acabar, els levites van preparar la part que els corresponia, a ells i als sacerdots, perquè els sacerdots de la nissaga d’Aaron s’ocupaven d’oferir l’holocaust i els greixos fins al vespre. Per això els levites hagueren de fer els preparatius per a ells i per als sacerdots de la nissaga d’Aaron. 35.15 També els cantors, fills d’Assaf, ocupaven el seu lloc, segons les disposicions de David, d’Assaf, d’Eman i de Jedutun, el vident del rei. Igualment els porters es mantenien a les seves portes respectives; ningú no havia de deixar el seu servei, perquè els seus germans, els levites, els ho preparaven tot. 35.16 Així es va organitzar, aquell dia, tot el culte en honor del Senyor per a celebrar la Pasqua i oferir els holocaustos damunt l’altar del Senyor, tal com havia ordenat el rei Josies. 35.17 Els fills d’Israel que es trobaven allí també van celebrar en aquella ocasió la Pasqua i la festa dels Àzims durant set dies. 35.18 Des dels dies del profeta Samuel mai no s’havia celebrat una Pasqua com aquesta a Israel; i cap rei d’Israel no va celebrar mai una Pasqua com la que va celebrar Josies, amb els sacerdots i els levites, amb la gent de Judà i els israelites que eren allí presents i amb els habitants de Jerusalem. 35.19 Aquesta Pasqua es va celebrar l’any divuit del regnat de Josies. 35.20 Després de tot això, quan Josies havia restaurat el temple, Necó, rei d’Egipte, va pujar a Carquemix, prop de l’Eufrates, per lluitar-hi, i el rei Josies li va sortir al pas. 35.21 Llavors Necó li va enviar uns missatgers perquè li diguessin: “Què tinc a veure jo amb tu, rei de Judà? No he vingut pas contra tu, avui, sinó contra la casa amb què sostinc una guerra; i Déu m’ha dit que m’hi afanyi. Així que, pel teu propi bé, deixa d’oposar-te a Déu, que és a favor meu, i evitaràs la teva destrucció.” 35.22 Però Josies no es va retirar, sinó que es va disfressar per atacar-lo, sense fer cas de les paraules de Necó, que venien de part de Déu, i va presentar-li batalla a la vall de Meguidó. 35.23 Els arquers van tirar contra el rei Josies, i el rei digué als seus servents: “Traieu-me, que estic greument ferit.” 35.24 Els servents el van treure del seu carro de guerra, el van traslladar a un segon carro que ell tenia i el van portar a Jerusalem, on va morir. El van enterrar en el sepulcre dels seus avantpassats, i tots els de Judà i Jerusalem van fer dol per Josies. 35.25 Jeremies va compondre una elegia sobre Josies, i tots els cantors i cantores parlen encara avui de Josies en les seves complantes, fins al punt que ja són tradicionals a Israel i es troben enregistrades en les Lamentacions. 35.26 La resta dels fets de Josies, les seves obres piadoses, fetes d’acord amb el que prescriu la Llei del Senyor, 35.27 les seves accions, de les primeres fins a les darreres, ja són escrites en el llibre dels reis d’Israel i de Judà.

2 Cròniques 36

36.1 Llavors la gent del país prengué Joahaz, fill de Josies, i el van proclamar rei en lloc del seu pare, a Jerusalem. 36.2 Joahaz tenia vint-i-tres anys quan començà a regnar, i va regnar tres mesos a Jerusalem. 36.3 El rei d’Egipte el destituí a Jerusalem, i va imposar al país una contribució de cent talents de plata i un talent d’or. 36.4 A més, el rei d’Egipte va posar com a rei de Judà i de Jerusalem Eliaquim, germà de Joahaz, i li va canviar el nom pel de Joiaquim. Quant al seu germà Joahaz, Necó el va agafar i se l’endugué a Egipte. 36.5 Joiaquim tenia vint-i-cinc anys quan començà a regnar, i va regnar onze anys a Jerusalem; i va fer allò que és dolent als ulls del Senyor, el seu Déu. 36.6 Nabucodonosor, rei de Babilònia, va pujar contra ell i el va lligar amb cadenes de bronze per conduir-lo a Babilònia. 36.7 Nabucodonosor també se’n va endur alguns utensilis del temple del Senyor i els diposità en el seu temple, a Babilònia. 36.8 La resta dels fets de Joiaquim, les abominacions que va cometre i tot el que li va succeir, ja és escrit en el llibre dels reis d’Israel i de Judà. I en lloc d’ell va regnar el seu fill Jeconies. 36.9 Jeconies tenia vuit anys quan començà a regnar, i va regnar tres mesos i deu dies a Jerusalem; i va fer allò que és dolent als ulls del Senyor. 36.10 A principis d’any, el rei Nabucodonosor va ordenar que el portessin a Babilònia, amb els objectes més preciosos del temple del Senyor; i en lloc d’ell va posar com a rei de Judà i Jerusalem el seu parent Sedecies. 36.11 Sedecies tenia vint-i-un anys quan començà a regnar, i va regnar onze anys a Jerusalem; 36.12 i va fer allò que és dolent als ulls del Senyor, el seu Déu; no es va humiliar quan el profeta Jeremies li va parlar de part del Senyor. 36.13 També es va rebel·lar contra el rei Nabucodonosor, tot i que aquest li havia pres jurament de fidelitat per Déu. Es va obstinar i endurí el seu cor en comptes de convertir-se al Senyor, el Déu d’Israel. 36.14 També tots els prínceps dels sacerdots i el poble van multiplicar les seves infidelitats, seguint totes les abominacions de les nacions i contaminant el temple de Déu, que ell s’havia consagrat a Jerusalem. 36.15 Per això el Senyor, el Déu dels seus avantpassats, els va enviar advertiments, des del principi i tot sovint, per mitjà dels seus missatgers, perquè es compadia del seu poble i del seu santuari. 36.16 Però ells es burlaven dels missatgers de Déu, menyspreaven les seves paraules i escarnien els seus profetes, fins que la indignació del Senyor contra el seu poble es va enardir tant que ja no hi hagué remei. 36.17 Llavors Déu va fer pujar contra ells el rei dels caldeus, que va matar els seus joves a fil d’espasa dins l’edifici del santuari, sense tenir compassió de ningú, fos noi, verge, ancià o vell decrèpit. Tot ho va deixar a les seves mans. 36.18 Tots els objectes del temple de Déu, grans i petits, els tresors del temple del Senyor, els tresors del rei i dels seus prínceps, tot s’ho va endur a Babilònia. 36.19 Van incendiar el temple de Déu, enderrocaren les muralles de Jerusalem, incendiaren tots els seus palaus i destruïren tot el mobiliari més valuós. 36.20 I als qui van escapar de l’espasa, els deportà a Babilònia, on esdevingueren esclaus d’ell i dels seus fills, fins que es va establir l’imperi persa, 36.21 a fi que s’acomplís el que havia anunciat el Senyor per boca de Jeremies: “Fins que la terra hagi pagat els seus dissabtes, descansarà tots els dies de la seva desolació, per tal de complir els setanta anys.” 36.22 L’any primer de Cir, rei de Pèrsia, perquè s’acomplís el que havia anunciat el Senyor per boca de Jeremies, el Senyor va moure l’esperit de Cir, rei de Pèrsia, a promulgar un decret que va posar per escrit i va divulgar per tot el seu reialme i que deia: 36.23 “Això diu Cir, rei de Pèrsia: Tots els regnes de la terra me’ls ha donat el Senyor, Déu del cel, i ell m’ha encomanat que li edifiqui un temple a Jerusalem, que és a Judà. Tothom d’entre vosaltres que pertanyi al seu poble que hi pugi, i que el Senyor, el seu Déu, l’ajudi.”

Esdres 1

1.1 L’any primer de Cir, rei de Pèrsia, perquè s’acomplís el que havia anunciat el Senyor per boca de Jeremies, el Senyor va moure l’esperit de Cir, rei de Pèrsia, a promulgar un decret, que va posar per escrit i va divulgar per tot el seu reialme, en què deia: 1.2 “Això diu Cir, rei de Pèrsia: Tots els regnes de la terra me’ls ha donat el Senyor, Déu del cel, i ell m’ha encomanat que li edifiqui un temple a Jerusalem, que és al país de Judà. 1.3 Tothom d’entre vosaltres que pertanyi al seu poble, que el seu Déu l’ajudi, i que pugi a Jerusalem, que és al país de Judà, per edificar el temple del Senyor, el Déu d’Israel, que és el Déu que habita a Jerusalem. 1.4 I tots els qui hagin quedat en els llocs on han habitat, que la gent de la contrada els ajudi amb plata, or, provisions i bestiar, a més d’ofrenes voluntàries per al temple de Déu que habita a Jerusalem.” 1.5 Llavors es van alçar els caps de família de Judà i de Benjamí, amb els sacerdots i els levites, tots aquells als quals Déu havia mogut l’esperit perquè pugessin a edificar el temple del Senyor a Jerusalem. 1.6 I tots els seus veïns els van ajudar amb objectes de plata, or, provisions, bestiar i coses valuoses, a més de tot el que ja era ofert voluntàriament. 1.7 També el rei Cir va fer treure els objectes del temple del Senyor que Nabucodonosor havia pres de Jerusalem i que havia dipositat al santuari dels seus déus. 1.8 Cir, rei de Pèrsia, els ho va fer restituir per mitjà del tresorer Mitredat, que després de comptats els va confiar a Xeixbassar, príncep de Judà. 1.9 I aquest en fou l’inventari: Trenta tassons d’or, mil tassons de plata, vint-i-nou ganivets, 1.10 trenta copes d’or, quatre-centes deu copes de plata de segona classe i mil utensilis diversos. 1.11 Tots els objectes d’or i de plata feien un total de cinc mil quatre-cents. Tot això s’ho va endur Xeixbassar quan els deportats van retornar de Babilònia a Jerusalem.

Esdres 2

2.1 Aquests són els nascuts a la província de Judà que van retornar d’entre els que Nabucodonosor, rei de Babilònia, havia deportat a Babilònia i que van tornar a Jerusalem i a Judà, cadascun a la seva ciutat, 2.2 Van ser conduïts per Zorobabel, Jeixua, Nehemià, Seraià, Reelaià, Mordocai, Bilxan, Mispar, Bigvai, Rehum i Baanà. El cens dels homes del poble d’Israel era: 2.3 descendents de Paroix, dos mil cent setanta-dos. 2.4 Descendents de Xefatià, tres-cents setanta-dos. 2.5 Descendents d’Arah, set-cents setanta-cinc. 2.6 Descendents de Pahat-Moab, és a dir, de la part de Jeixua i de Joab, dos mil vuit-cents dotze. 2.7 Descendents d’Elam, mil dos-cents cinquanta-quatre. 2.8 Descendents de Zatú, nou-cents quaranta-cinc. 2.9 Descendents de Zacai, set-cents seixanta. 2.10 Descendents de Baní, sis-cents quaranta-dos. 2.11 Descendents de Bebai, sis-cents vint-i-tres. 2.12 Descendents d’Azgad, mil dos-cents vint-i-dos. 2.13 Descendents d’Adonicam, sis-cents seixanta-sis. 2.14 Descendents de Bigvai, dos mil cinquanta-sis. 2.15 Descendents d’Adín, quatre-cents cinquanta-quatre. 2.16 Descendents d’Ater, és a dir, de la part d’Ezequies, noranta-vuit. 2.17 Descendents de Bessai, tres-cents vint-i-tres. 2.18 Descendents de Jorà, cent dotze. 2.19 Descendents d’Haixum, dos-cents vint-i-tres. 2.20 Descendents de Guibar, noranta-cinc. 2.21 Oriünds de Betlem, cent vint-i-tres. 2.22 Els homes de Netofà, cinquanta-sis. 2.23 Els homes d’Anatot, cent vint-i-vuit. 2.24 Oriünds d’Azmàvet, quaranta-dos. 2.25 Oriünds de Quiriat-Arim, de Quefirà i de Beerot, set-cents quaranta-tres. 2.26 Oriünds de Ramà i de Gueba, sis-cents vint-i-un. 2.27 Els homes de Micmàs, cent vint-i-dos. 2.28 Els homes de Betel i d’Ai, dos-cents vint-i-tres. 2.29 Oriünds de Nebó, cinquanta-dos. 2.30 Oriünds de Magbix, cent cinquanta-sis. 2.31 Descendents de l’altre Elam, mil dos-cents cinquanta-quatre. 2.32 Descendents d’Harim, tres-cents vint. 2.33 Oriünds de Lod, d’Hadid i d’Onó, set-cents vint-i-cinc. 2.34 Oriünds de Jericó, tres-cents quaranta-cinc. 2.35 Oriünds de Senaà, tres mil sis-cents trenta. 2.36 Dels sacerdots: descendents de Jedaià, de la família de Jeixua, nou-cents setanta-tres. 2.37 Descendents d’Immer, mil cinquanta-dos. 2.38 Descendents de Paixhur, mil dos-cents quaranta-set. 2.39 Descendents d’Harim, mil disset. 2.40 Dels levites: descendents de Jeixua, és a dir, de la part de Cadmiel, de Binnui i d’Odavià, setanta-quatre. 2.41 Dels cantors: descendents d’Assaf, cent vint-i-vuit. 2.42 Dels porters: els descendents de Xal·lum, d’Ater, de Talmon, d’Acub, d’Hatità i de Xobai; en total, cent trenta-nou. 2.43 Dels servents del temple: els descendents de Sihà, d’Hassufà, de Tabaot, 2.44 de Querós, de Siahà, de Padon, 2.45 de Lebanà, d’Hagabà, d’Acub, 2.46 d’Hagab, de Xalmai, d’Hanan, 2.47 de Guidel, de Gàhar, de Reaià, 2.48 de Ressín, de Necodà, de Gazam, 2.49 d’Uzà, de Passéah, de Bessai, 2.50 d’Asnà, de Meünim, de Nefussim, 2.51 de Bacbuc, d’Hacufà, d’Harhur, 2.52 de Baslut, de Mehidà, d’Harxà, 2.53 de Barcós, de Sisserà, de Tèmah, 2.54 de Nessíah, d’Hatifà, 2.55 Els descendents dels servents de Salomó: descendents de Sotai, de Sofèret, de Perudà, 2.56 de Jalà, de Darcon, de Guidel, 2.57 de Xefatià, d’Hatil, de Poquèret-Assebaïm i d’Amí. 2.58 Tots els servents del temple i els descendents dels servents de Salomó, foren tres-cents noranta-dos. 2.59 I aquests són els que van venir de Tel-Mèlah, de Tel-Harxà, de Querub, d’Adan i d’Immer, si bé no van poder demostrar, per la seva família paterna ni pel seu llinatge, que fossin israelites: 2.60 Descendents de Delaià, de Tobià i de Necodà: sis-cents cinquanta-dos. 2.61 A més, d’entre la parentela dels sacerdots: els descendents d’Hobaià, de Cos i de Barzil·lai, que prengué muller d’entre les filles de Barzil·lai, el gaaladita, i va adoptar el nom d’elles. 2.62 Aquests van buscar els seus registres genealògics, però no van aconseguir trobar-los, i, per això, van ser considerats com a profans i exclosos del sacerdoci. 2.63 I el governador els va prohibir de participar dels aliments consagrats fins que hi hagués un sacerdot per consultar les sorts sagrades dels Urim i dels Tummim. 2.64 El total de la congregació era de quaranta-dos mil tres-cents seixanta, 2.65 sense comptar els seus servents i serventes, que eren set mil tres-cents trenta-set. També tenien dos-cents cantors i cantores. 2.66 Duien set-cents trenta-sis cavalls, dues-centes quaranta-cinc mules, 2.67 quatre-cents trenta-cinc camells i sis mil set-cents vint ases. 2.68 Alguns dels caps de família, quan van arribar al temple del Senyor, a Jerusalem, van fer ofrenes voluntàries perquè el temple de Déu pogués ser reedificat sobre el seu emplaçament antic. 2.69 Segons les possibilitats de cadascú, van contribuir al fons per a la reconstrucció amb seixanta-una mil monedes d’or, cinc mil lliures de plata i cent vestits sacerdotals. 2.70 Els sacerdots, els levites i una part del poble es van establir a Jerusalem, i els cantors, els porters i els servents del temple, a les seves poblacions. Així, tots els israelites van habitar en les seves respectives ciutats.

Esdres 3

3.1 Quan va arribar el mes setè i els fills d’Israel ja s’havien establert a les seves poblacions, el poble es va congregar com un sol home a Jerusalem. 3.2 Llavors Jeixua, fill de Jossadac, es va alçar amb els seus germans, els sacerdots, i Zorobabel, fill de Xealtiel, i els seus germans, i van reedificar l’altar del Déu d’Israel per oferir-hi holocaustos d’acord amb el que prescriu la Llei de Moisès, home de Déu. 3.3 Van erigir l’altar sobre els seus antics fonaments, i encara que tenien por de la gent del país, van oferir-hi holocaustos al Senyor, al matí i al capvespre. 3.4 Van celebrar també la festa dels Tabernacles, tal com és prescrit, i els holocaustos diaris en el nombre establert en el ritual per a cada dia. 3.5 I, després d’això, van oferir l’holocaust perpetu, els dels novilunis i els de totes les festes solemnes que havien estat consagrades al Senyor, a més de les ofrenes que cadascú volia oferir voluntàriament. 3.6 Des del dia primer del mes setè, van començar a oferir holocaustos al Senyor, tot i que no s’havien posat encara els fonaments del temple del Senyor. 3.7 Van pagar diners als picapedrers i als artesans, i queviures, begudes i oli als de Sidó i als de Tir perquè portessin fusta de cedre del Líban, per mar, fins a Jafa, segons l’autorització que tenien de Cir, rei de Pèrsia. 3.8 Llavors, al cap de dos anys d’haver arribat ells a Jerusalem, al temple del Senyor, en el mes segon, Zorobabel, fill de Xealtiel, i Jeixua, fill de Jossadac, van començar a treballar amb la resta dels seus germans, amb els sacerdots i els levites i tots els qui havien tornat del captiveri a Jerusalem. Van designar els levites majors de vint anys per dirigir la construcció del temple del Senyor. 3.9 I Jeixua, amb els seus fills i els seus germans, i Cadmiel, amb els seus fills, originaris de Judà, tots a una, es van posar a dirigir els constructors de l’obra del temple de Déu, junt amb els levites descendents d’Henadad, els seus fills i els seus germans. 3.10 Quan els obrers anaven a posar els fonaments del temple del Senyor, s’hi va fer assistir els sacerdots amb les seves vestidures i amb les trompetes, i els levites, descendents d’Assaf, amb els címbals, per lloar el Senyor segons les especificacions de David, rei d’Israel. 3.11 I van cantar amb els cors lloances i accions de gràcies al Senyor: “Ell és bondadós, és etern el seu amor per Israel!” I tot el poble feia grans aclamacions lloant el Senyor, perquè es posaven els fonaments del seu temple. 3.12 Però molts sacerdots, levites i caps de família, ja ancians, que havien conegut el primer temple, es van posar a plorar a crits quan van veure posar els fonaments d’aquest temple, mentre que molts altres esclataven en crits de joia. 3.13 I ningú no podia distingir els crits d’alegria dels crits de plor del poble, perquè la gent cridava tan fort que se sentia de molt lluny.

Esdres 4

4.1 Quan els enemics de Judà i de Benjamí van saber que els repatriats reconstruïen el temple per al Senyor, el Déu d’Israel, 4.2 es van presentar a Zorobabel i als caps de família i els deien: “Deixeu-nos cooperar en la construcció, perquè adorem el mateix Déu que vosaltres i li venim oferint sacrificis des dels temps d’Assarhadon, rei d’Assíria, que ens va portar aquí.” 4.3 Però Zorobabel, Jeixua i els altres caps de família d’Israel els van contestar: “No és convenient que edifiquem nosaltres i vosaltres plegats el temple per al nostre Déu, sinó que nosaltres sols l’edificarem per al Senyor, el Déu d’Israel, tal com ens ho ha manat Cir, el rei de Pèrsia.” 4.4 Llavors la gent del país va començar a desanimar el poble de Judà i a intimidar-los perquè deixessin de construir. 4.5 També van subornar alguns consellers, posant-los contra ells per fer-los fracassar. Això durant el regnat de Cir, rei de Pèrsia, i fins al regnat de Darius. 4.6 I en el principi del regnat d’Assuer van redactar una acusació contra els habitants de Judà i de Jerusalem. 4.7 Més tard, en temps d’Artaxerxes, rei de Pèrsia, Bixlam, Mitredat, Tabel i la resta dels seus companys van enviar al rei una carta escrita en caràcters i en llenguatge arameu.(*) 4.8 Després, també el governador Rehum i el secretari Ximxai van dirigir una carta al rei Artaxerxes queixant-se de Jerusalem. Començava dient: 4.9 “El governador Rehum, el secretari Ximxai i la resta dels seus companys: els jutges, els prefectes, els oficials perses, la gent d’Èrec, de Babilònia i de Susa, és a dir, els elamites, 4.10 i els altres pobles que el gran i noble Osnapar va deportar i va establir a les ciutats de Samaria i en altres llocs de la Transeufratina.” 4.11 I seguia, el text de la carta que li van enviar: “Al rei Artaxerxes, els teus servents de la Transeufratina. 4.12 Sàpiga el rei que els jueus que van pujar del teu cantó cap al nostre, un cop arribats a Jerusalem, han començat a reconstruir aquella ciutat rebel i malvada; intenten edificar les muralles i ja han reforçat els fonaments. 4.13 Sàpiga, doncs, el rei, que si aquesta ciutat és reconstruïda, i reedificades les seves muralles, ells no pagaran més els tributs, ni els impostos, ni el peatge; i a la fi, serà un perjudici per a l’erari reial. 4.14 Considerant que nosaltres mengem la sal del palau, no podem permetre el greuge que es fa al rei; per això enviem al rei aquesta denúncia, 4.15 a fi que s’investigui en el llibre de les memòries dels teus avantpassats, i en aquest llibre hi trobaràs que aquesta és una ciutat rebel i perillosa per als reis i per a les altres províncies, que des de temps antics s’hi han tramat revoltes, i que per aquest motiu fou destruïda. 4.16 Assegurem al rei que si aquesta ciutat és reconstruïda, i les seves muralles restaurades, ben aviat ja no et quedarà cap territori a la Transeufratina.” 4.17 Llavors el rei va enviar aquesta resposta: “A Rehum, governador, a Ximxai, secretari, i a la resta dels seus companys que resideixen a Samaria i en els altres indrets de la Transeufratina: Salut! 4.18 La carta que ens heu enviat ha estat traduïda i llegida davant meu, 4.19 i vaig ordenar que es fes una investigació. I, efectivament, s’ha comprovat que aquesta ciutat, des del temps més remot, s’ha revoltat contra els reis i s’hi han promogut rebel•lions i sedicions. 4.20 També, que a Jerusalem hi ha hagut reis poderosos que han tingut domini sobre tota la Transeufratina, i que se’ls pagava tributs, impostos i peatge. 4.21 Ara, doncs, doneu l’ordre d’aturar aquells homes, i que aquesta ciutat no sigui reedificada fins que jo en doni l’ordre. 4.22 Vetlleu i no sigueu negligents en aquest afer; per què hauria d’augmentar el mal en perjudici dels reis?” 4.23 Així que la còpia de la carta del rei Artaxerxes fou llegida davant de Rehum, de Ximxai, el secretari, i dels seus companys, van anar directament a Jerusalem, a trobar els jueus, i els van obligar per la força a parar les obres. 4.24 Així l’obra del temple de Déu, a Jerusalem, va quedar aturada fins a l’any segon del regnat de Darius, rei de Pèrsia.

Esdres 5

5.1 El profeta Ageu i el profeta Zacaries, fill d’Idó, van profetitzar als jueus de Judà i de Jerusalem, en el nom del Déu d’Israel. 5.2 Llavors Zorobabel, fill de Xealtiel, i Jeixua, fill de Jossadac, es van alçar i van començar a reedificar el temple de Déu, que és a Jerusalem; i els profetes de Déu eren amb ells donant-los suport. 5.3 Per aquell temps van venir a trobar-los Tatenai, el governador de la Transeufratina, i Xetar-Boznai amb els seus companys, i els digueren: “Qui us ha donat permís per a edificar aquest temple i per a aixecar aquesta muralla?” 5.4 A més, van preguntar com es deien aquells homes que construïen l’edifici. 5.5 Però l’esguard de Déu vetllava pels ancians dels jueus, de manera que no els van obligar a parar les obres mentre esperaven que l’informe arribés a Darius i tornés la resposta per escrit. 5.6 Còpia de la carta enviada al rei Darius per Tatenai, governador de la Transeu-fratina, i Xetar-Boznai i els seus companys, els funcionaris d’aquella regió. 5.7 La carta que li van trametre deia així: “Al rei Darius, que la pau sigui completa! 5.8 Sàpiga el rei que vam visitar, a la província de Judà, el temple del gran Déu. El construeixen amb grans blocs de pedra i es reforça amb taulons de fusta dins les parets. L’obra es fa curosament i avança molt el seu treball. 5.9 Hem interrogat als ancians i els hem parlat així: ‘Qui us ha donat permís per a construir aquest temple i per a aixecar aquesta muralla?’ 5.10 També els hem demanat els seus noms, a fi de posar-los en coneixement teu fent una llista dels homes que en són els responsables. 5.11 I ens han contestat així: Nosaltres som servents del Déu del cel i de la terra; i estem reedificant el temple que molts anys enrere havia edificat i acabat un gran rei d’Israel. 5.12 Però els nostres avantpassats van provocar la indignació del Déu del cel, i ell els va abandonar a mans del caldeu Nabucodonosor, rei de Babilònia, i aquest va destruir el temple i va deportar la població a Babilònia. 5.13 Tanmateix, l’any primer de Cir, rei de Babilònia, el mateix rei Cir va donar permís per a reedificar aquest temple de Déu. 5.14 Fins els objectes d’or i de plata del temple de Déu que Nabucodonosor va requisar del temple de Jerusalem, i que va traslladar al temple de Babilònia, el rei Cir els va fer retirar del temple de Babilònia i els va posar a mans d’un tal Xeixbassar, que ell havia designat com a supervisor, 5.15 dient-li: Pren aquests objectes i porta’ls al temple de Déu de Jerusalem, i que sigui reconstruït al seu emplaçament. 5.16 Llavors, aquest Xeixbassar va venir a Jerusalem i va posar els fonaments del temple de Déu, i d’aleshores ençà l’anem construint, però encara no l’hem acabat. 5.17 Ara, doncs, si al rei li sembla bé, que s’investigui, en el departament del tresor reial que hi ha a Babilònia, si és cert que el rei Cir va donar el permís per a edificar aquest temple de Déu a Jerusalem, i que el rei ens transmeti la seva resolució sobre l’afer.”

Esdres 6

6.1 Llavors el rei Darius va ordenar que investiguessin en els departaments d’arxius de Babilònia, on es guardaven les coses de valor, 6.2 i es va trobar a Ecbàtana, la ciutadella de la província de Mèdia, un rotlle on hi havia escrit això: “Memòria: 6.3 L’any primer del regnat de Cir, el mateix rei Cir va decretar: Referent al temple de Déu a Jerusalem, que s’edifiqui el temple com a lloc per a oferir sacrificis. Els seus fonaments hauran de ser reforçats; la seva alçada haurà de tenir seixanta colzades, i la seva amplada, també seixanta colzades; 6.4 amb tres gruixos de pedres tallades i un de fusta. Les despeses seran a càrrec de l’erari reial. 6.5 A més, els objectes d’or i de plata del temple de Déu, que Nabucodonosor va requisar del temple que hi havia a Jerusalem i va traslladar a Babilònia, seran restituïts i tornats al seu lloc, al temple que és a Jerusalem, i reincorporats al temple de Déu.” 6.6 Per tant, el rei Darius ordenà: “Tatenai, governador de la Transeufratina, Xetar-Boznai i els vostres companys, els funcionaris que residiu a la Transeufratina, retireu-vos d’allí. 6.7 Deixeu fer l’obra d’aquest temple de Déu; que el governador dels jueus i els seus ancians edifiquin aquest temple de Déu al seu emplaçament. 6.8 Personalment, disposo el que heu de fer amb els ancians dels jueus perquè s’edifiqui aquest temple de Déu: Que siguin abonades puntualment a aquells homes les despeses a càrrec de l’erari reial, dels tributs de la Transeufratina, a fi que no hi hagi més interrupcions. 6.9 I tot el que necessitin, tant de vedells, moltons i anyells per als holocaustos al Déu del cel, com el blat, la sal, el vi i l’oli, que els sigui donat cada dia sens falta, segons les indicacions dels sacerdots de Jerusalem, 6.10 per tal que segueixin oferint sacrificis agradables al Déu del cel i oracions per la vida del rei i dels seus fills. 6.11 També disposo que, si algú infringeix aquest decret, li arranquin una biga de casa seva, la clavin dreta a terra i hi sigui assotat i penjat, i la seva casa convertida en femer. 6.12 I que el Déu que ha volgut establir allí el seu nom destrueixi qualsevol rei o poble que intenti transgredir aquest decret enderrocant aquest temple de Déu, que és a Jerusalem. Jo, Darius, he promulgat aquest decret. Que sigui executat fidelment.” 6.13 Llavors Tatenai, governador de la Transeufratina, i Xetar-Boznai i els seus companys, van executar fidelment el decret segons l’ordre que el rei Darius havia tramès. 6.14 Així els ancians dels jueus van seguir construint i avançant les obres, encoratjats amb les exhortacions del profeta Ageu i del profeta Zacaries, fill d’Idó. Van acabar l’edificació d’acord amb el manament del Déu d’Israel i amb els edictes de Cir, de Darius i d’Artaxerxes, reis de Pèrsia. 6.15 L’edifici va ser acabat el dia tercer del mes d’adar de l’any sisè del regnat del rei Darius. 6.16 I els fills d’Israel, els sacerdots, els levites i la resta dels repatriats, van celebrar amb alegria la dedicació d’aquest temple de Déu. 6.17 I per a la seva dedicació van oferir cent vedells, dos-cents moltons, quatre-cents anyells i, com a ofrena pel pecat de tot Israel, dotze bocs, segons el nombre de les tribus d’Israel. 6.18 Després van assignar els torns dels sacerdots i els grups dels levites per al servei de Déu a Jerusalem, d’acord amb les prescripcions del llibre de Moisès. 6.19 Els repatriats van celebrar la Pasqua el dia catorze del primer mes, 6.20 ja que els levites s’havien purificat; tots, sense excepció, estaven en estat de puresa. I així van sacrificar la Pasqua per tots els qui havien tornat de la captivitat, pels seus germans, els sacerdots, i per ells mateixos. 6.21 Van celebrar l’àpat els fills d’Israel que havien tornat del captiveri amb tots els qui, havent deixat les impureses dels pagans del país, s’havien unit a ells per buscar el Senyor, el Déu d’Israel. 6.22 I van celebrar la festa dels Àzims amb alegria durant set dies, perquè el Senyor els havia omplert d’alegria i havia decantat el cor del rei d’Assíria a favor d’ells, a fi de refermar el seu esforç en l’obra de reconstrucció del temple de Déu, el Déu d’Israel.

Esdres 7

7.1 Després d’aquests fets, durant el regnat d’Artaxerxes, rei de Pèrsia, va arribar Esdres, fill de Seraià, fill d’Azarià, fill d’Hilquià, 7.2 fill de Xal·lum, fill de Sadoc, fill d’Ahitub, 7.3 fill d’Amarià, fill d’Azarià, fill de Meraiot, 7.4 fill de Zerahià, fill d’Uzí, fill de Buquí, 7.5 fill d’Abixua, fill de Pinhàs, fill d’Eleazar, fill del gran sacerdot Aaron. 7.6 Esdres va venir de Babilònia i era un escriba expert en la Llei de Moisès que el Senyor, Déu d’Israel, havia proveït. El rei li va concedir tot el que va demanar, perquè la mà del Senyor el protegia. 7.7 L’any setè del rei Artaxerxes, va pujar cap a Jerusalem, i amb ell molts fills d’Israel, i sacerdots, levites, cantors, porters i servents del temple. 7.8 Va arribar a Jerusalem el mes cinquè de l’any setè del rei Artaxerxes, 7.9 ja que el primer dia del primer mes va començar el seu viatge des de Babilònia, i va arribar a Jerusalem el primer dia del mes cinquè, tot perquè la poderosa mà del seu Déu el protegia. 7.10 Esdres havia posat tot el seu cor a estudiar la llei del Senyor, a fi de complir-la i ensenyar a Israel els seus estatuts i els seus preceptes. 7.11 Aquesta és la transcripció de la carta, en arameu, que el rei Artaxerxes va donar al sacerdot i escriba Esdres, mestre en els preceptes del Senyor i en els seus manaments sobre Israel: 7.12 “Artaxerxes, rei de reis, al sacerdot Esdres, escriba de la llei del Déu del cel. Salut! 7.13 Personalment, disposo que tots els israelites que hi ha al meu regne, amb els seus sacerdots i els levites que voluntàriament vulguin anar-se’n a Jerusalem, poden anar-hi amb tu, 7.14 ja que tu ets comissionat pel rei i els seus set consellers, a Judà i a Jerusalem, per a inspeccionar tot allò que pertoca a la Llei del teu Déu, que tens a la teva mà. 7.15 També, per a traslladar la plata i l’or que el rei i els seus consellers ofereixen, lliurement, al Déu d’Israel, que resideix a Jerusalem. 7.16 Així com tota la plata i l’or que hagis pogut recollir en tota la província de Babilònia, amb les ofrenes voluntàries que el poble i els sacerdots hagin donat al temple del seu Déu, a Jerusalem. 7.17 Per tant, amb aquests diners tindràs cura de comprar vedells, moltons i anyells, així com les ofrenes vegetals i libacions adients, per oferir-ho damunt l’altar del temple del vostre Déu, a Jerusalem. 7.18 I amb la resta de la plata i de l’or, tu i els teus germans feu el que us sembli millor, conforme a la voluntat del vostre Déu. 7.19 I dels objectes que se t’han confiat per al servei del temple de Déu, en faràs ofrena al teu Déu de Jerusalem. 7.20 De totes les altres coses que calguin per al temple del teu Déu, que a tu et correspongui donar, te’n proveiràs del tresor reial. 7.21 A tal fi, jo, el rei Artaxerxes, ordeno a tots els tresorers de la Transeufratina, que tot el que us demani el sacerdot Esdres, escriba del Déu del cel, li sigui concedit promptament, 7.22 fins a cent talents de plata, cent mesures de blat, cent càrregues de vi, cent càrregues d’oli i sal en abundància. 7.23 Tot el que es demani de part del Déu del cel, referent al seu temple, cal que sigui acomplert puntualment. Per què hauria de caure la seva indignació contra el reialme del rei i els seus fills? 7.24 Us fem saber també que no serà lícit imposar tributs, impostos o peatges a cap dels sacerdots, levites, cantors, porters, servents del temple o altres auxiliars d’aquest temple de Déu. 7.25 I tu, Esdres, d’acord amb la saviesa del teu Déu que posseeixes, designa magistrats i jutges perquè administrin justícia a tot el poble de la Transeufratina, a tots els experts en les lleis del teu Déu. I ensenyeu-les a tots els qui les ignoren. 7.26 I a tothom qui no compleixi la Llei del teu Déu i la llei del rei, que se li apliqui una rigorosa sentència: a mort, a l’exili, a la confiscació de béns o a l’empresonament.” 7.27 “Beneït sigui el Senyor, el Déu dels nostres avantpassats, que ha predisposat el cor del rei a honorar el temple del Senyor, a Jerusalem, 7.28 i que ha decantat a favor meu la seva bondat davant del rei, dels seus consellers i de tots els seus poderosos magnats. I jo, sostingut per la mà del Senyor, em vaig encoratjar i vaig reunir els principals d’Israel perquè pugessin amb mi.”

Esdres 8

8.1 Aquests són els caps de família, amb la seva genealogia, d’aquells qui van tornar amb mi de Babilònia, en el regnat del rei Artaxerxes: 8.2 Dels fills de Pinhàs, Guerxom; dels fills d’Itamar, Daniel; dels fills de David, Hatuix; 8.3 dels fills de Xecanià, que era descendent de Paroix, Zacarià, i amb ell van ser registrats cent cinquanta homes; 8.4 dels fills de Pahat-Moab, Elihoenai, descendent de Zerahià, i amb ell dos-cents homes; 8.5 dels fills de Zatú, Xecanià, el fill de Jahaziel, i amb ell tres-cents homes; 8.6 dels fills d’Adín, Èbed, fill de Jonatan, i amb ell cinquanta homes; 8.7 dels fills d’Elam, Jaixaià, fill d’Atalià, i amb ell setanta homes; 8.8 dels fills de Xefatià, Zebadià, fill de Micael, i amb ell vuitanta homes; 8.9 dels fills de Joab, Obadià, fill de Jehiel, i amb ell dos-cents divuit homes; 8.10 dels fills de Baní, Xelomit, fill de Jossifià, i amb ell cent seixanta homes; 8.11 dels fills de Bebai, Zecarià, fill de Bebai, i amb ell vint-i-vuit homes; 8.12 dels fills d’Azgad, Johanan, fill de Catan, i amb ell cent deu homes; 8.13 dels fills d’Adonicam, els que vingueren més tard es deien: Elifèlet, Jeiel i Xemaià, i amb ells seixanta homes; 8.14 i dels fills de Bigvai, Utai i Zacur, i amb ells setanta homes. 8.15 Vaig aplegar tots aquests homes prop del canal que va cap a Ahavà i vam acampar-hi tres dies. Quan vaig passar revista al poble i als sacerdots, no hi vaig trobar cap del fills de Leví. 8.16 Aleshores vaig convocar Elièzer, Ariel, Xemaià, Elnatan, Jarib, Natan, Zecarià i Meixul·lam, que eren persones importants, i també els mestres Jarib i Elnatan, 8.17 i els vaig comissionar perquè anessin a trobar Idó, dirigent de la localitat de Cassifià, i els vaig indicar el que havien de dir a Idó i els seus germans, servidors del santuari de Cassifià, perquè ens proporcionessin servents per al temple del nostre Déu. 8.18 I gràcies a la mà bondadosa del nostre Déu, que estava sobre nosaltres, ens van enviar Xerebià, un home prudent, dels descendents de Mahlí, fill de Leví, fill d’Israel, amb els seus fills i els seus germans: divuit persones. 8.19 També Haixabià, amb el seu germà Jeixaià, dels descendents de Merarí, amb els seus germans i els seus fills: vint persones. 8.20 I dels descendents dels servents del temple que David i els caps del poble havien destinat al servei dels levites: dos-cents vint servents. Tots ells van ser registrats amb el seu nom. 8.21 Llavors, allí, vora el canal d’Ahavà, vaig proclamar un dejuni per tal d’humiliar-nos davant del nostre Déu i demanar-li un feliç viatge per a nosaltres i les nostres famílies, amb tots els nostres béns. 8.22 Perquè m’hauria fet vergonya de demanar al rei una escorta de soldats i cavalleria que ens protegís dels possibles enemics durant el viatge, ja que havia dit al rei: “La mà del nostre Déu s’estén per protegir tots aquells qui el busquen, però la seva força i el seu enuig estan contra aquells qui l’abandonen.” 8.23 Vam fer el dejuni, doncs, i vam pregar al nostre Déu sobre això, i ell ens va escoltar. 8.24 Després vaig escollir dotze dels principals sacerdots: Xerebià, Haixabià i deu dels seus germans, 8.25 i els vaig pesar la plata, l’or i els utensilis que el rei, els seus consellers, els seus magnats i tots els israelites allí presents havien reservat per al temple del nostre Déu. 8.26 Vaig pesar i lliurar a les seves mans: sis-cents cinquanta talents de plata, i vasos de plata per valor de cent talents; cent talents d’or, 8.27 i vint copes d’or de mil monedes; i dos magnífics vasos de bronze brunyit, preciosos com l’or. 8.28 I els vaig dir: “Vosaltres heu estat consagrats al Senyor, i també li han estat consagrats els utensilis; i la plata i l’or són una ofrena voluntària al Senyor, el Déu dels vostres avantpassats. 8.29 Per tant, tingueu-ne cura i custodieu-los fins al moment de pesar-los davant dels principals dels sacerdots i dels levites, i dels cap de família d’Israel, a Jerusalem, a les cambres del temple del Senyor.” 8.30 Els sacerdots i els levites van rebre la plata, l’or i els utensilis que havien estat pesats, per portar-ho tot a Jerusalem, al temple del nostre Déu. 8.31 Vam partir del canal d’Ahavà el dotze del mes primer per anar a Jerusalem. I la mà del Senyor va ser amb nosaltres, lliurant-nos tot el camí de ser atacats pels enemics i pels saltejadors. 8.32 Vam arribar a Jerusalem i vam reposar-hi tres dies. 8.33 El quart dia, vam pesar la plata, l’or i els utensilis al temple del nostre Déu, i ho vam fer a mans del sacerdot Meremot, fill d’Urià, i amb ell hi havia Eleazar, fill de Pinhàs, i els levites Jozabad, fill de Jeixua, i Noadià, fill de Binnui. 8.34 Tot va ser comptat i pesat, i tota la càrrega va ser enregistrada aquell mateix dia. 8.35 Tots els deportats que havien tornat de l’exili van oferir per a l’holocaust al Déu d’Israel: dotze vedells per tot Israel, noranta-sis moltons i setanta-set anyells, i com a sacrifici pel pecat, dotze bocs; tot en holocaust al Senyor. 8.36 Després van trametre les ordres del rei als seus sàtrapes i als governadors de la Transeufratina, i aquests van ajudar el poble i el temple de Déu.

Esdres 9

9.1 Després d’aquests fets, van acudir a mi els dirigents i em van dir: “El poble d’Israel, amb els sacerdots i els levites, no s’han separat de la gent d’aquestes terres: els cananeus, els hitites, els perizites, els jebuseus, els ammonites, els moabites, els egipcis i els amorreus, pel que fa a les seves abominacions. 9.2 Ells i els seus fills s’han casat amb les filles d’aquests pobles, i així el llinatge sant s’ha barrejat amb la gent d’aquestes terres. I, precisament, els dirigents i els magistrats han estat els primers a cometre aquesta abominació.” 9.3 Quan vaig sentir això, em vaig esquinçar els vestits i el mantell, em vaig arrencar els cabells i la barba, i vaig asseure’m consternat. 9.4 A causa d’aquesta prevaricació dels repatriats, es van aplegar amb mi tots els qui reverenciaven els preceptes del Déu d’Israel; però jo em vaig quedar assegut, consternat, fins a l’ofrena de la tarda. 9.5 A l’hora del sacrifici de la tarda, vaig aixecar-me de la meva mortificació, i amb els vestits i el mantell esquinçats, vaig caure de genolls, i amb les mans esteses vers el Senyor, el meu Déu, 9.6 vaig dir: “Em sento avergonyit i ple de confusió d’alçar la cara vers tu, Déu meu, perquè les nostres iniquitats s’han multiplicat sobre el nostre cap, i els nostres delictes han crescut fins al cel. 9.7 Des dels dies dels nostres avantpassats fins avui, hem estat pecant greument, i per culpa de les nostres iniquitats, nosaltres, els nostres reis i els nostres sacerdots, hem estat abandonats a l’albir dels reis de les nacions, a l’espasa, al captiveri, al saqueig i a la vergonya que cobreix avui la nostra cara. 9.8 I ara, per un breu moment, el Senyor, el nostre Déu, ens ha concedit la gràcia de deixar-nos una resta supervivent i donar-nos estatge en el seu lloc sant. El nostre Déu ho ha fet per il·luminar-nos i reanimar-nos enmig de la nostra esclavitud. 9.9 Perquè nosaltres som esclaus, però, en plena servitud, no ens ha desemparat, el nostre Déu, sinó que ens ha decantat el favor dels reis de Pèrsia a fi de reanimar-nos i poder aixecar el temple del nostre Déu, per a reconstruir les seves ruïnes i per a assegurar-nos un clos a Judà i a Jerusalem. 9.10 Però, ara, Déu nostre, què podem dir, després d’això? Hem abandonat els teus manaments, 9.11 els que vas prescriure per mitjà dels teus servents, els profetes, dient-los: La terra on entrareu per a posseir-la és una terra impura a causa de la impuresa de la gent del país i per les abominacions i immundícies amb què l’han infestat de l’un cap a l’altre. 9.12 Per tant, no heu de casar les vostres filles amb els seus fills, ni prendre les seves filles per als vostres fills; no procureu mai la seva pau i el seu benestar, a fi que sigueu forts i us pugueu alimentar dels millors productes de la terra i la pugueu deixar als vostres fills com a heretat perpètua. 9.13 I després de tot el que ens ha sobrevingut per causa de les nostres males accions i del nostre gran delicte, tot i que tu, Déu nostre, ens has castigat molt menys del que les nostres iniquitats han merescut, i ens has concedit aquesta deslliurança, 9.14 ¿tornarem a transgredir els teus manaments i a contraure matrimoni amb la gent que comet aquestes abominacions? ¿No t’enutjaries amb nosaltres de tal manera que acabaries amb tots, sense deixar-ne ni una resta, sense que ningú pogués escapar? 9.15 Oh Senyor, Déu d’Israel, tu ets just; per això nosaltres hem quedat com una resta que s’ha salvat fins avui. Aquí ens tens, davant teu amb la nostra culpabilitat, tot i que no és possible subsistir amb aquesta culpa.”

Esdres 10

10.1 Mentre Esdres pregava i feia aquesta confessió, plorant i prosternant-se davant el temple de Déu, es va aplegar al seu voltant una gran gentada d’homes, dones i nens d’Israel, i la gent plorava amargament. 10.2 Llavors Xecanià, fill de Jehiel, dels descendents d’Elam, prengué la paraula i digué a Esdres: “Hem estat infidels amb el nostre Déu casant-nos amb dones estrangeres d’entre els pobles d’aquestes terres. Però, tot i així, encara hi ha una esperança per a Israel. 10.3 Fem ara, amb el nostre Déu, el pacte de repudiar totes les dones estrangeres i els seus fills, seguint el consell del meu senyor i dels qui senten reverència pels preceptes del nostre Déu; i que es faci segons la llei. 10.4 Aixeca’t, perquè aquest afer és competència teva, i nosaltres et farem costat. Sigues fort, i endavant!” 10.5 Llavors Esdres es va aixecar i va fer jurar als sacerdots principals, als levites i a tot Israel, que actuarien d’acord amb aquella proposta. I tots ho van jurar. 10.6 Esdres va marxar de davant del temple de Déu i va anar a l’estatge de Jehohanan, fill d’Eliaixib, i mentre fou allí no va prendre aliment ni va beure aigua, perquè feia dol per la infidelitat dels repatriats. 10.7 Van fer proclamar per tot Judà i a Jerusalem que tots els repatriats es reunissin a Jerusalem, 10.8 i que a aquell qui no hi acudís en el termini de tres dies, segons l’acord dels dirigents i dels ancians, li serien consagrats a l’extermini tots els béns i ell mateix seria exclòs de la congregació dels repatriats. 10.9 Tots els homes de Judà i de Benjamí es van reunir a Jerusalem en el terme dels tres dies. Era el dia vint del mes novè quan tot el poble va prendre lloc a la plaça del temple de Déu, tremolant a causa de l’afer i, en part també, perquè plovia molt. 10.10 Llavors el sacerdot Esdres es va posar dret i els digué: “Vosaltres heu pecat en casar-vos amb dones estrangeres, agreujant així el pecat d’Israel. 10.11 Ara, doncs, reconegueu el Senyor, el Déu dels vostres avantpassats i compliu la seva voluntat: aparteu-vos dels pobles del país i de les dones estrangeres.” 10.12 Aleshores tota l’assemblea va contestar cridant: “D’acord; estem obligats a complir el que dius. 10.13 Però el poble és nombrós i és època de pluges, i no podem quedar-nos a la intempèrie, ja que no és afer d’un sol dia, ni de dos; perquè som molts els implicats en aquesta falta. 10.14 Seria millor que es quedessin aquí els nostres caps en representació de tota la congregació, i que tots els qui hi hagi a les nostres ciutats que siguin casats amb dones estrangeres vinguin en dates determinades, acompanyats dels ancians de cada ciutat i dels seus jutges, fins que el furor de la còlera del nostre Déu per causa d’aquest afer s’hagi retirat de nosaltres.” 10.15 Només Jonatan, fill d’Assahel, i Jahzeià, fill de Ticvà, es van oposar a la proposta, amb el suport de Meixul•lam i el levita Xabetai, 10.16 mentre que la resta dels repatriats hi va estar d’acord. Llavors van ser designats nominalment Esdres i alguns homes d’entre els caps de família, segons les cases patriarcals, i van començar les sessions per a examinar cada cas el dia primer del mes desè. 10.17 I van acabar el recompte de tots els homes que s’havien casat amb dones estrangeres el dia primer del mes primer. 10.18 D’entre l’estament sacerdotal, van trobar que els qui s’havien casat amb dones estrangeres eren: de la descendència de Jeixua, fill de Jossadac, i dels seus germans: Maasseià, Elièzer, Jarib, i Guedalià. 10.19 Aquests van prometre de repudiar les seves dones, i van oferir com a ofrena pel seu pecat un xai dels seus ramats en sacrifici de reparació. 10.20 De la descendència d’Immer: Hananí i Zebadià. 10.21 De la descendència d’Harim: Maaseià, Elià, Xemaià, Jehiel i Uzià. 10.22 De la descendència de Paixhur: Elioenai, Maassià, Ixmael, Netanel, Jozabad i Elazar. 10.23 D’entre l’estament dels levites: Josabad, Ximí, Quelaià (anomenat Quelità), Petahià, Jehudà i Elièzer. 10.24 D’entre els cantors: Eliaixib. D’entre els porters: Xal·lum, Tèlem i Urí. 10.25 D’entre el poble d’Israel, de la descendència de Paroix: Ramià, Izià, Malquià, Miamín, Elazar, Malquià i Benaià; 10.26 de la descendència d’Elam: Matanià, Zacarià, Jehiel, Abdí, Jeremot i Elià; 10.27 de la descendència de Zatú: Elioenai, Eliaxib, Matanià, Jeremot, Zabad i Azizà; 10.28 de la nissaga de Bebai: Jehohanan, Hananià, Zabai i Atlai; 10.29 de la descendència de Baní: Meixul·lam, Mal·luc, Adaià, Jaixub, Xeal i Ramot; 10.30 de la descendència de Pahat-Moab: Adnà, Quelal, Benaià, Maasseià, Matanià, Bessalel, Binnui i Menaixè; 10.31 de la descendència d’Harim: Elièzer, Ixià, Malquià, Xemaià, Ximon, 10.32 Beniamín, Mal·luc, i Xemarià; 10.33 de la descendència d’Haixum: Matenai, Matatà, Zabad, Elifèlet, Jeremai, Menaixè, i Ximí; 10.34 de la descendència de Baní: Maadai, Amram, Uel, 10.35 Benaià, Bedeià, Queluhu, 10.36 Vanià, Meremot, Eliaixib, 10.37 Matanià, Matenai, Jaassai, 10.38 Baní, Binnui, Ximí, 10.39 Xelemià, Natan, Adaià, 10.40 Macnadebai, Xaixai, Xarai, 10.41 Azarel, Xelemià, Xemarià, 10.42 Xal·lum, Amarià i Jossef. 10.43 De la descendència de Nebó: Jeiel, Matitià, Zabad, Zebinà, Jadai, Joel i Benaià. 10.44 Tots aquests s’havien casat amb dones estrangeres, i algunes d’elles havien tingut fills.

Nehemies 1

1.1 Història de Nehemies, fill d’Hacalià. El mes de quislev, de l’any vint d’Artaxerxes, em trobava jo a la ciutadella de Susa 1.2 i va arribar Hananí, un dels meus germans, acompanyat d’uns homes de Judà. Jo els vaig preguntar sobre Jerusalem i els jueus que s’havien salvat de la deportació, 1.3 i ells em van dir: “La resta que s’ha salvat de la deportació, allà a la província, es troben en gran misèria i oprobi; i la muralla de Jerusalem ha estat destrossada, i les seves portes, cremades.” 1.4 Quan vaig sentir aquestes paraules, em vaig asseure plorant; i vaig fer dol uns quants dies, dejunant i pregant davant el Déu del cel. 1.5 I vaig dir: “Senyor, Déu del cel, Déu gran i temible, que mantens el pacte i la misericòrdia envers els qui t’estimen i observen els seus manaments, 1.6 et prego que tinguis l’orella atenta i els ulls oberts per atendre la pregària que jo, servent teu, ara faig a la teva presència, nit i dia, pels fills d’Israel, els teus servents. Confesso els pecats que nosaltres, els fills d’Israel, hem comès contra tu, perquè tant jo com la casa del meu pare t’hem faltat. 1.7 Ens hem comportat perversament amb tu, no hem guardat els manaments, ni els estatuts, ni les lleis que vas prescriure a Moisès, el teu servent. 1.8 Però et prego que recordis la promesa que vas fer a Moisès, el teu servent: ‘Si vosaltres sou infidels, jo us dispersaré entre les nacions; 1.9 però si us convertiu a mi i guardeu els meus manaments i els poseu en pràctica, encara que els teus desterrats estiguin als extrems del cel, d’allí els aplegaré i els portaré al lloc que he escollit perquè hi resideixi el meu nom.’ 1.10 Certament, ells són els teus servents, el teu poble, que has redimit amb el teu gran poder i amb la teva mà poderosa. 1.11 Et prego, Senyor, que la teva oïda estigui atenta a la pregària del teu servent, i a la dels teus servents que anhelen venerar el teu nom, i concedeix al teu servent que avui tingui èxit davant d’aquell home i obtingui el seu favor.” En aquell moment, jo era coper del rei.

Nehemies 2

2.1 Un dia del mes de nissan de l’any vint del regnat d’Artaxerxes, quan ja tenia el vi preparat, el vaig prendre i el vaig servir al rei. I com que jo no havia estat mai trist davant seu, 2.2 el rei em digué: “Per què fas aquest posat tan trist? Ja que no estàs malalt, la teva tristesa no pot ser altra cosa que una pena del cor.” Això em va deixar molt torbat, 2.3 però li vaig dir: “Llarga vida al rei! Com no haig de tenir un posat trist, si la ciutat on hi ha els sepulcres dels meus pares ha estat desolada i les seves portes cremades?” 2.4 El rei em va preguntar: “Què és el que pretens?” Llavors em vaig encomanar al Déu del cel, 2.5 i vaig dir-li: “Si al rei li sembla bé, i si el teu servent ha merescut el teu favor, envia’m a Judà a restaurar la ciutat on hi ha els sepulcres dels meus pares.” 2.6 Llavors el rei, que tenia la reina asseguda al seu costat, em va preguntar: “Quan temps penses ser fora i quan tornaràs?” I va acceptar d’enviar-m’hi així que li vaig fixar un terme. 2.7 A més, vaig demanar: “Si li sembla bé al rei, et prego que se’m donin credencials per als governadors de la Transeufratina, perquè em deixin passar fins a Judà; 2.8 i també una carta per a Assaf, el guarda del bosc reial, perquè em forneixi la fusta per a empostissar les portes de la fortalesa del temple, per a la muralla de la ciutat i per a la casa que jo haig d’habitar.” I el rei m’ho va concedir, perquè la mà del meu Déu em protegia. 2.9 Després, escortat per oficials de l’exèrcit i gent a cavall, em vaig dirigir als governadors de la Transeufratina i els vaig presentar les credencials del rei. 2.10 Però quan Sanbal·lat, l’horonita, i Tobià, el servent ammonita, ho van saber, els va disgustar molt que algú vingués a procurar el benestar dels fills d’Israel. 2.11 Vaig arribar a Jerusalem i, després d’estar-m’hi tres dies, 2.12 em vaig llevar de nit, acompanyat d’uns quants homes, sense revelar a ningú el que Déu havia posat en el meu cor de fer per Jerusalem, i sense portar amb mi cap altra cavalleria que la que jo muntava. 2.13 Vaig sortir encara de nit per la porta de la Vall cap a la font del Drac i cap a la porta del Femer, i vaig inspeccionar la muralla de Jerusalem, destrossada, i les portes, cremades. 2.14 Després em vaig dirigir cap a la porta de la Font i la cisterna del Rei, però no hi havia cap lloc per on pogués passar la cavalcadura que jo muntava. 2.15 Per tant, sempre de nit, vaig pujar pel torrent, inspeccionant la muralla. Després vaig fer mitja volta i vaig tornar a la ciutat, entrant per la porta de la Vall. 2.16 Els magistrats no van saber on havia anat ni el que havia fet. Fins en aquell moment no havia dit res als jueus, ni als sacerdots, als nobles, als magistrats, ni a l’altra gent que s’havia d’encarregar de les obres. 2.17 Però llavors els vaig dir: “Vosaltres mateixos podeu veure en quina situació més desgraciada ens trobem: Jerusalem és una ruïna i les seves portes han estat cremades: Veniu, aixequem la muralla de Jerusalem i deixem de ser un escarni.” 2.18 Després els vaig explicar com la mà del meu Déu m’havia protegit, i també les paraules que el rei m’havia dit. I van dir: “Alcem-nos i posem-nos a reconstruir!” Així es van encoratjar noblement. 2.19 Però quan ho van saber Sanbal·lat, l’horonita, Tobià, el servent ammonita i Guèixem, l’àrab, es burlaven de nosaltres i deien amb menyspreu: “Què feu? ¿És que us heu rebel·lat contra el rei?” 2.20 Però jo els vaig replicar: “El Déu del cel ens farà reeixir; per això nosaltres, servents seus, hem començat la reconstrucció. I vosaltres no teniu part, ni dret, ni tradició a Jerusalem.”

Nehemies 3

3.1 Llavors es va alçar Eliaixib, el gran sacerdot, amb els seus germans sacerdots, i van començar a edificar la porta de les Ovelles. La van consagrar i van fixar-hi els batents; la van edificar des de la torre del Centenar fins a la torre d’Hananel. 3.2 El tram del seu costat el van edificar els homes de Jericó, i el tram següent, Zacur, fill d’Imrí. 3.3 La porta dels Peixos, la van edificar els fills de Senaà; la van empostissar i li van fixar els batents, els forrellats i les barres. 3.4 El tram del seu costat el restaurava Meremot, fill d’Urià, fill de Cos; i més enllà Meixul·lam, fill de Berequià, fill de Meixezabel; el tram següent el restaurava Sadoc, fill de Baanà. 3.5 El tram del seu costat el restauraven els tecoïtes, però els seus dirigents no van voler posar el coll a l’obra del Senyor. 3.6 La porta Vella la van restaurar Joiadà, fill de Passéah, i Meixul·lam, fill de Bessodià: la van empostissar, van fixar-li els batents, els forrellats i les barres. 3.7 El tram següent el restauraven Melatià, el gabaonita, i Jadon, el meronotita, amb els homes de Gabaon i de Mispà, dels dominis del governador de la Transeufratina. 3.8 El tram del seu costat el restaurava Uziel, fill d’Harhaià, dels orfebres. I el tram següent Hananià, del gremi dels perfumistes. Així van deixar Jerusalem refeta fins a la muralla ampla. 3.9 El tram del seu costat el restaurava Refaià, fill d’Hur, cap de la meitat del districte de Jerusalem. 3.10 El tram següent el restaurava Jedaià, fill d’Harumaf, enfront de casa seva, i el de més enllà el restaurava Hatuix, fill d’Haixabneià. 3.11 Malquià, fill d’Harim, i Haixub, fill de Pahat-Moab, van restaurar un altre tram i la torre dels Forns. 3.12 El següent el restaurava Xal·lum, fill de Loheix, cap de l’altra meitat del districte de Jerusalem, amb l’ajut de les seves filles. 3.13 La porta de la Vall la van restaurar Hanun i els habitants de Zanóah; la van edificar i van fixar-li els batents, els forrellats i les barres; a més, edificaren mil colzades de muralla, fins a la porta del Femer. 3.14 La porta del Femer la va restaurar Malquià, fill de Recab, cap del districte de Betaquèrem. La va edificar, li va fixar els batents, els forrellats i les barres. 3.15 La porta de la Font la va restaurar Xal•lum, fill de Colhozè, cap del districte de Mispà. La va edificar, la va empostissar i va fixar-li els batents, els forrellats i les barres. També va edificar la muralla del costat de la bassa de Siloè, tocant al jardí del Rei, fins a les escales que baixen de la ciutat de David. 3.16 El tram del seu costat l’edificava Nehemià, fill d’Azbuc, cap de la meitat del districte de Betsur, fins al davant dels sepulcres de David, fins a la bassa artificial i fins a la caserna de la guàrdia. 3.17 El tram següent el restauraven els levites: Rehum, fill de Baní, i el tram del seu costat el restaurava Haixabià, cap de la meitat del districte de Queilà, com a contribució del seu districte. 3.18 El de més enllà el restauraven els seus germans, amb Bavai, fill d’Henadad, cap de l’altra meitat de Queilà. 3.19 Al seu costat, Ézer, fill de Jeixua, cap de Mispà, restaurava un altre tram davant de la pujada de l’Arsenal cap a l’Angle de la muralla. 3.20 El tram que seguia, des de l’Angle fins a la porta de la casa d’Eliaixib, el gran sacerdot, el restaurava amb molta energia Baruc, fill de Zabai. 3.21 A continuació d’aquest, des de la porta de la casa d’Eliaixib fins al seu extrem, el restaurava Meremot, fill d’Urià, fill de Cos. 3.22 El tram següent el restauraven els sacerdots que vivien a la Vall. 3.23 El tram després del seu el restauraven Biniamín i Haixub, en la part de davant de les seves cases; i a continuació d’ells restaurava Azarià, fill de Maasseià, fill d’Ananià, al costat de casa seva. 3.24 Al costat seu, Binnui, fill d’Henadad, restaurava un altre tram, des de la casa d’Azarià fins a l’Angle entrant de la muralla i fins a la Cantonada. 3.25 Palal, fill d’Uzai, reparava la part del davant de l’Angle entrant i la torre que sobresurt del palau superior del Rei, i que és al costat del pati de la presó. A continuació, Pedaià, fill de Paroix, 3.26 i els servents del temple que vivien al barri de l’Ófel reparaven fins al davant de la porta de les Aigües, a l’orient de la torre que sobresurt. 3.27 Més enllà d’ells, els tecoïtes restauraven un altre tram, des d’enfront de la torre gran que sobresurt a la muralla de l’Ófel. 3.28 Des de la porta dels Cavalls cap amunt, restauraven els sacerdots, cadascun enfront de la seva casa. 3.29 Després restaurava Sadoc, fill d’Immer, davant de casa seva. I a continuació restaurava Xemaià, fill de Xecanià, guardià de la porta Oriental. 3.30 A continuació restauraven un altre tram Hananià, fill de Xelemià, i Hanun, sisè fill de Salaf. Després restaurava Meixul•lam, fill de Berequià, enfront de la seva cambra. 3.31 Després d’aquest restaurava Malquià, del gremi dels orfebres, fins a la casa dels servents del temple i dels comerciants, enfront de la porta de les Revistes i fins a la terrassa de la Cantonada. 3.32 I entre la terrassa de la Cantonada i la porta de les Ovelles, restauraven els orfebres i els comerciants.

Nehemies 4

4.1 Quan Sanbal·lat va saber que nosaltres refèiem la muralla, es va enfurismar, i, ple de ràbia, va començar a burlar-se dels jueus. 4.2 I va parlar davant dels seus germans i de les tropes de Samaria, dient-los: “Què fan aquests miserables jueus? ¿Els hem de deixar fer? ¿Intentaran de fer sacrificis? ¿Ho enllestiran en un sol dia? ¿Faran ressorgir del munt de runes les pedres que van ser cremades?” 4.3 I Tobià, l’ammonita, que era al seu costat, digué: “Pel que fa a la muralla de pedra que van construint, només que s’hi enfili una guineu la farà caure.” 4.4 “Escolta, Senyor, Déu nostre, de quina manera som menyspreats, i retorna els seus insults sobre el seu cap; i lliura’ls al menyspreu en un país d’esclavatge. 4.5 No cobreixis el seu pecat ni esborris de la teva memòria la seva iniquitat, perquè han ultratjat els constructors.” 4.6 Tot i així, vam seguir construint la muralla, i vam aconseguir aixecar-la fins a mitja alçada, perquè el poble va posar el cor a la feina. 4.7 Però succeí que quan Sanbal·lat, Tobià, els àrabs, els ammonites i els d’Asdod van saber que continuava la reconstrucció de la muralla de Jerusalem i que les obertures començaven a ser tapades, 4.8 es van enfurismar molt, i es van confabular per venir tots ells plegats a atacar Jerusalem i fer-hi una destrossa. 4.9 Llavors nosaltres vam invocar el nostre Déu i vam posar vigilància nit i dia per defensar-nos d’ells. 4.10 Els de Judà deien: “Els traginers ja no tenen forces, de tanta runa com hi ha, i nosaltres no podem aixecar la muralla.” 4.11 D’altra banda, els nostres enemics deien: “Convé que no sàpiguen ni vegin res fins que caiguem damunt d’ells i els matem. Així deturarem la construcció.” 4.12 També els jueus que vivien prop d’ells ens van advertir repetidament que ens vindrien a atacar de tots els llocs. 4.13 Llavors vaig apostar el poble al fossar, darrere la muralla i en els llocs descoberts, distribuïts per famílies i armats amb espases, llances i arcs. 4.14 Després de comprovar-ho tot, em vaig posar dret i, dirigint-me als notables, als magistrats i a la resta del poble, vaig dir: “No us faci por aquesta gent! Recordeu-vos que el Senyor és gran i terrible, i que lluiteu pels vostres germans, pels vostres fills i les vostres filles, per les vostres mullers i per les vostres cases!” 4.15 Així van comprendre els nostres enemics que nosaltres estàvem al corrent del complot, i que Déu havia frustrat els seus plans. Llavors nosaltres vam poder tornar a la muralla, cadascun al seu treball. 4.16 Però, des d’aquell dia, només la meitat dels meus homes treballava en l’obra, mentre que l’altra meitat estava armada amb llances, escuts, arcs i cuirasses, i els caps estaven de guàrdia darrere de tota la gent de Judà. 4.17 Tant els qui edificaven la muralla com els traginers i carregadors treballaven amb una mà, i amb l’altra empunyaven l’arma. 4.18 Tots els qui edificaven duien l’espasa cenyida a la cintura mentre treballaven, i el qui tocava la trompeta estava al meu costat. 4.19 Vaig advertir als notables, als magistrats i a la resta del poble: “Com que l’obra és molt gran i extensa i nosaltres estem escampats per la muralla, allunyats els uns dels altres, 4.20 quan sentiu el toc de la trompeta veniu a reunir-vos on som nosaltres, i el nostre Déu lluitarà a favor nostre.” 4.21 D’aquesta manera, mentre nosaltres treballàvem, la meitat d’ells empunyava les armes, des de trenc d’alba fins a la sortida de les estrelles. 4.22 En aquella ocasió, també vaig dir al poble: “Que cadascú, amb el seu mosso, passi la nit a Jerusalem. Així farem guàrdia de nit i treballarem de dia.” 4.23 Però ni jo ni els meus germans, ni els meus mossos, ni la guàrdia de la meva escorta, no ens trèiem la roba, només ens despullàvem per banyar-nos.

Nehemies 5

5.1 Hi hagué llavors moltes queixes del poble i de les seves dones contra els seus germans jueus. 5.2 Uns deien: “Amb els nostres fills i les nostres filles som una munió, i per a poder menjar i sobreviure ens hem hagut d’empenyorar per comprar blat.” 5.3 Uns altres deien: “Nosaltres hem hagut d’hipotecar els nostres camps, les nostres vinyes i les nostres cases per comprar blat, per culpa de la carestia.” 5.4 També n’hi hagué que deien: “Hem hagut de demanar préstecs sobre les terres i les vinyes per pagar l’impost reial. 5.5 Nosaltres som de la mateixa raça que els nostres germans, i els seus fills no són diferents dels nostres; en canvi, hem de sotmetre els nostres fills i les nostres filles a servitud, com hi són ja algunes de les nostres filles, i no ho podem evitar, perquè els nostres camps i les nostres vinyes ja són d’uns altres.” 5.6 Quan vaig sentir les seves queixes i aquestes reclamacions, em vaig indignar molt. 5.7 Després de reflexionar-hi, em vaig encarar amb els notables i els magistrats dient-los: “Com goseu prestar amb usura als vostres germans?” I vaig convocar una assemblea general per acusar-los. 5.8 Llavors els vaig dir: “Nosaltres, segons les nostres possibilitats, hem rescatat els nostres germans jueus que havien estat venuts als pagans, i ara vosaltres voleu vendre els vostres mateixos germans perquè ens els tornin a vendre a nosaltres.” Ells van callar, perquè no sabien què contestar. 5.9 Aleshores els vaig dir: “No està bé això que feu. ¿No voleu caminar en el temor del nostre Déu, per evitar el menyspreu de les nacions enemigues nostres? 5.10 També jo, els meus germans i els meus servents els hem prestat diners i blat, però ara us prego que abandonem aquest sistema d’usura. 5.11 Us demano que els restituïu avui les seves terres, les seves vinyes, els seus oliverars i les seves cases, així com el percentatge que els heu cobrat com a interessos sobre el diner, el blat, el vi i l’oli.” 5.12 Ells van contestar: “Els ho restituirem tot, i no els reclamarem res. Complirem el que dius.” Tot seguit vaig reunir els sacerdots i els vaig fer jurar que ho farien tal com havien promès. 5.13 Després, espolsant-me els plecs del mantell, vaig dir: “Que Déu espolsi així de casa seva i de la seva propietat tothom qui no compleixi aquesta promesa. Que sigui bandejat així i es quedi sense res!” Tota la congregació va contestar: “Amén!”, i van donar lloança al Senyor. I el poble va complir aquesta promesa. 5.14 Des del dia que vaig ser nomenat governador de la terra de Judà, des de l’any vint fins a l’any trenta-dos del regnat d’Artaxerxes, és a dir, dotze anys, no he menjat el pa del governador. 5.15 En canvi, els governadors que m’havien precedit gravaven el poble i els cobraven impostos per al pa i el vi, més de quaranta sicles de plata. Fins els seus subordinats explotaven el poble. Però jo no he obrat així, per temor de Déu. 5.16 He treballat en la reconstrucció de la muralla, i com que no vaig adquirir cap terreny, tots els meus servents es van aplegar allà per treballar-hi. 5.17 També seien a la meva taula cent cinquanta jueus i magistrats, a més dels que ens visitaven dels pobles veïns. 5.18 A compte meu, cada dia preparàvem un bou, sis ovelles escollides i aviram, i cada deu dies vi en abundància. Tot i així, no he reclamat la provisió corresponent a un governador, perquè ja era prou greu la càrrega que suportava aquest poble. 5.19 “Déu meu, recorda’t de tot el que he fet per aquest poble i beneeix-me!”

Nehemies 6

6.1 Quan Sanbal·lat, Tobià i Guèixem, l’àrab, i la colla d’enemics nostres van saber que jo havia reconstruït la muralla i que ja no hi quedava cap obertura, tot i que en aquell moment encara no havia fixat els batents a les portes, 6.2 Sanbal·lat i Guèixem em van trametre aquest missatge: “Vine i tinguem una entrevista a Aquefirim, a la vall d’Onó.” Però ells havien pensat fer-me mal. 6.3 Per això els vaig enviar missatgers a dir-los: “Estic ocupat en una gran obra i no puc venir. A més, l’obra es retardaria, si jo la deixava per venir a trobar-vos.” 6.4 Per quatre vegades em van enviar el mateix missatge, però jo els vaig donar la mateixa resposta. 6.5 Encara Sanbal·lat em va enviar el seu criat a fer-me, per cinquena vegada, la mateixa proposta en una carta oberta que duia a la mà, 6.6 en la qual em deia: “Corre el rumor entre els pobles, i així ho afirma Guèixem, que tu i els jueus intenteu revoltar-vos, i que és per això que aixeques la muralla. Segons aquests rumors, tu et vols convertir en el seu rei; 6.7 fins i tot diuen que has constituït profetes perquè llancin proclames a favor teu dins de Jerusalem dient: Judà ja té rei! Ara aquests rumors arribaran fins al rei, per tant, vine i parlarem tots dos.” 6.8 Però jo li vaig enviar aquesta resposta: “No hi ha res d’això que dius. Tot és invenció teva.” 6.9 Perquè el que pretenien tots ells era de ficar-nos la por al cos pensant que així ens desanimaríem i desistiríem d’acabar l’obra. “Ara, però, Senyor, enforteix-me en la tasca!” 6.10 Llavors vaig anar a casa de Xemaià, fill de Delaià, fill de Mehetabel, que s’havia tancat a casa, i em digué: “Anem tots dos al temple de Déu, dins el santuari, i tanquem les portes del recinte, perquè vénen a matar-te. Sí, volen venir de nit a matar-te.” 6.11 Però jo vaig contestar: “¿Un home com jo ha de fugir? ¿Un home de la meva condició pot entrar al santuari per salvar la vida? No hi entraré pas!” 6.12 Vaig comprendre que Déu no l’havia enviat, sinó que havia fet aquella profecia sobre mi perquè Tobià i Sanbal•lat l’havien subornat. 6.13 L’havien comprat per fer-me agafar por i perquè, seguint el seu consell, caigués en pecat. Així agafaria mala reputació i ells podrien difamar-me. 6.14 “Recorda’t, Déu meu, de Tobià i Sanbal•lat pel que han fet, i també de la profetessa Noadià i dels altres profetes que intentaven atemorir-me!” 6.15 La muralla fou enllestida el vint-i-cinc d’elul, després de cinquanta-dos dies. 6.16 Quan ho van saber tots els nostres enemics, i tots els pobles de l’entorn ho van veure, es van desanimar, perquè van comprendre que aquesta obra s’havia realitzat amb l’ajut del nostre Déu. 6.17 Durant aquell temps, els notables de Judà havien enviat moltes cartes a Tobià, i ells n’havien rebut de Tobià, 6.18 perquè a Judà molts estaven confabulats amb ell, pel fet que era gendre de Xecanià, fill d’Arah, i el seu fill Jehohanan era casat amb la filla de Meixul·lam, fill de Berequià. 6.19 Fins i tot ponderaven davant meu els seus mèrits i li transmetien el que jo deia. I Tobià enviava cartes per intimidar-me.

Nehemies 7

7.1 Un cop acabada la reconstrucció de la muralla i fixats els batents de les portes, es van designar el porters, els cantors i els levites. 7.2 Vaig confiar el comandament de Jerusalem al meu germà Hananí i a Hananià, el comandant de la fortalesa, perquè aquest era un home fidel i temorós de Déu com n’hi ha pocs, 7.3 i els vaig dir: “Que no s’obrin les portes de Jerusalem fins que el sol ja escalfi, i es tancaran els batents i es passaran els forrellats en la vostra presència. També s’establiran torns de guàrdia amb la gent de Jerusalem, els uns en el lloc de guàrdia i els altres davant de casa seva.” 7.4 Perquè si bé la ciutat era espaiosa i gran, la població era poca, i no s’havien reconstruït les cases. 7.5 Després, el meu Déu em va posar al cor la idea de reunir els notables, els magistrats i la gent del poble a fi de fer-ne el cens. I vaig trobar un registre genealògic dels qui havien vingut primer, on hi havia escrit això: 7.6 “Aquests són els nascuts a la província de Judà que van retornar del captiveri, d’entre els que van ser deportats per Nabucodonosor, rei de Babilònia, i que van tornar a Jerusalem i a Judà, cadascun a la seva ciutat. 7.7 Van ser conduïts per Zorobabel, Jeixua, Nehemià, Azarià, Raamià, Nahamaní, Mordocai, Bilxan, Mispèret, Bigvai, Nehum i Baanà. El cens dels homes del poble d’Israel era: 7.8 Descendents de Paroix, dos mil cent setanta-dos. 7.9 Descendents de Xefatià, tres-cents setanta-dos. 7.10 Descendents d’Arah, sis-cents cinquanta-dos. 7.11 Descendents de Pahat-Moab, és a dir, de la part de Jeixua i de Joab, dos mil vuit-cents divuit. 7.12 Descendents d’Elam, mil dos-cents cinquanta-quatre. 7.13 Descendents de Zatú, vuit-cents quaranta-cinc. 7.14 Descendents de Zacai, set-cents seixanta. 7.15 Descendents de Baní, sis-cents quaranta-vuit. 7.16 Descendents de Bebai, sis-cents vint-i-vuit. 7.17 Descendents d’Azgad, dos mil tres-cents vint-i-dos. 7.18 Descendents d’Adonicam, sis-cents seixanta-set. 7.19 Descendents de Bigvai, dos mil seixanta-set. 7.20 Descendents d’Adín, sis-cents cinquanta-cinc. 7.21 Descendents d’Ater, és a dir, de la part d’Hizquià, noranta-vuit. 7.22 Descendents d’Haixum, tres-cents vint-i-vuit. 7.23 Descendents de Bessai, tres-cents vint-i-quatre. 7.24 Descendents d’Harif, cent dotze. 7.25 Oriünds de Gabaon, noranta-cinc. 7.26 Els homes de Betlem i de Netofà, cent vuitanta-vuit. 7.27 Els homes d’Anatot, cent vint-i-vuit. 7.28 Els homes de Betazmàvet, quaranta-dos. 7.29 Els homes de Quiriat-Jearim, de Quefirà i de Beerot, set-cents quaranta-tres. 7.30 Els homes de Ramà i de Gueba, sis- cents vint-i-un. 7.31 Els homes de Micmàs, cent vint-i-dos. 7.32 Els homes de Betel i d’Ai, cent vint-i-tres. 7.33 Els homes de l’altre Nebó, cinquanta-dos. 7.34 Descendents de l’altre Elam, mil dos-cents cinquanta-quatre. 7.35 Descendents d’Harim, tres-cents vint. 7.36 Oriünds de Jericó, tres-cents quaranta-cinc. 7.37 Oriünds de Lod, d’Hadid i d’Onó, set-cents vint-i-un. 7.38 Descendents de Senaà, tres mil nou-cents trenta. 7.39 Dels sacerdots: descendents de Jedaià, de la família de Jeixua, nou-cents setanta-tres. 7.40 Descendents d’Immer, mil cinquanta-dos. 7.41 Descendents de Paixhur, mil dos-cents quaranta-set. 7.42 Descendents d’Harim, mil disset. 7.43 Dels levites: descendents de Jeixua, és a dir, de la part de Cadmiel, de la descendència d’Odavià, setanta-quatre. 7.44 Dels cantors: descendents d’Assaf, cent quaranta-vuit. 7.45 Dels porters: descendents de Xal•lum, d’Ater, de Talmon, d’Acub, d’Hatità i de Xobai, en total, cent trenta-vuit. 7.46 Dels servents del temple: els descendents de Sihà, d’Hassufà, de Tabaot, 7.47 de Querós, de Sià, de Padon, 7.48 de Lebanà, d’Hagabà, de Xalmai, 7.49 d’Hanan, de Guidel, de Gahar, 7.50 de Reaià, de Ressín, de Necodà, 7.51 de Gazam, d’Uzà, de Passéah, 7.52 de Bessai, de Meünin, de Nefussim, 7.53 de Bacbuc, d’Hacufà, d’Harhur, 7.54 de Baslit, de Mehidà, d’Harxà, 7.55 de Barcós, de Sisserà, de Tèmah, 7.56 de Nessíah, d’Hatifà. 7.57 Els descendents dels servents de Salomó: descendents de Sotai, de Sofèret, de Peridà, 7.58 de Jalà, de Darcon, de Guidel, 7.59 de Xefatià, d’Hatil, de Poquèret-Assebaïm i d’Amon. 7.60 Tots els servents del temple i els descendents dels servents de Salomó foren tres-cents noranta-dos. 7.61 I aquests són els que van venir de Tel-Mèlah, de Tel-Harxà, de Querub, d’Adon i d’Immer, si bé no van poder demostrar, ni per la seva família paterna ni pel seu llinatge, que fossin israelites: 7.62 descendents de Delaià, de Tobià i de Necodà: sis-cents quaranta-dos. 7.63 A més, d’entre els sacerdots: els descendents d’Hobaià, de Cos i de Barzil•lai, que prengué muller d’entre les filles de Barzil•lai, el galadita, i en va adoptar el nom. 7.64 Aquests van buscar els seus registres genealògics, però no van aconseguir de trobar-los, i per això van ser considerats com a profans i exclosos del sacerdoci. 7.65 I el governador els va prohibir de participar dels aliments consagrats fins que hi hagués un sacerdot per a consultar les sorts sagrades dels Urim i dels Tummim. 7.66 El total de la congregació era de quaranta-dos mil tres-cents seixanta, 7.67 sense comptar-hi els servents i serventes, que eren set mil tres-cents trenta-set. També tenien dos-cents quaranta-cinc cantors i cantores. 7.68 Duien set-cents trenta-sis cavalls, dues-centes quaranta-cinc mules, 7.69 quatre-cents trenta-cinc camells i sis mil set-cents vint ases. 7.70 Alguns dels caps de família van fer donatius per a les obres. El governador va donar per al tresor mil monedes d’or, cinquanta tassons i cinc-cents trenta vestits sacerdotals. 7.71 Els caps de família van contribuir al fons per a la reconstrucció amb vint mil monedes d’or i dues mil dues-centes mines de plata. 7.72 La resta del poble va contribuir amb vint mil monedes d’or, dues mil mines de plata i seixanta-set vestits sacerdotals. 7.73 Els sacerdots, els levites, els porters, els cantors, una part del poble i els servents del temple es van establir a les seves poblacions. Així, quan es va complir el mes setè, els fills d’Israel ja estaven aposentats a les seves ciutats.

Nehemies 8

8.1 Llavors es va reunir tot el poble com un sol home a la plaça, davant la porta de les Aigües, i van demanar a l’escriba Esdres que portés el Llibre de la Llei de Moisès que el Senyor havia prescrit a Israel. 8.2 El dia primer del mes setè, el sacerdot Esdres va portar la Llei davant l’assemblea que formaven els homes, les dones i tots els qui tenien ús de raó, 8.3 i la va llegir davant de la plaça d’enfront de la porta de les Aigües, des de l’alba fins al migdia, davant dels homes, les dones, i tots els qui tenien ús de raó; i el poble va escoltar atentament el Llibre de la Llei. 8.4 L’escriba Esdres s’estava dret sobre una estrada de fusta que havien preparat per a l’acte. Tenia al seu costat Matatià, Xema, Anaià, Urià, Hilquià i Maasseià, situats a la dreta; i a l’esquerra, Pedaià, Mixael, Malquià, Haixum, Haixbadana, Zecarià i Meixul·lam. 8.5 Esdres, que estava més alt que la resta del poble, va obrir el llibre a la vista de tota la gent. Quan el va desplegar, tot el poble es va alçar. 8.6 Llavors Esdres va pronunciar la lloança al Senyor, el Déu gran, i tot el poble, amb les mans alçades, va contestar: “Amén, amén!” i es van prosternar fins a terra i van adorar el Senyor. 8.7 I els levites Jeixua, Binnui, Xerebià, Jamín, Acub, Xabetai, Odavià, Maasseià, Quelità, Azarià, Jozabad, Hanan i Pelaià van explicar la Llei al poble, i el poble estava atent al seu lloc. 8.8 Llegien el llibre de la Llei de Déu clarament, i n’explicaven el sentit, de manera que s’entengués bé el que es llegia. 8.9 Llavors, Nehemies, el governador, amb Esdres, el sacerdot escriba, i els levites que instruïen el poble, digueren a tota la gent: “Aquest és un dia consagrat al Senyor, el vostre Déu; no estigueu tristos ni ploreu”, perquè tothom plorava en sentir les paraules de la Llei. 8.10 Esdres també els digué: “Aneu, mengeu bona vianda i beveu vi dolç i feu-ne participar els qui no tenen res preparat, perquè avui és un dia consagrat al nostre Senyor. No us afligiu, perquè el goig del nostre Senyor us dóna forces.” 8.11 Mentrestant els levites assossegaven el poble dient-los: “Calleu, perquè avui és un dia sant. No heu d’estar tristos!” 8.12 I tot el poble se n’anà a menjar, a beure i a repartir-s’ho tot, fent una gran festa per haver comprès les paraules que els havien ensenyat. 8.13 L’endemà, els caps de família de tot el poble, amb els sacerdots i els levites, es van reunir entorn d’Esdres, l’escriba, per estudiar les paraules de la Llei. 8.14 Van trobar escrit en la Llei que el Senyor havia donat per mitjà de Moisès, que els fills d’Israel havien d’habitar en cabanes durant la festa del mes setè, 8.15 i que havien de fer-ho saber fent un pregó per totes les poblacions, i a Jerusalem, que digués: “Sortiu a la muntanya i porteu rams d’olivera, de murtra, d’ullastre, de palmera i d’altres arbres frondosos, per fer cabanes, tal com és escrit.” 8.16 El poble va anar a buscar-les i es van fer cabanes, cadascun sobre el seu terrat, als patis, als atris del Temple de Déu, a la plaça de la porta de les Aigües i a la plaça de la porta d’Efraïm. 8.17 Tota la comunitat que havia tornat del captiveri es va construir cabanes, i s’hi van instal•lar. Des del temps de Josuè, fill de Nun, fins a aquell dia, els fills d’Israel no havien celebrat aquella festa. L’alegria va ser molt gran. 8.18 I Esdres va llegir el Llibre de la Llei de Déu cada dia, des del dia primer fins a l’últim. La festa va durar set dies, i al vuitè hi hagué una assemblea solemne, tal com està prescrit.

Nehemies 9

9.1 El vint-i-quatre del mateix mes es van congregar els fills d’Israel per a un dejuni, vestits de sac i coberts de pols. 9.2 Els qui eren de la nissaga d’Israel que ja s’havien separat de tots els estrangers es van congregar i, dempeus, van confessar els seus pecats i les iniquitats dels seus avantpassats. 9.3 Després, drets en els seus llocs, van continuar llegint el Llibre de la Llei del Senyor, el seu Déu, durant una quarta part del dia, i durant l’altra part del dia van anar confessant els seus pecats i adorant el Senyor, el seu Déu. 9.4 Després van pujar dalt l’estrada els levites Jeixua, Baní, Cadmiel, Xebanià, Bunní, Xerebià, Baní i Quenaní, i van invocar amb veu alta el Senyor, el seu Déu. 9.5 Tot seguit, els levites Jeixua, Cadmiel, Baní, Haixabneià, Xerebià, Odavià, Xebanià i Petahià van dir: “Alceu-vos i beneïu el Senyor, el vostre Déu, des de l’eternitat fins a l’eternitat! Que sigui beneït el teu sant nom, gloriós i excels, que supera tota benedicció i lloança!” 9.6 “Tu, només tu, ets Senyor! Tu has fet el cel, el cel del cel, amb tota la seva estelada, la terra i tot el que hi ha, els mars i tot el que s’hi mou. Tu infons vida a totes les coses, i tot l’univers t’adora. 9.7 Tu ets, Senyor, el Déu que va escollir Abram. El vas treure d’Ur dels caldeus i li vas donar el nom d’Abraham. 9.8 I vas comprovar que el seu cor t’era fidel i vas pactar que li donaries la terra del cananeu, de l’hitita, de l’amorreu, del perizita, del jebuseu i del guirgaixita, a ell i a la seva posteritat. I vas complir la teva promesa perquè ets fidel. 9.9 Vas veure l’aflicció dels nostres avantpassats a l’Egipte i vas escoltar el seu clam a la vora del Mar Roig. 9.10 Vas fer senyals i meravelles contra el faraó, contra els seus servidors i contra tota la gent del seu país, perquè sabies que havien obrat amb supèrbia contra ells. Així et vas fer un nom famós fins avui. 9.11 Vas dividir el mar davant d’ells, i els vas fer passar pel mig del mar a peu eixut; en canvi, els seus perseguidors els vas llençar als abismes, com una pedra en les aigües impetuoses. 9.12 Amb una columna de núvol els guiaves durant el dia, i amb una columna de foc, durant la nit, per il·luminar-los el camí per on havien de passar. 9.13 Vas baixar a la muntanya del Sinaí, els vas parlar des del cel, i els vas donar preceptes justos, lleis segures, estatuts i manaments excel·lents. 9.14 Els vas revelar el teu sant dissabte, els vas prescriure manaments, estatuts i una llei, per mitjà de Moisès, el teu servent. 9.15 Els vas donar pa del cel per a la seva fam, vas fer brollar aigua de la roca per a la seva set, i els vas manar que entressin a posseir la terra que havies jurat de donar-los. 9.16 Però ells, els nostres avantpassats, es van tornar altius, endurits per l’arrogància, i no van observar els teus manaments. 9.17 No van voler escoltar, ni es van recordar dels prodigis que vas fer a favor seu, sinó que van seguir endurint-se i, en la seva rebel·lia, es van nomenar un guia, per tornar a la seva servitud. Però tu, que ets un Déu perdonador, benigne i bondadós, lent per a la ira i abundós en misericòrdia, no els vas abandonar. 9.18 Fins i tot quan es van fer un vedell de fosa i proclamaren: ‘Aquest és el teu Déu que t’ha fet pujar d’Egipte!’, entre altres greus blasfèmies, 9.19 tu, malgrat això, en la teva gran compassió, no els vas abandonar en el desert. No vas treure de damunt d’ells la columna de núvol que, de dia, els guiava pel camí, ni la columna de foc que, de nit, els il·luminava el camí per on havien de passar. 9.20 També els vas enviar el teu bon Esperit per instruir-los, i no els vas treure el teu mannà de la boca, i els vas donar aigua per a la set. 9.21 Així els vas sustentar durant quaranta anys en el desert, sense que els manqués res; els seus vestits no es van envellir, i els seus peus no es van inflar. 9.22 Els vas concedir reialmes i pobles, i els vas distribuir per districtes, i van ocupar la terra de Sehon, el país del rei d’Heixbon, i la terra d’Og, rei de Basan. 9.23 Vas multiplicar els seus fills com les estrelles del cel, i els vas introduir en la terra que tu havies promès de donar en propietat als seus avantpassats. 9.24 Els fills van entrar i van ocupar el país, i vas humiliar, davant els habitants de la terra, els cananeus, posant-los a les seves mans amb els regnes i pobles del seu país, perquè fessin amb ells el que volguessin. 9.25 Van conquerir ciutats fortificades, i una terra fèrtil, van ocupar cases plenes de tota mena de béns, de cisternes excavades, vinyes i oliverars, i molts arbres fruiters. Van menjar fins a atipar-se, es van engreixar i van viure en l’abundància per la teva gran bondat. 9.26 Però ells es van pervertir i es van rebel·lar contra tu, tirant-se a l’esquena la teva llei. Van matar els teus profetes, que els havien amonestat perquè tornessin a tu, i et van ofendre greument. 9.27 Llavors els vas abandonar a mans dels seus adversaris, que els van oprimir. Però quan clamaven a tu, en els moments d’angoixa, tu, del cel estant, els escoltaves, i en la teva immensa misericòrdia els enviaves salvadors que els alliberaven del poder dels seus adversaris. 9.28 Però així que se sentien segurs tornaven a cometre el que és dolent davant teu, i tu els abandonaves a mans dels seus enemics, que els tornaven a oprimir. Llavors ells novament clamaven a tu, i tu, del cel estant, els escoltaves i els alliberaves, una vegada i una altra, per la teva gran compassió. 9.29 Tu els vas exhortar a tornar a la teva Llei, però ells, plens de supèrbia, no van escoltar els teus manaments, sinó que van pecar contra els teus preceptes, que són els que guarden la vida a l’home que els practica. Van rebutjar el jou, van seguir endurint-se i es van negar a escoltar. 9.30 Tot i així, durant molts anys, vas tenir paciència amb ells, i els vas exhortar per mitjà del teu Esperit, per boca dels teus profetes, però no van voler escoltar i, per això, els vas abandonar a mans de la gent del país, 9.31 si bé, en la teva infinita bondat, no els vas destruir, deixant-los desemparats del tot, perquè ets un Déu ple de bondat i de compassió. 9.32 Ara, doncs, Déu nostre, el Déu gran, fort i terrible, que guardes el pacte i la misericòrdia, no tinguis per banal aquesta tribulació que ens ha sobrevingut a nosaltres i als nostres reis, als nostres magistrats i als nostres sacerdots, als nostres profetes i als nostres avantpassats, i a tot el nostre poble, des dels dies dels reis d’Assíria fins al dia d’avui. 9.33 Tanmateix, tu has estat just en tot el que ens ha sobrevingut, perquè has actuat amb equitat, mentre que nosaltres hem comès maldats. 9.34 Tampoc els nostres reis, els nostres governants, els nostres sacerdots i els nostres avantpassats no han guardat la teva Llei ni han volgut escoltar els teus manaments, ni les exhortacions amb què tu els reprenies. 9.35 Fins i tot quan vivien en el seu reialme, enmig del benestar que els vas donar, enmig de la terra espaiosa i fèrtil que els vas proporcionar, no et van servir ni es van convertir de les seves males accions. 9.36 I heu-nos aquí, el dia d’avui, que som esclaus! Som esclaus en la terra que vas donar als nostres avantpassats, a fi que nosaltres poguéssim alimentar-nos dels seus productes i dels seus béns. 9.37 Ara, els seus abundants productes són per als reis que has posat sobre nosaltres per culpa dels nostres pecats, i que ens dominen i disposen al seu grat de les nostres persones i del nostre bestiar, mentre que a nosaltres ens aclapara l’angoixa.” 9.38 A causa, doncs, de tot això, nosaltres ens comprometem ara en un pacte que hem posat per escrit i que els nostres magistrats, els nostres levites i els nostres sacerdots han legalitzat amb els seus segells.

Nehemies 10

10.1 Els qui van imprimir els seus segells van ser: el governador Nehemies, fill d’Hacalià, i Sidquià, 10.2 Seraià, Azarià, Irmeià, 10.3 Paixhur, Amarià, Malquià, 10.4 Hatuix, Xebanià, Mal•luc, 10.5 Harim, Meremot, Obadià, 10.6 Daniel, Guinneton, Baruc, 10.7 Meixul•lam, Abià, Miamín, 10.8 Maazià, Bilgà, i Xemaià, de l’estament sacerdotal. 10.9 I dels levites: Jeixua, fill d’Azanià, Binnui, dels descendents d’Henadad, i Cadmiel 10.10 i els seus germans, Xebanià, Odià, Quelità, Pelaià, Hanan, 10.11 Micà, Rehob, Haixaià, 10.12 Zacur, Xerebià, Xebanià, 10.13 Odià, Baní i Beninu. 10.14 Els caps del poble: Paroix, Pahat-Moab, Elam, Zatú, Baní, 10.15 Bunni, Azgad, Bebai, 10.16 Adonià, Bigvai, Adín, 10.17 Ater, Hizquià, Azur, 10.18 Odià, Haixum, Bessai, 10.19 Harif, Anatot, Nebai, 10.20 Magpiaix, Meixul·lam, Hezir, 10.21 Meixezabel, Sadoc, Jadua, 10.22 Pelatià, Hanan, Anaià, 10.23 Oixea, Hananià, Haixub, 10.24 Loheix, Pilhà, Xobec, 10.25 Rehum, Haixabnà, Maasseià, 10.26 Ahià, Hanan, Anan, 10.27 Mal·luc, Harim, Baanà. 10.28 I la resta del poble, els sacerdots, els levites, els porters, els cantors, els servents del temple, tots els qui s’havien separat de la gent del país, per complir la Llei de Déu, i les seves dones, els seus fills i les seves filles, i tots els qui tenien ús de raó, 10.29 es van unir als seus germans, els magistrats, per un jurament solemne: que caminarien sota la llei de Déu, que fou donada per mitjà del seu servent Moisès, i que guardarien tots els manaments del nostre Déu i Senyor, les seves lleis i estatuts; 10.30 i que no casaríem les nostres filles amb els pobladors del país ni prendríem les seves filles per mullers dels nostres fills; 10.31 també que, si la gent del país venia en dia de dissabte a vendre mercaderies o queviures, no els compraríem res, ni en dissabte ni en cap altre dia sant; i que l’any setè deixaríem reposar la terra i perdonaríem tots els deutes. 10.32 A més, ens vam imposar l’obligació de contribuir amb un terç de sicle cada any per al servei del temple del nostre Déu; 10.33 per als pans de la proposició, per a l’ofrena contínua i per a l’holocaust continu, per als sacrificis dels dissabtes i dels novilunis, per a les festes solemnes, per a les coses santes, per a les ofrenes pel pecat com a expiació per Israel; i, en fi, per a tot servei del temple del nostre Déu. 10.34 Sobre l’ofrena de la llenya, els sacerdots, els levites i el poble van sortejar, entre les nostres cases paternes, qui l’havia de subministrar al temple del nostre Déu, en els temps determinats de cada any, per fer-la cremar sobre l’altar del Senyor, el nostre Déu, segons prescriu la Llei. 10.35 I ens vam obligar a presentar al temple del Senyor, cada any, les primícies de la nostra propietat, els primers fruits de tots els arbres, 10.36 i a portar-hi, davant els sacerdots de servei en el temple del nostre Déu, els primogènits dels nostres fills i del nostre bestiar, com és escrit en la Llei, i els primogènits de les nostres vaques i de les nostres ovelles; 10.37 també a presentar als sacerdots, als estatges del temple del nostre Déu, les nostres contribucions en espècies: les primícies de les nostres fornades, de la fruita de tots els arbres, del vi i de l’oli; també a donar als levites el delme de les nostres possessions, i els levites tindrien el dret de recaptar el delme a tots els nostres pobles. 10.38 I que un sacerdot descendent d’Aaron estaria present quan els levites cobressin el delme; i que els levites portarien la desena part dels delmes cobrats en el temple del nostre Déu als magatzems de la casa de tresoreria. 10.39 Perquè és als magatzems de tresoreria on els fills d’Israel i els descendents de Leví han de dipositar les ofrenes de blat, de vi i d’oli. També és en aquest lloc on es guarden els utensilis del santuari i on sojornen els sacerdots en funcions, els porters i els cantors de servei. I que no desatendríem el temple del nostre Déu.

Nehemies 11

11.1 Els dirigents del poble es van establir a Jerusalem, però, entre la resta del poble, es va fer un sorteig perquè una de cada deu famílies es quedés a viure a Jerusalem, la ciutat santa, mentre que les altres nou famílies es quedarien a les seves poblacions. 11.2 I el poble va beneir tots els qui es van oferir voluntàriament per a residir a Jerusalem. 11.3 Aquests són els caps de la província de Judà que es van establir a Jerusalem, mentre que, a les altres poblacions, cadascú s’havia establert a la seva possessió: els israelites, els sacerdots, els levites, els servents del temple i els descendents dels servents de Salomó. 11.4 A Jerusalem també s’hi van establir alguns de les tribus de Judà i de Benjamí. De la tribu de Judà: Ataià, fill d’Uzià, fill de Zecarià, fill d’Amarià, fill de Xefatià, fill de Mahalalel, dels descendents de Peres, 11.5 i Maasseià, fill de Baruc, fill de Colhozè, fill d’Hazià, fill d’Adaià, fill de Joiarib, fill de Zecarià, fill d’un xilonita; 11.6 el total dels descendents de Peres que es van establir a Jerusalem era de quatre-cents seixanta-vuit homes de guerra. 11.7 De la tribu de Benjamí: Sal·lú, fill de Meixul·lam, fill de Joed, fill de Pedaià, fill de Colaià, fill de Maassià, fill d’Itiel, fill de Jeixaià, 11.8 i el seus germans Gabai i Sal·lai, tots homes de guerra; en total, nou-cents vint-i-vuit. 11.9 Joel, fill de Zicrí, era el seu prefecte, i Jehudà, fill de Senuà, era el segon cap de la ciutat. 11.10 Dels sacerdots: Jedaià, fill de Joiarib, Joaquín, 11.11 Seraià, fill d’Hilquià, fill de Meixul·lam, fill de Sadoc, fill de Meraiot, fill d’Ahitub, que era el prelat del temple de Déu, 11.12 i els seus germans, que feien el servei del temple, eren vuit-cents vint-i-dos. Adaià, fill de Jeroham, fill de Pelalià, fill d’Amsí, fill de Zecarià, fill de Paixhur, fill de Malquià, 11.13 i els seus germans, caps de família: dos-cents quaranta-dos. I Amaixessai, fill d’Azarel, fill d’Ahzai, fill de Meixil-lemot, fill d’Immer, 11.14 i els seus germans, homes de guerra; total, cent vint-i-vuit. Zabdiel, fill d’Haguedolim, era el seu prefecte. 11.15 Dels levites: Xemaià, fill d’Haixub, fill d’Azricam, fill d’Haixabià, fill de Bunní, 11.16 Xabetai i Jozabad, d’entre els caps dels levites, encarregats dels afers exteriors del temple de Déu; 11.17 i Matanià, fill de Micà, fill de Zabdí, fill d’Assaf, que dirigia el cant i entonava l’acció de gràcies al moment de la pregària; i Bacbuquià, el segon entre els seus correligionaris; Abdà, fill de Xammua, fill de Galal, fill de Jedutun; 11.18 el total de levites a la ciutat santa era de dos-cents vuitanta-quatre. 11.19 I dels porters: Acub, Talmon i els seus parents que feien guàrdia a la porta, eren cent setanta-dos. 11.20 La resta dels israelites, dels sacerdots i dels levites, es van establir per totes les ciutats de Judà, cadascun a la seva propietat. 11.21 Però els servents del temple vivien al barri de l’Ófel, i eren dirigits per Sihà i Guixpà. 11.22 El prefecte dels levites de Jerusalem era Uzí, fill de Baní, fill d’Haixabià, fill de Matanià, fill de Micà, de la descendència d’Assaf, encarregada del cant per al servei del temple de Déu; 11.23 perquè hi havia una ordre del rei i un reglament de tot allò que els cantors havien de fer, dia per dia. 11.24 Petahià, fill de Meixezabel, de la descendència de Zèrah, fill de Judà, estava a les ordres del rei per a tots els afers del poble. 11.25 Quant a les viles i els seus camps, alguns dels fills de Judà es van establir a Quiriat-Arbà i els seus voltants; a Dibon i els seus voltants; a Jecabseel i els seus voltants; 11.26 a Jeixua, a Moladà, a Betpèlet, 11.27 a Hassar-Xual i Beerxeba i els seus voltants; 11.28 a Siclag, a Meconà i els seus voltants; 11.29 a Enrimmon, a Sorà, a Jarmut, 11.30 a Zanóah, a Adul·lam, a Laquix i els seus voltants; a Azecà i els seus voltants. Així es van establir des de Beerxeba fins a la Vall d’Hinnom. 11.31 I els fills de Benjamí, des de Gueba, a Micmàs, a Aià, a Betel i els seus voltants; 11.32 a Anatot, a Nob, a Ananià, 11.33 a Hassor, a Ramà, a Gitaïm, 11.34 a Hadid, a Seboïm, a Nebal·lat, 11.35 a Lod i a Onó, la vall dels artesans. 11.36 A més, hi havia alguns dels levites en els repartiments de Judà i Benjamí.

Nehemies 12

12.1 Aquests són els sacerdots i levites que van retornar amb Zorobabel, fill de Xealtiel, i amb Jeixua: Seraià, Irmeià, Ezrà, 12.2 Amarià, Mal·luc, Hatuix, 12.3 Xecanià, Rehum, Meremot, 12.4 Idó, Guinnetoi, Abià, 12.5 Miamín, Maadià, Bilgà, 12.6 Xemaià, Joiarib, Jedaià, 12.7 Sal·lú, Amoc, Hilquià i Jedaià. Aquests eren els principals dels sacerdots i dels seus germans, en temps de Jeixua. 12.8 I dels levites eren: Jeixua, Binnui, Cadmiel, Xerebià, Jehudà i Matanià, que amb els seus germans dirigia les accions de gràcies. 12.9 I Bacbuquià i Unní, amb els seus germans, s’alternaven en el servei. 12.10 Jeixua va engendrar Joiaquim, i Joiaquim va engendrar Eliaixib, i Eliaixib va engendrar Joiadà, 12.11 i Joiadà va engendrar Johanan, i Johanan va engendrar Jadua. 12.12 En temps de Joiaquim, els sacerdots caps de família eren: de la de Seraià, Meraià; de la d’Irmeià, Hananià; 12.13 de la d’Ezrà, Meixul·lam; de la d’Amarià, Jehohanan; 12.14 de la de Melicú, Jonatan; de la de Xebanià, Jossef; 12.15 de la d’Harim, Adnà; de la de Meraiot, Helcai; 12.16 de la d’Idó, Zacaries; de la de Guinneton, Meixul•lam; 12.17 de la d’Abià, Zicrí; de la de Miamín, Maadià, Piltai; 12.18 de la de Bilgà, Xammua; de la de Xemaià, Jehonatan; 12.19 de la de Joiarib, Matenai; de la de Jedaià, Uzí; 12.20 de la de Sal·lú, Cal·lai; de la d’Amoc, Éber; 12.21 de la d’Hilquià, Haixabià; i de la de Jedaià, Netanel. 12.22 Els levites, en temps d’Eliaixib, de Joiadà, de Johanan i de Jadua, van ser inscrits per caps de família, així com els sacerdots, fins al regnat de Darius, el persa. 12.23 Els fills de Leví caps de família van ser inscrits en el llibre de les Cròniques fins a l’època de Johanan, fill d’Eliaixib. 12.24 Els principals dels levites eren: Haixabià, Xerebià i Jeixua, fill de Cadmiel, amb els seus germans al davant per lloar i donar accions de gràcies, d’acord amb les disposicions de David, home de Déu, guardant el seu torn. 12.25 Matanià, Bacbuquià, Obadià, Meixul·lam, Talmon i Acub eren porters per a la vigilància dels magatzems, vora les portes. 12.26 Aquests van viure en temps de Joiaquim, fill de Jeixua, fill de Jossadac, i en temps del governador Nehemies i del sacerdot escriba Esdres. 12.27 Per a la dedicació de la muralla de Jerusalem, van ser convocats els levites de tot arreu per venir a Jerusalem a celebrar la dedicació amb alegria i càntics d’acció de gràcies, al so de címbals, salteris i arpes. 12.28 I van ser reunides les agrupacions de cantors del districte, tant de les rodalies de Jerusalem com de les viles dels netofatites, 12.29 i de Betaguilgal i dels camps de Gueba i Azmàvet, perquè els cantors s’havien edificat vilatges per les rodalies de Jerusalem. 12.30 Llavors els sacerdots i els levites es van purificar, i després van purificar el poble, les portes i la muralla. 12.31 Aleshores vaig fer pujar els caps de Judà dalt de la muralla i vaig formar dos grans cors per a la processó. L’un es va dirigir, seguint el pas de ronda de la mu-ralla, cap a la dreta, a la porta del Femer. 12.32 Darrere d’ells hi anava Oixaià, amb la meitat dels principals de Judà, 12.33 i Azarià, Ezrà, Meixul·lam, 12.34 Jehudà, Biniamín, Xemaià i Irmeià, 12.35 amb alguns dels fills dels sacerdots, amb trompetes i Zecarià, fill de Jonatan, fill de Xemaià, fill de Matanià, fill de Micà, fill de Zacur, fill d’Assaf, 12.36 i els seus germans Xemaià, Azarel, Milalai, Guilalai, Maai, Netanel, Jehudà i Hananí, amb els instruments de música de David, home de Déu. I davant d’ells hi anava Esdres, l’escriba. 12.37 A l’altura de la porta de la Font van pujar de dret per les escales de la ciutat de David, pel pas de la ronda de la muralla, fins passat el palau de David i fins a la porta de les Aigües, a l’orient. 12.38 El segon cor dels que entonaven accions de gràcies van sortir en direcció oposada, i jo darrere seu amb l’altra meitat del poble, per dalt de la muralla, des de la torre dels Forns fins a la muralla Ampla, 12.39 i després per damunt de la torre d’Efraïm, de la porta Vella, de la porta dels Peixos, de la torre d’Hananel i de la torre del Centenar, fins a la porta de les Ovelles, i es van aturar a la porta de la Presó. 12.40 Després, els dos cors que entonaven accions de gràcies es van formar al temple de Déu. També jo i la segona meitat dels magistrats que anaven amb mi, 12.41 i els sacerdots Eliaquim, Maasseià, Miniamín, Micaià, Elioenai, Zecarià i Hananià, amb trompetes; 12.42 i Maasseià, Xemaià, Elazar, Uzí, Jehohanan, Malquià, Elam i Ézer. Llavors els cantors van començar a cantar sota la direcció d’Izrahià. 12.43 I aquell dia es van oferir grans sacrificis i tothom es va alegrar, perquè Déu els havia concedit un gran goig; fins i tot les dones i els nens van participar del goig. La gatzara de Jerusalem se sentia de lluny. 12.44 En aquell temps, es va nomenar personal encarregat dels magatzems de les provisions, de les ofrenes alçades, de les primícies i dels delmes, per tal que hi recollissin les porcions que venien dels voltants de les ciutats que la llei determina per als sacerdots i levites. I és que la gent de Judà estava molt contenta de veure que els sacerdots i els levites ministraven. 12.45 Ells complien el ministeri del seu Déu i el ministeri de les purificacions, com també els porters i els cantors, d’acord amb les instruccions de David i del seu fill Salomó. 12.46 Perquè antigament, en temps de David i d’Assaf, hi havia directors de cantors, de càntics de lloança i d’acció de gràcies a Déu. 12.47 I en temps de Zorobabel, i també de Nehemies, tot Israel donava la part corresponent a cada dia per als cantors i per als porters, i les ofrenes consagrades als levites, i aquests feien el mateix amb els fills d’Aaron.

Nehemies 13

13.1 En aquell temps, es va llegir públicament el llibre de Moisès i s’hi va trobar escrit que els ammonites i els moabites no entrarien mai a formar part de la congregació de Déu, 13.2 perquè no van sortir a rebre els fills d’Israel amb pa i aigua, sinó que van contractar contra ells Balaam perquè els maleís; però el nostre Déu va canviar la maledicció en benedicció. 13.3 Així que, quan van sentir aquesta llei, van fer fora d’Israel tots els estrangers. 13.4 Abans d’això, Eliaixib, el sacerdot, que era el responsable dels magatzems del temple de Déu, com que era parent de prop de Tobià, 13.5 li havia proporcionat una cambra espaiosa on abans hi havia hagut dipositades les ofrenes vegetals, l’encens, els utensilis, els delmes del blat, del vi i de l’oli, que en dreta llei corresponien als levites, als cantors i als porters, i les ofrenes alçades per als sacerdots. 13.6 I quan va succeir tot plegat, jo no era a Jerusalem, perquè l’any trenta-dos del regnat d’Artaxerxes, rei de Babilònia, jo havia tornat al costat del rei. Però, al cap d’un any, vaig demanar permís al rei, 13.7 i vaig tornar a Jerusalem, i llavors vaig saber el mal que havia fet Eliaixib en el cas de Tobià, cedint-li una cambra als atris del temple de Déu. 13.8 Això em va disgustar molt i vaig fer treure tots els mobles de l’estatge de Tobià. 13.9 Vaig manar que purifiquessin les cambres i que hi tornessin els utensilis del temple de Déu, amb les ofrenes vegetals i l’encens. 13.10 També vaig saber que no donaven les porcions corresponents als levites, i que ells i els cantors dedicats al servei havien marxat cadascun a la seva propietat. 13.11 Llavors vaig renyar els magistrats i vaig dir-los: “Per què s’ha abandonat el temple de Déu?” Vaig aplegar de nou els levites i els restituí al seu ministeri. 13.12 Aleshores, tot Judà va portar el delme del blat, del vi i de l’oli als magatzems. 13.13 Vaig posar, com a superintendents dels magatzems, Xelemià, el sacerdot, i Sadoc, l’escriba; i d’entre els levites, Pedaià, i com a ajudant d’ells, Hanan, fill de Zacur, fill de Matanià, perquè aquests eren considerats persones de confiança. Ells van ser els encarregats de fer la distribució als seus germans. 13.14 “Recorda’t de mi, Déu meu, per tot això; i no esborris les accions piadoses que he fet pel temple del meu Déu i pel seu culte!” 13.15 En aquell mateix temps, vaig veure que a Judà n’hi havia alguns que es dedicaven a trepitjar raïm als cups en dissabte, a transportar garbes de blat carregades damunt d’ases, i també vi, raïm, figues i tota mena de càrregues, i que ho entraven dins de Jerusalem en dissabte. Jo els vaig retreure que venguessin les mercaderies en dissabte. 13.16 A més, hi havia gent de Tir, residents a la ciutat, que feien portar peix i tota mena de mercaderies que després venien els dissabtes als jueus, dins de Jerusalem. 13.17 Llavors vaig discutir amb els notables de Judà i els vaig dir: “Quina mena de malifeta és aquesta que feu, profanant així el dia de descans? 13.18 ¿No van obrar de la mateixa manera els vostres avantpassats, i per aquesta raó el nostre Déu va fer caure tota aquesta desgràcia sobre nosaltres i sobre aquesta ciutat? ¿És que vosaltres voleu afegir més ira contra Israel, profanant el dissabte?” 13.19 Per això, la vigília del dissabte, quan l’ombra sobrepassava les portes de Jerusalem, vaig manar que tanquessin les portes i que no les obrissin fins passat el dissabte. Vaig posar també alguns dels meus mossos a les portes per evitar que entressin mercaderies en dissabte. 13.20 Tot i així, comerciants i venedors de diverses mercaderies es van instal•lar fora de Jerusalem dues o tres vegades. 13.21 Però jo els vaig advertir: “Per què us heu instal•lat davant de la muralla? Si torneu a fer-ho, sentireu el pes de la meva mà!” Des de llavors no van tornar més en dissabte. 13.22 Després vaig manar als levites que es purifiquessin i que vinguessin a vigilar les portes, a fi de santificar el dia de repòs. “També per tot això, recorda’t de mi, Déu meu, i tingues pietat de mi, segons la teva gran bondat!” 13.23 Per la mateixa època, vaig veure que hi havia jueus que s’havien casat amb dones d’Asdod, d’Ammon i de Moab, 13.24 i que la meitat dels seus fills parlaven l’asdodià o la llengua d’un o altre poble, i que no sabien parlar jueu. 13.25 Em vaig enfadar amb ells i els vaig maleir. Alguns els vaig castigar, els vaig fer rapar i els vaig juramentar per Déu: “No donareu les vostres filles als seus fills, ni prendreu les seves filles per als vostres fills, ni tampoc per a vosaltres mateixos. 13.26 ¿No va ser per aquesta mateixa causa que Salomó, el rei d’Israel, va pecar? Malgrat que entre les moltes nacions no hi havia un rei com ell, estimat del seu Déu, i que Déu el va posar com a rei sobre tot Israel, tot i això, les dones estrangeres el van fer pecar. 13.27 ¿És que haurem de sentir de vosaltres que heu caigut en tan greu pecat de prevaricació contra el nostre Déu per casar-vos amb dones estrangeres?” 13.28 Fins i tot un dels fills de Joiadà, fill del gran sacerdot Eliaixib, el vaig haver d’apartar lluny de mi, perquè havia esdevingut gendre de Sanbal•lat, l’horonita. 13.29 “Recorda’t d’ells, Déu meu, per haver profanat el sacerdoci, el compromís dels sacerdots i dels levites.” 13.30 D’aquesta manera els vaig purificar de tot el que era estranger, i vaig restablir els sacerdots i els levites, cadascun en el seu ministeri corresponent, 13.31 i el mateix pel que fa a l’ofrena de la llenya en els temps determinats i les corresponents a les primícies. “Recorda’t de mi, Déu meu, per fer-me el bé!”

Ester 1

1.1 Aquests fets tingueren lloc en temps del rei Assuer, el mateix que regnava sobre un imperi de cent vint-i-set províncies, que abastava des de l’Índia fins a Etiòpia. 1.2 En aquell temps, el rei Assuer ocupava el seu tron a la ciutadella de Susa. 1.3 L’any tercer del seu regnat, el rei Assuer va oferir una festa en honor de tots els dignataris i funcionaris del govern, de tots els caps de l’exèrcit medo-persa, dels nobles i dels governadors de cada província, 1.4 a fi de mostrar-los l’esplèndida riquesa del seu reialme i l’extraordinària esplendor de la seva grandesa. La festa va durar una llarga temporada: va ser de cent vuitanta dies. 1.5 Quan van acabar aquelles festes, el rei va oferir una altra festa, que va durar una setmana, al pati del jardí del palau reial: era per a tot el poble que vivia a Susa, la capital del regne, des del més important fins al més humil. 1.6 El pati estava adornat amb fines cortines blanques, verdes i blaves, sostingudes per cordons de lli i porpra amb anelles de plata i subjectes a unes columnes de marbre. Hi havia reclinatoris d’or i de plata sobre el paviment de pòrfir, marbre, alabastre i jacint. 1.7 Les begudes se servien en copes d’or, totes diferents, i el vi corria en abundància, com correspon a la generositat d’un rei. 1.8 Pel que fa a la beguda, el rei havia donat l’ordre als majordoms del palau que no s’obligués ningú a beure, sinó que cadascú begués al seu gust. 1.9 També la reina Vaixtí va oferir un banquet a les dones al palau reial del rei Assuer. 1.10 El setè dia, quan el cor del rei s’havia alegrat amb el vi, va enviar Mehuman, Bizetà, Harbonà, Bigtà, Abagtà, Zetar i Carcàs, els set eunucs del servei personal del rei Assuer, 1.11 perquè fessin venir la reina Vaixtí a presència del rei amb la corona reial, perquè el poble i els grans personatges poguessin admirar la bellesa de la reina, que era molt agraciada. 1.12 Però la reina Vaixtí es va negar a complir l’ordre que el rei li havia tramès per mitjà dels eunucs. Llavors el rei es va enutjar moltíssim, i, encès d’ira, 1.13 va cridar els entesos en els costums, ja que era norma que els afers reials fossin consultats amb tots els qui coneixien les lleis i el dret. 1.14 D’entre ells, els més prominents eren Carxenà, Xetar, Admata, Tarxix, Meres, Marsenà i Memucan, els set principals de Mèdia i Pèrsia, que eren del consell reial i ocupaven alts càrrecs al regne. 1.15 Els va preguntar: “Segons la llei, què s’ha de fer amb la reina Vaixtí per haver desobeït l’ordre que el rei Assuer li ha tramès per mitjà dels eunucs?” 1.16 I en presència del rei i els seus consellers, Memucan va contestar: “La reina Vaixtí no solament ha ofès el rei, sinó totes les autoritats i tots els habitants de les províncies del rei Assuer. 1.17 Perquè això que ha fet la reina ho sabran totes les dones i serà motiu perquè elles perdin el respecte als seus marits, i diran: ‘El rei Assuer va manar que la reina Vaixtí es presentés davant seu i ella no hi va anar!’ 1.18 Ara mateix, les dones dels alts funcionaris de Pèrsia i de Mèdia, en saber el que ha fet la reina, ho discutiran amb els seus marits; i d’aquí vindran menyspreus i disgustos. 1.19 Si al rei li sembla bé, que es faci públic el següent decret reial i que sigui registrat entre les lleis dels perses i els medes, perquè no sigui revocat: “Que Vaixtí no es presenti mai més davant del rei Assuer. I pel que fa a la dignitat reial, que el rei l’atorgui a una altra més digna que ella.” 1.20 El decret reial haurà de fer-se públic arreu del regne, per gran que sigui, i així totes les dones respectaran el seu marit, des del més important fins al més humil.” 1.21 Al rei i als consellers els va semblar bé aquesta proposta, i el rei va fer el que Memucan havia proposat. 1.22 Va enviar cartes a totes les províncies del regne, a cada província segons la seva escriptura, i a cada poble segons la seva llengua, a fi que cada home afermés la seva autoritat a casa seva, i que això fos divulgat en la llengua de cada poble.

Ester 2

2.1 Després d’aquests fets, quan el rei Assuer s’havia calmat de la seva ira, es va recordar de Vaixtí, del que ella havia fet i del que havia decretat contra ella. 2.2 Llavors els servidors del rei que l’aconsellaven li digueren: “Cal que es busquin per al rei algunes noies joves i boniques. 2.3 I que el rei nomeni delegats en totes les províncies del seu regne, amb la missió d’aplegar totes les noies joves i boniques a l’harem de la ciutadella de Susa, sota la vigilància d’Egai, l’eunuc del rei i guardià de les dones, i que ell els proporcioni el que calgui per a embellir-se; 2.4 i la noia que més agradi al rei rebrà la dignitat de reina en lloc de Vaixtí.” La proposta fou plaent al rei, i ell ho va fer així. 2.5 A la ciutadella de Susa vivia un jueu que es deia Mardoqueu, fill de Jaïr i descendent de Ximí i de Quix, de la tribu de Benjamí. 2.6 Havia estat deportat de Jerusalem amb els captius que van anar a l’exili junt amb Jeconies, el rei de Judà, en la deportació que va fer Nabucodonosor, rei de Babilònia. 2.7 Mardoqueu havia criat Adassà, és a dir, Ester, filla del seu oncle, perquè era òrfena. La noia era bonica i ben plantada, i quan es va quedar sense pare ni mare, Mardoqueu la va adoptar com a filla seva. 2.8 Quan es va proclamar l’ordre que el rei havia decretat, moltes noies van ser aplegades al palau reial de la ciutadella de Susa sota la custòdia d’Egai. També Ester fou portada al palau reial, i la van confiar al guardià de les dones. 2.9 La noia li va agradar força i va trobar gràcia als seus ulls, de manera que li va proporcionar de seguida el que necessitava per a embellir-se i per a la subsistència, i li va assignar set noies escollides del palau reial i la va allotjar amb elles al millor apartament de l’harem. 2.10 Ester no havia dit res sobre la seva raça ni sobre la seva família, perquè Mardoqueu li havia manat que no ho digués. 2.11 Cada dia, Mardoqueu es passejava davant del pati de l’harem per saber com es trobava Ester i com la tractaven. 2.12 A cada noia li tocava el torn de presentar-se davant del rei Assuer al cap de dotze mesos, segons l’estatut de les dones. Els dies de preparació els dedicaven a l’embelliment: durant sis mesos amb oli i mirra, i els altres sis mesos amb ungüents i perfums dels que usen les dones. 2.13 Quan una noia s’havia de presentar al rei, li donaven tot el que demanava i s’ho podia emportar de l’harem al palau reial. 2.14 Al vespre s’hi presentava, i l’endemà al matí passava a un segon harem, sota la custòdia de Xaaixgaz, l’eunuc del rei i guardià de les concubines; i no es presentava més al rei, llevat que aquest s’hi complagués i la tornés a cridar pel seu nom. 2.15 Quan a Ester, filla d’Abihail i cosina de Mardoqueu, que l’havia adoptat com a filla, li va arribar el torn de presentar-se davant el rei, no va demanar res més que allò que li havia indicat Egai, l’eunuc del rei encarregat de les dones. I és que Ester queia en gràcia als ulls de tots els qui la miraven. 2.16 Ester fou presentada al rei Assuer, al palau reial, el mes desè, que és el mes de tebet, l’any setè del seu regnat. 2.17 El rei va estimar Ester més que a cap altra noia, i ella va trobar gràcia i favor davant d’ell més que les altres noies; li va posar la diadema reial al cap i la nomenà reina en lloc de Vaixtí. 2.18 Després va oferir un gran banquet a tots els seus dignataris i funcionaris, el banquet d’honor a Ester, i va concedir uns dies de lleure a les províncies i va repartir obsequis, com correspon a la generositat d’un rei. 2.19 Quan es va fer un segon aplec de noies, Mardoqueu seguia ocupant el seu lloc al portal reial. 2.20 Ester encara no havia dit res sobre la seva raça ni sobre el seu poble, tal com Mardoqueu li havia manat, sinó que seguia complint el que ell li manava, igual com quan estava sota la seva tutela. 2.21 En aquells dies, mentre Mardoqueu ocupava el seu lloc al portal del rei, Bigtan i Tèreix, dos oficials de la guàrdia reial que guardaven l’entrada del palau, estaven molt descontents i planejaven apoderar-se del rei Assuer. 2.22 El fet va arribar a coneixement de Mardoqueu, i ell ho va dir a la reina Ester, i Ester ho va comunicar al rei en nom de Mardoqueu. 2.23 El cas fou investigat, i, en descobrir que era cert, el dos oficials van ser penjats a la forca. Aquest fet va ser escrit al llibre de les cròniques del rei.

Ester 3

3.1 Després d’aquests fets, el rei va distingir Aman, fill d’Amedata, l’agaguita, i el va elevar a un càrrec superior al de tots els dignataris que tenia. 3.2 Tots els servidors del rei que estaven al portal reial s’agenollaven i s’inclinaven davant d’Aman, perquè així ho havia manat el rei; però Mardoqueu no s’agenollava ni s’inclinava. 3.3 Llavors, els servidors del rei que estaven al portal reial van dir a Mardoqueu: “Per què desobeeixes el manament del rei?” 3.4 Veient que ell no en feia cas, tot i que li ho repetien cada dia, van anar a comunicar-ho a Aman, per veure si Mardoqueu mantindria la seva actitud, perquè ja els havia dit que era jueu. 3.5 I quan Aman va comprovar que Mardoqueu no s’agenollava ni s’inclinava davant d’ell, es va enfurismar. 3.6 Però com que li van dir de quina raça era Mardoqueu, li va semblar que no seria prou d’actuar contra ell sol i va començar a planejar com exterminar tots els jueus, els compatriotes de Mardoqueu que vivien al regne d’Assuer. 3.7 El primer mes, que és el de nissan, de l’any dotze del regnat d’Assuer, van tirar el «Pur», és dir, la sort, en presència d’Aman, dia per dia i mes per mes; i va sortir el mes dotzè, que és el mes d’adar. 3.8 Llavors Aman digué al rei Assuer: “Hi ha un poble, separat i escampat per totes les províncies del teu regne, que té unes lleis diferents de les de tots els altres pobles i no compleix les lleis del rei, i al rei no li convé de consentir-los. 3.9 Si, doncs, al rei li sembla bé, que es faci públic un decret perquè siguin exterminats, i jo faré a mans dels administradors un donatiu de deu mil talents de plata perquè sigui ingressat al tresor reial.” 3.10 Llavors el rei es va treure l’anell de segellar de la mà i el va donar a Aman, fill d’Amedata, l’agaguita, enemic dels jueus, 3.11 dient-li: “Pots quedar-te amb la plata. I pel que fa al poble, fes amb ells el que et sembli bé.” 3.12 El dia tretze del primer mes de l’any, van ser cridats els secretaris del rei i, d’acord amb tot el que Aman va dictar, es va escriure als sàtrapes del rei, als governadors de cada província i als caps de cada poble; a cada districte en l’escriptura que els era pròpia i en la llengua de cada poble. Es va fer l’escrit en nom del rei Assuer i es va segellar amb l’anell reial. 3.13 Les cartes van ser enviades per mitjà de correus a totes les províncies del rei, ordenant destruir, matar i exterminar tots els jueus, joves i vells, infants i dones, en un mateix dia, el dia tretze del mes dotzè, que és el d’adar, i que els seus béns fossin expropiats. 3.14 Una còpia de l’escrit, que havia de ser promulgat com a llei a cada província, va ser enviada a tots els pobles, a fi que estiguessin preparats per a aquell dia. 3.15 Els correus van sortir ràpidament a complir l’ordre del rei. L’edicte també fou publicat a la ciutadella de Susa. I mentre el rei i Aman s’asseien a celebrar-ho, a la ciutat de Susa hi havia commoció.

Ester 4

4.1 Quan Mardoqueu va saber tot el que havia passat, es va esquinçar els vestits i es va cobrir de sac i de cendra, i va començar a recórrer la ciutat cridant amargament 4.2 fins que es va aturar davant l’entrada del palau reial, perquè ningú no podia passar pel portal reial vestit de sac. 4.3 A cada província on arribava l’ordre del rei i el seu edicte, hi provocava una gran aflicció entre els jueus, amb dejunis, plors i planys; i per a molts el sac i la cendra eren el seu jaç. 4.4 Les criades i els servidors d’Ester van anar a informar-la. Això va entristir molt la reina, que va fer portar roba a Mardoqueu perquè es vestís i es tragués la roba de sac, però ell no la va voler. 4.5 Llavors Ester va cridar Atac, un dels eunucs que el rei havia assignat al seu servei, i li va ordenar que anés a veure Mardoqueu per informar-se del que passava i de quin era el motiu. 4.6 Atac va anar a trobar Mardoqueu, que estava a la plaça de la ciutat, davant del portal reial, 4.7 i Mardoqueu el va informar de tot el que havia passat i de la quantitat de diners que Aman havia promès de donar al tresor reial a canvi de l’extermini dels jueus. 4.8 També li va donar una còpia de l’edicte que s’havia promulgat a Susa per a exterminar-los, perquè el donés a Ester i se n’assabentés. També li demanava que anés a trobar el rei per demanar-li gràcia i perquè intercedís pel seu poble. 4.9 Atac va tornar i va comunicar a Ester el missatge de Mardoqueu. 4.10 Llavors Ester va donar aquest missatge a Atac perquè el dugués a Mardoqueu: 4.11 “Tots els servidors del rei i la gent de les províncies del rei saben prou bé que així que qualsevol home o dona que entri al pati interior per veure el rei, sense haver estat cridat, pesa damunt d’ell una llei terminant que el condemna a mort, llevat d’aquell a qui el rei estengui el seu ceptre d’or per guardar-li la vida; i a mi no se m’ha cridat a presència del rei en aquests darrers trenta dies.” 4.12 Quan van comunicar a Mardoqueu les paraules d’Ester, 4.13 Mardoqueu va manar que donessin a Ester aquesta resposta: “No et pensis que, perquè estàs al palau reial, te n’escaparàs més fàcilment que qualsevol altre jueu. 4.14 Ja que si en aquesta ocasió calles i no dius res, l’auxili i la salvació vindrà als jueus per un altre cantó, però tu i la teva família paterna morireu. I qui sap si ha estat per a una ocasió com aquesta que tu has arribat a ser reina.” 4.15 Llavors Ester tornà a enviar aquesta resposta a Mardoqueu: 4.16 “Vés i reuneix tots els jueus que es troben a Susa i feu un dejuni per mi. Que no mengin ni beguin res durant tres dies i tres nits. També jo i les meves criades dejunarem igualment, i després aniré a veure el rei, malgrat que la llei no ho permeti; i si he de morir, moriré.” 4.17 Llavors, Mardoqueu se’n va anar i va fer tot el que Ester li havia manat.

Ester 5

5.1 Tres dies després, Ester es va posar els vestits de gala i va entrar al pati interior del palau, davant l’estatge reial. El rei estava assegut al seu tron dins el palau, de cara a l’entrada. 5.2 Així que el rei veié la reina Ester enmig del pati, li va caure en gràcia i va estendre cap a ella el ceptre d’or que tenia a la mà. Ester s’hi va acostar i va tocar la punta del ceptre. 5.3 I el rei li digué: “Què et passa, reina Ester? Què desitges? Fins la meitat del meu regne et serà concedit.” I Ester respongué: 5.4 “Si al rei li sembla bé, podria venir avui, acompanyat d’Aman, al banquet que li he preparat.” 5.5 Llavors el rei va ordenar: “Feu venir de seguida Aman, per complir amb la invitació d’Ester.” I el rei, acompanyat d’Aman, va anar al banquet que havia preparat Ester. 5.6 Mentre bevien vi, el rei va preguntar a Ester: “Què vols demanar, que t’ho concediré? Què desitges? Encara que sigui la meitat del regne, et serà concedit.” 5.7 Ester va contestar: “Només desitjo i demano això: 5.8 Que si he trobat gràcia als ulls del rei, i si al rei li sembla bé de concedir-me el que li demano, que demà vingui, acompanyat d’Aman, a un altre banquet que li preparo, i demà compliré el que el rei em demana.” 5.9 Aman va sortir aquell dia molt content i satisfet, però quan veié Mardoqueu al portal reial, que no s’alçava ni es movia del seu lloc, es va enfurismar contra ell. 5.10 No obstant això, es va contenir, però, en arribar a casa, va fer venir els seus amics i Zèreix, la seva muller, 5.11 i els va parlar de la immensa riquesa que posseïa, de la quantitat de fills que tenia i de com el rei l’havia elevat per damunt de tots els seus dignataris i funcionaris. 5.12 Després, Aman hi afegí: “A més d’això, la reina Ester només m’ha convidat a mi per acompanyar el rei en un banquet que li ha ofert, i demà també estic convidat per ella al banquet que oferirà al rei. 5.13 Però tot això no em satisfà gens, mentre hagi de veure el jueu Mardoqueu assegut al portal reial.” 5.14 Llavors, la seva muller Zèreix i el grup d’amics seus li digueren: “Ordena que preparin una forca alta de cinquanta colzades, i demà matí parla amb el rei perquè hi pengin Mardoqueu; i després podràs anar ben content, amb el rei, al banquet.” La proposta va plaure a Aman, i va manar que preparessin la forca.

Ester 6

6.1 Aquella nit, el rei no podia agafar el son i va ordenar que li portessin el llibre de les memòries i cròniques, i que les hi llegissin. 6.2 Llavors van trobar escrit que Mardoqueu havia denunciat el complot de Bigtan i Tèreix, els dos oficials guardians del portal que havien intentat d’apoderar-se del rei Assuer. 6.3 Llavors el rei va preguntar: “Quina recompensa i honor ha rebut Mardoqueu per aquesta acció?” I els oficials del rei que l’assistien van respondre: “No es va fer res al seu favor.” 6.4 Llavors el rei va preguntar: “Qui hi ha al pati?” Perquè Aman havia entrat al pati exterior de l’estatge reial per demanar al rei que fes penjar Mardoqueu a la forca que tenia preparada. 6.5 Els oficials del rei li van contestar: “És Aman, que està esperant en el pati.” I el rei digué: “Que entri.” 6.6 Així que Aman hagué entrat, el rei li va preguntar: “Què se li ha de concedir a l’home que el rei vol honorar?” Llavors Aman va pensar: “A qui voldrà honorar el rei, sinó a mi?” 6.7 I va contestar: “Per a l’home que el rei es digna honorar, 6.8 haurien de portar un vestit reial que el rei hagi portat i un cavall que el rei hagi muntat, amb una corona reial al cap. 6.9 I el vestit i el cavall haurien de ser posats a disposició d’un dels dignataris principals del rei perquè vesteixi l’home que el rei es digna honorar i el dugui a passejar pels carrers de la ciutat, pregonant davant seu: Així es tracta l’home que el rei es digna honorar!” 6.10 Llavors el rei digué a Aman: “Cuita, pren el vestit i el cavall, com has dit, i fes això mateix amb el jueu Mardoqueu, que seu al portal reial, sense descuidar-te’n cap detall.” 6.11 Aman prengué el vestit i el cavall, va vestir Mardoqueu i el va passejar pels carrers de la ciutat, pregonant davant seu: “Així es tracta l’home que el rei es digna honorar!” 6.12 Després, Mardoqueu va tornar al portal reial, mentre que Aman va tornar ràpidament cap a casa seva trist i amb la cara tapada. 6.13 Aman va contar a la seva muller, Zèreix, i al grup d’amics seus tot el que li havia passat. Llavors els seus consellers i la seva muller Zèreix li van dir: “Si és de raça jueva, aquest Mardoqueu davant del qual has començat a declinar, no el podràs vèncer, sinó que fracassaràs per complet davant d’ell.” 6.14 Encara estaven parlant quan van arribar els eunucs del rei per acompanyar-lo, de seguida, al banquet que Ester havia preparat.

Ester 7

7.1 El rei, acompanyat d’Aman, va anar al banquet de la reina Ester. 7.2 I també aquest segon dia, el rei digué a Ester mentre bevien vi: “Què vols demanar, reina Ester, que t’ho concediré? Quin és el teu desig? Encara que sigui la meitat del regne, et serà concedit.” 7.3 La reina Ester va contestar així: “Si he trobat gràcia als teus ulls, oh rei, i si al rei li sembla bé, que se’m concedeixi la meva vida, com a petició, i la del meu poble, com a desig. 7.4 Perquè tant jo com el meu poble hem estat venuts per a ser destruïts, matats i exterminats totalment. Si haguéssim estat venuts per a ser esclaus i esclaves, llavors no hauria dit res, tot i que l’enemic mai no podria compensar el perjudici causat al rei.” 7.5 Llavors, Assuer va preguntar a la reina Ester: “De qui es tracta i on és aquest que ha tingut la gosadia de tramar una cosa així?” 7.6 Ester respongué: “L’adversari i enemic és aquest malvat d’Aman.” En sentir això, Aman es va quedar aterrat davant el rei i la reina. 7.7 El rei es va alçar, aïrat, del banquet i es va dirigir al jardí del palau. Aman, però, es va quedar per suplicar per la seva vida a la reina Ester, ja que va comprendre que la seva desgràcia era un fet per part del rei. 7.8 Després, el rei va tornar del jardí del palau a la sala del banquet. Aman estava tombat sobre el divan on era Ester, i el rei va exclamar: “¿Encara violentarà la reina dins de casa meva?” Tan bon punt el rei digué això, ordenà cobrir la cara d’Aman. 7.9 Llavors, Harbonà, un dels eunucs que servien el rei, digué: “Encara hi ha més: A la casa d’Aman hi ha preparada una forca d’unes cinquanta colzades d’alçada que ha fet construir per a Mardoqueu, aquest home que va informar a favor del rei.” I el rei digué: “Doncs, pengeu-li a ell!” 7.10 I així van penjar Aman a la forca que havia preparat per a Mardoqueu. Amb això es va calmar la còlera del rei.

Ester 8

8.1 Aquell mateix dia, el rei Assuer va regalar a la reina Ester la casa d’Aman, enemic dels jueus, i Mardoqueu es va presentar davant del rei, perquè Ester li va revelar el parentiu que els unia. 8.2 Llavors el rei prengué l’anell de segellar que havia tret d’Aman i el va donar a Mardoqueu. I Ester va nomenar Mardoqueu administrador de tota la casa d’Aman. 8.3 Ester va anar altre cop a parlar al rei. Es va abocar als seus peus i, amb llàgrimes als ulls, li suplicà que derogués la malvada ordre d’Aman, l’agaguita, i els plans que havia tramat contra els jueus. 8.4 Ell va estendre el seu ceptre d’or vers Ester. Ella es va alçar i, dreta davant del rei, 8.5 li digué: “Si li sembla bé al rei, si he trobat gràcia als seus ulls, si la proposta li sembla justa, i si jo mateixa sóc agradosa als seus ulls, que es trameti una ordre escrita que revoqui les cartes que autoritzen la trama d’Aman, fill d’Amedata, l’agaguita, que va fer escriure per destruir tots els jueus que hi ha a totes les províncies del rei. 8.6 Perquè, com podré jo suportar la desgràcia que és a punt de caure sobre el meu poble? Com podré jo suportar l’extermini del meu llinatge?” 8.7 Llavors el rei Assuer va contestar a la reina Ester i al jueu Mardoqueu: “Mireu, he donat la casa d’Aman a Ester, i a ell mateix l’he penjat a la forca per haver estès la seva mà contra el jueus. 8.8 Ara, doncs, escriviu vosaltres als jueus el que us sembli bé en nom del rei, i segelleu-ho amb l’anell reial, perquè tota escriptura escrita en nom del rei i avalada amb el seu segell és irrevocable.” 8.9 Llavors van fer venir de seguida els secretaris del rei. Era el dia vint-i-tres del mes tercer, és a dir, el mes de sivan, i, d’acord amb tot el que va dictar Mardoqueu, es va escriure als jueus, als sàtrapes, als governadors i a les autoritats de les províncies que hi havia des de l’Índia fins a Etiòpia, en total cent vint-i-set províncies; a cada districte en l’escriptura que els era pròpia i en la llengua de cada poble, i també als jueus en la seva llengua i escriptura. 8.10 Van escriure en nom del rei Assuer i ho van segellar amb l’anell del rei. Es van trametre per mitjà de correus a cavall, que muntaven els corsers més ràpids de les quadres reials, 8.11 disposant que el rei autoritzava els jueus que hi havia en qualsevol de les ciutats a unir-se i defensar la seva vida, destruint, matant i exterminant qualsevol tropa del poble o província que els ataqués, fins i tot les dones i els infants, i a apoderar-se dels seus béns; 8.12 i això en un mateix dia, en totes les províncies del rei Assuer, el tretze del mes dotzè, que és el mes d’adar. 8.13 Una còpia de l’edicte havia de promulgar-se com a llei en cada una de les províncies i pobles, a fi que els jueus estiguessin preparats, aquell dia, per a venjar-se dels seus enemics. 8.14 Els correus, muntats sobre els corsers més ràpids de les quadres reials, van sortir de seguida a complir l’ordre del rei, cavalcant a tot galop. I l’edicte també fou publicat a la ciutadella de Susa. 8.15 Mardoqueu va sortir de la presència del rei amb un vestit reial de color violeta i blanc, amb una gran diadema d’or i un mantell de lli i de porpra; i la ciutat de Susa va esclatar en alegris i celebracions. 8.16 Per als jueus, tot era un esclat de llum, d’alegria, de triomf i de glòria. 8.17 En cada província i en cada ciutat on va arribar l’ordre del rei i el seu edicte, els jueus van tenir un dia de goig i alegria, amb celebracions i convits. I molts, d’entre la gent del país, es van fer jueus, perquè el temor dels jueus s’havia apoderat d’ells.

Ester 9

9.1 El dia tretze del mes dotzè, que és el mes d’adar, era la data assenyalada per al compliment de l’ordre del rei, segons el seu edicte. Aquest dia era el que esperaven els enemics del jueus per dominar-los, però va succeir tot el contrari, perquè els jueus van triomfar sobre els qui els odiaven. 9.2 A totes les províncies del rei Assuer, el jueus es van concentrar a les seves ciutats per atacar els qui els volien fer mal. No n’hi hagué cap que pogués resistir davant d’ells, perquè el temor s’havia apoderat de tots els pobles. 9.3 I tots els dignataris de les províncies, els sàtrapes i els governadors, i tots els qui administraven els afers del rei, afavorien els jueus, perquè el temor a Mardoqueu s’havia apoderat d’ells. 9.4 Mardoqueu era molt important al palau reial, i la seva fama s’havia escampat per totes les províncies, i cada dia tenia més poder. 9.5 I els jueus van batre tots els seus enemics a cops d’espasa, a mata-degolla i extermini, i van fer el que van voler amb els seus enemics. 9.6 A la ciutadella de Susa, en van matar i exterminar cinc-cents, 9.7 entre ells, Parxandata, Dalfon, Aspata, 9.8 Porata, Adalià, Aridata, 9.9 Parmaixta, Arissai, Aridai i Vaizata, 9.10 els deu fills d’Aman, fill d’Amedata, enemic dels jueus; però no van tocar els seus béns. 9.11 Aquell mateix dia van comunicar al rei el nombre de morts a la ciutadella de Susa, 9.12 i el rei digué a la reina Ester: “A la ciutadella de Susa els jueus han matat i exterminat cinc-cents homes, entre ells els deu fills d’Aman; a la resta de províncies, què hauran fet? Digues què més vols, que et serà concedit. Què més desitges, que t’ho concediré?” 9.13 Ester respongué: “Si al rei li sembla bé, que s’autoritzi els jueus que viuen a Susa perquè demà puguin actuar segons el decret actual i pengin a la forca els cadàvers dels deu fills d’Aman. 9.14 I el rei va ordenar que es fes així. El decret es va publicar a Susa, i els deu fills d’Aman van ser penjats. 9.15 Els jueus que vivien a Susa es van aplegar altre cop el dia catorze del mateix mes d’adar, i van matar a Susa tres-cents homes més; però no van tocar els seus béns. 9.16 La resta de jueus que vivien a les altres províncies del rei també es van aplegar per defensar la seva vida, i van aconseguir desfer-se dels seus enemics. Van matar setanta-cinc mil dels seus adversaris, però no van tocar els seus béns. 9.17 Això succeí el dia tretze del mes d’adar, i el dia catorze no van actuar, el van dedicar a celebracions i festes. 9.18 En canvi, els altres jueus que vivien a Susa es van aplegar els dies tretze i catorze i van fer el descans el dia quinze; van dedicar aquest dia a celebracions i festes. 9.19 És per això que els jueus del camp, els qui viuen en poblacions sense muralles, fan les celebracions i festes el dia catorze del mes d’adar, com a dia asse-nyalat per a fer-se obsequis els uns als altres. 9.20 Mardoqueu va registrar per escrit tots aquests fets, i va enviar cartes als jueus que vivien a totes les províncies del rei Assuer, tant a les properes com a les llunyanes, 9.21 ordenant-los que els dies catorze i quinze del mes d’adar fossin celebrats, cada any, 9.22 com els dies que els jueus van aconseguir descans dels seus enemics, i com el mes en què la tristesa i el plany es va canviar en alegria i festa, i el dol, en joia. Havien de celebrar-se amb convits i alegria, amb obsequis dels uns als altres i amb donatius als pobres. 9.23 Els jueus van adoptar aquest costum que ja havien començat a fer i que Mardoqueu havia confirmat per escrit. 9.24 Va ser perquè Aman, fill d’Amedata, l’agaguita, enemic de tots els jueus, es va proposar exterminar els jueus i va tirar el «Pur», és a dir la sort, per matar-los i destruir-los. 9.25 Però quan Ester es va presentar davant el rei, ell va manar per escrit que tot el mal que Aman havia tramat contra els jueus recaigués damunt el seu propi cap; i foren penjats ell i els cadàvers dels seus fills a la forca. 9.26 Per això aquells dies són anomenats «Purim», del nom de «Pur». Així, doncs, en base al que deia aquella carta, en tot el que ells havien viscut i en el que havia passat, 9.27 els jueus van establir i van acceptar per a ells, per a la seva posteritat i per a tots els qui s’hi incorporessin, que mai no deixarien de celebrar aquests dos dies d’acord amb el que s’havia establert, en la data indicada de cada any. 9.28 Que fossin recordats i observats de generació en generació, en cada família, en cada província i en cada ciutat; i que aquests dies del «Purim» mai no deixessin de ser celebrats entre els jueus i la seva memòria no deixés de ser recordada entre la seva descendència. 9.29 La reina Ester, filla d’Abihail, juntament amb el jueu Mardoqueu, va escriure amb molta insistència a fi de confirmar aquesta segona carta sobre el «Purim». 9.30 Es van enviar cartes a tots els jueus que vivien a les cent vint-i-set províncies del rei Assuer, amb promeses de pau i fidelitat, 9.31 i confirmant aquests dies del «Purim» en la data fixada, tal com el jueu Mardoqueu i la reina Ester havien ordenat i d’acord amb el que havien acceptat per a ells i la seva descendència, així com les regles sobre els dejunis i les lamentacions. 9.32 L’ordre de la reina Ester que confirmava aquestes regles del «Purim» es va registrar per escrit en un llibre.

Ester 10

10.1 El rei Assuer va imposar un tribut sobre la terra i les illes del mar. 10.2 I tots els actes de la seva autoritat i poder, i la declaració de la grandesa de Mardoqueu, amb la qual el rei el va engrandir, ¿no és descrita al llibre de les cròniques dels reis de Mèdia i Pèrsia? 10.3 En efecte, el jueu Mardoqueu era el segon, després del rei Assuer, i molt important entre els jueus. A més, era acceptat per la multitud dels seus germans, perquè procurava el benestar del seu poble i intercedia per la pau de tota la seva raça.

Job 1

1.1 A la regió d’Us hi havia un home que s’anomenava Job. Era un home íntegre i recte, reverent amb Déu i apartat del mal. 1.2 Li havien nascut set fills i tres filles. 1.3 Tenia una hisenda de set mil ovelles, tres mil camells, cinc-centes parelles de bous, cinc-centes someres i una munió de servents. Aquell home era el més ric d’entre els orientals. 1.4 Els seus fills sovint feien banquets a les respectives llars, per torn, on eren convidades també les seves tres germanes a menjar i beure amb ells. 1.5 Quan s’acabava la tanda de convits, Job els feia venir per purificar-los. Es llevava de matí i oferia un holocaust per cada un d’ells. Això, Job ho feia cada vegada, perquè pensava: “No sigui que els meus fills hagin faltat i dintre seu hagin ofès Déu.” 1.6 Un dia, quan els fills de Déu es van presentar davant el Senyor Déu, entre ells hi anava també Satan. 1.7 El Senyor li digué: “D’on véns?” Satan respongué: “De recórrer la terra i observar-la.” 1.8 I el Senyor preguntà a Satan: “¿T’has fixat en el meu servent Job? No n’hi ha cap més com ell a la terra, d’íntegre i recte, reverent amb Déu i apartat del mal, oi?” 1.9 Satan va contestar al Senyor: “No és perquè sí, que Job reverencia Déu. 1.10 ¿Que no l’has encerclat de protecció, a ell, la seva família i la seva hisenda? Has beneït tot el que ell fa, i els seus ramats s’escampen per tot el país. 1.11 Però, si ara allargues la mà i toques tot el que té, veuràs com et blasmarà a la cara!” 1.12 El Senyor digué a Satan: “Mira, tot el que ell té ho deixo a les teves mans, només que a ell no el toquis.” I Satan es va retirar de davant del Déu Etern. 1.13 Un dia, mentre els fills i les filles de Job feien un banquet a la casa de l’hereu, 1.14 va arribar a casa de Job un missatger amb aquesta notícia: “Els bous llauraven i les someres pasturaven pel seu cantó; 1.15 tot d’una els han atacat els sabeus i se’ls han endut i han mort els mossos a ganivetades. Només jo he pogut escapar per a dur-te la notícia.” 1.16 Encara estava aquest parlant, quan en va arribar un altre que va dir: “Un llamp ha caigut del cel i ha cremat les teves ovelles i ha consumit també els pastors. Només jo m’he pogut escapar per dur-te la notícia.” 1.17 Encara parlava aquest que en va arribar un altre que va dir: “Els caldeus, en tres colles separades, s’han llançat sobre els teus camells i se’ls han endut i han mort els mossos a ganivetades. Només jo m’he pogut escapar per dur-te la notícia.” 1.18 Encara parlava aquest parlant que en va arribar un altre que va dir: “Els teus fills i les teves filles estaven a casa de l’hereu, menjant i bevent, 1.19 quan, de sobte, s’ha aixecat un vent violent del desert que s’ha abocat sobre els quatre cantons de la casa, i aquesta ha caigut damunt els joves i ara són morts. Només jo m’he pogut escapar per dur-te la notícia.” 1.20 Llavors Job es va aixecar i es va esquinçar el vestit. Després es va rapar el cap, s’abocà a terra, prosternat, 1.21 i digué: “Vaig sortir nu del ventre de la mare, i nu hi tornaré. El Senyor donà, el Senyor ha pres; beneït sigui el nom del Senyor!” 1.22 En tot això, Job no va pecar ni va dir res d’ofensiu a Déu.

Job 2

2.1 S’esdevingué que un altre dia que els fills de Déu anaren a presentar-se davant el Senyor, també hi anà Satan entre ells. 2.2 El Senyor Etern li digué: “D’on véns?” Satan respongué al Senyor: “De recórrer la terra i observar-la.” 2.3 I el Senyor preguntà a Satan: “¿T’has fixat en el meu servent Job? No n’hi ha cap més com ell a la terra, d’íntegre i recte, reverent amb Déu i apartat del mal, oi? Encara es manté ferm en la seva integritat, tot i que m’has induït a arruïnar-lo sense cap motiu.” 2.4 Satan va contestar al Senyor: “Pell per pell! Tot el que tingui l’home ho donarà a canvi de la vida. 2.5 Ara, però, allarga la mà i toca-li els ossos i la carn, i veuràs com et blasmarà a la cara!” 2.6 Llavors el Senyor digué a Satan: “Bé, doncs, el deixo a les teves mans, només que li respectis la vida.” 2.7 Satan es va retirar de davant el Senyor, i va afligir Job amb una úlcera maligna que el cobria tot ell de cap a peus. 2.8 Job va agafar un tros de terrissa per gratar-se, i s’estava assegut damunt les escombraries. 2.9 Llavors la seva dona li digué: “Encara t’entossudeixes en la teva integritat? Maleeix Déu i more’t d’una vegada!” 2.10 Però ell li replicà: “Parles com una ximpleta qualsevol. Si vam acceptar el bé que Déu ens enviava, per què no hem d’acceptar el mal?” En tot això, Job no va pecar de paraula. 2.11 De tots aquests mals que li havien sobrevingut se’n van assabentar tres amics de Job, i van decidir acudir-hi, cadascun des del seu lloc. Eren: Elifaz, el temanita, Bildad, el xuhita, i Sofar, el naamita, que havien convingut d’anar-hi junts a condoldre’s i consolar-lo. 2.12 Quan eren a certa distància miraven per veure’l, però gairebé no el podien reconèixer. Llavors es van posar a cridar i plorar, i es van esquinçar els vestits, i llançaven pols a l’aire sobre els seus caps. 2.13 Després es van asseure a terra, al seu costat, durant set dies i set nits, sense dir ni una paraula, perquè comprenien que el seu dolor era molt gran.

Job 3

3.1 Per fi Job es decidí a parlar, i maleïa el dia que va néixer. 3.2 Job es va expressar així: 3.3 “Tant de bo es fongués el dia que jo vaig néixer, i la nit en què es proclamava: “S’ha concebut un mascle!” 3.4 Que el dia aquell esdevingués tenebres, i Déu des d’allà dalt no el trobés a faltar, i la claror no brillés més damunt seu! 3.5 Que el fessin seu les tenebres i l’ombra de mort, i la nuvolada cobrís la negra nit, i l’eclipsi de sol l’omplís de basarda! 3.6 Que la foscúria l’arrabassés, i no fos comptat entre els dies de l’any, ni entre el nombre dels mesos! 3.7 Que aquella fos una nit estèril, mancada de crits de joia! 3.8 Que fos execrada pels maleïdors del dia, que tenen l’art de despertar el Leviatan! 3.9 Que les estrelles de la seva albada s’enfosquissin, i la llum tan esperada no arribés, i no veiés les parpelles de l’aurora! 3.10 Perquè no va tancar damunt meu les portes del ventre on era, ni ha estalviat la sofrença als meus ulls! 3.11 Per què no vaig morir en deixar la matriu o expirar en sortir del ventre? 3.12 Per què hi hagué dos genolls per a acollir-me i dos pits per a alletar-me? 3.13 Ara jauria en la serenor, i dormiria el son del repòs, 3.14 amb els reis i prohoms de la terra, que s’edifiquen tombes solitàries; 3.15 o amb els prínceps abassegadors d’or, que omplen de plata llurs cases. 3.16 Per què no vaig ser ocultat com un avortó, com els infants que no veuen la llum? 3.17 Allà els malvats ja no pertorben, i els fatigats hi troben repòs. 3.18 També els captius hi estan tranquils, sense sentir els crits del capatàs. 3.19 Allà, grans i petits, tots són iguals, i l’esclau ja no té amo. 3.20 ¿A què treu cap donar la llum a un dissortat, la vida als qui duen l’amargor al cor, 3.21 als qui ansiegen la mort i no els arriba, per més que excavin buscant-la més que un tresor; 3.22 als qui senten un gran goig i salten d’alegria quan troben el sepulcre; 3.23 a un home que no sap per on va, i a qui Déu ha barrat tots els camins? 3.24 Abans que el pa m’arriben els sospirs, i els meus gemecs s’escolen com l’aigua, 3.25 perquè allò que m’espantava m’ha succeït, i m’ha passat allò que jo temia. 3.26 No he tingut pau ni tranquil·litat, ni trobo repòs; el neguit m’aclapara.

Job 4

4.1 Llavors Elifaz, el temanita, prengué la paraula i digué: 4.2 ¿Podré raonar amb tu, si estàs deprimit? Però, qui pot contenir les paraules? 4.3 Mira, tu has aconsellat molts altres, i donaves forces a les mans afeblides. 4.4 Les teves paraules aixecaven qui havia caigut, i has redreçat els genolls que flaquejaven, 4.5 i ara que et passa a tu et deprimeixes, et colpeja i et trastornes. 4.6 ¿No has posat la confiança en la teva pietat, i l’esperança en el bon comportament? 4.7 Doncs reflexiona: Qui s’ha perdut essent innocent? I, on has vist que els justos siguin exterminats? 4.8 El que jo he vist és que els qui llauren la maldat, i sembren aflicció, això és el que recullen. 4.9 Sucumbeixen sota l’alenada de Déu i amb la seva bufada els consumeix. 4.10 El rugit del lleó, el crit de la fera i les dents dels cadells seran trencades. 4.11 El lleó es mor per falta de presa, i els cadells de la lleona es dispersen. 4.12 Ha vingut a mi la flaire suau d’una paraula, i la meva oïda ha sentit el seu murmuri. 4.13 En el malson de les visions nocturnes, quan el son profund cau damunt els homes, 4.14 s’apoderà de mi un ensurt esfereïdor que féu estremir tots els meus ossos; 4.15 una bufada em frega la cara i em fa esborronar tot el cos! 4.16 S’atura, però no puc distingir-ne el rostre; tinc una imatge davant els ulls; hi ha un silenci. Llavors sento una veu: 4.17 “Hi ha algun home que sigui just davant Déu? ¿Pot ser pur davant d’aquell qui el va fer? 4.18 Si no es fia ni dels seus propis servents, i en els seus missatgers troba defectes, 4.19 com més en els qui habiten cases d’argila, que tenen els fonaments a la pols! Se’ls aixafa com una cuca. 4.20 De la nit al dia són fets pols, desapareixen per sempre, sense que ningú se n’ocupi. 4.21 Se’ls arrenca la corda de la seva tenda, i moren sense saber com.”

Job 5

5.1 Au, crida! ¿Hi haurà qui et res- pongui? A quin dels àngels et dirigiràs? 5.2 Perquè el despit mata l’insensat, i la còlera duu el neci a la mort. 5.3 Jo mateix he vist l’insensat arrelar-se, i a no trigar la seva mansió maleïda. 5.4 Els seus fills queden mancats de tota protecció, trepitjats a la portalada, sense que ningú els empari. 5.5 La seva collita se la menjaran els afamats, furgaran entre les bardisses, i els assedegats s’engoliran la seva hisenda. 5.6 Perquè la misèria no surt de la pols, la dissort no neix de la terra, 5.7 sinó que és l’home qui engendra l’aflicció, com les guspires de l’incendi volen per l’aire. 5.8 Si fos jo, buscaria Déu i posaria a les seves mans la meva causa. 5.9 Ell fa coses grans, inexplicables, i meravelles innombrables; 5.10 ell fa davallar la pluja sobre la terra i envia l’aigua pels camps; 5.11 ell posa els humiliats en l’altura i aixeca a lloc segur els afligits; 5.12 ell desbarata els plans dels astuts, i les seves mans no aconsegueixen l’intent; 5.13 ell atrapa els savis en la pròpia astúcia i capgira el designi dels malignes: 5.14 en ple dia ensopeguen en la fosca, i, com si fos de nit, van a les palpentes en ple migdia. 5.15 Ell salva de l’espasa el desvalgut, i el pobre de les mans del violent. 5.16 Així el feble reneix a l’esperança, i emmudeix la injustícia. 5.17 Feliç l’home que Déu corregeix! No rebutgis pas la lliçó del Totpoderós! 5.18 Perquè ell és qui fa la ferida, i ell és qui l’embena; ell fereix i les seves mans guareixen. 5.19 De sis tribulacions et lliurarà, i de la setena no t’encalçarà el mal. 5.20 En època de fam et lliurarà de la mort, i en temps de guerra et salvarà de l’espasa. 5.21 Et guardarà de les males llengües, i no hauràs de témer si arriba la devastació. 5.22 Et riuràs de la ruïna i de la penúria, i no hauràs de témer els animals ferotges; 5.23 fins amb les pedres del camp faràs pacte, i els animals feréstecs viuran en pau amb tu. 5.24 Trobaràs la teva tenda acollidora, i quan revisis la teva hisenda, res no hi mancarà. 5.25 Veuràs que la teva família es fa nombrosa, els teus rebrots, com l’herba de la terra. 5.26 Et retiraràs al sepulcre a una edat madura, com es recullen les gavelles al seu temps. 5.27 Vet aquí, això és el que hem observat, i és així. Fes-ne cas, i treu-ne profit.

Job 6

6.1 Llavors Job prengué la paraula i digué: 6.2 Ai, si es pogués pesar exactament la meva angoixa, si els meus mals s’apleguessin a les balances! 6.3 Pesarien més que la sorra de la mar; per això les meves paraules són precipitades. 6.4 Porto clavades en mi les sagetes de l’Omnipotent, el meu esperit en beu el verí, i els terrors de Déu s’arrengleren contra mi. 6.5 ¿Que brama l’ase vora l’herba tendra, o que mugeix el bou sobre el seu farratge? 6.6 ¿Que es menja sense sal el que és insípid, o que té cap gust la clara d’ou? 6.7 Allò que em repugnava fins de tocar, ha esdevingut la meva menja fastigosa. 6.8 Tant de bo que s’acomplís el que demano i Déu em concedís el que desitjo: 6.9 que Déu volgués esclafar-me, que afluixés la seva mà i em segués la vida! 6.10 Encara em seria un consol, em sentiria content en el meu cruel dolor, no havent negat els preceptes del Sant. 6.11 Quines forces tinc perquè encara esperi? Quin futur tinc perquè hi confiï? 6.12 ¿Que tinc la resistència de les roques, o que la meva carn és de bronze? 6.13 ¿No és cert que no em puc valer per mi mateix, i que tot ajut és lluny de mi? 6.14 Qui refusa la compassió al company, abandona el temor de l’Omnipotent. 6.15 Els meus germans m’han fallat com una torrentera, igual que un torrent de temporada! 6.16 El glaç cobreix les aigües tèrboles, i la neu s’hi amaga a dins, 6.17 però quan ve l’estació seca, s'eixuguen, la xardor del sol deixa seca la llera. 6.18 Les caravanes es desvien cap a ells, s’endinsen al desert i sucumbeixen. 6.19 Les caravanes de Temà els albiren de lluny, d’ells es refien els combois de Saba; 6.20 però la seva esperança és defraudada, i quan arriben queden decebuts. 6.21 Ara vosaltres us heu quedat buits, heu vist una cosa espantosa que us ha esgarrifat. 6.22 ¿Que potser us he dit: doneu-me, o del que teniu, oferiu presents per mi, 6.23 o arrenqueu-me de les urpes de l’enemic, o rescateu-me del poder dels tirans? 6.24 Instruïu-me, i jo callaré; mostreu-me en què m’he equivocat. 6.25 Que en són de bones les paraules assenyades! Però les vostres crítiques, què volen censurar? 6.26 ¿Preteneu criticar unes meres paraules, quan les expressions del desesperat el vent se les emporta? 6.27 Fins i tot a un orfe embargaríeu, i vendríeu el propi amic! 6.28 Ara, doncs, digneu-vos mirar-me, que no us mentiré a la cara. 6.29 Rectifiqueu, que no es cometi una injustícia, considereu que m’hi va el meu dret! 6.30 ¿Que hi ha iniquitat a la meva llengua? El meu paladar, ¿no sap distingir la maldat?

Job 7

7.1 ¿No viu l’home sota obligació damunt la terra? ¿No són com els d’un llogat els seus dies? 7.2 Com l’esclau que es deleix per l’ombra, o com el jornaler que espera el seu sou, 7.3 així he tingut com a porció meva mesos de desencís, i m’han tocat en sort nits de dolor. 7.4 Quan sóc al llit penso: Quan em llevaré? Però la nit és llarga, i em remoc inquiet fins a l’alba. 7.5 Tinc la carn coberta de cucs i crostes terroses, i la pell m’esclata i supura. 7.6 Els meus dies han passat més ràpidament que la llançadora, i desapareixen quan s’acaba el fil. 7.7 Recorda que la meva vida és un sospir, que el meus ulls no tornaran a veure la felicitat. 7.8 L’ull que em mirava ja no em veurà, quan posis els ulls en mi ja no existiré. 7.9 Un núvol es dissipa i se’n va; així, qui davalla al país dels morts ja no en puja. 7.10 A casa seva ja no hi torna, i la seva llar ja no el veu mai més. 7.11 Per això jo no em quedaré callat, parlaré en l’angoixa del meu esperit, em queixaré en l’amargor de la meva ànima 7.12 ¿Que potser sóc el Mar o el Drac marí, perquè em posis vigilància? 7.13 Quan dic: “El meu llit em consolarà, el meu jaç alleugerarà el meu turment”, 7.14 llavors, amb somnis m’espaordeixes, m’espantes amb visions. 7.15 La meva ànima preferiria l’ofec; la mort, més que els meus ossos. 7.16 Em desfaig, no viuré pas per sempre; deixa’m, que la meva vida és un sospir. 7.17 Què és l’home perquè te’n preocupis tant, perquè posis en ell la teva atenció, 7.18 perquè cada matí el sondegis, i a cada instant el provis? 7.19 Quan apartaràs la vista de mi i no em deixaràs ni l’instant d’engolir saliva? 7.20 Si he pecat, què t’he fet a tu, oh guardià dels homes? 7.21 I, per què no perdones el meu pecat, i passes per alt la meva culpa? Perquè, ara, m’ajauré a la pols, i encara que em busquis ja no existiré.

Job 8

8.1 Bildad, el xuhita, prengué la paraula i digué: 8.2 ¿Fins quan seguiràs parlant d’aquesta manera, i les teves paraules semblaran un vent furiós? 8.3 ¿Que potser Déu torça el dret? ¿L’Omnipotent perverteix la justícia? 8.4 Si els teus fills van pecar contra ell, ja els ha deixat a mercè del seu delicte. 8.5 Si tu acudeixes a Déu, i supliques al Totpoderós, 8.6 si et comportes lleialment i amb rectitud, des d’ara ell vetllarà damunt teu i restaurarà la teva mansió de justícia, 8.7 i la teva antiga posició et semblarà poca cosa al costat de la prosperitat que et vindrà. 8.8 Interroga, si no, les generacions anteriors, i considera l’experiència dels seus pares, 8.9 perquè nosaltres som d’ahir i no sabem res, els nostres dies sobre la terra són una penombra; 8.10 en canvi, ells t’instruiran, et parlaran, i del seu cor en treuran aquestes lliçons: 8.11 «¿Pot créixer el papir fora del bassal? ¿Pot subsistir el jonc sense aigua? 8.12 En plena ufanor, sense que el tallin, s’asseca abans que qualsevol herba.» 8.13 Aquest és el camí de tots els qui obliden Déu; així l’esperança de l’insensat desapareixerà. 8.14 La seva confiança no és sinó un fil, i la seva seguretat, una teranyina: 8.15 s’hi repenja, i no el sosté, s’hi agafa, i cedeix. 8.16 Ben regat de cara al sol, els seus rebrots desborden el jardí; 8.17 les seves arrels s’entrelliguen per les roques, i apareix entre el lloc pedregós; 8.18 però, quan se l’arrenca del seu lloc, aquest el rebutja: «Mai no t’he vist!» 8.19 Mira quina serà la gaubança del seu camí, mentre de la terra en broten d’altres. 8.20 Fixa’t que Déu no rebutja l’home íntegre, ni allarga la mà als malvats. 8.21 Ell omplirà altre cop de rialles la teva boca, i de crits de joia els teus llavis. 8.22 Els qui et volen mal es cobriran de vergonya, i la casa dels malvats desapareixerà.

Job 9

9.1 Job respongué dient: 9.2 Prou sé jo que veritablement és així; doncs, com pretendrà l’home ser innocent davant Déu? 9.3 Si volia discutir amb ell, no podria respondre ni a una de mil qüestions. 9.4 Savi de cor i abrivat en la força: qui li ha fet front i se n’ha sortit? 9.5 Ell remou les muntanyes sense que se n’adonin, i les trastorna en el seu furor; 9.6 fa que la terra tremoli en el seu lloc, i que les seves columnes trontollin; 9.7 que proscriu el sol, i no surt, i tanca les estrelles amb segell. 9.8 Tot sol ha desplegat el cel, i camina per les crestes de la mar; 9.9 que ha creat l’Óssa i l’Orió, les Plèiades i les Cambres del Sud. 9.10 Ell fa obres grandioses, insondables, i meravelles incomptables. 9.11 Ell passa pel meu costat, i no el veig, s’esmuny i no me n’adono. 9.12 Si ell arrabassa, qui li ho pot impedir? Qui li preguntarà: «Què fas?» 9.13 Déu no refrena la seva ira: sota d’ell queden prostrats els satèl·lits de Rahab. 9.14 Com podria jo replicar-li, i recercar arguments per a oposar-m’hi? 9.15 Ni que tingués raó, no respondria res; hauria d’implorar la clemència de qui em jutja. 9.16 Si jo el reclamava, encara que ell vingués, no crec que volgués escoltar la meva veu. 9.17 Perquè amb una torbonada m’esclafa, i multiplica les meves ferides sense motiu. 9.18 No em deixa ni respirar, sinó que m’aclapara d’amargors. 9.19 Si vaig per la força, el poderós és ell; si vaig per la justícia, qui el citarà? 9.20 Si em tinc per just, la meva boca em condemna; si em tinc per irreprotxable, ella em declara pervers. 9.21 Sóc irreprotxable? No em reconec a mi mateix; tant se me’n dóna la vida! 9.22 Tot és igual, per això he dit: extermina l’íntegre i el malvat! 9.23 Si de sobte un flagell aboca la mort, ell es riu de la consternació dels innocents. 9.24 A una terra deixada a mans de malvats, ell mateix tapa els ulls dels seus jutges; si no és ell, qui més pot ser? 9.25 Els meus dies han passat més ràpidament que un correu, s’han esmunyit sense veure la felicitat. 9.26 Han lliscat com les barques de papir, com l’àguila que es llança sobre la presa. 9.27 Si em dic: «Vaig a oblidar els meus planys, faré bona cara i estaré alegre», 9.28 m’esveren tots els meus mals: m’adono que tu no em donaràs per innocent. 9.29 Haig de ser culpable! Per què, doncs, m’haig d’escarrassar en va? 9.30 Encara que em renti amb sabó, i em netegi les mans amb lleixiu, 9.31 així i tot, m’enfonsaràs al clot, i fins pels meus vestits seré fastigós. 9.32 No és pas humà com jo, perquè hi discuteixi ni per comparèixer plegats a judici; 9.33 tampoc no hi ha entre nosaltres cap àrbitre que posi la mà sobre tots dos, 9.34 i que aparti de mi el seu bastó perquè no m’esveri el seu terror. 9.35 Jo parlaria sense tenir por d’ell, ja que no em sento culpable.

Job 10

10.1 La meva ànima està fastiguejada de la vida, deixaré anar damunt meu els meus planys, 10.2 diré a Déu: No em condemnis, fes-me saber per què et querelles contra mi. 10.3 ¿Que potser està bé emprar la violència, menysprear l’obra de les teves mans, i afavorir els designis dels malvats? 10.4 ¿Que tens ulls de carn? ¿Que veus les coses com les veu un mortal? 10.5 ¿Són els teus dies com els dies dels humans, els teus anys com els anys de l’home, 10.6 perquè em vagis buscant les faltes, i indaguis el meu pecat, 10.7 sabent com saps que no sóc culpable, i que de la teva mà no hi ha qui s’escapi? 10.8 Les teves mans m’han esculpit i m’han fet: ¿i després te’n desdius i em destrueixes? 10.9 Recorda que em vas pastar com l’argila: ¿i a la pols em faràs tornar? 10.10 ¿No em vas abocar com la llet, i em vas quallar com el formatge? 10.11 Em vas revestir de pell i carn, i em vas entreteixir d’ossos i nervis, 10.12 em vas donar la vida graciosament, i la teva providència ha protegit el meu esperit. 10.13 Tot això, però, ho duies amagat al cor, i m’adono que eren aquests els teus propòsits. 10.14 Si peco, tu m’estàs vigilant, i no em perdonaràs cap falta. 10.15 Si sóc culpable, pobre de mi! Si sóc innocent, no alçaré el cap, fart d’ignomínia, contemplant la meva aflicció. 10.16 Si em redreço, m'atrapes com un lleó, i tornes a fer prodigis a costa meva: 10.17 renoves contra mi els teus atacs, redobles contra mi la teva indignació, com una tropa de reforç, contínuament! 10.18 Per què em vas treure del si matern? Hauria expirat sense que cap ull em veiés. 10.19 Seria com si mai no hagués existit; del ventre m’haurien dut a la tomba. 10.20 ¿No són una fotesa el meus dies? Para ja!, i deixa que em refaci una mica, 10.21 abans no me’n vagi, per no tornar, al país de tenebres i ombres, 10.22 regió de la foscor, llòbrega com ombra de mort, sense ordre, on la mateixa claror és com densa foscúria.

Job 11

11.1 Sofar, el naamita, prengué la paraula i digué: 11.2 ¿No s’ha de respondre a la garlaria? L’home xerraire, ¿sempre ha de tenir raó? 11.3 ¿La teva xerrera farà callar els homes, i te’n riuràs sense que ningú no et repliqui? 11.4 Tu has dit: “Els meus principis són purs, i als teus ulls sóc irreprensible.” 11.5 Però, tant de bo que Déu parlés i obrís els seus llavis per respondre't, 11.6 i et revelés els secrets de la saviesa, tot i que són inaccessibles a l’enteniment! Llavors comprendries que passa per alt molt de la teva culpa. 11.7 ¿Pretens trobar l’essència de Déu, copsar la grandesa del Totpoderós? 11.8 És més elevada que el cel: què hi pots fer? És més profunda que el país dels morts: què en pots esbrinar? 11.9 És més extensa que l’amplària de la terra, i més ampla que la mar. 11.10 Si ell escomet i empresona, i crida a judici, qui li ho impedirà? 11.11 Ell coneix els homes falsos, veu la maldat, ¿i no en farà cas? 11.12 Així, l’home de cap buit esdevindrà intel·ligent quan el pollí d’un ase salvatge neixi domesticat. 11.13 Si tu redreces el teu cor, i estens vers Déu els teus palmells, 11.14 si allunyes la iniquitat que tens a les mans, i evites que la maldat habiti a casa teva, 11.15 llavors alçaràs net el front, et sentiràs ferm i sense temença; 11.16 t’oblidaràs de la prova, la recordaràs com aigües que ja han passat. 11.17 L’existència et serà més radiant que el migdia, l’obscuritat et serà un clar matí. 11.18 Et sentiràs segur, perquè tindràs esperança; miraràs a l’entorn, i t’ajauràs tranquil. 11.19 Ningú no torbarà el teu repòs, i molts t’afalagaran a la cara. 11.20 En canvi, els ulls dels malvats llanguiran, ells no trobaran lloc de refugi, i no podran esperar altra cosa que exhalar l’ànima.

Job 12

12.1 Job prengué la paraula i digué: 12.2 És ben cert que vosaltres sou el poble, i amb vosaltres s’extingirà la saviesa! 12.3 Però també jo tinc enteniment com vosaltres, no us sóc pas inferior. ¿Qui no sap aquestes coses? 12.4 La riota de l’amic, això sóc jo, quan clamo a Déu perquè m’escolti. 12.5 “Menyspreu a l’infortuni!”, pensa l’afortunat; una altra empenta a qui trontolla. 12.6 I a la tenda dels lladres, tranquil·litat; plena seguretat per als qui ofenen Déu, els qui creuen tenir-lo al puny! 12.7 Però, interroga les bèsties, que t’ho diguin! I els ocells del cel, que t’ho expliquin, 12.8 o els rèptils de la terra, que t’ho ensenyin, i que t’ho contin els peixos de la mar! 12.9 ¿Qui no reconeix, per mitjà de tots els éssers, que la mà del Senyor ha fet tot això? 12.10 Ell, que té a la mà l’ànima de tota criatura, i l’esperit de tota carn humana. 12.11 ¿No distingeix les paraules, l’oïda, com el paladar tasta el menjar? 12.12 ¿No és pròpia dels vells la saviesa, i privilegi dels molts anys el seny? 12.13 En Déu hi ha la saviesa i el poder, són seus el consell i l’enteniment. 12.14 Si ell ensorra, no es reedifica; el qui ell atrapa, no se n’allibera. 12.15 Si deté les pluges, ve la sequera; si les avia, devasten la terra. 12.16 En Déu hi ha la força i l’enginy, són seus tant el qui erra com el qui fa errar. 12.17 Fa caminar els consellers amb peus nus, i els jutges torna babaus. 12.18 Ha desfet el faixí dels reis i els ha lligat una corda a la cintura. 12.19 Fa caminar els sacerdots amb peus nus, i els més alts aterra. 12.20 Pren la paraula als més experts, i lleva el seny dels més vells. 12.21 Aboca el menyspreu sobre els nobles, i afluixa la corretja dels guerrers. 12.22 Treu del més recòndit de la foscor i fa sortir a la llum les tenebres. 12.23 Alça les nacions, i després les ensorra; fa expansionar els pobles, i més tard els esborra. 12.24 Pren el seny als governants del país i els esgarria per un desert sense camins, 12.25 caminant a les palpentes, sense llum, i fent ziga-zagues com un begut.

Job 13

13.1 Heus aquí que tot això ho han vist els meus ulls, les meves orelles ho han sentit i ho tinc ben comprès. 13.2 Tant com vosaltres ho sabeu, ho sé jo també; no sóc pas menys que vosaltres. 13.3 Però és amb el Totpoderós amb qui vull parlar, i presentar davant Déu la rèplica; 13.4 que vosaltres no sou més que uns xerraires, guaridors de quimeres sou tots. 13.5 Tant de bo calléssiu d’una vegada, que això us serviria de prudència. 13.6 Escolteu ara la rèplica de la meva boca i ateneu als descàrrecs dels meus llavis. 13.7 ¿Per defensar Déu proferiu falsies, i a favor seu direu mentides? 13.8 ¿Pledejareu a favor seu, o us fareu advocats de Déu? 13.9 ¿No seria millor que us escrutés a vosaltres? ¿O l’enredaríeu com s’enreda un home? 13.10 Severament us reprendria, si d’amagat afavoríeu algú. 13.11 ¿No us acovardirà la seva majestat, ni us envairà el seu terror? 13.12 Les vostres sentències són màximes de cendra, i les vostres respostes, defenses de fang. 13.13 Calleu i deixeu que ara parli jo, i després que vingui el que vingui. 13.14 Prenc la meva carn entre les dents, i exposo la meva ànima sobre els palmells. 13.15 Ni que em mati, no tinc altra esperança que defensar davant d’ell la meva conducta; 13.16 i això mateix em justificarà, perquè davant d’ell no gosa comparèixer un impiu. 13.17 Escolteu bé les meves paraules, i pareu l’orella a les meves declaracions. 13.18 Mireu: tinc preparat el procés, i jo estic convençut que tinc raó. 13.19 Qui és que pot pledejar contra mi? Perquè si callava, em moriria! 13.20 Només dues coses deixa de fer-me a mi, perquè no hagi de fugir de la teva presència: 13.21 Allunya la teva mà de damunt meu, no m'espaordeixi el teu terror; 13.22 interpel·la tu, que jo respondré, o bé parlaré jo i em contestes tu. 13.23 Quines són les meves faltes i quants els meus pecats? Fes-me saber les meves ofenses i les meves culpes. 13.24 Per què amagues la cara i em tens per enemic teu? 13.25 ¿A una fulla que el vent s’emporta vols espantar? ¿A la palla seca empaitaràs? 13.26 Registres contra mi coses amargues, i em retreus les faltes de la meva joventut; 13.27 poses traves als meus passos, vigiles totes les meves petjades, i has fixat límit a la planta dels meus peus. 13.28 Mentrestant, el meu cos es desfà com una fusta corcada, com un vestit ratat per l’arna.

Job 14

14.1 El mortal nascut de dona, curt de dies i fart de neguits, 14.2 brota com la flor i es marceix, fuig com l’ombra, sense aturar-se. 14.3 ¿I sobre aquest poses els teus ulls, i el portes a judici amb tu? 14.4 Qui traurà res de pur d’allò que és impur? Ningú! 14.5 Si ja té els dies comptats, si el nombre dels seus mesos ja t’és sabut, si li has fixat un límit que no traspassarà, 14.6 aparta d’ell la teva mirada i deixa’l fins que, com un llogat, acabi la jornada. 14.7 Perquè, a l’arbre li queda una esperança: si el tallen, encara pot rebrotar, no deixa de tenir plançons; 14.8 si l’arrel se li ha envellit a la terra, i la seva soca acaba esmorteïda en el sòl, 14.9 només a la flaire de l’aigua rebrotarà, i traurà branques com una planta jove. 14.10 En canvi l’home, si mor, resta prostrat; quan un humà expira, on és? 14.11 S’escolaran les aigües de la mar, i el riu s’estroncarà i quedarà sec, 14.12 però l’home que jau no s’alçarà; encara que s’acabi el cel no despertarà, ni es desvetllarà del seu son. 14.13 Tant de bo que em recloguessis al sojorn dels morts, que m’amaguessis fins que et passés l’enuig i fixessis un termini per a tornar a pensar en mi. 14.14 Però l’home que ha mort, reviurà? Esperaria tots els dies del meu servei, fins que arribés el meu relleu! 14.15 Llavors em cridaries i jo et respondria, enyoraries l’obra de les teves mans. 14.16 En lloc de comptar, com ara, els meus passos, no vigilaries més les meves culpes. 14.17 Segellat dins una bossa estaria el meu pecat, i tu em taparies la meva falta. 14.18 Però caurà com una muntanya desplomada, i com una roca remoguda del seu lloc; 14.19 com les pedres les desgasta l’aigua, i els ruixats s’emporten els terrossos, així arrabasses tu l’esperança del mortal. 14.20 El rendeixes del tot i ha de desaparèixer, li canvies l’aspecte i el treus fora. 14.21 Si els seus fills són honorats, no se n’assabenta, si són menyspreats, no se n’adona: 14.22 el seu cos només per si mateix s’angoixa, la seva ànima només és lamenta per si mateixa.

Job 15

15.1 Elifaz, el temanita, prengué la paraula i digué: 15.2 ¿Respon el savi amb una ciència d’aire, i s’infla per dins de vent de l’est, 15.3 argüint amb paraules que no diuen res, i amb termes sense cap utilitat? 15.4 Tu, fins arribes a destruir el temor de Déu i a menystenir la reflexió davant d’ell! 15.5 Perquè el teu pecat inspira la teva boca, i adoptes el llenguatge dels astuts. 15.6 La teva boca et condemna, i no pas jo, i els teus llavis testifiquen contra tu. 15.7 ¿Ets nascut tu el primer dels homes, o t’han posat al món abans que els turons? 15.8 ¿Que potser has escoltat les confidències de Déu i t’has fet teva la saviesa? 15.9 Què saps tu que nosaltres no sapiguem? Què copses tu que a nosaltres se’ns escapi? 15.10 També entre nosaltres hi ha home canós i vell, carregat de dies, més que no el teu pare! 15.11 ¿Et sembla per el consol diví i les nostres paraules suaus? 15.12 Per què el teu cor s’arravata, i els teus ulls parpellegen, 15.13 mentre et tombes furiós contra Déu i deixes escapar de la teva boca tantes ofenses? 15.14 Què és l’home perquè pugui ser pur, i el nascut de dona perquè sigui just? 15.15 Si ni en els seus sants no té confiança, i el cel no és pur als seus ulls, 15.16 què no serà amb l’abominable i corromput, un home que engoleix la iniquitat com l’aigua! 15.17 Et vull alliçonar: escolta’m, i t’exposaré allò que he vist, 15.18 allò que els savis ensenyen, i no fou amagat pels avantpassats, 15.19 els únics a qui va ser donat el país, sense que entre ells s’hi barregés cap estranger. 15.20 Tots els dies són de turment per al malvat, i comptats els anys que li queden al dèspota; 15.21 veus paoroses ressonen a les seves orelles, en plena pau l’escomet el devastador. 15.22 No confia poder escapar de les tenebres, i ja es veu destinat a l’espasa; 15.23 vagareja per l’entorn buscant menjar: on serà? Sap que té el dia tenebrós a l’abast de la mà, 15.24 l’aterren la tribulació i l’angoixa, l’escometen com l’exèrcit d’un rei a l’assalt; 15.25 perquè va allargar la mà contra Déu i va provocar el Totpoderós; 15.26 corria contra ell amb el coll alçat, emparat per la barrera dels seus escuts. 15.27 S’ha engreixat el seu rostre, i té ben coberts els lloms; 15.28 i s’ha instal·lat en ciutats proscrites, en cases on ja no s’hi viu, que són a punt d’ensorrar-se. 15.29 No s’enriquirà ni li durarà la hisenda, ni s’estendran per la terra les seves possessions. 15.30 No sortirà de l’obscuritat; la xardor ressecarà els seus rebrots, la ventada s’endurà la seva flor. 15.31 No confiï en la vanitat, perquè la quimera serà el seu premi; 15.32 abans del seu temps serà tallat, i el seu brancam no reverdirà; 15.33 traurà raïm agre com el cep, i deixarà caure la seva flor com l’olivera. 15.34 Perquè la casta dels impius és estèril, i el foc consumirà les tendes de corrupció. 15.35 Qui concep malícia, infanta iniquitat, i en el seu ventre hi cova l’engany.

Job 16

16.1 Job prengué la paraula i digué: 16.2 N’he sentit moltes, de coses com aquestes; sou tots uns consoladors enutjosos! 16.3 ¿Tindran fi les paraules buides? Què t’ha picat, perquè em repliquis? 16.4 També jo parlaria com vosaltres, si la vostra ànima estigués al lloc de la meva: sabria lligar raons contra vosaltres, i mouria el cap per censurar-vos; 16.5 us confortaria amb la meva boca, i no estalviaria el condol dels meus llavis. 16.6 Però si parlo, no minva el meu dolor, i si callo, no em deixa pas. 16.7 Ara, però, Déu m’ha aclaparat: ha exterminat tota la meva colla; 16.8 m’ha agafat com evidència de càrrec, en contra meva s’alça la meva magror, que en pròpia cara m’acusa. 16.9 La seva ira em destrossa i m’empaita, fa cruixir contra mi les seves dents, com un enemic meu, agusa la seva mirada. 16.10 Obren contra mi la seva boca, m’afronten bufetejant-me el rostre, tots junts s’alcen contra mi. 16.11 Déu m’ha deixat a l'albir del pervers, i em llença a les mans dels malvats. 16.12 Vivia tranquil, i m’ha sacsejat, m’ha agafat pel clatell i m’ha ajocat, m’ha posat com el seu blanc; 16.13 m'envolten els seus arquers, em traspassa les entranyes sense pietat, m’escampa el fel per terra; 16.14 m’infligeix ferida rere ferida, m’envesteix com un guerrer. 16.15 Porto cosit un cilici a la meva pell i tinc colgat a terra el meu honor, 16.16 el plor m’ha enrogit el rostre, i una ombra em cobreix les parpelles, 16.17 tot i que no hi ha hagut violència a les mans i la meva pregària ha estat pura. 16.18 Oh terra, no cobreixis la meva sang, que no resti amagat el meu clam! 16.19 Encara ara, el meu testimoni és al cel, aquell qui em defensa és a les altures. 16.20 Em bescanten els meus amics, però davant Déu he vessat llàgrimes. 16.21 Tant de bo hi hagués un àrbitre entre l’home i Déu, igual com els humans entre si, 16.22 perquè són comptats els anys que vindran, i vaig a emprendre un camí del qual no tornaré.

Job 17

17.1 El meu esperit està abatut, s’han extingit els meus dies, només em queda el sepulcre. 17.2 ¿No estic a mercè dels burletes, i entre les seves reprensions pernocten els meus ulls? 17.3 Posa, doncs, la meva fiança davant teu, perquè, qui voldria donar-me la mà? 17.4 Tu has privat el seu cor de la raó, per això no els deixaràs reeixir. 17.5 Qui denuncia els propis amics pel botí, els ulls dels seus fills llanguiran. 17.6 Se m’ha posat com a mal exemple per al poble, una escopinada a la cara és el que sóc! 17.7 Se m’han apagat els ulls per la pena, i tots els meus membres són com una ombra. 17.8 Els rectes s’espanten d’això, i l’innocent s’indigna contra l’impiu; 17.9 però el just s’aferma en el seu camí, i el net de mans redobla les forces. 17.10 Torneu tots vosaltres! Veniu! Que no en trobaré ni un de savi! 17.11 Els meus dies s’han esmunyit, els meus propòsits s’han fos com les il·lusions del meu cor. 17.12 Em posen la nit per dia, i la llum s’escurça davant les tenebres. 17.13 Què puc esperar? El país dels morts és casa meva, i en les tenebres faré el meu jaç. 17.14 Crido al sepulcre: “Tu ets el meu pare!”, i als cucs: “Sou la mare i la germana!” 17.15 On és, doncs, la meva esperança? Qui la podrà veure? 17.16 Baixaran a les fondàries del país dels morts, i plegats reposaran a la pols.

Job 18

18.1 Bildad, el xuhita, prengué la paraula i digué: 18.2 Quan posareu fi a tants discursos? Reflexioneu, i després parlarem. 18.3 Per què hem de ser tinguts per bèsties, i passar per irracionals als vostres ulls? 18.4 I a tu, que et destrosses amb el teu furor, ¿és que per tu s’ha de desemparar la terra, i canviar de lloc les roques? 18.5 Ben cert que la llum dels malvats s’apagarà, i la flama de la seva llar no brillarà; 18.6 la llum de la seva tenda s’enfosqueix, i la llàntia que hi té alçada s’extingeix. 18.7 Es fan més curtes les seves passes vigoroses, i el fa caure el seu mateix propòsit; 18.8 perquè els seus peus el fiquen al filat, i camina sobre una xarxa. 18.9 Un llaç el pren pel taló, i el parany se li arrapa fort. 18.10 A terra hi ha una corda colgada per a ell, i una trampa parada en el camí. 18.11 De totes bandes l’angoixen els terrors, que l’empaiten pas a pas. 18.12 La seva vigoria està famèlica, i duu la dissort al seu costat; 18.13 rosega a trossos la seva pell, l’hereu de la mort devora els seus membres; 18.14 l’arrenquen de la seva tenda, seguretat seva, i se l’enduen al reialme del terror. 18.15 Serà habitada aquella casa: ja no és seva; sobre la seva llar escamparan sofre. 18.16 A baix, se li assequen les arrels; a dalt, se li moren les branques; 18.17 el seu record desapareix de la terra, i no tindrà nom a la regió. 18.18 Se l’empeny de la llum a les tenebres, i se’l foragita del món; 18.19 sense prole ni prosperitat entre el seu poble, i sense supervivents a la seva residència. 18.20 Els de l’oest s’esfereeixen de la seva fi, i els de l’est se n’horroritzen: 18.21 “Això és l’estatge de l’injust, i aquest l’estat del qui no reconeix Déu!”

Job 19

19.1 Job prengué la paraula i digué: 19.2 ¿Fins quan voleu afligir-me l’ànima i aixafar-me amb paraules? 19.3 Ja són deu les vegades que em vitupereu, i no us fa vergonya de maltractar-me. 19.4 Ni que jo hagués realment errat, només a mi afectaria l’errada. 19.5 Si de debò voleu enorgullir-vos sobre mi, i retreure’m el meu oprobi, 19.6 sapigueu que és Déu qui m’atueix, i qui m’envolta amb el seu filat. 19.7 Si crido: “Sóc agreujat!”, ningú no m’escolta; per més que clami, no hi ha justícia. 19.8 M’ha barrat el camí perquè no passi, i sobre les meves sendes ha estès la foscor; 19.9 m’ha despullat de la meva glòria, i m’ha arrencat la corona del cap. 19.10 Em derrota per tots costats i sucumbeixo, arrenca, com un arbust, la meva esperança. 19.11 Ha inflamat contra mi la seva ira, i em compta com un dels seus enemics. 19.12 Els seus escamots han arribat aplegats, i han assetjat la meva tenda. 19.13 Ha fet fugir els meus germans de vora meu, i els meus amics procuren evitar-me. 19.14 Els meus parents m’han fallat, i els meus íntims m’han oblidat. 19.15 Per als hostes i les criades de casa meva sóc un foraster, he esdevingut un estrany per a ells. 19.16 Crido el meu criat i no em respon, ni que el reclami la meva boca. 19.17 El meu alè repugna a la muller, sóc pudent per als fills de les meves entranyes; 19.18 fins els minyons em menyspreen: quan m’alço, es burlen de mi. 19.19 Sóc l’horror de tots els meus íntims, i els meus preferits s’han girat contra mi. 19.20 Tinc la pell i la carn enganxades als ossos, i me’n surto només amb la pell de les dents. 19.21 Apiadeu-vos, tingueu pietat de mi, amics meus, que la mà de l’Omnipotent m’ha ferit! 19.22 Per què em fustigueu com ho fa Déu? ¿No esteu ja tips de la meva carn? 19.23 Tant de bo que les meves paraules fossin escrites! Tant de bo que sobre un túmul fossin gravades! 19.24 Amb el punxó de ferro, i amb plom, fossin encastades per sempre a la roca. 19.25 Jo sé que el meu redemptor viu, i que a la fi s’alçarà per damunt de la pols; 19.26 i fins després d’arrencada aquesta pell, en la meva carn he de veure Déu! 19.27 L’he de veure jo, per mi mateix; els meus ulls el veuran, i no un estrany: encara que, dintre meu, els ronyons se’m consumeixen! 19.28 Si ara diguéssiu: “Com l’atraparem?”, i busquéssiu trobar en mi una causa de càrrec, 19.29 temeu davant l’espasa, ja que la fúria cau sobre els perversos, a fi que sapigueu que hi ha un judici.

Job 20

20.1 Sofar, el naamita, prengué la paraula i digué: 20.2 Per això els meus pensaments m’impulsen a replicar, a causa de l‘ansietat que porto a dins. 20.3 Sento la reprensió que m’ofèn, i l’esperit del meu enteniment em fa respondre. 20.4 ¿No saps tu que des de sempre, d’ençà que l’home fou posat damunt la terra, 20.5 el goig dels dolents és breu, i l’alegria dels descreguts, un instant? 20.6 Ni que s’elevi fins al cel la seva talla, i que toqui els núvols amb el cap, 20.7 desapareixerà com el seu mateix excrement, i els qui abans el veien diran: “On és ara?” 20.8 Com un somni, alça el vol i mai més no se’l troba, s’esvaeix com una visió nocturna. 20.9 L’ull que se’l mirava ja no el veu més, ni el lloc on era no el torna a percebre. 20.10 Els seus fills cercaran el favor dels pobres, i les seves pròpies mans restituiran els béns robats. 20.11 Els seus ossos, plens de vigoria juvenil, s’ajauran amb ell a la pols. 20.12 Si la maldat és dolça a la seva boca, si se la guarda sota la llengua, 20.13 si la retenia sense deixar-la anar, si l’entretenia enmig del paladar, 20.14 aquesta menja se li altera a les entranyes, i a l’estómac se li torna verí d’escurçons. 20.15 Les riqueses que va engolir les haurà de vomitar, Déu les hi arrancarà del seu propi ventre: 20.16 “Verí d’àspids xuclava, llengua d’escurçó el mata.” 20.17 Ja no veurà més els recs d’oli, ni els torrents de mel i mató. 20.18 Retorna els guanys sense engolir-los, el fruit dels seus negocis, no el pot assaborir, 20.19 perquè oprimia els pobres i els deixava abandonats, s’apropiava de les cases i no n’aixecava cap. 20.20 Ja que el seu ventre mai no parava, res no salvarà dels seus tresors; 20.21 res no s’ha escapat de la seva voracitat, per això no pot ser estable la seva prosperitat. 20.22 En plena abundància, li ve la penúria, el sorprèn tot el pes de la dissort. 20.23 Quan era a punt d’omplir-se l’estómac, Déu aboca damunt d’ell la seva ira ardent, que fa ploure sobre la seva carn. 20.24 Si escapa de l’arma de ferro, el traspassa l’arc de bronze, 20.25 la fletxa li surt per l’esquena, la punta fulgurant, pel fetge, i l’envaeixen tots els terrors. 20.26 Li és reservada tota calamitat, i el devorarà un foc sense atiar que devastarà tota la seva tenda. 20.27 El cel descobreix la seva iniquitat, i la terra s’alça contra ell; 20.28 una torrentada se li enduu la casa, un aiguat en el dia del seu furor: 20.29 aquest és el lot que Déu destina a l’home malvat, l’herència que ell li té reservada.

Job 21

21.1 Job prengué la paraula i digué: 21.2 Escolteu atentament les meves raons, i això serà el consol de part vostra. 21.3 Tingueu paciència mentre parlo jo, i quan hagi acabat, rieu si voleu. 21.4 ¿És que jo em queixo dels homes? Per què, doncs, no puc impacientar-me? 21.5 Gireu-vos de cara a mi i us esgarrifareu, i us tapareu la boca amb la mà. 21.6 Jo mateix, quan ho recordo, m’horroritzo i m’agafa un tremolí per tot el cos. 21.7 Per què segueixen vius els malvats, i fan anys i fins creixen en poder? 21.8 Veuen els seus fills segurs als seu costat, i afermada la seva prole davant seu. 21.9 Regna la pau a la seva llar, sense temença; la vara de Déu no l’amenaça: 21.10 el seu toro fecunda i no l’erra, la seva vaca cria i no s'esbadella. 21.11 La seva quitxalla corre com un ramat de xais, i els seus fills salten i ballen. 21.12 Fan cantúries al so de cítares i tamborins, i es diverteixen al so del flabiol. 21.13 Acaben els seus dies en el benestar, i baixen tranquils a la regió dels morts. 21.14 Amb tot, deien a Déu: “Fuig d’aquí, no en volem saber res, dels teus camins! 21.15 Què és l’Omnipotent, que l’hàgim de servir? Què en traurem de pregar-li?” 21.16 ¿No tenen ells, a l’abast de la mà, la pròpia ventura? Però, sigui lluny de mi el pensar com ells! 21.17 Que poques vegades s’apaga la llàntia dels dolents, o els cau al damunt la dissort, o destrueix Déu, amb la seva ira, els perversos! 21.18 Que poques vegades són com la palla davant el vent, o com el boll que la torbonada dispersa! 21.19 ¿És que Déu reserva l’infortuni per als seus fills? Que castigui el culpable, perquè n’aprengui! 21.20 Que vegi amb els propis ulls la calamitat i begui del furor de l’Omnipotent! 21.21 Què li importa la família, després d’ell, quan el compte dels seus mesos s’hagi tallat? 21.22 Però, ¿qui pot ensenyar ciència a Déu, quan és ell qui examina el qui és més elevat? 21.23 L’un es mor en plena vigoria, quan es troba més feliç i tranquil, 21.24 amb els lloms plens de greix i el moll dels ossos ben nodrit, 21.25 mentre un altre es mor amb l’amargor a l’ànima, sense haver tastat mai la felicitat: 21.26 van junts a jaure a la pols, i els cucs els cobreixen tots dos! 21.27 Ja conec quins són els vostres pensaments, i les vostres perverses idees contra mi. 21.28 Vosaltres penseu: “On perdura la casa del tirà? On és la tenda on vivien els malvats?” 21.29 ¿Que no ho heu preguntat als vianants? ¿I no heu entès el que ells expliquen? 21.30 Que quan ve el dia del desastre, el dolent és preservat, que el dia dels furors se’l treu fora. 21.31 Qui li retreu a la cara el seu comportament? I els seus fets, qui els hi fa pagar? 21.32 Un cop l’han acompanyat al cementiri, sobre el seu túmul encara s’hi fa vetlla. 21.33 Fins li són tous els terrossos de la vall: tota la gent desfila al seu darrere, i una multitud va al seu davant. 21.34 ¿Com voleu, doncs, donar-me un consol buit, si de les vostres rèpliques no en queda sinó la falsedat?

Job 22

22.1 Elifaz, el temanita, prengué la paraula i digué: 22.2 ¿Per ventura un home pot ser de profit a Déu, quan només a si mateix és de profit l’assenyat? 22.3 ¿Té algun benefici el Totpoderós amb què tu siguis just, o li serveix d’alguna cosa la teva conducta íntegra? 22.4 ¿És per la teva pietat que et reprèn i que pledeja amb tu? 22.5 ¿No serà que la teva malícia és gran, i les teves faltes infinites? 22.6 Perquè, sense motiu, exigies penyores als germans, i als mal abrigats arrencaves els vestits; 22.7 no donaves aigua a l’assedegat, i al famolenc li negaves el pa: 22.8 “L’home fort es fa l’amo del país, i el respectable s’hi estableix.” 22.9 A les viudes, les aviaves amb les mans buides, i els braços dels orfes deixaves afeblits; 22.10 per això et trobes encerclat de llaços, i t’espanta un terror improvís; 22.11 o la tenebra, que no deixa que hi vegis, i l’aiguat torrencial que t’ofega. 22.12 ¿No s’està Déu a dalt del cel? Ell mira per damunt les estrelles, tant altes com són, 22.13 i tu dius: “Què sap Déu? ¿Que pot examinar res, a través de la nuvolada? 22.14 Els núvols li fan de vel i no veu res, i està recorrent el circuit celeste.” 22.15 ¿Vols seguir tu pel camí antic, que van trepitjar els homes impius, 22.16 aquells que van ser arrabassats abans d’hora, quan s’abocà la riuada sobre els seus fonaments? 22.17 Aquells que deien a Déu: “Fuig d’aquí!” i “Què ens pot fer el Totpoderós?”, 22.18 tot i que ell els havia omplert la casa de benaurances. Però, sigui lluny de mi el pensar com ells! 22.19 Els justos ho veien i se n’alegraven, i l’innocent es reia d’ells: 22.20 “Han estat exterminats els nostres adversaris, i el que quedava d’ells ho ha devorat el foc!” 22.21 Reconcilia’t, doncs, amb Déu i fes-hi les paus; i d’aquest fet et vindrà la benaurança. 22.22 Accepta la lliçó de la seva boca, i posa les seves paraules al teu cor. 22.23 Si et converteixes al Totpoderós, seràs restablert i allunyaràs la dissort de la teva tenda. 22.24 Llavors tindràs l’or com la pols de la terra i com els còdols del torrent d’Ofir, 22.25 perquè el Totpoderós serà el teu tresor, un munt de plata per a tu; 22.26 llavors et delectaràs en el Totpoderós, i alçaràs el teu rostre vers Déu; 22.27 tu l’invocaràs i ell t’escoltarà, i compliràs les teves promeses; 22.28 emprendràs un afer i et sortirà bé, i sobre els teus camins brillarà la llum. 22.29 Si hi ha abatiment, diràs: “Amunt!” Perquè Déu salvarà els de mires humils; 22.30 ell salva quan un és innocent, i per la puresa de les teves mans seràs alliberat.

Job 23

23.1 Job prengué la paraula i digué: 23.2 Encara ara és rebel el meu plany, la meva mà pesa sobre el meu gemec. 23.3 Tant de bo pogués saber com trobar-lo, com arribar on ell habita! 23.4 Exposaria davant seu la meva causa, i ompliria la meva boca d’arguments; 23.5 coneixeria les raons de la seva rèplica, i comprendria el que em digués. 23.6 ¿Li caldria una gran força, per enfrontar-se amb mi? No, només hauria d’escoltar-me. 23.7 Llavors el just podria discutir amb ell, i em lliuraria per sempre de ser jutjat. 23.8 Si vaig cap a l’orient, no hi és; si a l’occident, no el veig; 23.9 si és al nord on actua, no el descobreixo, si es gira cap a migdia, tampoc no el distingeixo. 23.10 Ja que ell coneix el meu comportament, que em passi pel gresol, que en sortiré com l’or. 23.11 Els meus peus s’han mantingut als seus passos, he seguit el seu camí sense desviar-me. 23.12 Del precepte dels seus llavis no me n’he apartat mai, al fons del cor he guardat les paraules de la seva boca. 23.13 Però si ell ho té determinat, qui el farà canviar de parer? Allò que la seva ànima ha decidit, ho durà a terme. 23.14 Ell complirà el que de mi hagi decretat, com tants altres designis que té. 23.15 Per això és que, davant seu, estic contorbat, i quan hi penso, més por tinc d’ell. 23.16 Déu m’ha posat la por al cos, i el Totpoderós em té espaordit; 23.17 que no és l’ofuscació el que m’anorrea, ni l’obscuritat el que em tapa la cara.

Job 24

24.1 Per què l’Omnipotent no ha fixat els temps, i els qui el reconeixen no veuen els seus dies? 24.2 Es canvien de lloc les fites, són robats els ramats que després pasturen; 24.3 s’emporten l’ase dels orfes, prenen de garantia el bou de la viuda; 24.4 empenyen els captaires fora del camí, tots a l’una s’han d’amagar els desvalguts del país. 24.5 Com uns ases salvatges van a la seva feina pel camp obert, cercant amb fatigues el seu menjar, i el despoblat forneix aliment per als seus fills; 24.6 recullen en el camp dels altres, i veremen la vinya del potentat; 24.7 passen la nit despullats, per falta de roba, i sense abrigall contra el fred; 24.8 el ruixat de la muntanya els deixa xops, i mancats d’aixopluc, s’ajoquen entre les roques. 24.9 L’orfe és arrencat del pit, i prenen en penyora la roba del pobre. 24.10 Han d’anar despullats, sense vestit, i, passant gana, han de carregar les garbes; 24.11 entre les bancades premen l’oli, trepitgen els cups i passen set. 24.12 Des de la població, la gent llança gemecs i l’ànima dels ferits crida auxili, però Déu no escolta nimietats. 24.13 N’hi ha que odien la llum, no han conegut els camins de Déu i no volen seguir les seves rutes. 24.14 Abans de l’alba s’aixeca l’assassí, mata el pobre i el desvalgut, ronda com un lladre a la nit; 24.15 l’ull de l’adúlter sotja el crepuscle i pensa: “Ningú no em veurà”, i es tapa la cara amb un vel. 24.16 Altres, en la foscor, rebenten les cases, de dia s’amaguen, odien la llum; 24.17 el matí és per a ells una fosca temença, estan habituats a la basarda de les tenebres. 24.18 Són lleugers com el corrent de l’aiguat, però la seva heretat és maleïda al país, no recorreran més el camí de les vinyes. 24.19 Com la sequera i la xardor dissipen l’aigua de neu, així el país dels morts farà amb els pecadors; 24.20 fins el ventre que l’infantà l’oblidarà, esdevindrà una delícia per als cucs, i no serà mai més recordat el seu nom: com un tronc d’arbre serà trossejada la iniquitat! 24.21 Afligia l’estèril que no tenia fills, i no ha tractat mai bé la viuda. 24.22 Però Aquell qui, amb el seu poder, regeix la vida dels poderosos, s’aixeca i ja ningú no té la vida segura. 24.23 Li permetia que es confiés segur, però tenia els ulls clavats en els seus camins; 24.24 per un instant són exaltats, però ja no existeixen, són enfonsats, i, com altres, es moren, cauen assecats, com el cap d’una espiga. 24.25 No és així? Qui pot desmentir-me o desvirtuar les meves paraules?

Job 25

25.1 Bildad, el xuhita, prengué la paraula i digué: 25.2 Déu posseeix la sobirania temible, estableix l’harmonia a les seves altures! 25.3 ¿Que es poden comptar les seves tropes? ¿Sobre qui no s’aixeca la seva llum? 25.4 Com pot, doncs, justificar-se l’home davant Déu? Com pot ser pur el nascut de dona? 25.5 Si ni la mateixa lluna no és prou resplendent, ni les estrelles no són prou netes als seus ulls, 25.6 què no serà de l’home, aquesta podridura, i del fill del mortal, aquesta cuca!

Job 26

26.1 Job prengué la paraula i digué: 26.2 Com has ajudat el dèbil i auxiliat el braç impotent! 26.3 Com has aconsellat l’indecís, i quant de seny has demostrat! 26.4 ¿A qui has dirigit el discurs? ¿De qui ha vingut l’esperit que ha sortit de tu? 26.5 Les ombres dels morts es convulsen, més avall de les aigües, amb els seus habitants. 26.6 El país dels morts està nu davant Déu, i res no encobreix el sepulcre. 26.7 Déu estén el nord del cel sobre el buit, penja la terra sobre el no-res; 26.8 embolcalla les aigües en la seva nuvolada, sense que els núvols s’esquincin amb el pes. 26.9 Ell cobreix la faç del setial, desplegant-hi el seu núvol al damunt; 26.10 ha establert un límit a la superfície de les aigües, fins on confinen la llum i les tenebres. 26.11 Les columnes del cel es commouen, preses d’espant, quan ell renya. 26.12 Amb el seu poder va agitar la mar, i amb la seva intel·ligència va esclafar Rahab; 26.13 amb el seu alè va asserenar el cel, la seva mà va traspassar la serp fugissera. 26.14 Heus aquí que aquest és l'esbós de la seva obra, però és feble el ressò que percebem d’ell. Qui pot comprendre el tro de la seva potència?

Job 27

27.1 Job va seguir amb el seu discurs i digué: 27.2 Pel Déu vivent que ha refusat el meu dret, i per l’Omnipotent que ha amargat la meva ànima: 27.3 juro que mentre estigui enter el meu esperit dintre de mi, i tingui l’alè de Déu al meu nas, 27.4 els meus llavis no diran falsedat ni la meva llengua no dirà mentida. 27.5 Lluny de mi que mai us donés la raó! Fins que expiri mantindré la meva innocència! 27.6 Estic aferrat a la meva justícia i no afluixaré, el meu cor no em retreu cap dels meus dies. 27.7 Que el meu enemic tingui la sort del descregut, i el meu adversari la de l’injust! 27.8 Perquè, quina és l’esperança del dolent quan és tallat, quan Déu reclama la seva ànima? 27.9 ¿És que Déu escoltarà el seu crit d’auxili, quan la tribulació li caigui al damunt? 27.10 ¿Es delectarà en el Totpoderós? ¿Invocarà Déu en tot moment? 27.11 Jo us mostro la providència de Déu; no us amago pas els designis del Totpoderós. 27.12 I si tots vosaltres ja ho heu comprovat, per què us feu tan absurdament banals? 27.13 Així és la sort del malvat de part de Déu, l’herència que els opressors reben del Totpoderós: 27.14 si té molts fills, són per a l’espasa, i els seus descendents no s’atiparan de pa; 27.15 si d’ells en queda algun, són engolits per la mort, i les seves viudes no els ploraran. 27.16 Si apila plata com si fos terra, i estiba els vestits com si fossin fang, 27.17 ell els haurà preparat, però se’ls posarà el just, i la plata la comparteix l’home honrat. 27.18 S’ha edificat la casa com un niu, com la cabana que s’ha fet un guarda; 27.19 se’n va al llit ric, però per darrer cop: quan obre els ulls ja no té res. 27.20 Els terrors el sorprenen com l’aiguat, durant la nit l’arrabassa la tempesta; 27.21 se l’enduu la llevantada, i desapareix, és arrencat de seu lloc; 27.22 se li aboca damunt seu sense pietat, i ell intenta fugir de les seves mans; 27.23 hi haurà aplaudiments a costa d’ell, i el xiularan allà on estigui.

Job 28

28.1 És cert que la plata té els seus miners, i l’or, un lloc on se’l depura; 28.2 el ferro s’extreu de la terra, i fonent la roca es produeix el coure; 28.3 l’home posa límit a la foscor, i fins al més profund excava la roca de la foscúria llòbrega; 28.4 obre galeries en llocs despoblats, ignorats dels vianants, amb recorregut tortuós, allunyats de la gent; 28.5 la terra, de la qual surt el pa, per l’interior sembla trastornada pel foc; 28.6 les seves pedres són dipòsits de safir, jaciments de partícules d’or; 28.7 sendera que no ha conegut l’au rapinyaire, imperceptible per a l’ull del voltor; 28.8 no l’han trepitjada els animals feréstecs, mai no hi ha passat el lleó. 28.9 La mà ataca el sílex, descarna el basament de les muntanyes; 28.10 per entremig de les roques obre corredors, i el seu ull descobreix tot el que hi ha de preciós; 28.11 deté les filtracions perquè no degotin, i treu a la llum el que era amagat. 28.12 Però, on es troba la saviesa? I, on resideix la seva intel·ligència? 28.13 El mortal no coneix el seu camí, ni es troba a la terra dels vivents. 28.14 L’abisme diu: “No és amb mi”, i el mar: “Amb mi, no hi és.” 28.15 No es pot bescanviar per or fi, ni es paga el seu valor a pes de plata; 28.16 no es pot avaluar amb l’or d’Ofir, ni amb el preuat ònix o el safir; 28.17 no l’igualen ni l’or ni el vidre, ni es permuta per atuells d’or fi; 28.18 del coral i el cristall no cal fer-ne esment, perquè val més obtenir la saviesa que les perles; 28.19 no se li pot comparar el topazi d’Etiòpia, ni es pot avaluar amb l’or pur. 28.20 D’on ve, doncs, la saviesa? I on és la seu de la intel·ligència? 28.21 Ja que és oculta a la vista dels vivents i amagada a les aus del cel. 28.22 La Perdició i la Mort respongueren: “Pel que hem sentit dir, només en tenim rumors.” 28.23 Només Déu coneix el seu camí, és ell qui descobrí on era, 28.24 perquè ell observa els confins de la terra i veu tot el que hi ha sota el cel. 28.25 Quan donava pressió al vent i determinava l’extensió de les aigües, 28.26 quan posava lleis a la pluja i camí al rodolar de la turmenta, 28.27 llavors la va descobrir i la va examinar, 28.28 i digué a l’home: “El temor del Senyor és la saviesa, i fugir del mal, la intel·ligència.”

Job 29

29.1 Job reprengué el seu discurs i digué: 29.2 Tant de bo pogués tornar als temps d’abans, aquells dies en què el Totpoderós em guardava! 29.3 Quan resplendia la seva llàntia sobre el meu cap, i a la seva claror caminava entremig de la foscor! 29.4 Tal com era en els dies de la meva tardor, quan l’amistat de Déu encerclava la meva tenda, 29.5 quan l’Omnipotent encara m’acompanyava i m’envoltaven els meus fills, 29.6 quan em xopava els peus en mantega de llet, i de la pedra en rajava un doll d’oli. 29.7 Quan acudia a la porta gran de la ciutat, i posava el meu setial a la plaça, 29.8 els joves, així que em veien, m’obrien pas, i els vells s’alçaven i restaven drets; 29.9 els prohoms interrompien el seu parlament i es posaven el palmell davant la boca; 29.10 la veu dels principals baixava el to i la llengua se’ls retenia al paladar; 29.11 l’orella que em sentia em felicitava, i l’ull que em veia em feia costat: 29.12 perquè jo salvava el desvalgut que clamava i l’orfe mancat de protector. 29.13 La benedicció de l’arruïnat venia damunt meu, jo omplia de goig el cor de la viuda. 29.14 M’havia investit de justícia i ella em cobria, l’equitat em feia de mantell i de tiara. 29.15 Jo era ulls per al cec i peu per al coix. 29.16 Era un pare per als necessitats, i posava interès en el plet del desconegut. 29.17 Trencava les barres de l’injust i arrencava de les seves dents la presa, 29.18 i em deia: “Serà al meu jaç que moriré, i acumularé els dies com grans de sorra; 29.19 la meva arrel té pas obert cap a l’aigua, i la rosada fa nit sobre el meu ramatge; 29.20 el meu prestigi serà sempre renovat, i a la meva mà l’arc serà sempre tens.” 29.21 A mi m’escoltaven expectants, i en silenci atenien el meu parer; 29.22 després de parlar jo, ningú no replicava, la meva paraula penetrava en ells gota a gota. 29.23 M’esperaven com la pluja, i obrien la seva boca com si fos un ruixat tardà. 29.24 Si els somreia, gairebé no ho creien; la claror del meu rostre, no se la volien perdre. 29.25 Jo els triava el camí i m’asseia de capdavanter, presidia com un rei entre la tropa, com el qui conforta els apocats.

Job 30

30.1 En canvi, ara es riuen de mi els qui són més joves que jo, els pares dels quals jo desdenyava d’admetre entre els gossos del meu ramat. 30.2 De què m’havia servit la força de les seves mans, si ja la seva vigoria havia decaigut? 30.3 Exhaurits per la misèria i la fam terrible, rastrejaven les arrels seques de l’estepa, al cap vespre, per l’ermot desolat; 30.4 recollien el fonoll entre la bardissa, i el seu menjar era les arrels de la ginestera. 30.5 Són foragitats de la societat, i van escridassant-los com darrere un lladre; 30.6 han de viure en els barrancs dels torrents, en les coves de la terra i les roques; 30.7 bramen entre les bardisses, s’agombolen sota els esbarzers. 30.8 Xusma vil i fills de ningú, expulsats del país a fuetades. 30.9 I ara haig de ser la seva cantúria, m’he convertit en el motiu de les seves burles. 30.10 M’abominen i fugen de mi, i m’escupen a la cara sense mirament; 30.11 com que Déu ha afluixat la seva corda i m’ha humiliat, han deixat anar el fre davant meu. 30.12 A la dreta s’alça la púrria, que em fa la traveta i obra contra mi un camí de perdició. 30.13 Destrueixen la meva fugida per abatre’m, no els cal pas cap ajuda; 30.14 penetren com per un ample corredor, avancen rodolant entre les runes; 30.15 el terror es gira contra mi, la meva dignitat és esbandida com el vent, el meu benestar ha passat com un núvol. 30.16 Ara dintre meu se m’escola l’ànima, han fet presa en mi els dies d’aflicció. 30.17 De nit em són foradats els ossos, i el meu rosec no para mai. 30.18 Déu em rebrega el vestit violentament, se m’aferra al coll com el gorjal de la túnica; 30.19 em llença al fang, i m’he tornat igual que pols i cendra. 30.20 Clamo a tu, oh Déu, i no em respons, em presento davant teu i no em fas cas; 30.21 t’has tornat cruel per a mi, em combats amb tota la força de la teva mà, 30.22 te m’emportes a cavall del vent i em dilueixes en una turmenta. 30.23 Sé prou bé que em portes a la mort, el lloc de destí de tots els vivents. 30.24 Malgrat tot, ¿és que no he allargat la mà al desvalgut, si en el seu infortuni em demanava ajut? 30.25 ¿No he plorat jo amb el qui passa estretor? ¿No he sentit pena a l’ànima per qui s’arruïna? 30.26 Quan jo esperava la felicitat, vingué la dissort; esperava la llum, i m’arribà la foscúria; 30.27 les meves entranyes bullen sense parar, se m’han presentat dies d’aflicció. 30.28 Vaig ennegrit, sense escalf, m’alço en la reunió i crido auxili, 30.29 m’he tornat com un germà dels xacals, i com un company dels estruços. 30.30 La meva pell se m’ha tornat negra, i els meus ossos es cremen per la febre. 30.31 El so de la cítara s’ha convertit en laments, i el del flabiol, en tornada de planyívols.

Job 31

31.1 Vaig fer un pacte amb els meus ulls, i no em fixava en cap donzella. 31.2 Quina és, doncs, la paga que Déu envia des de dalt, i quina l’herència que el Totpoderós remet des de les altures? 31.3 ¿Que no és la dissort per a l’injust, i l’adversitat per als qui practiquen el mal? 31.4 ¿És que ell no veu els meus camins i compta tots els meus passos? 31.5 ¿Que he caminat aplegat amb la mentida, o el meu peu s’ha apressat vers l’engany? 31.6 Que em pesi amb balances justes, i conegui Déu la meva integritat! 31.7 Si els meus passos s’han desviat del camí, i el meu cor ha seguit rere els meus ulls, si a les meves mans s’hi ha enganxat brutícia, 31.8 que un altre es mengi el que jo sembro i els meus plançons siguin desarrelats! 31.9 Si el meu cor s’ha deixat seduir per alguna dona, i a la porta del meu veí he vigilat, 31.10 que la meva dona molgui per a un altre i que d’altres jeguin amb ella! 31.11 Perquè això seria una infàmia, un delicte digne d’anar a judici; 31.12 és un foc que fins la perdició devoraria, i tota la meva collita consumiria. 31.13 Si menyspreava el dret del meu servent, o de la meva serventa, en el seu plet amb mi, 31.14 què faré quan Déu s’aixequi? I quan m’interrogui, què li contestaré? 31.15 Qui m’ha fet a mi, ¿no l’ha fet a ell, en el ventre? ¿No ens ha format el mateix, en el si matern? 31.16 Si he impedit l’anhel dels necessitats, i he deixat llanguir els ulls de la viuda, 31.17 o he menjat jo sol el meu tros de pa, sense que en participés l’orfe, 31.18 quan Déu des de la infantesa m’ha criat com un pare i des del si matern he estat guiat; 31.19 si he vist un miserable sense roba, o un necessitat sense res per a abrigar-se; 31.20 si no m’han hagut de beneir els seus lloms, quan s’ha escalfat amb la llana de les meves ovelles; 31.21 si he alçat la mà contra el desvalgut, quan jo veia la meva influència en el tribunal, 31.22 que el muscle se’m desprengui de l’espatlla i el meu braç s’esqueixi del seu colze! 31.23 Ja que per a mi és terrorífic el càstig de Déu, i davant la seva majestat no podria resistir. 31.24 Si he fet de l’or la meva confiança, i he anomenat l’or fi la meva seguretat; 31.25 si m’he complagut amb què fos gran la meva fortuna, i que la meva mà m’hagués arreplegat abundosament; 31.26 si he admirat el sol quan resplendeix, o la lluna esplendorosa en el seu curs, 31.27 i el meu cor, seduït, els ha adorat en secret, i la meva mà els enviava un petó de la meva boca, 31.28 també això hauria estat una falta criminal, perquè hauria renegat del Déu excels! 31.29 ¿Que m’he alegrat de l’infortuni del qui m’odiava, o que ho celebrava quan li sobrevenia una desgràcia? 31.30 Jo no permetia que la meva boca pequés amb imprecacions contra la seva vida! 31.31 ¿Que no ha dit la gent de casa meva: “No se’n trobarà ni un que no s’hagi atipat de la seva vianda”? 31.32 El foraster no pernoctava pas a la intempèrie, la meva porta era oberta al vianant. 31.33 No he encobert, com a home, les meves culpes, amagant dintre meu les meves faltes 31.34 per por del rebombori de la gent, o perquè el menyspreu de la societat m’acovardeix fins al punt de quedar-me quiet, sense gosar traspassar la porta. 31.35 Tant de bo que algú m’escoltés! Heus aquí que mi refermo! Que em respongui el Totpoderós! ¿I l’acusació escrita pel meu contrari? 31.36 Ben cert que me la posaria sobre l’espatlla, me la cenyiria com si fos una corona. 31.37 Li donaria comptes de cada un dels meus passos, me li acostaria com un príncep. 31.38 Si la meva terra cridava contra mi, i amb ella es planyien els seus solcs; 31.39 si jo he menjat el seu fruit sense pagar, i he tret la vida als seus amos, 31.40 que en comptes de blat hi creixin esbarzers, i en lloc d’ordi, herba dolenta!

Job 32

32.1 Aquells tres homes van deixar de replicar a Job, veient que, a parer d’ell, estava segur de tenir la raó. 32.2 Llavors es desfermà la indignació d’Elihú, fill de Baraquel, el buzita, de la família de Ram; i es va aïrar contra Job per haver volgut tenir raó davant Déu, 32.3 i també es va enutjar contra els tres amics perquè, en no haver sabut trobar respostes, deixaven com a culpable Job. 32.4 Elihú s’havia esperat per contestar a Job perquè els altres eren de més edat que no pas ell, 32.5 però quan veié que a la boca dels tres homes ja no hi havia cap més refutació, es va enfurismar. 32.6 I prengué la paraula Elihú, fill de Baraquel, el buzita, i digué: 32.7 Em deia jo: “Que parli l’edat, i que els molts anys facin conèixer el seny.” 32.8 Però en els mortals hi ha un esperit, l’alenada de l’Omnipotent, que els fa intel·ligents; 32.9 no són sols els ancians els qui són savis, ni els vells els qui tenen el que és just; 32.10 per això he dit: “Escolteu-me, també jo manifestaré la meva opinió.” 32.11 Vegeu que he esperat que parléssiu, he escoltat amatent les vostres paraules mentre triàveu els vostres arguments. 32.12 La meva atenció estava fixada en vosaltres, però, vet aquí que no hi ha ningú que refuti Job, ni cap de vosaltres que contradigui el que diu. 32.13 No digueu: “Hem trobat arguments intel•ligents, però és Déu qui el pot rebatre, i no pas un mortal.” 32.14 Ell no ha dirigit contra mi les seves paraules, ni jo li he de replicar amb els vostres arguments. 32.15 Han quedat tallats, ja no responen més, s’han quedat sense paraules. 32.16 Prou he esperat; però ja que no parlen, que resten aturats i no repliquen, 32.17 respondré jo també; al meu torn, també jo exposaré la meva opinió; 32.18 perquè estic ple de raons, el meu esperit m’empeny des de dins; 32.19 en el meu interior està com el vi tancat, aquell que rebenta els bots nous. 32.20 Haig de parlar per desfogar-me, obriré els meus llavis per respondre. 32.21 No tindré preferències per ningú, ni ningú no adularé, 32.22 perquè jo no en sé, d’afalagar; altrament, el Creador ben aviat em suprimiria.

Job 33

33.1 Per tant, Job, digna’t escoltar les meves paraules, i para atenció a totes les meves raons. 33.2 Ja veus que he obert la meva boca, ha parlat la meva llengua en el paladar, 33.3 les meves paraules expressen la rectitud del meu cor, el que saben dir el meus llavis amb sinceritat. 33.4 L’esperit de Déu m’ha fet, l’alè de l’Omnipotent m’ha donat vida. 33.5 Si és que pots, refuta’m! Enfronta’t a mi! Alça’t! 33.6 Mira, jo sóc igual que tu per a Déu, també jo he estat pastat d’argila. 33.7 Així, doncs, el meu terror no t’ha d’espantar, i la meva càrrega no t’aclapararà. 33.8 Només has fet que parlar a les meves orelles, i he sentit el so dels teus mots: 33.9 “Sóc pur, sense pecat, estic net i no tinc cap falta! 33.10 Però, vet aquí que Déu inventa reprensions contra mi i em té per enemic seu; 33.11 ha ficat els meus peus dintre el cep i vigila tots els meus camins.” 33.12 Ara bé, en això no tens raó; jo et respondré, perquè Déu és més gran que l’home. 33.13 Per què et querelles amb ell? ¿Perquè no explica totes les seves raons? 33.14 Si Déu parla un cop, i un altre cop, i no se li fa cas! 33.15 En somnis, en visió nocturna, quan cau la letargia sobre els humans, mentre dormen als seus llits, 33.16 aleshores destapa l’oïda dels homes, i amb reprensions els espaordeix 33.17 per fer tornar l’home de les pròpies accions i prevenir el mortal contra la supèrbia, 33.18 preservant la seva ànima de la fossa i la seva vida de passar per l’espasa. 33.19 També és corregit amb el dolor, quan està enllitat, i amb el desfici continu dels seus membres; 33.20 de manera que la seva vida arriba a avorrir el pa, i la seva ànima el menjar més delicat. 33.21 La seva carn es consumeix a ulls veients, i apareixen els ossos, que no se li veien. 33.22 La seva ànima es va acostant a la fossa, i la seva vida, a l’extinció. 33.23 Si té al seu costat un àngel, un mitjancer, un dels milers que recordi a l’home la seva reprensió, 33.24 que s’apiadi d’ell i digui: “Lliura’l de baixar a la fossa; he trobat el rescat!”, 33.25 la seva carn recupera la frescor juvenil, retorna als dies de la seva adolescència. 33.26 Invoca Déu, i ell li atorga el seu favor, li deixa veure el seu rostre amb alegria, i així restitueix al mortal la seva justícia. 33.27 Llavors entona públicament un càntic i diu: “Havia pecat i torçat la rectitud, però Déu no m’ha pagat com mereixia; 33.28 ha salvat la meva ànima de baixar a la fossa, i la meva vida pot veure la llum.” 33.29 Heus aquí tot el que Déu fa a l’home, més de dues i tres vegades, 33.30 per apartar de la fossa la seva ànima, perquè brilli en ell la llum de la vida. 33.31 Para atenció, Job, escolta’m! Guarda silenci mentre parlo. 33.32 Si tens res a dir, contesta’m, parla, que jo vull donar-te la raó; 33.33 però si no és així, escolta’m, estigues callat, i jo et faré entenimentat.

Job 34

34.1 Elihú va continuar dient: 34.2 Escolteu, savis, les meves paraules, i vosaltres, els entesos, pareu l’orella, 34.3 perquè l’oïda prova les paraules, i el paladar tasta el menjar. 34.4 Examinem per nosaltres el que és just, indaguem plegats el que és bo, 34.5 perquè Job ha dit: “Jo sóc just, i Déu no vol fer-me justícia; 34.6 malgrat el meu dret, passo per mentider: sense tenir cap culpa, és incurable la meva ferida.” 34.7 ¿Quin altre home trobaríem semblant a Job, que es beu la burla com si fos aigua, 34.8 que va en companyia de malfactors i fa conxorxa amb els malvats? 34.9 Perquè ell ha dit: «No en treu res l’home de buscar la complaença de Déu.” 34.10 Així, doncs, escolteu-me, homes de seny: Lluny sigui imputar a Déu la maldat, i al Totpoderós la injustícia; 34.11 perquè el que fa l’home, Déu li ho paga, i segons la conducta de cadascú, ell el tracta. 34.12 Ben cert que Déu no practica el mal, i el Totpoderós no viola el dret. 34.13 ¿Qui li ha confiat la terra, i qui l’ha responsabilitzat de l’univers? 34.14 Si ell retreia cap a si el seu esperit, i recloïa en si mateix el seu alè, 34.15 tots els éssers vivents expirarien de cop, i l’home tornaria a la pols. 34.16 Si tens enteniment, Job, escolta això, estigues atent al so de les meves paraules: 34.17 ¿Realment sabria governar, el qui odia la justícia? ¿O condemnaràs, tu, el Just Prepotent? 34.18 El qui pot dir a un rei: “Pervers!”, i als nobles: “Malvats!”; 34.19 que no fa diferències amb els grans senyors ni té preferències per al ric sobre el pobre, perquè tots ells són l’obra de les seves mans. 34.20 Tot de sobte moren, en plena nit; es convulsa, la gent, i desapareixen, i sense gaire esforç elimina el poderós. 34.21 Ell té els ulls sobre els camins de l’home, i observa tots els seus passos. 34.22 No hi ha obscuritat ni tenebra, per densa que sigui, on es puguin amagar els autors de maldat. 34.23 Ell no imposa a l’home un termini fixat per a comparèixer a judici davant Déu. 34.24 Sense esbrinar res, destrueix els prohoms i en constitueix uns altres al seu lloc; 34.25 ell coneix les seves accions, una nit els sacseja i queden esclafats. 34.26 Els assota com a criminals, en un lloc on tots ho puguin veure; 34.27 perquè han deixat de seguir-lo i no han fet cas de cap dels seus camins, 34.28 provocant que li arribi el clam de l’oprimit i hagi de sentir el crit dels desvalguts. 34.29 Tanmateix, si vol restar quiet, qui el pertorbarà? Si amaga el rostre, qui el veurà? Igualment està per les nacions i els individus, 34.30 evitant que regni un descregut que pugui esdevenir un parany per al poble. 34.31 Si deies a Déu: “He estat arrogant, i no tornaré a fer el mal; 34.32 ensenya’m allò que no sé veure, i si he comès algun tort, no hi tornaré”; 34.33 ¿penses que ha de donar la retribució a gust teu, tu que en fas menyspreu? Ja que ets tu qui es pronuncia, i no pas jo, digues, doncs, el que saps. 34.34 Les persones assenyades em diran, –i fins l’home savi que em senti–: 34.35 “Job no parla sàviament, i el que diu no és raonable.” 34.36 Pares meus, cal que Job sigui provat a fons, perquè respon com els homes impius 34.37 i afegeix al seu pecat una altra transgressió: se’n fum, davant nostre, i augmenta les seves ofenses contra Déu.

Job 35

35.1 Reprenent el seu discurs, Elihú digué: 35.2 ¿Penses que és just això, quan dius: “Tinc justificació davant Déu”, 35.3 tu que li has dit: “De què et serveix, a tu, i què en trec jo, de no pecar?” 35.4 Jo et donaré la resposta, i als teus companys amb tu. 35.5 Mira el cel i fixa’t-hi bé, adona’t que està per damunt teu. 35.6 Si peques, què li pots fer? Si augmentes les teves faltes, quin mal li fas? 35.7 Si ets just, què li dones? O, què rep de part teva? 35.8 A un home, un igual que tu, el pot afectar la teva maldat, i a un mortal, la teva justícia; 35.9 que per causa de l’extrema opressió alcen el clam, criden auxili per la violència dels poderosos, 35.10 però no diuen: “¿On és Déu, el meu creador, que fa ressonar lloances en la nit, 35.11 que ens fa més instruïts que el bestiar de la terra i més intel·ligents que les aus del cel?” 35.12 Llavors criden, sense que ell respongui per culpa de la supèrbia dels dolents. 35.13 És realment fals que Déu no escolta, que el Totpoderós no se n’adona, 35.14 fins i tot quan dius que enlloc no el veus, que la causa és davant d’ell i esperes; 35.15 i, també, que la seva còlera no castiga, i que no para gens d’atenció a les faltes. 35.16 Per això Job obre la boca per dir foteses, i enfila paraules sense seny.

Job 36

36.1 Elihú va prosseguir i digué: 36.2 Tingues espera, que jo t’instruiré, perquè encara hi ha molt a dir a favor de Déu. 36.3 Prendré els meus arguments des d’enrere, i al meu creador confirmaré la raó; 36.4 t’asseguro que les meves paraules no són falses, davant teu tens un home d’opinions sinceres. 36.5 Certament que Déu és gran i no fa menyspreu, és gran en la força de la seva intel·ligència; 36.6 no deixa viure el malvat, i fa justícia al desvalgut; 36.7 no aparta els ulls dels rectes, i els fa seure amb el reis, en el seu setial, exalçats per sempre. 36.8 Però si són amarrats amb grillons, presos en les cordes d’aflicció, 36.9 aleshores els fa veure els seus fets i les transgressions en què s’havien obstinat; 36.10 així els obre les orelles amb advertències i els exhorta que deixin de fer el mal. 36.11 Si en fan cas i l’obeeixen, acaben els seus dies en la benaurança, i els seus anys, entre delícies; 36.12 però, si no en volen fer cas, passaran per l’espasa i moriran sense saber com. 36.13 Però els de cor pervers coven la ira, no criden a Déu quan els encadenen; 36.14 moren quan la seva ànima encara és jove, i acaben la vida en el deshonor. 36.15 Déu, en canvi, salva l’afligit per la pròpia aflicció, i l’alliçona per mitjà de la tribulació. 36.16 També a tu et va treure de la gola de l’angoixa cap al lloc espaiós, sense cap estretor, omplint la teva taula amb els menjars més gustosos; 36.17 però ara t’arreplega de ple la sentència de l’injust, i t’atrapen el judici i la condemna. 36.18 Vés en compte! Que la seva ira no se t’endugui de sobte, que després no et lliurarà ni un gran rescat! 36.19 ¿Tindran valor, per a ell, les teves riqueses? No! Ni tampoc tot l’esforç del teu poder! 36.20 No sospiris per aquella nit en què els pobles desapareixeran del seu lloc. 36.21 Evita decantar-te cap al mal, perquè per això t’ha triat l’aflicció. 36.22 Heus aquí que Déu és sublim pel seu poder. On hi ha un mestre com ell? 36.23 Qui li pot dir el que ha de fer? Qui pot dir-li: “Has obrat malament”? 36.24 No deixis d’exalçar la seva obra, la que els homes celebren amb càntics; 36.25 tot el gènere humà l’admira, els mortals, de lluny la contemplen! 36.26 Sí! Déu és gran, i nosaltres no el comprenem, el nombre dels seus anys és incalculable. 36.27 Ell atreu les gotes d’aigua que després filtra en pluja en el seu vapor, 36.28 i que els núvols destil·len fan regalimar sobre la humanitat en abundància. 36.29 ¿Podrà algú entendre el desplegament dels núvols i el volum del seu pavelló? 36.30 Damunt d’ell estén el seu esclat i deixa al descobert les fondàries de la mar. 36.31 És amb això que sustenta els pobles, donant l’aliment amb abundor. 36.32 S’omple les mans de llampecs i els envia fins a trobar l’objectiu; 36.33 és anunciat pel seu fragor, i també pel bestiar que el sent venir.

Job 37

37:1 Per tot això el meu cor batega com si s'escapés del pit. 37.2 Escolta bé l’estrèpit del seu tro, el so retrunyent que surt de la seva boca: 37.3 el descarrega per tot l’àmbit del cel, i la seva fulgència abasta els confins de la terra; 37.4 darrere seu hi bramula el tro, retruny amb la seva veu gloriosa, i no el reté mentre la seva veu ressona. 37.5 Déu trona meravellosament amb la seva veu, fa coses grans que no entenem. 37.6 Quan ordena a la neu: “Cau sobre la terra!”, i a les pluges torrencials: “Sigueu impetuoses!”, 37.7 detura l’activitat de tots els homes, perquè tots els humans coneguin la seva acció. 37.8 Les feres es fiquen al seu cau i es refugien a les seves coves: 37.9 del sud ve l’huracà, i del nord, el fred; 37.10 per l’alenada de Déu es forma el glaç, i la superfície de les aigües es gela. 37.11 A voltes Déu carrega els núvols d’humitat, el seu fulgor estén la nuvolada, 37.12 que va giravoltant d’una banda a l’altra, com ell vol, a complir tot el que mana sobre la superfície de la terra: 37.13 li fa anar, tant si és per castigar el país com si és per beneficiar-lo. 37.14 Escolta això, Job, atura’t a considerar les meravelles de Déu. 37.15 ¿Que saps com Déu ho dirigeix tot, i com fa brillar el llampec entre la nuvolada? 37.16 ¿Entens tu com s’aguanten els núvols a l’espai, perfectes meravelles de ciència? 37.17 Tu, a qui els vestits ofeguen quan la terra és sufocada pel vent del sud, 37.18 ¿podràs estendre amb ell el cel, sòlid com un mirall de metall fos? 37.19 Fes-nos saber què li hem de dir; nosaltres ja no tenim arguments, estem a les fosques. 37.20 ¿Se l’ha d’advertir quan jo parlo? ¿Se l’ha d’informar del que diu l’home? 37.21 Tot d’una ja no veiem el sol, ens el tapen els núvols, però un vent ha passat, i tot s’ha aclarit! 37.22 Del nord ve la llum daurada: Déu s’envolta d’una magnificència impressionant. 37.23 És l’Omnipotent! No el podem abastar; és sublim en força i equitat, abundós en justícia: no oprimirà pas! 37.24 Per tot això l’han de reverenciar els humans: no en mirarà cap que es tingui per savi! 37.37 També per això em bat el cor i em salta fora del seu lloc.

Job 38

38.1 Llavors el Senyor, d’enmig de la tempesta, va respondre a Job i digué: 38.2 Qui és aquest que ofusca la Providència amb discursos sense seny? 38.3 Enfaixa’t els lloms com un home, que ara et preguntaré i hauràs de respondre: 38.4 On eres tu, quan jo fundava la terra? Explica-ho, si en tens coneixement. 38.5 Qui va determinar les seves dimensions, suposant que ho sàpigues? Qui va estendre el cordill al seu damunt? 38.6 ¿Sobre què foren afermats els seus fonaments, o qui va posar la seva pedra angular, 38.7 mentre els estels del matí cantaven lloances i aclamaven unànimes els fills del Totpoderós? 38.8 Qui va estancar la mar entre dues rescloses, quan brollava impetuosa del si matern? 38.9 Quan li vaig posar els núvols per vestit i la fosca nuvolada per bolquers, 38.10 quan vaig aturar-la als seus límits i li vaig posar portes i barrots, 38.11 li vaig dir: «Fins aquí arribaràs, no més enllà; aquí es trencarà l’orgull de les teves ones.» 38.12 ¿Algun cop a la vida has donat ordres al matí? ¿Has indicat a l’aurora el seu lloc, 38.13 que agafi la terra per les vores i espolsi del seu damunt els malvats? 38.14 Es transforma com l’argila de segellar, i es tenyeix com un vestit; 38.15 llavors es nega la llum als malvats, i es paralitza el braç amenaçador. 38.16 ¿Ha visitat les fonts de la mar i has caminat pel fons de l’abisme? 38.17 ¿Se t’han mostrat les portes de la Mort? ¿Has vist l’entrada del regne de les Ombres? 38.18 ¿Has calculat l’extensió de la terra? Digues, ja que ho saps tot! 38.19 A quina banda és l’habitació de la llum? I les tenebres, ¿on fan estada, 38.20 perquè les puguis conduir al seu domini i puguis conèixer els camins per a tornar a casa seva? 38.21 Ho saps? Així, doncs, ja havies nascut per aquell temps, i comptes amb un gran nombre de dies! 38.22 ¿Has estat en els dipòsits de la neu, i has vist les reserves del granis 38.23 que tinc reservat per al temps de desastres, per als dies de combat i de batalles? 38.24 Per quin camí es reparteix la claror o s’escampa pel món el vent terral? 38.25 ¿Qui li ha obert canal al xàfec, i camí a la torbonada tronadora 38.26 per fer ploure sobre una terra sense gent, sobre un desert sense habitants, 38.27 a fi d’amarar ermots desolats i fer brotar l’herba tendra? 38.28 ¿Que té pare la pluja? Qui ha engendrat les gotes de rosada? 38.29 De quin ventre ha sortit el glaç? I el gebre del cel, qui l’engendra? 38.30 ¿Com s’endureixen les aigües com una pedra, i s’espesseix la superfície de l’oceà? 38.31 ¿Que pots tu lligar els llaços de les Plèiades, o desfer els lligams d’Orió? 38.32 ¿Ets tu qui fa sortir el Zodíac al seu moment, i guies tu l’Ossa amb els seus petits? 38.33 ¿Coneixes tu les lleis que regeixen el cel, o apliques el seu compliment a la terra? 38.34 ¿Pots alçar fins als núvols la teva veu, perquè et cobreixi un xàfec d’aigua? 38.35 ¿Manaràs als llampecs que surtin, i et diran: “Som aquí!”? 38.36 ¿Qui ha posat en la nuvolada el saber preveure, o qui ha donat al meteor coneixement? 38.37 ¿Qui té prou capacitat per a comptar els núvols, i qui fa decantar les gerres del cel, 38.38 quan la pols s’aglomera i es fa pasta i els terrossos s’enganxen entre si? 38.39 ¿Caçaràs tu la presa per a la lleona, i calmaràs tu la gana dels lleonets 38.40 mentre estan arrupits dins les llodrigueres, o quan són a l’aguait entre la bardissa? 38.41 ¿Qui procura al corb el seu menjar quan els pollets, xisclant, demanen a Déu, esverats per la manca d’aliment?

Job 39

39.1 ¿Saps tu el temps que els isards van de part, o has observat com pareixen les cérvoles? 39.2 ¿Has comptat quants mesos dura la seva gestació, i saps l’època que donen a llum? 39.3 S’ajupen, deixen anar les seves cries i allunyen els seus dolors. 39.4 Les camades es fan fortes, creixen en el camp, després se’n van i no tornen més. 39.5 Qui ha fet lliure la zebra i que ha desfet els lligams de l’ase salvatge? 39.6 Aquell a qui jo vaig assignar l’estepa per habitatge, i com a casa seva el terreny salitrós. 39.7 Ell es burla de l’agitació de la ciutat, no ha de sentir els crits del traginer; 39.8 recorre les muntanyes, que són la seva pastura, i va cercant tot el que és verd. 39.9 ¿Que s’avindrà el toro salvatge a servir-te, o passarà la nit al costat de la teva menjadora? 39.10 ¿El mantindràs en el solc per mitjà de les regnes, o llaurarà el tros darrere teu? 39.11 ¿Et refies d’ell perquè té molta força i deixes que et faci la teva feina? 39.12 ¿Confies en ell perquè tragini el gra i te’l dugui a l’era? 39.13 L’ala de l’estruç bat àgilment, té plomes fortes, com les cigonyes, 39.14 però abandona els seus ous a terra i deixa que la sorra els covi, 39.15 sense pensar que un peu els pot trepitjar o una bèstia salvatge els pot esclafar. 39.16 És cruel amb els fills, com si no fossin seus, i tant se li’n dóna que el seu esforç esdevingui inútil; 39.17 perquè Déu l’ha privat de raciocini i no li ha concedit l’enteniment; 39.18 però quan es llença a córrer es riu del cavall i de qui el munta. 39.19 ¿Ets tu qui dóna al cavall la bravesa? ¿Revesteixes tu el seu coll amb la crinera? 39.20 ¿Has fet tu que pugui saltar com una llagosta, amb el seu potent renillar que esparvera? 39.21 Piafa ufanós en la planura, i es llença a l’encontre de les armes; 39.22 es riu de la por i res no l’espanta, i no recula davant l’espasa. 39.23 Contra el seu flanc ressona el buirac, i hi flamegen la llança i la sageta. 39.24 Neguitós d’impaciència, vol devorar el camp, i quan sona la trompeta ja no es pot contenir. 39.25 Al toc de trompeta fa un renill, i de lluny estant sent la flaire del combat, la cridòria i la veu potent dels capitans. 39.26 ¿És per enginy teu que el falcó alça el vol i desplega les ales al vent del sud? 39.27 ¿És per ordre teva que l’àguila es remunta i posa el seu niu a les altures? 39.28 Té l’habitacle nocturn sobre la roca, dalt de cims rocosos inexpugnables; 39.29 des d’allà dalt espia la presa, de lluny estant els seus ulls la descobreixen. 39.30 Els seus pollets xarrupen la sang, i on hi ha matança, allà la trobes.

Job 40

40.1 El Senyor, interpel·lant Job, li preguntà: 40.2 ¿Que vol seguir discutint amb l’Omnipotent, el criticaire? ¿Voldrà contestar a tot això, l’inquiridor de Déu? 40.3 Llavors Job va respondre a Déu i digué: 40.4 Reconec que sóc ben poca cosa, què hi podria afegir? Em poso la mà a la boca! 40.5 Abans ja he parlat, no em repetiré, i, per tant, més d’un cop no insistiré. 40.6 El Senyor, des de dins la nuvolada, va contestar a Job i li va dir: 40.7 Enfaixa’t els lloms com un home! Ara et preguntaré i hauràs de respondre: 40.8 ¿És del cert que vols anul·lar el meu dret? ¿Vols condemnar-me a mi per tenir tu raó? 40.9 ¿Tens tu un braç com el de Déu, o pots tronar amb una veu com la seva? 40.10 Au, doncs! Adorna’t de majestat i grandesa, revesteix-te de glòria i esplendor! 40.11 Escampa les efusions de la teva còlera, guaita tots els superbs, i humilia’ls! 40.12 Mira tots els orgullosos i fulmina’ls, aixafa els malvats on es trobin! 40.13 Colga’ls tots junts sota terra, tanca’ls a la masmorra de mort! 40.14 Llavors, fins i tot jo et reconeixeré que tens poder per a aconseguir la victòria! 40.15 Fixa’t en el Behemot, que com tu és creat per mi; menja herba com el bou. 40.16 Mira quina força té als seus lloms, i quina vigoria té als músculs del ventre. 40.17 Alça tesa la cua com un cedre, i té els nervis de les cuixes ben nuats; 40.18 els seus ossos són com tubs de bronze, i les seves costelles com barres de ferro. 40.19 És l’obra mestra de Déu; qui la fet li va obsequiar l’espasa. 40.20 Les muntanyes li porten tribut de farratge, allà on totes les bèsties feréstegues s’esplaien. 40.21 Sota el lotus s’està ajaçat, en amagatall entre les canyes dels aiguamolls; 40.22 els lotus el recobreixen d’ombra, els salzes del torrent li fan d’empara. 40.23 Si la riuada s’embraveix, ell no es commou; resta tranquil, ni que tot el Jordà li arribi a la boca. 40.24 ¿Se’l pot agafar tapant-li els ulls o foradant-li el nas amb una clavilla?

Job 41

41.1 ¿Podràs pescar tu el Leviatan amb un ham i subjectar la seva llengua amb un llibant? 41.2 ¿Li faràs passar una corda pel seu nas, li travessaràs la mandíbula amb un garfi? 41.3 ¿Penses que et suplicarà amb insistència, o que et parlarà submisament? 41.4 ¿Voldrà fer un tracte amb tu, perquè el prenguis per esclau tota la vida? 41.5 ¿Et divertiràs amb ell com amb un ocellet? ¿El lligaràs perquè hi juguin les teves filles? 41.6 ¿Podran traficar-hi els que van a mitges? ¿Se’l repartiran entre ells els comerciants? 41.7 ¿Podràs clivellar la seva pell amb sagetes, o el seu cap amb l’arpó de pescar? 41.8 Passa-li la mà pel damunt; només de pensar en l’embranzida, no tornaràs a fer-ho; 41.9 tota confiança seria inútil, només de veure’l defalleixes. 41.10 Ningú no és tan temerari que gosi despertar-lo. Per tant, qui podria restar dret davant meu? 41.11 Qui s’ha avançat mai a fer-me un servei, que jo li ho hagi d’agrair? Tot el que hi ha sota la capa del cel és meu! 41.12 No oblidaré esmentar també els seus membres, ni la vigoria i la gràcia de la seva constitució: 41.13 Qui ha pogut esquinçar mai la pitrera del seu vestit? Qui pot penetrar la seva doble cuirassa? 41.14 Qui ha obert els dos batents del seu rostre? La filera de les seves dents és terrorífica! 41.15 El seu orgull són els seus escuts arrenglerats, tancats com per un segell endurit, 41.16 tan junts l’un amb l’altre que ni un alè pot passar-hi entremig; 41.17 cadascun està adherit al del seu costat, tan travats entre si que no es poden separar. 41.18 El seu esternut treu espurnes lluminoses, i els seus ulls són com parpelles de l’aurora; 41.19 de la seva boca surten flamarades i centelles de foc que s’escampen. 41.20 Dels narius li surt una fumera, com quan una olla bull damunt el foc; 41.21 la seva rebufada encén les brases, i una llengua de foc surt de la seva gola. 41.22 En el coll hi té la força, i davant d’ell es propaga el terror; 41.23 fins el sotabarba és de carn atapeïda, ni prement-la se la pot bellugar. 41.24 El seu cor és fort com una roca, i dur com la mola de sota en un molí. 41.25 Quan s’aixeca, els poderosos s’espanten, i l’esverament els aclapara. 41.26 Si algú l’ataca, no li serveix de res l’espasa, ni la llança, ni la javelina, ni la sageta; 41.27 per a ell, el ferro és com la palla, i el bronze, com un fustot podrit. 41.28 No el faran fugir els trets de l’arc, li són com fullaraca les pedres de la fona. 41.29 La maça no li és més que un jonc, i se’n riu del brunzit de l’alabarda. 41.30 El seu ventre és cobert de cantells aguts, com un trill que arrossega pel fons fangós; 41.31 fa bullir la profunditat com una olla, i la mar com un encenser fumejant. 41.32 Darrere seu hi deixa una estel•la lluent, com una cabellera blanca a l’oceà. 41.33 No hi ha res, sobre la terra, que se li assembli, ha estat fet per no tenir por! 41.34 Fins als més arrogants els planta cara, és el rei de tots els animals ferotges.

Job 42

42.1 Llavors Job va contestar al Senyor i digué: 42.2 Ara sé que tu tot ho pots, i que cap projecte no és impossible per a tu; 42.3 Qui és aquest que sense seny ofusca la Providència? Per això he parlat sense haver entès les meravelles superiors a mi i que no coneixia. 42.4 Escolta, doncs, que jo parlaré. Jo et preguntaré i tu m’instruiràs. 42.5 Només et coneixia pel que sentia dir, però ara els meus ulls t’han vist! 42.6 Per això me’n desdic i em penedeixo, sobre la pols i la cendra 42.7 Després de parlar el Senyor d’aquesta manera a Job, digué a Elifaz, el temanita: “La meva ira s’ha encès contra tu i els teus companys, perquè no heu parlat rectament de mi, com ho ha fet Job, el meu servent. 42.8 Ara, doncs, preneu set vedells i set xais, i aneu a trobar el meu servent Job i oferiu un holocaust per a vosaltres. I Job, el meu servent, intercedirà a favor vostre, ja que si no fos per consideració a ell us donaria un càstig exemplar per no haver parlat de mi de manera correcta, com ho ha fet el meu servent Job.” 42.9 Elifaz, el temanita, Bildad, el xuhita, i Sofar, el naamita, van anar a complir l’ordre del Senyor. I el Senyor tingué consideració envers Job. 42.10 Llavors el Senyor va restaurar la situació de Job, quan aquest hagué pregat a favor dels seus amics, i li va incrementar els béns fins al doble de tot el que havia posseït. 42.11 Després, tots els seus germans van venir a veure’l, amb totes les seves germanes i tots els coneguts d’abans, i van fer un banquet a casa seva; li van donar el condol i el van consolar de tots els mals que el Senyor havia descarregat damunt d’ell, i cada un d’ells l’obsequià amb una peça de plata i una arracada d’or. 42.12 El Senyor va beneir la nova situació de Job, encara més que no pas la d’abans: va arribar a tenir catorze mil ovelles, sis mil camells, mil parelles de bous i mil someres. 42.13 A més va tenir set fills i tres filles. 42.14 A la primera la va anomenar Colometa, a la segona, Flor de Canyella, i a la tercera, Pomet de Perfum.(*) 42.15 En tots aquells indrets no hi havia unes donzelles tan belles com les filles de Job; i el seu pare les féu participar de l’herència dels seus germans. 42.16 Job, després d’això, visqué cent quaranta anys; i pogué veure els seus fills i els fills dels seus fills, fins a la quarta generació. 42.17 I morí vell i ple de dies.

Salms 1

1.1 Feliç l’home que no es deixa portar pel consell dels dolents, ni posa el peu en el camí dels pecadors, ni s’asseu en companyia dels burletes; 1.2 ans es complau en la llei del Senyor i la medita de nit i de dia. 1.3 Serà com un arbre arrelat entre recs d’aigua, que dóna fruit quan n’és el temps i el seu fullatge mai no s’emmusteeix: tot el que emprengui anirà per bé. 1.4 No pas així els dolents, no pas així; seran com la palla que el vent dispersa. 1.5 Els dolents no podran reeixir en el judici, ni els pecadors en la congregació dels justos, 1.6 perquè el Senyor vetlla el camí dels justos, però el dels impius duu a la perdició.

Salms 2

2.1 Per què s’avaloten les nacions, i els pobles cavil·len plans inútils? 2.2 Els reis de la terra fan aliança, i els prínceps conspiren a l’hora contra el Senyor i el seu ungit: 2.3 “Trenquem els seus lligams, traguem-nos del damunt el seu cordatge.” 2.4 El qui té el tron en el cel se’n riu, el Senyor es burla d’ells. 2.5 Llavors els parla enutjat, i amb la seva ira els espaordeix: 2.6 “Doncs jo he ungit ja el meu rei damunt Sió, la meva muntanya santa.” 2.7 Vull publicar el decret del Senyor, que m’ha dit: “Tu ets el meu Fill; jo t’he engendrat avui. 2.8 Demana, i et daré les nacions per heretatge, i per possessió els extrems de la terra. 2.9 Podràs regir-los amb un ceptre de ferro, esmicolar-los com estri de terrissa.” 2.10 I doncs, oh reis, tingueu seny, escarmenteu, governants de la terra. 2.11 Serviu el Senyor amb respecte, i alegreu-vos en ell amb reverència. 2.12 Honoreu el Fill, per tal que no s’enutgi i acabéssiu malament, si de sobte s’inflamava la seva ira. Benaurats tots els qui en ell confien!

Salms 3

3.1 Senyor, quant nombrosos són els meus adversaris; són molts els qui s'alcen contra meu! 3.2 Quants n’hi ha que diuen de mi: “No hi ha salvació per a ell en Déu.” (Pausa) 3.3 Però tu, Senyor, ets l’armadura que em protegeix, la meva glòria i qui aixeca el meu cap ben alt. 3.4 Alço el meu clam al Senyor, i ell em respon des de la seva muntanya santa. (Pausa) 3.5 Tot just anar-me’n al llit em vaig quedar adormit, i m’he despertat tranquil, perquè el Senyor em sosté. 3.6 No em fan por aquests milers de gent que acampen en setge contra mi. 3.7 Aixeca’t, Senyor, salva’m, Déu meu; tu que bufeteges tots els meus enemics i esmicoles les dents dels malvats. 3.8 Del Senyor ve la salvació; que la benedicció sigui sobre el teu poble. (Pausa)

Salms 4

4.1 Quan jo clamo, escolta’m, oh Déu, justícia meva; en tota mena d’angoixa tu m’has donat una sortida, compadeix-te de mi i escolta la meva pregària. 4.2 Oh mortals! ¿Estareu sempre endurits de cor, estimant la vanitat i recercant en la incertesa? (Pausa) 4.3 Sapigueu que el Senyor vol afavorir el seu servent; el Senyor m’escolta quan l’invoco. 4.4 Si us enutgeu, mireu de no pecar; mediteu interiorment en el repòs, i aquieteu-vos. (Pausa) 4.5 Ofreneu sacrificis de justícia, i confieu en el Senyor. 4.6 Són molts que diuen: “Qui ens durà el benestar?” Gira cap a nosaltres, oh Senyor, la claror del teu rostre. 4.7 Poses en el meu cor molta més alegria que la joia d’ells en l’abundor del blat i del vi. 4.8 M’adormo en pau tan bon punt em fico al llit, perquè sols tu, Senyor, em fas viure confiat.

Salms 5

5.1 Escolta, Senyor, les meves paraules; acull el meu anhel; 5.2 estigues atent al clam del meu prec, Rei meu i Déu meu, perquè a tu adreço la meva oració. 5.3 Senyor, ben d’hora sentiràs la meva súplica, de bon matí em presento a tu, i espero. 5.4 Tu no ets un Déu que es deleixi en la maldat, ni conviu amb tu el dolent; 5.5 els malvats no resisteixen la teva mirada. Detestes tots els qui fan maleficis, 5.6 extermines els mentiders: l’home fals i sanguinari l’abomina el Senyor. 5.7 Jo, per la teva gran bondat, puc entrar a casa teva i postrar-me amb reverència en el teu santuari. 5.8 Senyor, guia’m en la teva justícia, perquè hi ha qui em vol mal; fes-me dret el teu camí davant meu. 5.9 Que no hi ha sinceritat en els seus llavis, i dintre seu tot és malícia; la seva gorja és un sepulcre obert sota la llengua afalagadora. 5.10 Repta’ls, oh Déu, que ensopeguin en les seves maquinacions; dispersa’ls per tants de crims, ja que es revolten contra tu. 5.11 Però que s’alegrin tots els qui en tu confien, que exultin perpètuament. Els protegiràs perquè frueixin de tu els qui estimen el teu Nom, 5.12 ja que tu, Senyor, beneeixes el just; el teu favor el cobreix com un escut.

Salms 6

6.1 Senyor, no em reptis pas amb duresa, ni em castiguis indignat. 6.2 Compadeix-me, Senyor, que em sento malalt. Guareix-me, Senyor, que els ossos se m’esberlen 6.3 i la meva ànima està esfondrada del tot. I tu, Senyor, què esperes? 6.4 Tomba’t, Senyor, deslliura la meva ànima; pel teu amor, salva’m, 6.5 que en la mort no hi ha pas record de tu: Qui et podrà lloar en l’altre món? 6.6 Estic desfet de tant gemegar, cada nit les llàgrimes mullen el meu llit, el plor xopa el meu coixí. 6.7 Els meus ulls s’han malmès per la pena, m’he envellit, rodejat de contrarietats. 6.8 Aparteu-vos de mi gent perniciosa, que el Senyor acull el crit del meu plany. 6.9 El Senyor escolta la meva súplica, el Senyor accepta la meva pregària. 6.10 Confosos i desbaratats, tots els meus enemics recularan avergonyits tot de sobte!

Salms 7

7.1 Senyor, Déu meu, en tu he confiat; salva’m dels meus perseguidors i deslliura’m, 7.2 no fos que, com un lleó, em prenguessin la vida, me l’arrabassessin i ningú no me’n deslliuri. 7.3 Senyor, Déu meu, si he fet això que diuen, si hi ha culpa en les meves mans, 7.4 si he tornat mal a qui confiava en mi –jo que disculpo el qui em vol mal sense motiu–, 7.5 que em persegueixi l’enemic i m’atrapi, que esclafi a terra la meva vida i colgui en la pols la meva honra. (Pausa) 7.6 Alça’t, Senyor, amb indignació, enfronta’t contra la fúria dels meus enemics, i defensa’m en el judici que prepares. 7.7 Que s’apleguin els pobles al teu voltant, i asseu-te damunt d’ells, ben alt, dominant. 7.8 El Senyor és el jutge dels pobles; judica’m, Senyor, d’acord amb la meva integritat, i segons la innocència que hi ha en mi. 7.9 Cessi ja la malícia dels dolents, i reforça el just, tu que examines la intenció i els pensaments, oh Déu de justícia. 7.10 Déu es la meva defensa, el salvador dels rectes de cor. 7.11 Deu és un jutge just, i un Déu amenaçant en tot temps. 7.12 Si no hi ha penediment, esmola l’espasa, tiba l’arc i l’apunta, 7.13 endega armes mortals i prepara les seves fletxes enceses. 7.14 Mireu, l’injust: concebé iniquitat, engendrà malícia, infantarà desengany. 7.15 Havia cavat una fossa profunda i ha caigut en la trampa que havia fet. 7.16 La seva malifeta retorna sobre el seu cap, i sobre el seu front recau la pròpia maldat. 7.17 Jo lloaré el Senyor per la seva justícia, i cantaré el nom del Déu Altíssim.

Salms 8

8.1 Senyor, sobirà nostre, que n’és, de magnífic, el teu nom arreu de la terra! Has elevat la teva glòria per damunt del cel. 8.2 Pels llavis dels infants i dels nodrissons has afermat el teu poder contra els adversaris, per reprimir l’enemic i el venjatiu. 8.3 Quan miro el cel, obra dels teus dits, la lluna i els estels que hi has fixat, 8.4 jo dic: “Què és l’home perquè te’n recordis, o el fill de l’home perquè te’n preocupis?” 8.5 Tot just l’has fet inferior als àngels, i l’has coronat de glòria i esplendor. 8.6 L’has fet amo de les obres de les teves mans, tot ho has posat sota els seus peus: 8.7 ramats d’ovelles i de bous, i fins i tot els animals feréstecs, 8.8 els ocells del cel i els peixos de la mar; tot el que segueix els camins de l’oceà. 8.9 Senyor, sobirà nostre, que n’és de magnífic, el teu nom arreu de la terra!

Salms 9

9.1 Et dono gràcies, Senyor, amb tot el cor, contaré totes les teves meravelles; 9.2 vull alegrar-me i exultar en tu, cantaré al teu nom, oh Altíssim! 9.3 Quan recularan els meus enemics, ensopegaran i cauran davant teu. 9.4 Has defensat el meu dret i la meva causa, assegut al tribunal com a Jutge just. 9.5 Has reprimit les nacions i exterminat l’impiu, n’has esborrat el nom per sempre més. 9.6 S’han acabat els enemics: fins llur record s’ha esvaït. Enderrocades, les ciutats són ruïnes per sempre. 9.7 Però el Senyor presideix perpètuament, afermat el seu tron per al judici, 9.8 per a regir l’univers amb justícia i sentenciar els pobles amb equitat. 9.9 El Senyor és una ciutadella per a l’oprimit, un refugi en moments de tribulació. 9.10 Confiaran en tu els qui coneixen el teu nom, perquè no abandones els qui et cerquen, Senyor. 9.11 Canteu salms al Senyor que habita a Sió, divulgueu les seves proeses entre els pobles; 9.12 ell demana comptes de sang i els recorda, i no oblida el clam dels afligits. 9.13 Compadeix-te de mi, Senyor; mira’m afligit pels meus enemics, tu que m’arrenques de les portes de la mort 9.14 per tal que proclami les teves lloances, als portals de la Filla de Sió, i t’exulti per haver-me salvat. 9.15 Els pagans s’han enfonsat en la fossa que excavaren; a la trampa que havien parat s’hi han agafat el peu. 9.16 El Senyor s’ha mostrat i ha fet justícia: el malvat s’ha entrampat en el propi parany. (Música. Pausa) 9.17 Que retornin els dolents cap al sepulcre, tots els descreguts que s’obliden de Déu. 9.18 El pobre no quedarà oblidat per sempre, ni l’esperança dels afligits serà del tot fallida. 9.19 Alça’t, Senyor, que no triomfi l’home; que siguin jutjats els pagans davant teu. 9.20 Que s’esglaïn de por, Senyor; que els pagans aprenguin que no són sinó homes! (Pausa)

Salms 10

10.1 Per què, Senyor, restes tan llunyà, amagat en els moments de tribulació? 10.2 Per la supèrbia del malvat es consumeix l’afligit, que és atrapat en els enganys que han ordit. 10.3 El malvat es glorieja acomplerta la seva ambició, beneeix l’avarícia i menysprea el Senyor. 10.4 El pervers, en el fort del seu orgull, pensa: “No em demanarà comptes; Déu no s’hi fica. La seva ira esclata molt amunt.” 10.5 A cada instant es referma en els seus propòsits. Són massa alts els teus judicis per a la seva vista, tots els seus rivals els tracta amb menyspreu. 10.6 Interiorment pensa: “Mai no fracassaré; per anys que passin, jo viuré feliç, sense desgràcies.” 10.7 Té la boca plena de malediccions, d’enganys i violència, sota la llengua hi cova la malícia i la crueltat. 10.8 S’està a l’aguait rere la porta, emboscat, per assassinar l’innocent. 10.9 Vigila des de l’amagatall, com un lleó en la malesa; està observant per atrapar el desvalgut, i arrabassa el pobre, arrossegant-lo amb el seu filat. 10.10 S’ajup arran de terra, l’indefens cau a les seves urpes. 10.11 Diu, interiorment: “Déu se n’oblida, té la cara tapada, mai no veurà res.” 10.12 Alça’t, Senyor, estén la teva mà, no t’oblidis de l’indefens. 10.13 Per quina raó el dolent es pot burlar de Déu, pensant que no li demanaràs comptes? 10.14 Tu ho has vist, ja que mires la pena i la tristesa per posar-les a les teves mans. A tu s’abandona el desvalgut, ets tu l’ajut dels orfes. 10.15 Desarma el braç del pervers i del dolent, que respongui de la seva maldat fins que no en quedi ni rastre. 10.16 El Senyor és Rei per sempre, eternament. Desapareixen els pagans de la seva terra. 10.17 Sempre has atès l’anhel dels afligits, Senyor; enforteix el seu cor, escolta’ls: 10.18 per a fer justícia als orfes i als afligits, que mai més no els torni a fer por l’home terrenal.

Salms 11

11.1 En el Senyor tinc el meu refugi. ¿Com podeu dir-me: “Fuig ocell a la muntanya?” 11.2 Heus aquí que els dolents ja tiben l’arc, estan ajustant la sageta a la corda per tirar d’amagat als de cor recte. 11.3 Quan els fonaments són destruïts, què pot fer-hi el just? 11.4 Però el Senyor és en el seu temple sant, el Senyor té el seu tron en el cel. Els seus ulls observen, les seves parpelles sondegen els humans. 11.5 El Senyor prova el just; i avorreix el malvat i el qui es complau en la violència. 11.6 Farà ploure sobre els malvats brases de foc i sofre: un vent abrusador és el que els pertoca. 11.7 El Senyor és just i estima la justícia: l’home honrat el veurà cara a cara.

Salms 12

12.1 Salva’ns, Senyor, que no queda gent fidel, ha fugit la lleialtat d’entre els homes. 12.2 Falsedat és el que es diuen els uns als altres; parlen amb llavis aduladors i amb cor fals. 12.3 Que el Senyor suprimeixi els llavis mentiders, i la llengua que parla grandeses, 12.4 dels qui diuen: “Per la llengua ens imposarem; tenim els nostres llavis a favor, qui ens pot dominar?” 12.5 “Per l’opressió dels afligits, pel gemec dels pobres, m’alçaré ara mateix”, respon el Senyor. “Posaré en seguretat el qui ho anhela.” 12.6 Les sentències del Senyor són paraules sinceres; són plata refinada al gresol, depurada de terra set vegades. 12.7 Tu, Senyor, ens guardaràs, ens preservaràs d’aquesta mena de gent, per sempre més. 12.8 Els malvats ronden arreu, quan impera la vilesa entre els homes.

Salms 13

13.1 ¿Fins quan, Senyor, em mantindràs oblidat? ¿Fins quan m’amagaràs la mirada? 13.2 ¿Fins quan pesarà el neguit en l'ànima i la tristesa contínua en el cor? ¿Fins quan s’alçarà sobre mi l’enemic? 13.3 Mira i contesta’m, Senyor, Déu meu! Il·lumina els meus ulls, que no em venci el son de la mort. 13.4 Que no pugui dir l’enemic: “L’he vençut.” S’alegrarien els contraris, que jo m’ensorrés. 13.5 Però jo confio en la teva amorositat, el meu cor s’alegrarà en la teva salvació. 13.6 I cantaré al Senyor pel bé que m’ha fet!

Salms 14

14.1 Pensa el neci en el seu cor: “No hi ha Déu.” S’han corromput, la seva conducta és abominable, no hi ha ningú que faci el bé. 14.2 El Senyor, del cel estant, observa els mortals per veure si n’hi ha cap d’assenyat que busqui Déu. 14.3 Tots s’han rebel·lat, s’han pervertit tots plegats. Ningú no fa el bé, ni un de sol. 14.4 ¿No s’adonen, aquests que obren el mal, que devoren el meu poble com si mengessin pa, sense invocar el Senyor? 14.5 De sobte els vindrà el terror, perquè Déu és enmig del llinatge dels justos. 14.6 Us podreu burlar de la causa dels pobres, però el Senyor és el seu refugi. 14.7 Qui portarà des de Sió l’alliberament d’Israel? Quan el Senyor restauri la vida del seu poble, Jacob s’omplirà de goig, i s’alegrarà Israel.

Salms 15

15.1 Senyor, qui es podrà allotjar al teu tabernacle? Qui podrà habitar en la teva muntanya santa? 15.2 El qui obra com cal, practica la justícia i diu la veritat tal com la sent. 15.3 No escampa calúmnies amb la llengua, mai no fa cap greuge al seu germà, ni deixa caure injúria contra ningú. 15.4 Poca estima té als seus ulls l’home reprovable, però honora els qui temen el Senyor. Si ha jurat no es retracta, mal sigui contra seu. 15.5 No presta el seu diner a interès, ni accepta gratificacions que perjudiquin l’innocent. El qui obra així no trontollarà mai.

Salms 16

16.1 Guarda’m, bon Déu, que en tu em refugio. 16.2 Dic al Senyor: “Tu ets el meu sobirà; no hi ha fora de tu cap altra benaurança per a mi.” 16.3 Als sants que hi ha a la terra: que en sou d’admirables!; us tinc el més gran afecte. 16.4 Criden la desgràcia els qui es consagren a altres déus; no els portaré ofrena de sang, ni posaré el seu nom als meus llavis. 16.5 El Senyor és la part del meu heretatge i de la meva copa. Tu assegures la meva porció. 16.6 Les fites m’han correspost en terrenys deliciosos, una propietat que m’encisa. 16.7 Beneeixo el Senyor, que m’aconsella; fins a les nits alliçona la meva consciència. 16.8 M’imagino el Senyor sempre al davant meu, perquè si ell està al meu costat no trontollaré. 16.9 Per això el meu cor s’alegra i frueix la meva ànima, fins el meu cos reposa confiat: 16.10 no deixaràs la meva ànima entre els morts, ni voldràs que el teu servent vegi corrupció. 16.11 M’ensenyaràs el camí que duu a la vida: la plenitud de goig a la teva presència, per sempre delícies al teu costat.

Salms 17

17.1 Escolta, Senyor, la causa justa, atén la meva súplica, escolta la meva pregària que surt de llavis ben sincers. 17.2 Que de la teva presència en surti bé el meu judici: els teus ulls miren rectament. 17.3 Pots sondejar el meu cor, si de nit el visites; posa’m a prova, no trobaràs malícia en mi. 17.4 No he ofès amb la boca, com fa la gent; estic atent a la paraula dels teus llavis. 17.5 Pel camí manat he ajustat els meus passos, pels teus caminals van segurs els meus peus. 17.6 Jo t’invoco perquè em respons, bon Déu; acosta la teva orella, escolta el que et demano. 17.7 Manifesta la teva bondat, tu que salves els qui busquen un refugi i amb la teva dreta els lliures dels enemics. 17.8 Guarda’m com la nineta dels ulls; empara’m a l’ombra de les teves ales 17.9 contra els malvats que em volen perdre, els enemics que amb furor m’envolten. 17.10 El seu envaniment els tanca el cor, i la seva boca parla amb insolència. 17.11 Estan sobre els nostres passos, ja ens rodegen, ens espien per ensorrar-nos. 17.12 Són com un lleó àvid de destrossa, o el seu cadell ajupit a l’aguait. 17.13 Alça’t, Senyor, planta’ls cara i destrueix-los! Amb la teva espasa deslliura del pervers la meva vida, 17.14 i de l’home mortal, Senyor, amb la teva mà. Que no tinguin més part en aquesta vida, omple’ls fins les entranyes d’allò que els tens reservat, que els seus fills se n’atipin i encara deixin el residu per als néts. 17.15 Però jo, que sóc net de culpa, contemplaré el teu rostre; quan em desperti, quedaré satisfet de la teva imatge.

Salms 18

18.1 Jo t’estimo, Senyor, fortalesa meva. 18.2 El Senyor és la meva roca i el meu castell, el meu llibertador i el meu Déu, el penyal on jo m’emparo, escut i defensa salvadora, el meu refugi. 18.3 Invoco el Senyor, que és digne de lloança, i dels meus enemics em veig salvat. 18.4 M’encerclaven els lligams de la mort, i els torrents de Belial m’espaordien; 18.5 els llaços infernals em rodejaven, m’havien sorprès els paranys de la mort. 18.6 En la meva angoixa invocava el Senyor, vers el meu Déu implorava; des del seu santuari va sentir el meu crit, i el clam que li adreçava ressonà a la seva orella. 18.7 Llavors, la terra fou sacsejada i tremolà, els fonaments de les muntanyes trontollaven, s'enfonsaven sota el seu furor. 18.8 Del seu bufec pujà una fumarada i la seva boca llançava foc abrusador, tot ell era una brasa roent. 18.9 Inclinà la volta del cel, i davallà; tenia estesa sota els peus una fosca nuvolada. 18.10 Volava prenent un querubí per muntura i planava sobre les ales del vent. 18.11 Com a cobertura es féu un cercle de tenebres, i com a pavelló, les aigües tenebroses sobre una nuvolada de foscúria. 18.12 Els núvols, pel fulgor de la seva presència, esclataren en pedregada i centelles de foc. 18.13 Des del cel el Senyor féu esclatar la tronada, i l’Altíssim féu retrunyir la seva veu. 18.14 Disparà les seves fletxes i els espantà, multiplicà els llamps i sembrà la derrota. 18.15 El fons de les aigües quedà a la vista, i els fonaments de la terra, al descobert, sota la teva imprecació, Senyor, de la forta alenada de la teva indignació. 18.16 Des de dalt allargà la mà i m’agafà, em tragué fora de tanta angúnia, 18.17 m’arrancà del meu potent enemic, dels qui m’odiaven i eren més forts que no pas jo. 18.18 Volien assaltar-me en dia d’infortuni, però el Senyor vingué a sostenir-me; 18.19 m’ha fet sortir a camp obert, m’alliberà perquè em vol bé. 18.20 El Senyor recompensa la meva justícia; em retribueix la puresa de les meves mans, 18.21 perquè he guardat els camins del Senyor i no m’he allunyat del respecte al meu Déu. 18.22 Tinc present tots els seus decrets, mai no he rebutjat els seus preceptes; 18.23 he complert amb ell honestament, i m’he guardat de la dolenteria. 18.24 Així em retribueix el Senyor la meva justícia, segons la puresa de les meves mans davant els seus ulls. 18.25 Amb el fidel et mostres fidel, amb l’home íntegre et mostres íntegre, 18.26 amb el sincer et portes sincerament, però amb el falsari et tornes rigorós. 18.27 Que tu defenses el poble humiliat, i fas abaixar els ulls als superbs. 18.28 Tu, Senyor, fas brillar la meva llum, Déu meu, que il·lumines les meves tenebres. 18.29 Amb tu jo em llanço contra els exèrcits, amb el meu Déu traspasso la muralla. 18.30 El camí de Déu és perfecte, la paraula del Senyor, digna de confiança. Ell és escut per a tots els qui s’hi acullen. 18.31 Qui és Déu fora del Senyor? Qui és una roca ferma fora del nostre Déu? 18.32 És ell que m’ha armat de valentia i ha fet irreprensible la meva conducta. 18.33 Qui fa els meus peus semblants als de les daines i em manté ferm dalt dels cims. 18.34 Ha entrenat les meves mans per al combat, els meus braços per a tensar la ballesta. 18.35 M’has donat l’escut de la teva protecció, i la teva dreta em sosté, la teva benignitat m’eleva. 18.36 Tu alleugeres el pas del meu caminar, i els meus turmells no flaquegen. 18.37 Persegueixo els meus enemics i els atrapo, i no torno sense haver-los abatut. 18.38 Els he vençut i no podran alçar-se; han caigut sota els meus peus. 18.39 Tu m’has cenyit per a la lluita, doblegues sota meu els meus agressors, 18.40 fas que els meus enemics fugin, i he pogut suprimir els qui m’odiaven. 18.41 Criden, però ningú no els salva; s’adrecen al Senyor, però no els respon. 18.42 Els desfaig com la pols que el vent s’emporta, els aixafo com el fang del carrer. 18.43 Tu m’has lliurat dels avalots del poble, m’has fet cap d’altres nacions. Un poble que jo no coneixia ara em serveix; 18.44 amb gran atenció m’obeeixen, gent forastera busca complaure’m. 18.45 Els estrangers s’han afeblit, surten tremolant dels seus reductes. 18.46 Visca el Senyor i beneïda sigui la meva roca! Sigui exalçat el Déu de la meva salvació! 18.47 Déu, que et dignes vindicar-me i abats els pobles als meus peus; 18.48 que em deslliures dels meus enemics, m’alces fora l’abast dels meus adversaris i em salves de l’home violent. 18.49 Per això et lloaré, Senyor, enmig de les nacions; cantaré salms al teu Nom: 18.50 “Ell és qui magnifica les victòries del seu rei, qui tracta bondadosament el seu Ungit, David, i el seu llinatge per sempre.”

Salms 19

19.1 El cel explica la glòria de Déu, i el firmament declara el que les seves mans han creat. 19.2 L’un jorn ho deixa dit a l’altre jorn, i les nits s’ho revelen l’una a l’altra. 19.3 No s’expressa, no són paraules, no és un so que es pugui sentir. 19.4 Per tota la terra s’escampa la seva crida i fins al límit del món s’estén el seu llenguatge. I allà hi aixecà un pavelló per al sol; 19.5 ell en surt com un espòs de la seva cambra, radiant com un atleta a fer la cursa; 19.6 en l’un extrem del cel té l’eixida, i fa el circuit fins a l’altre extrem: res no s’escapa del seu escalf. 19.7 La llei del Senyor és perfecta, reconforta l’ànima; el testimoni del Senyor és ferm, fa savi el senzill. 19.8 Els manaments del Senyor són rectes, alegren el cor; el precepte del Senyor és clar, il·lumina els ulls. 19.9 El temor del Senyor és pur, és perpetu; els decrets del Senyor són veritat, tots ells són justos; 19.10 són més desitjables que l’or, més que l’or fi en abundor; i més dolços que la mel i que el regalim de la bresca. 19.11 Encara que el teu servent s’hi esforci, i en observar-los hi posi gran constància, 19.12 qui s’adona de les pròpies errades? Perdona’m les faltes inconscients, 19.13 i preserva’m també de la supèrbia; que no em domini!, llavors seré irreprensible i net d’una greu culpa. 19.14 Siguin ben acollides les paraules de la meva boca, i els sentiments del meu cor davant teu, Senyor, defensor meu i redemptor meu!

Salms 20

20.1 Que el Senyor t’escolti el dia de l’angoixa, que t’empari el nom del Déu de Jacob; 20.2 que t’enviï auxili des del santuari, i et sostingui des de Sió. 20.3 Que tingui present les teves ofrenes, i el teu sacrifici li sigui plaent. (Pausa) 20.4 Que et concedeixi el que el teu cor desitja i dugui a terme tots els teus projectes. 20.5 Que ens puguem alegrar de la teva victòria, i alçar estendards al nom del nostre Déu. El Senyor acompleixi totes les teves peticions. 20.6 Prou reconec que el Senyor dóna la victòria al seu Ungit; i, des de la santedat del seu cel, li contesta amb la potència victoriosa del seu braç. 20.7 Uns confien en els carros, altres en els cavalls; nosaltres confiem en el nom del Senyor, Deu nostre. 20.8 Ells flaquegen i cauen, però nosaltres ens refermem i resistim. 20.9 Senyor, dóna al rei la victòria, i escolta’ns quan t’invoquem!

Salms 21

21.1 Senyor, el rei s’alegra en la teva potència, i per la teva protecció s’omple de joia! 21.2 Li has concedit el que el seu cor desitjava, i la petició dels seus llavis no l’has refusada. (Pausa) 21.3 Li has anticipat benediccions de benaurança, i li has posat al cap una corona d’or fi. 21.4 Et demanava vida, i la hi has donada; un llarg compte de dies per sempre mes. 21.5 La seva glòria és gran gràcies al teu auxili, l’has cobert d’honor i magnificència. 21.6 L’has fet per sempre exemple de benediccions, amb la teva presència l’omples d’alegria. 21.7 És que el rei confia en el Senyor; per bondat de l’Altíssim no pot trontollar. 21.8 La teva mà atraparà tots els teus enemics, la teva dreta abastarà tots els qui t’odien. 21.9 Els faràs cremar com una fornal el dia de presentar-te a jutjar. El Senyor els engolirà en la seva indignació, el foc els devorarà. 21.10 Faràs desaparèixer la seva posteritat de la terra, i la seva nissaga d’entre els homes. 21.11 Encara que tramin el mal contra tu, ni que hagin ordit intrigues, no reeixiran; 21.12 tu faràs que se’t tombin d’esquena per fugir, quan els apuntis de dret amb el teu arc. 21.13 Alça’t, Senyor, amb la teva força! Volem cantar i celebrar la teva victòria!

Salms 22

22.1 Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat? Per què t’allunyes sense ajudar-me, ni escoltar el meu gemec? 22.2 Déu meu, crido de dia, i no contestes, de nit, i no obtinc resposta. 22.3 I, tanmateix, tu ets el Sant, que resideixes entre les lloances d’Israel. 22.4 En tu confiaven els nostres pares, tingueren confiança i els vas alliberar. 22.5 Et cridaven i es veien alliberats, en tu confiaven, i no quedaren defraudats. 22.6 Jo, en canvi, sóc un cuc, no pas un home, befa de la gent i rebuig del poble. 22.7 Tots els qui em veuen es riuen de mi, fan ganyotes i mouen el cap: 22.8 “S’ha confiat al Senyor, que el salvi; que l’alliberi, ja que es complau en ell!” 22.9 Certament, tu m’has tret del si matern fent-me confiar sobre els pits de la mare. 22.10 He estat adreçat vers tu des de les entranyes, des del si de la meva mare tu ets el meu Déu. 22.11 No t’allunyis de mi, que tinc l’angoixa a prop i no hi ha qui em salvi. 22.12 M’envolta un ramat de vedells, m’acorralen braus de Basan; 22.13 obren la gola contra mi, com un lleó que destrossa i rugeix. 22.14 M’escolo com si fos aigua, se’m deslloriguen tots els ossos; el meu cor, talment com la cera, se’m fon dins les entranyes. 22.15 La vigoria se m’asseca com l’argila, fins la llengua se m’encasta al paladar, m’has reduït a la pols de la mort. 22.16 M’envolta una colla de gossos, un escamot de malfactors m’assetja; m’han foradat les mans i els peus, 22.17 podria comptar tots els meus ossos. Em miren, em contemplen, 22.18 es reparteixen entre ells els meus vestits, es juguen a sorts la meva túnica. 22.19 Però tu, Senyor, no t’allunyis; fortalesa meva, afanya’t a auxiliar-me! 22.20 Allibera de l’espasa la meva vida, de les grapes del gos l’únic que em resta. 22.21 Salva’m de la gola del lleó i de les banyes dels braus, pobre de mi! 22.22 Proclamaré el teu nom als meus germans, enmig de la congregació et lloaré. 22.23 Els qui venereu el Senyor, doneu-li lloança; posteritat de Jacob, glorifiqueu-lo i reverencieu-lo, nissaga tota d’Israel! 22.24 Perquè no ha menyspreat ni rebutjat el sofriment del desvalgut, ni li ha amagat la seva cara, ans l’ha escoltat quan l’invocava. 22.25 A tu anirà la meva lloança en la gran congregació, compliré els meus vots davant dels seus fidels. 22.26 Els humils menjaran i s’atiparan, lloaran el Senyor aquells qui el cerquen: “Que visqui el vostre cor per sempre.” 22.27 Ho recordaran i tornaran al Senyor de tots els confins de la terra, i es postraran davant teu gent de tots els pobles; 22.28 perquè al Senyor pertany la reialesa, i ell és qui domina les nacions. 22.29 L’adoraran tots els poderosos de la terra, davant d’ell s’inclinaran tots els mortals. La meva ànima per ell viurà, 22.30 la meva descendència el servirà. Parlaran del Senyor a la generació venidora, 22.31 anunciaran la seva justícia al poble que ha de néixer, i diran: “Això és obra del Senyor.”

Salms 23

23.1 El Senyor és el meu pastor; res no em mancarà. 23.2 Em farà reposar en delicats pasturatges, prop d’aigües tranquil•les em menarà; 23.3 reconfortarà la meva ànima. Em guiarà per camins de justícia per amor del seu nom. 23.4 Fins si hagués de passar per la vall tenebrosa no tindria cap por, perquè tu estàs amb mi: la teva vara i el teu bastó és el que m’anima. 23.5 Tu pares taula davant meu, cara als meus enemics; m’has ungit el cap amb bàlsam, omples la meva copa a vessar. 23.6 Certament, la bondat i la benevolència m’acompanyaran tots els dies de la meva vida, i viuré a la casa del Senyor la resta dels meus dies.

Salms 24

24.1 Del Senyor és la terra i tot el que conté, el món i els qui l’habiten. 24.2 Perquè dins els mars ell la va assentar, i damunt els rius la sosté ferma. 24.3 Qui pot pujar a la muntanya del Senyor? Qui pot estar-se al lloc sant? 24.4 L’innocent de mans i net de cor, que no es decanta a la dolenteria ni jura falsament. 24.5 Rebrà benedicció del Senyor, i justificació de Déu, el seu Salvador. 24.6 D’aquesta mena són els qui el busquen, que enyoren la teva presència, Déu de Jacob. (Pausa) 24.7 Alceu, portals, les vostres llindes, i engrandiu-vos, portalades eternes, que ha d’entrar el Rei de la glòria! 24.8 Qui és, aquest Rei de la glòria? El Senyor, fort i poderós, el Senyor vencedor en el combat! 24.9 Alceu, portes, les vostres llindes, i engrandiu-vos, portalades eternes, que ha d’entrar el Rei de glòria! 24.10 Qui és aquest Rei de glòria? El Senyor de l’univers; ell és el Rei de la glòria! (Pausa)

Salms 25

25.1 A tu, Senyor, elevo la meva ànima. 25.2 Déu meu, en tu confio: que no em vegi defraudat, que els enemics no tinguin motiu d’alegrar-se a costa meva. 25.3 No tindran cap desengany els qui en tu confien, però quedaran decebuts els prevaricadors sense seny. 25.4 Fes-me conèixer, Senyor, els teus camins, ensenya’m els teus viaranys. 25.5 Fes-me avançar en la teva veritat i instrueix-me, perquè tu ets el Déu de la meva salvació; en tot moment he confiat en tu. 25.6 Recorda’t, Senyor, de la teva amorositat, i de la teva bondat, que has tingut sempre. 25.7 Dels meus pecats de joventut, de les meves rebel·lions, no te’n recordis; d’acord amb la teva pietat, recorda’t de mi, per la teva bondat, Senyor. 25.8 Benigne i recte és el Senyor; per això indica el bon camí als pecadors. 25.9 Encamina els humils per la justícia, i ensenya als dòcils els seus camins. 25.10 Tots els camins del Senyor són amor i veritat per als qui guarden el seu pacte i els seus preceptes. 25.11 Per l’amor del teu nom, Senyor, perdona les meves faltes, que són moltes. 25.12 ¿Que hi ha un home temorós del Senyor? Ell l’instruirà sobre el camí que ha de seguir; 25.13 tindrà una vida benestant, i els seus descendents posseiran la terra. 25.14 L’amistat del Senyor és reservada als seus fidels, i la seva aliança els fa assenyats. 25.15 Tinc sempre la mirada posada en el Senyor, perquè ell em traurà els peus del parany. 25.16 Mira’m, i compadeix-te de mi, que em sento sol i afligit. 25.17 Alleugera l’angoixa del meu cor, allibera’m de les meves afliccions. 25.18 Mira la meva angúnia i les meves penes, i perdona’m tots els meus pecats. 25.19 Fixa’t quina quantitat d’enemics que tinc, i que n’és, de violent, l’odi que em tenen. 25.20 Guarda la meva vida i deslliura’m, que no quedi decebut d’haver confiat en tu. 25.21 La integritat i la rectitud em custodien, perquè he confiat en tu. 25.22 Bon Déu, salva Israel de totes les seves angoixes!

Salms 26

26.1 Fes-me justícia, Senyor, que la meva conducta és integra i he confiat en el Senyor sense vacil·lacions. 26.2 Posa’m a prova, Senyor, i sondeja’m, examina la meva consciència i la intenció del meu cor, 26.3 que tinc la teva bondat davant dels ulls i em comporto segons la teva veritat. 26.4 No m’assec amb els falsaris, i no entro en tractes amb conspiradors; 26.5 detesto els aplecs dels malèfics, i amb els dolents no hi vull conviure. 26.6 Em puc rentar les mans, net de culpa, i rodejar el teu altar, Senyor, 26.7 per a fer ressonar veus de lloança i pregonar totes les teves meravelles. 26.8 Senyor, jo estimo la casa on habites, i el lloc on resideix la teva majestat. 26.9 No comptis per igual la meva ànima al munt de pecadors, ni la meva vida entre els homes sanguinaris, 26.10 que duen a les mans la maldat, i la seva dreta va plena de corrupcions. 26.11 Però jo, en la meva integritat vaig fent via: allibera’m i apiada’t de mi. 26.12 Tinc els peus sobre una base ferma; en la congregació et beneiré, Senyor.

Salms 27

27.1 El Senyor és la meva llum i la meva salvació: de qui haig de tenir por? El Senyor és la defensa de la meva vida: de qui m’haig d’espantar? 27.2 Quan s’aboquen contra mi els malvats, per devorar la meva carn, són ells, els enemics i els meus perseguidors, els qui ensopeguen i cauen. 27.3 Ni que un exèrcit acampés contra mi, el meu cor no tindria cap temença; ni que esclati una guerra contra meu, em mantindré confiat. 27.4 Una cosa he demanat al Senyor, que tan desitjo: que pugui estar a la casa del Senyor, tots els dies de la meva vida, per contemplar l’esplendor del Senyor i encisar-me del seu temple. 27.5 Ell m’encobrirà en el tabernacle, en el dia de la desgràcia; m’amagarà en la intimitat de la seva casa, m’alçarà dalt d’una roca. 27.6 Així, doncs, s’alça el meu cap sobre els enemics que m’assetgen; i puc oferir en el seu tabernacle sacrificis de joia. Cantaré i salmejaré al Senyor! 27.7 Escolta, Senyor, la meva veu que clama; apiada’t de mi i contesta’m! 27.8 De part teva em diu el cor: “Busqueu la meva presència.” La teva presència, Senyor, l’estic buscant. 27.9 No m’amaguis la teva mirada, no rebutgis aïrat el teu servent! Tu has estat el meu auxili, no em desemparis, ni em deixis, oh Déu de la meva salvació! 27.10 Fins si el pare i la mare m’abandonessin, el Senyor m’acolliria. 27.11 Mostra’m, Senyor, el teu camí, i guia’m per la sendera de rectitud, a causa dels meus contraris. 27.12 No em lliuris a mercè dels qui em persegueixen, perquè s’han alçat contra mi falsos testimonis, i els qui respiren crueltat. 27.13 Estic cert que he de veure la bondat del Senyor durant la meva vida. 27.14 Espera en el Senyor, aferma’t bé i enlaira el cor! Sí, espera en el Senyor!

Salms 28

28.1 A tu invoco, Senyor, que ets el meu refugi, no restis sord al meu clam! Si tu no em fessis cas, seria com un de tants que baixen al fossar. 28.2 Escolta el clam del meu prec, quan t’estic suplicant amb les mans alçades vers el teu santuari. 28.3 No em llencis amb els dolents, ni amb els malfactors, que parlen com amic als seus companys però guarden malícia en el cor. 28.4 Paga’ls segons la seva conducta, i d’acord al mal que fan! Retribueix-los segons l’obra de les seves mans! Que rebin el que han merescut! 28.5 Com que no entenen els fets del Senyor, ni l’obra de les seves mans, que ell els destrueixi i no els redreci més. 28.6 Beneït sigui el Senyor, que escolta la meva veu suplicant. 28.7 El Senyor és la meva força i el meu escut; en ell confia el meu cor i he estat emparat. Se m’enlaira el cor, i amb cançons el lloaré. 28.8 El Senyor és la força del seu poble, i la protecció salvadora del seu ungit. 28.9 Salva el teu poble! Beneeix el teu heretatge! Sigues el seu pastor, i sustenta’ls per sempre!

Salms 29

29.1 Doneu al Senyor, oh fills de Déu, doneu al Senyor glòria i poder. 29.2 Doneu al Senyor la glòria del seu nom; adoreu el Senyor amb santa magnificència. 29.3 El tro del Senyor sobre les aigües, el Déu de la glòria fa retrunyir la tempesta, el Senyor es fa sentir sobre les aigües torrencials. 29.4 El tro del Senyor amb potència, el tro del Senyor amb majestat. 29.5 El tro del Senyor que estavella els cedres, trosseja el Senyor els cedres del Líban. 29.6 Fa saltar el Líban com un vedell, i el Sirion, com un brau feréstec. 29.7 El tro del Senyor que espurneja llamps de foc. 29.8 El tro del Senyor fa tremolar el desert, el Senyor somou el desert de Cadeix. 29.9 El tro del Senyor esberla les alzines i escorça les boscúries, mentre tot el seu temple aclama: “Glòria!” 29.10 El Senyor s’asseu sobre les aigües diluvians, hi seurà el Senyor, com a rei, per sempre. 29.11 El Senyor donarà força al seu poble, el Senyor beneirà el seu poble amb la pau!

Salms 30

30.1 Et vull exalçar, Senyor, perquè m’has tret de perill i no has permès que els enemics s’alegrin a costa meva. 30.2 Senyor, Déu meu, he clamat a tu, i m’has donat remei. 30.3 Senyor, m’has alliberat del sepulcre, m’has rescatat d’entre els qui baixen a la fossa. 30.4 Canteu salms al Senyor, els seus fidels, glorifiqueu-lo recordant la seva santedat. 30.5 El seu rigor dura un moment, la seva bondat, tota la vida. El capvespre allotja el plor, i al matí esclata l’alegria. 30.6 I jo que pensava, mentre tot m’anava bé: “Jo no fracassaré mai.” 30.7 Senyor, el teu favor m’assegurava incommovible; però tan bon punt m’has girat la cara, m’he ensorrat. 30.8 A tu, Senyor, jo invoco, i al meu Déu imploro: 30.9 Quin profit tens en la meva mort, si baixo a la fossa? ¿És que la pols et podrà lloar? ¿Proclamarà la teva fidelitat? 30.10 Escolta’m, Senyor, i apiada’t de mi! Senyor, sigues tu el meu auxili! 30.11 Has convertit el meu plany en dansa, m’has desvestit del dol i m’has vestit de festa, 30.12 per tal que et canti glòria i ja no calli mai més. Senyor, Déu meu, perpètuament et lloaré!

Salms 31

31.1 A tu, Senyor, m’acullo; que mai no em senti decebut; allibera’m, per la teva justícia! 31.2 Acosta a mi la teva atenció, afanya’t a salvar-me! Fes-me tu de roca inexpugnable, i ciutadella de refugi, on em pugui salvar. 31.3 Tu ets la meva roca i el meu castell; per amor del teu nom em guiaràs i em dirigiràs. 31.4 Treu-me del parany que m’han preparat, que tu ets el meu protector. 31.5 A les teves mans encomano el meu esperit; tu em vas redimir, Senyor, Déu de veritat! 31.6 Avorreixo els qui adoren ídols inútils; jo confio en el Senyor. 31.7 Tindré el goig i l’alegria de la teva benvolença, perquè has vist la meva aflicció i coneixes l’angoixa de la meva ànima; 31.8 no m’has abandonat en mans de l’enemic, en lloc ample has posat els meus peus. 31.9 Apiada’t de mi, Senyor, que estic en desgràcia; per la pena s’han malmès els meus ulls, la meva ànima i tot jo. 31.10 La meva vida es consumeix en dolors, i els meus anys en plors; la meva vigoria decau amb l’aflicció, i se m’afebleixen els ossos. 31.11 Sóc l’oprobi de tots els meus enemics, i, molt més, dels meus veïns; per a les meves amistats, una basarda: els qui em veuen pel carrer fugen de mi. 31.12 Estic esborrat del seu record com un difunt, m’han deixat com un atuell arraconat. 31.13 Puc sentir la gent com murmura, la por es mou al meu voltant, mentre es confabulen contra mi i es proposen prendre’m la vida. 31.14 Però jo confio en tu, Senyor, i et dic: “Tu ets el meu Déu!” 31.15 Tens a la mà el meu destí; allibera’m de les mans dels enemics i dels perseguidors. 31.16 Que la teva mirada il·lumini el teu servent, salva’m pel teu amor. 31.17 Senyor, que no em vegi desenganyat, jo que t’invoco; que quedin defraudats els malvats, que baixin muts a l’infern; 31.18 que l’emmudeixin els llavis mentiders, els qui parlen contra el just amb supèrbia, plens d’orgull i menyspreu. 31.19 Que n’és, de gran, la teva benignitat, que reserves per als qui et veneren! La concedeixes als qui confien en tu, a la vista de tots els humans. 31.20 Emparats per la teva presència, contra les conspiracions dels homes, els encobreixes sota la tenda contra l’atac de les llengües insidioses. 31.21 Beneït sigui el Senyor, que amb el seu amor ha fet coses grans per a mi, com si estigués en ciutat fortificada. 31.22 I jo que, ofuscat, havia dit: “Estic exclòs de la teva presència.” Però has escoltat la meva súplica, quan jo clamava a tu. 31.23 Estimeu el Senyor, tots els seus devots! El Senyor guarda els fidels, però paga amb escreix els qui obren amb orgull. 31.24 Sigueu valents, tingueu coratge, tots els qui espereu en el Senyor!

Salms 32

32.1 Feliç aquell qui té la culpa esborrada i el seu pecat ben tapat. 32.2 Feliç l’home a qui el Senyor no té en compte la culpa i dintre seu ja no manté cap dolenteria. 32.3 Mentre callava se’m consumien els ossos de tan continu gemegar. 32.4 Perquè nit i dia sentia damunt meu el pes de la teva mà, sentia la meva ufanor tornar-se en sequera d’estiu. (Pausa) 32.5 Però he reconegut el meu pecat, i no he encobert la meva culpa. Vaig dir: “Confessaré al Senyor, en contra meu, les meves faltes”, i tu has perdonat la culpa del meu pecat. (Pausa) 32.6 Per això et suplicarà tothom qui t’estima, en els moments d’angoixa. El desbordament de les aigües tumultuoses, a ells no els atraparà. 32.7 Tu ets el meu recer, em guardaràs de l’angoixa; em rodejaràs de càntics d'agraïment per la meva salvació. (Pausa) 32.8 “Vaig a instruir-te: t’ensenyaré el camí que has de seguir, t’aconsellaré i mantindré els meus ulls damunt teu. 32.9 No sigueu com el cavall o la mula sense domar, que calen la brida i les regnes per subjectar-los la bravesa; altrament, no t’hi pots acostar.” 32.10 El descregut està ple de penes, però el qui confia en el Senyor estarà rodejat per la bondat. 32.11 Exulteu en el Senyor, oh justos, i estigueu contents, canteu alegres tots els rectes de cor!

Salms 33

33.1 Alegreu-vos, oh justos, en el Senyor, als homes rectes els escau fer-li lloança. 33.2 Doneu gràcies al Senyor al so de l’arpa, entoneu-li salms amb el llaüt. 33.3 Canteu-li un càntic nou, entoneu, de bo i millor, l’aclamació. 33.4 Que la paraula del Senyor és sincera, i tota la seva obra s’acompleix amb fidelitat. 33.5 Es amant de la justícia i el dret, de la bondat del Senyor en va plena la terra. 33.6 El cel fou creat amb una paraula del Senyor, i amb una alenada de la seva boca tota l’estelada. 33.7 Com dins un bot, aplega les aigües de la mar, reté en dipòsits les aigües abismals. 33.8 Que tota la terra tingui temor del Senyor, i el venerin tots els habitants del món; 33.9 ell va parlar, i tot fou fet; ell va manar, i tot existí. 33.10 El Senyor desfà els plans de les nacions, desbarata els propòsits dels pobles; 33.11 però el designi del Senyor subsisteix per sempre, els projectes del seu cor, per totes les generacions. 33.12 Feliç la nació que té el Senyor per Déu, el poble que ell s’ha escollit per heretat! 33.13 Del cel estant mira el Senyor, veu tots els fills dels homes; 33.14 del setial de la seva estada esguarda tots els qui poblen la terra. 33.15 Ell, que ha format tots els seus cors, és qui coneix tots els seus actes. 33.16 No és vencedor el rei per la munió de tropa, ni resta indemne el soldat per la molta valentia, 33.17 Poc serveix el cavall per a la victòria, ni amb la seva gran embranzida no pot salvar. 33.18 Mireu, el Senyor té els ulls posats sobre els fidels, vers els qui confien en la seva amorositat, 33.19 per tal de deslliurar-los de la mort i vetllar la seva subsistència en època de penúria. 33.20 La nostra ànima confia en el Senyor; ell és el nostre auxili i la nostra protecció. 33.21 En ell s’alegra el nostre cor, i confiem en el seu sant nom. 33.22 Sigui la teva gràcia, Senyor, damunt nostre, tal com ho esperem de tu!

Salms 34

34.1 Beneiré el Senyor en tot moment, la seva lloança tindré sempre als meus llavis. 34.2 Que la meva ànima es gloriï en el Senyor, que els humils ho sentin i se n’alegrin. 34.3 Glorifiqueu amb mi el Senyor, i exalcem unànimes el seu nom. 34.4 He buscat el Senyor i m’ha escoltat, i m’ha deslliurat de tots els meus temors. 34.5 Alceu a ell la mirada i sereu radiants, i el vostre semblant no es ruboritzarà. 34.6 Quan aquest afligit ha clamat, el Senyor l’ha escoltat i l’ha tret de tot sofriment. 34.7 L’àngel del Senyor acampa al voltant dels seus fidels i els protegeix. 34.8 Proveu i veureu que n’és, de bo, el Senyor; feliç l’home que s’hi empara. 34.9 Honoreu el Senyor, vosaltres, els seus sants, que res no manca als qui el veneren. 34.10 Els opulents s’empobreixen i passen fam, però als qui busquen el Senyor no els mancarà cap bé. 34.11 Veniu, fills, escolteu-me; la reverència del Senyor us vull ensenyar. 34.12 Qui és l’home que estima la vida, que vol dies per a fruir del benestar? 34.13 Guarda’t la llengua del mal, i els teus llavis de parlar amb engany. 34.14 Aparta’t del mal i fes el bé, busca la pau i segueix-la. 34.15 Els ulls del Senyor guaiten els justos, i les seves orelles estan atentes al seu clam. 34.16 El Senyor s’encara amb els qui fan el mal, per esborrar de la terra el seu record. 34.17 Clamen els justos, i el Senyor els escolta i els deslliura de totes les seves angúnies. 34.18 El Senyor és a prop dels cors contristats, i salva els afligits d’esperit. 34.19 El just passa per molts sofriments, però de tots el deslliurarà el Senyor. 34.20 Ell protegeix tots els seus ossos, ni un de sol no li serà trencat. 34.21 La maldat porta a la mort el pervers, i els qui odien el just seran castigats. 34.22 El Senyor rescata l’ànima dels seus servidors, i no seran castigats els qui s’acullen a ell.

Salms 35

35.1 Oposa’t, Senyor, contra els meus oponents, ataca els qui m’ataquen. 35.2 Pren l’escut petit i el gran, i alça’t per ajudar-me. 35.3 Desembeina la llança i barra el pas a l’escomesa dels meus perseguidors; digues a la meva ànima: “Jo sóc la teva salvació.” 35.4 Que quedin defraudats i avergonyits els qui em volen prendre la vida, que reculin escarmentats els qui maquinen la meva dissort. 35.5 Que siguin com la palla davant la ventada, empaitats per l’àngel del Senyor; 35.6 que la seva ruta sigui de tenebres i precipicis, quan l’àngel del Senyor els persegueixi. 35.7 Perquè sense motiu m’han parat la seva xarxa, sense causa han excavat un clot per a mi. 35.8 Que els sobrevingui la desgràcia imprevista, que quedin agafats al parany que m’han preparat i s’enfonsin en la pròpia fossa. 35.9 Però la meva ànima exultarà en el Senyor, s’alegrarà en la seva salvació; 35.10 tots els meus ossos diran: “Senyor, qui és com tu, que deslliures l’oprimit del qui és més fort que ell, el pobre i desvalgut del seu espoliador?” 35.11 Es presenten testimonis malèvols, m’inculpen de coses que desconec; 35.12 em tornen mal per bé, i em deixen sol. 35.13 I jo que, quan estaven malalts, vestia de dol, entristia la meva ànima amb dejunis, la meva oració em retrunyia en el pit; 35.14 ho feia com per un amic o un germà, com qui plora la mare m’encorbava entristit. 35.15 Però ells, quan jo he caigut, s’han reunit a celebrar-ho. S’han aplegat contra mi gent forastera, sense jo saber-ho, que em maltracten sense parar. 35.16 Cruelment fan escarni de mi i fan cruixir les dents contra meu. 35.17 Senyor, fins quan has de tolerar això? Defensa l’ànima meva dels seus estralls, la meva vida d’aquestes feres. 35.18 Et donaré gràcies en la gran congregació, davant la multitud et lloaré. 35.19 Que no es puguin alegrar per causa meva, els qui sense motiu són enemics meus, que els qui m’odien perquè si no es puguin fer l’ullet entre ells. 35.20 El parlar que ells tenen no és pas de pau: tramen projectes d’engany contra la gent pacífica del país. 35.21 Obren la seva boca contra mi, i diuen: “Oh, el que han vist els nostres ulls!” 35.22 Tu ho has vist, Senyor, no callis ara! No et mantinguis lluny de mi, Senyor! 35.23 Desvetlla’t i vigila a favor del meu dret, Déu meu i Senyor meu, defensa la meva causa. 35.24 Sentencia segons la teva justícia, Senyor, Déu meu, i que no es puguin alegrar a costa meva. 35.25 Que no puguin dir en el seu fur intern: “Això és el que volíem!” Que no puguin dir: “L’hem engolit!” 35.26 Que quedin burlats i avergonyits tots els qui s’alegren del meu mal; quedin coberts de vergonya i d’ignomínia els qui s’encoratgen contra mi. 35.27 Que exultin i s’alegrin els partidaris de la meva causa, i diguin sempre: “Glòria al Senyor, que s’agrada en el benestar del seu servent!” 35.28 I la meva llengua proclamarà la teva equitat i et lloarà en tot moment!

Salms 36

36.1 La maldat és un oracle per al descregut, en el fons del seu cor no té present el temor de Déu. 36.2 Tan cregut està de si mateix que no troba detestable la seva culpa. 36.3 Tot el que parla és malícia i engany; deixa de tenir seny, d’obrar el bé. 36.4 Quan és al llit rumia sempre el mal, s’obstina en una conducta que no és bona, no renuncia a la maldat. 36.5 La teva bondat, Senyor, arriba al cel, la teva fidelitat, per damunt dels núvols. 36.6 La teva justícia és com les muntanyes majestuoses, les teves decisions, com les profunditats abismals. Tu, Senyor, preserves els homes i les bèsties. 36.7 Que n’és, de preciosa, la teva bondat, oh Déu! Per això la humanitat s’acull a l’ombra de les teves ales. 36.8 Quedaran satisfets del bo i millor de la teva casa, els fas beure al torrent de les teves delícies; 36.9 ja que amb tu hi ha la font de la vida, i per la teva llum veiem la llum. 36.10 Estén la teva bondat amb els qui et coneixen, i la teva fidelitat amb els rectes de cor. 36.11 Que no em trepitgi el peu de l’orgullós, ni em foragiti la mà del dolent. 36.12 Mireu com cauen els malfactors, han estat abatuts i no es redreçaran.

Salms 37

37.1 No t’exasperis a causa dels dolents, ni envegis els qui es comporten malament; 37.2 perquè, com l’herba, aviat s’assecaran, i com l’herbei es marciran. 37.3 Confia en el Senyor i obra bé; tindràs el país per habitatge i la seguretat per pastura. 37.4 Complau-te en el Senyor, i ell et donarà el que desitja el teu cor. 37.5 Encomana al Senyor el teu camí, confia’t a ell, i ell obrarà: 37.6 farà eixir com l’albada la teva justícia, i el teu dret brillarà com el migdia. 37.7 Descansa en el Senyor i espera en ell, no t’inquietis per la prosperitat dels afers de l’home que es val d’astúcies. 37.8 Calma la teva ira, deixa la indignació, no t’enutgis, que només et faràs mal. 37.9 Els malvats seran exterminats, però els qui esperen en el Senyor posseiran la terra. 37.10 D’aquí a ben poc ja no hi serà el dolent, quan miraràs el seu lloc ja no l’hi trobaràs; 37.11 En canvi, els humils posseiran la terra i gaudiran de completa pau. 37.12 El malvat intriga contra el just, i fa cruixir les dents contra ell. 37.13 El Senyor, però, se’n riu, perquè veu que té els dies comptats. 37.14 Els malvats desembeinen l’espasa, i tiben l’arc, per abatre el pobre i el desvalgut, per matar els qui van pel camí dret. 37.15 La seva espasa se’ls clavarà al cor, i els seus arcs es trencaran. 37.16 Val més la poqueta cosa que té el just que la fortuna de molts pecadors; 37.17 perquè els braços dels malvats seran trencats, mentre que als justos el Senyor els sosté. 37.18 El Senyor coneix els dies dels homes íntegres, i el seu heretatge durarà per sempre; 37.19 no quedaran defraudats en temps d’adversitat, i en dies de fam es podran atipar. 37.20 En canvi, els malvats moriran, i els enemics del Senyor es marciran com la ufanor dels prats, s’esvairan igual que el fum. 37.21 El pervers ha de manllevar el que no pot tornar; però el just és compassiu i dóna. 37.22 Sí, els qui ell beneeix posseiran la terra; però els qui ell maleeix seran exterminats. 37.23 Depenen del Senyor els passos de l’home de bé, ell l’assegura en el camí que el complau; 37.24 Si mai cau, no quedarà estès a terra, perquè el Senyor li sosté la mà. 37.25 Ni de jove, ni ara que sóc vell, no he vist mai el just abandonat, ni la seva descendència mendicant el pa; 37.26 en tot moment és compassiu i dóna generosament, i la seva descendència és objecte de benedicció. 37.27 Fuig del mal i fes el bé, i tindràs bona estada per sempre; 37.28 ja que el Senyor estima la justícia i mai no abandona els seus fidels; sempre els té emparats, mentre que la raça dels dolents serà esborrada. 37.29 Els justos posseiran la terra, hi viuran per sempre més. 37.30 La boca del just expressa saviesa, i la seva llengua parla rectament; 37.31 té la llei del seu Déu gravada al cor, i no hi ha inseguretat en els seus passos. 37.32 El malvat espia el just i procura matar-lo; 37.33 però el Senyor no el deixarà a les seves mans ni el podran condemnar quan el judiquin. 37.34 Espera en el Senyor i segueix el seu camí, i ell t’elevarà per posseir la terra; tindràs la satisfacció de veure suprimits els malvats del país. 37.35 He vist el malvat ple d’arrogància que s’estenia igual que una planta frondosa; 37.36 però he tornat a passar i ja no hi era, l’he buscat i ja no l’he pogut trobar. 37.37 Fixa’t en l’home íntegre i mira l’home de bé, perquè hi ha un bon esdevenidor per a l’home de pau; 37.38 però els prevaricadors seran tots exterminats, la descendència dels malvats serà extirpada. 37.39 La salvació dels justos ve del Senyor, és el seu refugi en temps d’angoixa. 37.40 El Senyor els ajuda i els deslliura; els allibera dels malvats i els salva, perquè han confiat en ell.

Salms 38

38.1 Senyor, no em reptis amb duresa, ni em castiguis indignat. 38.2 Que les teves sagetes s’han clavat en mi, i la teva mà ha caigut damunt meu. 38.3 No em queda res de sa en el cos, a causa de la teva indignació; no hi ha quietud per als meus ossos, a causa del meu pecat. 38.4 Les culpes em graviten sobre el cap com una càrrega feixuga; em pesen més del que resisteixo. 38.5 Les ferides se'm tornen infectes i ulceroses, de resultes de la meva niciesa. 38.6 Estic desfet i totalment abatut; tot el dia vaig trist. 38.7 Una febre ardent em crema les entranyes, i no queda res de sa en el meu cos. 38.8 Estic aixafat i sense forces, el bat del cor em fa esclatar en gemecs. 38.9 Senyor, els meus afanys són davant teu, i el meu neguit no t’és pas desconegut. 38.10 El cor em palpita, m’abandonen les forces, i fins la llum dels meus ulls ja s’apaga. 38.11 Amics i companys s’allunyen del meu flagell, i els meus parents es mantenen a distància. 38.12 Els qui busquen la meva vida em posen paranys, els qui desitgen el meu mal propaguen insídies, contínuament ordeixen traïcions. 38.13 Però jo em faig el sord, com si no hi sentís, em faig el mut i no obro la boca. 38.14 Faig el posat d’un home que no hi sent i que no pot replicar res. 38.15 Senyor, jo tinc en tu la meva esperança; tu respondràs, Senyor, Déu meu. 38.16 Perquè temo que es burlaran de mi, i s’encoratjaran si el peu em rellisca. 38.17 Que ja em sento a punt de caure, i el dolor no em deixa ni un moment. 38.18 Sí, reconec la meva culpa, i em turmenta el meu pecat. 38.19 Els enemics són plens de vida, plens de força, i augmenten els qui injustament m’avorreixen. 38.20 Els qui em tornen mal per bé em van en contra perquè busco fer el bé. 38.21 No m’abandonis, Senyor; Déu meu, no t’allunyis de mi! 38.22 Afanya’t a auxiliar-me, Senyor, salvador meu!

Salms 39

39.1 M’havia proposat: “Vigilaré la meva conducta per no pecar amb la llengua; retindré els llavis amb una mordassa mentre el malvat estigui present.” 39.2 He restat mut, en complet silenci, he callat completament, però el meu dolor s’exacerbava. 39.3 Se m’inflamava el cor dins el pit; amb les meves reflexions s’ha encès un foc i, llavors, la meva llengua exclamà: 39.4 “Fes-me conèixer, Senyor, la meva fi, i quina serà la durada dels meus dies, a fi que m’adoni de quant efímer sóc.” 39.5 Els meus dies es poden comptar per pams, i la meva vida és com no-res davant teu. L’home és ben bé com un sospir. (Pausa) 39.6 Talment com una irrealitat passa l’home, s’afanya ben inútilment; amuntega, i no sap qui recollirà. 39.7 I ara, Senyor, què puc esperar jo? La meva esperança està en tu. 39.8 Deslliura’m de totes les meves culpes, no m’exposis a l’escarni de l’insensat. 39.9 Hem quedo mut, no obro la boca, ja que ets tu qui ho fa tot. 39.10 Aparta de mi els teus cops, que sucumbeixo sota l’atac de la teva mà. 39.11 Tu corregeixes l’home castigant la seva maldat, fas pols tot allò que té en més estima, com ho faria l’arna; l’home es ben bé com un sospir. (Pausa) 39.12 Escolta la meva pregària, Senyor, posa atenció al meu clam. No siguis insensible a les meves llàgrimes, perquè per a tu jo sóc un foraster, un pelegrí, com tots els meus pares. 39.13 Aparta de mi el teu esguard, que m’assereni, abans que me’n vagi i deixi d’existir.

Salms 40

40.1 Amb tota esperança he confiat en el Senyor, i ell, decantant-se cap a mi, ha escoltat el meu clam. 40.2 M’ha tret d’un pou de desesperació, del llot i del fangar; ha posat els meus peus sobre la roca, ha envigorit els meus passos, 40.3 i m’ha posat a la boca un càntic nou, una lloança al nostre Déu. Molts ho veuran i temeran, i confiaran en el Senyor. 40.4 Feliç l’home que té posada la seva esperança en el Senyor i no s’ajuda dels rebels, que es desvien vers la incertesa. 40.5 Ens has prodigat tantes meravelles, Senyor, Déu meu! Tants propòsits a favor nostre com has acomplert! Ningú no se’t pot comparar. Si ho volgués referir públicament, sobrepassa tot el que es pugui comptar 40.6 No et complaus en sacrificis i ofrenes, ans m’has obert l’enteniment. No has reclamat holocaust ni expiació. 40.7 per això he dit: “Mira, sóc aquí.” En el llibre de l’Escriptura m’és prescrit 40.8 de fer la teva voluntat. Déu meu, em deleixo en la teva Llei, ben endins del cor la tinc guardada. 40.9 He pregonat la justícia en la gran congregació; fixa’t que no he contingut pas els meus llavis, i tu, Senyor, ho saps. 40.10 No he amagat la teva salvació en un racó del cor; he proclamat la teva fidelitat i la teva justícia, no m’he callat la teva bondat i misericòrdia davant la gran congregació. 40.11 I tu, Senyor, no continguis la teva compassió per mi; que la teva bondat i la teva lleialtat em guardin sempre. 40.12 Són tantes les calamitats que m’aclaparen que no es poden comptar. Les moltes culpes m’han colgat fins a cobrir-me la vista. Són més que cabells tinc al cap; i el meu cor no pot més. 40.13 Digna’t deslliurar-me, Senyor; afanya’t a auxiliar-me. 40.14 Que quedin defraudats i avergonyits alhora tots els qui em busquen la vida per segar-la. Que reculin escarmentats els qui s’alegren del meu mal. 40.15 Que es retirin aclaparats per la vergonya aquells qui deien contra mi: “Ja li està bé!” 40.16 Que puguin alegrar-se i festejar-te tots els qui et busquen de cor, i sempre puguin dir: “Exalçat sigui el Senyor” els qui estimen la teva obra de salvació. 40.17 Ara jo sóc un pobre i un desvalgut, però el Senyor pensa en mi. Tu ets el meu auxili i el meu llibertador, Déu meu, no triguis més!

Salms 41

41.1 Feliç qui es preocupa pel desvalgut! En el dia de la desgràcia el Senyor el salvarà. 41.2 El Senyor el guardarà i el farà viure, i serà feliç a la terra; no el deixarà a mercè dels enemics. 41.3 El Senyor el sostindrà en el llit del dolor, se n’ocuparà en el curs de la seva malaltia. 41.4 Jo crido: “Senyor, apiada’t de mi; guareix l’ànima meva, malgrat que he pecat contra tu!” 41.5 Els meus enemics criden el mal sobre mi: “Quan es morirà i es perdrà el seu nom?” 41.6 I si algú ve a veure’m, parla equívocament, recull dintre seu tot el que és negatiu, i quan és a fora ho xerra. 41.7 Tots els qui m’avorreixen murmuren plegats en contra meu, fan recaure en mi el mal que m’afligeix: 41.8 “Una cosa malèfica s’ha apoderat d’ell; si cau allitat no tornarà a aixecar-se.” 41.9 Fins l’amic d’aliança, en qui confiava, i que compartia el meu pa, s’ha alçat contra mi. 41.10 Però tu, Senyor, compadeix-te de mi i restableix-me, que els pugui pagar el que mereixen. 41.11 En això coneixeré que m’estimes: si l’enemic no pot cantar victòria sobre meu, 41.12 i, a mi, en canvi, em sostens en integritat i davant teu m’admets per sempre.

Salms 42

42.1 Com el cérvol es deleix pels dolls d’aigua, així l’ànima meva es deleix per tu, Déu meu. 42.2 La meva ànima té set de Déu , del Déu vivent; quan podré entrar i presentar-me davant Déu? 42.3 Les llàgrimes són el meu pa de nit i de dia, mentre em diuen a cada moment: “On és el teu Déu?” 42.4 Jo recordo bé, i hi esplaio l’esperit dintre meu, quan anava amb la colla d’amics cap a la casa de Déu, entre l’aplec festiu, amb crits de joia i de lloança. 42.5 Per què t’entristeixes, ànima meva, i et contorbes dintre meu? Espera en Déu, que encara podré lloar-lo, Salvador meu i Déu meu. 42.6 Dintre meu em sento l’ànima trista, per això em recordo de tu, des del país del Jordà i de l’Hermon, des del puig de Missar. 42.7 Un abisme en crida un altre, al brogit de les teves cascades; tots els teus torrents i el temporal han passat per damunt meu. 42.8 Però de dia confirma el Senyor la seva gràcia, i de nit estarà en mi el seu càntic, i una oració al Déu vivent. 42.9 I diré a Déu, la roca meva: “Per què m’has oblidat? Per què haig d’anar trist, sentint l’opressió de l’enemic?” 42.10 Fins a esclatar-me els ossos m’escarneixen els adversaris, repetint-me a cada moment: “On és el teu Déu?” 42.11 Per què t’entristeixes, ànima meva, i et contorbes dintre meu? Espera en Déu, que encara podré lloar-lo, Salvador meu i Déu meu.

Salms 43

43.1 Fes-me justícia, oh Déu, i defensa la meva causa; allibera’m de la gent impia i de l’home fals i pervers. 43.2 Que tu ets, oh Déu, la meva fortalesa. Per què m’has rebutjat? Per què haig d’anar trist per l’opressió de l’enemic? 43.3 Envia la teva llum i la teva veritat; que elles em facin de guia, que em duguin a la muntanya santa i als teus tabernacles. 43.4 I arribaré jo a l’altar de Déu, al Déu que és l’alegria i el meu goig, i et lloaré amb l’arpa, Senyor, Déu meu! 43.5 Per què t’entristeixes, ànima meva, i et contorbes dintre meu? Espera en Déu, que encara podré lloar-lo, Salvador meu i Déu meu.

Salms 44

44.1 Oh Déu, nosaltres mateixos ho hem sentit, els nostres pares ens han contat la gesta que vas realitzar en els seus dies, en aquells temps antics. 44.2 Tu, amb la teva mà, vas desposseir els pagans, i els vas implantar a ells; vas ensorrar els pobles per fer-los lloc. 44.3 Que no fou pas per l’espasa que s’apoderaren del país, ni fou el braç que els va donar la victòria, sinó la teva dreta i el teu braç, i la llum del teu rostre, perquè tu te’ls estimaves. 44.4 Tu ets el meu rei, oh Déu, que disposes l’alliberament de Jacob. 44.5 Per mitjà teu envestírem els enemics, en el teu nom trepitjarem els agressors. 44.6 Jo no confiaré pas en el meu arc, ni serà la meva espasa la que em salvi. 44.7 Tu ens has salvat dels nostres enemics i has cobert de vergonya els qui ens odiaven. 44.8 En Déu ens gloriarem en tot moment, i el teu nom glorificarem per sempre. (Pausa) 44.9 Ara, però, ens has rebutjat i avergonyit, ja no surts amb els nostres exèrcits. 44.10 Ens fas recular davant l’adversari, i els qui ens odien es carreguen de botí. 44.11 Ens deixes com ovelles per a la matança, i ens has escampat entre les nacions. 44.12 Has venut el teu poble per un no res, no l’has avaluat en cap preu. 44.13 Ens exposes a l’escarni dels nostres veïns, befa i burla dels qui ens envolten. 44.14 Ens has convertit en ofensa de les nacions, i branden el cap tots els pobles. 44.15 Tothora tinc davant el meu oprobi, i em cau la cara de vergonya, 44.16 pels crits del qui m’insulta i ultratja, davant l’enemic i el venjatiu. 44.17 Tot això ens ha passat sense haver-te oblidat ni haver trencat el teu pacte, 44.18 sense haver tornat enrere el nostre cor ni haver desviat del teu camí els nostres passos; 44.19 tanmateix, tu ens has aixafat en lloc d’afliccions, i ens has cobert amb l’ombra de la mort. 44.20 Si haguéssim oblidat el nom del nostre Déu, i estès les mans a déus forasters, 44.21 ¿és que no se n’hauria adonat Déu, que coneix els secrets del cor? 44.22 Ja que per tu estem exposats a morir contínuament, som tractats com ovelles per a la matança. 44.23 Desperta’t! Per què dorms, Senyor? Desvetlla’t, no ens rebutgis per sempre! 44.24 Per què ens amagues la mirada i oblides la nostra misèria i opressió? 44.25 La nostra ànima està abatuda fins a la pols, i el nostre cos prostrat a terra. 44.26 Alça’t, vine a auxiliar-nos, i deslliura’ns per la teva bondat!

Salms 45

45.1 El cor em bull ple de belles paraules: vaig a recitar al rei el meu poema, la meva llengua és com la ploma d’un àgil escrivà. 45.2 Tu ets el més formós de tots els homes, els teus llavis exhalen gràcia. Per això Déu t’ha beneït des de sempre: 45.3 per cenyir-te l’espasa al costat, valent, amb la teva glòria i esclat, 45.4 i avançar majestuós, cavalcant per la causa de la veritat, l’equitat i la justícia; i la teva dreta es destacarà amb prodigis. 45.5 Les teves sagetes agudes desbarataran els pobles, cauran al cor dels enemics del rei. 45.6 El teu tron, oh Déu, és per sempre més; un ceptre d’equitat és el teu ceptre reial; 45.7 tu estimes la justícia i avorreixes la maldat. Per això t’ha ungit Déu, el teu Déu, amb oli d’alegria, d’entremig dels teus companys. 45.8 Mirra, àloes i càssia perfumen els teus vestits, dins els palaus de marfil t’alegren les arpes. 45.9 Hi ha princeses entre les dames d’honor, tens la reina a la dreta amb brocats d’or d’Ofir. 45.10 Escolta, filla, i posa atenció: oblida el teu poble i la llar paterna, 45.11 i el rei s’encisarà amb la teva bellesa. Ell és el teu Senyor i l’has d’obeir. 45.12 La ciutat de Tir vindrà amb presents, els pobles més rics buscaran el teu favor. 45.13 Tota esplèndida entra la filla del rei, revestida amb brocats d’or. 45.14 Vestida amb brodats és presentada al rei, seguida de donzelles, amigues seves, que et són presentades a tu. 45.15 Conduïdes entre cants d’alegria, fan l’entrada al palau del rei. 45.16 El lloc dels teus pares l’ocuparan els teus fills, els designaràs prínceps per tot el país. 45.17 Faré recordar el teu nom per les generacions futures, perquè els pobles t'exalcin per sempre més.

Salms 46

46.1 Déu és el nostre refugi i fortalesa, un auxili ferm en les tribulacions. 46.2 Per això no tenim por quan la terra trontolla i es trasbalsen les muntanyes en la mar. 46.3 Que bramulin i s’encrespin les ones, i a la seva embranzida tremolin les muntanyes. (Pausa) 46.4 Els braços d’un riu alegren la ciutat de Déu, el sagrat estatge de l’Altíssim. 46.5 Déu és al mig d’ella i no trontollarà, Déu vetlla abans que apunti l’alba. 46.6 Les nacions s’agiten i s’esberlen els regnes; ell fa esclatar el seu tro, i es desfà la terra. 46.7 El Senyor de l’univers és amb nosaltres, el nostre refugi és el Déu de Jacob. (Pausa) 46.8 Veniu i mireu les gestes del Senyor. Que n’ha fet de prodigis en la terra! 46.9 Detura les guerres fins a l’extrem del país, trenca l’arc i parteix la llança, i llença al foc els escuts. 46.10 Desistiu i sapigueu que jo sóc Déu; domino sobre les nacions, domino sobre la terra. 46.11 El Senyor de l’univers és amb nosaltres, el nostre refugi és el Déu de Jacob. (Pausa)

Salms 47

47.1 Aplaudiu, pobles d’arreu del món, aclameu Déu amb crits de joia, 47.2 que el Senyor Altíssim és terrible, rei suprem de tot el món. 47.3 Ha subjectat els pobles al nostre domini, i ha posat les nacions als nostres peus; 47.4 ell ens escull la seva heretat, orgull de Jacob, el seu estimat. (Pausa) 47.5 Déu s’eleva enmig d’aclamacions, puja el Senyor al so de trompeta. 47.6 Exalceu el nostre Déu, exalceu-lo! Canteu salms al nostre rei, canteu! 47.7 Ja que Déu és rei de tot el món, canteu cançons d’afirmació. 47.8 Déu regna sobre les nacions, Déu s’asseu sobre el seu sant setial. 47.9 Els prínceps de les nacions s’uneixen al poble del Déu d’Abraham, 47.10 perquè són de Déu els poderosos de la terra; ell és l’excels sobirà!

Salms 48

48.1 Gran és el Senyor i digne de tota lloança a la ciutat del nostre Déu, la seva muntanya santa. 48.2 Bell cim, encant de tota la terra, el mont de Sió, muntanya del Nord, la ciutat del gran rei; 48.3 Déu, entre els seus fortins, s’ha confirmat com un baluard segur. 48.4 Heus aquí que uns reis s’havien concertat, tots alhora irrompien, 48.5 tan bon punt fou a la vista, van quedar esgarrifats, esporuguits van fugir a corre-cuita. 48.6 Allà mateix els sobtà un tremolor, espasmes com de partera, 48.7 tal com la ventada de llevant estavella les naus de Tarsis. 48.8 Tal com ho havíem sentit a dir, així ho hem vist a la ciutat del Senyor de l’univers, a la ciutat del nostre Déu; Déu la mantingui ferma per sempre! (Pausa) 48.9 Commemorem, oh Déu, la teva amorositat, al centre del teu temple; 48.10 igual que el teu nom, oh Déu, així la teva lloança s’estén fins als confins de la terra; la teva dreta va plena de justícia. 48.11 Se n’alegra la muntanya de Sió; exulten les filles de Judà per les teves justes decisions. 48.12 Doneu un tomb per Sió, feu-hi una volta, compteu les torres que té; 48.13 graveu en la memòria la fermesa dels seus baluards, visiteu els palaus, per poder-ho contar a la generació futura: 48.14 “Així és Déu.” El nostre Déu per sempre més; ell és qui ens guia eternament.

Salms 49

49.1 Escolteu això, pobles tots; escolteu bé, habitants de tot el món; 49.2 tant la gent humil com els poderosos, per igual rics i pobres. 49.3 La meva boca parlarà amb saviesa i el meu cor té meditacions assenyades. 49.4 Fixaré l’atenció en la inspiració, exposaré el meu enigma al so de la lira. 49.5 Per què he de tenir por en els dies adversos, quan m’envolta la iniquitat dels meus enemics? 49.6 Ells confien en la pròpia puixança, i s'ufanen, de l’abundor de la seva riquesa. 49.7 Ningú no pot redimir-se ell mateix, ni pagar a Déu la pròpia redempció; 49.8 per alt que suposi el preu de la seva vida sempre quedarà curt 49.9 per poder viure perpètuament, sense haver-se d’encarar amb la mort. 49.10 És ben clar: els savis moren, i igualment desapareix el neci i l’insensat, i deixen als altres la seva riquesa. 49.11 El sepulcre és la seva casa perpètua, la seva estada de generació en generació, per més que les propietats conservin els seus noms. 49.12 Que l’home no perdura en l’esplendor: ve a ser com el bestiar que sucumbeix. 49.13 Aquest és el camí dels qui confien en si mateixos, i la fi dels qui es complauen en les seves màximes. (Pausa) 49.14 Com un ramat són menats al sepulcre; la mort els pastura; damunt d’ells predominaran els justos, ben aviat la seva imatge es dissiparà, i la regió dels morts serà el seu estatge. 49.15 En canvi, Déu rescatarà la meva ànima de l’urpa de l’abisme, perquè se m’endurà amb ell. (Pausa) 49.16 No t’inquietis si algú s’enriqueix, si creix l’opulència de la seva casa; 49.17 perquè quan mori no s’endurà pas res, ni l’opulència li vindrà al darrere. 49.18 Malgrat que en vida es consideri feliç, i sigui elogiat per la seva prosperitat, 49.19 haurà d’unir-se amb els seus pares, que no veuran mai més la llum. 49.20 Que l’home no perdura en l’esplendor: ve a ser com el bestiar que sucumbeix.

Salms 50

50.1 El Senyor, el Déu dels déus, ha parlat, ha convocat la terra des de llevant fins a ponent. 50.2 Des de Sió, bellesa perfecta, Déu resplendeix. 50.3 El nostre Déu ve, i no pas en silenci; davant d’ell un foc abrusador, al seu entorn furient tempesta. 50.4 Des de l’altura convoca cel i terra a judicar el seu poble: 50.5 “Aplegueu-me els meus fidels, que amb un sacrifici han confirmat la meva aliança.” 50.6 I el cel proclamarà la seva justícia; perquè Déu mateix és el jutge. (Pausa) 50.7 “Escolta, poble meu, que parlo jo; Israel, que t’haig d’advertir: Jo sóc el Senyor, el teu Déu. 50.8 No et reprenc pels teus sacrificis ni pels teus holocaustos, que estan sempre davant meu. 50.9 No em cal prendre cap vedell de casa teva, ni cap dels bocs de les teves pletes, 50.10 quan són ben meus tots els animals boscans i els milers de bèsties de les serralades. 50.11 Conec tots els ocells de les muntanyes, i tinc a mà tot el que es belluga pels camps. 50.12 Si tingués fam, no t’ho hauria de dir, perquè és meu l’univers i tot el que conté. 50.13 ¿Et creus que he de menjar la carn dels vedells o beure la sang dels bocs? 50.14 Ofereix a Déu la gratitud com a sacrifici, compleix les teves promeses a l’Altíssim, 50.15 i invoca’m en el dia d’aflicció: Jo et salvaré, i tu em donaràs glòria.” 50.16 Però al pervers, Déu li diu: “Com goses recitar els meus preceptes i mencionar el meu pacte, 50.17 tu que detestes la disciplina i et tires a l’esquena les meves paraules? 50.18 Si veus un lladre, t’hi ajuntes de pressa, i amb els adúlters t’hi avens. 50.19 Obres la boca per al mal, i la teva llengua trama l’engany; 50.20 t ’asseus a malparlar del teu germà, infames el fill de la teva mare. 50.21 Tot això has fet, ¿i jo haig de callar? Que et pensaves que jo seria com tu? Te n’acuso, i t’ho posaré davant dels ulls. 50.22 Enteneu bé això, els qui us oblideu de Déu, no sigui que jo us arrabassi sense que ningú us pugui salvar. 50.23 El qui m’ofereix la gratitud com a sacrifici, aquest em glorifica. Al qui perseveri en el camí li mostraré la salvació de Déu.”

Salms 51

51.1 Apiada’t de mi, oh Déu, segons la teva misericòrdia; segons la teva gran tendresa, esborra les meves culpes. 51.2 Renta’m ben bé de la meva maldat, i purifica’m del meu pecat. 51.3 Prou reconec les meves culpes, i el meu pecat el tinc sempre davant meu. 51.4 Contra tu he pecat, especialment contra tu, i he comès allò que és dolent als teus ulls; per això ets ben just en la teva sentència, íntegre en el teu judici. 51.5 Tanmateix, ja vaig néixer dolent, i la meva mare m’engendrà pecador. 51.6 Tanmateix, tu vols la sinceritat al fons del cor, i en la interioritat m’has fet penetrar la saviesa. 51.7 Purifica’m amb hisop, i quedaré net, renta’m, i quedaré més blanc que la neu. 51.8 Deixa’m sentir el goig i l’alegria, i exultaran els ossos que vas esclafar. 51.9 Aparta la mirada dels meus pecats, i esborra totes les meves culpes. 51.10 Crea en mi, oh Déu, un cor ben pur, i renova dintre meu un esperit ben ferm. 51.11 No m’apartis de la teva presència, ni retiris de mi el teu esperit sant. 51.12 Retorna’m el goig del teu auxili, i que un esperit benèvol m’afermi. 51.13 Ensenyaré els teus camins als esgarriats, i tornaran a tu els pecadors. 51.14 Del delicte de sang, oh Déu, deslliura-me’n, Déu de la meva salvació! I la meva llengua aclamarà la teva justícia. 51.15 Senyor, obre els meus llavis, i la meva boca divulgarà la teva lloança. 51.16 Perquè no et pot satisfer un sacrifici; ni que t’oferís un holocaust no l’acceptaries. 51.17 Els sacrificis a Déu són un esperit penedit; un cor contret i humiliat, oh Déu, no el rebutges. 51.18 Per la teva bondat afavoreix Sió, reconstrueix les muralles de Jerusalem. 51.19 Llavors agrairàs els sacrificis legítims, l’holocaust i l’ofrena total; llavors oferiran vedells damunt el teu altar.

Salms 52

52.1 Per què et glòries de la teva maldat, dèspota? La bondat de Déu és constant. 52.2 Rumies la maldat; la teva llengua és com un ganivet esmolat, enganyador! 52.3 T’estimes més el mal que el bé, més la mentida que la paraula justa. (Pausa) 52.4 T’agrada tota paraula nociva, llengua enganyadora! 52.5 Per això Déu t’aixafarà per sempre; t’agafarà i se t’endurà de la tenda, i et desarrelarà de la terra dels vivents. (Pausa) 52.6 Els justos ho veuran i temeran, i es burlaran d’ell: 52.7 “Mireu l’home que no ha volgut tenir Déu per protecció, sinó que confiava en la seva gran fortuna; es mantenia en el seu crim.” 52.8 En canvi jo, com olivera ufana, m’estic a la casa de Déu; confio en la seva bondat per sempre, perpètuament. 52.9 Et lloaré eternament pel que tu has fet, i esperaré en el teu nom, perquè és bo davant dels teus fidels.

Salms 53

53.1 Pensa el neci en el seu cor: “No hi ha Déu.” Estan corromputs, i la seva iniquitat és abominable, no n’hi ha cap que faci el bé. 53.2 Déu, del cel estant, observa els mortals per veure si n’hi ha cap d’assenyat que busqui Déu. 53.3 Tots s’han rebel•lat, s’han pervertit tots plegats: Ningú no fa el bé, ni un de sol. 53.4 ¿No s’adonen, aquests causants del mal, que devoren el meu poble com si mengessin el pa, sense invocar Déu? 53.5 De sobte els vindrà el terror, on no hi ha cap motiu d’espant, perquè Déu ha escampat els ossos del qui t’assetjava; els has avergonyit, perquè Déu els ha rebutjat. 53.6 Qui portarà des de Sió l’alliberament d’Israel? Quan Déu restauri la vida del seu poble, Jacob s’omplirà de goig, s’alegrarà Israel.

Salms 54

54.1 Oh Déu, pel teu nom, auxilia’m, i amb el teu poder defensa’m. 54.2 Oh, Déu, escolta la meva oració, posa atenció a les paraules de la meva boca. 54.3 Que una gent estranya s’ha alçat contra mi, gent violenta atenta contra la meva vida, sense tenir en compte Déu. (Pausa) 54.4 Veieu, però, que és Déu qui m’ajuda, el Senyor fa causa amb els qui em sostenen. 54.5 El mal recaurà sobre els meus contraris. Anorrea’ls, per la teva fidelitat! 54.6 De bon grat t’oferiré sacrificis, confessaré, Senyor, el teu nom, perquè és bo; 54.7 perquè m’ha alliberat de tota angoixa, i els meus ulls han vist vençuts els meus enemics.

Salms 55

55.1 Posa atenció, oh Déu, a la meva oració, no et desentenguis de la meva súplica; 55.2 fes cas de mi i contesta’m; estic neguitós en el meu plany, i m’atordeixo 55.3 amb la cridòria de l’enemic, amb l’opressió del malvat; sobre mi amunteguen desventures, i m’ataquen furiosament. 55.4 Em batega el cor dins el pit i s’apodera de mi un terror mortal; 55.5 m’ha colpit la por i tremolo, estic cobert d’espant. 55.6 I dic: Tant de bo tingués ales com un colom! M’envolaria a buscar el repòs. 55.7 De bon grat fugiria ben lluny, me n’aniria a viure al desert; (Pausa) 55.8 ben de pressa escaparia, com el vent impetuós de la tempesta. 55.9 Confon, Senyor, les seves llengües, que veig violència i discòrdia a la ciutat; 55.10 dia i nit ronden per sobre els seus murs, la perversitat i la intriga es mouen dins d’ella. 55.11 És plena de corrupció, i la mentida i l’engany mai no s’allunyen de les seves places. 55.12 No m’ha ultratjat un enemic, que hauria pogut suportar-ho, no s’ha alçat contra mi un que m’odia, que hauria pogut amagar-me’n, 55.13 sinó tu, un home del meu cercle, company i confident meu, 55.14 amb qui m’unia una afectuosa intimitat i anàvem plegats a la casa de Déu. 55.15 Que els sorprengui la mort, que es precipitin vius a l’infern, ja que la maldat ha fet estada enmig d’ells. 55.16 Però jo clamaré a Déu, i el Senyor em salvarà. 55.17 Al vespre, al matí i a migdia, em queixaré i gemegaré, i ell escoltarà el meu clam. 55.18 Redimirà en pau la meva ànima de la guerra que em fan, que són nombrosos els qui estan contra mi. 55.19 Però Déu m’escoltarà i els humiliarà, ell que regeix des de sempre, perquè no s’esmenen ni tenen temor de Déu. (Pausa) 55.20 Allarguen la mà contra els seus aliats, trenquen el seu pacte; 55.21 El parlar de la seva boca és més tou que la mantega, però els seus pensaments són de guerra; les seves paraules són més suaus que l’oli, però són punyals desembeinats. 55.22 Descarrega el teu pes sobre el Senyor, i ell et sostindrà; no permetrà mai que el just s’enfonsi. 55.23 I tu, oh Déu, els faràs caure al pou de la fossa; els homes sanguinaris i traïdors no arribaran a la mitja edat. Però jo confio en tu.

Salms 56

56.1 Apiada’t de mi, oh Déu, que hi ha gent que em vol engolir, em turmenten lluitant constantment; 56.2 tothora els enemics em persegueixen, que són molts els qui lluiten contra mi, oh Excels! 56.3 Quan tinc por, confio en tu. 56.4 En Déu, de qui exalço la seva promesa, en Déu confio, no tindré por; què pot fer-me un mortal? 56.5 Contínuament capgiren les meves paraules, tots els seus pensaments són per fer-me mal; 56.6 es conjuren, es posen a l’aguait, vigilen els meus passos, de quina manera atrapar-me la vida. 56.7 A causa de la seva iniquitat no hi ha salvació per a ells; en el teu furor enfonsa, oh Déu, aquesta gent. 56.8 Tu has dut el compte de la meva vida de fugitiu, recull les meves llàgrimes en el teu flascó. ¿No ho has registrat en el teu llibre? 56.9 Així, doncs, recularan els meus enemics quan jo clami; estic segur que Déu està per mi. 56.10 En Déu, de qui celebro la promesa, en el Senyor, de qui exalço la seva promesa; 56.11 en Déu confio, no tindré por. Què pot fer-me un home? 56.12 Estic obligat, oh Déu, als vots que t’he fet, te’ls compliré amb accions de gràcies, 56.13 perquè has deslliurat la meva ànima de la mort, i el meu peu d’ensopegar, per tal que jo camini davant Déu a la llum dels vivents.

Salms 57

57.1 Apiada’t de mi, oh Déu, apiada’t de mi, que a tu s’acull la meva ànima, i em refugio a l’ombra de les teves ales fins que hagi passat l’infortuni. 57.2 Invoco el Déu Altíssim, el Déu que m’afavoreix. 57.3 Enviarà ajut des del cel i em salvarà, enfrontant-se amb qui m’ataca; (Pausa) enviarà Déu la seva bondat i la seva fidelitat. 57.4 Estic ajocat enmig de lleons, furients devoradors d’homes; les seves dents són llances i sagetes, la seva llengua, una espasa afilada. 57.5 Eleva’t, oh Déu, per damunt del cel, que la teva glòria s’estengui arreu de la terra! 57.6 Han parat un llaç als meus passos per abatre la meva ànima; han cavat una fossa davant meu, però hi han caigut dins. (Pausa) 57.7 Decidit està el meu cor, oh Déu, decidit està el meu cor a cantar i entonar salms. 57.8 Desperta, ànima meva; desperteu, arpa i cítara, que vull desvetllar l’aurora! 57.9 Et lloaré enmig dels pobles, Senyor, et salmejaré davant les nacions, 57.10 perquè la teva bondat és gran fins al cel, i la teva fidelitat, fins als núvols. 57.11 Eleva’t, oh Déu, per damunt del cel, que la teva glòria s’estengui arreu de la terra!

Salms 58

58.1 ¿És veritat, eminents, que feu justícia, que judiqueu rectament els homes? 58.2 Conscientment perpetreu injustícies; sobre el país pesa la violència de les vostres mans. 58.3 Els malvats estan desviats des del si matern, els mentiders estan extraviats abans de néixer; 58.4 porten un verí semblant al de les serps, són com un àspid sord que es tapa les orelles 58.5 per no sentir la veu dels encantadors, d’algun màgic expert en encanteris. 58.6 Oh Déu, trenca’ls les dents a la boca, esmicola’ls els ullals de lleó, Senyor. 58.7 Que es dissipin com les aigües que s’escolen, que les seves sagetes quedin espuntades. 58.8 Siguin com el llimac que s’arrossega, com l’avortó de dona; que no vegin el sol. 58.9 Abans que les vostres olles sentin la flama de l’argelaga, tant verda com seca, que se l’emporti l’huracà. 58.10 S’alegrarà el just en veure el càstig; xoparà els seus peus amb la sang del malvat, 58.11 i tothom dirà: “Cert que hi ha premi per al just, cert que hi ha un Déu que fa justícia a la terra.”

Salms 59

59.1 Deslliura’m dels meus enemics, Déu meu, protegeix-me dels meus agressors; 59.2 allibera’m de la gent malvada i salva’m dels homes sanguinaris! 59.3 Mira que posen trampes contra la meva vida, s’apleguen contra mi gent de guerra. No és per culpa meva ni pel meu pecat, Senyor; 59.4 sense ofendre’ls s’apressen a preparar-se. Alça’t i vine aquí a veure-ho! 59.5 Tu, Senyor, Déu de l’univers, Déu d’Israel, desvetlla’t per castigar tots aquests bàrbars, no perdonis cap dels pèrfids criminals! (Pausa) 59.6 Tornen al vespre, lladren com gossos i ronden la ciutat. 59.7 Mira com bramen a boca plena, amb paraules feridores, i diuen: “Qui ho pot sentir?” 59.8 Però, tu, Senyor, te’n rius d’ells, et burles de tots els pagans. 59.9 Oh força meva, en tu espero, perquè ets, oh Déu, el meu refugi. 59.10 El Déu que m’estima em ve a l’encontre i em concedirà de veure vençuts els enemics. 59.11 No els matis, que el meu poble no se n’oblidi; dispersa’ls amb el teu poder i humilia’ls, Senyor, protector nostre! 59.12 Pel pecat de la seva boca, la paraula dels seus llavis és un pecat de la seva boca, que siguin atrapats en la seva supèrbia, per la blasfèmia i la mentida que diuen. 59.13 Suprimeix-los aïrat, suprimeix-los, que deixin d’existir! Que es faci palès que Déu regeix Jacob fins als confins del país. (Pausa) 59.14 Tornen al vespre, lladren com gossos i ronden la ciutat; 59.15 vaguegen buscant menjar, i, si no s’atipen, udolen. 59.16 Però jo cantaré el teu poder i aclamaré la teva bondat a l’albada, perquè has estat la meva defensa i el meu refugi el dia de l’angoixa. 59.17 A tu, força meva, cantaré salms, perquè ets, oh Déu, el meu refugi, el Déu que m’estima.

Salms 60

60.1 Oh Déu, ens has rebutjat, ens has desfet, estàs enutjat; redreça’ns! 60.2 Has sacsejat el país, l’has esberlat; repara-li les esquerdes, que s’enruna! 60.3 Has fet passar el teu poble per proves dures, ens has fet beure del vi atordidor. 60.4 Has posat per als teus lleials una senyera on acollir-se del tret dels arcs. (Pausa) 60.5 Per tal que siguin alliberats els teus amics, i que la teva dreta ens salvi, escolta’ns! 60.6 Déu, per la seva santedat, ha dit: “Com m’alegraré! Repartiré Siquem, amidaré la vall de Sucot. 60.7 Meu és Galaad i meu Manassès, Efraïm és l’elm del meu cap, Judà el meu ceptre! 60.8 Moab és el gibrell on em rento, sobre Edom llanço la sandàlia! Sobre Filistea crido victòria!” 60.9 Qui em conduirà a la ciutat fortificada? Qui em guiarà fins a Edom? 60.10 ¿Seràs tu, oh Déu, que ens havies rebutjat, que ja no sorties amb els nostres exèrcits? 60.11 Dóna’ns ajut contra l’enemic, perquè l’auxili dels homes no val per a res! 60.12 Amb Déu podrem fer proeses, ell esclafarà els nostres enemics.

Salms 61

61.1 Déu meu, escolta el meu clam, atén la meva súplica; 61.2 des de l’últim racó del món t’invoco amb el cor abatut. Posa’m dalt la roca que no puc abastar, 61.3 tu que ets el meu refugi, castell fort contra l’enemic. 61.4 Voldria acollir-me per sempre a la teva tenda, emparar-me a l’ombra de les teves ales. (Pausa) 61.5 Ja que tu, Déu meu, escoltes els meus vots i has donat l’heretatge als qui veneren el teu nom. 61.6 Afegeix dies a la vida del rei, que els seus anys s’allarguin moltes generacions. 61.7 Que regni sempre a la presència de Déu, que el vetllin la bondat i la fidelitat. 61.8 Així podré lloar per sempre el teu nom, en complir els meus vots dia rere dia.

Salms 62

62.1 Només en Déu reposa la meva ànima, d’ell depèn la meva salvació. 62.2 Només ell és la meva roca i la meva salvació, el meu baluard: no trontollaré! 62.3 ¿Fins quan atemptareu contra un home sol tots vosaltres, junts, per ensorrar-lo, com una paret decantada, com una tàpia que s’enruna? 62.4 Només conspiren per abatre’l de la seva dignitat, es complauen en l’engany; mentre amb la boca beneeixen, en el seu interior maleeixen. (Pausa) 62.5 Reposa només en Déu, ànima meva, que d’ell ve la meva esperança. 62.6 Només ell és la meva roca i la meva salvació, el meu baluard: no trontollaré! 62.7 En Déu tinc la meva salvació i la meva glòria; la roca del meu baluard, el meu refugi es troba en Déu. 62.8 Pobles, confieu en ell en tot moment, desfogueu davant d’ell el vostre cor: Déu és el nostre refugi. (Pausa) 62.9 Els mortals només són com el fum, una simulació els homes de condició; tots plegats, posats a les balances, no pesarien més que el vent. 62.10 No confieu en l’opressió ni us envaneixi la rapinya. Si les riqueses augmentaven, no hi poseu pas el cor. 62.11 Una cosa ha dit Déu, més d’un cop ho he sentit: que la força és de Déu, 62.12 i la bondat és del Senyor; que tu pagues a cadascú segons les seves obres.

Salms 63

63.1 Senyor, tu ets el meu Déu; jo et busco ansiós. L’ànima meva té set de tu, per tu té ànsia el meu cos, en una terra àrida, exhausta, sense aigua. 63.2 Així t’he contemplat en el santuari, presenciant el teu poder i la teva glòria. 63.3 Que el teu amor és millor que la vida; per això els meus llavis et lloaran. 63.4 Així pugui beneir-te mentre visqui, i alçar les mans invocant el teu nom. 63.5 Com de medul·la i greixor es satisfarà la meva ànima, i amb goig als llavis et lloarà la meva boca. 63.6 Fins quan sóc al llit em recordo de tu, en tu medito en les vetlles de la nit, 63.7 perquè tu has estat el meu auxili, i a l’ombra de les teves ales em sento joiós. 63.8 La meva ànima està unida a tu, la teva dreta em sosté. 63.9 Però els qui cerquen arruïnar la meva vida aniran a les fondàries de la terra; 63.10 seran destruïts a tall d’espasa, esdevindran la presa dels xacals! 63.11 I el rei s’alegrarà en Déu; se’n gloriaran tots els qui juren per ell quan la boca dels mentiders serà closa.

Salms 64

64.1 Escolta, oh Déu, la veu del plany, guarda la meva vida del terror de l’enemic. 64.2 Resguarda’m de la colla de malvats, de la revolta dels malfactors, 64.3 que esmolen la seva llengua com una espasa, llancen com fletxes la seva paraula enverinada; 64.4 per tal de ferir amb traïdoria l’innocent, tiren de sobte, sense recança. 64.5 S’encoratgen entre si a fer el mal, es concerten per preparar paranys; i diuen: “Qui se n’adonarà?” 64.6 Maquinen maldats, oculten un pla ben calculat; el pensament íntim i el cor de cada un és una incògnita. 64.7 Però Déu llança contra ells els seus trets: de sobte són ferits. 64.8 La seva pròpia llengua els ha fet caure; tothom qui els veu mou el cap. 64.9 Llavors tots els homes temeran, proclamaran l’obra de Déu i entendran els seus fets. 64.10 El just s’alegrarà en el Senyor, en ell tindrà acolliment; i se’n gloriaran tots els rectes de cor.

Salms 65

65.1 Ets digne de lloança a Sió, oh Déu, i a tu hem de complir els vots. 65.2 A tu, que escoltes l’oració, a tu acudeix tot mortal. 65.3 Les iniquitats ens aclaparen, però tu esborres els nostres pecats. 65.4 Feliç el qui tu elegeixes i acceptes per habitar ens els teus atris! Serem sadollats dels béns de casa teva, de la santedat del teu temple! 65.5 Tu ens respons amb prodigis de fidelitat, oh Déu, salvador nostre, esperança de tots els límits de la terra i de la mar llunyana. 65.6 Per la teva força afermes les muntanyes, cenyit de poder; 65.7 calmes el bramul de la mar, la fragor de les seves ones i l’avalot dels pobles. 65.8 Els habitants de la terra s’esglaien, contemplant els teus prodigis; fas esclatar de joia les portalades de l’aurora i el crepuscle. 65.9 Tens cura de la terra i la regues, l’enriqueixes abundosament amb el rierol diví ple d’aigua. Prepares el blat quan així la disposes: 65.10 regant els seus solcs, ablanint els terrossos, assaonant amb ruixats i beneint la seva brotada. 65.11 Corones l’anyada amb els teus beneficis, en els teus rodals vessa l’abundància. 65.12 Regalimen les pastures del desert, i els turons es guarneixen de gala; 65.13 les prades es vesteixen de ramats, i les valls es cobreixen d’espigues granades; ressonen els crits de joia i els cants!

Salms 66

66.1 Aclameu Déu, tota la terra, 66.2 canteu la glòria del seu nom, tributeu la glòria de la seva lloança. 66.3 Digueu a Déu: “Que en són, d’admirables, les teves obres! Per la grandesa del teu poder els enemics t’afalaguen; 66.4 tot el món t’adora i t’exalça, canta al teu nom.” (Pausa) 66.5 Veniu i contempleu les obres de Déu, les meravelles que ha fet amb els homes: 66.6 canvià la mar en terra ferma, passaren el riu a peu eixut. Bo és que ens alegrem en ell! 66.7 Per la seva potència domina eternament; els seus ulls vigilen les nacions perquè els rebels no gosin envalentir-se. (Pausa) 66.8 Pobles, beneïu el nostre Déu, feu sentir les aclamacions de la seva lloança! 66.9 Ell ha conservat en vida la nostra ànima, i no ha permès que flaquegés el nostre peu. 66.10 Ens has posat a prova, oh Déu, ens has depurat com es depura l’argent; 66.11 ens has fet caure al parany, has carregat damunt nostre un pes feixuc. 66.12 Has deixat que un home qualsevol ens trepitgés, hem passat pel foc i per l’aigua; però després ens has fet arribar al benestar. 66.13 Entraré a casa teva amb holocaustos; et compliré els meus vots, 66.14 els que em van sortir dels llavis i va pronunciar la meva boca quan estava en perill. 66.15 T’oferiré holocaustos de bestiar gras, amb el fum del sacrifici de moltons, i t’immolaré bous i bocs. (Pausa) 66.16 Veniu, fidels de Déu, escolteu, i us contaré el que ha fet per mi. 66.17 Mentre amb la boca clamava vers ell, la meva llengua ja el lloava. 66.18 Si jo m’hagués complagut interiorment en la maldat, no m’hauria escoltat el Senyor; 66.19 però Déu m’ha escoltat, ha estat atent a la meva súplica. 66.20 Beneït sigui Déu, que no ha refusat la meva oració ni ha apartat de mi el seu amor.

Salms 67

67.1 Que Déu ens sigui propici i ens beneeixi, que faci brillar el seu rostre envers nosaltres. (Pausa) 67.2 A fi que es faci palès a la terra el teu propòsit, la teva salvació en totes les nacions. 67.3 Que et lloïn els pobles, oh Déu, que tots els pobles et donin lloança! 67.4 Que les nacions s’alegrin i exultin, perquè regeixes els pobles amb rectitud i guies les nacions de la terra. (Pausa) 67.5 Que et lloïn els pobles, oh Déu, que tots els pobles et donin lloança! 67.6 La terra ha donat el seu fruit; Déu ens ha beneït, el nostre Déu. 67.7 Que ens beneeixi Déu, i que el veneri tot el món!

Salms 68

68.1 Déu s’aixeca i es dispersen els seus enemics, fugen davant d’ell els seus adversaris. 68.2 Són esventats com s’esvaeix el fum; com es fon la cera prop del foc, desapareixen els dolents davant de Déu. 68.3 Però els justos s’alegren davant Déu, i exulten i salten de joia. 68.4 Canteu a Déu, entoneu salms al seu nom, aclameu el qui cavalca sobre els núvols. El seu nom és “el Senyor”, exulteu davant d’ell. 68.5 Pare dels orfes i defensor de les viudes és Déu en la seva mansió santa. 68.6 Déu, qui allotja els desemparats, qui obre als captius la porta del benestar; només els rebels resten al desert ardent. 68.7 Oh Déu, quan sorties conduint el teu poble, quan avançaves pel desert, (Pausa) 68.8 la terra tremolava; fins el cel rajava davant Déu, el Déu del Sinaí, el Déu d’Israel. 68.9 Vas fer caure una pluja abundant, oh Déu, tu vas reanimar el teu heretatge esgotat; 68.10 vas establir el teu poble en aquell lloc que en la teva bondat, oh Déu, havies disposat per al desvalgut. 68.11 El Senyor sentencia: “Ve una munió d’anunciadores de victòria. 68.12 Els reis i els exèrcits fugen, fugen! Fins la mestressa de casa participa del botí!” 68.13 Mentre jèieu entre les cledes, les ales de la coloma s’han cobert d’argent, i a les seves plomes refulgia l’or. 68.14 Mentre l’Omnipotent dispersava els reis del país, era com la nevada sobre el Salmon. 68.15 Muntanya de Déu és la muntanya de Basan, muntanya de cims és la muntanya de Basan. 68.16 Per què mireu amb enveja, muntanyes escarpades, la muntanya que escollí Déu per habitar-hi? Cert, el Senyor hi habitarà per sempre més! 68.17 Els carros de Déu són a mils de milers; el Senyor hi ve del Sinaí al santuari. 68.18 Has pujat ben amunt, has pres captius, has rebut homes com a tribut; fins i tot els qui s’oposaven que hi residís el Senyor Déu. 68.19 Beneït sigui el Senyor! Dia rere dia ens sosté el Déu salvador nostre. (Pausa) 68.20 Déu és per a nosaltres el Déu de salvació; i del Senyor Déu depèn poder escapar de la mort. 68.21 Cert, Déu aixafa el cap dels seus enemics, el cap pelut del qui passeja els seus crims. 68.22 Diu el Senyor: “De Basan els faré tornar, els faré tornar del fons del mar, 68.23 perquè xopis el teu peu en la seva sang i en els enemics hi tingui part la llengua dels teus gossos.” 68.24 Apareixen les teves comitives, oh Déu; el seguici del meu Déu, del meu rei amb l’ornament sagrat. 68.25 Els cantors van al davant, els músics, al darrere; enmig, les donzelles tocant la pandereta: 68.26 “Beneïu Déu en les congregacions; beneïu el Senyor, els de l’origen d’Israel.” 68.27 Allà Benjamí, el més petit, és el capdavanter; i els prínceps de Judà, amb les seves tropes, els prínceps de Zabuló, els prínceps de Neftalí. 68.28 El teu Déu ha disposat la teva força: confirma, oh Déu, el que has fet a favor nostre 68.29 des del teu temple, a Jerusalem, on els reis et vindran a dur presents. 68.30 Increpa la fera del canyar, el tropell de braus, amb els vedells dels pobles, que es sotmetin amb tributs d’argent. Dispersa els pobles que volen la guerra. 68.31 Vindran emissaris d’Egipte, Etiòpia acudirà estenent les mans a Déu. 68.32 Canteu a Déu, reialmes de la terra, entoneu salms al Senyor, (Pausa) 68.33 al qui cavalca pel cel, el cel etern. Escolteu com ressona el tro, el seu tro potent! 68.34 Reconegueu el poder de Déu, la seva majestat sobre Israel, el seu poder en els núvols. 68.35 Ets temible, oh Déu, des del teu santuari! El Déu d’Israel, que dóna poder i vigoria al poble. Beneït sigui Déu!

Salms 69

69.1 Salva’m, oh Déu, que l’aiguat m’arriba fins a l’ànima. 69.2 Estic ficat en un fangar profund i no tinc on posar el peu, em trobo al fons de les aigües i m’engoleix un remolí. 69.3 Estic esgotat de tant cridar, tinc la gola resseca; se m’han malmès el ulls de tant esperar el meu Déu. 69.4 Són més que cabells tinc al cap els qui m’odien perquè sí; són poderosos els qui em volen perdre, els qui volen destruir-me sense motiu. ¿És que hauré de restituir el que no he robat? 69.5 Oh Déu, tu coneixes la meva insensatesa, i les meves culpes no et són pas desconegudes. 69.6 Que no s’hagin d’avergonyir per culpa meva els qui confien en tu, Senyor, Déu de l’univers! Que no passin afront per culpa meva els qui et busquen, Déu d’Israel! 69.7 És per tu que he tolerat l’oprobi, la vergonya em cobreix la cara; 69.8 pels meus germans sóc un foraster, un desconegut pels fills de la meva mare. 69.9 El zel de la teva casa em consumeix, i la befa dels qui t’insulten recau damunt meu. 69.10 Quan m’entristeixo i dejuno, serveixo de motiu d’escarni; 69.11 quan m’he posat roba de sac per vestit, m’he tornat la riota de tothom; 69.12 els qui seuen a la porta malparlen de mi, i em dediquen cançonetes els borratxos. 69.13 Però jo alço a tu la meva pregària, Senyor, en el temps oportú; contesta’m, oh Déu ple de bondat, amb la fidelitat del teu auxili. 69.14 Treu-me del fang, que no m’enfonsi; fes que m’escapi dels meus perseguidors i de les aigües profundes. 69.15 Que no m’ofegui l’aiguat, ni m’engoleixi l’abisme, ni tanqui el pou la seva boca sobre mi. 69.16 Escolta’m, Senyor, pel teu amor tan benigne; mira’m segons la teva gran clemència. 69.17 No neguis la mirada al teu servent, perquè em sento angoixat; cuita a respondre’m. 69.18 Apropa’t a la meva ànima, redimeix-la; per causa dels meus enemics, rescata’m. 69.19 Tu coneixes el meu ultratge, tens present la meva vergonya i el meu oprobi, et són coneguts tots els meus contraris. 69.20 L’escarni em trenca el cor i defalleixo. Esperava compassió, i no n’hi hagué, consoladors, i no n’he trobat. 69.21 Em van amargar el meu menjar, i quan tenia set em feren beure vinagre. 69.22 Que la taula parada se’ls torni una trampa, i allò que és el seu benestar, un parany! 69.23 Que se’ls ennuvoli la vista i no hi vegin; fes que flaquegin sempre els seus lloms! 69.24 Aboca damunt d’ells la teva indignació, i que els atrapi la teva ira. 69.25 Que el seu clos sigui devastat i no quedi ningú a les seves tendes! 69.26 Perquè han perseguit el qui tu has ferit, i augmenten el dolor dels qui tu has afligit. 69.27 Apila culpa sobre les seves culpes, que no aconsegueixin la teva justícia; 69.28 que siguin esborrats de la llista dels vivents i no siguin inscrits amb els justos! 69.29 Però a mi, dissortat i sofert, que el teu auxili, oh Déu, em protegeixi! 69.30 Lloaré el nom de Déu amb càntics, i l’exalçaré amb accions de gràcies; 69.31 i això agradarà al Senyor més que el sacrifici d’un brau, o el d’un vedell ja fet. 69.32 Ho veuran els oprimits i se n’alegraran; els qui cerqueu Déu, que revisqui el vostre cor, 69.33 que el Senyor escolta els desvalguts i no menysprea els seus captius. 69.34 Que el lloïn el cel i la terra, els mars i tot el que s’hi mou; 69.35 perquè Déu salvarà Sió i reedificarà les ciutats de Judà: hi habitaran i serà la seva propietat, 69.36 la descendència dels seus servidors l’heretarà, i els qui estimen el seu nom hi habitaran.

Salms 70

70.1 Cuita, oh Déu, a deslliurar-me, afanya’t, Senyor, a auxiliar-me! 70.2 Que quedin defraudats i avergonyits els qui em volen prendre la vida; que reculin escarmentats els qui s’alegren del meu mal. 70.3 Que es retirin aclaparats per la vergonya aquells qui deien: “Ja li ha estat bé!” 70.4 Que puguin alegrar-se i festejar-te tots els qui et busquen de cor; i que sempre puguin dir: “Enaltit sigui Déu!” els qui estimen la teva salvació. 70.5 Però jo sóc un pobre, un desvalgut; acuita’t per mi, Déu meu! Tu ets el meu auxili i el meu llibertador. Senyor, no triguis més!

Salms 71

71.1 A tu, Senyor, m’acullo; que mai no em senti decebut. 71.2 Guarda’m, per la teva justícia, treu-me de perill, gira cap a mi la teva atenció i salva’m. 71.3 Fes-me, tu, de roca inexpugnable, un fortí defensiu per a salvar-me, perquè tu ets la meva roca, el meu castell. 71.4 Déu meu, arrenca’m de les mans del malvat, de les grapes del pervers i de l’opressor; 71.5 perquè tu ets, Senyor, la meva esperança, Déu meu, la meva confiança des de la infantesa. 71.6 En tu he estat sostingut des del ventre matern, tu em portes des del si de la meva mare; a tu sigui incessantment la meva lloança. 71.7 Per a moltes persones he estat un enigma, però tu ets el meu refugi segur. 71.8 La meva boca està plena de lloança per a tu, per glorificar-te cada dia. 71.9 No em rebutgis, doncs, al temps de la vellesa; ara que em decauen les forces, no m’abandonis, 71.10 perquè els enemics enraonen de mi, i, confabulats, conspiren contra la meva vida 71.11 i diuen: “Perseguiu-lo, Déu l’ha deixat; agafeu-lo, que no té qui el defensi!” 71.12 Oh Déu, no t’allunyis de mi; Déu meu, afanya’t a ajudar-me! 71.13 Que caigui confusió i destrucció sobre els qui fustiguen la meva ànima, i que quedin coberts d’oprobi i deshonra els qui em busquen la desgràcia. 71.14 Però jo, sempre confiant, et lloaré cada cop més i més. 71.15 La meva boca proclamarà que ens has fet justícia, i a tothora, que ens has salvat moltes vegades, tantes que no puc saber quantes. 71.16 M’endinsaré en les proeses del Senyor, recordaré la teva justícia, que sols és teva. 71.17 Oh Déu, m’has instruït des de la infantesa, i encara avui proclamo les teves meravelles. 71.18 Ara, doncs, que m’arriba la vellesa tinc els cabells blancs, oh Déu, no m’abandonis fins que hagi anunciat la força del teu braç a la meva generació, a tots els qui han de venir, la teva potència. 71.19 i la teva justícia, oh Déu, que arriba a l’excelsitud. Les coses que tu has fet són molt grans: Qui és com tu, Déu meu? 71.20 Tu, que m’has fet veure tribulació i grans mals, tornaràs a refer la meva vida, i de les fondàries de la terra em faràs pujar un altre cop, 71.21 eixamplaràs la meva dignitat i tornaràs a consolar-me. 71.22 Així, jo et lloaré al so de l’arpa per la teva fidelitat, Déu meu; et cantaré amb la cítara, oh Sant d’Israel! 71.23 Exultaran els meus llavis en cantar-te salms; aquesta ànima meva que has redimit, 71.24 i també la meva llengua, en tot moment publicaran la teva justícia: “Que ja estan confosos i avergonyits els qui procuraven fer-me mal.”

Salms 72

72.1 Oh Déu, concedeix al rei els teus drets, i la teva rectitud al fill del rei: 72.2 que regeixi el teu poble amb justícia, els teus necessitats amb equitat. 72.3 Les muntanyes portaran pau al poble, i els turons, justícia. 72.4 Defensarà els desvalguts del poble, i reprimirà l’opressor. 72.5 El temeran mentre duri el sol i la lluna per generacions sens fi. 72.6 Baixarà com la pluja sobre l’herbei, com el plugim assaonarà la terra. 72.7 Als seus dies florirà la justícia, i llarga pau fins que no hi hagi lluna. 72.8 Dominarà d’un mar a l’altre, i des del riu fins a l’altra punta del món. 72.9 Davant d’ell s’ajupiran les bèsties del desert, i els seus enemics lleparan la pols. 72.10 El reis de Tarsis i de les illes li oferiran tribut, els sobirans d’Aràbia i de Sebà li portaran ofrenes; 72.11 l’adoraran tots els reis, el serviran tots els pobles. 72.12 Perquè alliberarà el pobre que suplica i el desvalgut privat de defensor. 72.13 Tindrà pietat del dèbil i del pobre, i salvarà la vida dels infortunats; 72.14 rescatarà la seva ànima de la injúria i la violència, la seva vida serà de gran valor als seus ulls. 72.15 Viurà i li donaran l’or d’Aràbia; pregaran sempre per ell, i en tot moment el beneiran. 72.16 Hi haurà abundor de blat al país, i al cim de les muntanyes onejarà el seu fruit com al Líban; els ciutadans floriran com l’herba de la terra. 72.17 Subsistirà el seu nom per sempre, el seu renom perdurarà com el sol, i per ell es beneiran mútuament; totes les nacions el proclamaran benaurat.

Salms 73

73.1 Certament, Déu és bo envers Israel, envers els de cor recte! 73.2 Però jo he estat a punt d’ensopegar, ha faltat ben poc que no rellisqués, 73.3 perquè sentia enveja dels insensats, veient la prosperitat dels descreguts. 73.4 No passen cap angúnia fins a la seva mort, i la seva vigoria és ben forta. 73.5 No participen dels sofriments humans, ni són atribolats com la resta dels mortals. 73.6 Per això duen l’orgull com un collar, i la violència com un mantell que els cobreix; 73.7 els salten els ulls de la greixor, el mal desig desborda del seu cor. 73.8 Escarneixen i parlen malignament, amb altivesa fan amenaces de violència; 73.9 alcen la seva boca contra el cel, i la seva llengua recorre la terra. 73.10 Per això el seu poble els va al darrere i a boca plena engoleix l’aigua que li donen, 73.11 i diu: “Com pot saber-ho Déu? Que en té coneixença, l’Altíssim?” 73.12 Mireu, així són els descreguts: sempre tranquils augmenten la seva fortuna. 73.13 De manera que en va he conservat el meu cor íntegre i m’he rentat les mans net de culpa, 73.14 ja que cada dia sóc assotat, i el càstig em ve cada matí. 73.15 Si jo digués: “També jo raonaré així”, renegaria del llinatge dels teus fills. 73.16 Quan meditava com podria entendre això, ho veia com una empresa difícil, 73.17 fins que, penetrant els misteris de Déu, he comprès el seu resultat. 73.18 Certament, els duus al precipici, els empenys al desastre. 73.19 Com han quedat de sobte assolats; s'extingiren, consumits de terror! 73.20 Com quan un desperta d’un somni, Senyor, en desvetllar-te bandeges la seva aparença. 73.21 Quan tenia el cor amargat, i em torturava la consciència, 73.22 em comportava estúpidament i no comprenia res, era com les bèsties, davant teu. 73.23 Tanmateix, jo he estat sempre al teu costat, em tens agafada la mà dreta; 73.24 amb el teu consell em fas de guia, i després m’acolliràs en glòria. 73.25 Quin altre hi ha per a mi al cel? Fora de tu no tinc altra satisfacció a la terra. 73.26 El meu cos i el meu cor defalleixen, però la fortalesa del meu cor i la meva porció serà Déu per sempre! 73.27 Perquè els qui s’allunyen de tu es perdran; exterminaràs tots els qui se n’aparten. 73.28 Per a mi, acostar-me a Déu és el benestar; poso en el Senyor, Déu sobirà, la meva confiança, a fi de pregonar totes les seves obres.

Salms 74

74.1 Oh, Déu, per què ens rebutges permanentment i estàs furiós contra el ramat del teu pasturatge? 74.2 Recorda la teva comunitat, que des de temps antics vas fer-la teva, la que tu vas redimir com a tribu del teu heretatge; aquest mont de Sió, on tens la teva estada. 74.3 Vine a veure les ruïnes permanents, tot el que ha malmès l’enemic al santuari. 74.4 Els teus enemics han victorejat dins del recinte de les teves congregacions, hi han plantat les seves divises per distintiu. 74.5 S’han presentat com els qui branden les destrals entremig del bosc espès; 74.6 talment així, tot d’una han estellat les portes a cops de mall i de destral. 74.7 Han calat foc al teu santuari, han profanat el tabernacle del teu nom, derruint-lo. 74.8 Han dit en el seu interior, tots a l’una: “Cremem tots els llocs consagrats a Déu en el país.” 74.9 Ja no veiem senyals per a nosaltres, ja no tenim cap profeta; no hi ha qui sàpiga fins quan durarà. 74.10 Fins quan, oh Déu, profanarà l’adversari? ¿Ultratjarà l’enemic el teu nom constantment? 74.11 Per què retires la teva mà, i tens la teva dreta continguda al teu si? 74.12 Tanmateix, oh Déu, ets el meu rei des de sempre, l’autor de la salvació enmig de la terra. 74.13 Amb el teu poder vas dividir el mar, vas trencar el cap dels monstres marins; 74.14 tu vas aixafar els caps del Leviatan, convertint-lo en menjar de les bèsties del desert; 74.15 tu vas fer brollar la font i el torrent, tu vas dessecar rius inesgotables. 74.16 Teu és el dia, i també és teva la nit, tu vas establir la lluna i el sol; 74.17 tu vas delimitar les fites de la terra, tu vas formar l’estiu i l’hivern. 74.18 Recorda això: l’enemic ha ultratjat el Senyor, i un poble insensat ha blasfemat el teu nom. 74.19 No lliuris l’ànima de la teva tórtora a l’esparver, no tinguis oblidat tant de temps el viure dels teus afligits. 74.20 Tingues en compte l’aliança, perquè el malaurat país és ple de cataus de violència. 74.21 Que l’oprimit no hagi de tornar avergonyit; que l’afligit i el pobre puguin lloar el teu nom! 74.22 Alça’t, oh Déu, defensa la teva causa, recorda que l’insensat t’injuria constantment! 74.23 No oblidis la cridòria dels teus adversaris, l’avalot sempre creixent dels qui s’alcen contra tu!

Salms 75

75.1 Et donem gràcies, Déu nostre, et donem gràcies; tot invocant el teu nom proclamem les teves meravelles. 75.2 “Quan jo triï el moment, faré justícia amb rectitud. 75.3 Ja pot trontollar la terra amb tots els qui l’habiten, jo sostinc ferms els seus pilars.” (Pausa) 75.4 Dic als insensats: No us insolenteu!, i als dolents: No planteu cara! 75.5 No gallegeu tan ufans contra l’Excels, ni parleu contra la Roca amb posat d’arrogància, 75.6 perquè no és cosa de llevant ni de ponent, ni del desert ni de la part muntanyenca; 75.7 que és Déu qui regeix: ensorra l’un i exalta l’altre. 75.8 El Senyor té una copa a la mà, on el vi fermenta carregat d’espècies; en abocar-lo ell, fins el solatge s’engoliran, que n’han de beure tots els malvats de la terra. 75.9 Però jo ho aniré anunciant sempre, i cantaré lloança al Déu de Jacob: 75.10 “Ensorraré tota altivesa dels dolents, mentre la força dels justos serà elevada.”

Salms 76

76.1 Déu s’ha fet conèixer a Judà, gran és el seu nom a Israel; 76.2 té a Salem el seu tabernacle, i el seu estatge a Sió. 76.3 Allí ha trencat les fletxes de ballesta, l’escut, l’espasa i l’aparell de guerra. (Pausa) 76.4 Tu ets gloriós i magnífic, més que les muntanyes perpètues. 76.5 Han estat espoliats aquests valents, dormen el seu darrer son; no s’han pogut defensar, aquests vigorosos combatents. 76.6 Per la teva amenaça, oh Déu de Jacob, s’han entrebancat carros i cavalls. 76.7 Tu ets terrible, tu! Qui pot resistir enfront teu, quan esclata la teva ira? 76.8 Del cel estant dictes sentència; la terra s’esglaia, queda inerta, 76.9 quan Déu s’alça a fer justícia, a salvar tots els humils de la terra. (Pausa) 76.10 Així, l’exasperació humana et proclama, i et rodejaràs dels supervivents del furor. 76.11 Feu vots al Senyor, el vostre Déu, i compliu-los; que tots els qui el rodegen portin ofrenes al Terrible, 76.12 al qui abat el coratge dels prínceps i és temible als reis de la terra.

Salms 77

77.1 Alço a Déu la meva veu i clamo, m’adreço a Déu i ell m’escoltarà. 77.2 En moments de tribulació busco el Senyor, a la nit no descansa la meva mà estesa, la meva ànima no vol ser consolada. 77.3 Evoco Déu i m’estremeixo, medito i el meu esperit es desanima. (Pausa) 77.4 No em deixes aclucar els ulls, estic consternat i no puc parlar; 77.5 repasso els temps d’antany, els anys llunyans, 77.6 recordo les meves cançons nocturnes, medito, i em pregunto interiorment: 77.7 ¿És que el Senyor ens rebutjarà perpètuament i ja no ens serà mai més favorable? 77.8 ¿S’ha esgotat totalment la seva clemència, ha caducat la promesa per a tots els temps? 77.9 ¿És que s’ha oblidat Déu de compadir-se, o ha tancat d’indignació la seva misericòrdia? (Pausa) 77.10 Jo dic: “Això és el que em dol: que la dreta de l’Altíssim hagi canviat.” 77.11 Rememoraré les gestes del Senyor; sí, vull recordar els teus prodigis antics 77.12 i reflexionar sobre tots els teus fets, i ponderaré les teves gestes. 77.13 Oh Déu, la teva conducta és santa! ¿Quin déu és gran com el nostre Déu? 77.14 Tu ets el Déu que fa prodigis, has fet palès a les nacions el teu poder; 77.15 amb el teu braç vas rescatar el teu poble, els fills de Jacob i de Josep. (Pausa) 77.16 Les aigües et veieren, oh Déu; i en veure’t, les aigües s’arremolinaren, fins i tot els abismes es commogueren. 77.17 Els núvols van abocar ruixats, retrunyia el cel mentre llampegaven les teves sagetes. 77.18 Bramava el teu tro en la tempesta, els llamps il·luminaven el món, la terra s’estremia i trontollava. 77.19 Pel mar passava el teu camí, i la teva via pel mig de l’aigua immensa; i les teves petjades no deixaren rastre. 77.20 Vas guiar el teu poble com un ramat, de la mà de Moisès i d’Aaron.

Salms 78

78.1 Escolta, poble meu, el meu ensenyament, posa atenció a les paraules de la meva boca. 78.2 Obriré la meva boca amb una paràbola, exposaré enigmes del passat. 78.3 Les coses que hem sentit i hem après, el que els nostres pares ens van contar, 78.4 no ho amagarem pas als nostres fills, ho explicarem a la futura generació les glòries del Senyor i el seu poder, i els prodigis que ha fet. 78.5 Ell establí un testimoni amb Jacob i donà una llei a Israel, i ordenà als nostres pares que ho ensenyessin als seus fills 78.6 per tal que ho coneguin les generacions futures; i perquè els fills que en naixeran, al seu torn, ho contin als seus fills 78.7 a fi que posin en Déu la seva confiança i no oblidin les obres seves, ans guardin els seus preceptes. 78.8 Que no es tornin com els seus pares, gent indòcil i rebel, gent de cor inconstant i d’esperit infidel a Déu. 78.9 Els fills d’Efraïm, tan bons tiradors d’arc, recularen el dia del combat; 78.10 no compliren el pacte fet amb Déu, i no van voler actuar d’acord amb la seva llei; 78.11 tenien oblidades les seves grans gestes i les meravelles que els havia fet veure. 78.12 Havia obrat prodigis, davant dels seus pares, en el país d’Egipte, a la plana de Tanis. 78.13 Mig partí la mar i els féu passar, contenint les aigües com una muralla; 78.14 durant el dia els guiava amb un núvol, i cada nit amb llum de foc; 78.15 al desert va esberlar les roques i els donà a beure a doll, sense mesura: 78.16 va fer brollar deus de la penya i en féu córrer les aigües com a rius. 78.17 Però encara van tornar a pecar contra ell, resistint l’Altíssim a l’estepa; 78.18 i temptaren Déu en els seus cors, reclamant un menjar al seu gust, 78.19 i parlaren contra Déu dient: “Que podrà Déu parar taula en el desert? 78.20 Prou que va trencar la roca i va rajar l’aigua, i es vessava a torrentades, però ¿podrà també donar pa o abastar de carn el seu poble?” 78.21 En sentir això, el Senyor s’indignà i s’abrandà en foc contra Jacob; fins contra Israel s’alçà el seu furor, 78.22 perquè no havien tingut fe en Déu ni confiança en el seu auxili. 78.23 No obstant, va manar als núvols des de dalt, i, obrint les comportes del cel, 78.24 féu ploure sobre ells el mannà per a alimentar-se, i els donà el blat celestial. 78.25 Tothom va menjar el pa dels valents, els n’envià provisió per a atipar-se. 78.26 Remogué en el cel el vent de llevant i emmenà amb la seva potència el de migjorn, 78.27 i va ploure carn damunt d’ells com la pols, i ocells com l’arena de la mar; 78.28 caigueren enmig del seu campament, a l’entorn de les seves tendes, 78.29 i en menjaren fins a atipar-se’n; així els va satisfer el seu desig. 78.30 No havien desistit del seu rampell; encara tenien el menjar a la boca 78.31 quan caigué damunt d’ells el furor de Déu: féu estralls en els més forts i abaté el jovent d’Israel. 78.32 Tot i amb això encara van pecar, i no cregueren en els seus prodigis. 78.33 Per tant, va consumir els seus dies d’una bufada, i els seus anys en el pànic. 78.34 Quan els feia mortaldat llavors el buscaven, es convertien i s’afanyaven a trobar Déu, 78.35 i recordaven que Déu era el seu refugi, el Déu Altíssim, el seu redemptor. 78.36 Però només l’adulaven amb la boca, amb la llengua li mentien; 78.37 perquè el seu cor no era sincer, ni foren fidels en complir el seu pacte. 78.38 Tot i així ell, compassiu, perdonava la maldat i no els destruïa; tot sovint refrenava la seva ira i no deixava esclatar tot el seu enuig, 78.39 perquè recordava que eren carn, una alenada que se’n va i no torna. 78.40 Quantes vegades es rebel·laren al desert! El contristaren en aquella soledat! 78.41 Altre cop tornaven a temptar Déu, entristint el Sant d’Israel. 78.42 Ja no es recordaven de la seva mà, del dia que els deslliurà de l’adversari 78.43 quan acomplí a l’Egipte els seus prodigis, i els seus miracles a la plana de Tanis: 78.44 Convertí en sang els seus rius i els seus recs perquè no poguessin beure; 78.45 envià contra ells tàvecs que els devoraven i granotes que els consumien. 78.46 Abandonà la collita a la saltarel·la, i el fruit del seu esforç a la llagosta; 78.47 devastà les vinyes amb la pedregada, i les figueres amb la gebrada; 78.48 matà el bestiar amb la pedra, i els ramats amb els llamps. 78.49 Descarregà damunt d’ells el foc de la seva ira, indignació, còlera i tribulació, com un tropell de missatgers de calamitats; 78.50 deixà lliure curs al seu furor, no preservà l’ànima de la mort, i destruí la seva vida amb la pesta. 78.51 Abaté tot primogènit d’Egipte, les primícies de la vigoria a les tendes de Cam. 78.52 Féu sortir el seu poble com ovelles, i els menà pel desert com un ramat. 78.53 Els va dirigir amb fermesa perquè no tinguessin por, mentre que la mar engolia els seus enemics. 78.54 Els féu arribar al seu territori sant, a la muntanya que conquerí la seva dreta. 78.55 Expulsà les nacions davant d’ells, els repartí en lots el seu heretatge, i establí a les seves tendes les tribus d’Israel. 78.56 Però temptaren i provocaren el Déu Altíssim, i no guardaren els seus preceptes. 78.57 Se n’apartaren i prevaricaren com els seus pares, es van torçar com un arc afluixat. 78.58 L’indignaren amb els altars elevats, i el provocaren amb les seves escultures. 78.59 Déu ho va sentir i s’enfurismà, i rebutjà aïradament Israel; 78.60 abandonà el tabernacle de Siló, el pavelló on habitava entre els homes; 78.61 i lliurà la seva potència al captiveri i la seva majestat en mans dels adversaris. 78.62 Abandonà el seu poble a mercè de l’espasa i s’indignà contra el seu heretatge. 78.63 El foc va devorar els seus joves, i les seves donzelles no foren festejades; 78.64 els sacerdots caigueren a cops d’espasa, i les seves viudes no els ploraren. 78.65 Però el Senyor es desvetllà, com si s’hagués adormit, com un valent que torna en si del vi; 78.66 i atacà els seus adversaris pel darrere, els causà la deshonra perpètua. 78.67 Rebutjà la tenda de Josep i no va triar la tribu d’Efraïm, 78.68 sinó que escollí la tribu de Judà, la muntanya de Sió, que ell estimava. 78.69 Edificà el seu santuari de forma eminent, l’afermà per sempre com la terra. 78.70 Escollí David per servidor seu, l’agafà d’entre les pletes d’ovelles, 78.71 el tragué d’anar darrere les cries per pasturar Jacob, el seu heretatge. 78.72 Els ha pasturat amb cor voluntariós, i els ha guiat amb la seva mà assenyada.

Salms 79

79.1 Oh Déu, els gentils han penetrat en la teva propietat, han profanat el teu sant temple, han fet de Jerusalem un munt de ruïnes. 79.2 Han llençat els cadàvers dels teus servents per menjar dels voltors, la carn dels teus fidels a les bèsties salvatges. 79.3 Han vessat com aigua la seva sang entorn de Jerusalem, i no hi ha qui els enterri. 79.4 Ens hem tornat objecte de befa per als nostres veïns, mofa i escarni dels qui ens envolten. 79.5 Fins quan, Senyor? T’hauràs enutjat per sempre? ¿S’encendrà la teva gelosia com el foc? 79.6 Desfoga la teva ira sobre els pagans que no et coneixen, i sobre aquelles nacions que no invoquen el teu nom, 79.7 ja que han devorat Jacob i han desolat el seu habitacle. 79.8 No recordis en contra nostra les culpes dels avantpassats; que la teva misericòrdia tot seguit ens vingui a l’encontre, perquè hem quedat molt abatuts. 79.9 Ajuda’ns, oh Déu, salvador nostre, per la glòria del teu nom. Deslliura’ns i esborra els nostres pecats, per amor del teu nom. 79.10 Per què han de dir els pagans: “On és el seu Déu?” Que es faci patent a les nacions, i nosaltres ho puguem veure, la venjança de la sang dels teus servents que ha estat vessada. 79.11 Que el gemec dels captius arribi fins a tu; pel teu gran poder fes sobreviure els sentenciats a mort. 79.12 Retribueix als nostres veïns set vegades l’ultratge amb què t’han ofès, Senyor! 79.13 Així nosaltres, el teu poble i ramat de la teva devesa, et donarem gràcies per sempre; proclamarem la teva lloança de generació en generació!

Salms 80

80.1 Pastor d’Israel, escolta, tu que guies Josep com un ramat, tu que seus sobre querubins, mostra’t resplendent 80.2 davant d’Efraïm, de Benjamí i de Manassès; desperta la teva potència i vine al nostre auxili. 80.3 Oh Déu, restableix-nos; asserena la teva mirada i serem salvats. 80.4 Fins quan, Senyor, Déu de l’univers, seguiràs enfurismat malgrat l’oració del teu poble? 80.5 Els fas menjar un pa de plors i els fas beure llàgrimes a mesura plena. 80.6 Ens has deixat a les disputes dels veïns, i els enemics fan burla de nosaltres. 80.7 Déu de l’univers, restableix-nos, asserena la teva mirada i serem salvats. 80.8 Vas arrencar una vinya de l’Egipte, la vas trasplantar foragitant les nacions; 80.9 li vas desbrossar un terreny, i s’hi va arrelar fins a omplir el país. 80.10 La seva ombra cobria les muntanyes, i els seus pàmpols els cedres més alts. 80.11 Estengué les seves sarments fins al mar, i els seus rebrots fins al riu. 80.12 Per què has derruït el seu clos, deixant que la veremi qualsevol vianant? 80.13 La destrossa el porc senglar, i la roseguen les bèsties del camp. 80.14 Déu de l’univers, retorna; mira del cel estant, fes-te’n càrrec, i visita aquesta vinya; 80.15 protegeix allò que va plantar la teva dreta, el plançó que tu vas conrear. 80.16 Abrusada pel foc i trinxada, es fa malbé per la indignació del teu semblant. 80.17 Que la teva mà reposi sobre l’home de la teva elecció, el fill de l’home que tu has enfortit. 80.18 Ja no ens apartarem de tu; ens donaràs vida i invocarem el teu nom. 80.19 Senyor, Déu de l’univers, restableix-nos, asserena la teva mirada i serem salvats.

Salms 81

81.1 Canteu alegres a Déu, fortalesa nostra, aclameu joiosos el Déu de Jacob. 81.2 Entoneu un càntic i toqueu el tamborí, l’arpa melòdica i la cítara. 81.3 Soneu el corn pel noviluni, i en el pleniluni, que és la diada de la nostra festa, 81.4 perquè és una regla per a Israel, un precepte del Déu de Jacob, 81.5 un memorial imposat a Josep en sortir Déu contra la terra d’Egipte. Amb expressions que no coneixia vaig sentir: 81.6 “Jo he descarregat el fardell de les teves espatlles, les teves mans han deixat el cabàs. 81.7 En l’angoixa has clamat i t’he alliberat, t’he contestat en misteriosa tronada, t’he provat prop de les fonts de Meribà.” (Pausa) 81.8 “Escolta, poble meu, que et vull amonestar. Oh Israel, si m’escoltessis! 81.9 Que no hi hagi en tu cap déu estranger ni adoris cap déu foraster. 81.10 Jo sóc el Senyor, el teu Déu, el qui t’ha fet pujar des de la terra d’Egipte: obre bé la teva boca i jo te l’ompliré.” 81.11 “Però el meu poble no ha escoltat la meva veu, Israel no ha volgut fer cas de mi! 81.12 Per això l’he deixat al seu cor obstinat, que segueixi el seu propi parer. 81.13 Ah, si el meu poble m’escoltés! Si Israel seguis el meu camí! 81.14 Ben aviat jo abatria els seus enemics, la meva mà es giraria contra els seus adversaris. 81.15 Els qui odien el Senyor se li rendirien, i el seu destí quedaria fixat per sempre. 81.16 Ell l’alimentaria amb el millor blat, i amb la mel silvestre li apagaria la set.”

Salms 82

82.1 Déu s’aixeca en la reunió divina per dictar sentència contra els jutges: 82.2 “Fins quan fallareu injustament i afavorireu les persones malvades? (Pausa) 82.3 Feu justícia al pobre i a l’orfe, defenseu l’oprimit i l’indigent. 82.4 Allibereu el desvalgut i el pobre, arranqueu-lo de les mans dels dolents.” 82.5 Però no saben ni comprenen, caminen a les fosques. Tots els principis bàsics del món trontollen. 82.6 “Jo tinc dit: Sou déus, i fills de l’Altíssim, tots vosaltres; 82.7 però, com a homes, heu de morir, i, com qualsevol principal, heu de caure.” 82.8 Alça’t, oh Déu, jutja la terra, perquè tu domines tots els pobles!

Salms 83

83.1 Oh Déu, no et quedis aturat! No callis, oh Déu, ni et quedis quiet! 83.2 Mira com s’avaloten els teus enemics, com alcen el cap els qui t’odien. 83.3 Tramen complots contra el teu poble, i conspiren contra els teus protegits; 83.4 diuen: “Veniu, esborrem-los d’entre les nacions, que no s’esmenti mai més el nom d’Israel.” 83.5 Que de comú acord s’han avingut a fer aliança contra tu 83.6 els nòmades d’Edom i els ismaelites, Moab i els agarens, 83.7 Gebal, Ammon i Amalec, la Filistea amb els habitants de Tir; 83.8 també Assur s’ha aliat amb ells i s’ha fet el braç fort dels fills de Lot. (Pausa) 83.9 Tracta’ls com a Madian, com a Sisserà, i com a Jabín, al torrent de Quixon, 83.10 que foren anihilats a Endor i esdevingueren fems per a la terra. 83.11 Tracta els seus cabdills com a Oreb i Zeeb, i els seus dirigents com a Zèbah i Salmunnà, 83.12 perquè deien: “Apoderem-nos de les hisendes de Déu!” 83.13 Déu meu, dispersa’ls com una remolinada, com la palla a mercè de la ventada. 83.14 Com un foc abranda el forest, i com la flamarada devora les muntanyes, 83.15 així persegueix-los amb la teva torbonada, i aterra’ls amb el teu huracà. 83.16 Cobreix la seva cara de vergonya per tal que busquin el teu nom, Senyor. 83.17 Que quedin avergonyits i aterrats per sempre, i que siguin confosos i desapareguin. 83.18 Que hagin de reconèixer que només tu portes el nom de Senyor, l’Altíssim sobre tota la terra.

Salms 84

84.1 Que en són d’agradables els teus estatges, Senyor de l’univers! 84.2 Sospira i anhela l’ànima meva els atris del Senyor. El meu cor i la meva ànima exulten de joia devers el Déu vivent. 84.3 Fins l’ocell hi troba casa, i l’oreneta el niu on posar la seva pollada, prop dels teus altars, Senyor de l’univers, Rei meu i Déu meu. 84.4 Benaurats els habitants de la teva casa! Per sempre poden lloar-te. (Pausa) 84.5 Feliç l’home que en tu té la seva força, en el seu cor trobarà el camí dret. 84.6 Travessant per la vall eixuta, li serà com una font plena de benediccions amb la pluja tardorenca. 84.7 Aniran amb delit creixent, fins a veure Déu a Sió. 84.8 Senyor, Déu de l’univers, escolta la meva súplica; posa atenció, Déu de Jacob. (Pausa) 84.9 Mira, oh Déu, protector nostre, esguarda el rostre del teu ungit. 84.10 Un sol dia en els teus atris val més que mil defora; he preferit estar-me al llindar de la casa del meu Déu que habitar a les tendes d’impietat. 84.11 Perquè sol i escut és el Senyor Déu; ens dóna la gràcia i la glòria, el Senyor. No nega cap bé als qui viuen amb rectitud. 84.12 Senyor, Déu de l’univers, feliç aquell qui confia en tu!

Salms 85

85.1 Has afavorit, Senyor, la teva terra, has restablert el benestar de Jacob, 85.2 has perdonat la culpa del teu poble, has tirat un vel sobre el seu pecat. (Pausa) 85.3 Has arraconat tota la teva indignació; has procurat no encendre’t en la teva irritació. 85.4 Déu de la nostra salvació, rehabilita’ns; i acaba amb la teva indignació contra nosaltres. 85.5 ¿Que vols estar sempre enutjat amb nosaltres, i perllongar la teva ira, d’una generació a l’altra? 85.6 ¿És que no ens vols retornar la vida, perquè el teu poble trobi en tu l’alegria? 85.7 Mostra’ns, Senyor, el teu amor, i dóna’ns la salvació! 85.8 Vaig a escoltar el que ha de dir el Senyor: Déu, ben cert, promet la pau al seu poble i als seus fidels, perquè no tornin a ser tan inconseqüents. 85.9 Sí, ben a prop tenen la salvació aquells qui el veneren, així la glòria s'instal·larà al nostre país! 85.10 La bondat i la fidelitat es van trobar, la justícia i la pau s’han abraçat; 85.11 la fidelitat germinarà de la terra, i la justícia vetllarà del cel estant. 85.12 El Senyor, per la seva part, concedirà el bé, i la nostra terra donarà el seu profit: 85.13 la justícia anirà al seu davant, i la pau seguirà les seves petjades.

Salms 86

86.1 Posa atenció, Senyor, escolta’m, que sóc pobre i desgraciat. 86.2 Guarda la meva vida, que jo t’estimo, salva el teu servent, que en tu confia. 86.3 Tu ets el meu Déu, apiada’t de mi, Senyor, que t’invoco tot el dia. 86.4 Dóna aquest goig al teu servent, que a tu, Senyor, adreço la meva ànima. 86.5 Tu, Senyor, ets bo i indulgent, ple d’amor per a tots els qui t’invoquen. 86.6 Escolta, Senyor, la meva pregària, i acull el meu clam de súplica. 86.7 T’invoco en moments de tribulació, i sé que m’has d’escoltar. 86.8 Entre els déus no n’hi ha cap com tu, Senyor, ni res no es pot comparar a les teves obres. 86.9 Totes les nacions que vas crear vindran a prostrar-se davant teu, Senyor, i a donar glòria al teu nom; 86.10 perquè tu ets gran i obres prodigis, tu ets l’únic Déu. 86.11 Ensenya’m, Senyor, el teu camí, que vull caminar en la teva veritat; predisposa’m el cor a honrar el teu nom. 86.12 Et lloaré, Senyor, Déu meu, amb tot el cor, i glorificaré el teu nom per sempre, 86.13 perquè és immens l’amor que em tens, i has deslliurat la meva ànima del fons de l’Abisme. 86.14 Oh Déu, s’han alçat contra mi els superbs, una turba de violents em vol matar, i no tenen temor de tu. 86.15 Però tu, Senyor, ets Déu compassiu i clement, tardívol per a la còlera i abundós de benignitat i fidelitat. 86.16 Gira’t a mirar-me i compadeix-me, dóna la teva força al teu servent i salva el fill de la teva esclava. 86.17 Tingués envers mi una demostració d’afavoriment, i que en veure-ho s’avergonyeixin els qui m’odien, perquè tu, Senyor, em fas costat i em confortes.

Salms 87

87.1 Com fundada per ell sobre les muntanyes santes, 87.2 el Senyor estima els portals de Sió més que tots els santuaris de Jacob. 87.3 Grans elogis s’han fet de tu, ciutat de Déu! (Pausa) 87.4 Faig esment d’Egipte i Babilònia d’entre aquells que em coneixen. Mirant la Filistea i Tir, amb Etiòpia, dic: “Tots en són fills.” 87.5 I de Sió es dirà: “Mare”, perquè tots han nascut d’ella. I l’Altíssim mateix la sosté. 87.6 El Senyor anota al registre de ciutadania: “Aquest n’és fill.” (Pausa) 87.7 I van saltant i cantant: “En tu brollen les meves fonts.”

Salms 88

88.1 Senyor, Déu de la meva salvació, jo clamo davant teu nit i dia; 88.2 que la meva pregària arribi a la teva presència, para atenció al meu plany. 88.3 Tinc l’ànima saturada d’adversitats, i la meva vida s’acosta a les portes de la mort; 88.4 em veuen ja davallant a la fossa, sóc com un home sense forces, 88.5 abandonat entre els difunts com els cadàvers que jauen al sepulcre, que no els recordes més, que han estat arrencats de la teva atenció. 88.6 M’has posat al lloc més profund de la fossa entre tenebres, en la foscor abismal. 88.7 Pesa damunt meu la teva indignació, i m’enfonses amb totes les teves onades. (Pausa) 88.8 Has allunyat de mi els coneguts, m’has tornat als seus ulls com un fastigós, estic reclòs, sense poder sortir. 88.9 Els meus ulls s’han consumit per l’aflicció; a tu clamo, Senyor, tots els dies, i estenc les meves mans cap a tu. 88.10 ¿És per als morts que faràs prodigis, o s’alçaran els difunts per lloar- te? (Pausa) 88.11 ¿Que potser es parla en el sepulcre de la teva bondat, o de la teva fidelitat en la regió dels morts? 88.12 ¿Que seran reconeguts en les tenebres els teus prodigis, i la teva justícia en la terra de l’oblit? 88.13 Però jo dirigeixo a tu el meu clam, Senyor, i al matí la meva oració et ve a trobar. 88.14 Per què, Senyor, rebutges la meva persona i em gires la cara? 88.15 Des de petit, estic afligit i sempre feble, vinc suportant els teus terrors i defalleixo. 88.16 Van passant damunt meu les teves indignacions, i em tenen acovardit els teus esglais. 88.17 M’envolten com l’aigua en tot moment, m’ofeguen tots plegats. 88.18 Has allunyat de mi amics i companys, la meva companya són les tenebres.

Salms 89

89.1 Vull cantar perpètuament l’amorositat del Senyor, pregonar d’una generació a l’altra, amb la meva boca, la teva fidelitat. 89.2 El Senyor ha dit: “L’amor és fonamentat per sempre. He afermat la meva fidelitat en el cel. 89.3 He fet un pacte amb el meu elegit, he jurat a David, el meu servent: 89.4 He confirmat per sempre més la teva descendència, i mantindré el teu tron perpètuament.” (Pausa) 89.5 El cel proclama les teves meravelles, Senyor, la teva fidelitat a la congregació dels sants. 89.6 Perquè, qui és, dalt dels núvols, comparable al Senyor? Qui és semblant al Senyor entre els fills de Déu? 89.7 Déu és temible en la gran assemblea dels sants, i formidable sobre tots els qui el rodegen. 89.8 Senyor, Déu de l’univers, qui és com tu? Ets potent, Senyor, i la teva fidelitat et circumda. 89.9 Tu ets qui domina la bravesa de la mar, quan s’encrespen les onades tu les amaines. 89.10 Tu vas aixafar Rahab com un cos mort, el teu braç potent ha dispersat els enemics. 89.11 Teu és el cel i teva és també la terra; tu has format l’univers i tot el que l’omple. 89.12 Tu has creat el nord i el migdia; el Tabor i l’Hermon exultaran en nom teu. 89.13 Tens el braç prepotent, la teva mà és poderosa, la teva dreta victoriosa. 89.14 La justícia i el dret són basaments del teu tron, la bondat i la fidelitat et precedeixen. 89.15 Feliç el poble que et sap aclamar: caminarà, oh Senyor, a la claror de la teva mirada. 89.16 En el teu nom s’alegrarà en tot moment, i s’exalçarà en la teva rectitud. 89.17 Perquè la raó de la seva força ets tu, i pel teu favor sobrepujarà la nostra dignitat; 89.18 perquè del Senyor és el nostre escut, i del Sant d’Israel el nostre rei. 89.19 Temps ha, vas parlar en visió als teus escollits: “He posat l’ajut en un valent, he aixecat un escollit d’entre el poble. 89.20 He trobat David, el meu servent, l’he ungit amb l’oli sagrat; 89.21 la meva mà es mantindrà amb ell i el meu braç l’enfortirà. 89.22 No el podrà sorprendre l’enemic, ni cap pervers no el podrà oprimir, 89.23 sinó que derrotaré davant d’ell els contraris, desfaré els qui l’odien. 89.24 La meva fidelitat i la meva bondat aniran amb ell, i en el meu nom s’elevarà el seu poder; 89.25 estendré la seva mà sobre el mar, i sobre els rius la seva dreta. 89.26 Ell m’invocarà: Tu ets el meu pare, el meu Déu i la roca de la meva salvació. 89.27 Jo el tindré per primogènit, l’altíssim entre els reis de la terra. 89.28 Li mantindré per sempre la meva amorositat, el meu pacte li perdurarà fidel. 89.29 Faré perpetu el seu llinatge, i el seu tron, de tanta durada com el cel. 89.30 Si els seus fills s’apartaven de la meva llei i no seguien els meus preceptes, 89.31 si violaven els meus estatuts i no guardaven els meus manaments, 89.32 castigaré amb la verga la seva rebel·lió, i amb assots la seva indignitat; 89.33 però no li retiraré el meu amor ni desmentiré la meva fidelitat. 89.34 No violaré el meu pacte, i el que ha sortit dels meus llavis no ho retractaré. 89.35 Un cop he jurat per la meva santedat: No mentiré a David! 89.36 El seu llinatge subsistirà sempre, i el seu tron estarà davant meu com el sol; 89.37 subsistirà sempre com la lluna, testimoni fidel en el cel.” (Pausa) 89.38 Tot i així, tu l’abandones amb menyspreu, t’has enfurismat contra el teu ungit; 89.39 has trencat el pacte amb el teu servent i has rebatut per terra la seva corona, 89.40 has esberlat les seves muralles i has enrunat les seves fortificacions; 89.41 el saqueja tothom qui passa pel camí i s’ha tornat en l’escarni dels veïns. 89.42 Has fet prevaler els seus adversaris i has fet contents tots els seus enemics; 89.43 a més, has esmussat el tall de la seva espasa i no l’has sostingut en el combat. 89.44 Has posat fi a la seva esplendor i has tirat per terra el seu tron. 89.45 Li has escurçat el temps de la seva joventut i l’has ben cobert de vergonya. (Pausa) 89.46 Fins quan, Senyor, estaràs absent i s’encendrà com el foc la teva ira? 89.47 Considera la brevetat de la meva vida, per a quan poca cosa has creat els humans. 89.48 Quin home viurà que no hagi de morir? ¿Que podrà alliberar-se del poder del sepulcre? (Pausa) 89.49 On són, Senyor, les teves bondats anteriors, que havies jurat a David per la teva fidelitat? 89.50 Recorda, Senyor l’oprobi dels teus servents, l’insult de tants pobles que sofreix el meu pit. 89.51 Com ultratgen els teus enemics, Senyor, com ultratgen la conducta del teu ungit! 89.52 Beneït sigui el Senyor per sempre! Amén. Amén.

Salms 90

90.1 Senyor, tu has estat el nostre refugi al llarg de tots els segles. 90.2 Des d’abans que sorgissin les muntanyes, i formessis la terra i el món, des de sempre i per sempre tu existeixes, oh Déu. 90.3 Fas que l’home torni a la pols quan dius: “Retorneu, fills d’Adam!” 90.4 Perquè mil anys són als teus ulls com un dia, un ahir que ha passat, una vigília a la nit. 90.5 Te’ls emportes com l’aiguat, són un somni. Així com l’herba que brota a la matinada, 90.6 durant el matí floreix i verdeja, i a la tarda s’emmusteix i s’asseca. 90.7 Talment som consumits per la teva ira, i la teva indignació ens té aterrats. 90.8 Has exposat davant teu les nostres culpes, els nostres secrets a la llum de la teva mirada. 90.9 Així tots els nostres dies declinen sota la teva indignació, com un sospir s’esvaeixen els nostres anys. 90.10 La durada de la nostra existència és a la ratlla dels setanta anys, i, si per als més forts arriba als vuitanta, el que se’n treu són només que treballs i decepcions, perquè aviat passen i ens n’anem volant. 90.11 Qui pot conèixer la severitat de la teva ira, la teva indignació, i si se t’ha quedat a deure respecte? 90.12 Ensenya’ns a comptar els nostres dies de tal manera que ens penetri la saviesa al cor. 90.13 Torna, oh Senyor; fins quan? Compadeix-te dels teus servents. 90.14 Omple’ns ben aviat de la teva bondat, per tal que exultem i ens alegrem tota la vida. 90.15 Torna’ns tants dies d’alegria com ens n’has donat d’aflicció, tants anys com n’hem vist de dissort. 90.16 Que la teva obra es manifesti als teus servents, i la teva glòria sobre els seus fills. 90.17 Que la benignitat del Senyor, el nostre Déu, sigui damunt nostre! Referma sobre nosaltres el treball de les nostres mans; referma, sí, el treball de les nostres mans!

Salms 91

91.1 Qui habita a l’empara de l’Altíssim, i reposa a l’ombra de l’Omnipotent, 91.2 diu al Senyor: Refugi i castell meu, el meu Déu, en qui confio! 91.3 Ell et lliurarà del llaç del caçador i de tribulació desgraciada; 91.4 t’abriga amb les seves plomes i et cobreixes sota les seves ales: la seva fidelitat t’és per escut i defensa. 91.5 No has de témer la basarda de la nit, ni la sageta que vola de dia, 91.6 ni la pesta que s’infiltra a les fosques o la plaga que devasta a migdia. 91.7 Ni que caiguin vora teu un miler, o deu mil al teu costat, a tu res no et tocarà. 91.8 Només obrint els ulls veuràs la paga dels dolents. 91.9 Quan dius: “Tu ets, Senyor, el meu refugi”, fas de l’Altíssim el teu acull. 91.10 No et vindrà cap mal, ni cap desgràcia s’atansarà a la teva tenda, 91.11 perquè ha manat als seus àngels que et guardin en tots els teus camins; 91.12 et portaran damunt els palmells perquè el teu peu no ensopegui en les pedres; 91.13 caminaràs damunt l’àspid i l’escurçó, trepitjaràs el lleó i el drac. 91.14 “Ja que posa en mi el seu afecte, jo el salvaré, el protegiré perquè reconeix el meu nom. 91.15 Sempre que m’invoqui jo l’escoltaré; seré amb ell en la tribulació, el salvaré i l’honoraré; 91.16 el satisfaré de dies perdurables, i fruirà de la meva salvació.”

Salms 92

92.1 Bella cosa és lloar el Senyor i cantar al teu nom, oh Altíssim, 92.2 proclamar al matí la teva bondat, i la teva fidelitat cada nit, 92.3 al so de l’arpa decacorda i el llaüt, amb l’acord suau de la cítara. 92.4 Ja que m’encises, Senyor, amb la teva obra, exulto per les obres de les teves mans! 92.5 Són grandioses les teves gestes, Senyor! Summament profunds els teus designis! 92.6 L’home estúpid no ho entén, i el neci no comprèn aquestes coses. 92.7 Si creixen els dolents com l’herba, i prosperen tants de malfactors, és per a ser destruïts a perpetuïtat. 92.8 Però tu, Senyor, ets excels eternament. 92.9 Heus aquí, Senyor, que els teus enemics seran anihilats, els malfactors seran tots dispersats. 92.10 Però a mi m’acreixes la força com la força d’un brau, i m’has ungit amb oli novell; 92.11 he pogut passejar la mirada sobre els meus adversaris, amb satisfacció he sentit parlar d’aquells malvats que s’havien alçat contra mi. 92.12 El just florirà com la palmera, creixerà com un cedre del Líban. 92.13 Plantats a la casa del Senyor, floriran als atris del nostre Déu; 92.14 encara donaran fruit a la vellesa, viuran forts i ufanosos, 92.15 per proclamar que el Senyor és recte. És la meva Roca, i en ell no hi ha injustícia.

Salms 93

93.1 El Senyor regna, va revestit de magnificència; el Senyor es vesteix i es cenyeix de poder: així va afermar el món i no trontollarà. 93.2 El seu tron és ferm des de la llunyania dels temps; tu existeixes des de sempre. 93.3 Alcen els rius, Senyor, alcen els rius la seva remor, alcen els rius el seu estrèpit. 93.4 El Senyor, a les altures, és més poderós que el brogit dels oceans, més que les imponents onades de la mar. 93.5 Els teus preceptes són del tot fidedignes, la santedat embelleix la teva casa, Senyor, per temps sense fi.

Salms 94

94.1 Déu de les venjances, Senyor, Déu de les venjances, manifesta’t! 94.2 Alça’t, oh jutge de la terra; dóna als superbs la paga que es mereixen! 94.3 Fins quan els dolents, Senyor, fins quan els dolents triomfaran? 94.4 Criden i parlen amb arrogància, es gloriegen tots els malfactors. 94.5 Aixafen el teu poble, Senyor, maltracten el teu heretatge; 94.6 maten la viuda i el foraster, i assassinen els orfes, 94.7 i encara diuen: “El Senyor no ho veu, ni s’hi fixa, el Déu de Jacob.” 94.8 Enteneu-ho, gent estúpida! Insensats, quan posareu enteniment? 94.9 El qui ha fet l’orella, no hi sentirà? El qui ha format l’ull, ni hi veurà? 94.10 Aquell qui reprèn els pobles, no podrà castigar? Ell, que ensenya la saviesa a la humanitat! 94.11 El Senyor coneix els designis de l’home, que són pura vanitat. 94.12 Benaurat l’home que tu corregeixes, Senyor, i amb la teva llei instrueixes, 94.13 per donar-li repòs en dies d’aflicció, mentre per al descregut ja s’excava la fossa. 94.14 Perquè el Senyor no rebutjarà el seu poble ni abandonarà el seu heretatge, 94.15 ans la justícia tornarà a l’equitat, i els homes rectes la seguiran. 94.16 Qui s’alçarà a favor meu contra els malvats? Qui em farà costat contra els malfactors? 94.17 Si no m’hagués ajudat el Senyor, la meva ànima s’hauria enfonsat en el silenci. 94.18 Quan jo he dit: “El meu peu rellisca”, el teu amor, Senyor, m’ha sostingut ferm. 94.19 Quan creix el neguit dintre meu, el teu consol asserena la meva ànima. 94.20 ¿Es pot associar amb tu un tribunal injust, que dicta sentències contra la llei? 94.21 Atropellen la vida del just i condemnen la sang innocent. 94.22 Però el Senyor és per a mi un baluard, i el meu Déu la roca del meu refugi. 94.23 Farà caure damunt d’ells la seva iniquitat, i els arrasarà amb la pròpia perversitat; els destruirà el Senyor, Déu nostre.

Salms 95

95.1 Veniu, cantem joiosos al Senyor, aclamem la roca de la nostra salvació; 95.2 presentem-nos davant d’ell amb accions de gràcies, aclamem-lo amb els nostres cants. 95.3 Perquè el Senyor és Déu suprem i gran Rei sobre tots els déus; 95.4 té a la mà les entranyes de la terra, i són seus els cims de les muntanyes; 95.5 seva és la mar, ja que ell l’ha feta, i la terra ferma, que ha format la seva mà. 95.6 Veniu, postrem-nos i adorem, agenollem-nos davant del Senyor, el nostre creador. 95.7 Perquè ell és el nostre Déu, i nosaltres el poble de la seva devesa i ovelles que ell pastura. Ah! Si avui escoltéssiu la seva veu: 95.8 “No enduriu el vostre cor com a Meribà, com el dia de Massà, en el desert, 95.9 quan em provocaren els vostres pares; em van provar, tot i havent vist la meva obra.” 95.10 Durant quaranta anys em vaig fastiguejar amb una tal generació, i vaig dir: “És un poble de cor extraviat que desconeix els meus designis.” 95.11 Per això, en la meva indignació vaig jurar: “No entraran al meu repòs!”

Salms 96

96.1 Canteu al Senyor un càntic nou, canteu al Senyor arreu de la terra, 96.2 canteu al Senyor, beneïu el seu nom. Proclameu dia rere dia la seva salvació, 96.3 proclameu entre les nacions la seva glòria, i a tots els pobles els seus prodigis, 96.4 ja que el Senyor és gran, i molt digne de lloança. Ell és més temible que tots els déus, 96.5 perquè els déus de tots els pobles són ficció; el Senyor, en canvi, ha fet el cel. 96.6 Majestat i honor a la seva presència, poder i esplendor en el seu santuari. 96.7 Ofreneu al Senyor, famílies dels pobles, ofreneu al Senyor glòria i honor, 96.8 ofreneu al Senyor la glòria del seu nom. Porteu presents i entreu als seus atris. 96.9 Adoreu el Senyor davant la santa presència, davant d’ell tremoli tota la terra. 96.10 Digueu a les nacions: “El Senyor regna!” Ell aferma l’univers, no trontollarà. Regeix els pobles amb equitat. 96.11 Que s’alegri el cel i exulti la terra, brami la mar i tot el que s’hi mou, 96.12 festegi la prada amb tot el que hi ha, aplaudeixin alhora tots els arbres del bosc, 96.13 davant el Senyor que ve, que ve a regir la terra; judicarà el món amb justícia, i els pobles amb la seva veritat.

Salms 97

97.1 El Senyor regna! Exulti la terra, que se n’alegrin les nombroses illes! 97.2 L’envolten la nuvolada i la fosca, la justícia i el dret són el suport del seu tron. 97.3 Un foc avança davant d’ell i abrusa els seus adversaris tot a l’entorn. 97.4 Els seus llampecs enlluernen el món, i la terra, que ho veu, tremola; 97.5 les muntanyes es fonen com la cera davant del Senyor, davant del sobirà de tota la terra. 97.6 El cel proclama la seva justícia, i tots els pobles contemplen la seva glòria. 97.7 Que s’avergonyeixin tots els adoradors d’imatges, els qui s’enorgulleixen en falses divinitats; que tots els déus es postrin davant d’ell. 97.8 Sió ho ha sentit i se n’alegra, i exulten les filles de Judà, pel que tu has sentenciat, Senyor. 97.9 Perquè tu, Senyor, ets excels sobre tota la terra, molt elevat per damunt de tots els déus. 97.10 Els qui estimeu el Senyor, detesteu la maldat! Ell guarda les ànimes dels seus fidels i els allibera del poder dels infidels. 97.11 Ja apunta la llum per al just, i l’alegria, per als de cor íntegre. 97.12 Alegreu-vos, justos, en el Senyor, i lloeu el seu sant nom.

Salms 98

98.1 Canteu al Senyor un càntic nou, perquè ha fet meravelles; l’ha fet victoriós la seva dreta, i el seu braç sagrat. 98.2 El Senyor ha fet palesa la seva salvació, ha revelat la seva justícia a la vista de les nacions. 98.3 Ha recordat la seva bondat i la seva lleialtat envers la casa d’Israel. Totes les contrades de la terra han vist la salvació del nostre Déu. 98.4 Aclameu el Senyor tota la terra, aplaudiu, exulteu i canteu lloances! 98.5 Exalceu el Senyor amb l’arpa, amb l’arpa i amb veus corals, 98.6 amb trompetes i al toc del corn, victoregeu davant del rei, el Senyor! 98.7 Bramuli la mar i el que conté, el món i els qui l’habiten; 98.8 que els rius aplaudeixin, i totes les muntanyes aclamin 98.9 a la presència del Senyor, que ve a regir la terra: judicarà el món amb justícia, i els pobles amb rectitud.

Salms 99

99.1 El Senyor regna: els pobles tremolen; s’asseu entre els querubins: la terra trontolla! 99.2 Gran és el Senyor a Sió, i excels per damunt de tots els pobles. 99.3 Que glorifiquin el teu nom sublim i venerable. Ell és Sant! 99.4 Com a rei poderós amant del dret, tu has establert els fonaments de l’equitat, tu exerceixes a Jacob el dret i la justícia. 99.5 Exalceu el Senyor, el nostre Déu, i postreu-vos davant l’escambell dels seus peus. Ell és Sant! 99.6 Moisès i Aaron, entre els seus sacerdots, i Samuel, entre els qui invocaven el seu nom, clamaven al Senyor, i ell els contestava, 99.7 els parlava en la columna de núvols; ells guardaven els seus preceptes i la llei que els donà. 99.8 Senyor, Déu nostre, tu els vas escoltar, vas ser per a ells un Déu indulgent, tot i que castiguessis les seves faltes. 99.9 Exalceu el Senyor, el nostre Déu, i postreu-vos davant la seva muntanya santa, perquè és sant el Senyor, el nostre Déu.

Salms 100

100.1 Aclameu el Senyor tota la terra, 100.2 serviu el Senyor amb alegria, veniu joiosos a la seva presència! 100.3 Reconeixeu que el Senyor és Déu, ell ens ha creat i no pas nosaltres mateixos; som el seu poble i les ovelles de la seva pastura. 100.4 Traspasseu les seves portes amb accions de gràcies, els seus atris amb cants de lloança, doneu-li gràcies, beneïu el seu nom. 100.5 Perquè és bo el Senyor, és etern el seu amor, i la seva fidelitat, fins a la fi dels temps.

Salms 101

101.1 Vull cantar la bondat i la justícia. A tu, Senyor, vull exalçar! 101.2 Procuraré seguir la rectitud, quan recorrin a mi; em comportaré amb integritat de cor, dins l’àmbit domèstic. 101.3 No posaré la mira en cap propòsit pervers. Detesto la conducta dels deslleials; no hi penso tenir tractes. 101.4 El cor pervers s’allunyarà de mi; no vull conèixer el dolent. 101.5 El qui d’amagat malparla dels companys, el faré callar. El de mirada altiva i de cor infatuat, no el toleraré. 101.6 La meva mirada la posaré en els fidels del país, perquè visquin a prop meu; el qui segueixi la rectitud, aquest serà el meu servidor. 101.7 No viurà pas a casa meva el qui fa engany; cap mentider no pot estar a la meva presència. 101.8 Incansablement eliminaré tots els malvats del país per suprimir de la ciutat del Senyor tots els qui obren el mal.

Salms 102

102.1 Senyor, escolta la meva pregària, que el meu clam arribi fins a tu; 102.2 no m’amaguis la teva mirada, en moments d’angoixa, acosta a mi la teva atenció; ara que t’invoco, afanya’t a respondre’m! 102.3 Els meus dies s’esvaeixen com el fum, i els meus ossos es consumeixen com les brases. 102.4 El meu cor està decaigut com l’herba segada, i no tinc ni esma de menjar. 102.5 Els meus gemecs són tan grans que la pell se m’ha encastat als ossos. 102.6 M’assemblo al pelicà del desert, sóc com el mussol de les ruïnes; 102.7 no puc dormir, i sóc com un ocell solitari a la teulada. 102.8 Els enemics m’ultratgen contínuament, els detractors maleeixen en el meu nom. 102.9 En comptes de pa menjo cendra, i les llàgrimes se’m barregen amb la beguda; 102.10 per causa de la teva indignació i el teu furor m’has alçat i m’has rebatut per terra. 102.11 Els meus dies són com l’ombra que se’n va, i em vaig assecant com l’herba. 102.12 Però tu, Senyor, perdures per sempre, i el teu record de generació a generació. 102.13 Tu t’alçaràs, tindràs pietat de Sió, perquè ja és temps d’afavorir-la, ja n’és arribat el moment! 102.14 Que els teus servents estimen les seves pedres, i els dol el seu enrunament. 102.15 Llavors les nacions temeran el nom del Senyor, i tots els reis de la terra, la seva majestat; 102.16 quan el Senyor haurà reconstruït Sió, s’hagi mostrat en la seva glòria, 102.17 hagi atès l’oració del desvalgut i no hagi menyspreat les seves súpliques. 102.18 Serà escrit això per a les generacions futures, i un poble renovat donarà lloança al Senyor: 102.19 “Des del seu santuari excels ha estat atent; el Senyor, des del cel, ha mirat a la terra 102.20 per escoltar el plany dels presoners, per alliberar els sentenciats a mort, 102.21 a fi que es proclami a Sió el nom del Senyor, i la seva lloança a Jerusalem, 102.22 quan es reuneixin pobles i reialmes junts per venerar el Senyor.” 102.23 Ell ha debilitat la meva vigoria pel camí, ha escurçat els meus dies. 102.24 Però jo dic: “Déu meu, no em prenguis a la meitat de la vida, que els teus anys duren per temps indefinit. 102.25 Al principi tu vas assentar la terra, i el cel és obra de les teves mans. 102.26 Ells passaran, però tu subsistiràs, tots ells s’envelleixen com la roba, tu els reemplaces com un vestit, i acabaran amb un canvi. 102.27 Però tu ets immutable, i els teus anys no tenen fi. 102.28 Els fills dels teus servents tindran habitatge, i la seva posteritat serà estable davant teu.”

Salms 103

103.1 Beneeix el Senyor, ànima meva, i tot el meu interior el seu sant nom. 103.2 Beneeix el Senyor, ànima meva, i no oblidis cap dels seus beneficis. 103.3 Ell és qui et perdona de tota culpa i et guareix de tota malaltia; 103.4 qui arrenca del fossar la teva vida i et corona d’amor i de tendresa; 103.5 qui satisfà de bé la teva existència i et fa rejovenir com una àguila. 103.6 El Senyor fa justícia i atorga el dret a tots els oprimits. 103.7 Ha mostrat els seus camins a Moisès, als fills d’Israel, la seva manera de fer. 103.8 És benigne i compassiu, el Senyor, lent per a la còlera i abundós en benignitat. 103.9 No ens renya sempre, ni té rancúnia permanent. 103.10 No ens tracta com mereixen els nostres pecats, ni ens paga segons les nostres culpes. 103.11 Tant com és de llunyà el cel de la terra, és extens el seu amor sobre els qui el veneren. 103.12 Tant com és de llunyà l’orient de l’occident, ha allunyat de nosaltres les rebel·lies. 103.13 Com la tendresa d’un pare per als fills és la bondat del Senyor per als qui el temen. 103.14 Prou sap ell de què som fets, i es recorda que som pols. 103.15 Els dies de l’home duren com l’herba, la seva florida, com la flor del prat; 103.16 desapareix quan hi passa la ventada, fins el lloc on era s’esborra. 103.17 Però la misericòrdia del Senyor és de sempre i per sempre, per als qui el temen, i la seva justícia, per als fills dels fills, 103.18 per als qui guarden la seva aliança i tenen present complir els seus preceptes. 103.19 El Senyor té afermat el seu tron en el cel, i amb sobirania domina l’univers. 103.20 Beneïu el Senyor, vosaltres, els seus àngels, invencibles executors de la seva voluntat, promptes a la seva veu de comandament. 103.21 Beneïu el Senyor, tots els seus exèrcits, ministres que acompliu la seva voluntat. 103.22 Beneïu el Senyor, vosaltres, les seves obres, a tot arreu del seu domini. Beneeix, ànima meva, el Senyor!

Salms 104

104.1 Beneeix el Senyor, ànima meva! Senyor, Déu meu, que n’ets de gran! Et revesteixes d’esplendor i majestat, 104.2 cobert de llum com un mantell. Desplegues el cel com un tendal, 104.3 has dreçat per damunt les aigües els teus estatges superiors. Prens els núvols per carrossa, et mous sobre les ales dels vents; 104.4 els vents et fan de missatgers, i els focs abrusadors de ministres teus. 104.5 Vas assentar la terra sobre els seus suports, incommovible per sempre més. 104.6 La vas cobrir amb l’oceà, com si fos un cobertor; les aigües colgaven les muntanyes. 104.7 A una ordre teva emprengueren la fugida, al so del teu tro es precipitaren, 104.8 saltant per les muntanyes, avall, cap a les valls, al lloc que els vas assignar: 104.9 al límit que vas determinar que no traspassin, perquè no tornessin a cobrir la terra. 104.10 Fas brollar les fonts cap als torrents, que s’escorren entre les muntanyes; 104.11 s’hi abeuren tots els animals del camp, els ases salvatges hi apaguen la set; 104.12 els ocells del cel fan el niu a les seves ribes, fan sentir la seva cantadissa dins la fronda. 104.13 Des dels seus estatges superiors rega les muntanyes, la terra queda saturada amb el fruit de les seves obres. 104.14 Fas créixer l’herbei per al bestiar i les plantes per a les necessitats de l’home, a fi que de la terra en tregui el pa 104.15 i el vi que alegra el cor de l’home, l’oli que li fa lluir la cara, el pa que hi enforteix la vida. 104.16 S’engrosseixen els arbres del Senyor, els cedres del Líban que ell plantà. 104.17 Allà hi fan niu els ocells, la cigonya fa l’estada als seus cims; 104.18 les muntanyes elevades són per als isards, els penyals són refugi dels conills. 104.19 Vas posar la lluna per a determinar els temps, el sol sap quan s’ha de pondre; 104.20 estens la fosca i cau la nit, llavors ronden totes les bèsties de la selva; 104.21 els lleons rugeixen per la presa, demanant a Déu el seu menjar. 104.22 Tot just surt el sol es retiren i van a jaure als seus cataus, 104.23 L’home surt cap a la seva feina, a la seva tasca fins que és fosc. 104.24 Que en són de grans, Senyor, les teves obres! Totes les has fetes amb saviesa; la terra és plena de les teves criatures. 104.25 Heus aquí el mar, tan gran i extens, on pul·lulen innombrables sers vivents, animals grans i petits. 104.26 Per allí naveguen els vaixells, el Leviatan, que vas crear perquè hi jugués. 104.27 Tots ells esperen de tu que els donis el menjar al seu moment. 104.28 Quan els el dones, l’arrepleguen; obres la teva mà i s’atipen del bo i millor. 104.29 Si amagues la teva faç, s’espaordeixen. Si els retires l’alè, expiren i retornen a la pols. 104.30 Si envies el teu alè, són creats, i es renova la faç de la terra. 104.31 Que la glòria del Senyor sigui perpètua, que s’alegri el Senyor amb la seva creació! 104.32 Quan ell mira la terra, aquesta tremola; toca les muntanyes, i fumegen. 104.33 Cantaré al Senyor tota la vida, entonaré salms al meu Déu mentre existeixi. 104.34 Que la meva meditació li sigui agradable; jo m’alegraré en el Senyor. 104.35 Que siguin eliminats de la terra els pecadors, i deixin d’existir els malvats. Beneeix el Senyor, ànima meva! Al·leluia!

Salms 105

105.1 Lloeu el Senyor, invoqueu el seu nom, divulgueu les seves gestes entre els pobles, 105.2 canteu-li, entoneu-li salms, pondereu tots els seus fets prodigiosos! 105.3 Glorieu-vos en el seu sant nom, exulti el cor dels qui cerquen el Senyor! 105.4 Acudiu al Senyor i a la seva potència, desitgeu sempre la seva presència. 105.5 Recordeu les meravelles que ha fet, els seus prodigis i les sentències de la seva boca, 105.6 oh llinatge d’Abraham, el seu servent, oh fills de Jacob, els seus escollits! 105.7 Ell és el Senyor, el nostre Déu, per tota la terra els seus designis. 105.8 Té present el seu pacte perpètuament, la paraula compromesa per a mil generacions, 105.9 la que contragué amb Abraham i el seu jurament a Isaac, 105.10 que deixà establerta com un estatut per a Jacob, una aliança sempiterna per a Israel, 105.11 dient-li: “Jo et donaré la terra de Canaan, el patrimoni que et pertoca.” 105.12 Malgrat que eren un petit nombre, ben poquets, i forasters en el país, 105.13 i anaven errants d’un país a un altre, d’un reialme a un poble distint, 105.14 no permeté que ningú els maltractés, i reprengué els reis per amor d’ells: 105.15 “No toqueu pas els meus ungits, ni maltracteu els meus profetes.” 105.16 Després cridà la fam sobre el país, es trencà el seu sosteniment. 105.17 Però disposà un davanter per a ells, Josep, que fou venut com un esclau; 105.18 els seus peus suportaren els grillons, el seu coll l’afermava el ferro, 105.19 fins que s’acomplí la seva predicció i la paraula del Senyor l’acredità. 105.20 El rei el va fer deslligar, el dominador de pobles el deixà lliure. 105.21 El designà regidor de la seva casa i administrador de tot el seu domini, 105.22 perquè subjectés els principals com li semblés, i alliçonés sàviament els ancians. 105.23 Llavors Israel emigrà a l’Egipte, i Jacob s’instal•là al país de Cam. 105.24 Ell augmentà el seu poble en gran manera, i el féu més fort que els seus contraris. 105.25 Però canvià el cor d’ells perquè odiessin el seu poble i actuessin insidiosament contra els seus servents. 105.26 Envià Moisès, el seu servent, i Aaron, el qual havia escollit; 105.27 realitzaren entre ells els senyals predits, i meravelles al país de Cam. 105.28 Envià tenebres que tot ho enfosquiren, però es resistiren a les seves paraules. 105.29 Canvià les aigües en sang, i va fer morir els peixos. 105.30 Infestà de granotes el país, fins i tot les cambres reials. 105.31 Va ordenar que caigués un núvol de tàvecs i mosquits per tot aquell territori. 105.32 En comptes de pluja els donà pedregada, flames de foc per tot el país; 105.33 destrossà les vinyes i les figueres, i arrasà els arbres d’aquell territori. 105.34 Va ordenar que vingués la llagosta, una invasió imponent d’insectes, 105.35 que rosegà totes les plantes del país i devorà el producte de la terra. 105.36 Va matar tots els primogènits, les primícies de la seva vigoria. 105.37 Va fer sortir el seu poble amb plata i or, i entre les seves tribus no n’hi havia cap de ressaguer. 105.38 L’Egipte s’alegrà de veure’ls marxar, perquè estaven esfereïts de la por que els tenien. 105.39 Estengué un núvol com un tendal, i un foc perquè fes llum durant la nit. 105.40 Al seu requeriment féu venir guatlles, i els va atipar amb pa del cel. 105.41 Obrí la roca, i en rajà un doll d’aigua que corregué per l’estepa com un riu. 105.42 És que recordava la seva sagrada promesa feta a Abraham, el seu servent. 105.43 Va fer sortir el seu poble amb joia, els seus escollits amb alegria. 105.44 Els donà les terres d’altres nacions, i s’apropiaren les hisendes d’altres pobles, 105.45 per tal que guardessin els seus manaments i observessin les seves lleis. Al·leluia!

Salms 106

106.1 Al·leluia! Lloeu el Senyor, perquè és bondadós, perquè és etern el seu amor! 106.2 ¿Qui pot descriure les proeses del Senyor i pregonar totes les seves lloances? 106.3 Feliços els qui guarden l’equitat, els qui practiquen sempre la justícia! 106.4 Recorda’t de mi, Senyor, en la teva benevolència per al teu poble; visita’m amb la teva salvació, 106.5 que pugui veure el benestar dels teus elegits, que m’alegri amb el goig de la teva nació i m’enorgulleixi amb la teva heretat. 106.6 Hem pecat com els nostres pares, hem fet iniquitats, hem estat dolents. 106.7 Els nostres pares, a l’Egipte, no van apreciar bé els teus prodigis, ni es recordaren del teu gran amor, i foren rebels pujant del Mar Roig. 106.8 Però ell els salvà per amor del seu nom, per tal de fer palès el seu poder. 106.9 Increpà el Mar Roig i el deixà sec, i els féu caminar pel fons marí com pel desert. 106.10 Així els salvà del poder dels enemics i els arrencà de mans dels perseguidors; 106.11 les aigües van colgar els seus contraris: no en va sobreviure ni un de sol. 106.12 Llavors van creure en les seves paraules, i entonaren càntics de lloança, 106.13 Ben de presa van oblidar les seves obres, no van esperar la seva guia; 106.14 es van portar com uns golafres en el desert, i temptaren Déu estant en la soledat. 106.15 Ell els donà el que demanaven, però els envià un flagell a les seves entranyes. 106.16 Al campament van tenir enveja de Moisès i d’Aaron, el sant del Senyor. 106.17 S’obrí la terra i engolí Datan, i sepultà la colla d'Abirom; 106.18 un foc s’abrandà contra el seu grup, una flamarada devorà els malvats. 106.19 A l’Horeb es van fabricar un vedell i adoraren una imatge de fosa; 106.20 així barataren el que era la seva glòria, per la imatge d’un bou que menja herba. 106.21 Van oblidar Déu, el seu salvador, que havia fet grans miracles a l’Egipte, 106.22 fets prodigiosos al país de Cam, obres portentoses al Mar Roig. 106.23 Parlava ja d’exterminar-los, de no ser per Moisès, el seu elegit, que es mantingué a la bretxa davant d’ell per desviar el seu furor de destruir-los. 106.24 Després van menysprear la terra deliciosa, i no cregueren en la seva paraula; 106.25 murmuraven dins les seves tendes, i no obeïren la veu del Senyor. 106.26 Aleshores ell alçà la mà jurant que els faria caure en el desert, 106.27 que llençaria la seva nissaga entre els gentils i els escamparia per tota la terra. 106.28 Després es van fer adeptes de Baal-Peor i menjaren dels sacrificis dels qui no tenen vida; 106.29 així, amb les seves accions, li provocaren la ira, i descarregà un flagell damunt d’ells. 106.30 Llavors s’alçà Finehés i féu justícia, i es deturà el flagell. 106.31 Això li fou atribuït per mèrit, al llarg de les generacions, per sempre. 106.32 També l’irritaren prop de les aigües de Meribà, i Moisès tingué dificultats per culpa d’ells, 106.33 ja que li amargaren l’esperit, i els seus llavis van parlar a la lleugera. 106.34 No extirparen els pobles que el Senyor els havia dit; 106.35 es van emparentar amb els gentils i adoptaren els seus costums; 106.36 fins i tot veneraren els seus ídols, que fou per a ells un mal pas: 106.37 immolaren els fills i les filles als dimonis. 106.38 Vessaren la sang innocent, la sang dels fills i de les filles, sacrificats als ídols de Canaan; i la terra fou profanada amb sang. 106.39 Així es contaminaren amb les seves obres i es prostituïren amb les seves accions. 106.40 Per això s’encengué la ira del Senyor contra el seu poble, i abominà el seu heretatge; 106.41 els lliurà a mans dels pagans, i els qui els odiaven els van dominar, 106.42 els van oprimir els seus contraris, i foren humiliats sota el seu jou. 106.43 Moltes vegades els alliberava, però ells es resistien en els propis designis i s’enfonsaren en la seva maldat. 106.44 Tot i així ell va mirar la seva angoixa, sentint les seves lamentacions, 106.45 i, amb benevolència, es recordà del seu pacte, se’n compadí per la seva gran clemència, 106.46 i va fer que en tinguessin llàstima tots els qui els esclavitzaven. 106.47 Salva’ns, Senyor, Déu nostre, i recull-nos d’entre les nacions, per tal que donem gràcies al teu sant nom i puguem gloriar-nos en la teva lloança. 106.48 Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel, des de sempre i per sempre! I digui tot el poble: “Amén!” Al·leluia!

Salms 107

107.1 Lloeu el Senyor, perquè és bondadós, perquè és etern el seu amor! 107.2 Que ho diguin els redimits del Senyor, els qui ha arrencat del poder de l’opressor 107.3 i els ha aplegat d’entre les nacions, de llevant i de ponent, del nord i del migjorn. 107.4 Vagaven pel desert, en terra desolada, sense trobar cap camí de ciutat habitable; 107.5 famolencs i assedegats, profundament decaiguts. 107.6 Llavors clamaren al Senyor en la seva angoixa, i els deslliurà de les seves afliccions, 107.7 els encaminà per la via segura fins a arribar en una ciutat on poder viure. 107.8 Que agraeixin l’amorositat del Senyor, i els seus prodigis a favor dels mortals, 107.9 perquè satisfà l’ànima assedegada i sustenta plenament la famolenca. 107.10 Als qui vivien en la fosca i les tenebres, captius en la misèria i amb ferros, 107.11 per haver estat rebels a les ordres de Déu i haver menyspreat els designis de l’Altíssim, 107.12 els doblegà el cor amb l’aflicció; sucumbien, i ningú no els ajudava. 107.13 Llavors, en la seva angoixa, clamaren al Senyor, i els deslliurà de les seves afliccions: 107.14 els tragué de la fosca i les tenebres, i va trencar les seves cadenes. 107.15 Que agraeixin l’amorositat del Senyor, i els seus prodigis a favor dels mortals; 107.16 perquè ha trencat portes de bronze i ha esmicolat barrons de ferro. 107.17 Altres, insensats, pel seu comportament rebel eren afligits per les pròpies maldats. 107.18 Qualsevol mena de menjar els feia fàstic, i estigueren a un pas de la mort. 107.19 Llavors, en la seva angoixa, clamaren al Senyor, i els deslliurà de les seves afliccions: 107.20 envià la seva paraula i els guarí, i els alliberà del sepulcre. 107.21 Que agraeixin l’amorositat del Senyor, i els seus prodigis a favor dels mortals; 107.22 que ofereixin sacrificis d’acció de gràcies i aclamin les seves gestes amb gran joia. 107.23 Els qui solcaven la mar amb les naus, traficant enllà d’aigües immenses, 107.24 comprovaren les obres del Senyor i les seves meravelles en alta mar. 107.25 Al seu mandat es girà un vent de tempesta que aixecava grans onades: 107.26 llançats cap al cel, davallant fins als abismes, se’ls fonia l’ànima davant del perill, 107.27 giravoltaven i trontollaven com un embriac, i tota la seva perícia era inútil. 107.28 Llavors, en la seva angoixa, clamaren al Senyor, i els deslliurà de les seves afliccions: 107.29 canvià el temporal en bonança, i les seves onades s’aquietaren. 107.30 Aleshores s’alegraren per la calma, i els conduí al port que desitjaven. 107.31 Que agraeixin l’amorositat del Senyor, i els seus prodigis a favor dels mortals; 107.32 que l’exalcin en la reunió del poble, que el lloïn en el consell dels ancians. 107.33 Ell converteix els rius en deserts, els corrents d’aigua en terra seca 107.34 i la terra fèrtil en salines, per la malícia dels seus habitants. 107.35 Canvia el desert en estanys, i el terreny de secà en dolls d’aigua; 107.36 hi fa establir els famolencs, i ells hi funden una ciutat habitable. 107.37 Sembren camps i planten vinyes que donen una collita abundosa. 107.38 Els beneeix i es reprodueixen a desdir, i no escatima el seu bestiar. 107.39 Però si queden reduïts i abatuts, per l’opressió, el mal i la dissort, 107.40 el qui aboca el menyspreu sobre els prínceps, i els fa vagar pel desert sense camí, 107.41 també recobra els desvalguts de la misèria, i, com a ramats, fa créixer les famílies. 107.42 Ho veuen els homes justos i se n’alegren, i tota dolenteria ha de cloure la boca. 107.43 Qui sigui assenyat, que mediti aquestes coses i consideri l’amorositat del Senyor!

Salms 108

108.1 El meu cor està decidit, oh Déu, a cantar i entonar salms, que això és la meva glòria. 108.2 Desperta arpa i cítara, que vull desvetllar l’aurora! 108.3 Et lloaré enmig dels pobles, Senyor, et salmejaré entre les nacions, 108.4 perquè la teva bondat sobrepassa el cel, i la teva fidelitat arriba als núvols. 108.5 Eleva’t, oh Déu, per damunt del cel, que la teva glòria s’estengui arreu de la terra! 108.6 Per tal que siguin alliberats els teus amics, i que la teva dreta ens salvi, escolta’ns! 108.7 Déu, per la seva santedat, ha dit: “Com m’alegraré! Repartiré Siquem, amidaré la vall de Sucot! 108.8 Meu és Galaad, meu és Manassès, Efraïm és l’elm del meu cap, Judà és el meu ceptre! 108.9 Moab és el gibrell on em rento, sobre Edom llanço la sandàlia! Sobre Filistea crido victòria! 108.10 Qui em conduirà a la ciutat fortificada? Qui em guiarà fins a Edom? 108.11 ¿Seràs tu, oh Déu, que ens havies rebutjat, que ja no sorties amb els nostres exèrcits? 108.12 Dóna’ns ajut contra l’enemic, perquè l’auxili dels homes no val per a res! 108.13 Amb Déu podrem fer proeses, ell esclafarà els nostres enemics.

Salms 109

109.1 Déu meu, de qui em glorio, no callis, 109.2 que unes boques malvades i traïdores s’han obert contra mi, em bescanten amb un llenguatge enganyador, 109.3 amb paraules d’odi em van encerclar, sense tenir cap motiu per a atacar-me. 109.4 En paga del meu afecte em fan la contra, i jo que només pregava. 109.5 Em tornen mal per bé, i odi a canvi de la meva estimació, 109.6 i diuen: “Anomeneu-li un jutge malvat, i en lloc de defensor que hi tingui l’adversari; 109.7 que quan el jutgin en surti culpable, i la petició de clemència li sigui negada. 109.8 Que la seva vida sigui ben curta, i els seus càrrecs els ocupi un altre. 109.9 Que els seus fills quedin orfes, i viuda la seva muller. 109.10 Que els seus fills vagin errants i mendicant i fins els foragitin de les cases enrunades. 109.11 Que el creditor li embargui tot el que té i gent estranya li arrabassi el fruit del seu treball. 109.12 Que ningú no el recordi amb afecte ni s’apiadi dels seus fills orfes. 109.13 Que la seva descendència s’aboqui a l’extinció, i a l’altra generació quedi esborrat el seu nom. 109.14 Que sigui recordada davant del Senyor la culpa dels seus pares, i que no s’esborri mai el pecat de la seva mare; 109.15 que estiguin davant el Senyor sempre presents i ell extirpi de la terra el seu record; 109.16 tota vegada que no es recordà de fer el bé, ans ha perseguit l’home pobre i desvalgut, i l’abatut de cor, mal que això el dugués a la mort. 109.17 Ja que estimava la maledicció, que així li sobrevingui! Ja que no li plaïa la benedicció, que s’allunyi d’ell! 109.18 S’ha enfundat la maledicció com si fos el seu vestit, i li ha penetrat com aigua a les entranyes, i com oli al moll dels ossos. 109.19 Que li sigui com un vestit que el cobreixi, i com una faixa l’oprimeixi per sempre.” 109.20 Que aquesta sigui la paga del Senyor per als qui així m’acusen, i per als qui malparlen contra mi. 109.21 Però tu, Senyor, Sobirà meu, afavoreix-me a causa del teu nom. Allibera’m! Perquè la teva benvolença és compassiva. 109.22 Jo sóc un pobre desvalgut, i em sento dintre meu el cor ferit. 109.23 M’esvaeixo com l’ombra en declinar el dia, sóc bandejat com una llagosta. 109.24 De tant dejunar se’m dobleguen els genolls, les carns em pengen per falta de greix. 109.25 He vingut a ser el tema de les seves burles, quan em veuen fan escarni de mi i belluguen el cap. 109.26 Ajuda’m, Senyor, Déu meu, salva’m per la teva bondat. 109.27 Que hagin de reconèixer que la teva mà hi és present, que tu, Senyor ets qui ho ha fet. 109.28 Ells podran maleir, però tu beneiràs. Que els meus adversaris es vegin avergonyits, i que el teu servent se’n pugui alegrar! 109.29 Que els meus acusadors quedin colgats d’ignomínia, i que, com un mantell, els cobreixi la pròpia vergonya! 109.30 Donaré gràcies al Senyor solemnement, i el lloaré enmig d’una gran multitud, 109.31 perquè es fa defensor del desvalgut per salvar-lo dels qui el volen condemnar.

Salms 110

110.1 Oracle del Senyor al meu Senyor: “Seu a la meva dreta, i espera que faci dels teus enemics l’escambell dels teus peus.” 110.2 El Senyor estendrà, des de Sió, el ceptre del teu poder. Tu domines al bell mig dels teus enemics. 110.3 El teu poble ve a tu voluntariós el dia de formar en les teves forces, amb els paraments sagrats, des d’abans de l’alba; i la teva joventut ve a tu com la rosada. 110.4 El Senyor ho ha jurat i no es retractarà: “Tu ets sacerdot per sempre, com ho fou Melquisedec.” 110.5 El Senyor és al teu costat: esclafarà els reis el dia del seu furor; 110.6 sentencia les nacions, amuntega cadàvers, segarà caps per l’extensa terra. 110.7 Pel camí beurà del torrent, per això redreçarà el cap.

Salms 111

111.1 Vull lloar el Senyor amb tot el cor, en el consell dels justos i en l’assemblea. 111.2 Les obres del Senyor són magnífiques, meditades per tots els qui hi troben complaença. 111.3 La seva obra és gloriosa i esplèndida, i la seva bondat afermada per sempre. 111.4 Instituí un memorial dels seus prodigis; benigne i compassiu és el Senyor. 111.5 Va proveir els seus fidels, sempre té present el seu pacte. 111.6 Demostrà al seu poble la potència dels seus actes, repartint-los les possessions dels pagans. 111.7 Tot el que ell fa és fidel i conforme a justícia, tots els seus preceptes són permanents, 111.8 establerts per sempre més, i són fets amb la veritat i la rectitud. 111.9 Disposà redempció per al seu poble, establí per sempre el seu pacte. El seu nom és sant i venerable. 111.10 El principi de la saviesa és el respecte al Senyor, demostren bon seny tots els qui ho practiquen. La seva lloança subsisteix per sempre més.

Salms 112

112.1 Feliç l’home que venera el Senyor i es complau de tot cor en els seus manaments. 112.2 El seu llinatge serà ennoblit en el país, la descendència dels justos serà beneïda. 112.3 A casa seva hi ha benestar i abundància, i la seva generositat és constant. 112.4 És per als homes de bé com una llum en la fosca, és amable, compassiu i just. 112.5 Sortós l’home que es compadeix i presta, i porta els seus afers honradament; 112.6 per això mai no tindrà entrebancs. L’home just serà com un exemple permanent. 112.7 No viu amb el recel de males notícies, el seu cor està segur, confiant en el Senyor. 112.8 Afermat el cor, no té cap por, fins i tot es planta satisfet cara als seus adversaris. 112.9 Generosament ha donat als pobres, la seva bonhomia perdurarà sempre, la seva dignitat s’alçarà amb honra. 112.10 El malvat es fereix en veure-ho, tot cruixint de dents es corseca; la cobejança dels malvats es fondrà.

Salms 113

113.1 Lloeu, servents del Senyor, lloeu el nom del Senyor! 113.2 Beneït sigui el nom del Senyor, des d’ara i per sempre més. 113.3 Des de la sortida fins a la posta del sol, sigui lloat el nom del Senyor. 113.4 El Senyor és excels per damunt de tots els pobles, la seva glòria s’eleva més enllà del cel. 113.5 Qui és com el Senyor, Déu nostre, que té en les altures la seva estada, 113.6 que es rebaixa per mirar, el cel i la terra? 113.7 Ell aixeca de la pols l’indefens, fa alçar el pobre de la immundícia 113.8 per fer-lo seure entre els prínceps, amb els nobles del seu poble. 113.9 Que instaura en família la que era estèril, la fa mare amb el goig dels fills. Al·leluia!

Salms 114

114.1 Quan els fills d’Israel sortiren d’Egipte, la casa de Jacob d’entre un poble estrany, 114.2 Judà esdevingué el seu santuari, la terra d’Israel, la seva propietat. 114.3 El mar, en veure’ls, s’apartà, i el riu Jordà se’n tornà enrere; 114.4 les muntanyes saltironaven com moltons, i els turons, com si fossin anyells. 114.5 Què tenies, oh mar, que fugies? I tu, Jordà, que et feies enrere? 114.6 Vosaltres, muntanyes, per què saltàveu com moltons, i vosaltres, turons, com si fóssiu anyells? 114.7 Tremola, oh terra, davant del Senyor, a la presència del Déu de Jacob! 114.8 Ell converteix el rocam en llacuna, i el penyal en dolls d’aigua viva.

Salms 115

115.1 No a nosaltres, Senyor, no a nosaltres, sinó al teu nom dóna la glòria, per la teva bondat, per la teva lleialtat. 115.2 Per què han de dir els pagans: “On és ara el seu Déu?” 115.3 El nostre Déu és al cel, i tot el que s’ha proposat ho ha fet. 115.4 Però els ídols d’ells són de plata i d’or, de fabricació humana, 115.5 que tenen boca i no parlen, tenen ulls, però no hi veuen, 115.6 tenen orelles, però no hi senten, tenen nas, però no oloren; 115.7 les seves mans no palpen, els seus peus no poden caminar, i de la seva gorja no en surt ni el més petit so. 115.8 Igual que ells són els qui els fabriquen, i tots els qui hi posen confiança. 115.9 Israel confia en el Senyor: ell és el seu auxili i el seu escut! 115.10 Casa d’Aaron, confieu en el Senyor: ell és el vostre auxili i el vostre escut! 115.11 Creients del Senyor, confieu en el Senyor: ell és el vostre auxili i el vostre escut! 115.12 El Senyor es recorda de nosaltres per beneir-nos: beneirà la casa d’Israel, beneirà la casa d’Aaron. 115.13 Beneirà els qui veneren el Senyor, tant els petits com els grans. 115.14 El Senyor us farà prosperar, a vosaltres i als vostres fills. 115.15 Sigueu beneïts del Senyor, creador del cel i de la terra. 115.16 El cel és privatiu del Senyor, però la terra l’ha donada als fills d’Adam. 115.17 No són pas els morts els qui glorificaran el Senyor, ni cap dels qui baixen al silenci. 115.18 Som nosaltres els qui beneïm el Senyor, des d’ara i per sempre més. Al·leluia!

Salms 116

116.1 Jo estimo el Senyor, perquè ell escolta la meva veu suplicant. 116.2 Perquè m’ha volgut atendre, jo l’invocaré tots els meus dies. 116.3 M’encerclaven lligams de mort, angoixes del sepulcre em sorprengueren, em sentia pres en l’aflicció i la pena, 116.4 i vaig invocar el nom del Senyor: “Ah, Senyor, salva’m la vida!” 116.5 El Senyor és benigne i just. Sí, força compassiu és el nostre Déu. 116.6 El Senyor és el custodi dels humils, jo era feble i m’ha salvat. 116.7 Retorna a la calma, ànima meva, que el Senyor és benèvol amb tu, 116.8 ja que ha sostret la meva vida de la mort, els meus ulls, de les llàgrimes, els meus peus, d’ensopec; 116.9 caminaré davant del Senyor per aquesta terra dels vivents. 116.10 Tenia força fe, tot i que deia: “Que n’és de gran la meva desgràcia!” 116.11 En la meva consternació fins vaig dir: “Tothom és un falsari!’ 116.12 Com podré pagar al Senyor tot el bé que m’ha fet? 116.13 Alçaré la copa de salvació, i el nom del Senyor invocaré; 116.14 compliré els meus vots al Senyor, davant de tot el seu poble. 116.15 Als ulls del Senyor té gran vàlua la vida dels seus fidels. 116.16 Ah, Senyor, jo sóc el teu servent, servent teu, fill de la teva serventa, que m’has trencat els lligams. 116.17 T’oferiré un sacrifici d’acció de gràcies, i el nom del Senyor invocaré. 116.18 Els meus vots al Senyor compliré, davant de tot el seu poble, 116.19 als atris de la casa del Senyor, al teu bell mig, Jerusalem. Al·leluia!

Salms 117

117.1 Lloeu el Senyor, totes les nacions; aclameu-lo, tots els pobles! 117.2 Perquè ens cobreix la seva amorositat i la fidelitat del Senyor és perpètua. Al·leluia!

Salms 118

118.1 Lloeu el Senyor, perquè és bondadós: És etern el seu amor! 118.2 Que digui, doncs, Israel: És etern el seu amor! 118.3 Que diguin també els de la casa d’Aaron: És etern el seu amor! 118.4 Que diguin igualment els qui honren el Senyor: És etern el seu amor! 118.5 Enmig de l’angoixa vaig invocar el Senyor, i el Senyor em contestà amb l’alliberament. 118.6 El Senyor està a favor meu, no tindré por; què pot fer-me un mortal? 118.7 El Senyor està a favor meu, emparant-me, i jo puc desafiar els qui m’avorreixen. 118.8 Val més emparar-se en el Senyor que confiar en els homes; 118.9 val més emparar-se en el Senyor que confiar en els poderosos. 118.10 Totes les nacions m’han rodejat, però en nom del Senyor les he desbaratades; 118.11 m’han assetjat i envoltat, però en nom del Senyor les he desbaratades. 118.12 M’envoltaven com un eixam d’abelles, s’extingiren com un foc d’argelagues: en nom del Senyor les he desbaratades. 118.13 Tu m’empenyies per fer-me caure, però el Senyor m’ha sostingut. 118.14 El Senyor és la meva força i el motiu de la meva lloança, perquè m’ha estat la salvació. 118.15 Crit de joia i de victòria, a les tendes dels justos: “La dreta del Senyor ha fet proeses, 118.16 la dreta del Senyor és sublim, la dreta del Senyor ha fet proeses.” 118.17 No moriré, sinó que viuré per testimoniar les gestes del Senyor; 118.18 el Senyor m’ha corregit amb duresa, però no m’ha lliurat a la mort. 118.19 Obriu-me les portes de la justícia, hi entraré a donar gràcies al Senyor. 118.20 Aquesta és la porta del Senyor, per ella entraran els justos. 118.21 Et donaré gràcies perquè m’has escoltat i has estat la meva salvació. 118.22 La pedra que rebutjaren els constructors s’ha convertit en la clau de l’arc. 118.23 És el Senyor qui ha fet això, ha estat un prodigi als nostres ulls. 118.24 Aquesta és la diada que el Senyor ha preparat, exultem i alegrem-nos-en! 118.25 Oh Senyor! Salva’ns ara, et prego. Oh Senyor! Dóna’ns prosperitat, si et plau. 118.26 Beneït el qui ve en nom del Senyor! Des de la casa del Senyor us beneïm! 118.27 El Senyor és Déu, i ell ens il·lumina! Iniciem la cerimònia amb rams, fins als corns de l’altar. 118.28 Tu ets el meu Déu, i et dono gràcies; Déu meu, t’exalçaré! 118.29 Lloeu el Senyor, perquè és bondadós: És etern el seu amor!

Salms 119

119.1 Feliços els de comportament íntegre, els qui segueixen la llei del Senyor. 119.2 Feliços els qui observen els seus preceptes i el busquen amb tot el cor, 119.3 els qui, sense fer cap mal, pels seus camins van fent via. 119.4 Tu has imposat els teus manaments a fi que siguin fidelment observats. 119.5 Tant de bo es refermi la meva conducta a guardar bé els teus estatuts! 119.6 Llavors no passaré cap vergonya, quan repassi tots els teus preceptes. 119.7 Amb rectitud de cor et donaré gràcies, quan hauré après la justesa dels teus decrets. 119.8 Vull guardar els teus estatuts; no em deixis totalment abandonat. 119.9 Com mantindrà el jove la integritat de conducta? Vivint segons la teva paraula. 119.10 Amb tot el cor t’estic buscant, no permetis que em desviï dels teus manaments. 119.11 Cor endins atresoro el teu consell, a fi de no pecar contra tu. 119.12 Beneït siguis, Senyor! Fes-me entendre les teves normes. 119.13 Els meus llavis han recitat totes les sentències de la teva boca. 119.14 M’he alegrat de seguir els teus preceptes, més que en totes les riqueses. 119.15 En els teus manaments vull meditar, i fixar-me en els teus camins. 119.16 Els teus estatuts faran la meva delícia, no oblidaré mai la teva paraula. 119.17 Concedeix al teu servent de viure i guardar la teva paraula. 119.18 Obre’m els ulls perquè contempli les meravelles de la teva llei. 119.19 Sóc foraster en aquest món, no m’ocultis els teus preceptes. 119.20 La meva ànima es consumeix desitjant en tot moment els teus decrets. 119.21 Tu increpes els superbs, aquests maleïts que es desvien lluny dels teus manaments. 119.22 Treu-me de sobre l’oprobi i el menyspreu, perquè he observat els teus preceptes. 119.23 Ni que s’ajuntin els prínceps i malparlin de mi, el teu servidor meditarà els teus estatuts. 119.24 Així, les teves instruccions fan la meva delícia, els teus preceptes són els meus consellers. 119.25 Arrapada a la pols tinc la meva ànima; dóna’m vida, tal com vas prometre. 119.26 T’he exposat els meus camins i m’has escoltat, fes-me entendre les teves normes. 119.27 Fes-me conèixer el camí dels teus preceptes, i meditaré sobre les teves meravelles. 119.28 La meva ànima es desfà de tristesa; redreça’m, tal com vas prometre. 119.29 Aparta’m del camí de la mentida, fes-me la gràcia de la teva llei. 119.30 He escollit el camí de la fidelitat, he preferit els teus decrets. 119.31 Estic captivat pels teus preceptes; Senyor, no em donis un desengany. 119.32 Pel camí dels teus manaments aniré corrent, quan m’eixamplis el cor. 119.33 Mostra’m, Senyor, el camí dels teus decrets, que jo el seguiré fins al capdavall. 119.34 Dóna’m enteniment per guardar la teva llei i observar-la de tot cor. 119.35 Porta’m pel camí del teus manaments, perquè ell és el meu delit. 119.36 Inclina el meu cor als teus dictàmens, i no a la cobdícia. 119.37 Aparta els meus ulls d’admirar vanitats, i fes-me viure en el teu camí. 119.38 Confirma al teu servent la teva promesa, dirigida als qui t’estimen. 119.39 Allunya de mi l’oprobi que recelo ja que els teus judicis són plens de bondat. 119.40 Mira que jo desitjo els teus preceptes; fes-me viure en la teva equitat. 119.41 Que m’arribi la teva amorositat, Senyor; la teva salvació, d’acord amb la teva promesa, 119.42 i podré contestar als qui es burlen de mi que jo he confiat en la teva paraula. 119.43 No em treguis de la boca la paraula fidel, perquè confio en els teus decrets 119.44 i vull guardar constantment la teva llei per sempre més. 119.45 Marxaré per camí lliure, perquè vaig a la recerca dels teus preceptes. 119.46 Davant dels reis parlaré dels teus dictàmens, i no en tindré pas vergonya. 119.47 Posaré el meu deler en els teus preceptes, que em són molt estimats. 119.48 Alçaré les mans als teus ordenaments i meditaré els teus estatuts. 119.49 Recorda la promesa feta al teu servidor, amb la qual em fas estar confiat. 119.50 Això és el que en les penes em consola: que la teva promesa em vivifica. 119.51 Quan els insolents es reien tant de mi, jo no em desviava gens de la teva llei. 119.52 Tot rememorant els teus judicis de temps passats, Senyor, he trobat consol. 119.53 Se m’encén la indignació a causa dels malvats que abandonen el teu pacte. 119.54 Els teus preceptes han estat càntics per a mi en la terra del meu pelegrinatge. 119.55 A la nit recordo el teu nom, Senyor, i retinc la teva llei. 119.56 Això és el que em pertoca: obeir els teus manaments. 119.57 Tu, Senyor, ets tot el que tinc: m’he promès d’obeir les teves paraules. 119.58 He procurat agradar-te de tot cor; compadeix-te de mi, segons la teva promesa. 119.59 He repassat la teva conducta per girar els meus passos vers la teva llei. 119.60 M’he afanyat, sense torbar-me, per complir els teus preceptes. 119.61 M’assetgen els paranys dels malvats, però no deixo de tenir present el teu pacte. 119.62 A mitjanit em llevo a donar-te gràcies per les teves justes decisions. 119.63 Sóc un company més de tots els qui t’estimen, i dels qui guarden els teus manaments. 119.64 Del teu amor, Senyor, n’és plena la terra; fes que aprengui els teus estatuts. 119.65 Has estat generós amb el teu servent, Senyor, d’acord amb la teva promesa. 119.66 Dóna’m bon enteniment i seny, que jo tinc fe en els teus preceptes. 119.67 Abans de passar afliccions anava esgarriat, però ara m’ajusto a la teva paraula. 119.68 Tu ets bo i generós, instrueix-me en els teus preceptes. 119.69 Els superbs tramen falsedats contra mi, però jo guardo amb tot el cor els teus manaments. 119.70 Llefiscós com el greix és el seu cor, però jo trobo el meu goig en la teva llei. 119.71 M’ha estat bo de passar afliccions, així he après les teves regles. 119.72 Per a mi és millor la llei de la teva boca que milers de peces d’or i de plata. 119.73 Les teves mans m’han creat i m’han format, dóna’m capacitat per a aprendre els teus manaments. 119.74 Els qui t’estimen em miraran complaguts que hagi confiat en la teva paraula. 119.75 Reconec, Senyor, que les teves decisions són justes, i que m’has afligit amb molta raó. 119.76 Que el teu amor em faci de consol, com vas prometre al teu servent. 119.77 Que el teu amor vingui a mi, i podré viure, que la teva llei és la meva felicitat. 119.78 Siguin avergonyits els insolents que em maltracten injustament, que jo vaig meditant els teus preceptes. 119.79 Que es tornin cap a mi els qui t’estimen, els qui coneixen els teus manaments. 119.80 Que el meu cor sigui sincer en els teus estatuts, perquè no hagi d’avergonyir-me. 119.81 La meva ànima està ansiosa per la teva salvació, tinc confiança en la teva paraula. 119.82 Els meus ulls es consumeixen esperant la teva promesa, i em dic: “Quan vindràs a consolar-me?” 119.83 Encara que sóc com una olla fumada, no he oblidat pas els teus estatuts. 119.84 Quant de temps li queda al teu servent? Quan faràs justícia contra els qui em persegueixen? 119.85 M’han excavat trampes els insolents, cosa que no està d’acord amb la teva llei. 119.86 Tots els teus manaments són fidedignes; ajuda’m, que sóc perseguit sense motiu. 119.87 De poc que no m’esborren de la terra, però jo no abandono els teus preceptes. 119.88 Conforme al teu amor, aferma’m la vida i guardaré el dictamen dels teus llavis. 119.89 Perpètuament, Senyor, la teva promesa es manté ferma dalt del cel. 119.90 D’una generació a l’altra es manté la teva fidelitat, com es manté la terra i perdura. 119.91 Tot subsisteix per ordenació teva fins avui, ja que l’univers està al teu servei. 119.92 Si la teva llei no hagués estat la meva delícia, ja m’hauria fos en l’aflicció. 119.93 Mai no oblidaré els teus preceptes, perquè per ells m’has fet viure. 119.94 Sóc teu, salva’m!, que em subjecto als teus manaments. 119.95 Els dolents estan a l’aguait per perdre’m, i jo estic atent a les teves instruccions. 119.96 A tota perfecció he vist un terme, però el teu manament és immens. 119.97 Com estimo la teva llei! Tot el dia és la meva meditació. 119.98 Els teus manaments em fan ser més assenyat que els enemics, perquè me’ls he fet meus per sempre. 119.99 Sóc més entès que els meus mestres, ja que els teus preceptes són la meva meditació. 119.100 Sóc més entenimentat que els ancians, perquè observo els teus manaments. 119.101 De tot camí de mal he apartat els peus, a fi de complir la teva paraula. 119.102 Dels teus decrets no m’he apartat, perquè tu ets qui m’ensenya. 119.103 Que n’és de dolça al paladar la teva promesa! Més que la mel a la meva boca. 119.104 Pels teus manaments he posat seny, per això detesto tot camí d’engany. 119.105 La teva paraula és una llanterna per als meus passos, i una claror que il·lumina el meu camí. 119.106 He jurat, i ho mantinc, que guardaré les prescripcions de la teva justícia. 119.107 Estic extremadament afligit; Senyor, fes-me viure com ho has promès. 119.108 Accepta les promeses que t’he fet, Senyor, i fes que entengui les teves decisions. 119.109 Tinc la vida constantment exposada, però no he oblidat la teva llei. 119.110 Els malvats m’han posat paranys, però jo no m’he desviat dels teus manaments. 119.111 He pres per herència perpètua els teus preceptes, perquè són l’alegria del meu cor. 119.112 He inclinat el meu cor a complir els teus dictats, per sempre, fins a la fi. 119.113 Detesto els hipòcrites, però estimo la teva llei. 119.114 Tu ets el meu refugi i el meu escut, confio en la teva paraula. 119.115 Aparteu-vos de mi, malfactors, que vull complir els preceptes del meu Déu. 119.116 Sostén-me, com vas prometre, i viuré; no decebis la meva confiança. 119.117 Aguanta’m, i seré salvat, i em complauré sempre en les teves prescripcions. 119.118 Has arraconat tots els qui es desvien de les teves normes, perquè la seva astúcia no té sentit. 119.119 Com a escòria bandeges tots els malvats del país, per això estimo les teves prescripcions. 119.120 El meu cos s’estremeix per temor de tu, i dels teus decrets tinc temença. 119.121 He obrat segons el dret i la justícia, no m’abandonis als opressors. 119.122 Fes-te fiador del teu servent per al bé, que no m’oprimeixin els superbs. 119.123 Els meus ulls es malmeten esperant el teu auxili, i per la decisió de la teva equanimitat. 119.124 Tracta el teu servent segons la teva pietat, i fes que aprengui els teus estatuts. 119.125 Jo sóc servidor teu; dóna’m enteniment, que pugui conèixer les teves ensenyances. 119.126 Ja és hora d’intervenir, Senyor; s’ha violat la teva llei. 119.127 Per això estimo els teus manaments, més que l’or i que l’or fi. 119.128 Per això em guio per tots els teus preceptes i detesto tot camí enganyós. 119.129 Són admirables els teus testimonis per això els ha retingut la meva ànima. 119.130 L’exposició de les teves paraules il·lumina, fa entenimentats els senzills. 119.131 Estic en un continu sospir, perquè anhelo els teus manaments. 119.132 Mira’m i compadeix-te de mi, com tens per costum amb els qui estimen el teu nom. 119.133 Disposa el meu comportament segons la teva paraula, i no deixis que em domini cap perversió. 119.134 Allibera’m de l’opressió dels homes, per tal que guardi els teus manaments. 119.135 Mira benèvolament el teu servidor, i ensenya’m els teus estatuts. 119.136 Llàgrimes a doll vessen els meus ulls, perquè no es respecta la teva llei. 119.137 Tu ets just, Senyor, i són rectes les teves sentències. 119.138 Prescrius amb justícia les teves normes, i amb tota fidelitat. 119.139 El zel m’està consumint, perquè els enemics han oblidat les teves paraules. 119.140 Ben comprovada és la teva paraula, i el teu servidor se l’estima. 119.141 Encara que jo sigui poca cosa i no gens important, no he oblidat els teus preceptes. 119.142 La teva justícia és justícia eterna, i la teva llei és la veritat. 119.143 L’aflicció i l ’angoixa se’m van tirar a sobre, però els teus manaments han estat la meva delícia. 119.144 Les teves disposicions són infinitament justes; fes que les entengui i podré viure. 119.145 Clamo amb tot el cor, Senyor, escolta’m, vull observar els teus decrets. 119.146 Jo t’invoco, salva’m i compliré les teves instruccions. 119.147 Avançant-me a l’albada vinc a implorar-te; en les teves promeses tinc confiança. 119.148 Els meus ulls s’han anticipat a les rondes nocturnes per meditar en la teva paraula. 119.149 Escolta la meva veu, Senyor, pel teu amor; vivifica’m, segons els teus propòsits. 119.150 Són a prop els qui van darrere la maldat; estan lluny de la teva llei. 119.151 Tu ets a la vora, Senyor, i tots els teus manaments són veritat. 119.152 Fa molt de temps que tinc per sabut que els teus preceptes els has establert a perpetuïtat. 119.153 Mira la meva aflicció i allibera-me’n, que jo no he oblidat la teva llei. 119.154 Advoca per la meva causa i vindica’m; dóna’m vida, com vas prometre. 119.155 La teva salvació està allunyada dels pecadors, perquè no es preocupen del teus decrets. 119.156 La teva compassió és immesurable, Senyor; vivifica’m, segons els teus propòsits. 119.157 Els meus perseguidors i els meus adversaris són nombrosos, però jo de les teves ordenances no me’n desvio. 119.158 Veig els prevaricadors i em fastigueja, perquè no es subjecten a la teva paraula. 119.159 Mira, Senyor, que aprecio els teus manaments; vivifica’m, segons la teva bondat. 119.160 El distintiu de la teva paraula és la veritat, i són permanents tots els decrets de la teva justícia. 119.161 Els prínceps m’han perseguit sense motiu, però el meu cor té respecte per la teva paraula. 119.162 Tan content estic jo per la teva paraula com el qui ha trobat una bona presa. 119.163 Avorreixo l’engany i el detesto, però estimo la teva llei. 119.164 Set vegades al dia et dono lloança per les teves justes decisions. 119.165 És molta la pau dels qui estimen la teva llei, i no hi ha res que els faci caure. 119.166 Compto amb la teva salvació, Senyor, i compleixo els teus manaments. 119.167 La meva ànima reté els teus preceptes, i jo me’ls estimo molt. 119.168 Tinc en compte els teus manaments i les teves ensenyances, perquè tota la meva conducta és davant teu. 119.169 Que el meu clam arribi davant teu, Senyor; fes-me entenimentat, tal com vas prometre. 119.170 Que la meva súplica entri davant teu; allibera’m, tal com vas prometre. 119.171 Que un himne esclati dels meus llavis, perquè m’has ensenyat els teus estatuts. 119.172 La meva llengua repetirà els teus preceptes, perquè tots els teus manaments són justos. 119.173 Que la teva mà estigui a punt per ajudar-me, ja que els teus decrets em són preferits. 119.174 Sospiro pel teu auxili, Senyor, i la teva llei és la meva delícia. 119.175 Que visqui la meva ànima per poder-te lloar, i que la teva equitat m’empari. 119.176 Vaig esgarriat com una ovella perduda; vine a buscar el teu servidor, que no he abandonat els teus manaments.

Salms 120

120.1 He invocat el Senyor en la meva angoixa, i ell m’ha escoltat. 120.2 Senyor, allibera la meva ànima dels llavis mentiders, de la llengua enganyadora. 120.3 Saps què et pagarà i et retribuirà, llengua enganyadora? 120.4 Les sagetes del guerrer afilades amb brases de ginesta. 120.5 Ai de mi, que sóc foraster a Mèixec i he de viure amb els nòmades de Quedar! 120.6 Fa massa temps que la meva ànima ha de conviure amb els qui detesten la pau. 120.7 Quan jo parlo de pau, ells busquen la guerra.

Salms 121

121.1 Alço els ulls vers les muntanyes: D’on vindrà el meu ajut? 121.2 El meu ajut ve del Senyor, que ha fet el cel i la terra. 121.3 No deixarà ensopegar el teu peu, ni s’adormirà el teu guardià. 121.4 No, mai no s’ensopeix ni s’adorm, el custodi d’Israel! 121.5 El Senyor és el teu guardador, el Senyor és la teva protecció, al costat teu. 121.6 De dia el sol no et farà mal, ni la lluna de nit. 121.7 El Senyor et guardarà de tot mal, ell guarda la teva vida. 121.8 El Senyor guardarà els teus passos, des d’ara i per sempre més.

Salms 122

122.1 Quina alegria quan em va dir: “Anem a la casa del Senyor!” 122.2 Ja han arribat els nostres peus al teu llindar, Jerusalem! 122.3 Jerusalem, ciutat ben construïda, harmònicament compenetrada, 122.4 on pugen les famílies, les tribus del Senyor, segons el ritual d’Israel, per lloar el nom del Senyor. 122.5 Allà hi tenen el setial els tribunals de justícia, la seu de la casa de David. 122.6 Demaneu la pau per Jerusalem: “Que reposin tranquils els qui t’estimen; 122.7 que resti la pau en els teus baluards i la calma en els teus casals!” 122.8 Per amor dels meus germans i dels meus companys, deixeu-me dir: “Que hi hagi pau dintre teu.” 122.9 Per amor a la casa del Senyor, Déu nostre, pregaré pel teu benestar!

Salms 123

123.1 Vers tu tinc els ulls alçats, a tu que habites en el cel. 123.2 Talment com el servent té els ulls posats en les mans del seu amo, i els ulls de l’esclava en les mans de la seva mestressa, tenim els ulls vers el Senyor, Déu nostre, fins que s’apiadi de nosaltres. 123.3 Compadeix-nos, Senyor, compadeix-nos, que prou amarats estem de tant menyspreu! 123.4 La nostra ànima n’està ben saturada, de l’escarni dels insolents, del menyspreu dels arrogants.

Salms 124

124.1 Si no fos el Senyor, que estava per nosaltres –que ho digui Israel–, 124.2 si no fos el Senyor, que estava a favor nostre, quan s’alçaren els homes contra nosaltres, 124.3 de viu en viu ens haurien devorat, encesa la seva ira contra nosaltres. 124.4 Ja l’aiguat ens hauria inundat, una torrentada hauria passat damunt nostre, 124.5 ja ens haurien engolit les aigües desbordades. 124.6 Beneït sigui el Senyor, que no ha permès que fóssim presa de les seves dents. 124.7 La nostra vida, com un ocellet, s’ha escapat del llaç dels caçadors; el llaç s’ha trencat, i tots ens hem pogut salvar. 124.8 El nostre auxili és el nom del Senyor, creador de cel i terra.

Salms 125

125.1 Els qui confien en el Senyor són com el mont de Sió, que no trontolla, es manté ferm per sempre. 125.2 Així com Jerusalem està envoltada de muntanyes, així el Senyor rodeja el seu poble, des d’ara i per sempre. 125.3 No deixarà caure el domini del pervers sobre l’heretatge dels justos, no fos que els justos allarguessin la mà cap a la maldat. 125.4 Tracta bé, Senyor, els bons i els de cor recte. 125.5 Però els qui es desvien per camins tortuosos, que els enviï el Senyor amb els malfactors. Pau a Israel!

Salms 126

126.1 Quan el Senyor restablí la captivitat de Sió, ens semblava un somni. 126.2 Llavors se’ns omplí la boca de rialles, i la nostra llengua d’un crit de lloança. Entre els pagans es deia aleshores: “Ha fet una obra magnífica, el Senyor, amb aquests.” 126.3 És magnífic el que ha fet el Senyor a favor nostre, i n’estem ben joiosos. 126.4 Fes tornar, Senyor, els nostres captius, com els torrents pel Migjorn. 126.5 Els qui sembraven amb llàgrimes, amb crits de joia segaran. 126.6 Anava caminant i plorant el que duia la llavor per sembrar, però de tornada vindrà content i alegre, portant les seves garbes.

Salms 127

127.1 Si no és el Senyor qui edifica la casa, vanament treballen els qui la construeixen; si el Senyor no guarda la ciutat, vanament vetllarà el vigilant. 127.2 És en va que us lleveu de matinada i us retireu tard a reposar, per menjar el pa de moltes fatigues, quan ell el dóna als seus estimats tot i dormint. 127.3 Mireu, els fills són l’herència del Senyor, és una recompensa el fruit de les entranyes. 127.4 Com sagetes en mans del lluitador, així són els fills que heu tingut quan éreu joves. 127.5 Feliç l’home que en té ple el buirac: no farà pas mal paper quan a el portal hagi de discutir amb els contraris.

Salms 128

128.1 Feliç tu, fidel del Senyor, que segueixes els seus camins. 128.2 Quan mengis del treball de les teves mans seràs feliç i tot t’anirà bé. 128.3 La teva muller serà com una parra fèrtil, íntimament unida a la teva casa, els teus fills seran com plançons d’olivera al voltant de la teva taula. 128.4 És així com serà beneït l’home devot del Senyor. 128.5 Que et beneeixi el Senyor des de Sió, i que puguis veure el benestar de Jerusalem tots els dies de la teva vida! 128.6 Que puguis veure els fills dels teus fills! Pau a Israel!

Salms 129

129.1 Molt m’han combatut d’ençà de la meva jovenesa –prou ho pot ben dir Israel–, 129.2 molt m’han combatut d’ençà de la meva jovenesa, però res no pogueren contra mi. 129.3 Uns llauradors m’han llaurat l’esquena, m’hi han obert solcs molt llargs. 129.4 El Senyor és just i ha trencat els llibants dels malvats. 129.5 Que siguin avergonyits i reculin enrere tots els qui odien Sió! 129.6 Que siguin com l’herba dels terrats, que s’asseca abans d’espigar, 129.7 que no omple la mà del segador ni fa braçat per al qui garbera; 129.8 ni diuen els qui passen: “El Senyor us ha donat benedicció. Us beneïm en nom del Senyor.”

Salms 130

130.1 Des de les fondàries t’invoco, Senyor! 130.2 Escolta, Senyor, el meu clam. Tingues l’orella atenta a la veu de les meves súpliques. 130.3 Si tinguessis en compte les culpes, Senyor, qui podria restar dret? 130.4 Però el perdó el tens tu, per tal d’infondre’ns reverència. 130.5 Espero en el Senyor; la meva ànima hi confia, estic atent a la seva paraula. 130.6 Espera la meva ànima el meu Senyor, més que la guàrdia la matinada. Que els sentinelles esperin el matí, 130.7 però Israel espera en el Senyor, que és en el Senyor on es troba la clemència, i en ell hi ha abundosa redempció; 130.8 ell redimirà Israel de totes les seves culpes.

Salms 131

131.1 Senyor, no ha estat orgullós el meu cor, ni són altius els meus ulls; no m’he decantat per les grandeses o les proeses superiors a mi. 131.2 Jo procuro la pau i la tranquil·litat d’esperit; com un infant a la falda de la mare, com un infant se sent la meva ànima. 131.3 Israel, posa l’esperança en el Senyor, des d’ara i per sempre més.

Salms 132

132.1 Recorda’t, Senyor, de David i de tot el seu zel, 132.2 del jurament fet al Senyor, com prometé al Poderós de Jacob: 132.3 “No he d’entrar sota el meu cobert, ni m’he d’ajeure al llit on descanso, 132.4 ni deixaré que vingui la son als meus ulls, ni que s’acluquin les meves parpelles, 132.5 fins que hagi trobat un lloc per al Senyor, un estatge per al Poderós de Jacob.” 132.6 Hem sabut que l’arca era a Efrata, i l’hem trobada als camps de Jàar. 132.7 Entrem, doncs, al seu habitatge, postrem-nos davant l’escambell dels seus peus. 132.8 Alça’t, Senyor, vine al lloc on sojornaràs, tu i l’arca del teu poder. 132.9 Que els teus sacerdots es vesteixin de gala i els teus fidels esclatin en crits de joia. 132.10 Per amor de David, el teu servent, no desatenguis el teu ungit. 132.11 El Senyor va jurar a David, amb una fidelitat de la qual no es desdirà: “Un de la teva progenitura asseuré al teu setial. 132.12 Si els teus fills guarden el meu pacte, i els preceptes que jo els ensenyaré, també els seus fills, per sempre més, s’asseuran en el teu tron.” 132.13 És que el Senyor ha escollit Sió, la desitja per residència seva: 132.14 “Aquest és per sempre el meu lloc d’estada, aquí residiré, perquè jo ho he escollit. 132.15 Beneiré abundosament les seves provisions, els seus pobres atiparé de pa, 132.16 els seus sacerdots vestiré de salvació, i els seus fidels esclataran en crits de joia; 132.17 aquí faré retrobar la potència de David, aquí he preparat una llàntia per al meu ungit. 132.18 Cobriré d’ignomínia els seus enemics, però al seu front brillarà la meva diadema.”

Salms 133

133.1 Mireu que n’és de bo i agradable conviure els germans tan ben units! 133.2 És com un bàlsam sobre el cap; s’escampa cap a la barba, la barba d’Aaron, i degota fins al voraviu dels seus vestits. 133.3 És com la rosada de l’Hermon, que s’estén fins a les altures de Sió. Allà hi dispensa el Senyor la benedicció, la vida per sempre.

Salms 134

134.1 Sí! Beneïu el Senyor, tots els servents del Senyor, els qui passeu la nit a la casa del Senyor. 134.2 Alceu les mans vers el santuari, i beneïu el Senyor. 134.3 Que et beneeixi el Senyor des de Sió, el creador del cel i de la terra!

Salms 135

135.1 Lloeu el nom del Senyor, lloeu-lo, servents del Senyor, 135.2 que esteu a la casa del Senyor, als atris del temple del nostre Déu. 135.3 Lloeu el Senyor, perquè és benigne; canteu salms al seu nom, perquè és amorós. 135.4 Que el Senyor s’ha escollit Jacob, Israel, com a propietat seva. 135.5 Jo sé prou bé que és gran el Senyor, que el nostre Sobirà és superior a tots els déus. 135.6 El Senyor duu a terme tot el que es proposa, al cel i a la terra, en el mar i en tots els abismes. 135.7 Fa aixecar els núvols de l’extrem de la terra, crea els llamps per anunciar la pluja, fa sortir els vents del seu amagatall. 135.8 Ell és qui ferí de mort els primogènits de l’Egipte, des de l’home fins al bestiar. 135.9 Envià senyals i prodigis dintre teu, Egipte, contra el faraó i contra tots els seus súbdits. 135.10 Ell és qui aterrà pobles importants i féu morir reis poderosos: 135.11 Sehon, el rei dels amorreus, Og, el rei de Basan, i tots els reialmes de Canaan; 135.12 i donà el seu territori en possessió, en patrimoni d’Israel, el seu poble. 135.13 Senyor, el teu nom és etern. Senyor, el teu record va de generació en generació, 135.14 perquè el Senyor fa justícia al seu poble, i té compassió dels seus servents. 135.15 Els ídols dels pagans són plata i or, de fabricació humana; 135.16 tenen boca i no parlen, tenen ulls, però no hi veuen, 135.17 tenen orelles, però no hi senten, tampoc no hi ha alè a la seva boca. 135.18 Iguals que ells són els qui els fabriquen, i tots els qui hi posen confiança. 135.19 Casa d’Israel, beneeix el Senyor; casa d’Aaron, beneeix el Senyor. 135.20 Casa de Leví, beneeix el Senyor; creients del Senyor, beneïu el Senyor. 135.21 Beneït sigui el Senyor des de Sió, ell que habita a Jerusalem. Al·leluia!

Salms 136

136.1 Doneu lloança al Senyor perquè és benigne, perquè és etern el seu amor. 136.2 Doneu lloança al Déu dels déus, perquè és etern el seu amor. 136.3 Doneu lloança al Senyor dels senyors, perquè és etern el seu amor; 136.4 a l’únic que ha obrat grans prodigis, perquè és etern el seu amor; 136.5 al qui creà el cel amb intel·ligència, perquè és etern el seu amor; 136.6 al qui estengué la terra damunt les aigües, perquè és etern el seu amor; 136.7 Al qui creà les grans llumeneres, perquè és etern el seu amor; 136.8 el sol perquè regeixi sobre el dia, perquè és etern el seu amor; 136.9 la lluna i els estels per regular la nit, perquè és etern el seu amor; 136.10 Al qui ferí els primogènits d’Egipte, perquè és etern el seu amor; 136.11 i tragué Israel d’enmig d’ells, perquè és etern el seu amor; 136.12 amb mà forta i braç estès, perquè és etern el seu amor; 136.13 al qui partí en dos el mar Roig, perquè és etern el seu amor; 136.14 i féu passar Israel pel mig, perquè és etern el seu amor; 136.15 i precipità el faraó i el seu exèrcit al mar Roig, perquè és etern el seu amor; 136.16 al qui conduí el seu poble pel desert, perquè és etern el seu amor; 136.17 al qui abaté reis eminents, perquè és etern el seu amor; 136.18 i féu morir reis poderosos, perquè és etern el seu amor; 136.19 Sehon, el rei dels amorreus, perquè és etern el seu amor; 136.20 i Og, el rei de Basan, perquè és etern el seu amor; 136.21 i donà el seu territori en possessió, perquè és etern el seu amor; 136.22 patrimoni d’Israel, servent seu, perquè és etern el seu amor. 136.23 Qui en la nostra humiliació es recordà de nosaltres, perquè és etern el seu amor; 136.24 i ens alliberà dels nostres adversaris, perquè és etern el seu amor. 136.25 Ell és qui dóna l’aliment a tot vivent, perquè és etern el seu amor. 136.26 Doneu lloança al Déu del cel, perquè és etern el seu amor.

Salms 137

137.1 Vora els rius de Babilònia ens assèiem i ploràvem d’enyorança de Sió. 137.2 Als salzes que hi ha al bell mig teníem penjades les cítares. 137.3 Allà els nostres segrestadors volíem que cantéssim, i els nostres opressors ens demanaven mostres d’alegria: “Canteu-nos algun càntic de Sió.” 137.4 Com cantaríem un càntic del Senyor en una terra estrangera? 137.5 Si arribés a oblidar-te, Jerusalem, que se m’assequi la mà dreta. 137.6 Que la llengua se m’encasti al paladar, si no em recordés de tu, si no poso Jerusalem per motiu ben alt de la meva joia. 137.7 Senyor, fes memòria contra els edomites, que en la caiguda de Jerusalem anaven dient: “Arraseu-la! Arraseu-la fins als fonaments!” 137.8 Filla de Babel, la devastadora, sortós qui et pagarà el mal que tu ens vas fer a nosaltres. 137.9 Feliç el qui et prendrà i esclafarà les teves criatures contra la roca.

Salms 138

138.1 Et donaré gràcies amb tot el meu cor, davant dels àngels et cantaré salms. 138.2 Em prostraré vers el teu santuari, i exalçaré el teu nom, pel teu amor i la teva fidelitat. Has posat el teu nom i la teva promesa per damunt de totes les coses. 138.3 Quan t’he cridat, m’has respost, m’has enfortit l’ànima. 138.4 Et lloaran, Senyor, tots els reis de la terra, quan escoltin les teves promeses, 138.5 i celebraran els propòsits del Senyor, perquè és gran la glòria del Senyor. 138.6 El Senyor, tot i que és excels, esguarda l’home humil, però de lluny coneix l’home altiu. 138.7 Quan em trobo en plena tribulació, em guardes la vida; contra la fúria dels meus enemics estens la mà, i em salva la teva dreta. 138.8 El Senyor tot ho completarà per mi. Senyor, el teu amor és etern! No deixis de la mà la teva obra.

Salms 139

139.1 Senyor, tu m’has sondejat i m’has conegut, 139.2 tu veus quan m’assec i quan m’aixeco, coneixes el meu pensament de lluny estant. 139.3 Observes bé si camino o si m’aturo, i tota la meva conducta t’és ben palesa. 139.4 Encara no tinc als llavis la paraula que tu, Senyor, ja l’has entesa. 139.5 Per tots costats em tens ben estret, i has posat sobre mi la teva mà. 139.6 Tan admirable coneixement em sobrepassa, és tan sublim que no el puc entendre. 139.7 On podria allunyar-me del teu esperit, on puc fugir de la teva presència? 139.8 Si pugés dalt del cel, tu hi ets: si m’ajagués a l’abisme, ets allà. 139.9 Si prengués les ales de l’aurora, i anés a viure als extrems de la mar, 139.10 també allà la teva mà m’abastaria, i la teva dreta em retindria. 139.11 Si pensés, potser, amagar-me en la foscor, i que es tornés nit la llum que m’envolta, 139.12 tampoc la foscor no m’ocultaria de tu, i la nit et seria tan clara com el dia: foscor i claror són iguals per a tu! 139.13 Tu ets qui ha format les meves entranyes, qui m’ha teixit en el ventre de la mare. 139.14 Et lloaré per tan grans meravelles; ets prodigiós, les teves obres són formidables: la meva ànima ho sap prou bé! 139.15 No t’era pas desconegut el meu cos mentre era format en el misteri, entreteixit en pregons subterranis. 139.16 Els teus ulls veieren les meves accions, totes eren escrites al teu llibre. Havies determinat tots els dies de la meva vida, abans que cap d’ells existís. 139.17 Quan profunds són els teus pensaments, oh Déu! Tots ells són incalculables! 139.18 Si em posava a comptar-los, són més que els grans de sorra; i en acabar, encara estaria amb tu. 139.19 Oh Déu, extermina els malvats i allunya de mi els homes sanguinaris, 139.20 els qui malparlen de tu insidiosament; enemics teus que s’alcen en va. 139.21 ¿Que no he d’odiar, Senyor, els qui t’odien, i avorrir els qui es rebel•len contra tu? 139.22 Els detesto amb tota l’ànima, els considero enemics meus. 139.23 Examina’m, oh Déu, per conèixer el meu cor, posa’m a prova per conèixer els meus afanys, 139.24 mira si vaig per mal camí i guia’m pel camí eternal!

Salms 140

140.1 Deslliura’m, Senyor, de la gent dolenta; preserva’m dels homes violents, 140.2 dels qui en el cor maquinen maldats, cada dia provoquen baralles, 140.3 afuen la llengua com les serps, sota el llavi porten verí d’escurçó. (Pausa) 140.4 Guarda’m, Senyor, de les urpes del malvat, preserva’m dels homes violents, dels qui es proposen fer-me la traveta. 140.5 Els superbs m’han posat un parany i amb cordes han estès una xarxa, vora el camí m’hi han preparat trampes. (Pausa) 140.6 Dic al Senyor: Tu ets el meu Déu. Senyor, escolta el clam del meu prec. 140.7 Senyor, Sobirà meu, potent Salvador meu, tu que em cobries el cap el dia del combat: 140.8 no satisfacis, Senyor, els propòsits dels malvats, no afavoreixis el seus intents. (Pausa) 140.9 Alcen el cap els qui m’envolten: que els el cobreixi la maledicció que han llançat! 140.10 Plouran damunt seu brases ence-ses, seran abocats als abismes i no en sortiran. 140.11 No restarà en el país cap maleïdor, la desgràcia perseguirà l’home violent a batzegades. 140.12 Jo sé que el Senyor prendrà la causa de l’afligit, sostindrà el dret dels desvalguts. 140.13 Sí, els justos donaran lloança al teu nom, els íntegres viuran sota la teva mirada.

Salms 141

141.1 Senyor, he clamat a tu, apressa’t a venir, escolta el meu clam quan t’invoco. 141.2 Que la meva oració sigui encens davant teu, i les mans que alço a tu, l’ofrena vespertina. 141.3 Posa’m, Senyor, una guarda a la boca, vigilància a la porta dels meus llavis. 141.4 No permetis que el meu cor es decanti a res de mal, a cometre actes d’impietat amb els practicants de perversitats, ni mai no tasti jo de les seves llaminadures. 141.5 Que l’home recte em castigui és un favor, que em reprengui és bàlsam perfumat que no refusarà pas el meu cap. Sempre, però, els tindré en oració malgrat aquelles maldats. 141.6 Quan els hagin precipitat en mans dels seus jutges, sentiran que les meves paraules són de disculpa. 141.7 Com el qui llaura i esmicola la terra, són escampats els nostres arguments a la boca de l’Abisme. 141.8 Senyor, Sobirà meu, a tu giro la mirada, en tu he confiat, no desemparis la meva vida. 141.9 Guarda’m de caure en el llaç que m’han parat, de les trampes dels pervertits. 141.10 Que caiguin els malvats en la pròpia insídia, mentre que jo segueixo endavant.

Salms 142

142.1 El meu crit clama al Senyor, el meu crit implora al Senyor. 142.2 Davant seu aboco el meu plany, davant d’ell exposo la meva angoixa 142.3 quan em sento del tot desanimat. Tu coneixes prou bé per on camino; en el camí per on vaig m’han parat un llaç. 142.4 Guaita a la dreta i mira: no hi ha qui m’atengui; no tinc on escapar-me, a ningú no li preocupa la meva vida. 142.5 Vinc a tu clamant, Senyor, i dic: “Tu ets el meu refugi, el meu bé en aquesta terra.” 142.6 Para atenció al meu plany, perquè estic del tot abatut. Deslliura’m dels meus perseguidors, perquè són més forts que no pas jo. 142.7 Treu-me de la presó, que pugui lloar el teu nom. Els homes honrats faran rotllana al meu voltant, perquè tu m’hauràs afavorit.

Salms 143

143.1 Senyor, escolta la meva pregària, para atenció a la meva súplica, segons la teva fidelitat, contesta’m, per la teva equitat; 143.2 i no et posis a judicar el teu servent, perquè davant teu no sortirà justificat cap ésser vivent. 143.3 És que l’enemic em ve perseguint, rebatent per terra la meva vida, per recloure’m en les tenebres, com els qui ja són morts de temps immemorial. 143.4 Dintre meu em sento desanimat, dins el pit es desconsola el meu cor. 143.5 Tot recordant els dies del temps ja passat, meditant en tot el que tu has fet, ponderant les obres de les teves mans, 143.6 estenc cap a tu els meus braços; la meva ànima es deleix per tu, com una terra assedegada. (Pausa) 143.7 Senyor, contesta’m aviat, que em sento defallir; no m’amaguis la teva mirada, que vindria a ser com els qui baixen al fossar. 143.8 Fes-me sentir ben aviat la teva benevolència, perquè en tu confio; fes-me conèixer el camí que haig de seguir, que a tu jo elevo la meva ànima. 143.9 Deslliura’m dels enemics, Senyor; a tu m’acullo. 143.10 Ensenya’m a complir la teva voluntat, perquè tu ets el meu Déu; que el teu esperit em sigui propici, que em condueixi per un camí recte. 143.11 Pel teu nom, Senyor, guarda’m la vida; per la teva equitat, treu-me l’ànima de tribulació; 143.12 per la teva bondat, elimina els meus contraris i extermina els qui em busquen la vida, que jo sóc el teu servent.

Salms 144

144.1 Beneït sigui el Senyor, la meva roca, que ensinistra les meves mans per a la lluita, els meus dits per a la batalla; 144.2 ell és per a mi amistat i baluard, el meu refugi i el meu llibertador, un escut amb el qual tinc protecció, el qui ha sotmès els pobles al meu domini. 144.3 Senyor, què és l’home perquè el tinguis en compte, el fill de l’home, perquè te n’ocupis? 144.4 L’home és com un sospir, la seva vida és com l’ombra que se’n va. 144.5 Senyor, descorre la volta del cel i baixa, toca les muntanyes i que treguin gran fumera; 144.6 llança els teus llamps i dispersa’ls, dispara les teves sagetes i desbarata’ls. 144.7 Allarga la mà de dalt estant, allibera’m i treu-me de l’aiguat turbulent, del poder de gent estrangera, 144.8 la boca dels quals propaga falsedats i la seva dreta és dreta de perjuri. 144.9 Oh Déu, jo vull cantar-te un càntic nou, amb l’arpa decacorda acompanyaré els salms; 144.10 tu, que dones la victòria als reis i deslliures David, el teu servent. 144.11 Salva’m de l’espasa maligna i deslliura’m del poder de la gent estrangera, la boca dels quals propaga falsedats i la seva dreta és dreta de perjuri. 144.12 Els nostres fills són com els plançons que creixen amb vigor jove; les nostres filles, com pilastres ben polides, com l’ornament d’un palau. 144.13 Les nostres sitges plenes a vessar de tota mena de provisions; els nostres ramats augmenten a mils de milers per les nostres prades; 144.14 el nostre bestiar és fecund. Que no hi hagi cap invasió ni cap fugida, ni cap crit d’alarma pel carrer! 144.15 Feliç el poble el qual tot li va així! Feliç el poble que té el Senyor per Déu!

Salms 145

145.1 T’exalçaré, Déu meu i rei meu, beneiré el teu nom per sempre. 145.2 Cada moment et beneiré i lloaré el teu nom sempre, perpètuament. 145.3 És gran el Senyor, i digne de tota lloança, la seva grandesa és insondable. 145.4 D’una generació a l’altra celebren les teves obres i divulguen els teus prodigis. 145.5 Que proclamin l’esplendor gloriós de la teva majestat, i jo cantaré les teves meravelles. 145.6 Que expressin la prepotència dels teus prodigis, i jo cantaré les teves grandeses. 145.7 Que evoquin el record de la teva immensa bondat i aclamin la teva justícia. 145.8 Benigne i compassiu és el Senyor, lent per a la ira i gran en bondat. 145.9 Bondadós és el Senyor per a tothom, i la seva misericòrdia s’estén a tota la creació. 145.10 Que et glorifiquin, Senyor, totes les teves obres, i que els teus fidels et beneeixin, 145.11 Que proclamin la glòria del teu regne, i que manifestin el teu poder, 145.12 per a fer conèixer als mortals els teus prodigis i el gloriós esplendor del teu regnat. 145.13 El teu regne és regne de tots els segles, i el teu imperi és per a totes les generacions. Fidel és el Senyor en totes les seves paraules, i bondadós en totes les seves obres. 145.14 El Senyor sosté tots els qui podrien caure i redreça tots els decaiguts. 145.15 Els ulls de tothom esperen en tu, i al seu moment els dónes l’ali-ment; 145.16 tu obres la mà i atipes de gust tot el que té vida. 145.17 Just és el Senyor en tots els seus camins, i amorós en totes les seves obres. 145.18 El Senyor és a prop dels qui l’invoquen, de tots els qui l’invoquen de veritat. 145.19 Ell satisfà l’anhel dels seus fidels, escolta el seu clam i els salva. 145.20 El Senyor guarda tots els qui l’estimen, però exterminarà tots els malvats. 145.21 Que la meva boca publiqui la lloança del Senyor, i que tothom beneeixi el seu sant nom, per sempre, perpètuament.

Salms 146

146.1 Glorifica el Senyor, ànima meva. 146.2 Vull lloar el Senyor mentre visqui, cantaré salms al meu Déu mentre existeixi. 146.3 No poseu confiança en els homes principals, en un mortal que no pot salvar; 146.4 quan exhalen el seu esperit tornen a la pols, i aquell dia els seus projectes deixen de ser. 146.5 Feliç el qui té el Déu de Jacob per ajut i posa l’esperança en el Senyor, el seu Déu, 146.6 que ha fet el cel i la terra, el mar i tot el que contenen; que guarda fidelitat per sempre, 146.7 que fa justícia als oprimits, dóna pa als qui tenen fam. El Senyor allibera els presoners, 146.8 el Senyor obre els ulls dels cecs, el Senyor redreça els decaiguts, el Senyor estima els justos, 146.9 el Senyor guarda els forasters, sosté l’orfe i la viuda, però capgira el camí dels malvats. 146.10 El Senyor regna per sempre, el teu Déu, oh Sió, per totes les generacions. Al·leluia!

Salms 147

147.1 Lloeu el Senyor, perquè és bo cantar salms al nostre Déu, que és agradable una adient lloança. 147.2 El Senyor reconstrueix Jerusalem, congrega els dispersats d’Israel; 147.3 ell és qui guareix els de cor afligit i els embena les ferides. 147.4 Ell determina el nombre dels estels, els crida tots pel seu nom. 147.5 És gran el nostre Sobirà, i de magna potència; la seva saviesa és infinita. 147.6 El Senyor sosté ferms els desvalguts, i abaixa fins a terra els perversos. 147.7 Canteu al Senyor en acció de gràcies, entoneu salms al nostre Déu amb la cítara. 147.8 Ell cobreix el cel de nuvolades, disposa la pluja a la terra i fa germinar l’herba a les muntanyes. 147.9 Ell proveeix d’aliment el bestiar i els pollets dels corbs quan criden. 147.10 No es complau en la força del cavall, ni fa cas de les bones cames de l’home: 147.11 el Senyor es complau en els qui el veneren, en els qui confien en el seu amor. 147.12 Glorifica el Senyor, Jerusalem; canta lloances al teu Déu, oh Sió, 147.13 que reforça els barrons de les teves portes i ha beneït els teus fills dintre teu; 147.14 ell manté la pau en el teu terme, i et satisfà amb la flor del blat. 147.15 Ell envia ordres a la terra, ben de pressa hi corre la seva paraula. 147.16 Tira la neu igual que flocs de llana, escampa el gebre com si fos cendra. 147.17 Llança el seu glaç com si fossin molles de pa; qui pot resistir la seva fredor? 147.18 Però envia la seva paraula, i es fon; fa bufar el seu vent, i s’escolen les aigües. 147.19 Ell ha fet conèixer les seves paraules a Jacob, les seves lleis i decrets a Israel. 147.20 No ha obrat així amb cap altra gent ni els ha fet conèixer els seus preceptes. Al·leluia!

Salms 148

148.1 Lloeu el Senyor des del cel, lloeu-lo en les altures, 148.2 lloeu-lo tots els seus àngels, lloeu-lo tots els seus estols. 148.3 Lloeu-lo, sol i lluna, lloeu-lo, tots els estels resplendents, 148.4 lloeu-lo, cel elevadíssim, i les aigües que hi sou damunt! 148.5 Que tots lloïn el nom del Senyor, perquè quan ell ho va manar tots foren creats, 148.6 els establí per sempre més, els subjectà a una llei que no traspassaran. 148.7 Lloeu el Senyor des de la terra, les bèsties marines i tots els oceans; 148.8 llamps i pedra, neu i boira, huracà que compleixes el que et mana; 148.9 muntanyes i tots els turons, arbres fruiters i tots els cedres; 148.10 feres i tot el bestiar, rèptils i ocells alats; 148.11 reis de la terra i pobles tots, prínceps i governants de tota la terra; 148.12 els xicots i també les noies, els vells junt amb els nens, 148.13 que lloïn el nom del Senyor; perquè només el seu nom és sublim, la seva majestat sobrepuja cel i terra; 148.14 ell ha elevat el poder del seu poble. Lloança de tots els seus fidels, dels fills d’Israel, el seu poble, que li és a prop. Al·leluia!

Salms 149

149.1 Canteu al Senyor un càntic nou, canteu les seves lloances en l’assemblea dels fidels. 149.2 Que s’alegri Israel pel seu Creador, els fills de Sió exultin pel seu Rei. 149.3 Que lloïn el seu nom amb dansa, i amb tamborins i cítares li cantin salms, 149.4 perquè el Senyor es complau en el seu poble i corona els humils amb la salvació. 149.5 Exultin de glòria els fidels, clamin joiosos en la intimitat; 149.6 duguin als seus llavis les lloances, i l’espasa de dos talls a la mà, 149.7 per prendre represàlies contra les nacions, i càstig per als pobles; 149.8 per lligar amb cadenes els seus reis, i amb grillons de ferro els seus nobles, 149.9 per executar en ells la sentència escrita. Aquest honor és per a tots els seus fidels. Al·leluia!

Salms 150

150.1 Lloeu Déu al seu santuari, lloeu-lo en el firmament majestuós, 150.2 lloeu-lo pels seus prodigis, lloeu-lo per la immensitat de la seva grandesa. 150.3 Lloeu-lo al so dels corns, lloeu-lo amb arpes i lires, 150.4 lloeu-lo amb tamborí i dansa, lloeu-lo amb les cordes i els flautins. 150.5 Lloeu-lo amb els címbals de ressonància, lloeu-lo amb címbals d’aclamació. 150.6 Que tot el que respira doni lloança al Senyor! Al·leluia!

Proverbis 1

1.1 Proverbis de Salomó, fill de David, rei d’Israel, 1.2 per a fer tenir saviesa i instrucció, per a fer comprendre els raonaments intel·ligents, 1.3 a fi d’adquirir instrucció eficaç, sentit de justícia, d’equitat i de rectitud; 1.4 per a proporcionar experiència als inexperts, i als joves, coneixement i reflexió. 1.5 Que escolti el savi i creixerà en prudència, i l’entès guanyarà en guiatge; 1.6 per a desxifrar proverbis i jeroglífics, les màximes dels savis i els seus enigmes. 1.7 El temor del Senyor és el principi de la saviesa; els ximples menyspreen el coneixement i la instrucció. 1.8 Escolta, fill meu, el guiatge del pare i no desatenguis les lliçons de la mare: 1.9 et seran una corona de gràcia sobre el cap, i un collaret d’or envoltant el teu coll. Contra la inducció perversa 1.10 Fill meu, quan els pecadors et vulguin seduir, no cedeixis pas. 1.11 Si et diuen: “Vine amb nosaltres, farem conxorxa de sang, espiarem sense motiu l’innocent; 1.12 engolim-los de viu en viu, com el sepulcre; sencers, com els qui davallen a la fossa. 1.13 Arrambarem amb rics tresors de tota mena, omplirem de botí la nostra casa. 1.14 Uneix la teva sort a la nostra i tinguem tots una mateixa bossa.” 1.15 Tu, fill meu, no vulguis seguir per la seva via, retén el teu peu fora dels seus camins, 1.16 que els seus passos corren cap al mal i cuiten a vessar sang, 1.17 perquè en va paren el filat a la vista dels ocells. 1.18 Ells, però, posen paranys a la seva mateixa sang, i atempten contra la pròpia vida. 1.19 Tal és la fi dels qui es lliuren a la rapinya: ella arrabassa la vida dels seus amos. 1.20 La saviesa crida pels carrers, alça la veu per les places; 1.21 convoca en les cruïlles més concorregudes i fa la seva proclama a les portes de la ciutat: 1.22 “¿Fins quan els fatus heu d’estimar la fatuïtat, els burletes us complaureu en l’escarni i els necis odiareu la ciència?” 1.23 Convertiu-vos per les meves reprensions, que us vull infondre el meu esperit i fer-vos conèixer el meu missatge. 1.24 Si us invito i dieu que no, si estenc la mà i no me’n feu cas, 1.25 ni voleu atendre cap dels meus consells, ni teniu en compte la meva repressió, 1.26 també jo em riuré de la vostra ruïna i me’n burlaré quan us entri el pànic, 1.27 quan us vingui el terror com un temporal i us arribi l’infortuni com un terbolí, quan caigui damunt vostre l’angoixa i la tribulació. 1.28 Llavors em cridaran i no respondré, em buscaran i no em trobaran, 1.29 perquè van menysprear el coneixement i no van preferir el temor del Senyor, 1.30 ni van fer cas del meu consell, i van desdenyar les meves reprensions. 1.31 Per això hauran de menjar el fruit de la seva conducta i s’atiparan dels propis projectes. 1.32 Als petulants els mata la indolència, i als necis els perd la pròpia incúria. 1.33 Però el qui m’escolta a mi reposarà confiat i tranquil, sense témer la desgràcia.

Proverbis 2

2.1 Fill meu, si aculls les meves paraules i guardes dintre teu els meus preceptes, 2.2 si escoltes amatent la saviesa, si acostes el teu cor a la comprensió, 2.3 si invoques l’enteniment i fas un crit a la intel·ligència, 2.4 si la busques com buscaries l’argent i la recerqaues com un tresor amagat, 2.5 llavors comprendràs el temor del Senyor i trobaràs el coneixement de Déu, 2.6 perquè és el Senyor qui dóna la saviesa, el coneixement i la intel·ligència brollen de la seva boca. 2.7 Ell reserva la protecció per als homes rectes, és un escut per als de conducta íntegra, 2.8 vetlla les vies de l’equitat i guarda els camins dels seus fidels. 2.9 Llavors comprendràs la justícia, el dret i la rectitud, i tots els camins del bé. 2.10 La saviesa t’arribarà al cor i el coneixement et delectarà l’ànima. 2.11 La prudència vetllarà per tu i la comprensió t’empararà, 2.12 et lliurarà del camí dolent, de l’home que parla perversitats, 2.13 dels qui abandonen el camí dret per seguir camins de foscor; 2.14 dels qui troben gust en fer el mal i es complauen en les pitjors infàmies; 2.15 dels qui duen camins tortuosos i van per vies d’incertesa. 2.16 Ella et guardarà de la dona forastera, de l’estranya de paraules falagueres, 2.17 que abandona el company de la seva joventut oblidant el compromís que té amb Déu. 2.18 La seva casa es precipita a la mort, els seus camins van cap a les ombres. 2.19 Tots els qui hi entren no en tornen, ni troben mai més el camí de la vida. 2.20 Així que tu has d’anar pels camins dels bons i mantenir-te en la senda dels justos; 2.21 perquè els rectes habitaran la terra, i els íntegres s’hi quedaran; 2.22 en canvi, els dolents en seran desterrats, i els infidels en seran expulsats.

Proverbis 3

3.1 Fill meu, no oblidis la meva instrucció, guarda dintre teu els meus preceptes, 3.2 que t’allargaran els dies i els anys de la vida i augmentaran el teu benestar. 3.3 No deixis mai la bondat i la fidelitat: lliga-te-les al coll i grava-te-les al cor, 3.4 i trobaràs gràcia i comprensió als ulls de Déu i dels homes. 3.5 Confia en el Senyor de tot cor i no et recolzis en el teu enteniment. 3.6 En tot el que emprenguis, ten-lo present i ell adreçarà els teus camins. 3.7 No et consideris prou savi, tem el Senyor i aparta’t del mal 3.8 que serà saludable per al teu cos i enfortirà els teus ossos. 3.9 Honra el Senyor amb els teus béns i amb les primícies de tots els teus guanys, 3.10 i els teus graners s’ompliran de blat i vessaran de most les teves tines. 3.11 Fill meu, no menyspreïs la correcció del Senyor, no rebutgis la seva amonestació, 3.12 que ell reprèn els qui estima, com un pare ho fa amb el fill apreciat. 3.13 Feliç l’home que troba la saviesa i aquell que aconsegueix la intel·ligència, 3.14 perquè assolir-la val més que adquirir plata, i obtenir-la, més que l’or pur. 3.15 És més preuada que les perles, no es pot comparar amb res del que puguis desitjar. 3.16 A la seva dreta hi ha llarga vida, a la seva esquerra, riquesa i honor. 3.17 Els seus camins són camins de solaç, i totes les seves sendes ho són de benestar. 3.18 És un arbre de vida per als qui s’hi aferren, i són feliços els qui s’hi abracen. 3.19 El Senyor fonamentà la terra amb saviesa, i amb ciència aguantà el cel; 3.20 amb el seu saber va obrir els abismes, i els núvols destil·len la rosada. 3.21 Fill meu, guarda la prudència i el consell, no els perdis mai de vista, 3.22 que són vida per a l’ànima i ornament de gràcia al teu coll. 3.23 Així faràs el teu camí tranquil, sense que el teu peu ensopegui; 3.24 quan reposis, no tindràs sobresalts, i quan dormis, tindràs un son dolç. 3.25 No hauràs de témer l’espant improvís, ni quan arribi la destrucció dels malvats, 3.26 perquè tindràs el Senyor al teu costat, que guardarà els teus peus dels paranys. 3.27 No neguis a ningú un favor, sempre que ho puguis fer. 3.28 No diguis al proïsme: “Vés-te’n i torna, que demà t’ho donaré”, si li ho pots donar al moment. 3.29 No tramis cap mal contra l’amic, quan ell viu confiat vora teu. 3.30 No disputis amb ningú sense motiu, si ell no t’ha fet cap mal. 3.31 No envegis l’home violent ni vulguis seguir els seus passos, 3.32 que el pervers és abominat pel Senyor, mentre que els rectes frueixen de la seva intimitat. 3.33 La maledicció del Senyor pesa sobre la casa de l’impiu, en canvi, ell beneeix l’estatge dels justos. 3.34 Sí, ell respon amb la burla als burletes, però als humils els omple de gràcia. 3.35 Els savis rebran l’honor per herència, però els insensats rebran la ignomínia.

Proverbis 4

4.1 Escolteu, fills, la instrucció paterna, i estigueu-hi atents a fi d’adquirir coneixement; 4.2 perquè us dono una bona doctrina: no deixeu el meu ensenyament. 4.3 També jo vaig ser un fill per al meu pare, tendre i únic als ulls de la mare; 4.4 i ell m’ensenyava i em deia: “Que el teu cor retingui les meves paraules; observa els meus preceptes i viuràs. 4.5 Aconsegueix la saviesa, agafa enteniment, no t’oblidis ni et desviïs del que t’he dit. 4.6 No l’abandonis i ella et guardarà, estima-la i ella et protegirà. 4.7 És primordial, la saviesa, adquireix-la, i amb tot el que tens assoleix la intel·ligència. 4.8 Arrapa-t’hi i ella t’engrandirà; si l’abraces, et farà gloriós. 4.9 Posarà al teu cap una diadema de gràcia, et regalarà una esplèndida corona.” 4.10 Escolta, fill meu, i accepta el que et dic, i seran molts els anys de la teva vida. 4.11 T’he mostrat el camí de la saviesa, t’he encaminat per vies de rectitud; 4.12 quan hi caminis, no faràs passa curta, i quan hi corris, no ensopegaràs. 4.13 Agafa’t fort a la instrucció i no la deixis anar, guarda-la, perquè ella és la teva vida. 4.14 No entris per les vies dels descreguts, no vagis pel camí dels malvats; 4.15 esquiva’l, no el prenguis, deixa’l de banda i passa de llarg. 4.16 Perquè ells no dormen si no han fet el mal, i perden el son si no han fet ensopegar algú; 4.17 mengen el pa de la impietat i beuen el vi de la violència. 4.18 Però el camí dels justos és com l’aurora, que va pujant de resplendor fins a ple dia. 4.19 El camí dels malvats és com la negra nit, no poden saber on ensopegaran. 4.20 Fill meu, para atenció a les meves paraules, escolta bé el que et dic; 4.21 no les perdis mai de vista, guarda-les dintre el teu cor, 4.22 que són vida per als qui les troben, salut per a tot el seu cos. 4.23 Més que tota altra cosa, guarda el teu cor, perquè d’ell brolla la vida. 4.24 Aparta de tu la fal·làcia de la boca, i allunya dels teus llavis la perversitat. 4.25 Que els teus ulls fitin sempre de dret, i el teu esguard, el qui tens al teu davant. 4.26 Tempteja bé la rodera dels teus peus, i siguin ferms tots els teus camins. 4.27 No et desviïs a dreta ni a esquerra, aparta el teu peu del mal.

Proverbis 5

5.1 Fill meu, estigues atent a la meva saviesa, decanta l’orella a la meva intel·ligència, 5.2 a fi que puguis mantenir els propòsits i els teus llavis guardin la discreció. 5.3 Els llavis de la forastera destil·len mel, i el seu parlar és més lliscós que l’oli, 5.4 però el seu resultat és amarg com el donzell, feridor com una espasa de doble tall. 5.5 Els seus peus davallen cap a la mort, de dret al país dels morts van els seus passos. 5.6 No coneix el camí de la vida, fa enrevessats els seus camins, i no se n’adona. 5.7 Així, doncs, fills, escolteu-me, i no us aparteu del que diu la meva boca: 5.8 Aparta d’ella el teu camí i no t’acostis ni al portal de casa seva, 5.9 no fos cas que lliuressis als altres el teu honor, i a un home cruel els teus anys; 5.10 que gent estranya s’atipi dels teus béns i el fruit del teu esforç vagi a casa d’un estranger, 5.11 i a la fi ho hagis de lamentar, quan se’t consumeixi el cos i la carn, 5.12 i hagis de dir: “¿Com he pogut odiar la correcció. i el meu cor menysprear la reprensió, 5.13 i no he escoltat la veu dels meus mestres ni he estat atent als meus preceptors? 5.14 Per poc no he caigut en la pitjor de les desgràcies, al mig de l’assemblea i la congregació.” 5.15 Beu l’aigua de la teva cisterna, la que brolla del fons del teu pou. 5.16 ¿Els teus dolls han de vessar a fora, i els teus rierols, pels carrers? 5.17 Que siguin només per a tu, sense compartir-los amb estranys. 5.18 Que la teva font sigui beneïda! Alegra’t amb la muller de la teva joventut, 5.19 cérvola amable, graciosa daina: que t’embriaguin les seves carícies i el seu amor et tingui sempre embadalit. 5.20 Per què t’has d’apassionar, fill meu, per una forastera, i t’has d’abraçar al pit d’una estrangera? 5.21 Mira: els viaranys de l’home són a la vista del Senyor, i ell observa tot el teu transitar. 5.22 El malvat serà pres en les pròpies maldats, i quedarà agafat al filat del propi pecat: 5.23 morirà per manca de disciplina, i es perdrà per excés d’insensa-tesa.

Proverbis 6

6.1 Fill meu, si has sortit fiador d’un teu amic, si has encaixat la mà amb un estranger, 6.2 si t’has compromès verbalment i la teva paraula et té lligat, 6.3 fes això, fill meu, i deslliura-te’n, perquè has caigut en mans del teu proïsme: vés, humilia’t, importuna el teu amic. 6.4 Que no s’adormin els teus ulls ni descansin les teves parpelles; 6.5 allibera-te’n com una gasela del filat, com l’ocell de la mà de l’ocellaire. 6.6 Vés a veure la formiga, gandul, observa els seus hàbits i guanya saviesa. 6.7 Ella no té regidor, ni capatàs, ni amo, 6.8 però assegura a l’estiu el seu aliment, recull el seu menjar el temps de la sega. 6.9 Fins quan, gandul, estaràs ajagut? Quan et llevaràs del teu son? 6.10 Un xic de dormir, un xic de dormitar, oi?, i una altra estona a tombar-se creuat de braços; 6.11 la pobresa et vindrà com un vagabund, i la misèria, com un bandoler. 6.12 L’home malvat, l’home malèfic, duu la falsia a la boca; 6.13 pica l’ullet, avisa amb els peus, assenyala amb els dits; 6.14 té el cor ple de males intencions, i, sempre pensant a fer el mal, provoca discòrdies. 6.15 Per això de sobte li vindrà la desgràcia, d’improvís serà aixafat, sense remei. 6.16 Sis coses hi ha que el Senyor detesta, i set que repudia amb tota l’ànima: 6.17 ulls altius, llengua mentidera, mans que vessen sang innocent, 6.18 cor que maquina projectes perversos, peus que s’apressen a fer el mal, 6.19 fals testimoni que escampa mentides, i el qui sembra discòrdies entre germans. 6.20 Guarda, fill meu, la instrucció paterna i no desatenguis les lliçons de la mare. 6.21 Porta-les sempre lligades damunt el teu cor, enllaçades al voltant del teu coll. 6.22 Et guiaran en la teva marxa; quan dormis vetllaran per tu, i t’aconsellaran quan despertis. 6.23 El precepte és una torxa i l’ensenyament un llum, i són camí de vida les reprensions que eduquen 6.24 per a preservar-te de la dona perversa, de la llengua suau de la forastera. 6.25 No cobegis dins el cor la seva bellesa, no et deixis seduir per la seva mirada. 6.26 De fet, el preu d’una ramera és una fogassa de pa; en canvi, la dona casada va a la recerca d’una vida sumptuosa. 6.27 ¿Pot portar algú foc a la pitrera sense que se li encenguin els vestits? 6.28 ¿O algú pot caminar sobre les brases sense cremar-se els peus? 6.29 Igualment qui s’entén amb la dona del proïsme: no en sortirà il·lès ningú que la toqui. 6.30 No es deixa passar pas que el lladre robi, ni que sigui per omplir l'estómac quan té fam; 6.31 i, quan l’atrapen, ho ha de pagar set vegades, ha de donar tot el que té a casa seva. 6.32 I qui comet adulteri és curt de gambals; qui fa això es busca la pròpia perdició, 6.33 recollirà cops i vergonya, i la seva ignomínia no s’esborrarà; 6.34 perquè la gelosia enfurismarà el marit, que no perdonarà, el dia de la venjança, 6.35 ni acceptarà cap compensació: no s’hi avindrà, encara que li multipliquis els presents.

Proverbis 7

7.1 Fill meu, guarda les meves paraules i conserva com un tresor els meus manaments; 7.2 Viuràs si observes els meus preceptes, i les meves lliçons com la nineta dels teus ulls. 7.3 Lliga-te’ls als dits, grava-te’ls a la taula del teu cor. 7.4 Digues a la saviesa: “Tu ets la meva germana”, i tracta de parenta la intel·ligència, 7.5 a fi que et guardi de la dona forastera, de l’estranya de parla falaguera. 7.6 Quan des de la finestra de casa meva, a través de l’enreixat, mirava cap enfora, 7.7 contemplant el grup dels ingenus, vaig veure entre el jovent un xicot poc entenimentat; 7.8 anava passejant pel carrer, prop de la seva cantonada, i prenia el camí de casa d’ella. 7.9 Era al capvespre, quan el dia declina i cau la nit i la foscor. 7.10 En això, una dona li surt al pas, vestida de prostituta i duent l’astúcia al cor. 7.11 És apassionada i desimbolta, no pot suportar estar-se a casa; 7.12 tan aviat és al carrer com a les places, i es posa a l’aguait a cada cantonada. 7.13 Ella se li abraça i el besa, i, amb un posat descarat, li diu: 7.14 “Havia d’oferir un sacrifici d’acció de gràcies, i avui he complert el meu vot; 7.15 per això he sortit al teu encontre, a buscar-te, i t’he trobat. 7.16 Tinc el meu llit parat amb cobertors, he desplegat la vistosa llenceria egípcia, 7.17 l’he perfumada amb mirra, amb àloe i canyella. 7.18 Vine, embriaguem-nos de carícies fins al matí, gaudim junts de l’amor, 7.19 que el marit no és a casa; és a fer un viatge molt lluny, 7.20 s’ha endut la bossa dels diners i no tornarà fins al mes vinent.” 7.21 El sedueix amb la seva facilitat de paraula, l’encisa amb la falagueria dels seus llavis. 7.22 Ell la segueix a l’acte, com un bou que va a l’escorxador, com un estúpid a engrillonar-se, 7.23 fins que una llança li travessi el cor, com es precipita l’ocell al filat sense adonar-se que li costarà la vida. 7.24 Ara, doncs, fill meu, escolta’m, i para atenció a les lliçons de la meva boca: 7.25 que el teu cor no es desviï vers els camins d’ella, ni et deixis perdre per les seves roderes; 7.26 són moltes les víctimes que ha fet caure, i nombrosos tots els qui ha matat. 7.27 La seva casa és una via al sepulcre que davalla a les cambres de la mort.

Proverbis 8

8.1 ¿És que no clama, la Saviesa? ¿No fa sentir la veu, la intel·ligència? 8.2 Als cims més alts, a la vora del camí, a la cruïlla de les senderes, es planta; 8.3 al costat de les portes, a l’entrada de la ciutat, on comencen els carrers, clama: 8.4 “A vosaltres, homes, dirigeixo la crida, i la meva veu als fills d’Adam. 8.5 Apreneu, inexperts, la prudència; i vosaltres, insensats, assoliu sensatesa. 8.6 Escolteu, que parlo de coses importants; els meus llavis s’obren rectament: 8.7 la meva boca expressa la veritat, i la malícia és odiosa als meus llavis. 8.8 Són justes totes les paraules que dic, no tenen res de tortuós ni de fals. 8.9 Totes són clares per als intel·ligents i rectes per als qui han assolit el coneixement. 8.10 Aprecieu la meva intenció i no la plata, i el coneixement abans que l’or fi; 8.11 perquè la saviesa és millor que les perles, i tots els joiells no la poden igualar. 8.12 Jo, la Saviesa, sóc veïna de la prudència i tinc amistat amb la sensatesa. 8.13 El temor del Senyor és l’aversió a la maldat: orgull, altivesa, mal comportament, i la boca perversa, són coses que detesto. 8.14 Són meus el consell i la destresa, jo sóc la intel·ligència, meva és la força. 8.15 Per mi regnen els reis i les autoritats decreten el dret; 8.16 per mi regeixen els prínceps i els notables, tots els qui judiquen la terra. 8.17 Jo estimo els qui m’estimen, i els qui em busquen, em troben. 8.18 Amb mi vénen la riquesa i l’honor, la fortuna perdurable i el benestar. 8.19 El meu fruit és millor que l’or més fi, el meu rèdit val més que la plata escollida. 8.20 Jo faig camí per la via de la justícia, pel mig de les sendes de l’equitat, 8.21 per deixar una herència als qui m’estimen i omplir les seves arques. 8.22 El Senyor em va formar al començ de la seva activitat, abans de fer les seves obres més antigues. 8.23 Des de l’eternitat vaig ser constituïda, des de l’origen, abans de formar-se el món; 8.24 vaig néixer quan encara no existien els abismes ni hi havia cap doll cabalós d’aigües. 8.25 Abans que les muntanyes s’haguessin assentat, abans que les serralades, vaig néixer jo. 8.26 Quan encara no eren fets ni les terres ni els camps, ni la massa dels àtoms de pols del món. 8.27 Jo era allà quan organitzava l’univers, quan traçava l’horitzó sobre la faç de l’abisme; 8.28 quan concentrava els núvols allà dalt, quan fermava les fonts abismals; 8.29 quan posava límits a la mar, perquè les aigües no passessin de la seva riba; quan traçava els fonaments de la terra, 8.30 jo era al seu costat com un arquitecte, dia rere dia feia jo les seves delícies, delectant-me sempre en la seva presència, 8.31 complaent-me en l’extensió de la terra, i tenint les meves delícies amb els fills dels homes. 8.32 Ara, doncs, fills meus, escolteu-me: Són benaurats els qui guarden els meus camins. 8.33 Escolteu la correcció i sigueu assenyats, no la menyspreeu. 8.34 Feliç l’home que m’escolta, que vetlla a les meves portes cada dia, vigilant les llindes de les meves entrades; 8.35 perquè qui em troba ha trobat la vida, i obté el favor del Senyor; 8.36 però el qui peca contra mi es fa mal a si mateix. Tots els qui m’odien estimen la mort.

Proverbis 9

9.1 La Saviesa s’ha construït una casa, hi ha aixecat set columnes, 9.2 ha sacrificat els animals, ha mesclat el vi, i també ha parat la taula. 9.3 Ha enviat les serventes a proclamar la invitació des del lloc més alt de la ciutat: 9.4 “Si algú és ximple, que s’apropi aquí.” Als sense seny els diu: 9.5 “Veniu a menjar el meu pa i a beure el vi que he mesclat. 9.6 Deixeu la ximplesa i viureu, seguiu endavant pel camí de la intel·ligència.” 9.7 Qui corregeix l’arrogant es busca el menyspreu, i qui amonesta l’impiu en rep insults. 9.8 No reptis l’arrogant, no sigui que t’avorreixi; reprèn el savi, que t’estimarà. 9.9 Dóna ocasió al savi i encara es farà més savi, instrueix el just i augmentarà en ciència. 9.10 El temor del Senyor és el principi de la saviesa, i conèixer el Santíssim és intel·ligència. 9.11 Que per mi es multiplicaran els teus dies i se t’afegiran anys de vida. 9.12 Si ets savi, ho ets pel teu bé; si ets arrogant, tu sol en sofriràs les conseqüències. 9.13 La Insensatesa és una dona eixelebrada, insulsa, i no sap res. 9.14 S’asseu a la porta de casa seva, en un lloc a la part alta de la ciutat, 9.15 per convidar els vianants, els que van de dret pel seu camí: 9.16 “Si algú és ximple, que s’apropi aquí.” I al sense seny, li diu: 9.17 “Les aigües robades són més dolces, i el pa d’amagat és més gustós.” 9.18 Però ell no sap que allà habiten les ombres, i els seus convidats jeuen al fons del país dels morts.

Proverbis 10

10.1 Un fill savi és l’alegria del pare, però un de neci és l’aflicció de la mare. 10.2 Els tresors mal adquirits no fan profit; la justícia allibera de la mort. 10.3 El Senyor no permet que el just passi gana, però reté l’avidesa dels malvats. 10.4 La mà indolent provoca la pobresa, la mà dels diligents enriqueix. 10.5 Qui recull a l’estiu és un fill assenyat, qui dorm durant la sega és un fill indigne. 10.6 Hi ha benediccions sobre el cap del just, però la violència ofegarà els malvats. 10.7 La memòria de l’honest serà beneïda, el nom dels dolents es perdrà. 10.8 El de cor sensat accepta els preceptes, però el que parla sense solta sucumbeix. 10.9 Qui segueix el camí dret va segur, qui va fent tortes serà atrapat. 10.10 Qui mira de reüll causarà disgustos, i el qui xerra sense mida caurà. 10.11 La boca del just és font de vida, la dels dolents amaga violències. 10.12 L’odi provoca baralles, l’amor cobreix totes les faltes. 10.13 Als llavis de l’intel·ligent s’hi troba saviesa; a l’esquena del qui no té seny, un bastó. 10.14 Els savis atresoren coneixement; la boca de l’insensat és ruïna segura. 10.15 La fortuna del ric és la seva fortalesa; la indigència dels pobres, la seva debilitat. 10.16 El guany del just serveix per a la vida; la renda del dolent, per al pecat. 10.17 Qui atén la correcció va per camí de vida; qui rebutja la reprensió va desencaminat. 10.18 Els qui amaguen l’odi són de llavis falsos; qui propaga la calúmnia és un insensat. 10.19 En el molt parlar no hi mancarà la falta; qui domina els llavis mostra prudència. 10.20 La llengua del just és plata refinada, el cor dels dolents no té cap valor. 10.21 Els llavis del just nodreixen molta gent, però els necis defalleixen per falta de seny. 10.22 La benedicció del Senyor dóna riquesa, i no hi afegeixen res els nostres esforços. 10.23 Per al neci, cometre infàmies és una diversió; per a l’intel·ligent ho és adquirir saviesa. 10.24 Allò que el malvat es tem, li succeeix; allò que el just desitja, li és concedit. 10.25 Quan passa la tempesta desapareix el malvat; en canvi, el just té un fonament perenne. 10.26 Com el vinagre a les dents i el fum als ulls, així és el mandrós per als qui l’envien. 10.27 El temor del Senyor augmenta els dies, però els anys dels descreguts seran escurçats. 10.28 L'expectació dels justos és plena d’alegria, l’espera dels descreguts és la perdició. 10.29 El Senyor és un baluard per als íntegres, però és la ruïna dels qui fan el mal. 10.30 El just mai no trontollarà; en canvi, els malvats no restaran al país. 10.31 De la boca del just brota la saviesa, però la llengua perversa serà segada. 10.32 Els llavis del just destil·len complaença, la boca dels malvats només allò que fa mal.

Proverbis 11

11.1 Les balances falses són abominables al Senyor, però el pes just el complau. 11.2 Darrere la supèrbia ve la deshonra, amb la modèstia ve la saviesa. 11.3 La integritat condueix els rectes, la pròpia malícia destrueix el pèrfid. 11.4 La riquesa no val res el dia de la ira, però la justícia deslliura de la mort. 11.5 La justícia de l’íntegre li aplana el camí, el malvat cau per la pròpia malícia. 11.6 L’honradesa del recte el salva, als dolents els atrapa la pròpia cobdícia. 11.7 Quan mor el descregut mor la seva esperança, i l’expectativa del dolent s’esvaeix. 11.8 El just és salvat de la tribulació, i en lloc d’ell hi cau el descregut. 11.9 La boca de l’impiu arruïna el proïsme; els rectes, amb la saviesa, se salven. 11.10 La prosperitat del just dóna alegria a la ciutat, i esclata en joia quan els impius sucumbeixen. 11.11 Per la benedicció dels rectes prospera la ciutat, per la boca de l’impiu es destrueix. 11.12 Qui menysprea els altres no té seny, però l’home entenimentat sap callar. 11.13 Qui xafardeja desvetlla secrets, qui és lleial d’esperit encobreix el fet. 11.14 Quan falten dirigents el poble s’ensorra; l’èxit depèn de l’abundància de consellers. 11.15 Qui surt fiador d’un desconegut es busca el mal, qui no vol comprometre’s viurà tranquil. 11.16 La dona agraciada obtindrà fama; l’home decidit assoleix riqueses. 11.17 El compassiu es fa bé a si mateix, el cruel perjudica la seva persona. 11.18 El malvat aconsegueix guanys falsos, però qui sembra justícia té l’autèntic premi. 11.19 Qui segueix el bé farà cap a la vida, qui segueix el mal va a la mort. 11.20 El Senyor abomina els de cor dolent, però es complau en els de camins rectes. 11.21 Ben cert, el malvat no restarà sense càstig, però la descendència del just se n’escaparà. 11.22 Dona bonica però sense seny: anell d’or al morro d’un porc. 11.23 L’anhel dels justos és sempre el bé; el malvats només poden esperar la destrucció. 11.24 Hi ha qui dóna, generós, i sempre en té més, i qui estalvia en excés i s’empobreix. 11.25 L’ànima generosa serà sadollada, i el qui sacia, al seu torn serà saciat. 11.26 El poble maleeix el qui es reserva el blat, però al qui se’l ven, el beneeix. 11.27 Qui cerca el bé es procura benvolença, i qui busca el mal, el trobarà. 11.28 Qui confia en la seva fortuna caurà; però els justos reverdiran com fullatge ufanós. 11.29 Qui descura la hisenda heretarà el vent, i el neci acaba esclau de l’assenyat. 11.30 El fruit del just és arbre de vida, i el qui guanya les ànimes és savi. 11.31 Si el just rep a la terra la paga corresponent, amb més raó l’impiu i el pecador.

Proverbis 12

12.1 Qui estima la correcció estima el coneixement; qui odia la reprensió és un estúpid. 12.2 L’home de bé obté el favor del Senyor, però condemna el de mala intenció. 12.3 Ningú no s’aferma per la impietat; en canvi, l’arrel del just no serà somoguda. 12.4 La dona virtuosa és corona del seu marit, la descarada és un rosec als seus ossos. 12.5 Els propòsits del just són rectes, els designis de l’impiu són falsedats. 12.6 Les paraules de l’impiu són trampes mortals, però la boca de l’íntegre l’en preserva. 12.7 Quan els impius són trastornats, desapareixen; en canvi, la casa dels justos resta ferma. 12.8 Cadascú és elogiat segons l’enteniment que demostra, però el de cor pervers serà menyspreat. 12.9 Millor és l’home senzill, que es basta amb el que té, que no pas el presumptuós a qui li falta el pa. 12.10 El just es preocupa d’alimentar el seu bestiar; el cor del descregut no té sentiments. 12.11 Qui treballa la seva terra s’atiparà de pa; qui s’ocupa de foteses no té seny. 12.12 La cobejança de l’impiu és una xarxa de mals, però l’arrel del just és fructífera. 12.13 El malvat s’entrampa per culpa dels llavis; el just escaparà de la dissort. 12.14 L’home s’omple de béns del fruit de la seva boca, i li retorna el rendiment de les seves mans. 12.15 Al neci li sembla prou dret el camí que segueix, però és savi qui escolta els consells. 12.16 El neci manifesta a l’instant el seu disgust, el prudent sap dissimular un ultratge. 12.17 Qui diu la veritat proclama justícia; el fals testimoni, l’engany. 12.18 Hi ha qui llença paraules com cops d’espasa; en canvi, la llengua del savi és medecina. 12.19 El llavi verídic es manté per sempre; la llengua mentidera, només un instant. 12.20 L’engany es cova al cor dels qui tramen el mal; els qui aconsellen la pau són plens d’alegria. 12.21 Sobre el just no caurà la dissort; al descregut tot li anirà malament. 12.22 El Senyor detesta els llavis mentiders, però s’agrada dels de bon comportament. 12.23 L’home prudent amaga el que sap, però el cor de l’estult pregona niciesa. 12.24 La mà diligent dominarà; la indolent es farà tributària. 12.25 L’angúnia al cor deprimeix l’home, però una paraula escaient l’anima. 12.26 El just és capdavanter del proïsme; el camí dels dolents els extravia. 12.27 L’indolent no arribarà mai a rostir la caça; la diligència és la millor fortuna de l’home. 12.28 A la senda de la justícia hi ha la vida, però el camí tortuós porta a la mort.

Proverbis 13

13.1 El fill savi aprecia la correcció del pare, però el petulant no escolta la reprensió. 13.2 Cadascú es nodreix del fruit de la pròpia boca, però els pèrfids només tenen fam de violència. 13.3 Qui vigila la seva boca guarda la vida; qui obre massa els llavis es perdrà. 13.4 L’ànima de l’indolent desitja molt, però en va; en canvi, la del diligent serà satisfeta. 13.5 El just odia les paraules enganyadores; l’impiu actua vilment i es cobreix de vergonya. 13.6 La justícia preserva el de conducta íntegra, però el pecat destrueix el pervers. 13.7 Hi ha qui presumeix de ric i no té res, hi ha qui fa el pobre i té una gran fortuna. 13.8 La fortuna de l’home respon per la seva vida, però el pobre ni tan sols rep amenaces. 13.9 La llum dels justos s’escampa amb alegria, però la llàntia dels dolents s’apagarà. 13.10 La insolència només proporciona baralles; qui es deixa aconsellar demostra tenir enteniment. 13.11 Riquesa que ve fàcilment aviat se’n va; qui la recull a poc a poc la multiplica. 13.12 L’esperança que s’allarga afligeix el cor; el desig satisfet és un arbre de vida. 13.13 Qui menysprea el manament queda pignorat; qui respecta el precepte serà recompensat. 13.14 Les ensenyances del savi són font de vida que fa eludir els llaços de la mort. 13.15 El bon enteniment dóna gràcia, però les maneres dels pèrfids són aspres. 13.16 L’entenimentat tot ho fa amb seny, el neci va escampant la seva estultícia. 13.17 Un mal missatger provoca la desgràcia, l’enviat fidel és un remei saludable. 13.18 Misèria i vergonya per al qui menysprea la correcció; en canvi, qui l’accepta serà honorat. 13.19 El desig realitzat és delícia per a l’ànima; l’insensat no accepta apartar-se del mal. 13.20 Qui va amb un savi es farà savi; qui s’ajunta amb un neci acabarà malament. 13.21 La dissort perseguirà els pecadors, la benaurança recompensarà els justos. 13.22 L’home de bé deixa herència per als seus descendents, la hisenda del pecador és destinada al just. 13.23 El tros que conrea el pobre dóna abundor de pa, però n’hi ha que moren per manca de rectitud. 13.24 Qui plany el bastó no vol el bé del seu fill; qui l’estima, no s’està de corregir-lo. 13.25 El just menjarà fins a quedar-ne tip; el ventre del descregut passarà fam.

Proverbis 14

14.1 La dona prudent aixeca la casa; la imprudent, amb les seves mans l’ensorra. 14.2 Qui camina rectament tem el Senyor; qui va per camins tortuosos el menysprea. 14.3 La supèrbia del neci li porta una vara a la boca, però al savi, els llavis li són protecció. 14.4 On no hi ha bous, el graner és buit, però amb la força d’un brau, collita abundosa. 14.5 El testimoni fidel no enganya, però un de fals declara mentides. 14.6 El petulant busca en va la saviesa; per a l’entès, el coneixement és fàcil. 14.7 Allunya’t de l’home neci, que no hi trobaràs llavis entenimentats. 14.8 La saviesa del prudent és el coneixement del seu camí; l’estupidesa dels necis és el desengany. 14.9 Els ximples es burlen del pecat, però en els íntegres reposa la benevolència. 14.10 El cor coneix les pròpies inquietuds, i cap estrany no pot participar de les seves alegries. 14.11 La casa dels malvats serà assolada, però la tenda dels rectes aguantarà. 14.12 Hi ha camins que a l’home li semblen rectes, però que acaben sent vies de mort. 14.13 Fins en les rialles pot entristir-se el cor, i l’alegria pot acabar en dolor. 14.14 El cor de l’infidel s’afartarà de la seva conducta; l’home de bé fruirà de les seves obres. 14.15 El crèdul creu tot el que diuen, el llest medita tots els seus actes. 14.16 El savi tem el mal i el defuig, el neci és orgullós i es refia. 14.17 Qui és iracund cometrà ximpleries, i l’home maliciós serà mal vist. 14.18 Els necis són hereus de l’estupidesa, però els prudents es coronen de ciència. 14.19 Els dolents s’inclinaran davant els bons, i els impius, davant la porta del just. 14.20 El pobre resulta desagradable fins i tot als companys; en canvi, el ric té molts amics. 14.21 Qui menysprea els altres peca; feliç aquell qui es compadeix dels pobres! 14.22 ¿No es perden els qui tramen maldats? Benevolència i fidelitat amb els qui pensen en el bé! 14.23 Tot esforç dóna el seu fruit, però la xerrameca només porta pobresa. 14.24 La corona del savi és la seva prudència, el collar dels insensats és la seva niciesa. 14.25 El testimoni verídic salva vides, però l’impostor difon falsedats. 14.26 En el temor del Senyor hi ha confiança segura i serà un refugi per als seus fills. 14.27 El temor del Senyor és una font de vida que fa eludir els llaços de la mort. 14.28 L’orgull del rei descansa en un poble nombrós; l’escassesa de súbdits és la ruïna del governant. 14.29 El tolerant és ric d’enteniment; l’iracund fa evident la seva niciesa. 14.30 Un cor reposat és vida per al cos, l’enveja és un rosec per als ossos. 14.31 Qui oprimeix el pobre fa burla del seu creador; qui s’apiada del necessitat, l’honora. 14.32 El descregut és abatut per la pròpia maldat; el just fins en la mort té confiança. 14.33 La saviesa reposa en el cor de l’intel·ligent, però és desconeguda entre els necis. 14.34 La justícia enalteix una nació, el pecat és l’oprobi dels pobles. 14.35 El favor del rei és per al servidor competent, i el seu enuig contra l’inepte.

Proverbis 15

15.1 Una resposta amable aplaca el furor, una paraula ofensiva augmenta la ira. 15.2 La llengua dels savis fa agradable la ciència, la boca de l’insensat vessarà niciesa. 15.3 Els ulls del Senyor arriben a tot arreu: observen bons i dolents. 15.4 Una llengua afable és arbre de vida; la que és perversa, destrossa l’ànima. 15.5 El neci menysprea la correcció paterna; qui escolta la reprensió és assenyat. 15.6 A la casa del just hi ha prosperitat; en els guanys del dolent, ruïna. 15.7 Els llavis dels savis escampen ciència, no així el cor dels insensats. 15.8 El Senyor abomina els sacrificis dels impius, però el complau la pregària dels rectes. 15.9 El Senyor detesta el camí del malvat, però estima aquell qui segueix la justícia. 15.10 Mereix correcció severa qui deixa el camí, i qui avorreix la reprensió morirà. 15.11 La tomba i el país dels morts són davant el Senyor, com més encara els cors dels humans! 15.12 Al descregut no li agrada que se’l repti, ni vol anar en companyia dels savis. 15.13 Un cor content dóna un semblant joiós, però el cor angoixat abat l’esperit. 15.14 El cor de l’intel·ligent busca la ciència, la boca de l’insensat s’alimenta de niciesa. 15.15 Els dies de l’afligit són tots dolents, per al de cor joiós sempre són festius. 15.16 Més val poca cosa amb temor del Senyor que no abundant riquesa amb neguit. 15.17 Més val un plat de llegum on hi ha amor que vedell gras on hi ha odi. 15.18 L’home agressiu provoca renyines, el sofert atura les disputes. 15.19 El camí del mandrós és ple d’esbarzers, però la via dels diligents és planera. 15.20 El fill assenyat alegra el pare, l’home neci menysprea la mare. 15.21 L’estupidesa alegra el qui no té seny; l’home intel·ligent segueix el camí dret. 15.22 Quan no es fan consultes, fracassen els projectes; quan hi ha molts consellers, tenen èxit. 15.23 El qui sap replicar experimenta alegria: una paraula a temps, que n’és de bona! 15.24 Per als savis, el camí de la vida va cap amunt a fi d’evitar el país dels mort, que és a baix. 15.25 El Senyor assolarà la casa dels superbs, però mantindrà drets els límits de la viuda. 15.26 El Senyor no suporta els projectes malvats; les paraules dels purs li són plaents. 15.27 Qui accepta guany il·lícit posa en perill la pròpia casa, però qui avorreix el suborn viurà. 15.28 El cor del just medita abans de respondre; la boca dels malvats deixa anar infàmies. 15.29 El Senyor es manté allunyat dels malvats, però escolta la pregària dels justos. 15.30 Una mirada radiant alegra el cor, una bona notícia reanima els ossos. 15.31 L’orella que escolta la reprensió saludable habita entremig dels savis. 15.32 Qui refusa la reprensió a si mateix es menysprea, qui escolta l’amonestació assoleix sensatesa. 15.33 El temor del Senyor és lliçó de saviesa, i la humilitat és abans que la fama.

Proverbis 16

16.1 Les reflexions del cor són cosa de l’home, però la resposta de la llengua ve del Senyor. 16.2 Tots els camins de l’home són nets, al seu parer, però és el Senyor qui sondeja els esperits. 16.3 Encomana al Senyor el que emprenguis, i els teus projectes arribaran a bon fi. 16.4 El Senyor ho ha creat tot amb un propòsit, fins i tot el malvat per al dia de la desgràcia. 16.5 El Senyor avorreix tot cor altiu; segur que no quedarà sense càstig. 16.6 Amb amor i sinceritat s’expia la falta; amb el temor del Senyor es preserva del mal. 16.7 Quan al Senyor li agrada la conducta d’un home, fins i tot el reconcilia amb els seus enemics. 16.8 Més val poca cosa amb justícia que grans rèdits sense equitat. 16.9 El cor de l’home traça el seu camí, però és el Senyor qui dirigeix els seus passos. 16.10 Als llavis del rei hi ha sentència divina: la seva boca no falla en el judici. 16.11 Pes i balances justes són del Senyor: són obra seva tots els pesos de la bossa. 16.12 Per als reis és indigne obrar malament, perquè la fermesa del tron depèn de la justícia. 16.13 El rei es complau amb els llavis justos, i estima els qui parlen amb rectitud. 16.14 La fúria del rei és un pregó de mort, però un home assenyat sabrà aplacar-la. 16.15 El rostre radiant del rei és vida, i la seva benevolència és com la pluja tardana. 16.16 Adquirir saviesa val més que l’or, i la intel·ligència és millor que la plata. 16.17 El camí dels rectes és apartar-se del mal; qui vigila com el fa guarda la seva vida. 16.18 La supèrbia és preludi de ruïna; l’esperit altiu, precursor de caiguda. 16.19 Més val ser d’esperit submís entre els humils que no pas compartir botí amb els superbs. 16.20 Qui escolta la paraula troba benaurança, i qui confia en el Senyor serà feliç. 16.21 L’home de cor savi és tingut per intel·ligent; la dolcesa de llavis fa potent el saber. 16.22 Qui té intel·ligència té una font de vida; la beneiteria és el càstig dels necis. 16.23 El cor del savi fa prudent la seva boca i augmenta la persuasió del seus llavis. 16.24 Les paraules amables són una bresca de mel, dolcesa per a l’ànima i refrigeri per als ossos. 16.25 Hi ha camins que a l’home li semblen rectes, però que acaben sent vies de mort. 16.26 La gana del jornaler el fa llaurar, perquè la seva boca l’empeny. 16.27 L’home malvat excava dolenteria, i a flor de llavis porta un foc abrusador. 16.28 L’home pervers fomenta discòrdies, i el xafarder fa enemistar els amics. 16.29 L’home violent enreda l’amic i el fa anar pel camí que no és bo. 16.30 Qui mira de reüll maquina intrigues, i qui es mossega el llavi ha comès malifetes. 16.31 Els cabells blancs són una corona d’honor que es troba pel camí de l’honradesa. 16.32 Més val un home sofert que un heroi, i saber dominar-se que ser un conqueridor. 16.33 La sort es penja al pit, però la decisió ve del Senyor.

Proverbis 17

17.1 Més val un rosegó de pa amb tranquil·litat que una casa de molts festins plens de discòrdia. 17.2 Un servent llest pren el lloc al fill deshonest, i amb els germans compartirà l’herència. 17.3 Com el gresol prova la plata i la fornal l’or, així el Senyor prova els cors. 17.4 El pervers fa cas del llavi maliciós, i el mentider s’escolta la llengua perniciosa. 17.5 Qui oprimeix el pobre fa burla del seu creador, i qui s’alegra d’una dissort no queda sense càstig. 17.6 Els néts són la corona dels avis, i els pares són l’honor dels fills. 17.7 Al beneit no li escau un llenguatge ampul·lós, com tampoc al noble un llenguatge maliciós. 17.8 El suborn és un talismà per al qui en disposa; a tot arreu on vagi, sempre reeixirà. 17.9 Qui encobreix les faltes promou l’amistat; qui segueix esmentant-les dispersa els amics. 17.10 Causa més efecte una reprensió a l’intel·ligent que cent cops a l’insensat. 17.11 El dolent va a la recerca de la rebel·lió, però li enviaran un emissari cruel. 17.12 És millor topar amb una óssa a qui han pres els cadells que no pas amb un neci quan divaga. 17.13 Aquell qui torna mal per bé no allunyarà la dissort de casa seva. 17.14 L’inici de les disputes és com aviar l’aigua; per tant, retira’t abans no s’encrespi la discussió. 17.15 El qui absol el culpable i el qui condemna l’innocent, tots dos per igual, són reprovats pel Senyor. 17.16 ¿Val res el diner en mans del neci, per comprar saviesa, si no té enteniment? 17.17 L’amic és afectuós en tot moment, i es torna un germà en moments d’angoixa. 17.18 És un home sense seny qui es compromet i surt fiador del seu veí. 17.19 Qui vol la discòrdia vol la deslleialtat; qui es fa massa altiu busca ensorrar-se. 17.20 El de cor fals mai no trobarà el benestar, i el de llengua insidiosa caurà en la desgràcia. 17.21 Qui engendra un neci en té aflicció, no pot tenir alegries el pare d’un insensat. 17.22 El cor alegre et dóna salut, un esperit abatut corseca els ossos. 17.23 El pervers accepta suborn amagat al pit per torçar el curs de la justícia. 17.24 L’home intel·ligent té la saviesa davant la cara, els ulls del neci vaguen per l’extrem del món. 17.25 El fill insensat és el turment del seu pare i l’aflicció de la qui el va infantar. 17.26 No està bé sancionar l’innocent; i pegar un home noble és una injustícia. 17.27 Qui sap estalviar paraules té enteniment, i el d’esperit reposat té talent. 17.28 Fins el neci, si calla, passa per savi; i per intel·ligent quan clou els llavis.

Proverbis 18

18.1 L’home esquerp només busca fer la seva, s’entossudeix a no avenir-se a raons. 18.2 El neci no troba plaer en la intel·ligència, sinó en la manifestació del que porta dins. 18.3 Quan ve la malícia ve també el menyspreu; i amb la ignomínia ve l’oprobi. 18.4 Les paraules humanes són aigua profunda, torrent desbordant, font de saviesa. 18.5 No és correcte tenir deferència amb el culpable per recusar el just en el judici. 18.6 Els llavis de l’insensat provoquen renyines, i la seva boca crida els assots. 18.7 La boca del neci és la seva ruïna, els seus llavis són un parany per a la seva pròpia vida. 18.8 Les paraules del xafarder són com llaminadures que entren suaus al fons de les entranyes. 18.9 Aquell qui afluixa en el treball és germà del qui dilapida. 18.10 El nom del Senyor és una torre forta: el just s’hi acull i s’hi troba segur. 18.11 Per al ric la fortuna és la seva ciutadella, i com una muralla alta la seva opinió. 18.12 Abans de la caiguda, el cor humà és orgullós; però la humilitat és abans que la fama. 18.13 El qui s’avança a contestar sense haver escoltat demostra insensatesa i acaba avergonyit. 18.14 L’ànim d’un home fa suportable la seva malaltia; però l’ànim abatut, qui l’alçarà? 18.15 El cor de l’intel·ligent adquireix saviesa, i l’orella del savi busca la ciència. 18.16 L’obsequi que fa un home li obre el camí i el duu a la presència dels importants. 18.17 En els plets té raó el primer que parla, fins que arriba l’opositor i el contradiu. 18.18 Tirar les sorts posa fi a les disputes i decideix entre els poderosos. 18.19 Un germà ofès és més fort que una ciutadella, i, en les discussions, més que el forrellat d’una fortalesa. 18.20 Amb el fruit de la boca, un home sacia el seu ventre; amb el fruit dels seus llavis, s’atipa. 18.21 En poder de la llengua hi ha la mort i la vida, i qui en sàpiga tenir cura menjarà del seu fruit. 18.22 Qui ha trobat muller ha trobat el bé i ha estat afavorit pel Senyor. 18.23 El pobre s’expressa per mitjà de súpliques, el ric contesta asprament. 18.24 L’home té amistats que resulten desastroses, però hi ha amics més afectes que un germà.

Proverbis 19

19.1 Més val el pobre que segueix el camí de la integritat que l’home de llavis ofensius, ni que sigui ric. 19.2 Sense seny, ni el zel no és bo, i qui corre massa s’equivoca. 19.3 La ximpleria de l’home trastorna el seu camí, i el seu cor es torna contra el Senyor. 19.4 La riquesa proporciona molts amics, en canvi, el pobre fins de l’únic amic es veu privat. 19.5 El testimoni fals no quedarà sense càstig, i qui propaga mentides no se n’escaparà. 19.6 Molts busquen el favor del generós, i tothom és molt amic del qui reparteix. 19.7 Al pobre l’odien tots els germans: no és estrany que els seus amics se n’allunyin. Ni amb súpliques no els pot aconseguir. 19.8 Qui posa seny s’estima ell mateix; qui guarda prudència troba benaurança. 19.9 Un testimoni fals no quedarà sense càstig, i qui propaga mentides morirà. 19.10 Al neci no li escau la vida regalada; molt menys al criat manar més que els amos. 19.11 La sensatesa fa que l’home domini la còlera i dóna l’honor de passar per alt les ofenses. 19.12 La indignació del rei és com rugit de lleó; la seva benevolència, rosada damunt l’herba. 19.13 El fill insensat és un turment per al pare; les querelles de la dona, gotera que no para mai. 19.14 La casa i la fortuna són l’heretat dels pares, però una dona sensata és un do del Senyor. 19.15 La peresa fa caure en la insensibilitat, i l’ànim indolent patirà gana. 19.16 Qui guarda el precepte guarda la vida; qui descura la seva conducta morirà. 19.17 Qui s’apiada del pobre fa un préstec al Senyor, i ell li recompensarà la seva bona acció. 19.18 Castiga el teu fill, perquè hi ha esperança; però no et deixis portar a l’extrem de destruir-lo. 19.19 L’home massa iracund rebrà la pena que calgui; altrament, si el perdones, el fas més violent. 19.20 Escolta el consell i accepta la instrucció, a fi que en endavant siguis savi. 19.21 En el cor de l’home hi ha molts projectes, però només el designi del Senyor es realitzarà. 19.22 Allò que dóna encant a l’home és la seva bondat: val més ser pobre que ser un trampós. 19.23 El temor del Senyor és penyora de vida: et mantindrà content i sense rebre cap mal. 19.24 El gandul fica la mà al plat i després ni tan sols se l’acosta a la boca. 19.25 Castiga l’insolent i el senzill aprendrà la lliçó; reprèn l’intel·ligent i comprendrà la raó. 19.26 Qui maltracta el pare i treu fora la mare és un fill que fa avergonyir i porta l’oprobi. 19.27 Fill meu, deixa d’escoltar instruccions que et desviïn dels preceptes de la ciència. 19.28 Un testimoni pervers es burla del dret, i la boca dels descreguts escup iniquitat. 19.29 La vara és a punt per als insolents, i els assots per a l’esquena dels insensats.

Proverbis 20

20.1 El vi és descarat i el licor esvalotador; qui en fa excés no és gaire assenyat. 20.2 La fúria del rei és com rugit de lleó; qui excita la seva ira posa en perill la vida. 20.3 Per a un home és honorable evitar les querelles, però tots els necis s’hi deixen embolicar. 20.4 Ve la tardor i el gandul no vol llaurar; busca en temps de sega i no troba res. 20.5 Els projectes humans són com aigües profundes, però l’home entenimentat les sap pouar. 20.6 N’hi ha molts que presumeixin d’homes de bé; però un home lleial, qui el trobarà? 20.7 El just camina en la seva integritat: els seus fills són feliços després d’ell. 20.8 El rei, assegut al tribunal, amb la seva mirada dispersa tot mal. 20.9 ¿Qui podrà dir: “He purificat el cor, sóc net de pecat?” 20.10 Pesos distints i mesura diferent, dues coses que detesta el Senyor. 20.11 Fins en el que fa un noi deixa entendre si tindrà un comportament net i recte. 20.12 L’orella que hi sent i l’ull que hi veu, tots dos els ha fet el Senyor. 20.13 No t’afeccionis a dormir massa, que t’empobriràs; obre els ulls i tindràs pa a dojo. 20.14 “No és bo, no és bo!”, diu el comprador; però quan ja ho té, se’n felicita. 20.15 Hi ha or i perles en abundància, però l’objecte més valuós són els llavis aciençats. 20.16 Pren la roba a qui s’ha fet fiador d’altri; que pagui penyora per culpa d’uns forasters. 20.17 A l’home és agradable el pa de la falsia, però després es troba la boca plena de sorra. 20.18 Cal examinar els projectes a través del consell, i cal entrar a la lluita amb bona tàctica. 20.19 Qui revela secrets és un xafarder; no t’ajuntis amb qui xerra massa. 20.20 Al qui maleeix pare i mare, se li apagarà el llum en plenes tenebres. 20.21 La hisenda que s’adquireix de pressa no acabarà beneïda. 20.22 No diguis: “Tornaré mal per mal”; confia en el Senyor i ell et salvarà. 20.23 El Senyor detesta els pesos falsos i les balances que no són com cal. 20.24 El Senyor disposa els passos de l’home; perquè l’home, què sap del seu camí? 20.25 És un perill dir a la lleugera: “Ho prometo”, per repensar-s’hi després d’haver-ho dit. 20.26 Un rei savi fa passar els malvats pel sedàs, i repassar damunt d’ells el batedor. 20.27 La llàntia del Senyor és a l’esperit humà, i penetra totes les intimitats de l’ésser. 20.28 La bondat i la fidelitat custodien el rei, i amb la clemència s’aferma el seu tron. 20.29 La glòria dels joves és la seva vigoria; l’ornament dels vells, els cabells blancs. 20.30 Les ferides cruentes són remei per al mal, i els assots, per al més íntim de l’ésser.

Proverbis 21

21.1 El cor del rei en mans del Senyor és com rierol d’aigua: ell el fa anar per on vol. 21.2 Al parer de l’home tots els camins són bons, però és el Senyor qui sospesa els cors. 21.3 Practicar la justícia i el dret, el Senyor ho prefereix als sacrificis. 21.4 Ulls altius i cor orgullós: tot l’esclat dels dolents és pecat. 21.5 Dels plans del diligent només en cal esperar beneficis, però de tot aquell qui es precipita, només indigència. 21.6 Fer fortuna amb llengua enganyadora és la il·lusió fugissera dels qui busquen la mort. 21.7 La violència dels impius els arrabassa, perquè refusen practicar el dret. 21.8 El camí de l’home criminal és enrevessat, però la conducta de l’innocent és recta. 21.9 Més val viure en un racó del terrat que en una gran mansió amb una dona busca-raons. 21.10 L’ànima del pervers ansieja el mal, i el seu veí no té cap mèrit als seus ulls. 21.11 Quan el descregut és castigat, el senzill aprèn la lliçó; i quan s’amonesta el savi, aquest reconeix la raó. 21.12 El just observa la casa del dolent i com cauen els malvats en desgràcia. 21.13 Qui fa el sord quan clama el desvalgut, tampoc no serà escoltat quan ell clami. 21.14 Un obsequi dissimulat aplaca la còlera, i un present de sotamà, la indignació forta. 21.15 El just s’omple d’alegria quan es practica la justícia, però els malfactors se n’horroritzen. 21.16 L’home que es desvia del camí de la prudència anirà a parar a l’aplec dels morts. 21.17 Qui és amic de gatzares caurà en la misèria, i l’amic del vi i dels perfums mai no es farà ric. 21.18 El descregut serveix de rescat del just; el pèrfid és a canvi dels rectes. 21.19 Més val viure en ple desert que amb una dona busca-raons i rondinaire. 21.20 A casa del savi hi ha abundants reserves i bàlsam, però l’insensat tot s’ho malgasta. 21.21 Qui persegueix la justícia i la bondat aconsegueix vida, equitat i honor. 21.22 El savi escala la ciutat dels valents i abat la fortalesa en què confiaven. 21.23 Qui guarda la boca i la llengua guarda l’ànima de disgustos. 21.24 L’arrogant i presumptuós rep el nom de descregut i actua amb una insolència desmesurada. 21.25 Les cobejances del gandul el mortifiquen, perquè les seves mans no volen treballar. 21.26 El dolent no para mai d’envejar, però el just no para mai de donar. 21.27 El sacrifici dels impius és abominable, majorment quan l’ofereixen per a projectes malvats. 21.28 El testimoni fals desapareixerà, però l’home que sap escoltar sempre podrà parlar. 21.29 L’home pervers pren un posat ferreny, però el recte aferma el seu camí. 21.30 Ni saviesa ni intel·ligència ni consell no tenen cap valor davant el Senyor. 21.31 Aparellen la cavalleria per al dia del combat, però és el Senyor qui dóna la victòria.

Proverbis 22

22.1 Més val un bon nom que moltes riqueses, i la consideració, més que la plata i l’or. 22.2 Ric i pobre són iguals: tots dos els ha fet el Senyor. 22.3 El prudent veu el perill i s’amaga, però els incauts passen avant i ho paguen. 22.4 El temor del Senyor és fruit de la humilitat; porta riquesa, honor i vida. 22.5 Hi ha llaços i trampes al camí de l’home fals; qui vetlla la pròpia vida se n’allunya. 22.6 Instrueix l’infant en el seu camí, i ni quan sigui vell no se n’apartarà. 22.7 El ric es fa amo del pobre, i el qui manlleva es fa esclau del creditor. 22.8 Qui sembra iniquitat recull desgràcia: la vara de la seva ira l'extingirà. 22.9 El de mirada compassiva serà beneït, perquè comparteix el seu pa amb el necessitat. 22.10 Expulsa el descregut i marxarà la discòrdia: s’acabaran els plets i les injúries. 22.11 Qui estima la sinceritat de cor i és agraciat de llavis, té l’amistat del rei. 22.12 Els ulls del Senyor protegeixen el coneixement, però confonen les paraules de l’insidiós. 22.13 El gandul diu: “A fora hi ha un lleó! Em mataria al mig del carrer!” 22.14 La boca de la forastera és un pou profund; hi caurà aquell contra qui el Senyor s’irriti. 22.15 L’arrogància s’enganxa al cor del jove; la vara de la correcció la hi desenganxarà. 22.16 Qui oprimeix el desvalgut en profit propi i obsequia el ric, acabarà en la pobresa. 22.17 Para atenció i escolta les paraules dels savis, i aplica al teu cor el meu ensenyament; 22.18 et seran agradables si les guardes dintre teu, si les mantens fermament clavades als llavis. 22.19 A fi que la teva confiança reposi en el Senyor, et faig conèixer avui la seva via. 22.20 T’he escrit trenta punts, amb tot de consells assenyats, 22.21 per fer-te conèixer amb certesa les paraules autèntiques, perquè puguis tornar amb un missatge exacte als qui t’envien. 22.22 No espoliïs el desvalgut, perquè és pobre, ni trepitgis l’humil a la porta, 22.23 perquè el Senyor defensarà la seva causa i prendrà la vida als seus espoliadors. 22.24 No facis conxorxa amb l’home geniüt ni vagis amb l’home violent, 22.25 no sigui que t’acostumis al seu tarannà i paris una trampa a la teva vida. 22.26 No siguis dels qui encaixen la mà ni dels qui avalen préstecs, 22.27 perquè si no tens amb què pagar et prendran el llit de sota teu. 22.28 No canviïs de lloc la fita antiga que els teus avantpassats van establir. 22.29 ¿T’has fixat en l’home que domina el seu ofici? Podrà presentar-se davant dels reis; no servirà la gent insignificant.

Proverbis 23

23.1 Quan t’asseguis a dinar amb un magnat, vés amb compte amb qui tens davant. 23.2 Posa’t un ganivet a la gorja, si ets massa golafre. 23.3 No cobegis els seus menjars delicats, perquè és una menja enganyosa. 23.4 No tinguis desfici per enriquir-te, deixa de banda la teva sagacitat. 23.5 Quan alces els ulls a les riqueses, ja no hi són, perquè els han sortit ales i com àguiles s’envolen cap al cel. 23.6 No mengis el pa de l’envejós ni cobegis els seus menjars delicats, 23.7 que ell és com allò que s’agita dintre seu: “Menja i beu”, et diu, però no és sincer amb tu. 23.8 Vomitaràs el mos que has menjat, hauran estat en va les teves paraules amables. 23.9 No parlis a l’orella d’un neci, menysprearà la sensatesa de les teves paraules. 23.10 No canviïs de lloc la fita antiga ni envaeixis la propietat dels orfes, 23.11 que el seu protector és poderós i defensarà la seva causa contra tu. 23.12 Aplica el teu cor a la instrucció, i la teva orella a les màximes sàvies. 23.13 No planyis la correcció al noi, que no morirà perquè el castiguis amb el bastó. 23.14 El castigaràs amb la vara, però alliberaràs la seva ànima de la mort. 23.15 Fill meu, si el teu cor és assenyat, s’alegrarà conjuntament amb el meu; 23.16 i exultaran les meves entranyes quan els teus llavis parlin rectament. 23.17 Que el teu cor no tingui enveja dels pecadors, sinó que reverenciï sempre el Senyor, 23.18 perquè és segur que hi ha un futur, i la teva esperança no serà fallida. 23.19 Tu, fill meu, escolta i sigues assenyat, i encamina per la via recta el teu cor. 23.20 No vagis amb els qui s’embriaguen de vi ni amb els qui s’afarten de carn, 23.21 perquè bevedor i golafre s’empobriran, i l’ensopiment porta a vestir parracs. 23.22 Escolta el teu pare, que t’ha engendrat, i no menyspreïs la mare perquè és vella. 23.23 Adquireix la veritat i no la venguis, no deixis la saviesa, la instrucció i l’enteniment. 23.24 El pare del just s’omplirà d’alegria, i qui engendra un savi en tindrà goig. 23.25 Que el pare i la mare s’alegrin per la teva causa, i exulti la qui et va infantar. 23.26 Dóna’m, fill meu, el teu cor, i que els teus ulls esguardin els meus camins, 23.27 perquè l’adúltera és un clot profund, i un pou angost, la forastera. 23.28 També ella es posa a l’aguait, com un saltejador, i destruirà l’incaut. 23.29 Per a qui seran els ais? Per a qui els uis? Per a qui les renyines? Per a qui els gemecs? Per a qui les patacades fortuïtes? Per a qui els ulls ennuvolats? 23.30 Per als qui s’entretenen amb el vi, per als qui van buscant la barreja. 23.31 No miris el vi quan és rogenc, quan espurneja dins la copa. Entra suaument, 23.32 però a la fi mossega com una serp i pica com un escurçó. 23.33 Els teus ulls veuran coses estranyes, i el teu cor dirà incoherències. 23.34 Seràs com si jaguessis al mig del mar, com el qui es posa a dormir al pal major. 23.35 Diràs: “M’han pegat, però no m’han fet mal! M’han apallissat, i no me’n sento! Quan em desperti en tornaré a demanar!”

Proverbis 24

24.1 No tinguis enveja dels homes malvats ni vulguis anar amb ells, 24.2 perquè el seu cor maquina violència i els seus llavis parlen d’iniquitat. 24.3 Amb la saviesa es construeix una casa, amb la intel·ligència s’aferma, 24.4 i amb la ciència s’omple el celler de tot bé preciós i agradable. 24.5 L’home savi és ple de força, i l’home de ciència augmenta la vigoria; 24.6 amb estratègia sàvia és com cal fer la guerra, i la victòria depèn de l’abundància de consellers. 24.7 Per al neci, la saviesa és massa elevada; a la porta, no gosa obrir la boca. 24.8 Al qui maquina fer el mal l’anomenaran mestre d’intrigues. 24.9 Els propòsits del neci són pecat, i el descregut és abominació per als homes. 24.10 Si flaqueges el dia de la tribulació, és que tens les forces minvades. 24.11 Allibera els qui són conduïts a la mort, i detura els qui són arrossegats al patíbul. 24.12 Si dius: “És que no ho sabíem pas”, ¿que potser no ho entén aquell qui sospesa els cors? ¿No ho sap aquell qui vigila la teva ànima? Ell retribuirà a cada u segons les seves obres. 24.13 Menja mel, fill meu, perquè és bona, una bresca endolcirà el teu paladar. 24.14 Aprèn, que la saviesa és igual per a la teva ànima: si la trobes tens assegurat un futur, i la teva esperança no serà fallida. 24.15 Malvat, no posis trampes contra la casa del just ni devastis la seva morada, 24.16 perquè set vegades cau el just, però s’aixeca, en canvi, els impius s’enfonsen en la dissort. 24.17 Si el teu enemic cau, no te n’alegris, i si ensopega, no te’n felicitis dintre teu, 24.18 no sigui que el Senyor ho vegi i no li sembli bé, i torni damunt teu la seva ira. 24.19 No t’encenguis de ràbia contra els perversos ni tinguis enveja dels descreguts, 24.20 perquè el dolent no acabarà bé: la llàntia dels impius s’apagarà. 24.21 Reverencia el Senyor, fill meu, i també el rei, i no t’ajuntis amb els avalotadors, 24.22 perquè de sobte els vindrà el desastre, i qui sap la destrossa que els poden causar. 24.23 També això que segueix pertany als savis. En el judici no és bona la parcialitat. 24.24 Aquell qui diu al culpable: “Tu tens raó”, és maleït pels pobles i detestat per les nacions; 24.25 però els qui sentencien justament prosperaran, i vindrà damunt seu la més rica benedicció. 24.26 Besa damunt els llavis el qui dóna respostes sinceres. 24.27 Endega els teus afers de fora i prepara les feines del camp, i després podràs edificar la teva casa. 24.28 No donis testimoni a la lleugera contra els altres, ni enganyis amb els teus llavis. 24.29 No diguis: “Li faré com ell m’ha fet, tornaré a cada u segons el que em faci.” 24.30 Prop del camp d’un gandul passava jo, i vora la vinya d’un home insensat: 24.31 pertot arreu havien brotat els cards, tot era cobert d’ortigues, i el marge de pedra, enderrocat. 24.32 Veient això, ho he considerat, ho he reflexionat, i n’he tret aquesta lliçó: 24.33 “Un xic de dormir, un xic de dormitar, una altra estona de tombar-s’hi creuat de braços; 24.34 i la pobresa et vindrà com un vagabund i la misèria, com un bandoler.”

Proverbis 25

25.1 També aquests són proverbis de Salomó; els van transcriure els homes d’Ezequies, rei de Judà. 25.2 És privilegi de Déu ocultar una cosa, i prerrogativa dels reis és esbrinar-la. 25.3 Com el cel en altura i la terra en profunditat, així n’és, d’insondable, el cor dels reis. 25.4 Treu les escòries de la plata i en sortirà un vas per a l’argenter. 25.5 Treu el malvat de davant el rei i el seu tron s’afermarà en justícia. 25.6 No presumeixis davant el rei ni ocupis el lloc dels poderosos. 25.7 Val més que et diguin: “Puja aquí”, que no pas que se t’humiliï davant d’un magnat. 25.8 Allò que has vist amb els teus ulls, no tinguis pressa de presentar-ho als tribunals, perquè, què faràs després, quan el contrari t’hagi contradit? 25.9 Debat la causa amb el teu opositor, però no descobreixis el secret d’altri, 25.10 no sigui que qui ho senti et blasmi i el teu mal nom no es pugui esborrar. 25.11 Pomes d’or en atuells de plata és la paraula dita a temps. 25.12 Arracada d’or i ornament d’or fi és el conseller savi per a l’orella atenta. 25.13 Com frescor de neu en temps de sega és el missatger fidel per al qui l’ha enviat, perquè reconforta l’ànima del seu amo. 25.14 Núvols i vent, però gens de pluja, és l’home que es glorieja falsament de generós. 25.15 Amb paciència, un jutge es deixa convèncer; que una llengua dolça pot trencar els ossos. 25.16 Has trobat mel? Menja just la que necessitis, no sigui que, per massa fart, l’hagis de vomitar. 25.17 Posa poc sovint el peu a la casa del veí, no sigui que es cansi de tu i t’avorreixi. 25.18 Maça, espasa i fletxa agusada és qui testifica en fals contra el seu proïsme. 25.19 Dent cariada i peu dislocat, tal és la confiança en el pèrfid el dia d’angoixa. 25.20 Prendre la capa en un dia fred, o posar vinagre sobre la ferida, és com cantar cançons a un cor trist. 25.21 Si el teu enemic té gana, dóna-li de menjar, si té set, dóna-li de beure; 25.22 així apilaràs brases damunt el seu cap i el Senyor t’ho recompensarà. 25.23 El vent del nord porta la pluja, i la llengua indiscreta, cares llargues. 25.24 Més val viure en un racó del terrat que en una gran mansió amb una dona batussera. 25.25 Aigua fresca per a la gola assedegada, així és la bona notícia de terres llunyanes. 25.26 Font tèrbola i doll corromput és el just que trontolla davant el descregut. 25.27 No és bo atipar-se de mel, ni és lloable la recerca de la pròpia glòria. 25.28 Ciutat derruïda i sense muralles és l’home que no sap dominar el seu temperament.

Proverbis 26

26.1 Com la neu a l’estiu o la pluja a la sega, tampoc no li escau la glòria al neci. 26.2 Com pardal a l’escampada i oreneta en ple vol, la maledicció sense causa tampoc no vindrà. 26.3 La tralla per al cavall, la brida per a l’ase, i la verga per a l’esquena dels brètols. 26.4 No contestis al neci d’acord amb la seva niciesa, no sigui que fins i tot tu et tornis com ell. 26.5 Replica al neci a causa de la seva niciesa, perquè no es pensi ser savi. 26.6 Qui es val d’un insensat per a trametre missatges es talla els peus i s’empassa disgustos. 26.7 Com el trontoll de les cames d’un coix, així és el proverbi en boca del beneit. 26.8 Com lligar un roc al mandró és el concedir honors al neci. 26.9 Com l’atzavara que alça la mà d’un borratxo, així és el proverbi en boca dels insensats. 26.10 Com un arquer que fereix a tort i a dret és aquell qui lloga el neci o qualsevol que passa. 26.11 Com el gos que torna al seu vòmit, així és l’insensat que repeteix les seves follies. 26.12 ¿Has vist un home que es considera un savi? Més es pot esperar d’un neci que no pas d’ell. 26.13 El gandul diu: “Hi ha un lleó al camí, un lleó pel carrer!” 26.14 Com la porta gira dins les frontisses, així fa el gandul dins el llit. 26.15 El gandul fica la mà al plat, però es cansa de portar-la a la boca. 26.16 El mandrós es té per més savi que set que responen amb seny. 26.17 Com qui agafa per les orelles un gos que passa és qui es fica en litigis que no són seus. 26.18 Com un boig que llença sagetes enceses, fletxes i mort, 26.19 així és qui enganya els altres i diu: “Anava de broma.” 26.20 Quan falta la llenya, el foc s’apaga, i on no hi ha xafarder, s’acaba la discòrdia. 26.21 El carbó per a fer brases; la llenya per a fer foc; i el busca-raons per a encendre baralles. 26.22 Les paraules del xafarder són com llaminadures: entren suaus cap al fons de les entranyes. 26.23 Com un bany de plata aplicat sobre terrissa són els llavis dolços i un cor malvat. 26.24 Qui té odi, fingeix amb els llavis, però dintre seu hi cova la maldat; 26.25 si la seva veu es torna amable, no te’n fiïs, perquè guarda set abominacions al cor. 26.26 Encobrirà el seu odi amb fingiment, però a l’assemblea es descobrirà la seva malícia. 26.27 El qui cava una trampa, hi cau; qui fa rodolar una roca, li torna al damunt. 26.28 La llengua mentidera odia els qui en són víctimes, i la boca aduladora provoca la ruïna.

Proverbis 27

27.1 No presumeixis del dia de demà, perquè no saps el que un dia pot portar. 27.2 Que sigui un altre qui t’alabi, i no la teva boca; un foraster, i no els teus llavis. 27.3 La pedra és pesant i feixuga la sorra, però encara és més pesat l’enuig que causa el neci. 27.4 El furor és cruel, i la ira, una riuada, però davant l’enveja, qui podrà aguantar? 27.5 Més val una reprensió oberta que un amor ocult. 27.6 Les ferides d’un amic són mostres de lleialtat, però els petons de qui odia són una falsia. 27.7 Qui va tip trepitja la bresca, qui té gana tot ho troba bo, ni que sigui amarg. 27.8 Com ocell que vaga lluny del niu, així és l’home que se’n va de la seva llar. 27.9 Perfum i encens alegren el cor; l’amic cordial consola l’ànima. 27.10 No abandonis el teu amic ni el del teu pare, i en l’infortuni no vagis a casa del teu germà: més val un veí proper que un germà llunyà. 27.11 Sigues savi, fill meu, i alegra el meu cor, i podré respondre a qui em vulgui ofendre. 27.12 El prudent veu el perill i s’amaga, però els ximples passen avant i ho paguen car. 27.13 Pren la roba a qui s’ha fet fiador d’altri, que pagui penyora per culpa d’uns forasters. 27.14 Al qui de bon matí beneeix a crits el seu veí, se li comptarà com a maledicció. 27.15 Gotera que no para en dia de pluja i dona rondinaire són iguals: 27.16 retenir-la és com aguantar el vent o agafar l’oli amb la mà. 27.17 El ferro amb el ferro s’esmola, i l’home amb el seu company s’afina. 27.18 Qui guarda la figuera menja el seu fruit, i qui vetlla pel seu senyor serà honorat. 27.19 Com un rostre reflectit a l’aigua correspon a un rostre, així el cor d’un home al d’un altre home. 27.20 La mort i el sepulcre mai no en tenen prou, igualment d’insaciables són els ulls de l’home. 27.21 El gresol prova la plata, i la fornal, l’or; i l’home, la boca que l’alaba. 27.22 Al neci, ni que el piquis al morter o el desgranis entre el blat al piló, no li arrencaràs la seva niciesa. 27.23 Vigila pel que fa a les teves ovelles, tingues cura del teu ramat; 27.24 perquè no durarà sempre la riquesa, ni els honors totes les generacions. 27.25 Tret el fenc, rebrota el verd, apilen l’herba a les muntanyes: 27.26 tens anyells per a fer-te vestits i bocs per a pagar el rèdit del camp; 27.27 i llet de cabra per al teu sosteniment, per a alimentar la teva família i proveir les teves criades.

Proverbis 28

28.1 El malvat fuig encara que ningú no el persegueixi, però el just es manté com un lleó. 28.2 Les rebel·lies d’un país fan que es multipliquin els seus dirigents, però amb un home intel·ligent i assenyat restarà estable. 28.3 L’home pobre que oprimeix els febles és com pluja que arrasa i deixa sense pa. 28.4 Els qui s’aparten de la llei abonen l’impiu, però els qui la guarden el combaten. 28.5 Els homes malvats no comprenen la rectitud, els qui busquen el Senyor ho comprenen tot. 28.6 Més val el pobre que camina en integritat que no pas el de camins tortuosos, ni que sigui ric. 28.7 El qui observa la llei és un fill assenyat, el qui es fa amb els llibertins deshonra el seu pare. 28.8 Qui augmenta la fortuna amb la usura i l’abús ho acumula per al qui fa almoina als pobres. 28.9 Qui aparta l’orella per no sentir la llei, fins la seva oració és reprovable. 28.10 El qui esgarria els rectes pel mal camí caurà en la pròpia fossa; en canvi, els íntegres obtindran el benestar. 28.11 L’home ric es pensa que és un savi, però el pobre assenyat el descobreix. 28.12 Quan triomfen els rectes hi ha gran joia, però quan pugen els malvats tothom s’amaga. 28.13 Qui oculta els seus pecats no prospera, qui els reconeix i els abandona obté misericòrdia. 28.14 Feliç l’home que es manté sempre reverent, però qui endureix el cor cau en desgràcia. 28.15 Un lleó furient i un ós afamat, així és el pervers que domina sobre un poble pobre. 28.16 El governant sense seny multiplica les opressions; qui avorreix la cobdícia allargarà els dies. 28.17 L’home aclaparat per la sang d’un homicidi fins a la fossa fugirà: no l’atureu! 28.18 Qui camina en la integritat se salva, qui emprèn camins tortuosos, en algun caurà. 28.19 Qui conrea la seva terra s’atipa de pa, però qui va darrere foteses s’atipa de misèria. 28.20 L’home lleial és ple de benediccions, qui corre a fer-se ric no queda sense càstig. 28.21 Tenir favoritismes no és gens bo, que per un mos de pa prevarica l’home. 28.22 L’home cobejós s’afanya per la riquesa, sense adonar-se que la indigència l’atraparà. 28.23 Qui reprèn un home a la fi troba més agraïment que el qui empra llengua aduladora. 28.24 Qui roba el pare o la mare, i diu: “No és pecat”, és col·lega del malfactor. 28.25 El cobejós provoca baralles, però qui confia en el Senyor està satisfet. 28.26 Qui es refia del propi parer és un insensat, però qui camina amb prudència se salva. 28.27 Qui dóna al pobre no patirà escassesa, qui es tapa els ulls abundarà en malediccions. 28.28 Quan s’aixequen els descreguts, la gent s’amaga; però quan desapareixen, els justos creixen.

Proverbis 29

29.1 Aquell qui davant les reprensions fa el rebel, de sobte serà destruït sense remei. 29.2 Quan els justos imperen, el poble s’alegra; però quan domina el malvat, el poble gemega. 29.3 Qui estima la saviesa alegra el seu pare; qui freqüenta les rameres dissipa la seva herència. 29.4 Un rei, aplicant la justícia, aferma el país, però el qui aplica exaccions l’arruïna. 29.5 L’home que adula el proïsme li estén una xarxa sota els peus. 29.6 En el pecat de l’home dolent hi ha una trampa, però el just exulta i s’alegra. 29.7 El just comprèn la causa del pobre, el pervers no sap què cosa és la comprensió. 29.8 Els homes descreguts porten l’agitació a la ciutat, però els savis calmen la còlera. 29.9 Si el savi discuteix amb el neci, tant si s’enutja com si riu, no en traurà res. 29.10 Els homes sanguinaris odien l’íntegre, però els rectes protegeixen la seva vida. 29.11 El neci desfoga tot el seu despit, però el savi el reté i l’assossega. 29.12 Quan el governant fa cas de paraules mentideres, tots els seus servidors esdevenen dolents. 29.13 El pobre i l’opressor són oposats; el Senyor aclareix els ulls de tots dos. 29.14 El rei que judica amb equitat els humils té el tron afermat per sempre. 29.15 El bastó i la reprensió proporcionen saviesa, però el noi consentit és la vergonya de la mare. 29.16 Quan els malvats pugen, creixen els delictes; però els justos podran veure com cauen. 29.17 Corregeix el teu fill i et donarà descans, i t’omplirà l’ànima de satisfacció. 29.18 Quan manca revelació, el poble es desenfrena, però el qui guarda la llei és feliç. 29.19 Amb paraules no es pot corregir un esclau, perquè si bé les entén, no les compleix. 29.20 ¿Has vist un home sempre disposat a parlar? Més es pot esperar d’un neci que no pas d’ell. 29.21 L’esclau massa ben tractat des de la infància acabarà pensant que és un fill de la casa. 29.22 L’home violent provoca baralles, i el furibund s’omple de pecats. 29.23 L’orgull de l’home causa humiliació, però el d’esperit humil obté honors. 29.24 El còmplice d’un lladre menysprea la pròpia vida, perquè sent el jurament i no ho confessa. 29.25 Témer els homes és un engany, però qui confia en el Senyor està protegit. 29.26 Molts busquen el favor del qui mana, però l’avaluació de cada u prové del Senyor. 29.27 Els justos detesten l’home pervers, el malvat detesta el qui es comporta rectament.

Proverbis 30

30.1 Paraules d’Agur, fill de Jaqué. L’oracle que digué aquest home a Itiel i a Ucal. 30.2 Si jo sóc més estúpid que ningú, i em manca intel·ligència humana, 30.3 i no he assolit la saviesa, com podré copsar la ciència del Sant? 30.4 Qui ha pujat al cel i n’ha davallat? Qui ha recollit el vent amb els seus punys? Qui ha retingut les aigües en un mantell? Qui ha fixat els confins de la terra? Quin és el seu nom i com es diu el seu fill, si és que ho saps? 30.5 Totes les promeses de Déu són ben provades. Ell és un escut per a tots els qui s’hi acullen. 30.6 No afegeixis res a les seves paraules, no sigui que et reprengui i et tinguin per mentider. 30.7 Dues coses et demano, Senyor; no me les neguis abans no mori: 30.8 allunya de mi falsedat i mentida, i no em donis pobresa ni riquesa. Dóna’m l’aliment necessari, 30.9 no fos cas que, anant fart, et negui i digui: “Qui és el Senyor?”, o que en la pobresa em doni per robar i blasfemi el nom del meu Déu. 30.10 No malparlis d’un servent davant del seu amo, no sigui que et maleeixi i hagis de ser castigat. 30.11 Hi ha gent que maleeix el pare i no beneeix la mare! 30.12 Una gent que es creu pura i no es neteja la pròpia brutícia! 30.13 Una gent de mirada altiva i que enlaira les parpelles! 30.14 Una gent que té dents com espases i queixals com ganivets per a devorar els desvalguts de la terra i els pobres d’entre els homes! 30.15 Dues filles té la sangonera, que diuen: “Dóna’m, dóna’m!” Tres coses hi ha insaciables, i una quarta que mai no diu prou: 30.16 el país dels morts, el ventre estèril, la terra eixuta d’aigua i el foc que mai no diu prou. 30.17 L’ull que escarneix el pare i defuig l’acatament a la mare, que els corbs feréstecs l’arrapin i els voltors el devorin. 30.18 Tres coses hi ha que em sobrepassen, i una quarta que no conec: 30.19 el rastre de l’àguila en els aires, el rastre de la serp sobre la roca, el rastre del vaixell al mig del mar i el rastre de l’home en la donzella. 30.20 Així es comporta la dona adúltera: menja i, netejant-se la boca, diu: “No he fet cap mal!” 30.21 Per tres coses tremola la terra, i la quarta no pot suportar: 30.22 l’esclau que arriba a rei, l’insensat que va ben alimentat, 30.23 la dona rebutjada que aconsegueix casar-se i la criada que hereta la seva mestressa. 30.24 Hi ha quatre éssers molt petits sobre la terra, que són els més savis d’entre els savis: 30.25 les formigues, tropa no gens forta, però que s’assegura l’aliment a l’estiu; 30.26 els damans, grup no gens valent que estableix el seu cau en el rocall; 30.27 les llagostes, que no tenen rei, però totes avancen en colles; 30.28 la sargantana, que es pot agafar amb la mà, però s’està en palaus reials. 30.29 Tres coses hi ha que tenen un pas elegant, i la quarta d’airós caminar: 30.30 el lleó, el més fort dels animals, que no recula per res; 30.31 el gall, que es passeja tot tibat entre gallines; el boc, quan condueix un ramat, i el rei quan dirigeix el seu poble. 30.32 Si has fet la ximpleria d’enorgullir-te, i has reflexionat, tapa’t la boca; 30.33 perquè prement la llet se’n treu mantega, prement el nas se’n treu sang, i prement la ira se’n treuen baralles.

Proverbis 31

31.1 Paraules de Lemuel, rei de Massà. Oracle amb què la seva mare el va instruir: 31.2 Què, fill meu, què? Fill de les meves entranyes! Què, fill dels meus precs? 31.3 No lliuris la teva vigoria a les dones ni emprenguis camins que perden els reis. 31.4 No és bo per als reis, Lemuel, no és bo per al reis de beure massa vi, ni per als prínceps les begudes fortes; 31.5 no sigui que, beguts, oblidin les prescripcions i alterin els drets de tots els afligits. 31.6 Deixeu les begudes fortes per al qui va a morir, i el vi per al qui té l’ànima afligida: 31.7 que begui i oblidi la seva misèria, i de la seva pena no se’n recordi més. 31.8 Obre la teva boca en nom del mut, per la causa de tots els abandonats; 31.9 obre la teva boca i judica amb equitat, i defensa el dret del pobre i del desvalgut. La dona que tem el Senyor mereix de ser lloada 31.10 La dona exemplar, qui la trobarà? És molt més valuosa que les mateixes perles. 31.11 En ella confia el cor del seu marit, i no pas sense profit. 31.12 Ella li proporcionarà el bé, sense cap mal, tots els dies de la seva vida. 31.13 Es procura llana i lli, i els treballa amb mans lleugeres. 31.14 És com un vaixell mercant que de lluny porta provisions. 31.15 Es lleva quan encara és fosc i reparteix el menjar a la família, i endega la feina dels criats. 31.16 Examina un camp i el compra, i amb els seus guanys planta una vinya. 31.17 Es cenyeix els lloms amb força, i vigoritza els seus braços. 31.18 Comprova que el seu negoci va bé, la seva llàntia no s’apaga de nit. 31.19 Posa les mans a la filosa i els palmells aguanten el fus. 31.20 Té la mà oberta per al desvalgut, i estén el braç al necessitat. 31.21 No té por que la neu afecti la família, perquè tots els seus tenen roba gruixuda. 31.22 Es confecciona els seus cobertors, i els seus vestits de lli i porpra. 31.23 El seu marit és respectat a les portes, quan seu amb els ancians del poble. 31.24 Teixeix túniques de lli i les ven, i subministra cenyidors al mercader. 31.25 Es revesteix de força i dignitat, i, somrient, espera el dia de demà. 31.26 Obre la boca amb saviesa, i la seva llengua té lliçons bondadoses. 31.27 Vigila el tràfec de la casa i no menja el pa de l’ociositat. 31.28 Els seus fills es lleven i la feliciten; també el seu marit li fa elogis: 31.29 “Moltes filles han realitzat prodigis, però tu les superes totes!” 31.30 La gràcia és enganyosa, i la bellesa, una il•lusió; la dona que tem el Senyor mereix de ser lloada. 31.31 Concediu-li el que amb el seu esforç s’ha guanyat, i que les seves obres li donin pública lloança.

Cohèlet 1

1.1 Reflexions de Cohèlet, fill de David i rei a Jerusalem. 1.2 Vanitat i més vanitat, diu Cohèlet, tot és efímer, tot és en va. 1.3 Què en treu l'home de tots els treballs amb què s'afanya sota el sol? 1.4 Una generació se'n va, i una altra ve, però la terra es manté sempre. 1.5 El sol surt, el sol es pon, anhelant d'arribar al lloc d'on tornarà a sortir. 1.6 El vent bufa de tramuntana, ara es gira de migjorn; dóna voltes i més voltes i refà el camí que havia fet. 1.7 Els rius corren cap al mar, i el mar no s'omple mai; però els rius no cessen d'anar sempre al mateix lloc. 1.8 Les paraules són pura rutina i no val la pena de parlar; l'ull no s'acontenta del que veu ni l'orella del que sent. 1.9 Allò que ha passat tornarà a passar, allò que s'ha fet tornarà a fer-se: no hi ha res de nou sota el sol. 1.10 Quan d'una cosa diuen: “Mira, això és nou!”, segur que ja existia abans, en el temps que ens ha precedit. 1.11 De les generacions passades no en queda cap record, ni en quedarà cap de les futures; el seu record s'haurà esvaït entre els qui vindran després. 1.12 Jo, Cohèlet, que era rei d'Israel, a Jerusalem, 1.13 vaig posar-me amb tota l'ànima a investigar amb l'ajut de la saviesa tot el que passa sota el cel: un mal ofici, val a dir-ho, que Déu ha imposat als humans! 1.14 Vaig mirar tot el que es fa sota el sol, però vaig veure que tot és en va i afany inútil: 1.15 “El que és tort no es pot adreçar; amb el que manca, no hi pots comptar.” 1.16 Em deia a mi mateix: “He crescut i avançat en saviesa més que cap altre dels reis que m'han precedit a Jerusalem. He fet l'experiència d'abundar en saviesa i coneixement.” 1.17 Però, després de llançar-me a investigar saviesa i coneixement, insensatesa i niciesa, vaig comprendre que també això és un afany inútil. 1.18 Perquè: “Com més saviesa, més neguit; a més coneixement, més sofrença.”

Cohèlet 2

2.1 Em vaig dir interiorment: “Vine, doncs, que jo et provaré amb la vida alegre i tastaràs la felicitat.” Però, heus aquí que això també era vanitat. 2.2 Al riure li vaig dir: “Embogeixes”, i al plaer: “No vals res”. 2.3 Em vaig decidir a estimular el meu cos amb el vi, mentre dintre meu mantenia l’enteniment, i em lliurava a la niciesa a fi d’esbrinar en què seria plaent que els fills dels homes s’ocupessin en aquest món durant els dies de la seva vida. 2.4 Vaig dur a terme grans obres: em construïa cases, plantava vinyes, 2.5 feia horts i jardins i hi plantava arbres fruiters de tota mena; 2.6 vaig fer construir estanys d’aigua per a regar la plantació dels arbres. 2.7 Vaig comprar esclaus i esclaves, a més dels nascuts a casa. També posseïa ramats de vaques i d’ovelles en més quantitat que cap altre del meus predecessors a Jerusalem. 2.8 A més, vaig aplegar plata i or, tribut especial dels reis i de les províncies. Em vaig proveir de cantors i cantatrius, i de les delícies dels fills dels homes, copers i rebosters. 2.9 Vaig ser tant important que la meva glòria sobrepassava qualsevol dels meus predecessors a Jerusalem; amb tot, encara conservava la meva saviesa. 2.10 No vaig negar als meus ulls res del que desitjaven, ni vaig privar el meu cor de cap mena de plaer; perquè el meu cor fruïa de tot el meu treball, i aquesta fou la recompensa a totes les meves fatigues. 2.11 Després em vaig posar a considerar totes les obres que havien fet les meves mans i el treball que m’havia costat, i vet aquí que tot era vanitat i afany inútil, perquè no hi ha res de profitós en aquest món. 2.12 Què més farà l’home que succeeixi el rei, sinó el mateix que altres ja han fet? També em vaig posar a considerar la saviesa, la follia i la niciesa, 2.13 i he comprovat que és més profitosa la saviesa que la niciesa; tant com n’és més la llum que no la foscor. 2.14 “El savi té els ulls a la cara, i el neci camina a les fosques.” Tanmateix he pogut adonar-me que a tots dos els espera la mateixa sort. 2.15 Llavors, dintre meu vaig pensar: “La sort del neci m’espera també a mi. Què en trec, doncs, de fer-me més savi que ell?” I dintre meu vaig pensar: “També això és vanitat.” 2.16 Perquè, tant del savi com del neci, no en resta un record permanent, ja que en el decurs del temps tot s’oblida, i el savi es mor igual que el neci. 2.17 He arribat a detestar la vida, perquè em fastigueja tot el que es fa en aquest món; tot és vanitat i afany inútil! 2.18 També he arribat a avorrir tota la tasca en què m’havia afanyat en aquest món, ja que l’hauré de deixar a aquell qui vingui després de mi. 2.19 ¿Qui sap si serà savi o neci aquell qui es farà amo de tot el meu treball, que tant m’ha costat i en el qual he aplicat tot el meu saber en aquest món? També això és vanitat. 2.20 He tornat a sentir el cor defallit per tota la tasca en què m’havia escarrassat en aquest món. 2.21 Després que un home ha treballat amb saviesa, ciència i destresa, haurà de deixar el que és heretat pròpia a un altre que mai no s’hi ha esforçat. Això també és vanitat i una gran injustícia! 2.22 Perquè, què li queda, si no, a l’home de tot el seu afany i de tots els esforços del seu cor amb què ha treballat en aquest món? 2.23 Tots els seus dies són plens de neguit, i la seva tasca, de preocupacions; ni tant sols de nit no pot reposar el seu cor. Això també és vanitat! 2.24 No li queda a l’home res de millor que menjar i beure i sentir-se interiorment satisfet del propi treball. Tanmateix, també he pogut veure que això depèn de la disposició de Déu; 2.25 perquè, qui pot menjar i fruir del benestar sense el seu permís? 2.26 De fet, Déu dóna saviesa, enteniment i benestar a l’home que li plau; en canvi, al pecador ha donat la càrrega de prosperar i amuntegar en profit d’aquell qui li és plaent. També això és vanitat i afany inútil.

Cohèlet 3

3.1 Per a tot hi ha el moment oportú, i un temps per a cada cosa en aquest món. 3.2 Temps de néixer i temps de morir. Temps de plantar i temps d’arrencar la planta. 3.3 Temps de matar i temps de guarir. Temps d’enrunar i temps de construir. 3.4 Temps de plorar i temps de riure. Temps de lamentar-se i temps de ballar. 3.5 Temps d’escampar les pedres i temps d’aplegar-les. Temps d’abraçar i temps de deixar-se d’abraçades. 3.6 Temps d’adquirir i temps de perdre. Temps de guardar i temps de llençar. 3.7 Temps d’esquinçar i temps de cosir. Temps de callar i temps de parlar. 3.8 Temps d’estimar i temps d’odiar. Temps de guerra i temps de pau. 3.9 Què en treu, el qui treballa, de tants afanys? 3.10 He comprovat la càrrega que Déu posa als homes perquè se n’ocupin. 3.11 Tot ho ha fet apropiat al seu moment; però també ha posat en el seu cor la idea de l’infinit, tot i que l’home no arriba a copsar l’obra que Déu ha fet, de principi a fi. 3.12 He comprès que per a ells no hi ha res de millor que alegrar-se i buscar el benestar durant la seva vida, 3.13 perquè, si tots els homes mengen, beuen i frueixen del bé, enmig dels seus afanys, és per bondat de Déu. 3.14 També he comprès que tot allò que Déu fa és permanent. No hi ha res a afegir-hi ni res a treure’n; Déu ho ha fet així perquè li guardin reverència. 3.15 Allò que ara existeix, ja existia abans; i allò que ha d’existir, ja existeix: Déu fa retornar el passat. 3.16 He pogut comprovar també, en aquest món, que a la seu del dret hi ha la malícia, i a la seu de la justícia hi ha la iniquitat. 3.17 Dintre meu vaig pensar: “Tant el just com el dolent els jutjarà Déu, perquè allà hi ha un temps per a tot el que passa i per a tot el que es fa.” 3.18 I pel que fa als homes, vaig pensar dintre meu: “Déu els prova perquè vegin que ells mateixos són com els animals.” 3.19 El destí de l’home és el mateix destí dels animals; i és igual per a tots dos; que així com moren aquells, així moren els altres, tot i que tenen el mateix esperit vital. En res és superior l’home a l’animal, perquè tot és vanitat! 3.20 Tots van a parar al mateix lloc; tots han sortit de la pols i tots retornen a la pols. 3.21 Qui pot assegurar que l’esperit vital dels homes s’enlaira cap amunt, i que l’esperit vital dels animals davalla cap a sota de la terra? 3.22 Així, doncs, he comprès que no hi ha res millor per a l’home que viure content amb el seu treball, ja que aquesta és la seva paga. Perquè, qui el farà venir a fi que vegi el que succeirà després d’ell?

Cohèlet 4

4.1 Després em vaig girar a considerar les opressions que es fan en aquest món, i heus aquí les llàgrimes dels oprimits que no tenen qui els consoli. A mans dels seus opressors estava el poder, i per a ells no hi havia consolador. 4.2 Per això tenia per més feliços els difunts, que ja són morts, que no pas els vius, que encara viuen. 4.3 Però més feliç que aquests dos és aquell qui encara no existeix, que no ha vist les maldats que es fan en aquest món. 4.4 He comprovat també que tot el treball i l’èxit d’una obra provoca l’enveja dels uns contra els altres, i això també és vanitat i afany inútil. 4.5 Cert! L’insensat que s’està creuat de braços es consumeix ell mateix; 4.6 però més val un grapat amb repòs que no pas dos grapats amb fatigues i amb afany inútil. 4.7 Em vaig girar a observar una altra vanitat que hi ha en aquest món: 4.8 El cas d’un home que està sol, sense ningú; no té fills ni parents, però treballa sense parar i els seus ulls no en tenen mai prou, de riquesa, tot i que es pregunta: “Per què treballo tant, jo, i em nego el propi benestar?” També això és vanitat i afany inútil. 4.9 Més val ser dos que un de sol, perquè el seu esforç és més profitós. 4.10 En cas de caure, l’un aixecarà l’altre; però ai d’aquell qui està sol, que si cau no tindrà qui l’aixequi! 4.11 Igualment, si dos jeuen plegats, s’escalfaran; però un de sol, com s’escalfarà? 4.12 També, si algú n’ataca un, serien dos a defensar-se, que “un fil trenat no es trenca fàcilment.” 4.13 Més val un jove pobre, però assenyat, que no pas un rei vell i neci que ja no vol ser aconsellat. 4.14 Perquè de la presó ha sortit qui ha arribat a regnar, malgrat haver nascut pobre en els propis dominis. 4.15 He vist una multitud de persones que transiten per aquest món posar-se al costat del jove successor que havia d’ocupar el lloc d’ell. 4.16 No tenia fi la munió de gent que ell comandava; tot i així, els qui vindran després tampoc no estaran contents amb ell. També això és vanitat i afany inútil.

Cohèlet 5

5.1 Vigila els teus passos quan vagis a la casa de Déu; acostar-s’hi obedient val més que oferir el sacrifici dels necis, als quals no importa obrar malament. 5.2 No et precipitis en el parlar, ni tingui pressa el teu cor a fer alguna promesa davant Déu, perquè ell és al cel i tu sobre la terra; per tant, que siguin poques les teves paraules, 5.3 ja que “els somnis vénen de les moltes preocupacions, i l’enraonar neci, de parlar massa.” 5.4 Si fas alguna promesa a Déu, no triguis a complir-la, perquè no li agraden els insensats; compleix el que has promès. 5.5 Més et val no fer cap promesa que no pas fer-la i no complir-la. 5.6 No deixis que la teva boca faci de tot tu un pecador, i després no diguis davant el sacerdot que va ser sense voler. Per què provocar que Déu s’enutgi pel que dius i destrueixi l’obra de les teves mans? 5.7 Enmig de tants somnis i vanitats, i entre tantes paraules, tu reverencia Déu. 5.8 Si veus l’opressió dels pobres i la perversió del dret i de la justícia a la regió, no et torbis per això, que sobre una autoritat vigila una altra de més elevada; i per damunt de totes, la suprema. 5.9 A més, el profit de la terra és per a tothom; fins i tot el rei depèn del cultiu del territori. 5.10 Qui es deleix pel diner no en tindrà mai prou, i qui es deleix per l’abundància no en traurà profit. Això també és vanitat! 5.11 Quan abunden les riqueses, abunden els que se les mengen. I quin profit en treu el propietari, a part de poder-les contemplar? 5.12 És dolç el son del treballador, tant si té poc com si té molt per menjar; però el ric, de tan fart, no pot dormir. 5.13 Hi ha una penosa desgràcia que he pogut observar en aquest món: la fortuna acumulada que esdevé un mal per al seu amo. 5.14 Aquella fortuna es perd per una mala inversió, i quan li neix un fill es troba amb les mans buides. 5.15 Va sortir nu del ventre matern i així tornarà a marxar, tal com va venir; i del seu treball res no en podrà treure per a endur-s’ho amb ell. 5.16 També aquesta és una penosa desgràcia: que tal com va venir, així se n’hagi d’anar. I, quin profit n’ha tret, d’haver treballat en va? 5.17 A més, consumeix tots els seus dies entristit, ple d’angúnies, dolors i ressentiments. 5.18 Això és el que jo he trobat bé: que és convenient menjar, beure i fruir plenament de tots els treballs amb què l’home s’afanya en aquest món els pocs dies que Déu li concedeix, ja que aquesta és la seva paga. 5.19 Cert, quan a un home Déu li ha donat riquesa i possessions, i li permet de viure’n, prendre’n la seva part i alegrar-se en el seu treball, això és un do de Déu. 5.20 Tampoc no es preocuparà gaire dels dies de la seva vida, perquè Déu li omple el cor d’alegria.

Cohèlet 6

6.1 Hi ha un mal que he pogut comprovar en aquest món i que plana damunt l’home: 6.2 el d’aquell a qui Déu ha donat riquesa, possessions i honor, de manera que no li falti res del que pugui desitjar; però Déu no li concedeix la facultat de gaudir-ne, sinó que és un estrany qui en gaudeix. Això sí que és vanitat i una penosa desgràcia! 6.3 Un home que hagi engendrat cent fills i hagi viscut molts anys, ni que siguin nombrosos els dies de la seva vida, si no arriba a satisfer el seu desig i acaba sense sepultura, jo dic: “Més feliç és l'avortó que no pas ell!” 6.4 Perquè tot i aquest ha vingut en va i a la foscúria se’n torna, i el seu nom queda colgat a les tenebres, 6.5 i, a més, no ha vist el sol ni coneix res, ha tingut millor descans que no pas l’altre. 6.6 Encara que aquest altre hagués viscut mil anys dues vegades, si no ha fruït del bé, ¿no van tots a un mateix lloc? 6.7 Tot l’afany de l’home és per a la boca, però l’ànima no acaba mai de satisfer-se. 6.8 Quin és l’avantatge del savi sobre l’ignorant? Quin és el del pobre que sap fer front a la vida? 6.9 És millor allò que ens pot satisfer que allò que podem desitjar; que això també és vanitat i afany inútil. 6.10 A tot allò que existeix, ja fa molt temps que se li va posar nom, i se sap el que és. L’home no pot discutir amb qui és més fort que no pas ell. 6.11 És ben cert: “A més paraules, més vanitats”, i l’home, què en treu d’això? 6.12 Perquè, qui sap el que convé a l’home durant la seva vida, al llarg dels dies de la seva fútil existència, que passen com una ombra? Qui informarà l’home del que ha de succeir en aquest món després d’ell?

Cohèlet 7

7.1 És millor el bon nom que l’ungüent perfumat, i el dia de la mort que el dia del naixement. 7.2 És millor anar a la casa de dol que a la casa del festí, perquè allò és la fi de tots els humans, i el vivent hi reflexiona. 7.3 És millor la tristor que la rialla, perquè la severitat del rostre ennobleix el cor. 7.4 El cor dels savis és a la casa de dol, i el cor dels insensats és a la casa del festí. 7.5 És millor atendre reprensions de savis que escoltar cantarelles de necis, 7.6 perquè igual que l’espetec de l’argelaga sota l’olla és la rialla del neci; i això també és vanitat! 7.7 El poder d’oprimir torna neci el savi, i el suborn corromp el cor. 7.8 És millor l’acabament d’una cosa que el seu començament. És millor el d’esperit pacient que el d’esperit superb. 7.9 No et deixis portar fàcilment per l’enuig, que la ira reposa en el pit dels necis. 7.10 No preguntis: “Per què els temps passats eren millors que els d’ara?” No és de savis preguntar sobre això. 7.11 La saviesa és tan bona com una herència, i profitosa per als qui veuen el sol. 7.12 La ciència dóna protecció i també en dóna el diner, però l’avantatge de la saviesa és que dóna vida a qui la posseeix. 7.13 Fixa’t bé en el que Déu ha fet: Qui podrà redreçar el que ell ha torçat? 7.14 Alegra’t en el dia feliç, però en el dia advers, reflexiona: tant l’un com l’altre els ha fet Déu, a fi que l’home no pugui retreure-li res. 7.15 Ho he vist tot, en els dies de la meva vana existència. Hi ha justos que es perden per la seva justícia, i hi ha malvats que prosperen per la seva malícia. 7.16 No vulguis ser massa just ni et facis massa savi. Per què destruir-te? 7.17 No vulguis ser massa dolent ni siguis insensat. Per què has de morir abans de temps? 7.18 És bo que agafis això i que no deixis de la mà allò altre, perquè aquell qui reverencia Déu se’n surt de tot plegat. 7.19 La saviesa dóna més força al savi que deu poderosos a una ciutat. 7.20 És ben cert que no hi ha cap home just a la terra que sempre faci el bé i no pequi mai. 7.21 No facis cas de tot el que s’enraona, i no sentiràs com el teu mateix esclau malparla de tu, 7.22 perquè el teu cor sap prou bé que també tu has malparlat dels altres moltes vegades. 7.23 Tot això ho he intentat per mitjà de la saviesa. Vaig dir: “Vull fer-me savi!” Però ella fugia de mi. 7.24 Allò que és llunyà i summament profund, qui ho descobrirà? 7.25 He tornat un cop més, amb tot el meu cor, a estudiar, a investigar i a cercar la saviesa i la raó, per reconèixer la maldat de la insensatesa i la niciesa de la follia. 7.26 Una cosa he trobat més amarga que la mort: la dona que és un parany; el seu cor és un filat i els seus braços són cadenes. Aquell qui és plaent a Déu se n’escaparà, però el pecador hi quedarà pres. 7.27 Mira, he trobat això, diu el Predicador, examinant cas per cas per descobrir-ne la raó. 7.28 Una cosa que la meva ànima buscava, però que encara no he trobat: un home entre mil sí que el trobo, però una dona, entre totes elles, no l’he trobada. 7.29 Vet aquí l’única cosa que he comprès: que Déu va fer els humans rectes, però ells s’han buscat moltes complicacions.

Cohèlet 8

8.1 Qui és com el savi? Qui més coneix el sentit de les coses? La saviesa de l’home li fa lluir el rostre i li suavitza l’aspror de la cara. 8.2 Jo et dic: obeeix les ordres del rei per causa del jurament sagrat. 8.3 No tinguis pressa per marxar del seu davant. No et fiquis en conspiracions, perquè ell farà tot el que vulgui. 8.4 La paraula del rei és sobirana; i qui li dirà: “Què fas?” 8.5 Qui obeeix les ordres no coneixerà la dissort; i el cor del savi entén quan és el moment i quina és la conducta. 8.6 Perquè en tot afer hi ha un temps i un comportament, i és molt gran l’amenaça que plana damunt l’home 8.7 i no hi ha qui pugui saber el futur, ja que, qui li revelarà el que succeirà? 8.8 No hi ha ningú que tingui poder sobre el seu esperit i que pugui retenir-lo, ni poder sobre el dia de la mort. No hi ha evasió possible d’aquesta lluita; i la maldat no allibera qui s’hi complau. 8.9 Tot això ho he observat aplicant el meu cor a tot el que s’esdevé en aquest món, quan l’home domina l’home, per desgràcia seva. 8.10 He pogut veure com gent dolenta rep honres fúnebres i és recordada, mentre que els qui havien actuat correctament i freqüentaven el lloc sant eren oblidats a la ciutat. També això és vanitat! 8.11 Perquè, quan una sentència contra les males accions no s’aplica immediatament, el cor dels humans s’omple del desig de fer el mal. 8.12 No obstant, encara que el pecador cometi cent vegades el mal i perjuri, jo sé també que la felicitat és per a aquells qui reverencien Déu, que temen en la seva presència, 8.13 i que el malvat no serà feliç ni perllongarà els seus dies; serà com una ombra, perquè no té temor davant Déu. 8.14 Hi ha una vanitat que s’esdevé a la terra, i és que hi ha justos als quals els arriba allò que correspon a les obres dels malvats, mentre que hi ha malvats als quals arriba allò que correspon a les obres dels justos. Afirmo que això també és vanitat! 8.15 Per això jo celebro l’alegria, perquè l’home no té en aquest món res de millor que menjar, beure i alegrar-se; que això és el que el conforta enmig del seu treball, durant els dies de la vida que Déu li ha concedit en aquest món. 8.16 Quan he aplicat el meu cor a conèixer la saviesa i a considerar el tràfic que hi ha damunt la terra –perquè n’hi ha que no acluquen els ulls ni de nit ni de dia–, 8.17 he pogut observar, referent a tota l’obra de Déu, que l’home no pot comprendre els fets que es desenvolupen en aquest món; per més que s’esforci a buscar-ho, no ho trobarà. I encara que el savi digui que ho sap, no és capaç de comprendre-ho.

Cohèlet 9

9.1 Sí, a tot això he aplicat el meu cor, i he arribat a aquesta conclusió: que els justos i els savis, i les seves obres, són en les mans de Déu. De l’amor i de l’odi els homes no en poden saber res, obren segons el que tenen al davant seu. 9.2 Tot és igual per a tots; igual sort per al just i el dolent, per al bo i pur com per a l’impur, per al qui sacrifica com per al qui no ofereix sacrificis; igual per al bo com per al pecador, per al qui fa juraments com per al qui se n’està. 9.3 Això és el pitjor d’entre tot el que succeeix en aquest món: que hi hagi una mateixa sort per a tothom i que, a més, el cor dels humans sigui ple de maldat i la follia covi en el seu cor durant la seva vida; i després d’això, cap a la fossa! 9.4 El qui és comptat entre els vivents encara pot confiar, perquè “Val més un gos viu que un lleó mort”, 9.5 ja que els qui són vius saben que han de morir, però els morts ja no saben res ni tenen més paga, perquè el seu record ja s’ha fos. 9.6 Els seus amors, els seus odis i les seves enveges, ja fa temps que s’han acabat, i mai més no tindran part en res del que s’esdevé en aquest món. 9.7 Vés, menja content el teu pa i beu amb alegria el teu vi, que ja fa molt que Déu està content amb el que fas. 9.8 Que en tot temps els teus vestits siguin blancs, i que mai no falti l’ungüent sobre el teu cap. 9.9 Gaudeix de la vida amb la dona que tu estimes tot els temps de la breu existència que se t’ha concedit en aquest món, perquè això és la teva part en aquesta vida i en el treball amb què t’afanyes en aquest món. 9.10 Tot allò que siguis capaç de fer, fes-ho segons les teves forces, perquè no hi ha obra, ni projecte, ni ciència, ni saviesa, en el sepulcre on t’encamines. 9.11 També he pogut observar que en aquest món no és dels lleugers la cursa, ni dels valents la batalla; tampoc no és dels savis el pa, ni dels prudents les riqueses, ni dels intel·ligents el favor, sinó que l’ocasió i la sort a tots ells acompanyen. 9.12 Perquè l’home no sap quin serà el seu moment: com els peixos agafats en una xarxa fatal o com els ocells atrapats en un parany, així els humans són atrapats per l’infortuni que, de sobte, els cau al damunt. 9.13 També he vist en aquest món un fet de la saviesa que m’ha semblat important: 9.14 Hi havia una ciutat petita, que tenia pocs habitants, i un gran rei vingué a atacar-la; la va assetjar i va alçar davant d’ella grans baluards. 9.15 Allí es va trobar un home pobre i savi que va salvar la ciutat amb la seva saviesa, i ningú no es va recordar més d’aquell home pobre. 9.16 I jo dic: “Val més la saviesa que la força”, encara que la saviesa del pobre sigui menyspreada i els seus consells no siguin escoltats. 9.17 Les paraules serenes dels savis es fan sentir millor que no pas els crits del sobirà dels necis. 9.18 Val més la saviesa que les armes de guerra, però un sol error destrueix molta cosa bona.

Cohèlet 10

10.1 Una mosca morta malmet l’ungüent del perfumista; una petita insensatesa compta més que un tresor de saviesa. 10.2 El savi té el cor a la seva mà dreta; l’insensat el té a l’esquerra. 10.3 Quan el neci es posa en marxa, mancat com és de seny, va dient a tothom: “Aquell és boig.” 10.4 Si l’enuig del governant s’alça contra tu, no deixis el teu lloc, perquè la serenitat evita grans ofenses. 10.5 Hi ha un mal que he constatat en aquest món, com a errada dels governants: 10.6 la insensatesa elevada a altes dignitats, mentre que els dotats resten en baixa posició. 10.7 He vist servents a cavall i nobles que van a peu, com els servents. 10.8 Qui cava el sot, hi cau a dins; qui esbotza el mur, el pica l’escurçó. 10.9 Qui remou les pedres, hi prendrà mal; qui talla llenya, pren un risc. 10.10 Si la destral és esmussada i no l’esmolen, caldrà picar més fort; igualment suposa un guany afinar la saviesa. 10.11 Si la serp pica abans de ser encantada, l’encantador no en treu cap profit. 10.12 Les paraules de la boca del savi guanyen favor, però els llavis del neci li causen la ruïna: 10.13 comença dient bajanades, i el final del seu discurs és una ximpleria. 10.14 El neci multiplica els arguments; tanmateix, l’home no sap res del que s’esdevindrà; i del que hi haurà després d’ell, qui l’informarà? 10.15 Els afanys del neci l’aclaparen tant que no sap ni com anar a la ciutat. 10.16 Ai de tu, país que tens per rei un plebeu i els teus nobles mengen des de bon matí! 10.17 Feliç de tu, país, quan el teu rei és fill de nobles i els teus prínceps mengen a la seva hora, per prendre forces i no pas per embriagar-se. 10.18 Quan les mans són mandroses el sostre s'enfonsa, i quan els braços són indolents la casa té goteres. 10.19 El convit es fa per divertir-se, i el vi alegra la vida, però és el diner el que tot ho facilita. 10.20 Ni en la teva intimitat no malparlis del rei ni en la teva cambra no malparlis del ric, perquè algun ocell del cel farà córrer la veu; aquells que volen faran saber el que has dit.

Cohèlet 11

11.1 Llença el teu pa sobre les aigües, que passat el temps el retrobaràs. 11.2 Comparteix amb set, i fins amb vuit, que no saps quin mal pot venir sobre el país. 11.3 Si els núvols van carregats de pluja, la vessaran sobre la terra; i si l’arbre cau cap al sud o cap al nord, al lloc on caigui allà es quedarà. 11.4 Qui està pendent del vent no sembrarà, i qui es fixa en els núvols no segarà. 11.5 Així com no saps quin és el camí que fa el vent, ni la formació dels ossos en el ventre de la dona embarassada, tampoc no pots conèixer l’obra de Déu, que tot ho crea. 11.6 Al matí sembra la teva llavor, i a la tarda que la teva mà no reposi, perquè no saps quina reeixirà, si aquesta o l’altra, o si totes dues seran igual de bones. 11.7 Certament, la llum és agradable i fa bo de veure el sol; 11.8 però, encara que un home visqui molts anys, que procuri alegrar-se en tots ells i que tingui present que els dies de fosca seran molts, que tot l’esdevenidor és vanitat. 11.9 Jove, alegra’t en la teva joventut, i complau el teu cor en els dies de la teva jovenesa. Deixa’t portar pel teu cor i els desigs dels teus ulls; però tenint present que, de tot això, Déu te’n demanarà compte. 11.10 Allunya del teu cor el neguit i aparta el cos de patiments, que adolescència i joventut són efímeres.

Cohèlet 12

12.1 I recorda’t del teu Creador en els dies de la teva joventut, abans que arribin els dies dolents i vinguin aquells anys dels quals diràs: “No em plauen gens!” 12.2 Abans que s’enfosqueixi el sol i la claror, la lluna i les estrelles, i tornin els núvols, passada la pluja. 12.3 Quan tremolin els guardians de la casa i s’encorbin els homes forts, i pleguin les molineres, de tan escasses, i s’enfosqueixin les que miren per les gelosies; 12.4 quan es tanquin les portes del carrer, en abaixar-se el soroll de la mola, i s’alci la veu de l’ocell i emmudeixin totes les filles del cant. 12.5 Quan fan basarda les pujades i es té por de fer camí; mentre l’ametller floreix i la llagosta es fa pesada i esclata la tàpera, l’home se’n va al seu estatge etern i les ploraneres ja ronden pel carrer; 12.6 abans no es trenqui el lligam de plata i s’esmicoli el gresol d’or; abans que s’esclafi el càntir a la font i la corriola s’esberli dins el pou, 12.7 i la pols torni a ser la terra que era i l’esperit torni a Déu, que el va donar. 12.8 Vanitat de vanitats, diu el Predicador, tot és vanitat! 12.9 A més, el Predicador, com més sabia més coneixement impartia al poble; va estudiar, examinar i recompondre molts proverbis. 12.10 El Predicador es va esforçar a trobar paraules adients i escriptura com cal a sentències verídiques. 12.11 Les dites dels savis són com agullons; i com estaques ben clavades les dels mestres de la comunitat, posades per un sol pastor. 12.12 El que se’n treu d’elles, fill meu, són bones advertències. Compondre molts llibres és un no acabar mai, i estudiar en excés fa malbé la salut. 12.13 Conclusió del discurs, atès tot el que s’ha dit: reverencia Déu i guarda els seus manaments, que això és cabalment ser un home. 12.14 Perquè Déu portarà a judici totes les obres, ni que siguin amagades, tant si foren bones com si foren dolentes.

Càntic 1

1.1 El Càntic dels Càntics de Salomó. 1.2 Que em besi amb els besos de la seva boca! Perquè les teves carícies són més dolces que el vi; 1.3 és una delícia aspirar els teus perfums, el teu nom és un ungüent que es vessa; per això t’estimen les donzelles. 1.4 Atrau-me darrere teu! Correm-hi! El rei m’ha introduït a les seves cambres. 1.5 Sóc bruna, però graciosa, filles de Jerusalem; com les tendes de Quedar, com el pavellons de Salomó. 1.6 No us fixeu en la meva morenor; és que el sol m’ha mirat. Els fills de la meva mare s’aïraren contra mi, em posaren a guardar les vinyes, i la meva pròpia vinya, no l’he guardada! 1.7 Digue'm, tu, estimat de la meva ànima, per on pastures el ramat?, on reposes durant la migdiada?, perquè jo no vagi perduda entre els ramats dels teus companys. La més bella entre les dones 1.8 Si no ho saps, tu, la més bella entre les dones, segueix les petjades del ramat, i fes pasturar els teus cabrits al costat de les tendes dels pastors. 1.9 Amb la meva euga, junyida als carros del faraó, jo t’he comparat, companya meva. 1.10 Quina bellesa tenen les teves galtes entre les trenes, i el teu coll entre els collarets! 1.11 Et farem arracades d’or amb filigranes de plata. 1.12 Mentre el rei es recolza a la taula, el meu nard exhala el seu perfum. 1.13 El meu estimat és per a mi una bosseta de mirra, mentre reposa entre els meus pits. 1.14 El meu estimat és per a mi com un raïm d’albena a les vinyes d’Enguedí. 1.15 Que n’ets, de bella, companya meva, que n’ets, de bella! Els teus ulls són coloms! 1.16 Que n’ets, de bell, estimat meu, i d’encisador! Plenament florit és el nostre llit! 1.17 Les bigues de casa nostra són de cedre i el seu sostre és de xiprer.

Càntic 2

2.1 Jo sóc la rosa de Saron, el lliri de les valls. 2.2 Com un lliri entre els cards és la meva companya entre les donzelles. 2.3 Com un pomer entre els arbres boscans és el meu estimat entre els joves. Em delia per seure a la seva ombra, i el seu fruit m’és dolç al paladar. 2.4 M’ha portat a la sala de banquets, i la senyera que em cobria era l’amor. 2.5 Retorneu-me amb coques de panses, conforteu-me amb pomes, perquè estic malalta d’amor! 2.6 La seva esquerra sosté el meu cap, mentre amb la dreta m’abraça. 2.7 Jo us conjuro, filles de Jerusalem, per les gaseles i les cérvoles del camp, que no desperteu ni desvetlleu l’amor fins que ella ho vulgui. 2.8 És la veu del meu estimat! Mireu-lo! Ja ve corrents per les muntanyes, saltant per les collades. 2.9 El meu estimat és semblant a una gasela, o a un cervatell. Mireu-lo!, ja és darrere la nostra paret, guaitant per les finestres, espiant per les gelosies. 2.10 El meu estimat parla i em diu: 2.11 Mira, l’hivern ja ha passat, la pluja s’ha esvaït i se n’ha anat; 2.12 les flors apareixen arreu, el temps de les cançons ha arribat, el cant de la tórtora es fa sentir pels nostres camps; 2.13 la figuera dóna els primers fruits i les vinyes florides escampen el seu aroma. Alça’t, companya meva, bonica meva, i vine! 2.14 Coloma meva, que ets dins les escletxes de la roca, en els amagatalls dels singles: mostra’m el teu rostre, deixa’m sentir la teva veu; perquè la teva veu és dolça, i el teu rostre, formós.” 2.15 Caceu-nos les guineus, les petites guineus que destrossen les vinyes, les nostres vinyes que ja han florit. 2.16 El meu estimat és meu, i jo sóc seva; ell pastura el ramat entre els lliris. 2.17 Abans que bufi el ventijol del capvespre i s’estenguin les ombres, torna, estimat meu; fes-te com una gasela, com un cervatell per damunt les muntanyes escarpades.

Càntic 3

3.1 En el meu llit, durant la nit, he buscat el qui estima la meva ànima; l’he cercat i no l’he trobat. 3.2 M’alçaré i faré un tomb per la ciutat, pels carrers i per les places, a la recerca del qui la meva ànima estima. L’he cercat i no l’he trobat! 3.3 M’he trobat amb els guardes que ronden la ciutat: “¿No heu vist el qui estima la meva ànima?” 3.4 Tot just els havia passat davant quan he trobat el qui estima la meva ànima. M’hi he abraçat i no el deixaré fins que l’hagi introduït a la casa de la meva mare, a la cambra de la qui em va concebre. 3.5 Us conjuro, filles de Jerusalem, per les gaseles i les cérvoles del camp, que no desperteu ni desvetlleu l’amor fins que ella ho vulgui. 3.6 Qui és aquest que puja del desert i avança entre columnes de fum, amb perfum de mirra i d’encens i amb tota mena d’extractes aromàtics? 3.7 Mireu, és la llitera de Salomó! Seixanta herois l’envolten, d’entre els valents d’Israel. 3.8 Tots són destres amb l’espasa, ensinistrats per a la guerra. Cadascun amb l’espasa al costat, en previsió de perills nocturns. 3.9 El rei Salomó s’ha fet construir un palanquí de fusta del Líban. 3.10 Les seves columnes les ha fetes de plata; la seva espatllera, d’or; el setial, de porpra; i el seu interior, entapissat amb amor per les filles de Jerusalem. 3.11 Sortiu, filles de Sió. i contempleu el rei Salomó portant la diadema amb què la seva mare el va coronar el dia de les seves noces, la diada més joiosa del seu cor.

Càntic 4

4.1 Que n’ets, de bella, companya meva, que n’ets, de bella! Els teus ulls són com dues colomes darrere el teu vel; la teva cabellera, com un ramat de cabres quan davallen de bon matí de les muntanyes de Galaad; 4.2 les teves dents, com un ramat d’ovelles toses quan surten del bany; totes duen bessonada, no n’hi ha cap d’estèril entre elles. 4.3 Com un fil d’escarlata són els teus llavis; i la teva boca, de parla graciosa; les teves galtes són com dos talls de magrana, darrere el teu vel. 4.4 El teu coll és com la torre de David, alçada per a trofeus; mil escuts hi ha penjats, tots són rodelles d’herois. 4.5 Els teus dos pits són com cries bessones de gasela que pasturen entre lliris. 4.6 Abans que bufi el ventijol del capvespre i s’estenguin les ombres, pujaré a la muntanya de la mirra, a la collada de l’encens. 4.7 Tota tu ets bonica, companya meva, no tens cap defecte! 4.8 Vine cap a mi des del Líban, esposa meva, baixa des del Líban! Avança dels cims de l’Amanà, de les muntanyes del Senir i de l’Hermon, dels refugis dels lleons, de les muntanyes de les panteres. 4.9 M’has robat el cor, germaneta, esposa meva, m’has robat el cor amb una sola mirada dels teus ulls, amb una sola anella del teu coll. 4.10 Que en són, de delicioses, les teves carícies, germaneta meva, esposa meva! Les teves carícies són molt més agradables que no pas el vi! I la fragància dels teus perfums supera la de tots els bàlsams! 4.11 Els teus llavis regalimen gotes de mel, esposa meva, tens mel i llet sota la llengua; i l’aroma dels teus vestits és com la fragància del Líban. 4.12 Ets un jardí tancat, germaneta, esposa meva, una font reclosa, una deu segellada. 4.13 Els teus plançons són un paradís de magraners, de saborosos fruits, xiprers i nards; 4.14 nard i safrà, canya aromàtica i canyella, amb tots els arbres d’encens; mirra i àloes, amb les millors espècies aromàtiques. 4.15 Font dels jardins, pou d’aigües vives que flueixen del Líban. 4.16 Desperta, tramuntana; vine, migjorn; venteja el meu jardí i escampa el seu perfum. Que el meu estimat entri al seu jardí per menjar els fruits exquisits.

Càntic 5

5.1 He entrat al meu jardí, germaneta, esposa meva, i he fet la meva collita de mirra amb el seu bàlsam; he menjat la meva bresca amb la meva mel, he begut el meu vi i la meva llet. 5.2 Jo dormia, però el meu cor vetllava. La veu del meu estimat, que crida: “Obre’m, germaneta meva, companya meva, coloma meva, la meva immaculada, perquè el meu cap és ple de rosada, i els meus cabells, de la rosada de la nit.” 5.3 “Ja m’he tret la túnica, com puc tornar-me-la a posar? Ja m’he rentat els peus, com puc tornar-me’ls a embrutar?” 5.4 L’estimat passa la mà pel forat de la porta, i les entranyes se’m commouen per ell. 5.5 Em vaig alçar per obrir el meu estimat; les meves mans regalimaven mirra, i els dits gotejaven la mirra sobre l’agafador del forrellat. 5.6 Vaig obrir al meu estimat, però el meu estimat se n’havia anat, ja no hi era. L’ànima se m’escapava darrere d’ell; l’he buscat i no l’he trobat, l’he cridat i no m’ha respost. 5.7 M’han trobat els guardes que ronden la ciutat, m’han pegat i m’han fet mal; m’han pres el mantell que duia posat, aquells guardians de les muralles. 5.8 Jo us conjuro, filles de Jerusalem: si trobeu el meu estimat, que li voldreu fer saber que estic malalta d’amor? 5.9 En què és distint el teu estimat d’un altre estimat, oh tu, la més bella d’entre les dones? En què és distint el teu estimat d’un altre estimat, perquè així ens conjuris? 5.10 El meu estimat té el rostre lluent i rosat, distingit entre deu mil; 5.11 el seu cap és or del més fi, els seus cabells arrissats, negres com el corb. 5.12 Els seus ulls són coloms vora rierols d’aigua, banyats amb llet, reposant al marge. 5.13 Les seves galtes són un bancal de bàlsams, un parterre de plantes aromàtiques. Els seus llavis són lliris que degoten essència de mirra. 5.14 Els seus braços són braçalets d’or guarnits amb pedres de Tarsis. El seu ventre és marfil polit recobert de safirs. 5.15 Les seves cames són columnes d’alabastre assentades sobre pedestals d’or fi. El seu aspecte és com el Líban, majestuós com els cedres. 5.16 El seu parlar és pura dolcesa, i tot ell és una delícia. Així és el meu estimat, així és el meu company, filles de Jerusalem!

Càntic 6

6.1 On ha anat el teu estimat, oh tu, la més bella de les dones? Cap a on s’ha dirigit el teu estimat, que anirem amb tu a buscar-lo? 6.2 El meu estimat ha baixat al seu jardí, als bancals dels bàlsams, per recrear-se entre els horts i aplegar-hi lliris. 6.3 Jo sóc del meu estimat, i el meu estimat és meu; ell, que pastura el ramat entre els lliris. 6.4 Ets bella, companya meva, com Tirsà, encisadora com Jerusalem, imponent com una formació d’esquadrons. 6.5 Aparta de mi els teus ulls, perquè ells m’han vençut! La teva cabellera és com un ramat de cabres quan davallen de bon matí de la muntanya de Galaad; 6.6 les teves dents, com un ramat d’ovelles que surten del bany; totes duen bessonada, no n’hi ha cap d’estèril entre elles. 6.7 Les teves galtes són com dos talls de magrana, darrere el teu vel! 6.8 Seixanta són les reines, i vuitanta les concubines, i el nombre de les donzelles, gran; 6.9 però una sola és la meva coloma, la meva immaculada. L’única per a la seva mare, la preferida de qui la va infantar. Les donzelles, en veure-la, li diuen benaurada; les reines i les concubines l’elogien: 6.10 ¿Qui és aquesta que s’alça com l’aurora, bella com la lluna, esplendent com el sol, imponent com una formació d’esquadrons? Retorna, sulamita 6.11 Havia jo baixat a l’hort de les nogueres per admirar com rebrota la vall, per veure si la vinya ja brotava i si florien els magraners. 6.12 Sense adonar-me’n, el meu anhel em posava damunt els carros del meu noble poble. 6.13 Retorna, retorna, sulamita; retorna, retorna, que et volem contemplar!

Càntic 7

7.1 Que en són, de bonics, els teus peus amb les sandàlies, filla de príncep! Els contorns dels teus malucs són com joiells, treball de mans d’artista. 7.2 El teu melic és una copa tornejada on mai no manca el vi mixturat. El teu ventre és un munt de blat envoltat de lliris. 7.3 Els teus dos pits són dos cervatells, una bessonada de gasela. 7.4 El teu coll és una torre de marfil; els teus ulls, com els estanys d’Heixbon, prop de la porta de Bat-Rabim. El teu nas, com la talaia del Líban, que guaita cara a Damasc. 7.5 El teu cap s’alça com el Carmel, i la teva cabellera és com la porpra; un rei hi és pres entre els seus rínxols. 7.6 Que n’ets de bella, que n’ets de dolça, amor meu delitós! 7.7 Ets esvelta com una palmera, i els teus pits en són els raïms. 7.8 M’ho he proposat: pujaré a la palmera i agafaré els seus raïms. Llavors, els teus pits seran per a mi com raïms de vinya, i l’aroma del teu alè, com el de les pomes; 7.9 el teu parlar, com el bon vi, que suaument penetra l’amor meu i s’esmuny entre els llavis endormiscats. 7.10 Jo sóc del meu estimat, i cap a mi l’atrau el seu anhel. 7.11 Vine, estimat meu, sortim al camp, passem la nit a les tendes, 7.12 la matinada entre les vinyes; veurem si els ceps ja han brotat, si esclaten les gemmes, si els magraners han florit. Allí et donaré el meu amor! 7.13 Les mandràgores exhalen la seva fragància, i a la porta tenim tota mena de fruits exquisits; fruita fresca i fruita seca que tinc guardada per a tu, estimat meu!

Càntic 8

8.1 Tant de bo fossis tu un germà meu, criat als pits de la meva mare! Quan et trobaria pel carrer et podria besar sense que ningú em critiqués. 8.2 Podria dur-te a casa de la meva mare, t’hi faria entrar i tu m’instruiries. Jo et donaria a beure vi mixturat, del most de les meves magranes. 8.3 Em posarà la seva esquerra sota el cap, i la seva dreta m’abraçarà. 8.4 Jo us conjuro, filles de Jerusalem, que no desperteu ni desvetlleu el meu amor fins que ella ho vulgui! 8.5 Qui és aquesta que puja del desert, recolzada en el seu estimat? 8.6 Porta’m gravada sobre el teu cor, com un segell en el teu braç; perquè l’amor és tan fort com la mort, la gelosia, inflexible com el sepulcre, les seves sagetes, com sagetes de foc, una autèntica flama divina. 8.7 La immensitat de les aigües no pot apagar l’amor; ni les riuades no podrien ofegar-lo. Si algú volgués oferir tots els béns de casa seva a canvi de l’amor, només rebria menyspreu. 8.8 Tenim una germaneta petita que encara no té pits; què farem amb la nostra germana, el dia que vinguin a demanar-la? 8.9 Si ella és una muralla, li edificarem al damunt un palau de plata; si ella és una porta, la cobrirem amb plaques de cedre. 8.10 Jo sóc una muralla, i els meus pits en són les torres; per això, als seus ulls he esdevingut com qui ha aconseguit la pau. Tu que sojornes als jardins 8.11 Salomó tenia una vinya a Baal-Hamon. Va confiar-la a uns guardians, i cadascun li pagava pels seus productes mil sicles de plata. 8.12 La meva vinya, que és propietat meva, la guardo per a mi; queda’t tu, Salomó, amb els mil sicles, i dos-cents per als guardians del fruit. 8.13 Oh, tu, que sojornes als jardins: els companys esperen la teva veu, fes-nos-la sentir! 8.14 Corre, estimat meu. sigues com la gasela, o com el cervatell, per damunt les muntanyes dels bàlsams!

Isaïes 1

1.1 Visió d’Isaïes, fill d’Amós, referent a Judà i Jerusalem, en temps d’Ozies, de Jotam, d’Acaz i d’Ezequies, reis de Judà. 1.2 “Escolta, cel; presta atenció terra, que el Senyor parla: He criat fills i els he enaltit, però ells s’han rebel•lat contra mi. 1.3 El bou coneix el seu amo, i l’ase, la menjadora del seu propietari; Israel no em coneix, el meu poble no entén res.” 1.4 Ai, nació pecadora, poble carregat de maldat, raça de malfactors, fills depravats! Han abandonat el Senyor, han provocat la còlera del Sant d’Israel, s’hi han girat d’esquena. 1.5 A què treu castigar-vos més, si heu de seguir prevaricant? Tot el cap està malalt, i tot el cor, defallit. 1.6 De la planta dels peus fins al cap no hi ha cap part sana; només ferides, inflamació i nafres obertes que no han estat curades ni embenades ni amorosides amb oli. 1.7 El vostre país és un desert, les vostres ciutats són incendiades; la vostra terra devorada pels estrangers davant vostre! Desolació i ruïna causada pels forasters! 1.8 I la filla de Sió ha quedat com una cabana en una vinya, com una barraca en un camp de cogombres, com una ciutat assetjada. 1.9 Si el Senyor Totpoderós no n’hagués deixat un petit romanent, hauríem quedat com Sodoma, seríem igual que Gomorra. 1.10 Escolteu l’oracle del Senyor, magnats de Sodoma. Estigueu atents a la llei del nostre Déu, pobladors de Gomorra: 1.11 “De què em valen tants de sacrificis?” –diu el Senyor. Estic fart d’holocaustos de moltons i de sagí d’animals engreixats. No tinc complaença en la sang de toros, ni d’anyells, ni de bocs. 1.12 Quan veniu a portar-los davant meu, qui us ha permès que trepitgin els meus atris? 1.13 No em porteu més ofrenes vegetals inútils; l’encens m’és avorrible. Ni el noviluni ni el dissabte, ni l’aplec multitudinari: no puc sofrir maldat i festa. 1.14 La meva ànima avorreix les vostres festes de lluna nova i altres festes solemnes; em són una càrrega, estic cansat de suportar-les. 1.15 Quan estengueu les vostres mans, apartaré la meva mirada de vosaltres. Quan multipliqueu les oracions, no us escoltaré. Teniu les mans plenes de sang! 1.16 Renteu-vos, purifiqueu-vos; aparteu la maldat de les vostres accions, deixeu de practicar el mal. 1.17 Apreneu a fer el bé; busqueu l’equitat, auxilieu l’oprimit, mantingueu el dret de l’orfe, defenseu la causa de la viuda. 1.18 Veniu després i passem comptes –diu el Senyor–. Si els vostres pecats són com la grana, seran emblanquits com la neu; si són vermells com el carmesí, esdevindran com llana blanca. 1.19 Si sou amatents i escolteu, menjareu el bo i millor de la terra; 1.20 però si refuseu i us rebel•leu sereu devorats per l’espasa, perquè la boca del Senyor ha parlat.” 1.21 Com t’has convertit en adúltera, ciutat fidel! Eres plena de justícia, hi habitava l’equitat; però ara, només homicides! 1.22 La teva plata s’ha tornat escòria; el teu vi, adulterat amb aigua. 1.23 Els teus prínceps són rebels i companys de bandolers. Tots són amants del suborn i persegueixen les recompenses. No fan justícia a l’orfe ni els arriba la causa de la viuda. 1.24 Per això diu el Senyor Etern, el Totpoderós, el Fort d’Israel: “Ah, em rescabalaré dels meus adversaris, em venjaré dels meus enemics! 1.25 Giraré la mà contra tu i purificaré amb foc les teves escòries, i separaré de tu tot el plom. 1.26 Restauraré els teus jutges com al principi, els teus consellers, com eren abans; llavors et diran Ciutat de la Justícia, Ciutat Fidel. 1.27 Sió serà redimida amb judici, i els seus convertits, amb justícia. 1.28 Però la destrucció dels transgressors i dels pecadors esdevindrà alhora, i els qui abandonen el Senyor desapareixeran. 1.29 Llavors us faran vergonya les alzines que tant us complagueren, i us ruboritzareu dels jardins que us encisaven. 1.30 Sereu com l’alzina que ha perdut la fulla, com el jardí mancat d’aigua. 1.31 L’home fort serà l’estopa, i la seva obra, l’espurna: tots dos cremaran junts i ningú no n’apagarà les flames.”

Isaïes 2

2.1 Visió d’Isaïes, fill d’Amós, referent a Judà i Jerusalem: 2.2 S’esdevindrà, als darrers temps, que la muntanya del temple del Senyor serà establerta com a cap de les muntanyes i serà exalçada per damunt dels turons; i totes les nacions hi afluiran. 2.3 Hi acudiran multitud de pobles i diran: “Veniu, pugem a la muntanya del Senyor, al temple del Déu de Jacob, que ens ensenyarà els seus camins i caminarem per les seves senderes.” Perquè de Sió sortirà la llei, i de Jerusalem, la paraula del Senyor. 2.4 I jutjarà entre les nacions, reprendrà molts pobles; i ells forjaran relles de les seves espases i falçons de les llances. No alçarà l’espasa nació contra nació, ni s’ensinistraran més per a la guerra. 2.5 Casa de Jacob, veniu i caminem a la llum del Senyor! 2.6 Tu, Senyor, has repudiat el teu poble, la casa de Jacob, perquè els envaeix l’Orient, amb fetillers com els filisteus, i pacten amb els estrangers. 2.7 Tenen el país ple de plata i d’or, i els seus tresors són immensos. Tenen el país ple de cavalls, i els seus carros són incomptables. 2.8 Tot el país és ple d’ídols, s’han agenollat davant l’obra de les seves mans, davant el que han fet els seus dits. 2.9 L’home s’ha rebaixat, la persona s’ha degradat; no els pots pas perdonar! 2.10 Fica’t a la roca, amaga’t sota terra, davant el terror del Senyor i l’esclat de la seva majestat. 2.11 L’home de mirada altiva serà abatut, la supèrbia dels humans serà humiliada, i aquell dia només el Senyor serà exalçat. 2.12 El Senyor Totpoderós té senyalat un dia contra tots els superbs i arrogants, contra tothom qui s’exalça, perquè sigui abatut. 2.13 Contra tots els cedres del Líban, alts i esvelts, contra totes les alzines de Basan; 2.14 contra totes les muntanyes altes i contra tots els turons elevats; 2.15 contra totes les torres altes i contra totes les muralles fortes; 2.16 contra totes les naus de Tarsis i contra tots els vaixells esplèndids. 2.17 L’altivesa humana serà abatuda, la supèrbia dels homes serà humiliada; aquell dia només el Senyor serà exalçat, 2.18 i els ídols seran destruïts del tot. 2.19 Es ficaran dins les coves de les roques i els clots de la terra, davant el terror del Senyor i l’esclat de la seva majestat, quan ell s’alci per fer tremolar la terra. 2.20 Aquell dia, els homes llençaran els ídols de plata i els ídols d’or que s’havien fabricat per adorar-los; els llençaran al talps i a les ratapinyades. 2.21 Es ficaran a les escletxes de les roques i a les coves de les penyes, davant el terror del Senyor i l’esclat de la seva majestat, quan ell s’alci per fer tremolar la terra. 2.22 Desenteneu-vos de l’home, tot i que té l’alenada divina al nas, perquè, quina estima se li pot tenir?

Isaïes 3

3.1 Heus aquí que el Senyor Etern, el Totpoderós, retirarà de Jerusalem i de Judà tota mena de suport, tota provisió d’aliment i tot proveïment d’aigua, 3.2 el valent i el guerrer, el jutge i el profeta, l’endevinador i l’ancià, 3.3 el capità de cinquanta i el noble, el conseller, l’hàbil fetiller i l’expert en encanteris. 3.4 Els posarà joves per prínceps, i la jovenalla els governarà. 3.5 I entre el poble, els uns ofendran els altres, cadascú contra el seu veí. El jove s’insolentarà amb l’ancià i el plebeu amb el noble. 3.6 Llavors cadascú agafarà un parent de la mateixa família paterna i li dirà: “Tu que tens un mantell, sigues el nostre regidor i pren aquesta ruïna a càrrec teu!” 3.7 Però, aquell dia, ell protestarà dient: “No puc ser el vostre cap, quan a casa meva no hi ha pa ni roba; no em poseu a governar el poble!” 3.8 Jerusalem s’ensorra, i Judà ha caigut, a causa de les seves paraules i els seus fets, que són contraris al Senyor i desafien la seva majestat. 3.9 La seva mateixa insolència els acusa, com Sodoma fan públics els seus pecats i no se n’amaguen. Ai de la seva ànima! Han aplegat el mal contra ells mateixos! 3.10 Al just digeu-li feliç: menjarà del fruit de les seves mans. 3.11 Ai del malvat! Malament li anirà, se li pagarà segons les seves accions. 3.12 Pel que fa al meu poble, els jovenets el tiranitzen; fins és governat per dones. Poble meu, els qui et guien t’enganyen, extravien el rumb dels teus camins. 3.13 El Senyor s’alça a pledejar i presideix el judici dels pobles. 3.14 El Senyor entrarà en plet contra els ancians del seu poble i contra els seus notables: “Vosaltres heu devorat la vinya i guardeu a casa vostra les despulles dels pobres. 3.15 Amb quin dret esclafeu el meu poble i tritureu la cara dels desvalguts?”, diu el Senyor Etern, el Totpoderós. 3.16 El Senyor ha dit: “Per tal com les filles de Sió són tan orgulloses, que van amb el coll estirat i la mirada desvergonyida, caminant amb passos menuts, fent dringar les anelles dels turmells, 3.17 el Senyor els raparà el crani i els descobrirà les seves vergonyes.” 3.18 Aquell dia, el Senyor els arrencarà els ornaments dels turmells, les diademes i les llunetes; 3.19 les arracades, els braçalets i els vels; 3.20 les còfies, les cadenetes i els cinturons; els flascons de perfum i els amulets; 3.21 els joiells i els anells del nas; 3.22 els vestits elegants, els mantells, els xals i les bosses; 3.23 els miralls, les camises de lli fi, els turbants i les mantellines. 3.24 I succeirà que en comptes de perfums hi haurà pudor; en comptes de cinturó, una corda; en comptes de cabells trenats, un cap pelat; en comptes de vestits amples, estretor de cilici; i un estigma en comptes de bellesa. 3.25 Els teus homes cauran a la guerra i els teus herois en la batalla. 3.26 A les portes gemegaran i es vestiran de dol; i ella, abandonada, s’asseurà a terra.

Isaïes 4

4.1 Aquell dia, set dones s’arraparan a un sol home, i li diran: “Ens mantindrem del que tenim i vestirem la roba nostra, només que ens deixis portar el teu nom i acabis amb el nostre oprobi.” 4.2 Aquell dia, el rebrot del Senyor serà per a l’esplendor i la glòria, i el fruit de la terra per a grandesa i honra dels supervivents d’Israel. 4.3 I els qui hagin quedat a Sió i els qui hagin quedat a Jerusalem seran anomenats sants, tots els qui a Jerusalem siguin inscrits entre els vius, 4.4 quan el Senyor, amb ventada de judici i alenada abrusadora, haurà rentat la immundícia de les filles de Sió i haurà netejat Jerusalem de la sang que hi ha estat vessada. 4.5 El Senyor crearà sobre tota l’extensió de la muntanya de Sió, i sobre el lloc de les seves assemblees, un núvol de fum durant el dia i la resplendor d’un foc flamejant durant la nit, ja que sobre tota glòria hi haurà un dosser, 4.6 una tenda per a ombrejar-hi contra la calor del dia i com a refugi i recer contra pluges i turmentes.

Isaïes 5

5.1 Ara vull cantar per al meu estimat un càntic del meu amic sobre la seva vinya: El meu estimat tenia una vinya en un fèrtil tossal. 5.2 La va cavar, la va netejar de pedres i va plantar-hi ceps escollits. Enmig hi va construir una torre, i també va fer-hi un cub. Esperava que produís bon raïm, però va donar raïm agre. 5.3 Doncs bé, veïns de Jerusalem i homes de Judà, us prego que judiqueu entre jo i la meva vinya. 5.4 Què més podia fer per la meva vinya? Què hi ha que no hagi fet? Per què, si n’esperava bon raïm, m’ha donat raïm agre? 5.5 Ara, doncs, us diré el que faré amb la meva vinya: li trauré la tanca i servirà de pasturatge; li ensorraré la paret i serà trepitjada. 5.6 La deixaré abandonada; no serà esporgada ni cavada; hi creixeran cards i esbarzers. A més, manaré als núvols que no hi deixin caure pluja. 5.7 En realitat, la vinya del Senyor Totpoderós és la casa d’Israel, i els homes de Judà són el seu plançó preferit. Ell n’esperava respecte per la llei, i només hi troba homicidis; n’esperava rectitud, i només hi sent clams de dolor. 5.8 Ai dels qui van ajuntant casa amb casa i afegint heretat amb heretat fins a acaparar-ho tot! ¿Heu de viure vosaltres sols enmig del país? 5.9 He escoltat això de part del Senyor Totpoderós: “Certament, les nombroses cases seran assolades; les grans i sumptuoses no tindran habitants. 5.10 Deu jovades de vinya produiran només un bot de vi, i un sac de llavor produirà només una arrova.” 5.11 Ai dels qui matinen per córrer darrere la beguda embriagadora, els qui s’atarden fins a la nit i la beguda els inflama! 5.12 Les cítares i les arpes, els timbals i les flautes i el vi són presents als seus banquets, però no tenen present l’obra del Senyor ni reflexionen sobre com actua la seva mà. 5.13 Per això el meu poble anirà a l’exili, per falta de coneixement; els seus notables moriran de fam, i tota la gent, defallirà de set! 5.14 Per això el país dels morts eixampla la seva gola i bada al màxim la seva boca, perquè hi baixin amb la seva glòria i la seva multitud, amb la seva gatzara i les seves festes. 5.15 L’home serà humiliat, el prohom serà abatut, i tots els orgullosos abaixaran la mirada. 5.16 Però el Senyor Totpoderós serà exalçat en el judici, i el Déu Sant serà santificat en l’equitat. 5.17 Llavors els anyells hi pasturaran com en la pròpia devesa, i els errabunds devoraran les ruïnes dels rics. 5.18 Ai dels qui arrosseguen la culpa amb cordes d’impietat i de pecat, com si estiressin un carro!, 5.19 i van dient: “Au, vinga, que s’afanyi a actuar i ho veurem! Que s’acosti i s’enllesteixi el projecte del Sant d’Israel, que el coneixerem.” 5.20 Ai dels qui tenen el mal per bé i per bo el que és dolent; que de la llum en fan tenebres i de les tenebres, llum; que fan passar per amarg el que és dolç i per dolç el que és amarg! 5.21 Ai dels qui es consideren savis i es creuen ser prudents! 5.22 Ai dels qui són valents per beure vi i experts a barrejar begudes embriagadores! 5.23 Els qui absolen el culpable a canvi d’un suborn i roben el dret a l’innocent! 5.24 Igual com la llengua del foc crema el rostoll, i com la flama engoleix la palla, la seva arrel es podrirà i la seva florada s’escamparà com la pols, perquè han rebutjat la llei del Senyor Totpoderós i han menyspreat la paraula del Sant d’Israel. 5.25 Per això s’ha encès la còlera del Senyor contra el seu poble i la seva mà els ha castigat. Les muntanyes tremolaven, i els seus cadàvers eren com deixalles, escampats pels carrers. Amb tot, no s’ha apaivagat la seva còlera, sinó que la seva mà encara resta amenaçant. 5.26 El Senyor alça un estendard per cridar una nació llunyana, li fa un xiulet des dels confins de la terra, i heus aquí que vindrà aviat i arribarà corrents. 5.27 Entre ells no hi haurà ningú fatigat ni ningú que ensopegui; ningú no s’ensopirà ni s’adormirà; ningú no s’afluixarà el cinturó ni es deslligarà la corretja del calçat. 5.28 Les seves sagetes són agusades i tots els seus arcs són tibants. Els cascos dels seus cavalls són com pedra foguera, i les rodes dels carros, com l’huracà. 5.29 Té el rugit com el d’un lleó, rugeix com un lleó jove; rugeix i arrabassa la presa, se l’enduu ben aferrada i ningú no li prendrà. 5.30 Rugirà contra ells, aquell dia, com el bramul de la mar; llavors mirarà cap a la terra i veurà una tenebra angoixosa, la llum enfosquida per la nuvolada.

Isaïes 6

6.1 L’any que va morir el rei Ozies, vaig veure el Senyor assegut en un tron elevat i excels, i el seu faldar omplia el santuari. 6.2 Per damunt el tron hi havia serafins; cadascun tenia sis ales: amb dues es tapaven la cara, amb dues es cobrien els peus i amb dues aletejaven. 6.3 I l’un a l’altre es deien en veu alta: “Sant, Sant, Sant és el Senyor Totpoderós; tota la terra és plena de la seva glòria!” 6.4 Els muntants de les llindes trontollaven pel ressò d’aquell crit, i el temple es va omplir de fum. 6.5 I vaig dir: “Ai de mi, que estic perdut; perquè sóc un home de llavis impurs i visc enmig d’un poble de llavis impurs, i els meus ulls han vist el Rei, el Senyor Totpoderós.” 6.6 Llavors va volar cap a mi un dels serafins duent a la mà una brasa encesa que havia agafat amb uns molls de sobre l’altar, 6.7 em va tocar la boca i em digué: “Mira, quan això ha tocat els teus llavis, la teva culpa ha estat esborrada i el teu pecat queda perdonat.” 6.8 Després vaig sentir la veu del Senyor que deia: “Qui hi enviaré, qui ens hi anirà?” I vaig contestar: “Aquí em tens, envia-m’hi a mi!” 6.9 I digué: “Vés i digues a aquest poble: Escoltareu, però no entendreu; mirareu, però no comprendreu! 6.10 Insensibilitza el cor d’aquest poble, endureix la seva oïda i tapa-li els ulls perquè els seus ulls no hi vegin ni la seva oïda hi senti; que el seu cor no comprengui, que no es converteixin, que no tinguin remei.” 6.11 Jo vaig preguntar: “Fins quan, Senyor?” I ell respongué: “Fins que les ciutats siguin deshabitades, les cases sense cap habitant i els camps com un desert; 6.12 fins que el Senyor s’hagi endut lluny els homes i l’abandó del país sigui absolut. 6.13 I si encara en queda una desena part, també serà destruïda; però ho serà com el roure i l’alzina, que en ser tallats els queda la soca. Rebrot sagrat serà aquesta soca.”

Isaïes 7

7.1 Succeí en temps d’Acaz, fill de Jotam, fill d’Ozies, rei de Judà, que Ressín, rei de Síria, i Pècah, fill de Ramaliahu, rei d’Israel, van pujar contra Jerusalem per atacar-la, però no la van poder conquerir. 7.2 I quan van comunicar la notícia a la casa de David, i li digueren: “La Síria s’ha confederat amb Efraïm”, al rei i al seu poble se’ls va estremir el cor, com s'estremeixen els arbres del bosc a causa de la ventada. 7.3 Llavors el Senyor digué a Isaïes: “Vés a trobar Acaz, tu i el teu fill Xear-Jaixub (que vol dir “Una resta tornarà”), a l’extrem del canal de la cisterna superior, al camí del camp del bataner, 7.4 i li diràs: “Vés en compte i estigues tranquil. No tinguis por. Que el teu cor no es desanimi a causa d’aquest parell de puntes de tió fumejants, per la ira encesa de Ressín i de Síria i del fill de Remaliahu. 7.5 Perquè Síria i Efraïm i el fill de Remaliahu han tramat la teva ruïna i han dit: 7.6 Pugem contra Judà, desfem-la, apoderem-nos-en i posem-hi per rei el fill de Tabal. 7.7 Però el Senyor Etern ha sentenciat: Això no passarà, no reeixirà; 7.8 la capital de Síria és Damasc, i el cap de Damasc, Ressín. I Efraïm, d’aquí a seixanta-cinc anys serà destruït, ja no serà una nació. 7.9 La capital d’Efraïm és Samaria, i el cap de Samaria és el fill de Remaliahu. I si vosaltres no creieu, no perdurareu!” 7.10 El Senyor va tornar a parlar a Acaz i li digué: 7.11 “Demana al Senyor, el teu Déu, que et doni un senyal; demana’l de les profunditats de la terra o de les altures més altes.” 7.12 Però Acaz respongué: “No demanaré res ni temptaré el Senyor.” 7.13 Llavors Isaïes digué: “Escolteu ara, casa de David: ¿Us sembla tan poca cosa amoïnar els homes, que també voleu amoïnar el meu Déu? 7.14 Doncs bé, el Senyor mateix us donarà un senyal: Heus aquí que la donzella concebrà i tindrà un fill, i li posarà el nom d’Emmanuel (que vol dir “Déu amb nosaltres”). 7.15 Menjarà mel i mató fins que sàpiga rebutjar el mal i escollir el bé. 7.16 Perquè abans que el nen sàpiga rebutjar el mal i escollir el bé, el país dels dos reis que et fan por serà abandonat. 7.17 El Senyor farà venir sobre tu, sobre el teu poble i sobre la teva casa paterna, uns dies com no n’havien vingut mai d’ençà del dia que Efraïm es va separar de Judà (vindrà el rei d’Assíria). 7.18 I serà que aquell dia el Senyor xiularà als tàvecs que hi ha a la part llunyana dels rius d’Egipte i a les abelles que hi ha al país d’Assíria, 7.19 i vindran a posar-se a les valls desertes, a les escletxes de les roques, a totes les bardisses i a totes les deveses. 7.20 Aquell dia, el Senyor, amb navalla llogada a l’altra banda del Riu, que és el rei d’Assíria, us rasurarà el pèl des del cap fins als peus, i us afaitarà fins i tot la barba. 7.21 I succeirà, en aquell temps, que cadascú criarà una vaca i dues ovelles, 7.22 i de tanta llet com faran, menjaran mató; perquè mel i mató serà l’aliment dels qui quedin al país. 7.23 Aquell dia, tot el terreny on hi havia mil ceps per valor de mil peces de plata serà per als esbarzers i els cards. 7.24 Hauran d’entrar-hi amb arc i fletxes, perquè tot el terreny estarà cobert d’esbarzers i cards. 7.25 I als pujols que abans eren de conreu tampoc no hi podràs entrar, per por dels esbarzers i els cards; només serviran per a aviar-hi el bestiar gros i perquè els trepitgin les ovelles.”

Isaïes 8

8.1 El Senyor em digué: “Pren una llosa grossa i escriu-hi amb lletra normal i corrent: Per a Maher-xalal-haix-baz (que vol dir “Prompte al pillatge, ràpid al botí”). 8.2 Després posa’m com a testimonis fidedignes el sacerdot Urià i Zacariahu, fill de Jeberequiahu.” 8.3 Em vaig unir amb la profetessa i ella va concebre i va infantar un fill. Llavors el Senyor em digué: “Posa-li el nom de Maher-xalal-haix-baz, 8.4 perquè abans que el nen sàpiga dir “pare meu” i “mare meva”, la riquesa de Damasc i el botí de Samaria seran duts davant el rei d’Assíria.” 8.5 El Senyor va tornar a parlar-me i em digué: 8.6 “Per tal com aquest poble ha rebutjat les aigües de Siloè, que flueixen suaument, i s’ha congratulat amb Ressín i amb el fill de Remaliahu, 8.7 per això, el Senyor farà fluir damunt seu aigües del Riu, impetuoses i desbordants com és el rei d’Assíria amb tota la seva força, que cobriran tots els seus canals i es desbordaran per totes les seves ribes. 8.8 Fluirà per Judà, la inundarà submergint-la fins que li arribi al coll. Les seves ales desplegades abastaran l’amplària del teu país, oh Emmanuel! 8.9 Avaloteu-vos, pobles, i sereu aixafats! Estigueu atentes, totes les llunyanies de la terra: Armeu-vos i sereu aixafats; sí, armeu-vos i sereu aixafats! 8.10 Traceu un pla i serà desbaratat; feu propostes i no reeixiran, perquè Déu és amb nosaltres!” 8.11 Així m’ha parlat el Senyor, mentre em tenia fortament agafat per la mà i m’advertia que no anés pel camí d’aquest poble: 8.12 “No en digueu conspiració, de totes les coses que aquest poble en diu conspiració. No participeu dels seus temors ni us acovardiu. 8.13 Santifiqueu el Senyor Totpoderós, i sigui ell la vostra temença i el vostre pànic! 8.14 Ell serà un santuari; però per a les dues cases d’Israel, pedra d’ensopec i roca d’escàndol, un filat i un parany per als habitants de Jerusalem. 8.15 Molts d’entre ells hi ensopegaran, cauran i seran esclafats, s’enredaran i seran capturats.” 8.16 Clou el testimoni, segella la llei entre els meus deixebles. 8.17 Esperaré en el Senyor, que amaga el rostre a la casa de Jacob; sí, esperaré en ell. 8.18 Mireu, jo i els fills que el Senyor m’ha donat som senyals i presagis per a Israel de part del Senyor Totpoderós, que resideix a la muntanya de Sió. 8.19 I quan us diguin: “Consulteu els esperits i els endevins, que xiuxiuegen i murmuren. ¿És que un poble no ha de consultar els seus déus, i els morts per als vius?” 8.20 A la llei i al testimoni! Si no parlen en aquest sentit, és que no els ha clarejat el dia. 8.21 Passaran afligits i famolencs, i serà que, quan tinguin fam, s’irritaran i maleiran el seu rei i el seu Déu. Alçaran la vista cap al cel, 8.22 després miraran cap a la terra i hi veuran tribulació i obscuritat, foscor i angoixa; i seran expulsats a les denses tenebres.

Isaïes 9

9.1 Però ja no hi haurà més tenebres per al qui pateix l’angoixa. Així com en el passat va fer que fos menyspreada la terra de Zabuló i la terra de Neftalí, així en el futur farà que sigui gloriosa la ruta del mar, des de la terra de l’altra banda del Jordà fins a la Galilea dels gentils. 9.2 El poble que caminava a les fosques ha vist una gran llum; ha brillat la claror sobre els habitants de la terra tenebrosa. 9.3 Has multiplicat la gent i augmentat el seu goig; s’alegren davant teu com en els alegrois de la sega, com els homes festegen el repartiment del botí. 9.4 El jou que duia al damunt, la vara de les seves espatlles i el bastó del qui l’arriava, els has trossejats com el dia de Madian. 9.5 Ja que les botes que trepitgen amb estrèpit i les túniques xopades de sang seran cremades, consumides pel foc. 9.6 Perquè ens és nat un infant, ens és donat un fill i el principat reposarà sobre la seva espatlla; i serà anomenat “Admirable, Conseller, Déu Fort, Pare Eternal, Príncep de Pau.” 9.7 La prosperitat del seu imperi i la pau no tindran fi sobre el tron de David i sobre el seu regnat, per a establir-lo i refermar-lo amb el dret i la justícia, des d’ara i per sempre més. El zel del Senyor Totpoderós farà tot això! 9.8 El Senyor ha enviat un oracle contra Jacob i caurà sobre Israel, 9.9 i tot el poble ho sabrà, fins i tot Efraïm i els habitants de Samaria, que amb el cor ple de supèrbia i altivesa van dient: 9.10 “Han caigut els maons, però reedificarem amb pedra; han tallat els sicòmors, però al seu lloc plantarem cedres.” 9.11 Per això el Senyor farà alçar contra ell els adversaris de Ressín i aplegarà els seus enemics, 9.12 els sirians per orient i els filisteus per ponent, que vindran a devorar Israel a boca plena. Però, amb tot, no s’ha apaivagat la seva còlera, sinó que la seva mà encara resta amenaçant. 9.13 Però la gent no s’ha convertit al qui el castigava, ni ha buscat el Senyor Totpoderós. 9.14 I el Senyor segarà d’Israel, en un sol dia, el cap i la cua, la branca i la canya! 9.15 L’ancià i l’home venerable representen el cap, i el profeta que ensenya mentides representa la cua. 9.16 Els qui guien aquest poble l’extravien, i els qui són guiats per ells es perden. 9.17 Per això el Senyor no planyerà els seus joves ni tindrà compassió dels seus orfes ni de les seves viudes, perquè tots són falsos i malignes i les seves boques només diuen bajanades. Però, amb tot, no s’ha apaivagat la seva còlera, sinó que la seva mà encara resta amenaçant. 9.18 Perquè la maldat crema com un foc que devora els esbarzers i els cards, que incendia el sotabosc i el fa enlairar en columnes de fum. 9.19 Per la còlera del Senyor Totpoderós s’abrusa la terra, i el poble és com un aliment per al foc; no hi ha ningú que compadeixi el seu germà. 9.20 Aquí un devora per la dreta i es queda amb fam, un altre devora per l’esquerra i no s’atipa; cadascú devora la carn del seu propi braç: 9.21 Manassès a Efraïm i Efraïm a Manassès, i tots dos alhora contra Judà. Però, amb tot, no s’ha apaivagat la seva còlera, sinó que la seva mà encara resta amenaçant.

Isaïes 10

10.1 Ai dels qui dicten lleis injustes, dels qui promulguen decrets repressius 10.2 per privar de justícia els desvalguts, per robar el dret dels pobres del meu poble. Les viudes són despulles i els orfes el seu botí. 10.3 Però, què fareu el dia del càstig, quan vingui la tempesta de lluny? Cap a on anireu a buscar auxili? On amagareu la vostra riquesa? 10.4 Sense mi, s’ajupiran entre els presoners o cauran entre els morts. Però, amb tot, no s’ha apaivagat la seva còlera, sinó que la seva mà encara resta amenaçant. 10.5 Ai d’Assíria, bastó de la meva ira, la vara que el meu furor els ha posat a les mans. 10.6 L’enviaré contra una nació infidel. L’aviaré contra el poble del meu furor perquè el saquegi i s’endugui el botí, perquè els trepitgi com el fang dels carrers. 10.7 Tot i que no és això el que ell vol ni el que té pensat, sinó que tot el que es proposa és destruir i suprimir nombroses nacions. 10.8 Perquè diu: “¿No són monarques tots els meus prínceps? 10.9 ¿No és Calnè com Carquemix? ¿No és Hamat com Arpad? ¿No és Samaria com Damasc? 10.10 I, com la meva mà s’ha emparat dels reialmes dels ídols, que tenien més estàtues que Jerusalem i Samaria, 10.11 ¿no faré a Jerusalem i a les seves estàtues el mateix que he fet a Samaria i als seus ídols?” 10.12 I quan el Senyor hagi acabat tota la seva obra a la muntanya de Sió i a Jerusalem, castigarà el fruit de l’orgullós cor del rei d’Assíria i l’arrogant altivesa dels seus ulls. 10.13 Ja que ell ha dit: “Ho he fet amb la força de la meva mà, i amb la meva saviesa, perquè sóc intel·ligent. Així canvio les fronteres dels pobles i saquejo els seus tresors; i com un heroi he destronat els qui seien al tron. 10.14 La meva mà ha agafat, com si fos un niu, les riqueses dels pobles, i, com qui arreplega ous abandonats, m’he apoderat de tot el país sense que ningú batés les ales ni obrís el bec ni xisclés.” 10.15 ¿Pot vanagloriar-se la destral de ser més que qui la fa servir? ¿S’enorgulleix la serra sobre el qui la fa anar? Com si la vara pogués moure els qui la branden! Com si el bastó elevés el qui no és de fusta! 10.16 Per això el Senyor Totpoderós enviarà feblesa als seus guerrers robustos, i sota la seva opulència cremarà una foguera, un foc abrusador. 10.17 La llum d’Israel es tornarà un foc, i el seu Sant, una flama que li consumirà els esbarzers i els cards en un sol dia. 10.18 Consumirà enterament l’esplendor del seu bosc i del seu hort, i serà com el defalliment d’un malalt. 10.19 Els arbres que quedaran al seu bosc seran tan pocs que fins un nen els podrà comptar. 10.20 Aquell dia, la resta d’Israel i els qui quedin de la casa de Jacob no tornaran més a confiar en aquell qui els pegava, sinó que confiaran en el Senyor, el Sant d’Israel, amb fidelitat. 10.21 Una resta, el residu de Jacob, tornarà vers el Déu fort. 10.22 I ni que el teu poble, Israel, sigui com la sorra del mar, només en tornarà una resta: la destrucció desbordant de justícia està decidida. 10.23 Perquè el Senyor, el Déu Totpoderós, acomplirà arreu de la terra la destrucció determinada. 10.24 Per aquesta raó, el Senyor, el Déu Totpoderós, ha dit això: “Poble meu que habites a Sió: Que no et faci por l’assiri, ni que et pegui amb un bastó, ni que aixequi contra tu la vara com els d’Egipte. 10.25 Perquè d’aquí a poc temps el meu enuig s’haurà acabat, i la meva ira serà la seva destrucció.” 10.26 Llavors el Senyor Totpoderós alçarà contra ell el flagell, com en la matança de Madian prop de la roca d’Oreb, o com va alçar el seu bastó contra el mar, o com el va alçar contra l’Egipte. 10.27 I succeirà, aquell dia, que et traurà la càrrega de damunt l’espatlla i el jou de damunt el coll; el jou serà desfet per mitjà de la unció del Senyor. 10.28 L’invasor es llança sobre Aiat, passa per Migron; deixa el bagatge a Micmàs; 10.29 han passat el congost, pernocten a Gueba, Ramà s’espanta; Guibà fuig de Saül. 10.30 Crida fort, filla de Galim! Escolta Laix! Malaurada és Anatot. 10.31 Madmenà s’escapa; els habitants de Guebim fugen. 10.32 Ara s’atura a Nob, alça la mà contra la muntanya de la filla de Sió, el turó de Jerusalem. 10.33 Mireu: el Senyor, el Déu Totpoderós, esqueixa el brancatge amb sacseig violent; els arbres del cim cauran trencats i els més elevats seran abatuts. 10.34 Tallarà la frondositat del bosc amb la destral, i l’esplendidesa del Líban sucumbirà.

Isaïes 11

11.1 Sortirà un rebrot de la soca de Jessè, brotarà un plançó de les seves arrels, 11.2 L’Esperit del Senyor reposarà sobre ell –esperit de saviesa i d’intel·ligència, esperit de consell i de fortalesa, esperit de coneixement i de temor del Senyor– 11.3 i es complaurà en la reverència al Senyor. No jutjarà segons les aparences ni sentenciarà segons el que senti a dir, 11.4 sinó que jutjarà els desvalguts amb justícia i sentenciarà rectament els pobres de la terra. Castigarà el país amb la paraula de la seva boca, i amb el buf dels seus llavis matarà el malvat. 11.5 La rectitud serà la faixa dels seus ronyons, i la fidelitat, el cenyidor dels seus lloms. 11.6 El llop conviurà amb l’anyell i el lleopard jaurà amb el cabrit. El vedell i el cadell de lleó pasturaran junts, i un infant els menarà. 11.7 La vaca i l’óssa seran amigues, les seves cries jauran plegades; i el lleó menjarà palla, com el bou. 11.8 Un nen jugarà vora el cau de l’àspid, i el deslletat posarà la mà dins l’amagatall de l’escurçó. 11.9 Ningú no farà mal ni danyarà en tota la meva muntanya santa, perquè el país serà ple del coneixement del Senyor, com les aigües cobreixen la mar. 11.10 Aleshores el rebrot de Jessè s’alçarà com a bandera per als pobles i les nacions acudiran a ell, i el seu lloc de repòs serà gloriós. 11.11 Aquell dia, el Senyor tornarà a alçar la mà per recobrar la resta del seu poble: els qui hagin quedat per Assíria i per Egipte, els de Patrós, d’Etiòpia, d’Elam, de Xinar, d’Hamat i de les illes del mar. 11.12 Alçarà una bandera per a les nacions, recollirà els desterrats d’Israel i congregarà els dispersos de Judà des dels quatre cantons de la terra. 11.13 Llavors la gelosia d’Efraïm cedirà, i els opressors de Judà seran exterminats; Efraïm ja no envejarà Judà, i Judà no serà hostil a Efraïm. 11.14 Volaran cap a la vessant dels filisteus per l’occident, i junts desposseiran els fills de l’Orient. Estendran la mà sobre Edom i Moab, i els fills d’Ammon seran els seus vassalls. 11.15 El Senyor assecarà el golf del mar d’Egipte; alçarà la mà contra el Riu Eufrates i el seu buf ardent el dividirà en set braços, de manera que es podrà travessar amb les sandàlies posades. 11.16 Llavors hi haurà una ruta per a la resta del seu poble, els qui hauran quedat d’Assíria, com n’hi va haver una per a Israel quan va pujar de la terra d’Egipte.

Isaïes 12

12.1 Aquell dia diràs: “Et lloaré, Senyor! Estaves irritat contra mi, però t’ha passat l’enuig i m’has tornat la pau. 12.2 Mireu, Déu és el meu salvador; confiaré en ell i no tindré cap temença. El Senyor és la meva fortalesa i la meva protecció. Ell ha estat la meva salvació!” 12.3 Amb alegria pouareu aigua de les fonts de salvació. 12.4 I aquell dia direu: “Doneu gràcies al Senyor, proclameu el seu nom, feu conèixer entre els pobles les seves gestes. Recordeu que el seu nom és excels! 12.5 Canteu al Senyor, que ha fet coses glorioses; que això sigui conegut per tota la terra! 12.6 Crideu ben fort i canteu plens de goig, habitants de Sió, perquè és gran enmig vostre el Sant d’Israel.”

Isaïes 13

13.1 Oracle contra Babilònia que tingué Isaïes, fill d’Amós. 13.2 Alceu la bandera sobre una muntanya pelada, llanceu un crit i agiteu la mà perquè entrin per les portes dels nobles. 13.3 Sóc jo que he donat ordres als qui m’estan consagrats, i també he fet venir els meus valents per consumar la meva ira, els qui s’alegren de la meva grandesa. 13.4 Se sent un tumult sobre les muntanyes, com el d’una gran gentada! Se sent el brogit de reialmes que s’apleguen! És el Senyor Totpoderós que passa revista a les tropes per al combat! 13.5 Vénen d’una terra llunyana, del confí del cel. És el Senyor amb les armes de la seva indignació, per assolar tot el país. 13.6 Lamenteu-vos, perquè el dia del Senyor s’acosta! Ve com la destrucció de l’Omnipotent! 13.7 Per això totes les mans seran febles, i tot cor humà es fondrà i defallirà. 13.8 Els envairà l’angoixa i el dolor; es retorçaran com una dona que va de part. Es miraran els uns als altres esparverats, amb la cara encesa. 13.9 Mireu, el dia del Senyor ve, implacable, amb fúria i còlera ardent, per convertir la terra en desolació, per exterminar-ne tots els pecadors. 13.10 Les estrelles i les constel·lacions del cel no lluiran més; s’enfosquirà el sol així que surti, i la lluna no il·luminarà. 13.11 Castigaré el món per la seva maldat, i els impius, per la seva iniquitat. Acabaré amb l’altivesa dels orgullosos i humiliaré l’arrogància dels tirans. 13.12 Faré els homes més escassos que l’or fi, i els mortals, més que l’or d’Ofir. 13.13 Faré tremolar el cel, i la terra es remourà del seu lloc per la còlera del Senyor Totpoderós, el dia de la seva ira ardent. 13.14 Llavors, com una gasela empaitada, com un ramat que ningú no aplega, cadascú tornarà cap al seu poble, tots fugiran cap al seu país. 13.15 Tot aquell qui sigui atrapat serà traspassat, i tot aquell qui sigui capturat caurà per l’espasa. 13.16 Els seus infants seran esclafats davant mateix dels seus ulls; les seves cases seran saquejades, i les seves dones, violades. 13.17 Mireu, atiaré contra ells els medes, que no tenen cap estima per la plata ni es deleixen per l’or. 13.18 Els arquers destrossaran els joves i no es compadiran del fruit de les entranyes; i els seus ulls no s’apiadaran dels infants. 13.19 Llavors, Babilònia, la perla de les nacions, esplendor i orgull dels caldeus, esdevindrà com Sodoma i Gomorra, que Déu va destruir. 13.20 No serà habitada mai més, ni hi perduraran les generacions; no hi acamparà el nòmada ni servirà de pleta als pastors, 13.21 sinó que serà el resguard dels animals feréstecs, i les seves cases s’ompliran de mussols. Hi habitaran els estruços, i els bocs demoníacs hi dansaran. 13.22 Els llops udolaran en les seves torres, i els xacals, als temples del plaer. Ja és a punt d’arribar la seva hora, i els seus dies estan comptats!

Isaïes 14

14.1 Sí, el Senyor es compadirà de Jacob i tindrà altre cop Israel com a elegit, els farà reposar a la seva pròpia terra. L’estranger conviurà amb ells i s’associarà a la casa de Jacob. 14.2 Llavors els pobles els prendran i els portaran al lloc d’origen, i la casa d’Israel se’ls apropiarà com esclaus i esclaves a la terra del Senyor; faran captius els qui els havien capturat i dominaran els seus opressors. 14.3 Quan el Senyor t’haurà concedit el descans de les teves penes i angoixes, i de la duresa de l’esclavatge amb què t’han fet servir, 14.4 llavors entonaràs aquest càntic sobre el rei de Babilònia, i diràs: “Com ha acabat el tirà, com ha desaparegut la seva opressió! 14.5 El Senyor ha trencat el ceptre dels malvats, el bastó dels dominadors, 14.6 que pegava els pobles amb fúria, colpejant-los sense parar, que en la seva ràbia aixafava les nacions amb implacable persecució. 14.7 Ara reposa en pau tota la terra, exultant de goig. 14.8 Fins i tot se n’alegren els xiprers i els cedres del Líban, i diuen: D’ençà que jeus, cap llenyataire puja contra nosaltres! 14.9 El país dels morts s’avalota per causa teva, per acollir-te quan hi entris; per a tu desperta els espectres gegantins, tots els prohoms de la terra; fa que tots els reis de les nacions s’alcin dels seus trons. 14.10 Tots alhora et parlaran i et diran: També tu ets feble; has esdevingut igual que nosaltres! 14.11 Han abocat al sepulcre la teva pompa al so de les teves violes. Els cucs et fan de jaç i els paràsits de cobertor. 14.12 Com has caigut del cel, estel del matí, fill de l’aurora! Com has estat abatut a terra, tu que abaties les nacions! 14.13 Tu que deies per dintre teu: “Pujaré més alt que els núvols, per damunt les estrelles de Déu erigiré el meu tron; i m’asseuré sobre el puig de la reunió divina, als confins del nord. 14.14 Em remuntaré per damunt dels núvols, m’igualaré a l’Altíssim!” 14.15 En canvi, has estat llençat al país dels morts, a les profundes regions de l’abisme! 14.16 Els qui et veuen, es fixen en tu mentre mediten: “Aquest és aquell que feia estremir la terra i que sacsejava els reialmes; 14.17 que va convertir el món en un desert i va arrasar les ciutats; que no deixava que els presoners tornessin a casa. 14.18 Tots els reis de les nacions, tots sense excepció, reposen honorats, cadascun a la seva tomba, 14.19 però tu ets llençat lluny del teu sepulcre com un avortó repugnant, vestit com els que han mort en la batalla, que baixen a les pedres de la fossa com una carronya trepitjada! 14.20 No t’uniràs amb ells a la sepultura, perquè has destruït el teu país i has matat el teu poble. No es mantindrà permanentment el nom dels malfactors! 14.21 Per la iniquitat dels pares prepareu la matança dels seus fills; no sigui que s’aixequin i s’apoderin del món i acabin poblant la superfície de la terra.” 14.22 “Jo també m’alçaré contra ells” –diu el Senyor Totpoderós–, “i extirparé de Babilònia el nom i tot el que en quedi, tota la descendència i tota la posteritat” –diu el Senyor! 14.23 “La convertiré en domini dels eriçons, i en aiguamolls; i l’esbandiré amb l’escombra destructora” –diu el Senyor Totpoderós! 14.24 Això ha jurat el Senyor Totpoderós: “Ben cert que, tal com ho tinc pensat, així mateix succeirà; i d’acord amb el que tinc determinat, així es complirà: 14.25 destrossaré els assiris dins el meu país, i sobre les meves collades els trepitjaré; llavors us alliberaré del seu jou i us trauré la càrrega de les espatlles.” 14.26 Aquest és el pla decidit per a tota la terra, i aquesta és la mà estesa sobre totes les nacions. 14.27 Si el Senyor Totpoderós ho ha determinat, qui podrà evitar-ho? Si ell estén la mà, qui la hi farà retirar? 14.28 Oracle de l’any que va morir el rei Acaz: 14.29 “No t’alegris, Filistea entera, que s’hagi trencat el bastó del qui et feria, perquè de l’arrel de la serp en sortirà un escurçó, i el seu fruit serà un drac volador. 14.30 Llavors els primogènits dels pobres pasturaran als seus prats i els desvalguts reposaran en seguretat, mentre que faré morir de fam la teva arrel i exterminaré el que resti de tu. 14.31 Xiscla, oh porta! Crida, oh ciutat! Tremola Filistea entera, perquè ve del nord un núvol de pols i ningú no es queda enrere a les seves files. 14.32 Què s’haurà de respondre als emissaris de les nacions? Que el Senyor ha fundat Sió i que els afligits del seu poble s’hi refugiaran.”

Isaïes 15

15.1 Oracle sobre Moab: Sí, en una sola nit, Ar de Moab fou destruïda; devastada en una sola nit! Sí, en una sola nit, Quir de Moab fou destruïda; devastada en una sola nit! 15.2 Ha pujat al santuari i a Divon, als llocs alts, a plorar; Moab es lamenta sobre Nebó i sobre Medebà: tots els caps són rapats, i totes les barbes, afaitades. 15.3 Pels carrers van vestits de sac, dalt dels terrats i per les places tots es lamenten desfets en plors. 15.4 Heixbon i Elalé alcen el clam; fins a Jahas s’escolta el seu crit. Per això els guerrers de Moab xisclen, amb l’ànima profundament commoguda. 15.5 El meu cor clama per Moab; els seus fugitius arriben a Sóar, a Eglat-Xelixià. Van plorant per la pujada de Luhit; pel camí d’Horonaim llancen crits de dolor. 15.6 Les fonts de Nimrim s’han assecat i l’herbei és ressec, l’herba no creix i el verd no existeix. 15.7 Per això tot el que han pogut recollir, junt amb les seves reserves, s’ho emporten més enllà del torrent dels Salzes. 15.8 El seu clam va recorrent el territori de Moab, els planys arriben a Eglaim, i fins a Beer-Elim els seus laments. 15.9 Si bé les aigües de Dimon van plenes de sang, encara afegiré més mals damunt d’ell: uns lleons sobre els qui escapin de Moab; i també sobre els qui es quedin al país.

Isaïes 16

16.1 Envieu els anyells del tribut al sobirà del país, des de Sela, pel desert, fins a la muntanya de la filla de Sió. 16.2 I com ocells espantats o niuada dispersa seran les noies de Moab davant els guals de l’Arnon. 16.3 Doneu un consell, preneu una decisió, esteneu la vostra ombra com la nit a ple migdia. I digueu-li: amaga els fugitius; no delatis els exiliats. 16.4 Deixa conviure amb tu els desterrats de Moab, fes-los de refugi davant el devastador. Quan el tirà haurà desaparegut, quan el dominador hagi passat, quan l’opressor hagi abandonat el país, 16.5 llavors el tron serà restablert amb clemència, i en el tabernacle de David hi seurà amb fermesa un que jutgi i cerqui el dret, i que tingui zel per la justícia. 16.6 Hem conegut la supèrbia de Moab, com és d’orgullós, la seva altivesa, la seva insolència, la seva fúria i les seves bravates, que no són res. 16.7 Per això, Moab es lamentarà d’ella mateixa; tots es doldran i gemegaran angoixats per les coques de panses de Quirharèsset. 16.8 Els caps d’Heixbon s’han marcit, les vinyes de Sibmà han estat destrossades pels amos de les nacions, tot i que s’estenien fins a Jazer i es perdien pel desert; les seves sarments s’allargaven i travessaven el Mar Mort. 16.9 Per això ploraré amb la gent de Jazer per les vinyes de Sibmà; us xopo amb les meves llàgrimes, Heixbon i Elalé, perquè sobre els vostres fruits i les vostres collites ha caigut el crit de guerra. 16.10 El goig i l’alegria han desaparegut del vostre hort; a les vinyes ja no hi haurà més cants i alegrois. Cap premsador ja no espremerà el vi als cups; s’ha acabat la gatzara. 16.11 Per això les meves entranyes vibraran com una arpa per Moab, i el meu cor per Quirheres. 16.12 I quan Moab es presenti als llocs alts abatut, i entri al seu santuari per pregar, no li servirà de res. 16.13 Aquesta és la profecia que el Senyor va pronunciar fa temps sobre Moab; 16.14 però ara el Senyor ha parlat i ha dit: “D’aquí a tres anys, com compta els anys un jornaler, l’esplendor de Moab esdevindrà menyspreable, malgrat la seva gran gentada, i els supervivents seran pocs, febles i impotents”.

Isaïes 17

17.1 Oracle sobre Damasc: Mireu, Damasc deixarà de ser una ciutat i esdevindrà una pila de runes. 17.2 Les ciutats d’Aroer, abandonades, deixades per als ramats, que hi jauran sense que ningú els inquieti. 17.3 Deixarà d’existir el baluard d’Efraïm i la reialesa de Damasc; i la resta de Síria esdevindrà com la glòria dels israelites –diu el Senyor Totpoderós! 17.4 Aquell dia, la glòria de Jacob serà humiliada, i, tant gras com era, esdevindrà magre. 17.5 Com quan el segador agafa un manat de tiges i la seva mà en sega les espigues; com quan un espigola a la vall dels Rafaïtes. 17.6 Només hi quedaran les espigolalles, com quan es cullen les olives: dues o tres en queden a les puntes, quatre o cinc a les branques més carregades –diu el Senyor, Déu d’Israel! 17.7 Aquell dia, l’home girarà la vista vers el seu Creador i els seus ulls miraran el Sant d’Israel. 17.8 No es fixarà en els altars, obra de les seves mans, ni mirarà el que van fer els seus dits: els altars i les imatges del sol. 17.9 Aquell dia, les seves ciutats fortificades seran com les ruïnes abandonades enmig del bosc i dalt dels cims, que foren abandonades davant els fills d’Israel; i tot serà una desolació. 17.10 Perquè t’has oblidat de Déu, el teu salvador, i no t’has recordat de la Roca, la teva fortalesa; per això, ja pots sembrar jardins delectables i plantar esqueixos forasters, 17.11 i veure’ls créixer el dia que són plantats i que al matí ja floreixin, que la teva collita desapareixerà el dia de la malura i del mal incurable! 17.12 Ai! Estrèpit de pobles nombrosos que retrunyen com el bramul de la mar! Avalot de nacions que bramulen com les aigües encrespades! 17.13 Com brogit d’aigües desbordades, bramulen les nacions; però Déu els amenaça i fugen molt lluny, com el boll a les muntanyes, que el vent empeny, com un remolí de pols que aixeca l’huracà. 17.14 Al capvespre són terribles, però abans del matí han deixat d’existir. Aquesta és la part dels qui ens espolien i la sort dels qui ens saquegen!

Isaïes 18

18.1 Ai, terra de brunzit d’insectes, de l’altra banda dels rius d’Etiòpia, 18.2 que envies ambaixadors pel mar en barques de papir sobre les aigües! Aneu, ràpids missatgers, cap a la gent esvelta i brunyida de pell, al poble temut a tot arreu, nació forta i dominadora, un país solcat de rius. 18.3 Tots els habitants del món que pobleu la terra, quan sigui alçada la bandera a les muntanyes, mireu; quan toquin el corn, escolteu. 18.4 Perquè així m’ha parlat el Senyor: “Estaré quiet i observaré del meu lloc estant, com la claror d’estiu quan brilla el sol, com un núvol de rosada en la calor de la sega.” 18.5 Abans de la verema, en acabar la florida, quan el raïm comença a madurar, ell esporga les sarments amb la podadora, talla les branques i les llença. 18.6 Així seran abandonats tots junts a mercè de les aus de rapinya de les muntanyes i de les bèsties de la terra. Les aus de rapinya hi passaran l’estiu i totes les bèsties de la terra hi passaran l’hivern. 18.7 Llavors portarà ofrenes al Senyor Totpoderós un poble esvelt i brunyit de pell, un poble temut a tot arreu, una nació forta i dominadora, un país solcat de rius; les portarà cap a la seu del nom del Senyor Totpoderós, a la muntanya de Sió.

Isaïes 19

19.1 Oracle sobre Egipte: Mireu, el Senyor entra a Egipte cavalcant en núvol lleuger. Els ídols d’Egipte tremolen davant d’ell, i el cor dels egipcis defalleix dintre seu. 19.2 Llavors atiaré egipcis contra egipcis i lluitarà germà contra germà, cadascú contra el seu veí, ciutat contra ciutat, regne contra regne. 19.3 L’esperit d’Egipte serà trastornat dintre seu i desbarataré els seus plans. Llavors consultaran els ídols, els encantadors, els nigromants i els endevins. 19.4 I posaré els egipcis en mans d’un amo dur i un rei cruel els dominarà –diu el Senyor, Déu Totpoderós. 19.5 L’aigua del mar desapareixerà i el riu quedarà eixut i àrid; 19.6 els canals pudiran, els recs d’Egipte minvaran i quedaran secs. Les canyes i els joncs es marciran, 19.7 els prats de la vora del riu i els de la desembocadura, amb tots els sembrats al seu llarg, s’assecaran, seran ventejats i desapareixeran. 19.8 Els pescadors gemegaran, i es lamentaran tots els qui llancen l’ham al riu; els qui estenen la xarxa sobre l’aigua defalliran. 19.9 Els qui treballen el lli, cardadors i teixidors, es desanimaran i llanguiran. 19.10 Els fabricants de teixits quedaran abatuts, i tots els artesans, entristits. 19.11 Són necis de debò, els prínceps de Tanis; els més savis del faraó formen un consell estúpid. ¿Com podeu dir al faraó: “Sóc fill de savis, descendent de sobirans antics?” 19.12 On són ara els teus savis? Que t’informin i et facin saber el que ha decidit el Senyor Totpoderós sobre Egipte! 19.13 Són estúpids, els prínceps de Tanis, i els de Memfis van errats; el mateix cap de les províncies ha fet errar l’Egipte. 19.14 El Senyor els ha infós un esperit de vertigen i esgarrien l’Egipte en tot el que aquest emprèn, com trontolla un embriac sobre la seva vomitada. 19.15 I ningú no podrà fer res per aquest país, ni el cap ni la cua, ni la palma ni el jonc. 19.16 Aquell dia, els egipcis tremolaran com les dones, horroritzats de veure el puny amenaçador que el Senyor Totpoderós agitarà contra ells. 19.17 La terra de Judà esdevindrà el terror d’Egipte; només de fer-li’n esment li agafarà por, a causa de la decisió que el Senyor Totpoderós ha pres contra ell. 19.18 Aquell dia hi haurà cinc ciutats al país d’Egipte que parlaran la llengua de Canaan i que juraran fidelitat al Senyor Totpoderós. Entre elles, una es dirà Iraheres. 19.19 Aquell dia hi haurà un altar dedicat al Senyor enmig del país d’Egipte, i una columna erigida al seu honor prop de la frontera. 19.20 Seran senyals i testimonis del Senyor Totpoderós al país dels egipcis; i quan clamaran al Senyor, a causa dels seus opressors, ell els enviarà un salvador i un defensor que els alliberarà. 19.21 El Senyor es manifestarà als egipcis, i aquell dia ells el reconeixeran, li donaran culte amb sacrificis i ofrenes vegetals, li faran prometences i les compliran. 19.22 El Senyor afligirà els egipcis amb una plaga a fi de guarir-los, i ells es convertiran al Senyor, que els escoltarà i els restablirà. 19.23 Aquell dia hi haurà un camí ample des de l’Egipte fins a Assíria: els assiris aniran a Egipte i els egipcis a Assíria, i junts donaran culte al Senyor. 19.24 Aquell dia, Israel serà el tercer amb l’Egipte i Assíria, com una benedicció enmig de la terra, 19.25 que el Senyor Totpoderós beneirà dient-los: “Beneït sigui l’Egipte, poble meu, i Assíria, obra de les meves mans, i Israel, el meu heretatge!”

Isaïes 20

20.1 L’any que el Tartan o general en cap vingué a Asdod enviat per Sargon, rei d’Assíria, que va assaltar-la i la conquerí, 20.2 el Senyor, en aquell temps, va parlar per mitjà d’Isaïes, fill d’Amós, i li digué: “Vés, desvesteix-te del sac que portes i treu-te el calçat dels peus.” Ell ho va fer així, i anava despullat i descalç. 20.3 Llavors el Senyor digué: “Tal com el meu servent Isaïes ha caminat despullat i descalç durant tres anys, com a senyal i anunci contra l’Egipte i Etiòpia, 20.4 així conduirà el rei d’Assíria els captius d’Egipte i els deportats d’Etiòpia, joves i vells, despullats i descalços, amb les natges descobertes, per a vergonya dels egipcis. 20.5 Llavors tots quedaran aterrats i avergonyits d’Etiòpia, que els feia costat, i de l’Egipte, en qui es gloriaven. 20.6 I els habitants d’aquesta costa diran, aquell dia: “Mireu com ha acabat el qui era la nostra esperança, aquell a qui acudíem a demanar auxili per salvar-nos del rei d’Assíria! I ara, com podrem escapar, nosaltres?”

Isaïes 21

21.1 Oracle sobre «el desert marítim»: Com els huracans que avancen pel Sud, així ve pel desert, d’una terra espantosa, 21.2 una sinistra visió que m’ha estat revelada: el saquejador saqueja, el devastador devasta. Puja, Elam; assetja, Mèdia! He acabat amb tots els gemecs dels pobles! 21.3 Per això els meus lloms senten esgarrifances, l’angoixa s’ha apoderat de mi, angoixes com les de part. El dolor no em deixa sentir-hi, el terror no em deixa veure-hi. 21.4 El meu cor té vertigen, l’horror m’atordeix; el capvespre que ansiejava s’ha tornat un terror per a mi. 21.5 La taula està parada, les catifes, esteses; ja hi mengen i beuen. Alceu-vos, prínceps, greixeu l’escut! 21.6 Perquè el Senyor ha dit això: “Vés, situa el vigia i que avisi del que vegi. 21.7 Si veu cavalleria, genets de dos en dos, homes muntats sobre ases o a dalt de camells, que faci atenció, molta atenció.” 21.8 El vigia va cridar: “Dalt la talaia, senyor meu, estic tot el dia, i al meu lloc faig la guàrdia tota la nit. 21.9 I veig venir això: gent a cavall, un parell de genets. Han cridat i han exclamat: Ha caigut! Ha caigut Babilònia! Totes les imatges dels seus déus són esmicolades per terra!” 21.10 Ah, poble meu, batut a la meva era, allò que he sentit de part del Senyor Totpoderós, el Déu d’Israel, us ho he comunicat. 21.11 Oracle sobre Dumà: Un que crida des de Seïr: “Vigilant, què resta de la nit? Vigilant, què resta de la nit?” 21.12 El vigilant respon: “El matí s’acosta, i s’acaba la nit; pregunteu, si voleu, pregunteu; torneu, veniu!” 21.13 Oracle sobre Aràbia: “Entre els matolls de l’estepa passareu la nit, caravanes de Dedan. 21.14 Sortiu a l’encontre de l’assedegat, porteu aigua, habitants de la terra de Temà, sortiu a rebre els fugitius amb el pa que necessiten. 21.15 Perquè fugen de les espases, de l’espasa desembeinada i de l’arc tibant, i de la violència del combat. 21.16 Ja que el Senyor m’ha dit això: D’aquí a un any, segons els compta un jornaler, tota la grandesa de Quedar s’haurà acabat; 21.17 i els que quedaran dels seus arquers, els herois dels fills de Quedar, seran molt pocs, perquè el Senyor, el Déu d’Israel, ho ha dit!”

Isaïes 22

22.1 Oracle sobre la vall de la Visió: Què et passa, Jerusalem, perquè hagis pujat amb tots els teus dalt dels terrats, 22.2 ciutat plena de gatzara, tumultuosa i alegre? Les teves víctimes no han caigut a espasa ni han mort en combat. 22.3 Tots els teus dirigents han escapat junts, i els arquers els han capturat; tots els teus homes van ser copats junts, tot i que havien fugit lluny. 22.4 Per això dic: “Aparteu de mi la mirada, deixeu-me plorar amargament, no intenteu consolar-me de la desolació del meu poble. 22.5 Perquè és un dia de confusió, d’esclafament i de pànic de part del Senyor, Déu Totpoderós. A la vall de la Visió s’ensorren les muralles i els clams remunten les muntanyes. 22.6 Elam prepara els buiracs, arriba amb carros, infanteria i cavalleria; i els de Quir preparen els escuts. 22.7 Les millors de les teves valls són plenes de carros de guerra, i la cavalleria es desplega davant la teva porta.” 22.8 Ha quedat al descobert la defensa de Judà, i aquest dia tu has posat la mirada en l’armament de la casa del Bosc. 22.9 Heu vist que són moltes les escletxes de la ciutat de David, i heu recollit l’aigua de la cisterna inferior; 22.10 heu comptat les cases de Jerusalem, i heu derruït cases per reforçar la muralla. 22.11 Heu construït un dipòsit entre les dues muralles per recollir-hi les aigües de la cisterna vella. Però no heu sabut veure en tot això aquell qui ho ha fet, ni us heu fixat en aquell qui de temps antic ho havia preparat. 22.12 Aquell dia, el Senyor, Déu Totpoderós, va fer una crida a plorar i a lamentar-se, a rasurar-se el cap i a vestir el cilici; 22.13 en canvi vosaltres fèieu festa i gatzara, matant bous i degollant ovelles, menjant carn i bevent vi, tot dient: “Mengem i beguem, que demà morirem!” 22.14 Però el Senyor Totpoderós m’ha revelat a cau d’orella: “Ben cert que aquest pecat no us serà expiat fins que sereu morts” –ha dit el Senyor, el Déu Totpoderós. 22.15 Això diu el Senyor, Déu Totpoderós: “Vés, digues a aquell administrador, a Xebnà, el majordom de palau: 22.16 Què hi tens, tu, en aquest lloc, què hi tens aquí, perquè t’hi hagis fet construir un sepulcre a la part alta, excavant-hi un estatge a la roca? 22.17 Doncs mira, el Senyor et llençarà d’una batzegada forta, gran home; et premerà bé, 22.18 et convertirà en un manyoc, com una bola, i et llençarà cap a una terra llunyana; allà moriràs amb les teves carrosses magnífiques, tu, vergonya de la casa del teu amo! 22.19 Perquè jo et deposaré del teu càrrec i t’expulsaré del teu lloc. 22.20 I aquell dia cridaré el meu servent Eliaquim, fill d’Hilquiahu, 22.21 i el vestiré amb la teva túnica i el faixaré amb el teu cinturó, posaré els teus poders a les seves mans i ell serà un pare per als habitants de Jerusalem i per a la casa de Judà. 22.22 Li posaré la clau de la casa de David sobre l’espatlla; obrirà, i ningú no tancarà; tancarà, i ningú no obrirà. 22.23 El clavaré com una estaca en un lloc segur, i esdevindrà un tron de glòria per a la casa del seu pare.” 22.24 I hi penjarà tota l’esplendor de la família del seu pare: fills i parents, tota la vaixella menuda, des de les gerres fins als càntirs. 22.25 Però aquell dia –diu el Senyor Totpoderós–, l’estaca clavada en lloc segur cedirà, serà arrencada i caurà, i tota la càrrega que sostenia es perdrà, perquè el Senyor ho ha dit.

Isaïes 23

23.1 Oracle sobre Tir: Gemegueu, naus de Tarsis, perquè el vostre port està destruït. Quan tornaven de Quitim, els fou comunicat. 23.2 Emmudiu, habitants de la costa i comerciants de Sidó, els qui et proveïen solcant el mar. 23.3 A través de les extenses aigües, el gra del Nil, la collita del Riu, era la teva provisió, i ella esdevingué empori de les nacions. 23.4 Avergonyeix-te, Sidó, que parla el mar, la fortalesa marina, i diu: “No he anat de part ni he tingut fills, no he criat joves ni he educat donzelles.” 23.5 Quan la nova arribi a l’Egipte, s’angoixaran per les notícies de Tir. 23.6 Passeu a Tarsis; gemegueu, habitants de la costa! 23.7 ¿És aquesta la vostra ciutat alegre, la que té l’origen en temps llunyans? Els seus mateixos passos la duran a exiliar-se lluny. 23.8 Qui ha decretat això contra Tir, la repartidora de corones, que dels seus comerciants en feia prínceps i dels seus negociants, prohoms de la terra? 23.9 El Senyor Totpoderós és qui ho ha decretat a fi d’humiliar l’orgull de tota magnificència, a fi de degradar tots els prohoms de la terra. 23.10 Ha passat pel vostre país com el Nil, filla de Tarsis; ningú no és capaç de contenir-lo. 23.11 Ha estès la seva mà sobre el mar, ha sacsejat els reialmes; el Senyor ha donat a Canaan l’ordre de destruir les seves fortaleses. 23.12 I ha dit: “Ja no t’alegraràs més, donzella ultratjada, filla de Sidó. Aixeca’t, passa a Quitim, que tampoc allà no tindràs repòs.” 23.13 Fixa’t en el país dels caldeus –un poble que abans no existia; Assíria el va fundar per als habitants del desert–; van alçar les torres d’assalt, i van arrasar els seus palaus i ha esdevingut un munt de ruïnes. 23.14 Gemegueu, naus de Tarsis, la vostra fortalesa és destruïda! 23.15 Aquell dia Tir serà oblidada durant setanta anys, com la durada d’un rei. Al cap dels setanta anys, a Tir li succeirà allò que diu el cant de la ramera: 23.16 “Pren la cítara, recorre la ciutat, ramera oblidada; toca bé, canta molt, perquè siguis recordada.” 23.17 Al cap dels setanta anys, el Senyor visitarà Tir, i ella tornarà al seu negoci prostituint-se amb tots els reialmes del món, tot al llarg de la terra. 23.18 Però els seus guanys i el seu lucre seran consagrats al Senyor; no seran acumulats ni guardats, sinó que serviran per als qui habiten davant del Senyor, perquè tinguin menjar en abundor i vesteixin amb esplendor.

Isaïes 24

24.1 Heus aquí que el Senyor devasta la terra i la buida, trastorna la superfície i dispersa els seus habitants. 24.2 Tal com amb el poble, així serà amb el sacerdot; amb l’esclau i amb l’amo; amb l’esclava i amb la mestressa; amb el comprador i amb el venedor; amb el prestador i amb el qui manlleva; amb el creditor i amb el deutor. 24.3 La terra serà totalment devastada i completament saquejada, perquè el Senyor ha pronunciat aquesta sentència. 24.4 La terra es vesteix de dol i llangueix; el món defalleix i es marceix; es consumeix allò més noble dels pobles de la terra. 24.5 La terra s’ha contaminat sota els seus habitants: han transgredit la llei, han violat l’estatut i han trencat el pacte etern. 24.6 Per això la maledicció ha consumit la terra, i els seus habitants se n’han fet culpables. Per això són abrusats els habitants de la terra, i ja hi queda poca gent. 24.7 S’ha esgotat el most i s’han assecat els ceps, i la gent de cor alegre s’entristeix. 24.8 S’ha acabat la gresca dels tamborins, s’ha aturat la gatzara de la gent alegre, ha cessat la joia de les cítares. 24.9 Ja no beuran vi tot cantant, la beguda serà amarga per als bevedors. 24.10 La ciutat de confusió és enrunada, totes les cases són tancades i ningú no hi pot entrar. 24.11 Hi ha crits pel carrer reclamant el vi; ha desaparegut tota satisfacció, l’alegria ha estat desterrada del país. 24.12 A la ciutat només hi queda desolació; la porta, destrossada, és una ruïna. 24.13 Això és el que passarà sobre la terra, en totes les nacions; com després que s’han collit les olives, com en els ceps un cop acabada la verema. 24.14 Aquests alçaran la veu, cantaran alegrement; per la majestat del Senyor alçaran aclamacions del costat del mar. 24.15 Igualment, a l’orient glorifiqueu el Senyor, i a les illes del mar, el nom del Senyor, el Déu d’Israel! 24.16 Des dels confins de la terra hem sentit cantar: “Glòria al just!” Però he dit: “Quina desgràcia, quina desgràcia! Ai de mi! Els falsaris enganyen, i els prevaricadors enreden amb enganys. 24.17 El pànic, la fossa i el filat són damunt teu, habitant de la terra. 24.18 I passarà que qui fugi del crit de pànic caurà a la fossa, i qui pugi de la fossa caurà al filat; les finestres del cel són obertes i els fonaments de la terra tremolen. 24.19 La terra s’ha esberlat del tot, la terra és tota esquerdada, tota ella se somou; 24.20 tentineja com un embriac, trontolla com una barraca; pesa damunt d’ella el seu pecat, caurà i mai més no s'aixecarà. 24.21 Aquell dia, el Senyor castigarà l’exèrcit del cel, allà dalt, i els reis del món, aquí a la terra. 24.22 Llavors seran aplegats com els presoners a la masmorra, seran tancats a la presó, i molt temps després seran jutjats. 24.23 La lluna es ruboritzarà, el sol s’avergonyirà, quan el Senyor Totpoderós regni a la muntanya de Sió i a Jerusalem, i presideixi els seus ancians ple de glòria.

Isaïes 25

25.1 Senyor, tu ets el meu Déu; t’exalçaré i lloaré el teu nom, perquè has fet meravelles! Les decisions que has pres temps ha que han estat fidels i exactes! 25.2 Has convertit la ciutat en un munt de runes, i la ciutat fortificada, en una ruïna, perquè la ciutadella dels insolents deixi de ser ciutat i mai més no sigui reconstruïda. 25.3 Per això et glorificarà un poble poderós, et temeran les ciutat de les nacions despòtiques. 25.4 Perquè tu has estat refugi per al pobre, fortalesa per al desvalgut, refugi contra la tempesta, una ombra contra la calor, quan la fúria dels tirans era com la turmenta contra la paret, 25.5 com la xardor en terra àrida. Reprimeixes l’avalot dels insolents, com fa amb la calor l’ombra d’un núvol; així és humiliat el cant triomfal dels tirans. 25.6 Dalt d’aquesta muntanya, el Senyor Totpoderós prepararà, per a totes les nacions, un banquet de carns fresques, un convit de bons vins: menjars sucosos i tendres, vins purs i escollits. 25.7 En aquesta muntanya arrencarà el vel de dol que cobreix tots els pobles i el sudari que amortalla totes les nacions. 25.8 Destruirà per sempre més la mort; el Senyor Etern eixugarà les llàgrimes de tots els rostres i traurà de damunt de tota la terra l’oprobi del seu poble. És el Senyor qui ho ha dit. 25.9 I aquell dia diran: “Mireu, aquest és el nostre Déu; hem esperat en ell i ens ha salvat. Aquest és el Senyor, en ell hem esperat: exultem i alegrem-nos per la seva salvació!” 25.10 Perquè la mà del Senyor reposarà sobre aquesta muntanya; però Moab serà trepitjat allà on es trobi, com es trepitja la palla a la bassa del femer. 25.11 Moab estendrà les mans allà dins, com les estén un nedador per a nedar, però el Senyor humiliarà el seu orgull junt amb els esforços de les seves mans. 25.12 I arrasarà les teves muralles altes i fortes, les enderrocarà, ensorrades fins a la pols.

Isaïes 26

26.1 Aquell dia cantaran aquest càntic, a la terra de Judà: “Tenim una ciutat fortificada, les seves muralles i baluards ens donen seguretat. 26.2 Obriu les portes perquè entri la nació justa, que guarda la fidelitat! 26.3 Guardaràs en perfecta pau els homes de ferms propòsits, perquè confien en tu. 26.4 Confieu sempre en el Senyor, que el Senyor és la Roca eterna. 26.5 Ell ha doblegat els qui viuen a les altures, ha abatut la ciutat encimbellada, l’ha humiliat fins a terra, l’ha ensorrat a la pols. 26.6 Els peus l’aixafaran, els peus del desvalgut, els passos del pobre.” 26.7 El camí del just és rectitud; tu, que ets recte, fas planer el camí del just. 26.8 Sí, en el camí dels teus judicis t’esperem, Senyor; el teu nom i la teva memòria són el desig de la nostra ànima. 26.9 T’he desitjat a la nit amb tota l’ànima; i el meu esperit, dintre meu, et busca de matinada. Perquè així que els teus judicis arriben a la terra, els habitants del món aprenen justícia. 26.10 Encara que es concedeixi gràcia al malvat, no aprendrà justícia; en un país de rectitud cometrà iniquitat, i no acatarà la majestat del Senyor. 26.11 La teva mà està alçada, Senyor, i ells no la veuen; però veuran, avergonyits, el zel que tens pel teu poble; i el foc devorarà els teus adversaris. 26.12 Senyor, tu ens donaràs la pau, perquè tot el que hem aconseguit ho has realitzat tu per a nosaltres. 26.13 Senyor, Déu nostre, altres amos fora de tu ens han dominat, però només de tu i del teu nom ens recordarem. 26.14 Ells són morts, no tornaran a viure; no són més que ombres, no tornaran a alçar-se; tu els has castigat, els has destruït i has esborrat el seu record. 26.15 Has fet créixer la nació, Senyor, l’has fet créixer i t’has glorificat; has eixamplat tots els límits de las terra. 26.16 Senyor, en l’angoixa van acudir a tu, s’han abocat en pregària quan tu els has castigat. 26.17 Com una embarassada a punt d’infantar, que es retorça i crida presa dels dolors, així hem estat nosaltres davant teu, Senyor. 26.18 Hem concebut, ens retorçàvem, i fou com si infantéssim vent: no hem portat l’alliberament al país ni naixeran nous habitants al món. 26.19 Els teus morts viuran, les seves despulles ressuscitaran! Desperteu i canteu, els qui jaieu a la pols! Que la teva rosada és com la rosada dels camps, i la terra retornarà les seves ombres. 26.20 Vine, poble meu, entra als teus estatges, tanca les portes rere teu; amaga’t només un instant, fins que hagi passat la indignació. 26.21 Heus aquí que el Senyor surt de la seva seu per castigar els habitants de la terra per la seva iniquitat; llavors la terra revelarà la sang que s’hi ha vessat i no encobrirà més les seves víctimes.

Isaïes 27

27.1 Aquell dia, el Senyor amb la seva espasa, dura, gran i forta, castigarà Leviatan, la serp fugissera, Leviatan, la serp tortuosa, i matarà el drac que hi ha a la mar. 27.2 Aquell dia, canteu a la vinya del vi roig: 27.3 “Jo, el Senyor, sóc el seu guardià, al seu moment la regaré; la vetllaré de nit i de dia, a fi que ningú no la toqui. 27.4 Ja no estic enutjat, però si em combat amb espines i cards, els trepitjaré, els cremaré tots, 27.5 si no s’acullen a la meva protecció i busquen la meva pau. Amb mi han de fer les paus!” 27.6 En dies a venir, Jacob arrelarà, Israel florirà, traurà brotada, i omplirà de fruits la superfície del món. 27.7 ¿És que el Senyor els ha colpejat com ha colpejat els qui els pegaven, o els ha matat com ha matat els qui els mataven? 27.8 Només ha pledejat amb ells, els ha repudiat i els ha expulsat amb el seu buf potent, com en un dia de vent. 27.9 Així és com la culpa de Jacob serà expiada, i aquest serà el resultat d’haver-li tret el pecat: triturar totes les pedres dels altars pagans com es tritura la pedra de calç, i que mai més no tornin a erigir-se les estàtues i les imatges del sol! 27.10 La ciutat fortificada s’ha quedat sola, morada rebutjada i abandonada com un desert; allà hi pasturarà el vedell, allà s’hi ajaurà i consumirà el seu brancatge. 27.11 I quan el brancatge sigui sec, en faran llenya, vindran les dones i el cremaran. Aquest no és un poble entenimentat; per això el seu creador no en tindrà compassió, no se n’apiadarà el qui l’ha format. 27.12 Aquell dia, el Senyor farà la batuda des del curs del riu Eufrates fins al torrent d’Egipte, i sereu recollits un a un, fills d’Israel. 27.13 Aquell dia sonarà el gran corn, i vindran els qui anaven perduts pel país d’Assíria, i els qui s’havien dispersat per la terra d’Egipte, i adoraran el Senyor a Jerusalem, a la muntanya santa.

Isaïes 28

28.1 Ai de Samaria la corona superba dels embriacs d’Efraïm! I de la marcida garlanda d’esplendorosa bellesa que corona la vall fèrtil d’aquells perduts pel vi! 28.2 Mireu, el Senyor en té preparat un que és fort i poderós, que com una forta pedregada, com una torbonada destructora, com un aiguat devastador, us tirarà per terra amb violència. 28.3 La corona superba dels embriacs d’Efraïm serà trepitjada amb els peus. 28.4 I la marcida garlanda d’esplendorosa bellesa que corona la vall fèrtil esdevindrà com una figaflor primerenca, que així que algú la veu l’agafa i se l’empassa. 28.5 Aquell dia, el Senyor Totpoderós esdevindrà una corona esplendorosa i una diadema magnífica per a la resta del seu poble; 28.6 un esperit de justícia per als qui seuen al tribunal, i d’energia per als qui facin recular els atacants des de la porta de la ciutat. 28.7 Aquests altres també desvariegen a causa del vi, s’han extraviat amb la beguda forta: els sacerdots i els profetes deliren de tant de licor, són dominats pel vi, ensopeguen per culpa de la beguda; desvariegen en les visions, s’extravien en les seves sentències. 28.8 Totes les taules són plenes de vòmits, no n’hi ha un pam de net! 28.9 A qui vol ensenyar ciència aquest? A qui vol explicar revelacions? ¿A les criatures acabades de deslletar? ¿Als qui acaben de deixar el pit? 28.10 Així parla com un infant: “Precepte i més precepte, ordre i més ordre, ratlla per ratlla, línia per línia, un poc per aquí, un poc per allà”. 28.11 Doncs bé, amb paraules estranyes i en una llengua forastera parlarà a aquesta gent 28.12 el qui els digué: “Aquí teniu el repòs. Deixeu descansar el fatigat. Això és un recer.” Però no ho han volgut acceptar. 28.13 Per això, la paraula del Senyor serà per a ells: “Precepte i més precepte, ordre i més ordre, ratlla per ratlla, línia per línia, un poc per aquí, un poc per allà”, a fi que tot caminant caiguin d’esquena i es malfereixin, caiguin al filat i siguin capturats. 28.14 Per tant, escolteu la paraula del Senyor, homes desvergonyits que governeu aquesta gent que viu a Jerusalem. 28.15 Per tal com heu dit: “Hem fet un pacte amb la mort i un conveni amb el sepulcre; quan passi el flagell com una torrentada, no ens atraparà, perquè hem fet de la mentida el nostre refugi i ens hem amagat dins la falsedat”, 28.16 el Senyor Etern diu això: “Mireu, jo poso una pedra a Sió com a fonament, una pedra provada, angular, preciosa, ben fonamentada: qui hi tingui fe no tindrà neguit. 28.17 Posaré el dret per plomada i la justícia per nivell. La pedregada escombrarà el refugi de mentides, i l’aiguat s’emportarà el vostre amagatall. 28.18 Llavors el vostre pacte amb la mort serà anul·lat, el vostre conveni amb el sepulcre no tindrà valor. Quan el flagell passi com una torrentada, us aixafarà. 28.19 Cada cop que passi, se us endurà; passarà cada matí, i també de nit i de dia; i serà un autèntic esglai quan entendreu això que heu sentit. 28.20 El llit us resultarà massa curt per a estirar-vos-hi, i el cobertor, massa estret per a tapar-vos. 28.21 Perquè el Senyor s’alçarà com al mont Perassim, s’indignarà com a la vall de Gabaon, per portar a terme la seva obra, la seva extraordinària obra! Per acabar la seva tasca, la seva tasca insòlita! 28.22 Ara, doncs, prou d’insolències, no sigui que us estrenyin més les cadenes, perquè he sentit un decret de destrucció de part del Senyor, el Déu Totpoderós, contra tota la terra. 28.23 Feu atenció i escolteu el que us dic! Estigueu atents a les meves paraules! 28.24 ¿És que el pagès, quan vol sembrar, llaura tot el dia, removent la terra i fent-hi solcs? 28.25 ¿No és veritat que, quan ha aplanat la terra, hi escampa el fonoll i hi sembra el comí, posa el blat a les rengleres, l’ordi al seu tros i l’espelta a les vores? 28.26 El seu Déu li ensenya el que convé, ell l’ha instruït. 28.27 Ja que el fonoll no es bat amb el trill, ni es passen els corrons sobre el comí, sinó que el fonoll és batut amb una vara i el comí amb un bastó. 28.28 El blat s’ha de batre, però no l’aixafen fins a esmicolar-lo; i encara que hi passés la roda del carro, seria sense trinxar el gra. 28.29 També això prové del Senyor Totpoderós, d’admirables propòsits i de gran saviesa.

Isaïes 29

29.1 Ai, Ariel, Ariel, ciutat on David va acampar! Deixeu passar uns anys i que vagi girant el cicle de les festes, 29.2 que jo constrenyeré Ariel; hi haurà planys i gemecs, i per a mi serà com un altar de sacrificis. 29.3 Plantaré el meu campament tot al teu voltant, t’encerclaré amb trinxeres i alçaré contra tu torres d’atac. 29.4 Llavors, quan estiguis abatut, parlaràs del terra estant; les teves paraules seran ofegades per la pols i la teva veu sortirà de la terra com la d’un espectre, la teva paraula sonarà des de la pols com un murmuri. 29.5 La multitud dels teus enemics serà com una polseguera fina, la munió dels agressors, com la palla que vola. Però succeirà d’improvís, sobtadament, 29.6 que el Senyor Totpoderós acudirà al teu costat, amb trons, terratrèmols i gran estrèpit, amb huracà, tempesta i flama d’un foc devorador. 29.7 Llavors, la multitud de nacions que ataca Ariel es dissiparà com un somni, com una visió nocturna, i també tots els qui fan guerra contra ella i els seus baluards, i els qui l’assetgen. 29.8 Com l’afamat que somia que menja i es desperta amb l’estómac buit, o com el que té set i somia que beu i es desperta assedegat i defallit, així els passarà a la multitud de nacions que lluiten contra la muntanya de Sió. 29.9 Continueu atònits i atordits, tanqueu els ulls enlluernats. Seguiu ebris, però no de vi; ensopegueu, però no per la beguda. 29.10 És el Senyor qui ha vessat sobre vosaltres un esperit d’ensopiment; us ha tancat els ulls, profetes; us ha cobert la cara, vidents. 29.11 I tota revelació ha esdevingut per a vosaltres com les paraules d’un rotlle segellat, que si el donen a un que sap llegir i li diuen: “Llegeix això”, respon: “No puc, perquè està segellat.” 29.12 I si donen el rotlle a un que no sap llegir i li diuen: “Llegeix això”, respon: “No sé llegir.” 29.13 El Senyor ha dit: “Ja que aquest poble se m’acosta de paraula i m’honora de llavis enfora, mentre el seu cor es manté lluny de mi, i la reverència que em té és només un manament d’homes, una lliçó apresa, 29.14 per això, jo seguiré fent meravelles amb aquest poble, prodigis admirables, perquè la saviesa dels seus savis es perdrà, la intel•ligència dels seus entenimentats desapareixerà.” 29.15 Ai dels qui s’amaguen del Senyor per ocultar els seus propòsits! Que tramen les seves intrigues a l’ombra i diuen: “Qui ens veu? Qui ens coneix?” 29.16 Que en sou, de perversos! ¿És que el terrisser s’ha de considerar igual a l’argila, perquè un objecte digui del qui l’ha fet: “No m’ha fet pas”, o la terrissa digui del qui li ha donat forma: “No hi entén gens?” 29.17 ¿No sabeu que falta molt poc temps perquè el Líban es converteixi en un jardí, i el jardí sigui tingut per un bosc? 29.18 Aquell dia, els sords sentiran les paraules del llibre, i els ulls dels cecs, lliurats de la foscor i les tenebres, hi veuran. 29.19 Els humils s’alegraran més i més en el Senyor, i els més pobres dels homes faran festa en el Sant d’Israel. 29.20 Perquè els violents s’hauran extingit, els burletes s’hauran acabat, i hauran estat suprimits tots els qui busquen fer el mal, 29.21 els qui amb la paraula fan condemnar un home, els qui paren trampes al jutge i al tribunal i amb falsedat torcen el dret de l’innocent. 29.22 Per això, el Senyor, el qui va rescatar Abraham, parla així de la casa de Jacob: “Ja no s’haurà d’avergonyir Jacob, ni es ruboritzarà més el seu rostre.” 29.23 Quan els seus fills veuran l’obra de les meves mans enmig d’ells, santificaran el meu nom; sí, santificaran el Sant de Jacob i reverenciaran el Déu d’Israel. 29.24 Els esperits esgarriats entraran en raó, i els contradictors acceptaran la instrucció.

Isaïes 30

30.1 “Ai dels fills rebels! –diu el Senyor– que fan plans sense comptar amb mi, que ratifiquen pactes que jo no he inspirat, amuntegant pecat sobre pecat! 30.2 Els qui es decanten per baixar a l’Egipte sense consultar el meu oracle, per refugiar-se sota la protecció del faraó i emparar-se a l’ombra dels egipcis. 30.3 Però la protecció del faraó esdevindrà una vergonya per a vosaltres, i l’empara a l’ombra de l’Egipte, la vostra humiliació. 30.4 Quan els seus prínceps siguin a Sóan, i els seus emissaris arribin a Hanés, 30.5 tots quedaran decebuts d’un poble que no els serveix per a res, que no els portarà ajuda ni profit, sinó decepció i oprobi. 30.6 Predicció sobre els animals de càrrega del Nègueb: per una terra sinistra i esfereïdora, d’on surten la lleona i el lleó, l’escurçó i la serp verinosa que vola, transporten les seves riqueses sobre l’esquena dels ases, i els seus tresors sobre el gep dels camells, cap en un poble que no els serveix de res. 30.7 Però l’ajuda de l’Egipte no és real ni efectiva; per això l’he anomenat “Rahab, el monstre, l’inactiu.” 30.8 Ara vés, escriu això davant seu sobre una tauleta, consigna-ho en un document, a fi que perduri fins als darrers temps com a testimoniatge perpetu.” 30.9 Són un poble rebel, uns fills mentiders, uns fills que refusen escoltar la llei del Senyor, 30.10 que diuen als vidents: “No tingueu visions”, i als profetes: “No ens profetitzeu revelacions autèntiques; parleu-nos de coses plaents, anuncieu-nos il·lusions, 30.11 aparteu-vos del camí, preneu una altra direcció, traieu-nos del davant el Sant d’Israel.” 30.12 Però el Sant d’Israel diu això: “Ja que heu menyspreat aquesta paraula i confieu en la violència i la maldat, perquè us prestin suport, 30.13 aquest pecat serà per a vosaltres com una esquerda ruïnosa que s’eixampla des de dalt de la muralla i la fa caure de sobte, en un instant. 30.14 S’esberlarà com una gerra del terrisser quan es trenca, tan despietadament esmicolada que, entre els seus trossos, no se’n troba cap amb què es pugui prendre foc de la llar o treure aigua de la cisterna.” 30.15 Perquè el Senyor Etern, el Sant d’Israel, ha dit això: “Si us convertiu i resteu tranquils, sereu salvats; en la calma i en la confiança tindreu la fermesa.” Però no ho heu volgut, 30.16 sinó que heu dit: “No! Fugirem a cavall!” Cert que haureu de fugir així! Dieu: “Cavalcarem en cavalls ràpids!” Però també els vostres perseguidors seran ràpids. 30.17 Un miler fugiran per l’amenaça d’un de sol, i per l’amenaça de cinc fugireu tots, fins que us quedeu com un pal al cim d’una muntanya, com un estendard dalt d’un turó. 30.18 Però el Senyor esperarà per tenir pietat de vosaltres, i per això s’alçarà per compadir-vos; ja que el Senyor és un Déu just. Benaurats tots els qui esperen en ell. 30.19 Ben cert, poble de Sió que habites a Jerusalem, que ja no ploraràs més. Es mostrarà compassiu al teu crit d’auxili: així que el senti, et respondrà. 30.20 El Senyor us donarà pa en l’angoixa i aigua en l’aflicció; els qui t’instrueixen mai més no s’hauran d’amagar, sinó que amb els teus propis ulls els veuràs. 30.21 Les teves orelles sentiran darrere teu una veu que dirà: “Aquest és el camí, seguiu-lo”, si és que t’has desviat a la dreta o a l’esquerra. 30.22 I tindràs per impura la plata que recobreix els teus ídols i per impur el revestiment d’or de les teves estàtues de fosa, i ho rebutjaràs com una cosa fastigosa: “Fora d’aquí”, els diràs. 30.23 Llavors ell escamparà la pluja sobre la llavor que hauràs sembrat a la terra, i el blat que produirà serà gros i abundant. Aquell dia, el teu bestiar pasturarà en deveses espaioses. 30.24 Els bous i els ases que treballen la terra menjaran farratge saborós, ventat amb pala i forca. 30.25 Sobre tota muntanya alta i sobre tot puig elevat hi haurà dolls d’aigua abundant, el dia de la gran matança, quan s’esfondraran les torres. 30.26 La llum de la lluna brillarà com la llum del sol, i la llum del sol augmentarà set vegades, com la llum de set dies en un de sol, el dia que el Senyor embenarà les ferides del seu poble i guarirà les contusions dels seus cops. 30.27 Mireu, el nom del Senyor ve de lluny, és ardent la seva ira i densa la seva fumera. Els seus llavis són plens d’indignació, i la seva llengua és com un foc abrusador. 30.28 El seu alè és com un torrent inundant, que cobreix fins al coll. Ve a garbellar les nacions amb un garbell de destrucció, i a posar una brida a les mandíbules dels pobles per fer-los extraviar. 30.29 Però vosaltres tindreu cançons, com en la nit de la festa solemne, i tindreu alegria al cor, com la del qui camina al so de la flauta quan puja a la muntanya del Senyor, la Roca d’Israel. 30.30 El Senyor deixarà sentir la seva veu majestuosa, deixarà veure com descarrega el seu braç amb furor d’ira i flama de foc devorador, amb torbonada, tempesta i pedregada. 30.31 Quan sentiran la veu del Senyor, els assiris quedaran espaordits. Els assotarà amb una vara, 30.32 i a cada cop de la vara justiciera que el Senyor descarregui damunt d’ells, sonaran timbals i cítares. I lluitarà contra ells en un combat aferrissat, 30.33 perquè ja fa temps que té el cremador enllestit, preparat també per al rei. Ampla i fonda és la pira de cremar, i amb llenya abundant: el buf del Senyor l’encendrà com un riu de sofre.

Isaïes 31

31.1 Ai dels qui baixen a l’Egipte a buscar ajut! Els qui volen recolzar-se en la cavalleria i posen l’esperança en els carros de guerra, perquè són molts, i en els genets, perquè són molt forts, però no miren vers el Sant d’Israel ni consulten el Senyor. 31.2 Però també ell és savi, i atraurà la dissort. No ha revocat les seves sentències, sinó que s’alçarà contra la casa dels malfactors i contra l’ajuda dels qui practiquen el mal. 31.3 Els egipcis són homes, i no pas déus; els seus cavalls són carn, i no pas esperit. Quan el Senyor estengui la seva mà, ensopegaran els ajudadors i cauran els ajudats, i desapareixeran tots dos alhora. 31.4 Així m’ha parlat el Senyor: “Com el lleó o el seu cadell grunyen defensant la presa, encara que es reuneixin contra ell una munió de pastors, i no s’atemoreixen pels seus crits ni s’acovardeixen per l’avalot, així baixarà el Senyor Totpoderós a lluitar sobre la muntanya de Sió i sobre el seu turó. 31.5 Com les aus que volen sobre els petits, així vetllarà per Jerusalem el Senyor Totpoderós, emparant-la, alliberant-la del perill; planant damunt seu, la defensarà. 31.6 Torneu, fills d’Israel, vers aquell de qui tan profundament us heu separat. 31.7 Perquè, aquell dia, cadascú llençarà els ídols de plata i els ídols d’or que les vostres mans pecadores havien fabricat. 31.8 I l’assiri caurà per l’espasa d’un que no és home, i l’espasa d’un que no és mortal el devorarà; fugirà davant de l’espasa, i els seus soldats seran sotmesos a servitud. 31.9 Llavors la seva fortalesa es fondrà pel terror, i els seus prínceps, espaordits, abandonaran el seu estendard. Ho diu el Senyor, que té el foc a Sió i la fornal a Jerusalem.

Isaïes 32

32.1 Heus aquí que un rei regirà amb rectitud, i els prínceps governaran rectament. 32.2 Cadascun serà com un refugi contra el vent, com un aixopluc contra la tempesta; seran com recs d’aigua en terra àrida, com l’ombra d’un penyal en el desert. 32.3 Els ulls dels qui hi han de veure no estaran enterbolits, i les orelles dels qui hi han de sentir estaran atentes; 32.4 la ment dels esbojarrats aprendrà sensatesa, i la llengua dels tartamuts parlarà amb claredat i fluïdesa. 32.5 Al neci ja no li diran noble, i al trapella ja no li diran generós. 32.6 Perquè el neci diu bajanades, i dintre seu trama maldats per cometre vileses i dir mentides contra el Senyor, deixant buida l’ànima de l’afamat i sense aigua l’assedegat. 32.7 El trapella té males arts; maquina intrigues infames per arruïnar el desvalgut amb raons falses, quan el pobre exposa la seva causa. 32.8 En canvi, el noble té propòsits honorables i es manté ferm en principis nobles. 32.9 Dones indolents, alceu-vos, escolteu el que dic! Filles refiades, pareu esment a les meves paraules: 32.10 D’aquí a poc més d’un any tremolareu, vosaltres, les negligents, perquè no hi haurà verema i la collita no vindrà. 32.11 Tremoleu, les indolents, estremiu-vos, les refiades, desvestiu-vos, despulleu-vos i cenyiu-vos els lloms amb el cilici! 32.12 Us donareu cops al pit pels camps riallers, per la vinya fèrtil, 32.13 per la terra del meu poble, quan hi brotin cards i esbarzers, sí, per totes les vil·les d’esbarjo, a la ciutat alegre; 32.14 perquè el palau quedarà buit i la ciutat populosa estarà abandonada, el promontori de l’Ofel i la Torre serviran d’amagatalls permanents, de repòs dels ases, de pastura dels ramats, 32.15 fins que l’esperit vingut de dalt sigui vessat sobre nosaltres i el desert es converteixi en un jardí, i el jardí sigui tingut per un bosc. 32.16 Llavors el dret residirà al desert i la justícia habitarà al jardí. 32.17 El resultat de la justícia serà la pau, la rectitud donarà tranquil·litat i seguretat perpètues. 32.18 I el meu poble habitarà en casal de pau, en residències segures, en llocs de descans assossegat. 32.19 Però la selva serà aixafada sota la pedregada, i aquella ciutat serà del tot ensorrada. 32.20 Feliços vosaltres, els qui sembreu a les vores de tots els recs i deixeu lliure el bou i l’ase!

Isaïes 33

33.1 Ai de tu, que saqueges i no has estat mai saquejat; que traeixes i no has estat mai traït! Quan acabis de saquejar, seràs saquejat, i quan et cansis de trair, seràs traït. 33.2 Senyor, compadeix-te de nosaltres, que en tu confiem. Fes-nos de suport cada matí, i sigues també la nostra salvació en moments de tribulació. 33.3 Els pobles fugen per causa del teu crit estrepitós, les nacions es dispersen quan tu t’aixeques. 33.4 Arreplegaran el vostre botí com una plaga d’erugues, es llançaran damunt d’ell com s’hi llancen les llagostes. 33.5 El Senyor és excels, resideix a les altures; ha omplert Sió de dret i de justícia, 33.6 i la teva existència serà estable. La saviesa i el coneixement són un cabal de salvació, i la reverència al Senyor serà el gran tresor. 33.7 Heus aquí que els valents criden pels carrers, els missatgers de pau ploren amargament. 33.8 Els camins són deserts, ja no hi transiten els vianants; han trencat el pacte, han agafat odi a les ciutats, han menyspreat els homes. 33.9 La terra està de dol i esllanguida, el Líban s’avergonyeix i es marceix, el Saron sembla un desert, el Basan i el Carmel estan pelats. 33.10 “Ara m’aixecaré” –diu el Senyor–, “ara m’exalçaré, ara em glorificaré. 33.11 Heu concebut palla i infantareu rostoll; el vostre propi bufec us consumirà. 33.12 Els pobles seran calcinats; cremaran al foc com els esbarzers tallats. 33.13 Escolteu, els qui sou lluny, el que jo he fet; reconeixeu, els qui sou a prop, la meva força.” 33.14 A Sió, els pecadors estan espaordits, els impius han agafat tremolor: Qui de nosaltres podrà restar viu en un foc devorador? Qui de nosaltres podrà habitar entre les flames eternes? 33.15 El qui camina en la justícia i parla rectament, el qui refusa guanys fraudulents, el qui aparta la mà de les ofertes de suborn, el qui es tapa les orelles per no sentir propostes sanguinàries, el qui tanca els ulls per no mirar la maldat. 33.16 Aquest habitarà a les altures, tindrà el seu refugi a la fortalesa de les roques, no li mancarà el pa i tindrà l’aigua assegurada. 33.17 Els teus ulls contemplaran el rei en la seva esplendor, veuran una terra extensa. 33.18 El teu cor recordarà el temps del terror: Què se n’ha fet del qui enregistrava? Què se n’ha fet del qui recaptava? Què se n’ha fet del qui inspeccionava les torres? 33.19 Ja no veuràs més aquella gent ferotge, de parla confusa, de llengua enrevessada que no pots entendre. 33.20 Contempla Sió, la ciutat de les nostres celebracions solemnes! Els teus ulls veuran Jerusalem com una residència estable, una tenda que no es desplaça; mai no li arrencaran les estaques ni deslligaran cap de les seves cordes. 33.21 Allà el Senyor es mostrarà magnífic per a nosaltres, serà un lloc de rius, d’amples canals, on no navegaran naus de rems ni hi solcaran vaixells de guerra. 33.22 El Senyor ens fa de regidor, el Senyor és el nostre legislador, el Senyor és el nostre sobirà: és ell qui ens salvarà. 33.23 Les cordes de l’enemic s’han afluixat, ja no poden aguantar dret el pal ni poden mantenir tensa la vela. Llavors es repartirà el botí de moltes preses; fins els coixos es llançaran al saqueig. 33.24 I cap dels qui visquin allà no dirà mai: “Estic malalt”; al poble que hi viu li serà perdonada la culpa.

Isaïes 34

34.1 Acosteu-vos, nacions, per escoltar; i vosaltres, pobles, estigueu atents. Que ho senti la terra i tot el que s’hi mou, el món i tot el que hi creix! 34.2 El Senyor està aïrat contra totes les nacions, indignat contra tots els seus exèrcits. Els ha destinat a l’extermini, els ha lliurat a la matança. 34.3 Els seus morts seran abandonats, la fetor dels seus cadàvers s’escamparà, la sang regalimarà de les muntanyes. 34.4 Tota l’estelada es fondrà, el cel s’enrotllarà com un llibre. Tots els seus exèrcits es marciran com es marceixen els pàmpols del cep, com les fulles pansides de la figuera. 34.5 La meva espasa es mostra forassenyada dalt del cel, i vet aquí que s’abatrà sobre Edom, sobre el poble que he destinat a ser condemnat a l’anatema. 34.6 El Senyor té una espasa xopa de sang, impregnada de greix; de la sang d’anyells i de bocs, del sagí dels ronyons de moltons, perquè el Senyor prepara un sacrifici a Bosrà, una gran matança al país d’Edom. 34.7 Amb ells cauran búfals, toros i vedells; el seu país quedarà amarat de sang, i la seva terra serà abonada amb greix. 34.8 És el dia de venjança del Senyor, l’any de retribucions en la defensa de Sió. 34.9 Llavors els seus rius es convertiran en quitrà, la seva pols, en sofre, i la seva terra es convertirà en quitrà encès, 34.10 que no s’apagarà ni de nit ni de dia; la seva fumera s’enlairarà perpètuament, durant generacions restarà devastada i mai més no hi entrarà ningú. 34.11 Se la faran seva el pelicà i l’eriçó, el mussol i el corb hi faran el niu. Damunt d’ella s’hi estendrà el cordill del caos i la plomada del buit. 34.12 No s’hi trobarà cap noble per poder proclamar un rei, tots els seus prínceps hauran desaparegut. 34.13 Als seus palaus creixeran esbarzers; ortigues i cards, a les seves fortaleses; i esdevindrà un estatge per als xacals, una pleta per als estruços. 34.14 Els animals feréstecs es trobaran amb les hienes, i el sàtir cridarà el seu company. També hi descansarà el dimoni Lilit, serà el seu lloc de repòs. 34.15 La serp hi niarà, hi pondrà els seus ous, els covarà i reunirà les cries a la seva ombra; també s’hi reuniran els voltors, els uns amb els altres. 34.16 Consulteu el llibre del Senyor i llegiu-lo: no en faltarà ni un de sol, cap d’ells no trobarà a faltar la seva companya, perquè la boca del Senyor ho ha manat, i el seu esperit els congrega. 34.17 Ell mateix els ho ha fet a sorts, la seva mà els l’ha repartit amb la corda; serà seva per sempre més, l’habitaran de generació en generació.

Isaïes 35

35.1 El desert i la terra àrida s’alegraran, l’estepa exultarà i florirà com la rosa. 35.2 Es cobrirà de flors, saltarà i cantarà de goig. Li serà concedida la glòria del Líban, l’esplendor del Carmel i de Saron; ells veuran la glòria del Senyor, la majestat del nostre Déu. 35.3 Enfortiu les mans afeblides, afermeu els genolls vacil·lants. 35.4 Digueu als descoratjats: “Esforceu-vos, no tingueu por! Aquí teniu el vostre Déu, ja arriba la venjança, la retribució de Déu vindrà, i ell mateix us redimirà.” 35.5 Llavors els ulls dels cecs s’obriran i les orelles dels sords es destaparan; 35.6 el coix saltarà com un cérvol i la llengua del mut cantarà, perquè brollarà l’aigua en el desert i torrents a l’estepa. 35.7 La sorra ardent es canviarà en llacuna, i la terra assedegada, en deus d’aigua; al cau on s’ajacen els xacals hi creixeran canyes i joncs. 35.8 Allí hi haurà una calçada i un camí ral que serà anomenat Camí de Santedat: cap impur no hi transitarà, sinó que només serà per a ells; aquell qui segueixi aquesta ruta, per poc llest que sigui, no s’extraviarà. 35.9 Allí no hi haurà cap lleó ni hi pujarà cap animal ferotge; ningú no s’hi toparà, perquè hi puguin passar els rescatats. 35.10 Llavors els redimits del Senyor retornaran i entraran a Sió cantant, una joia perpètua coronarà els seus caps; seran plens de goig i d’alegria, fugirà la pena i la tristesa.

Isaïes 36

36.1 L’any catorze del rei Ezequies, Sennaquerib, rei d’Assíria, va pujar contra totes les ciutats fortificades de Judà i les va ocupar. 36.2 Després, des de Laquix, el rei d’Assíria va enviar el seu general en cap, amb un fort exèrcit, contra el rei Ezequies, a Jerusalem, i van acampar junt al canal de la cisterna superior, que és al costat del camí del camp del Bataner. 36.3 Van sortir a trobar-los el majordom del palau, Eliaquim, fill d’Hilquiahu, el secretari Xebnà i el cronista Joah, fill d’Assaf. 36.4 El general en cap els parlà així: “Digueu a Ezequies: Això diu el gran rei, el rei d’Assíria. Quina seguretat és aquesta en què confies? 36.5 Jo dic que no tens més que vanes promeses com a orientació i força per a fer la guerra. En qui confies per a rebel·lar-te contra mi? 36.6 Mira que ara has posat la teva confiança en aquest bàcul de canya esberlada que és l’Egipte, que si algú s’hi recolza se li clavarà i li travessarà la mà. Així és el faraó, rei d’Egipte, per a tots aquells qui hi confien. 36.7 I si em dieu: Confiem en el Senyor, el nostre Déu, ¿no és aquell dels llocs alts i dels altars que ha suprimit Ezequies, i ha ordenat a Judà i a Jerusalem que només davant d’aquest altar heu d’adorar? 36.8 Ara, doncs, et demano que et comprometis amb el meu amo, el rei d’Assíria, i jo et donaré dos mil cavalls, si tu pots trobar genets que els muntin. 36.9 Com faries recular un prefecte, el menor dels servidors del meu sobirà? ¿Et refies que l’Egipte et forneixi de carros i cavalleria? 36.10 ¿Et penses que he pujat contra aquesta terra per devastar-la sense el consentiment del Senyor Etern? El Senyor m’ha dit: Puja contra aquesta terra i destrueix-la.” 36.11 Llavors Eliaquim, Xebnà i Joah digueren al general en cap: “Et preguem que parlis als teus servents en arameu, que nosaltres l’entenem; no ens parlis en llengua jueva, davant tota la gent que hi ha dalt de la muralla.” 36.12 Però el general en cap els digué: “¿És que el meu senyor m’ha enviat a dir aquestes paraules només a tu i al teu senyor, i no a la gent que està asseguda damunt la muralla, que haurà de menjar-se els propis excrements i beure la seva orina, juntament amb vosaltres?” 36.13 Llavors el general en cap es va posar dret i va cridar fort, en llengua jueva, parlant d’aquesta manera: “Escolteu les paraules del gran sobirà, el rei d’Assíria! 36.14 Això ha dit el rei: Que Ezequies no us enganyi, perquè no us podreu salvar. 36.15 Que Ezequies no us convenci de confiar en el Senyor quan us diu: Segur que el Senyor ens salvarà i aquesta ciutat no serà deixada a mans del rei d’Assíria. 36.16 No us deixeu convèncer per Ezequies, perquè el rei d’Assíria ha dit això: Feu la pau amb mi, rendiu-vos, i cadascun de vosaltres menjarà els fruits de la seva vinya i de la seva figuera i beurà l’aigua de la seva cisterna, 36.17 fins que jo vingui per traslladar-vos a una altra terra igual a la vostra, terra de gra i de most, terra de pa i de vinyes. 36.18 No us deixeu enganyar per Ezequies, quan diu: El Senyor ens salvarà. ¿És que algun dels déus de les altres nacions ha pogut salvar la seva terra de les mans del rei d’Assíria? 36.19 On són els déus d’Hamat i d’Arpad? On són els déus de Sefarvaim? ¿Han pogut salvar Samaria de les meves mans? 36.20 D’entre tots els déus d’aquests països, ¿quin ha pogut salvar el seu país de les meves mans, perquè ara el Senyor pugui salvar de les meves mans Jerusalem?” 36.21 Però ells es mantingueren callats, sense respondre ni un mot, perquè el rei havia donat aquesta ordre: “No li contesteu.” 36.22 Llavors Eliaquim, fill d’Hilquiahu, majordom del palau, Xebnà, el secretari, i Joah, fill d’Assaf, el cronista, es van presentar a Ezequies, amb els vestits esquinçats, i li van referir les paraules del general en cap.

Isaïes 37

37.1 Quan el rei Ezequies ho va sentir, es va esquinçar els vestits, es va cobrir de sac i va entrar al temple del Senyor. 37.2 Va enviar Eliaquim, el majordom del palau, amb Xebnà, el secretari, i els ancians dels sacerdots, vestits de sac, a trobar el profeta Isaïes, fill d’Amós, 37.3 perquè li diguessin: “Això diu Ezequies: Dia d’angoixa, de càstig i d’ultratge és aquest dia; perquè els fills han arribat al coll uterí i la que va de part no té forces per a infantar. 37.4 Potser el Senyor, el teu Déu, haurà escoltat totes les paraules del general en cap, a qui el seu amo, el rei d’Assíria, ha fet venir per a vituperar el Déu vivent, i el Senyor, el teu Déu, donarà el càstig per les paraules que ha sentit. Eleva una oració a favor de la resta que encara ens queda.” 37.5 Els servidors del rei Ezequies van anar, doncs, a trobar Isaïes, 37.6 i aquest els respongué: “Direu això al vostre amo: Això diu el Senyor: Que no et facin por les paraules que has sentit, perquè els servents del rei d’Assíria han blasfemat contra mi. 37.7 Mira, vaig a alterar-li l’esperit fent que senti un rumor que el farà tornar al seu país, i faré que caigui a tall d’espasa a la seva pròpia terra.” 37.8 El general en cap es va retirar i va trobar el rei d’Assíria atacant Libnà. Va saber que el rei havia marxat de Laquix 37.9 a causa d’una notícia que li arribà referent a Tirhacà, rei d’Etiòpia, que deia: “Mira, ha sortit de campanya contra tu.” Llavors va tornar a enviar emissaris a Ezequies dient: 37.10 Digueu això al rei Ezequies de Judà: “Que el teu Déu, en qui confies, no t’enganyi dient-te que Jerusalem no caurà a mans del rei d’Assíria. 37.11 Saps prou bé el que han fet els reis d’Assíria a totes les nacions, consagrant-les a l’extermini, ¿i tu penses escapar-te’n? 37.12 ¿És que els déus de les nacions van poder salvar aquells que els meus avantpassats van destruir, com Gozan, Haran, Rèssef, i els fills d’Edèn que eren a Telassar? 37.13 On són els reis d’Hamat, d’Arpad, de la ciutat de Sefarvaim, d’Enà i d’Ivà?” 37.14 Ezequies prengué la carta que li portaven els emissaris i, després de llegir-la, va pujar al temple, la va estendre davant el Senyor, 37.15 i va fer aquesta oració davant d’ell: 37.16 “Senyor, Déu d’Israel, que seus sobre els querubins! Tu, que ets l’únic Déu sobre tots els reialmes de la terra, tu, que has fet el cel i la terra! 37.17 Inclina, Senyor, la teva oïda i escolta: Obre, Senyor, els teus ulls i mira. Escolta les paraules que Sennaquerib ha enviat per vituperar el Déu vivent. 37.18 És cert, Senyor, que els reis d’Assíria han arrasat les nacions i els seus territoris, 37.19 i que han llençat al foc els seus déus, però aquests no eren déus, sinó obra de les mans de l’home, fusta i pedra, per això els han pogut destruir. 37.20 Ara, Senyor, Déu nostre, salva’ns de les seves mans, i que tots els reialmes de la terra sàpiguen que tu, Senyor, ets l’únic Déu.” 37.21 Llavors Isaïes, fill d’Amós, va fer dir a Ezequies: “Això diu el Senyor, Déu d’Israel: Sobre allò que m’has demanat en oració referent a Sennaquerib, rei d’Assíria, 37.22 aquest és l’oracle que el Senyor ha pronunciat contra ell: La donzella, filla de Sió, et menysprea, es riu de tu; mou el cap darrere teu, la filla de Jerusalem. 37.23 Qui has injuriat i blasfemat? Contra qui has alçat la veu i has mirat altivament? Contra el Sant d’Israel! 37.24 Per mitjà dels teus emissaris has vituperat el Senyor, i has dit: Amb la multitud dels meus carros he pujat al cim de les muntanyes, al lloc més inaccessible del Líban, i n’he tallat els cedres altius, els xiprers més bells; he penetrat als paratges més remots del seu parc boscós; 37.25 he excavat pous i he begut aigües forasteres, amb els meus peus he eixugat tots els canals de l’Egipte. 37.26 ¿És que no ho sabies? Des de temps llunyans ho preparava, des de l’antigor ho tenia pensat. Ara ho duc a terme; i tu serviràs per a complir devastacions, per a convertir en ruïnes les ciutats fortificades. 37.27 Els seus habitants, impotents, han quedat abatuts i confosos; són com l’herba del camp, com la molsa verda, com el gram dels terrats que s’asseca abans d’espigar. 37.28 Conec com ets, quan surts i quan entres, i quan t’alces aïrat contra mi. 37.29 Ja que t’has enrabiat contra mi i la teva supèrbia ha arribat a les meves orelles, et posaré la meva anella al nas, la meva brida a la boca, i et faré tornar pel camí per on has vingut. 37.30 I això, Ezequies, et servirà de senyal: aquest any es menjarà del que reneix, i l’any vinent, del que rebroti: però el tercer any sembrareu i segareu, plantareu vinyes i en menjareu els fruits. 37.31 I el restant de la casa de Judà, el que hagi quedat, arrelarà per sota i llevarà fruit a dalt, 37.32 perquè de Jerusalem sortirà una resta, i de la muntanya de Sió, els supervivents: el zel del Senyor Totpoderós farà això. 37.33 Per tant, això diu el Senyor, referent al rei d’Assíria: No entrarà en aquesta ciutat, no hi tirarà ni una fletxa, no li oposarà ni un escut ni alçarà cap terraplè davant d’ella. 37.34 Pel mateix camí per on ha vingut se’n tornarà, i no entrarà en aquesta ciutat. Oracle del Senyor. 37.35 Jo protegiré aquesta ciutat per salvar-la, per consideració a mi i en atenció al meu servent David.” 37.36 Llavors sortí l’àngel del Senyor i va matar cent vuitanta-cinc mil homes en el campament dels assiris; i quan van llevar-se al matí, tot era ple de cadàvers. 37.37 En veure-ho, Sennaquerib, rei d’Assíria, va alçar el campament, se’n tornà a Nínive i s’hi va quedar. 37.38 Un dia que estava agenollat adorant el seu déu al temple de Nisroc, els seus fills Adrammèlec i Sarèsser el van matar amb l’espasa i van fugir al país d’Ararat. I en lloc d’ell va regnar el seu fill Assarhadon.

Isaïes 38

38.1 En aquells dies, Ezequies va caure greument malalt, i el profeta Isaïes, fill d’Amós, l’anà a veure i li digué: “Això diu el Senyor: Posa en ordre la teva casa, perquè moriràs; no en sortiràs amb vida.” 38.2 Llavors Ezequies es va girar de cara a la paret i es va dirigir en pregària al Senyor, 38.3 i digué: “Ai, Senyor, et prego que recordis ara que davant teu m’he comportat fidelment i amb un cor íntegre, i que he practicat allò que és bo als teus ulls.” I va esclatar en grans plors. 38.4 Llavors Isaïes rebé una revelació del Senyor que deia: 38.5 “Vés i digues a Ezequies: El Senyor, el Déu de David, el teu avantpassat, diu això: He escoltat la teva pregària, he vist les teves llàgrimes i he decidit allargar-te la vida quinze anys més. 38.6 A tu i a aquesta ciutat us alliberaré de la mà del rei d’Assíria. Jo protegiré aquesta ciutat. 38.7 I aquest serà el senyal amb què el Senyor t’assegura que ell complirà això que ha dit: 38.8 Veuràs que faré recular l’ombra els deus graus que ha baixat en l’escala d’Acaz.” I l’ombra del sol va recular els deu graus que ja havia baixat. 38.9 Càntic d’Ezequies, rei de Judà, de quan va estar malalt, escrit després de guarir-se de la seva malaltia. 38.10 Jo pensava: A la meitat dels meus dies hauré d’entrar per les portes del país dels morts, privat de la resta dels meus anys. 38.11 Pensava: No veuré més el Senyor sobre la terra dels vivents; no veuré mai més cap humà, d’entre els habitants del món. 38.12 Han arrencat el meu habitatge i se l’han emportat com si fos una tenda de pastor. He enrotllat la meva vida com un teixidor, i ell em separa de l’ordit: dia i nit fas que em consumeixi! 38.13 Jo em contenia fins a la matinada, però com un lleó m’has esclafat tots els ossos: dia i nit fas que em consumeixi! 38.14 Com l’oreneta, com la grua, així cridava jo, parrupava com un colom; i dirigia enlaire els meus llangorosos ulls. Oh, Senyor, que n’estic d’oprimit! Fes-me tu de fiador! 38.15 Què hi puc objectar? Ell ho va dir i ell mateix ho ha acomplert. Seguiré caminant humiliat fins al terme dels meus anys, a causa de l’amargor de la meva ànima. 38.16 Senyor, és per tot això que l’home frueix de la vida, i de tot això depèn la vida del meu esperit: tu em restabliràs i em faràs viure. 38.17 Vet aquí que la meva amarga aflicció s’ha canviat en benestar; i tu, per amor a la meva ànima, l’has preservada de la fossa destructora, ja que t’has tirat tots els meus pecats a l’esquena. 38.18 El sepulcre no t’exalçarà, ni et lloarà la mort, ni els qui baixen a la fossa confiaran en la teva fidelitat. 38.19 El qui viu, el qui viu, ell et lloarà, com jo en aquest dia; el pare farà conèixer la teva fidelitat als fills. 38.20 Tu, Senyor, em salves! Per això entonarem els nostres càntics amb arpes tots els dies de la nostra vida en el temple del Senyor.” 38.21 (Isaïes havia dit: “Porteu un pa de figues seques, apliqueu-l’hi sobre l’úlcera i viurà”, 38.22 i Ezequies havia preguntat: Quin serà el senyal que podré pujar al temple del Senyor?” )

Isaïes 39

39.1 En aquell temps, Merodac Ba- ladan, fill de Baladan, rei de Babilònia, va enviar missatgers amb cartes i un present a Ezequies, perquè va saber que havia estat malalt i que s’havia restablert. 39.2 Ezequies els va atendre i els va ensenyar la cambra dels seus tresors, la plata, l’or, els perfums, l’oli preciós, el seu arsenal i tot allò que tenia als seus magatzems. No hi hagué res que Ezequies no els mostrés, tant del seu palau com del seu domini. 39.3 Llavors el profeta Isaïes va anar a trobar el rei Ezequies i li preguntà: “Què t’han dit aquests homes? D’on han vingut per veure’t?” Ezequies respongué: “M’han vingut a trobar des d’una terra llunyana, de Babilònia.” 39.4 I Isaïes encara preguntà: “Què han vist al teu palau?” Ezequies va contestar: “Tot el qui hi ha al meu palau, ho han vist; no hi ha res dels meus tresors que jo no els hagi ensenyat.” 39.5 Llavors Isaïes digué a Ezequies: “Escolta l’oracle del Senyor Totpoderós: 39.6 Heus aquí que vindrà un dia que tot el que hi ha al teu palau, tot el que els teus avantpassats han acumulat fins avui, serà endut a Babilònia. No en quedarà res, diu el Senyor. 39.7 I d’entre els fills que hauràs tingut, de la teva pròpia descendència, n’agafaran perquè siguin eunucs al palau del rei de Babilònia.” 39.8 Ezequies respongué a Isaïes: “És prou favorable el missatge del Senyor que m’has portat.” Perquè pensava: “Tant me fa, mentre hi hagi pau i seguretat durant la meva vida.”

Isaïes 40

40.1 Consoleu, consoleu el meu poble, diu el vostre Déu. 40.2 Parleu al cor de Jerusalem i digueu-li ben alt que s’ha acabat la seva servitud, que la seva culpa és expiada, que de part del Senyor ha rebut el doble per tots els seus pecats. 40.3 Una veu crida: “Prepareu en el desert el camí del Senyor, a l’estepa, una ruta dreta per al nostre Déu. 40.4 Totes les valls seran terraplenades, i totes les muntanyes i els turons, abaixats; el terreny escabrós serà anivellat, i les cingleres, aplanades. 40.5 Llavors es manifestarà la glòria del Senyor i totes les criatures la veuran alhora, ja que el Senyor mateix ha parlat.” 40.6 Una veu diu: “Pregona!” I una altra respon: “Què he de pregonar?” “Que tota criatura és herba, i tota la seva vigoria, com la flor del camp; 40.7 l’herba s’asseca i la flor es marceix, quan l’alè del Senyor hi passa pel damunt; ben cert que el poble és herba! 40.8 L’herba s’asseca i la flor es marceix, però la paraula del nostre Déu perdura per sempre. 40.9 Puja a una muntanya ben alta, tu que portes bones noves a Sió; alça amb força la teva veu, tu que portes bones noves a Jerusalem; crida sense por, digues a les ciutats de Judà: “Aquí teniu el vostre Déu!” 40.10 Aquí ve el Senyor Etern amb poder, el seu braç ho domina tot. Porta amb ell la seva recompensa, i davant d’ell, la seva retribució. 40.11 Com un pastor, pasturarà el seu ramat, aplegarà els anyells al seu braç, els portarà al pit, i tractarà les cries amb delicadesa.” 40.12 Qui ha mesurat les aigües amb el palmell de la mà o ha pres la mida del cel a pams? Qui ha posat en una mesura tota la pols de la terra, o ha pesat les muntanyes amb la romana, o els turons amb les balances? 40.13 Qui ha dirigit l’esperit del Senyor o, fent-li de conseller, l’ha instruït? 40.14 A qui ha consultat que el pogués aconsellar i li mostrés el camí de la rectitud, que li ensenyés la ciència o li indiqués el camí de la prudència? 40.15 Mireu, les nacions són com una gota en un gibrell, i compten tant com una capa de pols sobre la balança. Vegeu que les illes no valen més que un gra de sorra. 40.16 El Líban sencer no basta per a la foguera, ni té prou animals per a l’holocaust. 40.17 Totes les nacions són no res davant d’ell; només són nul·litat i buidor. 40.18 Amb qui, doncs, voleu comparar Déu i amb quina imatge el representaríeu? 40.19 Un artesà fon l’estàtua, i un joier la recobreix d’or i li solda unes cadenes de plata. 40.20 El qui vol tenir una talla tria una fusta que no es podreixi, i busca un artesà expert que li faci una estàtua que no trontolli. 40.21 ¿Que no ho sabíeu? ¿No ho heu sentit mai? ¿No us ho havien dit des del principi? ¿No heu comprès la fundació del món? 40.22 Ell seu sobre el cercle de la terra, els habitants de la qual són com llagostes. Ell estén el cel com un tendal, el desplega com una tenda on habitar. 40.23 Ell redueix els prínceps a la impotència i converteix els jutges de la terra en un no res; 40.24 a penes són plantats, a penes són sembrats, a penes el seu tronc ha arrelat a la terra, que bufa sobre ells i s’assequen, i la ventada se’ls emporta com fullaraca. 40.25 Amb qui, doncs, em voleu comparar perquè jo sigui com ell?, diu el Sant. 40.26 Alceu els ulls al cel i mireu: Qui ha creat aquestes coses? Qui posa en marxa i recompta els seus exèrcits? Ell els crida tots pel seu nom. De la seva gran potència i del seu poder ningú no se n’amaga. 40.27 Per què parles tu, Jacob, i et queixes tu, Israel, i dius: “El meu destí és ocult per al Senyor, el meu dret passa desapercebut per al meu Déu?” 40.28 ¿Que no ho sabeu? ¿No ho heu sentit mai? El Senyor és Déu etern, creador del món sencer; no es cansa ni es fatiga, la seva intel·ligència és insondable. 40.29 Ell dóna força al qui està cansat, augmenta la vigoria del feble. 40.30 Encara que els joves defalleixin i es cansin, i els escollits caiguin esgotats, 40.31 aquells qui esperen en el Senyor renovaran les seves forces, aixecaran el vol com les àguiles; correran i no es cansaran; caminaran i no es fatigaran.

Isaïes 41

41.1 Escolteu-me en silenci, països del mar; que les nacions prenguin noves forces. Que s’acostin per parlar, anem plegats a judici. 41.2 Qui ha suscitat de l’orient aquell a qui la victòria sortia al pas? Ha lliurat nacions i ha sotmès els reis al seu domini; els ha reduït a pols amb la seva espasa, i amb el seu arc els ha dispersat com fullaraca. 41.3 Els ha perseguit, ha passat indemne per un camí que els seus peus mai no havien trepitjat. 41.4 Qui ha preparat i executat això? Aquell qui convoca totes les generacions des del principi: jo, el Senyor, que sóc el primer, i jo mateix fins als darrers temps. 41.5 Els països del mar ho veieren i tingueren por; els confins de la terra tremolaren. S’acosten, ja vénen! 41.6 L’un ajuda a l’altre i diu al seu company: “Aguanta!” 41.7 Així l’artesà anima el fonedor; l’escultor anima el qui bat l’enclusa i diu: “La fosa és bona.” Després fixen l’ídol amb claus perquè no es mogui. 41.8 Però tu, Israel, el meu servent, Jacob, el qui jo he escollit, descendència d’Abraham, el meu amic; 41.9 tu, que t’he tret de l’extrem de la terra, i t’he cridat de l’últim racó de món i t’he dit: “Tu ets el meu servent, t’he escollit i no t’he rebutjat”, 41.10 no tinguis por, perquè jo sóc amb tu; no et desanimis, que jo sóc el teu Déu. Jo et dono força i t’ajudo; jo et sostinc amb la meva dreta victoriosa. 41.11 Tots els qui s’enutgen contra tu quedaran confosos i avergonyits; seran anorreats i desapareixeran els qui et busquen brega. 41.12 Cercaràs els qui et fan la contra i no els trobaràs; seran aniquilats, com si no existissin, els qui et fan la guerra. 41.13 Perquè jo, el Senyor, el teu Déu, és qui t’agafa la mà dreta i et diu: “No tinguis por, que sóc jo qui t’ajuda.” 41.14 No temis res, Jacob, pobre cuc; no temeu res, vosaltres, feble resta d’Israel, que jo sóc el vostre auxili –diu el Senyor–, i el vostre redemptor és el Sant d’Israel. 41.15 Mira que jo t’he convertit en un trill nou, un trill armat amb dents: trillaràs les muntanyes i les esmicolaràs, convertiràs els turons en palla garbellada. 41.16 Els ventaràs i se’ls endurà el vent, la terbolina els escamparà; però tu t’alegraràs en el Senyor, et gloriaràs en el Sant d’Israel. 41.17 Els desvalguts i els indigents busquen aigua i no en troben, tenen la llengua resseca de set, però jo, el Senyor, els escoltaré; jo, el Déu d’Israel, no els abandonaré. 41.18 Faré brollar rius dalt dels rasos i fonts enmig de les valls. Convertiré el desert en un estany, i la terra àrida, en dolls d’aigua. 41.19 Al desert hi plantaré cedres i acàcies, murtres i oliveres; a l’estepa hi faré créixer boixos i savines al costat dels xiprers, 41.20 de manera que tothom vegi i sàpiga, s’adoni i comprengui que ho ha fet la mà del Senyor; que el Sant d’Israel ho ha creat. 41.21 Presenteu la vostra demanda, diu el Senyor; presenteu les vostres proves, diu el sobirà de Jacob. 41.22 Veniu i declareu-nos les coses del futur; expliqueu-nos com va ser el passat, que hi posarem atenció i veurem si s’han acomplert els seus pronòstics; feu-nos saber l’esdevenidor; 41.23 anuncieu-nos les coses que d’ara endavant han de succeir, perquè vegem que sou déus; o millor, feu un prodigi, bo o dolent, que ens deixi admirats, i el comprovarem junts. 41.24 Però vosaltres no sou res, i les vostres obres, fatuïtat; escollir-vos a vosaltres és una abominació. 41.25 Jo faig venir un del nord que ja arriba; des d’on surt el sol, invocarà el meu nom; trepitjarà els prínceps com el fang, com el terrisser trepitja l’argila. 41.26 ¿Qui ho va predir des d’un principi, perquè ho sabéssim, o per anticipat, perquè diguem: Exacte!? Ningú no ho va anunciar! Ningú no va sentir que ho diguéssiu! 41.27 De primer vaig dir a Sió: “Ja són aquí”, i a Jerusalem: “Jo envio un missatger de bones notícies”. 41.28 I quan miro, no hi veig ningú, no hi ha entre ells cap conseller a qui pugui preguntar i em doni resposta. 41.29 Vet aquí que tots ells no són res, i les seves obres no són més que una ficció; vent i buidor són les seves estàtues de fosa!

Isaïes 42

42.1 “Heus aquí el meu servent, que jo sostinc, el meu escollit, en qui es complau la meva ànima. He posat el meu Esperit damunt d’ell, portarà la justícia a les nacions. 42.2 No cridarà ni aixecarà la veu, no la farà ressonar pels carrers. 42.3 No trencarà la canya esberlada ni apagarà el ble que fumeja. Per mitjà de la veritat, farà lluir la justícia. 42.4 No descansarà ni flaquejarà fins que l’estableixi a la terra; i els països del mar atendran la seva llei.” 42.5 Així parla Déu, el Senyor, que ha creat el cel i l’ha desplegat, que aferma la terra i tot el que hi brota, que dóna el respir a la gent que l’habita, i l’esperit als qui s’hi mouen. 42.6 “Jo, el Senyor, t’he cridat en justícia, t’agafaré fort de la mà i et protegiré, i et posaré per mitjancer del poble, llum de les nacions, 42.7 perquè obris els ulls dels cecs i treguis els presos de la masmorra, de la presó els qui jeuen a les tenebres. 42.8 Jo, el Senyor, aquest és el meu nom; no cediré a cap altre la glòria que és meva, ni cediré als ídols la lloança que se’m deu. 42.9 Heus aquí que les prediccions antigues ja s’han complert, i ara n’anuncio de noves; us les faig saber abans que despuntin.” 42.10 Canteu al Senyor un càntic nou; la seva lloança, des dels extrems de la terra, vosaltres, els qui navegueu per la mar i els qui hi viviu, els de les costes llunyanes i els seus habitants. 42.11 Que alcin aclamacions l’estepa i les seves viles, els campaments on habita Quedar. Que cridin de joia els residents de Sela; que el seu clam ressoni des del cim de les muntanyes. 42.12 Que donin glòria al Senyor i proclamin les seves lloances entre les terres llunyanes. 42.13 El Senyor avançarà com un heroi i com un guerrer els excitarà el coratge; alçarà la veu, llançarà el crit de guerra, mostrarà la seva força contra els enemics. 42.14 “He callat durant massa temps, m’estava quiet i em contenia, però ara em queixaré com una dona que va de part, gemegaré i esbufegaré alhora. 42.15 Assolaré muntanyes i turons, agostaré totes les seves plantes, convertiré els rius en terra ferma i deixaré secs els estanys. 42.16 Guiaré els cecs per camins que no coneixien, els conduiré per viaranys que no sabien; canviaré al seu davant les tenebres en llum i el terreny escabrós en planura. Tot això dic que faré, i no deixaré de complir-ho. 42.17 Tornaran enrere i seran avergonyits els qui confien en els ídols, els qui diuen a les estàtues: Vosaltres sou els nostres déus!” 42.18 Escolteu, sords! Mireu, vosaltres, cecs, que hi veureu! 42.19 Qui és cec, sinó el meu servent? Qui és sord com el missatger que jo envio? Qui és tan cec com l’enviat i tan sord com el servent del Senyor? 42.20 Has vist moltes coses, però no hi pares atenció; hi sents bé, però no escoltes. 42.21 El Senyor, per amor a la seva justícia té interès a engrandir i magnificar la llei, 42.22 però aquest és un poble saquejat i espoliat, tots ells atrapats a les coves i entaforats a les presons; han acabat convertits en presa i no hi ha qui els rescati, en un botí i ningú que digui: “Retorneu-los!” 42.23 Qui de vosaltres em farà cas? Qui pararà esment i estarà atent a l’esdevenidor? 42.24 Qui ha lliurat Jacob al saqueig i Israel als espoliadors? ¿No ha estat el Senyor, contra qui hem pecat refusant de seguir els seus camins i deixant d’obeir la seva llei? 42.25 Per això ha descarregat damunt d’ells el furor de la seva còlera i la violència de la guerra; els ha envoltat de flames, però no ho han entès; els ha consumit, però no n’han fet cas.

Isaïes 43

43.1 Ara, així parla el teu creador, Jacob, el qui t’ha format, Israel: “No tinguis por, que jo t’he redimit, t’he cridat pel teu nom, tu ets meu. 43.2 Si travesses aigües profundes, estaré amb tu; si passes pels rius, no t’ofegaran; si camines pel foc, no et cremaràs ni et consumiran les flames, 43.3 perquè jo, el Senyor, sóc el teu Déu, el Sant d’Israel, el teu salvador. He donat l’Egipte pel teu rescat, Etiòpia i Sebà a canvi teu. 43.4 Ets preciós als meus ulls, molt preuat i estimat. Fins i tot donaré homes a canvi teu, i nacions a canvi de la teva vida. 43.5 No tinguis por, que jo sóc amb tu; portaré els teus fills de l’orient, i els aplegaré de l’occident. 43.6 Diré al nord: “Dóna-me’ls!”, i al sud: “No els retinguis!, fes venir els meus fills de lluny, i les meves filles des dels confins de la terra.” 43.7 Tots els qui porten el meu nom, els qui jo he creat per a la meva glòria, jo els he format i els he fet. 43.8 Feu sortir el poble cec, tot i que té ulls, els sords, tot i que tenen orelles. 43.9 Que totes les nacions es congreguin, que s’apleguin tots els pobles! Qui, d’entre ells, ens ho ha predit o ens ha fet saber les coses que han passat? Que presentin els seus testimonis perquè ho justifiquin! Que els sentin i puguin dir: “És veritat!” 43.10 Vosaltres sou els meus testimonis –diu el Senyor–, i el meu servent que jo he escollit perquè comprengueu i confieu en mi i entengueu que jo sóc. Abans de mi no hi ha hagut cap Déu, i no n’hi haurà cap més. 43.11 Jo, jo sóc el Senyor, i fora de mi ningú no pot salvar. 43.12 Jo ho he anunciat i us he salvat, jo ho he fet saber; i no hi havia pas un déu estrany. Els meus testimonis sou vosaltres –diu el Senyor–, i jo sóc Déu. 43.13 Jo ho sóc des de l’eternitat, i ningú no em pren res de la meva mà: allò que jo faig, qui ho canviarà? 43.14 Això diu el Senyor, el vostre Redemptor, el Sant d’Israel: Per vosaltres he enviat a atacar Babilònia i els he fet baixar fugitius, fins i tot els caldeus, cap a les seves naus tan glorioses. 43.15 Jo, el Senyor, sóc el vostre Sant, el creador d’Israel, el vostre Rei! 43.16 Això diu el Senyor, el qui obre camí a través del mar, una via enmig d’aigües impetuoses; 43.17 el qui ha fet sortir carros i cavalls, un exèrcit imponent en formació: tots van caure estesos i no s’aixecaran mai més; foren apagats, s’han extingit com un ble. 43.18 No recordeu més les coses passades, no penseu més en els fets antics. 43.19 Heus aquí que jo faig una cosa nova; ja comença a eixir, no us n’adoneu? Sí, vaig a obrir un camí en el desert i rius en l’estepa. 43.20 Els animals feréstecs, xacals i estruços, m’exalçaran en veure que omplo d’aigua el desert i de rierols l’estepa a fi d’abeurar el meu poble, el meu escollit, 43.21 el poble que he format per a mi mateix, el que pregonarà les meves lloances. 43.22 Però tu, Jacob, no m’has invocat; t’has cansat de mi, Israel; 43.23 no m’has ofert els teus anyells per a l’holocaust i no m’has honrat amb els teus sacrificis. Jo, que no t’he afeixugat amb les ofrenes vegetals ni t’he fatigat amb l’encens. 43.24 No m’has comprat canya aromàtica, amb els teus diners, ni m’has complagut amb el greix dels teus sacrificis, sinó que m’has carregat amb els teus pecats i m’has cansat amb les teves iniquitats. 43.25 Jo, jo sóc qui esborra les teves transgressions per amor de mi mateix, i no em recordaré més dels teus pecats. 43.26 Fes-me’n memòria i ho discutirem tots dos junts: explica’t per justificar-te. 43.27 El teu primer pare va pecar, i els teus mestres s’han revoltat contra mi; 43.28 per això jo he tret l’honor als prínceps del santuari, i he abandonat Jacob a l’anatema i Israel al vituperi.

Isaïes 44

44.1 I ara escolta, Jacob, servent meu, Israel, que jo he escollit. 44.2 Així parla el Senyor que t’ha fet, que et va formar al si matern, el qui t’ajudarà: “No temis, Jacob, servent meu, i tu Jeixurum (Israel) que jo he escollit; 44.3 perquè vessaré aigües sobre el secà i torrents sobre la terra eixuta. Vessaré el meu Esperit sobre la teva nissaga, i la meva benedicció sobre la teva descendència. 44.4 Brotaran entre l’herbei com salzes entre rierols. 44.5 Un dirà: “Jo sóc del Senyor”, un altre portarà el nom de Jacob, i la mà d’aquell altre escriurà: “Del Senyor”, i de cognom es dirà Israel. 44.6 Així parla el Senyor, el Rei d’Israel, el seu Redemptor, el Senyor Totpoderós: “Jo sóc el primer i el darrer; i fora de mi no existeix cap altre Déu.” 44.7 Qui és com jo? Que es presenti i alci la veu, que s’expliqui i ho demostri com jo he fet des que vaig fundar el poble antic, que he revelat el futur i els fets que vindran. 44.8 No tingueu por, no us alarmeu; ¿no t’ho he fet saber i t’ho he predit per endavant? Vosaltres en sou testimonis: ¿Existeix algun Déu fora de mi? No hi ha cap altra Roca, que jo sàpiga! 44.9 Els fabricants d’ídols, tots plegats, no són res; i les seves precioses imatges són inútils; elles mateixes ho testimonien: no hi veuen ni comprenen res, per a vergonya de tots ells. 44.10 Qui hi haurà que esculpeixi un déu o fongui una escultura que no fa cap servei? 44.11 Però, mireu, tots els seus partidaris quedaran decebuts, i també els artesans, perquè només són homes. Que s’apleguin tots, que es presentin: tremolaran i quedaran avergonyits tots plegats. 44.12 El mestre ferrer fa una destral, la forja a la fornal i li dóna forma amb el mall, la treballa amb la força del seu braç; després té gana i li manquen les forces; no beu aigua i queda exhaust. 44.13 L’escultor tallista estén un regle, dibuixa el disseny amb mangra, desbasta el tronc amb la gúbia i el torneja amb el compàs; li dóna una forma humana, a semblança d’un home formós, perquè s’estigui en una casa. 44.14 Talla un cedre, pren un roure o una alzina que escull d’entre els arbres del bosc, i planta un pi que la pluja farà créixer; 44.15 li serveixen de llenya: n’agafa per a escalfar-se, n’encén per a coure el pa; a més, en fa una escultura i l’adora. 44.16 En crema una part al foc i cou la carn sobre les brases; se la menja fins que en té prou i després s’escalfa i diu: “Que n’és de bo escalfar-se i contemplar el foc!” 44.17 I del restant en fa un déu, el seu ídol; s’inclina davant d’ell, l’adora i li prega: “Salva’m, tu que ets el meu déu!” 44.18 No saben què fan ni entenen res; els ha tancant els ulls perquè no hi vegin, i el cor perquè no entenguin. 44.19 I ningú no reflexiona, ni pensa, ni comprèn per a dir-se: “Una meitat l’he cremada al foc; a més, he cuit pa sobre les brases, hi he rostit carn i me l’he menjada; i ara, amb el que queda m’he de fer un ídol? ¿Davant d’un tros de fusta, m’he de prostrar?” 44.20 Qui s’alimenta de cendra, un cor enganyat l’extravia; i no podrà salvar la seva ànima ni tampoc pensarà: “¿No serà una mentida, el que tinc a la mà?” 44.21 Recorda tot això, Jacob, i tu, Israel, que ets el meu servent. Jo t’he format, tu ets servidor meu; Israel, no t’oblidaré. 44.22 He dissipat com un núvol les teves transgressions, i com una boira les teves culpes; torna a mi, perquè jo t’he redimit. 44.23 Crida de joia cel, que el Senyor ha obrat! Proferiu aclamacions, abismes de la terra! Esclateu en lloances, muntanyes i boscos, amb tots els vostres arbres! El Senyor ha redimit Jacob i s’ha mostrat gloriós a Israel! 44.24 Així parla el Senyor, el teu Redemptor, el qui t’ha format des del si matern: Jo sóc el Senyor Etern, creador de totes les coses, que desplega el cel tot sol i aferma la terra sense ajut de ningú; 44.25 qui desbarata les prediccions dels impostors i torna folls els endevins, qui fa rectificar els savis i canvia en follia la seva ciència. 44.26 Jo, el qui confirma la paraula del seu servent i compleix els projectes dels seus enviats; el qui diu a Jerusalem: “Que sigui habitada”, i a les ciutats de Judà: “Que siguin reconstruïdes! Jo aixecaré les seves ruïnes!”; 44.27 el qui diu a l’abisme: “Eixuga’t! Jo estroncaré els teus corrents!”; 44.28 el qui diu de Cir: “És el meu pastor per a realitzar tots els meus propòsits”; i de Jerusalem: “Serà reconstruïda”, i del temple: “Serà restablert!”

Isaïes 45

45.1 Això diu el Senyor al seu ungit, a Cir, la dreta del qual sosté perquè sotmeti davant seu les nacions i desarmi els reis; perquè obrin davant d’ell les portes de bat a bat i ja mai més no siguin tancades: 45.2 “Jo aniré davant teu i aplanaré els obstacles; esbotzaré les portes de bronze i faré saltar els forrellats de ferro. 45.3 Et donaré els tresors ocults i les riqueses ben amagades, perquè sàpigues que jo sóc el Senyor, el Déu d’Israel, que et crido pel teu nom. 45.4 Per amor del meu servent Jacob, i a causa d’Israel, el meu escollit, t’he cridat pel teu nom, t’he donat un títol, tot i que tu no em coneixies. 45.5 Jo sóc el Senyor, i no n’hi ha d’altre. Fora de mi no existeix cap Déu! Jo t’he cenyit, a tu que no em coneixes, 45.6 perquè tothom sàpiga, des d’on neix el sol fins a on es pon, que no hi ha ningú, fora de mi: Jo sóc el Senyor, i no n’hi ha d’altre! 45.7 Jo formo la llum i creo les tenebres, dono el benestar i porto la desgràcia; jo, el Senyor, faig tot això! 45.8 Regalima, cel, des de dalt, i que els núvols vessin la victòria, que s’obri la terra i floreixi la salvació i alhora broti la justícia: Jo, el Senyor, que ho he creat! 45.9 Ai d’aquell qui discuteixi amb qui l’ha format, simple gerra d’entre els atuells de terrissa! ¿És que l’argila pot dir al terrisser: “Què fas?”, o la seva obra: “No tens traça!”? 45.10 Ai d’aquell qui diu al pare: “Per què engendres?”, o a la mare: “Per què infantes?” 45.11 Això diu el Senyor, el Sant d’Israel, el seu creador: “¿Em voleu qüestionar sobre les coses del futur, donar-me ordres sobre els meus fills i sobre les obres de les meves mans? 45.12 Jo he fet la terra i he creat els homes que hi viuen; jo, amb les meves mans, he desplegat el cel i he ordenat tota l’estelada. 45.13 Jo he fet aparèixer Cir per triomfar, i faig planers tots els seus camins: ell reedificarà la meva ciutat i deslliurarà els meus desterrats, sense preu ni rescat”, diu el Senyor Totpoderós. 45.14 Això diu el Senyor: “Els agricultors de l’Egipte, els comerciants d’Etiòpia i la gent de Sebà, homes corpulents, es rendiran a tu i seran teus; marxaran darrere teu, desfilaran encadenats, es prosternaran al teu davant, et suplicaran i diran: Déu només es troba en tu, i no existeix cap altra divinitat!” 45.15 Realment, tu ets un Déu amagat, Déu d’Israel, salvador! 45.16 Tots alhora han quedat coberts de confusió i vergonya; han marxat coberts d’ignomínia, aquests fabricants d’ídols! 45.17 Però Israel serà salvat pel Senyor, amb una salvació perpètua; mai més no patiràs vergonya ni confusió, en tots els segles que vindran. 45.18 Perquè això diu el Senyor, creador del cel, l’únic Déu, el qui ha format la terra i l’ha feta, el qui l’ha fonamentada i no l’ha creada com un caos, sinó per a ser habitada: “Jo sóc el Senyor, i no n’existeix cap més!” 45.19 No he parlat en secret, en algun lloc amagat de la terra; mai no he dit a la nissaga de Jacob: “Busqueu-me en el caos.” Jo, el Senyor, parlo justament i anuncio el que és recte. 45.20 Aplegueu-vos i veniu, acosteu-vos tots alhora, els supervivents de les nacions! No tenen seny els qui passegen els ídols de fusta i preguen a déus que no poden salvar. 45.21 Declareu, exposeu les proves, delibereu junts. Qui ha fet saber això amb anticipació? Qui ho ha declarat des dels temps remots? ¿No he estat jo, el Senyor? Ningú no és Déu sinó jo; de Déu lleial i salvador, no n’hi ha cap fora de mi. 45.22 Gireu-vos cap a mi i sereu salvats, tots els termes de la terra! Perquè jo sóc Déu i no n’existeix cap altre. 45.23 Ho he jurat per mi mateix i de la meva boca ha sortit paraula vertadera que no serà revocada: Davant meu s’agenollarà tothom, i tota llengua jurarà per mi. 45.24 Tothom dirà: “Només en el Senyor es troba lleialtat i força”; i vindran a ell, avergonyits, tots els qui l’havien combatut. 45.25 En el Senyor seran reivindicats, i en ell es gloriaran tots els descendents d’Israel!

Isaïes 46

46.1 Bel es tomba, Nebó es desploma, les seves imatges van sobre animals i bèsties de càrrega; les estàtues que vosaltres passejàveu són carregades com un pesat fardell sobre les bèsties cansades. 46.2 Tombats i caiguts alhora, no han pogut evitar de ser carregats; ells també van camí del captiveri. 46.3 Escolteu-me a mi, casa de Jacob, tots els qui han quedat de la casa d’Israel, els qui heu estat conduïts des del naixement, els qui heu estat guiats des del si matern: 46.4 Fins que sigueu vells, jo seré el mateix; fins que tingueu cabells blancs, jo us sostindré. Jo us vaig fer i jo seguiré portant-vos; jo us sostindré i us salvaré. 46.5 A qui em voleu comparar? A qui em voleu assimilar, que siguem iguals? 46.6 N’hi ha que treuen or de la bossa, que pesen plata a les balances, i lloguen un argenter perquè amb allò els faci un déu que veneren i adoren; 46.7 se’l carreguen a l’espatlla, el transporten, el situen on ha d’anar i allà es queda, del seu lloc no es pot moure; a més, se l’invoca, però ell no respon; no els pot alliberar de la seva angoixa. 46.8 Recordeu-vos d’això i reaccioneu, penseu-hi profundament, apostates! 46.9 Recordeu-vos dels fets anteriors, des dels temps remots; perquè jo sóc Déu, i no hi ha cap més Déu, no hi ha ningú com jo, 46.10 que des del principi anuncio el final, i des de l’antigor, el que encara no ha passat; que dic: “El meu propòsit es manté ferm, i realitzaré la meva voluntat”; 46.11 que crido de llevant l’ocell de presa, d’un país llunyà, l’home que duu a terme els meus designis. Sí, ho dic i ho faré, ho he determinat i ho realitzaré. 46.12 Escolteu-me a mi, endurits de cor, els qui esteu lluny de la justícia: 46.13 Faig que s’acosti la meva justícia, no és pas lluny, la meva salvació no trigarà; portaré redempció per a Sió, i per a Israel, la meva glòria.

Isaïes 47

47.1 Baixa i asseu-te a la pols, verge filla de Babilònia, mancada de setial, filla dels caldeus! Perquè ja no et diran mai més “refinada” i “delicada”. 47.2 Ajup-te a la mola i mol farina, treu-te el vel, alça’t el vestit, descobreix les cames, travessa els rius. 47.3 Que es descobreixi la teva nuesa, que es vegin les teves vergonyes. Jo prendré venjança, i ningú no m’ho impedirà. 47.4 El nostre Redemptor duu el nom de Senyor Totpoderós, el Sant d’Israel. 47.5 Seu en silenci i amaga’t en l’obscuritat, filla dels caldeus, perquè ja no t’anomenaran mai més “sobirana de reialmes”. 47.6 Jo estava enutjat contra el meu poble, he deixat profanar la meva heretat, els he deixat a les teves mans i no n’has tingut pietat; has fet pesar el teu jou feixuc sobre l’ancià. 47.7 I vas dir: “Per sempre més seré sobirana”, i no et vas preocupar d’aquestes coses, no vas pensar com series a la fi. 47.8 Ara, doncs, escolta això, voluptuosa, tu que reposes confiada mentre dius dintre teu: “Jo i només jo subsisteixo. Mai no quedaré viuda, ni perdré mai els fills.” 47.9 Aquestes dues coses et vindran de sobte, en un sol dia: pèrdua dels fills i viduïtat; et sobrevindran amb tota la seva força, malgrat els teus nombrosos sortilegis i el poder dels teus abundosos encanteris. 47.10 Estaves refiada en la teva maldat, i deies: “No em veu ningú.” La teva saviesa i els teus coneixements t’han pervertit. Has pensat dintre teu: “Jo i només jo subsisteixo.” 47.11 Per això et sobrevindrà la desgràcia, sense que puguis veure d’on neix, i caurà damunt teu una calamitat que no podràs evitar; et vindrà d’improvís una devastació que no esperaves. 47.12 Continua, doncs, amb els teus encanteris i amb els teus nombrosos sortilegis, tal com et véns esforçant des de jove: potser et seran útils, potser et faràs temible. 47.13 T’has fatigat en nombroses consultes; que vinguin, doncs, i et salvin aquells qui descriuen el cel, aquells qui observen les estrelles, aquells qui en lluna nova fan prediccions sobre el que et pot succeir. 47.14 Però, mira, són com estopa, el foc els consumeix: ni ells mateixos no es poden salvar del poder de les flames. No són brases per a escalfar-se, ni foc per a seure-hi a la vora. 47.15 Així acabaran aquells amb els quals t’esforçaves des de jove: cadascun se n’anirà confós pel seu cantó, i no tindràs ningú que et pugui salvar.

Isaïes 48

48.1 Escolteu això, casa de Jacob, els qui porteu el nom d’Israel, els qui heu sortit de les aigües de Judà, els qui jureu en el nom del Senyor i invoqueu el Déu d’Israel sense fidelitat ni rectitud, 48.2 tot i que preneu el vostre nom de la ciutat santa i descanseu en el Déu d’Israel, que té per nom Senyor Totpoderós: 48.3 Les coses que han passat ja les vaig anunciar temps abans, van sortir de la meva boca i jo les vaig fer saber; de sobte, he obrat i han succeït. 48.4 Perquè sé que ets obstinat, que tens el clatell com un nervi de ferro i el front com el bronze, 48.5 per això t’ho vaig anunciar per endavant, abans que s’esdevingués t’ho vaig fer saber, a fi que no diguessis: “Ho ha fet el meu ídol! Ho ha disposat la meva estàtua i la meva imatge!” 48.6 Ho has sentit, ho has vist tot; i vosaltres, no ho admetreu? Des d’ara et faig saber coses noves, coses reservades que ignores. 48.7 Han estat creades ara, no pas temps enrere, i abans d’aquest dia mai no les havies sentit, perquè no poguessis dir: “Fixa’t, jo ja ho sabia!” 48.8 Mai no les havies sentit ni mai n’havies sabut res. No et fou oberta l’oïda prèviament, perquè jo sé que ets molt deslleial i que portes el nom de “rebel” des del si matern. 48.9 Per amor del meu nom retinc la meva còlera, i pel meu honor m’he contingut per no destruir-te. 48.10 Mira, t’he purificat, però no com fan amb la plata, sinó que t’he depurat en el forn de l’aflicció. 48.11 Per mi, per respecte de mi mateix ho faré, perquè, com podria deixar que es profanés el meu nom? No cediré la meva glòria a cap altre! 48.12 Escolta, Jacob, i tu, Israel, a qui he cridat: Sóc jo; jo sóc el primer i sóc també el darrer! 48.13 A més, és la meva mà que ha afermat la terra, i la meva dreta que ha desplegat el cel; quan jo els vaig cridar, van aparèixer l’una i l’altre. 48.14 Aplegueu-vos tots vosaltres i escolteu: Qui hi ha, d’entre aquells déus, que hagi anunciat aquestes coses? L’amic del Senyor, ell acomplirà la seva voluntat contra Babilònia, i el seu braç pesarà sobre els caldeus. 48.15 Jo, jo he parlat i jo l’he cridat, l’he fet venir i la seva empresa reeixirà. 48.16 Acosteu-vos cap a mi, escolteu això: Des del principi, no he parlat en secret, des de l’instant que això va començar, jo hi era present. I ara el Senyor Etern m’ha enviat a mi i el seu esperit. 48.17 Això diu el Senyor, el teu Redemptor, el Sant d’Israel: “Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que t’ensenya el que és per al teu bé, que et guia pel camí que has de seguir. 48.18 Tant de bo haguessis atès les meves ordres, llavors la teva pau seria com un riu, i la teva justícia, com les ones de la mar! 48.19 La teva descendència seria com la sorra, i el fruit de les teves entranyes, com els seus grans; el seu nom mai no hauria estat suprimit ni esborrat del meu davant.” 48.20 Sortiu de Babilònia, fugiu de Caldea! Anuncieu-ho amb crits de joia! Feu-ho saber, divulgueu-ho fins als confins de la terra; digueu: “El Senyor ha redimit el seu servent Jacob!” 48.21 No van passar set quan els guiava pels deserts; féu brollar per a ells aigua de la roca, va esberlar la roca i l’aigua va rajar. 48.22 Però no hi ha pau per als malvats, diu el Senyor.

Isaïes 49

49.1 Escolteu-me, països del mar! Estigueu atents, pobles llunyans! El Senyor m’ha cridat des del si matern, des del ventre de la mare ha pronunciat el meu nom. 49.2 De la meva boca n’ha fet una espasa afilada, m’ha guardat a l’ombra de la seva mà; ha fet de mi una sageta agusada i m’ha amagat dins el seu buirac. 49.3 M’ha dit: “Tu ets el meu servent, Israel, en qui em glorificaré.” 49.4 I jo que deia: “En va m’he fatigat, per res i debades he gastat les meves energies; però la meva causa és davant del Senyor, i la meva recompensa la té el meu Déu.” 49.5 Ara ha parlat el Senyor, que m’ha format des del si matern per a ser servent seu, a fi que jo faci tornar Jacob vers ell i que Israel li sigui restaurat, ja que sóc honorat als ulls del Senyor, i el meu Déu és la meva força 49.6 i m’ha dit: “No n’hi ha prou que siguis el meu servent per a fer alçar les tribus de Jacob i fer tornar els supervivents d’Israel; jo et posaré per llum de les nacions a fi que la meva salvació arribi als confins de la terra.” 49.7 Això diu el Senyor, el Redemptor i el Sant d’Israel al poble profundament menyspreat de tothom, a l’abominat de les nacions, a l’esclau dels governants: “Els reis et veuran i s’aixecaran, i la gent principal es prosternarà per causa del Senyor, que és fidel; el Sant d’Israel, que t’ha escollit.” 49.8 Això diu el Senyor: “En el temps oportú t’he escoltat, i en el dia de salvació t’he ajudat; et guardaré i et posaré per mitjancer del poble, perquè aixequis el país i reparteixis les heretats devastades, 49.9 perquè diguis als captius: Sortiu!, i als qui estan a les tenebres: Mostreu-vos! Pasturaran a la vora dels camins, i dalt dels rasos tindran pasturatge. 49.10 No patiran de fam ni de set, no els farà mal ni el sol ni la calor, perquè el qui té compassió d’ells els guiarà i els menarà a les deus d’aigua. 49.11 Convertiré totes les meves muntanyes en camins, i les meves senderes seran anivellades. 49.12 Mireu: els uns vénen de lluny, els altres, del nord i de l’oest, i aquests altres, de la terra de Sinim.” 49.13 Aclama, cel, i exulta terra! Esclateu de joia, muntanyes! Perquè el Senyor ha consolat el seu poble i es compadirà dels seus afligits! 49.14 Però Sió digué: El Senyor m’ha abandonat, el meu Senyor s’ha oblidat de mi. 49.15 ¿És que una mare es pot oblidar del seu infantó, o deixar d’estimar el fill de les seves entranyes? Encara que alguna se n’oblidés, jo mai no m’oblidaria de tu! 49.16 Mira, et tinc gravada als palmells de les mans, les teves muralles són sempre davant meu. 49.17 Els teus reconstructors s’afanyen a venir, els qui et van destruir i devastar cuiten a sortir de tu. 49.18 Dóna una mirada al teu voltant i observa: s’ajunten tots i vénen cap a tu. Per vida meva, diu el Senyor, que tots ells te’ls posaràs com un vestit de gala, i te’ls cenyiràs com una núvia. 49.19 Perquè la teva terra devastada, arruïnada i assolada, ara esdevindrà massa estreta per a tants d’habitants, i els teus destructors ja hauran estat apartats lluny. 49.20 Encara sentiràs els fills de la teva orfenesa que et diuen: “Aquest lloc és massa estret per a mi; deixa’m espai perquè hi pugui habitar.” 49.21 I tu pensaràs interiorment: “Qui m’ha donat aquests fills? Jo, que n’havia estat privada i era estèril, desterrada i allunyada. I aquests, qui els ha criat? Si a mi m’havien deixat sola, d’on han sortit aquests? 49.22 Això diu el Senyor, l’Etern: “Mira, jo alçaré cap a les nacions la meva mà, aixecaré cap als pobles la meva bandera; portaran els teus fills als braços, i les teves filles sobre les espatlles. 49.23 Els reis et faran de tutors, i les seves princeses, de dides. Et reverenciaran de cara a terra i lleparan la pols dels teus peus. Llavors sabràs que jo sóc el Senyor, i que no queden defraudats els qui confien en mi.” 49.24 ¿És possible prendre el botí a un guerrer, o ser rescatats els presoners d’un tirà? 49.25 Doncs el Senyor respon així: “Sí, al guerrer li prendran el presoner, i el botí serà rescatat del tirà. Jo m’enfrontaré als qui et busquen brega i salvaré els teus fills. 49.26 Obligaré els teus opressors a devorar la seva pròpia carn i a embriagar-se de la seva pròpia sang com si fos un vi novell. I tots els homes sabran que jo, el Senyor, sóc el teu Salvador i el teu Redemptor, el Fort de Jacob.”

Isaïes 50

50.1 Això diu el Senyor: “On és la carta de divorci de la vostra mare, segons la qual jo l’hauria repudiada? O bé, a quin dels meus creditors us he venut? Adoneu-vos que heu estat venuts pels vostres pecats, i que la vostra mare fou repudiada per les vostres infidelitats. 50.2 Per què quan he vingut no he trobat ningú? He trucat i ningú no m’ha contestat. ¿És que se m’ha fet tan curta la mà que ja no pot rescatar? ¿És que ja no tinc força per a salvar? Mireu, amb una reprensió meva eixugo el mar i converteixo els rius en un desert; fins i tot els peixos del mar es podreixen per falta d’aigua i els animals es moren de set. 50.3 Jo cobreixo el cel de negror i li poso un cilici per vestit.” 50.4 El Senyor Etern m’ha donat un parlar instruït perquè amb paraules sàpiga sostenir el cansat. Matí rere matí desperta la meva oïda perquè estigui atent com els deixebles. 50.5 El Senyor Etern m’ha obert l’oïda, i jo no m’he resistit ni m’he fet enrere. 50.6 He parat l’esquena als qui em pegaven i les galtes als qui m’arrencaven la barba; no he amagat la cara als insults ni a les escopinades. 50.7 Però el Senyor Etern m’ajudarà, i per això no seré humiliat; per això he parat la cara com una roca i sé que no quedaré avergonyit. 50.8 Tinc al meu costat el qui em defensa. Qui vol pledejar contra mi? Compareguem junts! Qui és el meu adversari? Que se m’acosti! 50.9 Mireu, el Senyor Etern em defensarà. Qui em condemnarà? Vet aquí que tots ells seran esmicolats, seran com un vestit ratat per l’arna. 50.10 Qui de vosaltres és temorós del Senyor? Que escolti la veu del seu servent. El qui camina en tenebres, mancat de tota llum, que confiï en el nom del Senyor i s’empari en el seu Déu. 50.11 Mireu, tots vosaltres que enceneu foc i que us armeu de torxes enceses: camineu a la llum del vostre foc i de les torxes que heu encès, que de part meva rebreu això: anireu a jeure enmig de turments.

Isaïes 51

51.1 Escolteu-me, els qui busqueu la justícia, els qui cerqueu el Senyor! Mireu la roca d’on fóreu tallats, la cavitat de la pedrera d’on fóreu trets. 51.2 Mireu Abraham, el vostre pare, i Sara, que us va infantar: quan era un de sol el vaig cridar, el vaig beneir i el vaig multiplicar. 51.3 Sí, el Senyor té compassió de Sió, té compassió de totes les seves ruïnes, converteix el seu desert en un Edèn i la seva estepa en un jardí del Senyor. Allà s’hi trobarà goig i alegria, accions de gràcies i melodies de càntics. 51.4 Feu-me atenció, poble meu! Estigueu-me atents, nació meva! Perquè de mi sortirà la llei i el meu precepte per a il·luminar tots els pobles. 51.5 S’acosta de pressa la meva deslliurança, ja ha sortit la meva salvació, i el meu braç jutjarà els pobles; els països llunyans m’esperen i confien en el meu braç. 51.6 Alceu els ulls cap al cel i mireu a baix, a la terra: el cel s’esvairà com el fum, la terra es desfilarà com una roba vella i els seus habitants moriran com mosques. Però la meva salvació serà perpètua, i la meva deslliurança no tindrà fi. 51.7 Escolteu, els qui sabeu el que és just, poble que poseu el cor en la meva llei: no temeu l’oprobi dels homes, no us desanimeu pels seus ultratges, 51.8 perquè com un vestit els consumirà la tinya, i com si fos llana els devoraran les arnes. Però la meva deslliurança durarà per sempre, i la meva salvació, totes les generacions. 51.9 Desperta’t, desperta’t, cobreix-te de força, braç del Senyor! Desperta’t com en temps remots, com en passades generacions! ¿No ets tu qui va esquarterar el monstre Rahab, qui va traspassar el Drac? 51.10 ¿No ets tu qui va eixugar el mar, les aigües del profund abisme, i vas convertir les fondàries marines en un camí perquè hi passessin els redimits? 51.11 Així tornaran els rescatats del Senyor: entraran a Sió amb càntics, coronats d’eterna joia; el goig i l’alegria els acompanyaran, fugiran les penes i els gemecs. 51.12 Jo, jo sóc qui et consola. Qui ets tu perquè temis davant d’un simple mortal, del fill d’un home que no val més que l’herba? 51.13 Oblides el Senyor, el teu creador, que ha desplegat el cel i ha afermat la terra. ¿Has de tremolar tot el dia, sense parar, davant la fúria de l’opressor que intenta destruir-te? Però, on és la fúria de l’opressor? 51.14 Ben aviat, el presoner serà alliberat; i no morirà a la masmorra ni li mancarà el pa. 51.15 Perquè jo sóc el Senyor, el teu Déu, que agito el mar i faig bramular les seves ones; sóc el teu Déu, i el meu nom és “Senyor Totpoderós”. 51.16 Jo he posat a la teva boca les meves paraules, t’he amagat sota l’ombra de la meva mà. Jo desplego el cel i afermo la terra, i dic a Sió: “Tu ets el meu poble!” 51.17 Desperta, desperta, aixeca’t, Jerusalem, tu que has hagut de beure de la mà del Senyor la copa de la seva ira, que has hagut de beure fins a l’última gota la copa del vertigen. 51.18 D’entre tots els fills que havia infantat no n’hi havia cap que la guiés; no hi havia ningú que li donés la mà, d’entre tots els fills que havia criat. 51.19 Dues desgràcies han caigut damunt teu: devastació i destrucció, fam i espasa. Qui es compadeix de tu? Qui et consolarà? 51.20 Els teus fills han defallit, jeuen estesos a les cruïlles de tots els carrers, com un antílop atrapat a la xarxa, curulls de l’enuig del Senyor, de la reprensió del teu Déu. 51.21 Per això, escolta aquestes coses, desgraciada, embriagada, i no pas de vi: 51.22 Això diu el teu sobirà, Senyor i Déu teu, que defensa la causa del seu poble: “Mira, t’he pres de la mà la copa del vertigen, la copa de la meva ira, i no l’hauràs de beure més. 51.23 Jo la posaré a la mà dels qui t’afligien, dels qui et deien, a tu mateixa: Ajeu-te, que passarem damunt teu! I tu vas posar l’esquena com un paviment, com un carrer per als qui passaven.”

Isaïes 52

52.1 Desperta, desperta, revesteix-te de la teva fortalesa, Sió! Posa’t els vestits de gala, Jerusalem, ciutat santa! Perquè no tornaran a entrar dintre teu els incircumcisos ni els impurs. 52.2 Treu-te la pols, alça’t i asseu-te al tron, Jerusalem! Deslliga’t les cordes del coll, Sió, ciutat captiva!, 52.3 que això diu el Senyor: “De franc vau ser venuts, i sense pagar res sereu rescatats.” 52.4 Perquè això diu el Senyor Etern: “El meu poble, en un principi, va baixar a l’Egipte a fer-hi estada temporal; després, Assíria l’ha oprimit sense motiu. 52.5 I ara, què em trobo aquí?, diu el Senyor. Que s’han endut el meu poble de franc, i els qui el dominen criden triomfants –diu el Senyor–, i el meu nom és blasfemat constantment, tot el dia. 52.6 Per tant, el meu poble haurà de reconèixer el meu nom; per això sabran, aquell dia, que jo sóc el qui diu: Ja sóc aquí!” 52.7 Que en són, de bells, damunt les muntanyes, els peus del missatger que duu bones notícies, que pregona la pau, que porta bones noves de felicitat, que anuncia la salvació, que diu a Sió: “El teu Déu ja regna!” 52.8 Escolta: els teus sentinelles alcen la veu, tots a una criden de goig, perquè amb els seus propis ulls veuen que el Senyor torna a Sió. 52.9 Esclateu en crits de joia, canteu totes alhora, soledats de Jerusalem, que el Senyor s’ha compadit del seu poble, ha redimit Jerusalem! 52.10 El Senyor ha descobert el seu sant braç a la vista de totes les nacions, i tots els confins de la terra veuran la salvació del nostre Déu. 52.11 Aparteu-vos, aparteu-vos, sortiu d’allí! No toqueu res d’impur! Sortiu d’enmig d’ella! Purifiqueu-vos, els qui transporteu els utensilis del Senyor!, 52.12 que no sortireu pas corrents, no fugireu a la desbandada, sinó que el Senyor anirà davant vostre, i el Déu d’Israel serà la vostra reraguarda. 52.13 Heus aquí que el meu servent prosperarà, s’elevarà, serà exalçat i posat molt alt. 52.14 Talment com molts quedaren esbalaïts en veure’l tan desfigurat, que ja ni tenia aspecte d’home, i la seva aparença no semblava humana, 52.15 així se’n meravellaran una munió de pobles, i davant d’ell els reis es taparan la boca, perquè hauran vist el que no els havia estat contat i hauran entès el que mai no havien sentit.

Isaïes 53

53.1 Qui ha cregut el nostre anunci? I el braç del Senyor, a qui s’ha revelat? 53.2 Ha crescut davant d’ell com un rebrot, i com l’arrel d’una terra àrida. No té bellesa ni esclat perquè l’admirem, ni esplendor perquè ens hi complaguem. 53.3 Malvolgut, rebuig dels homes, home de dolors i avesat a la sofrença. Com un al qual s’amaga la cara, l’hem menyspreat i l’hem tingut per no res. 53.4 Tanmateix, ell ha suportat les nostres sofrences, s’ha carregat els nostres dolors i nosaltres el teníem per un castigat, un colpit de Déu i abatut. 53.5 En canvi, ell fou traspassat per les nostres infidelitats, fou trinxat per les nostres culpes. El càstig que ens dóna la pau queia damunt d’ell, i és per les seves llagues que som curats. 53.6 Tots anàvem esgarriats com ovelles, cadascú tirava pel seu camí, mentre el Senyor feia recaure en ell la iniquitat de tots nosaltres. 53.7 Maltractat i humiliat, no obria la boca; com un anyell conduït a l’escorxador, com una ovella davant l’esquilador, callava i ni tan sols obria la boca. 53.8 Per la força i amb fals judici l’han arrabassat, i, del seu destí, qui se’n preocupa? Perquè ha estat segat de la terra dels vivents, pel crim del meu poble ha estat colpit. 53.9 Li han posat el sepulcre entre els malvats, i entre els potentats, la tomba, tot i que no havia fet cap tort ni hi havia engany en la seva boca. 53.10 Però el Senyor ha volgut aclaparar-lo amb la sofrença. Quan ofereixi la seva vida en expiació, veurà una nissaga, allargarà els dies, i el designi del Senyor reeixirà a les seves mans. 53.11 Per les proves de la seva ànima veurà la llum i en serà saciat; amb el seu coneixement, el meu servent, que és just, en justificarà molts, i portarà les seves culpes. 53.12 Per això li dono part entre els grans, i amb els forts es repartirà el botí. Per tal com va lliurar la seva vida a la mort i fou comptat entre els pecadors, ell, que portava els pecats de molts i pregava pels infidels.

Isaïes 54

54.1 Crida de joia, estèril, tu que no infantaves; esclata en crits d’alegria i exulta, tu que mai no vas anar de part; perquè són més els fills de l’abandonada que els fills de la maridada, diu el Senyor. 54.2 Eixampla l’espai de la teva tenda, estén les cortines del teu estatge; no et quedis curta, allarga les teves cordes, clava fort les teves estaques. 54.3 Perquè t’expandiràs cap a la dreta i cap a l’esquerra, i la teva descendència posseirà les nacions i tornarà a poblar les ciutats desolades. 54.4 No temis pas, que no seràs avergonyida; no et ruboritzis, que no quedaràs confosa. T’oblidaràs de l’oprobi de la teva jovenesa, i l’afront de la teva viduïtat no el recordaràs més. 54.5 Perquè el teu creador serà el teu espòs, el qui té per nom “Senyor Totpoderós”, i el teu redemptor és el Sant d’Israel, que s’anomena “Déu de tota la terra”. 54.6 El Senyor t’ha tornat a cridar com a una dona abandonada i afligida d’esperit, com a la muller de la joventut que ha estat repudiada, diu el teu Déu. 54.7 Per un curt temps t’havia abandonat, però amb gran commiseració et torno a recollir. 54.8 En un excés d’enuig t’he amagat el rostre un moment, però amb un amor etern m’he compadit de tu, diu el Senyor, et teu redemptor. 54.9 Per a mi, aquest moment és com en el temps de Noè, quan vaig jurar que les aigües no tornarien a inundar la terra; així he jurat que no m’irritaré més contra tu ni t’amenaçaré més. 54.10 Encara que les muntanyes es retirin i els turons se somoguin, el meu amor no s’apartarà de tu ni trontollarà el meu pacte de pau, diu el qui s’ha compadit de tu, el Senyor. 54.11 Pobre ciutat, batuda pels vents, mancada de consol; mira que jo assentaré les teves pedres amb ungüent valuós i et fonamentaré amb safirs. 54.12 Faré de robins els teus pinacles, els teus portals, de carboncles, i tota la teva muralla, de pedres precioses. 54.13 Tots els teus fills seran instruïts pel Senyor, i la seva pau serà immensa. 54.14 Et faràs ferma amb la justícia; estaràs lluny d’inquietuds, no temeràs res, i el terror no se t’acostarà. 54.15 Si es formen complots, no serà de part meva; tots els qui s’apleguin contra tu cauran davant teu. 54.16 Mira, jo he creat el ferrer que atia les brases de la fornal i en treu l’eina apropiada per a la tasca; també he creat el destructor per a devastar. 54.17 Però cap eina forjada per a atacar-te no reeixirà, i tota llengua que vulgui acusar-te en litigi, la confondràs. Aquesta és l’herència dels servents del Senyor, i la seva salvació prové de mi, diu el Senyor.

Isaïes 55

55.1 A tots els assedegats: veniu cap a l’aigua, i els qui no teniu diners, veniu, compreu i mengeu! Sí, veniu i compreu sense diners i sense preu, vi i llet. 55.2 Per què gasteu els diners en allò que no és aliment i el vostre jornal en allò que no satisfà? Escolteu-me bé i menjareu bons aliments, i la vostra ànima es delectarà en menjars sucosos. 55.3 Feu atenció i veniu a mi, escolteu i la vostra ànima viurà. Jo faré amb vosaltres un pacte etern, les misericòrdies promeses a David. 55.4 Mira, el vaig posar com a testimoni per als pobles, com a cap i preceptor de les nacions. 55.5 També tu cridaràs una nació que no coneixies, i nacions que no t’han conegut correran cap a tu a causa del Senyor, el teu Déu, i del Sant d’Israel que t’ha honorat. 55.6 Busqueu el Senyor, mentre se’l pot trobar; crideu-lo, mentre és a prop. 55.7 Que l’impiu abandoni el seu camí, i l’home malvat, els seus pensaments; que tornin vers el Senyor, que tindrà misericòrdia d’ells, vers el nostre Déu, que és generós a perdonar. 55.8 Perquè els meus pensaments no són els vostres pensaments, ni els vostres camins no són els meus camins, diu el Senyor. 55.9 Així com el cel és més elevat que la terra, així són més elevats els meus camins que els vostres camins, i els meus pensaments, més que els vostres pensaments. 55.10 Tal com la pluja i la neu baixen del cel i no hi tornen, sinó que reguen la terra i la fecunden perquè doni llavor al sembrador i aliment a qui el necessita, 55.11 així és la paraula que surt de la meva boca: no tornarà a mi de buit, sinó que farà el que jo vull i acomplirà allò que li he encomanat. 55.12 Sí, sortireu amb alegria, i en pau sereu conduïts. Les muntanyes i els turons esclataran en crits de joia davant vostre, i tots els arbres dels camps aplaudiran. 55.13 En lloc d’espines creixerà el xiprer, i en lloc dels esbarzers, la murtra; i això serà un títol de glòria per al Senyor, un senyal per sempre, que no serà esborrat.

Isaïes 56

56.1 Això diu el Senyor: “Observeu el dret, practiqueu la justícia, que la meva salvació és a punt d’arribar i la meva justícia a punt de ser revelada. 56.2 Feliç l’home que actua així, i el fill de l’home que s’hi esforça, que respecta el dissabte i no el profana, que retreu la seva mà de fer el mal.” 56.3 I l’estranger que s’ha unit al Senyor no ha de dir: “De segur que el Senyor em marginarà del seu poble”; ni tampoc l’eunuc no ha de dir: “Jo sóc un arbre sec.” 56.4 Perquè el Senyor diu això: “Als eunucs que observen els meus dissabtes, que escullen allò que em complau i que es mantenen en el meu pacte, 56.5 jo els concediré un lloc a la meva casa, i, dintre les meves muralles, un memorial i un nom millor que el de tenir fills i filles; els donaré un nom etern que mai no serà esborrat. 56.6 I als estrangers que s’uneixin al Senyor per servir-lo i per estimar el nom del Senyor, a tots els qui observin els meus dissabtes i no els profanin i es mantinguin en el meu pacte, 56.7 els faré venir a la meva muntanya santa i els ompliré d’alegria a la meva casa d’oració. Els seus holocaustos i sacrificis seran acceptats en el meu altar, perquè la meva casa serà anomenada casa d’oració per a tots els pobles.” 56.8 El Senyor etern, que aplega els dispersos d’Israel, diu: “Encara n’afegiré d’altres als qui ja són aplegats.” 56.9 Bèsties dels camps, animals feréstecs, veniu tots a devorar! 56.10 Els seus sentinelles són tots cecs, cap d’ells no s’adona de res; tots són gossos muts, que no poden bordar; somniadors que s’ajeuen, que els agrada endormiscar-se. 56.11 També són gossos golafres que mai no es veuen tips. Fins i tot els seus pastors no saben comprendre; cadascú va a la seva, busquen el benefici pel seu propi cantó: 56.12 “Veniu, que jo portaré vi; ens emborratxarem amb beguda forta, que demà serà un dia com avui, o molt millor encara.”

Isaïes 57

57.1 L’home honrat desapareix i ningú no en fa cas; els homes piadosos són arrabassats i ningú no comprèn que és per causa de la maldat que el just ha estat arrabassat. 57.2 Es retira en pau, reposa al seu llit, el qui ha seguit el camí dret. 57.3 “Vosaltres, veniu aquí, fills de la bruixa, raça d’adúlters i de prostitutes. 57.4 De qui us burleu? A qui feu ganyotes i traieu la llengua? ¿No sou fills del pecat, vosaltres, nissaga bastarda? 57.5 Vosaltres, que us enardiu de luxúria entre els terebints, sota qualsevol arbre frondós, que immoleu els vostres nadons als torrents i sota les escletxes de les roques. 57.6 Entre les pedres polides del torrent tens la teva heretat; elles, elles són la teva parcel·la. Sí, a elles has ofert libacions i has presentat ofrenes vegetals. ¿És que em poden plaure, aquestes coses? 57.7 Dalt d’una muntanya gran i elevada has parat el teu jaç, també hi has pujat per oferir sacrificis. 57.8 Darrere la porta i el llindar has posat el teu fetitxe; t’has desprès de mi, hi has pujat i has fet un lloc al teu llit, has fet un pacte amb molts, has preferit jeure amb ells mentre miraves el fetitxe. 57.9 Has acudit a Moloc amb ungüents, amb gran quantitat de perfums; has enviat lluny els teus missatgers, els has fet baixar fins al país dels morts. 57.10 T’has cansat de tant fer viatges, però no has pensat: “Desistiré”, sinó que has reprès forces i no t’has desanimat. 57.11 ¿De qui tenies por i t’acovardies, per ser-me infidel, per no recordar-te de mi ni tan sols pensar-hi? ¿Que potser és que he estat callat molt de temps, i per això no em temies? 57.12 Jo posaré en evidència la teva rectitud i les teves obres, i no et serviran de res. 57.13 Quan demanis auxili, que et salvi la teva munió d’ídols! A tots se’ls emportarà el vent, seran escampats per la ventada; però el qui confia en mi posseirà la terra i heretarà la meva muntanya santa.” 57.14 I dirà: “Aplaneu, aplaneu, obriu el camí, traieu els entrebancs de la ruta del meu poble!” 57.15 Perquè això diu el qui és Alt i Excels, el qui habita en l’eternitat i té per nom el Sant: “Jo visc en l’altura i la santedat, i també amb el penedit i humil d’esperit, per revifar l’esperit dels humils i per reanimar el cor dels penedits. 57.16 Perquè no vull acusar contínuament ni estar enutjat perpètuament, ja que davant meu defallirien l’esperit i les ànimes que jo he creat. 57.17 Per la iniquitat de la seva cobdícia, m’he indignat i l’he castigat; me n’he amagat quan estava enutjat, però ell va continuar perversament pel camí del seu cor. 57.18 Prou que m’adono dels seus camins! Però jo el curaré, el conduiré i el consolaré, a ell i als qui es planyen amb ell. 57.19 Posaré lloança als seus llavis: “Pau, pau als de lluny i als de prop –diu el Senyor–, que jo els curaré.” 57.20 Però els impius són com la mar tempestuosa, que no pot ser calmada, sinó que les seves aigües remouen fang i llot. 57.21 No hi ha pau per als impius, diu el meu Déu.

Isaïes 58

58.1 Clama fort i no t’aturis, alça la veu com una trompeta! Denuncia al meu poble el seu delicte, i a la casa de Jacob els seus pecats! 58.2 Cert que em busquen dia rere dia i es deleixen per conèixer els meus camins, com si fos un poble que practiqués la justícia i no oblidés la llei del seu Déu. Em demanen lleis justes, i els agrada estar prop de Déu, 58.3 però diuen: “Com és que dejunem i tu no ho veus, que ens humiliem i tu no ho saps?” Mireu, el mateix dia que feu dejuni seguiu fent negocis, i exigiu als vostres mossos que facin més feina. 58.4 A més, feu el dejuni entre discussions i baralles i donant cops de puny injustament. Deixeu de dejunar com ho feu avui, si voleu fer sentir la vostra veu a l’altura! 58.5 ¿És així el dejuni que a mi em plau: un dia que l’home afligeixi la seva ànima, que inclini el cap com un jonc i amb el cilici s’ajegui a la cendra? ¿D’això en dieu dejuni i dia agradable al Senyor? 58.6 ¿No serà més aviat, el dejuni que a mi em plau, desfer els lligams de maldat, deslligar les corretges del jou, deixar lliures els oprimits i trencar tots els jous? 58.7 ¿No serà compartir el teu pa amb el famolenc i acollir a casa teva els pobres vagabunds? ¿No serà que quan vegis un que no té roba el vesteixis i que no et desentenguis del teu germà? 58.8 Llavors sí que brillarà la teva llum com l’aurora, i la teva guarició vindrà de pressa; la teva justícia caminarà davant teu i et seguirà la glòria del Senyor. 58.9 Llavors invocaràs el Senyor i ell t’escoltarà; li demanaràs auxili i ell et dirà: “Sóc aquí.” Si apartes de tu tota mena de jou i deixes d’assenyalar amb el dit i no dius més infàmies, 58.10 si et dones tu mateix al famolenc i satisfàs l’ànima afligida, llavors la teva llum s’alçarà d’entre les tenebres, i la teva foscor serà com el migdia. 58.11 El Senyor et guiarà sempre, en terrenys secs saciarà la teva ànima i enfortirà els teus ossos; esdevindràs com un jardí ben regat, com una deu d’aigua que mai no s’estronca. 58.12 Els teus reedificaran les ruïnes antigues; tu edificaràs sobre els fonaments de segles passats i seràs anomenat reparador d’esberles, restaurador de carrers habitables. 58.13 Si atures les teves activitats en dissabte, si deixes de fer els teus negocis en el meu dia sant i consideres el dia de repòs com una delícia, una consagració honorable al Senyor; si el respectes no fent la teva conveniència ni buscant el teu plaer ni tractant els teus afers, 58.14 llavors trobaràs en el Senyor la teva delícia, i jo et faré cavalcar per les altures de la terra i t’alimentaré de l’heretat del teu pare Jacob, perquè la boca del Senyor ho ha promès.

Isaïes 59

59.1 Mireu, la mà del Senyor no s’ha fet tan curta que no pugui salvar, ni la seva oïda s’ha endurit tant que no hi pugui sentir. 59.2 Són les vostres iniquitats que han establert una separació entre vosaltres i el vostre Déu; els vostres pecats li han fet amagar el rostre de vosaltres, i no us vol sentir. 59.3 Perquè les vostres mans són brutes de sang, i els vostres dits, de maldat; els vostres llavis diuen mentides, la vostra llengua murmura maldats. 59.4 No hi ha qui invoqui la justícia ni qui judiqui amb equitat; confien en la ficció i diuen falsedats; conceben malícia i infanten iniquitat. 59.5 Coven ous d’escurçons i teixeixen teles d’aranya; el qui menja aquells ous, mor; si algú els trenca, en surt l’escurçó. 59.6 Les seves teles no serveixen per a vestir, ningú no es pot cobrir amb el que fan; les seves obres són d’iniquitat, i porten entre mans actes de violència. 59.7 Els seus peus corren cap al mal, i cuiten a vessar sang innocent; els seus pensaments són pensaments d’iniquitat; al seu pas deixen destrucció i ruïna. 59.8 No coneixen el camí de la pau; en els seus passos, hi manca el dret; s’han fet per a ells senderes enrevessades: el qui hi camini no tindrà pau. 59.9 Per això la rectitud s’allunya de nosaltres i la justícia no ens aconsegueix; esperàvem la llum, i heus aquí tenebres; esperàvem claror, i caminem a les fosques. 59.10 Palpem la paret com els cecs i com els qui no tenen ulls, anem a les palpentes; en ple dia ensopeguem com si fos el vespre; vivim en la foscor com els qui ja són morts. 59.11 Grunyim com els óssos, tots nosaltres, i com els coloms parrupem sense parar; esperàvem en la justícia, però no n’hi ha; confiàvem en la salvació, però és lluny de nosaltres. 59.12 Les nostres infidelitats han crescut molt davant teu, i els nostres pecats testifiquen contra nosaltres; les nostres rebel·lies ens acompanyen i les nostres iniquitats ens són prou conegudes: 59.13 prevaricar i mentir contra el Senyor, abandonar el seguiment del nostre Déu, tramar opressió i revolta, concebre difamacions dins el nostre cor i proferir-les. 59.14 Per això el dret ha reculat i la justícia es manté allunyada; per tal com la veritat ensopega al carrer i la honradesa no hi pot entrar. 59.15 A més, la lleialtat està detinguda, i qui s’aparta del mal és atropellat. Però el Senyor ho ha vist i s’ha pres molt malament que no hi hagués justícia. 59.16 També ha vist que no hi acudia ningú, s’ha sorprès que no hi hagués qui intercedís; llavors l’ha salvat amb el seu propi braç, i la seva justícia l’ha sostingut. 59.17 S’ha posat la justícia com una cuirassa, i la salvació com un casc al seu cap; s’ha revestit de les vestidures de revenja i s’ha cobert amb el mantell de la còlera. 59.18 I d’acord amb les malifetes, així retribuirà: ira per als seus enemics, represàlies per als seus adversaris; als països del mar els pagarà el que mereixen. 59.19 Així serà reverenciat el nom del Senyor des de ponent, i la seva glòria des de llevant, quan vingui com una torrentada impetuosa empesa per l’alenada del Senyor. 59.20 Però vindrà a Sió com a redemptor, i també per als de Jacob que es converteixen de la seva rebel·lia, diu el Senyor. 59.21 Quant a mi, aquest serà el meu pacte amb ells, diu el Senyor: “El meu esperit, que és damunt teu, i les meves paraules, que he posat als teus llavis, no s’apartaran de la teva boca, ni de la boca dels teus fills, ni de la dels fills dels teus fills –diu el Senyor–, des d’ara i per sempre més!”

Isaïes 60

60.1 Alça’t fulgurant, perquè ha vingut la teva llum, i la glòria del Senyor ja clareja damunt teu. 60.2 Mira com la foscor cobreix la terra, i l’obscuritat, els pobles, mentre sobre teu s’eleva el Senyor i la seva glòria apareix al teu damunt. 60.3 Les nacions s’acostaran a la teva llum, i els reis, a la resplendor de la teva albada. 60.4 Alça els ulls i mira al teu entorn: tots aquests s’apleguen i vénen cap a tu; els teus fills arribaran de lluny, les teves filles, les portaran a coll. 60.5 Llavors tu ho veuràs i estaràs radiant; el teu cor bategarà i s’eixamplarà quan estenguin davant teu tots els tresors del mar i vingui a tu l’opulència de les nacions. 60.6 Una munió de camells et cobrirà, dromedaris de Madian i d’Efà; vindran tots els de Saba portant or i encens i proclamant les lloances del Senyor. 60.7 Aplegaran per a tu tots els ramats de Quedar, tots els moltons de Nebaiot estaran al teu servei, seran acceptats com ofrena al meu altar, i glorificaré el meu magnífic temple. 60.8 Qui són aquells qui volen com un núvol, com coloms cap al seu colomar? 60.9 Els països del mar que esperen en mi, amb les naus de Tarsis al davant, porten els teus fills de lluny, duen plata i or per amor al nom del Senyor, el teu Déu, i a causa del Sant d’Israel, que t’ha glorificat. 60.10 Gent estrangera reconstruirà les teves muralles, i els seus reis et serviran; perquè si bé en la meva ira t’he castigat, en la meva benevolència m’he compadit de tu. 60.11 Les teves portes estaran sempre obertes, no es tancaran ni de nit ni de dia, per deixar que entrin dins teu les riqueses de les nacions i els seus reis amb el seu seguici. 60.12 La nació o reialme que no et vulgui servir desapareixerà; serà totalment exterminada. 60.13 L’esplendor del Líban vindrà cap a tu, xiprers, avets i pins, a fi d’ennoblir el lloc del meu santuari; i jo faré gloriós l’escambell dels meus peus. 60.14 I vindran a tu, amb reverència, els fills dels teus opressors, i es prosternaran als teus peus tots els qui et menyspreaven, i t’anomenaran: “Ciutat del Senyor”, la “Sió del Sant d’Israel”. 60.15 En comptes de ser una abandonada, una que defugien els vianants, et convertiré en un orgull perpetu, en l’alegria de totes les generacions. 60.16 Et nodriràs amb la llet de les nacions, xuclaràs els pits dels reis, i sabràs que jo, el Senyor, sóc el teu Salvador, i que el teu redemptor és el Fort de Jacob. 60.17 En lloc de bronze portaré or, i en lloc de ferro portaré plata; en lloc de fusta, bronze, i en lloc de pedres, ferro. Com a magistrat, instituiré la pau, i com a governant, el dret. 60.18 No se sentirà parlar més de violència al teu país, ni de devastació i ruïna dins el teu territori; a les teves muralles anomenaràs “Salvació”, i a les teves portes, “Lloança”. 60.19 No necessitaràs mai més que el sol et faci de llum diürna, ni que la claror de la lluna t’il·lumini de nit, ja que tindràs el Senyor per llum eterna i el teu Déu per resplendor. 60.20 El teu sol no es pondrà ja més ni minvarà la teva lluna, perquè el Senyor serà la teva llum eterna i s’hauran acabat els teus dies de dol. 60.21 I el teu poble, tots ells justificats, posseiran la terra per sempre; seran el rebrot de la meva plantació, l’obra de les meves mans, per manifestar la meva glòria. 60.22 El més petit es convertirà en un miler, i el menut, en una nació poderosa. Jo, el Senyor, m’apressaré a complir-ho al seu moment.

Isaïes 61

61.1 L’Esperit del Senyor Etern reposa damunt meu, perquè el Senyor m’ha ungit per portar bones noves als humils, m’ha enviat a embenar els cors destrossats, a proclamar la llibertat als captius i la deslliurança als presoners; 61.2 a anunciar l’any de gràcia del Senyor i el dia de revenja del nostre Déu; a consolar tots els afligits, 61.3 a posar sobre tots els qui porten dol per Sió una diadema en lloc de cendra, ungüent de goig en lloc de planys, i el mantell de festa en lloc d’un esperit abatut. Seran anomenats alzines victorioses, plantació del Senyor per a glòria seva. 61.4 Reedificaran les ruïnes antigues i tornaran a alçar el vells enderrocs; restabliran les ciutats derruïdes, els llocs desolats durant moltes generacions. 61.5 Vindrà gent de fora a pasturar els vostres ramats, i fills d’estrangers us faran de llauradors i vinyaters, 61.6 mentre que vosaltres sereu anomenats “sacerdots del Senyor” i us diran “ministres del nostre Déu”. Gaudireu de les riqueses de les nacions, i us enaltireu amb la seva magnificència. 61.7 En comptes del redoblat oprobi i deshonra, s’alegraran en la seva heretat; per això, en la seva terra posseiran el doble, i la seva joia serà eterna. 61.8 Perquè jo, el Senyor, estimo la justícia i avorreixo el robatori i l’engany; per això els donaré fidelment la seva recompensa i pactaré amb ells una aliança eterna. 61.9 La seva descendència serà coneguda entre les nacions, i la seva posteritat, enmig dels pobles; tots els qui els vegin reconeixeran que són un llinatge beneït pel Senyor. 61.10 Ple de goig exulto en el Senyor, la meva ànima s’alegrarà en el meu Déu, perquè m’ha posat vestidures de victòria, m’ha cobert amb el mantell de la justícia, com s’engalana el nuvi, com es guarneix la núvia amb les seves joies. 61.11 Com la terra fa eixir la brotada i el jardí fa germinar la sembra, així el Senyor Etern farà créixer la justícia i la lloança davant totes les nacions.

Isaïes 62

62.1 Per amor de Sió no he de callar, i per amor de Jerusalem no descansaré fins que no hi surti com un esplendent matí la seva justícia, com una torxa encesa la seva salvació. 62.2 Llavors veuran les nacions la teva justícia, i tots els reis, la teva glòria; i seràs anomenada amb un nom nou, que la boca del Senyor pronunciarà. 62.3 I seràs una corona esplèndida a la mà del Senyor, i una diadema reial a la palma del nostre Déu. 62.4 A tu ja no et diran més “Desemparada”, ni a la teva terra “Desolada”, sinó que tu seràs anomenada “Predilecció meva”, i la teva terra, “Esposada”, perquè el Senyor es complaurà en tu i el teu país tindrà marit. 62.5 Com un jove esposa una donzella, així t’esposaran els teus fills; i com l’espòs s’alegra amb l’esposa, així s’alegrarà Déu amb tu. 62.6 Sobre les teves muralles, Jerusalem, he posat sentinelles que no callen ni de nit ni de dia. Els qui en feu memòria al Senyor no us prengueu repòs, 62.7 ni li concediu que ell reposi fins que no restauri Jerusalem, fins que no la converteixi en lloança de tot el món. 62.8 El Senyor ha jurat per la seva mà dreta i pel seu braç poderós: “No donaré més el teu blat per a alimentar els teus enemics, ni la gent de terra estranya beurà més del teu vi, que tant d’esforç t’ha costat, 62.9 sinó que en menjaran els qui el seguin, tot lloant el Senyor; i els qui el veremin el beuran en els atris del meu santuari.” 62.10 Passeu, passeu per les portes! Aplaneu el camí per al poble! Traceu, traceu la calçada, netegeu-la de rocs. Alceu una senyera per als pobles! 62.11 Mireu, el Senyor ha fet pregonar fins als confins de la terra: “Digueu a la filla de Sió: La teva salvació ja és aquí! Mira, la seva recompensa l’acompanya i la seva retribució va davant d’ell!” 62.12 Seran anomenats “Poble Sant”, “Redimits del Senyor”; i a tu et diran: “Desitjada”, “Ciutat no abandonada”.

Isaïes 63

63.1 Qui és aquest que ve d’Edom, de Bosrà, amb vestits vermells? ¿Aquest de vestit magnífic, que camina majestuós i segur de la grandesa del seu poder? “Sóc jo, que proclamo justícia i sóc poderós per a salvar.” 63.2 Per què és roig el teu vestit i duus la roba com un que ha estat trepitjant raïm en el cup? 63.3 Sí, he trepitjat el cup, jo tot sol; i dels pobles, no hi havia ningú al meu costat. Els he trepitjat amb el meu furor i els he aixafat en la meva indignació; el seu suc ha esquitxat les meves robes i ha tacat tot el meu vestit. 63.4 Tenia pensat un dia de venjança, i l’any dels meus redimits havia arribat. 63.5 Mirava, però ningú no m’ha ajudat; m’ha sorprès que ningú no em fes costat; per tant, el meu braç m’ha donat la victòria, i la meva ira m’ha fet triomfar. 63.6 Amb fúria he trepitjat els pobles, els he embriagat del meu furor i he escampat per terra la seva sang. 63.7 Jo recordaré les misericòrdies del Senyor i li cantaré lloances per tot el que ha fet per nosaltres. Per la gran bondat que ha tingut amb la casa d’Israel i que els ha concedit segons la seva misericòrdia i en la immensitat de la seva bondat. 63.8 I digué: “Realment, aquests són el meu poble, uns fills que no enganyen”; i va ser el seu salvador. 63.9 En totes les seves tribulacions, ell se sentia angoixat, i un àngel del seu servei els va salvar. En el seu amor i en la seva clemència, els redimí; els va alçar i els portava en braços tot aquell temps passat. 63.10 Però ells es rebel·laren i van contristar el seu sant esperit. Per això es convertí en el seu adversari i va combatre contra ells. 63.11 Llavors es van recordar dels temps passats, de Moisès, el seu servent, i digueren: “On és el qui ens va fer pujar del mar, amb els pastors del seu ramat? On és el qui va posar dintre d’ells el seu sant esperit? 63.12 Ell és qui els conduïa per la dreta de Moisès amb el seu braç poderós, el qui va dividir les aigües davant d’ells, fent-se així un nom etern. 63.13 El qui els va conduir pels abismes, com un cavall pel desert, sense que ensopeguessin”. 63.14 Com el bestiar que baixa a la plana, l’esperit del Senyor els dugué a reposar; així has conduït el teu poble per fer-te un nom gloriós. 63.15 Mira del cel estant i guaita des de la teva mansió de santedat: On és la teva gelosia i el teu poder? ¿És que la commoció de les teves entranyes i la teva amorositat per a mi s’han esgotat? 63.16 Tu ets el nostre pare! Si bé és cert que Abraham no ens coneix, i que Israel no en sap res, de nosaltres, tu, Senyor, ets el nostre Pare. “Redemptor nostre des de sempre”, aquest és el teu nom. 63.17 Per què, Senyor, deixes que ens desviem dels teus camins i que el nostre cor s’endureixi fins a no reverenciar-te? Retorna per l’amor dels teus servents, per les tribus de la teva heretat! 63.18 Per poc temps ha posseït el santuari el teu poble: els teus enemics han trepitjat el teu temple. 63.19 Ja fa temps que som com aquells qui tu mai no has governat, aquells qui mai no han portat el teu nom.

Isaïes 64

64.1 Tant de bo esquincessis el cel i baixessis! Davant teu es fondrien les muntanyes, 64.2 com la flama abrusa les garrigues o el foc fa bullir l’aigua! Així faries conèixer als teus enemics el teu nom, perquè tremolin les nacions a la teva presència! 64.3 Quan vas fer prodigis terribles que no esperàvem, quan vas baixar, les muntanyes es fonien davant teu. 64.4 Mai no s’ha sentit, ningú no ha oït, cap ull no ha vist un altre Déu, fora de tu, que afavoreixi així els qui confien en ell. 64.5 Surts a trobar el qui gaudeix obrant rectament, els qui en els teus camins et recorden. Però vet aquí que t’has enutjat perquè hem pecat contra tu, des de fa temps t’hem ofès. Podrem ser perdonats? 64.6 Tots nosaltres som com immundícia, i com un drap brut totes les nostre bones obres. Tots nosaltres ens hem marcit com una fulla, i les nostres iniquitats ens arrosseguen com el vent. 64.7 No hi ha ningú que invoqui el teu nom, ningú que es desvetlli per recórrer a tu; per això ens has amagat la cara i ens has deixat consumir per les nostres maldats. 64.8 Tot i així, Senyor, tu ets el nostre Pare; nosaltres som l’argila, i tu el nostre terrisser; tots nosaltres som obra de les teves mans. 64.9 No t’enutgis massa, Senyor, ni recordis contínuament la nostra culpa; pensa que tots nosaltres som el teu poble. 64.10 Les teves ciutats santes són ara un erm, Sió s’ha convertit en un desert; Jerusalem és una desolació. 64.11 El nostre temple, tan sant i gloriós, on els nostres avantpassats cantaven les teves lloances, ha estat consumit pel foc, i totes les coses que més estimàvem són ara una ruïna. 64.12 ¿Et podràs contenir, Senyor, veient tot això? ¿Callaràs i ens afligiràs fins a l’extrem?

Isaïes 65

65.1 “M’he deixat consultar pels qui no em preguntaven, m’he deixat trobar pels qui no em buscaven. A una nació que no invocava el meu nom li he dit: ‘Aquí em teniu, sóc aquí!’ 65.2 Tot el dia he mantingut esteses les meves mans vers un poble rebel que segueix uns camins que no són bons, rere les seves pròpies fantasies. 65.3 Un poble que descaradament em provoca sense parar; que ofereix sacrificis pagans en els jardins i crema encens sobre rajoles; 65.4 que fa estades als mausoleus i pernocta en racons amagats; que menja carn de porc i cou gasòfia immunda a les seves olles 65.5 i encara diu: ‘Aparta’t, no t’acostis a mi, perquè jo sóc més pur que tu.’ Aquests són un fum que se’m fica al nas, un foc que crema tot el dia. 65.6 Mireu, davant meu ho tinc anotat: no callaré fins que no li ho hagi fet pagar. Posaré a la seva pitrera la paga 65.7 de les seves iniquitats i la dels seus avantpassats conjuntament, diu el Senyor. Aquests cremaven encens a dalt de les muntanyes i m’ultratjaven sobre els turons: per això faré el compte de les seves accions passades i l’abocaré al seu pit.” 65.8 Això diu el Senyor: “Com quan veuen que queda suc en un raïm i diuen: No el rebutgis, que encara té benedicció, així ho faré jo, per amor als meus servents, evitant de malmetre-ho tot. 65.9 Faré que de Jacob en surti llavor, i de Judà un que hereti les meves muntanyes; les posseiran els meus escollits, i els meus servidors hi habitaran. 65.10 Saron esdevindrà una pleta de ramats, i la vall d’Acor, una devesa de bous per al poble meu que m’ha buscat. 65.11 En canvi, a vosaltres, que heu abandonat el Senyor, que us heu oblidat de la meva muntanya santa, que pareu un altar a Gad, déu de la sort, i que ompliu la copa a Mení, déu del destí, 65.12 jo us destino a l’espasa, i tots haureu d’ajupir-vos per a ser degollats; perquè quan us he cridat, no heu respost, i quan us he parlat, no heu escoltat, sinó que heu fet allò que és dolent als meus ulls i heu preferit allò que em desagrada. 65.13 Per això, el Senyor Etern us diu: Mireu, els meus servents menjaran, però vosaltres passareu fam; els meus servents beuran, però vosaltres patireu set; els meus servents tindran goig, però vosaltres sereu avergonyits. 65.14 Els meus servents cantaran amb el cor alegre, però vosaltres cridareu adolorits, gemegareu amb l’esperit desfet. 65.15 I prestareu el vostre nom per maledicció als meus escollits, dient: ‘Que el Senyor Etern t’extermini’. En canvi, als meus servents els donaré un altre nom; 65.16 de manera que al país, quan algú beneeixi, beneirà en el nom del Déu veritable, i quan algú juri, jurarà també pel Déu veritable, ja que les afliccions anteriors s’hauran oblidat i hauran desaparegut de la meva vista.” 65.17 “Jo crearé un cel nou i una terra nova; i les coses passades no es recordaran mai més ni tornaran a la memòria. 65.18 Gaudiu de goig i d’alegria perpètuament pel que jo vaig a crear: crearé una Jerusalem feliç i un poble content que hi visqui. 65.19 I jo m’alegraré en Jerusalem i gaudiré amb el meu poble; i no s’hi sentiran més gemecs ni crits de dolor. 65.20 Allà, ja no hi haurà infants de curta vida, ni vell que no acompleixi els seus dies; el jovenet morirà als cent anys, i el qui no arribi a centenari serà tingut per maleït. 65.21 Edificaran cases i hi viuran; plantaran vinyes i en menjaran el fruit. 65.22 No edificaran perquè un altre hi habiti, no plantaran perquè un altre mengi. L’edat del meu poble serà com l’edat de l’arbre, i els meus elegits fruiran del treball de les seves mans. 65.23 No es fatigaran en va ni tindran fills destinats a la dissort. Seran un llinatge dels beneïts del Senyor, ells i tots els seus descendents. 65.24 Abans que clamin, jo els respondré; abans que acabin de parlar, jo els atendré. 65.25 El llop i l’anyell pasturaran junts, el lleó menjarà palla com el bou, i la pols servirà d’aliment a la serp. No faran res de dolent ni de destructiu en tota la meva muntanya santa”, diu el Senyor!

Isaïes 66

66.1 Això diu el Senyor: “El cel és el meu tron, i la terra, l’escambell dels meus peus! Quina casa podríeu construir-me? Quin lloc triaríeu per al meu repòs? 66.2 Totes aquestes coses les ha fet la meva mà, i així han rebut existència, diu el Senyor. Posaré atenció en el pobre i humil d’esperit, que tremola davant la meva paraula. 66.3 Hi ha qui sacrifica un bou, i també mata un home; qui degolla una ovella, i també desnuca un gos; qui fa una ofrena vegetal, i també de sang de porc; qui crema encens, i també beneeix un ídol; doncs, si ells s’han escollit els propis camins, i la seva ànima es complau en les seves abominacions, 66.4 també jo escolliré les seves calamitats i faré venir damunt d’ells tot allò que temen, ja que he cridat i ningú no ha contestat, he parlat i ningú no m’ha escoltat, sinó que han fet allò que és dolent als meus ulls i han escollit allò que em disgustava”. 66.5 Escolteu la paraula del Senyor, els qui la reverencieu: “Aquells germans vostres que us odien, que us rebutgen per causa del meu nom, diuen: Que es glorifiqui, el Senyor, i així us veurem contents! Aquests, però, quedaran avergonyits! 66.6 Aquest soroll estrepitós que ve de la ciutat, aquest tumult del temple, és la veu del Senyor que paga als seus enemics el que es mereixen! 66.7 Abans de sentir les fiblades, ha anat de part; abans de tenir dolors, ha tingut el fill. 66.8 Qui ha sentit mai una cosa com aquesta? Qui ha vist res de semblant? ¿És que una nació pot néixer en un sol dia o es pot infantar tot un poble d’una sola vegada? Perquè, a penes ha sentit els dolors, Sió ja ha infantat els seus fills. 66.9 ¿Obriria jo la concepció si no volgués fer néixer?, diu el Senyor. O jo, que faig venir al món, ho impediria?, diu el teu Déu. 66.10 Alegreu-vos amb Jerusalem i festegeu-la, tots els qui l’estimeu; ompliu-vos d’alegria, tots els qui per ella dúieu dol, 66.11 per tal de ser alletats i saciats del pit dels seus consols, per tal que xucleu i us reconforteu amb l’abundància de la seva glòria.” 66.12 Perquè això diu el Senyor: “Mireu, abocaré damunt d’ella el benestar, com un riu, i, com una torrentada desbordant, la glòria de les nacions; sereu nodrits i us portaran a coll, i sereu amanyagats sobre els genolls. 66.13 Com una mare consola el seu fill, així us consolaré jo a vosaltres, i sereu consolats a Jerusalem. 66.14 Quan ho veureu, el vostre cor s’alegrarà, els vostres ossos es revifaran com l’herba; la mà del Senyor es manifestarà a favor dels seus servents, i la seva ira, contra els seus enemics.” 66.15 Perquè, mireu, el Senyor vindrà com un foc, i els seus carros com un cicló, per desfogar amb ardència la seva ira, amb flames de foc la seva reprensió. 66.16 El Senyor, amb foc i amb la seva espasa, jutjarà tots els homes, i les seves víctimes seran una multitud. 66.17 Els qui es consagren i es purifiquen per al culte en els jardins, seguint-ne un que va al mig, els qui mengen carn de porc, immundícies i rates, seran destruïts tots alhora, diu el Senyor. 66.18 “Jo conec les seves obres i els seus pensaments; arribarà el moment d’aplegar totes les nacions i totes les llengües; i vindran i veuran la meva glòria. 66.19 Entre elles hi posaré un senyal, i d’aquells que hagin escapat, n’enviaré a les nacions: a Tarsis, a Pul, a Lud, que són experts en l’arc, a Tubal, a Javan i a les costes llunyanes que no han sentit parlar de mi ni han vist la meva glòria; i ells la manifestaran a les nacions. 66.20 I d’entre totes les nacions portaran tots els vostres germans, com una ofrena al Senyor, en cavalls, en carros i en lliteres, muntats en mules i dromedaris, cap a la meva muntanya santa, cap a Jerusalem –diu el Senyor–, igual com els fills d’Israel duen la seva ofrena al temple del Senyor en vasos purificats. 66.21 També, d’entre ells n’escolliré sacerdots i levites, diu el Senyor. 66.22 I romandran davant meu tant temps com el cel nou i la terra nova que vaig a crear, diu el Senyor. Així perdurarà el vostre llinatge i el vostre nom. 66.23 Tots els homes vindran de lluna nova en lluna nova, de dissabte en dissabte, per adorar-me, diu el Senyor. 66.24 I quan surtin veuran els cadàvers dels homes que es van rebel·lar contra mi: perquè el seu cuc no morirà i el seu foc no s’apagarà, i seran una abominació per a tot ésser humà.”

Jeremies 1

1.1 Paraules i fets de Jeremies, fill d’Hilquiahu, un dels sacerdots que vivien a Anatot, a la terra de Benjamí. 1.2 Jeremies rebé la revelació del Senyor en temps de Josies, fill d’Amon, rei de Judà, durant l’any tretzè del seu regnat. 1.3 També la va rebre durant el regnat de Joiaquim, fill de Josies, rei de Judà, fins a la fi de l’any onzè de Sedecies, fill de Josies, rei de Judà, és a dir, fins a la deportació de Jerusalem, el mes cinquè. 1.4 La paraula del Senyor em va ser dirigida en aquests termes: 1.5 “Abans que et formés en el ventre de la teva mare et vaig escollir, i abans que naixessis et vaig consagrar; t’he posat per profeta de les nacions.” 1.6 Jo vaig contestar: “Ai, Senyor, Déu meu; si jo no sé parlar! No sóc més que un noi.” 1.7 I el Senyor em va dir: “No diguis que només ets un noi, perquè aniràs a tots els qui jo t’enviaré i diràs tot el que jo et manaré. 1.8 No tinguis por davant d’ells, perquè jo sóc amb tu per protegir-te” –ha dit el Senyor. 1.9 Llavors el Senyor va allargar la mà, em va tocar els llavis i em digué: “Mira, he posat les meves paraules a la teva boca. 1.10 Compte, perquè jo avui t’estableixo sobre les nacions i els reialmes per a arrencar i destruir, per a enderrocar i arrasar, i també per a edificar i plantar.” 1.11 Després vaig tenir una revelació del Senyor que deia: “Què veus, Jeremies?” Vaig contestar: “Veig una branca d’ametller.” [L’arbre vigilant.] 1.12 I el Senyor em digué: “Has vist bé; perquè jo vetllo per la meva paraula a fi que es compleixi.” 1.13 Vaig tenir una segona revelació del Senyor que deia: “Què veus?” I vaig contestar: “Una olla bullent que s’aboca des del nord.” 1.14 El Senyor em digué: “Des del nord s’abocarà el mal sobre tots els habitants del país. 1.15 Perquè heus aquí que vaig a convocar totes les tribus dels reialmes del nord –diu el Senyor–, perquè vinguin i cada reialme posi el seu tron a l’entrada dels portals de Jerusalem i davant de les seves muralles, tot a l’entorn, i davant de totes les ciutats de Judà. 1.16 I per causa de tota la seva maldat pronunciaré la meva sentència contra ells, perquè m’han deixat a mi i cremen encens a uns déus estranys i adoren l’obra que han fet les seves pròpies mans.” 1.17 “Tu, doncs, cenyeix-te els lloms, alça’t i digues-los tot allò que jo et diré. No t’acovardeixis davant d’ells, no sigui que jo t’hagi de confondre al seu davant. 1.18 Mira que avui et poso com una ciutadella inexpugnable, com una columna de ferro, com una muralla de bronze enfront de tota aquesta terra, enfront dels reis de Judà, dels seus prínceps, dels seus sacerdots i de tota la gent del poble. 1.19 Ells lluitaran contra tu, però no et venceran, perquè jo sóc amb tu per guardar-te” –ha dit el Senyor.

Jeremies 2

2.1 La paraula del Senyor em va ser dirigida en aquests termes: 2.2 “Vés i crida a les orelles de Jerusalem: Això diu el Senyor: Tinc bon record de tu; de l’afecte de la teva joventut, de l’amor de quan ens vam casar, de quan em seguies pel desert, per una terra no llaurada. 2.3 Israel era una cosa santa per al Senyor, primícies de la seva collita: si algú volia menjar-ne, es feia culpable i la desgràcia li queia al damunt” –ha dit el Senyor. 2.4 Escolteu la paraula del Senyor, casa de Jacob, i totes les famílies de la casa d’Israel: 2.5 Això diu el Senyor: Què van trobar d’injust en mi els vostres avantpassats perquè se n’allunyessin per anar darrere la vanitat i es convertissin en fatuïtat? 2.6 Ni tan sols no van pensar: On és el Senyor que ens va fer sortir del país d’Egipte, que ens va conduir pel desert, per una terra erma i de barrancs, per una terra eixuta i tenebrosa, per una terra on no hi passa mai ningú, on no hi habita cap ésser humà? 2.7 Jo us vaig introduir en una terra fèrtil perquè mengéssiu dels seus fruits i dels seus béns; però, quan hi heu entrat, heu contaminat la meva terra i heu convertit la meva heretat en una abominació. 2.8 Els sacerdots no van pensar: On és el Senyor? Els dipositaris de la llei no em van reconèixer, els pastors es van rebel·lar contra mi, els profetes van profetitzar en nom de Baal, i tots van anar darrere d’allò que no val res.” 2.9 “Per això encara pledejaré contra vosaltres –diu el Senyor–, i tindré plet contra els fills dels vostres fills. 2.10 Passeu, si no, a les illes dels quitites i mireu, envieu observadors a Quedar que us informin bé, i vegeu si mai hi ha passat res de semblant. 2.11 ¿Hi ha hagut mai cap nació que hagi canviat els seus déus? Si bé aquests no ho són, de déus. Però el meu poble ha canviat la seva glòria per allò que no serveix per a res. 2.12 Esgarrifa’t, cel, davant d’això; que l’horror et faci tremolar! –ha dit el Senyor. 2.13 És un doble pecat el que ha comès el meu poble: m’han deixat a mi, font d’aigua viva, i han excavat per a ells cisternes, unes cisternes esquerdades que no podran retenir l’aigua. 2.14 ¿És que Israel és un esclau, o un servent nascut a casa? Com és que s’ha convertit en botí? 2.15 Els lleons han rugit contra ell i han llançat el seu bram. Han deixat en ruïnes el seu país, i les seves ciutats incendiades estan deshabitades. 2.16 Fins i tot els fills de Memfis i de Dafne t’han rapat el cap. 2.17 ¿No t’ha passat tot això perquè vas abandonar el Senyor, el teu Déu, mentre ell et guiava pel bon camí? 2.18 Ara, doncs, què en treus de fer la ruta d’Egipte a beure les aigües del Nil? Què en treus de fer el camí d’Assíria a beure les aigües del riu Eufrates? 2.19 La teva mateixa maldat et reptarà i la teva pròpia infidelitat el condemnarà. Sàpigues, doncs, i convenç-te’n, que és dolent i amarg per a tu d’abandonar el Senyor, el teu Déu, i deixar de reverenciar-me. Ho diu el Senyor, el Déu Totpoderós. 2.20 Ja fa molt temps que has trencat el teu jou i has desfet els teus lligams, i vas dir: ‘No vull servir’, mentre dalt de tots els turons elevats i sota tot arbre frondós t’ajeies com una ramera! 2.21 Jo t’havia plantat amb un cep escollit, enterament de llavor legítima; com, doncs, t’has convertit en sarments degenerats de vinya borda? 2.22 Ni que et rentis amb lleixiu i et cobreixis de sabó, la teva iniquitat és patent davant meu –diu el Senyor, Déu Totpoderós. 2.23 Com pots dir: ‘No m’he profanat, no he anat darrere els Baals?’ Recorda el teu comportament a la Vall, reconeix el que has fet, camelleta lleugera que vaga en totes direccions, 2.24 ase avesat al desert que, ple de desig, ensuma l’aire; la seva avidesa, qui la pot contenir? Tots els qui la busquen no s’hauran de cansar: la trobaran sempre en temps de zel. 2.25 Vigila els teus peus, que no es descalcin, i la teva gorja, que no passi set. Però tu dius: ‘No hi puc fer més; m’agraden els forasters i vull anar darrere seu.’ 2.26 Igual com s’avergonyeix el lladre quan és descobert, així s’avergonyirà la casa d’Israel, amb els seus reis i prínceps, els seus sacerdots i profetes, 2.27 que diuen a un tros de fusta: ‘Tu ets el meu pare’, i a una pedra: ‘Tu ens has infantat!’ M’han donat l’esquena i no la cara. Però quan arriben les desgràcies exclamen: ‘Alça’t i salva’ns!’ 2.28 On són ara els déus que t’has fabricat? Que s’alcin ells, a veure si et podran salvar en moments de desgràcia; perquè són tan nombrosos els teus déus com les ciutats que tens, oh Judà! 2.29 Com goseu pledejar contra mi, si tots vosaltres heu prevaricat en contra meu? –diu el Senyor. 2.30 En va he castigat els vostres fills, ja que no han après la lliçó. La vostra pròpia espasa va devorar els profetes com un lleó carnisser. 2.31 Oh, generació, estigueu atents a la paraula del Senyor! ¿He estat jo un desert per a Israel o una terra tenebrosa? Per què ha dit el meu poble: ‘Ens retirem, no vindrem més amb tu?’ 2.32 ¿Podrà una donzella oblidar-se del seu abillament o una núvia d’engalanar-se? En canvi, el meu poble s’ha oblidat de mi durant molts anys. 2.33 Com et prepares el camí per buscar l’amor! Per això, també amb maldat has après els teus camins. 2.34 Fins i tot a la teva falda s’ha trobat la sang de les pobres ànimes innocents; no les vas pas trobar esbotzant una paret. I a més de tot això, encara dius: 2.35 ‘Sóc innocent; de segur que la seva ira ja s’ha apartat de mi.’ Però, mira, jo entraré en plet contra tu, perquè has dit: ‘No he pecat.’ 2.36 Per què vas tan de pressa a canviar els teus camins? També l’Egipte et defraudarà, com t’ha defraudat Assíria. 2.37 També d’allà en sortiràs amb les mans al cap, perquè el Senyor ha rebutjat aquells en qui confiaves, i al costat d’ells no reeixiràs.”

Jeremies 3

3.1 S’acostuma a dir: “Quan un home repudia la seva muller i ella se’n va del seu costat i es casa amb un altre, podrà el primer marit tornar a ella? ¿No seria com una profanació per a tot el país? En canvi, tu has fornicat amb nombrosos amants; i tot i així, vols tornar a mi? –diu el Senyor. 3.2 Alça la vista cap als turons i mira: En quin lloc no t’has prostituït? T’has assegut al costat dels camins, com un beduí al desert, esperant-los; i amb les teves fornicacions i les teves maldats has contaminat el país. 3.3 Per això han estat retingudes les aigües i no han vingut les pluges de tardor. Però tu ets descarada com una ramera i no vols avergonyir-te’n. 3.4 I encara clames a mi: ‘Pare meu, tu ets el company de la meva joventut! 3.5 Estaràs sempre enfadat? Retindràs l’enuig per sempre?’ És així com parles, però segueixes fent tant de mal com pots.” 3.6 En temps del rei Josies, el Senyor em digué: “¿Has vist el que ha fet l'apostata Israel? Ha pujat a tots els turons elevats i allà, sota tot arbre frondós, s’ha prostituït. 3.7 Jo pensava: Després d’haver fet tot això, tornarà a mi; però no va tornar. I això ho veié la seva germana, la deslleial Judà. 3.8 Aquesta havia vist que jo havia repudiat l'apostata Israel per haver comès adulteri i que li havia donat carta de divorci; amb tot, la pèrfida Judà no va tenir por, sinó que també va anar a fornicar. 3.9 I succeí que, per la seva lleugeresa a fornicar, el país va quedar contaminat, ja que va cometre adulteri adorant la pedra i la fusta. 3.10 Malgrat tot això, la seva germana, la pèrfida Judà, no ha tornat a mi sincerament, ni de cor, sinó fingidament.” Això ha dit el Senyor. 3.11 El Senyor em digué: “L’apòstata Israel resulta innocent comparada amb la deslleial Judà. 3.12 Vés, doncs, i proclama aquestes paraules de cara al nord: Torna, apostata Israel –diu el Senyor. No us miraré amb cara d’enfadat, perquè sóc compassiu –ha dit el Senyor–, no guardo rancúnia permanent. 3.13 Reconeix, almenys, la teva culpa, perquè t’has rebel·lat contra el Senyor, el teu Déu, i has prodigat les teves trobades amb els estrangers sota tot arbre frondós i no has escoltat la meva veu.” Ho diu el Senyor. 3.14 “Convertiu-vos, fills apostates –diu el Senyor–, perquè jo sóc el vostre amo i us prendré, un de cada ciutat i dos de cada família, i us portaré a Sió. 3.15 I us donaré pastors del meu grat, que us pasturin amb seny i coneixement. 3.16 I quan us multipliqueu i creixeu en la terra, aquells dies –diu el Senyor– ja no es parlarà més de l’arca de l’aliança del Senyor; no hi pensaran més, no se’n recordaran, no l’enyoraran i no en faran cap més. 3.17 En aquell temps Jerusalem serà anomenada «Tron del Senyor», i totes les nacions s’hi incorporaran en el nom del seu Senyor, i no continuaran en l’obstinació del seu cor depravat. 3.18 Llavors la casa de Judà caminarà amb la casa d’Israel, i vindran juntes des del país del nord cap a la terra que vaig donar en heretatge als vostres avantpassats. 3.19 “Jo em preguntava: Com t’inclouré entre els meus fills i et donaré la terra deliciosa, la més excel·lent heretat de les nacions? I vaig dir: Em direu ‘Pare meu’ i ja no deixareu de seguir-me. 3.20 Però, igual que una dona que és deslleial al seu marit, així em vas ser deslleial, casa d’Israel –diu el Senyor. 3.21 Un clam s’ha sentit pels turons, planys i súpliques dels fills d’Israel; perquè han esgarriat la seva ruta, han oblidat el Senyor, el seu Déu. 3.22 Torneu, fills esgarriats; jo remeiaré les vostres apostasies.” 3.23 Realment, els turons i el tumult de dalt les muntanyes eren un engany; ben cert que en el Senyor, el nostre Déu, és on es troba la salvació d’Israel. 3.24 La ignomínia ha consumit el treball dels nostres pares des de la nostra joventut: els seus ramats d’ovelles i vaques, els seus fills i les seves filles. 3.25 Ajaguem-nos en la nostra ignomínia i que ens cobreixi la nostra vergonya! Perquè hem pecat contra el Senyor, el nostre Déu, nosaltres i els nostres pares, des de la joventut fins al dia d’avui, i no hem escoltat la veu del Senyor, el nostre Déu.

Jeremies 4

4.1 “Si vols tornar, oh Israel –diu el Senyor–, torna cap a mi. Si apartes del meu davant les abominacions que tens, i deixes d’anar errant d’un lloc a un altre, 4.2 llavors podràs jurar per la vida del Senyor amb veritat, amb dret i amb justícia, i les nacions seran beneïdes en el Senyor i en ell es gloriaran. 4.3 Això diu el Senyor als homes de Judà i de Jerusalem: Prepareu-vos un camp per a vosaltres i no sembreu entre espines. 4.4 Circumcideu-vos al Senyor, traient el prepuci del vostre cor, homes de Judà i habitants de Jerusalem, no sigui que esclati com foc el meu enuig i cremi sense que ningú el pugui apagar, per la maldat de les vostres obres.” 4.5 “Anuncieu-ho a Judà i proclameu-ho a Jerusalem, digueu-los: Toqueu la trompeta pel país, crideu ben fort i digueu: Aplegueu-vos i entrem dins les ciutats fortificades. 4.6 Hisseu bandera per Sió, escapeu, no us atureu, perquè faig venir des del nord un mal, una gran destrucció. 4.7 Un lleó puja des de la seva boscúria, el destructor de les nacions ja s’ha posat en marxa, surt del seu cau per reduir el teu país a la ruïna; les teves ciutats quedaran enrunades i sense habitants. 4.8 Per això, vestiu-vos de cilici, planyeu i gemegueu, perquè la ira ardent del Senyor no s’ha apartat de nosaltres. 4.9 I succeirà, en aquell dia –diu el Senyor–, que defallirà el cor del rei i el cor dels prínceps; els sacerdots quedaran esglaiats, i els profetes, espaordits.” 4.10 Llavors jo vaig dir: “Ai, Senyor, Déu meu, realment has enganyat del tot aquest poble i Jerusalem dient: ‘tindreu pau”, mentre l’espasa ens penetrava fins a l’ànima.’ 4.11 En aquell temps, el Senyor dirà a aquest poble i a Jerusalem: “Un vent dels rasos abrusadors del desert es gira sobre el meu poble, i no pas per a ventar ni per a porgar. 4.12 Un vent carregat ve de part meva, i ara jo pronunciaré sentència contra ells.” 4.13 Mireu, ja puja com els núvols, i els seus carros semblen un huracà; els seus cavalls són més ràpids que les àguiles. Ai de nosaltres! Estem perduts! 4.14 “Renta el teu cor de maldat, Jerusalem, a fi de ser salvada. Fins quan covaràs els teus mals pensaments dintre teu? 4.15 Una veu avisa des de Dan, i l’infortuni s’anuncia des de la muntanya d’Efraïm. 4.16 Advertiu-ho a les nacions, feu-ho saber a Jerusalem, que arriba l’avantguarda des d’un país llunyà llançant el seu crit de guerra contra les ciutats de Judà. 4.17 L’encerclen com els guardians d’un camp, per haver-se rebel·lat contra mi –diu el Senyor. 4.18 La teva conducta i les teves accions t’han portat tot això; aquesta dolenteria teva, tan amarga, t’ha penetrat al cor.” 4.19 Ai, entranyes meves, entranyes meves! Em fan mal les fibres del cor. El cor em salta dintre meu, no puc callar: ja has sentit, oh ànima meva, el toc de la trompeta, la cridòria per al combat. 4.20 S’anuncia desastre sobre desastre, tot el país és devastat. D’improvís són assolades les meves tendes i, en un instant, els meus pavellons. 4.21 Fins quan hauré de veure la bandera i sentir el toc de la trompeta? 4.22 Perquè el meu poble és neci, no em coneixen; són fills insensats, mancats d’enteniment; són llestos per a fer el mal, però són ignorants per a practicar el bé. 4.23 He mirat cap a la terra i he vist que tot era confusió i caos; cap al cel, i no hi havia claror. 4.24 He mirat les muntanyes i he vist que tremolaven; tots els turons trontollaven. 4.25 He mirat i no he vist ningú, i les aus del cel s’havien envolat totes. 4.26 He mirat i he vist que els camps de conreu eren un erm, i totes les ciutats eren assolades davant del Senyor, davant la seva ira ardent. 4.27 El Senyor ha dit: “El país sencer serà devastat, però no el destruiré totalment. 4.28 Per això la terra es posarà de dol, i el cel, allà dalt, s’enfosquirà. He parlat i no me’n desdiré; ho he decidit i no em faré enrere.” 4.29 Al crit dels cavallers i dels arquers fuig tothom de la ciutat; s’amaguen entre la boscúria, escalen els cingles; totes les poblacions han estat abandonades, no hi ha quedat ningú. 4.30 I tu, tota devastada, què faràs? Ni que et vesteixis d’escarlata, ni que et guarneixis amb joiells d’or, ni que et pintis els ulls amb antimoni, no et servirà de res embellir-te, perquè els teus amants et menyspreen: volen prendre’t la vida. 4.31 Sí, sento crits com de partera, queixes com les d’aquella que infanta per primera vegada; són els crits de la filla de Sió, que mentre gemega estén els braços dient: “Ai de mi, que la meva ànima defalleix davant els assassins!”

Jeremies 5

5.1 “Aneu pels barris de Jerusalem, mireu i informeu-vos; busqueu pels seus carrers a veure si trobeu un home, si n’hi ha un de sol, que actuï amb justícia i que cerqui la veritat, i jo perdonaré la ciutat. 5.2 Encara que diguin: ‘per la vida del Senyor’, és ben cert que juren en fals.” 5.3 Oh, Senyor, ¿és que els teus ulls no veuen la realitat? Els has assotat, però no els ha dolgut; els has destrossat, i no accepten la correcció; han endurit el seu rostre més que la roca, i han refusat de penedir-se. 5.4 Però jo pensava: “Deuen ser només els de condició humil, que són insensats perquè ignoren el camí del Senyor, la voluntat del seu Déu. 5.5 Em dirigiré, doncs, a la gent important i els parlaré; perquè ells coneixen el camí del Senyor, la voluntat del seu Déu.” Però també aquells, com els altres, havien trencat el jou i havien desfet els lligams. 5.6 Per això el lleó de la selva els atacarà, el llop de l’estepa els destrossarà, el lleopard els sotjarà al costat de les seves ciutats; qualsevol que en surti serà destrossat, perquè s’han incrementat les seves infidelitats i han amuntegat les seves apostasies. 5.7 “Per què t’he de perdonar tot això? Els teus fills m’han abandonat i han fet jurament per allò que no són déus. Jo els havia sadollat, però han comès adulteri i s’han precipitat plegats a la casa de les prostitutes. 5.8 Com cavalls ben alimentats, fogosos, cadascun renillava darrere la muller del seu company. 5.9 ¿I no els he de castigar per aquestes coses? –diu el Senyor. D’una nació com aquesta, ¿no se’n venjarà la meva ànima? 5.10 Salteu les seves tanques i destruïu, però no extermineu del tot. Arrenqueu les seves sarments, perquè no són del Senyor. 5.11 Perquè la casa d’Israel i la casa de Judà m’han traït greument –diu el Senyor.” 5.12 Han renegat del Senyor i han dit: “No fa res! No caurà cap desgràcia sobre nosaltres; no veurem l’espasa ni la fam. 5.13 Els profetes són com el vent, no és veritat que tinguin cap revelació. Que els arribi a ells, això que pronostiquen!” 5.14 Per tant, el Senyor, el Déu Totpoderós, diu això: “Ja que heu parlat així, heus aquí que jo faig que les meves paraules en boca teva siguin com el foc i aquest poble com la llenya, a fi que sigui consumit. 5.15 Mireu, faré venir contra vosaltres una nació llunyana, oh casa d’Israel –diu el Senyor–, una nació poderosa, una nació antiga, un poble d’una parla que tu no coneixes i que no pots entendre el que diu. 5.16 El seu buirac és com un sepulcre obert: tots ells són guerrers avesats. 5.17 Devoraran les teves collites i el teu pa, devoraran els teus fills i les teves filles; devoraran les teves ovelles i les teves vaques; devoraran les teves vinyes i les teves figueres; amb les seves armes destruiran les teves ciutats fortificades, aquestes que a tu et semblen tan segures. 5.18 Però tampoc en aquella ocasió –diu el Senyor– no us destruiré del tot. 5.19 I quan us preguntareu: ‘Per quina causa el Senyor, el nostre Déu, ha fet tot això amb nosaltres?’, els diràs: Perquè m’heu abandonat i us heu posat a servir els déus estranys dins el vostre mateix país, ara servireu als estranys en un país que no és el vostre.” 5.20 Anuncieu això a la casa de Jacob, feu-ho saber a Judà, dient-los: 5.21 “Escolteu ara això, poble neci i estúpid, que té ulls i no hi veu, que té orelles i no hi sent. 5.22 ¿No teniu temor de mi? –diu el Senyor–. ¿No tremolareu davant meu, que poso l’arena per límit de la mar, com a llei permanent que ella no pot traspassar? Encara que les seves ones s’hi abatin, no poden prevaler; i per molt que s’encrespin, no podran anar més enllà.” 5.23 Però aquest poble té un cor obstinat i rebel; han apostatat i se n’han anat. 5.24 No els ha vingut al cor de pensar: ‘Reverenciem el Senyor, el nostre Déu, que és qui ens dóna, al seu temps, la pluja primerenca i la tardana i ens ha assignat les setmanes reservades per a la sega.’ 5.25 Les vostres iniquitats han trastornat aquest ordre i els vostres pecats us han privat del benestar. 5.26 Entre el meu poble hi ha malvats: estan a l’aguait, vigilant com caçadors d’ocells; paren les trampes i capturen homes. 5.27 Igual que una gàbia plena d’ocells, així les seves cases són plenes d’engany; així s’engrandeixen i s’enriqueixen, 5.28 s’engreixen i estan lluents. Han sobrepassat els límits de la maldat; no fan justícia a l’orfe, perquè prosperi el seu dret, ni sostenen la causa dels desvalguts. 5.29 ¿No he de castigar tot això? –diu el Senyor. D’una gent com aquesta, ¿no es venjarà la meva ànima? 5.30 Coses espantoses i terribles passen al país: 5.31 els profetes profetitzen mentint i els sacerdots dominen al seu caprici, i al meu poble li agrada això. Però, què fareu quan vindrà la fi?”

Jeremies 6

6.1 Fills de Benjamí, fugiu lluny de Jerusalem! Toqueu la trompeta a Tecoa, hisseu bandera sobre Betaquèrem; perquè des del nord s’aboca la dissort, ve una gran calamitat. 6.2 Oh formosa i delicada filla de Sió: estàs acabada! 6.3 Contra ella vindran els pastors amb els seus ramats, plantaran les seves tendes al seu costat, tot al voltant; cadascun pasturarà el seu ramat. 6.4 Declareu la guerra santa contra ella! Alceu-vos, assalteu-la en ple migdia! Ai de nosaltres, que el dia ja declina i les ombres del crepuscle ja s’allarguen! 6.5 Alceu-vos, assaltem-la durant la nit, arrasem-ne els palaus! 6.6 Perquè així ha parlat el Senyor Totpoderós: “Talleu troncs i alceu una torre d’assalt contra Jerusalem. Aquesta és la ciutat que ha de ser castigada; tota ella és plena de violència. 6.7 Com una font fa brollar l’aigua, així fa brollar ella la seva maldat; la violència i la rapinya s’hi deixen sentir, i no hi veig més que ferides i dolor! 6.8 Corregeix-te, Jerusalem, a fi que la meva ànima no es retregui de tu, a fi que no et converteixi en un desert, en una terra inhabitada!” 6.9 Això diu el Senyor Totpoderós: “Esgotimeu a fons la resta d’Israel, com si fos una vinya; feu una altra passada per sobre els sarments, com fa el veremador!” 6.10 A qui, doncs, parlaré i amonestaré perquè m’escoltin? Heus aquí que la seva orella és incircumcisa i no poden parar esment. La paraula del Senyor és un oprobi per a ells, no en volen saber res! 6.11 Per això estic ple de la ira del Senyor, i estic cansat de retenir-la. “Aboca-la sobre els infants del carrer, i també sobre les colles de joves. Perquè tant el marit com la muller seran atrapats, i fins els homes grans i els carregats d’anys. 6.12 Les seves cases passaran a ser d’altres, i també els seus camps i les seves dones; jo alçaré la meva mà contra els habitants del país –diu el Senyor. 6.13 Perquè, des del més petit fins al més gran, tots busquen només el guany injust; i des del profeta fins al sacerdot, tots practiquen l’engany. 6.14 I guareixen la ferida del meu poble a la lleugera, i li diuen: «Pau, pau», quan no hi ha pau! 6.15 ¿S’han avergonyit quan han comès abominacions? Ben cert que no s’avergonyeixen de res, ni tan sols coneixen el rubor. Per això cauran entre els altres; quan jo els visiti seran abatuts” –ha dit el Senyor! 6.16 Això diu el Senyor: “Atureu-vos enmig dels camins i mireu, pregunteu, per les senderes antigues, on és el bon camí, i seguiu-lo; així trobareu repòs per a les vostres ànimes. Però han contestat: ‘No el seguirem!’ 6.17 També us he instituït vigies que avisen: ‘Atenció al toc d’alerta’, però ells van dir: ‘No l’escoltarem!’ 6.18 Per això, escolteu, nacions, i sapigueu, conjunt de pobles, el que us passarà. 6.19 Escolta, tu, terra: Heus aquí que jo faré caure el mal sobre aquest poble, el fruit de les seves pròpies intrigues; perquè no van escoltar les meves paraules i van menysprear la meva llei. 6.20 Per què em porteu l’encens de Saba i el jonc aromàtic de països llunyans? No m’agraden els vostres holocaustos, i els vostres sacrificis no em complauen. 6.21 Per això diu el Senyor: Jo poso entrebancs davant d’aquest poble, i hi ensopegaran pares i fills alhora, amb el veí i el company, i moriran junts.” 6.22 Això diu el Senyor: “Mireu, un poble ve de la terra del nord, una nació gran s’aixeca dels extrems del país. 6.23 Empunyen l’arc i la fletxa, són cruels i no tindran misericòrdia; el seu brogit retruny com el mar; vénen muntats a cavall, arrenglerats com un sol home, per a la guerra contra tu, oh filla de Sió!” 6.24 En sentir la seva fama, els nostres braços han defallit; ens ha envaït l’angoixa i uns dolors com els d’una partera. 6.25 No sortiu al camp, no aneu pels camins, que hi ha l’espasa de l’enemic; el terror és pertot arreu. 6.26 Oh filla del meu poble, cenyeix-te de sac, rebolca’t a la cendra, fes dol com per un fill únic, una complanta ben amarga, perquè el devastador aviat vindrà contra nosaltres. 6.27 “T’he posat com a torre d’observació enmig del meu poble; examinaràs, doncs, i comprovaràs el seu comportament. 6.28 Tots ells són rebels endurits, calumniadors, durs com el bronze i el ferro; tots ells són uns pervertits. 6.29 La manxa ha bufat fort, el foc ha consumit el plom, però en va treballa el fonedor, perquè les escòries no s’han separat. 6.30 Seran anomenats argent de rebuig, perquè el Senyor els ha rebutjat.”

Jeremies 7

7.1 Revelació que va ser dirigida a Jeremies de part del Senyor. Li va dir: 7.2 “Planta’t al portal del temple del Senyor i des d’allí proclama aquest oracle. Diràs això: Escolteu l’oracle del Senyor, tots els de Judà que entreu per aquestes portes per adorar-lo. 7.3 Això ha dit el Senyor Totpoderós, el Déu d’Israel: Esmeneu la vostra conducta i les vostres obres, i us deixaré habitar en aquest lloc. 7.4 No confieu en proclames enganyoses que diuen: El santuari del Senyor, el santuari del Senyor! Aquest és el santuari del Senyor! 7.5 Perquè si de debò esmeneu la vostra conducta i les vostres obres, si realment administreu justícia entre els homes i els seus veïns, 7.6 i no oprimiu el foraster, l’orfe i la viuda, ni vesseu sang innocent en aquest lloc, ni aneu darrere els déus estrangers, en perjudici de vosaltres mateixos, 7.7 llavors us deixaré habitar en aquest lloc, en la terra que vaig donar als vostres avantpassats des de sempre i per sempre. 7.8 Mireu, vosaltres confieu en paraules enganyoses que no serveixen de res. 7.9 Robeu, mateu, cometeu adulteri, jureu en fals, cremeu encens a Baal i aneu darrere uns déus estrangers que no coneixeu, 7.10 i després veniu a presentar-vos davant meu en aquest temple on és invocat el meu nom, tot dient: ‘estem salvats!’, per seguir cometent totes aquestes abominacions. 7.11 ¿És que, als vostres ulls, aquest temple on és invocat el meu nom s’ha convertit en una cova de lladres? Vet aquí que jo mateix ho he vist –ha dit el Senyor. 7.12 Aneu ara al santuari que tenia a Siló, on vaig fer habitar el meu nom a les primeries, i mireu què he fet amb ell a causa de la maldat del meu poble d’Israel. 7.13 Ara vosaltres heu comès totes aquestes accions –diu el Senyor–, tot i que en temps passat us vaig parlar reiteradament sense que m’escoltéssiu, i us vaig cridar sense obtenir resposta; 7.14 per això, doncs, amb aquest temple on és invocat el meu nom, aquest que a vosaltres us dóna tanta seguretat, i amb aquest indret que vaig donar als vostres avantpassats, faré el mateix que vaig fer amb Siló: 7.15 us rebutjaré de la meva presència com he rebutjat tots els vostres germans, tota la descendència d’Efraïm.” 7.16 “I tu no preguis per aquest poble, no clamis ni preguis per ells; no em supliquis, perquè no t’escoltaré. 7.17 ¿No veus què estan fent a les ciutats de Judà i pels carrers de Jerusalem? 7.18 Els fills arrepleguen la llenya, els pares encenen el foc i les dones pasten la farina per fer coques per a la Reina del Cel i per a portar ofrenes als déus estrangers, a fi d’ofendre’m a mi. 7.19 ¿És a mi a qui ofenen? –diu el Senyor, ¿no és a ells mateixos, per a vergonya seva? 7.20 Per tant, el Senyor Etern ha dit això: Mireu, la meva còlera i el meu furor s’abocaran sobre aquest lloc, sobre els homes i els animals, sobre els arbres dels camps i els fruits de la terra; cremarà i no s’apagarà!” 7.21 Això ha dit el Senyor Totpoderós, el Déu d’Israel: “Ja podeu ajuntar els vostres holocaustos amb els vostres sacrificis i menjar-ne la carn, 7.22 perquè jo no en vaig parlar als vostres avantpassats, d’holocaustos i sacrificis, ni els en vaig ordenar res, el dia que els vaig fer sortir de la terra d’Egipte. 7.23 El que els vaig ordenar va ser això: Escolteu la meva veu, i jo seré el vostre Déu i vosaltres sereu el meu poble; seguiu tots els camins que jo us he manat, i tot us anirà bé. 7.24 Però ells no van voler escoltar ni van posar-hi atenció, sinó que van seguir el seu propi parer, nascut en la duresa del seu cor malvat. Van anar enrere, no pas endavant. 7.25 Des del dia que els vostres avantpassats van sortir de la terra d’Egipte fins avui, i malgrat que els vaig enviar tots els meus servents, els profetes, ben aviat i constantment, 7.26 no em van escoltar ni hi van posar atenció, sinó que es van endurir i es van comportar pitjor que els seus avantpassats. 7.27 Tu els diràs totes aquestes paraules, però no et voldran escoltar; els cridaràs, però no et respondran. 7.28 Llavors els has de dir: Aquesta és la nació que no ha volgut escoltar la veu del Senyor, el seu Déu, ni ha acceptat la correcció. S’ha extingit la fidelitat, i la sinceritat ha desaparegut dels seus llavis!” 7.29 Talla’t la cabellera i llença-la, i entona per dalt dels cims una elegia, perquè el Senyor ha rebutjat i ha abandonat la generació que l’enutjava. 7.30 Els fills de Judà han fet allò que és dolent als meus ulls –diu el Senyor–. Han instal·lat les seves abominacions al temple on s’invoca el meu nom per infamar-lo. 7.31 Han construït els altars de Tófet, a la vall dels fills d’Hinnom, per cremar-hi en sacrifici els seus fills i les seves filles, cosa que jo no els havia manat ni m’havia passat pel cap. 7.32 Per això vindran dies –ha dit el Senyor–, que ja no es dirà més Tófet, ni vall dels fills d’Hinnom, sinó vall de la Mortaldat, perquè allà s’hi faran enterraments per manca d’altre lloc. 7.33 I els cadàvers d’aquest poble serviran de menja a les aus del cel i a les bèsties salvatges, sense que ningú els foragiti. 7.34 Faré desaparèixer de les poblacions de Judà i de les places de Jerusalem els crits de joia i de festa, i els cants del nuvi i de la núvia, perquè el país no serà més que una desolació.

Jeremies 8

8.1 “En aquell temps –diu el Senyor–, trauran fora dels sepulcres els ossos dels reis de Judà i els dels seus prínceps, els dels sacerdots i els dels profetes, i els dels ciutadans de Jerusalem, 8.2 i els escamparan sota el sol i la lluna, i sota tot l’estol de cossos celestials que ells havien estimat i adorat, aquells que ells seguien i consultaven, als quals donaven culte; i no seran recollits ni enterrats, sinó que quedaran com a fems sobre la superfície de la terra. 8.3 I la mort serà més desitjable que la vida per als qui hagin sobreviscut d’aquesta família perversa, en aquells llocs on els hauré dispersat –ha dit el Senyor Totpoderós.” 8.4 “I els diràs: Això diu el Senyor: Si algú cau, no s’aixeca? Si algú es desencamina, no torna enrere? 8.5 Per què, doncs, s’ha desviat aquest poble de Jerusalem amb una apostasia permanent? S’han aferrat a l’engany i es neguen a tornar enrere! 8.6 He escoltat amb atenció i no és correcte el que diuen. No he sentit ningú que es penedeixi de la seva maldat i digui: ‘Què he fet?’ Cadascú tira pel seu camí, com un cavall desbocat en plena batalla. 8.7 La cigonya, en el cel, coneix la seva estació; la tórtora, l’oreneta i la grua observen l’època del seu retorn; però el meu poble no reconeix les normes del Senyor. 8.8 ¿Com podeu dir: Nosaltres som savis i tenim la llei del Senyor, quan, de fet, la ploma enganyosa dels escribes l’ha canviada en mentida? 8.9 Els savis cauran avergonyits, seran abatuts i atrapats. On és la seva saviesa, si han rebutjat la meva paraula? 8.10 Per això donaré les seves dones als forasters, els seus camps a conqueridors; perquè, des del més petit fins al més gran, tots busquen només el guany injust; i, des del profeta fins al sacerdot, tots practiquen l’engany. 8.11 Guareixen la ferida del meu poble a la lleugera i diuen: «Pau, pau!», quan no hi ha pau! 8.12 ¿S’han avergonyit, quan han comès abominacions? Ben cert que no s’avergonyeixen de res, ni tan sols coneixen el rubor. Per això cauran igual que els altres; quan jo els visiti seran abatuts –ha dit el Senyor.” 8.13 “Faré una collita total amb ells –diu el Senyor–; no quedaran raïms a la vinya ni figues a la figuera, i el seu fullatge quedarà marcit; han perdut el que els havia concedit.” 8.14 Per què ens estem quiets? Reunim-nos i entrem a les ciutats fortificades i morim-nos, ja que el Senyor, el nostre Déu, ens ha destinat a la mort i ens ha fet beure aigües amargues, perquè hem pecat contra el Senyor 8.15 Esperàvem el benestar, però res no ens va bé; el dia del remei, i aquí tenim el terror. 8.16 Des de Dan se sent el bufec dels seus cavalls. El fort renill de la seva cavalleria fa retrunyir tota la terra. Arriben i devoren el país amb tot el que conté, la ciutat i els qui hi habiten. 8.17 “Mireu, faré que us ataquin serpents i escurçons, contra les quals no hi valen encanteris, i us picaran –ha dit el Senyor.” 8.18 El meu goig és una aflicció, el meu cor defalleix dintre meu! 8.19 Se sent el crit d’angoixa de la filla del meu poble des d’una terra molt llunyana: “El Senyor, ja no és a Sió? El seu rei, ja no hi habita?” “Per què m’han irritat amb les seves imatges, amb les seves vanitats estrangeres?” 8.20 Ha passat la collita, s’ha acabat l’estiu, i no hi ha hagut salvació per a nosaltres. 8.21 Estic sofrint pel patiment del meu poble, m’aclapara la tristesa, l’espant s’ha apoderat de mi. 8.22 ¿No hi ha bàlsam a Galaad; ¿No hi ha allí cap metge? Com és, doncs, que no arriba el remei per a la filla del meu poble?

Jeremies 9

9.1 Oh, si el meu cap fos un dipòsit d’aigües i els meus ulls una font de llàgrimes per a plorar nit i dia els morts de la filla del meu poble! 9.2 Tant de bo tingués un alberg de vianants en el desert, per deixar el meu poble i marxar-ne lluny! Tots ells són adúlters, una colla de traïdors. 9.3 “Flexionen la llengua com un arc per llançar mentides, no és pas per la lleialtat que ells predominen en el país, ja que van de mal en pitjor, i a mi no em reconeixen –diu el Senyor. 9.4 Que cadascú es guardi del seu company i no posi confiança en cap germà; perquè tot germà de segur que enganya, i tot company és un calumniador. 9.5 Tothom enganya el seu germà, i ningú no diu la veritat; han avesat la seva llengua a dir mentides, estan cansats de fer el mal. 9.6 Tu, Jeremies, habites enmig de l’engany; són tan falsaris que no em volen reconèixer –diu el Senyor.” 9.7 Per tant, el Senyor Totpoderós ha dit això: “Heus aquí que jo els refinaré i els provaré; perquè, com haig de tractar la filla del meu poble? 9.8 La seva llengua és una sageta mortal, només diuen que mentides; amb la boca parlen de pau amb el proïsme, però dintre seu li preparen una trampa. 9.9 ¿I no els he de castigar per aquestes coses? –diu el Senyor–. D’una nació com aquesta, ¿no es venjarà la meva ànima?” 9.10 Esclataré en plors i lamentacions per les muntanyes, i em planyeré per les pastures de l’estepa: han estat devastades, ja no hi passa ningú, ja no s’hi sent belar el bestiar; des dels ocells del cel fins als animals feréstecs, tots han fugit i s’han escampat. 9.11 Convertiré Jerusalem en un munt de runes, en un cau de xacals; i les ciutats de Judà, en una desolació, sense cap habitant. 9.12 Qui és l’home savi que pugui entendre això? ¿A qui ha parlat la boca del Senyor, perquè ho pugui anunciar? Per quina raó ha quedat desfet el país, assolat com un desert, fins al punt que ningú no hi passa? 9.13 I el Senyor respon: “Perquè van abandonar les lleis que jo havia posat davant seu i no van obeir la meva veu ni es van comportar d’acord amb ella, 9.14 sinó que han preferit anar darrere l’obstinació del seu cor i darrere els Baals, tal com els van ensenyar els seus pares.” 9.15 Per això el Senyor Totpoderós, el Déu d’Israel, ha dit: “Mira, jo faré que aquest poble mengi herbes amargues i que begui aigua emmetzinada. 9.16 Els escamparé entre nacions que ni ells ni els seus pares no han conegut, i enviaré l’espasa darrere d’ells, fins que els destrueixi.” 9.17 Així ha parlat el Senyor Totpoderós. Reflexioneu i crideu les ploraneres, envieu a buscar les més expertes. Feu-les venir! 9.18 Que s’apressin a alçar un plany sobre nosaltres, a fi que els nostres ulls s’omplin de llàgrimes i les nostres parpelles deixin escolar l’aigua. 9.19 Perquè se sent un crit planyívol des de Sió: “Com hem quedat destruïts! Quina vergonya tan gran! Fins i tot hem hagut d’abandonar el país! Han destruït les nostres llars!” 9.20 Per tant, escolteu, dones, el missatge del Senyor, estigueu atentes a la paraula de la seva boca. Ensenyeu a les vostres filles aquesta lamentació, i les unes a les altres aquesta complanta. 9.21 Perquè la mort s’enfila cap a les nostres finestres, s’ha ficat dintre els nostres casals, extermina els infants dels carrers i els joves de les places. 9.22 “Tu digues que el Senyor diu això: Els cadàvers humans quedaran estesos com els fems per tota l’extensió dels camps, com els manolls de palla que deixa el segador i que ningú no arreplega.” 9.23 Això diu el Senyor: “Que el savi no s’enorgulleixi de la seva saviesa, ni el valent de la seva valentia, ni el ric de la seva riquesa. 9.24 Qui hagi d’enorgullir-se que ho faci d’això: d’entendre’m i de conèixer-me a mi, que sóc el Senyor, que faig misericòrdia, dret i justícia sobre la terra; perquè em complac en aquestes coses –diu el Senyor. 9.25 Mireu, vindran dies –diu el Senyor–, que castigaré els circumcisos que són com els incircumcisos: 9.26 Egipte, Judà, Edom, els fills d’Ammon i Moab, i tots els qui s’afaiten les temples i viuen al desert; perquè tots els gentils són incircumcisos, i tota la casa d’Israel és incircumcisa de cor.”

Jeremies 10

10.1 Escolteu la paraula que el Senyor us adreça a vosaltres, oh casa d’Israel. 10.2 Això diu el Senyor: “No aprengueu els costums dels pagans i no us atemoriu pels senyals del cel, encara que els pagans els temin. 10.3 Perquè els rituals dels pagans són vanitat: tallen un tronc del bosc, el treballen les mans d’un artesà amb el cisell, 10.4 el decoren amb or i plata i el fixen amb claus i martell perquè no trontolli. 10.5 Són com un espantall en un hort de cogombres: no parlen i han de transportar-los, perquè no caminen. No els tingueu por, perquè no poden fer cap mal ni tampoc cap bé. 10.6 Ningú no és com tu, Senyor! Tu ets gran, i el teu nom és gran en poder. 10.7 Qui no et temerà, oh Rei de les nacions? A tu correspon de tenir-te’n, de temor, ja que entre tots els savis de les nacions i entre tots els seus reialmes no hi ha ningú com tu; 10.8 tots plegats són necis i estúpids. El tronc és una escola de nul·litats: 10.9 porten plata laminada de Tarsis i or d’Ufaz; l’artesà i les mans de l’orfebre fan l’obra, el revesteixen de porpra i escarlata; tot és obra dels artistes. 10.10 En canvi, el Senyor és el Déu veritable, és el Déu vivent i el Rei Etern! Quan s’irrita tremola la terra, i les nacions no poden aguantar el seu enuig. 10.11 Vosaltres els heu de dir: Els déus que no han creat el cel i la terra desapareixeran de la terra i de sota el cel. 10.12 Ell és qui ha creat la terra amb el seu poder, qui ha ordenat el món amb la seva saviesa, qui ha desplegat el cel amb la seva intel·ligència. 10.13 Quan fa sentir el seu tro, hi ha brogit d’aigües en el cel, fa aixecar els núvols de l’extrem de la terra, fa els llamps per anunciar la pluja, i fa sortir els vents del seu amagatall. 10.14 Tots els mortals són necis, mancats d’enteniment; tot escultor se sent defraudat dels seus ídols, perquè les seves imatges de fosa són enganyoses, no tenen vida. 10.15 Són vanitat, un treball inútil, el temps de la visita del Senyor desapareixeran. 10.16 No és pas com aquests ídols la Porció de Jacob, ja que ell és el Creador de totes les coses i Israel és la tribu del seu heretatge. El seu nom és Senyor Totpoderós.” 10.17 Recull de terra el teu bagatge, tu que vius assetjada, 10.18 que el Senyor ha anunciat això: “Heus aquí que aquesta vegada jo llençaré lluny amb una fona els habitants del país, i crearé dificultats perquè els atrapin.” 10.19 Ai de mi! Quin desastre el meu! La meva ferida és dolorosa! I jo que em deia: “De fet, aquest és el meu mal, i cal que el suporti. 10.20 La meva tenda ha estat saquejada i tots els meus tensors arrencats; els meus fills m’han abandonat, ja no hi són, ja no hi ha qui em desplegui la tenda i alci els meus tendals.” 10.21 Els pastors s’han tornat necis i no han buscat el Senyor; per això no han reeixit i tot el seu ramat s’ha dispersat. 10.22 Escolteu: se sent una remor que s’acosta, un gran aldarull del país del nord, per a convertir les ciutats de Judà en una desolació, en un refugi de xacals. 10.23 Ja veig, Senyor, que l’home no és amo del seu destí; no pertany a l’home que camina de dirigir els seus passos. 10.24 Corregeix-me, Senyor, però amb moderació, no pas amb el teu furor, no sigui que m’exterminis. 10.25 Aboca la teva ira sobre les nacions que no et coneixen, sobre els pobles que no invoquen el teu nom, perquè han devorat Jacob, l’han devorat i l’han consumit, i han arrasat la seva residència.

Jeremies 11

11.1 Revelació del Senyor dirigida a Jeremies. Li va dir: 11.2 “Escolteu les paraules d’aquest pacte i parleu a la gent de Judà i als ciutadans de Jerusalem; 11.3 i digueu-los: Això diu el Senyor, el Déu d’Israel: Maleït aquell qui no vulgui obeir les paraules d’aquest pacte 11.4 que vaig ordenar als vostres avantpassats el dia que els vaig fer sortir del país d’Egipte, d’aquella fornal de ferro, dient-los: Escolteu la meva veu i compliu tot el que jo us mano; llavors sereu el meu poble i jo seré el vostre Déu, 11.5 perquè confirmi el jurament que vaig fer als vostres avantpassats de donar-los una terra que regalima llet i mel, com ha estat fins avui.” Jo vaig contestar: “Amén, Senyor!” 11.6 I el Senyor em digué: “Proclama aquest missatge per les ciutats de Judà i pels carrers de Jerusalem, digues-los: Escolteu les paraules d’aquest pacte i compliu-les. 11.7 Perquè vaig advertir solemnement els vostres avantpassats el dia que els vaig fer sortir del país d’Egipte, i fins avui els he insistit amb aquesta advertència: Escolteu la meva veu! 11.8 Però ells no van escoltar ni van parar esment, sinó que han preferit la duresa del seu cor depravat. Per això he fet caure damunt d’ells totes les sentències d’aquest pacte que vaig ordenar que complissin i que ells no van complir.” 11.9 El Senyor em digué encara: “S’ha descobert una conspiració entre la gent de Judà i els ciutadans de Jerusalem: 11.10 Han tornat a les iniquitats dels seus avantpassats, que van refusar d’escoltar les meves paraules, i han anat darrere déus estrangers per donar-los culte. La casa d’Israel i la casa de Judà han trencat el pacte que jo vaig concertar amb els seus avantpassats.” 11.11 És per això que el Senyor ha dit: “Mira, jo faig venir damunt d’ells una calamitat que no podran evitar; llavors m’invocaran, però no els escoltaré. 11.12 Les ciutats de Judà i els ciutadans de Jerusalem aniran a invocar els déus als quals cremaven encens, però no podran pas salvar-los quan els arribi la desgràcia. 11.13 Són tan nombrosos els teus déus com les ciutats que tens, oh Judà; i segons el nombre de carrers de Jerusalem heu erigit altars per a aquell ídol fastigós, altars per a cremar-hi encens a Baal. 11.14 I tu no preguis per aquest poble, no clamis ni intercedeixis per ells, perquè jo no els escoltaré quan clamin a mi enmig de l’aflicció.” 11.15 “Què hi fa, la meva estimada, a la meva casa, després d’haver comès tantes abominacions? ¿Penses que l’abundor de carn consagrada podrà apartar de tu la calamitat, perquè estiguis contenta? 11.16 Olivera frondosa, embellida de fruits esplèndids, és com t’anomenava el Senyor, però ara, enmig d’un gran estrèpit, ha calat foc al seu entorn i s’han consumit les seves branques. 11.17 El Senyor Totpoderós, que et va plantar, ha decretat la teva dissort a causa de la maldat que la casa d’Israel i la casa de Judà han comès, per ofendrem, cremant encens a Baal.” 11.18 El Senyor em va avisar i així ho vaig saber. Tu, Senyor, em vas fer adonar de les seves maquinacions. 11.19 Jo estava refiat, com un anyell que porten a escorxar, ja que ignorava que havien ordit un pla contra mi: “Destruïm l’arbre en plena vigoria, i arrenquem-lo de la terra dels vivents perquè el seu nom no sigui recordat mai més.” 11.20 Tanmateix, Senyor Totpoderós, que judiques rectament, que sondeges l’interior i el cor, fes que vegi com cau damunt d’ells la teva venjança, ja que he posat davant teu la meva causa. 11.21 Per això, Senyor, referint-se a la gent d’Anatot, que et busquen la perdició quan diuen: “No profetitzis en nom del Senyor, si no vols morir a les nostres mans”, 11.22 el Senyor Totpoderós ha dit això: “Jo els castigaré: els joves moriran per l’espasa i els seus fills i les seves filles moriran de fam, 11.23 i no en quedarà viu ni un, perquè jo abocaré la desgràcia damunt la gent d’Anatot, l’any del seu càstig.

Jeremies 12

12.1 Ets molt just, Senyor, perquè jo discuteixi amb tu. Tanmateix, et vull exposar les meves qüestions: Per què prospera el camí dels descreguts i viuen en pau tots els qui actuen traïdorament? 12.2 Els vas plantar i ells s’han arrelat, creixen i donen fruit. Tu ets a prop de la seva boca, però lluny del seu cor. 12.3 Tu, Senyor, em coneixes, m’has examinat i has provat el meu cor envers tu. Separa’ls com ovelles per a l’escorxador, marca’ls per al dia de la matança. 12.4 Fins quan haurà de portar dol la terra i s’han de marcir les plantes de tots els conreus? Per la maldat dels seus habitants han desaparegut bèsties i ocells; perquè ells han dit: “No pot veure el que ens succeirà.” 12.5 “Si has corregut amb els qui van a peu i t’han fet cansar, com podràs competir amb els qui van a cavall? Si en una terra de pau no et sents segur, què faràs en la frondositat del Jordà? 12.6 Fins i tot els teus germans i la família del teu pare han estat deslleials amb tu, i t’han bescantat a crits darrere teu. No te’n fiïs encara que et diguin bones paraules. 12.7 He deixat la meva casa, he abandonat la meva heretat, he lliurat l’amor de la meva ànima a mans dels seus enemics. 12.8 La meva heretat ha estat per a mi com un lleó en la selva; ha llançat el seu rugit contra mi: per això l’he avorrida. 12.9 La meva heretat és un voltor bigarrat. Altres voltors l’ataquen de tots costats. Veniu, aplegueu-vos totes les feres salvatges; que vinguin a devorar! 12.10 Molts pastors han destrossat la meva vinya, han trepitjat el meu camp, han convertit en un desert desolat la meva heretat predilecta. 12.11 L’han convertida en una desolació, i es plany davant meu tota afligida; tot el país ha estat devastat, i ningú no en fa cas. 12.12 Els saquejadors s’han abocat sobre tots els tossals de l’estepa, perquè l’espasa del Senyor devora de l’un cap a l’altre del país, sense que hi hagi pau per a ningú. 12.13 Van sembrar blat i han collit espines, s’han afanyat sense treure’n cap profit; quedareu decebuts de les vostres collites per causa de la ira ardent del Senyor.” 12.14 “Això dic jo, el Senyor, a tots els veïns perversos que s’apropien de l’heretat que vaig donar al meu poble Israel: Mireu, jo els arrencaré de les seves terres i arrabassaré d’enmig d’ells la casa de Judà. 12.15 I després que els hagi arrabassat, tornaré a compadir-me d’ells i els retornaré a la seva heretat i a la seva terra. 12.16 Llavors serà que, si de debò volen seguir els costums del meu poble de jurar pel meu nom «per la vida del Senyor», igual com havien ensenyat el meu poble a jurar per Baal, llavors els deixaré que s’estableixin enmig del meu poble. 12.17 Però si no volen obeir, desarrelaré aquella gent, arrencant-la i destruint-la. Ho ha dit el Senyor.”

Jeremies 13

13.1 El Senyor em digué això: “Vés, compra’t una faixa de lli i posa-te-la a la cintura, però no la mullis amb aigua.” 13.2 Vaig comprar la faixa, tal com havia dit el Senyor, i me la vaig posar a la cintura. 13.3 Després el Senyor em va parlar per segona vegada i em digué: 13.4 “Pren la faixa que vas comprar i que portes a la cintura, vés-te’n a l’Eufrates i amaga-la dins una escletxa de la roca.” 13.5 Vaig anar, doncs, a amagar-la prop de l’Eufrates, tal com m’havia manat el Senyor. 13.6 I succeí, al cap de molts dies, que el Senyor em digué: “Aixeca’t, vés a l’Eufrates i recull la faixa que jo et vaig dir que hi amaguessis.” 13.7 Vaig anar a l’Eufrates, vaig furgar i vaig agafar la faixa del lloc on l’havia amagada, però vaig trobar que s’havia podrit i no era bona per a res. 13.8 Llavors vaig rebre una revelació del Senyor que em deia: 13.9 “Això diu el Senyor: D’aquesta mateixa manera podriré la supèrbia de Judà i la gran arrogància de Jerusalem. 13.10 Aquest poble malvat que refusa d’escoltar les meves paraules, que segueix la tossuderia del seu cor, que va darrere dels déus estrangers per servir-los i adorar-los, acabarà com aquesta faixa, que no serveix per a res. 13.11 Així com la faixa s’adhereix a la cintura de l’home, així vaig estrènyer amb mi tota la casa d’Israel i tota la casa de Judà –diu el Senyor– perquè fossin el meu poble, i que per ells tingués renom, lloança i glòria, però no m’han obeït.” 13.12 “També els diràs aquestes paraules: Això diu el Senyor, el Déu d’Israel: Tota gerra pot ser omplerta de vi. Si ells et diuen: ¿No ho sabem prou, que tota gerra pot ser omplerta de vi?, 13.13 tu els diràs: Això ha dit el Senyor: Mireu, jo omplo d’embriaguesa tots els habitants d’aquest país, els reis que seuen al setial de David, els sacerdots, els profetes i tots els ciutadans de Jerusalem. 13.14 I els rebatré l’un contra l’altre, pares i fills alhora –diu el Senyor–. No tindré pietat, no perdonaré ni em sabrà greu de destruir-los.” 13.15 Escolteu, estigueu atents, no sigueu despectius, que el Senyor ha parlat. 13.16 Doneu glòria al Senyor, el vostre Déu, abans que faci venir les tenebres, abans que els vostres peus ensopeguin amb muntanyes de foscor i, mentre espereu la llum, ell la canviï en ombra tenebrosa, la converteixi en denses tenebres. 13.17 I si no escolteu, la meva ànima haurà de plorar d’amagat per la vostra supèrbia; els meus ulls es desfaran en llàgrimes plorant amargament, perquè el ramat del Senyor haurà estat deportat. 13.18 Digues al rei i a la reina mare: Abaixeu-vos, seieu a terra, perquè ha caigut del vostre cap la corona de la vostra magnificència. 13.19 Les ciutats del sud són tancades, no hi ha ningú que les obri; tot Judà és deportat, deportat en massa. 13.20 Alceu els vostres ulls i mireu aquests que vénen del nord. On és el ramat que et va ser confiat, les teves magnífiques ovelles?” 13.21 “Què diràs quan ell posi com a dominadors teus aquells qui tu has acostumat a ser aliats? ¿No t’agafaran dolors com el de la dona que va de part? 13.22 I si tu et preguntes interiorment: Per què em passa tot això?, sàpigues que és per la teva gran maldat que t’han aixecat les faldilles i t’han violat. 13.23 ¿Podrà un etíop canviar la seva pell, o un lleopard les seves clapes? Tampoc vosaltres no podreu obrar bé, ara que esteu acostumats a fer el mal. 13.24 Per això us escamparé com la fullaraca que vola amb la ventada del desert. 13.25 Aquesta és la teva sort, la part que jo mateix t’he mesurat –diu el Senyor–, per haver-te oblidat de mi i haver confiat en la mentida. 13.26 Jo mateix t’aixecaré les faldilles fins a la cara, perquè sigui patent la teva vergonya. 13.27 Els teus adulteris, la teva luxúria i la teva malvada fornicació; dalt dels turons i pels camps he vist les teves abominacions. Ai de tu, Jerusalem, que no et purifiques! Quan trigaràs encara?”

Jeremies 14

14.1 Revelació del Senyor que fou dirigida a Jeremies amb motiu de la secada: 14.2 Judà s’ha posat de dol, les seves portalades llangueixen, la gent jeu a terra afligida i s’eleven els gemecs de Jerusalem. 14.3 Els amos envien els mossos a buscar aigua; van a les cisternes i no en troben, tornen amb les gerres buides; avergonyits i confosos, es cobreixen el cap. 14.4 La terra està clivellada per manca de pluja, els camperols estan decebuts i també es cobreixen el cap. 14.5 Fins la cérvola abandona els seus nadons en el camp perquè no hi ha herba. 14.6 I els ases salvatges s’aturen dalt dels turons, ensumen l’aire com els xacals, i els seus ulls llangueixen perquè no hi ha pasturatge. 14.7 Encara que les nostres iniquitats ens acusen, oh Senyor, actua per amor al teu nom! Sí, les nostres apostasies s’han multiplicat, hem pecat contra tu. 14.8 Oh tu, esperança d’Israel, el seu salvador en temps d’aflicció, per què has de ser com un foraster en el país, com un viatger que s’atura a passar la nit? 14.9 Per què has de ser com un home esgotat, com un lluitador que no pot donar ajut? Tanmateix, tu habites enmig de nosaltres, oh Senyor, i el teu nom és invocat damunt nostre; no ens desemparis! 14.10 Això diu el Senyor referent a aquest poble: “Els agrada d’anar vagant, els seus peus no s’aturen mai.” Per això el Senyor no es complau en ells: ara recordarà la seva maldat i castigarà els seus pecats. 14.11 El Senyor em digué: “No intercedeixis a favor d’aquest poble, per al seu benestar. 14.12 Ni que dejunin, jo no escoltaré el seu clam; ni que ofereixin holocaustos i ofrenes vegetals, no els acceptaré, sinó que els exterminaré amb l’espasa, la fam i la pesta.” 14.13 I jo vaig dir: “Ah, Senyor, Déu Etern, és que els profetes els van dient: No veureu l’espasa ni passareu fam, sinó que us donaré una pau segura en aquest lloc.” 14.14 Però el Senyor em respongué: “Aquests profetes prediquen mentides en nom meu; jo no els he enviat ni els he donat ordres, ni tan sols els he parlat. Són visions enganyoses, prediccions falses, fantasies nascudes del seu mateix cor, això que us profetitzen.” 14.15 Per això, el Senyor ha dit: “Referent als profetes que profetitzen en nom meu sense que jo els hagi enviat, i que diuen que no hi haurà espasa ni fam en aquest país, seran precisament aquests profetes els que moriran per l’espasa i la fam. 14.16 I aquest poble a qui ells profetitzen serà llençat pels carrers de Jerusalem víctima de la fam i de l’espasa; i no hi haurà ningú que els enterri, a ells, a les seves dones i als seus fills i filles; perquè faré caure damunt d’ells la seva pròpia maldat. 14.17 I tu els diràs aquesta paràbola: Que els meus ulls vessin llàgrimes nit i dia sense parar, perquè la donzella filla del meu poble ha estat colpida amb un gran desastre, amb una ferida molt dolorosa. 14.18 Si vaig al camp, hi veig víctimes de l’espasa; si entro a la ciutat, hi veig el patiment a causa de la fam. Fins i tot els profetes i els sacerdots van errants pel país, sense comprendre res.” 14.19 ¿És que has rebutjat del tot Judà? ¿És que la teva ànima està fastiguejada de Sió? Per què ens has fet aquesta ferida incurable? Esperàvem el benestar, però no hem obtingut cap bé; esperàvem el temps de restabliment, i esdevé l’esfereïment. 14.20 Reconeixem, Senyor, la nostra impietat, la iniquitat dels nostres pares: tots hem pecat contra tu. 14.21 No ens menyspreïs, per amor del teu nom! No deshonoris el tron de la teva glòria! Pensa-t’hi, no trenquis el teu pacte amb nosaltres! 14.22 ¿És que entre les divinitats paganes n’hi ha cap que faci ploure? ¿És que el cel pot donar els ruixats per si mateix? ¿No ets tu, Senyor, el Déu nostre? Per això nosaltres confiem en tu, perquè tu has fet totes aquestes coses.

Jeremies 15

15.1 El Senyor em va dir: “Ni que Moisès i Samuel se’m posessin davant meu, la meva ànima no estaria a favor d’aquest poble. Traieu-me’ls del davant, que se’n vagin! 15.2 I si et preguntaven: On hem d’anar?, els respondràs: Així ha respost el Senyor: Qui és sentenciat a mort, a la mort; qui ho és a l’espasa, a l’espasa; qui ho és a la fam, a la fam; qui ho és al captiveri, al captiveri. 15.3 Els imposaré quatre menes de càstigs –diu el Senyor–: l’espasa perquè els mati, els gossos perquè els arrosseguin, les aus de rapinya i els animals ferotges perquè els devorin i els exterminin. 15.4 Els convertiré en un exemple esgarrifós per a tots els reialmes del món, per culpa de Manassès, fill d’Ezequies, rei de Judà, per tot el que va fer a Jerusalem.” 15.5 “Qui tindrà compassió de tu, Jerusalem? Qui s’entristirà per tu o s’interessarà pel teu benestar? 15.6 Tu em vas deixar –diu el Senyor–, et vas fer enrere; per això aixecaré la meva mà contra tu i et destruiré: ja estic cansat de compadir-me! 15.7 Els esventaré amb la pala de ventar fins a les portes del país. Els he privat de la descendència, he fet desaparèixer el meu poble, ja que no ha rectificat la seva conducta. 15.8 Les seves viudes s’han multiplicat més que la sorra de la platja. Els envio l’assolador, a ple migdia, contra la mare del jove: faig caure de sobte damunt d’ella l’angoixa i l’esglai. 15.9 Es desmaia la mare de set fills, se li fon l’ànima, el seu sol es pon quan encara és de dia; ha quedat confosa i avergonyida. I aquells que li hagin quedat els lliuraré a l’espasa, a la vista dels seus enemics.” Ho ha dit el Senyor. 15.10 Ai de mi, mare meva! M’has infantat perquè esdevingui un home discutit i controvertit arreu del país! Mai no he prestat ni manllevat, però tots em maleeixen. 15.11 Senyor, jo he dit: “Ben cert que t’he servit per al bé, t’he suplicat a favor de l’enemic en el temps de l’aflicció i en moments d’angoixa.” 15.12 “¿És que es pot trencar el ferro, el ferro trempat i el bronze? 15.13 Els teus béns i els teus tresors, jo els lliuraré de franc a la rapinya, per culpa dels teus pecats, en tot el teu territori. 15.14 Et faré passar, amb els teus enemics, en una terra que no coneixes; perquè s’ha encès el foc de la meva ira i s’abrivarà contra vosaltres.” 15.15 Tu ho saps, Senyor, recorda’t de mi, visita’m i fes-me justícia dels meus perseguidors. No deixis que sigui arrabassat a causa de la teva paciència amb ells; sàpigues que per tu suporto l’oprobi. 15.16 Quan m’arribaven les teves paraules, jo me les engolia, i elles han estat el meu goig i l’alegria del meu cor; perquè jo porto el teu nom, Senyor, Déu Totpoderós. 15.17 No m’he assegut en companyia dels burletes per divertir-me. M’he assegut solitari, per obra teva, perquè m’has fet portador de la teva indignació. 15.18 Per què el meu dolor és permanent i la meva ferida enverinada no se’m vol curar? ¿Seràs per a mi com un miratge, com una aigua inexistent? 15.19 Llavors el Senyor em respongué: “Si tornes, et deixo tornar perquè puguis estar al meu servei, i si destries el que és preciós del que és vil, seràs tu la meva boca. Són ells que s’han de girar cap a tu, i no pas tu cap a ells. 15.20 Jo faré que siguis per a aquest poble com una sòlida muralla de bronze, i quan lluitin contra tu no et venceran, perquè jo sóc amb tu per salvar-te i alliberar-te –ha dit el Senyor. 15.21 Jo et salvaré del poder dels malvats i et rescataré de les urpes dels depredadors.”

Jeremies 16

16.1 La paraula del Senyor em va ser dirigida en aquests termes: 16.2 “No prenguis muller ni tinguis fills ni filles en aquest país. 16.3 Perquè el Senyor diu, referent als fills i a les filles que neixin en aquest país, i referent a les mares que els hagin infantat i als pares que els hagin engendrat: 16.4 Moriran de malalties terribles i ningú no plorarà per ells ni els enterrarà, quedaran com fems sobre la superfície de la terra; seran consumits per l’espasa i per la fam, i els seus cadàvers serviran de menjar a les aus del cel i a les bèsties salvatges.” 16.5 A més, el Senyor diu això: “No entris a la casa que facin dol, ni participis en les lamentacions, ni els consolis, perquè jo he retirat la meva pau d’aquest poble –diu el Senyor–, la meva misericòrdia i la meva compassió. 16.6 Moriran grans i petits en aquest país, no els enterraran ni els faran dol; ningú no es farà incisions ni es raparà els cabells. 16.7 No partirà el pa de l’afligit per consolar-los d’una mort, ni se’ls oferirà la copa de consolació per un pare o per una mare. 16.8 Tampoc no entris a la casa del festí per participar amb ells del menjar i la beguda, 16.9 perquè el Senyor Totpoderós, el Déu d’Israel, ha dit això: Ara jo faig desaparèixer d’aquest lloc, davant els vostres ulls i en vida vostra, tots els crits de joia i les exclamacions d’alegria, i els cants del nuvi i de la núvia. 16.10 I quan hagis anunciat a aquest poble totes aquestes coses, si et pregunten: Per què el Senyor ha decretat contra nosaltres aquesta gran calamitat? Quina maldat o quin pecat hem comès contra el Senyor, el nostre Déu?, 16.11 tu els diràs: Perquè els vostres pares em van deixar –diu el Senyor–, i van anar darrere els déus estrangers, els van servir i els van adorar, i a mi em van deixar i no van observar la meva llei; 16.12 i vosaltres us heu comportat pitjor que els vostres pares: cadascú segueix el seu propi parer i la duresa del seu cor malvat, sense escoltar-me a mi. 16.13 Per això, jo us expulsaré d’aquest país cap a una terra que no heu conegut ni vosaltres ni els vostres pares: allà podreu servir els altres déus nit i dia; jo no us tindré compassió.” 16.14 “Però, mireu, vénen dies –diu el Senyor–, que ja no es dirà més: Per la vida del Senyor, que va fer sortir els fills d’Israel de la terra d’Egipte, 16.15 sinó: Per la vida del Senyor, que va fer sortir els fills d’Israel de la terra del nord i de tots els països on els havia escampat; perquè jo els faré tornar a la seva terra, la que vaig donar als seus pares.” 16.16 “Mireu, jo faré venir nombrosos pescadors –diu el Senyor– perquè els pesquin, i després enviaré nombrosos caçadors perquè els cacin per totes les muntanyes i per tots els turons, i fins i tot per les coves de les roques. 16.17 Els meus ulls observen tots els seus camins; no es poden amagar davant meu, ni la seva maldat no pot ocultar-se de la meva mirada. 16.18 Sobretot els faré pagar el doble la seva iniquitat i el seu pecat, perquè han contaminat la meva terra; amb la carronya dels seus ídols i amb les seves abominacions han omplert la meva heretat!” 16.19 Senyor, la fortalesa meva i el meu baluard, el meu refugi el dia de l’aflicció! A tu acudiran les nacions, des dels confins de la terra, i diran: “La possessió dels nostres pares no fou res més que una mentida, vanitat i coses sense valor.” 16.20 ¿Podrà l’home fabricar-se els seus déus? Si bé aquests no en són, de déus. 16.21 “Per això jo els instruiré; aquesta vegada els faré conèixer la meva mà i el meu poder, i sabran que el meu nom és ‘el Senyor Etern’.”

Jeremies 17

17.1 “El pecat de Judà és escrit amb un punxó de ferro, amb una punta de diamant és gravat en la tauleta del seu cor, i en els corns dels seus altars, 17.2 a fi que els seus fills es recordin dels seus altars i dels seus llocs sagrats, prop dels arbres frondosos, dalt dels turons, 17.3 a la meva muntanya i en els camps. La teva fortuna i totes les teves reserves i els teus llocs alts els abandonaré al pillatge, a causa del teu pecat en tot el teu territori. 17.4 T’hauràs de desprendre de l’heretat que jo et vaig donar, i et faré esclau dels teus enemics en una terra que no coneixes, perquè heu encès en mi el foc de la meva còlera, i cremarà per sempre.” 17.5 El Senyor diu això: “Maleït aquell qui confia en l’home i busca el seu suport en un mortal, mentre que el seu cor s’aparta del Senyor. 17.6 Serà com un matoll a l’estepa, que mai no veu venir el bé, sinó que viu en els sequerals del desert, en una terra de salabror i deshabitada. 17.7 Benaurat l’home que confia en el Senyor, que posa en el Senyor la seva esperança! 17.8 Serà com un arbre plantat a la vora de l’aigua, que estén les arrels cap al torrent; no tem quan ve la xardor, i el seu fullatge es manté verd; els anys secs no el neguitegen, ni deixa de donar fruit. 17.9 El cor és enganyós i pervers més que totes les coses: qui el pot conèixer?’ 17.10 Jo, el Senyor, sondejo el cor, comprovo l’interior dels homes, per retribuir a cadascun segons la seva conducta, segons el fruit de les seves accions. 17.11 Com la perdiu que cova uns ous que ella no ha post, així és qui aplega riqueses injustament: a la flor de la vida les deixarà, i a les seves darreries quedarà com un insensat.” 17.12 Un tron de glòria, excels des del principi, és el lloc del nostre santuari! 17.13 Oh, Senyor, esperança d’Israel, tots els qui t’abandonen seran avergonyits. Els qui s’aparten de tu seran registrats en la pols, perquè han abandonat el Senyor, una font d’aigua viva! 17.14 Guareix-me, Senyor, i seré guarit, salva’m, i seré salvat, perquè tu ets la meva lloança. 17.15 Mira què em diuen ells: “On és la paraula del Senyor? Que es compleixi ara!” 17.16 En canvi jo no m’he refusat de fer de pastor darrere teu, ni he desitjat el dia de la dissort. Tu saps que tot el que ha sortit dels meus llavis era present davant teu. 17.17 No et tornis per a mi causa de temença, que tu ets el meu refugi el dia de la desgràcia. 17.18 Que siguin avergonyits els meus perseguidors, i que no ho sigui jo; que tremolin ells, i no jo; aboca damunt d’ells el dia de la desgràcia, aixafa’ls amb un doble aixafament! 17.19 El Senyor m’ha dit això: “Vés i posa’t a la porta dels fills del poble, per on entren i surten els reis de Judà, i a totes les portes de Jerusalem, 17.20 i digues-los: Escolteu la paraula del Senyor, reis de Judà, amb tots els habitants de Judà i de Jerusalem que passeu per aquestes portes! 17.21 Això diu el Senyor: Guardeu-vos, per vida vostra, de traginar cap càrrega, el dia de repòs, i d’introduir-la per les portes de Jerusalem. 17.22 No tragueu cap càrrega de les vostres cases el dia de repòs, i no feu cap treball. Santifiqueu el dia del dissabte, tal com vaig ordenar als vostres avantpassats. 17.23 Tot i així, ells no em van escoltar ni em van fer cas, es van endurir per no escoltar i per no acceptar la correcció. 17.24 Però si vosaltres m’obeïu –diu el Senyor–, i no tragineu càrregues per les portes d’aquesta ciutat en el dia del repòs, sinó que el santifiqueu no fent cap mena de treball en dissabte, 17.25 entraran per les portes d’aquesta ciutat reis i prínceps muntats sobre carros i cavalls, que ocuparan el tron de David, ells i els seus prínceps, la gent de Judà i els ciutadans de Jerusalem; i aquesta ciutat serà habitada per sempre. 17.26 I vindran de les poblacions de Judà i dels entorns de Jerusalem, de la terra de Benjamí, de la Terra Baixa, de la Muntanya i del Nègueb, a portar holocaustos, sacrificis, ofrenes vegetals, encens i víctimes d’acció de gràcies al temple del Senyor. 17.27 Però si no m’obeïu i no santifiqueu el dia de repòs, deixant de traginar càrregues i d’introduir-les per les portes de Jerusalem en el dia de dissabte, encendré un foc a les seves portes que consumirà els casals de Jerusalem, i no s’apagarà.”

Jeremies 18

18.1 Revelació que va ser dirigida a Jeremies de part del Senyor, que li va dir: 18.2 “Aixeca’t i baixa a cal terrisser, i allà et faré sentir les meves paraules.” 18.3 Vaig baixar, doncs, a cal terrisser, i el vaig trobar fent una feina al torn. 18.4 I si l’atuell de fang que fabricava se li feia malbé a les mans, en tornava a començar un altre tal com ell volia que fos. 18.5 Llavors vingué a mi la paraula del Senyor, que em digué: 18.6 “¿És que no puc fer jo amb vosaltres, casa d’Israel, el mateix que fa aquest terrisser? –diu el Senyor–. Mireu: vosaltres, casa d’Israel, sou a les meves mans com el fang a les mans del terrisser. 18.7 En qualsevol moment que jo digui contra una nació o contra un reialme, que l’arrencaré, que l’abatré i que la destruiré, 18.8 si aquella nació que he amenaçat es converteix de la seva maldat, jo em desdiré del mal que pensava fer-li. 18.9 I en qualsevol moment que jo digui referent a una nació o un reialme que l’edificaré i l’arrelaré, 18.10 si comet allò que és dolent als meus ulls, no escoltant la meva veu, jo em desdiré del bé que havia decidit de fer-li. 18.11 Ara, doncs, parla als homes de Judà i als ciutadans de Jerusalem i digues-los: Això diu el Senyor: Mireu, jo vaig formant una calamitat i vaig preparant un projecte contra vosaltres. Torneu, doncs, enrere, cadascun del seu mal camí, corregiu la vostra conducta i els vostres fets.” 18.12 Però ells repliquen: “És inútil, perquè seguirem el nostre parer, tothom actuarà segons l’obstinació del seu cor malejat.” 18.13 Per això diu el Senyor: “Pregunteu a les nacions: Qui ha sentit mai res de semblant? Ha comès un crim terrible, la donzella d’Israel! 18.14 ¿Desapareix la neu de la roca més alta del Líban? ¿S’estronquen les aigües fredes que baixen de lluny? 18.15 Doncs el meu poble s’ha oblidat de mi: cremen encens a la fatuïtat, que els fa ensopegar en els seus camins, en les senderes de sempre, perquè vagin per altres viaranys, per un camí no fressat. 18.16 Convertiran el seu país en una desolació, en una riota permanent: tothom qui hi passi quedarà atònit i mourà el cap. 18.17 Els escamparé davant l’enemic com un vent de llevant; m’hi tombaré d’esquena, i no pas de cara, el dia del seu infortuni.” 18.18 Alguns han dit: “Veniu, preparem un pla contra Jeremies; que per això no desapareixerà la llei del sacerdot, ni el consell del savi, ni la paraula del profeta. Veniu, ataquem-lo amb maldiences i no fem cas de les seves paraules!” 18.19 Presta’m atenció, Senyor, i escolta el que diuen els meus adversaris. 18.20 ¿És que s’ha de tornar mal per bé? Doncs ells han posat una trampa a la meva vida. Recorda’t que em vaig presentar davant teu per parlar a favor d’ells, a fi d’apartar-los de la teva còlera. 18.21 Per això, fes morir els seus fills de fam, abandona’ls al poder de l’espasa; que les seves dones quedin viudes i sense fills, que els seus marits siguin morts per la pesta i els seus joves travessats per l’espasa a la guerra. 18.22 Que ressonin els crits dins les seves cases, quan d’improvís aboquis damunt d’ells els saquejadors; perquè m’han parat un parany per atrapar-me i han posat un filat al meus peus. 18.23 Però tu, Senyor, coneixes tots els seus plans contra mi per matar-me; no perdonis el seu crim ni esborris el seu pecat de davant teu. Que caiguin estesos al teu davant, i en el dia de la teva ira actua contra ells.

Jeremies 19

19.1 El Senyor em digué això: “Vés a cal terrisser i compra una gerra d’argila i, amb els ancians del poble i dels sacerdots, 19.2 surt cap a la vall de Benhinnom, que és a l’entrada del portal de la Terrissa, i allà proclama les paraules que et comunicaré. 19.3 Els diràs: Escolteu l’oracle del Senyor, reis de Judà i habitants de Jerusalem. Això diu el Senyor Totpoderós, el Déu d’Israel: Mireu, jo faig venir una calamitat tan gran sobre aquest lloc que a qualsevol que ho senti li retrunyiran les orelles. 19.4 Perquè m’han deixat, han profanat aquest lloc, han cremat encens a d’altres déus que ni ells ni els seus avantpassats ni els reis de Judà mai no havien conegut, i han omplert aquest lloc de sang d’innocents. 19.5 I han construït santuaris a Baal per cremar-hi els seus propis fills com a holocaust, cosa que jo no els havia manat ni els n’havia parlat, ni m’havia passat mai pel cap. 19.6 Per això vindran dies –ha dit el Senyor– que aquest lloc ja no es dirà més Tófet, ni vall de Benhinnom, sinó vall de la Mortaldat. 19.7 Faré fracassar els plans de Judà i de Jerusalem, i els faré caure sota l’espasa davant dels seus enemics, a les mans dels qui els volien matar, i deixaré els seus cadàvers com a menjar per a les aus del cel i per a les bèsties salvatges. 19.8 Convertiré aquesta ciutat en motiu d’estranyesa i de burla; tothom qui hi passi quedarà atònit i xiularà veient les seves destrosses. 19.9 Els faré menjar la carn dels seus propis fills i filles; i, per causa del setge i per la precarietat que els imposaran els seus enemics i els qui els volen exterminar, es menjaran els uns als al- tres. 19.10 Dit això, trencaràs la gerra a la vista dels teus acompanyants, 19.11 i els diràs: Això diu el Senyor Totpoderós: Així mateix trencaré aquest poble i aquesta ciutat, com qui trenca una gerra de terrisser, que no es pot recompondre. Hauran de fer els enterraments al Tófet, per manca d’altre lloc on enterrar. 19.12 Això faré amb aquest lloc –diu el Senyor– i amb els seus habitants, fins a deixar aquesta ciutat igual que el Tófet. 19.13 Les cases de Jerusalem i les cases dels reis de Judà quedaran impures com el recinte del Tófet, totes les cases on, dalt del terrat, s’ha cremat encens a tot l’estol del cel i s’han vessat libacions a déus estranys.” 19.14 Jeremies, quan tornava del Tófet, on el Senyor l’havia enviat a profetitzar, es va plantar a l’atri del temple del Senyor i digué a tot el poble: 19.15 “Això diu el Senyor Totpoderós, el Déu d’Israel: Mireu, jo faig venir sobre aquesta ciutat i sobre totes les seves viles tot el mal que he anunciat contra ella; perquè s’han endurit per tal de no escoltar les meves paraules.”

Jeremies 20

20.1 El sacerdot Paixhur, fill d’Immer, que era inspector en cap del temple del Senyor, va sentir Jeremies quan profetitzava tot això. 20.2 Llavors Paixhur va fer assotar el profeta i el va fer posar al cep que hi havia a la porta superior de Benjamí, la que mena al temple del Senyor. 20.3 L’endemà, quan Paixhur va treure Jeremies del cep, aquest li va dir : “El Senyor no t’anomena Paixhur, sinó ‘Terror-Arreu’. 20.4 Perquè el Senyor diu això: Mira, faré que siguis un terror per a tu mateix i per a tots els teus amics; cauran per l’espasa dels seus enemics i els teus ulls ho veuran, i posaré tot Judà a mans del rei de Babilònia, que en deportarà alguns i a d’altres els matarà amb l’espasa. 20.5 També lliuraré totes les reserves d’aquesta ciutat, tot el seu guany i tot el que té de valor, i posaré tots els tresors dels reis de Judà a les mans dels seus enemics, que els saquejaran, els agafaran i els duran captius a Babilònia. 20.6 I tu, Paixhur, amb tota la teva família, anireu al captiveri. Arribaràs a Babilònia, allà moriràs i allà seràs enterrat, tu i tots els teus companys, als quals tu profetitzaves falsament.” 20.7 M’has seduït, Senyor, i m’he deixat seduir; has estat més fort que jo i has guanyat. M’he convertit en la riota de cada dia, tothom es burla de mi. 20.8 Cada vegada que parlo és per clamar i cridar: ‘Violència i destrucció’; perquè l’oracle del Senyor s’ha tornat per a mi un vituperi, un escarni tot el dia. 20.9 Llavors penso: No tornaré a recordar-lo ni parlaré més en el seu nom, però en el meu cor hi ha com un foc abrusador que se’m fica als ossos; m’he esforçat a contenir-lo, però no puc. 20.10 He sentit les calúmnies de molts: “Escampa la por pertot arreu. Denuncieu-lo i l’acusarem!” Tots els meus amics íntims estaven a l’aguait per veure si jo queia: “Potser es deixarà corrompre; llavors el podrem atrapar i ens venjarem d’ell.” 20.11 Però el Senyor és al meu costat com un guerrer poderós; per això els meus perseguidors ensopegaran i no venceran, seran aclaparats per la vergonya, no hauran pogut sortir-se’n: tindran una ignomínia perpètua que no serà oblidada. 20.12 Senyor Totpoderós, que poses a prova el just, que examines l’interior i el cor, que pugui veure jo la teva venjança damunt d’ells, ja que a tu he encomanat la meva causa. 20.13 Canteu al Senyor, lloeu el Senyor, perquè ell ha deslliurat la vida del pobre de les mans dels malfactors. 20.14 Maleït sigui el dia que vaig néixer; que no sigui beneït el dia que la meva mare em va infantar! 20.15 Maleït sigui el missatger que va donar la nova al meu pare: “T’ha nascut un fill, és un nen”, i l’omplí d’alegria! 20.16 Que aquell home sigui com les ciutats que el Senyor va destruir sense pietat! Que al matí senti el crit d’alarma i al migdia el clamor de la batalla! 20.17 Per què no em va matar ja dins la matriu? Així la meva mare seria el meu sepulcre i les seves entranyes m’haurien guardat eternament. 20.18 A què treu cap haver sortit del si matern per veure angoixa i dolor, per consumir els meus dies en la vergonya?

Jeremies 21

21.1 Revelació que Jeremies va rebre de part del Senyor quan el rei Sedecies li va enviar Paixhur, fill de Malquià, i el sacerdot Sofonies, fill de Maasseià, perquè li diguessin: 21.2 “Et prego que consultis el Senyor sobre nosaltres, perquè el rei Nabucodonosor de Babilònia s’alça per fer-nos la guerra. Potser el Senyor obrarà a favor nostre d’acord amb els seus molts prodigis, i aquell es retirarà del nostre davant.” 21.3 Jeremies els respongué: “Torneu aquesta resposta a Sedecies: 21.4 Això diu el Senyor, el Déu d’Israel: Mireu, jo faré recular les forces armades de què disposeu i que s’enfronten al rei de Babilònia i als caldeus que us assetgen des de fora de les muralles, i faré que s’apleguin dins d’aquesta ciutat. 21.5 Llavors jo mateix lluitaré contra vosaltres amb mà estesa i braç potent, amb furor, amb enuig i ple d’ira. 21.6 I feriré tots els habitants d’aquesta ciutat, tant els homes com el bestiar, i moriran d’una gran pesta. 21.7 I després –diu el Senyor–, tant Sedecies, el rei de Judà, com els seus servidors, el poble i els qui en aquesta ciutat hagin sobreviscut a la pesta, l’espasa i la fam, els lliuraré a mans de Nabucodonosor, rei de Babilònia, i a mans dels seus enemics i dels qui els volen matar, perquè els passin a fil d’espasa; no els perdonaran, no tindran pietat ni sentiran compassió.” 21.8 Anuncia també a aquest poble: “Això diu el Senyor: Mireu, jo poso davant vostre el camí de la vida i el camí de la mort. 21.9 Els qui es quedin en aquesta ciutat moriran per l’espasa, la fam o la pesta; però els qui en surtin i es rendeixin als caldeus que us assetgen, viuran; la pròpia vida els farà de botí. 21.10 Perquè jo em poso de cara a aquesta ciutat per fer mal i no pas per fer bé –diu el Senyor: caurà en mans del rei de Babilònia, que hi calarà foc.” 21.11 A la casa reial de Judà: Escolteu el missatge del Senyor! 21.12 Casal de David, això diu el Senyor: “Administreu justícia cada matí, i allibereu l’oprimit de mans de l’opressor, no sigui que el meu enuig esclati com un foc i s’inflami de tal manera que ningú no el pugui apagar, per culpa de les vostres malvades accions! 21.13 Mira, vaig contra tu, la que resideix a la vall, la Roca de la Plana –ha dit el Senyor. Vosaltres dieu: Qui podrà llençar-se damunt nostre o podrà penetrar als nostres amagatalls? 21.14 Jo us castigaré com mereixen les vostres accions –diu el Senyor: encendré un foc dins el vostre bosc que ho devorarà tot al seu entorn.”

Jeremies 22

22.1 Així em digué el Senyor: “Bai- xa al palau del rei de Judà i pronuncia allà aquest oracle. 22.2 Digues: Escolta la paraula del Senyor, rei de Judà que ocupes el setial de David, tu i els teus servidors i el teu poble, els qui entreu per aquestes portes. 22.3 El Senyor diu això: Practiqueu el dret i la justícia, allibereu l’oprimit de mans de l’opressor, no maltracteu ni violenteu l’estranger, l’orfe o la viuda. No vesseu sang innocent en aquest lloc. 22.4 Perquè si en veritat compliu això, els reis que ocupen el setial de David entraran per les portes d’aquest palau muntats en carros i cavalls i acompanyats dels seus servidors i del seu poble. 22.5 Però si no escolteu les meves paraules, juro per mi mateix –diu el Senyor– que aquest palau quedarà convertit en una ruïna. 22.6 Perquè, referent a la casa reial de Judà, el Senyor diu això: Tu ets per a mi un Galaad, un cim del Líban, però et convertiré en un desert, en ciutats deshabitades. 22.7 Designaré contra tu uns destructors, cadascun amb les seves eines, que tallaran els cedres escollits i els tiraran al foc. 22.8 Gent de moltes nacions passarà vora aquesta ciutat i es preguntaran entre ells: Per què el Senyor ha tractat d’aquesta manera una ciutat tan important? 22.9 I els respondran: Perquè van abandonar el pacte del Senyor, el seu Déu, i van adorar altres déus i els van servir.” 22.10 No ploreu el qui ja és mort, ni us planyeu per ell; ploreu amargament pel qui se’n va, que no tornarà mai més a veure la terra on va néixer. 22.11 Perquè això diu el Senyor a Xal·lum, rei de Judà, que va succeir el seu pare Josies i que va marxar d’aquest lloc: “No tornarà mai més aquí, 22.12 sinó que morirà on l’han portat captiu i no veurà mai més aquesta terra.” 22.13 Ai del qui edifica la seva casa sense justícia i les seves terrasses sense equitat; que obliga a treballar els altres de franc i no els paga el seu esforç. 22.14 Ell diu: “Em construiré una casa gran amb espaioses terrasses.” I n’eixampla les finestres, l’empostissa amb cedre i la pinta de vermelló. 22.15 ¿Ets penses que ets rei perquè pots presumir de fusta de cedre? ¿És que el teu pare no menjava i bevia? Tot i així, practicava el dret i la justícia, i les coses li anaven bé. 22.16 Ell defensava el dret del pobre i del miseriós, i tot anava bé. ¿No és això tenir coneixement de mi? –diu el Senyor. 22.17 Però tu només tens ulls i cor per als guanys injustos, per a vessar sang innocent i per a practicar l’opressió i la tirania. 22.18 Per tant, el Senyor ha dit això referent a Joiaquim, fill de Josies, rei de Judà: “Per ell no es faran lamentacions: ‘Ai, germà! Ai, germana!’ Per ell no es faran complantes: ‘Ai, Senyor! Ai, majestat!’ 22.19 Tindrà l’enterrament que tenen els ases: serà arrossegat i llençat fora de les portes de Jerusalem.” 22.20 Puja dalt del Líban i crida, que la teva veu ressoni a Basan, crida des d’Abarim; perquè tots els teus amants han estat esclafats! 22.21 Et vaig parlar quan tenien benestar, però tu vas dir: “No en vull saber res!” Aquest va ser el teu camí des de la teva jovenesa: no has volgut fer-me cas. 22.22 Tots els teus pastors seran pasturats pel vent, i els teus amants aniran al captiveri; llavors seràs avergonyida i humiliada per tota la teva maldat. 22.23 Tu que habites en el Líban, que fas el niu entre els cedres, com gemegaràs quan et vinguin els dolors, quan et retorcis com una partera! 22.24 Per la meva vida –diu el Senyor–, ni que tu, Conia, fill de Joiaquim, rei de Judà, fossis un anell a la meva mà dreta, d’allà t’arrencaria! 22.25 Et lliuraré a les mans dels qui busquen la teva vida, a mans d’aquells qui més por et fan, a mans de Nabucodonosor, rei de Babilònia, i a mans dels caldeus. 22.26 Us llançaré, a tu i a la mare que et va infantar, a una altra terra que no és on vau néixer; i allà morireu. 22.27 Però a la terra on desitjaran amb tota l’ànima de tornar, no hi tornaran. 22.28 ¿És, doncs, una gerra rebutjada, trencada, aquest Conia? ¿És un objecte que no vol ningú? Per què, doncs, han estat llençats ell i la seva família, tirats a una terra que no coneixien? 22.29 Terra, terra, terra, escolta la paraula del Senyor! 22.30 Això diu el Senyor: “Enregistreu aquest home com un sense successor, com un home que no ha de prosperar en la seva vida, perquè cap dels seus descendents no aconseguirà ocupar el setial de David i tornar a governar a Judà!”

Jeremies 23

23.1 Ai dels pastors que deixen que es perdin i es dispersin les ovelles de la meva pastura! –diu el Senyor. 23.2 Per tant, el Senyor, el Déu d’Israel, ha dit això referent als pastors que pasturen el meu poble: “Vosaltres heu dispersat les meves ovelles, les heu allunyades i no us n’heu ocupat. Ara, doncs, m’ocuparé de castigar-vos per la maldat de les vostres obres –diu el Senyor. 23.3 Jo mateix aplegaré la resta de les meves ovelles de tots els països per on les hauré escampades, les faré tornar als seus prats; criaran i es multiplicaran. 23.4 I posaré al seu davant pastors que les pasturin; mai més no tindran por ni seran espantades, ni en mancarà cap –ha dit el Senyor. 23.5 Mira, ve un temps –diu el Senyor–, que suscitaré a David un rebrot just que regnarà com a rei, serà assenyat i practicarà el dret i la justícia sobre el país. 23.6 En els seus dies, Judà serà salvat i Israel viurà confiat; i aquest és el nom que li donaran: «El Senyor és la nostra justícia.» 23.7 Per tant, mireu, vénen dies –diu el Senyor–, que ja no es dirà més : Per la vida del Senyor, que va fer sortir els fills d’Israel de la terra d’Egipte, 23.8 sinó: Per la vida del Senyor, que va fer sortir i retornar els descendents de la casa d’Israel de la terra del nord i de tots els països on els havia escampat, i que ara habitaran a la seva terra.” 23.9 Sobre els profetes. El cor se’m trenca dintre meu, tots els meus ossos s’estremeixen. Sóc com un embriac, com un home dominat pel vi, a causa del Senyor i de les seves santes paraules. 23.10 Perquè el país és ple d’adúlters, ja que per culpa de la maledicció està de dol; les pastures de l’estepa s’han assecat. Ells corren a fer el mal, i la seva força no és justa. 23.11 Tant el profeta com el sacerdot són uns profanadors; fins a casa meva he trobat la seva maldat –ha dit el Senyor. 23.12 Per això el seu camí se’ls tornarà com un estimball a les denses tenebres; seran empesos i hi cauran, perquè jo abocaré damunt d’ells la dissort l’any del seu càstig –ha dit el Senyor. 23.13 En els profetes de Samaria he vist ximpleries: profetitzaven per Baal i feien esgarriar el meu poble, Israel. 23.14 Igualment, en els profetes de Jerusalem he vist coses horribles: cometen adulteri i viuen en la mentida; protegeixen les accions dels malvats, perquè ningú no es converteixi de la seva dolenteria. Tots plegats se m’han tornat com Sodoma, i els seus habitants, igual que els de Gomorra. 23.15 Per això el Senyor Totpoderós diu això contra els profetes: “Mira, jo els faré menjar herbes amargues i els faré veure aigua emmetzinada; perquè la impietat dels profetes de Jerusalem s’estén per tot el país.” 23.16 Això diu el Senyor Totpoderós: “No escolteu les paraules dels profetes que us profetitzen vanament; us enganyen, us anuncien fantasies del seu propi cor, no pas inspirades pel vostre Senyor. 23.17 Contínuament diuen als qui em menyspreen: El Senyor diu: Tindreu pau; i als qui segueixen l’obstinació del seu cor els diuen: No us passarà res de dolent. 23.18 Però, qui d’ells ha assistit al consell del Senyor, l’ha vist i ha sentit la seva paraula? 23.19 Mireu que la turmenta del Senyor ja s’ha desfermat furiosa; sí, l’huracà ja s’abat sobre el cap dels malfactors. 23.20 La còlera del Senyor no es farà enrere fins que haurà executat i acomplert els designis del seu cor; els darrers dies ho comprendreu clarament. 23.21 Jo no vaig enviar aquells profetes, però ells corrien; jo no els he parlat, però ells profetitzaven. 23.22 Si haguessin assistit al meu consell, haurien anunciat al poble la meva paraula; i l’haurien fet tornar del mal camí i de la maldat de les seves obres. 23.23 ¿És que jo sóc només un Déu de prop –diu el Senyor– i no un Déu de lluny? 23.24 ¿O és que algú pot ocultar-se en amagatalls on jo no el pugui veure? –diu el Senyor–. ¿No omplo, jo, el cel i la terra? –diu el Senyor. 23.25 He sentit el que diuen aquests profetes que prediquen mentides en nom meu i diuen: He tingut un somni, he tingut un somni! 23.26 ¿Fins quan durarà això en el cor dels profetes que prediquen falsedats i són profetes de l’engany del seu propi cor? 23.27 ¿És que amb els somnis que es conten els uns als altres, pensen fer oblidar el meu nom al meu poble, com els seus avantpassats van oblidar-lo a causa de Baal? 23.28 El profeta que tingui un somni, que l’expliqui com un somni; però el que tingui la meva paraula, que l’exposi amb fidelitat. Què té a veure la palla amb el gra? –diu el Senyor. 23.29 ¿No és la meva paraula com el foc –diu el Senyor–, i com el mall que esmicola la pedra? 23.30 Doncs bé, aquí estic jo contra els profetes que es roben mútuament les meves paraules –diu el Senyor. 23.31 Aquí estic jo contra els profetes que solten la llengua per proferir oracles –diu el Senyor. 23.32 Aquí estic jo contra els que profetitzen somnis enganyadors –diu el Senyor– i els conten per extraviar el meu poble, amb les seves mentides i les seves fantasies. Jo no els he enviat ni els he donat cap ordre, i no són de cap profit per a aquest poble –ha dit el Senyor.” 23.33 Quan aquest poble o el profeta o el sacerdot et preguntin: “Quina és la càrrega del Senyor?”, els respondràs: “Vosaltres mateixos sou la càrrega; però jo em defensaré de vosaltres” –diu el Senyor. 23.34 I si el profeta o el sacerdot o qualsevol altre exclama: “Càrrega del Senyor!”, jo castigaré aquell home i la seva família. 23.35 Així us heu d’expressar cadascun amb el seu company, cadascun amb el seu germà: “Què ha respost el Senyor? O, què ha dit el Senyor?” 23.36 Però l’expressió “càrrega del Senyor” no l’heu d’emprar més, ja que aquesta paraula serà una càrrega per a qui la pronunciï. Perquè pervertiu les paraules del Déu vivent, del Senyor Totpoderós, el nostre Déu. 23.37 Al profeta li faràs aquesta pregunta: “Què t’ha respost el Senyor? O què t’ha dit el Senyor?” 23.38 Però si persistiu a dir “càrrega del Senyor”, heus aquí el que diu el Senyor: Ja que vosaltres empreu aquesta frase, “càrrega del Senyor”, quan jo us havia fet dir que no ho diguéssiu més, 23.39 jo us alçaré com una càrrega i us llençaré lluny de la meva presència, tant a vosaltres com a la ciutat que us vaig donar, a vosaltres i als vostres avantpassats; 23.40 i abocaré damunt vostre un oprobi perpetu i una ignomínia eterna que no s’oblidarà mai.”

Jeremies 24

24.1 El Senyor em va fer veure dues cistelles de figues presentades davant el temple del Senyor. Era després que Nabucodonosor, rei de Babilònia, havia deportat Jeconies, fill de Joiaquim, rei de Judà, amb els prínceps de Judà, els artesans i els serrallers, i, des de Jerusalem, se’ls havia endut a Babilònia. 24.2 Una de les cistelles tenia figues molt bones, com les figues primerenques, mentre que l’altra cistella tenia figues molt dolentes, tant que no es podien menjar. 24.3 I el Senyor em digué: “Què veus Jeremies?” Vaig respondre: “Figues; les figues bones són molt bones, i les figues dolentes ho són tant que no es poden menjar, de dolentes que són.” 24.4 Llavors la paraula del Senyor em va ser adreçada en aquests termes: 24.5 “Això diu el Senyor, el Déu d’Israel: Així com miro aquestes figues bones, miraré amb benevolència els deportats de Judà que jo he bandejat d’aquest lloc al país dels caldeus. 24.6 Posaré la meva mirada damunt d’ells per al bé, i els faré tornar a aquesta terra, els reedificaré i no els enderrocaré, els plantaré i no els desarrelaré més. 24.7 Els donaré un cor capaç de reconèixer que jo sóc el Senyor; seran el meu poble i jo seré el seu Déu, perquè tornaran a mi de tot cor. 24.8 Però com a figues dolentes, que de tan dolentes no es poden menjar –sí, això ha dit el Senyor–, així mateix tractaré Sedecies, rei de Judà, els seus prínceps i la resta dels habitants de Jerusalem que han quedat en aquesta terra i els que habiten en el país d’Egipte. 24.9 Els convertiré en un espectacle esgarrifós, en una calamitat; en oprobi i exemple per a tots els reialmes del món, en escarni i maledicció en tots els llocs on els llençaré. 24.10 Enviaré contra ells l’espasa, la fam i la pesta, fins que siguin exterminats de la terra que els vaig donar, a ells i als seus avantpassats.”

Jeremies 25

25.1 Missatge que va rebre Jeremies referent a tot el poble de Judà, l’any quart de Joiaquim, fill de Josies, rei de Judà, corresponent a l’any primer de Nabucodonosor, rei de Babilònia, 25.2 i que el profeta Jeremies va exposar a tot el poble de Judà i a tots els ciutadans de Jerusalem: 25.3 “Des de l’any tretze de Josies, fill d’Amon, rei de Judà, fins aquest moment, que són vint-i-tres anys, ha vingut a mi la paraula del Senyor i us l’he comunicada des del principi, parlant constantment, però no m’heu escoltat. 25.4 El Senyor us ha enviat tots els seus servents, els profetes, des de ben aviat i constantment, però vosaltres no heu volgut escoltar-los ni hi heu posat atenció 25.5 quan deien: Torneu enrere cadascun de vosaltres del vostre mal camí i de la maldat dels vostres fets, i podreu habitar la terra que el Senyor us ha donat a vosaltres i als vostres avantpassats, des de sempre i per sempre. 25.6 No aneu darrere els déus estrangers per servir-los i adorar-los, no em provoqueu l’enuig amb l’obra de les vostres mans, i jo no us faré cap mal. 25.7 Però vosaltres no m’heu escoltat –diu el Senyor–, i heu provocat el meu enuig amb l’obra de les vostres mans, per desgràcia vostra.” 25.8 Per això el Senyor Totpoderós ha dit: “Ja que no heu escoltat les meves paraules, 25.9 heus aquí que enviaré a buscar tots els pobles del nord –diu el Senyor– i Nabucodonosor, el rei de Babilònia, servent meu, i els aviaré contra aquest país i contra els seus habitants i contra tots els pobles del voltant; i els destinaré a l’extermini sagrat, els convertiré en estupor i oprobi, en desolació perpètua. 25.10 Hi faré desaparèixer els crits de joia i les exclamacions d’alegria, els cants del nuvi i de la núvia, la remor de la mola i la llum dels gresols. 25.11 Tot aquest país quedarà convertit en ruïnes espantoses; i aquests pobles seran esclaus del rei de Babilònia durant setanta anys. 25.12 Després, quan s’hauran complert setanta anys, castigaré el rei de Babilònia i aquella nació per la seva maldat –ha dit el Senyor–, i també el país dels caldeus: els convertiré en desolacions perpètues. 25.13 I faré venir sobre aquella terra totes les sentències que he pronunciat contra ella, tot el que hi ha escrit en aquest llibre, profetitzat per Jeremies contra totes les nacions. 25.14 També elles seran sotmeses a esclavatge per grans nacions i reis poderosos; així els retribuiré segons els seus fets i segons l’obra de les seves mans.” 25.15 El Senyor, el Déu d’Israel, em digué: “Pren de la meva mà aquesta copa del vi del meu furor i fes-ne beure a totes les nacions on jo t’enviaré. 25.16 Elles en beuran, trontollaran i embogiran davant l’espasa que abatré damunt seu.” 25.17 Llavors vaig prendre la copa de la mà del Senyor i en vaig fer beure a totes les nacions on el Senyor m’havia enviat: 25.18 a Jerusalem i a les ciutats de Judà, amb els seus reis i els seus prínceps, per convertir-los en una ruïna, en un objecte d’estupor, de burla i d’execració, com són avui; 25.19 al faraó, rei d’Egipte, amb els seus servidors, els seus prínceps i tot el seu poble; 25.20 a tota la població mixta, a tots els reis de la terra d’Us i a tots els reis de la terra dels filisteus, a Ascaló, a Gaza, a Ecron i a la resta d’Asdod; 25.21 a Edom, a Moab i als fills d’Ammon; 25.22 a tots els reis de Tir, a tots els reis de Sidó, als reis de les costes de més enllà de la mar; 25.23 a Dedan, a Temà, a Buz i a tots els qui s’afaiten les temples; 25.24 a tots els reis de l’Aràbia i a tots els reis de la població mixta que habita en el desert; 25.25 a tots els reis de Zimrí, a tots els reis d’Elam, a tots els reis de Mèdia; 25.26 a tots els reis del nord, propers o llunyans els uns dels altres, i a tots els reialmes del món repartits sobre la superfície de la terra; i el rei de Xeixac (que és Babilònia) serà l’últim a beure’n. 25.27 Tu els diràs: Això diu el Senyor, el Déu d’Israel: Beveu, embriagueu-vos, vomiteu i caieu, per a no alçar-vos més, davant l’espasa que jo envio contra vosaltres. 25.28 I si no volen prendre la copa de la teva mà per a beure’n, els diràs: Això diu el Senyor Totpoderós: Per força n’haureu de beure, 25.29 perquè, si començo a enviar el càstig per la ciutat que porta el meu nom, ¿heu de quedar vosaltres sense castigar? No quedareu pas sense càstig! Jo crido l’espasa contra tots els habitants de la terra” –diu el Senyor Totpoderós. 25.30 Tu, doncs, profetitzaràs contra ells totes aquestes paraules i els diràs: “El Senyor rugeix des de l’altura, la seva veu retruny des de la seva mansió santa; rugeix fort contra la seva pleta, crida com els qui trepitgen raïm, contra tots els habitants de la terra. 25.31 L’estrèpit arriba fins als confins del món, perquè el Senyor pledeja contra les nacions; entra en judici contra tota criatura i lliura els malvats a l’espasa” –diu el Senyor. 25.32 Això diu el Senyor Totpoderós: “Heus aquí que les calamitats aniran d’una nació a una altra, i una gran tempesta s’aixecarà dels límits de la terra. 25.33 Hi haurà víctimes del Senyor en aquell dia, de l’un cap a l’altre de la terra. No seran plorats ni recollits ni enterrats; quedaran com fems sobre la superfície de la terra. 25.34 Udoleu, pastors; xiscleu, rebolqueu-vos, majorals dels ramats; perquè ha arribat el temps de la vostra immolació i us dispersaré i caureu com objectes escollits. 25.35 No hi haurà possibilitat de fugida per als pastors, ni tindran escapatòria els majorals del ramat. 25.36 Se senten els crits dels pastors, els xiscles dels majorals dels ramats, perquè el Senyor ha devastat la seva pastura. 25.37 Les plàcides prades són reduïdes al silenci, per l’enuig ardent del Senyor. 25.38 Abandonen el seu habitacle com el lleó el cau, perquè la terra s’ha convertit en una desolació a causa de la ira destructora i de la còlera furient del Senyor.”

Jeremies 26

26.1 A la primeria del regnat de Joiaquim, fill de Josies, rei de Judà, vingué aquest missatge de part del Senyor a Jeremies: 26.2 “Això diu el Senyor: Planta’t a l’atri del temple del Senyor i parla a totes les poblacions de Judà que vénen a adorar al temple del Senyor; digues-los totes les paraules que jo et mano que els comuniquis, no n’ometis cap. 26.3 Potser escoltaran i es convertiran del seu mal camí, i jo em desdiré del mal que pensava fer-los per la maldat de les seves obres. 26.4 Els diràs, doncs: Això ha dit el Senyor: Si no m’escolteu per comportar-vos segons la meva llei que jo he posat davant vostre, 26.5 atenent a les paraules dels meus servents, els profetes, que us he enviat constantment, tot i que no els heu escoltat, 26.6 llavors jo faré amb aquest temple com vaig fer amb Siló, i convertiré aquesta ciutat en una maledicció per a totes les nacions de la terra.” 26.7 Els sacerdots, els profetes i tot el poble van sentir les paraules que Jeremies va pronunciar al temple del Senyor. 26.8 I així que Jeremies hagué acabat de dir a tot el poble allò que el Senyor li havia manat, els sacerdots, els profetes i la gent del poble el van agafar i cridaven: “Certament, moriràs! 26.9 Per què has profetitzat en nom del Senyor dient que aquest temple acabarà com Siló i aquesta ciutat serà assolada fins que no hi quedi ningú?” I tot el poble es va aplegar al voltant de Jeremies en el temple del Senyor. 26.10 Quan els prínceps de Judà se’n van assabentar, van pujar del palau reial al temple del Senyor i van ocupar els seus setials a l’entrada del Portal Nou del temple del Senyor. 26.11 Llavors els sacerdots i els profetes es van dirigir als prínceps i al poble, reunits allí, i els digueren: “Aquest home mereix la mort, perquè ha profetitzat contra aquesta ciutat, tal com heu sentit amb les vostres orelles.” 26.12 Aleshores Jeremies es va dirigir als prínceps i al poble i els digué: “El Senyor m’ha enviat a profetitzar contra aquest temple i contra aquesta ciutat totes les paraules que heu sentit. 26.13 Esmeneu, doncs, la vostra conducta i les vostres obres, escolteu la veu del Senyor, el vostre Déu, i el Senyor es desdirà del mal que ha amenaçat de fer-vos. 26.14 Quant a mi, estic a les vostres mans; feu de mi el que us sembli bo i just. 26.15 Però tingueu per cert que, si em feu morir, fareu caure sang innocent sobre vosaltres i sobre aquesta ciutat i sobre els seus habitants; perquè és veritat que el Senyor m’ha enviat a vosaltres per fer sentir a les vostres orelles totes aquestes paraules.” 26.16 Llavors els prínceps i tot el poble van dir als sacerdots i als profetes: “Aquest home no mereix la mort, perquè ens ha parlat en nom del Senyor, el nostre Déu.” 26.17 Després es van alçar alguns dels ancians del país i, dirigint-se a tota la gent congregada, van dir: 26.18 “Miquees de Morèixet profetitzava en temps d’Ezequies, rei de Judà, i va parlar així a tot el poble de Judà: Això ha dit el Senyor Totpoderós: Sió serà llaurada com un camp i Jerusalem esdevindrà un munt d’enderrocs, i la muntanya del temple, un turó salvatge. 26.19 ¿El va fer morir Ezequies, el rei de Judà, o algú altre de Judà? ¿No van reverenciar el Senyor i suplicar a la seva presència, i el Senyor es va desdir del mal que havia amenaçat de fer-los? En canvi nosaltres ens estem fent molt de mal a nosaltres mateixos.” 26.20 Hi hagué també un altre home que profetitzava en nom del Senyor: Uriahu, fill de Xemaiahu, de Quiriat-Jearim, que va profetitzar contra aquesta ciutat i contra aquesta terra de la mateixa manera que Jeremies, 26.21 i quan el rei Joiaquim, amb tots els seus oficials i els seus prínceps, van sentir les paraules que deia, el rei va intentar de matar-lo, però Uriahu ho va saber, va agafar por i va fugir a Egipte. 26.22 El rei Joiaquim va enviar uns homes a Egipte: Elnatan, fill d’Acbor, amb alguns altres, 26.23 i aquests es van endur Uriahu d’Egipte i el van portar al rei Joiaquim, que va fer que el matessin amb l’espasa i llencessin el seu cadàver a la fossa comuna. 26.24 Malgrat tot, la intervenció d’Ahicam, fill de Xafan, a favor de Jeremies, va evitar que el lliuressin a mans del poble per matar-lo.

Jeremies 27

27.1 A la primeria del regnat de Sedecies, fill de Josies, rei de Judà, vingué aquest missatge a Jeremies de part del Senyor: 27.2 “Així m’ha dit el Senyor: Fes-te uns lligams i uns jous i posa-t’ho al coll. 27.3 Després ho enviaràs als reis d’Edom, de Moab, dels fills d’Ammon, de Tir i de Sidó, per mitjà dels seus ambaixadors que vénen a Jerusalem a veure Sedecies, rei de Judà, 27.4 i els encarregaràs que diguin als seus sobirans: Això diu el Senyor Totpoderós, el Déu d’Israel: Digueu això als vostres sobirans: 27.5 Jo he fet la terra, l’home i els animals que hi ha sobre la superfície de la terra, amb el meu gran poder i amb el meu braç estès, i ho he donat a qui m’ha semblat oportú. 27.6 Però ara jo he posat tots aquests territoris a mans del meu servent Nabucodonosor, rei del Babilònia, i, a més, li concedeixo els animals del camp perquè el serveixin. 27.7 I totes les nacions se sotmetran a ell, al seu fill i al fill del seu fill, fins que al seu país li arribi també l’hora i el sotmetin a servitud una munió de nacions i reis poderosos. 27.8 Mentrestant, la nació o el reialme que no se sotmeti a Nabucodonosor, rei de Babilònia, jo la perseguiré amb l’espasa, la fam i la pesta –diu el Senyor–, fins que l’hagi extingida per mitjà d’ell. 27.9 Per tant, no escolteu els vostres profetes, endevins, visionaris, mags i fetillers que us diuen: No haureu de servir el rei de Babilònia, 27.10 perquè us profetitzen la mentida, que només servirà per a allunyar-vos de la vostra terra i fer que jo us dispersi i us extingiu. 27.11 Però la nació que posi el coll sota el jou del rei de Babilònia i el serveixi, jo deixaré que es quedi a la seva terra –diu el Senyor–, i podrà treballar-la i viure-hi.” 27.12 Aquest mateix missatge el vaig exposar a Sedecies, rei de Judà: “Poseu el coll sota el jou del rei de Babilònia, serviu-lo, a ell i al seu poble, i salveu la vida. 27.13 ¿Per què heu de morir, tu i el teu poble, sota l’espasa, la fam i la pesta, com ha amenaçat el Senyor que faria amb aquella nació que no se sotmeti al rei de Babilònia? 27.14 No feu cas de les paraules dels profetes que us diuen: “No haureu de servir el rei de Babilònia”, perquè us profetitzen falsedats, 27.15 ja que jo no els he pas enviat –diu el Senyor–. Profetitzen falsament en nom meu, provocant que jo us expulsi i faci que desaparegueu vosaltres i els profetes que us profetitzen.” 27.16 També he parlat als sacerdots i a tot el poble, i els he dit: “Això diu el Senyor: No feu cas de les paraules dels vostres profetes quan us profetitzen: ‘Mireu, els utensilis del temple del Senyor seran tornats de Babilònia ara, ben aviat’, perquè és fals el que us profetitzen. 27.17 No els escolteu. Serviu el rei de Babilònia i salveu la vida. Per què hauria de ser arrasada aquesta ciutat? 27.18 Si realment són profetes i la paraula del Senyor és amb ells, que intercedeixin ara davant el Senyor Totpoderós perquè els utensilis que encara queden al temple del Senyor, al palau del rei de Judà i a Jerusalem, no vagin a parar a Babilònia. 27.19 Perquè així parla el Senyor Totpoderós referent a les columnes, al Mar de bronze, a les peanyes i a la resta d’objectes que han quedat en aquesta ciutat 27.20 i que no va requisar Nabucodonosor, rei de Babilònia, quan s’endugué captiu de Jerusalem cap a Babilònia el rei de Judà, Jeconies, fill de Joiaquim, amb tots els nobles de Judà i de Jerusalem. 27.21 Sí, exactament això ha dit el Senyor Totpoderós, el Déu d’Israel, referent als utensilis que han quedat al temple del Senyor i al palau del rei de Judà i a Jerusalem: 27.22 seran portats a Babilònia i allà es quedaran fins al dia que jo els visiti –diu el Senyor– i els faci tornar i els restitueixi en aquest lloc.”

Jeremies 28

28.1 Succeí aquell mateix any, a la primeria del regnat de Sedecies, rei de Judà, el mes cinquè de l’any quart, que el profeta Hananià, fill d’Azur, que era de Gabaon, em va parlar al temple del Senyor, davant els sacerdots i davant tot el poble, i em digué: 28.2 “Així ha parlat el Senyor Totpoderós, el Déu d’Israel: Jo trenco el jou del rei de Babilònia! 28.3 D’aquí a dos anys faré que tornin a aquest lloc tots els utensilis del temple del Senyor que Nabucodonosor, el rei de Babilònia, va requisar d’aquest lloc per emportar-se’ls a Babilònia. 28.4 També faré que torni a aquest lloc el rei de Judà, Jeconies, fill de Joiaquim, amb tots els de Judà que van ser deportats a Babilònia –diu el Senyor– ja que jo trencaré el jou del rei de Babilònia.” 28.5 Llavors el profeta Jeremies va replicar al profeta Hananià davant els sacerdots i tot el poble presents al temple del Senyor, 28.6 i digué això: “Amén! Que així ho faci el Senyor! Que el Senyor compleixi les paraules que has pronunciat, fent tornar els objectes del temple del Senyor i tots els deportats de Babilònia en aquest lloc. 28.7 No obstant, escolta aquesta paraula que ara faig avinent a tu i a tot el poble: 28.8 Hi ha hagut profetes abans que jo i abans que tu, des de temps antics, que han profetitzat la guerra, la calamitat i la pesta contra molts països i contra grans reialmes, 28.9 però quan un profeta anuncia prosperitat, només quan es compleixi la seva profecia serà reconegut com a profeta enviat realment pel Senyor.” 28.10 Llavors el profeta Hananià va agafar el jou de sobre el coll del profeta Jeremies i el va trencar. 28.11 I davant de tot el poble, Hananià digué: “Això diu el Senyor: D’aquesta manera, d’aquí a dos anys, trencaré el jou de Nabucodonosor, el rei de Babilònia, que pesa sobre el coll de totes les nacions.” I el profeta Jeremies se’n va anar. 28.12 Però un temps després que el profeta Hananià havia trencat el jou de sobre el coll del profeta Jeremies, la paraula del Senyor s’adreçà a Jeremies i li digué: 28.13 “Vés a trobar Hananià i digues-li: Això diu el Senyor: Has trencat jous de fusta, però al seu lloc n’has forjat de ferro. 28.14 Perquè el Senyor Totpoderós, el Déu d’Israel, ha dit: He posat un jou de ferro sobre el coll de totes aquestes nacions perquè siguin esclaves de Nabucodonosor, rei de Babilònia, i l’hauran de servir, perquè fins els animals del camp li he concedit.” 28.15 Llavors el profeta Jeremies digué al profeta Hananià: “Escolta, Hananià; el Senyor no t’ha enviat, i tu fas que aquest poble confiï en la mentida. 28.16 Per tant, el Senyor diu això: Mira, vaig a treure’t de damunt la terra; aquest any moriràs per haver promogut la revolta contra el Senyor.” 28.17 I aquell mateix any, el mes setè, el profeta Hananià va morir.

Jeremies 29

29.1 Aquest és el text de la carta que el profeta Jeremies va trametre, des de Jerusalem, als qui quedaven dels ancians, dels sacerdots, dels profetes i de la gent del poble que Nabucodonosor s’havia endut captius de Jerusalem a Babilònia. 29.2 L’envià després de la partida de Jerusalem del rei Jeconies, amb la reina mare, els funcionaris reials, els prínceps de Judà i de Jerusalem, junt amb els artesans i els serrallers, 29.3 per mitjà d’Elassà, fill de Xafan, i de Guemarià, fill d’Hilquià, quan Sedecies, el rei de Judà, els va enviar a veure Nabucodonosor, rei de Babilònia. Deia: 29.4 “Això diu el Senyor Totpoderós, el Déu d’Israel, a tots els desterrats que jo he fet deportar de Jerusalem a Babilònia: 29.5 Construïu cases i habiteu-les; planteu horts i mengeu-ne els fruits; 29.6 caseu-vos i engendreu fills i filles; busqueu muller per als vostres fills i marits per a les vostres filles, a fi que tinguin fills i filles; multipliqueu-vos aquí i no minveu. 29.7 Procureu el bé de la ciutat on us he deportat i pregueu per ella al Senyor, ja que del seu benestar en depèn el vostre. 29.8 Perquè el Senyor Totpoderós, el Déu d’Israel, diu això: Que no us enganyin els profetes que hi ha entre vosaltres, ni els vostres endevins, i no feu cas dels somnis que acostumen a tenir, 29.9 perquè us profetitzen falsament emprant el meu nom: jo no els he enviat –diu el Senyor. 29.10 Ja que el Senyor ha dit: Quan a Babilònia s’hagin complert setanta anys, jo us visitaré i confirmaré sobre vosaltres la promesa d’afavorir-vos i fer-vos tornar en aquest lloc. 29.11 Jo tinc present els meus designis a favor vostre –diu el Senyor–, designis de pau i no pas de dissort, per donar-vos un futur ple d’esperança. 29.12 Llavors m’invocareu, vindreu a pregar-me i jo us escoltaré. 29.13 Em buscareu i em trobareu, perquè em buscareu de tot cor. 29.14 Em faré accessible a vosaltres –diu el Senyor–; retornaré els vostres exiliats i us aplegaré de totes les nacions i de tots els indrets per on us he escampat –diu el Senyor–; i us faré tornar al lloc d’on us havia desterrat. 29.15 Quant a això que dieu: El Senyor ens ha fet sorgir profetes a Babilònia, 29.16 el Senyor ha parlat referent al sobirà que ocupa el setial de David i referent a tot el poble que viu en aquesta ciutat, als vostres germans que no han estat deportats amb vosaltres. 29.17 Això ha dit el Senyor Totpoderós: Heus aquí que jo envio contra aquests l’espasa, la fam i la pesta, i els deixaré com aquelles figues badades, que de tan dolentes no es poden menjar. 29.18 Els perseguiré amb l’espasa, la fam i la pesta, i els convertiré en un espectacle esgarrifós per a tots els reialmes de la terra: una maledicció, un objecte d’estupor, un motiu de burla i d’oprobi davant totes les nacions per on els hauré escampat 29.19 per no haver escoltat els meus missatges –diu el Senyor–, que jo els he tramés constantment per mitjà dels meus servents, els profetes, sense que vosaltres n’hàgiu fet cas –diu el Senyor. 29.20 Per tant, vosaltres, tots els deportats que jo vaig enviar de Jerusalem a Babilònia, feu cas de la paraula del Senyor.” 29.21 Això diu el Senyor Totpoderós, el Déu d’Israel, referent a Ahab, fill de Colaià, i referent a Sidquiahu, fill de Maasseià, que us profetitzen falsament en nom meu: “Jo els lliuraré a mans de Nabucodonosor, rei de Babilònia, que els matarà davant els vostres ulls. 29.22 I d’ells provindrà una frase imprecatòria que s’estendrà entre tots els deportats de Judà que són a Babilònia, i diran: «Que el Senyor et tracti com a Sidquiahu i coma Ahab, que el rei de Babilònia va rostir al foc.» 29.23 Perquè han comès vileses a Israel: han comès adulteri amb les dones dels seus companys i han parlat falsament en nom meu paraules que jo no els he manat; jo ho sé i en dono testimoni” –diu el Senyor. 29.24 “A Xemaià, el nehelamita, li diràs: 29.25 Això ha dit el Senyor Totpoderós, el Déu d’Israel: Tu has enviat cartes en nom teu a tot el poble que viu a Jerusalem i al sacerdot Sefanià, fill de Maasseià, i al grup de sacerdots, que diuen: 29.26 El Senyor t’ha designat a tu, Sefanià, com a sacerdot en lloc del sacerdot Joiadà, perquè hi hagi en el temple del Senyor un encarregat de reprimir qualsevol forassenyat que es posi a profetitzar, i el posi al cep i a l’argolla. 29.27 Doncs bé, per què no has castigat Jeremies d’Anatot, que fa de profeta entre vosaltres? 29.28 Fins i tot ens ha fet arribar a Babilònia un missatge que diu: Això va per llarg; construïu cases i habiteu-les; planteu horts i mengeu-ne els fruits.” 29.29 I el sacerdot Sefanià va llegir aquesta carta al profeta Jeremies. 29.30 Llavors la paraula del Senyor va ser adreçada a Jeremies en aquests termes: 29.31 “Tramet aquest missatge a tots els deportats: Això diu el Senyor referent a Xemaià, el nehelamita: Per haver-vos profetitzat Xemaià sense que jo l’hagi enviat, i per fer-vos confiar en una mentida, 29.32 per això, diu el Senyor, mireu, jo castigaré Xemaià, el nehelamita, i la seva descendència: no hi haurà ningú de la seva família que habiti enmig del meu poble, ni que pugui veure el bé que jo li faré –diu el Senyor–, perquè ha promogut la revolta contra el Senyor.”

Jeremies 30

30.1 Missatge que va ser adreçat a Jeremies de part del Senyor: 30.2 “Això diu el Senyor, el Déu d’Israel: Escriu en un llibre totes les paraules que t’he dit, 30.3 perquè vénen dies –diu el Senyor– en què faré retornar els deportats del meu poble d’Israel i de Judà. Els restabliré a la terra que vaig donar als seus avantpassats com a propietat seva, diu el Senyor.” 30.4 Aquestes són les paraules que el Senyor ha pronunciat referent a Israel i Judà. 30.5 El Senyor diu això: “Hem sentit un crit esfereïdor, de terror i no pas de pau. 30.6 Pregunteu i vegeu si cap mascle pot infantar. Per què, doncs, veig tots els homes amb les mans als ronyons, com parteres, i amb els rostres alterats i lívids? 30.7 Ai, que n’és de terrible aquell dia! No n’hi ha cap de semblant. Temps d’angoixa per a Jacob; però d’ell en sortirà salvat. 30.8 Aquell dia –diu el Senyor Totpoderós– trencaré el jou que porta al coll i trencaré els seus lligams, i els estrangers no el tornaran a esclavitzar, 30.9 sinó que serviran el Senyor, el seu Déu, i David, el rei que els suscitaré. 30.10 Però tu no tinguis por, servent meu Jacob –diu el Senyor–, no t’espantis, Israel, perquè et deslliuraré de la terra llunyana, a tu i la teva descendència, del país de l’exili; Jacob tornarà, descansarà i viurà tranquil, sense que ningú l’inquieti. 30.11 Perquè jo sóc amb tu –diu el Senyor– per salvar-te, ja que exterminaré totes les nacions per on t’he dispersat; però a tu no et faré desaparèixer del tot, sinó que et castigaré amb moderació, perquè no et puc disculpar.” 30.12 Això diu el Senyor: “La teva fractura és incurable i la teva ferida maligna; 30.13 no hi ha qui t’empari, procurant guarir el teu mal; per a tu no hi ha remei. 30.14 Tots els teus amants t’han oblidat, no es preocupen de tu; jo t’he clavat un cop com un enemic, una correcció severa, per les teves nombroses iniquitats, ja que han crescut molt els teus pecats. 30.15 Per què et queixes de la teva fractura? El teu mal no té remei. És a causa de la teva gran iniquitat i per haver acumulat tants de pecats, que t’he fet això. 30.16 Tanmateix, tots els qui et devoren seran devorats, tots els qui t’oprimeixen aniran a l’exili, tots els teus espoliadors seran espoliats, i lliuraré al saqueig tots els qui t’han saquejat. 30.17 Sí, et restabliré la salut i et guariré les ferides –diu el Senyor–; ja que t’han anomenat «la Rebutjada», la Sió que ningú no empara.” 30.18 Això diu el Senyor: “Mira, jo faré tornar els desterrats de les tendes de Jacob, tindré pietat dels seus estatges i la ciutat serà reedificada sobre el seu munt de runes, i el palau s’assentarà en el seu lloc. 30.19 I de dins sortiran cants de lloança i remor de gent contenta. Els multiplicaré i no minvaran, els honoraré i no seran menyspreats. 30.20 Els seus descendents tornaran a ser com abans, la seva assemblea es mantindrà ferma davant meu, i castigaré tots els seus opressors. 30.21 El seu príncep serà un dels seus, i el seu sobirà eixirà d’entre ells. Quan jo el cridi, ell s’acostarà; altrament, qui gosaria acostar-se a mi? –diu el Senyor. 30.22 Vosaltres sereu el meu poble i jo seré el vostre Déu.” 30.23 Mireu, la tempesta del Senyor ja s’ha desfermat furiosa, l’huracà que tot ho arrasa ja s’abat sobre el cap dels malfactors. 30.24 La còlera del Senyor no es farà enrere fins que haurà executat i acomplert els designis del seu cor; als darrers dies ho comprendreu clarament.

Jeremies 31

31.1 “En aquell temps –diu el Senyor–, jo seré el Déu de totes les famílies d’Israel, i elles seran el meu poble. 31.2 Això diu el Senyor: En el desert va trobar gràcia Israel, el poble que va escapar de l’espasa camí del seu descans.” 31.3 El Senyor se m’aparegué de lluny i em digué: “Amb amor etern t’he estimat, per això mantinc amb tu un tracte bondadós. 31.4 De nou t’edificaré i quedaràs reconstruïda, donzella d’Israel. De nou seran guarnits els teus tambors i sortiràs a la dansa de les colles alegres. 31.5 De nou plantaràs vinyes dalt els turons de Samaria; en plantaran i fruiran de la collita. 31.6 Vindrà un dia que els sentinelles, des de la muntanya d’Efraïm, cridaran: Alceu-vos i pugem a Sió, vers el Senyor, el nostre Déu! 31.7 Per això diu el Senyor: Canteu per Jacob amb alegria, exulteu per la principal de les nacions, anuncieu, proclameu i digueu: Salva, Senyor, el teu poble, la resta d’Israel! 31.8 Mireu, els faré venir del país del nord, els aplegaré dels confins de la terra; entre ells, els cecs i els coixos, l’embarassada i la partera; una gran gentada retornarà aquí. 31.9 Vindran amb plors, i entre súpliques jo els guiaré, els conduiré als rierols d’aigua per un camí pla on no ensopeguin. Perquè jo sóc un pare per a Israel, i Efraïm és el meu primogènit.” 31.10 Escolteu la paraula del Senyor, nacions; anuncieu-la a les illes llunyanes i digueu: “El qui va dispersar Israel el reuneix de nou i el guarda, com un pastor el seu ramat. 31.11 Perquè el Senyor ha redimit Jacob, el rescata de les mans d’un de més fort que ell. 31.12 Vindran i cridaran de goig al cim de Sió, i fluiran dels béns del Senyor: del blat, del vi i l’oli, i de les cries de les ovelles i les vaques; la seva ànima serà com un jardí ben regat, i no tornaran a defallir. 31.13 Llavors les donzelles s’alegraran en la dansa, amb els joves i els ancians plegats; canviaré el seu dol en joia, els consolaré i els alegraré de les seves penes. 31.14 Satisfaré l’ànima dels sacerdots amb abundor d’ofrenes, i el meu poble se saciarà dels meus béns” –diu el Senyor. 31.15 Això diu el Senyor: “Se sent un clam a Ramà, un plany i un plor amarg: és Raquel, que plora els seus fills i no vol ser consolada, perquè els seus fills ja no hi són.” 31.16 Però el Senyor diu: “Detura els teus sanglots i les llàgrimes dels teus ulls, perquè hi ha una recompensa per als teus sofriments –diu el Senyor–, ja que ells tornaran del país opressor. 31.17 Hi ha esperança per al teu futur –diu el Senyor–: els teus fills tornaran a la seva pàtria. 31.18 Prou he sentit que Efraïm es lamentava dient: M’has volgut corregir i m’has castigat com un vedell indòmit. Fes-me tornar a tu i tornaré, perquè tu, Senyor, ets el meu Déu! 31.19 Després d’haver-me desviat m’he penedit, i un cop alliçonat, em dono cops al pit; m’he avergonyit i m’he sentit confós, perquè suporto l’oprobi de la meva joventut. 31.20 ¿És que Efraïm és el meu fill preferit, un infant deliciós? Ja que tantes vegades com el reprenc em torna a la memòria amb més vivesa. Per això les meves entranyes se’m commouen per ell i ben cert que en tindré misericòrdia” –diu el Senyor. 31.21 Planta’t indicadors, posa’t senyals, para atenció a la ruta; torna pel camí per on vas marxar. Torna, donzella d’Israel, torna a les ciutats que són teves. 31.22 Fins quan aniràs vagant, filla rebel? El Senyor fa sorgir una cosa nova en aquest món: la muller que festeja el seu marit. 31.23 Això ha dit el Senyor Totpoderós, el Déu d’Israel: “Quan jo faré retornar els seus captius, a la terra de Judà i a les seves ciutats encara tornaran a dir aquestes paraules: El Senyor et beneeixi, morada de justícia, muntanya santa! 31.24 El poble de Judà habitarà allà i en totes les seves ciutats, juntament amb els camperols i els pastors de ramats. 31.25 Perquè jo donaré refrigeri a l’ànima esgotada i saciaré tota ànima esllanguida.” 31.26 En això diran: “Em vaig despertar, i em vaig adonar que havia tingut un somni força agradable.” 31.27 “Heus aquí que vénen dies –diu el Senyor–, que sembraré a la casa d’Israel i a la casa de Judà amb llavor d’homes i de bestiar. 31.28 I així com he vigilat sobre ells per arrencar i abatre, per trastornar i enrunar, i per fer mal, també vigilaré sobre ells per edificar i plantar –diu el Senyor. 31.29 En aquells dies ja no diran més: Els pares van menjar raïm verd i els fills tenen les dents esmussades, 31.30 sinó que cadascú morirà per la seva pròpia maldat; a qualsevol qui mengi raïm verd se li esmussaran les dents.” 31.31 “Heus aquí que vénen dies –diu el Senyor– en què faré un nou pacte amb la casa d’Israel i amb la casa de Judà. 31.32 No com el pacte que vaig fer amb els seus avantpassats el dia que vaig prendre’ls per la mà per treure’ls de la terra d’Egipte, pacte que van trencar tot i que jo m’havia compromès amb ells –diu el Senyor–, 31.33 sinó que aquest serà el pacte que faré amb la casa d’Israel després d’aquells dies –diu el Senyor–: Posaré la meva llei dintre d’ells i l’escriuré en el seu cor; i jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble. 31.34 I ja no caldrà que s’instrueixin els uns als altres dient: «Coneixeu el Senyor!», perquè tots ells em coneixeran, des del més petit fins al més gran –diu el Senyor–; jo perdonaré la seva iniquitat i no em recordaré més dels seus pecats.” 31.35 El Senyor, que ha establert el sol perquè il·lumini el dia i ha reglamentat la lluna i les estrelles perquè il·luminin la nit, que agita el mar i fa bramular les seves ones, que porta el nom de «Senyor Totpoderós», ha dit: 31.36 “Només si aquestes lleis poguessin fugir del meu control –diu el Senyor–, també la descendència d’Israel deixaria de ser la nació que tinc sempre present. 31.37 Això diu el Senyor: Només si es pogués amidar l’alçada del cel i es poguessin escorcollar els fonaments de la terra, aleshores jo rebutjaria tota la descendència d’Israel per tot el que ha fet –diu el Senyor. 31.38 Heus aquí que vénen dies –diu el Senyor–, en què la ciutat serà reconstruïda per al Senyor, des de la torre d’Hananel fins a la porta de l’Angle. 31.39 I la corda d’amidar s’estendrà tot dret fins al turó de Gareb i girarà després cap a Goà. 31.40 I tota la vall dels cadàvers i les cendres, i tots els camps de tocant al torrent de Cedró fins a la cantonada del portal dels Cavalls, que mira a llevant, seran consagrats al Senyor; i mai més no tornaran a ser enderrocats ni destruïts.”

Jeremies 32

32.1 Missatge que fou dirigit a Jeremies de part del Senyor, l’any desè de Sedecies, rei de Judà, corresponent a l’any divuitè de Nabucodonosor. 32.2 En aquells temps, l’exèrcit del rei de Babilònia assetjava Jerusalem i el profeta Jeremies estava reclòs en l’atri de la guàrdia que hi havia a les dependències reials de Judà. 32.3 Sedecies, rei de Judà, l’havia fet empresonar i li deia: “Per què has profetitzat dient: Això diu el Senyor: Mireu, jo poso aquesta ciutat en mans del rei de Babilònia perquè se n’apoderi, 32.4 i Sedecies, el rei de Judà, no escaparà de les mans dels caldeus, sinó que inevitablement serà lliurat al rei de Babilònia, que li parlarà cara a cara i fixarà la seva mirada en els seus ulls, 32.5 i deportarà Sedecies a Babilònia i l’hi retindrà fins que jo no hi intervingui –diu el Senyor–, i encara que combateu els caldeus no reeixireu.” 32.6 Jeremies va contestar: “He rebut un missatge del Senyor que diu: 32.7 Hanamel, fill del teu oncle Xal·lum, ve cap a tu per dir-te: Compra’m l’heretat que tinc a Anatot, perquè tu tens l’opció legal del rescat per a adquirir-la. 32.8 Tal com havia dit el Senyor, el meu cosí Hanamel vingué a veure’m al recinte de guàrdia, i em digué: Compra’m ara l’heretat que tinc a Anatot, en territori de Benjamí , perquè tu tens el dret hereditari i el dret de rescat per a adquirir-la per a tu. Llavors vaig comprendre que allò era un designi del Senyor. 32.9 Vaig comprar al meu cosí Hanamel l’heretat que tenia a Anatot i li vaig pesar el diner: disset sicles de plata. 32.10 Vaig redactar el contracte, el vaig segellar en presència de testimonis i vaig pesar la plata amb les balances. 32.11 Després vaig agafar l’escriptura de compra, la segellada segons el dret i el costum, i la còpia oberta, 32.12 vaig donar els dos documents a Baruc, fill de Nerià, fill de Mahseià, en presència del meu cosí Hanamel i dels testimonis que havien signat l’escriptura de propietat, i en presència de tots els jueus que eren al recinte de la guàrdia. 32.13 I davant de tothom vaig donar aquesta ordre a Baruc: 32.14 Això diu el Senyor Totpoderós, el Déu d’Israel: Pren aquests documents, el contracte de compra segellat i el contracte obert, i guarda‘ls en una gerra d’argila, perquè es conservin molt de temps. 32.15 Perquè això diu el Senyor Totpoderós, el Déu d’Israel: Encara es compraran cases, camps i vinyes en aquest país.” 32.16 Després d’haver donat el contracte de compra a Baruc, fill de Nerià, vaig dirigir al Senyor aquesta pregària: 32.17 “Ah Senyor, Déu Etern! Tu has fet el cel i la terra amb el teu gran poder i amb el teu braç estès; per a tu no hi ha res impossible. 32.18 Tu que et mostres bondadós envers milers de generacions i castigues la maldat dels pares en el si dels fills que vénen després d’ells; Déu gran i potent, «Senyor Totpoderós» és el teu nom. 32.19 Gran en designis i poderós en obres; que tens els ulls oberts sobre tots els camins dels humans, per retribuir a cadascú segons la seva conducta, segons el fruit de les seves accions; 32.20 que has realitzat senyals i prodigis en el país d’Egipte fins al dia d’avui, davant d’Israel i de tota la humanitat, i t’has fet un nom com el que ara tens. 32.21 Vas treure el teu poble, Israel, de la terra d’Egipte amb senyals i prodigis, amb mà forta i braç estès, entre gran terror. 32.22 I els vas donar aquesta terra que havies jurat als seus avantpassats que els donaries, terra que regalima llet i mel. 32.23 Ells hi van entrar i la van ocupar, però no van escoltar la teva veu ni es van comportar d’acord amb la teva llei; no van fer res del que els havies manat que fessin. Per això vas fer venir contra ells tota aquesta calamitat. 32.24 I ara les rampes d’assalt ja toquen a la ciutat per ocupar-la, i la ciutat ja és a punt de caure en mans dels caldeus que lluiten contra ella, a causa de l’espasa, la fam i la pesta. El que vas predir es va complint i tu mateix ho pots veure. 32.25 Però tu, Senyor Etern, m’has dit: Compra’t el camp amb diner i pren testimonis, quan ara la ciutat és lliurada a mans dels caldeus.” 32.26 Llavors el Senyor respongué a Jeremies: 32.27 “Jo sóc el Senyor, Déu de tot mortal; hi ha per a mi res d’impossible? 32.28 Per això el Senyor diu: Jo poso aquesta ciutat en mans dels caldeus i en mans de Nabucodonosor, rei de Babilònia, i ell la prendrà. 32.29 I els caldeus que ataquen aquesta ciutat hi entraran, hi calaran foc i la cremaran junt amb les cases on, dalt del terrat, han cremat encens a Baal i han vessat libacions a altres déus per irritar-me. 32.30 Perquè els fills d’Israel i els fills de Judà no han fet altra cosa que allò que és dolent als meus ulls, des de la seva jovenesa; efectivament, el fills d’Israel no han parat de provocar-me l’enuig amb l’obra de les seves mans –ha dit el Senyor. 32.31 Ja que des del dia que la van edificar fins avui, aquesta ciutat només ha estat per a mi un motiu d’enuig i de còlera, fins al punt que l’haig de fer desaparèixer de davant meu 32.32 per tot el mal que els fills d’Israel i els fills de Judà han comès per irritar-me, ells, els seus reis, els seus prínceps, els seus sacerdots, els seus profetes, els homes de Judà i els habitants de Jerusalem. 32.33 Se m’han girat d’esquena, i no de cara, i encara que els he instruït contínuament ells no han acceptat la meva correcció. 32.34 Al contrari, han instal·lat les seves abominacions al temple on és invocat el meu nom, per profanar-lo. 32.35 Van construir els altars de Baal que són a la vall de Banhinnom per sacrificar-hi els seus fills i les seves filles en el foc de Moloc, cosa que jo no els havia manat, ni tampoc m’havia passat pel cap que s’arribessin a fer tals abominacions, induint Judà al pecat. 32.36 Ara, doncs, el Senyor, el Déu d’Israel, referent a aquesta ciutat que, segons reconeixeu vosaltres, ja és a mercè del rei de Babilònia a causa de l’espasa, la fam i la pesta, diu això: 32.37 Mireu, jo els aplegaré de tots els països on els hauré dispersat en la meva còlera, la meva fúria i el meu gran enuig; els faré tornar en aquest lloc i hi habitaran en seguretat. 32.38 Ells seran el meu poble i jo seré el seu Déu. 32.39 Els donaré un sol cor i un sol propòsit, perquè em reverenciïn sempre, per al bé seu i el dels seus fills després d’ells. 32.40 I faré amb ells un pacte etern: que no deixaré mai d’estar al seu costat i de beneficiar-los, i que posaré el meu temor en els seus cors perquè no s’apartin de mi. 32.41 Centraré el meu goig a fer-los el bé; els plantaré en aquesta terra realment, amb tot el meu cor i amb tota la meva ànima. 32.42 Perquè el Senyor ha dit: Igual com he fet venir sobre aquest poble tot aquest gran mal, així mateix portaré sobre ells tot el bé que els he promès. 32.43 Es tornaran a comprar camps en aquest país del qual vosaltres heu dit que és un desert, sense homes ni animals, deixat en mans dels caldeus. 32.44 Es tornaran a comprar camps amb diner, s’escriuran contractes, seran segellats i confirmats per testimonis, en el territori de Benjamí, a les rodalies de Jerusalem i en les poblacions de Judà, a les ciutats de la Muntanya, de la Xefelà i del Nègueb; perquè jo faré tornar els seus deportats –ha dit el Senyor.”

Jeremies 33

33.1 Missatge que per segona vegada va ser adreçat a Jeremies, de part del Senyor, quan encara estava detingut a l’atri de la guàrdia: 33.2 “Això diu el Senyor que ha fet la terra, el Senyor que l’ha formada per donar-li estabilitat; que el seu nom és «Senyor Etern»: 33.3 Invoca’m, que jo et respondré i et mostraré coses grans i ocultes que tu no coneixes. 33.4 El Senyor, el Déu d’Israel, ha parlat així referent a les cases d’aquesta ciutat i als edificis reials de Judà, destruïts per raó dels terraplens i de la guerra. 33.5 Ara començaven a combatre contra els caldeus, només per omplir-les amb els cadàvers dels homes que jo vaig ferir amb la meva còlera i el meu furor, perquè a causa de tots els seus pecats els he amagat el rostre. 33.6 Però jo mateix li aplicaré el remei per a curar-la; jo els guariré i els mostraré l’abundància de la meva pau i fidelitat. 33.7 Faré tornar els deportats de Judà i els deportats d’Israel, i els restabliré tal com eren abans. 33.8 Els purificaré de totes les iniquitats que han comès contra mi, i els perdonaré tots els pecats que han comès en contra meu i amb els quals em van ser rebels. 33.9 I serà per a mi un motiu de goig, de lloança i de glòria davant de totes les nacions de la terra, que sentiran parlar de tot el bé que jo els faré i quedaran espaordides i commogudes de tant de bé i de tanta prosperitat com jo els hauré concedit.” 33.10 Això diu el Senyor: “En aquest lloc que vosaltres dieu que és un desert sense homes ni animals, en les ciutats de Judà i pels carrers de Jerusalem, encara es tornaran a sentir 33.11 els crits de joia i de festa, els cants del nuvi i de la núvia, i la veu dels qui van dient: Lloeu el Senyor Totpoderós, perquè el Senyor és bondadós, és etern el seu amor!, mentre porten ofrenes d’acció de gràcies al temple del Senyor; perquè jo restabliré el país de la captivitat tal com era abans” –ha dit el Senyor. 33.12 Això diu el Senyor Totpoderós: “En aquest lloc desert, sense homes ni animals, i en totes les poblacions, encara hi haurà pletes on els pastors faran reposar els seus ramats. 33.13 A les poblacions de la muntanya, de la Xefelà, del Nègueb, al territori de Benjamí, a les rodalies de Jerusalem i a les ciutats de Judà, encara passaran els ramats sota la mà d’aquell qui fa el recompte” –ha dit el Senyor. 33.14 “Heus aquí que vénen dies –diu el Senyor– en què compliré la promesa que he fet d’afavorir la casa d’Israel i la casa de Judà. 33.15 En aquells dies i en aquell temps suscitaré a David un rebrot just que practicarà el dret i la justícia sobre el país. 33.16 En aquells dies Judà serà salvat, i Jerusalem habitarà en seguretat. I aquest és el nom que li donaran: «El Senyor és la nostra justícia».” 33.17 Perquè això diu el Senyor: “No mancarà mai a David un successor que segui en el tron de la casa d’Israel. 33.18 I als sacerdots levites no els mancarà un que davant meu ofereixi holocaustos, encengui l’ofrena i ofereixi el sacrifici de cada dia.” 33.19 Novament el Senyor va parlar a Jeremies i li digué: 33.20 “Això diu el Senyor: Si poguéssiu anul·lar el meu pacte amb el dia i la nit, de manera que no es succeeixin el dia i la nit en el seu cicle, 33.21 també seria anul·lat el meu pacte amb el meu servent David, de manera que no tingui cap successor que regni sobre el seu tron, i amb els levites sacerdots que em serveixen. 33.22 Igual com és incomptable l’estol dels astres del cel, i és incalculable la sorra de la vora del mar, així multiplicaré la descendència de David, el meu servent, i la dels levites que em serveixen.” 33.23 La paraula del Senyor va ser adreçada a Jeremies, i li digué: 33.24 “¿No has sentit com parla aquest poble quan diu: El Senyor ha rebutjat les dues famílies que havia escollit? Així menyspreen el meu poble, fins al punt que no el consideren una nació. 33.25 Doncs bé, això diu el Senyor: Si mancava al meu pacte amb el dia i la nit, i no mantenia les lleis del cel i de la terra, 33.26 llavors també podria rebutjar la descendència de Jacob i la de David, el meu servent, i no escollir més d’entre el seu llinatge els qui han de governar sobre la posteritat d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, quan jo faré tornar els seus captius i sigui benèvol amb ells.”

Jeremies 34

34.1 Missatge que va ser adreçat a Jeremies de part del Senyor quan Nabucodonosor, rei de Babilònia, amb tot el seu exèrcit i tots els reialmes del territori sota el seu domini, i la resta dels pobles, atacaven Jerusalem i totes les seves poblacions. Deia així: 34.2 “Això diu el Senyor, el Déu d’Israel: Vés a parlar amb Sedecies, rei de Judà, i digues-li: Això diu el Senyor: Mira, jo poso aquesta ciutat en mans del rei de Babilònia, que hi calarà foc. 34.3 I tu no t’escaparàs de les seves mans ni podràs evitar de ser capturat. Els teus ulls veuran els del rei de Babilònia, que et parlarà cara a cara, i partiràs cap a Babilònia. 34.4 Malgrat tot, escolta l’oracle del Senyor, oh Sedecies, rei de Judà. Pel que fa a tu, el Senyor diu: No moriràs per l’espasa, 34.5 moriràs en pau; i així com van cremar perfums pels teus pares, els reis anteriors a tu, així en cremaran per tu i diran: Ai Senyor!, i faran lamentacions. Jo t’ho ben asseguro” –ha dit el Senyor. 34.6 I el profeta Jeremies va repetir totes aquestes paraules a Sedecies, rei de Judà, a Jerusalem, 34.7 mentre l’exèrcit del rei de Babilònia combatia contra Jerusalem i contra les ciutats de Judà que encara resistien: Laquix i Azecà, les úniques ciutats fortificades que havien quedat. 34.8 Missatge que va ser adreçat a Jeremies de part del Senyor després que el rei Sedecies hagué concertat un pacte amb tot el poble de Jerusalem per a proclamar un alliberament: 34.9 que tothom deixés anar lliures els seus esclaus i esclaves hebreus, a fi que ningú entre ells tingués com a esclau un jueu, un germà seu. 34.10 S’hi van avenir tots els prínceps i tota la gent que havia entrat en l’acord de deixar en llibertat els seus esclaus i les seves esclaves, i així ho van complir. 34.11 Però poc després es van penedir del fet i van fer tornar els esclaus i les esclaves que havien deixat lliures, i els van subjectar novament a servitud i esclavatge. 34.12 Llavors va ser adreçat a Jeremies un missatge de part del Senyor que deia: 34.13 “Això diu el Senyor, el Déu d’Israel: Jo vaig concertar un pacte amb els vostres avantpassats el dia que vaig fer-los sortir de la terra d’Egipte, de la casa de servitud, i els vaig dir: 34.14 Passats set anys, cadascun de vosaltres deixarà anar el seu germà hebreu que se t’hagi venut. Quan t’hagi servit durant sis anys deixaràs que marxi lliurement del teu costat. Però els vostres avantpassats no em van escoltar ni em van fer cas. 34.15 Vosaltres, darrerament, havíeu canviat i havíeu actuat rectament davant els meus ulls, proclamant cadascú la llibertat del seu proïsme, després de fer un pacte davant meu, en el temple que porta el meu nom. 34.16 Però ara us heu fet enrere, profanant així el meu nom, i cadascun de vosaltres ha tornat a prendre el seu esclau i la seva esclava, que ja havíeu deixat en plena llibertat, i els heu forçat a tornar a la servitud com a esclaus i esclaves vostres. 34.17 Per tant, el Senyor diu això: Ja que vosaltres no m’heu escoltat, a fi de deixar anar lliures els uns el seu germà i els altres el seu proïsme, heus aquí que jo deixo anar lliures contra vosaltres l’espasa, la pesta i la fam –diu el Senyor–, i us convertiré en un horror per a tots els reialmes de la terra. 34.18 Lliuraré els homes que han trencat el meu pacte, que no han complert amb el compromís que van fer davant meu quan van partir el vedell en dos trossos i van passar entre les dues meitats, 34.19 és a dir, els prínceps de Judà i els prínceps de Jerusalem, els oficials, els sacerdots i tota la gent del país que ha passat entre les dues meitats del vedell, 34.20 tots aquests, els deixaré en mans dels seus enemics i en mans dels qui els volen matar, i els seus cadàvers serviran de menjar a les aus del cel i a les bèsties salvatges. 34.21 I a Sedecies, el rei de Judà, i als seus prínceps, els posaré en mans dels seus enemics i en mans dels qui els volen matar, a la mercè de les tropes del rei de Babilònia, que ara es va retirant. 34.22 Mireu, vaig a donar l’ordre -diu el Senyor-, i els faré tornar sobre aquesta ciutat; lluitaran contra ella, la prendran i hi calaran foc, i convertiré les ciutats de Judà en una desolació inhabitable.”

Jeremies 35

35.1 Missatge que va ser adreçat a Jeremies de part del Senyor, en temps de Joiaquim, fill de Josies, rei de Judà: 35.2 “Vés a casa dels recabites a parlar amb ells, fes-los entrar al temple del Senyor, en una de les sales, i convida’ls a beure vi.” 35.3 Vaig anar a buscar Jaazanià, fill d’Irmeiahu, fill d’Habassinià, amb els seus germans, tots els seus fills i tot el clan dels recabites, 35.4 i els vaig conduir al temple del Senyor, a la sala dels fills d’Hanan, fill d’Igdaliahu, home de Déu, que era al costat de la sala dels prínceps, sobre la cambra de Maaseiahu, fill de Xal·lum, custodi del portal. 35.5 I vaig posar davant dels fills del clan dels recabites uns gerros plens de vi i unes copes, tot dient-los: “Beveu vi.” 35.6 Però ells van contestar: “No beurem vi, perquè Jehonadab, fill de Recab, el nostre avantpassat, ens ho va prohibir i ens digué: No beureu mai vi, ni vosaltres ni els vostres fills. 35.7 Tampoc no edificareu casa, ni sembrareu llavors, ni plantareu vinyes, ni tindreu possessions, sinó que habitareu tota la vostra vida en tendes, a fi que visqueu molts anys sobre aquesta terra on habiteu com a forasters. 35.8 I nosaltres hem obeït el que va dir el nostre avantpassat Jehonadab, fill de Recab, en tot allò que ens va ordenar: no beure vi en tota la nostra vida, 35.9 no edificar cases per a habitar-hi, no cultivar vinyes ni camps ni sembrats; 35.10 i hem viscut en tendes obeint Jehonadab, el nostre avantpasssat, i practicant tot allò que ell ens va ordenar. 35.11 Només ara, quan Nabucodonosor, el rei de Babilònia, ha envaït el país, hem pensat: Anem, entrem a Jerusalem, fugint de l’exèrcit dels caldeus i de l’exèrcit de Síria, i quedem-nos-hi.” 35.12 Llavors la paraula del Senyor fou adreçada a Jeremies en aquests termes: 35.13 “Això ha dit el Senyor Totpoderós, el Déu d’Israel: Vés i digues als homes de Judà i als habitants de Jerusalem: ¿No aprendreu la lliçó i fareu cas de les meves paraules? –diu el Senyor. 35.14 S’acompleixen les ordres de Jehonadab, fill de Recab, que va prescriure als seus fills de no beure vi, i ells no n’han begut fins al dia d’avui, obeint el manament del seu avantpassat; i jo us he parlat des del principi reiteradament i no m’heu fet cas. 35.15 Jo us he enviat tots els meus servents, els profetes, constantment perquè us diguin: Torneu enrere cadascun de vosaltres del seu camí, esmeneu la vostra conducta i no aneu darrere els déus estrangers per servir-los, i així podreu habitar la terra que us he donat, a vosaltres i als vostres avantpassats; però no m’heu prestat atenció ni m’heu escoltat. 35.16 Així és que els fills de Jehonadab, fill de Recab, han seguit el manament que els va prescriure el seu avantpassat; en canvi, a mi, aquest poble no m’ha volgut escoltar. 35.17 Per això el Senyor Totpoderós, el Déu d’Israel, ha dit: Mireu, jo faré caure sobre Judà i sobre tots els habitants de Jerusalem tot el mal que he anunciat contra ells, ja que els he parlat i no m’han escoltat, els he cridat i no han respost.” 35.18 I al clan dels recabites, Jeremies els digué: “Això ha dit el Senyor Totpoderós, el Déu d’Israel: Ja que heu obeït el manament de Jehonadab, el vostre avantpassat, i heu observat tots els seus preceptes, complint en tot allò que us va manar, 35.19 el Senyor Totpoderós, el Déu d’Israel, diu això: A Jehonadab, fill de Recab, no li mancarà mai un descendent que estigui sempre davant meu.”

Jeremies 36

36.1 L’any quart de Joiaquim, fill de Josies, rei de Judà, s’esdevingué que la paraula del Senyor fou adreçada a Jeremies en aquests termes: 36.2 “Pren un rotlle d’escriptura i registra-hi tots els oracles que t’he comunicat sobre Israel, sobre Judà i sobre totes les nacions des del dia que vaig començar a parlar-te, des dels temps de Josies fins avui. 36.3 Potser així la gent de Judà s’adonarà del gran mal que em proposo d’enviar-los i cada un d’ells rectificarà la seva mala conducta, i jo podré perdonar la seva maldat i el seu pecat.” 36.4 Llavors Jeremies va cridar Baruc, fill de Nerià, i sota del seu dictat, Baruc va escriure en el rotlle tots els oracles que el Senyor havia inspirat a Jeremies. 36.5 Després Jeremies va manar a Baruc: “Jo estic detingut i no puc anar al temple del Senyor; 36.6 per tant, hi aniràs tu i hi llegiràs els oracles del Senyor que has escrit en aquest rotlle sota el meu dictat, de manera que ho senti el poble, en el temple del Senyor, un dia de dejuni. Ho llegiràs també davant de tots el de Judà que vénen d’altres ciutats. 36.7 Potser així presentaran la seva súplica davant del Senyor i cadascun d’ells es farà enrere del seu mal camí; perquè és molt gran la ira i la còlera amb què el Senyor ha amenaçat aquest poble.” 36.8 Baruc, fill de Nerià, va complir el que li havia manat el profeta Jeremies, i llegí en el temple del Senyor el rotlle dels oracles del Senyor. 36.9 Fou el cas que el mes novè de l’any cinquè de Joiaquim, fill de Josies, rei de Judà, es va decretar un dejuni davant el Senyor per a tota la gent de Jerusalem i per a tothom qui acudia a Jerusalem des de les ciutats de Judà. 36.10 Va ser llavors que Baruc va llegir el rotlle de les profecies de Jeremies en el temple del Senyor, a la sala de Guemariahu, fill de Xafan, el secretari, a la galeria superior, a l’entrada del portal Nou del temple del Senyor, davant de tot el poble. 36.11 I quan Micàiehu, fill de Guemariahu, fill de Xafan, hagué sentit llegir totes les paraules del Senyor, 36.12 va baixar al palau reial, a la sala del secretari, on eren reunits tots els dirigents: Elixamà, el secretari, Delaiahu, fill de Xemaiahu, Elnatan, fill d’Acbor, Guemariahu, fill de Xafan, i Sidquiahu, fill de Hananiahu, amb tots els altres dirigents. 36.13 I Micàiehu els va contar totes les paraules que havia sentit quan Baruc va llegir el rotlle davant de tot el poble. 36.14 Llavors tots els dirigents van enviar Jehudí, fill de Netaniahu, amb Xelemiahu, fill de Cuixí, que digués a Baruc: “Pren el rotlle que has llegit davant de tot el poble i vine.” Llavors Baruc, fill de Nerià, va agafar el rotlle i va anar on eren reunits. 36.15 Ells li van dir: “Seu, si et plau, i llegeix això davant nostre.” I Baruc ho va llegir en veu alta. 36.16 Així que van sentir totes aquelles paraules es van mirar els uns als altres, espantats, i van dir a Baruc: “Cal que informem al rei de tots aquests oracles.” 36.17 A més, van dir a Baruc: “Explica’ns com has recollit totes aquestes paraules. ¿T’ho va dir ell?” 36.18 Baruc els digué: “De la seva pròpia boca em dictava ell totes aquestes paraules, i jo les anava escrivint al rotlle amb tinta.” 36.19 Llavors els dirigents van dir a Baruc: “Vés i amagueu-vos, tu i Jeremies, i que ningú no sàpiga on sou.” 36.20 Després van anar a trobar el rei a l’atri, deixant el rotlle a la sala del secretari Elixamà, i van informar-lo de tot l’afer. 36.21 Llavors el rei va manar a Jehudí que portés el rotlle, i Jehudí el va anar a buscar a la sala del secretari Elixamà i el va llegir davant del rei i de tots els dirigents que estaven drets al voltant seu. 36.22 Com que era el mes novè, el rei residia a les estances d’hivern i tenia davant seu un braser encès. 36.23 Així que Jehudí acabava de llegir tres o quatre columnes, ell les esquinçava amb un estilet d’escriba i les llançava al foc del braser, fins que tot el rotlle va ser consumit en el foc que cremava al braser. 36.24 Ni el rei ni cap dels seus servidors, que van sentir aquelles paraules, no es van espantar ni es van esquinçar les vestidures. 36.25 I encara que Elnatan, Delaiahu i Guemariahu van pregar al rei que no cremés el rotlle, ell no se’ls va escoltar. 36.26 A més, el rei va donar ordres al seu fill Jerahmeel, a Seraiahu, fill d’Azriel, i a Xelamiahu, fill d’Abdeel, perquè detinguessin l’escriba Baruc i el profeta Jeremies; però el Senyor els mantingué ocults. 36.27 Després que el rei hagué destruït al foc el rotlle amb les paraules que Baruc havia escrit sota el dictat del profeta, Jeremies va rebre una revelació del Senyor. Li digué: 36.28 “Pren un altre rotlle i escriu-hi aquelles mateixes profecies que hi havia en el primer rotlle que va cremar Joiaquim, el rei de Judà. 36.29 I al mateix Joiaquim, rei de Judà, li diràs això: Aixó diu el Senyor: Tu has cremat aquest rotlle tot dient: Per què hi has escrit: Ben cert que el rei de Babilònia vindrà i devastarà aquesta terra i en farà desaparèixer homes i animals? 36.30 Per això el Senyor diu referent a Joiaquim, rei de Judà: Cap dels seus descendents no aconseguirà ocupar el setial de David, i el seu cadàver serà llençat fora, sota la calor del dia i el fred de la nit. 36.31 Castigaré en ell, en la seva descendència i en els seus servidors, la seva maldat. Faré caure damunt d’ells i damunt els habitants de Jerusalem i damunt la gent de Judà, totes les calamitats que els he anunciat i que ells no han volgut escoltar.” 36.32 Llavors Jeremies va prendre un altre rotlle i el va donar a l’escriba Baruc, fill de Nerià, que hi va escriure sota el seu dictat totes les profecies que contenia el llibre que Joiaquim, rei de Judà, havia tirat al foc. A més, hi va afegir moltes altres profecies com aquelles.

Jeremies 37

37.1 En lloc de Jeconies, fill de Joiaquim, va regnar el rei Sedecies, fill de Josies, a qui el rei de Babilònia, Nabucodonosor, havia posat per rei al territori de Judà. 37.2 Però ni ell ni els seus servidors, ni la gent del país, no van obeir els missatges que el Senyor havia tramès per mitjà del profeta Jeremies. 37.3 El rei Sedecies va enviar Jucal, fill de Xelemià, i el sacerdot Sefanià, fill de Maasseià, al profeta Jeremies perquè li diguessin: “Et demano que preguis per nosaltres davant el Senyor, el nostre Déu.” 37.4 En aquell moment Jeremies es movia lliurement entre el poble, ja que encara no l’havien detingut. 37.5 L’exèrcit del faraó havia sortit d’Egipte, i quan els caldeus que assetjaven Jerusalem van saber la notícia, es van retirar. 37.6 Llavors la paraula del Senyor va ser adreçada al profeta Jeremies en aquests termes: 37.7 “Això diu el Senyor, el Déu d’Israel: Aquesta és la resposta que heu de donar al rei de Judà que us ha enviat a consultar-me: L’exèrcit del faraó, que havia sortit per ajudar-vos, ja ha tornat al seu país d’Egipte. 37.8 I els caldeus tornaran aquí, atacaran aquesta ciutat, la prendran i hi calaran foc.” 37.9 Això diu el Senyor: “No us enganyeu vosaltres mateixos pensant: Els caldeus es retiraran i ens deixaran; perquè no se n’aniran. 37.10 I encara que derrotéssiu tot l’exèrcit dels caldeus que us ataquen, i només els quedessin homes malferits, aquests s’aixecarien de les seves tendes i calarien foc a la ciutat.” 37.11 Succeí que mentre l’exèrcit dels caldeus s’anava retirant de davant Jerusalem a causa de les tropes del faraó, 37.12 Jeremies sortia de Jerusalem per anar al territori de Benjamí, a fi d’assistir a un repartiment entre la seva gent. 37.13 Però quan va arribar a la porta de Benjamí, un capità de la guàrdia que estava allí, anomenat Irià, fill de Xelemià, fill d’Hananià, va detenir el profeta Jeremies tot dient: “Tu et vols passar als caldeus!” 37.14 Jeremies va contestar: “És fals! Jo no em vull passar als caldeus!” Però Irià no se’l va creure, sinó que va agafar Jeremies i el va portar a les autoritats. 37.15 Aquestes, enfurismades contra Jeremies, el van apallissar i el van empresonar a la casa de l’escriba Jehonatan, que havien convertit en presó. 37.16 Així va entrar Jeremies al calabós del soterrani i s’hi va estar molt de temps. 37.17 D’allà, el rei Sedecies el va fer treure i el va interrogar en secret a casa seva, i li digué: “Hi ha cap paraula del Senyor?” Jeremies respongué: “Sí que n’hi ha.” I va afegir: “Tu seràs lliurat a mans del rei de Babilònia.” 37.18 A més, Jeremies digué al rei Sedecies: “En què t’he faltat a tu, o als teus servidors, o a aquest poble, que m’has tancat a la presó? 37.19 On són els profetes que us profetitzen que el rei de Babilònia no vindria contra vosaltres ni contra aquest país? 37.20 Ara, doncs, escolta, rei i senyor meu, i accepta la súplica que et presento: No em facis tornar a casa de Jehonatan l’escriba, perquè m’hi moriria.” 37.21 Llavors el rei Sedecies va donar l’ordre que li portessin cada dia un pa del carrer dels forners, fins que s’acabés tot el pa de la ciutat. Així va romandre Jeremies al pati de la guàrdia.

Jeremies 38

38.1 Xefatià, fill de Matan, Guedaliahu, fill de Paixhur, Jucal, fill de Xelemià, i Paixhur, fill de Malquià, van sentir les paraules que Jeremies dirigia a tot el poble: 38.2 “Això diu el Senyor: Els qui es quedin en aquesta ciutat moriran per l’espasa, la fam o la pesta; però els qui es passin als caldeus viuran, perquè la pròpia vida els farà de botí i conservaran la vida. 38.3 Això diu el Senyor: Certament aquesta ciutat caurà en mans de les tropes del rei de Babilònia i l’ocuparan.” 38.4 Llavors aquells prínceps van dir al rei: “Et demanem que aquest home sigui condemnat a mort, perquè desmoralitza els homes de guerra que encara resten en aquesta ciutat i desanima tot el poble, fent aquests discursos. Aquest home no procura el bé d’aquest poble, sinó la seva desgràcia.” 38.5 El rei Sedecies els respongué: “Mireu, aquí el teniu, és a les vostres mans, perquè el rei no es pot pas oposar a vosaltres.” 38.6 Van agafar, doncs, Jeremies, i el van ficar dins la cisterna de Malquiahu, fill del rei, situada a l’atri de la guàrdia, introduint-l’hi per mitjà d’unes cordes. A la cisterna no hi havia aigua, sinó fang, i Jeremies es va enfonsar en el fang. 38.7 L’etíop Èbed-Mèlec, un eunuc que vivia al palau reial, va saber que havien baixat Jeremies a la cisterna. En aquells moments el rei s’estava assegut a la porta de Benjamí. 38.8 Èbed-Mèlec va sortir del palau reial i va parlar amb el rei i li digué: 38.9 “Rei i senyor meu, aquells homes han obrat molt malament amb tot el que acaben de fer amb el profeta Jeremies, tirant-lo a la cisterna, perquè allí es morirà de fam, ja que a la ciutat no hi queda pa.” 38.10 Llavors el rei va manar a l’etíop Èbed-Mèlec: “Pren amb tu trenta homes i treu de la cisterna el profeta Jeremies abans no mori.” 38.11 Èbed-Mèlec va prendre amb ell aquells homes, va anar al palau reial, al guarda-roba de la tresoreria, va agafar uns parracs de roba i vestits vells, i amb unes cordes els van fer arribar a Jeremies, a la cisterna. 38.12 I l’etíop Èbed-Mèlec digué a Jeremies: “Posa’t aquests parracs i aquesta roba vella sota les aixelles i entre les cordes.” Jeremies ho va fer així, 38.13 i estirant-lo amb les cordes el van treure de la cisterna. Però Jeremies va quedar encara retingut al pati de la guàrdia. 38.14 Després, el rei Sedecies va manar que portessin Jeremies a l’entrada tercera que hi ha al temple del Senyor. I el rei digué a Jeremies: “Et faré una pregunta; no m’amaguis res.” 38.15 I Jeremies respongué a Sedecies: “Si t’ho dic, segur que em faràs morir, i si et dono consell, tu no m’escoltaràs.” 38.16 El rei Sedecies va fer, en secret, aquest jurament a Jeremies: “Per la vida del Senyor, que ens ha donat aquesta vida, que no et faré morir ni et lliuraré en mans dels homes que et volen matar.” 38.17 Llavors Jeremies digué a Sedecies: “Això diu el Senyor, el Déu Totpoderós, el Déu d’Israel: Si surts i et rendeixes als oficials del rei de Babilònia, conservaràs la teva vida i aquesta ciutat no serà incendiada, i viuràs tu i la teva família. 38.18 Però si no et rendeixes als oficials del rei de Babilònia, llavors aquesta ciutat serà lliurada en mans dels caldeus; ells hi calaran foc i tu no t’escaparàs de les seves mans.” 38.19 Però el rei Sedecies respongué a Jeremies: “Tinc por dels jueus que s’han passat als caldeus, que no em deixin en les seves mans i em maltractin.” 38.20 Jeremies li respongué: “No t’hi deixaran. Et prego que escoltis la veu del Senyor i facis cas del que jo t’anuncio; tot t’anirà bé i conservaràs la vida. 38.21 Però si refuses de rendir-te, aquesta és la paraula que el Senyor m’ha revelat: 38.22 Totes les dones que queden en el palau reial de Judà seran conduïdes als oficials del rei de Babilònia, i et diran: T’han enganyat i t’han vençut els teus millors amics. Els teus peus s’han enfonsat en el fang, i ells han girat cua! 38.23 Les teves dones i els teus fills seran entregats als caldeus, i tu mateix no t’escaparàs de les seves mans: t’agafaran pres sota la mà del rei de Babilònia, i provocaràs que aquesta ciutat sigui incendiada.” 38.24 Llavors Sedecies digué a Jeremies: “Que ningú no sàpiga res d’aquesta conversa; altrament, moriràs. 38.25 En cas que els dignataris s’assabentin que jo he parlat amb tu i vinguin a preguntar-te: Digues-nos què li has dit al rei, i també què t’ha dit el rei a tu, sense amagar-nos res, si no vols morir, 38.26 aleshores els diràs: He suplicat al rei que no em fes tornar a casa de Jehonatan, perquè m’hi moriria.” 38.27 I així va ser; tots els dignataris van anar a trobar Jeremies i el van interrogar, però ell els va respondre d’acord amb totes les instruccions que el rei li havia donat, i ells el van deixar tranquil, perquè ningú no sabia res de la conversa. 38.28 Jeremies, doncs, es va quedar a l’atri de la guàrdia fins al dia que Jerusalem va ser vençuda, i allà s’estava quan la ciutat va ser ocupada.

Jeremies 39

39.1 L’any novè de Sedecies, rei de Judà, el mes desè, Nabucodonosor, rei de Babilònia, es va presentar davant de Jerusalem amb tot el seu exèrcit per atacar-la, i hi va posar setge. 39.2 I l’any onzè de Sedecies, el dia nou del mes quart, van obrir una bretxa a la muralla de la ciutat, 39.3 van entrar-hi tots els oficials del rei de Babilònia i van establir el seu campament a la porta del Mig: Nergal-Sarèsser, Samgar-Nebó, Sarsequim, cap dels eunucs, Nergal-Sarèsser, cap dels mags, i tots els altres dignataris del rei de Babilònia. 39.4 Quan el rei Sedecies i els seus soldats ho van veure, van escapar de nit, sortint de la ciutat pel camí del jardí reial, per la porta que hi ha entre les dues muralles, i es van dirigir cap al desert. 39.5 Però l’exèrcit del caldeus els va perseguir i va aconseguir Sedecies a les planes de Jericó. El van capturar i el van portar a Riblà, en territori d’Hamat, davant Nabucodonosor, rei de Babilònia, que el va sotmetre a judici. 39.6 A Riblà, el rei de Babilònia va degollar els fills de Sedecies davant d’ell mateix, i va degollar també tots els dignataris de Judà. 39.7 A Sedecies li va buidar els ulls i el va encadenar amb grillons de bronze per dur-lo a Babilònia. 39.8 Els caldeus van incendiar el palau reial i les cases de la població, i van enderrocar les muralles de Jerusalem. 39.9 Nebuzaradan, el comandant de la guàrdia, va deportar a Babilònia la resta del poble que havia quedat a la ciutat, amb els desertors que s’havien passat a ell i els artesans que hi havien quedat. 39.10 Però Nebuzaradan, el comandant de la guàrdia, va deixar en el territori de Judà els pobres del poble que no tenien res, i al mateix temps els va donar vinyes i camps. 39.11 En relació a Jeremies, Nabucodonosor havia ordenat a Nebuzaradan, el comandant de la guàrdia: 39.12 “Emporta-te’l i vetlla per ell; no li facis cap mal i fes el que ell et digui.” 39.13 Llavors Nebuzaradan, el comandant de la guàrdia, Nebuixazban, cap dels eunucs, i Nergal-Sarèsser, cap dels mags, i els altres oficials del rei de Babilònia, 39.14 van anar a treure Jeremies de l’atri de la guàrdia i el van confiar a Guedalià, fill d’Ahicam, perquè l’hostatgés a casa seva, i així ell va tornar a viure entre el poble. 39.15 Mentre Jeremies estava reclòs a l’atri de la guàrdia, havia tingut una revelació del Senyor que deia: 39.16 “Vés a trobar Èbed-Mèlec, l’etíop, i digues-li: Això diu el Senyor Totpoderós, el Déu d’Israel: Mira, vaig a complir les meves paraules sobre aquesta ciutat, per al seu mal i no pas per al seu bé, i tu en seràs testimoni aquell dia. 39.17 Però, a tu, jo et salvaré –diu el Senyor–, i no seràs posat en les mans dels homes que tu tems; 39.18 perquè jo, sens falta, t’alliberaré, i no cauràs per l’espasa. Tindràs la teva vida com a recompensa, perquè has confiat en mi –diu el Senyor.”

Jeremies 40

40.1 Paraula que va ser dirigida a Jeremies de part del Senyor després que Nebuzaradan, comandant de la guàrdia, el va fer tornar des de Ramà, quan estava encadenat enmig dels captius de Jerusalem i de Judà que havien de ser deportats cap a Babilònia. 40.2 El comandant de la guàrdia va prendre Jeremies a part i li digué: “El Senyor, el teu Déu, havia decidit aquesta dissort contra aquest lloc. 40.3 El Senyor l’ha feta venir i ha acomplert el que havia dit, perquè vosaltres heu pecat contra el Senyor i no heu atès la seva veu, i així us ha passat tot això. 40.4 Ara, però, jo t’allibero en aquest dia de les cadenes que duies a les mans. Si et sembla bé de venir amb mi a Babilònia, vine, i jo et protegiré; però si no et sembla convenient de venir amb mi a Babilònia, no vinguis. Mira, tens tot el país davant teu; vés allà on et sembli bé i convenient.” 40.5 I com que ell no es decidia, hi afegí: “Torna, doncs, amb Guedalià, fill d’Ahicam, fill de Xafan, a qui el rei de Babilònia ha posat de governador de les ciutats de Judà, i viu amb ell enmig del poble; o vés allà on et sembli millor.” I el comandant de la guàrdia li va donar provisions i un present i l’acomiadà. 40.6 Jeremies, llavors, se’n va anar amb Guedalià, fill d’Ahicam, a Mispà, i es va quedar a viure amb ell, enmig de la gent que havia quedat al país. 40.7 Quan tots els oficials de les tropes jueves i els seus homes, que s’havien escampat pels camps, van saber que el rei de Babilònia havia nomenat Guedalià, fill d’Ahicam, governador del territori, i que li havia confiat els homes, les dones, els nens i els pobres del país que no foren deportats a Babilònia, 40.8 van anar a trobar-lo a Mispà. Eren: Ixmael, fill de Netanià, Johanan i Jonatan, fills de Carèah, Seraià, fill de Tanhúmet, els fills d’Efai, el netofatita, i Jezaniahu, fill del maacatita, juntament amb els seus homes. 40.9 Guedalià, fill d’Ahicam, fill de Xafan, els va fer aquest jurament, a ells i als seus homes: “No tingueu por dels oficials, quedeu-vos a viure al país i poseu-vos a les ordres del rei de Babilònia, i us anirà bé. 40.10 Per la meva part, jo em quedaré a Mispà, com a responsable davant els caldeus que vinguin aquí; però vosaltres aneu a collir el vi, els fruits i l’oli; emmagatzemeu-ho tot i establiu-vos a les ciutats que heu escollit.” 40.11 També els altres jueus que eren a Moab, entre els ammonites, a Edom i als altres països, quan van saber que el rei de Babilònia havia deixat una resta de gent a Judà i que havia nomenat governador seu Guedalià, fill d’Ahicam, fill de Xafan, 40.12 tots van tornar dels països on havien estat escampats i van anar a la terra de Judà; es presentaren a Guedalià, a Mispà, i van fer una collita abundant de vi i de fruits. 40.13 Però Johanan, fill de Caréah, i tots els oficials de les tropes que s’havien escampat pels camps, van anar a trobar Guedalià, a Mispà, 40.14 i li van dir: “¿No saps que Balís, rei dels ammonites, ha fet venir Ixmael, fill de Netanià, perquè et mati?” Però Guedalià, fill d’Ahicam, no se’ls va creure. 40.15 Llavors Johanan, fill de Caréah, va parlar en privat amb Guedalià, a Mispà, i li digué: “Amb el teu permís jo eliminaré Ixmael, fill de Netanià, sense que ningú no ho sàpiga. ¿Hem de deixar que ell et mati, i que provoqui que es dispersin tots els jueus que s’han acollit a tu i desaparegui el romanent de Judà?” 40.16 Però Guedalià, fill d’Ahicam, digué a Johanan, fill de Carèah: “No ho facis pas; perquè és fals això que dius d’Ixmael.”

Jeremies 41

41.1 Però succeí que, el setè mes, Ixmael, fill de Netanià, fill d’Elixamà, del llinatge reial, i alguns dignataris del rei, acompanyats de deu homes, van visitar Guedalià, fill d’Ahicam, a Mispà, i van fer un àpat junts allà, a Mispà. 41.2 Llavors Ixmael, fill de Netanià, es va aixecar amb els deu homes que l’acompanyaven i van apunyalar Guedalià, fill d’Ahicam, fill de Xafan; i així van matar aquell que el rei de Babilònia havia nomenat governador del territori. 41.3 A més, Ixmael va fer matar tots els jueus que eren amb Guedalià, allà a Mispà, i tots els soldats caldeus que s’hi trobaven. 41.4 Dos dies després de l’assassinat de Guedalià, quan encara ningú no en sabia res, 41.5 van arribar uns vuitanta homes de Siquem, de Siló i de Samaria, amb la barba afaitada, els vestits esquinçats i incisions al cos, que portaven ofrenes i encens per oferir-los al temple del Senyor. 41.6 Llavors Ixmael, fill de Netanià, va sortir a rebre’ls des de Mispà, plorant amargament mentre s’hi acostava, i quan els va trobar els digué: “Veniu a casa de Guedalià, fill d’Ahicam.” 41.7 Però quan van ser al mig de la ciutat, Ixmael, fill de Netanià, amb l’ajuda dels seus homes, els va degollar i els va llençar dins d’una cisterna. 41.8 Entre aquell grup n’hi hagué deu que van dir a Ixmael: “No ens matis, perquè en el camp tenim amagatalls amb blat, ordi, oli i mel.” Llavors ell els retingué i no els va matar junt amb els seus companys. 41.9 La cisterna on Ismael havia llençat els cadàvers dels homes que havia assassinat en el cas de Guedalià, era la mateixa que va construir el rei Asà per defensar-se de Baixà, el rei d’Israel. Aquesta cisterna, Ixmael, fill de Netanià, la va omplir de cadàvers. 41.10 Després Ixmael va fer presoners tots els qui quedaven a Mispà: les filles del rei i tota la gent del poble que havia quedat a Mispà i que Nebuzaradan, comandant de la guàrdia, havia confiat a Guedalià, fill d’Ahicam. Ixmael, fill de Netanià, se’ls va endur captius i va marxar per passar-se als ammonites. 41.11 Quan Johanan, fill de Caréah, i el grup d’oficials de l’exèrcit que eren amb ell es van assabentar de tots els crims que havia comès Ixmael, fill de Netanià, 41.12 van reunir tots els seus homes i van sortir per atacar Ixmael, fill de Netanià, i el van trobar vora l’estany gran que hi ha a Gabaon. 41.13 I així que tot el poble que era amb Ixmael va veure Johanan, fill de Caréah, acompanyat dels oficials de l’exèrcit, es van alegrar, 41.14 i, donant mitja volta, tota aquella gent que s’enduia presonera de Mispà van tornar enrere i es van passar al costat de Johanan, fill de Caréah. 41.15 Però Ixmael, fill de Netanià, amb vuit homes més, va escapar de l’abast de Johanan i va passar al cantó dels ammonites. 41.16 Llavors Johanan, fill de Caréah, amb tots els oficials de l’exèrcit que l’acompanyaven, van agafar la resta del poble que havia rescatat d’Ixmael, fill de Netanià, que aquest s’endugué de Mispà després d’haver assassinat Guedalià, fill d’Ahicam: homes de guerra, dones, infants i funcionaris que havia fet tornar de Gabaon, 41.17 i es van posar en camí. Van fer una parada al refugi de Quimham, prop de Betlem, amb la intenció de prosseguir endavant i entrar a Egipte, 41.18 fugint dels caldeus. Els tenien por perquè Ixmael, fill de Netanià, havia assassinat Guedalià, fill d’Ahicam, que el rei de Babilònia havia posat com a governador del territori.

Jeremies 42

42.1 Tots els oficials de l’exèrcit, amb Johanan, fill de Caréah, Jezanià, fill d’Oixaià, i tot el poble, des del més petit fins al més gran, es van acostar 42.2 i van dir a Jeremies: “Digna’t acollir la nostra súplica. Intercedeix per nosaltres davant el Senyor, el teu Déu, a favor de tota aquesta resta, perquè n’hem quedat molt pocs de tants com érem, com tu mateix pots veure, 42.3 a fi que el Senyor, el teu Déu, ens mostri el camí que hem de seguir i el que cal fer.” 42.4 El profeta Jeremies els digué: “D’acord: jo intercediré davant el Senyor, el vostre Déu, tal com em demaneu; i tot el que el Senyor em respongui us ho faré saber sense amagar-vos res.” 42.5 Llavors ells van dir a Jeremies: “Que el Senyor sigui testimoni verídic i fidel contra nosaltres si no actuem d’acord amb qualsevol missatge que el Senyor, el teu Déu, et trameti de dir-nos. 42.6 Tant si és grat com si és ingrat, obeirem la veu del Senyor, el nostre Déu, a qui nosaltres t’enviem, a fi que tot ens vagi bé si escoltem la veu del Senyor, el nostre Déu.” 42.7 Al cap de deu dies, el Senyor va adreçar la seva paraula a Jeremies. 42.8 Ell va cridar Johanan, fill de Caréah, i tot els oficials de l’exèrcit que eren amb ell i tota la gent del poble, des del més petit fins al més gran, 42.9 i els digué: ”Això ha dit el Senyor, el Déu d’Israel, a qui m’heu enviat a presentar la vostra súplica davant d’ell: 42.10 Si us quedeu a viure en aquesta terra, jo us edificaré i no us destruiré; us plantaré i no us desarrelaré, perquè em sap greu tot el mal que us he hagut de fer. 42.11 No tingueu por del rei de Babilònia, que tant us espanta; no li tingueu por –diu el Senyor–, perquè jo estic al vostre costat per salvar-vos i deslliurar-vos de la seva mà. 42.12 Us atorgaré misericòrdia, i ell es compadirà de vosaltres i us deixarà tornar a la vostra terra. 42.13 Però si vosaltres dèieu: No volem viure en aquesta terra, deixant així d’obeir la veu del Senyor, el vostre Déu, 42.14 si dieu: No ho volem!, preferim anar a la terra d’Egipte, on no veurem més la guerra ni sentirem el toc de la trompeta ni patirem fam, i establir-nos-hi, 42.15 en aquest cas, escolteu la paraula del Senyor, la resta de Judà! Això diu el Senyor Totpoderós, el Déu d’Israel: Si vosaltres esteu plenament decidits a marxar cap a Egipte i hi entreu per refugiar-vos-hi, 42.16 l’espasa que ara temeu us abastarà allà, a la terra d’Egipte, i la fam que us espanta s’enganxarà darrere vostre; i allà morireu. 42.17 Tots els qui hagin decidit anar a Egipte per refugiar-s’hi moriran per l’espasa, la fam i la pesta; ningú no podrà escapar ni fugir davant la calamitat que jo faré caure damunt seu. 42.18 Perquè el Senyor Totpoderós, el Déu d’Israel, ha dit: Igual com es va vessar la meva ira i la meva indignació sobre els habitants de Jerusalem, així es vessarà la meva indignació sobre vosaltres si entreu a Egipte: esdevindreu un motiu d’execració i d’horror, de maledicció i de vergonya, i no tornareu a veure més aquest lloc. 42.19 El Senyor ha parlat referent a vosaltres, resta de Judà: No aneu a Egipte! Tingueu ben entès que avui jo us aviso. 42.20 Us esteu enganyant vosaltres mateixos. Em vau enviar davant el Senyor, el vostre Déu, i em dèieu: Intercedeix per nosaltres davant el Senyor, el nostre Déu, i comunica’ns tot el que digui el Senyor, el nostre Déu, i ho complirem. 42.21 Avui us ho he comunicat, però no heu obeït la veu del Senyor, el vostre Déu, ni en una sola de les coses que ell m’ha tramès per a vosaltres. 42.22 Ara, doncs, sapigueu del cert que morireu per l’espasa, la fam i la pesta en el lloc on heu decidit anar a refugiar-vos.”

Jeremies 43

43.1 Quan Jeremies va acabar de comunicar al poble totes les paraules del Senyor, el seu Déu, tot el missatge que el Senyor li havia encarregat de dir-los, 43.2 Azarià, fill d’Oixaià, Johanan, fill de Caréah, i tots els homes insolents van dir a Jeremies: “Menteixes! El Senyor, el nostre Déu, no t’ha encarregat que diguessis: No aneu a refugiar-vos a Egipte, 43.3 sinó que Baruc, fill de Nerià, t’incita contra nosaltres per tal de lliurar-nos a les mans dels caldeus, perquè ens matin o ens deportin a Babilònia.” 43.4 I Johanan, fill de Caréah, amb tots els oficials de l’exèrcit i tot el poble, no van fer cas del missatge del Senyor de quedar-se al territori de Judà. 43.5 Johanan, fill de Caréah, i tots els oficials de l’exèrcit van aplegar la resta de Judà, aquells qui, des de les nacions on havien estat dispersats, havien tornat per habitar en el territori de Judà: 43.6 els homes, les dones, els infants, les filles del rei i totes les persones que Nebuzaradan, comandant de la guàrdia, havia deixat amb Guedalià, fill d’Ahicam, fill de Xafan; i també el profeta Jeremies i Baruc, fill de Nerià. 43.7 Sense fer cas de l’advertiment del Senyor, van entrar a la terra d’Egipte i van arribar a Dafne. 43.8 A Dafne, Jeremies va rebre una revelació del Senyor que deia: 43.9 “Pren amb les mans unes pedres grosses i enfonsa-les en el fang que hi ha a l’entrada del palau del faraó a Dafne, en presència dels homes de Judà, 43.10 i digues-los: Això diu el Senyor, el Déu d’Israel: Mireu, enviaré a buscar Nabucodonosor, rei de Babilònia, el meu servent, i ell establirà el seu tron sobre aquestes pedres que jo he enfonsat, i hi estendrà el seu pavelló al damunt. 43.11 Vindrà i assolarà el país d’Egipte: qui és sentenciat a mort, a la mort; qui ho és a captiveri, al captiveri; i qui ho és a espasa, a l’espasa. 43.12 Calarà foc als temples d’Egipte, els cremarà i s’endurà captius els seus déus. Netejarà el país d’Egipte com un pastor espolsa el seu mantell, i sortirà d’allà tranquil·lament. 43.13 Farà miques els obeliscs del temple del Sol que hi ha al país d’Egipte, i incendiarà els santuaris dels déus egipcis.”

Jeremies 44

44.1 Missatge que fou adreçat a Jeremies per a tots els jueus que vivien al país d’Egipte, els qui habitaven a Migdol, a Dafne, a Memfis i a la regió de Patrós, que deia: 44.2 “Això ha dit el Senyor Totpoderós, el Déu d’Israel: Vosaltres heu vist tota la desgràcia que he portat sobre Jerusalem i sobre totes les poblacionsde Judà: aquí les teniu, desertes, sense habitants, encara avui, 44.3 a causa de la maldat que van cometre per provocar-me a ira anant a cremar encens i donant culte als déus estrangers que ells no havien conegut, ni tampoc vosaltres ni els vostres avantpassats. 44.4 Tot i que jo us he enviat constantment tots els meus servents, els profetes, per dir-vos: No cometeu aquesta acció abominable que jo detesto. 44.5 Però ells no van escoltar ni en van voler fer cas per a penedir-se de la seva maldat ni per a deixar d’oferir encens als déus estrangers. 44.6 Per això es va vessar la meva indignació i la meva ira es va encendre contra les ciutats de Judà i els carrers de Jerusalem, que han quedat reduïts a deserts i desolació, com són avui. 44.7 Ara, doncs, el Senyor Totpoderós, el Déu d’Israel, diu això: Per què us feu un mal tan gran contra vosaltres mateixos, provocant l’extermini dels homes, les dones, els joves i els nodrissons d’enmig del poble de Judà fins al punt que no quedi resta de vosaltres? 44.8 Em provoqueu a ira amb l’obra de les vostres mans, cremant encens als déus estrangers en aquest país d’Egipte on heu vingut com a refugiats, per acabar destruïts i ser motiu d’execració i oprobi entre totes les nacions de la terra. 44.9 ¿Us heu oblidat, potser, dels delictes dels vostres avantpassats i de les maldats dels reis de Judà i les de les seves dones, de les vostres pròpies maldats i les que les vostres dones han comès al país de Judà i als carrers de Jerusalem? 44.10 Fins al dia d’avui, no s’han penedit ni han tingut temor, ni han observat la meva llei i els meus estatuts que he posat davant vostre i davant els vostres avantpassats. 44.11 Per això el Senyor Totpoderós, el Déu d’Israel, ha dit: Mireu, jo em giro contra vosaltres per a mal i per a suprimir tot el poble de Judà. 44.12 Agafaré, de la resta de Judà, els qui van resoldre d’anar a viure a Egipte, i tots seran eliminats; cauran en el país d’Egipte. Els consumirà l’espasa i la fam: des del més petit fins al més gran moriran per l’espasa i per la fam, i esdevindran un motiu d’execració, d’horror, de maledicció i d’oprobi. 44.13 Castigaré els qui viuen al país d’Egipte igual com vaig castigar Jerusalem: amb l’espasa, la fam i la pesta, 44.14 de manera que, d’aquella resta de Judà que van anar a viure com a refugiats al país d’Egipte, no hi haurà ningú que se n’escapi, ningú que quedi viu per a tornar a la terra de Judà, on tenen tant d’anhel de tornar-hi a viure; no hi tornaran, llevat d’alguns escàpols.” 44.15 Llavors tots els homes que sabien que les seves dones cremaven encens als déus estrangers, i totes les dones que eren presents, formant una gran assemblea amb tot el poble que habitava al país d’Egipte, a Patrós, van respondre a Jeremies: 44.16 “Sobre això que ens has dit en nom del Senyor, no en volem saber res; 44.17 al contrari, estem disposats a complir exactament la promesa que hem fet d’oferir encens a la Reina del Cel i de vessar-li libacions, com hem vingut fent nosaltres, els nostres avantpassats, els nostres reis i els nostres dignataris a les ciutats de Judà i a les places de Jerusalem. Aleshores teníem abundància d’aliments i érem feliços i no vèiem malaurança. 44.18 Però des que hem deixat d’oferir encens a la Reina del Cel i de vessar-li libacions, ens ha mancat de tot i som víctimes de l’espasa i de la fam. 44.19 I si nosaltres, les dones, oferim encens i vessem libacions a la Reina del Cel, ¿per ventura ha estat sense el consentiment dels nostres marits que li hem preparat coques amb la seva imatge i li hem vessat libacions?” 44.20 Llavors Jeremies es va dirigir a tot el poble, als homes, a les dones i a tota la gent que li havia contestat d’aquella manera, i els digué: 44.21 “¿Creieu que el Senyor no ha recordat o no ha pensat en l’encens que cremàveu a les ciutats de Judà i a les places de Jerusalem, vosaltres, els vostres avantpassats, els vostre reis i magnats, amb tot el poble del país? 44.22 El Senyor no ha pogut resistir més, davant la maldat de les vostres obres, davant les abominacions que cometíeu; per això el vostre país s’ha convertit en una ruïna, en motiu d’estupor i de maledicció, completament deshabitat, com és avui. 44.23 Us ha vingut aquesta calamitat, com avui és evident, perquè heu cremat encens i heu pecat contra el Senyor; perquè no heu escoltat la veu del Senyor i no heu seguit la seva llei, els seus preceptes i els seus testimonis.” 44.24 A més, Jeremies va dir a tot el poble i a totes aquelles dones: “Escolteu la paraula del Senyor, tots els jueus que residiu al país d’Egipte: 44.25 Això diu el Senyor Totpoderós, el Déu d’Israel: Vosaltres i les vostres dones us heu compromès de paraula i ho heu confirmat amb els fets quan heu dit: ‘Nosaltres complirem exactament els vots que hem fet de cremar encens i vessar libacions a la Reina del Cel.’ Doncs bé, seguiu mantenint les vostres prometences i complint els vostres vots; 44.26 però tingueu en compte la paraula del Senyor, tots els jueus que residiu al país d’Egipte: Jo he jurat pel meu gran nom –diu el Senyor–, que cap persona de Judà no tornarà a invocar el meu nom en tota la terra d’Egipte dient: Per la vida del Senyor etern! 44.27 Mireu, jo em mantinc vigilant sobre ells per a mal, i no pas per a bé, i tots els homes de Judà que són al país d’Egipte seran consumits per l’espasa i la fam fins que siguin exterminats del tot. 44.28 I aquells qui puguin escapar de l’espasa tornaran del país d’Egipte a la terra de Judà, si bé seran ben pocs; mentre que la resta de Judà que ha vingut a refugiar-se al país d’Egipte podrà comprovar quina paraula es confirmarà, si la meva o la seva. 44.29 Aquest serà el senyal –diu el Senyor–, que jo us castigaré en aquest lloc, a fi que sapigueu del cert que es compliran les meves amenaces de dissort contra vosaltres. 44.30 Això ha dit el Senyor: Jo lliuraré al faraó Hofrà, rei d’Egipte, en mans dels seus enemics i en mans dels qui el volen matar, com vaig lliurar Sedecies, rei de Judà, en mans de Nabucodonosor, rei de Babilònia, l’enemic que el volia matar.”

Jeremies 45

45.1 Missatge que Jeremies va comunicar a Baruc, fill de Nerià, quan aquest escrivia en un llibre aquelles paraules que Jeremies li dictava l’any quart de Joiaquim, fill de Josies, rei de Judà: 45.2 “Això diu el Senyor, el Déu d’Israel, referent a tu, Baruc: 45.3 Tu has dit: Pobre de mi! El Senyor afegeix pena al meu dolor! Estic cansat de gemegar i no puc trobar descans! 45.4 Però tu, Jeremies, li has de dir: Això diu el Senyor: Mira, jo enruno el que jo mateix havia edificat i arrenco el que jo mateix havia plantat, i ho faig arreu de la terra. 45.5 ¿I tu busques el benefici personal? No el busquis; perquè heus aquí que aboco la desgràcia sobre tot mortal –diu el Senyor–; però a tu et concedeixo la pròpia vida com a botí rescatat, en qualsevol lloc on tu vagis”.

Jeremies 46

46.1 Revelació, de part del Senyor, que fou adreçada al profeta Jeremies referent a les nacions. 46.2 Per a Egipte: Sobre l’exèrcit del faraó Necó, rei d’Egipte, que era acampat vora el riu Eufrates, a Carquemix, i que fou vençut per Nabucodonosor, rei de Babilònia, l’any quart de Joiaquim, fill de Josies, rei de Judà. 46.3 Prepareu escut i rodella i llanceu-vos al combat! 46.4 Enganxeu els cavalls i munteu, vosaltres, els combatents! Poseu-vos els elms i arrenglereu-vos! Poliu les llances i revestiu-vos les cuirasses! 46.5 Com és que els veig espaordits i reculant? Els seus herois són derrotats i fugen a la desbandada, sense mirar enrere; el terror impera arreu –diu el Senyor. 46.6 Els més ràpids no poden fugir, ni escapar-se els més valents. Al nord, vora el riu Eufrates, ensopeguen i cauen! 46.7 Qui és aquest que es desborda com el Nil, amb les aigües impetuoses com riuades? 46.8 És Egipte; es desborda com el Nil i com riuades d’aigües violentes, i diu: “Pujaré, cobriré la terra, destruiré les ciutats i els qui hi habiten! 46.9 Que avanci la cavalleria! Que els carros ataquin amb fúria! Que surtin els valents de Cuix i de Put que empunyen l’escut, la gent de Lud, que tiben l’arc! 46.10 Aquest és un dia per al Senyor, Déu dels exèrcits, un dia de revenja per a venjar-se dels seus enemics; i l’espasa devorarà i es sadollarà, s’embriagarà amb la seva sang, perquè és un sacrifici per al Senyor, Déu dels exèrcits, en terres del nord, prop del riu Eufrates. 46.11 Puja a Galaad a buscar bàlsam, verge, filla d’Egipte! En va multiplicaràs els remeis: res no podrà curar-te! 46.12 Les nacions ja coneixen la teva ignomínia, els teus clams han omplert la terra, perquè els guerrers ensopeguen l’un contra l’altre i cauen tots dos plegats.” 46.13 Revelació que el Senyor va comunicar al profeta Jeremies sobre l’arribada de Nabucodonosor, rei de Babilònia, que vindria per a assolar el país d’Egipte: 46.14 “Anuncieu-ho a Egipte, proclameu-ho a Migdol, feu-ho saber a Menfis i a Dafne. Crideu: Alça’t i prepara’t, que l’espasa devasta al teu entorn! 46.15 Com és que han caigut per terra els teus forçuts? No han pogut resistir, perquè el Senyor els ha envestit. 46.16 Ell ha fet que una munió ensopeguessin i caiguessin l’un sobre l’altre, i es diuen: Alcem-nos i tornem al nostre poble, allà on hem nascut, lluny de l’espasa irresistible! 46.17 Criden allà: Faraó, rei d’Egipte, molt de soroll i una pèrdua de temps! 46.18 Per vida meva, diu el Sobirà, el qui du per nom «Senyor Totpoderós», juro que com s’alça el Tabor entre les muntanyes, com el Carmel arran del mar, així vindrà. 46.19 Prepara’t estris de transhumants, filla sedentària d’Egipte, perquè Memfis esdevindrà una desolació, terra devastada, sense habitants. 46.20 Egipte és una vedella magnífica, però s’acosta el tàvec del nord, que ja se li ve al damunt. 46.21 Els mateixos mercenaris que té a dins són com vedells d’estable, que també es giren d’esquena: fugen plegats sense aturar-se, perquè els ha caigut damunt el dia de la seva desgràcia, el temps del seu càstig. 46.22 La seva remor s’escamparà com el xiulet d’una serp, perquè s’acostaran en formació de combat, vindran amb destrals, com els qui tallen arbres. 46.23 Abatran el seu bosc –diu el Senyor– encara que sigui impenetrable, ja que són més nombrosos que les llagostes, que no es poden comptar. 46.24 Serà avergonyida, la filla d’Egipte; serà lliurada en mans del poble del nord. 46.25 El Senyor Totpoderós, el Déu d’Israel, ha dit: Mireu, jo castigaré Amon, el déu de Tebes, i el faraó. L’Egipte amb els seus déus i els seus reis, el faraó i els qui confien en ell. 46.26 I els lliuraré en mans d’aquells qui els volen matar, en mans de Nabucodonosor, rei de Babilònia, i en mans dels seus servidors. Però després Egipte tornarà a ser habitat com en els temps anteriors –diu el Senyor. 46.27 Però tu no tinguis por, servent meu Jacob, no t’espantis, Israel, perquè jo et deslliuraré de la terra llunyana, i deslliuraré la teva descendència del país de l’exili. I Jacob tornarà per viure en pau i tranquil, sense que ningú l’inquieti. 46.28 Tu no temis, servent meu Jacob –diu el Senyor–, perquè jo sóc amb tu; exterminaré totes les nacions per on t’he dispersat, però a tu no et faré desaparèixer del tot, sinó que et castigaré amb moderació, perquè no et puc disculpar.”

Jeremies 47

47.1 Revelació del Senyor que fou adreçada al profeta Jeremies referent als filisteus, abans que el faraó s’apoderés de Gaza. 47.2 Això diu el Senyor: “Heus aquí que ve una crescuda d’aigües des del nord que es convertirà en un torrent desbordat; inundaran la terra i tot el que hi ha, les ciutats i els seus habitants. Els homes clamaran, i tots els habitants del país gemegaran 47.3 per l’estrepitós galop dels seus cavalls, el brogit dels seus carros i el retruny de les seves rodes. Els pares no poden ajudar els seus fills, pel defalliment dels seus braços. 47.4 El dia de la devastació ha arribat per a tots els filisteus, per privar Tir i Sidó de tots els aliats que encara els queden; perquè el Senyor destruirà els filisteus, els immigrats de l’illa de Caftor. 47.5 A Gaza li ha tocat rapar-se, Ascaló ha quedat en silenci, amb la resta de les seves valls. ¿Fins quan et faràs incisions? 47.6 Ai, espasa del Senyor! ¿Fins quan no reposaràs? Replega’t a la teva beina, descansa i tingues calma. 47.7 Com podràs estar-te quieta? El Senyor li ha donat ordres contra Ascaló i el litoral de la costa: allà l’ha destinada!”

Jeremies 48

48.1 Referent a Moab, això diu el Senyor Totpoderós, el Déu d’Israel: “Ai de Nebó, que ha estat devastada! Quiriataim ha estat presa i avergonyida; la ciutadella ha estat deshonrada i abatuda. 48.2 Ja no existeix la glòria de Moab! Han maquinat contra Heixbon: Veniu, suprimim-la d’entre les nacions! També tu, Madmén, seràs suprimida; l’espasa et perseguirà. 48.3 Remor de clams des d’Horonaim: Quina devastació i quin estrall més gran! 48.4 Moab és esclafat, els infantons fan sentir els seus crits. 48.5 Perquè la pujada de Luhit la pugen amb planys i plors. A la baixada d’Horonaim se senten els crits llastimosos de la desfeta. 48.6 Fugiu, salveu la vida, sigueu com el matoll en el desert. 48.7 Ja que has confiat en les teves conquestes i els teus tresors, també tu seràs conquerida, i el déu Quemoix serà deportat juntament amb els seus sacerdots i els seus dignataris. 48.8 El devastador entrarà a cada una de les ciutats, i no se n’escaparà cap: la vall serà devastada i l’altiplà assolat, tal com ha dit el Senyor. 48.9 Doneu ales a Moab perquè fugi volant, ja que les seves ciutats han de ser convertides en una desolació, sense ningú que hi habiti. 48.10 Maleït el qui faci la tasca del Senyor amb negligència! Maleït qui privi la seva espasa de sang! 48.11 Moab ha viscut refiat des de la seva joventut i ha reposat com el vi sobre el solatge, sense haver estat transvasat d’una gerra a una altra, mai no ha anat al captiveri; per això conserva el seu sabor i no ha perdut la seva aroma. 48.12 Però vénen dies –diu el Senyor–, que li enviaré qui el trasbalsi: buidaran les seves gerres i rebentaran els seus bots. 48.13 I Moab s’avergonyirà de Quemoix, com la casa d’Israel es va avergonyir de Betel, en qui confiava. 48.14 ¿Com podeu dir: Som aguerrits, combatents avesats a la guerra? 48.15 Moab ha estat saquejat i les seves ciutats han estat assaltades, i els més selectes dels seus joves ja han baixat a l’escorxador –diu el Sobirà que porta el nom de «Senyor Totpoderós». 48.16 El desastre de Moab és a punt d’arribar, la seva aflicció no trigarà gaire. 48.17 Planyeu-lo, tots els seus veïns; i tots els qui coneixeu la seva fama digueu: Com s’ha trencat el bastó poderós i el ceptre magnífic! 48.18 Baixa del teu lloc d’honor i asseu-te al terra sec, filla, habitant de Dibon, perquè el devastador de Moab ha pujat contra tu i ha destruït les teves fortificacions. 48.19 Posa’t dreta prop del camí i estigues a l’aguait, població d’Aroer, i pregunta als fugitius i als qui s’escapen: Què ha passat? 48.20 Moab ha estat avergonyit i abatut! Xiscleu i crideu, anuncieu per l’Arnon que Moab ha estat destruït! 48.21 Ha arribat el judici sobre el país de l’altiplà: sobre Holon, Jahas i Mefàat, 48.22 sobre Dibon, Nebó i Betdiblataim, 48.23 sobre Quiriataim, Betgàmul i Betmeon, 48.24 sobre Queriot, Bosrà i totes les ciutats de la terra de Moab, tant les properes com les llunyanes. 48.25 S’ha tallat el corn de Moab i s’ha trencat el seu braç –diu el Senyor. 48.26 Embriagueu-lo, perquè s’ha enaltit contra el Senyor; que es rebolqui Moab en el seu vòmit, que es converteixi en objecte d’escarni. 48.27 Perquè, ¿és que Israel no ha estat un objecte d’escarni per a tu? ¿Per ventura ha estat sorprès entre els lladres, perquè cada vegada que parles d’ell hagis de moure el cap? 48.28 Deixeu les ciutats, feu vida a les roques, habitants de Moab, sigueu com els coloms, que fan el seu niu ben alt, als racons d’un espadat. 48.29 Hem conegut la supèrbia de Moab, el seu extremat orgull, la seva altivesa, la seva arrogància i el seu cor altiu. 48.30 Jo conec –diu el Senyor– la seva presumpció mancada de raó, que parla molt alt i no fa res. 48.31 Per això udolaré sobre Moab; cridaré sobre tot el poble i gemegaré sobre els homes de Quirheres. 48.32 Amb un plor més gran que el de Jazer ploraré per tu, vinya de Sibmà; els teus sarments travessaven el mar, arribaven fins al mar de Jazer. Sobre la teva collita i la teva verema s’ha llançat el devastador. 48.33 Han desaparegut l’alegria i el goig dels camps fèrtils, i de la terra de Moab; he fet que manqués el vi als cups: ningú no trepitjarà el raïm tot cantant, ja no hi haurà més gatzara. 48.34 El clam d’Heixbon arriba fins a Elalé i Jahas; el de Sóar, fins a Horonaim i Eglat-Xelixià; perquè fins i tot les fonts de Nimrim s’han convertit en un desert. 48.35 Eliminaré de Moab –diu el Senyor– tots els qui pugen a sacrificar als llocs alts i els qui cremen encens als seus déus. 48.36 Per això el meu cor ressona planyívol com una flauta per Moab i ressona planyívol per la gent de Quirheres, perquè s’ha perdut l’abundància que havien aconseguit. 48.37 Tots van amb el cap afaitat i amb la barba rasurada, es fan incisions a les mans i sobre els lloms porten vestit de sac. 48.38 De tots els terrats i de tots els carrers de Moab només en surten planys, perquè jo he esmicolat Moab com una gerra rebutjada –diu el Senyor. 48.39 Com l’han destrossat! Planyeu-lo! De quina manera ha girat cua Moab, avergonyit! S’ha convertit en un motiu d’escarni i d’horror per a tots els seus veïns. 48.40 Això diu el Senyor: “Mireu, ve volant com una àguila i estén les ales sobre Moab. 48.41 Les ciutats són preses i les fortaleses conquerides; aquell dia el cor dels guerrers de Moab serà com el cor d’una dona en l’angoixa del part. 48.42 Moab serà destruït com a poble, perquè s’ha enaltit contra el Senyor. 48.43 El pànic, la fossa i el filat són damunt teu, habitant de Moab! –diu el Senyor. 48.44 El qui fugi del pànic caurà dintre la fossa, i el qui surti de la fossa caurà pres al filat; perquè faré venir damunt d’ell, damunt Moab, l’any del seu càstig –ha dit el Senyor. 48.45 A l’ombra d’Eixbon s’aturen els fugitius, ja sense forces, però d’allà surt un foc, i una flama d’enmig de Sehon, que devora els polsos de Moab i el crani de la gent tumultuosa. 48.46 Ai de tu, Moab! Estàs perdut, poble del déu Quemoix: s’emporten els teus fills a la captivitat, i les teves filles, a l’esclavatge. 48.47 Però jo faré tornar la captivitat de Moab, quan s’acompleixin els temps” –ha dit el Senyor. Aquí acaba la sentència sobre Moab.

Jeremies 49

49.1 Referent als ammonites, això diu el Senyor: “Que no té fills, Israel, o no té hereu? Per què, doncs, el déu Milcom s’ha apoderat de Gad i el seu poble s’ha establert a les seves ciutats? 49.2 Per això vénen dies –diu el Senyor–, que faré ressonar crits de guerra contra Rabà dels ammonites, i serà convertida en un munt d’enderrocs, les seves poblacions seran incendiades i llavors Israel recuperarà la seva heretat –diu el Senyor. 49.3 Esclata en plors Heixbon, perquè Ai és devastada; gemegueu, ciutats de Rabà, vestiu-vos de sac, lamenteu-vos, correu esverades per entre les tanques, perquè Milcom serà emportat al captiveri, amb els seus sacerdots i dignataris. 49.4 Per què et glories de les valls, de la teva vall fèrtil, ciutat arrogant? La que confia en els seus tresors i diu: Qui gosarà atacar-me? 49.5 Doncs, mira, faig venir sobre tu el terror per tot el teu voltant –diu el Senyor, el Déu Totpoderós–; i sereu foragitats, cadascun cap endavant seu, i no hi haurà qui aplegui els desbandats. 49.6 Però després d’això faré tornar els captius dels fills d’Ammon” –diu el Senyor. 49.7 Referent a Edom, això diu el Senyor Totpoderós: “¿Ja no hi ha saviesa a Teman? ¿Ha desaparegut el consell dels prudents? ¿S’ha esvaït la seva saviesa? 49.8 Fugiu, gireu cua, aneu a viure a les coves, habitants de Dedan, perquè ara faig venir l’infortuni d’Esaú damunt seu, en el temps del seu càstig. 49.9 Si vinguessin veremadors a la teva propietat, ¿no hi deixarien algun gotim?; o, lladres nocturns, ¿robarien més del que poguessin? 49.10 Doncs bé, jo he despullat Esaú, he descobert els seus amagatalls i no podrà amagar-se. La seva nissaga ha estat destruïda, i els seus germans i els seus amics ja no existeixen. 49.11 Deixa els teus orfes, que jo els faré viure, i les teves viudes confiaran en mi. 49.12 Perquè el Senyor diu això: Heus aquí que els qui no havien de beure la copa també la beuran, ¿i tu en quedaràs eximit? No en quedaràs pas eximit, sinó que també l’hauràs de beure. 49.13 He jurat per mi mateix –diu el Senyor–, que Bosrà s’ha de convertir en una desolació, en un oprobi, en un erm i en una execració, i totes les seves ciutats seran ruïnes perpètues. 49.14 He sentit una notícia que ve de part del Senyor, un emissari la porta a les nacions: Aplegueu-vos i veniu contra ell, alceu-vos per al combat. 49.15 Perquè heus aquí que t’he fet petit entre les nacions, menyspreable entre els humans. 49.16 Quant a la teva ferotgia, la supèrbia del teu cor t’ha enganyat. Tu, que habites a les coves de les roques, que ocupes els cims dels turons, encara que posis el teu niu ben alt, com fa l’àguila, d’allà et faré baixar –diu el Senyor. 49.17 Edom serà un exemple esfereïdor, tothom qui hi passi quedarà atònit i xiularà veient les seves destrosses. 49.18 Igual que en la destrucció de Sodoma i Gomorra i de les ciutats veïnes –diu el Senyor–, no hi habitarà ningú, no hi farà estada cap ésser humà. 49.19 Heus aquí que com un lleó que puja de la frondositat del Jordà cap als prats sempre verds, així, de sobte, el faré fugir d’allà; i establiré sobre ell aquell qui sigui l’escollit. Perquè, qui és com jo? Qui em pot citar a judici? Quin és el pastor capaç de plantar-me cara? 49.20 Per tant, escolteu la decisió que el Senyor ha pres contra Edom, i els plans que ha concebut contra els habitants de Teman: Sí, els arrossegaran com a ovelles febles, i amb ells seran arrasades les seves cledes. 49.21 Per l’estrèpit de la seva caiguda s’estremirà la terra, els crits del seu clam es faran sentir fins al mar Roig. 49.22 Heus aquí que pujarà volant com una àguila i estendrà les seves ales sobre Bosrà, i, aquell dia, el cor dels valents d’Edom serà com el cor d’una dona en l’angoixa del part.” 49.23 Referent a Damasc: “Estan afligides, Hamat i Arpad, perquè els han arribat males notícies; s’agiten com un mar encrespat que no pot assossegar-se. 49.24 Damasc defalleix, es gira per fugir, el pànic se n’apodera, l’angoixa i els dolors l’aclaparen com a una dona quan infanta. 49.25 Com han abandonat la ciutat tan lloada, que em donava tant de goig? 49.26 Per això aquell dia el seu jovent caurà per les places, i tots els seus guerrers seran reduïts al silenci –diu el Senyor Totpoderós. 49.27 Faré calar foc a les muralles de Damasc, i consumirà els baluards de Benadad.” 49.28 Referent a Quedar i als regnes d’Hassor, que va vèncer Nabucodonosor, rei de Babilònia, això diu el Senyor: “Alceu-vos, pugeu contra Quedar i saquegeu els fills de l’Orient! 49.29 Els prendran les tendes i els ramats, els pavellons i tot el seu bagatge, i els arrabassaran els camells; i cridaran contra d’ells: El terror és pertot arreu! 49.30 Fugiu, marxeu lluny, busqueu refugi a les coves, habitants d’Hassor –diu el Senyor–, perquè Nabucodonosor, rei de Babilònia, ha pres una decisió contra vosaltres i ha traçat un pla. 49.31 Alceu-vos, pugeu contra una nació pacífica que viu refiada –diu el Senyor–, que no té portes ni forrellats, que habita allunyada de tothom. 49.32 Els seus camells seran un botí, i la munió dels seus ramats, la presa. Dispersaré per tots els vents aquests que s’afaiten els polsos, de tots costats els faré venir la ruïna –diu el Senyor. 49.33 Hassor serà un cau de xacals, un desert perpetu; ningú no hi habitarà, ni cap mortal no hi farà estada.” 49.34 Missatge de part del Senyor que va ser adreçat al profeta Jeremies referent a Elam, al començament del regnat de Sedecies, rei de Judà, i que deia: 49.35 “Això diu el Senyor Totpoderós: Mireu, jo trencaré l’arc d’Elam, la seva arma principal. 49.36 Abocaré sobre Elam el quatre vents, de tots quatre extrems del cel, i els dispersaré pertot aquests vents, i no hi haurà cap nació on no hi arribin els seus fugitius. 49.37 Faré que Elam s’acovardeixi davant dels seus enemics, davant dels qui els volen exterminar; els faré venir al damunt la dissort, la flama de la meva ira –diu el Senyor–; i enviaré l’espasa darrere seu fins que els extermini. 49.38 Posaré el meu tron a Elam, i en faré desaparèixer el rei i els prínceps, –diu el Senyor. 49.39 Però, temps a venir, faré tornar la captivitat d’Elam” –diu el Senyor.

Jeremies 50

50.1 Missatge que el Senyor va comunicar per mitjà del profeta Jeremies contra Babilònia i el país dels caldeus. 50.2 “Anuncieu-ho entre les nacions, feu-ho saber, alceu un estendard, feu-ho públic i no amagueu res. Digueu: ‘Babilònia és presa i el déu Bel avergonyit! Marduc és aterrat! Les seves imatges són escarnides, els seus ídols s’han desplomat!’ 50.3 Puja contra ella una nació del nord que convertirà la seva terra en una desolació, i no hi quedaran habitants. Tant els homes com els animals han fugit, tots han marxat.” 50.4 En aquells dies i en aquell temps –diu el Senyor–, vindran els fills d’Israel i els de Judà plegats; faran el camí plorant i buscaran el Senyor, el seu Déu. 50.5 Preguntaran pel camí de Sió, i s’hi dirigiran tot dient: Veniu i unim-nos al Senyor amb un pacte etern, que mai no pugui ser oblidat. 50.6 Eren ovelles perdudes, els del meu poble, els seus pastors les havien esgarriades; les feien anar per les muntanyes, vagant d’un puig a un turó, i s’oblidaven de la pleta. 50.7 Qui les trobava les devorava, i els seus enemics deien: No fem cap mal, perquè han pecat contra el Senyor, morada de justícia, contra el Senyor, esperança dels seus avantpassats. 50.8 Fugiu d’enmig de Babilònia i sortiu de la terra dels caldeus, i poseu-vos, com els bocs, davant el ramat. 50.9 Jo vaig a despertar i a aviar contra Babilònia un aplec de grans nacions des de la terra del nord; s’arrengleraran contra ella i des d’allà la prendran. Les seves sagetes són les d’un guerrer expert, que no tornarà de buit. 50.10 I Caldea servirà de botí; tots els qui la saquegin se n’ompliran –diu el Senyor. 50.11 Per què us alegreu i per què us en glorieu, saquejadors de la meva propietat? Per què us rebolqueu en l’herba com una vedella i renilleu com els corsers? 50.12 La vostra mare se sent deshonrada, està tota avergonyida la qui us ha infantat. Aquí la teniu, com l’última de les nacions, feta una desolació, un ermot, un desert. 50.13 A causa de la ira del Senyor, quedarà deshabitada i desolada: tothom qui s’acosti a Babilònia restarà atònit i xiularà veient les seves destrosses. 50.14 Tots els qui tibeu l’arc arrenglereu-vos per tots cantons contra Babilònia. Tireu contra ella, no n’escatimeu les fletxes, perquè ha pecat contra el Senyor. 50.15 Des de totes bandes llanceu el crit de guerra! Ja alça les mans, els seus baluards ja han caigut, les seves muralles s'enfonsen. Ja que aquesta és la revenja del Senyor, vengeu-vos d’ella: feu-li el mateix que ella ha fet. 50.16 Elimineu de Babilònia el qui sembra i el qui empunya la falç en temps de sega. Davant l’espasa destructora, que tothom emprengui el camí cap al seu poble, que cadascú fugi cap al seu país. 50.17 Israel és un ramat esgarriat: uns lleons l’han dispersat. Primer l’ha devorat el rei d’Assíria, i, darrerament, Nabucodonosor, rei de Babilònia, li ha trencat els ossos. 50.18 Per això el Senyor Totpoderós, el Déu d’Israel, diu: Jo castigaré el rei de Babilònia i el seu país, igual com he castigat el d’Assíria. 50.19 I faré tornar Israel a la seva pleta, perquè pasturi al Carmel i a Basan; i satisfarà la seva ànima a les muntanyes d’Efraïm i de Galaad. 50.20 En aquells dies i en aquell temps –diu el Senyor–, voldran trobar iniquitat a Israel i no n’hi haurà, els pecats de Judà, i no els trobaran; perquè perdonaré la resta que jo hauré preservat. 50.21 Puja contra el país de Merataim, contra ell i contra els habitants de Pecod! Persegueix-los, devasta’ls i extermina’ls –diu el Senyor–. Fes-ho tot tal com jo t’he manat. 50.22 Pel país s’escampa el brogit de guerra i una gran destrossa! 50.23 Com ha estat trencat i fet miques el martell de tota la terra! Com ha esdevingut Babilònia una desolació entre les nacions! 50.24 Et vaig posar un parany i t’hi vas agafar, Babilònia, i tu no te n’adonaves. T’han aconseguit i t’han atrapat, perquè et vas revoltar contra el Senyor. 50.25 El Senyor ha obert el seu arsenal i ha tret les armes de la seva indignació; el Senyor, Déu dels exèrcits, té una feina a fer al país dels caldeus. 50.26 Veniu contra ella des dels confins de la terra, obriu els seus graners, convertiu-la en un munt d’enderrocs, destruïu-la fins que no en quedi res! 50.27 Mateu tots els seus forçuts, que baixin a l’escorxador. Ai d’ells! Els ha arribat la seva hora, el temps del seu càstig. 50.28 Crits de pròfugs i de fugitius de la terra de Babilònia proclamen a Sió la revenja del Senyor, el nostre Déu, la vindicació del seu temple. 50.29 Convoqueu les tropes contra Babilònia, tots els qui tibeu l’arc; acampeu al seu entorn, que ningú no s’escapi. Retribuïu-la segons els seus fets, feu-li el mateix que ella ha fet, perquè s’ha insolentat contra el Senyor, contra el Sant d’Israel. 50.30 Per això aquell dia caurà el seu jovent per les places, i tots els seus guerrers seran abatuts –diu el Senyor. 50.31 Aquí em tens contra tu, insolent –diu el Senyor, el Déu dels exèrcits–. Ja ha arribat la teva hora, el temps del teu càstig. 50.32 L’insolent ensopegarà i caurà, i no hi haurà qui l’aixequi; calaré foc a les seves ciutats, i devorarà tot el que hi hagi al voltant. 50.33 Això diu el Senyor Totpoderós: “Els fills d’Israel i els fills de Judà estan oprimits; i tots els qui els van capturar els retenen i no els volen deixar anar. 50.34 Però el seu redemptor és fort, el seu nom és «Senyor Totpoderós»: defensarà la seva causa fins a donar repòs al país i a esporuguir els habitants de Babilònia. 50.35 Espasa contra els caldeus –diu el Senyor– i contra els habitants de Babilònia, contra els seus prínceps i contra els seus savis! 50.36 Espasa contra els seus xarlatans: que desvariegin! Espasa contra els seus herois: que s’acovardeixin! 50.37 Espasa contra la seva cavalleria i els seus carros, i contra tota la gent mercenària que hi ha enmig d’ella: que es tornin com dones atemorides! Espasa contra les seves riqueses: que siguin saquejats! 50.38 Sequera contra les seves aigües: que s’eixuguin! Perquè és terra d’ídols i s’apassionen pels seus espantalls. 50.39 Per això allà hi viuran les hienes i els xacals, i també hi viuran els estruços; i no serà poblada mai més, ni habitada durant moltes generacions. 50.40 Com quan Déu va destruir Sodoma i Gomorra i les poblacions veïnes –diu el Senyor–, ningú no hi habitarà, i cap home no hi farà estada.” 50.41 “Vet aquí que ve del nord un poble, una nació gran amb nombrosos reis que s’aixequen dels extrems del país. 50.42 Empunyen l’arc i la llança, són cruels i no tenen pietat; el seu brogit retruny com el mar, i vénen muntats a cavall, armats com els guerrers, contra tu, filla de Babilònia. 50.43 El rei de Babilònia ha tingut notícies de la seva fama i s’han afeblit les seves mans, s’ha apoderat d’ell l’angoixa, uns dolors com els d’una dona quan va de part. 50.44 Heus aquí que, com un lleó que puja des de la frondositat del Jordà cap als prats sempre verds, així, de sobte, els faré fugir d’allà; i establiré sobre ell aquell qui sigui l’escollit. Perquè, qui és com jo? Qui em pot citar a judici? Quin és el pastor capaç de plantar-me cara? 50.45 Per tant, escolteu la decisió que el Senyor ha pres contra Babilònia i els plans que ha concebut contra el país dels caldeus: Sí, els arrossegaran com ovelles febles, i amb ells seran arrasades les seves cledes. 50.46 El crit de: Babilònia és conquerida! fa tremolar la terra, i el clam es fa sentir per les nacions.”

Jeremies 51

51.1 Això diu el Senyor: “Heus aquí que jo aixeco un vent devastador contra Babilònia i contra els habitants d’enmig dels meus enemics. 51.2 I enviaré a Babilònia estrangers que la ventin i que buidin la seva terra; serà atacada per tots costats, el dia de la seva dissort. 51.3 Que els arquers tibin l’arc contra el qui dispara i contra el qui es refia de la seva cuirassa. No planyeu els seus joves, destruïu totalment el seu exèrcit. 51.4 Així cauran morts a la terra dels caldeus, i traspassats en els seus carrers. 51.5 Perquè Israel i Judà no són pas viudos del seu Déu, el Senyor dels exèrcits, si bé la seva terra era coberta de pecats contra el Sant d’Israel.” 51.6 Fugiu d’enmig de Babilònia i que cadascú salvi la seva vida, no sigui que sucumbiu per la seva culpa, perquè és el temps de la revenja del Senyor; ell li donarà la paga que es mereix. 51.7 Babilònia era una copa d’or en mans del Senyor, que embriagava tota la terra; del seu vi n’han begut totes les nacions, per això han embogit. 51.8 De sobte Babilònia ha caigut i s’ha esmicolat! Planyeu-la, porteu bàlsam per a les seves ferides, potser es restablirà! 51.9 Hem intentat guarir Babilònia, però no té remei; deixem-la i marxem, cadascú a la seva terra, perquè la seva condemna arriba fins al cel, s’eleva fins als núvols. 51.10 El Senyor ha fet triomfar els nostres drets; veniu i proclameu a Sió l’obra del Senyor, el nostre Déu. 51.11 Aguseu les fletxes, ompliu els buiracs! El Senyor ha excitat l’esperit dels reis de Mèdia, perquè té contra Babilònia propòsits de destrucció; és la revenja del Senyor, la vindicació del seu temple. 51.12 Alceu l’estendard contra les muralles de Babilònia, reforceu la guàrdia, poseu guaites, pareu emboscades, perquè el Senyor ho té planejat i executarà el que ha pronunciat contra els habitants de Babilònia. 51.13 Ah, tu que habites entre grans rius, que abundes en tresors: ha arribat la teva fi, la mesura de la teva cobdícia. 51.14 El Senyor Totpoderós ha jurat per ell mateix: “Ben cert que t’ompliré de combatents com una plaga de llagostes i llançaran contra tu el crit de guerra.” 51.15 Ell és qui ha creat la terra amb el seu poder, qui ha ordenat el món amb la seva saviesa, qui ha desplegat el cel amb la seva intel·ligència. 51.16 Quan fa sentir el seu tro, hi ha brogit d’aigües en el cel; fa aixecar els núvols de l’extrem de la terra, fa els llamps per a anunciar la pluja, i fa sortir els vents del seu amagatall. 51.17 Tots els mortals són necis, mancats d’enteniment; tot escultor se sent defraudat dels seus ídols, perquè les seves imatges de fosa són enganyoses, no tenen vida. 51.18 Són vanitat, un treball inútil, desapareixeran al temps de la visita del Senyor. 51.19 No és pas d’aquesta mena el qui és la “Porció de Jacob”, ja que ell és el creador de totes les coses, i Israel és la tribu del seu heretatge; el seu nom és “Senyor Totpoderós”. 51.20 Tu, Babilònia, em serveixes de maça, d’arma de guerra: amb tu esclafo nacions i amb tu destrueixo reialmes; 51.21 amb tu he aixafat cavall i cavaller, el carro i el seu conductor; 51.22 amb tu he aixafat homes i dones, vells i nens, adolescents i donzelles; 51.23 amb tu he aixafat el pastor i el seu ramat, el llaurador i la seva arada, amb tu he aixafat governadors i magistrats. 51.24 Però faré que Babilònia i tots els habitants de Caldea paguin per tot el mal que han fet a Sió davant dels vostres ulls –diu el Senyor. 51.25 Aquí em tens contra tu, muntanya destructora que destrueixes tota la terra: estendré la mà contra tu i et faré rodolar daltabaix dels penyals, i et convertiré en una muntanya cremada –diu el Senyor. 51.26 No vindran a cercar en tu pedra angular ni pedra de fonament, sinó que seràs una desolació perpètua –diu el Senyor. 51.27 Alceu un estendard en el país, toqueu la trompeta entre les nacions, mobilitzeu els pobles contra Babilònia, convoqueu contra ella els regnes d’Ararat, de Minní i d’Aixquenaz; per a atacar-la, designeu un general en cap, feu pujar la cavalleria com llagostes embogides. 51.28 Recluteu entre les nacions una lleva santa contra ella: els reis de Mèdia, amb els seus governadors i magistrats, i tots els de les regions que domina. 51.29 La terra tremola i s’estremeix, perquè contra Babilònia s’acompleixen els designis del Senyor de convertir aquell país en una desolació, un lloc on no hi visqui ningú. 51.30 Els guerrers de Babilònia han deixat de lluitar, s’han retirat a les seves fortificacions; s’han quedat sense forces, i han acabat com dones atemorides. Els seus edificis han estat cremats, i els seus forrellats, esbotzats. 51.31 Un correu relleva corrents un altre correu, un missatger relleva un altre missatger, per notificar al rei de Babilònia que la seva ciutat ha estat presa de l’un cap a l’altre, 51.32 que els guals del riu són ocupats, que els forts han estat incendiats i els combatents estan desmoralitzats. 51.33 Perquè el Senyor Totpoderós, el Déu d’Israel ha dit això: “La filla de Babilònia és com una era en temps de trepitjar-la; d’aquí a poc li arribarà la collita.” 51.34 M’ha devorat, m’ha destrossat Nabucodonossor, rei de Babilònia, i m’ha deixat com un plat buit; m’ha engolit com un monstre marí, s’ha omplert el ventre de les meves delícies, i m’ha expulsat. 51.35 “Allò que m’ha fet, i la meva carn aixafada, que recaigui sobre Babilònia!”, exclamarà la gent resident de Sió. “I la meva sang caigui sobre els habitants de Caldea!”, exclamarà Jerusalem. 51.36 Per això el Senyor ha parlat així: “Jo defensaré la teva causa i duré a terme la teva venjança: eixugaré la seva mar i estroncaré les seves fonts. 51.37 Babilònia serà un munt d’enderrocs, un cau de xacals, un lloc esfereïdor i menyspreable, sense cap habitant. 51.38 Rugiran plegats, com lleons, grunyiran com cadells de lleona. 51.39 En plena passió ardent els prepararé un festí, els embriagaré fins que s’atordeixin eufòrics i s’adormin en un son etern, del qual no despertaran mai més –diu el Senyor. 51.40 Els faré baixar com xais a l’escorxador, igual que moltons i bocs.” 51.41 Com ha estat capturada Xeixac, conquerida la més famosa de tot el món! Com ha esdevingut Babilònia un horror entre les nacions! 51.42 El mar ha pujat contra Babilònia, ha quedat coberta per les tumultuoses onades. 51.43 Les seves ciutats s’han convertit en una desolació, en una terra seca i estepària, una terra on no hi viurà ningú, ni cap mortal no gosarà acostar-s’hi. 51.44 Castigaré el déu Bel a Babilònia, li trauré de la boca allò que ha engolit, i les nacions ja no hi acudiran més! Ja han caigut les muralles de Babilònia. 51.45 Surt d’enmig d’ella, poble meu, i que cadascú salvi la seva vida, davant la ira ardent del Senyor. 51.46 Que el vostre cor no defalleixi ni tingueu por a causa dels rumors que s’escamparan pel país; durant un any correrà un rumor, capgirat a l’any següent: rumors de violència al país, i d’un dominador contra un altre. 51.47 Ja s’acosta el dia que jo castigaré els ídols de Babilònia; tot el seu país quedarà humiliat, i un munt de ferits cauran enmig d’ella. 51.48 El cel i la terra, amb tot el que hi habita, cantaran de goig sobre Babilònia, perquè del nord li vindran saquejadors –diu el Senyor. 51.49 També caurà Babilònia per les víctimes d’Israel, com també per les víctimes que ha causat en tot el món. 51.50 Els qui heu escapat de l’espasa, marxeu, no us atureu. De lluny estant recordeu-vos del Senyor; que Jerusalem retorni al vostre cor. 51.51 Hem quedat avergonyits quan hem sentit l’ultratge; la confusió ens ha cobert el rostre quan gent estranya ha entrat al santuari del temple del Senyor. 51.52 Per això –diu el Senyor– vénen dies en què castigaré els seus ídols, i per tot el país gemegaran els ferits. 51.53 Ni que Babilònia pugés fins al cel, i fortifiqués la seva força a les altures, fins allà hi faria arribar els qui l’han de saquejar –diu el Senyor. 51.54 De Babilònia arriba la cridòria de dolor, del país dels caldeus, els crits d’un gran desastre. 51.55 Perquè el Senyor devasta Babilònia i ofega la seva immensa gatzara: les seves onades bramulen com una allau d’aigües, ressona el brogit del seu tro. 51.56 És que sobre Babilònia s’aboca el devastador: captura els seus herois i trenca els seus arcs; perquè el Senyor és Déu justicier, dóna la paga merescuda. 51.57 “Jo embriagaré els seus prínceps i els seus savis, els seus governadors, els seus magistrats i els seus herois: dormiran un son etern i no se’n despertaran mai” –diu el Sobirà, que duu el nom de Senyor Totpoderós. 51.58 Això diu el Senyor Totpoderós: “Les extenses muralles de Babilònia seran totalment arrasades, i les seves altes portalades seran cremades. Així que els pobles hauran treballat en va, les nacions s’hauran fatigat només per al foc.” 51.59 Missatge que el profeta Jeremies va trametre a Seraià, fill de Nerià, fill de Mahseià, quan anava a Babilònia amb Sedecies, rei de Judà, l’any quart del seu regnat. Aquest Seraià era l’encarregat de l’allotjament. 51.60 Jeremies, doncs, va escriure en un llibre tota la desgràcia que sobrevindria a Babilònia, és a dir, tot el que hi havia escrit sobre ella. 51.61 Jeremies digué a Seraià: “Quan arribis a Babilònia llegeix i proclama totes aquestes paraules. 51.62 Digues: ‘Senyor, tu has decretat que destruiràs aquest lloc a fi que no hi habiti ningú, ni homes ni animals, sinó que sigui una solitud perpètua’. 51.63 Quan hagis acabat la lectura d’aquest llibre, hi lligaràs una pedra i el llençaràs al mig de l’Eufrates 51.64 tot dient: “D’aquesta manera s’enfonsarà Babilònia, i no es refarà de la dissort que abocaré damunt d’ella. Només per això s’hauran fatigat!” Aquí acaba el missatge de Jeremies.

Jeremies 52

52.1 Sedecies tenia l’edat de vint-i-un anys quan va començar a regnar, i va regnar onze anys a Jerusalem. El nom de la seva mare era Hamutal, filla d’Irmeiahu de Libnà. 52.2 I va fer allò que és dolent als ulls del Senyor, tal com havia fet Joiaquim. 52.3 De fet, això succeí a causa de la còlera del Senyor contra Jerusalem i Judà, fins al punt de llençar-los de la seva presència. També Sedecies es va rebel•lar contra el rei de Babilònia. 52.4 Succeí l’any novè del seu regnat, el mes desè, el dia deu del mes, que Nabucodonosor, rei de Babilònia, va arribar amb tot el seu exèrcit per atacar Jerusalem; van acampar-hi al davant i van construir torres de setge tot al seu voltant. 52.5 La ciutat va estar assetjada fins a l’any onze del rei Sedecies. 52.6 El mes quart, el nou del mes, quan era tan forta la fam a la ciutat que els habi-tants del país ja no tenien res per a menjar, 52.7 l’enemic obrí una bretxa a la muralla de la ciutat, i tots els homes de guerra van fugir de nit per la porta d’entre els dos murs que hi havia al costat del jardí del rei, i van marxar camí de l’Arabà mentre els caldeus tenien encerclada la ciutat. 52.8 Però les tropes dels caldeus van perseguir el rei i van atrapar Sedecies als despoblats de Jericó, i tot el seu exèrcit es va dispersar del seu costat. 52.9 Van fer presoner el rei i el van portar al rei de Babilònia, a Riblà, al territori d’Hamat, on van pronunciar sentència contra ell. 52.10 A Riblà, el rei de Babilònia va fer degollar els fills de Sedecies davant d’ell, i també tots el magnats de Judà. 52.11 A més, el rei de Babilònia va fer buidar els ulls a Sedecies i el va encadenar amb grillons de bronze per dur-lo a Babilònia, on el va tenir pres fins que va morir. 52.12 El dia deu del mes cinquè de l’any dinou del regnat de Nabucodonosor, rei de Babilònia, Nebuzaradan, comandant de la guàrdia al servei del rei de Babilònia, va arribar a Jerusalem 52.13 i va incendiar el temple del Senyor i el palau reial. També va calar foc a totes les cases i palaus de Jerusalem. 52.14 I tota la tropa dels caldeus que venia amb el comandant de la guàrdia va enderrocar la muralla de Jerusalem en tot el seu perímetre. 52.15 El comandant de la guàrdia, Nebuzaradan, va fer deportar la gent pobre amb la resta de la població que havia quedat a la ciutat, els desertors que s’havien passat al rei de Babilònia i la resta dels artesans. 52.16 Però Nebuzaradan, el comandant de la guàrdia, hi va deixar una part dels més pobres del país perquè fessin de vinyaters i llauradors. 52.17 Els caldeus van fer a trossos les columnes de bronze del temple del Senyor, les peanyes i la pica de bronze que hi havia al temple del Senyor, i se’n van endur tot el bronze a Babilònia. 52.18 També van agafar les olles, les pales, els ganivets, les tasses, els aspersoris i tots els objectes de bronze que es feien servir per al culte. 52.19 El comandant de la guàrdia també va agafar els encensers, els tassons, les copes, els perols, els canelobres, les culleres i les tasses; tot el que era d’or pur i tot el que era de plata pura. 52.20 Quant a les dues columnes, la pica i els dotze bous de bronze que la sostenien i les peanyes que el rei Salomó havia fet per al temple del Senyor, no fou possible de pesar el bronze de tots aquests objectes. 52.21 Les columnes feien cadascuna divuit colzades d’alçada, i un cordó de dotze colzades les envoltava; tenien un gruix de quatre dits, ja que eren buides. 52.22 Damunt d’elles hi havia un capitell de bronze; l’alçada de cada capitell era de cinc colzades, amb una xarxa amb magranes tot al voltant, tot de bronze. D’igual faisó era la segona columna amb les magranes. 52.23 Hi havia noranta-sis magranes que sobresortien, i el total de magranes a l’entorn de la xarxa era d’un centenar. 52.24 El comandant de la guàrdia va agafar també el gran sacerdot Seraià, el segon sacerdot Sefanià i els tres guardians de l’atri. 52.25 De la ciutat, va detenir un oficial que comandava la milícia i set homes del consell reial que van ser trobats a la ciutat, el secretari del cap de l’exèrcit, encarregat d’allistar la gent del poble, i seixanta homes de la terra que es trobaven a la ciutat. 52.26 Nebuzaradan, el comandant de la guàrdia, els va agafar i els va portar al rei de Babilònia, a Riblà. 52.27 I el rei de Babilònia els va fer executar a Riblà, al territori d’Hamat. Així va ser deportat Judà lluny de la seva terra. 52.28 Aquesta és la gent que Nabucodonosor s’endugué captiva: l’any setè, tres mil vint-i-tres homes de Judà; 52.29 l’any divuit de Nabucodonosor, ell va treure de Jerusalem vuit-centes trenta-dues persones; 52.30 i l’any vint-i-tres de Nabucodonosor, el comandant de la guàrdia, Nebuzaradan, va deportar set-centes quaranta-cinc persones de la gent de Judà. El total de persones va ser de quatre mil sis-centes. 52.31 Succeí que l’any trenta-set de la captivitat de Jeconies, rei de Judà, el dia vint-i-cinc del mes dotzè, Evil-Merodac, rei de Babilònia, l’any que va començar a regnar, va indultar Jeconies, rei de Judà, i el va treure de la presó. 52.32 Li va parlar amb benevolència i li va concedir un tron més elevat que els trons dels reis que eren amb ell a Babilònia. 52.33 Li va fer treure els vestits de presoner, i mentre visqué el va fer participar sempre en els àpats del rei. 52.34 Quant al seu sosteniment, li fou assegurat per part del rei de Babilònia amb una pensió permanent, a raó d’un tant diari, durant tots els dies de la seva vida fins al dia de la seva mort.

Lamentacions 1

1.1 Ah! Com jeu de solitària la ciutat que era plena de gent! Ha quedat com una viuda, la més gran entre les nacions; la senyora de les províncies s’ha convertit en tributària! 1.2 Plora més i més a la nit, amb llàgrimes que li cobreixen les galtes; no té ningú que la consoli, entre tots els seus amants: tots els seus amics li han estat infidels, s’han tornat enemics seus. 1.3 Judà és en captiveri, en prostració i dura servitud, ha de viure entre els pagans sense trobar repòs. Tots els seus perseguidors l’han atrapada entre angoixes. 1.4 Els camins de Sió estan de dol, ningú no ve a les solemnitats. Tots els portals estan deserts, els sacerdots gemeguen, les donzelles estan afligides, i ella mateixa viu amargada. 1.5 Els seus adversaris dominen, els seus enemics prosperen, perquè el Senyor l’ha castigada per les seves nombroses infidelitats; la seva mainada ha marxat captiva davant l’opressor. 1.6 S’ha esvaït tota l’esplendor de la ciutat de Sió; els seus nobles, com cérvols que no troben pastura, fugen impotents davant el perseguidor. 1.7 En els dies de tristesa i misèria, Jerusalem recorda totes les delícies que tenia en temps passats, quan el seu poble caigué en mans de l’enemic sense que ningú l’ajudés: els enemics la contemplaven i es reien de la seva fi. 1.8 Jerusalem ha pecat greument, s’ha tornat una cosa immunda; tots els qui l’honoraven la menyspreen, perquè veuen la seva nuesa; fins ella mateixa gemega i es gira enrere. 1.9 La seva impuresa es veu en els seus vestits; no pensava en la seva fi i de sobte ha estat humiliada, i ningú no la consola. Mira, Senyor, la meva aflicció, perquè l’enemic s’engrandeix. 1.10 L’opressor allarga les mans sobre tots els seus tresors; ha vist entrar els pagans dins el seu santuari, aquells que tu havies prohibit d’entrar a la teva congregació. 1.11 Tot el seu poble gemega buscant pa, donen els seus tresors a canvi de menjar per a sobreviure. Mira, Senyor, i adona’t que estic abatuda. 1.12 Vosaltres, els qui passeu pel camí, mireu i vegeu si hi ha un dolor com aquest dolor meu que tant em fa patir, amb el qual m’afligeix el dia que s’ha encès la seva ira. 1.13 Des de dalt ha enviat un foc que consumeix els meus ossos, ha estès un llaç als meus peus, m’ha fet caure enrere, m’ha deixat desolada, adolorida tot el dia. 1.14 M’ha carregat el jou de les meves infidelitats, les seves pròpies mans l’han nuat, pesa sobre el meu coll; m’ha debilitat les forces; el Senyor m’ha deixat a mercè de la gent contra qui no podré alçar-me. 1.15 El Senyor ha llençat lluny de mi tots els meus herois; ha convocat una trobada contra mi per esclafar la meva joventut; el Senyor ha trepitjat, com en un cup, la donzella filla de Judà. 1.16 Per tot això ploro; els ulls se’m neguen de llàgrimes perquè és lluny de mi el qui m’hauria de confortat, qui hauria de consolar la meva ànima; els meus fills estan desolats, ha triomfat l’enemic. 1.17 Sió allarga la mà i no hi ha qui la consoli; el Senyor ha disposat contra Jacob que els seus veïns siguin els seus enemics; Jerusalem ha esdevingut als seus ulls una cosa repugnant. 1.18 El Senyor és just, perquè jo m’havia rebel·lat contra el seu manament. Escolteu, doncs, tots els pobles, i vegeu el meu dolor: les meves donzelles i els meus joves han marxat al captiveri. 1.19 He cridat els qui m’estimaven, però ells m’han traït; els sacerdots i els ancians han expirat dins la ciutat, mentre buscaven menjar per a poder sobreviure. 1.20 Mira, Senyor, que estic angoixat: em bullen les entranyes, se’m trastorna el cor dintre meu, per haver estat tan rebel. A fora l’espasa fa estralls, i a dins és com la mort. 1.21 Ells senten com gemego, però ningú no em consola; tot els enemics coneixen la meva dissort, i s’alegren que tu ho hagis fet. Tu faràs venir el dia que has anunciat, i ells seran com jo sóc ara. 1.22 Que tota la meva malícia vingui davant teu, tracta’ls com m’has tractat a mi per totes les infidelitats. Són nombrosos els meus gemecs, i el meu cor defalleix.

Lamentacions 2

2.1 De quina manera ha cobert el Senyor la filla de Sió amb el núvol de la seva ira! Ha precipitat del cel a la terra l’esplendor d’Israel, sense tenir en compte l’escambell dels seus peus, el dia de la seva ira. 2.2 El Senyor ha devorat sense pietat tots els estatges de Jacob; en la seva fúria ha enderrocat les fortaleses de la filla de Judà; ha tirat per terra i ha profanat el reialme i els seus prínceps. 2.3 Ha esclafat, en l’ardor de la seva ira, tot el poder d’Israel; ha retirat la seva mà dreta davant de l’enemic; ha encès un foc en el poble de Jacob que devora tot l’entorn. 2.4 Ha tensat el seu arc com un enemic, ha afermat el seu braç com un adversari, ha exterminat tot el que era agradable a la vista: sobre les tendes de la filla de Sió ha abocat la seva ira com un foc. 2.5 El Senyor ha actuat com un enemic, ha arrasat Israel: n’ha destruït tots els palaus, n’ha enderrocat les fortaleses, ha omplert la filla de Judà de plors i de planys. 2.6 Ha destrossat la seva tenda com l’enramada d’un hort, ha derruït el seu lloc de reunió; el Senyor ha esborrat a Sió la memòria de festes i dissabtes, i en el seu impuls colèric ha reprovat rei i sacerdot. 2.7 El Senyor ha repudiat el seu altar, ha menyspreat el seu santuari; ha deixat en mans de l’enemic les muralles dels seus palaus, han ressonat crits de victòria al temple del Senyor, com en dia de festa. 2.8 El Senyor ha decidit destruir la muralla de la filla de Sió; ha estès la llença, no s’ha estat de destruir, ha fet grinyolar el baluard i la muralla, i l’un i l’altra s’han esberlat. 2.9 Les seves portes s’han enfonsat a terra, ell n’ha trencat i esmicolat els barrots; el seu rei i els seus nobles són entre els pagans. Ja no hi ha llei, i els profetes no reben revelacions del Senyor. 2.10 S’asseuen a la pols i s’estan callats, els ancians de la filla de Sió, es tiren pols sobre el cap i es vesteixen el cilici. Les donzelles de Jerusalem acoten el cap a terra. 2.11 Els ulls se’m desfan en llàgrimes, se’m remouen les entranyes, el fetge se m’escola a terra, per l’esclafament del meu poble, mentre els infants i nodrissons defalleixen pels carrers de la ciutat. 2.12 Pregunten a les seves mares: On és el pa i el vi? Cauen extenuats, com ferits, pels carrers de la ciutat, i exhalen l’ànima a la falda de la mare. 2.13 Quin exemple et puc posar? Quina comparació et puc fer, filla de Jerusalem? A qui et compararé per consolar-te, donzella filla de Sió? El teu desastre és immens com el mar, qui te’n podrà guarir? 2.14 Els teus profetes han tingut visions vanes i falses sobre tu; no t’han revelat la maldat a fi d’alliberar-te de l’exili, han tingut sobre tu visions de fal·làcia i seducció. 2.15 Tots els qui passen pel camí aplaudeixen la teva dissort, xiulen, mouen el cap i diuen a la filla de Jerusalem: ¿És aquesta la ciutat que titllaven de perfecta bellesa, el goig de tota la terra? 2.16 Tots els teus enemics obren la boca contra tu, xiulen i fan cruixir les dents i diuen: L’hem engolida! Aquest és el dia que tan esperàvem; l’hem aconseguit i l’hem pogut veure! 2.17 El Senyor ha fet el que havia decidit, ha fet realitat l’anunci que havia fet des de fa molt temps: ha destruït sense compassió, ha fet que l’enemic s’alegrés damunt teu, ha exalçat la força dels teus adversaris. 2.18 El seu cor clama vers el Senyor: Oh muralla de la filla de Sió, deixa córrer les teves llàgrimes com un torrent, nit i dia; que els teus ull no tinguin repòs ni parin de plorar. 2.19 Alça’t, clama de nit, al començament de les vigílies; vessa el teu cor com si fos aigua davant la presència del Senyor! Alça les mans vers ell per la vida dels teus petits, que defalleixen de fam per les cruïlles dels carrers. 2.20 Mira, Senyor, i considera qui és que has tractat així. ¿És que les dones han de menjar el propi fruit, aquests nadons que duen als braços? ¿És que els sacerdots i els profetes han de ser assassinats al santuari del Senyor? 2.21 Els nens i els vells jeuen pel terra de les places; les donzelles i els joves han caigut a tall d’espasa; has dut la mort el dia de la teva ira, els has immolat sense pietat. 2.22 Has convocat, com en un aplec festiu, els terrors de tots cantons; en el dia de la ira del Senyor no hi ha hagut cap escàpol ni fugitiu. Aquells que jo havia criat i mantingut, els ha exterminat l’enemic.

Lamentacions 3

3.1 Sóc l’home que ha vist l’aflicció sota la vara de la seva ira. 3.2 M’ha guiat, però m’ha fet caminar en tenebres, no en la llum. 3.3 Sí, torna contra mi la mà, un cop i un altre, tot el dia. 3.4 M’ha fet envellir la carn i la pell, m’ha esberlat els ossos. 3.5 Ha alçat contra mi un setge d’amargura i angoixa; 3.6 m’ha reclòs a les tenebres, com els morts de fa temps. 3.7 M’ha encerclat amb una tanca i no en puc sortir; ha fet feixugues les cadenes. 3.8 Fins si clamo i crido auxili, ell barra el pas a la meva pregària. 3.9 M’ha tancat els camins amb mur de pedres; m’ha fet equivocar el rumb. 3.10 S’ha tornat per a mi com un ós a l’aguait, com un lleó a l’amagatall. 3.11 M’ha esgarriat els camins i em destrossa, m’ha deixat fet una ruïna. 3.12 Ha tibat l’arc i m’ha posat com a blanc de les seves fletxes. 3.13 M’ha clavat als ronyons les fletxes del seu buirac. 3.14 Sóc la riota de tot el meu poble, el tema de les seves burles tot el dia. 3.15 M’ha sadollat d’angoixes, m’ha embriagat de metzina. 3.16 M’ha trencat les dents amb les pedres, m’ha enterrat a la cendra. 3.17 Ha allunyat la meva ànima de la pau, he oblidat el benestar; 3.18 fins he pensat: Ha mort la meva confiança, ja no espero res del Senyor. 3.19 El record de l’aflicció i l’abatiment es una amargura i un verí. 3.20 Hi penso contínuament, i l’ànima s’esfondra dintre meu. 3.21 Hi reflexionaré interiorment, i així recuperaré la confiança. 3.22 Que la misericòrdia del Senyor no s’ha acabat, ni s’ha esgotat la seva bondat. 3.23 Les renoves cada matí: És gran la teva fidelitat! 3.24 El Senyor és la meva heretat –em diu l’ànima–: per això, confiaré en ell. 3.25 El Senyor és bondadós amb els qui l’esperen, amb l’ànima que el busca. 3.26 És bo esperar pacient la salvació del Senyor. 3.27 És bo per a l’home suportar el jou des de la joventut. 3.28 Que reposi solitari i callat, que és el Senyor qui li ha imposat; 3.29 que enfonsi la boca a la pols: potser hi haurà esperança. 3.30 Que pari la galta al qui li pega i s’ompli d’oprobi. 3.31 Perquè el Senyor no rebutjarà perpètuament. 3.32 Encara que afligeixi, tindrà compassió per la immensitat del seu amor; 3.33 que no és per gust que humilia i afligeix els ésser humans. 3.34 Quan aixafen amb els peus tots els captius del país, 3.35 quan violen el dret d’algú davant la cara de l’Altíssim, 3.36 quan es comet injustícia en un procés, el Senyor no ho veu? 3.37 Qui és aquell qui decideix una cosa? Com s’acompleix sense que el Senyor ho permeti? 3.38 ¿No és de la boca de l’Altíssim que vénen els mals i els béns? 3.39 Doncs, per què es queixa l’ésser humà? Que es queixi, l’home, dels seus propis pecats! 3.40 Repassem els nostres camins, revisem-los i tornem al Senyor. 3.41 Elevem els nostres cors i les nostres mans al Déu que és al cel. 3.42 Nosaltres hem pecat i hem estat deslleials; i tu no has perdonat. 3.43 T’has cobert d’ira i ens has perseguit, ens has matat sense pietat; 3.44 t’has cobert amb un núvol perquè no passi la nostra pregària; 3.45 ens has convertit en deixalles, en rebuig enmig de les nacions. 3.46 Han obert la boca contra nosaltres tots els nostres enemics. 3.47 El terror i la fossa són damunt nostre, la desolació i el desastre. 3.48 Un doll de llàgrimes em vessa dels ulls per la desfeta de la filla del meu poble. 3.49 Els ulls em ragen sense parar; no s’aturaran 3.50 fins que el Senyor s’aboqui per mirar i ho vegi des del cel estant. 3.51 Em fa mal l’ànima quan miro totes les filles de la meva ciutat. 3.52 Els qui m’odien sense motiu em volen caçar com un ocell. 3.53 M’han enfonsat la vida en un sepulcre i m’han cobert de pedres; 3.54 l’aiguat m’ha passat damunt del cap, i jo pensava: Estic perdut! 3.55 He invocat el teu nom, Senyor, des de la fossa profunda. 3.56 Tu m’has sentit cridar: no tanquis l’oïda al meu clam. 3.57 El dia que t’invocava t’has acostat i m’has dit: No temis! 3.58 Tu has defensat, Senyor, la causa de la meva ànima, tu has redimit la meva vida. 3.59 Prou veus, Senyor, el tort que se’m fa: confirma el meu dret! 3.60 Has vist tota la seva ràbia, totes les seves intrigues contra mi. 3.61 Has sentit, Senyor, tots els seus vituperis, totes les seves maquinacions; 3.62 les murmuracions dels adversaris i els seus insults van tot el dia contra mi. 3.63 Estiguin drets o asseguts, observa que sóc l’objecte de les seves sàtires. 3.64 Dóna’ls, Senyor, la paga que mereixen les seves accions. 3.65 Dóna’ls ceguesa de cor, i la teva maledicció. 3.66 Persegueix-los amb ira i esborra’ls de sota el cel, Senyor!

Lamentacions 4

4.1 Com s’ha ennegrit aquell or, com ha degenerat un or tan fi! Les pedres del santuari han estat escampades per tots els racons dels carrers. 4.2 Els il·lustres fills de Sió, preats com l’or depurat, com són tinguts per atuells d’argila, per obra de terrisser! 4.3 Fins i tot els xacals alleten i crien els seus cadells; però la filla del meu poble s’ha tornat cruel com els estruços de l’estepa. 4.4 La llengua dels lactants se’ls encasta al paladar a causa de la set; els petits demanen pa, però ningú no els en dóna. 4.5 Els qui menjaven requisits es consumeixen pels carrers; els qui creixien enmig del luxe s’arrosseguen pels femers. 4.6 La iniquitat de la filla del meu poble ha estat més gran que el pecat de Sodoma, que va ser arrasada en un instant, sense rebre ajut de ningú. 4.7 Els seus nobles eren pulcres com la neu, més blancs que la llet; forts i vermells com el corall, resplendents com el safir. 4.8 El seu aspecte s’ha enfosquit més que el sutge: no els reconeixen pel carrer, tenen la pell enganxada als ossos, resseca com l’escorça. 4.9 Millor sort van tenir els morts per l’espasa que els morts per la fam, perquè aquests van morir a poc a poc per manca dels fruits de la terra. 4.10 Mans de mares sensibles han cuit els seus propis petits; els han servit d’aliment en el desastre de la filla del meu poble. 4.11 El Senyor ha desfogat la seva indignació, ha abocat l’ardor de la seva ira; ha calat foc a Sió i n’ha devorat els fonaments. 4.12 No pensaven pas els reis de la terra, ni tots els habitants del món, que l’adversari i enemic pogués entrar per les portes de Jerusalem. 4.13 Hi ha entrat pels pecats dels seus profetes, per les iniquitats dels seus sacerdots, que vessaven dins d’ella la sang dels justos. 4.14 Rondaven com cecs pels carrers, bruts de sang; ningú no gosava tocar les seves vestidures. 4.15 Cridaven: Aparteu-vos, som immunds! Aparteu-vos, aparteu-vos, no ens toqueu! Quan fugien errants deien els pagans: No es poden quedar aquí. 4.16 El rostre del Senyor els ha dispersat, no se’ls tornarà a mirar. No hi hagué respecte per als sacerdots ni favor per als ancians. 4.17 I encara es consumien els nostres ulls esperant un ajut: vana il·lusió! Des de la nostra talaia guaitàvem vers una nació que no ens podia salvar. 4.18 Vigilaven els nostres passos, talment que no podíem transitar pels carrers. S’acosta la nostra fi, el temps s’ha acomplert; sí, ha arribat la nostra fi. 4.19 Més ràpids que les àguiles del cel van ser els nostres perseguidors; ens percaçaven per les muntanyes, ens posaven emboscades al desert. 4.20 L’ungit del Senyor, l’alè de la nostra vida, ha estat capturat en els seus fossats; ell, de qui dèiem: A la seva ombra viurem entre les nacions. 4.21 Ja pots riure i alegrar-te, filla d’Edom, tu que habites a la terra d’Us, que també a tu t’arribarà el calze: t’hi embriagaràs i et quedaràs nua! 4.22 S’ha esborrat la teva culpa, filla de Sió; el Senyor no permetrà que tornis a ser desterrada. Ell castigarà la teva iniquitat, filla d’Edom, posarà al descobert el teu pecat!

Lamentacions 5

5.1 Recorda’t, Senyor, del que ens ha passat; mira i adona’t del nostre oprobi. 5.2 El nostre heretatge ha passat als enemics, i les nostres llars, als estrangers. 5.3 Som orfes, no tenim pare, les nostres mares són viudes. 5.4 Per beure, hem de pagar l’aigua amb diners; hem de comprar la nostra pròpia llenya. 5.5 Damunt nostre pesa la persecució, estem esgotats, no tenim repòs. 5.6 Per atipar-nos de pa hem estès la mà als egipcis i als assiris. 5.7 Els nostres pares van pecar, però ja no existeixen. I nosaltres ens hem de carregar les seves culpes. 5.8 Uns esclaus ens sotmeten, ningú no ens allibera de les seves mans. 5.9 Amb perill de la vida ens proveïm d’aliments, sota l’amenaça dels guerrers del desert. 5.10 El nostre cos crema com un forn, per la febre de la fam. 5.11 Han violat les dones, a Sió, i les donzelles, a les ciutats de Judà. 5.12 Els prínceps han estat penjats de les mans, i no s’ha respectat l’autoritat dels ancians. 5.13 Els joves han hagut d’arrossegar la mola, i els minyons queien sota el pes de la llenya. 5.14 Els ancians han abandonat la porta, els joves han deixat de cantar. 5.15 L’alegria ha desaparegut del nostre cor, la nostra dansa s’ha convertit en dol. 5.16 La corona ens ha caigut del cap; ai de nosaltres, que hem pecat! 5.17 Per això està abatut el nostre cor, per això s’han enfosquit els nostres ulls: 5.18 per la muntanya de Sió, que està desolada, on ronden els xacals. 5.19 Però, tu, Senyor, regnes per sempre; el teu tron, pels segles dels segles. 5.20 Per què has d’oblidar-nos perpètuament i abandonar-nos per tant de temps? 5.21 Fes-nos tornar a tu, Senyor, i tornarem! Fes que la nostra vida torni a ser com era abans; 5.22 si és que no ens has rebutjat totalment, indignat contra nosaltres fins a tal extrem.

Ezequiel 1

1.1 S’esdevingué l’any trenta, el dia cinc del mes quart, quan jo em trobava entre els deportats vora el riu Quebar, que el cel es va obrir i vaig veure visions divines. 1.2 Era l’any cinquè de la deportació del rei Jeconies, el dia cinc del mes, 1.3 quan el sacerdot Ezequiel, fill de Buzí, tingué la revelació expressa del Senyor, al país dels caldeus, vora el riu Quebar, i allà la mà del Senyor vingué sobre ell. 1.4 Vaig mirar, i heus aquí que venia del nord un vent tempestuós i un gran núvol amb un foc llampegant envoltat de resplendor; i, dins del núvol, una mena de fulgència metàl·lica al bell mig del foc. 1.5 I del centre emergia una forma de quatre éssers vivents. Aquest era el seu aspecte: tenien semblança d’home. 1.6 Cadascun tenia quatre cares i quatre ales. 1.7 Les seves cames eren rectes, i les plantes dels seus peus eren com les paüles d’un vedell; i centellejaven com el bronze brunyit. 1.8 Unes mans humanes els sortien de sota les ales, als quatre costats, i tots quatre tenien les mateixes cares i ales. 1.9 Les seves ales es tocaven l’una amb l’altra. Quan caminaven, no es giraven, sinó que cadascun caminava de cara endavant. 1.10 Pel que fa a l’aspecte de les seves cares, era: cara d’home al davant de tots quatre, cara de lleó al cantó dret, cara de toro al cantó esquerre, i cara d’àguila al darrere. 1.11 Així eren les seves cares. Les seves ales eren desplegades cap amunt. Dues ales es tocaven l’una amb l’altra, i amb dues es cobrien el cos. 1.12 I cadascun caminava de dret endavant, cap allà on l’esperit els feia anar, sense girar-se quan caminaven. 1.13 L’aspecte dels éssers vivents era semblant a brases enceses, com si fossin torxes que corrien refulgents per entremig dels éssers vivents. El foc era resplendent, i del foc en sortien llampecs. 1.14 Els éssers vivents anaven i venien ràpids, com un llamp. 1.15 Mentre jo mirava els éssers vivents, vaig veure unes rodes a terra, al costat de cada un. 1.16 L’aspecte de les rodes i la seva estructura era radiant com el crisòlit. Les quatre tenien la mateixa forma; la seva estructura i disposició era com si una roda estigués entrecreuada dintre l'altra. 1.17 Quan avançaven podien rodar en les quatre direccions, i no s’havien de girar per avançar. 1.18 La seva circumferència era d’una alçada impressionant, i les llantes de les quatre rodes eren plenes d’ulls tot al voltant. 1.19 Quan els éssers vivents caminaven, les rodes avançaven al seu costat, i quan els éssers vivents s’aixecaven de terra, les rodes també s’aixecaven. 1.20 Anaven cap allà on l’esperit els impulsava; cap allà on els empenyia a anar, les rodes també s’aixecaven amb ells, perquè l’esperit dels éssers vivents animava les rodes. 1.21 Quan ells avançaven, elles avançaven; quan ells s’aturaven, elles s’aturaven; i si ells s’aixecaven de terra, s’aixecaven també les rodes; perquè l’esperit dels éssers vivents animava les rodes. 1.22 Per damunt dels éssers vivents hi havia una mena de volta, resplendent com un cristall encegador, estesa damunt dels seus caps. 1.23 I sota la volta, les seves ales s’alçaven rectes, l’una al nivell de l’altra; i cadascun en tenia dues que li cobrien el cos. 1.24 Quan caminaven vaig sentir la remor de les seves ales, semblant al brogit de les aigües impetuoses, com el tro de l’Omnipotent; era un estrèpit tumultuós com la fragor d’un exèrcit. I quan s’aturaven, plegaven les ales. 1.25 Una veu va ressonar dalt de la volta que era sobre els seus caps, i, en aturar-se, van plegar les ales. 1.26 Per damunt la volta que hi havia sobre els seus caps aparegué una cosa amb aspecte de pedra de safir, en forma de tron; i sobre aquella mena de tron hi seia una figura semblant a la d’un home. 1.27 I vaig veure com una refulgència de bronze brunyit, amb una mena de foc al mig, que l’embolcallava des d’allò que semblava la seva cintura en amunt; i des d’allò que semblava la seva cintura en avall, vaig veure com una mena de foc que resplendia tot al voltant. 1.28 Semblant a l’arc iris que apareix entre els núvols en dia de pluja, així era l’aspecte del resplendor que l’envoltava. Tal era la visió de la imatge de la glòria del Senyor. Quan la vaig veure, em vaig abocar de cara a terra, i vaig sentir una veu que parlava.

Ezequiel 2

2.1 I em digué: “Fill d’home, aixeca’t, que et vull parlar.” 2.2 Així que em va parlar, l’esperit va entrar en mi i em va fer posar dret, i jo vaig escoltar el qui em parlava. 2.3 Em digué: “Fill d’home, jo t’envio als fills d’Israel, gent rebel que s’ha revoltat contra mi. Ells i els seus avantpassats m’han estat infidels fins al mateix dia d’avui. 2.4 És a aquesta gent de cara gruixuda i de cor obstinat que jo t’envio, i els diràs: Això diu Déu, el Senyor! 2.5 I, tant si en fan cas com si no, perquè són una casa rebel, han de saber que hi ha hagut un profeta entre ells. 2.6 Tu, doncs, fill d’home, no els tinguis por, ni t’espantin les seves paraules, encara que ells actuïn amb tu com si et trobessis entre cards i espines i et sentis com si visquessis enmig d’escorpins. No temis el que et diguin; que no et facin por les seves cares, perquè són una casa rebel. 2.7 Tu els diràs les meves paraules, tant si et fan cas com si no, perquè són molt rebels. 2.8 Però, tu, fill d’home, escolta el que et diré, i no siguis rebel com aquesta casa de rebel·lia. Obre la boca i menja això que et dono.” 2.9 Vaig mirar i vaig veure una mà que m’oferia un llibre en forma de rotlle. 2.10 El va desplegar davant meu i era escrit per dins i per fora; i el que hi havia escrit eren lamentacions, gemecs i ais.

Ezequiel 3

3.1 I em digué: “Fill d’home, menja això que tens a l’abast; menja’t aquest rotlle i vés a parlar a la casa d’Israel.” 3.2 Vaig badar la boca, i ell em va fer menjar aquell rotlle 3.3 mentre em deia: “Fill d’home, omple’t el ventre i nodreix les teves entranyes amb aquest rotlle que et dono.” Jo me’l vaig empassar, i, a la boca, m’era dolç com la mel. 3.4 Després em digué: “Fill d’home, vés, presenta’t a la casa d’Israel, i els diràs les meves paraules. 3.5 Perquè no t’envio a un poble de parla confusa i de llengua difícil, sinó a la casa d’Israel, 3.6 ni a la multitud de pobles de parla confusa i llengua tan difícil que no pots entendre, tot i que, si t’hi enviava, de segur que ells t’escoltarien. 3.7 Però la casa d’Israel no et voldrà escoltar a tu, perquè no em volen escoltar a mi; i és perquè tota la casa d’Israel és de front dur i de cor obstinat. 3.8 Però, mira, jo t’he endurit la cara com la cara d’ells, i t’he endurit el front com el seu front. 3.9 T’he fet la cara com el diamant, més dura que una roca; no els tinguis por ni et desanimis per les seves cares, perquè són una casa rebel.” 3.10 També em va dir: “Fill d’home, totes les paraules que vaig a dir-te les acolliràs en el teu cor i les escoltaràs amb les teves orelles, 3.11 i després vés, presenta’t als exiliats, la gent del teu poble, i parla amb ells; els diràs: Això diu el Senyor!, tant si et fan cas com si no.” 3.12 Tot seguit l’Esperit em va alçar, i vaig sentir darrere meu una immensa aclamació: “Beneïda sigui la glòria del Senyor, que surt del seu estatge!”, 3.13 i la remor que feien les ales dels éssers vivents, quan batien l’una amb l’altra, el retruny de les rodes que anaven amb ells i el brogit d’una gran aclamació. 3.14 Llavors l’Esperit em va alçar enlaire i se m’endugué. Jo me n’anava a desgrat i disgustat, però la mà del Senyor em prenia amb tota la força. 3.15 Així vaig arribar als deportats de Tel-Aviv, que vivien a la riba del riu Quebar, al lloc on s’havien assentat, i em vaig estar allí, entre ells, atordit, durant set dies. 3.16 Al cap de set dies succeí que em fou adreçada la paraula del Senyor, que deia: 3.17 “Fill d’home, jo t’he posat com a sentinella de la casa d’Israel; per tant, escoltaràs la paraula de la meva boca i els advertiràs de part meva. 3.18 Quan jo digui a l’impiu: Vas a morir!, si tu no l’amonestes, ni dius res per advertir-lo del seu mal camí, a fi que conservi la vida, ell morirà per la seva iniquitat; però a tu et demanaré comptes de la seva sang. 3.19 Però si tu amonestes l’impiu, i ell no es converteix de la seva iniquitat i del seu mal comportament, ell morirà per la seva iniquitat; però tu hauràs salvat la teva ànima. 3.20 També, quan un just es desviï de la seva rectitud i cometi iniquitat, jo posaré un entrebanc davant seu i morirà. Morirà en el seu pecat perquè tu no l’havies amonestat, i no li seran tingudes en compte les obres de justícia que hagi fet; però a tu et demanaré comptes de la seva sang. 3.21 Però si tu amonestes el just perquè no pequi, i el just no peca, ell conservarà la vida gràcies a la teva amonestació, i tu hauràs salvat la teva ànima.” 3.22 Allà mateix, la mà del Senyor vingué sobre meu, i em digué: “Alça’t, surt a la plana i allà parlaré amb tu.” 3.23 Em vaig alçar i vaig sortir a la plana, i allà hi havia la glòria del Senyor, com la glòria que jo havia vist a la vora del riu Quebar; i em vaig abocar de cara a terra. 3.24 Però l’Esperit va entrar en mi i em va fer posar dret, i em digué: “Vés i tanca’t dins de casa teva. 3.25 A tu, fill d’home, et carregaran de cordes i t’hi fermaran, i no podràs presentar-te davant d’ells. 3.26 Jo faré que la llengua se t’encasti al paladar, i quedaràs mut i ja no seràs més l’home que els reprèn, perquè són una casa rebel. 3.27 Però quan jo et parlaré, t’obriré la boca i els diràs: Això diu Déu, el Senyor: Qui vulgui escoltar, que escolti; i qui no vulgui escoltar, que no escolti. Perquè són una casa rebel.”

Ezequiel 4

4.1 “Tu, fill d’home, pren una tauleta d’argila, posa-te-la al davant i grava-hi al damunt una ciutat, que serà Jerusalem. 4.2 Li faràs un setge, muntaràs torres d’atac, alçaràs un terraplè, emplaçaràs exèrcits contra ella i l’envoltaràs d’ariets. 4.3 Després pren una planxa de ferro i posa-la com un mur inexpugnable entre tu i la ciutat, i posa’t-hi de cara. La ciutat quedarà assetjada, i tu en seràs l’assetjador. Això serà un senyal per a la casa d’Israel. 4.4 Després t’ajauràs sobre el costat esquerre i et carregaràs la iniquitat de la casa d’Israel. Tot el temps que estiguis ajagut així, carregaràs amb la seva iniquitat. 4.5 Jo t’he fixat els anys de la seva iniquitat segons el nombre de dies: tres-cents noranta dies. Així portaràs la iniquitat de la casa d’Israel. 4.6 Un cop s’hagin acomplert aquests dies, tornaràs a ajeure’t, però aquesta vegada del costat dret, i et carregaràs la iniquitat de la casa de Judà durant quaranta dies: t’he fixat un dia per cada any. 4.7 Després dirigiràs el teu rostre i el teu braç arromangat amenaçant l’assetjada Jerusalem, i profetitzaràs contra ella. 4.8 Mira, jo et lligaré amb cordes perquè no et puguis girar de cap costat fins que s’acabin els dies del teu setge. 4.9 I et proveiràs de blat, ordi, faves, llenties, mill i espelta, ho posaràs tot junt en un atuell i te’n faràs un pa. Durant tot aquest temps de tres cents noranta dies que jauràs de costat, en menjaràs. 4.10 L’aliment que menjaràs cada dia serà una ració que pesi vint sicles (un quart de quilo), repartida per tota la jornada. 4.11 També beuràs l’aigua mesurada: la sisena part d’un hin (mig litre), repartida per tota la jornada. 4.12 El que has de menjar ha de tenir la forma d’una coca d’ordi, que hauràs fet coure a la vista de tothom sobre excrements humans.” 4.13 Després el Senyor digué: “D’aquesta manera menjaran els fills d’Israel el seu pa immund enmig de les nacions on els llençaré.” 4.14 Aleshores jo vaig dir: “Ah, Senyor Déu, mira que la meva ànima no ha estat mai contaminada; des de la meva joventut fins al dia d’avui no he menjat mai cap cadàver de bèstia morta o destrossada, ni ha entrat mai a la meva boca cap carn impura.” 4.15 I em va contestar: “Mira, et concedeixo que coguis el teu pa sobre buines de vaca en comptes d’excrements humans.” 4.16 A més, em digué: “Mira, fill d’home, jo acabaré la provisió d’aliment a Jerusalem, i menjaran el pa racionat i amb angoixa i beuran l’aigua amb mesura i ansietat, 4.17 perquè, quan els faltin el pa i l’aigua, defalleixin uns i altres i es consumeixin per culpa de la seva iniquitat.”

Ezequiel 5

5.1 “I tu, fill d’home, pren un ganivet afilat, fes-lo servir com una navalla de barber i passa’l pel teu cap i per la teva barba; pren després unes balances i divideix en parts el que has rasurat. 5.2 Un terç, el cremaràs al mig de la ciutat quan s’hagin acomplert els dies del setge; en prendràs un altre terç i l’aniràs colpejant amb l’espasa tot voltant la ciutat; l’altre terç l’escamparàs al vent, i jo desembeinaré l’espasa darrere d’ells. 5.3 D’aquests, n’agafaràs uns quants i els lligaràs a les vores del teu mantell. 5.4 També en prendràs alguns i els llençaràs al mig del foc i els cremaràs; i d’allí s’escamparà el foc per tota la casa d’Israel.” 5.5 Això diu Déu, el Senyor: “Aquesta és Jerusalem. Jo l’havia posada enmig de les nacions, envoltada de països. 5.6 Però ella s’ha rebel•lat contra les meves lleis, cometent més maldats que les altres nacions, i contra els meus estatuts, més que els països que l’envolten; perquè ha rebutjat les meves lleis i no ha seguit els meus estatuts.” 5.7 Per això Déu, el Senyor, ha dit: “Ja que heu estat més rebels que les nacions que us envolten, i no heu seguit els meus estatuts ni heu complert els meus preceptes, i ni tan sols heu actuat segons les lleis d’aquelles nacions, 5.8 jo el Senyor Déu us diu això: Aquí em tens, jo també em poso en contra teva, i enmig de tu executaré la meva sentència a la vista de les nacions. 5.9 I faré amb tu el que mai no he fet i el que mai més no tornaré a fer, per culpa de totes les abominacions que has comès. 5.10 Dintre teu hi haurà pares que es menjaran els fills, i fills que es menjaran els pares. Contra tu executaré la sentència i escamparé als quatre vents tot el que en quedi. 5.11 Per vida meva, us diu Déu, el Senyor, que així com el meu santuari ha estat contaminat amb tots els teus ídols i totes les teves pràctiques abominables, també jo t’arrasaré, sense una mirada de pietat i sense gens de compassió. 5.12 Un terç dels teus habitants morirà de pesta o el matarà la fam dintre teu; un altre terç caurà per l’espasa als teus voltants; i l’altre terç l’escamparé als quatre vents, i desembeinaré l’espasa darrere d’ells. 5.13 Així desfogaré la meva ira, calmaré la meva indignació i em sentiré satisfet. Quan hagi desfogat contra ells la meva còlera ardent sabran que jo, el Senyor, he parlat engelosit. 5.14 Et convertiré en una ruïna i en l’oprobi de les nacions que són al teu voltant, als ulls de tothom que passi. 5.15 Seràs motiu d’escarni i de vituperi, un escarment i un horror per a totes les nacions que són al teu voltant, quan jo executi contra tu les sentències amb còlera, amb furor i amb dures reprensions. Jo, el Senyor, t’ho asseguro. 5.16 Quan jo llanci les fletxes terribles de la fam que duen la destrucció contra vosaltres per exterminar-vos, agreujant la gana que patiu i acabant la vostra provisió de pa, 5.17 faré que us ataquin la fam i les bèsties ferotges, que us deixaran sense fills, i la pesta i la sang passaran entre vosaltres; i enviaré l’espasa contra tu. Jo, el Senyor, he parlat!”

Ezequiel 6

6.1 Vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 6.2 “Fill d’home, posa’t de cara a les muntanyes d’Israel i profetitza contra elles. 6.3 Digues: Muntanyes d’Israel, escolteu l’oracle del Senyor, el Déu Sobirà! Això diu el Senyor Déu a les muntanyes, als turons, als torrents i a les valls: Mireu, jo faré venir l’espasa contra vosaltres, i destruiré els vostres llocs alts. 6.4 Els vostres altars seran enrunats, les imatges del sol seran trencades, i faré que els homes caiguin morts per l’espasa davant els vostres ídols. 6.5 Exposaré els cadàvers dels fills d’Israel davant els seus ídols, i n’escamparé els ossos a l’entorn dels vostres altars. 6.6 En tot el territori que ocupeu, les ciutats seran assolades, i els llocs alts, enderrocats, a fi que els vostres altars quedin enrunats i esdevinguin una desolació; que els vostres ídols, esmicolats, desapareguin, les imatges del sol quedin trencades i tot el que us heu fabricat sigui extirpat. 6.7 Enmig de vosaltres cauran els morts víctimes de l’espasa: llavors sabreu que jo sóc el Senyor. 6.8 Però en deixaré una resta, i així tindreu enmig de les nacions alguns que hauran escapat de l’espasa, quan sereu escampats per molts països. 6.9 Els vostres supervivents es recordaran de mi enmig de les nacions on hauran estat deportats, quan jo hauré trencat el seu cor adúlter, que es va apartar de mi, i els seus ulls, que es prostituïren rere els ídols. Sentiran horror d’ells mateixos per les maldats que han comès amb totes les seves abominacions. 6.10 Llavors sabran que jo sóc el Senyor, que no va ser en va que els vaig anunciar que els faria aquest mal.” 6.11 Això diu Déu, el Senyor: “Pica de mans i de peus i digues: Ai, per les terribles abominacions de la casa d’Israel! Serà abatuda per l’espasa, la fam i la pesta. 6.12 El qui es trobi lluny morirà de pesta, el qui es trobi a prop caurà a fil d’espasa, i el qui es quedi assetjat morirà de fam. Així desfogaré la meva indignació contra ells. 6.13 I reconeixereu que jo sóc el Senyor, quan els morts per l’espasa jauran barrejats amb els ídols, al voltant dels seus altars, damunt de tot pujol enlairat, en tots els cims de les muntanyes, sota tot arbre ufanós i sota tota alzina frondosa, llocs on van oferir aromes agradables a tots aquells ídols. 6.14 Estendré contra ells la meva mà, i deixaré la terra més desolada i devastada que el desert de Riblà, en tota l’extensió del seu territori. Llavors reconeixeran que jo sóc el Senyor.”

Ezequiel 7

7.1 Vaig rebre una revelació del Senyor, que deia: 7.2 “Tu, fill d’home, digues: Això diu Déu, el Senyor, referent a la terra d’Israel: És la fi! La fi que ve sobre els quatre extrems del país! 7.3 Ja s’ha acabat tot per a tu: t’abocaré la meva còlera, et jutjaré segons la teva conducta i carregaré damunt teu totes les teves abominacions. 7.4 El meu ull no es compadirà de tu ni et tindrà pietat, sinó que et carregaré amb tots els teus fets, i les teves abominacions quedaran bens evidents; i sabreu que jo sóc el Senyor.” 7.5 Això diu Déu, el Senyor: “Una gran desgràcia! Ve una desgràcia insòlita! 7.6 Ve la fi! La fi ja s’acosta! S’ha despertat contra tu, ja arriba! 7.7 T’ha arribat el torn, habitant d’aquest país! S’acosta el moment, és a prop el dia. Consternació, i no pas crits de joia a les muntanyes. 7.8 Ara, molt aviat, abocaré la meva indignació damunt teu, desfogaré en tu la meva ira, et jutjaré segons les teves accions i damunt teu carregaré totes les teves abominacions. 7.9 El meu ull no es compadirà ni tindrà pietat; et pagaré d’acord amb la teva conducta, es faran evidents les teves abominacions i sabreu que jo, el Senyor, sóc el qui castiga. 7.10 Heus aquí el dia, heus aquí que ja ve: t’ha arribat el torn, la vara és florida, ha rebrotat l’orgull; 7.11 la violència s’ha alçat com una vara d’impietat. No quedarà res de la seva generació, res de la seva gatzara, res de la seva preeminència. 7.12 Ja ve el moment, s’acosta el dia! Que el comprador no s’alegri ni es dolgui el venedor, perquè la ira cau sobre tota la multitud. 7.13 El venedor no recuperarà el que hagi venut, encara que segueixi en vida, ja que la visió va contra tots i no serà revocada; per culpa de la seva iniquitat ningú no podrà emparar la pròpia vida. 7.14 Sonarà la trompeta i tothom estarà a punt, però ningú no marxarà a la batalla, ja que la meva ira plana sobre tota la seva multitud. 7.15 L’espasa per fora, la pesta i la fam per dins; qui sigui al camp morirà a fil d’espasa, qui sigui a la ciutat serà consumit per la pesta i la fam. 7.16 Els qui se n’escapin fugiran i vagaran per les muntanyes com els coloms dels torrents, tots ells gemegant, cadascun, per la seva iniquitat. 7.17 Tota mà defallirà, i tot genoll s’escolarà com l’aigua. 7.18 Es cenyiran el cilici i el terror els cobrirà; en totes les cares es veurà la vergonya, i tots els caps aniran rapats. 7.19 Llançaran la seva plata pels carrers i tindran el seu or per immundícia; ni la plata ni l’or els podrà salvar, el dia de la ira del Senyor. No satisfaran el seu desig ni s’ompliran el ventre, perquè aquests van ser els incentius del seu pecat. 7.20 Van convertir la bellesa dels seus joiells en motiu de supèrbia, fabricant-ne les imatges de les seves abominacions i els seus ídols abominables. Per això jo els ho convertiré en immundícia. 7.21 Ho lliuraré a mans dels estrangers com a botí, a la rapinya dels impius de la terra, i ho profanaran. 7.22 Apartaré d’ells el rostre i serà profanat el meu lloc privat; hi penetraran els invasors i el profanaran. 7.23 Prepara cadenes, perquè aquest país és ple de delictes de sang, i a la ciutat impera la violència. 7.24 Jo faré venir els més ferotges de les nacions, que s’apoderaran de les seves cases; així els seus santuaris seran profanats i acabaré amb la supèrbia dels poderosos. 7.25 El pànic ja arriba; buscaran la pau, però no n’hi haurà. 7.26 Vindrà desastre sobre desastre, un mal averany rere l’altre; en va cercaran visió en el profeta, al sacerdot li mancarà instrucció i als ancians consell. 7.27 El rei anirà endolat, el príncep es cobrirà d’aflicció, i a la gent de la terra els tremolaran les mans. Els tractaré segons la seva conducta, els jutjaré tal com es mereixen. I sabran que jo sóc el Senyor.”

Ezequiel 8

8.1 Succeí l’any sis, el dia cinc del mes sisè, quan jo estava assegut a casa meva en companyia dels ancians de Judà, que de sobte la mà de Déu, el Senyor, vingué sobre meu allà mateix. 8.2 I vaig veure una figura que semblava de foc: des de la cintura en avall era com un foc, i des de la cintura en amunt com un esclat de llum, com una refulgència de bronze brunyit. 8.3 Llavors allargà la mà cap a mi i m’agafà pels cabells, i l’Esperit em va alçar entre la terra i el cel i em dugué en visions divines fins a Jerusalem, a l’entrada de la porta de l’atri interior, la que mira al nord, on hi ha emplaçat l’ídol que provoca la gelosia. 8.4 I heus aquí que allà hi havia la glòria del Déu d’Israel, tal com jo l’havia vista a la plana. 8.5 Ell em digué: “Fill d’home, aixeca els ulls cap el nord.” Vaig alçar-los, i vaig veure que a l’entrada mateix del nord de la porta de l’altar hi havia aquella imatge de la gelosia. 8.6 Llavors em digué: “Fill d’home, ¿has vist el que fan aquests, les grans abominacions que la casa d’Israel comet aquí per allunyar-me del meu santuari? Doncs encara veuràs abominacions pitjors.” 8.7 Em va portar a l’entrada de l’atri; vaig mirar i vaig veure un forat a la paret. 8.8 I em digué: “Fill d’home, esbotza la paret.” La vaig esbotzar i aparegué una porta. 8.9 Ell em digué: “Entra i veuràs les horribles abominacions que aquests cometen aquí.” 8.10 Vaig entrar i vaig veure figures de tota mena de rèptils i d’animals abominables, i, pintats a les parets de tot el voltant, tots els ídols de la casa d’Israel. 8.11 I un grup de setanta homes d’entre els ancians de la casa d’Israel, presidits per Jaazaniahu, fill de Xafan, estaven drets al seu davant, cadascun amb el seu encenser a la mà, del qual pujava un núvol espès d’encens. 8.12 Llavors em digué: “¿Has vist, fill d’home, això que fan en la foscor els ancians de la casa d’Israel, cadascun dins les cambres de les imatges? Perquè diuen: El Senyor no ens veu, el Senyor ha abandonat aquest país.” 8.13 I va afegir: “Encara veuràs que estan cometent unes altres abominacions pitjors.” 8.14 Llavors em va portar a l’entrada de la porta del temple del Senyor, la que dóna al nord, i hi vaig veure unes dones assegudes plorant pel déu Tammuz. 8.15 I em digué: “¿Has vist, fill d’home? Doncs encara veuràs abominacions pitjors que aquestes.” 8.16 Em va portar a l’atri interior del temple del Senyor, i vaig veure que a la seva entrada, entre el pòrtic i l’altar, hi havia uns vint-i-cinc homes, d’esquena al temple del Senyor, que feien reverències en direcció a llevant prostrats davant el sol. 8.17 Llavors em digué: “¿Has vist, fill d’home? ¿És que la casa de Judà no en té prou de fer les abominacions que fa aquí, que encara ha d’omplir el país de violència i provocar la meva còlera? Fixa’t com m’ho refreguen per la cara. 8.18 Per tant, jo també actuaré enfurismat: el meu ull no es compadirà, ni tindré pietat; i quan clamin a la meva oïda amb grans crits, no els escoltaré.”

Ezequiel 9

9.1 Després em va cridar a les orelles, amb una veu potent: “Ja arriben els qui han de castigar la ciutat, cadascun amb el seu instrument de destrucció a la mà!” 9.2 Vaig veure sis homes que venien pel camí de la porta superior que dóna al nord, i cadascun duia el seu instrument de destrucció a la mà. Enmig d’ells hi havia un home vestit de lli amb una escrivania penjada a la cintura. Van entrar i es van quedar drets al costat de l’altar de bronze. 9.3 Llavors la glòria del Déu d’Israel es va elevar de sobre el querubí, on era, fins al llindar del temple, i va cridar l’home vestit de lli que duia l’escrivania penjada a la cintura, 9.4 i el Senyor li va dir: “Passa per entremig de la ciutat, per dins de Jerusalem, i marca amb una creu el front de tots els homes que gemeguen i es dolen de tantes abominacions com es cometen dins d’ella.” 9.5 Després es va dirigir als altres homes i vaig sentir que els deia: “Passeu per la ciutat, darrere d’ell, i colpegeu. Que el vostre ull no se’n compadeixi, no tingueu pietat. 9.6 Mateu vells i joves, noies, infants i dones, no en deixeu cap; però no toqueu ningú que porti la creu. Comenceu pel meu santuari.” Van començar, doncs, pels ancians que eren davant del temple. 9.7 I els digué: “Profaneu el temple i ompliu els atris de cadàvers. Aneu!” Ells van sortir i començaren a matar per la ciutat. 9.8 I succeí que, mentre ells feien un carnatge, jo em vaig quedar sol, vaig caure de cara a terra i, cridant, vaig dir: “Ai, Senyor, Déu sobirà! ¿És que vols exterminar tot el romanent d’Israel, abocant tota la teva còlera ardent sobre Jerusalem?” 9.9 Llavors ell em va contestar: “La iniquitat de la casa d’Israel i de Judà és extremadament gran: el país és ple d’homicidis i la ciutat desborda de perversió. Ja que ells diuen: ‘El Senyor ha abandonat el país, el Senyor no veu res.’ 9.10 Doncs, per això, el meu ull no es compadirà ni tindré pietat: faré recaure el seu mal comportament damunt el seu propi cap”. 9.11 En això que aquell home vestit de lli, que duia l’escrivania penjada a la cintura, ja era de tornada i va informar: “He fet tal com m’has ordenat.”

Ezequiel 10

10.1 Després vaig veure que a la volta que hi havia damunt els caps dels querubins hi apareixia una cosa amb aspecte de pedra de safir que, per la forma, semblava un tron, 10.2 i algú, parlant a l’home vestit de lli, li va dir: “Fica’t per entremig de les rodes, sota el querubí, pren un grapat de brases enceses d’entre els querubins i escampa-les per la ciutat.” I jo vaig veure com hi entrava. 10.3 Els querubins s’estaven dempeus al cantó dret del temple, quan aquell home hi va entrar, i el núvol omplia l’atri interior. 10.4 Llavors la glòria del Senyor es va elevar de damunt el querubí cap al llindar del temple. El núvol omplí el temple, i l’atri va quedar ple de la resplendor de la glòria del Senyor. 10.5 La remor de les ales dels querubins se sentia des de l’atri exterior, com si fos la veu del Déu Omnipotent quan parla. 10.6 Succeí que, quan va ordenar a l’home vestit de lli: “Vés i agafa foc d’entremig de les rodes, d’enmig dels querubins”, ell hi va anar i es va quedar dret al costat d’una de les rodes. 10.7 Llavors el querubí va allargar la mà cap al foc que hi havia entre els querubins, en va agafar i el va posar als palmells de l’home vestit de lli. Aquest el va agafar i va sortir. 10.8 Llavors es va veure que als querubins els sortia una forma de mà humana per sota les ales. 10.9 Vaig mirar i vaig veure quatre rodes al costat dels querubí, una roda al costat de cada querubí, i l’aspecte de les rodes era semblant a la pedra de Tarsis. 10.10 Quant a la seva estructura, totes quatre tenien la mateixa forma, com si una roda estigués entrecreuada dintre de l’altra. 10.11 Quan es movien avançaven en les quatre direccions, i no s’havien de girar, sinó que es movien en la direcció que prenia el cap, al seu darrere, sense haver-se de girar per a avançar. 10.12 I tot el cos dels querubins, l’esquena, les mans i les ales, fins i tot les rodes que tenien els quatre, tot era cobert d’ulls per tots cantons. 10.13 Referint-se a les rodes, vaig sentir que les anomenaven «la carrossa». 10.14 Cadascun tenia quatre cares: la primera era de querubí, la segona era una cara d’home, la tercera era de lleó, i la quarta, d’àguila. 10.15 Els querubins podien enlairar-se: aquests eren els ésser vivents que jo havia vist vora el riu Quebar. 10.16 Quan els querubins avançaven, les rodes avançaven al seu costat, i quan els querubins desplegaven les ales per enlairar-se, les rodes tampoc no s’apartaven del seu costat. 10.17 Quan ells s’aturaven, les rodes s’aturaven; quan ells s’enlairaven, elles també s’enlairaven amb ells; perquè l’esperit dels éssers vivents animava les rodes. 10.18 Llavors la glòria del Senyor va sortir del llindar del temple i es va posar sobre els querubins. 10.19 Els querubins van desplegar les ales i s’enlairaven de terra, davant els meus ulls, i quan van sortir, també van sortir les rodes. Es van aturar a l’entrada de la porta oriental del temple del Senyor, i la glòria del Déu d’Israel se sostenia damunt d’ells. 10.20 Aquests eren els ésser vivents que jo havia vist sota el Déu d’Israel, vora el riu Quebar; i vaig comprendre que eren querubins. 10.21 Cadascun tenia quatre cares, quatre ales i alguna cosa en forma de mans humanes sota les ales. 10.22 Pel que fa a l’aspecte de les cares, era el que jo havia vist vora el riu Quebar, la mateixa aparença. I tots caminaven de dret endavant.

Ezequiel 11

11.1 Després, l’Esperit em va alçar i em va dur a la porta oriental del temple del Senyor, la que mira a llevant, i a l’entrada de la porta hi vaig veure un grup de vint-i-cinc homes, i enmig d’ells Jaazanià, fill d’Azur, i Pelatiahu, fill de Benaià, dirigents del poble. 11.2 I l’Esperit em digué: “Fill d’home, aquests són els qui maquinen la maldat i donen mals consells a la ciutat, 11.3 els qui diuen: No és massa aviat per a edificar cases; això és l’olla i nosaltres som la carn. 11.4 Per això, profetitza contra ells, profetitza, fill d’home.” 11.5 Després caigué damunt meu l’Esperit del Senyor i em va ordenar que digués: “Això diu el Senyor: D’aquesta manera parleu vosaltres, casa d’Israel, i jo sé prou bé quins són els vostres pensaments. 11.6 Heu assassinat molta gent en aquesta ciutat i heu omplert de cadàvers els seus carrers. 11.7 Per això el Senyor ha dit: El morts que heu deixat estesos enmig d’ella són la carn, i la ciutat és l’olla, però a vosaltres us en faré fora. 11.8 Temíeu l’espasa, i l’espasa portaré damunt vostre, diu Déu, el Senyor. 11.9 Us faré sortir de la ciutat, us deixaré en mans dels estrangers i executaré les meves sentències contra vosaltres. 11.10 Caureu sota l’espasa, us jutjaré dins les fronteres d’Israel; i sabreu que jo sóc el Senyor. 11.11 Aquesta ciutat no serà la vostra olla, però vosaltres sereu la carn dins d’ella. Us jutjaré dins els límits d’Israel. 11.12 Llavors sabreu que jo sóc el Senyor, de qui no heu seguit els manaments ni heu observat les lleis, sinó que heu actuat segons els costums de les nacions que teniu al voltant.” 11.13 I succeí que, mentre jo profetitzava, aquell Pelatiahu, fill de Benaià, va morir. Jo em vaig abocar de cara a terra i, clamant ben fort, vaig dir: “Ai, Senyor Déu! ¿És que vols exterminar el romanent d’Israel?” 11.14 Vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 11.15 “Fill d’home, els teus companys, els teus germans, els teus parents i tota la casa d’Israel són aquells a qui els habitants de Jerusalem han dit: Vosaltres viviu lluny del Senyor! És a nosaltres que se’ns ha concedit el país com a heretat. 11.16 Per això els diràs: Això diu Déu, el Senyor: És cert que els he allunyat entre les nacions, que els he dispersat pels països, però, durant aquest temps, jo els he fet de santuari en les terres on eren exiliats. 11.17 Per tant, anuncia: Això diu Déu, el Senyor: Jo us aplegaré d’entre els pobles, us recolliré d’entre els països on sou exiliats i us donaré la terra d'Israel. 11.18 Ells hi aniran i n’extirparan totes les monstruositats i abominacions. 11.19 I els donaré un cor unànime i els posaré un esperit nou a dins, i arrancaré del seu cos el cor de pedra i els donaré un cor de carn 11.20 per tal que caminin en els meus estatuts, que observin els meus preceptes i que els posin en pràctica. Llavors ells seran el meu poble i jo seré el seu Déu. 11.21 Quant als qui tenen el cor desbocat darrere el desig de les seves monstruositats i abominacions, jo faré que el seu mal comportament recaigui damunt el seu propi cap, diu Déu, el Senyor!” 11.22 Els querubins van estendre les ales i les rodes es van alçar amb ells, i la glòria del Déu d’Israel anava damunt seu. 11.23 La glòria del Senyor es va alçar del mig de la ciutat i es va posar damunt el turó que hi ha a l’orient. 11.24 L’Esperit em va alçar de terra i em va transportar a Caldea, entre els deportats, en una visió obrada per l’Esperit de Déu; i després, la visió que jo havia vist em va deixar, 11.25 i jo vaig contar als deportats tot allò que el Senyor m’havia revelat.

Ezequiel 12

12.1 Vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 12.2 “Fill d’home, tu vius enmig d’una casa rebel, que tenen ulls per a veure-hi però no hi veuen, que tenen orelles per a sentir-hi però no hi senten, perquè són una casa rebel. 12.3 Per això, tu, fill d’home, prepara l’equip d’un emigrant i emigra a ple dia, a la vista de tothom. Trasllada’t d’un lloc a un altre davant dels seus ulls. Potser s’adonaran que són una casa rebel. 12.4 Trauràs a fora el teu equipatge, com l’equipatge que duen els deportats, a ple dia i a la vista de tots; i al vespre sortiràs, davant dels seus ulls, com surten els qui van al captiveri. 12.5 De manera que ells et vegin, faràs un forat a la paret; i per allà sortiràs. 12.6 A la vista de tothom, t’ho carregaràs a les espatlles, t’ho enduràs en la foscor i et cobriràs la cara, perquè no has de veure la terra, ja que t’he posat com un averany per a la casa d’Israel.” 12.7 Jo ho vaig fer tal com se m’havia manat: a ple dia vaig treure el meu equipatge, un equipatge com el dels qui van al captiveri, i al vespre vaig foradar la paret amb les mans; i vaig sortir quan era fosc, amb la càrrega a les espatlles i a la vista de tothom. 12.8 Al matí, el Senyor es va dirigir a mi i em digué: 12.9 “Fill d’home, la casa d’Israel, aquesta casa de rebel·lió, oi que t’ha preguntat què fas? 12.10 Doncs els diràs: Això diu Déu, el Senyor: Aquest oracle es refereix al príncep i a tota la casa d’Israel que viu a Jerusalem. 12.11 Digues: Jo sóc un oracle per a vosaltres. Les coses que jo he fet, també les faran amb ells: anireu a l’exili, sereu deportats. 12.12 I el príncep es carregarà el bagatge a les espatlles i sortirà a les fosques per un forat que faran en el mur; i anirà amb la cara coberta, perquè els seus ulls no hagin de veure la terra. 12.13 Però jo estendré damunt d’ell la meva xarxa, i caurà en el meu filat; i faré que el duguin a Babilònia, al país dels caldeus, però no el podrà contemplar, i allà trobarà la mort. 12.14 Escamparé als quatre vents tots els qui té al seu voltant per protegir-lo, i totes les seves tropes; i desembeinaré l’espasa darrere d’ells. 12.15 Quan els hauré dispersat entre les nacions i els hauré escampat entre els països, llavors sabran que jo sóc el Senyor. 12.16 Però deixaré que uns quants escapin de l’espasa, de la fam i de la pesta, a fi que puguin contar a les nacions on aniran com hauran acabat aquestes abominacions que han comès; i sabran que jo sóc el Senyor.” 12.17 Vaig rebre encara una altra revelació que deia: 12.18 “Fill d’home, menja el teu pa tremolant i beu la teva aigua amb neguit i angoixa, 12.19 i digues al poble del país: Això diu Déu, el Senyor, referent als habitants de Jerusalem i a la terra d’Israel: Menjaran el seu pa angoixats i beuran la seva aigua consternats, perquè el seu país serà desposseït de tot el que conté, per culpa de les violències que han comès tots els seus habitants. 12.20 Les ciutats, ara poblades, seran assolades, i la terra es convertirà en un desert; i sabreu que jo sóc el Senyor.” 12.21 Vaig rebre una altra revelació del Senyor que deia: 12.22 “Fill d’home, què vol dir aquesta dita que corre pel país d’Israel, que diu: «Els dies passen, i les visions s’esvaeixen?» 12.23 Digues-los: Això diu Déu, el Senyor: Eliminaré aquesta dita i no es repetirà més a Israel. I també els diràs: Els dies s’acosten i les visions s’acompleixen. 12.24 Ja no hi haurà més visions enganyoses ni més vaticinis aduladors enmig de la casa d’Israel. 12.25 Perquè jo, el Senyor, parlaré, i la paraula que jo pronunciï es complirà. No serà ajornada, sinó que en els vostres dies, casa rebel, pronunciaré la paraula i la compliré. Paraula de Déu, el Senyor!” 12.26 Vaig rebre encara una altra revelació del Senyor que deia: 12.27 “Fill d’home, mira el que diuen els de la casa d’Israel: La visió que aquest veu és per a d’aquí a molt temps; és per a un futur llunyà que ell profetitza. 12.28 Per això els diràs: Això diu Déu, el Senyor: No es diferirà més cap de les meves paraules, sinó que el que jo pronunciï es complirà. Paraula de Déu, el Senyor!”

Ezequiel 13

13.1 Vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 13.2 “Fill d’home, profetitza contra els profetes d’Israel i digues als qui profetitzen segons el que ells pensen: Escolteu l’oracle del Senyor! 13.3 Això diu Déu, el Senyor: Ai dels profetes insensats que es deixen portar per la pròpia inspiració, sense haver tingut cap visió! 13.4 Com les guineus entre les ruïnes, així han estat els teus profetes, Israel! 13.5 No heu refet les bretxes ni heu construït un mur al voltant de la casa d’Israel, perquè pugui resistir en la batalla el dia del Senyor. 13.6 Tenen visions falses i presagis enganyosos els qui diuen: Oracle del Senyor!, quan, de fet, el Senyor no els ha enviat; i encara esperen que s’acompleixi el que han pronosticat. 13.7 ¿No han de ser falses les vostres visions i mentideres les prediccions que heu anunciat, ja que dieu: Oracle del Senyor!, quan, de fet, jo no he dit res? 13.8 Per això, Déu, el Senyor, ha dit: Per tal com heu parlat en fals i heu vist visions falses, aquí em teniu contra vosaltres. Paraula de Déu, el Senyor! 13.9 Alçaré la meva mà contra els profetes de la visió falsa i la predicció mentidera: no seran admesos en l’assemblea del meu poble, ni seran inscrits en el registre de la casa d’Israel, ni tornaran a la terra d’Israel. Llavors sabran que jo sóc el Senyor, el Déu Etern! 13.10 Perquè és cert que ells han esgarriat el meu poble dient-li: Pau!, quan de fet no n’hi ha, de pau. És com quan el poble aixeca un mur i ells l’arrebossen amb calç. 13.11 Digues als qui fan l’arrebossat que el mur caurà; perquè vindrà una pluja torrencial, faré caure calamarsa, i un vent impetuós l’esbotzarà. 13.12 I quan el mur haurà caigut, ¿no és cert que us diran: On ha anat a parar l’arrebossat que hi havíeu fet? 13.13 Per això, Déu, el Senyor, ha dit: En la meva còlera, faré que l’esbotzi un vent impetuós; en la meva indignació, hi enviaré una pluja torrencial; i en el meu furor, una pedregada destructora. 13.14 Així enderrocaré el mur que havíeu arrebossat amb calç, l’arranaré fins a terra i deixaré al descobert els seus fonaments. El mur caurà, i vosaltres desapareixereu entre les seves runes; llavors sabreu que jo sóc el Senyor. 13.15 Així desfogaré la meva indignació contra el mur i contra els qui el van arrebossar amb calç, i us diré: El mur ja no existeix, ni tampoc els qui el van arrebossar, 13.16 ni aquells profetes d’Israel que profetitzaven sobre Jerusalem i veien visions de pau per a ella quan, de fet, no n’hi ha, de pau. Paraula de Déu, el Senyor!” 13.17 “I tu, fill d’home, encara’t amb les filles del teu poble que profetitzen segons el que elles pensen i profetitza contra elles; 13.18 i digues-los: Això diu Déu, el Senyor: Ai de les qui cusen cintes màgiques per a totes les articulacions de mans i braços, i confeccionen vels de totes mides per al cap, per tal de capturar ànimes! ¿És que voleu capturar les ànimes del meu poble per mantenir vives les vostres? 13.19 Vosaltres m’heu deshonrat davant el meu poble per un grapat d’ordi, per un tros de pa, fent morir els qui no havien de morir i permetent de viure els qui no havien de viure, mitjançant els vostres enganys al meu poble, que creu en aquestes mentides. 13.20 Per això diu Déu, el Senyor: Mireu, jo vaig contra les vostres cintes màgiques, amb les quals captureu les ànimes al vol; jo les alliberaré de les vostres mans, i deixaré que s'envolin les ànimes que vosaltres havíeu capturat al vol. 13.21 Esquinçaré els vostres vels màgics i alliberaré el meu poble de la vostra mà, i no serà més la vostra presa. Llavors sabreu que jo sóc el Senyor. 13.22 Vosaltres heu acovardit el cor del just amb mentides, quan jo no el volia acovardir, i heu enfortit la mà del malvat perquè no deixi el seu mal camí i conservi la vida. 13.23 Per això, ja no tindreu més visions enganyoses ni fareu més prediccions. Alliberaré el meu poble de les vostres mans; i sabreu que jo sóc el Senyor”.

Ezequiel 14

14.1 Alguns dels ancians d’Israel van venir a veure’m i es van asseure davant meu. 14.2 Llavors vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 14.3 “Fill d’home, aquesta gent porta els seus ídols arrelats al cor, i tenen sempre al davant allò que els fa caure en el pecat, ¿i jo he de permetre que aquests em consultin? 14.4 Per tant, parla amb ells i digues-los: Això diu Déu, el Senyor: Qualsevol home de la casa d’Israel que dugui els seus ídols arrelats al cor i tingui al davant allò que el fa caure en el pecat, si després ve a consultar el profeta, jo, el Senyor, li donaré la resposta que mereix la seva múltiple idolatria. 14.5 Així captaré la casa d’Israel en el seu propi cor, ja que tots ells s’han apartat de mi darrere els seus ídols. 14.6 Per tant, diràs a la casa d’Israel: Això diu Déu, el Senyor: Convertiu-vos i abandoneu la vostra idolatria; aparteu la mirada de totes les vostres abominacions! 14.7 Perquè qualsevol de la casa d’Israel o dels forasters que hi viuen que deixi de seguir-me a mi, permetent que els ídols arrelin en el seu cor, i posi al davant allò que el fa caure en el pecat, si després ve al profeta perquè em consulti, jo, el Senyor, li respondré per mi mateix. 14.8 M’encararé contra aquest home i en faré un escarment exemplar. L’exterminaré d’entre el meu poble d’Israel; i sabreu que jo sóc el Senyor. 14.9 I si un profeta es deixa seduir i dóna algun missatge serà perquè jo l’hauré deixat seduir. Alçaré la meva mà contra ell i l’exterminaré d’entre el meu poble d’Israel. 14.10 Ells carregaran amb el pes de les seves culpes, i el profeta tindrà tanta culpa com aquell qui el consulti; 14.11 a fi que la casa d’Israel no s’esgarriï mai més lluny de mi, ni es contamini amb cap de les seves transgressions, sinó que ells siguin el meu poble i jo sigui el seu Déu. Paraula de Déu, el Senyor.” 14.12 Vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 14.13 “Fill d’home, si un país peca contra mi amb una greu transgressió, i jo alço la meva mà contra ell, li prenc l’estoc de pa, li envio la fam i extermino homes i bèsties, 14.14 i enmig d’ell s’hi trobaven aquests tres homes: Noè, Daniel i Job, només ells salvarien la vida, gràcies a la seva justícia, diu Déu, el Senyor. 14.15 I si jo deixo anar bèsties ferotges per aquell país, a fi que el devastin fins a convertir-lo en una desolació per on ningú no gosés passar a causa de les feres, 14.16 i aquests tres homes es trobessin allà, per vida meva, diu el Senyor Déu, que no podrien salvar ni fills ni filles; només ells es salvarien, mentre que el país seria devastat. 14.17 O si feia venir l’espasa contra aquell país, ordenant: Espasa, passa pel país i extirpa per igual homes i bèsties, 14.18 i aquests tres homes es trobessin allà, per vida meva, diu el Senyor Déu, que no podrien salvar ni fills ni filles; només ells es salvarien. 14.19 O si jo feia venir la pesta sobre aquell país, i hi vessava la meva indignació en sang, a fi d’extirpar-ne tant els homes com les bèsties, 14.20 i Noè, Daniel i Job s’hi trobessin enmig, per vida meva, diu el Senyor Déu, que no podrien salvar ni fills ni filles, només ells salvarien la vida, gràcies a la seva justícia. 14.21 Però el Senyor Déu ha dit: Molt pitjor serà quan jo enviï contra Jerusalem els meus quatre flagells terribles: l’espasa, la fam, les bèsties ferotges i la pesta, a fi d’extirpar-ne tant els homes com les bèsties. 14.22 Tot i així, hi serà deixada una resta de supervivents, de fills i filles, que els faran sortir; i quan arribin on sou vosaltres sabreu quin ha estat el seu comportament i quins els seus actes, i comprendreu les raons del mal que he fet caure sobre Jerusalem, de tot el que he hagut de fer venir contra ella. 14.23 Serà un consol per a vosaltres quan sabreu com s’han comportat i com han obrat, i comprendreu que no haurà estat sense motiu tot el que jo he fet. Paraula de Déu, el Senyor!”

Ezequiel 15

15.1 Vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 15.2 “Fill d’home, en què és millor la fusta del cep que qualsevol altra fusta, d’entre el brancatge dels arbres del bosc? 15.3 ¿En trauran fusta per a fer alguna mena de treball? ¿En faran una perxa per a penjar-hi alguna cosa? 15.4 Vet aquí que la llencen per alimentar el foc; el foc en consumeix els dos extrems, i la part del mig queda socarrimada. ¿Servirà encara per a alguna feina? 15.5 Si, quan era sencera, no servia per a cap treball, com podrà servir ara que és recremada i socarrimada pel foc? 15.6 Per tant, això diu Déu, el Senyor: Així com llenço, per a alimentar el foc, la fusta del cep abans que les altres fustes del bosc, així llençaré els habitants de Jerusalem. 15.7 M’encararé amb ells: han escapat del foc, però el foc els devorarà. Llavors, quan m’hauré encarat amb ells, sabreu que jo sóc el Senyor. 15.8 I convertiré el país en un desert, perquè han comès una traïció. Paraula de Déu, el Senyor!”

Ezequiel 16

16.1 Vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 16.2 “Fill d’home, fes saber a Jerusalem com n’ha estat, d’abominable, la seva conducta. 16.3 Digues, doncs: Això diu Déu, el Senyor, a Jerusalem: El teu origen i la teva naixença és del país de Canaan. El teu pare era un amorreu, i la teva mare, una hitita. 16.4 Pel que fa al teu naixement, quan et van infantar no et van tallar el cordó, no et van rentar amb aigua per purificar-te, no et van fregar amb sal ni et van faixar amb bolquers. 16.5 No hi hagué cap mirada de pietat per a tu, per fer-te una sola d’aquestes coses per compassió, sinó que vas ser llençada al mig del camp, de fàstic que feies, el mateix dia que vas venir al món. 16.6 Però jo passava prop teu i et vaig veure espeternegant tota empastifada de sang, i et vaig dir: Viu! Sí, quan encara eres plena de sang et vaig dir “Viu!” 16.7 Et vaig fer créixer com l’herba del camp; et vas desenvolupar i et vas fer gran i arribares a una gran bellesa. Es van formar els teus pits i la teva cabellera va créixer; però anaves destapada, tota nua. 16.8 Quan vaig tornar a passar vora teu, et vaig mirar i vaig veure que la teva edat era l’edat dels amors. Llavors vaig estendre el meu mantell damunt teu i vaig cobrir la teva nuesa. Et vaig fer una promesa i vaig fer un pacte amb tu –diu el Senyor Déu–, i vas ser meva. 16.9 Et vaig rentar amb aigua, vaig netejar la sang que et cobria i et vaig ungir amb oli perfumat. 16.10 Et vaig posar vestits brodats, calçat de pell fina, una faixa de lli i un mantell de seda. 16.11 Et vaig engalanar amb joiells; et vaig posar braçalets als braços, un collaret al coll, 16.12 un anell al nas, arracades a les orelles i una diadema esplèndida al front. 16.13 Així anaves engalanada, amb or i plata, vestida de lli, coberta de seda i brocats. T’alimentaves amb la flor de la farina, amb mel i oli; vas arribar a ser molt bella i vas aconseguir la dignitat reial. 16.14 Llavors, la fama de la teva bellesa es va escampar per les nacions, perquè eres perfecta gràcies a l’esplendor que jo havia posat en tu, diu el Senyor Déu. 16.15 Però tu, refiada de la teva bellesa i valent-te del teu renom, et vas prostituir, i vas prodigar les teves fornicacions a tothom qui passava; t’hi donaves! 16.16 A més, de les teves boniques teles, en vas agafar per fer vistoses tendes als llocs alts, i allà et vas prostituir. Això no havia passat mai ni passarà més. 16.17 Vas agafar les teves joies precioses d’or i de plata, les que jo t’havia regalat, per fer-te’n imatges d’homes, amb les quals has fornicat. 16.18 Vas agafar els teus vestits brodats per cobrir les imatges, i al seu davant has ofert el meu oli i el meu encens. 16.19 El mateix vas fer amb l’aliment que jo t’havia donat, amb la flor de la farina, l’oli i la mel, amb els quals jo t’alimentava, i ho vas presentar al seu davant com a ofrena d’olor agradable. Això vas fer –diu Déu, el Senyor! 16.20 Vas agafar els teus fills i les teves filles, que tu havies infantat per a mi, i els vas oferir en sacrifici a aquelles imatges perquè se n’alimentessin. ¿És que et semblava poca cosa la teva fornicació, 16.21 perquè, a sobre, degollessis els meus fills i els sacrifiquessis a aquelles imatges, fent-los passar pel foc? 16.22 I enmig de totes les teves abominacions i fornicacions, no t’has recordat dels dies de la teva joventut, quan anaves destapada i tota nua, espeternegant, tota empastifada de sang. 16.23 Ai, ai de tu!, diu el Senyor Déu. Després de tanta maldat com has comès, 16.24 t’has construït un prostíbul sagrat, i en tots els carrers has erigit llocs de culte. 16.25 T’has construït un altar a cada cruïlla de camins, i has tornat abominable la teva bellesa oferint el teu cos davant tothom qui passava; així has multiplicat les teves fornicacions. 16.26 També t’has prostituït amb els egipcis, els teus veïns de robusta virilitat, i has multiplicat les teves fornicacions per tal d’irritar-me. 16.27 Per això jo he estès la meva mà contra tu i he escurçat el teu territori, i t’he deixat a mercè d’aquelles que t’avorreixen, les ciutats dels filisteus, que s’avergonyien de la teva conducta perversa. 16.28 I, encara insatisfeta, també vas fornicar amb els assiris; i, ni després d’això, no has quedat satisfeta. 16.29 A més, has augmentat les teves fornicacions amb el país de Canaan, i fins amb Caldea; i ni així no n’has tingut prou. 16.30 Que n’ha de ser, de feble, el teu cor –diu el Senyor Déu–, per cometre tots aquests actes propis d’una prostituta desvergonyida! 16.31 Quan establies un prostíbul sagrat a cada cruïlla de camins, i erigies un altar en tots els teus carrers, no actuaves com una bagassa: tu rebutjaves la paga! 16.32 Ets com l’adúltera, que en comptes del seu marit prefereix els estranys. 16.33 A totes les prostitutes els fan regals; en canvi, tu has fet regals a tots els teus amants, els has donat presents perquè de tot arreu acudissin a les teves orgies. 16.34 Però, en les teves disbauxes, t’ha passat el contrari que a les altres dones: ningú no t’havia de llogar per fornicar, sinó que eres tu qui pagava en comptes de cobrar. En tot has estat diferent! 16.35 Per tant, bagassa, escolta la paraula del Senyor! 16.36 Això diu Déu, el Senyor: Per tal com has exhibit les teves vergonyes i has descobert la teva nuesa en les prostitucions amb els teus amants i amb tots els teus ídols abominables, i per la sang dels teus fills que els has ofert, 16.37 per tot això, jo aplegaré tots els teus amants amb els quals t’has complagut, tant els que has estimat com els que has odiat, de tot arreu els reuniré al teu voltant, i els descobriré el teu cos perquè vegin tota la teva nuesa. 16.38 Jo t’aplicaré la sentència segons la llei de les adúlteres i de les que vessen sang, i t’abandonaré a la venjança del furor i de la gelosia. 16.39 Et deixaré a les seves mans perquè destrueixin els teus prostíbuls, enderroquin els teus altars, et despullin dels teus vestits, et prenguin les teves joies precioses i et deixin totalment nua. 16.40 Faran pujar contra tu la gentussa, et lapidaran i et traspassaran amb les seves espases. 16.41 Calaran foc a les teves cases, i celebraran el teu judici en presència d’una munió de dones. Així faré que deixis de ser una prostituta i de pagar-ne el tribut. 16.42 Llavors esbravaré en tu la meva indignació, s’apartarà de tu la meva gelosia, em calmaré i no em tornaré a irritar. 16.43 Perquè no t’has recordat dels dies de la teva joventut i m’has fet indignar amb tot això que has fet, veuràs com també jo faré recaure sobre el teu cap el teu mal comportament, diu el Senyor Déu; o, ¿és que no has comès infàmies, a més de totes les teves abominacions?” 16.44 “Mira, tots els amants dels refranys t’aplicaran, a tu, aquell que diu: «Tal la mare, tal la filla!» 16.45 Ets ben bé filla de la teva mare, que va avorrir el marit i els fills; i ben bé germana de les teves germanes, que van avorrir els seus marits i els seus fills. La vostra mare era una hitita, i el vostre pare, un amorreu. 16.46 La teva germana gran és Samaria, ella i les seves filles, que habiten a la teva esquerra. La teva germana petita, que habita a la teva dreta, és Sodoma, amb les seves filles. 16.47 No és que hagis fet el mateix que elles han fet, ni que hagis comès les mateixes abominacions que elles han comès, sinó que, en poc temps, t’has corromput més que elles en totes les teves accions. 16.48 Per vida meva –diu Déu, el Senyor–, que Sodoma i les seves filles no s’han comportat com t’has comportat tu i les teves filles. 16.49 Fixa’t en quina fou la iniquitat de la teva germana Sodoma: la supèrbia, l’abundor d’aliments i la indolència que tenien ella i les seves filles; en canvi, no allargaven la mà al pobre i a l’indigent. 16.50 A més, es van ensuperbir i van cometre abominacions davant meu, per això les vaig fer desaparèixer, com has vist. 16.51 Pel que fa a Samaria, no ha comès ni la meitat dels teus pecats. Tu has acumulat moltes més abominacions que elles, fins al punt que, de tantes iniquitats que has comès, has fet que les teves germanes semblin innocents. 16.52 Tu, doncs, carrega amb la teva ignomínia per haver exonerat les teves germanes amb els pecats que has comès, més abominables que els d’elles, de manera que les has convertit en més justes que tu. Avergonyeix-te, doncs, tu també, i suporta el vituperi per haver fet absoldre les teves germanes. 16.53 Però jo les restabliré. Restabliré Sodoma i les seves filles, restabliré Samaria i les seves filles, i et restabliré a tu enmig d’elles, 16.54 per tal que et carreguis la teva ignomínia i t’avergonyeixis per tot el que has fet, i els serveixis de consol. 16.55 La teva germana Sodoma i les seves filles, i Samaria i les seves filles, seran restablertes com eren abans; també tu i les teves filles sereu restablertes com éreu abans. 16.56 La teva germana Sodoma no era digna d’ésser esmentada per la teva boca en l’època que et senties tan orgullosa, 16.57 abans que fos descoberta la teva maldat. Tu ets ara l’escarni de les filles de Síria, amb totes les de la seva rodalia, i de les filles dels filisteus, que et bescanten pertot arreu. 16.58 Ara tu mateixa has de suportar l’execració de la teva maldat i les teves abominacions. Paraula de Déu, el Senyor!” 16.59 Això és el que ha dit Déu, el Senyor: “Jo faré amb tu el mateix que tu has fet: tu has menyspreat el jurament quan has trencat el pacte. 16.60 Però jo em recordaré del pacte que vaig fer amb tu en els dies de la teva joventut, i establiré amb tu un pacte etern. 16.61 Llavors recordaràs el teu comportament i te n’avergonyiràs, quan retrobaràs les teves germanes, les que són més grans que tu i les que són més petites, les quals jo et donaré com a filles. Però no serà en virtut del teu pacte anterior, 16.62 sinó que jo restabliré el meu pacte amb tu, i sabràs que jo sóc el Senyor, 16.63 per tal que en tinguis memòria i te n’avergonyeixis i, en la teva confusió, no gosis obrir més la boca, quan vegis que et perdono tot el que has fet. Paraula de Déu, el Senyor!”

Ezequiel 17

17.1 Vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 17.2 “Fill d’home, proposa un enigma i exposa una paràbola a la casa d’Israel. 17.3 Diràs: Això diu Déu, el Senyor: Una gran àguila, d’ales enormes, d’extens plomatge, d’abundoses plomes multicolors, va arribar al Líban i va arrencar el cimall del cedre, 17.4 va escapçar-ne el rebrot més alt, el portà al país dels mercaders i el va deixar en una ciutat de comerciants. 17.5 Després, prengué un plançó d’aquell país i el va plantar en un camp de conreu situat vora l’aigua abundosa, trasplantat com un salze. 17.6 Va brotar i esdevingué un cep frondós, de poca alçada, de manera que les seves sarments es decantaven vers aquella àguila, i les seves arrels s’endinsaven sota d’ella. Així és com es va fer un cep, que rebrotà i estengué les seves sarments. 17.7 Però hi havia també una altra gran àguila, d’ales enormes i abundós plomatge, i vet aquí que aquest cep va estendre cap a ella les seves arrels i hi decantà les sarments, des del bancal on era plantat, perquè ella la regués. 17.8 L’havien plantat en un terreny fèrtil, a la vora d’aigües abundoses, on podia produir brancada, donar fruit i convertir-se en un cep magnífic. 17.9 Digues: Això diu Déu, el Senyor: ¿Creus que prosperarà? ¿No li arrancarà les arrels, l’àguila primera, li destruirà els fruits i deixarà que s’assequi? Tots els seus brots tendres s’assecaran, i no caldrà pas molta força ni massa gent per a arrencar-lo de soca-rel. 17.10 Aquí el tens, trasplantat. ¿Creus que prosperarà? ¿No s’assecarà tan aviat com el vent de llevant bufi al seu damunt? En el mateix bancal on ha crescut, s’assecarà!” 17.11 Vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 17.12 “Pregunta a la casa rebel: ¿No enteneu què significa això? Digues: Mireu, el rei de Babilònia va venir a Jerusalem, va agafar el rei i els seus prínceps i se’ls va endur a Babilònia. 17.13 En va escollir un de nissaga reial, va fer un pacte amb ell i el va obligar a prestar jurament, després d’endur-se la gent important del país, 17.14 per tal que fos un regne afeblit, incapaç de revoltar-se, i que només pogués subsistir guardant el pacte. 17.15 Però ell se li va rebel·lar i va enviar els seus ambaixadors a l’Egipte, a fi que li subministrés cavalls i un bon nombre de soldats. ¿Creus que prosperarà? ¿Se’n sortirà, el qui ha fet això? Després que ha trencat el pacte, podrà escapar? 17.16 Per vida meva, diu el Senyor Déu, t’asseguro que morirà enmig de Babilònia, en el mateix país on resideix aquest rei que el va entronitzar, amb qui ha menyspreat el seu jurament i ha violat el seu pacte. 17.17 I el faraó, ni amb el seu poderós exèrcit ni amb les seves nombroses tropes, no li servirà d’ajut en la batalla, quan aquells construeixin terraplens i alcin torres d’assalt per matar molta gent. 17.18 Ha menyspreat el jurament trencant el pacte, després que s’havia compromès, i ha comès totes aquestes accions: no se n’escaparà pas! 17.19 Per tant, el Senyor Déu diu això: Per vida meva, t’asseguro que faré que recaiguin sobre el seu cap el meu jurament, que ha menyspreat, i el meu pacte, que ha trencat. 17.20 Estendré damunt d’ell la meva xarxa, caurà en el meu filat, i el duré a Babilònia; i allà el faré jutjar pel perjuri que ha comès contra mi. 17.21 Els fugitius del seu exèrcit cauran sota l’espasa, i els qui aconsegueixin escapar seran dispersats als quatre vents. Llavors sabreu que jo, el Senyor, he parlat!” 17.22 Això diu Déu, el Senyor: “També jo arrancaré el cimall del cedre gegantí, i el plantaré. D’entre els més alts del seus rebrots, n’esqueixaré un de tendre, i jo mateix el plantaré al cim d’una muntanya elevada; 17.23 a la muntanya excelsa d’Israel, el plantaré. Treurà branques ufanoses, donarà fruit i arribarà a ser un cedre magnífic. Sota seu, hi viuran tota mena d’ocells, i s’ajocaran a l’ombra de les seves branques. 17.24 I tots els arbres del bosc sabran que jo sóc el Senyor, que he abatut l’arbre altívol i que he exalçat l’arbre abatut; he assecat l’arbre verd i he fet reverdir l’arbre sec. Jo, el Senyor, ho he dit i ho compliré!”

Ezequiel 18

18.1 Vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 18.2 “Per què aneu repetint per la terra d’Israel aquest refrany que diu: «Els pares van menjar agrassos i els fills tenen les dents esmussades?» 18.3 Per vida meva, diu Déu, el Senyor, que no tindreu ocasió de repetir més aquest refrany a la terra d’Israel. 18.4 Mireu, totes les ànimes són meves; tant l’ànima del pare com l’ànima del fill són meves. L’ànima que pequi, aquesta morirà. 18.5 Però quan un home és just i practica el dret i la justícia, 18.6 no participa d’àpats sagrats dalt de les muntanyes ni alça els ulls vers els ídols de la casa d’Israel, no deshonra la dona del seu proïsme ni jeu amb cap dona durant el període de la seva impuresa, 18.7 no oprimeix ningú, torna al deutor el que havia empenyorat i no rampinya res; reparteix el seu pa amb qui té gana i dóna roba al qui va nu, 18.8 no presta a usura ni cobra interessos, aparta la seva mà de la injustícia i jutja amb rectitud entre home i home, 18.9 i segueix els meus estatuts i observa els meus preceptes a fi d’obrar rectament, aquest és just, ben cert que viurà. Paraula de Déu, el Senyor! 18.10 Però si aquest home té un fill que és lladre i sanguinari, o que comet alguna d’aquestes coses 18.11 i no es comporta com el seu pare, sinó que participa d’àpats sagrats dalt de les muntanyes, deshonra la dona del seu proïsme, 18.12 oprimeix el pobre i l’indigent, comet rampinyes, no torna la penyora, alça els ulls vers els ídols, cometent abominació, 18.13 presta a usura i exigeix interessos, ¿et sembla que viurà? No viurà pas! Ha comès totes aquestes abominacions, ben cert que morirà; la seva sang serà damunt d’ell. 18.14 Però si aquest té un fill que veu tots els pecats que ha comès el seu pare, reflexiona i no fa el mateix, 18.15 sinó que no participa en els àpats de les muntanyes, no alça els ulls als ídols de la casa d’Israel, no deshonra la dona del seu proïsme, 18.16 no oprimeix ningú, no reté la penyora, no rampinya res, reparteix el seu pa amb qui té gana i dóna roba al qui va nu, 18.17 evita perjudicar el desvalgut, no practica la usura ni exigeix interessos, i segueix els meus estatuts i observa les meves prescripcions, aquest no morirà per la iniquitat del seu pare, ben cert que viurà! 18.18 En canvi, el seu pare, per haver practicat l’extorsió, haver robat al seu germà i haver fet allò que no és bo enmig del seu poble, morirà pels seus propis pecats. 18.19 I si dieu: Per què no recau en el fill la iniquitat del pare? Doncs, perquè el fill ha obrat segons el dret i la justícia: ha observat i ha complert tots els meus manaments; ben cert que viurà! 18.20 L’ànima que pequi, aquesta morirà! El fill no pagarà per la iniquitat del pa-re, ni el pare no pagarà per la iniquitat del fill. La justícia reposarà damunt del just, i la impietat pesarà damunt del malvat. 18.21 Tot i així, si el malvat s’aparta de tots els pecats que cometia, i observa tots els meus manaments, complint el dret i la justícia, ben cert que viurà; no morirà. 18.22 I cap de les infidelitats que hagi comès no li seran retretes; viurà gràcies a la justícia que ha practicat. 18.23 ¿És que jo tinc alguna complaença en la mort del malvat? –diu Déu, el Senyor–. ¿No em complau més que es penedeixi i visqui? 18.24 Però si el just s’aparta de la seva justícia cometent la maldat i les mateixes abominacions que fa el malvat, si ell les comet també, creus que viurà? Ni una sola de les justícies que hagi fet no li serà tinguda en compte. Per la prevaricació que hagi comès i pels pecats que hagi fet, per ells morirà.” 18.25 “Vosaltres dieu: El comportament del Senyor no és just. Escolteu, doncs, casa d’Israel! ¿És el meu comportament, el que no és just? ¿No és la vostra conducta, la que és injusta? 18.26 Quan el just s’aparta de la seva justícia, comet la iniquitat i mor, mor per causa de la iniquitat que ha comès. 18.27 I quan el malvat es converteix de la maldat que ha practicat, i es comporta d’acord amb el dret i la justícia, donarà vida a la seva ànima. 18.28 Ja que ha reflexionat i s’ha fet enrere de totes les transgressions que havia comès, ben cert que viurà; no morirà pas!” 18.29 “Encara diu la casa d’Israel: El comportament del Senyor no és just. ¿És el meu comportament, el que no és just, casa d’Israel? ¿No és la vostra conducta, la que és injusta? 18.30 Per això jo jutjaré cadascun segons la seva conducta, casa d’Israel –diu Déu el Senyor–. Penediu-vos i convertiu-vos de totes les vostres infidelitats, a fi que la iniquitat deixi de ser la causa de la vostra caiguda. 18.31 Foragiteu lluny de vosaltres totes les infidelitats amb què us heu fet culpables, i feu-vos un cor nou i un esperit renovat. Per què hauríeu de morir, casa d’Israel? 18.32 Jo no tinc pas complaença en la mort del qui mor, diu Déu, el Senyor. Convertiu-vos, doncs, i tindreu vida!”

Ezequiel 19

19.1 “Tu, entona una complanta sobre els prínceps d’Israel. 19.2 Digues: Quina lleona era la teva mare entre els lleons! Ajaçada enmig de lleons criava els seus cadells. 19.3 Va pujar un dels seus cadells fins que es va convertir en un lleó jove, aprengué a estripar la presa i a devorar homes. 19.4 Però les nacions es van aliar contra ell, caigué en la trampa que li van posar i se l’endugueren amb garfis cap al país d’Egipte. 19.5 En veure ella que en l’espera s’esvaïa la seva esperança, prengué un altre dels seus cadells i el va posar com a lleó jove. 19.6 Ell rondava entre els lleons, es va convertir en un lleó jove, aprengué a estripar la presa i a devorar homes. 19.7 Va rompre les seves defenses, va arrasar ciutats; el país i els seus habitants estaven esglaiats pels seus estrepitosos rugits. 19.8 Es van aplegar contra ell les poblacions de les províncies del voltant, van estendre una xarxa per caçar-lo i fou atrapat en la trampa. 19.9 El van posar dins una gàbia amb una anella al nas i el van portar al rei de Babilònia, que el tancà a les masmorres perquè el seu rugit no se sentís més per les muntanyes d’Israel.” 19.10 “La teva mare era com un cep enmig de la vinya, plantat vora les aigües. Era fecund i frondós, gràcies a l’abundós regatge que l’amarava. 19.11 Tenia sarments forts, aptes per a ceptres de sobirans; la seva estatura s’elevava fins a tocar els núvols, destacava per la seva grandària i per la frondositat del seu brancatge. 19.12 Però ha estat arrancat amb fúria, llençat per terra, i el vent del desert ha marcit els seus fruits; se li han trencat els sarments vigorosos, i el foc els ha consumit. 19.13 I ara ha estat trasplantat al desert, a una terra eixuta i assedegada. 19.14 Del seu tronc n’ha sortit un foc que ha devorat sarments i fruits. Ja no li queden sarments forts que siguin aptes per a ceptres de sobirans.” Això és una complanta, i com a complanta ha de ser emprada.

Ezequiel 20

20.1 Succeí l’any setè, el dia deu del mes cinquè, que van venir alguns dels ancians d’Israel per consultar el Senyor i es van asseure davant meu. 20.2 Llavors vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 20.3 “Fill d’home, respon als ancians d’Israel dient-los: Això diu Déu, el Senyor: ¿Heu vingut a consultar-me a mi? Per vida meva que no em deixaré consultar per vosaltres, diu Déu, el Senyor. 20.4 Tu mateix els jutjaràs, fill d’home, tu els acusaràs. Fes-los avinent les abominacions dels seus avantpassats.” 20.5 Per això els diràs: “Això diu Déu, el Senyor: El dia que jo vaig escollir Israel vaig fer un jurament a mà alçada a la casa de Jacob, quan em vaig fer conèixer d’ells en el país d’Egipte; vaig alçar la mà dient-los: Jo sóc el Senyor, el vostre Déu. 20.6 Aquell dia vaig alçar la mà jurant que els faria sortir del país d’Egipte cap a una terra que jo havia seleccionat per a ells, una terra que regalima llet i mel, la més encisadora de totes les terres. 20.7 I els vaig dir: Que cadascun llenci lluny les abominacions que els fascinen els ulls, i no us contamineu amb els ídols d’Egipte. Jo sóc el Senyor, el vostre Déu. 20.8 Però ells es van rebel·lar contra mi i no em van voler escoltar. Ningú no va llençar les abominacions que els fascinaven els ulls, i no van deixar els ídols d’Egipte. Vaig pensar d’abocar la meva indignació damunt d’ells, per desfogar la meva ira, dins mateix del país d’Egipte. 20.9 Però, per consideració al meu nom, vaig actuar de manera que no fos profanat als ulls de les nacions on ells vivien, a les quals m’havia fet conèixer per treure el meu poble de la terra d’Egipte.” 20.10 “Els vaig fer sortir de la terra d’Egipte i els vaig dur cap al desert. 20.11 Allà els vaig donar els meus estatuts i els vaig fer conèixer els meus preceptes, que són els que donen vida a l’home que els compleix. 20.12 També els vaig donar els meus dies de repòs, perquè fossin un senyal del pacte entre jo i ells, a fi que sabessin que jo, el Senyor, sóc qui els santifico. 20.13 Però la casa d’Israel es va rebel·lar contra mi, en el desert: no van complir els meus estatuts, sinó que van rebutjar els meus preceptes, que donen vida a l’home que els compleix, i van profanar greument els meus dies de repòs. Vaig pensar d’abocar la meva indignació damunt d’ells, en el desert, i d’exterminar-los. 20.14 Però, en consideració al meu nom, vaig actuar de manera que no fos profanat als ulls de les nacions que havien vist que jo els havia fet sortir. 20.15 També, en el desert, els vaig jurar a mà alçada que desistia de portar-los a la terra que els havia concedit, una terra que regalima llet i mel, la més encisadora de totes les terres, 20.16 perquè havien menyspreat els meus decrets, no seguien els meus preceptes i havien profanat els meus dies de repòs, perquè tenien el cor fascinat pels seus ídols. 20.17 Però em va fer llàstima destruir-los, i no els vaig exterminar en el desert.” 20.18 “Després, en el desert, vaig dir als seus fills: No seguiu les ensenyances dels vostres pares, no imiteu els seus costums i no us contamineu amb els seus ídols. 20.19 Jo sóc el Senyor, el vostre Déu; seguiu les meves normes, observeu els meus preceptes i compliu-los. 20.20 Santifiqueu els meus dies de repòs, a fi que siguin un senyal del pacte entre jo i vosaltres; i que se sàpiga que jo, el Senyor, sóc el vostre Déu. 20.21 Però també els fills es van rebel·lar contra mi: no van complir els meus estatuts, no van observar ni van mirar de practicar els meus preceptes, que són els que donen vida a l’home que els compleix, ans van profanar els meus dies de repòs. Llavors vaig pensar d’abocar la meva indignació damunt d’ells i desfogar sobre ells la meva ira en el desert. 20.22 Però, per consideració al meu nom, vaig retenir la meva mà, de manera que no fos profanat als ulls de les nacions que havien vist com jo els havia fet sortir. 20.23 També els vaig jurar a mà alçada, en el desert, que els escamparia entre les nacions i que els dispersaria entre els països, 20.24 perquè no havien observat els meus estatuts, sinó que, menyspreant els meus preceptes, van profanar els meus dies de repòs, perquè els seus ulls anaven darrere els ídols dels seus pares. 20.25 Fins els vaig permetre preceptes que no els feien cap bé, i estatuts en els quals no podrien viure, 20.26 i vaig deixar que es contaminessin en les seves ofrenes, quan feien passar pel foc tot primer nascut, per fer que s’horroritzessin i reconeguessin que jo sóc el Senyor.” 20.27 “Per tant, parla a la casa d’Israel, fill d’home, i digues-los: Això diu Déu, el Senyor: Fins i tot en això m’han ultratjat els vostres avantpassats prevaricant contra mi: 20.28 després d’haver-los introduït a la terra que havia jurat de donar-los, per-tot arreu on van veure un turó elevat i un arbre frondós, allí van oferir els seus sacrificis i van presentar les seves ofrenes provocatives, allí van presentar els seus perfums agradables i van vessar les seves libacions. 20.29 Llavors els vaig preguntar: Què és aquest lloc alt on vosaltres acudiu?” Així li ha quedat el nom de Bamà [turó sagrat] fins al dia d’avui. 20.30 “Per tant, digues a la casa d’Israel: Això diu Déu, el Senyor: Després que us esteu contaminant, comportant-vos com els vostres pares, i seguiu fornicant darrere les seves abominacions, 20.31 presentant les vostres ofrenes, fent passar pel foc els vostres fills, i contaminant-vos amb els vostres ídols fins al dia d’avui, ¿encara m’haig de deixar consultar per vosaltres, casa d’Israel? Per vida meva, diu Déu, el Senyor, que no em deixaré consultar per vosaltres! 20.32 Ni tampoc no es realitzarà mai aquesta dèria que us ha vingut ara pensant: Nosaltres serem com les altres nacions, com les tribus de la terra que adoren el tronc i la pedra.” 20.33 “Per vida meva, diu Déu, el Senyor, que amb mà forta, amb braç estès i desbordant d’ira haig de regnar sobre vosaltres. 20.34 Us faré sortir d’entre els pobles, us aplegaré d’entre els països on heu estat dispersats amb mà forta, braç estès i desbordant d’ira. 20.35 Us conduiré a un desert allunyat dels pobles, i allà pledejaré amb vosaltres cara a cara. 20.36 Igual com vaig pledejar amb els vostres avantpassats en el desert de la terra d’Egipte, així entraré en judici contra vosaltres, diu Déu, el Senyor. 20.37 Us faré passar sota la vara i us faré entrar dins la disciplina del pacte. 20.38 Separaré d’entre vosaltres els rebels i els qui m’han estat infidels i els faré sortir del país del seu exili, però no entraran a la terra d’Israel; i sabreu que jo sóc el Senyor. 20.39 Pel que fa a vosaltres, casa d’Israel, això diu Déu, el Senyor: Aneu a complir cadascun amb els vostres ídols, però després ningú no em desobeirà més, i no profanareu més el meu sant nom amb les vostres ofrenes i amb els vostres ídols. 20.40 Perquè serà sobre la meva muntanya santa, la muntanya excelsa d’Israel –diu Déu, el Senyor–, on em servirà tota la casa d’Israel, tota ella establerta en el país. Allà us acceptaré, i allà us demanaré les vostres ofrenes alçades i les primícies de les vostres donacions amb totes les vostres coses consagrades. 20.41 Com un perfum agradable us acceptaré, quan us hagi fet sortir d’entre les nacions i us hagi aplegat d’entre els països on heu estat dispersats i sigui santificat en vosaltres a la vista de totes les nacions. 20.42 I reconeixereu que jo sóc el Senyor quan us faré entrar a la terra d’Israel, la terra que vaig jurar de donar als vostres avantpassats. 20.43 Allà us recordareu del vostre comportament i de totes les vostres males accions, amb les quals us heu contaminat, i sentireu fàstic de vosaltres mateixos per totes les maldats que heu comès. 20.44 I reconeixereu que jo sóc el Senyor quan actuï amb vosaltres per consideració al meu nom, i no com mereix el vostre mal comportament ni com mereixen les vostres obres perverses. Paraula de Déu, el Senyor!” 20.45 Vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 20.46 “Fill d’home, posa’t de cara a migdia i aboca la teva paraula cap al sud, i profetitza contra el bosc de la plana del Nègueb. 20.47 Digues al bosc del Nègueb: Escolta l’oracle del Senyor! Això diu el Senyor Déu: Mira, vaig a encendre dintre teu un foc que et devorarà tots els arbres verds i tots els arbres secs. No s’apagarà, la flama abrusadora, i hi seran crema- des totes les cares, des del sud fins al nord. 20.48 I tot ésser humà veurà que he estat jo qui l’ha encesa; i no s’apagarà.” 20.49 Llavors jo vaig exclamar: “Ai, Senyor, Déu meu, que ells ja diuen de mi: Aquest només diu coses enigmàtiques.”

Ezequiel 21

21.1 Vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 21.2 “Fill d’home, posa’t de cara a Jerusalem i aboca la teva paraula contra els santuaris, i profetitza contra el país d’Israel. 21.3 Diràs a la terra d’Israel: Això diu el Senyor: Mira, jo estic contra tu; trauré la meva espasa de la beina i extirparé de dintre teu tant els justos com els injustos. 21.4 Per tal d’extirpar de dintre teu tant els justos com els injustos, la meva espasa sortirà de la seva beina i anirà contra tot ésser humà, des del sud fins al nord, 21.5 i tothom sabrà que jo, el Senyor, he tret de la beina la meva espasa; i no hi tornarà. 21.6 Per tant, fill d’home, gemega; gemega amargament davant d’ells recargolant-te de dolor. 21.7 I quan et preguntin: Per què gemegues?, respondràs: Per una notícia que és a punt d’arribar i que farà que tots els cors defalleixin, que totes les mans s’afebleixin, que tots els esperits decaiguin i que tots els genolls s’escolin com aigua. Heus aquí que arriba; ja és un fet! Paraula de Déu, el Senyor!” 21.8 Vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 21.9 “Fill d’home, profetitza i digues: El Senyor Déu diu això: Una espasa, una espasa afilada i brunyida! 21.10 Afilada per al carnatge, brunyida per a centellejar. ¿Ens n’hem d’alegrar? El ceptre del meu fill és menyspreat com un fustot qualsevol. 21.11 Han fet brunyir l’espasa perquè sigui empunyada; ja és afilada, ja és brunyida per a posar-la en mans de l’exterminador. 21.12 Clama i xiscla, fill d’home, perquè l’espasa ve contra el meu poble. Ve contra tots els prínceps d’Israel, que són lliurats a l’espasa junt amb el meu poble. Per això dóna’t cops a la cuixa, 21.13 perquè la prova ja s’ha fet. Què passarà, si fins el mateix ceptre és menyspreat? –diu Déu, el Senyor! 21.14 I tu, fill d’home, profetitza i pica de mans: que l’espasa assassina repassi dues i tres vegades. És l’espasa de la matança, l’espasa del gran carnatge, que amenaça per tots cantons. 21.15 Per a fer defallir els cors i que siguin nombroses les víctimes, he posat al llindar de totes les portes l’amenaça de l’espasa. Ai!, ja és a punt per a l’estrall, afilada per a degollar. 21.16 Ataca a la dreta, colpeja a l’esquerra, talla endavant! 21.17 També jo picaré de mans i satisfaré el meu enuig. Jo, el Senyor, he parlat!” 21.18 Vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 21.19 “I tu, fill d’home, marca dos camins per a la vinguda de l’espasa del rei de Babilònia, que surtin els dos del mateix país. Posa un senyal indicador al començament del camí, que marqui la ciutat on va. 21.20 Senyalaràs el camí per on anirà l’espasa a Rabà dels ammonites i a Judà, contra Jerusalem, la ciutat fortificada. 21.21 Perquè el rei de Babilònia s’ha aturat a la cruïlla on comencen els dos camins per consultar la sort. Sacseja les fletxes, interroga els ídols, examina el fetge. 21.22 A la seva mà dreta li ha correspost la sort per a Jerusalem: ha d’encarar els ariets, ha d’obrir la boca per ordenar la matança, ha de llançar ben fort el crit de guerra, ha de situar els ariets contra les portes, ha d’aixecar els terraplens, ha de muntar les torres d’assalt. 21.23 Però als de Jerusalem això els semblarà una falsa profecia, ja que havien fet pactes sota jurament. Però ell els fa recordar la seva maldat, a fi que siguin capturats. 21.24 És per això que Déu, el Senyor, ha dit: Per tal com heu provocat el record de les vostres iniquitats descobrint totes les transgressions, de manera que els pecats apareixen en totes les vostres accions, ara se us ha inculpat de tot això i sereu capturats per la seva mà. 21.25 Quant a tu, príncep d’Israel, malvat criminal, que ja t’ha arribat l’hora, en aquest moment en què es culmina la iniquitat, 21.26 el Senyor Déu et diu: Fora la tiara, treu-te la corona! Des d’ara, res no serà igual: Amunt el que és a baix, i a baix el que és a dalt! 21.27 A ruïna, a ruïna i més ruïna ho reduiré! Però això no serà abans que vingui aquell qui hi té tot el dret, i a qui jo li tinc concedit.” 21.28 “I tu, fill d’home, profetitza i digues: Això diu Déu, el Senyor, referent als ammonites i al seu ultratge. Diràs: Una espasa, una espasa és desembeinada per al carnatge, és brunyida curosament perquè centellegi 21.29 –mentre tenen per a tu visions enganyoses i et donen oracles falsos–, i per a clavar-la al coll dels malvats dignes de mort, per als quals ja ha arribat l’hora, el moment en què es culmina la iniquitat. 21.30 Ja torna l’espasa a la seva beina! En el lloc on vas ser creat, en la terra on vas néixer, jo et jutjaré. 21.31 Abocaré damunt teu la meva indignació, bufaré contra tu amb el foc de la meva ira, i et deixaré a mercè d’uns homes brutals, avesats a matar. 21.32 Seràs pastura del foc, la teva sang correrà per dins del país, i mai més ningú no es recordarà de tu, perquè jo, el Senyor, he parlat.”

Ezequiel 22

22.1 Vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 22.2 “I tu, fill d’home, no jutjaràs? ¿No acusaràs la ciutat sanguinària? Fes-li avinent totes les seves abominacions 22.3 i digues: Això diu Déu, el Senyor: Ets una ciutat que vessa la sang dintre seu per empènyer la seva hora, i que, per al seu mal, s’ha fabricat ídols per a contaminar-se. 22.4 Per la sang que has vessat, t’has fet culpable, i amb els ídols que t’has fabricat, t’has contaminat; has precipitat la teva hora i has fet arribar el terme dels teus anys. Per això t’he convertit en el vituperi de totes les nacions i en l’escarni de tots els pobles. 22.5 Els qui tens a prop i els qui tens lluny es burlaran de tu, embrutida de nom i plena de desordres! 22.6 Vet aquí que els prínceps d’Israel, cadascun segons el seu poder, han estat dintre teu ocupats només a vessar sang. 22.7 Dintre teu s’ha deshonrat el pare i la mare, s’ha oprimit el foraster, s’ha maltractat l’orfe i la viuda. 22.8 Has menyspreat els meus santuaris i has profanat els meus dies de repòs. 22.9 Hi ha gent dintre teu que calumnia per vessar sang, i n’hi ha que fan àpats sagrats dalt de les muntanyes; dintre teu s’han comès infàmies. 22.10 També dintre teu s’ha descobert la nuesa del pare, i s’ha fet violència a la dona que era impura per la menstruació. 22.11 Mentre un comet abominació amb la dona del seu proïsme, un altre contamina perversament la seva nora, i un altre, dintre teu, viola la seva germana, filla del seu mateix pare. 22.12 S’accepta el suborn per vessar sang. Has practicat la usura i el préstec amb explotació, has desposseït el teu proïsme amb extorsió, i t’has oblidat de mi, diu el Senyor Déu. 22.13 Per tant, jo picaré de mans pel lucre que has fet i per la sang que has vessat dintre teu. 22.14 ¿Penses que el teu cor podrà aguantar, o que les teves mans resistiran fermes, el dia que procediré contra tu? Jo, el Senyor, ho he decretat, i ho compliré! 22.15 Et dispersaré entre les nacions, t’escamparé pels països, i et netejaré de la immundícia que hi ha dintre teu. 22.16 Per tu mateixa quedaràs degradada a la vista de les nacions; i sabràs que jo sóc el Senyor.” 22.17 Vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 22.18 “Fill d’home, la casa d’Israel se m’ha tornat metall fals; tots ells són plata, coure, estany, ferro i plom barrejat a la fornal; han esdevingut escòries de plata. 22.19 Per tant això diu Déu, el Senyor: Per tal com tots vosaltres us heu convertit en metall fals, per això jo us reuniré dins de Jerusalem 22.20 com aquell qui aplega la plata, el coure, l’estany, el ferro i el plom dins la fornal, per atiar-hi el foc al damunt i fondre-ho tot; així us reuniré en la meva ira i la meva indignació: us hi amuntegaré i us fondré. 22.21 Us aplegaré i bufaré damunt vostre en el foc de la meva ira, i us fondré allà dins. 22.22 Com es fon la plata dins la fornal, així sereu fosos vosaltres; i sabreu que jo, el Senyor, he abocat la meva indignació damunt vostre.” 22.23 Vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 22.24 “Fill d’home, digues-li: Tu ets una terra que no ha estat netejada ni ruixada amb pluja el dia del furor. 22.25 La conjura dels seus profetes és dins d’ella com un lleó que rugeix i esbocina la presa; devoren les ànimes, s’apoderen de tresors i riqueses i multipliquen les viudes a dins de la ciutat. 22.26 Els seus sacerdots han violat la meva llei i han contaminat els meus santuaris, sense fer diferència entre el que és sagrat i el que és profà, i no han ensenyat a distingir entre el que és immund i el que és pur; s’han tapat els ulls davant els meus dies de repòs, i jo he estat profanat enmig d’ells. 22.27 Dins la ciutat, els seus dirigents són com llops àvids de presa, disposats a vessar sang i a perdre les ànimes, si així poden obtenir guanys i més guanys. 22.28 Els seus profetes els arrebossen amb calç, amb visions falses i prediccions mentideres, dient: Això diu Déu, el Senyor, quan, de fet, el Senyor no ha parlat. 22.29 La gent del país practica l’extorsió, es dedica a rampinyar, a explotar el pobre i l’indigent, i oprimeixen injustament el foraster. 22.30 He buscat entre ells algú que aixequés un mur i resistís a la bretxa davant meu per defensar el país i evitar que jo el destruís, però no he trobat ningú. 22.31 Per això he abocat damunt d’ells la meva indignació, els he consumit amb el foc de la meva ira, he descarregat damunt el seu cap tot el seu mal comportament. Paraula de Déu, el Senyor!”

Ezequiel 23

23.1 Vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 23.2 “Fill d’home, hi havia dues dones, filles de la mateixa mare, 23.3 que es van prostituir a l’Egipte des de molt joves. Allà els van grapejar els pits i allà van profanar el seu si virginal. 23.4 Els seus noms eren: Oholà, la gran, i Oholibà, la seva germana. Van ser meves i van infantar fills i filles. Els seus noms corresponien: Oholà, a Samaria, i Oholibà, a Jerusalem. 23.5 Oholà va tornar a prostituir-se mentre era meva; es va enamorar dels seus amants, els assiris, veïns seus, 23.6 que vestien robes de porpra. Eren governadors i prefectes; tots, joves seductors, cavallers muntats en cavalls. 23.7 Es va prostituir amb ells, els més distingits de tots els fills d’Assíria, i es va contaminar amb els ídols de tots aquells de qui s’havia enamorat bojament. 23.8 Tampoc no va deixar les seves anteriors fornicacions d’Egipte, on, en la seva joventut, havien jagut amb ella, havien profanat el seu si virginal i havien desfogat en ella la seva luxúria. 23.9 Per això l’he deixada a mercè dels seus amants, els assiris, de qui s’havia enamorat bojament. 23.10 Ells van descobrir la seva nuesa, es van endur els seus fills i les seves filles i, a ella, la van matar amb l’espasa. Es convertí en un escarment exemplar per a les dones; així es va fer justícia. 23.11 La seva germana Oholibà, malgrat haver vist tot això, enduta per la passió, es va corrompre més que ella, i les seves fornicacions van ser pitjors que les de la seva germana. 23.12 Es va enamorar bojament dels fills d’Assíria, els seus veïns, governadors i magistrats que vestien luxosament, cavallers muntats en cavalls, tots ells joves seductors. 23.13 I jo em vaig adonar que s’havia contaminat. Totes dues tenien el mateix comportament, 23.14 però aquesta va anar més enllà en les seves fornicacions. Quan veié homes dibuixats sobre les parets, figures de caldeus acolorides amb vermelló, 23.15 que duien faixes a la cintura i turbants ampul·losos al cap, tots ells d’aspecte principesc, a l’estil dels fills de Babilònia originaris de Caldea, 23.16 se’n va enamorar així que els veié, i els va enviar missatgers que l’anessin a trobar a Caldea. 23.17 Els fills de Babilònia van acudir al seu costat i van compartir amb ella el llit nupcial, i la van contaminar amb les seves fornicacions. Però després d’haver-se contaminat va sentir fàstic d’ells. 23.18 Havia descobert les seves fornicacions i havia destapat la seva nuesa, per això la meva ànima se’n va deslligar, com s’havia deslligat de la seva germana. 23.19 Però ella encara va incrementar més les seves fornicacions, recordant els dies de la seva joventut, quan fornicava al país d’Egipte. 23.20 Seguia bojament enamorada dels seus amants, que tenen un sexe com el dels ases i ejaculen com un cavall. 23.21 Així vas tornar a l’execrable lascívia de la teva joventut, quan els egipcis t’estrenyien i et palpaven els pits jovenívols. 23.22 Per això, Oholibà, el Senyor Déu ha dit: Mira, jo excitaré contra tu els teus amants, dels quals ja t’has fastiguejat, i els faré venir contra tu de tot arreu: 23.23 els babilonis i tots els caldeus, els de Pecod, de Xoa i de Coa, així com tots els assiris, aquells joves seductors, governadors i prefectes, prínceps i homes de renom, tots ells muntats en cavalls. 23.24 Vindran contra tu amb un exèrcit de carros de guerra, amb tropes dels pobles aliats, i t’encerclaran armats amb escuts, rodelles i cascos. Jo deixaré a les seves mans el judici, i ells et jutjaran segons les seves lleis. 23.25 Descarregaré contra tu la meva gelosia, i et tractaran amb ràbia: et tallaran el nas i les orelles, i el que quedarà de tu caurà per l’espasa; et prendran els fills i les filles, i tot serà consumit pel foc. 23.26 Et despullaran dels teus vestits i et prendran les teves joies precioses. 23.27 Així posaré fi a la teva lascívia i a la teva prostitució portada del país d’Egipte. Ja no giraràs més la mirada vers ells, ni et recordaràs més d’Egipte. 23.28 Perquè el Senyor Déu ha dit això: Mira, et deixaré en mans d’aquells qui avorreixes, en mans d’aquells que tant et fastiguegen, 23.29 que et tractaran amb odi, et prendran tot el fruit del teu treball, et deixaran completament nua i quedarà al descobert la vergonya de les teves fornicacions, la teva luxúria i les teves prostitucions, 23.30 que són la causa que et passi això, per tal com has fornicat amb les nacions i t’has contaminat amb els seus ídols. 23.31 Ja que has seguit el comportament de la teva germana, jo posaré la seva copa a la teva mà.” 23.32 Això diu Déu, el Senyor: “Beuràs la copa de la teva germana, que és fonda i ampla. Serviràs de riota i d’escarni, perquè la copa és de molta cabuda. 23.33 D’embriaguesa i de dolor, en quedaràs plena, perquè és copa de desolació i d’angoixa, la copa de la teva germana Samaria. 23.34 En beuràs fins a buidar-la, en rosegaràs els bocins i et feriràs el pit; perquè jo he parlat, diu el Senyor Déu. 23.35 Per això Déu, el Senyor, ha dit: Per tal com t’has oblidat de mi i m’has girat l’esquena, carrega també tu amb la teva execrable lascívia i les teves fornicacions.” 23.36 El Senyor també em digué: “Fill d’home, ¿no jutjaràs Oholà i Oholibà? Retreu-li les seves abominacions. 23.37 Perquè han estat adúlteres, tenen les mans tacades de sang, han comès adulteri amb els seus ídols, i fins els mateixos fills que havien infantat per a mi han fet passar pel foc com a pastura per a ells. 23.38 I a més m’han fet això: el mateix dia van contaminar el meu santuari i van profanar els meus dies de repòs. 23.39 I, el mateix dia, després d’haver immolat els propis fills als seus ídols, van entrar al meu santuari per contaminar-lo; això és el que han fet dins la meva pròpia casa. 23.40 A més, heu fet anar a buscar homes que vinguessin de lluny, per mitjà d’un missatger, i així van venir aquells per als qui t’has rentat, t’has pintat els ulls amb antimoni i t’has engalanat amb joiells. 23.41 Després t’has reclinat en un divan sumptuós, amb una taula parada al davant, on has disposat el meu encens i el meu oli. 23.42 Allà se sentia la gatzara de la nombrosa companyia que es divertia amb ella. S’hi van afegir una munió d’homes vinguts del desert que els van posar braçalets a l’avantbraç i esplèndides corones al cap. 23.43 I referint-me a la consumida en tants d’adulteris, vaig dir: ¿Encara seguiran fornicant amb ella, tots junts? 23.44 Perquè han vingut a trobar-la com es va a cercar una prostituta; així van anar amb Oholà i Oholibà, dones dissolutes. 23.45 Però els homes justos les jutjaran segons la llei de les adúlteres i segons la llei de les dones sanguinàries; perquè són adúlteres i tenen les mans tacades de sang. 23.46 Per això diu Déu, el Senyor: Que facin pujar contra elles un tropell de gent i les lliuraré al terror i al pillatge. 23.47 La turba les apedregarà i les traspassarà amb les espases; mataran els seus fills i les seves filles, i cremaran les seves cases. 23.48 Faré desaparèixer la depravació d’aquest país, s’escarmentaran totes les dones i no cometran les vostres vileses. 23.49 Així faran recaure damunt vostre les immoralitats i carregareu amb el pes dels pecats d’idolatria; i sabreu que jo sóc el Senyor, el Déu Etern!”

Ezequiel 24

24.1 L’any novè, el dia deu del mes desè, vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 24.2 “Fill d’home, anota’t la data d’aquest dia, del dia que som, perquè, avui mateix, el rei de Babilònia s’ha llançat sobre Jerusalem. 24.3 Proposa una paràbola a la casa rebel, digues-los: Això diu Déu, el Senyor: Prepara l’olla, prepara-la i posa-hi també l’aigua. 24.4 Afegeix-hi els talls, les peces més bones: cuixa i espatlla. Omple-la dels millors ossos. 24.5 Pren el millor del ramat i apila la llenya sota l’olla, fes-la bullir i cou-hi també els ossos. 24.6 Déu, el Senyor, diu això: Ai de la ciutat sanguinària, olla tota ronyosa que té un rovell que no se’n va! Buida-la peça per peça, sense fer-ne cap tria. 24.7 Perquè hi ha sang vessada a dins, escampada sobre la roca pelada; no l’ha vessada a terra perquè la pogués cobrir la pols. 24.8 A fi d’enardir la ira, per prendre venjança, jo he deixat la sang sobre la roca pelada, perquè quedés al descobert. 24.9 Per tant, això diu Déu, el Senyor: Ai de la ciutat sanguinària! També jo faré una gran pira. 24.10 Apila la llenya, encén el foc, cou bé la carn, que es faci espès el brou i que els ossos es consumeixin. 24.11 Després, deixa-la reposar buida sobre les brases perquè s’escalfi i el seu aram es posi roent, i la brutícia que té a dins es fongui i desaparegui el seu rovell. 24.12 És una feina feixuga, perquè ni amb el foc se’n va el rovell, quan hi ha tanta ronya. 24.13 Jo he volgut netejar-te de la immundícia del teu llibertinatge, però tu no has quedat neta. La teva immundícia no serà netejada fins que jo no hagi desfogat en tu la meva indignació. 24.14 Jo, el Senyor, ho he dit i així succeirà. Jo ho compliré; no afluixaré ni tindré compassió ni me’n desdiré: et jutjaré segons el teu comportament i d’acord amb les teves obres. Paraula de Déu, el Senyor!” 24.15 Vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 24.16 “Fill d’home, mira, vaig a prendre’t de sobte la delícia dels teus ulls, però no t’has de lamentar ni plorar; no has de vessar ni una llàgrima. 24.17 Sospira en silenci, sense observar el dol pels morts; has de cobrir-te el cap amb el turbant, has de calçar-te les sandàlies, i no has de tapar-te fins a la boca ni menjar el pa dels afligits.” 24.18 Al matí ho vaig comentar amb la gent, i al vespre va morir la meva dona. L’endemà al matí vaig actuar tal com se m’havia ordenat. 24.19 Llavors la gent em deia: “¿Ens vols explicar què significa, per a nosaltres, això que fas?” 24.20 Els vaig contestar: “He rebut una revelació del Senyor que deia: 24.21 Digues a la casa d’Israel: Això diu Déu, el Senyor: Mireu, jo profanaré el meu santuari, l’orgull de la vostra potència, la delícia dels vostres ulls, l’afecció de les vostres ànimes; i els vostres fills i les vostres filles, que heu abandonat, cauran víctimes de l’espasa. 24.22 Llavors fareu com jo he fet: no us tapareu fins a la boca ni menjareu el pa dels afligits; 24.23 us cobrireu el cap amb el turbant i anireu calçats amb les sandàlies; no us planyereu ni plorareu, sinó que us decandireu per culpa de les vostres iniquitats i gemegareu els uns amb els altres. 24.24 Ezequiel serà per a vosaltres un presagi, i vosaltres fareu el mateix que ell ha fet. Quan això s’esdevindrà, llavors sabreu que jo sóc el Senyor Déu. 24.25 I tu, fill d’home, el dia que jo els prengui la seva potència, la delícia dels seus ulls, l’anhel de les seves ànimes, els seus fills i les seves filles, 24.26 aquell mateix dia, el qui pugui escapar-se’n vindrà a fer-t’ho saber. 24.27 Aquell dia, la teva boca s’obrirà per a parlar amb el fugitiu; parlaràs i ja no seràs mut. Tu hauràs estat per a ells un presagi, i sabran que jo sóc el Senyor.”

Ezequiel 25

25.1 Vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 25.2 “Fill d’home, gira’t de cara els ammonites i profetitza contra ells. 25.3 Digues-los: Escolteu l’oracle de Déu, el Senyor! Això diu Déu, el Senyor: Per tal com heu dit: Molt bé!, a propòsit del meu santuari, quan era profanat, de la terra d’Israel, quan era devastada, i de la gent de Judà, quan era deportada, 25.4 per això, jo et donaré en possessió als fills d’Orient, i ells establiran dintre teu els seus campaments i hi faran estada; es menjaran els teus fruits i es beuran la teva llet. 25.5 I convertiré Rabà en un pasturatge de camells i el país dels ammonites serà una pleta d’ovelles, i sabreu que jo sóc el Senyor. 25.6 Perquè Déu, el Senyor, diu: Per tal com aplaudies i saltaves d’alegria amb tot el menyspreu de la teva ànima a cos–ta de la terra d’Israel, 25.7 per això, heus aquí que jo estendré la meva mà contra tu i et lliuraré a les nacions perquè et saquegin, t’extirparé d’entre els pobles i et faré desaparèixer d’entre els països. Et destruiré, i sabràs que jo sóc el Senyor!” 25.8 Això diu Déu, el Senyor: “Per tal com Moab i Seïr han dit: Mireu, la casa de Judà és com qualsevol altra de les nacions, 25.9 heus aquí que jo obriré el costat de Moab pel cantó de les ciutats, des de les seves ciutats frontereres, les joies del país: Betaieiximot, Baal-Meon i Quiriataim, 25.10 i les donaré en possessió als fills d’Orient, a més dels ammonites, a fi que, d’aquests, no en resti cap memòria entre les nacions. 25.11 També executaré la sentència contra Moab; i tots sabran que jo sóc el Senyor.” 25.12 Això diu Déu, el Senyor: “Pel comportament d’Edom, que s’ha venjat contra la casa de Judà i, amb la seva venjança cruel, s’ha fet greument culpable, 25.13 el Senyor Déu ha dit: També jo estendré la meva mà contra Edom, i li exterminaré homes i bèsties i el convertiré en un desert: des de Teman fins a Dedan, cauran víctimes de l’espasa. 25.14 Posaré la meva venjança contra Edom en mans del meu poble d’Israel; ells el tractaran d’acord amb la meva còlera i el meu furor, i coneixeran la meva venjança. Paraula de Déu, el Senyor.” 25.15 Això diu Déu, el Senyor: “Per tal com els filisteus s’han venjat i han executat la seva venjança cruel amb menyspreu i animositat, moguts per la rancúnia permanent, 25.16 per això Déu, el Senyor, ha dit: Mireu, jo estendré la meva mà contra els filisteus i exterminaré els quereteus, i faré desaparèixer la resta dels qui habiten a la riba del mar. 25.17 Executaré contra ells terribles venjances amb furiosos escarments; i llavors, quan descarregui la meva venjança damunt d’ells, sabran que jo sóc el Senyor.”

Ezequiel 26

26.1 Succeí que l’any onzè, el primer dia del mes, vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 26.2 “Fill d’home, ja que Tir ha dit contra Jerusalem: Molt bé! Ja és esbotzada la que era la porta dels pobles; se m’ha obert cap a mi i jo m’enriquiré, ara que ella està arruïnada! 26.3 Per això diu Déu, el Senyor: Mira, aquí estic contra tu, Tir, i faré pujar contra tu una munió de pobles, com el mar fa pujar les seves onades. 26.4 Ells destrossaran les muralles de Tir i n’enderrocaran les torres; fins la seva pols escombraré, i la deixaré com una roca pelada. 26.5 Quedarà com un estenedor de xarxes enmig del mar, perquè jo he parlat –diu Déu, el Senyor–, i esdevindrà el botí de les nacions. 26.6 I les seves ciutats de terra ferma seran passades a fil d’espasa, i sabran que jo sóc el Senyor. 26.7 Perquè això diu Déu, el Senyor: Mira, del nord faré venir, contra Tir, el rei Nabucodonosor de Babilònia, rei de reis, amb cavalls, carros, genets i gran nombre de tropes. 26.8 Exterminarà amb l’espasa les teves ciutats de terra ferma, situarà contra tu torres d’assalt, aixecarà un terraplè i hi formarà els batallons escudats. 26.9 Colpejarà amb els seus ariets els teus murs, i amb els seus pics de ferro enderrocarà les teves torres. 26.10 La multitud dels seus cavalls et deixarà coberta amb la pols que aixequen; el retruny de la cavalleria, de rodes i de carros, farà trepidar els teus murs, quan entrarà pels teus portals com s’entra a una ciutat expugnada. 26.11 Els cascos dels seus cavalls trepitjaran tots els teus carrers; passarà per l’espasa el teu poble, i les teves columnes gegantines cauran per terra. 26.12 Espoliaran les teves riqueses i saquejaran totes les mercaderies; demoliran la teva muralla i enderrocaran els teus esplèndids edificis; i les pedres, les bigues i les runes, les llençaran al mar. 26.13 Faré callar la bullícia dels teus cants, i no se sentirà mai més el so de les cítares. 26.14 Et deixaré com una roca pelada, esdevindràs un estenedor de xarxes, i mai més no seràs reconstruïda, perquè jo, el Senyor, he parlat. Paraula de Déu, el Senyor!” 26.15 Això diu Déu, el Senyor, a Tir: “¿No tremolaran les illes per l’estrèpit de la teva caiguda, quan xisclin els ferits, quan dintre teu s’estengui el carnatge? 26.16 Llavors baixaran del seu setial tots els prínceps de la mar, es trauran els mantells i es despullaran dels vestits brodats; i, esgarrifats, seuran a terra tremolant sense parar, i restaran esglaiats pel teu desastre. 26.17 Llavors entonaran una complanta, i et diran: Com has desaparegut, tu, la poblada de gent marinera, la ciutat tan famosa, que era poderosa en la mar! Ella i els seus habitants imposaven el terror a tots els qui viuen a les ribes. 26.18 Ara, el dia de la teva caiguda, quedaran esfereïdes les costes, horroritzades les illes que són al mar, a causa de la teva fi.” 26.19 Perquè Déu, el Senyor, diu això: “Quan jo et converteixi en ciutat desolada, com les ciutats on no hi viu ningú, quan enviï damunt teu l’oceà i et cobreixin les immenses aigües, 26.20 llavors et precipitaré cap als qui han baixat a la fossa, cap a les generacions passades, i et faré habitar en les regions subterrànies, entre les ruïnes de l’antiguitat, amb els qui han baixat al sepulcre, perquè mai més no siguis habitada ni restablerta a la terra dels vivents. 26.21 Et convertiré en motiu d’esglai i deixaràs d’existir; et buscaran, però no et trobaran mai més. Paraula de Déu, el Senyor!”

Ezequiel 27

27.1 Vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 27.2 “Tu, fill d’home, entona una complanta sobre Tir. 27.3 Digues a Tir, la ciutat emplaçada a les entrades de la mar que mercadeja amb els pobles de moltes costes: Això diu Déu, el Senyor: Ah, Tir, tu has dit: Jo sóc una nau de perfecta bellesa! 27.4 Els teus límits abastaven el confí dels mars; els teus constructors et van fer d’una bellesa perfecta. 27.5 Amb xiprers de Senir, van construir tot el casc; van portar cedres del Líban per a fer els teus pals. 27.6 Amb alzines de Basan, van fer els teus rems. El teu pont, amb incrustacions de vori i fusta de boix de les illes de Quitim. 27.7 Les teves veles eren de lli brodat d’Egipte, i et servien de senyera; el teu tendal, de porpra i d’escarlata de les illes d’Elixà. 27.8 Homes de Sidó i d’Arvad eren els teus remers; els més experts que hi havia en tu, Tir, et feien de pilots. 27.9 Amb tu tenies la gent més experimentada de Guebal per a reparar les avaries. Tots els vaixells del mar, amb les seves tripulacions, venien per comerciar amb les teves mercaderies. 27.10 Gent de Pèrsia, de Lud i de Put servien en el teu exèrcit com a combatents. Penjaven dintre teu escuts i cascos, que et donaven esplendor. 27.11 Els oriünds d’Arvad, junt amb el teu exèrcit, feien guàrdia dalt de les muralles, per tot l’entorn, i els de Gammad, dalt de les torres. Aquests penjaven els escuts als teus murs, tot al voltant, i completaven la teva bellesa.” 27.12 “Tarsis negociava amb tu per l’abundància de tota mena de riqueses: et pagaven les mercaderies amb plata, ferro, estany i plom. 27.13 Javan, Tubal i Mèixec també traficaven amb tu: et pagaven les mercaderies amb esclaus i objectes de bronze. 27.14 Els de la casa de Togarmà et pagaven les mercaderies amb cavalls de tir, corsers i mules. 27.15 Els fills de Dedan comerciaven amb tu; moltes illes feien negoci amb el teu comerç, i et pagaven amb ullals d’ivori i fusta de banús. 27.16 Síria comerciava amb tu per l’abundància dels teus productes: et pagaven les teves mercaderies amb carboncles, porpra, brocats, lli, corall i robins. 27.17 Judà i el país d’Israel comerciaven amb tu, amb blat de Minnit i Panag, i et pagaven les mercaderies amb mel, oli i bàlsam. 27.18 També Damasc, per l’abundància dels teus productes, per l’abundància de tota mena de riqueses, comerciava amb tu amb vi d’Helbon i llana de Sahar. 27.19 Vedan i Javan, des d’Uzal, concorrien als teus mercats per negociar amb ferro forjat, canyella i canya olorosa. 27.20 Dedan comerciava amb tu amb gualdrapes per a les cavalleries. 27.21 Aràbia i tots els prínceps de Quedar eren els teus proveïdors: comerciaven i et pagaven amb anyells, moltons i bocs. 27.22 Els mercaders de Saba i de Ramà traficaven amb els perfums de millor qualitat, amb tota mena de pedres precioses i or, que negociaven en els teus mercats. 27.23 Haran, Canné i Edèn, i els mercaders de Saba, d’Assur i de Quilmad, també comerciaven amb tu; 27.24 ells et subministraven articles de luxe: mantells de porpra i teixits brocats, tapissos multicolors i cordes ben trenades i fortes, a canvi de les teves mercaderies.” 27.25 “Les naus de Tarsis eren com les caravanes, per al teu comerç. Així anaves plena i curulla al màxim pel mig dels mars. 27.26 Els teus remers t’han portat cap a alta mar, però el vent de llevant t’ha destrossat enmig dels mars. 27.27 Les riqueses, les mercaderies, la càrrega, els mariners, els pilots, els calafatadors, els agents dels teus negocis, tots els homes de guerra que portes, tot el que aplegues a bord, s’enfonsarà enmig dels mars, el dia del teu naufragi. 27.28 En sentir la cridòria dels teus navegants s’estremiran les costes, 27.29 i tots els remers saltaran de les seves naus. Els mariners i els pilots es quedaran a terra, 27.30 faran sentir el seu crit per tu, clamaran amargament, llençaran pols sobre el seu cap i es rebolcaran en la cendra. 27.31 S’afaitaran el cap per tot el que et passa, es vestiran de sac i per tu ploraran amb aflicció de l’ànima, amb gemecs amargs. 27.32 En el seu dol, entonaran sobre tu una lamentació, i et cantaran aquesta complanta: Qui era com Tir, sumida al silenci enmig del mar? 27.33 Quan desembarcaven les mercaderies, sadollaves molts pobles; amb l’opulència dels teus articles enriquies els reis de la terra. 27.34 Ara jeus al fons del mar, destrossada per les aigües. S’ha enfonsat la càrrega i tota la tripulació. 27.35 Tots els habitants de les costes s’han esglaiat, i els seus reis estan espantats, amb el rostre descompost. 27.36 Els mercaders dels pobles xiulen sobre tu: has esdevingut un motiu d’horror, i no existiràs mai més!”

Ezequiel 28

28.1 Vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 28.2 “Fill d’home, digues al príncep de Tir: Això diu Déu, el Senyor: El teu cor s’ha enorgullit i has dit: ‘Jo sóc un déu, ocupo el setial diví en el mateix cor dels mars’; quan, de fet, ets un home i no pas un déu, i has equiparat el teu cor a la divinitat. 28.3 Et creus més savi que Daniel i que cap secret no t’és desconegut! 28.4 Amb la teva saviesa i el teu enginy has amassat una fortuna i has atresorat l’or i la plata, 28.5 i amb la teva gran habilitat en el comerç has acumulat una fortuna, cosa que et fa sentir profundament orgullós. 28.6 Per tot això, Déu, el Senyor, ha dit: Ja que t’has equiparat a la divinitat, 28.7 faré venir contra tu uns estrangers, els més cruels dels pobles, que desembeinaran l’espasa contra la teva magnífica saviesa i profanaran la teva esplendor, 28.8 et precipitaran a la fossa i moriràs de mort violenta, al bell mig del mar. 28.9 Quan siguis davant del teu assassí, ¿seguiràs pensant que ets un déu? De fet, només ets un home, no pas un déu, en poder del teu botxí. 28.10 Sofriràs la mort dels pagans en mans d’estrangers, perquè jo ho he decretat. Paraula de Déu, el Senyor!” 28.11 Vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 28.12 “Fill d’home, entona una complanta sobre el rei de Tir. Li diràs: Això diu Déu, el Senyor: Tu eres el segell de la perfecció, ple de saviesa i d’esplèndida bellesa. 28.13 Habitaves a l’Edèn, el jardí de Déu, abillat amb tota mena de pedres precioses: robí, topazi, diamant, crisòlit, ònix, jaspi, safir, maragda, beril·li; i d’or treballat eren els teus tamborins i flautes, preparats per a tu el dia que vas ser creat. 28.14 Eres el querubí protector d’ales desplegades, i jo et vaig posar a la santa muntanya de Déu. Allí residies, i et passejaves enmig de les pedres de foc. 28.15 Vas ser perfecte en la teva conducta, des del dia que vas ser creat, fins que es va trobar en tu la iniquitat. 28.16 La molta prosperitat del teu comerç omplí el teu interior de violència, i t’has fet culpable. Per això jo t’he destituït de la muntanya de Déu i t’expulso, oh querubí protector, d’enmig de les pedres de foc. 28.17 Per la teva bellesa el cor se t’ha inflat d’orgull; per la teva esplendor, el seny se t’ha corromput. T’he precipitat a terra i et poso davant dels reis com a espectacle. 28.18 Amb la multitud dels teus delictes, amb la injustícia del teu comerç, has profanat els teus santuaris. Per això he fet sortir dintre teu un foc que t’ha consumit; t’he reduït a cendra sobre la terra, als ulls de tots els qui et miren. 28.19 Tots els pobles que t’han conegut s’horroritzaran de tu: has esdevingut un motiu d’horror i no existiràs mai més!” 28.20 Vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 28.21 Fill d’home, posa’t de cara a Sidó i profetitza contra ella. 28.22 Li diràs: Això diu Déu, el Senyor: Mira, Sidó, aquí em tens contra tu, i vaig a glorificar-me dintre teu. Llavors sabran que jo sóc el Senyor, quan executi contra tu les meves sentències i manifesti la meva santedat. 28.23 T’enviaré la pesta i la sang correrà pels carrers, i cauran esteses enmig teu les víctimes de l’espasa, que t’atacarà per tots cantons; i sabran que jo sóc el Senyor. 28.24 Llavors la casa d’Israel ja no tindrà cap més espina que punxi ni cap fibló dolorós dels pobles veïns que la menyspreen; i sabran que jo sóc el Senyor.” 28.25 Això diu Déu, el Senyor: “Quan hauré aplegat la casa d’Israel d’entre tots els pobles on han estat dispersats, i m’hagi santificat en ells a la vista de les nacions, llavors habitaran la seva terra, la que vaig donar al meu servent Jacob. 28.26 Hi habitaran tranquil·lament, construiran cases, plantaran vinyes i viuran en seguretat, quan jo hauré executat les sentències contra tots aquells veïns seus que ara els menyspreen; i sabran que jo, el Senyor, sóc el seu Déu.”

Ezequiel 29

29.1 L’any desè, el dia dotze del desè mes, vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 29.2 “Fill d’home, encara’t amb el faraó, el rei d’Egipte, i profetitza contra ell i contra tot l’Egipte. 29.3 Parla i digues: Això diu Déu, el Senyor: Mira, aquí em tens contra tu, faraó rei d’Egipte, gran cocodril ajaçat enmig dels seus rius, que dius: És ben meu el Nil, perquè jo me l’he fet! 29.4 Per tant, jo t’agafaré amb garfis per les teves mandíbules, faré que els peixos dels teus rius se t’enganxin a les escames i et trauré d’enmig dels rius amb tots els peixos que se t’hauran encastat. 29.5 Et llençaré al desert amb els peixos dels teus rius. Cauràs sobre el camp obert i no et recolliran ni et sepultaran: t’he deixat com a menjar per a les feres de la terra i per als ocells del cel. 29.6 I tots els habitants d’Egipte sabran que jo sóc el Senyor, ja que has estat una canya per al poble d’Israel: 29.7 quan t’agafaven amb la mà, t’esberlaves i els esgarrinxaves tot el muscle; i quan es recolzaven en tu, et parties i feies que s’esllomessin. 29.8 Per això, Déu, el Senyor, ha dit: Mira, faré caure damunt teu l’espasa, i extirparé de tu homes i bèsties. 29.9 El país d’Egipte quedarà assolat i desert, i sabran que jo sóc el Senyor. Per haver dit: El Nil és meu, jo me l’he fet!, 29.10 per això, aquí em tens contra tu i contra els teus canals; convertiré el país d’Egipte en una ruïna assolada i desèrtica, des de Migdol fins a Assuan i fins a les fronteres d’Etiòpia. 29.11 Per allí, no hi passarà el peu de cap home ni el peu de cap bèstia, i durant quaranta anys no hi viurà ningú. 29.12 Jo convertiré el país d’Egipte en una destrucció enmig de països abandonats, i les seves ciutats seran una desolació enmig de les ciutats en ruïnes durant quaranta anys; dispersaré els egipcis entre les nacions i els escamparé entre els pobles. 29.13 Tanmateix, Déu, el Senyor, diu això: Al cap de quaranta anys, aplegaré els egipcis d’entre els pobles on hauran estat dispersats, 29.14 recolliré els seus captius i els faré tornar al país de Patrós, el seu lloc d’origen. Allà romandran com un poble humil, 29.15 més humil que els altres regnes, i no s’alçarà mai més sobre els pobles, perquè jo faré que minvin per tal que no tornin a tenir domini sobre les nacions. 29.16 Ja no seran un motiu de confiança per a la casa d’Israel, sinó un recordatori de la seva iniquitat, quan pecaven per anar darrere d’ells. Llavors sabran que jo sóc Déu, el Senyor.” 29.17 Succeí que l’any vint-i-set, el primer dia del primer mes, vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 29.18 “Fill d’home, Nabucodonosor, rei de Babilònia, ha imposat al seu exèrcit una campanya molt dura contra Tir. Tots els caps han perdut els cabells i totes les espatlles han estat escorxades, però ni ell ni el seu exèrcit no han obtingut cap recompensa en la campanya que han emprès contra Tir. 29.19 Per això, Déu, el Senyor, ha dit: Jo donaré a Nabucodonosor, rei de Babilònia, el país d’Egipte. Ell s’endurà les seves riqueses, en saquejarà les despulles i prendrà el botí: això servirà de paga per al seu exèrcit. 29.20 Com a recompensa per la campanya que va emprendre contra Tir, li dono el país d’Egipte, perquè ha treballat per a mi, diu Déu, el Senyor. 29.21 En aquell temps faré alçar el poder dins la casa d’Israel, i a tu et permetré que obris la boca enmig d’ells; i sabran que jo sóc el Senyor.”

Ezequiel 30

30.1 Vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 30.2 “Fill d’home, profetitza i digues: Això diu el Senyor: Crideu! Ai, aquell dia! 30.3 Perquè ja s’acosta el dia; sí, és a prop el dia del Senyor. Serà un dia de nuvolada, el temps de les nacions. 30.4 L’espasa caurà sobre Egipte i a Etiòpia hi haurà angoixa, quan les víctimes de l’espasa cauran a l’Egipte, quan li siguin arrabassats els seus tresors i els seus fonaments siguin destruïts. 30.5 Etiòpia, Put, Lud i tota la població mixta, amb Cub i els fills del país del pacte, tots alhora cauran amb ells víctimes de l’espasa. 30.6 Això diu el Senyor: Cauran els qui donen suport a l’Egipte, i serà abatuda l’altivesa del seu poder; des de Migdol fins a Assuan cauran dins d’ell per l’espasa, diu Déu, el Senyor. 30.7 I quedaran assolats enmig de països arrasats, i les seves ciutats seran comptades entre les ciutats desolades. 30.8 Llavors, quan hauré calat foc a l’Egipte i siguin destrossats tots els qui li donen suport, sabran que jo sóc el Senyor. 30.9 Aquell dia salparan en naus els missatgers que jo enviaré per aterrar els refiats etíops, i caurà l’angoixa damunt seu com en el dia d’Egipte. Vet aquí que ja arriba! 30.10 Això diu Déu, el Senyor: Jo acabaré amb la fastuositat d’Egipte per mitjà de Nabucodonosor, rei de Babilònia. 30.11 Ell i el seu poble, els més ferotges de les nacions, seran enviats a devastar el país, desembeinaran les espases contra l’Egipte i ompliran els país de cadàvers. 30.12 Deixaré eixuts els rius i lliuraré el país a mans de gent malvada, i l’Egipte, amb tot el que conté, serà destruït per mà d’estrangers. Jo, el Senyor, ho he decretat!” 30.13 Déu, el Senyor, diu això: “Destruiré també els ídols, i faré desaparèixer les imatges de Memfis. La terra d’Egipte deixarà de tenir príncep, i escamparé el terror per tot el país. 30.14 Devastaré Patrós, calaré foc a Tanis i executaré la sentencia contra Tebes. 30.15 Abocaré la meva còlera contra Pelúsium, el baluard d’Egipte, i exterminaré la població de Tebes. 30.16 Calaré foc a l’Egipte, Pelúsium es cargolarà de dolor, Tebes serà esbotzada, i els enemics s’apoderaran de Memfis en ple dia. 30.17 El jovent d’Heliòpolis i de Bubastis seran morts per l’espasa, i aquestes ciutats aniran al captiveri. 30.18 A Dafne s’enfosquirà el dia, quan jo hi esmicoli el jou d’Egipte i n’esborri l’altivesa del seu poder. El cobrirà la nuvolada, i la seva població anirà al captiveri. 30.19 Així executaré les sentències contra l’Egipte, i sabran que jo sóc el Senyor.” 30.20 Succeí que l’any onzè, el dia set del mes primer, vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 30.21 “Fill d’home, he trencat el braç del faraó, rei d’Egipte, i heus aquí que no li han embenat, a fi de guarir-lo, ni li han lligat el cabestrell perquè recobri la força d’empunyar l’espasa. 30.22 Per tant, Déu, el Senyor, ha dit: Mira, jo em poso contra el faraó, rei d’Egipte; li trencaré els braços, tant el bo com el fracturat, i faré que l’espasa li caigui de les mans. 30.23 Dispersaré els egipcis entre les nacions i els escamparé entre els pobles. 30.24 Enfortiré els braços del rei de Babilònia i li posaré a la mà la meva espasa, mentre que al faraó li destrossaré els braços i gemegarà davant d’ell, amb gemecs de moribund. 30.25 Sí, enfortiré els braços del rei de Babilònia, mentre que els del faraó perdran la força. Llavors, quan posi la meva espasa a la mà del rei de Babilònia i ell l’estengui contra el país d’Egipte, sabran que jo sóc el Senyor. 30.26 Dispersaré els egipcis entre les nacions i els escamparé entre els pobles; i tots sabran que jo sóc el Senyor!”

Ezequiel 31

31.1 Succeí que l’any onzè, el primer dia del mes tercer, vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 31.2 “Fill d’home, digues al faraó, rei d’Egipte, i a la seva cort fastuosa: Amb qui t’has comparat en la teva grandesa? 31.3 Mireu, era un gran arbre, com un cedre del Líban, d’esplèndid brancatge, de frondós ombriu, i de tan gran alçada que el seu cimall arribava fins als núvols. 31.4 Les pluges l’han fet créixer, les aigües profundes l’han fet engrandir fent córrer les aigües abismals a l’entorn del lloc on era plantat, i enviant els seus recs cap a tots els arbres del camp. 31.5 Per això la seva alçària sobrepassava tots els altres arbres, les seves branques es multiplicaven i el seu fullatge s’eixamplava per l’abundor d’aigua que el regava. 31.6 Entre les seves branques niaven totes les aus del cel; sota el seu brancatge criaven totes les bèsties del camp; i a la seva ombra sojornaven totes les grans nacions. 31.7 Eren esplendoroses la seva grandària i l’amplitud del seu ramatge, perquè enfonsava les arrels en aigües abundants. 31.8 En el jardí de Déu cap cedre no l’igualava; els xiprers no eren comparables al seu brancatge; els plàtans no tenien la seva fronda; cap dels arbres del jardí de Déu no l’igualava en bellesa. 31.9 Jo l’havia embellit amb un ramatge abundant, i tots els arbres de l’Edèn, que és el jardí de Déu, li tenien enveja.” 31.10 “Per tant, això diu Déu, el Senyor: Per tal com s’ha excedit en la seva grandària i ha enlairat el seu cimall fins a frec dels núvols, i el seu cor s’ha enorgullit a causa de la seva alçària, 31.11 per això, jo el deixaré en mans del poderós de les nacions, que el tractarà amb tota la seva crueltat. Jo l’he rebutjat! 31.12 L’han talat els estrangers, els més cruels dels pobles, l’han abatut sobre les muntanyes, les seves branques han caigut en totes les valls, i les seves rames s’han esqueixat per tots els barrancs del país. Tots els pobles de la terra s’han retirat de la seva ombra i l’han abandonat. 31.13 Sobre les seves restes s’han posat totes les aus del cel, i per damunt les seves branques han passat totes les bèsties del camp, 31.14 a fi que mai no s’exalti per la seva grandària cap arbre dels que creixen vora les aigües, ni aixequi el seu cimall fins a tocar els núvols, ni confiï en ell mateix, per la seva alçària, cap dels que són massa ben regats. Tots ells són destinats a la mort, a les profunditats de la terra, entre el comú dels mortals, juntament amb els qui davallen a la fossa. 31.15 Això diu Déu, el Senyor: El dia que el faraó va davallar al sepulcre, vaig declarar el dol; per ell vaig cobrir l’abisme, vaig estroncar els seus rius i les grans aigües van ser retingudes. Per ell vaig vestir de dol el Líban, i tots els arbres del camp han llanguit per ell. 31.16 Amb l’estrèpit de la seva caiguda he commogut les nacions, quan l’he fet davallar al sepulcre amb els qui baixen a la fossa; i van ser consolats en les profunditats de la terra tots els arbres de l’Edèn, la millor selecció del Líban, tots els que eren ben regats per les aigües. 31.17 També aquests van davallar amb ell al sepulcre, amb els morts per l’espasa, els qui eren el seu braç i s’acollien a la seva ombra enmig de les nacions. 31.18 Qui podia igualar-te en la teva glòria i grandesa, entre els arbres de l’Edèn? I tanmateix seràs precipitat, juntament amb ells, a les profunditats de la terra, ajagut entre els pagans i les víctimes de l’espasa. Tal és la sort del faraó i de tota la seva fastuositat, diu el Senyor, Déu sobirà!”

Ezequiel 32

32.1 Succeí que l’any dotzè, el dia primer del mes dotze, vaig tenir una revelació del Senyor que deia: 32.2 “Fill d’home, entona una complanta sobre el faraó, rei d’Egipte, i li dius: Semblaves el lleó de les nacions, però eres com el cocodril de les aigües; xipollejaves en els teus rius, enterbolint les aigües amb les teves potes i enfangant els seus corrents. 32.3 Això diu Déu, el Senyor: Tiraré damunt teu la meva xarxa davant d’un aplec de molts pobles, i et trauran amb el meu filat. 32.4 T’arrossegaré a terra, et deixaré estirat enmig del camp, faré venir damunt teu tota mena d’ocells del cel, i saciaré de tu tota mena de bèsties de la terra. 32.5 Exposaré la teva carn damunt les muntanyes i ompliré les valls amb la teva carronya. 32.6 Abeuraré amb la teva sang el país on nedes, fins a les muntanyes, i els torrents se n’ompliran. 32.7 Quan t’extingeixis, cobriré el cel i enfosquiré les estrelles, cobriré el sol amb un núvol, i la lluna amagarà la seva llum. 32.8 Per tu enfosquiré tots els astres que brillen en el cel, i ompliré de foscúria el teu país, diu Déu, el Senyor! 32.9 Afligiré el cor de nombrosos països, quan faci arribar la notícia de la teva ruïna entre les nacions, a unes terres que desconeixes. 32.10 Faré que molts pobles quedin esbalaïts pel teu cas, i per culpa teva els seus reis tremolaran de por quan brandaré la meva espasa davant seu. Tremolaran sense parar, el dia de la teva caiguda, tement cadascun per la seva vida. 32.11 Perquè Déu, el Senyor, ha dit: L’espasa del rei de Babilònia vindrà sobre teu. 32.12 Abatré la teva gent amb l’espasa dels poderosos; els més cruels de les nacions destruiran l’orgull d’Egipte i desapareixerà tota la seva fastuositat. 32.13 Faré desaparèixer també tots els seus ramats de vora les aigües abundoses, no les enterbolirà més cap peu humà, ni les enfangarà mai més cap peülla d’animal. 32.14 Llavors assentaré les seves aigües i faré que els seus rius corrin com l’oli, diu Déu, el Senyor. 32.15 Quan hauré convertit el país d’Egipte en una desolació i hauré buidat la terra de tot el que conté, quan hauré colpejat tots els qui l’habiten, llavors sabran que jo sóc el Senyor. 32.16 Aquesta és la complanta que entonaran. La cantaran les filles de les nacions, i l’entonaran sobre l’Egipte i sobre tota la seva gent, diu Déu, el Senyor.” 32.17 Succeí que l’any dotzè, el dia quinze del mes, vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 32.18 “Fill d’home, fes una complanta sobre l’Egipte i la seva fastuositat, fes-los davallar, a ell i a les filles de les nacions poderoses, a les profunditats de la terra, amb els qui davallen a la fossa. 32.19 A qui superes en atractiu? Baixa i jeu amb els pagans! 32.20 Cauran enmig de les víctimes de l’espasa; a l’espasa és lliurat! Arrossegueu-los fora, a ell i a tota la seva gent! 32.21 Els herois més valents, junt amb els seus aliats, des del centre del país dels morts, li diran: Ja han davallat, jeuen entre els pagans, les víctimes de l’espasa! 32.22 Allà jeu Assíria amb tota la seva gent, envoltats dels seus sepulcres; tots ells traspassats, caiguts a fil d’espasa. 32.23 Les seves tombes són al lloc més profund de la fossa, i tota la seva gent jeu al seu voltant; tots traspassats, caiguts a fil d’espasa, ells que havien sembrat el terror per la terra dels vivents. 32.24 Allà jeu Elam, amb tota la seva gent al voltant del sepulcre; tots ells traspassats, caiguts a fil d’espasa. Van davallar incircumcisos a les profunditats de la terra els qui havien sembrat el terror per la terra dels vivents. Ara han de suportar la seva ignomínia junt amb els qui han davallat a la fossa. 32.25 Enmig dels traspassats li han parat un llit, junt amb tota la seva gent, envoltats dels seus sepulcres. Tots aquells pagans, caiguts a fil d’espasa, havien sembrat el terror per la terra dels vivents, però ara han de suportar la seva ignomínia junt amb els qui han davallat a la fossa; entre els morts els han fet lloc. 32.26 Allà jeuen Mèixec i Tubal amb tota la seva gent, envoltats dels seus sepulcres; tots ells uns pagans, caiguts a fil d’espasa, tot i que havien sembrat el terror per la terra dels vivents. 32.27 Aquests no jeuen amb els herois, caiguts d’entre els pagans, que van davallar al país dels morts amb les seves armes de guerra, amb l’espasa posada sota el cap i amb les iniquitats pesant sobre els seus ossos, després d’haver sembrat el pànic dels valents per la terra dels vivents. 32.28 També tu, faraó, seràs exterminat d’entre dels pagans i jauràs entre els morts per l’espasa. 32.29 Allà hi ha Edom amb els seus reis i tots els seus prínceps. Malgrat tota la seva valentia, han estat posats entre les víctimes de l’espasa i jeuen entre els pagans, junt amb els qui davallen a la fossa. 32.30 Allà són aplegats tots els prínceps del nord i tots els sidonis, que ja han davallat amb els morts malgrat el terror que inspiraven amb la seva bravesa. Estan avergonyits aquests pagans, i jeuen entre les víctimes de l’espasa; compartiran la deshonra amb els qui davallen a la fossa. 32.31 Quan el faraó els veurà, es consolarà de la sort de tota la seva gent. Ell i tot el seu exèrcit cauran víctimes de l’espasa, diu Déu, el Senyor. 32.32 Malgrat que jo li havia deixat escampar el terror per la terra dels vivents, ara el faraó, amb tota la seva fastuositat, el faran jeure enmig dels pagans morts per l’espasa. Paraula de Déu, el Senyor!”

Ezequiel 33

33.1 Vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 33.2 “Fill d’home, parla als fills del teu poble; els diràs: Quan jo faci venir l’espasa contra un país, i la gent del poble designi un dels seus conciutadans per a posar-lo com a sentinella, 33.3 i aquest, en veure venir l’espasa sobre el país, toqui el corn avisant el poble, 33.4 llavors, si algú sent ben clar el toc d’alarma i no en fa cas, i resulta que l’espasa arriba i l’arrabassa, la seva sang recaurà sobre el seu cap. 33.5 Ha sentit el toc d’alarma i no n’ha fet cas: la seva sang recau damunt d’ell. Si n’hagués fet cas hauria salvat la vida. 33.6 Però si el sentinella veu venir l’espasa de l’enemic i no toca el corn, de manera que el poble no és advertit, i en arribar l’espasa n’arrabassa algun, aquest haurà estat mort per la seva iniquitat però, de la seva sang, jo en demanaré comptes al sentinella. 33.7 Això té a veure amb tu, fill d’home. Jo t’he posat com a sentinella de la casa d’Israel. Quan sentis una paraula de la meva boca, els advertiràs de part meva. 33.8 Quan jo digui al malvat: ‘Ah, malvat, moriràs sense remei’, si tu no dius res per amonestar-lo pel seu mal camí, ell morirà per la seva iniquitat, però a tu et demanaré comptes de la seva sang. 33.9 Però si tu l’has amonestat que s’aparti del seu mal camí, i no en fa cas, ell morirà pel seu pecat, però tu hauràs salvat la teva ànima.” 33.10 “Tu, doncs, fill d’home, digues a la casa d’Israel: Vosaltres aneu dient: És ben cert que les nostres transgressions i els nostres pecats pesen damunt nostre, i per ells ens estem consumint. Com podríem viure? 33.11 Respon-los: Per vida meva, diu Déu, el Senyor, que no tinc cap complaença en la mort del malvat, sinó en què s’aparti del seu mal camí i visqui. Torneu, aparteu-vos dels vostres malvats camins; per què hauríeu de morir, casa d’Israel? 33.12 I tu, fill d’home, digues també als fills del teu poble: La justícia del just no el salvarà el dia que cometi transgressió, ni la iniquitat del malvat no el farà perdre el dia que es converteixi de la seva maldat, com tampoc no podrà viure el just per aquella justícia seva, si un dia comet pecat. 33.13 Quan jo digui al just: ‘Ben cert que viuràs’, si ell, refiat en la seva justícia, comet iniquitat, cap de totes les seves justícies no li serà tinguda en compte, sinó que morirà en la iniquitat que ha comès. 33.14 Quan jo digui al malvat: ‘Ben cert que moriràs’, si ell es converteix del seu pecat i practica el dret i la justícia, 33.15 si torna les penyores, restitueix el que havia rampinyat i camina en els manaments de la vida, sense cometre cap iniquitat, ben cert que viurà; no morirà pas. 33.16 I cap dels pecats que hagi comès no li seran retrets; ha practicat el dret i la justícia, ben cert que viurà. 33.17 Però els fills del teu poble diuen: ‘El comportament del Senyor no és recte’, quan de fet és el seu comportament el que no és recte. 33.18 Quan el just s’aparta de la seva justícia i comet la iniquitat, per això morirà. 33.19 I quan el malvat es converteix de la seva maldat i practica el dret i la justícia, per això viurà. 33.20 I encara dieu: No és just el comportament del Senyor! Jo us jutjaré, casa d’Israel, a cadascun segons el seu comportament.” 33.21 L’any dotzè del nostre captiveri, el dia cinc del mes desè, s’esdevingué que em va arribar un home que havia escapat de Jerusalem amb aquesta notícia: “La ciutat ha estat presa!” 33.22 Però la tarda abans de l’arribada de l’escàpol, la mà del Senyor s’havia apoderat de mi i m’havia obert la boca abans que ell arribés al matí. Em va obrir la boca i ja no vaig restar mut. 33.23 Llavors vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 33.24 “Fill d’home, els qui viuen entre les ruïnes, a la terra d’Israel, van dient: Abraham era un de sol i va obtenir la possessió de la terra; en canvi, nosaltres som molts: és a nosaltres que ens ha estat donada la terra en possessió. 33.25 Per això els diràs: Això diu Déu, el Senyor: Vosaltres mengeu carn amb la sang, alceu els ulls vers els vostres ídols i cometeu assassinats, ¿i encara espereu posseir la terra? 33.26 Confieu en les vostres espases, cometeu abominacions, cadascun deshonra la muller del seu veí, ¿i encara espereu posseir la terra? 33.27 Això els has de dir: Déu, el Senyor, ha dit: Per vida meva que tots els qui viuen entre aquelles ruïnes cauran per l’espasa; els qui són al camp ras, els deixaré com a menja per a les feres, i els qui s’hagin refugiat als espadats i dins les coves, moriran de la pesta. 33.28 Convertiré la terra en una desolació i en un motiu d’horror, i eliminaré l’orgull de la seva força. Les muntanyes d’Israel quedaran desolades, ningú no hi passarà! 33.29 Quan hauré convertit el país en una desolació i en un motiu d’horror, per culpa de tantes abominacions com han comès, llavors sabran que jo sóc el Senyor. 33.30 Referent a tu, fill d’home, els fills del teu poble parlen de tu entre ells darrere els murs i als portals de les cases, i es diuen l’un a l’altre: Anem i escoltem quin missatge ha vingut de part del Senyor. 33.31 Vénen a tu com si fos una assemblea; s’asseuen davant teu com un aplec del poble meu i escolten les teves paraules, però no les posen en pràctica, perquè la seva boca manifesta entusiasme, però el seu cor va darrere el guany. 33.32 Heus aquí que per a ells ets com un cantor d’amoretes, que té una veu dolça i fa una música bella. Escolten les teves paraules, però no les posen en pràctica. 33.33 Tanmateix, quan això s’esdevingui –i heus aquí que ja arriba–, llavors sabran que hi ha hagut un profeta entre ells.”

Ezequiel 34

34.1 Vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 34.2 “Fill d’home, profetitza contra els pastors d’Israel; profetitza i digues-los: Això diu Déu, el Senyor: Ai dels pastors d’Israel, que es pasturen ells mateixos! ¿No han de pasturar les ovelles, els pastors? 34.3 Us mengeu el que és gras i us vestiu amb la seva llana; mateu les més grasses, però no pastureu el meu ramat. 34.4 No heu envigorit les febles ni heu guarit la malalta, no heu embenat la que té la cama trencada ni heu recollit les esgarriades, ni heu anat a buscar les perdudes, sinó que les heu dominades amb duresa i violència. 34.5 Així s’han dispersat per falta de pastor i han servit de menja per a totes les bèsties del camp; i estan escampades. 34.6 Les meves ovelles van errants per totes les muntanyes i per tots els turons elevats; el meu ramat s’ha escampat per tota la terra, sense que ningú se n’ocupi ni vagi a cercar-lo. 34.7 Per tant, escolteu, pastors, la paraula del Senyor: 34.8 Per vida meva, diu Déu, el Senyor: perquè el meu ramat ha servit de presa i les meves ovelles han servit de menja per a totes les bèsties del camp, per manca de pastor; perquè els meus pastors no s’han preocupat del ramat, ja que només es pasturen ells mateixos i deixen de pasturar el meu ramat; 34.9 per això, escolteu, pastors, la paraula del Senyor. 34.10 Això diu Déu, el Senyor: Aquí em teniu contra els pastors: els reclamaré que em tornin les meves ovelles i no els deixaré més que les pasturin. Els pastors no seguiran pasturant-se ells mateixos; salvaré de la seva boca les meves ovelles, perquè deixin de ser la seva presa.” 34.11 Déu, el Senyor, diu això: “Mireu, seré jo mateix que aniré a buscar les meves ovelles i vetllaré per elles. 34.12 Igual que el pastor cerca el seu ramat el dia que es troba amb les ovelles disperses, així aplegaré jo les meves ovelles; les recolliré de tots els llocs on van ser dispersades en dia de nuvolada i foscúria. 34.13 Les trauré d’enmig dels pobles, les aplegaré de tots els països, i les faré tornar a la seva pròpia terra. Les pasturaré a les serralades d’Israel, prop dels rierols i per tots els llocs habitats del país. 34.14 Les conduiré per bons pasturatges, i tindran la pleta en les altes muntanyes d’Israel. Allí reposaran en una bona pleta i tindran un pasturatge abundós, dalt les serralades d’Israel. 34.15 Jo mateix pasturaré les meves ovelles i jo mateix les duré al repòs, diu el Senyor Déu. 34.16 Buscaré les perdudes i faré tornar les esgarriades, embenaré les ferides i guariré les malaltes, però eliminaré les grasses i fortes; les pasturaré amb justícia. 34.17 I a vosaltres, ovelles meves, el Senyor Déu us diu això: Mireu, jo jutjaré entre ovelles i ovelles, entre marrans i bocs. 34.18 ¿No en teniu prou de pasturar en bons pasturatges que encara heu de trepitjar el que queda de la vostra pastura i que, després d’haver begut en l’aigua clara, encara heu d’enterbolir amb les vostres potes la que queda? 34.19 Així que les meves ovelles han de menjar el que heu trepitjat amb les vostres peülles i han de beure el que heu enterbolit amb les vostres potes. 34.20 Per això, el Senyor Déu els diu: Mireu, jo mateix jutjaré entre les ovelles grasses i les ovelles magres. 34.21 Perquè amb el costat i l’espatlla empenyeu i amb les vostres banyes envestiu totes les febles, fins que les traieu a fora. 34.22 Per tant, jo salvaré les meves ovelles i deixaran de ser una presa; jo jutjaré entre ovella i ovella. 34.23 Establiré damunt seu un sol pastor que les pasturi: el meu servent David; ell les pasturarà i serà el seu pastor. 34.24 I jo, el Senyor, seré el seu Déu, i el meu servent David serà el seu príncep. Jo, el Senyor, he parlat! 34.25 Establiré amb elles una aliança de pau, i exterminaré de la terra els animals ferotges; i habitaran en seguretat en el desert i dormiran en els boscos. 34.26 I faré que elles i els voltants de la meva muntanya siguin una benedicció, i enviaré les pluges al seu temps; seran pluges de benedicció. 34.27 Llavors, l’arbre del camp donarà el seu fruit i la terra la seva collita, i elles viuran en seguretat al seu propi territori. I sabran que jo sóc el Senyor, quan hauré trencat els lligams del seu jou i les hauré deslliurades de la mà dels qui les havien esclavitzat. 34.28 I mai més no tornaran a ser una presa per a les nacions, ni les bèsties de la terra no les devoraran, sinó que viuran en seguretat i ningú no les espantarà. 34.29 Jo faré sorgir per a elles una plantació de renom, i ja no hi haurà més víctimes de la fam al país ni hauran de suportar mai més la burla de les nacions. 34.30 Llavors sabran que jo, el Senyor, sóc el seu Déu, que estic al seu costat, i que ells, la casa d’Israel, són el meu poble, diu el Senyor Déu. 34.31 I vosaltres, ovelles meves, sou les ovelles del meu ramat humà, i jo sóc el vostre Déu. Paraula de Déu, el Senyor!”

Ezequiel 35

35.1 Vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 35.2 “Fill d’home, posa’t de cara a la serralada de Seïr i profetitza contra ella. 35.3 Li diràs: Això diu Déu, el Senyor: Aquí em tens contra tu, serralada de Seïr! Estendré la meva mà contra tu i et convertiré en una solitud i un desert. 35.4 Convertiré les teves ciutats en ruïnes, i seràs una desolació. Llavors sabràs que jo sóc el Senyor. 35.5 Perquè has covat un odi permanent i has lliurat els fills d’Israel a l’espasa en el temps de la seva dissort, quan la maldat era consumada. 35.6 Per això, per vida meva, ha dit Déu, el Senyor: Et convertiré en sang, i la sang et perseguirà; cert, has avorrit la teva pròpia sang, i la sang et perseguirà. 35.7 Convertiré la serralada de Seïr en un erm desolat, i suprimiré tothom qui hi va i en ve. 35.8 Ompliré de cadàvers les seves muntanyes; en els turons, les valls i tots els fondals, cauran les víctimes de l’espasa. 35.9 Et convertiré en una desolació perpètua, i les teves ciutats no seran mai més habitades; llavors sabreu que jo sóc el Senyor. 35.10 Perquè tu has dit: Aquestes dues nacions i aquests dos països han de ser meus, i nosaltres els posseirem, tot i que el Senyor ja era allí. 35.11 Per això, per vida meva, ha dit Déu, el Senyor, que et tractaré amb la mateixa còlera i amb la mateixa gelosia que tu els has tractat, mogut pel teu odi; i em manifestaré a ells, quan t’hagi castigat. 35.12 Llavors t’adonaràs que jo, el Senyor, he sentit totes les injúries que has proferit contra les muntanyes d’Israel, quan deies: Estan abandonades, ens les han lliurat com a presa! 35.13 Us heu enorgullit contra mi amb la vostra boca, i heu dit un munt de coses en contra meu. Jo mateix ho he sentit! 35.14 Això diu Déu, el Senyor: Faré de tu una desolació, perquè tot el país se n’alegri. 35.15 De la mateixa manera que t’alegraves sobre la casa d’Israel, perquè era devastada, així faré amb tu: seràs una desolació, serralada de Seïr i tot Edom, de l’un cap a l’altre! Llavors sabran que jo sóc el Senyor!”

Ezequiel 36

36.1 “Ara tu, fill d’home, profetitza a les muntanyes d’Israel i digues: Muntanyes d’Israel, escolteu l’oracle del Senyor! 36.2 Això diu Déu, el Senyor: L’enemic ha dit contra vosaltres: Molt bé! Fins les altures eternes han esdevingut possessió nostra! 36.3 Per tant, profetitza i digues: Això diu Déu, el Senyor: Ja que heu estat devastades i heu estat engolides de tots cantons per convertir-vos en propietat del residu de les nacions, i heu estat el motiu d’enraonies i difamació de la gent, 36.4 per això, muntanyes d’Israel, escolteu l’oracle de part de Déu, el Senyor. Això diu Déu, el Senyor, a les muntanyes, als turons, als torrents, a les valls, a les ruïnes i a les ciutats abandonades que han servit de botí i d’escarni a les nacions que són al voltant. 36.5 Déu, el Senyor, els ha dit: Sí, en la meva furibunda gelosia he parlat contra les nacions que han quedat i contra tot Edom, que s’han apropiat de la meva terra, amb el cor ple d’alegria i l’ànima plena de menyspreu, per a espoliar-la com a presa. 36.6 Per això, profetitza a la terra d’Israel; digues a les muntanyes i als turons, als torrents i a les valls: Això diu Déu, el Senyor: Heus aquí que, ple de zel i d’indignació, he parlat a causa de l’ultratge que heu hagut de suportar de les nacions. 36.7 Per tant, Déu, el Senyor, diu això: He jurat, a mà alçada, que les nacions que són al voltant vostre hauran de suportar el seu oprobi. 36.8 I vosaltres, muntanyes d’Israel, fareu brotar les vostres branques i donareu fruits per al meu poble d’Israel, que aviat tornarà. 36.9 Perquè jo estic per vosaltres; em giro cap a vosaltres i sereu conreades i sembrades. 36.10 Jo faré créixer la vostra població, tota la casa d’Israel sencera; les ciutats seran habitades i les ruïnes, reconstruïdes. 36.11 Faré que abundi la gent i el bestiar: seran nombrosos i fecunds; us poblaré, tant com éreu antigament, i us donaré millor benestar que el que teníeu a les primeries. Llavors sabreu que jo sóc el Senyor. 36.12 Conduiré cap a vosaltres la gent, el meu poble d’Israel; ells et posseiran i seràs la seva heretat, i no tornaràs més a deixar-los sense descendència. 36.13 Això diu Déu, el Senyor: Per tal com diuen de vosaltres: Ets una devoradora d’homes i has privat de fills la teva nació; 36.14 per això, ja no devoraràs més homes ni privaràs més de fills la teva nació, diu Déu, el Senyor. 36.15 Tampoc no permetré que tornis a sentir els insults de les nacions, ni tornaràs a suportar el vituperi dels pobles, ni privaràs de fills la teva nació. Oracle de Déu, el Senyor!” 36.16 Vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 36.17 “Fill d’home, quan la casa d’Israel habitava la seva terra, la va contaminar amb el seu comportament i amb les seves accions. La seva conducta, davant meu, era tan immunda com la impuresa d’una menstruació. 36.18 Per això vaig abocar la meva indignació damunt d’ella, a causa de la sang que havien escampat pel país i perquè l’havien profanat amb els seus ídols. 36.19 Els vaig dispersar entre les nacions i els vaig escampar pels pobles; els vaig castigar segons la seva conducta i d’acord amb les seves accions. 36.20 I quan van arribar als països on anaven, van profanar el meu sant nom fent que es digués d’ells: Aquests són el poble del Senyor, que han hagut de sortir de la seva terra! 36.21 Però jo em vaig sentir dolgut en el meu sant nom, que la casa d’Israel havia profanat entre les nacions on anava. 36.22 Per tant, digues a la casa d’Israel: Això diu Déu, el Senyor: No és per consideració a vosaltres que jo actuaré ara, casa d’Israel, sinó pel meu sant nom, que vosaltres heu profanat entre les nacions on heu anat. 36.23 Jo santificaré el meu gran nom, blasfemat entre les nacions, que vosaltres heu profanat enmig d’elles; i les nacions sabran que jo sóc el Senyor quan m’hauré santificat en vosaltres davant dels seus ulls, diu Déu, el Senyor. 36.24 Perquè jo us prendré d’entre les nacions, us recolliré d’entre tots els pobles i us portaré a la vostra pròpia terra. 36.25 Després espargiré damunt vostre aigua clara, i quedareu nets: us purificaré de totes les vostres immundícies i de totes les vostres idolatries. 36.26 Us donaré un cor nou i posaré un esperit renovat dins de vosaltres; trauré del vostre cos aquest cor de pedra i us donaré un cor de carn. 36.27 Infondré el meu Esperit en vosaltres i faré que camineu en els meus manaments, que guardeu les meves lleis, i que les poseu en pràctica. 36.28 Habitareu la terra que vaig donar als vostres pares; sereu el meu poble, i jo seré el vostre Déu. 36.29 Us deslliuraré de totes les vostres impureses. Aplegaré el blat i el multiplicaré, i no us faré passar més fam. 36.30 Faré que siguin abundants els fruits dels arbres i les collites dels camps, a fi que no hàgiu de suportar més l’oprobi de la fam entre les nacions. 36.31 Llavors us recordareu del vostre mal comportament i de les vostres obres que no eren bones, i sentireu fàstic de vosaltres mateixos per les vostres iniquitats i les vostres abominacions. 36.32 No es per consideració a vosaltres que jo actuaré ara, diu Déu, el Senyor. Sapigueu-ho bé! Avergonyiu-vos i humilieu-vos de la vostra conducta, casa d’Israel!” 36.33 Això diu Déu, el Senyor: “El dia que us purificaré de totes les vostres iniquitats faré que les ciutats tornin a ser habitades i les ruïnes reedificades, 36.34 i la terra devastada tornarà a ser conreada, després d’haver estat una desolació als ulls de tots els qui hi passaven. 36.35 Llavors diran: Aquesta terra que era abandonada ha esdevingut igual que el jardí de l’Edèn, i les ciutats enrunades, desolades i enderrocades, són fortificades i habitades. 36.36 Les nacions que hauran quedat al vostre entorn sabran que jo, el Senyor, he reedificat el que era enderrocat i he replantat el que era devastat. Jo, el Senyor, ho he dit i ho compliré!” 36.37 Això diu Déu, el Senyor: “Encara acceptaré que la casa d’Israel em cerqui perquè els faci això; multiplicaré la seva gent com es multipliquen els ramats. 36.38 Com un ramat d’ovelles consagrades, com el ramat de Jerusalem en les diades solemnes, així les ciutats enrunades seran plenes de ramats humans. I sabran que jo sóc el Senyor.”

Ezequiel 37

37.1 La mà del Senyor vingué damunt meu, em va fer sortir amb el seu Esperit i em va posar enmig d’una vall que era plena d’ossos. 37.2 M’hi va fer passar pel seu costat, tot a l’entorn, i vaig veure que n’hi havia una gran quantitat, estesos sobre la superfície de la vall, i que eren secs del tot. 37.3 I em digué: “Fill d’home, ¿podran reviure aquests ossos?” Vaig respondre: “Senyor, Déu meu, ets tu qui ho sap.” 37.4 I em digué: “Profetitza sobre aquests ossos, i digues-los: Ossos secs, escolteu la paraula del Senyor! 37.5 Això diu Déu, el Senyor, a aquests ossos: Heus aquí que jo faré entrar en vosaltres l’alè de vida i reviureu. 37.6 Posaré nervis damunt vostre, hi faré créixer carn al damunt, us revestiré de pell, us infondré esperit i viureu. Llavors sabreu que jo sóc el Senyor.” 37.7 Vaig profetitzar tal com se m’havia manat, i, mentre jo profetitzava, es va sentir una remor i tot seguit una commoció, i els ossos es van ajuntar els uns amb els altres. 37.8 Vaig mirar i els vaig veure recoberts de nervis, que els creixia carn i que la pell els anava recobrint; però no tenien alè de vida. 37.9 I em digué: “Profetitza a l’alè de vida, profetitza, fill d’home, i digues-li: Això diu Déu, el Senyor: Vine dels quatre vents, alè de vida, i alena sobre aquests morts i que revisquin.” 37.10 Vaig profetitzar com se m’havia manat i va entrar-hi l’alè de vida; i van reviure i es van posar dempeus, formant un exèrcit immens. 37.11 Llavors em digué: “Fill d’home, aquests ossos són tota la casa d’Israel. Mira, ells diuen: Són secs, els nostres ossos, s’ha esvaït tota esperança per a nosaltres, estem perduts del tot! 37.12 Per això, profetitza, i els diràs: Això diu Déu, el Senyor: Mireu, jo obriré les vostres sepultures i us faré pujar de la fossa, poble meu, i us faré entrar a la terra d’Israel. 37.13 I sabreu que jo sóc el Senyor, quan hauré obert les vostres sepultures i us hauré tret de les fosses, poble meu. 37.14 Posaré el meu Esperit en vosaltres i viureu. Us establiré sobre el vostre territori i sabreu que jo, el Senyor, he parlat i ho he complert. Paraula de Déu, el Senyor.” 37.15 Vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 37.16 “Tu, fill d’home, agafa un bastó i grava-hi això: Per a Judà i els fills d’Israel, ambdós units. Després pren un altre bastó i grava-hi això: Per a Josep, el pal d’Efraïm, i tota la casa d’Israel, ambdós units. 37.17 Ajunta’ls, l’un amb l’altre, com un sol pal, i que formin una sola peça a la teva mà. 37.18 I quan els fills del teu poble et preguntin: ¿No ens explicaràs què vols dir amb això?, 37.19 els diràs: Això diu Déu, el Senyor: Mireu, jo prendré el bastó de Josep, que és a la mà d’Efraïm, amb les tribus d’Israel unides amb ell, i l’ajuntaré amb el bastó de Judà i en faré un sol pal; i formaran una sola peça a la meva mà. 37.20 Els bastons amb les inscripcions, els tindràs a la teva mà, davant dels seus ulls, 37.21 i els diràs: Això diu Déu, el Senyor: Jo aplegaré els fills d’Israel d’entre les nacions on han anat, els recolliré de pertot arreu i els faré tornar a la seva terra. 37.22 Amb ells formaré un sol poble al país, a les muntanyes d’Israel, i un sol rei regnarà en tots ells; no formaran més dues nacions ni es dividiran més en dos reialmes. 37.23 No es contaminaran més amb els seus ídols i amb les seves abominacions, ni amb cap de les seves transgressions, i jo els deslliuraré de totes les residències on han pecat. Els purificaré, i ells seran el meu poble i jo seré el seu Déu. 37.24 El meu servent David regnarà damunt d’ells, i tots tindran un sol pastor; caminaran segons les meves lleis, guardaran els meus estatuts i els practicaran. 37.25 Habitaran la terra que vaig donar al meu servent Jacob, on van habitar els vostres pares, i hi viuran tant ells com els seus fills i els fills dels seus fills, per sempre, i el meu servent David serà perpètuament el seu príncep. 37.26 I establiré amb ells una aliança de pau; serà una aliança eterna. Els establiré, els multiplicaré, i posaré el meu santuari enmig d’ells per sempre. 37.27 Tindré la meva residència al costat d’ells, i jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble. 37.28 Llavors, quan el meu santuari estigui enmig d’ells per sempre, les nacions sabran que jo sóc el Senyor, el santificador d’Israel.”

Ezequiel 38

38.1 Vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 38.2 “Fill d’home, posa’t de cara contra Gog, vers el territori de Magog, el gran príncep de Mèixec i Tubal, i profetitza contra ell. 38.3 I diràs: Això diu Déu, el Senyor: Mira, aquí em tens contra tu, Gog, gran príncep de Mèixec i Tubal. 38.4 Et faré tornar, t’agafaré les mandíbules amb garfis, et trauré a fora, a tu i a tot el teu exèrcit, cavalls i genets enterament equipats, una gran gernació amb rodelles i escuts, tots empunyant l’espasa. 38.5 Pèrsia, Cuix i Put aniran amb ells, tots amb escut i elm; 38.6 Gómer, amb totes les seves tropes; la casa de Bet-Togarmà, de les llunyanes terres del nord, també amb totes les seves tropes; una munió de pobles aliats amb tu. 38.7 Prepara’t i estigues a punt, tu i totes les tropes que has reunit al teu voltant, i posa-les sota el teu comandament. 38.8 Al cap de molts dies, tu rebràs l’ordre; quan hagin passat uns anys vindràs contra la nació restablerta del desastre, que ha estat aplegada d’entre molts pobles sobre les serralades d’Israel, que havien estat permanentment desèrtiques però que després que fou aplegada d’entre els pobles tots hi habiten confiadament. 38.9 Llavors tu pujaràs, arribaràs com un huracà, seràs com una nuvolada que va a cobrir tot el país, tu amb totes les teves tropes i nombrosos pobles amb tu. 38.10 Això diu Déu, el Senyor: Aquell dia et vindran al cor certs projectes i concebràs plans malvats, 38.11 i et diràs: Pujaré contra un país indefens, aniré contra una gent pacífica que viu refiada, que habiten tots en poblacions sense muralles, sense forrellats ni portes. 38.12 Podré arrabassar les seves despulles i prendre el botí, apoderar-me de les ruïnes ja repoblades i d’un poble aplegat d’entre les nacions que s’ha dedicat a reunir bestiar i béns, i que habita en el melic de la terra. 38.13 Saba, Dedan, els mercaders de Tarsis i tots els seus comerciants et diran: ¿Has vingut per saquejar? ¿Has concentrat les teves tropes per aconseguir botí, per endur-te’n plata i or, per agafar el bestiar i els béns i per fer-te un gran trofeu? 38.14 Per això, profetitza, fill d’home, i digues a Gog: Això diu Déu, el Senyor: ¿No és cert que aquell dia, quan el meu poble d’Israel ja visqui confiat, tu ho sabràs? 38.15 Vindràs des del teu territori, des de les llunyanes terres del nord, amb una munió de pobles, tots muntats a cavall; una gran concentració i un exèrcit immens. 38.16 I pujaràs contra el meu poble d’Israel com una nuvolada que cobreix la terra. Serà en els darrers dies, i jo et faré pujar contra el meu país a fi que les nacions em coneguin, quan em santificaré en tu, Gog, davant dels seus propis ulls. 38.17 Això diu Déu, el Senyor: ¿No ets tu aquell de qui jo vaig dir, en temps passats, per mitjà dels meus servents, els profetes d’Israel, que en aquells temps van profetitzar, durant anys, que jo t’enviaria contra ells? 38.18 Així succeirà en aquell dia, quan Gog arribarà a la terra d’Israel –diu Déu, el Senyor–, que s’encendrà la meva ira. 38.19 I en la meva gelosia i la fúria del meu enuig he dit: Cert, aquell dia hi haurà una gran commoció a la terra d’Israel, 38.20 i a la meva presència tremolaran els peixos del mar, les aus del cel, els animals feréstecs, tots els rèptils que s’arrosseguen per terra i tots els homes que poblen la terra. Les muntanyes s’esllavissaran, cauran les roques i totes les muralles s’esfondraran. 38.21 Cridaré contra Gog l’espasa per totes les meves serralades, diu Déu, el Senyor; giraran l’espasa els uns contra els altres. 38.22 Faré justícia contra ell amb pesta i sang, amb pluges torrencials, amb pedregada, amb foc i sofre, que caurà damunt seu i les seves tropes, i damunt la munió de pobles que l’acompanyen. 38.23 Així manifestaré la meva grandesa i la meva santedat, i em faré conèixer als ulls de moltes nacions; i sabran que jo sóc el Senyor.

Ezequiel 39

39.1 Tu, doncs, fill d’home, profetitza contra Gog i digues: Això diu Déu, el Senyor: Mira, aquí em tens contra tu, Gog, gran príncep de Mèixec i Tubal. 39.2 Et faré tornar i et conduiré; et faré pujar de les llunyanes terres del nord i et faré venir contra les serralades d’Israel. 39.3 Et trencaré l’arc que portes a la mà esquerra i et faré caure les fletxes que portes a la mà dreta. 39.4 Cauràs per les serralades d’Israel amb totes les teves tropes i els pobles que t’acompanyen: t’he deixat com a menja per a tota mena d’aus de rapinya, i per als animals ferotges. 39.5 Cauràs a camp ras, perquè jo, el Senyor, ho he decretat. Paraula de Déu, el Senyor! 39.6 Enviaré foc sobre Magog i sobre els qui habiten refiats a les illes; i sabran que jo sóc el Senyor. 39.7 Manifestaré el meu sant nom enmig del meu poble d’Israel, i no deixaré que el profanin mai més; i les nacions sabran que jo sóc el Senyor, el Sant que és a Israel. 39.8 Heus aquí que això ja arriba i s’acomplirà, diu el Senyor. Aquest és el dia de què he parlat. 39.9 Llavors els habitants de les ciutats d’Israel sortiran, encendran un foc i hi cremaran armes, escuts i rodelles, arcs i sagetes, masses i llances, que cremaran durant set anys. 39.10 No hauran de dur llenya del camp ni l’hauran de tallar dels boscos, perquè faran foc amb les armes. Així espoliaran els qui els havien espoliat i saquejaran els qui els havien saquejat, diu Déu, el Senyor. 39.11 Aquell dia donaré a Gog un lloc per a sepultura a Israel, a la vall dels Vianants, a l’est del Mar Mort, i tallarà el pas dels vianants. Allà serà enterrat Gog amb tota la seva multitud, i l’anomenaran la Vall d’Hamon-Gog. 39.12 I la casa d’Israel trigarà set mesos a enterrar-los i a aconseguir purificar la terra. 39.13 Serà tota la població del país, que els enterrarà, i això els donarà renom el dia que jo seré glorificat, diu el Senyor Déu. 39.14 Després es designaran homes que recorrin contínuament el país, amb l’ajut dels viatgers, cercant els qui hauran quedat insepults sobre terra, per tal de purificar-la. La recerca durarà set mesos. 39.15 Quan els qui travessin el país vegin alguna despulla humana, hi posaran un senyal al costat perquè els enterradors la sepultin a la vall d’Hamon-Gog. 39.16 La població també portarà el nom d’Hamonà (Tropa). Així serà purificada la terra. 39.17 Quant a tu, fill d’home, Déu, el Senyor, diu això: Digues a tota mena d’aus i tota mena de bèsties salvatges: Aplegueu-vos i veniu; ajunteu-vos de tot arreu al sacrifici que preparo per a vosaltres, un gran sacrifici sobre les muntanyes d’Israel; i menjareu carn i beureu sang. 39.18 Menjareu carn d’herois i beureu sang de prínceps de la terra; tots ells són com moltons, anyells, bocs i toros, engreixats a Basan. 39.19 Del sacrifici que preparo per a vosaltres en menjareu greix fins a atipar-vos i en beureu sang fins a embriagar-vos. 39.20 I a la meva taula us atipareu de cavalls i de cavallers, d’herois i de guerrers de tota mena, diu Déu, el Senyor. 39.21 Així manifestaré la meva glòria entre les nacions, i totes veuran el judici que jo faig i la mà que descarrego damunt d’elles. 39.22 Des d’aquell dia en endavant, la casa d’Israel sabrà que jo sóc el Senyor, el seu Déu. 39.23 I les nacions comprendran que la casa d’Israel va ser deportada per les seves iniquitats, perquè havien estat deslleials amb mi; i que jo els vaig amagar la meva cara, deixant-los a l’albir dels seus enemics, i tots van caure per l’espasa. 39.24 Els he tractat com mereixien les seves impureses i les seves transgressions; els he amagat la meva cara. 39.25 Per tant, això diu Déu el Senyor: Ara faré tornar els captius de Jacob, em compadiré de tota la casa d’Israel i em mostraré gelós del meu sant nom. 39.26 Sentiran el pes del seu ultratge i de totes les infidelitats que han comès contra mi, quan habitaran en seguretat en el seu propi territori, sense que ningú els espanti. 39.27 I quan jo els hagi fet tornar d’entre els pobles, i els hagi aplegat dels països dels seus enemics, manifestaré així la meva santedat davant els ulls de moltes nacions. 39.28 I ells comprendran que jo sóc el Senyor, el seu Déu, quan, després d’haver-los fet anar a l’exili entre les nacions, els reuniré sobre la seva terra, sense deixar-ne allà ni un de sol. 39.29 Ja no els amagaré més la meva cara, perquè hauré vessat el meu Esperit sobre la casa d’Israel. Paraula de Déu, el Senyor!”

Ezequiel 40

40.1 L’any vint-i-cinc del nostre captiveri, a començament d’any, el dia deu del mes, quan feia catorze anys que la ciutat havia estat destruïda, aquell mateix dia, la mà del Senyor vingué damunt meu i em va traslladar allà. 40.2 En visions divines, em dugué a la terra d’Israel i em va situar sobre una muntanya molt alta que tenia al cim una mena de construcció semblant a una ciutat, al cantó de migdia. 40.3 M’hi va deixar i vaig veure que hi havia un home, d’aspecte semblant al bronze, que s’estava dret a la porta, amb un cordill de lli i una canya d’amidar a la mà. 40.4 I aquest home em digué: “Fill d’home, mira amb els teus ulls i escolta amb les teves orelles, i posa atenció a totes les coses que jo et mostraré, ja que és per fer-t’ho veure que t’han portat fins aquí. Tot el que veuràs ho has d’anunciar a la casa d’Israel.” 40.5 Vaig veure que, a l’exterior, hi havia un mur que envoltava tot el temple. La canya d’amidar que aquell home portava a la mà era de sis colzades (de les que feien un pam més), i va amidar la construcció: feia una canya de gruix i una d’alçada. 40.6 Es va acostar al pòrtic que mira cap a llevant, va pujar els esglaons i va amidar-ne el llindar: feia una canya d’amplada, i el del vestíbul també una canya d’amplada. 40.7 I cada cambra lateral feia una canya d’amplada i una de llargada; el pilar entre les cambres feia cinc colzades; el llindar del pòrtic que dóna al vestíbul, cap a l’interior, amidava una canya 40.8 Després va amidar el vestíbul del pòrtic interior: una canya. 40.9 També va amidar l’entrada del pòrtic, vuit colzades; i els seus pilars, dues colzades. El vestíbul del pòrtic era orientat cap a l’interior. 40.10 Les cambres del pòrtic oriental eren tres per l’un costat i tres per l’altre, i totes feien les mateixes mides; els pilars que hi havia a cada un dels costats, també feien les mateixes mides. 40.11 Va amidar l’amplada de l’obertura del pòrtic: feia deu colzades; i la llargada del pòrtic, tretze colzades. 40.12 Hi havia una vorera davant de les cambres, a banda i banda, que feia una colzada. Cada cambra feia sis colzades per l’un costat i sis per l’altre. 40.13 Va amidar el pòrtic des del fons d’una cambra fins al fons de l’altra, que tenien les entrades l’una davant de l’altra: l’amplada era de vint-i-cinc colzades. 40.14 Els pilars li van fer seixanta colzades, cada pilar de l’atri i del pòrtic, tot al voltant. 40.15 Des de la façana del pòrtic de l’entrada a la façana del vestíbul del pòrtic interior, hi havia cinquanta colzades. 40.16 Sobre les cambres i els seus pilars hi havia finestres d’espitllera tot a l’entorn de l’interior del pòrtic, i també en els corredors. Hi havia, doncs, finestres per tot el voltant, per la part de dins. I els pilars tenien palmeres esculpides. 40.17 Després em va portar dins l’atri exterior, i vaig veure que hi havia unes cambres i que tenia un paviment de mosaic tot al voltant de l’atri; i trenta cambres que tenien sortida al paviment. 40.18 El paviment de mosaic vorejava els pòrtics en tota la seva extensió; aquest era el paviment inferior. 40.19 Va amidar l’amplada de l’atri, de la façana del pòrtic inferior a la façana del pòrtic interior, per fora, i feia cent colzades cap a l’orient i cap al nord. 40.20 També va amidar la llargada i l’amplada del pòrtic de l’atri exterior que mira cap al nord, 40.21 i les tres cambres d’un costat i les tres de l’altre. Els pilars i els seus vestíbuls tenien les mateixes dimensions que els del primer pòrtic: cinquanta colzades de llargada i vint-i-cinc d’amplada. 40.22 Les finestres, el vestíbul i les palmeres tenien les mateixes dimensions que les del pòrtic que mirava cap a orient. S’hi pujava per set esglaons, i al davant hi havia el vestíbul. 40.23 Hi havia un pòrtic a l’atri interior, enfront del pòrtic del nord, igual com el pòrtic oriental; la distància de pòrtic a pòrtic era de cent colzades. 40.24 Després em va fer anar cap al sud, i vaig veure que hi havia un pòrtic orientat a migdia; va amidar els pilars i el vestíbul: tenien les mateixes dimensions que els altres. 40.25 El pòrtic, igual que el seu vestíbul, tenia tot al voltant finestres com aquelles altres; i feia cinquanta colzades de llargada per vint-i-cinc d’amplada. 40.26 S’hi pujava per set esglaons, i al davant hi havia el vestíbul, i a cada cantó hi havia pilars en forma de palmeres. 40.27 I l’atri interior tenia també un pòrtic que mirava a migdia; prengué la mida d’un pòrtic a l’altre, cap al sud, i era de cent colzades. 40.28 Em va fer entrar a l’atri interior pel pòrtic sud, i va amidar el pòrtic: tenia les mateixes dimensions que els altres. 40.29 Les cambres, els pilars i el vestíbul tenien també les mateixes dimensions. Hi havia finestres al voltant de l’atri i del vestíbul. La llargada era de cinquanta colzades, i l’amplada, de vint-i-cinc. 40.30 I els vestíbuls que hi havia tot al voltant feien vint-i-cinc colzades de llargada per cinc d’amplada. 40.31 El vestíbul donava a l’atri exterior, tenia pilars amb palmeres esculpides i s’hi pujava per vuit esglaons. 40.32 Després em va fer entrar dins de l’atri interior, al cantó d’orient, i va amidar el pòrtic: tenia aquelles mateixes dimensions. 40.33 Les cambres, els pilars i el vestíbul tenien aquelles mateixes dimensions. Hi havia finestres al voltant de l’atri i del vestíbul. La llargada era de cinquanta colzades, i l’amplada, de vint-i-cinc. 40.34 El vestíbul donava a l’atri exterior, tenia pilars amb palmeres esculpides a banda i banda i s’hi pujava per vuit esglaons. 40.35 Després em va portar a l’atri del nord, el va amidar i tenia les mateixes dimensions. 40.36 Al seu voltant, hi havia les cambres, els pilars i el vestíbul, i tenien les mateixes dimensions: cinquanta colzades de llargada i vint-i-cinc d’amplada. 40.37 Els pilars donaven a l’atri exterior, i aquests pilars que hi havia a banda i banda tenien palmeres esculpides; s’hi pujava per vuit esglaons. 40.38 Hi havia una cambra amb l’entrada al costat dels pilars, on es rentaven els holocaustos. 40.39 I a l’entrada del pòrtic hi havia dues taules a l’un cantó i dues més a l’altre que servien per a immolar els holocaustos, els sacrificis pel pecat i les ofrenes per la culpa. 40.40 Al costat exterior, pujant a l’entrada del pòrtic nord, hi havia dues taules, i a l’altre cantó, tocant al vestíbul del pòrtic, dues taules més. 40.41 Quatre taules a l’un costat i quatre taules a l’altre costat del pòrtic: vuit taules, doncs, sobre les quals s’havien d’immolar les víctimes. 40.42 Hi havia encara quatre taules més de pedra tallada, destinades als holocaustos, que feien una colzada i mitja de llargada, una i mitja d’amplada i una d’alçada: al damunt hi posaven els instruments amb què s’immolaven els holocaustos i els sacrificis. 40.43 Uns ganxos dobles, d’un pam d’amplada, havien estat fixats per tot el voltant; i damunt les taules es posava la carn de les ofrenes. 40.44 Fora del pòrtic interior, a l’atri de dins, que era al costat del pòrtic nord, hi havia les cambres dels cantors, de cara al sud; una estava al costat oriental que mirava al nord. 40.45 I em digué: “Aquesta cambra que mira al sud és per als sacerdots encarregats de vigilar el temple; 40.46 i la cambra que mira al nord és per als sacerdots encarregats del servei de l’altar. Aquests són els fills de Sadoc, els qui, d’entre els fills de Leví, s’acosten al Senyor per servir-lo.” 40.47 Va amidar l’atri: era un quadrat de cent colzades per costat, i l’altar era davant del temple. 40.48 Tot seguit em va fer entrar al vestíbul del temple i va amidar cada pilar del vestíbul: feien cinc colzades les de l’un costat i cinc colzades les de l’altre. L’amplada del pòrtic feia tres colzades per l’una banda i tres per l’altra. 40.49 El vestíbul feia vint colzades de llargada i onze d’amplada, i s’hi pujava per deu esglaons. Hi havia columnes al costat dels pilars, una a cada banda.

Ezequiel 41

41.1 Després em va fer entrar dins el santuari i va amidar els pilars: feien sis colzades d’amplada per l’un costat i per l’altre: aquesta era l’amplada del tabernacle. 41.2 L’amplada de l’entrada era de deu colzades, i la dels costats de l’entrada, de cinc colzades a l’un costat i cinc a l’altre. Va amidar la seva llargada: feia quaranta colzades, i l’amplada, vint colzades. 41.3 Va entrar a l’interior i va amidar els pilars de l’entrada: dues colzades; l’entrada: sis colzades; i els costats de l’entrada: set colzades. 41.4 Va amidar la seva llargada: vint colzades; i la seva amplada: vint colzades, davant del santuari; i em digué: “Aquest és el lloc santíssim.” 41.5 Després va amidar el mur del temple: feia sis colzades de gruix; i les cambres laterals, quatre colzades d’amplada, tot al voltant del temple. 41.6 Les cambres laterals formaven tres pisos, l’una sobre l’altra, en nombre de trenta a cada pis. A la paret del temple hi havia repeus tot al voltant, a fi que les cambres laterals hi descansessin i no estiguessin engalzades a les parets del temple. 41.7 Les dimensions de les cambres laterals s’engrandien progressivament a mesura que es pujava de pis a pis, perquè l’escala de cargol del temple anava cada cop més amunt, tot al seu voltant; per això el temple tenia més amplada a la part de dalt. Del pis inferior es pujava al pis del mig, i d’aquest, al superior. 41.8 I vaig veure que el temple descansava sobre una base tot al voltant. Els fonaments de les cambres laterals amidaven una canya sencera de sis colzades, fins l’angle. 41.9 El gruix de la paret exterior de les cambres laterals era de cinc colzades, igual a l’espai lliure de les cambres laterals del Temple, 41.10 i entre les cambres hi havia una amplada de vint colzades per tot el voltant. 41.11 L’entrada de cada cambra lateral donava a l’espai lliure: una porta al nord i una porta al sud; i l’amplada de l’espai lliure era de cinc colzades per tot el voltant. 41.12 L’edifici del davant de l’espai lliure, encarat cap a l’oest, tenia setanta colzades d’amplada; i la paret de l’edifici, per tot el voltant, tenia un gruix de cinc colzades i una llargada de noranta. 41.13 Va amidar el temple: feia cent colzades de llargada; i l’espai lliure, amb el seu edifici i les parets, també cent colzades de llargada. 41.14 I l’amplada de la façana del temple, amb l’espai lliure, pel costat oriental, feia cent colzades. 41.15 Va amidar la llargada de l’edifici enfront de l’espai lliure situat al seu darrere, amb les galeries a cada costat, i feia cent colzades. 41.16 els llindars, les finestres d’espitllera i les galeries que volten aquelles tres parts oposades al llindar, tot era recobert de fusta per tot el voltant, des del paviment fins a les finestres, que eren cobertes amb gelosies. 41.17 I des del damunt de l’entrada fins al fons del temple, per dins i per fora, tot al voltant de les parets, segons les mides, 41.18 hi havia relleus de querubins i palmeres. Entre querubí i querubí, hi havia una palmera; i cada querubí tenia dues cares, 41.19 de manera que quedava una cara humana mirant cap a la palmera de l’un costat i una cara de lleó mirant cap a la palmera de l’altre. Tot l’àmbit del temple era fet així. 41.20 Des del paviment fins al damunt de l’entrada, hi havia relleus de querubins i palmeres, com també a tota la paret del santuari. 41.21 Els muntants de les portes del temple eren quadrats. Enfront del lloc Sant hi havia una mena de cosa semblant 41.22 a un altar de fusta, de tres colzades d’alçada per dues de llargada. També eren de fusta els seus angles, la base i les parets. I em digué: “Aquesta és la taula que hi ha davant del Senyor.” 41.23 El temple i el santuari tenien dues portes dobles; 41.24 les dues portes tenien dos batents i dues planxes plegables en cada una de les portes. 41.25 Sobre cada un dels batents de les portes del temple hi havia esculpits querubins i palmeres, com els relleus que hi havia a les parets, i a la façana del vestíbul hi havia una barbacana de fusta per la part de fora. 41.26 Als costats del pòrtic hi havia finestres amb gelosies i palmeres a banda i banda, com també a les cambres laterals del temple i a les barbacanes.

Ezequiel 42

42.1 Després em va fer sortir a l’atri exterior, en direcció nord, i em va fer entrar a les cambres que hi havia davant de l’espai lliure i enfront de l’edifici. 42.2 Per davant de la porta nord, l’edifici tenia una llargada de cent colzades i una amplada de cinquanta. 42.3 Donant a les vint colzades de l’atri interior i al paviment de mosaic de l’atri exterior, hi havia les galeries, les unes davant les altres, en tres pisos. 42.4 I davant les estances hi havia un passadís de deu colzades d’amplada, cap a l’interior, amb un pas d’entrada d’una colzada; i les seves portes donaven al nord. 42.5 Les cambres superiors eren més reduïdes, perquè les galeries els prenien més espai que a les cambres inferiors i mitjanes de l’edifici, 42.6 ja que eren tres plantes i no tenien columnes com els atris; per això eren més estretes que les mitjanes i les de la planta baixa. 42.7 I la paret que hi havia tot al llarg de les cambres, pel costat de l’atri exterior, enfront d’aquestes cambres, tenia cinquanta colzades de llargada. 42.8 Així la llargada de les estances que donaven a l’atri exterior era de cinquanta colzades, mentre que la de les que donaven enfront del temple era de cent. 42.9 Sota d’aquestes estances hi havia l’entrada del costat de l’est, per als qui hi entraven des de l’atri exterior. 42.10 Tot al llarg del mur de l’atri, en direcció est, enfront de l’espai lliure i davant de l’edifici, hi havia cambres; 42.11 i davant d’elles un passadís semblant al de les cambres de la cara nord. La seva llargada i la seva amplada tenien aquelles mateixes dimensions, així com totes les sortides, la distribució i les portes. 42.12 De la mateixa faiçó eren les portes de les cambres que donaven al sud: una porta al començ del passadís paral·lel al mur, per als qui hi entraven pel cantó d’orient. 42.13 Llavors em digué: “Les cambres del nord i les del sud que són davant de l’espai lliure, són cambres santes, on els sacerdots que ministren davant el Senyor menjaran les coses santíssimes. Allà dipositaran les coses santíssimes: les ofrenes vegetals, les ofrenes pel pecat i les ofrenes per la culpa; perquè el lloc és sant. 42.14 Un cop els sacerdots hi hagin entrat, no sortiran del lloc sant cap a l’atri exterior sense haver-hi deixat les vestidures que han portat en l’exercici del seu ministeri, perquè són santes. Quan hagin d’acostar-se als llocs destinats al poble, es posaran uns altres vestits.” 42.15 Quan va acabar d’amidar el temple per dintre, em va fer sortir per la porta que mira a l’orient i prengué la mida de tot el perímetre. 42.16 Prengué la mida del costat oriental amb la canya d’amidar: feia cinc-centes canyes, en canyes de mida normal. 42.17 Va donar la volta i prengué la mida del costat nord: feia cinc-centes canyes, en canyes de mida normal. 42.18 Es girà i prengué la mida del costat sud: feia també cinc-centes canyes, en canyes de mida normal. 42.19 Es va girar cap al costat occidental i el va amidar: feia igualment cinc-centes canyes, en canyes de mida normal. 42.20 Prengué la mida dels quatre costats. Tenia un mur tot al voltant de cinc-centes canyes de llargada per cinc-centes d’amplada, per a separar el lloc sant del lloc profà.

Ezequiel 43

43.1 Després em va portar cap al pòrtic, a l’entrada que mira a l’orient, 43.2 i vaig veure que la glòria del Déu d’Israel venia de la part de llevant. El seu brogit era com el bramul de moltes aigües, i la terra resplendia de la seva glòria. 43.3 L’aspecte de la visió que contemplava era semblant a la que vaig veure quan vingué a destruir la ciutat, i també semblant a la que havia vist vora el riu Quebar. Llavors em vaig abocar de cara a terra. 43.4 La glòria del Senyor va entrar al temple pel pòrtic que mira a l’orient. 43.5 I l’Esperit em va alçar i em va fer entrar a l’atri interior, i vaig veure que la glòria del Senyor omplia el temple. 43.6 Vaig sentir que algú em parlava des del temple, mentre l’home estava dret al meu costat, 43.7 i em deia: “Fill d’home, aquest és el lloc del meu tron, l’escambell on poso els meus peus, el lloc on habitaré entre els fills d’Israel per sempre. I la casa d’Israel ja no profanarà més el meu sant nom, ni ells ni els seus reis, amb les seves idolatries i les despulles dels seus reis als seus túmuls sagrats, 43.8 situant el seu llindar vora el meu llindar i el seu muntant al costat del meu muntant, amb tan sols una paret mitgera entre jo i ells, i contaminant el meu sant nom amb les abominacions que cometien fins que els vaig consumir amb la meva ira. 43.9 Ara, doncs, apartaran lluny de mi les seves fornicacions i les despulles dels seus reis, i jo habitaré enmig d’ells per sempre. 43.10 I tu, fill d’home, descriu a la casa d’Israel aquest temple, a fi que s’avergonyeixin de les seves iniquitats. Que prenguin mides del disseny, 43.11 i si s’han avergonyit de tot el que han fet, mostra’ls el plànol del temple i la seva estructura, les seves sortides i les seves entrades, tota la seva disposició. I el conjunt de normes, tot el cerimonial i totes les seves lleis, posa-les per escrit a la seva vista, perquè observin totes les seves formalitats i tots els seus estatuts i els practiquin. 43.12 Aquesta és la llei del temple: Sobre el cim de la muntanya, tot el territori que l’envolta serà santíssim. Aquesta és la llei del temple.” 43.13 Aquestes són les dimensions de l’altar, en mides d’una colzada i un pam: La base tindrà una colzada d’alçada per una d’amplada, i el vorell que l’envolta tindrà un pam. I aquesta serà l’alçada de l’altar: 43.14 des de la base, arran de terra, fins al primer sòcol, dues colzades, amb una colzada d’amplada; i des del sòcol petit fins al sòcol gran, quatre colzades, amb una colzada d’amplada. 43.15 El fogar tindrà quatre colzades; i del fogar en amunt hi haurà quatre corns. 43.16 El fogar tindrà dotze colzades de llargada per dotze d’amplada, formant un quadrat. 43.17 El sòcol gran tindrà catorze colzades de llargada per catorze d’amplada, als seus quatre costats; i el vorell del seu voltant, mitja colzada. La base, tot al voltant, tindrà una colzada, i els seus esglaons miraran a l’orient. 43.18 I em digué: “Fill d’home, això diu Déu, el Senyor: Aquestes són les ordenances de l’altar, per al dia que serà construït, a fi d’oferir-hi l’holocaust i espargir-hi la sang. 43.19 Als sacerdots levites que són del llinatge de Sadoc i que s’acosten a mi per ministrar davant meu, diu Déu, el Senyor, els donaràs un vedell jove en sacrifici pel pecat. 43.20 Prendràs una part de la seva sang i n’untaràs els quatre corns, els quatre angles del sòcol i el vorell de tot el voltant. Així el purificaràs i en faràs l’expiació. 43.21 Després prendràs el vedell de l’expiació i el cremaràs en una dependència del temple, preparada fora del santuari. 43.22 El segon dia presentaràs un boc sense tara, com a ofrena pel pecat, i faran la purificació de l’altar com s’haurà fet amb el vedell jove. 43.23 Quan hauràs acabat l’expiació, presentaràs un vedell jove i un moltó del ramat, tots dos sense tara. 43.24 Els presentaràs davant el Senyor, i els sacerdots hi tiraran sal al damunt i els oferiran en holocaust al Senyor. 43.25 Durant una setmana oferiràs cada dia un boc en sacrifici pel pecat, així com un vedell jove i un moltó del ramat, tots dos sense tara. 43.26 Durant una setmana es farà l’expiació per l’altar; així el purificaran i el consagraran. 43.27 Passats aquests dies, del dia vuitè en endavant, els sacerdots sacrificaran damunt l’altar els vostres holocaustos i les vostres ofrenes pacífiques; i jo us seré favorable, diu Déu, el Senyor.”

Ezequiel 44

44.1 Després em va fer tornar de nou al pòrtic exterior del santuari, que mira a l’orient; era tancat. 44.2 I el Senyor em digué: “Aquest pòrtic restarà tancat. No serà obert i no hi passarà ningú, perquè el Senyor, el Déu d’Israel, hi ha passat; per això restarà tancat. 44.3 Si bé el príncep, en tant que príncep, s’hi podrà asseure per fer el seu àpat sagrat davant el Senyor. Entrarà pel vestíbul del pòrtic i sortirà pel mateix camí.” 44.4 Després em va portar pel pòrtic del nord cap a la façana del temple. Vaig mirar i vaig veure que la glòria del Senyor l’omplia, i em vaig abocar de cara a terra. 44.5 I el Senyor em digué: “Fill d’home, estigues atent, obre bé els ulls i para l’orella a tot el que jo et diré referent al conjunt de reglaments i lleis del temple del Senyor, i posa atenció a les admissions al temple i a les exclusions del santuari. 44.6 Diràs als rebels, a la casa d’Israel: Això diu Déu, el Senyor: Ja n’hi ha prou de totes les vostres abominacions, casa d’Israel! 44.7 I d’introduir gent estrangera, incircumcisos de cor i incircumcisos de carn, perquè estiguessin en el meu santuari, profanant el meu temple, quan m’oferíeu el pa, el greix i la sang. Heu trencat el meu pacte, amb totes les vostres abominacions. 44.8 No heu prestat atenció a les meves coses santes, sinó que heu posat, com a custodis del meu santuari, uns forasters en el lloc vostre. 44.9 Això diu Déu, el Senyor: Cap estranger, incircumcís de cor i incircumcís de carn, no entrarà al meu santuari; cap dels estrangers que viuen enmig dels fills d’Israel. 44.10 Quant als levites, que es van apartar de mi quan Israel se’m va allunyar per anar darrere els seus ídols, hauran de suportar el pes de la seva iniquitat. 44.11 Serviran en el meu santuari com a guardians de les portes del temple i encarregats dels serveis. Ells immolaran l’holocaust i el sacrifici per al poble, i estaran a la seva disposició per a servir-lo. 44.12 Ja que el van servir davant els seus ídols i van esdevenir una causa de maldat per a la casa d’Israel, per això jo alço la meva mà contra ells, diu Déu, el Senyor; i hauran de suportar el pes de la seva iniquitat 44.13 No s’acostaran a mi per exercir davant meu el sacerdoci ni s’aproparan a les meves coses consagrades, a les coses santíssimes, sinó que suportaran el pes de la seva ignomínia i de les abominacions que han comès. 44.14 Els he destinat, doncs, a les funcions de custòdia del temple, a totes les feines del seu servei, i a tot allò que hi calgui fer. 44.15 Però els sacerdots levites, els fills de Sadoc, que feien les funcions de custòdia del meu santuari quan els fills d’Israel es van desviar de mi, aquests s’acostaran per servir-me i presidiran davant meu per presentar-me el greix i la sang, diu Déu, el Senyor. 44.16 Entraran al meu santuari i s’acostaran a la meva taula per servir-me; només ells s’encarregaran del meu ministeri. 44.17 Quan entrin pels pòrtics de l’atri interior, es posaran vestits de lli; i no portaran al damunt res de llana mentre exerceixen el seu ministeri dins els pòrtics de l’atri interior i dins el temple. 44.18 Es posaran turbants de lli al cap i roba interior també de lli; no es cobriran amb res que faci suar. 44.19 I quan surtin a l’atri exterior, l’atri on hi ha el poble, es trauran les vestidures que hauran portat en l’exercici del seu ministeri i les deixaran a les estances del santuari, i es posaran uns altres vestits per tal d’evitar perjudicar el poble amb les seves vestidures santes. 44.20 No s’afaitaran el cap ni es deixaran créixer la cabellera, sinó que portaran els cabells degudament tallats. 44.21 Cap sacerdot no beurà vi, quan hagi d’entrar a l’atri interior. 44.22 No prendran per muller cap dona viuda ni repudiada, sinó una donzella de la nissaga de la casa d’Israel, llevat que la viuda sigui viuda d’un sacerdot. 44.23 Ensenyaran el meu poble a distingir entre el que és sant i el que és profà, i a saber distingir entre el que és immund i el que és pur. 44.24 En els plets, ells faran de jutges; jutjaran segons el meu dret. També compliran totes les meves lleis i tots els meus estatuts referents a les meves festes solemnes; i santificaran els meus dies de repòs. 44.25 A més, no s’acostaran a cap cadàver, a fi de no contaminar-se; si bé pel pare o la mare, per un fill o una filla, per un germà o una germana soltera, podran contaminar-se. 44.26 Un cop s’hagi purificat, li comptaran set dies, 44.27 i el dia que entri al santuari, a l’atri interior, per complir-hi el seu ministeri, presentarà la seva ofrena pel pecat, diu Déu, el Senyor. 44.28 Tindran una heretat: jo seré el seu heretatge; i no els donareu cap més possessió, a Israel; jo sóc la seva possessió. 44.29 Menjaran de l’ofrena vegetal, de l’ofrena pel pecat i de l’ofrena per la culpa. També tota cosa que sigui consagrada a Israel serà per a ells. 44.30 Les primícies de tota mena, i tota ofrena alçada de tots els vostres presents, seran per als sacerdots. També donareu als sacerdots les primícies de tot el que molgueu, a fi que la benedicció reposi damunt la vostra casa. 44.31 Els sacerdots no menjaran cap animal mort o trossejat per una bèstia, tant si és d’ocells com si és de bestiar.

Ezequiel 45

45.1 Quan tireu la sort per a repartir el país en patrimonis, presentareu, com a ofrena alçada al Senyor, una porció sagrada de la terra, d’una llargada de vint-i-cinc mil canyes i una amplada de vint mil. Tot aquest recinte serà terreny sagrat. 45.2 D’ell, se’n reservaran per al santuari un quadrat, tot al voltant, de cinc-centes canyes per costat, amb un espai lliure al voltant de cinquanta colzades. 45.3 D’aquell recinte, n’amidaràs una llargada de vint-i-cinc mil canyes i una amplada de deu mil, i en aquest espai hi haurà el santuari, el lloc santíssim. 45.4 Serà el recinte sagrat de la terra, reservat als sacerdots, els ministres del santuari, els qui s’acosten per a exercir el seu ministeri davant el Senyor. Serà, també, un lloc per a les seves cases, a més d’un recinte sagrat per al santuari. 45.5 I vint-i-cinc mil canyes de llargada per deu mil d’amplada seran per als levites, els servidors del temple, com a heretat pròpia, amb vint cambres. 45.6 I com a propietat de la ciutat, reservareu un terreny de cinc mil canyes d’amplada per vint-i-cinc mil de llargada, al costat de la part reservada per al santuari. Això serà per a tota la casa d’Israel. 45.7 També hi haurà una part reservada per al príncep a una banda i altra banda de la reservada per al santuari i de la propietat reservada per a la ciutat, paral·lelament a la part del santuari i a la propietat de la ciutat, pel costat occidental cap a occident i pel costat oriental cap a orient, una llargada igual a cadascuna de les parts, des del límit occidental fins al límit oriental del país. 45.8 Aquesta serà la seva propietat a Israel, a fi que els meus prínceps no oprimeixin més el meu poble, sinó que distribueixin la terra a la casa d’Israel segons les seves tribus.” 45.9 Això diu Déu, el Senyor: “Ja n’hi ha prou, prínceps d’Israel! Deixeu la violència i la rapinya. Practiqueu el dret i la justícia, traieu de damunt del meu poble les vostres confiscacions, diu Déu, el Senyor. 45.10 Tingueu balances justes, un efà i un bat justos. 45.11 L’efà i el bat han de tenir una mateixa capacitat, de manera que el bat tingui la desena part d’un hòmer i l’efà la desena part d’un hòmer. 45.12 El sicle serà de vint gueràs. Vint sicles, més vint-i-cinc sicles, més quinze sicles, serà la vostra mina. 45.13 Aquesta és l’ofrena alçada que heu de presentar: una sisena part d’efà per cada hòmer de blat, i una sisena part d’efà per cada hòmer d’ordi. 45.14 Prescripció pel que fa a l’oli, per al bat d’oli: una desena part de bat per cada cor, que equival a deu bats; és a dir, un hòmer, perquè deu bats fan un hòmer. 45.15 També un cap de bestiar menut per cada dos-cents, de les pastures grasses d’Israel, per a l’oblació, l’holocaust i el sacrifici pacífic, com a expiació pel poble, diu Déu, el Senyor. 45.16 Tot el poble del país estarà obligat a donar aquesta ofrena per al príncep d’Israel. 45.17 Però a càrrec del príncep seran els holocaustos, l’ofrena vegetal i les libacions en les festivitats, els novilunis i els dissabtes, en totes les solemnitats de la casa d’Israel. Ell proveirà per a l’ofrena pel pecat, per a l’ofrena vegetal, per als holocaustos i els sacrificis pacífics, a fi d’acomplir l’expiació per la casa d’Israel.” 45.18 Això diu Déu, el Senyor: “El primer dia del mes primer, prendràs un vedell sense tara i purificaràs el santuari. 45.19 El sacerdot prendrà sang del sacrifici pel pecat i untarà amb ella els muntants de les portes del temple, els quatre angles del sòcol de l’altar i els muntants de les portes de l’atri interior. 45.20 Faràs el mateix el dia setè del mateix mes a favor d’aquell qui hagi pecat involuntàriament o per ignorància. Així faràs la purificació del temple. 45.21 El dia catorze del mes primer tindreu la Pasqua. Durant set dies menjareu el pa àzim. 45.22 Aquell dia el príncep oferirà per a ell i per a tot el poble del país un vedell, com a ofrena pel pecat. 45.23 Durant els set dies de la festa, oferirà com a holocaust al Senyor set vedells i set moltons sense tara, cadascun dels set dies, i com a ofrena pel pecat un boc cada dia. 45.24 I com a ofrena vegetal, oferirà un efà per cada vedell i un efà per cada moltó, amb un hin d’oli per cada efà. 45.25 Pel que fa a la festa del dia quinze del mes setè, farà el mateix que aquells set dies, i oferirà igualment el sacrifici pel pecat, l’holocaust, l’ofrena vegetal i l’oli.”

Ezequiel 46

46.1 Això diu Déu, el Senyor: “La porta de l’atri interior, que mira a orient, restarà tancada durant els sis dies feiners, però serà oberta el dia de repòs i el dia del noviluni. 46.2 El príncep entrarà pel vestíbul del pòrtic exterior i es quedarà dret al costat del pilar del pòrtic, mentre els sacerdots oferiran el seu holocaust i les seves ofrenes pacífiques. Ell adorarà sobre el llindar del pòrtic, i després sortirà. I el pòrtic no es tancarà fins al vespre. 46.3 La gent del poble adorarà davant el Senyor, a l’entrada d’aquell pòrtic, els dissabtes i els novilunis. 46.4 I l’holocaust que el príncep ha de presentar al Senyor, el dissabte, serà de sis anyells i un moltó, tots sense tara. 46.5 L’ofrena vegetal serà d’un efà per cada moltó; i per cada anyell, la quantitat que ell vulgui. D’oli, serà un hin per cada efà. 46.6 El dia del noviluni, un vedell jove sense tara, sis anyells i un moltó, també sense tara. 46.7 Com a ofrena vegetal oferirà un efà pel vedell i un efà pel moltó. Quant als anyells, segons les seves possibilitats. D’oli, serà un hin per cada efà. 46.8 Quan el príncep hagi d’entrar, ho farà pel vestíbul del pòrtic; i sortirà pel mateix camí. 46.9 Però quan la gent del poble es presenti davant del Senyor durant les festes solemnes, els qui entrin pel pòrtic del nord per adorar sortiran pel pòrtic del sud, i els qui entrin pel pòrtic del sud sortiran pel pòrtic del nord. Ningú no tornarà a sortir pel mateix pòrtic per on ha entrat, sinó que sortirà pel que hi ha enfront. 46.10 El príncep anirà junt amb ells; entrarà i sortirà enmig d’ells. 46.11 En les festes i en les reunions solemnes, l’ofrena serà d’un efà per cada vedell, un efà per cada moltó i, per cada anyell, el que vulgui donar. D’oli, serà un hin per cada efà. 46.12 Però quan el príncep faci una ofrena voluntària, tant si és holocaust com sacrifici pacífic al Senyor, li obriran el pòrtic que mira a orient, i oferirà el seu holocaust i el seu sacrifici pacífic de la mateixa manera que els ofereix el dia de repòs. Després sortirà, i tancaran el pòrtic darrere seu. 46.13 Cada dia s’oferirà un anyell de l’anyada, sense tara, en holocaust al Senyor; s’oferirà cada matí. 46.14 Amb ell s’oferirà cada matí, com a ofrena vegetal, una sisena part d’efà i una tercera part d’hin d’oli, per pastar la flor de farina com a ofrena vegetal al Senyor; aquesta serà una ofrena contínua, un estatut perpetu. 46.15 L’anyell, l’ofrena vegetal i l’oli, seran oferts cada matí com a holocaust perpetu.” 46.16 Això diu Déu, el Senyor: “Si el príncep fa alguna donació del seu patrimoni a algun dels seus fills, quedarà com a propietat del fill, que el posseirà com a heretatge propi. 46.17 En canvi, si fa una donació del seu patrimoni a un dels seus servents, serà d’aquest fins a l’any del jubileu; després tornarà al príncep. Només als seus fills podrà passar el patrimoni. 46.18 El príncep no prendrà res de l’heretatge del poble, espoliant-lo de la seva propietat. De la seva pròpia hisenda, donarà heretatge als seus fills, a fi que ningú del meu poble no sigui privat de la seva hisenda.” 46.19 Després em va portar per l’entrada del costat del pòrtic cap a les cambres santes dels sacerdots, les que miren al nord, i vaig veure que al fons hi havia un local que donava a occident. 46.20 I em digué: “Aquest és el local on els sacerdots couran els sacrificis per la culpa i els sacrificis pel pecat, i on couran les ofrenes vegetals, a fi que no hagin de treure res a l’atri exterior, evitant així perjudicar el poble.” 46.21 Després em va fer sortir a l’atri exterior i em va fer passar pel costat dels quatre angles de l’atri, i vaig veure que hi havia un pati a cada cantó de l’atri. 46.22 Als quatre angles de l’atri hi havia uns patis petits, de quaranta colzades de llargada per trenta d’amplada; els quatre tenien les mateixes dimensions als angles. 46.23 Hi havia un banc de pedra tot al voltant que els encerclava, i a la part de sota hi havien construït fogons per tot el banc. 46.24 I em digué: “Aquestes són les cuines on els servidors del temple han de coure els sacrificis del poble.”

Ezequiel 47

47.1 Després em va fer tornar a l’entrada del temple, i vaig veure que de sota el llindar del temple brollava un rierol d’aigua que es dirigia cap a l’est, perquè la façana del temple mirava a l’orient. L’aigua brollava del costat dret del temple, al sud de l’altar. 47.2 Em va fer sortir a fora pel pòrtic nord i em va fer donar la volta pel camí exterior fins al pòrtic de fora, pel camí del pòrtic que mira a l’orient; i vaig veure que les aigües sortien del costat dret. 47.3 Llavors, aquell home es va dirigir cap a l’orient portant un cordill a la mà; amidà mil colzades i em va fer passar pel rierol, amb l’aigua fins als turmells. 47.4 Va amidar-ne mil més i em va fer passar pel rierol, amb l’aigua fins als genolls. N’amidà mil més i em va fer passar: l’aigua m’arribava a la cintura. 47.5 Després en va amidar mil més: era un riu que no vaig poder passar, perquè les aigües havien crescut. Era un corrent d’aigua per a passar-hi nedant, un riu que no es podia travessar a peu. 47.6 I em digué: “¿Has vist això, fill d’home?” Després em va fer tornar per la riba del riu. 47.7 Quan tornava, vaig veure a la vora del riu una gran quantitat d’arbres, a l’un costat i l’altre. 47.8 Llavors em digué: “Aquestes aigües es dirigeixen cap a la regió oriental, baixen cap a l’Arabà i desemboquen al Mar Mort; i quan hi hauran entrat sanejaran les aigües salabroses. 47.9 I serà que per allà on passin aquestes aigües, tot ésser vivent que s’hi mou viurà; i els peixos hi seran molt abundosos, perquè allà on entri aquesta aigua tot serà sanejat; de manera que, a tot arreu on arribi aquest riu, la vida hi prosperarà. 47.10 I succeirà que els pescadors s’aturaran a les seves ribes, i des d’Enguedí fins a Eneglaim serà un estenedor de xarxes. Els peixos seran abundantíssims, en totes les seves espècies, com els peixos de la Mar Gran. 47.11 Però els seus aiguamolls i les seves albuferes no seran sanejades, sinó que es deixaran per a salines. 47.12 I tot al llarg del riu, a una i altra banda, creixeran tota mena d’arbres fruiters. No perdran mai les fulles, i el seu fruit no mancarà mai: cada mes donaran nous fruits, perquè les seves aigües brollen del santuari. Els seus fruits serviran per a menjar i les seves fulles per a remei.” 47.13 Això diu Déu, el Senyor: “Aquestes són les fronteres del país que heu de repartir, com a heretat, entre les dotze tribus d’Israel, comptant per a Josep doble porció. 47.14 Uns i altres tindreu igual heretatge, ja que jo vaig jurar a mà alçada que el donaria als vostres avantpassats. Així que aquesta terra us correspondrà com a heretatge. 47.15 I aquestes són les fronteres del país: Pel costat del nord: des de la Mar Gran, en direcció d’Hetlon, fins a Sedad: 47.16 Hamat, Berotà, Sibraim, situades entre els territoris de Damasc i d’Hamat, i Hasser-Aticon, que és vora el territori d’Hauran. 47.17 De manera que la frontera anirà del mar a Hassar-Enan. Els seus límits, al nord, seran les fronteres de Damasc i d’Hamat. Aquest serà el costat nord. 47.18 Delimitareu el costat oriental des del mig d’Hauran i Damasc, i des del mig de Galaad i el territori d’Israel, cap al Jordà, fins al Mar Oriental [El Mar Mort], fins a Tamar. Aquest serà el costat oriental. 47.19 El costat meridional, cap al sud: des de Tamar fins a les fonts de Meribà de Cadeix, seguint el torrent d’Egipte, fins a la Mar Gran. Aquest serà el costat meridional, el sud. 47.20 El costat occidental serà la Mar Gran, des de la frontera meridional fins al davant de Lebó –Hamat. Aquest serà el costat occidental. 47.21 Repartireu, doncs, aquest territori segons les tribus d’Israel. 47.22 Us el repartireu per sorteig com a heretat entre vosaltres i entre aquells forasters que visquin amb vosaltres i que hagin tingut fills enmig vostre. Aquests els considerareu com nadius entre els fills d’Israel, i participaran amb vosaltres del sorteig de l’heretat entre les tribus d’Israel. 47.23 En aquella tribu on el foraster habiti, allí li donareu el seu heretatge, diu Déu, el Senyor.”

Ezequiel 48

48.1 “Aquesta és la relació de les tribus: Des de l’extrem nord, al llarg del camí d’Hetlon, en direcció a Lebó-Hamat i Hassar-Enon, deixant al nord la frontera de Damasc, tot al llarg d’Hamat. Des del límit de llevant fins al de ponent, hi haurà la part de Dan. 48.2 Vorejant la frontera de Dan, des del límit de llevant fins al de ponent, la d’Aser. 48.3 Vorejant la frontera d’Aser, des del límit de llevant fins al de ponent, la de Neftalí. 48.4 Vorejant la frontera de Neftalí, des del límit de llevant fins al de ponent, la de Manassès. 48.5 Vorejant la frontera de Manassès, des del límit de llevant fins al de ponent, la d’Efraïm. 48.6 Vorejant la frontera d’Efraïm, des del límit de llevant fins al de ponent, la de Rubèn. 48.7 Vorejant la frontera de Rubèn, des del límit de llevant fins al de ponent, la de Judà. 48.8 Vorejant la frontera de Judà, des del límit de llevant fins al de ponent, hi haurà l’ofrena sagrada que reservareu al Senyor, d’una amplada de vint-i-cinc mil canyes i una llargada igual a qualsevol de les altres parts, o sigui des del límit de llevant fins al mar; i el santuari serà al bell mig. 48.9 La part sagrada que reservareu per al Senyor tindrà vint-i-cinc mil canyes de llargada per vint mil d’amplada. 48.10 Hi haurà una part sagrada reservada als sacerdots: vint-i-cinc mil canyes al nord, deu mil d’amplada a l’oest, deu mil d’amplada a l’est, i vint-i-cinc mil de llargada al sud. El santuari del Senyor serà al bell mig. 48.11 La part sagrada serà per als sacerdots, els fills de Sadoc, que es van mantenir fidels a mi i no es van desviar com els levites, quan es desviaren els fills d’Israel. 48.12 A ells correspondrà una part del territori reservat de la terra, de la part santíssima, tocant al territori dels levites. 48.13 També els levites, al costat del dels sacerdots, tindran vint-i-cinc mil canyes de llargada per deu mil d’amplada: tota la longitud serà de vint-i-cinc mil canyes, i l’amplada de deu mil. 48.14 No podran vendre ni permutar res, ni traspassar les primícies de la terra, perquè és consagrada al Senyor. 48.15 I les cinc mil canyes que queden al llarg de les vint-i-cinc mil, seran un territori profà per a la ciutat, per a habitatges i per a comunal. La ciutat serà al mig. 48.16 I aquestes seran les dimensions que tindrà la ciutat: quatre mil cinc-centes canyes al costat nord, quatre mil cinc-centes al costat sud, quatre mil cinc-centes al costat est, i quatre mil cinc-centes al costat oest. 48.17 La ciutat tindrà un lloc comunal de dues-centes cinquanta canyes al nord, dues-centes cinquanta al sud, dues-centes cinquanta a l’est, i dues-centes cinquanta a l’oest. 48.18 I el terreny que quedarà tot al llarg, paral·lel a la part santa reservada, de deu mil canyes a l’est i deu mil a l’oest, servirà per a alimentar amb els seus productes els treballadors de la ciutat. 48.19 Serà conreat pels treballadors de la ciutat, procedents de totes les tribus d’Israel. 48.20 En total, la part santa serà de vint-i-cinc mil canyes de costat, formant un quadrat, on reservareu la part santa juntament amb el que pertany a la ciutat. 48.21 La resta del territori serà del príncep, a banda i banda de la part santa i de les propietats de la ciutat, enfront de les vint-i-cinc mil canyes de la part santa fins al límit de llevant. I a ponent, tot al llarg de les vint-i-cinc mil canyes fins al límit de la mar, paral·lelament a les altres parts, serà també del príncep. La part santa i el santuari del temple seran al mig. 48.22 De manera que, fora de les propietats dels levites i les de la ciutat, que són al mig de la part del príncep, tot el terreny entre el límit de Judà i el de Benjamí serà del príncep. 48.23 Pel que fa a les altres tribus: des del límit de llevant fins al de ponent, hi haurà la part de Benjamí. 48.24 Vorejant la frontera de Benjamí, des del límit de llevant fins al de ponent, la de Simeó. 48.25 Vorejant la frontera de Simeó, des del límit de llevant fins al de ponent, la d’Issacar. 48.26 Vorejant la frontera d’Issacar, des del límit de llevant fins al de ponent, la de Zabuló. 48.27 Vorejant la frontera de Zabuló, des del límit de llevant fins al de ponent, la de Gad. 48.28 Vorejant la frontera de Gad, del costat meridional cap al sud, la frontera anirà des de Tamar fins a les fonts de Meribà de Cadeix, seguint el torrent d’Egipte fins a la Mar Gran. 48.29 Aquesta és la terra que repartireu per sorteig com a heretat entre les tribus d’Israel, d’acord amb aquestes divisions, diu Déu, el Senyor.” 48.30 “Aquesta serà la distribució de les sortides de la ciutat, i cada porta portarà el nom d’una de les tribus d’Israel: 48.31 El costat nord, d’una extensió de quatre mil cinc-centes canyes, tindrà tres portes: la de Rubèn, la de Judà i la de Leví. 48.32 El costat est, de quatre mil cinc-centes canyes, tindrà tres portes: la de Josep, la de Benjamí i la de Dan. 48.33 El costat sud, de quatre mil cinc-centes canyes de mesura, tindrà tres portes: la de Simeó, la d’Issacar i la de Zabuló. 48.34 I el costat oest, de quatre mil cinc-centes canyes, tindrà tres portes: la de Gad, la d’Aser i la de Neftalí. 48.35 El perímetre total serà de divuit mil canyes; i el nom de la ciutat serà, des d’aquell dia: «El Senyor és allí».”

Daniel 1

1.1 Durant el tercer any del regnat de Joaquim, rei de Judà, el rei Nabucodonosor de Babilònia va arribar a Jerusalem i la va assetjar. 1.2 El Senyor va posar a les seves mans Joaquim, rei de Judà, i una part dels objectes del temple de Déu. I ell es va endur els presoners a la terra de Xinar, i va dipositar els objectes a la cambra del tresor dels seus déus. 1.3 El rei va manar a Aixpenaz, cap dels eunucs, que escollís, d’entre els fills d’Israel de llinatge reial o de família noble, 1.4 uns joves que no tinguessin cap defecte físic, de bona presència, cultes i intel·ligents, entesos en tots els camps del saber i que fossin idonis per a servir en el palau reial, a fi d’instruir-los en les lletres i la llengua dels caldeus. 1.5 El rei també els va assignar una ració diària de les viandes reials i vi del mateix que ell bevia. La seva educació havia de durar tres anys, i en acabar, entrarien al servei del rei. 1.6 Entre ells hi havia Daniel, Ananies, Misael i Azaries, de la tribu de Judà. 1.7 El cap dels eunucs els va canviar el nom: a Daniel li va posar Belteixassar; a Ananies, Xadrac; a Misael, Meixac; i a Azaries, Abed-Negó. 1.8 Daniel, però, es va fer el ferm propòsit de no contaminar-se amb les viandes del rei ni amb el vi que aquest bevia, i va demanar al cap dels eunucs que li estalviés aquella contaminació. 1.9 Déu va fer que Daniel trobés gràcia i favor davant el cap dels eunucs, 1.10 i aquest digué a Daniel: “Jo temo el meu amo, el rei, que ha fixat el que heu de menjar i el que heu de beure, i si us veu amb les cares més pàl·lides que les dels altres joves que tenen la mateixa edat que vosaltres, ¿no haureu posat en perill el meu cap davant el rei?” 1.11 Llavors Daniel va dir a l’intendent a qui el cap dels eunucs havia encarregat la tutoria de Daniel, Ananies, Misael i Azaries: 1.12 “Et prego que facis la prova amb aquests teus servents durant deu dies, i que ens donis llegums per a menjar i aigua per a beure. 1.13 Després compara el nostre aspecte amb l’aspecte dels joves que mengen la vianda del rei, i segons el que vegis podràs decidir sobre els teus servents.” 1.14 Ell va acceptar la proposta i va fer la prova durant deu dies. 1.15 Al cap de deu dies, es va comprovar que feien més bona cara i estaven més grassos que tots els joves que s’alimentaven de les viandes del rei. 1.16 Des d’aleshores, l’intendent els va suprimir les viandes i el vi que havien de beure i els donava llegums. 1.17 Déu va concedir a aquests quatre joves saviesa i coneixement en tota mena d’escriptures i ciències. A més, Daniel era especialment dotat per a interpretar tota mena de visions i somnis. 1.18 Arribat el temps fixat pel rei perquè li fossin presentats, el cap dels eunucs els va portar davant Nabucodonosor. 1.19 El rei va conversar amb ells, i, entre tots els joves, no se’n va trobar cap com Daniel, Ananies, Misael i Azaries, per la qual cosa es van quedar al servei del rei. 1.20 I en tots els afers que requerien saviesa i intel·ligència que el rei els va proposar, els va trobar deu vegades millors que els mags i astròlegs que hi havia en tot el regne. 1.21 Daniel va continuar així fins al primer any del rei Cir.

Daniel 2

2.1 Durant l’any segon del seu regnat, Nabucodonosor va tenir un somni, i el seu esperit es va torbar fins a perdre la son. 2.2 Llavors el rei va fer venir els mags, els endevins, els fetillers i els caldeus, a fi que revelessin al rei el significat del seu somni. Aquests hi acudiren i es van presentar davant el rei. 2.3 I el rei els digué: “He tingut un somni, i estic profundament inquiet per saber què vol dir.” 2.4 Llavors els caldeus, dirigint-se al rei en arameu, digueren: “Llarga vida al rei! Explica el somni a aquests servents teus, i nosaltres et direm què significa.” 2.5 El rei, per resposta, digué als caldeus: “Per mi, és cosa decidida: si no em dieu el que he somiat i el que significa, sereu tallats a bocins i les vostres cases convertides en femer. 2.6 Però si em dieu el somni i el que significa, rebreu de part meva regals i favors, i grans honors. Així, doncs, digueu-me què he somiat i què significa.” 2.7 Ells, per segona vegada, van contestar dient: “Que el rei expliqui el somni a aquests servents teus, i nosaltres et direm què significa.” 2.8 El rei, per resposta, digué: “Veig ben clar que vosaltres voleu guanyar temps perquè us consta que la meva decisió és irrevocable. 2.9 Per tant, si no em dieu què he somiat, la dita sentència serà aplicada a tots vosaltres. Us heu posat d’acord per dir-me paraules enganyoses i falses, esperant que la situació canviï. Digueu-me ja què he somiat, i així sabré que podeu explicar-me el seu significat.” 2.10 El caldeus van contestar davant el rei: “No hi ha cap home sobre la terra que pugui descobrir això que el rei demana. A més, no hi ha cap rei, per gran i poderós que sigui, que exigeixi una cosa semblant a mags, astròlegs o caldeus. 2.11 Perquè la cosa que el rei exigeix és tan difícil que no hi ha ningú que li ho pugui descobrir al rei, llevat dels déus; però aquests no viuen entre els mortals.” 2.12 Això va fer enrabiar el rei, i ple de fúria va ordenar que matessin tots els savis de Babilònia. 2.13 Quan es va publicar el decret que condemnava els savis a la mort, també van anar a detenir Daniel i els seus companys per matar-los. 2.14 Llavors Daniel va parlar amb seny i prudència a Arioc, capità de la guàrdia reial, que es preparava per a matar els savis de Babilònia. 2.15 Prengué la paraula i digué a Arioc, el capità del rei: “Per què el decret que el rei ha promulgat és tan rigorós?” I Arioc va explicar a Daniel tot l’afer. 2.16 Llavors Daniel va anar a demanar al rei que li concedís un termini per declarar al rei la interpretació. 2.17 Després, Daniel se’n va anar a casa seva i va posar al corrent del cas a Ananies, Misael i Azaries, els seus companys, 2.18 a fi que imploressin la misericòrdia del Déu del cel sobre aquell misteri, i que Daniel i els seus companys no haguessin de morir amb els altres savis de Babilònia. 2.19 Aleshores Daniel, en una visió nocturna, va rebre la revelació d’aquell misteri i va beneir el Déu del cel. 2.20 Daniel prengué la paraula i digué: “Que el nom de Déu sigui beneït eternament, perquè la saviesa i el poder són ben seus! 2.21 Ell és qui fa alternar els temps i les circumstàncies, deposa reis i entronitza monarques, dóna la saviesa als savis i la ciència als entenimentats. 2.22 Ell és qui revela les coses profundes i misterioses, coneix el que amaguen les tenebres, i la llum habita en ell. 2.23 A tu, Déu dels meus pares, et dono gràcies i t’exalço, perquè m’has donat saviesa i força; i ara m’has revelat el que t’hem demanat, ja que ens has fet conèixer l’enigma del rei!” 2.24 Després d’això, Daniel va anar a veure Arioc, a qui el rei havia encarregat de matar els savis de Babilònia, i li va dir això: “No facis matar els savis de Babilònia. Porta’m a la presència del rei, i jo li revelaré la interpretació.” 2.25 Immediatament, Arioc va fer entrar Daniel a presència del rei i li digué: “He trobat un home dels deportats de Judà que podrà revelar al rei la interpretació.” 2.26 I el rei, dirigint-se a Daniel, conegut com a Belteixassar, li digué: “¿Tu, doncs, pots revelar-me el somni que he tingut i quina és la seva interpretació?” 2.27 Daniel respongué, davant el rei: “El misteri que el rei vol saber, no hi ha savis, ni astròlegs, ni mags, ni endevinadors que el puguin revelar al rei. 2.28 Però hi ha un Déu al cel que revela els misteris, i ell ha fet saber al rei Nabucodonosor allò que succeirà en el futur. Heus aquí el teu somni i les visions que has tingut al llit: 2.29 Quan tu, oh rei, estaves al llit, et van venir pensaments sobre el que havia de passar en el futur, i aquell que revela els misteris t’ha fet saber el que succeirà. 2.30 I a mi m’ha estat revelat aquest misteri, però no perquè jo sigui més savi que tots els vivents, sinó perquè faci conèixer el seu significat al rei i tu entenguis els pensaments del teu cor. 2.31 Tu, oh rei, en el somni que has tingut veies una gran estàtua, una estàtua colossal, d’una brillantor extraordinària i d’un aspecte terrible que s’alçava davant teu. 2.32 El cap de l’estàtua era d’or pur, el pit i els braços, de plata; el ventre i les cuixes, de bronze; 2.33 les cames eren de ferro, i els peus, en part de ferro i en part d’argila. 2.34 Mentre la miraves, una pedra es va desprendre de sobte, sense que hi inter-vingués cap mà, i va colpejar l’estàtua als peus de ferro i d’argila i els va fer trossos. 2.35 Llavors el ferro, l’argila, el bronze, la plata i l’or, es van esmicolar alhora i es van tornar com la palla de l’era a l’estiu, i el vent se l’emportà, de manera que no en va quedar rastre. Però la pedra que havia colpejat l’estàtua es va convertir en una gran muntanya que omplia tota la terra. 2.36 Aquest és el somni; ara direm al rei la seva interpretació. 2.37 A tu, oh rei de reis, el Déu del cel t’ha donat el regne, el poder, la força i la glòria. 2.38 I en qualsevol lloc que habitin els homes, els animals del camp i els ocells del cel, ell els ha posat sota la teva autoritat i t’ha concedit el domini sobre tots ells. Tu ets aquest cap d’or. 2.39 Després de tu s’aixecarà un altre regne inferior a tu, i després un tercer regne de bronze, que dominarà sobre tota la terra. 2.40 El quart regne serà dur com el ferro, que tot ho trenca i ho destrossa; i com el ferro que aixafa, així ell aixafarà i polvoritzarà tots els altres. 2.41 Això que has vist dels peus i dels dits, en part d’argila de terrisser i en part de ferro, serà un regne dividit, però tindrà alguna cosa de la força del ferro, tal com has vist el ferro barrejat amb la terra cuita. 2.42 I per ser el dits dels peus en part de ferro i en part d’argila, el regne en part serà fort i en part, fràgil. 2.43 Tal com has vist el ferro barrejat amb l’argila, així es barrejaran per aliances humanes, però no s’uniran sòlidament l’un amb l’altre, perquè el ferro no es pot barrejar amb l’argila. 2.44 En temps d’aquests reis, el Déu del cel aixecarà un regne que mai no serà destruït, i aquest regne no serà deixat a un altre poble. Esmicolarà i farà desaparèixer tots aquells regnes, i ell subsistirà per sempre més, 2.45 tal com has vist que es desprenia una pedra de la muntanya, sense que hi intervinguessin mans humanes, que va fer miques el ferro, el bronze, l’argila, la plata i l’or. El gran Déu ha mostrat al rei allò que ha de succeir en un futur. El somni és autèntic, i la seva interpretació és fidel.” 2.46 Llavors el rei Nabucodonosor es va abocar de cara a terra, prosternat davant Daniel, i va ordenar que li oferissin presents i encens. 2.47 El rei digué a Daniel: “Certament, el vostre Déu és el Déu dels déus, i el Senyor dels senyors, i el qui revela els secrets, ja que tu has pogut revelar aquest misteri.” 2.48 Llavors el rei va conferir a Daniel una dignitat superior, el va omplir de presents i el va designar governador de tota la província de Babilònia i cap suprem de tots els savis de Babilònia. 2.49 Després, a petició de Daniel, el rei va confiar l’administració de la província de Babilònia a Xadrac, Meixac i Abed-Negó, mentre que Daniel restava a la cort reial.

Daniel 3

3.1 El rei Nabucodonosor va fer una estàtua d’or que tenia seixanta colzades d’alçada per sis d’amplada, i la va erigir a la plana de Durà, a la província de Babilònia. 3.2 El rei Nabucodonosor va convocar els sàtrapes, els governadors, els prefectes, els consellers, els tresorers, els juristes, els jutges i tots els caps de províncies perquè assistissin a la dedicació de l’estàtua que havia erigit. 3.3 Per tal motiu es van reunir totes aquestes autoritats per a la dedicació de l’estàtua que havia erigit el rei Nabucodonosor, i es van situar drets al seu davant. 3.4 Llavors l’herald va pregonar amb veu forta: “A vosaltres, pobles, nacions i llengües, us és ordenat això: 3.5 Així que sentireu el so de la trompeta, de la flauta, de la cítara, de la lira, de l’arpa, de la cornamusa i dels altres instruments, vosaltres us prosternareu i adorareu l’estàtua d’or que ha erigit el rei Nabucodonosor. 3.6 I aquell qui no es prosterni i no l’adori, serà llançat immediatament dins la fornal de foc ardent.” 3.7 Així, doncs, quan van sentir tots els pobles el so de la trompeta, de la flauta, de la cítara, de la lira, de l’arpa i de tots els instruments, tots els pobles, nacions i llengües es van prosternar davant l’estàtua d’or que havia erigit Nabucodonosor. 3.8 Per aquest motiu, durant els actes, es van presentar alguns caldeus per acusar els jueus. 3.9 Van prendre la paraula i van dir al rei Nabucodonosor: “Llarga vida al rei! 3.10 Tu, oh rei, has decretat que tothom qui senti el so de la trompeta, de la flauta, de la cítara, de la lira, de l’arpa, de la cornamusa i dels altres instruments, s’ha de prosternar i adorar l’estàtua d’or, 3.11 i que aquell qui no es prosterni i adori sigui llançat dins la fornal de foc ardent. 3.12 Hi ha uns jueus que tu has posat al front de l’administració de la província de Babilònia: Xadrac, Meixac i Abed-Negó, i aquests homes, oh rei, no et guarden el respecte; no donen culte als teus déus ni adoren la imatge d’or que tu has fet erigir.” 3.13 Llavors Nabucodonosor, irritat i furiós, va ordenar que portessin Xadrac, Meixac i Abed-Negó. Tot seguit van ser conduïts a la presència del rei. 3.14 Nabucodonosor prengué la paraula i els digué: “¿És veritat, Xadrac, Meixac i Abed-Negó, que vosaltres no doneu culte als meus déus ni adoreu l’estàtua d’or que he fet erigir? 3.15 Ara, doncs, ¿esteu disposats, així que sentiu el so de la trompeta, de la flauta, de la cítara, de la lira, de l’arpa, de la cornamusa i dels altres instruments, a prosternar-vos i adorar l’estàtua que jo he fet? Perquè, si no l’adoreu, a l’instant sereu llançats dins la fornal de foc ardent; i, quin serà el déu que us salvi de les meves mans?” 3.16 Xadrac, Meixac i Abed-Negó van prendre la paraula i digueren al rei Nabucodonosor: “A nosaltres no ens pertoca prendre cap decisió sobre aquest afer. 3.17 Perquè hi ha un Déu, al qual nosaltres servim, que té poder per a salvar-nos de la fornal de foc ardent; i ens salvarà de la teva mà. 3.18 I si no és així, sàpigues, oh rei, que no donarem culte als teus déus, ni adorarem la imatge d’or que tu has fet erigir.” 3.19 Llavors Nabucodonosor es va enfurismar tant contra Xadrac, Meixac i Abed-Negó que fins l’expressió del seu rostre va canviar, i va ordenar que encenguessin la fornal set vegades més forta del que era normal. 3.20 I va ordenar a uns homes dels més forts que tenia al seu exèrcit que lliguessin Xadrac, Meixac i Abed-Negó i que els tiressin dins la fornal de foc ardent. 3.21 Llavors aquells joves van ser lligats tal com anaven vestits, amb les seves túniques i els barrets, i van ser llançats dins la fornal de foc ardent. 3.22 Però com que l’ordre del rei era urgent i la fornal estava encesa al màxim, la flamarada va matar aquells homes que havien aixecat Xadrac, Meixac i Abed-Negó. 3.23 I els tres joves, Xadrac, Meixac i Abed-Negó, van caure lligats dins la fornal de foc ardent. 3.24 Llavors, el rei Nabucodonosor, molt torbat, es va alçar de pressa i, dirigint-se als seus consellers, els digué: “¿No eren tres els homes que hem llançat lligats dins el foc?” Ells van respondre al rei: “Així és, oh rei.” 3.25 I ell replicà: “Mireu, jo veig quatre homes deslligats que es passegen pel mig del foc sense que els passi res; i l’aspecte del quart és semblant al d’un fill dels déus.” 3.26 Llavors, Nabucodonosor es va acostar a la boca de la fornal de foc ardent i va cridar: “Xadrac, Meixac i Abed-Negó, servents del Déu Altíssim, sortiu i veniu.” I ells van sortir del mig del foc. 3.27 Els sàtrapes, els prefectes, els governadors i els consellers del rei es van acostar per veure aquells joves, i van comprovar que el foc no havia tingut cap efecte sobre els seus cossos: els cabells del seu cap no s’havien cremat, els seus vestits no s’havien malmès, i tampoc no feien pudor de socarrim. 3.28 Llavors Nabucodonosor va exclamar: “Beneït sigui el Déu de Xadrac, Meixac i Abed-Negó, que ha enviat el seu àngel i ha salvat els seus servents que, confiant en ell, han desobeït l’ordre del rei i han exposat el seu cos al foc abans de donar culte i adorar cap altre déu que no fos el seu Déu! 3.29 Per tant, decreto que qualsevol poble, nació o llengua que parli sense respecte del Déu de Xadrac, Meixac i Abed-Negó, sigui destrossat, i que les seves cases siguin convertides en femer, perquè no hi ha cap altre Déu que pugui salvar d’aquesta manera.” 3.30 Després el rei va fer prosperar Xadrac, Meixac i Abed-Negó a la província de Babilònia.

Daniel 4

4.1 “Nabucodonosor rei, a tots els pobles, nacions i llengües que habiten en tota la terra: Que tingueu pau perdurable! 4.2 Em plau de comunicar-vos els senyals i prodigis que el Déu Altíssim ha fet en mi. 4.3 Que en són, de grans, els seus senyals! Que en són, de poderosos, els seus prodigis! El seu regnat és un regnat etern, i el seu senyoriu, de generació en generació! 4.4 Jo, Nabucodonosor, estava tranquil a casa meva, i feliç al meu palau. 4.5 Però vaig tenir un somni que em va espantar, i els pensaments que vaig tenir en el meu llit i les visions del meu cap em van torbar. 4.6 Per això vaig trametre l’ordre que vinguessin davant meu tots els savis de Babilònia, a fi que em revelessin la interpretació del somni. 4.7 Van venir els mags, els astròlegs, els caldeus i els endevins, i els vaig explicar el somni, però ells no van saber donar-me’n la interpretació. 4.8 Després es va presentar davant meu Daniel, que duu el sobrenom de Belteixassar, en honor del meu déu, i en qui resideix l’esperit dels déus sants. I així li vaig referir el meu somni: 4.9 Belteixassar, cap dels mags, jo sé que l’esperit dels déus sants és en tu i que no hi ha cap misteri que et sigui difícil. Escolta, doncs, les visions que he tingut i revela-me’n el significat. 4.10 Així eren les visions del meu cap mentre era al llit: Mirava i veia un arbre, al bell mig de la terra, que tenia una gran alçària. 4.11 L’arbre creixia i es feia molt fort i la seva capçada atenyia el cel, i se’l podia veure des de tots els confins de la terra. 4.12 El seu fullatge era esplèndid, i els seus fruits eren abundosos; en ell hi havia aliment per a tothom. Sota d’ell buscaven ombra les bèsties del camp i a les seves branques feien niu els ocells del cel, i tot ésser vivent s’alimentava d’aquell arbre. 4.13 Jo contemplava les visions del meu cap quan, de sobte, un vigilant, un sant, davallà del cel 4.14 cridant amb veu forta: Abateu l’arbre, talleu-li el brancatge, arranqueu-li les fulles i escampeu els seus fruits. Que les bèsties marxin de sota d’ell, i els ocells, de les seves branques. 4.15 Però deixeu-ne la soca i les arrels damunt la terra, amb lligams de ferro i bronze, enmig de l’herba del camp. Que sigui regat amb la rosada del cel i que comparteixi amb les bèsties l’herba dels camps. 4.16 Que li sigui canviat el seu enteniment humà i li donin un instint de bèstia fins que hagin passat set temporades. 4.17 Aquesta és la sentència dictada pels vigilants, la decisió presa pels sants, a fi que els vivents reconeguin que és l’Altíssim qui té el domini sobre els imperis humans, i que ell els dóna a qui vol i hi entronitza el més humil dels homes. 4.18 Aquest és el somni que jo, el rei Nabucodonosor, vaig tenir; i ara tu, Belteixassar, dóna-me’n la interpretació, ja que tots els savis del meu regne no han estat capaços de fer-me-la conèixer; però tu sí que n’ets capaç, perquè l’esperit dels déus sants és amb tu.” 4.19 Llavors Daniel, conegut com a Belteixassar, es va quedar esbalaït una estona, i els seus pensaments el torbaven. El rei prengué la paraula i digué: “Belteixassar, que el somni i la seva interpretació no et causin neguit.” Belteixassar respongué: “Senyor meu, que el somni s’apliqui als qui t’odien, i el seu significat, als teus enemics. 4.20 L’arbre que has vist, que creixia i es feia fort i que atenyia el cel amb la seva capçada i se’l podia veure des dels confins de la terra, 4.21 que tenia un fullatge esplèndid i els seus fruits eren abundosos, que donava aliment per a tothom, sota el qual buscaven ombra les bèsties del camp i a les seves branques feien niu els ocells del cel, 4.22 ets tu mateix, oh rei, que has esdevingut gran i poderós; la teva grandesa ha crescut, ha arribat fins al cel, i el teu domini s’ha estès fins als confins de la terra. 4.23 I això que ha vist el rei, d’un vigilant, d’un sant que davallava del cel i deia: ‘Abateu l’arbre i destruïu-lo; però deixeu-ne la soca i les arrels damunt la terra, amb lligams de ferro i bronze, enmig de l’herba del camp, i que sigui regat amb la rosada del cel i comparteixi amb les bèsties l’herba dels camps fins que hagin passat per ell set temporades’, 4.24 té aquesta interpretació, oh rei, i és la sentència de l’Altíssim que fa referència al meu senyor, el rei: 4.25 Et foragitaran d’entre els homes i viuràs entre les bèsties dels camps, t’alimentaràs d’herba com els bous, seràs banyat per la rosada del cel, i passaran set temporades damunt teu fins que reconeguis que l’Altíssim té el domini sobre els imperis humans i que els dóna a qui vol. 4.26 Pel que fa a l’ordre de deixar damunt la terra la soca i les arrels de l’arbre, significa que el teu regne et serà reservat fins que hagis reconegut que tot poder prové dels cels. 4.27 Per això, oh rei, accepta el meu consell: Allibera’t dels teus pecats per mitjà de la justícia, i de les teves iniquitats practicant la misericòrdia envers els afligits, potser així perllongaràs la teva felicitat.” 4.28 Tot això li esdevingué al rei Nabucodonosor. 4.29 Al cap de dotze mesos, mentre passejava pel terrat del palau reial de Babilònia, 4.30 el rei va dir aquestes paraules: “¿No és aquesta la gran Babilònia que jo he construït amb la força del meu poder per fer-ne la metròpoli del meu reialme i per a la glòria de la meva majestat?” 4.31 El rei tenia encara les paraules a la boca quan una veu va baixar del cel: “A tu, rei Nabucodonosor, se t’anuncia: T’han retirat la reialesa. 4.32 Et foragitaran d’entre els homes i hauràs de viure amb les bèsties del camp; et faran menjar herba, com els bous, i hauran de passar set temporades damunt teu fins que reconeguis que és l’Altíssim qui regeix el regne dels homes, i que el dóna a qui vol.” 4.33 En aquell mateix moment es va complir la predicció sobre Nabucodonosor: va ser foragitat d’entre els homes, i menjava herba com els bous i el seu cos era banyat per la rosada del cel, fins que el cabell se li va tornar com plomes d’àguila i les ungles com les de les aus. 4.34 “Acomplert el temps fixat, jo, Nabucodonosor, vaig alçar els ulls al cel i vaig recuperar la raó. Llavors vaig beneir l’Altíssim i vaig lloar i exalçar aquell qui viu per sempre: el seu domini és un domini etern, i el seu regne, de generació en generació. 4.35 Tots els habitants de la terra, davant seu, són tinguts per no res, i ell obra segons la seva voluntat amb l’exèrcit del cel i amb els habitants de la terra, i ningú no pot aturar la seva mà ni dir-li: Què fas? 4.36 En aquell mateix instant em va retornar la raó i, per a glòria del meu reialme, em van ser restituïdes la meva dignitat i la meva grandesa. Els meus consellers i els meus dignataris em van reclamar i vaig ser restablert en la meva sobirania, i em van concedir una grandesa encara més gran. 4.37 Ara jo, Nabucodonosor, alabo, exalço i glorifico el Rei del cel, perquè totes les seves obres són fidels, els seus camins, justos; i ell pot humiliar els qui caminen amb orgull.”

Daniel 5

5.1 El rei Baltasar va fer un gran convit per a un miler dels seus dignataris, i va beure vi en la seva companyia. 5.2 Animat pel vi, Baltasar va ordenar que li portessin els vasos d’or i de plata que el seu pare Nabucodonosor havia requisat del temple de Jerusalem, perquè el rei i els seus dignataris, amb les seves dones i les seves concubines, hi beguessin. 5.3 Van portar els vasos d’or que havien requisat del temple, de la casa de Déu que era a Jerusalem, i hi van beure el rei, els seus dignataris, les seves dones i les seves concubines. 5.4 Bevien vi i lloaven els seus déus d’or, de plata, de bronze, de ferro, de fusta i de pedra. 5.5 De sobte, aparegueren els dits d’una mà humana que es van posar a escriure darrere del canelobre, sobre la paret emblanquinada del palau reial; i el rei veia el dors de la mà que escrivia. 5.6 Llavors la cara del rei va empal·lidir, els seus pensaments el van espantar fins al punt que les juntures de les cames se li afluixaven i els genolls li picaven l’un contra l’altre. 5.7 El rei va demanar a crits que fessin venir els mags, els caldeus i els endevins. El rei digué als savis de Babilònia: “Aquell qui llegeixi aquesta inscripció i em reveli el seu significat serà vestit de porpra, se li posarà un collaret d’or al coll i ocuparà el tercer lloc en el regne.” 5.8 Van entrar els savis del rei, però no van poder desxifrar la inscripció ni revelar al rei el seu significat. 5.9 Llavors, al rei Baltasar li va entrar pànic, es va quedar pàl·lid, i els seus dignataris es van espantar. 5.10 La reina, alertada per les veus del rei i dels seus dignataris, va entrar a la sala del convit, prengué la paraula i digué: “Llarga vida al rei! Que no t’espantin els teus pensaments ni empal·lideixi el teu rostre. 5.11 Hi ha un home al teu reialme que posseeix l’esperit dels déus sants, que ja en temps del teu pare va demostrar tenir una llum, una intel·ligència i una saviesa com la dels déus. El rei Nabucodonosor, el teu pare, el va designar cap dels mags, dels endevinadors, dels caldeus i dels astròlegs, 5.12 ja que en aquest, anomenat Daniel, a qui el rei va posar el sobrenom de Belteixassar, se li comprovà un esperit superior, ciència, intel·ligència i art per a interpretar els somnis, desxifrar enigmes i resoldre qüestions difícils. Que facin venir aquest Daniel, i ell te’n revelarà el significat.” 5.13 Llavors Daniel va ser introduït a la presència del rei, i el rei li digué: “¿Ets tu aquell Daniel, del grup de deportats jueus que el meu pare, el rei, va fer portar de Judà? 5.14 Jo he sentit a dir de tu que posseeixes l’esperit dels déus, que tens una llum, una intel·ligència i una saviesa extraordinàries. 5.15 No fa gaire, han fet venir a la meva presència uns savis i astròlegs perquè llegissin aquesta inscripció i me’n donessin la seva interpretació; però no n’hi ha hagut cap que hagi pogut revelar-me’n el significat. 5.16 Segons m’han dit, tu ets capaç de donar interpretacions i resoldre les dificultats. Si ara tu pots desxifrar la inscripció i explicar-me’n el significat, seràs vestit de porpra, portaràs un collaret d’or al coll i ocuparàs el tercer lloc en el regne.” 5.17 Llavors Daniel va contestar davant el rei, i digué: “Que els teus dons siguin per a tu, i dóna els teus presents a un altre. No obstant, jo llegiré al rei la inscripció i li’n revelaré el significat. 5.18 El Déu Altíssim, oh rei, va concedir a Nabucodonosor, el teu pare, el reialme, la grandesa, la glòria i la majestat. 5.19 I a causa de la grandesa que ell li havia concedit, tots els pobles, nacions i llengües tremolaven i s’estremien davant d’ell. Ell matava i deixava viure qui volia; engrandia i humiliava qui li semblava. 5.20 Però quan el seu cor es va ensuperbir, i el seu esperit es va endurir amb l’arrogància, va ser destronat de la seva reialesa i desposseït de la seva glòria. 5.21 Va ser foragitat d’entre els homes i el seu enteniment esdevingué semblant al de les bèsties, i hagué de viure entre els ases salvatges; hagué de menjar herba com els bous i el seu cos va ser banyat per la rosada del cel, fins que va reconèixer que el Déu Altíssim és qui té el domini sobre la reialesa dels homes i la dóna a qui vol. 5.22 I tu, el seu fill Baltasar, no has humiliat el teu cor, malgrat que sabies tot això. 5.23 Al contrari, t’has alçat contra el Senyor del cel i has fet portar davant teu els vasos del seu temple; i tu, els teus dignataris, les teves dones i les teves concubines, els heu fet servir per a beure vi. A més, has donat lloança als déus de plata, d’or, de bronze, de ferro, de fusta i de pedra, que no hi veuen, no hi senten ni comprenen; i no has donat glòria al Déu que té la teva vida entre les seves mans i de qui depèn el teu destí. 5.24 Per això, de la seva presència ha fet venir la mà que ha traçat aquesta inscripció. 5.25 I la inscripció que ha traçat és: MENÉ, MENÉ, TEQUEL, U-FARSÍN [comptat, pesat i dividit]. 5.26 I aquest és el seu significat: MENÉ: Déu ha comptat el teu regnat i l’ha donat per acabat. 5.27 TEQUEL: T’han pesat a les balances i t’han trobat mancat de pes. 5.28 PERES [singular de farsín]: El teu regne ha estat dividit i donat als medes i als perses.” 5.29 Llavors Baltasar va ordenar que vestissin Daniel amb la porpra i li posessin al coll un collaret d’or, i que el proclamessin tercer regidor del regne. 5.30 Aquella mateixa nit van assassinar Baltasar, rei dels caldeus. 5.31 I Darius, el meda, es va apoderar del regne quan tenia l’edat de seixanta-dos anys.

Daniel 6

6.1 Darius va decidir establir al front del reialme cent vint sàtrapes que el governessin. 6.2 I com a caps seus tres ministres –un d’ells era Daniel– als quals havien de donar comptes els sàtrapes, a fi que el rei no fos perjudicat en res. 6.3 Però Daniel es distingia per damunt d’aquests sàtrapes i ministres perquè posseïa un esperit superior, i el rei es proposava nomenar-lo visir de tot el regne. 6.4 Llavors els ministres i els sàtrapes buscaren un pretext contra Daniel per acusar-lo d’algun afer d’estat, però no podien trobar cap motiu d’acusació ni cap falta, perquè ell era honrat i no el podien acusar de cap negligència ni de cap corrupció. 6.5 Aleshores aquells homes es van dir: “No trobarem cap pretext contra aquest Daniel per poder-lo acusar, si no és que en trobem algun de relacionat amb la llei del seu Déu.” 6.6 Els ministres i els sàtrapes, tot seguit van anar a trobar el rei i li van dir: “Llarga vida al rei Darius! 6.7 Tots els ministres del regne, prefectes, sàtrapes, consellers i governadors, de mutu acord, aconsellen que es promulgui un edicte reial per a posar en vigor aquesta interdicció: Qualsevol persona que en el termini de trenta dies dirigeixi una pregària a qualsevol déu o home fora de tu, oh rei, que sigui llançat a la fossa dels lleons. 6.8 Ara, doncs, oh rei, estableix la interdicció i signa l’edicte perquè no pugui ser alterada, d’acord amb la llei de Mèdia i de Pèrsia, que és irrevocable.” 6.9 Davant d’això, el rei Darius va signar l’edicte d’interdicció. 6.10 Quan Daniel va saber que l’edicte era confirmat es va retirar a casa seva i, obrint les finestres de la cambra alta orientades vers Jerusalem, es posava de genolls tres vegades al dia, pregant i lloant el seu Déu, tal com ho havia fet sempre. 6.11 Llavors aquells homes s’hi van precipitar i van sorprendre Daniel pregant i suplicant el seu Déu. 6.12 Tot seguit, es van presentar davant el rei per parlar-li del decret i li van dir: “¿No has signat una interdicció perquè qualsevol persona que en el termini de trenta dies dirigeixi una pregària a qualsevol déu o home, fora de tu, oh rei, sigui llançat a la fossa dels lleons?” El rei respongué: “Així és confirmat, i segons la llei de Mèdia i de Pèrsia no pot ser revocat.” 6.13 Aleshores ells van contestar davant el rei: “Aquell Daniel, que és del grup de deportats de Judà, no fa cas de tu, oh rei, ni de la interdicció que tu has signat, sinó que fa la seva pregària tres vegades al dia.” 6.14 Quan va sentir això, el rei es va entristir molt i es va fer el propòsit de salvar Daniel. Fins a la posta de sol va estar buscant la manera de salvar-lo. 6.15 Però aquells homes van acudir davant el rei i li van dir: “Ja saps, oh rei, que, segons la llei de Mèdia i de Pèrsia, cap interdicció o decret que el rei hagi confirmat no pot ser modificat.” 6.16 Llavors el rei va ordenar que portessin Daniel, i el van llançar a la fossa dels lleons. I el rei digué a Daniel: “El teu Déu, a qui serveixes amb tanta perseverança, et salvarà!” 6.17 Finalment van portar una pedra i la van posar sobre la boca de la fossa, i el rei la va segellar amb el seu anell i amb l’anell dels seus dignataris, a fi que la sentència de Daniel fos irrevocable. 6.18 Després el rei es va retirar al seu palau i no va menjar res, a la nit, ni va deixar que entressin a la seva estança les dansarines, i no va poder dormir. 6.19 El rei es va llevar de bon matí i va anar de pressa a la fossa dels lleons. 6.20 Es va acostar a la fossa i va cridar Daniel amb una veu trista i li digué: “Daniel, servidor del Déu vivent, ¿el Déu que tu serveixes amb perseverança t’ha pogut salvar dels lleons?” 6.21 Daniel respongué al rei: “Que tinguis llarga vida, oh rei! 6.22 El meu Déu ha enviat el seu àngel i ha tancat la gola dels lleons i no m’han fet cap mal, perquè davant d’ell és patent la meva innocència, igual com davant teu, oh rei, ja que jo no he comès cap mal.” 6.23 Llavors el rei es va alegrar molt i va ordenar que traguessin Daniel de la fossa. Quan van treure Daniel de la fossa, no li van trobar cap ferida, perquè havia confiat en el seu Déu. 6.24 Després el rei va ordenar que portessin aquells homes que havien acusat Daniel i que fossin llançats a la fossa dels lleons, amb els seus fills i les seves dones. Encara no havien tocat a terra, que els lleons se’n van apoderar i els van trencar tots els ossos. 6.25 Després el rei Darius va escriure a tots els pobles, nacions i llengües que habiten per tota la terra: “Que la pau us sigui multiplicada! 6.26 De part meva queda establert, per decret, que en tots els dominis del meu reialme tothom temi i reverenciï el Déu de Daniel. Ell és el Déu vivent, que perdura per tots els segles. El seu regne no serà destruït i el seu domini no tindrà fi. 6.27 Ell salva i ell allibera, ell fa senyals i prodigis al cel i a la terra; ell ha alliberat Daniel del poder dels lleons.” 6.28 Daniel va mantenir el seu prestigi durant el regnat de Darius i durant el de Cir, el persa.

Daniel 7

7.1 Durant el primer any de Baltasar, rei de Babilònia, Daniel va tenir un somni i unes visions al seu cap mentre era al llit. Tot seguit va posar per escrit el somni relatant les coses essencials del fet. 7.2 Això és el que va explicar: “Jo estava mirant, en la meva visió nocturna, i vaig veure que els quatre vents del cel avalotaven la gran mar, 7.3 i quatre bèsties enormes, diferents l’una de l’altra, emergien de la mar. 7.4 La primera era com un lleó i tenia ales d’àguila. Mentre jo la mirava, li van ser arrencades les ales, fou alçada de terra i posada dreta sobre els seus peus com un home, i li van donar un cor humà. 7.5 Tot seguit, una segona bèstia, semblant a un ós i que s’alçava més d’un costat, duia a la boca tres costelles agafades amb les dents, i li van dir això: Alça’t i devora força carn. 7.6 Després d’això, jo seguia mirant i vaig veure’n una altra, semblant a un lleopard, que tenia quatre ales d’ocell a l’esquena. La bèstia tenia quatre caps i li van donar poder. 7.7 Després d’això, jo seguia mirant, en les visions nocturnes, i vaig veure una quarta bèstia, espantosa i terrible, extraordinàriament forta, que tenia unes grans dents de ferro; devorava i destrossava, i trepitjava les sobres amb les potes. Era molt diferent de les altres bèsties anteriors i tenia deu banyes. 7.8 Mentre jo les mirava, una altra banya més petita va sorgir d’entre les deu, que va arrencar tres de les primeres banyes. Aquesta banya tenia ulls, com els d’un home, i una boca que parlava amb arrogància. 7.9 Vaig seguir mirant fins que es van instal·lar uns trons i un venerable ancià s’hi va asseure. El seu vestit era blanc com la neu, i la seva cabellera era com la llana pura; el seu tron, una flama de foc i les rodes, un foc ardent. 7.10 Un riu de foc brollava i fluïa del seu davant. Milers de milers el servien, miríades de miríades estaven davant d’ell. El tribunal s’assegué i els llibres foren oberts. 7.11 Jo vaig mirar, atret per les coses tan arrogants que deia la banya petita. Vaig seguir mirant fins que van matar la bèstia, van trossejar el seu cos i el van llançar al foc devorador. 7.12 Quant a les altres bèsties, els van prendre el poder, però els van concedir d’allargar la vida fins al temps i el moment determinats.” 7.13 “Jo continuava mirant, les visions nocturnes, i heus aquí que amb les nuvolades del cel venia algú semblant a un fill d’home. Va arribar fins a l’ancià venerable i el van presentar davant seu. 7.14 I li van donar el domini, la glòria i el regne, a fi que tots els pobles, nacions i llengües el servissin. El seu domini és un domini etern, que no serà mai destruït. 7.15 “Jo, Daniel, vaig quedar profundament torbat en el meu esperit, i les visions del meu cap m’aterraven. 7.16 Em vaig acostar a un dels qui presidien i li vaig demanar que em digués la veritat sobre tot allò. Ell em va contestar i em va explicar la interpretació d’aquestes coses: 7.17 Aquestes quatre bèsties són quatre reis que s’alçaran a la terra. 7.18 Després rebran el regne els sants de l’Altíssim i el posseiran eternament, pels segles dels segles. 7.19 Llavors jo volia saber la veritat sobre la quarta bèstia, que era tan diferent de totes les altres, espantosa i terrible, que tenia dents de ferro i ungles de bronze, que devorava i destrossava i trepitjava les sobres amb les potes; 7.20 i sobre les deu banyes que tenia al cap i sobre aquella que li va sorgir, davant la qual n’havien caigut tres; la mateixa banya que tenia ulls i una boca que parlava amb arrogància i que semblava més gran que les altres. 7.21 Jo havia vist que aquella banya feia la guerra als sants i els vencia, 7.22 fins que va arribar el venerable ancià i va fer justícia als sants de l’Altíssim, perquè havia arribat el moment que els sants entressin en possessió del regne; 7.23 i em digué això: La quarta bèstia serà un quart regne a la terra, diferent de tots els altres regnes, que devorarà tota la terra, la trepitjarà i l’esclafarà. 7.24 I les deu banyes signifiquen que d’aquell regne sorgiran deu reis, i després d’ells en sorgirà un altre que serà diferent dels anteriors i enderrocarà tres reis; 7.25 proferirà paraules contra l’Altíssim, maltractarà els seus sants, intentarà canviar els temps i la llei, i els sants seran deixats a les seves mans durant un temps, dos temps i la meitat d’un temps. 7.26 Però tindrà lloc el judici i li serà pres el domini perquè sigui destruït i anorreat totalment. 7.27 I el regne, el domini i la grandesa dels reialmes de sota el cel seran donats al poble dels sants de l’Altíssim. El seu regne és un regne etern, i tots els imperis el serviran i l’obeiran. 7.28 Aquí acaba la seva narració. I jo, Daniel, vaig quedar molt contorbat pels meus pensaments i se’m va empal·lidir el rostre, però vaig guardar per a mi tot aquest afer.”

Daniel 8

8.1 “Durant el tercer any del regnat del rei Baltasar, se m’aparegué una visió, a mi, Daniel, després d’aquella que se m’havia aparegut abans. 8.2 Durant la visió em veia jo a Susa, la ciutadella que hi ha a la província d’Elam, i en la visió em veia que era vora el riu Ulai. 8.3 Vaig alçar els ulls per mirar i vaig veure un moltó aturat davant el riu. Tenia dues banyes; les dues eren altes, però l’una sobrepassava l’altra, tot i que la més alta havia crescut la darrera. 8.4 Vaig veure que el moltó escometia amb les banyes contra l’occident, el nord i el sud, i cap animal no podia resistir davant d’ell ni ningú no podia escapar del seu poder: feia el que volia i cada cop era més fort. 8.5 Mentre jo meditava, pel cantó de ponent va aparèixer un boc que corria rebent per la superfície de tota la terra sense tocar-la; i aquell boc tenia una banya extraordinària entre els dos ulls. 8.6 Es va dirigir cap al moltó de les dues banyes que jo havia vist aturat davant del riu i el va escometre furiós, amb tota la seva força. 8.7 Jo el vaig veure com anava a l’encontre del moltó i com, exasperat contra ell, l’escometia i li trencava les dues banyes sense que el moltó tingués prou força per a resistir-lo; el va tirar per terra, el va trepitjar, i no hi havia ningú per a alliberar el moltó del seu poder. 8.8 El boc va créixer enormement, però quan més forta era la seva potència, aquella gran banya es va trencar, i al seu lloc van sortir unes altres quatre banyes extraordinàries en direcció als quatre vents del cel. 8.9 D’una d’elles va sortir una banya petita que va créixer molt cap al sud, cap a l’est i cap a la terra esplèndida. 8.10 Va créixer fins a la milícia del cel i va fer caure una part de la milícia i de les estrelles, i les va trepitjar. 8.11 Fins i tot es va alçar contra el príncep de la milícia, suprimí el sacrifici perpetu i assolà el lloc del seu santuari. 8.12 A causa de la transgressió li fou lliurat l’exèrcit, junt amb el sacrifici perpetu. Va tirar per terra la veritat. Així va actuar i va triomfar. 8.13 Llavors vaig sentir un sant que parlava, i un altre sant que li preguntava: Fins quan durarà, segons la visió, el sacrifici perpetu suprimit, la iniquitat assoladora, el santuari i l’exèrcit trepitjats? 8.14 I ell li digué: Fins a dues mil tres-centes nits i matins; després el santuari serà purificat. 8.15 “Succeí que mentre jo, Daniel, contemplava la visió i intentava comprendre-la, es va posar davant meu un que tenia aparença d’home. 8.16 I vaig sentir una veu humana d’entre l’Ulai que cridava: Gabriel, fes-li comprendre la visió. 8.17 Ell es va acostar on era jo, i, quan era a prop, em vaig esglaiar i em vaig abocar de cara a terra, però ell em digué: Estigues atent, fill d’home, perquè la visió és per al temps de la fi. 8.18 Mentre parlava amb mi, vaig perdre el coneixement i vaig caure de cara a terra. Ell em va tocar i em va posar dret al meu lloc. 8.19 Llavors digué: Mira, jo et faré conèixer el que esdevindrà quan acabi el temps de la indignació, perquè la visió es refereix a la fi d’aquest temps: 8.20 Sobre el moltó que tu has vist, que tenia dues banyes, aquestes representen els reis de Mèdia i de Pèrsia. 8.21 El boc pelut representa el rei de Grècia, i la gran banya que tenia entre els seus ulls representa el primer rei. 8.22 Que es va trencar i en van sortir quatre al seu lloc vol dir que d’aquesta nació sortiran quatre reialmes, però no tindran la seva força. 8.23 I a la fi d’aquests regnats, quan les transgressions hauran arribat al màxim, arribarà un rei insolent i avesat en intrigues. 8.24 El seu poder esdevindrà gran, però no pas pel seu esforç; destruirà coses admirables, triomfarà en les seves empreses, destruirà els poderosos i el poble dels sants. 8.25 Amb la seva astúcia farà prosperar la intriga entre les seves mans; el seu cor s’omplirà d’orgull; destruirà molta gent que vivia confiada; s’alçarà contra el príncep dels prínceps, però serà destruït sense que ningú hi intervingui. 8.26 La visió de les nits i els matins que s’ha relatat és verídica, però tu retén la visió, perquè és per a un temps futur. 8.27 I jo, Daniel, vaig quedar esgotat i vaig estar malalt durant un temps. Després em vaig llevar i vaig seguir ocupant-me dels afers del rei, però estava preocupat per la visió i no la comprenia.

Daniel 9

9.1 “El primer any de Darius, fill d’Assuer, del llinatge dels medes, que va ocupar el tron del reialme dels caldeus, 9.2 durant el primer any del seu regnat, jo, Daniel, vaig fer un estudi en els llibres sobre el nombre d’anys que el Senyor havia dit al profeta Jeremies que havien de complir-se sobre les ruïnes de Jerusalem: eren setanta anys. 9.3 Llavors vaig dirigir-me al Senyor Déu per buscar-lo amb la pregària i la súplica, amb dejuni, cilici i cendra. 9.4 Em vaig dirigir en oració al Senyor, el meu Déu, i li vaig fer aquesta confessió: Senyor, Déu gran i temible, que mantens el pacte i la benevolència envers els qui t’estimen i observen els teus manaments: 9.5 nosaltres hem pecat, hem comès iniquitats i hem fet maldats; ens hem revoltat, ens hem apartat dels teus manaments i de les teves lleis. 9.6 No hem obeït els teus servents, els profetes, que en nom teu han parlat als nostres reis, als nostres prínceps, als nostres pares i a tota la gent del país. 9.7 A tu, Senyor, pertany la justícia; i a nosaltres, la confusió a la cara, com passa en el dia d’avui a tot home de Judà, als habitants de Jerusalem i a tot Israel, tant als propers com als llunyans, a totes les terres on els han escampat a causa de les infidelitats que han comès contra tu. 9.8 Oh, Senyor; a nosaltres, als nostres reis, als nostres prínceps i als nostres pares la confusió a la cara, perquè hem pecat contra tu. 9.9 Al Senyor, el nostre Déu, el tenir compassió i el perdonar, perquè ens hem rebel•lat contra ell 9.10 i no hem escoltat la veu del Senyor, el nostre Déu, per seguir les lleis que ell havia posat davant nostre per mitjà dels seus servents, els profetes. 9.11 Tot Israel ha transgredit la teva llei i se n’ha apartat desobeint la teva veu. Per això ha caigut sobre nosaltres la maledicció i la imprecació escrites en la llei de Moisès, servent de Déu, ja que hem pecat contra tu. 9.12 Has complert la sentència que vas donar contra nosaltres i contra els jutges que ens han governat, fent recaure damunt nostre una tan gran calamitat com no n’hi ha hagut cap altra, sota la capa del cel, semblant a la que ha sobrevingut a Jerusalem. 9.13 Tal com és escrit en la llei de Moisès, tota aquesta calamitat ha caigut damunt nostre, i nosaltres no hem suplicat la gràcia del Senyor, el nostre Déu, a fi de penedir-nos de les nostres iniquitats i subjectar-nos a la teva veritat. 9.14 Per això, el Senyor ha tingut present aquest mal que ha fet venir sobre nosaltres, perquè el Senyor, Déu nostre, és just en totes les obres que ha fet, mentre que nosaltres no hem escoltat la seva veu. 9.15 Ara, doncs, Senyor, Déu nostre, que vas fer sortir el teu poble de la terra d’Egipte amb mà forta i t’has fet una anomenada que perdura fins al dia d’avui: nosaltres hem pecat i hem obrat impiament. 9.16 Senyor, et prego que, d’acord amb les teves justícies, apartis ja el teu enuig i la teva indignació de damunt la teva ciutat de Jerusalem, la teva santa muntanya, perquè, per culpa dels nostres pecats i de les iniquitats dels nostres pares, Jerusalem i el teu poble són l’oprobi de tots els nostres veïns. 9.17 Ara, doncs, Déu nostre, escolta la pregària del teu servent i les seves súpliques, i fes resplendir el teu rostre sobre el teu santuari assolat; pel teu mateix amor, Senyor. 9.18 Inclina la teva orella, Déu meu, i escolta; obre els teus ulls i mira les nostres ruïnes i la ciutat sobre la qual és invocat el teu nom, perquè no elevem les nostres súpliques davant teu confiant en les nostres justícies, sinó en les teves grans misericòrdies. 9.19 Senyor, escolta! Senyor, perdona! Senyor, posa atenció i actua! No triguis més, pel teu mateix amor, Déu meu! Perquè el teu nom és invocat sobre la teva ciutat i sobre el teu poble! 9.20 “Jo seguia fent la meva pregària i confessant el meu pecat i el pecat del meu poble, Israel, posant la meva súplica davant el Senyor, el meu Déu, per la seva santa muntanya. 9.21 Encara estava pregant, quan Gabriel, l’home que jo havia vist en visió al principi, d’una ràpida volada es va posar al meu costat. Era cap a l’hora del sacrifici del capvespre. 9.22 Parlant-me a mi es va fer entendre i em digué: Daniel, he vingut ara per donar claredat al teu enteniment. 9.23 Al començ de les teves súpliques, ha sortit ja la resposta; i jo he vingut a fer-te-la saber, perquè tu ets un home predilecte. Para atenció al missatge i comprèn la visió: 9.24 Setanta setmanes són les fixades sobre el teu poble i sobre la teva ciutat santa per a acabar amb les prevaricacions, per a segellar els pecats, per a expiar la iniquitat, per a introduir la justícia perdurable, per a segellar la visió i la profecia, i per a ungir el Sant dels sants. 9.25 Sàpigues, doncs, i comprèn-ho, que des de la sortida del missatge per a la reconstrucció de Jerusalem fins al Príncep Ungit hi haurà set setmanes i seixanta-dues setmanes, i la plaça i el fossar seran reconstruïts, però en temps molt difícils. 9.26 Després de les seixanta-dues setmanes un ungit serà mort, i no li quedarà res. El poble d’un príncep que ha de venir destruirà la ciutat i el santuari; la seva fi vindrà com una inundació, i fins a la fi de la guerra duraran les devastacions. 9.27 Ell concertarà amb molts una aliança ferma durant una setmana, però a la mitja setmana farà cessar el sacrifici i l’ofrena. Sobre l’ala de les abominacions vindrà la devastació, fins que la ruïna decretada s’aboqui sobre el devastador.”

Daniel 10

10.1 L’any tercer de Cir, rei de Pèrsia, li va ser revelat un missatge a Daniel, de sobrenom Belteixassar. El missatge era autèntic, si bé molt conflictiu, però ell comprengué el missatge i va copsar el significat de la visió. 10.2 “En aquells dies, jo, Daniel, vaig estar de dol durant tres setmanes. 10.3 No menjava aliments delicats, i la meva boca no va tastar ni carn ni vi. I no em vaig posar cap perfum fins que hagueren passat les tres setmanes completes. 10.4 El dia vint-i-quatre del primer mes, mentre jo era a la vora del gran riu Tigris, 10.5 vaig alçar els ulls i vaig veure un home vestit de lli i amb una faixa d’or d’Ufaz. 10.6 El seu cos era com el crisòlit; el seu rostre tenia l’aparença del llampec; els seus ulls, com torxes de foc; els seus braços i els seus peus tenien l’aspecte del bronze polit, i el so de les seves paraules era com el brogit d’una multitud. 10.7 Només jo, Daniel, vaig contemplar aquesta visió; els homes que estaven amb mi no la van veure, sinó que els va envair un gran terror i van córrer a amagar-se. 10.8 Em vaig quedar tot sol contemplant aquella gran aparició, sense forces, pàllid i desfigurat, completament abatut. 10.9 “Jo sentia el so de les seves paraules, però en sentir-les vaig perdre el coneixement i vaig caure desmaiat, de cara a terra. 10.10 De sobte, una mà em va tocar i em féu aixecar sobre els genolls i de palmells a terra, 10.11 i em va dir: Daniel, home predilecte, procura entendre les paraules que et diré i posa’t dret aquí mateix, perquè ara m’han enviat a tu. Quan em digué això, jo em vaig posar dret tot tremolós. 10.12 Però ell em digué: No tinguis por, Daniel, perquè des del primer dia que et vas disposar de tot cor a comprendre, i et vas humiliar davant el teu Déu, les teves paraules van ser escoltades, i és per elles que jo he vingut. 10.13 L’àngel protector de l’imperi persa se m’ha oposat durant vint-i-un dies, fins que Miquel, un dels primers àngels, m’ha vingut a ajudar. Jo he estat retingut allà, al costat dels reis de Pèrsia, 10.14 però ara he vingut per fer-te saber el que ha de succeir al teu poble els darrers dies, perquè la visió es refereix a aquell temps. 10.15 Mentre em deia aquestes paraules, jo estava de cara a terra, incapaç d’articular ni un mot. 10.16 Tot d’una, aparegué algú semblant a un fill d’home, em va tocar els llavis i llavors vaig obrir la boca per parlar i vaig dir al qui estava davant meu: Senyor meu, davant d’aquesta visió m’ha envaït l’angoixa i m’he quedat sense forces. 10.17 Com podrà, doncs, aquest servidor teu parlar amb el meu senyor, si ara m’he quedat sense forces i, fins i tot, em falta l’alè? 10.18 Llavors el qui tenia aparença d’home em va tornar a tocar i em va reanimar. 10.19 I em va dir: No tinguis por, home predilecte. La pau sigui amb tu; anima’t i sigues fort! Mentre em parlava em vaig sentir reanimat i vaig dir: Parla, senyor meu, que ja m’has restablert. 10.20 Ell em digué: Saps per què he vingut? Ara, però, me n’he de tornar a lluitar contra l’àngel protector de Pèrsia, i quan hagi marxat vindrà l’àngel de Grècia. 10.21 Però jo et revelaré el que hi ha escrit en el llibre de la veritat. Ningú no m’ajuda en la lluita contra aquells, llevat de Miquel, el vostre àngel protector.

Daniel 11

11.1 Jo també vaig estar amb ell durant l’any primer de Darius, el mede, ajudant-lo i fent-li costat. 11.2 “Ara, doncs, et mostraré la veritat: Mira, a Pèrsia encara hi haurà tres reis, i el quart serà molt més ric que tots els altres; i quan s’hagi fet fort mitjançant les seves riqueses, incitarà tothom contra l’imperi de Grècia. 11.3 Després s’alçarà un rei poderós que tindrà un gran domini i actuarà a plaer. 11.4 Però un cop s’hagi engrandit, el seu domini serà desfet i repartit als quatre vents del cel, si bé no pas a la seva descendència ni amb un domini com el que havia tingut, sinó que el seu regne serà arrencat de soca-rel i passarà a uns altres que no són d’ells. 11.5 El rei del sud esdevindrà poderós, però un dels seus prínceps serà més fort que no pas ell i estendrà el seu domini sobre un gran imperi. 11.6 Passats alguns anys, s’aliaran, i la filla del rei del sud s’unirà amb el rei del nord per consolidar la pau, però ella no podrà conservar la força del seu braç ni subsistirà la seva descendència. Serà lliurada, amb les persones del seu seguici, així com el seu fill i el qui la sostenia en aquells moments. 11.7 Però ocuparà el seu lloc un rebrot de les seves arrels que marxarà contra l’exèrcit, entrarà a les fortaleses del rei del nord, actuarà contra ells i els vencerà. 11.8 Fins i tot prendrà els seus déus, les seves imatges de fosa i els seus objectes preciosos de plata i d’or, i se’ls endurà com a botí cap a l’Egipte. Durant uns anys es mantindrà allunyat del rei del nord. 11.9 Aquest penetrarà als dominis del rei del sud, però haurà de tornar al seu país. 11.10 Però els seus fills es prepararan per a la guerra, reuniran un gran nombre de forces i un d’ells atacarà amb força, envairà com un torrent, i de tornada atacarà les fortaleses. 11.11 Això farà exasperar el rei del sud, que sortirà a lluitar contra el rei del nord, el qual haurà aplegat una gran multitud, però caurà a les seves mans. 11.12 En vèncer aquella multitud, el seu cor se n’enorgullirà i n’abatrà molts milers, però no obtindrà una victòria definitiva. 11.13 El rei del nord tornarà a preparar una multitud més gran que la primera, i, passats uns anys, atacarà amb un gran exèrcit i amb un bagatge abundant. 11.14 En aquell temps, molts s’alçaran contra el rei del sud, i alguns homes violents d’entre els del teu poble s’aixecaran, perquè es compleixi la visió, però fracassaran. 11.15 Vindrà, doncs, el rei del nord i aixecarà un terraplè i conquerirà una ciutat fortificada, i les tropes del sud no ho podran aguantar, com tampoc els seus soldats escollits. No els quedaran forces per a resistir. 11.16 El qui vindrà contra ell farà el que voldrà, i ningú no s’hi podrà oposar. Ocuparà la terra esplèndida i el poder de destruir serà a les seves mans. 11.17 Projectarà de dominar tot el territori del sud, per això farà un pacte amb ell i li donarà una filla de les dones per dur-li la ruïna, però no ho aconseguirà, i fracassarà. 11.18 Després es girarà cap a les illes i en conquerirà un gran nombre, però un príncep acabarà amb la provocació que haurà fet, i fins farà recaure el mateix oprobi damunt seu. 11.19 Després es girarà contra les ciutadelles del seu país, però ensopegarà, caurà i desapareixerà. 11.20 Al seu lloc se n’alçarà un altre que farà passar un cobrador de tributs per la part més esplendorosa del regne, però en pocs dies serà destruït, i això no serà en públic ni en una guerra. 11.21 El seu lloc l’ocuparà un home menyspreable, que no haurà estat reconegut com a rei. Vindrà d’improvís i prendrà el poder per mitjà d’intrigues. 11.22 L’exèrcit invasor s’enfonsarà davant seu com en una riuada; seran totalment destruïts, juntament amb el príncep de l’aliança. 11.23 Quan hagi aconseguit un pacte amb ell, actuarà amb enganys i creixerà, i es farà fort amb poca gent. 11.24 Vindrà d’improvís sobre les regions riques de la província, i farà el que no van fer els seus pares ni els pares dels seus pares: repartirà botí, despulles i riqueses entre els seus, i farà plans per atacar les places fortes. Però això no durarà gaire. 11.25 Excitarà la seva força i el seu cor per atacar el rei del sud amb un gran exèrcit; i el rei del sud entrarà a la guerra amb un exèrcit gran i poderós, però no podrà vèncer, perquè tramaran complots contra ell. 11.26 Els mateixos que compartien amb ell els àpats, el destruiran; el seu exèrcit serà engolit, i cauran molts morts per l’espasa. 11.27 Els dos reis tramaran interiorment de fer-se mal i, asseguts en una mateixa taula, es diran mentides; però no els servirà de res, perquè el temps fixat encara no haurà arribat. 11.28 Se’n tornarà al seu país amb grans riqueses. Projectarà de fer mal a l’aliança santa, i, quan l’hagi fet, tornarà al seu país. 11.29 Quan arribi el moment es dirigirà de nou contra el país del sud, però aquesta vegada no resultarà com la primera. 11.30 Perquè vindran contra ell les naus de Quitim; es desanimarà i tornarà enrere. Indignat contra l’aliança santa, posarà en practica el seus plans i es girarà per entendre’s amb els qui abandonen l’aliança santa. 11.31 Enviarà tropes que profanaran el santuari i la fortalesa, faran cessar el sacrifici perpetu i establiran l’abominació devastadora. 11.32 Amb afalacs, seduirà els violadors del pacte; però el poble d’aquells qui coneixen el seu Déu es mantindrà ferm i reeixirà. 11.33 Els savis del poble instruiran molta gent, però trontollaran per un temps a causa de l’espasa, el foc, l’exili i el pillatge. 11.34 Durant la seva caiguda rebran una petita ajuda, si bé molts se’ls uniran per interès propi. 11.35 També alguns dels savis trontollaran a fi de ser depurats, purificats i blanquejats per als darrers temps, ja que el temps fixat encara ha de venir. 11.36 El rei actuarà al seu albir, s’enorgullirà, s’exaltarà per damunt de tots els déus, dirà coses espantoses contra el Déu dels déus i hi reeixirà fins que la còlera sigui consumada, perquè allò que s’ha decretat es complirà. 11.37 No respectarà els déus dels seus avantpassats, ni al preferit de les dones, ni farà cas de cap déu perquè s’exaltarà per damunt de tots ells. 11.38 Tanmateix, honorarà al seu lloc el déu de les fortaleses, un déu que els seus avantpassats no van conèixer. L’honorarà amb or, plata, pedres precioses i objectes de gran valor. 11.39 Amb aquest déu estranger atacarà les places fortes, i omplirà d’honors els qui el reconeguin i els repartirà les terres com a recompensa. 11.40 Però, en el temps de la fi, el rei del sud s’enfrontarà amb ell, i el rei del nord l’escometrà com una tempesta, amb carros, cavalleria i moltes naus; envairà les terres i passarà pel país com una torrentada. 11.41 Entrarà a la terra esplèndida i seran molts els qui sucumbiran; però Edom, Moab i la millor part dels fills d’Ammon escaparan de les seves mans. 11.42 Estendrà la seva mà sobre altres territoris, i el país d’Egipte no se n’escaparà. 11.43 S’apoderarà de tots els tresors d’or i de plata i de tots els objectes valuosos de l’Egipte. Els libis i els etíops li aniran al darrere. 11.44 Però unes notícies de l’orient i del nord el torbaran, i sortirà amb gran indignació disposat a destruir i a exterminar-ne molts. 11.45 Plantarà els seus pavellons reials entre els mars, vora la muntanya gloriosa i santa. Llavors arribarà la seva fi, i ningú no vindrà a ajudar-lo.

Daniel 12

12.1 “En aquell temps s’aixecarà Miquel, el gran àngel que protegeix els fills del teu poble, i serà un temps d’angoixa com no n’hi ha hagut cap des que existeixen les nacions fins en aquell moment. Però en aquell temps el teu poble serà salvat: tots els qui es trobin inscrits en el llibre. 12.2 I molts dels qui dormen a la pols de la terra seran despertats: els uns, per a la vida eterna, i els altres, per a l’oprobi, per a la reprovació eterna. 12.3 Llavors els savis brillaran com l’esplendor del firmament, i els qui n’hauran guiat molts pel camí recte brillaran com les estrelles, per sempre, eternament. 12.4 I tu, Daniel, guarda en secret aquestes paraules i segella el llibre fins al temps de la fi. Molts l’investigaran i el seu coneixement augmentarà.” 12.5 “Jo, Daniel, mirava i vaig veure dos homes que estaven drets, un a cada costat del riu, 12.6 i un d’ells digué a l’home vestit de lli que estava damunt de les aigües del riu: Quan tindran lloc aquestes meravelles? 12.7 I vaig sentir l’home vestit de lli que estava damunt les aigües del riu, quan alçava la mà dreta i la mà esquerra cap al cel, que jurava per aquell qui viu eternament que serà per un temps, dos temps i la meitat d’un temps. I quan hagi parat la destrucció de tota la força del poble sant, totes aquestes coses es compliran. 12.8 Jo ho sentia, però no ho comprenia, i vaig dir: Senyor meu, com acabarà tot això? 12.9 Ell respongué: Vés-te’n, Daniel, que aquestes paraules estan tancades i segellades fins al temps de la fi. 12.10 Molts seran depurats, purificats i blanquejats; els malvats seguiran fent el mal; cap d’ells no ho comprendrà, però els savis ho comprendran. 12.11 Des del moment que facin cessar el sacrifici perpetu fins a l’abominació devastadora, passaran mil dos-cents noranta dies. 12.12 Feliç aquell qui sàpiga esperar i arribi fins als mil tres-cents trenta-cinc dies. 12.13 Tu, però, fes el teu camí fins al final; reposaràs i t’aixecaràs per rebre la teva part a la fi dels dies.”

Osees 1

1.1 Paraula del Senyor que fou dirigida a Osees, fill de Beerí, en els dies d’Ozies, Jotam, Acaz i Ezequies, reis de Judà, i en els dies de Jeroboam, fill de Jehoaix, rei d’Israel. 1.2 Quan el Senyor va parlar per primera vegada a Osees li digué: “Vés, pren per muller una prostituta i engendra fills de fornicació; perquè el país fornica apartant-se del Senyor.” 1.3 Ell, doncs, prengué per muller Gómer, filla de Diblaim; ella va concebre i li va infantar un fill. 1.4 El Senyor li va dir: “Posa-li el nom de Jizreel; perquè d’aquí a poc temps jo castigaré la casa de Jehú, per causa de la sang de Jizreel, i acabaré amb el reialme de la casa d’Israel. 1.5 Aquell dia trencaré l’arc d’Israel a la vall de Jizreel.” 1.6 Gómer va tornar a concebre i va infantar una filla. I Déu digué a Osees: “Posa-li el nom de Lo-Ruhamà (la No-compadida), perquè ja no tindré més compassió de la casa d’Israel per a seguir-los perdonant. 1.7 En canvi, de la casa de Judà si que en tindré compassió, i els salvaré pel Senyor, el seu Déu. I no els salvaré per mitjà de l’arc, ni de l’espasa, ni d’una guerra, ni de cavalls ni de genets.” 1.8 Després de deslletar Lo-Ruhamà, ella va concebre i va infantar un fill. 1.9 I el Senyor digué: “Posa-li el nom de Lo-Ammí (el No-poble-meu), perquè vosaltres no sou el meu poble, i jo no seré vostre. 1.10 “Tot i així, el nombre dels fills d’Israel serà com els grans de sorra de la platja, que no es poden mesurar ni comptar. I succeirà que en el mateix lloc on se’ls diu: ‘No sou el meu poble’, se’ls dirà: ‘Sou fills del Déu vivent’. 1.11 Els fills d’Israel i els fills de Judà s’aplegaran tots junts i elegiran un cap únic; i desbordaran el territori, perquè el dia de Jizreel serà grandiós.

Osees 2

2.1 “Digueu als vostres germans: ‘Poble meu’, i a les vostres germanes: ‘Compadida’. 2.2 Acuseu la vostra mare, acuseu-la. Perquè ella no és la meva muller ni jo sóc el seu marit. Que es tregui de la cara les seves prostitucions i del pit els seus adulteris, 2.3 no sigui que jo la despulli, quedi tota nua i la deixi com el dia que va néixer, la converteixi en un desert, la torni com una terra eixuta i la faci morir de set. 2.4 No tindré compassió dels seus fills, ja que són fills de fornicacions. 2.5 La seva mare es va prostituir; la qui els va infantar es va deshonrar quan digué: Aniré darrere els meus amants, que són els qui em donen el pa i l’aigua, la llana i el lli, l’oli i els meus licors. 2.6 Per això, li barraré el pas amb espines, l’envoltaré d’una tanca i no podrà trobar el seu camí. 2.7 Anirà darrere els seus amants, però no els aconseguirà; els buscarà, però no els trobarà. Llavors dirà: Vaig a tornar amb el meu primer marit, perquè abans m’anava millor que no pas ara. 2.8 Ella no reconegué que era jo qui li donava el blat, el vi i l’oli, i que jo li multiplicava la plata i l’or que ells van fer servir per adorar Baal. 2.9 És per això que tornaré, i prendré el meu blat al seu temps, el meu vi novell al seu moment, i recuperaré la meva llana i el meu lli, que eren per a cobrir la seva nuesa. 2.10 Ara, doncs, descobriré les seves deshonestedats a la vista de tots els seus amants, i ningú no la deslliurarà de la meva mà. 2.11 Posaré fi a tot allò que la fa feliç: les festes, els novilunis, els dissabtes i totes les festes solemnes. 2.12 Li arrasaré les vinyes i les figueres, de les quals deia: Això és el meu guany, els regals que m’han fet els meus amants. Les convertiré en camps de matoll, perquè serveixin de menjar al bestiar del camp. 2.13 La castigaré pels temps que oferia encens als baals, quan es guarnia amb arracades i joies per anar darrere els seus amants i s’oblidava de mi. Ho dic jo, el Senyor.” 2.14 “Però heus aquí que jo l’enamoraré, la conduiré al desert i li parlaré al cor. 2.15 Des d’allí li restituiré les vinyes, i la vall d’Acor serà porta d’esperança; i allà respondrà com en els dies de la seva joventut, com en el temps quan va pujar d’Egipte. 2.16 Succeirà aquell dia –dic jo, el Senyor, que em diràs –Marit meu–, i ja no em diràs mai més –Baal meu–, 2.17 perquè trauré de la seva boca els noms dels baals i mai més no seran pronunciats els seus noms. 2.18 En aquell temps jo clouré a favor d’ells un pacte amb les bèsties del camp i amb les aus del cel, i amb els rèptils de la terra. Eliminaré els arcs, les espases i les guerres, i faré que tinguin tranquil·litat i repòs. 2.19 Et prendré com a esposa per sempre, et prendré com a esposa amb arres de justícia i rectitud, d’amor constant i compassió. 2.20 Faré que t’esposis amb mi amb fidelitat, i coneixeràs qui és el Senyor. 2.21 Succeirà aquell dia que jo respondré –dic jo, el Senyor–, respondré al cel, i aquest respondrà a la terra; 2.22 la terra respondrà al blat, al most i a l’oli, i ells respondran a Jizreel. 2.23 La sembraré per mi a la terra, tindré compassió de la ‘No-compadida’, i al ‘No-poble-meu’ li diré: ‘Tu ets el meu poble’, i ell exclamarà: ‘Tu ets el meu Déu’.”

Osees 3

3.1 El Senyor encara em digué: “Vés, torna a estimar una dona estimada pel seu marit i que és adúltera. Estima-la igual com el Senyor estima els fills d’Israel, tot i que ells es giren vers altres déus i es deleixen per les coques de panses.” 3.2 La vaig adquirir per a mi per quinze sicles de plata i una càrrega i mitja d’ordi, 3.3 i li vaig dir: “Durant molt de temps, t’estaràs amb mi; no fornicaràs ni et donaràs a cap altre home, i jo faré el mateix amb tu. 3.4 Perquè durant molt de temps els fills d’Israel estaran sense rei ni príncep, sense sacrifici ni estela, sense efod ni terafim. 3.5 Després, els fills d’Israel es convertiran i buscaran el Senyor, el seu Déu, i David, el seu rei; i a la fi dels temps buscaran el Senyor i la seva bondat amb reverència.”

Osees 4

4.1 Escolteu la paraula del Senyor, fills d’Israel, perquè el Senyor té un plet contra els habitants del país: “Ja que no hi ha lleialtat ni amor ni coneixement de Déu, en aquesta terra, 4.2 sinó perjuri i mentida, assassinat i rapinya, adulteri i violència, només sang i més sang, 4.3 per això, el país estarà de dol i defalliran tots els qui hi habitin, junt amb les bèsties del camp i les aus del cel; fins i tot desapareixeran els peixos del mar. 4.4 “Que ningú no protesti ni recrimini ningú, perquè el teu poble és com els qui pledegen contra el sacerdot. 4.5 Tu ensopegaràs a ple dia, i, de nit, junt amb tu ensopegarà el profeta; faré callar la teva mare. 4.6 El meu poble serà destruït per falta d’enteniment. Perquè has rebutjat el coneixement, jo et rebutjaré del meu sacerdoci; i perquè has oblidat la llei del teu Déu, jo també m’oblidaré dels teus fills. 4.7 Tal com s’anaven multiplicant, anaven pecant contra mi; per tant, jo canviaré la seva glòria en ignomínia. 4.8 S’alimenten del pecat del meu poble, i desitgen que segueixi pecant. 4.9 Però el poble i els sacerdots tindran la mateixa sort: els castigaré per la seva conducta, els faré pagar les seves males accions. 4.10 Menjaran, però no s’atiparan; fornicaran, però no es multiplicaran, perquè han abandonat el Senyor. 4.11 “Fornicació, vi i most fan perdre el seny. 4.12 El meu poble consulta el seu ídol de fusta, i un tros de pal li dóna respostes; un esperit de prostitució l’esgarria, i s’han prostituït abandonant el seu Déu. 4.13 Dalt el cim de les muntanyes fan sacrificis, cremen ofrenes sobre els turons, sota les alzines, els pollancres i els roures que tenen l’ombra agradable. Per això les vostres filles es prostitueixen i les vostres nores adulteren. 4.14 No castigaré les vostres filles perquè es prostitueixen ni les vostres nores perquè siguin adúlteres, perquè ells mateixos s’apleguen amb les rameres i ofereixen sacrificis amb les prostitutes sagrades: així es perd el poble mancat d’enteniment. 4.15 Si tu, Israel, et prostitueixes, que almenys Judà no se’n faci culpable. No aneu a Guilgal ni pugeu a Betaven; no jureu per la vida del Senyor. 4.16 Ja que Israel s’ha encabritat com una vedella indòmita, ¿els ha de pasturar el Senyor, com uns anyells, en amplis pasturatges? 4.17 Efraïm s’ha afeccionat als ídols; deixa’ls estar! 4.18 Quan se’ls passa l’embriaguesa, es lliuren a la prostitució; s’estimen més la ignomínia que el seu escut. 4.19 Les ales del vent els té embolcallats, i s’hauran d’avergonyir dels seus sacrificis.

Osees 5

5.1 “Escolteu això, sacerdots, estigueu atents, casa d’Israel! Que la casa reial faci atenció, perquè aquest judici és contra vosaltres: com que heu estat un parany a Mispà, i un filat estès sobre el Tabor, 5.2 i aquests apostates s’han enfonsat en la matança, jo mateix seré un flagell per a tots ells. 5.3 Jo conec Efraïm, i Israel no m’és desconegut. Ara t’has prostituït, oh Efraïm, i s’ha contaminat Israel. 5.4 Les seves obres no els deixen tornar vers el seu Déu, porten dintre seu l’esperit de fornicació i no volen reconèixer el Senyor. 5.5 La supèrbia d’Israel testifica contra seu; Israel i Efraïm ensopegaran per la seva culpa, i també Judà ensopegarà amb ells. 5.6 Amb els seus ramats d’ovelles i vaques aniran a buscar el Senyor, però no el trobaran: ja s’ha allunyat d’ells. 5.7 Han estat infidels al Senyor i han engendrat fills bastards. Ara, doncs, en la lluna nova els consumirà, a ells i els seus conreus. 5.8 “Toqueu el corn a Guibà i la trompeta a Ramà! Crideu l’alarma a Betaven! Van darrere teu, Benjamí! 5.9 Efraïm serà assolat el dia de la reprensió; entre les tribus d’Israel, faig saber allò que és ben cert: 5.10 els prínceps de Judà s’han tornat com aquells qui canvien de lloc les fites; abocaré damunt d’ells el meu furor com un aiguat. 5.11 Efraïm és oprimit, vulnerat el seu dret, perquè ha preferit seguir el seu propi parer. 5.12 Jo seré com l’arna per a Efraïm, com el corc per a la casa de Judà. 5.13 Quan Efraïm veié la seva malaltia, i Judà la seva úlcera, llavors Efraïm acudí a Assíria i Judà s’adreçà al rei venjador; però ell no us podrà guarir ni us curarà la nafra. 5.14 Perquè jo seré com un lleó per a Efraïm, i com un cadell de lleó per a la casa de Judà. Jo mateix atraparé la presa i me n’aniré, me l’enduré, i ningú no la podrà rescatar. 5.15 Me’n vaig i torno al meu lloc fins que ells reconeguin el seu pecat i busquin el meu rostre: plens d’angoixa, em buscaran.”

Osees 6

6.1 ‘Veniu i retornem al Senyor; si ell ha trossejat, també ens guarirà; si ell ha ferit, també ens embenarà. 6.2 Ens tornarà a donar vida en dos dies, i al tercer dia ens aixecarà perquè visquem a la seva presència. 6.3 Sapiguem prosseguir en el coneixement del Senyor. La seva eixida és tan segura com l’aurora; vindrà a nosaltres com la pluja de tardor, com el ruixat primaveral que rega la terra.’ 6.4 “Què he de fer amb tu, Efraïm? Què he de fer amb tu, Judà? La vostra pietat és com la boira del matí, com la rosada que s’evapora de seguida. 6.5 Per això els he trinxat per mitjà dels profetes, els he matat amb les paraules de la meva boca, i la meva sentència vindrà fulminant. 6.6 El que jo vull és misericòrdia i no sacrificis, coneixement de Déu i no pas holocaustos. 6.7 Però ells, com al lloc d’Adam, han violat el pacte; allí van prevaricar contra mi. 6.8 Guilad és una ciutat de malfactors, tota ella tacada de sang. 6.9 Com emboscada de bandits esperant algú, així és la colla de sacerdots: assassinen pel camí de Siquem i cometen infàmies. 6.10 A la casa d’Israel he vist coses espantoses; allà s’ha prostituït Efraïm, s’ha contaminat Israel. 6.11 També per a tu, Judà, hi ha preparada una collita, per a quan faci tornar del captiveri el meu poble.

Osees 7

7.1 “Quan jo volia guarir Israel, es descobria la iniquitat d’Efraïm i les maldats de Samaria; perquè practiquen el frau, el lladre penetra a casa, i a fora els bandolers saquegen. 7.2 I el seu cor no té en compte que jo recordo totes les seves maldats. Ara són encerclats per les seves obres, i jo les tinc presents davant els meus ulls. 7.3 Afalaguen el rei amb la seva dolenteria, i als prínceps amb les seves adulacions. 7.4 Tots ells són adúlters; són com un forn encès pel flequer, que no deixa d’atiar el foc mentre pasta la massa i espera que fermenti. 7.5 El dia de l’aniversari del nostre rei, els magnats el van fer emmalaltir amb l’escalfor del vi, i ell es tornà condescendent amb els orgullosos. 7.6 Ells disposen el seu cor per al complot, com una fornal; el seu forner dorm tota la nit, però al matí està encès com una foguera. 7.7 Tots ells són ardents com un forn, i devoren els seus dirigents: tots els seus reis han caigut, i entre ells no hi ha ningú que m’invoqui a mi. 7.8 “Efraïm s’ha barrejat amb els gentils; Efraïm és com una coca que no ha estat tombada. 7.9 Els estrangers devoren la seva vigoria, i ell no se n’adona; li han sortit cabells blancs, i ell no ho veu. 7.10 Fins la supèrbia d’Israel testifica contra seu; tot i així, no es converteixen al Senyor, el seu Déu, ni tampoc no el busquen, després de tot això. 7.11 Efraïm s’ha tornat ingenu com una coloma, mancat d’orientació: demanen ajuda a l’Egipte, recorren a l’Assíria, 7.12 però allà on vagin llançaré damunt seu el meu filat, els caçaré com ocells del cel, els castigaré tal com foren advertits en llurs assemblees. 7.13 Ai d’ells, que s’han allunyat de mi! Els sobrevindrà la destrucció, perquè s’han rebel·lat en contra meu! Jo els voldria redimir, però no fan més que dir falsedats contra mi. 7.14 I no m’invoquen de tot cor, quan gemeguen sobre les seves estores. És per obtenir blat i vi que es congreguen, però s’aparten de mi. 7.15 Malgrat que jo els he dirigit i he enfortit els seus braços, ells maquinen el mal en contra meu. 7.16 Tornen, però no pas vers l’Altíssim; són com l’arc que falla. Els seus prínceps cauran per l’espasa, per la insolència de la seva llengua, i seran la riota del país d’Egipte.

Osees 8

8.1 “Emboca la trompeta, sigues com un vigilant sobre el casal del Senyor, perquè han trencat el meu pacte i s’han rebel·lat contra la meva llei. 8.2 Cridant, em diuen: Déu meu, els israelites et reconeixem! 8.3 Però Israel ha rebutjat el bé, i l’enemic els perseguirà. 8.4 Ells han establert reis sense comptar amb mi, han constituït prínceps sense saber-ho jo. De la seva plata i del seu or s’han fabricat ídols, per a acabar exterminats. 8.5 El teu vedell és repugnant, Samaria! La meva ira s’ha encès contra ells! ¿Fins quan refusaran de purificar-se? 8.6 Perquè aquest ha sorgit d’Israel, un artesà l’ha fabricat, i no és Déu; per això serà fet a trossos el vedell de Samaria. 8.7 Ja que han sembrat ventada, colliran tempesta. No obtindran collita; l’espiga no donarà farina, i si arriba a granar, se la menjaran els forasters. 8.8 Israel ha estat engolit; ara és, en el conjunt dels pobles, com un objecte sense cap valor. 8.9 Van recórrer a Assíria, com l’ase salvatge que prefereix anar sol, i Efraïm ha llogat amics a canvi de regals. 8.10 Però encara que lloguin amics entre els pobles, jo ara els aplegaré, i d’aquí a poc seran afligits sota el pes del sobirà dels prínceps. 8.11 Perquè Efraïm ha multiplicat els altars per a pecar, altars que l’han fet culpable. 8.12 Tot i que jo li he prescrit una munió de lleis meves, ells les tenen com si fos cosa d’un estrany. 8.13 Els agrada immolar víctimes: que les immolin! La carn: que se la mengin! El Senyor no es complau en ells; ara tindrà present la seva iniquitat i castigarà el seu pecat: hauran de tornar cap a l’Egipte. 8.14 Perquè Israel s’ha oblidat del seu creador i s’ha construït temples. Judà ha multiplicat les ciutats fortificades; però jo calaré foc a les seves ciutats, i el foc devorarà els seus castells.”

Osees 9

9.1 No t’alegris, Israel, com fan els gentils, perquè has fornicat apartant-te del teu Déu, cobejant la paga de ramera en totes les eres de batre. 9.2 L’era i el cup no els podran mantenir, tindran mancança de most; 9.3 no podran establir-se a la terra del Senyor, sinó que Efraïm haurà de tornar a l’Egipte, i a Assíria menjaran viandes impures. 9.4 No vessaran libacions de vi al Senyor, ni el complauran amb els seus sacrificis. Serà per a ells com un àpat de condol, que tothom qui en menja queda contaminat. El seu pa serà només per al propi consum, no es presentarà al temple del Senyor. 9.5 Què fareu per la diada solemne, el dia de la festa del Senyor? 9.6 Perquè, heus aquí que, tot fugint de la devastació, l’Egipte els acollirà, i Memfis els enterrarà. L’ortiga heretarà la seva plata atresorada, i els cards ocuparan les seves tendes. 9.7 Han arribat els dies del càstig, ha arribat el moment de la represàlia: que ho sàpiga Israel! El profeta és un insensat, l’home inspirat delira per culpa de la teva gran maldat i de les teves nombroses rebel·lions. 9.8 El profeta que vetlla per Efraïm al costat del meu Déu, allà on va topa amb el filat del caçador, i fins troba hostilitat a la casa del seu Déu. 9.9 Ells s’han enfonsat en la corrupció, com en els dies de Guibà; però els serà recordada la seva iniquitat: els seus pecats seran castigats. 9.10 “Com raïm en el desert jo vaig trobar Israel, vaig veure els vostres avantpassats com la fruita primerenca de la figuera; però així que van entrar a Baal-Peor, i es van consagrar a la vergonya, es van tornar tant abominables com allò que estimaven. 9.11 La grandesa d’Efraïm volarà com un ocell; no hi haurà naixements, no hi haurà embarassades, no hi haurà concepcions. 9.12 I si aconseguien criar els seus fills, jo els en privaré abans que siguin adults, i pobres d’ells, quan jo els abandoni! 9.13 Efraïm, tal com veig, és semblant a Tir, situat en un lloc deliciós; però ara, Efraïm portarà els propis fills a la matança.” 9.14 Dóna’ls, Senyor, allò que els has de donar; dóna’ls entranyes que avortin i pits que no alletin. 9.15 “Tota la seva maldat aparegué a Guilgal, allà va ser on vaig començar a avorrir-los per la perversitat de les seves obres. Els expulsaré del meu temple i no tornaré a estimar-los: tots els seus prínceps són deslleials. 9.16 Efraïm està malferit, la seva arrel s’ha assecat i no tornarà a donar fruit; i si arriben a donar a llum, jo faré morir l’anhel de les seves entranyes.” 9.17 Seran rebutjats del meu Déu, perquè no han volgut escoltar-lo, i aniran errants entre les nacions.

Osees 10

10.1 Israel era una vinya frondosa que donava fruit en abundància. Com més abundós era el seu fruit, més abundosos eren els seus altars; com més esplèndida era la seva terra, més esplèndides eren les seves esteles. 10.2 Tenen el cor dividit, i ara ho han de pagar: el Senyor enderrocarà els seus altars i destruirà les seves esteles. 10.3 De segur que ara diran: “No tenim rei perquè no hem reverenciat el Senyor. Però, què podria fer el rei per nosaltres?” 10.4 Pronuncien discursos, fan juraments falsos i pacten aliances, però el càstig germinarà com la cicuta entre els solcs dels camps. 10.5 Els habitants de Samaria estan atemorits per la vedellota de Betaven. El poble porta dol per ella junt amb els sacerdots, que hi exultaven, perquè la seva glòria ha estat capturada. 10.6 També serà deportada cap a Assíria, com un present per al rei Venjador; Efraïm rebrà la vergonya, i Israel serà avergonyit per les seves intrigues. 10.7 Samaria ha desaparegut; el seu rei és com l’escuma damunt l’aigua. 10.8 Seran destruïts els llocs alts d’Aven, el pecat d’Israel; creixeran esbarzers i cards sobre els seus altars. Llavors diran a les muntanyes: “Cobriu-nos!”, i als turons: “Caieu sobre nosaltres!” 10.9 “Des dels dies de Guibà has estat pecant, Israel. Allà es van fer forts. I, ¿no els va atrapar a Guibà, la guerra contra els fills de la maldat? 10.10 Jo els corregiré ara a gust meu: les nacions s’aplegaran contra ells, quan jo els encadeni per la seva doble iniquitat. 10.11 Efraïm era una vedella mansa que batia el blat a gust, però jo ara li passaré el jou pel seu coll magnífic; junyiré el carro a Efraïm, Judà tirarà de l’arada, i Jacob esterrossarà el seu tros. 10.12 Feu-vos una sembrada de justícia i tingueu una sega de bondat; desbrosseu-vos un camp novell, perquè és temps de buscar el Senyor, fins que arribi i aboqui damunt vostre la salvació. 10.13 Heu conreat la impietat, heu segat iniquitat, heu menjat els fruits de la mentida. Per haver confiat en els teus camins, i en la multitud dels teus guerrers, 10.14 s’alçaran avalots a les teves ciutats; i totes les teves ciutadelles seran destruïdes, igual com Xalman va destruir Betarbel aquell dia del combat, quan la mare fou aixafada junt amb els seus fills. 10.15 Això és el que us ha portat Betel, a causa de la vostra gran dolenteria. Així que despunti l’alba, el reialme d’Israel haurà desaparegut per complet!

Osees 11

11.1 “Quan Israel era un minyó, jo l’estimava, i d’Egipte vaig cridar el meu fill. 11.2 Però com més els cridava, més s’apartaven de mi: feien sacrificis als Baals i cremaven encens als ídols. 11.3 Jo vaig ensenyar Efraïm a caminar, el vaig portar als braços, tot i així no reconegueren que jo els guaria. 11.4 Amb lligams d’humanitat els atreia, els enllaçava amb amor; per a ells era com el qui li treu el jou de sobre el coll, i m’acostava a ell per donar-li de menjar. 11.5 No tornarà al país d’Egipte, però l’assiri serà el seu sobirà, perquè han refusat de convertir-se. 11.6 L’espasa caurà sobre les seves ciutats, esbotzarà els forrellats de les seves portes i els consumirà, per les seves males intencions. 11.7 Els del meu poble s’obstinen a apartar-se de mi, i encara que els cridin perquè s’aixequin, tots es neguen a alçar-se. 11.8 Com puc abandonar-te, Efraïm? Com puc desemparar-te, Israel? ¿És que puc tractar-te com Admà, o deixar-te com Seboïm? El cor es commou dintre meu, i alhora s’enardeix la meva compassió. 11.9 No desfogaré la meva ira ardent, no tornaré a destruir Efraïm; perquè jo sóc Déu, i no pas un home, sóc el Sant, que s’està enmig teu, i no escometré la ciutat. 11.10 Avançaran seguint el Senyor; ell anirà rugint com un lleó; braolarà, i els fills, tremolant, acudiran des de l’occident. 11.11 Vindran des de l’Egipte, astorats, com un ocell, i del poble d’Assíria com una coloma, i faré que tornin a habitar les seves cases, diu el Senyor. 11.12 Efraïm m’ha envoltat de mentides, i la casa d’Israel, d’enganys. Judà segueix inconstant amb el seu Déu, amb el Santíssim, que és fidel.

Osees 12

12.1 “Efraïm s’alimenta de vent i empaita el llevant tot el dia; multiplica falsedat i violència. Fan un pacte amb els assiris i tributen oli a l’Egipte. 12.2 També amb Judà el Senyor té un plet, i castigarà Jacob d’acord amb la seva conducta, el retribuirà segons els seus fets. 12.3 Ja en el si matern va agafar el seu germà pel taló, i ja adult es va enfrontar amb Déu. 12.4 Va lluitar amb l’àngel i el va vèncer, plorant li va suplicar gràcia. A Betel el va retrobar, i allà li va parlar: 12.5 El Senyor és el Déu Totpoderós, Senyor Etern és el seu nom! 12.6 Tu, per tant, retorna al teu Déu; practica la bondat i la justícia i espera en el teu Déu constantment. 12.7 El cananeu es val de balances falsejades, li agrada defraudar. 12.8 I Efraïm diu: Realment sóc ric, he aconseguit una fortuna; i en allò que m’he guanyat no hi trobaran cap infracció ni pecat. 12.9 Però jo sóc el Senyor, el teu Déu, des de la terra d’Egipte; encara et faré habitar en tendes, com en els dies del nostre encontre. 12.10 He parlat als profetes i he multiplicat les visions, i per mitjà dels profetes he parlat amb paràboles. 12.11 Si Guilad és ple d’iniquitat i mentida, a Guilgal han sacrificat vedells; per això els seus altars esdevindran un munt de pedres entre els solcs de les feixes. 12.12 Jacob hagué de fugir a la Plana d’Aram; Israel es va fer servent per una dona, i per una altra dona va guardar ramats. 12.13 Per mitja d’un profeta, el Senyor va fer pujar Israel de l’Egipte; i per mitjà d’un profeta fou guardat. 12.14 Efraïm s’ha tornat un amarg provocador, per això el Senyor farà que el seu crim reverteixi sobre ell mateix, li farà pagar les ofenses.

Osees 13

13.1 “Quan Efraïm parlava, causava terror; era important entre els israelites, però es va fer culpable adorant Baal, i va deixar d’existir. 13.2 I els d’ara segueixen pecant: amb la seva plata s’han fabricat imatges de fosa, ídols de la seva invenció, obra d’artesà tots ells. D’aquests, es diu que són: “Els qui sacrifiquen homes i besen vedells. 13.3 Per això acabaran com la boira del matí, com la rosada, que s’evapora de seguida; com la palla que el vent s’enduu de l’era, i com el fum que surt per la finestra. 13.4 Però jo sóc el Senyor, el teu Déu, des de la terra d’Egipte; i tu no reconeixeràs cap altre Déu fora de mi, perquè només jo sóc el salvador. 13.5 Jo et vaig pasturar al desert, en una terra socarrada. 13.6 Mentre van tenir pastures, es van saciar; i quan van estar prou tips, el cor se’ls va enaltir; per això es van oblidar de mi. 13.7 Per tant, jo seré per a ells com un lleó; com un lleopard, estaré a l’aguait al camí. 13.8 Els atacaré com l’óssa a qui han pres la cria, els esquinçaré l’embolcall del cor i els devoraré allà mateix com una lleona; la fera salvatge els destrossarà. 13.9 La teva ruïna, Israel, ha estat posar-te contra mi, contra el teu propi auxili. 13.10 On és ara el teu sobirà, perquè et defensi en totes les teves ciutats? ¿I els teus regidors, dels que deies: Dóna’m rei i prínceps? 13.11 Amb enuig et vaig donar un rei; i ara, enfurismat, te l’he pres. 13.12 La maldat d’Efraïm està lligada al sac, el seu pecat està guardat en lloc segur. 13.13 Li han arribat els dolors del part; però és un fill poc assenyat, perquè ara que és el moment no hauria d’aturar-se, quan és a punt de néixer. 13.14 ¿Els hauré de rescatar del poder del sepulcre? ¿Els hauré de lliurar de la mort? On és, oh mort, el teu flagell? On és, oh sepulcre, la teva destrucció? La clemència fuig de la meva vista. 13.15 Encara que ell prosperi entre els germans, vindrà la llevantada, el vent del Senyor, des del desert, i eixugarà les seves fonts i s’estroncaran les seves deus. Espoliava el tresor de tots els objectes més valuosos. 13.16 Samaria carregarà amb la seva culpa, perquè s’ha rebel·lat contra el seu Déu; cauran per l’espasa, les seves criatures seran estavellades, i les dones encintes seran esventrades.”

Osees 14

14.1 Torna, oh Israel, al Senyor, el teu Déu, perquè has ensopegat per la teva maldat! 14.2 Porteu amb vosaltres bones raons, torneu al Senyor i digueu-li: “Perdona tota iniquitat i accepta, indulgent, la lloança dels nostres llavis, que t’oferim en comptes de vedells. 14.3 Assíria no ens salvarà, ni tornarem a muntar a cavall, ni anomenarem mai més «Déu nostre», les obres de les nostres mans. Que l’orfe només pot trobar compassió en tu!” 14.4 “Jo guariré la seva apostasia, els estimaré amb generositat, perquè el meu enuig ja s’ha apartat d’ells. 14.5 Jo seré per a Israel com la rosada, i ell florirà com els lliris. Les seves arrels seran tan fermes com el Líban; 14.6 les seves branques creixeran, la seva ufana serà com la de l’olivera i la seva fragància com la del Líban. 14.7 Tornaran els qui seien a la seva ombra, fructificaran com el blat, floriran com els ceps, i seran famosos com el vi del Líban. 14.8 Efraïm dirà: ¿Què tinc a veure amb els ídols? Jo l’atendré i el vetllaré; jo sóc com el xiprer, que sempre verdeja. La teva fecunditat provindrà de mi.” 14.9 Qui sigui savi entendrà aquestes coses. Que l’entenimentat les comprengui. Perquè els camins del Senyor són rectes i els justos els seguiran, però els rebels hi ensopegaran.

Joel 1

1.1 Revelació del Senyor que vingué a Joel, fill de Petuel: 1.2 Escolteu això, ancians, i estigueu atents, tots els habitants del país: ¿Ha passat res de semblant, en els vostres dies, o en els dies dels vostres pares? 1.3 Conteu-ho als vostres fills, i que els vostres fills ho contin als seus fills, i els fills d’aquests a la generació següent. 1.4 Allò que havia deixat la llagosta, ho ha devorat la saltarel·la; allò que havia deixat la saltarel·la, ho ha devorat el saltamartí; allò que havia deixat el saltamartí, ho ha devorat el llagost. 1.5 Desensopiu-vos, embriacs, i ploreu, udoleu tots, bevedors de vi, que us l’han pres de la boca. 1.6 Perquè una gent ha envaït la meva terra, gent forta i incomptable que té unes dents com les del lleó i uns queixals com els de la lleona. 1.7 Ha convertit la meva vinya en un erm, la meva figuera, en estelles; tot ho ha deixat pelat i destrossat, i les branques han quedat blanques. 1.8 Plany-te com una núvia vestida de dol per l’espòs de la seva joventut. 1.9 Les ofrenes vegetals i les libacions de vi han estat suprimides, al temple del Senyor; estan de dol els sacerdots, ministres del Senyor. 1.10 El camp és assolat, la terra està de dol perquè el blat és arrasat, el most s’ha assecat, i l’oli s’ha perdut. 1.11 Afligiu-vos, pagesos, xiscleu, vinyaters, pel blat i per l’ordi; perquè s’han perdut les sembrades dels camps. 1.12 La vinya es marceix i la figuera s’asseca; el magraner, la palmera i la pomera, tots els arbres del camp, ja s’han marcit. Com s’ha fos l’alegria, entre els fills de l’home! 1.13 Vestiu-vos de dol i planyeu-vos, sacerdots; gemegueu, ministres de l’altar; veniu a jeure tota la nit al cilici, ministres del meu Déu, perquè al temple del vostre Déu se li han negat les ofrenes vegetals i les libacions de vi. 1.14 Proclameu un dejuni sant, convoqueu una assemblea solemne, aplegueu els ancians, tots els habitants del país, al temple del Senyor, el vostre Déu, i clameu al Senyor. 1.15 Ai d’aquell dia! Ja és a prop el dia del Senyor, i ja arriba com una destrucció de part de l’Omnipotent. 1.16 S’ha esgotat l’aliment davant dels nostres ulls, i el goig i l’alegria del temple del nostre Déu. 1.17 La llavor s’ha podrit sota els seus cavallons, els graners són assolats, les sitges, ensorrades, no hi ha gens de blat. 1.18 Com gemega el bestiar! Les vaques van perdudes perquè no tenen pastura, fins i tot els ramats d’ovelles s’estan morint. 1.19 Oh, Senyor, jo clamo a tu: un foc devora les pastures de l’estepa i una flama abrusa tots els arbres dels camps. 1.20 També els animals feréstecs clamen a tu, perquè s’han assecat els rierols i el foc ha devorat l’herbei de l’estepa.

Joel 2

2.1 Toqueu el corn des de Sió, i que soni l’alarma des de la meva muntanya santa! Que tremolin tots els habitants del país, perquè ja ve el dia del Senyor, ja és a prop. 2.2 Dia de tenebres i foscor, dia de tenebrosa nuvolada. Com l’aurora s’expandeix sobre les muntanyes, així s’expandeix un poble nombrós i fort; mai no n’hi ha hagut un altre com aquest, i, després d’ell, no n’hi haurà cap més en tots els anys, per moltes generacions. 2.3 Davant d’ell un foc va devorant, i darrere d’ell una flama va consumint. Com un jardí de delícies és la terra davant d’ell, però al seu darrere queda un desert, una desolació; no hi ha res que se li escapi! 2.4 Sembla una càrrega de cavalleria; corre igual que els corsers. 2.5 Com l’estrèpit de carros de combat que salten pels cims de les serralades, com la crepitació de les flames que devoren el rostoll, com una tropa poderosa que marxa en ordre de combat. 2.6 A la seva presència, els pobles s’angoixen, i tots els rostres empal·lideixen. 2.7 Escometen com uns herois, escalen les muralles com uns guerrers, cadascun avança en la seva filera, sense desviar-se del seu camí; 2.8 no s’entrebanquen els uns amb els altres, marxen cadascun pel seu traçat; es llancen per entre les sagetes, sense trencar la formació. 2.9 Assalten la ciutat, ronden per la muralla, s’enfilen per les cases, entren per les finestres com uns lladres. 2.10 Davant d’ells, la terra tremola i el cel trontolla, el sol i la lluna s’enfosqueixen, i les estrelles perden l’esclat. 2.11 El Senyor fa ressonar la seva veu davant del seu exèrcit, ja que el seu campament és immens, i molt nombrós el que ha d’executar la seva voluntat. El dia del Senyor és gran i molt terrible! Qui el podrà deturar? 2.12 Però, ara –diu el Senyor–, torneu-vos a mi amb tot el vostre cor, amb dejuni, amb plors i amb lamentacions. 2.13 Esquinceu els vostres cors, i no pas els vostres vestits, i torneu-vos al Senyor, el vostre Déu, perquè ell és clement i compassiu, lent per a la ira i gran en misericòrdia, disposat a revocar el càstig. 2.14 Qui sap si se’n desdirà i perdonarà, compassiu, deixant darrere seu una benedicció: ofrena vegetal i libacions per al vostre Déu! 2.15 Toqueu el corn a Sió, proclameu un dejuni sant, convoqueu una assemblea solemne. 2.16 Aplegueu el poble, convoqueu el consell, reuniu els ancians, aplegueu els infants i els nodrissons; que surti el nuvi de la seva cambra i la núvia del seu tàlem! 2.17 Entre el pòrtic i l’altar, que plorin els sacerdots, ministres del Senyor, i diguin: “Apiada’t, Senyor, del teu poble, i no abandonis a l’oprobi la teva heretat perquè sigui dominada pels gentils. Per què haurien de dir entre les nacions: On és el seu Déu?” 2.18 Llavors el Senyor, encès de zel per la seva terra, perdonarà el seu poble, 2.19 i el Senyor respondrà i li dirà: “Mira, jo us enviaré blat, vi i oli fins que quedeu satisfets, i ja no tornaré més a exposar-vos a l’oprobi de les nacions. 2.20 Allunyaré de vosaltres l’enemic del nord, i el llençaré cap a una terra seca i desolada; la seva avantguarda caurà al Mar oriental, i la seva reraguarda al Mar occidental. La seva pudor pujarà i el seu tuf s’escamparà, perquè ha actuat amb altivesa!” 2.21 No temis res, terra! Alegra’t i exulta, que el Senyor ha fet grandeses! 2.22 No tingueu por, vosaltres, bestioles del camp, que ja verdegen les pastures de l’estepa, els arbres ja donen fruit, la figuera i el cep fructifiquen. 2.23 Alegreu-vos, doncs, fills de Sió, i exulteu en el Senyor, el vostre Déu, perquè ell us dóna la pluja al seu temps, fa davallar damunt vostre les ruixades de primavera i de tardor, com abans. 2.24 Les eres s’ompliran de blat, i els cups vessaran de most i d’oli. 2.25 Jo us compensaré de les anyades que va devorar la llagosta, la saltarel·la, el saltamartí i el llagost, el gran exèrcit meu que vaig enviar contra vosaltres. 2.26 Menjareu abundosament fins a atipar-vos, i lloareu el nom del Senyor, el vostre Déu, que haurà fet meravelles amb vosaltres, i el meu poble no tornarà a ser avergonyit mai més. 2.27 I sabreu que jo estic enmig d’Israel, i que jo sóc el Senyor, el vostre Déu, i ningú més. I el meu poble no passarà vergonya mai més. 2.28 Després d’això, succeirà que vessaré el meu Esperit sobre tot ésser humà: els vostres fills i les vostres filles profetitzaran, els vostres ancians tindran revelacions en somnis, i els vostres joves rebran visions; 2.29 i també sobre els servents i les serventes, en aquells dies, vessaré el meu Esperit. 2.30 Faré aparèixer prodigis als cels i a la terra; sang i foc i columnes de fum: 2.31 el sol es canviarà en tenebra i la lluna en sang, abans no arribi aquell dia gran i terrible del Senyor. 2.32 I tot aquell qui invoqui el nom del Senyor serà salvat, perquè a la muntanya de Sió i a Jerusalem hi haurà la salvació, com ha dit el Senyor, i entre els supervivents que el Senyor haurà cridat.

Joel 3

3.1 Heus aquí que, en aquells dies i en aquell temps, quan hauré fet tornar els captius de Judà i de Jerusalem, 3.2 aplegaré totes les nacions i les faré baixar a la vall de Josafat, i allà les jutjaré per causa del meu poble i la meva heretat, Israel, a qui havien dispersat entre les nacions, i la meva terra se l’havien repartit entre elles. 3.3 Sobre el meu poble havien tirat la sort, i havien donat un jovenet per una ramera i venut donzelles a canvi de vi, per lliurar-se a beure. 3.4 A més, què teniu de comú amb mi, vosaltres, Tir i Sidó, i les altres regions de Filistea? ¿És que voleu prendre venjança de mi? Si voleu fer-me pagar alguna cosa, ben aviat faré recaure sobre el vostre cap el que mereixeu vosaltres. 3.5 Perquè vau robar la plata i l’or i heu portat als vostres temples els meus objectes més estimats. 3.6 Els fills de Judà i les filles de Jerusalem, els heu venut als fills de Grècia, per tal d’allunyar-los del seu territori. 3.7 Però mireu, jo faré que s’alcin del lloc on els vau vendre, i faré que retorni sobre el vostre cap la recompensa que mereixeu; 3.8 i vendré els vostres fills i les vostres filles als fills de Judà, i ells els vendran als sabites, una nació llunyana; perquè el Senyor ho ha dit! 3.9 Proclameu això entre les nacions: “Declareu la guerra santa; animeu els valents. Que s’avancin i pugin tots els guerrers! 3.10 De les vostres falç, forgeu-ne espases, i de les vostres aixades, llances; i que l’home pacífic digui: Sóc un valent! 3.11 Cuiteu, veniu, nacions veïnes, concentreu-vos allà! Fes venir, Senyor, els teus valents! 3.12 Que s’alcin les nacions i pugin a la vall de Josafat, perquè allà m’asseuré jo per jutjar totes les nacions veïnes. 3.13 Feu-hi passar la falç, que el sembrat és madur; entreu, trepitgeu, que el cub és ple, les tines sobreïxen; tan gran és la seva maldat! 3.14 Multituds i gran gentada a la vall del Veredicte, perquè ja és a prop el dia del Senyor en aquesta vall de la Decisió. 3.15 El sol i la lluna s’enfosqueixen, i les estrelles perden la seva resplendor. 3.16 El Senyor rugirà des de Sió, bramularà des de Jerusalem, i el cel i la terra tremolaran, però el Senyor esdevindrà un ferm refugi per al seu poble, una fortalesa per als fills d’Israel. 3.17 Llavors sabreu que jo sóc el Senyor, el vostre Déu, que habito a Sió, la meva muntanya santa. I Jerusalem esdevindrà una ciutat santa; i els estrangers no l’envairan mai més. 3.18 En aquell temps succeirà que les muntanyes destil·laran most i les collades regalimaran llet, i per tots els rierols de Judà correran les aigües; i del temple del Senyor brollarà una deu que regarà la vall de les Acàcies. 3.19 L’Egipte es convertirà en un ermot i Edom esdevindrà una estepa desolada, per la seva violència contra els fills de Judà, per tal com van escampar per la seva terra la sang innocent. 3.20 En canvi, Judà serà habitada per sempre més, i Jerusalem de generació en generació. 3.21 I vindicaré la seva sang, aquella que no havia vindicat. Així el Senyor plantarà la tenda a Sió!

Amós 1

1.1 Paraules d’Amós, que fou un dels ramaders de Tecoa. Visió que tingué referent a Israel, en els dies d’Ozies, rei de Judà, i en els dies de Jeroboam, fill de Jehoaix, rei d’Israel, dos anys abans del terratrèmol. 1.2 Amós digué: “Els Senyor rugirà des de Sió, i des de Jerusalem alçarà la veu; llavors els pasturatges estaran de dol i s’assecarà el cim del Carmel.” 1.3 Això diu el Senyor: “Per tres pecats de Damasc, i fins per quatre, no la dispensaré del càstig. Per haver aixafat Galaad amb rascles de ferro, 1.4 enviaré un foc contra la casa d’Hazael que consumirà els baluards de Benadad. 1.5 Trencaré els forrellats de Damasc, i exterminaré els habitants de la vall d’Aven i el qui té el ceptre de Beteden, i el poble de Síria serà traslladat a Quir”, diu el Senyor. 1.6 Això diu el Senyor: “Per tres pecats de Gaza, i fins per quatre, no la dispensaré del càstig. Per haver-se endut captiu tot un poble, a fi de lliurar-los a Edom, 1.7 enviaré un foc a les muralles de Gaza que consumirà els seus baluards. 1.8 Exterminaré els habitants d’Asdod i el qui té el ceptre d’Ascaló; després giraré la mà contra Ecron i exterminaré la resta dels filisteus”, diu Déu, el Senyor. 1.9 Això diu el Senyor: “Per tres pecats de Tir, i fins per quatre, no la dispensaré del càstig. Per haver lliurat a Edom tots els qui van capturar, i no haver respectat el pacte entre germans, 1.10 enviaré un foc contra la muralla de Tir que consumirà els seus baluards.” 1.11 Això diu el Senyor: “Per tres pecats d’Edom, i fins per quatre, no la dispensaré del càstig. Per haver perseguit amb l’espasa el seu germà, ofegant tot sentiment de pietat, per haver-se mantingut aferrat a la seva ira, guardant una rancúnia permanent, 1.12 enviaré un foc a Teman que consumirà els baluards de Bosrà.” 1.13 Això diu el Senyor: “Per tres pecats dels fills d’Ammon, i fins per quatre, no els dispensaré. Per haver esventrat les dones embarassades de Galaad, a fi d’engrandir el seu territori, 1.14 enviaré un foc contra les muralles de Rabà que consumirà els seus baluards, entremig de crits d’un jorn de combat, entremig del fragor d’un jorn de tempesta, 1.15 i el seu rei anirà a la captivitat, ell i tots els seus prínceps”, diu el Senyor.

Amós 2

2.1 Això diu el Senyor: “Per tres pecats de Moab, i fins per quatre, no el dispensaré del seu càstig. Per haver cremat els ossos del rei d’Edom fins a calcinar-los, 2.2 enviaré un foc contra Moab que devorarà els baluards de Queriot i Moab morirà enmig de l’aldarull, enmig de cridòria i tocs de trompetes. 2.3 Arrancaré de dintre seu el jutge, i, juntament amb ell, exterminaré tots els seus prínceps”, diu el Senyor. 2.4 Això diu el Senyor: “Per tres pecats de Judà, i fins per quatre, no el dispensaré del càstig. Per haver menyspreat la llei del Senyor i no haver guardat els seus preceptes, esgarriant-se rere les mentides, les mateixes que els seus avantpassats van seguir, 2.5 enviaré un foc contra Judà que consumirà els baluards de Jerusalem. 2.6 Això diu el Senyor: “Per tres pecats d’Israel, i fins per quatre, no el dispensaré del càstig. Per haver venut l’innocent per diners, i el pobre, per un parell de sandàlies; 2.7 per haver cobejat fins la pols que cobreix el cap dels desvalguts; perquè desvien el camí dels humils, i jeuen el fill i el pare amb la mateixa noia, profanant així el meu nom; 2.8 al costat de qualsevol altar, s’ajeuen sobre els vestits pignorats, i al santuari del seu déu beuen el vi que han requisat, 2.9 quan jo he exterminat davant d’ells els amorreus, homes corpulents de l’alçària dels cedres i forts com les alzines, i he destruït els seus fruits per dalt, i les seves arrels, per sota; 2.10 jo, que us he fet pujar de la terra d’Egipte i us he conduït pel desert durant quaranta anys, a fi que posseíssiu el país dels amorreus; 2.11 i d’entre els vostres fills he promogut profetes, i d’entre els vostres joves, homes consagrats; ¿no ha estat així, fills d’Israel?, diu el Senyor. 2.12 Però vosaltres obligueu els consagrats a beure vi, i commineu els profetes dient-los: ‘No profetitzeu!’ 2.13 Doncs, mireu: jo faré cruixir el terra sota els vostres peus, com cruix el carro carregat de garbes; 2.14 llavors, l’home àgil no podrà fugir, i al forçut no li valdrà la força, ni el valent no salvarà la vida, 2.15 ni l’expert arquer no podrà resistir, ni podrà escapar el lleuger de cames, ni el qui munta a cavall no podrà salvar la vida, 2.16 i el més esforçat d’entre els herois fugirà desarmat aquell dia”, diu el Senyor.

Amós 3

3.1 “Escolteu aquesta paraula que el Senyor ha pronunciat contra vosaltres, fills d’Israel, contra tota la família que he fet pujar de la terra d’Egipte: 3.2 Només a vosaltres he reconegut, d’entre totes les famílies de la terra; per tant, jo us visitaré per totes les vostres maldats. 3.3 ¿Podran dos anar plegats, si no van d’acord? 3.4 ¿Rugeix el lleó a la selva, si no ha fet cap presa? ¿Crida el lleonet des de l’amagatall, si no ha caçat res? 3.5 ¿Un ocell caurà al parany posat a terra, si no hi ha esquer? ¿S’alçarà el filat de terra, si no ha atrapat res? 3.6 ¿Sonarà el toc d’alerta a la ciutat, sense que la gent s’alarmi? ¿Caurà sobre una ciutat la desgràcia, sense que el Senyor l’hagi causada? 3.7 Perquè el Senyor Déu no farà res sense revelar el seu propòsit als seus servents, els profetes. 3.8 El lleó ja ha rugit, qui no té por? El Senyor Déu ha parlat, qui no profetitza?” 3.9 Feu sonar la crida als baluards d’Asdod i als baluards d’Egipte, i digueu: Aplegueu-vos dalt les muntanyes de Samaria i contempleu els grans desordres que hi ha, les violències que s’hi cometen. 3.10 “No saben actuar rectament –diu el Senyor–, acumulen rapinya i pillatge als seus palaus.” 3.11 Per tant, això diu Déu, el Senyor: “L’enemic atacarà el país per tots costats, abatrà la teva fortalesa, i els teus palaus seran saquejats.” 3.12 Això diu el Senyor: “Com el pastor que només rescata de la gola del lleó dues potes o un bocí d’orella, així seran rescatats els fills d’Israel, els qui descansen a Samaria en luxoses lliteres, o en divans de Damasc.” 3.13 “Escolteu i testifiqueu contra la casa de Jacob –diu el Senyor Etern, Déu Totpoderós–, 3.14 que el dia que jo castigui les rebel·lions d’Israel castigaré també els altars de Betel; i seran segats els corns de l’altar i llençats per terra. 3.15 Enderrocaré les cases d’hivern i les residències d’estiueig, acabaré amb els palaus d’ivori, i les grans mansions desapareixeran”, diu el Senyor.

Amós 4

4.1 Escolteu aquesta paraula, vaques de Basan, dones que residiu a la muntanya de Samaria, les opressores dels pobres, explotadores dels desvalguts, que dieu als vostres marits: “Porteu, que beurem!” 4.2 El Senyor Etern ha jurat per la seva santedat: “Mireu, vindran dies sobre vosaltres que sereu arrossegades amb ganxos, i els vostres descendents, amb hams de pescador. 4.3 Llavors haureu d’escapar per les bretxes, una rere l’altra, i sereu llençades cap a l’Armon, diu el Senyor.” 4.4 “Aneu a Betel, i allí prevariqueu! A Guilgal, i seguiu prevaricant! Porteu cada matí els vostres sacrificis, i cada tres dies, els vostres delmes! 4.5 Oferiu, en acció de gràcies, pasta fermentada, prometeu ofrenes voluntàries, proclameu-les a crits, ja que això us agrada, fills d’Israel!”, diu el Senyor. 4.6 “He estat jo qui us ha enviat la fam a totes les vostres ciutats, i la manca de pa a tots els vostres pobles; amb tot, no us heu convertit a mi –diu el Senyor. 4.7 Igualment, he estat jo qui us ha aturat les pluges quan encara faltaven tres mesos per a la sega; mentre feia ploure sobre una ciutat, en deixava una altra sense pluja; una part dels camps tingué pluja, i la part dels camps on no va ploure es va assecar. 4.8 Dues o tres ciutats anaven buscant una altra ciutat on poder trobar aigua per a beure, i no van poder apagar la set; amb tot, no us heu convertit a mi –diu el Senyor. 4.9 He castigat amb malures i sequeres la major part dels vostres horts i de les vostres vinyes, i la llagosta ha devorat les vostres figueres i els oliverars; amb tot, no us heu convertit a mi –diu el Senyor. 4.10 He enviat contra vosaltres una pesta semblant a la d’Egipte, he fet morir per l’espasa el vostre jovent, mentre els vostres cavalls eren capturats, i he fet pujar la ferum dels vostres campaments fins al vostre nas; amb tot, no us heu convertit a mi –diu el Senyor. 4.11 Us he trasbalsat com vaig trasbalsar Sodoma i Gomorra, i fóreu com un tió salvat de la foguera; amb tot, no us heu convertit a mi –diu el Senyor. 4.12 Per això, penso fer el mateix amb tu, Israel, i, com que he d’actuar contra tu, prepara’t per encarar-te amb el teu Déu, Israel!” 4.13 Heus aquí que, aquell qui forma les muntanyes i crea els vents, aquell qui revela a l’home els seus pensaments, aquell qui converteix en aurora les tenebres i camina sobre els cims de la terra, és el Senyor, Déu Totpoderós. Aquest és el seu nom.

Amós 5

5.1 Escolteu aquesta paraula, casa d’Israel, que vaig a entonar sobre vosaltres com una elegia: 5.2 Ha caigut, no tornarà a aixecar-se més, la verge d’Israel; està estesa sobre el seu propi terreny, no hi ha qui l’aixequi! 5.3 El Senyor, Déu Etern, diu això: “La vila que mobilitzava mil guerrers, quedarà en cent, la que en mobilitzava cent, quedarà en deu, a la casa d’Israel.” 5.4 Però el Déu i Senyor de la casa d’Israel diu això: “Busqueu-me a mi i viureu; 5.5 però no busqueu a Betel ni aneu a Guilgal, ni acudiu a Beerxeba, perquè Guilgal serà deportada sense remei i Betel serà anorreada. 5.6 Busqueu el Senyor i viureu! No sigui que escometi com una foguerada la casa de Josep i Betel no tingui ningú que la pugui apagar. 5.7 Els qui convertiu el dret en absenta i tireu per terra la justícia.” 5.8 Ell és qui fa aparèixer les Plèiades i Orió, el qui canvia les tenebres en matí i el dia en negra nit; el qui crida les aigües del mar i les vessa damunt la faç de la terra; el Senyor Etern és el seu nom. 5.9 El qui envia destrucció sobre el fortí i espolia la fortalesa. 5.10 Ells detesten el defensor al tribunal i avorreixen el qui parla amb sinceritat. 5.11 Per això, ja que heu trepitjat l’indefens i li reclameu una part del gra, encara que edifiqueu cases de pedra, no les habitareu; i de les vinyes esplèndides que planteu, no en tastareu el vi. 5.12 Perquè jo sé que són molt nombroses les vostres transgressions, i molt grans els vostres pecats; sé que oprimiu el just, que exigiu suborns i que atropelleu els pobres al tribunal. 5.13 Per això, l’assenyat calla en aquest temps, perquè són temps dolents. 5.14 Procureu fer el bé i no pas el mal, a fi que visqueu, i així el Senyor Totpoderós estarà amb vosaltres, tal com dieu. 5.15 Odieu el mal i estimeu el bé, i restabliu la justícia al tribunal; potser llavors el Senyor, el Déu Totpoderós, es compadirà del romanent de Josep. 5.16 Per això parla així el Senyor, el Déu Totpoderós, el Sobirà: “Hi haurà planys per totes les places, per tots els carrers diran: Ai!, ai! Convocaran al dol els camperols, i a la lamentació els qui canten complantes, 5.17 i a totes les vinyes hi haurà planys, quan passaré per entremig teu, diu el Senyor.” 5.18 Ai dels qui desitgen el dia del Senyor! De què us servirà aquest dia del Senyor? Serà de tenebres, i no pas de llum! 5.19 Com aquell qui, fugint d’un lleó, topa amb un os; o com aquell qui, entrant a casa, quan recolza la mà a la paret, el pica una serp. 5.20 ¿No serà, doncs, de tenebres, el dia del Senyor, i no pas de llum, de foscor, mancat de tota claror? 5.21 “Odio i rebutjo amb menyspreu les vostres festes, i no em plauen les vostres reunions. 5.22 I si m’oferiu els vostres holocaustos, amb les ofrenes vegetals, no ho acceptaré, ni miraré els sacrificis d’animals grassos. 5.23 Traieu-me del davant el soroll dels vostres cants, que no vull sentir la salmòdia de les vostres arpes. 5.24 Que el dret flueixi abundosament com l’aigua; i la justícia, com un torrent impetuós. 5.25 ¿És que em vau oferir sacrificis i ofrenes durant aquells quaranta anys, al desert, casa d’Israel? 5.26 Ara heu portat en processó Sicut, el vostre rei, i Quivun, el déu astral que us heu fabricat. 5.27 Per això jo us deportaré més enllà de Damasc, diu el Senyor, que té per nom Déu Totpoderós.”

Amós 6

6.1 Ai dels qui viuen tranquils a Sió, dels qui viuen refiats a la muntanya de Samaria, els homes notables de la primera de les nacions, els qui consulta la casa d’Israel! 6.2 Passeu a Calné i mireu; i d’allà aneu a la gran Hamat, després baixeu a la Gat dels filisteus; ¿Són aquells reialmes millors que aquests? ¿És la seva extensió més gran que la vostra? 6.3 Vosaltres, que penseu allunyar el dia funest i feu que s’acosti l’imperi de la violència! 6.4 Ajaguts als llits de marfil, ben acomodats sobre els divans, mengen xais del ramat i vedells grassos de l’estable. 6.5 Entonen cançons al so de la flauta i s’inventen instruments musicals, com David. 6.6 Beuen el vi en copes grans i es perfumen amb els més fins ungüents, i no senten pena pel desastre de Josep. 6.7 Per això, ara marxaran a la captivitat al davant dels deportats, i la gatzara d’aquells vividors s’haurà acabat. 6.8 El Senyor Etern ha jurat per ell mateix; el Senyor, Déu Totpoderós, ha dit: “Jo, que detesto l’altivesa de Jacob i avorreixo els seus palaus, lliuraré la ciutat a mans dels enemics, amb tot el que hi ha a dins.” 6.9 Llavors, si quedaven deu homes en una casa, també moriran. 6.10 I quan un parent aixecarà un cadàver per cremar-lo, en treure’n les restes de la casa preguntarà al qui rastregi l’interior: “Has trobat algú més?” I aquell respondrà: “No n’hi ha cap més.” I l’altre li dirà: “No diguis res, perquè el nom del Senyor no s’ha de pronunciar, 6.11 ja que el Senyor és qui mana, i la casa gran serà feta trossos, i la casa petita, a bocins.” 6.12 “¿Poden galopar els cavalls per les roques, o els bous les poden llaurar? Per què heu convertit, doncs, el dret en verí i el fruit de la justícia en absenta? 6.13 Vosaltres us alegreu en allò que no val res, quan dieu: “És amb la nostra pròpia força que hem aconseguit el domini de Carnaim. 6.14 Doncs, mireu, jo aixecaré una nació contra vosaltres, casa d’Israel –diu el Senyor, el Déu Totpoderós– que us oprimirà des de l’entrada de Lebó-Hamat fins al torrent d’Arabà.”

Amós 7

7.1 Déu, el Senyor, em va fer veure això: Heus aquí que ell anava criant llagostes quan començava la rebrotada de l’herba, després de la sega del rei. 7.2 I succeí que, quan ja devoraven el darrer bri del camp, jo vaig dir: “Senyor, Déu meu, tingues compassió! ¿Com podrà subsistir Jacob, si és tant petit?” 7.3 Llavors el Senyor va renunciar-hi: “No es complirà”, digué el Senyor. 7.4 Déu, el Senyor, em va fer veure això: Heus aquí que el Senyor, Déu sobirà, convocava per a un judici de foc que va consumir les aigües subterrànies; i quan anava a consumir els conreus, 7.5 vaig dir: “Senyor, Déu meu, atura’t! Com podrà subsistir Jacob, si és tant petit?” 7.6 Llavors el Senyor va renunciar-hi: “Això tampoc no es complirà”, digué el Senyor. 7.7 Després em va fer veure això: Heus aquí que el Senyor estava sobre un mur, i de la seva mà penjava una plomada; 7.8 i el Senyor em digué: “Què veus, Amós?” Vaig respondre: “Una plomada.” Llavors el Senyor digué: “Mira, vaig a posar la plomada al mig del meu poble d’Israel, i ja no li toleraré res més. 7.9 Seran devastats els llocs alts d’Isaac, i enderrocats els santuaris d’Israel, i m’alçaré amb l’espasa contra la casa de Jeroboam.” 7.10 Amassià, el sacerdot de Betel, envià a dir a Jeroboam, rei d’Israel: “Amós conspira contra tu en plena casa d’Israel, i aquest país no pot tolerar més les coses que diu. 7.11 Perquè ha dit això: Jeroboam morirà per l’espasa, i Israel serà deportat, sense remei, lluny de la seva terra.” 7.12 Després, Amassià digué a Amós: “Vés-te’n, vident; fuig cap a la terra de Judà i guanya-t’hi la vida, fes-hi de profeta. 7.13 Però no tornaràs més a profetitzar a Betel, perquè és un santuari del rei i un temple del reialme.” 7.14 Amós respongué a Amassià: “No sóc profeta, ni fill de profeta, sinó que sóc ramader i picador de sicòmors. 7.15 Però el Senyor em va treure de conduir el ramat i em va dir: Vés i profetitza al meu poble d’Israel. 7.16 Per tant, ara, escolta la paraula del Senyor. Tu dius que no profetitzi contra Israel ni prediqui contra la casa d’Isaac. 7.17 Per això, el Senyor et diu: “La teva dona haurà de prostituir-se per la ciutat, els teus fills i les teves filles cauran per l’espasa, les teves terres seran repartides en lots, i tu moriràs en una terra immunda, mentre que Israel serà indefectiblement deportat, com a esclau, lluny del seu país.”

Amós 8

8.1 Això és el que em va fer veure Déu, el Senyor: Hi havia una cistella de fruita madura, 8.2 i em digué: “Què veus, Amós?” Vaig respondre: “Una cistella de fruita madura.” I el Senyor digué: “Ha madurat la fi del meu poble Israel; ja no li toleraré res més. 8.3 En aquell dia els himnes del temple es convertiran en gemecs –diu el Senyor. Hi haurà gran quantitat de cadàvers, llençats en silenci per qualsevol lloc.” 8.4 Escolteu això, vosaltres que exploteu l’indigent i arruïneu els desvalguts de la terra 8.5 mentre penseu: “¿Quan s’acabarà el mes, per poder vendre el gra, i la setmana, per poder obrir els graners? Escurçarem la mesura i apujarem el preu, i falsejarem el pes de les balances. 8.6 Podrem comprar gent pobra per pocs diners, i els desvalguts, per un parell de sandàlies; i fins el rebuig del blat podrem vendre.” 8.7 El Senyor ha jurat per la glòria de Jacob: “No oblidaré mai cap de les vostres obres!” 8.8 A causa d’això, ¿no ha de tremolar tota la terra? ¿No estaran de dol tots els qui l’habiten? La terra creixerà tota sencera com el Nil, s’alçarà i s’abaixarà com el riu d’Egipte. 8.9 “Succeirà aquell dia –diu el Senyor, l’Etern–, que faré pondre el sol a ple migdia i cobriré de tenebres la terra en un dia clar. 8.10 Canviaré les vostres festes en dol i tots els vostres càntics en lamentacions; faré posar cilici entorn de tots els lloms i que siguin rapats tots els caps. Causaré un dol com el d’un fill únic, i la seva fi serà com un dia d’amargor. 8.11 Vénen dies –diu el Senyor, l’Etern– en què enviaré fam a la terra, però no pas fam de pa, ni set d’aigua, sinó d’escoltar la Paraula del Senyor. 8.12 Llavors aniran errants de mar a mar, vagant del nord fins a llevant, buscant la Paraula del Senyor, però no la trobaran. 8.13 En aquell temps defalliran de set les noies boniques i els joves. 8.14 Els qui juren pel pecat de Samaria i diuen: Per vida del teu déu, Dan, per vida del teu camí, Beerxeba!, tots cauran, i no s’alçaran mai més!”

Amós 9

9.1 Vaig veure el Senyor dret vora l’altar, i deia: “Sacseja el capitell i que es desplomin els llindars, trenca’ls sobre el cap de tots ells; i els que quedin, jo els mataré amb l’espasa. No s’escaparà cap fugitiu, ningú aconseguirà salvar-se. 9.2 Ni que s’obrissin pas fins al país dels morts, d’allà els trauria la meva mà; encara que pugessin fins al cel, d’allà els faria baixar. 9.3 Ni que s’amaguessin al cim del Carmel, allà els buscaria i els atraparia; i si s’amagaven de la meva vista al fons del mar, allà hi enviaria la serp monstruosa perquè els mossegués. 9.4 Ni que els enemics se’ls enduguessin captius, allà enviaria l’espasa perquè els matés; posaria els meus ulls en ells per al seu mal, i no pas per al seu bé.” 9.5 El Senyor, Déu Totpoderós, és qui toca la terra, que es desfà i tots els seus habitants fan dol; la fa créixer tota sencera com el Nil, i la fa baixar com el riu d’Egipte. 9.6 El qui va construir al cel les seves cambres i va establir el firmament sobre el món; el qui crida les aigües del mar i les vessa sobre la faç de la terra: el seu nom és el Senyor Etern. 9.7 “¿No sou per a mi com la gent d’Etiòpia, vosaltres, fills d’Israel? –diu el Senyor. ¿No vaig fer pujar jo els fills d’Israel del país d’Egipte, com els filisteus de Caftor i els sirians de Quir? 9.8 Mireu, els ulls del Senyor Etern guaiten el reialme pecador, i jo l’esborraré de la faç de la terra, si bé no exterminaré del tot la casa de Jacob –diu el Senyor. 9.9 Heus aquí que donaré l’ordre i faré que la casa d’Israel sigui garbellada per totes les nacions, tal com es garbella amb el sedàs, sense que caigui a terra ni un sol gra. 9.10 Per l’espasa moriran tots els pecadors del meu poble, aquells que diuen: No ens atraparà ni ens sobrevindrà cap desgràcia. 9.11 “Aquell dia aixecaré el tabernacle caigut de David. Restauraré les esquerdes i n’aixecaré les ruïnes, el reconstruiré com era abans, 9.12 a fi que heretin el que queda d’Edom i de totes les nacions sobre les quals s’ha invocat el meu nom –diu el Senyor, i ho complirà. 9.13 Vénen dies –diu el Senyor– en què el llaurador es tocarà amb el segador, i el trepitjador de raïm amb el sembrador. Les muntanyes destil·laran most, i en regalimaran tots els pujols. 9.14 Llavors faré retornar els deportats del meu poble d’Israel: reconstruiran les ciutats devastades i les habitaran; plantaran vinyes i en beuran el vi; cultivaran horts i en menjaran el fruit. 9.15 Jo els plantaré en la seva terra i mai més no seran desarrelats de damunt el país que els vaig donar –diu el Senyor, el teu Déu.”

Abdies 1

1.1 Això ha dit el Senyor Etern, referent a Edom: “Hem sentit un missatge que ve de part del Senyor i que un emissari ha tramès a les nacions: alceu-vos, i llancem-nos a lluitar contra ella! 1.2 T’he fet petita, Edom, entre les nacions, menystinguda entre els pobles. 1.3 T’ha enganyat l’orgull del teu cor, tu que habites a les coves de la roca, que tens la mansió a les altures; la mateixa que pensa dintre seu: Qui em farà baixar a terra? 1.4 Ni que t’enlairessis com l’àguila i entre les estrelles pengessis el teu niu, d’allí et faria baixar jo, diu el Senyor! 1.5 Si t’entressin a casa els lladres, o els saltejadors nocturns, com en series, d'espoliada!; però, ¿robarien més del que poguessin? Si vinguessin veremadors a la teva propietat, ¿no deixarien algun penjoll? 1.6 Com t’han escorcollat, Esaú! Fins els teus amagatalls han estat regirats! 1.7 Tots els teus aliats t’han foragitat fins a les fronteres; els teus amics t’han enganyat i t’han traït. Aquells qui menjaven el teu pa t’han parat trampes sota els peus. No tens gens d’enteniment! 1.8 ¿No faré que desapareguin, aquell dia –diu el Senyor–, els savis d’Edom i la intel·ligència de la muntanya d’Esaú? 1.9 Els teus herois, Teman, s'esglaiaran, i tothom serà suprimit de la muntanya d’Esaú, per la matança. 1.10 “Per la violència contra el teu germà Jacob, et cobriran de vergonya i desapareixeràs per sempre. 1.11 El dia que tu hi eres present, quan els estrangers s’enduien presoner l’exèrcit, quan els enemics entraven pels seus portals i saquejaven Jerusalem, tu també feies com qualsevol d’ells. 1.12 No havies de mirar complaguda el dia de la dissort del teu germà; no havies d’alegrar-te el dia de la ruïna dels fills de Judà; no havies de dir insolències el dia de la seva angoixa. 1.13 No havies d’haver passat la porta de la ciutat del meu poble el dia del seu desastre; no havies de complaure’t, tu també, en el dia de la seva catàstrofe; no havies d’apoderar-te dels seus béns el dia de la seva calamitat. 1.14 No t’havies d’apostar a les cruïlles per matar els seus fugitius; no havies de lliurar els qui s’escapaven, el dia de la seva angoixa. 1.15 “Ja és a prop el dia del Senyor contra totes les nacions. El mateix que tu has fet, se’t farà a tu; les teves accions recauran sobre el teu mateix cap. 1.16 Perquè així com heu hagut de beure dalt la muntanya santa, així beuran totes les nacions, una rere l’altra; beuran fins a l’última gota, i serà com si mai no haguessin existit. 1.17 Però a la muntanya de Sió hi haurà una resta que s’haurà salvat, que serà santa; i la casa de Jacob recuperarà les seves propietats. 1.18 Llavors la casa de Jacob serà el foc, i la de Josep, la flama; i la casa d’Esaú serà la palla, que la cremaran i la consumiran. No quedarà ningú de la casa d’Esaú, perquè el Senyor ho ha dit. 1.19 Els del Nègueb ocuparan la serralada d’Esaú, i els de la Xefelà, el país dels filisteus; també ocuparan els camps d’Efraïm i els camps de Samaria. I els de Benjamí ocuparan Galaad. 1.20 Els deportats d’aquesta tropa dels fills d’Israel ocuparan Canaan fins a Sarepta; i els deportats de Jerusalem que viuen a Sefarad ocuparan les ciutats del Nègueb. 1.21 Aleshores pujaran victoriosos a la muntanya de Sió, a fi de dominar la serralada d’Esaú; i del Senyor serà la reialesa!”

Jonàs 1

1.1 El Senyor va dirigir una revelació a Jonàs, fill d’Amitai, i li digué: 1.2 “Alça’t i vés a Nínive, aquella gran ciutat, i predica contra ella, perquè la seva iniquitat ha pujat fins a la meva presència.” 1.3 Però Jonàs es va alçar per escapar-se cap a Tarsis, fugint de la presència del Senyor; va baixar a Jafa, on va trobar un vaixell que anava cap allà; va pagar el passatge i es va embarcar per fer el viatge amb ells, lluny de la presència del Senyor. 1.4 Però el Senyor va enviar una gran ventada sobre el mar i s’hi va abatre una gran tempesta, fins al punt que el vaixell semblava que s’havia d’esberlar. 1.5 Els mariners van agafar por i van començar a invocar cadascun el seu déu, i van llançar al mar la càrrega del vaixell a fi d’alleugerir-lo. Jonàs, però, havia baixat al fons de la nau, s’havia ajaçat i dormia profundament. 1.6 Llavors, el patró se li va acostar i li digué: “Què fas, dormilega? Aixeca’t i prega el teu déu; potser aquest déu es recordarà de nosaltres i no ens perdrem.” 1.7 I els mariners entre ells es van dir: “Anem a fer-ho a sorts, per veure d’on ens ve aquesta desgràcia.” Van tirar la sort i aquesta va caure en Jonàs. 1.8 Llavors li digueren: “Explica’ns per quina causa ens ve aquesta desgràcia. Quin és el teu ofici? D’on véns? Quin és el teu país? A quin poble pertanys?” 1.9 I ell els digué: “Sóc hebreu i reverencio el Senyor Etern, el Déu del cel, que ha creat el mar i la terra.” 1.10 Llavors aquells homes van sentir un gran temor, i li digueren: “Per què has fet això?”, ja que van saber que ell fugia de la presència del Senyor, perquè els ho havia explicat. 1.11 I li van dir: “Què hem de fer amb tu perquè es calmi el mar?” Ja que s'enfurismava cada vegada més. 1.12 Ell respongué: “Agafeu-me i tireu-me al mar, i el mar es calmarà, perquè estic segur que és per culpa meva que s’ha aixecat aquesta gran tempesta.” 1.13 Els homes seguien remant, intentant de tornar a terra, però no podien, perquè el mar s’enfurismava cada vegada més. 1.14 Llavors van invocar el Senyor i digueren: “Senyor, et preguem, ara, que no ens facis morir a nosaltres per la vida d’aquest home, ni facis recaure damunt nostre la sang innocent, ja que tu, Senyor, has fet que passés això segons la teva voluntat.” 1.15 Tot seguit van agafar Jonàs i el van tirar al mar, i el mar va calmar la seva fúria. 1.16 Llavors aquells homes van sentir un gran temor del Senyor, li van oferir un sacrifici i li van fer prometences.

Jonàs 2

2.1 Déu va disposar que un gran peix s’engolís Jonàs. I Jonàs es va estar dintre del ventre del peix durant tres dies i tres nits. 2.2 Aleshores va pregar el Senyor, el seu Déu, des de les entranyes del peix, i digué: 2.3 “En la meva angoixa he pregat el Senyor, i m’ha respost. Des de les entranyes de la mort he demanat auxili, i tu has escoltat la meva veu. 2.4 M’has llençat al més profund, al centre dels oceans, i els corrents m’envolten. La teva maror i les teves onades han passat damunt meu. 2.5 Jo he dit: Sóc foragitat de davant la teva presència; no obstant, tornaré a mirar vers el teu sant temple. 2.6 Les aigües m’estrenyen fins a l’ànima; els abismes m’envolten, les algues se m’enreden al cap. 2.7 Vaig davallant fins als fonaments de les muntanyes; la terra, amb els seus forrellats, em fa presoner per sempre. Però tu fas que la meva vida s’alci de la fossa, Senyor, Déu meu! 2.8 Quan l’ànima defallia dintre meu, m’he recordat del Senyor, i la meva pregària ha entrat a la teva presència, al teu sant temple. 2.9 Els qui adoren les vanitats mentideres abandonen la seva pietat. 2.10 Però jo, amb veu de lloança, t’oferiré sacrificis, compliré les promeses que t’he fet. La salvació pertany al Senyor!” 2.11 I seguint una ordre del Senyor, el peix va vomitar Jonàs a terra ferma.

Jonàs 3

3.1 Per segona vegada, Jonàs va rebre una revelació del Senyor que deia: 3.2 “Alça’t, vés a Nínive, aquella gran ciutat, i predica el missatge que jo et diré.” 3.3 Jonàs es va alçar i es va dirigir cap a Nínive, tal com el Senyor li havia manat. Nínive era una ciutat molt gran: calien tres dies per a recórrer-la. 3.4 Jonàs va començar a endinsar-se en la ciutat, fent una jornada de camí, i predicava així: “D’aquí a quaranta dies, Nínive serà destruïda!” 3.5 La gent de Nínive va creure en Déu: van proclamar un dejuni i es van vestir de sac, des del més gran fins al més petit. 3.6 I quan la notícia va arribar al rei de Nínive, es va alçar del seu setial, es tragué les vestidures reials i es cobrí amb roba de sac, i va anar a seure a la cendra. 3.7 I es va fer una proclama que es va anunciar per tot Nínive, per decret del rei i els seus notables, que deia: “Que ningú, ni home ni bèstia, ni bous, ni ovelles, no han de tastar res; no han de sortir a pasturar ni a beure aigua, 3.8 sinó que s’han de cobrir amb roba de sac, tant els homes com les bèsties, i que clamin a Déu amb insistència, i que tothom es penedeixi del seu mal camí i dels actes de violència que fins ara ha fet. 3.9 Qui sap si Déu s’hi repensarà i es desdirà i apaivagarà la fúria del seu enuig, i no haurem de morir.” 3.10 I Déu veié el seu comportament, com s’havien penedit del seu mal camí, i es va desdir de fer-los el mal que havia anunciat que els faria; i no el va fer.

Jonàs 4

4.1 Però això, a Jonàs no li va agradar gens, i es disgustà molt. 4.2 I pregant Déu li digué: “Ah, Senyor; ¿no és això mateix el que jo em temia, quan era al meu país? Per això em volia prevenir fugint a Tarsis, perquè sabia que ets un Déu clement i ple de bondat, lent per a la ira i gran en misericòrdia, i que et repenses de fer el mal. 4.3 Ara, doncs, Senyor, et prego que em treguis la vida, perquè, per a mi, ara és millor morir que no pas viure!” 4.4 I el Senyor respongué: “¿Tens raó d’enutjar-te així?” 4.5 Jonàs va sortir de la ciutat i es va aturar a la part oriental, i s’hi va fer una cabana i s’estava allà, assegut a l’ombra, per observar què passaria a la ciutat. 4.6 El Senyor Déu va preparar una planta perquè s’enfilés per damunt de Jonàs i li fes ombra sobre el cap, a fi que alleugerís el seu malestar; i Jonàs es va alegrar força per aquella planta. 4.7 Però l’endemà, a trenc d’alba, Déu va disposar que un cuc rosegués la planta, i aquesta es va assecar. 4.8 Quan va sortir el sol, Déu va enviar un vent terral abrusador, i el sol queia de ple sobre el cap de Jonàs, fins al punt que defallia i demanava la mort dient: “Em val més morir que seguir vivint!” 4.9 Llavors Déu digué a Jonàs: “¿Tens raó d’enutjar-te així per culpa d’una planta?” Ell respongué: “I tant que tinc raó d’enutjar-me; fins i tot de demanar la mort!” 4.10 I el Senyor li replicà: “Tu et dols per una planta que no has treballat ni l’has feta créixer, que en una nit ha brotat i en una nit ha desaparegut, 4.11 ¿i jo no he de doldre’m per Nínive, aquesta gran ciutat, on hi ha més de cent vint mil persones que no saben distingir el bé del mal, a més d’un gran nombre d’animals?”

Miquees 1

1.1 Paraula del Senyor que rebé Miquees, de Morèixet, en temps de Jotam, Acaz i Ezequies, reis de Judà. El que veié sobre Samaria i Jerusalem. 1.2 Escolteu tots els pobles! Poseu atenció, terra, i tot el que l’omple! Que el Senyor Etern faci de testimoni contra vosaltres, del seu santuari estant. 1.3 Heus aquí que el Senyor és a punt de sortir del seu lloc, davallarà i trepitjarà els cims de la terra. 1.4 I les muntanyes es desfaran sota els seus peus, les valls es fondran com la cera davant el foc, com les aigües quan s’aboquen pel precipici. 1.5 Tot això per la transgressió de Jacob i pels pecats de la casa d’Israel. Quina és la rebel·lió de Jacob? ¿No és Samaria? I quins són els llocs alts idolàtrics de Judà? ¿No és Jerusalem? 1.6 Per això convertiré Samaria en una pila d’enderrocs, una terra per a plantar-hi vinyes; escamparé les seves pedres per la vall, i descobriré els seus fonaments. 1.7 Totes les seves estàtues seran esmicolades, tots els seus regals, cremats al foc; i trossejaré tots els seus ídols, perquè com a paga de ramera els va aplegar i paga de ramera tornaran a ser. 1.8 Per això em lamentaré i cridaré, aniré descalç i despullat, udolaré com els xacals i gemegaré com els estruços. 1.9 Perquè la seva nafra és incurable i s’ha escampat fins a Judà, ha arribat fins a les portes del meu poble, de Jerusalem. 1.10 No ho digueu a Gat ni ploreu massa; rebolqueu-vos a la pols de Betleafrà. 1.11 Passeu despullats i avergonyits, habitants de Xafir. Els residents de Saanan no surten; el dol de Betaèssel us privarà de l’ajut. 1.12 Perquè els habitants de Marot esperen ansiosos el bé, ja que el mal, de part del Senyor, ha davallat fins a la mateixa porta de Jerusalem. 1.13 Enganxeu els cavalls al carro, habitants de Laquix, que fóreu l’esca del pecat per a la casa de Sió, perquè en vosaltres s’hi troben les prevaricacions d’Israel. 1.14 Per això seràs com un dot renunciat a Morèixet-Gat; les cases d’Aczib són un engany per als reis d’Israel. 1.15 Encara us portaré un nou amo, habitants de Mareixà: la glòria d’Israel fugirà fins a Adul·lam. 1.16 Arrenca’t els cabells i afaita’t pels teus fills molt estimats, eixampla’t la calba com la d’un voltor, perquè els han deportat lluny de tu.

Miquees 2

2.1 Ai dels qui maquinen la maldat i planegen fer el mal quan són al llit per realitzar-lo a trenc d’alba, valent-se del poder que tenen a les mans! 2.2 Cobegeu les heretats i les roben, ambicionen les cases i les prenen; i oprimeixen l’home i la seva família, el propietari i la seva hisenda. 2.3 Per això diu el Senyor: “Mireu, jo tinc pensat contra aquesta gent un mal del qual no podreu apartar el coll, i ja no anireu amb el cap tan alt, perquè serà un temps de calamitats.” 2.4 En aquell temps, entonaran una sàtira contra vosaltres i cantaran una complanta que digui: “Hem estat espoliats, ell ha canviat la part del nostre poble. Com ens ha pres els nostres camps! Els ha traspassat als nostres saquejadors i els ho ha repartit.” 2.5 Per això no hi haurà qui parcel·li els lots a la congregació del Senyor. 2.6 “No prediqueu”, diuen als qui prediquen, “no pronostiqueu aquestes coses, que no ens atraparà pas l’oprobi.” 2.7 Tu que et dius casa de Jacob: ¿Ha minvat, l’Esperit del Senyor? ¿És així com es comporta? Les meves paraules, ¿no fan el bé als qui caminen rectament? 2.8 Però ja fa temps que el meu poble s’ha alçat com un enemic; als qui transiten heu gosat arrabassar el mantell de damunt del vestit, com si fossin enemics bel·licosos. 2.9 Heu tret les dones del meu poble fora de les seves llars estimades; arrenqueu per sempre als infants la dignitat que els vaig donar. 2.10 Alceu-vos i marxeu, que no és aquest el lloc de repòs, ja que està contaminat, corromput amb espantosa destrucció. 2.11 Si algú, guiat per esperit de falsedat, us enganyava i us deia: “Jo et pronostico vi i licors”, aquest seria el profeta d’aquest poble. 2.12 “Estigues segur que et reuniré enterament, Jacob; sens falta recolliré la resta d’Israel, t’aplegaré com ovelles de Bosrà, com un ramat enmig del seu pasturatge, i ressonarà l'estrèpit de la multitud. 2.13 Pujarà davant d’ells el qui obre els camins; s’obriran pas i travessaran la porta i en sortiran; el seu rei passarà davant d’ells i el Senyor serà el capdavanter.”

Miquees 3

3.1 Jo vaig dir: “Escolteu, ara, dirigents de Jacob i caps de la casa d’Israel: ¿No teniu l’obligació de saber el que és just? 3.2 Vosaltres, que odieu el que és bo i estimeu allò que és dolent, que els preneu la pell i la carn de damunt els ossos. 3.3 I després d’haver devorat la carn del meu poble heu escorxat la seva pell, heu trencat i trossejat tots els seus ossos com si fossin per a tirar al perol i com si la carn fos per a l’olla, 3.4 i encara invoqueu el Senyor; però ell no us respondrà pas, ans us amagarà el rostre en aquell moment, perquè heu comès maldats. 3.5 Així parla el Senyor contra els profetes que enganyen el meu poble i criden: Pau!, mentre tenen alguna cosa per a mossegar amb les dents, però que declaren la guerra santa a qui no els posa res a la boca.” 3.6 Per això la visió se us tornarà nit, i l’endevinament, foscúria; el sol es pondrà sobre aquells profetes i se’ls farà fosc a ple dia. 3.7 Els vidents seran avergonyits, els endevinaires confosos, i tots hauran de callar, perquè no hi haurà cap resposta de part de Déu. 3.8 En canvi, jo estic ple de poder de l’Esperit del Senyor, de justícia i fortalesa per a denunciar a Jacob la seva prevaricació i a Israel el seu pecat. 3.9 Escolteu, ara, això, caps de la casa de Jacob, dirigents del poble d’Israel, que abomineu la justícia i pervertiu tot el dret, 3.10 que engrandiu Sió amb sang i Jerusalem amb injustícia. 3.11 Els seus governants judiquen amb suborn, els seus sacerdots cobren per ensenyar, els seus profetes fan prediccions per diners, i es recolzen en el Senyor tot dient: “¿No tenim el Senyor al nostre costat? Sobre nosaltres no pot venir cap mal!” 3.12 Per això, per culpa vostra, Sió serà llaurada com un camp i Jerusalem esdevindrà un munt d’enderrocs, i la muntanya del temple, un turó inhabitat.

Miquees 4

4.1 Als darrers temps s’esdevindrà que la muntanya del temple del Senyor serà establerta com a cap de les muntanyes, serà exalçada per damunt dels turons, i totes les nacions hi afluiran. 4.2 S’hi encaminarà una multitud de pobles i diran: “Veniu, pugem a la muntanya del Senyor, al temple del Déu de Jacob, que ell ens instruirà en els seus camins i nosaltres caminarem per les seves senderes”, ja que de Sió sortirà la llei, i de Jerusalem, la paraula del Senyor. 4.3 Ell jutjarà entre una munió de pobles, farà d’àrbitre entre nacions poderoses, fins les més llunyanes. Convertiran les seves espases en relles i les seves llances en falçons. Cap nació no alçarà l’espasa contra una altra, ni s’entrenaran més per a la guerra. 4.4 Cadascú seurà sota la seva parra, o sota la seva figuera, i ningú no els farà por, perquè el Senyor Totpoderós així ho ha dit. 4.5 Tots els pobles caminen cada u en el nom del seu déu, però nosaltres caminarem en el nom del Senyor, el nostre Déu, per sempre més. 4.6 Aquell dia, diu el Senyor, reuniré l’ovella que coixeja i recolliré l’extraviada i aquella que vaig afligir; 4.7 i posaré la coixa com a romanent i l’extraviada com a nació forta; i el Senyor regnarà sobre elles des de la muntanya de Sió, des d’ara i per sempre més. 4.8 I tu, Torre del Ramat, fortalesa de la filla de Sió, recobraràs el teu antic domini, el regnat de la filla de Jerusalem. 4.9 I ara, per què et planys tant? ¿És que no tens un rei, o ha mort el teu conseller, perquè t’aclapari un dolor com de partera? 4.10 Plany-te i gemega, filla de Sió, com la dona que va de part, perquè ara sortiràs de la ciutat i viuràs a camp obert, i aniràs fins a Babilònia. Allà seràs alliberada, allà el Senyor et redimirà del poder dels teus enemics. 4.11 Ara s’han aplegat contra tu moltes nacions que diuen: “Que sigui profanada, i que en Sió s’esplaïn els nostres ulls.” 4.12 Però no han conegut els pensaments del Senyor, ni han entès els seus propòsits: perquè ell els aplega com garbes a l’era. 4.13 Alça’t i trilla, filla de Sió, perquè et donaré corns de ferro i unglots de bronze i destrossaràs una munió de pobles, i consagraràs al Senyor el botí, i les seves riqueses al sobirà de tota la terra.

Miquees 5

5.1 Ara ens assetgen, ciutat guerrera; amb una vara colpegen la cara del jutge d’Israel. 5.2 Però tu, Betlem Efrata, massa petita per ser comptada entre les famílies de Judà, de tu sortirà el qui ha de dominar Israel. Els seus orígens són des del principi, des dels dies de l’eternitat. 5.3 Per això els abandonarà fins al temps que infanti la qui ha d’infantar; i el romanent dels seus germans es reunirà amb els fills d’Israel. 5.4 Ell restarà ferm i pasturarà amb el poder del Senyor, amb la grandesa del nom del Senyor, el seu Déu; i habitaran segurs, perquè aleshores ell serà gran fins als confins de la terra. 5.5 Ell serà la pau: si l’assiri vol envair la nostra terra per trepitjar els nostres casals, llavors li oposarem set pastors i vuit dirigents 5.6 que pasturaran el país d’Assíria amb l’espasa, el país de Nimrod, dins les seves portes. Ell ens salvarà de l’assiri, si entra al nostre país, així que trepitgi les nostres fronteres. 5.7 El romanent de Jacob serà, enmig de molts pobles, com la rosada que ve del Senyor, com la pluja sobre l’herbei, que no confien en l’home ni esperen res dels mortals. 5.8 El romanent de Jacob serà, entre les nacions, enmig de molts pobles, com el lleó entre les bèsties de la selva, com el lleonet entre el ramat d’ovelles, que passa entremig d’elles, trepitja i destrossa sense que ningú ho pugui impedir. 5.9 La teva mà s’alçarà contra els teus adversaris, i tots els teus enemics seran destruïts. 5.10 “Aquell dia, diu el Senyor, suprimiré els teus cavalls i destruiré els teus carros. 5.11 Destruiré les ciutats del teu país i enderrocaré totes les teves fortaleses. 5.12 També t’arrabassaré de les mans les fetilleries, i mai més no tindràs endevinaires. 5.13 Extirparé d’enmig teu les teves estàtues i les teves imatges, i no adoraràs mai més l’obra de les teves mans. 5.14 Arrabassaré igualment, d’enmig teu, les columnes sagrades i destruiré les teves proteccions. 5.15 I amb indignació i còlera prendré venjança de les nacions que no m’han volgut escoltar.”

Miquees 6

6.1 Escolteu, ara, el que diu el Senyor: “Aixeca’t, crida a judici les muntanyes, i que els turons sentin la teva veu. 6.2 Escolteu, muntanyes, l’acusació del Senyor, i vosaltres, fonaments ferms de la terra, perquè el Senyor té un plet amb el seu poble, i pledejarà amb Israel. 6.3 Poble meu, què t’he fet jo, o en què t’he molestat? Contradigues-me! 6.4 Jo t’he fet pujar del país d’Egipte, t’he redimit de la casa d’esclavatge, i et vaig posar per guies Moisès, Aaron i Maria. 6.5 Poble meu, recorda’t ara de la maquinació de Balac, rei de Moab, i de la resposta que li va donar Balaam, fill de Beor, des de Xitim fins a Guilgal, a fi que comprenguin la rectitud del Senyor. 6.6 “Amb què em presentaré davant el Senyor? Com em prosternaré davant el Déu de les altures? ¿Em presentaré davant seu amb holocaustos, amb vedells d’un any? 6.7 ¿Es complaurà el Senyor amb milers de moltons o amb deu mil rius d’oli? ¿Oferiré el meu primogènit per la meva transgressió, el fruit de les meves entranyes pel pecat de la meva ànima? 6.8 Ja t’han indicat, home, allò que és bo i allò que el Senyor vol de tu: solament que practiquis el dret i estimis la misericòrdia, i que caminis dòcilment davant el teu Déu. 6.9 La veu del Senyor clama a la ciutat, i és prudent reverenciar el teu nom. Pareu atenció al cop de vara i al qui l’ha ordenat. 6.10 ¿Hi ha encara a casa de l’impiu riqueses de maldat i una mesura curta indignant? 6.11 ¿És que puc ser innocent, si tinc balances fraudulentes i bossa de pesos falsejats? 6.12 Els seus potentats s’han omplert de rapinya i els seus habitants parlen amb engany, i a la seva boca hi coven una llengua mentidera. 6.13 Per això jo també t’he afeblit ferint-te, t’he devastat pels teus pecats. 6.14 Menjaràs i no et saciaràs, i tindràs la fam dintre teu; guardaràs, però no salvaràs res, i allò que poguessis salvar jo ho lliuraré a l’espasa. 6.15 Sembraràs i no colliràs; xafaràs les olives, però no t’ungiràs d’oli; faràs el most, però no tastaràs el vi. 6.16 Heu sentit els costums d’Omrí i totes les pràctiques de la casa d’Acab, i heu continuat en els seus consells; per això jo t’abandonaré a tu al desastre, i els teus habitants, a l’escarni. I vosaltres haureu de suportar la deshonra del meu poble.”

Miquees 7

7.1 Ai de mi!, que em trobo com quan ja han collit els fruits de l’estiu, com quan ja han espigolat després de la verema, i no tinc ni un raïm per a menjar, ni una figa primerenca que tant desitja la meva ànima. 7.2 Els piadosos han desaparegut de la terra, i no queda ningú que sigui recte entre els homes. Tots estan a l’aguait per vessar sang, es posen paranys els uns als altres. 7.3 Tenen les mans avesades a fer el mal: el governant extorqueix, el jutge actua per suborn, el poderós demana el que desitja la seva ànima, i junts fan maquinacions. 7.4 El millor d’ells és com una ortiga, i el més recte, com un esbarzer. Ja arriba el dia de la teva visitació, anunciat pels teus vigilants; ara esdevindrà la seva confusió. 7.5 No confieu en els companys, no us refieu dels amics íntims. Desconfia de la que dorm al teu costat, tingues la boca tancada. 7.6 Perquè el fill deshonra el pare, la filla es revolta contra la mare, la nora, contra la sogra, i els enemics de l’home són els de la mateixa casa. 7.7 Però jo poso la meva mirada en el Senyor, espero en el Déu de la meva salvació: el meu Déu m’escoltarà! 7.8 No t’alegris de la meva dissort, enemiga meva; encara que caigui, m’aixecaré, encara que estigui postrada en tenebres, el Senyor serà la meva llum. 7.9 Suportaré la indignació del Senyor –ja que he pecat contra ell– fins que porti a judici la meva causa i em faci justícia. Ell em traurà a la llum, i jo veuré la seva salvació. 7.10 La meva enemiga ho veurà i es cobrirà de vergonya, aquella mateixa que em deia: “On és el Senyor, el teu Déu?” Els meus ulls s’hi complauran quan serà trepitjada com el fang dels carrers. 7.11 Ja ve el dia que es reconstruiran els teus murs i que s'eixamplaran les fronteres. 7.12 Aquell dia vindran cap a tu des d’Assíria fins a les ciutats d’Egipte, i des de l’Egipte fins al riu Eufrates, de mar a mar i de muntanya a muntanya. 7.13 I la terra serà devastada per culpa dels seus habitants, com a conseqüència dels seus pecats. 7.14 Pastura el teu poble amb el teu bastó, el ramat de la teva heretat, que habita apartat a la malesa, envoltat de terres fèrtils; pastura’ls per Basan i per Galaad, com en temps antics. 7.15 Com en els dies que els vaig treure d’Egipte, els faré veure meravelles. 7.16 Les nacions ho veuran i els farà vergonya la seva poca força, i es taparan la boca i faran el sord. 7.17 Lleparan la pols com les serps, com els rèptils que s’arrosseguen per terra. Sortiran espaordits dels seus amagatalls, s’acostaran tremolant al Senyor, el nostre Déu, i tindran por de tu. 7.18 Quin Déu hi ha com tu, que perdones la maldat i oblides el pecat del romanent del teu poble? No mantens per sempre el teu enuig, et complaus a ser benigne. 7.19 Tornaràs a compadir-te de nosaltres, taparàs les nostres iniquitats, i llençaràs al fons del mar tots els nostres pecats. 7.20 Mantindràs la teva fidelitat a Jacob, i la teva benevolència, a Abraham, tal com vas jurar als nostres avantpassats des dels temps més remots.

Nahum 1

1.1 Profecia sobre Nínive. Llibre de la visió de Nahum, d’Elcoix. 1.2 El Senyor és un Déu gelós i venjador, el Senyor és venjador i ple d’indignació! El Senyor es venja dels seus adversaris, guarda rancúnia als seus enemics. 1.3 El Senyor és lent per a la ira, però gran en força; no deixa el culpable sense càstig. El Senyor avança entre torbonades i tempestes, i els núvols són la pols que aixequen els seus peus! 1.4 Increpa la mar i l’asseca, i eixuga tots els corrents; Basan i el Carmel es mustiguen, i es panseixen les flors del Líban. 1.5 Davant d’ell, les muntanyes trontollen i els turons es desfan; a la seva presència, el terra se somou amb el món i tots els qui l’habiten. 1.6 Davant la seva indignació, qui podrà restar dempeus? Qui podrà aguantar la seva còlera ardent? El seu furor s’escampa com un foc; i davant d’ell, les roques s’esberlen. 1.7 El Senyor és bondadós, és un refugi en el dia de l’aflicció, i coneix els qui confien en ell. 1.8 Però amb una inundació impetuosa destruirà el lloc on és l’adversari, i els seus enemics seran perseguits fins a les tenebres. 1.9 Què trameu contra el Senyor? Ell realitzarà un extermini total; no haurà d’alçar el flagell dues vegades! 1.10 Encara que siguin com una feixina d’esbarzers, embeguts en la seva embriaguesa, seran consumits com fullaraca seca. 1.11 De dintre teu, Nínive, ha sortit aquell qui va planejar el mal contra el Senyor, aquell conseller malvat. 1.12 Això diu el Senyor a Judà: “Encara que siguin forts i es comptin per milers, igualment seran segats i desapareixeran. T’he fet patir, però no et faré patir més, 1.13 sinó que ara trencaré el jou que et té subjecte i deslligaré les teves cordes.” 1.14 El Senyor ha decretat contra tu, rei de Nínive: No hi haurà més descendents que portin el teu nom; eliminaré de la casa dels teus déus, les estàtues i les imatges de fosa, i hi prepararé la teva sepultura, perquè ets menyspreable. 1.15 Mireu, dalt les muntanyes, els peus del missatger de bones noves que pregona la pau! Guarda les teves festes, Judà, compleix els teus vots, perquè no tornarà a enviar-te més aquell malvat: ha estat totalment destruït.

Nahum 2

2.1 El devastador ha pujat per enfrontar-se contra tu, Nínive; munta la guàrdia a la ciutadella, vigila els camins, cenyeix-te els lloms, aplega el màxim de forces. 2.2 Perquè el Senyor refarà la prosperitat de Jacob i la d’Israel; uns saquejadors els havien espoliat i n’havien destruït les sarments. 2.3 Els escuts dels seus herois són vermells; els seus valents guerrers vesteixen d’escarlata; els carros de guerra espurnegen com les torxes; el dia de la seva concentració s’agiten les llances. 2.4 Els carros roden esbojarrats pels carrers, es concentren a les places; el seu aspecte és com el de torxes enceses, corren com llampecs. 2.5 Ell reclama els seus capitans; hi acudeixen ensopegant, es precipiten a la muralla i alcen el parapet. 2.6 S’obren les portes dels canals i el palau s’ensorra. 2.7 La reina es descoberta i se l’emporten; les seves esclaves gemeguen com colomes i es donen cops al pit. 2.8 Nínive sempre ha estat com un estany d’aigües, tanmateix ara les aigües s’escampen. Criden: “Atureu-vos, atureu-vos!”, però ningú no es gira. 2.9 “Saquegeu la plata, saquegeu l’or, que els tresors són immensos, i abundants els objectes preciosos de tota mena!” 2.10 Saqueig, devastació, destrossa, i el cor defalleix, els genolls flaquegen; hi ha esgarrifances en tots els lloms i pal·lidesa en tots els rostres. 2.11 ¿On és el cau dels lleons, i el lloc on menjaven els lleonets, on passejava el lleó, la lleona i els cadells sense que ningú els inquietés? 2.12 El lleó trossejava el que calia per als cadells, escanyava per a les seves lleones, omplia la seva cova de botí, i el seu cau, de rapinya. 2.13 “Aquí em tens, enfrontat a tu –diu el Senyor Totpoderós–; convertiré en fum els teus carros, i l’espasa devorarà els teus lleonets; acabaré amb la rapinya que hi ha al país, i no se sentirà més la veu dels teus ambaixadors!”

Nahum 3

3.1 Ai de tu, ciutat sanguinària, tota plena de mentida i violència, que no es cansa del pillatge! 3.2 Espetec de fuets, trepidació de rodes, de cavalls que galopen i de carros que volen! 3.3 Càrrega de cavalleria! Flamejar d’espases! Fulgor de llances! Milers de ferits i piles de morts; cadàvers sense fi i cossos morts que fan d’entrebanc. 3.4 Per culpa de les nombroses fornicacions de la ramera, la formosa encisadora, experta en bruixeries, la que esclavitza les nacions amb les seves fornicacions i els pobles amb les seves fetilleries. 3.5 Aquí em tens, enfrontat a tu –diu el Senyor Totpoderós–; t’alçaré les faldilles fins a la cara, mostraré a les nacions la teva nuesa, i als reialmes, la teva vergonya. 3.6 Abocaré immundícies al teu damunt, et cobriré de deshonra i et convertiré en un espectacle. 3.7 Tothom qui et vegi fugirà del teu costat dient: “Nínive ha quedat arrasada!” Qui en tindrà compassió? On et buscaré consoladors? 3.8 ¿Ets tu millor que Tebes, situada vora el Nil, envoltada de canals, que tenia el mar per baluard i les aigües per muralla? 3.9 Etiòpia i Egipte eren la seva força sense límits; Put i Líbia eren els seus protectors. 3.10 Amb tot, també ella va anar al captiveri, també els seus fills foren rebatuts contra les cantonades dels carrers, i sobre els seus notables es tirà la sort i tots els seus magnats foren engrillonats. 3.11 També tu hauràs de veure fins a l’embriaguesa, i et sentiràs defallir; també tu hauràs de buscar refugi contra l’enemic. 3.12 Totes les teves ciutadelles seran com figueres carregades de fruits primerencs: quan les sacsegen, cauen a la boca del qui se les vol menjar. 3.13 Guaita la teva tropa: són dones, el que tens dintre teu. Les portes del teu país són obertes de bat a bat als teus enemics, el foc ha devorat les seves tanques. 3.14 Proveeix-te d’aigua per al setge, reforça la teva ciutadella; fica’t al fang, trepitja l’argila, agafa el motlle dels maons. 3.15 Allí et consumirà el foc, l’espasa t’exterminarà, et devorarà com la llagosta. Multiplica’t com el pugó! Multiplica’t com la llagosta! 3.16 Els teus marxants s’havien fet nombrosos com les estrelles del cel. Com la llagosta canvien la pell i alcen el vol. 3.17 Els teus oficials són com saltarel·les, els teus funcionaris com un eixam de llagostes que acampen entre les tanques en dia de fred; quan surt el sol, se’n van, i ningú no sap on són. 3.18 Els teus pastors dormen, rei d’Assíria, els teus herois jeuen; el teu poble vaga dispers per les muntanyes i ningú no el pot aplegar. 3.19 La teva ferida no té remei, la teva nafra és incurable! Tothom qui senti parlar de tu aplaudirà pel que et passa. Perquè, ¿qui no ha hagut de sofrir la teva maldat contínuament?

Habacuc 1

1.1 Profecia revelada en visió al profeta Habacuc. 1.2 ¿Fins quan, Senyor, clamaré sense que m’escoltis, et cridaré a causa de la violència, sense que tu em salvis? 1.3 Per què em fas veure la iniquitat i mires indiferent la maldat? L'opressió i la violència són davant meu, i tot són querelles i baralles. 1.4 Per això la llei queda paralitzada i les sentències no són conformes al dret, perquè el dolent assetja l’innocent, i així es perverteix la justícia. 1.5 “Mireu les nacions i observeu: quedareu atònits, esbalaïts, perquè vaig a realitzar un prodigi, en els vostres dies, que no el creuríeu si algú us l’explicava. 1.6 Vet aquí que jo faig alçar els caldeus, poble cruel i fogós, que recorrerà el món de l’un cap a l’altre per apoderar-se de poblacions que no són seves. 1.7 És formidable i terrible, no té altre llei que la pròpia, ni altra autoritat que la seva. 1.8 Els seus cavalls són més ràpids que els lleopards, més àgils que els llops al capvespre; els seus cavallers avancen orgullosos, els seus genets vénen de lluny: volen com l’àguila que es llança sobre la presa. 1.9 Vénen plegats per lliurar-se al pillatge; l’avidesa dels seus rostres sembla el vent de l’est, apilen captius com si fossin sorra. 1.10 Es burlen dels reis i fan escarni dels prínceps, es riuen de tota fortalesa: fan un terraplè i la capturen. 1.11 Després es giren com el vent i se’n van. Esdevé culpable el qui de la seva força en fa un déu.” 1.12 ¿No ets tu, Senyor, des de sempre, el meu Déu, el meu Sant? Tu que ets immortal! Tu, Senyor, els has fet sorgir per a fer justícia; tu, la Roca, els has destinat per a fer l’escarment. 1.13 Els teus ulls són massa purs per a contemplar el mal, ni poden veure la injustícia; per què, doncs, contemples indiferent els criminals i guardes silenci mentre el malvat engoleix els qui són millors que ell? 1.14 Tu tractes els humans com peixos del mar, com rèptils que no tenen amo. 1.15 A tots els pesquen amb el seu ham, els agafen amb la seva xarxa i els apleguen amb la seva teranyina. Per això s’alegren i s'enorgulleixen, 1.16 per això ofereixen sacrificis a la seva xarxa i cremen encens a la seva teranyina, perquè pel seu mitjà tenen abundant provisió i bon menjar. 1.17 ¿Per això han de seguir buidant la seva xarxa i exterminant contínuament els pobles sense compassió?

Habacuc 2

2.1 Em posaré dalt la meva talaia, em situaré sobre la fortalesa i estaré a l’aguait per veure què em diu el Senyor, què respon a la meva queixa. 2.2 I el Senyor em va contestar: “Escriu la visió i grava-la sobre unes tauletes, perquè es pugui llegir fàcilment. 2.3 La predicció és per a un llarg termini, però el compliment s’acuita i no fallarà. Encara que trigui, espera-la, perquè és segur que vindrà, sense retard. 2.4 Heus aquí l’insolent que no té l’ànima recta; però el just, per la seva fe, viurà. 2.5 Així com el vi traïdor, així serà l’home superb, incansable, que eixampla la gola com el sepulcre i com la mort és insaciable, que s’apodera de totes les nacions i sotmet tots els pobles. 2.6 Però tots aquests entonaran cançonetes contra ell, amb sàtires i burles, i diran: Ai del qui acapara el que no és seu! Fins quan seguirà carregant-se de deutes? 2.7 “¿No es llançaran de sobte damunt teu els creditors? ¿No es desvetllaran els teus rosegadors i esdevindràs la seva presa? 2.8 Ja que tu has saquejat moltes nacions, també et saquejaran tots els pobles que queden, per causa de la sang humana i per l’espoliació de la terra, de la ciutat i de tots els seus habitants. 2.9 Ai del qui omple la seva casa de guanys injustos, procurant posar ben alt el seu niu per lliurar-se de les urpes de la dissort! 2.10 Has forjat la desgràcia per a la teva pròpia casa, destruint tants de pobles i pecant contra la teva pròpia ànima. 2.11 Perquè la pedra clama des de la paret, i la biga respon des de l’empostissat. 2.12 Ai del qui edifica una ciutat amb sang humana i fonamenta la vila sobre la iniquitat! 2.13 ¿No ve de part del Senyor Totpoderós, que els pobles es fatiguin per a acabar al foc i les nacions es cansin en va? 2.14 Però la terra serà plena del coneixement de la glòria del Senyor, com les aigües cobreixen la mar. 2.15 Ai del qui fa beure metzina al seu proïsme! Ai de tu, que li aboques el teu fel i l’embriagues per descobrir les seves nueses! 2.16 T’has sadollat d’infàmia, en comptes de glòria. Beu tu, també, i ensenya el teu prepuci! El calze de la dreta del Senyor es tomba contra tu, i la porqueria cobrirà la teva honra. 2.17 Perquè la rapinya feta al Líban et caurà al damunt, i la mortaldat dels animals t'esglaiarà; tot per raó de la sang humana i de l’espoliació de la terra, de les ciutats i de tots els seus habitants. 2.18 De què serveix l’estàtua que ha esculpit l’escultor? ¿I la imatge de fosa del mestre de mentides? Per què, fabricant ídols muts, l’artista confia en allò que és la seva pròpia obra? 2.19 Ai del qui diu a la fusta: Desperta’t!; i a la pedra muda: Aixeca’t! Podrà revelar-li res? Tot i que està coberta d’or i de plata, no hi ha esperit dintre seu. 2.20 En canvi el Senyor està en el seu temple sant: que calli davant d’ell tota la terra!”

Habacuc 3

3.1 Pregària del profeta Habacuc a l’estil de complantes: 3.2 Senyor, he sentit a dir el que tu havies fet, i estic atemorit! Oh, Senyor, fes reviure la teva obra en el nostre temps, en el nostre temps fes-la conèixer! Fins en la ira, recorda’t de tenir compassió! 3.3 Déu ve des de Teman i el Sant des del puig de Paran. (Pausa) La seva majestat cobreix el cel, i la terra s’omple de la seva glòria. 3.4 La seva resplendor és com el sol, i de les mans li surten dos raigs de llum; allí s’amaga el seu poder. 3.5 Davant seu camina la pesta, i la febre segueix les seves petjades. 3.6 S’atura i amida la terra, mira i les nacions tremolen; les muntanyes perennes s’esberlen, els turons antics s’enfonsen; però els seus camins són eterns. 3.7 He vist les tendes de Cuixan plenes de terror; tremolen els pavellons del país de Madian. 3.8 ¿Estàs enutjat, Senyor, contra els rius? ¿És contra els rius, el teu furor, o va contra la mar, la teva ira, quan cavalques sobre els teus cavalls, sobre els teus carros victoriosos? 3.9 Has desenfundat del tot el teu arc, les malediccions són les sagetes que tens promeses. (Pausa) Solques la terra amb torrentades; 3.10 només de veure’t, les muntanyes s’esgarrifen, un fort aiguat descarrega, l’abisme fa sentir la seva veu alçant les mans enlaire. 3.11 El sol i la lluna s’aturen al seu estatge; a la llum de les teves sagetes desapareixen, quan brilla la teva llança fulgurant. 3.12 Tot indignat recorres la terra, furient aixafes les nacions. 3.13 Surts per salvar el teu poble, per salvar el teu ungit; esclafes el cap del casal dels malvats, destapes els fonaments fins a la roca. (Pausa) 3.14 Amb les seves pròpies llances has foradat el cap dels seus guerrers, que es llençaven com una tempesta per destrossar-nos exultant de goig, com qui va a devorar un indefens en un amagatall. 3.15 Recorres la mar amb els teus cavalls, a través de l’onatge de les extenses aigües. 3.16 Ho he sentit i se m’han commogut les entranyes, el brogit ha fet tremolar els meus llavis, una esgarrifança se m’ha ficat als ossos: tot jo era un tremolor. Però ara espero tranquil el dia de l’angoixa, quan ell vindrà contra el poble que ens envaeix. 3.17 Encara que la figuera no floreixi, ni la vinya doni fruit, i manqui la collita de l’olivera, i els conreus no produeixin res per a menjar, i no hi hagi ovelles al corral ni bous als estables, 3.18 jo m’alegraré en el Senyor i em gloriaré en el Déu de la meva salvació. 3.19 El Senyor, el Déu Etern, és la meva força; ell farà els meus peus àgils com els dels cérvols i em farà caminar per les altures. (Al mestre de cant. Amb instruments de corda)

Sofonies 1

1.1 Paraula del Senyor que vingué a Sofonies, fill de Cuixí, fill de Guedalià, fill d’Amarià, fill d’Ezequies, en temps de Josies, fill d’Amon, rei de Judà: 1.2 “Vaig a esborrar-ho tot de sobre la faç de la terra, diu el Senyor. 1.3 Esborraré els homes i les bèsties, esborraré les aus del cel i els peixos de la mar, i els escàndols dels malvats; eliminaré l’home de sobre la faç de la terra, diu el Senyor. 1.4 Estendré la meva mà contra Judà i contra tots els habitants de Jerusalem, i esborraré d’aquest lloc tot vestigi de Baal, i el nom dels seus ministres i sacerdots. 1.5 També, els qui dalt dels terrats adoren la milícia del cel, i aquells adoradors que juren pel Senyor, i juren pel déu Milcom; 1.6 i els qui deixen de seguir el Senyor, els qui no em busquen ni em consulten.” 1.7 Silenci davant el Senyor Etern! Ja s’acosta el dia del Senyor! El Senyor ha preparat un sacrifici, ha purificat els seus convidats. 1.8 “I succeirà que el dia del Senyor jo visitaré els prínceps, els fills del rei, i tots els qui porten vestits estrangers. 1.9 Visitaré, també, aquell dia, tots el qui entren saltant el llindar, els qui omplen la casa del seu Senyor de violència i de frau. 1.10 Aquell dia –diu el Senyor– s’alçaran crits al Portal del Peix, udols des del Barri Nou, i un gran brogit des dels turons. 1.11 Xiscleu, habitants del Barri del Morter, perquè és eliminat tot el gremi de mercaders, esborrats tots els qui pesaven la plata. 1.12 I succeirà, en aquell temps, que escorcollaré Jerusalem amb llanternes i visitaré els homes que reposen com el vi sobre el solatge mentre diuen dintre seu: El Senyor no farà ni bé ni mal. 1.13 Les seves riqueses esdevindran despulles, i les seves llars, una desolació; construiran cases, però no les podran habitar; plantaran vinyes, però no en beuran el vi.” 1.14 És a prop el gran dia del Senyor, és a prop i s’acosta de pressa. El brogit del dia del Senyor és amarg, llavors xisclaran els valents. 1.15 Aquell dia serà d’ira, dia d’angoixa i aflicció; dia de destrossa i ruïna; dia de tenebra i foscor; dia de nuvolada i negror. 1.16 Dia de trompeta i crits de guerra sobre les ciutats fortificades i sobre les altes torres. 1.17 “Afligiré els homes i caminaran com els cecs, perquè han pecat contra el Senyor; la seva sang serà escampada com la pols, i la seva carn, com els fems.” 1.18 Ni la seva plata ni el seu or no podran lliurar-los el dia de la ira del Senyor, sinó que tota la terra serà consumida en el foc del seu zel ardent; farà un extermini total, en un instant, de tots els habitants del país.

Sofonies 2

2.1 Reuniu-vos, aplegueu-vos, poble desvergonyit, 2.2 abans no es compleixi el decret ni passi el dia i us escampin com la palla; abans no vingui sobre vosaltres el dia de la ira del Senyor. 2.3 Busqueu el Senyor, tots els humils de la terra, els qui us heu comportat amb rectitud; busqueu la justícia, busqueu la humilitat; potser així quedareu protegits el dia de la ira del Senyor. 2.4 Gaza serà abandonada, i Ascaló, devastada. Asdod desterrada cap al migdia, i Ecron serà desarrelada. 2.5 Ai dels qui viuen al litoral, el poble dels quereteus! La paraula del Senyor s’alça contra tu, Canaan, país dels filisteus: “Et destruiré fins que no hi quedin habitants.” 2.6 El litoral esdevindrà un lloc de pasturatge, amb cabanes de pastors i pletes per als ramats. 2.7 La costa serà per a la resta de la casa de Judà; allà hi pasturaran, i a les cases d’Ascaló hi pernoctaran; perquè el Senyor, el seu Déu, els visitarà i els farà tornar del seu captiveri. 2.8 “He sentit l’insult de Moab i l’escarni dels fills d’Ammon, que han ultratjat el meu poble i s’han engrandit envaint el seu territori. 2.9 Per això, per la meva vida! –diu el Senyor Totpoderós, el Déu d’Israel–, que Moab esdevindrà com Sodoma, i els fills d’Ammon, com Gomorra: un camp d’ortigues, una salina, una desolació perpètua. La resta del meu poble els saquejarà, i els qui quedin de la meva nació els heretaran.” 2.10 Això rebran per la seva altivesa, perquè han proferit injúries i paraules altives contra el poble del Senyor Totpoderós. 2.11 El Senyor serà terrible contra ells, destruirà tots els déus del país, i tothom l’adorarà, cadascun des del seu lloc, fins i tot les nacions més llunyanes. 2.12 “També vosaltres, etíops, sereu travessats per la meva espasa.” 2.13 També estendrà la seva mà contra el nord, destruirà Assíria i convertirà Nínive en una desolació eixuta com el desert. 2.14 Enmig s’hi ajauran els ramats, tot el bestiar del poble, i tota mena d’animals feréstecs, des del pelicà fins a l’eriçó, s’ajocaran entre els seus capitells; i el mussol cantarà a la finestra. La desolació es veurà des del llindar, perquè l’embigat de cedre quedarà al descobert. 2.15 Així quedarà la ciutat arrogant que vivia refiada, la que deia dintre seu: “Jo, i cap més com jo!” Com ha quedat d’assolada, convertida en un amagatall per als animals! Tothom qui passi pel seu costat alçarà la mà i xiularà.

Sofonies 3

3.1 Ai de la ciutat rebel, contaminada i opressora! 3.2 No ha escoltat la crida, no ha acceptat la correcció, no ha confiat en el Senyor, no s’apropa al seu Déu. 3.3 Els seus prínceps són lleons rugint, enmig d’ella; els seus jutges, llops nocturns que no deixen res per a l’endemà. 3.4 Els seus profetes són dissoluts, homes pèrfids; els seus sacerdots profanen el santuari i violen la llei. 3.5 Però el Senyor és just enmig d’ella, no comet injustícia; cada matí mostra clar el seu judici, no falta mai; però el malvat no coneix la vergonya. 3.6 “He anorreat nacions, les seves torres han estat enderrocades; he deixat deserts els seus carrers, sense cap vianant; han estat espoliades les seves ciutats, no hi queda ningú, ni un sol habitant. 3.7 Jo vaig dir: Així em temerà, acceptarà la meva reprensió, i la seva morada no serà destruïda amb tot el que l’he amenaçada. Però ells s’han afanyat a corrompre totes les seves accions. 3.8 Per tant, espereu-me –diu el Senyor– fins al dia que m’alci per acusar; tinc pensat reunir les nacions, aplegar els reialmes, per abocar damunt d’ells la meva indignació, tot l’ardor de la meva ira: tota la terra ha de ser devorada pel foc de la meva gelosia.” 3.9 “Llavors tornaré als pobles la puresa de llavis, a fi que tots invoquin el nom del Senyor i tots units el serveixin. 3.10 De més enllà dels rius d’Etiòpia, els meus adoradors, els meus fills dispersos, em portaran les seves ofrenes. 3.11 Aquell dia no seràs avergonyida per cap dels teus actes de rebel·lia contra mi, perquè llavors trauré d’enmig teu els qui presumeixen orgullosament, i mai més no tornaràs a enorgullir-te per la meva santa muntanya. 3.12 I deixaré enmig teu un poble humil i senzill, i ells confiaran en el nom del Senyor. 3.13 La resta d’Israel no cometrà maldats, no dirà mentides ni es trobarà a la seva boca una llengua enganyosa. Per això podran pasturar i descansar sense que ningú els inquieti.” 3.14 Canta, filla de Sió! Crida de joia, Israel! Alegra’t i exulta de tot cor, ciutat de Jerusalem! 3.15 El Senyor ha retirat la sentència contra tu, ha foragitat el teu enemic. El Senyor, el rei d’Israel, es enmig teu: ja no hauràs de témer cap mal. 3.16 Aquell dia es dirà a Jerusalem: No tinguis por, Sió! Que no defalleixin els teus braços! 3.17 El Senyor, el teu Déu, és enmig teu; ell és el poderós que salva. Exulta per tu ple de goig, reposa en el seu amor; s’omplirà de goig per tu, cantant. 3.18 Els qui es lamenten, absents de les festes solemnes, jo els aplegaré: aquells qui eren teus, per als qui l’oprobi d’ella els era una càrrega. 3.19 Mira: en aquell temps jo me les hauré amb tots els teus opressors. Salvaré l’ovella que coixeja i recolliré l’extraviada, i us faré objecte de lloança i de bon nom per tota la terra on fóreu menyspreats. 3.20 En aquell temps us faré venir; al seu moment us aplegaré. Us faré objecte de bon nom i lloança entre tots els pobles de la terra, i us canviaré la vostra sort davant els vostres propis ulls, diu el Senyor.

Ageu 1

1.1 El segon any del regnat de Darius, el primer dia del mes sisè, fou dirigida la paraula del Senyor, per mitjà del profeta Ageu, a Zorobabel, fill de Xealtiel, governador de Judà, i a Jeixua, fill de Jossadac, el gran sacerdot, i els digué: 1.2 “Així parla el Senyor Totpoderós: Aquest poble diu que no ha arribat encara el moment, que no és el temps de reedificar el temple del Senyor.” 1.3 Per això ha vingut la paraula del Senyor per mitjà del profeta Ageu, que digué: 1.4 “¿És que per a vosaltres és temps de viure en mansions sumptuoses, mentre la meva casa roman enrunada? 1.5 Ara, doncs, el Senyor Totpoderós diu això: Reflexioneu sobre el vostre comportament! 1.6 Sembreu molt i colliu poc; mengeu i no quedeu tips; beveu i no quedeu satisfets; us abrigueu i no us escalfeu; i el sou del jornaler cau en una bossa foradada.” 1.7 Així parla el Senyor Totpoderós: “Reflexioneu sobre el vostre comportament! 1.8 Pugeu a la muntanya, porteu fusta i reedifiqueu el temple perquè jo m’hi complagui i hi sigui honorat, diu el Senyor. 1.9 Esperàveu abundor, i heu collit poca cosa; ho heu portat a casa, però jo ho he esventat. Per què? –diu el Senyor Totpoderós–. Perquè la meva casa és una ruïna, mentre que cadascun de vosaltres es preocupa només de la seva pròpia casa. 1.10 Per això, per la vostra culpa, el cel estronca la rosada i la terra nega el seu fruit. 1.11 Jo he cridat la sequera sobre la terra i sobre les muntanyes, sobre el blat i sobre el most, sobre l’oli i sobre tot el que produeix la terra, sobre les persones i sobre el bestiar, i sobre totes les labors artesanes.” 1.12 Zorobabel, fill de Xealtiel, i Jeixua, fill de Jossadac, el gran sacerdot, i tota la resta del poble, van obeir la veu del Senyor, el seu Déu, gràcies a la paraula d’Ageu, el profeta, segons l’havia tramesa el Senyor, el seu Déu; i el poble va reverenciar el Senyor. 1.13 Llavors Ageu, missatger del Senyor, en funció d’enviat d’ell, va parlar al poble així: “Jo estic amb vosaltres, ha dit el Senyor.” 1.14 I el Senyor va despertar l’esperit de Zorobabel, fill de Xealtiel, governador de Judà, i l’esperit de Jeixua, fill de Jossadac, el gran sacerdot, i l’esperit de tot el poble, i vingueren per començar l’obra del temple del Senyor Totpoderós, el seu Déu, 1.15 quan era el dia vint-i-quatre del mes sisè, del segon any del regnat de Darius.

Ageu 2

2.1 El mes setè, el dia vint-i-un, vingué la paraula del Senyor per mitjà del profeta Ageu, i li digué: 2.2 “Parla a Zorobabel, fill de Xealtiel, governador de Judà, i a Jeixua, fill de Jossadac, el gran sacerdot, i a la resta del poble, i digues-los: 2.3 Qui queda d’entre vosaltres que hagi vist aquest temple en la seva primera esplendor? I què hi veieu ara? ¿No us sembla que és un no res? 2.4 Doncs bé, tingues coratge, Zorobabel! –diu el Senyor–. Tingues coratge, Jeixua, gran sacerdot, fill de Jossadac! Tingueu coratge, tota la gent del país! –diu el Senyor Totpoderós. 2.5 D’acord amb el pacte que jo vaig fer amb vosaltres, quan vau sortir de l’Egipte, el meu esperit es manté ferm enmig vostre. No tingueu por! 2.6 Perquè el Senyor Totpoderós diu això: Encara una vegada més, i d’aquí a poc somouré el cel i la terra, els oceans i els continents; 2.7 somouré totes les nacions, perquè vingui la riquesa de tots els pobles, i ompliré d’esplendor aquest temple, diu el Senyor Totpoderós. 2.8 Meva és la plata i meu és l’or, diu el Senyor Totpoderós. 2.9 L’esplendor d’aquest temple darrer serà més gran que la del primer, –diu el Senyor Totpoderós–; i en aquest lloc establiré la pau, diu el Senyor Totpoderós.” 2.10 El dia vint-i-quatre del mes novè, el segon any de Darius, vingué una revelació del Senyor, per mitjà del profeta Ageu, que deia: 2.11 “Així diu el Senyor Totpoderós: Pregunta als sacerdots sobre aquest punt de la llei: 2.12 Si algú porta carn consagrada a la falda del seu vestit, i amb la falda toca el pa, la vianda, el vi, l’oli o qualsevol altre menjar, ¿quedarà consagrat tot això?” I els sacerdots van contestar: “No.” 2.13 Ageu digué encara: “Si algú, en estat d’impuresa a causa d’un difunt, toca qualsevol d’aquestes coses, ¿quedaran immundes?” I els sacerdots van contestar: “Quedaran immundes.” 2.14 Llavors Ageu els va replicar: “Així és aquest poble i així és aquesta nació davant meu –diu el Senyor–; i així són totes les obres de les seves mans: tot el que m’ofereixen aquí és immund. 2.15 Ara, doncs, us prego que reflexioneu d’avui en endavant. Abans de muntar pedra sobre pedra al temple del Senyor, 2.16 què us passava? Anava un al sac de vint mesures i n’hi trobava deu; anava a la bota per treure’n cinquanta i n’hi trobava vint. 2.17 Us castigava amb sequera, malures i calamarsa sobre tot el que havíeu conreat i ningú de vosaltres no es tornava cap a mi, diu el Senyor. 2.18 Reflexioneu d’avui en endavant; des del dia vint-i-quatre del mes novè, des del dia que van ser posats els fonaments del temple del Senyor, penseu-hi atentament. 2.19 ¿Queda res de la collita, al graner? Ni la vinya ni la figuera, ni el magraner ni l’olivera, no han florit; però des d’avui us donaré benedicció.” 2.20 Per segona vegada fou dirigida una revelació del Senyor a Ageu, el dia vint-i-quatre del mes, que deia: 2.21 “Digues això a Zorobabel, governador de Judà: Jo somouré el cel i la terra; 2.22 trastornaré els trons dels reialmes i destruiré el poder dels regnes dels gentils; trabucaré els carros i els seus guerrers, i cauran els cavalls amb els seus genets, cadascun sota l’espasa del seu company. 2.23 Aquell dia –diu el Senyor Totpoderós– et prendré, Zorobabel, fill de Xealtiel, servent meu, com el meu anell de segellar –diu el Senyor–, perquè jo t’he triat a tu, diu el Senyor Totpoderós.”

Zecaries 1

1.1 El mes vuitè del segon any de Darius, la revelació del Senyor fou dirigida al profeta Zacaries, fill de Baraquies, fill d’Idó, en aquests termes: 1.2 El Senyor es va enutjar molt contra els vostres avantpassats, 1.3 per tant, digues als israelites: “Això fa saber el Senyor Totpoderós: Torneu a mi i jo m’acostaré a vosaltres –diu el Senyor Totpoderós. 1.4 No sigueu com els vostres avantpassats, als quals els profetes anteriors van cridar: ‘El Senyor diu que us convertiu dels vostres mals camins i de les vostres males accions’, i no van voler escoltar-me ni fer-me cas –diu el Senyor. 1.5 Els vostres avantpassats, on són? I els profetes, viuran per sempre? 1.6 En canvi, les meves paraules i els meus manaments, que jo vaig donar als meus servents, els profetes, ¿no van arribar als vostres pares? Per això ells es van convertir tot confessant: ‘El Senyor Totpoderós ens ha tractat tal com havia decidit de fer-ho, segons el que mereixia la nostra conducta i d’acord amb els nostres fets’.” 1.7 El dia vint-i-quatre del mes onzè, que és el mes de xebat, durant l’any segon de Darius, fou dirigida la revelació del Senyor al profeta Zacaries, fill de Baraquies, fill d’Idó, d’aquesta manera: 1.8 Durant la nit vaig tenir una visió. Vaig veure un genet que cavalcava un cavall roig i es va aturar entre les murtres que hi ha a la fondalada; darrere seu hi havia cavalls rogencs, grisos i blancs. 1.9 Jo vaig dir: “Qui són aquests, Senyor meu?” I l’àngel que parlava amb mi em digué: “Jo et mostraré qui són.” 1.10 I l’home que estava entre les murtres respongué: “Aquests són els qui el Senyor ha enviat a recórrer la terra.” 1.11 Llavors aquests es van dirigir a l’àngel del Senyor, que estava entre les murtres: “Hem recorregut la terra i tota ella està reposada i tranquil•la.” 1.12 L’àngel del Senyor va exclamar: “Senyor Totpoderós, ¿quant de temps trigaràs a sentir pietat per Jerusalem i les ciutats de Judà, contra les quals estàs enutjat des de fa setanta anys?” 1.13 I el Senyor respongué a l’àngel que parlava amb mi amb paraules bondadoses de consol. 1.14 Després, l’àngel que parlava amb mi em digué: “Proclama això que diu el Senyor Totpoderós: ‘Sento un gran zel per Jerusalem i per Sió, un zel profund, 1.15 i estic molt indignat contra les nacions que estan segures de si mateixes, perquè quan jo estava una mica enutjat contra el meu poble se’n van aprofitar per a incrementar-li la desgràcia.’ 1.16 Per això el Senyor diu ara: ‘Em giraré cap a Jerusalem amb compassió; dins d’ella hi serà edificada la meva casa –diu el Senyor Totpoderós–, i el cordill tibant serà estès sobre Jerusalem.’ 1.17 Proclama també això que diu el Senyor Totpoderós: ‘A les meves ciutats encara hi haurà abundància de béns; el Senyor tornarà a consolar Sió i mantindrà l’elecció de Jerusalem’.” 1.18 Després vaig alçar els ulls i vaig veure quatre banyes. 1.19 Vaig preguntar a l’àngel que parlava amb mi: “Què representen aquestes banyes?”, i em respongué: “Aquestes banyes són les nacions que han dispersat Judà, Israel i Jerusalem.” 1.20 Després el Senyor em va mostrar quatre ferrers. 1.21 I jo vaig preguntar: “Què vénen a fer aquests?” Ell em va respondre: “Aquelles banyes són les que van dispersar Judà de tal manera que ningú no ha pogut aixecar el cap; però aquests han vingut per fer-les trontollar, per abatre les banyes de les nacions que han envestit contra el país de Judà a fi de dispersar-lo.”

Zecaries 2

2.1 Una vegada més vaig alçar els ulls i vaig veure un home que tenia a la mà una corda d’amidar, 2.2 i li vaig preguntar: “On vas?” Ell em va contestar: “Vaig a amidar Jerusalem, per veure quina és la seva amplada i quina la seva llargada.” 2.3 I quan l’àngel que parlava amb mi ja se n’anava, li va sortir a l’encontre un altre àngel 2.4 que li va dir: “Cuita, vés a dir a aquest jove: Jerusalem serà habitada sense muralles a causa de la multitud de persones i bestiar que hi haurà dins.’ 2.5 I jo –diu el Senyor– li seré una muralla flamejant tot al seu voltant, i la meva glòria serà dins d’ella.” 2.6 Au, vinga, fugiu del país del nord! Perquè jo us he escampat als quatre vents del cel –diu el Senyor. 2.7 Au, Sió, escapa’t! Tu que habites amb la filla de Babilònia. 2.8 Perquè el Senyor Totpoderós ha dit això: “Darrere la glòria t’enviaré a les nacions que us han espoliat, ja que qui us toca a vosaltres toca la nineta dels meus ulls. 2.9 Mireu, ara aixeco la mà contra elles i es convertiran en el botí d’aquells que eren els seus esclaus.” I vosaltres sabreu que ha estat el Senyor Totpoderós qui m’ha enviat. 2.10 “Exulta i alegra’t, filla de Sió, perquè jo vinc a viure dintre teu –diu el Senyor. 2.11 Moltes nacions s’uniran al Senyor aquell dia i formaran el meu poble, i jo habitaré enmig teu.” I sabràs que el Senyor Totpoderós m’ha enviat a tu. 2.12 El Senyor prendrà possessió de Judà com a heretat seva en la terra santa, i mantindrà l’elecció de Jerusalem. 2.13 Que tothom guardi silenci davant el Senyor, que ja s’aixeca de la seva santa mansió!

Zecaries 3

3.1 Després em va fer veure Jeixua, el gran sacerdot, que estava dret davant l’àngel del Senyor. L’Acusador estava al seu costat dret per acusar-lo. 3.2 I l’àngel del Senyor digué a l’Acusador: “Que el Senyor et reprengui, Satanàs. Que el Senyor que ha escollit Jerusalem et reprengui. ¿No és aquest una brasa treta del foc?” 3.3 Jeixua anava vestit amb robes impures mentre estava dret davant l’àngel. 3.4 Llavors l’àngel es va dirigir als qui el servien i els va manar: “Traieu-li els vestits impurs”; i a ell li digué: “Mira, ara et trec del damunt els teus pecats i et vesteixo amb robes de cerimonial.” 3.5 A més, va dir: “Cobriu-li el cap amb un turbant purificat.” I li van posar un turbant purificat al cap, després de vestir-lo amb les robes de cerimonial. Mentrestant, l’àngel s’estava allà dret. 3.6 Després l’àngel del Senyor va fer aquesta promesa a Jeixua: 3.7 “Això diu el Senyor Totpoderós: Si segueixes els meus camins i et mantens fidel als meus manaments, administraràs el meu temple, també guardaràs els meus atris, i t’assignaré un lloc entre els qui viuen aquí. 3.8 Escolta, doncs, Jeixua, gran sacerdot, tu i els teus companys que seuen davant teu, ja que són homes de presagi: heus aquí que jo faig venir Germen, el meu servent. 3.9 Aquí tens la pedra que jo poso davant de Jeixua. En aquesta pedra única hi ha set ulls. Fixa’t que jo mateix gravo la seva inscripció –diu el Senyor Totpoderós– i en un sol dia trauré la iniquitat d’aquesta terra. 3.10 Aquell dia –diu el Senyor Totpoderós– cadascun de vosaltres convidarà el seu veí, sota la seva parra i a l’ombra de la seva figuera.”

Zecaries 4

4.1 L’àngel que havia parlat amb mi va tornar i em va despertar, com un a qui es desvetlla del seu son, 4.2 i em va dir: “Què veus?” Li vaig contestar: “He mirat i he vist un canelobre tot d’or que té un setrill al capdamunt, set llànties damunt el lampadari i set brocs per a les llànties que són a sobre. 4.3 Al seu costat hi ha dues oliveres, l’una a la dreta i l’altra a l’esquerra.” 4.4 A continuació vaig preguntar a l’àngel que parlava amb mi: “Què vol dir això, senyor meu?” 4.5 Per resposta, l’àngel em digué: “No saps què vol dir això?” Vaig contestar: “No, senyor meu.” 4.6 I ell em va respondre així: “Aquest és el missatge del Senyor per a Zorobabel, i diu: No pas amb la força i el poder, sinó amb el meu esperit –diu el Senyor Totpoderós. 4.7 Qui ets tu, gran muntanya? Davant de Zorobabel no ets més que una esplanada. Ell posarà la primera pedra enmig d’aclamacions: Esplèndida! Que n’és, d’esplèndida!” 4.8 Vaig rebre una nova revelació del Senyor que deia: 4.9 “Les mans de Zorobabel han posat els fonaments d’aquest temple, i les seves mans l’acabaran; i així sabreu que el Senyor Totpoderós m’ha enviat a vosaltres. 4.10 Perquè aquells qui van menystenir el dia de l’inici modest, s’alegraran quan vegin la plomada a la mà de Zorobabel. Aquestes set llànties són els set ulls del Senyor, que observen tota la terra.” 4.11 Encara li vaig preguntar: “Què signifiquen aquestes dues oliveres que hi ha a la dreta i a l’esquerra del canelobre?” 4.12 A més, li vaig fer aquesta segona pregunta: “Què són les dues branques d’olivera que hi ha al costat dels dos brocs d’or que serveixen per a vessar l’oli daurat?” 4.13 Per resposta, em digué: “¿No saps què signifiquen aquestes coses?” Vaig contestar: “No, senyor meu.” 4.14 I ell em digué: “Aquests són els dos ungits que estan davant el Senyor de tota la terra.”

Zecaries 5

5.1 Una altra vegada vaig alçar els ulls per mirar i vaig veure un rotlle que volava. 5.2 L’àngel em va dir: “Què veus?” Vaig respondre: “Veig un rotlle que vola. Té una llargada de vint colzades i una amplada de deu.” 5.3 Aleshores ell em digué: “Això és la maledicció que s’estén sobre la superfície de tot el país. Tothom qui robi serà eliminat, com diu una cara del rotlle, i tothom qui juri en fals serà exterminat, com diu l’altra cara del rotlle. 5.4 Sóc jo que l’ha feta sortir –diu el Senyor Totpoderós–. Entrarà a la casa del lladre i a la casa del qui jura en fals pel meu nom, i s’hi quedarà fins que n’hagi consumit tota la fusta i la pedra.” 5.5 Es va presentar aquell àngel que parlava amb mi i em digué: “Aixeca els ulls i mira què apareix.” 5.6 Jo vaig dir: “Què és?” I ell digué: “Això que apareix és un cubell.” I hi afegí: “Conté el mal desig que tenen tots els del país.” 5.7 En això que va aixecar la tapadora de plom, i dins d’aquell cubell aparegué una dona asseguda. 5.8 I ell digué: “Aquesta és la Maldat.” La va empènyer cap a dins del cubell i el va tornar a tapar amb la tapadora de plom. 5.9 Després vaig alçar la vista i vaig veure que apareixien dues dones que tenien dues ales com les de les cigonyes, que batien al vent, i van alçar el cubell entre la terra i el cel. 5.10 Jo vaig preguntar a l’àngel que parlava amb mi: “On s’emporten el cubell?”’ 5.11 I ell em respongué: “Van a construir-li un temple a la terra de Xinar (o Babilònia) i allí quedarà instal·lat sobre el seu pedestal.”

Zecaries 6

6.1 Una altra vegada vaig alçar els ulls per mirar i vaig veure quatre carros de guerra que sortien d’entre dues muntanyes; i aquelles muntanyes eren de bronze. 6.2 El primer carro duia cavalls rogencs; el segon, cavalls negres; 6.3 el tercer, cavalls blancs; i el quart carro cavalls clapats i vigorosos. 6.4 Jo vaig començar a parlar i vaig preguntar a l’àngel que parlava amb mi: “Senyor meu, què és això?” 6.5 I l’àngel em va respondre: “Aquests són els quatre vents del cel, que surten després d’haver-se presentat al Senyor de tota la terra. 6.6 El carro amb cavalls negres es dirigeix cap al país del nord, darrere seu surt el dels cavalls blancs, i el dels clapats va cap al país del sud. 6.7 Els cavalls vigorosos van sortir amb delit de recórrer la terra. Se’ls havia dit: “A-neu a recórrer la terra”, i ells la van recórrer. 6.8 Després d’això, l’àngel em va cridar i em digué: “Mira, els que han sortit cap a la terra del nord són els que han calmat el meu esperit al país del nord.” 6.9 Vaig rebre la paraula del Senyor que em deia: 6.10 “Recull ofrenes dels repatriats: d’Eldai, de Tobià i de Jedaià, i aquell mateix dia vés a casa de Joixia, fill de Sefanià, on s’han hostatjat els que han tornat de Babilònia. 6.11 Agafaràs la plata i l’or i en faràs una corona que posaràs al cap del gran sacerdot Jeixua, fill de Jossadac, 6.12 i li parlaràs així: El Senyor Totpoderós ha dit això: Aquí teniu l’home que es diu Germen; sota seu hi haurà germinació, i construirà el temple del Senyor. 6.13 Ell edificarà el temple del Senyor; serà revestit de majestat, s’asseurà al seu tron per governar i tindrà un sacerdot a la seva dreta, i entre el dos regnarà la pau. 6.14 En memòria d’Hélem, de Tobià, de Jedaià i de Hen, fill de Sefanià, la corona es conservarà en el temple del Senyor. 6.15 I els qui són lluny vindran per reconstruir el temple del Senyor, i llavors coneixereu que el Senyor Totpoderós m’ha enviat a vosaltres. Això es complirà si escolteu amatents la veu del Senyor, el vostre Déu.”

Zecaries 7

7.1 Succeí que, l’any quart del rei Darius, la paraula del Senyor vingué a Zacaries el dia quatre del mes novè, que és el de quislev, 7.2 en ocasió que la gent de Betel havia enviat Serèsser, amb Règuem-Mèlec i els seus homes, per invocar el favor del Senyor 7.3 i preguntar als sacerdots del temple del Senyor Totpoderós i als profetes: “¿Hem de continuar fent els planys i l’abstinència del mes cinquè, com hem vingut fent fins ara?” 7.4 Llavors vaig rebre del Senyor Totpoderós el següent missatge: 7.5 “Digues a tota la gent del país i als sacerdots: Durant aquests setanta anys que heu dejunat i fet el dol el cinquè i el setè mes, ¿ha estat per mi que heu fet l’abstinència? 7.6 Quan mengeu i beveu, ¿no és per vosaltres mateixos que mengeu i beveu? 7.7 ¿No és aquest el missatge que el Senyor Totpoderós proclamava per mitjà dels profetes del passat, quan Jerusalem estava habitada i en pau amb les seves poblacions del voltant, i que les regions del Nègueb i la Xefelà eren poblades?” 7.8 La paraula del Senyor fou adreçada a Zacaries i li digué: 7.9 “Això és el que ha dit el Senyor Totpoderós: Judiqueu d’acord amb la veritat i practiqueu la misericòrdia i la compassió els uns amb els altres. 7.10 No oprimiu la viuda i l’orfe, ni tampoc l’estranger ni els pobres; ni maquineu interiorment de fer-vos mal els uns als altres. 7.11 Però no van voler escoltar, sinó que es van girar d’esquena i es van tapar les orelles per no sentir-hi. 7.12 Van endurir el cor com el diamant per no sentir la llei ni els missatges que el Senyor Totpoderós trametia per mitjà del seu Esperit a través dels primers profetes. Per això el Senyor Totpoderós es va enutjar en gran manera. 7.13 I passarà que, tal com quan ell clamava no va ser escoltat, així serà quan ells clamaran. Jo no escoltaré –diu el Senyor Totpoderós–, 7.14 sinó que els dispersaré, com un huracà, per totes les nacions que ells no coneixen.” Així és com fou desolat el país darrere d’ells, de manera que ningú no hi transitava. Aquella terra deliciosa va ser convertida en un desert!

Zecaries 8

8.1 Novament vaig rebre una revelació del Senyor que deia: 8.2 “Així parla el Senyor Totpoderós: Sento un gran zel per Sió, una gelosia furiosa. 8.3 Això diu el Senyor: Tornaré a Sió, residiré enmig de Jerusalem, i serà anomenada «Ciutat de la Veritat», i la muntanya del Senyor Totpoderós, «Muntanya de la Santedat». 8.4 Això diu el Senyor Totpoderós: A les places de Jerusalem encara hi seuran els ancians i les ancianes, cadascun amb el seu bastó a la mà a causa dels seus molts anys. 8.5 Les places de la ciutat seran plenes de nois i noies que hi jugaran. 8.6 Això diu el Senyor Totpoderós: Encara que en aquells dies sembli una cosa impossible als ulls del romanent d’aquest poble, ¿haurà de ser també impossible als meus ulls? –diu el Senyor Totpoderós. 8.7 Això diu el Senyor Totpoderós: Jo alliberaré el meu poble de la terra d’orient i de la terra de ponent, 8.8 els faré venir i habitaran enmig de Jerusalem; ells seran el meu poble i jo seré el seu Déu, en la fidelitat i en la justícia. 8.9 Això diu el Senyor Totpoderós: Enfortiu les vostres mans, vosaltres, els qui en aquest temps escolteu aquestes paraules de la boca dels profetes, des del moment que es van posar els fonaments del temple del Senyor Totpoderós per a la seva reedificació. 8.10 Abans d’aquells dies no hi havia salari per als homes ni paga per al bestiar, ni hi hagué pau per al qui viatjava, a causa de l’enemic, perquè jo havia aviat els homes a combatre’s mútuament. 8.11 Però ara ja no em comportaré com en els temps passats amb el romanent d’aquest poble –diu el Senyor Totpoderós. 8.12 Hi haurà sembrada de pau; la vinya donarà el seu fruit, i la terra, la seva collita; el cel enviarà la rosada, i jo faré que el romanent d’aquest poble frueixi d’aquests béns. 8.13 I així com vau ser una maledicció entre les nacions, oh casa de Judà i casa d’Israel, així jo us salvaré i sereu una benedicció. No tingueu por; enfortiu les vostres mans. 8.14 Perquè així parla el Senyor Totpoderós: Igual com havia decidit de fer-vos mal quan els vostres avantpassats em van provocar l’enuig –diu el Senyor Totpoderós– i no me'n vaig desdir, 8.15 així mateix ara he decidit de fer el bé en aquest temps a Jerusalem i a la casa de Judà. No tingueu por! 8.16 Aquestes són les coses que heu de fer: Digueu-vos la veritat els uns als altres; als tribunals, jutgeu rectament i procureu la pau; 8.17 que ningú guardi mals pensaments al cor contra el seu proïsme; i no cobegeu jurar en fals, perquè jo avorreixo totes aquestes coses –diu el Senyor.” 8.18 Novament vaig rebre una revelació del Senyor Totpoderós que deia: 8.19 “Això diu el Senyor Totpoderós: Els dejunis dels mesos quart, cinquè, setè i desè es convertiran en joia, alegria i festivitats solemnes per a la casa de Judà. Estimeu, doncs, la veritat i la pau! 8.20 Això diu el Senyor Totpoderós: Encara vindran pobles i habitants de moltes ciutats; 8.21 i els habitants d’una ciutat aniran a una altra i diran: ‘Anem a implorar el favor del Senyor i a buscar el Senyor Totpoderós.’ I els altres respondran: ‘Jo també hi vaig.’ 8.22 Molts pobles i moltes nacions poderoses vindran a buscar el Senyor Totpoderós a Jerusalem i a implorar el seu favor. 8.23 Això diu el Senyor Totpoderós: En aquell temps succeirà que deu homes de parla diferent, d’entre totes les nacions, agafaran el faldó d’un jueu i li diran: Deixeu-nos venir al costat vostre, perquè hem sabut que Déu és amb vosaltres.”

Zecaries 9

9.1 Oracle, paraula del Senyor que va al país d’Hadrac i s’atura sobre Damasc. Perquè l’ull del Senyor està sobre els homes, com sobre totes les tribus d’Israel. 9.2 També a Hamat, veïna seva, i a Tir i a Sidó, que són tan sàvies. 9.3 Per bé que Tir s’ha edificat una fortalesa i ha aplegat la plata com si fos pols i l’or com el fang del carrer, 9.4 heus aquí que el Senyor se n’apoderarà, enfonsarà el seu poder dins el mar i ella mateixa serà devorada pel foc. 9.5 Quan Ascaló ho veurà agafarà por, i Gaza se sentirà angoixada; també Ecron veurà fallides les seves esperances. El rei de Gaza morirà, Ascaló no tornarà a ser habitada, 9.6 i a Asdod s’hi establirà gent bastarda; així destruiré l’orgull del filisteus. 9.7 Els trauré de la boca la carn amb sang, i, d’entre les dents, les seves menges abominables. Però en quedarà un romanent per al nostre Déu, i esdevindran caps de família de Judà; i a Ecron li passarà el que havia passat als jebuseus. 9.8 I jo acamparé a l’entorn del meu temple, com una guarnició contra els qui fan incursions, i no hi penetrarà mai més cap opressor, perquè ara vigilaré amb els meus propis ulls. 9.9 Alegra’t amb entusiasme, filla de Sió! Fes crits d’alegria, filla de Jerusalem! Heus aquí que el teu rei ve cap a tu, just i victoriós, humil i muntat sobre un ase, sobre un pollí, un fill de somera. 9.10 Ell destruirà els carros d’Efraïm i els cavalls de Jerusalem. Trencarà els arcs de guerra, dictarà la pau a les nacions i el seu domini s’estendrà de mar a mar, i des del Gran Riu fins als confins de la terra. 9.11 Pel que fa a tu, Sió, en virtut del pacte de sang jo faig sortir els teus captius de la cisterna sense aigua. 9.12 Torneu a la fortalesa, presoners esperançats; avui us anuncio que us recompensaré el doble. 9.13 Perquè he tensat Judà per a mi, i he carregat el meu arc amb Efraïm; enardiré els teus fills, Sió, contra els fills de Grècia, i et convertiré en l’espasa d’un heroi. 9.14 El Senyor es mostrarà damunt d’ells, i la seva sageta sortirà com un llamp; el Senyor Etern farà sonar la trompeta i avançarà entre tempestes australs. 9.15 El Senyor Totpoderós els protegirà, i les pedres de les seves fones aixafaran i exterminaran. Beuran i faran gatzara com si estiguessin sota els efectes del vi; s’ompliran de sang com una copa de libació, com els corns de l’altar. 9.16 Aquell dia el Senyor, el seu Déu, els salvarà com a ramat del seu poble, i resplendiran com les gemmes d’una corona sobre la seva terra. 9.17 Que en seran de feliços i d’esplendents! El blat farà forts els joves, i el most, les donzelles.

Zecaries 10

10.1 Demaneu al Senyor la pluja quan sigui primavera. El Senyor és qui llança els llampecs, ell us donarà pluges abundoses i herba al camp de cadascú. 10.2 En canvi, els ídols prediuen falsament i els endevins veuen fantasies: han contat somnis enganyosos i donen falsos consols; és per això que van esgarriats com ovelles, abatuts perquè no hi ha pastor. 10.3 “Contra els pastors s’ha encès la meva ira, i castigaré aquests bocs, perquè el Senyor Totpoderós ha visitat el seu ramat, la casa de Judà, i els posarà en el combat com el seu cavall d’honor. 10.4 D’ell sortirà la pedra angular, d’ell l’estaca, d’ell l’arc de guerra, i d’ell tots els comandants plegats. 10.5 En el combat seran com herois que trepitgen el fang dels carrers; combatran, perquè el Senyor és amb ells, i els qui van a cavall seran desbaratats. 10.6 Jo enfortiré la casa de Judà i donaré la victòria a la casa de Josep; els faré tornar, perquè m’he compadit d’ells, i serà com si mai no els hagués rebutjat. Jo sóc el Senyor, el seu Déu, que els escolta. 10.7 Els d’Efraïm seran com uns herois, i el seu cor estarà joiós com si haguessin begut vi; els seus fills ho veuran i se n’alegraran, el seu cor exultarà en el Senyor. 10.8 Jo els cridaré amb un xiulet i els reuniré, perquè els he rescatat, i els faré tan nombrosos com eren abans. 10.9 Encara que els vaig escampar entre els pobles, en la llunyania es recordaran de mi, criaran el seus fills i tornaran. 10.10 Jo els faré tornar de la terra d’Egipte, jo els recolliré d’Assíria i els portaré a la terra de Galaad i al Líban, però tampoc allí no tindran prou espai. 10.11 Travessaran el mar de l’angoixa, colpejaran el mar agitat i les profunditats del Nil quedaran eixutes; l’orgull d’Assíria serà humiliat i el ceptre d’Egipte suprimit.” 10.12 Jo els faré forts en el Senyor, i caminaran en el seu nom –diu el Senyor.

Zecaries 11

11.1 Obre les teves portes, Líban, i que el foc consumeixi els teus cedres! 11.2 Gemega, xiprer, perquè ha caigut el cedre, han estat abatuts els altius! Gemegueu, alzines de Basan, que el bosc impenetrable ha estat arrasat! 11.3 Se sent el plany dels pastors, la seva esplendor ha estat destruïda; se sent el rugit dels lleons, l’exuberància del Jordà ha estat arrasada. 11.4 Això diu el Senyor, el meu Déu: “Tingues cura de les ovelles destinades a l’escorxador, 11.5 aquelles que els qui les compren les maten sense cap recança i els qui les venen diuen: Beneït sigui el Senyor, que m’ha enriquit! Ni tan sols els seus pastors en tenen compassió. 11.6 Així jo tampoc no tindré compassió dels habitants del país –diu el Senyor–. Heus aquí que deixaré cadascun a mercè del seu veí i del seu rei; aquests devastaran el país i jo no els deslliuraré de les seves mans.” 11.7 Jo, doncs, em vaig disposar a pasturar les ovelles destinades a l’escorxador, les més dissortades del ramat. Em vaig preparar dues vares de pastor: a l’una la vaig anomenar Gràcia, i a l’altra, Unió, i vaig posar-me a pasturar les ovelles. 11.8 En un sol mes vaig fer desaparèixer tres pastors, i vaig perdre la paciència amb les ovelles i també elles es van cansar de mi. 11.9 Llavors vaig dir: ‘No us vull pasturar; la que hagi de morir, que mori; la que hagi de perdre’s, que es perdi; i les que quedin, que es mengin les unes a les altres.’ 11.10 Vaig agafar la meva vara Gràcia i la vaig trencar per desfer el pacte que havia concertat amb totes les tribus. 11.11 Va ser desfet aquell mateix dia, i així els traficants d’ovelles que m’observaven van saber que allò era cosa del Senyor. 11.12 I Jo els vaig dir: ‘Si us sembla bé, doneu-me el meu salari; i si no, deixeu-ho.’ Ells em van pesar el meu salari: trenta peces de plata. 11.13 I el Senyor em va dir: “Tira al tresor del temple aquest esplèndid preu amb què ells m’han avaluat.” Vaig agafar, doncs, les trenta peces de plata i les vaig tirar al tresor del temple del Senyor. 11.14 Després vaig trencar la segona vara, Unió, per desfer la fraternitat entre Judà i Israel. 11.15 El Senyor també em digué: “Equipa’t ara amb els estris d’un pastor insensat, 11.16 perquè heus aquí que vaig a suscitar en el país un pastor que no vetllarà per les ovelles perdudes; no buscarà les esgarriades, no guarirà les ferides i no alimentarà les sanes, sinó que es menjarà la carn de les grasses i fins els arrencarà les peülles. 11.17 Ai del pastor inútil que abandona el ramat! Que l’espasa caigui sobre el seu braç i sobre el seu ull dret! Que el seu braç s’assequi del tot i que el seu ull li quedi completament cec!”

Zecaries 12

12.1 Oracle, paraula del Senyor sobre Israel. El Senyor que ha estès el cel, que ha posat els fonaments de la terra i que forma l’esperit dintre de l’home, diu això: 12.2 “Mira, vaig a convertir Jerusalem en una copa embriagant per a tots els pobles del voltant, durant el setge contra Judà i Jerusalem. 12.3 Aquell dia convertiré Jerusalem en una pedra feixuga per a tots els pobles: tots els qui la vulguin aixecar quedaran malferits, i tots els pobles de la terra s’aliaran per anar contra ella. 12.4 Aquell dia –diu el Senyor–, jo provocaré l’esfereïment a tots els cavalls i la bogeria a tots els cavallers. Obriré els meus ulls sobre la casa de Judà, però feriré de ceguesa tots els cavalls dels pagans. 12.5 Llavors els dirigents de Judà diran en el seu cor: La meva força són els habitants de Jerusalem amb el Senyor Totpoderós, el seu Déu. 12.6 Aquell dia convertiré els capitans de Judà en un braser encès enmig del bosc, com una torxa encesa entremig de la palla, i devoraran a dreta i esquerra tots els pobles del voltant, mentre que els habitants de Jerusalem seguiran vivint en el seu lloc. 12.7 El Senyor deslliurarà primerament les tendes de Judà, a fi que el prestigi de la casa de David i dels habitants de Jerusalem no sobrepassi el prestigi de Judà. 12.8 Després el Senyor protegirà els qui viuen a Jerusalem, i el més feble serà com David; i la casa de David com Déu mateix, com l’àngel del Senyor que va davant d’ells. 12.9 Aquell dia em dedicaré a destruir tots aquells pobles que hauran vingut a atacar Jerusalem. 12.10 Vessaré damunt la casa de David, i sobre els habitants de Jerusalem, un esperit de gràcia i de pregària, i miraran envers mi, aquell qui van traspassar. I faran dol, com el dol que es fa per un fill únic; ploraran amargament per ell, com els qui ploren per un primogènit. 12.11 Aquell dia hi haurà un gran dol a Jerusalem, com el dol d’Adad-Rimmon a la vall de Meguidó. 12.12 El país farà lamentacions; cada família per separat: la família de la casa de David pel seu cantó, i les seves dones a part; la família de Natan pel seu cantó, i les seves dones a part. 12.13 La família de la casa de Leví pel seu cantó, i les seves dones a part; la família de Ximí, i les seves dones a part; 12.14 i totes les altres famílies pel seu cantó, i les seves dones a part.”

Zecaries 13

13.1 En aquell temps hi haurà una font oberta, per a la casa de David i per als habitants de Jerusalem, destinada a la purificació dels pecats i de la impuresa. 13.2 Aquell dia –diu el Senyor Totpoderós–, succeirà que suprimiré del país els noms dels ídols i mai més no seran recordats. També faré que siguin suprimits del país els profetes i l’esperit d’impuresa. 13.3 I serà que si algú encara profetitza, el seu pare i la seva mare, que el van engendrar, li diran: “No pots seguir viu, perquè has dit falsedats en nom del Senyor”, i el pare i la mare que el van engendrar el traspassaran mentre ell profetitza. 13.4 En aquell temps succeirà que tots els profetes s’avergonyiran, cada un de la visió que tingui quan profetitzi, i no es posaran més el mantell de pèl per a seguir mentint, 13.5 sinó que cada un dirà: “Jo no sóc profeta; sóc un treballador de la terra, perquè un home em va comprar quan era jovenet.” 13.6 I si li pregunten: “Què són, doncs, aquestes ferides que tens als braços?”, ell respondrà: “Me les van fer a casa dels meus companys.” 13.7 Alça’t, espasa, contra el meu pastor i contra l’home company meu –diu el Senyor Totpoderós–; mata el pastor i les ovelles seran dispersades. La meva mà ferirà els més petits. 13.8 I succeirà en tota la terra –diu el Senyor– que dues terceres parts seran exterminades, i una tercera part hi restarà. 13.9 Aquesta tercera part la faré passar pel foc, els depuraré com es depura la plata, i els provaré com es prova l’or. Ells invocaran el meu nom i jo els atendré, i diré: “És el meu poble!”, i ells diran: “El Senyor és el nostre Déu!”

Zecaries 14

14.1 Heus aquí que ve el dia del Senyor en què seran repartides les teves despulles enmig teu, com un botí. 14.2 Perquè jo reuniré totes les nacions cap a Jerusalem per al combat, i la ciutat serà presa; les cases seran saquejades, les dones, violades, i la meitat de la població serà portada al captiveri, però l’altra meitat no serà expulsada de la ciutat. 14.3 Llavors el Senyor sortirà i lluitarà contra aquelles nacions, com acostuma a lluitar el dia de la batalla. 14.4 Aquell dia els seus peus es posaran sobre la muntanya de les Oliveres, que és davant de Jerusalem, al cantó de llevant; i la muntanya es partirà pel mig d’orient a occident, deixant una gran vall, i una meitat de la muntanya s’apartarà cap al nord, i l’altra meitat cap al sud. 14.5 I fugireu cap a la vall de les meves muntanyes, perquè la vall arribarà fins a Assel; fugireu com vau fugir per causa del terratrèmol en temps d’Ozies, rei de Judà; i vindrà el Senyor, el meu Déu, i amb ell tots els sants àngels. 14.6 Aquell dia succeirà que no hi haurà claror ni foscor; 14.7 serà un dia únic, conegut només pel Senyor, que no serà de dia ni de nit, i al vespre hi haurà llum. 14.8 Aquell dia succeirà que de Jerusalem sortiran aigües vives, la meitat vers la mar oriental, i la meitat vers la mar occidental, tant a l’estiu com a l’hivern. 14.9 I el Senyor serà rei sobre tota la terra. Aquell dia el Senyor serà únic i el seu nom un de sol. 14.10 Tot el país serà convertit en una planura, des de Gueba fins a Rimmon, al sud de Jerusalem, i aquesta serà exalçada i habitada en el seu lloc, des de la porta de Benjamí fins al lloc de la primitiva porta, la porta de l’Angle, i des de la torre d’Hananel fins als Cups Reials. 14.11 Hi habitaran i no hi haurà cap més extermini, sinó que Jerusalem serà habitada amb seguretat. 14.12 Aquest serà el flagell amb què el Senyor ferirà tots els pobles que hagin fet la guerra contra Jerusalem: se’ls podrirà la carn mentre encara són vius, els ulls se’ls podriran a les òrbites, i la llengua, dins la boca. 14.13 I succeirà aquell dia que el Senyor els enviarà una gran consternació, i cada un agafarà la mà d’un altre i aixecarà la seva contra la del seu company. 14.14 També Judà lluitarà per Jerusalem, i reuniran les riqueses de tots els pobles del voltant: or, plata i vestits en gran quantitat. 14.15 I la plaga que ferirà cavalls, mules, camells, ases i totes les bèsties que hi hagi en aquells campaments, serà igual que aquell flagell. 14.16 Succeirà que tots els supervivents de les nacions que hauran atacat Jerusalem hi pujaran cada any per adorar el Rei, Senyor Totpoderós, i per celebrar la festa dels Tabernacles. 14.17 I si alguna de les famílies de la terra no puja a Jerusalem per adorar el Rei, Senyor Totpoderós, la pluja no caurà sobre ells. 14.18 I si la família d’Egipte no hi vol pujar, i no ve, caurà sobre ella el flagell amb què el Senyor ferirà les nacions que no pugin a celebrar la festa dels Tabernacles. 14.19 Aquest serà el càstig d’Egipte i el de totes les nacions que no pugin a celebrar la festa. 14.20 Aquell dia hi haurà gravat a les campanetes dels cavalls: «Consagrat al Senyor». I les olles del temple del Senyor seran com els tassons de l’aspersió de davant l’altar. 14.21 Tota olla, a Jerusalem i a Judà, serà consagrada al Senyor Totpoderós; i tots els qui fan sacrificis vindran i les faran servir per a coure-hi les ofrenes; i aquell dia no hi haurà més traficants dins el temple del Senyor Totpoderós.

Malaquies 1

1.1 Oracle. Profecia del Senyor dirigida a Israel per mitjà de Malaquies. 1.2 Jo us he estimat, diu el Senyor, però vosaltres pregunteu: “En què ens has estimat?” El Senyor respon: “¿No era Esaú germà de Jacob? Doncs, jo he preferit Jacob 1.3 i he rebutjat Esaú. He lliurat les seves muntanyes a la desolació, i la seva heretat als xacals del desert.” 1.4 I si Edom diu: “Hem estat destruïts, però tornarem a edificar les ruïnes”, el Senyor Totpoderós diu això: “Ells construiran, però jo enderrocaré, i seran anomenats «País d’impietat i poble reprovat del Senyor per sempre.» 1.5 Els vostres ulls ho veuran i direu: Que el Senyor sigui enaltit més enllà del territori d’Israel!” 1.6 El fill honra el pare, i el servent, el seu senyor. Si, doncs, jo sóc pare, on és la meva honra? Si sóc senyor, on és la reverència que se’m deu?, diu el Senyor Totpoderós a vosaltres, sacerdots que menyspreeu el meu nom. I dieu: “En què menyspreem el teu nom?” 1.7 En oferir damunt el meu altar menjar immund. Encara repliqueu: “En què t’hem deshonrat?” En pensar-vos que la taula del Senyor es pot menysprear. 1.8 I quan oferiu en sacrifici un animal cec, no és dolent? I quan n’oferiu un de coix o malalt, no és dolent? Presenta’l al teu governador: estarà content de tu?, t’afavorirà?, diu el Senyor Totpoderós. 1.9 Ara, doncs, supliqueu a Déu que tingui compassió de nosaltres. Això és el que presenteu de part vostra, i penseu que us acceptarà favorablement?, diu el Senyor Totpoderós. 1.10 Tant de bo que algú de vosaltres tanqués les portes del temple! I que ja no encenguéssiu en va el foc del meu altar! No trobo cap complaença en vosaltres, diu el Senyor Totpoderós, ni acceptaré de part vostra cap ofrena. 1.11 Perquè des d’on neix el sol fins allà on es pon, el meu nom és gran entre les nacions; a tot arreu m’oferiran encens i ofrenes pures, i el meu nom serà gran entre les nacions, diu el Senyor Totpoderós. 1.12 Vosaltres, en canvi, el profaneu quan penseu que la taula del Senyor es pot embrutar i que el seu fruit és un menjar menyspreable. 1.13 A més, dieu: “Mireu que n’és de carregós!”, i ho desdenyeu, diu el Senyor Totpoderós; i m’heu portat animals aprofitats, coixos o malalts, i me’ls presenteu com a ofrena; penseu que jo acceptaré el que m’oferiu? 1.14 Maleït el renegat que, tenint al seu ramat un bon mascle que ha promès d’oferir, presenta en sacrifici al Senyor una víctima tarada! Jo sóc un gran Rei, diu el Senyor Totpoderós, i el meu nom és temut entre les nacions.

Malaquies 2

2.1 Ara, doncs, va per vosaltres, sacerdots, aquesta advertència: 2.2 Si no escolteu, si no us ho preneu seriosament, a fi de donar glòria al meu nom, diu el Senyor Totpoderós, llavors enviaré sobre vosaltres una calamitat, i canviaré en maledicció les vostres benediccions, com ja les he canviades quan no m’heu fet cas. 2.3 Mireu, jo malmetré la vostra sembrada i us tiraré fems a la cara, la femta de les vostres celebracions, i sereu escombrats juntament amb aquell rebuig. 2.4 I sabreu que jo us he tramès aquesta advertència perquè es mantingui el meu pacte amb Leví, diu el Senyor Totpoderós. 2.5 El meu pacte amb ell fou de vida i de pau, i li ho vaig concedí perquè em reverenciés. Ell em va reverenciar i davant del meu nom es mantingué amb respecte. 2.6 A la seva boca hi havia l’ensenyança veritable, sense cap malícia als seus llavis; caminava amb mi en pau i rectitud, i feia que molta gent s’apartés de la dolenteria. 2.7 De fet, els llavis del sacerdot han de guardar la saviesa, i de la seva boca cal esperar-ne doctrina, ja que és el missatger del Senyor Totpoderós. 2.8 Vosaltres, en canvi, us heu desviat del bon camí i heu fet que molts ensopeguessin amb la llei; heu corromput el pacte de Leví, diu el Senyor Totpoderós. 2.9 Per això, jo també us he tornat indignes i menyspreables als ulls de tot el poble, perquè no heu seguit els meus camins, sinó que heu tingut favoritismes en aplicar la llei. 2.10 ¿No tenim tots un sol pare? ¿No ens ha creat a tots el mateix Déu? Per què, doncs, som deslleials els uns amb els altres, profanant així el pacte dels nostres avantpassats? 2.11 Judà ha estat infidel, i s’han comès abominacions a Jerusalem i a dins d’Israel; han profanat el santuari del Senyor, que ell tant estima, i s’han casat amb filles que adoren un déu estranger. 2.12 Aquell qui faci aquestes coses, tant si n’és testimoni com consentidor, el Senyor l’extirparà de les tendes de Jacob i d’entre els qui presenten les ofrenes al Senyor Totpoderós. 2.13 A més heu fet una altra cosa: cobriu de llàgrimes l’altar del Senyor, de plors i de gemecs, perquè el Senyor ja no es digna mirar la vostra ofrena, ni accepta complagut el que li oferiu. 2.14 I pregunteu: “Per què?” Doncs, perquè el Senyor ha fet de testimoni entre tu i la dona de la teva joventut, a la qual tu has estat infidel, tot i que ella era la teva companya i l’esposa de la teva aliança. 2.15 ¿No els va fer un sol cos, participant de l’esperit? I què es proposa aquesta unió? Procurar una posteritat per a Déu. Vigileu, doncs, en el vostre interior, i no sigueu deslleials a la dona de la vostra joventut. 2.16 El Senyor, el Déu d’Israel, ha dit que avorreix el divorci i també el qui cobreix de violència el seu vestit de noces, ha dit el Senyor Totpoderós. Tingueu cura, doncs, en el vostre esperit, i no sigueu deslleials. 2.17 Heu fastiguejat el Senyor amb les vostres paraules! I encara aneu dient: “En què l’hem fastiguejat?” Quan dieu: “Tothom qui obra malament passa per bo als ulls del Senyor, i ell l’accepta complagut”; o també quan pregunteu: “On és el Déu just?”

Malaquies 3

3.1 “Mireu, jo envio el meu missatger perquè prepari el camí davant meu. I tot seguit entrarà al seu temple el Senyor que vosaltres busqueu i l’àngel del Pacte que vosaltres desitgeu; mireu que ja ve, diu el Senyor Totpoderós.” 3.2 Però, qui podrà suportar el dia de la seva vinguda? Qui es mantindrà dret quan aparegui? Perquè serà com el foc del fonedor i com el lleixiu del bugader. 3.3 S’asseurà com a fonedor i porgador de la plata i purificarà els fills de Leví, els refinarà com l’or i la plata, a fi que presentin al Senyor les ofrenes com cal. 3.4 Llavors les ofrenes de Judà i de Jerusalem seran agradables al Senyor, com al temps antic, com en èpoques passades. 3.5 “Jo vindré enmig de vosaltres per jutjar-vos, i seré un acusador definitiu contra els fetillers, els adúlters, els perjurs, els qui defrauden el sou del jornaler, els opressors de viudes i orfes, contra els qui fan injustícies al foraster, sense tenir por de mi, diu el Senyor Totpoderós. 3.6 “Jo, el Senyor, no he canviat, però vosaltres no heu deixat de ser fills de Jacob. 3.7 Des dels temps dels vostres avantpassats, us aparteu dels meus manaments i no els observeu. Torneu cap a mi i jo em tornaré cap a vosaltres!, diu el Senyor Totpoderós. Però vosaltres dieu: ‘Per què ens hi hem de tornar?’ 3.8 ¿És que un home pot defraudar Déu? Doncs, vosaltres m’heu defraudat, i encara dieu: ‘En què t’hem defraudat?’ En els delmes i en les ofrenes. 3.9 Amb tota maledicció heu estat maleïts; perquè vosaltres, la nació sencera, m’heu defraudat. 3.10 Porteu íntegres els delmes al dipòsit de provisions, a fi que hi hagi queviures al meu temple. Poseu-me així a prova, diu el Senyor Totpoderós, i ja veureu si no us obro les comportes del cel i no aboco damunt vostre la benedicció fins que no n’hi càpiga més. 3.11 Per amor a vosaltres apartaré la plaga de llagosta, que no us malmeti els fruits de la terra; i la vostra vinya no quedarà estèril al camp, diu el Senyor Totpoderós. 3.12 I totes les nacions us diran afortunats perquè sereu una terra de delícies, diu el Senyor Totpoderós. 3.13 “Les vostres paraules són dures contra mi, diu el Senyor. I encara repliqueu: ‘Què hem dit contra tu?’ 3.14 Això heu dit: ‘No val la pena de servir Déu! Quin profit en traiem de complir els seus preceptes i posar-nos de dol davant el Senyor Totpoderós? 3.15 Per això nosaltres hem de dir que són afortunats els dolents; tot i fent el mal prosperen, i encara que provoquin Déu queden impunes’.” 3.16 Llavors els qui reverencien el Senyor ho van comentar els uns amb els altres, i el Senyor, parant atenció els va sentir, i va quedar registrat en un llibre davant seu, com a memorial a favor dels qui el temen, el reverencien i tenen present el seu nom. 3.17 “Ells seran per a mi, diu el Senyor Totpoderós, la meva possessió més preuada en el dia que jo preparo. Seré indulgent amb ells, com un home és indulgent amb aquell fill seu que el respecta. 3.18 Llavors vosaltres tornareu a comprendre la diferència que hi ha entre el qui és just i el qui és injust, entre el qui reverencia Déu i el qui no el reverencia.

Malaquies 4

4.1 “Ja ve aquell dia abrusador com una fornal! Tots els orgullosos i tots els obradors d’iniquitat seran com la fullaraca: aquell dia que ve els cremarà, diu el Senyor Totpoderós, fins que no en quedi ni l’arrel ni una branca. 4.2 Però per a vosaltres, els qui reverencieu el meu nom, s’alçarà el sol de justícia portant la salut a les seves ales; i vosaltres sortireu saltant com vedells de l’estable. 4.3 Trepitjareu els injustos, que seran com cendra sota les plantes dels peus, aquell dia que jo preparo, diu el Senyor Totpoderós. 4.4 Recordeu-vos de la llei de Moisès, el meu servent, la que li vaig prescriure a l’Horeb, les normes i preceptes per a tot Israel. 4.5 Heus aquí que jo us enviaré el profeta Elies abans de venir el dia gran i terrible del Senyor. 4.6 Ell farà acostar el cor dels pares amb els fills, i els cors dels fills amb els pares, perquè jo no hagi de venir a castigar la terra amb l’extermini.”

The New Testament of our Lord and Saviour Jesus Christ

Mateu 1

1.1 Genealogia de Jesús, el Crist, fill de David, fill d'Abraham: 1.2 Abraham engendrà Isaac; Isaac engendrà Jacob; Jacob engendrà Judà i els seus germans; 1.3 Judà engendrà, de Tamar, Fares i Zara; Fares engendrà Hesron, Hesron engendrà Aram; 1.4 Aram engendrà Amminadab; Amminadab engendrà Naasson; Naasson engendrà Salmon; 1.5 Salmon engendrà, de Rahab, Booz; Booz engendrà, de Rut, Obed; Obed engendrà Jessè; 1.6 Jessè engendrà el rei David; David engendrà, de la qui fou muller d'Uries, Salomó; 1.7 Salomó engendrà Roboam; Roboam engendrà Abies; Abies engendrà Asà; 1.8 Asà engendrà Josafat; Josafat engendrà Joram; Joram engendrà Ozies; 1.9 Ozies engendrà Jotam; Jotam engendrà Acaz; Acaz engendrà Ezequies; 1.10 Ezequies engendrà Manassès; Manassès engendrà Amon; Amon engendrà Josies; 1.11 Josies engendrà Jeconies i els seus germans, en temps de la deportació a Babilònia. 1.12 Després de la deportació a Babilònia, Jeconies engendrà Salatiel; Salatiel engendrà Zorobabel; 1.13 Zorobabel engendrà Abihud; Abihud en-gendrà Eliaquim; Eliaquim engendrà Azor; 1.14 Azor engendrà Sadoc; Sadoc engendrà Aquim; Aquim engendrà Eliüd; 1.15 Eliüd engendrà Eleazar; Eleazar engendrà Matan; Matan engendrà Jacob, 1.16 i Jacob engendrà Josep, l'espòs de Maria, de la qual va néixer Jesús, anomenat el Crist. 1.17 Per tant, foren en total catorze generacions des d'Abraham fins a David; catorze més des de David fins a la deportació a Babilònia; i, des de la deportació a Babilònia fins al Crist, també catorze generacions. 1.18 El naixement de Jesucrist fou així: La seva mare, Maria, era promesa amb Josep, però abans de viure junts es va trobar encinta pel poder de l'Esperit Sant. 1.19 El seu espòs, Josep, que era un home just i no volia denunciar-la públicament, va decidir de repudiar-la en secret. 1.20 Mentre s'ho pensava se li va manifestar l'àngel del Senyor, en somnis, i li digué: 'Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria per muller, perquè és pel poder de l'Esperit Sant que ella està encinta. 1.21 Tindrà un fill i li posaràs de nom Jesús, perquè ell salvarà el seu poble dels seus pecats.' 1.22 Tot això succeí per tal que es complís el que el Senyor havia dit pel profeta, quan diu: 1.23 Mireu, la verge concebrà i infantarà un fill, i el seu nom serà Emmanuel, que vol dir: Déu amb nosaltres. 1.24 Quan Josep es va despertar del somni, va fer el que li havia dit l'àngel del Senyor i va prendre Maria per muller. 1.25 Però no es van ajuntar com a esposos fins que ella infantà el fill, al qual va posar el nom de Jesús.

Mateu 2

2.1 Després del naixement de Jesús a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, van arribar a Jerusalem uns mags de l'orient, 2.2 i preguntaven: 'On és el rei dels jueus que ha nascut? Perquè hem vist el seu estel a l'orient i hem vingut a adorar-lo.' 2.3 En sentir-ho, el rei Herodes es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem. 2.4 Aleshores, va reunir tots els principals sacerdots i els mestres de la Llei del poble i els preguntava on havia de néixer el Crist. 2.5 Ells li respongueren: 'A Betlem de Judea, així ho va escriure el profeta: 2.6 I tu, Betlem, terra de Judà, no ets pas la més petita entre les principals de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble.' 2.7 Llavors Herodes féu venir d'amagat els mags i esbrinà exactament quan havia aparegut l'estel. 2.8 Després els envià a Betlem amb aquest encàrrec: 'Aneu i informeu-vos bé sobre l'infant, i així que l'hàgiu trobat aviseu-me, perquè jo també vagi a adorar-lo.' 2.9 Ells, després d'escoltar el rei, se n'anaren; i en això que l'estel que havien vist a l'orient els anava al davant fins que s'aturà damunt el lloc on era l'infant. 2.10 Quan van veure l'estel van sentir una alegria immensa. 2.11 Després entraren a la casa, van veure l'infant amb la seva mare, Maria, i, de genolls, el van adorar. Llavors van obrir les seves arques i li van oferir, com a presents, or, encens i mirra. 2.12 Advertits en somnis de no tornar vers Herodes, van emprendre la tornada al seu país per un altre camí. 2.13 Així que ells van ser fora, un àngel del Senyor s'aparegué en somnis a Josep i li digué: 'Lleva't, pren l'infant amb la seva mare i fuig cap a Egipte, i queda-t'hi fins que jo t'ho digui, perquè Herodes buscarà l'infant per matar-lo.' 2.14 Aleshores ell es llevà, quan encara era de nit, prengué l'infant amb la seva mare i se n'anà a Egipte; 2.15 i s'hi va quedar fins a la mort d'Herodes. Així es complia el que havia anunciat el Senyor per mitjà del profeta: D'Egipte vaig cridar el meu fill. 2.16 Quan Herodes s'adonà que els mags l'havien enganyat, s'enfurismà molt i va fer matar tots els infants de Betlem i de tota la rodalia, des dels dos anys d'edat en avall, segons les dades que havia pogut obtenir dels mags. 2.17 Així es complia el que va dir el profeta Jeremies: 2.18 Una veu s'ha sentit a Ramà, plors i molts gemecs: és Raquel que plora pels seus fills, i no vol ser consolada, perquè ja no hi són. 2.19 Així que Herodes hagué mort, un àngel del Senyor s'aparegué en somnis a Josep, a Egipte, 2.20 i li digué: 'Lleva't, pren l'infant amb la seva mare i vés-te'n a la terra d'Israel, que ja són morts els qui volien matar l'infant.' 2.21 Ell, doncs, es llevà, prengué l'infant amb la seva mare i entrà a la terra d'Israel. 2.22 Però quan va saber que Arquelau regia la Judea com a successor del seu pare Herodes, va tenir por d'anar-hi, i, avisat en somnis, es va retirar cap a les contrades de Galilea, 2.23 i un cop allà, s'instal·là a la vila de Natzaret. Així es complia el que havien dit els profetes: 'L'anomenaran Natzarè.'

Mateu 3

3.1 Per aquells dies es presentà Joan Baptista, que predicava en el desert de Judea. 3.2 Deia: 'Convertiu-vos, que el Regne del Cel és a prop.' 3.3 El profeta Isaïes es refereix a ell quan diu: Veu d'un que clama en el desert. Prepareu el camí del Senyor, adreceu les seves sendes. 3.4 Aquest Joan duia un vestit fet de pèl de camell i un cenyidor de cuiro a la cintura, i s'alimentava de llagostes i mel boscana. 3.5 Acudien a ell gent de Jerusalem, de tota la Judea i de tota la vall del Jordà, 3.6 i els batejava al riu Jordà mentre confessaven els seus pecats. 3.7 En veure que molts fariseus i saduceus venien a batejar-se, els digué: 'Cria d'escurçons! Qui us ha ensenyat com escapar del càstig que s'acosta? 3.8 Feu, doncs, els fruits que corresponen al penediment 3.9 i no us feu il·lusions dient-vos interiorment: 'Tenim Abraham per pare'; perquè us dic que d'aquestes pedres Déu pot fer sortir fills a Abraham. 3.10 A més, la destral ja és encarada a la soca dels arbres; per tant, tot arbre que no dóna bons fruits, és tallat i llençat al foc. 3.11 Jo us batejo amb aigua a fi que us penediu, però el qui ve darrere meu és més poderós que no pas jo, que no sóc prou digne de portar-li les sandàlies; ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc. 3.12 Ja té a les mans la pala de ventar per netejar la seva era i aplegar el blat al graner, mentre que la palla, la cremarà a la foguera que no s'apaga mai.' 3.13 Llavors Jesús anà de Galilea al Jordà i es va presentar a Joan a fi que el bategés. 3.14 Però Joan s'hi oposava dient: 'Sóc jo que necessito ser batejat per tu, i tu véns a mi?' 3.15 Jesús li respongué: 'Deixa que ara sigui així, perquè ens cal dur a compliment tota justícia.' Aleshores s'hi avingué. 3.16 I Jesús, un cop batejat, va sortir de l'aigua de seguida, i en això que el cel es va obrir i va veure com l'Esperit de Déu davallava com un colom i venia a posar-se damunt d'ell. 3.17 I es va sentir una veu del cel que deia: 'Aquest és el meu Fill, l'Estimat, en qui m'he complagut.'

Mateu 4

4.1 Aleshores Jesús, conduït per l'Esperit, va anar al desert perquè el diable el temptés. 4.2 Després de dejunar quaranta dies i quaranta nits, a la fi va tenir fam. 4.3 Aleshores el temptador se li acostà i li digué: 'Si ets Fill de Déu, mana que aquestes pedres es tornin pans.' 4.4 Ell li respongué: 'Hi ha escrit: No solament de pa viurà l'home, sinó de tota paraula sortida de la boca de Déu.' 4.5 Després el diable se l'emporta a la Ciutat Santa, el posa damunt el pinacle del temple 4.6 i li diu: 'Si ets Fill de Déu, llença't daltabaix, perquè hi ha escrit: Donarà ordre als seus àngels que estiguin per tu, i que et duguin a les palmes de les mans, a fi que els teus peus no ensopeguin amb cap pedra.' 4.7 Jesús li fa: 'També hi ha escrit: No temptaràs el Senyor, el teu Déu.' 4.8 El diable, altre cop se l'enduu amb ell, fins al cim d'una muntanya molt alta, i li fa veure tots els reialmes del món i el seu esplendor, 4.9 i li diu: 'Tot això et donaré si et prosternes i m'adores.' 4.10 Però Jesús li diu: 'Vés-te'n Satanàs, perquè hi ha escrit: Adoraràs el Senyor, el teu Déu, i només a ell donaràs culte.' 4.11 Llavors el diable el va deixar estar, i tot seguit vingueren uns àngels que es van posar a servir-lo. 4.12 Jesús, en assabentar-se que havien empresonat Joan, es va retirar a Galilea; 4.13 però va deixar Natzaret i se n'anà a viure a Cafarnaüm, a la vora del llac, als termes de Zabuló i de Neftalí. 4.14 Així es complia l'oracle del profeta Isaïes, que diu: 4.15 Terra de Zabuló i terra de Neftalí, camí del mar, a l'altra banda del Jordà, Galilea dels gentils. 4.16 El poble que vivia en tenebres va veure una gran llum; i als qui habitaven en la regió de l'ombra de la mort, una llum els ha resplendit. 4.17 Des d'aleshores Jesús començà a predicar i a dir: 'Penediu-vos, perquè el Regne del Cel s'ha apropat.' 4.18 Mentre passejava per la riba del llac de Galilea, va veure dos germans, Simó, que era anomenat Pere, i el seu germà Andreu, els quals calaven la xarxa a l'aigua, perquè eren pescadors. 4.19 I els diu: 'Seguiu-me i us faré pescadors d'homes.' 4.20 Aleshores van deixar les xarxes i el seguiren. 4.21 Anant més enllà, va veure dos germans més, Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, que eren a la barca amb el seu pare Zebedeu, repassant les xarxes; i els va cridar. 4.22 Ells deixaren immediatament la barca i el seu pare, i el van seguir. 4.23 I anava per tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, predicant l'evangeli del Regne i guarint tota mena de malalties i xacres del poble. 4.24 La seva fama es va estendre per tot Síria, i li portaven tots els malalts afectats per diverses malalties i sofrences, endimoniats, epilèptics i paralítics, i els guaria. 4.25 I una gran gentada de Galilea, de Decàpolis, de Jerusalem, de Judea i de l'altre costat del Jordà l'anava seguint.

Mateu 5

5.1 Veient l'aglomeració, va pujar a la muntanya. S'assegué i se li van apropar els deixebles. 5.2 I prenent la paraula els instruïa així: 5.3 'Feliços els pobres en l'esperit, perquè d'ells és el Regne del Cel. 5.4 Feliços els afligits, perquè seran consolats. 5.5 Feliços els humils, perquè posseiran la terra. 5.6 Feliços els qui tenen fam i set de justícia, perquè seran sadollats. 5.7 Feliços els compassius, perquè seran compadits. 5.8 Feliços els nets de cor, perquè aquests veuran Déu. 5.9 Feliços els qui s'esforcen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu. 5.10 Feliços els perseguits a causa de la justícia, perquè d'ells és el Regne del Cel. 5.11 Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran i us perseguiran i malparlaran falsament de vosaltres. 5.12 Estigueu alegres i contents, perquè la vostra recompensa és valuosa en el cel, ja que de la mateixa manera van perseguir els profetes que us han precedit. 5.13 'Vosaltres sou la sal de la terra, però si la sal es torna insípida, amb què li donaran salabror? Ja no val per a res, sinó per a ser llençada fora i que la gent la trepitgi. 5.14 Vosaltres sou la llum del món. Un poble situat damunt la muntanya no es pot amagar. 5.15 Tampoc no s'encén una espelma per posar-la sota el mesuró, sinó que es posa en el canelobre i il·lumina tots els qui són a la casa. 5.16 Que la vostra llum resplendeixi igualment davant la gent, de manera que vegin les vostres bones accions i donin glòria al vostre Pare del Cel. 5.17 'No us penseu pas que he vingut a abolir la Llei o els Profetes; no he vingut a abolir, sinó a completar. 5.18 Perquè us asseguro que, mentre perdurin el cel i la terra, no passarà ni una 'i' ni tan sols un punt de la Llei, que tot no s'hagi complert. 5.19 Per tant, aquell qui infringeixi un d'aquests manaments més petits, i ensenyi la gent a fer el mateix, serà considerat el més petit en el Regne del Cel; en canvi, aquell qui els observi i els ensenyi serà considerat gran en el Regne del Cel. 5.20 Perquè us dic que si la vostra justícia no supera la dels mestres de la Llei i la dels fariseus, no entrareu pas al Regne del Cel. 5.21 'Heu après que es va dir als avantpassats: No mataràs, i aquell qui mati serà sotmès a judici. 5.22 Però jo us dic que tot aquell qui es violenta contra el seu germà serà sotmès a judici; i el qui digui estúpid al seu germà serà sotmès al sanedrí; i el qui li digui renegat serà sotmès al foc de l'infern. 5.23 Si, doncs, en portar la teva ofrena a l'altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, 5.24 deixa la teva ofrena allà davant l'altar i vés, primer, a fer les paus amb el teu germà; després torna i presenta la teva ofrena. 5.25 Afanya't per arribar a un acord amb el teu adversari mentre feu camí, no sigui cas que l'adversari et lliuri al jutge, i el jutge a l'agutzil, i et tanquin a la presó. 5.26 T'asseguro que no en sortiràs fins que no hagis pagat l'últim cèntim. 5.27 'Sabeu que es va dir: No cometis adulteri. 5.28 Però jo us dic: Tot aquell qui miri una dona amb cobejança, ja ha comès adulteri amb ella en el seu interior. 5.29 I si el teu ull dret t'és causa de pecat, arrenca-te'l i llença'l lluny de tu, perquè més et val perdre un dels teus membres que no pas que tot el teu cos sigui llençat a l'infern. 5.30 I si la teva mà dreta t'és causa de pecat, talla-te-la i llença-la lluny de tu, perquè més et val perdre un dels teus membres que no pas que tot el teu cos vagi a parar a l'infern. 5.31 'També es va dir: Qui repudia la seva muller, que li doni acta de divorci. 5.32 Però jo us dic: Tot aquell qui repudia la seva muller, fora del cas de fornicació, la indueix a cometre adulteri; i si algú es casa amb la repudiada, comet adulteri. 5.33 'També heu après el que es va dir als avantpassats: No juraràs en fals, sinó que compliràs al Senyor les teves prometences. 5.34 Però jo us dic: No jureu de cap manera: ni pel cel, perquè és el setial de Déu, 5.35 ni per la terra, perquè és l'escambell dels seus peus, ni per Jerusalem, perquè és la ciutat del gran Rei. 5.36 No juris tampoc pel teu cap, perquè no en pots fer tornar blanc o negre ni un sol cabell. 5.37 Expresseu-vos únicament amb un sí, quan sigui sí, i amb un no, quan sigui no, perquè tot el que es diu de més prové del Maligne. 5.38 'Sabeu el que es va dir: Ull per ull i dent per dent. 5.39 Però jo us dic: No us oposeu al dolent. Al contrari, si algú et pega a la galta dreta, para-li també l'altra; 5.40 al qui et vulgui posar plet per prendre't la túnica, dóna-li també el mantell; 5.41 al qui et fa caminar una milla, fes-ne dues amb ell. 5.42 Dóna a qui et demana, i no giris l'esquena a qui et vol manllevar. 5.43 'Sabeu que es va dir: Estimaràs el teu proïsme i avorriràs el teu enemic. 5.44 Però jo us dic: Estimeu els vostres enemics i pregueu pels qui us persegueixen, 5.45 i així sereu fills del vostre Pare celestial, que fa sortir el seu sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos. 5.46 Perquè, si estimeu només els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? ¿No fan el mateix els recaptadors? 5.47 I si només saludeu els vostres germans, què feu d'extraordinari? ¿No fan el mateix els pagans? 5.48 Vosaltres, doncs, sigueu perfectes, com el vostre Pare celestial és perfecte.

Mateu 6

6.1 'Eviteu de realitzar les vostres pràctiques religioses a la vista de la gent, només perquè us vegin; altrament, no tindreu cap recompensa del vostre Pare celestial. 6.2 Per tant, quan facis almoina, no ho pregonis a toc de trompeta, com ho fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, per tal d'ésser alabats per la gent. En veritat us ho dic: Ja tenen la seva recompensa. 6.3 Tu, en canvi, quan facis almoina, que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, 6.4 a fi que la teva almoina quedi en secret; i el teu Pare, que veu en el secret, t'ho recompensarà. 6.5 'Quan pregueu, no feu com els hipòcrites, que els agrada pregar drets a les sinagogues i per les cantonades de les places per tal que la gent els vegi. En veritat us ho dic: Ja tenen la seva recompensa. 6.6 Tu, en canvi, quan preguis, entra dins la teva cambra, tanca la porta amb clau i ora al teu Pare, que és present en la intimitat; i el teu Pare, que veu en el secret, et recompensarà. 6.7 Quan pregueu, eviteu de parlotejar com fan els pagans, creguts que a còpia de paraules es faran escoltar. 6.8 No els imiteu, perquè Déu, el vostre Pare, ja sap el què necessiteu abans que li ho demaneu. 6.9 Vosaltres, doncs, pregareu així: 'Pare nostre del cel, sigui santificat el teu nom; 6.10 vingui el teu Regne; faci's la teva voluntat, com al cel, així també a la terra. 6.11 Dóna'ns avui el nostre pa de cada dia; 6.12 i perdona'ns les nostres ofenses, com també nosaltres perdonem els qui ens ofenen; 6.13 i no deixis que caiguem en la temptació, ans deslliura'ns del Maligne.' 6.14 Si perdoneu als altres les seves faltes, també el vostre Pare celestial us perdonarà. 6.15 Però si no perdoneu els altres, tampoc el vostre Pare no us perdonarà les vostres faltes. 6.16 Quan dejuneu, no aparenteu tristesa, com fan el hipòcrites, que es desfiguren la cara a fi que tothom s'adoni que dejunen. En veritat us ho dic: Ja tenen la seva recompensa. 6.17 Tu, en canvi, quan dejunis, perfuma't el cap i renta't la cara 6.18 perquè ningú no s'adoni que dejunes, sinó solament el teu Pare, que és dins el secret; i el teu Pare, que veu en el secret, et recompensarà. 6.19 'No aplegueu riqueses sobre la terra, on l'arna i el rovell les destrueixen, i on els lladres entren i les roben. 6.20 Més aviat aplegueu riqueses al cel, que ni l'arna ni el rovell no les destrueixen, i on els lladres no entren ni les roben. 6.21 Perquè on tinguis la teva riquesa, hi tindràs també el cor. 6.22 L'ull és el llum del cos. Si el teu ull és bo, tot el teu cos quedarà il·luminat; 6.23 però, però si el teu ull és dolent, tot el teu cos quedarà a les fosques. Per tant, si la llum que hi havia d'haver en tu és tenebra, que en seria, de gran, la tenebra! 6.24 Ningú no pot servir dos amos; perquè, o bé avorrirà l'un i estimarà l'altre, o es decantarà per l'un amb menyspreu per a l'altre. No podeu servir Déu i el diner. 6.25 Per això us dic: No us neguitegeu per la vostra vida, pensant què menjareu [o què beureu]; ni pel vostre cos, pensant amb què us vestireu. ¿No val més la vida que l'aliment, i el cos més que el vestit? 6.26 Mireu els ocells del cel: no sembren ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu molt més vosaltres que no pas ells? 6.27 I qui de vosaltres, per més que s'hi esforci, podrà allargar d'un sol pam la seva alçada? 6.28 Pel que fa al vestit, per què passeu ànsia? Fixeu-vos en els lliris del camp, com creixen; no treballen ni filen; 6.29 però us ben asseguro que ni Salomó, amb tota la seva sumptuositat, no es va poder vestir com un d'ells. 6.30 I si l'herba, que avui és al camp i demà anirà a parar al forn, Déu la vesteix així, ¿no us farà molt més a vosaltres, gent descreguda? 6.31 Per tant, no passeu ànsia pensant: què menjarem? o, què beurem? o, amb què ens vestirem? 6.32 Perquè afanyar-se a buscar totes aquestes coses és propi dels pagans. El vostre Pare celestial ja sap prou bé que en teniu necessitat. 6.33 Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot això altre us ho donarà de més a més. 6.34 Per tant, no passeu ànsia per l'endemà, que l'endemà ja es preocuparà pel seu compte. Cada dia en té prou amb els seus propis afanys.

Mateu 7

7.1 'No jutgeu i no sereu jutjats; 7.2 perquè amb el judici amb què judiqueu sereu judicats, i amb la mesura amb què mesureu haureu de ser mesurats. 7.3 Per què et fixes en la brossa que hi ha a l'ull del teu germà, i no t'adones en la biga que portes al teu? 7.4 O, com pots dir al teu germà: Deixa'm que et tregui la brossa que duus a l'ull, quan tens la biga en el teu? 7.5 Hipòcrita! Treu-te primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs clar per treure la brossa de l'ull del teu germà. 7.6 No doneu les coses santes als gossos, ni llenceu les vostres perles als porcs, no sigui cas que les empastifin, i després encara es girin contra vosaltres i us destrossin. 7.7 Demaneu, i us donaran; busqueu, i trobareu; truqueu, i us obriran. 7.8 Perquè tot aquell qui demana, obté: qui busca, troba; i, a qui truca, li obren. 7.9 ¿És que algú de vosaltres, si el seu fill li demana pa, li donarà una pedra? 7.10 O, si li demana un peix, li donarà una serp? 7.11 Si, doncs, vosaltres, dolents com sou, sabeu donar coses bones als vostres fills, com més el vostre Pare celestial donarà coses bones als qui les hi demanen! 7.12 'De manera que, tot allò que voldríeu que els altres fessin per vosaltres, feu-ho també vosaltres per ells, que en això consisteixen la Llei i els Profetes. 7.13 Entreu per la porta estreta, perquè és ampla la porta i espaiós el camí que porta a la perdició; per això molts hi entren. 7.14 Però la porta que duu a la vida és estreta, i el camí és angost; per això pocs la troben. 7.15 Guardeu-vos dels falsos profetes que se us presenten vestits d'ovella, i per dintre són llops rapaços. 7.16 Pels seus fruits els coneixereu. ¿És que es cullen raïms dels cards o figues de les bardisses? 7.17 Tots els arbres bons donen bons fruits, però els arbres bords els donen dolents. 7.18 Un arbre bo no pot donar fruits dolents, i un arbre bord no pot donar fruits bons. 7.19 Tot arbre que no dóna fruit, és tallat i llençat al foc. 7.20 Així és que, pels seus fruits els coneixereu. 7.21 No tots els qui em diuen: Senyor, Senyor, entraran en el Regne del cel, sinó els qui fan la voluntat del meu Pare celestial. 7.22 Aquell dia n'hi haurà molts que em diran: Senyor, Senyor, ¿no hem profetitzat en el teu nom, i en el teu nom, no hem expulsat dimonis, i en el teu nom, no hem fet molts miracles? 7.23 Llavors jo els declararé: No us conec de res; allunyeu-vos de mi, els qui practiqueu el mal. 7.24 'Per això, tot aquell qui escolta les meves paraules i les practica, s'assembla a un home assenyat que va edificar la seva casa damunt la roca. 7.25 Van venir les pluges i la torrentada, van bufar els vents i envestiren contra aquella casa, però no va caure, perquè tenia els fonaments sobre la roca. 7.26 En canvi, tot aquell qui escolta les meves paraules i no les practica, s'assembla a un home forassenyat que va edificar la seva casa damunt la sorra. 7.27 Van venir les pluges i la torrentada, van bufar els vents i envestiren contra aquella casa, que s'esfondrà, i la seva ruïna fou total.' 7.28 Quan Jesús va acabar de dir aquestes paraules, la multitud va quedar impressionada pel seu ensenyament, 7.29 perquè els ensenyava com qui té autoritat i no com els mestres de la Llei.

Mateu 8

8.1 Quan Jesús va baixar de la muntanya, l'anava seguint una gran gentada; 8.2 i en això que un leprós que se li havia acostat es prosternà davant seu i li digué: 'Senyor, si vols pots netejar-me.' 8.3 Jesús va estendre la mà i el tocà dient: 'Ho vull, queda net.' I a l'instant li desaparegué la lepra. 8.4 I Jesús li digué: 'Mira, no en diguis res a ningú, però vés a presentar-te al sacerdot i ofereix el donatiu que Moisès va ordenar, perquè en tinguin la constatació.' 8.5 En entrar a Cafarnaüm se li acostà un centurió, i li pregava: 8.6 'Senyor, el meu criat jeu a casa impossibilitat i amb greu patiment.' 8.7 Jesús li respon: 'Ara vaig a guarir-lo.' 8.8 Però el centurió li digué: 'Senyor, jo no sóc prou digne perquè entris a casa meva; només que ho diguis de paraula i el meu criat es posarà bo. 8.9 Ja que també jo, que sóc un simple subordinat, tinc soldats a les meves ordres; i si dic a un que se'n vagi, se'n va; i si a un altre que vingui, ve; i si dic al meu criat que faci una cosa, la fa.' 8.10 En sentir això, Jesús s'admirà i digué als qui el seguien: 'Us asseguro que no he trobat tanta fe en ningú d'Israel. 8.11 Us dic que vindrà molta gent d'Orient i d'Occident a seure amb Abraham, Isaac i Jacob, en el Regne del Cel, 8.12 mentre que els hereus del Regne seran expulsats a fora, a les tenebres; allí hi haurà els plors i el cruiximent de dents.' 8.13 Aleshores digué al centurió: 'Vés, i que et sigui fet tal com has cregut.' I en aquell moment el criat es va posar bo. 8.14 Quan Jesús va arribar a casa de Pere, va trobar la sogra d'aquest enllitada i amb febre. 8.15 Llavors li prengué la mà i la febre desaparegué; i ella, un cop llevada, es posà a servir-los. 8.16 En ser el capvespre, li portaren molts endimoniats; i amb una paraula va expulsar el esperits i va guarir tots els malalts. 8.17 Així es complia la predicció del profeta Isaïes, quan diu: Ell prengué les nostres xacres i es carregà les nostres malalties. 8.18 Veient Jesús que l'envoltava massa gent, va manar que passessin a l'altra riba. 8.19 Llavors, un mestre de la Llei que se li havia acostat li digué: 'Mestre, vagis on vagis, jo et seguiré.' 8.20 Jesús li respongué: 'Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'Home no té on reposar el cap.' 8.21 Un altre dels deixebles li digué: 'Senyor, deixa que vagi primer a donar sepultura al meu pare.' 8.22 Jesús replicà: 'Segueix-me, i deixa que els morts enterrin els seus morts.' 8.23 Després, Jesús va pujar a la barca i els seus deixebles el van acompanyar. 8.24 De sobte es va aixecar una gran tempesta en el llac, tan forta que les onades cobrien la barca; tot i així, ell dormia. 8.25 Llavors se li van atansar i el van despertar dient-li: 'Senyor, salva'ns, que ens enfonsem!' 8.26 Els digué: 'Per què teniu tanta por, homes de poca fe?' Aleshores es va aixecar, va increpar els vents i el llac, i es va fer una gran bonança. 8.27 I la gent comentava amb admiració: 'Quina mena d'home deu ser aquest, que fins i tot els vents i el mar l'obeeixen?' 8.28 Quan va arribar a l'altra riba, a la regió dels gadarens, li van sortir a l'encontre, des del cementiri, dos endimoniats. Eren tan violents que ningú no gosava passar per aquell camí. 8.29 Tot d'una es van posar a cridar: 'Per què et fiques amb nosaltres, Fill de Déu? ¿Has vingut aquí abans d'hora per turmentar-nos?' 8.30 Més enllà hi havia un gran ramat de porcs que furgaven. 8.31 Els dimonis li van pregar: 'Si ens treus, envia'ns al ramat de porcs.' 8.32 Els digué: 'Aneu-hi.' Ells van sortir i es van ficar en els porcs. Aleshores tot el ramat es va precipitar des de dalt del penyal al llac, on es va ofegar. 8.33 Els porquers van fugir corrents i anaren a la vila a explicar tot el que havia passat amb els endimoniats. 8.34 Llavors tota la gent de la vila va sortir a l'encontre de Jesús, i així que el van veure li van demanar que abandonés la seva regió.

Mateu 9

9.1 Llavors Jesús pujà en una barca, va passar a l'altra riba i va anar a la seva ciutat. 9.2 Allà li van portar un paralític ajaçat en una llitera. Jesús, veient la fe que tenien, digué al paralític: 'Confia, fill: els teus pecats et són perdonats.' 9.3 Uns mestres de la Llei es deien dintre seu: 'Aquest blasfema.' 9.4 Jesús, que sabia el que pensaven, els va dir: 'Per què malicieu dintre vostre? 9.5 Què és més fàcil, dir: Et són perdonats els pecats, o bé dir: Aixeca't i posa't a caminar? 9.6 Doncs ara sabreu que el Fill de l'Home té autoritat a la terra per a perdonar els pecats.' I diu al paralític: 'Alça't, carrega't la llitera i vés-te'n a casa.' 9.7 L'home es va alçar i se'n va anar a casa seva. 9.8 Veient això, la multitud, plena de reverència, donava gràcies a Déu per haver donat als homes una tal autoritat. 9.9 Tot marxant d'allí, Jesús va veure un home, anomenat Mateu, que estava assegut a la taula dels tributs, i li digué: 'Segueix-me.' Ell s'aixecà i el va seguir. 9.10 S'esdevingué que, mentre estava Jesús assegut a taula, es van presentar a la casa un bon grup de recaptadors i de pecadors, que es van entaular amb Jesús i els seus deixebles. 9.11 Quan els fariseus se n'adonaren van dir als deixebles: 'Com és que el vostre mestre menja amb els recaptadors i els pecadors?' 9.12 Però ell, que ho va sentir, els va dir: 'No són pas els qui estan bons els qui tenen necessitat de metge, sinó els malalts. 9.13 Aneu i acabeu d'aprendre què vol dir: El que vull és compassió i no pas sacrificis. Perquè no he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors.' 9.14 Aleshores el van anar a trobar els deixebles de Joan i li van dir: 'Com és que nosaltres i els fariseus fem dejuni, i, en canvi, els teus deixebles no dejunen?' 9.15 I Jesús els digué: '¿És que poden estar de dol els convidats a les noces mentre el nuvi és amb ells? Prou vindrà un dia que el nuvi els serà pres; llavors dejunaran. 9.16 Ningú no apedaça un vestit vell amb roba sense estrenar, perquè el pedaç tiba del vestit i l'estrip es fa pitjor. 9.17 Tampoc ningú no aboca vi novell en bots vells; altrament, els bots es rebenten, el vi es vessa i els bots es perden. El vi novell cal abocar-lo en bots nous, i totes dues coses es conserven.' 9.18 Mentre els parlava d'això, es va presentar un alt dignatari que se li prosternà al davant tot dient: 'La meva filla acaba de morir; però vine, imposa-li la teva mà i viurà.' 9.19 Jesús s'alçà i el seguí acompanyat dels deixebles. 9.20 Llavors, una dona que patia pèrdues de sang des de feia dotze anys se li atansà per darrere i li tocà la vora del mantell, 9.21 perquè es deia dintre seu: 'Només que li toqui el mantell, seré guarida.' 9.22 Però Jesús es va girar i, en veure-la, li digué: 'Confia, filla; la teva fe t'ha salvat.' I des d'aquell moment la dona va quedar guarida. 9.23 Quan Jesús va arribar a la casa del dignatari i va veure els flautistes i l'aldarull de la gent, 9.24 els digué: 'Fora d'aquí, que la noia no és pas morta, sinó que dorm!' I es reien d'ell. 9.25 Quan hagueren fet sortir la gent, Jesús va entrar, la va agafar de la mà, i la noia es va alçar. 9.26 I la fama d'aquell fet es va escampar per tota aquella contrada. 9.27 Quan Jesús va sortir d'allà, el van seguir dos cecs que anaven cridant: 'Compadeix-te de nosaltres, Fill de David!' 9.28 Quan va ser a casa, els cecs se li van atansar; llavors Jesús els preguntà: '¿Creieu que ho puc fer, això?' Van respondre: 'Sí, Senyor.' 9.29 Llavors els tocà els ulls tot dient: 'Que es faci en vosaltres segons la fe que teniu.' 9.30 I se'ls van obrir els ulls. Jesús els va advertir severament: 'Mireu que ningú no ho sàpiga.' 9.31 Ells, però, així que van ser fora, van anar escampant la seva fama per tota aquella contrada. 9.32 Tot just se n'havien anat aquells, que li van portar un mut endimoniat. 9.33 Tan bon punt el dimoni fou expulsat, el mut es posà a parlar. La gent n'estava admirada i deia: 'Mai no s'ha vist res de semblant a Israel.' 9.34 Però els fariseus deien: 'És pel poder del príncep dels dimonis que expulsa els dimonis.' 9.35 Jesús anava per tots els pobles i vilatges i ensenyava a les sinagogues, predicava l'evangeli del Regne i guaria tota mena de malalties i xacres. 9.36 Veient la gran gentada, va sentir compassió d'ells perquè estaven cansats i abatuts com ovelles sense pastor. 9.37 Aleshores digué als deixebles: 'Hi ha bona collita, però hi han pocs segadors; 9.38 pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que hi faci venir més segadors als seus sembrats.'

Mateu 10

10.1 Després va cridar els seus dotze deixebles i els va donar poder sobre els esperits impurs, per a expulsar-los, i per a guarir tota mena de malalties i xacres. 10.2 Els noms dels apòstols són: el primer, Simó, anomenat Pere, i el seu germà Andreu; Jaume ,el fill de Zebedeu, i el seu germà Joan; 10.3 Felip i Bartomeu; Tomàs i Mateu, el recaptador; Jaume, el fill d'Alfeu, i Tadeu; 10.4 Simó, el cananeu, i Judes Iscariot, el qui després el va trair. 10.5 Aquests dotze els envià Jesús amb les següents instruccions: 'No us encamineu a les terres dels pagans, ni entreu en cap ciutat dels samaritans; 10.6 aneu, més aviat, a les ovelles perdudes del poble d'Israel. 10.7 En el recorregut aneu predicant que el Regne de Déu ja és a prop. 10.8 Guariu els malalts, ressusciteu els morts, netegeu els leprosos, expulseu els dimonis. De franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc. 10.9 No us procureu diners, ni d'or, ni de plata, ni de coure, com a provisió de butxaca; 10.10 no porteu sarró per al camí, ni dues túniques, ni calçat, ni bastó; que el qui treballa, bé es mereix el seu manteniment. 10.11 En qualsevol vila o poblat que entreu, busqueu una persona de bé i quedeu-vos a casa seva fins que marxeu d'aquell lloc. 10.12 Quan entreu en una casa, saludeu i desitgeu-los pau. 10.13 Si la família n'és digna, que la vostra pau resti en ella; però si no n'és digna, que retorni a vosaltres. 10.14 I si en algun lloc no us reben ni us escolten, sortint d'aquella casa, o d'aquella vila, espolseu-vos la pols dels vostres peus. 10.15 Us ben asseguro que el dia del judici hi haurà més tolerància per a la terra de Sodoma i Gomorra que no pas per a aquella població. 10.16 Mireu, jo us envio com ovelles enmig de llops; sigueu astuts com les serps, però innocents com els coloms. 10.17 Tingueu compte amb la gent, perquè us portaran als tribunals religiosos i us assotaran a les sinagogues, 10.18 i us faran comparèixer davant de governants i de reis per causa meva, a fi que doneu testimoniatge davant d'ells i davant dels pagans. 10.19 I quan us hi portin, no us preocupeu pel que heu de dir ni per com ho direu, perquè en el moment precís us seran inspirades les paraules que haureu de dir, 10.20 ja que no sou vosaltres els qui parlareu, sinó que l'Esperit del vostre Pare parlarà per vosaltres. 10.21 Un germà lliurarà el seu germà a la mort, i un pare el seu fill; i els fills es rebel·laran contra els pares i els mataran. 10.22 I sereu odiats de tothom a causa del meu nom, però el qui hagi resistit fins a la fi se salvarà. 10.23 Quan us persegueixin en aquest poble, fugiu a un altre, perquè us asseguro que el Fill de l'Home tornarà abans que acabeu de recórrer les poblacions d'Israel. 10.24 El deixeble no és més que el seu mestre, ni el criat més que el seu amo. 10.25 Ja en té prou el deixeble de ser com el seu mestre, i el criat de ser com el seu amo. Si al cap de casa li han dit Beelzebul, què no diran als altres de la família! 10.26 Així és que no els tingueu por, perquè no hi ha res d'amagat que no s'hagi de saber. 10.27 El que us dic a les fosques, digueu-ho a plena llum del dia; el que escolteu a cau d'orella, proclameu-ho des dels terrats. 10.28 I no tingueu por dels qui maten el cos, però no poden matar l'ànima. Temeu més aviat aquell qui pot perdre tant els cos com l'ànima a l'infern. 10.29 ¿Que no es venen dos pardals per uns pocs cèntims? Tot i així, ni un de sol no cau a terra sense que el vostre Pare ho permeti. 10.30 Pel que fa a vosaltres, fins els cabells del cap teniu comptats. 10.31 Per tant, no tingueu por, que vosaltres valeu més que no pas els pardals. 10.32 Doncs, tot aquell qui es declari a favor meu davant dels homes, sàpiga que també jo em declararé a favor seu davant del meu Pare celestial; 10.33 però tot aquell qui em negui davant dels homes, també jo el negaré davant del meu Pare celestial. 10.34 No us penseu que hagi vingut a escampar la pau per damunt la terra; no he vingut a sembrar pau, sinó lluita. 10.35 Jo he vingut a posar en desavinença l'home contra el seu pare, la filla contra la mare, la nora contra la sogra; 10.36 de manera que els enemics de l'home seran els seus parents. 10.37 Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi; qui estima el fill o la filla més que a mi, no és digne de mi; 10.38 i qui no pren la seva creu i em segueix, no és digne de mi. 10.39 El qui vulgui afermar la seva vida, la perdrà, i qui perdi la seva vida per causa meva, la trobarà. 10.40 Qui us acull a vosaltres, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat. 10.41 Qui acull un profeta perquè és profeta, rebrà la recompensa dels profetes. Qui acull un just perquè és just, rebrà la recompensa dels justos. 10.42 I qui doni a beure, ni que sigui un got d'aigua fresca, a un d'aquests petits, pel sol fet de ser un deixeble, us ben asseguro que no es quedarà pas sense la seva recompensa.'

Mateu 11

11.1 Quan Jesús va acabar de donar instruccions als seus dotze deixebles, va marxar d'allí per anar a ensenyar i predicar per aquells pobles. 11.2 Joan, mentre era a la presó, va sentir parlar de les obres que Crist anava fent, i va enviar dos dels seus deixebles 11.3 a preguntar-li: '¿Ets tu el qui ha de venir, o n'esperarem un altre?' 11.4 Jesús els respongué: 'Aneu a contar a Joan el que heu sentit i heu vist: 11.5 els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden nets, els sords hi senten, els morts ressusciten i els pobres són evangelitzats; 11.6 i és feliç tothom qui en mi no troba causa de topada.' 11.7 Quan aquells van ser fora, Jesús es va posar a parlar de Joan a la gent: 'Què heu sortit a veure al desert? ¿Una canya a la mercè del vent? 11.8 Doncs, què heu sortit a veure si no? ¿Un home vestit amb elegància? Fixeu-vos que els qui duen vestits elegants són als palaus reials. 11.9 Aleshores, per què hi vau anar? Per veure un profeta? Sí, ben cert, i més que un profeta. 11.10 Aquest és de qui s'ha escrit: Mira, jo envio al teu davant el meu missatger; ell et prepararà el camí davant teu. 11.11 Us asseguro que d'entre els nascuts de dona no n'ha sortit cap de més gran que Joan Baptista; però el més petit del Regne del cel és més gran que ell. 11.12 Dels dies de Joan Baptista ençà, el Regne del cel sofreix violència, i els valents se'l fan seu. 11.13 Perquè fins que Joan vingué tots els profetes i la Llei van profetitzar; 11.14 i, si el voleu reconèixer, ell és Elies, aquell qui havia de venir. 11.15 Qui tingui orelles [per a escoltar] que escolti! 11.16 A qui compararé aquesta mena de gent? S'assembla als vailets que, asseguts a les places, criden als altres: 11.17 'Hem tocat el flabiol i no heu ballat; hem cantat lamentacions i no heu fet dol.' 11.18 Perquè va venir Joan, que no menjava ni bevia, i deien: 'Està endimoniat.' 11.19 Ha vingut el Fill de l'Home, que menja i beu, i diuen: 'Mira quin home més golafre i bevedor, un amic de recaptadors i descreguts.' Però la saviesa ha estat acreditada totalment pels seus resultats.' 11.20 Llavors Jesús va començar a fer recriminacions a les ciutats on havia fet la majoria dels seus miracles, perquè no s'havien penedit: 11.21 'Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida! Que si a Tir i a Sidó s'haguessin fet els miracles que s'han fet entre vosaltres, ja faria temps que s'haurien penedit vestits amb sac i cendra. 11.22 Però us dic que el dia del judici serà més suportable per a Tir i Sidó que no pas per a vosaltres. 11.23 I tu, Cafarnaüm, ¿és que t'has d'enlairar fins al cel? Fins a l'infern, t'enfonsaràs! Perquè si a Sodoma s'haguessin fet els miracles que s'han fet en tu, hauria durat fins avui. 11.24 Però us dic que el dia del judici serà més suportable per a la regió de Sodoma que no pas per a tu.' 11.25 Per aquell temps, Jesús exclamà: 'Et beneeixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has amagat aquestes coses als savis i entesos i les has revelades als més petits. 11.26 Sí, Pare, perquè així ho has volgut. 11.27 Tot m'ho ha donat el Pare, i ningú no coneix bé el Fill, si no és el Pare, i ningú no coneix bé el Pare, si no és el Fill i aquell a qui el Fill el vulgui revelar. 11.28 Veniu a mi tots els qui esteu abatuts i afeixugats, que jo us donaré repòs. 11.29 Carregueu-vos el meu jou i apreneu de mi, que sóc de cor benigne i humil, i trobareu descans per a l'ànima, 11.30 perquè el meu jou és suau i la meva càrrega lleugera.'

Mateu 12

12.1 Per aquell temps, Jesús passava en dissabte per uns sembrats, i els deixebles tenien gana i es van posar a arrencar espigues i a menjar-se-les. 12.2 Quan els fariseus ho van veure, li digueren: 'Mira, els teus deixebles fan el que no és permès de fer en dissabte.' 12.3 Ell els replicà: '¿No heu llegit què van fer David i els qui l'acompanyaven, quan van tenir gana? 12.4 Van entrar a la casa de Déu i van menjar els pans de l'ofrena, que ni a ell ni als qui l'acompanyaven no els era permès de menjar, sinó únicament als sacerdots. 12.5 ¿No heu llegit tampoc, en la Llei, que els sacerdots, en les funcions del dissabte al temple, tot i que violen el manament del repòs, no en són culpats? 12.6 Doncs us dic que una cosa més gran que el temple es troba aquí. 12.7 Si haguéssiu comprès què vol dir: el que vull és compassió i no sacrificis, no hauríeu condemnat uns innocents. 12.8 Perquè el Fill de l'Home és senyor del dissabte.' 12.9 Jesús se n'anà d'allí i va entrar a la sinagoga. 12.10 Allí hi havia un home que tenia la mà paralitzada. Aleshores, per tal de poder-lo acusar, li van preguntar: '¿És permès de guarir en dissabte?' 12.11 Ell va respondre: '¿Qui de vosaltres, si un dissabte li cau en un clot la seva única ovella, no l'agafa i la treu? 12.12 Doncs bé, quant més valuós no és un home que no pas una ovella! De manera que és permès de fer el bé en dissabte.' 12.13 Llavors digué a l'home: 'Estén la teva mà.' La va estendre i li va quedar restablerta, tan sana com l'altra. 12.14 Però els fariseus, així que van ser fora, es van reunir per trobar la manera d'eliminar-lo. 12.15 Però Jesús, que ho sabia, se'n va anar d'allí. Molts el van seguir i ell els guarí tots. 12.16 Però els va manar que no el descobrissin. 12.17 Així es complia el que va dir el profeta Isaïes: 12.18 Mireu el meu servent, que jo he escollit; el meu estimat, en qui m'he complagut íntimament. Damunt seu posaré el meu esperit i anunciarà el dret a les nacions. 12.19 No disputarà ni cridarà, ni li sentirà ningú la veu pels carrers. 12.20 No trencarà la canya que s'esberla, ni apagarà el ble que fumeja, fins que faci triomfar la justícia. 12.21 El seu nom serà l'esperança de les nacions! 12.22 Aleshores li van portar un endimoniat cec i mut; i el va guarir, de manera que el mut parlava i hi veia. 12.23 Tota la gent n'estava admirada, i deien: '¿No serà aquest el fill de David?' 12.24 Però els fariseus, en sentir-ho, deien: 'Aquest no expulsa els dimonis si no és pel poder de Beelzebul, el príncep dels dimonis.' 12.25 Jesús, que coneixia els seus pensaments, els digué: 'Tot reialme dividit contra si mateix acaba desolat, i tota ciutat o família que es divideix contra si mateixa, no podrà subsistir. 12.26 Així, doncs, si Satanàs expulsa Satanàs, és que s'ha dividit contra si mateix; com pot, doncs, restar dempeus el seu reialme? 12.27 Si, doncs, jo expulso els dimonis pel poder de Beelzebul, els vostres seguidors, per quin poder els expulsen? Per això ells mateixos seran els vostres jutges. 12.28 En canvi, si és per l'Esperit de Déu que jo expulso els dimonis, és prova que el Regne de Déu és aquí amb vosaltres. 12.29 Com pot ficar-se algú a la casa de l'home valent i saquejar les seves propietats, si primer no el lliga? Llavors li saquejarà la casa. 12.30 Qui no està amb mi, està contra mi; i qui no recull amb mi, escampa. 12.31 Per això us dic: als homes se'ls podrà perdonar tota mena de pecats i d'injúries, però la blasfèmia contra l'Esperit no els serà perdonada. 12.32 I si algú parla contra el Fill de l'Home, li serà perdonat; però si parla contra l'Esperit Sant, no li serà perdonat, ni en aquest món ni en el vinent. 12.33 O doneu per bo l'arbre i per bo el seu fruit, o doneu per bord l'arbre i per dolent el seu fruit; perquè l'arbre es coneix pel fruit que dóna. 12.34 Cria d'escurçons! Com pot ser bo el que dieu, si vosaltres sou dolents? Perquè del que sobreabunda al cor en parla la boca. 12.35 L'home bo, de la bondat que atresora en treu el bé; i l'home dolent, de la maldat que atresora en treu el mal. 12.36 Però jo us dic que en el dia del judici tothom haurà de donar compte de tota paraula malintencionada que hagi pronunciat; 12.37 perquè en base a les teves paraules seràs declarat just, o en base a les teves paraules seràs condemnat.' 12.38 Llavors el van interpel·lar uns mestres de la Llei i uns fariseus, i li digueren: 'Mestre, voldríem que ens fessis un senyal.' 12.39 Però ell els va dir: 'Una generació dolenta i adúltera demana un senyal; i no li serà donat cap més senyal que el del profeta Jonàs. 12.40 Perquè, així com Jonàs va passar tres dies i tres nits en el ventre del monstre marí, així el Fill de l'Home passarà tres dies i tres nits dins del si de la terra. 12.41 En el judici contra aquesta generació, els ninivites s'alçaran i la condemnaran, perquè ells es van penedir amb la predicació de Jonàs; i mireu que aquí teniu una cosa més gran que Jonàs. 12.42 La reina de Migjorn s'alçarà en el judici contra aquesta generació i la condemnarà, perquè va venir des dels confins de la terra per escoltar la saviesa de Salomó; i, mireu que aquí teniu una cosa més gran que Salomó. 12.43 Quan l'esperit immund ha sortit de l'home, vaga pels sequerals buscant repòs i, no trobant-ne, 12.44 diu: 'Me'n tornaré a casa meva, d'on he sortit.' Arribat allà, la troba desocupada, escombrada i endreçada. 12.45 Llavors pren amb ell altres set esperits pitjors que ell, hi entren i s'hi estableixen. I l'estat darrer d'aquell home esdevé pitjor que el primer. Això mateix és el que succeirà a aquesta generació dolenta.' 12.46 Encara estava ell parlant a la gent quan la seva mare i els seus germans es van presentar a fora i miraven de parlar-li. 12.47 Algú el va avisar: 'La teva mare i els teus germans són a fora i volen parlar-te.' 12.48 Però ell va contestar al qui deia això: 'Qui és la meva mare i qui són els meus germans?' 12.49 I amb la mà estesa, indicant els seus deixebles, digué: 'Mireu la meva mare i els meus germans. 12.50 Perquè el qui compleix la voluntat del meu Pare celestial, és el meu germà, la meva germana i la meva mare.'

Mateu 13

13.1 Aquell mateix dia, Jesús va sortir de casa i es va asseure a la vora del llac. 13.2 Llavors s'hi aplegà tanta gent que va haver de pujar a asseure's en una barca. Tota la gent s'estava dreta a la riba. 13.3 Aleshores els explicà moltes coses per mitjà de paràboles. Deia: 'El sembrador va sortir a sembrar. 13.4 Tot sembrant, part de la llavor va caure arran del camí, i vingueren els ocells i se la van menjar. 13.5 Una altra part va caure en terreny pedregós, on gairebé no hi havia terra, i, per la poca fondària de la terra, va brotar molt aviat; 13.6 però en sortir el sol, es va marcir, i com que no tenia arrels s'assecà. 13.7 Una altra part va caure entre els cards, i quan els cards van créixer la van ofegar. 13.8 Però altres llavors van caure en terra bona i van donar fruit: una, cent; una altra, seixanta; una altra, trenta. 13.9 Qui tingui orelles que escolti!' 13.10 Els deixebles se li van acostar a preguntar-li: 'Per què els parles en paràboles?' 13.11 Ell els respongué: 'A vosaltres us és permès de conèixer els secrets del Regne del Cel, però a ells no els és permès. 13.12 Perquè al qui té, se li donarà fins que li'n sobri; però al qui no té, fins i tot allò que té li serà pres. 13.13 Per això els parlo en paràboles; perquè miren sense veure-hi i senten sense escoltar ni comprendre. 13.14 En ells es compleix la profecia d'Isaïes, que diu: Per més que escolteu no entendreu, per més que mireu no hi veureu. 13.15 Perquè el cor d'aquest poble s'ha fet insensible. S'han tapat les orelles per tal de no sentir-hi, i han tancat els ulls per no veure-hi ni entendre amb el cor, ni convertir-se, perquè jo els pugui guarir! 13.16 En canvi, feliços vosaltres, que teniu ulls que hi veuen i orelles que hi senten. 13.17 Us asseguro que molts profetes i justos van desitjar de veure les coses que vosaltres veieu, i no les van veure, i sentir les coses que vosaltres sentiu, i no les van sentir. 13.18 Escolteu ara vosaltres la paràbola del sembrador. 13.19 A tots els qui escolten la paraula del Regne i no l'entenen, ve el Maligne i els arrabassa allò sembrat en el seu cor; aquest és el qui ha rebut la sembra arran del camí. 13.20 El qui ha rebut la sembra en terreny pedregós és aquell qui, en escoltar la paraula, l'acull de seguida amb goig, 13.21 però com que no té arrels en ell mateix, hi dura poc, i així que es presenta una dificultat o persecució per causa de la paraula, aviat sucumbeix. 13.22 El qui ha rebut la sembra entre els cards és aquell qui escolta la paraula, però els afanys de la vida i la seducció de la riquesa ofeguen la paraula i la deixen estèril. 13.23 El qui ha rebut la sembra en bona terra és aquell qui escolta la paraula i la comprèn; aquest sí que dóna fruit i produeix el cent, el seixanta o el trenta per u.' 13.24 Els proposà una altra paràbola: 'El Regne del cel es pot comparar amb un home que va sembrar bona llavor en el seu camp. 13.25 Mentre tothom dormia hi va anar el seu enemic, va sembrar zitzània enmig del blat i se n'anà. 13.26 I quan el bri va créixer i va granar, hi va aparèixer també la zitzània. 13.27 Llavors els mossos van anar a veure l'amo i li van dir: Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? Com és, doncs, que hi neix la zitzània? 13.28 Ell respongué: Això és obra d'un enemic. Els mossos li digueren: ¿Vols que anem a arrencar-la? 13.29 Els contestà: No, no fos cas que tot collint la zitzània arrenquéssiu alhora el blat. 13.30 Deixeu-los créixer junts fins a la sega, i quan arribi el temps de segar diré als segadors: Colliu primer la zitzània i feu-ne feixos per cremar-la; però el blat aplegueu-lo al meu graner.' 13.31 Els proposà una altra paràbola: 'El Regne del cel és com el gra de mostassa que un home va sembrar en el seu camp. 13.32 Tot i que és la més petita de totes les llavors, quan creix es fa més gran que les hortalisses i es converteix en un arbre, talment que els ocells del cel s'ajoquen a les seves branques.' 13.33 També els va posar una altra paràbola: 'El Regne del cel és com el llevat que una dona va agafar i va barrejar amb tres mesures de farina i tot va fermentar.' 13.34 Jesús digué totes aquestes coses a la multitud en paràboles, perquè sense paràboles no els exposava res. 13.35 Així es complia el que va anunciar el profeta: Obriré la meva boca parlant en paràboles; proclamaré coses que han estat amagades des de la creació del món. 13.36 Després, Jesús va deixar la gent i es retirà a casa. Els deixebles se li van apropar i li van demanar: 'Aclareix-nos la paràbola de la zitzània en el camp.' 13.37 Ell els respongué: 'El sembrador de la bona llavor és el Fill de l'Home; 13.38 el camp és el món. La bona llavor són els hereus del Regne; la zitzània, els seguidors del Maligne. 13.39 L'enemic que la sembra és el diable. La sega és la fi del món; i els segadors són els àngels. 13.40 De la mateixa manera com la zitzània és recollida i cremada al foc, així serà també la fi del món. 13.41 El Fill de l'Home enviarà els seus àngels i recolliran fora del seu Regne tots els inductors al pecat i tots els qui fan el mal, 13.42 i els llençaran al forn de foc; allí hi haurà el plor i el cruixir de dents. 13.43 Llavors els justos resplendiran com el sol en el Regne del seu Pare. Qui tingui orelles, que escolti!' 13.44 'El Regne del cel ve a ser com aquell tresor amagat en un camp, que un home el descobreix i el torna a tapar. Tot content se'n va, ven tot el que té i compra aquell camp. 13.45 També el Regne del cel s'assembla a un comerciant que cerca perles fines; 13.46 i quan n'ha trobada una de gran valor, se'n va, ven tot el que té i la compra. 13.47 El Regne del cel és com una xarxa que és calada al mar i recull tota mena de peixos. 13.48 Quan és plena, la treuen a la platja, s'asseuen i recullen els peixos bons en paneres, i els dolents els llencen. 13.49 Així serà a la fi del món: sortiran els àngels i separaran els dolents d'entre els justos, 13.50 i els llençaran al forn de foc; allí hi haurà el plor i el cruixir de dents. 13.51 Heu comprès tot això?' Li digueren: 'Sí.' 13.52 Ell hi afegí: 'Per això, quan un mestre de la Llei es fa deixeble del Regne del cel, és com aquell cap de casa que, del que té guardat, va traient coses noves i coses antigues.' 13.53 En acabar Jesús d'explicar aquestes paràboles, va marxar d'allí 13.54 i se'n va anar a la seva terra, i es va posar a ensenyar-los a la sinagoga, talment que se n'estranyaven molt, i deien: 'D'on li vénen a aquest uns tals coneixements i fer miracles? 13.55 ¿No és el fill del fuster? La seva mare, ¿no s'anomena Maria, i els seus germans Jaume, Josep, Simó i Judes? 13.56 I les seves germanes, ¿no viuen totes aquí amb nosaltres? Doncs, d'on treu aquest tot això?' 13.57 I el rebutjaven ofesos. Però Jesús els digué: 'Enlloc és menyspreat un profeta, sinó en la seva pròpia terra i a casa seva.' 13.58 I no hi va fer gaires miracles a causa de la seva incredulitat.

Mateu 14

14.1 Per aquell temps, el tetrarca Herodes va tenir notícia de l'anomenada de Jesús, 14.2 i digué als seus cortesans: 'Aquest és Joan Baptista, que ha ressuscitat d'entre els morts i per això té els poders miraculosos que obren en ell. 14.3 I és que Herodes havia fet agafar Joan i l'havia encadenat a la presó, incitat per Herodies, la dona del seu germà Filip, 14.4 perquè Joan li reprotxava: 'No t'és permès de tenir-la.' 14.5 Herodes el volia matar, però tenia por de la gent, perquè el tenien per un profeta. 14.6 Però, en ocasió de l'aniversari d'Herodes, la filla d'Herodies va dansar davant tothom i va plaure tant a Herodes 14.7 que aquest va jurar de donar-li qualsevol cosa que demanés. 14.8 Ella, instigada per la seva mare, digué: 'Dóna'm ara mateix, en una safata, el cap de Joan Baptista.' 14.9 El rei s'entristí, però a causa del jurament i dels convidats va manar que l'hi donessin, 14.10 i va fer decapitar Joan a la presó. 14.11 I van posar el cap en una safata i el van dur a la noia, i la noia el va donar a la seva mare. 14.12 Llavors els deixebles de Joan van anar a buscar el cadàver, l'enterraren i van anar a comunicar-ho a Jesús. 14.13 Quan Jesús ho va saber, se'n va anar d'aquell lloc en una barca, tot sol, cap en un indret despoblat. Però la gent ho va saber, i el van seguir a peu des dels poblats. 14.14 En desembarcar, Jesús veié una gran gentada, se'n va compadir i es posà a guarir-ne els malalts. 14.15 Com que ja era molt tard, els deixebles s'acostaren a dir-li: 'Aquest lloc és apartat i l'hora molt avançada; acomiada la gent a fi que vagin als pobles i es comprin menjar.' 14.16 Jesús els digué: 'No cal que se'n vagin, doneu-los menjar vosaltres.' 14.17 Li diuen: 'Aquí només tenim cinc pans i dos peixos.' 14.18 Els va respondre: 'Porteu-me'ls aquí.' 14.19 Després va manar a la gent que s'assegués damunt l'herba. Va agafar els cinc pans i els dos peixos, i, alçant la mirada al cel, digué la benedicció, els partí i els anava donant als deixebles perquè els servissin a la gent. 14.20 Tothom va menjar-ne fins a quedar satisfet, i amb els trossos que van sobrar n'ompliren dotze cistelles. 14.21 I van ser uns cinc mil homes que en van menjar, sense comptar ni dones ni infants. 14.22 Tot seguit va donar pressa als seus deixebles perquè pugessin a la barca i comencessin a passar a l'altra riba, mentre ell acomiadava la multitud. 14.23 Després d'haver acomiadat la multitud, va pujar a la muntanya a pregar en privat. Al capvespre seguia allí tot sol. 14.24 Mentrestant la barca s'havia allunyat ja molt de terra i era sacsejada per les onades, ja que tenia el vent en contra. 14.25 En ser de matinada, Jesús hi va anar caminant sobre l'aigua. 14.26 Els deixebles, quan el van veure caminar sobre l'aigua, es van esparverar, i deien: 'És un fantasma!' La por que tenien els feia cridar. 14.27 Però de seguida Jesús els parlà: 'Coratge! Sóc jo, no tingueu por!' 14.28 Pere li digué: 'Senyor, si ets tu, mana'm de venir cap a tu per damunt de l'aigua.' 14.29 Ell li fa: 'Vine.' Pere saltà de la barca i anà cap a Jesús caminant per sobre l'aigua. 14.30 Però, veient la força del vent, va agafar por, i sentint que s'enfonsava va cridar: 'Senyor, salva'm!' 14.31 A l'instant, Jesús va estendre la mà i el va agafar tot dient-li: 'Home de poca fe, per què has dubtat?' 14.32 Així que van pujar a la barca, el vent amainà. 14.33 I els qui eren a la barca s'agenollaren davant d'ell i li deien: 'Realment, tu ets Fill de Déu!' 14.34 Acabada la travessia, van tocar terra a Genesaret. 14.35 Els homes d'aquell indret, quan el van reconèixer, van fer córrer la veu per tota aquella contrada, li van portar tots els malalts 14.36 i li pregaven que, almenys, els deixés tocar la vora del seu mantell; i tots els qui el van tocar es van posar bons.

Mateu 15

15.1 Aleshores, uns fariseus i uns mestres de la Llei que havien vingut de Jerusalem s'acostaren a Jesús i li preguntaren: 15.2 'Per què els teus deixebles violen la tradició dels ancians? No es renten les mans abans de menjar.' 15.3 Els respongué: 'I vosaltres, per què violeu també el manament de Déu amb la vostra tradició? 15.4 Perquè Déu digué: Honra el pare i la mare, i el qui maleeixi el pare o la mare, que mori irremissiblement. 15.5 En canvi, vosaltres dieu: Si algú diu al pare o a la mare: Qualsevol cosa amb la qual et pugui servir la declaro donació sagrada, 15.6 ja no cal que honri el pare o la mare; i així invalideu la paraula de Déu en nom de la vostra tradició. 15.7 Hipòcrites! Que n'és d'exacte el que va profetitzar Isaïes de vosaltres quan va dir: 15.8 Aquest poble m'honora amb els llavis, però el seu cor és lluny de mi. 15.9 El culte que em tributen és buit, perquè les doctrines que ensenyen són preceptes humans.' 15.10 I fent venir la gent els digué: 'Escolteu i enteneu-ho bé. 15.11 No és allò que entra per la boca el que embruta l'home, sinó que és allò que surt de la boca el que l'embruta.' 15.12 Llavors, acostant-se-li, els deixebles li diuen: 'Saps que els fariseus s'han ofès quan han sentit el que has dit?' 15.13 Però ell els va contestar: 'Tota plantació que no hagi estat plantada pel meu Pare celestial serà arrencada d'arrel. 15.14 Deixeu-los estar; són cecs guies de cecs. I si un cec guia un altre cec, tots dos cauran al sot.' 15.15 Pere li va demanar: 'Explica'ns la paràbola.' 15.16 Ell els digué: '¿Fins i tot vosaltres sou també curts d'enteniment? 15.17 ¿No compreneu que tot allò que entra per la boca passa al ventre i va a parar a la latrina? 15.18 En canvi, allò que surt de la boca prové del cor, i això sí que embruta l'home. 15.19 Perquè del cor surten els mals pensaments, els homicidis, els adulteris, les fornicacions, els robatoris, els falsos testimonis i les injúries. 15.20 Aquestes són les coses que embruten l'home; però posar-se a menjar sense rentar-se les mans no l'embruten pas.' 15.21 Quan Jesús va sortir d'allà es va retirar a les regions de Tir i de Sidó. 15.22 I una dona cananea d'aquells indrets va sortir i es posà a cridar: 'Compadeix-te de mi, Senyor, Fill de David. La meva filla està terriblement endimoniada.' 15.23 Però ell no li va dirigir ni una paraula. Llavors els deixebles se li van acostar i li deien: 'Fes-li cas, que no para de cridar darrere nostre.' 15.24 Ell els respongué: 'Només m'han enviat per a les ovelles perdudes del poble d'Israel.' 15.25 Ella, però, se li va acostar i s'agenollà davant d'ell i li digué: 'Senyor, ajuda'm.' 15.26 Ell li respongué: 'No està bé treure el pa dels fills per tirar-lo als gossets.' 15.27 Però ella li fa: 'És veritat, Senyor, però també els gossets mengen de les engrunes que cauen de la taula dels seus amos.' 15.28 Aleshores Jesús li digué: 'Dona, que n'és de gran, la teva fe! Que et sigui fet com tu vols.' Des d'aquell instant la seva filla es va posar bona. 15.29 Marxant d'allí, Jesús se n'anà vora el llac de Galilea, pujà a la muntanya i s'assegué. 15.30 Llavors hi van acudir grans multituds que duien amb ells coixos, baldats, cecs, muts i molts altres tarats, i els deixaven als peus de Jesús i ell els guaria; 15.31 i la gent es quedava perplexa de veure com els muts parlaven, els baldats eren restablerts, els coixos caminaven i els cecs hi veien; i glorificaven el Déu d'Israel. 15.32 Jesús cridà els seus deixebles i els digué: 'Em fa llàstima aquesta gent, perquè ja fa tres dies que m'acompanyen i no queda res per a menjar. No els vull acomiadar dejuns, no fos cas que defallissin pel camí.' 15.33 Els deixebles li diuen: 'En un ermot com aquest, d'on podem treure prou pa per a satisfer tanta gent?' 15.34 Jesús els preguntà: 'Quants pans teniu?' Van dir-li: 'Set, i uns quants peixets.' 15.35 Aleshores va fer asseure la gent a terra, 15.36 prengué els set pans i els peixos, i, després de donar gràcies, els partí i els va anar donant als deixebles, i els deixebles els van donar a la gent. 15.37 Tothom en va menjar fins a quedar satisfet; i dels trossos que van sobrar n'ompliren set senalles. 15.38 I els qui en van menjar eren quatre mil homes, sense comptar ni dones ni infants. 15.39 Després d'acomiadar la gent, es va embarcar i va anar a la regió de Magadan.

Mateu 16

16.1 Els fariseus i els saduceus es van acostar a Jesús i, per posar-lo a prova, li van demanar que els mostrés un senyal procedent del cel. 16.2 Però ell els respongué: 'Cap al tard dieu: Tindrem bon temps, perquè el cel és rogent. 16.3 I a la matinada: Avui tindrem mal temps, perquè el cel té un roig enterbolit. Sabeu, doncs, interpretar l'aspecte del cel, ¿i no podeu interpretar els senyals dels temps? 16.4 Una generació dolenta i adúltera demana un senyal, i no li serà donat cap més senyal que el de Jonàs.' I deixant-los estar se'n va anar. 16.5 En arribar a l'altra riba del llac, els deixebles s'havien oblidat de proveir-se de pa. 16.6 Jesús els digué: 'Aneu amb compte i guardeu-vos del llevat dels fariseus i dels saduceus.' 16.7 Els deixebles comentaven entre ells: 'És perquè no hem agafat pa.' 16.8 Jesús se n'adonà i els digué: 'Per què discutiu per falta de pa, homes de poca fe? 16.9 ¿Encara no compreneu ni us recordeu dels cinc pans per als cinc mil homes, i de quantes cistelles en vau recollir? 16.10 ¿Ni dels set pans per als quatre mil, i de quantes paneres en vau recollir? 16.11 Com és que no compreneu que no parlava de pans? Guardeu-vos, però, del llevat dels fariseus i dels saduceus.' 16.12 Aleshores van comprendre que no els parlava de prevenir-se del llevat del pa, sinó de l'ensenyament dels fariseus i dels saduceus. 16.13 En arribar Jesús a la regió de Cesarea de Filip, preguntava als seus deixebles: 'Qui diu la gent que és el Fill de l'Home?' 16.14 Ells respongueren: 'Uns, Joan Baptista; altres, Elies; i altres, Jeremies o un dels profetes.' 16.15 Ell els diu: 'I vosaltres, qui dieu que sóc jo?' 16.16 Simó Pere va contestar: 'Tu ets el Crist, el Fill del Déu Vivent.' 16.17 Llavors Jesús li va dir: 'Feliç tu, Simó, fill de Jonàs, perquè això no t'ho ha revelat cap home, sinó el meu Pare del cel. 16.18 Ara jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta roca edificaré la meva església; i les portes del reialme de la mort no la dominaran. 16.19 Et donaré les claus del Regne del cel, i allò que lliguis sobre la terra quedarà lligat al cel, i allò que deslliguis sobre la terra quedarà deslligat al cel.' 16.20 Després va advertir severament als seus deixebles que no diguessin a ningú que ell era el Crist. 16.21 Des d'aleshores Jesús, el Crist, va començar a explicar als deixebles que havia d'anar a Jerusalem i patir molt a mans dels ancians, dels principals sacerdots i dels mestres de la Llei, ser mort i ressuscitar el tercer dia. 16.22 Llavors, Pere el prengué a part i es posà a fer-li retrets: 'De cap manera, Senyor! No et passarà res d'això!' 16.23 Però Jesús es girà i digué a Pere: 'Fuig del meu davant, Satanàs! M'ets un entrebanc, perquè no tens al pensament les coses de Déu, sinó les dels homes.' 16.24 Tot seguit, Jesús digué als seus deixebles: 'Si algú vol venir darrere meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu i em segueixi. 16.25 Perquè qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà; en canvi, qui perdi la seva vida per causa meva, la trobarà. 16.26 Perquè, quin profit en traurà l'home de guanyar el món sencer si perd la seva vida? Què podrà donar l'home a canvi de la seva vida? 16.27 Perquè el Fill de l'Home ha de venir en la glòria del seu Pare, amb els seus àngels, i llavors pagarà a cadascú segons el seu comportament. 16.28 En veritat us dic que n'hi ha alguns dels aquí presents que no tastaran la mort abans d'haver vist el Fill de l'Home venint en el seu Regne.'

Mateu 17

17.1 Sis dies després, Jesús prengué amb ell Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, a ells sols, i se'ls endugué privadament al cim d'una muntanya alta. 17.2 Allà es va transfigurar davant d'ells: la seva cara es va fer resplendent com el sol, i els seus vestits es van tornar blancs com la llum. 17.3 Tot d'una se'ls aparegueren Moisès i Elies conversant amb ell. 17.4 Pere, prenent la paraula, digué a Jesús: 'Senyor, és força agradable quedar-nos aquí. Si vols hi faré tres tendes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies.' 17.5 Mentre deia això, un núvol lluminós els va cobrir, i des del núvol va sortir una veu que deia: 'Aquest és el meu Fill, l'Estimat, en qui m'he complagut; escolteu-lo!' 17.6 Així que els deixebles van sentir la veu, s'abocaren de cara a terra, corpresos de temor. 17.7 Però Jesús s'hi acostà, els va tocar i els digué: 'Alceu-vos, no tingueu por.' 17.8 Ells van alçar els ulls i no van veure ningú més que Jesús, tot sol. 17.9 Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els advertí: 'No expliqueu a ningú el que heu vist, fins que el Fill de l'Home hagi ressuscitat d'entre els morts.' 17.10 Els deixebles li van preguntar: 'Com és que els mestres de la Llei diuen que primer cal que vingui Elies?' 17.11 Ell els respongué: 'És cert que Elies ve i ho restaurarà tot; 17.12 però us dic que Elies ja va venir i no el van reconèixer, sinó que van fer amb ell tot el que van voler. Igualment el Fill de l'Home ha de patir a mans d'ells.' 17.13 Aleshores els deixebles van comprendre que els havia parlat de Joan Baptista. 17.14 Quan van arribar on era la gent, se li acostà un home que s'agenollà davant seu 17.15 i li digué: 'Senyor, compadeix-te del meu fill, que és epilèptic i pateix de mala manera. Tot sovint cau al foc i altres vegades a l'aigua. 17.16 L'he portat als teus deixebles, però no l'han pogut guarir.' 17.17 Jesús respongué: 'Oh, generació incrèdula i esgarriada! Fins quan hauré d'estar amb vosaltres? Fins quan us hauré de suportar? Porteu-me'l aquí.' 17.18 Aleshores Jesús el va increpar i el dimoni va sortir d'ell, i en aquell moment el noi va quedar guarit. 17.19 Llavors, els deixebles s'acostaren a Jesús i, a part, li van preguntar: 'Com és que nosaltres no l'hem pogut expulsar?' 17.20 Ell els digué: 'Perquè us falta fe. Us asseguro que, si teniu una fe com un gra de mostassa, direu a aquesta muntanya: 'Passa d'aquí cap allà', i hi passarà; i res no us serà impossible. 17.21 [Aquesta mena només es pot fer sortir amb oració i dejuni.] 17.22 Quan es van retrobar a Galilea, Jesús els va dir: 'El Fill de l'Home ha d'ésser lliurat a mans dels homes 17.23 i el mataran, però el tercer dia ressuscitarà.' I s'entristiren molt. 17.24 Quan ells van arribar a Cafarnaüm, els qui cobraven el tribut del temple anaren a trobar Pere i li digueren: '¿El vostre mestre no paga el tribut del temple?' 17.25 Els va respondre: 'Sí.' Quan Pere entrà a la casa, Jesús se li avançà i li digué: 'Què et sembla, Simó? Els reis de la terra, de qui cobren els impostos o els tributs? ¿Dels seus ciutadans o dels estranys?' 17.26 Pere li contestà: 'Dels estranys.' Aleshores digué Jesús: 'Així, doncs, els ciutadans en són exempts. 17.27 Ara bé, a fi de no escandalitzar-los, vés al llac, tira l'ham, i al primer peix que pesquis, obre-li la boca i hi trobaràs una moneda de plata. Agafa-la i dóna-la per mi i per tu.'

Mateu 18

18.1 Aleshores els deixebles s'acostaren a Jesús i li van dir: 'Qui és més important en el Regne del cel?' 18.2 Jesús féu venir un infant i el posà dret enmig d'ells, 18.3 i els va dir: 'Us ben asseguro que, si no canvieu i us feu com els infants, no entrareu pas en el Regne del cel. 18.4 Per tant, aquell qui es farà petit com ara aquest infant, serà el més important en el Regne del cel. 18.5 I qui aculli un infant com aquest en nom meu, a mi m'acull. 18.6 Si algú esgarriava un d'aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li pengessin al coll una roda de molí i l'enfonsessin al mig del mar. 18.7 Ai del món, per causa dels escàndols! Perquè els escàndols són inevitables, però ai de l'home que provoca l'escàndol! 18.8 Si la teva mà o el teu peu t'ha de fer caure, talla-te'l i llença'l ben lluny; més et val entrar manc o coix a la vida que, conservant les dues mans o els dos peus, ser llençat al foc etern. 18.9 I si el teu ull t'ha de fer caure, arrenca-te'l i llença'l ben lluny; més et val entrar borni a la vida que, conservant els dos ulls, ser llençat al foc de l'infern. 18.10 Mireu de no menysprear cap d'aquests petits, perquè us dic que els seus àngels en el cel veuen contínuament el rostre del meu Pare celestial. 18.11 [És que el Fill de l'Home ha vingut a salvar allò que s'havia perdut.] 18.12 Què us sembla? Si un home té cent ovelles i se li n'esgarria una, ¿no deixarà les noranta-nou a les muntanyes per anar a buscar l'esgarriada? 18.13 I, si la troba, us asseguro que el fa més content aquesta que les noranta-nou que no es van esgarriar. 18.14 Igualment, el vostre Pare celestial no vol que es perdi ni un sol d'aquests petits. 18.15 'Si el teu germà peca contra tu, vés i parleu-ne tu i ell en privat. Si t'escolta, t'hauràs guanyat el teu germà. 18.16 Si no t'escolta, fes-te acompanyar per un o dos germans més, a fi que per la declaració de dos o tres testimonis s'estableixi la causa. 18.17 Si no vol avenir-se a raons, posa-ho en coneixement de la congregació; i si tampoc no fa cas de la congregació, considera'l com si fos un pagà o un recaptador. 18.18 Us asseguro que tot el que lligueu a la terra quedarà lligat al cel; i tot el que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel. 18.19 Torno a assegurar-vos que si dos de vosaltres, aquí a la terra, es posen d'acord a demanar el que sigui, els serà concedit pel meu Pare celestial. 18.20 Perquè on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, allí sóc jo, enmig d'ells.' 18.21 Llavors se li apropà Pere i li va preguntar: 'Senyor, quantes vegades he de perdonar el meu germà, si peca contra mi? Fins a set vegades?' 18.22 Jesús li respongué: 'No et dic fins a set vegades, sinó fins a setanta vegades set. 18.23 Per això el Regne del cel es semblant a un rei que va voler passar comptes amb els seus servidors. 18.24 Només començar a passar-les, li van presentar un deutor que li devia molts diners. 18.25 Com que no tenia mitjans per a pagar, aquell senyor va manar que el venguessin a ell, amb la seva muller i els fills, i tot el que posseïa, a fi de saldar el deute. 18.26 Però el servent se li llançà als peus i, prosternat, li deia: Tingues paciència amb mi, que t'ho pagaré tot. 18.27 El senyor es va compadir d'aquell servent i el va deixar anar, perdonant-li el deute. 18.28 Però, en sortir, el servent es va trobar amb un company seu que li devia una petita quantitat i, agafant-lo pel coll, l'ofegava tot dient: Paga'm el que em deus. 18.29 El company, de genolls, li suplicava: Tingues paciència amb mi, que t'ho pagaré. 18.30 Però ell no ho va acceptar, sinó que el va tancar a la presó fins que no pagués el deute. 18.31 Els altres servents, en veure el que havia passat, plens d'indignació, van anar a dir-ho al seu senyor. 18.32 Llavors, ell va cridar aquell servent i li digué: 'Esclau pervers! Et vaig perdonar tot aquell deute perquè m'ho vas suplicar. 18.33 ¿No tenies l'obligació també tu de compadir-te del teu company, com jo em vaig compadir de tu?' 18.34 I, ple d'indignació el lliurà als botxins fins que pagués tot el deute. 18.35 Així mateix us tractarà el meu Pare celestial, si cadascun de vosaltres no perdona de tot cor el seu germà.'

Mateu 19

19.1 Quan Jesús va acabar de dir aquestes paraules, va passar de la Galilea a la regió de Judea, a l'altra banda del Jordà. 19.2 El va seguir una gran gentada, i els va guarir allí. 19.3 Llavors es van presentar uns fariseus que, amb intenció de comprometre'l, li van preguntar: '¿És permès de repudiar la pròpia dona per qualsevol motiu?' 19.4 Els va respondre: '¿No heu llegit que el Creador, des del principi, els va fer home i dona? 19.5 I digué: Per això l'home deixarà el pare i la mare per ajuntar-se amb la seva muller, i la parella esdevindrà una sola carn. 19.6 De manera que ja no són dues carns, sinó una de sola. Per tant, el que Déu va unir, que no ho separi l'home.' 19.7 Li diuen: 'Per què, doncs, Moisès va ordenar de donar acta de divorci en repudiar-la?' 19.8 Els respongué: 'Moisès us permeté de repudiar les vostres mullers a causa de la vostra duresa de cor; però al principi no era pas així. 19.9 Però us dic que aquell qui repudia la seva muller, si no és a causa de fornicació, i es casa amb una altra, comet adulteri.' 19.10 Els deixebles li digueren: 'Si la situació de l'home respecte de la dona és aquesta, val més no casar-se.' 19.11 Ell els va contestar: 'No tothom és capaç d'això que dieu, sinó només els qui n'han rebut el do. 19.12 Perquè hi ha eunucs que ho són de naixement, des del ventre de la mare; n'hi ha que van ser fets eunucs pels homes; i n'hi ha que ells mateixos es fan eunucs per causa del Regne del cel. El qui pugui acceptar-ho, que ho accepti.' 19.13 Llavors li van portar uns infants perquè els imposés les mans i pregués per ells, però els deixebles els van renyar. 19.14 Jesús digué: 'Deixeu els infants i no els impediu de venir a mi, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells.' 19.15 Després d'haver-los imposat les mans va marxar. 19.16 Una vegada se li'n va presentar un que li digué: 'Mestre, què haig de fer de bo per obtenir la vida eterna?' 19.17 Li respongué: 'Per què em preguntes sobre què és bo? Només n'hi ha un, de bo. I si vols entrar en la vida, guarda els manaments.' 19.18 Li diu: 'Quins?' Jesús li respongué: 'No mataràs, no cometràs adulteri, no robaràs, no posaràs fals testimoni, 19.19 honra el pare i la mare, i estimaràs el teu proïsme com a tu mateix.' 19.20 El jove li va contestar: 'Tot això ja ho he guardat, què més em falta?' 19.21 Jesús li digué: 'Si vols ser perfecte, vés, ven els teus béns i dóna'ls als pobres, i tindràs un tresor al cel; després vine i segueix-me.' 19.22 Però el jove, en sentir això, se'n va anar tot trist, perquè tenia moltes propietats. 19.23 Jesús va dir als seus deixebles: 'En veritat us dic que és molt difícil que un ric entri en el Regne del cel. 19.24 Us torno a dir que és més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri en el Regne de Déu.' 19.25 Quan els deixebles van sentir això, es van quedar molt desconcertats i digueren: 'Així, qui es podrà salvar?' 19.26 Jesús se'ls va quedar mirant i els digué: 'Això és humanament impossible, però per a Déu tot és possible.' 19.27 Pere li va dir: 'Doncs, mira, nosaltres ho hem deixat tot i t'hem seguit, què ens tocarà?' 19.28 Jesús els digué: 'Us asseguro que vosaltres, els qui m'heu seguit, quan arribi la renovació universal, quan el Fill de l'Home s'assegui en el seu tron de Glòria, vosaltres us asseureu també en dotze trons per a jutjar les dotze tribus d'Israel. 19.29 I tothom qui hagi deixat cases, germans, germanes, pare, mare, fills, o terres per causa meva, en rebrà cent vegades més i heretarà la vida eterna. 19.30 Però molts dels qui ara són primers seran darrers; i els darrers seran primers.

Mateu 20

20.1 'El Regne del cel és semblant a un propietari que de bon matí anà a contractar jornalers per a la seva vinya. 20.2 Després d'acordar amb els jornalers el sou d'un dia, els envià a la vinya. 20.3 Cap a les nou del matí va sortir un altre cop i en va veure d'altres que estaven a la plaça, sense feina, 20.4 i els va dir: 'Aneu-hi també vosaltres, a la vinya, i us pagaré el que sigui just'; 20.5 i ells se n'hi van anar. Sortí de nou cap al migdia i també a mitja tarda i va fer el mateix. 20.6 Encara va sortir cap a les cinc i en trobà d'altres, parats, i els digué: 'Per què esteu aquí desvagats tot el dia?' 20.7 Li van contestar: 'Perquè ningú no ens ha llogat.' Els digué: 'Aneu també vosaltres a la vinya.' 20.8 Al capvespre, l'amo de la vinya va dir al seu capatàs: 'Crida els jornalers i paga'ls el jornal, començant pels darrers i acabant pels primers.' 20.9 Vingueren, doncs, els qui havien començat a les cinc de la tarda i cada un va cobrar un denari. 20.10 Quan arribà el torn als primers, aquests es pensaven que en cobrarien més, però també ells van cobrar un denari cadascun. 20.11 I en rebre'l, rondinaven contra el propietari 20.12 i deien: 'Aquests darrers han treballat només una hora i els has posat al mateix nivell que nosaltres, que hem aguantat el pes i la calor de la jornada.' 20.13 Però ell replicà a un d'aquests: 'Amic, no et faig cap injustícia. ¿No et vas llogar per un denari? 20.14 Doncs, pren el que et pertoca i vés-te'n. Jo vull donar a aquests darrers el mateix que a tu. 20.15 ¿És que no tinc dret a fer el que vulgui amb allò que és meu? ¿O tens enveja perquè sóc generós?' 20.16 Així els darrers seran primers, i els primers, darrers.' 20.17 Tot pujant a Jerusalem, Jesús prengué a part els Dotze i pel camí els digué: 20.18 'Mireu, ara pugem a Jerusalem i el Fill de l'Home serà lliurat als grans sacerdots i als mestres de la Llei; el condemnaran a mort 20.19 i el lliuraran als pagans perquè l'escarneixin, l'assotin i el crucifiquin; però el tercer dia ressuscitarà.' 20.20 Llavors se li apropà la mare dels fills de Zebedeu, junt amb els seus fills, i es prosternà davant seu per demanar-li un favor. 20.21 Ell li preguntà: 'Què vols?' Li diu: 'Disposa que en el teu Regne aquests dos fills meus s'asseguin l'un a la teva dreta i l'altre a la teva esquerra.' 20.22 Jesús respongué: 'No sabeu pas el que demaneu. ¿Podeu beure la copa que jo he de beure?' Li digueren: 'Sí que podem.' 20.23 Jesús els digué: 'La meva copa sí que la beureu; però això de seure a la meva dreta i a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir; és per als qui el meu Pare ho té reservat.' 20.24 Quan els altres deu ho van sentir, es van enfurismar contra els dos germans; 20.25 però Jesús els reuní i els digué: 'Ja sabeu que els dirigents de les nacions se'n fan els amos, i els magnats els sotmeten al seu poder. 20.26 No ha de ser pas així entre vosaltres, al contrari, el qui de vosaltres pretengui ser important serà el vostre servidor, 20.27 i el qui de vosaltres vulgui ser el primer, que sigui esclau de tots. 20.28 De la mateixa manera que el Fill de l'Home no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per a molts.' 20.29 En sortir ells de Jericó els seguia una gran gentada. 20.30 Llavors, dos cecs que estaven asseguts a la vora del camí, en sentir que Jesús passava, van cridar: 'Senyor, Fill de David, apiada't de nosaltres!' 20.31 La gent els renyava per fer-los callar, però ells cridaven encara més fort: 'Senyor, Fill de David, apiada't de nosaltres!' 20.32 Jesús, aturant-se, els cridà i els preguntà: 'Què voleu que us faci?' 20.33 Li respongueren: 'Senyor, que se'ns obrin els ulls.' 20.34 Jesús, compadit d'ells, els tocà els ulls, i a l'instant hi van veure i el seguiren.

Mateu 21

21.1 En arribar a Betfagé, a la muntanya de les Oliveres, ja prop de Jerusalem, Jesús va enviar dos deixebles, 21.2 i els digué: 'Aneu al poble que hi ha davant vostre, i, en entrar-hi, trobareu una somera fermada i un pollí amb ella. Desfermeu-la i porteu-me'ls. 21.3 Si algú us deia res, contesteu que el Senyor els necessita i que de seguida els tornarà.' 21.4 Això succeí perquè es complís el que el profeta havia dit: 21.5 Digueu a la filla de Sió: Mira, el teu rei ve a tu, humil i muntant una somera, un pollí, fill d'animal de càrrega. 21.6 Els deixebles hi van anar i van fer com Jesús els havia manat. 21.7 Van portar la somera i el pollí, els cobriren amb els seus mantells i Jesús hi va muntar. 21.8 Aleshores, n'hi havia molts que estenien el seu mantell pel camí, i n'hi havia d'altres que tallaven branques i també les hi estenien. 21.9 I la gent que anava al davant i la que anava al darrere cridava: 'Hosanna al Fill de David! Beneït sigui el qui ve en el nom del Senyor! Hosanna a les altures!' 21.10 Quan van entrar a Jerusalem, tota la ciutat es va esvalotar; i comentaven: 'Qui deu ser aquest?' 21.11 La gent responia: 'Aquest és el profeta Jesús, el de Natzaret de Galilea.' 21.12 Després, Jesús va entrar al temple i n'expulsà tots els qui hi venien i compraven, i bolcà les taules dels canvistes i les parades dels venedors de coloms, 21.13 i els deia: 'Diu l'escriptura: La meva casa serà anomenada casa d'oració; en canvi, vosaltres l'heu convertida en una cova de lladres.' 21.14 Llavors se li aproparen cecs i coixos en el temple, i els va guarir. 21.15 Els principals sacerdots i els mestres de la Llei, en veure els miracles que feia, i els infants que cridaven dins el temple: 'Hosanna al Fill de David!', es van indignar, 21.16 i li digueren: '¿És que no sents el que criden aquests?' Però Jesús els respongué: 'Sí que ho sento. ¿No heu llegit mai: De la boca dels infants i dels nodrissons n'has fet una lloança?' 21.17 I deixant-los plantats sortí fora de la ciutat cap a Betània, on passà la nit. 21.18 De bon matí, quan tornava a la ciutat, va tenir gana. 21.19 En veure una figuera a la vora del camí, s'hi va acostar, però no hi trobà res, només fulles, i digué: 'Que mai més no donis fruit', i a l'instant la figuera s'assecà. 21.20 Els deixebles, en veure-ho, es van quedar parats, i digueren: 'Com és que la figuera s'ha assecat de sobte?' 21.21 Jesús respongué: 'Us asseguro que si teniu fe i no dubteu gens, no solament fareu això de la figuera, sinó que, fins i tot, si dieu a aquesta muntanya: Alça't i tira't al mar, es realitzarà. 21.22 I tot el que en oració demanareu amb fe, ho rebreu.' 21.23 Jesús va anar al temple i, mentre ensenyava, se li van atansar els principals sacerdots i els ancians del poble i li van preguntar: 'Amb quina autoritat fas això? Qui t'ha donat aquesta autoritat?' 21.24 Jesús els respongué: 'Jo també us preguntaré una cosa; i si me la contesteu, jo us diré amb quina autoritat actuo: 21.25 El baptisme de Joan, d'on era: del cel o dels homes?' Ells anaven cavil·lant interiorment: 'Si diem del cel, ens dirà: Per què, doncs, no el vau creure? 21.26 Si diem dels homes, hem de témer la gent, perquè tots estan convençuts que Joan era un profeta.' 21.27 I respongueren a Jesús: 'No ho sabem.' Llavors ell els digué: 'Doncs jo tampoc no us dic amb quina autoritat actuo així.' 21.28 'Què us sembla? Un home que tenia dos fills es va adreçar al primer i li va dir: Fill, avui vés a treballar a la vinya. 21.29 Li va contestar: No hi vull anar. Però més tard li va saber greu i se n'hi va anar. 21.30 S'adreçà al segon i li digué el mateix, i aquest li respongué: Ja hi vaig, senyor. Però no hi va anar. 21.31 Quin dels dos va complir la voluntat del pare?' Li van dir: 'El primer.' Jesús els digué: 'Us asseguro que els recaptadors i les prostitutes us passen al davant cap al Regne de Déu. 21.32 Perquè Joan va venir a mostrar-vos el camí de la justícia, i no el vau creure; en canvi, els recaptadors i les prostitutes el van creure; però vosaltres, ni després d'haver-ho vist, no us heu corregit ni l'heu cregut. 21.33 'Escolteu una altra paràbola: Hi havia un hisendat que va plantar una vinya, l'envoltà d'una tanca, hi cavà un cup i va construir-hi una talaia, la va arrendar a uns vinyaters i se n'anà de viatge. 21.34 Quan arribà el temps de la verema, va enviar els seus criats als vinyaters a fi de cobrar la seva part de la collita. 21.35 Però els vinyaters van agafar aquells criats i n'apallissaren un, en mataren un altre, i a un altre l'apedregaren. 21.36 Va tornar a enviar uns altres criats, més colla que la primera vegada, però els van tractar de la mateixa manera. 21.37 Finalment els envià el seu fill, pensant: Al meu fill, el respectaran. 21.38 Però els vinyaters, quan van veure el fill, es digueren entre ells: Aquest és l'hereu; anem, matem-lo i serà nostra la seva heretat. 21.39 Llavors el van agafar, el tragueren fora de la vinya i el van matar. 21.40 Quan torni l'amo de la vinya, què penseu que farà a aquests vinyaters?' 21.41 Li digueren: 'Exterminarà sense pietat aquells malvats i arrendarà la vinya a uns altres vinyaters que li donin els fruits puntualment.' 21.42 Jesús els digué: '¿No heu llegit mai el que diuen les Escriptures: La pedra que rebutjaren els constructors s'ha convertit en la clau de l'arc. És el Senyor qui ha fet això; ha estat un prodigi als nostres ulls? 21.43 Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que li faci donar fruits. 21.44 Qui caigui sobre aquesta pedra, s'hi destrossarà; i al qui li caigui al damunt, el farà miques.' 21.45 Quan els principals sacerdots i els fariseus van sentir les seves paràboles van comprendre que es referia a ells; 21.46 i volien agafar-lo, però van tenir por de la gent, perquè el tenien per un profeta.

Mateu 22

22.1 Jesús els parlà altra vegada en paràboles, i els digué: 22.2 'El Regne del cel és semblant a un rei que va preparar la festa de noces del seu fill. 22.3 Va enviar els seus criats perquè avisessin els qui havien estat convidats a les noces, però aquests no hi volien anar. 22.4 Va insistir enviant uns altres criats amb l'encàrrec de dir als convidats: Mireu, ja tinc preparat el banquet; els meus vedells i el bestiar gras ja són escorxats, així que tot és a punt. Veniu al banquet de noces. 22.5 Però ells, sense fer-ne cas, se n'anaren l'un al seu camp, l'altre al seu negoci, 22.6 i la resta, agafant els criats, els van maltractar fins a matar-los. 22.7 El rei, enfurismat, va enviar les seves tropes i va exterminar aquells assassins i calà foc a la seva ciutat. 22.8 Després digué als seus criats: El banquet de noces és a punt, però els convidats no se'l mereixien. 22.9 Aneu, doncs, a les cruïlles dels camins, i convideu al banquet de noces tothom qui trobeu. 22.10 Els criats van anar pel camins i aplegaren tots els qui van trobar, dolents i bons; i la sala del banquet s'omplí de convidats. 22.11 Quan el rei entrà a saludar els convidats, s'adonà que n'hi havia un que no anava vestit de festa. 22.12 Li digué: Amic, com és que has entrat aquí sense anar vestit de festa? Aquell no sabia què dir. 22.13 Llavors el rei digué als servidors: Lligueu-lo de mans i peus i llanceu-lo a fora, a la fosca; allí hi haurà el plor i el cruixir de dents, 22.14 perquè molts són els cridats, però pocs són els elegits.' 22.15 Llavors els fariseus van marxar i es van reunir per trobar la manera d'agafar-lo en alguna cosa que digués. 22.16 I li van enviar alguns dels seus deixebles, amb uns dels herodians, i li digueren: 'Mestre, sabem que ets sincer, que de veritat ensenyes el camí de Déu i que no tens favoritismes per a ningú, ja que no mires la posició social dels homes. 22.17 Digues-nos, doncs, què te'n sembla: ¿És permès de pagar el tribut al Cèsar o no?' 22.18 Jesús s'adonà de la seva malícia i els digué: 'Per què em voleu comprometre, hipòcrites? 22.19 Ensenyeu-me la moneda del tribut.' Ells li van mostrar un denari. 22.20 Jesús els preguntà: 'De qui són aquesta imatge i aquesta inscripció?' 22.21 Ells contesten: 'Del Cèsar.' Llavors Jesús els digué: 'Doneu, doncs, al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.' 22.22 En sentir això, es van quedar atònits i, deixant-lo, se'n van anar. 22.23 Aquell dia se li van presentar uns saduceus, aquells que neguen la resurrecció, i li van posar aquesta qüestió: 22.24 'Mestre, Moisès manà: Si un mor sense fills, el seu germà s'ha de casar amb la viuda, a fi de donar descendència al seu germà. 22.25 Ara bé, entre nosaltres hi havia set germans. El primer, quan era casat, es va morir, i com que no tenia fills, deixà la muller al seu germà. 22.26 Al segon, li va passar el mateix, també al tercer, i així fins al setè. 22.27 Darrere de tots, també va morir la dona. 22.28 Per tant, en la resurrecció, de quin dels set homes serà la muller? Perquè tots la van tenir.' 22.29 Jesús els va respondre: 'Aneu equivocats, perquè no compreneu les Escriptures ni el poder de Déu. 22.30 Perquè en la resurrecció, ni els homes ni les dones no es casaran, sinó que seran com els àngels del cel. 22.31 I referent a la resurrecció dels morts, ¿no heu llegit el que Déu us ha revelat quan diu: 22.32 Jo sóc el Déu d'Abraham, el Déu d'Isaac i el Déu de Jacob? No és pas Déu de morts, sinó de vius.' 22.33 La gent, en sentir-ho, quedava admirada del seu ensenyament. 22.34 Quan els fariseus van saber que Jesús havia fet callar els saduceus, es van posar d'acord, 22.35 i un d'ells, que era mestre de la Llei, amb intenció de comprometre'l, li va preguntar: 22.36 'Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?' 22.37 Jesús li contestà: 'Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima i amb tota la teva ment. 22.38 Aquest és el manament principal i el més gran. 22.39 El segon se li assembla: Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix. 22.40 D'aquests dos manaments depenen tota la Llei i els Profetes.' 22.41 Mentre els fariseus seguien plegats, Jesús els preguntà: 22.42 'Què penseu del Crist? De qui és descendent?' Li diuen: 'De David.' 22.43 Els diu: 'Com és, doncs, que David, guiat per l'Esperit, el tracta de Senyor quan diu: 22.44 Digué el Senyor al meu Senyor: Seu a la meva dreta fins que posi els teus enemics sota els teus peus? 22.45 Si David el tracta de Senyor, com pot ser descendent seu?' 22.46 Ningú no fou capaç de donar-li resposta. I, des d'aquell dia, ja ningú no es va atrevir a interrogar-lo més.

Mateu 23

23.1 Aleshores Jesús, adreçant-se al poble i als seus deixebles, digué: 23.2 'A la càtedra de Moisès s'hi han assegut els mestres de la Llei i els fariseus. 23.3 Per tant, feu i compliu tot el que ells us diguin, però no feu el que ells fan, perquè diuen i no fan. 23.4 Lliguen fardells pesats i els carreguen a les espatlles de la gent, però ells, ni amb el dit no els volen moure. 23.5 Totes les obres que ells fan són per fer-se veure de la gent; per això eixamplen els seus filacteris i s'allarguen les borles dels vestits, 23.6 els agraden els llocs d'honor als convits i els seients principals a les sinagogues, 23.7 les reverències a les places i que tothom els anomeni mestre. 23.8 Però vosaltres no us feu dir mestres, perquè un de sol és el vostre Mestre i tots vosaltres sou germans. 23.9 A ningú no anomeneu pare vostre en aquest món, perquè un de sol és el vostre Pare: el celestial. 23.10 No deixeu que us diguin preceptors, perquè un de sol és el vostre preceptor: el Crist. 23.11 I el més important d'entre vosaltres ha de ser el vostre servidor. 23.12 Aquell qui s'enlaira serà humiliat, i aquell qui s'humilia serà enlairat. 23.13 Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que tanqueu als homes el Regne del cel! Vosaltres no hi entreu ni hi deixeu entrar els qui voldrien entrar-hi! 23.14 [Ai de vosaltres, escribes i fariseus hipòcrites, que devoreu els béns de les viudes amb l'excusa de fer llargues pregàries! Per això sereu condemnats més severament.] 23.15 Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que volteu mar i terra per guanyar un prosèlit i, quan el teniu, el feu mereixedor de l'infern el doble que vosaltres! 23.16 Ai de vosaltres, guies cecs, que dieu: Qui jura pel santuari no es compromet a res, però qui jura per l'or del santuari, hi queda obligat! 23.17 Insensats i cecs! Què és més, l'or o el santuari que consagra l'or? 23.18 També dieu: Qui jura per l'altar no es compromet a res, però qui jura per l'ofre-na que hi ha al damunt, hi queda obligat. 23.19 Cecs! Què és més, l'ofrena o l'altar que consagra l'ofrena? 23.20 De fet, qui jura per l'altar jura també per tot el que hi ha al damunt; 23.21 i qui jura pel santuari, jura també pel qui hi habita; 23.22 i qui jura pel cel jura pel tron de Déu i per aquell qui hi seu. 23.23 Ai, de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que pagueu el delme de la menta, del fonoll i del comí, i deixeu de banda les coses més importants de la Llei: la justícia, la commiseració i la fidelitat! Això calia complir, sense deixar de fer allò altre. 23.24 Guies cecs, que coleu el mosquit i us empasseu el camell! 23.25 Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que netegeu el defora de la copa i del plat, mentre per dins són plens de rapacitat i disbauxa! 23.26 Fariseu cec! Neteja primer la copa per dins per tal que també el defora sigui net. 23.27 Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que us assembleu als sepulcres emblanquinats, que, si bé per fora es veuen bonics, per dintre són plens d'ossos de mort i de tota mena d'immundícia! 23.28 Així també vosaltres: per fora la gent us veu com unes bones persones, però per dintre sou plens d'hipocresia i de maldat. 23.29 Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que edifiqueu els sepulcres dels profetes i embelliu els monuments funeraris dels justos 23.30 i dieu: 'Si haguéssim viscut en temps dels nostres avantpassats no hauríem estat còmplices en la mort dels profetes!' 23.31 D'aquesta manera testifiqueu contra vosaltres mateixos, que sou descendents dels qui van matar els profetes. 23.32 Acabeu d'omplir, també vosaltres, la mesura dels vostres pares! 23.33 Serps, cria d'escurçons! Com escapareu de la condemna de l'infern? 23.34 Mireu, per això jo us envio profetes, savis i mestres de la Llei; alguns els matareu i crucificareu, alguns altres els assotareu a les sinagogues i, encara, alguns altres els perseguireu de ciutat en ciutat. 23.35 Així recaurà damunt vostre tota la sang innocent vessada arreu de la terra; des de la sang del just Abel fins a la sang de Zacaries, fill de Baraquies, que vau matar entre el santuari i l'altar. 23.36 Us ben asseguro que tot això recaurà sobre aquesta generació. 23.37 Jerusalem, Jerusalem, que mates els profetes i apedregues els qui et són enviats! Quantes vegades he volgut aplegar els teus fills, com una lloca aplega els seus pollets sota les ales, i no ho heu volgut! 23.38 Doncs, mireu, la vostra casa us queda buida; 23.39 i us asseguro que no em tornareu a veure fins que exclameu: Beneït el qui ve en nom del Senyor!'

Mateu 24

24.1 Jesús sortia del temple i, mentre se n'anava, se li van apropar els seus deixebles perquè es fixés en les construccions de l'edifici. 24.2 Jesús els va contestar: 'Veieu tot això? Us asseguro que aquí no quedarà pedra sobre pedra: tot serà enderrocat.' 24.3 Mentre estava assegut a la muntanya de les Oliveres, se li van acostar els seus deixebles i li van dir a part: 'Digues-nos, quan tindrà lloc això i quin senyal indicarà la teva vinguda i la fi del món?' 24.4 Jesús els respongué: 'Mireu que ningú no us enganyi, 24.5 perquè en vindran molts que s'apropiaran el meu nom i diran: 'Jo sóc el Crist', i enganyaran molta gent. 24.6 Sentireu parlar de guerres i de rumor de guerres; ara bé, no us alarmeu, perquè cal que això succeeixi, però no és encara la fi. 24.7 S'alçarà nació contra nació i regne contra regne; hi haurà fam i terratrèmols en diversos llocs; 24.8 però tot això només serà el començament dels dolors de part. 24.9 Llavors us lliuraran al martiri i us mataran, i per causa del meu nom sereu odiats per tots els pobles. 24.10 N'hi haurà molts que es rendiran i es delataran els uns als altres i s'odiaran mútuament. 24.11 També sorgiran molts falsos profetes que enganyaran molta gent. 24.12 La maldat serà tan general que l'amor de la majoria es refredarà. 24.13 Però el qui hagi resistit fins a la fi, se salvarà. 24.14 I aquest evangeli del Regne serà predicat arreu del món com a testimoniatge per a tots els pobles; i llavors vindrà la fi. 24.15 Quan veureu situat al lloc sant l'objecte abominable de la devastació que anuncià el profeta Daniel (que el lector ho entengui), 24.16 aleshores, els qui es trobin a la Judea que fugin a les muntanyes; 24.17 qui es trobi al terrat, que no baixi per emportar-se res de casa seva; 24.18 i qui sigui al camp, que no torni enrere per collir el mantell. 24.19 Ai de les dones embarassades i de les que criïn en aquells temps! 24.20 Pregueu que la vostra fugida no s'escaigui a l'hivern ni en dissabte, 24.21 perquè llavors hi haurà una gran tribulació, tanta com no n'hi ha haguda des del començament del món fins ara; ni n'hi haurà cap més. 24.22 I si aquells temps no fossin escurçats, no se salvaria ningú; però per amor als elegits, seran escurçats. 24.23 Llavors, si algú us deia: 'Mireu, aquí hi ha el Crist', o 'és allà', no us ho cregueu. 24.24 Perquè sorgiran falsos messies i falsos profetes, i faran grans senyals i prodigis, capaços d'enganyar, si fos possible, fins i tot els elegits. 24.25 Mireu, ja us he previngut. 24.26 Si, doncs, us diguessin: 'Mireu, és al desert', no hi aneu pas; o, 'és al celler', no ho cregueu pas; 24.27 perquè la vinguda del Fill de l'Home serà com el llampec que esclata a llevant i brilla fins a ponent. 24.28 On hi hagi el cadàver, allí s'aplegaran els voltors. 24.29 Immediatament després de la tribulació d'aquells temps, el sol s'enfosquirà i la lluna deixarà de fer la seva claror, els estels cauran del cel i els astres celestials seran sotraguejats. 24.30 Llavors apareixerà al cel el senyal del Fill de l'Home, i totes les races del món es lamentaran i veuran el Fill de l'Home que ve sobre els núvols del cel amb gran poder i glòria. 24.31 I enviarà els seus àngels amb un so potent de trompeta i aplegaran els seus elegits dels quatre vents, de l'un extrem a l'altre del cel. 24.32 Apreneu del símil de la figuera: quan les seves branques ja es tornen tendres i surten els brots, sabeu que l'estiu és a prop. 24.33 Igualment, vosaltres, quan veureu que succeeixen totes aquestes coses, sapigueu que ja és a prop, a les portes. 24.34 Us asseguro que no passarà aquesta generació sense que s'hagin acomplert totes aquestes coses. 24.35 El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran. 24.36 'Però pel que fa al dia i a l'hora, ningú no en sap res, ni els àngels del cel, ni el Fill; només el Pare. 24.37 Perquè allò que va passar en temps de Noè, també passarà en la vinguda del Fill de l'Home. 24.38 Igual com dies abans del diluvi menjaven, bevien i prenien marit o muller, fins que Noè va entrar a l'arca, 24.39 i no es van adonar de res fins que vingué el diluvi i se'ls emportà tots, així mateix serà la vinguda del Fill de l'Home. 24.40 Hi haurà dos homes al camp, l'un serà pres i l'altre deixat; 24.41 dues dones moldran al mateix molí, l'una serà presa i l'altra deixada. 24.42 Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. 24.43 Sapigueu això: si l'amo de la casa sabés a quina hora de la nit es presentarà el lladre, estaria vetllant i no es deixaria saquejar la casa. 24.44 Per tant, vosaltres estigueu igualment preparats, perquè el Fill de l'Home vindrà a l'hora menys pensada. 24.45 ¿Qui serà, doncs, el servent fidel i prudent que l'amo posarà com a cap de servei en la tasca de distribuir a les hores degudes els aliments als altres criats? 24.46 Feliç aquell servent si l'amo, quan arriba, el troba fent això. 24.47 Us asseguro que el farà encarregat de tots els seus béns. 24.48 Però si aquell criat fos dolent i pensava dintre seu: 'L'amo triga molt', 24.49 i començava a pegar els seus companys i a menjar i beure amb els embriacs, 24.50 arribarà l'amo d'aquell criat el dia que menys s'ho espera i a l'hora menys pensada, 24.51 i el despatxarà, i farà amb ell el que es fa amb els hipòcrites. Allí hi haurà el plor i el cruixir de dents.

Mateu 25

25.1 'Aleshores el Regne del cel serà semblant a deu noies que prengueren les seves llànties i van sortir a rebre el nuvi. 25.2 Cinc eren imprudents i cinc eren assenyades. 25.3 Les imprudents, en prendre les llànties, no es van proveir d'oli; 25.4 però les assenyades es van endur ampolles d'oli juntament amb les seves llànties. 25.5 Com que el nuvi trigava, totes s'anaren endormiscant i van acabar adormides. 25.6 A mitjanit es va sentir un clam: 'Ja ve el nuvi; sortiu a rebre'l!' 25.7 Llavors, totes aquelles noies es van desvetllar i es posaren a espavilar les llànties. 25.8 Les imprudents digueren a les assenyades: 'Doneu-nos oli del vostre, perquè les nostres llànties s'apaguen.' 25.9 Però les assenyades els van dir: 'No, perquè podria ser que no en tinguéssim prou per a vosaltres i nosaltres. Més val que aneu a comprar-ne per a vosaltres als qui en venen.' 25.10 Mentre anaven a comprar-ne, va arribar el nuvi; i les que estaven preparades van entrar amb ell a la festa, i es va tancar la porta. 25.11 Més tard van arribar també les altres noies, i deien: 'Senyor, senyor, obre'ns.' 25.12 Però ell respongué: 'Us asseguro que no us conec de res.' 25.13 Vetlleu, doncs, perquè no en sabeu ni el dia ni l'hora. 25.14 '[El regne del cel és] com un home que, en emprendre un viatge, va cridar els seus criats i els va confiar el seu capital. 25.15 A un li confià cinc talents; a un altre, dos; a un altre, un: a cadascun segons la seva capacitat. I després emprengué el viatge. 25.16 El qui havia rebut els cinc talents va anar de seguida a negociar-los i en va guanyar cinc més. 25.17 El qui n'havia rebut dos va fer el mateix, i en va guanyar dos més. 25.18 Però el qui n'havia rebut un se n'anà a fer un clot a terra on va amagar els diners del seu amo. 25.19 Al cap de molt temps va tornar l'amo d'aquells criats i els demanà comptes. 25.20 Va comparèixer el qui havia rebut cinc talents, portant-ne cinc més, i digué: 'Senyor, em vas confiar cinc talents; mira, n'he guanyat cinc més.' 25.21 L'amo li digué: 'Molt bé, bon servidor i lleial. Com que has estat fidel en una cosa petita, te n'encarregaré de grans; vine i participa del goig del teu senyor.' 25.22 També va comparèixer el qui n'havia rebut dos, i digué: 'Senyor, em vas confiar dos talents; mira, n'he guanyat dos més.' 25.23 L'amo li digué: 'Molt bé, bon servidor i lleial. Com que has estat fidel en una cosa petita, te n'encarregaré de grans; vine i participa del goig del teu senyor.' 25.24 Comparegué també el qui havia rebut un talent, i digué: 'Senyor, sabia que ets un home exigent, que segues on no has sembrat i reculls on no has plantat. 25.25 Per això vaig tenir por, i vaig anar a amagar el teu talent sota terra; mira aquí tens el que és teu.' 25.26 L'amo li respongué: 'Mal servent i gandul! Sabies que sego on no he sembrat i que recullo on no he plantat. 25.27 Més et valia, doncs, dipositar els meus diners al banc a fi que, quan jo tornés, pogués recobrar el que és meu amb el rèdit. 25.28 Preneu-li, doncs, el talent i doneu-lo al qui en té deu. 25.29 Perquè a qui té se li donarà, i en tindrà de sobres; en canvi, aquell qui no té, fins allò que té li serà pres. 25.30 I al servent inútil, llenceu-lo a fora, a les tenebres'; allí hi haurà el plor i el cruixir de dents. 25.31 'Quan el Fill de l'Home vingui en la seva glòria acompanyat de tots els àngels, s'asseurà al seu tron gloriós, 25.32 i tots els pobles seran aplegats davant seu. Llavors destriarà els uns dels altres, igual com el pastor destria les ovelles dels cabrits, 25.33 i posarà les ovelles a la seva dreta i els cabrits a l'esquerra. 25.34 Aleshores, el rei dirà als de la dreta: 'Veniu, beneïts del meu Pare; hereteu el Regne preparat per a vosaltres des de la creació del món. 25.35 Perquè vaig tenir fam i em vau donar menjar; vaig tenir set i em vau donar beure; era foraster i em vau acollir; 25.36 estava nu i em vau vestir; estava malalt i em vau visitar; estava empresonat i vau venir a veure'm.' 25.37 Aleshores, els justos li replicaran: 'Senyor, ¿quan t'hem vist afamat i t'hem donat menjar, o assedegat i t'hem donat beure? 25.38 ¿Quan t'hem vist foraster i t'hem acollit, o nu i t'hem vestit? 25.39 ¿Quan t'hem vist malalt o empresonat i t'hem visitat?' 25.40 El rei els respondrà: 'Us asseguro que cada vegada que ho heu fet a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho heu fet.' 25.41 Després dirà als de la seva esquerra: 'Fora del meu davant, maleïts. Aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. 25.42 Perquè vaig tenir fam i no em vau donar menjar; vaig tenir set i no em vau donar beure; 25.43 era foraster i no em vau acollir; estava nu i no em vau vestir; estava malalt i empresonat i no em vau visitar.' 25.44 Aleshores també ells li respondran: 'Senyor, ¿quan t'hem vist afamat o assedegat, foraster o nu, malalt o empresonat, i no t'hem ajudat?' 25.45 Ell els respondrà: 'Us asseguro que cada vegada que no ho heu fet a un d'aquests més petits, tampoc a mi no m'ho heu fet.' 25.46 I aquests aniran al càstig etern i els justos a la vida eterna.'

Mateu 26

26.1 Quan Jesús va acabar de dir aquestes paraules, digué als seus deixebles: 26.2 "Com sabeu, demà passat se celebra la Pasqua, i el Fill de l'Home serà lliurat perquè el crucifiquin." 26.3 Llavors els principals sacerdots i els ancians del poble s'aplegaren al pati del palau del gran sacerdot, anomenat Caifàs, 26.4 i van acordar d'agafar Jesús mitjançant una astúcia i matar-lo; 26.5 però deien: "Que no sigui durant les festes, no fos cas que es produís un avalot entre la gent del poble." 26.6 Jesús es trobava a Betània, a casa de Simó, el leprós, 26.7 i mentre era a taula se li acostà una dona que portava un flascó d'alabastre ple de perfum molt car, i li vessà damunt el cap. 26.8 Quan els deixebles ho van veure, s'indignaren i van dir: "Per què s'ha malgastat això? 26.9 Es podia haver venut a bon preu i donar-ho als pobres." 26.10 Jesús, que se n'adonà, els digué: "Per què molesteu aquesta dona? Ha fet una bella acció en mi. 26.11 Els pobres, els teniu sempre amb vosaltres, però a mi no em tindreu pas sempre. 26.12 Vessant aquest perfum sobre el meu cos, m'ha ungit per a la sepultura. 26.13 Us asseguro que arreu del món on sigui proclamat aquest Evangeli, es parlarà també del que ha fet, per a elogi d'ella." 26.14 Aleshores, un dels Dotze, l'anomenat Judes Iscariot, es presentà als principals sacerdots 26.15 i els digué: "Què em pagareu si us el lliuro?" I ells li van estipular trenta monedes de plata. 26.16 I des d'aleshores buscava l'ocasió propícia per a lliurar-lo. 26.17 El primer dia de la festa dels Àzims, els deixebles es van acostar a Jesús i li van preguntar: "On vols que et preparem l'àpat de Pasqua?" 26.18 Els digué: "Aneu a la ciutat, a casa de tal persona, i digueu-li: El Mestre diu: El meu temps s'acosta; faré el sopar pasqual amb els meus deixebles a casa teva." 26.19 Els deixebles van fer-ho tal com els havia encarregat Jesús i van preparar la Pasqua. 26.20 Al capvespre es posà a taula amb els Dotze. 26.21 Mentre menjaven, digué: "Us asseguro que un de vosaltres em trairà." 26.22 Aleshores ells, profundament entristits, van començar a dir-li l'un rere l'altre: "¿No sóc pas jo, Senyor?" 26.23 Jesús els respongué: "El qui ha posat amb mi la mà al plat és el qui em trairà. 26.24 Certament, el Fill de l'Home fa el camí segons el que d'ell s'ha predit, però, ai d'aquell per mitjà del qual el Fill de l'Home és lliurat! A tal home, més li valdria no haver nascut." 26.25 Judes, el qui el traïa, li digué: "¿No sóc pas jo, Rabí?" Ell respongué: "Tu ho has dit." 26.26 Mentre menjaven, Jesús va prendre un pa i, després de donar gràcies, el va partir i el donà als deixebles dient: "Preneu, mengeu; això és el meu cos." 26.27 Després va prendre una copa i, havent donat gràcies, els la donà dient: "Beveu-ne tots; 26.28 perquè això és la meva sang del Pacte, que és vessada a favor de molts homes per al perdó dels pecats. 26.29 Us asseguro que no tornaré a beure d'aquest fruit de la vinya fins al dia que el begui novell, amb vosaltres, en el Regne del meu Pare." 26.30 Després de cantar l'himne, van anar cap a la muntanya de les Oliveres. 26.31 Aleshores Jesús els digué: "Aquesta nit tindreu tots una decepció per causa meva, perquè l'Escriptura diu: Feriré el pastor i es dispersaran les ovelles del ramat. 26.32 Però quan jo hagi ressuscitat, aniré al davant vostre a Galilea." 26.33 Pere li digué: "Encara que tots es desenganyin de tu, jo no." 26.34 Jesús li va dir: "Jo et ben asseguro que aquesta mateixa nit, abans que canti el gall, tu m'hauràs negat tres vegades." 26.35 Li respongué Pere: "Ni que em calgui morir amb tu, jo no et negaré pas." Tots els altres deixebles deien el mateix. 26.36 Aleshores Jesús va arribar amb ells en un lloc anomenat Getsemaní, i digué als seus deixebles: "Seieu aquí, mentre jo vaig allà a pregar." 26.37 S'endugué amb ell Pere i els dos fills de Zebedeu, i començà a sentir tristesa i un buit angoixós. 26.38 Llavors els digué: "La meva ànima és plena de tristesa, tanta que em sembla morir. Quedeu-vos aquí i vetlleu amb mi." 26.39 Fent-se un poc més enllà es prosternà fins a terra, i pregava dient: "Pare meu, si és possible, que s'allunyi de mi aquesta copa; però que no es faci com jo vull, sinó com tu vols." 26.40 Quan tornà cap als deixebles, se'ls trobà adormits, i digué a Pere: "¿No heu tingut forces per a vetllar amb mi ni tan sols una hora? 26.41 Vetlleu i oreu, a fi que no cediu a la temptació. L'esperit prou està disposat, però la carn és feble." 26.42 Per segona vegada s'apartà i pregà altre cop dient: "Pare meu, si no és possible que deixi de beure aquesta copa, que es faci la teva voluntat." 26.43 Quan tornà els trobà altre cop adormits, perquè tenien el ulls carregats de son. 26.44 Altre cop els deixà estar i se n'anà a pregar per tercera vegada, repetint les mateixes paraules. 26.45 Després va cap als deixebles i els diu: "Ja podeu dormir i descansar. Mireu, l'hora del Fill de l'Home ja ha arribat i és lliurat a mans dels pecadors. 26.46 Alceu-vos i anem. Ja és aquí el qui em lliura." 26.47 Encara estava parlant ell que es va presentar Judes, un dels Dotze, acompanyat d'un tropell de gent armada d'espases i garrots, que venien de part dels principals sacerdots i dels ancians del poble. 26.48 El traïdor els havia donat una contrasenya: "El qui jo besaré és ell: agafeu-lo." 26.49 S'apropà de seguida a Jesús i li digué: "Salut, Mestre." I es posà a besar-lo. 26.50 Jesús li fa: "Company, vés per feina." Llavors ells li posaren les mans al damunt i el van detenir. 26.51 Tot d'una, un dels qui eren amb Jesús, allargant la mà, va treure l'espasa i va donar un cop al criat del gran sacerdot i li va escapçar l'orella. 26.52 Llavors Jesús li va dir: "Torna a embeinar l'espasa, perquè tots els qui empunyen espasa, a espasa moriran. 26.53 ¿O és que et penses que no puc invocar el meu Pare i, ara mateix, tindria al meu costat més de dotze legions d'àngels? 26.54 Però, com es complirien, llavors, les Escriptures, que indiquen que això cal que sigui així?" 26.55 En aquell moment, Jesús va dir a la gent: "¿Amb espases i garrots heu vingut a detenir-me, com si fos un bandit? Cada dia he estat assegut ensenyant al temple i no m'heu agafat. 26.56 Però tot això ha succeït perquè es compleixin les Escriptures dels profetes." Aleshores, tots els deixebles es van escapolir i el deixaren sol. 26.57 Els qui havien agafat Jesús el van dur a casa del gran sacerdot Caifàs, on s'havien reunit els mestres de la Llei i els ancians. 26.58 Pere el seguia de lluny, fins arribar al pati del gran sacerdot; va entrar dins i s'assegué entre els criats per veure què passaria. 26.59 Els principals sacerdots i el Sanedrí en ple buscaven un testimoniatge fals contra Jesús, per fer-lo matar, 26.60 però no el trobaven, malgrat que s'havien presentat molts testimonis falsos. Finalment se'n van presentar dos 26.61 que van declarar: "Aquest ha dit: Puc destruir el temple de Déu i reconstruir-lo en tres dies." 26.62 Aleshores el gran sacerdot es va aixecar i va dir a Jesús: "¿No tens res a dir? Què és això que aquests testifiquen contra tu?" 26.63 Però Jesús callava. El gran sacerdot va insistir: "Et conjuro pel Déu vivent que ens diguis si tu ets el Crist, el Fill de Déu." 26.64 Jesús li contestà: "Tu ho has dit. A més, us dic que des d'ara veureu el Fill de l'Home assegut a la dreta del Totpoderós i venint entre els núvols del cel." 26.65 Aleshores el gran sacerdot s'esquinçà les vestidures tot dient: "Ha blasfemat! Quina necessitat tenim de més testimonis? Ja heu sentit la blasfèmia. 26.66 Què us sembla?" Ells van respondre: "És reu de mort." 26.67 Aleshores li escopien a la cara i li donaven cops de puny, i uns altres el bufetejaven 26.68 tot dient: "Profetitza'ns, Crist; qui t'ha pegat?" 26.69 Mentrestant, Pere s'estava assegut a fora, al pati, i se li va acostar una criada que li va dir: "Tu també anaves amb Jesús el galileu." 26.70 Però ell ho va negar davant de tots dient: "No sé de què em parles." 26.71 Quan se n'anava cap al portal, una altra el va veure i digué als qui eren allà: "Aquest també anava amb Jesús, el Natzarè." 26.72 Però ell ho tornà a negar amb jurament: "No conec aquest home." 26.73 Poc temps després, els qui eren allà s'acostaren a Pere i li van dir: "Ben segur que tu ets un d'ells, perquè fins i tot es nota en la teva parla." 26.74 Llavors Pere va començar a maleir i a jurar: "No conec aquest home." Tot d'una un gall va cantar, 26.75 i Pere es va recordar del que li havia dit Jesús: "Abans que el gall canti, tu m'hauràs negat tres vegades." I, sortint a fora, plorà amargament.

Mateu 27

27.1 Així que es féu de dia, tots els principals sacerdots i els ancians del poble van celebrar un consell contra Jesús per condemnar-lo a mort. 27.2 Després se'l van endur lligat i el van posar a mans de Pilat, el governador. 27.3 Quan Judes, el qui l'havia traït, va veure que l'havien condemnat, mogut pel remordiment, va anar a tornar les trenta monedes de plata als principals sacerdots i als ancians, 27.4 i els digué. 'He pecat lliurant un innocent a la mort.' Però ells van contestar: 'I a nosaltres, què? És cosa teva.' 27.5 Ell, llavors, llençà les monedes cap al santuari, va marxar i anà a penjar-se. 27.6 Els principals sacerdots van recollir les monedes, però es van dir: 'No és lícit de tirar-les a l'arca de les ofrenes, perquè són preu de sang.' 27.7 Un cop ho hagueren debatut, van decidir d'emprar-les per a comprar el camp del terrisser i fer-lo servir per a cementiri de forasters. 27.8 D'aquí li ve el nom que porta avui: Camp de sang. 27.9 Així es complia el que va anunciar el profeta Jeremies quan diu: Prengueren les trenta monedes de plata, el preu d'aquell que fou taxat, a qui els fills d'Israel van posar preu, 27.10 i amb elles van comprar el camp del terrisser, tal com el Senyor m'ho va manar. 27.11 Jesús, doncs, va comparèixer davant del governador, i el governador li va preguntar: '¿Ets tu el rei dels jueus?' Jesús respongué: 'Tu ho dius.' 27.12 Però a les acusacions que li feien els principals sacerdots i els ancians, no contestava res. 27.13 Llavors Pilat li digué: '¿No sents quantes acusacions fan contra tu?' 27.14 Però Jesús no va contestar res, de manera que el governador estava molt desconcertat. 27.15 Cada Pasqua, el governador solia concedir al poble l'indult d'un pres, aquell que ells triaven. 27.16 En aquell moment hi havia un pres famós, anomenat Barrabàs. 27.17 Així que, quan van estar reunits, Pilat els va preguntar: 'Qui voleu que indulti, Barrabàs o Jesús, el qui anomenen el Crist?' 27.18 Perquè s'adonava que l'hi havien lliurat per enveja. 27.19 I mentre ell presidia el tribunal, la seva muller li va trametre un missatge: 'No tinguis res a veure amb aquest just, perquè avui, durant un somni, he patit molt per causa d'ell.' 27.20 Però els principals sacerdots i els ancians van incitar la multitud perquè demanessin Barrabàs i fessin executar Jesús. 27.21 El governador s'adreçà a ells preguntant: 'Quin dels dos voleu que us indulti?' Li van contestar: 'Barrabàs.' 27.22 Pilat els digué: 'Què en faig, doncs, de Jesús, el qui anomenen el Crist?' Tots li van dir: 'Que el crucifiquin!' 27.23 Ell digué: 'Però ¿quin mal ha fet?' Ells cridaven encara més fort: 'Que el crucifiquin!' 27.24 Aleshores, Pilat, veient que no en treia res, sinó que més aviat creixia l'avalot, prengué aigua i es rentà les mans davant de tothom, i digué: 'Sóc net de culpa en la mort d'aquest home. Vosaltres mateixos!' 27.25 Tot el poble va respondre: 'Que la seva sang caigui sobre nosaltres i els nostres fills.' 27.26 Llavors els deixà anar Barrabàs i, un cop assotat, els va lliurar Jesús perquè fos crucificat. 27.27 Els soldats del governador van portar Jesús cap al pretori i van fer reunir al seu voltant tota la tropa. 27.28 El van despullar i el van cobrir amb un mantell de porpra. 27.29 Van trenar una corona d'espines, la hi van posar damunt del cap, i a la mà dreta, una canya. Després, agenollats davant seu, se'n burlaven dient: 'Salut, rei dels jueus!' 27.30 I li escopien i, prenent-li la canya, li anaven colpejant el cap. 27.31 Acabada la burla, li van treure el mantell i, vestint-lo amb la seva roba, se'l van emportar per crucificar-lo. 27.32 Quan sortien, van trobar un home de Cirene, que es deia Simó, i l'obligaren a portar-li la creu. 27.33 Quan van arribar al puig anomenat Gòlgota, és a dir, puig de la Calavera, 27.34 li van donar a beure vi barrejat amb fel; però, després de tastar-lo, no en va voler beure. 27.35 Després de crucificar-lo, es van repartir els seus vestits jugant-se'ls a la sort. 27.36 I s'assegueren allà per vigilar-lo. 27.37 Damunt del seu cap van posar escrita la causa de la seva condemna: 'Aquest és Jesús, el rei dels jueus.' 27.38 Després van crucificar amb ell dos bandolers, l'un a la dreta i l'altre a l'esquerra. 27.39 I la gent que passava l'insultava movent el cap 27.40 i deien: 'Tu que destrueixes el temple i en tres dies el reconstrueixes: salva't a tu mateix, si ets Fill de Déu, i baixa de la creu.' 27.41 Igualment, els principals sacerdots, amb els mestres de la Llei i els ancians, se'n burlaven i deien: 27.42 'N'ha salvat d'altres, però a si mateix no es pot salvar. El rei d'Israel! Que baixi ara de la creu i creurem en ell! 27.43 Ha confiat en Déu. Que l'alliberi ara, si l'estima, ja que deia: Sóc Fill de Déu.' 27.44 De la mateixa manera l'injuriaven els bandolers crucificats amb ell. 27.45 Cap al migdia, tota aquella terra es va cobrir de tenebres, fins a mitja tarda. 27.46 Cap a les tres, Jesús cridà molt fort: 'Elí, Elí, lamà sabactani?' que vol dir: 'Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?' 27.47 Alguns dels presents que ho van sentir deien: 'Aquest crida Elies.' 27.48 Llavors un d'ells va córrer i agafà una esponja, la va xopar amb vinagre i la va posar a l'extrem d'una canya, i l'hi donava a beure. 27.49 Però els altres deien: 'Deixa'l, vegem si ve Elies a salvar-lo.' 27.50 Jesús, després de llençar un gran crit, expirà. 27.51 I llavors la cortina del temple s'esquinçà en dos trossos, de dalt a baix, la terra va tremolar i les roques s'esberlaren, 27.52 els sepulcres es van obrir i molts cossos dels sants que hi reposaven van ressuscitar; 27.53 van sortir dels sepulcres després de la resurrecció de Jesús, anaren a la ciutat santa i s'aparegueren a molta gent. 27.54 El centurió i els qui amb ell vigilaven Jesús, veient el terratrèmol i tot el que succeïa, van agafar molta por i deien: 'Veritablement, aquest era fill de Déu.' 27.55 Hi havia allí moltes dones que s'ho miraven de lluny. Aquestes havien seguit Jesús i el servien des de Galilea. 27.56 Entre elles hi havia Maria Magdalena, Maria, la mare de Jaume i de Josep, i la mare dels fills de Zebedeu. 27.57 Al capvespre, va venir un home ric d'Arimatea que es deia Josep, el qual era també deixeble de Jesús. 27.58 Aquest es presentà a Pilat i li demanà el cos de Jesús. Pilat ordenà que l'hi donessin. 27.59 Josep prengué el cos, l'amortallà amb un llençol net 27.60 i el va posar en un sepulcre nou que s'havia cavat a la roca; i després d'haver fet rodolar una gran pedra per tapar la porta del sepulcre se n'anà. 27.61 Però Maria Magdalena i l'altra Maria es quedaren allí, assegudes davant del sepulcre. 27.62 L'endemà, és a dir, el dia següent al de la Preparació, els principals sacerdots i els fariseus es presentaren en grup a Pilat 27.63 i li digueren: 'Senyor, ens hem recordat que aquell impostor, quan encara era viu, va anunciar: Després de tres dies ressuscitaré. 27.64 Disposa, doncs, que el sepulcre sigui assegurat fins al tercer dia, no fos cas que els deixebles hi anessin, el robessin i diguessin al poble: Ha ressuscitat d'entre els morts. Aquesta darrera impostura seria pitjor que la primera.' 27.65 Pilat els digué: 'Teniu una guàrdia; aneu-hi i assegureu-lo com us convingui.' 27.66 Ells hi anaren i van assegurar el sepulcre segellant la pedra i posant-hi la guàrdia.

Mateu 28

28.1 Passat el dissabte, a trenc d'alba del diumenge, Maria Magdalena i l'altra Maria van anar a veure el sepulcre. 28.2 De sobte es produí un fort terratrèmol, perquè un àngel del Senyor, davallant del cel, s'atansà al sepulcre, va fer rodolar la pedra i s'hi assegué al damunt. 28.3 Tenia l'aspecte d'un llampec i el seu vestit era blanc com la neu. 28.4 Va causar tal pànic als guàrdies que es van estremir i es quedaren com morts. 28.5 L'àngel digué a les dones: 'Vosaltres no us espanteu. Ja sé que busqueu Jesús, el crucificat. 28.6 No és aquí, perquè ha ressuscitat, tal com va predir. Veniu a veure el lloc on el van posar. 28.7 Aneu de seguida a comunicar als deixebles que ell ha ressuscitat d'entre els morts i que va davant vostre cap a Galilea; allà el veureu. Ara ja ho sabeu.' 28.8 Elles, dominades per la por, però amb molt de goig, van marxar de pressa del sepulcre i van córrer a comunicar les bones noves als deixebles. 28.9 D'improvís, Jesús els sortí a l'encontre tot dient: 'Salut.' Elles se li van acostar, es van abraçar als seus peus i el van adorar. 28.10 Llavors Jesús els va dir: 'No tingueu por. Aneu a dir als meus germans que vagin a Galilea, i allà em veuran.' 28.11 Mentre elles hi anaven, alguns de la guàrdia van anar a la ciutat i van informar els principals sacerdots de tot el que havia passat. 28.12 Llavors, aquests es van reunir amb els ancians i, després d'haver-s'ho parlat, van donar una bona quantitat de diners als soldats 28.13 dient-los: 'Declareu això: Els deixebles hi van anar de nit i el van robar mentre nosaltres dormíem. 28.14 I si això arriba a saber-ho el governador, nosaltres el convencerem i procurarem que no tingueu complicacions.' 28.15 Ells van prendre els diners i van fer el que els havien manat. Aquesta és la versió que ha circulat entre els jueus fins al dia d'avui. 28.16 Els onze deixebles van anar a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat, 28.17 i, en veure'l, l'adoraren; alguns, però, tenien dubtes. 28.18 Aleshores Jesús s'hi acostà i els digué: 'M'han estat donats plens poders al cel i a la terra. 28.19 Aneu i feu deixebles a tots els pobles; bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant, 28.20 ensenyant-los a observar tot allò que us he manat. Sapigueu que seré amb vosaltres cada dia, fins a la fi del món.'

Marc 1

1.1 Començament de l'evangeli de Jesucrist, Fill de Déu. 1.2 D'acord amb el que va escriure el profeta Isaïes: 'Mira, jo envio el meu missatger davant teu perquè et prepari el camí. 1.3 Veu d'un que crida en el desert: Prepareu el camí del Senyor, adreceu les seves sendes.' 1.4 Es va presentar Joan Baptista, en el desert, predicant un baptisme de penediment per a la remissió dels pecats. 1.5 I la gent de tota la regió de Judea i la de Jerusalem acudien on era ell, i quan havien confessat els seus pecats els batejava en el riu Jordà. 1.6 Joan duia un vestit fet de pèl de camell i un cenyidor de cuiro a la cintura, i s'alimentava de llagostes i mel boscana. 1.7 I predicava així: 'Ve darrere meu el qui és més poderós que jo, de qui no sóc prou digne per a ajupir-me a deslligar-li la corretja de les sandàlies. 1.8 Jo us he batejat amb aigua, però ell us batejarà amb l'Esperit Sant.' 1.9 Per aquells dies va arribar Jesús, que venia de Natzaret de Galilea, i fou batejat per Joan en el Jordà. 1.10 I, just quan s'aixecava de l'aigua, va veure que el cel s'esquinçava i que l'Esperit davallava cap a ell com un colom. 1.11 I es va sentir una veu del cel: 'Tu ets el meu Fill, l'estimat; en tu m'he complagut.' 1.12 Tot seguit, l'Esperit l'empenyé cap al desert. 1.13 Va passar quaranta dies en el desert, temptat per Satanàs; i s'estava entre els animals feréstecs i els àngels el servien. 1.14 Després que Joan fou empresonat, Jesús se n'anà a Galilea predicant l'evangeli de Déu; 1.15 i deia: 'Ja s'ha complert el temps i el Regne de Déu s'ha apropat; penediu-vos i creieu en l'evangeli.' 1.16 Tot passant per la riba del llac de Galilea, va veure Simó i el seu germà Andreu calant una xarxa a l'aigua, perquè eren pescadors. 1.17 Jesús els digué: 'Seguiu-me, i us faré pescadors d'homes.' 1.18 Aleshores van deixar les xarxes i el seguiren. 1.19 Anant un poc més enllà, veié Jaume, el fill de Zebedeu, i el seu germà Joan, que eren a la barca repassant les xarxes, 1.20 i tot seguit els va cridar. Ells, deixant el seu pare Zebedeu a la barca amb els jornalers, se'n van anar darrere seu. 1.21 Van arribar a Cafarnaüm i, en ésser dissabte, Jesús va entrar a la sinagoga i es posà a ensenyar. 1.22 Van quedar meravellats del seu ensenyament, perquè els ensenyava com qui té autoritat, i no com els mestres de la Llei. 1.23 A la sinagoga hi havia un home, posseït d'un esperit impur, que de cop i volta es va posar a cridar: 1.24 'Què tens a veure amb nosaltres, Jesús de Natzaret? ¿Has vingut a destruir-nos? Sé qui ets: el Sant de Déu.' 1.25 Jesús el va increpar: 'Calla, i surt d'ell.' 1.26 Aleshores l'esperit impur, sacsejant-lo violentament i llançant un xiscle, en va sortir. 1.27 Tots es van quedar esbalaïts, tant, que es preguntaven els uns als altres: 'Què és això? Un nou ensenyament ple d'autoritat. Fins dóna ordres als esperits impurs i l'obeeixen.' 1.28 I la seva fama es va estendre de seguida arreu, per tota la regió de Galilea. 1.29 Després, en sortir de la sinagoga, van anar amb Jaume i Joan a casa de Simó i Andreu. 1.30 La sogra de Simó estava allitada amb febre, i de seguida li van parlar d'ella. 1.31 Llavors s'hi va acostar, li prengué la mà i la va fer alçar; tot seguit la febre se li'n va anar, i es posà a servir-los. 1.32 Al capvespre, quan el sol ja era post, li portaven tots el qui estaven malalts i endimoniats, 1.33 i tota la població s'aplegava davant la porta. 1.34 En va guarir molts que patien de diverses malalties i va expulsar molts dimonis, però no els deixava parlar, perquè sabien qui era ell. 1.35 Es va llevar de bon matí, quan encara era fosc, sortí i se n'anà en un lloc solitari, i allí pregava. 1.36 Simó i els seus companys el van anar a buscar 1.37 i, quan el van trobar, li van dir: 'Tothom et busca.' 1.38 Ell els respongué: 'Anem cap a altres llocs, als pobles del voltant, per tal que també hi prediqui, perquè és per això que he sortit.' 1.39 I va anar per tota la Galilea, predicant a les sinagogues i expulsant els dimonis. 1.40 Se li va acostar un leprós que, agenollat davant seu, li pregava: 'Si vols, pots netejar-me.' 1.41 Compadit, va estendre la mà, el va tocar i li digué: 'Ho vull, queda net.' 1.42 A l'instant la lepra desaparegué i va quedar net. 1.43 Tot seguit l'acomiadà advertint-li severament: 1.44 'Mira, no diguis res a ningú, sinó vés a presentar-te al sacerdot i ofereix per la teva purificació el que Moisès va ordenar, perquè en tinguin la constatació.' 1.45 Però ell, en sortir, va començar a proclamar-ho pertot arreu i a divulgar el fet, de manera que Jesús ja no podia entrar obertament a cap població, sinó que s'havia de quedar al defora, en llocs solitaris; no obstant, acudien a ell de tot arreu.

Marc 2

2.1 Al cap d'uns dies, quan era de nou a Cafarnaüm, va córrer la veu que era a casa, 2.2 i s'hi va aplegar tanta gent que ja no cabien ni fora la porta. Els estava dirigint la paraula 2.3 quan arribaren uns que li portaven un paralític transportat entre quatre. 2.4 I veient que no podien arribar-hi, a causa de la multitud, van aixecar el sostre del lloc on era, fent-hi un forat per on van despenjar la llitera on jeia el paralític. 2.5 Quan Jesús va veure la seva fe, digué al paralític: 'Fill, et són perdonats els pecats.' 2.6 Però allí hi havia, asseguts, alguns mestres de la Llei que es van posar a rondinar per dintre seu: 2.7 'Què és el que diu aquest? Blasfema! Qui pot perdonar pecats, sinó només Déu?' 2.8 Jesús va percebre de seguida que raonaven així per dintre i els digué: 'Per què raoneu això dins vostre? 2.9 Què és més fàcil, dir al paralític: Et són perdonats els pecats, o dir-li: Aixeca't, pren la teva llitera i camina? 2.10 Doncs bé, perquè sapigueu que el Fill de l'Home té potestat a la terra per a perdonar pecats, diu al paralític: 2.11 Jo t'ho mano: aixeca't, pren la teva llitera i vés-te'n a casa teva.' 2.12 Aleshores s'aixecà, prengué tot seguit la llitera i sortí a la vista de tothom, talment que tots van quedar sorpresos i lloaven Déu dient: 'Mai no hem vist res de semblant.' 2.13 Una altra vegada, Jesús va sortir a la riba del llac i tota la gent hi acudia, i ell continuava ensenyant-los. 2.14 Tot passant, veié Leví, fill d'Alfeu, assegut a la taula dels tributs, i li va dir: 'Segueix-me.' Ell es va alçar i el va seguir. 2.15 Després, a casa d'ell, Jesús s'assegué a taula amb els seus deixebles i un bon nombre de recaptadors i gent incrèdula, perquè eren ja molts els qui el seguien. 2.16 Els mestres de la Llei del grup dels fariseus, en veure que menjava amb els descreguts i els recaptadors, deien als seus deixebles: 'Com és que menja amb els recaptadors i els descreguts?' 2.17 Jesús, que ho va sentir, els respongué: 'No són pas els qui estan bons els qui tenen necessitat de metge, sinó els malalts. No he vingut a cridar justos, sinó pecadors.' 2.18 Un dia que els deixebles de Joan i els fariseus guardaven el dejuni, van anar a preguntar-li: 'Per què els deixebles de Joan i els deixebles dels fariseus dejunen i els teus deixebles no?' 2.19 Jesús els respongué: '¿És que poden dejunar els convidats a les noces mentre el nuvi és amb ells? Mentre tenen el nuvi amb ells, no poden dejunar. 2.20 Però arribaran dies en què el nuvi els serà pres, i llavors, aquell dia, dejunaran. 2.21 Ningú no apedaça un vestit vell amb roba sense rentar, altrament, el pedaç nou tibaria el vell i l'estrip es faria pitjor. 2.22 Tampoc ningú no posa vi novell en bots vells, altrament, el vi rebentaria els bots i es perdrien el vi i els bots; no, a vi novell, bots nous.' 2.23 Un dissabte que ell passava pels sembrats, els seus deixebles, tot caminant, es posaren a arrencar espigues. 2.24 Els fariseus van dir-li: 'Mira, per què fan en dissabte allò que no és permès de fer?' 2.25 Ell els respon: 'No heu llegit mai què va fer David, i els qui l'acompanyaven, quan es va trobar en necessitat i tenia fam? 2.26 En temps del gran sacerdot Abiatar, va entrar a la casa de Déu i es va menjar els pans de l'ofrena, que a ningú no és permès de menjar, sinó únicament als sacerdots, i en va donar també als qui l'acompanyaven.' 2.27 I els deia: 'El dissabte va ser fet per a l'home, i no l'home per al dissabte. 2.28 De manera que el Fill de l'Home també és senyor del dissabte.'

Marc 3

3.1 Una altra vegada va entrar en una sinagoga on hi havia un home que tenia la mà paralitzada, 3.2 i estaven a l'aguait per veure si el curaria en dissabte, i així podrien acusar-lo. 3.3 Jesús diu a l'home de la mà paralitzada: 'Posa't dret aquí al mig.' 3.4 Llavors els preguntà: 'Què és permès en dissabte, fer el bé o fer el mal, salvar una vida o matar?' Però ells callaven. 3.5 Dirigint una mirada de reprovació al voltant i entristit per l'enduriment dels seus cors, diu a l'home: 'Estén la mà.' Ell la va estendre i la mà li va recobrar el moviment. 3.6 Aleshores els fariseus, tan bon punt van ser fora, es van confabular amb els herodians sobre la manera d'eliminar-lo. 3.7 Llavors, Jesús es retirà amb els seus deixebles a la riba del llac, i molta gent de Galilea el va seguir; també vingueren de Judea, 3.8 de Jerusalem, d'Idumea, de Transjordània, i de les rodalies de Tir i de Sidó, un gran nombre de persones que havien sentit a parlar de les coses que feia. 3.9 I a causa de la gentada, Jesús va demanar als seus deixebles que li tinguessin a punt una barca, per evitar que el maseguessin; 3.10 i és que, com que n'havia guarits tants, els qui tenien xacres s'abalançaven damunt d'ell per poder-lo tocar. 3.11 A més, els esperits impurs, quan el veien, es prostraven davant d'ell i cridaven: 'Tu ets el Fill de Déu.' 3.12 Però ell els reptava severament perquè no el descobrissin. 3.13 Després pujà cap a la muntanya i va cridar els qui va voler, i van reunir-se amb ell. 3.14 Llavors en va designar dotze perquè estiguessin amb ell i per enviar-los a predicar, 3.15 amb potestat d'expulsar els dimonis. 3.16 Instituí, doncs, els dotze: Simó, a qui posà per sobrenom Pere; 3.17 Jaume i el seu germà Joan, fills de Zebedeu, als quals va posar per sobrenom Boanerges, que vol dir 'fills del tro'; 3.18 Andreu, Felip, Bartomeu, Mateu, Tomàs, Jaume, fill d'Alfeu, Tadeu, Simó el cananeu, 3.19 i Judes Iscariot, el qui el va trair. 3.20 Tornà a casa i altre cop s'hi aplegà la multitud, talment que no podien ni menjar. 3.21 Quan els seus parents ho van saber hi anaren per endur-se'l, perquè deien que havia perdut el seny. 3.22 També els mestres de la Llei que havien baixat de Jerusalem anaven dient que estava posseït per Beelzebul, i que expulsava els dimonis pel poder del príncep dels dimonis. 3.23 Aleshores els féu venir i els refutava amb paràboles: 'Com pot Satanàs expulsar Satanàs? 3.24 Si un reialme està dividit contra si mateix, aquest reialme no pot restar dempeus. 3.25 Si una família es divideix contra si mateixa, aquesta família no podrà durar. 3.26 Si, doncs, Satanàs s'ha alçat contra si mateix, i s'ha dividit, no pot subsistir, ha arribat a la seva fi. 3.27 Ningú no pot ficar-se dins la casa de l'home valent i saquejar-li les propietats, si primer no el lliga; llavors sí que saquejarà la seva casa. 3.28 En veritat us dic que tot serà perdonat als homes: els pecats i les injúries, per molt insultants que siguin, 3.29 però el qui blasfemi contra l'Esperit Sant no podrà ser mai perdonat; és culpable d'un pecat etern.' 3.30 Els digué això perquè deien que estava posseït per un esperit impur. 3.31 Aleshores van arribar la seva mare i els seus germans i, de fora estant, el feren cridar. 3.32 Una multitud de gent seia al seu voltant, i li diuen: 'Mira, la teva mare i els teus germans i germanes són fora i et demanen.' 3.33 Ell els contesta: 'Qui és la meva mare i qui són els meus germans?' 3.34 I passant la mirada pel voltant, sobre els qui seien fent rotllana, els diu: 'Mireu la meva mare i els meus germans. 3.35 El qui compleix la voluntat de Déu, aquest és el meu germà, la meva germana i la meva mare.'

Marc 4

4.1 Novament es posà a ensenyar a la riba del llac, i s'aplegà davant d'ell tanta gent que va haver de pujar en una barca i entrar a l'aigua; llavors va asseure's, i tota la gent s'estava a la riba de cara al llac. 4.2 I els ensenyava moltes coses per mitjà de paràboles. En el seu ensenyament els deia: 4.3 'Escolteu: El sembrador va sortir a sembrar. 4.4 Tot sembrant, part de la llavor va caure arran del camí, i vingueren els ocells i se la van menjar. 4.5 Una altra part va caure en terreny pedregós, on gairebé no hi havia terra, i a causa de la poca fondària de la terra va brotar molt aviat; 4.6 però en sortir el sol la recremà, i com que no tenia arrels es va assecar. 4.7 Una altra part va caure entre els cards, i quan els cards van créixer l'ofegaren; i no va donar gens de fruit. 4.8 Unes altres llavors van caure en terra bona, i van anar pujant i creixent fins que van granar; van arribar a donar el trenta, el seixanta i fins el cent per u. 4.9 Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti.' 4.10 Quan es va quedar sol, els qui l'envoltaven, amb els Dotze, li preguntaven sobre les paràboles. 4.11 I els deia: 'A vosaltres us és permès de conèixer el secret del Regne de Déu, però als de fora tot els és presentat en paràboles, 4.12 de manera que: 'Per més que mirin, no hi vegin; per més que escoltin, no comprenguin; no sigui que es converteixin i se'ls perdoni'.' 4.13 I els digué: '¿No compreneu aquesta paràbola? Com comprendreu, doncs, totes les altres? 4.14 El sembrador va sembrant la paraula. 4.15 Els uns són aquells d'arran del camí on és sembrada la paraula, però tot just l'han escoltada ve Satanàs i s'emporta la paraula sembrada en ells. 4.16 De manera semblant són els qui han rebut la sembra en terreny pedregós; en escoltar la paraula, l'acullen de seguida amb goig, 4.17 però, com que no tenen arrels en ells mateixos, duren poc, i així que es presenta una dificultat o persecució per causa de la paraula, aviat sucumbeixen. 4.18 Uns altres són els qui han rebut la sembra entre els cards; aquests han escoltat la paraula, 4.19 però els afanys per la vida, la seducció de la riquesa i les altres cobejances els van envaint, fins que ofeguen la paraula i la deixen estèril. 4.20 Hi ha aquells qui han rebut la sembra en bona terra; aquests escolten la paraula, l'accepten i donen fruit: uns el trenta, uns altres el seixanta i uns altres el cent per u.' 4.21 I els deia: '¿És que potser duen la llàntia per a posar-la sota el mesuró o bé sota el llit? ¿No és per a posar-la sobre el portallànties? 4.22 Perquè no hi ha res d'amagat que no s'hagi de descobrir; ni res de secret que no s'hagi de manifestar. 4.23 Si algú té orelles per a escoltar, que escolti.' 4.24 Els deia també: ' Tingueu en compte això que sentiu: La mesura que vosaltres fareu serà la mesura que us faran, i encara us n'hi afegiran. 4.25 Perquè al qui té, se li donarà, i al qui no té, fins i tot allò que té li serà pres.' 4.26 I deia: 'El Regne de Déu és com aquell home que escampa la llavor a la terra, 4.27 i, tant si dorm com si està despert, tant si és de dia com si és de nit, la llavor germina i va creixent, sense que ell sàpiga com. 4.28 La terra, per si mateixa genera el fruit: primer un bri, després l'espiga, després el gra atapeït dins l'espiga. 4.29 I quan la collita és a punt, fa córrer la falç, perquè ja ha arribat el temps de la sega.' 4.30 També deia: 'A què compararem el Regne de Déu? Amb quina comparança el descriurem? 4.31 És com el gra de mostassa, que al moment de sembrar-lo és la més petita de totes les llavors del món; 4.32 però un cop sembrada, creix i es fa més gran que totes les hortalisses, i treu unes branques tan grans que els ocells del cel es poden ajocar a la seva ombra.' 4.33 I amb molts altres exemples com aquests els exposava la Paraula, segons la seva capacitat de comprensió. 4.34 No els exposava res sense paràboles; però, en privat, als seus deixebles, els ho explicava tot. 4.35 Quan va arribar el vespre d'aquell mateix dia, els digué: 'Passem a l'altra banda.' 4.36 Deixant, doncs, la gent, se l'endugueren en la mateixa barca on era; també hi havia prop d'ell altres barques. 4.37 Aleshores s'aixecà un gran temporal de vent i les onades envestien la barca, tant que ja s'omplia. 4.38 Ell era a popa, dormint amb el cap sobre un coixí. El despertaren i li digueren: 'Mestre. ¿És que no et fa res que ens enfonsem?' 4.39 Aleshores es va desvetllar, va increpar el vent i digué al llac: 'Silenci! Calma't!' I el vent amainà i es va fer una gran calma. 4.40 I els digué: 'Per què teniu tanta por? Com és que no teniu fe?' 4.41 Però ells estaven esverats de mala manera, i entre ells comentaven: 'Qui deu ser aquest que fins i tot el vent i el llac l'obeeixen?'

Marc 5

5.1 Després van arribar a l'altra banda del llac, a la regió dels gerasens. 5.2 Així que va desembarcar, li va sortir a l'encontre, des del cementiri, un home posseït per un esperit impur 5.3 que feia vida entre les coves sepulcrals. Ningú no el podia lligar ni amb una cadena. 5.4 Ja l'havien lligat amb grillons i cadenes moltes vegades, però ell havia trencat les cadenes i fet trossos els grillons. Ningú no tenia prou força per a dominar-lo. 5.5 Tothora, de nit i de dia, vagava entre les tombes i per les muntanyes, xisclant i ferint-se a cops de pedra. 5.6 En veure Jesús, de lluny estant, va córrer i es prosternà davant d'ell 5.7 i, cridant molt fort, li digué: 'Què tens a veure amb mi, Jesús, Fill del Déu Altíssim? Et conjuro per Déu que no em turmentis.' 5.8 Perquè Jesús deia: 'Surt d'aquest home, esperit impur!' 5.9 Llavors Jesús li preguntà: 'Quin és el teu nom?' Li respongué: 'Porto el nom de Legió, perquè som molts.' 5.10 I li demanava insistentment que no els expulsés lluny d'aquella regió. 5.11 Hi havia allí, a prop de la muntanya, un gran ramat de porcs furgant. 5.12 Llavors li pregaren: 'Envia'ns als porcs i ens ficarem dins d'ells.' 5.13 I ell els ho permeté. Els esperits impurs van sortir de l'home i es van ficar dins els porcs. Aleshores el ramat, compost d'uns dos mil porcs, es va precipitar des de dalt del penyal al llac, i es van ofegar. 5.14 Els porquers van fugir corrents i van escampar la notícia pel poble i pels camps; i la gent anà a veure què havia passat. 5.15 Quan arribaren on era Jesús veieren l'endimoniat, aquell que havia tingut la legió, assegut, vestit i amb tot el seu seny, i van agafar por. 5.16 I els qui ho havien vist els explicaven el que li havia passat, a l'endimoniat, i el cas dels porcs. 5.17 Llavors es van posar a demanar-li que se n'anés de la seva contrada. 5.18 Quan s'embarcava, l'exendimoniat li demanava que el deixés anar amb ell, 5.19 però no li ho permeté, sinó que li digué: 'Vés a casa teva, amb els teus, i explica'ls això que el Senyor t'ha fet i com s'ha compadit de tu.' 5.20 L'home se n'anà i es posà a pregonar per la Decàpolis el que Jesús havia fet per ell, i tothom se'n meravellava. 5.21 Quan Jesús hagué travessat novament amb la barca a l'altra banda, s'aplegà al seu entorn una gran gentada, i es va quedar vora l'aigua. 5.22 Llavors es va acostar un degà de la sinagoga, anomenat Jaire, i així que el veu, se li llança als peus 5.23 pregant-li insistentment: 'La meva filleta es mor; vine a imposar-li les mans, a fi que es posi bona i visqui.' 5.24 Se n'anà amb ell, i el seguia una gran gentada que l'empenyia. 5.25 Una dona que patia d'hemorràgies des de feia dotze anys, 5.26 i que havia sofert molt a mans d'una colla de metges, i s'havia gastat tot el que tenia sense aconseguir millorar, ans al contrari, havia empitjorat, 5.27 quan va sentir el que contaven de Jesús es va ficar per entre la multitud, i per darrere va tocar-li el mantell, 5.28 perquè es deia: 'Només que pugui tocar els seus vestits, seré guarida.' 5.29 I, en efecte, a l'instant se li estroncà l'hemorràgia, i va notar en el seu cos que estava guarida d'aquell mal. 5.30 Al mateix temps, Jesús, que s'adonà de la força que havia sortit d'ell, es va girar enmig de la multitud i preguntava: 'Qui m'ha tocat els vestits?' 5.31 Els deixebles li deien: '¿Veus la multitud que t'empeny i preguntes qui t'ha tocat?' 5.32 Però ell anava buscant amb la mirada qui ho havia fet. 5.33 Llavors la dona, tremolosa i trasbalsada pel que li havia passat, se li acostà i es deixà caure davant seu i li va dir tota la veritat. 5.34 Llavors ell li digué: 'Filla, la teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau i queda lliure del teu mal.' 5.35 Encara parlava quan arriba un de la casa del degà de la sinagoga per dir-li: 'La teva filla ha mort; no cal que destorbis més el mestre.' 5.36 Jesús, sense fer cas del que deien, li fa al degà de la sinagoga: 'No temis, n'hi ha prou que continuïs creient.' 5.37 I no va deixar que l'acompanyés ningú més que Pere, Jaume i el seu germà Joan. 5.38 En arribar a casa del degà de la sinagoga, s'adonà de l'aldarull que feien els qui ploraven amb els seus crits. 5.39 Entra i els diu: 'Què és tant d'aldarull i tants plors? La noia no és pas morta, sinó que dorm.' 5.40 Però es burlaven d'ell. Llavors, ell, traient tothom a fora, pren només el pare i la mare de la noia i els qui l'acompanyaven, entra allà on era la noia 5.41 i, agafant-la de la mà, li diu: 'Talita cum' (que vol dir: Noia, et mano que t'aixequis). 5.42 A l'instant, la noia, que ja tenia dotze anys, es va aixecar i caminava. Tots es van quedar parats d'estupor. 5.43 Però ell els comminà seriosament que no ho fessin saber a ningú, i va dir que donessin menjar a la noia.

Marc 6

6.1 En sortir d'allà va anar a la seva terra, i els seus deixebles el van acompanyar. 6.2 Arribat el dissabte, es va posar a ensenyar a la sinagoga, i la majoria dels qui el sentien es deien estranyats: 'D'on treu aquest tot això? Quina mena de saviesa és aquesta que li ha estat donada? ¿I aquests prodigis que fa amb les seves mans? 6.3 ¿No és aquest el fuster, el fill de Maria i germà de Jaume, Josep, Judes i Simó? ¿I les seves germanes, no viuen aquí amb nosaltres?' I el rebutjaven ofesos. 6.4 Però Jesús els deia: 'Enlloc no és menyspreat un profeta, si no és a la seva pròpia terra, entre els seus parents, i a casa seva.' 6.5 I no va poder fer allí cap miracle; només va guarir uns pocs malalts imposant-los les mans. 6.6 I s'estranyava d'aquella manca de fe. Llavors recorregué els pobles de l'entorn, i hi ensenyava. 6.7 Llavors va cridar els Dotze i va començar a enviar-los de dos en dos; els donà potestat sobre els esperits impurs, 6.8 i els va recomanar que, llevat del bastó, no prenguessin res per al camí, ni pa, ni sarró, ni diners a la bossa, 6.9 sinó: 'Aneu calçats amb sandàlies i no porteu dues túniques.' 6.10 També els deia: 'Quan accepteu allotjament en una casa, quedeu-vos-hi fins que marxeu d'aquell lloc. 6.11 I si en algun lloc no us reben ni us escolten, quan en sortiu espolseu-vos la pols de sota els peus, perquè els consti el vostre rebuig.' 6.12 Sortiren, doncs, a predicar que es penedissin; 6.13 i expulsaven molts dimonis i guarien molts malalts, ungint-los amb oli. 6.14 El rei Herodes va sentir parlar d'ell, ja que el seu nom s'havia fet famós i la gent deia: 'Joan Baptista ha ressuscitat d'entre els morts, i és per això que els poders miraculosos obren en ell.' 6.15 Però alguns deien: 'És Elies'; i uns altres: 'És un profeta semblant als antics profetes.' 6.16 Però Herodes, en sentir-ho, deia: 'És Joan, el qui jo vaig decapitar, que ha ressuscitat.' 6.17 Perquè el mateix Herodes havia fet agafar Joan i l'havia encadenat a la presó, incitat per Herodies, la dona del seu germà Filip, amb la qual ell s'havia casat. 6.18 Perquè Joan li reprotxava: 'No t'és permès de tenir la dona del teu germà.' 6.19 Per això Herodies l'odiava i el volia matar, però no podia, 6.20 perquè Herodes sentia respecte per Joan i el tenia per un home just i sant, i el protegia; quan l'escoltava es quedava molt torbat, tot i així l'escoltava de bon grat. 6.21 Però l'oportunitat va arribar el dia que Herodes va celebrar el seu aniversari fent un gran banquet als seus magnats, als oficials i als principals de Galilea. 6.22 Llavors la filla d'aquesta Herodies va entrar a dansar, i va plaure tant a Herodes i als convidats que el rei va dir a la noia: 'Demana'm el que vulguis, que jo t'ho donaré.' 6.23 I li va jurar: 'Qualsevol cosa que em demanis te la donaré, encara que sigui la meitat del meu regne.' 6.24 Ella va sortir a preguntar a la seva mare: 'Què puc demanar?' Ella li respongué: 'El cap de Joan Baptista.' 6.25 Tot seguit ella va entrar directament a presència del rei i li demanà: 'Vull que ara mateix em donis en una safata el cap de Joan Baptista.' 6.26 El rei s'entristí molt; però, a causa del jurament i dels convidats, no va gosar desatendre-la. 6.27 Al moment envià un botxí amb l'ordre de portar el cap de Joan. El botxí anà a la presó i el decapità. 6.28 Llavors va portar el cap en una safata i el va donar a la noia; i la noia el va donar a la seva mare. 6.29 Quan els deixebles de Joan ho van saber, van anar a buscar el seu cadàver i el van posar en una tomba. 6.30 Els apòstols es reuniren amb Jesús i li van contar tot el que havien fet i ensenyat. 6.31 I ell els diu: 'Veniu vosaltres sols en un lloc despoblat i descanseu una mica.' Perquè hi havia tanta gent que anava i venia que a ells no els quedava temps ni de menjar. 6.32 Així doncs, s'embarcaren tots sols en direcció a un lloc despoblat. 6.33 Però la gent els va veure marxar, i n'hi hagué molts que s'adonaren del rumb i, des de totes les poblacions, hi anaren a peu, corrent, i hi van arribar abans que ells. 6.34 En desembarcar, veié una gran gentada i se'n va compadir, perquè anaven com ovelles sense pastor, i es posà a ensenyar-los moltes coses. 6.35 Com que ja era molt tard, els deixebles s'acostaren a dir-li: 'Aquest lloc és apartat i l'hora molt avançada; 6.36 acomiada la gent a fi que vagin a les masies i als poblats de l'entorn i es comprin menjar.' 6.37 Ell els va respondre: 'Doneu-los menjar vosaltres.' Li diuen: '¿És que hem d'anar a comprar dos-cents denaris de pa per donar-los menjar?' 6.38 Ell els diu: 'Quants pans teniu? Aneu a veure-ho.' Un cop verificat li diuen: 'Cinc pans i dos peixos.' 6.39 Aleshores els manà que s'asseguessin tots per colles sobre l'herba verda. 6.40 Es van asseure, doncs, en grups de cent i de cinquanta. 6.41 Llavors ell prengué els cinc pans i els dos peixos i, alçant la mirada al cel, digué la benedicció i partí els pans, i els anà donant als deixebles perquè els servissin; també repartí els peixos entre tots. 6.42 Tothom va menjar fins a quedar satisfet, 6.43 i encara van recollir dotze cistelles plenes de trossos de pa i de sobres dels peixos. 6.44 I això que, d'aquells pans, en van menjar cinc mil homes. 6.45 Tot seguit va donar pressa als seus deixebles perquè pugessin a la barca i comencessin a passar a l'altra riba, cap a Betsaida, mentre ell acomiadava la multitud. 6.46 Després d'haver-los acomiadat, se n'anà a la muntanya a orar. 6.47 Al capvespre, la barca ja era al mig del llac, i ell tot sol a terra. 6.48 Veient com s'escarrassaven a remar amb el vent en contra, en ser de matinada anà cap a ells caminant sobre l'aigua, com qui intenta passar-los de llarg. 6.49 Ells, quan el van veure caminar sobre l'aigua, es van pensar que era un fantasma i es posaren a cridar, 6.50 perquè tots l'havien vist i s'havien esverat. Però de seguida els va parlar i els digué: 'Coratge! Sóc jo, no tingueu por.' 6.51 Llavors pujà a la barca amb ells i el vent amainà. Però ells interiorment estaven extremadament desconcertats, 6.52 perquè no havien comprès el fet dels pans i encara tenien ofuscat l'enteniment. 6.53 Acabada la travessia van tocar terra a Genesaret, on van atracar. 6.54 Tot just desembarcar, la gent va reconèixer Jesús, 6.55 i es van posar a recórrer tota aquella contrada i a portar-li tots els malalts en llitera allí on sentien dir que ell es trobava. 6.56 I pertot on anava, pobles, viles o masies, posaven els malalts a les places i li pregaven que els deixés tocar ni que fos la vora del seu mantell; i tots els qui el tocaven es posaven bons.

Marc 7

7.1 Els fariseus i alguns dels mestres de la Llei que havien vingut de Jerusalem, se li van acostar 7.2 i es van adonar que alguns dels seus deixebles menjaven amb mans impures, és a dir, sense haver-se-les rentat primer, 7.3 (perquè els fariseus, i tots els jueus aferrats a la tradició dels ancians, no mengen si primer no s'han rentat ritualment les mans, 7.4 i quan tornen de la plaça no es posen a menjar sense haver-se banyat primer; i, a més, observen per tradició moltes altres pràctiques, com és ara esbandir els vasos, les gerres i els atuells d'aram). 7.5 Per això, els fariseus i els mestres de la Llei li van preguntar: 'Per què els teus deixebles no segueixen la tradició dels ancians, sinó que mengen pa amb les mans impures?' 7.6 Ell els respongué: 'Que n'és d'exacte el que Isaïes va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, quan va escriure: Aquest poble m'honora amb els llavis, però el seu cor és lluny de mi. 7.7 El culte que em tributen és buit, perquè les doctrines que ensenyen són preceptes humans. 7.8 Deixant de banda el manament de Déu, us aferreu a la tradició dels homes.' 7.9 També els deia: 'Quina manera més polida d'arraconar el manament de Déu per tal d'implantar la vostra tradició! 7.10 Perquè Moisès va dir: 'Honra el teu pare i la teva mare'; i també: 'El qui maleeixi el pare o la mare, que mori irremissiblement.' 7.11 En canvi, vosaltres dieu: 'Si algú diu al pare o a la mare: Qualsevol cosa amb la qual et pugui servir la declaro corban', és a dir, donació sagrada, 7.12 ja no li deixeu fer res per ajudar el pare o la mare, 7.13 invalidant la paraula de Déu amb aquesta vostra tradició que aneu transmetent. I de coses com aquestes, en feu moltes.' 7.14 Novament va fer venir la multitud i els deia: 'Escolteu-me tots i enteneu bé això: 7.15 No hi ha res del que entra en l'home des de fora que el pugui embrutar; són les coses que surten de l'home les que l'embruten. 7.16 [Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti.]' 7.17 Quan va entrar a casa, després de deixar la multitud, els seus deixebles li van preguntar sobre el sentit de la paràbola. 7.18 Ell els diu: '¿També vosaltres sou curts d'enteniment? ¿No compreneu que tot el que de fora entra en l'home no el pot embrutar 7.19 perquè no entra al seu cor, sinó al ventre, i va a parar a la latrina?' Així declarava purs tots els aliments. 7.20 També deia: 'El que surt de l'home, això és el que embruta l'home, 7.21 perquè de dins del cor dels homes en surten mals pensaments, fornicacions, robatoris, homicidis, 7.22 adulteris, cobdícies, maldats, engany, indecència, enveja, maledicència, orgull, insensatesa. 7.23 Totes aquestes coses dolentes surten de dins i embruten l'home.' 7.24 Després va sortir d'allà i va anar a la regió de Tir. S'allotjà en una casa i no volia que ningú ho sabés, però no va poder passar desapercebut. 7.25 Ben aviat, una dona que havia sentit parlar d'ell i que tenia una filla posseïda per un esperit impur, el va anar a trobar i se li llançà als peus. 7.26 Aquesta dona era pagana, de raça siro-fenícia, i li pregava que expulsés el dimoni de la seva filla. 7.27 Ell li deia: 'Deixa que primer s'atipin els fills; perquè no està bé treure el pa dels fills per tirar-lo als gossets.' 7.28 Però ella li fa: 'És veritat, Senyor, però també els gossets, sota la taula, mengen les engrunes que deixen caure els infants.' 7.29 Ell li digué: 'Ja te'n pots anar, que gràcies a això que has dit, el dimoni ha sortit de la teva filla.' 7.30 Ella se n'anà a casa seva i va trobar la noia estirada al llit; el dimoni l'havia deixada. 7.31 Sortint una altra vegada de la regió de Tir, va passar per Sidó, cap al llac de Galilea, travessant la regió de Decàpolis. 7.32 Li porten, llavors, un sord que parlava malament i li preguen que li imposi la mà. 7.33 Jesús l'apartà de la gent, i a soles amb ell li posà els dits a les orelles i li tocà la llengua amb saliva. 7.34 I, alçant la mirada al cel, sospirà i li digué: 'Effatà!', és a dir: 'Obre't!' 7.35 Aleshores se li obriren les orelles i se li destravà la llengua i parlava normalment. 7.36 I els va manar que no ho diguessin a ningú. Però com més els comminava a no dir-ho més ho pregonaven. 7.37 I en el súmmum de l'admiració deien: 'Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin.'

Marc 8

8.1 Per aquells dies s'aplegà altra volta una gran gentada, i com que no tenien res per a menjar, va cridar els deixebles i els digué: 8.2 'Em fa llàstima aquesta gent, perquè ja fa tres dies que m'acompanyen i no els queda res per a menjar. 8.3 Si deixo que se'n vagin a casa dejuns, defalliran pel camí, ja que alguns viuen lluny. 8.4 Els seus deixebles li respongueren: 'On es pot anar a buscar pa per a atipar tanta gent en un remot com aquest?' 8.5 Jesús els preguntà: 'Quants pans teniu?' Van dir-li: 'Set.' 8.6 Aleshores va fer asseure la gent a terra i, prenent els set pans, va donar gràcies, els partí i els va anar donant als seus deixebles perquè els servissin; i ells els van servir a la gent. 8.7 Tenien també uns quants peixets, i Jesús, després de beneir-los, va dir que també els servissin. 8.8 Van menjar-ne fins que van quedar satisfets, i dels trossos que van sobrar n'ompliren set senalles. 8.9 Eren com unes quatre mil persones. Llavors els va acomiadar. 8.10 Tot seguit es va embarcar amb els seus deixebles i van anar a la regió de Dalmanuta. 8.11 Van venir els fariseus i van començar a discutir amb ell i a posar-lo a prova demanant-li un senyal del cel. 8.12 Ell, exhalant de l'ànima un sospir, els digué: 'Per què aquesta mena de gent busca un senyal? Ben cert us dic: No li serà donat cap senyal a aquesta mena de gent.' 8.13 Aleshores, deixant-los estar, es va embarcar de nou per passar a l'altra riba. 8.14 Els deixebles s'havien oblidat de proveir-se de pa i només en portaven un, a la barca. 8.15 Llavors Jesús els féu una advertència: 'Mireu de guardar-vos del llevat dels fariseus i del llevat d'Herodes'. 8.16 Es van posar a discutir entre ells si seria perquè no s'havien proveït de pa. 8.17 Ell, adonant-se'n, els digué: 'Per què discutiu per la falta de pa? ¿Tan ofuscat teniu el cor que no ho podeu entendre ni comprendre? 8.18 ¿Teniu ulls i no hi veieu? ¿Teniu orelles i no hi sentiu? 8.19 ¿No recordeu quan vaig partir els cinc pans per a aquells cinc mil? Quantes cistelles plenes de trossos en vau recollir?' Li digueren: 'Dotze.' 8.20 'I quan vaig partir els set pans per als quatre mil, quantes senalles plenes de trossos en vaig recollir?' Li digueren: 'Set.' 8.21 I els deia: 'Encara no ho enteneu?' 8.22 Van arribar a Betsaida i li van presentar un cec, pregant-li que el toqués. 8.23 Ell, agafant el cec per la mà, se l'endugué fora del poble; llavors li escup als ulls, li posa les mans damunt i li pregunta: 'Que veus res?' 8.24 El cec, alçant els ulls, li deia: 'Veig la gent, però la veig com arbres que caminen.' 8.25 Després li va posar altra vegada les mans sobre els ulls, i l'home va mirar fixament i se li va anar restablint la vista fins que va poder distingir-ho tot amb claredat des de lluny. 8.26 Llavors l'envià a casa seva dient-li: 'Ni tan sols entris al poble.' 8.27 Jesús i els seus deixebles van anar cap als pobles de Cesarea de Filip. Pel camí, va preguntar als seus deixebles: 'Qui diu la gent que sóc, jo?' 8.28 Ells li digueren: 'N'hi ha que diuen que ets Joan Baptista; n'hi ha que diuen que ets Elies; i alguns diuen que ets un dels profetes.' 8.29 Llavors els va preguntar: 'I vosaltres, qui dieu que sóc jo?' Pere li va respondre: 'Tu ets el Crist.' 8.30 Aleshores els advertí severament que no parlessin d'ell a ningú. 8.31 Va començar a ensenyar-los que calia que el Fill de l'Home patís molt i fos rebutjat pels ancians, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que havia de ser mort i, al cap de tres dies, ressuscitar. 8.32 I exposava el missatge obertament. Llavors, Pere el prengué a part i li feia retrets. 8.33 Però ell es girà i, de cara als seus deixebles, replicà a Pere: 'Fuig del meu davant, Satanàs! No tens al pensament les coses de Déu, sinó les dels homes.' 8.34 Fent venir, llavors, la gent amb els seus deixebles, els digué: 'Si algú vol venir darrere meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu i em segueixi. 8.35 Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà; en canvi, qui perdi la seva vida per causa meva i de l'Evangeli, la salvarà. 8.36 Perquè, quin profit en traurà l'home de guanyar el món sencer, si perd la seva vida? 8.37 Què podrà donar l'home a canvi de la seva vida? 8.38 Si algú s'avergonyeix de mi i de les meves paraules en aquesta generació adúltera i pecadora, també el Fill de l'Home s'avergonyirà d'ell quan vindrà en la glòria del seu Pare amb els sants àngels.'

Marc 9

9.1 També els deia: 'En veritat us ho dic: N'hi ha alguns dels aquí presents que no tastaran la mort abans d'haver vist el Regne de Déu implantat amb poder.' 9.2 Sis dies després, Jesús prengué amb ell Pere, Jaume i Joan, a ells sols, i se'ls endugué privadament al cim d'una muntanya alta. Allà es va transfigurar davant d'ells; 9.3 els seus vestits es tornaren resplendents, d'un blanc tan intens com cap tintorer del món no pot aconseguir. 9.4 Llavors se'ls aparegueren Elies i Moisès, i conversaven amb Jesús. 9.5 Pere, prenent la paraula, digué a Jesús: 'Rabí, és força agradable quedar-nos aquí. Podem fer-hi tres tendes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies.' 9.6 Estaven tan esparverats que no sabia què dir. 9.7 Aleshores es formà un núvol que els cobrí amb la seva ombra, i, del núvol, en va sortir una veu: 'Aquest és el meu Fill, l'Estimat; escolteu-lo!' 9.8 Van mirar a l'entorn, i tot d'una ja no van veure ningú, llevat de Jesús, que era allí, sol amb ells. 9.9 Mentre baixaven de la muntanya, els advertí que no expliquessin a ningú res del que havien vist, fins que el Fill de l'Home hagués ressuscitat d'entre els morts. 9.10 Ells van obeir aquesta ordre, tot i que es preguntaven què era això de ressuscitar d'entre els morts. 9.11 I li van preguntar: 'Com és que els mestres de la Llei diuen que primer cal que vingui Elies?' 9.12 Ell els digué: 'És cert que primer ha de venir Elies a restaurar-ho tot. Però, com és que s'ha escrit del Fill de l'Home que ha de patir molt i ser menyspreat? 9.13 Us asseguro que Elies ja va venir, i van fer amb ell el que van voler, tal com ha estat escrit d'ell.' 9.14 Quan van arribar on eren els deixebles, van veure una gran gentada al seu voltant i uns mestres de la Llei que discutien amb ells. 9.15 La gent, així que va veure Jesús, va quedar molt impressionada, i tots van córrer a saludar-lo. 9.16 Llavors els preguntà: 'Què discutiu amb ells?' 9.17 Un d'entre la gent li va contestar: 'Mestre, t'he portat el meu fill, que té un esperit que no el deixa enraonar. 9.18 Quan se n'apodera, el rebolca per terra, treu bromera, cruix de dents i es queda rígid. He demanat als teus deixebles que l'expulsessin, però no han pogut.' 9.19 Ell els va respondre: 'Oh generació incrèdula! ¿Fins quan hauré d'estar amb vosaltres? ¿Fins quan us hauré de suportar? Porteu-me'l.' 9.20 L'hi van portar, i així que l'esperit el va veure, sacsejà violentament el noi fent-lo caure a terra, on es rebolcava traient bromera. 9.21 Jesús va preguntar al pare: 'Quan temps fa que li passa això?' Li va dir: 'Des de petit. 9.22 Tot sovint ha intentat de matar-lo fent-lo caure al foc o a l'aigua. Si pots fer-hi alguna cosa, tingues compassió de nosaltres i ajuda'ns.' 9.23 Jesús li fa: 'Ai, això de 'si pots'. Tot és possible per al qui creu!' 9.24 A l'instant el pare del noi va exclamar: 'Jo crec; ajuda la meva incredulitat!' 9.25 Jesús, veient que la gent s'anava aglomerant, va increpar l'esperit immund dient-li: 'Esperit mut i sord, jo t'ho mano: Surt d'ell i no hi entris més.' 9.26 Aleshores, cridant i sacsejant-lo amb violència, va sortir, i el noi va quedar immòbil, talment que molts deien: 'S'ha mort.' 9.27 Però Jesús, agafant-lo de la mà, l'aixecà i es posà dret. 9.28 Un cop a casa, els deixebles li van preguntar a part: 'Com és que nosaltres no l'hem pogut expulsar?' 9.29 Ell els digué: 'Aquesta mena només es pot fer sortir amb l'oració.' 9.30 Sortint d'allà, passaven per Galilea, i no volia que ningú ho sabés 9.31 perquè estava ocupat a instruir els seus deixebles, i els deia: 'El Fill de l'Home serà lliurat a mans dels homes, i el mataran, però quan l'hauran mort, després de tres dies ressuscitarà.' 9.32 Ells, però, no comprenien què volia dir, i no gosaven preguntar-li-ho. 9.33 Arribaren a Cafarnaüm i, un cop a casa, els preguntava: 'Què discutíeu pel camí?' 9.34 Però ells callaven, perquè pel camí havien estat discutint entre ells qui seria el més important. 9.35 Aleshores es va asseure, cridà els Dotze, i els va dir: 'Si algú vol ser el primer, serà el darrer de tots i el servent de tots.' 9.36 Agafant un infant, el va posar enmig d'ells, i mentre l'abraçava els digué: 9.37 'Qui aculli un infant com aquest en nom meu, a mi m'acull; i qui m'acull a mi, no és a mi que acull, sinó aquell qui m'ha enviat.' 9.38 Joan li digué: 'Mestre, n'hem vist un que no és dels nostres que expulsava dimonis en nom teu i hem intentat d'impedir-ho, perquè no ve amb nosaltres.' 9.39 Jesús els digué: 'No li ho impediu; perquè no hi ha ningú que faci un miracle en nom meu i tot seguit pugui parlar malament de mi. 9.40 Qui no està contra nosaltres, està a favor nostre. 9.41 Qui us doni a beure un got d'aigua pel fet de ser del Crist, us asseguro que no es quedarà sense la seva recompensa. 9.42 I si algú esgarriava un d'aquests petits que tenen fe, més li valdria que li lliguessin al coll una roda de molí de les que mouen els ases i el llencessin al mar. 9.43 Si la teva mà t'ha de fer caure, talla-te-la; més et val entrar manc a la vida que, conservant les dues mans, anar a parar a l'infern, al foc inextingible, 9.44 [on el seu corc no mor i el foc mai no s'apaga.] 9.45 Si el teu peu t'ha de fer caure, talla-te'l; més et val entrar a la vida coix que, conservant els dos peus, ser llençat a l'infern, 9.46 [on el seu corc no mor i el foc mai no s'apaga.] 9.47 Si el teu ull t'ha de fer caure, treu-te'l; més et val entrar en el Regne de Déu borni que, conservant els dos ulls, ser llençat a l'infern, 9.48 on el seu corc no mor i el foc mai no s'apaga. 9.49 Perquè tothom serà salat amb foc. 9.50 La sal és bona, però si la sal es torna dessaborida, amb què li donareu salabror? Tingueu sal dintre vostre, i visqueu en pau els uns amb els altres.

Marc 10

10.1 Marxant d'allà, s'encaminà a la regió de Judea i a la Transjordània. Altre cop la gent s'anava aplegant al seu entorn, i, com de costum, els ensenyava. 10.2 Llavors es van presentar uns fariseus que, amb intenció de comprometre'l, li van preguntar si a un home li era permès de repudiar la seva muller. 10.3 Ell els replicà: 'Què us va prescriure Moisès?' 10.4 Li digueren: 'Moisès va permetre redactar acta de divorci i repudiar-la.' 10.5 Jesús els digué: 'Per la vostra duresa de cor us va escriure aquest precepte; 10.6 però, des del primer moment de la creació, els va fer home i dona; 10.7 per això, l'home deixarà el seu pare i la seva mare, 10.8 i la parella esdevindrà una sola carn; de manera que ja no són dues carns, sinó una de sola. 10.9 Per tant, el que Déu va unir, que no ho separi l'home.' 10.10 Quan van ser a casa, els deixebles van tornar a preguntar-li sobre el mateix tema. 10.11 Ell els digué: 'Si algú repudia la seva muller i es casa amb una altra, comet adulteri contra la primera. 10.12 I si ella repudia el seu marit i es casa amb un altre, comet adulteri.' 10.13 Li portaven uns infants perquè els toqués, però els deixebles els van renyar. 10.14 En veure-ho, Jesús es va enfadar i els va dir: 'Deixeu que els infants s'acostin a mi, no els ho impediu, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells. 10.15 Us ho asseguro: qui no aculli el Regne de Déu com un infant, no hi entrarà pas.' 10.16 I els prenia als braços i els beneïa imposant-los les mans. 10.17 Quan ell es posava en camí, vingué corrents un home que s'agenollà al seu davant i li preguntava: 'Mestre bo, què haig de fer per a obtenir vida eterna?' 10.18 Jesús li digué: 'Per què em qualifiques de bo? Ningú no ho és, de bo, excepte Déu. 10.19 Ja saps els manaments: No matis, no adulteris, no robis, no donis fals testimoni, no defraudis, honora el teu pare i la teva mare.' 10.20 Ell li digué: 'Mestre, tot això ja ho he guardat des de la meva joventut.' 10.21 Jesús se'l va mirar amb afecte i li digué: 'Una cosa et falta: vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor en el cel; després vine i segueix-me.' 10.22 Però ell, contrariat per aquest consell, se n'anà compungit, perquè tenia moltes propietats. 10.23 Jesús, mirant a l'entorn, digué als seus deixebles: 'Quantes dificultats tenen per a entrar en el Regne de Déu els qui tenen riqueses!' 10.24 Els deixebles van quedar desconcertats per les seves paraules. Però Jesús altre cop els donà resposta: 'Fills, que n'és de difícil entrar en el Regne de Déu! 10.25 És més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri en el Regne de Déu.' 10.26 Però ells encara van quedar més estranyats, i es deien els uns als altres: 'Així, qui es podrà salvar?' 10.27 Jesús, tot mirant-se'ls, va dir: 'Per als homes és impossible, però per a Déu no, perquè per a Déu tot és possible.' 10.28 Pere es va avançar a dir-li: 'Doncs, mira, nosaltres ho hem deixat tot i t'hem seguit.' 10.29 Jesús va contestar: 'Us ho asseguro: No hi ha ningú que hagi deixat casa, germans, germanes, mare, pare, fills o terres, per mi i per l'Evangeli, 10.30 que no rebi cent vegades més, ara, en el temps present, en cases, germans, germanes, mares, fills, terres, amb persecucions, i, en el temps futur, la vida eterna. 10.31 Però, molts dels primers seran darrers, i molts dels darrers, primers.' 10.32 Anaven pel camí de pujada a Jerusalem i Jesús anava al davant, i la gent estava impressionada i els seus seguidors tenien por. Ell prengué a part, altre cop, els Dotze, i començà a dir-los el que li havia de succeir: 10.33 'Mireu, ara pugem a Jerusalem i el Fill de l'Home serà lliurat als grans sacerdots i als mestres de la Llei; el condemnaran a mort i el lliuraran als pagans, 10.34 i es burlaran d'ell, l'escopiran, l'assotaran i el mataran, però al cap de tres dies ressuscitarà.' 10.35 Llavors se li acosten Jaume i Joan, els dos fills de Zebedeu, i li diuen: 'Mestre, voldríem que ens fessis el que et demanarem.' 10.36 Ell els preguntà: 'Què voleu que us faci?' 10.37 Ells li digueren: 'Concedeix-nos que a la teva glòria ens asseguem l'un a la teva dreta i l'altre a la teva esquerra.' 10.38 Jesús els digué: 'No sabeu pas el que demaneu. ¿Podeu beure la copa que jo bec, o ser batejats amb el baptisme amb què jo sóc batejat?' 10.39 Ells li digueren: 'Sí que podem.' Jesús els digué: 'La copa que jo bec, la beureu, i amb el baptisme amb què sóc batejat sereu batejats; 10.40 però això de seure a la meva dreta o a la meva esquerra, no sóc jo qui ho he de concedir; és per als qui ja està reservat.' 10.41 Quan els altres deu ho van sentir, es van enfurismar contra Jaume i Joan. 10.42 Jesús els reuní i els digué: 'Ja sabeu que els qui figuren com a dirigents de les nacions se'n fan els amos, i els seus magnats les sotmeten al seu poder. 10.43 No ha de ser pas així entre vosaltres, al contrari: el qui pretengui ser important entre vosaltres, ha de ser el vostre servidor, 10.44 i el qui de vosaltres vulgui ser el primer, que sigui esclau de tots. 10.45 Perquè tampoc el Fill de l'Home no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per a molts.' 10.46 Van arribar a Jericó, i quan en sortia amb els seus deixebles, seguit d'una gran multitud, Bartimeu, el fill de Timeu, un captaire cec que seia a la vora del camí, 10.47 en sentir dir que era Jesús el Natzarè, es posà a cridar dient: 'Fill de David, Jesús, apiada't de mi!' 10.48 Molts el renyaven per fer-lo callar, però ell cridava encara més fort: 'Fill de David, apiada't de mi!' 10.49 Jesús s'aturà i digué: 'Crideu-lo.' Van cridar el cec dient-li: 'Au, alça't, que et crida.' 10.50 Ell, llençant el seu mantell, s'aixecà d'una revolada i anà cap a Jesús. 10.51 Jesús li va preguntar: 'Què vols que faci per tu?' El cec li diu: 'Mestre, fes que hi torni a veure.' 10.52 Jesús li digué: 'Vés, la teva fe t'ha salvat.' I a l'instant hi va veure, i el seguia pel camí.

Marc 11

11.1 Quan s'acostaven a Jerusalem, per Betfagé i Betània, ja prop de la muntanya de les Oliveres, va enviar dos dels seus deixebles 11.2 dient-los: 'Aneu al poble que hi ha davant vostre, i, només entrar-hi, trobareu un pollí fermat que cap home no ha muntat encara. Desfermeu-lo i porteu-lo. 11.3 I si algú us pregunta per què feu això, digueu-li que el Senyor el necessita, i que de seguida el tornarà.' 11.4 Hi van anar i van trobar el pollí fermat en una porta a fora el carrer, i el desfermaren. 11.5 Alguns dels qui eren per allí els deien: 'Què feu, que desfermeu el pollí?' 11.6 Ells els van dir el que Jesús els havia dit, i els deixaren fer. 11.7 Van portar el pollí on era Jesús, el van cobrir amb els seus vestits i ell hi va muntar. 11.8 Aleshores n'hi va haver molts que van estendre els seus mantells pel camí, i uns altres, ramatge tret dels camps; 11.9 i els qui anaven davant i els qui anaven darrere cridaven: 'Hosanna! Beneït sigui el qui ve en nom del Senyor! 11.10 Beneït sigui el regnat del nostre pare David, que ja arriba! Hosanna a les altures!' 11.11 Va entrar a Jerusalem, es dirigí al temple, i després d'una ràpida mirada pel recinte, com que ja era tard, se n'anà a Betània amb els Dotze. 11.12 L'endemà, quan sortien de Betània, tenia gana, 11.13 i va veure de lluny una figuera que tenia fulles; s'hi va acostar per veure si hi trobava alguna cosa, però en arribar-hi no hi trobà res, només fulles, perquè no era temps de figues. 11.14 Digué a la figuera: 'Que mai més ningú no mengi fruit de tu.' I els deixebles ho van sentir. 11.15 Van arribar a Jerusalem, i va entrar al temple i va començar a expulsar els qui venien i compraven dins el temple, a bolcar les taules dels canvistes i les parades dels venedors de coloms; 11.16 i no deixava que ningú traginés objectes a través del temple. 11.17 I, perquè n'aprenguessin, els deia: '¿No diu l'Escriptura: La meva casa serà anomenada casa d'oració per a tots els pobles? Però vosaltres l'heu convertida en una cova de lladres.' 11.18 Els principals sacerdots i els mestres de la Llei ho van saber i buscaven la manera d'eliminar-lo, però li tenien por, ja que tota la gent sentia admiració per la seva doctrina. 11.19 I quan es feia tard, sortiren fora de la ciutat. 11.20 L'endemà al matí, quan passaven per allí, van veure que la figuera s'havia assecat de soca-rel. 11.21 Pere se'n recordà i li digué: 'Rabí, mira, la figuera que vas maleir s'ha assecat.' 11.22 Jesús els respongué: 'Tingueu fe en Déu. 11.23 Us asseguro que si algú diu a aquesta muntanya: Alça't i tira't al mar, sense dubtes en el seu cor, sinó ben convençut que es complirà allò que diu, ho obtindrà. 11.24 Per això us dic: Tot allò que demaneu en oració, creieu que ja ho teniu concedit, i serà vostre. 11.25 I quan us poseu drets a orar, perdoneu si teniu res contra algú, a fi que el vostre Pare celestial us perdoni les vostres ofenses; 11.26 [però, si vosaltres no perdoneu, tampoc el vostre Pare celestial no us perdonarà les vostres faltes.]' 11.27 Anaren altra volta a Jerusalem, i mentre passejava pel recinte del temple se li presentaren els principals sacerdots amb els mestres de la Llei i els ancians, 11.28 i li preguntaren: 'Amb quina autoritat fas això? Qui t'ha donat aquesta autoritat per a fer-ho?' 11.29 Jesús els digué: 'Us faré una sola pregunta; si me la contesteu, jo us diré amb quina autoritat actuo. 11.30 El baptisme de Joan, ¿era del cel o era dels homes? Contesteu-me.' 11.31 Ells anaven rumiant: 'Si diem del cel, dirà: per què, doncs, no el vau creure? 11.32 Però, ¿podem dir que era dels homes?' Com que tenien por de la gent, perquè tothom tenia Joan per un veritable profeta, 11.33 van respondre a Jesús: 'No ho sabem.' I Jesús els fa: 'Doncs, jo tampoc no us dic amb quina autoritat actuo així.'

Marc 12

12.1 Aleshores es posà a parlar-los en paràboles: 'Un home va plantar una vinya, l'envoltà d'una tanca, hi cavà un cup i va construir-hi una talaia. Llavors, la va arrendar a uns vinyaters i se n'anà de viatge. 12.2 Al seu temps, envià un criat per cobrar dels vinyaters la part que li corresponia de la collita de la vinya, 12.3 però ells el van agafar i el van apallissar, i el van fer tornar de buit. 12.4 Hi va fer anar de nou un altre criat; a aquest li van trencar el cap i el van ultratjar. 12.5 N'envià encara un altre, i a aquest el van matar. Després n'envià molts altres, però, o els apallissaven o els mataven. 12.6 Encara li'n quedava un: el fill estimat. Aquest els l'envià l'últim, pensant: 'El meu fill el respectaran.' 12.7 Però aquells vinyaters es digueren entre ells: 'Aquest és l'hereu, anem, matem-lo i l'heretat serà nostra.' 12.8 El van agafar, el van matar i el van llençar a fora de la vinya. 12.9 Què farà l'amo de la vinya? Vindrà, exterminarà els vinyaters i donarà la vinya a uns altres. 12.10 ¿No heu llegit mai aquesta escriptura: La pedra que rebutjaren els constructors s'ha convertit en la clau de l'arc. 12.11 És el Senyor qui ha fet això, ha estat un prodigi als nostres ulls?' 12.12 Aleshores buscaven la manera d'agafar-lo, perquè havien comprès que amb aquella paràbola es referia a ells, però van tenir por de la gent, i van deixar-lo estar i se n'anaren. 12.13 Llavors li enviaren alguns dels fariseus i dels herodians per agafar-lo en alguna cosa que digués. 12.14 El van a trobar i li diuen: 'Mestre, sabem que ets sincer i que no tens favoritismes per a ningú, ja que no mires la posició social dels homes, sinó que ensenyes de veritat el camí de Déu. ¿És permès de pagar l'impost al Cèsar o no? ¿L'hem de pagar o no l'hem de pagar?' 12.15 Ell, que coneixia la seva hipocresia, els digué: 'Per què em voleu comprometre? Porteu-me un denari, perquè el vegi.' 12.16 Ells la hi van donar. I ell els preguntà: 'De qui són aquesta efígie i aquesta inscripció?' Ells contesten: 'Del Cèsar.' 12.17 Llavors Jesús els digué: 'Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu.' I es van quedar atònits. 12.18 Llavors se li presentaren uns saduceus, els qui neguen la resurrecció, i li van posar aquesta qüestió: 12.19 'Mestre, Moisès ens va deixar escrit que si a un home se li mor el germà, i deixa muller però no deixa fills, aquell home s'ha de casar amb la viuda, a fi de donar descendència al seu germà. 12.20 Ara bé, hi havia set germans: el primer es va casar i va morir sense deixar descendència. 12.21 El segon es va casar amb la viuda, i també va morir sense deixar descendència; el mateix va passar amb el tercer, 12.22 i així amb tots set, i cap no va deixar descendència. Darrere de tots també va morir la dona. 12.23 En la resurrecció, quan retornin, de quin d'ells serà muller? Perquè tots set la van tenir per esposa.' 12.24 Jesús els digué: 'La causa del vostre error, ¿no serà el desconeixement de les Escriptures i del poder de Déu? 12.25 Perquè, en la resurrecció dels morts, ni els homes ni les dones no es casaran, sinó que seran com els àngels del cel. 12.26 Pel que fa als morts i a la resurrecció, ¿no heu llegit en el llibre de Moisès, en el passatge de l'esbarzer, les paraules que Déu li digué: Jo sóc el Déu d'Abraham, el Déu d'Isaac i el Déu de Jacob? 12.27 No és pas Déu de morts, sinó de vius. Aneu molt equivocats!' 12.28 Se li va acostar llavors un dels mestres de la Llei que havia estat escoltant la discussió i s'havia adonat que responia molt bé, i li preguntà: 'Quin és el primer manament de tots?' 12.29 Jesús li respongué: 'El primer és: Escolta, Israel, el Senyor Déu nostre és l'únic Senyor; 12.30 estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima, amb tot el teu enteniment i amb totes les teves forces. 12.31 El segon és aquest: Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix. No hi ha cap altre manament més gran que aquests.' 12.32 El mestre de la Llei li digué: 'És ben cert, mestre, això que dius: que ell és únic i no n'hi ha cap altre fora d'ell; 12.33 i que estimar-lo amb tot el cor i amb tot l'enteniment i amb totes les forces i estimar el proïsme com a un mateix és més important que tots els holocaustos i sacrificis.' 12.34 Jesús, veient que havia contestat assenyadament, li digué: 'No ets pas lluny del Regne de Déu.' I ja ningú més no va gosar preguntar-li res. 12.35 Una vegada, Jesús estava ensenyant en el temple i deia: 'Com és que els mestres de la Llei diuen que el Crist és descendent de David? 12.36 David mateix, guiat per l'Esperit Sant, diu: Digué el Senyor al meu Senyor: Seu a la meva dreta, fins que posi els teus enemics sota els teus peus. 12.37 El mateix David el tracta de Senyor, d'on li ve, doncs, que sigui el seu descendent?' La gran concurrència l'escoltava de gust. 12.38 En un dels seus ensenyaments, els deia: 'Guardeu-vos dels mestres de la Llei, que es complauen de passejar-se amb vestidures llargues i busquen les reverències a les places, 12.39 els seients principals a les sinagogues i els llocs d'honor en els convits; 12.40 que devoren els béns de les viudes amb l'excusa de fer llargues pregàries. Aquest seran condemnats més severament.' 12.41 Assegut davant la sala del tresor, Jesús mirava com la gent anava tirant diners a l'arca de les ofrenes. Hi havia rics que n'hi tiraven molts; 12.42 però hi anà també una viuda pobra que hi va tirar dues monedes petites, que fan un quadrant. 12.43 Jesús féu venir els seus deixebles i els digué: 'Us ben asseguro que, de tots els qui han tirat a l'arca de les ofrenes, aquesta pobra viuda és la qui més hi ha tirat; 12.44 perquè tots hi han tirat del que els sobrava, i en canvi ella, tot i estant-ne ben necessitada, hi ha tirat tot el que tenia, tot el que era el seu sosteniment.'

Marc 13

13.1 Quan ell sortia del temple, un dels seus deixebles li digué: 'Mestre, mira quines pedres i quins edificis.' 13.2 Jesús li respongué: '¿Veus aquests magnífics edificis? No en quedarà pedra sobre pedra; tot serà enderrocat.' 13.3 Un cop, s'estava assegut a la muntanya de les Oliveres, de cara al temple; Pere, Jaume, Joan i Andreu li van preguntar a part: 13.4 'Digues-nos quan tindrà lloc això i quin senyal indicarà que totes aquestes coses són a punt de complir-se.' 13.5 Jesús es posà a dir-los: 'Mireu que ningú no us enganyi. 13.6 En vindran molts que s'apropiaran del meu nom i diran: Aquest sóc jo, i enganyaran molta gent. 13.7 Però vosaltres, quan sentireu parlar de guerres i de rumors de guerres, no us alarmeu; això ha de succeir, però no és encara la fi. 13.8 Perquè s'alçarà nació contra nació i regne contra regne. Hi haurà terratrèmols en diversos llocs, i la fam s'estendrà. Això serà el començament dels dolors de part. 13.9 'Vetlleu per la vostra seguretat: us duran als tribunals religiosos i a les sinagogues, i per causa meva sereu apallissats i us faran comparèixer davant de governants i de reis, perquè doneu testimoniatge davant d'ells. 13.10 A més, cal que primer sigui predicat l'Evangeli a totes les nacions. 13.11 I quan us portin per lliurar-vos, no tingueu preocupacions prèvies pel que haureu de dir, millor que digueu el que us sigui inspirat en aquell moment, perquè no sou vosaltres els qui parlareu, sinó l'Esperit Sant. 13.12 Un germà lliurarà el seu germà a la mort, i un pare, el fill; els fills es rebel·laran contra els pares i els mataran. 13.13 I sereu odiats de tothom a causa del meu nom; però el qui hagi resistit fins a la fi se salvarà. 13.14 Quan veureu l'objecte abominable de la devastació situat on no ha d'estar (que el lector ho entengui), els qui es trobin a la Judea, que fugin a les muntanyes; 13.15 qui es trobi al terrat, que no baixi ni entri a casa per emportar-se'n res; 13.16 i qui es trobi al camp, que no torni enrere per recollir el mantell. 13.17 Ai de les dones embarassades i de les que criïn en aquells temps! 13.18 Pregueu perquè no s'escaigui a l'hivern, 13.19 perquè aquells temps seran de gran tribulació, tanta com no n'hi ha haguda cap de semblant des del començ del món que Déu va crear fins ara, ni n'hi haurà cap més. 13.20 I si el Senyor no escurcés aquells temps, no se salvaria ningú; però per amor als elegits que ell va triar, ha escurçat aquells temps. 13.21 Llavors, si algú us deia: 'Mireu, aquí hi ha el Crist' o, 'mireu, és allà', no us ho cregueu. 13.22 Perquè sorgiran falsos messies i falsos profetes, i faran senyals i prodigis per enganyar, si fos possible, els elegits. 13.23 Així que, vosaltres, vigileu: tot us ho he advertit per endavant. 13.24 Aquells dies, després d'aquella tribulació, el sol s'enfosquirà i la lluna deixarà de fer la seva claror, 13.25 els estels aniran caient del cel i els astres del cel seran sotraguejats. 13.26 Llavors veuran el Fill de l'Home que ve enmig dels núvols amb gran poder i glòria. 13.27 I enviarà els seus àngels per congregar els seus elegits dels quatre vents, de l'extrem de la terra fins a l'extrem del cel. 13.28 'Apreneu del símil de la figuera. Quan les seves branques ja es tornen tendres i surten els brots, sabeu que l'estiu és a prop. 13.29 Igualment vosaltres, quan veureu que succeeixen aquestes coses, sapigueu que ja és a prop, a les portes. 13.30 Us asseguro que no passarà aquesta generació sense que s'hagin acomplert aquestes coses. 13.31 El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran. 13.32 Però, pel que fa al dia i a l'hora, ningú no en sap res, ni els àngels del cel, ni el Fill; només el Pare. 13.33 Vigileu, doncs, i vetlleu, perquè no sabeu quan serà el moment. 13.34 És com un home que se'n va de viatge i deixa la casa sota la responsabilitat dels criats, a cada un la seva tasca, i al porter li recomana que vigili. 13.35 Vetlleu, perquè no sabeu quan vindrà l'amo de la casa, si al capvespre, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada. 13.36 No fos cas que arribi de sobte i us trobi adormits. 13.37 El que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu!'

Marc 14

14.1 Faltaven només dos dies per a la Pasqua i els Àzims. Els principals sacerdots i els mestres de la Llei buscaven la manera d'agafar-lo, amb astúcia, per matar-lo; 14.2 perquè deien: "Que no sigui durant les festes, no fos cas que es produís un avalot del poble." 14.3 Ell es trobava a Betània, a casa de Simó, el leprós. Mentre era a taula, es presentà una dona que portava un flascó d'alabastre ple de perfum de nard pur, molt car. Va trencar el flascó i li vessà el perfum damunt el cap. 14.4 Alguns dels presents, indignats, comentaven entre ells: "Per què s'ha malgastat aquest perfum? 14.5 Es podia haver venut per més de tres-cents denaris i donar-ho als pobres." I li ho retreien. 14.6 Però Jesús digué: "Deixeu-la estar. Per què la molesteu? Ha fet una bella acció en mi. 14.7 Perquè els pobres els teniu sempre amb vosaltres, i quan vulgueu els podeu socórrer, però a mi no em tindreu pas sempre. 14.8 Ella ha fet el que ha pogut: s'ha avançat a ungir el meu cos per a la sepultura. 14.9 Us asseguro que arreu del món on l'Evangeli sigui proclamat es parlarà també del que ella ha fet, per al seu elogi." 14.10 Judes Iscariot, un dels Dotze, es presentà als principals sacerdots per lliurar-los Jesús. 14.11 Quan el van escoltar, van quedar força contents i li van prometre de donar-li diners. Aleshores ell buscava l'ocasió propícia per a lliurar-lo. 14.12 El primer dia dels Àzims, quan s'immolava la Pasqua, els seus deixebles li diuen: "On vols que t'anem a preparar el sopar pasqual?" 14.13 Ell envià dos dels seus deixebles i els digué: "Feu cap a la ciutat, i us vindrà a trobar un home que porta un càntir d'aigua. Seguiu-lo, 14.14 i, allà on entri, digueu a l'amo de la casa: El Mestre pregunta: quina és la meva estança, on he de fer l'Àpat de Pasqua amb els meus deixebles? 14.15 Aleshores ell us ensenyarà, en el pis de dalt, una sala gran, disposada amb estores i coixins. Prepareu-nos allí el sopar pasqual." 14.16 Els deixebles se n'anaren. Arribant a la ciutat, ho van trobar tot com ell els havia dit; i van preparar el sopar pasqual. 14.17 Cap al tard, ell hi va anar amb els Dotze. 14.18 I mentre eren a taula, sopant, Jesús digué: "Us asseguro que un de vosaltres, un que menja amb mi, em trairà." 14.19 Ells s'entristiren i van començar a dir-li un rere l'altre: "No seré pas jo?" 14.20 Ell els respongué: "Un dels Dotze que suca al mateix plat que jo. 14.21 Certament, el Fill de l'Home fa el camí segons el que d'ell ha estat predit, però, ai d'aquell home per mitjà del qual el Fill de l'Home és lliurat! Al tal home, més li valdria no haver nascut." 14.22 Mentre menjaven, va prendre un pa, i, després de donar gràcies, el va partir i els el va donar dient: "Preneu, això és el meu cos." 14.23 Després va prendre una copa, va donar gràcies i els la donà; i en van beure tots. 14.24 I els va dir: "Això és la meva sang del Pacte, que és vessada a favor de tothom. 14.25 Us asseguro que no beuré més del fruit de la vinya fins al dia que el begui novell en el Regne de Déu." 14.26 Després de cantar l'himne, van anar cap a la muntanya de les Oliveres. 14.27 Jesús els diu: "Tindreu tots una decepció; com diu l'Escriptura: Feriré el pastor i es dispersaran les ovelles. 14.28 Però quan jo hagi ressuscitat, aniré al davant vostre a Galilea." 14.29 Pere li digué: "Encara que tots es desenganyin de tu, jo no." 14.30 Jesús li diu: "Jo et ben asseguro que avui, aquesta mateixa nit, abans que el gall canti per segona vegada, tu m'hauràs negat tres vegades." 14.31 Però ell repetia obstinat: "Ni que em calgui morir amb tu, jo no et negaré pas." I tots deien el mateix. 14.32 Van arribar en un lloc anomenat Getsemaní, i digué als seus deixebles: "Seieu aquí, mentre jo vaig a pregar." 14.33 S'endugué amb ell Pere, Jaume i Joan, i començà a sentir temor i un buit angoixós, 14.34 i els digué: "La meva ànima és plena de tristesa, tant com per morir-ne. Quedeu-vos aquí i vetlleu." 14.35 Fent-se un poc enllà, es prosternà i pregava que si era possible s'allunyés d'ell aquella hora, 14.36 i deia: "Abba, Pare, tu ho pots tot; aparta de mi aquesta copa, però que no es faci el que jo voldria, sinó el que tu vols." 14.37 Quan torna se'ls troba adormits, i diu a Pere: "Simó, dorms? ¿No has tingut forces per a vetllar una hora tan sols? 14.38 Vetlleu i oreu, a fi que no cediu a la temptació. L'esperit prou està disposat, però la carn és feble." 14.39 S'apartà altra volta, i pregava repetint les mateixes paraules. 14.40 Quan torna, els troba altre cop adormits, perquè tenien els ulls carregats de son, i no se'ls acudia res per a contestar-li. 14.41 Tornà per tercera vegada, i els digué: "Ja podeu dormir i descansar. Per fi! Mireu, l'hora del Fill de l'Home ja ha arribat i és lliurat a mans dels pecadors. 14.42 Alceu-vos i anem. Ja és aquí el qui em lliura." 14.43 Encara parlava quan es va presentar Judes, un dels Dotze, acompanyat d'un tropell de gent amb espases i bastons que venien de part dels principals sacerdots, els mestres de la Llei i els ancians. 14.44 El traïdor els havia donat una contrasenya: "El qui jo besaré, és ell. Agafeu-lo i emporteu-vos-el amb precaució." 14.45 Així que arribà, s'apropà de seguida a Jesús i li digué: "Rabí", i es posà a besar-lo. 14.46 Aleshores ells li posaren les mans al damunt i el van detenir. 14.47 Però un dels presents va treure l'espasa i va donar un cop al criat del gran sacerdot i li va escapçar una orella. 14.48 Intervingué Jesús dient: "¿Amb espases i bastons heu vingut a detenir-me, com si fos un bandit? 14.49 Cada dia em teníeu amb vosaltres, ensenyant en el temple, i no m'heu agafat. Però així es compliran les Escriptures." 14.50 Llavors tots van fugir abandonant-lo. 14.51 El venia seguint un vailet que duia el seu cos nu cobert només amb un llençol, i el van agafar, 14.52 però ell, deixant anar el llençol, va fugir tot nu. 14.53 Van dur Jesús davant el gran sacerdot, i es van reunir els principals sacerdots, els ancians i els mestres de la Llei. 14.54 Pere l'havia anat seguint a distància fins a dins del pati del gran sacerdot, i s'estava assegut junt amb els criats, escalfant-se vora el foc. 14.55 Els principals sacerdots i el Sanedrí en ple buscaven un testimoni en contra de Jesús, per fer-lo matar, i no el trobaven, 14.56 perquè molts testificaven en fals contra ell, però els seus testimoniatges no concordaven. 14.57 Aleshores se n'alçaren uns i testificaren en fals contra ell dient: 14.58 "Nosaltres li hem sentit dir: Jo destruiré aquest temple fet a mà, i en tres dies n'aixecaré un altre que no és fet a mà." 14.59 I ni així no concordaven les seves declaracions. 14.60 Aleshores s'aixecà el gran sacerdot, i, avançant fins al centre, interrogà Jesús: "¿No contestes res al que aquests declaren contra tu?" 14.61 Però ell seguia callat sense contestar res. Novament li pregunta el gran sacerdot: "¿Ets tu el Crist, el Fill del Beneït?" 14.62 Jesús digué: "Jo sóc, i veureu el Fill de l'Home assegut a la dreta del Totpoderós, i com ve entre els núvols del cel." 14.63 El gran sacerdot, esquinçant-se les vestidures, digué: "Quina necessitat tenim de més testimonis? 14.64 Ja heu sentit la blasfèmia, què us en sembla?" Llavors tots el van sentenciar com a reu de mort. 14.65 I alguns es posaren a escopir-li, a tapar-li la cara i a donar-li cops de puny, mentre li deien: "Profetitza." I els agutzils el van rebre a bufetades. 14.66 Mentre Pere era a baix al pati, arribà una de les criades del gran sacerdot, 14.67 i fixant-se en Pere, que s'escalfava, se'l quedà mirant i li digué: "Tu també anaves amb el Natzarè, amb Jesús." 14.68 Però ell ho va negar: "No sé ni entenc de què parles tu." Aleshores va sortir cap a fora el vestíbul, i un gall va cantar. 14.69 Després la criada se'l tornà a trobar i començà a dir als qui eren allà: "Aquest és un d'ells." 14.70 Però ell ho va tornar a negar. Un poc després els presents digueren de nou a Pere: "De segur que tu ets un d'ells, perquè ets galileu." 14.71 Llavors ell va començar a maleir i a jurar: "No sé res d'aquest home que dieu." 14.72 Tot d'una el gall va cantar per segona vegada, i Pere es va recordar del que li havia dit Jesús: "Abans que el gall canti per segona vegada, tu m'hauràs negat tres vegades", i esclatà en plors.

Marc 15

15.1 Així que es féu de dia, els principals sacerdots van celebrar un consell amb els ancians, els mestres de la Llei i el ple del Sanedrí, i després de lligar Jesús, se'l van endur i el van posar a mans de Pilat. 15.2 I Pilat li preguntà: '¿Ets tu el rei dels jueus?' Li respongué: 'Tu ho dius.' 15.3 I els principals sacerdots l'acusaven de moltes coses. 15.4 Però Pilat l'interrogava de nou: '¿No contestes res? Fixa't de quantes coses t'acusen.' 15.5 Però Jesús ja no li va contestar res més, de manera que Pilat estava desconcertat. 15.6 Cada festa els indultava un pres, el que li demanaven. 15.7 Hi havia un tal Barrabàs, empresonat amb els sediciosos que en la revolta havien comès un homicidi. 15.8 La multitud va pujar i va començar a demanar l'indult de costum. 15.9 Pilar els preguntà: 'Voleu que us indulti el rei dels jueus?' 15.10 Perquè s'adonava que els principals sacerdots l'hi havien lliurat per enveja. 15.11 Però els principals sacerdots van incitar la multitud perquè més aviat els alliberés Barrabàs. 15.12 Però Pilat altre cop s'adreçà a ells preguntant: 'Què en faig, doncs, del qui anomeneu rei dels jueus?' 15.13 Ells tornaren a cridar: 'Crucifica'l!' 15.14 Pilat els deia: 'Però quin mal ha fet?' Però ells cridaven encara més fort: 'Crucifica'l!' 15.15 Aleshores Pilat, decidit a complaure la multitud, els deixà anar Barrabàs i, un cop assotat, va lliurar Jesús perquè fos crucificat. 15.16 Llavors els soldats l'entraren al pati, és a dir, al pretori, i van fer reunir tota la tropa. 15.17 El van vestir de porpra i li van posar una corona d'espines que havien trenat. 15.18 I van començar a saludar-lo i a dir-li: 'Salve, rei dels jueus!' 15.19 I li donaven cops al cap amb una canya, l'escopien i, agenollant-se, li feien reverències. 15.20 Després d'haver-lo escarnit, li tragueren la porpra i li van posar els seus vestits. I llavors el tragueren a fora per crucificar-lo. 15.21 Passava per allà un tal Simó de Cirene, pare d'Alexandre i de Rufus, que tornava del camp, i l'obligaren a portar-li la creu. 15.22 El dugueren al puig que en diuen Gòlgota, que vol dir 'lloc de la Calavera'. 15.23 Li van oferir vi barrejat amb mirra, però ell no en va prendre. 15.24 Llavors el van crucificar i es van repartir els seus vestits, jugant-se'ls a la sort, per veure què s'enduria cadascun. 15.25 Eren les nou del matí quan el van crucificar. 15.26 La inscripció amb la causa de la seva condemna deia: 'El rei dels jueus'. 15.27 Amb ell van crucificar dos bandolers, l'un a la dreta i l'altre a l'esquerra. 15.28 [ Així es complí l'Escriptura que diu: Fou comptat entre els delinqüents.] 15.29 Els qui passaven l'insultaven, i tot movent el cap li deien: 'Ei! Tu que destruïes el temple i en tres dies el reconstruïes: 15.30 salva't tu mateix baixant de la creu!' 15.31 Igualment, els principals sacerdots i els mestres de la Llei en feien burla entre ells: 'N'ha salvat d'altres, però a si mateix no es pot salvar. 15.32 El Crist, el rei d'Israel! Que baixi ara de la creu perquè ho vegem i creguem!' També els qui estaven crucificats amb ell l'injuriaven. 15.33 Cap a migdia, tota aquella terra es va cobrir de tenebres fins a mitja tarda. 15.34 Cap a les tres, Jesús cridà molt fort: Eloí, Eloí, lamà sabactani? (que vol dir: 'Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?') 15.35 Alguns dels presents que ho van sentir deien: 'Mireu, crida Elies.' 15.36 Llavors un va córrer i va xopar una esponja amb vinagre, la va posar a l'extrem d'una canya i la hi donava per beure dient: 'Deixeu-lo, vegem si ve Elies a despenjar-lo.' 15.37 Però Jesús, després de llançar un gran crit, expirà. 15.38 I la cortina del temple s'esquinçà pel mig, de dalt a baix. 15.39 El centurió que era davant seu, en veure de la manera que havia expirat, digué: 'Veritablement, aquest home era fill de Déu.' 15.40 Hi havia també unes dones que s'ho miraven de lluny, entre elles Maria Magdalena, Maria, la mare de Jaume el menor i de Josep, i Salomé. 15.41 Aquestes el seguien i el servien quan era a Galilea. També n'hi havia moltes altres que havien pujat amb ell a Jerusalem. 15.42 Al capvespre, com que era la preparació, és a dir, la vigília del dissabte, 15.43 va venir Josep d'Arimatea, membre prominent del Sanedrí, el qual també esperava el Regne de Déu, i s'atreví a presentar-se davant Pilat per demanar-li el cos de Jesús. 15.44 Pilat s'estranyà que ja fos mort i, cridant el centurió, li va preguntar si feia gaire que era mort. 15.45 Informat pel centurió, concedí el cadàver a Josep. 15.46 Aquest, que havia comprat un llençol, el va baixar de la creu, l'amortallà amb el llençol i el posà en un sepulcre excavat a la roca; llavors va fer rodolar una pedra per tapar l'entrada del sepulcre. 15.47 Maria Magdalena i Maria, la mare de Josep, guaitaven on el posaven.

Marc 16

16.1 Passat el dissabte, Maria Magdalena, Maria, la mare de Jaume, i Salomé, van comprar perfums per anar a ungir-lo. 16.2 El diumenge, de bon matí, a sortida de sol, van anar al sepulcre, 16.3 i es preguntaven entre elles: 'Qui ens farà rodolar la pedra d'entrada al sepulcre?' 16.4 Però, alçant els ulls, van veure que la pedra, tot i que era molt grossa, ja havia estat treta. 16.5 Un cop dins el sepulcre, van veure un jove assegut a la dreta, vestit amb una túnica blanca, i es van espantar. 16.6 Però ell els digué: 'No us espanteu; busqueu Jesús, el Natzarè, el crucificat. Ha ressuscitat, no és pas aquí. Mireu el lloc on el van posar. 16.7 Per tant, aneu i digueu als seus deixebles i a Pere que ell va davant vostre a Galilea; allà el veureu, tal com ell us va dir.' 16.8 Van sortir fugint del sepulcre, perquè estaven esparverades i atordides. I no van dir res a ningú de la por que tenien. 16.9 Ressuscitat el matí del diumenge, s'aparegué primerament a Maria Magdalena, de qui havia expulsat set dimonis. 16.10 Ella ho va anar a comunicar als qui havien conviscut amb ell, els quals estaven entristits, plorant. 16.11 Però, ells, en sentir-li dir que vivia i que l'havia vist, no ho cregueren. 16.12 Després es manifestà amb una altra aparença a dos d'ells que anaven caminant cap al camp. 16.13 Aquests anaren a comunicar-ho als altres; però tampoc a ells no els van creure. 16.14 Finalment es manifestà als onze quan eren a taula, i els reprengué per la seva incredulitat i la seva obstinació a no creure els qui l'havien vist ressuscitat, 16.15 i els digué: 'Aneu per tot el món i prediqueu l'Evangeli a tota criatura. 16.16 El qui cregui i sigui batejat, serà salvat, però el qui no cregui, serà condemnat. 16.17 Als qui creguin, els acompanyaran aquests senyals: Expulsaran dimonis en el meu nom, parlaran llengües noves, 16.18 agafaran serps amb les mans i, si beuen alguna metzina, no els farà cap mal; imposaran les mans als malalts i es posaran bons.' 16.19 Així, el Senyor Jesús, després de parlar amb ells, fou endut al cel i s'assegué a la dreta de Déu. 16.20 Ells se n'anaren a predicar pertot arreu, i el Senyor col·laborava amb ells i confirmava la Paraula amb els senyals que l'acompanyaven.

Lluc 1

1.1 Ja que n'hi ha molts que han emprès la tasca de compilar una narració dels fets que s'han esdevingut entre nosaltres, 1.2 tal com ens els van transmetre els qui des del principi en foren testimonis presencials, i ara són servidors de la Paraula, 1.3 m'ha semblat que també jo podia escriure-t'ho detalladament, excel·lentíssim Teòfil, ja que des de fa temps he procurat d'investigar-ho tot amb decisió, 1.4 a fi que et convencis de la solidesa que tenen els ensenyaments amb què has estat instruït. 1.5 En temps d'Herodes, rei de Judea, hi havia un sacerdot que es deia Zacaries, del grup d'Abies, casat amb una descendent d'Aaron que es deia Elisabet. 1.6 Tots dos eren rectes davant Déu, i seguien correctament tots els manaments i les observances del Senyor. 1.7 Però no tenien cap fill, perquè Elisabet era estèril, i tots dos eren ja d'edat avançada. 1.8 Una vegada, mentre complia davant Déu el servei sacerdotal corresponent al torn del seu grup, 1.9 li va tocar per sorteig, segons el costum dels sacerdots, d'entrar al santuari del Senyor a oferir l'encens. 1.10 Durant l'hora de l'encens, tot el poble restava fora pregant. 1.11 Llavors se li aparegué un àngel del Senyor, dempeus a la dreta de l'altar de l'encens. 1.12 Zacaries, en veure'l, va tenir un ensurt i es va esverar. 1.13 Però l'àngel li digué: 'No tinguis por, Zacaries, que el teu prec ha estat escoltat: Elisabet, la teva muller, et donarà un fill i li posaràs per nom Joan. 1.14 T'ompliràs de goig i ho celebraràs, i tothom s'alegrarà del seu naixement, 1.15 perquè serà gran davant del Senyor. No tastarà el vi ni el licor, i serà ple de l'Esperit Sant ja abans de néixer; 1.16 convertirà molts dels fills d'Israel al Senyor, el seu Déu; 1.17 ell mateix anirà davant del Senyor amb l'esperit i el poder d'Elies per reconciliar de cor els pares amb els fills, i perquè els indòcils tornin al seny dels rectes, a fi de preparar per al Senyor un poble ben disposat.' 1.18 Llavors Zacaries digué a l'àngel: 'Com ho sabré això? Si ja sóc vell i la meva dona també és d'edat avançada.' 1.19 L'àngel li va respondre: 'Jo sóc Gabriel, l'assistent de Déu; ell m'ha enviat a parlar-te i a anunciar-te aquest missatge joiós. 1.20 Mira, ara et quedaràs mut i no podràs parlar fins al dia que això es compleixi, ja que no has cregut les meves paraules, que es compliran al seu moment. 1.21 Mentrestant el poble esperava que sortís Zacaries, estranyats que trigués tant dintre el santuari. 1.22 Quan va sortir, no els podia parlar, i van comprendre que dins el santuari havia tingut una visió. Ell s'expressava amb signes, i continuava mut. 1.23 Quan es van complir els dies del seu servei, se'n va anar a casa seva. 1.24 Després d'aquests dies, Elisabet, la seva dona, va quedar embarassada i es va quedar amagada durant cinc mesos, i deia: 1.25 'Ves com m'ha afavorit el Senyor, aquests dies que s'ha fixat en mi, per posar fi a la meva vergonya davant la gent.' 1.26 Al sisè mes, fou enviat per Déu l'àngel Gabriel a un poble de la Galilea, anomenat Natzaret, 1.27 a una noia verge que es deia Maria i que estava promesa amb un home que es deia Josep, de la descendència de David. 1.28 Va entrar, doncs, a casa d'ella i li digué: 'Alegra't, molt afavorida, el Senyor és amb tu!' 1.29 Ella va quedar desconcertada davant d'una tal expressió, i pensava quina mena de salutació era aquella. 1.30 Però l'àngel li digué: 'Assossega't, Maria, que has trobat gràcia davant Déu; 1.31 concebràs i tindràs un fill, i li posaràs per nom Jesús. 1.32 Serà gran i serà anomenat Fill de l'Altíssim, i el Senyor Déu li donarà el tron del seu pare David; 1.33 regnarà per sempre a la casa de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi.' 1.34 Maria digué a l'àngel: 'I com es farà això, si jo no visc amb cap home?' 1.35 L'àngel li va contestar: 'L'Esperit Sant davallarà damunt teu, i la força de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el nadó serà sant, i l'anomenaran Fill de Déu. 1.36 Fixa't en la teva parenta Elisabet, també ha concebut un fill, ara que ja és gran, i la que era tinguda per estèril ja està de sis mesos. 1.37 Perquè no hi ha res impossible per a Déu.' 1.38 Maria digué: 'Heus aquí l'esclava del Senyor; que es realitzi en mi el que tu has dit.' Llavors l'àngel la va deixar. 1.39 Per aquells dies, Maria se n'anà adelerada cap a la regió muntanyenca, a una població de Judà. 1.40 Va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. 1.41 Quan Elisabet va sentir la salutació de Maria, la criatura li saltà dins el ventre, i Elisabet es va omplir de l'Esperit Sant, 1.42 i va exclamar en veu alta: 'Beneïda tu entre les dones, i beneït el fruit del teu ventre! 1.43 Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? 1.44 Tan bon punt ha arribat la teva salutació a les meves orelles, l'infant ha saltat d'alegria en el meu ventre. 1.45 Feliç la qui ha cregut que serà una realitat tot allò que li ha estat comunicat de part del Senyor.' 1.46 Maria digué: 'La meva ànima magnifica el Senyor, 1.47 i el meu esperit s'alegra en Déu que em salva, 1.48 perquè s'ha fixat en la petitesa de la seva esclava. Vet aquí que, des d'ara, totes les generacions em diran benaurada, 1.49 perquè el Totpoderós ha obrat en mi prodigis. El seu nom és sant, 1.50 i la seva amorositat per als qui el veneren s'estén de generació en generació. 1.51 Ha fet prodigis amb la força del seu braç; ha dispersat els homes de cor arrogant; 1.52 ha destronat els poderosos del soli, i ha exalçat els humils. 1.53 Ha omplert de béns els famolencs i ha despatxat els rics amb les mans buides. 1.54 Ha protegit Israel, el seu servidor, tenint present la seva misericòrdia, 1.55 tal com ho havia promès als nostres pares, a favor d'Abraham i la seva descendència per sempre més.' 1.56 Maria es va quedar amb ella uns tres mesos, i després va tornar a casa seva. 1.57 Quan a Elisabet se li complí el temps d'infantar, va donar a llum un fill. 1.58 Quan els veïns i els parents es van assabentar que el Senyor li havia tingut tanta bondat, la felicitaven. 1.59 Succeí que al vuitè dia vingueren a circumcidar l'infant, i li volien posar el nom del seu pare, Zacaries. 1.60 Però la seva mare hi va intervenir dient: 'No! S'ha de dir Joan!' 1.61 Ells li deien: 'Si no hi ha ningú de la teva parentela que porti aquest nom!' 1.62 I feren signes al seu pare per preguntar-li com volia que es digués. 1.63 Ell va demanar una tauleta i hi va escriure: 'Joan és el seu nom.' I tots van quedar estranyats. 1.64 A l'instant li va desaparèixer l'impediment de la boca i el de la llengua, i, recuperada la paraula, beneïa Déu. 1.65 Tots els veïns van quedar fortament impressionats, i per tota la serralada de Judea es parlava d'aquest fet, 1.66 i tots els qui en van tenir coneixement ho retenien dintre seu, tot pensant: 'Què deurà ser aquest noi?' Perquè, evidentment, la mà del Senyor era amb ell. 1.67 Aleshores Zacaries, el seu pare, s'omplí de l'Esperit Sant, i va profetitzar: 1.68 'Beneït sigui el Senyor, Déu d'Israel! Ha visitat el seu poble i l'ha redimit. 1.69 Ha fet alçar, a favor nostre, una força salvadora a la casa de David, el seu servent, 1.70 com ho havia predit de temps antic per boca dels seus sants profetes: 1.71 que ens deslliuraria dels nostres enemics i de les mans de tots els qui ens odien, 1.72 per compassió als nostres pares, i recordant la seva aliança santa, 1.73 el jurament fet al nostre pare Abraham de concedir-nos que, 1.74 lliures de temença, arrencats de la mà dels enemics, li donem culte 1.75 amb santedat i justícia, davant seu, tota la vida. 1.76 I a tu, infant, et diran profeta de l'Altíssim, perquè aniràs davant del Senyor preparant els seus camins 1.77 per fer conèixer al seu poble la salvació i el perdó dels seus pecats 1.78 per l'amor entranyable del nostre Déu, que ens farà venir una aurora celestial 1.79 per il·luminar els qui viuen en la fosca i en l'ombra de mort, i per conduir els nostres passos per un camí de pau.' 1.80 El noi anava creixent i el seu esperit s'enfortia, i s'estava en llocs deshabitats fins al dia que es va manifestar a Israel.

Lluc 2

2.1 S'esdevingué aquells dies que va sortir un edicte de Cèsar August manant que es fes el cens de tot l'imperi. 2 Aquest cens fou el primer que es va fer essent Quirini governador de Síria. 2.3 I tothom anava a empadronar-se, cadascú a la seva localitat. 2.4 També Josep va pujar des del poble de Natzaret, de Galilea, a la Judea, al poble de David, que s'anomena Betlem, ja que pertanyia al casal i a la família de David, 2.5 a empadronar-se juntament amb Maria, la seva muller, que estava encinta. 2.6 Mentre eren allà se li va complir el temps del part, 2.7 i va infantar el seu fill primogènit. L'embolcallà i l'ajagué en una menjadora, perquè no hi havia lloc per a ells a l'hostal. 2.8 En aquell mateix indret hi havia uns pastors que s'estaven al ras i feien torns de nit per guardar el seu ramat. 2.9 Se'ls presentà un àngel del Senyor, i la glòria del Senyor els envoltà de llum i van quedar espaordits. 2.10 Però l'àngel els digué: 'No tingueu por. Us porto una nova de gran goig, que ho serà per a tot el poble: 2.11 avui, a la ciutat de David, us ha nascut un Salvador, que és el Crist, el Senyor. 2.12 Això us servirà d'indicació: trobareu un infant en bolquers, ajagut en una menjadora.' 2.13 Tot d'una s'uní a l'àngel un estol de la milícia celestial que lloava Déu dient: 2.14 'Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau a la humanitat que ell estima.' 2.15 Així que els àngels els van deixar, anant-se'n cap al cel, els pastors deien entre ells: 'Arribem-nos a Betlem a veure això que ha passat i que el Senyor ens ha fet conèixer.' 2.16 Hi anaren ben de pressa i trobaren Maria, Josep i l'infanto ajagut a la menjadora. 2.17 Un cop vist, explicaven el que els havia estat dit referent a aquest nen; 2.18 i tots els qui ho sentien quedaven meravellats d'allò que els contaven els pastors. 2.19 Maria retenia tots aquests records i els meditava en el seu cor. 2.20 Després, els pastors, se'n tornaren glorificant i lloant Déu per tot el que havien vist i sentit, que era com els havia estat anunciat. 2.21 Quan es van complir els vuit dies preceptuats i hagueren de circumcidar-lo, li van posar el nom de Jesús, com l'havia anomenat l'àngel abans de la seva concepció. 2.22 Arribat el dia de la purificació, tal com mana la Llei de Moisès, el van pujar a Jerusalem a fi de presentar-lo al Senyor. 2.23 Així ho prescriu la Llei del Senyor: Tot primogènit mascle serà tingut com a consagrat al Senyor. 2.24 I per oferir en sacrifici un parell de tórtores o dos colomins, tal com especifica la Llei del Senyor. 2.25 Vivia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó, un home just i piadós que anhelava el consol d'Israel, i l'Esperit Sant es manifestava en ell. 2.26 L'Esperit Sant, doncs, li havia revelat que no moriria sense haver vist abans el Crist del Senyor. 2.27 Guiat per l'Esperit va anar al temple, i quan els pares entraven l'infant Jesús per complir amb ell el que disposa la Llei, 2.28 Simeó el prengué en braços i beneí Déu dient: 2.29 'Ara, Senyor, deixa marxar en pau el teu servent, segons la teva promesa, 2.30 perquè els meus ulls han vist la teva salvació, 2.31 que has posat a disposició de tots els pobles; 2.32 llum per a revelació a les nacions i glòria del teu poble Israel.' 2.33 El seu pare i la seva mare estaven sorpresos de les coses que deien d'ell. 2.34 Simeó els beneí i digué a Maria, la seva mare: 'Mira, aquest ha estat posat perquè molts caiguin o s'aixequin a Israel, i com a estendard de controvèrsia, 2.35 i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima, perquè així quedin al descobert els sentiments de molts cors.' 2.36 Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d'Aser. Era d'edat molt avançada. Casada de joveneta, havia viscut set anys amb el seu marit 2.37 i llavors va quedar viuda; ara tenia vuitanta-quatre anys. No s'apartava del temple, servint Déu nit i dia amb dejunis i pregàries. 2.38 S'esdevingué que ella es trobava allà en aquell moment, i es va posar a lloar Déu i a parlar de l'infant a tots els qui esperaven l'alliberament de Jerusalem. 2.39 Quan hagueren complert tot allò que exigia la Llei del Senyor, se'n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret. 2.40 I l'infant creixia i s'enfortia, omplint-se de saviesa; i la gràcia de Déu reposava en ell. 2.41 Els seus pares anaven cada any a Jerusalem per les festes de Pasqua. 2.42 Quan ell tenia dotze anys van pujar, com de costum, a la festa. 2.43 I, acabats els dies, quan se'n tornaven, el noi Jesús es va quedar a Jerusalem sense que els seus pares se n'adonessin. 2.44 Ells, creguts que era a la caravana, feren camí fins al cap de la jornada. Llavors es van posar a buscar-lo entre els parents i coneguts, 2.45 i com que no el van trobar, se'n tornaren a Jerusalem a buscar-lo. 2.46 Al cap de tres dies el van trobar al temple, assegut enmig dels mestres, escoltant-los i fent-los preguntes. 2.47 Tots els qui el sentien s'admiraven de la seva intel·ligència i de les respostes que donava. 2.48 En veure'l, es van quedar atònits, i la seva mare li digué: 'Fill, per què t'has portat així amb nosaltres? Mira amb quina ànsia t'estàvem buscant el teu pare i jo.' 2.49 Ell els contestà: 'Per què em buscàveu? No sabíeu que jo he d'estar per les coses del meu Pare?' 2.50 Ells, però, no acabaven d'entendre la resposta. 2.51 Després baixà amb ells a Natzaret i els estigué submís. I la seva mare guardava dins el cor el record de tot allò. 2.52 Jesús progressava en coneixement, en estatura i en gràcia davant Déu i els homes.

Lluc 3

3.1 L'any quinzè del regnat de Tiberi Cèsar, quan Ponç Pilat era governador de la Judea, Herodes, virrei de Galilea, i el seu germà Filip, virrei d'Iturea i de la regió de Traconítida, i Lisànies ho era d'Abilene, 3.2 sota el pontificat d'Annàs i de Caifàs, la paraula de Déu fou adreçada a Joan, fill de Zacaries, en el desert. 3.3 Llavors recorregué tota la comarca del Jordà predicant un baptisme de conversió per al perdó dels pecats, 3.4 tal com és escrit en el llibre d'oracles del profeta Isaïes: Veu d'un que clama en el desert: Prepareu el camí del Senyor, adreceu les seves senderes; 3.5 tots els barrancs seran omplerts, tots els serrats i turons seran abaixats, els terrenys tortuosos seran adreçats i els camins escabrosos seran aplanats, 3.6 i tota la humanitat veurà la salvació de Déu. 3.7 Deia així a les multituds que acudien a fer-se batejar per ell: 'Cria d'escurçons! Qui us ha ensenyat com escapar del càstig que s'acosta? 3.8 Feu, doncs, els fruits que corresponen al penediment, i no comenceu a argüir entre vosaltres: 'Tenim Abraham per pare', perquè us dic que d'aquestes pedres Déu pot fer sortir fills a Abraham. 3.9 A més, la destral ja és encarada a la soca dels arbres; per tant, tot arbre que no dóna fruit és tallat i llençat al foc.' 3.10 La gent li preguntava: 'Doncs, què hem de fer?' 3.11 Ell els responia: 'El qui tingui dues túniques, que les comparteixi amb qui no en té cap, i el qui tingui provisions que faci el mateix.' 3.12 També hi van anar uns recaptadors a fer-se batejar, i li preguntaven: 'Mestre, què hem de fer?' 3.13 Ell els deia: 'No exigiu més del que teniu estipulat.' 3.14 Igualment uns soldats li preguntaven: 'I nosaltres, què hem de fer?' I els deia: 'No amenaceu ningú ni poseu denúncies falses, i acontenteu-vos amb la vostra soldada.' 3.15 Però com que el poble estava a l'expectativa, i tothom interiorment es preguntava si Joan no fóra el Crist, 3.16 Joan va declarar a tothom: 'Jo us batejo amb aigua, però ve aquell qui és més poderós que jo, de qui no sóc prou digne ni de deslligar-li la corretja de les sandàlies. Ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc. 3.17 Ja té a les mans la pala de ventar per netejar bé la seva era i aplegar el blat en el graner; però la palla la cremarà en la foguera que no s'apaga mai.' 3.18 Amb aquestes i moltes altres exhortacions, anunciava al poble la bona nova. 3.19 Però el virrei Herodes, que havia estat reptat per ell a causa d'Herodies, la muller del seu germà, i per les moltes maldats que havia comès, 3.20 encara n'hi va afegir una de més grossa: va tancar Joan a la presó. 3.21 Després d'un bateig multitudinari en el qual Jesús també va ser batejat, mentre ell estava pregant s'obrí el cel 3.22 i davallà damunt d'ell l'Esperit Sant d'una manera visible, com un colom, i es va sentir una veu del cel: 'Tu ets el meu Fill, l'Estimat; en tu m'he complagut.' 3.23 Aquest era Jesús, que a l'inici del seu ministeri tenia uns trenta anys i se suposava que era fill de Josep, i aquest ho era d'Elí, 3.24 de Matat. de Leví, de Melquí, de Jannai, de Josep, 3.25 de Mataties, d'Amós, de Naüm, d'Heslí, de Nangai, 3.26 de Maat, de Mataties, de Semeín, de Josec, de Jodà, 3.27 de Joanan, de Resà, de Zorobabel, de Salatiel, de Nerí, 3.28 de Melquí, d'Adí, de Cosam, d'Elmadan, d'Er, 3.29 de Jesús, d'Elièzer, de Jorim, de Matat, de Leví, 3.30 de Simeó, de Judà, de Josep, de Jonam, d'Eliaquim, 3.31 de Meleà, de Mennà, de Matatà, de Natan, de David, 3.32 de Jessè, d'Obed, de Booz, de Salà, de Naason, 3.33 d'Amminabad, d'Admín, d'Arní, d'Hesron, de Fares, de Judà, 3.34 de Jacob, d'Isaac, d'Abraham, de Tèrah, de Nahor, 3.35 de Serug, de Ragaú, de Fàlec, d'Éber, de Xèlah, 3.36 de Cainam, d'Arfaxad, de Sem, de Noè, de Lèmec, 3.37 de Matusalem, d'Henoc, de Jèred, de Malalcel, de Quenan, 3.38 d'Enoix, de Set, d'Adam, de Déu.

Lluc 4

4.1 Jesús, ple de l'Esperit Sant, va tornar del Jordà, i l'Esperit el va fer anar pel desert, 4.2 on el diable l'estigué temptant durant quaranta dies. Tots aquells dies els va passar sense menjar res, i a la fi va tenir fam. 4.3 Aleshores el diable li digué: 'Si ets Fill de Déu, mana a aquesta pedra que es torni pa.' 4.4 Jesús li va respondre: 'Diu l'Escriptura: L'home no viu sols de pa.' 4.5 Després se l'endugué amunt; en un instant li féu veure tots els reialmes del món, 4.6 i el diable li digué: 'Et puc donar tot aquest poder i tota aquesta glòria, perquè m'ha estat concedit a mi i ho dono a qui jo vull; 4.7 només que et prosternis davant meu, tot serà teu.' 4.8 Jesús li replicà: 'Diu l'Escriptura: Adoraràs el Senyor, el teu Déu, i només a ell donaràs culte.' 4.9 Aleshores el conduí a Jerusalem, el deixà damunt el pinacle del temple i li digué: 'Si ets Fill de Déu, llança't daltabaix des d'aquí, 4.10 perquè l'Escriptura diu: Donarà ordre als seus àngels que et guardin, 4.11 i que et duguin a les palmes de les mans, a fi que els teus peus no ensopeguin en cap pedra.' 4.12 Però Jesús li replicà: 'Diu l'Escriptura: No temptaràs el Senyor, el teu Déu.' 4.13 Quan el diable hagué esgotat totes les temptacions, el va deixar estar esperant una altra ocasió. 4.14 Aleshores Jesús, amb la força de l'Esperit, va tornar a la Galilea, i la seva fama s'estengué per tota la comarca. 4.15 I ell anava ensenyant per les sinagogues i era exalçat per tothom. 4.16 Anà a Natzaret, on s'havia criat. El dissabte, com tenia per costum, anà a la sinagoga, i es va aixecar per fer la lectura. 4.17 Li donarem el volum del profeta Isaïes, el desplegà i va trobar el passatge on hi ha escrit: 4.18 L'Esperit del Senyor és sobre meu, per això m'ha ungit, per a portar el missatge joiós als pobres, m'ha enviat a proclamar la llibertat als captius i als cecs la recuperació de la vista, a posar en llibertat els oprimits 4.19 i a proclamar l'any de gràcia del Senyor. 4.20 Plegà el volum, el va tornar a l'assistent i s'assegué. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls clavats en ell. 4.21 Aleshores es posà a dir-los: 'Avui s'ha fet realitat aquest passatge que acabeu de sentir.' 4.22 Tothom parlava bé d'ell i s'admiraven de les paraules plenes de gràcia que sortien de la seva boca, i deien: '¿No és el fill de Josep, aquest?' 4.23 Ell els respongué: 'Segurament que em retraureu aquella dita: Metge, cura't a tu mateix. Fes també aquí, al teu poble, tot allò que diuen que has fet a Cafarnaüm.' 4.24 I afegí: 'Us asseguro que no hi ha cap profeta que sigui ben rebut a la pròpia terra. 4.25 Però també us asseguro que hi havia moltes viudes a Israel en temps d'Elies, quan el cel restà tancat durant tres anys i mig i sobrevingué una fam espantosa per tot el país, 4.26 però Elies no fou enviat a cap d'elles, sinó a una viuda de Sarepta de Sidó. 4.27 També hi havia molts leprosos a Israel en temps del profeta Eliseu, però cap d'ells no fou purificat, sinó el sirià Naaman.' 4.28 En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga es van indignar, 4.29 i, aixecant-se, el tragueren fora del poble i el dugueren fins a un cingle del turó sobre el qual s'alçava el seu poble, amb el propòsit d'estimbar-lo; 4.30 Jesús, però, passant per entremig d'ells, se'n va anar. 4.31 Llavors baixà a Cafarnaüm, població de la Galilea, i els dissabtes els ensenyava. 4.32 I quedaven admirats de la seva manera d'ensenyar, perquè parlava amb autoritat. 4.33 A la sinagoga hi havia un home posseït per l'esperit d'un dimoni impur, i va cridar amb veu forta: 4.34 'Ah! Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? ¿Has vingut ha destruir-nos? Sé qui ets tu: el Sant de Déu.' 4.35 Però Jesús el reprengué: 'Calla i surt d'ell!' Llavors el dimoni el llançà al mig i en sortí sense fer-li cap mal. 4.36 L'estupor es va apoderar de tothom, i es preguntaven entre ells: 'Quina mena de paraula és aquesta que amb autoritat i poder dóna ordres als esperits impurs, i surten?' 4.37 I la seva fama s'anà escampant per tots els indrets de la comarca. 4.38 En sortir de la sinagoga, entrà a casa de Simó. La sogra de Simó patia una gran febrada, i li van demanar que l'atengués. 4.39 Ell, inclinat al seu damunt, va increpar la febre, i la febre la va deixar; tot seguit es va llevar i es posà a servir-los. 4.40 Així que es va pondre el sol, tothom qui tenia malalts de diverses malalties els hi duien, i ell els imposava les mans a cada un i els guaria. 4.41 També, de molts en sortien dimonis cridant i dient-li: 'Tu ets el Fill de Déu!' Però ell els renyava i no els deixava parlar, perquè sabien que ell era el Crist. 4.42 Així que es féu de dia, va sortir i se n'anà en un lloc solitari. La gent que l'anava cercant va arribar fins a ell, i volien retenir-lo perquè no els deixés, 4.43 però ell els digué: 'També haig d'anunciar la bona nova del Regne de Déu a les altres poblacions, que per això he estat enviat.' 4.44 I anava predicant per les sinagogues de la Judea.

Lluc 5

5.1 En certa ocasió que la gent s'aglomerava damunt d'ell per escoltar la paraula de Déu, i ell es trobava a la riba del llac de Genesaret, 5.2 veié dues barques aturades a la riba del llac; els pescadors n'havien baixat i rentaven les xarxes. 5.3 Pujà en una de les barques, la que era de Simó, i li demanà que l'enretirés una mica de terra i, assegut, instruïa les multituds de la barca estant. 5.4 Quan acabà de parlar digué a Simó: 'Tira endins i caleu les xarxes per pescar.' 5.5 Simó li fa: 'Mestre, tota la nit hi hem estat bregant i no hem agafat res; però ja que tu ho dius, calaré les xarxes.' 5.6 Tan bon punt ho hagueren fet, van agafar una quantitat de peixos tan gran que les xarxes se'ls esquinçaven. 5.7 Llavors feren senyals als companys de l'altra barca que vinguessin a ajudar-los; ells hi anaren i van omplir les dues barques, tant que perillaven d'enfonsar-se. 5.8 En veure-ho, Simó Pere es llançà als genolls de Jesús dient: 'Aparta't de mi, Senyor, que sóc un home pecador.' 5.9 I és que l'estupor s'havia apoderat d'ell i de tots els qui l'acompanyaven, per la pesca que havien fet. 5.10 El mateix succeí a Jaume i Joan, els fills de Zebedeu, que eren socis de Simó. Però Jesús digué a Simó: 'No tinguis por, des d'ara seràs pescador d'homes.' 5.11 Ells, retornades les barques a terra, ho van deixar tot i el van seguir. 5.12 Una vegada, Jesús es trobava en una població on hi havia un home cobert de lepra. Aquest, en veure Jesús, es prosternà fins a terra i li pregava: 'Senyor, si vols pots netejar-me.' 5.13 Jesús va estendre la mà, el tocà i li digué: 'Ho vull, queda net'; i a l'instant li desaparegué la lepra. 5.14 Llavors li manà: 'No ho diguis a ningú, sinó vés a presentar-te al sacerdot i ofereix per la teva purificació el que Moisès va ordenar, perquè en tinguin constatació.' 5.15 La seva anomenada s'estenia cada vegada més, i s'aplegava molta gent per sentir-lo i per fer-se guarir les seves malalties; 5.16 però ell es retirava als llocs solitaris per dedicar-se a la pregària. 5.17 Un dia que ell estava ensenyant, hi havia també allí asseguts uns fariseus i uns mestres de la Llei vinguts de tots els pobles de la Galilea, de la Judea i de Jerusalem; i un poder del Senyor el movia a guarir. 5.18 Amb això que uns homes que duien una llitera amb un paralític intentaven d'introduir-lo per posar-lo davant d'ell, 5.19 i no trobant la manera de fer-ho a causa de la gentada, van pujar al terrat, i separant les rajoles el van baixar amb la llitera al mig, davant Jesús. 5.20 Ell, veient la seva fe, digué: 'Home, et són perdonats els teus pecats.' 5.21 Els mestres de la Llei i els fariseus van començar a rondinar i deien: 'Qui és aquest que diu blasfèmies? Qui pot perdonar pecats, sinó únicament Déu?' 5.22 Però Jesús, que coneixia els seus pensaments, els respongué: 'Què penseu dins vostre? 5.23 Què és més fàcil, dir: Et són perdonats els pecats, o bé dir: Aixeca't i posa't a caminar? 5.24 Doncs ara sabreu que el Fill de l'Home té autoritat a la terra de perdonar els pecats.' Llavors digué al paralític: 'T'ho mano, alça't, carrega't la llitera i vés-te'n a casa.' 5.25 A l'instant s'alçà davant de tots, prengué la llitera on jeia i se'n va anar a casa seva lloant Déu. 5.26 Tots es van quedar atònits, i donaven gràcies a Déu, plens de reverència, i deien: 'Avui hem vist coses meravelloses.' 5.27 Després d'això, va sortir i es fixà en un recaptador que es deia Leví, assegut a la taula dels tributs, i li va dir: 'Segueix-me.' 5.28 Ell ho deixà tot, s'aixecà i el va seguir. 5.29 Després Leví va preparar un gran convit a casa seva, i a taula amb ells s'hi trobaven un bon grup de recaptadors i moltes altres persones. 5.30 Els fariseus i el seu grup de mestres de la Llei rondinaven i deien als deixebles: 'Com és que mengeu i beveu amb els recaptadors i els pecadors?' 5.31 Jesús els va respondre: 'No són pas els qui estan bons els qui tenen necessitat de metge, sinó els malalts. 5.32 No he vingut a cridar justos, sinó pecadors perquè es penedeixin.' 5.33 Aleshores ells li digueren: 'Els deixebles de Joan dejunen sovint i fan pregàries, com també els dels fariseus; en canvi, els teus mengen i beuen.' 5.34 Jesús els digué: '¿És que voldríeu fer dejunar els convidats a les noces mentre el nuvi és amb ells? 5.35 Prou vindrà un dia que el nuvi els serà pres, llavors aquells dies dejunaran.' 5.36 I els deia també una paràbola: 'Ningú no esquinça un tros de mantell nou per apedaçar-ne un de vell: malmetria el nou, i el pedaç del nou no s'adiria amb el vell. 5.37 Tampoc ningú no aboca vi novell en bots vells: el vi novell rebentaria els bots i es vessaria, i es perdrien el bots. 5.38 El vi novell cal abocar-lo en bots nous. 5.39 I ningú que hagi begut vi vell no voldrà beure després vi novell, perquè diu: El vell és millor.'

Lluc 6

6.1 Un dissabte que ell passava per uns sembrats, els seus deixebles arrencaven espigues i se les menjaven, després de desgranar-les amb les mans. 6.2 Uns fariseus digueren: 'Per què feu el que no és permès de fer en dissabte?' 6.3 Jesús els digué: '¿Ni tan sols heu llegit allò que va fer David quan tenia fam, ell i els qui l'acompanyaven? 6.4 Va entrar a la Casa de Déu, va prendre els pans de l'ofrena, en va menjar i en va donar als qui l'acompanyaven, quan no és permès de menjar-ne sinó únicament els sacerdots.' 6.5 I els deia: 'El Fill de l'Home és senyor del dissabte.' 6.6 Un altre dissabte va entrar a la sinagoga, i hi ensenyava. Hi havia allí un home que tenia la mà dreta paralitzada. 6.7 Els mestres de la Llei i els fariseus estaven a l'aguait per veure si guariria en dissabte, per tenir de què acusar-lo. 6.8 Però ell, que coneixia els seus pensaments, digué a l'home de la mà paralitzada: 'Aixeca't i posa't dret aquí al mig.' Ell s'aixecà i es va quedar dret. 6.9 Llavors Jesús els digué: 'Us pregunto: És permès en dissabte fer el bé o el mal, salvar una vida o perdre-la?' 6.10 I repassant-los tots amb la mirada, digué a l'home: 'Estén la teva mà.' Ell ho va fer, i la mà li va quedar restablerta. 6.11 Però ells, enfurismats, discutien entre si què podrien fer contra Jesús. 6.12 S'esdevingué per aquell temps que ell se n'anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant Déu. 6.13 Quan es va fer de dia, va cridar els seus deixebles i n'escollí dotze, d'entre ells, i els donà el nom d'apòstols: 6.14 Simó, a qui anomenà també Pere, i el seu germà Andreu, Jaume, Joan, Felip, Bartomeu, 6.15 Mateu, Tomàs, Jaume, fill d'Alfeu, Simó, que li deien el zelota, 6.16 Judes, fill de Jaume, i Judes Iscariot, que esdevingué un traïdor. 6.17 Quan baixava amb ells, s'aturà en un indret pla on hi havia molts dels seus deixebles i una gran concentració del poble de tota la Judea, de Jerusalem i de la costa de Tir i de Sidó, 6.18 que venien a sentir-lo i a fer-se guarir de les seves malalties. També els turmentats d'esperits impurs quedaven curats. 6.19 I tota la multitud procurava tocar-lo, perquè sortia d'ell una força que els guaria tots. 6.20 Aleshores ell, alçant la mirada cap als deixebles, deia: 'Feliços els pobres, perquè el Regne de Déu és vostre! 6.21 Feliços els qui ara passeu fam, perquè sereu saciats! Feliços els qui ara ploreu, perquè riureu! 6.22 Feliços sereu quan els homes us odiïn, us rebutgin, us insultin i sigui el vostre nom proscrit com infame per causa del Fill de l'Home. 6.23 Alegreu-vos aquell dia, i celebreu-ho, perquè, mireu, la vostra recompensa en el cel és esplèndida; d'aquesta mateixa manera tractaven els seus pares els profetes! 6.24 Però ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut la vostra recompensa! 6.25 Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips, perquè passareu fam! Ai de vosaltres, els qui ara rieu, perquè gemegareu i plorareu! 6.26 Ai quan tothom parli bé de vosaltres, que d'aquesta manera és com els seus pares tractaven els falsos profetes! 6.27 'Però a vosaltres que m'escolteu, jo us dic: Estimeu els vostres enemics, feu el bé als qui us odien, 6.28 beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us calumnien. 6.29 Al qui et pegui en una galta, para-li també l'altra; al qui et prengui el mantell, no li neguis tampoc la túnica. 6.30 Dóna a qualsevol que et demani, i a qui s'emporti el que és teu, no li ho reclamis. 6.31 I tal com voleu que els homes us tractin, tracteu-los també a ells de la mateixa manera. 6.32 Si estimeu els qui us estimen, quin mèrit teniu? També els pecadors estimen qui els estima. 6.33 Si feu bé als qui us en fan, quin mèrit teniu? També els pecadors ho fan. 6.34 I, si presteu només a aquells de qui espereu retribució, quin mèrit teniu? També els pecadors presten als pecadors per rebre'n altre tant. 6.35 Més aviat, estimeu els vostres enemics, feu bé i presteu sense esperar-ne res a canvi: la vostra recompensa serà gran i sereu fills de l'Altíssim, que ell és bondadós amb els desagraïts i els malvats. 6.36 Sigueu compassius com el vostre Pare és compassiu. 6.37 No jutgeu i no sereu jutjats; no condemneu i no sereu condemnats; perdoneu i sereu perdonats. 6.38 Doneu i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i plena. Amb la mesura amb què mesureu sereu mesurats.' 6.39 Els proposà encara una paràbola: '¿És que un cec pot guiar un altre cec? ¿No cauran tots dos al sot? 6.40 No hi ha cap deixeble per damunt del mestre; si bé, un cop format, tot deixeble serà com el mestre. 6.41 Per què et fixes en la brossa que hi ha a l'ull del teu germà, i no t'adones de la biga que portes en el teu propi ull? 6.42 Com pots dir al teu germà: Germà, deixa que et tregui la brossa que dus a l'ull, quan tu mateix no t'adones de la biga que portes al teu? Hipòcrita! Treu-te primer la biga del teu ull, i llavors hi veuràs clar per treure la brossa de l'ull del teu germà. 6.43 No hi ha cap arbre bo que doni fruits bords, ni cap arbre bord que doni bons fruits. 6.44 Cada arbre es coneix pel seu fruit: no es cullen pas figues dels cards, ni es veremen raïms de les bardisses. 6.45 L'home bo, de la bondat que atresora al cor en treu el bé; i el dolent, de la maldat que atresora en treu el mal; perquè del que sobreabunda al cor en parla la boca. 6.46 'Per què em dieu 'Senyor, Senyor', i no feu el que us dic? 6.47 Tothom qui ve a mi i escolta les meves paraules, i les practica, us explicaré a qui s'assembla. 6.48 S'assembla a un home que edificà una casa: va cavar, va enfondir i va assentar els fonaments damunt la roca; en venir l'aiguat, la torrentada va envestir contra aquella casa, però no la pogué somoure, perquè era ben construïda. 6.49 En canvi, el qui les ha escoltat i no les ha practicat, s'assembla a un home que va edificar la casa sobre la terra, sense fonaments; la va envestir la torrentada, i de seguida s'esfondrà, i la ruïna d'aquella casa fou total.'

Lluc 7

7.1 Quan va acabar de parlar al poble que l'escoltava, va entrar a Cafarnaüm. 7.2 Un centurió tenia un criat a qui apreciava molt, i aquest estava malalt, a punt de morir. 7.3 Havent sentit parlar de Jesús, li va enviar uns ancians de la congregació jueva per pregar-li que vingués a salvar el seu criat. 7.4 Van presentar-se a Jesús i li pregaven insistentment dient-li: 'Es mereix que li ho concedeixis, 7.5 perquè estima el nostre poble, i ha estat ell mateix qui ens ha fet construir la sinagoga.' 7.6 Jesús se n'anava amb ells, i quan ja no era gaire lluny de la casa, el centurió li va fer arribar uns amics perquè li diguessin: 'Senyor, no et molestis, que jo no sóc ningú perquè et dignis entrar a casa meva. 7.7 És per això que no he gosat de venir a trobar-te personalment; n'hi ha prou amb què ho diguis de paraula perquè el meu criat es posi bo. 7.8 Ja que també jo, que sóc un simple subordinat, tinc soldats a les meves ordres, i si dic a un que se'n vagi, se'n va; si a un altre que vingui, ve; i si dic al meu criat que faci una cosa, la fa.' 7.9 En sentir això, Jesús l'admirà, i, girant-se cap a la multitud que el seguia, exclamà: 'Us asseguro que ni a Israel no he trobat una fe semblant.' 7.10 En tornar a casa, els enviats van trobar el criat restablert. 7.11 Poc després se n'anà, acompanyat dels seus deixebles i d'una gran gentada, en un poble anomenat Naín. 7.12 Quan eren prop de l'entrada de la població, heus aquí que s'enduien a enterrar un mort, fill únic de la seva mare, que era viuda, i molta gent del poble anava amb ella. 7.13 En veure-la, el Senyor se'n va compadir i li digué: 'No ploris.' 7.14 Acostant-se, va tocar el fèretre, i els qui el portaven es van aturar. Llavors digué: 'Noi, t'ho mano, aixeca't!' 7.15 El mort s'incorporà i es va posar a enraonar; i ell el tornà a la seva mare. 7.16 Tots van quedar atemorits, i glorificaven Déu dient: 'Un gran profeta ha sorgit entre nosaltres'; i també: 'Déu ha visitat el seu poble.' 7.17 Aquesta notícia s'escampà per tot Judea i per tots els voltants. 7.18 Els deixebles de Joan li van fer saber totes aquestes coses. Llavors, Joan en va escollir dos, 7.19 i els envià al Senyor a preguntar-li: '¿Ets tu el qui havia de venir, o n'esperarem un altre?' 7.20 Quan aquells homes van ser davant d'ell li digueren: 'Joan Baptista ens ha enviat a preguntar-te: ¿Ets tu el qui ha de venir, o n'esperarem un altre?' 7.21 En aquella ocasió n'havia guarit molts de malalties, xacres i esperits malignes, i a molts cecs els havia fet el do de la vista. 7.22 Per resposta ell els va dir: 'Aneu a contar a Joan el que heu vist i sentit: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden nets, els sord hi senten, els morts ressusciten, el pobres són evangelitzats; 7.23 i és feliç tothom qui amb mi no troba causa de topada.' 7.24 Quan els emissaris de Joan van ser fora, es posà a parlar de Joan a la gent: 'Què heu sortit a contemplar al desert? Una canya a mercè del vent? 7.25 Doncs, què heu sortit a veure, si no? ¿Un home vestit amb elegància? Fixeu-vos que els qui duen vestits elegants i viuen amb luxe són als palaus reials. 7.26 Aleshores, què heu sortit a veure? Un profeta? Sí, ben cert, i més que un profeta. 7.27 Aquest és de qui diu l'Escriptura: Mira, envio al teu davant el meu missatger; ell et prepararà el camí davant teu. 7.28 Us asseguro que d'entre els nascuts de dona no hi ha cap profeta més gran que Joan; però el més petit del Regne de Déu és més gran que ell.' 7.29 Tot el poble que el va escoltar, inclosos els recaptadors, van reconèixer la justícia del designi de Déu acceptant el baptisme de Joan. 7.30 En canvi, els fariseus i els mestres de la Llei, en no acceptar el seu bateig, van rebutjar el propòsit que Déu tenia per a ells. 7.31 A qui, doncs, compararé aquesta mena d'homes? A qui s'assemblen? 7.32 S'assemblen a uns vailets que, asseguts a la plaça, es criden els uns als altres: 'Hem tocat el flabiol, i no heu ballat; hem cantat lamentacions, i no heu plorat'. 7.33 Perquè ha vingut Joan Baptista, que no menjava pa ni bevia vi, i vau dir: 'Està endimoniat.' 7.34 Ha vingut el Fill de l'Home, que menja i beu, i dieu: 'Mira quin home més golafre i bevedor, un amic de recaptadors i descreguts.' 7.35 Però la saviesa ha estat acreditada per tots els seus fills.' 7.36 Un fariseu el va convidar a dinar amb ell. Va entrar a casa del fariseu i es recolzà a taula. 7.37 Amb això, una dona pecadora que hi havia al poble, quan va saber que dinava a casa del fariseu, s'hi presentà amb un flascó d'alabastre ple de perfum 7.38 i se li acostà per darrere; es posà als seus peus tot plorant i començà a banyar-los-hi amb les llàgrimes, i amb els cabells del seu cap els hi eixugava, li besava tendrament els peus i els hi ungia amb el perfum. 7.39 En veure-ho, el fariseu que l'havia invitat raonava dintre seu: 'Si aquest fos profeta, sabria qui és i quina mena de dona l'està tocant, ja que és una pecadora.' 7.40 Llavors Jesús li va dir: 'Simó, haig de dir-te una cosa.' Ell li respon: 'Digues, Mestre.' 7.41 'Un prestador tenia dos deutors: l'un li devia cinc-cents denaris, i l'altre, cinquanta. 7.42 Com que no tenien amb què pagar, va perdonar el deute a tots dos. Quin d'ells et sembla que li estarà més agraït?' 7.43 Simó li respongué: 'Suposo que aquell a qui ha perdonat més.' Ell li va dir: 'Justament.' 7.44 I girant-se vers la dona digué a Simó: '¿Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m'has presentat aigua per als peus; ella, en canvi, m'ha regat els peus amb les llàgrimes i me'ls ha eixugat amb els cabells. 7.45 Tu no m'has besat; ella, en canvi, des que sóc aquí, no ha parat de besar-me els peus. 7.46 Tu no m'has ungit el cap amb oli; ella, en canvi, m'ha ungit els peus amb perfum. 7.47 Per això et dic que, si demostra tant d'amor, és perquè li han estat perdonats els seus nombrosos pecats. A qui poc li és perdonat, poc estima.' 7.48 I digué a la dona: 'Et són perdonats els teus pecats.' 7.49 Els altres convidats van començar a fer-se la pregunta: 'Qui és aquest que fins perdona pecats?' 7.50 Però ell digué a la dona: 'La teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau.'

Lluc 8

8.1 Després d'això, Jesús recorria les viles i els pobles un per un proclamant i anunciant la bona nova del Regne de Déu. L'acompanyaven els Dotze 8.2 i algunes dones que havien estat guarides de mals esperits i de malalties: Maria, l'anomenada Magdalena, de qui havien sortit set dimonis, 8.3 Joana, muller de Cuses, intendent d'Herodes, Susanna i moltes altres, que amb els seus recursos els mantenien. 8.4 Com que s'havia reunit una gran gentada, i els de les poblacions veïnes acudien a ell, els exposà una paràbola: 8.5 'El sembrador va sortir a sembrar la seva llavor. I, tot sembrat, una part va caure arran del camí, on fou trepitjada i els ocells se la van menjar. 8.6 Una altra part va caure en terreny pedregós, i, tot just brotada, es va assecar per falta de saó; 8.7 una altra part caigué enmig dels cards, i els cards, que hi creixien barrejats, la van ofegar. 8.8 Una altra part va caure en terra bona, va brotar i va donar fruit centuplicat.' Havent dit això concloïa: 'Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti.' 8.9 Els deixebles l'interrogaven sobre el significat d'aquesta paràbola. 8.10 Ell els digué: 'A vosaltres us és permès de conèixer els secrets del Regne de Déu; als altres, en canvi, els parlo en paràboles, de manera que mirant, no hi vegin, i escoltant, no ho entenguin. 8.11 Aquest és el significat de la paràbola: La llavor és la Paraula de Déu. 8.12 Els d'arran del camí són els qui, després d'escoltar-la, ve el diable i els pren la paraula del cor per evitar que creguin i se salvin. 8.13 Els del terreny pedregós són els qui en escoltar la paraula la reben amb goig, però aquests no tenen arrels; creuen durant un temps, però a l'hora de la prova es fan enrere. 8.14 La part que va caure entre els cards són els qui escolten, però fan el seu camí i són ofegats per les preocupacions, les riqueses i els plaers de la vida, i no arriben a madurar. 8.15 I la part que cau en terra bona són els qui han escoltat la paraula, la retenen amb cor noble i fructifiquen amb constància. 8.16 'No hi ha ningú que després d'encendre una llàntia la tapi amb un perol o la posi sota el llit, sinó que la posa sobre el portallànties a fi que els qui entrin vegin la llum. 8.17 No hi ha res d'amagat que no s'hagi de descobrir, ni res de secret que no s'hagi de saber i fer conèixer. 8.18 Mireu, doncs, com escolteu. Perquè al qui tingui, se li donarà, i al qui no tingui, fins i tot allò que es pensa tenir li serà pres.' 8.19 Van anar a trobar-lo la seva mare i els seus germans, però a causa de la gentada no se li podien apropar. 8.20 Algú el va avisar: 'La teva mare i els teus germans són a fora i et volen veure.' 8.21 Ell li va respondre: 'La meva mare i els meus germans són aquells qui escolten la paraula de Déu i la posen en pràctica.' 8.22 Un dia va pujar en una barca amb els seus deixebles i els va dir: 'Passem a l'altra banda del llac.' I s'hi van endinsar. 8.23 Mentre navegaven, ell es va quedar adormit. Llavors es va abatre sobre el llac un temporal de vent i la barca se'ls omplia d'aigua d'una manera perillosa. 8.24 Se li van atansar i el van despertar dient-li: 'Mestre, Mestre, que ens enfonsem!' Ell es va desvetllar, va reprendre el vent i la maror, que es van calmar, i es restablí la bonança. 8.25 Llavors els digué: 'On és la vostra fe?' I, plens de temor i d'admiració, comentaven entre ells: 'Qui deu ser aquest que fins i tot dóna ordres als vents i a l'aigua, i l'obeeixen?' 8.26 Abordaren la regió del gerasencs, que es troba enfront de la Galilea. 8.27 Així que saltà a terra, li sortí a l'encontre un home del poble que estava endimoniat des de feia molt temps; no anava vestit ni s'estava en cap casa, sinó als sepulcres. 8.28 En veure Jesús, es prosternà davant d'ell xisclant i dient amb grans crits: 'Què tens a veure amb mi, Jesús, Fill de l'Altíssim? Et prego que no em turmentis.' 8.29 Perquè comminava l'esperit impur a sortir d'aquell home. Moltes vegades se n'havia apoderat, i, encara que el tenien lligat amb cadenes i grillons, sota vigilància, ell trencava els lligams i el dimoni l'empenyia cap als llocs solitaris. 8.30 Jesús li preguntà: 'Quin és el teu nom?' Ell contestà: 'Legió.' Perquè eren molts els dimonis que havien entrat en ell. 8.31 I li pregaven que no els obligués a anar a l'Abisme. 8.32 Hi havia allí, prop de la muntanya, un gran ramat de porcs, furgant. Llavors li pregaren que els permetés d'entrar-hi; i els ho va permetre. 8.33 Els dimonis van sortir de l'home i es van ficar dins els porcs. Aleshores el ramat es va precipitar des de dalt del penyal al llac, on es van ofegar. 8.34 Quan els porquers veieren el que havia passat, van fugir corrents i van escampar la notícia pel poble i pels camps. 8.35 La gent va sortir a veure el que havia passat. S'acostaren a Jesús i van trobar l'home de qui havien sortit els dimonis assegut als peus de Jesús, vestit i amb tot el seny, i van agafar molta por. 8.36 Els qui ho havien vist els explicaven com havia estat guarit l'endimoniat, 8.37 i tots els habitants de la regió dels gerasencs demanaren a Jesús que se n'anés d'allà, perquè els dominava la por. Ell es va embarcar i se'n tornà. 8.38 L'home de qui havien sortit els dimonis li pregava que l'admetés amb ell, però Jesús el va acomiadar dient-li: 8.39 'Torna-te'n a casa teva i explica tot el que Déu t'ha fet.' L'home va recórrer tot el poble pregonant tot allò que Jesús li havia fet. 8.40 Quan Jesús tornava, la multitud li féu una gran rebuda, ja que tothom l'estava esperant. 8.41 Amb això que es presentà un home que es deia Jaire, el qual era degà de la sinagoga, i es llançà als peus de Jesús pregant-li que anés a casa seva, 8.42 perquè tenia una única filla, d'uns dotze anys, que es moria. I mentre ell se n'hi anava, la gentada l'anava oprimint. 8.43 Una dona que patia pèrdues de sang des de feia dotze anys, i que s'havia gastat tot el que tenia en metges, sense que cap aconseguís guarir-la, 8.44 se li atansà per darrere i li va tocar la borla del mantell. A l'instant se li estroncà l'hemorràgia. 8.45 Jesús preguntà: 'Qui m'ha tocat?' Com que tothom ho negava, Pere i els qui l'acompanyaven van dir: 'Mestre, tota la gent t'envolta i t'estreny.' 8.46 Però Jesús replicà: 'Algú m'ha tocat, perquè jo he sentit que de mi s'escapava una força.' 8.47 La dona, veient-se descoberta, s'hi va acostar tota tremolosa, se li llançà als peus i explicà davant de tot el poble perquè l'havia tocat, i com a l'instant havia quedat guarida. 8.48 Ell li digué: 'Filla, la teva fe t'ha salvat; vés-te'n en pau.' 8.49 Encara estava parlant quan arribà un de la casa del degà de la sinagoga per dir-li: 'La teva filla ha mort, no cal que destorbis més el Mestre.' 8.50 Però Jesús, que ho va sentir, li respongué: 'No temis, n'hi ha prou que creguis i serà salvada.' 8.51 En arribar a la casa no va deixar que ningú entrés amb ell, llevat de Pere, Joan i Jaume, a més del pare i de la mare de la noia. 8.52 Tothom plorava i feia dol per ella, però Jesús els digué: 'No ploreu més, que no és pas morta, sinó que dorm.' 8.53 I se'n reien, sabent que havia mort. 8.54 Però Jesús, agafant-la de la mà, digué amb veu forta: 'Noia, aixeca't!' 8.55 Li va retornar l'alè i es va aixecar tot seguit. Ell va ordenar que li donessin menjar. 8.56 Els seus pares van quedar admirats; però Jesús els va manar que no expliquessin a ningú el que havia succeït.

Lluc 9

9.1 Jesús va reunir els Dotze i els va donar poder i autoritat sobre tota mena de dimonis i per guarir malalties. 2 Els envià a predicar el Regne de Déu i a curar malalts, 9.3 i els va dir: 'No prengueu res per al camí, ni bastó, ni sarró, ni pa, ni diners, ni porteu dues túniques per a cada un. 9.4 A qualsevol casa on us allotgeu, quedeu-vos-hi fins que marxeu d'aquell lloc. 9.5 Quant als qui no us vulguin acollir, en sortir d'aquell poble espolseu-vos la pols dels peus, com a testimoni contra ells.' 9.6 Ells es van posar en camí i recorrien un per un els pobles predicant l'evangeli i guarint pertot arreu. 9.7 El virrei Herodes va sentir parlar de tot el que passava i estava perplex, perquè alguns deien que Joan havia ressuscitat d'entre els morts, 9.8 uns altres que Elies havia vingut, i uns altres que un dels antics profetes havia ressuscitat. 9.9 Però Herodes es deia: 'A Joan, jo l'he fet decapitar. Qui deu ser aquest de qui sento dir semblants coses?' I procurava veure'l. 9.10 A la tornada, els apòstols van explicar a Jesús tot el que havien fet. Llavors ell se'ls endugué en privat cap en una població anomenada Betsaida, 9.11 però la gent, en adonar-se'n, el van seguir. Ell els acollí, i els parlava del Regne de Déu i guaria els qui tenien necessitat de salut. 9.12 Amb això que el dia anava declinant, i els Dotze se li van acostar a dir-li: 'Acomiada la gent a fi que vagin a cercar allotjament i menjar, que aquí som en un lloc despoblat.' 9.13 Ell els va contestar: 'Doneu-los menjar vosaltres.' Ells van dir: 'Només tenim cinc pans i dos peixos, a menys que anem nosaltres mateixos a comprar menjar per a tota aquesta gentada.' 9.14 Perquè eren uns cinc mil homes. Llavors digué als seus deixebles: 'Feu-los seure en colles d'una cinquantena.' 9.15 Així ho van fer, i tothom s'assegué. 9.16 Aleshores ell prengué els cinc pans i els dos peixos, i, alçant la mirada al cel, els beneí, els partí i els anava donant als deixebles perquè els servissin a la gent. 9.17 Tothom en va menjar fins a quedar satisfet, i dels trossos que van sobrar en van recollir dotze cistelles. 9.18 Una vegada que Jesús s'havia retirat a pregar en un lloc solitari, en companyia dels deixebles, els preguntà: 'Qui diu la gent que sóc jo?' 9.19 Ells respongueren: 'Joan Baptista; i uns altres, Elies, i uns altres, un dels antics profetes que ha retornat.' 9.20 Ell els preguntà: 'I vosaltres, qui dieu que sóc jo?' Pere va contestar: 'El Crist de Déu.' 9.21 Però ell els advertí severament que no diguessin això a ningú, 9.22 i afegí: 'Cal que el Fill de l'Home pateixi molt i sigui rebutjat pels ancians, pels grans sacerdots i pels mestres de la Llei, que sigui mort i que el tercer dia ressusciti.' 9.23 Dirigint-se a tots deia: 'Si algú vol venir darrere meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu cada dia i em segueixi. 9.24 Qui vulgui salvar la vida, la perdrà; en canvi, qui perdi la seva vida per causa meva, aquest la salvarà. 9.25 Quin profit en traurà l'home de guanyar el món sencer, si es perd a si mateix o en surt perjudicat? 9.26 Perquè el qui s'avergonyeixi de mi i de les meves paraules, el Fill de l'Home s'avergonyirà d'ell quan vingui en la seva glòria, i amb la del Pare i amb la dels sants àngels. 9.27 En veritat us dic que n'hi ha alguns dels aquí presents que no tastaran la mort abans d'haver vist el Regne de Déu.' 9.28 Uns vuit dies després d'aquestes dissertacions, Jesús prengué amb ell Pere, Joan i Jaume, i pujà a la muntanya a pregar. 9.29 Mentre pregava, li va canviar l'aspecte de la cara i els seus vestits es van tornar blancs i resplendents. 9.30 Llavors, dos homes es posaren a conversar amb ell: eren Moisès i Elies, 9.31 que, apareguts gloriosament, parlaven de la partença que ell anava a complir a Jerusalem. 9.32 Pere i els qui l'acompanyaven estaven carregats de son, però es van desvetllar i veieren la seva glòria i els dos homes que estaven amb ell. 9.33 Quan aquests ja es separaven de Jesús, Pere li digué: 'Mestre, és força agradable quedar-nos aquí. Podem fer-hi tres tendes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies', sense saber què es deia. 9.34 Mentre deia això, es va formar un núvol que els anava cobrint, i, en trobar-se dins els núvol, es van espantar. 9.35 Llavors del núvol va sortir una veu que deia: 'Aquest és el meu Fill, l'Elegit; escolteu-lo!' 9.36 Quan va parar la veu, van trobar que Jesús estava tot sol. Ells van guardar silenci, i, de moment, no van contar a ningú res del que havien vist. 9.37 L'endemà, en baixar de la muntanya, li sortí a l'encontre molta gent. 9.38 I un home d'entre ells va cridar: 'Mestre, t'ho demano, fixa't en el meu fill, que és l'únic que tinc! 9.39 Un esperit l'agafa i tot d'una es posa a cridar, el convulsa i li fa treure bromera, i amb prou feines si el deixa, quan l'ha ben masegat. 9.40 He demanat als teus deixebles que l'expulsessin, però no han pogut.' 9.41 Jesús va contestar: 'Oh generació incrèdula i esgarriada! ¿Fins quan hauré d'estar amb vosaltres i us hauré de suportar? Porta aquí el teu fill.' 9.42 Però mentre s'acostava, el dimoni el va tirar per terra, enmig de convulsions. Llavors Jesús va increpar l'esperit immund, i va guarir el noi i el retornà al seu pare. 9.43 I tothom estava meravellat de la grandesa de Déu. Com que tothom s'admirava dels prodigis que feia, digué als seus deixebles: 9.44 'Pareu atenció a aquestes paraules: El Fill de l'Home és a punt de ser lliurat a les mans dels homes.' 9.45 Ells, però, no comprenien aquesta predicció; els era massa difícil per poder-la copsar, i no gosaven preguntar-li sobre aquesta frase. 9.46 Entre els deixebles es va produir una discussió sobre qui d'ells podia ser el més important. 9.47 Jesús, que coneixia les seves cabòries, va agafar un infant, se'l va posar al costat, 9.48 i els digué: 'Qui acull aquest infant en nom meu, a mi m'acull, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat; perquè qui sigui el més petit d'entre tots vosaltres és el més important.' 9.49 Llavors Joan va dir: 'Mestre, n'hem vist un que expulsava dimonis en nom teu, i hem intentat d'impedir-li-ho, perquè no ve amb nosaltres.' 9.50 Però Jesús els digué: 'No li ho impediu, perquè qui no està contra vosaltres està a favor vostre.' 9.51 Quan s'anava complint el temps per al seu traspàs, va prendre la decisió d'anar-se'n a Jerusalem, 9.52 i va enviar uns missatgers per endavant. Ells marxaren i van anar en un poble dels samaritans per fer-li els preparatius, 9.53 però no els van voler rebre, pel fet de dirigir-se a Jerusalem. 9.54 En veure això, els deixebles Jaume i Joan van dir: 'Senyor, vols que diguem que baixi foc del cel i els destrueixi?' 9.55 Però ell es va girar i els va reprendre [dient: 'No sabeu de quin esperit sou: 9.56 El Fill de l'Home no ha vingut pas a perdre les ànimes dels homes, sinó a salvar-les.'] I es van dirigir cap a un altre poble. 9.57 Mentre feien camí, un li digué: 'Et seguiré on vagis.' 9.58 Jesús li va respondre: 'Les guineus tenen caus i els ocells nius, però el Fill de l'Home no té on reposar el cap.' 9.59 A un altre li va dir: 'Segueix-me!' Però ell va respondre: 'Deixa que vagi primer a donar sepultura al meu pare.' 9.60 Jesús li replicà: 'Deixa que els morts enterrin els seus morts; tu vés i proclama arreu el Regne de Déu.' 9.61 N'hi hagué un altre que li va dir: 'Et seguiré, Senyor, però abans deixa'm acomiadar de la meva família.' 9.62 Jesús, però, li va respondre: 'Ningú que mira enrere quan ja té la mà posada a l'arada no val per al Regne de Déu.'

Lluc 10

10.1 Després d'això, el Senyor en va designar uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos davant seu a tots els pobles i llocs per on ell havia de passar. 10.2 I el digué: 'Hi ha bona collita, però hi ha pocs segadors; pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que faci venir segadors als seus sembrats. 10.3 Aneu! Mireu que us envio com anyells entre llops. 10.4 No porteu bossa, ni sarró, ni calçat, i no us atureu a saludar ningú pel camí. 10.5 Quan entreu a qualsevol casa, saludeu primer: 'Pau en aquesta casa.' 10.6 Si allí hi ha gent de pau, la pau que els desitgeu reposarà damunt seu; si no, tornarà a vosaltres. 10.7 Quedeu-vos en la mateixa casa, menjant i bevent del que us puguin oferir, que l'obrer bé és mereixedor del seu jornal. No aneu canviant de casa en casa. 10.8 A qualsevol població que entreu i sigueu ben rebuts, mengeu el que us posin, 10.9 guariu els malalts que hi hagi i digueu-los: 'El Regne de Déu s'ha apropat a vosaltres.' 10.10 Però a qualsevol població que entreu i no us acullin, sortiu als carrers i digueu: 10.11 'Fins i tot la pols del vostre poble que se'ns ha enganxat als peus, ens l'espolsem; tot i així, sapigueu que ja arriba el Regne de Déu!' 10.12 Us dic que el dia aquell serà més suportable per a Sodoma que no pas per a aquella població. 10.13 Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida! Que si a Tir i a Sidó s'haguessin fet els prodigis que s'han fet entre vosaltres, ja faria temps que s'haurien penedit, coberts amb sac i assegut a la cendra. 10.14 Però també els serà més suportable a Tir i a Sidó, el judici, que a vosaltres! 10.15 I tu, Cafarnaüm, ¿és que t'has d'enlairar fins al cel? Fins a l'infern t'enfonsaràs! 10.16 Qui us escolta a vosaltres, a mi m'escolta; qui us rebutja a vosaltres, em rebutja a mi; i qui em rebutja a mi, rebutja el qui m'ha enviat.' 10.17 Van entrar el setanta-dos molt contents i deien: 'Senyor, fins els dimonis se'ns sotmeten pel teu nom.' 10.18 Ell els digué: 'Jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp. 10.19 Mireu, us he donat el poder de trepitjar les serps i els escorpins, i tota potència de l'enemic, i res no us farà mal. 10.20 Amb tot, no us alegreu que els esperits se us sotmetin, sinó alegreu-vos perquè els vostres noms han estat escrits en el cel.' 10.21 En aquell moment, joiosament exultant en l'Esperit Sant, exclamà: 'Et beneeixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has amagat aquestes coses als savis i entesos i les has revelades als més petits. Sí, Pare, perquè així ho has volgut. 10.22 Tot m'ho ha donat el meu Pare, i ningú no coneix qui és el Fill, fora del Pare, ni qui és el Pare, fora del Fill i d'aquell a qui el Fill el vol revelar.' 10.23 I girant-se cap als deixebles, a part, els digué: 'Feliços els ulls que veuen el que veieu! 10.24 Perquè us dic que molts profetes i reis van desitjar veure el que vosaltres veieu, i no ho van poder veure, i sentir el que vosaltres sentiu, i no ho van poder sentir.' 10.25 Aleshores es va aixecar un mestre de la Llei i, per provar-lo, li preguntà: 'Mestre, què haig de fer per tenir l'herència de la vida eterna?' 10.26 Ell li digué: 'Què hi ha escrit en la Llei? Com ho llegeixes?' 10.27 Ell respongué: 'Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima, amb totes les teves forces i amb tota la teva ment. I al proïsme com a tu mateix.' 10.28 Ell li digué: 'Has contestat bé; fes això i viuràs.' 10.29 Però ell, volent justificar-se, digué a Jesús: 'I qui és el meu proïsme?' 10.30 Jesús prosseguí: 'Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d'uns bandolers que, després de despullar-lo i baldar-lo a cops, se'n van anar deixant-lo mig mort. 10.31 Coincidí que baixava un sacerdot per aquell camí, i, en veure'l, va passar de llarg per l'altre cantó. 10.32 Igualment va fer un levita que va arribar en aquell indret; en veure'l, va passar de llarg per l'altre cantó. 10.33 Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell; en veure'l, se'n compadí; 10.34 s'hi acostà, li va posar oli i vi a les ferides i les hi va embenar; després el pujà damunt la seva pròpia cavalcadura, el dugué a un hostal i el va atendre. 10.35 L'endemà va treure dos denaris i els va donar a l'hostaler, i li digué: 'Tingues cura d'ell, i tot el que costi de més, jo t'ho pagaré quan torni.' 10.36 Quin d'aquests tres et sembla que es va fer proïsme del qui va caure en mans dels bandolers?' 10.37 Ell va dir: 'El qui en va tenir compassió.' Llavors Jesús li respongué: 'Vés, i fes tu el mateix.' 10.38 Tot fent camí va entrar en un poblet, i una dona que es deia Marta el va allotjar a casa seva. 10.39 Aquesta tenia una germana que es deia Maria, i s'estava asseguda als peus del Senyor escoltant les seves paraules. 10.40 Marta, en canvi, anava atrafegada preparant moltes coses per al servei, i es va presentar i digué: 'Senyor, ¿no et fa res que la meva germana m'hagi deixat sola a servir? Digues-li que vingui a ajudar-me.' 10.41 Però el Senyor li va dir: 'Marta, Marta, et neguiteges i t'inquietes per moltes coses, 10.42 i només una de sola és necessària. Maria ha escollit la millor part, i aquesta no li prendran pas.'

Lluc 11

11.1 Una vegada que Jesús pregava en un determinat lloc, en acabar, un dels seus deixebles li va dir: "Senyor, ensenya'ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar també als seus deixebles." 11.2 Llavors els digué: "Quan pregueu, digueu: Pare, que sigui santificat el teu nom; que vingui el teu Regne. 11.3 Dóna'ns avui el nostre pa de cada dia; 11.4 i perdona'ns les nostres ofenses, perquè nosaltres també perdonem tots els qui ens ofenen, i no deixis que caiguem en la temptació." 11.5 També els digué: "Suposem que un de vosaltres té un amic, i aquest ve a trobar-lo a mitjanit i li diu: 'Amic deixa'm tres pans, 11.6 que un amic meu ha vingut de viatge i no tinc res per a donar-li'; 11.7 i ell, de dins estant, li respon: 'No m'amoïnis, la porta ja és tancada i els meus nois i jo ja som al llit. No voldràs pas que em llevi per a donar-te'ls?' 11.8 Us dic que, encara que el fet de ser amic seu no el faci llevar per a donar-los-hi, si més no per la seva importunitat es llevarà a donar-li tot el que necessiti. 11.9 I jo us dic: Demaneu, i us donaran; busqueu, i trobareu; truqueu, i us obriran. 11.10 Perquè tot aquell qui demana, obté; qui busca, troba; i a qui truca, li obren. 11.11 Que hi ha algun pare entre vosaltres que, si el fill li demana [pa li doni potser una pedra? O bé, si li demana] un peix, que li donarà una serp en comptes d'un peix? 11.12 O bé, si demana un ou, que li donarà potser un escorpí? 11.13 Si, doncs, vosaltres, dolents com sou, sabeu donar coses bones als vostres fills, com més el vostre Pare celestial donarà l'Esperit Sant als qui l'hi demanen." 11.14 Jesús estava expulsant un dimoni d'un home mut, i succeí que tan bon punt el dimoni hagué sortit, el mut es posà a parlar. I la gent n'estava admirada. 11.15 No obstant, alguns digueren: "És pel poder de Beelzebul, príncep dels dimonis, que expulsa els dimonis." 11.16 Altres, intentant provar-lo, li exigien un senyal procedent del cel. 11.17 Però ell, que sabia el que pensaven, els digué: "Tota nació dividida contra si mateixa acaba desolada i s'enfronta casa contra casa. 11.18 Si, doncs, Satanàs està dividit contra si mateix, com es podrà sostenir el seu domini?, ja que dieu que és per poder de Beelzebul que jo expulso els dimonis. 11.19 I si jo expulso els dimonis pel poder de Beelzebul, els vostres seguidors, per qui els expulsen? Per això ells mateixos seran els vostres jutges. 11.20 Però, si és pel poder de Déu que jo expulso els dimonis, és prova que el Regne de Déu és aquí amb vosaltres. 11.21 Mentre el qui és fort i ben armat vigila la pròpia casa, la propietat està segura. 11.22 Però si l'ataca un de més fort i el venç, li pren les armes en què confiava i reparteix les seves despulles. 11.23 Qui no està amb mi, està contra mi, i qui no recull amb mi, escampa. 11.24 Quan l'esperit immund ha sortit de l'home, vaga pels llocs secs buscant repòs i, no trobant-ne, diu: 'Me'n tornaré a casa meva, d'on he sortit.' 11.25 Arribat allà, la troba escombrada i endreçada. 11.26 Llavors pren amb ell set altres esperits pitjors que ell, hi entren i s'hi estableixen. I l'estat darrer d'aquell home esdevé pitjor que el primer." 11.27 Succeí que mentre ell deia aquestes coses, s'alçà la veu d'una dona entre la multitud que li digué: "Feliç el ventre que t'ha portat i els pits que t'han criat." 11.28 Però ell replicà: "Més aviat feliços els qui escolten la paraula de Déu i la compleixen." 11.29 Llavors la gent s'anava reunint i començà a dir: "Aquesta mena de gent és gent dolenta. Demana un senyal i no li serà donat cap més senyal que el de Jonàs. 11.30 Perquè així com Jonàs va ser un senyal per als ninivites, igualment ho serà el Fill de l'Home per a aquesta mena de gent. 11.31 La reina de Migjorn s'alçarà en el judici contra els homes d'aquesta generació i els condemnarà; perquè va venir des dels confins de la terra per escoltar la saviesa de Salomó; i mireu que aquí teniu una cosa més gran que Salomó. 11.32 Els ninivites s'alçaran en el judici contra aquesta generació i la condemnaran, perquè ells es penediren amb la predicació de Jonàs; i mireu que aquí teniu una cosa més gran que Jonàs." 11.33 "Ningú no encén una candela per posar-la en un amagatall, ni sota un mesuró, sinó sobre el canelobre, perquè els qui entren en vegin la claror. 11.34 L'ull és el llum del teu cos. Quan el teu ull és sa, també tot el cos està il·luminat; però si és dolent, també el teu cos és tenebrós. 11.35 Vigila, doncs, que la llum que tens no sigui foscor. 11.36 Si, doncs, el teu cos està plenament il·luminat, sense cap racó fosc, tot ell estarà tan il·luminat com quan la llàntia t'il·lumina amb la seva claror." 11.37 Quan va acabar de parlar, un fariseu el va invitar a dinar a casa seva. [Jesús] hi va entrar i es posà a taula. 11.38 El fariseu es va estranyar en veure que no s'havia rentat abans de posar-se a taula. 11.39 Però el Senyor li digué: "Mira, vosaltres, els fariseus, netegeu la copa i el plat pel defora, mentre que el vostre interior és ple de rapacitat i malícia. 11.40 Insensats! Qui ha fet el defora, no ha fet també l'interior? 11.41 Millor que doneu en almoina el de dins, i tot us quedarà net. 11.42 Però, ai de vosaltres, els fariseus, que pagueu el delme de la menta, de la ruda i de totes les hortalisses, i passeu per alt la justícia i l'amor de Déu! Això és el que cal fer, sense deixar de fer allò altre. 11.43 Ai de vosaltres, els fariseus, que us deliu pel seient principal a la sinagoga i per les reverències a les places! 11.44 Ai de vosaltres, perquè sou com els sepulcres ignorats, que la gent trepitja sense saber-ho!" 11.45 Intervingué un mestre de la Llei dient-li: "Mestre, quan dius això ens ofens també a nosaltres." 11.46 Però ell li digué: "Ai de vosaltres també, els mestres de la Llei, que afeixugueu els homes amb càrregues insuportables, mentre que vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! 11.47 Ai de vosaltres, que construïu els monuments funeraris dels profetes, quan són els vostres avantpassats qui els van matar! 11.48 Per tant, us feu testimonis i consentidors de les obres dels vostres avantpassats, ja que, de fet, ells els van matar, però vosaltres els edifiqueu els monuments funeraris. 11.49 Per això també ha dit la saviesa de Déu: 'Els enviaré profetes i apòstols; a uns els mataran i a uns altres els perseguiran, 11.50 a fi que es demani compte a aquesta mena de gent de la sang de tots els profetes, vessada des de la creació del món, 11.51 des de la sang d'Abel fins a la sang de Zacaries, mort entre l'altar i el santuari.' Sí, us asseguro que la reclamaran d'aquesta generació. 11.52 Ai de vosaltres, els mestres de la Llei, que us feu amos de la clau del saber! Vosaltres no hi heu entrat, i als qui hi anaven entrant no els ho heu deixat fer." 11.53 Quan sortia d'allí, els mestres de la Llei i els fariseus el van començar a pressionar i a provocar de mala manera per fer-lo parlar sobre diverses qüestions, 11.54 amb insídies per tal de sorprendre'l en alguna cosa que digués.

Lluc 12

12.1 Mentrestant es va aglomerar la gent a milers, fins al punt de trepitjar-se els uns als altres. Jesús es va dirigir en primer lloc als seus deixebles i els digué: 'Guardeu-vos del llevat dels fariseus, que és la hipocresia. 12.2 Perquè no hi ha res d'encobert que no s'hagi de descobrir, ni res de secret que no s'hagi de saber. 12.3 Per tant, tot el que heu dit en la foscor serà sentit a ple dia, i el que heu parlat a cau d'orella en les recambres, serà proclamat des dels terrats. 12.4 A vosaltres, amics meus, us dic que no tingueu por dels qui maten el cos i a més d'això ja no poden fer res més. 12.5 Us indicaré qui heu de témer: Temeu el qui a més de matar té poder de llançar a l'infern. D'aquest sí que heu de tenir por, us ho ben asseguro. 12.6 ¿No es venen cinc pardals per dos cèntims? Tot i així, ni un de sol passa desapercebut als ulls de Déu. 12.7 Fins i tot els cabells del vostre cap són tots comptats. No tingueu por: sou més valuosos que no pas tots els pardals. 12.8 Us asseguro que tot aquell qui es declari a favor meu davant els homes, també el Fill de l'Home es pronunciarà a favor seu davant els àngels de Déu. 12.9 Però qui em negui davant els homes, serà negat davant els àngels de Déu. 12.10 Tot aquell qui parli contra el Fill de l'Home, serà perdonat; però a qui blasfemi contra l'Esperit Sant, no li serà perdonat. 12.11 Quan us duguin a les sinagogues, davant els magistrats i les autoritats, no us neguitegeu per com ni de què us defensareu, o pel que direu, 12.12 perquè l'Esperit Sant us ensenyarà en el mateix moment el que heu de dir.' 12.13 Llavors un dels presents li va dir: 'Mestre, digues al meu germà que es parteixi amb mi l'herència.' 12.14 Però ell li contestà: 'Home, qui m'ha constituït jutge o àrbitre entre vosaltres?' 12.15 I digué a tots: 'Mireu, guardeu-vos de tota cobdícia, perquè ni que un estigui cobert per l'abundància, la seva vida no depèn pas del que ell té.' 12.16 Llavors els ho va exposar amb una paràbola: 'Els camps d'un home ric van donar un gran rendiment, 12.17 i ell reflexionava interiorment: 'Què faré? No tinc pas prou lloc per aplegar la meva collita.' 12.18 I es va dir: 'Ja sé el que faré. Tiraré a terra els graners i en construiré uns altres de més grans; hi aplegaré tot el gra i les meves provisions. 12.19 Llavors diré a la meva ànima: Ànima, tens aplegada una gran provisió per a molts anys; ara reposa, menja, beu i passa-t'ho bé.' 12.20 Però Déu li digué: 'Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran l'ànima, i tot el que has acabalat, per a qui serà?' 12.21 Així passa amb tothom qui acabala per a si mateix i no és ric de cara a Déu.' 12.22 Després digué als seus deixebles: 'Per això us dic: No us neguitegeu per la vida, pensant què menjareu, ni pel cos, pensant com us abrigareu. 12.23 Que la vida val més que l'aliment, i el cos més que el vestit. 12.24 Fixeu-vos en els corbs: no sembren ni seguen, no tenen rebost ni graner, però Déu els alimenta. Vosaltres sou de molta més vàlua que no pas els ocells! 12.25 Qui de vosaltres, per més que s'hi esforci, podrà allargar d'un sol pam la seva alçada? 12.26 Si, doncs, no podeu modificar ni la cosa més minsa, per què us amoïneu per les altres? 12.27 Fixeu-vos en els lliris, que no filen ni teixeixen; però us ben asseguro que ni Salomó, amb tota la seva sumptuositat, no es va poder vestir com un d'ells. 12.28 I si l'herba, que avui és al camp i demà anirà a parar al forn, Déu la vesteix així, amb més motiu estarà per vosaltres, gent descreguda! 12.29 No aneu cercant, doncs, què menjareu ni què beureu, ni us neguitegeu, 12.30 ja que afanyar-se a buscar totes aquestes coses és propi de la gent del món; el vostre Pare ja sap prou bé que en teniu necessitat. 12.31 Busqueu més aviat el seu Regne, i això altre us ho donarà de més a més. 12.32 No temeu, petit ramat, que al vostre Pare li ha plagut de donar-vos el Regne. 12.33 Veneu el que posseïu i feu-ne almoina; feu-vos bosses que no s'envelleixen, un tresor inesgotable al cel, on no s'acosten els lladres ni les arnes malmeten res; 12.34 perquè allà on tingueu la vostra riquesa, hi tindreu també el vostre cor. 12.35 'Estigueu amb el cos ben faixat i tingueu els llums encesos. 12.36 Feu com els criats que esperen atents que el seu amo torni de les noces, a fi que, així que arribi i truqui, el puguin obrir de seguida. 12.37 Feliços aquells criats que l'amo, quan arribi, els trobi vetllant! Us asseguro que se cenyirà, els farà seure a taula i passarà a servir-los. 12.38 I, si arriba a mitja nit o a la matinada, i els troba disposats, feliços ells. 12.39 Sapigueu això: si l'amo de la casa sabés a quina hora es presentarà el lladre, no deixaria pas que entrés a casa seva. 12.40 Vosaltres, estigueu igualment preparats, perquè el Fill de l'Home vindrà a l'hora menys pensada.' 12.41 Llavors Pere preguntà: 'Senyor, ¿és per a nosaltres que dius aquesta paràbola, o també és per a tothom?' 12.42 El Senyor respongué: '¿Qui serà, doncs, l'administrador fidel i prudent, a qui l'amo posarà com a cap de servei en la tasca de distribuir a la seva hora les racions de menjar als criats? 12.43 Feliç aquell servent a qui l'amo trobi fent-ho així quan arribi. 12.44 Us asseguro que el farà encarregat de tots els seus béns. 12.45 Però si aquell criat pensava dintre seu: 'L'amo triga a venir', i començava a pegar els mossos i les criades, i a menjar i beure, i a embriagar-se, 12.46 arribarà l'amo d'aquell criat el dia que menys s'ho espera i a l'hora menys pensada, el despatxarà i farà amb ell el que es fa amb els infidels. 12.47 El servent que, coneixent la voluntat del seu amo, no s'ha preparat ni ha obrat d'acord amb la seva voluntat, rebrà molts assots; 12.48 en canvi, el qui, desconeixent-la, ha comès faltes mereixedores d'assots, en rebrà pocs. A tots aquells a qui s'ha donat molt, se'ls exigirà molt, i a qui ha estat confiat molt, també se li exigirà molt més. 12.49 'He vingut a calar foc a la terra; i què més vull, si ja és encès? 12.50 Haig de ser submergit en un baptisme, i com em sento angoixat fins que s'acompleixi! 12.51 ¿Us penseu que he vingut a portar pau a la terra? Us dic que no; divisió he vingut a portar, 12.52 perquè d'ara endavant, si en una família són cinc, tres estaran dividits contra dos, i dos contra tres; 12.53 es dividiran pare contra fill, i fill contra pare, mare contra filla, i filla contra mare, la sogra contra la nora, i la nora contra la sogra.' 12.54 I deia també a la gent: 'Quan veieu que puja un núvol des de ponent, dieu tot seguit: 'Ja ve la pluja'; i així és. 12.55 I quan bufa el migjorn, dieu: 'Farà xafogor'; i així és. 12.56 Hipòcrites! Sabeu interpretar l'aspecte de la terra i del cel, i com és que no sabeu interpretar els temps actuals? 12.57 Per què no jutgeu per vosaltres mateixos el que és just? 12.58 Així, quan vas amb el teu adversari a trobar el magistrat, procura arribar a un acord amb ell mentre feu camí, no sigui cas que et faci comparèixer per força davant el jutge, i el jutge et lliuri a l'agutzil, i l'agutzil et posi a la presó. 12.59 T'asseguro que no en sortiràs fins que no hagis pagat fins l'últim cèntim.'

Lluc 13

13.1 Per aquell temps se n'hi van presentar uns a contar-li el cas dels galileus que Pilat va fer matar, i com barrejà la seva sang amb la de les víctimes que ells ofrenaven. 13.2 Jesús els respongué: '¿Us penseu que aquells galileus eren més pecadors que tots els altres galileus, perquè van sofrir així? 13.3 Us dic que no; i si no us penediu, tots acabareu igual. 13.4 I aquells divuit que van morir, quan el va caure al damunt la torre de Siloè, ¿us penseu que eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? 13.5 Us dic que no; i si no us penediu, tots acabareu igual.' 13.6 I els exposà aquesta paràbola: 'Un home tenia una figuera plantada a la seva vinya, i anà a buscar-hi fruit, però no n'hi va trobar. 13.7 Llavors va dir al vinyater: 'Mira, fa tres anys que vinc a cercar fruit en aquesta figuera, i no n'hi trobo. Talla-la. Per què ha d'ocupar inútilment la terra?' 13.8 Però aquell home li va contestar: 'Senyor, deixa-la encara aquest any, en l'endemig jo cavaré al seu voltant i l'adobaré amb fems, 13.9 a veure si dóna fruit més endavant. Si no, la podràs tallar'.' 13.10 Un dissabte ensenyava en una sinagoga. 13.11 Hi havia allà una dona posseïda d'un esperit que la tenia malalta des de feia divuit anys, i anava encorbada sense poder redreçar-se del tot. 13.12 En veure-la, Jesús la va cridar i li digué: 'Dona, quedes lliure de la teva malaltia.' 13.13 Li va imposar les mans i a l'instant es va redreçar, i donava gràcies a Déu. 13.14 Però va intervenir-hi el degà de la sinagoga, indignat perquè Jesús havia fet la guarició en dissabte, i deia a la gent: 'Hi ha sis dies per a treballar. Veniu, doncs, qualsevol dia a fer-vos guarir, però no en dissabte.' 13.15 Però el Senyor li contestà: 'Hipòcrites! Cada un de vosaltres, encara que sigui dissabte, ¿no desferma de l'estable el seu bou o l'ase, per dur-lo a abeurar? 13.16 I aquesta dona, que és filla d'Abraham, i que Satanàs tenia lligada des de feia divuit anys, ¿no se l'havia de deslliurar d'aquest lligam per ser dissabte?' 13.17 Mentre deia això, tots els seus adversaris se sentien avergonyits, i tota l'altra gent s'alegrava de tants de prodigis com feia. 13.18 Deia, doncs: 'A què s'assembla el Regne de Déu, i a què el compararé? 13.19 És com un gra de mostassa que un home va prendre i va sembrar al seu camp; va créixer, es va fer arbre, i els ocells del cel s'ajocaren a les seves branques.' 13.20 I va dir un altre cop: 'A què compararé el Regne de Déu? 13.21 S'assembla al llevat que una dona va agafar i va barrejar amb tres mesures de farina, fins que tot va fermentar.' 13.22 Mentre es dirigia a Jerusalem anava ensenyant per totes les viles i pobles del camí. 13.23 Un li va dir: 'Senyor, ¿són pocs els qui se salven?' Ell els digué: 13.24 'Esforceu-vos a entrar per la porta estreta, perquè us dic que molts intentaran d'entrar-hi i no podran. 13.25 Un cop l'amo de la casa s'hagi alçat i hagi tancat la porta, us quedareu a fora, i us posareu a trucar cridant: 'Senyor, obre'ns'; i us respondrà: 'No sé d'on sou, vosaltres.' 13.26 Llavors començareu a dir: 'Hem menjat i begut amb tu, i tu has ensenyat en les nostres places.' 13.27 I ell us replicarà: 'No sé d'on sou; aparteu-vos de mi, els que practiqueu la iniquitat!' 13.28 Allà hi haurà el plor i el cruixit de dents, quan veureu Abraham, Isaac, Jacob i els profetes en el Regne de Déu, mentre que vosaltres sou expulsats a fora. 13.29 I vindrà gent de l'orient i de l'occident, del nord i del sud, i s'asseuran a taula en el Regne de Déu. 13.30 Mireu: hi ha darrers que seran els primers, i primers que seran els darrers.' 13.31 En aquella ocasió, se li van acostar us fariseus i li digueren: 'Retira't i vés-te'n d'aquí, que Herodes et vol matar.' 13.32 Ell els respongué: 'Aneu i digueu a aquella guineu: 'Heus aquí que avui i demà expulso dimonis i faig guaricions, i el tercer dia arribo a la fi. 13.33 Però avui, demà i demà passat, cal que segueixi viatge, perquè un profeta no ha de morir fora de Jerusalem.' 13.34 Jerusalem, Jerusalem, que mates els profetes i apedregues els qui et són enviats! Quantes vegades he volgut aplegar els teus fills, com una lloca aplega els seus pollets sota les ales, i no ho heu volgut! 13.35 Doncs, mireu, la vostra casa us queda buida. Us asseguro que no em tornareu a veure fins que arribi el dia que clamareu: Beneït el qui ve en nom del Senyor!'

Lluc 14

14.1 S'esdevingué que un dissabte va anar a dinar a casa d'un dels principals fariseus, i ells l'estaven observant. 14.2 Es donà el cas que tenia davant seu un hidròpic. 14.3 Jesús, dirigint la paraula als mestres de la Llei i als fariseus, els va preguntar: 'És permès de guarir en dissabte o no?' 14.4 Però ells no van dir res. Llavors el va agafar, el va guarir i el féu marxar. 14.5 I a ells els digué: 'Qui de vosaltres, si té un fill o un bou que li cau en un pou, no l'en traurà de seguida, encara que sigui dissabte? 14.6 I no pogueren replicar res al que deia. 14.7 Llavors, veient com els convidats escollien els llocs principals, els digué una paràbola: 14.8 'Quan algú et convidi a bodes, no t'asseguis al primer lloc, no fos cas que hi hagués un convidat de més importància que tu 14.9 i s'acostés el qui us ha convidat a tu i a ell, i et digués: 'Cedeix el lloc a aquest', i aleshores haguessis de baixar a ocupar el darrer lloc, tot avergonyit. 14.10 Al contrari: quan et convidin, vés a ocupar directament el darrer lloc, així quan vindrà el qui t'ha convidat et dirà: 'Amic, puja més amunt.' Llavors et serà fet honor davant de tots els altres comensals. 14.11 Perquè tot aquell qui s'enlaira a si mateix serà humiliat, i el qui s'humilia a si mateix serà enlairat.' 14.12 Deia també al qui l'havia convidat: 'Quan facis un dinar o un sopar, no invitis els teus amics, ni els teus germans, ni els teus parents, ni els veïns rics, no sigui que també ells et convidin a canvi i et serveixi de recompensa. 14.13 Més aviat, quan facis un banquet, convida-hi pobres, esguerrats, coixos i cecs, 14.14 i seràs feliç, perquè no poden pagar-te, i rebràs la recompensa en la resurrecció dels justos.' 14.15 En sentir això un dels comensals li digué: 'Feliç aquell que menjarà el pa en el Regne de Déu.' 14.16 Ell li contestà: 'Un home feia un gran sopar i va convidar-hi molta gent. 14.17 A l'hora del sopar va enviar el seu criat que digués als convidats: 'Veniu, que ja tot és a punt.' 14.18 Però tots a l'una començaren a excusar-se. El primer va dir: 'He comprat un camp i haig d'anar a mirar-me'l. Et prego que em dispensis.' 14.19 Un altre va dir: 'He comprat cinc parelles de bous i me'n vaig a provar-les. Et prego que em dispensis.' 14.20 Un altre digué: 'M'acabo de casar i m'és impossible venir.' 14.21 Quan el criat va tornar va explicar-ho tot a l'amo. Llavors el cap de casa, indignat, va dir al seu criat: 'Surt de seguida per les places i els carrers de la vila i fes venir aquí pobres, esguerrats, cecs i coixos.' 14.22 El criat digué: 'Senyor, s'ha fet com has manat, i encara queda lloc.' 14.23 Llavors l'amo va dir al criat: 'Surt pels camins i els tancats i insisteix que entrin, a fi que s'ompli la meva casa.' 14.24 Us dic que ningú dels qui vaig convidar no tastarà el meu sopar.' 14.25 Pel camí l'anava seguint una gran gentada, i, girant-se, els digué: 14.26 'Si algú ve a mi i no rebutja el seu pare, la seva mare, la seva muller, els seus fills, els seus germans, les seves germanes i, fins i tot, la pròpia vida, no pot ser deixeble meu. 14.27 Qui no es carrega la seva creu i no em segueix, no pot ser deixeble meu. 14.28 Si algú de vosaltres vol construir una torre, ¿no s'asseu primer a calcular les despeses i comprovar si té prou recursos per a acabar-la? 14.29 No fos cas que, un cop posats els fonaments, no la pogués acabar, i tots els qui ho veiessin comencessin a burlar-se d'ell 14.30 dient: 'Aquest home va començar a construir i no ha estat capaç d'acabar.' 14.31 O bé, si un rei vol anar a combatre contra un altre rei, ¿no s'asseu primer a deliberar si en té prou amb deu mil homes per a fer front al qui ve contra ell amb vint mil? 14.32 I si veu que no pot, quan l'altre encara és lluny li envia delegats per negociar la pau. 14.33 Així, doncs, tot aquell de vosaltres que no renuncia a totes les seves possessions, no pot ser deixeble meu. 14.34 La sal és bona; però si fins la sal esdevé insípida, amb què li tornarà la salabror? 14.35 No val ni per a la terra ni per al femer; és per a llençar-la fora.Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti!'

Lluc 15

15.1 Els recaptadors i els pecadors de tota mena se li acostaven per sentir-lo. 15.2 Els fariseus i els mestres de la Llei rondinaven i deien: 'Aquest acull pecadors i menja amb ells.' 15.3 Llavors els proposà aquesta paràbola: 15.4 'Si un de vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al despoblat i va a cercar la perduda fins que la troba? 15.5 I quan la troba, se la carrega a les espatlles, tot content, 15.6 i quan arriba a casa fa venir els amics i els veïns i els diu: 'Alegreu-vos amb mi, perquè he trobat l'ovella que se m'havia perdut.' 15.7 Us dic que igualment en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es penedeixi que no pas per noranta-nou justos que no necessiten penedir-se.' 15.8 'O bé, si una dona té deu dracmes i en perd una, ¿no encén una llàntia i escombra la casa buscant curosament fins que la troba? 15.9 I quan la troba, fa venir les amigues i les veïnes i els diu: 'Alegreu-vos amb mi, perquè he trobat la dracma que havia perdut.' 15.10 Us dic que així mateix hi ha alegria entre els àngels de Déu per un pecador que es penedeix.' 15.11 I afegí encara: 'Un home tenia dos fills. 15.12 El més jove va dir al pare: 'Pare, dóna'm la part de l'herència que em pertoca.' Llavors els va repartir la hisenda. 15.13 Pocs dies després, el fill petit, aplegant-ho tot, se'n va anar a una terra llunyana, i allà va malversar el seu patrimoni en una vida de disbauxa. 15.14 Quan ho havia malgastat tot, sobrevingué una fam tremenda en aquella terra, i ell va començar a passar gana. 15.15 Llavors va anar a llogar-se a un dels propietaris d'aquell indret, que el va enviar als seus camps a guardar porcs. 15.16 I hauria volgut atipar-se amb les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li donava res. 15.17 Llavors, reflexionant, es va dir a si mateix: 'Quants jornalers del meu pare tenen tot el pa que volen, i en canvi jo aquí em moro de fam! 15.18 M'aixecaré i aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu; 15.19 ja no sóc digne que em diguin fill teu; tracta'm com un de tants jornalers teus.' 15.20 Es va aixecar i se'n va anar a trobar el seu pare. Encara era ben lluny quan el seu pare el va veure venir, i, commogut, va córrer i se li va tirar al coll i el besà. 15.21 Llavors el seu fill li digué: 'Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no sóc digne que em diguin fill teu.' 15.22 Però el pare va manar als seus criats: 'Porteu de seguida la roba millor i vestiu-lo, i poseu-li un anell a la mà i sandàlies als peus. 15.23 Agafeu el vedell gras, mateu-lo i festegem-ho amb un banquet, 15.24 perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a viure; s'havia perdut, i ha estat trobat.' I es van posar a celebrar-ho. 15.25 El fill gran era al camp, i de tornada, mentre s'acostava a la casa, va sentir la música i el ball, 15.26 i, cridant un dels mossos, li preguntà què era allò. 15.27 Aquest li digué: 'El teu germà ha tornat, i el teu pare ha fet matar el vedell gras, perquè l'ha recuperat sa i bo.' 15.28 Llavors s'enfurismà i no volia entrar, però el seu pare va sortir a persuadir-lo. 15.29 Però ell va contestar al seu pare: 'Mira, tants anys com et serveixo sense haver desobeït mai una ordre teva, i mai no m'has donat ni un cabrit per fer un festí amb els meus amics; 15.30 en canvi, quan ha vingut aquest fill teu, que s'ha cruspit els teus béns amb males dones, has fet matar per a ell el vedell gras.' 15.31 Ell li digué: 'Fill, tu sempre estàs amb mi, i tot el que jo tinc és per a tu; 15.32 però ara hem de festejar i celebrar que aquest germà teu, que era mort, ha tornat a viure; s'havia perdut i ha estat trobat'.'

Lluc 16

16.1 Jesús va dir també als deixebles: 'Hi havia un cert hisendat que tenia un administrador, i li van anar amb l'acusació que malversava els seus béns. 16.2 El va cridar i li digué: 'Què és això que em diuen de tu? Prepara la liquidació de la teva gestió, perquè ja no pots continuar administrant més.' 16.3 Llavors l'administrador es va dir dintre seu: 'Què faré ara que el meu amo em treu l'administració? Per anar a cavar, no m'hi veig amb forces; per anar a captar, me'n dono vergonya. 16.4 Ja sé què faré perquè hi hagi qui em rebi a casa seva quan m'hagi tret l'administració.' 16.5 Va fer venir un per un els deutors del seu amo, i preguntà al primer: 'Quant deus al meu amo?' 16.6 Aquest li digué: 'Cent garrafes d'oli.' Ell va dir: 'Aquí tens el teu albarà: seu i escriu-hi ara mateix cinquanta.' 16.7 Després preguntà a un altre: 'I tu, quant deus?' Ell li contestà: 'Cent sacs de blat.' Li diu: 'Aquí tens el teu albarà; escriu-hi vuitanta.' 16.8 I l'amo va elogiar l'acció de l'administrador deslleial, per l'habilitat que havia tingut. Perquè els fills d'aquest món són més astuts amb la pròpia gent que no pas els fills de la llum. 16.9 I jo us dic: Guanyeu-vos amics amb la falsa riquesa, a fi que quan s'acabi sigueu rebuts a les mansions eternes. 16.10 Qui és fidel en coses sense importància, també és fidel en coses de molta vàlua, i qui és infidel en coses sense importància, també és infidel en coses de molta vàlua. 16.11 Si, doncs, en la falsa riquesa no heu estat fidels, ¿qui us confiarà l'autèntica? 16.12 Si no heu estat fidels en les coses dels altres, ¿qui us confiarà allò que és vostre? 16.13 Cap criat no pot servir dos senyors, perquè, o bé avorrirà l'un i estimarà l'altre, o es decantarà per l'un amb menyspreu de l'altre. No podeu servir Déu i el diner.' 16.14 Els fariseus, que són tan amics del diner, escoltaven aquestes paraules i feien befa de Jesús. 16.15 Ell els digué: 'Vosaltres sou els qui us feu passar per homes justos als ulls de la gent, però Déu coneix els vostres cors; i és que allò que als ulls humans es considera excel·lent, és detestable als ulls de Déu. 16.16 'La Llei i els profetes arriben fins a Joan; de llavors ençà és anunciat el Regne de Déu, i es convida tothom amb insistència a entrar-hi. 16.17 És més fàcil que passi el cel i la terra que no pas que caigui una sola coma de la Llei. 16.18 Tothom qui repudia la seva dona i es casa amb una altra, comet adulteri; i el qui es casa amb una dona repudiada pel seu marit, comet adulteri. 16.19 'Hi havia un home ric que vestia de porpra i de lli molt fi i que cada dia feia banquets esplèndids, 16.20 mentre que un captaire, anomenat Llàtzer, jeia al seu portal, tot cobert de nafres, 16.21 desitjant d'atipar-se amb les engrunes que queien de la taula del ric. Fins i tot venien els gossos a llepar-li les nafres. 16.22 Heus aquí que el pobre va morir i els àngels el van portar al si d'Abraham. També va morir el ric, i el van enterrar. 16.23 En la regió dels morts, enmig de turments, alçant la mirada, va veure Abraham, d'un tros lluny, i Llàtzer reclinat al seu si. 16.24 Llavors va cridar: 'Pare Abraham, compadeix-te de mi i envia Llàtzer perquè mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, que pateixo molt en aquesta flama.' 16.25 Abraham va respondre: 'Fill, recorda que durant la teva vida ja vas rebre els teus béns, en canvi, Llàtzer, els seus mals; ara, però, ell aquí és consolat, i tu, en canvi, ets turmentat. 16.26 A més, entre nosaltres i vosaltres s'obre un gran abisme, de manera que els qui voldrien passar d'aquí a vosaltres no puguin, ni d'allí travessin cap a nosaltres.' 16.27 Aleshores digué: 'Et prego, doncs, pare, que l'enviïs a casa del meu pare, 16.28 on tinc cinc germans, a fi que els previngui, no sigui que vinguin a parar també ells en aquest lloc de turment.' 16.29 Però Abraham li digué: 'Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin.' 16.30 Ell va insistir: 'No, pare Abraham, que si algú d'entre els morts anés a ells es convertirien.' 16.31 Però Abraham digué: 'Si no fan cas de Moisès i dels profetes, tampoc no es convenceran si algú ressuscitava d'entre els morts'.'

Lluc 17

17.1 Després va dir als seus deixebles: 'És impossible que no vinguin escàndols; però, ai d'aquell qui n'és la causa! 17.2 Més li valdria que li pengessin una roda de molí al coll i el tiressin al mar, abans que escandalitzar un d'aquests petits. 17.3 Tingueu compte de vosaltres mateixos! Si el teu germà peca, reprèn-lo; i si se'n penedeix, perdona'l. 17.4 I si peca contra tu set vegades al dia i torna set vegades a tu i et diu: 'Me'n penedeixo', el perdonaràs.' 17.5 Llavors els apòstols van dir al Senyor: 'Augmenta'ns la fe.' 17.6 El Senyor va contestar: 'Si tinguéssiu una fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: 'Arrenca't de soca-rel i planta't al mar, i us obeiria.' 17.7 I, qui de vosaltres, si té un servent llaurant o pasturant el ramat, quan torna del camp li dirà: 'Corre, passa i seu a taula?' 17.8 ¿No li dirà, més aviat: 'Prepara'm el sopar, disposa't a servir-me mentre menjo i bec, i després ja menjaràs i beuràs tu?' 17.9 ¿Que potser heu d'estar agraïts al mosso perquè ha fet allò que li heu manat? 17.10 Així també vosaltres, quan haureu fet tot el que us ha estat manat, digueu: 'Som uns servents incompetents; només hem fet el que havíem de fer'.' 17.11 Tot fent camí a Jerusalem, travessava per la Samaria i la Galilea. 17.12 Quan anava a entrar en una certa població, li van sortir a l'encontre deu leprosos que es van deturar un tros lluny 17.13 i digueren cridant: 'Jesús, Mestre, compadeix-te de nosaltres.' 17.14 En veure'ls els digué: 'Aneu a presentar-vos als sacerdots.' I succeí que mentre hi anaven van quedar nets. 17.15 Un d'ells, adonant-se que ja havia quedat net, va tornar enrere lloant Déu amb grans crits, 17.16 i s'abocà de cara a terra, als peus de Jesús, donant-li gràcies. Precisament aquest era un samarità. 17.17 Jesús digué: '¿No han quedat nets tots deu? Doncs, on són els altres nou? 17.18 ¿No hi ha hagut cap altre que hagi tornat per donar gràcies a Déu, sinó només aquest estranger?' 17.19 I dirigint-se a ell li va dir: 'Aixeca't, vés-te'n. La teva fe t'ha salvat.' 17.20 Interrogat pels fariseus sobre quan vindria el Regne de Déu, els va contestar: 'El Regne de Déu no ve pas advertint la seva vinguda. 17.21 No podran dir: 'Mireu-lo, és aquí, o és allà, perquè el Regne de Déu és enmig vostre'.' 17.22 Però als deixebles els digué: 'Vindrà un temps que desitjareu veure ni que sigui un sol dia del Fill de l'Home, i no el veureu. 17.23 Us diran: 'Mireu-lo, és allà, o: mireu-lo, és aquí.' No hi aneu pas, ni el seguiu. 17.24 Perquè igual com quan esclata el llampec, que resplendeix d'un cap a l'altre de l'horitzó, així serà el Fill de l'Home en el seu dia. 17.25 Abans, però, ha de patir molt i ser rebutjat per aquesta gent d'avui. 17.26 El mateix que va passar en temps de Noè és el que passarà també en els dies del Fill de l'Home: 17.27 menjaven, bevien i es casaven, fins al dia que Noè va entrar a l'arca; llavors sobrevingué el diluvi i els exterminà tots. 17.28 Igualment com va passar en temps de Lot: menjaven, bevien, compraven, venien, sembraven i construïen; 17.29 però el dia que Lot va sortir de Sodoma va ploure foc i sofre del cel i els exterminà tots. 17.30 Així mateix passarà el dia que el Fill de l'Home es manifesti. 17.31 Aquell dia, qui es trobi al terrat i tingui les seves coses dins la casa, que no baixi pas a recollir-les; i el qui es trobi al camp, igualment, que no torni enrere. 17.32 Recordeu-vos de la dona de Lot. 17.33 El qui busqui conservar la seva vida, la perdrà; i el qui la perdi, viurà. 17.34 Us asseguro que aquella nit, si n'hi ha dos en un mateix llit, l'un serà pres i l'altre deixat; 17.35 si hi ha dues dones molent plegades, l'una serà presa i l'altra serà deixada. 17.36 [Dos seran al camp, l'un serà pres i l'altre deixat.]' 17.37 Li digueren: 'On serà, Senyor?' Ell els contestà: 'On hi hagi el cos, allí s'aplegaran els voltors.'

Lluc 18

18.1 Després els va exposar amb una paràbola la conveniència de pregar sempre i no defallir mai: 18.2 'En una determinada ciutat hi havia un jutge que no tenia temor de Déu ni consideració a les persones. 18.3 Hi havia també, a la mateixa ciutat, una viuda que tot sovint l'anava a trobar i li demanava: 'Fes-me justícia davant del meu adversari.' 18.4 Durant un cert temps s'hi va resistir, però més tard va pensar dintre seu: 'Encara que no temo Déu ni tinc gaire respecte per a les persones, 18.5 amb tot, per la molèstia que m'està donant aquesta viuda, li faré justícia, perquè no vingui més a fer-me la guitza'.' 18.6 I el Senyor afegí: 'Fixeu-vos en el que diu el jutge injust. 18.7 ¿I penseu que Déu no farà justícia als seus elegits, que clamen a ell de nit i de dia, i no tindrà paciència amb ells? 18.8 Us dic que els farà justícia de seguida. Però, quan vingui el Fill de l'Home, ¿trobarà fe a la terra?' 18.9 També a uns d'aquells que es refiaven de si mateixos, ben creguts de ser homes justos, i que feien menyspreu dels altres, els va dirigir aquesta paràbola: 18.10 'Dos homes van pujar al temple a pregar. L'un era fariseu, i l'altre, recaptador. 18.11 El fariseu, tot tibat, pregava així en el seu interior: 'Oh Déu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, estafadors, injustos i adúlters, ni sóc tampoc com aquest recaptador; 18.12 dejuno dues vegades a la setmana, pago el delme de tot el que guanyo.' 18.13 El recaptador, en canvi, dret a distància, no gosava ni alçar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit tot dient: 'Oh Déu, apiada't de mi, pecador!' 18.14 Us dic que aquest va baixar a casa seva justificat, i aquell altre no. Perquè tot aquell qui s'enlaira serà humiliat, i el qui s'humilia serà enlairat.' 18.15 Li portaven també els infants perquè els toqués. En veure-ho, els deixebles els renyaven. 18.16 Però Jesús els va cridar i digué: 'Deixeu que els infants s'acostin a mi i no els ho impediu, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells. 18.17 Us ho asseguro: qui no acull el Regne de Déu com un infant, no hi entrarà pas.' 18.18 Una persona important li va preguntar: 'Mestre bo, què haig de fer per obtenir la vida eterna?' 18.19 Jesús li digué: 'Per què em dius bo? Ningú no ho és, de bo, excepte un: Déu. 18.20 Ja saps els manaments: no adulteris, no matis, no robis, no donis fals testimoniatge, honra el teu pare i la teva mare.' 18.21 Ell li digué: 'Tot això ho he guardat des de jove.' 18.22 En sentir això, Jesús li digué: 'Encara et falta una cosa: ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel; després vine i segueix-me.' 18.23 Però ell, en sentir això, es posà tot trist, perquè era molt ric. 18.24 Veient-ho, Jesús digué: 'Amb quantes dificultats entren al Regne de Déu els qui tenen riqueses! 18.25 És més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri en el Regne de Déu.' 18.26 Els qui ho van sentir li digueren: 'Així, doncs, qui es podrà salvar?' 18.27 Ell respongué: 'Allò que és impossible als homes és possible a Déu.' 18.28 Aleshores Pere digué: 'Mira, nosaltres hem deixat les nostres coses i t'hem seguit.' 18.29 Ell els va dir: 'Us asseguro que no hi ha ningú que hagi deixat casa, o muller, o germans, o pares, o fills, a causa del Regne de Déu, 18.30 que no rebi molt més ara, en el temps present, i en el temps futur la vida eterna.' 18.31 Després s'endugué amb ell els Dotze i els digué: 'Mireu, ara pugem a Jerusalem, i es complirà tot el que els profetes han escrit referent al Fill de l'Home: 18.32 serà lliurat als pagans i serà escarnit, injuriat i escopit, 18.33 i després d'assotar-lo, el mataran, però al tercer dia ressuscitarà.' 18.34 Ells, però, no van entendre res de tot allò. El sentit d'aquesta predicció els era incomprensible i no entenien el que els deia. 18.35 En això que van arribar prop de Jericó. Vora el camí hi havia assegut un cec que demanava almoina. 18.36 En sentir que passava gent va preguntar què era allò. 18.37 Li van dir que passava Jesús Natzarè. 18.38 Llavors va cridar: 'Jesús, Fill de David, apiada't de mi!' 18.39 Els qui anaven davant el renyaven per fer-lo callar, però ell cridava encara més fort: 'Fill de David, apiada't de mi! 18.40 Jesús es va aturar i va manar que l'hi portessin. Quan el tingué a prop li va preguntar: 18.41 'Què vols que faci per tu?' Ell li va respondre: 'Senyor, fes qui hi torni a veure.' 18.42 Jesús li digué: 'Recobra la vista. La teva fe t'ha salvat.' 18.43 I a l'instant hi va veure, i el seguia beneint Déu. I tot el poble, en veure això, donava lloances a Déu.

Lluc 19

19.1 Entrant a Jericó, anava travessant la ciutat, 19.2 i, vet aquí que un home anomenat Zaqueu, encarregat dels recaptadors i molt ric, 19.3 intentava de veure qui era Jesús, però no podia perquè l'aglomeració de la gent li ho impedia, ja que ell era baix d'estatura. 19.4 Es va posar a córrer cap a un punt més avançat i es va enfilar en una figuera per veure'l, ja que havia de passar per allí. 19.5 Quan Jesús va arribar en aquell punt, va alçar la vista i li digué: 'Zaqueu, baixa ara mateix, que avui haig d'allotjar-me a casa teva.' 19.6 Ell baixà de seguida i el va rebre tot content. 19.7 Tots els qui ho van veure rondinaven i deien: 'Ha entrat a allotjar-se a casa d'un pecador.' 19.8 Però Zaqueu es posà al mig i digué al Senyor: 'Mira, la meitat dels meus béns, Senyor, la dono als pobres, i, si he defraudat algú en alguna quantitat, la hi restitueixo quatre vegades més.' 19.9 Jesús li digué: 'Avui ha vingut la salvació en aquesta casa, ja que aquest també és fill d'Abraham. 19.10 Perquè el Fill de l'Home ha vingut a buscar i a salvar allò que s'havia perdut.' 19.11 Com que la gent seguia amb atenció tot això, hi va afegir una paràbola, perquè era a prop de Jerusalem i la gent es pensava que d'un moment a l'altre es manifestaria el Regne de Déu. 19.12 Digué, doncs: 'Un home noble havia d'anar a un país llunyà per rebre la investidura reial i després tornar. 19.13 Va fer venir deu servidors seus i els repartí deu mines i els digué: 'Negocieu-hi fins que torni.' 19.14 Els seus conciutadans l'odiaven, i van enviar darrere d'ell uns comissionats que diguessin: 'No volem que aquest home ens governi.' 19.15 Quan va tornar de rebre la dignitat reial, féu venir els servidors als quals havia donat els diners, per saber el que havia guanyat cadascú. 19.16 Es presentà el primer i va dir: 'Senyor, la teva mina n'ha produït deu.' 19.17 Li digué: 'Bé, bon servidor. Ja que has estat fidel en tan poca cosa, et concedeixo autoritat sobre deu poblacions.' 19.18 El segon va venir i digué: 'La teva mina, senyor, n'ha produït cinc.' 19.19 A aquest li va dir igualment: 'També tu pren autoritat sobre cinc poblacions.' 19.20 En va venir un altre i digué: 'Senyor, aquí tens la teva mina, que he tingut guardada en un mocador 19.21 perquè tenia por, ja que tu ets un home exigent: prens el que no has deixat i culls el que no has sembrat.' 19.22 Li replicà: 'Per la teva boca et condemno, mal servent. Sabies que sóc un home exigent, que prenc el que no he deixat i cullo el que no he sembrat. 19.23 Per què, doncs, no has dipositat el meu capital al banc? En tornar, jo l'hauria cobrat amb el rèdit.' 19.24 Llavors digué als presents: 'Preneu-li la mina i doneu-la al qui en té deu.' 19.25 Li van contestar: 'Senyor, si ja en té deu.' 19.26 Us asseguro que a tot aquell qui té se li donarà; en canvi, a aquell qui no té, fins allò que té li serà pres. 19.27 Pel que fa a aquells enemics meus que no em volien com a sobirà, porteu-los aquí i degolleu-los davant meu.' 19.28 Dit això, anava al davant pujant cap a Jerusalem. 19.29 Quan fou a prop de Betfagé i Betània, ja tocant a la muntanya anomenada de les Oliveres, va enviar dos dels seus deixebles 19.30 i els digué: 'Aneu al poble que hi ha davant vostre, i, en entrar-hi, trobareu un pollí fermat que cap home no ha muntat mai. Desfermeu-lo i porteu-me'l. 19.31 Si algú us pregunta per què el desfermeu, contesteu: 'El Senyor el necessita'.' 19.32 Van marxar, doncs, els enviats, i ho van trobar tal com els ho havia dit. 19.33 Mentre desfermaven el pollí, els amos els digueren: 'Per què el desfermeu?' 19.34 Ells contestaren: 'El Senyor el necessita.' 19.35 El van portar a Jesús, van cobrir el pollí amb els seus vestits i hi van fer muntar Jesús. 19.36 Mentre ell avançava, estenien els seus mantells pel camí. 19.37 Quan ja s'acostava a la baixada de la muntanya de les Oliveres, tota la colla de seguidors van començar alegrement a lloar Déu amb grans crits, per tots els prodigis que havien vist, 19.38 i deien: 'Beneït el Rei, que ve en nom del Senyor! Pau en el cel i glòria en les altures!' 19.39 Alguns dels fariseus que eren entre la multitud li digueren: 'Mestre, renya els teus deixebles.' 19.40 Ell respongué: 'Us asseguro que, si aquest callen, cridaran les pedres.' 19.41 Quan ja era a prop, veié la ciutat i, plorant per ella, 19.42 va dir: 'Si també tu sabessis trobar en aquest dia el que et pot dur a la pau! Però ara ho desconeixes. 19.43 Vindran damunt teu dies en què els teus enemics t'envoltaran amb trinxeres, t'assetjaran i t'estrenyeran per tots costats, 19.44 i t'arrasaran amb els teus habitants a dins, i de tu no deixaran pedra sobre pedra, per no haver reconegut el temps en què se't visitava.' 19.45 Quan va entrar al temple es va posar a expulsar-ne els venedors, mentre els deia: 19.46 'Diu l'Escriptura: La meva casa serà casa d'oració; en canvi, vosaltres l'heu convertida en una cova de lladres.' 19.47 Cada dia ensenyava en el temple, i els principals sacerdots i els mestres de la Llei, junt amb els notables del poble, buscaven la manera d'eliminar-lo, 19.48 però no trobaven com fer-ho, perquè tot el poble estava pendent del que ell deia.

Lluc 20

20.1 Un d'aquells dies, mentre ell ensenyava al poble en el temple i anunciava la bona nova, es van presentar els principals sacerdots amb els mestres de la Llei i els ancians, 20.2 i li preguntaven: 'Digues-nos, amb quina autoritat fas això; o, qui és el qui t'ha donat aquesta autoritat?' 20.3 Ell els va contestar: 'Jo també us preguntaré una cosa; digueu-me: 20.4 el baptisme de Joan, era del cel o era dels homes?' 20.5 Entre ells anaven cavil·lant i es deien: 'Si diem del cel, dirà: Per què no el vau creure?' 20.6 I si diem: dels homes, tot el poble ens apedregarà, perquè estan convençuts que Joan era un profeta.' 20.7 I van contestar que no sabien d'on era. 20.8 Aleshores Jesús els digué: 'Doncs jo tampoc no us dic amb quina autoritat actuo així.' 20.9 Llavors es posà a contar al poble aquesta paràbola: 'Un home va plantar una vinya, la va arrendar a un vinyaters i va marxar per una llarga temporada. 20.10 Al seu moment va enviar als vinyaters un dels seus criats a fi que li donessin la part corresponent de la collita de la vinya, però els vinyaters, després d'apallissar-lo, el van fer tornar de buit. 20.11 Va enviar de nou un altre criat; a aquest també, després d'apallissar-lo i d'ultratjar-lo, el van fer tornar de buit. 20.12 Encara els va tornar a enviar un tercer criat, però també a aquest el van malferir i el van foragitar. 20.13 Llavors l'amo de la vinya digué: 'Què puc fer? Els enviaré el meu fill estimat; potser a ell el respectaran.' 20.14 Quan els vinyaters el van veure, es digueren entre ells: 'Aquest és l'hereu; matem-lo per quedar-nos l'heretat.' 20.15 Llavors el tragueren fora de la vinya i el van matar. Què penseu que els farà l'amo de la vinya? 20.16 Vindrà, exterminarà aquests vinyaters i donarà la vinya a uns altres.' Els qui escoltaven van dir: 'Déu no ho permeti.' 20.17 Però ell, mirant-se'ls, els digué: 'Què vol dir, doncs, allò que diu l'Escriptura: La pedra que rebutjaren els constructors s'ha convertit en la clau de l'arc? 20.18 Tothom que caigui sobre aquesta pedra s'hi destrossarà; i al qui li caigui al damunt el farà miques.' 20.19 Els mestres de la Llei i els grans sacerdots volien agafar-lo en aquell mateix moment, perquè havien comprès que la paràbola es referia a ells, però van tenir por del poble. 20.20 Llavors es posaren a l'aguait i li van enviar uns espies que, fingint-se homes de bé, el poguessin atrapar en alguna paraula que digués, a fi de poder-lo lliurar a la jurisdicció i a l'autoritat del governador. 20.21 I li van preguntar: 'Mestre, sabem que parles i ensenyes com cal, i que no tens favoritismes, sinó que ensenyes en veritat el camí de Déu: 20.22 ens és permès de pagar el tribut al Cèsar o no?' 20.23 Ell, però, que s'havia adonat de la seva astúcia, els digué: 20.24 'Ensenyeu-me un denari. De qui són la imatge i la inscripció que porta?' Li respongueren: 'Del Cèsar.' 20.25 Llavors els digué: 'Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.' 20.26 Així no el pogueren sorprendre en cap paraula davant del poble, i sorpresos de la seva resposta, van callar. 20.27 S'acostaren llavors alguns saduceus, els qui neguen que hi hagi resurrecció, i li van posar aquesta qüestió: 20.28 'Mestre, Moisès ens va deixar escrit que, si a un home se li mor el germà, tenint muller però sense fills, aquell home s'ha de casar amb la viuda, a fi de donar descendència al ser germà. 20.29 Ara bé, hi havia set germans: el primer es va casar i va morir sense fills. 20.30 També el segon 20.31 i el tercer es van casar amb la viuda, i així tots set, i van anar morint sense deixar descendència. 20.32 Finalment va morir també la dona. 20.33 Per tant, la dona, en la resurrecció, de quin d'ells serà muller? Perquè tots set la van tenir per esposa.' 20.34 Jesús els digué: 'Els fills del món actual prenen muller o marit, 20.35 però els qui són considerats dignes de participar d'aquell món i de la resurrecció dels morts no es casen, 20.36 ja que no poden morir, perquè són com els àngels, i són fills de Déu pel fet d'haver nascut de la resurrecció. 20.37 I que els morts ressusciten, el mateix Moisès ho indica en el passatge de l'esbarzer, quan diu Senyor al Déu d'Abraham, Déu d'Isaac i Déu de Jacob. 20.38 Déu, però, no és Déu de morts, sinó de vius, ja que tots viuen per ell.' 20.39 Llavors alguns mestres de la Llei hi van intervenir i digueren: 'Ben contestat, Mestre.' 20.40 I ja no gosaven preguntar-li res més. 20.41 Llavors els peguntà: 'Com és que dieu que el Messies és descendent de David? 20.42 Si el mateix David diu en el llibre dels Salms: El Senyor digué al meu Senyor: Seu a la meva dreta 20.43 i espera que faci dels teus enemics l'escambell dels teus peus. 20.44 Si, doncs, David el tracta de Senyor, com pot ser descendent seu?' 20.45 Llavors, davant de tot el poble, va dir als seus deixebles: 20.46 'Guardeu-vos dels mestres de la Llei, que es complauen a passejar-se amb vestidures llargues i busquen les reverències a les places, els seients principals a les sinagogues i els llocs d'honor als convits; 20.47 que devoren els béns de les viudes sota capa de fer llargues pregàries. Aquests seran condemnats més severament.

Lluc 21

21.1 Alçant la vista veié com els rics tiraven els seus donatius a l'arca del tresor. 21.2 Va veure també una viuda pobra que hi tirava dues monedes petites, 21.3 i digué: 'Us ben asseguro que aquesta pobra viuda hi ha tirat més que tothom; 21.4 perquè tots aquests hi han tirat com a donatiu el que els sobrava, en canvi ella, tot i estant-ne necessitada, hi ha tirat tot el que tenia per a viure.' 21.5 Alguns feien comentaris sobre el temple, per la bellesa de les pedres i les ornamentacions votives. Jesús els digué: 21.6 'Vindran dies que de tot això que veieu no en quedarà pedra sobre pedra; tot serà enderrocat.' 21.7 Llavors li van preguntar: 'Mestre, ¿quan passarà, doncs, això, i quin senyal indicarà que aquestes coses són a punt de succeir?' 21.8 Jesús els digué: 'Vigileu que no us enganyin, perquè en vindran molts que s'arrogaran el meu nom i diran: 'Aquest sóc jo', i també: 'Ja ha arribat el moment'; no aneu pas darrere seu. 21.9 Quan us assabenteu de guerres i revoltes, no us alarmeu, perquè això ha de succeir primer, però la fi no vindrà de seguida.' 21.10 Llavors els deia: 'S'alçarà poble contra poble i nació contra nació. 21.11 Hi haurà grans terratrèmols, i en diversos llocs fam i epidèmies, fets terribles i uns senyals impressionants en el cel. 21.12 Però abans de tot això sereu perseguits, us agafaran i us duran a les sinagogues i a la presó, us portaran davant els reis i governadors per causa del meu nom, 21.13 i tindreu l'oportunitat de testificar. 21.14 Preneu, doncs, dintre vostre la decisió de no preparar la defensa per endavant, 21.15 perquè cap dels vostres adversaris no es podrà oposar a l'eloqüència i a la saviesa que jo us donaré, ni contradir-les. 21.16 Sereu denunciats fins i tot per pares i germans, parents i amics, i en mataran alguns de vosaltres; 21.17 i tothom us odiarà per causa del meu nom. 21.18 Però no es perdrà ni un sol cabell del vostre cap. 21.19 Amb la vostra constància mantindreu les vostres vides. 21.20 Quan veureu Jerusalem assetjada per les legions, sapigueu aleshores que la seva devastació és a prop. 21.21 Els qui es trobin a la Judea, que fugin a les muntanyes; els qui es trobin dins la ciutat, que en surtin, i els qui es trobin als defores, que no hi entrin, 21.22 perquè aquells dies seran dies d'escarment, en compliment de tot el que diuen les Escriptures. 21.23 Ai de les dones embarassades i de les que criïn en aquells temps! Perquè hi haurà una gran misèria sobre la terra i furor contra aquest poble. 21.24 Cauran a fil d'espasa i se'ls enduran captius a totes les nacions, i Jerusalem serà trepitjada pels gentils, fins que el període dels gentils s'haurà acabat. 21.25 Hi haurà senyals al sol, a la lluna i a les estrelles, i a la terra la gent viurà angoixada, espantada pel bramul de la mar i del temporal. 21.26 Els homes quedaran esmaperduts de por i d'angúnia per les coses que sobrevindran al món, perquè fins l'estelada del cel trontollarà. 21.27 Llavors veuran el Fill de l'Home venir en un núvol, amb plenitud de poder i majestat. 21.28 Quan comencin a passar aquestes coses, redreceu-vos i alceu el cap, que s'acosta la vostra redempció.' 21.29 I els va dir una paràbola: 'Mireu la figuera o qualsevol altre arbre: 21.30 així que veieu que surt la brotada sabeu que l'estiu ja és a prop; 21.31 igualment vosaltres, quan veureu que passen aquestes coses, sapigueu que és a prop el Regne de Déu. 21.32 Us ben asseguro que no passarà aquesta generació sense que s'hagi esdevingut tot això. 21.33 El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran. 21.34 Tingueu compte de vosaltres mateixos, no sigui que els vostres cors s'atordeixin amb el vici, la beguda i les preocupacions de la vida, i de sobte us sorprengui aquell dia 21.35 com un llaç, perquè sobrevindrà damunt de tots els habitants de tota la faç de la terra. 21.36 Vetlleu, doncs, i pregueu tothora per aconseguir escapar de tot el que ha de venir i poder mantenir-vos ferms davant el Fill de l'Home.' 21.37 De dia ensenyava en el temple, després sortia a passar la nit a la muntanya que en diuen de les Oliveres. 21.38 I tot el poble, de bon matí, acudia al temple per escoltar-lo.

Lluc 22

22.1 S'acostava la festa dels Àzims, anomenada també la Pasqua. 22.2 Els principals sacerdots i els mestres de la Llei buscaven la manera de perdre'l, perquè tenien por del poble. 22.3 Aleshores Satanàs va entrar dins de Judes, l'anomenat Iscariot, que era del grup dels Dotze. 22.4 Aquest va anar a tractar amb els principals sacerdots i els oficials la manera com el posaria a les seves mans. 22.5 Ells se n'alegraren, i van convenir a donar-li diners. 22.6 S'hi va comprometre, i buscava una ocasió propícia per a lliurar-los-el sense que la gent se n'adonés. 22.7 Va arribar el dia dels Àzims, en què s'havia de sacrificar l'anyell pasqual, 22.8 i Jesús envià Pere i Joan dient-los: "Aneu a preparar el sopar pasqual que hem de menjar." 22.9 Ells li preguntaren: "On vols que el preparem?" 22.10 Els va dir: "Mireu, entrant a la ciutat us vindrà a trobar un home que porta un càntir d'aigua. Seguiu-lo fins a la casa on entri, 22.11 i digueu a l'amo de la casa: 'El Mestre et pregunta: Quina és l'estança on he de fer l'àpat pasqual amb els meus deixebles?' 22.12 Aleshores ell us ensenyarà, en el pis de dalt, una sala gran ja parada amb estores i coixins. Prepareu-nos allí el sopar pasqual." 22.13 Se'n van anar i ho van trobar tot tal com els havia dit, i van preparar-hi el sopar pasqual. 22.14 Quan va arribar l'hora, Jesús es va posar a taula amb els apòstols, 22.15 i els digué: "Tenia gran desig de menjar aquest àpat pasqual amb vosaltres, abans del meu patir. 22.16 Perquè us asseguro que ja no el menjaré més fins que tingui l'acompliment en el Regne de Déu." 22.17 Llavors prengué una copa i, després de pronunciar l'acció de gràcies, hi afegí: "Preneu això i repartiu-ho entre vosaltres, 22.18 perquè us asseguro que des d'ara ja no beuré més del fruit de la vinya fins que el Regne de Déu sigui establert." 22.19 Després prengué pa, va pronunciar l'acció de gràcies, el va partir i els el donà tot dient: "Això és el meu cos, que es lliura per vosaltres. Feu això en memòria meva." 22.20 Havent sopat va fer el mateix amb la copa, tot dient: "Aquesta és la nova aliança en la meva sang, que es vessa per vosaltres. 22.21 Però, mireu: la mà del qui em traeix és aquí, amb mi, damunt la taula. 22.22 El Fill de l'Home certament fa el seu camí tal com havia estat decretat, però ai d'aquell home per mitjà del qual és lliurat!" 22.23 Llavors es van posar a fer càbales entre ells sobre qui del grup podia ser capaç de fer això. 22.24 També es va produir una disputa entre ells sobre qui havia de ser considerat el més gran. 22.25 Però ell els digué: "Els reis de les nacions les dominen, i els qui les regeixen són anomenats benefactors. 22.26 Però entre vosaltres no ha de ser pas així: el més gran de vosaltres s'ha d'igualar al més jove, i el qui mana s'ha d'igualar al qui serveix. 22.27 Perquè, ¿qui és més gran, el qui seu a taula o el qui serveix? ¿No és el qui seu a taula? Doncs jo estic entre vosaltres com el qui serveix. 22.28 "Vosaltres sou els qui us heu mantingut al meu costat en les meves proves. 22.29 Per això jo disposo per a vosaltres un reialme, tal com el meu Pare ha disposat un reialme per a mi, 22.30 a fi que mengeu i begueu a la meva taula en el meu Regne i seieu en setials regint les dotze tribus d'Israel. 22.31 Simó, Simó! Mira que Satanàs us ha reclamat per garbellar-vos com el blat; 22.32 però jo he pregat per tu perquè no flaquegi la teva fe. I tu, un cop penedit, conforta el teus germans." 22.33 Ell li va contestar: "Senyor, estic disposat a anar amb tu a la presó, i fins i tot a la mort." 22.34 Però Jesús li replicà: "T'asseguro, Pere, que no cantarà avui el gall que tu no hagis negat per tres vegades que em coneixes." 22.35 I els va dir: "Quan us vaig enviar sense bossa ni sarró ni calçat, que us va faltar res?" Ells li van contestar: "No res." 22.36 Els digué: "Doncs ara, el qui tingui bossa que la prengui, i també el sarró; i el qui no en tingui, que es vengui el mantell i es compri una espasa. 22.37 Perquè us asseguro que en mi s'ha de complir allò que diu l'Escriptura: Fou comptat entre els delinqüents. Ja que tot el que es refereix a mi es va complint." 22.38 Ells li digueren: "Senyor, aquí tenim dues espases." Ell els respongué: "Ja n'hi ha prou." 22.39 Llavors va sortir i es dirigí, com de costum, a la muntanya de les Oliveres. I el van seguir també els deixebles. 22.40 En arribar al lloc els digué: "Pregueu perquè no entreu en temptació." 22.41 Llavors es distancià d'ells com a un tir de pedra, i, posat de genolls, pregava: 22.42 "Pare, si vols, allunya de mi aquesta copa; però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva." 22.43 Llavors se li va aparèixer un àngel del cel que el confortava. 22.44 Sentint l'angoixa punyent pregava amb més intensitat, i la seva suor se li tornà com gotes de sang que queien a terra. 22.45 Quan s'aixecà de la pregària, va anar cap a on eren els deixebles i els va trobar adormits, vençuts per la tristesa, 22.46 i els digué: "Què feu dormint? Alceu-vos i pregueu per no entrar en temptació." 22.47 Encara parlava quan es va presentar una colla de gent, i l'anomenat Judes, un del grup dels Dotze, anava al davant i es va acostar a Jesús per besar-lo. 22.48 Però Jesús li digué: "Judes, ¿amb un bes traeixes el Fill de l'Home?" 22.49 Els qui eren al seu voltant, quan es van adonar del que anava a passar, digueren: "Senyor, ¿ataquem amb l'espasa?" 22.50 Un d'ells va ferir el criat del gran sacerdot i li va escapçar l'orella dreta. 22.51 Però Jesús intervingué dient: "Deixeu-ho estar!" I, tocant-li l'orella, el va guarir. 22.52 Llavors Jesús digué als principals sacerdots, als oficials del temple i als ancians que havien vingut a detenir-lo: "¿Heu sortit armats d'espases i garrots com si fos un bandoler? 22.53 Cada dia em teníeu amb vosaltres en el temple i no em vau posar les mans a sobre, però ara és la vostra hora, quan s'imposen les tenebres." 22.54 El van agafar, se l'endugueren i el van fer entrar a la casa del gran sacerdot. Pere el seguia de lluny. 22.55 Van encendre foc al mig del pati, i s'hi assegueren al voltant, i Pere es va asseure amb ells. 22.56 Una criada que el veié assegut a la vora del foc, després de mirar-se'l bé, va dir: "Aquest també hi era, amb ell." 22.57 Però ell ho va negar: "No, dona, no el conec." 22.58 Un poc més tard el veié un altre i digué: "Tu també ets un d'ells." Però Pere replicà: "No, home, no en sóc pas." 22.59 Ja havia passat prop d'una hora quan un altre va insistir: "Segur que aquest també era amb ell, perquè és galileu." 22.60 Però Pere va replicar: "No, home, no; ni sé de què em parles." Encara parlava quan, tot d'una, va cantar un gall. 22.61 El Senyor, girant-se, es va mirar Pere; i Pere es va recordar de les paraules que el Senyor li havia dit: "Abans que canti un gall, avui m'hauràs negat tres vegades." 22.62 I, sortint a fora, plorà amargament. 22.63 Els homes que guardaven Jesús l'escarnien i el maltractaven, 22.64 li tapaven la cara i li preguntaven: "Profetitza! Qui t'ha pegat?" 22.65 I proferien contra ell tota mena d'injúries. 22.66 Així que es féu de dia es reuní l'assemblea dels ancians del poble, els principals sacerdots i els mestres de la Llei, i, fent-lo venir davant el seu Consell, li digueren: 22.67 "Si tu ets el Crist, digues-nos-ho." Ell els va contestar: "Si us ho dic, no em creureu; 22.68 i si us faig preguntes no em contestareu. 22.69 Però d'ara endavant, el Fill de l'Home estarà assegut a la dreta del Poder de Déu." 22.70 Llavors tots van dir: "Així, doncs, ¿tu ets el Fill de Déu?" Ell els va respondre: "Vosaltres mateixos ho dieu: Jo el sóc." 22.71 Ells van exclamar: "Quina necessitat tenim ja de més testimonis? Nosaltres ho hem sentit directament dels seus llavis."

Lluc 23

23.1 Llavors s'aixecà l'assemblea en ple i el dugueren a Pilat. 23.2 Van començar a acusar-lo així: 'Hem trobat aquest home amotinant la nostra gent, prohibint de pagar el tribut al Cèsar, i diu que ell és el Crist, el rei.' 23.3 Pilat el va interrogar: 'Ets tu el rei dels jueus' Ell li va respondre: 'Tu ho dius.' 23.4 Pilat digué aleshores als principals sacerdots i a la multitud: 'No trobo cap delicte en aquest home.' 23.5 Però ells insistien: 'Avalota la gent ensenyant per tota la Judea, des de la Galilea, on va començar, fins aquí mateix.' 23.6 En sentir-ho, Pilat va preguntar si l'home era galileu; 23.7 en assabentar-se que era de la jurisdicció d'Herodes, l'hi va trametre, aprofitant que es trobava aquells dies a Jerusalem. 23.8 Quan Herodes va veure Jesús es va posar molt content, perquè des de feia molt temps que tenia el desig de veure'l, pel que sentia a dir d'ell i perquè esperava veure-li fer algun miracle. 23.9 Així que li va fer una colla de preguntes, però ell no li'n va contestar ni una. 23.10 També hi eren presents els principals sacerdots i els mestres de la Llei, que l'acusaven amb virulència. 23.11 Herodes, junt amb la seva tropa, el va menysprear, i per burlar-se'n li va fer posar una vestimenta vistosa i el va remetre a Pilat. 23.12 Aquell dia, Herodes i Pilat es van reconciliar, ja que abans estaven enemistats. 23.13 Pilat va convocar els principals sacerdots, les autoritats i el poble, 23.14 i els digué: 'M'heu presentat aquest home com un agitador del poble, però jo, un cop fet l'examen davant vostre, no he trobat en ell cap dels delictes de què l'acuseu. 23.15 Ni tampoc Herodes, ja que ens l'ha tornat a enviar. Ja veieu que no hi ha res que ell hagi fet que mereixi la mort. 23.16 Així que el castigaré i el deixaré anar.' 23.17 [Cada festa pasqual estava obligat a indultar-los un pres.] 23.18 Però es van posar a cridar tots alhora: 'Fora aquest! Deixa'ns anar Barrabàs!' 23.19 Aquest havia estat empresonat a causa d'una revolta i un homicidi esdevinguts a la ciutat. 23.20 Pilat va tornar a parlar-los amb la intenció de deixar lliure Jesús. 23.21 Però ells seguien cridant: 'Crucifica'l, crucifica'l!' 23.22 Ell, per tercera vegada, els digué: 'Però, quin mal ha fet aquest? No li he trobat cap delicte que mereixi la mort. El castigaré, doncs, i el deixaré anar.' 23.23 Però ells insistien, demanant amb grans crits que fos crucificat, i la seva cridòria s'anava imposant. 23.24 Llavors Pilat va resoldre d'accedir al que demanaven. 23.25 Va deixar anar aquell home que era a la presó per revolta i homicidi, tal com li exigien, i va deixar Jesús a l'arbitri d'ells. 23.26 Mentre se l'enduien van agafar un tal Simó de Cirene, que tornava del camp, i li carregaren la creu perquè la portés darrere Jesús. 23.27 El seguia una munió de gent del poble i de dones que donaven mostres de dol i el planyien. 23.28 Jesús es va girar cap a elles i digué: 'Filles de Jerusalem, no ploreu pas per mi; mes aviat ploreu per vosaltres i pels vostres fills, 23.29 perquè vénen dies en què diran: 'Sortoses les estèrils i els ventres que no han engendrat, i els pits que no han criat.' 23.30 Llavors es posaran a cridar a les muntanyes: 'Caieu damunt nostre!', i als turons: 'Colgueu-nos!' 23.31 Perquè, si a l'arbre verd li fan això, al sec, què li faran?' 23.32 Juntament amb ell duien, a més, dos malfactors perquè fossin executats. 23.33 Quan van arribar al lloc anomenat la Calavera, allà el van crucificar juntament amb els malfactors, l'un a la dreta i l'altre a l'esquerra. 23.34 Jesús deia: 'Pare, perdona'ls, que no saben el que fan.' I per a repartir-se els seus vestits s'ho van fer a la sort. 23.35 La gent s'estava dreta mirant-s'ho. També les autoritats, que se'n burlaven dient: 'N'ha salvat d'altres; que se salvi ell mateix, si és el Crist de Déu, l'elegit!' 23.36 També l'escarnien els soldats, que se li apropaven per oferir-li vinagre i deien: 23.37 'Si tu ets el rei dels jueus, salva't a tu mateix.' 23.38 Tenia posat al damunt un rètol que deia: AQUEST ÉS EL REI DELS JUEUS. 23.39 Un dels malfactors penjats l'injuriava dient: 'No ets el Crist? Salva't a tu mateix i salva'ns a nosaltres.' 23.40 Però l'altre va contestar renyant-lo: '¿És que no tens temor de Déu, tot i que estàs en idèntica condemna? 23.41 En nosaltres és ben justa, ja que rebem el que mereixen les nostres accions, però aquest no ha fet res de mal.' 23.42 I deia a Jesús: 'Recorda't de mi quan arribis al teu Regne.' 23.43 Jesús li va contestar: 'T'asseguro que avui seràs amb mi al paradís.' 23.44 Era ja cap al migdia quan aparegué una foscor que es va anar estenent sobre tot el país, fins a les tres de la tarda; 23.45 el sol va quedar tapat i la cortina del temple s'esquinçà pel mig. 23.46 Jesús va exclamar amb veu potent: 'Pare, a les teves mans encomano el meu esperit!' I, dit això, va expirar. 23.47 El centurió, en veure el que havia passat, donava glòria a Déu i deia: 'Realment, aquest home era innocent.' 23.48 I tota la gent que havia acudit a aquest espectacle, veient el que havia succeït, se'n tornaven donant-se cops al pit. 23.49 Tots els seus coneguts es mantenien a una certa distància, així com les dones que l'havien seguit des de la Galilea, i des d'allà s'ho miraven. 23.50 Hi havia un home que es deia Josep, membre del Consell, home bo i recte, 23.51 que esperava el Regne de Déu. Era natural d'Arimatea, una població dels jueus; i no havia aprovat el decret ni l'acció d'ells. 23.52 Aquest home es presentà a Pilat i li va demanar el cos de Jesús; 23.53 el despenjà i l'amortallà amb un llençol i el va dipositar en un sepulcre cavat a la roca, on no havien posat encara ningú. 23.54 Era el dia de la preparació, i el dissabte era a punt de començar. 23.55 Les dones que havien vingut amb Jesús des de la Galilea, l'anaven seguint de prop i van veure el sepulcre, i com hi van posar el seu cos. 23.56 De tornada van preparar perfums i ungüents, i durant el dissabte van observar el repòs, segons el precepte.

Lluc 24

24.1 El diumenge, molt de matí, anaren al sepulcre portant els perfums que havien preparat, 24.2 i van trobar la pedra apartada de la boca del sepulcre. 24.3 Hi van entrar, però no van trobar el cos del Senyor Jesús. 24.4 Mentre estaven desconcertades pel fet aquell, se'ls presentaren dos homes amb vestidures resplendents; 24.5 elles, esporuguides, abaixaven la cara a terra, i ells els digueren: 'Per què busqueu entre els morts el qui és viu? 24.6 No és aquí: ha ressuscitat. Recordeu-vos de com us parlava quan encara era a Galilea 24.7 i us deia: 'És necessari que el Fill de l'Home sigui posat a les mans dels homes pecadors i sigui crucificat, i que ressusciti el tercer dia'.' 24.8 Llavors es van recordar de les seves paraules. 24.9 Tornant del sepulcre van anunciar tot això als Onze i a tots els altres. 24.10 Eren Maria Magdalena, Joana i Maria, la mare de Jaume; també les altres que les havien acompanyades deien les mateixes coses als apòstols. 24.11 Però a ells aquest relat els va semblar fantasia, i no se les creien. 24.12 Amb tot, Pere s'aixecà i va anar corrents al sepulcre, es va ajupir i hi veié només les mortalles, i se'n tornà cap a casa desconcertat pel que havia passat. 24.13 Aquell mateix dia, dos dels deixebles anaven de camí cap a un vilatge anomenat Emmaús, distant onze quilòmetres de Jerusalem. 24.14 i parlaven entre ells de tot el que havia passat. 24.15 Mentre enraonaven i discutien, el mateix Jesús se'ls acostà i es posà a caminar amb ells, 24.16 però se'ls havia incapacitat els ulls a fi que no el poguessin reconèixer. 24.17 I els digué: 'Quina mena de polèmica és aquesta que manteniu entre vosaltres mentre aneu caminant?' Llavors es van aturar, amb un posat tot trist, 24.18 i un d'ells, que es deia Cleofàs, li va dir: '¿Ets tu l'únic foraster a Jerusalem que desconeix el que hi ha passat aquests dies?' 24.19 Els digué: 'Què?' Ells li respongueren: 'El cas de Jesús de Natzaret, que era un profeta poderós de fets i de paraules davant Déu i davant de tot el poble; 24.20 com els principals sacerdots i les nostres autoritats el van lliurar perquè el condemnessin a mort, i el van crucificar. 24.21 Nosaltres, però, confiàvem que ell seria el llibertador d'Israel, però amb tot això, ja som al tercer dia d'ençà que han ocorregut aquests fets. 24.22 Si bé és cert que algunes dones del nostre grup ens han intranquil·litzat; han anat de bon matí al sepulcre, 24.23 i, no trobant-hi el seu cos, han tornat dient que fins i tot havien vist una aparició d'àngels que deien que ell és viu. 24.24 També alguns dels nostres han anat al sepulcre i ho han trobat tot tal com les dones havien dit, però a ell no l'han vist.' 24.25 Ell els digué: 'Oh, curts d'enteniment i indecisos de cor per a creure tot el que van anunciar el profetes! 24.26 ¿Que potser no havia de patir tot això, el Crist, abans d'entrar a la seva glòria?' 24.27 Llavors, començant per Moisès i seguint amb tots els profetes, els va anar interpretant el que es referia a ell en tota l'Escriptura. 24.28 Quan ja eren prop del vilatge on anaven, ell va fer veure que anava més lluny, 24.29 però ells li van insistir dient-li: 'Queda't amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar.' I va entrar per quedar-se amb ells. 24.30 I quan es va posar amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. 24.31 Llavors se'ls obriren els ulls i el van reconèixer, però ell va desaparèixer. 24.32 I es deien l'un a l'altre: '¿No és veritat que el nostre cor s'abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens explicava el sentit de les Escriptures?' 24.33 En aquell mateix moment es van aixecar i se'n tornaren a Jerusalem, i van trobar reunits els Onze i els altres companys, 24.34 que deien: 'Realment, el Senyor ha ressuscitat i s'ha aparegut a Simó.' 24.35 També ells contaren tot el que els havia passat pel camí i com l'havien reconegut en partir el pa. 24.36 Mentre parlaven d'això, Jesús es va plantar enmig d'ells i els digué: 'La pau sigui amb vosaltres!' 24.37 Es van espantar, i en la seva torbació es creien veure un esperit. 24.38 Ell els digué: 'Per què us alarmeu? Per què us vénen aquests dubtes al cor? 24.39 Mireu les meves mans i els meus peus, que sóc jo en persona; palpeu, mireu, que un esperit no té carn ni ossos, com veieu que jo tinc.' 24.40 Dient això els ensenyava les mans i els peus. 24.41 Però com que encara no s'ho acabaven de creure, atordits per l'alegria, ell els digué: 'Teniu aquí res per a menjar?' 24.42 Ells li donaren un tall de peix a la brasa; 24.43 el prengué i se'l va menjar davant d'ells. 24.44 Després els digué: 'Quan encara era amb vosaltres, ja us vaig dir que calia que es complís tot el que hi ha escrit referent a mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms.' 24.45 Tot seguit els obrí la intel·ligència perquè comprenguessin el sentit de les Escriptures, 24.46 i els digué: 'Així ho diu l'Escriptura, que el Crist patiria i ressuscitaria d'entre els morts el tercer dia, 24.47 i que en el seu nom es predicaria el penediment per al perdó dels pecats a tots els pobles, començant per Jerusalem. 24.48 Vosaltres en sou testimonis, de tot això. 24.49 I jo faré venir damunt vostre la promesa del meu Pare. Vosaltres, doncs, quedeu-vos a la ciutat fins que hàgiu estat revestits del poder que ve de dalt.' 24.50 Després se'ls endugué fins a prop de Betània, i alçant les seves mans els beneí. 24.51 I, mentre els beneïa, se separà d'ells, portat amunt cap al cel. 24.52 Ells es van prosternar, adorant-lo. Després se'n tornaren a Jerusalem plens d'alegria. 24.53 I contínuament eren al temple lloant Déu.

Joan 1

1.1 Al principi ja existia el Verb, i el Verb era amb Déu i el Verb era Déu. 1.2 Aquell, al principi, era amb Déu. 1.3 Tot va ser creat per ell i sense ell no existiria res del que existeix. 1.4 En ell hi havia la Vida, i aquesta Vida era la llum dels homes. 1.5 La llum resplendeix en les tenebres, i les tenebres mai no l'han poguda apagar. 1.6 Es presentà un home enviat de Déu, que es deia Joan. 1.7 Aquest va venir com a testimoni, a testificar a favor de la llum, a fi que, per mitjà d'ell, tots creguessin. 1.8 Ell no era pas la llum, només era el testimoni de la llum. 1.9 Aquell qui és la llum veritable, la que il·lumina tots els homes, arribà al món. 1.10 Però, encara que era al món i l'havia creat, el món no el va reconèixer. 1.11 Havia vingut a la seva pròpia llar i els seus no l'acolliren. 1.12 Però a tots els qui l'acolliren, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit el poder esdevenir fills de Déu. 1.13 I aquests no ho són per naixement natural o pel desig humà, sinó que són nascuts de Déu. 1.14 I el Verb es va fer home i va conviure amb nosaltres i vam contemplar la seva glòria: glòria que, com a Fill únic ha rebut del Pare, ple d'amor i de veritat. 1.15 Joan dóna testimoniatge d'ell i el proclama dient: 'Aquest és aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi, és superior a mi, perquè existia abans que jo. 1.16 De la seva abundor, tots nosaltres n'hem rebut, i gràcia rere gràcia. 1.17 Perquè la Llei va ser donada per mitjà de Moisès, però la gràcia i la veritat han estat realitat per mitjà de Jesucrist. 1.18 A Déu ningú no l'ha vist mai; l'Unigènit de Déu, que és al si del Pare, l'ha revelat.' 1.19 Aquest és el testimoniatge de Joan quan els jueus de Jerusalem li van enviar sacerdots i levites a preguntar-li: 'Tu, qui ets?' 1.20 Ell no va amagar la veritat, sinó que va declarar: 'Jo no sóc el Crist.' 1.21 Li van preguntar: 'Doncs, què? Ets Elies?' Ell contestà: 'No el sóc.' 'Ets el profeta?' Respongué: 'No.' 1.22 Li digueren: 'Qui ets? Perquè hem de dur una resposta als qui ens han enviat. Què dius de tu mateix?' 1.23 Digué: 'Jo sóc una veu que crida en el desert: 'Aplaneu el camí del Senyor', com va dir el profeta Isaïes.' 1.24 Alguns dels enviats eren dels fariseus, 1.25 i li van preguntar: 'Per què bateges, doncs, si no ets el Crist, ni Elies, ni el Profeta?' 1.26 Joan els respongué: 'Jo batejo amb aigua; però enmig de vosaltres teniu el qui encara no coneixeu, 1.27 el qui ve darrere meu, de qui no sóc prou digne per a deslligar-li la corretja de la sandàlia.' 1.28 Això s'esdevenia a l'altra banda del Jordà, a Betània, on Joan batejava. 1.29 L'endemà, Joan va veure Jesús que se li acostava, i digué: 'Mireu l'Anyell de Déu que treu el pecat del món. 1.30 Aquest és aquell de qui vaig dir: Després de mi ve un home que està per damunt meu, perquè existia abans que jo. 1.31 Jo no el coneixia, però he vingut a batejar amb aigua per tal que es manifesti al poble d'Israel.' 1.32 Joan també va declarar: 'He vist que l'Esperit davallava del cel com un colom i es posava damunt d'ell. 1.33 Jo no el coneixia, però el qui m'envià a batejar amb aigua m'havia dit: Aquell sobre qui vegis davallar l'Esperit i posar-se-li damunt, és el qui bateja amb l'Esperit Sant. 1.34 I jo ho he vist i testifico que aquest és el fill de Déu.' 1.35 L'endemà, Joan tornava a ser allí amb dos dels seus deixebles 1.36 i, fixant la mirada en Jesús, que passava, digué: 'Mireu l'Anyell de Déu.' 1.37 Els dos deixebles ho van sentir i van seguir Jesús. 1.38 Jesús es girà i, veient que el seguien, els digué: 'Què busqueu?' Ells digueren: 'Rabí - que vol dir 'mestre'-, on vius?' 1.39 Els respongué: 'Veniu i ho veureu.' Hi anaren, doncs, i van veure on vivia, i es quedaren amb ell aquell dia. Eren prop de les quatre de la tarda. 1.40 Un d'aquells dos que havien sentit el que Joan havia dit i havien seguit Jesús, era Andreu, el germà de Simó Pere. 1.41 Aquest, amb qui primer es va trobar va ser amb el seu germà Simó, i li va dir: 'Hem trobat el Messies' -que vol dir el Crist. 1.42 I el va portar a Jesús. Jesús se'l va quedar mirant i digué: 'Tu ets Simó, el fill de Joan; el teu nom ara serà Quefes' - que vol dir Pere-. 1.43 L'endemà, Jesús va decidir d'anar a Galilea. Trobà Felip i li digué: 'Segueix-me.' 1.44 Felip era de Betsaida, la mateixa ciutat d'Andreu i Pere. 1.45 Després, Felip trobà Natanael i li va dir: 'Hem trobat aquell de qui va escriure Moisès en la Llei, i també els profetes: és Jesús, el fill de Josep de Natzaret.' 1.46 Li replicà Natanael: '¿De Natzaret en pot sortir res de bo?' Li diu Felip: 'Vine i ho veuràs.' 1.47 Quan Jesús veié Natanael que se li acostava, referint-se a ell, digué: 'Mireu un autèntic israelita, en qui no hi ha engany.' 1.48 Natanael li va preguntar: 'D'on em coneixes?' Li respongué Jesús: 'Abans que Felip et cridés, quan encara eres sota la figuera, jo ja et veia.' 1.49 Natanael li va dir: 'Rabí! Tu ets el fill de Déu, tu ets el rei d'Israel.' 1.50 Jesús li respongué: '¿Perquè t'he dit que et veia sota la figuera ja creus? Coses més grans que aquestes veuràs.' 1.51 I afegí: 'Us ben asseguro que veureu com el cel queda obert i els àngels de Déu que pugen i baixen sobre el Fill de l'Home.'

Joan 2

2.1 El tercer dia es van celebrar unes noces a Canà de Galilea, i s'hi trobava la mare de Jesús. 2.2 Llavors també van invitar Jesús i els seus deixebles a les noces. 2.3 Com que faltava vi, la mare de Jesús li digué: 'Se'ls ha acabat el vi.' 2.4 Jesús li respongué: 'Però, dona, per què et fiques en les meves coses? Encara no ha arribat la meva hora.' 2.5 Però la seva mare va dir als qui servien: 'Feu el que ell us digui.' 2.6 A la casa hi havia sis gerres de pedra, que s'usaven per al ritual de la purificació dels jueus. En cada una hi cabien uns cent litres d'aigua. 2.7 Jesús els digué: 'Ompliu les gerres d'aigua.' Les van omplir fins a dalt. 2.8 I els manà: 'Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei.' Ells n'hi van portar. 2.9 El cap de servei va tastar l'aigua convertida en vi, i com que no sabia d'on procedia - si bé els servents que havien tret l'aigua sí que ho sabien -, va cridar el nuvi 2.10 i li va dir: 'Tothom serveix primer el bon vi, i quan ja han begut molt serveix el vi ordinari. Però tu has guardat el bon vi fins ara.' 2.11 Això que Jesús va fer a Canà de Galilea és el primer miracle amb què va manifestar la seva glòria, i els seus deixebles van creure en ell. 2.12 Després d'això, Jesús, la seva mare, els seus germans i els seus deixebles van baixar a Cafarnaüm, però no s'hi van quedar gaires dies. 2.13 Com que s'acostava la Pasqua dels jueus, Jesús va pujar a Jerusalem. 2.14 Al temple va trobar els venedors de bous, d'ovelles i de coloms, i els canvistes asseguts a les taules. 2.15 Aleshores es va fer un fuet de cordes i els expulsà tots del temple, amb les ovelles i els bous. També escampà les monedes dels canvistes i els bolcà les taules. 2.16 I digué als venedors del coloms: 'Traieu això d'aquí; no convertiu la casa del meu Pare en un mercat.' 2.17 Els deixebles es recordaren del que diu l'Escriptura: El zel per la teva casa em consumirà. 2.18 Els jueus intervingueren dient: 'Quin senyal ens mostres com a prova que pots fer això?' 2.19 Jesús els respongué: 'Destruïu aquest temple i en tres dies l'aixecaré.' 2.20 Digueren els jueus: 'S'han emprat quaranta-sis anys per a edificar aquest temple, i tu l'aixecaràs en tres dies?' 2.21 Però ell es referia al temple del seu cos. 2.22 Per això, quan ell ressuscità d'entre els morts, els seus deixebles recordaren que ho havia dit i van creure en l'Escriptura i en la paraula que Jesús va dir. 2.23 Mentre era a Jerusalem per la festa de la Pasqua, molts, en veure els miracles que feia, van creure en el seu nom. 2.24 Però Jesús no se'n fiava, perquè els coneixia tots 2.25 i no necessitava que ningú li digués com són els homes; sabia prou bé què hi ha dins l'home.

Joan 3

3.1 Hi havia un fariseu anomenat Nicodem que era un dels principals jueus. 3.2 Aquest anà a Jesús de nit i li digué: 'Rabí, sabem que ets un mestre enviat de Déu perquè ningú no pot fer els miracles que tu fas, si Déu no és amb ell.' 3.3 Jesús respongué: 'Pots estar ben segur que el qui no neix de nou no pot veure el regne de Déu.' 3.4 Li diu Nicodem: 'Com pot un home néixer quan ja és vell? És que pot tornar a entrar al si de la seva mare i tornar a néixer?' 3.5 Respongué Jesús: 'T'ho ben asseguro: si un no neix de l'aigua i de l'Esperit no pot entrar en el regne de Déu. 3.6 Allò que ha nascut de la carn, és carn; allò que ha nascut de l'Esperit, és esperit. 3.7 No t'estranyi que t'hagi dit: Heu de néixer de nou. 3.8 El vent bufa on vol i en sents la remor, però no saps d'on ve ni on va. Així és tot aquell qui ha nascut de l'Esperit.' 3.9 Nicodem digué: 'Com és possible tal cosa?' 3.10 Respongué Jesús: 'Tu ets el mestre d'Israel, i no saps això? 3.11 Et ben asseguro que parlem d'allò que sabem, i donem testimoniatge del que hem vist, però no accepteu el nostre testimoniatge. 3.12 Si quan us parlo de les coses terrenals no creieu, com creureu quan us parli de les celestials? 3.13 Ningú no ha pujat al cel, fora el qui ha baixat del cel: el Fill de l'Home. 3.14 I de la mateixa manera que Moisès va alçar la serp al desert, així cal que sigui alçat el Fill de l'Home, 3.15 a fi que tot aquell qui creu en ell tingui vida eterna. 3.16 Ja que Déu ha estimat tant el món, que ha donat el seu Fill únic perquè tot el qui creu en ell no es perdi, sinó que tingui vida eterna. 3.17 Perquè Déu no va enviar el seu Fill al món per condemnar el món, sinó perquè el món se salvi per mitjà d'ell. 3.18 El qui creu en ell no és condemnat; el qui no hi creu ja és condemnat, perquè no ha cregut en el nom del Fill únic de Déu. 3.19 La causa de la condemna rau en el fet que la llum vingué al món i els homes van estimar-se més les tenebres que la llum, perquè les seves obres eren dolentes. 3.20 Tot aquell qui practica el mal avorreix la llum, i no s'acosta a la llum de por que les seves obres siguin reprovades. 3.21 Però el qui practica la veritat s'acosta a la llum a fi que es vegi ben clar que les seves obres són fetes de Déu.' 3.22 Després d'això, Jesús anà amb els seus deixebles cap al territori de la Judea, on es quedà amb ells i batejava. 3.23 També Joan batejava a Ainon, prop de Salim, perquè hi havia molta aigua; i la gent hi acudia a fer-se batejar. 3.24 Això era abans que Joan fos empresonat. 3.25 Llavors sorgí una discussió entre els deixebles de Joan i un jueu sobre qüestions de la purificació. 3.26 Van anar a trobar Joan i li van dir: 'Rabí, aquell qui era amb tu a l'altra riba del Jordà, aquell de qui vas donar testimoniatge, ara bateja i tothom hi acudeix.' 3.27 Joan respongué: 'Un home només pot tenir el que li ha estat donat del cel. 3.28 Vosaltres mateixos sou testimonis que vaig dir: Jo no sóc el Crist, sinó que m'han enviat davant seu. 3.29 L'esposa és de l'espòs, però l'amic de l'espòs, que és present i l'escolta, s'omple de goig en sentir la veu de l'espòs. Ara bé, aquest és el meu goig, que s'ha realitzat. 3.30 Convé que ell creixi i que jo minvi. 3.31 Qui ve de dalt està per damunt de tots. Qui és de la terra és terrenal i parla de les coses de la terra. El qui ve del cel està per damunt de tots 3.32 i dóna testimoniatge del que ha vist i del que ha sentit, però el seu testimoniatge ningú no l'accepta. 3.33 Qui accepta el seu testimoniatge certifica que Déu és veraç. 3.34 El qui Déu ha enviat parla les paraules de Déu, ja que no li raciona pas l'Esperit. 3.35 El Pare estima el Fill i tot ho ha posat a la seva mà. 3.36 El qui creu en el Fill té la vida eterna; en canvi, qui es nega a creure en el Fill no veurà la vida, sinó que damunt seu pesa la ira de Déu.'

Joan 4

4.1 Llavors, com que el Senyor va saber que els fariseus havien dit: 'Jesús fa molts deixebles i en bateja més que Joan', 4.2 si bé Jesús mateix no batejava, sinó els seus deixebles, 4.3 va deixar la Judea i se'n tornà cap a Galilea. 4.4 Havia de travessar per Samaria. 4.5 Així va arribar a una ciutat de Samaria que es diu Sicar, prop del terreny que Jacob va deixar al seu fill Josep. 4.6 Allí hi havia el pou de Jacob. Quan era prop de migdia, Jesús, cansat de caminar, es va asseure a la vora del pou. 4.7 En això que va arribar una dona de Samaria a pouar aigua. Jesús li diu: 'Dóna'm de beure.' 4.8 És que els seus deixebles se n'havien anat al poble a comprar provisions. 4.9 La samaritana li respon: 'Com és que tu, un jueu, em demanes de beure a mi, una samaritana?' Perquè els jueus no es fan amb els samaritans. 4.10 Jesús li respongué: 'Si coneguessis el do de Déu i qui és el qui et diu dóna'm de beure, series tu qui li'n demanaria, i ell et donaria aigua viva.' 4.11 Li fa, la dona: 'Senyor, tu no tens poal i el pou és profund, d'on trauràs aigua viva? 4.12 ¿Ets tu més gran que el nostre pare Jacob, que ens va deixar aquest pou, del qual en van beure ell, els seus fills i el seu bestiar?' 4.13 Li respongué Jesús: 'Tots els qui beuen aigua d'aquesta tornaran a tenir set, 4.14 però el qui begui de l'aigua que jo li donaré ja no tindrà set mai més, sinó que l'aigua que jo li donaré esdevindrà dintre seu un doll d'aigua que brollarà per a donar-li vida eterna.' 4.15 Li diu la dona: 'Senyor, dóna'm aigua d'aquesta, perquè no tingui mai més set ni hagi de venir més aquí a pouar-la.' 4.16 Li diu: 'Vés a cridar el teu marit i torna aquí.' 4.17 La dona li respongué: 'No en tinc, de marit.' Jesús li diu: 'Ja ho dius bé que no en tens, de marit, 4.18 perquè n'has tingut ja cinc, i el que ara tens no és pas el teu marit; en això has dit la veritat.' 4.19 La dona replicà: 'Veig que tu ets profeta. 4.20 Els nostres pares van adorar el Senyor en aquesta muntanya, però vosaltres dieu que és a Jerusalem el lloc on se l'ha d'adorar.' 4.21 Li diu Jesús: 'Creu-me, dona, s'acosta l'hora que ni en aquesta muntanya ni a Jerusalem adorareu el Pare. 4.22 Vosaltres adoreu el que no coneixeu; nosaltres adorem el que coneixem, perquè la salvació ve dels jueus. 4.23 Però s'acosta l'hora, més exactament, és ara mateix, que els qui realment són adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat; perquè aquesta mena d'adoradors és la que el Pare busca. 4.24 Déu és esperit, i els qui l'adoren cal que l'adorin en esperit i en veritat.' 4.25 Li diu la dona: 'Jo sé que el Messies ha de venir, és a dir, el Crist; quan vingui ens ho aclarirà tot.' 4.26 Jesús li diu: 'Sóc jo; el qui et parla.' 4.27 En aquell moment van arribar els seus deixebles i es van estranyar que parlés amb una dona; no obstant, ningú no gosà preguntar-li què volia o per què parlava amb ella. 4.28 Llavors, la dona va deixar la seva gerra i se n'anà a la ciutat i digué a la gent: 4.29 'Veniu a veure un home que m'ha dit tot el que he fet. ¿No serà aquest el Crist?' 4.30 La gent va sortir de la ciutat i es van dirigir cap on ell era. 4.31 Mentrestant, els deixebles li pregaven: 'Rabí, menja.' 4.32 Però ell els digué: 'Jo tinc un aliment per menjar que vosaltres no coneixeu.' 4.33 Els deixebles, aleshores, comentaven entre ells: 'Serà que algú li ha dut menjar?' 4.34 Els diu Jesús: 'El meu aliment és complir la voluntat del qui m'ha enviat i que acabi la seva obra. 4.35 Oi que vosaltres dieu que encara falten quatre mesos per a la sega? Doncs jo us dic: Alceu els ulls i contempleu els camps; ja rosseguen a punt de segar. 4.36 El segador rep el jornal i el fruit que recull és per a la vida eterna, a fi que s'alegrin tant el sembrador com el segador. 4.37 En això sí que és certa la dita: Un és el qui sembra i un altre el qui sega. 4.38 Jo us he enviat a segar el que no havíeu treballat; van ser uns altres els qui van treballar, però vosaltres heu recollit el fruit del seu treball.' 4.39 Molts samaritans d'aquella ciutat van creure en ell per la paraula de la dona, que donava aquest testimoniatge: M'ha dit tot el que he fet. 4.40 Per això, quan els samaritans arribaren on era ell li van demanar que es quedés amb ells; i s'hi quedà dos dies. 4.41 I molts més van creure per la paraula d'ell, 4.42 de manera que deien a la dona: 'Ja no creiem pel que tu ens has dit, sinó que nosaltres mateixos l'hem sentit i sabem que ell és realment el Salvador del món.' 4.43 Al cap de dos dies, se n'anà cap a Galilea. 4.44 De fet, ell mateix havia afirmat que cap profeta no és estimat a la pròpia terra. 4.45 En arribar a Galilea fou ben rebut pels galileus, que havien vist tot el que havia fet a Jerusalem durant la festa, perquè ells també hi havien anat. 4.46 Tornà, així, a Canà de Galilea, on havia convertit l'aigua en vi. A Cafarnaüm hi havia un oficial del rei que tenia un fill malalt. 4.47 Havent sabut que Jesús havia arribat de Judea i era a Galilea, hi anà, i li pregava que baixés a guarir el seu fill que estava a punt de morir. 4.48 Jesús li digué: 'Si no veieu miracles i prodigis, no creieu.' 4.49 Li diu l'oficial: 'Senyor, baixa abans que es mori el meu fill.' 4.50 Jesús li digué: 'Vés, que el teu fill ja està bo.' L'home va creure la paraula que Jesús li va dir i se n'anà. 4.51 Ja baixava quan els servents li sortiren a l'encontre dient que el seu fill ja estava bo. 4.52 Ell els preguntà a quina hora havia començat a sentir-se millor. Li digueren: 'Ahir, a la una de la tarda li va desaparèixer la febre.' 4.53 El pare, doncs, va saber que aquella era l'hora en què Jesús li havia dit: 'El teu fill ja està bo.' I va creure ell i tota la seva família. 4.54 Aquest fou el segon miracle que Jesús va realitzar en tornar de Judea a Galilea.

Joan 5

5.1 Temps després, quan es celebrava una festa dels jueus, Jesús va pujar a Jerusalem. 5.2 A la vora de la porta de les Ovelles, a Jerusalem, hi havia un estany, anomenat en hebreu Betzatà, que tenia cinc pòrtics, 5.3 sota els quals hi havia, ajaguts, molts malalts, cecs, coixos i paralítics [esperant el moviment de l'aigua. 5.4 Perquè, de tant en tant, un àngel del Senyor baixava a l'estany i removia l'aigua, i el primer que hi entrava, després d'ésser remoguda, era guarit de qualsevol malaltia que tingués.] 5.5 Hi havia allí un home que feia trenta-vuit anys que era invàlid. 5.6 Quan Jesús el veié allí ajagut, i sabent que ja hi portava molt de temps, li preguntà: 'Vols guarir-te?' 5.7 El malalt li respongué: 'Senyor, no tinc ningú que em fiqui a l'estany quan es remou l'aigua; mentre jo hi vaig, un altre hi ha baixat primer.' 5.8 Jesús li diu: 'Aixeca't, pren la teva llitera i camina.' 5.9 A l'instant l'home fou guarit, prengué la seva llitera i es posà a caminar. Però aquell dia s'esdevenia que era dissabte. 5.10 Per això els jueus deien al qui havia estat guarit: 'És dissabte i no t'és permès de portar la llitera.' 5.11 Però ell els respongué: 'El qui m'ha donat la salut m'ha dit: Pren la teva llitera i camina.' 5.12 Li van preguntar: 'Qui és aquest que t'ha dit: Pren la teva llitera i camina?' 5.13 Però l'home guarit no sabia qui era, perquè Jesús s'havia escapolit entremig de la gentada reunida allí. 5.14 Després d'això, Jesús el trobà en el temple i li diu: 'Mira, ara ja estàs bo; no tornis a pecar, no sigui que et passi alguna cosa pitjor.' 5.15 Llavors, l'home anà a trobar els jueus i els digué que Jesús era qui l'havia guarit. 5.16 La persecució que van emprendre contra Jesús els jueus, de fet era perquè feia aquestes coses en dissabte. 5.17 Però ell els replicà: 'El meu Pare treballa sempre, i jo també treballo.' 5.18 Això feia que els jueus encara tinguessin més ganes de matar-lo, perquè no solament violava el dissabte, sinó que, dient que Déu era el seu propi Pare, es feia igual a Déu. 5.19 Jesús els donà la resposta i els digué: 'Jo us asseguro que el Fill no pot fer res pel seu propi compte, sinó allò que veu fer al Pare; perquè les coses que aquest fa, també les fa el Fill. 5.20 El Pare estima el Fill i li ensenya tot el que ell fa. I encara li ensenyarà obres més grans que aquestes, perquè us en meravelleu. 5.21 Perquè així com el Pare fa alçar els morts i els dóna vida, també el Fill dóna vida a qui vol. 5.22 El Pare no judica ningú, sinó que el dret de judicar l'ha donat al Fill, 5.23 per tal que tothom honori el Fill igual com és honorat el Pare. Qui no honora el Fill tampoc no honora el Pare que l'ha enviat. 5.24 Jo us ben asseguro que el qui escolta la meva paraula i creu en aquell qui m'ha enviat té la vida eterna i no quedarà sotmès a judici, sinó que ha passat de la mort a la vida. 5.25 Us puc assegurar del cert que ja arriba l'hora, i és ara, que els morts escoltaran la veu del Fill de Déu, i els qui l'hauran escoltada tindran vida. 5.26 Perquè així com el Pare té la vida en si mateix, també ha donat al Fill que tingui la vida en si mateix. 5.27 A més, li ha donat autoritat per a judicar, perquè ell és el Fill de l'Home. 5.28 No us sorprengueu d'això, perquè s'acosta l'hora en què tots els qui són als sepulcres escoltaran la seva veu 5.29 i en sortiran: els qui han fet el bé, per a resurrecció de vida; els qui han practicat el mal, per a resurrecció de condemnació. 5.30 'Jo no puc fer res pel meu compte; judico segons el que sento, i la meva sentència és justa, perquè no busco la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m'ha enviat. 5.31 Si jo dono testimoniatge sobre mi mateix, aquest testimoniatge no és vàlid; 5.32 però és un altre qui dóna testimoniatge de mi, i sé que aquest testimoniatge és autèntic. 5.33 Vosaltres vau enviar comissionats a preguntar a Joan, i ell ha testificat a favor de la veritat. 5.34 No és que jo accepti els testimoniatges humans, sinó que ho dic per tal que vosaltres us salveu. 5.35 Aquell era la llàntia encesa i brillant, i vosaltres heu volgut gaudir per una estona de la seva claror. 5.36 Però jo tinc a favor meu un testimoniatge més gran que el de Joan, que són les obres que el Pare m'ha donat per acomplir; aquestes obres que jo faig són el testimoni que garanteix que sóc l'enviat del Pare. 5.37 I el pare que m'ha enviat ha testificat de mi. Vosaltres no heu sentit mai la seva veu ni heu vist mai el seu rostre; 5.38 ni conserveu la seva paraula en vosaltres, perquè no creieu en aquell qui ell va enviar. 5.39 Vosaltres examineu les Escriptures perquè us penseu trobar-hi la vida eterna, i elles són les que donen testimoniatge de mi, 5.40 i no voleu venir a mi per a tenir la vida. 5.41 Jo no accepto la glòria humana; 5.42 bé us conec prou, i sé que no porteu dintre vostre l'amor de Déu. 5.43 He vingut en nom del meu Pare i no m'accepteu; en canvi, si un altre ve en el seu propi nom, aquest sí que l'acceptareu. 5.44 ¿Com podeu creure, si accepteu les lloances que us feu els uns als altres i no busqueu la lloança que ve de l'únic Déu? 5.45 No us penseu que seré jo qui us acusi davant del Pare; n'hi ha un que us acusa: Moisès, en qui vosaltres heu posat l'esperança; 5.46 perquè si creguéssiu Moisès, creuríeu en mi, perquè ell va escriure de mi. 5.47 Però si no creieu els seus escrits, com creureu les meves paraules?'

Joan 6

6.1 Després d'això, Jesús se n'anà a l'altra riba del llac de Galilea, el de Tiberíades. 6.2 El seguia una gran gentada, perquè veien els miracles que feia amb els malalts. 6.3 Jesús pujà a la muntanya i es va asseure allí amb els seus deixebles. 6.4 La Pasqua, la festa dels jueus, ja era a prop. 6.5 Llavors, Jesús alçà els ulls i, veient la gran gentada que se li acostava, diu a Felip: 'On podrem comprar pa per a donar-los menjar?' 6.6 Això ho deia per provar-lo, perquè ell ja tenia pensat el que anava a fer. 6.7 Felip li va contestar: 'Ni amb dos-cents denaris de pa no en tindríem prou perquè a cadascú li'n toqués un bocí.' 6.8 Aleshores, un dels seus deixebles, Andreu, germà de Simó Pere, li diu: 6.9 'Aquí hi ha un noi que té cinc pans d'ordi i dos peixos, però, què és això per a tanta gent?' 6.10 Jesús li digué: 'Feu seure la gent.' En aquell indret hi havia força herba. S'assegueren en nombre d'uns cinc mil homes. 6.11 Jesús prengué els pans, i després de donar gràcies els repartí als qui estaven asseguts, i també els repartí els peixos. Els en donà tant com van voler. 6.12 Quan van quedar satisfets, digué als seus deixebles: 'Recolliu els trossos que han sobrat, a fi que no es perdi res.' 6.13 Els van recollir, i van omplir dotze cistelles amb els trossos dels cinc pans d'ordi que van sobrar als qui havien menjat. 6.14 Aquella gent, en veure el miracle que havia fet, deien: 'Aquest sí que és el profeta que havia de venir al món.' 6.15 Jesús, però, sabent que tenien intenció d'endur-se'l a la força per fer-lo rei, es va retirar altre cop a la muntanya, tot sol. 6.16 Cap al tard, els seus deixebles van baixar al llac, 6.17 s'embarcaren i es van dirigir cap a Cafarnaüm, a l'altra riba del llac. Ja s'havia fet fosc i Jesús encara no se'ls havia reunit. 6.18 A més, el vent bufava amb força i el llac s'anava encrespant. 6.19 Quan ja havien remat unes tres o quatre milles, van veure Jesús que s'acostava a la barca caminant sobre el llac, i van tenir por; 6.20 però ell els digué: 'Sóc jo, no tingueu por.' 6.21 Llavors anaven a recollir-lo a la barca, però en aquell moment la barca va tocar terra al lloc on anaven. 6.22 L'endemà, la gent que s'havia quedat a l'altra banda del llac s'adonà que allí només hi havia hagut una barca i que Jesús no havia embarcat amb els seus deixebles, sinó que ells havien marxat sols. 6.23 En això que unes barques de Tiberíades van atracar prop del lloc on, després que el Senyor havia donat gràcies, havien menjat el pa. 6.24 Quan la multitud, doncs, s'adonà que ni Jesús ni els seus deixebles no hi eren, van pujar a les barques i se n'anaren a Cafarnaüm a buscar Jesús. 6.25 El van trobar a l'altra banda del llac, i li digueren: 'Rabí, quan has arribat?' 6.26 Jesús els respongué: 'De debò us dic que em busqueu no perquè vau veure els miracles, sinó perquè heu menjat pa i us heu atipat. 6.27 Cal que treballeu, però no pas pel menjar que es fa malbé, sinó pel menjar que perdura fins a la vida eterna, que és el que us donarà el Fill de l'Home; perquè aquest és el qui Déu, el Pare, ha marcat amb el seu segell.' 6.28 Llavors li preguntaren: 'Què hem de fer per dur a terme les obres que Déu vol?' 6.29 Jesús respongué: 'L'obra que Déu vol és aquesta: que cregueu en aquell qui ell ha enviat.' 6.30 Li replicaren: 'I tu, quin senyal presentes perquè el puguem veure i et creguem? Quines obres fas? 6.31 Els nostres pares van menjar el mannà al desert, tal com diu l'Escriptura: Els va donar pa del cel per menjar.' 6.32 Jesús els digué: 'En veritat us dic que Moisès no us va donar el pa del cel, sinó que és el meu Pare qui us dóna el veritable pa del cel, 6.33 perquè el pa de Déu és aquell que davalla del cel i dóna vida al món.' 6.34 Li digueren: 'Senyor, dóna'ns sempre d'aquest pa.' 6.35 Jesús els digué: 'Jo sóc el pa de vida, qui ve a mi no tindrà fam; qui creu en mi no tindrà set mai més. 6.36 Però ja us he dit que tot i veient-me no creieu. 6.37 Tot aquell qui el Pare em dóna, vindrà amb mi, i el qui ve amb mi no el trauré a fora, 6.38 perquè jo no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la voluntat d'aquell qui m'ha enviat. 6.39 I aquesta és la voluntat del qui m'ha enviat: que no perdi res d'allò que ell m'ha donat, sinó que ho ressusciti el dia darrer. 6.40 Aquesta, doncs, és la voluntat del meu Pare: que tothom qui veu el Fill i creu en ell tingui vida eterna; i jo el ressuscitaré el darrer dia.' 6.41 Aleshores els jueus el criticaven perquè havia dit: 'Jo sóc el pa que ha baixat del cel.' 6.42 I deien: 'Aquest, ¿no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare, com és que ara diu que ha baixat del cel?' 6.43 Jesús els respongué: 'No murmureu entre vosaltres. 6.44 Ningú no pot venir a mi si el Pare que m'ha enviat no l'atreu; i jo el ressuscitaré el darrer dia. 6.45 En els Profetes hi ha escrit: Tots seran ensenyats per Déu. Tot aquell qui escolta el Pare i aprèn d'ell, ve a mi. 6.46 No és que algú hagi vist el Pare; el Pare només l'ha vist el qui procedeix de Déu. Aquest sí que ha vist el Pare. 6.47 Us ho ben asseguro: el qui creu en mi té la vida eterna. 6.48 Jo sóc el pa de vida. 6.49 Els vostres pares van menjar el mannà al desert i van morir. 6.50 Aquest, en canvi, és el pa que baixa del cel, per tal que el qui en mengi ja no mori. 6.51 Jo sóc el pa vivent que ha baixat del cel; qui mengi d'aquest pa viurà per sempre, ja que el pa que jo donaré perquè el món visqui és la meva carn.' 6.52 Els jueus es posaren a discutir entre ells, i deien: 'Com pot aquest donar-nos per menjar la seva carn?' 6.53 Els digué Jesús: 'Us asseguro que si no mengeu la carn del Fill de l'Home i no beveu la seva sang, no tindreu la vida en vosaltres. 6.54 Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna; i jo el ressuscitaré el darrer dia. 6.55 Perquè la meva carn és veritable menjar, i la meva sang és veritable beguda. 6.56 Qui menja la meva carn i beu la meva sang viu en mi i jo en ell. 6.57 Així com el Pare vivent m'ha enviat i jo visc per mitjà del Pare, així també el qui em menja viurà per mi. 6.58 Aquest és el pa que ha baixat del cel; no és com el que van menjar els vostres pares i van morir: qui mengi aquest pa viurà per sempre.' 6.59 Aquestes coses les va dir ensenyant a la sinagoga, a Cafarnaüm. 6.60 Després d'escoltar-lo, molts dels seus seguidors van dir: 'Això que diu és massa fort. Qui pot acceptar-ho?' 6.61 Però Jesús, que en el seu interior sabia que els seus seguidors estaven criticant tot allò, els digué: 'Això us escandalitza? 6.62 I què, doncs, si veiéssiu pujar el Fill de l'Home allà on era abans? 6.63 El que vivifica és l'Esperit; la carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són esperit i són vida. 6.64 Però entre vosaltres n'hi ha alguns que no creuen.' És que Jesús, des d'un principi, ja sabia quins eren els qui no creien i qui era el qui el trairia. 6.65 I deia: 'És per això que us he dit que ningú no pot venir a mi si no li és donat pel Pare.' 6.66 Des d'aquell moment, molts dels seus seguidors es van fer enrere i ja no van tornar amb ell. 6.67 Jesús, llavors, preguntà als Dotze: '¿Que potser voleu marxar vosaltres també?' 6.68 Simó Pere li respongué: 'Senyor, a qui aniríem? Si tu tens paraules de vida eterna, 6.69 i nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu.' 6.70 Jesús els respongué: '¿No us he escollit jo a vosaltres dotze, tot i que un de vosaltres és un enemic?' 6.71 Es referia a Judes, fill de Simó Iscariot, perquè aquest, que era un dels Dotze, l'havia de trair.

Joan 7

7.1 Després d'això, Jesús recorria la Galilea perquè no volia anar per la Judea, ja que els jueus el buscaven per matar-lo. 7.2 S'acostava la festa jueva de les Cabanes, 7.3 i els seus germans li van dir: 'Deixa aquest lloc i vés-te'n a Judea, així els teus deixebles veuran les obres que fas; 7.4 perquè qui vol ser conegut públicament no fa les coses d'amagat. Ja que fas aquestes coses, presenta't al món.' 7.5 El cas era que els seus germans no creien en ell. 7.6 Jesús els diu: 'El meu moment encara no ha arribat, però per a vosaltres qualsevol moment és bo. 7.7 El món no us pot odiar, però a mi sí que m'odia, perquè jo els denuncio la seva conducta perversa. 7.8 Pugeu vosaltres a la festa, que jo no hi vaig perquè per a mi encara no és el moment.' 7.9 Donant aquestes raons, es quedà a Galilea. 7.10 Tanmateix, quan els seus germans eren a la festa, ell també hi va anar, si bé no públicament; hi anà d'incògnit. 7.11 Els jueus el cercaven per la festa i es preguntaven: 'On serà aquell?' 7.12 La gent també feia molts comentaris sobre ell. Els uns deien: 'És un bon home.' Però d'altres deien: 'I ca! Aquest enganya la gent.' 7.13 Ningú, però, no parlava d'ell obertament, per por dels jueus. 7.14 Però quan la festa ja era per la meitat, Jesús va pujar al temple i es posà a ensenyar. 7.15 Això va admirar els jueus, i es preguntaven: 'Com pot ser tan instruït, aquest, sense haver estudiat mai?' 7.16 Jesús els respongué: 'El que jo ensenyo no és pas meu, sinó que és del qui m'ha enviat. 7.17 El qui es subjecti a la seva voluntat sabrà conèixer si el meu ensenyament és de Déu o si parlo pel meu compte. 7.18 Qui parla pel seu compte busca la pròpia glòria, però qui busca la glòria d'aquell qui l'ha enviat és ben digne de crèdit i no és impostor. 7.19 ¿No us va prescriure Moisès la llei? I cap de vosaltres no la compleix! Doncs, per què em voleu matar?' 7.20 La gent replicà: 'Estàs trastocat. Qui et vol matar?' 7.21 Els replicà Jesús: 'Per una sola obra que he fet en dissabte tots us heu esverat. 7.22 Ara bé, Moisès us va prescriure la circumcisió, encara que no ve pas d'ell, sinó dels patriarques, i vosaltres, ni que sigui dissabte, bé circumcideu. 7.23 Si per no violar la Llei de Moisès, vosaltres circumcideu un home en dissabte, com és que us indigneu amb mi perquè en dissabte he guarit un home sencer? 7.24 No judiqueu segons les aparences; judiqueu amb un criteri just.' 7.25 Llavors, alguns de Jerusalem deien: '¿No és aquest aquell qui buscaven per matar-lo? 7.26 Doncs, mireu com parla amb tota llibertat i no li diuen res! ¿És que les autoritats han reconegut realment que aquest és el Crist? 7.27 Però aquest sabem d'on és, mentre que, quan vingui el Crist, ningú no sabrà d'on ve.' 7.28 Jesús, mentre ensenyava en el temple, digué cridant: 'A mi em coneixeu i sabeu d'on sóc; però jo no he vingut pas pel meu compte, sinó que m'ha enviat aquell qui és fidel, i que vosaltres no coneixeu. 7.29 Jo sí que el conec, perquè vinc d'ell i és ell qui m'ha enviat.' 7.30 Intentaren llavors agafar-lo, però ningú no li va posar la mà al damunt, perquè encara no havia arribat la seva hora. 7.31 Però, d'entre la gent, molts van creure en ell, i deien: '¿Quan vingui el Crist, farà més senyals dels que aquest ha fet?' 7.32 Els fariseus van sentir aquests comentaris de la gent; llavors els principals sacerdots i els fariseus van enviar agutzils per agafar-lo. 7.33 Digué Jesús: 'Encara estaré algun temps més amb vosaltres, però després me n'aniré al qui m'ha enviat. 7.34 Em buscareu i no em trobareu, perquè allà on jo sóc vosaltres no hi podeu venir.' 7.35 Els jueus es preguntaven els uns als altres: 'On pensa anar, aquest, que nosaltres no el puguem trobar? ¿Potser vol anar-se'n amb els emigrats, entre els grecs, per ensenyar els grecs? 7.36 Què vol dir això que ha dit: Em buscareu i no em trobareu, perquè allà on jo sóc vosaltres no hi podeu venir?' 7.37 El darrer dia de les festes, el més solemne, Jesús es posà dret i digué en veu alta: 'Si algú té set, que vingui a mi i begui. 7.38 El qui creu en mi, com diu l'Escriptura, del seu interior brollaran rius d'aigua viva.' 7.39 Jesús deia això referint-se a l'Esperit que els creients en ell havien de rebre; perquè l'Esperit encara no hi era, atès que Jesús encara no havia estat glorificat. 7.40 D'entre la gent, alguns que van sentir aquestes paraules de Jesús deien: 'Aquest és realment el profeta.' 7.41 Uns altres deien: 'És el Crist', però n'hi havia que deien: 'Que potser el Crist ha de venir de Galilea? 7.42 ¿No diu l'Escriptura que el Crist ha de ser del llinatge de David i ha de venir de Betlem, el poble d'on era David?' 7.43 Així es produïren discòrdies entre la gent a causa d'ell, 7.44 i alguns el volien agafar, però ningú no li posà les mans a sobre. 7.45 Els agutzils se'n tornaren als principals sacerdots i als fariseus, i aquests els van preguntar: 'Per què no l'heu portat?' 7.46 Els agutzils van contestar: 'Ningú no ha parlat mai com aquest home.' 7.47 Els fariseus els van dir: '¿També vosaltres us heu deixat enganyar? 7.48 ¿Que hi ha algú dels principals o dels fariseus que hagi cregut en ell? 7.49 Només aquesta xusma ignorant de la Llei, que són uns maleïts.' 7.50 Nicodem, el qui abans havia anat a veure Jesús, que era un d'ells, els digué: 7.51 '¿És que la nostra Llei condemna algú sense que primer s'expliqui i sense saber què ha fet?' 7.52 Ells li respongueren: '¿També tu ets Galileu? Estudia-ho i veuràs que de Galilea no en surt cap, de profeta.' 7.53 Després cadascú es retirà a casa seva.

Joan 8

8.1 Però Jesús se n'anà a la muntanya de les Oliveres. 8.2 A la matinada es presentà altra vegada al temple, i tot el poble va acudir a ell, que un cop assegut es posà a ensenyar-los. 8.3 Llavors, els mestres de la Llei i els fariseus li portaren una dona que havia estat sorpresa en adulteri, i posant-la dreta al mig 8.4 li diuen: 'Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en l'acte mateix de l'adulteri. 8.5 Moisès, en la Llei, ens mana d'apedregar aquesta mena de dones; però tu, què hi dius?' 8.6 Deien això posant-li un parany, a fi d'obtenir algun motiu per acusar-lo. Però Jesús s'ajupí i es posà a escriure a terra amb un dit. 8.7 Però com que ells insistien a preguntar-li, s'alçà i els digué: 'Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat, que sigui el primer a llançar-li una pedra.' 8.8 Tornà a ajupir-se i seguia escrivint a terra. 8.9 Ells, en sentir això, van anar marxant l'un darrere l'altre, començant pels més vells, i es va quedar sol amb la dona al mig. 8.10 Aleshores Jesús s'alçà i preguntà a la dona: 'On són? ¿Ningú no t'ha condemnat?' 8.11 Ella respongué: 'Ningú, Senyor.' Jesús li digué: 'Tampoc jo no et condemno. Vés-te'n i d'ara endavant no pequis més.' 8.12 Una altra vegada, Jesús els tornà a parlar i els digué: 'Jo sóc la llum del món; el qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida.' 8.13 Li replicaren els fariseus: 'Tu dones testimoniatge de tu mateix: el teu testimoniatge no es pot acceptar.' 8.14 Jesús els respongué: 'Encara que dono testimoniatge de mi mateix, és vàlid, perquè sé d'on he vingut i on vaig, mentre que vosaltres no sabeu d'on he vingut ni on vaig. 8.15 Vosaltres jutgeu humanament; jo no jutjo ningú. 8.16 Però si jutgés, el meu judici seria vàlid, perquè no sóc jo sol, sinó jo i el Pare que m'ha enviat, 8.17 i en la vostra Llei consta que el testimoniatge de dos homes és vàlid. 8.18 Jo testifico de mi mateix, cert, però el Pare que m'ha enviat també testifica de mi.' 8.19 Li preguntaven: 'On és el teu pare?' Respongué Jesús: 'Ni em coneixeu a mi ni coneixeu el meu Pare. Si em coneguéssiu a mi, també coneixeríeu el meu Pare.' 8.20 Aquestes paraules les va dir mentre ensenyava en el temple, a la sala del tresor, i ningú no el va detenir, perquè encara no havia arribat la seva hora. 8.21 Una altra vegada els digué: 'Me'n vaig i em buscareu, però morireu en el vostre pecat. On jo vaig, vosaltres no hi podeu venir.' 8.22 Aleshores els jueus comentaven: 'Potser es vol matar, aquest, i per això diu: On jo vaig, vosaltres no hi podeu venir?' 8.23 També els deia: 'Vosaltres sou d'aquí baix, jo sóc d'allà dalt; vosaltres sou d'aquest món, jo no sóc d'aquest món. 8.24 Per això us he dit que morireu en els vostres pecats. Sí, morireu en els vostres pecats, si no creieu que jo sóc el qui sóc.' 8.25 Li fan: 'I qui ets tu?' Jesús els digué: '¿No us ho estic dient des de bon començament? 8.26 Em queden moltes coses per dir-vos i per jutjar de vosaltres, però el qui m'ha enviat és fidedigne, i jo, allò que he sentit d'ell, és el que parlo al món.' 8.27 Ells, però, no van comprendre que es referia al Pare. 8.28 Els digué Jesús: 'Quan alçareu enlaire el Fill de l'Home, llavors sabreu que jo sóc el qui sóc, i que no faig res pel meu compte; solament parlo d'allò que el meu Pare em va ensenyar. 8.29 El qui m'ha enviat és amb mi; no m'ha deixat sol, perquè sempre faig allò que el complau.' 8.30 Mentre deia això, molts dels oients van creure en ell. 8.31 Jesús deia als jueus que l'havien cregut: 'Si persevereu en la meva paraula, sereu realment deixebles meus; 8.32 coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures.' 8.33 Ells li van contestar: 'Som descendents d'Abraham i mai no hem estat esclaus de ningú. Com és que tu dius: Sereu lliures?' 8.34 Jesús els respongué: 'És ben cert el que us dic: Tot aquell qui practica el pecat és esclau del pecat. 8.35 I l'esclau no es queda perpètuament a la casa; el fill sí que s'hi queda per sempre. 8.36 Així, doncs, si el Fill us allibera, sereu realment lliures. 8.37 Ja sé que sou descendents d'Abraham, però em voldríeu matar perquè la meva paraula no té cabuda en vosaltres. 8.38 Jo parlo del que he vist al costat del Pare; vosaltres, en canvi, feu el que heu sentit de la part del vostre pare.' 8.39 Li van contestar: 'El nostre pare és Abraham.' Els diu Jesús: 'Si sou fills d'Abraham, fareu les obres d'Abraham; 8.40 en canvi, ara, em voleu matar, a mi que us he dit la veritat que he sentit de Déu. Això, Abraham no ho va pas fer. 8.41 Vosaltres actueu igual que el vostre pare.' Li replicaren: 'Nosaltres no som bastards; només tenim un Pare, que és Déu.' 8.42 Els va dir Jesús: 'Si Déu fos el vostre Pare, m'estimaríeu a mi, perquè jo he sortit de Déu i vinc d'ell. Jo no he vingut pas pel meu compte, sinó que m'ha enviat ell. 8.43 Per què no enteneu el meu llenguatge? Doncs, perquè no podeu assimilar les meves paraules. 8.44 Vosaltres sou del vostre pare, el diable, i voleu complir els designis del vostre pare. Ell, des del principi destrueix els homes i no ha estat mai en la veritat, perquè no hi ha res d'autèntic, en ell. Quan diu la mentida, li surt de dins, perquè és un mentider i el pare de la mentida. 8.45 A mi, en canvi, que us dic la veritat, no em creieu. 8.46 Qui de vosaltres pot acusar-me de pecat? I si dic la veritat, per què no em creieu? 8.47 El qui és de Déu escolta les paraules de Déu. Per això vosaltres no m'escolteu, perquè no sou de Déu.' 8.48 Els jueus li van respondre: '¿No tenim raó de dir que tu ets un samarità i que estàs trastocat?' 8.49 Jesús va contestar: 'No estic trastocat, sinó que honro el meu Pare; en canvi, vosaltres em deshonreu a mi. 8.50 Jo no busco la meva glòria; ja hi ha qui s'ocupa d'això, i de jutjar. 8.51 Us ho ben asseguro: si algú guarda la meva paraula, no veurà mai la mort.' 8.52 Els jueus li digueren: 'Ara estem segurs que estàs trastocat. Abraham i els profetes van morir, i tu dius: Si algú guarda la meva paraula no veurà mai la mort. 8.53 ¿És que tu ets més gran que el nostre pare Abraham, que va morir? I els profetes també van morir. Per qui et tens tu?' 8.54 Jesús respongué: 'Si jo mateix em glorificava, la meva glòria no valdria res, però és el meu Pare qui em glorifica, aquell qui vosaltres dieu que és el vostre Déu; 8.55 i, tanmateix, vosaltres no el coneixeu. Jo, en canvi, sí que el conec, i si digués que no el conec seria tan mentider com vosaltres. El conec i l'obeeixo. 8.56 El vostre pare Abraham s'entusiasmà amb l'esperança de veure el meu dia; el va veure i se n'alegrà.' 8.57 Li digueren els jueus: 'Encara no tens cinquanta anys i has vist Abraham?' 8.58 Jesús els digué: 'Us ben asseguro que abans que Abraham existís, jo sóc.' 8.59 Aleshores prengueren pedres per apedregar-lo, però Jesús es va amagar i sortí del temple.

Joan 9

9.1 Tot passant, veié un home cec de naixement, 9.2 i els seus deixebles li van preguntar: 'Rabí, qui va pecar perquè aquest naixés cec: ell o els seus pares?' 9.3 Jesús respongué: 'Ni ell ni els seus pares no van pecar, sinó que això és perquè es manifestin en ell les obres de Déu. 9.4 Mentre és de dia cal que treballem en les obres del qui m'ha enviat. S'acosta la nit, quan ningú no pot treballar. 9.5 Mentre sigui al món, sóc la llum del món.' 9.6 Després de dir això, va escopir a terra i amb la seva saliva va pastar fang, després l'hi va posar sobre els ulls 9.7 i li digué: 'Vés a rentar-te a la piscina de Siloè' - que vol dir 'l'Enviat' -. Hi anà, s'hi rentà i tornà veient-hi. 9.8 Llavors els veïns i la gent que sempre l'havien conegut com a captaire, deien: 'Aquest, ¿no és aquell que seia demanant almoina?' 9.9 I uns deien: 'Sí que és ell.' Però d'altres: 'No l'és, però se li assembla.' Ell deia: 'Sí que sóc jo.' 9.10 Llavors li preguntaren: 'Com se t'han obert els ulls?' 9.11 Ell respongué: 'Aquell home que es diu Jesús va pastar fang, m'hi va untar els ulls i em va dir: 'Vés a rentar-te a Siloè.' Hi vaig anar, m'hi vaig rentar i vaig rebre la vista.' 9.12 Li van dir: 'On és ell?' Els diu: 'No ho sé.' 9.13 Tot seguit s'enduen l'home que era abans cec a presència dels fariseus. 9.14 El dia que Jesús havia fet fang i li havia donat la vista era dissabte. 9.15 També els fariseus li van preguntar com havia rebut la vista. Els respongué: 'Em va posar fang damunt els ulls, em vaig rentar i ara hi veig.' 9.16 Alguns dels fariseus deien: 'Aquest no és un home de Déu, perquè no guarda el dissabte.' Uns altres, en canvi, deien: 'Com pot un home fer miracles com aquests, si és pecador?' Això causà una divisió d'opinions entre ells. 9.17 Preguntaren altre cop al cec: 'Tu, què n'has de dir, d'aquest que t'ha donat la vista?' Respongué: 'Que és un profeta.' 9.18 Els jueus, però, no volien creure que hagués estat cec i que hagués rebut la vista, fins que van cridar els seus pares 9.19 i els van preguntar: '¿És aquest el vostre fill que dieu que va néixer cec? Com és que ara hi veu?' 9.20 Els seus pares van respondre: 'Sabem que aquest és el nostre fill i que va néixer cec. 9.21 Com és que ara hi veu, no ho sabem, i qui li va obrir els ulls, tampoc no ho sabem. Pregunteu-li-ho a ell, que ja és prou gran; ell us ho dirà.' 9.22 Els seus pares van contestar així per por dels jueus, perquè aquests ja havien acordat expulsar de la sinagoga tot aquell qui el reconegués com a Crist. 9.23 Per això els seus pares van dir: Ja és prou gran, pregunteu-li-ho a ell. 9.24 Per segona vegada van cridar l'home que havia estat cec i li digueren: 'Davant Déu, reconeix-ho: nosaltres sabem que aquest home és pecador.' 9.25 Ell els respongué: 'Si és pecador, no ho sé; només sé una cosa: que jo abans era cec i ara hi veig.' 9.26 Ells insistien: 'Què et va fer? Com et va obrir els ulls?' 9.27 Els respongué: 'Ja us ho he dit i no me n'heu fet cas. Per què voleu tornar-ho a sentir? És que vosaltres també us voleu fer deixebles seus?' 9.28 Aleshores es van posar a insultar-lo i li deien: 'Tu ets deixeble seu, nosaltres som deixebles de Moisès. 9.29 A nosaltres ens consta que Déu va parlar a Moisès, però d'aquest no sabem ni tan sols d'on és.' 9.30 L'home els respongué: 'Això sí que és estrany: que vosaltres no sapigueu d'on és i a mi em va donar la vista. 9.31 Tothom sap que Déu no escolta els pecadors, en canvi, si un és piadós i compleix la seva voluntat, a aquest sí que se l'escolta. 9.32 Mai no s'havia sentit a dir que algú donés la vista a un cec de naixement. 9.33 Si aquest no vingués de Déu, no podria pas fer res.' 9.34 Li respongueren: 'Tot tu vas néixer en pecat, ¿i ens vols donar lliçons?' I el van expulsar. 9.35 Jesús, quan va sentir dir que l'havien expulsat, l'anar a trobar i li digué: 'Creus tu en el Fill de l'Home?' 9.36 Respongué: 'I qui és, Senyor, perquè hi cregui?' 9.37 Jesús digué: 'Ja l'has vist; és el qui parla amb tu.' 9.38 Ell digué: 'Hi crec, Senyor', i es prosternà davant seu. 9.39 Jesús va afegir: 'Jo he vingut en aquest món a fer justícia; perquè hi vegin els qui no hi veuen, i es tornin cecs els qui hi veuen' 9.40 Això ho van sentir alguns fariseus que eren prop d'ell, i li digueren: '¿És que també nosaltres som cecs?' 9.41 Jesús els digué: 'Si fóssiu cecs, no tindríeu pecat; però com que dieu: 'Hi veiem', el vostre pecat persisteix.

Joan 10

10.1 'Us ho ben asseguro: el qui no entra per la porta a la cleda de les ovelles, sinó que hi salta per una altra banda, és un lladre i un bandoler. 10.2 El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles. 10.3 El vigilant li obre la porta, les ovelles escolten la seva veu; ell les crida pel seu nom i les treu fora. 10.4 Quan ja ha tret a fora totes les que són seves, es posa al seu davant i les ovelles el segueixen, perquè coneixen la seva veu. 10.5 Però a un estrany no el seguirien pas, ans fugirien d'ell, perquè no coneixen la veu dels estranys.' 10.6 Jesús els posà aquesta comparança, però ells no van entendre de què parlava. 10.7 Jesús va continuar dient: 'Us ho ben asseguro: Jo sóc la porta de les ovelles; 10.8 tots els qui van venir abans de mi eren lladres i bandolers, però les ovelles no se'ls van escoltar. 10.9 Jo sóc la porta; el qui entra a través de mi se salvarà; podrà entrar i sortir, i trobarà pasturatges. 10.10 El lladre només ve per robar, matar i destruir; jo he vingut perquè tinguin vida i la tinguin en abundància. 10.11 Jo sóc el bon pastor; el bon pastor dóna la seva vida per les ovelles. 10.12 El qui no és pastor, sinó un assalariat, quan veu venir el llop abandona les ovelles i fuig, perquè les ovelles no són seves. El llop, aleshores, les arrabassa i les dispersa. 10.13 Perquè es tracta d'un assalariat i tant se li'n donen les ovelles. 10.14 Jo sóc el bon pastor i conec les meves ovelles, i les meves ovelles em coneixen a mi. 10.15 De la mateixa manera el Pare em coneix i jo conec el Pare, i dono la meva vida per les ovelles. 10.16 Tinc altres ovelles que no són d'aquest ramat; també aquestes cal que les hi meni. Elles escoltaran la meva veu i es farà un sol ramat amb un sol pastor. 10.17 Per fer això el Pare m'estima, perquè jo dono la meva vida per tal de tornar-la a prendre. 10.18 Ningú no me la pren; és que jo la dono voluntàriament, tinc poder de donar-la i tinc poder de recobrar-la. Aquesta és la missió que he rebut del meu Pare.' 10.19 Una altra vegada hi hagué dissensió entre els jueus a causa d'aquestes paraules. 10.20 N'hi havia molts que deien: 'Està endimoniat i ha perdut el seny. Per què l'escolteu?' 10.21 N'hi havia altres, en canvi, que deien: 'Aquestes no són paraules d'un endimoniat. ¿És que un dimoni pot obrir els ulls dels cecs?' 10.22 Era l'hivern i a Jerusalem es celebrava la festa de la Dedicació. 10.23 Jesús es passejava pel temple, sota el pòrtic de Salomó, 10.24 quan els jueus el van rodejar i li deien: '¿Fins quan ens tindràs l'ànim en suspens? Si tu ets el Crist, digue'ns-ho d'una vegada.' 10.25 Jesús els respongué: 'Ja us ho he dit, però no ho creieu. Les obres que jo faig en nom del meu Pare, m'acrediten. 10.26 Vosaltres, però, no creieu perquè no sou de les meves ovelles. 10.27 Les meves ovelles reconeixen la meva veu; jo les conec i em segueixen. 10.28 Jo els dono la vida eterna i mai no es perdran, ni ningú no les arrabassarà de la meva mà. 10.29 Allò que el meu Pare m'ha confiat val més que tot, i ningú no pot arrabassar res de la mà del meu Pare. 10.30 Jo i el meu Pare som u.' 10.31 Els jueus van tornar a agafar pedres per apedregar-lo. 10.32 Jesús els digué: 'Moltes obres bones us he mostrat de part del meu Pare, per quina d'aquestes obres voleu apedregar-me?' 10.33 Els jueus li respongueren: 'No et volem apedregar per cap obra bona, sinó per blasfèmia, ja que tu, essent un home, et fas Déu.' 10.34 Jesús els replicà: '¿No hi ha escrit en la vostra Llei: Jo he dit que sou déus? 10.35 Si anomena déus aquells a qui anava adreçada la paraula de Déu - tenint en compte que l'Escriptura no es pot falsejar -, 10.36 ¿com podeu dir que blasfema el qui el Pare va consagrar i va enviar al món, només perquè he dit: Sóc Fill de Déu? 10.37 Si no faig les obres del meu Pare, no em cregueu; 10.38 però si les faig i no em creieu a mi, creieu les obres, així sabreu i coneixereu que el Pare és en mi, i jo en el Pare.' 10.39 Altre cop intentaren d'agafar-lo, però se'ls escapà de les mans. 10.40 I se'n tornà a l'altra banda del Jordà, al lloc on Joan havia estat batejant, i s'hi va quedar. 10.41 Molts anaren a trobar-lo i deien: 'Joan no va fer cap miracle, però tot el que va dir d'ell era veritat.' 10.42 I molts d'aquell lloc van creure en ell.

Joan 11

11.1 Un home de Betània anomenat Llàtzer caigué malalt. Betània era el poble de Maria i de la seva germana Marta. 11.2 Aquesta Maria era la que havia ungit el Senyor amb perfum i li havia eixugat els peus amb els seus cabells. El qui estava malalt era el seu germà Llàtzer. 11.3 Les germanes enviaren a dir a Jesús: 'Senyor, mira que aquell amic que tant t'estimes s'ha posat malalt.' 11.4 Jesús, en sentir-ho, digué: 'Aquesta malaltia no és de mort, sinó que és per a glòria de Déu. Per ella ha de ser glorificat el Fill de Déu.' 11.5 Jesús estimava Marta, la seva germana i Llàtzer. 11.6 Des que va saber que estava malalt, encara va restar dos dies en aquell lloc on era, 11.7 i passat aquell temps digué als seus deixebles: 'Tornem a Judea.' 11.8 Els deixebles li diuen: 'Rabí, no fa pas gaire que els jueus et volien apedregar, i vols tornar-hi?' 11.9 Respongué Jesús: 'No té el dia dotze hores de llum? Si un camina de dia no ensopega perquè s'hi veu amb la claror natural, 11.10 però si un camina de nit, ensopega, perquè en si mateix no té llum.' 11.11 Després de dir això afegí: 'El nostre amic Llàtzer s'ha adormit, però vaig a despertar-lo.' 11.12 Els deixebles li digueren: 'Senyor, si dorm es posarà bo.' 11.13 Però Jesús s'havia referit a la seva mort, i ells es pensaven que parlava del son natural. 11.14 Aleshores Jesús els digué clarament: 'Llàtzer és mort, 11.15 i me n'alegro per vosaltres, de no haver estat allà, perquè cregueu; però anem-hi.' 11.16 Tomàs, anomenat el Bessó, va dir als seus companys: 'Anem-hi nosaltres també, a morir amb ell.' 11.17 Quan Jesús hi arribà, es va trobar que ja feia quatre dies que Llàtzer era al sepulcre. 11.18 Betània era prop de Jerusalem, cosa d'uns tres quilòmetres. 11.19 Molts jueus havien anat a casa de Marta i de Maria per consolar-les de la mort del seu germà. 11.20 Quan Marta va sentir que Jesús arribava, va sortir a rebre'l, però Maria es va quedar a casa. 11.21 Marta digué a Jesús: 'Senyor, si haguessis estat aquí, el meu germà no hauria mort. 11.22 Però fins i tot ara, estic segura que Déu et concedirà qualsevol cosa que li demanis.' 11.23 Li digué Jesús: 'El teu germà ressuscitarà.' 11.24 Marta li diu: 'Ja sé que ressuscitarà en la resurrecció del darrer dia.' 11.25 Li digué Jesús: 'Jo sóc la resurrecció i la vida; qui creu en mi, encara que mori, viurà. 11.26 Tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà eternament. ¿Ho creus, això?' 11.27 Ella li diu: 'Sí, Senyor; jo he cregut que tu ets el Crist, el Fill de Déu, que havia de venir al món.' 11.28 Després d'això, va anar a cridar la seva germana Maria, i li digué a cau d'orella: 'El Mestre és aquí i et demana.' 11.29 Quan ho va sentir es va aixecar de pressa i l'anà a trobar. 11.30 Jesús encara no havia arribat al poble; sinó que era al mateix lloc on s'havia trobat amb Marta. 11.31 Els jueus que eren amb Maria a la casa per consolar-la, en veure que s'alçava de pressa i sortia, van anar darrere seu, pensant que es dirigia al sepulcre a plorar. 11.32 Quan Maria va arribar on era Jesús i el veié, es va llençar als seus peus i li digué: 'Senyor, si haguessis estat aquí, el meu germà no hauria mort.' 11.33 Jesús, en veure-la plorar, i els jueus que eren amb ella que també ploraven, es va commoure profundament i es contorbà, 11.34 i preguntà: 'On l'heu posat?' Li diuen: 'Senyor, vine a veure-ho.' 11.35 Jesús plorà. 11.36 Els jueus, aleshores, deien: 'Mireu com l'estimava.' 11.37 Però alguns digueren: 'Ell, que va obrir els ulls del cec, ¿no podia evitar que aquest morís?' 11.38 Jesús, commogut altra vegada, va arribar al sepulcre. Era una cova tapada amb una llosa. 11.39 Jesús diu: 'Traieu la llosa.' Marta, la germana del difunt, li fa: 'Senyor, deu fer fetor, perquè fa quatre dies que és mort.' 11.40 Jesús li diu: 'No t'he dit que si creus veuràs la glòria de Déu?' 11.41 Llavors van treure la llosa, i Jesús alçà els ulls enlaire i digué: 'Pare et dono gràcies perquè m'has escoltat. 11.42 Jo sé que sempre m'escoltes, però ho dic per la gent que m'envolta, perquè creguin que tu m'has enviat.' 11.43 Després d'això, cridà fort: 'Llàtzer, surt a fora!' 11.44 Aleshores, el difunt va sortir a fora, lligat de peus i mans amb benes i la cara embolcallada amb un sudari. Jesús els digué: 'Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar.' 11.45 Molts dels jueus que havien anat a casa de Maria i havien vist el que havia fet, van creure en ell. 11.46 Però alguns van anar a trobar els fariseus i els van contar el que Jesús havia fet. 11.47 Els principals sacerdots i els fariseus, llavors, van convocar el consell i van dir: 'Què hem de fer? Aquest home fa molts miracles. 11.48 Si el deixem fer, tothom creurà en ell, i els romans se'ns tiraran a sobre, destruiran el temple i, fins i tot, el país.' 11.49 Un d'ells, Caifàs, que aquell any era el gran sacerdot, els digué: 'Vosaltres no ho sabeu entendre. 11.50 ¿No compreneu que ens convé més que un home mori pel poble, que no pas que tota la nació es perdi?' 11.51 Això no va sortir d'ell mateix, sinó que, com que aquell any era el gran sacerdot, va profetitzar que Jesús havia de morir per la nació, 11.52 i també per tal d'aplegar, en un sol poble, els fills de Déu dispersats. 11.53 D'ençà d'aquell dia, estaven ben decidits a matar-lo. 11.54 Per això, Jesús ja no es movia tan obertament entre els jueus, sinó que es retirà a la regió propera al desert, en una població anomenada Efraïm, i s'hi va quedar amb els seus deixebles. 11.55 S'acostava la Pasqua dels jueus, i molta gent de la contrada va pujar a Jerusalem per purificar-se abans de la Pasqua. 11.56 Anaven buscant Jesús, i quan es van trobar en el temple deien entre ells: 'Què us sembla? Penseu que vindrà a la festa?' 11.57 Però els principals sacerdots i els fariseus havien donat ordres que, si algú sabia on era, en donés l'avís per agafar-lo.

Joan 12

12.1 Sis dies abans de la Pasqua, Jesús anà a Betània, on vivia Llàtzer, aquell qui Jesús havia ressuscitat d'entre els morts. 12.2 Allí li van preparar un sopar: Marta servia i Llàtzer era un dels qui l'acompanyaven a taula. 12.3 Aleshores, Maria, prenent una lliura de perfum de nard pur, de molt preu, ungí els peus de Jesús i els hi eixugà amb els seus cabells; i la casa s'omplí de la fragància del perfum. 12.4 Judes Iscariot, un dels seus deixebles, el qui l'havia de trair, va dir: 12.5 'Per què no s'ha venut aquest perfum per tres-cents denaris i s'ha donat als pobres?' 12.6 Però això ho deia no pas perquè s'interessés pels pobres, sinó perquè era lladre i, com que guardava la bossa dels diners, del que hi posaven en sostreia. 12.7 Jesús digué: 'Deixa-la estar, que el guardava per al dia de la meva sepultura. 12.8 Perquè els pobres sempre els teniu amb vosaltres, però a mi no em tindreu sempre.' 12.9 Un gran nombre de jueus va saber que Jesús era allí i hi anà, no solament per ell, sinó també per veure Llàtzer, el qui Jesús havia ressuscitat d'entre els morts. 12.10 Però els principals sacerdots van decidir de matar també Llàtzer, 12.11 perquè molts dels jueus els deixaven a causa d'ell i creien en Jesús. 12.12 L'endemà, la gran multitud que havia vingut a la festa, quan va saber que Jesús arribava a Jerusalem, 12.13 van tallar rams de les palmeres i van sortir a rebre'l cridant: 'Hosanna! Beneït el qui ve en nom del Senyor, el rei d'Israel!' 12.14 Jesús va trobar un pollí i s'hi assegué al damunt, tal com diu l'Escriptura: 12.15 No temis, filla de Sió; mira el teu rei, que ve muntat en un pollí de somera. 12.16 Els seus deixebles, de moment, no ho van entendre, però quan Jesús fou glorificat, llavors van recordar que aquestes coses havien estat escrites d'ell, tal com li havien succeït. 12.17 La gent que havia estat present quan va cridar Llàtzer del sepulcre i el va ressuscitar d'entre els morts, en donaven testimoniatge. 12.18 I per això la gent anava a rebre'l: perquè va saber que havia realitzat aquest miracle. 12.19 Però els fariseus comentaven entre ells: 'Ja veieu que no hi ha res a fer; mireu com tothom se'n va darrere seu.' 12.20 Entre els qui havien pujat a adorar amb motiu de les festes, hi havia alguns grecs. 12.21 Aquests van anar a trobar Felip, el de Betsaida de Galilea, i li van demanar: 'Senyor, voldríem veure Jesús.' 12.22 Felip anà a dir-ho a Andreu, i Andreu va anar amb Felip a dir-ho a Jesús. 12.23 Ell els respongué: 'Ha arribat l'hora que el Fill de l'Home sigui glorificat. 12.24 Us ho asseguro: si el gra de blat cau a terra i no mor, resta ell tot sol; en canvi, si mor, dóna molt de fruit. 12.25 Qui estima la pròpia vida, la perd; qui menysprea la seva vida en el món present, la conservarà per a la vida eterna. 12.26 Si algú em vol servir, que em segueixi, i on jo sóc, també hi serà el meu servidor. El qui em serveixi, el meu Pare l'honrarà. 12.27 En aquest moment sento angoixa dins l'ànima, però, què puc dir? ¿Pare, deslliura'm d'aquesta hora? Si justament jo he vingut per assumir aquesta hora! 12.28 Pare, glorifica el teu nom!' Aleshores vingué una veu del cel: 'Jo t'he glorificat i et tornaré a glorificar!' 12.29 La gent que era present i ho havia sentit, deia que havia estat un tro. Altres deien: 'Un àngel li ha parlat.' 12.30 Jesús digué: 'Aquesta veu no era dirigida a mi, sinó a vosaltres. 12.31 Ara serà jutjat aquest món; ara serà expulsat el príncep d'aquest món. 12.32 I jo, quan m'alcin de la terra, atrauré tothom cap a mi mateix.' 12.33 Això ho deia per donar a entendre de quina manera havia de morir. 12.34 La gent, aleshores, li replicà: 'La Llei ens diu que el Crist resta per sempre més, com és, doncs, que tu dius que el Fill de l'Home ha de ser alçat? Qui és aquest Fill de l'Home?' 12.35 Jesús els digué: 'Encara teniu la llum entre vosaltres, si bé per poc temps; camineu mentre teniu llum, abans que no us atrapin les tenebres. Qui camina a les fosques no sap on va; 12.36 mentre teniu llum, creieu en la llum, a fi que esdevingueu fills de la llum.' Després de dir això, Jesús se n'anà i es va amagar d'ells. 12.37 Tot i que va fer tants senyals davant d'ells, encara no creien en ell. 12.38 Així es complien les paraules del profeta Isaïes: Senyor, qui ha cregut el nostre missatge i a qui s'ha revelat la força del Senyor? 12.39 I no podien creure, tal com digué també Isaïes: 12.40 Els he encegat els ulls i els he endurit el cor, perquè els seus ulls no hi vegin ni el seu cor comprengui, ni es converteixin, i jo els guareixi. 12.41 Isaïes va dir això perquè va veure la seva glòria i profetitzava d'ell. 12.42 Tot i així, n'hi va haver molts que van creure, fins i tot d'entre els principals; si bé no ho confessaven per por dels fariseus i per evitar d'ésser exclosos de la sinagoga. 12.43 De fet, s'estimaven més la glòria humana que no pas la glòria de Déu. 12.44 Jesús digué cridant: 'Qui creu en mi, no sols creu en mi, sinó també en aquell qui m'ha enviat. 12.45 Qui em veu a mi, veu aquell qui m'ha enviat. 12.46 Jo he vingut al món com a llum, per tal que tots els qui creuen en mi no es quedin en les tenebres. 12.47 Si algú escolta les meves paraules i no les vol complir, jo no el condemno, perquè no he vingut per judicar el món, sinó per salvar-lo. 12.48 Qui em rebutja i no accepta les meves paraules, ja té qui el condemnarà: la paraula que he parlat el sentenciarà el darrer dia. 12.49 Perquè jo no he parlat pas pel meu compte, sinó que el Pare que m'ha enviat m'ha donat ordres sobre què havia de dir i predicar. 12.50 I sé que el meu manament és vida eterna. Així, doncs, tot el que jo dic, ho dic tal com el Pare m'ho ha manat.'

Joan 13

13.1 Era la vigília de la festa de la Pasqua. Jesús, conscient que ja havia arribat l'hora de deixar aquest món i anar al Pare, ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà al màxim. 13.2 Durant el sopar, quan el diable ja havia posat en el cor de Judes, fill de Simó Iscariot, la determinació de trair-lo, 13.3 sabent Jesús que el Pare li ho havia posat tot a les mans i que de Déu provenia i a Déu retornava, 13.4 s'alçà de taula, es va treure el mantell i, prenent una tovallola, se la va cenyir. 13.5 Després omplí el gibrell d'aigua i es posà a rentar els peus dels deixebles i a eixugar-los amb la tovallola que duia cenyida. 13.6 Quan va arribar a Simó Pere, aquest li va dir: 'Senyor, ¿tu em rentes els peus?' 13.7 Li respon Jesús: 'Ara no entens el que jo faig, però ho entendràs més tard.' 13.8 Pere replicà: 'De cap manera! Mai no em rentaràs els peus.' Jesús li va respondre: 'Si no te'ls rento, és que no tens part amb mi.' 13.9 Li digué Simó Pere: 'Senyor, no sols els peus, fins i tot les mans i el cap.' 13.10 Jesús li diu: 'Qui s'ha banyat, només cal que es renti els peus, perquè tot ell està net. Vosaltres esteu nets, encara que no pas tots.' 13.11 Ell sabia qui l'havia de trair, per això deia: 'No tots esteu nets.' 13.12 En acabar de rentar-los els peus, es posà el mantell, s'assegué a taula i els digué: 'Compreneu això que us he fet? 13.13 Vosaltres m'anomeneu Mestre i Senyor, i teniu raó, perquè ho sóc. 13.14 Ara bé, si jo, el Senyor i el Mestre, us he rentat els peus, també vosaltres heu de rentar-vos els peus els uns als altres; 13.15 jo us he donat exemple perquè vosaltres feu el mateix que jo us he fet. 13.16 Us ho asseguro: un esclau no és més que el seu amo; ni el missatger no és més que el qui l'envia. 13.17 Si compreneu aquestes coses i les compliu, sou benaurats. 13.18 No em refereixo a tots vosaltres, prou conec els qui he escollit; però cal que l'Escriptura es compleixi: El qui menja del meu pa s'ha tornat contra mi. 13.19 Us ho dic ara, abans que s'esdevingui, a fi que quan succeeixi cregueu que jo sóc. 13.20 Us ho ben asseguro: qui acull el qui jo envio, m'acull a mi; i el qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat.' 13.21 Havent dit això, Jesús s'estremí profundament i afirmà: 'Us asseguro que un de vosaltres em trairà.' 13.22 Els deixebles s'interrogaven amb la mirada els uns als altres sense saber a qui es referia. 13.23 Un dels deixebles, aquell qui Jesús estimava, estava reclinat ben al costat de Jesús. 13.24 Simó Pere, per mitjà de signes, li diu que li pregunti de qui es tracta. 13.25 Ell, tot reclinant-se sobre el pit de Jesús, li pregunta: 'Senyor, qui és?' 13.26 Jesús li respon: 'És aquell a qui donaré el bocí de pa que ara sucaré.' I sucant un bocí de pa el va donar a Judes, el fill de Simó Iscariot. 13.27 Darrere el bocí de pa, Satanàs se li ficà a dins. Jesús li digué: 'El que has de fer, fes-ho de seguida.' 13.28 Però cap dels qui eren a taula no va entendre perquè li deia això. 13.29 Com que Judes tenia la bossa, alguns van pensar que Jesús li encarregava que comprés el que mancava per a la festa, o que donés alguna almoina als pobres. 13.30 Així que hagué pres el bocí de pa, va sortir de seguida. Ja era de nit. 13.31 Quan Judes va ser fora, Jesús digué: 'Ara és glorificat el Fill de l'Home i Déu és glorificat en ell. 13.32 I si Déu és glorificat en ell, també Déu el glorificarà en si mateix, i el glorificarà ben aviat. 13.33 Fillets, em queda poc temps d'estar amb vosaltres. Em buscareu, però ara us dic el mateix que vaig dir als jueus: on jo vaig, vosaltres no hi podeu venir. 13.34 Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres. Igual com jo us he estimat, estimeu-vos també entre vosaltres. 13.35 Si ho feu així, si us teniu amor els uns els altres, tothom s'adonarà que sou deixebles meus.' 13.36 Simó Pere li preguntà: 'Senyor, on vas?' Jesús li respongué: 'On jo vaig, ara no m'hi pots seguir, però m'hi seguiràs després.' 13.37 Pere li va dir: 'Senyor, per què no et puc seguir ara? Donaré la meva vida per tu!' 13.38 Jesús va contestar: '¿La teva vida donaràs per mi? Et ben asseguro que no ha de cantar el gall que tu no m'hagis negat tres vegades.

Joan 14

14.1 'Que el vostre cor no s'inquieti; confieu en Déu, confieu també en mi. 14.2 A la casa del meu Pare hi ha moltes estances, si no fos així, ¿us hauria dit que vaig a preparar-vos-hi lloc? 14.3 Si hi vaig i us hi preparo lloc, tornaré i us recolliré amb mi per tal que, on jo sóc, vosaltres també hi sigueu. 14.4 I el camí que duu on jo vaig, ja el coneixeu.' 14.5 Tomàs li diu: 'Senyor, si no sabem on vas, com podem conèixer el camí?' 14.6 Jesús li diu: 'Jo sóc el camí, la veritat i la vida; ningú no arriba al Pare, si no és a través de mi. 14.7 Si m'haguéssiu conegut, també hauríeu conegut el meu Pare. Des d'ara el coneixeu i l'heu vist.' 14.8 Li diu Felip: 'Senyor, mostra'ns el Pare i ja en tenim prou.' 14.9 Jesús li fa: 'Tant de temps que fa que estic amb vosaltres, ¿i encara no em coneixes, Felip? Qui m'ha vist a mi, ha vist el Pare. Com és, doncs, que dius: Mostra'ns el Pare? 14.10 ¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que us dic, no les dic pel meu compte. El Pare, que està en mi, és qui realitza les seves obres. 14.11 Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; si més no, creieu-ho per les mateixes obres. 14.12 Us ho asseguro: qui creu en mi també ell farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans; perquè jo me'n vaig al Pare, 14.13 i tot el que demaneu en el meu nom us ho compliré per tal que el Pare sigui glorificat en el Fill. 14.14 Si demaneu alguna cosa en el meu nom, jo la faré. 14.15 'Si m'estimeu, guardareu els meus manaments, 14.16 i jo pregaré al Pare i us donarà un altre Consolador perquè estigui amb vosaltres per sempre més: 14.17 l'Esperit de la Veritat. Aquest, el món no el pot rebre, perquè no el distingeix ni el coneix. Però vosaltres sí que el coneixeu, perquè és present entre vosaltres i està dins vostre. 14.18 No us deixaré orfes; tornaré a vosaltres. 14.19 Ben aviat el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu, perquè jo visc i vosaltres també viureu. 14.20 Aquell dia coneixereu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres esteu en mi i jo en vosaltres. 14.21 Qui té els meus manaments i els compleix, aquest és el qui m'estima; i qui m'estima serà estimat pel meu Pare, i jo l'estimaré i em manifestaré a ell.' 14.22 Judes, no l'Iscariot, li preguntà: 'Senyor, què ha passat que t'hagis de manifestar a nosaltres i al món no?' 14.23 Jesús li va respondre: 'Si algú m'estima, guardarà la meva paraula i el meu Pare l'estimarà, vindrem a ell i en ell farem estada. 14.24 Qui no m'estima, no guarda les meves paraules; i la paraula que heu sentit no és pas meva, sinó del Pare que m'ha enviat. 14.25 Us he dit això estant encara amb vosaltres; 14.26 però el Consolador, l'Esperit Sant, que el Pare enviarà en el meu nom, ell us ho ensenyarà tot i us recordarà tot el que jo us he dit. 14.27 Us deixo la pau, us dono la meva pau. No us la dono com el món la dóna. Que el vostre cor no passi ànsia ni tingui por. 14.28 Ja heu sentit el que us he dit: Me'n vaig i tornaré a vosaltres. Si m'estiméssiu us alegraríeu que me'n vagi al Pare, perquè el Pare és més gran que jo. 14.29 Us ho he dit ara, abans que s'esdevingui, a fi que, quan s'esdevingui, cregueu. 14.30 Ja no parlaré gaire més amb vosaltres, perquè s'acosta el sobirà d'aquest món. No té res a fer amb mi, 14.31 però cal que el món sàpiga que estimo el Pare i que actuo tal com el Pare m'ho ha manat. Alceu-vos, marxem d'aquí.

Joan 15

15.1 'Jo sóc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater. 15.2 Tota sarment meva que no dóna fruit, la talla; i tota la que dóna fruit, la neteja, a fi que en doni més. 15.3 Vosaltres ja sou nets pel missatge que us he anunciat. 15.4 Resteu en mi i jo en vosaltres. Així com la sarment, si no resta en el cep no pot donar fruit per si sola, tampoc vosaltres, si no resteu en mi. 15.5 Jo sóc el cep, vosaltres les sarments. Qui resta en mi i jo en ell, dóna fruit abundós, perquè sense mi no podeu fer res. 15.6 Qui no resta en mi és llençat a fora com les sarments i s'asseca; després les apleguen, les tiren al foc i cremen. 15.7 Si resteu en mi i les meves paraules resten en vosaltres, demaneu el que vulgueu i us serà concedit. 15.8 En això és glorificat el meu Pare: que doneu força fruit i demostreu ser deixebles meus. 15.9 Jo us estimo com el Pare m'estima a mi; resteu en el meu amor. 15.10 Si compliu els meus manaments, us mantindreu en el meu amor, tal com jo he complert els manaments del meu Pare i em mantinc en el seu amor. 15.11 Us he dit aquestes coses a fi que compartiu la meva alegria i tingueu una alegria plena. 15.12 El meu manament és que us estimeu els uns als altres, tal com jo us he estimat. 15.13 Ningú no pot tenir un amor més gran que aquell qui dóna la vida pels seus amics. 15.14 Vosaltres sou els meus amics, si feu el que jo us mano. 15.15 Ja no us dic servents, perquè el servent no sap el que fa el seu amo. Us he anomenat amics, perquè us he fet conèixer tot el que he sentit del Pare. 15.16 No sou vosaltres els qui m'heu escollit, sinó que jo us he escollit a vosaltres i us he encarregat que aneu i doneu fruit, i que el vostre fruit sigui durador a fi que tot el que demaneu al Pare, en el meu nom, us ho concedeixi. 15.17 Això us mano: que us estimeu els uns als altres. 15.18 'Si el món us odia, sapigueu que m'ha odiat a mi abans que a vosaltres. 15.19 Si fóssiu del món, el món us estimaria com a cosa seva, però, com que no sou del món, perquè jo us he escollit d'entre el món, per això el món us odia. 15.20 Recordeu-vos del que us he dit: el servent no és més que el seu amo. Com m'han perseguit a mi, us perseguiran també a vosaltres; si no han guardat la meva paraula, tampoc no guardaran la vostra. 15.21 Tot això us ho faran per causa meva, perquè no coneixen aquell qui m'ha enviat. 15.22 Si jo no hagués vingut i no els hagués parlat, no tindrien culpa; però ara no tenen excusa del seu pecat. 15.23 Qui m'odia a mi, també odia el meu Pare. 15.24 Si jo no hagués fet entre ells obres tals com ningú no ha fet, no tindrien culpa; però malgrat haver-les vist, m'han odiat a mi i al meu Pare. 15.25 Però així es compleix la dita escrita en la seva Llei: M'han odiat sense cap motiu. 15.26 Quan vingui el Consolador que jo us enviaré des del Pare, l'Esperit de la veritat, que prové del Pare, ell serà testimoni a favor meu; 15.27 i vosaltres també testificareu, perquè esteu en mi des del principi.

Joan 16

16.1 'Us he dit aquestes coses a fi que no us sentiu decebuts. 16.2 Us expulsaran de les sinagogues i, fins i tot, ve el temps que els qui us matin pensaran que fan un servei a Déu. 16.3 I això ho faran perquè no han conegut ni el meu Pare ni a mi. 16.4 Però jo us he dit tot això a fi que, quan s'esdevingui, recordeu que jo us havia avisat. No us ho vaig dir des del principi perquè era amb vosaltres, 16.5 però ara me'n vaig al qui m'ha enviat i ningú de vosaltres no em pregunta: On vas?, 16.6 sinó que, per les coses que us he dit, el vostre cor s'ha omplert de tristesa. 16.7 Però jo us dic la veritat: us convé que me'n vagi, perquè, si no me'n vaig, el Consolador no podrà venir a vosaltres; en canvi, si me'n vaig, us l'enviaré. 16.8 Quan ell vingui, deixarà ben clar al món pel que fa al pecat, a la justícia i a la condemnació: 16.9 pel que fa al pecat, perquè no creuen en mi; 16.10 pel que fa a la justícia, perquè me'n vaig al Pare i ja no em veureu; 16.11 pel que fa a la condemnació, perquè el sobirà d'aquest món ja és sentenciat. 16.12 Encara em resten moltes coses per dir-vos, però ara no les podeu comprendre. 16.13 Quan vingui ell, l'Esperit de la veritat, us guiarà cap a la veritat plena, perquè no parlarà pel seu compte, sinó que comunicarà tot el que senti i us anunciarà les coses que han de succeir. 16.14 Ell em glorificarà, perquè rebrà del que és meu i us ho farà saber. 16.15 Tot el que té el Pare és meu; per això dic que rebrà del que és meu i us ho farà saber. 16.16 'Ben aviat ja no em veureu, però poc després em tornareu a veure.' 16.17 Alguns dels seus deixebles comentaven entre ells: 'Què vol dir això que ens diu: 'Ben aviat ja no em veureu, però poc després em tornareu a veure'? I allò: 'Perquè me'n vaig al Pare'?' 16.18 Es preguntaven: 'Què vol dir amb això de: 'Ben aviat'? No sabem de què ens parla.' 16.19 Jesús va comprendre que volien fer-li alguna pregunta i els digué: 'Us pregunteu entre vosaltres sobre això que us he dit: 'Ben aviat ja no em veureu, però poc després em tornareu a veure, oi?' 16.20 Us asseguro que plorareu i us doldreu, mentre el món s'alegrarà. Estareu tristos, però la vostra pena es convertirà en alegria. 16.21 La dona, quan ha d'infantar, té angúnia perquè li ha arribat l'hora, però quan ha infantat el fill s'oblida del seu sofriment, per l'alegria que té d'haver dut al món un ésser humà. 16.22 Així, doncs, vosaltres ara teniu angúnia, però us tornaré a veure i el vostre cor s'alegrarà, i ningú no us podrà prendre el vostre goig. 16.23 Aquell dia no us caldrà preguntar-me res. Us ho asseguro: el que demaneu al Pare en el meu nom, us ho concedirà. 16.24 Fins ara no heu demanat res en el meu nom: demaneu-ho i ho rebreu, perquè la vostra joia sigui completa. 16.25 'Fins ara us he parlat amb comparances, però s'acosta l'hora en què no us parlaré amb comparances, sinó que us parlaré del Pare amb tota claredat. 16.26 Aquell dia demanareu en el meu nom, i no us dic que jo pregaré al Pare per vosaltres, 16.27 ja que el Pare mateix us estima perquè vosaltres m'heu estimat i heu cregut que jo he vingut de Déu. 16.28 He sortit del Pare per venir al món; ara deixo el món i me'n torno al Pare.' 16.29 Els seus deixebles li diuen: 'Ara parles amb claredat i no amb comparances. 16.30 Ara sabem que ho saps tot i no necessites que ningú et pregunti. Per això creiem que has vingut de Déu.' 16.31 Jesús els va respondre: 'Ara creieu? 16.32 Mireu, s'acosta l'hora, i ja és ara, que sereu dispersats cadascun pel seu cantó i em deixareu sol; però no estic sol, perquè el Pare està en mi. 16.33 Us he dit això a fi que tingueu pau en mi. En el món trobareu tribulacions, però tingueu coratge, jo he vençut el món.'

Joan 17

17.1 Després de dir això, Jesús alçà els ulls al cel i exclamà: 'Pare, ha arribat l'hora. Glorifica el teu Fill per tal que el Fill et glorifiqui, 17.2 d'acord amb l'autoritat que li has donat sobre tots els homes, per a donar la vida eterna a tots els qui li has confiat. 17.3 Això és la vida eterna: que et coneguin a tu, l'únic Déu veritable, i aquell qui tu has enviat, Jesucrist. 17.4 Jo t'he glorificat a la terra duent a terme l'obra que m'havies encomanat. 17.5 Ara, doncs, glorifica'm tu, Pare, al teu costat, amb la mateixa glòria que tenia abans que el món existís. 17.6 He fet conèixer el teu nom als homes que en el món m'has confiat: eren teus i me'ls has confiat, i ells han guardat la teva paraula. 17.7 Ara saben que tot allò que m'has donat ve de tu. 17.8 Els he donat les paraules que m'has transmès, i les han acceptades perquè saben del cert que he sortit de tu, i han cregut que tu m'has enviat. 17.9 Jo prego per ells; no prego pel món, sinó per aquells qui m'has donat, perquè són teus. 17.10 Tot allò que és meu, és teu, i el que és teu, és meu, i en ells sóc glorificat. 17.11 Jo no em quedo al món, perquè vinc a tu, però ells s'hi queden. Pare Sant, guarda en el teu nom els qui m'has donat, a fi que siguin u, com nosaltres. 17.12 Mentre era amb ells, jo els guardava en el teu nom, el que m'has concedit. He vetllat per ells, i cap no se'n va perdre, fora del fill de perdició, perquè l'Escriptura s'havia de complir. 17.13 Però ara vinc a tu i parlo així al món perquè ells s'omplin del meu goig. 17.14 Jo els he transmès la teva paraula i el món els ha odiat, perquè no són del món, com tampoc jo no sóc del món. 17.15 No et demano que els treguis del món, sinó que els guardis del Maligne. 17.16 No són del món, com jo tampoc no sóc del món. 17.17 Consagra'ls en la veritat: la teva Paraula és la veritat. 17.18 Així com tu m'has enviat al món, també jo els he enviat al món. 17.19 I per ells jo em consagro a mi mateix, a fi que ells siguin també consagrats en la veritat. 17.20 No prego solament per ells, sinó també pels qui creuran en mi per mitjà de la seva paraula. 17.21 Que tots siguin u; com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu, que també ells estiguin en nosaltres, a fi que el món cregui que tu m'has enviat. 17.22 Jo els he donat la glòria que tu m'has donat, per tal que siguin u, com nosaltres som u. 17.23 Jo en ells i tu en mi, a fi que es realitzin vers la unitat, perquè el món cregui que tu m'has enviat i que els has estimat com m'has estimat tu a mi. 17.24 Pare, els qui m'has donat, vull que també ells estiguin amb mi allà on jo estic, a fi que vegin la meva glòria, aquella que m'has donat perquè m'has estimat des d'abans de la creació del món. 17.25 Pare just, el món no t'ha conegut, però jo t'he conegut i aquests han conegut que tu m'has enviat. 17.26 Els he fet conèixer el teu nom i els el faré conèixer encara més, a fi que l'amor amb què tu m'has estimat estigui en ells, i jo també hi estigui.'

Joan 18

18.1 Després d'haver dit això, Jesús se'n va anar amb els seus deixebles a l'altra banda del torrent de Cedró, i va entrar amb els seus deixebles en un hort que hi havia allí. 18.2 Judes, el qui el traïa, coneixia també aquell lloc, perquè tot sovint Jesús s'hi reunia amb els seus deixebles. 18.3 Judes, doncs, es féu acompanyar d'un destacament de soldats i alguns de la guàrdia dels principals sacerdots i dels fariseus, proveïts de llanternes, torxes i armes, i se n'hi anà. 18.4 Jesús, que sabia tot el que li havia de passar, va sortir i els preguntà: 'Qui busqueu?' 18.5 Li respongueren: 'Jesús, el Natzarè.' Els digué: 'Sóc jo.' Judes, el qui el traïa també anava amb ells. 18.6 Així que Jesús els digué: 'Sóc jo', es van fer enrere i van caure a terra. 18.7 Altre cop els preguntà: 'Qui busqueu.' Respongueren: 'Jesús, el Natzarè.' 18.8 Jesús els contestà: 'Ja us he dit que sóc jo. Així, doncs, si em busqueu a mi, deixeu anar aquests.' 18.9 S'havia de complir el que ell mateix havia dit: 'Dels qui m'has donat, no n'he perdut cap.' 18.10 Aleshores Simó Pere, que portava una espasa, la va desembeinar i va atacar el criat del gran sacerdot i li va escapçar l'orella dreta. El criat s'anomenava Malcus. 18.11 Jesús, llavors, digué a Pere: 'Torna l'espasa a la beina. ¿No he de beure la copa que el Pare m'ha donat?' 18.12 Aleshores la tropa, el tribú i la guàrdia jueva, van agafar Jesús, el van lligar 18.13 i el van portar primer davant d'Annàs, perquè era sogre de Caifàs, el gran sacerdot d'aquell any. 18.14 Aquest Caifàs era el mateix que havia aconsellat als jueus: 'Convé que mori un home pel poble.' 18.15 Simó Pere i un altre deixeble seguien Jesús. Aquest deixeble era conegut del gran sacerdot, i per això va poder entrar al pati del palau del gran sacerdot alhora que Jesús. 18.16 Però Pere es va quedar fora, al portal. Aquell deixeble que era conegut del gran sacerdot, va sortir a parlar amb la portera i va fer entrar Pere. 18.17 Però la noia de la porteria li digué a Pere: 'No eres tu també dels deixebles d'aquest home?' Li respon: 'Jo no en sóc.' 18.18 Com que feia fred, els criats i els guàrdies havien encès un braser i s'estaven drets escalfant-se. Pere també s'escalfava allí amb ells. 18.19 Llavors el gran sacerdot interrogà Jesús sobre els seus deixebles i sobre la seva doctrina. 18.20 Jesús li respongué: 'Jo he parlat al món públicament; sempre he ensenyat a la sinagoga i al temple, on es reunien tots els jueus. No he dit res d'amagat. 18.21 Per què em preguntes a mi? Pregunta, als qui m'han sentit, què és el que jo he dit: ells saben prou bé el que els he dit.' 18.22 Tot just acabava Jesús de dir això que un dels guardes que tenia al costat li ventà una bufetada tot dient: '¿Així contestes al gran sacerdot?' 18.23 Jesús li respongué: 'Si he parlat malament, digues en què he faltat; però si he parlat bé, per què hem pegues?' 18.24 Aleshores Annàs l'envià, lligat, a casa de Caifàs, el gran sacerdot. 18.25 Mentrestant Simó Pere s'estava dret escalfant-se, i li van dir: '¿No ets tu també un dels seus deixebles?' Ell ho negà dient: 'Jo no ho sóc.' 18.26 Un dels criats del gran sacerdot, parent d'aquell a qui Pere havia escapçat l'ore-lla, insistí: '¿No t'he vist a l'hort amb ell?' 18.27 Pere ho tornà a negar, i en aquell instant un gall va cantar. 18.28 Aleshores van traslladar Jesús des de casa de Caifàs al Pretori. Ja era de matinada, i ells no van voler entrar al Pretori per no contaminar-se, i així poder celebrar la Pasqua. 18.29 De manera que Pilat va sortir a fora i els preguntà: 'Quina acusació porteu contra aquest home?' 18.30 Li respongueren: 'Si aquest no fos un malfactor no te l'hauríem portat.' 18.31 Pilat els va dir: 'Emporteu-vos-el i jutgeu-lo vosaltres segons la vostra llei.' Els jueus replicaren: 'A nosaltres no ens és permès d'executar ningú.' 18.32 Perquè s'havia de complir el que Jesús havia dit indicant quina mena de mort havia de patir. 18.33 Pilat va tornar a entrar al Pretori, féu venir Jesús i li preguntà: '¿Ets tu el rei dels jueus?' 18.34 Jesús respongué: '¿Això et surt de tu o ve d'altres que t'ho han dit de mi?' 18.35 Respongué Pilat: '¿És que sóc jueu, jo? El teu poble i els principals sacerdots t'han lliurat a mi, què has fet?' 18.36 Jesús respongué: 'El meu regne no és d'aquest món. Si fos d'aquest món, les meves tropes haurien lluitat perquè no fos lliurat als jueus. No, el meu regne no és pas d'aquí.' 18.37 Li digué Pilat: 'Així, doncs, ¿tu ets rei?' Jesús respongué: 'Tu dius que jo sóc rei. Per aquest motiu jo he nascut i he vingut al món: per donar testimoniatge de la veritat. Tothom qui és de la veritat, escolta la meva veu.' 18.38 Pilat li fa: 'I què és la veritat?' Després de dir això, Pilat va tornar a sortir on eren els jueus i els digué: 'Jo no li veig res delictiu. 18.39 Però ja que és costum vostre que amb motiu de la Pasqua us indulti algun pres, què us sembla si us indulto el rei dels jueus?' 18.40 Aleshores tornaren a cridar: 'Aquest no! Barrabàs!' Barrabàs era un bandit.

Joan 19

19.1 Aleshores Pilat prengué Jesús i el va fer assotar. 19.2 Els soldats van trenar una corona d'espines, la hi posaren al cap i el vestiren amb un mantell de porpra, 19.3 i desfilant davant d'ell li deien: 'Salve, rei dels jueus!' I el bufetejaven. 19.4 Pilat sortí altra vegada a fora i els digué: 'Mireu! Us el trec a fora perquè vegeu que no li trobo cap delicte.' 19.5 Jesús va sortir a fora portant la corona d'espines i el mantell de porpra. Pilat digué: 'Aquí teniu l'home!' 19.6 Quan els principals sacerdots i la guàrdia el van veure es van posar a cridar: 'Crucifica'l! Crucifica'l!' Pilat els diu: 'Emporteu-vos-el i crucifiqueu-lo vosaltres, perquè jo no li trobo cap delicte.' 19.7 Li van respondre els jueus: 'Nosaltres tenim una Llei, i segons la nostra Llei ha de morir, perquè s'ha fet a si mateix Fill de Déu.' 19.8 Quan Pilat va sentir això, va agafar encara més por. 19.9 Va tornar a entrar al Pretori i preguntà a Jesús: 'D'on ets tu?' Però Jesús no li va tornar resposta. 19.10 Li digué Pilat: '¿A mi no em parles? No saps que tinc autoritat per a deixar-te lliure o per a crucificar-te?' 19.11 Jesús li va contestar: 'No tindries cap poder sobre mi si no t'hagués estat donat de dalt. Per això és més culpable el qui m'ha posat a les teves mans.' 19.12 D'ençà d'això, Pilat intentava d'alliberar-lo, però els jueus cridaven: 'Si l'alliberes, no ets addicte al Cèsar. Aquell qui es fa rei a si mateix es declara contrari al Cèsar.' 19.13 Pilat, doncs, quan va sentir aquestes paraules, va treure Jesús a fora i s'assegué al tribunal, en el recinte anomenat l'Enllosat, en hebreu Gabatà. 19.14 Era la vigília de Pasqua, cap al migdia. Aleshores, Pilat digué als jueus: 'Aquí teniu el vostre rei!' 19.15 Però ells cridaven: 'Fora! Fora! Crucifica'l!' Pilat els digué: '¿Haig de crucificar el vostre rei?' Els principals sacerdots respongueren: 'No tenim cap altre rei fora del Cèsar!' 19.16 Llavors el deixà a les seves mans perquè el crucifiquessin. 19.17 i, carregant ell mateix la creu, van sortir cap en un lloc que anomenen de la Calavera, que en hebreu es diu Gòlgota. 19.18 Allà el van crucificar junt amb dos més, un a cada banda i Jesús al mig. 19.19 Pilat havia fet escriure un rètol que deia: 'JESÚS EL NATZARÈ, EL REI DELS JUEUS', i el van posar sobre la creu. 19.20 El lloc on Jesús va ser crucificat era prop de la ciutat, per tant, van ser molts els jueus que van llegir aquest rètol, que era escrit en hebreu, llatí i grec. 19.21 Però els principals sacerdots dels jueus deien a Pilat: 'No escriguis: 'rei dels jueus'; escriu: 'Aquest va dir: Jo sóc el rei dels jueus'.' 19.22 Pilat va replicar: 'El que he escrit, escrit queda.' 19.23 Quan els soldats hagueren crucificat Jesús, prengueren els seus vestits i en feren quatre parts, una per a cada soldat. També li prengueren la túnica, però la túnica era sense costura, teixida d'una sola peça de dalt a baix. 19.24 Així que es van dir entre ells: 'No l'esquincem, sinó sortegem-la, a veure a qui toca.' Així es complia l'Escriptura que diu: Es van repartir entre ells els meus vestits i es van jugar a la sort la meva túnica. Justament això era el que van fer els soldats. 19.25 Prop de la creu de Jesús hi havia la seva mare i la germana de la seva mare, Maria de Cleofàs, i Maria Magdalena. 19.26 Jesús, en veure la seva mare i al seu costat el deixeble estimat, digué a la seva mare: 'Dona, aquí tens el teu fill.' 19.27 I després digué al deixeble: 'Mira, aquí tens la teva mare.' I des d'aquell moment el deixeble l'acollí a casa seva. 19.28 Després d'això, sabent Jesús que ja s'havia consumat tot, perquè s'acabés de complir l'Escriptura, digué: 'Tinc set.' 19.29 Tenien disposada una gerra plena de vinagre; van lligar una esponja a una branca d'hisop, i, xopant-la en el vinagre, la hi van acostar a la boca. 19.30 Jesús, després de tastar el vinagre, digué: 'Tot s'ha complert.' I, decantant el cap, lliurà l'esperit. 19.31 Com que era la vigília de la Pasqua, els jueus, per evitar que els cossos quedessin a la creu durant el dissabte, majorment aquell dissabte, que era una gran diada, van demanar a Pilat que els trenquessin les cames i els retiressin. 19.32 Hi anaren, doncs, els soldats i trencaren les cames del primer, i després de l'altre que havia estat crucificat amb ell. 19.33 Però en arribar a Jesús, com que van veure que ja era mort, no li van trencar les cames. 19.34 Un dels soldats, però, li va travessar el costat amb una llança, i al moment en va sortir sang i aigua. 19.35 El qui ho ha vist n'ha donat testimoniatge i el seu testimoniatge és veritable, perquè ell sap que diu la veritat, per tal que vosaltres també cregueu. 19.36 Això succeí perquè s'havia de complir l'Escriptura: No li trencaran cap os. 19.37 També en un altre lloc de l'Escriptura diu: Miraran aquell que han traspassat. 19.38 Després d'això, Josep d'Arimatea, que era deixeble de Jesús, si bé se n'amagava per por dels jueus, va demanar permís a Pilat per endur-se el cos de Jesús, i Pilat li ho concedí. Hi anà, doncs, i s'endugué el seu cos. 19.39 També hi anà Nicodem, aquell qui una vegada havia visitat Jesús de nit, i portà unes cent lliures de mescla de mirra i àloe. 19.40 Prengueren, doncs, el cos de Jesús i l'amortallaren amb faixes impregnades del perfum, tal com és costum de sepultar entre els jueus. 19.41 En aquell indret on havia estat crucificat hi havia un hort, i a l'hort un sepulcre nou on encara no havien enterrat ningú. 19.42 Com que era el dia dels preparatius de la Pasqua jueva i el sepulcre era allí mateix, van posar-hi Jesús.

Joan 20

20.1 El diumenge, de matinada, quan encara era fosc, Maria Magdalena se'n va al sepulcre i veu la llosa retirada. 20.2 Se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell qui Jesús estimava, i els diu: 'S'han emportat del sepulcre el Senyor i no sabem on l'han posat.' 20.3 Pere i l'altre deixeble van sortir, i quan arribaven al sepulcre 20.4 els dos corrien alhora, però l'altre deixeble s'avançà corrent més de pressa que Pere i arribà el primer al sepulcre. 20.5 S'ajupí per mirar i veié les faixes esteses, però no hi entrà. 20.6 En això que hi arribà també Simó Pere, que el seguia, i entrà al sepulcre, i veié les faixes esteses 20.7 i, a més, el sudari que havia estat sobre el seu cap, però no estava estès junt amb les faixes, sinó enrotllat en un lloc a part. 20.8 Llavors també hi entrà l'altre deixeble, el qui havia arribat primer al sepulcre; ho veié i cregué. 20.9 Perquè fins llavors no havien entès que, segons l'Escriptura, ell havia de ressuscitar d'entre els morts. 20.10 Després, els deixebles se'n tornaren a casa. 20.11 Maria s'estava a fora, prop del sepulcre, plorant. Tot plorant es va ajupir per mirar dins el sepulcre 20.12 i veié dos àngels, vestits de blanc, asseguts l'un al capçal i l'altre als peus del lloc on el cos de Jesús havia estat ajagut. 20.13 Ells li digueren: 'Dona, per què plores?' Ella els digué: 'Perquè s'han emportat el meu Senyor i no sé on l'han posat.' 20.14 Dit això, donà mitja volta i veié Jesús dret allí; però no s'adonà que fos ell. 20.15 Li digué Jesús: 'Dona, per què plores? Qui busques?' Ella, pensant que era l'hortolà, li digué: 'Senyor, si te l'has emportat tu, digues-me on l'has posat i jo me l'enduré.' 20.16 Jesús li diu: 'Maria!' Ella es gira i exclama en hebreu: 'Rabuni!', és a dir, Mestre. 20.17 Li diu Jesús: 'Deixa'm estar, perquè encara no he pujat al Pare, i vés a trobar els meus germans i els dius: Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu.' 20.18 Maria Magdalena hi va anar i va anunciar als deixebles: 'He vist el Senyor!' I els explicà també tot el que havia dit. 20.19 Quan ja era el capvespre d'aquell mateix diumenge, mentre els deixebles s'estaven dins la casa amb les portes tancades per por dels jueus, Jesús s'hi presentà, es posà al mig i els digué: 'Pau a vosaltres!' 20.20 Dit això, els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles van tenir una gran alegria de veure el Senyor. 20.21 Jesús els tornà a dir: 'Pau a vosaltres. Així com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio.' 20.22 Havent dit aquestes paraules alenà damunt d'ells i els digué: 'Rebeu l'Esperit Sant. 20.23 Als qui perdoneu els pecats, els són perdonats, i als qui els retingueu, els són retinguts.' 20.24 Tomàs, un dels Dotze, anomenat el Bessó, no era amb ells quan Jesús s'hi presentà. 20.25 Els altres deixebles li deien: 'Hem vist el Senyor!' Però ell els responia: 'Si no veig el senyal dels claus a les seves mans, i no toco amb el meu dit el forat dels claus, i no fico la mà en el seu costat, no ho creuré pas.' 20.26 Vuit dies després els deixebles tornaven a ser a casa, i Tomàs era amb ells. Estant les portes tancades, Jesús s'hi presentà, es plantà al mig i digué: 'Pau a vosaltres.' 20.27 Després diu a Tomàs: 'Fica el teu dit aquí i mira les meves mans. Porta la teva mà i fica-la al meu costat, i no siguis més incrèdul, sigues creient.' 20.28 Tomàs respongué: 'Senyor meu i Déu meu!' 20.29 Jesús li digué: '¿Has cregut perquè m'has vist? Feliços els qui sense haver vist han cregut!' 20.30 Jesús va fer molts altres prodigis davant els seus deixebles, que no són descrits en aquest llibre; 20.31 però els que hi són han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Crist, el Fill de Déu, i perquè, creient, tingueu vida en el seu nom.

Joan 21

21.1 Després d'això, Jesús encara es va manifestar als deixebles a la riba del llac de Tiberíades. Es manifestà així: 21.2 Es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs l'anomenat el Bessó, Natanael de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i uns altres dos dels seus deixebles. 21.3 Simó Pere els digué: 'Me'n vaig a pescar.' Li digueren: 'Nosaltres també venim amb tu.' Sortiren, doncs, i van pujar a la barca, però aquella nit no van pescar res. 21.4 Quan ja era de matinada, Jesús s'aturà a la riba, però els deixebles no s'adonaven que era ell. 21.5 Jesús els digué: 'Nois, no teniu res per a menjar?' Li respongueren: 'No.' 21.6 Els digué: 'Caleu la xarxa a estribord i pescareu.' La hi van calar i no la podien aixecar de tant de peix com van agafar. 21.7 Aquell deixeble que Jesús estimava, digué a Pere: 'És el Senyor.' Quan Simó Pere va sentir que era el Senyor, es va cobrir amb la túnica, perquè anava mig nu, i es va llançar a l'aigua. 21.8 Els altres deixebles hi van arribar amb la barca, arrossegant la xarxa amb els peixos. De fet no eren lluny de terra més enllà de cent metres. 21.9 Quan van saltar a terra, van veure unes brases i un peix al damunt, i un pa. 21.10 Jesús els digué: 'Porteu alguns peixos dels que acabeu de pescar.' 21.11 Simó Pere pujà a la barca i arrossegà cap a terra la xarxa plena de peixos grossos; n'hi havia cent cinquanta-tres. I, malgrat haver-n'hi tants, la xarxa no s'esventrà. 21.12 Jesús els digué: 'Veniu a esmorzar.' A cap dels deixebles no se li acudí de preguntar-li: 'Qui ets tu?', perquè ja sabien que era el Senyor. 21.13 Ve Jesús, pren el pa i els dona; i amb els peixos fa el mateix. 21.14 Aquesta ja era la tercera vegada que Jesús es manifestava als deixebles, ressuscitat d'entre els morts. 21.15 Després d'esmorzar, Jesús diu a Simó Pere: 'Simó, fill de Joan, m'estimes més que aquests?' Pere li respon: 'Sí, Senyor. Tu saps que et tinc afecte.' Jesús li diu: 'Nodreix els meus anyells.' 21.16 Per segona vegada li pregunta: 'Simó, fill de Joan, m'estimes?' Li contesta: 'Sí, Senyor. Tu saps que et tinc afecte.' Li diu: 'Pastura les meves ovelles.' 21.17 Li preguntà per tercera vegada: 'Simó, fill de Joan, em tens afecte?' Pere s'entristí que li digués per tercera vegada: em tens afecte?, i li va respondre: 'Senyor, tu ho saps tot; tu saps que et tinc afecte.' Jesús li digué: 'Nodreix les meves ovelles. 21.18 De debò et dic: Quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però quan siguis vell estendràs els braços i un altre et cenyirà i et durà on no vols anar.' 21.19 Això ho digué per indicar amb quina mena de mort havia de glorificar Déu. I afegí: 'Segueix-me.' 21.20 Pere es girà i veié que el seguia aquell deixeble que Jesús estimava, el mateix que en el sopar s'havia reclinat sobre el pit de Jesús i li havia preguntat: 'Senyor, qui és el que et trairà?' 21.21 Pere, doncs, en veure'l, diu a Jesús: 'Senyor, i aquest, què?' 21.22 Jesús li respon: 'Si vull que aquest es quedi aquí fins que jo torni, tu què n'has de fer? Tu, segueix-me.' 21.23 Des d'aleshores va córrer la veu entre els germans que aquell deixeble no moriria. Però Jesús no li va dir pas que no moriria, sinó: 'Si vull que ell es quedi fins que jo torni, tu què n'has de fer?' 21.24 Aquest és el deixeble que testifica d'aquestes coses i les ha escrites, i sabem que el seu testimoniatge és fidel. 21.25 Hi ha encara moltes altres coses que Jesús va fer, que, si s'escrivissin una per una, crec que ni en tot el món no cabrien els llibres que caldria escriure.

Fets 1

1.1 Estimat Teòfil: En el primer escrit vaig tractar de tot allò que Jesús va fer i ensenyar des del principi 1.2 fins al dia que fou endut al cel, després de donar, per mitjà de l'Esperit Sant, instruccions als apòstols que ell s'havia escollit. 1.3 També va ser a ells a qui es presentà després del seu patiment, i els donà moltes proves que ell era viu; durant quaranta dies se'ls féu visible i els parlà de coses relacionades amb el Regne de Déu. 1.4 En una ocasió que estaven reunits amb ell els va manar: 'No us allunyeu de Jerusalem; espereu aquí la promesa del Pare, que us vaig anunciar, 1.5 perquè, si bé Joan batejava amb aigua, vosaltres, en canvi, sereu batejats amb l'Esperit Sant d'aquí a pocs dies.' 1.6 I els qui l'acompanyaven l'interrogaven dient: 'Senyor, ¿restabliràs ara el Regne a Israel?' 1.7 Els contestà: 'No és pas cosa que us correspongui a vosaltres, saber el temps ni el moment que el Pare ha reservat a la seva pròpia potestat, 1.8 però rebreu la força de l'Esperit Sant, quan davallarà damunt vostre, i sereu els meus testimonis, no solament a Jerusalem, sinó a tota la Judea, la Samaria i fins als confins de la terra.' 1.9 Havent dit això fou alçat davant dels seus ulls fins que un núvol l'ocultà de la seva vista 1.10 I mentre estaven atentament mirant al cel, es van posar al seu costat dos homes amb vestits blancs 1.11 que els digueren: 'Homes de Galilea, què feu parats mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d'entre vosaltres cap al cel, tornarà de la mateixa manera com l'heu vist que pujava cap al cel.' 1.12 Llavors van tornar cap a Jerusalem des de la muntanya que en diuen de les Oliveres, prop de Jerusalem, distant només la caminada d'un dissabte. 1.13 I quan entraren van pujar a l'estatge superior on s'allotjaven Pere, Joan, Jaume, Andreu, Felip, Tomàs, Bartomeu, Mateu, Jaume, fill d'Alfeu, Simó, el Zelota i Judes, fill de Jaume. 1.14 Tots ells estaven estretament units, dedicats constantment a l'oració, amb algunes dones i Maria, la mare de Jesús, i els germans d'ell. 1.15 En aquells dies, Pere s'alçà enmig dels germans reunits, en un nombre aproximat de cent vint persones, i digué: 1.16 'Germans, calia que es complís aquella Escriptura que l'Esperit Sant havia predit per boca de David referent a Judes, el qui va fer de guia dels qui prengueren Jesús. 1.17 Ell formava part del nostre grup i havia participat en aquest servei nostre. 1.18 Aquest, doncs, va comprar un camp amb la paga de la seva iniquitat, es va llençar de cap, es va rebentar pel mig i se li van escampar totes les entranyes. 1.19 El fet fou conegut de tots els habitants de Jerusalem, de manera que aquell camp el van anomenar, en la llengua que els és pròpia, Haqueldamà, és a dir: 'Camp de sang'. 1.20 Perquè hi ha escrit al llibre dels Salms: Que el seu clos esdevingui un ermot i ningú no hi habiti, i endemés: El seu càrrec l'ocupi un altre. 1.21 Per tant, és convenient que, d'entre els homes que ens han acompanyat tot el temps que el Senyor Jesús va estar entre nosaltres, 1.22 comptant des del baptisme de Joan fins al dia que fou alçat del nostre costat, un d'ells sigui constituït testimoni de la seva resurrecció, juntament amb nosaltres.' 1.23 Llavors en proposaren dos: Josep, l'anomenat Barsabàs, de sobrenom Just, i Maties. 1.24 Després van pregar així: 'Senyor, tu que coneixes el més íntim de tothom, mostra'ns quin d'aquests dos has escollit 1.25 perquè ocupi el lloc d'aquest servei i apostolat que Judes va rebutjar per anar-se'n al lloc que li corresponia.' 1.26 Llavors els sortejaren i caigué la sort en Maties, i fou integrat al grup dels onze apòstols.

Fets 2

2.1 En complir-se la diada de la Pentecosta, estaven tots reunits al mateix lloc, 2.2 i, de sobte, sobrevingué del cel un brogit com si una ventada es precipités violentament, tant que va retrunyir per tota la casa on eren congregats, 2.3 i van veure unes llengües com de foc que es repartien i se'n posava una sobre cada un d'ells; 2.4 tots foren omplerts de l'Esperit Sant i van començar a parlar en diferents llenguatges, segons l'Esperit els concedia d'expressar-se. 2.5 A Jerusalem residien jueus piadosos de totes les nacionalitats de la terra. 2.6 Quan es va produir aquell soroll, es va concentrar la gent i es van quedar desconcertats, ja que cada un els sentia parlar en la seva pròpia llengua. 2.7 Entre confosos i admirats deien: 'Guaiteu, ¿no són galileus tots aquests que parlen? 2.8 Doncs, com és que cadascun de nosaltres els sent parlar en la pròpia llengua nadiua? 2.9 Parts, medes i elamites, i els residents de Mesopotàmia, Judea, Capadòcia, i també del Pont, de l'Àsia, 2.10 la Frígia, la Pamfília, l'Egipte i les regions de la frontera de Líbia amb Cirene, i els visitants romans, 2.11 tant jueus com prosèlits, els cretencs i els àrabs, els sentim explicar la grandesa de Déu en les nostres pròpies llengües.' 2.12 Entre desorientats i confosos es deien l'un a l'altre: 'Què vol dir això?' 2.13 D'altres, però, fent burla deien: 'Estan plens de most.' 2.14 Però Pere es posà dret amb els Onze, i alçant la veu els dirigí aquest discurs: 'Homes de Judea, i tots els veïns de Jerusalem, sapigueu això i escolteu les meves paraules: 2.15 No estan pas embriacs, com vosaltres us penseu, quan encara som a mig matí, 2.16 sinó que això és el que fou predit per mitjà del profeta Joel: 2.17 Als darrers dies -diu Déu-, vessaré el meu Esperit sobre tothom: els vostres fills i les vostres filles profetitzaran, els vostres joves tindran visions, i els vostres ancians tindran somnis; 2.18 i fins sobre els meus servents i les meves serventes, aquells dies, vessaré el meu Esperit i profetitzaran. 2.19 Faré prodigis dalt del cel i senyals aquí baix a la terra: sang, foc i nuvolades de fum. 2.20 El sol s'enfosquirà i la lluna es tenyirà de sang, abans que arribi el dia del Senyor, magnífic i manifest. 2.21 Però tothom qui invoqui el nom del Senyor se salvarà. 2.22 Homes d'Israel, escolteu aquestes paraules: Jesús, el Natzarè, fou l'home acreditat per Déu davant vostre, amb miracles, prodigis i senyals realitzats per Déu per mitjà d'ell entre vosaltres, com ja sabeu. 2.23 Aquest, dins la voluntat preestablerta i la previsió de Déu, va ser lliurat, el vau matar fent-lo crucificar per mans de gent impia, 2.24 i Déu el va ressuscitar deslliurant-lo de l'angoixa de la mort, ja que no era possible que fos dominat per ella. 2.25 De fet, David es refereix a ell quan diu: M'imagino el Senyor sempre al davant meu, perquè si ell està al meu costat no trontollaré. 2.26 Per això el meu cor s'alegra i la meva llengua exulta, fins el meu cos reposa confiat. 2.27 Perquè no deixaràs la meva ànima entre els morts, ni voldràs que el teu Sant vegi corrupció. 2.28 M'ensenyaràs el camí que duu a la vida, m'ompliràs de goig amb la teva presència. 2.29 Germans, amb referència al patriarca David, us puc dir amb tota franquesa que va morir i va ser enterrat, i que el seu sepulcre és aquí entre nosaltres, fins al dia d'avui. 2.30 Però com que era profeta i sabia que Déu li havia promès solemnement que faria seure en el seu tron un descendent de la seva sang, 2.31 amb visió profètica va anunciar la resurrecció del Crist, quan diu que no el deixaria entre els morts i que la seva carn no veuria corrupció. 2.32 Aquest Jesús, Déu l'ha ressuscitat, i tots nosaltres en som testimonis. 2.33 Exalçat, doncs, per la dreta de Déu, i havent rebut del Pare la promesa de l'Esperit Sant, ha vessat això que vosaltres veieu i sentiu. 2.34 Perquè David no va pujar pas al cel; en canvi, ell diu: Oracle del Senyor al meu Senyor: Seu a la meva dreta, 2.35 i espera que faci dels teus enemics l'escambell dels teus peus. 2.36 Per tant, sàpiga de cert tota la casa d'Israel que Déu ha fet Senyor i Crist aquest mateix Jesús que vosaltres vau crucificar.' 2.37 En sentir això, van quedar amb el cor tan compungit per aquestes paraules que digueren a Pere i als altres apòstols: 'Germans, què podem fer?' 2.38 Pere els respongué: 'Penediu-vos, i que cadascun de vosaltres es bategi en el nom de Jesucrist, perquè us siguin perdonats els vostres pecats, i rebreu el do de l'Esperit Sant. 2.39 Perquè la promesa és per a vosaltres i els vostres fills i per a tots els qui són lluny, tants com en cridi el Senyor, el nostre Déu.' 2.40 I amb moltes altres raons els testificava i els exhortava dient-los: 'Salveu-vos d'aquesta generació perversa.' 2.41 Els qui van acceptar el seu missatge foren batejats, i aquell dia se'ls van incorporar unes tres mil persones. 2.42 Es mantenien constants en l'ensenyament dels apòstols i en la comunió fraternal i en el partiment del pa i en les oracions. 2.43 Tota la gent se sentia impressionada per les moltes meravelles i prodigis que feien els apòstols. 2.44 I tots els creients estaven units i ho tenien tot en comú; 2.45 venien les possessions i els béns i ho repartien entre tots, segons la necessitat de cadascú. 2.46 Eren constants a assistir cada dia al temple tots junts, a partir el pa per les cases i a fer els àpats amb alegria i senzillesa de cor, 2.47 lloant Déu, i eren ben vistos de tot el poble. I el Senyor cada dia afegia a la [comunitat] els qui s'anaven salvant.

Fets 3

3.1 Pere i Joan pujaven cap al temple a l'hora de l'oració de mitja tarda. 3.2 Hi havia un home paralític de naixement que l'hi portaven cada dia i el deixaven vora la porta del temple, que en diuen la Bella, a fi que demanés almoina als qui hi entraven. 3.3 Aquest, veient que Pere i Joan anaven a entrar al temple, els demanava que li donessin almoina. 3.4 Pere, al mateix temps que Joan, se'l va quedar mirant i li digué: 'Mira'ns.' 3.5 I ell estava atent esperant rebre'n alguna cosa. 3.6 Però Pere li digué: 'De plata i d'or, no en tinc; però el que tinc, t'ho dono: En nom de Jesucrist, el Natzarè, camina!' 3.7 I agafant-lo de la mà dreta l'alçà. De sobte se li afermaren les cames i els turmells, 3.8 i es posà dret d'un salt i caminava. Llavors va entrar al temple amb ells, caminant i saltant i lloant Déu. 3.9 Tot el poble el veié caminant i lloant Déu, 3.10 i s'adonaven que aquell era el captaire que seia a la porta Bella del temple, i no se'n sabien avenir, astorats, del que li havia passat. 3.11 Com que ell anava agafat a Pere i Joan, tot el poble, impressionat, va córrer per a unir-se a ells al pòrtic anomenat de Salomó. 3.12 Pere, en veure l'aglomeració, els digué: 'Homes d'Israel, per què us admireu d'això? Per què ens mireu com si haguéssim fet caminar aquest home amb el nostre poder o la nostra pietat? 3.13 El Déu d'Abraham, d'Isaac i de Jacob, el Déu dels nostres pares, glorificà el seu servent Jesús, aquell qui vosaltres vau lliurar i vau rebutjar quan va comparèixer davant Pilat, tot i que ell el volia deixar anar; 3.14 però vosaltres vau negar el Sant i Just, i vau demanar que us indultés un assassí; 3.15 vau matar l'autor de la vida, però Déu el ressuscità d'entre els morts i nosaltres en som testimonis. 3.16 I per la fe en el nom d'ell, a aquest que veieu i coneixeu, el seu nom li ha donat fermesa; i la fe, que actua per mitjà d'ell, l'ha restablert totalment davant de tots vosaltres. 3.17 Tanmateix, ja sé, germans, que tant vosaltres com els vostres dirigents vau obrar per ignorància, 3.18 però Déu va complir el que havia predit per boca de tots el profetes: que el seu Crist havia de patir. 3.19 Per tant, penediu-vos i convertiu-vos, a fi que els vostres pecats us siguin esborrats, 3.20 a fi i efecte que vinguin de part del Senyor els temps de repòs i faci venir el qui us ha estat destinat, el Crist Jesús, 3.21 si bé és necessari que el cel el retingui fins que arribi el temps de la restauració universal que Déu va anunciar d'antic per boca dels seus sants Profetes. 3.22 Moisès digué: El Senyor Déu farà que s'aixequi d'entre els vostres germans un profeta com jo; escolteu-lo en tot allò que us digui. 3.23 I qualsevol persona que no vulgui escoltar aquell profeta serà arrencada del poble. 3.24 I tots els profetes que des de Samuel en endavant han parlat, també han anunciat aquests dies. 3.25 Vosaltres sou els hereus dels profetes i de l'aliança que Déu establí a Abraham: en la seva descendència seran beneïdes totes les races de la terra. 3.26 Déu, fent ressuscitar el seu Servent, us l'ha enviat amb preferència a vosaltres perquè us portés benedicció en la separació de cada un de vosaltres de la pròpia maldat.'

Fets 4

4.1 Mentre ells parlaven al poble, se'ls presentaren els sacerdots, l'oficial de guàrdia del temple i els saduceus, 4.2 indignats que ensenyessin al poble i proclamessin en la persona de Jesús la resurrecció dels morts. 4.3 Llavors els van agafar i els van ficar a la presó fins a l'endemà, perquè ja s'havia fet tard. 4.4 I molts dels qui havien sentit el discurs van creure, i el nombre dels homes fou d'uns cinc mil. 4.5 S'esdevingué que l'endemà es van reunir a Jerusalem els seus dirigents, els ancians i els mestres de la Llei, 4.6 a més del gran sacerdot Anàs, Caifàs, Joan i Alexandre, i tots els qui eren del llinatge pontifical. 4.7 Els van fer posar al mig i els interrogaren: '¿Amb quin poder, o en nom de qui feu, vosaltres, això?' 4.8 Llavors Pere, ple de l'Esperit Sant, els digué: 'Dirigents i ancians del poble: 4.9 ja que avui se'ns demana raó d'un favor fet a un home malalt, i qui l'ha guarit, 4.10 heu de saber, tots vosaltres i tot el poble d'Israel, que aquest home és aquí davant vostre guarit en el nom de Jesucrist, el Natzarè, que vosaltres vau crucificar, i que Déu ressuscità d'entre els morts. 4.11 Ell és la pedra rebutjada per vosaltres, els constructors, el qui ha esdevingut pedra angular. 4.12 I la salvació no es troba en ningú més, perquè no hi ha sota el cel cap altre nom concedit als homes en el qual puguem ser salvats.' 4.13 Veient la gosadia de Pere i Joan, i entenent que eren uns homes vulgars i sense estudis, estaven admirats. Reconeixien que havien estat amb Jesús; 4.14 i veient al seu costat l'home que havia estat guarit, no sabien què replicar. 4.15 Així que els van fer sortir a fora del Sanedrí i deliberaren entre ells: 4.16 'Què farem amb aquests homes? Perquè és evident que s'ha produït un miracle per mitjà d'ells; tots els habitants de Jerusalem ho saben, i no el podem negar, 4.17 però, per impedir que s'escampi encara més entre el poble, els prohibirem severament que tornin a parlar mai més a ningú en aquest nom.' 4.18 Els van cridar, doncs, i els van comminar que de cap manera no parlessin ni ensenyessin en el nom de Jesús. 4.19 Però Pere i Joan els digueren: 'Jutgeu vosaltres mateixos si és just davant Déu d'obeir-vos a vosaltres abans que obeir Déu. 4.20 Nosaltres no podem pas deixar de parlar del que hem vist i sentit.' 4.21 I ells, després de noves amenaces els van deixar anar. No van trobar manera de castigar-los, a causa del poble, ja que tots glorificaven Déu pel que havia passat. 4.22 Perquè aquell home miraculosament guarit tenia més de quaranta anys. 4.23 Quan els van deixar anar, van tornar amb els seus i els van explicar tot el que havien dit els principals sacerdots i els ancians. 4.24 En sentir-ho, tots junts van alçar la veu a Déu i digueren: 'Senyor, tu has fet el cel i la terra, el mar i tot el que contenen. 4.25 Tu, per mitjà de l'Esperit Sant, ens has dit per boca del nostre pare David, el teu servent: Per què s'avaloten les nacions i els pobles cavil·len plans inútils? 4.26 Fan aliança els reis de la terra, i els prínceps conspiren contra el Senyor i contra el seu Crist. 4.27 Perquè certament van conspirar en aquesta ciutat Herodes i Ponç Pilat, amb pagans i gent d'Israel, contra el teu sant servent Jesús, que tu has ungit, 4.28 i així es compleix tot el que la teva previsió i designi havia determinat que succeís. 4.29 Ara, Senyor, fixa't en les seves amenaces i dóna als teus servidors la valentia d'anunciar la teva paraula amb plena confiança, 4.30 mentre tu estens la mà a fi que es facin guaricions, senyals i prodigis per mitjà del nom del teu sant servent Jesús.' 4.31 En acabar la pregària, el lloc on eren reunits va tremolar i tots van quedar plens de l'Esperit Sant, i proclamaven la paraula de Déu amb valentia. 4.32 Tot el grup de creients era d'un sol cor i una sola ànima; i ningú no deia que fos únicament seu el que posseïa, sinó que tot era comú entre ells. 4.33 I els apòstols donaven testimoniatge de la resurrecció del Senyor Jesús amb una gran eficàcia, i la gràcia sobreabundava en tots ells. 4.34 Entre ells no hi havia ningú que passés necessitat, perquè tots els propietaris de terres o cases que hi havia les venien i portaven els diners de les vendes 4.35 i els posaven als peus dels apòstols, i es repartia segons la necessitat de cadascú. 4.36 Així, Josep, el qui els apòstols anomenaven Bernabé, que vol dir 'Fill de consolació', un levita nadiu de Xipre, 4.37 com que tenia un camp se'l va vendre, va dur l'import i el diposità als peus dels apòstols.

Fets 5

5.1 Però un home anomenat Ananies, d'acord amb la seva dona Safira, vengué una propietat 5.2 i es va quedar una part del preu, sabent-ho també la dona, i la resta la va anar a posar als peus dels apòstols. 5.3 I Pere digué: 'Ananies, com és que Satanàs t'ha guanyat el cor perquè mentissis a l'Esperit Sant i sostraguessis part de l'import del terreny? 5.4 Si et quedaves el terreny, no era ben teu? Si te'l venies, no hi tenies dret? Com has pogut posar-te al cor una acció com aquesta? No has mentit als homes, sinó a Déu.' 5.5 Tan bon punt Ananies va sentir aquestes paraules, va caure a terra i expirà. Tothom qui se n'assabentava quedava esgarrifat. 5.6 Llavors s'alçaren els joves, l'amortallaren i el dugueren a enterrar. 5.7 Unes tres hores més tard, vingué la seva dona, ignorant del que havia passat, 5.8 i Pere li preguntà: 'Digues-me, heu venut el terreny per tal quantitat?', i ella li respongué: 'Sí, per aquesta quantitat.' 5.9 Pere li diu: 'Com és que us vau posar d'acord per temptar l'Esperit del Senyor? Heus aquí els peus dels qui han dut a sepultar al teu marit, que ja són a la porta, i se t'enduran a tu.' 5.10 A l'instant caigué als seus peus i expirà. Quan els joves van entrar la van trobar morta; se l'endugueren i la van enterrar al costat del seu marit. 5.11 L'església sencera i tothom qui se n'assabentava quedaven esgarrifats. 5.12 Per les mans dels apòstols es feien molts senyals i prodigis entre el poble. Tots ells formaven un grup unànime que es reunia al pòrtic de Salomó, 5.13 però ningú dels altres gosava ajuntar-se amb ells; en canvi, el poble els elogiava molt. 5.14 Cada vegada més i més creients s'adherien al Senyor, multitud d'homes i dones, 5.15 fins al punt que treien els malalts al carrer i els deixaven sobre jaces i lliteres a fi que, quan passés Pere, almenys la seva ombra en cobrís algun. 5.16 També s'hi concentrava la multitud provinent de les poblacions de les rodalies de Jerusalem, portant malalts i turmentats pels esperits immunds, i tots eren guarits. 5.17 Llavors el gran sacerdot va entrar en acció amb tots els seus correligionaris del partit dels saduceus, portats per l'enveja, 5.18 i van agafar els apòstols i els van ficar a la presó pública. 5.19 Però, a la nit, un àngel del Senyor va obrir les portes de la presó i tot duent-los a fora els digué: 5.20 'Aneu i presenteu-vos al temple i prediqueu al poble tota la doctrina d'aquesta manera de viure.' 5.21 Després de sentir això, van entrar a trenc d'alba en el temple i es van posar a ensenyar. El gran sacerdot, així que va arribar amb el seu grup, va convocar el Sanedrí i el ple del Consell d'ancians dels israelites, i van enviar a buscar els detinguts a la presó. 5.22 Però quan els agutzils van arribar no els van trobar a la cel·la, i se'n tornaren per informar-ho: 5.23 'Hem trobat la cel·la tancada i ben assegurada, i els guardes davant les portes; però, en obrir, no hem trobat ningú a dins.' 5.24 Quan van sentir aquest informe, tant el cap de la guàrdia del temple com els principals sacerdots no es podien explicar com havia pogut passar això. 5.25 Llavors se'n va presentar un que els informà: 'Heus aquí que els homes que vau ficar a la presó són al temple, i estan drets predicant al poble.' 5.26 Aleshores el cap de la guàrdia se n'hi va anar amb els agutzils, i se'ls enduia sense emprar la força perquè anaven amb por que el poble no els apedregués. 5.27 Els van portar davant el Sanedrí, i el gran sacerdot els va interrogar així: 5.28 'Us vam donar l'ordre expressa de no ensenyar més en aquest nom, i vet aquí que heu omplert Jerusalem de la vostra doctrina, i voleu fer recaure damunt nostre la sang d'aquest home.' 5.29 Pere i els apòstols van respondre: 'Cal obeir Déu abans que els homes. 5.30 El Déu dels nostres pares ha ressuscitat Jesús, que vosaltres havíeu mort penjant-lo en un patíbul. 5.31 Aquest, Déu l'ha exalçat amb la seva dreta com a Cap i Salvador, per concedir a Israel el penediment i el perdó dels pecats. 5.32 I nosaltres som testimonis d'aquests fets, i també ho és l'Esperit Sant que Déu ha donat als qui l'obeeixen.' 5.33 Ells, quan van sentir això, es van enfurismar i els volien matar. 5.34 Però es va aixecar un membre del Sanedrí, un fariseu que es deia Gamaliel, mestre de la Llei, molt respectat per tot el poble, que va manar que fessin sortir a fora els homes un moment, 5.35 i els digué: 'Homes d'Israel, penseu bé què aneu a fer contra aquests homes. 5.36 Perquè temps enrere es va alçar Teudes, dient que ell era qui sap què, i se li van adherir uns quatre-cents homes: se'l va executar i tots els seus adeptes es van dispersar, i tot va acabar en no res. 5.37 Després d'ell, en temps del cens, s'aixecà Judes el Galileu, que va arrossegar gent darrere seu. També aquell va morir, i tots els qui el seguien es van dispersar. 5.38 I en el cas actual, us dic: no us fiqueu amb aquests homes i deixeu-los anar. Que si aquests propòsits o accions són cosa humana, es desfaran; 5.39 en canvi, si prové de Déu, no aconseguireu destruir-los, i podria ser fins i tot que us tinguessin per adversaris de Déu.' Ells van quedar convençuts; 5.40 però van cridar els apòstols i, després de fer-los assotar, els van comminar que no parlessin més en el nom de Jesús, i els van deixar anar. 5.41 Pel que fa a ells, van sortir del davant del Sanedrí joiosos per haver estat considerats dignes d'aquell ultratge en pro del Nom. 5.42 I no paraven ni un sol dia, en el temple i per les cases, d'ensenyar i anunciar la bona nova que Jesús és el Crist.

Fets 6

6.1 Per aquells dies, com que el nombre dels deixebles havia crescut, es van produir queixes dels hel·lenistes contra els hebreus perquè, en el servei diari, les seves viudes eren desateses. 6.2 Llavors els Dotze van convocar el ple dels deixebles i digueren: 'No ens sembla bé que nosaltres hàgim de deixar la paraula de Déu per posar-nos a servir les taules. 6.3 Per tant, germans, escolliu d'entre vosaltres set homes de bon testimoniatge, plens de l'Esperit i assenyats, i els encarregarem aquesta tasca; 6.4 i nosaltres ens podrem dedicar plenament a l'oració i al ministeri de la paraula.' 6.5 La proposta va semblar bé a tota la congregació i van escollir Esteve, home ple de fe i de l'Esperit Sant, Felip, Pròcor, Nicanor, Timó, Pàrmenes i Nicolau, prosèlit d'Antioquia. 6.6 Els van presentar davant els apòstols i aquests, després de pregar, els imposaren les mans. 6.7 La paraula de Déu s'anava estenent, i el nombre de deixebles creixia molt i molt a Jerusalem; i fins un grup nombrós dels sacerdots acceptaven la fe. 6.8 Esteve, ple de gràcia i de poder, feia prodigis i grans senyals entre el poble. 6.9 Però es van alçar uns quants de la sinagoga anomenada dels lliberts, dels cireneus, dels alexandrins, dels de Cilícia i de l'Àsia, i polemitzaven amb Esteve, 6.10 però no aconseguien resistir la saviesa i l'esperit amb què ell parlava. 6.11 Llavors van subornar uns homes que testifiquessin: 'L'hem sentit pronunciar blasfèmies contra Moisès i contra Déu.' 6.12 Així van amotinar el poble, els ancians i els mestres de la Llei; el van atrapar d'improvís i se l'endugueren al Sanedrí, 6.13 on feren comparèixer uns testimonis falsos que deien: 'Aquest home no para de proferir paraules contra aquest lloc sant i contra la Llei. 6.14 Li hem sentit dir que aquest Jesús, el Natzarè, destruirà aquest lloc i canviarà els usatges que hem rebut de Moisès.' 6.15 Quan tots els membres del Sanedrí van clavar en ell la mirada, van veure el seu rostre com el rostre d'un àngel.

Fets 7

7.1 El gran sacerdot digué: 'És veritat això?' 7.2 Ell respongué: 'Escolteu germans i pares: El Déu gloriós s'aparegué al nostre pare Abraham a Mesopotàmia, abans d'establir-se a Haran, 7.3 i li digué: Surt del teu país i del teu clan, i vés cap a la terra que jo t'indicaré. 7.4 Ell se n'anà del país dels caldeus i habità a Haran. Un cop mort el seu pare, Déu el féu emigrar d'allí a aquesta terra on ara habiteu vosaltres. 7.5 No li donà propietat en ella, ni tan sols una petjada de terra, però va prometre de donar-la-hi en possessió a ell i als seus descendents, tot i que no tenia fills. 7.6 I Déu li anuncià que els seus descendents emigrarien en un país estranger, on serien esclavitzats i maltractats durant quatre-cents anys; 7.7 però, faré justícia contra el poble que us haurà esclavitzat, digué Déu, i finalment se n'aniran i em serviran en aquest lloc. 7.8 Li donà la circumcisió com a signe d'aliança. Per això, quan Abraham engendrà Isaac, el va circumcidar al cap de vuit dies. Isaac engendrà Jacob, i Jacob els dotze patriarques. 7.9 Els patriarques, envejosos, van vendre Josep, com a esclau, a l'Egipte, però Déu l'afavoria 7.10 i, després d'alliberar-lo de tots els seus infortunis, li concedí que, amb la seva saviesa, es guanyés el favor del faraó, rei d'Egipte, i aquest el nomenà governador de l'Egipte i de tota la seva casa. 7.11 Llavors sobrevingué una fam espantosa per tota la terra d'Egipte i de Canaan, i els pares no trobaven queviures enlloc. 7.12 Llavors Jacob envià els nostres pares en un primer viatge a l'Egipte, on havia sentit a dir que trobarien provisions. 7.13 La segona vegada que hi van anar, Josep es va donar a conèixer als seus germans, i el faraó s'assabentà del llinatge de Josep. 7.14 Josep va fer cridar el seu pare Jacob perquè baixés a l'Egipte amb tota la seva família, que era de setanta-cinc persones. 7.15 Jacob va baixar a l'Egipte, on van morir ell i els nostres pares, 7.16 i d'allà van ser traslladats a Siquem, on foren enterrats al sepulcre que Abraham hi havia comprat a pes de plata als fills d'Hamor. 7.17 Mentre s'acostava el compliment de la promesa que Déu havia fet a Abraham, el poble creixia i es multiplicava a l'Egipte, 7.18 fins que va pujar un altre rei que no sabia res de Josep 7.19 i, buscant amb males arts de perjudicar la nostra gent, obligà els nostres pares a abandonar els seus nadons per tal que no sobrevisquessin. 7.20 Per aquell temps nasqué Moisès, benvolgut per Déu; durant tres mesos el van criar a casa del seu pare 7.21 i, quan l'hagueren d'abandonar, el recollí la filla del faraó i se'l va fer criar com a fill seu. 7.22 Així Moisès va ser instruït en tots els coneixements dels egipcis i era prodigiós amb la seva eloqüència i els seus fets. 7.23 Quan tenia quaranta anys, se li acudí de visitar els seus germans israelites. 7.24 En veure com en maltractaven un, el va defensar i va vindicar el qui era torturat matant l'egipci. 7.25 Ell esperava que els seus germans comprendrien que Déu els portaria la salvació per mitjà d'ell; però no ho van entendre. 7.26 L'endemà es va presentar mentre uns es barallaven i intentà que fessin les paus dient: 'Homes, penseu que sou germans; per què us feriu l'un a l'altre?' 7.27 Però el qui maltractava el company l'empentà tot dient: 'Qui t'ha posat per cap i jutge entre nosaltres? 7.28 Que potser em vols matar com ahir vas matar l'egipci?' 7.29 En sentir aquelles paraules, Moisès va fugir i s'exilià al país de Madian, on va tenir dos fills. 7.30 Passats quaranta anys, mentre era al desert de la muntanya del Sinaí, se li aparegué un àngel en la flama que sortia d'una bardissa. 7.31 Moisès, meravellat del que veia, quan s'hi acostava per mirar va sentir la veu del Senyor: 7.32 'Jo sóc el Déu dels teus pares, el Déu d'Abraham, d'Isaac i de Jacob.' Moisès, tot tremolós, no gosava mirar. 7.33 I el Senyor li digué: 'Descalça't, que el lloc que trepitges és terra sagrada. 7.34 He vist el sofriment del poble a Egipte, he sentit el seu clam i he baixat per alliberar-los. Vine, doncs, que t'enviaré a Egipte.' 7.35 Aquell mateix Moisès que ells havien negat dient: 'Qui t'ha posat per cap i jutge?', Déu l'enviava com a cap i redemptor per mitjà de l'àngel que se li aparegué a la bardissa. 7.36 Ell els va treure fent prodigis i senyals al país d'Egipte, al mar Roig i al desert, durant quaranta anys. 7.37 Aquest és el Moisès que digué als israelites: 'Déu farà que s'aixequi d'entre els vostres germans un profeta com jo.' 7.38 Aquest és el qui, quan es trobaven aplegats al desert, va fer de mitjancer entre els nostres pares i l'àngel que li parlava a la muntanya del Sinaí; el qui va rebre paraules de vida per a donar-vos-les. 7.39 Però els nostres pares no el van voler escoltar, sinó que el van rebutjar, i amb el cor retornaren a Egipte, 7.40 tot dient a Aaron: 'Fes-nos uns déus que vagin de capdavanters nostres, que d'aquest Moisès que ens tragué de la terra d'Egipte no sabem què se n'ha fet.' 7.41 Llavors van fabricar un vedell i van oferir un sacrifici a l'ídol, i feien festes honorant l'obra de les seves mans. 7.42 Però Déu se'ls girà d'esquena i els va deixar que reverenciessin l'estelada, tal com diu el llibre dels profetes: ¿Que potser m'heu ofert víctimes i sacrificis durant els quaranta anys al desert, casa d'Israel? 7.43 Ans us vau emportar el tabernacle de Moloc i l'estrella del déu Refam, les imatges que heu fet per adorar-les; doncs ara jo us deportaré més enllà de Babilònia. 7.44 Els nostres pares, al desert, tenien el Tabernacle del Testimoni, com havia manat de fer-lo el qui parlava amb Moisès, seguint el model que havia vist. 7.45 Els nostres pares el van retenir fins que, sota el guiatge de Josuè, el van introduir al territori conquerit a aquelles nacions que Déu expulsà de davant dels nostres pares. Així restà fins als dies de David, 7.46 que va trobar gràcia davant Déu i li demanà de cercar-li estatge per a la casa de Jacob. 7.47 Si bé fou Salomó qui li edificà una casa. 7.48 Però l'Altíssim no resideix en cap lloc fet a mà, tal com diu el profeta: 7.49 El cel és el meu tron, i la terra l'escambell dels meus peus. Quina casa m'edificareu, diu el Senyor, o quin lloc, perquè m'hi estigui? 7.50 ¿No ha estat la meva mà que ho ha fet tot? 7.51 Tossuts i tancats de cor i oïda! Vosaltres sempre resistiu l'Esperit Sant; feu el mateix que els vostres pares. 7.52 Quin dels profetes no han perseguit els vostres pares? Van matar els qui profetitzaven sobre la vinguda del Just, de qui vosaltres ara us heu fet traïdors i assassins. 7.53 Vosaltres, que vau rebre la Llei per ministeri d'àngels, i no l'heu guardada.' 7.54 Sentint això, la ràbia els rosegava el cor, i cruixien de dents contra ells. 7.55 Esteve, ple de l'Esperit Sant, fixant la mirada al cel veié la glòria de Déu i Jesús dempeus a la dreta de Déu, 7.56 i digué: 'Veig el cel obert i el Fill de l'Home dret a la dreta de Déu.' 7.57 Llavors ells es van posar a cridar escandalosament, es van tapar les orelles i, tots a l'una, es van llençar contra ell, 7.58 el van treure fora de la ciutat i l'apedregaren. Els testimonis deixaven els mantells als peus d'un jove anomenat Saule. 7.59 I mentre l'apedregaven, Esteve anava pregant, i deia: 'Senyor Jesús, rep el meu esperit.' 7.60 De genolls a terra va cridar amb veu forta: 'Senyor, no els tinguis en compte aquest pecat.' I havent dit això expirà.

Fets 8

8.1 I Saule era dels qui aprovaven el seu assassinat. Aquell dia esclatà una persecució violenta contra l'església a Jerusalem, i tots, menys els apòstols, foren dispersats per les regions de Judea i Samaria. 8.2 Uns homes pietosos van sepultar Esteve i van fer un gran dol per ell. 8.3 Saule, per la seva part, devastava l'església entrant per les cases i arrossegant tant homes com dones i ficant-los a la presó. 8.4 Els dispersats, per la seva part, anaven d'un lloc a un altre lloc anunciant la paraula de la bona nova. 8.5 Felip va baixar a la ciutat de Samaria i els predicava Crist. 8.6 Tots, sense excepció, estaven atents al que deia Felip, pel que havien sentit a dir i pels prodigis que li veien fer. 8.7 Perquè els esperits immunds de molts posseïts sortien xisclant de mala manera, i molts paralítics i esguerrats eren guarits; 8.8 i l'alegria va omplir aquella ciutat. 8.9 Un tal Simó, temps enrere, havia exercit la màgia en aquella ciutat i havia deixat atònita la gent de Samaria, fent-se passar per una persona excepcional i 8.10 guanyant-se l'interès de tots, des del més petit al més gran, perquè deien: 'Aquest home és la potència divina, l'anomenada Grandiosa.' 8.11 I li feien cas perquè durant bastant de temps els havia embadalit amb les arts màgiques. 8.12 Però quan van creure Felip, que proclamava la bona nova referent al Regne de Déu i el nom de Jesucrist, homes i dones es feien batejar. 8.13 Fins i tot el mateix Simó va creure i, un cop batejat, no s'apartava del costat de Felip, contemplant ple d'admiració els senyals i grans prodigis que feia. 8.14 Quan els apòstols que eren a Jerusalem van sentir que Samaria havia acceptat la paraula de Déu, els van enviar Pere i Joan. 8.15 Aquests, en ser allà baix, van pregar per ells, a fi que rebessin l'Esperit Sant; 8.16 perquè no havia davallat encara sobre cap d'ells, sinó que només havien estat batejats en el nom del Senyor Jesús. 8.17 Llavors els imposaven les mans i rebien l'Esperit Sant. 8.18 En veure Simó que per la imposició de les mans dels apòstols era donat l'Esperit, els oferí diners dient-los: 8.19 'Doneu-me a mi també aquest poder, per tal que aquell a qui jo imposi les mans rebi l'Esperit Sant.' 8.20 Però Pere li replicà: 'Que el teu diner se'n vagi amb tu a la perdició, si t'has pensat que el do de Déu es pot comprar amb diners. 8.21 Tu no pots participar ni tenir dret en aquest do, perquè el teu cor no és recte davant Déu. 8.22 Penedeix-te, doncs, d'aquesta maldat teva, i demana al Senyor que, si és possible, et sigui perdonat el que intentaves dintre teu, 8.23 perquè et veig amargat per la rancúnia i dominat per la malícia.' 8.24 I Simó contestà dient: 'Pregueu vosaltres per mi al Senyor, perquè no vingui sobre mi res del que heu dit.' 8.25 I ells, acabat de testimoniar i d'exposar la paraula del Senyor, se'n tornaren a Jerusalem, tot evangelitzant molts poblats dels samaritans. 8.26 Un àngel del Senyor va parlar a Felip i li digué: 'Alça't i vés-te'n cap al sud, al camí que baixa de Jerusalem a Gaza. És un camí solitari.' 8.27 Ell se n'hi anà. Llavors aparegué un eunuc etíop, un alt dignatari de la reina Candace d'Etiòpia, que estava encarregat de tots els seus tresors. Aquest havia vingut a Jerusalem a adorar Déu 8.28 i ara se'n tornava. Assegut en el seu carruatge, anava llegint el profeta Isaïes. 8.29 L'Esperit digué a Felip: 'Acosta't a aquest carruatge i ajuntant-hi.' 8.30 Felip cuità el pas i s'hi apropà, i va sentir com llegia el profeta Isaïes; i li preguntà: 'Ja entens el que llegeixes?' 8.31 Ell respongué: 'Com ho puc entendre, si ningú no m'ho explica?' Llavors invità Felip que pugés i segués amb ell. 8.32 I el passatge de l'Escriptura que llegia era aquest: Com una ovella fou dut a l'escorxador, i com un anyell davant del seu esquilador, ha emmudit i no obre la boca. 8.33 En la humiliació, el seu judici li ha estat negat; i del seu destí, qui se'n preocupa? Perquè ha estat segat de la terra dels vivents. 8.34 L'eunuc va preguntar a Felip: 'T'ho prego: de qui diu això el profeta? De sí mateix o d'un altre?' 8.35 Felip prengué la paraula i, començant des d'aquest passatge, li va anunciar la bona nova de Jesús. 8.36 Mentre feien camí, van arribar en un lloc on hi havia aigua, i diu l'eunuc: 'Mira, aquí tenim aigua. Què impedeix que jo sigui batejat?' 8.37 [Felip li digué: Si creus de tot cor és possible. Ell respongué: Crec que Jesús és el Crist, el fill del Déu] 8.38 Féu parar el carruatge i van baixar tots dos a l'aigua, Felip i l'eunuc, i el va batejar. 8.39 Quan van sortir de l'aigua, l'Esperit del Senyor s'endugué Felip, i l'eunuc ja no el veié més, però va seguir el seu camí ple de goig. 8.40 Felip es trobà a Asdod, i pel camí anava evangelitzant totes les poblacions fins arribar a Cesarea.

Fets 9

9.1 Saule, però, encara respirava amenaces de mort contra els deixebles del Senyor, i va anar a trobar el gran sacerdot 9.2 i li demanà que li concedís credencials per a les sinagogues de Damasc, a fi que si trobava algun seguidor del Camí, tant si era home com dona, els pogués dur lligats a Jerusalem. 9.3 Però mentre feia camí s'esdevingué que, en ser prop de Damasc, de sobte esclatà al seu entorn un fulgor celestial, 9.4 i caient per terra va sentir una veu que li deia: 'Saule, Saule, per què em persegueixes?' 9.5 Ell respongué: 'Qui ets, Senyor?' Li digué: 'Jo sóc Jesús, el qui tu persegueixes. 9.6 Aixeca't, fes cap a la ciutat, i allà et diran el que et cal fer.' 9.7 Els homes que l'acompanyaven pel camí s'havien aturat estupefactes, perquè, si bé sentien la veu, no veien, però, ningú. 9.8 Saule s'alçà de terra i, tot i tenint els ulls ben oberts, no veia res. El dugueren de la mà i el van fer entrar a Damasc. 9.9 Allà s'estigué tres dies sense veure-hi, i sense menjar ni beure. 9.10 Vivia a Damasc un deixeble anomenat Ananies, i el Senyor el va cridar en una visió: 'Ananies.' I ell digué: 'Sóc aquí, Senyor.' 9.11 I el Senyor li digué: 'Afanya't, vés al carrer anomenat Recte i pregunta a casa de Judes per un tal Saule de Tars; perquè ara està pregant, 9.12 i en una visió ha vist un home que s'anomena Ananies que entrava i li imposava les mans perquè recobrés la vista.' 9.13 Ananies replicà: 'Senyor, he sentit parlar a molts d'aquest home i de tot el mal que ha fet als teus fidels a Jerusalem; 9.14 i aquí té autoritat de part dels principals sacerdots per a detenir tots els qui invoquen el teu nom.' 9.15 Però el Senyor li digué: 'Vés-hi, perquè aquest és l'instrument escollit per mi per portar el meu nom davant les nacions, els reis i els fills d'Israel. 9.16 I jo li faré veure el que haurà de patir pel meu nom.' 9.17 Llavors Ananies se n'hi anà i va entrar a la casa i, imposant-li les mans, digué: 'Germà Saule, Jesús, el Senyor, el qui se t'ha aparegut quan venies pel camí, m'envia perquè recobris la vista i t'omplis de l'Esperit Sant.' 9.18 A l'instant li caigueren dels ulls com unes escates i recobrà la vista. Llavors es va aixecar i fou batejat. 9.19 Després de prendre aliment va recobrar les forces. I s'estigué amb els deixebles de Damasc uns quants dies. 9.20 I ben aviat es posà a proclamar a les sinagogues que Jesús és el Fill de Déu. 9.21 I tots els oients estaven atònits i deien: '¿No és aquest el qui a Jerusalem perseguia els qui invoquen aquest nom, i per això havia vingut aquí, per endur-se'ls presos davant els principals sacerdots?' 9.22 Però Saule cada cop era més ple de poder i deixava confosos els jueus residents a Damasc, demostrant que aquest és el Crist. 9.23 Al cap d'un temps, els jueus es van confabular per eliminar-lo, 9.24 però Saule fou advertit del seu complot. Com que estaven a l'aguait dia i nit, fins i tot a les portes de la ciutat, per tal de matar-lo, 9.25 els seus deixebles se'l van endur de nit i el van despenjar muralla avall dins un cove. 9.26 Arribat a Jerusalem intentava unir-se als deixebles, però tots li tenien por, perquè no creien que fos un deixeble. 9.27 Però Bernabé se l'endugué i el va presentar als apòstols, els contà com pel camí havia vist el Senyor i li havia parlat, i com a Damasc havia predicat amb valentia en el nom de Jesús. 9.28 Llavors convivia amb ells anant i venint per Jerusalem, predicant obertament en el nom del Senyor. 9.29 També parlava i discutia amb els hel·lenistes, però ells tramaven la seva mort. 9.30 Quan els germans ho van saber, el van fer baixar a Cesarea i l'enviaren a Tars. 9.31 Mentrestant l'Església tenia pau per tot Judea, Galilea i Samaria, edificant-se i avançant en fidelitat al Senyor, i anava creixent confortada per l'Esperit Sant. 9.32 S'esdevingué que Pere, que recorria tots els llocs, va baixar també a veure els creients que vivien a Lida. 9.33 Allà va trobar un home paralític, que es deia Enees, ajagut en una llitera des de feia vuit anys. 9.34 Pere li digué: 'Enees, Jesucrist et dóna la salut: aixeca't i fes-te el llit tu mateix.' A l'instant s'aixecà. 9.35 I el veieren tots els habitants de Lida i de Saron, i es van convertir al Senyor. 9.36 A Jafa vivia una dona creient que es deia Tabita, (en grec Dorques, que vol dir 'gasela'); aquesta era una dona carregada de bones accions i d'actes de caritat. 9.37 S'esdevingué per aquell temps que es va posar malalta i es va morir. Després de rentar el seu cos, la van posar en una sala del pis de dalt. 9.38 I com que Lida era prop de Jafa, quan els deixebles van saber que Pere era allà li van enviar dos homes amb aquest prec: 'No t'entretinguis i vine aquí.' 9.39 Pere s'alçà i se'n va anar amb ells. En ser allí el van fer pujar al pis de dalt i se li van presentar totes les viudes plorant i ensenyant-li els vestits i els mantells que Dorques feia quan vivia. 9.40 Pere va fer sortir tothom a fora i agenollant-se es posà a orar, i adreçant-se a la morta digué: 'Tabita, aixeca't!' Ella obrí els ulls i, en veure Pere, es va asseure. 9.41 Ell, donant-li la mà, la va fer alçar i, cridant els fidels i les viudes, els la presentà viva. 9.42 Aquest fet es va saber per tot Jafa i molts van creure en el Senyor. 9.43 Pere es va quedar a Jafa una bona temporada, a casa d'un tal Simó, que era pellaire.

Fets 10

10.1 Vivia a Cesarea un tal Corneli, centurió de la companyia dita Itàlica, 10.2 home devot i temorós de Déu, com tota la seva família, gran benefactor del poble i que pregava Déu constantment. 10.3 Aquest tingué una visió cap a mitja tarda, i veié clarament un àngel de Déu que entrava on ell era i li deia: 'Corneli.' 10.4 Ell se'l va quedar mirant i ple de basarda preguntà: 'Què hi ha, Senyor?' Ell li contestà: 'Les teves oracions i les teves almoines han pujat com un memorial davant Déu. 10.5 Ara, doncs, envia emissaris a Jafa i fes venir un tal Simó, que anomenen Pere; 10.6 aquest s'allotja casa d'un tal Simó, que és pellaire, i viu a la vora del mar.' 10.7 Així que l'àngel que li havia parlat se n'hagué anat, va cridar dos dels criats i un soldat devot, dels que li eren més addictes, 10.8 i, després de posar-los al corrent de tot, els envià cap a Jafa. 10.9 L'endemà, mentre aquells anaven de camí i quan ja eren a prop de la ciutat, Pere va pujar al terrat a pregar, cap al migdia. 10.10 En això que li vingué gana i demanà menjar. Mentre li ho preparaven, li sobrevingué un èxtasi, 10.11 i veié el cel obert i que en baixava un objecte com un llençol que era despenjat per quatre puntes fins a terra. 10.12 Dintre hi havia tota mena de quadrúpedes i rèptils de la terra, i ocells del cel. 10.13 I una veu s'adreçà a ell: 'Vinga, Pere, mata i menja.' 10.14 Però Pere digué: 'De cap manera, Senyor, que jo mai no he menjat res de profà o impur.' 10.15 Altre cop la veu li fa: 'Allò que Déu ha purificat, no ho tinguis tu per impur.' 10.16 Això es va repetir tres vegades, i finalment aquell objecte fou endut cap al cel. 10.17 I mentre Pere estava perplex, sense saber què volia dir la visió que havia tingut, vet aquí que els emissaris de Corneli, indagant per la casa de Simó, es van presentar al portal 10.18 i, cridant, van preguntar si s'allotjava allí Simó, l'anomenat Pere. 10.19 I mentre Pere reflexionava sobre la visió, li digué l'Esperit: 'Mira, hi ha uns homes que et busquen. 10.20 Alça't i baixa i no tinguis cap recel en acompanyar-los, perquè els he enviat jo.' 10.21 Pere va baixar on eren els emissaris i els digué: 'Jo sóc el qui busqueu. Per quin motiu sou aquí?' 10.22 Ells respongueren: 'Corneli, el centurió, home just i temorós de Déu, molt apreciat per tot el poble jueu, ha rebut un avís d'un àngel sant per a fer-te venir a casa seva i que escolti el que tu li has de dir.' 10.23 Pere els invità a entrar i els donà allotjament. L'endemà s'alçà i se'n va anar amb ells, acompanyat d'alguns dels germans de Jafa. 10.24 El dia següent van arribar a Cesarea, on Corneli ja els estava esperant amb els seus parents i els amics íntims que havia reunit. 10.25 I quan Pere anava a entrar, Corneli va sortir al seu encontre i es prosternà als seus peus. 10.26 Però Pere el féu alçar tot dient-li: 'Aixeca't, que també jo mateix sóc un home.' 10.27 Va entrar conversant amb ell i va trobar molta gent reunida, 10.28 i els digué: 'Vosaltres sabeu que un home jueu té prohibit de fer-se amb estrangers o d'entrar a casa seva, però a mi Déu m'ha ensenyat que no he de considerar comuna o impura cap persona. 10.29 Per això, tan bon punt m'heu cridat, he vingut. Ara, doncs, pregunto: Per quina raó m'heu fet venir?' 10.30 I Corneli digué: 'Fa quatre dies, per aquesta hora, estava jo a casa meva fent l'oració de mitja tarda quan de sobte se'm va plantar al davant un home de vestidures resplendents 10.31 que em va dir: Corneli, la teva oració ha estat escoltada i les teves almoines recordades davant Déu. 10.32 Envia algú a Jafa i fes venir Simó, el qui anomenaven Pere; aquest s'allotja a casa de Simó el pellaire, vora la mar. 10.33 Així que et vaig fer venir a buscar de seguida, i tu has fet bé de venir. Ara, doncs, tots nosaltres estem aquí en presència de Déu per escoltar tot el que t'ha ordenat el Senyor.' 10.34 Llavors Pere va parlar així: 'Ara veig de debò que Déu no fa excepció de persones, 10.35 sinó que acull tothom qui li és fidel i practica el bé, sigui d'on sigui. 10.36 Ell ha enviat la paraula als fills d'Israel anunciant la bona nova de la pau mitjançant Jesucrist, que és Senyor de tots. 10.37 Vosaltres ja sabeu el fet que s'ha divulgat per tota la Judea, començant per Galilea, després del bateig que predicà Joan. 10.38 Parlo de Jesús de Natzaret; com Déu l'ha ungit amb l'Esperit Sant i poder, que va passar fent el bé i guarint tots els qui eren dominats pel diable, perquè Déu era amb ell. 10.39 Nosaltres som testimonis de tot el que va fer per terres dels jueus i a Jerusalem; el qual, a més, van matar penjant-lo d'un patíbul. 10.40 A aquest, Déu el ressuscità al tercer dia i li concedí de fer-se visible, 10.41 no pas a tot el poble, sinó als testimonis prèviament escollits per Déu, a nosaltres, que hem menjat i hem begut amb ell després d'haver ell ressuscitat d'entre els morts. 10.42 Ell ens ha manat que prediquéssim al poble i testifiquéssim solemnement que és aquest el qui Déu ha constituït per jutge de vius i morts. 10.43 El testimoni de tots els profetes corrobora que per mitjà del seu nom, tot aquell qui creu en ell rep el perdó dels pecats.' 10.44 Encara Pere pronunciava aquestes paraules quan l'Esperit Sant va davallar sobre tots els qui escoltaven el missatge. 10.45 I tots els creients jueus que havien vingut amb Pere van quedar estranyats de veure que fins i tot sobre els gentils era vessat el do de l'Esperit Sant, 10.46 perquè els sentien parlar llengües estranyes i exalçar Déu. Llavors Pere va dir: 10.47 '¿Pot algú negar l'aigua, impedint que siguin batejats aquests que han rebut l'Esperit Sant igual que nosaltres?' 10.48 I va disposar que fossin batejats en el nom de Jesucrist. Llavors li van pregar que es quedés allí uns quants dies.

Fets 11

11.1 Els apòstols i els germans que eren a la Judea s'assabentaren que també els gentils havien acceptat el missatge de Déu. 11.2 I quan Pere va pujar a Jerusalem, els partidaris de la circumcisió el criticaven 11.3 i li deien: 'Has entrat a casa d'incircumcisos i has menjat amb ells.' 11.4 Però Pere els en va fer una exposició ordenada: 11.5 'Jo era a la ciutat de Jafa pregant, i vaig tenir en èxtasis un visió: una cosa que baixava, com un gran llençol despenjat per quatre puntes des del cel, vingué fins a mi. 11.6 M'ho vaig mirar molt atentament, i hi vaig veure els quadrúpedes, les feres i els rèptils de la terra, i els ocells del cel. 11.7 Vaig sentir també una veu que em deia: Vinga, Pere, mata i menja. 11.8 però jo vaig contestar: De cap manera, Senyor, que a la meva boca mai no ha entrat res de profà o d'impur. 11.9 Altre cop la veu del cel va parlar: 'Allò que Déu ha purificat no ho tinguis tu per impur.' 11.10 Això es va repetir tres vegades, i fou recollit altra volta tot cap al cel. 11.11 I vet aquí que al moment es van presentar, a la casa on érem, tres homes que m'eren enviats des de Cesarea. 11.12 I l'Esperit em va dir que els acompanyés sense cap recel. Van venir amb mi també aquests sis germans, i vam entrar tots a la casa d'aquell home, 11.13 i ell ens va explicar com havia vist l'àngel que es va presentar a casa seva dient-li: 'Envia emissaris a Jafa i fes venir un tal Simó, que anomenen Pere. 11.14 Ell et portarà un missatge que pot ser la teva salvació i la de tota la teva família.' 11.15 Quan jo començava a parlar, l'Esperit Sant davallà sobre ells, igual com va passar amb nosaltres al principi, 11.16 i vaig recordar-me del que havia dit el Senyor: 'Si bé Joan ha batejat amb aigua, vosaltres, en canvi, sereu batejats amb l'Esperit Sant.' 11.17 Si Déu, doncs, els ha concedit el mateix do que a nosaltres per haver cregut en el Senyor Jesucrist, com podia jo ser capaç de posar traves a Déu?' 11.18 Aquestes paraules els van calmar, i lloaven Déu dient: 'De manera que també als gentils els ha atorgat el penediment que duu a la vida.' 11.19 Per altra banda, els dispersats per causa de la persecució esdevinguda pel cas d'Esteve van passar fins a Fenícia, Xipre i Antioquia, sense predicar la paraula a ningú, sinó als jueus només. 11.20 Amb tot, d'entre ells n'hi hagué alguns, xipriotes i cirineus de nacionalitat, que en arribar a Antioquia van predicar també als grecs, anunciant la bona nova del Senyor Jesús. 11.21 Com que la mà del Senyor els guiava, van ser molts els qui van creure i es van convertir al Senyor. 11.22 Quan la notícia d'aquests fets va arribar a coneixement de l'església de Jerusalem, van enviar Bernabé fins a Antioquia. 11.23 En ser allà, va veure el resultat de la gràcia de Déu i en tingué una gran alegria, i exhortava tothom a seguir fidels al Senyor amb cor ben disposat, 11.24 perquè era un home de bé, ple d'Esperit Sant i de fe. I una multitud considerable fou agregada al Senyor. 11.25 Després se'n va anar cap a Tars, a buscar Saule; 11.26 el va trobar i se l'endugué a Antioquia. Va resultar que durant tot un any s'estigueren congregats en aquella església, i van ensenyar molta gent. Precisament fou a Antioquia on per primera vegada els creients foren anomenats cristians. 11.27 Per aquells dies baixaren a Antioquia uns profetes de Jerusalem, 11.28 i un d'ells, que es deia Àgab, mogut per l'Esperit es va alçar i pronosticava l'arribada d'una gran fam sobre tot el món (la qual cosa s'acomplí en temps de Claudi). 11.29 Llavors els deixebles van acordar enviar un ajut, segons els mitjans de cadascun, als germans residents a Judea. 11.30 Així ho van fer, enviant-lo als ancians per mitjà de Bernabé i de Saule.

Fets 12

12.1 Per aquell temps, el rei Herodes emprengué la persecució d'alguns membres de l'església. 12.2 Va fer matar amb espasa Jaume, el germà de Joan, 12.3 i veient que això agradava als jueus, hi va afegir la detenció de Pere, coincidint amb els dies dels àzims. 12.4 Després d'agafar-lo el va tancar a la presó, sota la guàrdia de quatre esquadres de soldats, amb el propòsit de fer-lo comparèixer en públic després de la Pasqua. 12.5 De manera que tenien Pere ben guardat a la presó; però l'església dirigia una oració constant a Déu a favor d'ell. 12.6 La nit anterior al dia que Herodes volia fer-lo comparèixer, Pere dormia entre dos soldats, lligat amb dues cadenes, i fora la porta hi havia sentinelles que guardaven la cel·la. 12.7 De sobte, es va presentar un àngel del Senyor i la cel·la va quedar il·luminada. Llavors va despertar Pere donant-li un cop al costat i li digué: 'Alça't de pressa.' Les cadenes li caigueren de les mans 12.8 i l'àngel li digué: 'Posa't el cinturó i les sandàlies.' Així ho va fer. Després li diu: 'Cobreix-te amb el meu mantell i segueix-me.' 12.9 Pere va sortir darrere d'ell sense saber si era real el que li succeïa per obra de l'àngel, perquè li semblava que tenia una visió. 12.10 Travessant la primera i la segona guàrdia, van arribar a la porta de ferro que dóna a la ciutat, i aquesta se'ls va obrir tota sola. En ser a fora, es van encaminar per un carrer i, tot d'una, l'àngel va desaparèixer. 12.11 I Pere, tornant en sí, digué: 'Ara sé del cert que el Senyor ha enviat el seu àngel i m'ha alliberat de les mans d'Herodes i de tot allò que el poble jueu estava esperant.' 12.12 Ja conscient, es va dirigir a casa de Maria, la mare de Joan, que duu per sobrenom Marc, on hi havia un bon nombre de germans reunits en oració. 12.13 Quan ell va trucar a la porta del carrer, una criada que es dia Rode va sortir a veure qui era, 12.14 i així que va reconèixer la veu de Pere va tenir tanta alegria que, en comptes d'obrir la porta, se'n va anar corrents a dir als de dins que Pere era a la porta. 12.15 Però ells li digueren: 'Estàs boja.' Però ella tant insistia que era veritat que ells li digueren: 'Déu ser el seu àngel.' 12.16 Mentrestant Pere seguia trucant; i quan van obrir i el veieren es van quedar parats. 12.17 Llavors Pere els va indicar per signes que callessin i els contà com el Senyor l'havia tret fora de la presó, i digué: 'Feu saber tot això a Jaume i als germans.' I sortint d'allí se n'anà en un altre indret. 12.18 Quan es va fer de dia, es produí un aldarull, i no pas petit, entre els soldats, sobre el que realment havia passat amb Pere. 12.19 Herodes el va fer buscar, i com que no el van trobar, va fer processar i executar els guardes. Després va baixar de Judea a Cesarea i s'hi va quedar. 12.20 Herodes estava enutjat contra els habitants de Tir i Sidó, però ells, de comú acord, es van presentar davant seu després de guanyar-se el favor de Blast, majordom del rei, i van demanar una solució pacífica, ja que la seva regió es proveïa de la del rei. 12.21 El dia convingut, Herodes, revestit amb el mantell reial i assegut a l'Estrada, els va dirigir un discurs, 12.22 i el poble cridava exaltat: 'És veu de Déu, i no pas d'home!' 12.23 En aquell instant, un àngel del Senyor el colpí amb una malaltia, perquè no donava l'honor a Déu, i va morir rosegat pels cucs. 12.24 Mentrestant el missatge del Senyor creixia i es multiplicava. 12.25 Bernabé i Saule, un cop acomplert el seu servei, van tornar a Jerusalem, i es van endur amb ells Joan, el que duu el sobrenom de Marc.

Fets 13

13.1 A l'església que hi havia a Antioquia, eren profetes i mestres: Bernabé, Simeó, anomenat Negre, Lluci, el cireneu, Manaèn, que fou company d'infantesa del tetrarca Herodes, i Saule. 13.2 Mentre feien un culte al Senyor amb dejuni, l'Esperit Sant els digué: 'Aparteu-me Bernabé i Saule per a l'obra a què els he destinat.' 13.3 Llavors, després d'haver fet dejuni i oració, els van imposar les mans i els acomiadaren. 13.4 Ells, doncs, enviats per l'Esperit Sant, baixaren a Selèucia i d'allí s'embarcaren cap a Xipre. 13.5 Arribats a Salamina, van anunciar el missatge de Déu en les sinagogues dels jueus, i duien Joan com a ajudant. 13.6 Travessant tota l'illa fins a Pafos, van trobar un mag jueu, un fals profeta, anomenat Barjesús, 13.7 que era del seguici del procònsol Sergi Pau, home assenyat. Aquest havia cridat Bernabé i Saule, desitjós d'escoltar la paraula de Déu. 13.8 Tenien, però, l'oposició d'Elimes, el mag (com indica aquest nom) que procurava apartar de la fe el procònsol. 13.9 Però Saule, és a dir Pau, ple de l'Esperit Sant, mirant-se'l de fit a fit digué: 13.10 'Home carregat d'enganys i malícies de tota mena, fill del diable, enemic de tot el que és just, ¿no pararàs mai de tòrcer els camins rectes del Senyor? 13.11 Doncs, ara, mira la mà del Senyor que caurà damunt teu i et quedaràs cec i no veuràs la llum del sol durant un temps.' A l'instant li va caure a sobre una foscor tenebrosa, i fent giravolts buscava qui el prengués per la mà. 13.12 Llavors, el procònsol, en veure el que havia passat, cregué, impressionat per aquella lliçó del Senyor. 13.13 Des de Pafos, Pau i els seus companys van navegar fins a Perga de Pamfília; però Joan es va separar d'ells i se'n tornà cap a Jerusalem. 13.14 I ells, havent passat Perga, van fer cap a Antioquia de Pisídia. El dissabte van entrar a la sinagoga i van asseure's. 13.15 Acabada la lectura de la llei i els profetes, els caps de la sinagoga els van fer dir: 'Germans, si teniu alguna paraula d'exhortació per al poble, podeu parlar.' 13.16 Pau es va alçar i fent silenci amb la mà digué: 'Israelites i conversos a Déu, escolteu: 13.17 El Déu d'aquest poble, Israel, va escollir els nostres avantpassats i va multiplicar el poble durant l'exili a la terra d'Egipte. Amb la força del seu braç els tragué d'allà, 13.18 els va suportar durant quaranta anys en el desert 13.19 i va exterminar set nacions al país de Canaan, i els va repartir el seu territori com a heretat, 13.20 durant quatre-cents cinquanta anys. I després d'això els concedí jutges fins al temps del profeta Samuel. 13.21 Temps després, van demanar un rei, i Déu els donà Saül, fill de Quix, de la tribu de Benjamí, que regnà durant quaranta anys. 13.22 Un cop destituït, els va alçar David com a rei, de qui també va fer aquest elogi: 'He trobat David, fill de Jessè, un home que s'ajusta al que jo vull i que complirà totes les meves decisions.' 13.23 De la descendència d'aquest, segons la promesa, Déu suscità per a Israel un Salvador, que és Jesús. 13.24 Abans que ell vingués, Joan havia predicat prèviament un baptisme de penediment per a tot el poble d'Israel. 13.25 I quan Joan era a punt d'acabar la carrera, deia: 'Què penseu que sóc jo? Jo no el sóc, però després de mi ve aquell de qui no sóc digne de deslligar-li el calçat dels peus.' 13.26 Germans, descendents directes d'Abraham i els qui d'entre vosaltres sou conversos a Déu: Aquesta paraula de Salvació ha estat adreçada a nosaltres. 13.27 Perquè els habitants de Jerusalem i els seus dirigents no el van reconèixer i, condemnant-lo, van complir sense saber-ho l'anunci dels profetes que es llegeixen cada dissabte. 13.28 Tot i no trobant cap causa de mort, van demanar a Pilat que l'executés. 13.29 I quan van acabar tot el que les Escriptures diuen d'ell, el baixaren del patíbul i el van posar en un sepulcre. 13.30 Però Déu el ressuscità d'entre els morts; 13.31 i durant molts dies s'aparegué als qui van pujar amb ell des de la Galilea a Jerusalem, i aquests són els qui ara en donen testimoni davant el poble. 13.32 I nosaltres us anunciem la bona nova que la promesa feta als avantpassats 13.33 Déu l'ha acomplerta en els fills, que som nosaltres, ressuscitant Jesús, com es troba escrit en el salm segon: Tu ets el meu Fill; jo t'he engendrat avui. 13.34 I que el ressuscità d'entre els morts per no tornar mai més a la corrupció; així ha estat dit: Us compliré les segures promeses fetes per David. 13.35 Per això també diu en un altre lloc: No deixaràs que el teu Sant vegi la corrupció. 13.36 De fet, David, un cop acomplerta la missió encomanada per Déu durant la seva vida, va morir i fou reunit amb els seus avantpassats, i veié la corrupció; 13.37 mentre que aquell qui Déu va ressuscitar no veié pas la corrupció. 13.38 Per tant, sapigueu, germans, que per mitjà d'ell us és anunciat el perdó dels pecats, i que de tot allò de què no us podia justificar la Llei de Moisès 13.39 en aquest és justificat tothom qui creu. 13.40 Mireu, doncs, que no us passi el que s'ha dit en els profetes: 13.41 'Mireu, burletes, i foneu-vos d'estupefacció, perquè en els vostres dies jo faig una obra que no la podreu creure quan us l'expliquin.' 13.42 I quan ells anaven per sortir, els pregaven que el dissabte vinent els parlessin del mateix tema. 13.43 I ja dissolta l'assemblea, molts dels jueus i dels devots prosèlits se n'anaren amb Pau i Bernabé, i aquests van seguir parlant amb ells, exhortant-los a perseverar en la gràcia de Déu. 13.44 El dissabte següent gairebé tota la ciutat es va reunir per escoltar la paraula de Déu. 13.45 Però els jueus, quan van veure aquella gentada, es van engelosir de tal manera que replicaven amb insults a tot el que deia Pau. 13.46 Llavors, tant Pau com Bernabé van parlar enèrgicament i digueren: 'Era imprescindible que la paraula de Déu us fos adreçada a vosaltres en primer lloc, però, ja que la rebutgeu i no us considereu vosaltres mateixos prou dignes de la vida eterna, vet aquí que ens girem cap els gentils. 13.47 Perquè així ens ho ha manat el Senyor: T'he posat per llum dels gentils, perquè portis la salvació fins als límits de la terra.' 13.48 Quan els gentils van sentir això, se n'alegraven i exalçaven la paraula del Senyor, i van acceptar la fe els qui estaven ben disposats per a la vida eterna. 13.49 I la paraula del Senyor era propagada per tota la regió. 13.50 Però els jueus van instigar les dones devotes més importants i els prohoms de la ciutat i provocaren una persecució contra Pau i Bernabé, i els expulsaren del seu territori. 13.51 Ells, en senyal de retret, es van espolsar la pols dels peus, i es van dirigir cap a Iconi, 13.52 mentre els deixebles restaven plens de goig i de l'Esperit Sant.

Fets 14

14.1 A Iconi succeí que ells dos van entrar a la sinagoga dels jueus i van parlar de tal manera que un gran nombre de jueus i de grecs van creure. 14.2 Però els jueus que no es van convèncer van excitar els ànims dels gentils i els van indisposar contra els germans. 14.3 Tot i així, es van quedar allí força temps, parlant amb decisió, confiats en el Senyor, que confirmava el seu missatge de gràcia permetent que per mitjà de les seves mans es realitzessin senyals i prodigis. 14.4 I la gent de la ciutat es va dividir: els uns a favor dels jueus i els altres a favor dels apòstols. 14.5 Però es preparava una acció violenta per part dels gentils i dels jueus, en convivència amb els seus dirigents, per maltractar-los i apedregar-los; 14.6 ells s'ho van sospitar i van fugir cap a Licaònia, a les ciutats de Listra, Derbe i les rodalies, 14.7 i allí anaven predicant l'evangeli. 14.8 A Listra hi havia un home que s'estava assegut, incapacitat dels peus, coix de naixement i que mai no havia pogut caminar. 14.9 Aquest estava escoltant el que Pau deia; i Pau se'l va mirar i, adonant-se que tenia prou fe per a ser guarit, 14.10 va cridar: 'Posa't dret sobre els teus peus!' Ell va fer un salt i es posà a caminar. 14.11 En veure la gent el que Pau havia fet, es van posar a cridar en llengua licaònica: 'Els déus, en figura humana, han baixat a visitar-nos!' 14.12 A Bernabé l'anomenaven Zeus, i a Pau, Hermes, perquè era el portaveu. 14.13 Llavors el sacerdot del temple de Zeus, que es troba a l'entrada de la ciutat, va fer portar toros amb garlandes fins al portal, i, conjuntament amb la multitud, volia oferir un sacrifici. 14.14 Però els apòstols Bernabé i Pau, quan ho van sentir, es van esquinçar les vestidures i es van llançar entremig de la gent, i cridant 14.15 digueren: 'Homes, per què feu això? També nosaltres som de condició humana, igual que vosaltres. Nosaltres us venim a predicar que us convertiu d'aquestes banalitats al Déu viu, que ha fet el cel i la terra, el mar i tot el que s'hi troba. 14.16 Ell, en les generacions passades, va tolerar que totes les nacions prenguessin els seus propis camins, 14.17 si bé no va deixar mai de donar testimoniatge de sí mateix fent el bé, enviant-vos del cel les pluges i les estacions fèrtils, omplint-vos de menjar i d'alegria al cor.' 14.18 Tot i amb aquestes raons, amb prou feines si aconseguien dissuadir la multitud que no els oferissin sacrificis. 14.19 Però van arribar uns jueus d'Antioquia i d'Iconi que, després de guanyar-se la gent, van apedregar Pau, i, pensant que era mort, el van arrossegar fora de la ciutat. 14.20 Però quan els deixebles es van reunir al seu voltant es va alçar i se'n tornà a la ciutat. L'endemà marxà amb Bernabé cap a Derbe. 14.21 Un cop hagueren evangelitzat aquella ciutat i fet molts deixebles, se'n tornaren a Listra, a Iconi i a Antioquia, 14.22 enfortint l'ànima dels deixebles, exhortant-los a perseverar en la fe i prevenint-los que ha de ser a través de moltes afliccions que nosaltres entrarem al Regne de Déu. 14.23 A cada església els elegien ancians, i, després de fer oració i dejuni, els van presentar al Senyor en qui havien cregut. 14.24 Travessant per Pisídia van fer cap a Pamfília. 14.25 Després de predicar la paraula a Perga, van baixar a Atalia, 14.26 i allí s'embarcaren cap a Antioquia, des d'on havien estat confiats a la gràcia de Déu per a la missió que havien acomplert. 14.27 Quan van arribar es va reunir l'església i van explicar tot el que Déu havia fet amb ells i com havia obert la porta de la fe als gentils. 14.28 I es van estar amb els deixebles una bona temporada.

Fets 15

15.1 Llavors, alguns que havien baixat de la Judea ensenyaven als germans: 'Si no us circumcideu segons la norma de Moisès, no us podreu salvar.' 15.2 I com que això va provocar un enfrontament amb una discussió no gens suau per part de Pau i Bernabé contra aquells, es va disposar que Pau i Bernabé, amb alguns d'ells, pugessin a Jerusalem a fi de consultar aquesta qüestió amb els apòstols i els ancians. 15.3 Ells, doncs, un cop l'església els hagué proveït per al viatge, van travessar per Fenícia i Samaria referint amb detall als germans la conversió dels gentils, cosa que els va alegrar a tots. 15.4 Quan van arribar a Jerusalem, foren acollits per l'església, els apòstols i els ancians, i van contar tot el que Déu havia fet amb ells. 15.5 Però alguns de la secta dels fariseus que s'havien convertit, intervingueren dient: 'Cal circumcidar-los i exigir-los que observin la Llei de Moisès'. 15.6 Llavors els apòstols i els ancians es van reunir per examinar la qüestió. 15.7 Però quan la discussió era forta es va aixecar Pere i els digué: 'Germans, vosaltres sabeu que, des del principi, Déu m'ha escollit d'entre vosaltres perquè els gentils sentissin per boca meva la paraula de l'evangeli i creguessin, 15.8 i Déu, que esbrina el fons del cor, s'ha declarat a favor d'ells donant-los l'Esperit Sant com a nosaltres, 15.9 sense fer cap diferència entre nosaltres i ells, purificant els seus cors per la fe. 15.10 Ara, doncs, per què tempteu Déu, volent imposar-los una càrrega que ni nosaltres ni els nostres pares hem estat capaços de suportar? 15.11 Tot al contrari, creiem que per mitjà de la gràcia del Senyor Jesús som salvats, d'igual manera que ells.' 15.12 Tota l'assemblea va callar i escoltaven com Bernabé i Pau contaven tots els senyals i prodigis que Déu va realitzar per mitjà d'ells entre el gentils. 15.13 Quan van acabar la seva exposició, prengué la paraula Jaume i digué: 'Germans, escolteu-me: 15.14 Simeó ha explicat com des del principi Déu es dignà treure d'entre els gentils un poble per al seu Nom. 15.15 Això és ratificat per les paraules dels profetes, com diu l'Escriptura: 15.16 Després d'això tornaré i reconstruiré la tenda de David que havia caigut, i reconstruiré les seves ruïnes i el redreçaré, 15.17 a fi que els altres homes busquin el Senyor, amb tots els pobles que porten el meu nom, diu el Senyor, que fa realitat tot això 15.18 conegut des de sempre. 15.19 Per tant, jo entenc que no s'han d'inquietar els qui d'entre els gentils s'han convertit al Senyor; 15.20 n'hi ha prou amb escriure'ls que s'abstinguin de les contaminacions dels ídols, de la fornicació, de menjar animals escanyats o sang, 15.21 perquè Moisès, des de generacions passades, a cada ciutat té predicadors que el llegeixen cada dissabte a la sinagoga.' 15.22 Llavors els apòstols i els ancians, amb tota l'església, van decidir escollir-ne alguns d'ells perquè acompanyessin Pau i Bernabé a Antioquia. Foren: Judes, anomenat Barsabàs, i Siles, homes destacats entre els germans, 15.23 amb la següent carta de presentació: 'Els germans apòstols i els ancians saluden els germans de la gentilitat que són a Antioquia, Síria i Cilícia. 15.24 Ens hem assabentat que alguns dels nostres, sense la nostra autorització, us han pertorbat amb les seves paraules, inquietant les vostres ànimes. 15.25 Per això hem decidit unànimement delegar uns germans i enviar-vos-els amb els nostres estimats Bernabé i Pau, 15.26 homes que han dedicat les seves vides a servir el nom de nostre Senyor Jesucrist. 15.27 Així, doncs, us enviem Judes i Siles, que de paraula us diran això mateix: 15.28 que ha estat decisió de l'Esperit Sant i també nostra de no imposar-vos cap més càrrega fora d'aquestes que són les necessàries: 15.29 abstenir-se del que és sacrificat als ídols, de la sang i dels animals escanyats, i de la fornicació. Serà bo que us n'estigueu, de tot això. Salut.' 15.30 Aquests, doncs, després d'acomiadar-se, van baixar a Antioquia, on en un ple de la congregació van presentar la carta. 15.31 La seva lectura els va alegrar pel consol que els donava. 15.32 Judes i Siles, que també eren predicadors, van encoratjar i enfortir els germans amb una extensa predicació. 15.33 Passat un temps, els germans els acomiadaren i ells tornaren cap als qui els havien enviat. 15.34 [Siles va decidir quedar-s'hi] 15.35 Pau i Bernabé es van quedar a Antioquia, ensenyant i predicant juntament amb molts d'altres la paraula del Senyor. 15.36 Passats uns dies, Pau digué a Bernabé: 'Tornem ara a visitar els germans de totes aquelles poblacions on hem predicat la paraula del Senyor, per veure com estan.' 15.37 Bernabé volia endur-se també Joan, l'anomenat Marc, 15.38 però Pau opinava que no s'havien d'endur aquell qui s'havia separat d'ells des de Pamfília i no els havia acompanyat en l'obra. 15.39 Hi hagué tal enfrontament que es van separar l'un de l'altre: Bernabé s'endugué Marc i s'embarcà cap a Xipre; 15.40 Pau escollí Siles i va sortir encomanat a la gràcia del Senyor pels germans. 15.41 Va recórrer la Síria i la Cilícia, consolidant les esglésies.

Fets 16

16.1 Va arribar també fins a Derbe i Listra. Allí hi havia un deixeble anomenat Timoteu, fill de mare jueva creient i de pare grec. 16.2 Tots els germans de Listra i d'Iconi parlaven molt bé d'ell. 16.3 Pau el va escollir perquè l'acompanyés; el prengué, doncs, i el circumcidà a causa dels jueus que hi havia en aquells llocs; perquè tots sabien que el seu pare era grec. 16.4 I quan passaven per les ciutats, els comunicaven les disposicions adoptades pels apòstols i els ancians de Jerusalem, a fi que les observessin. 16.5 Les esglésies eren consolidades en la fe i creixien en nombre cada dia. 16.6 I travessaren la Frígia i la regió de Galàcia, ja que l'Esperit Sant els impedia d'anunciar la paraula a l'Àsia. 16.7 Quan van ser davant de Mísia, van intentar d'anar fins a Bitínia, però l'Esperit de Jesús no els ho permeté. 16.8 Llavors, vorejant la Mísia, van baixar cap a Troas. 16.9 Durant la nit, Pau tingué una visió: un macedoni plantat davant seu l'invitava dient: 'Arriba't fins a Macedònia i ajuda'ns.' 16.10 Així que tingué la visió vam començar de seguida els preparatius per marxar cap a Macedònia, perquè estàvem convençuts que Déu ens cridava a evangelitzar-los. 16.11 Llavors, salpant de Troas vam enfilar de dret cap a Samotràcia, i l'endemà cap a Neàpolis, 16.12 i d'allà a Filips, colònia romana i ciutat principal del districte de Macedònia, i ens vam quedar uns dies en aquella població. 16.13 El dissabte vam sortir als afores, a la riba d'un riu on suposàvem que hi havia un lloc d'oració; ens hi asseguérem i vam fer conversa amb les dones que s'hi havien reunit. 16.14 I una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira, i que era conversa a Déu, mentre escoltava, el Senyor li obrí el cor perquè acceptés el que Pau deia. 16.15 I un cop fou batejada, juntament amb la seva família, ens pregà: 'Ja que em considereu fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi.' I ens veiérem obligats a acceptar. 16.16 Es donà la circumstància que, quan nosaltres anàvem cap al lloc d'oració, ens sortí a l'encontre una criada que tenia esperit de predicció i que proporcionava força guanys als seus amos fent d'endevinaire. 16.17 Aquesta es posava prop de Pau i de nosaltres i cridava: 'Aquests homes són servidors del Déu Altíssim, i us anuncien un camí de salvació.' 16.18 Això ho va repetir bastants dies, fins que Pau, ja fastiguejat, s'encarà amb l'esperit i digué: 'En nom de Jesucrist, t'ordeno que surtis d'ella', i a l'instant en va sortir. 16.19 Però quan els seus amos veieren que se'ls escapava tota esperança de negoci, van agafar Pau i Siles i els van arrossegar fins a la plaça pública, davant les autoritats. 16.20 I quan els van presentar als magistrats van dir: 'Aquests homes esvaloten la nostra ciutat. Són uns jueus 16.21 que vénen predicant uns costums que com a romans no podem acceptar ni ens és permès de practicar.' 16.22 Tota la gent es va alçar a l'una contra ells, i els magistrats van manar que els esquincessin els vestits i els bastonegessin. 16.23 Després de clavar-los una pallissa, els van ficar a la presó i van encarregar a l'escarceller que els guardés ben assegurats. 16.24 Ell, davant d'aquesta ordre, els va tancar a la cel·la més fonda i els engrillonà els peus al cep. 16.25 Però cap a mitjanit, Pau i Siles, pregant, cantaven himnes a Déu, i els presos els escoltaven atentament. 16.26 Tot d'una es produí una violenta sotragada, que fins i tot va somoure els fonaments de la presó, i totes les portes es van obrir de sobte, i les cadenes de tots els presos es van desfer. 16.27 L'escarceller es va despertar i, veient les portes de la presó obertes de bat a bat, va desembeinar l'espasa amb intenció de matar-se, pensant que els presos s'havien escapat. 16.28 Però Pau va cridar ben fort: 'No et facis cap mal, que tots som aquí!' 16.29 Aquell va demanar llum, va saltar a dins i, tremolant de por, es llançà als peus de Pau i Siles. 16.30 Fent-los sortir a fora els preguntà: 'Senyors, què haig de fer per salvar-me?' 16.31 Ells li digueren: 'Creu en el Senyor Jesús, i et salvaràs tu i la teva família.' 16.32 I li van exposar la paraula del Senyor a ell i a tots els de casa seva. 16.33 Ell, en aquella mateixa hora de la nit, se'ls va endur i els rentà les ferides i, sense esperar més, es va batejar amb tots els seus. 16.34 Després els va fer pujar a la casa, els parà taula i van festejar amb tota la família el goig d'haver cregut en Déu. 16.35 Així que fou de dia, els magistrats van enviar els agutzils amb aquesta ordre: 'Deixa anar aquells homes.' 16.36 L'escarceller va comunicar a Pau aquestes paraules: 'Els magistrats han portat l'ordre de deixar-vos lliures; ara, doncs, sortiu i aneu-vos-en en pau.' 16.37 Però Pau objectà: 'Hem estat assotats públicament sense fer-nos judici, sent com som ciutadans romans, i ens han ficat a la presó ¿i ara ens volen treure d'amagat? De cap manera; que vinguin ells a treure'ns.' 16.38 Els agutzils van comunicar aquesta resposta als magistrats. Quan aquests van saber que eren romans, van agafar por 16.39 i van anar a disculpar-se, els tragueren a fora i els demanaren que abandonessin la ciutat. 16.40 En sortir de la presó van anar a casa de Lídia, on van veure els germans i, després d'haver-los animat, van marxar.

Fets 17

17.1 Travessant Amfípolis i Apol-lònia van arribar a Tessalònica, on hi havia una sinagoga dels jueus. 17.2 Pau, com tenia per costum, s'hi presentà, i durant tres dissabtes polemitzà amb ells sobre les Escriptures, 17.3 explicant i demostrant que el Crist havia de patir i ressuscitar de la mort, i deia: 'Aquest és el Crist Jesús, el qui jo us anuncio.' 17.4 Alguns d'ells van creure i es van ajuntar a Pau i Siles, així com una gran comunió de grecs devots, amb no poques dones distingides. 17.5 Però els jueus, engelosits, van reunir una colla de malvats d'entre els perdularis, i provocant tumults avalotaren la ciutat i van irrompre a casa de Jasó, buscant-los per presentar-los al poble; 17.6 i, com que no els van trobar, van arrossegar Jasó i alguns germans a presència dels regidors de la ciutat, cridant: 'Aquests que han revolucionat el món també han vingut aquí, 17.7 i Jasó els ha allotjat. Tots ells van contra els decrets del Cèsar dient que hi ha un altre rei, que és Jesús.' 17.8 Amb això van esverar la gent i els regidors, 17.9 però, acceptant la fiança de Jasó i els altres, els van deixar anar. 17.10 Els germans, sense torbar-se gens, van fer sortir de nit Pau i Siles cap a Berea. Ells, així que hi van arribar, es van dirigir a la sinagoga dels jueus. 17.11 Aquests, més tractables que els de Tessalònica, van acollir la paraula amb bona disposició, examinant les Escriptures cada dia per comprovar si això era així. 17.12 De manera que molts d'ells cregueren, i dels grecs, moltes dones distingides, i d'homes, no pocs. 17.13 Però en assabentar-se els jueus de Tessalònica que Pau anunciava també la paraula de Déu fins i tot a Berea, s'hi van presentar agitant i revoltant la gent. 17.14 Llavors els germans van fer sortir de seguida Pau camí cap a la costa, mentre que Siles i Timoteu es van quedar allí. 17.15 Els qui guiaven Pau el van acompanyar fins a Atenes, i retornaren amb l'encàrrec que Siles i Timoteu es reunissin amb ell tan aviat com poguessin. 17.16 Mentre Pau els esperava, a Atenes, s'exasperava interiorment veient la ciutat plena d'ídols. 17.17 De manera que, a la sinagoga discutia amb els jueus i els conversos, i a la plaça, tot el dia amb els qui trobava. 17.18 Fins i tot alguns filòsofs epicuris i estoics discutien amb ell, i alguns deien: 'Què deu voler dir aquest xerraire?' I altres: 'Sembla que és propagandista de divinitats forasteres.' Perquè anunciava Jesús i la resurrecció. 17.19 Llavors, se'l van endur a l'Areòpag i li digueren: '¿Es pot saber quina és aquesta nova doctrina que prediques? 17.20 Perquè ens fas sentir coses estranyes i volem saber de què es tracta.' 17.21 I és que a tots els atenesos i als residents estrangers res no els entretenia més que dialogar i escoltar sobre coses noves. 17.22 Llavors Pau, dret al mig de l'Areòpag, digué: 'Atenesos, en tots els aspectes veig que sou extremadament religiosos, 17.23 ja que, quan passejava i contemplava els vostres monuments sagrats, he trobat un altar amb aquesta inscripció: AL DÉU DESCONEGUT. Doncs bé, això que venereu sense conèixer és el que jo us anuncio. 17.24 El Déu que va fer el món i tot el que hi ha, per tal com és Senyor del cel i de la terra, no habita en temples fets a mà, 17.25 ni és servit per mans humanes, com si necessités res; ell dóna a tots vida i alè i totes les coses. 17.26 D'un de sol ha fet totes les races d'homes perquè habitessin sobre tota la superfície de la terra, determinant les èpoques concretes i els límits dels seus llocs d'habitatge, 17.27 a fi que busquin Déu i el puguin trobar, ni que sigui a les palpentes, tot i que no és pas lluny de cadascun de nosaltres. 17.28 De fet, en ell vivim i ens movem i som, tal com han dit alguns dels vostres poetes: 'Perquè som també del seu llinatge.' 17.29 Per tant, si som llinatge de Déu, no podem pas pensar que la divinitat s'assembli a l'or, la plata o la pedra, esculpits artísticament per la imaginació humana. 17.30 Ara bé, Déu, passant per alt les èpoques d'ignorància, exhorta ara tots els homes d'arreu del món a convertir-se, 17.31 ja que ha fixat un dia en què ha de jutjar el món amb justícia per mitjà de l'home que ha designat i acreditat davant de tothom, ressuscitant-lo d'entre els morts.' 17.32 En sentir això de la resurrecció dels morts, uns se'n reien i uns altres van dir: 'Sobre això ja t'escoltarem un altre dia.' 17.33 Així Pau va sortir d'entre ells. 17.34 Però hi hagué alguns homes que el van seguir i van creure, entre ells Dionisi, l'areopagita; i una dona que es deia Dàmaris; i uns quants més.

Fets 18

18.1 Després d'això va marxar d'Atenes i se n'anà a Corint. 18.2 Allí va trobar un jueu que es deia Aquila, nadiu del Pont, que feia poc que havia arribat d'Itàlia amb la seva dona Priscil·la, perquè Claudi havia ordenat que tots els jueus marxessin de Roma. Pau s'hi va relacionar, 18.3 i, com que tenien el mateix ofici de fer tendes, es va quedar a treballar amb ells. 18.4 Cada dissabte discutia a la sinagoga i mirava de convèncer tant jueus com grecs. 18.5 Quan Siles i Timoteu van baixar de Macedònia, Pau es va dedicar enterament a la predicació, testificant als jueus que Jesús era el Crist. 18.6 I com que se li oposaven amb insults, tot espolsant-se els vestits els digué: 'La vostra culpa recaigui sobre el vostre cap; jo no en sóc responsable. Des d'ara em dirigiré als gentils.' 18.7 I marxant d'allí se n'anà a casa d'un convers a Déu que es deia Tici Just, que tenia la casa tocant a la sinagoga. 18.8 I Crisp, el principal de la sinagoga, va creure en el Senyor junt amb tota la seva família, i molts altres corintis, quan el sentien, acceptaven la fe i eren batejats. 18.9 Una nit el Senyor, en una visió, digué a Pau: 'No tinguis por, segueix parlant i no callis, 18.10 que jo sóc amb tu i ningú no intentarà fer-te mal, perquè hi tinc molt poble meu en aquesta ciutat.' 18.11 I Pau va estar-s'hi un any i sis mesos ensenyant la paraula de Déu. 18.12 Pel temps que Gal·lió era procònsol d'Acaia, els jueus l'emprengueren tots junts contra Pau, i el portaren davant del tribunal 18.13 dient: 'Aquest vol convèncer la gent de donar un culte a Déu contrari a la Llei.' 18.14 Però quan Pau anava a obrir la boca, Gal·lió va dir als jueus: 'Si es tractés d'un crim, o d'un delicte greu, jueus, seria de raó que us atengués; 18.15 però com que són qüestions de paraules i noms, i de la Llei que us és pròpia, ja us ho fareu vosaltres mateixos. Jo no vull ser jutge d'aquestes coses.' 18.16 I els va treure del tribunal. 18.17 Llavors, tots es van llançar contra Sòstenes, el principal de la sinagoga, i el van apallissar davant mateix del tribunal, sense que això afectés gens Gal·lió. 18.18 Pau, després d'haver-s'hi estat bastants dies, s'acomiadà dels germans i s'embarcà cap a Síria, i amb ell Priscil·la i Aquila. A Cencrees s'havia afaitat el cap, perquè havia fet una prometença. 18.19 Quan van ser a Efes, es va separar d'ells i va anar a la sinagoga i estigué conversant amb els jueus. 18.20 Ells li pregaven que s'hi quedés més temps, però ell no hi accedí, 18.21 sinó que se n'acomiadà i els digué: 'Si Déu vol, tornaré un altre cop aquí.' Se'n va anar d'Efes, 18.22 i fent escala a Cesarea va pujar a saludar l'església; després prosseguí el viatge fins a Antioquia. 18.23 Passat algun temps, va marxar i recorregué successivament la regió de Galàcia i la de Frígia, confortant tots els deixebles. 18.24 Va arribar a Efes un jueu anomenat Apol·lo, natural d'Alexandria, home eloqüent i versat en les Escriptures. 18.25 Havia estat instruït en el camí del Senyor i, fervent en esperit, parlava i ensenyava correctament pel que fa a Jesús, tot i que només coneixia el baptisme de Joan. 18.26 Aquest va començar a parlar obertament a la sinagoga. Quan Priscil·la i Aquila el van sentir, el van agafar a part i li van explicar més exactament el camí de Déu. 18.27 Com que ell duia la intenció de passar a l'Acaia, els germans el van animar i van escriure als deixebles perquè l'acollissin. La seva estada allí va fer molt de bé als qui per la gràcia ja eren creients, 18.28 perquè públicament refutava amb energia els jueus, demostrant per les Escriptures que Jesús és el Crist.

Fets 19

19.1 S'esdevingué que mentre Apol·ló era a Corint, Pau, travessant per les terres altes, va fer cap a Efes, i allí va trobar uns deixebles 19.2 i els preguntà: '¿Vau rebre l'Esperit Sant quan vau creure?' Ells van dir: 'Ni tan sols n'hem sentit parlar que n'hi hagi, d'Esperit Sant.' 19.3 Ell els digué: 'Així, quin bateig heu rebut?' I ells digueren: 'El bateig de Joan.' 19.4 I Pau digué: 'Joan practicava un bateig de penediment, dient al poble que creguessin en el qui vindria després d'ell, és a dir, Jesús.' 19.5 Després de sentir això, van ser batejats en el nom del Senyor Jesús. 19.6 I quan Pau els imposà les mans, davallà damunt d'ells l'Esperit Sant, i es van posar a parlar en llengües i a profetitzar. 19.7 Entre tots eren com uns dotze homes. 19.8 Pau va anar a la sinagoga i hi parlà amb tota llibertat sobre el Regne de Déu per espai de tres mesos, argüint i convencent. 19.9 Però quan alguns d'ells s'obstinaren i no volien creure, posant-se a parlar malament del Camí davant l'assemblea, se'n va separar, fent grup a part amb els deixebles, i va anar a dialogar cada dia a l'escola de Tirà. 19.10 Això va durar dos anys, de manera que tots els habitants de l'Àsia, tant els jueus com els grecs, van poder sentir la paraula del Senyor. 19.11 Déu feia prodigis extraordinaris per mà de Pau, 19.12 fins al punt que, només aplicant sobre els malalts els mocadors o davantals que havien tocat la seva pell, s'allunyaven d'ells les malalties i en sortien els esperits malignes. 19.13 També alguns jueus, exorcistes itinerants, van provar d'invocar el nom del Senyor Jesús sobre els qui tenien esperits malignes tot dient: 'Us conjuro pel Jesús que Pau predica.' 19.14 Entre els qui feien això s'hi contaven set fills d'un tal Esceva, principal sacerdot jueu. 19.15 Però l'esperit maligne els contestà: 'Ben cert que conec Jesús, i sé qui és Pau; però vosaltres qui sou?' 19.16 Llavors el posseït per l'esperit maligne se'ls tirà al damunt i, dominant-los a tots, els va deixar tan malparats que van fugir d'aquella casa esparracats i malferits. 19.17 D'això se n'assabentaren tots els jueus i grecs que habitaven Efes, i tots van quedar esfereïts; i el nom del Senyor Jesús era exalçat. 19.18 Molts dels qui havien cregut venien a reconèixer públicament les seves pràctiques. 19.19 N'hi hagué bastants dels qui havien practicat la màgia que van recollir els llibres i els van cremar a la vista de tothom. Van calcular el seu valor, i en total arribava a les cinquanta mil peces de plata. 19.20 Així, amb el poder del Senyor, la paraula creixia i s'enfortia. 19.21 Després d'aquests fets, Pau es va fer el propòsit dintre seu d'anar a Jerusalem travessant Macedònia i Acaia, i pensava: Cal que, després d'estar-m'hi, visiti també Roma. 19.22 Va fer anar dos ajudants seus, Timoteu i Erast, fins a Macedònia mentre ell es quedava per algun temps a l'Àsia. 19.23 I per aquell temps es produí un aldarull greu en relació al Camí. 19.24 El cas fou que un tal Demetri, argenter, que fabricava reproduccions en argent del temple d'Àrtemis, negoci que proporcionava bons guanys als artesans, 19.25 va convocar aquests amb els altres artesans del mateix ram i els digué: 'Companys, sabeu que el nostre benestar depèn d'aquest negoci. 19.26 Tal com veieu i sentiu a dir, aquest Pau ha persuadit molta gent, no sols a Efes, sinó gairebé a tota l'Àsia, fent-los canviar de parer dient que no són déus els que es fan amb les mans. 19.27 I no és solament el nostre ofici que està en perill de caure en el descrèdit, sinó que fins i tot el santuari de la gran deessa Àrtemis podria ser tingut en no res, i acabar despullada de la seva majestat aquella que és venerada per tot l'Àsia i pel món sencer.' 19.28 Quan van sentir això, es van posar a cridar plens de còlera exclamant: 'Gran és l'Àrtemis dels efesis!' 19.29 L'agitació es va estendre per tota la ciutat, i com un sol home es van precipitar tots cap al teatre, arrossegant amb ells Gaius i Aristarc, dos macedonis companys de viatge de Pau. 19.30 Pau intentava de presentar-se davant de l'assemblea, però els deixebles li ho van impedir. 19.31 També alguns regidors que eren amics seus li van fer arribar avís perquè no es posés en perill ell mateix anant al teatre. 19.32 En l'assemblea hi havia una confusió enorme; tots cridaven, els uns una cosa, els altres una altra, i la majoria no sabia perquè s'havien reunit. 19.33 Uns dels assistents van explicar de què anava a un tal Alexandre, que els jueus empenyien perquè passés al davant. Llavors Alexandre, alçant la mà, volia explicar-se al poble, 19.34 però quan s'adonaren que era jueu, tots a una veu es van posar a cridar durant dues hores: 'Gran és l'Àrtemis dels efesis!' 19.35 Quan el canceller aconseguí de calmar la multitud digué: 'Efesis, quin home hi ha que no sàpiga que la ciutat d'Efes és la guardiana del temple de la gran Àrtemis i de la seva estàtua caiguda del cel? 19.36 Com que això és innegable, convé que vosaltres estigueu calmats i no us precipiteu. 19.37 Aquests homes que heu portat no són lladres, sacrílegs ni blasfems contra la nostra deessa. 19.38 De manera que, si Demetri i els seus artesans tenen plets contra algú, ja hi ha tribunals perquè els hi presentin. 19.39 I si encara queda alguna cosa per reclamar, ja ho resoldrem en assemblea legal. 19.40 Perquè fins i tot estem en perill d'ésser acusats d'avalot públic pels fets d'avui, sense que tinguem un motiu que ens pugui justificar d'aquest tumult.' 19.41 I amb això va dissoldre l'assemblea.

Fets 20

20.1 Quan hagué passat l'aldarull, Pau féu venir els deixebles per exhortar-los i se n'acomiadà per dirigir-se cap a Macedònia. 20.2 Després de passar per aquelles contrades donant-los abundosos estímuls, anà a Grècia. 20.3 S'hi va estar tres mesos, però com que els jueus preparaven un atemptat contra ell, quan anava a embarcar-se cap a Síria, va decidir de tornar per Macedònia. 20.4 Anaven amb ell Sòpatros, fill de Pirrus, de Berea, i els tessalonicencs Aristarc i Segon, a més de Gaius, de Derbe, Timoteu i, de l'Àsia, Tíquic i Tròfim. 20.5 Aquests s'avançaren i ens esperaven a Troas. 20.6 Nosaltres ens vam embarcar després dels dies dels Àzims a Filips, i al cap de cinc dies els vam aconseguir a Troas, on vam quedar-nos set dies. 20.7 El diumenge ens vam reunir a partir el pa. Pau els parlava, i com que se n'havia d'anar l'endemà, va allargar el discurs fins a mitjanit. 20.8 A la sala de dalt on eren reunits hi havia moltes llànties. 20.9 Un jove que es deia Eutic s'havia assegut a la finestra. Mentre Pau s'allargava parlant, s'endormiscà i, rendit per la son, caigué daltabaix del tercer pis, i quan l'alçaren ja era mort. 20.10 Però Pau va baixar, se li abocà al damunt i, mentre l'abraçava, digué: 'No us alarmeu, que ja té alè.' 20.11 Llavors tornà a dalt, va partir el pa, en va prendre i s'estigué conversant llargament, fins a trenc d'alba, i va partir. 20.12 El jove el van portar amb vida, amb el gran consol de tots. 20.13 Nosaltres ens vam anticipar a embarcar-nos i ens vam dirigir a Assos, i d'allí vam anar a recollir Pau, ja que havia disposat que ell hi aniria a peu. 20.14 Quan ens aconseguí, a Assos, vingué a bord i ens vam dirigir a Mitilene. 20.15 D'allí salpàrem i l'endemà vam arribar a l'altura de Quios; el dia següent vam costejar Samos i el tercer dia vam atracar a Milet. 20.16 Pau havia decidit estalviar l'escala d'Efes per no perdre temps a l'Àsia, ja que tenia pressa per ser a Jerusalem, si era possible, el dia de la Pentecosta. 20.17 Des de Milet va avisar a Efes que vinguessin els ancians de l'església. 20.18 Quan van ser reunits, els digué: 'Vosaltres sabeu com m'he comportat tot el temps que he estat amb vosaltres des del primer dia que vaig trepitjar l'Àsia, 20.19 com he servit el Senyor amb tota humilitat, entre penes i proves que han caigut damunt meu per les insídies dels jueus, 20.20 i que no he defugit de predicar-vos i ensenyar-vos públicament i en privat tot el que us podia ser de profit, 20.21 testificant de ferm, tant a jueus com a grecs, del penediment envers Déu i de la fe en nostre Senyor Jesús. 20.22 I ara, com veieu, em dirigeixo a Jerusalem forçat per l'Esperit, sense saber què m'hi espera, 20.23 si no és el que en cada ciutat l'Esperit Sant em ve advertint que m'esperen presons i tribulacions. 20.24 Tanmateix, la vida per a mi no té cap valor, mentre acabi la meva carrera i compleixi el servei que he rebut del Senyor Jesús, donant testimoniatge de l'evangeli de la gràcia de Déu. 20.25 I ara, mireu, jo sé que ningú de vosaltres, entre els qui he passat proclamant el Regne, ja no veurà més el meu rostre. 20.26 Per tant, us ben asseguro en aquest dia d'avui que estic net de culpa pel que fa a tots vosaltres, 20.27 perquè no he defugit de declarar-vos el propòsit de Déu. 20.28 Tingueu cura de vosaltres mateixos i de tot el ramat sobre el que l'Esperit Sant us ha posat com a vigilants perquè pastureu l'església de Déu, que ell adquirí amb la pròpia sang. 20.29 Jo sé que, quan me n'hauré anat, entremig de vosaltres s'hi ficaran llops ferotges que no planyeran el ramat, 20.30 i que fins i tot d'entre vosaltres mateixos sorgiran homes que propagaran perversitats a fi d'arrossegar els deixebles darrere seu. 20.31 Per tant, estigueu alerta recordant que per tres anys seguits, de dia i de nit, no he parat d'aconsellar amb llàgrimes als ulls cadascun de vosaltres. 20.32 I en l'actual situació us recomano al Senyor i a la paraula de la seva gràcia, que té poder per a edificar i donar l'herència a tots els santificats. 20.33 De ningú no he cobejat ni diners ni vestits. 20.34 Vosaltres sabeu prou bé que aquestes mans han proveït per a les meves necessitats i les dels qui van amb mi. 20.35 En tot us he ensenyat que convé treballar a fi d'emparar els febles, recordant les paraules del Senyor Jesús, que digué: 'Fa més feliç donar que rebre'.' 20.36 En acabar de parlar s'agenollà i pregaren conjuntament. 20.37 Hi hagué molts plors per part de tothom, i s'abraçaven a Pau i el besaven, 20.38 afligits sobretot per allò que havia dit que mai més no li veurien el rostre. Després l'acompanyaren fins al vaixell.

Fets 21

21.1 Un cop ens haguérem acomiadat d'ells, salpàrem prenent el rumb a Cos, l'endemà a Rodes, i d'allí a Pàtara. 21.2 Vam trobar un vaixell que feia la travessia a Fenícia, ens hi embarcàrem i ens férem a la mar. 21.3 Quan érem a les envistes de Xipre, la vam deixar a babord i seguírem cap a Síria. Vam desembarcar a Tir, on el vaixell deixava càrrega. 21.4 Vam trobar els deixebles i ens hi vam quedar set dies. Ells, moguts per l'Esperit, deien a Pau que no pugés a Jerusalem. 21.5 Passats aquells dies vam marxar, i ens acompanyaren tots, amb les dones i els fills, fins a fora de la ciutat, i agenollats a la platja vam pregar. 21.6 Ens vam acomiadar els uns dels altres i vam pujar al vaixell, i ells se'n tornaren a casa seva. 21.7 Nosaltres vam acabar la travessia des de Tir quan vam arribar a Ptolemaida. Allí vam anar a saludar els germans i ens vam quedar un dia amb ells. 21.8 Sortírem l'endemà i férem cap a Cesarea, i entrant a casa de Felip, l'evangelista, que era un dels Set, ens hi allotjàrem. 21.9 Aquest tenia quatre filles verges que profetitzaven. 21.10 Com que ens hi vam quedar bastants dies, va baixar un profeta de Judea, que es deia Àgab, 21.11 a visitar-nos. Prengué la faixa de Pau, s'hi lligà els peus i les mans i digué: 'Això diu l'Esperit Sant: L'amo d'aquesta faixa serà lligat així a Jerusalem pels jueus, i serà lliurat a mans dels pagans.' 21.12 En sentir això, tant nosaltres com els qui vivien en aquell lloc li pregàvem que no pugés a Jerusalem. 21.13 Llavors Pau replicà: 'Què feu plorant i trencant-me el cor? Jo, pel nom del Senyor Jesús, estic disposat no tan sols a ser lligat, sinó fins i tot a morir a Jerusalem.' 21.14 Veient que no el convencíem, vam desistir i diguérem: 'Que es faci la voluntat del Senyor.' 21.15 Després d'aquests dies i acabats els preparatius, vam emprendre camí cap a Jerusalem. 21.16 Amb nosaltres venien també els deixebles de Cesarea, i ells ens dugueren a casa d'un tal Amnasó, xipriota, un dels antics deixebles, que ens havia d'allotjar. 21.17 Quan vam arribar a Jerusalem, els germans ens van acollir molt contents. 21.18 A l'endemà Pau va venir amb nosaltres a veure Jaume, i tots els ancians eren presents a la reunió. 21.19 Després de saludar-los, Pau va referir una per una totes les coses que Déu havia fet entre els gentils per mitjà del seu ministeri. 21.20 Ells, en sentir-ho, lloaven Déu i li digueren: 'Fixa't, germà, quants milers de jueus hi ha que han cregut, i tots són gelosos de la Llei; 21.21 però respecte a tu, se'ls ha informat que a tots els jueus que viuen entre els gentils, tu els indueixes a deixar els preceptes de Moisès dient que no circumcidin els seus fills ni segueixin la tradició. 21.22 Què hem de fer, doncs? De segur que sabran que has arribat. 21.23 Per tant, fes el que et direm: entre nosaltres hi ha quatre homes que han de complir un vot; 21.24 emporta-te'ls, purifica't amb ells i paga'ls l'afaitat del cap; així tothom sabrà que no és veritat tot allò que els han dit de tu, sinó que tu encara segueixes observant la Llei. 21.25 I pel que fa als gentils que han cregut, nosaltres ja els vam comunicar per escrit el que havíem decidit: que s'abstinguessin tant del que és sacrificat als ídols com de la sang o els animals escanyats, i de la fornicació.' 21.26 Llavors, Pau s'endugué aquells homes i l'endemà es purificà amb ells, i entrà al temple per comunicar quan acabarien els dies de la purificació i quan seria presentada l'ofrena per cadascun d'ells. 21.27 Estaven per complir-se els set dies quan els jueus de l'Àsia el van veure en el temple; avalotaren tota la gent i el van agafar 21.28 cridant: 'Homes d'Israel, ajut! Aquest és l'home que pertot arreu ensenya a tothom a anar contra el nostre poble, la Llei i aquest lloc, i ara, fins i tot ha gosat d'introduir dins el temple uns grecs, profanant aquest sant lloc!' 21.29 Tot perquè l'havien vist per la ciutat acompanyat de Tròfim, l'efesi, i suposaven que Pau l'havia introduït al temple. 21.30 L'agitació abastà tota la ciutat i es produí una gran concentració de gent que, agafant Pau, l'arrossegaren fora del temple, i de seguida en van tancar les portes. 21.31 I quan intentaven matar-lo, va arribar al tribú de la cohort l'informe que tot Jerusalem estava avalotada. 21.32 Immediatament va baixar on eren ells amb una companyia de soldats i oficials. En veure el tribú amb la tropa, van deixar de colpejar Pau. 21.33 Llavors el tribú s'hi acostà, l'agafà i ordenà que fos lligat amb dues cadenes, després preguntà qui era i què havia fet. 21.34 Però, d'entre la multitud, els uns cridaven una cosa i els altres una altra. Així que, com que no podia treure'n l'entrellat de tant de batibull, ordenà que el conduïssin a la caserna. 21.35 Quan eren al peu de l'escalinata, els soldats l'hagueren d'alçar enlaire a causa de l'actitud violenta de la multitud, 21.36 perquè els anava al darrere una gernació cridant: 'Suprimiu-lo!' 21.37 Quan ja entraven a la caserna, Pau diu al tribú: 'Em permets que et digui una cosa?' Ell digué: 'Saps grec! 21.38 Així, ¿tu no ets l'egipci que fa pocs dies va alçar una revolta i s'endugué a les muntanyes els quatre mil guerrillers?' 21.39 Pau digué: 'Realment jo sóc jueu, nascut a Tarç, de Cilícia, ciutat força important; et prego que em deixis parlar al poble.' 21.40 Obtingut el permís, Pau es posà dret dalt l'escalinata i amb un gest de la mà va demanar atenció al poble; i quan es féu silenci total, es dirigí a ells en llengua hebrea:

Fets 22

22.1 'Germans i pares, escolteu la defensa que de mi us faig ara.' 22.2 Quan van sentir que els parlava en llengua hebrea, estigueren encara més atents. Llavors digué: 22.3 'Jo sóc jueu, nascut a Tars de Cilícia, però criat en aquesta ciutat; vaig ser instruït als peus de Gamaliel, dins l'observança estricta de la Llei ancestral amb tant de zel per Déu com el que teniu vosaltres avui; 22.4 jo vaig perseguir aquest Camí fins a la mort; jo detenia igual homes que dones i els tancava a la presó, 22.5 com també el gran sacerdot i tot el consell d'ancians me'n dóna testimoni, perquè d'ells vaig rebre també les credencials adreçades als germans de Damasc, on em dirigia per endur-me'n detinguts a Jerusalem els qui eren allà, a fi que fossin castigats. 22.6 Succeí, però, que mentre feia camí i quan era a prop de Damasc, cap al migdia, esclatà de sobte al meu entorn un gran fulgor celestial, 22.7 i caient per terra vaig sentir una veu que em deia: 'Saule, Saule, per què em persegueixes?' 22.8 Jo vaig respondre: 'Qui ets, Senyor?' Em digué: 'Jo sóc Jesús el Natzarè, el qui tu persegueixes.' 22.9 I els qui eren amb mi, si bé van veure el resplendor, no van entendre què deia la veu que em parlava. 22.10 I vaig dir: 'Què haig de fer, Senyor?' I el Senyor em digué: 'Alça't, vés a Damasc i allà t'explicaran tota la tasca que se t'ha encomanat de fer.' 22.11 Com que jo no hi veia, enlluernat per aquell fulgor, vaig haver d'entrar a Damasc de la mà dels meus companys. 22.12 Un tal Ananies, home devot segons la Llei i ben considerat per tots els jueus residents, 22.13 em va venir a veure, es va posar al meu costat i em digué: 'Saule, germà, recobra la vista.' A l'instant vaig recobrar la vista i el vaig poder veure. 22.14 Ell em digué: 'El Déu dels nostres pares et tenia destinat perquè coneguessis la seva voluntat, veiessis el Just i escoltessis la seva pròpia veu, 22.15 ja que has de ser testimoni d'ell, davant tots els homes, de tot allò que has vist i sentit. 22.16 I ara, què esperes? Alça't, fes-te batejar i neteja't dels teus pecats invocant el seu nom.' 22.17 Després vaig tornar a Jerusalem i, mentre jo pregava en el temple, vaig entrar en èxtasi, 22.18 i el vaig veure a ell que em deia: 'Afanya't i vés-te'n de seguida de Jerusalem, perquè el testimoniatge meu no te'l voldran acceptar.' 22.19 Jo vaig replicar: 'Senyor, ells saben prou bé que jo m'ocupava de detenir per les sinagogues els qui creien en tu i els assotava, 22.20 i quan fou vessada la sang del teu màrtir Esteve, també jo hi era present aprovant-ho i guardant la roba dels qui el mataven.' 22.21 I em digué: 'Vés, que jo t'haig d'enviar lluny, cap als gentils'.' 22.22 Fins en aquell punt, ells l'havien escoltat, però llavors van alçar la veu cridant: 'Esborra de la terra aquest subjecte, que no té dret a viure!' 22.23 I com que ells continuaven cridant i revoltaven els mantells alçant la pols enlaire, 22.24 el tribú ordenà que el fessin entrar a la caserna, disposant que per mitjà dels assots el fessin declarar, a fi de saber d'una vegada per quina raó cridaven així contra ell. 22.25 Però quan l'estiraven amb les corretges, Pau digué al centurió allí present: '¿Us és permès d'assotar un ciutadà romà sense haver estat condemnat?' 22.26 En sentir-ho, el centurió va anar a advertir el tribú dient: 'Què vas a fer? Perquè aquest home és romà.' 22.27 El tribú hi va anar i li preguntà: 'Digues-me, tu ets romà?' Ell respongué: 'Sí.' 22.28 El tribú afegí: 'A mi em va costar molts diners obtenir aquesta ciutadania.' Pau li fa: 'Doncs jo la tinc de naixement.' 22.29 Els qui l'anaven a fer declarar es van retirar ben de pressa, i fins el tribú es va sentir inquiet en veure que era romà i ell l'havia fet lligar. 22.30 L'endemà, volent aclarir de què l'acusaven els jueus, el féu deslligar i va manar que compareguessin els principals sacerdots i el ple del Sanedrí, i fent baixar Pau els el posà al davant

Fets 23

23.1 Pau, amb la mirada fixa en el Sanedrí, digué: 'Germans, fins ara jo m'he comportat del tot amb una consciència honesta davant Déu.' 23.2 El gran sacerdot Ananies manà als qui eren al seu costat que li peguessin a la boca. 23.3 Llavors li digué: 'Déu et pegarà a tu, paret emblanquinada. ¿I tu estàs assegut aquí per jutjar-me en nom de la Llei, quan violes la Llei manant que em peguin?' 23.4 Els presents digueren: '¿Al gran sacerdot de Déu injuries?' 23.5 Pau digué: 'No sabia, germans, que fos el gran sacerdot; prou sé que l'Escriptura diu: No ultratjaràs un príncep del teu poble.' 23.6 Sabent Pau que una part d'ells eren saduceus i una altra fariseus, cridà enmig del Sanedrí: 'Germans, jo sóc fariseu i fill de fariseus, i sóc sotmès a judici per l'esperança en la resurrecció dels morts.' 23.7 Dit això, esclatà una baralla entre fariseus i saduceus, i l'assemblea es va dividir. 23.8 Perquè els saduceus diuen que no hi ha resurrecció, ni àngels ni esperit; en canvi, els fariseus admeten una i altra cosa. 23.9 S'originà una discussió escandalosa, fins que alguns mestres de la Llei de la facció dels fariseus es van alçar protestant enèrgicament i dient: 'No trobem res de dolent en aquest home. Qui sap si li ha parlat un esperit o un àngel!' 23.10 Com que la baralla creixia, el tribú, tement que Pau no fos destrossat, va cridar la tropa per treure'l d'entremig d'ells i dur-lo a la caserna. 23.11 La nit següent se li presentà el Senyor i li digué: 'Coratge! De la mateixa manera que has donat testimoniatge fidel de mi a Jerusalem, l'hauràs de donar a Roma.' 23.12 De matinada, els jueus tingueren un conciliàbul i es van juramentar prometent que no menjarien ni beurien res fins haver matat Pau. 23.13 Eren més de quaranta els qui es comprometeren en aquest complot. 23.14 Aquests van anar a trobar els principals sacerdots i els ancians i els van dir: 'Ens hem compromès sota jurament a no tastar res fins que hàgim mort Pau. 23.15 Ara, doncs, vosaltres, d'acord amb el Sanedrí, sol·liciteu del tribú que us el faci baixar per comparèixer davant vostre, amb el pretext d'investigar més detalladament el seu cas; i nosaltres, abans que ell arribi, estarem preparats per matar-lo.' 23.16 Però el fill de la germana de Pau, que tingué coneixement del complot, va anar a la fortalesa i va poder informar Pau. 23.17 Pau va cridar un dels centurions i li digué: 'Porta aquest noi al tribú, que té una cosa per comunicar-li.' 23.18 Aquest, doncs, prenent-lo amb ell l'acompanyà fins al tribú i digué: 'El presoner Pau m'ha cridat i m'ha demanat que et porti aquest noi, que t'ha de dir alguna cosa.' 23.19 El tribú agafant-lo de la mà se l'endugué a part i li preguntà: 'Què m'has de dir?' 23.20 Ell li digué: 'Els jueus han acordat demanar-te que demà facis baixar Pau al Sanedrí, amb el pretext d'indagar mes a fons quelcom del seu cas. 23.21 Però tu no te'ls creguis; perquè més de quaranta homes dels seus li tenen preparada una emboscada. Aquests han jurat que no menjaran ni beuran res fins que l'hagin mort, i ara estan preparats esperant que tu hi accedeixis.' 23.22 El tribú acomiadà el noi encarregant-li: 'No parlis amb ningú del que m'has informat.' 23.23 Llavors va fer venir dos dels centurions i els ordenà: 'A les nou de la nit tingueu preparats dos-cents soldats d'infanteria, setanta de cavalleria i dos-cents llancers, per anar a Cesarea. 23.24 Tingueu disposades cavalcadures per a fer-hi muntar Pau i conduir-lo amb seguretat al governador Fèlix.' 23.25 Mentrestant, va escriure una carta en aquests termes: 23.26 'Claudi Lísies saluda l'excel·lentíssim governador Fèlix. 23.27 Aquest home va ser agafat pels jueus i anaven a matar-lo, però havent-me assabentat que és romà, m'hi vaig presentà amb la tropa i el vaig rescatar. 23.28 Volent saber la causa per què l'acusaven, el vaig baixar al seu Sanedrí. 23.29 Llavors vaig saber que era acusat per qüestions relacionades amb la seva Llei, però no per cap delicte mereixedor de mort o presó. 23.30 Com que m'han informat que preparaven un atemptat contra aquest home, te l'he tramès de seguida, fent avinent també als acusadors que portin davant teu les seves acusacions.' 23.31 Així, doncs, els soldats, seguint les ordres, van agafar Pau i se l'endugueren de nit fins a Antípatris; 23.32 i l'endemà van deixar que els de cavalleria seguissin viatge amb ell i la resta va tornar a la caserna. 23.33 Aquells van arribar a Cesarea i van donar la carta al governador, presentant-li també Pau. 23.34 Després de llegir-la va preguntar de quina província era. Informat que era de Cilícia, 23.35 li digué: 'T'escoltaré quan es presentin també els teus acusadors.' I va ordenar que fos custodiat en el pretori d'Herodes.

Fets 24

24.1 Al cap de cinc dies, el gran sacerdot Ananies va baixar acompanyat d'alguns ancians i d'un advocat, un tal Tertul, i van presentar al governador una demanda contra Pau. 24.2 I quan ell fou convocat, Tertul va començar la seva acusació dient: 'La gran pau de què gaudim gràcies a tu, i les millores fetes en aquesta nació per la teva previsió, 24.3 en tot i per tot les reconeixem, excel·lentíssim Fèlix, profundament agraïts. 24.4 Però a fi de no entretenir-te massa, et prego que ens escoltis un moment amb la teva bondat habitual. 24.5 El fet és que hem trobat que aquest és un home perniciós, que va provocant avalots entre tots els jueus arreu del món, i que és el capdavanter de la secta dels Natzarens. 24.6 A més, ha intentat profanar el temple, i per això el vam agafar [i el volíem jutjar segons la nostra llei. 24.7 Però es presentà el tribú Lícies amb molta força i ens l'arrabassà de les mans. 24.8 I va manar als seus acusadors que vinguessin davant teu.] Si l'interrogues, tu mateix podràs treure d'ell la confirmació de totes les acusacions que nosaltres li fem.' 24.9 I els jueus van donar suport a l'acusació afirmant que tot era exacte. 24.10 Quan el governador féu un senyal a Pau perquè parlés, ell respongué: 'Sabent que des de fa molts anys tu administres justícia en aquesta nació, emprenc amb confiança la defensa de la meva causa. 24.11 Només fa dotze dies que vaig pujar a Jerusalem per adorar Déu, com pots fer comprovar. 24.12 I, ni m'han trobat discutint amb ningú dins el temple, ni provocant cap avalot a les sinagogues ni als carrers, 24.13 ni poden provar res del que ara m'acusen. 24.14 Una cosa sí confesso: que jo serveixo el Déu ancestral seguint aquest Camí que ells en diuen secta; que jo crec tot el que hi ha escrit en els Profetes, 24.15 i que comparteixo la mateixa esperança en Déu que ells tenen, que hi haurà una resurrecció, tant de justos com d'injustos. 24.16 Per això també m'esforço a tenir en tot moment una consciència irreprensible envers Déu i els homes. 24.17 Ara, després de molts anys, he tornat aquí per fer almoines al meu poble i presentar ofrenes. 24.18 Mentre les feia al temple, després de la meva purificació, em van trobar, no pas enmig d'una concurrència ni en un tumult, 24.19 i van ser uns jueus de l'Àsia que, de fet, haurien de ser presents davant teu per acusar-me, si de debò tenen res contra mi, 24.20 I si no, aquests mateixos que hi ha aquí, que diguin quin delicte em van trobar quan vaig comparèixer davant el Sanedrí, 24.21 tret d'aquestes soles paraules que vaig pronunciar estant entre ells: 'El motiu pel qual avui sóc jutjat davant vostre és per raó de la resurrecció dels morts'.' 24.22 Fèlix, que coneixia amb més exactitud el que té a veure amb el Camí, va ajornar la causa dient: 'Quan baixi el tribú Lísies examinaré el vostre cas', 24.23 bo i ordenant al centurió que el tanqués però que fos indulgent i no impedís a ningú dels seus atendre'l. 24.24 Al cap d'uns dies es presentà Fèlix amb la seva pròpia esposa Drusil·la, que era jueva, i va fer venir Pau i el va escoltar sobre la fe en Crist Jesús. 24.25 Però quan tocava el tema de la rectitud, del domini propi i del judici futur, Fèlix, atemorit, li replicà: 'Per ara, vés-te'n; ja et faré cridar quan tingui més temps.' 24.26 Alhora esperava que Pau li donaria diners; per això el feia venir sovint a conversar amb ell. 24.27 Però passats dos anys, Fèlix fou substituït per Porci Festus, i com que Fèlix volia congraciar-se amb els jueus, va deixar Pau a la presó.

Fets 25

25.1 Festus, doncs, va arribar a la província, i al cap de tres dies va pujar a Jerusalem des de Cesarea. 25.2 Els principals sacerdots i els jueus importants li van presentar demanda contra Pau, 25.3 i amb insistència li demanaven un favor contra ell: que el fes venir a Jerusalem, al mateix temps que li preparaven un parany per matar-lo pel camí. 25.4 Però Festus respongué que Pau estava ben guardat a Cesarea, i que ell mateix havia d'anar-hi molt aviat. 25.5 'Els qui tinguin autoritat entre vosaltres -digué-, que baixin amb mi; i si hi ha res d'improcedent en aquest home, que l'acusin.' 25.6 Després d'estar entre ells no més de vuit o deu dies, es traslladà a Cesarea. L'endemà s'assegué al tribunal i ordenà que duguessin Pau. 25.7 Quan aquest va comparèixer, els jueus que havien baixat de Jerusalem l'envoltaren acusant-lo de molts càrrecs greus, encara que no podien ser provats; 25.8 mentrestant, Pau es defensava: 'No he comès cap falta; ni contra la Llei jueva, ni contra el temple, ni contra el Cèsar.' 25.9 Però Festus, volent congraciar-se amb els jueus, va respondre a Pau: '¿Vols pujar a Jerusalem i que el teu cas sigui jutjat allà davant meu?' 25.10 I Pau digué: 'Sóc davant el tribunal del Cèsar, que és on em correspon ser jutjat: No he fet cap greuge als jueus en res, com tu saps prou bé. 25.11 Si és que he delinquit o he fet una falta que mereixi la mort, no refuso morir, però si no és veritat el que aquests diuen contra mi, ningú no em pot deixar a la mercè d'ells: apel·lo al Cèsar.' 25.12 Festus, després de consultar amb el consell, respongué: 'Has apel·lat al Cèsar; al Cèsar aniràs.' 25.13 Passats alguns dies, el rei Agripa i Bernice van arribar a Cesarea per saludar Festus, 25.14 i com que s'hi van estar bastants dies, Festus exposà el cas de Pau al rei i li digué : 'Tenim un home que Fèlix va deixar pres i 25.15 sobre el qual em van presentar demanda, quan vaig estar a Jerusalem, els principals sacerdots i els ancians dels jueus, exigint la seva condemna. 25.16 Els vaig contestar que no és costum dels romans el lliurar cap home sense un acarament previ amb els seus acusadors a fi de donar-li opció de defensar-se de l'acusació. 25.17 Així, doncs, quan es van reunir aquí, sense cap dilació, l'endemà mateix vaig presidir el tribunal i vaig ordenar que comparegués l'home, 25.18 sobre el qual els acusadors, que l'envoltaven, no van presentar cap càrrec greu dels que jo m'esperava, 25.19 sinó algunes qüestions que tenien contra ell referents a la seva pròpia religió i sobre un tal Jesús que és mort, de qui Pau afirma que és viu. 25.20 I jo, que no sabia com solucionar aquest afer, li vaig proposar d'anar a Jerusalem i que el cas fos jutjat allí. 25.21 Però com que Pau va apel·lar reclamant de ser reservat a la decisió de l'augusta autoritat, vaig ordenar que fos guardat fins que el pugui enviar al Cèsar.' 25.22 Agripa digué a Festus: 'Jo també voldria sentir aquest home.' 'Demà - li respongué - el sentiràs.' 25.23 Així, doncs, l'endemà Agripa i Barnice vingueren amb gran pompa i entraren a l'auditori amb els tribuns i els prohoms de la ciutat, i per ordre de Festus feren entrar Pau. 25.24 I digué Festus: 'Rei Agripa i tots els senyors presents aquí entre nosaltres: aquí teniu aquest home sobre el qual tota la població jueva se m'ha adreçat, tant a Jerusalem com aquí, cridant que ja no ha de viure més. 25.25 Però jo no trobo que hagi fet res que mereixi la mort, i com que ell mateix ha apel·lat a l'augusta autoritat, he decidit enviar-l'hi. 25.26 Però sobre ell no tinc res de concret per a escriure al sobirà; per això l'he fet comparèixer davant vostre, i en especial davant teu, rei Agripa, a fi i efecte que, un cop fet l'examen, sàpiga jo què haig d'escriure. 25.27 Perquè em sembla absurd d'enviar un pres sense exposar també els càrrecs contra ell.'

Fets 26

26.1 Agripa digué a Pau: 'Se't permet de parlar a favor teu.' Llavors Pau, estenent la mà, va començar la defensa: 26.2 'Em tinc per afortunat, rei Agripa, de poder-me defensar avui davant teu de tots els càrrecs que m'imputen els jueus, 26.3 especialment perquè tu ets un bon coneixedor de tots els costums i controvèrsies dels jueus, per la qual cosa et prego que tinguis la bondat d'escoltar-me. 26.4 La vida que jo he dut, la coneixen tots els jueus des de la meva joventut, passada en un principi en el meu país i després a Jerusalem. 26.5 Coneixent-me des de fa tant de temps poden testificar, si volen, que com a fariseu he viscut d'acord amb la secta més estricta de la nostra religió. 26.6 I ara sóc processat a causa de l'esperança en la promesa feta per Déu als nostres pares, 26.7 que és la mateixa que esperen obtenir les nostres dotze tribus mantenint gelosament el culte nit i dia. És sobre aquesta esperança que sóc acusat, oh rei, pels jueus. 26.8 Per què es considera increïble entre vosaltres que Déu ressusciti els morts? 26.9 Jo estava ben cregut que tenia l'obligació d'emprendre fortes accions contra el nom de Jesús, el Natzarè, 26.10 cosa que vaig fer a Jerusalem. I jo, amb l'autoritat delegada pels principals sacerdots, no solament he tancat a la presó molts creients, sinó que quan els anaven a matar, jo hi vaig donar el meu vot de consentiment. 26.11 Sovint, anant per totes les sinagogues, els maltractava per obligar-los a renegar i, enfurismat de mala manera contra ells, els perseguia fins i tot per les poblacions de l'estranger. 26.12 En això estava quan, en un viatge cap a Damasc, autoritzat i amb poders dels principals sacerdots, 26.13 a ple migdia vaig veure pel camí, oh rei, una llum que venia del cel, més brillant que el sol, que resplendia envoltant-me a mi i als qui m'acompanyaven. 26.14 Tots nosaltres vam caure per terra i vaig sentir una veu que em deia en hebreu: 'Saule, Saule, per què em persegueixes? Et resulta dur tirar guitzes contra els agullons.' 26.15 Jo vaig dir: 'Qui ets, Senyor?' I el Senyor digué: 'Jo sóc Jesús, el qui tu persegueixes. 26.16 Però aixeca't i posa't dret. Justament m'he aparegut a tu per això: per designar-te ministre i testimoni del que has vist de mi i del que et faré veure 26.17 deslliurant-te del teu poble i dels gentils, als qui jo t'envio 26.18 perquè els obris els ulls a fi que tornin de les tenebres a la llum, i del domini de Satanàs a Déu, perquè ells puguin rebre el perdó dels pecats i l'herència entre els qui han estat santificats per la fe en mi.' 26.19 Per tant, rei Agripa, no vaig ser desobedient a la visió celestial. 26.20 Al contrari, de primer als qui eren a Damasc, però també a Jerusalem i per tota la regió de Judea i als gentils, els he predicat que es penedeixin i es converteixin a Déu, fent obres que acreditin el penediment. 26.21 Per causa d'això, uns jueus em van agafar al temple i em volien matar. 26.22 Però amb l'ajut de Déu em mantinc ferm fins al dia d'avui, donant testimoniatge igual a petits que a grans, sense afegir res al que, tant els profetes com Moisès, van anunciar que passaria: 26.23 que el Crist havia de patir, que sent el primer a ressuscitar de la mort portaria un missatge de llum tant al seu poble com als gentils.' 26.24 Quan era en aquest punt del seu al·legat, Festus, cridant fort, digué: 'Ets boig, Pau! Les moltes lletres et tornaran boig!' 26.25 Però Pau respongué: 'No sóc boig, excel·lentíssim Festus, sinó que pronuncio paraules de veritat i de seny. 26.26 El rei entén en això. Per això li parlo tan francament, perquè estic segur que no ignora cap dels fets, ja que no han ocorregut en un racó del món. 26.27 Creus en els profetes, rei Agripa? Sé que hi creus.' 26.28 Agripa respongué a Pau: 'Per poc em convences de fer-me cristià.' 26.29 I Pau digué: 'Jo demanaria a Déu que tant si és per poc com si és per molt, no solament tu, sinó també tots els qui avui m'escolteu poguéssiu arribar a ser com sóc jo, si bé sense aquestes cadenes.' 26.30 Es van aixecar el rei, el governador i Bernice, amb els qui seien amb ells, 26.31 i mentre es retiraven anaven comentant entre ells: 'Aquest home no ha fet res que mereixi la mort o la presó.' 26.32 Agripa digué a Festus: 'Aquest home podria haver estat alliberat si no hagués apel·lat al Cèsar.'

Fets 27

27.1 Quan van decidir que ens embarquéssim cap a Itàlia, van confiar Pau i alguns altres presos a un centurió d'una cohort Augusta anomenat Juli. 27.2 Vam embarcar en una nau adramitena que anava a salpar rumb als ports d'Àsia, i ens férem a la mar. Venia amb nosaltres Aristarc, un macedoni de Tessalònica. 27.3 L'endemà vam arribar a Sidó; i Juli, que tractava Pau amb molta consideració, el va deixar que anés a veure els amics per obtenir ajut. 27.4 Vam salpar d'allí i navegàvem a recer de Xipre, perquè els vents ens eren contraris. 27.5 Per alta mar vam navegar per davant de Cilícia i Pamfília i vam baixar a Mira de Lícia. 27.6 Allà el centurió va trobar una nau alexandrina que es dirigia a Itàlia i ens hi féu embarcar. 27.7 Durant bastants dies vam navegar molt lents i amb prou feines vam poder arribar davant de Cnidos. Com que el vent no ens era favorable, vam navegar a recer de Creta, davant Salmone. 27.8 I, costejant-la amb dificultats, vam arribar en un lloc anomenat Bells Ports, que tenia la ciutat de Lasea molt a prop. 27.9 Com que havia passat massa temps i la navegació ja es feia perillosa - fins i tot el dejuni de setembre ja havia passat -, Pau els advertí 27.10 dient-los: 'Companys, penso que el viatge pot ser perillós i pot ocasionar greus pèrdues, no solament de la càrrega i la nau, sinó també de les nostres vides.' 27.11 Però el centurió feia més cas del pilot i del patró que no pas del que deia Pau. 27.12 A més, com que el port no estava condicionat per hivernar-hi, la majoria es van decidir per salpar d'allí, per si podíem arribar a Fènix, un port de Creta que mira al sud-oest i al nord-oest, per passar-hi l'hivern. 27.13 En això que es va girar el vent de migjorn i es van pensar que el seu propòsit ja era un fet. Llevaren àncores i costejaren Creta. 27.14 Però, poc després, des de l'illa es desfermà un vent huracanat, que en diuen Euraquiló, 27.15 que va arrossegar la nau, i com que no se li podia fer front, ens vam deixar portar a la deriva. 27.16 Quan vam passar a recer de l'illot anomenat Cauda, amb prou feines vam ser capaços de fer-nos amb el control del bot salvavides i hissar-lo a bord. 27.17 Per mitjà d'amarres van cenyir la nau. Tement d'encallar en la Sirte, arriaren l'ormeig i es deixaren anar a la deriva. 27.18 Però com que érem batzegats furiosament per la turmenta, l'endemà van alleugerir la nau. 27.19 El tercer dia llençaren al mar, amb les seves pròpies mans, l'ormeig de la nau. 27.20 Com que durant molts dies no vam veure ni el sol ni les estrelles, i el fort temporal no ens deixava, perdíem ja tota esperança de salvar-nos. 27.21 Quan ja duien molt temps sense menjar, Pau es va posar al mig d'ells i digué: 'Més hauria valgut, companys, que m'haguéssiu escoltat i no haver sortit de Creta; us hauríeu estalviat l'angúnia i les pèrdues aquestes. 27.22 Però ara us recomano que tingueu coratge, perquè, si bé la nau s'enfonsarà, ningú de vosaltres perdrà la vida, 27.23 perquè aquesta nit se m'ha aparegut un missatger de Déu, a qui pertanyo i a qui serveixo, 27.24 i m'ha dit: 'No tinguis por, Pau; has de comparèixer davant el Cèsar, i tingues compte perquè Déu ha posat a les teves mans tots els qui naveguen amb tu.' 27.25 Per tant, companys, tingueu coratge, que confio en Déu que tot serà tal com se m'ha anunciat; 27.26 acabarem topant en alguna illa.' 27.27 Quan arribà la catorzena nit que vagàvem per l'Adriàtic, cap a mitjanit els mariners pressentien la proximitat d'alguna terra. 27.28 Van calar la sonda i amidava vint braces; una mica més endavant la van tornar a calar i amidava quinze braces. 27.29 En prevenció que no topéssim en alguns esculls, van llançar quatre àncores de popa, i frisaven que es fes de dia. 27.30 Però com sigui que els mariners, amb intenció de fugir de la nau, ja havien baixat el bot salvavides al mar pretextant que anaven a amollar les àncores de proa, 27.31 Pau digué al centurió i als soldats: 'Si aquests no es queden a la nau, vosaltres no us podreu salvar.' 27.32 Llavors els soldats van tallar les amarres del bot i el deixaren caure. 27.33 Mentre esperaven que es fes de dia, Pau recomanava a tothom que prenguessin aliment, i els deia: 'Avui ja fa catorze dies que amb l'ànsia de l'espera esteu dejuns, sense haver menjat res. 27.34 Per tant, us aconsello que mengeu, que això us ajudarà a salvar-vos. Ni un sol cabell de ningú de vosaltres no es perdrà.' 27.35 Dit això, prengué pa, donà gràcies a Déu a la vista de tots, el partí i es posà a menjar. 27.36 Tots es van animar i també van prendre aliment. 27.37 I les persones que hi havia a la nau, eren dues-centes setanta-sis. 27.38 Un cop tips, alleugeraren la nau, tirant el blat al mar. 27.39 I quan es va fer de dia, no reconeixien la terra, però van distingir una badia amb la seva platja, i es van proposar avarar allí la nau com poguessin. 27.40 I deixant anar les àncores les abandonaren al mar, alhora que, afluixant els lligams dels timons i hissant al vent la vela del trinquet, enfilaven la nau cap a la platja. 27.41 Però van ensopegar en un banc de sorra entre dues aigües i s'encallà la nau. Mentre la proa clavada a la sorra quedava immòbil, la violència de les ones desballestava la popa. 27.42 La intenció dels soldats era de matar els presos a fi que cap d'ells no s'escapés nedant; 27.43 però el centurió, que volia salvar Pau, va aturar l'intent i ordenà que els qui sabessin nedar es llancessin per la borda els primers i sortissin a terra, 27.44 i els altres que ho fessin sobre taulons o qualsevol altre cosa de la nau. Així tots van arribar a terra sans i estalvis.

Fets 28

28.1 Fora de perill, vam saber que l'illa s'anomenava Malta. 28.2 I els nadius no ens tractaren gens malament; com que començava a ploure i feia fred, van encendre una foguera i ens hi feren lloc. 28.3 Pau havia recollit una gran braçada de branques i la tirava a la foguera quan un escurçó que fugia del foc se li enganxà a la mà. 28.4 Quan els nadius van veure aquella bèstia penjant-li de la mà, deien entre ells: 'Ben segur que aquest home és un criminal, el qual, tot havent-se salvat del mar, la justícia divina no ha permès que visqui.' 28.5 Ell, però, d'una sacsejada llençà la bèstia al foc i no sofrí gens de mal. 28.6 Ells esperaven que d'un moment a l'altre s'inflaria o que de sobte cauria mort. Després d'esperar força estona i veient que no li passava res de dolent, van canviar de parer i deien que era un déu. 28.7 Pels voltant d'aquell lloc, el principal de l'illa, anomenat Publi, hi tenia unes terres; aquest ens va acollir i ens allotjà molt amablement per tres dies. 28.8 Va resultar que el pare de Publi feia llit perquè patia febres i disenteria. Pau va anar a veure'l i pregà imposant-li les mans, i el va guarir. 28.9 Arran d'aquest fet, els altres illencs que estaven malalts també venien i eren curats. 28.10 Aquests van tenir amb nosaltres moltes atencions i ens van obsequiar amb tot el necessari per quan ens embarquéssim. 28.11 Després de tres mesos, ens vam embarcar en una nau alexandrina que havia hivernat a l'illa i que duia per insígnia els Dioscurs. 28.12 Vam fer escala a Siracusa i ens hi vam deturar tres dies. 28.13 D'allí, tot costejant, vam arribar a Règium. Al cap d'un dia es va girar migjorn i al cap de dos dies arribàvem a Putèols. 28.14 Allí hi vam trobar germans que ens van invitar a quedar-nos amb ells una setmana. Sense més incidents vam arribar a Roma. 28.15 Els germans d'allà, assabentats del nostre cas, ens van sortir a rebre fins al Fòrum d'Api i les Tres Tavernes. Quan Pau els veié, va donar gràcies a Déu i es va sentir més animat. 28.16 Quan vam entrar a Roma, Pau fou autoritzat a estar-se en arrest domiciliari amb el soldat que el custodiava. 28.17 Tres dies després va convocar els principals d'entre els jueus, i quan es va reunir amb ells els digué: 'Germans, jo, sense haver fet res contra el poble o les tradicions dels pares, vaig ser detingut a Jerusalem i em van lliurar a mans dels romans. 28.18 Aquests em van interrogar i volien posar-me en llibertat, ja que cap causa de mort hi havia en mi. 28.19 Però com que s'hi oposaven els jueus, em vaig veure obligat a apel·lar al Cèsar, però no pas com si jo tingués intenció d'acusar la meva nació. 28.20 Així, doncs, per aquest motiu us he invitat a veure'ns i parlar, perquè és per causa de l'esperança d'Israel que porto aquestes cadenes.' 28.21 Ells li digueren: 'Nosaltres no hem rebut cartes sobre tu des de Judea, ni cap dels germans dels qui han vingut no ha informat ni parlat res de dolent referent a tu. 28.22 Així i tot, creiem convenient escoltar directament de tu què opines, perquè l'única cosa que sabem de cert sobre aquesta secta és que a tot arreu se'n parla malament.' 28.23 Van quedar per a un altre dia, i llavors encara n'hi van anar més a veure'l al seu allotjament. Pau els va fer la seva exposició i els testificà del Regne de Déu, i els persuadia sobre Jesús, tant per mitjà de la Llei de Moisès com pels Profetes, des del matí al vespre. 28.24 Alguns quedaven convençuts pel que deia, 28.25 però altres no creien. Ja s'acomiadaven, mantenint entre ells el desacord, quan Pau els dirigí l'última paraula: 'Amb quina raó va parlar l'Esperit Sant quan per mitjà del profeta Isaïes va dir als vostres pares: 28.26 Vés al poble aquest i digues: Per més que escolteu no entendreu, per més que mireu no hi veureu. 28.27 Perquè el cor d'aquest poble s'ha fet insensible; s'han fet durs d'orella i han tancat els ulls per tal de no veure amb els ulls, ni entendre amb el cor, ni convertir-se, ni que jo els guareixi. 28.28 Sapigueu, per tant, que aquesta salvació de Déu és tramesa als gentils; ells sí que l'escoltaran.' 28.29 [I havent dit això, els jueus se'n van anar tot sostenint entre ells una discussió molt forta.] 28.30 Va estar-se dos anys sencers a la seva casa de lloguer, on rebia tothom qui acudia a ell, 28.31 proclamant el Regne de Déu i ensenyant el que es refereix al Senyor Jesucrist, obertament i sense cap impediment.

Romans 1

1.1 Pau, servent de Jesucrist, cridat a ser apòstol, elegit per anunciar l'evangeli de Déu, 1.2 anteriorment promès per mitjà dels seus profetes en les Sagrades Escriptures, 1.3 en referència al seu Fill, que per descendència humana és llinatge de David, 1.4 però per virtut de l'Esperit santificador constituït Fill poderós de Déu en base a la resurrecció d'entre els morts: Jesucrist, Senyor nostre. 1.5 D'ell hem rebut el do de l'apostolat perquè, a glòria del seu nom, hi hagi una resposta de fe entre tots els pobles gentils. 1.6 Entre aquests també hi sou comptats vosaltres, cridats a ser de Jesucrist. 1.7 A tots els estimats de Déu que viuen a Roma, cridats a ser sants: sigui amb vosaltres la gràcia i la pau de part de Déu Pare nostre i de Jesucrist, el Senyor. 1.8 Per començar vull donar gràcies al meu Déu, per mitjà de Jesucrist, per tots vosaltres, perquè la vostra fe és lloada arreu del món. 1.9 Déu, el qui serveixo amb tota la força del meu esperit predicant l'evangeli del seu Fill, m'és testimoni de com constantment us tinc presents 1.10 en les meves pregàries, demanant sempre de poder tenir per fi, si Déu ho vol, l'oportunitat de venir-vos a veure. 1.11 Perquè tinc moltes ganes d'estar amb vosaltres per comunicar-vos algun do espiritual que us consolidi; 1.12 més ben dit, per tenir en companyia vostra un mutu consol en la fe que ens és comuna a vosaltres i a mi. 1.13 Vull que sapigueu, germans, que moltes vegades m'he proposat fer-vos una visita per recollir també entre vosaltres algun fruit, com entre els altres pobles, però no m'ha estat possible fins ara. 1.14 Em dec tant als grecs com als estrangers, tant als instruïts com als ignorants. 1.15 Així que, per part meva, tinc moltes ganes d'exposar-vos l'evangeli també a vosaltres, els qui viviu a Roma. 1.16 Perquè no m'avergonyeixo de l'evangeli, que és poder de Déu per a salvar tothom qui creu; primer el jueu, i després el no jueu. 1.17 Ja que en l'evangeli es revela la justícia que ve de Déu, de fe en fe, tal com diu l'Escriptura: Viurà el qui és just per la fe. 1.18 De fet, la reprovació de Déu es revela des del cel contra tota mena d'impietat i de malícia dels homes que ofeguen la veritat amb la injustícia, 1.19 atès que allò que podem conèixer de Déu els és palès, perquè Déu els ho ha mostrat. 1.20 De fet, allò que ell té d'invisible, com ara són el seu poder etern i la seva divinitat, d'ençà que el món és creat esdevé visible a la intel·ligència per mitjà de les seves obres, de manera que no tenen excusa, 1.21 ja que després d'haver conegut Déu, en comptes de glorificar-lo i donar-li gràcies com a Déu, s'han abandonat als seus fútils raonaments i se'ls ha ofuscat l'enteniment. 1.22 Pretenien ser savis, però s'han fet necis; 1.23 han substituït la glòria de Déu immortal per imatges d'homes mortals, d'ocells, de quadrúpedes i de rèptils. 1.24 Per això Déu els ha deixat a mercè de les cobejances dels seus cors, de manera que ells mateixos deshonren el propi cos. 1.25 Ells han canviat la veritat de Déu per la mentida i han reverenciat i adorat la criatura en lloc del Creador. Que ell sigui beneït per sempre. Amén. 1.26 Per això Déu els ha deixat a mercè de passions degradants: les seves dones han convertit les relacions naturals en altres contra natura. 1.27 Igualment els homes, deixant les relacions normals amb la dona, s'han encegat en el desig pervers dels uns per als altres; homes que amb homes practiquen actes reprovables, i amb això reben en la seva persona les conseqüències lògiques de la seva desviació. 1.28 Com que no els interessa tenir un coneixement correcte de Déu, Déu els ha deixat a mercè de sentiments depravats que els duen a ser immorals, 1.29 a omplir-se de tota mena d'injustícia, perversitat, avarícia i dolenteria; carregats d'enveges, de crims, de discòrdies, d'engany, de malignitats i murmuracions; 1.30 són calumniadors, enemics de Déu, insolents, arrogants i vanitosos; enginyosos per a fer el mal, desobedients als seus pares; 1.31 sense seny, sense paraula, sense cor i sense pietat. 1.32 Aquests, tot i coneixent bé la sentència de Déu que condemna a mort tots els qui fan aquestes coses, no solament segueixen fent-les, sinó que encara abonen que els altres les facin.

Romans 2

2.1 Per això tu, siguis qui siguis, quan et poses a fer de jutge, no tens excusa, perquè en allò que sentencies en un altre et condemnes tu mateix, ja que tu, el jutge, fas igual que ell. 2.2 És sabut que Déu condemna amb raó els qui fan aquestes coses. 2.3 ¿I et penses que un home com tu, que condemnes els qui cometen aquelles faltes que tu mateix comets, podràs defugir el judici de Déu? 2.4 ¿És que et són indiferents la riquesa de la seva bondat, la seva paciència i la seva generositat? ¿O ignores que la bondat de Déu t'invita al penediment? 2.5 Amb la teva obstinació i amb el teu cor endurit vas acumulant motius de càstig per al dia de la ira, quan es farà patent el just judici de Déu, 2.6 que pagarà cadascú segons les seves obres: 2.7 la vida eterna als qui, amb constància en la pràctica del bé, busquen la glòria, l'honor i la immortalitat; 2.8 en canvi, els rebels, els qui rebutgen la veritat i confien en l'error, rebran l'esclat de la seva indignació. 2.9 Tindran tribulació i angoixa tots els qui practiquen el mal, el jueu en primer lloc, però després també el no jueu; 2.10 en canvi, tindran glòria, honor i pau tots els qui practiquen el bé, el jueu en primer lloc, però després el no jueu. 2.11 Perquè Déu no fa accepció de persones. 2.12 Tots els qui van pecar sense conèixer la Llei, també sense intervenció de la Llei es perdran; i tots els qui van pecar coneixent la Llei, segons la Llei seran jutjats. 2.13 Perquè no són pas considerats justos davant Déu els qui escolten la Llei, sinó que ho són aquells qui la compleixen. 2.14 De fet, quan els pagans que no coneixen la Llei compleixen per instint natural els principis de la Llei, ells, tot i mancats de Llei, esdevenen una llei per a si mateixos. 2.15 Amb això demostren que duen els principis de la Llei gravats en el cor, conjuntament confirmat per la pròpia consciència i la reflexió, que mútuament els acusen o els defensen. 2.16 Així serà el dia que Déu jutjarà per Jesucrist, segons l'evangeli que anuncio, les obres ocultes dels homes. 2.17 Potser tu ostentes el títol de jueu, confies en la Llei i et glories en Déu; 2.18 coneixes la seva voluntat, saps discernir el que és millor, sota la instrucció de la Llei; 2.19 estàs convençut de ser guia de cecs, llum dels qui van a les fosques, 2.20 instructor d'ignorants i mestre d'immadurs, pel fet de tenir la fórmula del saber i la veritat compilades en la Llei. 2.21 Doncs bé, tu que ensenyes els altres, no t'ensenyes a tu mateix? Tu que prediques de no robar, robes? 2.22 Tu que dius que no es cometi adulteri, comets adulteri? Tu que detestes els ídols, t'aprofites dels temples? 2.23 Tu que et glories en la Llei, deshonres Déu violant la Llei? 2.24 Perquè per culpa vostra els altres pobles maleeixen el nom de Déu, tal com diu l'Escriptura. 2.25 Certament, la circumcisió té valor, si observes la Llei; però si transgredeixes la Llei, la teva circumcisió es torna incircumcisió. 2.26 Si, doncs, un incircumcís compleix els preceptes de la Llei, ¿no serà tinguda la seva incircumcisió com a circumcisió? 2.27 Així, el qui és físicament incircumcís, però observa la Llei, et judicarà a tu que, tenint el codi i la circumcisió, ets transgressor de la Llei. 2.28 Perquè ser jueu no consisteix pas en la forma externa, ni és circumcisió la que es veu exteriorment, a la carn, 2.29 sinó que és jueu el qui ho és interiorment, i la circumcisió és la del cor, obra de l'esperit i no de la lletra. Aquest sí que té l'aprovació de Déu i no pas la dels homes.

Romans 3

3.1 Llavors, quin avantatge té el jueu? Quina utilitat té la circumcisió? 3.2 Molta en tots sentits. Primerament perquè a ells fou confiada la paraula de Déu. 3.3 Què hi fa que alguns no hagin cregut? ¿Que potser la seva incredulitat pot anul·lar la fidelitat de Déu? 3.4 De cap manera! Déu es manté fidel, malgrat que tothom sigui mentider, tal com diu l'Escriptura: 'Perquè siguis reconegut just en les teves paraules i triomfis quan et judiquin.' 3.5 Però, si la nostra injustícia fa ressaltar la justícia de Déu, què hi direm? Humanament parlant, ¿no és potser injust Déu en descarregar la ira? 3.6 De cap manera! Altrament, com podria jutjar Déu el món? 3.7 Però si la meva falsedat fa ressaltar més la fidelitat de Déu a glòria seva, per què he de ser jo encara jutjat com un pecador? 3.8 ¿I per què no adduir allò que alguns, per calumniar-nos, diuen que ensenyem: Fem el mal perquè se'n segueixi el bé? És ben justa la seva condemna. 3.9 Doncs, què? Tenim algun avantatge? No cap; perquè ja hem demostrat que tots, tant jueus com no jueus, estan sota el domini del pecat. 3.10 Tal com diu l'Escriptura: 'No hi ha cap home just, ni un de sol. 3.11 No n'hi ha cap d'assenyat, no n'hi ha cap que busqui Déu. 3.12 Tots s'han desviat, s'han pervertit tots plegat. Ningú no fa el bé, ni un de sol. 3.13 La seva gola és un sepulcre obert, amb la seva llengua tramen enganys, sota els llavis porten verí d'escurçó. 3.14 La seva boca és plena de maledicció i d'amargor. 3.15 Els seus peus són àgils per a vessar sang; 3.16 la ruïna i la misèria van marcant els seus camins, 3.17 i no han sabut trobar el camí que duu a la pau. 3.18 No tenen present el temor de Déu.' 3.19 Sabem que tot el que diu la Llei va dirigit als qui estan sota la Llei, per fer callar tothom i que el món sencer es reconegui culpable davant Déu, 3.20 ja que ningú no podrà ser justificat als seus ulls en base a les obres de la Llei. De fet, per la Llei prenem consciència del pecat. 3.21 Ara, en canvi, al marge de qualsevol llei, s'ha manifestat la justícia de Déu, testificada per la Llei i els profetes; 3.22 justícia que Déu concedeix per la fe en Jesucrist a tots els qui creuen. A tots sense distinció, 3.23 perquè tots van pecar i estan privats de la presència de Déu, 3.24 i esdevenen justificats gratuïtament per la seva generositat, gràcies al rescat que es troba en el Crist Jesús. 3.25 El qual Déu ha presentat, en virtut de la seva sang, com a instrument de perdó, per mitjà de la fe, a fi de manifestar la seva benigna justícia, després d'haver estat tolerant amb els pecats del passat, 3.26 en el període benèvol de Déu, amb vista a manifestar la seva rectitud en l'època present, per tal que consti que ell és equitatiu i perdonador del qui té la fe en Jesús. 3.27 On és, doncs, l'orgull humà? Ha quedat exclòs. Per quina llei? ¿La de les obres? No, sinó per la Llei de la fe. 3.28 Atès que afirmen que l'home és justificat per la fe, a part de les obres de la Llei. 3.29 ¿O és que Déu ho és únicament dels jueus? ¿No ho és també dels no jueus? Sí, també dels no jueus, 3.30 ja que hi ha un sol Déu. Ell justificarà el jueu en base a la fe, i el no jueu per mitjà de la fe. 3.31 ¿Vol dir que deroguem la Llei per causa de la fe? De cap manera! Més aviat la refermem.

Romans 4

4.1 Què direm, doncs, que va aconseguir Abraham, el nostre pare segons la carn? 4.2 Perquè si Abraham fou justificat per les obres, té motiu d'estar-ne ufanós, si bé no davant Déu. 4.3 Però, què diu l'Escriptura? Abraham va confiar en Déu, i li fou comptat com a justícia. 4.4 Ara bé, al qui fa una obra no se li compta el salari com una gratificació, sinó com a paga d'un deute, 4.5 mentre que al qui no fa cap obra, però creu en aquell qui restableix el pecador, la seva fe li és comptada com a justícia; 4.6 com també David proclama la felicitat de l'home a qui Déu atribueix la justícia a part de les obres: 4.7 'Feliç aquell qui té la culpa esborrada, i el seu pecat ben tapat. 4.8 Feliç l'home a qui el Senyor no li té en compte el pecat.' 4.9 ¿Proclama, doncs, la benaurança dels jueus només, o també la dels no jueus? Hem dit que la fe fou comptada a Abraham com a justícia, i preguntem: 4.10 Quan li fou comptada? ¿Quan era ja circumcidat o quan encara no era circumcidat? No pas quan ja era circumcidat, sinó quan encara no ho era. 4.11 I va rebre el senyal de la circumcisió com a segell de la justícia concedida per la fe que tenia abans de circumcidar-se; així esdevingué pare de tots els creients no circumcidats, de manera que també ells fossin comptats entre els justos, 4.12 i pare dels circumcidats que no es limiten únicament a ser-ho, sinó que, a més, segueixen el camí de la fe que tenia el nostre pare Abraham quan encara no era circumcidat. 4.13 La promesa feta a Abraham i als seus descendents, d'obtenir per herència el món, no va ser feta sota l'observança de la Llei, sinó en virtut de la justícia que prové de la fe. 4.14 De manera que, si els hereus fossin els sotmesos a la Llei, la fe resultaria inútil i la promesa no tindria motiu de ser. 4.15 De fet, la Llei pressuposa un càstig, mentre que on no hi ha Llei no pot haver-hi transgressió. 4.16 És per això que la promesa depèn de la fe, a fi que, tenint per base el favor gratuït, la promesa quedi assegurada a tota la descendència, no sols la que segueix la Llei, sinó també la que segueix la fe d'Abraham, que és pare de tots nosaltres, 4.17 tal com diu l'Escriptura: 'T'he constituït pare de molts pobles.' Ho és davant d'aquell en qui va dipositar la confiança, el Déu que fa reviure els morts i crida el no-existent a l'existència. 4.18 Ell, esperant quan semblava no haver-hi esperança, va creure Déu i així esdevingué pare de molts pobles, tal com diu l'Escriptura: 'Així serà la teva descendència.' 4.19 La seva fe no es va afeblir quan veia el seu cos, de quasi cent anys, ja consumit i l'esmorteïment del si de Sara per a concebre; 4.20 davant la promesa de Déu, no va titubejar per incredulitat, al contrari, s'enfortí amb la fe, donant glòria a Déu, 4.21 plenament convençut que ell és prou poderós per a complir allò que ha promès. 4.22 Per això 'li fou comptat com a justícia'. 4.23 I aquest 'li fou comptat' no va ser només escrit per a ell, 4.24 sinó que també a nosaltres ens serà comptat, els qui creiem en aquell qui ha fet ressuscitar d'entre els morts Jesús, Senyor nostre, 4.25 que fou lliurat pels nostres pecats i ressuscitat per donar-nos la justificació.

Romans 5

5.1 Justificats, doncs, per la fe, tenim pau amb Déu per mitjà de nostre Senyor Jesucrist. 5.2 Per ell, també, mitjançant la fe, hem tingut accés a aquesta gràcia en què ens mantenim, i tenim el goig en l'esperança de la glòria de Déu. 5.3 I no sols això, sinó que també sentim goig en les tribulacions, sabent que la tribulació engendra paciència; 5.4 la paciència, virtut sòlida; la virtut sòlida, esperança. 5.5 I l'esperança no falla, perquè l'amor que Déu ens té omple a vessar els nostres cors per l'Esperit Sant que ens ha donat. 5.6 Quan nosaltres encara estàvem incapacitats, fou aleshores, en el moment oportú, que el Crist va morir pels culpables. 5.7 Certament, amb prou feines en trobaríem un que es deixés matar per una causa justa; per un home honrat, potser sí que algú afrontaria la mort; 5.8 però Déu demostrà el seu amor envers nosaltres, perquè quan encara érem pecadors, el Crist va morir per nosaltres. 5.9 Més encara, perquè ara que ja som justificats amb la seva sang, serem salvats per ell del càstig. 5.10 Si quan érem enemics vam ser reconciliats amb Déu per la mort del seu Fill, amb molta més raó, una vegada reconciliats, serem salvats per la seva vida. 5.11 I no solament això, sinó que també ens sentim joiosos en Déu pel nostre Senyor Jesucrist, pel qual hem rebut la reconciliació. 5.12 Per això, tal com per obra d'un sol home va entrar el pecat al món, i amb el pecat hi entrà la mort, igualment la mort s'estengué a tots els homes, atès que tots van pecar, 5.13 ja que abans de la Llei, en el món ja hi havia pecat, però el pecat no és imputable mentre no hi ha llei. 5.14 Amb tot, la mort regnà des d'Adam fins a Moisès, fins i tot sobre aquells qui no havien pecat amb una falta equiparable a la d'Adam. Aquest era una prefiguració d'aquell qui havia de venir després. 5.15 Si bé no hi ha comparació entre la falta de l'un i el do de l'altre, perquè, si per la falta d'un de sol tots els altres van morir, molt més abundosament abasta tothom la benvolença de Déu i el do atorgat per la gràcia d'un sol home, Jesucrist. 5.16 I tampoc no hi ha comparació entre les conseqüències del pecat d'un de sol i el benefici del do, ja que d'una sola falta n'ha resultat una condemna, mentre que del do atorgat, partint de moltes faltes, n'ha resultat la justificació. 5.17 Si, doncs, per la falta d'un de sol la mort ha regnat per culpa d'aquest tot sol, amb molta més raó els qui reben l'abundància de la gràcia i del do que justifica regnaran en la vida per mitjà d'un de sol, Jesucrist. 5.18 Per tant, així com per una sola transgressió en resultà la condemna de tots els homes, també així, per un acte de fidelitat d'un de sol, n'ha resultat la justificació i la vida per a tots els homes. 5.19 És a dir, de la mateixa manera que la desobediència d'un sol home va constituir tothom en pecador, així també per mitjà de l'obediència d'aquest sol home seran constituïts justos tots els altres. 5.20 Quan es va introduir la Llei, les faltes van sovintejar, però on abundà el pecat sobreabundà la gràcia, 5.21 per tal que, així com el pecat regnà per la mort, així també la gràcia regnés per la justícia que duu a la vida eterna, mitjançant Jesucrist, el nostre Senyor.

Romans 6

6.1 Què volem dir, doncs? ¿Que ens hem de mantenir en el pecat a fi que la gràcia abundi? 6.2 De cap manera! Els qui hem mort en el pecat, com podrem viure encara dins del pecat? 6.3 ¿No sabeu que tots els qui hem estat batejats en el Crist Jesús hem estat batejats en la seva mort? 6.4 Per mitjà del baptisme, doncs, hem estat sepultats amb ell en la mort, per tal que, així com el Crist va ser ressuscitat d'entre els morts pel poder gloriós del Pare, també nosaltres iniciem una vida nova. 6.5 Perquè si per identificació amb ell hem arribat a ser incorporats a la semblança de la seva mort, també ho serem a la de la seva resurrecció. 6.6 Tingueu present això: l'home vell que hi ha en nosaltres ha estat crucificat amb ell per tal que el cos del pecat sigui eliminat, i així ja no siguem més esclaus del pecat, 6.7 ja que quan un ha mort queda lliure del pecat. 6.8 I si hem mort amb el Crist, creiem que viurem també juntament amb ell, 6.9 sabent del cert que el Crist ressuscitat de la mort és immortal; la mort ja no té domini sobre ell. 6.10 La seva mort fou un morir al pecat d'una vegada per sempre; però la seva vida és un viure per a Déu. 6.11 Igualment vosaltres, feu-vos el compte que heu mort pel que fa al pecat i que viviu per a Déu en Crist Jesús. 6.12 Per tant, que el pecat no domini el vostre ésser mortal, de forma que us deixeu portar per les seves passions, 6.13 ni deixeu els vostres membres a l'albir del pecat perquè en faci armes d'injustícia; al contrari, com a morts que han recobrat la vida, oferiu-vos personalment a Déu, amb tot el que sou, com a armes de justícia per a Déu. 6.14 El pecat ja no tindrà més domini damunt vostre, perquè ja no esteu sota el règim de la Llei, sinó sota el règim de la gràcia. 6.15 Doncs, què? ¿Hem de pecar sense mirament perquè ja no estem sota el règim de la Llei, sinó sota el règim de la gràcia? De cap manera! 6.16 ¿No sabeu que quan us poseu com esclaus al servei d'algú per obeir-lo, us feu esclaus del qui obeïu, tant si és del pecat per a la mort com si és de l'obediència per a la justícia? 6.17 Però donem gràcies a Déu que, havent estat esclaus del pecat, us heu donat de tot cor a aquell model de doctrina al qual vau ser confiats; 6.18 i, emancipats del domini del pecat, heu esdevingut servents de la justícia. 6.19 Us parlo amb termes humans a causa de la vostra feblesa humana. Així com vau posar els vostres membres com esclaus al servei de la impuresa i el desordre per a consumar la confusió, poseu-los ara com esclaus al servei de la justícia per a consumar la santedat. 6.20 Perquè éreu esclaus del pecat, no estàveu obligats a la justícia. 6.21 Quin fruit en trèieu aleshores d'aquelles coses que ara us avergonyeixen? De fet, no tenen altre terme que la mort. 6.22 Però ara, deslliurats de l'esclavatge del pecat i esdevinguts servents de Déu, tenim com a fruit la santedat, i com a terme, la vida eterna. 6.23 Perquè la paga del pecat és la mort, mentre que el do gratuït de Déu és la vida eterna en Crist Jesús, Senyor nostre.

Romans 7

7.1 ¿No sabeu, germans - perquè sé que em dirigeixo a gent entesa en lleis -, que la llei obliga les persones només durant el temps que viuen? 7.2 Així, per exemple, la dona casada es troba legalment lligada al marit, mentre és viu; però, si el marit mor, queda legalment deslligada del marit. 7.3 Per això, si en vida del marit s'unia a un altre home, seria titllada d'adúltera; però si el marit mor, és una dona lliure legalment, de manera que si s'uneix a un altre home no és adúltera. 7.4 De la mateixa manera, germans meus, també vosaltres vau morir a la Llei per mitjà del cos de Crist, perquè fóssiu d'un altre, d'aquell qui va ser ressuscitat d'entre els morts, a fi que fructifiquem per a Déu. 7.5 Quan érem a mercè de la carn, les passions pecaminoses, activades per la Llei, dominaven els nostres membres i donaven fruits per a mort. 7.6 Ara, però, estem eximits de la Llei, ja que som morts a allò que ens lligava i podem servir segons un esperit nou, i no segons una lletra antiquada. 7.7 Què direm, doncs? ¿La Llei equival a pecat? De cap manera! Amb tot, el pecat se'm va descobrir només per la Llei. De fet, jo hauria ignorat la maldat de la concupiscència si la Llei no hagués dit: 'No desitjaràs.' 7.8 Però el pecat, prenent per base el precepte, em va despertar tota mena de cobejances. Perquè, sense intervenció de la Llei, el pecat no existeix. 7.9 Jo, en aquell temps, fora del règim de la Llei, era viu; però, quan vingué el precepte, el pecat va prendre vida 7.10 i jo vaig morir, i em vaig trobar que el precepte que havia de dur-me a la vida em va dur a la mort. 7.11 Perquè el pecat, prenent per base el precepte, em va enganyar i, servint-se'n, em va fer morir. 7.12 Per tant, la Llei és santa, així com el manament és sant, just i bo. 7.13 Però, allò que és bo en si, ¿pot haver esdevingut mortífer per a mi? De cap manera! Sinó que el pecat, per mostrar-se tal com és, m'ha donat la mort valent-se del bé, per acabar sent el pecat en extrem culpable davant el precepte. 7.14 Sabem, certament, que la Llei és espiritual, però jo sóc terrenal i venut com esclau sota el pecat. 7.15 De fet, allò que faig no ho entenc, ja que no faig allò que vull, sinó que faig allò que detesto. 7.16 Quan actuo com no voldria reconec que la Llei és correcta. 7.17 Per tant, ja no sóc jo qui ho duu a terme, sinó el pecat que hi ha en mi. 7.18 Sé per experiència que el bé no habita en mi, és a dir, en la meva condició humana, perquè, estant al meu abast el voler actuar correctament, se'm fa impossible de dur-ho a terme, 7.19 atès que no faig el bé que vull, sinó que faig el mal que no vull. 7.20 Si faig allò que no vull, ja no sóc jo qui ho fa, sinó el pecat que habita en mi. 7.21 De manera que trobo aquesta regla constant: ni que vulgui obrar correctament, no tinc a l'abast més que el mal. 7.22 De fet, atenent l'home interior, sento atracció per la Llei de Déu, 7.23 però veig en mi, en el meu cos, una llei diferent que fa la contra a les regles de la meva raó i em fa presoner amb la llei del pecat que porto dintre meu. 7.24 Pobre de mi! Qui em deslliurarà d'aquest cos de mort? 7.25 Serà la gràcia de Déu per mitjà de Jesucrist, Senyor nostre! En resum, doncs, jo mateix, per un costat serveixo la Llei de Déu amb la raó, però per l'altre serveixo la llei del pecat amb la carn.

Romans 8

8.1 Ara ja no queda cap condemnació per als qui estan en Crist Jesús, 8.2 perquè la llei de l'Esperit, que dóna vida en Crist Jesús, t'ha alliberat de la llei del pecat i de la mort. 8.3 Ja que allò que era impossible a la Llei, per causa de la feblesa carnal, Déu ho ha realitzat enviant el seu propi Fill amb una humanitat semblant a la dels pecadors, i per causa del pecat ha sentenciat el pecat que hi ha en l'home 8.4 per tal que la justícia de la Llei s'acompleixi en nosaltres, que no ens comportem d'una manera carnal, sinó que som guiats per l'Esperit. 8.5 Perquè els qui segueixen els impulsos de la carn s'interessen per les coses carnals, i els qui segueixen l'impuls de l'Esperit s'interessen per les espirituals. 8.6 Els impulsos carnals duen a la mort, mentre que l'impuls de l'Esperit duu a la vida i a la pau. 8.7 Atès que els impulsos de la carn obliguen a enemistar-se amb Déu, ja que no se sotmeten a la Llei de Déu, ni tan sols ho poden fer, 8.8 i els qui viuen subjectes a la carn no poden plaure a Déu. 8.9 Vosaltres, en canvi, no esteu pas subjectes a la carn, sinó a l'Esperit, vist que l'Esperit de Déu habita en vosaltres, ja que si algú no té l'Esperit del Crist, aquest no és pas d'ell. 8.10 Però si Crist és en vosaltres, encara que el cos és mort per causa del pecat, l'Esperit es viu per causa de la justícia. 8.11 I si l'Esperit del qui va ressuscitar Jesús d'entre els morts habita en tots vosaltres, el mateix que va ressuscitar Jesucrist d'entre els morts vivificarà també el vostre ésser mortal per mitjà del seu Esperit, que habita en vosaltres. 8.12 Així, doncs, germans, estem endeutats, però no amb la carn, perquè hàgim de viure seguint les seves inclinacions. 8.13 Si seguíssiu el tarannà de la carn faríeu cap a la mort; però si per l'Esperit feu morir les obres del cos, viureu. 8.14 Tots els qui són guiats per l'Esperit de Déu són fills de Déu. 8.15 No heu rebut pas un esperit d'esclavatge per a recaure en el temor, sinó que heu rebut un Esperit d'adopció filial que ens permet clamar: Abba, Pare! 8.16 El mateix Esperit s'uneix al nostre esperit per assegurar-nos que som fills de Déu. 8.17 I, si som fills, també som hereus; hereus sí, de Déu, i cohereus amb Crist, ja que si compartim els seus sofriments també compartirem la seva glòria. 8.18 Considero, a més, que els sofriments del temps present no són comparables a la glòria que s'ha de reflectir en nosaltres. 8.19 De fet, la creació entera anhela impacient la revelació dels fills de Déu. 8.20 Tota la creació ha estat sotmesa al fracàs, no de bon grat, sinó per disposició d'aquell qui la va subjugar, mantenint, però, l'esperança 8.21 que un dia serà també alliberada la creació, de l'esclavatge de la corrupció per a participar en la llibertat gloriosa dels fills de Déu. 8.22 Sabem prou bé que fins ara tota la creació gemega i pateix dolors de part. 8.23 I això no és tot: també nosaltres, que tenim les primícies de l'Esperit, gemeguem interiorment tot esperant amb ànsia l'afillament, que és el rescat del nostre cos, 8.24 ja que és en l'esperança que vam ser salvats. Ara bé, esperança d'allò que veiem no és esperança: si ja ho veiem, a què treu esperar encara? 8.25 En canvi, si esperem allò que encara no veiem, ens cal constància per esperar. 8.26 Igualment, l'Esperit ve en ajuda de la nostra feblesa perquè nosaltres no sabem prou bé què hem de demanar, per pregar com cal, però l'Esperit en persona intercedeix per nosaltres amb gemecs indescriptibles; 8.27 i aquell qui escruta el cor sap quina és la intenció de l'Esperit, puix que és d'acord amb Déu que intercedeix pels consagrats. 8.28 Estem segurs que Déu tot ho encamina per al bé d'aquells qui l'estimen, d'aquells qui són cridats segons el seu propòsit. 8.29 Perquè els qui prèviament ha conegut, d'antuvi els ha destinat igualment a esdevenir una rèplica de la imatge del seu Fill, de manera que ell sigui el primogènit entre molts germans. 8.30 I aquells qui per endavant ha destinat, també els ha cridat; aquests que ha cridat, també els ha justificat; i aquests que ha justificat, també els ha glorificat. 8.31 Què més podem dir, després d'això? Si Déu és a favor nostre, qui se'ns posarà en contra? 8.32 Aquell qui no va plànyer el seu propi Fill, sinó que el va oferir per tots nosaltres, com podem imaginar que no ens ho regali tot juntament amb ell? 8.33 Qui podrà acusar els escollits de Déu? Déu és el qui justifica. 8.34 Qui gosarà condemnar? Crist Jesús és el qui va morir; millor dit, el qui fou ressuscitat, el mateix que està a la dreta de Déu, el mateix que intercedeix a favor nostre. 8.35 Qui ens privarà de l'amor de Crist? ¿Tribulacions, angoixes, persecucions, fam, nuesa, perills, espasa? 8.36 Tal com diu l'Escriptura: 'Ja que per tu estem exposats a morir contínuament, som tractats com ovelles per a la matança.' 8.37 Tanmateix, de totes aquestes proves en sortim plenament victoriosos per mitjà d'aquell qui ens ha estimat. 8.38 Perquè estic segur que ni la mort ni la vida, ni àngels ni principats, ni el present ni el futur, ni poders, 8.39 ni altures ni profunditats, ni cap altra cosa creada no podrà separar-nos de l'amor de Déu, manifestat en Crist Jesús, Senyor nostre.

Romans 9

9.1 Com a cristià dic la veritat i no menteixo, amb la seguretat que em dóna la meva consciència guiada per l'Esperit Sant. 9.2 Sento una gran tristesa i un dolor punyent al cor, 9.3 perquè jo mateix voldria ser el reprovat, el separat de Crist, i que no ho fossin els meus germans, els del meu llinatge segons la carn. 9.4 Ells són israelites; a ells pertany l'adopció de fills, la presència divina, les aliances, la promulgació de la Llei, el culte, les promeses. 9.5 Són d'ells els patriarques, i d'ells humanament descendeix el Crist, que és per damunt totes les coses, Déu beneït pels segles. Amén. 9.6 No és pas que la paraula de Déu hagi fallat, és que no tots els descendents d'Israel són realment Israel. 9.7 Com tampoc pel sol fet de ser nissaga d'Abraham en són tots fills autèntics, sinó que: 'És d'Isaac que sortirà la nissaga que portarà el teu nom.' 9.8 És a dir, no són els fills carnals els qui són fills de Déu, sinó que són els fills de la promesa els qui són comptats com a descendència. 9.9 Efectivament, la paraula que conté la promesa és aquesta: 'Per aquest temps tornaré i Sara ja tindrà un fill.' 9.10 D'altra banda, tenim també el cas de Rebeca, que va tenir dos fills d'un mateix home, d'Isaac, el nostre pare. 9.11 Doncs bé, quan encara no havien nascut, ni havien pogut fer res de bo ni de dolent, per tal que es mantingués el principi de lliure elecció de Déu, 9.12 que no depèn de les obres, sinó del qui crida, li fou dit: 'El gran servirà el petit', 9.13 tal com diu l'Escriptura: 'He preferit Jacob, i he rebutjat Esaú.' 9.14 ¿Deduirem d'això que potser Déu és injust? De cap manera! 9.15 Mireu què diu Moisès: 'Tindré compassió de qui jo vulgui, i m'apiadaré de qui em sembli bé.' 9.16 De manera que no depèn del qui ho vol ni del qui s'hi afanya, sinó de Déu, que concedeix el favor. 9.17 Tornant a l'Escriptura, al faraó se li diu: 'Per això t'he enlairat, per mostrar en tu la meva força i perquè el meu nom sigui proclamat arreu de la terra.' 9.18 Així, doncs, té compassió de qui vol, i deixa endurir qui li sembla bé. 9.19 Ara algú em dirà: Per què encara hi troba faltes? Qui es pot oposar a la seva voluntat? 9.20 Va, home! Tanmateix, qui ets tu per replicar a Déu? ¿Dirà mai l'argila a qui la modela: Per què m'has fet així? 9.21 ¿És que el terrissaire no té domini sobre l'argila per a fer de la mateixa massa un objecte destinat a un ús noble i un altre destinat a un ús vulgar? 9.22 ¿I, si Déu, volent demostrar la seva reprovació per al pecat i fer reconèixer la seva paciència, ha vingut suportant pacientment els objectes de reprovació, ja preparats per a la destrucció, 9.23 amb el propòsit de fer conèixer les riqueses de la seva glòria envers els objectes de misericòrdia que ha preparat d'antuvi per a la glòria? 9.24 Aquests som nosaltres, que hem estat cridats per ell, no exclusivament d'entre els jueus, sinó també d'entre els gentils. 9.25 Com ho diu el llibre d'Osees: 'El que no era poble meu, l'anomenaré poble meu, i la que no era estimada l'anomenaré preferida. 9.26 I serà en el lloc on se'ls digué: 'No sou el meu poble', que se'ls anomenarà Fills del Déu vivent.' 9.27 També Isaïes clama sobre Israel: 'Encara que el nombre dels fills d'Israel sigui com la sorra del mar, només una resta se salvarà; 9.28 perquè el Senyor executarà una sentència completa i ràpida sobre la terra.' 9.29 Atenent al que Isaïes havia predit: 'Si el Senyor dels exèrcits no ens hagués deixat un rebrot, hauríem acabat com Sodoma, seríem igual que Gomorra.' 9.30 Què direm, doncs? Que els pagans, que no buscaven la justícia, assoliren la justícia; una justícia, però, que és a base de la fe, 9.31 mentre que Israel, que cercava una Llei de justícia, aquesta Llei no l'ha aconseguida. 9.32 Per què? Perquè no la buscaven per la fe, sinó pel camí de les obres. Van ensopegar amb aquella pedra d'entrebanc, 9.33 tal com diu l'Escriptura: 'Mireu que poso a Sió una pedra d'entrebanc i una roca d'ensopec; i el qui cregui en ell no s'haurà d'avergonyir.'

Romans 10

10.1 Germans, l'anhel del meu cor i la meva súplica a Déu per ell és que se salvin. 10.2 Jo puc assegurar en honor seu que tenen passió per Déu, però una passió mal entesa, 10.3 perquè desconeixen la justícia que ve de Déu, i procurant agençar-se la pròpia, no s'han sotmès a la justícia que ve de Déu. 10.4 Ja que la fi de la Llei és el Crist, a fi que pugui ser justificat tothom qui cregui. 10.5 En efecte, referent a la justícia que ve de la Llei, Moisès ens va dir: 'L'home que la compleixi hi trobarà la vida.' 10.6 En canvi, la justícia que ve per la fe s'expressa així: 'No et preguntis dintre teu: Qui podrà pujar al cel?', que és tant com voler fer baixar el Crist. 10.7 O bé: 'Qui davallarà a l'abisme?', que és tant com voler fer ressorgir el Crist de la mort. 10.8 Què més diu? 'Tens la paraula al teu costat, la tens als llavis i la tens al cor', i es refereix a la paraula de la fe que prediquem: 10.9 Si els teus llavis confessen que Jesús és el Senyor i creus de cor que Déu el ressuscità d'entre els morts, et salvaràs. 10.10 Perquè amb el cor es creu per obtenir la justificació, i amb el llavis es confessa per obtenir la salvació. 10.11 L'Escriptura diu taxativament: 'Tothom qui creu en ell no s'haurà d'avergonyir.' 10.12 No hi ha cap diferència entre jueu o grec, ja que un mateix és el Senyor de tots, magnànim amb tots els qui l'invoquen; 10.13 perquè 'tothom qui invocarà el nom del Senyor serà salvat.' 10.14 Ara bé, com podran invocar-lo, si no hi han cregut? I com creuran en ell, si no n'han sentit parlar? I com en sentiran parlar, si no se'l predica? 10.15 I qui predicarà, si no hi ha enviats? Segons diu l'Escriptura: 'Que en són de bonics els peus dels qui duen l'anunci de bones noves.' 10.16 Però no tots han acceptat l'evangeli. Ja ho diu Isaïes: 'Senyor, qui ha cregut el nostre missatge?' 10.17 Això vol dir que la fe ve de parar esment, i parar esment a través de la paraula de Crist. 10.18 Però jo em pregunto: ¿És que no n'han sentit parlar mai? I tant que sí! 'La seva crida ha abastat tota la terra, i el seu pregó, fins als límits del món.' 10.19 ¿Podria ser, em dic, que Israel no se n'hagi assabentat? Primer, Moisès ja diu: 'Jo us faré enveja amb un poble que no és poble, i us irritaré amb una nació estúpida.' 10.20 Després, Isaïes va més enllà i diu: 'M'han trobat els qui no em buscaven, m'he presentat als qui no em demanaven.' 10.21 En canvi, a Israel li diu: 'He tingut tots els dies les mans esteses vers un poble incrèdul i provocador.'

Romans 11

11.1 Ara jo em pregunto: ¿És que Déu ha rebutjat el seu poble? De cap manera! També jo sóc israelita, del llinatge d'Abraham per la tribu de Benjamí. 11.2 Déu no ha rebutjat el seu poble, que ja coneixia per endavant. ¿No recordeu allò que explica l'Escriptura sobre Elies, com apel·lava a Déu queixant-se d'Israel? 11.3 'Senyor, han mort els teus profetes i han arrasat els teus altars; m'he quedat jo tot sol, i encara procuren matar-me.' 11.4 Però, quina és la resposta de Déu? 'M'he reservat set mil homes que no han reverenciat Baal.' 11.5 Així, doncs, també en aquest temps ha quedat una resta elegida per gràcia. 11.6 I, si ho és per gràcia, ja no ho és per les obres; altrament, la gràcia deixaria de ser gràcia. 11.7 Què vol dir, doncs? Que allò que Israel està buscant no ho ha obtingut; en canvi, ho ha obtingut una part de gent escollida, i els altres s'han obcecat, 11.8 tal com diu l'Escriptura: 'Déu els fa insensibles espiritualment, amb ulls per a no veure-hi i orelles per a no sentir-hi, fins al dia present.' 11.9 A més, David, en un salm, diu: 'Que la seva taula se'ls torni un parany i una trampa, un motiu d'escàndol i el càstig que es mereixen. 11.10 Que se'ls ennuvoli la vista i no hi vegin; i fes que els flaquegin sempre els lloms.' 11.11 Pregunto, doncs: ¿És que han ensopegat per a caure definitivament? De cap manera! Però sí que per la seva caiguda ha arribat la salvació als gentils, i per a ells serà esperonador. 11.12 I, si la seva caiguda ha estat un guany per al món, i el seu fracàs ha fet enriquir els gentils, penseu quant més no ho farà la seva integració total. 11.13 Ara em dirigeixo a vosaltres, els qui no sou jueus: com a apòstol que sóc dels gentils, miro de fer ressaltar el meu ministeri, 11.14 amb l'esperança de fer engelosir els de la meva raça i guanyar-ne uns quants. 11.15 Perquè, si el refús d'ells ha estat reconciliació per al món, ¿la seva reintegració no serà com un pas de mort a vida? 11.16 Si les primícies són consagrades, també ho és la massa; i si l'arrel és consagrada, també ho són les branques. 11.17 Però, si algunes de les branques han estat esqueixades, i tu, que ets d'olivera borda, has estat empeltat en elles per compartir la saba de l'arrel de l'olivera, 11.18 no presumeixis a costa de les branques; i si vols presumir pensa que no ets pas tu qui suportes l'arrel, sinó que l'arrel et suporta a tu. 11.19 Potser diràs: 'Les branques han estat esqueixades per empeltar-me a mi.' 11.20 Molt bé: van ser esqueixades per causa de la seva incredulitat, i tu t'hi mantens per la fe. No presumeixis i vés amb compte. 11.21 Que si Déu no va plànyer les branques naturals, potser tampoc no et planyi a tu. 11.22 Observa, doncs, la bondat i la severitat de Déu: la severitat envers els qui caigueren, i la bondat de Déu envers tu, mentre perseveris en la bondat; altrament, també tu pots ser tallat. 11.23 Fins i tot ells, si deixen de ser incrèduls, seran empeltats, que Déu té prou poder per a empeltar-los de nou. 11.24 Perquè, si a tu et van arrancar de l'olivera silvestre i, forçant la teva condició, et van empeltar a l'olivera bona, amb més facilitat seran empeltats a la pròpia olivera els qui hi pertanyen per condició natural. 11.25 No vull que ignoreu, germans, que en això s'hi oculta un misteri, a fi que no us sentiu massa confiats en vosaltres mateixos: una part d'Israel s'ha endurit fins que el conjunt de nacions hagi entrat, 11.26 i llavors, tot Israel se salvarà, tal com diu l'Escriptura: 'Vindrà de Sió l'alliberador, apartarà la impietat de Jacob. 11.27 I aquest serà el pacte que faré amb ells, quan trauré els seus pecats.' 11.28 Pel que fa a l'acceptació de l'evangeli, són contraris en benefici vostre, però segons l'elecció divina són preferits a causa dels patriarques, 11.29 ja que els dons i la crida de Déu són irrevocables. 11.30 Així com vosaltres en altre temps no éreu obedients a Déu i ara per la seva desobediència heu obtingut misericòrdia, 11.31 igualment ells ara són desobedients a causa de la misericòrdia que se us ha dispensat a vosaltres, a fi que també ells puguin obtenir misericòrdia. 11.32 Perquè Déu ha reclòs tothom en la rebel·lia, en vista a exercir misericòrdia amb tothom. 11.33 Quina profunditat tenen la generositat, la saviesa i el coneixement de Déu! Que en són d'inescrutables, les seves decisions, i d'inexplorables, els seus camins! 11.34 Qui ha conegut mai la ment del Senyor? I qui ha estat mai el seu conseller? 11.35 O bé, qui s'ha avançat mai a deixar-li res perquè li ho hagi de tornar? 11.36 Ell és l'origen, el mitjà i el terme de l'univers. A ell sigui la glòria pels segles. Amén.

Romans 12

12.1 Per la misericòrdia de Déu us exhorto, doncs, germans, a oferir la vostra persona com un sacrifici vivent, consagrat, agradable a Déu, que és el vostre culte lògic, 12.2 i no vulgueu adaptar-vos al model d'aquest món, més aviat procureu transformar-vos renovant la mentalitat, a fi que pugueu discernir quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, allò que li agrada, allò que és correcte. 12.3 En virtut de la gràcia que m'ha estat concedida, aviso a tots i cada un de vosaltres que ningú no se sobreestimi més enllà del que cal, sinó que es tingui en una estimació prudent, segons la mesura de la fe que Déu li hagi impartit. 12.4 De la mateixa manera que en un sol cos hi tenim molts membres, i no tots fan la mateixa funció, 12.5 igualment nosaltres, tots plegats, som un sol cos en Crist, i cada un, individualment, és un membre dels altres. 12.6 I ja que tenim carismes diferents, segons la gràcia que hem rebut, si és el de profecia, exerciu-lo segons el nivell de fe; 12.7 si és el de servei, servint; si és el qui ensenya, ensenyant; 12.8 si és el qui exhorta, exhortant; si és el qui contribueix, que ho faci amb senzillesa; si és el qui presideix, que sigui diligent; si és el qui dóna ajuda, que ho faci amb simpatia. 12.9 Que l'amor no sigui fingit: detesteu el mal i abraceu el bé; 12.10 en l'amor fraternal, sigueu afectuosos els uns amb els altres; en el respecte mutu, sigueu deferents. 12.11 En allò que requereix diligència, no sigueu indolents, manteniu-vos fervents en l'esperit, sempre servicials amb el Senyor. 12.12 Estigueu joiosos en l'esperança, sigueu pacients en la tribulació, sigueu constants en l'oració. 12.13 Feu-vos solidaris de les necessitats dels creients; practiqueu l'hospitalitat. 12.14 Beneïu els qui us persegueixen, beneïu i no maleïu. 12.15 Alegreu-vos amb els qui estan alegres, ploreu amb els qui ploren. 12.16 Manteniu-vos d'acord els uns amb els altres; no aspireu a grandeses, sinó condescendiu amb els senzills; no us vulgueu fer els savis. 12.17 No torneu a ningú mal per mal; procureu tenir bona reputació davant de tothom. 12.18 Si és possible, en tant que depengui de vosaltres, viviu en pau amb tothom. 12.19 No us prengueu la justícia per la vostra mà, estimats, millor que deixeu que el càstig vingui al seu temps, perquè tal com diu l'Escriptura: 'Meva és la venjança, jo donaré la paga merescuda, diu el Senyor.' 12.20 Més aviat, 'si el teu enemic té fam, dóna-li menjar, si té set, dóna-li beure, que fent això apilaràs brases de foc sobre el seu cap.' 12.21 No et deixis vèncer pel mal, sinó triomfa sobre el mal practicant el bé.

Romans 13

13.1 Totes les persones han d'acatar les autoritats constituïdes, perquè no hi ha autoritat si Déu no ho disposa, i les que existeixen actualment hi són per disposició de Déu. 13.2 De manera que aquell qui s'oposa a l'autoritat es rebel·la contra la disposició de Déu; i els qui es rebel·len, rebran el càstig que es mereixen. 13.3 Els magistrats no són una amenaça per als qui es comporten ordenadament, però sí que ho són per als qui obren malament. ¿Vols no haver de témer l'autoritat? Porta't bé i tindràs la seva aprovació, 13.4 ja que és un agent de Déu per al teu bé. Però si et portes malament, tremola, perquè no porta l'espasa perquè sí, ja que és agent de Déu per a judicar i castigar els malfactors. 13.5 Per això cal sotmetre's, no solament per por del càstig, sinó també per motius de consciència. 13.6 Per aquesta mateixa raó pagueu també els tributs, ja que els recaptadors són funcionaris de Déu dedicats plenament a aquesta tasca. 13.7 Doneu a cadascú allò que li correspon: a qui l'impost, l'impost; a qui la con-tribució, la contribució; a qui el respecte, el respecte; a qui l'honor, l'honor. 13.8 Mireu de no deure mai res a ningú, llevat del deure d'estimar-vos els uns als altres; perquè qui estima l'altre ja ha complert la Llei. 13.9 De fet, allò de 'no adulteraràs, no mataràs, no robaràs, no envejaràs', i qualsevol altre manament, queda resumit en aquesta sentència: 'Estimaràs el proïsme com a tu mateix.' 13.10 L'amor no fa cap mal al proïsme; per tant, l'amor és l'acompliment de tota la Llei. 13.11 A més d'això, sigueu conscients del temps que vivim, que ja és hora de desvetllar-vos, perquè ara tenim l'alliberament més a prop nostre que al moment de creure. 13.12 La nit és avançada i el dia ja s'acosta. Desfem-nos, doncs, de les obres de la fosca i equipem-nos amb les armes de la llum. 13.13 Comportem-nos com quan és de dia, amb decència; res d'orgies ni disbauxes; res de luxúries ni impureses; res de renyines ni enveges. 13.14 Al contrari, revestiu-vos del Senyor Jesucrist, i no tingueu una atenció per a la carn que us faci satisfer les seves exigències.

Romans 14

14.1 Sigueu comprensius amb els immadurs en la fe, sense discutir opinions. 14.2 Uns creuen que poden menjar de tot, mentre que altres, per escrúpols, només mengen verdures. 14.3 El qui menja de tot, que no menyspreï el qui s'absté d'algun menjar, i el qui fa abstinència, que no censuri el qui menja de tot, majorment quan ha estat acollit per Déu. 14.4 Qui ets tu per jutjar el criat d'altri? Que segueixi ferm o que s'enfonsi, és cosa del seu amo. Tanmateix, es mantindrà ferm, que el Senyor té la força que cal per a sostenir-lo. 14.5 Uns diferencien l'un dia de l'altre, uns altres els consideren tots iguals. Que cadascú mantingui el seu parer personal. 14.6 Qui fa distinció dels dies, ho fa pel Senyor, i qui menja sense fer distincions, ho fa pel Senyor, ja que en dóna gràcies a Déu; i el qui fa abstinència ho fa pel Senyor, i en dóna gràcies a Déu. 14.7 Ningú de nosaltres no viu per a si mateix, com ningú no mor per a si mateix; 14.8 si vivim, vivim per al Senyor, i si morim, morim per al Senyor. Així que, tant si vivim com si morim, som del Senyor. 14.9 Ja que per això el Crist va morir i va retornar a la vida, per tenir senyoria sobre els morts i els vius. 14.10 Però tu, per què censures el teu germà? Per què te'n rius? Tots hem de comparèixer davant el tribunal de Déu, 14.11 com diu l'Escriptura: 'Per vida meva, diu el Senyor, que davant meu tothom doblegarà el genoll, i tota llengua exalçarà Déu.' 14.12 Així, doncs, cadascú haurà de donar compte a Déu de si mateix. 14.13 Per tant, deixem de jutjar-nos els uns als altres; mireu més aviat de no posar entrebancs al germà ni provocar-li una caiguda. 14.14 Jo sé, amb la certesa que em dóna el Senyor Jesús, que no hi ha res que sigui impur en si mateix, excepte per aquell qui està convençut que una cosa és impura; llavors sí que per a ell és impura. 14.15 Ara bé, si pel que tu menges fereixes el teu germà, ja no actues amb l'amor degut. No permetis que una cosa com el teu menjar arruïni aquell pel qual Crist va morir. 14.16 No exposeu aquest bé que teniu a l'escarni de la gent. 14.17 Que el regne de Déu no ha de consistir en menjars i begudes, sinó en honradesa, pau i joia en l'Esperit Sant, 14.18 ja que aquell qui d'aquesta manera serveix el Crist es fa agradable a Déu i obté l'aprovació dels homes. 14.19 Així, doncs, busqueu allò que afavoreix la pau i l'edificació mútua. 14.20 No destrueixis l'obra de Déu per causa d'un menjar. Sens dubte que tot és net, però és un mal per al qui en menja a contracor. 14.21 En canvi, és millor no menjar carn ni beure vi, ni fer res que pugui entrebancar el teu germà. 14.22 Tu, la convicció que t'has format en la fe, tingues-la per a tu mateix davant Déu. Feliç aquell qui no té dubtes dintre seu quan pren una decisió. 14.23 Però el qui cedeix amb recança a menjar el que no acostuma, es fa culpable, perquè no obra d'acord amb el que creu, i tot el que es fa sense convicció de fe és pecat.

Romans 15

15.1 Nosaltres, com a forts, hem de suportar les debilitats dels febles, i no desinteressar-nos-en per comoditat pròpia. 15.2 Que cadascú procuri de complaure el proïsme, pel seu bé, en mires d'edificació. 15.3 Que Crist tampoc no va buscar la seva pròpia comoditat; tot al contrari, acomplí el que diu l'Escriptura: 'Els insults dels qui t'ultratjaven han caigut damunt meu.' 15.4 De fet, tot allò que en altre temps va ser escrit ho fou per a instruir-nos, a fi que, per mitjà de la constància i el consol que donen les Escriptures, mantinguem l'esperança. 15.5 Que el Déu de la constància i el consol us concedeixin la mútua harmonia, segons l'exemple de Crist Jesús, 15.6 a fi que, unànimement, a una sola veu, glorifiqueu el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist. 15.7 Per tant, acolliu-vos els uns als altres, tal com el Crist també ens va acollir per a glòria de Déu. 15.8 Vull dir que el Crist s'ha fet servidor dels jueus per mostrar la fidelitat de Déu, amb el propòsit de confirmar les promeses fetes als patriarques, 15.9 i fent que els gentils glorifiquin Déu per la seva misericòrdia, tal com diu l'Escriptura: 'Per això et lloaré entre les nacions i cantaré salms al teu nom.' 15.10 I en un altre lloc diu: 'Alegreu-vos, nacions, junt amb el seu poble.' 15.11 I encara: 'Lloeu el Senyor, totes les nacions, aclameu-lo tots els pobles.' 15.12 I també Isaïes diu: 'Rebrotarà l'arrel de Jessè, aquell qui s'alçà per a regir les nacions; i les nacions esperaran en ell.' 15.13 Que el Déu de l'esperança us ompli completament de joia i pau en l'exercici de la vostra fe, per tal que amb la força de l'Esperit Sant desbordeu d'esperança. 15.14 Pel que fa a vosaltres, germans meus, estic personalment convençut que teniu una gran predisposició, i una adequada instrucció, que us capacita igualment per a amonestar-vos els uns als altres. 15.15 Us he escrit, prenent-me certa llibertat en alguns punts, com per refrescar-vos la memòria, emparat en la gràcia que Déu m'ha donat 15.16 de ser servidor de Crist Jesús entre els gentils, ministrant l'evangeli de Déu, per tal que l'ofrena que són els gentils, santificada per l'Esperit Sant, li sigui acceptable. 15.17 Em sento, doncs, orgullós en Crist Jesús, pel que fa al servei de Déu, 15.18 tenint per cert que no gosaria mai parlar de coses que Crist no hagi obrat per mitjà meu, en relació a la conversió dels gentils, per la paraula i els fets, 15.19 amb poder de miracles i prodigis, per la força de l'Esperit de Déu, fins al punt que, des de Jerusalem i rodalies fins a Il·líria, he propagat l'evangeli de Crist. 15.20 Tanmateix, he tingut el punt d'honor d'evangelitzar només els llocs on el Crist no ha estat mai anunciat, per tal de no edificar sobre el fonament d'un altre, 15.21 sinó d'acord amb el que diu l'Escriptura: 'Els qui no en tenien notícia el veuran, i els qui mai no n'havien sentit a parlar comprendran.' 15.22 Aquesta ha estat la causa que m'ha impedit sempre de venir a vosaltres, 15.23 però ara ja no tinc cap més camp d'acció en aquestes regions, i com que des de fa molts anys tinc desig de visitar-vos, 15.24 quan vagi cap a Hispània espero que us podré veure tot passant, i que vosaltres m'arranjareu el viatge cap allà, quan hagi gaudit un temps de la vostra companyia. 15.25 De moment, però, me'n vaig a Jerusalem a dur assistència als creients. 15.26 Perquè els de Macedònia i Acaia van decidir de fer una col·lecta a favor dels necessitats que hi ha entre els creients de Jerusalem. 15.27 Va sortir d'ells; tanmateix hi estaven obligats, perquè si els gentils han compartit els seus béns espirituals, és just també que els corresponguin amb els béns materials. 15.28 Així que pugui enllestir aquest afer, deixant consignat el fruit de la recapta, aniré cap a Hispània, fent escala a casa vostra. 15.29 I sé que la meva visita a vosaltres té la plena benedicció de Crist. 15.30 Però us prego, germans, per nostre Senyor Jesucrist i per l'amor que inspira l'Esperit, que us feu solidaris de la meva lluita per mitjà de les vostres pregàries a Déu en favor meu, 15.31 perquè em lliuri dels rebels de Judea i perquè l'ajut que porto sigui ben rebut pels creients de Jerusalem, 15.32 de manera que us pugui venir a veure amb alegria i, si Déu vol, descansar al vostre costat. 15.33 Que el Déu de la pau sigui amb tots vosaltres. Amén.

Romans 16

16.1 Us recomano la nostra germana Febe, diaconessa de l'església de Cèncrees, 16.2 a fi que l'acolliu en el Senyor, com és propi de creients, i l'assistiu en qualsevol cosa que necessiti de vosaltres, ja que ella ha estat protectora de molts, fins i tot a mi mateix. 16.3 Saludeu Prisca i Aquila, col·laboradors meus en l'obra de Crist Jesús. 16.4 Aquests van arribar fins a exposar el coll per la meva vida, i no sóc pas jo sol qui els ho agraeix, sinó també totes les esglésies dels gentils n'estan agraïdes. 16.5 Saludeu també l'església que es reuneix a casa seva. Saludeu el meu estimat Epènet, que és el primer fruit per a Crist obtingut a l'Àsia. 16.6 Saludeu Maria, que ha treballat molt per vosaltres. 16.7 Saludeu Andrònic i Júnia, del meu llinatge i companys meus de presó, molt considerats entre els apòstols, i convertits a Crist abans que jo. 16.8 Saludeu Ampliat, el meu estimat en el Senyor. 16.9 Saludeu Urbà, col·laborador nostre en l'obra de Crist, així com el meu estimat Estaqui. 16.10 Saludeu Apel·les, un home de bona reputació cristiana. Saludeu els de la família d'Aristòbul. 16.11 Saludeu Herodió, que és del meu llinatge. Saludeu els creients de can Narcís, que són del Senyor. 16.12 Saludeu Trifena i Trifosa, que treballen en l'obra del Senyor. Saludeu l'estimada Pèrsida, que ha treballat tant per al Senyor. 16.13 Saludeu Rufus, escollit del Senyor, i la seva mare, que considero meva també. 16.14 Saludeu Asíncrit, Flegont, Hermes, Pàtrobes, Hermas i els germans que viuen amb ells. 16.15 Saludeu Filòleg i Júlia, Nereu i la seva germana, Olimpes i tots els creients que viuen amb ells. 16.16 Saludeu-vos els uns als altres amb una besada fraternal. Us saluden totes les esglésies de Crist. 16.17 Us recomano, germans, que vigileu els qui provoquen dissensions i escàndols, tot al contrari de l'ensenyança que vosaltres heu rebut, i aparteu-vos d'ells, 16.18 que aquests no són servidors de nostre Senyor, el Crist, sinó del seu propi ventre, i amb paraules suaus i falagueres sedueixen els cors dels ingenus. 16.19 La fermesa de la vostra fe és coneguda de tothom; estic, doncs, content de vosaltres, però vull que sigueu llestos per al bé i innocents per al mal. 16.20 I el Déu de la pau aixafarà Satanàs sota el vostres peus ben aviat. Que la gràcia de nostre Senyor Jesucrist sigui amb vosaltres. 16.21 Us saluda Timoteu, el meu col·laborador, i Lluci, Jason i Sosípatre, que són del meu llinatge. 16.22 Us saludo en el Senyor jo, Terci, que he escrit la carta. 16.23 Us saluda Gaius, que ens ha acollit a casa seva, a mi i a tota la comunitat. Us saluda també Erast, tresorer de la ciutat, i Quart, el germà. 16.24 [La gràcia de nostre Senyor Jesucrist sigui amb tots vosaltres. Amén.] 16.25 A aquell qui pot enfortir-vos d'acord amb l'evangeli que predico i en la proclamació de Jesucrist, segons la revelació del secret guardat en el silenci des dels temps infinits, 16.26 però manifestat ara, per disposició del Déu etern, d'acord amb les Escriptures profètiques, que s'ha fet conèixer a tots els pobles perquè acceptin la fe, 16.27 a Déu, l'únic savi, sigui donada la glòria per mitjà de Jesucrist, pels segles dels segles. Amén.

1 Corintis 1

1.1 Pau, cridat a ser apòstol de Crist Jesús per designi de Déu, i el germà Sòstenes, 1.2 a l'església de Déu que és a Corint, als santificats en Crist Jesús, cridats a ser sants, juntament amb tots els qui en qualsevol lloc invoquen el nom de Jesucrist, Senyor d'ells i nostre. 1.3 Us desitjo la gràcia i la pau de part de Déu, nostre Pare, i del Senyor Jesucrist. 1.4 Dono gràcies contínuament al meu Déu, pensant en vosaltres, amb motiu de la gràcia de Déu que us ha estat donada en Crist Jesús, 1.5 perquè sou enriquits, en ell, de tot do de profecies i de tot coneixement. 1.6 I així s'ha refermat entre vosaltres el testimoniatge de Crist, 1.7 fins al punt que no us manca cap mena de gràcia, mentre espereu la manifestació de nostre Senyor Jesucrist; 1.8 ell també us consolidarà fins a la fi, talment que sigueu irreprensibles el dia de nostre Senyor Jesucrist. 1.9 Déu és fidel, per ell heu estat cridats a viure en comunió amb el seu Fill Jesucrist, el nostre Senyor. 1.10 Us prego, germans, pel nom de nostre Senyor Jesucrist, que aneu tots d'acord en el vostre parlar i que no hi hagi divisions entre vosaltres, sinó que estigueu bens units en un mateix pensament i en un sol parer, 1.11 perquè per mitjà dels de Cloe he pogut saber, germans meus, que hi ha dissensions entre vosaltres. 1.12 Vull dir que cadascú per la seva part va dient: 'Jo sóc de Pau, i jo d'Apol·ló, i jo de Cefes, i jo de Crist.' 1.13 ¿És que el Crist està repartit? ¿Tal volta fou crucificat Pau per vosaltres? ¿O fóreu batejats en el nom de Pau? 1.14 Dono gràcies a Déu de no haver-ne batejat cap de vosaltres, llevat de Crisp i Caius, 1.15 a fi que ningú no pugui dir que heu estat batejats en el meu nom. 1.16 Sí, també he batejat la família d'Estèfanes; i no recordo si he batejat ningú més. 1.17 Perquè Crist no m'ha enviat a batejar, sinó a predicar l'evangeli, i sense gens d'oratòria, per no treure força a la creu de Crist. 1.18 De fet, el llenguatge de la creu és una bogeria per als qui es perden, però per a nosaltres, que som salvats, és poder de Déu. 1.19 perquè diu l'Escriptura: 'Destruiré la saviesa dels savis, i anul·laré la intel·ligència dels intel·ligents.' 1.20 On són els savis? On són els lletrats? On són els investigadors del temps present? ¿No ha confós Déu la saviesa del món? 1.21 Atès que en la saviesa de Déu, el món no ha conegut Déu per la saviesa, Déu ha volgut salvar els creients per la bogeria de la predicació. 1.22 Així és que, mentre els jueus demanen senyals i els grecs cerquen saviesa, 1.23 nosaltres prediquem el Crist crucificat, escàndol per als jueus i absurd per als gentils; 1.24 en canvi, per als cridats, tant si són jueus com si són grecs, és poder de Déu i saviesa de Déu. 1.25 Perquè allò que sembla neci en Déu és més savi que els homes, i allò que sembla feblesa de Déu és més fort que els homes. 1.26 I si no, germans, fixeu-vos en el conjunt vocacional vostre, que no n'hi ha pas gaires que tinguin instrucció humana, ni molts de poderosos, ni gaires de família elevada, 1.27 sinó que Déu ha escollit allò que hi ha de neci en el món per confondre els savis; i les coses febles del món per confondre les que són fortes; 1.28 i allò que és vil i desestimat del món ha escollit Déu, allò que no és res, per anorrear allò que és, 1.29 a fi que cap mortal no pugui gloriar-se davant Déu. 1.30 Prové d'ell el que vosaltres sigueu alguna cosa en Crist Jesús, el qui Déu ha constituït en la nostra saviesa, la nostra justícia, la nostra santificació i la nostra redempció, 1.31 perquè, tal com diu l'Escriptura: 'Si algú s'enorgulleix, que s'enorgulleixi en el Senyor.'

1 Corintis 2

2.1 Jo, germans, quan vaig venir a vosaltres a anunciar-vos el testimoniatge de Déu, no vaig venir amb llenguatge de superioritat o de saviesa. 2.2 Em vaig proposar no saber altra cosa entre vosaltres sinó Jesucrist, i aquest, crucificat. 2.3 Jo vaig venir a vosaltres sentint-me incapaç, ple de por i tremolant, 2.4 i, ni la meva conversa ni la meva predicació no consistien pas en eloqüents paraules de saviesa, sinó en demostració d'Esperit i de poder; 2.5 perquè la vostra fe no fos basada en saviesa humana, sinó en el poder de Déu. 2.6 Amb tot, entre els qui són prou formats, sí que en parlem, de saviesa. Però no és saviesa d'aquest món, ni dels seus dirigents, que són fugissers. 2.7 Parlem d'una misteriosa saviesa de Déu, que era amagada, la que Déu tenia destinada des d'abans dels segles per a la nostra glòria. 2.8 Aquella que cap dels dirigents d'aquest món no ha conegut, ja que, si l'haguessin coneguda, no haurien crucificat el Senyor de la glòria. 2.9 Però, tal com diu l'Escriptura: 'Coses que l'ull no ha vist mai, ni l'orella no ha sentit, ni cap home s'ha pogut imaginar mai; així són les coses que Déu ha preparat per als qui l'estimen.' 2.10 Però a nosaltres, Déu ens ho ha revelat per mitjà del seu Esperit, ja que l'Esperit ho sondeja tot, fins les profunditats de Déu. 2.11 Perquè, ¿qui d'entre els humans coneix les coses de l'home, sinó l'esperit de l'home que hi ha dintre d'ell? Així, tampoc ningú no coneix les coses de Déu, sinó l'Esperit de Déu. 2.12 I nosaltres no hem rebut l'esperit del món, sinó l'Esperit que ve de Déu, per tal que coneguem els dons que Déu graciosament ens ha concedit. 2.13 I això és el que exposem, no pas amb doctes paraules de saviesa humana, sinó amb doctrina de l'Esperit, adaptant paraules espirituals a les coses espirituals. 2.14 L'home natural no admet les coses de l'Esperit de Déu, perquè li semblen absurdes i no les pot comprendre, perquè s'han de comprendre espiritualment. 2.15 En canvi, el qui és espiritual pot jutjar-ho tot, mentre que a ell ningú no el pot jutjar. 2.16 Endemés, ¿qui ha conegut la mentalitat del Senyor, perquè pugui donar-li lliçons? Però nosaltres tenim la mentalitat de Crist.

1 Corintis 3

3.1 Per tant, jo, germans, no us vaig poder parlar com a espirituals, sinó com a carnals, com a cristians infantils. 3.2 Us he nodrit amb llet i no amb menjar sòlid, perquè llavors no estàveu prou capacitats; i tampoc no n'esteu ara, 3.3 perquè encara sou carnals. En efecte, mentre hi ha entre vosaltres enveges i dissensions, ¿no demostreu que sou carnals amb el comportament propi de l'home natural? 3.4 Quan l'un diu: 'Jo sóc de Pau', i l'altre: 'Jo, d'Apol·ló', ¿no sou com l'altra gent? 3.5 Què és Apol·ló i què es Pau? Uns simples servidors per mitjà dels quals heu arribat a creure, i cadascun segons el do que el Senyor li ha concedit. 3.6 Jo vaig plantar, Apol·ló va regar, però Déu ha donat la creixença. 3.7 Per tant, no compten ni el qui planta ni el qui rega, sinó Déu, que fa créixer. 3.8 El qui planta i el qui rega són iguals, però cadascú rebrà la recompensa ajustada al treball que hagi fet. 3.9 De fet, nosaltres som cooperadors de Déu; vosaltres sou conreu de Déu, la hisenda de Déu. 3.10 Segons la gràcia de Déu que se m'ha donat, vaig posar els fonaments com a expert arquitecte, però un altre hi edifica al damunt. Cadascú, doncs, que miri com sobreedifica. 3.11 Perquè ningú no pot posar cap altre fonament sinó el que hi ha posat, que és Jesucrist. 3.12 Però si algú, sobre aquest fonament, hi edifica amb or, plata, marbres preciosos, fusta, herba seca o palla, 3.13 l'obra de cadascú es farà evident, perquè el dia del Senyor la revelarà, serà comprovada amb el foc, i el foc demostrarà la qualitat de l'obra de cadascú. 3.14 Si l'obra que un ha edificat resisteix, en rebrà recompensa; 3.15 si l'obra d'algú es consumeix, es quedarà sense; amb tot, ell se salvarà, però com qui escapa de les flames. 3.16 ¿No sabeu que sou santuari de Déu, i que l'Esperit de Déu habita en vosaltres? 3.17 Si algú destrueix el santuari de Déu, Déu el destruirà a ell; perquè el temple de Déu és sant, i aquest temple sou vosaltres. 3.18 Que ningú no s'enganyi a si mateix: si algun d'entre vosaltres es creu savi a la manera d'aquest món, que es faci ignorant per esdevenir savi de debò. 3.19 Perquè la saviesa d'aquest món és fatuïtat davant de Déu, ja que diu l'Escriptura: 'Ell atrapa els savis en la seva pròpia astúcia.' 3.20 I en un altre lloc: 'El Senyor coneix els raonaments dels savis, i sap que són fútils.' 3.21 Per tant, que ningú no es recolzi en els homes, perquè totes les coses són vostres: 3.22 sigui Pau, Apol·ló o Cefes, com el món, la vida, la mort, el present o el futur, tot és vostre; 3.23 i vosaltres sou de Crist, i Crist, de Déu.

1 Corintis 4

4.1 Que tothom vegi en nosaltres uns servidors de Crist i uns administradors dels designis de Déu. 4.2 Ara bé, el que s'exigeix dels administradors és que siguin d'una fidelitat provada. 4.3 Pel que fa a mi, poc em preocupa que em judiqueu vosaltres o un tribunal humà, quan ni tan sols em puc judicar a mi mateix; 4.4 però la meva consciència no m'acusa de res, encara que no per això em tinc per exculpat, perquè qui em judica és el Senyor. 4.5 Així, doncs, no judiqueu res abans d'hora, fins que vingui el Senyor; ell aclarirà les coses que amaguen les tenebres i manifestarà les intencions de cada cor; i llavors cadascú rebrà de Déu la seva lloança. 4.6 Germans, tot això de mi i d'Apol·ló us ho he posat d'exemple pel vostre bé, perquè amb el nostre cas aprengueu a no anar més enllà del que hi ha escrit, i ningú no s'apassioni a favor d'un en detriment d'un altre. 4.7 De fet, qui et fa superior? Què tens que no hagis rebut? I, si ho has rebut, per què presumeixes com si no t'ho haguessin donat? 4.8 Ja esteu satisfets! Ja sou rics! Us sentiu com reis, sense nosaltres. Tant de bo que fos així! Perquè nosaltres podríem compartir el vostre regnat. 4.9 Pel que sembla, a nosaltres, els apòstols, Déu ens ha reservat la darrera exhibició, com als qui van a morir, ja que ens ha convertit en un espectacle per a tot el món, per als àngels i per als homes. 4.10 Nosaltres, necis per Crist, i vosaltres, entenimentats en Crist; nosaltres, febles, i vosaltres, forts; vosaltres, apreciats; nosaltres, malvistos. 4.11 Ara com ara, passem fam i set, anem mal vestits, som maltractats, no tenim estatge segur, 4.12 rendits de treballar amb les nostres pròpies mans. Si ens insulten, beneïm; si ens persegueixen, ho suportem; 4.13 si ens difamen, responem dòcilment; ens han tingut per deixalles del món, com rebuig de tothom, fins aquest moment. 4.14 No escric tot això per avergonyir-vos, sinó que us amonesto com a fills estimats. 4.15 Perquè, encara que tinguéssiu els instructors en Crist a milers, no tindríeu pas gaires pares. És que jo us he engendrat en Crist Jesús, per mitjà de l'evangeli. 4.16 Us prego, doncs, que seguiu el meu exemple. 4.17 Per això mateix us he enviat Timoteu, que és el meu fill estimat i fidel en el Senyor; ell us recordarà les meves normes de conducta en Crist Jesús, tal com ho ensenyo a tot arreu, a cada església. 4.18 Alguns se senten importants pensant que mai més no us vindré a veure, 4.19 però vindré ben aviat a visitar-vos, si el Senyor ho vol, i podré comprovar, no tant les paraules dels creguts com els fets; 4.20 perquè el Regne de Déu no és pas cosa de paraules, sinó de fets. 4.21 Què preferiu: que em presenti davant vostre amb el bastó o bé amb amor i esperit benigne?

1 Corintis 5

5.1 Per tot arreu se sent parlar d'un cas d'immoralitat que hi ha en la vostra comunitat, d'una tal immoralitat que no es troba ni entre els pagans; fins al punt que un fa vida amb la muller del seu pare. 5.2 I vosaltres tan satisfets! Ni tan sols no heu demostrat sentir-ho, a fi que fos apartat de la vostra comunitat el qui ha fet tal cosa. 5.3 El que és jo, físicament lluny, però com a concurrent en l'esperit, ja he judicat, com si hi fos present, el qui així s'ha comportat: 5.4 congregats en el nom del Senyor Jesús, vosaltres i el meu esperit, amb el poder de nostre Senyor Jesucrist, 5.5 que aquest home sigui lliurat a Satanàs per a càstig corporal, a fi que el seu esperit pugui ser salvat el dia del Senyor. 5.6 No és pas bona aquesta suficiència vostra. ¿No sabeu que un bocí de llevat fermenta tota la pasta? 5.7 Netegeu-vos del llevat del passat, per tal que sigueu una pasta nova, perquè també vosaltres sou sense llevat, atès que el Crist, la nostra pasqua, ja ha estat immolat. 5.8 Per tant, celebrem la festa, no amb llevat del passat, ni amb llevat de malícia i dolenteria, sinó amb la sinceritat i la veritat del pa sense ferment. 5.9 En la meva carta us deia que no tinguéssiu tractes amb la gent llicenciosa; 5.10 no em referia a tots els llicenciosos d'aquest món en general, ni als usurers, lladres o idòlatres, altrament us caldria sortir del món. 5.11 Ara bé, jo us advertia que no tinguéssiu tractes amb ningú, tot i que tingui el tractament de germà, si és llibertí, usurer, idòlatra, difamador, embriac o lladre; amb homes d'aquesta mena no heu de compartir-hi ni la taula. 5.12 Què m'hi va a mi, amb els de fora, perquè jo els judiqui? ¿No són els de dins els qui heu de judicar vosaltres? 5.13 Els de fora, ja els judicarà Déu. Traieu el pervers de la vostra comunitat.

1 Corintis 6

6.1 Com és que, quan algú de vosaltres té diferències amb un altre germà, s'atreveix a fer-se jutjar pels no creients, en lloc de recórrer a l'arbitratge dels creients? 6.2 ¿No sabeu que els creients jutjaran el món? I si el món ha d'ésser judicat per vosaltres, ¿no sereu aptes per a solucionar les qüestions banals? 6.3 ¿No sabeu que haurem de jutjat fins i tot els àngels? Amb més raó les qüestions de la vida temporal. 6.4 Si teniu plets per qüestions de la vida temporal, ¿preneu per jutges els menys considerats de l'església? 6.5 Per esperonar el vostre amor propi us vull dir: ¿És que no hi ha entre vosaltres cap home prou entenimentat que pugui fer de mediador entre els seus germans? 6.6 Doncs, no, el germà pledeja contra el germà; ¿i ho ha de fer davant dels no creients? 6.7 Tanmateix, ja és prou fracàs que hi hagi plets entre vosaltres. Per què, més aviat, no deixeu que us defraudin? 6.8 Però no, sou vosaltres els qui ofeneu i defraudeu, i això ho feu a germans vostres! 6.9 ¿No sabeu que els injustos no tindran part en el Regne de Déu? No us enganyeu, ni els llicenciosos, ni els idòlatres, ni els adúlters, ni els efeminats, ni els homosexuals, 6.10 ni els lladres, ni els usurers, ni els embriacs, ni els difamadors, ni els estafadors no tindran part en el Regne de Déu. 6.11 I això és el que éreu alguns de vosaltres, però n'heu estat netejats; heu estat santificats, heu estat rehabilitats en el nom del Senyor Jesucrist i en l'Esperit del nostre Déu. 6.12 Tot m'és permès, però no tot és convenient. Tot m'és permès, però jo no em deixaré dominar per res. 6.13 El menjar és per al ventre, i el ventre per al menjar, però tant l'un com l'altre han de ser extingits per Déu. I el cos no és per a la passió sexual, sinó per al Senyor, i el Senyor per al cos. 6.14 I Déu, que va ressuscitar el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres amb el seu poder. 6.15 ¿No sabeu que els vostres cossos són membres de Crist? ¿Haig de prendre els membres a Crist per fer-los membres d'una prostituta? Ben cert que no! 6.16 ¿No sabeu que el qui s'uneix a una prostituta es fa un sol cos amb ella? Perquè l'Escriptura diu: 'Seran els dos una sola carn.' 6.17 En canvi, el qui s'uneix al Senyor forma un sol esperit amb ell. 6.18 Fugiu de les passions sexuals. Qualsevol altre pecat que l'home cometi es queda fora del cos, però el qui fornica peca contra el propi cos. 6.19 ¿Que no sabeu que el vostre cos és temple de l'Esperit Sant, que heu rebut de Déu i habita en vosaltres, i que no sou vostres? 6.20 Ja que heu estat adquirits per un cost tan alt, glorifiqueu Déu en el vostre cos.

1 Corintis 7

7.1 A propòsit de les coses que m'heu consultat per escrit. Pot ser positiu per a l'home prescindir del matrimoni, 7.2 però per causa de la incontinència és convenient que cada home tingui la seva muller i cada dona el seu marit. 7.3 Que el marit compleixi el deure matrimonial amb la seva muller, i la muller compleixi igualment amb el marit. 7.4 La muller no pot disposar del propi cos, sinó el marit, com tampoc el marit no pot disposar del propi cos, sinó la muller. 7.5 No us priveu l'un de l'altre, si no és temporalment i de comú acord, per dedicar-vos a la pregària; però després torneu a la vida en comú, no fos cas que, per manca de domini, Satanàs us temptés. 7.6 Tot això ho dic més com una concessió que no pas com un precepte. 7.7 Jo voldria que tothom fos com jo; però cadascú rep de Déu el seu propi do, qui d'una manera, qui d'una altra. 7.8 Als solters i a les viudes els dic que els seria bo si es quedaven com ara jo; 7.9 però si no poden guardar continència, que es casin, perquè és millor casar-se que cremar-se. 7.10 Als casats els dono aquest manament, que no és meu, sinó del Senyor: que la muller no se separi del marit, 7.11 i si se'n separa, que no es torni a casar, o que faci les paus amb el marit; i el marit, que tampoc no deixi la muller. 7.12 Als altres, els ho dic com a cosa meva i no pas del Senyor: si algun germà és casat amb una no creient, i ella està d'acord a conviure amb ell, no té per què deixar-la. 7.13 I si una dona és casada amb un no creient, i ell està d'acord a conviure amb ella, que no deixi el marit. 7.14 Perquè el marit no creient és santificat per la muller, i la muller no creient és santificada pel marit creient. Altrament, els vostres fills formarien part del món pagà, i de fet són part del poble sant. 7.15 Però, si el no creient es vol separar, que se separi, ja que, en aquest cas, el germà o la germana no han de sentir-se lligats: Déu els ha cridat a viure en pau. 7.16 ¿Saps tu, dona, si així salvaràs el marit? O bé, ¿saps tu, home, si així salvaràs la muller? 7.17 Fora d'això, que cadascú visqui en la condició que el Senyor li té assignada, en l'estat que Déu l'ha cridat. Aquesta és la norma que dono a totes les comunitats. 7.18 ¿Que algú és cridat essent circumcidat? Que no ho dissimuli. ¿Que algú és cridat sense ser circumcidat? Que no es circumcidi. 7.19 La circumcisió no val res, ni tampoc la incircumcisió; el que compta és el compliment dels manaments de Déu. 7.20 Que cadascú continuï en la condició que tenia quan fou cridat. 7.21 ¿Eres esclau quan vas ser cridat? No n'estiguis capficat; però si encara pots aconseguir la llibertat, aprofita-ho. 7.22 Perquè el qui era esclau quan fou cridat en el Senyor, és un llibert del Senyor; i així també el qui era lliure quan fou cridat, és un esclau del Crist. 7.23 Heu estat comprats per un preu: no us feu esclaus dels homes! 7.24 Que cadascú, germans, es mantingui davant Déu en la mateixa condició en què fou cridat. 7.25 Pel que fa al celibat, no he rebut cap manament del Senyor, però dono el meu parer com qui té prou credibilitat per la bondat del Senyor. 7.26 Penso, doncs, que és una cosa bastant bona, atesa la situació present, perquè és millor per a l'home quedar-se com està. 7.27 ¿T'has unit a una dona? No busquis separar-te'n. Ets solter? No busquis dona. 7.28 Amb tot, no faries cap mal si et casaves, i si la soltera es casava, tampoc. Però aquests tindran dificultats en la vida, i jo us ho voldria estalviar. 7.29 El que vull dir, germans, és que el temps s'escurça; d'ara endavant cal que els qui tenen muller visquin com si no en tinguessin; 7.30 els qui estan de dol, com si res no els entristís; el qui estan contents, com si res no els alegrés; els qui compren, com si no tinguessin res; 7.31 els qui gaudeixen de la vida, com si no en gaudissin; perquè aquest món que veiem ara s'està desfent. 7.32 Jo voldria que no tinguéssiu cap neguit. Els solters tenen ànsia per les coses del Senyor, i procuren agradar el Senyor. 7.33 En canvi, els casats es preocupen de les coses del món, de com acontentar la muller; i han de dividir les atencions. 7.34 També, la dona sense marit i la noia soltera tenen cura de les coses del Senyor, i s'hi consagren de cos i ànima; però la casada pensa en les coses del món, de com acontentar el marit. 7.35 Tot això us ho dic pel vostre bé; no penseu que vull posar-vos restriccions, sinó que miro el que és més digne per a servir el Senyor amb una dedicació sense destorb. 7.36 Si algú creu que no es comporta com cal amb la seva promesa, perquè se li passa l'edat en què convé casar-se, que faci el que vulgui, no peca: que es casin. 7.37 Però, aquell qui ha meditat profundament la seva decisió sense que res no l'obligui en contra, ans és amo de fer la seva voluntat, si ha decidit quedar-se solter, farà ben fet. 7.38 En tot cas, qui es casa amb la promesa fa bé, i qui no es casa fa millor. 7.39 La muller està lligada mentre el seu marit és viu, però, si el marit es mor, queda lliure per a casar-se amb qui vulgui, sempre que sigui en el Senyor. 7.40 Si bé em sembla que serà més feliç si es queda com està. Aquest és el meu parer, i em penso que també jo tinc l'Esperit de Déu.

1 Corintis 8

8.1 Pel que fa a la carn sacrificada als ídols, ja sé que tots tenim prou coneixement. Però el coneixement infla, mentre que l'amor edifica. 8.2 Si algú es pensa que coneix alguna cosa, encara no sap com cal conèixer. 8.3 Però si un estima Déu, aquest és conegut per ell. 8.4 Tornant als aliments sacrificats als ídols, ja sabem que l'ídol no és res en el món, i que no hi ha més que un sol Déu; 8.5 perquè, encara que es parla d'alguns déus, siguin del cel o de la terra, on els déus i senyors són nombrosos, 8.6 per a nosaltres, però, només hi ha un sol Déu, el Pare, de qui prové tot l'univers, i a qui som destinats; i un sol Senyor, Jesucrist, per qui existeix l'univers i per mitjà del qual nosaltres anem a ell. 8.7 Però no tothom té aquest coneixement, ja que alguns que estaven acostumats fins fa poc temps a venerar els ídols, mengen amb cert temor la carn sacrificada a l'ídol, i la seva consciència, que encara és poc formada, se'n sent culpable. 8.8 És clar que la carn no és pas el que ens fa acceptables davant Déu; de fet, no tindrem res de més si en mengem, ni tindrem res de menys si no en mengem. 8.9 Mireu, però, que aquest dret vostre no es torni un entrebanc per als febles. 8.10 Perquè si tu, que saps discernir, t'entaules a menjar en un recinte idolàtric, i un germà poc format et veu, ¿no serà induïda la seva consciència feble a menjar de l'ofrena idolàtrica? 8.11 Llavors, per culpa del teu coneixement es pot perdre el feble, el germà pel qual Crist va morir. 8.12 Així, pecant contra els germans i ferint-los la consciència insegura, pequeu contra Crist. 8.13 Per tant, si un menjar és ocasió d'escàndol al meu germà, no tastaré carn mai més, per no esgarriar el meu germà.

1 Corintis 9

9.1 ¿No sóc apòstol? ¿No sóc lliure? ¿No he vist Jesús, Senyor nostre? ¿No sou vosaltres la meva obra en el Senyor? 9.2 Si per a altres no sóc apòstol, si més no, ho sóc per a vosaltres, perquè sou en el Senyor el segell del meu apostolat. 9.3 Aquesta és la meva resposta als qui em critiquen: 9.4 ¿No tenim dret a menjar i beure? 9.5 ¿Que no tenim dret que en els viatges ens acompanyi una germana, com ho fan els altres apòstols, els germans del Senyor i Cefes? 9.6 ¿O és que només jo i Bernabé som els qui no tenim el dret a deixar el treball? 9.7 ¿Qui hi ha que faci el servei militar a despeses pròpies? ¿Qui hi ha que cultivi una vinya i no mengi del seu fruit? ¿Quin pastor hi ha que no es nodreixi de la llet del ramat? 9.8 ¿El que dic és guiat per criteris humans, o no ho diu també la Llei? 9.9 Perquè en la Llei de Moisès llegim: 'No posaràs morrió al bou quan bat.' ¿És que Déu s'interessava pels bous? 9.10 ¿O diu això per a nosaltres? Sí, certament que és per a nosaltres que fou escrit. Tant el qui llaura com el qui bat han de treballar amb l'esperança de participar de la collita. 9.11 Si nosaltres hem sembrat en vosaltres béns espirituals, ¿serà massa si recollim de vosaltres algun bé material? 9.12 Si altres tenen aquest dret damunt vostre, per què no amb més raó nosaltres? Amb tot, no hem fet mai ús d'aquest dret, sinó que ho hem suportat tot per no posar cap impediment a l'evangeli de Crist. 9.13 ¿No sabeu que els qui serveixen en el santuari, del santuari treuen el seu sosteniment, i els qui serveixen a l'altar participen de les ofrenes? 9.14 Així també el Senyor va manar als qui prediquen l'evangeli que visquessin de l'evangeli. 9.15 Però jo d'aquest dret no me n'he servit mai, ni escric això per reclamar-lo; que més m'estimaria morir abans que ningú no em prengués aquest honor. 9.16 Perquè, el fet de predicar l'evangeli no és cap motiu d'orgull per a mi, ja que hi estic obligat, i pobre de mi si no evangelitzés! 9.17 Si ho faig de bon grat, ja estic pagat; si ho faig per obligació, és una comanda a complir. 9.18 Llavors, quin és el meu mèrit? Que quan evangelitzi doni de franc l'evangeli, sense fer valer el meu dret en l'evangeli. 9.19 A tots els efectes sóc un home lliure per tothom, però de tothom m'he fet esclau per tal de guanyar-ne tants com pugui. 9.20 Amb els jueus m'he fet com jueu, per guanyar els jueus; amb els qui es sotmeten a la Llei, com si estigués sotmès a la Llei, tot i que no estic sotmès a la Llei, per guanyar els sotmesos a la Llei. 9.21 Amb els qui no tenen cap llei, jo m'he fet com si no tingués cap llei, per guanyar els qui no tenen cap llei, encara que no estic pas sense Llei de Déu, ja que tinc la llei de Crist. 9.22 Amb els indecisos m'he fet indecís, per guanyar els indecisos; m'he fet tot per a tots per salvar-ne alguns de la manera que sigui. 9.23 I tot això ho faig per l'evangeli, per tal de tenir-hi part. 9.24 ¿No heu vist com a l'estadi els corredors corren tots, però només un s'emporta el premi? Correu com cal per guanyar-lo. 9.25 Tots aquells qui volen competir s'han de privar de moltes coses; ells, per aconseguir una corona corruptible, en canvi, nosaltres, per una d'incorruptible. 9.26 Així, doncs, és com jo corro, no pas desorientat; així és com boxejo, no pas pegant a l'aire. 9.27 Al contrari, imposo severitat al meu cos i me'l domino, no fos cas que, després de fer de preparador dels altres, em quedi jo desqualificat.

1 Corintis 10

10.1 No vull que oblideu, germans, que els nostres avantpassats van estat tots sota el núvol, tots van travessar el mar 10.2 i tots foren units a Moisès, en ser batejats en el núvol i en el mar; 10.3 i tots van menjar el mateix aliment espiritual 10.4 i tots van beure la mateixa beguda espiritual, perquè bevien de la roca espiritual que els acompanyava, i aquesta roca era el Crist. 10.5 Malgrat tot, Déu no se sentia complagut de la majoria d'ells, per això van quedar estesos pel desert. 10.6 Aquests fets van succeir perquè ens servís d'exemple a nosaltres, a fi que no siguem cobejosos de coses dolentes, com ells les van cobejar. 10.7 Tampoc no us decanteu a la idolatria, com van fer alguns d'ells, tal com diu l'Escriptura: 'S'assegué el poble a menjar i beure i s'aixecaren a divertir-se.' 10.8 Ni practiqueu immoralitats sexuals com alguns d'ells van practicar, i en un sol dia en van caure vint-i-tres mil. 10.9 Ni tempteu el Senyor, com també el temptaren alguns d'ells, i van ser morts per les serps. 10.10 Ni murmureu, com alguns d'ells van murmurar, i van ser morts per l'exterminador. 10.11 Tot allò els va succeir com a exemple per a nosaltres, i ha quedat escrit per advertir-nos a nosaltres que vivim els darrers temps. 10.12 Així, doncs, qui pensi que està ferm, que miri de no caure. 10.13 No ha caigut damunt vostre cap temptació sobrehumana: Déu és lleial, i no permetrà que sigueu provats més enllà del que podeu suportar; al contrari, amb la prova us donarà també mitjans per a poder-la superar. 10.14 Per això, estimats meus, fugiu de la idolatria. 10.15 Us parlo com a persones de seny; judiqueu el que dic. 10.16 La copa de la benedicció que beneïm, ¿no significa la comunió amb la sang de Crist? El pa que partim, ¿no significa la comunió amb el cos de Crist? 10.17 Atès que el pa és un de sol, significa que els molts formen un sol cos, ja que tots participem d'un mateix pa. 10.18 Mireu el poble d'Israel: els qui mengen els sacrificis, ¿no s'associen amb l'altar? 10.19 Amb això no vull pas dir que les víctimes sacrificades tinguin res d'especial, ni que el mateix ídol sigui realitat. 10.20 Tot al contrari, allò que els pagans sacrifiquen, als dimonis ho ofereixen, i no pas a Déu; i no vull pas que vosaltres tingueu res a veure amb els dimonis. 10.21 No podeu beure de la copa del Senyor i de la copa dels dimonis. No podeu participar de la taula del Senyor i de la taula dels dimonis. 10.22 ¿És que volem provocar la gelosia del Senyor? ¿És que som més forts que ell? 10.23 Tot és permès, però no tot és convenient. Tot és permès, però no tot és edificant. 10.24 Que ningú no procuri només el propi interès, sinó el dels altres. 10.25 Mengeu de tot el que es ven a la carnisseria, sense cap càrrec de consciència, 10.26 perquè la terra i tot el que conté és del Senyor. 10.27 Si un pagà us convida i voleu anar-hi, mengeu de tot el que us posi davant, sense cap càrrec de consciència. 10.28 Però si algú us diu: 'Aquesta carn és sacrificial', no en mengeu, per mirament al qui us ha avisat i per causa de la consciència. 10.29 La consciència, vull dir, no pas la teva, sinó la de l'altre. Em direu: 'Per quina raó la meva llibertat ha d'ésser jutjada per la consciència d'un altre? 10.30 Si jo en participo amb acció de gràcies, per què haig d'ésser censurat per allò de què dono gràcies?' 10.31 Certament, quan mengeu, beveu o feu qualsevol altra cosa, feu-ho tot a lloança de Déu, 10.32 però no sigueu entrebanc a jueus ni a pagans, ni a l'Església de Déu. 10.33 Feu com jo, que miro de complaure tothom amb tot el que faig, no cercant el meu profit, sinó el de molts altres, a fi que se salvin.

1 Corintis 11

11.1 Seguiu el meu exemple, com jo segueixo el de Crist. 11.2 Us felicito, germans, perquè sempre us recordeu de mi i guardeu les ensenyances tal com us les he trameses. 11.3 Però heu de saber que Crist és cap de tot home, i l'home és cap de la dona, i Déu és cap de Crist. 11.4 Tot home que prega o profetitza amb el cap cobert deshonra el seu cap. 11.5 I tota dona que prega o profetitza amb el cap descobert deshonra el seu cap, perquè és igual que si anés rapada. 11.6 Per tant, si una dona no es vol cobrir el cap, que es talli els cabells; i si és vergonyós per a una dona de tallar-se els cabells o rapar-se el cap, que se'l cobreixi. 11.7 L'home, evidentment, no s'ha de cobrir el cap, perquè és imatge i glòria de Déu; en canvi, la dona és glòria de l'home. 11.8 Ja que no és l'home qui va ser tret de la dona, sinó la dona de l'home; 11.9 ni tampoc l'home no fou creat per causa de la dona, sinó la dona per causa de l'home. 11.10 Per això convé que la dona porti damunt del seu cap un senyal de subjecció, per consideració als àngels. 11.11 Però, en el Senyor, ni l'home compta a part de la dona ni la dona compta a part de l'home, 11.12 perquè, si bé la dona prové de l'home, així també l'home neix de la dona, i totes les coses vénen de Déu. 11.13 Jutgeu vosaltres mateixos: ¿És decorós que una dona pregui a Déu sense vel al cap? 11.14 ¿No us ensenya la mateixa naturalesa que és vergonyós per a l'home deixar-se els cabells llargs, 11.15 mentre que a la dona la cabellera llarga la dignifica? Perquè se li ha donat la cabellera com a vel natural. 11.16 Tot i amb això, si algú té ganes de discutir, sàpiga que ni nosaltres ni les esglésies de Déu no tenim aquest costum. 11.17 El que us vaig a dir no és gens elogiable per a vosaltres: quan us reuniu no és per anar millor, sinó per anar pitjor. 11.18 En primer lloc, sento dir que quan us congregueu en assemblea formeu divisions entre vosaltres, i en part m'ho crec. 11.19 Perquè és inevitable que entre vosaltres hi hagi faccions, a fi que es manifesti entre vosaltres els qui són creients de debò. 11.20 Quan esteu reunits, doncs, allò no és menjar la cena del Senyor. 11.21 Perquè, a l'hora de l'àpat, cadascú s'avança a prendre el menjar seu, i mentre l'un queda amb gana l'altre s'embriaga. 11.22 ¿És que no teniu les vostres cases per a menjar i beure? ¿O no us importa l'Església de Déu, que avergonyiu els necessitats? Què voleu que us digui? ¿Voleu que us feliciti? En això no us felicito pas. 11.23 Jo vaig rebre del Senyor el mateix que us he ensenyat a vosaltres: que el Senyor Jesús, la nit que el lliuraven, prengué un pa, 11.24 i després de donar gràcies el va partir i digué: 'Això és el meu cos, partit per a vosaltres; feu això en memòria meva.' 11.25 Així mateix, prengué la copa, havent sopat, i digué: 'Aquesta copa és el nou pacte en la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu-ho en memòria meva.' 11.26 Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquesta copa, anuncieu la mort del Senyor, fins que ell vingui. 11.27 De manera que, qualsevol que mengi el pa o begui la copa del Senyor indignament, serà culpat del cos i de la sang del Senyor. 11.28 Que cadascú s'examini a si mateix abans de menjar el pa i beure la copa; 11.29 perquè qui menja i beu sense donar cap valor al cos del Senyor, menja i beu la pròpia condemna. 11.30 Per això hi ha tants malalts i decaiguts entre vosaltres, i se'n moren bastants. 11.31 Si, doncs, ens examinéssim nosaltres mateixos, evitaríem el judici; 11.32 encara que si el Senyor ens jutja és per corregir-nos, a fi que no siguem condemnats amb el món. 11.33 Així, doncs, germans meus, quan us reuniu per menjar, espereu-vos els uns als altres. 11.34 Si algú té gana, que mengi a casa seva, no sigui que les vostres reunions es tornin reprovables. Les altres coses les resoldré quan vingui.

1 Corintis 12

12.1 Pel que fa als dons espirituals, no vull, germans, que tingueu dubtes. 12.2 Recordeu que quan éreu pagans us deixàveu portar d'una manera equivocada cap als ídols muts, 12.3 per això us faig saber que ningú que parli guiat per l'Esperit de Déu no diu: 'Anatema a Jesús', i ningú no pot dir: 'Jesús és el Senyor', si no és guiat per l'Esperit Sant. 12.4 Tenim diversitat de dons, però l'Esperit és el mateix; 12.5 i encara que els serveis estan repartits, el Senyor és el mateix; 12.6 les funcions són variades, però és el mateix Déu qui opera totes les coses en tots nosaltres. 12.7 La manifestació de l'Esperit es distribueix a cadascú per a profit de tots. 12.8 A un li és donada paraula de saviesa, per mitjà de l'Esperit; a un altre, paraula de ciència, segons el mateix Esperit; 12.9 a un altre, fe, per obra del mateix Esperit; a un altre, el do de guaricions, per aquest únic Esperit; 12.10 a un altre, el do de fer miracles; a un altre, el do de profecia; a un altre, discerniment d'esperits; a un altre, el parlar en llengües desconegudes; a un altre, el do de traduir-les. 12.11 Però totes aquestes coses són operades per un sol i mateix Esperit, que reparteix com li sembla bé a cadascú particularment. 12.12 El cos humà, que és u, encara que és format per molts membres, tots ells constitueixen un sol cos; així és també el Crist, 12.13 Perquè, també tots nosaltres, tant si som jueus com si som grecs, igual esclaus que lliures, hem estat batejats amb un sol Esperit, per a formar un sol cos, i tots hem begut d'un sol Esperit. 12.14 Bé, doncs, el cos tampoc no és en si mateix un membre únic, sinó que en són molts. 12.15 Si el peu digués: 'Com que no sóc mà, no sóc del cos', no per això deixaria d'ésser del cos. 12.16 I si l'orella digués: 'Com que no sóc ull, no sóc del cos', no per això deixaria d'ésser del cos. 12.17 Si tot el cos fos ull, com podria escoltar? I, si tot el cos fos orella, com podria olorar? 12.18 Ara bé, Déu ha situat cada un dels membres en el lloc del cos que li ha semblat millor. 12.19 Si tots fóssim un sol membre, on seria el cos? 12.20 Així, doncs, encara que els membres siguin molts, el cos és un de sol. 12.21 I l'ull no pot dir a la mà: 'No t'he de menester'; ni tampoc el cap no pot dir als peus: 'No us necessito.' 12.22 Ben al contrari, aquells membres del cos que semblen més febles, són els més indispensables. 12.23 I els membres del cos que tenim per menys dignes, els envoltem de gran distinció, i aquells que ens semblen menys presentables, els cobrim amb més decència, 12.24 considerant que allò que ja és presentable no en té cap necessitat. De fet, Déu ha disposat el cos donant més honor a qui més en necessitava, 12.25 per tal que no hi hagi desacord en el cos, sinó que tots els membres tinguin igual cura els uns dels altres. 12.26 Per això, quan un membre pateix, tots els membres pateixen amb ell; quan un membre és honorat, tots els membres s'alegren amb ell. 12.27 Vosaltres, doncs, sou el cos de Crist, i cadascú per la seva part n'és un membre. 12.28 I, així, Déu n'ha establert alguns dins l'Església: en primer lloc, apòstols, en segon lloc, profetes, en tercer lloc, mestres; després els qui fan miracles, després els qui tenen gràcia de guaricions, els qui porten l'ajut social, els qui administren, els qui tenen do de parlar llengües desconegudes. 12.29 ¿Per ventura són tots apòstols? ¿Són tots profetes? ¿Són tots mestres? ¿Tots fan miracles? 12.30 ¿Tenen tots el do de guaricions? ¿Parlen tots llengües desconegudes? ¿Tots fan de traductors? 12.31 Tingueu més interès per als carismes millors. I, encara, us vull presentar un camí més excel·lent.

1 Corintis 13

13.1 Si jo tingués el do de parlar les llengües dels homes i dels àngels, però no tingués amor, no seria més que una campana que retruny o els platerets que dringuen. 13.2 I si tingués el do de profecia i comprengués tots els misteris i tota la ciència, i si tingués tota la fe, de tal manera que pogués remoure les muntanyes, si no tinc amor, no sóc res. 13.3 I si distribuís tots els meus béns en aliments per als pobres, i si oferís el meu cos perquè el foc el consumís, si no tinc amor, no em serveix de res. 13.4 L'amor és pacient, és benigne; l'amor no té enveja, l'amor no és pretensiós ni orgullós; 13.5 no és insolent ni egoista; no s'irrita ni és venjatiu; 13.6 no s'alegra de la injustícia, sinó que es complau en la veritat; 13.7 tot ho disculpa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. 13.8 L'amor mai no decau; però les profecies s'acabaran i les llengües cessaran, i la ciència finirà. 13.9 Perquè el nostre coneixement és imperfecte i la profecia és incompleta, 13.10 però, quan vindrà allò que és perfecte, serà inútil allò que és incomplet. 13.11 Quan jo era infant parlava com els infants, pensava com els infants, raonava com els infants; però quan em vaig fer home, vaig deixar el que era d'infant. 13.12 Ara hi veiem confusament, com per mitjà d'un mirall, però llavors hi veurem cara a cara. Ara conec parcialment, però llavors arribaré a conèixer d'igual manera com sóc conegut. 13.13 Per ara subsisteixen aquestes tres coses: la fe, l'esperança i l'amor; però la més gran és l'amor.

1 Corintis 14

14.1 Sigueu perseverants en l'amor, però aspireu als dons espirituals, sobretot el de profecia. 14.2 Perquè qui parla llengües [desconegudes] no parla als homes, sinó a Déu, ja qui ningú no l'entén, puix que les misterioses coses que diu les diu en esperit. 14.3 En canvi, el qui profetitza parla als homes, edificant, exhortant i consolant. 14.4 El qui parla en una llengua [desconeguda] s'edifica a si mateix, en canvi, el qui profetitza edifica l'església. 14.5 Prou voldria jo que tots vosaltres tinguéssiu el do de llengües, però m'estimo més que profetitzeu, perquè profetitzar val més que parlar en llengües, a no ser que també se n'interpreti el significat, a fi que l'església n'obtingui alguna edificació. 14.6 Suposem, germans, que quan jo us visito us parlés en llengües: de què us serviria, si no us comunico cap revelació, coneixement, missatge o ensenyament? 14.7 És el que passa amb els instruments musicals, com són la flauta o l'arpa: si no tinguessin el so diferent, com es podria distingir la tonada de l'una o de l'altra? 14.8 I si la trompeta dóna un toc confús, qui es prepararà per al combat? 14.9 Doncs, igualment vosaltres, si per mitjà del llenguatge arcà no doneu paraula ben entenedora, com es podrà entendre el que dieu? Serà com si parléssiu al vent. 14.10 Tan gran varietat de llenguatges com hi ha al món, per exemple, i no n'hi ha cap que no tingui el seu sentit. 14.11 Si jo, doncs, no conec el sentit que té el llenguatge, seré com un estranger per al meu interlocutor, i ell serà com un estranger per a mi. 14.12 Així també vosaltres: ja que desitgeu tant els dons espirituals, procureu tenir en abundància aquells que són per a l'edificació de l'església. 14.13 Per tant, el qui parla una llengua [desconeguda], que demani la gràcia de poder-la traduir. 14.14 Perquè, si faig oració en una llengua [desconeguda], és el meu esperit qui prega, però el meu enteniment no en treu cap profit. 14.15 Què s'ha de fer, doncs? Pregaré amb l'esperit, però pregaré també amb l'enteniment; cantaré amb l'esperit, però cantaré també amb l'enteniment. 14.16 Altrament, si beneeixes només amb l'esperit, el qui està en situació de simple oient, com podrà dir amén a la teva acció de gràcies, si no entén el que dius? 14.17 Perquè tu, sens dubte, has donat gràcies correctament, però l'altre no se n'aprofita gens. 14.18 Gràcies a Déu, parlo en llengües més que tots vosaltres; 14.19 però a l'assemblea prefereixo més parlar cinc paraules amb el meu enteniment, que puguin instruir també els altres, que no pas deu mil paraules en una llengua [desconeguda]. 14.20 Germans, no sigueu infants en la manera de pensar; sigueu infantils pel que fa a la malícia, però pel que fa al criteri, sigueu adults. 14.21 A la Llei hi llegim: 'Amb altres llengües i amb llavis d'estrangers parlaré a aquest poble, i ni així m'escoltaran, diu el Senyor.' 14.22 Per tant, les llengües són un senyal per als qui no creuen, i no va dirigit als creients; en canvi, la profecia va dirigida als creients més aviat que als no creients. 14.23 Suposem que tota l'església es congrega en un lloc i tots parlen en llengües i entren persones no iniciades o no creients, no diran que sou bojos? 14.24 En canvi, si tots profetitzen, i entra algun no creient o no iniciat, tots el poden convèncer, tots el poden fer reflexionar, 14.25 fins al punt que els sentiments més íntims del seu cor quedaran al descobert. Llavors caurà rostre en terra i adorarà Déu, i reconeixerà que Déu és realment enmig de vosaltres. 14.26 Què s'ha de fer, doncs, germans? Quan estigueu reunits, que cadascú doni el que té, un salm, un ensenyament, una revelació, una expressió en llengua [desconoguda] o la seva traducció, però que tot es faci per a edificació espiritual. 14.27 Si algú parla en una llengua [desconeguda], que hi participin només dos, o, a tot estirar, tres, l'un darrere l'altre, i que un de sol en doni la traducció. 14.28 Però si no hi ha qui tradueixi, que restin en silenci durant la reunió, i que parlin amb si mateixos i amb Déu. 14.29 Igualment, si es tracta de profetes, que parlin dos o tres, i els altres que hi facin atenció. 14.30 Però si un dels asseguts rep una inspiració, que calli el qui parlava. 14.31 De fet tots podeu profetitzar, d'un a un, per tal que tots puguin aprendre i tots siguin estimulats. 14.32 Els dons espirituals profètics han d'estar sota el control dels profetes, 14.33 perquè Déu no és un Déu de desordre, sinó de pau. Com a totes les esglésies dels sants, 14.34 que les dones guardin silenci en les congregacions; perquè tal com ho diu la Llei, no els és permès de prendre la paraula, sinó que s'han de mantenir al seu lloc. 14.35 I, en cas que vulguin algun aclariment, que preguntin als seus marits en ser a casa, ja que no és correcte que una dona parli en la congregació. 14.36 ¿Per ventura la paraula de Déu va començar en vosaltres, o només ha arribat a vosaltres sols? 14.37 Qui es tingui per profeta o espiritual reconeixerà en això que us escric un manament del Senyor, 14.38 i, si hi ha algú que no ho vol reconèixer, que no ho reconegui. 14.39 Per tant, germans, procureu profetitzar sense impedir que es parlin llengües; 14.40 però que tot es faci amb dignitat i amb ordre.

1 Corintis 15

15.1 Us recordo, germans, l'evangeli que us he anunciat, el que heu acceptat, en el qual també us manteniu ferms, 15.2 i pel qual així mateix sou salvats, si el conserveu tal com us l'he ensenyat; altrament, hauríeu cregut en va. 15.3 En primer lloc us he ensenyat allò mateix que jo vaig rebre: que el Crist va morir pels nostres pecats, d'acord amb el que diuen les Escriptures. 15.4 Que fou sepultat i que ressuscità el tercer dia, d'acord amb el que diuen les Escriptures. 15.5 Que s'aparegué a Cefes, i més tard als Dotze. 15.6 Després s'aparegué a més de cinc-cents germans aplegats, dels quals la majoria encara viuen i altres ja són morts. 15.7 Després s'aparegué a Jaume, més tard a tots els apòstols, 15.8 i finalment se m'aparegué també a mi, com a un darrer nat. 15.9 Perquè jo sóc el més petit dels apòstols, que ni mereixo el nom d'apòstol, perquè vaig perseguir l'Església de Déu. 15.10 Però per la gràcia de Déu sóc el que sóc, i aquesta gràcia seva en mi no ha estat estèril, ans he treballat més que tots plegats; si bé no pas jo, sinó la gràcia de Déu que és en mi. 15.11 Així, doncs, tant si sóc jo com si són ells, això és el que prediquem i això és el que heu cregut. 15.12 Ara bé, si es proclama que Crist va ressuscitar d'entre els morts, com és que alguns de vosaltres diuen que no hi ha resurrecció dels morts? 15.13 Aleshores, si no hi ha resurrecció dels morts, tampoc Crist no ha ressuscitat, 15.14 i si Crist no ha ressuscitat, en aquest cas, la nostra predicació és buida, i ho és també la vostra fe. 15.15 A més esdevenim falsos testimonis de Déu, ja que hem testificat de part de Déu que ell va ressuscitar el Crist, el qui, de fet, no hauria ressuscitat si de veritat els morts no ressusciten. 15.16 Perquè si els morts no ressusciten, tampoc Crist no ha ressuscitat; 15.17 i, si Crist no ha ressuscitat, la vostra fe no té cap efecte, i encara esteu en els vostres pecats. 15.18 Per consegüent, també els morts en Crist són perduts. 15.19 Si l'esperança que tenim en Crist se centra només en aquesta vida, som els més desventurats de tots els homes. 15.20 Però el fet és que Crist ha ressuscitat d'entre els morts, com a primícia d'aquells que són morts. 15.21 Ja que la mort vingué per un home, també per un home ha vingut la resurrecció dels morts. 15.22 Així com en Adam tots moren, també en Crist tots reviuran; 15.23 cadascú, però, al seu torn: Crist com a primícia, després els qui són de Crist, el dia de la seva vinguda. 15.24 Tot seguit vindrà la fi, quan ell haurà lliurat el Regne a Déu, el Pare, i haurà destruït tota mena de sobirania, autoritat i poder. 15.25 Perquè caldrà que ell regeixi fins que tots els enemics siguin posats sota els seus peus. 15.26 El darrer enemic a ser destruït serà la mort, 15.27 per tal com 'tot ho ha sotmès sota els seus peus', i quan diu: 'tot li ha estat sotmès', clarament exceptua aquell qui li ha sotmès tot a ell. 15.28 Després, quan la submissió sigui total, llavors, el Fill mateix també se sotmetrà a qui li haurà sotmès tot, a fi que Déu sigui el tot en tots. 15.29 Altrament, què en traurien aquells qui reben el baptisme en favor dels difunts? Si els morts de cap manera no ressusciten, a què treu batejar-se en lloc d'ells? 15.30 I, per què nosaltres ens arrisquem al perill tan sovint? 15.31 Que cada dia exposo la vida és tan cert, germans, com que vosaltres sou el meu honor en Crist Jesús, Senyor nostre. 15.32 I, si només per motivació humana he combatut amb feres a Efes, de què m'ha servit? Si és que els morts no ressusciten, mengem i beguem, que demà morirem. 15.33 No us enganyeu: 'Les males companyies corrompen els bons costums.' 15.34 Desensopiu-vos com cal i deixeu de pecar, perquè n'hi ha alguns que no volen saber res de Déu; us ho dic per esperonar el vostre amor propi. 15.35 Però, algú dirà: 'Com ressuscitaran els morts? Amb quin cos vindran?' 15.36 No siguis beneit! El que tu sembres no pren nova vida si no mor abans. 15.37 I, això que tu sembres, no és pas l'organisme que ha de néixer després, sinó el simple gra, sigui de blat o de qualsevol altra llavor. 15.38 I Déu li dóna la forma com li sembla, i a cada llavor la planta corresponent. 15.39 Totes les carns no són iguals, sinó que una carn és la dels homes, una altra la de les bèsties, una altra la dels ocells i una altra la dels peixos. 15.40 També hi ha cossos celestes i cossos terrestres, però una és la resplendor dels celestials i una altra la dels terrenals. 15.41 Una és la claror del sol i una altra és la claror de la lluna, i una altra és la claror dels estels; i fins un estel té diferent claror d'un altre estel. 15.42 Així també serà la resurrecció dels morts. Se sembra en estat corruptible i ressuscitarà incorruptible; 15.43 se sembra en estat miserable, ressuscitarà en estat gloriós; se sembra en feblesa, ressuscitarà en fermesa; 15.44 se sembra un cos animal, ressuscitarà un cos espiritual. Així com hi ha un cos animal, hi ha un cos espiritual. 15.45 Així com diu l'Escriptura que el primer home, Adam, esdevingué ànima vivent, el darrer Adam és esperit vivificant. 15.46 No va ser primer l'home espiritual, sinó l'home animal; l'home espiritual ve després. 15.47 El primer home procedia de la terra, era terrestre; el segon home procedia del cel. 15.48 L'home terrestre és el prototipus dels terrestres; i l'home celeste ho és dels celestes. 15.49 I, de la mateixa manera que hem portat la imatge del terrestre, portarem també la imatge del celeste. 15.50 Us dic, germans, que allò que només és carn i sang no pot heretar el Regne de Déu; la corrupció no pot tenir part en la incorrupció. 15.51 Mireu, us revelaré un secret: no tots morirem, però tots serem transformats. 15.52 En un instant, en un batre d'ulls, quan toqui la trompeta final; perquè sonarà la trompeta i els morts ressuscitaran incorruptibles, i nosaltres serem transformats. 15.53 Perquè és necessari que aquest cos corruptible es revesteixi d'incorruptibilitat, i que aquest cos mortal es revesteixi d'immortalitat. 15.54 I quan aquest cos corruptible s'hagi revestit d'incorruptibilitat i aquest cos mortal s'hagi revestit d'immortalitat, aleshores es complirà la paraula escrita: 'La victòria s'ha engolit la mort. 15.55 On és, oh mort, la teva victòria? On és, oh mort, el teu fibló?' 15.56 L'agulló de la mort és el pecat, i la potència del pecat prové de la Llei. 15.57 Però, donem gràcies a Déu, que ens dóna la victòria per mitjà de nostre Senyor Jesucrist. 15.58 Per tant, estimats germans meus, manteniu-vos ferms, incommovibles, superant-vos contínuament en l'obra del Senyor, convençuts que el vostre esforç en el Senyor no és pas inútil.

1 Corintis 16

16.1 Referent a la col·lecta per als creients, seguiu vosaltres també les instruccions que vaig donar a les esglésies de Galàcia. 16.2 Que cada diumenge cadascun de vosaltres vagi fent el seu racó amb el que bonament hagi pogut estalviar, a fi que quan jo vingui no s'hagin de fer col·lectes. 16.3 Quan arribi donaré cartes de presentació a les persones que hàgiu escollit, i les enviaré a Jerusalem perquè hi portin el vostre donatiu. 16.4 I, si val la pena que també jo hi vagi, hi anirem junts. 16.5 Arribaré aquí després que hagi passat per Macedònia, perquè allà només hi vaig de passada, 16.6 però amb vosaltres penso quedar-m'hi una temporada; segons i com, potser hi passaré l'hivern. Així em podreu ajudar a preparar el viatge que hagi de fer després. 16.7 Aquesta vegada no vull que sigui només una visita ràpida, sinó que espero quedar-me algun temps amb vosaltres, si el Senyor ho permet. 16.8 Però ara m'estaré a Efes fins a la Pentecosta, 16.9 perquè se m'ha presentat una bona oportunitat amb moltes possibilitats, si bé amb molta oposició. 16.10 Si arriba Timoteu, feu de manera que s'hi trobi bé entre vosaltres, perquè ell treballa com jo en l'obra del Senyor. 16.11 Voldria que no rebés cap desatenció per part de ningú. Prepareu-li el viatge en pau, perquè torni cap aquí, ja que l'espero amb els germans. 16.12 Referent al germà Apol·ló, li he pregat molt i molt que us vingui a veure amb els germans, però, per ara, no n'està gaire decidit; ja vindrà en una altra ocasió. 16.13 Vetlleu, estigueu ferms en la fe, tingueu valor i sigueu forts. 16.14 Que totes les vostres coses siguin fetes amb amor. 16.15 Encara una altra recomanació, germans: ja sabeu que la família d'Estèfanes són les primícies de l'Acaia, i que s'han dedicat al servei dels creients. 16.16 Vosaltres faríeu bé de posar-vos a la disposició d'aquestes persones, i de tots aquells qui col·laboren en l'obra i treballen amb afany. 16.17 M'alegro que Estèfanes, Fortunat i Acaic ja siguin aquí, perquè ells han suplert la vostra absència 16.18 i han dissipat la meva preocupació i la vostra. Les persones així mereixen tot elogi. 16.19 Us saluden les esglésies de l'Àsia. Moltes salutacions en el Senyor de part d'Aquila i Prisca, junt amb l'església que es reuneix a casa seva. 16.20 Tots els germans us saluden. Saludeu-vos els uns als altres amb el bes de germanor. 16.21 El comiat l'escric jo mateix, Pau. 16.22 Si algú no estima el Senyor, rebutgeu-lo. Maran ata!* 16.23 Que la gràcia del Senyor Jesucrist sigui amb vosaltres. 16.24 El meu amor és amb tots vosaltres en Crist Jesús.

2 Corintis 1

1.1 Pau, apòstol de Crist Jesús per designi de Déu, i el germà Timoteu, a l'església de Déu que és a Corint, amb tots els creients d'arreu de l'Acaia. 1.2 Us desitgem la gràcia i la pau de part de Déu, nostre Pare, i del Senyor Jesucrist. 1.3 Beneït sigui Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist, Pare que és tot compassió i Déu que és tot consol. 1.4 Ell ens conforta enmig de totes les nostres dificultats, a fi que nosaltres sapiguem confortar els qui passen qualsevol aflicció, gràcies al fet que nosaltres mateixos hem experimentat el consol de Déu. 1.5 Perquè, si bé els sofriments de Crist ens omplen a vessar, també és cert que ens omple a vessar la consolació per mitjà de Crist. 1.6 Si passem alguna aflicció és perquè redundi en benefici vostre i en la vostra salvació, i si som consolats és perquè redundi en la vostra consolació, que fa créixer la paciència per a suportar aquestes mateixes afliccions que nosaltres patim. 1.7 Tenim motius de sentir-nos esperançats pel que fa a vosaltres, perquè sabem que si sou companys de sofriments, ho sou també de la consolació. 1.8 Germans, no vull deixar d'explicar-vos les afliccions que vam haver de passar a l'Àsia. Foren tan aclaparadores que no les podíem suportar. Vam arribar a desesperar de la vida. 1.9 Però, si dintre nostre sentíem punyent la sentència de mort, va ser perquè no poséssim la confiança en nosaltres mateixos, sinó en Déu, que ressuscita els morts. 1.10 Ell ens va salvar de tan greus perills de mort, i continuarà salvant-nos-en. Confiem que ell en endavant continuarà salvant-nos, 1.11 si vosaltres també hi ajudeu intercedint per nosaltres en oració; així, si per la intercessió de moltes persones ens és concedit el benefici, seran molts a agrair la gràcia en nom nostre. 1.12 Si d'alguna cosa podem estar orgullosos, és del testimoniatge de la nostra consciència, que ens certifica el bon comportament que hem tingut amb tothom, i especialment envers vosaltres, amb la puresa i l'honestedat que ve de Déu, sense pretensions de saviesa humana. 1.13 Ben cert, en les nostres cartes no hi escrivim res més que allò que hi llegiu i compreneu. Confio que ho acabareu d'entendre perfectament, 1.14 ja que heu començat a entendre-ho, a fi que nosaltres siguem un motiu d'orgull per a vosaltres, i vosaltres sigueu la nostra satisfacció el dia del nostre Senyor Jesús. 1.15 I amb aquest convenciment havia pensat de venir primer a vosaltres, i així serien dues les vegades que tindríeu el goig de veure'm: 1.16 la primera, camí de Macedònia, i després, de tornada, hauria vingut a veure-us i a preparar amb vosaltres el viatge a Judea. 1.17 ¿Serà que en aquest projecte he obrat amb lleugeresa? ¿O penseu que faig els meus plans amb mires humanes, dient sí i no segons la meva conveniència? 1.18 Déu és testimoni que no us diem un sí i un no alhora. 1.19 Perquè el Fill de Déu, Crist Jesús, que Silvà, Timoteu i jo hem predicat entre vosaltres, no és sí i no alhora, ans ha estat sí en ell, 1.20 puix que en ell totes les promeses de Déu han esdevingut un 'Sí'. Per això, quan lloem Déu diem l'Amén per mitjà d'ell. 1.21 És Déu qui ens referma en Crist juntament amb vosaltres. És Déu qui ens ha escollit, 1.22 qui ens ha marcat amb el seu segell i ha posat, endemés, en els nostres cors la garantia de l'Esperit. 1.23 Jo poso Déu per testimoni sobre la meva vida que, si encara no he vingut a Corint, ha estat per consideració a vosaltres. 1.24 No és que ens vulguem fer els amos de la vostra fe, sinó que volem ser cooperadors del vostre goig, car en la fe ja esteu prou ferms.

2 Corintis 2

2.1 Per aquest motiu he decidit no venir altra vegada a vosaltres amb tristesa. 2.2 Perquè, si jo us entristeixo, qui m'alegrarà a mi, si no és aquell mateix qui està trist per culpa meva? 2.3 Per això us he escrit com ho he fet, perquè en la meva visita no em facin entristir, precisament, els qui heu de ser causa d'alegria per a mi. Estic convençut que tots vosaltres compartiu com a propi el meu goig. 2.4 Us vaig escriure en uns moments de gran trasbals i angoixa al cor, amarat en llàgrimes, però no era el meu propòsit que us entristíssiu, sinó que volia fer-vos conèixer l'afecte tan gran que us tinc. 2.5 I si algú ha estat causa de tristesa, no ho ha estat pas per a mi sol, sinó, en bona part, per no exagerar, per a tots vosaltres. 2.6 Ja n'ha tingut prou el tal amb aquesta reprensió que la majoria li ha infligit; 2.7 ara, en canvi, val més que el perdoneu i li aixequeu l'ànim, no fos cas que el consumeixi l'excés de tristor. 2.8 Per tant, us prego que li demostreu el vostre afecte. 2.9 Perquè la meva carta també tenia aquest propòsit: conèixer la vostra predisposició a obeir sense reserves. 2.10 I al qui vosaltres perdoneu alguna cosa, jo també la hi perdono; perquè de fet, el que he perdonat, si és que tinc res a perdonar, ho he fet a causa vostra davant de Crist, 2.11 a fi d'evitar que Satanàs s'aprofiti de nosaltres; que prou coneixem les seves intencions. 2.12 I així, quan vaig arribar a Troas per anunciar l'evangeli de Crist, tot i que se'm van obrir les portes per a l'obra del Senyor, 2.13 dintre meu estava intranquil per no haver trobat el meu germà Titus allí. Llavors, em vaig acomiadar d'ells i vaig sortir cap a Macedònia. 2.14 Amb tot, dono gràcies a Déu, que sempre ens porta en el seguici triomfal del Crist i per mitjà nostre escampa a tot arreu l'aroma del seu coneixement. 2.15 Perquè som una flaire suau de Crist per a Déu, entre els qui van camí de salvar-se i els qui van camí de perdre's; 2.16 per a aquests, una olor mortal que mata, per als altres, una olor vital que revifa. I per a tal responsabilitat, qui és idoni? 2.17 Tanmateix, nosaltres no especulem amb la paraula de Déu, com ho fan molts altres, sinó que parlem honestament en Crist davant Déu, i com de part de Déu.

2 Corintis 3

3.1 ¿És que comencem de bell nou a recomanar-nos a nosaltres mateixos? ¿És que hem de menester, com alguns, cartes de recomanació adreçades a vosaltres, o de part vostra? 3.2 La carta nostra sou vosaltres, escrita en els nostres cors; una carta oberta, llegida per tothom. 3.3 Prou que es nota que sou una carta de Crist redactada per nosaltres, que no és escrita amb tinta, sinó amb l'Esperit del Déu vivent; no és gravada en plaques de pedra, sinó en plaques de carn dins els cors. 3.4 Aquesta és la confiança que tenim amb Déu per mitjà de Crist. 3.5 I no és pas que ens considerem capaços per nosaltres mateixos d'aconseguir res de positiu, al contrari, la nostra capacitat ens ve de Déu; 3.6 ell també ens ha capacitat per a ser servidors d'una aliança nova, que no és de lletra escrita, sinó que és de l'Esperit; perquè la lletra mata, mentre que l'Esperit vivifica. 3.7 Si aquell ministeri de mort, gravat amb lletres sobre pedra, fou rodejat de tanta glòria fins al punt que els israelites no podien mirar de fit a fit el rostre de Moisès, a causa de la resplendor del seu rostre, tot i que no va durar gaire, 3.8 ¿quant no en serà més, de gloriós, el ministeri de l'Esperit? 3.9 Si el ministeri de la condemnació fou gloriós, molt més gran serà la glòria del ministeri de la justícia. 3.10 De fet, ni tan sols es pot considerar gloriosa aquella glorificació parcial, si es compara amb l'excel·lència de la glòria actual. 3.11 Perquè si allò que era transitori va tenir el seu moment de glòria, molt més esplendorosa serà la glòria d'allò que és permanent. 3.12 Per això, tenint una esperança tan gran, actuem amb tota franquesa, 3.13 i no fem com Moisès, que es posava un vel damunt la cara per tal que els israelites no poguessin veure com desapareixia aquella cosa fugaç. 3.14 Amb això se'ls va travar l'enteniment, ja que, fins al dia d'avui, quan llegeixen les Escriptures de l'Antic Pacte, aquell mateix vel segueix damunt d'ells, i no se'ls descobreix que en Crist caduca la seva vigència. 3.15 Així, fins al dia d'avui, cada vegada que llegeixen Moisès, un vel els cobreix el cor; 3.16 només si algú retorna al Senyor, desapareix el vel. 3.17 Ara bé, el Senyor aquí és l'Esperit; i on hi ha l'Esperit del Senyor hi ha llibertat. 3.18 I tots nosaltres, com que no portem cap vel a la cara, anem reflectint, com un mirall, la glòria del Senyor, i anem incorporant, d'igual manera, la mateixa imatge amb perfeccionament progressiu, per l'Esperit del Senyor.

2 Corintis 4

4.1 Per això, investits d'aquest ministeri que graciosament se'ns ha encomanat, no ens acovardim, 4.2 tot al contrari, rebutgem la clandestinitat vergonyosa, no ens movem amb astúcia ni disfressem la Paraula de Déu, més aviat, manifestant clarament la veritat, ens acreditem nosaltres mateixos davant tota consciència humana, sota la mirada de Déu. 4.3 I si encara el nostre evangeli resta encobert, només resta velat per als qui es perden, 4.4 els descreguts, a qui el déu d'aquest món manté encegat l'enteniment a fi que no distingeixin la claror de l'Evangeli gloriós de Crist, que és la imatge de Déu. 4.5 Perquè no ens prediquem a nosaltres mateixos, sinó que presentem Crist Jesús com a Senyor, i a nosaltres mateixos com a servents vostres per Jesús. 4.6 Perquè el Déu que va dir: 'Que brilli la llum enmig de les tenebres', ens ha il·luminat interiorment, a fi que irradiem el coneixement de la glòria de Déu, que es reflecteix en el rostre de Crist. 4.7 Però aquest tresor el portem en receptacles de terrissa, per tal que quedi clar que l'extraordinari poder ve de Déu i no pas de nosaltres. 4.8 Som atacats per totes bandes, però no esclafats; estem en dificultats, però no desesperats; 4.9 acorralats, però no abandonats; abatuts, però no exterminats; 4.10 pertot arreu portem en el cos l'agonia de Jesús, a fi que també la vida de Jesús es manifesti en el nostre cos. 4.11 Perquè, mentre vivim aquí, contínuament som amenaçats de mort per causa de Jesús, a fi que també la vida de Jesús es manifesti en la nostra carn mortal. 4.12 De manera que la mort actua en nosaltres, i la vida, en vosaltres. 4.13 Ara bé, tenint el mateix esperit de fe que trobem a l'Escriptura: 'He cregut, per tant he parlat', també nosaltres creiem, i per això parlem, 4.14 sabent que aquell qui ressuscità Jesús, el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres amb Jesús, i ens presentarà davant seu juntament amb vosaltres. 4.15 Precisament tot això és per al vostre bé, de manera que, multiplicant-se la gràcia a través de més i més persones, sobreabundarà l'acció de gràcies per a la glòria de Déu. 4.16 Per això, no ens acovardim; al contrari, malgrat que la nostra humanitat externa va decaient, dins nostre ens anem renovant dia a dia. 4.17 Perquè els nostres actuals sofriments són lleugers i duren poc, però produeixen en nosaltres un pes de glòria immens que no tindrà fi. 4.18 El nostre objectiu no és pas el món que es veu, sinó el món que no es veu, perquè el món que veiem dura poc, i el món que no es veu dura per sempre.

2 Corintis 5

5.1 Sabem que si la tenda de la nostra estada terrenal s'enfonsa tenim un edifici proveït per Déu, una casa que no l'han construïda mans humanes, eterna, al cel. 5.2 Mentrestant, en aquesta estada terrenal, gemeguem pel desig que tenim de ser revestits del nostre habitatge del cel, 5.3 encara que també en serem desvestits, no en quedarem despullats. 5.4 De fet, els qui encara som en aquesta tenda gemeguem i ens sentim afeixugats, perquè no voldríem ser desvestits, sinó revestits, de manera que la nostra mortalitat sigui absorbida per la vida. 5.5 I és Déu mateix qui ens prepara amb aquest fi, i ens ho garanteix donant-nos l'Esperit. 5.6 Per tant, sempre estem animosos, tot i que sabem que mentre ocupem aquest cos estarem exiliats del Senyor, 5.7 perquè ens guiem per la fe i no per la vista. 5.8 Amb tot, estem força animosos, malgrat que ens estimaríem més estar exiliats del cos i anar a viure amb el Senyor. 5.9 Sigui com sigui, tant si som al cos, com si en som fora, el que desitgem és complaure el Senyor, 5.10 perquè cal que tots nosaltres ens presentem tal com som davant del tribunal de Crist, per tal que cadascú rebi el que li pertoqui segons el que hagi fet de bo o de menys bo, mentre era al cos. 5.11 Envaïts, doncs, del respecte que es deu al Senyor, intentem persuadir els homes, ja que Déu ens coneix prou; i espero que en les vostres consciències tingueu un concepte ben clar de nosaltres. 5.12 No és que tornem a justificar-nos davant vostre, sinó que us volem donar ocasió d'enorgullir-vos de nosaltres, per tal que sapigueu com respondre als qui s'enorgulleixen d'allò que és superficial, i no d'allò que és profund. 5.13 Perquè si ens hem excedit, per Déu ho hem fet, i si hem procurat moderar-nos, per vosaltres ho hem fet. 5.14 I és que l'amor de Crist ens obliga a reconèixer, de fet, que si un va morir per tots vol dir que tots han mort; 5.15 i va morir per tots, per tal que els qui viuen ja no visquin per a ells mateixos, sinó per a aquell qui ha mort i ha ressuscitat per tots. 5.16 De manera que nosaltres, des d'ara ja no valorem ningú humanament, i si vam valorar el Crist humanament, ara ja no ho fem. 5.17 Així que, qualsevol que està unit a Crist, és una nova creació; tot allò antic ja ha passat, i una nova realitat s'ha fet present. 5.18 I tot és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb ell per mitjà de Crist i ens ha confiat el ministeri de la reconciliació; 5.19 vull dir que Déu, per mitjà de Crist, reconciliava el món amb ell mateix, passant per alt les seves transgressions i dispositava en nosaltres el missatge de la reconciliació. 5.20 Així, doncs som ambaixadors de Crist, i és com si Déu exhortés per mitjà nostre. Us preguem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu. 5.21 Al qui desconeixia per complet el pecat, li carregà el pecat per nosaltres, per tal que nosaltres obtinguéssim la rehabilitació de Déu per mitjà d'ell.

2 Corintis 6

6.1 Com a col·laboradors seus, doncs, us exhortem a no malversar la gràcia de Déu; 6.2 Recordeu el que diu: 'En temps propici t'he escoltat, en dia de salvació t'he ajudat. Ara és el temps propici, ara és el dia de salvació.' 6.3 Per tal que el nostre ministeri no sigui desacreditat, procurem no donar cap motiu d'escàndol en res, 6.4 al contrari, en tot ens acreditem com a ministres de Déu, amb gran resignació; en afliccions, en necessitats, en angoixes, 6.5 en pallisses, en presons, en tumults, en fatigues, en nits sense dormir, en dies sense menjar; 6.6 en honestedat, en coneixement, en comprensió, en tolerància, en l'Esperit Sant, en amor sincer, 6.7 en paraula de veritat, en força de Déu; brandant les armes de la justícia, tant les d'atac com les de defensa, 6.8 a través d'honra i deshonra, de calúmnia i bona fama. Ens tenen per mentiders, i diem la veritat; 6.9 ens tracten com a desconeguts, tot i que som ben coneguts; ens donen per morts, i ja veieu que som ben vius; ens han sentenciat, però no som executats. 6.10 Som uns afligits que sempre estan alegres; uns arruïnats que n'enriqueixen molts; uns necessitats que són amos de tot. 6.11 Ens hem franquejat amb vosaltres, germans de Corint, us hem obert el cor; 6.12 en nosaltres no trobareu recels, si de cas en trobeu, serà dintre vostre; 6.13 per tant, sapigueu correspondre. Us parlo com a fills: obriu-vos també vosaltres. 6.14 No us poseu en aliança amb els no creients, perquè, què tenen en comú la justícia i la maldat? Què tenen en comú la llum i les tenebres? 6.15 Que poden estar d'acord Crist i el diable? ¿És que un creient pot associar-se amb un descregut? 6.16 Que són compatibles el temple de Déu i els ídols? Doncs, nosaltres som temple del Déu vivent tal com Déu va dir: 'Habitaré enmig d'ells i m'hi passejaré, seré el seu Déu i ells seran el meu poble.' 6.17 I segueix: 'Sortiu d'enmig d'aquesta gent i separeu-vos-en, diu el Senyor, i no toqueu res d'impur; i jo us acolliré 6.18 i us seré pare, i vosaltres em sereu fills i filles, diu el Senyor Totpoderós.'

2 Corintis 7

7.1 Ja que tenim aquestes promeses, estimats germans, netegem-nos de tota brutícia corporal i espiritual, i completem la nostra consagració en el temor de Déu. 7.2 Feu-nos lloc al vostre cor: no hem ofès ningú, no hem perjudicat ningú, no ens hem aprofitat de ningú. 7.3 No ho dic amb to de censura; ja us he dit abans que us portem al cor per compartir la mort i la vida. 7.4 Em sento confiat amb vosaltres i n'estic molt orgullós. Em sento força animat, desbordant d'alegria enmig de totes les meves tribulacions. 7.5 Fins i tot, quan ja vam arribar a Macedònia, el meu cos tampoc no va trobar cap repòs. Sortien dificultats per tot arreu: lluites per fora i temors per dins. 7.6 Però, Déu, que és consolador dels abatuts, ens va confortar amb l'arribada de Titus; 7.7 i no tan sols amb la seva arribada, sinó també amb l'estímul rebut de part vostra, fent-nos saber l'enyorança que sentiu, el greu que us sap i l'interès que teniu per veure'm, i això encara m'ha fet més alegria. 7.8 Perquè, tot i que us vaig entristir amb la meva carta, ara no em sap greu; hi hagué un moment que em va doldre, quan vaig adonar-me que amb aquella carta us havia donat un disgust, si bé no us va durar gaire. 7.9 Dic que ara me n'alegro, no del fet que us disgustéssiu, sinó del fet que aquest disgust hagi servit perquè canviéssiu d'actitud. I com que fou una pena volguda per Déu, de part nostra no heu rebut cap mal. 7.10 Perquè la tristesa que ve per voluntat de Déu produeix penediment salvador, que mai no sap greu, que no dol; en canvi, la tristesa del món produeix la mort. 7.11 Fixeu-vos en l'afany que ha despertat en vosaltres aquesta tristesa volguda per Déu: quines disculpes, quina indignació, quin respecte, quins anhels, quin interès i quin escarment! Heu demostrat que no teníeu res a veure amb aquell afer. 7.12 Com podeu veure, si us vaig escriure no va ser ni per causa de l'ofensor ni per causa de l'ofès, sinó perquè us convencéssiu, davant Déu, del gran interès que teniu per mi. 7.13 Estem molt satisfets per tot això. Endemés, aquesta satisfacció nostra ha estat incrementada amb l'alegria de veure Titus tant content per l'estímul que ha rebut de vosaltres. 7.14 No he hagut de lamentar cap dels elogis que li vaig fer de vosaltres, ben al contrari, així com sempre us hem dit la veritat, també ha resultat verídic l'elogi que de vosaltres vam fer a Titus, 7.15 i el seu cor s'omple encara més d'afecte quan recorda la bona predisposició vostra a rebre'l amb tant de respecte i deferència. 7.16 Estic content de poder comptar sempre amb vosaltres.

2 Corintis 8

8.1 Us fem saber, germans, la gràcia divina que ha estat concedida a les comunitats de Macedònia, 8.2 que enmig d'una gran tribulació, que els ha posat a prova, se senten tan contents que de la seva absoluta indigència n'han tret un doll de generositat. 8.3 Perquè, us ho puc assegurar, s'han esmerçat voluntàriament segons les seves possibilitats, i fins i tot per damunt de les seves possibilitats, 8.4 demanant-nos amb molta insistència que els permetéssim participar en el servei a favor del poble sant. 8.5 Superant tot el que podíem esperar; primerament es van donar personalment al Senyor, després, seguint la voluntat de Déu, se'ns van oferir a nosaltres. 8.6 Per això vam demanar a Titus que dugués a terme aquí, entre vosaltres, aquesta obra generosa, ja que ell la va iniciar. 8.7 I així com en tot us distingiu: en fe, en paraula, en coneixement, en bona disposició, i en el nostre amor per vosaltres, cal també que us distingiu en aquesta obra generosa. 8.8 No és pas que us ho mani, sinó que, per mitjà de l'interès per als altres, també faig ressaltar l'autenticitat del vostre amor. 8.9 Perquè coneixeu prou bé la gràcia de nostre Senyor Jesucrist: ell, essent ric, es va fer pobre per vosaltres a fi que us enriquíssiu amb la seva pobresa. 8.10 En el cas present, jo us dono el meu parer perquè crec que us convé, ja que ara fa un any en vau ser els iniciadors, no sols pel fet de posar-ho en pràctica, sinó també per haver-ho proposat abans; 8.11 ara, però, mireu d'acabar l'obra, de manera que la realització es correspongui a aquell entusiasme del propòsit inicial; segons les vostres possibilitats. 8.12 Car, si hi ha bona voluntat, s'agraeix en allò que un té, i no pas en allò que un no té. 8.13 No es tracta d'alleujar els altres passant vosaltres estretors, sinó que, per a mantenir un nivell, 8.14 en la situació actual, la vostra abundor compensi el que els manca a ells, per tal que també la seva abundor compensi el que us pugui faltar a vosaltres, de manera que es mantingui la igualtat, 8.15 tal i com diu l'Escriptura: 'Al qui havia recollit molt, no li'n sobrava, i al qui havia recollit poc, no li'n mancava.' 8.16 Dono gràcies a Déu per haver infós en el cor de Titus el mateix interès per vosaltres; 8.17 puix que no sols va acceptar el que li demanàvem, sinó que amb molta més diligència s'ha avançat a visitar-vos per pròpia iniciativa. 8.18 Juntament amb ell us enviem el germà de qui totes les comunitats elogien la seva dedicació a l'evangeli, 8.19 i no sols això, sinó que les comunitats l'han elegit perquè ens acompanyi en el viatge, en aquesta gràcia que és administrada per nosaltres, a la glòria del mateix Senyor, i com a expressió de la nostra bona voluntat. 8.20 Amb això evitem que algú es malfiï a causa d'aquesta important quantitat que gestionem. 8.21 Car, mirem de quedar bé no sols davant del Senyor, sinó també als ulls de la gent. 8.22 Juntament amb ells enviem també un germà nostre que ha demostrat, força vegades i en moltes coses, una dedicació; i molt més ara, que té plena confiança en vosaltres. 8.23 Pel que fa a Titus, és company meu i col·laborador a favor vostre; i si són els nostres germans, són delegats de les esglésies i honor de Crist. 8.24 Doneu-los, doncs, proves del vostre amor, demostrant al mateix temps, de cara a les altres esglésies, que és ben motivat el nostre orgull per vosaltres.

2 Corintis 9

9.1 De fet, sobre la col·lecta a favor del poble sant, no caldria que us en parlés. 9.2 Conec prou la vostra bona predisposició, fins el punt que en presumeixo davant els macedonis quan els dic que els d'Acaia ja tenen enllestits tots els preparatius des de l'any passat, i que el vostre entusiasme n'ha engrescat tot una colla. 9.3 Tanmateix, si us envio aquests germans és amb el propòsit que no siguin desmentits els elogis que sobre aquest punt he fet de vosaltres, i perquè estigueu preparats, tal com he dit a tothom; 9.4 no sigui que vinguin amb mi alguns del macedonis, i si veien que no teníeu res a punt, jo, per haver-me'n refiat, quedaria malament, i no diguem vosaltres. 9.5 Per això he cregut necessari de recomanar als germans que vinguessin a vosaltres abans que jo i preparessin amb temps el vostre generós donatiu que havíeu ofert. D'aquesta manera tot haurà estat preparat com una ofrena generosa, i no com una recaptació forçada. 9.6 Tingueu present que qui sembra escassament collirà en escassesa; i qui sembra abundosament collirà en abundància. 9.7 Que cadascú decideixi per la pròpia consciència, no pas per força ni per compromís, que Déu estima els qui donen amb alegria. 9.8 A més, Déu pot omplir-vos de tota mena de favors, de manera que, en tot i sempre, tingueu allò que necessiteu i encara us en sobri per contribuir a qualsevol obra bona. 9.9 Tal com diu l'Escriptura: 'Ha repartit i ha donat dons als pobres; la seva bondat no té fi.' 9.10 El qui proveeix de llavor al sembrador i de pa per a menjar, també us proveirà i farà créixer la vostra sembrada, i multiplicarà els fruits de la vostra generositat, 9.11 a fi que sigueu rics en tot i plens de generositat, la qual, repartida per nosaltres, produeix acció de gràcies a Déu. 9.12 Perquè la prestació d'aquest servei no sols contribueix a solucionar àmpliament les necessitats dels creients, sinó que és una font abundosa d'accions de gràcies a Déu. 9.13 Davant la prova d'aquest servei, lloaran Déu per la dedicació que demostreu a l'evangeli de Crist, i per la generosa solidaritat que teniu envers ells i amb tothom. 9.14 I ells, en les pregàries per vosaltres, us recordaran amb gran afecte, en veure l'extraordinari favor que Déu us ha concedit. 9.15 Beneït sigui Déu pel seu favor inefable!

2 Corintis 10

10.1 Jo, Pau, personalment, us faig un prec per la paciència i la bondat de Crist. Ja sé que quan sóc davant vostre sóc tímid, i quan sóc lluny tinc més atreviment amb vosaltres, 10.2 per això us demano que quan sigui aquí no m'obligueu a ser sever, perquè estic decidit a plantar cara als qui ens acusen de fer les coses amb mires purament humanes. 10.3 El cert és que, tot i que hem de fer les coses com humans que som, no militem amb mires humanes, 10.4 perquè les armes amb què lluitem no són humanes, sinó poderoses en Déu per abatre fortaleses, desbaratar fal·làcies 10.5 i totes les altiveses que s'alcen contra el coneixement de Déu; fem presoners tota mena de pensaments i els portem a l'obediència del Crist, 10.6 i estem preparats per a castigar qualsevol desobediència, quan calgui perfeccionar la vostra obediència. 10.7 Jutgeu les coses per les aparences. Si algú està convençut que és del Crist, que reflexioni: que tal com ell és del Crist, també ho som nosaltres. 10.8 I si he presumit poc o molt de la potestat que tenim, concedida pel Senyor, amb propòsits constructius envers vosaltres, i no pas destructius, no em sap pas greu. 10.9 No voldria pas donar la impressió que us intimido per mitjà de les cartes. 10.10 Perquè, hi ha qui diu que les cartes prou són severes i energètiques, però que la persona és esquifida i que la oratòria no val res. 10.11 Qui pensa així que vagi amb compte: que tal com som de paraula en les cartes, des de lluny, així serem també en els fets, cara a cara. 10.12 Certament, nosaltres no ens atrevim pas a igualar-nos ni a comparar-nos amb alguns que es fan ells mateixos la propaganda. Aquests, però, no demostren gaire seny fent-se la mida al seu gust i comparant-se amb si mateixos. 10.13 Nosaltres no volem presumir traspassant límits, sinó que ens limitem a les mides que Déu ens ha donat per mesura, que és haver arribat fins on sou vosaltres. 10.14 No ens excedim pas del nostre àmbit, com seria el cas si no haguéssim arribat mai fins a vosaltres, però el fet és que vam ser els primers d'arribar amb l'evangeli de Crist fins on sou vosaltres, 10.15 i no per presumir indegudament amb el treball dels altres, sinó esperant il·lusionadament que, a mida que la vostra fe vagi creixent, anirem engrandint cada vegada més l'obra entre vosaltres, dintre dels nostres límits, 10.16 per tal de fer arribar l'evangeli més enllà del vostre país, sense pretensions sobre el camp ja treballat pels altres. 10.17 A més, qui es gloria, que es gloriï en el Senyor. 10.18 Perquè no és aprovat el qui s'alaba a si mateix, sinó el qui el Senyor alaba.

2 Corintis 11

11.1 Espero que em permetreu una mica de poc seny. Ja sé que m'ho disculpareu. 11.2 És que estic gelós de vosaltres, amb gelosia que ve de Déu, perquè us he volgut esposar amb un sol marit, per presentar-vos Crist com una verge pura. 11.3 Però temo que, així com la serp va seduir Eva amb la seva astúcia, els vostres enteniments no es corrompin apartant-se de la simplicitat i la puresa en Crist. 11.4 Perquè veig que tolereu molt fàcilment que el primer que arriba us anunciï un Jesús diferent del que us vam predicar, o us proposi un esperit diferent del que vau rebre, o us presenti un evangeli diferent del que vau acollir. 11.5 Doncs, bé, em sembla que no desmereixo en res d'aquests superapòstols. 11.6 La meva oratòria potser és inculta, però el meu coneixement no ho és pas; prou us ho hem demostrat de moltes maneres i en tota ocasió. 11.7 ¿És que ha estat mal fet que jo, per exalçar-vos a vosaltres, m'hagi rebaixat a predicar-vos l'evangeli de Crist de franc? 11.8 Per poder servir-vos vaig sostreure d'altres esglésies, acceptant un sou, 11.9 mentre que, quan era amb vosaltres, tot i passant necessitat, no vaig ser càrrega per a ningú, perquè les meves necessitats les van cobrir els germans que van venir de Macedònia. Per tant, en tot moment he procurat, i seguiré procurant, no ser-vos carregós. 11.10 Per la certesa de Crist que tinc en mi, us asseguro que ningú em desmentirà quan me'n gloriejo en les comarques de l'Acaia. 11.11 Per què serà? ¿És que no us estimo? Déu ho sap prou bé! 11.12 Això que faig, i que no penso pas deixar de fer, és per eliminar qualsevol pretext dels qui busquen un motiu per tal que en això de què presumeixen siguin considerats iguals a nosaltres. 11.13 Aquests són falsos apòstols, obrers enganyadors, disfressats d'apòstols de Crist. 11.14 I no és gens estrany, perquè el mateix Satanàs es disfressa d'àngel de llum. 11.15 No és, doncs, gran cosa que també els seus servidors es disfressin de servidors de la justícia. Ara bé, tindran la fi que es mereixen els seus actes. 11.16 Ho repeteixo: que ningú no em prengui per insensat, i, sinó, accepteu-me encara que sigui com a insensat, per tal que jo també pugui presumir una mica. 11.17 Això que dic [de poder presumir], no ho dic guiat pel Senyor, sinó portat per la insensatesa. 11.18 I, ja que molts presumeixen de títols humans, també jo en presumiré, 11.19 puix que vosaltres suporteu fàcilment els insensats, tot i que vosaltres sou prou assenyats. 11.20 Tanmateix, aguanteu que us esclavitzin, que us explotin, que us estafin, que us intimidin, que us bufetegin. 11.21 Em fa vergonya haver estat tan feble; però a qualsevol cosa que algú s'atreveixi, en un parlar foll, dic que també jo m'hi atreveixo. 11.22 Que són hebreus? També jo. Que són israelites? També jo. Que són nissaga d'Abraham? També jo. 11.23 Que són servidors de Crist? Mal sigui una niciesa dir-ho, jo més. Els guanyo en fatigues; en presons, molt més; en pallisses, no té dita; en perills de mort, tot sovint. 11.24 Cinc vegades he rebut dels jueus els quaranta assots menys un. 11.25 M'han fuetejat tres vegades; m'han apedregat una vegada; he naufragat en tres ocasions; i he passat una nit i un dia sencers a la deriva, en alta mar; 11.26 en les llargues caminades, n'han sovintejat els perills de riuades; m'he arriscat als saltejadors; m'he exposat a la persecució de la meva gent; he perillat entre els pagans; he passat perills a la ciutat, al despoblat i en el mar; perills de part dels falsos germans; 11.27 en treballs i fatigues, en moltes nits sense dormir, passant gana i set; sovint sense res per a menjar, patint fred i sense roba per abrigar-me. 11.28 A més d'aquestes coses externes, el feix de cada dia, la preocupació per totes les comunitats. 11.29 Qui hi ha que defalleixi sense que jo defalleixi? Qui ensopega sense que me'n senti? 11.30 Si es tracta de presumir, presumiré d'aquelles coses que mostren la meva feblesa. 11.31 Déu, el Pare del Senyor Jesús - que sigui beneït per sempre -, sap prou bé que no menteixo. 11.32 A Damasc, el governador del rei Aretes havia distribuït vigilància per la ciutat dels damascens, per tal de d'agafar-me, 11.33 però em vaig escapolir de les seves mans, ficat dins un cove que van despenjar per un finestral muralla avall.

2 Corintis 12

12.1 Haig de seguir presumint, tot i que ho considero ben inútil, perquè us he de parlar de les visions i revelacions del Senyor. 12.2 Sé d'un cristià que ara fa catorze anys va ser arrabassat fins als dominis celestials de Déu - si va ser en el cos o fora del cos, no ho sé; només Déu ho sap -, 12.3 i sé que aquest home fou al paradís arrabassat - si va ser en el cos o fora del cos, no ho sé; només Déu ho sap -, 12.4 i que fou endut al paradís, on va sentir paraules arcanes, que no és permès a l'home de dir. 12.5 D'un home així podria presumir, però de mi mateix no presumiré, com no sigui de les meves flaqueses. 12.6 Si volgués presumir, no seria cap ximpleria, perquè diria la veritat; però me n'estic, no sigui que el caràcter extraordinari d'aquestes revelacions no inciti algú a tenir de mi un concepte més alt del que m'ha vist fer o m'ha sentit dir. 12.7 Per aquesta causa, i a fi que no me n'orgulleixi massa, m'han ficat una espina al cos, un enviat de Satanàs, que em va bufetejant perquè no m'enorgulleixi massa. 12.8 Per això vaig pregar tres vegades al Senyor que me l'apartés. 12.9 Però m'ha contestat: 'Ja en tens prou amb la meva gràcia, perquè la força es fa realitat en la feblesa.' Així, doncs, de bon grat em gloriaré, si de cas, en les febleses, per tal que reposi sobre meu la força de Crist. 12.10 Per això em sento satisfet enmig de les febleses, els ultratges, les necessitats, les persecucions i les angoixes, per causa de Crist; perquè quan sóc feble és quan sóc veritablement fort. 12.11 Si he estat un insensat, vosaltres m'hi heu obligat. Hauria d'haver sortit de vosaltres el fer la meva defensa, perquè, si bé no sóc gran cosa, tampoc no desmereixo en res d'aquests superapòstols. 12.12 El distintiu d'apòstol l'heu vist patentitzat entre vosaltres amb una constància a tota prova, amb senyals, prodigis i miracles. 12.13 Què heu d'envejar a les altres comunitats, llevat del fet que no hagi volgut ser-vos una càrrega? Si ha estat una ofensa, perdoneu-me. 12.14 Mireu, aquesta és la tercera vegada que em disposo a venir a visitar-vos, i tampoc no us seré carregós. Perquè no busco el que vosaltres teniu, sinó a vosaltres mateixos. No han de ser els fills els qui procurin per als pares, sinó els pares per als fills. 12.15 I jo, de bon grat, em desprendré del que tinc i em desprendré de mi mateix per les vostres persones. Si jo us tinc tanta estima, seré menys estimat? 12.16 Tot i admetent que jo no us vaig ser carregós, penseu que, com que sóc molt astut, us vaig atrapant amb enganys. 12.17 ¿Que potser, per mitjà d'algú dels qui us he enviat, m'he aprofitat de vosaltres? 12.18 Vaig demanar a Titus que us visités i el vaig enviar en companyia d'aquell germà. ¿És que Titus us ha explotat? ¿Que no ens mou el mateix esperit? ¿Que no seguim el mateix camí? 12.19 Estareu pensant que ens tornem a defensar davant vostre. És davant Déu, com a cristians, que parlem. I tot és per a la vostra edificació, ben amats, 12.20 perquè em temo que, quan vingui, no us trobaré com voldria, i que vosaltres no em trobareu com voldríeu. Temo trobar rivalitats, gelosies, enrabiades, intrigues, calúmnies, murmuracions, arrogàncies, disturbis; 12.21 tinc por que, quan arribi, el meu Déu m'afligeixi davant vostre altre cop, i que m'hagi de doldre per molts que van pecar i encara no s'han penedit de la immoralitat, l'adulteri i el llibertinatge en què viuen.

2 Corintis 13

13.1 Aquesta serà la tercera visita que us faig. Totes les causes seran resoltes per la declaració de dos o tres testimonis. 13.2 La segona vegada que vaig ser amb vosaltres us vaig prevenir, i ara que no hi sóc, repeteixo als culpables de llavors i a tots en general que, quan torni a venir, no tindré contemplacions. 13.3 Així tindreu la prova que buscàveu de si Crist parla per mi. Ell no s'ha mostrat pas feble envers vosaltres, al contrari, ha estat potent entre vosaltres. 13.4 És cert que fou crucificat per causa de la feblesa, però ara viu pel poder de Déu. També nosaltres compartim la seva feblesa, però, amb el poder de Déu, participarem de la seva vitalitat pel vostre bé. 13.5 Feu un examen de consciència, per veure si us manteniu en la fe, proveu-vos a vosaltres mateixos. Si no esteu ben convençuts que Jesucrist és en vosaltres, és que heu estat reprovats. 13.6 Confio, però, que sabreu reconèixer que nosaltres no en som, de reprovats. 13.7 I preguem Déu que no feu res de mal fet; i no és per fer ressaltar les nostres qualificacions, sinó per tal que vosaltres practiqueu el bé, encara que nosaltres haguéssim de quedar malament. 13.8 Perquè el poder que tenim no és contra la veritat, sinó a favor de la veritat. 13.9 Ens alegrem de ser nosaltres febles, si vosaltres sou forts. Precisament, preguem per això: pel vostre perfeccionament. 13.10 Per aquesta raó us escric aquestes coses de lluny estant, per tal que cara a cara no hagi d'usar la severitat, valent-me de l'autoritat que he rebut del Senyor amb propòsits constructius i no pas destructius. 13.11 Finalment, germans, estigueu alegres, refermeu-vos, animeu-vos, aneu d'acord i procureu la pau, i el Déu de l'amor i la pau serà amb vosaltres. 13.12 Saludeu-vos els uns als altres amb el bes de germanor. Us saluden tots els germans. 13.13 La gràcia del Senyor Jesucrist, l'amor de Déu i la comunió de l'Esperit Sant siguin amb tots vosaltres.

Gàlates 1

1.1 Pau, apòstol, no pas de part dels homes, ni per cap mediació humana, sinó per mitjà de Jesucrist i de Déu Pare, que el ressuscità d'entre els morts, 1.2 i tots els germans que són amb mi, a les esglésies de Galàcia: 1.3 Us desitgem la gràcia i la pau de part de Déu, nostre Pare, i de Jesucrist el Senyor, 1.4 que es donà ell mateix pels nostres pecats a fi d'arrencar-nos del pervers món present, segons el designi del nostre Déu i Pare; 1.5 a ell sigui la glòria pels segles dels segles. Amén. 1.6 Em sorprèn que amb tanta lleugeresa us passeu del qui us va cridar en la gràcia del Crist cap a un altre evangeli 1.7 que, de fet, no existeix, sinó que n'hi ha alguns que us pertorben i intenten capgirar l'evangeli del Crist. 1.8 Per això, fins i tot si nosaltres mateixos o un àngel del cel us anunciés un evangeli diferent del que us hem anunciat, rebutgeu-lo. 1.9 Com us vam dir en una altra ocasió, ara us ho repeteixo: si algú us anuncia un evangeli diferent del que vau acceptar, rebutgeu-lo. 1.10 ¿Que potser ara em vull guanyar el favor del homes en comptes del de Déu? ¿O potser miro d'agradar la gent? Si encara mirés d'agradar la gent, no seria pas servent del Crist. 1.11 També us faig saber, germans, que l'evangeli anunciat per mi no és d'origen humà, 1.12 perquè no l'he rebut de cap home ni l'he après de ningú, sinó que m'ha estat revelat per Jesucrist. 1.13 Ja heu sentit parlar de la meva conducta, quan era en el judaisme: com perseguia fora mida l'Església de Déu, procurant arrasar-la, 1.14 i així, dins el judaisme, tenia més prestigi que la majoria de compatriotes meus de la meva generació, essent molt més fanàtic de les tradicions dels meus avantpassats. 1.15 Però quan aquell qui m'havia escollit des del si matern i m'havia cridat per la seva gràcia, es dignà 1.16 revelar el seu Fill en mi perquè jo l'anunciés entre els pagans, immediatament, sense parar-me a consultar ningú de carn i ossos, 1.17 ni pujar a Jerusalem a trobar els apòstols més antics que jo, me'n vaig anar cap a l'Aràbia, i d'allà vaig tornar altra vegada a Damasc. 1.18 Després, al cap de tres anys, vaig pujar a Jerusalem per conèixer Cefes, i em vaig quedar quinze dies amb ell. 1.19 Dels altres apòstols, no en vaig veure cap més, llevat de Jaume, el germà del Senyor. 1.20 I, en això que us escric, tingueu per cert davant Déu que no menteixo. 1.21 Després vaig anar a les regions de Síria i Cilícia. 1.22 Amb tot, seguia essent personalment un desconegut per les esglésies cristianes de Judea; 1.23 només sentien dir: 'Aquell qui abans ens perseguia ara predica la fe que llavors volia destruir', 1.24 i lloaven Déu per la seva obra en mi.

Gàlates 2

2.1 Més tard, passats catorze anys, vaig pujar una altra vegada a Jerusalem amb Bernabé, emportant-me també Titus. 2.2 Vaig pujar-hi mogut per una revelació, i , en conversa privada, vaig explicar als notables de quina manera predico l'evangeli als pagans, per assegurar-me que el que faig o el que ja he fet no va desencaminat 2.3 Doncs bé, ni tan sols Titus, que venia amb mi, no va ser obligat a circumcidar-se, tot i que era grec. 2.4 I això malgrat els falsos germans intrusos que s'havien infiltrat entre nosaltres per espiar la llibertat que nosaltres tenim amb Crist Jesús, amb intenció d'esclavitzar-nos, 2.5 als quals, ni per un moment, no ens vam avenir a subjectar-nos, per tal que la veritat de l'evangeli es mantingués intacta entre vosaltres. 2.6 En canvi, de part dels considerats principals (no m'interessen els seus valors passats o presents, perquè Déu no fa accepció de persones) a mi no em van imposar res de nou; 2.7 al contrari: van comprendre que se m'havia confiat l'evangeli de la incircumcisió, com a Pere el de la circumcisió, 2.8 ja que aquell qui ha capacitat Pere per al seu apostolat entre els jueus, m'ha capacitat també a mi per als pagans. 2.9 Per això, Jaume, Cefes i Joan, considerats com a puntals de l'església, reconegueren la gràcia que se m'havia concedit i ens donaren la mà, a mi i a Bernabé, en senyal de convinença: nosaltres aniríem als gentils, i ells anirien als jueus. 2.10 Només ens demanaren que ens recordéssim dels pobres, i això és el que precisament he mirat de complir diligentment. 2.11 Però, quan Cefes vingué a Antioquia, m'hi vaig haver d'encarar, perquè era evidentment censurable. 2.12 En efecte, abans que arribessin alguns del grup de Jaume, menjava amb els d'origen gentil; però així que arribaren, es retreia d'aquells i se n'apartava, com si temés els d'origen jueu. 2.13 Aleshores, també els altres jueus dissimulaven com feia ell, de manera que fins i tot Bernabé acabà simulant com ells. 2.14 Però, quan vaig veure que no caminaven rectament segons la veritat de l'evangeli, vaig dir a Cefes davant de tothom: Si tu, que ets jueu, vius a la manera gentil i no a la jueva, com és que obligues els gentils a comportar-se com a jueus? 2.15 Nosaltres som jueus de naixement i no tenim res a veure amb els pagans pecadors, 2.16 però sabem que ningú no és rehabilitat per les obres de la Llei, sinó solament per la fe de Jesucrist; nosaltres també hem cregut en el Crist Jesús, a fi d'ésser rehabilitats per la fe del Crist i no per les obres de la Llei, ja que ningú no serà rehabilitat per les obres de la Llei. 2.17 Ara bé, si tot cercant d'ésser rehabilitats en el Crist, també nosaltres resultem ser pecadors, ¿vol dir que el Crist és al servei del pecat? De cap manera! 2.18 Perquè, si torno a reconstruir allò que acabo d'enderrocar, demostro jo mateix que em vaig equivocar. 2.19 Perquè jo, per la Llei vaig morir a la Llei a fi de viure per a Déu. Estic crucificat amb Crist; 2.20 per tant, ja no visc jo, sinó que és el Crist que viu en mi, i la vida humana actual la visc en la fe del Fill de Déu, que m'ha estimat i s'ha donat ell mateix per mi. 2.21 No vull fer inútil la gràcia de Déu, perquè si la rehabilitació fos possible per la Llei, llavors el Crist hauria mort debades.

Gàlates 3

3.1 Gàlates insensats! Qui us ha pogut fascinar, a vosaltres, que teníeu gravada als ulls la figura de Jesucrist clavat en creu? 3.2 M'agradaria que em diguéssiu: ¿va ser per les obres de la Llei que vau rebre l'Esperit o va ser per haver cregut? 3.3 ¿Tan insensats sou? Havent començat per l'Esperit, ¿ara busqueu la perfecció en la carn? 3.4 ¿Hauran estat malaguanyades, tantes experiències? Dubto que hagi estat així! 3.5 Vegem: Aquell qui us prodiga l'Esperit i obra prodigis entre vosaltres, ¿ho fa perquè heu observat la Llei o perquè heu cregut? 3.6 Estigueu segurs que de la mateixa manera que, a Abraham, creure en Déu li fou comptat com a justícia, 3.7 només són descendència autèntica d'Abraham aquells qui són de la fe. 3.8 Fins l'Escriptura, preveient que Déu rehabilitaria els gentils per la fe, prenunciar a Abraham aquesta nova: 'En tu seran beneïts tots els pobles.' 3.9 De manera que els qui són de la fe són beneïts amb el fidel Abraham. 3.10 En canvi, tots els qui depenen de les obres de la Llei estan sota una maledicció; perquè ho diu l'Escriptura: 'Maleït el qui no es manté en el compliment de tot el que hi ha escrit al llibre de la Llei.' 3.11 I que per la Llei ningú no és rehabilitat davant Déu és evident, vist que 'el just viurà per la fe'; 3.12 la Llei, però, no es basa en la fe, ans 'el qui compleix els preceptes viurà per ells'. 3.13 El Crist ens ha rescatat de la maledicció de la Llei assumint en lloc nostre la maledicció, tal com diu l'Escriptura: 'Maleït tot aquell qui penja d'un patíbul', 3.14 a fi que la benedicció d'Abraham abastés els gentils per mitjà de Crist Jesús, i per la fe rebéssim l'Esperit promès. 3.15 Germans, humanament parlant, un pacte acceptat formalment, malgrat ser cosa humana, ningú no l'anul·la ni el modifica. 3.16 Doncs bé, les promeses van ser fetes a Abraham i a la seva descendència. No diu: 'I a les descendències', com si parlés de moltes, sinó referint-se a una sola: 'I a la teva descendència'; és a dir, el Crist. 3.17 Dic jo: El pacte pre-ratificat per Déu no pot ser invalidat per una Llei vinguda quatre-cents trenta anys més tard, fins al punt de suprimir la promesa. 3.18 Perquè si l'herència depengués de la Llei ja no dependria de la promesa, i, en canvi, Déu va concedir a Abraham el seu favor interposant-hi una promesa. 3.19 Aleshores, quin fi té la Llei? Fou afegida per evidenciar les transgressions, fins que arribés el descendent a qui era destinada la promesa. Fou una promulgació amb intervenció dels àngels i les mans d'un mitjancer. 3.20 Si bé no cal cap mitjancer quan intervé només una part, i Déu és un de sol. 3.21 Aleshores, ¿direm que la Llei va contra les promeses de Déu? De cap manera! Si s'hagués establert una Llei capaç de donar vida, aleshores la rehabilitació sí que seria en virtut de la Llei, 3.22 però la Llei escrita tot ho ha reclòs sota el domini del pecat, a fi que la promesa sigui concedida als creients en virtut de la fe en Jesucrist. 3.23 Abans de venir la fe estàvem reclosos sota la vigilància de la Llei, en espera de la fe que s'havia de revelar. 3.24 Mentrestant, la Llei ens va fer de preceptor per guiar-nos a Crist, per tal que fóssim rehabilitats per la fe. 3.25 Però ara, un cop arribada la fe, ja no estem sotmesos al preceptor, 3.26 perquè tots, per la fe en el Crist Jesús, sou fills de Déu. 3.27 Tots els qui heu estat batejats en el Crist us heu revestit del Crist. 3.28 Ja no hi ha diferència entre jueu o grec, esclau o lliure, home o dona, perquè tots vosaltres sou un de sol en Crist Jesús. 3.29 I si sou de Crist sou, doncs, descendència d'Abraham i hereus segons la promesa.

Gàlates 4

4.1 Ara jo dic: Tot el temps que l'hereu és menor d'edat no es diferencia gens d'un esclau, perquè, tot i que és amo de tot, 4.2 ha d'estar sotmès als tutors i administradors fins al termini prefixat pel pare. 4.3 Així també nosaltres: quan érem menors, érem com esclaus dominats pels elements d'aquest món. 4.4 Però, quan es complí el termini, Déu envià el seu Fill, nascut d'una dona, sotmès per naixement al règim de la Llei, 4.5 a fi de rescatar els qui estaven sotmesos a la Llei, per tal que rebéssim l'adopció filial. 4.6 I la prova que sou fills és que Déu ha enviat als nostres cors l'Esperit del seu Fill, que clama: 'Abba, Pare!' 4.7 De manera que ja no ets esclau, sinó fill; i, si ets fill, ets també hereu, per obra de Déu. 4.8 En altre temps, quan no teníeu coneixement de Déu, servíeu uns éssers que per naturalesa no són déus; 4.9 però ara, que heu conegut Déu, més ben dit, que heu estat reconeguts per Déu, com és que torneu altre cop als miserables elements sense força, sota els quals sembla que us voleu supeditar altra volta com abans? 4.10 Observeu certs dies, mesos, estacions i anys. 4.11 Em feu témer que els meus esforços per vosaltres no hagin estat inútils. 4.12 Germans, identifiqueu-vos amb mi com jo m'he identificat amb vosaltres, si us plau. No és que m'hàgiu fet cap greuge, 4.13 al contrari, sabeu prou bé que la primera vegada que us vaig anunciar l'evangeli va ser durant una malaltia corporal, 4.14 i encara que el meu estat físic havia de ser una prova per a vosaltres, no em vau menysprear ni em vau rebutjar, sinó que em vau acollir com un missatger de Déu, com el mateix Crist Jesús. 4.15 Què se n'ha fet d'aquell entusiasme vostre? Perquè, haig de reconèixer que si haguéssiu pogut us hauríeu tret els ulls per donar-me'ls. 4.16 ¿És que m'he guanyat la vostra enemistat per dir-vos la veritat? 4.17 Tenen per vosaltres un interès que no és ben intencionat, sinó que busquen apartar-vos de mi perquè us acosteu a ells. 4.18 Seria bo, però, que tinguéssiu interès pel bé en tot moment, i no únicament quan jo sóc entre vosaltres. 4.19 Fillets meus, per qui torno a passar dolors d'infantament fins que el Crist prengui forma en vosaltres, 4.20 m'agradaria trobar-me ara mateix aquí entre vosaltres i parlar-vos en un altre to, perquè em teniu desconcertat. 4.21 Els qui voleu estar sota la Llei, digueu-me: que no escolteu la Llei? 4.22 Perquè allí hi ha escrit que Abraham tingué dos fills, l'un de l'esclava i l'altre de la dona lliure. 4.23 Però el de l'esclava va néixer per decisió humana, i el de la lliure, en virtut de la promesa. 4.24 Tot això és al·legòric. De fet, aquestes dones representen dues aliances: l'una, representada per Agar, s'origina en la muntanya del Sinaí, i dóna fills esclaus. 4.25 Precisament, Agar, la muntanya del Sinaí, és a l'Aràbia, i correspon a la Jerusalem actual, atès que és esclava juntament amb els seus fills. 4.26 En canvi, la Jerusalem de dalt és lliure, i aquesta és la nostra mare; 4.27 perquè diu l'Escriptura: 'Alegra't, estèril, tu que no dones a llum, esclata de joia i crida, tu que no coneixes els dolors del part; perquè són més els fills de l'abandonada que no pas els de la que té marit.' 4.28 Vosaltres, doncs, germans, a la manera d'Isaac, sou fills de la promesa. 4.29 Però, igualment com llavors, el nascut per decisió de l'home perseguia el nascut segons l'Esperit, així mateix passa ara. 4.30 Però, què hi diu l'Escriptura? 'Treu fora l'esclava amb el seu fill: perquè el fill de l'esclava no compartirà l'herència amb el fill de la lliure.' 4.31 Per tant, germans, no som fills d'una esclava, sinó d'una dona lliure.

Gàlates 5

5.1 Crist ens ha alliberat perquè siguem lliures. Mantingueu-vos, doncs, ferms i no us deixeu lligar altra vegada al jou de l'esclavatge. 5.2 Mireu sóc jo, Pau, qui us ho dic: Si us deixeu circumcidar, ja no us servirà de res el Crist. 5.3 Altre cop adverteixo a tots els qui es fan circumcidar que estan obligats a complir tota la Llei. 5.4 Heu trencat amb el Crist, els qui busqueu la rehabilitació per la Llei; esteu fora de la gràcia. 5.5 Per això, nosaltres, amb l'ajut de l'Esperit, esperem l'anhelada rehabilitació que ve per la fe. 5.6 De fet, en Crist Jesús, no val per a res ser circumcidat o no ser-ho, el que val és la fe, que es fa activa en l'amor. 5.7 Corríeu prou bé: qui us ha entrebancat perquè no seguíssiu la veritat? 5.8 Aquesta persuasió no ve pas d'aquell qui us va cridar. 5.9 Una mica de llevat fermenta tota la pasta. 5.10 Pel que fa a vosaltres, jo estic segur que el Senyor farà que no canvieu de manera de pensar, però aquell qui us ha pertorbat rebrà el seu càstig, sigui qui sigui. 5.11 Quan a mi, germans, si encara predico la circumcisió, per què em persegueixen encara? En aquest cas, s'ha acabat l'escàndol de la creu! 5.12 Tant de bo que es fessin una mutilació completa tots els qui us inquieten! 5.13 Vosaltres, efectivament, heu estat cridats a la llibertat, germans; només que no prengueu la llibertat com a excusa per a les inclinacions carnals; al contrari, per mitjà de l'amor, poseu-vos al servei els uns dels altres. 5.14 Perquè tota la Llei es compleix en un sol precepte, que és: 'Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix.' 5.15 Però si us mossegueu mútuament, vigileu que no acabeu devorats els uns pels altres. 5.16 Jo, doncs, us aviso: camineu en l'Esperit i no satisfareu els desigs de la carn. 5.17 Perquè la carn té avidesa contra l'Esperit i l'Esperit contra la carn. Són dos principis que lluiten contra sí per no deixar-vos fer el que voldríeu. 5.18 En canvi, si us deixeu guiar per l'Esperit, no esteu sota la Llei. 5.19 Ara, és ben clar en què acaben els desigs de la carn, en coses com ara: fornicació, immoralitat, llibertinatge, 5.20 idolatria, maleficis, enemistats, baralles, gelosia, rancúnies, rampells d'ira, divisions, sectarismes, 5.21 enveges, embriagueses, golafreries i altres coses semblants, de les quals us previnc, tal com ja us vaig prevenir, que els qui fan aquestes coses no heretaran el Regne de Déu. 5.22 En canvi, el fruit de l'Esperit és: amor, goig, pau, tolerància, afabilitat, bondat, fidelitat, 5.23 senzillesa i autodomini. Contra aquestes coses no hi ha cap llei. 5.24 Els qui són de Crist Jesús han clavat a la creu els desigs de la carn juntament amb les seves passions i les seves cobejances. 5.25 Ja que vivim per l'Esperit, actuem conforme a l'Esperit. 5.26 No busquem la vanaglòria, provocant-nos els uns als altres, envejant-nos mútuament.

Gàlates 6

6.1 Germans, si descobriu que algú ha comès una falta, vosaltres, els espirituals, corregiu-lo amb una predisposició amable, tenint compte d'un mateix, no sigui que caiguis també tu en la mateixa falta. 6.2 Ajudeu-vos els uns als altres a portar les càrregues, i així complireu la llei del Crist. 6.3 Perquè si algú es pensa ser important, quan de fet ningú no és res, s'enganya a si mateix. 6.4 Més val que cadascú examini el propi comportament, i llavors tindrà motius de satisfacció únicament en la pròpia avaluació, i no en la comparança amb ningú altre, 6.5 atès que cadascú ha de dur la pròpia càrrega. 6.6 El qui rep instrucció de la Paraula, que faci participar de tota cosa bona el seu instructor. 6.7 No us enganyeu, de Déu ningú no se'n burla. Allò mateix que un home sembri, allò serà el que collirà; 6.8 qui conrea la pròpia carn, de la carn collirà corrupció; però el qui conrea en l'Esperit, de l'Esperit collirà vida eterna. 6.9 Posats, doncs, a fer el bé, no ens desanimem, que al seu temps collirem, si no defallim. 6.10 Per tant, mentre tinguem oportunitat, procurem fer el bé a tothom, però, sobretot, als germans en la fe. 6.11 Pareu atenció a les lletres més grosses, que són de la meva pròpia mà: 6.12 Aquests que us obliguen a circumcidar-vos, ho fan per mantenir la consideració dels homes, i solament perquè no els persegueixin a causa de la creu de Crist. 6.13 De fet, ni aquests que se circumciden no guarden la Llei, però volen que us circumcideu per tal de presumir de la vostra subjecció. 6.14 El que és jo, me'n guardaré prou de presumir, sinó és en la creu de nostre Senyor Jesucrist, pel qual el món va ser crucificat per a mi i jo per al món. 6.15 Perquè no val per a res ser circumcidat o no ser-ho, el que val és la nova criatura. 6.16 La pau i la misericòrdia reposin sobre tots els qui segueixin aquesta norma i damunt l'Israel de Déu. 6.17 D'ara endavant, que ningú no m'amoïni més, que prou en tinc de portar en el meu cos les marques de Jesús. 6.18 Que la gràcia de nostre Senyor Jesucrist sigui amb el vostre esperit, germans. Amén.

Efesis 1

1.1 Pau, apòstol de Crist Jesús per designi de Déu, als sants i fidels en Crist Jesús que viuen a Efes. 1.2 Us desitjo la gràcia i la pau de part de Déu, el nostre Pare, i del Senyor Jesucrist. 1.3 Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït per mitjà del Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel. 1.4 Ja que ens escollí en ell abans de la creació del món perquè li estiguéssim consagrats i fóssim sense defecte davant els seus ulls. 1.5 Per amor ens predestinà a ser adoptats com a fills seus, per mitjà de Jesucrist, segons la benevolència del seu designi, 1.6 per a ser un himne de lloança a la seva gloriosa generositat, amb la qual ens ha omplert de favors en l'Estimat; 1.7 en ell hem rebut la redempció, el perdó de les culpes, al preu de la seva sang, en virtut de la gran abundància de la seva gràcia, 1.8 la qual ens ha prodigat abundosament omplint-nos de saviesa i coneixement. 1.9 Perquè ens ha fet conèixer el seu designi secret, d'acord amb la benevolència que s'havia proposat en ell, 1.10 per a la dispensació de la plenitud dels temps: reintegrar-ho tot en Crist com a cap, tant el que hi ha al cel com el que hi ha a la terra. 1.11 És també en ell que hem estat fets possessió seva, predestinats segons el designi d'aquell qui tot ho duu a terme seguint el seu pla i els seus propòsits, 1.12 a fi de servir de lloança de la seva grandesa, nosaltres, que fórem els primers a posar l'esperança en el Crist. 1.13 En ell també vosaltres, després d'escoltar la paraula de veritat i haver cregut la Bona Nova de salvació, heu estat marcats amb l'Esperit Sant de la promesa, 1.14 que és garantia de la nostra herència, per a redempció del poble escollit, destinat a lloar la seva grandesa. 1.15 Per això, també jo, d'ençà que he sentit parlar de la vostra fe en el Senyor Jesús, i del vostre amor envers tots els creients, 1.16 no paro de donar gràcies per vosaltres, recordant-vos en les meves oracions, 1.17 a fi que el Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, us faci el do d'un esperit de saviesa que us reveli el ple coneixement d'ell, 1.18 a fi que, il·luminats interiorment, pugueu comprendre a quina esperança us ha cridat, quina riquesa de glòria ofereix la seva herència entre els sants, 1.19 i com d'incomparable és la seva potència envers vosaltres, els creients, operant amb aquella força poderosa 1.20 que va desplegar en el Crist, quan el va ressuscitar d'entre el morts i el féu seure a la seva dreta dalt del cel, 1.21 molt per damunt de tot principat, autoritat, poder i domini, i de qualsevol altra dignitat que es pugui constituir, no sols en el món actual, sinó també en el món que vindrà. 1.22 Tot ho va sotmetre sota els seus peus, i el constituí en el cap suprem de l'Església, 1.23 que és el seu cos, la plenitud d'aquell qui omple per complet l'univers.

Efesis 2

2.1 També vosaltres éreu morts per les vostres culpes i pecats, 2.2 en els quals vivíeu abans, d'acord amb el tarannà d'aquest món, sota el dirigent de l'imperi del mal, de l'esperit que en aquest temps domina en els descreguts, 2.3 entre els quals també tots nosaltres abans ens comptàvem, vivint en les passions de la nostra carn, satisfent els desigs i les inclinacions carnals, i érem per naturalesa mereixedors del càstig, igual que els altres. 2.4 Però Déu, que és ric en misericòrdia, de tant com ens va estimar en el seu amor, 2.5 quan nosaltres érem morts per les nostres culpes, ens donà vida amb Crist - que és per gràcia que heu estat salvats -; 2.6 amb ell ens va ressuscitar i amb ell ens va fer seure dalt del cel, en Crist Jesús, 2.7 a fi que en els segles que vindran quedi ben demostrada la immensa riquesa de la seva gràcia i la seva bondat envers nosaltres, en Crist Jesús. 2.8 Perquè és per gràcia que heu estat salvats, mitjançant la fe, i això no ve de vosaltres mateixos: és un do de Déu. 2.9 No és fruit d'unes obres, per tal que ningú no pugui presumir-ne. 2.10 Ja que som obra seva, creats en Crist Jesús, en vistes a les bones obres que prèviament Déu tenia preparades perquè les practiquéssim. 2.11 Per això, recordeu que abans, vosaltres, els gentils per naixença, els titllats d'incircumcisos pels qui duen la que s'anomena circumcisió feta a mà en el cos, 2.12 estàveu aleshores privats del Crist, exclosos de la ciutadania d'Israel, al marge de les aliances de la Promesa, sense cap mena d'esperança i sense Déu, enmig del món. 2.13 En canvi ara, en Crist, vosaltres, els qui abans éreu lluny, heu esdevingut propers per la sang de Crist. 2.14 perquè ell és la nostra pau, el qui ha unificat ambdós pobles derrocant la paret divisòria que els separava, 2.15 abolint, en la seva persona, la Llei dels manaments i preceptes, per crear en si mateix un sol home nou a partir dels dos, fent les paus; 2.16 i els va reconciliar tots dos amb Déu, fets un sol cos per mitjà de la creu, matant la discòrdia en si mateix. 2.17 Amb la seva vinguda ha proclamat la pau a vosaltres, els de lluny, i la pau als de prop, 2.18 ja que, per ell, uns i altres tenim accés al pare per mitjà d'un mateix Esperit. 2.19 De manera que ja no sou estrangers ni forasters, sinó que sou conciutadans dels sants i família de Déu, 2.20 edificats sobre els fonaments dels apòstols i profetes, amb Crist Jesús com a pedra angular, 2.21 i en ell reposa tota la construcció que, ajustada harmoniosament, formarà un temple sant en el Senyor, 2.22 en qui també vosaltres hi heu estat integrats per a constituir per l'obra de l'Esperit la mansió de Déu.

Efesis 3

3.1 Per aquest motiu jo, Pau, sóc el presoner de Crist Jesús a favor de vosaltres, els gentils. 3.2 Segurament heu tingut coneixement que a mi m'ha estat concedida l'administració a favor vostre de la gràcia de Déu, 3.3 que per mitjà d'una revelació se'm va fer conèixer el designi secret, tal com acabo d'exposar breument, 3.4 de manera que només llegint-ho podeu tenir idea del meu coneixement sobre el misteri del Crist, 3.5 que no havia estat revelat als homes en altres èpoques com ara ha estat revelat per l'Esperit als seus sants apòstols i profetes. 3.6 Això és: que els gentils entren en la mateixa herència, formen un mateix cos i participen de la mateixa promesa en Crist Jesús, per mitjà de l'Evangeli, 3.7 del qual sóc servidor mercès al do de Déu i al favor que m'ha concedit amb l'efectivitat pròpia del seu poder. 3.8 A mi, que sóc menys que el més petit de tots els sants, se m'ha concedit aquesta gràcia: anunciar als gentils la riquesa incalculable de Crist, 3.9 i exposar amb tota claredat quina és la dispensació del secret amagat des de sempre en Déu, creador de l'univers. 3.10 Per tal que ara, les nombroses manifestacions de la saviesa de Déu puguin ser conegudes dels principats i de les potestats dalt del cel per mitjà de l'Església, 3.11 segons el pla etern que va dur a terme en Crist Jesús, Senyor nostre, 3.12 en qui tenim lliure accés en confiança per mitjà de la fe en ell. 3.13 Per això us prego que no us desanimeu per causa de les tribulacions que vaig passant per vosaltres, que són a glòria vostra. 3.14 Per aquest motiu, m'agenollo davant el pare, 3.15 de qui rep existència tota família en el cel i en la terra, 3.16 a fi que, segons l'abundància de la seva glòria, us enforteixi vigorosament en l'home interior, mitjançant el seu Esperit; 3.17 que Crist habiti per la fe dins els vostres cors, ben arrelats i fonamentats en l'amor, 3.18 a fi que pugueu comprendre, amb tots els cristians, quina és l'amplària i la llargària, l'alçada i la profunditat 3.19 de l'amor de Crist, que sobrepassa tot coneixement, per tal que sigueu plens totalment de la plenitud de Déu. 3.20 Al qui és sobiranament poderós per actuar més abundosament del que demanem o podem pensar, a través de la força que ens comunica, 3.21 a ell sigui la glòria en l'Església i en Crist Jesús, per totes les generacions, per sempre més. Amén.

Efesis 4

4.1 Ara us exhorto, jo, el pres per causa del Senyor, que visqueu d'una manera digna la vocació a què heu estat cridats; 4.2 amb tota humilitat i senzillesa, amb paciència, suportant-vos amb amor els uns als altres, 4.3 disposats a conservar la unitat de l'Esperit amb els lligams de la pau. 4.4 Un sol cos i un sol esperit, com també és una de sola l'esperança a què heu estat cridats; 4.5 un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme; 4.6 un sol Déu i Pare de tots, que és damunt de tots, que actua per mitjà de tots i és en tots. 4.7 Però cada un de nosaltres ha rebut la gràcia en la mesura que el Crist ens l'ha volguda concedir. 4.8 Per això diu l'Escriptura: 'Va pujar a les altures, s'endugué captiva la captivitat, va repartir dons als homes.' 4.9 Ara bé, aquest va pujar, ¿què vol dir, sinó que abans havia baixat a les parts més baixes de la terra? 4.10 I aquell qui va baixar és el mateix que després va pujar per damunt de tots els cels, per omplir l'univers. 4.11 També és ell qui va repartir a uns la funció d'apòstols, a altres, de profetes, a altres, d'evangelistes, a altres, de pastors i mestres, 4.12 amb el propòsit de capacitar els creients per a una obra de servei, per a edificació del cos de Crist, 4.13 fins que tots hàgim assolit la unitat de la fe i el ple coneixement del Fill de Déu, fins a conformar l'home madur, en el complet desenvolupament del Crist, 4.14 perquè ja no siguem més com criatures, remoguts i enduts per qualsevol corrent de doctrina, a mercè dels homes mestres en incitacions a l'error, 4.15 sinó que, vivint sincerament en amor, creixem en tots sentits vers aquell qui és el cap, el Crist. 4.16 Per ell tot el cos, ben conjuntat i unit per mitjà de totes les articulacions que el nodreixen, segons l'activitat proporcionada de cadascun dels membres, efectua el seu creixement corporal per a la pròpia edificació en l'amor. 4.17 Això, doncs, us dic i us recomano en el Senyor: que ja no visqueu més com viuen els pagans, amb la seva vana manera de pensar, 4.18 amb l'enteniment ofuscat, exclosos de la vida de Déu per causa de la seva ignorància i de la resistència del seu cor. 4.19 Perdut tot sentit moral, s'han donat al vici, lliurant-se sense recança a tota mena d'immoralitats. 4.20 Però vosaltres no heu rebut pas aquesta mena d'instrucció sobre el Crist. 4.21 Donem per cert que l'heu escoltat i heu rebut una instrucció cristiana com cal en fidelitat a Jesús; 4.22 això vol dir que heu de despullar-vos de tot el que té a veure amb l'anterior comportament d'aquell home antic, que s'anava corrompent endut per la seducció del desig, 4.23 i heu de donar lloc a una renovació espiritual del vostre enteniment, 4.24 i heu de revestir-vos de l'home nou, creat a imatge de Déu, de rectitud i santedat autèntiques. 4.25 Per tant, rebutjant les falsedats, parleu sincerament cadascú amb el seu germà, perquè som membres els uns dels altres. 4.26 Si us indigneu, mireu de no pecar, i que no us duri l'enuig fins a la posta de sol; 4.27 no doneu facilitats al diable. 4.28 Qui tenia el vici de robar, que deixi de robar i que es dediqui, més aviat, a treballar amb les pròpies mans en alguna cosa productiva, perquè així tindrà mitjans per a compartir amb qui ho necessita. 4.29 Que no surtin mai de la vostra boca paraules ofensives; si de cas, aquelles que tinguin una utilitat edificadora davant d'una necessitat i facin bé als qui les escolten. 4.30 No contristeu l'Esperit Sant de Déu, amb el qual heu estat marcats per al dia de la redempció. 4.31 Qualsevol mena d'amargor, rancúnia, ira, cridòria i insults, aparteu-ho ben lluny de vosaltres, així com qualsevol altra malícia. 4.32 Sigueu amables els uns amb els altres, comprensius, perdonant-vos mútuament, tal com Déu també us va perdonar per mitjà del Crist.

Efesis 5

5.1 Així, doncs, procureu imitar Déu, com a fills estimats que sou, 5.2 i viviu en amor mutu, tal com el Crist us va estimar i es lliurà per vosaltres, com una ofrena i sacrifici a Déu, de suau fragància. 5.3 Per tant, de fornicació, de qualsevol immoralitat, de l'afany de diner, que ni tan sols se'n parli entre vosaltres, com convé a persones santes. 5.4 Igualment, ni indecències, ni xerrameques, ni burleries, que són coses que no estan bé; millor que us dediqueu a l'acció de gràcies. 5.5 Perquè heu de saber que cap fornicador, cap immoral, cap avariciós - que és tant com ser idòlatra -, no tindrà part en el Regne de Crist i de Déu. 5.6 Que ningú no us enganyi amb falsos arguments, perquè aquestes conductes atrauen el càstig de Déu sobre els rebels. 5.7 No tingueu, doncs, res a veure amb ells. 5.8 Si en altre temps éreu foscúries, ara que esteu en el Senyor sou llum. Comporteu-vos com a fills de la llum, 5.9 perquè en la llum floreix tota mena de bonesa, rectitud i sinceritat, 5.10 distingint bé tot el que és agradable al Senyor, 5.11 i no prengueu part en les accions estèrils dels qui estan en tenebres; més aviat, descobriu-les. 5.12 Perquè allò que ells fan d'amagat, fa vergonya només de dir-ho; 5.13 però, tot això, quan la llum ho descobreix queda ben patent, 5.14 i tot allò que queda al descobert reflecteix la llum. Per això es diu: 'Lleva't, tu que dorms, i aixeca't d'entre els morts, i el Crist t'il·luminarà.' 5.15 Per tant, aneu amb compte amb el vostre comportament, no sigueu insensats, sinó gent de seny 5.16 que sap aprofitar el temps present, perquè els dies que corren són dolents. 5.17 Així que, no sigueu inconscients i mireu de copsar quina és la voluntat del Senyor. 5.18 No us embriagueu de vi, que us faria dissoluts; més aviat ompliu-vos de l'Esperit, 5.19 esplaieu-vos entre vosaltres amb salms, himnes i càntics inspirats, entonant salms al Senyor amb tot el cor, 5.20 i doneu sempre gràcies per tot a Déu Pare, en nom de nostre Senyor Jesucrist. 5.21 Tingueu-vos respecte els uns als altres en atenció a Crist. 5.22 Que les dones respectin els seus marits, com respecten el Senyor. 5.23 Perquè el marit és el cap de la dona, com Crist és el cap de l'Església, i al mateix temps, salvador del cos. 5.24 De la mateixa manera que l'Església se supedita al Crist, també les dones s'han de supeditar plenament als marits. 5.25 Marits, estimeu l'esposa com el Crist va estimar l'Església i s'oferí a si mateix per ella, 5.26 a fi de santificar-la, purificant-la amb el bany d'aigua, alhora que amb la Paraula, 5.27 per tal de preparar-se ell mateix una Església gloriosa, sense cap defecte ni arruga o res de semblant, sinó santa i immaculada. 5.28 Així, els marits han d'estimar la seva esposa com el propi cos. Qui estima la pròpia esposa s'estima a si mateix. 5.29 Ningú no ha odiat mai el propi cos, al contrari, tothom l'alimenta i el cobreix, com també el Crist ho ha fet per l'Església, 5.30 perquè som membres del seu cos. 5.31 Per això l'home deixarà el pare i la mare i s'ajuntarà a la dona, i els dos esdevindran un sol cos. 5.32 Aquest símbol és grandiós, tanmateix jo l'aplico a Crist en relació a l'Església. 5.33 En conclusió: vosaltres també, que cadascú estimi la seva esposa com a si mateix; i l'esposa que tingui respecte al marit.

Efesis 6

6.1 Fills, obeïu els vostres pares en el Senyor, com és just. 6.2 Honra el pare i la mare; és el primer manament que comporta una promesa: 6.3 'perquè tot et vagi bé i tinguis una llarga vida a la terra.' 6.4 I els pares, no sigueu massa exigents amb els vostres fills, pugeu-los amb aquella mena d'instrucció i correcció que és pròpia del Senyor. 6.5 Servents, obeïu els vostres amos humans respectuosament i amb senzillesa de cor, com al Crist, 6.6 no complint més en allò que es veu, com per quedar bé, sinó com a servents de Crist que compleixen amb gust el que Déu vol; 6.7 serviu de bon grat, com si fos al Senyor i no pas als homes. 6.8 Recordeu que cadascú rebrà del Senyor la recompensa segons el bé que hagi fet, tant si és esclau com si és lliure. 6.9 I els amos, comporteu-vos de la mateixa manera amb ells, i deixeu les amenaces, sabent que tant ells com vosaltres teniu al cel un Amo que no té privilegis per a ningú. 6.10 Finalment, enfortiu-vos en el Senyor, amb l'energia de la seva força. 6.11 Revestiu-vos amb tota l'armadura de Déu per poder resistir contra l'astúcia del diable, 6.12 perquè no hem de lluitar contra adversaris de carn i ossos, sinó contra sobiranies, contra poders, contra els dominadors d'aquest món de tenebres, contra les forces espirituals del mal, que habiten l'espai. 6.13 Per això, preneu l'armadura completa de Déu, perquè pugueu resistir en els moments difícils i, després de vèncer-ho tot, restar dempeus. 6.14 Així, doncs, poseu-vos a punt, cenyits amb el cinturó de la veritat, vestits amb la cuirassa de la rectitud, 6.15 calçats els peus amb la prestesa per anunciar l'evangeli de la pau, 6.16 sobretot prenent l'escut de la fe, amb el qual podreu apagar totes les fletxes incendiàries del Maligne. 6.17 Cobriu-vos amb el casc de la salvació i preneu l'espasa de l'Esperit, que és la Paraula de Déu, 6.18 mitjançant l'oració i la súplica, pregant constantment en l'Esperit, i, si cal, vetllant amb constància, pregant per tots els creients, 6.19 i per mi també, perquè Déu em guiï en allò que he de dir, amb llibertat per a fer conèixer el propòsit ocult de l'Evangeli, 6.20 del qual sóc portaveu encadenat, a fi que pugui parlar confiadament com és el meu deure. 6.21 Per tal que també vosaltres sapigueu com em van les coses, i què és el que ara faig, us n'informarà de tot Tíquic, el germà estimat i fidel servidor en el Senyor. 6.22 Us l'he enviat expressament perquè us faci saber com estem i us encoratgi. 6.23 Pau als germans i amor amb fe, de part de Déu Pare i Senyor nostre, Jesucrist. 6.24 Que la gràcia sigui amb tots els qui estimen nostre Senyor Jesucrist, inalterablement.

Filipencs 1

1.1 Pau i Timoteu, servents de Crist Jesús, a tots els consagrats en Jesucrist que resideixen a Filips, amb els seus responsables i ajudants: 1.2 Us desitgem la gràcia i la pau de part de Déu, el nostre Pare, i de Jesucrist, el Senyor. 1.3 Dono gràcies al meu Déu sempre que em recordo de vosaltres, 1.4 i en totes les meves oracions prego sempre per vosaltres amb alegria, 1.5 per la part que heu tingut en la proclamació de l'evangeli des del primer dia fins avui. 1.6 Estic segur també d'una cosa: que aquell qui va començar en vosaltres la lloable empresa l'anirà conduint a bon terme fins al dia de Jesucrist. 1.7 Els sentiments que tinc per a tots vosaltres són ben justificats, ja que us porto molt endins del cor, perquè tots vosaltres compartiu amb mi aquest privilegi que m'ha tocat d'ésser empresonat i poder defensar l'evangeli i confirmar-lo. 1.8 Déu és testimoni de com us enyoro a tots vosaltres amb l'amor entranyable de Crist Jesús. 1.9 I això demano en la meva oració: que el vostre amor s'enriqueixi encara més i més en ple coneixement i en el sentit de les coses, 1.10 així podreu apreciar els autèntics valors de les coses i arribar francament i sense entrebancs al dia de Crist, 1.11 plens d'aquest fruit de rectitud que ve per mitjà de Jesucrist, a glòria i lloança de Déu. 1.12 Heu de saber, germans, que això que em passa a mi ha afavorit el progrés de l'evangeli, 1.13 perquè per tota la seu governamental i altres llocs han vist ben clar que estic a la presó per causa de la meva fe cristiana. 1.14 A més, el meu empresonament ha impulsat un gran nombre de germans a posar-se en mans del Senyor i proclamar el missatge de Déu obertament i sense temença. 1.15 És cert que alguns han anunciat el Crist per enveja i antagonisme a mi, però n'hi ha d'altres que ho fan amb bona voluntat. 1.16 Aquests ho fan perquè m'estimen, sabent que jo he rebut l'encàrrec de defensar l'evangeli; 1.17 aquells altres, en canvi, anuncien el Crist per partidisme i amb mala intenció, pensant fer més feixuc el meu empresonament. 1.18 Però, tant se val! El cas és que, sigui per pretext o sigui lleialment, el Crist és proclamat, i això m'alegra. I encara tindré més alegries, 1.19 perquè sé que gràcies a les vostres oracions, i amb l'ajuda de l'Esperit de Jesucrist, tot contribuirà al meu alliberament. 1.20 Així ho espero ardentment, segur de no rebre un desengany i que en tot moment, tant si en surto amb vida com si he de morir, Crist manifestarà la seva glòria en la meva persona. 1.21 Perquè Crist és la raó de la meva vida, i la mort, per tant, em resulta un guany. 1.22 Però, si la meva vida en aquest món encara és de profit a l'obra, de debò que no sé què escollir. 1.23 Em sento estrebat per dues bandes: per un costat, tinc el desig d'anar-me'n ja per estar amb Crist, que és, de bon tros, el millor de tot, 1.24 però, per altra banda, vosaltres necessiteu que la meva vida temporal continuï. 1.25 Convençut d'aquest darrer punt, intueixo que encara no partiré: em quedaré entre vosaltres per a profit i alegria de la vostra fe. 1.26 Així, quan torni a veure-us, tindreu motius de gloriar-vos de mi en Crist Jesús. 1.27 Només demano que us porteu com és digne de l'evangeli de Crist. De manera que, tant si vinc a veure-us com si de lluny estant tinc notícies de vosaltres, pugui constatar que esteu ferms en un mateix esperit, que lluiteu unànimes per la fe de l'evangeli, 1.28 i que no us intimiden gens els adversaris. Això serà per a ells un signe clar de destrucció; en canvi, per a vosaltres ho serà de victòria, i això és obra de Déu. 1.29 Perquè a vosaltres se us ha concedit el privilegi d'estar per Crist, no solament de creure en ell, sinó de patir també per ell, 1.30 suportant aquella mateixa lluita que em vau veure sostenir i que ara, tal com us han dit, segueixo sostenint.

Filipencs 2

2.1 Ara, doncs, si té alguna força una amonestació en Crist, si hi ha algun estímul en l'amor mutu, si existeix alguna comunicació espiritual, si sentiu algun afecte entranyable i compassiu, 2.2 ompliu-me de goig mantenint la concòrdia, tenint-vos un amor recíproc, unànimes, en harmonia. 2.3 No feu res per rivalitat ni per presumpció. Més aviat sigueu humils i considereu els altres superiors a vosaltres mateixos. 2.4 Que ningú no miri solament pels propis interessos, sinó que cadascú també miri pels dels altres. 2.5 Tingueu entre vosaltres els mateixos sentiments que tingué Crist Jesús: 2.6 Ell, tot i que era de condició divina, no va considerar la seva igualtat amb Déu com un dret irrenunciable, 2.7 sinó que ell mateix es va fer no-res i prengué la condició d'esclau. Un cop fet semblant als homes, i externament trobat com humà, 2.8 s'humilià ell mateix i es féu obedient fins acceptar la mort, però una mort de creu. 2.9 Per aquest motiu, precisament, Déu l'exalçà eminentment i li donà el Nom que està per damunt de tot altre nom, 2.10 perquè en el Nom de Jesús tots els éssers del cel, la terra i l'abisme dobleguin els genolls, 2.11 i tots els llavis proclamin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare. 2.12 Per tant, estimats meus, així com sempre m'heu fet cas, i no pas exclusivament quan era amb vosaltres, amb molta més raó escolteu-me ara que sóc lluny: continueu elaborant la vostra salvació amb respecte i temor, 2.13 perquè és Déu qui activa en vosaltres la voluntat i l'acció, segons la seva benevolència. 2.14 Feu-ho tot sense rondinar ni discutir, 2.15 per tal que sigueu irreprensibles i senzills, fills de Déu sense defecte, enmig d'una gent maligna i esgarriada, entre la qual resplendiu com els astres en el món, 2.16 mantenint enlaire la Paraula de Vida, honorant-me a mi de cara al dia de Crist, perquè no hauré fracassat en la meva carrera ni haurà estat inútil el meu esforç. 2.17 Fins i tot, si la meva sang ha de ser vessada com una ofrena a favor de la vostra fe, me n'alegro i me'n felicito amb tots vosaltres. 2.18 Que això sigui també motiu d'alegria per a vosaltres i uniu-vos al meu goig. 2.19 Espero que, per gràcia del Senyor Jesús, aviat us podré enviar Timoteu, a fi que també jo m'animi, quan ell em porti notícies vostres. 2.20 Atès que no disposo de cap altre que m'entengui tan bé ni que tingui un interès tan gran per vosaltres, 2.21 perquè, el que són els altres, tots van a la seva i no tenen gaire interès pel que fa a Jesucrist. 2.22 En canvi, de Timoteu, ja sabeu prou bé com s'ha acreditat, perquè em va fer costat en el servei de l'evangeli com un fill amb el seu pare. 2.23 Ell, doncs, és qui us penso enviar tan bon punt vegi resolta la meva situació. 2.24 Per més que tinc força confiança en el Senyor que ben aviat podré ser amb vosaltres. 2.25 També he cregut necessari enviar-vos Epafrodit, el germà col·laborador meu i company de lluita, el vostre enviat per a atendre les meves necessitats. 2.26 Ell tenia molta enyorança de tots vosaltres, i estava preocupat perquè sap que us han dit que estava malalt, 2.27 i és cert que va estar a punt de morir, però Déu es va compadir d'ell, i no solament d'ell, sinó de mi també, perquè no augmentessin les meves preocupacions. 2.28 Us el faig venir tan aviat com he pogut, a fi que tingueu l'alegria de tornar-lo a veure i jo tingui una preocupació menys. 2.29 Acolliu-lo, doncs, en el Senyor, amb tota alegria, i sapigueu apreciar els qui són com ell, 2.30 ja que per l'obra del Crist va arribar arran de la mort, després d'exposar la seva vida per complir el que vosaltres no podíeu fer personalment en ajuda meva.

Filipencs 3

3.1 Per tant, germans meus, alegreu-vos en el Senyor. A mi no em sap greu repetir-vos les mateixes coses, i, a vosaltres, us dóna seguretat. 3.2 Vigileu els gossos, aneu amb compte amb els mals obrers, fugiu de la mutilació, 3.3 que som nosaltres els circumcidats de debò: els qui tributem el culte en l'Esperit de Déu i ens gloriem en Crist Jesús, i no posem la confiança en castes humanes, 3.4 encara que jo, fins i tot de la meva nissaga puc enorgullir-me. Si algú pensa que pot refiar-se dels títols humans, doncs jo encara més: 3.5 circumcidat als vuit dies de néixer, de la raça d'Israel, de la tribu de Benjamí, hebreu fill d'hebreus, i pel que fa a la Llei, fariseu; 3.6 quant al zel, perseguidor de l'Església; i davant la rectitud que la Llei exigeix, irreprensibles. 3.7 Però, tot el que per a mi era un guany ho he considerat una pèrdua per causa de Crist. 3.8 Més encara, totes les coses les considero una pèrdua al costat de l'eminent coneixement de Jesucrist, el meu Senyor. Per ell ho he donat tot per perdut, i ho tinc com a deixalles a canvi de guanyar el Crist 3.9 i unir-me a ell, no pas per la meva justícia adquirida per la Llei, sinó en virtut de la fe en Crist, la justícia que Déu concedeix basada en la fe. 3.10 Així el podré conèixer, a ell i a la potència de la seva resurrecció, i compartir els seus sofriments configurant en mi la seva mort, 3.11 amb l'esperança d'arribar a la resurrecció d'entre els morts. 3.12 No dic que ja hagi assolit el premi o que ja hagi arribat al terme, però segueixo corrent a veure si el puc abastar, ja que Crist Jesús m'ha abastat a mi. 3.13 Germans, no és que jo pensi haver-lo aconseguit personalment, encara; el meu interès se centra a oblidar-me de tot el que he deixat enrere i llençar-me de dret cap endavant, 3.14 a córrer cap a la meta, per tal de recollir el premi de l'alta vocació de Déu en Crist Jesús. 3.15 Tots, doncs, els qui som madurs, tinguem aquests sentiments; i, si en algun punt penseu altrament, Déu també farà que ho entengueu. 3.16 Mentrestant, convé que mantingueu una mateixa línia en allò que hàgim superat. 3.17 Germans, seguiu tots el meu exemple i fixeu-vos en aquells qui es comporten segons el model que teniu en nosaltres. 3.18 Perquè en corren molts, com ja us he dit força vegades, i ara us ho repeteixo amb llàgrimes als ulls, que no volen saber res de la creu de Crist, 3.19 i la seva fi és la perdició. Situen el seu déu en el ventre i l'honra en les vergonyes íntimes, perquè tenen mentalitat terrenal. 3.20 Nosaltres, en canvi, som ciutadans del cel, d'on també esperem com a Salvador el Senyor Jesucrist; 3.21 ell transformarà la baixesa del nostre cos configurant-lo al seu cos glorificat, amb aquella energia que li permetrà fins de sotmetre tot l'univers a si mateix.

Filipencs 4

4.1 Per tant, germans meus estimats i enyorats, alegria i corona meva, manteniu-vos així ferms en el Senyor, estimats meus. 4.2 Prego a Evòdia i demano a Síntique que s'avinguin en el Senyor. 4.3 Sí, també a tu et demano, fidel company, que tinguis cura d'aquelles que van lluitar amb mi en l'Evangeli, junt amb Climent i els altres col·laboradors meus, els noms dels quals són al llibre de la vida. 4.4 Estigueu contents en el Senyor sempre; ho repeteixo, estigueu contents. 4.5 Que la vostra cordialitat sigui ben palesa per a tothom. El Senyor és a prop, 4.6 no us inquieteu per res, ans en qualsevol ocasió acudiu a l'oració i a la súplica, presentant a Déu les vostres peticions amb accions de gràcies. 4.7 I la pau de Déu, que supera tot enteniment, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Crist Jesús. 4.8 En resum, germans, tot allò que sigui autèntic, respectable, just, net, estimable, de bon nom, qualsevol virtut, tot el que és digne d'elogi: en això poseu-hi el vostre interès. 4.9 I el que heu après i heu rebut, i sentit, i vist en mi, poseu-ho en pràctica, i el Déu de la pau serà amb vosaltres. 4.10 He tingut una gran satisfacció en el Senyor que ara, per fi, hàgiu revifat el vostre interès per mi; perquè, si bé el sentíeu, mancava l'ocasió. 4.11 No penseu que és la necessitat la que em fa parlar així, perquè ja he après a passar amb el que tinc 4.12 i sé viure amb estretor, i també sé viure en l'abundor. En qualsevol situació i en qualsevol lloc, estic avesat a anar tip i a passar gana, a tenir de sobres i a fer curt. 4.13 Tot ho puc en aquell qui em dóna forces. 4.14 Amb tot, heu fet bé de compartir amb mi aquests moments difícils. 4.15 Vosaltres, els filipencs, sabeu també que als inicis de l'evangelització, quan vaig sortir de la Macedònia, cap altra església, llevat de la vostra, no va voler participar en l'ajut amb donatius; 4.16 perquè, fins a Tessalònica, més d'una vegada m'heu fet arribar ajuda per a les meves necessitats. 4.17 No és que vagi a la recerca del subsidi, el que busco és que augmenti el benefici al vostre compte. 4.18 He rebut tot el que m'heu enviat i estic ben proveït; tot ha quedat resolt tan bon punt Epafrodit m'ha donat aquesta ofrena vostra, que és un perfum suau, sacrifici agradable que Déu accepta de bon grat. 4.19 El meu Déu, per la seva part, cobrirà totes les vostres necessitats segons la seva esplendidesa, gloriosament en Crist Jesús. 4.20 A Déu, Pare nostre, sigui la glòria pels segles dels segles. Amén. 4.21 Doneu records a tots els creients en Crist Jesús. Us saluden els germans que són amb mi. 4.22 Salutacions de tots els creients, especialment els criats de la casa imperial. 4.23 Que la gràcia del Senyor Jesucrist sigui amb el vostre esperit.

Colossencs 1

1.1 Pau, apòstol de Crist Jesús per designi de Déu, i el germà Timoteu, 1.2 als sants i fidels germans en Crist Jesús que són a Colosses. Gràcia a vosaltres i pau de part de Déu, nostre Pare. 1.3 Donem gràcies a Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist, pregant sempre per vosaltres, 1.4 d'ençà que ens hem assabentat de la vostra fe en Crist Jesús i de l'amor que teniu envers tots els sants, 1.5 per l'esperança que us és reservada al cel, de la qual ja heu tingut coneixement per la paraula de veritat de l'evangeli, 1.6 que ja és present entre vosaltres. Així és com fructifica i creix pertot arreu, igual com ho ha fet entre vosaltres, des del dia que vau escoltar i vau comprendre de veritat la gràcia de Déu. 1.7 Això és el que heu après d'Epafràs, el nostre estimat conservent, que és fidel ministre de Crist Jesús a favor vostre. 1.8 Ell és qui ens ha informat també de l'amor que us teniu en l'Esperit. 1.9 Per això també nosaltres, des del moment que ho vam saber, no hem deixat de pregar per vosaltres i de demanar que sigueu plens del coneixement de la seva voluntat, amb saviesa i enteniment espiritual, 1.10 a fi que tingueu un comportament digne del Senyor, que el satisfaci plenament, fructificant en tota bona activitat i progressant en el coneixement de Déu; 1.11 enfortits en tota virtut, segons el seu poder gloriós, enterament pacients i constants; 1.12 donant gràcies amb alegria al Pare, que ens ha fet aptes per a participar de l'herència dels sants en la llum, 1.13 que ens ha deslliurat del poder de les tenebres i ens ha traslladat al Regne del Fill del seu amor, 1.14 en qui tenim la redempció, la remissió dels pecats. 1.15 Ell és la imatge del Déu invisible, el primogènit de tota la creació, 1.16 perquè en ell foren creades totes les coses, les del cel i les de la terra, les visibles i les invisibles, ja siguin trons o sobiranies, principats o potestats; tot fou creat per ell i envers ell; 1.17 i ell és abans de totes les coses, i totes les coses subsisteixen en ell. 1.18 Ell és el cap del cos de l'Església; ell n'és l'origen, el primer retornat d'entre els morts, a fi que ell tingui en tot la primacia, 1.19 perquè Déu va voler que habités en ell tota la plenitud, 1.20 i per mitjà seu reconciliar amb ell tot l'univers, pacificant amb la sang de la seva creu, per mitjà d'ell, tant les coses que són sobre la terra com les del cel. 1.21 També a vosaltres, que en altre temps éreu forasters i mentalment enemics per causa de les males accions, 1.22 ara, en canvi, us ha reconciliat mitjançant la mort del seu cos de carn, a fi de portar-vos a la seva presència sants, nets i lliures d'acusació, 1.23 si persevereu fonamentats i ferms en la fe, inamovibles en l'esperança de l'evangeli que heu sentit i que ha estat proclamat a tota criatura de sota el cel, del qual jo, Pau, n'he esdevingut servidor. 1.24 Ara m'alegro en els sofriments en pro de vosaltres, i completo en la meva carn el que resta de les sofrences del Crist per amor del seu cos, que és l'Església, 1.25 al servei de la qual vaig ser destinat segons la dispensació que Déu m'ha confiat envers vosaltres, a fi de complir íntegrament la paraula de Déu, 1.26 el secret ocult durant segles i generacions però que ara ha estat revelat als seus sants. 1.27 A ells, Déu ha volgut manifestar-los la riquesa gloriosa que hi ha en aquest misteri per als no jueus: que Crist és entre vosaltres l'esperança de la glòria. 1.28 A ell anunciem nosaltres, aconsellant i instruint tothom en ple coneixement, a fi de conduir-los a la perfecció en Crist. 1.29 Amb aquest propòsit també m'esforço, lluitant amb la seva energia, que actua vigorosament en mi.

Colossencs 2

2.1 Perquè vull que sapigueu com és de forta la lluita que sostinc per vosaltres i pels de Laodicea, i per tants d'altres que no em coneixen personalment, 2.2 a fi que els seus cors siguin confortats, units íntimament en l'amor, i enriquits de la plena seguretat que els faci conèixer el misteri de Déu, que és Crist, 2.3 en qui es troben continguts tots els tresors de la saviesa i de la ciència. 2.4 Us dic això perquè no us enganyi ningú amb raonaments capciosos. 2.5 Que, si bé físicament sóc lluny, estic, però, amb vosaltres en esperit, alegrant-me de veure el vostre bon ordre i la fermesa de la vostra fe en Crist. 2.6 Així, doncs, tal com heu rebut Crist Jesús, el Senyor, avanceu en ell, 2.7 arrelats i sobreedificats en ell i fonamentats en la fe, com fóreu ensenyats, desbordant en acció de gràcies. 2.8 Mireu que ningú no us enganyi amb filosofies i sofismes buits, segons les tradicions humanes, basats en els elements del món i no pas d'acord amb Crist. 2.9 Perquè en ell habita tota la plenitud de la divinitat corporalment, 2.10 i vosaltres heu arribat a la plenitud en ell, que és el cap de tot principat i tota potestat. 2.11 En ell fóreu també circumcidats amb una circumcisió que no és feta amb les mans, sinó amb la circumcisió del Crist, que us despulla del cos carnal. 2.12 Sepultats juntament amb ell en el baptisme, amb ell fóreu també juntament ressuscitats per mitjà de la fe en el poder de Déu, que el ressuscità d'entre els morts; 2.13 i a vosaltres, que éreu morts en els pecats i en la incircumcisió de la vostra carn, us vivificà juntament amb ell perdonant-vos tots els pecats, 2.14 esborrant l'acta que constatava el nostre deute amb els preceptes, que era contrària i que ha retirat clavant-la a la creu, 2.15 derrotant els principats i les potestats per mitjà d'ella, i exposant-los en públic testimoni en el seu seguici triomfal. 2.16 Que ningú, doncs, no us judiqui en qüestions del menjar o del beure, o pel que fa a dies de festa o de noviluni, o de dissabtes; 2.17 aquestes coses han estat l'ombra de les que havien de venir, però el cos és el Crist. 2.18 No us deixeu desqualificar per cap dels qui es fan passar per humils i devots dels àngels, que pretenen tenir visions, vanament infatuats per l'estima del propi sentit carnal, 2.19 i no es mantenen units al Cap, que regeix tot el cos i el sosté per les juntures i els tendons, fent-lo créixer amb la creixença que ve de Déu. 2.20 Si sou morts amb Crist pel que fa als elements d'aquest món, per què us deixeu imposar preceptes com si encara visquéssiu al món? 2.21 'No n'agafis, no en tastis, no toquis.' 2.22 Coses, aquestes, destinades totes a consumir-se en el propi ús, segons els preceptes i les doctrines dels homes. 2.23 Aquestes normes poden semblar assenyades a causa de l'afectada devoció i humilitat, i per la mortificació corporal que practiquen, però no valen res: només serveixen per a la satisfacció carnal.

Colossencs 3

3.1 Ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu les coses de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu. 3.2 Tingueu el pensament en les coses de dalt i no en les de la terra; 3.3 perquè vau morir, i la vostra vida està amagada amb el Crist de Déu. 3.4 Quan Crist, que és la vostra vida, es manifesti, llavors també vosaltres sereu manifestats amb ell en glòria. 3.5 Per tant, amortiu els vostres membres terrenals: fornicació, immoralitat, passió, mal desig, i la cobdícia, que és una idolatria. 3.6 Aquestes coses que provoquen el càstig aïrat de Déu, 3.7 són les que també vosaltres havíeu practicat en la vostra vida passada; 3.8 però ara desfeu-vos de tots aquests vicis: la ira, la indignació, la malícia. Bandegeu de la vostra boca la injúria i la grolleria. 3.9 No us mentiu els uns als altres, ja que us heu despullat de l'home antic, amb els seus fets, 3.10 i us heu revestit del nou, que es va renovant vers el ple coneixement, segons la imatge d'aquell qui el va crear; 3.11 on no compten ni grec ni jueu, circumcís ni incircumcís, bàrbar, escita, esclau, llibert, sinó Crist, que és el tot en tots. 3.12 Revestiu-vos, doncs, com a escollits de Déu, sants i estimats, de sentiments tendres, de benignitat, d'humilitat, de serenor, de paciència, 3.13 suportant-vos els uns als altres i perdonant-vos mútuament, si algú té queixa contra un altre; i com el Senyor us perdonà, així també vosaltres. 3.14 I, com a culminació de tot això, cenyiu-vos d'amor, que és el vincle de la perfecció. 3.15 I la pau de Crist regeixi els vostres sentiments, ja que precisament heu estat cridats per a formar un sol cos; i estigueu-ne agraïts. 3.16 Que la paraula de Crist tingui enmig vostre una estada pletòrica; instruïu-vos i aconselleu-vos mútuament amb tota saviesa; canteu de cor a Déu amb agraïment, salms, himnes i càntics espirituals, 3.17 i tot el que feu, sigui de paraula o sigui d'obra, feu-ho tot en nom del Senyor Jesús, donant gràcies a Déu Pare per mitjà d'ell. 3.18 Dones, sigueu dòcils als vostres marits, com convé en el Senyor. 3.19 Marits, estimeu les vostres mullers i no les tracteu amb aspresa. 3.20 Fills, obeïu el vostres pares en tot, perquè això agrada al Senyor. 3.21 Pares, no exaspereu els vostres fills, perquè no es desanimin. 3.22 Servents, obeïu en tot els vostres amos humans, no complint en allò que més es veu, com per quedar bé, sinó amb simplicitat de cor, per respecte al Senyor. 3.23 En qualsevol tasca que emprengueu poseu-hi l'ànima, com si fos pel Senyor i no pels homes, 3.24 segurs que rebreu del Senyor la recompensa de l'herència. El Senyor que nosaltres servim és el Crist. 3.25 Mireu que qui és injust rebrà per la injustícia que hagi comès, perquè no hi ha privilegis per a ningú.

Colossencs 4

4.1 Amos, doneu als vostres servents el que és just i raonable, sabent que també vosaltres teniu un amo en el cel. 4.2 Persevereu en l'oració, ben atents, donant gràcies. 4.3 Al mateix temps pregueu també per nosaltres, a fi que Déu ens obri una porta a la predicació per a proclamar el misteri del Crist, per amor del qual encara estic pres, 4.4 i perquè jo el pugui fer conèixer parlant adequadament. 4.5 Comporteu-vos assenyadament amb els de fora, aprofitant el temps. 4.6 Que la vostra conversa sigui sempre amb gràcia, assaonada amb sal, i sapigueu respondre com convé a cadascú. 4.7 El caríssim germà Tíquic, fidel ministre i conservent meu en el Senyor, us informarà de com van totes les meves coses; 4.8 per aquest motiu us l'he enviat, a fi que conegueu l'estat de les nostres coses i encoratgi els vostres cors, 4.9 juntament amb Onèsim, el caríssim i fidel germà, que és un dels vostres; ells us posaran al corrent de tot el que hi ha per aquí. 4.10 Us saluda Aristarc, el meu company de presó, i Marc, el cosí de Bernabé, referent al qual ja heu rebut instruccions; si ve a vosaltres, acolliu-lo bé; 4.11 també Jesús, l'anomenat Just. D'entre els jueus són els únics que m'ajuden per al Regne de Déu, i han estat un bon consol per a mi. 4.12 Us saluda el vostre Epafràs, servent de Crist Jesús, sempre sol·lícit per vosaltres en les seves oracions, perquè estigueu ferms, perfectes i plenament convençuts del voler de Déu. 4.13 Jo us puc assegurar que treballa molt per vosaltres, i pels de Laodicea i pels de Hieràpolis. 4.14 Us saluda Lluc, el metge estimat, i Dimas. 4.15 Saludeu els germans de Laodicea, i Nimfes, amb la comunitat que es reuneix a casa seva. 4.16 Un cop haureu llegit aquesta carta entre vosaltres, feu que sigui llegida també a l'església de Laodicea, i la d'ells, llegiu-la també vosaltres. 4.17 Digueu a Arquip: 'Tingues en compte el ministeri que has rebut en el Senyor, a fi d'acomplir-lo.' 4.18 El comiat l'escric jo mateix, Pau. Recordeu-vos de les meves cadenes. Que la gràcia sigui amb vosaltres.

1 Tesalonica 1

1.1 Pau, Silvà i Timoteu, a l'església dels tessalonicencs unida a Déu Pare i en el Senyor Jesucrist: gràcia i pau a vosaltres. 1.2 Donem sempre gràcies a Déu per tots vosaltres fent memòria de vosaltres en les nostres oracions, 1.3 recordant constantment davant del nostre Déu i Pare l'efectivitat de la vostra fe, el treball d'amor i la tenacitat de l'esperança en Jesucrist, nostre Senyor, 1.4 convençuts, germans estimats de Déu, de la vostra elecció. 1.5 Perquè la nostra predicació evangèlica no vingué a vosaltres solament de paraula, sinó també amb poder, amb Esperit Sant i amb molt plena seguretat. Prou sabeu el que fèiem per amor vostre quan érem entre vosaltres. 1.6 I vosaltres us heu fet imitadors nostres i del Senyor, acollint la paraula enmig de grans adversitats, amb goig de l'Esperit Sant, 1.7 talment que vosaltres heu esdevingut un exemple per a tots els creients de la Macedònia i de l'Acaia. 1.8 El fet és que, des de vosaltres, ha ressonat la paraula del Senyor, i no tant sols a la Macedònia i a l'Acaia, sinó que s'ha estès pertot arreu la fe que teniu envers Déu, de manera que no ens cal afegir-hi res; 1.9 ells mateixos conten de nosaltres com vam arribar entre vosaltres i com us convertíreu dels ídols a Déu, per servir el Déu viu i veritable, 1.10 i esperar delerosos del cel el seu Fill, que ell ressuscità d'entre els morts, Jesús, que ens allibera de la ira que ha de venir.

1 Tesalonica 2

2.1 També vosaltres mateixos, germans, sabeu que la nostra estada entre vosaltres no ha estat infructuosa; 2.2 malgrat els mals tractes i ultratges soferts a Filips - que ja coneixeu -, vam tenir prou confiança en el nostre Déu per a predicar-vos l'evangeli enmig d'una forta oposició. 2.3 Perquè la nostra exhortació no neix pas de l'error, ni de sòrdides intencions, ni és amb engany, 2.4 sinó que, tal com fórem aprovats de Déu perquè se'ns confiés la predicació de l'evangeli, així vam parlar, no pas com qui vol complaure els homes, sinó Déu, que examina els nostres cors. 2.5 Prou sabeu que mai no hem emprat paraules aduladores ni hem tingut cobdícies encobertes, Déu n'és testimoni; 2.6 ni hem envejat honors humans, ni vostres ni d'altres. 2.7 Baldament que, com a apòstols de Crist, hauríem pogut imposar-nos, no obstant, tinguérem força delicadesa amb vosaltres, com quan una dida dóna escalf als seus propis fills. 2.8 Us estimàvem tant que hauríem desitjat fer-vos participar no solament de l'evangeli de Déu, sinó fins i tot de les nostres pròpies vides: tant estimats heu esdevingut per a nosaltres. 2.9 Recordeu, si no, germans, els nostres treballs i fatigues; de com treballant nit i dia, a fi de no ser una càrrega a cap de vosaltres, us vam predicar l'evangeli de Déu. 2.10 Vosaltres en sou testimonis, i Déu ho és també, de com en fou, de correcte, just i sense queixa, el nostre comportament envers vosaltres, els creients. 2.11 Així mateix us consta que ens hem comportat amb vosaltres com un pare amb els seus fills, exhortant i animant cadascun de vosaltres, 2.12 encoratjant-vos a fi que visquéssiu com és digne de Déu, que us crida al seu Regne i glòria. 2.13 Per això, també nosaltres donem gràcies a Déu incessantment, perquè, quan vàreu rebre la paraula de Déu que ens heu sentit predicar, l'acollíreu, no pas com a paraula humana, sinó tal com és en realitat, paraula de Déu que actua eficaçment en vosaltres, els creients. 2.14 De fet, vosaltres, germans, heu vingut a ser una repetició de les esglésies de Déu en Crist Jesús, que són a la Judea, ja que també heu patit de part dels vostres compatriotes les mateixes coses que sofrien ells de part dels jueus: 2.15 d'aquells qui van matar el Senyor Jesús, com també els profetes, i a nosaltres ens han expulsat; aquells qui desplauen a Déu i es fan enemics de tothom, 2.16 quan ens impedeixen de predicar als gentils a fi que se salvin. Així van constantment curullant la mesura dels seus pecats, però a la fi descarregarà damunt d'ells la ira. 2.17 Per la nostra part, germans, el breu temps que ens hem quedat privats de la vostra presència - si bé no del vostre afecte -, ens apressava el desig ardent que tenim de venir a veure-us cara a cara, 2.18 així que ens vam proposar fer-vos una visita, particularment jo, Pau, més d'una vegada, però Satanàs ens ho ha impedit. 2.19 De fet, quina pot ser la nostra esperança, la nostra alegria i corona gloriosa? ¿No heu de ser-ho vosaltres, davant nostre Senyor Jesús, quan ell vingui? 2.20 Sí, vosaltres sou la nostra glòria i la nostra joia!

1 Tesalonica 3

3.1 Per això, no podent contenir-nos més, vam preferir restar sols a Atenes, 3.2 i vam enviar Timoteu, germà nostre, ministre de Déu i col·laborador nostre en l'evangeli de Crist, amb el propòsit de refer-vos i animar-vos en la vostra fe, 3.3 per tal que ningú no vacil·li en les dificultats presents, ja que, com vosaltres mateixos sabeu, és per això que som aquí. 3.4 Ja que també quan érem entre vosaltres us predèiem que hauríem de passar tribulacions, tal com heu vist que ha succeït. 3.5 Per aquest motiu també jo, que no em podia contenir més, el vaig enviar per assabentar-me de com estava la vostra fe, no fos cas que us hagués provat el temptador i els nostre treball s'hagués perdut. 3.6 Però ara, Timoteu ha tornat de visitar-vos i ens ha donat bones notícies de la vostra fe i el vostre amor mutu, de com sempre ens recordeu amb afecte, i que teniu tantes ganes de veure'ns com en tenim nosaltres de veure-us a vosaltres. 3.7 De tot això, germans, enmig de totes les nostres angoixes i preocupacions, ens n'heu alleugerat per mitjà de la vostra fe, 3.8 perquè ara sí que revivim, sabent que us manteniu ferms en el Senyor. 3.9 Davant d'això, ¿quina acció de gràcies podem oferir a Déu per vosaltres, a canvi del gran goig que podem gaudir davant el nostre Déu per causa vostra? 3.10 Preguem nit i dia, amb viva instància, que puguem tornar-nos a veure i que puguem aportar el que manqui a la vostra fe. 3.11 Que Déu mateix, el nostre Pare, i Jesús, el nostre Senyor, encaminin el nostre viatge cap a vosaltres. 3.12 I, pel que fa a vosaltres, que el Senyor augmenti fins a vessar l'amor entre vosaltres i envers tothom, així com també el nostre per a vosaltres, 3.13 a fi que siguin refermats els vostres cors, en santedat irreprotxable, davant Déu, el nostre Pare, en la vinguda de nostre Senyor Jesús, amb tots els seus sants.

1 Tesalonica 4

4.1 Endemés, germans, això us demanem i requerim en el Senyor Jesús: que tal com vau aprendre de nosaltres de com cal comportar-se per agradar Déu - si bé de fet ja ho practiqueu -, procureu progressar més i més. 4.2 Ja sabeu quins preceptes us vam donar de part del Senyor Jesús. 4.3 La voluntat de Déu és que mantingueu la vostra santificació, que us aparteu de la fornicació; 4.4 que cadascun de vosaltres sàpiga controlar en santedat i respecte el propi cos, 4.5 i no pas en passions de mal desig, com fa la gent que no coneix Déu; 4.6 que en el negoci ningú no abusi del seu germà ni l'enganyi, perquè el Senyor castiga totes aquestes coses, com ja us hem advertit seriosament. 4.7 Perquè Déu no ens ha cridat pas a la impuresa, sinó a la santificació. 4.8 Per això, el qui ho rebutja, no rebutja un home, sinó Déu, que us dóna també el seu Sant Esperit. 4.9 I pel que fa a l'amor fraternal, no teniu necessitat que us n'escrigui, atès que Déu mateix us ha ensenyat a estimar-vos els uns als altres. 4.10 I, efectivament, així ho feu amb tots els germans de tota la Macedònia, però us exhortem, germans, a progressar més i més 4.11 i a posar tot l'afany a viure en pau, complint amb la vostra obligació, i a treballar amb les vostres pròpies mans, tal com us hem recomanat de fer, 4.12 a fi que visqueu dignament davant els no creients i no tingueu necessitat de ningú. 4.13 No volem tampoc, germans, que desconegueu la situació dels qui moren, a fi que no us entristiu com fan els altres que no tenen esperança. 4.14 Tal com creiem que Jesús morí i ressuscità, així també creiem que Déu portarà amb Jesús els qui s'adormiren en ell. 4.15 Això, doncs, us ho diem en paraula del Senyor que nosaltres, els qui restem vius quan torni el Senyor, no ens avançarem als qui ja s'hauran mort, 4.16 perquè el mateix Senyor a l'ordre de marxar, al crit d'un arcàngel i al so de la divina trompeta, baixarà del cel, i els morts en Crist ressuscitaran primer; 4.17 després, nosaltres, els vivents, els qui som deixats, serem enduts juntament amb ells en els núvols a rebre el Senyor en els aires; i així estarem sempre amb el Senyor. 4.18 Així, doncs, estimuleu-vos mútuament amb aquestes paraules.

1 Tesalonica 5

5.1 Pel que fa al temps i al moment, no fa al cas, germans, que us n'escrigui, 5.2 ja que vosaltres mateixos sabeu prou bé que el dia del Senyor arribarà com un lladre de nit. 5.3 Quan diran: Pau i seguretat, llavors, de sobte vindrà la destrucció damunt d'ells, com els dolors de l'infantament a una dona encinta, i no se n'escaparan. 5.4 Però vosaltres, germans, no viviu pas en la foscor perquè aquell dia us pugui sorprendre com un lladre; 5.5 tots vosaltres sou fills de la llum i fills del dia; nosaltres no som de la nit ni de les tenebres. 5.6 Per tant, no hem de dormir com els altres, sinó vetllar i viure amb temprança. 5.7 Perquè, els qui dormen, dormen de nit, i els qui s'embriaguen, s'embriaguen de nit; 5.8 en canvi, nosaltres, que som del dia, siguem sobris, revestits amb la cuirassa de la fe i de l'amor, i amb el casc de l'esperança de salvació. 5.9 Perquè Déu no ens ha posat per al càstig, sinó per a obtenir la salvació per mitjà de nostre Senyor Jesucrist, 5.10 que morí per nosaltres a fi que, tant si estem vetllant com si ens troba ja dormint, visquem juntament amb ell. 5.11 Per això, animeu-vos mútuament i edifiqueu-vos els uns als altres, tal com ja feu. 5.12 Us preguem, germans, que sigueu considerats amb els qui treballen entre vosaltres i us governen en el Senyor i us amonesten; 5.13 tingueu-los en gran estima i amor per consideració a la seva tasca. Tingueu pau entre vosaltres. 5.14 Us prego també, germans, que corregiu els desordenats, que encoratgeu els abatuts, que ajudeu els febles i que sigueu soferts amb tothom. 5.15 Mireu que ningú no torni a un altre mal per mal, sinó seguiu sempre el bé, tant entre vosaltres com amb tothom. 5.16 Estigueu sempre contents, 5.17 pregueu constantment, 5.18 en tota avinentesa doneu gràcies, que això és el que Déu espera de vosaltres en Crist Jesús. 5.19 No apagueu l'Esperit, 5.20 no menyspreeu les profecies. 5.21 Examineu-ho tot, retingueu el que és bo. 5.22 Guardeu-vos de tota mena de mal. 5.23 Que el mateix Déu de pau us santifiqui plenament en tot, a fi que tot el vostre ésser, l'esperit, l'ànima i el cos, es conservin irreprensibles per a la vinguda de nostre Senyor Jesucrist. 5.24 El qui us ha cridat és fidel i així mateix ho complirà. 5.25 Germans, pregueu per nosaltres. 5.26 Saludeu tots els germans amb el bes de la pau. 5.27 Us commino en nom del Senyor que aquesta carta sigui llegida a tots els germans. 5.28 Que la gràcia de nostre Senyor Jesucrist sigui amb vosaltres.

2 Tesalonica 1

1.1 Pau, Silvà i Timoteu, a l'església dels tessalonicencs, unida a Déu, el nostre Pare, i a Jesucrist, el Senyor: 1.2 gràcia a vosaltres, i pau de part de Déu Pare, i del Senyor Jesucrist. 1.3 Hem de donar sempre gràcies a Déu, com és just, per tots vosaltres, germans, perquè la vostra fe va creixent molt i l'amor que us teniu mútuament va en augment, 1.4 fins al punt que davant les altres esglésies de Déu ens sentim orgullosos de vosaltres, per la constància i la fe enmig de les persecucions i les tribulacions que suporteu. 1.5 Això és un indici clar que Déu us farà justícia, i que us té per dignes del Regne de Déu pel qual patiu, 1.6 atès que és de justícia als ulls de Déu pagar amb afliccions els qui us afligeixen, 1.7 i, a vosaltres, els afligits, consol, juntament amb nosaltres, a l'hora de la revelació del Senyor Jesús, quan vindrà des del cel rodejat del seu exèrcit d'àngels, 1.8 enmig d'un foc flamejant, per castigar els qui no coneixen Déu i els qui no volen saber res de l'evangeli de nostre Senyor Jesús. 1.9 Aquests pagaran la pena d'una perdició eterna, lluny de la presència del Senyor i de l'esplendor de la seva força, 1.10 aquell dia que ell vindrà a ser glorificat per tot el seu poble, i admirat en la munió d'aquells qui hauran cregut; com vosaltres, que heu acceptat el nostre testimoniatge. Així serà aquell dia. 1.11 Tenint present això, preguem contínuament per vosaltres, perquè el nostre Déu us faci dignes de la vocació i, amb el seu poder, dugui a bon fi tots els propòsits de fer el bé i guiï l'activitat de la vostra fe, 1.12 per tal que el nom de nostre Senyor Jesús sigui glorificat en vosaltres, i vosaltres en ell, per la gràcia del nostre Déu i de Jesucrist, el Senyor.

2 Tesalonica 2

2.1 A propòsit de la vinguda de nostre Senyor Jesucrist i de la nostra reunió amb ell, us preguem, germans, 2.2 que no us deixeu inquietar ni apartar fàcilment del bon seny, ni impressionar per una suposada imminència del dia del Senyor, ni que sigui per revelació o rumors, o per carta, com si vinguessin de part nostra. 2.3 No us deixeu desorientar de cap manera. Perquè primer s'ha de manifestar l'apostasia i l'home d'impietat, el fill de perdició, 2.4 aquell qui s'oposa i exalça sobre tot allò que s'anomena Déu, o que és objecte de culte, fins al punt d'asseure's en el temple de Déu i proclamar-se a si mateix Déu. 2.5 ¿No recordeu que us en vaig parlar quan vaig estar amb vosaltres? 2.6 I ja sabeu allò que de moment el reté, perquè la seva manifestació es faci al temps fixat. 2.7 Perquè actualment el misteri de la impietat ja actua d'amagat; només que per ara encara hi ha qui el manté aturat, fins que s'aparti, 2.8 i llavors es manifestarà el malvat, a qui el Senyor Jesús abatrà d'una sola bufada i destruirà amb l'esclat de la seva vinguda. 2.9 L'aparició de l'impiu, que és per l'acció directa de Satanàs, vindrà acompanyada d'una gran ostentació de poder, amb senyals i falsos prodigis, 2.10 i amb tota mena d'enganys que la injustícia exerceix sobre els qui van camí de la perdició, per no haver sabut escollir l'amor a la veritat, que els hauria salvat. 2.11 Per això Déu els envia una influència d'error que els faci creure en la mentida; 2.12 així seran sotmesos a judici tots aquells qui hagin preferit la injustícia en comptes de confiar en la veritat. 2.13 Però nosaltres hem de donar sempre gràcies a Déu per vosaltres, germans estimats del Senyor, pel fet que Déu us hagi escollit com a primers fruits de salvació per mitjà de la consagració de l'Esperit i la fe en la veritat, 2.14 i a tal propòsit heu estat cridats, també, per mitjà del nostre evangeli, a fi que assoliu la glòria de nostre Senyor Jesucrist. 2.15 Per tant, germans, manteniu-vos ferms i conserveu l'ensenyament que us hem donat de paraula o per escrit. 2.16 I que el mateix Senyor nostre, Jesucrist, i Déu, el nostre Pare, que ens ha estimat i ens ha donat un consol etern i una esplèndida esperança per gràcia, 2.17 confortin els vostres cors i els refermin en tota mena d'obres i paraules bones.

2 Tesalonica 3

3.1 Finalment, germans, pregueu per nosaltres a fi que la paraula del Senyor es propagui i sigui acollida amb honor, com ho ha estat entre vosaltres. 3.2 També perquè siguem guardats de la gent malvada i perversa, perquè no tothom és fidel. 3.3 Però el Senyor sí que és fidel, i ell us enfortirà i us guardarà del Maligne. 3.4 A més, el Senyor ens dóna la certesa, pel que fa a vosaltres, que això que us recomanem ho compliu ja i seguireu complint-ho. 3.5 Que el Senyor encamini els vostres cors vers l'amor de Déu i la constància del Crist. 3.6 Us recomanem, germans, en nom del Senyor Jesucrist, que us aparteu de qualsevol germà que visqui desvagat i no segueixi els preceptes que heu rebut de part nostra. 3.7 Vosaltres mateixos sabeu prou bé què heu de fer per seguir el nostre exemple, ja que no hem viscut pas desvagats quan érem amb vosaltres, 3.8 ni hem menjat de franc el pa d'altri, sinó que ens hem escarrassat treballant nit i dia per no ser una càrrega a ningú de vosaltres. 3.9 No pas perquè no hi tinguéssim dret, sinó que hem volgut posar-vos en nosaltres un exemple a seguir. 3.10 També, quan érem amb vosaltres, ja us donàvem aquesta norma: qui no vulgui treballar, que no mengi. 3.11 Perquè sentim a dir que alguns de vosaltres viuen desvagats i, a més de no treballar, es fiquen allà on no els demanen. 3.12 A tots aquests, doncs, els manem i els aconsellem en el Senyor Jesucrist que treballin en pau per guanyar-se el pa que mengin. 3.13 I vosaltres, germans, no us canseu de fer el bé. 3.14 Si algú no vol fer cas d'això que us diem en aquesta carta, assenyaleu-lo amb el dit i feu-li el buit, perquè se n'avergonyeixi, 3.15 però no el tracteu com un enemic, sinó corregiu-lo com un germà. 3.16 I que el Senyor de la pau us concedeixi la pau sempre i de tota manera. Que el Senyor sigui amb tots vosaltres! 3.17 El comiat l'escric jo mateix, Pau, que és la signatura en totes les cartes; aquesta és la meva lletra. 3.18 La gràcia de nostre Senyor Jesucrist sigui amb tots vosaltres.

1 Timoteu 1

1.1 Pau, apòstol de Crist Jesús per designi de Déu, el nostre Salvador, i de Crist Jesús, la nostra esperança, 1.2 a Timoteu, autèntic fill en la fe: et desitjo la gràcia, la misericòrdia i la pau de part de Déu, el Pare, i de Crist Jesús, Senyor nostre. 1.3 Et recordo que, quan vaig partir cap a Macedònia et vaig demanar que et quedessis a Efes, per tal que en previnguessis alguns de no ensenyar doctrines diferents, 1.4 a no parar esment en faules i recerques genealògiques de mai no acabar, coses que, més aviat, condueixen a discussions que no pas a la comprensió del pla de Déu, que es basa en la fe. 1.5 La finalitat que persegueix aquest encàrrec és l'amor que neix d'un cor pur, d'una bona consciència i d'una fe sincera. 1.6 Alguns s'han desviat d'aquesta línia i han vingut a parar en discursos sense solta ni volta. 1.7 Pretenen ser doctors de la Llei, i no saben el que volen afirmar. 1.8 Però sabem que la Llei és bona, sempre que s'apliqui correctament, 1.9 tenint present això: que la Llei no s'ha instituït per als homes complidors, sinó per als criminals i els rebels, els impius i els pecadors, els sacrílegs i els profanadors, els parricides i els matricides, i els assassins; 1.10 per als llibertins, els invertits, els segrestadors, els enganyadors, els perjurs, i per a qualsevol altra cosa que s'oposi a la sana doctrina, 1.11 segons l'evangeli de la glòria del benaurat Déu, que a mi m'ha estat confiat. 1.12 Estic agraït a aquell qui m'ha donat la força, Crist Jesús, el nostre Senyor, que m'ha considerat prou fidel fent-me entrar al seu servei, 1.13 tot i que abans jo era un blasfem, un perseguidor i un calumniador. No obstant, es va compadir de mi, perquè no sabia el que feia quan encara no era convertit, 1.14 però la gràcia de nostre Senyor m'omplí a vessar, juntament amb la fe i l'amor que és en Crist Jesús. 1.15 És ben certa i digna de crèdit aquesta afirmació: que Crist Jesús va venir al món per salvar els pecadors, i entre ells jo sóc el primer; 1.16 però, precisament per això es va compadir de mi, per tal que Crist Jesús demostrés en mi, que sóc el primer, tota la seva generositat, servint d'exemple als qui aniran creient en ell per a la vida eterna. 1.17 Al Rei dels segles, al Déu únic, immortal i invisible, honor i glòria pels segles dels segles. Amén. 1.18 Timoteu, fill meu, et faig aquest encàrrec d'acord amb aquelles prediccions que et van recomanar a tu, fa temps, per tal que t'hi basis i comencis la gloriosa batalla 1.19 armat de fe i noble consciència. En això alguns, per haver-se'n despreocupat, van fracassar en l'àmbit de la fe; 1.20 entre ells Himeneu i Alexandre, els quals vaig deixar en mans de Satanàs per tal que aprenguin a no ofendre Déu.

1 Timoteu 2

2.1 En primer lloc, doncs, recomano que es facin pregàries, oracions, súpliques i accions de gràcies per tots els homes, 2.2 pels reis i per totes les autoritats, a fi que puguem dur una vida tranquil·la i assossegada, en plena devoció i dignament. 2.3 Això és bo i acceptable als ulls de Déu, el nostre Salvador, 2.4 que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat. 2.5 Perquè hi ha un sol Déu, també hi ha un sol mitjancer entre Déu i els homes: Crist Jesús, home, 2.6 que es donà a si mateix com a rescat en favor de tots. Aquest és el testimoniatge presentat al moment fixat, 2.7 i del qual jo he estat designat herald i apòstol, instructor dels gentils en la fe i la veritat (dic el que és exacte i no exagero). 2.8 Així, doncs, desitjo que els homes preguin on sigui, alçant unes mans innocents, sense ira ni discòrdia. 2.9 Respecte de les dones, que es vesteixin decorosament i s'arreglin amb dignitat i discreció, sense exagerar el pentinat, ni amb lluïment d'or o perles, ni amb vestits sumptuosos, 2.10 sinó més aviat que s'adornin de bones obres, com escau a dones que professen reverència a Déu. 2.11 Les dones, que escoltin l'ensenyament amb quietud i respecte, 2.12 perquè no trobo bé que la dona ensenyi en la congregació ni que es posi per davant del marit; és millor que es mantingui al seu lloc. 2.13 Perquè primer va ser format Adam, i després Eva. 2.14 I no va ser Adam l'enganyat, sinó que va ser la dona, que en ésser enganyada esdevingué culpable. 2.15 No obstant, se'n lliurarà per mitjà de la maternitat, si persevera amb fe, amor i una consagració assenyada.

1 Timoteu 3

3.1 Això que dic és ben cert: si algú desitja el càrrec de dirigent d'una comunitat, aspira a una noble tasca. 3.2 Cal, però, que el dirigent sigui irreprotxable, casat una sola vegada, sobri, assenyat, educat, hospitalari, ben dotat per a ensenyar, 3.3 que no sigui bevedor ni violent, sinó comprensiu, pacífic i generós. 3.4 Que sàpiga dirigir bé la pròpia casa i fer-se obeir pels fills amb tota dignitat. 3.5 Si un no sap dirigir la seva casa, com podrà tenir cura de l'Església de Déu? 3.6 Que no sigui un neòfit, per evitar, si se n'enorgullia, que caigués en la mateixa condemnació que el diable. 3.7 I cal, també, que tingui un bon testimoni entre els de fora, a fi d'evitar el descrèdit i els paranys del diable. 3.8 Igualment, els diaques han de ser dignes, homes d'una sola paraula, moderats en la beguda, que no tinguin negocis bruts, 3.9 i que retinguin el misteri de la fe en una consciència neta. 3.10 Cal també que aquests estiguin primer a prova, i després, si no hi ha res en contra, que facin el servei. 3.11 Igualment les mullers: que siguin respectables, que no siguin xafarderes, sinó prudents i dignes de confiança en tot. 3.12 Els diaques, que siguin casats una sola vegada, que dirigeixin bé els seus fills i les pròpies cases, 3.13 perquè els qui exerceixen bé el diaconat es fan mereixedors d'una posició honorable i obtenen una gran fermesa en la fe que és en Crist Jesús. 3.14 Tot i que espero venir a veure't aviat, t'escric això 3.15 per si trigava a venir; així tindràs una orientació de com és convenient fer les coses en la casa de Déu, que és l'Església del Déu viu, columna i base de la veritat. 3.16 Indiscutiblement, és grandiós el misteri que reverenciem: Ell fou manifestat en la carn, autenticat per l'Esperit, presentat als àngels, proclamat a les nacions, cregut en el món, enlairat en glòria.

1 Timoteu 4

4.1 Tanmateix l'Esperit ho diu ben clar: als darrers temps, alguns deixaran la fe per anar darrere uns esperits enganyadors i doctrines demoníaques, 4.2 que, amb hipocresia de mentiders i la consciència consumida, 4.3 prohibiran el matrimoni i manaran abstenir-se de certs menjars, tot i que Déu els ha creat perquè els fidels, coneixedors de la veritat, en prenguin amb agraïment. 4.4 Perquè tot el que Déu ha creat és bo, i no s'ha de rebutjar res de tot allò que es pot prendre amb agraïment, 4.5 ja que la paraula de Déu i la nostra oració ho consagren. 4.6 Si persuadeixes d'això els germans, demostraràs ser un bon servidor de Crist Jesús, alimentat amb les paraules de la fe i la bona doctrina que has assimilat. 4.7 Però, de les contalles irreverents, pròpies de velles, no en vulguis saber res. Practica la pietat; 4.8 pensa que l'exercici corporal només aprofita temporalment, mentre que la pietat aprofita per sempre, perquè compta amb la promesa de la vida, per a la d'ara i per a la del futur. 4.9 El que et dic és ben cert i digne de crèdit. 4.10 Precisament aquest és l'objectiu del nostre esforç i de la nostra lluita, perquè hem posat la nostra esperança en el Déu vivent, Salvador de la humanitat, i amb més raó dels qui creuen. 4.11 Recomana i ensenya tot això. 4.12 Que ningú no et menystingui perquè ets jove, al contrari, procura ser un model per als creients, en la conversa, en el comportament, en l'amor, en la fe i en la decència. 4.13 Fins que jo vingui dedica't a la lectura pública, a l'exhortació i a l'ensenyament. 4.14 No desatenguis el do que posseeixes, aquell que et fou concedit per mitjà de les prediccions i amb la imposició de mans per part del presbiteri. 4.15 Medita-ho i dedica-t'hi, perquè tothom vegi com progresses. 4.16 Tingues compte amb tu mateix i amb allò que ensenyes; sigues constant en això, perquè, si ho fas, et salvaràs tu i els qui t'escolten.

1 Timoteu 5

5.1 No reprenguis durament cap home gran, més aviat amonesta'l amb respecte, com si fos un pare; tracta els joves com a germans; 5.2 les dones grans com a mares, i les noies com a germanes, amb tota honestedat. 5.3 Procura el sosteniment de les viudes que ho són de debò; 5.4 però si una viuda té fills o néts, que aprenguin en primer lloc a complir piadosament amb la pròpia família, i a correspondre amb els pares i els avis, perquè això és el que plau a Déu. 5.5 Aquella que de debò és vídua i sola, espera en Déu i és constant en les súpliques i les oracions, nit i dia; 5.6 però la que viu alegrement, encara que sembla viva, és morta. 5.7 Procura inculcar-los aquests principis a fi que siguin irreprensibles. 5.8 Que si una persona no vetlla pels seus, sobretot si viuen amb ella, renega de la fe i es comporta pitjor que els descreguts. 5.9 Per admetre una viuda a la llista ha de tenir més de seixanta anys, casada una sola vegada, 5.10 amb testimoni de bones obres: si ha pujat bé els fills, si ha practicat l'hospitalitat, si ha rentat els peus als creients, si ha ajudat els necessitats; és a dir, si ha practicat el bé en totes les ocasions. 5.11 Però a les viudes joves no les admetis, perquè quan se'ls desperta el desig oposat al servei del Crist, llavors es volen casar, 5.12 i amb això esdevenen culpables, perquè trenquen el primer compromís de servei. 5.13 A més, també es tornen ocioses i roden de casa en casa, i no sols ocioses, sinó també xerraires i tafaneres, enraonant del que no convé. 5.14 Davant d'això, prefereixo que les viudes joves es tornin a casar, que tinguin fills i siguin bones mestresses de casa seva, i que no donin cap ocasió als adversaris per a criticar-nos; 5.15 perquè ja més d'una s'ha apartat de nosaltres per seguir Satanàs. 5.16 Els creients que tinguin alguna viuda a la família, l'han d'ajudar per evitar càrregues a l'Església a fi que aquesta pugui assistir les que són viudes de debò. 5.17 Els ancians que dirigeixen correctament l'Església mereixen doble honor, sobretot els qui s'ocupen de la predicació i de l'ensenyament; 5.18 perquè l'Escriptura diu: 'No posis morrió al bou que trilla.' I també: 'L'obrer és digne del seu jornal.' 5.19 No acceptis cap acusació contra un ancià, si no ve avalada per dos o tres testimonis. 5.20 Als qui estiguin en falta, reprèn-los davant de tothom, a fi que també els altres escarmentin. 5.21 Et conjuro davant de Déu i del Crist Jesús, i els àngels escollits, que tot això ho compleixis sense prejudicis i sense fer res per favoritisme. 5.22 No tinguis pressa per a imposar les mans a ningú, no sigui que et responsabilitzessis de les faltes d'altri; conserva't net de culpa. 5.23 No beguis més aigua sola, millor serà que prenguis una mica de vi, per causa de l'estómac i de les teves freqüents indisposicions. 5.24 Les males accions d'algunes persones ja són conegudes abans que vagin a judici, però les d'altres són conegudes després. 5.25 D'igual manera, les bones accions són conegudes, i les que no ho són, no poden quedar amagades.

1 Timoteu 6

6.1 Els qui estan lligats a servitud, que considerin els seus amos dignes de tot respecte, per tal que el nom de Déu i la doctrina no siguin denigrats. 6.2 I els qui serveixen a amos creients, que no els menyspreïn pel fet de ser germans, sinó que els serveixin millor, atès que els qui es beneficien del seu bon servei comparteixen la fe i l'amor. Aquestes són les coses que has d'ensenyar i predicar. 6.3 Si algú ensenya doctrines diferents i no està d'acord amb les paraules sanes de nostre Senyor Jesucrist, i amb la doctrina que és conforme a la pietat, 6.4 és un pretensiós que no sap res de res. De fet, té la febre de les discussions i les polèmiques, que són les que originen les enveges, les discòrdies, les maledicències, les suspicàcies malignes, 6.5 els conflictes constants, propis de gent mentalment corrompuda, que és lluny de la veritat, i que pensa que pot fer negoci amb la pietat. 6.6 Certament, la pietat és un gran negoci si un s'acontenta amb el que té. 6.7 Perquè res no hem dut al món i tampoc no podrem endur-nos-en res. 6.8 Tanmateix, ens acontentarem amb tenir menjar i vestit. 6.9 Però els qui volen fer-se rics, cauen en temptacions i paranys, en un munt d'ambicions insanes i funestes, que fan que la gent s'enfonsi en la ruïna i la perdició. 6.10 Perquè l'afany de diner és l'arrel de tots els mals. Per aquest afany alguns s'han apartat de la fe, i ara, una munió de remordiments els rosega per dins. 6.11 Però tu, home de Déu, fuig de tot això i segueix la justícia, la pietat, la fe, l'amor, la constància, la bondat. 6.12 Lliura el noble combat de la fe, agafa't fort a la vida eterna, a la qual has estat cridat i de la qual ens vas fer tan noble confessió davant de molts testimonis. 6.13 T'encarrego davant Déu, que dóna vida a totes les coses, i del Crist Jesús, que va donar testimoniatge davant de Ponç Pilat amb una tan noble confessió, 6.14 que observis el que t'he manat, sense falta ni retret, fins a la plena manifestació de nostre Senyor Jesucrist, 6.15 la qual farà aparèixer, quan sigui l'hora, el benaurat i únic Sobirà, el Rei de reis i el Senyor de senyors, 6.16 l'únic que posseeix la immortalitat, que habita en la llum inaccessible, a qui cap home no ha vist mai ni tampoc no el pot veure. A ell honor i domini etern. Amén! 6.17 Als rics d'aquest món, recomana'ls que no siguin altius ni posin l'esperança en la incertesa de les riqueses, sinó en Déu, que ens proveeix de tot abundosament perquè en fruïm. 6.18 Que facin el bé, que siguin rics de bones obres, que siguin generosos disposats a compartir, 6.19 que així acumularan per a ells mateixos una base sòlida per al futur que els permetrà fer seva la vida veritable. 6.20 Timoteu, guarda bé això que tens confiat; no t'escoltis les foteses dels discursos irreverents, ni les disquisicions polèmiques de la mal anomenada ciència; 6.21 alguns que l'han volguda seguir s'han desviat de la fe. Que la gràcia sigui amb vosaltres.

2 Timoteu 1

1.1 Pau, apòstol de Crist Jesús per designi de Déu, segons la promesa de vida que radica en Crist Jesús, 1.2 a Timoteu, fill estimat: gràcia, misericòrdia i pau de part de Déu Pare i de Crist Jesús, Senyor nostre. 1.3 Dono gràcies a Déu, a qui tributo l'adoració que em ve dels avantpassats, amb netedat de consciència, quan en les meves oracions et tinc present constantment nit i dia. 1.4 Encara veig les teves llàgrimes de comiat i enyoro de veure't per a omplir-me de goig. 1.5 Tinc el record d'aquella fe tan sincera que hi ha en tu, aquella fe que va arrelar primer en la teva àvia Lois, després en la teva mare Eunice i, estic segur, també en tu. 1.6 Per aquesta raó et recordo que has de revifar el caliu del do de Déu, que portes dintre teu transmès per la meva imposició de mans. 1.7 Perquè Déu no ens ha pas donat un esperit de covardia, sinó de valentia, d'amor i de seny, 1.8 Així, doncs, que no et faci vergonya testificar del nostre Senyor, ni de mi, el seu presoner. Al contrari, disposa't a compartir sofrences per causa de l'evangeli, amb el suport poderós de Déu; 1.9 ell ens ha salvat i ens ha cridat amb vocació santa, no pels nostres mèrits, sinó perquè tal ha estat la seva pròpia decisió, i per la gràcia que ens havia concedit en Crist Jesús, ja abans que el temps existís, 1.10 però manifestada ara per mitjà de l'aparició del nostre Salvador, Crist Jesús, que primer ha anul·lat la mort i després ha irradiat la vida i la immortalitat per mitjà de l'evangeli, 1.11 del qual jo sóc constituït predicador, apòstol i mestre; 1.12 per aquest motiu he de patir el que pateixo, però no me'n dono vergonya, perquè sé en qui he cregut, i estic segur que és prou poderós per a guardar el meu dipòsit fins a aquell dia. 1.13 Pren com a norma les paraules saludables que has après de mi, referents a la fe i l'amor que són en Crist Jesús. 1.14 Guarda el valuós dipòsit amb l'ajuda de l'Esperit Sant que habita en nosaltres. 1.15 Ja deus saber que tots els de l'Àsia m'han abandonat, fins i tot Figel i Hermògenes. 1.16 Que el Senyor afavoreixi Onesífor i família, perquè m'ha reconfortat moltes vegades i no s'ha avergonyit que jo estigués pres, 1.17 al contrari, quan va arribar a Roma, em va buscar per tot arreu fins que em va trobar. 1.18 Que el Senyor li faci assequible en aquell dia la misericòrdia que ve del Senyor. I els serveis que va prestar a Efes, tu els coneixes millor que ningú.

2 Timoteu 2

2.1 Tu fill meu, treu forces de la gràcia que tenim en Crist Jesús, 2.2 i allò que has après de mi davant de tants testimonis, confia-ho a homes fidels, que ells seran capaços també d'ensenyar-ho a altres. 2.3 Aguanta amb mi els sofriments com un soldat valent de Crist Jesús. 2.4 Ningú compromès amb la milícia no s'embolica amb compromisos de la vida civil, a fi de complir amb qui l'ha reclutat. 2.5 Igualment si es tracta d'un atleta: no rep cap premi si no lluita segons les regles del joc. 2.6 El pagès que ha treballat la terra ha de ser el primer a participar dels fruits. 2.7 Pensa en això que et dic, i el Senyor t'ho farà comprendre tot. 2.8 Tingues sempre present Jesucrist, ressuscitat d'entre els morts, del llinatge de David, tal com ho dic en la meva predicació; 2.9 per ell pateixo fins i tot empresonament, com un criminal, però la paraula de Déu no està pas encadenada. 2.10 Per això ho suporto tot per amor als escollits, a fi que també ells obtinguin la salvació i la glòria eterna, que són en Crist Jesús. 2.11 És ben certa aquesta afirmació: 'Si morim amb ell, també viurem amb ell; 2.12 si perseverem, també regnarem amb ell; si el neguem, ell també ens negarà; 2.13 si li som infidels, ell restarà fidel, perquè ell no pot pas contradir-se.' 2.14 Recorda'ls tot això, requereix davant de Déu que no es barallin per qüestions de paraules, que és una cosa ben inútil i, més aviat, trastorna els qui les escolten. 2.15 Esforça't a presentar-te davant de Déu com un obrer competent, irreprensible, que exposa rectament la paraula de la veritat. 2.16 Però els fútils discursos irreverents, no te'ls escoltis, que cada cop faran avançar més la impietat, 2.17 i la seva doctrina s'escamparà com la gangrena; entre aquests hi ha Himeneu i Filet, 2.18 que s'han desviat de la veritat dient que la resurrecció ja s'ha realitzat, i amb això capgiren la fe d'alguns. 2.19 Tanmateix, el sòlid fonament de Déu s'aguanta ferm, amb la marca de garantia: 'El Senyor coneix els qui són seus', i: 'Que s'allunyi de la maldat tot aquell qui invoca el nom del Senyor'. 2.20 Però en una casa gran no solament hi ha estris d'or i d'argent, sinó que també n'hi ha de fusta i de terrissa, i els uns són per a usos nobles i els altres ho són per a menys nobles. 2.21 Si algú, doncs, es neteja d'això, serà un instrument per a ús noble, santificat, útil a l'amo, disposat per a tot bon servei. 2.22 Defuig les passions jovenívoles, però busca amb afany la justícia, la fe, l'amor, la pau, amb tots els qui invoquen el Senyor amb cor sincer. 2.23 Defuig les discussions estúpides i sense respecte que, com saps, generen sempre baralles; 2.24 i un servent del Senyor no s'ha de barallar mai, al contrari, ha de ser amable amb tothom, amb capacitat per a instruir, pacient, 2.25 que ensenyi amb dolcesa els opositors, per si mai Déu els concedeix el penediment perquè arribin a comprendre la veritat 2.26 i recuperin el bon seny, escapant del parany del diable, que els va atrapar i els té sota la seva voluntat.

2 Timoteu 3

3.1 Tingues present això: en els últims temps sobrevindran moments difícils, 3.2 perquè la gent serà egoista, amb ànsia de diner, provocadors, orgullosos, difamadors, rebels als pares, malagraïts, irreverents, 3.3 despietats, implacables, calumniadors, violents, indomables i enemics del bé, 3.4 traïdors, agosarats, ensuperbits, amics del plaer més que no pas amics de Déu, 3.5 amb aparença de pietat, però negant la seva eficàcia; d'aquesta gent, allunya-te'n. 3.6 Perquè aquests són d'aquells qui es fiquen per les cases i captiven les pobres dones carregades de pecats, que es deixen portar per tota mena d'il·lusions, 3.7 que estan sempre aprenent i no són capaces d'arribar mai a comprendre la veritat. 3.8 Igual que Jannes i Jambres es van oposar a Moisès, així també aquests s'oposen a la veritat, gent mentalment corrompuda, incapacitada per a tenir fe. 3.9 Tanmateix, no aniran gaire més enllà, perquè la seva manca de sentit serà tan evident a tothom com ho va ser la d'aquells. 3.10 Tu, en canvi, has seguit de prop el meu ensenyament, la manera de fer, els propòsits, la fe, la paciència, l'amor, la constància, 3.11 les persecucions, els sofriments, com els que em van sobrevenir a Antioquia, a Iconi i a Listra; quantes persecucions no vaig haver de suportar, i de totes em va lliurar el Senyor! 3.12 I tots els qui volen viure piadosament en Crist Jesús, de segur que seran perseguits. 3.13 Però la gent malvada i enganyadora aniran de mal en pitjor, enganyant i essent enganyats alhora. 3.14 Tu referma't en allò que has après i és la teva convicció, sabent de qui ho has après 3.15 i que des de ben jovenet coneixes les Sagrades Escriptures, que poden donar-te la saviesa que duu a la salvació mitjançant la fe que és en Crist Jesús. 3.16 Tota l'Escriptura es inspirada per Déu i serveix també per a ensenyar, per a refutar, per a corregir, per a educar en la rectitud, 3.17 a fi que l'home de Déu estigui ben disposat i preparat per a qualsevol tasca noble.

2 Timoteu 4

4.1 Et commino davant de Déu i del Crist Jesús, que ha de venir a judicar els vius i els morts, en nom de la seva manifestació i del seu regnat: 4.2 predica la paraula, repeteix-la a temps i fora de temps, procura ser convincent, reprèn i exhorta pacientment i amb bon mestratge. 4.3 Perquè vindrà un temps que no suportaran la sana doctrina, sinó que seguint els propis desigs es rodejaran de mestres a la seva mida, per ganes d'escoltar, 4.4 que mentre per una banda faran el sord a la veritat per l'altra es decantaran cap a les llegendes. 4.5 Tu, però, sigues assenyat en tot, suporta les dificultats, fes obra d'evangelista, compleix bé el teu servei. 4.6 Pel que fa a mi, ja sóc una ofrena de libació, i falta molt poc per anar-me'n. 4.7 He lluitat el noble combat, he acabat la carrera, he guardat la fe; 4.8 pel que resta, tinc reservada la corona de justícia que el Senyor, el jutge just, em donarà aquell dia; i no sols a mi, sinó també a tots els qui han anhelat la seva vinguda. 4.9 Afanya't a venir ben aviat, 4.10 que Dimes, per amor a aquest món, m'ha deixat i se n'ha anat a Tessalònica; Crescent és a Galàcia i Titus, a Dalmàcia. 4.11 Lluc és l'únic que resta amb mi. Pren Marc i porta'l amb tu; que em serà útil per al ministeri. 4.12 A Tíquic l'he fet anar a Efes. 4.13 El capot que em vaig deixar a Troas, a casa de Carp, porta-me'l quan vinguis, i els llibres també, sobretot els pergamins. 4.14 Alexandre, el calderer, m'ha fet molt de mal; el Senyor el retribuirà segons les seves obres. 4.15 Tu també guarda-te'n, perquè es va oposar violentament a la nostra predicació. 4.16 En la meva primera defensa, ningú no em va fer costat, tothom m'ha deixat; que no els sigui tingut en compte. 4.17 Però el Senyor va estar al meu costat i em va donar forces per a dur a bon terme la proclamació del missatge per mitjà meu, perquè l'escoltessin tots els gentils; i 'm'he lliurat de la gola del lleó'. 4.18 El Senyor em lliurarà de tot intent malintencionat i em salvarà per al seu regne celestial. A ell sigui la glòria pels segles dels segles. Amén. 4.19 Saluda Prisca i Aquila, i la família d'Onesífor. 4.20 Erast es va quedar a Corint, i Tròfim el vaig deixar malalt a Milet. 4.21 Afanya't a venir abans de l'hivern. Et saluden Eubul, Púdens, Linus, Clàudia i tots els germans. 4.22 Que el Senyor sigui amb el teu esperit! Que la gràcia sigui amb vosaltres!

Titus 1

1.1 Pau, servidor de Déu i enviat de Crist Jesús per a conduir els escollits de Déu a la fe i al coneixement de la veritat, que s'acorda amb la pietat, 1.2 quant a l'esperança de vida eterna promesa per aquell qui no menteix, Déu, abans que el temps existís, 1.3 però que, en arribar el moment apropiat, ha manifestat la seva paraula per mitjà de la predicació, que m'ha estat confiada, segons ha disposat Déu, el nostre Salvador. 1.4 A Titus, veritable fill en la fe mútua: gràcia i pau de part de Déu, Pare, i de Crist Jesús, el nostre Salvador. 1.5 Et vaig deixar a Creta per tal que acabessis d'organitzar el que faltava i establissis ancians en cada població, seguint les ordres que et vaig donar: 1.6 que siguin persones de les quals no es tinguin queixes, casats una sola vegada, que tinguin fills creients, no titllats de llibertins ni de rebels. 1.7 Pel fet de ser administrador dels dons de Déu, cal que l'ancià sigui un home irreprensible; no ha de ser arrogant, ni irascible, ni bevedor, ni busca-raons, ni avariciós; 1.8 ha de ser hospitalari, amant del bé, assenyat, de conducta recta, honest, un home serè 1.9 diligent en l'autèntica doctrina, conforme a l'ensenyança, a fi que sigui capaç tant d'exhortar amb bons consells com de refutar els qui contradiuen. 1.10 Perquè n'hi ha molts que són insubordinats, fútils, xerraires i enganyadors, sobretot entre els d'origen jueu, 1.11 i cal tapar-los la boca. Aquests trasbalsen famílies senceres ensenyant allò que no convé amb interessos tèrbols. 1.12 Un profeta del seu propi país ja deia d'ells: 'Els cretencs són sempre mentiders, males bèsties, golafres i ganduls' 1.13 i tenia força raó. Per això cal que els renyis severament, per tal que mantinguin sana la seva fe 1.14 i que no prestin atenció a faules judaiques ni a preceptes d'homes que tomben l'esquena a la veritat. 1.15 Tot és net per als qui viuen netament; en canvi, per als qui s'han contaminat i no tenen fe, no hi ha res net. Però és perquè tenen bruta la ment i la consciència. 1.16 Manifesten conèixer Déu, però amb les seves obres el neguen, ja que tenen un comportament abominable i rebel, i són incapaços de fer cap bona acció.

Titus 2

2.1 Tu, però, ensenya el que està d'acord amb la sana doctrina: 2.2 que els homes d'edat siguin sobris, dignes, prudents, forts en la fe, en l'amor i en la paciència. 2.3 Igualment les dones d'edat, que tinguin un comportament sant, que no siguin murmuradores, que no tinguin el vici de beure; han de ser mestres de bondat. 2.4 Així podran aconsellar les joves a estimar el marit i els fills, 2.5 a ser prudents, castes, bones mestresses de casa seva, bondadoses, obedients al seu marit, per tal que la paraula de Déu no sigui desacreditada. 2.6 Recomana igualment als joves que siguin assenyats. 2.7 Que en tu vegin sempre un model de bona conducta. En l'ensenyament sigues sincer, seriós en el comportament, 2.8 dóna paraula justa, irrebatible, a fi que els adversaris quedin avergonyits en veure que no tenen cap argument contra nosaltres. 2.9 Que els esclaus siguin obedients en tot als seus amos, que procurin tenir-los contents. Que no els repliquin, 2.10 que no els estafin, al contrari, que es mostrin dignes de tota confiança, de manera que en tot facin honor a l'ensenyament de Déu, el nostre Salvador. 2.11 Perquè s'ha manifestat la bondat de Déu que porta salvació a tots els homes, 2.12 i ens instrueix perquè, renunciant a la vida impia i als desigs mundans, portem una vida assenyada, justa i pietosa, en aquest temps, 2.13 mentre esperem el feliç acompliment del nostre anhel, que és la manifestació gloriosa del gran Déu i Salvador nostre, Jesucrist. 2.14 Ell es donà a si mateix per nosaltres, a fi de redimir-nos de tota mena de maldat i depurar-se per a ell un poble escollit com a seu, apassionat en la pràctica del bé. 2.15 D'això és del que has de parlar, animant i convencent, amb plena autoritat; que no hi hagi ningú que no et respecti.

Titus 3

3.1 Recorda'ls que han de subjectar-se a les autoritats i als poders públics, que els obeeixin i estiguin disposats a ajudar qualsevol bona causa. 3.2 Que no ofenguin ningú, ni es fiquin en discòrdies; que siguin comprensius, testimoniant una gran tolerància per a tothom. 3.3 Perquè també nosaltres, temps enrere, érem insensats i descreguts, anàvem perduts, esclaus de tota mena de passions i plaers. Ens passàvem la vida entre la malícia i l'enveja, érem insuportables i ens odiàvem els uns als altres. 3.4 Però ara s'ha manifestat la bondat i l'amor que el nostre Déu i Salvador té a la humanitat. 3.5 Ell ens ha salvat, no en virtut de les bones obres que hàgim pogut fer nosaltres, sinó per pura compassió; i ho ha fet per mitjà del bany de la regeneració i la renovació de l'Esperit Sant, 3.6 que ell ha vessat abundosament sobre nosaltres per mitjà del nostre Salvador, Jesucrist, 3.7 a fi que, un cop justificats per la seva gràcia, esdevinguem hereus de la vida eterna que esperem. 3.8 Aquesta doctrina és ben certa, i en això vull que siguis categòric, per tal que els qui ja creuen en Déu s'esforcin a ser capdavanters en la pràctica del bé. Això és bo i útil a la humanitat. 3.9 En canvi, de les controvèrsies estúpides sobre les genealogies, i de les discussions i polèmiques sobre la Llei, no en vulguis saber res, perquè són inútils i sense cap profit. 3.10 Al qui fomenti divisions, quan l'hagis amonestat un parell de vegades, digues-li que se'n vagi; 3.11 ja saps que aquest tal està trastornat i segueix pecant, i es condemna ell mateix. 3.12 Quan t'hauré enviat Artemàs o Tíquic, afanya't a venir-me a trobar a Nicòpolis, on tinc pensat passar-hi l'hivern. 3.13 Prepara curosament el viatge de Zenes, l'advocat, i d'Apol·ló, de manera que no els manqui res. 3.14 I que aprenguin també els nostres a ser els primers en bones accions, atenent les necessitats urgents, a fi que no es quedin sense fruit. 3.15 Et saluden tots els qui són amb mi. Saluda tu els qui ens estimen en la fe. La gràcia sigui amb tots vosaltres.

Filèmon 1

1.1 Pau, presoner de Crist Jesús, i el germà Timoteu: a l'estimat Filemó, col·laborador nostre, 1.2 a la germana Àpia, a Arquip, el nostre company de milícia, i a l'església que es reuneix a casa teva: 1.3 gràcia a vosaltres, i pau de part de Déu, nostre Pare, i de Jesucrist, el Senyor. 1.4 Sempre et tinc present en les meves oracions, i dono gràcies al meu Déu, 1.5 quan em parlen del teu amor i de la fidelitat que t'animen pel Senyor Jesús i envers tots els creients, 1.6 a fi que la participació d'aquesta fe teva arribi a ser ben efectiva per al ple coneixement de tot el bé que tenim en el Crist. 1.7 Aquest amor teu m'ha donat una gran alegria, i em satisfà, germà, que per mitjà teu s'hagi assossegat l'ànim dels creients. 1.8 Per això, encara que jo em sento amb prou franquesa per a manar-te en Crist el que convingui, 1.9 més aviat t'ho prego per amor. Essent com sóc, Pau, un vell, i ara, a més, presoner de Crist Jesús, 1.10 intercedeixo pel meu fill Onèsim, que he engendrat estant a la presó, 1.11 el qual en altre temps t'era inútil, però que ara pot ser-nos útil a tu i a mi. 1.12 Ara te'l restitueixo, a ell, que és com les meves entranyes. 1.13 Jo el volia retenir amb mi perquè em servís en lloc teu, mentre sóc a la presó per causa de l'evangeli, 1.14 però sense el teu consentiment no he volgut fer res, per tal que aquest favor teu no fos com per força, sinó de bon grat. 1.15 Qui sap si ell fou separat de tu per un cert temps amb el propòsit que el recobressis per sempre més, 1.16 i no ja com a esclau, sinó, en lloc d'esclau, com a germà molt estimat; i si per a mi ho és moltíssim, quant més ho ha d'ésser per a tu, tant si és humanament com si és en el Senyor. 1.17 Si, doncs, em consideres company teu, acull-lo com a mi mateix; 1.18 i si t'ha causat algun perjudici, o et deu res, posa-ho al meu compte. 1.19 Jo, Pau, t'ho firmo de pròpia mà: jo t'ho pagaré. Per no dir-te que fins tu mateix et deus a mi. 1.20 Sí, germà, que també tu em puguis ser útil en el Senyor; conforta'm el cor en el Crist. 1.21 T'escric plenament confiat en la teva predisposició, convençut que faràs encara més del que et demano. 1.22 Al mateix temps, prepara'm també allotjament, ja que confio que per mitjà de les vostres oracions us seré retornat. 1.23 Et saluden Epafràs, el meu company de presó en Crist Jesús, 1.24 Marc, Aristarc, Dimes i Lluc, els meus col·laboradors. 1.25 Que la gràcia de nostre Senyor Jesucrist sigui amb el vostre esperit!

Hebreus 1

1.1 Després d'haver parlat Déu antigament, en diverses ocasions i de moltes maneres, als avantpassats per mitjà dels profetes, 1.2 en aquests darrers temps ens ha parlat per mitjà del Fill, a qui ha establert com a hereu universal i pel qual també ha creat tot el que existeix. 1.3 Ell és resplendor de la seva glòria i empremta de la seva essència, ell sosté l'univers amb el poder de la seva paraula, i després d'haver acabat la purificació dels pecats ha pres lloc a la dreta de la Majestat a les altures; 1.4 constituït tant per damunt els àngels, molt més excel·lent que el d'ells és el nom que ha rebut en herència. 1.5 Vegeu si a cap dels àngels ha dit mai: 'Tu ets Fill meu, avui jo t'he engendrat', i encara: 'Jo li seré Pare, i ell em serà Fill.' 1.6 I quan introdueix el primogènit a la terra habitada, torna a dir: 'Que l'adorin tots els àngels de Déu.' 1.7 Mentre que, referit als àngels, només diu: 'El qui converteix els seus àngels en esperits i els seus ministres en flama de foc.' 1.8 En canvi, del Fill diu: 'El teu tron, oh Déu, és perpetu, i el ceptre de la rectitud és el distintiu de la teva reialesa. 1.9 Has estimat la justícia i avorreixes la maldat; per això Déu, el teu Déu, t'ha ungit amb oli d'alegria, preferint-te als teus companys.' 1.10 I afegeix: 'Al principi tu, Senyor, vas assentar la terra, i el cel és obra de les teves mans. 1.11 Ells passaran, però tu perdures; tots com un vestit s'envelliran, 1.12 i com un mantell els enrotllaràs, com un vestit també seran reemplaçats; en canvi tu ets immutable i els teus anys no tenen fi. ' 1.13 A quin dels àngels ha dit mai: 'Seu a la meva dreta, fins que posi els teus enemics per escambell dels teus peus'? 1.14 Què són tots ells, sinó esperits comissionats, enviats per al servei dels qui van a heretar la salvació?

Hebreus 2

2.1 Per tant, cal que posem una total atenció a tot allò que hem escoltat, si no volem anar a la deriva. 2.2 Perquè, si la paraula dictada pels àngels ha tingut validesa, i qualsevol transgressió i desobediència ha rebut el càstig merescut, 2.3 com ens n'escaparem nosaltres, si ens despreocupem d'una salvació tan important? Aquesta, inicialment, va ser proclamada pel Senyor, ens ha estat confirmada pels qui la van sentir, 2.4 i Déu mateix també l'avala amb senyals, prodigis i miracles de tota mena, i amb la distribució dels dons que l'Esperit Sant fa com millor li sembla. 2.5 Perquè no ha subordinat pas al domini dels àngels el món futur del qual parlem. 2.6 En algun indret se'n dóna testimoni dient: 'Què és l'home perquè te'n recordis, o el fill de l'home perquè te'n preocupis? 2.7 El vas fer un poc inferior als àngels, el vas coronar de glòria i honor; 2.8 tot ho vas posar sota els seus peus. Per tant, en posar-ho tot sota el seu domini, s'entén que no ha quedat res fora de la seva potestat. Tanmateix, encara no veiem que ja li estigui tot sotmès, 2.9 però veiem el qui 'va ser fet un poc inferior als àngels', Jesús, que per haver sofert la mort és 'coronat de glòria i honor', a fi que per la gràcia de Déu tastés la mort en benefici de tothom. 2.10 Perquè convenia, en efecte, a aquell qui és creador i destinatari de totes les coses que existeixen, havent-se proposat de conduir molts fills a la glòria, perfeccionar, per mitjà del sofriment, l'autor de la salvació d'ells. 2.11 Posat que tant el qui santifica com els qui són santificats tenen tots una mateixa procedència, no s'avergonyeix d'anomenar-los germans, 2.12 quan diu: 'Anunciaré el teu nom als meus germans, enmig de la congregació et lloaré', 2.13 i encara: 'Jo posaré en ell la meva confiança', i segueix: 'Aquí estic jo amb els infants que Déu m'ha donat.' 2.14 Així, doncs, ja que els infants comparteixen la sang i la carn, també ell n'ha participat igualment, a fi de reduir a la impotència per mitjà de la seva mort aquell qui tenia el domini de la mort, és a dir, el diable, 2.15 i alliberar tots els qui per la por de morir es mantenien esclaus tota la vida. 2.16 És evident que no ve pas per ajudar els àngels, sinó que porta l'ajut als descendents d'Abraham. 2.17 Per això calia que es fes en tot semblant als germans, per tal d'esdevenir el summe sacerdot compassiu i fidedigne en allò que pertoca a Déu, per a expiar els pecats del poble. 2.18 Perquè pel fet d'haver passat personalment la prova del dolor, pot socórrer els qui són provats.

Hebreus 3

3.1 Per tant, germans sants que compartiu una mateixa vocació celestial, considereu Jesús l'apòstol i pontífex de la nostra professió de fe. 3.2 Ell té la confiança de qui el va instituir, com la tingué Moisès en tota la seva casa. 3.3 Ell, però, ha estat considerat digne d'una glòria més gran que Moisès, atès que correspon més honor al constructor que no pas a la casa mateixa. 3.4 Perquè totes les cases tenen un constructor, però l'univers l'ha construït Déu. 3.5 Certament, Moisès 'tingué la confiança en tota la seva casa' com a 'criat' encarregat de transmetre tot el que havia de ser proclamat; 3.6 Crist, en canvi, la té com a Fill sobre la casa seva, i aquesta casa som nosaltres, mentre ens mantinguem fins a la fi fermament confiats i orgullosos d'allò que esperem. 3.7 Per això, com diu l'Esperit Sant: 'Si avui sentiu la seva veu, 3.8 no tanqueu els vostres cors com en temps de la rebel·lia, com el dia de la temptació en el desert, 3.9 on els vostres avantpassats em van temptar, posant-me a prova, tot i que havien pogut veure les meves obres durant quaranta anys. 3.10 Per això em vaig indignar contra aquella gent i vaig dir: Sempre s'extravien en el cor; i no han conegut els meus camins. 3.11 Com ho vaig jurar en la meva indignació: No entraran al meu repòs!' 3.12 Vigileu, germans, que no hi hagi en ningú de vosaltres un cor malejat per la incredulitat que el dugui a apartar-se del Déu vivent; 3.13 al contrari, exhorteu-vos mútuament cada dia, mentre l''avui' ressona, a fi que cap de vosaltres no sigui endurit per l'engany del pecat; 3.14 perquè hem esdevingut participants de Crist, si és que mantenim ferma fins a la fi la confiança del principi, 3.15 d'acord amb el que s'ha dit: 'Si avui sentiu la seva veu, no tanqueu els vostres cors, com en temps de la rebel·lia.' 3.16 I, qui eren els qui, havent-la escoltat, es van rebel·lar? ¿No van ser tots els qui havien sortit d'Egipte conduïts per Moisès? 3.17 I, contra qui es va indignar durant quaranta anys? ¿No va ser contra aquells qui van pecar, les despulles dels quals van quedar esteses en el desert? 3.18 I, a qui es referia quan va jurar que no entrarien al seu repòs, si no és als rebels? 3.19 I veiem que no hi van poder entrar a causa de la incredulitat.

Hebreus 4

4.1 Anem amb compte, doncs, no sigui que tot i que encara és vigent la promesa d'entrar al seu repòs, algun de vosaltres es trobi que ha fet tard. 4.2 De fet, també se'ns ha anunciat la Bona Nova igual que a aquells, però a ells la paraula de la predicació no els va servir de res, perquè no es van unir per la fe als qui l'havien escoltada. 4.3 Hi entrem, doncs, al repòs, els qui hem cregut, tal com ell ha dit: 'Com vaig jurar en la meva indignació: No entraran al meu repòs', tot i que les obres de la creació del món ja eren acabades. 4.4 Perquè en algun lloc ha dit, parlant del dia setè: 'I al setè dia, Déu va reposar de totes les seves obres.' 4.5 Però allà mateix torna a dir: 'No entraran al meu repòs.' 4.6 Així doncs, com que en resten alguns per entrar en aquest lloc, i els primers que van rebre la Bona Nova no van entrar-hi a causa de la desobediència, 4.7 torna a fixar un altre dia, l''avui' esmentat abans, quan, molt temps després, en paraules de David diu: 'Si avui sentiu la seva veu, no tanqueu els vostres cors.' 4.8 Evidentment, si Josuè els hagués donat el repòs, després d'això no parlaria d'un altre dia. 4.9 Per tant, falta encara un temps de repòs per al poble de Déu, 4.10 perquè el qui ha entrat ja al seu repòs, també ell ha reposat de les pròpies obres, com Déu de les seves. 4.11 Esforcem-nos, doncs, per entrar en aquell repòs, de manera que ningú no caigui en la mateixa classe de desobediència. 4.12 Certament, la Paraula de Déu és vivent i molt efectiva, és més tallant que qualsevol espasa de dos talls, i penetra fins a on s'ajunten l'ànima i l'esperit, fins a les articulacions i el moll dels ossos; és capaç de discernir els pensaments i les intencions del cor. 4.13 I no hi ha cap criatura encoberta davant d'ell, sinó que tot es presenta nu i destapat als ulls d'aquell a qui n'haurem de donar compte. 4.14 Tenint, doncs, un gran pontífex que ha travessat els cels, Jesús, el Fill de Déu, aferrem-nos a la fe que professem. 4.15 Atès que no tenim pas un pontífex incapaç de compadir-se de les nostres febleses, sinó que ha passat per les mateixes proves que nosaltres, exceptuant el pecat. 4.16 Per tant, apropem-nos amb confiança al tron de la gràcia per rebre misericòrdia i poder trobar la gràcia que en el moment oportú ens ajudi.

Hebreus 5

5.1 En efecte, tot pontífex és elegit d'entre els homes i és constituït a favor dels homes en allò que té relació amb Déu, per oferir dons i sacrificis pels pecats. 5.2 És capaç de ser comprensiu amb els qui pequen per ignorància i els qui van errats, ja que també ell es troba envoltat de febleses. 5.3 Per aquesta causa ha d'oferir sacrificis tant pels seus propis pecats com pels del poble. 5.4 A més, ningú no pot apropiar-se aquest honor sinó aquell qui és cridat per Déu, com en el cas d'Aaron. 5.5 Així tampoc el Crist no s'ha adjudicat a si mateix l'honor d'esdevenir pontífex, sinó que l'hi ha donat aquell qui li va dir: 'Tu ets el meu Fill; jo t'he engendrat avui'; 5.6 com també diu en un altre lloc: 'Tu ets sacerdot per sempre, a la manera de Melquisedec.' 5.7 Ell, durant la seva vida mortal, va oferir, amb grans clams i llàgrimes, pregàries i súpliques a aquell qui podia alliberar-lo de la mort, i fou escoltat a causa de la seva reverència. 5.8 Tot i que era Fill, en els sofriments va aprendre l'obediència, 5.9 i, així perfeccionat, esdevingué causa de salvació eterna per a tots els qui l'obeeixen, 5.10 proclamat per Déu Sacerdot suprem a la 'manera de Melquisedec'. 5.11 Sobre això encara ens queden moltes coses a dir, però es fan difícils d'explicar, perquè us heu tornat negligents per a escoltar. 5.12 Ben cert que després de tant de temps ja hauríeu de ser mestres, en canvi, necessiteu que algú us ensenyi de nou els primers rudiments de la doctrina de Déu, i us trobeu que teniu més necessitat de llet que no pas d'aliment sòlid. 5.13 Ara bé, tot aquell qui està a llet no pot desenvolupar un raonament correcte, perquè és un infant. 5.14 L'aliment sòlid, en canvi, és per als adults, per a aquells qui per la pràctica tenen els sentits avesats a discernir el bé i el mal.

Hebreus 6

6.1 Per tant, deixant per superat l'ensenyament elemental sobre el Crist, remuntem-nos cap al perfeccionament, sense repetir les doctrines fonamentals del penediment per les obres mortes, de la fe en Déu, 6.2 de la instrucció sobre els tipus de baptisme, de la imposició de mans, de la resurrecció dels morts i del judici final. 6.3 Això és el que ens proposem de fer, amb l'ajut de Déu. 6.4 Evidentment, es fa impossible als qui una vegada per sempre foren il·luminats i han tastat el do celestial, i han participat de l'Esperit Sant, 6.5 i han assaborit la bonesa de la Paraula de Déu i els prodigis del món que vindrà, 6.6 si han tornat a caure, que puguin recomençar altre cop la conversió, quan ells, particularment, tornen a crucificar el Fill de Déu i l'exposen a l'escarni de tothom. 6.7 Mireu, quan una terra s'embeu les pluges que sovint la reguen i produeix les plantes profitoses per als qui la conreen, pren part en les benediccions que vénen de Déu; 6.8 però si el que dóna són esbarzers i argelagues, és terra de rebuig, a punt de ser maleïda, i acabarà cremada. 6.9 Estem convençuts, però, estimats, que vosaltres esteu en la millor disposició, la qual mena a la salvació, malgrat que us parlem així. 6.10 Perquè Déu no és injust per a oblidar-se de la vostra obra i de l'amor que heu demostrat envers el seu nom, en el servei que heu prestat i seguiu prestant als creients. 6.11 Només voldríem que cadascun de vosaltres demostri el mateix entusiasme, a fi que la plena certesa de l'esperança es mantingui fins a la fi, 6.12 de manera que no us torneu indolents, sinó imitadors dels qui per la fe i la constància han heretat les promeses. 6.13 Perquè quan Déu va fer la promesa a Abraham, com que no hi havia ningú més gran per qui jurar, ho va jurar per ell mateix 6.14 dient: 'Certament, t'ompliré de benediccions i et multiplicaré àmpliament.' 6.15 D'aquesta manera, per la perseverança, aconseguí la promesa. 6.16 Els homes juren per algú superior a ells, i, així, la garantia del jurament posa terme a tota controvèrsia. 6.17 Per això Déu, volent remarcar ben clarament als hereus de la promesa el caràcter irrevocable del seu designi, hi va interposar un jurament, 6.18 a fi que per mitjà de dues realitats immutables, en les quals és impossible que Déu menteixi, tinguéssim un ferm consol els qui cercant protecció ens aferrem a l'esperança que ens és oferta. 6.19 Ell és per a nosaltres l'àncora de l'ànima, segura i ferma, que penetra fins a l'altra banda del vel, 6.20 allà on Jesús, com a precursor, ha entrat per nosaltres, esdevingut 'pontífex perpetu a la manera de Melquisedec'.

Hebreus 7

7.1 Aquest 'Melquisedec, rei de Salem, sacerdot del Déu Altíssim, que va sortir a trobar Abraham quan aquest tornava de derrotar els reis, i el va beneir', 7.2 a qui també 'Abraham assignà el delme de tot', en primer lloc per la significació del seu nom, que és 'rei de justícia', i després perquè encara s'hi afegeix el títol de 'rei de Salem', això és, 'rei de pau', 7.3 en presentar-lo sense pare, sense mare, sense avantpassats, sense un principi dels seus dies ni terme de la seva existència, assimilant-lo al Fill de Déu, resta sacerdot per sempre. 7.4 Fixeu-vos si en devia ser d'important aquest a qui Abraham, el Patriarca, donava el delme de la millor part del botí. 7.5 Tenint en compte que, als fills de Leví que reben el sacerdoci, la Llei els autoritza de cobrar delmes del poble, és a dir, dels mateixos germans, malgrat que són descendents d'Abraham, 7.6 mentre que aquell, que no pertanyia a la seva nissaga, va rebre el delme d'Abraham i va beneir el posseïdor de les promeses. 7.7 Ara bé, és indiscutible que aquell qui és inferior és qui rep la benedicció d'aquell qui és superior. 7.8 I aquí, els qui cobren els delmes són homes mortals, mentre que allà es testifica d'un que viu. 7.9 A més, per dir-ho així, fins i tot Leví, el qui ara cobra el delme, el va pagar a través d'Abraham, 7.10 atès que el seu pare ja el duia dintre seu quan tingué l'encontre amb Melquisedec. 7.11 Ara bé, si s'hagués aconseguit la perfecció a través del sacerdoci levític, atès que en ell descansa la transmissió de la Llei al poble, ¿quina falta feia que sorgís un altre sacerdot 'a la manera de Melquisedec', en comptes de ser nomenat 'a la manera' d'Aaron? 7.12 Perquè, modificant el sacerdoci, en resulta forçosament la modificació de la Llei. 7.13 Doncs bé, aquell a qui es refereix el text pertany a una tribu diferent, ningú de la qual no ha servit mai a l'altar; 7.14 és ben sabut que el nostre Senyor ha sortit de Judà, i Moisès no va relacionar mai aquesta tribu amb el sacerdoci. 7.15 I això encara és més evident si, a semblança de Melquisedec, sorgeix un altre sacerdot 7.16 que no ha vingut a ser-ho per dret de successió humana, sinó per la força d'una vida indestructible. 7.17 De fet, es troba registrat categòricament: 'Tu ets sacerdot per sempre, a la manera de Melquisedec.' 7.18 D'aquesta forma, doncs, queda abolida la disposició precedent per incapacitat i ineficàcia, 7.19 vist que la Llei no va aconseguir perfeccionar res, i, d'altra banda, introdueix una esperança més ferma, per mitjà de la qual ens apropem a Déu. 7.20 I com que en aquest cas no hi mancava el jurament, -tot al contrari d'aquells qui esdevingueren sacerdots sense la garantia del jurament-, 7.21 - aquest, ho ha esdevingut amb el jurament d'aquell qui li diu: 'El Senyor ho ha jurat, i no se'n desdirà: Tu ets sacerdot per sempre'-, 7.22 per consegüent, Jesús ha esdevingut fiador d'una aliança millor. 7.23 A més, d'aquells sacerdots n'hi va haver moltíssims, ja que la mort els impedia de perdurar; 7.24 aquest, en canvi, com que viu per sempre, té un sacerdoci permanent. 7.25 D'on se segueix que també pot salvar definitivament tots els qui per mitjà d'ell s'acosten a Déu, ja que viu intercedint sempre a favor d'ells. 7.26 Aquest és, certament, el pontífex que ens convenia: sant, innocent, pur, separat dels pecadors i enlairat més amunt dels cels; 7.27 i aquest no té necessitat d'oferir sacrificis periòdicament - com fan els grans sacerdots, primer pels seus propis pecats i després pels del poble -, perquè això ho va fer d'una vegada per sempre en oferir-se ell mateix. 7.28 Perquè mentre la Llei estableix com a pontífexs homes febles, la Paraula del jurament, posterior a la Llei, estableix un Fill perfectíssim per sempre més.

Hebreus 8

8.1 El punt central del que hem dit fins ara és que tenim un pontífex tan eminent que s'ha assegut a la dreta del tron de la Majestat en el cel, 8.2 ministre del santuari i del veritable tabernacle, erigit pel Senyor i no pas per cap home. 8.3 Perquè tot pontífex és constituït amb la funció d'oferir dons i sacrificis; per tant, cal que tingui també ell alguna cosa per oferir. 8.4 Ara bé, si estigués aquí a la terra, ni tan sols seria sacerdot, perquè ja hi ha els qui ofereixen els dons prescrits per la Llei, 8.5 els quals donen un culte figurat, una ombra de les realitats celestials, d'acord amb la revelació que va rebre Moisès, quan es disposava a construir el tabernacle: 'Mira' - li diu -, 'fes-ho tot seguint el model que se t'ha mostrat a la muntanya.' 8.6 D'aquí que a ell li hagi correspost un ministeri més excels, perquè és mitjancer d'una aliança molt millor, fonamentada sobre promeses de més valor. 8.7 Si aquella primera aliança no hagués tingut cap falla, no s'hauria buscat lloc per a una segona. 8.8 Però, de fet, hi ha una recriminació quan diu: 'Mireu, vénen dies, diu el Senyor, en què consumaré sobre la casa d'Israel i sobre la casa de Judà una aliança nova; 8.9 no serà com l'aliança que vaig fer amb els seus pares, el dia que els vaig agafar de la mà per treure'ls de la terra d'Egipte, atès que no van restar fidels a la meva aliança, i jo em vaig haver de desentendre d'ells, diu el Senyor. 8.10 Aquesta, doncs, serà l'aliança que consumaré amb la casa d'Israel després d'aquells dies, diu el Senyor: Inculcaré les meves lleis al seu enteniment i les gravaré sobre el seu cor; jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble. 8.11 Ja no caldrà que ningú ensenyi el seu veí, ni tampoc ningú no haurà de dir al seu germà: coneix el Senyor, perquè tothom em coneixerà, des del petit fins al més gran. 8.12 Seré indulgent amb les seves injustícies i no em recordaré mai més dels seus pecats.' 8.13 En qualificar de nova aquesta aliança, ha declarat antiquada la primera; i tot allò que es fa antic i es torna vell, és a punt de desaparèixer.

Hebreus 9

9.1 Certament, la primera aliança tenia les seves prescripcions relatives al culte, i un santuari terrenal. 9.2 S'havia distribuït el tabernacle en un primer compartiment que s'anomenava el lloc Sant, on hi havia el canelobre, la taula i els pans de l'ofrena. 9.3 Darrere la segona cortina hi havia el compartiment del Tabernacle anomenat 'el Santíssim', 9.4 amb l'altar d'or, on es cremava l'encens, i l'arca de l'aliança, enterament coberta d'or, on es guardava una urna d'or que contenia el mannà, la vara florida d'Aaron i les taules de l'aliança. 9.5 Al damunt de l'arca hi havia els querubins de la glòria, que feien de cobricel al propiciatori. Sobre tot això, ara, no és el moment oportú per a fer-ne una explicació detallada. 9.6 Dins d'aquesta distribució, els sacerdots entren contínuament al primer compartiment del tabernacle per celebrar-hi el culte; 9.7 però al segon només hi entra el gran sacerdot una vegada l'any, i no ho pot fer sense dur la sang que ofereix per ell mateix i pels pecats d'ignorància del poble. 9.8 Amb això l'Esperit Sant donava a entendre que, mentre subsistia el primer tabernacle, el camí vers el santuari encara no era ben obert. 9.9 Tot això és una imatge que simbolitza el temps present, segons la qual s'ofereixen dons i víctimes que no són capaços de canviar per a bé la consciència d'aquell qui tributa aquest culte, 9.10 atès que es composa només de diverses observances externes relatives als aliments, les begudes i les diverses ablucions, mantingudes vigents només fins al moment d'establir l'ordre renovat. 9.11 El Crist, en canvi, s'ha presentat com a pontífex dels béns definitius, passant a través del tabernacle més gran i més perfecte, que no és de construcció humana, és a dir, que no pertany a aquesta creació; 9.12 i no pas per mitjà de la sang de bocs i vedells, sinó per mitjà de la seva pròpia sang, ha entrat una vegada per sempre al lloc Sant, i ha obtingut una redempció eterna. 9.13 Perquè, si la sang dels bocs i dels toros i les cendres de vedella, quan són espargides sobre les persones en estat d'impuresa, els confereix la purificació externa, 9.14 amb molta més raó la sang de Crist, que en virtut del seu Esperit etern s'oferí a si mateix a Déu com a víctima sense defecte, purificarà la nostra consciència d'obres mortes, a fi que puguem donar culte al Déu vivent. 9.15 Per això és mitjancer d'una aliança nova, de manera que, havent mort en rescat dels delictes comesos sota la primera aliança, els cridats puguin rebre l'herència eterna que els era promesa. 9.16 De fet, on hi ha un testament es requereix que consti la mort del testador, 9.17 perquè un testament només és efectiu en cas de defunció, ja que mentre viu el testador no té validesa. 9.18 D'aquí que tampoc la primera aliança no fou consagrada sense sang. 9.19 Quan Moisès hagué promulgat a tot el poble totes les prescripcions seguint la Llei, va prendre la sang dels vedells i dels bocs, juntament amb aigua, llana escarlata i hisop, i va espargir tant el mateix llibre com tot el poble, 9.20 dient: 'Aquesta és la sang de l'aliança que Déu us ha prescrit.' 9.21 Igualment va aspergir amb la sang el tabernacle i tots els estris del culte. 9.22 Segons la Llei, gairebé totes les coses es purifiquen amb sang, i sense vessament de sang no hi ha perdó. 9.23 Calia, doncs, que els símbols de les realitats del cel es purifiquessin d'aquesta manera, mentre que les realitats celestes mateixes ho havien de ser amb sacrificis més excel·lents que no aquells. 9.24 I així, el Crist no va entrar pas en un santuari de construcció humana, figura del veritable, sinó al mateix cel, a fi de presentar-se ara davant Déu a favor nostre. 9.25 I no per oferir-se a si mateix moltes vegades, com el gran sacerdot, que entra cada any al santuari amb una sang que no és la seva; 9.26 si fos així, hauria hagut d'anar patint contínuament des de la creació del món, mentre que ara s'ha manifestat una sola vegada, a la fi dels temps, per abolir el pecat amb el seu sacrifici. 9.27 I així com el destí dels homes és el de morir una sola vegada i després ser jutjats, 9.28 també així el Crist, després d'haver-se ofert una sola vegada per a carregar amb els pecats de tothom, serà vist per segona vegada, no ja per raó del pecat, sinó per a la salvació definitiva d'aquells qui l'esperen.

Hebreus 10

10.1 Perquè la Llei, contenint solament una ombra dels béns definitius, i no pas la pròpia manifestació de la realitat, no pot mai perfeccionar els qui, repetidament, any rere any, s'acosten a oferir els mateixos sacrificis. 10.2 Altrament, els qui donen aquest culte, un cop serien purificats i ja sense recança pel pecat, ¿no haurien deixat ja d'oferir-los? 10.3 En canvi, amb aquests sacrificis els pecats són rememorats cada any, 10.4 perquè és del tot impossible que la sang de toros i de bocs pugui treure els pecats. 10.5 Per això en entrar al món diu: 'No vols sacrificis ni ofrenes, però m'has format un cos; 10.6 no et plauen holocaustos ni expiacions pel pecat. 10.7 Aleshores he dit: Mira, sóc aquí - com hi ha escrit de mi en el començ del llibre -, per complir, oh Déu, la teva voluntat.' 10.8 Primer ha dit: ni sacrificis ni ofrenes, ni holocaustos ni expiacions pel pecat, ni els vols ni et plauen, que són precisament les ofrenes que la Llei mana. 10.9 Després afegeix: Mira, sóc aquí per complir la teva voluntat. Aboleix tot el que ha dit primer per establir allò que diu en segon lloc. 10.10 I és en virtut d'aquesta voluntat que som santificats mitjançant l'ofrena del cos de Jesucrist, feta una vegada per sempre. 10.11 I mentre que tot sacerdot va oficiant dempeus cada dia el seu ministeri i ofereix repetidament uns sacrificis iguals, que mai no poden treure els pecats, 10.12 ell, en canvi, després d'oferir un sacrifici definitiu pels pecats, s'ha assegut per sempre a la dreta de Déu, 10.13 i espera des d'ara que els seus enemics siguin posats per escambell dels seus peus. 10.14 Perquè només amb una sola ofrena ha deixat, per sempre més, perfectament conclusa la seva obra en aquells qui va santificant. 10.15 També l'Esperit Sant ens ho certifica, després d'haver dit: 10.16 'Aquesta és l'aliança que consumaré amb ells després d'aquells dies, diu el Senyor: Posaré les meves lleis en els seus cors i les gravaré en el seu enteniment, 10.17 i no em recordaré mai més dels seus pecats ni de les seves iniquitats.' 10.18 Ara bé, quan tot això és perdonat, ja no cal cap més ofrena pel pecat. 10.19 Tenim doncs, germans, lliure entrada al santuari per la sang de Jesús, 10.20 que ell va inaugurar per nosaltres com un camí nou i vivent a través de la cortina, que és la seva carn, 10.21 i tenim un gran sacerdot sobre la casa de Déu. 10.22 Per tant, acostem-nos amb cor sincer i fe segura, purificats íntimament de mala consciència i rentats exteriorment amb aigua pura; 10.23 mantinguem ferma l'esperança que professem, ja que és fidel aquell qui va fer la promesa, 10.24 i procurem d'estimular-nos mútuament a l'amor i a les bones obres, 10.25 no deixant d'assistir a les vostres reunions, com alguns han pres per costum, sinó animeu-vos, majorment ara que veieu que el dia s'acosta. 10.26 Perquè si després d'haver rebut el ple coneixement de la veritat volem seguir pecant, ja no queda sacrifici pels pecats, 10.27 sinó una espantosa perspectiva de judici i l'ardència d'un foc a punt de devorar els rebels. 10.28 Si algú viola la Llei de Moisès és condemnat a mort sense compassió, basant-se en dos o tres testimonis. 10.29 Penseu com de pitjor no serà el càstig que mereixerà aquell qui hagi trepitjat el Fill de Déu i hagi tingut per immunda la sang de l'aliança amb què fou santificat, i hagi ultratjat l'Esperit de la gràcia. 10.30 Sabem qui és aquell qui ha dit: 'A mi em correspon castigar, jo donaré la paga merescuda', i també: 'El Senyor jutjarà el seu poble.' 10.31 És una cosa terrible anar a parar a les mans del Déu vivent! 10.32 Recordeu aquells primers temps, quan tot just havíeu rebut la llum de la fe i ja vau haver de sostenir grans lluites i sofriments: 10.33 els uns exposats públicament a l'escarni i als maltractes, i els altres solidaritzant-se amb els qui eren maltractats. 10.34 Perquè vau compartir les adversitats dels empresonats i vau acceptar la confiscació dels vostres béns amb goig, convençuts que teniu un patrimoni millor i perdurable. 10.35 Així que no perdeu la vostra confiança, perquè comporta una gran recompensa. 10.36 Penseu que us caldrà ser constants en el compliment de la voluntat de Déu, per a obtenir la promesa. 10.37 Ja que: 'D'aquí a un moment, un moment només, i el qui ha de venir arribarà sense tardança. 10.38 El meu just viurà per la fe; però si es fa enrere, no s'hi complaurà pas la meva ànima.' 10.39 Nosaltres, però, no som dels qui es fan enrere cap a la perdició, sinó homes de fe que conserven la vida.

Hebreus 11

11.1 La fe és una garantia segura d'allò que s'espera, una prova de realitats que no es veuen; 11.2 per la fe els avantpassats obtingueren l'aprovació. 11.3 Per la fe comprenem que l'univers fou creat per la paraula de Déu, de manera que això que veiem no ha estat fet per una causa visible. 11.4 Per la fe, Abel va oferir a Déu un sacrifici superior al de Caín, i per la fe fou declarat just, ja que Déu va aprovar les seves ofrenes; per mitjà de la fe encara parla després de mort. 11.5 Per la fe, Henoc fou traslladat sense passar per la mort, i no el van trobar més, perquè Déu se l'havia endut. En efecte, abans del seu traspàs havia obtingut la certificació d'haver agradat a Déu. 11.6 Ara bé, sense la fe és impossible d'agradar-li. El qui vulgui acostar-se a Déu cal que cregui que existeix i que recompensa aquells qui el busquen. 11.7 Per la fe, Noé, advertit per revelació dels esdeveniments que encara no es veien, obedient a Déu, va construir una arca per salvar-se amb la seva família; mitjançant aquesta fe feia palesa la culpa del món, i esdevingué hereu de la justícia, que és fruit de la fe. 11.8 Per la fe, Abraham va obeir la crida de partir cap a la terra que havia de posseir en herència, i va sortir sense saber on anava. 11.9 Per la fe va viure en la terra promesa com un foraster, habitant en tendes igual que Isaac i Jacob, hereus amb ell de la promesa; 11.10 perquè esperava aquella ciutat sòlidament assentada de la qual Déu és l'arquitecte i el constructor. 11.11 També per la fe, la mateixa Sara, tot i que era d'edat avançada, va obtenir la vigoria per a iniciar un llinatge, perquè tingué per digne de fe el qui li feia la promesa. 11.12 Per això també, d'un de sol i ja vell en nasqué una posteritat nombrosa com les estrelles del cel i com la sorra incomptable de la platja. 11.13 Dins la fe van morir tots aquests, sense haver aconseguit la realització de les promeses, només veient-les i saludant-les de lluny estant, tot reconeixent que eren estrangers i pelegrins a la terra. 11.14 Els qui reconeixen això manifesten ben clar que busquen una pàtria. 11.15 Certament, si haguessin enyorat aquella d'on havien marxat, encara eren a temps de tornar-hi. 11.16 Però, de fet, aspiren a una de millor, és a dir, la pàtria celestial. Per això Déu, que els havia preparat una ciutat, no s'avergonyeix que l'anomenin el seu Déu. 11.17 Per la fe, Abraham, posat a prova, va oferir Isaac; i era el fill únic que oferia, sobre qui descansaven les promeses, 11.18 tot i que li havia estat dit: 'En Isaac continuarà la descendència que durà el teu nom.' 11.19 Estava convençut que Déu és poderós fins per a fer ressuscitar els morts. Per la qual cosa, el fet de recobrar-lo ha esdevingut una prefiguració. 11.20 També per la fe, Isaac beneí Jacob i Esaú, en vistes al futur. 11.21 Per la fe, Jacob, moribund, va beneir cada un dels fills de Josep i adorà repenjat en l'empunyadura del seu bastó. 11.22 Per la fe, Josep, a punt de morir, va preveure l'èxode dels israelites, i va donar ordres sobre el trasllat de les seves despulles. 11.23 Per la fe, Moisès, així que va néixer, els seus pares, veient que l'infant era agraciat, el van tenir amagat durant tres mesos, sense que els fes por l'edicte del rei. 11.24 Per la fe, Moisès, ja gran, va refusar el títol de fill de la filla del faraó, 11.25 perquè es va estimar més ser maltractat junt amb el poble de Déu, ans que aprofitar el goig fugisser del pecat. 11.26 Considerava que l'oprobi del Crist era una riquesa més gran que tots els tresors de l'Egipte, perquè tenia la mirada posada en la recompensa. 11.27 Per la fe va abandonar l'Egipte, sense témer el furor del rei, perquè va ser constant en allò que no veia, com si ho anés veient. 11.28 Per la fe va immolar la pasqua i va aspergir la sang, a fi que l'exterminador dels primogènits no toqués els d'ells. 11.29 Per la fe travessaren el Mar Roig com si fos per terra ferma, i quan els egipcis ho van intentar foren engolits. 11.30 Per la fe s'esfondraren les muralles de Jericó al cap de set dies de donar-hi voltes. 11.31 Per la fe, Rahab, la dona pública, no va morir amb el incrèduls, perquè havia acollit amistosament els exploradors. 11.32 I, què hi puc afegir? No tindria prou temps si em posava a parlar de Gedeó, Barac, Samsó, Jeftè i David, com de Samuel i els altres profetes. 11.33 Ells per la fe van sotmetre reis, van administrar justícia, van obtenir el compliment de les promeses, van tancar goles de lleons, 11.34 van apagar la violència del foc, es van escapar del tall de l'espasa, es van refer de les malalties, van ser valents en el combat, van trastornar els exèrcits estrangers. 11.35 Hi hagué dones que van recobrar els seus familiars morts ressuscitats, alguns van suportar tortures de mort, renunciant a ser rescatats, a fi d'obtenir una resurrecció per a una vida millor, 11.36 i uns altres hagueren de suportar escarnis i assots, a més de cadenes i empresonaments. 11.37 Van ser apedregats, sotmesos a prova, serrats, morts a tall d'espasa, anaren fugint d'una banda a l'altra, coberts amb pells d'ovelles o de cabres, passant necessitat, oprimits, maltractats. 11.38 Massa dignes per a aquest món, van anar errants per deserts i muntanyes, per les coves i els caus de la terra. 11.39 I malgrat que tots ells havien rebut un testimoniatge encomiàstic per la fe, no n'hi hagué cap que assolís la promesa, 11.40 perquè Déu ens havia previst una sort millor, a fi que ells no arribessin a la perfecció sense nosaltres.

Hebreus 12

12.1 Per tant també nosaltres, envoltats com estem per un núvol tan gran de testimonis, desfem-nos de tota impedimenta i del pecat que se'ns arrapa, i correm amb constància la competició que se'ns proposa, 12.2 amb la mirada fixa en l'autor i perfeccionador de la fe, Jesús, el qual, davant la joia que se li proposava, va acceptar la creu, menyspreant la ignomínia, i està assegut a la dreta del tron de Déu. 12.3 Mediteu, doncs, en aquell qui va suportar un atac tan fort contra si mateix de part dels pecadors, a fi que no defalliu ni sigueu abatuts pel desànim. 12.4 Encara no heu hagut de resistir fins a vessar la sang, en la vostra lluita contra el pecat, 12.5 i heu oblidat la recomanació que com a fills us és adreçada: 'Fill meu, no menyspreïs la correcció del Senyor, ni et desanimis quan et renya, 12.6 perquè el Senyor reprèn aquell qui estima, i assota els fills que reconeix com a seus.' 12.7 Si sofriu és per a la vostra correcció: Déu us tracta com a fills; perquè, quin fill hi ha que el pare no corregeixi? 12.8 Si vosaltres estiguéssiu eximits de la disciplina que tothom ha de passar, voldria dir que seríeu bastards, i no pas fills legítims. 12.9 Endemés, hem tingut els nostres pares naturals que ens corregien i els hem respectat; ¿no ens subjectarem amb més raó al Pare de la vida espiritual per a tenir vida? 12.10 I aquells ens corregien per una curta durada i segons els semblava; ell, en canvi, ho fa mirant la nostra conveniència, perquè vol que siguem sants com ell. 12.11 Ben cert que de primer moment no hi ha cap correcció que sembli agradable, més aviat és desagradable, però, més endavant, recompensa els qui s'hi han entrenat, amb un fruit pacífic de justícia. 12.12 Per això, 'redreceu les mans caigudes i els genolls afeblits, 12.13 i busqueu camins planers per als vostres peus', a fi que el membre que coixeja no es desllorigui, sinó que, més aviat, es guareixi. 12.14 Procureu de viure en pau amb tothom i de dur una vida santa; sense això ningú no veurà el Senyor. 12.15 Vetlleu perquè ningú no sigui privat de la gràcia de Déu; perquè no rebroti cap arrel amargant que provoqui la discòrdia i acabi contaminant tota la comunitat; 12.16 perquè ningú no es prostitueixi ni es torni profanador, com Esaú, que a canvi d'un sol plat de menjar es va vendre el seu dret de primogenitura. 12.17 I ja sabeu que quan més tard volia recuperar la benedicció fou rebutjat, ja que no va trobar cap manera de rectificar els fets, tot i haver-la buscat amb llàgrimes. 12.18 No us heu pas acostat a una realitat tangible, amb foc ardent, ni a la nuvolada, ni a la fosca torbonada, 12.19 ni a l'estrèpit de la trompeta, ni a la veu potent que parlava, talment que quan la van sentir pregaven que no els dirigís cap més paraula, 12.20 perquè no podien suportar allò que exigia: fins un animal, si toca la muntanya, serà apedregat. 12.21 I tan espantós era l'espectacle que Moisès va dir: 'Estic espantat i tremolo de por.' 12.22 Però vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu vivent, la Jerusalem celestial; a miríades d'àngels en aplec festiu; 12.23 a l'assemblea dels primogènits ja inscrits al cel; a Déu, jutge universal; als esperits dels justos que han assolit la meta; 12.24 a Jesús, mitjancer d'una nova aliança, i a la sang purificadora, que parla més favorablement que la d'Abel. 12.25 Mireu de no refusar el qui ens parla, perquè si aquells qui van refusar el qui exhortava des de la terra no van poder escapar del càstig, molt menys ens n'escaparem nosaltres, si girem l'esquena al qui ens amonesta des del cel. 12.26 En aquell moment la seva veu va fer tremolar la terra, però ara ha fet aquesta promesa: 'La propera vegada faré tremolar no solament la terra, sinó el cel i tot.' 12.27 L'expressió 'la propera vegada' indica la mudança de les coses que trontollen, en tant que creació temporal, a fi que subsisteixin les incommovibles. 12.28 Per això, ja que rebem un regne incommovible, tinguem agraïment, i per aquest regne donem culte a Déu d'una manera agradable, amb reverència i respecte, 12.29 que el nostre Déu és un foc devorador.

Hebreus 13

13.1 Que l'afecte fraternal perseveri. 13.2 No oblideu l'hospitalitat, que per ella alguns hostatjaren àngels sense saber-ho. 13.3 Recordeu-vos dels presos, com si fóssiu companys de presó, i dels maltractats, com si ho sentíssiu en propi cos. 13.4 Que tothom honori el matrimoni i mantingui una vida conjugal irreprotxable, perquè Déu ha de jutjar els fornicadors i els adúlters. 13.5 Que la vostra conducta sigui desinteressada; acontenteu-vos amb allò que teniu, perquè ell ha dit: 'No et deixaré ni t'abandonaré', 13.6 de manera que podem dir amb plena confiança: 'El Senyor està a favor meu; no tindré por, què pot fer-me un mortal?' 13.7 Feu memòria dels vostres dirigents, que us van exposar la Paraula de Déu; considerant el resultat del seu comportament, imiteu-ne la fe. 13.8 Jesucrist és el mateix ahir, avui i pels segles. 13.9 No us deixeu arrossegar per doctrines diferents i estranyes; val més que el cor s'afermi amb la gràcia que no pas amb prescripcions sobre el menjar, que no han aprofitat per a res els qui les observen. 13.10 Nosaltres tenim un altar del qual no tenen dret a menjar-ne els qui oficien en el tabernacle. 13.11 Perquè quan el pontífex introdueix al lloc sant la sang dels animals sacrificats per expiar el pecat, els cossos són cremats fora del campament. 13.12 Per això també Jesús, a fi de santificar el poble amb la pròpia sang, va patir fora de la porta. 13.13 Per tant, sortim a trobar-lo fora del campament, portant el seu deshonor, 13.14 que aquí no tenim una ciutat permanent, sinó que cerquem la futura. 13.15 Per mitjà d'ell, doncs, oferim contínuament a Déu un sacrifici de lloança, és a dir, un tribut de llavis que confessen el seu nom. 13.16 No us oblideu de practicar el bé i de compartir el que teniu, que aquests sacrificis són els que plauen a Déu. 13.17 Escolteu els vostres dirigents i obeïu-los dòcilment, perquè es preocupen per les vostres ànimes conscients que n'hauran de donar compte; mireu que puguin fer-ho amb goig i no amb pena, altrament no us faria cap bé. 13.18 Pregueu per nosaltres: estem segurs d'obrar en bona consciència, i en tot volem comportar-nos correctament. 13.19 Us demano que ho feu amb insistència, a fi que ben aviat pugui ser amb vosaltres. 13.20 Que el Déu de la pau, que ha fet tornar d'entre els morts al Pastor suprem de les ovelles, el Senyor nostre Jesús, en virtut de la sang d'una aliança eterna, 13.21 us capaciti amb tota mena de dons per a complir la seva voluntat; que ell realitzi en nosaltres allò que li plau, per mitjà de Jesucrist, a qui sigui la glòria pels segles dels segles. Amén. 13.22 Us prego, germans, que accepteu amb indulgència aquestes paraules d'exhortació, ja que, de fet, el que us he escrit és prou breu. 13.23 Us faig saber que el nostre germà Timoteu ja està en llibertat; us vindré a veure amb ell, si arriba aviat. 13.24 Saludeu tots els vostres dirigents i tots els creients. Us saluden els d'Itàlia. 13.25 Que la gràcia sigui amb tots vosaltres.

Jaume 1

1.1 Jaume, servidor de Déu i del Senyor Jesucrist, a les dotze tribus disperses: Salut! 1.2 Germans meus, quan us topeu amb les diverses afliccions de prova, tingueu-ho com una gran satisfacció, 1.3 convençuts que la vostra fe provada engendra constància. 1.4 Però mireu que la constància tingui una obra acabada, així sereu perfectes i enterament cabals, no deficients en res. 1.5 Si a algun de vosaltres li manca saviesa, que la demani a Déu, que a tots en dóna generosament sense fer-ne retret, i li serà donada. 1.6 Però que demani amb fe, sense dubtar gens, perquè els qui dubten són semblants a l'onatge del mar embravit i sacsejat quan hi bufa el vent. 1.7 Que no es pensi pas, aquest home, que podrà rebre res del Senyor: 1.8 un home d'esperit indecís és inconstant en tot el que emprèn. 1.9 Que el germà de condició humil se senti orgullós quan sigui exalçat, 1.10 i també el ric quan sigui humiliat, perquè passarà com la florida de l'herba: 1.11 un cop eixit el sol ardent, l'herba s'asseca, cau la flor i s'acaba la seva bella aparença; així mateix es consumirà el ric en els seus negocis. 1.12 Benaurat l'home que resisteix la prova de les afliccions, perquè quan sigui aprovat rebrà la corona de la vida que [Déu] ha promès als qui l'estimen. 1.13 Quan algú se senti temptat, que no digui: 'Sóc temptat de Déu', perquè Déu ni té males temptacions ni tempta ningú, 1.14 sinó que cadascú és temptat quan l'arrossega la pròpia concupiscència i es deixa seduir. 1.15 Llavors, la concupiscència, quan ha concebut, infanta el pecat, i el pecat, quan s'ha consumat, engendra la mort. 1.16 No us enganyeu, estimats germans meus. 1.17 Tota gràcia excel·lent i tot do perfecte prové de dalt, i davalla del Pare de les llums, en qui no hi ha canvi ni ombra de variació. 1.18 De pròpia voluntat ens ha engendrat per la paraula de veritat, perquè fóssim com una primícia de les seves criatures. 1.19 Ja ho sabeu, estimats germans meus: que tothom sigui amatent a escoltar, lent a parlar i tardívol a irritar-se, 1.20 perquè la ira de l'home no s'ajusta a l'equitat que Déu vol. 1.21 Per tant, rebutgeu tota mena de brutícia i els excessos de la maldat, i acolliu dòcilment la paraula inserida en vosaltres, que és prou potent per a salvar les vostres ànimes. 1.22 Però cal que sigueu practicants de la paraula i no us limiteu només a escoltar-la, que us enganyaríeu a vosaltres mateixos. 1.23 Perquè si algú escolta la paraula i no la practica, s'assembla a un home que examina en un mirall la cara que fa: 1.24 es mira a si mateix, se'n va i després ja no pensa més com era. 1.25 En canvi, el qui s'emmiralla en la llei perfecta, la de la llibertat, i persevera [en ella], no com un oient oblidadís, sinó que la posa per obra, aquest serà feliç practicant-la. 1.26 Si algú es té per religiós però no refrena la llengua, s'enganya ell mateix, i la seva religió és buida. 1.27 La religió pura i sense defecte als ulls de Déu, el Pare, és aquesta: tenir cura dels orfes i de les viudes en llurs necessitats, i guardar-se de la contaminació mundana.

Jaume 2

2.1 Germans meus, que la vostra fe en nostre Senyor gloriós, Jesucrist, estigui lliure de favoritismes. 2.2 Suposem que en la vostra congregació entra un home enjoiat i esplèndidament vestit, i també hi entra un pobre home mal vestit, 2.3 i demostreu deferència al qui va ben vestit dient-li: 'Asseu-te aquí, en un bon lloc', i dieu al pobre: 'Tu queda't allà dret, o asseu-te aquí sota el meu escambell', 2.4 ¿no seria una discriminació entre vosaltres? ¿No us faríeu jutges de fals criteri? 2.5 Estimats germans meus, escolteu: ¿No ha escollit Déu els pobres segons el món perquè siguin rics en la fe i hereus del Regne que ha promès als qui l'estimen? 2.6 En canvi, vosaltres heu ofès el pobre. ¿No són els rics els qui abusen de vosaltres i us arrosseguen als tribunals? 2.7 ¿No blasfemen ells el bon nom que porteu invocat damunt vostre? 2.8 Si veritablement compliu el manament regi segons les Escriptures: 'Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix', fareu el que és correcte; 2.9 però si teníeu favoritismes personals, cometríeu un pecat, i la llei us acusaria com a transgressors. 2.10 Perquè qualsevol qui observa sencera la llei, però falla solament en un punt, esdevé culpable de tots. 2.11 Aquell qui ha dit: 'No adulteraràs', també ha dit: 'No mataràs'. I, si mates, encara que no hagis comès adulteri, ja ets transgressor de la llei. 2.12 Parleu i obreu pensant que heu d'ésser judicats per la llei de la llibertat. 2.13 Penseu que es judicarà sense misericòrdia el qui no va tenir misericòrdia: i la misericòrdia triomfa sobre el judici. 2.14 De què serviria, germans meus, si algú deia que té fe, si no té obres? ¿Podrà la fe salvar-lo? 2.15 Suposem que un germà o una germana no tenen roba per a cobrir-se, ni res per a menjar aquell dia, 2.16 i que un de vosaltres els diu: 'Aneu-vos-en en pau, abrigueu-vos i mengeu força', però no els doneu res del que materialment necessiten, de què serviria? 2.17 Així és també la fe: si no té obres és morta per si sola. 2.18 Però algú dirà: 'Tu tens fe i jo tinc obres. Demostra'm la teva fe deixant a part les obres i jo et mostraré la meva fe per mitjà de les obres. 2.19 Tu creus que Déu és un de sol, i fas bé; també els dimonis ho creuen, i els fa tremolar.' 2.20 ¿Vols saber, insensat, com és que la fe sense obres és morta? 2.21 El nostre pare Abraham, ¿no fou justificat per les obres quan va oferir el seu fill Isaac damunt l'altar? 2.22 ¿Veus com la fe va actuar conjuntament amb les seves obres, i com per mitjà de les obres la fe es feia completa? 2.23 Així es complí allò que diu l'Escriptura: 'Abraham va confiar en Déu, i li fou comptat com a justícia, i fou anomenat amic de Déu.' 2.24 Vegeu com l'home és justificat per les obres i no únicament per la fe. 2.25 Això mateix es pot dir de Rahab, la ramera, ¿no fou justificada per les obres, quan va acollir els missatgers i els va fer sortir per un altre camí? 2.26 Així com el cos sense l'esperit és mort, també la fe sense les obres és morta.

Jaume 3

3.1 Germans meus, no sigueu molts a fer de mestres, sabent que us exposeu a un judici més sever, 3.2 ja que tots fallem en moltes coses. Si algú no falla mai quan parla, aquest és un home perfecte, capaç de dominar també tot el cos. 3.3 Quan posem la brida a la boca dels cavalls, ens obeeixen i podem dominar tot l'animal. 3.4 Així mateix les naus: tan grans com són i empeses per vents tan forts, són dirigides amb un petit timó per allà on el timoner les vol portar. 3.5 Igualment la llengua, tot i que és un membre molt petit, s'ufaneja de grans coses. Penseu quin bosc més gran podria arribar a encendre una molt petita guspira. 3.6 Doncs, la llengua és un foc, tot un món de dolenteria. D'entre els nostres membres, la llengua es destaca com el que contamina tot el cos: ens consumeix el curs de l'existència quan és inflamada per l'infern. 3.7 Perquè tota mena de bèsties i d'ocells, de rèptils i d'animals marins, poden ser dominats i han estat domats per l'espècie humana; 3.8 però la llengua és un mal indomable, ple de verí mortal, que cap home no pot dominar. 3.9 Amb la llengua beneïm el Senyor i Pare, i amb la llengua maleïm els homes que Déu ha creat a imatge seva. 3.10 De la mateixa boca en surt benedicció i maledicció. Germans meus, això no pot ser. 3.11 ¿Que potser una font raja per un mateix forat aigua dolça i aigua amarga? 3.12 Germans meus, ¿que potser la figuera pot donar olives o una parra donar figues? Així tampoc no pot un mateix brollador donar aigua salada i dolça. 3.13 Entre vosaltres, ¿hi ha qui sigui savi i docte? Que demostri pel bon comportament que obra amb la modèstia que dóna la saviesa. 3.14 Però si dintre vostre us amarga la gelosia i hi coveu la rivalitat, no presumiu ni vulgueu enganyar la veritat. 3.15 No és pas aquesta la saviesa que baixa de dalt, ans és de la terra, irracional, demoníaca. 3.16 Perquè on hi ha gelosia i rivalitat hi ha desordre i tota mena d'accions perverses. 3.17 En canvi, la saviesa que ve de dalt és, en primer lloc pura, i després pacífica, comprensiva, raonable, plena de compassió i de bons fruits, imparcial i sincera. 3.18 La collita de la justícia ha d'ésser sembrada en pau pels pacífics.

Jaume 4

4.1 D'on vénen les guerres i les baralles entre vosaltres? ¿No vénen de les vostres cobejances violentes que dueu al cos? 4.2 Cobegeu sense resultat; odieu a mort, sou envejosos, i no en traieu res; us baralleu i lluiteu, i tot i així no aconseguiu res, perquè no demaneu; 4.3 i si demaneu, no rebeu, perquè demaneu malament, per malgastar en els vostres plaers. 4.4 Infidels! ¿No sabeu que l'amistat amb el món és enemistat contra Déu? Qualsevol, doncs, que vulgui fer-se amic del món, es fa enemic de Déu. 4.5 ¿Penseu, tal volta, que és perquè sí que l'Escriptura diu que l'Esperit que ell ha fet habitar en nosaltres arriba fins a la gelosia? 4.6 No obstant, ell concedeix un favor encara més gran. Per això diu: 'Déu s'oposa als arrogants i concedeix gràcia als humils.' 4.7 Per tant, sotmeteu-vos a Déu; resistiu al diable i fugirà de vosaltres. 4.8 Apropeu-vos a Déu i ell s'aproparà a vosaltres. Renteu-vos les mans, pecadors; i vosaltres, els irresoluts, purifiqueu-vos el cor! 4.9 Tingueu contrició, planyeu-vos i ploreu; que el vostre riure es converteixi en plor i el vostre goig en tristesa; 4.10 humilieu-vos davant el Senyor, i us aixecarà. 4.11 Germans, no malparleu els uns dels altres. Qui diu mal d'un germà o judica el seu germà, diu mal de la llei i judica la llei; i si tu judiques la llei, no ets un complidor de la llei, sinó el jutge. 4.12 Només n'hi ha un, de legislador i jutge: aquell qui pot salvar i perdre; però tu, qui ets, per jutjar el teu proïsme? 4.13 Vegem, ara, els qui dieu: 'Avui i demà anirem a tal ciutat, hi passarem l'any negociant i obtindrem força guanys.' 4.14 ¿Que potser sabeu què serà de la vostra vida el dia de demà? Vosaltres no sou més que una boirina que per un poc temps apareix i després desapareix. 4.15 Millor seria que diguéssiu: 'Si el Senyor ho vol i encara som vius, farem això o allò.' 4.16 Ara, al contrari, us envaniu en les vostres presumpcions, i tota aquesta mena de vanaglòria és dolenta. 4.17 El pecat, doncs, està en aquell qui sap fer el bé i no el fa.

Jaume 5

5.1 Ara toca als rics: Ploreu desconsoladament per les misèries que us sobrevindran. 5.2 Les vostres riqueses s'han podrit, els vostres vestits s'han arnat; 5.3 el vostre or i la vostra plata s'han rovellat, i el seu rovell farà de testimoni contra vosaltres i devorarà la vostra carn com un foc. Això és el que heu atresorat per als darrers dies! 5.4 Heus aquí que heu escatimat el jornal dels obrers que han segat els vostres camps, i ara clama, i els crits dels segadors han arribat a les orelles del Senyor dels exèrcits. 5.5 Heu viscut en plaers sobre la terra i heu estat dissoluts; heu afartat els vostres cors per al dia de la matança. 5.6 Heu condemnat i mort el just, i ell no s'ha resistit. 5.7 Per tant, tingueu paciència, germans, fins a la vinguda del Senyor. Mireu com el pagès espera el fruit preciós de la terra prenent paciència fins que s'assaona amb la pluja primerenca i la tardana. 5.8 Espereu, doncs, amb paciència, també vosaltres; refermeu l'ànim, que la vinguda del Senyor s'atansa. 5.9 Germans, no us queixeu els uns dels altres, perquè no hàgiu de ser judicats; mireu que el jutge ja és a les portes. 5.10 Preneu, germans, com a model de sofriment i de paciència els profetes que han parlat en nom del Senyor. 5.11 Ja sabeu que tenim per benaurats els qui han sofert pacientment; heu sentit parlar de la paciència de Job, i ja heu vist el final que li va donar el Senyor; perquè el Senyor és molt misericordiós i compassiu. 5.12 Sobretot, germans meus, no jureu ni pel cel ni per la terra, ni feu cap altre jurament, sinó que el vostre sí sigui un sí i el vostre no sigui un no, per tal que no caigueu en judici. 5.13 ¿Algú d'entre vosaltres està afligit? Que faci oració. ¿Algú està alegre? Que canti lloances. 5.14 ¿Està malalt algú d'entre vosaltres? Que faci venir els ancians de l'església i preguin damunt seu, i que l'ungeixin amb oli en el nom del Senyor. 5.15 L'oració de la fe salvarà el malalt, i el Senyor el refarà; i si hagués comès pecats, li seran perdonats. 5.16 Confesseu-vos les ofenses mútuament i pregueu els uns pels altres, a fi que sigueu guarits. L'oració fervent del just és molt poderosa: 5.17 Elies era un home amb els mateixos sentiments que nosaltres, i quan va pregar fervorosament que no plogués, no va ploure damunt la terra per espai de tres anys i mig. 5.18 I quan va tornar a pregar, el cel va donar la pluja, i la terra va germinar el seu fruit. 5.19 Germans meus, si algun de vosaltres s'ha desviat de la veritat i un altre el fa retornar, 5.20 sapigueu que el qui faci retornar un pecador del camí equivocat salvarà la seva vida de la mort i cobrirà una multitud de pecats.

1 Pere 1

1.1 Pere, apòstol de Jesucrist, als emigrants que viuen dispersos pel Pont, Galàcia, Capadòcia, Àsia i Bitínia, elegits 1.2 segons la presciència de Déu Pare, en la consagració de l'Esperit, per a obeir Jesucrist i rebre l'aspersió de la seva sang: que la gràcia i la pau siguin abundoses en vosaltres. 1.3 Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que segons la seva gran bondat ens ha fet néixer de nou, per a una esperança viva, per mitjà de la resurrecció de Jesucrist d'entre els morts, 1.4 per a un heretatge que no es corromp ni contamina, ni es marceix, reservat al cel per a vosaltres, 1.5 els qui esteu protegits per la força de Déu gràcies a la fe per a la salvació, que està disposada per a ser manifestada a l'últim temps. 1.6 Per això esteu contents, malgrat que encara hàgiu de ser afligits un quant temps per diverses proves, 1.7 a fi que el metall pur de la vostra fe, molt més valuosa que l'or destructible, tot i que és provat al foc, resulti un motiu de lloança, glòria i honor en la manifestació de Jesucrist, 1.8 a qui estimeu sense haver-lo vist, en qui, sense veure'l encara, però creient en ell, us alegreu amb un goig inefable i esplèndid, 1.9 perquè teniu segur el resultat de la fe, la vostra salvació. 1.10 Referent a aquesta salvació, els profetes antics es van dedicar a investigar-la quan van anunciar la gràcia destinada a vosaltres, 1.11 procurant esbrinar a quin temps i a quines circumstàncies es referia l'Esperit de Crist, que els animava a predir els sofriments a què era destinat el Crist i la glòria que vindria després, 1.12 i els fou revelat que no anava dirigida a ells, sinó que era per a vosaltres que administraven aquest missatge que ara us ha estat anunciat per aquells qui us han evangelitzat, portats per l'Esperit Sant enviat del cel. Els àngels es deleixen per contemplar aquest missatge. 1.13 Per tant, un cop ben faixat el vostre enteniment, amb serenitat, tingueu una esperança plena en la gràcia que us vindrà el dia de la revelació de Jesucrist. 1.14 Com a fills obedients, no us emmotlleu més a les apetències que teníeu abans, en temps de la vostra ignorància, 1.15 sinó que, així com és sant aquell qui us va cridar, també vosaltres aconseguiu de ser sants en tota la vostra conducta, 1.16 atès que l'Escriptura diu: 'Sigueu sants, perquè jo sóc sant.' 1.17 I si invoqueu com a Pare el qui jutja sense tenir preferències per ningú, d'acord amb els fets de cadascú, comporteu-vos amb temor tot el temps del vostre pelegrinatge, 1.18 sabent que no ha estat pas amb coses corruptibles, com l'or o la plata, que heu estat rescatats de la vostra manera banal de viure, heretada dels vostres pares, 1.19 sinó que ha estat amb la sang preciosa de Crist, com la d'un anyell sense defecte i sense taca, 1.20 predestinat des d'abans de la creació del món, però manifestat al final dels temps per amor a vosaltres, 1.21 els qui per mitjà d'ell creieu en Déu, que el va ressuscitar d'entre els morts i l'ha glorificat, de manera que la vostra fe i la vostra esperança reposin en Déu. 1.22 Purificades ja les vostres ànimes amb obediència a la veritat, que implica un amor fraternal ben sincer, estimeu-vos de cor i ardorosament els uns als altres. 1.23 Penseu que heu tornat a néixer, i no pas d'una llavor corruptible, sinó d'una d'incorruptible, per mitjà de la paraula de Déu, viva i permanent, 1.24 ja que: 'Tota carn és com l'herba, i tot el seu esclat és com flor d'herba; quan s'asseca l'herba, cau la flor, 1.25 però la paraula del Senyor resta per sempre.' I aquesta és la paraula que us ha estat anunciada.

1 Pere 2

2.1 Rebutjada ja tota malícia, tot engany, falsedat, enveja, i tota maledicència, 2.2 com uns nadons, deliu-vos per la llet espiritual, pura, a fi d'anar creixent per ella en la salvació, 2.3 si és que heu tastat la bonesa del Senyor. 2.4 En apropar-vos a ell, pedra viva rebutjada pels homes, però elegida i preciosa als ulls de Déu, 2.5 també vosaltres, com pedres vivents, entreu en l'estructura de la casa espiritual per formar un sacerdoci sant, destinat a oferir sacrificis espirituals acceptables a Déu per mitjà de Jesucrist. 2.6 Per això ens diu l'Escriptura: 'He posat a Sió una pedra angular, escollida i de gran valor, i el qui cregui en ella no quedarà decebut.' 2.7 Per a vosaltres, doncs, els qui creieu, és l'honor; en canvi, per als descreguts és 'la pedra que havien rebutjat els constructors i que s'ha convertit en pedra angular'; 2.8 i també, 'pedra d'ensopec i roca d'escàndol.' Aquests ensopeguen en la paraula perquè no volen creure, a la qual cosa ja estaven destinats; 2.9 vosaltres, en canvi, sou llinatge escollit, sacerdoci reial, nació santa, poble adquirit per a proclamar les proeses d'aquell qui us ha cridat de les tenebres a la seva llum admirable; 2.10 vosaltres abans no éreu poble, però ara sou poble de Déu; no éreu dels compadits, però ara sou compadits. 2.11 Estimats, com a forasters i pelegrins que sou, us prego que defugiu les apetències carnals que lluiten contra l'ànima; 2.12 manteniu entre els gentils un comportament correcte, a fi que en allò que us calumnien, com de malfactors, quan vegin les vostres bones obres glorifiquin Déu el dia de la visitació. 2.13 Subordineu-vos a tota autoritat temporal a causa del Senyor, tant si és al rei com al sobirà, 2.14 com si és als governadors, en tant que delegats seus per a castigar els malfactors i honorar els qui fan el bé. 2.15 Perquè el que Déu vol és que, amb la vostra exemplaritat, feu callar la niciesa dels insensats, 2.16 com a persones lliures i no com si tinguéssiu la llibertat com a cobertor de la malícia, sinó ben bé com a servents de Déu que sou. 2.17 Honoreu tothom, estimeu els germans, temeu Déu, respecteu el rei. 2.18 Els criats, estigueu sotmesos als amos amb tot respecte, no solament als afables i rectes, sinó també als aspres. 2.19 Perquè és meritori si per causa de la consciència davant Déu algú suporta les afliccions que sofreix injustament. 2.20 Perquè, quin mèrit té suportar el càstig d'una errada? En canvi, si teniu bon comportament i sou maltractats, i ho suporteu, això és un mèrit davant de Déu. 2.21 Precisament per a tals fets vau ser cridats, ja que també Crist va patir per vosaltres, deixant-vos marcat un esquema perquè pugueu seguir la seva traça, 2.22 'ell, que no va cometre pecat, ni fou trobat engany a la seva boca'; 2.23 injuriat, no responia a la injúria; maltractat, no amenaçava, sinó que es confiava al qui jutja rectament; 2.24 'ell, que va pujar' al patíbul carregant sobre el seu cos 'els nostres pecats', per tal que havent ja mort als pecats visquem com a justos: 'per la seva ferida heu estat guarits.' 2.25 Perquè, 'anàveu esgarriats com ovelles', però ara heu retornat al pastor i guardià de les vostres ànimes.

1 Pere 3

3.1 Igualment, vosaltres, les dones, sigueu respectuoses amb els vostres marits, de manera que, si alguns no volen escoltar la Paraula, siguin guanyats sense paraules pel comportament de les dones, 3.2 quan vegin la vostra conducta casta i respectuosa. 3.3 Que el vostre ornament no sigui tot d'aparença, de pentinats exagerats i penjolls d'or, o de vestits luxosos, 3.4 sinó que sigui el que la persona duu guardat al fons del cor, l'ornament inalterable d'un esperit afable i tranquil, que als ulls de Déu és de gran estima. 3.5 Així era com s'abillaven en altre temps les santes dones que esperaven en Déu, submises als seus marits; 3.6 així Sara obeïa Abraham, tractant-lo de senyor, i d'ella n'heu esdevingut filles, amb el vostre bon comportament i enfrontant qualsevol intimidació. 3.7 Els marits, igualment, porteu una convivència assenyada, considerant que la dona és un vas més fràgil, tractant-la amb deferència, com a cohereves que també són de la gràcia de vida, i així no hi haurà res que destorbi les vostres oracions. 3.8 Finalment, tingueu tots els mateixos sentiments, sigueu compassius, fraternals, bondadosos, humils, 3.9 no torneu mal per mal ni injúria per injúria, al contrari, responeu beneint, ja que heu estat cridats a tal fi, a tenir la benedicció com una herència. 3.10 Perquè, 'qui estima la vida i vol veure dies de benestar, que guardi la llengua de mal i els seus llavis de parlar amb engany; 3.11 que s'aparti del mal i faci el bé, que busqui la pau i la segueixi; 3.12 perquè els ulls del Senyor guaiten els justos, i les seves orelles escolten les seves pregàries, però el Senyor s'encara amb els qui fan el mal.' 3.13 I, qui us podrà fer mal, si us feu entusiastes del bé? 3.14 I encara que patíssiu a causa de la vostra integritat, feliços de vosaltres! No els tingueu cap por ni us esvereu, 3.15 sinó que, com a Senyor, reverencieu el Crist dintre el vostre cor, disposats sempre a respondre a tothom que s'interessi per l'esperança que hi ha en vosaltres; 3.16 però feu-ho amb amabilitat i respecte, mantenint la consciència neta, a fi que en allò mateix que us calumnien s'hi vegin avergonyits els qui critiquen el vostre bon comportament en Crist. 3.17 Sempre serà millor patir a causa de fer el bé, si així Déu ho vol, que no pas a causa d'haver fet el mal. 3.18 Que també Crist va morir una sola vegada pels pecats, un innocent pels culpables, a fi de portar-vos a Déu; va patir la mort en la carn, però va rebre la vida en l'esperit, 3.19 en el qual també va anar a proclamar la victòria als esperits empresonats, 3.20 aquells que en altre temps no van voler creure, en dies de Noè, quan la paciència de Déu esperava mentre construïen l'arca en la qual uns quants, és a dir, vuit persones, van ser salvades d'enmig de l'aiguat. 3.21 Això tipifica el baptisme, que ara també ens salva. No consisteix, però, a treure la brutícia corporal, sinó en el compromís professat a Déu d'una consciència neta, gràcies a la resurrecció de Jesucrist, 3.22 que està a la dreta de Déu d'ençà que va pujar al cel, i té sota la seva potestat els àngels, les autoritats i els poders.

1 Pere 4

4.1 Així doncs, ja que el Crist ha patit com a home, vosaltres també feu-vos a la mateixa idea: que qui ha patit en la carn ha trencat amb el pecat 4.2 per a no viure ja més en cobejances humanes, sinó en la voluntat de Déu, el temps que li resta en la carn. 4.3 Ja és prou el temps que heu perdut vivint a la manera dels pagans, darrere el llibertinatge, les apetències, la disbauxa, les orgies, les borratxeres i les idolatries abominables. 4.4 Per això els sembla estrany que no vulgueu córrer amb ells l'acostumat desbordament de llibertinatge, i llavors us insulten. 4.5 Ja en donaran compte al qui està preparat per a jutjar vius i morts. 4.6 Perquè a tal fi també fou anunciat l'evangeli als morts, per tal que siguin jutjats en la carn segons els homes, però visquin en l'esperit segons Déu. 4.7 Però el final de tot és a prop. Així, doncs, sigueu assenyats i austers, per a dedicar-vos a l'oració. 4.8 Sobretot mantingueu un amor constant entre vosaltres, perquè l'amor cobreix una multitud de pecats. 4.9 Practiqueu l'hospitalitat entre vosaltres sense murmuracions. 4.10 Com a bons dispensadors de la multiforme gràcia de Déu, que cadascun de vosaltres posi al servei dels altres aquell do que hagi rebut. 4.11 Si algú parla, que sigui conforme a paraules de Déu; si algú fa un servei, que sigui segons la facultat que Déu proporciona; tot a fi que Déu sigui glorificat en totes les coses per mitjà de Jesucrist, a qui pertany la glòria i el domini pels segles dels segles. Amén. 4.12 Estimats, no us sorprengueu de la foguera que s'ha encès entre vosaltres per a posar-vos a prova, com si us passés una cosa insòlita; 4.13 al contrari, estigueu contents en la mesura que compartiu els sofriments de Crist, a fi que també en la revelació de la seva glòria exulteu de goig. 4.14 Si sou ultratjats pel nom de Crist, feliços de vosaltres, perquè l'Esperit de glòria i de Déu reposa damunt vostre. 4.15 De manera que cap de vosaltres no hagi de patir per homicida, lladre o malfactor, o per posar-se on no el demanen; 4.16 però si és en tant que cristià, que no se n'avergonyeixi, sinó que glorifiqui Déu en aquest nom. 4.17 Perquè ha arribat el moment d'obrir el judici començant pels de la casa de Déu; i si comença per nosaltres, quina serà la fi dels rebels a l'evangeli de Déu? 4.18 I, 'si el just amb prou feines se salva, com acabarà l'impiu i pecador?' 4.19 De manera que, també els qui pateixen segons la voluntat de Déu, encomanin les seves ànimes al fidel Creador, practicant el bé.

1 Pere 5

5.1 Exhorto, doncs, els ancians de la vostra comunitat, ja que comparteixo la mateixa responsabilitat i sóc testimoni de les sofrences del Crist, i partícip de la glòria que ha de ser revelada: 5.2 Pastureu el ramat de Déu que teniu al vostre càrrec, no per força, sinó amb bona disposició, tal com Déu mana, sense intenció de treure'n profit, sinó amb un propòsit desinteressat; 5.3 no com a dominadors de l'heretatge, sinó fent-vos model del ramat. 5.4 Així, quan aparegui el pastor suprem, rebreu la corona perennal de glòria. 5.5 Així mateix, els més joves, deixeu-vos guiar pels més grans; i tots, els uns envers els altres, enfaixeu-vos d'humilitat, perquè: 'Déu s'oposa als arrogants, i concedeix gràcia als humils.' 5.6 Feu-vos humils, doncs, sota la mà poderosa de Déu, a fi que us exalti quan vingui el moment; 5.7 descarregueu damunt d'ell totes les vostres inquietuds, perquè ell es preocupa de vosaltres. 5.8 Estigueu atents i vigileu. El vostre adversari, el diable, rugint com un lleó, ronda buscant qui devorar; 5.9 resistiu-li, ferms en la fe, sabent que la mateixa classe de sofriments afecten els vostres germans que hi ha pel món. 5.10 I el Déu de tota gràcia que us ha cridat en el Crist a la seva eterna glòria, passada l'aflicció temporal, ell mateix us restablirà, us afermarà, us enfortirà i us estabilitzarà. 5.11 Seu és el poder pels segles dels segles. Amén. 5.12 Per mitjà de Silvà, a qui tinc per germà fidel, us escric breument amb el propòsit d'exhortar-vos i assegurar-vos que aquesta és la veritable gràcia de Déu: afermeu-vos-hi! 5.13 Us saluda la qui està a Babilònia, elegida com vosaltres, i Marc, el meu fill. 5.14 Saludeu-vos mútuament amb una besada fraternal. Pau a tots vosaltres, els qui esteu en Crist.

2 Pere 1

1.1 Simó Pere, servent i apòstol de Jesucrist, als qui han obtingut una fe tan preciosa com la nostra en virtut de la justícia del nostre Déu i Salvador Jesucrist: 1.2 Que la gràcia i la pau us siguin incrementades en el coneixement de Déu i de Jesucrist, Senyor nostre. 1.3 També la seva divina potència ens ha proveït de tot el que cal a la vida i a la pietat, per mitjà del coneixement d'aquell qui ens ha cridat per la seva pròpia glòria i la seva virtut. 1.4 Per aquestes ens ha regalat els preciosos i sublims béns promesos, de manera que pel seu mitjà esdevingueu participants de la naturalesa divina i pugueu escapar de la corrupció que hi ha al món, a causa de la concupiscència. 1.5 Per això mateix, vosaltres, procureu diligentment afegir a la vostra fe la virtut; a la virtut, el discerniment; 1.6 al discerniment, la serenitat; a la serenitat, la paciència; a la paciència, la pietat; 1.7 a la pietat, l'afecte fraternal; a l'afecte fraternal, l'amor. 1.8 Perquè si teniu aquestes qualitats i van creixent en vosaltres, no us deixaran que estigueu inactius ni que sigueu inútils, tocant al coneixement de nostre Senyor Jesucrist. 1.9 Ara bé, aquell qui no té aquestes qualitats, no hi veu, és curt de vista, s'ha oblidat que fou netejat dels seus antics pecats. 1.10 Per això, germans, poseu cada cop més interès a consolidar la vostra vocació i elecció; i si ho feu així, no fallareu mai. 1.11 Que així us serà oberta àmpliament l'entrada al Regne etern del nostre Senyor i Salvador Jesucrist. 1.12 Per aquesta raó procuraré sempre recordar-vos aquestes coses, encara que les sapigueu i estigueu afermats en la veritat que teniu present. 1.13 Em sembla que tinc l'obligació d'animar-vos amb les meves advertències, mentre visqui en aquesta tenda de campanya, 1.14 sabent que no trigaré gaire a deixar la meva tenda, tal com m'ha fet saber el nostre Senyor Jesucrist. 1.15 Tanmateix, procuraré que fins i tot després de la meva partença tingueu manera de recordar en qualsevol ocasió totes aquestes coses. 1.16 Perquè quan us vam fer conèixer la potència de nostre Senyor Jesucrist i la seva vinguda, no va ser pas seguint històries inventades, sinó en tant que testimonis presencials de la seva grandesa. 1.17 Ell va rebre de Déu Pare l'honor i la glòria quan, des d'aquella glòria esplendent, li va arribar aquella veu: 'Aquest és el meu Fill, l'estimat, en qui tinc la meva complaença.' 1.18 I aquesta veu que venia del cel, la vam sentir nosaltres, quan érem amb ell a la muntanya santa. 1.19 D'aquesta manera ens és confirmada la paraula profètica a la qual feu molt bé d'atendre com un llum que fa claror en un lloc fosc, fins que no apunti el dia i neixi en els vostres cors l'estel del mati. 1.20 Abans de tot, heu de saber que cap profecia de l'Escriptura no pot ser objecte d'interpretació privada, 1.21 perquè no hi ha hagut mai cap profecia que hagi vingut per iniciativa humana. De fet, els homes que han parlat de part de Déu han estat guiats per l'Esperit Sant.

2 Pere 2

2.1 És cert que hi ha hagut també falsos profetes entre el poble, com també entre vosaltres hi haurà falsos mestres que propagaran doctrines pernicioses i, refusant l'Amo que els va comprar, atrauran d'improvís damunt d'ells un desastre. 2.2 Molts els seguiran en les seves disbauxes, i per culpa seva es parlarà malament del camí de la veritat. 2.3 Per afany de diners voldran mercadejar amb vosaltres, valent-se d'un llenguatge capciós. La seva condemnació ja fa temps que es va posar en marxa, i la seva perdició no dorm. 2.4 Perquè si Déu no va perdonar els àngels que havien pecat, sinó que els va precipitar a l'infern i els va enviar a les cavernes tenebroses, on els reserva per al judici; 2.5 si tampoc no va perdonar el món antic, quan va fer baixar el diluvi sobre aquell món de pervertits, tot i que en va preservar un grup de vuit persones, incloent-hi Noè, el pregoner de la justícia; 2.6 si va condemnar a la destrucció i va reduir a cendres les ciutats de Sodoma i Gomorra, posades com a exemple permanent d'allò que espera als malvats; 2.7 si, en canvi, va alliberar el just Lot, mortificat per la conducta llicenciosa dels desenfrenats, 2.8 ja que aquell just, vivint enmig d'ells, tenia corsecada la seva ànima noble per les abominables coses que veia i sentia dia rere dia, 2.9 és que el Senyor sap resoldre la prova dels fidels i sap mantenir castigats els dolents fins al dia del judici, 2.10 sobretot aquells qui van darrere els desigs carnals, seduïts per una concupiscència impura, i menyspreen el seu Senyoriu. Temeraris, arrogants, no tenen cap temor d'infamar l'autoritat, 2.11 mentre que els àngels, que són superiors en força i poder, no gosen portar davant el Senyor cap acusació injuriosa contra ells. 2.12 En canvi, aquests injurien allò que desconeixen; són com animals irracionals que la natura cria per a ser presa i carronya, i sucumbiran de la mateixa manera, 2.13 rebran la paga de la seva injustícia. Posen la seva felicitat en els plaers d'un dia; gent corrompuda i viciosa, que fins i tot quan participa dels vostres àpats de germanor es complau en el seu desvergonyiment. 2.14 Només tenen ulls per a l'adulteri i no paren mai de pecar; sedueixen les ànimes febles; tenen un cor acostumat a la cobdícia; una raça de maleïts! 2.15 Deixant el camí recte, s'han desviat per seguir el camí de Balaam, fill de Bòsor, que volia treure un guany de la maldat, 2.16 però va rebre una reprensió per la seva malifeta: un ase incapaç de parlar va pronunciar paraules humanes, impedint que el profeta fes un disbarat. 2.17 Aquesta gent són fonts eixutes i núvols que la torbonada s'enduu, i els espera la fosquedat de les tenebres. 2.18 Perquè, proferint discursos arrogants sense sentit, sedueixen amb les passions desenfrenades de la carn els qui tot just acaben d'escapar dels qui viuen en l'error. 2.19 Els prometen la llibertat, ells, que són esclaus de la corrupció! Perquè, quan un home es deixa vèncer, esdevé esclau de qui l'ha vençut. 2.20 Si, doncs, després d'haver escapat de les brutícies mundanes, gràcies al coneixement del Senyor i Salvador Jesucrist, altra vegada s'hi tornen a embolicar, i es deixen dominar, el final resulta pitjor que el començament. 2.21 Ja que més els hauria valgut no conèixer el camí just que no pas, un cop conegut, fer-se enrere del sant manament que els havien transmès. 2.22 Els ha passat allò que tan encertadament diu el proverbi: 'El gos ha tornat al seu vòmit', i també: 'La truja, tot just rentada, es rebolca en el llot.'

2 Pere 3

3.1 Estimats, aquesta és ja la segona carta que us escric. En l'una i en l'altra em proposo desvetllar amb advertències la vostra sincera consciència, 3.2 a fi que recordeu les paraules que els sants profetes van dir temps abans, i el manament del Senyor i Salvador que us han transmès els vostres apòstols. 3.3 Primer de tot, tingueu present que als darrers dies vindran falsaris amb insídies, gent que es deixa portar per les pròpies passions, 3.4 que us diran: On és aquella seva vinguda que va prometre? Perquè, d'ençà que els pares van morir, tot segueix igual que al començament del món. 3.5 Intencionadament obliden, però, que ja d'antic existien un cel i una terra, la qual Déu va fer emergir de les aigües i va assentar enmig de les aigües per la seva paraula. 3.6 Tot i amb això el món d'aleshores va ser destruït, inundat per l'aigua, 3.7 però el cel i la terra d'ara són guardats per la mateixa paraula, són reservats per al foc del dia del judici i de l'extermini dels malvats. 3.8 Però que no us passi per alt una cosa, estimats: 'Que per al Senyor un dia és com mil anys, i mil anys, com un sol dia.' 3.9 El Senyor no retarda el que va prometre, com alguns pensen, sinó que és pacient amb vosaltres i no vol que ningú es perdi, sinó que tots arribin a penedir-se. 3.10 Però, el dia del Senyor vindrà com un lladre, i llavors el cel desapareixerà amb gran estrèpit, els elements, amb una flamarada, es desintegraran, i la terra, amb tot el que conté, serà consumida. 3.11 Doncs bé, si tot això s'ha de desintegrar d'aquesta manera, considereu quina mena de persones cal que sigueu en els comportaments sants i piadosos, 3.12 mentre espereu i accelereu la vinguda del dia del Senyor, en el qual el cel, encès, es desintegrarà, i els elements, amb una flamarada, es fondran. 3.13 Però, confiant en la seva promesa, esperem un cel nou i una terra nova, on habiti la justícia. 3.14 Per aquesta raó, estimats, mentre espereu tot això, procureu mantenir-vos immaculats i irreprotxables: que us trobi en pau. 3.15 I considereu que l'actitud pacient de nostre Senyor és per a salvació, tal com el nostre benvolgut germà Pau també us ho ha escrit, amb la saviesa que li fou concedida. 3.16 També en parla a totes les cartes on tracta aquest tema; és cert que hi ha en elles punts de comprensió difícil, que els poc formats i els insegurs capgiren, com també fan amb les altres Escriptures, i es busquen la ruïna ells mateixos. 3.17 Vosaltres, doncs, estimats, previnguts com esteu, vigileu, no fos cas que fóssiu arrossegats per l'error dels malvats i decaiguéssiu de la vostra fermesa. 3.18 Tot al contrari, creixeu en la gràcia i el coneixement de nostre Senyor i Salvador Jesucrist. A ell la glòria, ara i fins al dia de l'eternitat. Amén.

1 Joan 1

1.1 Allò que existia des de sempre, allò que hem sentit, allò que hem vist amb els nostres ulls, allò que hem contemplat, allò que hem palpat amb les mans, referent al Verb de la Vida, 1.2 perquè la Vida s'ha fet patent i l'hem vista, i ho testifiquem i us anunciem la Vida eterna, la que estava amb el Pare i que se'ns ha manifestat, 1.3 això que hem vist i sentit, us ho anunciem també a vosaltres, a fi que també vosaltres tingueu comunió amb nosaltres. I la nostra comunió és amb el Pare i el seu Fill Jesucrist. 1.4 I us escrivim això perquè la nostra alegria sigui completa. 1.5 Us anunciem el missatge que hem sentit d'ell: que Déu és llum i en ell no s'hi barreja la foscúria. 1.6 Si diem que estem en comunió íntima amb ell, però seguim caminant en les tenebres, mentim i no acomplim la veritat. 1.7 En canvi, si caminem en la llum, com que ell està en la llum, vivim en comunió els uns amb els altres, i la sang de Jesús, el seu Fill, ens deixa nets de tot pecat. 1.8 Si diem que no tenim cap pecat, ens enganyem nosaltres mateixos, i la veritat no està en nosaltres. 1.9 Si reconeixem els nostres pecats, és prou fidel i equitatiu per a perdonar-nos els pecats i deixar-nos nets de qualsevol iniquitat. 1.10 Si diem que no hem pecat mai, el deixem per mentider, i demostrem que no tenim la seva paraula dins nostre.

1 Joan 2

2.1 Fillets meus, us escric això perquè no pequeu, però, si algú pecava, tenim un intercessor davant el Pare: Jesucrist, el Just. 2.2 Ell és qui expia els nostres pecats; i no solament els nostres, sinó també els de tot el món. 2.3 Estarem segurs que l'hem conegut si guardem els seus manaments. 2.4 Aquell qui diu: 'Jo el conec', però no observa els seus manaments, és un mentider, i la veritat és lluny d'ell. 2.5 Però el qui observa la seva paraula, té en ell veritablement realitzat l'amor de Déu. En això podem conèixer que estem en ell. 2.6 El qui diu que està en ell s'ha de comportar igual com ell es comportava. 2.7 Estimats, no us escric pas un manament nou, sinó un manament antic, que vosaltres ja vau rebre de bon principi. Aquest manament antic és la paraula que heu sentit. 2.8 En certa manera sí que us escric un manament nou, que és autèntic en ell i en vosaltres, atès que la fosca s'esvaeix i l'autèntica llum ja brilla. 2.9 El qui assegura que està en la llum però odia el seu germà, encara està en la fosca. 2.10 El qui estima el seu germà es manté en la llum i resta a cobert de caure en falta. 2.11 Però el qui odia el seu germà està en la fosca i camina en tenebres sense saber on va, perquè les tenebres li han encegat els ulls. 2.12 Us escric, fillets, perquè us han estat perdonats els pecats per amor del seu nom. 2.13 Us escric, pares, perquè heu conegut aquell qui existeix des del principi. Us escric, joves, perquè heu vençut el Maligne. 2.14 Us he escrit, fillets, perquè heu conegut el Pare. Us he escrit, pares, perquè heu conegut el qui existeix des del principi. Us he escrit, joves, perquè sou forts, perquè la paraula de Déu persevera en vosaltres, i heu vençut el Maligne. 2.15 No estimeu el món ni allò que és propi del món. L'amor del Pare no pot estar en aquell qui estima el món. 2.16 Perquè tot allò que hi ha en el món, les apetències carnals, l'avidesa dels ulls i l'ostentació de les riqueses, no prové del Pare, sinó del món. 2.17 I el món passa, junt amb les seves cobejances, però el qui compleix la voluntat de Déu resta per sempre. 2.18 Fillets, ha arribat la darrera hora. Heu sentit a dir que vindria un anticrist, i ara molts s'han tornat anticrist; d'això intuïm que ja som a la darrera hora. 2.19 Si bé han sortit d'entre els nostres, en realitat no eren dels nostres, perquè si haguessin estat dels nostres, s'haurien mantingut amb nosaltres, però això ha passat perquè es vegi que no tots són dels nostres. 2.20 Vosaltres, en canvi, teniu una unció que ve del Sant, i tots teniu el coneixement. 2.21 No us he escrit pas pensant que ignoràveu la veritat, sinó sabent que la coneixeu, i sabeu prou que de la veritat no en pot sortir cap mentida. 2.22 Qui és el mentider, sinó aquell qui nega que Jesús és el Crist? Aquest és l'Anticrist, que nega el Pare i el Fill. 2.23 El qui nega el Fill es queda sense el Pare; el qui reconeix el Fill té igualment el Pare. 2.24 Pel que fa a vosaltres, manteniu dintre vostre allò que heu après des del principi; si allò que heu après des del principi ho manteniu en vosaltres, també vosaltres us mantindreu en el Fill i en el Pare. 2.25 Precisament, la vida eterna és la promesa que ell ens ha fet. 2.26 Us he escrit a propòsit dels qui us volen enganyar. 2.27 Quant a vosaltres, la unció que heu rebut d'ell es mantindrà en vosaltres, i no teniu necessitat que ningú us ensenyi; més aviat de la manera com la seva unció - que és autèntica i no enganya - us va instruint en totes les coses, tal com us ha ensenyat, persevereu en ell. 2.28 I, ara, fillets, persevereu en ell a fi que quan es manifesti puguem estar confiats, i no siguem avergonyits a l'hora de la seva vinguda. 2.29 Si sabeu que ell és just, reconeixeu també que tot el qui viu rectament ha nascut d'ell.

1 Joan 3

3.1 Mireu quina prova d'amor tan gran ens ha donat el Pare: que siguem declarats fills de Déu. I ben cert que ho som! Per això el món no ens reconeix, perquè no l'ha reconegut a ell. 3.2 Sí, estimats, ara som fills de Déu, però encara no s'ha manifestat el que serem. Sabem que, quan ell es manifestarà, serem semblants a ell, ja que el veurem tal com és. 3.3 I tothom qui té aquesta esperança en ell es torna pur, així com ell és pur. 3.4 Tot aquell qui comet el pecat comet també un delicte, perquè el pecat és un delicte. 3.5 Com sabeu, ell s'ha manifestat per tal de suprimir els pecats, i en ell no n'hi ha, de pecat. 3.6 Tot aquell qui està en ell no peca; tot aquell qui peca, és que no l'ha vist ni l'ha conegut. 3.7 Fills meus, no us deixeu enganyar per ningú. EI qui practica la justícia és just, tal com ell és just. 3.8 Qui practica el pecat és del diable, ja que el diable peca des del començament. És per això que s'ha manifestat el Fill de Déu: per posar fi a les obres del diable. 3.9 Tot aquell qui ha nascut de Déu deixa de pecar, perquè duu dintre seu la llavor de Déu; més i tot, ja no pot seguir pecant, perquè ha nascut de Déu. 3.10 En això es veu ben clar quins són els fills de Déu i quins són els fills del diable: tot aquell qui no es comporta justament no és de Déu, com tampoc no ho és aquell qui no estima el seu germà. 3.11 Perquè el missatge que heu sentit des del primer moment és aquest: que ens tinguem amor els uns als altres. 3.12 No pas com Caín, que estant dominat pel Maligne va matar el seu germà. I per quina raó el va matar? Perquè el seu comportament era dolent, mentre que el seu germà es comportava justament. 3.13 No us heu d'estranyar, germans, si el món us odia. 3.14 Nosaltres sabem que ja hem fet el pas de la mort a la vida, perquè estimem els germans. El qui no estima, segueix en poder de la mort. 3.15 Tot aquell qui odia el seu germà es fa homicida, i ja sabeu que cap homicida no conserva dintre seu la vida eterna. 3.16 Hem conegut l'amor en aquest fet: Ell ha donat la seva vida per nosaltres. Nosaltres també hem de donar la vida pels germans. 3.17 Si un que té de tot en aquesta vida, davant d'un germà seu que passa necessitat, se'l mira indiferent, ¿pensareu que dintre seu pot tenir l'amor de Déu? 3.18 Fills meus, cal que el nostre amor no sigui només de paraules i de llavis enfora, sinó de fets i realitats. 3.19 En això comprovarem que som de la veritat, i davant d'ell asserenarem la pròpia consciència, 3.20 si d'alguna cosa ens acusa, perquè Déu està per damunt de la nostra consciència, i ho discerneix tot. 3.21 Estimats, quan la consciència no ens acusa, sentim confiança en Déu 3.22 i obtenim qualsevol cosa que li demanem, perquè complim els seus manaments i fem allò que li agrada. 3.23 I el seu manament és aquest: que creguem en el nom del seu Fill Jesucrist i que ens estimem els uns als altres, tal com ell ens va manar. 3.24 Qui compleix els seus manaments està en Déu i Déu en ell. I així, en base a l'Esperit que ell ens va donar, coneixem que ell està en nosaltres.

1 Joan 4

4.1 Estimats, no confieu en qualsevol inspiració, més aviat comproveu ben bé si les inspiracions provenen de Déu, ja que pel món corren molts falsos profetes. 4.2 En això podeu comprovar si la inspiració és de Déu: tota inspiració que reconeix que Jesucrist ha vingut com a home, prové de Déu, 4.3 i tota inspiració que no reconeix Jesús, no prové de Déu; i això és distintiu de l'Anticrist. Vau sentir a dir que era a punt de venir. Doncs ara ja és al món. 4.4 Vosaltres proveniu de Déu, fillets, i els heu vençut, perquè el qui està amb vosaltres és més poderós que el qui està amb el món. 4.5 Ells provenen del món, i com que parlen el llenguatge del món, el món els escolta. 4.6 Nosaltres provenim de Déu: els qui coneixen Déu, ens escolten; els qui no provenen de Déu, no ens escolten. D'aquí ve que podem discernir la inspiració de la veritat de la inspiració de la mentida. 4.7 Benamats, estimeu-vos mútuament, perquè l'amor prové de Déu, i tot aquell qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. 4.8 Aquell qui no estima no ha conegut Déu, ja que Déu és amor. 4.9 En això s'ha fet evident entre nosaltres l'amor de Déu: en què Déu ha enviat el seu Fill unigènit al món a fi que tinguem vida per mitjà d'ell. 4.10 En això consisteix l'amor: no pas en el fet que nosaltres hàgim estimat Déu, sinó en el fet que ell ens va estimar i va enviar el seu Fill com a propiciació pels nostres pecats. 4.11 Estimats, si Déu ens ha estimat així, també nosaltres hem d'estimar-nos mútuament. 4.12 Mai ningú no ha vist Déu, però si ens estimem mútuament, Déu viu en nosaltres, i el seu amor es realitza plenament en nosaltres. 4.13 En això tenim la prova que vivim en ell i ell en nosaltres: que ens ha fet participar del seu Esperit. 4.14 I nosaltres ho hem vist i testifiquem que el Pare ha enviat el Fill com a Salvador del món. 4.15 Quan algú reconeix que Jesús és el Fill de Déu, Déu viu en ell i ell en Déu. 4.16 Així nosaltres hem conegut l'amor que Déu té per a nosaltres, i hi hem cregut. Déu és amor, i qui viu en l'amor viu en Déu, i Déu viu en ell. 4.17 Amb això l'amor ha estat perfeccionat entre nosaltres, a fi que puguem mirar amb confiança el dia del judici, ja que tal com ell és, som també nosaltres en aquest món. 4.18 En l'amor no hi ha lloc per al temor, al contrari, l'amor complet foragita la temença, perquè la por preveu un càstig, per tant, el qui té temença és que no ha madurat en l'amor. 4.19 Nosaltres estimem perquè ell ens ha estimat primer. 4.20 Si algú deia: Jo estimo Déu, però odia el seu germà, és mentider, perquè qui no estima el seu germà, a qui veu, no pot estimar Déu, a qui no veu. 4.21 I tal és el manament que tenim de part d'ell: el qui estima Déu, que estimi també el seu germà.

1 Joan 5

5.1 Tothom qui creu que Jesús és el Crist ha nascut de Déu, i tothom qui estima qui el va engendrar estima també tothom qui ha nascut d'ell, 5.2 Els fills de Déu coneixem que estimem quan estimem Déu i complim els seus manaments. 5.3 Perquè estimar Déu pressuposa complir els seus manaments. A més, els seus manaments no són cap càrrega, 5.4 perquè tot allò que és nascut de Déu venç el món; i aquesta és la victòria que ha vençut el món: la nostra fe. 5.5 I, qui venç el món, sinó el qui creu que Jesús és el Fill de Déu? 5.6 Ell, Jesucrist, és qui ha vingut a través de l'aigua i la sang; no pas solament per l'aigua, sinó per l'aigua i per la sang; i l'Esperit és qui en dóna testimoniatge, perquè l'Esperit és la veritat. 5.7 Perquè són tres els qui en donen testimoniatge [al cel: el Pare, el Verb i l'Esperit Sant, i aquests tres són un de sol. 5.8 I tres són els qui en donen testimoniatge a la Terra]: l'Esperit, l'aigua i la sang, i tots tres concorden. 5.9 Si acceptem el testimoniatge humà, de més força és el testimoniatge de Déu, perquè tal és el testimoniatge que Déu ha testificat del seu Fill. 5.10 Qui creu en el Fill de Déu té el testimoniatge dintre seu. Qui no creu en Déu el deixa per mentider, ja que no ha cregut el testimoniatge que Déu ens ha donat referent al seu Fill. 5.11 I el testimoniatge és aquest: que Déu ens ha donat vida eterna, i aquesta vida radica en el seu Fill. 5.12 Qui té el Fill té la vida; qui no té el Fill de Déu no té la vida. 5.13 Us he escrit això a vosaltres, que ja creieu en el nom del Fill de Déu, a fi que sapigueu que teniu vida eterna. 5.14 I aquesta és la confiança que tenim envers ell: que quan demanem alguna cosa d'acord amb la seva voluntat, ens escolta. 5.15 I, si sabem que ens escolta sempre que li demanem, estem segurs que ja són nostres aquelles coses que li hem demanat. 5.16 Quan algú s'adoni que el seu germà peca, amb un pecat que no mena a la mort, que pregui, i li donarà vida. Això ho dic dels qui cometen pecats que no duen a la mort. Hi ha un pecat que mena a la mort; no parlo pas d'aquest, quan dic que pregui. 5.17 Tota injustícia és pecat, però hi ha pecats que no menen a la mort. 5.18 Sabem que tot aquell qui és nascut de Déu no segueix pecant, sinó que aquell qui va néixer de Déu el guarda, i el Maligne no el pot tocar. 5.19 Sabem que som de Déu, i que el món sencer està dominat pel Maligne. 5.20 Sabem que el Fill de Déu ha vingut i ens ha donat enteniment per tal que coneguem el veritable, i estem en el veritable, en el seu Fill Jesucrist. Aquest és el veritable Déu i la vida eterna. 5.21 Fillets, guardeu-vos dels ídols.

2 Joan 1

1.1 L'ancià a la senyora elegida i als seus fills, que jo estimo sincerament; i no pas solament jo, sinó també tots els qui tenen coneixement de la veritat, 1.2 a causa de la veritat que tenim en nosaltres i que en nosaltres estarà per sempre. 1.3 Ens acompanyarà la gràcia, la misericòrdia i la pau de part de Déu i de part de Jesucrist, el Fill del Pare, en veritat i amor. 1.4 Em vaig alegrar molt quan vaig trobar alguns dels teus fills que viuen en la veritat, segons els manaments que hem rebut de part del Pare. 1.5 I ara, senyora, et faré un prec, no pas com si t'escrivís un manament nou, sinó el mateix que hem tingut des del principi: que ens estimem els uns als altres. 1.6 I estimar, vol dir viure segons els seus manaments. El manament és que visquem en ell, tal com ho heu sentit des del principi, 1.7 ja que han sortit al món una colla d'enganyadors, que no volen acceptar que Jesucrist hagi vingut en la carn. Això distingeix l'enganyador i l'Anticrist. 1.8 Procureu per vosaltres mateixos, mirant de no malmetre el fruit del nostre esforç, sinó que pugueu rebre la plena recompensa. 1.9 Aquell qui s'extravia i no es manté en la doctrina del Crist, està sense Déu. Aquell qui persevera en la doctrina, aquest sí que té el Pare i el Fill. 1.10 Si se us presenta algú que no porti aquesta doctrina, no l'acolliu pas a casa, ni li feu bona rebuda, 1.11 perquè, qui li dóna la benvinguda s'implica en les seves males accions. 1.12 Tot i que tinc moltes coses per contar-vos, no he volgut fer-ho per escrit, ja que espero venir a visitar-vos i parlar personalment, a fi que el nostre goig sigui complet. 1.13 Et saluden els fills de la teva germana elegida.

3 Joan 1

1.1 L'ancià al benvolgut Gaius, que jo aprecio sincerament. 1.2 Estimat, jo prego perquè totes les coses et vagin bé i tinguis bona salut, talment com n'és de pròspera la teva espiritualitat. 1.3 Em vaig alegrar molt quan van arribar els germans i ens van parlar tan bé de la teva rectitud, com efectivament segueixes fidel en la veritat. 1.4 No tinc una alegria més gran que la de sentir a dir que els meus fills viuen fidels en la veritat. 1.5 Estimat, et comportes lleialment en tot el que fas pels germans, i particularment pels forasters. 1.6 Ells han donat bon testimoni del teu amor davant la congregació. Tu els pots fer un bon servei si els proveeixes per al viatge d'una manera digna de Déu. 1.7 Perquè s'han posat al servei del Nom rebutjant l'ajuda dels gentils. 1.8 Per això nosaltres ens hem de fer càrrec d'aquestes persones, si volem ser cooperadors de la veritat. 1.9 Vaig escriure unes ratlles a l'església, però Diòtrefes, que vol tenir la preeminència entre ells, no ens vol acceptar. 1.10 Per això, si vinc, el reprendré per això que fa, de malparlar i burlar-se de nosaltres. Endemés, com si amb això no en tingués prou, no vol acollir els germans, i als qui ho voldrien els ho prohibeix i els treu de l'església. 1.11 Estimat, no segueixis els mals exemples, sinó els bons, que qui fa el bé és de Déu, però qui obra malament no ha vist Déu. 1.12 Tothom dóna bon testimoni de Demetri, fins la mateixa veritat; també nosaltres en donem, i tu saps que el nostre testimoniatge és digne de crèdit. 1.13 Hauria de contar-te moltes coses, però no he volgut fer-ho per escrit, 1.14 ja que espero veure't aviat i en parlarem personalment. 1.15 Que la pau sigui amb tu. Et saluden els amics. Dóna records als amics, a cadascun en particular.

Judes 1

1.1 Judes, servent de Jesucrist i germà de Jaume, als qui són cridats, santificats en Déu Pare i guardats per Jesucrist. 1.2 La misericòrdia, la pau i l'amor creixents siguin amb vosaltres. 1.3 Estimats, jo tenia ànsia d'escriure-us sobre la nostra salvació comuna, però ara em veig obligat a fer-ho amb el propòsit d'animar-vos a combatre per la fe que fou tramesa als sants una vegada per sempre. 1.4 Perquè se'ns han infiltrat certes persones que ja d'antic han estat designades per a aquesta condemnació, impius que han convertit la gràcia del nostre Déu en disbauxa i neguen l'únic Sobirà i Senyor nostre, Jesucrist. 1.5 Us vull recordar, per més que ja ho sabeu prou bé, que el Senyor, després d'haver salvat el poble de la terra d'Egipte, destruí més tard els qui no creien; 1.6 i els àngels que no van guardar la deguda dignitat, sinó que abandonaren el lloc que els era propi, els té guardats en presons eternes, sota les tenebres, per al judici del gran dia. 1.7 Igual que Sodoma i Gomorra i les ciutats de l'entorn que, d'idèntica manera que ells, es van lliurar a la luxúria, llançant-se darrere el vici carnal contra natura, s'han convertit en una lliçó, sofrint la pena del foc etern. 1.8 Malgrat això, també aquests somniadors embruten el cos, rebutgen l'autoritat i infamen les dignitats. 1.9 Tanmateix, quan l'arcàngel Miquel pledejava amb el diable, discutint sobre el cos de Moisès, no va gosar llançar-li una maledicció; només va dir: Que el Senyor et reprengui. 1.10 Aquests, però, infamen allò que desconeixen, i en aquelles coses que coneixen per instint natural, es perverteixen com a bèsties irracionals. 1.11 Ai d'ells! Que han tirat pel camí de Caín i per l'interès s'han abocat a l'error de Balaam; i s'han perdut en la rebel·lió de Corè. 1.12 Aquests són esculls en els vostres àpats de germanor, golafrejant i apeixant-se ells mateixos sense miraments; núvols sense pluja enduts pel vent; arbres de tardor sense fruits, dues vegades morts, desarrelats. 1.13 Ones furients de la mar, que escumegen la pròpia vergonya; estels errants, als quals és reservada la foscor de les tenebres per sempre. 1.14 D'ells ja en profetitzà Henoc, el setè després d'Adam, quan deia: Vet aquí que el Senyor ve amb les seves santes miríades 1.15 a fer judici contra tothom, i a condemnar tots els malvats per les accions impies que han comès irreverentment, i per totes les injúries que aquests pecadors impenitents han proferit contra ell. 1.16 Aquests són murmuradors malcontents que viuen segons els seus instints; per la boca els surt la presumpció i simulen admiració a les persones per veure què en poden treure. 1.17 Però vosaltres, estimats, recordeu-vos de les coses que us van predir els apòstols de nostre Senyor Jesucrist 1.18 quan us deien: Als darrers temps vindran homes burletes que viuran segons els seus instints, plens d'impietat. 1.19 Aquests són provocadors de divisions, mundanals, sense l'Esperit. 1.20 Però vosaltres, estimats, edificant-vos sobre la vostra fe santíssima, orant en l'Esperit Sant, 1.21 manteniu-vos en l'amor de Déu, mentre espereu la bondat de nostre Senyor Jesucrist, que duu a la vida eterna. 1.22 Als uns, que dubten, convenceu-los, 1.23 salveu-los arrancant-los del foc; i als altres, tingueu-los una compassió prudent, avorrint fins i tot la roba contaminada per la carnalitat. 1.24 Al qui és poderós per a guardar-vos de caure i presentar-vos íntegres i plens de goig davant la seva glòria, 1.25 a l'únic Déu, Salvador nostre, per mitjà de Jesucrist, nostre Senyor, sigui la glòria i majestat, imperi i potència, abans de tots els temps, ara i per sempre. Amén.

Apocalipsi 1

1.1 Revelació de Jesucrist, que Déu li va confiar perquè fes saber als seus servidors les coses que han d'esdevenir aviat, i que ell va comunicar per mitjà del seu àngel al seu servent Joan. 1.2 Aquest ha donat testimoniatge de tot el que ha vist, ratificat per la paraula de Déu i el testimoniatge de Jesucrist. 1.3 Feliç el qui llegeix aquesta profecia i feliços els qui l'escolten i guarden tot el que hi ha escrit, perquè el moment de complir-se és a prop. 1.4 Joan a les set esglésies que hi ha a l'Àsia: gràcia i pau a vosaltres, de part del qui és, el qui era i el qui ve, i de part dels set esperits que són davant del seu setial, 1.5 i de part de Jesucrist, el testimoni fidedigne, el primer retornat de la mort i el sobirà dels reis de la terra. Al qui ens estima i amb la seva sang ens ha alliberat dels nostres pecats 1.6 i ens ha fet esdevenir una casa reial i un sacerdoci al servei de Déu, el seu Pare. A ell sigui la glòria i el poder pels segles dels segles. Amén. 1.7 Mireu, ve sobre els núvols, i tothom el veurà amb els propis ulls, fins i tot els qui el van traspassar, i, per causa d'ell, totes les races de la terra s'afligiran. Sí! Amén! 1.8 Jo sóc l'Alfa i l'Omega, diu el Senyor Déu, el qui és, el qui era i el qui ve, el Totpoderós. 1.9 Jo, Joan, germà vostre i coparticipant en la tribulació, el reialme i la perseverança per Jesús, vaig anar a raure a l'illa anomenada Patmos, per causa de la paraula de Déu i el testimoniatge de Jesús. 1.10 El dia del Senyor vaig ser arrabassat per l'Esperit i vaig sentir al meu darrere una veu forta, com el so d'una trompeta, 1.11 que deia: 'Això que veus, escriu-ho en un rotlle i envia-ho a les set esglésies: a Efes, a Esmirna, a Pèrgam, a Tiatira, a Sardis, a Filadèlfia i a Laodicea.' 1.12 Vaig girar-me per veure d'on venia la veu que em parlava, i, només girar-me, vaig veure set lampadaris d'or, 1.13 i enmig dels lampadaris, algú que semblava un fill d'home, cobert amb una túnica llarga fins els peus i cenyit a l'alçada del pit amb una faixa d'or. 1.14 Els cabells del seu cap eren blancs com la llana blanca, com la neu; els seus ulls, com una flama de foc; 1.15 els seus peus, com el metall incandescent en la fornal; i la seva veu, com el bramul de grans onades. 1.16 Tenia a la mà dreta set estrelles, i de la boca li sortia una espasa afilada de dos talls; el seu rostre era com el sol quan brilla amb tot el seu esclat. 1.17 En veure'l, vaig caure als seus peus com mort, però ell em va posar al damunt la seva mà dreta i em digué: 'No tinguis por, jo sóc el primer i el darrer, 1.18 i el qui viu; era mort, però adona't que ara visc pels segles dels segles i tinc les claus de la mort i del seu domini. 1.19 Escriu, doncs, això que has vist, el que ara és i el que vindrà després. 1.20 Pel que fa al misteri de les set estrelles que has vist a la meva mà dreta, i els set lampadaris d'or, les set estrelles són els àngels de les set esglésies, i els set lampadaris són les set esglésies.'

Apocalipsi 2

2.1 Escriu a l'àngel de l'església d'Efes: Això diu el qui té les set estrelles a la mà dreta i es passeja entre els set lampadaris d'or: 2.2 Conec les teves obres, el teu esforç i la teva constància, i que no pots sofrir els dolents, sinó que has posat a prova els qui es fan passar per apòstols sense ser-ho i has demostrat la seva falsia; 2.3 que tens paciència i has suportat penes per causa del meu nom, i que no has defallit. 2.4 Però tinc contra tu que has abandonat el teu primer amor. 2.5 Recorda d'on has caigut, penedeix-te i torna a comportar-te com abans, perquè si no et corregeixes, vinc i trec el teu lampadari del seu lloc. 2.6 Però tens això de bo, que detestes les pràctiques dels nicolaïtes, que jo també detesto. 2.7 Qui tingui orelles que escolti què diu l'Esperit a les esglésies. Al qui triomfi li concediré de menjar el fruit de l'arbre de la vida que hi ha al Paradís de Déu. 2.8 Escriu a l'àngel de l'església d'Esmirna: Això diu el primer i el darrer, el qui era mort, però ha tornat a viure: 2.9 Conec la teva tribulació i la teva pobresa, encara que de fet ets ric; sé com et calumnien aquests que es fan dir jueus sense ser-ho, ja que són una sinagoga de Satanàs. 2.10 No t'espantis pel que hauràs de patir. Mira, el diable en llançarà alguns de vosaltres a la presó per posar-vos a prova, i tindreu una tribulació que durarà deu dies. Sigues fidel fins a la mort i et donaré la corona de la vida. 2.11 Qui tingui orelles que escolti què diu l'Esperit a les esglésies. El qui triomfi no serà presa de la segona mort. 2.12 Escriu a l'àngel de l'església de Pèrgam: Això diu el qui té la espasa afilada de dos talls: 2.13 Sé on vius: és un lloc on Satanàs hi té el tron, i no obstant, mantens amb fermesa el meu nom sense negar la meva fe, ni tan sols en dies d'Antipes, el meu testimoni, el meu fidel, que el van matar en aquesta ciutat vostra que és un catau de Satanàs. 2.14 Però tinc alguna cosa contra tu: que tens aquí uns que defensen la doctrina de Balaam, aquell qui aconsellava Balac perquè incités els israelites a caure en l'escàndol de menjar carn sacrificada als ídols i a fornicar. 2.15 Semblantment, també tu en tens alguns que professen la doctrina dels nicolaïtes. 2.16 Per tant, penedeix-te, perquè si no, vinc de seguida aquí per lluitar contra ells amb l'espasa de la meva boca. 2.17 Qui tingui orelles que escolti què diu l'Esperit a les esglésies. Al qui triomfi li donaré del mannà amagat, i li donaré una pedreta blanca, i en la pedreta hi ha gravat un nom nou que només el coneix aquell qui el rep. 2.18 Escriu a l'àngel de l'església de Tiatira: Això diu el Fill de Déu, el qui té els ulls com una flama de foc i els peus com el metall incandescent: 2.19 Conec les teves obres, l'amor, la fe, la dedicació i la constància teves, i sé que la teva activitat darrera és més gran que al començament. 2.20 Però tinc contra tu que ets tolerant amb Jezabel, aquesta dona que es fa passar per profetessa, que esgarria els meus servidors ensenyant-los a fornicar i a menjar carn immolada als ídols. 2.21 Li he donat temps perquè se'n penedeixi, però no vol esmenar-se de la seva fornicació. 2.22 Mira, la postraré al llit, i els qui adulteren amb ella els postraré en una gran tribulació, si no deixen d'actuar com ella. 2.23 I fins els fills d'ella feriré de mort, i totes les esglésies sabran que jo sóc el qui examina els pensaments i els cors de la persona, i us pagaré a cadascú segons les vostres obres. 2.24 Us dic a vosaltres, els restants de Tiatira, tots els qui no segueixen aquesta doctrina, els qui no han conegut això que en diuen les profunditats de Satanàs, que no us vull imposar cap altra càrrega; 2.25 només que retingueu ben fort allò que teniu fins que jo torni. 2.26 Al qui triomfi i guardi fins a la fi les meves obres, li donaré autoritat sobre les nacions, 2.27 perquè pugui regir-les amb ceptre de ferro i esmicolar-les com a estris de terrissa, 2.28 amb la mateixa autoritat que he rebut del meu Pare; i li donaré també l'estel del matí. 2.29 Qui tingui orelles que escolti què diu l'Esperit a les esglésies.

Apocalipsi 3

3.1 Escriu a l'àngel de l'església de Sardis: Això diu el qui té els set esperits de Déu i les set estrelles: Conec les teves obres, i sé que portes un nom que vol dir que ets viu, però ets mort. 3.2 Desvetlla't i aferma les restes que estaven a punt de morir, que no he trobat que les teves obres fossin acabades als ulls del meu Déu. 3.3 Recorda allò que vas escoltar i vas acceptar, segueix-ho i penedeix-te, perquè si no vigiles vindré com un lladre, sense que sàpigues a quina hora et sorprendré. 3.4 Però tens a Sardis uns pocs noms que no s'han embrutat la roba; aquests caminaran amb mi amb vestits blancs, perquè s'ho mereixen. 3.5 El qui triomfi serà revestit amb vestidures blanques, i no li esborraré el nom del llibre de la vida, sinó que proclamaré el seu nom davant del meu Pare i dels seus àngels. 3.6 Qui tingui orelles que escolti què diu l'Esperit a les esglésies. 3.7 Escriu a l'àngel de l'església de Filadèlfia: Això diu el Sant, el Veraç, el qui té la clau de David, aquell qui, quan obre, ningú no pot tancar, i quan tanca, ningú no pot obrir: 3.8 Conec les teves obres; davant teu he deixat una porta oberta que ningú no és capaç de tancar, perquè, malgrat que no ets molt fort, has guardat la meva paraula i no has negat el meu nom. 3.9 Mira, et lliuro alguns de la sinagoga de Satanàs, els qui es fan dir jueus, però menteixen, perquè no ho són; aquests els faré venir a prosternar-se als teus peus, i que reconeguin que jo t'he estimat. 3.10 Ja que has guardat la meva exhortació a la constància, també jo et guardaré a l'hora de la prova que és a punt de venir sobre tot el món, per posar a prova els habitants de la terra. 3.11 Vinc de seguida. Mantén fidelment allò que tens perquè ningú no et prengui la corona. 3.12 El qui triomfi el faré columna del santuari del meu Déu, i ja no sortirà fora mai més. Gravaré damunt seu el nom del meu Déu i el de la ciutat del meu Déu, la nova Jerusalem que ha de baixar del cel, on és el meu Déu, i el meu nom nou. 3.13 Qui tingui orelles que escolti què diu l'Esperit a les esglésies. 3.14 Escriu a l'àngel de l'església de Laodicea: Això diu l'Amén, el testimoni fidel i veraç, el principi de la creació de Déu: 3.15 Conec les teves obres, i sé que no ets ni fred ni calent. Tant de bo fossis fred o calent. 3.16 Per això, perquè ets tebi, i no ets ni fred ni calent, et vomitaré de la meva boca. 3.17 Tu dius: Sóc ric, estic ben proveït i no em falta res, però no t'adones que tu ets el més desventurat i miserable, pobre, cec i nu. 3.18 T'aconsello que em compris or purificat al foc per enriquir-te, i vestits blancs per poder-te cobrir, que no es vegi la teva vergonyosa nuesa; i col·liri per a untar-te els ulls, perquè hi vegis. 3.19 Jo, tots els qui estimo, els reprenc i els corregeixo. Sigues, doncs, fervent i penedeix-te. 3.20 Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi. 3.21 Al qui triomfi li concediré de seure amb mi al meu setial, igual com jo he triomfat i m'he assegut amb el meu Pare al seu setial. 3.22 Qui tingui orelles que escolti què diu l'Esperit a les esglésies.

Apocalipsi 4

4.1 Després d'això, vaig veure una porta oberta al cel, i vaig sentir aquella veu amb so de trompeta que m'havia parlat al principi que em deia: 'Puja aquí i t'ensenyaré les coses que s'acompliran després d'aquestes.' 4.2 Tot seguit vaig ser arrabassat per l'Esperit, i vaig veure que hi havia un setial situat al mig del cel, i al setial, algú que l'ocupava. 4.3 El qui estava assegut tenia l'esclat semblant al jaspi i a la sardònica, i al voltant del setial resplendia una aurèola d'un to semblant a la maragda. 4.4 Al voltant del setial hi havia vint-i-quatre setials més, on seien vint-i-quatre ancians revestits de mantells blancs i amb corones d'or al cap. 4.5 Del setial sortien llampecs i retrunyir de trons, i davant el setial cremaven set torxes enceses, que són els set esperits de Déu. 4.6 Davant el setial s'estenia com un mar de vidre, semblant al cristal·lí, i el setial del centre era flanquejat per quatre vivents, plens d'ulls al davant i al darrere. 4.7 El primer vivent s'assemblava a un lleó; el segon, a un vedell; el tercer vivent tenia cara humana, i el quart semblava una àguila en ple vol. 4.8 Cada un dels quatre vivents tenia sis ales, i era ple d'ulls per dins i per fora. Sense parar, nit i dia, clamaven: Sant, Sant, Sant és el Senyor, Déu Totpoderós, el qui era, el qui és i el qui ve. 4.9 I cada vegada que els vivents donaven glòria, honor i acció de gràcies al qui seu al setial i que viu pels segles dels segles, 4.10 els vint-i-quatre ancians es prosternaven davant del qui seu al setial, adorant el qui viu pels segles dels segles, i llançaven les seves corones davant el setial i deien: 4.11 'Ets digne, Senyor i Déu nostre, de rebre la glòria, l'honor i el poder, perquè tu has creat totes les coses, has volgut que existissin i foren creades.'

Apocalipsi 5

5.1 Llavors, a la mà dreta del qui seia al setial, hi vaig veure un rotlle escrit per les dues cares, i precintat amb set segells. 5.2 També vaig veure un àngel corpulent que cridava amb veu potent: 'Qui és digne d'obrir el rotlle? Qui pot trencar els segells?' 5.3 Però ningú, ni al cel ni a la terra, ni sota la terra, no podia obrir el rotlle i examinar-lo. 5.4 Jo plorava molt veient que no hi havia ningú que fos digne d'obrir el rotlle ni d'examinar-lo. 5.5 Però un dels ancians em digué: 'No ploris, mira, ha vençut el lleó de la tribu de Judà, el rebrot de David, per poder obrir el rotlle i els seus set segells.' 5.6 Aleshores vaig veure al centre, entre el setial amb els quatre vivents i el cercle dels ancians, un Anyell a peu dret, però com si hagués estat degollat. Tenia set banyes i set ulls, que són els set esperits de Déu enviats a tota la terra. 5.7 Es va acostar per rebre el rotlle de la mà dreta del qui ocupava el setial. 5.8 Quan va tenir el rotlle, els quatre vivents i els vint-i-quatre ancians es van deixar caure de genolls davant l'Anyell; cadascun tenia una cítara i una copa d'or plena de perfum, que són les oracions del poble sant; 5.9 i cantaven un càntic nou: 'Ets digne de prendre el rotlle i d'obrir-ne els segells, perquè vas ser degollat i amb la teva sang vas comprar per a Déu gent de tota raça, llengua, poble i nació, 5.10 i els vas fer esdevenir una casa reial i un sacerdoci al servei del nostre Déu; i regnaran sobre la terra.' 5.11 Aleshores, en la visió, vaig sentir la veu d'una multitud d'àngels que rodejaven el setial, junt amb els vivents i els ancians. Eren en nombre de milers, a miríades de miríades, 5.12 i aclamaven: 'Digne és l'Anyell que ha estat degollat, de rebre el poder i la riquesa, la saviesa i la força, l'honor, la glòria i la lloança.' 5.13 I totes les criatures que hi ha al cel, a la terra, sota la terra i al mar, amb tota la seva plenitud, les vaig sentir que responien: 'Al qui seu al setial i a l'Anyell siguin donats la lloança i l'honor, la glòria i el poder, pels segles dels segles.' 5.14 Els quatre vivents deien: 'Amén.' I els ancians es prosternaven en adoració.

Apocalipsi 6

6.1 Vaig veure quan l'Anyell obria el primer dels set segells, i vaig sentir un dels quatre vivents que deia amb veu de tro: 'Vine!' 6.2 Aleshores aparegué un cavall blanc i el seu genet duia un arc; li donaren una corona i sortí a tall de triomfador per continuar vencent. 6.3 I quan va obrir el segon segell, vaig sentir el segon vivent que deia: 'Vine!' 6.4 I aparegué un altre cavall, de color rogenc, i al seu genet li van donar poder d'arrencar la pau de la terra, perquè es matessin els uns als altres, i l'armaren amb una gran espasa. 6.5 I quan va obrir el tercer segell, vaig sentir el tercer vivent que deia: 'Vine!' Aleshores aparegué un cavall negre, i el seu genet duia a la mà una balança; 6.6 i vaig sentir una mena de veu que sortia dels quatre vivents que deia: 'Una mesura de blat, un denari; tres mesures d'ordi, un denari; però el vi i l'oli no els perjudiquis.' 6.7 I quan va obrir el quart segell, vaig sentir la veu del quart vivent que deia: 'Vine!' 6.8 Aleshores aparegué un cavall cendrós; el seu genet tenia per nom la Mort, i l'Hades anava amb ell. I els donaren potestat sobre la quarta part de la terra, per a matar amb l'espasa, la fam, la pesta i amb els animals ferotges. 6.9 I quan va obrir el cinquè segell, vaig veure al peu de l'altar les ànimes dels qui havien estat assassinats per causa de la Paraula de Déu i pel testimoniatge que mantenien. 6.10 I cridaven amb veu forta: 'Quant de temps trigaràs, Senyor, sant i veraç, a fer justícia i a vindicar la nostra sang dels habitants de la terra?' 6.11 Aleshores van donar a cadascun una vestidura blanca i els van dir que esperessin una mica més encara, fins que fos completat el nombre dels seus companys de servei i germans que han de ser morts com ells. 6.12 I quan va obrir el sisè segell, vaig veure que es produïa un gran terratrèmol, el sol s'enfosquí com un sac negre, i la lluna va agafar tota ella color de sang. 6.13 Les estrelles del cel van caure a terra, com cauen els fruits d'una figuera sacsejada per la ventada; 6.14 el cel va desaparèixer com un pergamí que s'enrotlla, i totes les muntanyes i les illes es van desplaçar del seu lloc. 6.15 Els reis de la terra, els magnats, els tribuns, els rics, els valents i tothom, esclaus i lliures, es van amagar a les coves i entre les roques de les muntanyes, 6.16 tot cridant a les muntanyes i a les roques: 'Caigueu damunt nostre i amagueu-nos de la mirada d'aquell qui ocupa el setial i de la ira de l'Anyell, 6.17 perquè ja ha arribat el gran dia de la seva ira, i qui el podrà resistir?'

Apocalipsi 7

7.1 Després d'això, vaig veure quatre àngels als quatre angles de la terra que, a peu ferm, retenien els quatre vents perquè no bufessin sobre la terra, ni sobre el mar, ni sobre cap arbre. 7.2 Vaig veure també un altre àngel que pujava de sol ixent i portava el segell del Déu vivent, i va cridar amb veu potent als quatre àngels que tenien l'ordre de devastar la terra i el mar: 7.3 'No feu mal a la terra, ni al mar, ni als arbres, fins que hàgim marcat el front dels servidors del nostre Déu.' 7.4 I vaig sentir el nombre dels segellats: cent quaranta-quatre mil del conjunt de les tribus d'Israel: 7.5 de la tribu de Judà, dotze mil; de la tribu de Rubèn, dotze mil; de la tribu de Gad, dotze mil; 7.6 de la tribu d'Aser, dotze mil; de la tribu de Neftalí, dotze mil; de la tribu de Manassès, dotze mil; 7.7 de la tribu de Simeó, dotze mil; de la tribu de Leví, dotze mil; de la tribu d'Issacar, dotze mil; 7.8 de la tribu de Zabuló, dotze mil; de la tribu de Josep, dotze mil; de la tribu de Benjamí, dotze mil segellats. 7.9 Després d'això, vaig veure una gran gentada que ningú no hauria pogut comptar, de tota mena de nacionalitats i de totes les races, pobles, i llengües, que estaven drets davant el setial i davant l'Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans, 7.10 i aclamaven fortament: 'Hosanna al nostre Déu, que seu al setial, i a l'Anyell!' 7.11 I tots els àngels que eren al voltant del setial, els ancians i els quatre vivents, s'abocaren de cara a terra, davant el setial, adorant Déu 7.12 i dient: 'Amén. Lloança, glòria, saviesa, acció de gràcies, honor, potència i força al nostre Déu pels segles dels segles! Amén.' 7.13 Llavors un dels ancians em va preguntar: 'Aquests que van vestits de blanc, qui són i d'on vénen?' 7.14 Jo li vaig contestar: 'Senyor meu, tu ho saps.' Ell em digué: 'Són els qui vénen de la gran tribulació i han rentat i blanquejat els seus vestits en la sang de l'Anyell. 7.15 Per això es troben davant el setial de Déu donant-li culte nit i dia, dins el seu santuari; i el qui ocupa el setial habitarà entre ells. 7.16 No tindran mai més fam, ni tindran mai més set, ni els pesarà mai més la solellada ni cap mena de xafogor, 7.17 perquè l'Anyell que és al centre del setial els pasturarà i els conduirà a dolls d'aigües vives, i Déu eixugarà tota llàgrima dels seus ulls.'

Apocalipsi 8

8.1 Quan va obrir el setè segell, es féu silenci en el cel; cosa de mitja hora. 8.2 Vaig veure els set àngels que estan sempre davant Déu, i els van donar set trompetes. 8.3 Aparegué un altre àngel amb un encenser d'or i va anar a posar-se vora l'altar, i li van donar perfums en abundor perquè els oferís, juntament amb les oracions dels sants, sobre l'altar d'or situat davant el setial; 8.4 i el fumerol dels perfums, barrejat amb les oracions dels sants, va pujar de la mà de l'àngel a la presència de Déu. 8.5 Després l'àngel prengué l'encenser, el va omplir de brases de l'altar i el va llançar a la terra, i van esclatar trons, retrunys i llampecs, seguits d'un terratrèmol. 8.6 Llavors els set àngels que tenien les set trompetes van preparar-se per a tocar. 8.7 El primer va tocar la trompeta, i es va produir una pedregada barrejada amb foc i sang que fou llançada a la terra, i una tercera part de la terra, una tercera part dels arbres i tota l'herba verda van ser totalment abrusades. 8.8 El segon àngel va tocar la trompeta, i fou llançada al mar una mena de muntanya flamejant. La tercera part del mar es va convertir en sang, 8.9 la tercera part dels éssers vivents que poblen el mar va morir, i la tercera part de les naus es van enfonsar. 8.10 El tercer àngel va tocar la trompeta, i es va desprendre del cel un astre grandiós que, encès com una torxa, va anar a caure sobre la tercera part dels rius i sobre les fonts de les aigües. 8.11 El nom de l'astre és Absenta, i en absenta es van convertir la tercera part de les aigües, i molta gent va morir per causa de les aigües, perquè s'havien tornat amargues. 8.12 El quart àngel va tocar la trompeta, i va quedar afectada la tercera part del sol, de la lluna i de les estrelles, de manera que se n'enfosquí una tercera part, i la llum del dia va minvar una tercera part, i igualment la de la nit. 8.13 I en la visió aparegué una àguila que volava pel mig del cel, i vaig sentir que cridava molt fort: 'Ai, ai, ai dels qui viuen a la terra, pels altres tocs de trompeta que els tres àngels estan a punt de tocar.'

Apocalipsi 9

9.1 El cinquè àngel va tocar la trompeta, i vaig veure una estrella del cel que havia caigut a la terra. Li van donar la clau del pou de l'abisme, 9.2 va obrir el pou abismal i en va pujar una fumarada com la que fa una gran fornal; fins i tot el sol i l'aire es van enfosquir de la fumera del pou. 9.3 Aleshores, del fum van sortir unes llagostes que es van escampar per la terra; van rebre una potència semblant a la que tenen els escorpins de la terra, 9.4 i se'ls va manar que no fessin mal a l'herba ni a res de verd ni a cap arbre de la terra, sinó únicament als homes que no duen la marca de Déu al front. 9.5 Tampoc no els fou concedit de matar-los, sinó de turmentar-los durant cinc mesos. El seu patiment és com el turment que produeix en l'home una picada d'escorpí. 9.6 En aquells dies els homes buscaran la mort i no la trobaran; desitjaran morir, però la mort fugirà d'ells. 9.7 L'aspecte de les llagostes era semblant a cavalls equipats per a la guerra: duien al cap una mena de corones d'or, i la seva fesomia semblava humana. 9.8 Duien els cabells com la cabellera de les dones, i les seves dents eren com les dels lleons. 9.9 Portaven unes cuirasses de ferro, i el brogit de les seves ales era com el que fa una multitud de carros de guerra quan corren cap a la batalla. 9.10 Tenien cues amb fiblons, semblants a les dels escorpins, i en la cua és on tenen el poder de fer mal als homes durant cinc mesos. 9.11 El seu rei és l'àngel de l'abisme, que en hebreu s'anomena Abadon, i en grec, Apol·lion. 9.12 El primer 'ai' ha passat. Encara en vénen dos més després d'això. 9.13 El sisè àngel va tocar la trompeta, i vaig sentir una veu que sortia dels quatre corns de l'altar d'or que hi ha al davant de Déu 9.14 que ordenava al sisè àngel, el que tenia la trompeta: 'Deixa anar els quatre àngels retinguts vora el gra riu, l'Eufrates.' 9.15 Llavors van deslligar els quatre àngels que estaven reservats per a aquella hora, dia, mes i any, per a exterminar un terç de la humanitat. 9.16 El nombre del seu exèrcit, segons que vaig sentir, era de dos-cents milions d'homes a cavall. 9.17 Els cavalls i els genets que vaig veure en la visió duien cuirasses de color de foc, jacint i sofre, i els caps dels cavalls eren com caps de lleons que alenaven foc, fum i sofre. 9.18 Les tres plagues, el foc, el fum i el sofre que llançaven per la seva boca, va matar un terç de la humanitat. 9.19 Perquè el poder dels cavalls rau en la boca i en la cua, la qual sembla una serp, amb el seu cap, i amb la cua fan el mal. 9.20 La resta dels homes, els qui no van morir d'aquestes plagues, no van voler penedir-se del que havien fet amb les seves mans, ni van deixar d'adorar els dimonis i els ídols d'or i de plata, de bronze, pedra i fusta, que no hi veuen ni hi senten ni caminen. 9.21 Tampoc no es van penedir dels seus homicidis i maleficis, ni de la seva fornicació, ni dels seus robatoris.

Apocalipsi 10

10.1 Aleshores vaig veure un altre àngel vigorós que davallava del cel vestit d'un núvol i coronat amb l'arc iris; tenia el rostre resplendent com el sol, i les cames, com columnes de foc. 10.2 Duia a la mà un petit rotlle obert. Plantant el peu dret sobre el mar i l'esquerre sobre la terra, 10.3 va cridar amb veu potent, com el rugit del lleó. Tan bon punt hagué cridat, els set trons es van posar a parlar amb les seves pròpies veus. 10.4 Després de parlar els set trons em disposava a escriure, però vaig sentir una veu que del cel estant em deia: 'Guarda en secret el que han dit els set trons i no ho escriguis.' 10.5 Llavors, l'àngel que havia vist plantat sobre el mar i sobre la terra, va alçar la mà dreta cap al cel, 10.6 i va fer un jurament pel qui viu pels segles dels segles, aquell qui ha creat el cel, la terra i el mar, amb tot el que contenen: 'Juro que ja no hi haurà més demores, 10.7 sinó que quan arribi el dia de tocar el setè àngel, quan vagi a tocar la trompeta, ja s'haurà acomplert la providència de Déu, tal com ho va anunciar als seus servidors, els profetes.' 10.8 Després, la veu del cel que havia sentit abans em va parlar altre cop i em deia: 'Vés, pren el petit rotlle obert de la mà de l'àngel que està plantat sobre el mar i la terra.' 10.9 Em vaig acostar a l'àngel i li vaig dir que em donés el petit rotlle, i em va dir: 'Pren-lo i empassa-te'l. T'amargarà el ventre, però a la boca el trobaràs dolç com la mel.' 10.10 Vaig agafar el petit rotlle de la mà de l'àngel i me'l vaig empassar, i a la boca el trobava dolç com la mel, però després d'empassar-me'l em va fer cremor d'estómac. 10.11 I em va dir: 'Encara hauràs de profetitzar sobre molts pobles, nacions, llengües i reis.'

Apocalipsi 11

11.1 Llavors van donar-me una canya semblant a una vara, i em van dir: 'Alça't i amida el santuari de Déu i l'altar i el recinte dels adoradors, 11.2 però prescindeix del pati exterior del temple i no l'amidis, perquè ha estat permès als pagans de trepitjar la ciutat santa per quaranta-dos mesos. 11.3 Durant els mil dos-cents seixanta dies faré que els meus dos testimonis profetitzin vestits de sac. 11.4 Aquests són les dues oliveres i els dos lampadaris que es troben a la presència del Senyor de la terra. 11.5 Si algú els vol fer mal, els surt de la boca un foc que destrueix els seus enemics. D'aquesta manera ha de morir tothom qui els vulgui fer mal. 11.6 Tots dos tenen el poder de cloure el cel per impedir la pluja durant els dies de la seva profecia, i tenen poder sobre les aigües per a convertir-les en sang, i per a ferir la terra amb tota mena de calamitats tantes vegades com vulguin. 11.7 Però en acabar de donar el seu testimoniatge, la bèstia que puja de l'abisme els farà la guerra, els derrotarà i els matarà, 11.8 i els seus cossos quedaran exposats a la plaça de la gran ciutat, que, simbòlicament, s'anomena Sodoma i Egipte, on també el seu Senyor fou crucificat. 11.9 Durant tres dies i mig, gent dels diversos pobles, tribus, llengües i nacions contemplaran els seus cossos, i no permetran que les seves despulles siguin sepultades. 11.10 Els habitants de la terra se'n congratularan i ho festejaran fent-se presents els uns als altres, perquè aquests dos profetes eren una mortificació per als habitants de la terra.' 11.11 Però després dels tres dies i mig, un alè de vida enviat per Déu va entrar en ells i es van posar drets davant els qui els miraven presos de pànic. 11.12 Aleshores van sentir una veu potent que del cel estant deia: 'Pugeu aquí!' I van pujar al cel en el núvols, a la vista dels seus enemics. 11.13 En aquell instant es produí un gran terratrèmol, i la desena part de la ciutat es va esfondrar; set mil persones van morir per causa del terratrèmol, i els qui van quedar, esfereïts, lloaven el Déu del cel. 11.14 El segon 'ai' ha passat, i el tercer vindrà tot seguit. 11.15 El setè àngel va tocar la trompeta, i el cel s'omplí d'aclamacions que deien: 'El regne del món ha passat a ser del Senyor nostre i del seu Crist, i regnarà pels segles dels segles!' 11.16 Els vint-i-quatre ancians, que eren asseguts als seus setials davant Déu, s'abocaren de cara a terra adorant Déu, 11.17 i deien: 'Gràcies, Senyor Déu Totpoderós, el qui és i el qui era, perquè has assumit el teu gran poder i has començat a regnar. 11.18 Les nacions estaven furioses, però ha arribat el teu furor i el moment de jutjar els morts, de recompensar els teus servents, els profetes, el poble sant i els qui veneren el teu nom, tant petits com grans, i de destruir els qui destrueixen la terra.' 11.19 I el santuari de Déu que hi ha al cel es va obrir i es va veure l'arca de l'aliança dins el santuari, mentre esclataven llampecs i retrunys de trons, un fort terratrèmol i una gran pedregada.

Apocalipsi 12

12.1 Al cel aparegué un gran prodigi: una dona vestida de sol, amb la lluna sota els peus, que damunt del cap duia una corona de dotze estrelles, 12.2 i, estant embarassada i a punt d'infantar, crida en els dolors del part, turmentada per l'infantament. 12.3 Al cel aparegué un altre prodigi: un gran drac roig amb set caps i deu banyes; sobre els caps hi porta set diademes, 12.4 i la seva cua arrossegà el terç dels estels del cel i els llançà a la terra. Llavors el drac es va aturar davant la dona que era a punt d'infantar per devorar el seu fill, tan bon punt naixés. 12.5 Ella va infantar un fill, un noi que ha de regir totes les nacions amb ceptre de ferro; però el seu fill fou arrabassat prop de Déu i prop del seu setial; 12.6 i la dona va fugir cap al desert, on té un lloc reservat per Déu, perquè allà la sustentin durant mil dos-cents seixanta dies. 12.7 Llavors al cel va esclatar una guerra: Miquel i els seus àngels anaven a combatre contra el drac. El drac va lluitar amb els seus àngels, 12.8 però no va poder resistir i van perdre el lloc que tenien al cel. 12.9 El gran drac, la serp antiga, l'anomenat diable i Satanàs, l'enganyador de tot el món, fou precipitat a la terra amb els seus àngels. 12.10 I vaig sentir al cel una aclamació que deia: 'Ara s'ha consumat la salvació, la força i el regnat del nostre Déu, i la potestat del seu Crist, perquè ha estat expulsat l'acusador dels nostres germans, el qui els acusava nit i dia davant del nostre Déu. 12.11 Ells l'han vençut per la sang de l'Anyell i amb el testimoniatge que han donat, sense apreciar tant la pròpia vida com perquè els deturés la por de morir. 12.12 Per això congratuleu-vos, oh cel i els qui hi feu estada. Ai de la terra i del mar, perquè ha baixat el diable contra vosaltres, ple de furor, sabent que li queda poc temps!' 12.13 Quan el drac es va veure precipitat a la terra, va perseguir la dona que havia infantat el noi, 12.14 però a la dona li foren donades les dues ales de la gran àguila perquè fugís volant cap al seu lloc del desert, on és sustentada un temps, uns temps, i una meitat de temps, lluny de la vista de la serp. 12.15 La serp, llavors, va llançar per la boca una riuada d'aigua rere la dona per fer que la riuada l'arrossegués, 12.16 però la terra va ajudar la dona, i va obrir la boca engolint-se la riuada que el drac havia llançat per la boca. 12.17 Aleshores, el drac, ple de ràbia contra la dona, se n'anà a fer la guerra contra la resta dels seus descendents, els qui guarden els manaments de Déu i mantenen el testimoniatge de Jesús, 12.18 i es va posar a l'aguait sobre la platja.

Apocalipsi 13

13.1 Aleshores vaig veure que sortia del mar una bèstia que tenia deu banyes i set caps; duia sobre les banyes deu diademes, i sobre cada cap un títol blasfem. 13.2 La bèstia que vaig veure semblava una pantera; les potes eren com les d'un ós, i la seva boca, com la gola d'un lleó. El drac va donar-li el seu exèrcit, el seu tron i un ampli poder. 13.3 Un dels seus caps semblava ferit de mort, però la seva ferida mortal s'havia guarit. Tot el món, fascinat, anava darrere la bèstia, 13.4 i adoraven el drac perquè havia cedit l'autoritat a la bèstia, i adoraven la bèstia dient: 'Qui es pot comparar a la bèstia? Qui se li pot oposar?' 13.5 I li van donar una boca que proferia altiveses i blasfèmies, i el permís d'actuar durant quaranta-dos mesos, 13.6 i va obrir la seva boca proferint blasfèmies contra Déu, injuriant el seu nom i el seu tabernacle, i contra els qui habiten al cel. 13.7 Li fou permès de combatre i vèncer el poble sant, i li fou concedida autoritat sobre tota raça, poble, llengua i nació. 13.8 I tots els habitants de la terra l'adoraran, llevat d'aquells qui tenen des de la fundació del món el seu nom escrit en el llibre de la vida que té l'Anyell degollat. 13.9 Qui tingui orelles que escolti: 13.10 Els qui hagin d'anar a la presó, seran empresonats, i els qui hagin de morir a tall d'espasa, a tall d'espasa els mataran. Aquí es veurà la paciència i la fe del poble sant. 13.11 Després vaig veure una altra bèstia que pujava de la terra; tenia dues banyes com les de l'Anyell, però parlava com un drac. 13.12 Té tota l'autoritat de la primera bèstia i l'exerceix en representació seva, i fa que la terra i tots els qui l'habiten venerin la primera bèstia, aquella que es va guarir de la ferida mortal. 13.13 Opera tan grans prodigis que fins i tot fa baixar foc del cel a la terra davant de tothom, 13.14 i enganya els pobladors de la terra amb els prodigis que li ha estat autoritzat de fer, subordinat a la bèstia, i mana als habitants de la terra que dediquin una imatge a la bèstia que ha sobreviscut a la ferida d'espasa. 13.15 També li fou permès d'infondre vida a la imatge de la bèstia, de manera que la imatge de la bèstia pogués parlar, i li fou autoritzat d'imposar la pena de mort a tots aquells qui no vulguin adorar la imatge de la bèstia. 13.16 I tothom, petit o gran, ric o pobre, lliure o esclau, havia de portar una marca a la mà dreta o al front, 13.17 a fi que ningú no pogués comprar ni vendre si no duia la marca amb el nom de la bèstia, o la xifra del seu nom. 13.18 Aquí cal emprar l'enginy: qui sigui prou intel·ligent, que calculi la xifra de la bèstia, que és una xifra de nom propi; la seva suma dóna la xifra de sis-cents seixanta-sis.

Apocalipsi 14

14.1 Després vaig veure l'Anyell que estava dret sobre la muntanya de Sió, juntament amb cent quaranta-quatre mil que duien escrit al front el nom d'Ell i el nom del seu Pare. 14.2 I vaig sentir que venia del cel una veu com si fos el bramul de grans onades i com el retruny d'un gran tro; el que sentia era un clamoreig comparable també a una coral de cantors de cítara, quan s'acompanyen amb els seus instruments. 14.3 I cantaven un càntic nou davant el setial i en presència dels quatre vivents i dels ancians, i ningú no podia aprendre aquell càntic, llevat d'aquells cent quaranta-quatre mil que havien estat rescatats de la terra. 14.4 Aquests són els qui no han tingut contacte amb cap dona: per tant són verges. Aquests són els qui acompanyen l'Anyell arreu on va. Aquests van ser rescatats d'entre els homes com una primícia per a Déu i per a l'Anyell. 14.5 De la seva boca no n'ha sortit mai cap mentida: no tenen cap defecte. 14.6 Vaig veure també un altre àngel que volava pel mig del cel portant una bona nova eterna per a proclamar-la als pobladors de la terra, a tota nació, raça, llengua i poble, 14.7 i cridava amb veu potent: 'Venereu Déu i rendiu-li honors, perquè ha arribat l'hora del seu judici, i adoreu el qui ha fet el cel, la terra, el mar i les deus de les aigües.' 14.8 Un segon àngel el seguia cridant: 'Ha caigut, ha caigut la gran Babilònia, la que ha embriagat totes les nacions amb el vi ardent de la seva fornicació.' 14.9 Darrere aquells àngels en venia un tercer que anava dient amb veu potent: 'Si algú venera la bèstia o la seva imatge o accepta la marca al front o a la mà, 14.10 el tal haurà de beure el vi del furor de Déu, abocat a la copa de la seva indignació sense aigualir, i serà turmentat amb foc atiat amb sofre, davant els sants àngels i a la presència de l'Anyell. 14.11 El fum del seu turment puja pels segles dels segles, i els qui adoren la bèstia i la seva imatge, o els qui accepten la marca amb el seu nom, no tenen repòs ni de nit ni de dia. 14.12 Aquí es veurà la paciència del poble sant, dels qui guarden els manaments de Déu i la fe de Jesús.' 14.13 Llavors vaig sentir una veu del cel que deia: 'Escriu: Feliços els qui des d'ara moren en el Senyor. Cert, diu l'Esperit, podran reposar de les seves fatigues, ja que les seves obres els acompanyen.' 14.14 Després vaig veure un núvol blanc, i sobre el núvol hi seia un que tenia aspecte com de fill d'home i duia al cap una corona d'or, i a la mà, una falç esmolada. 14.15 Un altre àngel va sortir del santuari cridant amb veu potent al qui estava assegut sobre el núvol: 'Fes anar la teva falç i sega, que ja ha arribat l'hora de segar. La collita de la terra ja és a punt.' 14.16 I el que estava assegut sobre el núvol va passar la seva falç per la terra, i la terra va quedar segada. 14.17 Del santuari va sortir un altre àngel que duia també un falçó esmolat, 14.18 i de l'altar va sortir un altre àngel, el qui domina el foc, i va cridar amb veu potent al qui tenia el falçó esmolat: 'Fes anar el falçó esmolat i verema els gotims del cep de la terra, que els seus raïms ja han madurat.' 14.19 I l'àngel va passar el falçó per la terra, va veremar el cep de la terra i abocà els raïms al gran cup de la indignació de Déu. 14.20 El cup fou trepitjat fora de la ciutat, i del cup va sortir tanta sang que arribava fins a les brides dels cavalls, en un radi de mil sis-cents estadis.

Apocalipsi 15

15.1 Vaig veure al cel un altre senyal, gran i admirable: set àngels que portaven set plagues, les darreres, ja que amb aquestes plagues es consumarà la indignació de Déu. 15.2 Vaig veure, també, una mena de mar de vidre barrejat amb foc, i al seu costat els qui sortien vencedors de la bèstia, de la seva imatge i de la xifra del seu nom, amb cítares de Déu a les mans, 15.3 i cantaven el càntic de Moisès, el servent de Déu, i el càntic de l'Anyell, que diu: 'Grans i magnífiques són les teves obres, Senyor, Déu Totpoderós; justos i fidels són els teus camins, Rei de les nacions. 15.4 Qui no t'honorarà, Senyor, i no glorificarà el teu nom? Perquè només tu ets sant, per tant totes les nacions vindran i es prosternaran davant teu, perquè s'ha manifestat la justícia dels teus actes.' 15.5 Després d'això, vaig veure com s'obria el santuari del tabernacle del testimoni al cel, 15.6 i sortien del santuari els set àngels que portaven les set plagues, vestits de lli pur i resplendent, i cenyits fins a la alçada del pit amb una faixa d'or. 15.7 Un dels quatre vivents va donar als set àngels set copes d'or plenes del furor del Déu que viu pels segles dels segles. 15.8 Una boirina que provenia de la glòria de Déu i del seu poder va omplir el santuari, de manera que ningú no podia entra-hi fins que fossin consumades les set plagues dels set àngels.

Apocalipsi 16

16.1 Vaig sentir una veu potent que des del santuari deia als set àngels: 'Aneu i aboqueu les set copes del furor de Déu sobre la terra.' 16.2 El primer se'n va anar i va abocar la seva copa sobre la terra, i a tots els qui havien acceptat la marca de la bèstia, i els qui adoraven la seva imatge, els van sortir unes úlceres doloroses i malignes. 16.3 El segon abocà la seva copa al mar, i es va convertir en sang, com la sang d'un mort; tots els animals marins es van morir. 16.4 El tercer va abocar la seva copa als rius i les deus de les aigües, i es van convertir en sang. 16.5 I vaig sentir que l'àngel de les aigües deia: 'Tu ets just, el qui és i el qui era, el Sant, quan així condemnes, 16.6 perquè ells han vessat la sang del poble sant i dels profetes; tu els has fet beure sang: Tenen el que es mereixen.' 16.7 Vaig sentir també que l'altar deia: 'Cert, Senyor, Déu Totpoderós; els teus judicis són rectes i justos.' 16.8 El quart àngel va abocar la seva copa al sol, que va rebre el poder de consumir els homes amb foc. 16.9 I els homes, però, tot i que es cremaven per la gran xardor, maleïen el nom de Déu, que té poder sobre aquestes plagues, però no es van penedir ni reconeixeren la seva grandesa. 16.10 El cinquè àngel va abocar la seva copa sobre el tron de la bèstia, i el seu reialme va quedar cobert de tenebres; la gent es mossegava la llengua de dolor, 16.11 i maleïa el Déu del cel pel dolor que sentien i per les seves úlceres, però no es van penedir de les seves obres. 16.12 El sisè àngel va abocar la seva copa sobre el gran riu, l'Eufrates, i va quedar sec, deixant pas lliure al reis d'Orient. 16.13 I vaig veure que sortien de la boca del drac, de la boca de la bèstia i de la boca del fals profeta, tres esperits immunds, com unes granotes. 16.14 Són uns esperits demoníacs que fan prodigis, i es dirigien a trobar els reis de tot el món amb el propòsit de reunir-los per a la batalla del gran dia del Déu Totpoderós. 16.15 'Mira, jo vinc com un lladre. Afortunat aquell qui vetlla sense treure's la roba, així no haurà de sortir nu, ensenyant les seves vergonyes.' 16.16 Els van reunir, doncs, al lloc que en hebreu s'anomena Harmagedon. 16.17 El setè àngel va abocar la seva copa a l'espai, i va sortir de dins del santuari, per la banda del setial, una veu potent que deia: 'Ja és fet.' 16.18 I van esclatar llamps i van retrunyir trons; i es produí un fort terratrèmol, de tal magnitud com no n'hi havia hagut cap altre d'ençà que l'home va començar a existir sobre la terra. 16.19 La gran ciutat va quedar partida en tres trossos, i les ciutats dels pagans es van esfondrar. La gran Babilònia va ser recordada davant Déu per fer-li beure la copa de vi del seu furor ardent. 16.20 Totes les illes van fugir, les muntanyes van desaparèixer, 16.21 i una calamarsada amb pedres grosses com talents es precipità del cel sobre els homes, i els homes maleïen Déu per la plaga de la calamarsada, perquè el dany era terrible.

Apocalipsi 17

17.1 Llavors un dels set àngels que duien les set copes es va acostar i em va parlar així: 'Vine, et mostraré el càstig de la gran prostituta que seu sobre aigües abundoses, 17.2 amb la que han fornicat els reis de la terra, la que embriagat els habitants del mon amb el vi de la seva prostitució.' 17.3 Llavors em va transportar en èxtasi en un desert, i vaig veure una dona que cavalcava en una bèstia de color escarlata, plena de títols blasfems, que tenia set caps i deu banyes. 17.4 La dona anava vestida de porpra i grana, i enjoiada amb or, pedres precioses i perles; tenia a la mà una copa d'or plena de les abominacions i brutícies de la seva prostitució. 17.5 Sobre el front duia una inscripció enigmàtica: Babilònia, la gran, mare de les prostitutes i de les abominacions de la terra. 17.6 I vaig veure que la dona estava embriagada de la sang del poble sant i la sang dels testimonis de Jesús. En veure-la, em vaig quedar admirat, 17.7 però l'àngel em va dir: 'De què et sorprens? Jo t'explicaré el misteri de la dona i de la bèstia que la porta, la dels set caps i les deu banyes. 17.8 La bèstia que has vist era i no és, i és a punt de pujar de l'abisme, però se'n va a la perdició. Els pobladors de la terra que des de la creació del món no tenen el seu nom escrit en el llibre de la vida, quedaran meravellats en veure la bèstia, perquè abans era i ara no és, i torna a ser aquí. 17.9 Aquí cal emprar l'enginy, algú que hi entengui. Els set caps són els turons on la dona seu, i representen també els set reis. 17.10 Cinc d'ells han caigut, l'un és aquí, l'altre encara no ha vingut, però quan vingui, ha de durar ben poc. 17.11 La bèstia que abans era i ara no és, serà el vuitè i pertany també al grup dels set, i s'encamina cap a la destrucció. 17.12 Les deu banyes que has vist són deu reis que encara no han rebut un regne, però durant un cert temps reben el poder reial junt a la bèstia. 17.13 Tots deu tenen un projecte en comú: posar a disposició de la bèstia el seu exèrcit i la seva força. 17.14 Tots lluitaran contra l'Anyell, però l'Anyell els vencerà perquè és Senyor de senyors i Rei de reis, i tots els qui han estat cridats al seu costat són escollits i fidels.' 17.15 També em va dir: 'Les aigües on has vist asseguda la prostituta són pobles, masses de gent, nacions i llengües. 17.16 Les deu banyes i la bèstia que has vist acabaran avorrint la prostituta i la deixaran sola i nua, li devoraran la carn i la devastaran amb foc, 17.17 perquè Déu ha dirigit les seves voluntats de manera que es complís el seu designi, com fou el d'arribar a l'acord de cedir el seu reialme a la bèstia, fins que es compleixi el que Déu ha dit. 17.18 Finalment, la dona que has vist representa la gran ciutat que domina els reis de la terra.'

Apocalipsi 18

18.1 Després d'això vaig veure un altre àngel que baixava del cel investit de gran poder, i el seu esclat va il·luminar la terra. 18.2 Llavors va cridar amb totes les seves forces: 'Ha caigut, ha caigut la gran Babilònia, i s'ha convertit en refugi de dimonis i antre de tota mena d'esperits malignes i de tota mena d'ocells impurs i repugnants, 18.3 perquè ha embriagat totes les nacions amb el vi ardent de la seva fornicació; tots els reis de la terra havien fornicat amb ella, i els traficants de tot el món s'havien aprofitat de la riquesa que generava la seva vida fastuosa.' 18.4 Vaig sentir una altra veu que, des del cel, deia: 'Poble meu, sortiu-ne, perquè no esdevingueu còmplices de les seves culpes ni us afectin les calamitats que li vindran, 18.5 perquè la pila dels seus pecats arriba fins al cel, i Déu té present les seves injustícies. 18.6 Pagueu-la com ella us ha pagat, retorneu-li el doble d'acord amb el que hagi fet; a la copa on feia les barreges, barregeu-n'hi el doble. 18.7 Proporcionalment al seu orgull i ostentació, doneu-li turment i plany. Ja que diu ben convençuda: 'Jo sec com a reina, no sóc viuda ni mai hauré de veure el dol'; 18.8 per això les plagues li vindran totes en un sol dia: la mort, el dol, la fam i la flamarada que la consumirà, perquè el Senyor Déu que l'ha condemnada és poderós. 18.9 Quan veuran la fumarada del seu incendi, els reis de la terra que havien fornicat amb ella i s'havien lliurat a la disbauxa, ploraran i es lamentaran, 18.10 aturats a distància, espantats pel seu càstig, i diran: 'Ai, ai, la gran ciutat, Babilònia, la ciutat poderosa, que en una sola hora s'ha completat el teu càstig!' 18.11 Els traficants de la terra ploren i es lamenten per ella, perquè la seva mercaderia ja no la compra ningú: 18.12 les mercaderies d'or i plata, pedres precioses i perles, lli i porpra, seda i grana, totes les fustes oloroses, tants objectes de marfil, tants atuells de la fusta més preciosa, d'aram, de ferro i de marbre; 18.13 la canyella, el gingebre, els perfums i els ungüents, l'encens, el vi, l'oli, la flor de la farina, el blat, el bestiar gros i les ovelles, els cavalls, els carros, els esclaus i les vides humanes. 18.14 Aquella fruita de tardor per la que es delia la teva ànima és lluny de tu, i totes les coses exquisides i esplèndides s'han acabat per a tu, i ja no tornaran mai més. 18.15 Els traficants d'aquests articles que s'havien enriquit gràcies a aquesta ciutat, s'aturaran lluny, espantats pel seu càstig, plorant i lamentant-se, 18.16 i exclamaran: 'Ai, ai de la gran ciutat, la que es vestia del lli més fi, de porpra i de grana, enjoiada amb or, pedreria i perles, 18.17 que només en una hora ha quedat arrasada tanta ostentació!' Tots els pilots, tots els navegants costaners, els mariners i tots els qui viuen del mar es van aturar lluny, 18.18 cridant, mentre contemplaven la fumarada del seu incendi i deien: 'Quina ciutat hi ha hagut comparable a la gran ciutat?' 18.19 I es tiraven pols al cap plorant i es planyien cridant: 'Ai, ai de la gran ciutat que amb la seva opulència havia enriquit tots els navegants, que només en una hora ha quedat arrasada!' 18.20 Alegra-te'n, cel, amb el poble sant, els apòstols i els profetes, perquè Déu ha reivindicat la vostra causa contra aquesta ciutat.' 18.21 Després, un àngel corpulent va alçar una pedra com les de molí i la va llançar al mar tot dient: 'Així, de sobte, serà precipitada Babilònia, la gran ciutat, i no la veuran mai més. 18.22 Aquells sons de cítares i músics, de flautes i trompetes, ja no se sentiran mai més dintre teu, ja no es veurà mai més cap artesà dels diferents oficis, ni se sentirà mai més la fressa de la mola dintre teu; 18.23 ja no es veurà mai més la claror de les llànties, ni mai més se sentirà l'enrenou dels casaments dintre teu, perquè els teus comerciants eren els magnats del món, perquè amb les teves metzines s'han aviciat tots els pobles, 18.24 i dintre teu s'ha vessat la sang dels profetes i del poble sant, i la de tots els màrtirs immolats arreu de la terra.'

Apocalipsi 19

19.1 Després d'això vaig sentir al cel una cridòria com d'una gran gentada que clamava: 'Al·leluia! La victòria, la glòria i el poder són del nostre Déu, 19.2 perquè jutja amb justícia i rectitud; ha condemnat la gran prostituta, que corrompia la terra amb la seva prostitució, i ha vindicat la sang dels seus servidors, que la seva mà havia vessat.' 19.3 I repetien: 'Al·leluia! La seva fumarada anirà pujant pels segles dels segles.' 19.4 I els vint-i-quatre ancians, amb els quatre vivents, es prosternaren per adorar Déu, assegut al setial, dient: 'Amén. Al·leluia!' 19.5 I del setial va sortir una veu que deia: 'Lloeu el nostre Déu, tots els seus servents, tots els qui el venereu, petits i grans.' 19.6 Tot d'una vaig sentir com la veu d'una gran gentada, com el brogit de grans onades, com el retruny de trons violents que deien: 'Al·leluia! Que el Senyor, Déu nostre, el Totpoderós, ja regna. 19.7 Alegrem-nos-en i exultem, donem-li glòria, perquè han arribat les noces de l'Anyell. La seva esposa ja s'ha engalanat, 19.8 l'han vestida de lli blanc i resplendent; perquè el lli simbolitza les bones accions del poble sant.' 19.9 Llavors un àngel em va dir: 'Escriu: Feliços els qui són convidats al banquet de noces de l'Anyell.' I afegí: 'Aquestes són paraules verídiques de Déu.' 19.10 Jo vaig caure als seus peus per adorar-lo, però ell em va dir: 'Compte; no [facis això]!. Jo sóc un company de servei, teu i dels teus germans que mantenen el testimoniatge de Jesús; adora Déu només, perquè el testimoniatge de Jesús és l'esperit de la profecia.' 19.11 Després vaig veure el cel obert i va aparèixer un cavall blanc; el seu genet s'anomena Fidel i Lleial, perquè obra en justícia quan jutja i guerreja. 19.12 Els seus ulls eren com una flama de foc, el seu cap era ple de diademes, i portava gravat un nom que només ell coneix. 19.13 L'havien vestit amb un mantell tenyit de sang, i el seu nom és El Verb de Déu. 19.14 Els exèrcits celestials el segueixen muntats en cavalls blancs, amb vestidures del lli més fi i d'una blancor resplendent. 19.15 I de la boca li sortia una espasa afilada, per ferir-hi els pobles pagans, perquè ell els regirà amb ceptre de ferro i trepitjarà el cup de vi de la gran indignació del Déu Totpoderós. 19.16 Al mantell i sobre la cuixa porta aquesta inscripció: REI DE REIS I SENYOR DE SENYORS. 19.17 Després vaig veure un àngel dret en el sol que va cridar amb veu potent, dient a totes les aus de presa que volaven pel mig del cel: 'Veniu, aplegueu-vos per al gran banquet de Déu, 19.18 perquè menjareu carn de reis, de tribuns i d'herois, carn de cavalls i dels seus cavallers, carn d'homes de tota mena, tant lliures com esclaus, tant petits com grans.' 19.19 Aleshores vaig veure la bèstia i el reis de la terra amb les seves tropes aplegats per fer la guerra contra el qui muntava dalt de cavall i contra el seu exèrcit. 19.20 Però la bèstia fou capturada, i també el fals profeta que havia obrat prodigis sota la seva autoritat, i amb els quals havia enganyat els qui acceptaven la marca de la bèstia i els qui adoraven la seva imatge; tots dos foren llançats de viu en viu al llac de foc atiat amb sofre. 19.21 Els restants foren morts amb l'espasa del qui muntava dalt del cavall, aquella espasa que sortia de la seva boca, i totes les aus es van atipar de les seves carns.

Apocalipsi 20

20.1 Després vaig veure un àngel que baixava del cel i duia a la mà la clau de l'abisme i una gran cadena. 20.2 Va agafar el drac, la serp antiga, que és el diable i Satanàs, i el va encadenar per mil anys, 20.3 el va llençar a l'abisme i va tancar la porta amb clau, posant-hi al damunt un segell, perquè no pugui enganyar més les nacions, fins que hagin passat els mils anys. Després caldrà deslligar-lo per poc temps. 20.4 També vaig veure uns setials, i als qui s'hi van asseure els fou confiada la facultat de judicar. Vaig veure també les ànimes dels qui havien estat decapitats per causa del testimoniatge de Jesús i de la paraula de Déu, els qui no havien adorat la bèstia ni la seva imatge, ni havien acceptat la marca al front o a la mà, i van tornar a la vida i van regnar amb Crist durant mil anys. 20.5 La resta dels morts no van reviure fins que s'hagueren complert els mil anys. Aquesta és la primera resurrecció. 20.6 Feliços i sants aquells qui tenen part en la primera resurrecció. La segona mort no té cap poder sobre ells, al contrari, seran sacerdots consagrats a Déu i al Crist, i regnaran amb ell durant els mil anys. 20.7 Un cop hagin passat els mil anys, Satanàs serà desfermat de la seva presó, 20.8 i en sortirà per tal d'enganyar les nacions dels quatre cantons de la terra, Gog i Magog, per coalitzar-los en una guerra, formant un exèrcit tan nombrós com la sorra de la vora del mar. 20.9 Es van aplegar al llarg i a l'ample de la terra i van assetjar el campament del poble sant i la ciutat estimada, però va baixar foc del cel i els va devorar, 20.10 i el diable que els enganyava fou llançat al llac de foc atiat amb sofre, on havien estat llançats també la bèstia i el fals profeta, i seran turmentats nit i dia pels segles dels segles. 20.11 I vaig veure un gran setial blanc i el qui l'ocupava. Davant la seva presència, la terra i el cel van fugir sense deixar-ne ni rastre. 20.12 Llavors vaig veure els morts, els grans i els petits, drets davant el setial, i uns llibres van ser oberts, i a part fou obert un altre llibre, que és el de la vida, i els morts foren jutjats per allò que els llibres enregistraven referent a les seves obres. 20.13 I el mar va donar els morts que hi tenia, i la Mort i el seu Reialme van donar també els morts que hi tenia, i tots van ser jutjats d'acord amb les seves obres. 20.14 Per últim, la Mort i el seu Reialme van ser llançats al llac de foc. En això consisteix la segona mort, en el llac de foc. 20.15 I si algú no es trobava registrat al llibre de la vida, era llançat al llac de foc.

Apocalipsi 21

21.1 Després vaig veure un cel i una terra nova, perquè el primer cel i la primera terra havien desaparegut, i el mar ja no existia. 21.2 I vaig veure que davallava del cel, provenint de Déu, la ciutat santa, la nova Jerusalem, abillada com una núvia que ha estat engalanada per al seu espòs. 21.3 I vaig sentir una veu potent que deia des del setial: 'Aquest és el tabernacle que Déu estableix entre els homes, per a sojornar amb ells; ells seran el seu poble, i el mateix Déu-amb-ells serà el seu Déu. 21.4 Ell eixugarà tota llàgrima dels seus ulls, i la mort ja no existirà; ni mai més hi haurà dol, ni clams, ni penes, perquè les coses d'abans han passat.' 21.5 I el que seia al setial va dir: 'Mireu, tot ho faig nou.' Després va dir: 'Escriu-ho, perquè aquestes paraules són fidedignes i verídiques.' 21.6 I afegí: 'És cosa feta. Jo sóc l'Alfa i l'Omega, el principi i la fi. Al qui tingui set li permetré que begui de franc de la font d'aigua de la vida. 21.7 El qui triomfi heretarà tot això i jo seré Déu per a ell, i ell serà un fill per a mi. 21.8 Però per als covards, els incrèduls, els corromputs, els homicides, els fornicadors, els malèfics, els idòlatres, i per a tots els falsaris, la seva part serà el llac de foc, que és la segona mort.' 21.9 Aleshores se'm va acostar un dels set àngels que portaven les set copes plenes de les set plagues darreres, i em va parlar així: 'Vine, et mostraré la núvia, l'esposa de l'Anyell.' 21.10 I em va transportar en èxtasi al cim d'una muntanya molt alta, i em va mostrar la ciutat santa, Jerusalem, que davallava del cel provenint de Déu 21.11 i rodejada de la glòria de Déu. El seu resplendor era com el d'una pedra preciosíssima, com una pedra de jaspi clara com el cristall. 21.12 Tenia una gran muralla de molta alçària, amb dotze portes, i dotze àngels tenien cura de les portes, i a les portes hi havia gravats uns noms que són els de les dotze tribus dels fills d'Israel: 21.13 tres portes de cara a llevant, tres al nord, tres al migdia i tres a ponent. 21.14 La muralla de la ciutat tenia dotze pedres de fonament, i sobre aquestes pedres hi havia gravats els noms dels dotze apòstols de l'Anyell. 21.15 El qui em parlava tenia una cana d'or per a amidar la ciutat, les seves portes i la seva muralla. 21.16 La ciutat forma un quadrat igual de llargada que d'amplada. Va amidar la ciutat amb la cana, fins a dotze mil estadis; la llargada, l'amplada i l'alçària són iguals. 21.17 Va amidar la muralla: tenia cent quaranta-quatre colzades en mida normal, que és la que emprava l'àngel. 21.18 Les filades de la muralla eren de jaspi, i la ciutat era tota d'or brunyit com el cristall. 21.19 Les pedres de fonament que sostenien la muralla de la ciutat duien encastades tota mena de pedres precioses: la primera pedra, de jaspi; la segona, de safir; la tercera, de calcedònia; la quarta, de maragda; 21.20 la cinquena, de sardònix; la sisena, de sarda; la setena, de crisòlit; la vuitena, de beril·le; la novena, de topazi; la desena, d'àgata; l'onzena, de jacint; la dotzena, d'ametista. 21.21 Les dotze portes eren dotze perles, cada porta feta d'una sola perla. I el carrer gran de la ciutat era d'or brunyit com el cristall transparent. 21.22 De temple, no en vaig veure cap, perquè el Senyor Déu Totpoderós és el seu temple, junt amb l'Anyell. 21.23 A la ciutat no li calen ni el sol ni la lluna perquè li facin llum, perquè la glòria de Déu la il·lumina, i la seva llumenera és l'Anyell. 21.24 Les nacions caminaran a la seva llum, i els reis de la terra li duran la seva esplendor. 21.25 Les seves portes no es tancaran al cap de la jornada, perquè allà no hi haurà nit. 21.26 I li portaran la glòria i l'esplendor dels pobles gentils. 21.27 Però res d'immund no hi podrà entrar, ni els idòlatres, ni els falsaris, sinó que només hi entraran els qui estan inscrits al llibre de la vida que té l'Anyell.

Apocalipsi 22

22.1 Llavors em va mostrar el riu d'aigua de vida, transparent com el cristall, que sortia del setial de Déu i de l'Anyell. 22.2 Al mig del carrer gran, a banda i banda del riu, creix l'arbre de la vida, que dóna fruit cada mes, és a dir, dotze collites l'any; i les fulles de l'arbre serveixen de remei a les nacions. 22.3 I ja no hi haurà més prohibicions. Allà hi haurà el setial de Déu i de l'Anyell, i els seus servents el serviran, 22.4 el veuran cara a cara i portaran el seu nom escrit al front. 22.5 Ja mai més no hi haurà nit, ni els caldrà més la llum artificial ni la natural del sol, perquè el Senyor Déu els il·luminarà; i regnaran pels segles dels segles. 22.6 I em va dir: 'Aquestes paraules són fidedignes i verídiques, i el Senyor Déu, que inspira els profetes, ha enviat el seu àngel per fer conèixer als seus servents tot allò que ben aviat succeirà. 22.7 Vinc de seguida. Feliç aquell qui guarda les paraules profètiques d'aquest llibre.' 22.8 Jo, Joan, sóc el qui va sentir i va veure tot això. Quan hagué acabat la visió, jo vaig caure als peus de l'àngel que me la mostrava per adorar-lo, 22.9 però ell em va dir: 'Compte; no [facis això]. Jo sóc un company de servei teu i dels teus germans, els profetes, amb tots els qui guarden les paraules d'aquest llibre; adora només Déu.' 22.10 I em va dir: 'No guardis en secret el missatge profètic d'aquest llibre, perquè el temps de complir-se és a prop. 22.11 El qui és de mal comportament que vagi fent el mal, el qui és brut de mena que segueixi embrutant-se, però l'home honrat que segueixi amb el comportament just, i l'home sant que segueixi amb la santificació.' 22.12 'Vinc de seguida, i la meva recompensa ve amb mi, per pagar a cadascú el que mereixen les seves obres. 22.13 Jo sóc l'Alfa i l'Omega, el primer i el darrer, el principi i la fi. 22.14 Feliços els qui renten els seus vestits, així podran tenir el dret d'accés a l'arbre de la vida i podran passar per les portes cap a la ciutat. 22.15 Fora els gossos, els malèfics, els fornicadors, els homicides, els idòlatres i tots els qui es complauen en la falsedat o la fabriquen. 22.16 Jo, Jesús, he enviat el meu àngel per garantir-vos tot això que fa referència a les esglésies. Jo sóc el rebrot i el llinatge de David, l'estel resplendent del matí.' 22.17 L'Esperit i l'Esposa diuen: 'Vine!' El qui ho escolti, que digui: 'Vine!' Qui tingui set, que vingui; el qui vulgui, que prengui de franc l'aigua de vida. 22.18 Jo testifico a tothom que senti les paraules profètiques d'aquest llibre que, si algú gosa afegir-hi res més del que hi ha, Déu li farà caure al damunt les plagues descrites en aquest llibre, 22.19 i, si algú gosa treure res de les paraules d'aquest llibre profètic, Déu li traurà la part que li correspon de l'arbre de la vida i de la ciutat santa, descrits en aquest llibre. 22.20 El qui testifica aquestes coses diu: 'Cert, vinc de seguida.' Amén. Vine, Senyor Jesús! 22.21 Que la gràcia del Senyor Jesús sigui amb tothom. Amén.